Title: La Parada
Author: Ruyra, Joaquim, 1858-1939
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "La Parada" ***


AVE MARIA PURÍSSIMA

Quants d'anys han passat, amics lectors, d'ençà que a les portes del
meu primer i darrer llibre de proses ens coneguérem, tot llegint-hi
la mateixa devota inscripció, que encapçala el present! Aleshores,
en acomiadar-me, us vaig prometre que, si Déu Nostre Senyor em
mantenia el delit i vosaltres trobàveu agradosa la meva obra, no
trigaria a posar-vos-en d'altres a les mans. I, certament, vosaltres
la rebéreu amb tant d'entusiasme que jo no podia pas desitjar més.
Si me'n vaig sentir d'elogis! Si en vaig heure d'enhorabones! Doncs
bé, això, que en vosaltres era tot generositat i noblesa, fou sense
dubte un mal per a mi, perquè (vull confessar públicament aquest
secret del meu cor) va estufar-se'm en tanta de manera la vanitat,
que ja el rei no m'era bon mosso, ni cap barret prou lluent, i vaig
creure que, si ventava una crescudeta més, aviat Cervantes i els més
grans prosadors no podrien de menys que cridar-me al rengle. Mireu
si n'era de presumptuós! Ah!... però era un estat d'esperit molt
agradable.

No en vaig dir res a ningú, és clar; al contrari, vaíg ésser prou
discret per a amagar el meu estufament sota una llarga sobrevesta de
modèstia, que em vaig endegar a faisó de certes faldilles amb
corrioles, que una meva cosina molt fecunda solia usar, en fer-se
grossa; i així vaig anar tirant, com tants d'altres, que pateixen
del mateix mal i, el disimulen amb el mateix artifici.  Però les
meves traces no degueren plaure al bon Pare de tots i, quan menys
m'ho temia, em va pegar una clusca, que cuidà estabornir-me; forta,
forta de veres, i, amb la sotragada, aquella meva pensa, de la qual
estava jo tan orgullós, s'assorollà de soca a rel i es migrà tant de
la saba que, lluny de poder fruitar per als altres, amb prou feines
arribava a viure. Oi quina lliçó?

Aleshores vaig haver de compendre, si us plau per força, com això
del talent és una cosa de Déu dóna, que constitueix un deute i no un
crèdit, i la meva vanitat hagué de pagar una setena d'humiliacions
per cada goig, que havia assaborit. Car venien a casa els meus
aficionats i, per a llurs testes, em demanaven algun d'aquells
fruits olorosos, que en altre temps llevava, i jo no tenia més remei
que declarar-los la meva penúria i dir-los com era buida la meva
cisterna. Si no em creien i insistien en la petició, era un turment
per al meu cor, que els amava i desitjava complaure'ls. Si em
creien, era un dol. Ells se retiraven amb aire de llàstima i jo
restava tot sol i trist amb el meu mort.

¡Quantes de vegades vaig maleir la petita fama, que havia adquirit
el meu nom! Mes, en això tampoc no era prou just, car si aquesta
petita fama m'ha ocasionat molèsties, m'ha obert, en canvi, moltes
de portes i molts de cors, i m'ha proporcionat satisfaccions
inefables. No, no m'han pas mancat consols. Àdhuc puc dir que en mig
de la meva pena he gaudit d'un privilegi concedit segurament a pocs
homes: perquè, havent romàs a manera de mort una pila d'anys, he
tingut el goig de veure que m'anava sobrevivint la meva obra, la
qual, amb tot i les seves disbauxes de llenguatge i sa curtesa de
dimensions, no sols no desdeia, sinó que s'afermava a l'embat
destructor del temps i de la mudança dels gustos.. Oi més, sempre
que em girava a contemplar la meva petita figura literària, se
m'apareixia pura com la d'un àngel, sense cap ombra d'odi, sense cap
arruga de perversa intenció al front. Amb quin descans podia
desitjar que perdurés a la terra com un senyal del meu pas! Amb
quina confiança podia invocar-la com a testimoni a l'altre món! ¡Que
infeliç l'escriptor que no pugui dir això mateix de la seva!

I heu-vos aquí que, ja vell, vaig anar ressuscitant a poc a poc a la
vida intel·lectual, i aquella ànima, que hi ha dintre totes i cada
una de les coses, va tornar a somriure'm simpàticament, i d'any en
any vaig anar cobrant més i més delit. I, és clar, la ploma em venia
a les mans. Com no, quan remembrances i visions encantadores ho
sol·liciten a manera de requesta i un hom sent a la boca la dolça
pruïja d'una verba, on guspireja l'enginy com una escuma de fervent
xampany? Ah!... quan aquesta verba vessa del cor!... En certes
ocasions l'escriure és una necessitat i una delícia.

Però no escrivia per a vosaltres, amics lectors. Entenia que les
obres, que se us han de donar, són les que neixen, no sols d'una
perfecta sanitat, sinó d'una exuberància d'esperit; i jo era un
convalescent. En flacar una mica la meva vena, deixava la tasca; en
trobar la primera dificultat greu, abandonava l'obra. M'embrancava
tal volta per altres camins, als quals em cridaven visions més
fresques i misteris d'una poesia tot just pressentida, que
m'encuriosien; i, un cop la ruta afressada quasi del tot, la deixava
també per una altra de més temptadora, que recorria tal volta a
salts, a salts. Així és que al cap d'alguns anys la meva cartera era
plena de treballs, peró tots incomplets.

Perquè fossin publicables em calia un gran esforç: completar-los,
polir-los, recopiar-los; i el cor no se m'hi abellia pas. Ni, per
què? No es ressentirien sempre ací i allà d'alguna feblesa? No
respirarien tristor i desengany, així com les meves produccions
primeres respiraven optimisme i alegria? No acusarien repapieses de
la vellor en mig de la generació nova? No avorririen en comptes
d'entretenir i agradar? No, no tenia cap desig de publicar-los.

M'han dit que aquesta desgana de publicació i aquesta meva
desconfiança venien d'una rel de vanitat; i potsefer que no ho
errin, car és una rel que no mor mai completament dins el nostre
cor; però jo voldria encomanar aquesta mena de vanitat a molts i
molts, que la pateixen d'una humor totalment contrària. Què
s'estaria bé al món de les lletres! Què se n'estalviarien de diners
i de males estones! Si de cada deu llibres se'n follessin nou, que
fossin els més dolents, fins i tot no es patiria tan sovint de mal
de queixal i de migranya.

Quina llàstima que... Però, que vaig a dir? Ara ja no m'escau el
plany, perque he trencat el meu propòsit i ja no predico amb
l’exemple. He fet l’esforç, aquell esforç, que em repugnava: he
repassat els originals del temps de les meves revifalles i,
aprofitant una altra revifalla més llarga, he triat els que m'han
semblat millors, els he acabats, els he polits i... aquí van a tot
risc. M'han mogut a publicar-los les instàncies d'una persona, a qui
en certa manera dec obediència, i les del meu bon amic, el gran
líric català, En Josep Carner, que, més d'un any ha, va recaptar-
me'n la promesa i d'ençà d'aleshores fa repicar campanes anunciant
la funció. Aixó sí, puc assegurar-vos, amables lectors, que he posat
els meus cinc sentits en aquesta obreta, treballant-la tan bé com he
sabut abans d'oferir-vos-la, de manera que, si us desplau, no serà
per desatenció meva, sinó per motius sobre els quals no pot res la
meva voluntat.

Heu-vos aquí explicades les causes del meu llarg retraiment i de
l'aparició d'aquest llibre: notícia, que m'he cregut en el deure de
donar-vos, no per l'interès que pugui tenir en relació a la meva
persona, sinó per les ensenyances, que enclou, i perquè és de
cortesia.



LA PARADA.

I

La tardor al meu poble s'emporta tantes de coses i tanta de gent que
és per a mi l'epoca de l'any més desconhortadora. Per tot arreu
ressonen tristos adéus.

Els estudiants prenen comiat de llurs families per a marxar a
ciutat, a la freda reclusió de les aules, després d'haver-se amarat
de sol, de llibertat i d'alegria durant les vacacions. Ah, que de
pressa ha passat el bon temps! Adéu, simpàtics jovenets, adéu!...
Els estiuejants, que animaven la nostra marina amb llurs figures
aristocràtiques, amb llurs vestits vaporosos, amb llurs virolades
ombrel·les, que s'obrien com grosses flors sobre les platges
lluminoses, se'n van cap a la gran urbs llunyana. Cada dia en passen
tartanades, i els nostres carrers van restant més i més deserts.
Adéu, adéu!... Tal volta una fulla seca s'atura, palpitant, sobre
els vidres de la meva finestra, i, terrosa i balba com una mà de
mort, tusta amb tremoloses estremituds... trap, trap... Adéu, adéu!
L'estiu agonitza i cada fulla, que cau i voleia davant meu, me
sembla una de les seves mans que em saluda melangiosament. Ah, tinc
una por del fred i de les llargues nits! Se'n va l’estació joiosa
que amb ses miriades de mans verdes aplaudia les glòries del sol;
se'n va l'estació piadosa, benvolguda dels vellets i dels malalts.
Adéu, adéu!... El vent corna sota el ràfec de la meva teulada, dins
els nius buits de les orenetes; i les orenetes s'allunyen amb vol
aterrat a través de la boira baixa, amb una xiscladissa llòbrega.
Adéu, adéu, adéu!...

Certament, la tardor és el temps dels tristos adéus. Però quan era
petit, amb el cor ple de l'esperança d'una vida, que semblava
inacabable, no en feia cas de totes aqueixes persones i coses, que
s'acomiaden. Millor que se n'anessin els estudiants i els banyistes:
així seria més llibert el camp de les meves entremaliadures. El fred
no em feia por: era el delit, era la gana, era el somni fantasiós de
la nit dels Reis... Venia un temps nou, amb nous jocs, amb noves
diversions, amb promeses de coses no conegudes encara. Visca!

La caiguda del fullam no era sinó que la naturalesa se despullava
d'un vestit vell per posar-se'n un altre de més interessant, que
feia mesos que no li havíem vist: el vestit des verds tendres i
gebrats, de les tofes de neu, dels caramells de glaç... I la
xiscladissa de les orenetes en marxa em feia pensar en la vinguda
dels pinsans, dels lluers, dels passerells... Com recordar-se de les
coses, que se'n van, quan l'enteniment està encuriosit de les que
vénen?

Aleshores tindria jo deu anys i l'entrada de la tardor m'inspirava
les més agradoses il·lusions. Era pels volts de Tots Sants: un
d'aqueixos dies grisos, calms i freds, sense sol, ni vent. Vaig
sortir de matinet. El meu cosí, en Lluís, segut en una de les samals
de brisa, que hi solia haver davant de casa seva per aquelles saons,
enraonava amb en Xaneta, un noi grassó i rabassut, galta-gros com un
àngel barroc. No sé per què em va causar un sentiment de satisfacció
el veure'ls amb els tapaboques entortolligats al coll i am les
puntes dels nassirons vermelles com fruita, que comença a verolar.

-Hola, hola, hola! -els vaig dir tot rient i amb tremolins. -Avui
deu haver gelat., Brrr! ...mireu, jo no puc fer l'ou: tinc les mans
balbes. Oi, quin fred?

Ambdós rigueren i provaren de fer l'ou amb les mans. No, tampoc no
podien! Ai noi!

-Ja és vingut es temps dets piulots -va dir en Xaneta. -Aquest any
han començat d'hora.

En aquell moment passava l'avi Moixell abrigat amb la seva capa i,
traient la barba per sobre l'embós, exclamà:

-Oidà, que no ho sabeu? Avui ha nascut en Pelanassos i li han fet
¡un bateig! Ets arbres s'han llevada sa gorra, es Montseny s'ha
posat mantellina blanca i sa rosada s'és tornada confits.

-Bona, bona! -cridàrem tots. I certament semblava que ens haguessin
donat la bona nova del naixement d'un ésser xamós, que portava
alegria. Havíem de fer quelcom divertit: ho teníem al cor d'una
manera indeterminada. En Xaneta va començar a concretar-ho.

-Si anéssim a parar!... Avui ha d'ésser estat dia d'entrada.
Rellamp, que n'hauríem hajats avui d'ocells, amb sa matinada de
color de cendra i es fred tan viu! ...Rellamp! i es temps de sa
passa no dura gaire. Aviat no hi haura sinó pastorells. Jo m'hi
fonc! Tants de reclams de tota mena, que tinc a casa! Però es vesc
és car... és car... i, aneu!...ets guardaboscos vigilen que hom no
sap on tallar un arbret.

Nosaltres escoltavem bocabadats, gaudint una visió de camps i
aucellades en el deix de cada paraula. Arbret, vesc... Això mancava
no més? jo tenia una guardiola a seny de moneda. Si ara no la
trencava, ni mai!  De seguit vaig oferir-me a comprar tot el vesc,
que necessitàvem, i a dur una gabiassa vella, de tres sostres, per
ficar-hi els ocells, que agafaríem. En Xaneta m'abraçà. El meu cosí
va prometre que ans de migdia el masover de casa seva ens hauria
portat el ram d'alzina més formós, que mai haguessin tocat els
vents. Renoi, que bé!  Ja estavem endegats, ja no ens calia sinó
sortir i fer feina. Quan?.. Com més aviat millor. Llàstima que no
s'hi pogués anar aquella mateixa tarda!  L'hora de la passa és a la
matinada. Havíem d'esperar... Paciència. La parada seria l'endemà
mateix. I el parany? ... Tots tres l'indicàrem d'un plegat: el
Collet de Santa Bàrbara; no n'hi havia d'altre, que li empetés la
basa; aquell collet era una mena de canal, per on havien de passar
per força tots els moixons viatgers, que van seguint la costa a les
envistes del mar. Si el podíem haver rai!... No tenia sinó una
contra: la d'ésser tan desitjat dels ocellaires.

-Ens el pisparan -va dir en Xaneta, gratant-se el cap. -Es noi
Llambregues hi va cada dia de Déu i fins ara ningú no l'ha pogut
desbancar. Se lleva a ses negres de nit i a qualsevol hora, que aneu
as Collet, ja me l'hi trobeu segut as peu des ram bufant-se ets dits
i comptant estrelletes.

-Doncs, a matinejar més que ell! -vaig exclamar. -No, an a mi no
me'l pendria el parany, encara que m'hi hagués de jugar la nit.
Sabeu el que faria jo? Així que els de casa dormissin ¡zist!
m'esquitllaria... i, a fer guarda al parany! -Es sa manera -digué en
Xaneta. -Me sembla que ens enlleirem- va objectar tímidament el meu
cosí. -Jo fa temps que no estic gaire bo i teme... Crec que tan sols
que hi fóssim a les quatre de la matinada...

Quin disbarat! En Xaneta i jo en protestàrem amb tota l'ànima. El
pobre Lluís era un xicot delicat de salut; i en els sécs desmaiats
de la seva cara llargaruda i en el mirar ombrívol dels seus grossos
ulls melangiosos prou s'hi llegia l'ànsia, que li donava la
perspectiva d'una nit al ras. Però nosaltres no tinguérem pietat.
Que s'abrigués bé; no valia res engorronir-se; a tombar aires i
soleiades; perdre una nit no matava ningú; encara li seria bo;
s'enfortiria. No se'n donava vergonya d'ésser tan miqueta? I tan
diguérem que el minyó s'hagué de rendir als nostres arguments.
Acordàrem, doncs, que a dues hores en punt de la matinada ens
trobaríem a la placeta de l'església; i, davant de dos dits, que en
Xaneta ens presentà encreuats amb la major solemnitat, juràrem i tot
que seríem exactes com un rellotge.

A casa no hi tenien pas inconvenient que anés jo a parar. El pare
fins i tot va ajudar-me a netejar i embarrellar la gàbia, i la mare
encarregà a la minyona que em cridés a les cinc. A les cinc, oidà!
Ja qui sap on seríem. Però jo em vaig guardar pla de dir res; i vaig
abaixar els ulls, fent com aquell que cercava alguna cosa per damunt
de la taula, temerós de descobrir les meves intencions amb la
mirada. Prou ho coneixia que, si les hagués declarades, me n'hauria
dut algun arrambatge que no m'haguera agradat. I precisament allò de
sortir de casa d'amagatotis i anar de bella nit munt enllà, boscos a
través, era el que més m'engrescava. Havia d'ésser una aventura d'un
atractiu esparverador.  Què veuríem? Què ens passaria? No, jo de por
no en tenia pas. Era valent jo... ben senyat, i amb l'escapulari
sobre el pit. Si ens sortís un llop, prou l'estossaríem en Xaneta i
jo. Tant de bo ens en sortís un! Ara, fantasmes, aparicions de
l'altre món... això sí que m'espantaria. Però, un llop! Pobre
d'ell!... O un lladre de cami ral... ah, llamp!. En Xaneta
l'envestiria per un costat, en Lluís per l'altre, jo... cop de puny
a la boca del cor!  Veia l'escena, la somniava amb tots els detalls.
No en valg teixir poques ni gaires de novel·les aquella nit!

A l'hora de costum me vaig ficar al llit, mes no pas per dormir-hi,
no; al contrari, vaig restar amb un pam d'ulls oberts, i amb l'ànima
abocada al pàmpol de les orelles. Sentia la més mínima remor que
feien el pare i la mare dins la seva cambra, immediata a la meva, i
m'imaginava llurs moviments amb la mateixa claretat que si els estés
presenciant. Ara el pare encén un mistet i es posa a fumar segut a
l'espona. Mentrestant la mare es desfà el pentinat i va deixant
sobre la tauleta de nit les agulles de ganxo, que dringuen
minúsculament sobre la pedra marbre. Després s'agenolla a resar...
Xiu, xiu, xiu... La seva oració m'arriba com un vol de mosquits, que
van i vénen, van i vénen... Ara ambdós se despullen... Sento quatre
patacs; és que s'han llevat les botes. El llit cruix... Ja hi són.
El pare bufa per apagar la candela; les crétues de la porta
s'enfosqueixen; sento el lleu xauxinar del caramell, que l'home
prudent acaba d'esmocar amb els dits... Bona nit, i bona hora.

Però, no s'adormen encara. Se les varen donar a conversar i, garla
que garla. La meva agitació em pintava tan violenta la marxa del
temps que vaig arribar a creure que caurien les dues de matinada
abans que es fossin adormits. Quina manera de desvetllar-se! I que
anava llarga la cosa. La mare no volia callar: torna que torna, dali
que dali, amb un rum-rum de paraules contorbador. Feia una pausa i
reprenia la verba. Sempre li restava quelcom al pap. I el pare
escoltava i aprovava, fins que, a l'últim, després d'un sermó llarg
d'ella, se li va girar d'esquena, tot dient amb la seva veu grossa
mig ofegada per les robes del llit acotades a la boca: -Tens raó,
Antonia, tens raó. Ja l'eixalarem.

Parlaven per mi? Haurien tal volta endevinat?.. Si aquell mosca
morta d'en Lluís hagués xerrat alguna cosa, li havia d'estampar els
cinc dits a la cara. Amb mi que no s'hi fiqués, i si de cas... Vaig
brandar el puny. I en aquestes el rellotge de la parròquia esbombà
brunzidores deu campanades. Tot just eren les deu!

Les dues hores següents varen ésser una eternitat. A la mitja nit,
cansat ja de fantasiar, de jeure, d'incorporar-me i de rebolcar-me
de tots costats, me vaig vestir. Havia deixat en un recó de la
cambra l'olla de vesc i la gàbia. Vaig anar a palpar-les i em vaig
ensajar una estona a dur-les amb una sola mà, a fi que l'altra em
pogués restar lliure per a obrir les portes. Si, la cosa era fàcil.
Una volta provada no calia pas repetir-la cop i recop; i, per altra
part, com que no m'havia calçat les botes per por de fer soroll, els
peus se m'enfredoraven sobre l'enrajolat. No hi havia més remei que
tornar al llit; però no m'hi vaig voler ficar; vaig estimar-me més
asseure-m'hí amb les cames penjant; i allí, en aquell banc de la
paciència, escolta que escoltaràs, esperant les campanades del
rellotge, vaig deixar passar el temps com una riuada de dolor. Que
n'hi cabien de palpitacions d'un quart a un altre quart! Vaig dir
parenostres, vaig recitar versos... Res no m'era plaent: ni l'oració
em sortia del cor, ni la poesia m'hi arribava.

De cop i volta va omplir-se d'un ronc esvalot tot el camp, abans
silenciós, de la meva audició. Era que el pare acabava de despertar-
se amb una ratxa de tos. Com tossia! I després se va moure amb una
fressa tal, que vaig creure que s'aixecava per venir a sotjar-me. Me
vaig veure perdut. Vestit com estava, me vaig acotxar dins el llit
fins al coronell, més de pressa que un nedador no s'afusa a la mar.
I vaig restar arrupit, quiet.

Me va semblar que la porta cruixia, que el sostre tramblava sota el
pas sord d'un peu descalç. A cada moment esperava sentir el palp de
la mà del pare sobre el meu cos. Però no, no venia.

Poc a poc em vaig anar tranquilitzant i em vaig allargassar
descansadament, tot aplanat, tot rendit. El meu cap s'enfonsava al
coixí amb dolç engorroniment; el meu cos s'amollava a la tovor i
escalforeta del llit; la fosca i el silenci s'emparaven
placèvolament del meu cor i les meves idees s'esfumaven,
s'esfumaven...

Sense torbar la meva agradosa passivitat, van destacar-se sobre les
meves parpelles closes unes visions com de llanterna màgica. Vaig
veure la cara d'en Xaneta, amb els seus ulls menuts i llampants, el
seu nas enravenxinadet i les seves galtes xamoses, aclotades per un
somrís. Flotava dins un ambient obscur tota arruixada de llum i,
fent ganyotes, fent ganyotes, s'anava transfigurant. El nas mòbil
creix i s'apirrossa, les galtes s'esllangueixen, la boca
s'aixarraca... Oídà, vet allà la cara d'un vell mofeta, plena de
sots i tavelles, coronada d'una blanca lluïssor de cabells. Em fa
l'ullet, somriu amb malícia, se fon... i al lloc, que ocupava,
apareix tot seguit la testa d'una dona: un rostre grassàs, rodó,
lluentós, amb tres rotllos de papera sota la barba. Després...

Després, no sé quant de temps després, vaig tirar-me daltabaix del
llit, desvetllat tot d'una per la idea de la realitat. O desgràcia!
M'havia adormit. Ja devia ésser clar. Quina pega! Que pensarien de
mi els companys? Però... qui sap? No es veia pas gens de claror per
cap escletxa. Era precís sortir, encendre llum i mirar el rellotge
de la sala. Vaig cercar de palpentes.. A on redimontri era la capsa
de mistos?.. Si... cucut!... no havia pensat a fer-ne posar cap a la
tauleta de nit. Estava ben fresc, doncs. Quina resolució pendre?
Atuït, vaig tombar el front sobre la paret i no sabia coordinar cap
idea. I, mentre estava així vaig sentir que el _sereno_ cantava...
lluny, lluny... amb una veueta feble com la d'un eco. Ah! com el
vaig escoltar!... Hauria sentit el vol d'una guinjola. «La una i
tres cuartus.» Tres quarts de dues. Estava salvat. Era precisament
la meva hora. Me vaig posar les botes a sota l'aixella, vaig agafar
la gàbia i el vesc i a poc a poc, a peu de mitja, vaig sortir de la
meva cambra. Havia de marxar d'esma; però... bah! ...sabia tan bé
els passadissos, recons i catabaumes de casa, que no tenia pas por
d'esgarriar-me. M'anava representant dintre la fosca impenetrable el
tirat de les parets i la disposició dels mobles, peça per peça. Aquí
ha d'haver-hi una taula, allí, el sofà, part d'ací ve a caure
l'estudi, part d'allà, el menjador... Endavant!... seguim, passem,
girem, voltem... De cop i volta me vaig topar amb un tocom
inesperat, Per força havia d'ésser una calaixera, sinó que la tenia
més a prop que no em pensava. Palpo i... me va causar l'efecte d'una
monstruositat.., vaig trobar uns relleus estranys, uns petges
corbats i bonyeguts, unes pampolades de fusta, que brollaven de tots
cantons com si m'envestissin.., Que rediantre significava aquella
transformació? Allò era un moble, però quin?, Palpa que palpa, no em
va costar poc ni gaire de fer entrar al meu magí la percepció clara
del moble, que estava tocant. Devia ésser la consola... Amb tants
d'enfarfecs no podia ésser sinó la consola. Però, si precisament jo
la suposava a la banda oposada! Em vaig trobar desorientat d'una
manera, que no es pot dir.

El mapa, que m'havia dibuixat dins el cervell, era fals, calia
rectificar-lo, desfer-me'n; mes ell s'havia gravat tan fortament que
se m'imposava i jo no sabia pas prescindir-ne. Vaig haver de seguir-
lo tant si com no i, creient assolir la porta del passadís, vaig
anar a parar de nassos a una balconera. Se diria que la sala havia
fet una giravolta; i, sols després d'haver donat el tomb complet i
d'haver examinat totes les portes d'una a una, vaig adquirir el
convenciment d'haver trobat aquella per on havia de sortir.

Ara el cas era obrir-la sense soroll. No, per falla de precaucions
no em perdria. Vaig girar el pom amb la major suavitat i vaig anar
empenyent a poc a poc, a pleret, a pleret... Però, draga'm, terra!
encara no havia badat dos travessos de dit el batent, va esclatar un
grinyol tan fort, despertant unes ressonàncies tan baladreres, que
no va semblar sinó que haguessin romput a lladrar una munió de
gossos, pobladors fantàstics de les tenebres. Vaig flectar les cames
d'esglai i vaig fer d'esma amb els llavís aquell so sibilant, amb el
qual solem reclamar silenci d'una persona: xxt!...

M'hauria sentit algú? Amb el cor palpitant i l'alè aturat, vaig
romandre escoltant una bella estona. No, no es sentia ni un piu.
Vaig agafar altra volta el pom i vaig tornar a empenyer la porta,
encara amb més suavitat i delicadesa que la primera vegada. No hi
havia manera. Al més petit movíment les frontisses encarcarades i
rústegues craquejaven amb un castanyoleig, amb uns pims i pams, que
retrunyien i es multiplicaven desesperadament per tota la peça. Vaig
haver de suspendre l'operació. I doncs?.. El temps anava passant i
els companys se cansarien d'esperar-me. Resolució i foris! Valia més
produir un soroll curt, per fort que fos, que no pas molts de
seguits. Maleïda porta! Vaig agafar-la amb un impuls vehement i la
vaig obrir de bat a bat d'una sola batzegada. I, no res, no va fer
ni la fressa més lleu.

Les altres portes ja no em donaven tanta d'ànsia perquè distaven més
de la cambra del pare. Grapada a la una, grapada a l'altra, en un
moment vaig ésser a l'escala. Però els meus treballs no eren pas
acabats. Així que vaig haver tancat el cancell em vaig recordar que
havia de passar per davant del portaló de la carbonera, un catau
llòbreg, que sempre m'havia feta una gran basarda. Amb la fosca no
podia pas obirar-lo, però sabia que era allí, obert sobre el segon
replà. Vaig pegar-hi llambregada amb terror i vaig reparar-hi una
cosa blanquinosa, una mena de mà, que em feia senyes. Aneu, atanseu-
vos-hi. Tot jo vaig sentir-me amarat d'una freda suor. Li va venir
d'un no-res com no em poso a cridar. Vaig arrambar-me d'esquena a la
paret, a un recó, i no gosava moure-me'n. Ni tenia cor de seguir
avant, ni gosava tampoc girar-me per entornar-me'n al pis: volia
estar a l'aguait de la fantasma. I, així, mirant sempre de fit a fit
cap a la carbonera, ja desenganyat de poder sortir de casa, vaig
anar pujant l'escala de reculons, decidit a retirar-me a la meva
cambra.

Arribat al cancell, ja havia començat a furetejar amb la clau, per
obrir-lo, quan la idea de la parada i dels companys, que
m'esperaven, s'emparà de mi amb nova força, paralitzant els meus
moviments. Perdre una ocasió tan somniada, que m'havia costat ja
tants d'afanys, tantes d'angúnies, i perdre-la quan ja no em
separaven del carrer més que algunes passes, quan s'escolaven els
darrers moments de l'hora desitjada! Com se burlarien de mi en Lluís
i en Xaneta! Quina excusa podría al·legar? I el jurament, que havia
fet! Va entrar-me una gran desesperació; i de cop i volta la meva
voluntat va desplegar-se poderosa per sobre les terrors i em va
llançar... Si, em vaig sentir llançat, engegat.. Ja no era possible
reflexionar. Amb els ulls clucs, amb els cabells eriçats, amb una
mena d'udol, mig d'espant, mig de valentía feréstega dintre el cor,
vaig davallar l'escala a bots, arruixat, desafiant-ho tot.

Crec que si mai he tingut quelcom d'heroic va ésser en aquella
ocasió. Vaig atravessar l'entrada corrents, vaig arrapar-me a la
portella amb la mateixa energía que si m'abraonés a un enemic, vaig
aixecar la balda d'una manotada i... ja sóc al carrer!


II

Vaig respirar. Em sentia protegit pel gruix de la porta interposada
entre jo i la pavorosa carbonera. Però quina nova emoció! El pas
atrevit era donat. Vet-em aquí fora de casa, escapat furtivament, al
bell cor de la nit. L'alta nit! Vaig examinar-la amb l'interès
temorenc de qui lluca els secrets d'una cambra vedada. No em
semblava la mateixa nit, que solia veure a les vetlles, sinó una nit
més augusta, més misteriosa, més esquerpa, que es diria que s'hagués
de ressentir d'ésser visurada. I em vaig mirar el cel amb una
curiositat voluptuosa i esparveradissa.

La lluna no es veia. Estava amagada darrera una negra cortinassa de
núvols; i sa blanca claror, embromant-se en filtrar a través de les
voreres primes del vapor, sobreeixia pels cimals en forma d'una
boireta lluminosa com la que produeix el fòsfor en l'obscuritat. Que
n'era de suggestiu aquell efecte de lluna! Feia pensar en la llàntia
velada dins l'alcova d'un malalt; inspirava recolliment, reserva, la
idea d'un son, que convenia no trencar.

I vaig abaixar els ulls. Quina quietud més profunda al meu entorn!
No es sentia més soroll que el de la ressaga, que fressejava
rítmicament amb el compàs d'una respiració tranquil·la, amb la qual
semblava que alenés suaument la naturalesa dormida. No transitava
ningú. El carrer se badava a la soletat, desert, mut amb un
callament de sepulcre, les portes tancades, les finestres sense
llum. Un cap i l'altre es perdien en ombres; i les poques cases, que
s'obiraven, arrenglerades en dues fileres, ullprenent-se de fit a
fit amb el miralleig de llur vidrim, agafaven l'aspecte de cares
fantàstiques, esblanqueïdes, d'ulls oberts i morts, com sorpreses
per una son magnètica en mig de llur encantament. Jo aleshores no
havia pas sentit a parlar de magnetisme; no era cosa d'aquell temps
al meu poble; però ara, que en tinc esment, no puc menys de fer
aquesta comparació. L'adormiment era per tot arreu. Se'l sentia com
imposat. L'imperatiu «dorm» flotava per l'espai com una volició
divina.

Arrupidet, segut a l'acera, vaig calçar-me les botes. Després vaig
empendre la marxa mig de puntes, engreït, per una part, del meu
atreviment i, per altra, encongit de cor i amb l'aprehensió, no ben
definida, d'haver-hi als meus passos quelcom de profanador. Vaig
enfilar el carrer pel mig, pel punt més clar, i anava llambregant
amb recel la fosca insondable dels carrerons i sotavoltes. La remor
dels meus peus despertava de vegades alarmants ressonàncies dins
aquelles sepulcrals profunditats, sorolls inesperats i sospirosos,
que estremien el silenci com amb un surt. Si els companys no acudien
al lloc de la cita, me veuria ben espantat. On anar? On recollir-me?

Pocs passos havia donat quan em va sanglaçar un esclat estrident,
esborronador. Vaig aturar-me en sec. Ah! ...era la porta de can
Lluís; i té, vet-el allí que surt tot acoforrat amb la seva gorra
peluda i tot engavanyat amb el seu garringot de coll alt i valones
braceres; unes valones que semblaven les ales de pèl moixí d'un
aucellàs de niu. Sí, era ell. Duia a la mà una bombeta d'oli encesa,
que li enllumenava la cara, aquella cara llarga i ullerosa, que
m'era tan coneguda. Com se m'eixamplà el cor! Quina naixor d'alegria
dintre tot el meu ésser!

-Lluís. -Ramon. -On tens el ram? -Es aquí.

El tenia darrera la porta. Se'l carregà al muscle, deixà la bombeta
a l'entrada, tancà la porta i vingué a ajuntar-se amb mi, agafant-me
d'un braç. Estava emocionat. Reia i bategava de dents.

-Gràcies a Déu que ets comparegut -me va dir; i, deixant-se portar
d'una distensió d'esperit comunicativa i afectuosa, me va explicar a
borbolls les angúnies, que havia sofert. -He fet nit aquí, a
l'entrada, sobre un piloc de brisa seca. El llum se m'apagava per
manca d'oli... L'havia d'anar decantant perque cremés... Me moria de
por... Creia veure l'ànima de l'avi en un recó fosc... Quines coses,
Déu meu!... I no gosava sortir al carrer tot sol. Sotjava pel badall
de la porta, esperant que passessis; quan t'he vist, só tornat de
mort a vida.

Mentre parlava anavem caminant. Que era simpàtica aquella
ingenuïtat, aquella senzillesa! Jo n'estava ben agradat; i, amb tot
i això, no em vaig pas decidir a imitar-la, i em vaig mantenir
reservat sense confessar les meves febleses. Volia passar per
valent.

Ambdós estàvem alegres i delitosos. En un moment assolírem la
placeta de l'Església; I, així que hi fórem arribats, ja atalaiàrem
en Xaneta, que pujava per l'Escala Nova, carregat amb la baluerna de
les set gàbies dels reclams, lligades amb cordelles i embolicades
amb un davantal de dona.

-Ens hem portat com uns homos! -exclamà per via de salutació, en
reunir-se amb nosaltres.- Es s'hora exacta. -Va revistar ràpidament
els nostres entriquells. -Esta bé: s'olla des vesc, sa gabiassa, és
ram; esta bé -mormolà; i, després d'escampar una mirada per cel i
terra. -No havíeu sortit mai an aquestes hores? -va preguntar-nos. -
Això és sa vera nit. Oi, quina feretat?

En Lluís i jo convinguérem que allò era realment la vera nit i que
feia basarda; però vàrem dir-ho amb una tranquil·litat d'esperit,
amb un somrís tan placèvol! Aquella basarda ja no ens encongia, ni
anguniava. Que n'era de diferent de la que havia sentit en trobar-me
sol al carrer de casa! Ara veia les coses d'una altra manera. Vet
aquí un poble de dorments. Vet aquí que la nit és com un mantell
estelat, que Nostre Senyor, bon pare de families, estén sobre la
gent cansada del treball del dia. Passaven unes idees així pel meu
cervell. Experimentava un sentiment de pietat i de dolcesa més aviat
que de por. La imposició de callament, que suara m'havia cohibit amb
tanta de força, havia perdut sobre meu la seva virtut sagrada d’ençà
que m'era reunit amb els meus companys. Que me'n sentia de valent a
llur costat!

Bah! La por era una falòrnia. Em vaig posar a parlar alt.. ben alt,
i m'agradava de veure que no passava res d'extraordinari. No puc dir
els gaudis d'amor pròpia, que hi havia en allò d'esqueixar el
silenci amb una veu ardida, que s'esbandia pels murs de l'església,
assorallant-los vagarosament. Ma, noi, quina remorassa! I, no res,
el cor restava tremolós un moment, però tot seguit es temprava i
enfortia. Hi havia plaer a cercar aquella emoció. Tornem-hi. Tots ho
provàvem, cada volta amb més desvergonyiment. En Xaneta deia amb
fanfàrria:  -Sa nit no es menja dingú. Ja podeu cridar i xarnegar:
tot ho aguanta.

Àdhuc en Lluís s'hi divertia; i, tot mordius, mordius, treia de tant
en tant la boca de dintre el coll del garringot i feia «ah! ah!» per
a despertar algun eco.

De sobte va sonar una remor sinistra, i una cosa negra i voleiosa
ofuscà els nostres ulls. Tots tres pegàrem bot, esglaiats. -Ai,
Maria Santíssima! - Però de seguit reparàrem que la causa de la
nostra alarma no era més que una fulla de pàmpol, que el vent hauria
duta de qui sap on.

-Mal llamp sa fua! -exclamà en Xaneta.- Ja m'ho havia mig pensat que
era una fua. En cauen tantes per aquest temps! No... jo no m'hai
espantat, jo; sinó que sa prudència... Qui anava a sebre quina mena
de virosta li venia as damunt? Sa serva és una cosa, sa por... una
altra..

Es clar, qualsevol hauria fet igual. No, vàrem decidir que no ens
havíem espantat gota. Unicament en Lluís va manifestar que ell sí,
que de primer moment havia tingut un bell esglai i que havia temut
un càstig de Déu. I ara! Un càstig! I per quin pecat?

Rient d'aquella sortida d'en Lluís, vàrem baixar per l'escala dels
Valls i vàrem enfilar el carrer de Raval. Allí vàrem tenir un mal
encontre: el d'un _sereno_, que ens eixí de trascantó i ens empaità,
abocant-llos als ulls la resplendor enlluernadora del seu fanal. En
Lluís i jo no sabíem com amagar-nos; ens tapàvem la cara amb els
abrigalls i donavem voltes per posar-nos l'un darrera l'altre, cosa
que era impossible que aconseguíssim tots dos alhora. Temíem que si
aquell home ens coneixia contés a casa a quines deshores de nit ens
havia trobat. En Xaneta va creure que la nostra por era d'altra mena
i, escudant-nos amb el seu cos, va dir-nos ràpidament, en veu baixa
i amb aires de protector:

-No us espanteu. Ets _serenos_ no són cap gusarapa. Son gent de bé. Jo
el conec aqueix. Es un homo, que es diu Tià, veí de casa, més bo que
es pa blanc i més xalat que un joc de bitlles. Deixeu-lo per mi.

Va alzinar-se tant com pogué, alçant el cap, botint el pit i
estirant les cames, i -Hola, Tianet -va dir en to familiar. -Que no
em coneixeu? Sóc es noi de s'espandanyer, en Xaneta... sabeu?
-Ah! mala pua! -exclamà el _sereno_, atansant-se'ns. -I a on vas?

-Anem a parar arbret.

-A parar arbret a negres de nit!

-Si.

-A parar arbret! A no ésser que vajus a òlibes o mussols!... Qui
t'ha enganyat? Ja saps quina hora és?

-Prou que ho sé. Matinegem per por que ens pispin es parany.

-Matinejar és! Llamp de rellamp! -exclamà el _sereno_; i esclatà a
riure amb tan abundosa riallada, que la seva boca no en podia haver
més i tot ell es botia i sacsejava, no podent dar-li pas suficient.
Nosaltres aprofitàrem aquella ocasió per esquitllar-nos d'aprop seu.
Tot just sostrets de l'enlluernament del fanal, l'ombra ens queia
sobre els ulls com un drap negre i espès; no vèiem pas a on posàvem
els peus; però dins l'obscuritat cercàvem precisament la salvació.
Amunt i fora! Corríem contents, satisfets, enriolats, encepegant amb
les pedres, entrebancant-nos uns amb altres... Ens havíem escapat
d'una de bona. El _sereno_ no ens havia conegut, ni a mi ni a en
Lluís; i el sentíem que continuava rient part d'avall del carrer,
amb un riure ronc i trontallós com soroll de roda de carro, que no
interrompia sinó per a repetir amb veu embofegada i xisclosa aquella
seva exclamació, cada cop més admirativa: -Llamp de llamp de
rellamp!

Quan eixírem del poble una òliba ens saludà des dels murs de
l'enderrocat palau dels Cabreres.

-Mal brom l'escanyu! -va dir en Xaneta.- No sentiu s'olibassa?
Mentre que no ens dugu malastrugança... Bèstia més suturna! Xucla
s'oli de ses llànties i sent venir sa mort. Tres dies abans de morir
es meu oncle... xut, xut, xut... va cantar tota sa nit a sa xemeneia
de casa, ella, sa mala bruixa. Només predica desgràcia. Mal brom
l'escanyu!

Anàvem molt de pressa. El cami era rost i mal pujador. En Lluís va
començar a queixar-se de dolor a la melsa i no ens podia seguir.
Aleshores li vaig pendre el ramàs d'alzina, que era molt feixuc, i
li vaig donar els meus farcells, que eren lleugerets. Em feia una
llàstima, pobre xicot! Com pantejava! Amb tot i haver-lo alleujat de
càrrega, s'anava endarrerint, s'havia d'aturar de tant en tant per a
revenir-se, i, quan ens avançavem gaire, ens suplicava quasi plorant
que no l'abandonéssim.

Això ens obligava a fer parades.

-Quin noi més ròssa! -rondinà en Xaneta de baix en baix a la meva
orella durant una d'aquelles esperes. -Poc que el voldré mai més. No
sé per què s'hi ha d'embolicar en coses d'homo un neulím de
criatura, que encara necessita que sa mainadera el duga a coll. Uix!
A cada quatre passos se li nuen ses canonades de sa freixura i li
fan figa ets tendrumets. Es un fàstig això.

Jo patia per l'un i per l'altre.

Vaig agafar en Lluís pel braç i l'ajudava.

-Apa, arrapem-nos-hi plegats; aviat serem a dalt.

Però, amb tot i la meva ajuda, després d'una pujada molt violenta,
restà llassat i ens haguérem d'asseure a un marge a reposar.

En Xaneta romangué dret, botzinant entre dents, amb l'obsessió de
témer que trobaríem el parany ocupat. Es girava d'ací d'allà,
brandava el cap, deixava les seves gàbies en terra amb un moviment
de mala humor i tornava a pendre-les com si anés a posar-se en
marxa; estava neguitós; i a la fi, quan jo havia ja fet pensament
d'aixecar-me, va sortir de polleguera i, encarant-se amb mi, va dir
reganyosament:

-Que ens hi hem de fer vells aquí? Ai vatua!  Ja en tinc es sarró
ple. Veniu o no veniu?

Aquell to aspre va picar-me. -Ai ai! que t'has cregut que ens
governes tu? Ai vatua! Ara no ens mourem, per punt.

-Doncs, us planto. Hai perdut sa nit i no vui perdre es parany. Ja
vindreu quan us passu sa rampeta. Uix! serà sa darrera vegada que
m'embolicaré amb senyorets. Hi faig sa creu. Tots sou de pastetes.
Un bufarut us fa caure. Nyícaris! Uix!

I se n'anà costa amunt tot decidit, mentrestant que jo, impulsat a
escometre'l a cops de puny, deturava amb prou feines la balançada
del meu esperit, tan viva que, en refrenar-la, se'm transformà en
una bella rodesa de cap. En un revolt del camí, encortinant el cel
amb llurs negres capçades, hi havia una clapa espessa de suros i
alzinots. En Xaneta va pujar resoltament fins a poca distància
d'aquella bultra obaga. Després escursà el pas i es girà cop i recop
a mirar qué fèiem; i veient que no ens movíem, s'aturà. No gosava
passar avant. El boscarrot li feia por.

-Ramon, Lluís! -va cridar. -Que us haveu adormit?

Vaig tapar amb la mà la boca d'en Lluís, que, mogut del seu natural
bondadós, anava a respondre.

-Que us heu adormit? -tornà en Xaneta.

Va esperar una estona i, no obtenint contesta, davallà, fingint-se
alarmat.

-Sou morts o vius? -deia mentre anava venint. -Ai Maria Santíssima!
Que teniu algun trabai? Responeu, si us plau. Es gras això. Responeu
com un botavant! Vaja, no estic per comèdies. Responeu o no em mireu
mai més sa cara. Això no es fa amb un amic, no es fa. Per ses nafres
santes de Nostre Senyor Jesucrist, parleu.

Els tons de la ira, de la súplica i de l'agravi se succeïen en sa
boca gens transició; i, arribat a on érem nosaltres, es palplantà
davant nostre i, després d'esguardar-nos una llarga estona, esclafí
a riure.

-Sancti de guixi! he, he... Esteu de primera, carets. Si us veiéssiu
amb aquestes fesomies tan dolorides! ...he, he... Sembleu un cap de
dol. Cosa més llastimosa! he, he, he...

Parà de riure sobtadament, aclucà els ulls i escopí en terra.

-Si n'hai dita alguna de coenta, teniu, ja me'n netejo sa boca. Tot
es verí restu dins aquesta escopinyada, que aixafo amb es peu. Au,
sota terra sigu. Que més voleu?

No es podia pas demanar més. A mi m'escapà el riure per sota el nas;
i aleshores en Xaneta, tot falaguer, amb un somrís, que li aclotà
graciosament les galtones, va abraçar-me pel clatell.

-Oi que no em tens malícia, noi de sucre?

Vàrem fer les paus sense més explicacions. Ens vàrem agafar tots
tres a braços entorxats per damunt de les espatlles, mal que quasi
no ens ho permetessín els nostres embalumosos entriquells, i
prosseguírem l'ascensió amb més cordialitat que mai.

Ja havíem assolit el collet de Santa Bàrbara i no ens mancava sinó
guanyar el turó, on desitjàvem plantar l'arbret, quan en Xaneta
proferí un crit sord, i deslligant-se de nosaltres, es deixà caure
d'anques en terra amb un moviment de consternació tràgica.

-Sa meua guinea! -exclamà. -Hem fet tard! Ens han pispat es parany!
Vaig restar de pedra. No crec que, si m'haguessin dit que s'havia
calat foc a casa, hagués tingut una sorpresa més dolorosa.

-Maleïda sigu sa meua planeta! -prosseguí en Xaneta, planyent-se
amargament, amb veu tremolosa i retinguda. -Hai d'haver nascut en
divendres, en es dia més curt de s'any. Me devien batejar amb sa mà
esquerra. Mireu que sóc es pot de sa pega, jo!. Res no em surt bé,
res! Ja puc estirar sa cama tant com vulgu, no arribo mai a sa
passera: sempre caic a sa xomba... xuf!

-De que se les hau? -me va preguntar en Lluís amb estranyesa.

-De que me les hac? -va respondre en Xaneta, aixecant-se. -Heu-vos
aquí les vostres estaries. Se'ns ha ben follat sa vaca prenys. Té,
goita, si tens uis as carabassot ¿no veus dos caps allí? Ja us ho
deia jo. Ens hem ben lluït!

Efectivament, fixant-m'hi bé, vaig obirar aleshores a dalt del turó
dos caps, com de dues persones, que estessin aclofades dins un
clotarell; l'un se veia de perfil, amb el bot de la cella i del nas
ben marcats al cel, sobre l'estelada polsinosa del camí de Sant
Jaume, i l'altre, acurumullat d'una mena de barretina punxeguda,
parava de ple els darreres, embardissats de cabells escarolers. Els
vaig indicar a en Lluís.

-Té...veus?... són allí.

-Vols dir? -va fer ell, avançant alguns passos vers el turó.

En Xaneta el deturà, subjectant-lo nerviosament per una de les
valones de l'abric.

-Quiet, quiet! -li va dir en veu baixa. -No estem per babarotes. No
vui que ens reparun. Que es xautun des parany en nom de Déu. Qui
primer arriba, primer mol: és de ton jus. Però no vui que
s'engreixun rient a ses nostres costes. Hi ha es noi Llambregues...
creu-me! L'hai conegut... i és un fresseta! Demà tot es poble
n'aniria ple. Girem cua i... bona nit, viola.

-Ai carat! I si al turó no hi hagués ningú? -replicà en Lluís.

-Que tenim pa a s'ui, noi tit? -va fer en Xaneta. -Has vistos mai
caps d'homo sense que ets homos hi fossin a sota?

-Doncs, t'erres -tornà en Lluís. –Allò no són caps: són rocs i
arbrissa. N'afino els branquinyols i els ramells de fulla, que
tremolen amb el vent. Ho vols veure com no són caps?

I dir això, ajupir-se, collir una pedra i etzibar-la dret al turó
fou tot u. En Xaneta, que se li havia abalançat al braç per emparar-
li l'acció, restà espantat i, ajupint-se, ajupint-se, va seguir amb
vista esparverada la trajectòria de la pedra; i quan la pedra topà
en terra i de rebot anà a ferir un de aquells boldrons sospitosos,
el xicot s'aculà d'esglai fins al sòl. Però al mateix instant, com
si s'hagués disparat un resort al seu dessota, s'alzinà de cop, pegà
un salt i, amb les seves gàbies a la mà, s'arrencà a córrer a tall
de soldat, que assalta una trinxera, tot cridant: -As turó, as turó!

No cal dír si el seguírem entusiasmats. Arribà al cim, ventà un cop
de peu despectiu i rancuniós , a les dues mates, que l'havien
enganyat i, eixancarrant-se al bell mig de la muntanyola, com fent-
se-la seva amb l'actitud i la paraula, exclamà:

-Es parany és nostro. Ni es rei, ni s'emperador, ni es Sant Pare de
Roma mos en poden treure.


III.

Tot seguit ens posàrem a treballar. Ens vàrem asseure darrera un
tros de paret seca, que restava d'una feixa perduda, vora, vora d'un
vall herbós, mig esbornegat; i allí, amb el ram d'alzina entravessat
sobre les nostres cuixes, vàrem anar-lo preparant, esbrossant-lo de
secalls i rama sobrera i esfullant els branquinyols cimers i
calçant-los amb els canonets de canya, que havien de sostenir la
pallada.

En acabat, el plantàrem al punt més alt del turó. Feia un goig
d'allò més. Impossible sospitar que no fos nat i arrelat allí
mateix. Era rodó de capçada, esparpelladet i d'una negror ufanosa
que, a ràfegues, s'esbandia de finíssims girasols argentins; els
canonets de canya hi prenien l'aspecte de beines de fullam tendre,
grogues i lluentes; la gallarda soca s'aguantava amb fermesa i el
ramatge, gaiament bellugós, contestava amb un xiu-xiu comunicatiu i
dolç a les manyagueries de l'oratge.

Heu-vos aquí una trampa ben enganyadora, pobres ocellets! Com
malfiar-se d'aquell arbret joliu?

On devien ésser ara els innocentons, que s'hi havien de deixar
caure? Segurament lluny, part d'allà de muntanyes tot just
obiradores, adormidets tranquil·lament amb el caparró sota l'ala. I
mentrestant, en mig de la nit, en un paratge que, tal vegada, ni tan
sols coneixien, el destí inexorable preparava llur perdició; i
nosaltres n'érem els ministres, i, abocats al pervindre, hi
plantàvem una fita sinistra per a vides d'éssers inconeguts.

Allò era esgarrifós. El meu enteniment d'infant va llambregar la
vida movent-se vers abismes, que fan rodar el cap, i vaig espantar-
me de la meva acció. Però l'esgarrifança tràgica va passar com un
buf. Oh, el goig de la parada! No, nosaltres no volíem pas causar
cap dany als ocellets. Jo me'ls estimaria coralment. Els mantindria
la gàbia ben neta, els posaria al sol... Cada dia un brotet
d'escarola tendra... Els ensenyaria a venir a la meva mà a pendre-hi
els pinyonets pelats... Déu volgués que el dia fos d'una bella
entrada, i que els ocellets caiguessin com a pluja sobre el nostre
ram.

El que ens dalia era l'espera; i no dic res del fred. Els peus se'ns
glaçaven.

-Passegem, passegem, -aconsellà en Xaneta. -Que ses sangs no se'ns
adormun. Figureu-vos que una cobla toca un contrapàs i que l'hem de
ballar. Ànsia!

I amb les mans a les butxaques de les calces i el cap sebollit
dintre els set volts del seu tapaboques, acompanyà l'acció al
consell, tresca que tresca, perneja que pernejaras.

Aleshores en Lluís, que estava mut i cloc-piu al meu costat, alçà
per sobre l'embós la seva cara llarga, tota ulleres i nas, i em va
dir:

-Així hem de passar la nit, fent d'aplanamuntanyes?

-No ho trobo pas gaire divertit -vaig respondre, -però si no ens
movem, el fred ens pujarà cames amunt. Quin altre remei ens toca que
imitar en Xaneta? Potser convindria que arméssim algun joc de
patacada. Podríem jugar a runy, a saltar i parar, a sauva de tocar
pedra...

-Que vols dir que no trobaríem brossa per encendre foc?

-Foc!  Santa paraula! -exclamà en Xaneta, plantant-se d'un bot entre
nosaltres dos. -Teniu mistos?

En Lluís se tragué de la butxaca una capsa rebregada, i, maldant, ne
féu sortir el calaixet. No hi havia sinó dues candeletes i encara la
una d'elles sense lluc, ni rastre de mixtura.

-Poca cosa és -va dir en Xaneta, palpant-les i mostrant-nos-les. -
Però el certus és que amb una sola d'aquestes busques tan petites se
podria assolar sa vila. Aquesta no val res -féu, llençant-la. -Es
una pobrica, que ha perdut sa bossa dets diners. De contra, aquesta
altra és de primera classe, sencera de cama i ben plena de
potències! Oi, quina pirrosseta de mixtura, ninets? Sembla mentida,
ai có! que d'un ou tan petit pugu néixer un drac capaç d'engollir
tot un bosc. I ell és ací dedins, caretons. Ordi! Gorda'l bé, Lluís.
I anem a preparar-li establada per a quan naixerà.

-Sí, sí, a cercar llenya i foris! -vaig cridar amb entusiasme.

Alló ens serviria de distracció. Tot seguit ens escampàrem alegrois
per la muntanyola, i vinga gambejar de quatre grapes a la recerca de
secallons! En aquell paratge, i això precisament constituïa la seva
excellència com a parany, no hi havia arbre, ni arbrissó; no hi
creixien sinó, i encara raquítiques, algunes mates de bosquina:
argelagues, estepes, falgueres, tomanyins... sobretot tomanyins, que
en aquell temps estaven poncellats o florits. Un llenyater o un
feixinaire no podia pas fer-hi gaire el seu agost.

Al principi ens limitàrem a recollir els miserables brins de brossa
seca que trobàvem entre les plantes vives; però, a manera que ens
imposàvem dels resultats obtinguts afluixàvem els nostres escrúpuls
sobre la matèria combustible i, ara perquè ens semblava secallosa,
agafàvem una mata sencera mig tendra, ara, perque tenia el tronc
fustós, n'arrabassàvem una altra de tota verda. Acabàrem per no
perdonar-ne gaires. I així va créixer bellament la nostra pila, la
qual, això sí, més que de llenya cremadora, semblava de ramatge
bonic per a un parament de festa de carrer. Allí la falguera amb ses
fullasses ornamentals, allí el tomanyí apenjollat de flors semblants
a borles de vellut, allí verdors de tota mena.

-Mà, noi, quanta de tendror! -exclamàrem consternats, en examinar el
resultat de la nostra tasca.

Però, bah!... començaríem per encendre la llenya seca, i, dins un
bon flamareig, la més verda cremaria també. Per sort havíem
arreplegat una bona porció d'esparragueres i gatoses mortes,
torrades, rosses com un sucre de mel; i cuitàrem a situar-les al
paratge que volíem allarar: una fondaladeta, que hi havia al cim del
turó, dintre la qual, ajeguts, estaríem a redós del vent. Amb quin
estudi les hi agarberàrem! I, després, les cobrírem de troncalla i
de feixina verda i ens preparàrem a calar-hi foc. Segurament tots
estavem grocs d'emoció. En Xaneta que no havia volgut fiar
l'operació a cap altres mans que les seves, s'agenollà en terra i,
amb el cap del mistet apuntat al raspador de la capsa, escampava a
l'entorn llambregades ràpides, comprovant si estaven ben preses
totes les precaucions. En Lluís i jo emparàvem el vent amb els
nostres abrics estesos, i llavoràvem d'esperit, impacients i
anguniosos. Ara?.. Encara no? No; calia deixar que passés la
pantejada del ventijol la qual s'eixamplava plena de mormolls
creixents, que els nostres sentits sobreexcitats percebien amb una
intensitat extraordinària i alarmant. Renoi, que llarga! ...Sabría
aprofitar la bona ocasió el nostre company?

De sobte, rast! espetegà la mixtura sobre el raspador de la capsa
i... no res... en caigué una polsina de fósfor, que constel·là
l'ombra sota els nostres abrics.

-Animal!  Poca traça! -vaig rondinar feréstegament.

-Maleïdes sigun sa tremolor dets meus dits i de sa meua ànima! -
exclamà en Xaneta, brandant el cap abatudament; i vacil·là com si,
espantant-se de la seva responsabilitat, intentés cedir a algun de
nosaltres el seu lloc i la comprometedora tasca; però, de cop i
volta va decidir-se, refregà de nou el mist al raspador amb un
moviment ràpid i l'encengué. I aparegué la feble flameta, de la qual
depenia el nostre confort de la nit; i, després dels esclats i
bandereigs de la conflagració, s'aquíetà i prengué una forma
afusada. Cap de nosaltres no gosava respirar. Tots la seguíem amb la
vista astorats i atents. Ara s'encongeix i blaveja, petita,
petita... ; Ara s'eixampla resplendent, com un insecte, que treu del
dessota dels seus èlitres el joc brillant de ses ales voladores...
En Xaneta, emparant-la amb sa mà esquerra, la movia amb tota mena de
precaucions a través de l'aire, que podia ofegar-la; i finalment ens
l'amagà en acostar-la cap a la feixina. Aleshores només en vèiem la
resplendor, i jo vaig aixecar el cor a Déu. «Feu-nos la gràcia que
pugui pendre foc a la llenya!»

Vaig sentir la crepitació sorda, que fan les gatoses en encendre's,
i tot seguit, amb una mena d'esbufec com de gat enfurestit s'alçà
fins a la meva cara una flamarada que cuidà cremar-me les celles.
Visca, visca! Ja tenim foc. Però, no, no... encara no podíem cantar
victòria. La flamarada va extingir-se, i no restà sinó una roentor,
que, com una munió de llampeigs trencadissos corria en zigui-zaga
per l'espinam de les gatoses i s'apagava ràpidament. Aleshores vaig
veure que en Xaneta, recolzat en terra, bufava amb totes les seves
forces per reanimar aquell caliu apagadís, i vaig cuitar a imitar-
lo. En Lluís féu igual, i tots tres, apa! bufa que bufaràs.

No fou endebades. Belles flames brollaren d'ací d'allà, s'apoderaren
dels troncs grossos i tota la pila s'anà ablamant, fins la feixina
verda i tot. Però en voleu de fum? ...un fum espès i blanc... I tot
bufant, bufant, me'n vaig empassar un glop, que em tapà els
esperits. Vaig aixecar-me mig esbalaït i vinga esternudar cop i
recop, una i cent vegades! No podia calmar-me. I vaig reparar que
els meus companys passaven la mateixa tribulació. Els seus
caparrons, que flotaven entre la fumarada com testes de serafins
dins una boirina mística, se movien atracallats per una tempestat
d'esternuts, que els rebatia d'arrera a envant i d'avant a enrera,
sense donar-los un punt de repòs.

-Fugim, fugim d'aquest fum -va cridar en Xaneta.

I ja ho crec que en fugírem! Enc que no ens ho hagués avisat, ho
hauríem fet per instint. I dolorits de ronyons i esborneiats
cercàrem l'aire clar i ens ajaguérem de boca terrosa sobre un marge,
que balconejava a la banda de tramuntana, d'on venia l'oratjol.

Allí ens anàrem reposant poc a poc; i, entre caparrada i caparrada
dels seus darrers esternuts, en Xaneta, amb una veu embolicada entre
tels, que l'obscurien, i sospirs, que la trencaven, va dir: -Ai
Maria Santissima, quines pessigolles més enfadoses! Estic mig
desconjuntat. Aquest fum de tomanyins rellents és capaç de fer
esternudar sants de fusta. I si no ens en fóssim apartats de pressa
i corrents crec que hauríem acabat per caure esmicolats a peces
menudes al voltant des foc. Però ja n'estem salvats, i aquestes
esclatarades de nas no ens han d'espantar. Són salut i aclareixen
l'enteniment.

-Deu ésser una salut com la dels floroncos -insinuà en Lluís tot
tapat d'esperits.

-De bona gana la regalaria a... -vaig fer jo; i, sentint-me de sobte
ennuegat per un esternut, vaig restar amb un pam de boca oberta
sense poder afegir paraula i amb el respir sacsejat i angoixós.

Un cop refets, ens anàrem atansant al foc amb precaució. El fum
empès per un oratge manyac s'acarrerava cap a migjorn: tot aterrat,
aterrat, tramuntava el turonet i es capbussava vessant avall cosa
d'algunes passes, alxecant-se després cel amunt i esboirant-s'hi. La
banda del nord restava, doncs, serena, i allí ens aclofàrem dintre
la fondaladeta, entre el foc i un marge embardissat que ens servia
de respatller i de paravent. Ens hi posàrem com a cal sogre, amb
tota comoditat. Els nostres peus se torraven sobre la cendra
calenta, i la flama, aixecant belles xeres, ens acaronova de tant en
tant amb llur escalf agradós. En Lluís seia a la meva esquerra i en
Xaneta a l'altre costat. No teníem gens de son i conversàvem
alegrement, tot contemplant el bandereig de les flamarades, la dansa
folla de les espurnes, que n'eixien, i les mudances, que sofria a
cada moment el paisatge roent i fantàstic del caliu, que s'anava
renovant. No ens calia altra feina sinó afegir de tant en tant
llenya al foc, ara seca, ara verda, segons convenia espavilar-lo o
atuïr-lo. No patiem fred, ni cap altre mal.

-Qui sap alguna rondalla? -va preguntar en Xaneta.

-Rondalles! Prou que m'agraden -vaig respondre jo. -I el foc sembla
que les demana; però si són de les que tots ens sabem de cor, no
donen cap gust. En Lluís i jo ens hem contat les nostres tantes
vegades, que ja ens fastiguejaríem de repetir-ne cap.

-Doncs jo -va saltar en Xaneta -us en vull contar una, que em penso
que no l'heu sentida mai; la de sa mare de Sant Pere.

-Apa, doncs, siguem-hi! -vàrem fer en Lluís i jo, incorporant-nos.

En Xaneta se'ns arrambà tant com pogué, a fi que no perdéssim cap
paraula, va mig cloure les parpelles, somrigué per sota el nas amb
un aire entre picardiós i beatífic, i, amb una verba seguida,
seguida, tot llepant-se de tant en tant els llavis com si se li
emmelessin del seu bell dir, va explicar-se de la següent manera;

-«Heu-vos aquí, carets de Déu, que sa mare de Sant Pere era sa dona
més rampelluda i mala arna que hi haju hagut sota sa capa des cel.
Era tant des puny estret que mai va ter caritat a cap pobre, sinó un
cop que va donar a un mort de fam un forc de cebes, que se li
grillaven. I ve que li arriba es temps de ses fruites madures i,
xap, cau dins es cistell de sa mort, com tots farem a sa nostra
hora; i sa seua animeta negra de pecat a on havia de definir?.. A
ses calderes més fondes dets menuts d'en Cundo. Bé... ja l'hi
tenim... deixem-la cremar, i anem per Sant Pere. Ronda d'ací, ronda
d'allà, predica que predicaràs, gonya es Cel i Nostre Senyor me l'hi
fica de porter, encarregant-li totes ses claus. Es bo de s'homo, què
xalat!... se repantiga a sa poltrona de cuiro i... hala... hi fa
petar una becaina. Bon son. Heu de sebre que a sa porteria des cel
hi han tres finestres: una, dóna as jardins de sa glòria i està
sempre oberta, deixant entrar ses bones flaires, i, de ses altres
dues, tancades i barrades, s'una, sa verda, dóna as purgatori, i
s'atra, sa vermeia, a s'infern, que Déu ens gord d'anar-hi. Doncs
com hai dit, heus-aquí que Sant Pere dormia i, en un escarbotell de
sa becaina, va sentir un crit d'lsraiel, que venia de sa banda de
s'infern, i li va semblar coneixer sa veu de sa seua mare.

–Ai vatua sa veia de Judes! Vols-te jugar que es serà condemnada? –

Si serà, si no serà, per treure'n s'aigua neta, obre sa finestra
vermeia i s'aboca a guaitar. Podeu comptar, tots es condemnats, quan
vegeren es cel obert, si es posarien a badar, mirant en l'aire! I sa
mare de Sant Pere, que t'hi veu es seu fill. -Ah! fill reconsagrat -
va cridar de seguida; -tu ací dalt, xalant, i jo aquí, que em cremo?

-I doncs que us hi faré jo?

-Que m'hi faràs, pocavergonya? Aquí, que corre sa brama que ets sa
nineta de s'ui dret des teu mestre i que t'ha donades ses claus de
ca seua, fill bordissenc, i m'has de deixar patir? Arri, amoixa es
teu mestre! Ja no ets homo si no em treus d'aquí.

Sant Pere va tancar sa finestra i amb es cor trist se n'entrà pes
caminals des Cel, rumiant, rumiant, Que faràs, que diràs?.. Ve que
atalaia es seu Mestre, que es passejava per una prada de lliris
florits; i va i es llença a sos peus i l'abraça des garrons de ses
cames.

-Mestre, o Mestre, pes bon record de ses caminades, que hem fetes
junts per sa terra, m'heu de cedir una gràcia.

-Parla -li va dir es bon Jesús. -Ja serà prou que no lliguem caps.

-Tinc sa mare a s'infern i voldria que la'n traguèssiu.

-Si que és mal negoci! Però, veiam... que no passava mai es rosari
sa teua mare?

-Ca, home, ca!

-Bé deuria dur s'escapulari des Carme! -Ca, home, ca!

-I de caritat que no en feia? -Ca, home, ca!

-Mai per un mai?

-Un cop va donar un forc de cebes a un mort de fam.

-Doncs, ja tenim es cap de treure. Que portun es forc.

Ets àngels vàren córrer sa terra i vàren portar es trenat de bogues,
que era ja mig podrit i sense cebes, perque es mort de fam se les
havia menjades.

-Té -va dir es bon Jesús -aquest és es cap, que has d'allargar a sa
teua mare. Que s'hi aferru i amunt!

Sant Pere no es planyegué pas a córrer i obrir sa finestra vermeia i
au! trenat de bogues avall, que s'allargava, s'allargava fins a sa
gola més fonda de s'infern. I va cridar: -Apa, arrapeu's as trenat,
mare, que us pujaré. -I sa veia s'hi arrapa, i Sant Pere tira que
tira, apuntalat de genois a s'ampit de sa finestra... tira que tira,
i l'anava hissant. Emprò ets atros condemnats, que ho veieren, se
varen agafar ases cames de s'afortunada, i atros, i atros
s'arraparen ases cames d'ets primers. N'hi havia una raimada!... I
tots anaven seguint amunt!... amunt!... i ses bogues podrides ho
aguantaven tot. Ningú no gosava a respirar. Ja es front de sa mare
de Sant Pere arribava a sa finestra. Llavors se va veure salvada i
tragué es seu mal gènit. -Arri avall! N'haguéssiu criats de fills
sants! -va cridar, ventant pernada per a desempallegar-se d'ets
atros condemnats. I amb aquella batzegada es trenat de bogues se
peta i veia i seguidors caigueren a s'infern. I encara mai no n'ha
sortit ningú.

Acabat, en Xaneta va esclafir la rialla i jo també. -Arri avall sa
vea rampelluda!

-Avall! Avall! En Lluís se persignà i va dir: -Déu ens guardi de
mal, Xaneta. A mi aquesta rondalla no em sap pas de bona sentor. Els
Sants bé la deuen estimar la seva parentela, i això de dir
penjaments de la mare de Sant Pere i de flocar-la a l'infern em
sembla tan lleig com un pecat mortal.

-No m'atracallus, manu -va respondre en Xaneta. -Si ella, sa vea, és
a s'infern, ni jo ni ets Sants no la'n podem pas treure, i, si no hi
és, me'n rento ses mans, que no me l'hai pas empatollada jo sa
rondalla. Paraula ençà, paraula enllà, us l'hai referida tal com va
contarme-la s'avi Jeremies d'Arraval, que es un homo de bé, que
passa ets rosaris cada dia i mastega més parenostres que tu i tots
ets teus parents.

Mentrestant la nuvolada s'era abatuda cap a l'horitzó de mar, i la
lluna, vas de llum puríssim, resplendia en un cel immaculat. Tots
ens abocàrem al marge per guaitar-la. Era una lluna de creixent, amb
els cornals quasi en amunt, entre els quals la part ombrosa de
l'astre, ben obiradora i d'un diàmetre més petit en apariència que
el de la part clara, sortia a la manera d'una gla, que brolla del
seu didalet blanc. En Lluís se la mirava embadalit i exclamà:

-Que bonica!  És una veritable llanxeta de plata.

-Errada! -va saltar en Xaneta. -Mirate-la bé. És es bressol des bon
Jesuset. Veuràs, repara es cèrcol de sa mosquitera. No repares sa
mosquitera tirada, allò negrenc que tot just s'afigura? Ara s'Infant
dorm i la Verge feineja per sa casa _amplis me_. Ets àngels amb
candeles enceses vetllen un tros lluny des bressol; veus?

-Calla, tu veus els àngels? -va fer en Lluís. -No, ets àngels no es
veuen, perque s'ombra se'ls menja -contestà en Xaneta, -però es
veuen ets flams de ses seues candeles. Goita.

-Les estrelles?

-Diga-les-hi estrelles. Ets noms són aire i ses coses els aguanten
tots.

-Ja és bonic això, que dius -va dir en Lluís, contemplant els estels
amb complacència. -Però és una falòrnia. Que te les creus tu,
Xaneta, aqueixes corrandes?

-Jo! -va respondre en Xaneta, vacil·lant.- Ningú no hi ha estat per
allí amunt. Diuen i dic, però qui vols que el remenu es mobiliari
d'un pis tan alt, sinó Déu i ets àngels? Ara... del cert, del
cert... crec que ningú no en sap res.

-Se'n sap més que no et penses, Xaneta -va saltar en Lluís; i,
girant-se cap a mi, em preguntà: -Que et sembla a tu? L'oncle em va
dir que la lluna era un món.

-Sí -vaig respondre. -Es un món com la terra, una mica més petit.

-Amb muntanyes i tot? -Ja ho crec. Amb grans muntanyes, més altes
que el Montseny.

-I com se sap això? -Mirant-ho amb unes ulleres de llarga vista...
unes ullerasses de gegant, que tenen cada vidre com una mola de
molí.

-I a les muntanyes de la lluna no s'hi veuen arbres i cases i gent?

-No s'arriben a afigurar. -I rius?

-Tampoc se reparen; però hi ha mars. Jo vaig veure un mapa de la
lluna i era igual que qualsevol de la terra: allí mars, allí
continents, allí badies...

A tot això, en Xaneta m'anava tocant amb el colze i s'estremia amb
un riure de conill; i, aprofitant una distracció d'en Lluís, qui
s'encantava amb la visió del cel plena dels seus somnis, se m'acostà
a l'orella i em va dir rapidament amb veu baixa i enriolada :

-Dali, dali garrofa, dali! Ma, si en tragina de morral aquest noi!

Vaig mirar-me'l amb una cara tota malagradosa. Figurar-se que jo era
capaç d'enganyar el pobre Lluís! No mereixia una llisada aquell
minyó presumptuós, que es creia més viu que tothom? Me vingueren a
la punta de la llengua un reguitzell de paraules agres. Però que en
trauria de dir-n'hi quatre? Qui era capaç de convèncer-lo que
l'estelada no era una menudalla, que, ben arreplegada, li cabria al
clot de la gorra? I, tot plegat valia la pena d'armar una batussa?
Aixi doncs, d'una consideració a l'altra vaig anar-me empassant la
mala saliva, que la pruïja dels dicteris m'havia fet a la boca, i
vaig optar per callar-los; i, per a esbargir més la temptació, vaig
aixecar-me i em vaig posar a passejar per sobre el marge, atalaiant
el paisatge.


IV

El dia no podia trigar a venir. Se va enllumenar la finestra d'una
casa de pagés i vaig pensar: «Això és que la gent es lleva. Senyal
que la matinada és avançada i que el matí no és gaire lluny.» Cap al
poble, sonava veladament una mena de trompeteria, que va confirmar-
m'ho. Era la diana dels galls, que s'alçava muniosa dels
innombrables corrals de la vila i despertava ecos dispersos per les
masies amagades darrera les muntanyes. També vaig sentir la veu
argentina i refilaire d'una dona, que segurament s'esfreixurava
apel·lant i renyant alguna mainada, que li fugia camins enllà, i,
cap a la banda de Sant Pere del Bosc, uns lladrucs de gossos, que
devien senyalar algun vianant. Totes aquestes veus, afeblides per la
distància, l'orella les destriava netament a través de l'aire
cristal·lí, tal com l'ull repara fil a fil els brins d'herba menuda
al fons d'un estany d'aigües clares, però eren quelcom tan llunyà
que un hom hauria dit que la profunda puresa del silenci no se'n
contorbava. Jo les escoltava amb interès perque m'indicaven l'hora,
i no tenia altre rellotge, on consultar-la. Quina cosa més bona era
un rellotge! Aixi que tingués prou dinerets me n 'havia de comprar
un.

Ja em girava per a tornar a la vora del foc, quan vaig sentir,
vingut de cap avall de la muntanya, de Santa Bàrbara, un ronc
estossec, que m'ocasionà certa alarma. Segurament algú pujava pel
costerut caminoi de les vinyes cap al que menava vers el paratge on
erem. Vaig girar-hi la vista i, al cap de poca estona, en un revolt
llunyà, emplateiat de la claror de la lluna, vaig reparar que
apareixia el negrall d'un home. I, el pressentiment del meu cor no
m'havia enganyat, vaig veure que aquell home era un parador. Pujava
la costa cap-jup a lentes i llargues gambades. Portava un gran ramàs
sobre el muscle esquerre i, a la mà dreta, al cap d'avall del braç
llançat, un farcell, que devia ésser de gàbies. Per força havia de
dur la intenció d'ocupar el nostre parany, que era el millor de la
rodalia. Qui sap si, en adonar-se que l'havíem pres, respectaria els
nostres drets? Qui sap? Era un home com un Sant Pau.

Tot seguit vaig avisar els meus companys.

-Lluís, Xaneta, alerta! Mireu : un parador, que ve cap aquí.

Els dos xicots eixiren tot seguit del cloterell i guaitaren amb el
major interès cap a l'indret, que jo els vaig indicar.

-Si, es un home amb un ram, un parador -va dir en Lluís.-Va pujant
amb santa calma, i poc es pensa que l'haguem pres per mà.

En Xaneta es gratà el clatell amb un aire indecís i abatut.

- Crosta! Deu ésser en Llambregues- mormolà. Oi, que a sa seua gorra
li manca mitja visera? Coi! No es pot afinar bé des de tan lluny i
amb aquesta mala faró de quart de lluna. Però... aqueixes camarres,
aqueixa jupa, aqueix balandreig de cos tan disgraciat. És ell,
vatua! I que fem?

-Nosaltres no hem de fer res -vaig contestar. -Es ell el que s'haurà
de bellugar a entornar-se'n un cop arribi aquí dalt i trobi el
parany ocupat.

-A dreta llei sí -va dir en Xaneta. -Nosaltres tenim s'arbre
plantat: això és una bandera, que diu que es castell és nostre. Tots
ets paradors des món ens donarien sa part guanyada, però...

-Però que?

-Que en Llambregues és un bèstia bruta, Vet-ho aquí. Si coneix que
som criatures, ai, ai, ai!...,

-Que vols dir que ens treurà d'aquí per posar-s'hi ell?-preguntà en
Lluís.

-I ara! I doncs per què hem matinejat tant? Per què hem perdut la
nit? -vaig saltar jo, encarant-me amb en Xaneta. -Per què tantes
presses, mestre tabalot? Per què tant patir de fred i d'avorriment?

-Oh, coi! -exclama ell.-Hem guanyat sa raó. Pega'm, home, pega'm, si
coneixes! Que no és alguna cosa sa raó? Quina culpa en tinc jo que
aqueix galifardeu sigu un tros de carn mal batejada, sense
principis, ni vergonya, ni llei de Déu? I encara veurem si
s'atrevirà a propassar-se. Sa raó... és alguna cosa sa raó. -
S'atansà cap a on érem en Lluís i jo i, amb veu baixa i aire
misteriós afegí: -Mireu, sa raó és una muralla; però s'hi han de
posar soldats as darrera que la defensun i sinó...

-Es a dir que ens haurem de batre? -preguntà en Lluís.

-No, coi, no hi podem res a pinyes. Ens estossaria, ens capolaria.
Té un braó de mil dimonis. Ets nostros ajudants han d'ésser
s'astúcia i sa prudència. No us en rieu amb aquest posat de
llàstima, no. Sa prudència és un arma molt fina, molt retefina.

-I com es maneja aquesta eina? -vaig dir jo amb to despectiu.

-Pse! -féu en Xaneta. -Ja veurem. Per de moment sóc de parer
d'amagar-nos. Convé que en Llambregues no ens conegu; que no sépigu
qui el gorda es parany. Es meu pare, que va córrer sa guerra
carlina, sempre m'ho diu: ses forces amagades fan una bella por. Un
cop es parany restu ben solitari, amb es foc i s'arbret, sa basarda
s'hi alçarà de gordiana. Creieu-me, ben amagadets i... moixoni!.

Dites aquestes paraules, s'ajagué al mateix lloc, que ocupavem suara
a la vora del foc, i nosaltres, el meu cosí i jo, a manca de recurs
més satisfactori, l'imitàrem; però jo estava descontent d'en Xaneta.
Havia esperat que ell manifestaria més confiança en la força del
nostre dret i que m'encoratjaria, traient importància a la meva
aprehensió. I no havia resultat així. Ell, que tan solia pintarse-
les de valent, s'havia acovardit tant o més que nosaltres.

-Jo no estic pas gaire tranquil- mormolà en Lluís a la meva orella.
-He sentit a parlar molt d'aquest Llambregues. Diuen que és un
galifardeu tan forçut que aixeca a pols les portadores de verema més
pesants: un home, que no té por de res, que agafa les serps amb les
mans i que és tan mala ànima que soterra els gats de viu en viu a la
platja. I ara figura't que aquest és el seu parany de cada dia i que
no voldrà perdre'l pas. És capaç d'esclafar-nos. Jo crec que hi
guanyarem de fugir ans que arribi aquí dalt.

-Fugir! Mai! Que ens mati. Ens defensarem com lleons -vaig respondre
amb el respir tot esbufegós d'indignació.

Sí, calia que ens defenséssim; però, com? Ah! si jo hagués tingut
l'escopeta del pare, aquella tan bona de dos canons, que mata les
llebres a dues-centes passes! Desgraciadament no disposava de més
arma que un petit ganivet. Me'l vaig treure de la butxaca i el vaig
obrir. Era punxegut, i el dia abans l'havia esmolat tan finament que
tallava un paper a la correguda quasi sense violència. Però, així
que em vaig imaginar l'acció de clavar-lo al pit d'un home viu, se
m'estremiren de soca a rel les orelles i se m'adreçaren d'horror els
cabells. No, lluny de mi tal intent! Ferir a cops de gavinet era
cosa d'assassins. Em defensaria a mossegades i cops de puny.

Mentrestant en Xaneta no parava de rebolcar-se nerviosament, ara
d'un costat, ara de l'altre. A cada moment s'incorporava, treia el
cap per sobre el marge i traüllava per entre les mates. Després, com
si aquell tripijoc no bastés a la seva nerviositat, se posà a
passejar de quatre grapes. Furetejava d'ací d'allà, passava per
davant de la foguera com un galàpat monstruós, se perdia en els
replecs torrentosos de la muntanyola... anava, venia, voltava... Que
redimontri devia cercar? A la fi s'aixecà dempeus. Portava un roc
tan gros que amb prou feines podia abraçar-lo i sostenir-lo apretat
contra el pit i, trampalejant, trampalejant, anà a deposar-lo al
damunt del marge, que formava la cresta del turó. Tot seguit n'hi
traginà un altre, i aleshores vaig compendre que devia haver mudat
d'intent i que preparava la defensa. No era mal pensat. Si deixavem
que en Llambregues arribés al parany, essent tan mala ànima com era,
de segur que esbotzaria a cops de peu les nostres gàbies dels
reclams, capolaria amb quatre manotades el nostre arbret i, amb les
mateixes astelles, que en trauria, ens plançonaria al seu gust; i
nosaltres no podríem pas res contra la seva forçarra. En canvi, si
mentre pujava rostos amunt per a assolir el cim del turó,
l'escometíem des de dalt estant a pedrades i estimbant-li rocs al
damunt, molt seria que no l'estaborníssim ans que pogués arreplegar-
nos. Però era de bon jus atacar-lo ans que ell ens menacés? Amb quin
dret podíem escometre un pacífic vianant, que encara no ens hauria
causat cap dany? Aleshores sí que perdríem aquella raó, que en
Xaneta ponderava tant suara mateix, i donaríem a l'atacat el dret
d'allisar-nos l'esquena amb aquella plançonada, que tant temíem. I
tothom ens diria: «Massa poc!  Us està bé!» No, jo no ho permetria
pas. Valia més exposar-se als perills més grossos ans que despullar-
se de la justícia, que ens assistia.

Amb això, vaig acudir al costat d'en Xaneta i vaig advertir-li els
meus escrúpols, avisant-li que ni en Lluís ni jo no agrediríem ningú
que primerament no ens hagués maltractat d'obra. -Volem carregar-nos
de raó -vaig afegir -i ens estimem més ésser màrtirs que
facinerosos. Aixi, doncs, para ment a comprometre'l, entens? No ens
facis baixar la cara. Deixa't d'arreplegar pedres, que no han de
servir de res i... apa! tornem al nostre cau.

Semblava que el xicot ni tan sols m'escoltés. Estava situant una de
les seves pedrasses, i, tot bleixant del fatic d'haver-la duta a
braç i de remoure-la a rossegons per terra, prosseguia el seu
treball. A la fi es redreçà, esguardà tranquil·lament els dos rocs
enormes, que a poca distància l'un de l'altre havia posat sobre el
marge, entre les mates, i, després, encarant-se amb mi, va dir-me:

-Que t'empatolles, cap de trons i tramuntanes? Que somniem, noi tit?
No res de pedrades, no res de batusses. Que et penses que m'he
tornat boig? No vaig a guerra jo: vaig a pau... i a una pau xalada,
si sabeu representar es vostro paper i Nostre Senyor no se'ns gira
d'esquena. -Va abraçar-nos per sobre els muscles, i, acotant a la
seva les cares d'en Lluís i jo, va dir-nos baixet i falaguerament:
-Riurem, creieu-me, riurem. No es xautarà des nostro parany en
Llambregues.

-Apa, doncs -va saltar en Lluís impacient,- explica't d'un cop!

-Es una facècia xalada -va respondre en Xaneta amb un riure ple
d'emoció. -No perdem temps. Ara en Llambregues segueix sa
reblinconada des camí de Sant Joan i sa muntanya el priva de
veure'ns. És sa bona ocasió. Mireu, enfileu-vos cada un de vosaltres
a dalt de cada un d'aquests rocs.

-I què en traurem? -vaig botzinar. -Enfileu-vos-hi, coi!  Que és cap
mal això? Ja m'explicaré en acabat.

Vàrem obeir. -Molt bé! -exclamà en Xaneta -així mateix, ben drets,
ben encirats. Ordi! D'un tros lluny no es coneix pas que sa pedra i
ses vostres cames no sigun d'una sola peça. Sembleu dos homenassos.
Ses vostres catracòliques llargues dissimulen sa curtesa dets
vostros cossos. Deixe-vos-les ben descordades... Aixi! Àngela!...
estufades, esbalandrades... Ara, entortolligueu-vos es tapaboques
entre coll i closca ben amunt.   Qui no pensarà que sou dos
_americanos_? No en pareu poca de mota ¡crosta!

Va córrer a la foguera i en tragué dos fumallots abrasats de la
punta.

-Teniu -va dir, posant-nos-els a la boca, -fumeu. Això fa homo.

Se va girar del revés el gec i la gorra, que eren folrats d'una
llaneta virolada, i se'ls engiponà d'aquella guisa.

-Sa meua mare mateixa, que passés pes camí des collet, no em
coneixeria. Jo figuraré sa vostra criatura. Trescaré, saltaré,
guimbardejaré... Sa meua mida curta farà ressaltar ses vostres
alçàries... Per això futisquejaré a propet vostre. Que no us
escapu es riure, carets... No és cosa de gresca; ens hi va de ses
costelles.

Dit això, s'apartà per examinar-nos d'un tros lluny i, entusiasmat
de la seva propia combinació i de la nostra patxoca, tornà, tot
repetint de baix en baix a tall de víctors: -ordi, ordi, ordi!...

No vaig poder menys d'admirar l'astúcia del brivall. Per què no
havia de donar resultat? Des del peu del turó, a l'escassa claredat
d'un quart de lluna, havíem d'oferir, efectivament, l'aspecte de dos
homes fets i drets; i en Llambregues, veient el parany ocupat i no
per criatures, de qui li fóra fàcil abusar, probablement no voldria
perdre temps en pujar a un cim que no li servia de camí per a anar
dretament a cap altre paratge. Però, anèu a saber com s'ho pendria.
I si endevinava la treta, que volíem jugar-li, ell pla que ens la
perdonaria!

Amb aquests pensaments el cor se m'encongia amb tremolins; i quan un
estossec aspre m'advertí que el terrible parador anava a presentar-
se al camí descobert, l'esperit se m'esborneià de tal manera que
vaig témer perdre l'equilibri i caure daltabaix del meu pedestal.

-Ara vé... alerta! -va advertir en Xaneta a mitja veu.

De primer no vaig adonar-me sinó d'una ombra llarguíssima, que
invadia el cami descobert i s'hi movia a la manera de la d'un núvol
passatger. Després vaig distingir l'home, que la projectava als
raigs baixos de la lluna ponentina, que el ferien per darrera. Era
el mateix que suara havíem llambregat més avall dins el camí clar de
les vinyes, amb el seu ramàs a coll i les seves gàbies a la mà.

Igual que aleshores semblava ara també que caminés d'esma, brandant
amb aires de mandra, el cos tombat endavant i el cap inclinat cap al
pit, sense mirar enlloc, com si estés pensant en coses llunyanes.
Que n'estava de refiat del seu parany! Que poc es recelava de
trobar-lo ocupat! Era capaç de no adonar-se de nosaltres fins que ja
fos dalt del turó, quan ja la nostra estratagema seria inútil.

Una relliscada d'en Xaneta, no sé si casual o intencionada, provocà
una sorollosa rodoladissa de pedruscall, que esverà el caminant.
Aleshores l'home s'aturà en sec, va alzinar-se i restà immòbil com
una estàtua, mirant cap allà on érem. Després, astorat d'ulls i
bocabadat, passejà diverses vegades la vista de l'arbret a
nosaltres, i de nosaltres a l'arbret, com si no sabés avenir-se de
les insospitades novetats, que descobria. Ho vaig compendre pels
moviments del seu cap i pel flamareig de les seves mirades, tan viu
que triomfava de l'ombra i de la distància. -Ara és el moment crític
-vaig pensar tot corglaçat. I, en adonar-me que l'home, després de
vacil·lar una estona, avançava resoltament cap al nostre turó, vaig
espantar-me tant que ja anava a saltar del meu roc per arrencar-me a
fugir cames ajudeu-me.

Però ans d'haver executat la covarda acció, que ja el meu esperit es
precipitava a iniciar, l'home temut va aturar-se de nou, i el seu
aturament suspengué el meu impuls. L'enemic no es llançava a
l'assalt. Només s'havia aproximat unes quantes passes per observar-
nos millor. Va posar-se sobre les celles una de les seves manasses
estesa a tall de visera i tornà a llambregar-nos intensament,
enviant-nos terribles efluvis de la seva ànima, que talment jo
sentia que em resseguien membre a membre esborronadors i penetrants.
A la fi es degué convèncer de com se les havia amb antagonistes
superiors a les seves forces, reculà com afrontat, pegà una
giravolta sobtada, i, a marxes dobles, desaparegué costa avall en un
dir Jesús.

En Lluís i jo encara romanguérem una bella estona immòbils,
petrificats. A mi em costava de recobrar el respir i, per altra
part, no estava pas ben segur que el fugitiu no mudés d'intent i
comparegués altra volta. En canvi en Xaneta s'havia tranquil·litzat
tot seguit i engegava darrera de l'enemic un seguici de babarotes
murriesques per escarnir-lo en sa retirada: simulà donar-li corda
com a un rellotge, féu acció de desdujar un cap de llivant i
d'amollar-l'hi tot de pressa i, finalment, el perseguí amb un pam i
pipa a dues mans tan teclejat com si n'hagués d'eixir una burlesca
sonata de clarinet, que l'acompanyés en sa marxa.

Aquests gestos m'encoràtjaren, i, aleshores en Lluís i jo davallàrem
dels nostres pedestals i no sabíem el que ens passava. Després de
l'opressió de cor, que havíem sofert, ens sentíem alleujats,
respiràvem amplament, tot ens queia en gràcia i, assorollats per la
vivesa de tantes d'emocions, bategàvem de dents i tremolàvem igual
que si acabéssim de sortir d'un bany fred. No sé quantes de vegades
ens abraçàrem, tot saltant i rient i follejant.


V

Un cop tornats a la vora del foc, que abrandàrem amb la millor
feixina, que restava, vaig felicitar entusiàsticament en Xaneta.

-Ets el millor cap de tots tres -li vaig dir. - Has tingut una
pensada digna d'un gran general. Si no se t'hagués acudit, estàvem
ben perduts.

-Es s'astúcia -va respondre, ensalivant de satisfacció. -Ja us ho
deia jo que s'astúcia i sa prudència eren armes molt fines. Ara
n'heu tocades ses proves.

-Sí que són armes fines -vaig contestar,- però no tothom té
l'enginy, que és menester per a esmolar-les i bé servir-se'n. T'has
cobert de glòria, Xaneta i mira... no vull que això es perdi. Demà
ho contaré als nois d'estudi i tot Blanes n'anirà ple. Veuràs quina
garola armarem a la salut d'en Llambregues! I tots els nois et
voldran ésser amics.

Ell m'escoltava, rient entre carn i pell i brandant el cap en senyal
d'aprovació, però de sobre se li trasmudà la cara i, amb un aire
greu i preocupat, exclamà: -Alerta amb ses criaturades, noi de
sucre! Valdrà més que no xerrem.

-Què? Una facècia tan divertida ¿no ens hem de donar el gust de
contar-la?

-Ets gustos costen cars -reparà ell. -Es clar que un hom s'agradaria
de xerrar-ho i de veure com sa gent s'hi engresca i us en fa ses
seves enhorabones. Però... alerta... mentres nosaltres ens
estufaríem sota ets untets de ses paraules falagueres, en
Llambregues bufaria de ràbia com si li gratèssin s'esquena amb una
estora; i, recelem-nos, quan ens pogués arreplegar pes seu compte, a
sa pell ens escriuria sa solfa de sa seua quimera, i... qui sap? ...
potsefer que algú de nosaltres cantaria es gori-gori final. És un
bèstia bruta en Llambregues. Ens convé callar. Tan poc que costa de
callar! -Esclafí un llarg sospir i afegí: -I tant que un hom glateix
per xerrar!

-Tens raó, Xaneta; no hem de dir res -saltà en Lluís. -Jo et prometo
callar com un mort.

-Tu sí; jo et cree com s'Evangeli; però aquest altre i jo...

Aquí va interrompre la seva frase i aixecà un dit en senyal
d'atenció. Sonaven hores i tots tres paràrem esment a comptar-les.
El vent s'era encalmat i les batallades del rellotge del poble
difonien per l'atmosfera pura i elàstica una dolça música, que
passava en ones tremoloses, les quals, afinant-se més i més a manera
que s'eixamplaven, semblava que anessin a morir com en propi ribatge
als turons i serres de l'entorn.

En Xaneta comptava en veu alta: -una, dues, tres...

-Sis hores! -exclamàrem tots en acabat.

-Via i foris a empaiar s’arbret! -disposà el nostre director,
aixecant-se tot atrafegat. -Vinguen ets reclams! A on heu posada
s'olla des vesc? Porteu matolla per tapar ses gàbies. Ànsia, no
perdem temps. D'aquí a mitja horeta s'auba serà estesa per sa terra,
i ets aucells passaran per sobre ets nostros caps, mofant-se des
nostro arbret desguarnit.

Per més que ens afanyàrem, quan haguérem preparat les nostres coses,
apagat el foc i distribuït a l'entorn de l'arbret les sis gàbies
dels reclams, cobrint-les amb matolla clarera, que les dissimulés
sens enfosquir-les, ja l'ombra de la nit havia perdut la seva
intensitat i nitidesa: l'entelava una blavor, que emboirava la llum
dels estels; i cap a la banda d'orient el cel s'obria amb una
diafanitat verdelosa sobre les calimes de la costa.

Tot seguit començàrem a empallar. En Xaneta, que era més pràctic en
el maneig del vesc, empastava les palles, que li anava allargant
d'una a una en Lluís, d'un manat, que en tenia a sota l'aixella, i
jo, enfilat a dalt d'un roc, un cop empastades, les prenia d'en
Xaneta i les encomanava pel cap sec als canonets de canya, amb que
suara havíem endidalat els branquillons de l'arbret. Aquella
operació era braument entretinguda, i força penosa a causa del fred,
que ens embalbia els dits, ens gelava de peus i ens esmolava,
causant-nos-hi una coïssor insofrible, el tros de les orelles, que
eixia al descobert per sobre els nostres tapaboques. I no hi havia
remei; la tasca apressava i no podíem pas entretenir-nos a saltar
per desendormir-nos de peus, ni a ficar-nos les mans a la butxaca,
per escalfar-les. Quan ens lleguia una mica ens bufàvem els dits,
però no paràvem un moment el treball. Si ens l'haguessin obligat, de
segur que ens n'hauríem queixat de valent; mes ara que ens
l'imposava la nostra propia il·lusió, ningú pensava en deixar-lo.
Només en Xaneta, que era el que patia més amb el maneig del vesc i
l'aigua gelebrída, on havia de pastar-lo, s'exclamava de tant en
tant: -Rellamp, quin grísol s'és girat! Taia més fi que una rasadora
de barber! Això és fred d'auba. Afanyem-nos, afanyem-nos!

Certament, el temps apressava. Es diria que una pal·lidesa freda i
bascosa s'estenia pel cel i la terra. Hi havia un plor i un tremolí
en l'herba.. El llevant era d'una blancor trista, sorda,
cadavèrica... Però tenia quelcom de la cara d'una persona, que
hagués vingut en basca i s'anés retornant: cada vegada que hi girava
la vista hi reparava un canvi de color, cosa que m'alarmava,
estimulant-me a prosseguir l'empallament amb més daler. Aviat fou
d'un groc d'aigua de taronja. Al cap d'una estoneta ja presentava
una color com de carn; i aquella color s'anà escalfant, escalfant
per moments fins a tornar-se tan rosada com la de les nostres
orelles.

De sobte tots els reclams romperen a brillar amb refilets curts i
repetits. -Verdums! -avisà en Xaneta. -Cuitem, apartem-nos, apartem-
nos... que no s'espantun!

Sense ni tan sols encomanar a l'arbret la palla envescada, que tenia
a la mà, vaig córrer cap a un xòrrec i m'hi vaig ajupir al dedins.
Els meus companys també havien desaparegut de les envistes. «Renoi,
verdums! Tan grossos i bonics que són! Si els poguéssim agafar!» I
cert que eren verdums; no s'havia errat en Xaneta; tot seguit vaig
sentir al lluny, cap a llevant, el rut-rut característic, que solen
llançar quan van volant; i no trigaren gaire a fer-se vistents. Eren
tres. Volaven molt amunt, i el sol, que encara no havia eixit a
l'horitzó, devia ja banyar en aquella altesa les llurs panxetes
àuries. Tots tres lluminejaven. Eren tres espurnetes, que s'anaven
dilatant i es convertien en tres estels d'or, palpitants en mig de
la blavor obscura i deserta del cel. «Que bonics! Ah! tocar-los,
posseir-los... quin gaudi!» El meu cor els atreia amb tota la força
del seu desig. Vindrien? ...Canviarien de rumb?

Tot just havia tingut temps de dubtar-ho que ja ells eren arribats i
es movien dins l'aire, quasi en línia perpendicular sobre el meu
cap. Amb el vogament del vol, els glops d'ombra de la conca de llurs
aletes tan aviat s'esvaien com tornaven al seu lloc, a manera d'una
delicada joguina que només fos visible quan la copsessin. Ah!
passaven de llarg. Però no... El nostre reclam va brillar amb més
insistència, amb més fervor i més pit que mai... I ells s'aturaren
com corpresos, es giraren, davallaren... Baixaven en diagonal cap a
l'arbret! Serien nostres. Mes, tot d'un plegat, esclafiren un piulet
breu com un surt i reprengueren el vol cap amunt, cap a ponent, cap
a enllà de les profundes blavors.

-Maleïts sigun ells! -va cridar en Xaneta, reapareguent. -Se'ns han
escapat des puny i nosatros en tenim sa culpa. Oidà! com hem d'hajar
aucells, si es nostro foc, mal apagat, encara fumeja i els espanta?
Tots tres ens precipitàrem furiosos sobre els fumalls i els
calcigàrem amb ràbia, esclafant-los sota els nostres peus; i, no
contents encara d'això, cobrírem amb una verda capa de tomanyins la
carbonitja i les cendres. Després ens acuitarem a completar
l'empallament de l'arbret.

Mentrestant el dia entrava més i més. La calitja marina s'havia
carenat d'una franja d'or, i tot el paisatge, des de llevant fins al
Montseny, s'estremia sota una fluctuació de llum tenuíssima i
vaporosa. La costa estava encalimada. Les serres de Tossa
desapareixien embolcallades per una espessa boira, que esblenava
sobre el cel ses grenyes caragoladiises. De sobte un dels seus flocs
més altarosos s'ablamà com un encenall i foguejaren al nostre entorn
una munió de gotetes de rosada, a faisó d'ullets tafaners i
parpellejants, que la bosquina obrís a espiar la gloriosa sortida
del sol. Segurament l'astre del dia s'alçava ja sobre el nostre
horitzó darrera la fosca calitja.

I aleshores començà el gran moviment dels ocells de passa. Semblava
que n'hi havia una naixor dins el cel. D'on venien? De quines terres
s'eren aixecats? Ningú no podia dir-ho. Apareixien ací, allà, per
tot arreu, com si l'aire els criés espontàniament; eren de primer un
piquet quasi imperceptible dins el desert blau, un punt de vibració
més sensible entre els múltiples punts de vibració de l'ambient;
després, una bombolleta, que va creixent i definint-se, i, més tard,
una petita meravella de color i de llum, que es perdia de vista en
el temps de dir, anomenant-la: és un verdum, és una cadernera... I
quiscun tenia el seu filet de veu característic, un crit rítmic,
acompassat al moviment del vol. Se'ls sentia en bonior a dreta, a
esquerra, lluny, a la vora, per tots els indrets. Segons un hom
parava l'atenció a una banda o a l'altra, percebia la piulada del
pinsà, la veu engorjada del passerell, la nota interrogativa de la
cadernera, el contralt del verdum, el refilet melangiós del lluer...
Cada partícula de l'aire s'animava amb els sons de la vida. Tot el
cel era un psalteri.

Nosaltres sotjàvem l'arbret a una distància d'una vintena de passes,
ajupits darrera la paret seca d'una feixa abandonada. Estàvem
callats, amb els cors oprimits, contemplant amb ulls cobejosos
aquella gloriosa marxa de l'ocellada. Ah! de tota aquella immensa
ruixada de moixons ¿no en cauria una gotellada per a nosaltres?

No trigàrem gaire a veure complerts els nostres desigs. Una
voladúria de caderneres, fenent l'oratjol amb un graciós moviment,
que la feia ondular tota plegada d'avall en amunt i d'amunt en
avall, arrumbà de dret al nostre parany, contestant amb un xarroteig
ple d'amabilitat i falagueria les instàncies del nostre reclam.
Aletejant, aletejant, donà una volta amb certa sospita entorn
d'aquell arbret solitari tan rodó, tan verd, comnat de beines
grogues, lluentes de tendror. Després s'enlairà tota compacta, com
si un buf de vent l'aixequés amunt, amunt... Per fí s'immobilitzà i,
esgranant-se de sobte, totes les caderneretes, que la componien,
caigueren com pluja sobre els cimerols del ram temptador.

-Nostres! -vàrem cridar, corrent enfollits. El nostre aspecte
amenaçador espantà els ocells i volgueren empendre la fuita. Ja era
tard. Aquelles beines grogues lluentes de tendror s'eren aferrades a
llurs plomes, i travaven llurs membres. Pobres ocellets! Alguns, amb
la palla traïdora entravessada de llarg a llarg de les desplegades
ales, que ja no es podien tancar, restaven penjats a les branques
mateixes, que havien pres per reposador; altres queien pesadament en
terra com fruita ventissa; altres esvoletegaven arran del sòl i
fugien a tomballons, aixecant-se, recaient i arrossegant-se com qui
s'entrebanca amb la pròpia faldamenta dels seus vestits. En férem un
bell arreplec.

Quan els tinguérem nets de vesc i engabiats, no ens sabíem avenir
d'ésser posseïdors de tanta de riquesa i de tanta de vida. -Renoi,
hi ha un mascle de set llunes, mireu! -ens va dir en Xaneta,
indicant-nos-el amb el dit. -Mà, quin mascle! -Quina cua! Això és un
ròssec de seda. No ens llegué d'encantar-nos gaire. Tres pinsans,
vinguts no sé de quins indrets s'havien llançat a l’arbret ràpids
com una dardada. Encara no els havíem agafats, ja un verdum feia
l'aleta sobre el ram, es posava dalt d'una palla, fugia amb ella i,
en mig del seu vol pressut, es desplomava de cap i volta al peu del
turó. I, d'ençà de llavors ja no puc posar ordre ni concert en els
meus records. Plovien ocells; no ens donaven temps de refer la
pallada. I tots tres vinga córrer adalerats, posseïts de l'embriac
de la caça.

Era un goig arruixador i barbre el de perseguir aquells volàtils a
la carrera, agafar-los amb la mà i sentir-los dintre el puny
calents, pantejants. Brollava del cor un clam soberg: «Contra mi no
hi val espai, no hi valen ales.»

Ara atrapàvem un passerell de vesta torrada, tan vermell de pit que
es diria qué l'hagués esterrejat sobre un bassal de sang, ara un
pinsà gaiat de groc i blau, ara un verdum, que es girava amb una
actitud d'àliga a becarrejar el dit, que l'oprimia. Encara amb la
presa a la mà, ans d'haver pogut dedicar-li tota l'atenció
admiradora que es mereixia, alçàvem inquiets la vista cap a
l'arbret, i tal volta hi atalaiàvem una raïmada de lluers
empolvorats d'or, birbillejant a la llum del sol amb una vagarosa
bullícia d'ales esbalandrades, o tal volta una cadernera
encimbellada a la palla més alterosa, a faisó d 'una flor virolada i
feixuga sobre un bri tendre, que es va vinclant, doblegant,
tombant... No ens podíem entretenir un moment. Els lluers, sobretot,
s'enamoraven talment del nostre arbret i eren tan innocents, que ni
tan sols la nostra presència els espantava, i, mentre estavem
empallant-lo, acudien a fer-hi garlanda a l'entorn i, així que ens
ajupíem, s'hi abalançaven i queien sobre els nostres clatells.

-Bateiada, bateiada del cel! -exclamava en Lluís.

-Es dia d'entrada. Visca, visca! -exclamava en Xaneta. -Hem estat de
sort.

I allà luny, ací, allà i allà d'enllà, entre les calimes de la
costa, d'una vinya a l'altra, d'una figuera a l'altra, sonava el
tirit-tirit melangiós i fatídic, amb el qual es cridaven els lluers.
Es diria que aquells moixons eren uns petits maniàtics, que,
avorrits de la vida, haguessin resolt suïcidar-se i s'instessin uns
amb altres a realitzar-ho, amb aquell crit melangiós i repetit;
tirit, tirit... veniu, veniu...

La passa copiosa durà fins a deu hores, mica més mica menys. Des
d'aquella saó anà minvant i les agafades ens concediren intervals de
repòs més i més llargs, que prou ens eren beneficiosos, perque
estàvem verament afadigats. Però la nostra cobejança no s'era encara
assaciada, i glatíem pels pocs ocells que pasaven i pels que ja no
venien pas.

En canvi teníem lleure per a visitar tot sovint els nostres petits
presoners, aquells brillants senyors de l'aire, que eren devinguts
esclaus i omplien la nostra gabiassa de tres sostres. Com
protestaven de llur empresonament! Saltaven, s'atropellaven uns amb
altres, es llançaven de cap contra els filferros, que els
retenien... Semblava que haguessin de matar-se amb llurs esforços
inútils per a reconquerir una llibertat, que sens dubte amaven més
que la vida. Llurs ullets, que abraçaven la immensitat de l'espai,
miraven sempre el cel; llurs aletes es plegaven i desplegaven
neguitosament amb l'impuls de llançar-se a l'abisme blau. I que
esplèndids, que règiament paramentats! Com i a on s'havien pintat
tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur
servei en gabinet d'agençament, els hagués brindat els extractes de
les seves pintures més belles; la quinta essència dels blaus més
vius del cel i de la mar, dels verds més tendres de les herbes, dels
blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pòllens
lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les
entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris... Per
a admirar-los en llur màxima pompa era precís veure'ls aleshores,
totjust d'eixarpats, impregnats encara d'aspre ferum bosquetana i
alenosos d'amplituds d'aire-cel; aleshores que al pit dels paserells
conservava encara llustres de mullena aquella taca sagnosa, que fa
pensar en un crim ignorat; aleshores que el tupè dels pinsans
s'alçava encara sobre llur front amb la superbia del plomall d'un
guerrer salvatge; aleshores que encara no s'era esflorada ni poc ni
molt la ruixa elegant de pèl moixí, que s'estufa, arran del plec de
les ales, sobre el pit adamat de les caderneres; aleshores que els
moixarrets i els lluers i els verdums resplendien encara amb
l'espurneig de la soleiada dardosa, que acabaven d'atravessar a raig
de vol; aleshores que tots ells, quasi improfanats, ostentaven totes
les setineses i vellutors naturals a llur plomatge, i semblava que a
voltes retraguessin encara vagaroses fulgències dels clars de lluna
tombats al ras i que guardessin ombres besllumades de les màgiques
verdors de la selva.

Jo no sé pas explicar-los bé aquells encants i, en intentar-ho, tal
vegada fantasiejo sense to ni so. El cert és que m'hi embadalia i
que pensava: «No, aquests ocells no són pas mústics i deslluïts com
els que solem veure dintre les gàbies de les cases. Deuen fer com
les maduixes, que l'endemà de collides ja no semblen la mateixa
fruita. I amb això m'entrava una mica de corcò d'haver empresonat
aquelles aus tan gentils i, en veure com maldaven per escapar i com
s'enfollien de terror quan m'hi acostava per amanyagar-les, el meu
cor els deia: «aquieteu-vos, petits, tranquilitzeu-vos; heu caigut
en bones mans; no us farem cap dany.» Però, un altre pensament més
profund m'entristia: una sorda aprehensió d'haver-lo ja causat
aquell dany.


VI

No per això deixava de córrer amb els meus companys a la caça de
nous moixons, quan se'n presentaven; i, a última hora, quan ja feia
estona que no n'havíem agafat cap, vaig convenir en batre les feixes
veïnes a fi d'esquivar-los de les pastures i veure si, ahucant-los,
anirien a caure al nostre parany. Vàrem córrer molt i ens afadigàrem
de valent saltant marges, però no n'acabàrem res. Els ocells,
esquivats d'una feixa, volaven a una altra de més amunt o més avall,
i tornaven a peonar entre les ravenisses, pellucant-ne la groga flor
i les bejotes granades, que els tenien enllaminats.

A la fi, després de molt córrer i ahucar, conseguírem que un esbart
de passerells, empaitat per tots cantons, anés a posar-se al cim del
turò; però, allò fou com una mofa; cap d'aquells ocells no va
embrancar-se al nostre arbret, sinó que tots abateren el vol al seu
peu. Peonant i saltironant, rondaven per entre mig de les gàbies
dels nostres reclams, hi pujaven al cim, atalaiant-nos des d'allí
com des d'un terradet, hi feien planxes gimnàstiques, arrapats als
filferros, per esbrotar les ravenisses, que hi havíem enteixinat,
s'entretenien a cercar per terra els grans de panís i escaiola, que
saltaven de les menjadores, i... tan tranquils!

-Llestos! -va dir en Xaneta, asseient-se a prop del parany. -Són
pastorells. -No cal que maldem. Cada cosa a son temps i ets naps per
s'Advent. Sa passa és finida per avui. Hem de plegar es ram.

-No puc més -exclamà en Lluís amb veu feble; i, rendit de cansament,
es deixà caure sobre un tou d'herba, al peu d'un tros d'aquelles
parets seques, quasi derruïdes, que restaven de quan l'erm turó era
afeixat i conrat. Estava pàl·lid com la mort. Pobre noi! Que delicat
era de salut! Qui sap si li costarien prou cars els fatics i les
emocions d'aquella nit passada al ras, a la qual jo l'havia dut per
divertir-lo!  Vaig abrigar-lo amb el seu tapaboques i amb el meu,
que ja no m'era menester, i vaig dir-li : -Descansa, mira de dormir
una mica, i, després, et trobaràs millor! - I, girant-me vers en
Xaneta: -No el despertis pas -li vaig suplicar. - No el necessitem
per res. Tu i jo ens bastem i sobrem per desempallar i desenvescar.
Però m'hauràs d'esperar una estona; estic abrusat de set i vull
saltar-me'n a la font d'en Moixell a refrescar-me la gola. Després
faré feina per dos; t'ho prometo. M'esperes ¿oí?

-Apa, de pressa! -em va contestar secament.

A bots i corregudes vaig davallar la rosta muntanya, i en pocs
minuts vaig atènyer la font d'en Moixell, que brolla d'un altíssim
marge entre molses degotants i dins un misteri d'ombres quasi
perpètues. Una fulla d'atzavara en recull l'aigua i la gita
convertida en mòbil trunyella de cristall, que, caient dins una
conca entapissada de créixens i falsies, constantment renova la
limfa puríssima, que tremola i palpita como una maragda vivent. Allí
vaig apagar la meva set i aquell fluid difongué el seu esperit
vivificant per les meves venes, tornant-me tot seguit al gaudi de
l'equilibri orgànic. Però la meva ànima restà trista. M'afligia un
inexplicable sentiment de buidor, de desencant, de pena... Després
de tantes d'il·lusions i de tants d'esforços per assolir-les, ara en
tocava el no-res... Quelcom pitjor que el no-res: l'aprehensió
d'haver contrariat els designis de la naturalesa.

Vaig mirar el cel. En aquelles hores no hi havia un sol aucell en
tota la seva amplitud, i em causà l'efecte trist d'una vila deserta
després d'un dia de festa major. Es clar que l'endemà en tornarien a
passar a voladúries; però i en el pervindre? Com esperar-ho
considerant que a Blanes i a Malgrat i a Calella i, segurament, allà
d'enllà quasi no hi havia a la nostra costa un camp que no tingués
el seu granall i la seva barraca de parador d'esteles?  Ah, que
seria trist un cel eternament sense ocellada! Jo aleshores no podia
contemplar-lo sense sofrir un surt d'angoixa. No podia sostràure'm
de l'aprehensió d'ésser jo i els meus companys els qui l'havíem
despoblat. Estava descontent de mi mateix, cosa braument
desagradable. I aquell goig amb que m'havia lliurat a un grapeig
tirànic d'éssers vivents començava de semblar-me insanitós i
repugnant. Malaguanyat temps perdut en una obra de destrucció! Que
en faríem de tants ocells!

Amb aquests pensaments de desencant i de tristesa vaig tornar a dalt
del turó, i vaig cercar els meus companyons. En Lluís era allà
mateix on suara l'havia deixat. Jagut de sobines, tot embolicat amb
els seus abrigalls, dormia; però què traspostat! ... Les galtes
groguenques... el nas blavís... els ulls dintre profundes conques i
semblant que s'enfonsessin en una pasta moradenca com un roc en una
fanguera... Certament va inspirar-me compassió. I en Xaneta?... Vaig
sentir que de part d'allà d'un marge s'alçava de tant en tant un
xeriquet estrident, com el que fa un ganivet esmossat, en tallar,
maldant, un tros de suro. Vaig donar la volta i... o Déu meu!...
vaig presenciar un espectacle, que m'esborronà. En Xaneta estava
matant les famelles. Jo prou ho sabia que els paradors solien matar-
les, però no m'havia ni tan sols passat per l'enteniment que les
nostres haguessin de sofrir la mateixa sort. La mort glaçava l'aire
davant dels meus llavis. Vaig restar ert i esparverat. Aquell petit
botxí, galtut com un àngel barroc, mig aclucant els ulls i torcent
la boca amb la llengua entre les dents, acomplia la seva tasca
crudel amb cert aire de voluptuositat. Desgraciadament la meva
intervenció arribava tard. El botxí era ja a l'última femella: una
cadernereta. La tenia entre dos dits i, no sé que li feia... si
l'escanyava, si li oprimia la closca... una horror! No vaig tenir
esma de dir res. Per altra part, vaig compendre que ja no hi era a
temps.

El pobre animaló bategà d'ales, llançà un xeriquet, estirà les
brunes i fines potetes ... I au! a la pila dels morts! I allí,
esgavellat de membres i coll-tort, encara va estremir-se: clogué
lentament els ditets, abrí el becarró amb un darrer badall, que
amostrà la delicada llengua, prima i punxeguda com una fulleta de
clavellina, i anà abaixant poc a poc les grises parpelles, color de
teranyina, sobre els ullets entelats; i aquells ullets innocents
tenien una dolça expressió de pietat, de dolor resignada... O
barbres nosaltres! Que havíem fet? Havíem abusat d'éssers inofensius
i gentils, amats de la naturalesa. Alegria de l'aire, encant de la
primavera, eren rics de vida i de bellesa i pobrets de carn. I, per
apoderar-nos d'aquella misèria de carn, els ho havíem destruït tot!
Cada una de llurs animetes candoroses contenia el cel amb tota sa
llum i amplitud. Ah! quants de cels havíem extingit!

Crec que en Xaneta no sospità pas la meva aflicció; més aviat degué
atribuir el meu posat a cansament. Després d'haver contemplat la
seva obra amb aire satisfet, va girar-se i, adonant-se de mi,
proferí una exclamació de joia: -Hola! -i, acostant-se tot afectuós
i afalagador, amb aquell somriure, que cavava graciosos clotets a
les seves galtalles, me pegà una bofetada acaronadora i em digué:
-Goita, noi bufó, quina pila de caça!  Oi que t'agrada s'arròs amb
moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m'hi tinc ¡ai festa!



EL VALS FINAL

Balla que balla... Era un vals ben cansat i que no s'acabava mai. Ni
fangant els calls de Mas Oliver, ni batent, enfonsat fins a mig cos
dintre les garbes xardoroses en el dia de més calda, ni carretejant
per les costes de Bandina, mai per mai l'hereu Rivelles no s'havia
fatigat tant com amb aquella dansa inacabable. I som al ball i hem
de ballar... Volta que volta que voltaràs.

Se trobava en un envelat de poble rural: per tota catifa la terra
regada de fresc, per clos una tanca de ramassos, una vela de drap de
saques per cobricel, uns quants gresols per lluminària.. Hi regnava
una fosca que amb prou feines deixava distingir les figures dels
balladors. Els gresols eren cremallosos i saltironaven en l'aire amb
les palpitacions de l'envelat. Més aviat servien per a fer mal a la
vista que per a donar claror. I, quin garbuix, quines empentes, quin
alenar tothom, volta que volta que voltaràs!

De la música gairebé no se'n sentia res més que les aspres
xerracades del contrabaix, que retrunyien dintre la caixa del pit
amb una trepidació insofrible. Oidà!... i la balladora qui era?
L'hereu Rivelles se la devia haver triada, pero no se'n recordava
pas. Per mirar-se-la girava el cap tant com podia; mes no aconseguia
veure-li sinó el clatell, un clatell llarg, ornamentat de floretes
grogues, com un canaló de teulada vella. Era una dona alta i mal
girbada. Precisament a ell sempre li havien agradat les noies
baixetes i grassones. Com redimontri s'havia embarcat amb aquella
carcassa? -Bah! -pensava- deu ésser un compromís. Som al ball i hem
de ballar. -I volta que volta que voltaràs.

Estava cansadíssim, l'alè li xiulava en la gargamella i una suor
freda li regalava per les parpelles i pel nas. El colze de la
balladora se li clava al costat dret. No s'acabaria mai, aquell
vals?

Ah! beneïda sigui la claror del dia! Heu's aquí que el sol fogueja a
contraclaror de les espesses teles. Sentiu el cant del gall? No, no
és el cant del gall... és una veu enrogallada que crida:

-Rivelles!... Rivelles! Cal desempallegar-se de la balladora, sortir
i respondre. Un esforç, un altre esforç...

En Rivelles se va trobar davant d'un llum d'una resplandor tan crua
que la vista no li podia obeïr. De moment no va compendre on era.
Després se va adonar del llit, on estava ajagut, i, a través d'una
mena de tel llustrós, com el que l'aigua gemada sol deixar a l'istiu
en el cristall d'una ampolla, va reparar unes cares, que se li
acostaven. A poc a poc les va coneixer totes: la de la seva mare, la
del seu germà, la del doctor Xipell. Si, eren ells. Pero allò altre
no era tampoc un somni, al contrari, era la més real de totes les
realitats, i ell en sentia encara el palp groller i esgarrifós.

Mentrestant el metge l'examinava, percudint-li el pit amb atenció
com se sol fer amb una bóta per esbrinar flns a quin nivell és
plena. Pica ací, pica allà, no se sentia més que el sorollet del
seus dits en el silenci de l'alcova. Després va acotar l'orella
sobre el malalt, auscultant. I en Rivelles estava convençut que
l'auscultador no podia deixar de percebre la música dolorosa i el
traüt sord del pregon envelat. I li sabia greu.

-Bé, Rivelles, bé. Aixo no serà res -va fer el doctor. -És joc de
paciència. Som al ball... i hem de ballar.

-Prou que ho sé-va dir el malalt, somrient.- No, no és cosa per a
vostè. Es ball de patacada... sap? No sé com m'hi he embolicat. Hi
tinc un compromís que...

-Vaja, no parlis més. Adéu.

El llum se va allunyar, l'ombra caigué en cascada, esllengant-se
pels plecs de les cortines, i la fosca ho envaí tot. En Rivelles
tornà a sentir el zum-zum apagat de la música, les xerracades del
contrabaix, la bonior, l'alenar i el trepig de la gent... I volta
que volta, amb el colze de la balladora clavat al costat dret.

L'aire era espès, polsós, irrespirable. El fred de la nit entrava
per sota la tanca i s'enfilava cames amunt. S'havia girat vent.
Millor! Baldament s'ho endugués tot en orris! I sí, s'ho enduia tot:
rames, teles, gent... Els gresols fugien en un torb de pols,
giravoltant, fent llumenetes, caient, apagant-se, com esbojarrades
espurnes en el fum d'una artiga. Alguns s'aterraven, amb el ble
encara ablamat, a la vora d'en Rivelles. I en Rivelles patia,
maldant, maldant per apagar-los amb els peus. Pero, quan aconseguia
apagar-ne un, experimentava un plaer relatiu, una mena de
descarregament de dolor. I apa, anem per un altre. Li semblava que
tota la felicitat depenia d'aquella operació; i a cada gresol que
apagava, respirava un xic.

Encara, lluny, dins el vent, la pols i la fosca, sonaven els músics,
encara els roncs del contrabaix retrunyíen dolorosament dintre el
pit, encara la balladora del colze punxegut no afluixava la seva
abraçada, ni volia deixar el giravolt. La parella rodolava camps a
través, marges avall. Era una fulla seca, enganxada a un manyoc de
romagueres. Després va ésser una bombolla d'aigua, una bombolla
balladora, que la terra es volia xuclar... glac-glac, glac-glac... I
els músics encara sonaven al lluny, dins el vent, la pols i la
fosca.

El senyor rector, avisat a corre-cuita va arribar a les tres de la
matinada. Pero com deixondir aquell malalt ensopit, agònic? El va
cridar una i cent vegades... Res. Va extremunciar-lo, va fer la
recomanació de l'ànima... Un moment el pacient va obrir els ulls
sense mirada.

-Rivelles!

-Es... l'últim vals -va respondre en Rivelles amb una veu que no era
d'aquest món.

Després un llarg silenci. Després la mort. L'escolà, que estava
distret, cordant-se una espardenya, va aixecar el cap en el moment
precís, amb els ulls astorats, sentint aquella impressió
inexplicable de buidor i d'esglai, que ens sol produir, en absentar-
se del seu cos, una ànima, que vibrava prop nostre. Va, interrogar,
amb els ulls, els ulls del rector. «-Llest?» «-Llest», va respondre
la mirada melangiosa del capellà.

-Ha sentit quina llei de paraules? L'últim vals!

-Si, fillet. Poc qne era natural que en pronunciés d'altres en
Rivelles, el gran sarauista. Tots morirem així mateix; cadascú
acompanyat dels seus vicis i virtuts. Les nostres aficions seran la
música, que farà la nostra ànima en presentar-se davant de Déu, Cal
que procurem escriure'ns una bona solfa. Oi, petit?



D'UNA OLOR

L'últim curs de la meva carrera vaig passar-lo estudiant amb
veritable passíó; i no és que les assignatures, de que estava
matriculat, s'emportessin el meu interès i els meus afanys; ans al
contrari, no me'n cuidava més que per pura obligació, per acontentar
a la meva familia; però m'havia aficionat a la Metafísica, una
ciència de que no m'havia pas d'examinar, i per ella em cremava les
celles, procurant desentranyar-li els secrets amb una curiositat mal
saciada.

Jo llavors tenia fe en la ciència i em creia que el pensament, de
deducció en deduccíó podia construir-se una escala per a davallar
amb tota seguretat fins al fons obscur de les causes primeres i que
més subtil i lleuger que la celístia, podia escampar-se per
l'infinit. La Metafísica era per a mi el gran llibre, l'únic que,
oferint-me les claus del cel i de l'abisme, em prometia
descobriments dignes de la meva ambició. I vàreig apassionar-m'hi.
Si en vaig llegir d'autors! Si en vaig apendre de sistemes
contradictoris!

Estava desconegut. No era pas el mateix home d'altres anys. Sempre
abstret, sempre rumiant, ara concedint l'imperi universal a la
matèria grollera, ara reduint-la al no res, ja subjectivant el món
exterior fins al punt de no veure-hi més que un estat meu
psicològic, ja considerant-lo com una idea divina en acció... el
cert és que vaig arribar a perdre el sentiment de la realitat i que
vivia en mig de Barcelona com un yogui dins el seu desert. Ni
escrivia versos, com en altres temps, ni anava al cafè, ni tenia
companys, ni visitava senyoretes, ni em cuidava de política...
res... ni sabia si m'eren o no gustoses les viandes, que menjava. El
món era una ombra a l'entorn meu. La gent, els edificis, el sol,
l'aire, i la vegetació, no m'interessaven. Fins i tot la color i el
relleu de les imatges me feien nosa dintre la fantasia i procurava
esborrar-los per a restar amb la idea pura, sense cos, general,
informe. Somniava categories i mónades i vacuïtats i més vacuïtats.
Romania llargues hores reclòs a la meva cambra amb el pensament en
marxa per un espai sense límits, ni camins. No sortia més que per
anar de casa a la Universitat, i de la Universitat a casa, i encara
m'escapolia pels carrers més solitaris i ombrosos, fugint del brogit
de la ciutat i de les vivors de la llum, que em molestaven. Així
vaig passar una colla de mesos.

Vingué la primavera i ni tan sols vaig adonar-me de la seva
arribada. No vaig sentir, com en altres anys, la seva influència,
que solia enfortir les palpitacions de la meva vida i m'inspirava
arruixaments de fantasia i desitjos de cantar; no la vaig sentir.
Vaig continuar fred, abstret per les meves cabòries, balb i sord i
cec per a tot agent exterior. Pero un dia, en que, anant des de casa
a la Universitat vaig passar per un carreró rònec a la vora de la
tanca d'un jardí, m'esdevingué d'un plegat una mena de
desvetllament, una impressió, que difícilment sabré explicar.

Vaig sentir una flaire _sui generis_ i sentir-la i experimentar una
gran emoció fou una mateixa cosa. Vaig aturar-me amb el cor
palpitant. Què em passava? Aquella olor despertava en mi sense dubte
una associació d'idees quasi esborrades, que jo retrobava vagament
sense poder-les seguir. S'havia apoderat de mi una fresca precepció
de poesia i una certa enyorança intensa, intensíssima. Com més
m'impregnava de l'olor, més la tristesa em corprenia, pero era una
tristesa d'un regust delicadíssim, un enyorament de quelcom molt
formós, molt estimat. Què seria?.. Impossible trobar-ho. Vaig
esforçar-me llarga estona a escorcollar els meus records, a temptar
tots els registres de la meva memòria. No en vaig treure res. Ja
havia renunciat a la recerca, quan, en un moment de passivitat, en
que vaig reflairar l'olor emocionadora, es destacà dins la meva
imaginació la visió d'un paisatge: feixes verdes... una ermita
rústega, bruna... muntanyes, llunyanies blavisses mig esbalaïdes
entre boirines...

Mos ulls s'enaiguaren. Déu meu, aquell era el paisatge que jo
enyorava! Quina poesia vessava dins la meva ànima! Quin atractiu
tenia per a mi, i quines tendreses m'ocasionava! I jo no les havia
pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita, aquelles muntanyes;
no, n'estava segur, allò no era un record; però, que eren belles i
com me les estimava aquelles terres mai visitades!

Per por de perdre'n la imatge, vaig abstenir-me de discutir i
analitzar el meu estat. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig
seguir embevent-me del meu semisomni, sometent-m'hi passivament com
una planta a la mullena agradosa d'una boira que passa.

I la visió se vigoritzà per graus amb llustres de sol i verds
d'herba tendra i blavors de fondàries d'aire; se vigoritzà, prenent
quasi la forma de la realitat; mes tot seguit s'anà enfosquint,
enfosquint com si vespregés... I vibraren remors de fullam...

I ressonà dintre el meu cor quelcom a manera de motius d'una música
alegre, festosa... I vaig sentir la recança, que produeix un ball,
que s'acaba amb un adéu d'amor.

Després la meva imaginació s'omplí d'una llum de crepuscle. Les
feixes, les muntanyes i l'ermita s'esfumaren en un ambient rogenc i
polsós. I en aquell ambient va aparèixer una ombra, una figura
boirosa, interessant... una dama gentil, colorida d'unes entonacions
fines i simpàtiques, foses dins una grisor harmoniosa.

Sense perdre la seva feblesa, va aclarint-se, animant-se... La
veig... Sa mirada m'envaeix, m'embriaga. Reparo detalls
encantadors... Es jove, cella-rossa, ulls de viola, cutis llentiós,
o, més ben dit, ruixat d'una pols d'or... Té el coll llarg, el front
prominent i pensívol. Sos cabells de color de palla ornats amb
floretes pàl·lides cauen-li lassos esquena avall i es perden en el
fons de lilà del seu vestit com se perd en un fons de muntanyes
llunyanes la rossor dels raigs d'un sol de vesprada. Sa fesomia no
és d'una bellesa sense tara, no; pero m'apar que, si s'esmenessin
sos defectes, no em resultaria tan encantadora. Oh la dama
simpàtica!  Totes les cél·lules del meu cos sedegen per ella, beuen
amb pler els més mínims efluvis de la seva visió i s'estremeixen de
goig com a la revelació d'un misteri pressentit i deliciós; criden
«l'estimem»; i, amb tot i això, és una dona, que estic cert de no
haver vist mai de la meva vida.

Estic embadalit i apesarat. La dama té un aire candorós, innocent, i
una expressió de pena resignada, que em causa un dol inexplicable.
No sé per quin motiu, mentrestant que se'm presenta amb la major
vivesa, comprenc, estremint-me, que va a desaparèixer tot seguit. I,
efectivament, de sobte s'enterboleix, i es fon. Acluco els ulls,
refermo l'atenció, i torna. Desapareix de nou i... res... ja són
inútils les meves temptatives per a retrobar-la.

Tot això fou obra de curts instants. Me'n vaig anar ple
d'enyorament. I ja no em vaig encaminar a la Universitat.
Necessitava sol, verdors, horitzons amples i el vers, i el cant.

Vaig acudir en va altres dies al carreró solitari, al peu de la
tanca a cercar en l'olor que s'hi respirava, la renovació del meu
somni.

No ho vaig conseguir. Aquell somni espontani, automàtic, no es
reproduí més; no en vaig poder cap altra volta assolir sinó un
record més o menys viu. L'olor a les primeres flairades m'ocasionava
sempre una emoció remarcable, pero no res més.

Quina planta la produïa aquella olor? No vaig parar fins a saber-ho;
i quan me digueren que era _philadelphus syringa_, en vaig plantar un
tany al meu jardí.

D'ençà d'aleshores és la planta de la meva predilecció. Me sembla
que guarda secrets relacionats amb la meva existència, que hi ha un
antic llaç d'amistat entre ella i jo. Aquella ermita, aquelles
feixes, aquella dona, que com cridades per la flaire de la
_philadelphea_ se'm presentaren amb tanta vivesa i que no eren cap
record meu ¿serien resultat d'una impressió tal volta remota dins
l'ordre de les generacions, fortament gravada en la matèria i
transmesa per heretament d'un altre individu, fins que, evocada per
una olor, amb la qual estigué primitivament associada, féu
l'aparició en el camp de la meva consciència? La veritat, m'inclino
a pensar-ho així. Simpaties i repulsions immotivades, nostàlgies
inexplicables ocasionades per un motiu de música o per una olor,
impulsos involuntaris, aberracions incomprensibles, semblen indicar
que l'home porta en son ànima tot un món procedent de vides
passades, i que els pecats i les virtuts originals tenen una
importància més gran que la que se'ls sol concedir.

Mes, sigui com vulgui el cert és que aquell somni fou per a mi allò
que la Física per a Newton i que mai més no vaig recordar-me de
Metafísiques.



LA MIRADA DEL POBRET

De pressa, de pressa, pujava un dia Rambla amunt amb un meu amic.
Ambdós estàvem acalorats, manotejàvem molt i cridàvem de valent.
Havíem armat una disputa sobre una qüestió de ciència, i l'un i
l'altre volíem la raó de totes passades. Crec que fins i tot vàrem
insultar-nos, i jo... la veritat sigui dita... més d'una vegada vaig
sentir impulsos d'acabar la qüestió a cops de puny. Quan més
engrescats estàvem, en tombar una cantonada sento que m'estiren
l'americana. Me giro... i veig un pobre tot llardós i espellissat,
qui em subjectava fortament i em parava una mà. No estava pas jo per
a ell en aquella ocasió. -Germà, serà un altre dia... que Déu us
faci bé -li vaig dir. Però el pobre no em soltava pas. Era un minyó
de fatxa de beneit, barbamec, amb tot el coll ple de bonys i la cara
embofegada i groga, molt groga amb una grogor lluent com de greix de
gallina. -Per amor de Déu, per amor de Déu- anava dient. -Aneu al
botavant! vaig exclamar fora de mi, i d'una estrebada me'n vaig
desempallegar. Llavors ell restà inmòbil com una estàtua, parant
encara la mà, i va adreçar-me una mirada plena de desolació i de
llàgrimes. Jo me li vaig girar d'esquena i vaig continuar la disputa
amb el meu company, però ja sense delit, amb un pes al cor, que em
treia l'agre d'enraonar. La mirada del pobret havia romàs estampada
al fons de la meva imaginació. I era una mirada tan trista, tan
desolada... Si aquell bon home s'hagués enfurismat i me n'hagués
dites quatre de fresques, no hi hauria pensat més; però no,
l'infeliç no havia mostrat cap enuig, ni sos ulls havien expressat
la més petita reconvenció; no havien parlat sinó d'un gran dol, d'un
gran desemparament!

Per distreure'm, en arribant a casa, vaig agafar un llibre i em vaig
posar a fullejar-lo amb mà tremolosa. Vaig probar de llegir quelcom,
però estava tan excitat que no podia fixar l'atenció. Estava
malcontent de mi mateix, i amb això em neguitejava.

De sobte se'm va posar un pa a la boca del cor, em va envair el
rostre una suor bascosa i grosses taques negres papallonejaren entre
els meus ulls i les planes del llibre. Llavors, sospirant alcí la
vista, que espargida a l'atzar anà a fitar-se en un formós
Crucificat agonitzant, de mida natural, que tinc a la meva cambra.
I, entre les taques negres que flotaven encara davant dels meus
ulls, la imatge piadosa se m'aparegué com un home de veres, viu,
palpitant, rendit per un sofriment aclaparador.

Me semblà que sos muscles es contreien dolorosament, que son pit
panteixava, que el respir estremia son nas blavós i sos llavis
morats. Un regalim de sang rajava per ses mans estripades per
grossos claus, que esbotzaven més i més les ferides a cada sotragada
d'aquell cos agonitzant... Tot això ho vaig veure en un moment i
vaig reparar ensems que l'imatge m'ullava amb una llarga mirada
plena de desolació i de llàgrimes... la mateixa mirada del pobret,
d'aquell germà a qui jo havia maltractat.

Aquesta al·lucinació, que vaig judicar providencial, agreujà la meva
pena. No trobava repòs enlloc. Vaig sortir de casa i me n'aní de
dret al carrer, on m'havia detingut el pobret. Necessitava que em
perdonés. Si el podia socórrer i esborrar amb una expressió d'amor
el mal efecte, que li havia causat la meva paraulada, me trauria una
grossa pena de l'ànima.

Però el vaig cercar en va. No era en aquell carrer ni en els
inmediats. Vaig preguntar per ell i ningú me'n sabé donar raó.
Llavors era jo el menesterós, i em vaig sentir trist i desemparat.



EL PRIMER LLUSTRE D’AMOR

Des del balcó de la meva cambra, obert sobre la plaça del Vi,
s'atalaiava un bon tros del carrer de Ciutadans, tota la plaça, la
pujada del Pont de Pedra, el pont mateix i, enllà del riu, una bella
part del barri del Mercadal. Les senyores solien dir que era un
carruatge. I certament un carruatge de rua no frueix d'un espectacle
més canviant de coses i persones. Des d'allí es veia, ja que no la
part més bulliciosa de Girona, la més interessant i variada, aquella
on s'exhibien totes les característiques de la ciutat, per raó de
caure aquell punt en carretera reial i ésser veïnatge dels mercats i
centre de barris aristocràtics.

Ara, després d'aquest elogi, no aneu a creure que em passava la vida
balconejant. Res d'això. ¿Què se me'n donava a mi, aleshores, del
gomboldatge de les dames, del moviment de centrals, tartanes,
galeres i diligències, de la concurrència de pagesos, que acudien a
la fira de l'Areny, de les passejades dels desvagats per sota les
voltes i de les genuflexions dels enllustrabotes, que allí, a cara
d'ombra dels arcs, se prosternaven en les positures més humils
davant d'uns ídols encarcaradament asseguts com els de l'antic
Egipte? ¿Que se me'n donava de tot allò? No valia més que aprofités
a jugar i córrer les poques hores, que em deixaven vagatives l'aula
i l'estudi? Qualsevol s'estigués al balcó mentre al jardí hi havia
tortuosos caminals, que demanaven qui els tresqués i, a la placeta
del Seminari, alegres estudiants, que ensajaven els tiragomes, feien
ballar les baldufes o jugaven a geps, aqueixa batalla engrescadora,
terror dels pacífics transeünts, que a l'hora més impensada sentien
brunzir esgarrifosament la pilota a frec d'orella o en rebien el
patac... ai! quasi sempre a la part més sentida de llurs persones:
ja al copa-alt acabat d'estrenar, ja al bell mig de la boca, oberta
per una plàcida rialla, ja al ventrell, inflat i adolorit per una
digestió de dispèpsic. Eren a vegades tant graciosos aqueixos
incidents! No es diria sinó que l'atzar és ple d'intencions
malignes, d'allò més xalades. I quins tips de riure i de córrer quan
algun d'aquells senyors, afavorits contra voler per alguna sort del
joc, passava de la més pacífica neutralitat a una ardor bèl·lica
desenfrenada i ens perseguia amb el bastó en l'aire carrers enllà!

Penseu en tot això i digueu-vos si hauríeu sabut estar gaire temps
quiets en un balcó com un sant de fusta dins la seva fornícula; i
feu-vos compte que només teniu tretze anys i que heu passat quasi
tot el dia en forçosa reclusió i amb l'enteniment lligat i relligat
per unes cadenes interminables de lletra avorrida, de les quals el
cor desitja oblidar-se completament.

Però el temps és llarg, sobre tot quan només se tenen tretze anys.
Hi ha lleure per a tantes coses!...  I jo no el mirava pas de mal
ull el balcó bondadós, que aclaria la meva cambra; i vaja, si no
podia fer altra cosa més agradable, també m'hi deíxava caure i m'hi
regalava a estones a estones, al darrera de les vidrieres, a
l'hivern, i al bell defora quan la temperatura s'endolcia.

Cap a la vesprada, tot esperant la vetlla d'estudiant o en fent el
quart de quàmquem, no solia trobar res millor. M'hi asseia amb tota
avinentesa i, com aquell qui es prepara a escoltar una conversa, en
la qual no ha de molestar-se a pendre part activa, esperava que les
coses parlessen a la meva ànima reposada. Mirava melangiosament com
el dia s'anava apagant; com, tal volta, un crepuscle amb rossors de
rovell de teulada simulava barris fantàstics i lluminosos part
d'allà del Mercadal; com els fanalers anaven punxant els fanals amb
els llargs encenedors i brollava tot seguit la flameta del gas
amatent i eixerida, causant un surt entre les ombres vergonyants...
Oh que és dolç l'anar guaitant d'ací d'allà, amb l'enteniment caigut
i descansat com un cap sobre un coixí! I ai! aquell repòs sabia més
i més bó a proporció del coneixement que un hom tenia de la seva
brevetat.

Atreien especialment la meva atenció els carros que solien passar en
volts d'aquelles hores vespertines. I no cal estranyar-ho. No eren
uns carros qualsevol com els que es troben cada dia pel camí ral;
aquells, de què parlo, eren una enormitat dintre llur gènere i crec
que ja fa molts anys que no en corren. Semblaven edificis amb rodes,
i es diria que eren més apropiats a l'estabilitat que al moviment.
Però ben bé que es movien, baldament que poc a poc, i atravessaven
per Girona a corrues, fent trontollar les cases. Segurament n'hi
havia que vitjaven durant setmanes com les naus, fent escala en
hostals i fermes per a anar mudant el bestiar.

No tronaven sonorament com les centrals i diligències, no espargien
alegre música de cascavells com les tartanes, ni com les galeres
exhalaven un xivarri de veus i rialles, que inclinava a creure que
se'n duien una part del mercat. Eren relativament silenciosos i
marxaven amb una gravetat de congregants en processó de Setmana
Santa. Se podien comptar els llurs sotracs; a cada un feien una
suspensió i semblava que restaven encallats; i quan la roda pujava
sobre una pedra, aquella pedra, per grossa i ben asseguda que fos,
fallia i s'enfonsava com un muscle sota una càrrega inesperada.
Duien sis, set i fins vuit bèsties de rècula, i vistos en conjunt,
rècula i carro, feien l'efecte de monstruosos caragols o xufancs de
cent cames traginant la closca llur. Però si corressen caragols de
tals mides, això pla que ningú es riuria dels tres sastres de la
balada alemanya.

En lluita amb les locomotores dels primers camins de ferro, aquells
carros exageraven llurs proporcions i feien gala de llur poder
màxim. Tot en ells havia crescut: les rodes, els botons, les
escales, els braços, les baranes, el tendatge... Amb les estores,
que cobrien llur baranam i llurs bosses s'hi hauria pogut vestir el
pis d'una casa. Amb la roba de la vela gairebé s'haguera pogut
cobricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns
quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bèsties
també havien crescut sobre la talla ordinària, aproximant-se a la
dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts,
camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les
quals havien de contendre, o bé muls d'ossada gegantina i tendons de
ferro, de color gris o burella, peluts i de flancs tan amples que
els esquiladors no sabien tondre'ls sense donar-se manyes
d'arquitecte, i, a bec d'estisora, els ornaven amb gregues i relleus
dignes d'un edifici. Ara poseu, la una darrera l'altra, set o vuit
d'aquelles màquines de sang i mireu si no en resulta un tren tant o
més formidable que els que circulen per la via ferrissa.

Els carreters se'n sentien orgullosos, i gallejaven.

«El ferrocarril... bah! No ens fa cap mica de por. Si porteu pressa
no diré que no us pugui convenir, però si no us ve d'una setmana o
dues, no hi ha res com un carro. Un carro porta una catedral, i si
no en teniu prou d'un, podeu posar-n'hi dos o tres... o cinquanta.
Feu-me una carretera d'aquí a la lluna, doneu-me temps i paciència,
i amb les meves bèsties us portaré la lluna a la plaça del Vi. El
carril és un presoner de naixença. Poden allargar-li tant com
vulguin la cadena, mes ell ha d'anar sempre lligat de potes. El
carro, en canvi, és lliure com el vent de Déu, va per on se vulla,
se fica pels carrers da la ciutat, s'atura davant de casa vostra,
entra al vostre pati, va a cercar el patifell al magatzem i els
fustatges a la ribera mateixa o al peu del bosc. No haveu de
carregar més que una sola vegada. A on voleu traginar-ho? A la Ceca,
a la Meca o a la Vall d'Andorra? Està bé; doncs fins que arribeu a
la Ceca, a la Meca o a la Vall d'Andorra no haureu de tocar res; i
allí ho deixareu on convingui, a mans del qui ho hagi de rebre, a
casa seva, a la fàbrica, a peu d'obra. No és bonic això? I ara mireu
amb el tren de foc... a veure si us surten tan nets els comptes. Ell
no vindrà pas a casa vostra. Ja teniu que de carro no us en podeu
passar. Apa, doncs, vinguen homes a carregar-lo. Llestos? Tira cap a
l'estació I... la feina d'en Jafà... homes allà i càrrega en terra
altra vegada. I un cop en terra, ella, la càrrega, no es mou pas, es
precís que els macips del carril l'agafin i la pugin al vagó. I ve
que després de totes aquestes endergues, la màquina de foc se
l'emporta... però de quina manera, sants de la glòria! A
l'esbojarrada, corrent com trenta dimonis, sense que ningú pari ment
en si les vostres coses penen o no penen, en si es romp això o
s'esclafa allò. Feu-vos compte que el tren és un animal, que marxa
sempre esquivat. I ara vull que no enfonsi cap pont, ni descarrili,
ni topi amb cap altre de tan esbojarrat com ell mateix, i que la
vostra càrrega, més o menys sencera, arriba a l'estació que haveu
triada com a més avinent. Avinent, oi?  Per més que ho sigui,
certament no hi viurà pas el qui us ha de rebre la mercaderia. Ja
tornem, doncs, a ésser-hi: vinga un altre carro, vinguen homes,
vinga descarregar i recarregar i tornar a descarregar, No n'hi ha
poc de tripijoc... ui, ui, ui! I tot se masega i tot s'embruta i tot
se malmet. I ara, que som ximples? Desenganyeu-vos no hi ha res com
un carro ben menat i amb bèsties fidels. Ell va poc a poc però,
al·leluia!... allò és seny, allò és mirament.  Podeu viure
descansats; hi teniu les coses tan segures i ben endreçades com a la
vostra calaixera. No en val pocs de diners això. I ca!... mentre el
comerç sàpiga treure comptes, el tren no ens farà cap mal. Ja pot
xiular tant com vulgui, me'n ric pla jo. Que tal volta matarà les
diligències... pse! ... no diré que no; però els carros... mai!»

Així vaig sentir que s'explicava un dia un carreter verbós a les
portes de l'hostal de l'Avellaneda; i aquest era el pensament de tot
el gremi. I, cal dir-ho, molts d'aquells carreters no eren pas uns
qualsevol cosa. Els ordinaris d'aquell temps eren persones
d'importància a la comarca. No mancava entre ells qui era o havia
sigut batlle del seu poble, ni qui tenia banc a l'esglèsia. Si en
feien de tro en Feliu i en Cabanyes d'Olot, en Rata de
Castellfollit, el Gravat i en Pujol de Figueres, en Faluga de
Banyoles i alguns altres! Eren més anomenats que cap ministre de
Madrid, per dolent que fos; però no pas per a vituperar-los, sinó
gairebé sempre per a enaltir-los. El més pobre posseïa una dotzena
de bestiasses, que valien un grapat d'unces; i quan un d'ells se
presentava a fira o a mercat solia ésser objecte d'expectació; la
gent el senyalaven amb el dit i repetien ses paraules de boca en
boca.

-En Feliu d'Olot! Mireu!

-Qui és? -Aquell de la faixa musca, que porta un bastó llarg capçat
de cuiro.

-Ja... aquell home rabassut i vermell. Té cara d'espavilat.

-Oidà! Fica-li els dits a la boca. -Més valdría fica'ls-hi a la
butxaca. No en té poques de dobles de quatre.

-Ha dit que enguany el bestiar porquí no valdrà cap diner.

-Ja podeu pujar-hi de peus. Quan ell ho diu!...

Eren a manera de capitostos d'una guerra. Tothom havia algun esment
de la lluita, que s'estava travant, i moltes de simpaties se
decantaven de la banda del carro. Els trens de vapor tenien
certament l'atractiu de la novetat i llançaven la imaginació pels
camins somniosos de l'esdevenir, parlant-li d'avenços possibles, de
meravelles imprecises, que el desig perseguia sense trobar-hi vera
forma de concreció. El carro, en canvi, era tot ell realitat, era ja
la forma suprema assolida en aquell ordre per l'esforç humà; estava
ple de tradició i evocava una pila de records emocionants. Els noms
dels enginyers del camí de ferro eren gairebé inconeguts, l'empresa
una entitat anònima, el material una cosa morta que venia de
l'estranger. De contra, els carreters eren gent del país, coneguts i
àdhuc famosos, el carro una màquina, que tothom entenia i les
reformes de la qual havien sigut llargament discutides a tots els
hostals, vilatges i masies, i els animals que la movien, no sols
tenien més afinitat amb la vida humana que les inanimades
locomotores, sinó que molts d'ells s'havien conquistada certa
celebritat. Qui no havia sentit a parlar, per exemple, del cavall
Goliat, aquella bèstia puntosa que havia desencallat un carro que
quatre mules no havien pogut treure de la fotja, i que s'era mort
repentinament a causa del violent esforç després d'haver fet guanyar
l'aposta al seu amo? Qui no coneixia el nom de la Celístia, una mula
gris i lluenta com una nit serena, bèstia cobejadíssima, que
disputada en una fira per tres ordinaris contrapuntats, havia
assolit per preu una quantitat de moneda que poques noies aporten en
dot al marit? I qui no havia rigut amb les extravàgancies que es
contaven de l'Esparverat? I a quina orella no havien sonat els noms
del Gaig, la Bonica, el Pelegrí, el Rúfol, la Flor-alba?

Per més que jo vivia en un món força apartat d'aquelles qüestions,
no havia deixat d'heure'n esment i em causaven certa pena. El meu
cor no podia pendre partit decididament a favor del tren de foc, ni
dels carros. Per què no havien de coexistir?  El tren de foc era tan
meravellós! corria tant! Però els carros eren tan familiars, tan
poètics! Venien a passar frec a frec del meu balcó, me
proporcionaven cada vespre un espectacle interessant; i constituïen
una mena de nota èpica que sonava tan bé dins la nostra ciutat
severa i majestuosa! Qui no els hauria trobats d'enyor? Jo els
esperava amb veritable desig. -No en vindrà cap avui? -me deia. -
Hauré d'anar a fer la vetlla abans que n'hagi passat cap?

De vegades, si l'hora era quieta, els sentia ja de lluny, de cap al
fons del carrer de la Cort Reial.  «Ara en ve un -pensava ;-a veure
si serà gaire gros.»  Els coneixia tan bé les traces, que no solia
pas enganyar-me; i això que, a tanta distància, només se els podia
judicar per un soroll confós de sotracs pausats i per uns
cruiximents gairebé imperceptibles. Però aquella fressa augmentava
de moment en moment. I després s'anava distingint el pas de la
rècula com un martelleig rítmic, i es percebien les empassegades que
en rompien el compas, i tal volta l'escarritx de les ungles ferrades
relliscant sobre l'empedrat estrident. I sonava espetec de
xurriaques, i, retrunyint cases amunt, s'alçava fins al cel la veu
poderosa del carreter, una veu en la qual semblava rebrollar el crit
salvatge de l'antic domador de bèsties. «Olla ooh! Arri!» I el ronc
intermitent, que llançava la ciutat reganyosa, anava creixent,
creixent, atansant-se... Era que ja el carro entrava dins el sonorós
carrer de Ciutadans. I aleshores dava bo d'obrir els ulls per veure
com aquell carrer en ombra llampegava, igual que un cel de tempesta,
amb el foguejar de ses pedres batudes per la rècula pesant, i com la
gran baluerna del carro avançava lentament, fantàsticament, entremig
d'aquell centelleig, que li donava agalivances de cosa de l'altre
món. Jo romania tot encantat i pensava: «Mà noi, i que n'és de bonic
això!»

Tal vegada aquells carros me semblen més poètics per raó de lligar-
se llur record amb un altre d'una naturalesa més íntima i dolça: el
d'el primer llustre d'amor que va brillar en la meva ànima.

No me'n he oblidat mai més.

Erem cap a les darreries del mes de març. Recordo que primaverejava
i que jo aquell any sentia la creixença de la primavera dintre les
meves entranyes, així com els arbres, si fossen animats, haurien de
sentir la puja de la saba i l'impuls d'esclatar en flors. No tenia
ganes d'estudiar. M'embadalia contemplant el cel, les muntanyes, les
plantes... No em cansava d'espiar la naturalesa, descobrint-hi un
encant, que em cridava a unir-me més i més amb ella; i d'això en
naixia un desig indeterminat, que arribava a fer-se dolorós. Vivia
en un estat estrany, mescla d'expectació, d'inquietud, d'alarma...
Un raig de llum imprevist, una remor inesperada en mig del silenci,
una forma vagarosa, que s'interposés sobtadament entre els meus ulls
i l'objecte de la meva visió, me causaven un surt desproporcionat, i
els meus sentits s'excitaven afinant-se fins a la subtilesa, i tot
el meu cos palpitava d'emoció. Àdhuc una simple olor, que l'aura em
portés d'algun jardí llunyà o dels testos d'algun terradet,
m'impressionava d'una manera que no es pot dir. I, per altra part,
me tornava distret i somniador. Era inútil que volgués parar ment en
l'explicació del catedràtic. Me'n distreia sense adonar-me'n; i
mentre ell parlava dels pretèrits i supins o de les oracions per
passiva, la meva fantasia darnava per les ribes del Ter o de
l'Onyar, s'esmunyia riu avall en una barca per sota les branques
florides, o s'entretenia a cantar i recantar alguna vella cançó, de
la qual fins aleshores no havia sabut assaborir la bellesa
corprenedora. I quin poc delit d'obrir un llibre! Que peresós m'era
tornat! Què gallòfol! Jo prou m'ho coneixia i me n'apenava, però
m'invadia quelcom extern que era més fort que jo i em dominava a
faisó de com ens domina una son invencible.

Un d'aquells dies, després d'haver ploïnejat tota la tarda, el temps
va asserenar-se gairebé a sol morent, i vaig sortir al balcó a
respirar l'aire lliure. Quina fresca més agradosa! I quants de
matisos s'hi percebien! Així com dins l'aura d'un jardí un hom hi
gaudeix les flaires de diverses plantes oloroses, així dins
l'ambient d'aquella tarda s'hi sentien les frescors diverses de la
terra molla, de les parets regalimants i de les gotes puríssimes i
tremoladores, que penjaven com una filera de gemmes a sota els
passamans de les balconeres i els relleixos de les fatxades, i que
en caient se polvoritzaven en l'atmòsfera. A ulls clucs, només que
de respirar-les, s'haurien endevinat aquelles coses; i per certa
sentor agrella i densament humida, que de tant en tant aportava la
pantejada del vent, s'hauria pogut sospitar enllà de les cases la
fronda xopa de la nostra devesa. Oh exhalacions admirables de
l'aigua!

El blau del cel era moll, tendre, intensíssim... El sol, ja força
baix, cairejava de grogues lluentors les cases del Mercadal. Les
teulades resplendien com a vidrim. Vagarosos reflexos irisats
aclarien ça i lla les ombres amb llur delicadíssima lluminària. El
carrer de Ciutadans començava a fosquejar; però a la plaça del Vi
l'aire era tan diafànic, tan impregnat de claror, que la vista no
perdia cap detall... ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de
sorra.

No passava quasi ningú: un senyor vell amb un paraigua sota
l'aixella; una minyona de servei amb una ampolla a la mà; dos
capellans que es passejaven per sota les voltes; poca gent més. Els
balcons eren deserts. Els pardals piulaven i xerrotejaven
sorollosament per damunt de les teulades invisibles. De tant en tant
alguna de llurs ales apareixia esvalotadament per defora dels
ràfecs. En l'aire, en mig del cel, a una profunditat immesurable, un
ocell... tal vegada la primera oreneta... daurat de sol, immòbil en
un punt, aletejava. Oh l'interessant solitari! Era un puntet viu,
que palpitava isòcronament amb el meu cor... i es diria que fos el
cor, el centre vital del món aeri. Ell i jo ens confoníem en un
mateix ritme harmònic; i bevíem la mateixa llum, les mateixes
blavors puríssimes i les mateixes exhalacions de la terra i de
l'aigua i de les plantes amables... I em plaïa que fos així. I ara
mireu quina sensibilitat més estranya la meva: fins i tot vaig
entendrir-me i emocionar-me.

Estava tan distret que no em vaig adonar de la vinguda d'un
d'aquells carros de la meva dèria, fins que un seu sotrac va fer
dringar al meu darrera les vidrieres del balcó. Aleshores vaig
baixar els ulls a guaitarlo. Ja l'animal davanter era a prop de
casa... un soberg animal per cert. Era un mul d'una estampa
gallardíssima: alt, esparvillat, de cama nerviosa i prima, fi
d'orelles, massís de cos, expandint lluïssors d'acer brunyit i
presentant un aspecte general tan ferreny que en el so metàl·lic de
ses potades un hom creia endevirnar-hi el de tota la matèria de que
era format. Us prometo que era cosa d'agradar. Àdhuc els dos
capellans, que es passejaven per sota les voltes, s'aturaren per a
contemplar-lo.

A darrera seu venien cinc altres muls d'estampa més feixuga, peluts
i espellonosos, esquilats de mig cos en amunt; i al darrera de tots,
a braços, un cavall gavatx tan grossegàs, que amb prou feines hi
cabia. En total set caps, set tarasques. La tirallonga agafava quasi
tot el llarg de la plaça del Vi. I el carro era digne d'aquella
mulada. Les seves grans bosses carregades arrosegaven gairebé per
terra com la braguerada d'un animalàs prenyat. Un munt de caixes,
sarrions, bótes, sacs i farcells de totes classes, que ressortia per
davant sobre l'escala, s'aixecava fins a dalt de baranes; i de
baranes en amunt, sota la tenda costelluda, encare hi havia una mena
d'imperial o algorfa, on haguera pogut viatjar folgadament una
familia. No crec que mai s'hagi construït un carro més llarg, més
ample, ni més alt; i acabava de fer-lo més voluminós una mitja
dotzena de gàbies de bruc rublertes d'aviram, que duia lligades a
darrera sobre la banca del capçal. Ja calia que prengués bé les
voltes dels carrers per a no topar amb les cantonades. Allò era un
veritable magatzem ambulant. I havia de tenir un pes escruixidor.
Prou ho senyalaven les negroses lluentors de ferro que les rodes
deixaven marcades ací i allà de l'empedrat.

Marxava poc a poc, peró amb seguidesa i bon compàs, sense crits ni
xurriacades; i enc que les estores baixes i les galgues i les rodes
havien rebut de les fangueres del camí alguns presents no massa
pulcres, oferia una traça excepcional de gaiesa i àdhuc, en certa
manera, de netedat. El fanal reflector, amarrat amb una argolla a la
perxa, com si diguèssem al cim del pinyó d'una façana, era polit com
un xarol i ostentava un vidre més inmaculat que el del monocle d'un
elegant. La lona de la vela era d'una grogor simpàtica i d'un gra
setinós i queia per davant a plec de cortina, ben compartida a banda
i banda. Un ramet de llor, segurament beneït, com el que les bones
mestresses solen posar a les portes i finestres per preservar-les
del llamp, verdejava en un dels costats davanters, curosament lligat
amb una corretja ensivellada. Vivia, dones, allí alguna ànima
piadosa? Ressonava tal volta als vespres dins aquella algorfa
viatgera la santa remor del rosari? Quina mà curiosa i honesta
cuidava d'aquell fanal i d'aquell ram de llor, que parlava d'una fe
tota senzilla i d'una devoció tota prudent?

El carreter anava a peu, al costat de les mules, mig distret, mig
vigilant. Era un home canut, de cinquanta anys, i potsefer que més,
alt, corpulent, frescàs, plena d'intel·ligència la noble cara
afaitada, francs i candorosos els ulls. Caminava brandant, brandant,
amb aire de calma obligada, com si hagués de refrenar l'impuls de la
seva marxa per ajustar-se a la de la rècula. Duia les xurriaques a
la mà, i anava amb l'armilla descordada i el gec penjat al muscle. I
com que el gec estava girat del revés, se'n descobria la butxaca
sarronera i, en ella, brollant un tros en fora, un flabiol de boix
amb bells aplacats de llautó. Un flabiol!  El bo de l'home tindria
instints d'artista i es convertiria en músic, baldament que no fos
sinó a estones perdudes. Durant la llarga jornada devia matar la
nyonya tot refilant les enyorades cançons de la seva terra o
ensajant algun ballet per a fer saltar la fadrinalla del seu poble.
I mentrestant els animals proseguirien calmudament la marxa, el
carro brandaria i cruixiria dolçament com una nau en mar de bonança,
i les rodes anirien voltant enllà, enllà per la carretera infinita,
mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre
distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps. Jo m'ho
vaig figurar així.

En aquestes, ja les mules començaven a pendre la girada cap al Pont
de Pedra. Quatre crits del carreter, algun espetec de les xurriaques
i tot marxà com una seda. El carro se'm presentà, aleshores, per
darrera. L'algorfa de sota la tenda venia a nivell del meu balcó, a
dues passes, i vaig llambregar-ne l'interior, un interior braument
embarassat de farcells i enfosquit per penjarelles de roba lligada
dalt dels cèrcols. Però no hi havia sols fardamenta, no. Allí, al
darrera de tot, quasi a toc de la meva mà, asseguda en un coixí, amb
un paneret de labor a la falda i una mitja en obra entre les mans,
una noia esplèndida, immòbil, com encantada, m'estava mirant de fit
a fit, ablamant-me. La sorpresa havia sigut mútua. Els nostres ulls
s'havien trobat de cop i volta sense esperar-s'ho. I el mateix
esparverament i la mateixa emoció de la sorpresa abrandaven més i
més el foc de les nostres mirades; i la torbació del moment no ens
permetia dissimular, a l'un ni a l'altre, la vehement adhesió, amb
que s'unien les nostres ànimes esborneiades de goig per llur topada
violenta. «Oh Déu... heu's aquí l'objecte de la meva set... heu's
aquí la llum del gran misteri.»  El cap m'anava en roda, les
entranyes se'm fonien, tot l'esperit me fugia per la vista. I les
meves cames se flectaven, decantant-se d'esma cap a la genuflexió, i
sentia necessitat d'adorar i de dir-ho, amb paraules, amb accions...
Vaig portar-me una mà als llavis i, després de besar-la
fervorosament, vaig estendre-la vers l'objecte de la meva emoció.
Mes l'encantadora, aleshores, vermella com una brasa, acotà el cap i
va cobrir-se la cara amb les dues mans. I vaig sentir fred i
tenebres. «Perdó, perdó!» cridà l'ànima meva; i la paraula arribava
a estremir els meus llavis quasi esclatant. «Perdó, perdó!»

El carro anava fent sa via i jo el seguia en esperit, gemegant,
tornat tot jo una súplica muda, dolorosa, ardentíssima... Seria
reparada? Seria compresa? Es que no havíem sigut dos a fruir del
goig d'amor? Sí, encara m'esperaven altres delícies. Un cop una mica
lluny la gentil algorfenca s'atreví a descobrir-se de nou, i de nou
vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor. I em va
somriure. Era el consentiment ple, era la correspondència sense
reserves. Voleu més felicitat? Ja no em vaig recordar de l'efecte
contraproduent de la meva primera besada, ni del penediment amb què
acabava de deplorar-la, i un petó i dos i tres, expressivament
dedicats, seguiren el camí del meu ablamat daler. O desvari! O
realitat única!

Aquella dolça aimia va desaparèixer carrer Nou enllà, entre la pols
d'or del crepuscle. Quina recança! Quin enyorament va deixar-me!
Però a l'ensems, allà, a les profunditats de mon ésser, els àtoms de
la meva vida celebraven orgies magnes, en les quals s'entonaven
himnes de victòria i es bevien embriagueses de llum. Allò era estada
una revelaciò, un prodigi... Mes el romanç de la bella viatgera no
podia tenir continuació real. Mai més vaig retrobar-la, ni vaig
saber d'on era, ni d'on venia, ni on anava, ni tan sols la meva boca
pogué gustar les sílabes exquisides del seu nom. Portadora d'un _fiat_
diví, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida
la seva comanda. Aneu a saber qui era. Una damisel·la d'hostal? La
pubilla d'algun mas? La filla d'un ric carreter? Què importa? El
cert és que la vaig somniar dies i dies amb el seu pentinat modest,
la seva brunesa clara, les seves galtones molsudetes, i els seus
ulls plens de bondat i tan i tan trastornadors. El cert és que no em
cansava d'encomanar al vent que li portés els meus sospirs, i a la
lluna benvolent que la inclinés a una disposició d'esperit avinent
al meu record. I han passat anys i més anys, i m'he fet vell, i
encara avui, quan penso en ella el meu cor recobra el ritme de la
jovenesa. Es que fou el primer llustre d'amor, un anunci de florida.
Per ella em semblen més poètics el grans carros d'aquells temps
llunyans. I no s'es envellida mai. Sempre igual dins el meu
pensament, roman en una eterna joventut de deesa.

Encara a voltes la somnio; encara a voltes passa per ma fantasia a
manera d'una inmutable representació mitològica. Més bella que Venus
dins la seva petxina, més majestàtica que una reina en carrossa
tromfal, ella, la innominada, dins la seva algorfa viatjadora va
pensant en mi a la llum de la lluna; i mentrestant el carreter, com
un faune a honor d'una nimfa, flabioleja uns aires dignes de la nit
encantada, les set enormes bèsties prossegueixen calmudament la
marxa, el carro branda i cruix dolçament com una nau en mar de
bonança, i les rodes van voltant enllà, enllà per la carretera
infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i
sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps.



LA FI DEL MON A GIRONA

Per aquells anys, en que jo estudiava llatí al Seminari de Girona,
va córrer per la ciutat un llibret de pretensions profètiques, el
qual, després de cridar els pecadors a penediment i oració,
anunciava la pròxima vinguda de tres dies de tenebres. I quines
tenebres! No lluiria sol, lluna, ni estrelles, i fins i tot la
difusa celístia, que, àdhuc durant les nits més fosques, no deixa
d’impregnar l’aire d’una feble claror, s’apagaria per complet. Els
fidels, advertits per la profecia, podrien deslliurar-se del morbós
efecte de la plaga, recloent-se dintre llurs cases, resant i fent
sos menesters a llum de cera beneïda; però, ai!... dels que
tombessin la fosca a cel descobert!

Amb la més esparverada curiositat vaig llegir cop i recop el llibre
de tan terribles anuncis, que era d'una venerable Beata, i he de
confessar que em va semblar quasi tan fosc com les tenebres, a que
se referia, i que no vaig pas saber entendre que designés els
nostres temps i no uns altres; però allà a on no arribava la meva
intelligència d'infant hi arribaven sense dubte les més expertes i
ensinistrades de la gent d'edat madura, i jo no podia menys de
rendir-me a llur superioritat. Tant la meva familia com els entrants
de casa semblava que entenien prou bé l'obscur auguri i que hi
posaven força fe. Alguns capellans, amb qui vaig parlar-ne, no me'n
desenganyaren pas; ans bé em ponderaren l'autoritat de la profetessa
i em feren presents alguns indicis, pels quals se podia cogitar que
senyalava els nostres temps. La meva mare no deia res, però
m'amonestava més que mai a l'oració i freqüencia de sagraments, i
com a dona prudent proveïa a l'engròs de cera i la duia a beneir.
Això era per a mi més eloqüent que cap discurs. El meu cor sofria un
surt d'esglai cada vegada que la veia venir amb un plec de ciris. En
quant als meus companys d'aula, no n'hi havia cap que posés en dubte
el vaticini. La nostra criada, la Munda (una bona mierenca de
quaranta anys, que a la traça patia de temptacions i les rebutjava
tot sovint amb un «ave Maria puríssima» de cor endins i una horrible
ganyota de cara enfora) hi creia com en els Sants Evangelis. I les
piadoses i ràncies senyores, que solien concórrer a les nostres
tertúlies vesprals, anc que a la meva presència refrenessin la
llengua sense dubte per indicació de la meva mare, no per això
s'estaven de pronunciar certes frases, que es figuraven que jo no
entenia i que em donaven peu a endevinar, tal vegada amb fantàstics
augments, les espantoses creences, que volien amagar-me. Però, el
qui m'esborronava més que tothom era el cuiner del Seminari, un home
pagesívol, candorós i fervent, que esperava les anunciades tenebres
com una festa major i en parlava refregant-se de goig les mans.

-Aquesta, aquesta serà la bona! -exclamava amb un entusiàstic
arruixament de fe, no exempt de gaudis d'amor propi. -Aleshores
triomfarà la veritat. Aleshores, quan caiguin entenebrats pel
carrer, veuran qui tenia raó aquests brètols que em motegen de
llanut i d'apagallums. Aleshores es planyeran de no haver guardat
alguna relíquia dels meus ciris i de no haver conegut quina llana
calia tondre.

Em venien calfreds en sentir-lo.

I l'espectativa de tres dies de tenebres, encara tau-tau: era cosa
suportable a considerar; els passaríem recollidets a casa, amb una
bella candelada encesa i, en sortint de nou el sol, tornaríem a
campar com sempre; però, després vaig entendre que el cas era més
terrible. O jo no havia ben capit la idea de bon principi o ella
havia evolucionat dins el cap de la gent. No es tractava sols de
tenebres, no. Les tenebres no serien més que un senyal premonitori.
Havíem arribat als últims temps. La guerra de França i Prússia, que
aleshores assorollava el món, era una guerra apocalíptica; el Sant
Pare estava empresonat; sense dubte l'Anticrist discorria ja per
entre els homes, encarnat dins el cos d'algun Gambetta, Víctor
Manuel o Garibaldi. De senyals no en mancaven pas; qui tenia ulls ho
podia veure; qui tenia orelles ho podia sentir: la fi del món
s'acostava de pressa, de pressa.

Jo n'estava tan convençut que m'estranyava que els mestres ens
fessin perdre el temps en aules i lliçons. Mirava amb recel el sol,
i a cada moment temia que s'apagués al buf de Déu com una candela,
que l'amo no vol que cremi més. Com dir la profunda tristesa, que
s'havia apoderat de mi? Figureu-vos un cataclisme imminent, que ha
d'ensorrar-ho tot i del qual no és possible escapar. Quin avorriment
del treball, quin desencant de la vida! Somnis espantosos amargaven
les meves nits; cavil·lacions tètriques afligien els meus dies.
Qualsevol soroll imprevist em causava un surt. Allò no era viure; i,
certament, em sentia emmalaltir.

Tot trist, tot marrit, m'encaminava a l'aula com de costum i, en
veure anar i venir pels carrers la gent adelerada, pensava:

-Infeliços, per què us acuiteu amb mires a un esdevenidor, que no ha
d'existir? -Però la llur despreocupació aparent m'era un consol i
m'inclinava a dubtar de les idees, que m'apesaraven. -Aquests, que
trinquen alegrement a la taverna -em deia el cor, -aquests, que
mesuren grana, aquests, que passen, menant carros arrumbats a camí
per a llargues jornades, no desconfien pas de la vida, ni del sol de
demà. -I àdhuc que no m'inclinés a pensar res concretament,
l'espectacle de l'ànimació i el bullici m'era beneficiós. Em
distreia, m'esperançava.

Per això molts de dies, en comptes d'anar a estudi, m'aturava en mig
del Pont de Pedra sobre l'Onyar, i, amb una peresa invencible, en un
estat quasi d'inconsciència hi restava hores i més hores, recolzat a
la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me aconsolant-me.

Des d'allí un hom veu les cases de Girona estendre's a banda i banda
de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt
virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb
tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs
linies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del
riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l'actitud més
convenient per a llençar a l'aigua llurs immundícies. La policia
urbana tindrà molt a tocar-hi; però el pintor i el poeta, que saben
precindir de certes misèries, s'hi encanten; Hi ha riquesa de color,
hi ha exuberància de vida, hi ha quelcom de l'instint diví, que ha
presidit la formació del niu de les orenetes. I amb tot el seu
aspecte de captaires i miserables, aquelles cases tenen una ànima
jovençana i alegre, que reïx de llurs finestres i balcons al primer
raig del sol. La llum hi troba milers de vidres, on enmirallar les
seves onades d'or; el vent hi troba cortines de totes formes per a
jugar a banderetes.

Allí, en aquelles balconeres rústegues, refilen joiosament els
canaris al primer llustre de l'aurora; allí, damunt d'aquells
terrats i teulades sobrecapçats de gabiasses desiguals, s'alcen
esplèndits vols de coloms que es destaquen sobre el cel blau com
garlandes de flors blanques, coronant la majestat del sol ixent. I
en entrar més i més el dia, les finestres se van obrint i els
balcons se van poblant. Aquí una veïna estén al sol la roba
multicolor de la seva bugada; ací una altra, desitjosa de treballar
a l'aire lliure, ve a estintolar a la barana d'un terradet el seu
tauló de planxar; allí una velleta surt tot fent mitja, amb una
llarga agulla sobre l'orella... una llarga agulla, que, brillant com
un filet lluminós sobre el seu front venerable, li dóna una
semblança amb el de Moisès; més enllà, sobre un relleix ple de
testos, apareix una regadora, que ruixa, i un braç i una mà, que es
belluguen, i aleshores reparereu a l'entorn de finestres esquifides
i rónegues un enfilall esplèndid de verdor i de roses i clavells,
que riuen, riuen benaventuradament; i d'un balcó a l'altre van i
vénen converses; i tot se mou i xerroteja i canta; i els vailets,
que pesquen amb canya des d'un pis, les comares que es barallen de
finestra a finestra, tirant-se de lluny ridícules arpades, que
s'emporta el vent rioler, i fins i tot el menestral, que tal volta
surt amb cara de pomes agres a la seva petita galeria i, aguantant-
se la trinxa dels descordats pantalons, se fica precipitadament dins
un gabinet, del qual tothom endevina la servitud, tot contribueix a
l'animació d'aquell barrí pintoresc i estrany. L'Onyar reflecteix
aqueixos moviments i coloraines, multiplicant-los i prismatitzant-
los dins sa vibradora correntia, entre grans taques de blau del cel
i lluentors de soleiada; i, per damunt del barri carnestolenc la
Girona solemnial ostenta sense desentonament les seves dues notes
més artístiques i severes. Sí, per damunt d'aquella cimbellada
grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades, torratxes i
gabiam, la grandiosa catedral se mostra de cos sencer amb la seva
silueta de tarasca decapitada i, una mica més lluny, el campanar de
Sant Feliu s'aixeca com un xiprer gegantí, tot místic, tot
somniador, parlant de la inspiració melangiosa dels segles passats.

Sempre començava a contemplar aquestes coses amb ulls indiferents i
ombrosos, però elles degotaven una mel guaridora dintre el meu cor.
N'havia un confort semblant al que proporciona a l'hivern l'escalf
d'una bona fogaina. Tenien escalf de vida. I jo no sabia pas
renunciar fàcilment la llur influència. Ara se m'enduien la mirada
els moviments dels veïns; ara el bullici de les minyones de servei,
que passaven a corrues per la palanca Vermella, anant i venint de la
pescateria a la plaça, i de la plaça a la pescateria; ara, quan
altra cosa no, els reflexos de l'aigua de l'Onyar, que banderejaven
màgiques xarxes de llum pel dedins de les ombres, que per les parets
projectaven els grans relleixos dels balcons i tribunes. Res no
s'era trasmudat, la gent s'ocupava dels seus quefers igual que
sempre, i les ombres i el sol s'amaven i barrejaven dolçament llurs
encants amb la placidesa ordinària.

A voltes una idea com aquesta darrera m'entendria fins a inundar de
llàgrimes la meva cara. Ah, unes coses tan boniques haver de perir!
Gaudim-les, doncs, mentre puguem. Per què anar a l'aula? Al diable
els pretèrits i supins!  Qui pensarà a examinar-me de llatí el dia
del judici?

Altres vegades, tot contemplant aquell barri onyarenc, ondulava
dintre el meu cor un somriure d'incredulitat i esperança. Tot allò
no retreia pas cap senyal d'agonia. La gent, les ones, i adhuc les
cases semblava que contenien ja en sement un llarg esdevenidor i
se'l prometien, així com el grill de la gla se promet l'alzina que
ha de donar ombra als nostres nets. Anem, allò també profetitzava...
i aquesta profecia era més clara i entenedora que la del llibre de
la venerable Beata. Bah, bah!... Qui sap si ningú l'hauria entès bé
el tal llibre! I aneu, sense prou fonament fiqueu-vos al cap una
falòria tan anguniadora! Bah, bah!

Acabava per respirar amb més amplitud i per sentir-me més a pler
dintre la pell del meu cos. Jo crec que la coral simpatia, que els
barris de l'Onyar m'inspiren, prové en bona part dels grans consols,
que en aquella ocasió em proporcionaren.

Però, si de dies gaudia d'aquests consols i d'altres per l'estil, en
venint la fosca el meu esperit requeia vers les seves temors i les
seves angoixes. Quan les ombres vespertines esborraven les colors de
les parets, i els carrers anaven restant solitaris, i no eixia del
cor de la ciutat més veu que la d'una llòbrega remor d'aigües i, a
voltes, la d'alguna plorosa campana, les meves esperances
s'esllanguien i desmaiaven com el ramatge d'un salze. Aleshores la
terrible profecia s'emparava de mi, tiranitzava la meva imaginació i
em duia a les visions més espantoses. Quantes de vegades, dintre la
meva cambra d'estudi, amb el llibre obert davant dels ulls, sentia
de sobte com si passés per sobre meu un esperit esborronador i els
cabells se'm posaven drets al cim del front! Quines fantàstiques
escenes de la fi del món i del judici universal flotaven entre jo i
aquella inofensiva gramàtica llatina, robant-la a la meva atenció! I
l'angúnia i l'espant que jo n'havia! No em sabia resignar. En va
resava, en va procurava fortificar-me amb la consideració de la
bondat de Déu i de la confiança amb que podia abellir-me a la
voluntat d'un Pare tan amorós. L'instint de conservació era més
poderós que totes les reflexions de l'enteniment. No, jo no podia
assolir més que una apariència hipòcrita i soma de resignació. De
les profunditats de la meva ànima s'alçava una protesta, un plany.
Quina dissort haver vingut al món en aquell temps! En èpoques
normals cada vida era com un rellotge, que no para d'anar fins que
se li acaba la corda. I la meva corda, si no m'enganyava el cor, era
llarga, llarga,.. Però, que en trauria d'això, si venia un
daltabaix, que ensorrava tota la rellotgeria?

I heu-vos aquí que aquesta protesta mateixa m'era una altra font de
turment. Com presentar-me al judici de Déu amb aquella queixa, que
rondinava al meu dedins? No era el primer dels deures el d'abellir-
se a l'adorable voluntat de l'Altíssim? Doncs, jo pecava, pecava
continuament! Oh desgràcia espantosa, sobretot en tals instants! Ah!
tanta d'afició a la vida... i tantes de campanes fetes a l'aula i...
ai, pobre de mi!

Es clar, la convicció del mal estat de la meva consciència
augmentava les meves terrors. Em semblava que el dimoni devia
comptarme ja per seu, i que em sotjava amb un horrible somriure
cobejós. Creia veure la seva ombrosa figura darrera les cortines. Si
m'hi girava d'esquena, imaginava que ell anava allargant el braç
darrera meu fins que la seva mà negra planava ja sobre el meu
muscle. Figureu-vos quin esglai el meu, si en aquell moments, per
atzar, algú, que jo no hagués sentit entrar, em tocava per advertir-
me de la seva presència. Allò no era viure. Els somnis i les
realitats se confonien dintre la meva ànima esverada i angoixosa.
Només gaudia algun interval de repòs, durant el dia, amb les
distraccions, que he esmentat, i, als vespres, quan, retut de
cansament, es paralitzava el meu cervell, s'encantaven els meus ulls
i no pensava res.

Així, en aquest estat d'encantament, em trobava un vespre, amb els
ulls esbatanats davant del meu llibre sense veure'n cap lletra, quan
una veu apagada i tremolosa, que pronunciava el meu nom no gaire
lluny de mi, em desvetllà d'un surt. Vaig girar-me i vaig veure a la
boca de la porta la nostra bona criada... Però, quina cara més
traspostada la seva!... Era una dona gravada i galtuda, que
ordinàriament vermellejava com una maduixa a mig verolar. Doncs bé,
en aquella moments les seves galtes eren d'una pal·lidesa
cadavèrica. Duia el mocador del cap caigut entorn del coll, deixant-
li al descobert la clepsa grisenca, em mirava de fit a fit, obria la
boca, com si volgués parlar i no pogués, i amb la mà em signava que
la seguís.

-Que hi ha? Que passa ?-vaig preguntar-li, alarmat, tot llevant-me
dempeus.

-Ah! oh !-va fer ella amb una mena de xiscles sords.

Vaig atansar-me-li adaleradament. Llavors tota esborneiada, m'agafà
d'una solapa del gec i em portà al davant d'una lluerna, que s'obria
al cel en un passadís. Déu de justícia! Tot el cel era roent de foc,
com una braserada. Qui havia vist mai una tal cosa a hora de
tenebres?

-Ai, Munda, ai! -vaig exclamar, proferint el nom de la pobra criada
amb un accent de tendresa i de condolença, que cap paraula no pot
explicar.

-Rafel! Fill del meu cor!-contestà ella en el mateix to, aixecant
els braços en l'aire.

Aleshores, de cap als darreres i de cap als dalts de la casa, de les
galeries i els terrats, sentirem venir una xiscladissa esglaiadora.
No hi havia dubte, la gent s'adonava de les horrors del cel. Ja hi
érem. Les temors tenien fonament. Allò era el principi de la fi. El
cor se'm glaçà, les cames se'm flectaren... i em vaig estintolar
d'esma en un tocom.

No sabia el que em passava. I la Munda, la criada, no estava menys
trastornada que jo. Les seves mirades s'amaraven de la meva pavor i
les meves de la seva, i ambdós ens esguardàvem amb una intensitat
creixent, erts, immòbils. No ens podíem dir res, ni ens calia. Els
nostres pensaments se palpaven ells amb ells, esgarrifant-se de
trobar-se iguals.

No sé quan de temps vàrem romandre en aquest estat. No gaire;
segurament menys que ara pugui semblar-me, perque aquells instants
tenien quelcom d'eterns.

A la fi la terror mateixa, que ens paralitzava, esclatà en una
impulsió de moviment i ambdós a l'ensems correguérem cap a la
galeria. Ens calia veure tot el cel, per monstruoses i terribles que
fossin les coses que haguéssim de presenciar. Què hi descobriríem?
Tal vegada una lluna sagnant, que s'esquerda i esquartera entre
blames... Tal vegada estranys monstres de foc, volant amb immenses
ales desoladores... La meva imaginació corria al meu davant i el meu
cor estava preparat a escruixir-se.

Però cap de les visions presentides no s'oferí al nostre esguard en
arribant a la galeria.. I, amb tot i això, l'espectacle que
presenciàrem, no era pas gaire més esperançador. El cel cremava per
tot arreu amb una roentor, que aclaria l'aire nocturn d'una manera
sinistra i somorta. Els terrats, els balcons i les galeries eren
poblats de gent, però d'una gent immòbil i silenciosa, com
petrificada. La meva mare era allí, al meu davant, al mig de dues
altres senyores emmantellinades: dona Laieta, àvia del senyor Rector
del Mercadal, i la senyora Tuies, patrona d'una comuna d'estudiants.
Totes tres contemplaven el cel amb posat de consternació i semblava
que tremolaven. La senyora del pis immediat, de la banda dreta,
plorava recolzada a la barana, i el senyor Pagès, el seu marit, dret
al seu costat, no deia res per consolar-la. Els dos germans
geperuts, que havitaven el pis immediat de la banda esquerra, també
havien sortit al seu balconet. Llurs veus escardalenques foren les
primeres que ressonaren a la meva orella en mig del silenci
sepulcral d'aquella nit basardosa.

-Per mi- va dir un dels dos- aquesta roentor no pot ésser altra cosa
que el torna-llum del gran incendi de París.

-Sí- va contestar l'altre germà.- Els prussians deuen haver-hi
entrat i s'hauran afanyat a calar-hi foc per tots quatre cantons.

Jo escoltava amb aviditat aquella conversa i en sentia un bell
consol. Que París cremés havia d'ésser agra cosa per als parisiencs,
però per a nosaltres no era pas la fi del mon.

-Aquests senyors tenen raó-va dir la senyora Tuies, que devia haver-
los escoltat com jo.-El càstig de Déu ha caigut sobre la Babilònia
moderna. Misericòrdia, Senyor, misericòrdia per als pobres pecadors!

-Babilònia, Babilònia !-va exclamar dona Laieta, després que hagué
exhalat un ample sospir de alleujament.-Cada pecat porta la seva
brasa. Aquesta és la llei de Déu. Heu-vos aquí com la ciutat de les
disbauxes ara crema com un feix de garbons.

Però la meva mare movia el cap tristament amb signes de negació.-No,
no-mormolà.- Això és impossible. L'incendi de París, per gran que
fos, no envermelliria el cel, ni tan sols fins a la quarta part de
la distància que hi ha d'allí a Girona. Desenganyin-se: aquesta
explicació és un disbarat.

Llavors les senyores de la fàbrica de baix, acompanyades de
l'enginyer, eixiren al pati, sobre el qual mirava la nostra galeria.
L'enginyer signava el cel amb el dit a les seves companyes i els
explicava quelcom, que elles escoltaven tranquil·lament amb el
somrís als llavis. La meva mare el va cridar pel seu nom.

-Senyor Farreres, ¿vol tenir la bondat de dir-nos que en pensa
d'aquesta roentor de la nit?

-No és res de mal, senyora. No s'alarmin-va contestar ell, saludant-
nos amb una inclinació i una barretada.-És un fenomen meteoròlogic
molt conegut i freqüentíssim en altes latituds. És una aurora
boreal. L'haver aparegut al nostre cel és realment una estranyesa, i
seria difícil esbrinar a quines condicions atmosfèriques és degut un
tal fet; però no pot portar cap mala resultància, jo els en responc.
Estiguin tranquiles i frueixin amb alegria d'un espectacle que
probablement no tindran ocasió d'admirar mai més de la vida des dels
balcons de Girona.

Una aurora boreal! No era més que una aurora boreal! Jo tenia ja
noticia d'aquest fenomen, de quan vaig estudiar el tractadet de
meteorología, que formava part de l'asignatura oficial de geografía
al nostre seminari. Quin respir més ample vaig exhalar!

La meva mare s'afanyà a transmetre la satisfactòria explicació als
veïs més pròxims i tot seguit aquella bona nova volà de balcó a
balcó per tota la barriada, davallant fins als patis més pregons, i
enlairant-se fins als terrats més alts, amb una bonior, que anava
aixamplant-se, creixent, eixiribint-se... Al cap de poca estona ja
els negralls de la gent belluguejaven per tot arreu remorosos de
converses i, ací i allà, lluny i a la vora, sonaven exclamacions i
rialletes de joia.

Amb això el meu esperit va passar, quasi d'un salt, de la terror més
folla i aclaparadora a la confiança més absoluta. Vaig aspirar
l'oxígen de l'aire amb un esponjament de pulmons que me'n va rublir
i embriagar; i els meus nervis adquiriren un tremp robust; i el meu
cor, revifat d'una onada de sang enriquida i d'una gaubança insòlita
i poderosa, s'envalentí de cop i volta, inspirant-me una mena d'urc
vital. Què profecies, ni què raves fregits! Què somnis de gent
tètrica i cavil·losa! Estúpids ells i estúpid jo, que els havia
creguts! Que se n'anessin al diable a fantasiar visions d'espant
sobre paraules obscures, que a parlar de bona fe no entenien ells,
ni ningú. Vaig indignar-me interiorment. Torturadors de la
humanitat, flagells del món, més perniciosos que la fam i la pesta!
Mai més no me'n deixaria enganyar. Voldria demostracions clares. No
estava per emmetzinar la meva vida sense to ni so. I ara!

Vaig sopar amb una gana endiastrada, vaig enraonar despreocupadament
de l'aurora boreal i de la guerra, vaig riure... Qualsevol cosa em
duia la rialla als llavis. I la gent de casa també reien amb una
facilitat i un delit inacostumats. Segurament es sentien alleujats
de males cabòries com jo mateix. Ells també devien haver patit,
potsefer que no tant com jo, però, qui sap?   Mai més no em deixaria
combregar amb unes rodes de molí tan estomagoses.

Amb aquesta disposició d'esperit vaig retirar-me a la meva cambra i,
resades les meves oracionetes, vaig ficar-me al llit; però, estava
massa sobreexcitat per a poder conciliar el son i, volta d'ací,
volta d'allà, escolta que escolta el silenci, guaita que guaita la
fosca, varen tornar-me els dubtes i les esgarrifances i la por. Per
què m'havia de tranquil·litzar del fet insòlit d'una aurora boreal?
No podia ésser un presagi? Fins aleshores havia procurat
tranquil·litzar-me amb l'observació de com la naturalesa romania
inalterable, i ara, que s'alterava ¿no era més cas d'espantar-me'n
que de fundar-hi esperances? Un no-res, un nom, aurora boreal,
m'havia il·lusionat. I què? Qui sabia verament en què consistia
aquella roentor? Qui sabia que hauria passat durant la nostra nit en
les regions del sol invisibles als nostres ulls? Qui m'assegurava
que l'endemà l'astre del dia s'alcés sobre el nostre horitzó?
Després d'uns senyals tan pavorosos com havia presenciat ¿no tenia
més motius avui que ahir per a témer les pròximes tenebres
profetitzades? O Déu meu! I jo que havia blasmat la profecía, de cor
endins! Jo que m'havia unit a les rialles dels incrèduls!... M'havia
lliurat a un goig mofaire semblant al d'aquells que es burlaven de
Noè quan construïa l'arca. I el diluvi va venir, i els va dragar...
i les tenebres venien, venien... Misericòrdia, Senyor! Quants de
pecats pesaven sobre meu! Tothom em considerava innocent i
candorós... i quin pou de malicia i de pecat era jo!  El dia del
judici em coneixerien, quan el meu nom d'infant seria pronunciat
entre els dels vells facinerosos. Misericòrdia, Senyor!

D'una suor a una altra, d'una angúnia a una altra, vaig acabar per
adormir-me amb un son desficiós i cansat. L'ensopiment mateix m'era
una dolor; i vaig voler cridar, demanant socors, i no podia formar
la veu i exhalar-la. A l'últim, després d'un esforc violent, me vaig
figurar que sí que cridava, amb un crit llarg, llarg, esfereidor...
Però, ningú no venia. Ni ¿com havia de venir ningú, si no podien
sentir-me, lluny com era de les habitacions?  Perquè jo era al
terrat, a cara de cel. A la traça hi havia pujat per observar
l'aurora boreal; i allí la tenebra mefítica m'havia sorprès i
m'havia anat penetrant, ensopint-me, enervant-me... L'orgull i la
imprudència m'havien perdut. Ningú no m'auxiliaria, com no fos la
Mare de Déu, que, mare com és, disputa els seus fills a l'infern
fins a l'últim moment, àdhuc quan ja tota la gràcia de Déu els ha
desemparats. I no dic jo si vaig invocar-la fervorosament. I tot
seguit vaig cobrar més alè i més forces. Vaig incorporar-me amb un
esforç i em deixondia penosament, procurant moure els braços,
enervats de peresa, i esparpellar els ulls, espessos de son.

Així estava, quan vaig sentir pujar de les profunditats del carrer
una remor com de resadora multitud en marxa: fressa de múltiples
passos confusos i de sordes veus misterioses, creixent i minvant com
el mormoll d'un responement de lletanies per les rebomborejadores
cavitats d'una vasta església. I al cap de poca estona sonaren a la
porta de casa uns trucs retrunyidors, que m'esparveraren. Què
significaria allò? Vaig llevar-me dempeus i, foll d'alarmes i
entorpit encara de llorda son, vaig esguimbar-me escales avall, sens
haure esment de pisos, ni replans, fins a l'entrada.

La porta forana era oberta i vaig veure el carrer atapeït d'una
gentada macilent i resadora, que repetia de baix en baix: _Miserere,
miserere nobis_.

Les dones anaven amb caputxes o mantellines com en dies de jubileu,
i no hi havia mà, que no aguantés uns rosaris, un Sant Crist o algun
altre objecte de devoció. Fins i tot hi havia qui portava una
d'aquelles piques d'aigua beneita, que solen posar-se a les
capçaleres dels llits. Se comprenia que, despertats d'un surt,
alguns d'aquells infeliços s'havien emparat de la primera cosa
santa, que havien trobat, així com un nàufrag s'arrapa a la primera
taula, que troba entre les ones. Què havia esdevingut, doncs? I a on
eren els de la meva família?.. Segurament haurien baixat abans que
jo i s'haurien unit a la corrua de gent, que anava passant
continuament. Serien ja més endavant, qui sap a on.

Que fer?... Vaig agregar-me als passants i vaig seguir el llur
corrent enllà, enllà... La corrua caminava lentament, però sens
aturar-se mai. Els que s'aturaven a trucar a les cases eren uns, que
semblava que exercissin un càrrec especial, i anaven paramentats a
estil d'arregladors de processó de Setmana Santa, amb sengles vestes
negres encucurullades i empunyant uns llargs bordons. A on ens
adreçavem? Què temíem? Què ens proposavem? Vaig preguntar-ho
tímidament als meus companys d'ocasió i no em responien per a no
interrompre el res. A l'últim, quan jo callava ja, una dona em va
dir ràpidament: -Que no ho veus? Recorrem la ciutat i avisem els
veïns perque s'ajuntin a la professó del _Sant Confort d'Agonia_.

Aquestes paraules agreujaren la meva pena sens aclarir cap dels meus
dubtes. Vaig alçar-me de puntetes i, per sobre la gent, vaig
llambregar les cucurulles dels congregants de la Puríssima Sang i el
llur Sant Crist... aquell Sant Crist, amb el qual solen acompanyar
els reus de mort al suplici. Seríem nosaltres mateixos els reus de
mort?  _Miserere, miserere nobis_. Voltàrem per molts de carrers del
barri del Mercadal. En ésser a la placeta de les Bernades, vaig
contemplar amb recança aquelles cases, que hi ha al fons, rústegues
i baixes, d'alçàries desiguals, amb els ampits de llurs terradets i
finestres plens de testos de flors. Per què em causaven més emoció
aquelles cases humils que les altres més altes i ciutadanes? No ho
sé. Em recava que no hagués de pujar mai més ningú als llurs
terradets. Em recava pensar que les clavellines de llurs testos no
tornarien a florir. Però, qui sap?.. Podia endevinar jo quines coses
esdevindrien?

Les Bernades devien estar ja preparades. Se les sentia salmejar a
dintre l'església amb les llurs veuetes blanques i nasals i, al punt
que els trucaren a la porta, l'obriren de bat a bat i, rompent la
clausura, anaren eixint a fora, arrenglerades de dues en dues, els
ulls baixos, un ciri encès a la mà, cantant de baix en baix:
_miserere, miserere nobis_.

Degueren agregar-se a la nostra llarga processó. Jo havia anat
passant i no les vaig veure més..

A la boca del Pont de Pedra, en una de les reconades, que ans
d'entrar-hi es troben a cada costat, hi havia un pilot de gent, que
es diria que dormissin, els uns jaguts, els altres incorporats,
estintolant-se ells amb ells, tot esbalandrats i amb els membres en
barreja. Tenien un ensopiment desficiós com el dels embriacs. Entre
ells hi havia una dona mig despullada, seguda en un graó, amb el cos
tirat endavant, els pits allargassats al damunt del gros ventre, els
braços enrotllats a les cames, els genolls a frec de front, i els
cabells caiguts en desmai, xorriant negrors per sobre la camisa i
els peus descalços. No semblava pas que dormís. Més aviat el seu
posat indicava que estés submergida dins una greu dolor. Em va
inspirar un neguitós interès. Per que ningú no li donava auxili, ni
als seus companys tampoc?

Vaig atansar-m'hi d'escallimpantes i vaig tocar-la d'un muscle a fi
d'endreçar-li alguna pregunta. O Déu meu, quina horror! Al meu
contacte va esgarrifar-se de cap a peus, se redreçà i, apartant amb
mà balba, insegura, els cabells, que li cobrien el rostre, se va
acarar amb mi. Quina pal·lidesa la seva! Quina apretor de dents! Les
seves parpelles se badaren, se badaren, s'esbatanaren... Però no hi
veia. Els seus ulls no tenien lluc de nina. Eren blancs i àrids com
una closca d'ou.

-Fuig, aparta't, fuig! Deixa'ls! Estan entenebrats!- em cridaren
diverses veus.

Vaig recular esfereït i em vaig fregar i refregar d'esma sobre la
meva pròpia roba la mà, que s'era contaminada amb el palp d'aquella
infeliç. Estaven entenebrats! Terrible revelació! Sí, recordava que
jo mateix havia estat a punt de restar entenebrat. Quan? Com?.. Els
meus pensaments eren confusos. Haurien ja passat sobre el món els
tres dies de tenebres anunciats? El cert era que ara tornava a
regnar la claror, una claror somorta, semblant a la d'un cap al tard
d'un d'aquests dies d'hivern en que els gironins diuen que fa fred
negre. Tot atravessant al llarg el Pont de Pedra, vaig girar els
ulls vers aquell barri onyarenc, tan pintoresc i animat poc temps
enrera. No hi havia ningú a cap tribuna, a cap finestra, enlloc. Tot
era trist i desert. La remor de les aigües, que giten al riu els
aixarnadors de les fàbriques, ressonava llòbregament per aquelles
soletats. Sant Feliu i la Catedral amb prou feines eren obiradors en
la llunyania: ombres sobre cel d'ombra.

Després de passat el Pont de Pedra, ens ficàrem a sota les voltes
dels Esparters i enllà, enllà, sempre sota voltes... unes voltes
baixes i desiguals, clapades de grisos cendrosos, roigs de fulla
seca i verds de pared rònega. No s'acabarien mai? Vaig atalaiar pel
flanc de la gentada i no els vaig veure la fi.

Sempre voltes i més voltes... Causaven un efecte semblant al
d'aquells aparadors, que tenen un mirall a banda i banda, els quals
reflecteixen l'un dintre l'altre en una successió interminable
l'espai i els objectes d'entremig, donant la visió d'un aparador
sense límits. Talment així semblava que aquelles arcades se
reflectissin i evoquessin unes amb altres. El res hi retrunyia i
s'hi propagava basardosament. _Miserere, miserere nobis_.

Sigui com vulgui, a la fi eixiren a cel descobert, mes no puc pas
recordar per quina carrers ens embrancàrem. Jo marxava quasi d'esma,
seguint la processó, que s'acorruava per les ramblies sense desviar-
se mai, en no ésser que li barrés el pas algun pilot d'entenebrats.
En aquest cas feia una girada per apartarse'n. I recordo que en
trobàrem en diferents paratges. Fins i tot en vaig veure de tombats
per les llosanes dels balcons. Però cap no m'impressionà tan
sinistrament com un, que estava trabucat sobre el ràfec d'una casa
baixa, ressortint-ne de mig pit en amunt a tall de gàrgola,
reganyant un front esbardellat i unes barbasses enflorades de rovell
de teulada. Encara respirava, i amb les sacsejades del panteig
removia dues teules que s'anaven desllorigant i deixaven caure una
polseta de calçobre. Haguérem d'arrambar-nos a la voravia oposada
per tal d'evitar que ens toqués alguna de les gotes de sang negra,
que a l'infeliç se li escolaven de la nafra del front.

En qualsevulla guerra o cataclisme poden observar-se destroces
humanes més escruixidores. Els entenebrats quasi no presentaven cap
ferida; però, amb llurs estigmes d'eterna condemnació inspiraven una
repugnància i una terror sagrada, que cap llengua no té paraules a
explicar. Veure en tal estat una persona amada havia d'ésser la
dolor de les dolors. Sols d'imaginar-ho m'afligia, i no podia menys
de pensar en la meva família. A on eren? S'haurien salvat tots? Ah!
si en aquells moments hagués sentit a la meva mà l'escalf afectuós
de la mà de la meva mare, l'angúnia em fóra estada més soportable;
però, sol i vern en mig de la multitud, quina pena, quin desconhort!
I en tals circumstàncies!...

Tot allò eren senyals de la fi del món, no hi havia dubte. Mes, a on
anàvem? Que ens proposàvem? Que esdevindria? ..._Miserere, miserere
nobis_.

Anàvem pujant cap a la ciutat alta, feixuga de pedra, feixuga de
graons, amunt, amunt, per escales interminables, per tortuosos
carrers, entre cases velles, algunes ja xarugues, ventrudes,
desplombades; ara pel dessota d'arcs travessers, que negregen dins
l'aire-cel; ara per la gola d'un gruixudíssim mur esportellat, que
dóna entrada a un carrerany d'estretors fatídiques i giragonses
contorbadores. Ací, rústegues parets emmantellades de tapareres,
allí, magnífics edificis de pedra picada, esquerdats i en ruïna...
El frontis de l'antiga Universitat, esfondrada, convertida en un
pati amb arbratges, que verdegen pels finestrals... El convent i
l'església de Sant Domènec, vinguts a mans incuroses, bruns,
decadents, escrostonats... I ara pujades rostes, i ara ramblies
aspres, pavimentades amb codolells del Ter... I ràfecs amb canals
voladisses, de figura de drac... I fornícules de sants, amb fanalons
de flama tristona i amb pitxers de flors resseques... I graonades i
més graonades, i, finalment, la inacabable i timbosa del carrer de
les Dones. Sols amb frases incoherents i desordenades puc donar idea
dels meus records d'aquell itinerari.

Quan la nostra cansada processó, cascadejant per la timbosa escala
del carrer de les Dones, assolí la placeta de Correus, vaig reparar
que altres processons, no menys tristes i macilentes, venien del
carrer de Ciutadans i dels quatre cantons del de la Cort Reial. La
remor resadora anava creixent com la d'un rusc esvalotat. _Miserere,
miserere nobis_. I, ací, allà, a prop i lluny, sonaven encara els
trucs a les portes, cada un dels quals repercutia dintre el meu cor
amb un ressò sepulcral, esglaidor.

En embocar el llarg i ombrós carrer de la Força vaig adonar-me de
com tots portàvem ciris o atxes encesos. Qui ens els havia donats?
Quan?.. El llur flamareig, escampant grogues i vagoroses clarors per
la part baixa de les cases, feia ressaltar la negror dels alts
cimals i la fosca del cel. Pels gestos de pietat, pels sospirs i el
rés més fervorós de la gentada, vaig compendre que ens atansàvem a
la fi del pelegrinatge. Tothom pressentia que s'acostava l'hora
suprema, aquella que pesa sobre totes les altres de la nostra vida.

Llavors la campana grossa de la Catedral, que tants d'alertes
tràgics ha donat a Girona durant les guerres i els aiguats, deixà
sentir la seva roncor harmoniosa i potent Boom!... Semblava que
esclatés la batallada dintre el cel mateix, que cobria els nostres
caps; i, en esbombar-se la copiosa ona sonora i engolfar-se per les
estretors del nostre carrer amb delits de dilatació, atrontollava
les vidrieres dels balcons i ens inundava de notes greus i
palpitants, a les quals responien, vinguts de lluny, uns ecos
finíssims, de veueta violinosa. Però tot seguit, una nova
batallada... boom!... ho eixordava tot altra volta.

La processó s'havia aturat, escoltant i comptant silenciosa aquells
tocs solemnials.

-És toc de combregar -va dir una veu.

-L'últim combregar de Girona! -exclamà una altra.

L'emoció que es pintà en tots els semblants no la puc descriure;
però, era una emoció tendra; els ulls s'enllagrimaven, els braços
s'aixecaven en l'aire en actituds deprecatives; de cada boca
s'exhalava una jaculatòria.

-Jesús Redemptor, Jesús Salvador.

-Jesús, Vós sou la salvació i la vida eterna. Els qui creuen en Vós
no moriran eternament.

-Jesús, que heu pujat al Calvari per unir-vos a nosaltres, ajudeu-
nos a pujar al Calvari per unir-nos a Vós.

-Jo em confesso amb Vós, pare de misericòrdia. He pecat, he pecat!

Tothom es picava el pit. Alguns confessaven llurs pecats en veu
alta. Jo, pobre de mi, em sentia més vil que ningú, però no sabia
com dir les meves misèries, i plorava plorava, deixant que les
llàgrimes parlessin per mi. I la processó torna a posar-se en marxa.
_Miserere, miserere nobis_.

Mentrestant roncava sota terra un tro pavorós, profund, poc
perceptible. Ah! la terra estava ferida de mort. Ja els peus no s'hi
afermaven amb confiança.

Amb aquesta impressió desembocàrem a la plaça de la Catedral, al peu
d'aquella grandiosa i altíssima escalinata, que serveix de peanya al
temple gegantí. Jo mai no he vist en lloc del món cap escalinata tan
colossal. Es amplíssima, tota de pedra picada, amb balustrades
artístiques, cada pom de les quals fóra càrrega feixuga per a un
home valent, i amb grans replans, la major part dels quals domina
les teulades de les cases veïnes. Sembla una obra feta per a éssers
més forts que els humans. L'esperit s'afadiga només que de concebre
l'intent de pujar-la.

Nosaltres, pobres gironins de l'últim dia, vàrem arramadar-nos per
aquells graons i replans fins que la multitud omplí tota l'escala.
Jo era al replà del mig, a prop d'un angle de la balustrada. I heu-
vos aquí que s'obrí la porta de la Catedral i aparegué, en mig del
seu chor de canonges, el senyor Bisbe, el venerable doctor
Sivilla... alt... tot blanc de cap... pàl·lid... els ulls
lluminosos... Va avançar fins al cantell del graó superior. Un
silenci sobtat s'estengué per sobre totes les boques i n'extingí els
respirs.

-Fills meus... germans meus -va dir el Prelat. Parlava a estrebades,
amb frases curtes, entre pauses, però amb clara pronunciació. No li
vaig perdre ni una paraula. -Fills meus... veig que tots tremoleu
com jo mateix... Qui no tremolarà davant de la Majestat de Déu, que
se'ns atansa? Però, confiem... És el nostre pare... Coneix la nostra
misèria... Ens ama fins al suplici... fins a la creu. Penediu-vos
d'haver-lo ofès. Jo en nom d'Ell, amb tota seguretat... a tots els
que em veieu i als orbs, que estan presents... a tots els que em
sentiu, i als sords, que estan entre vosaltres... a tots els que us
penediu... en nom d'Ell i del Pare i del Esperit Sant, atorgo el
perdó dels pecats. -Va traçar amb la mà una ampla creu per l'espai.
Seguidament va afegir: -Ara us aplico la indulgència plenària. -I
tornà a beneir-nos. I, caient, després, de genolls, allargant els
braços vers nosaltres, amb veus de súplica fervorosa clamà: -Sants
de Crist, Sants de Crist, em perdoneu vosaltres?

O Déu meu! Quin cor no s'havia de trencar? Nosaltres perdonar el
nostre Bisbe! ...De què? Oh, sí, d'allò que sapiguéssim i d'allò que
no sapiguéssim, de tot el perdonàvem i de cor el beneíem. I, plens
d'una emoció sagrada, ens abraçàrem uns amb altres, cadascú amb el
que tenia més aprop; jo, amb un home barba-roig, que m'estrenyé
contra el seu pit i m'implorà com si fos el seu confés: em perdones?
I certament, jo, noiet de dotze anys, em vaig sentir revestit de la
representació de tota la nissaga d'Adam, i, en nom de tota la
humanitat, el vaig perdonar.

Ja quasi no tenia por. El meu esperit sublimat per una fe segura i
una ferma esperança de glòria eterna, es sobreposava als surts i
recances de l'instint. El meu agraïment, com el dels màrtirs, fa-
mejava de patir per amor a Jesucrist. Els meus pecats clamaven
penitència. Vaig guaitar per entre les columnetes de la balustrada,
i vaig veure que les cases del fons de la plaça ondulaven com una
draperia tempestejada pel vent. I... que us diré?.. em semblaren
banderes que gloriejaven el meu Déu tot poderós. Però no vaig parar-
hi esment gaire estona. La bramulada harmoniosa de l'orgue de la
Catedral atragué les meves mirades cap a la porta del temple.

N'anava eixint l'últim combregar de Girona. Venien al davant, com de
costum, els músics, sonant els llurs fagots i trompes; després, en
dues fileres, amb atxes a la mà, els obrers de les parròquies, els
diaques, amb sotana i sobrepellís, els clergues, emmanteuats, els
canonges, amb hàbits de seda i valones d'ermini... Els arregladors,
revestits de capes daurades, marxaven al mig per cerimònia, sense
anar i venir com solen, ni cuidar-se de vigilar, sinó calms, absorts
en llurs pensaments, marcant acompassadament el pas amb els bordons
d'argent, que retinyien sobre les llambordes. I heus-vos aquí que
s'atansa el Sant dels Sants, clement i convidador. Una fumarada
blanca... quatre sacerdots, que branden encensers... Sota tàlem, un
tabernacle amb dotze grans copons d'or... i, a darrera, el senyor
Bisbe amb els seus acompanyants, que porten la crossa, la mitra, els
sants Evangelis i el coixí.

Tots aquells caps tremolaven, però, de santa emoció, no d'espants
terrenals. Era un aire d'eternitat el que els esborronava.

I així que el senyor Bisbe aparegué sobre el marxapeu de la porta
del temple, la processó s'aturà en sec, i, després d'un breu
silenci, que els cors no s'atreviren a comptar amb llurs batecs,
esclatà a la una, de totes les boques, el cant majestuós, del _Te
Deum laudamus_. Tots els qui sabíem l'himne litúrgic el cantàvem.. i,
amb quin entusiasme!... amb quina alegria inefable dintre l'ànima!
Els cabells s'eriçaven... L’esperit se dilatava per l'espai... I,
mentrestant, els carrers de Girona queien a rastelleres, com
aquelles cartes corbades, que els infants posen una darrera l'altra
i les fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor: cases,
torres, muralles... Al peu de la nostra escalinata ja no hi havia
més que un estimball d'enderrocs, per entre els quals cascadejaven
afollades les aigües del Ter i de l'Onyar. Tot cruixia, tot
s'enfonsava... Mes nosaltres pressentíem la beatitud i cantàvem,
cantàvem triomfadors, de moment en moment més temprats i més serens.
...  ...   ...
Quan me vaig despertar, el sol banyava la meva cambra d'estudiant i
el canari refilava per dedins de casa, segurament al menjador. Ah!
les coses d'aquest món s'adapten tan bé a la nostra naturalesa, i
els nostres sentits en són tan àvids, que no vaig poder menys
d'experimentar una bella satisfacció en retrobar-les tan fermes i
tan plàcides; mes, per altra part, va recar-me que el meu somni no
hagués sigut una realitat. Havia vist ja tan assegurada la meva
salvació!

I vaig pensar: -Aquest món certament és bonic, però no és més que
una careta, i tot allò, que tant ens hi agrada és el somriure del
rostre formós, que hi ha al darrera. Doncs, quan caigui la careta i
contemplem el rostre al descobert bé deurem gaudir més que no pas
ara! I és el rostre d'un ésser, que ens ama, dolç, bondadosíssim; i
aquest ésser ens vol unir amb Ell; i l'Església vetlla maternalment
per facilitar-nos-ho a qualsevol hora. Doncs per què hem de
basquejar? Per què no hem de viure ben descansats, vingui el que Déu
vulgui?

Heu-vos aquí com restaren gorides les meves manies sobre la fí del
món: presenciant-la. Mai més no me'n vaig preocupar.

Els incrèduls se riuen de les terrors, que per tal motiu
assorollaren a voltes l'Edat mitjana, i jo, que les he patides al
meu temps, també me'n ric. Mes ells les atribuiexen a la massa fe, i
jo, a la poca esperança. Ells, infeliços, cerquen la tranquil·litat
en un aclucament voluntari d'ulls, i a mi em fan l'efecte de
l'estruç, que colga el cap entre les arenes del desert per tal
d'alliberar-se de la visió, que l'espanta. Vulguin o no vulguin, el
meu somni, en la seva part més essencial, és una realitat de cada
dia. Cada dia ve per a algú la fi del món. Cada dia passa per a algú
l'últim combregar. I quan jo en veig passar algun, no puc menys de
recordar el meu somni d'infant i, caient de genolls, prego pel pobre
malalt: -Déu meu: que no el trobeu entenebrat!



EL MALCONTENT  -  RONDALLA

En temps remots, els quals només puc assenyalar dient que ja les
oques tenien bec i que encara a la nostra terra es parlava bon
català sense gramàtica, vivia al terme de Vilablanca d'Empordà un
pagès renegaire, un tal Jeroni Baltrons, que mai no s'acontentava de
res. I a fe que es queixava de vici, perque, si no totes li ponien,
no era pas dels que troben més buit el covador. Propietari d'una
galant casa i riques terres, solia omplir sengles canats de blat i
emporxar famosos dalls d'userda, que venia als negociants, i ni mai
mancaven alguns grapadots d'unces a la seva gaveta, ni bons pernils
i cansalades al seu rebost.

Una vegada un negociant va estafar-li amb una fallida fraudulenta
una partida de diners i l'irascible pagès cuidà ofegar-se d'enuig.
Eixí de la casa del fallit arrabassant-se els cabells a grapats i
maleïnt cel i terra; i, tot marxant a peu cap al seu poble, anava
caragolant en veu alta flastomies i més flastomies, barbotega que
barbotegaràs.

I, munts enllà, en ésser al mig d'una selva i quan amb més ira
gitava el verí del seu cor, se li presentà de sobte al davant una
figura plàcida de pelegrí, voltada d'una boireta lluminosa com la
que sol circuir la lluna en certs temps d'humitat. Anava vestida amb
un hàbit burell, duia conculles a la valona i a la gallarussa i
empunyava un gaiató encarabassat. S'atansava vers en Jeroni sense
caminar, ni moure tan sols els peus, rasant el sol sense tocar-lo.
I, en ésser a dues passes del pagès, li va dir :

-Calla, calla, boca d'infern! Per què malparles del Déu, que
t'aguanta?

-No torno la paraula enrera ni que mala forca m'escanyi -va
respondre el verinós, entossudint-se, amb tot i l'esglai, que li
causava l'estranya visió, que tenia al davant. -Amb la raó no callo
per ningú. Ja comprenc que no sou d'aquest món, perquè la pasta dels
habitans d'ací baix no treu faró de xinxeta, com la del vostre cos;
però, millor que sigueu dels barris d'amunt! Torneu-hi, torneu-hi,
si no us costa massa de pujar-hi; i digueu de part meva al vostre
Mestre que és un matusser, que no ha tocat res que no ho hagi
esguerrat, i que és un fàstic viure dins aquest món de traïdories i
pedregades.

-Què dius, què dius, infeliç? -exclamà el sant, en to de reny.

-Això que acabeu de sentir. Si jo tingués el poder de Déu, endegaria
aquesta maquinària millor, cent vegades millor que no marxa avui en
dia.

-I quina peça no marxa a l'hora? Diu-ho, diu-ho, desgraciat.

-Són tantes i tantes! Uu, ui, ui!

-Anomena'n una... una només!

-Doncs té, us n'assenyalaré una, la que ara m'ha caigut entre cap i
coll i m'ha costat més lliures, que no volia donar de dot a la meva
filla. M'han estafat molts de diners, no sé si ho sabeu. El ladre...
esquarterat el pugui veure!... la rumiava ja de temps la seva
malifeta, n'estic segur; però semblava un santet com vós, totes les
seves paraules respiraven honradesa, era impossible endevinar-li la
pensada. I... veieu?.. Aquest és el mal precisament. Si els homes no
poguessin amagar els seus pensaments, si se'ls hi veiessin nedar a
dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall,
aquestes coses no passarien. Ni el negociant m'hauria estafat, ni la
muller m'hauria encobert certes marranades, que sospito, ni cap
intriga podria reixir. Heus-vos aquí acabats els hipòcrites. No mai
més enganys, no mai més traïdories!

-I creus que així al món s’hi estaria més be?

-Home!... Refitre! Us atreviu a negar-ho?

-No tinc ganes de disputar. Tu mateix faràs la prova.

El sant resà una curta oració entre dents, enarborà el seu gaiató i,
amb la carabasseta, que en penjava, fregà suaument el front i els
grossos ulls bovins, de llargues pestanyes rojes, del renegaire.
Després va dir:

-Vés en nom de Déu. Ja estan satisfets els teus desitjos.

I, amb el darrer alè d'aquestes paraules, s'esvaí tal com, en bufar-
hi al damunt, s'extingeix en mig de l'aire la flama d'una candela.

-I ara! Que va de bo? -féu en Jeroni, tot astorat. -Ha vist mai
ningú un miracle més gran?

Al cap d'una estoneta, però, va començar a dubtar de la realitat
d'aquelles coses i parlaments. Qui no ha de creure que siguin filles
d'un desvari unes figures, que apareixen i desapareixen d'una manera
tan insòlita? Bah! allò hauria sigut una llumeneta de les sangs, un
pesombre de la febre.

-Déu te'l torni, Jeroni -mormolà amb una rialleta, tot apuntant-se
un dit al front. -Vet aquí que porten aquestes enrabiades. Ja ho
diuen: qui perd ço del seu perd el seny. Fitre! ara conec que he
estat a punt de tomar-me boig; i de boig m'acreditaria, si posés fe
en unes falòrnies tan extravagants. No, no vull ni tan sols pensar-
hi. Si no poden ésser! I ca!

I, com més anà caminant i asserenant-se, més i més s'afermà en la
convicció d'haver sofert una al·lucinació ridícula, que no calia
recordar, com no fos per acudir a cal sagnador a fer-se treure la
mala sang. I, puja que puja costes amunt per guanyar cims i baixa
que baixa vessants avall per assolir fondalades, arribà de bona hora
a la plana i a mitja tarda entrava a la vila de Figueres.

Bella població! I... manoi, quina gentada pels carrers! Però, ai
pobre Jeroni! No tornava pas a perdre l'enteniment? Què redimontri
era allò, que estava mirant? Quina trasmudança havia sofert la
naturalesa humana? Seria possible?  Ell pla se'n feia creus i
recreus. Els ulls de totes les persones, que trobava, eren a faisó
d'objectius de llanterna màgica i s'hi pintaven amb imatges
resplendents o tenebroses els pensaments, que discorrien pel dedins
de les ànimes, fins i tot els més recòndits i vergonyants. Fitre,
allò del somni, allò d'aquella dèria del sant!  Calia posar-ho en
quarentena. Bah; serien fums de la mala sang. Però qui sap? Com no
donar crèdit a un testimoni tan clar dels propis sentits? Era cas de
riure o de plorar? Cosa més estranya!

Era una cosa que, per la seva novetat i estranyesa, li causava
esborronaments semblants als que ocasiona una visió sobrenatural. Si
només se li haguessin fet visibles els pensaments imatjats de la
gent, aquells pensaments, que ja en essència tenen forma i color, el
cas li hauria semblat més natural i de bon entendre. Però, àdhuc les
idees més abstractes, àdhuc els sentiments, àdhuc els vicis i les
passions, se li manifestaven amb formes i colors mai vistes, ni
imaginades, i les ànimes presentaven perspectives, que li feien
venir el cap en roda, i visions, que l'esfereïen.

El qui hagi observat amb un comptafils alguns insectes a parts a
parts, no haurà pogut menys d'esgarrifar-se de llurs formes
monstruoses i repugnants: d'aquelles pells grolleres, d'aquelles
escates llosals, d'aquells formidables pels acanocats i d'aquells
unglots i serres i cuirasses i tentacles enormes ; i no haurà pogut
menys de pensar: -Déu ens guard que aquests animals tinguessin les
proporcions, que ara aparenten, puix que causarien més horror que
les més espantoses bèsties prediluvianes. -Doncs bé, més monstruoses
i horribles eren encara les fantasmates, que, a la vista del astorat
pagès, afectaven les males passions dins els avencs llotosos i les
cavernes llòbregues de les ànimes encossades. Allí l'enveja serposa
i rastrera babaiejava el seu verí; allí la golosia, de ventre de
gripau i boca de drac, reglotava els mals fums de les seves
digestions i reganyava les deformitats degudes als seus embotiments
i corrences; allí la luxúria, bèstia llorda i pestilenta,
arrossegava pel llot les entranyes inflamades, tal com arrosseguen
per terra les tripes els cavalls esventrats en una cursa de braus;
allí la supèrbia, de pelatge cresp, s'estarrufava, tot pensant en
aquells, que desitjava calcigar sota ses peülles de porc; allí la
peresa, baluerna sense cor, blana com un pop, gangrenada de braços i
cames, esbravava ses males humors; allí... ¿com enumerar-les i
descriure-les totes, si eren tantes i, per altra part, presentaven
formes tan variades que, àdhuc moltes d'essencialment idèntiques, li
semblaven completament diferents, a l'infeliç pagès?

Aquelles figures monstruoses i vives s'obiraven confosament a manera
de boiroses muntanyes al fons d'un paisatge a cel fosquejant; mes,
cada pensament que passava, n'aclaria amb sinistres resplendors
alguna o algunes.

En Jeroni havia adquirit un sentit nou. Veia coses extraordinàries,
que li donaven la percepció immediata i profunda de la manera
d'ésser, de sentir i de pensar de l'altra gent; i, després que hagué
vençut la basarda de les primeres impressions, es congratulà del seu
estat.

-Això va de bo, Jeroni -va dir-se. -El sant pelegrí t'ha desemboirat
la vista tal com t'ho va prometre. Estàs ben serè. Hi veus més que
l'altra gent. Fitre, quin negoci!  A fora les caretes! Heu-vos aquí
acabat el Carnestoltes de tot l'any. Ara ens veurem les cares. -I
amb maligna fruïció, com aquell que no hi toca va posar-se a visurar
els transeünts a cua d'ull. I dins el seu magí anava fent comentaris
de sal i pebre.

-Hola! Vet aquí un cavaller ben majestuós i elegant. Qui li
ensumaria que trafica secretament amb les gràcies de la seva esposa
i que es vesteix d'ella despullar-se? Xufla! vet allà tot un senyor
notari, estampa de la formalitat i font de la bona fe, que, mirat
per dins, és un barret de rialles i una fàbrica de trampes i
mentides. Tiva! aquell gata seuma, que es lleva la gorra i es senya
davant els sants de les cantonades, no creu en Déu i viu de les
galimes d'una administració i d'una caixeta d'ànimes del Purgatori.
Anem, anem, no hi ha un pam de net. Com més vaig observant... Però
algun gra de bo trobarem: Calla! per allí vénen unes dametes de cara
serafinesca i posat de no haver romput mai cap plat ni cap olla.
Acaben de sortir de l'església, cadascuna acompanyada del seu
festejador, i pla es veu que els festejadors les contemplen
embadalits i les creuen més innocentones que un infant de bolquers.
Si serà. Ja s'atancen. Les guiparem per les espieres de la torratxa.
Hola-hola, quines santetes de paper d'ou! Les manyagoies dediquen la
tarda, amb els promesos, als exercicis espirituals i el vespre als
corporals, jugant a la cuit amagada amb uns cosinets. Hi ha vedells,
que neixen amb blenques, fitre! Ah! malestrucs promesos! Però i
ells? Quins altres àngels gajans! Ah! caps de trons! Quina honor per
al pare, que els ha engendrats, i quina esperança per a la casa, que
hagin de regir! No, fitre, no hi ha un pam de net! Encara, entre
tantes de persones com he traüllat, no n'he trobada cap que
m'agradés per a pare, ni per a fill, ni per a esposa, ni per a amic.
Passa la gent I ecs, ecs, ecs!... tothom em fastigueja. Que lletges
que són les bafarades de la carn a dintre les ànimes! I ningú no
se'n deslliura del tot, ni àdhuc alguns que les resisteixen i sembla
que tiren per penitents. Mala feina se'ls gira, pobrics! Tothom put
a rancior de luxúria i a d'altres feditats galdoses per l’estil. I
tots tan hipòcrites, tan compostos de part de fora! Mes, no, no
tots. Aquí vénen uns jovencells, que no tracten de pintar-se la
cigonya i ells amb ells galegen de deshonestitat. Tal volta faran de
més bon veure que els altres. Fitre, que desvergonyits! Aquests sí
que juguen a la xerrada. Però que? Sàtrapes, més que sàtrapes!...
també porten careta; també cadascun oculta certes gusarapes a les
mirades dels companys i de tothom. Ah!  quin món d'immundícia i de
farsa!

Va acabar per enfastijar-se: s'estomagava, se li revoltava el cor.
Però quan la cosa se li féu més indigesta fou en adonant-se, pel
gest d'enuig i de disciplència dels transeünts, que, així com ell
els llucava de dintre, ells també el traüllaven. Seria cert?

No va trigar pas a heure'n noves proves. Amb neguit creixent va
reparar que moltes de les llordeses, que descobria dins els altres,
no eren sinó reflexos de les que ell duia dintre seu. Costava una
mica d'esbrinar-ho. Així com a voltes un hom no sabria dir si certes
colors de la mar provenen de les roques del seu propi fons o de les
foranes, que s'hi emmirallen, així era difícil destriar dintre els
ulls les imatges, que naixíen de l'interior i les que s'hi pintaven
per reflex. Mes, féu en Jeroni tals experiments, que no pogué pas
dubtar-ho: el traüllaven, li veien l'ànima.

Si de cop i volta s'hagués atalaiat que es passejava sense bragues,
no s'hauria avergonyit més. Va sentir-se nu davant de tothom; pitjor
que nu; sabia que les nueses, que ensenyava, eren deformitats.

Va tapar-se els ulls amb els palmells de les mans i va aturar-se. El
cap li anava en roda. És a dir que el veien despullat, tal com era,
amb els seus pensaments i passions i fins i tot amb els espectres de
pecat, que li retreia la memòria? És a dir que no podria ocultar cap
culpa, ni tan sols la d'aquella infàmia antiga, tan avergonyidora,
que l'havia apartat del tribunal de la penitència, per no haver-se
mai atrevit a confessar-la sagramentalment? Fitre! I ara tothom, que
el mirés, se n'assabentaria? I com no, si la mateixa por de
descobrir-la l'obligava a pensar-hi? I, pensant-hi... ui, ui, ui!

No gosava pas treure's les mans de la cara. Esguardà per entre els
dits i li semblà que la gent estava braument esvalotada i que molts
es giraven devés ell i gesticulaven, assenyalant-lo. Aleshores
s'arrencà a córrer esbojarradament, amb els ulls mig clucs i,
procurant enfilar els carrers més solitaris, eixí a un bosquet,
saltà el marge d’un rec i s'arraulí sota un pontarró. Estava
consternat. Brandava el cap amunt i avall i exclamava: «Bona l’hem
feta, Jeroni!» I per llarga estona no pensà res, ni féu altra cosa
que brandar el cap i repetir aquesta exclamació, que s’es feta
proverbial a l’Empordà: «Bona l'hem feta, Jeroni!»

La tarda va caure. Les cigales, aquests sonadors vivents, que
tradueixen en soroll les vibracions de la soleiada, anaren emmudint
a manera que ella s'esmortia. Els grills, amics de la llum fina,
començaren a celebrar-la, fent dringar melangiosament llurs
instruments delicats: ric, ric, ric... El ponent va retirar a poc a
poc els domassos galonejats d'or, que havia estesos al pas del sol,
i el vespre pàl·lid tragué ací i allà petits estels, que s'obrien i
s'aclucaven, ganyotejant per desemboirar-se de les clarors
escadusseres del dia.

Pobre Jeroni! Li semblava que el vespre li feia l'ullet malignament,
com dient-li: «Eh, que tal? Com te va el nou estat? Serà divertit
això de ballar amb la negra sota un pontarró i a panxa prima?» I no
podia menys de pensar amb recança en les comoditats, que solia
gaudir a Mas Baltrons: en aquelles vetlles d'hivern, durant les
quals, assegut a la vora del foc, llegia en ven alta a la seva
família i criats alguna aventura del cavaller Curial o alguna
història del _Flos Sanctorum_, tot esperant el sopar; i, després, en
aquell sopar tan abundós i ben amanit i, finalment, en aquelles
regalades i llargues dormides, blanament aplanat sobre els tres
matalassos del seu llit monumental. Tan bé que s'hi estava a casa
seva, fitre! I tan bé que aquell vespre podia haver-s'hi trobat, si
no hagués vingut a rompre-li els _Oremus_ el pelegrí de les conculles
i la carabassa, mal com un llamp no l'hagués estellat! Mireu que
n'hi havia per renegar de les coses, que li passaven: unes coses
sense to ni so, tan fora de sentit comú. Com que si algú li sortís
amb un  estirabot consemblant, ell, en Jeroni, el pendria tot seguit
per un boig acabat. I, anem, en reflexionant una mica, no podia
menys que decantar-se a creure que amb la quimera s'havia tocat del
cervell; era més enraonat creure això que no pas admetre com a real
un capgirament tan estrany del món. Què ànimes, que es veuen a
contraclaror! Què sants, que faronegen al mig del camí ral i es
fonen d'un plegat com una bombolla de sabó!... Visions, visions d'un
magí malalt.

-Costa de desenganyar-se'n. Talment un hom diria que són una vera
realitat. Fitre, vetaquí per què cap boig no s'ho coneix. Mes, jo
sí; jo encara no estic tan desballestat que hagi perdut la reflexió
i no sàpiga malfiar-me de mí mateix. Els boigs prenen per realitats
els despropósits de llur enteniment, no en dubten, els manifesten,
criden, s'exasperen i és clar... a les hores ve la gent de seny i
els engarjola. Aquí és el perill, Jeroni. Alerta, has de servar, que
ningú no et conegui el mal... i, amb temps i paciència, tu en
guariràs. Altrament seràs la riota de tothom, perdràs tots els teus
drets i tu, l'hisendat més fort del terme de Vilablanca, et veuràs
reclòs dins una trista cel·la i subjecte al passament, que els teus
marmessors vulguin donar-te. Algú pla que riuria. No, no
m'aixarparan, jo servaré.

La gana l'apretava. De deu hores del matí ençà no havia tastat res.
Era cas d'anar a sopar a l'hostal. Per que no? Si es mantenia ben
reservat, procurant no trair les seves impressions, fossin les que
fossin ¿qui les hi havia de endevinar? I si allò no era una
falòrnia, si... però ¡ca! A veure si algú l'esbroncava. A la prova.
Ell, mut com un conill; que es declaressin els altres; i si li
declaraven la cosa, al menys el traurien del dubte.

Va fer l'ullet als estels ganyotaires. -No, no ballaré amb la negra
sota el pontarró. Aneu mirant.


II

De pensament prou argüia i redargüia, convencent-se de no poder
ésser res més que una falòrnia les visions, que havia tingut, però,
de cor, no se'n desenganyava i l'esperit li anava flacant a manera
que s'atansava més i més a Figueres. Així fou que, en arribant-hi,
no gosà pas presentar-se a cap hostal conegut i es posà a dardar a
la ventura, cercant-ne algun d'amagadot i poc aparroquianat. Cerca i
roda, per fas o per nefas no en trobava cap al seu gust. Aquí no,
allí tampoc, ja s'impacientava, quan, havent llambregat a dintre un
carreró fosc una grogor de llum, que s'esbandia d'unes vidrieres,
s'hi adreçà, flairant que hi trobaria la seva conveniència.

I sí, no s'havia pas errat: al darrera d'aquelles vidrieres, a peu
pla del carrer hi havia el menjador d'un establiment mig hostal mig
taverna, on asseguts al voltant de diverses taules, sopaven un ardat
de parroquians, gent de poc llustre i males traces, marxantons,
terrasans, carboners... No hi hauria pas entre ells algun conegut
d'en Jeroni? No; va examinar-los un per un i totes aquelles fesomies
li eren noves. I la criada, que els servia? Tampoc no l'havia vista
mai. Era una donassa lletja i tan estreta de front, que semblava que
la clenxa li sortia de la carena del nas; una fardassa d'amples i
pomposos costats, que els rumbejava com brindant-los als pessics i
maurades dels hostes aficionats a tan delicada galanteria. I el
patró? Llamp, quina baluerna d'home! Estava assegut, en mànegues de
camisa, al darrera d'un taulell llefiscós, al bell dessota d’un
penjim-penjam de bufes de greix i pernils. Quin formidable pit el
seu! Quines espatllasses! I, quina cara més enorme i ridícula! Oidà,
per la propinqüitat i petitesa dels ulls, el nas, la boca i l'os de
la barba, s'hi endevinava un rostre xicarró, però que s'era inflat
tot al voltant per un creixement de les molses, que el recobrien,
les quals, turgents i assecsonades, fonnaven botornons i més
botornons a les barballeres, bescolls i més bescolls a sobre el
clatell, i galteres i més galteres entorn dels queixos. Bo, aquell
home sí que no era fàcil que mai hagués vist en Jeroni. Segurament
d'anys i panys la greixina no li hauria permès allunyar-se gaire del
seu seient i del seu llit. No, per aquell cantó no hi havia perill;
més aviat calia recelar dels hostes, sobre tot dels pagesos. I en
Jeroni tornà a visurar-los; però... vatua! ...ja havia enfonsat
massa la mirada, ja no veia sinó ànimes.

-Ànimes! Allò tan galdós! Fitre, ja tornem a ésser-hi! -Va posar-se
les mans al cap i se n'anava; però, en ésser a mig carrer, s'aturà,
repensant-se.

-A on vaig ara, esborneiat de mi? He vingut a sopar i la gana no
admet raons. Aquí ningú no em coneix i si, vegi el que vegi, faig el
desentès i callo com un mort ¿qui, que no sigui boig com jo, m'ha de
poder sospitar la guineia? No hi ha més, o sopo aquí o enlloc. Sí,
sí, estic decidit; peró, arrangem-nos de primer una mica, que les
robes descompostes conviden a riure i criden badocs.

S’espolsà les genolleres, es tivà el gec, va treure's la barretina,
s'allisà els roigs i aspres cabells, se reféu el llaç del cuot,
tornà a coforrar-se amb mirament i, tot procurant assaujar els sécs
i arrugues, que li amargaven la cara, girà de nou els passos cap a
l'hostal.

Ans d'entrar-hi, s'adonà, d'un rètol, que deia amb lletres grosses:
HOSTAL D'EN VATUALMÓN. PEIX FRESC DILLUNS I DIVENDRES.

Tant li feia carn com peix; el cas era sopar amb tranquil·litat.

Empenyé la porta vidriera i de nou es sentí temptat a retirar-se.
Pel badall, que hi obrí, eixia una bafarada calenta i tumultuosa com
la que s'escapa d'una cassola al bull en aixecar-ne la cobertora.
Quines males flaires i quina púrria de gent les d'aquell cau!  S'hi
ficaria? Va decidir-se a la desesperada. Entrà; amb el seny mig
esbalaït es submergí dins aquella espessa atmosfera assorollada de
trucs i retrucs de vaixella i brogidora de converses, de crits i de
rialles en una barreja capaç d'eixordar tots els sentits de
l'harmonia. Sense girar-se poc ni molt i portant la vista recollida
a la punta del propi nas, atravessà de llarg a llarg el menjador i
s'encaminà d'esma cap a un recó, on hi havia una taula desocupada,
que ja de fora estant havia atalaiat. S'hi assegué al davant
d'esquena a la concurrència, es tragué una moneda de plata de la
butxaca i la féu dringar contra un got.

Tot seguit li comparegué la criada del front estret i els amples
costats.

-Servidora vostra, jove. Què desitgeu?

-Un sopar de deu sous.

-Al moment. Que preferiu per entrant? Sopa amb un ou, sopa de brou
de fesoles de ceba de...?

-Vós mateixa. A gust vostre -mormolà el pagès amb accent manyac,
mantenint el cap cot i la vista baixa.

-Gràcies per la confiança. Vós no sou parroquià de la casa, però tot
seguit he conegut que éreu una persona distingida. Creieu que la
Quima us tractarà tan bé com sàpiga. Una servidora es diu Quima per
a tot allò que vulgueu manar-li. A Figueres tothom me coneix per la
Quima Xamosa: un motiu, ja ho compendreu. Aquí en corren molts de
motius... i a mi m'han enramat amb aquest, que no va pas malament,
si un hom sap dur-lo amb una mica de sal. No manca qui me l'enveja i
tot. Però, anem al cas; vós teniu dret d'escollir la sopa que
vulgueu, d'entre les que jo us cantaré, i com que el meu paladar no
és el vostre i, per més que jo desitgi encertar-vos el gust...

Prou! -saltà, exasperat, en Jeroni.-No vull menjar a la cantada
¿enteneu?

I, en dir això, no pogué estar-se d'esbatanar les grans parpelles
dels seus ulls bovins i de ventar una encesa llambregada als de
l'embafadora sirvent. La Xamosa restà una bella estona immòbil, com
enlluernada. Després féu un surt i tocà soletes cap a la cuina, tot
ganyotejant i estossegant.

-Diable! Si m'hauré compromès?...-va dir-se en Jeroni, penedint-se
de la seva rauxa.

S'acuità a recompondre l'alterada fesomia i, ombrejant la vista amb
les roges pestanyes, la decantà de nou, passejant-la per sobre les
estovalles, com si preguntés a la munió de taques llardoses i
virolades, que hi havia, la llista dels plats, que s'eren servits a
l'hostal durant la setmana. Mes el certus és que no es preocupava de
les taques, ni de les estovalles. Pensava en els secrets de la Quima
Xamosa. Amb sols esguardar-la els hi havia sobtats sense voler; i
s'havia endut com era dona de quaranta anys i no en declarava més
que trenta, com patia d'un fluix poc honrós i com servia sense
soldada en atenció a conquistar a les taules de l'establiment la
parròquia per al llit, que era el taller dels seus guanys. Ho havia
vist tan clar, fitre! Era possible que fos una falòrnia? Doncs ¿d'on
redimontri s'ho empescava?

Mentrestant la Xamosa va tornar, li posà al costat, sense badar
boca, una galleda d'aigua amb un porró en fresc i, al cap de poca
estona, li presentà una sopa escaldada amb un ou. Bon entrant: un
plat, que valia per dos!  Allò, doncs, no pintava pas malament. A la
traça, la barjaula no havia pas penetrat els misteris, que ell temia
haver-li descobert, i el rebuf l'havia corretgida del mal vici de
xerrar i llagotejar. Millor per a ella, que així es guanyaria unes
albixeres, que poc se les esperava. No, l'amo de Mas Baltrons no
n'era de coquí amb els que sabien suportar-li els rampells i deixar-
lo content.

Es recalçà de pit a la taula i es posà a menjar. Rica sopa! A bé que
res no adoba tant la vianda com el brou de la bona gana, i ell
menava una cassussa que ni que tingués gossos afamats al ventre. Bon
senyal, perque, si el seu mal li hagués donat febre, no gastaria pas
aquell delit; i mal sense febre, serp sense verí. Total, no seria
res. Tot consistia en prescindir-ne de la falòrnia, tal com se fa
amb un renyit: «ja pots passar i repassar pel meu davant tant com
vulguis, per a tu no hi galibo.» I ni tan sols no recordar-se'n.

-Per exemple: ara a sopar i foris, com si no hi hagués ningú al meu
voltant, com si fos al mig d'un desert. Què ànimes, ni què esperits!
No creure en altre esperit que en el del vi del porró, que és un
esperit generós i sense trampa... si el taverner no l'ha
desmoralitzat. Però... fora! ...no pensar-hi tampoc amb el mala pua
del taverner. Dir home és dir malvestat. La bona il·lusió és
figurar-se habitant d'una illa deserta, inconeguda.. Cap veu
contorbadora enlloc... una pau completa... silenci... una dolça
remor de fullareda...

S'havia dut l'última cullerada de sopa a la boca i suspengué el braç
a mig aire del retorn al plat. Que redimontri significava el
silenci, que regnava aleshores al seu entorn? No es diria sinó que
els hostes li havien entès el pensament i havien callat per
complaure'l. Mes no, allò no era possible. Ell no havia pas
desencorralat ni un sol mot; n'estava segur; i, girat d'esquena i a
boca-closa, no l'havien pas pogut entendre. Però el certus és que la
sala, suara tan bulliciosa, restava muda com un sepulcre. Ni un
dring de vaixella, ni un piu de conversa... S'arribava a sentir el
quasi imperceptible rum-rum de la bellugosa negror de mosques, que
cabria un ram de falgueres penjat al sastre amb un cordill. Fitre!
Seria que els hostes haurien tocat el trapau? No, sense necessitat
d'esguardar-los sabia que no; els sentia a palp d'ànima i tenia la
sensació que l'estaven espiant. La pell se li agrumollà per tot el
cos amb un esborronament estrany. Com la fredor d'un bisturí dintre
la carn, sentia al cor l'esglaiadora penetració dels subtils
esguards esmolats. Fitre, quina cosa més pesada!  Però ¿per què
l'espiaven? Què li haurien reparat? Sens dubte la seva aparició a
Figueres hauria causat escàndol, tothom n'hauria parlat, els hostes
n'haurien hagut esment i ¿qui sap si la mala bruixa de la criada els
havia advertits a cau d'orella: «mireu, aquell és l'home dels cas»?
Així era comprensible l'expectació. Però, l'espiaven realment? Eren
realment allí?

No pogué resistir la curiositat de constatar-ho. Pàl·lid,
esgarrifant-se, alzinà amb un moviment impulsiu, irresistible, la
caiguda testa i, badant les grans lluernes, que Déu li havia obert a
la cara, n'abocà la claror pels àmbits i, girant-se, girant-se
lentament, la projectà sobre la faç dels silenciosos circunstants,
de l'un a l'altre, de l'un a l'altre, fins que va topar amb la
roentor, que escopien els ullets saurins de l'hostaler. Aleshores
acotà el cap altra volta, sospirant.

Que fer? ...No s'havia errat, no; la Quima Xamosa l'assenyalava amb
el dit i els hostes el sotjaven, sospitant-lo. Ara l'haurien ben
descobert. La cosa ja no tenia adob. Mes, que fer sinó posar-se a
veure venir?

No gosava moure's, ni posticar-se. Escoltava atentament, amb el cor
oprimit. Ací i allà mormols, que creixien i minvaven alternativament
com el brogir de la maror: confabulacions, tempestes, que s'estarien
formant. Ara, batements de les portes foranes: seria que els
espantadissos guillaven per por de brega. Endavant; ell no diria
res. Hola! passos... anades i vingudes cap al taulell... Cruix la
tarima... L 'hostaler devia posar-se en moviment. -«Que vingui, que
s'expliqui.»

Efectivament, l'hostaler acabava de davallar de la seva tarima
imbuït de les nobles resolucions, que l'honor del seu establiment
reclamava, i avançava seguit d'alguns íntims i de les mirades de
tots els parroquians. Pas a pas, trontollant-li les carns amb un
rebotzegar de bot d'oli, s'encaminà de dret a la taula d'en Jeroni,
va aplanar-hi al damunt les grasses i botarudes mans i, en actitud
de lleó rampant, esperà que el pagès aixequés el cap; mes, havent-ho
esperat una estona inútilment, es decidí a cridar-li l'alerta.

-Ep, mestre, ep! Que dormim?

-Faig el que em plau- contestà en Jeroni amb sorda veu; i esclafí un
renec entre dents, mig per pruïja de ses malea humors, mig per
creure que el llenguatge truanesc era el més convenient en tal lloc
i amb tal companyia.

-A mi roncs i tossades?-va dir l'hostaler; i afegí, altivant-se per
graus :-Sóc el capità d'aquest vaixell, enteneu? Sóc en Vatualmón,
l'amo d'aquest establiment. Pareu ment a trencar-me els respectes.
Poca murga, eh? Mireu: veieu aquella porta? Doncs, passeu-la...
apa!... Toqueu el pirandó cap al carrer i no poseu mai més els peus
a casa.

-Em traieu d'aquí?

-Us en trec, ben net!

-I per què?

-Per què?.. Vos ho sabeu per què. No gastem pòlvora en salves; no
estic per romansos. Heu menjat un plat de sopa amb un ou; bon
profit; no us en comptaré res; no vull la vostra moneda; però...
fora escàndol... guilleu.

-Si no em doneu altres raons, no em moc- replicà en Jeroni,
recolzant-se a la taula i descansant la barba sobre els punys.-Això
és un estab]iment públic. Tinc dret d'estar-hi. He tractat un sopar
de deu sous. L'espero.

- Així estem? -va fer l'hosteler, redreçant-se, brandant el cap i
plegant els curts i gruixuts braços sobre el pitarràs.-Voleu, doncs,
escàndol? Voleu que cridi la ronda i us faci agafar per atacs a la
moral?

En Jeroni, de pàl·lid que estava, tornà groc com una metzina.

-Jo atacs a la moral!-exclamà amb amarguesa.-Quasi no he badat boca
dins aquesta casa. Si suara m'ha escapat un renec, aquí n'he sentits
a cents quan he entrat. I què? No és pas una església això. No m'he
mogut d'aquesta taula, he menjat quietament, no m'he ficat a cap
conversa... I doncs? Què voleu? De què podeu queixar-vos?

Aquest discurs provocà mormols de protesta.

-Calma, calma-féu l'hostaler, adreçant-se amigablement als frisosos.
-Si s'ha d'anar per justícia, s'hi anirà; però no m'agradaria pas
haver-li d'escombrar cap petjada. L'honra d'un establiment és més
delicada que la d'una minyona i els catifets de la justícia no li
convenen... ni a vosaltres tampoc, creieu-me. Jo confio que aquest
home es posara a la raó. -Va girar-se de nou vers el pagès i, amb to
mig conciliador, va dir-li :-No sigueu tossut, mestre. No m'obligueu
a valer-me d'uns recursos, que, si a mi no em sabran a mel, a vós us
sabran a fel i vinagre. Vós ja ho veieu que m'esteu perjudicant. Vós
no l'ignoreu pas... per la reïra de Bet!... el vostre defecte.

-Tothom ne té de defectes -va grunyir en Jeroni.-Sóc un home com els
altres.

-No, vós no sou un home com els altres. Vós teniu un defecte o, més
ben dit, un, un... un... no li trobo nom. Si m'ho haguessin
explicat, no ho hauria cregut, però no puc negar la llum dels meus
sentits. Ja ho sabeu vós que no sou un home com els altres. Per
força heu d'haver usat d'algun malefici, que si la justícia us l'ha
de desempescar, bon nap n'haureu arrencat. Ja ho sabeu vós. Aquí
tots tenim ulls a la cara, mes els vostres... ¿que us en diré?.. són
com vidrieres d'alcova sense cortinetes: una indecència! Un hom no
hi pot passar al davant sense escandalitzar-se. Aquí no som sants i
això no és una església, certament, però si algú comparegués amb
robes més fréjoles del que permet la vergonya, en Vatualmón li
estellaria una cadira pel cap. Alerta, doncs. Mireu que estem
indignats.

-I jo de vós, vatua el fetge del vostre pare, que va morir penjat!
-exclamà en Jeroni, llevant-se dempeus enfellonit. -Que cortinetes,
ni no cortinetes! Tots la reganyeu l'ànima. Que us penseu que no
veig els draps bruts de la vostra alcova, mestre hostaler de
Barrabàs? No en tastareu cap glop de la mistela emmetzinada, que
serviu als vostres parroquians, assassí de beneits. Ni, amb el
vostre vi d'aigües, calorit amb mangre i fum d'estampes, remullareu
cap dels vostres àpats de golafre, senyor panxacontent. Aneu, que
vingui la justícia! Ja m'explicaré jo, patolla de lladres. Ja diré
qui va assaltar el dimecres passat la diligència de Girona i qui va
matar antanyasses el rector de Darnius, i qui és aquell hoste, que
m'amenaça amb el puny i aquell, que s'amaga darrera els altres, i...

No pogué pronunciar cap més paraula. Esclatà una cridòria atronadora
i en un moment tots els punys brandaren armats, quin d'una cassola,
quin d'una cadira, quin d'una llumenera, d'un porró, d'un plat o
d'una ampolla. I totes aquestes hostalles, violentament llançades
quasi d'un plegat, volaren com un torb d'infern, brunzint, xiulant,
roncant... i toparen amb estrepitosa trencadissa contra la taula i
les parets properes a l'infelic pagès i, en bona part, de dret i de
rebot, contra el seu cap i cara i costelles. Mai un raïm espampolat
no fou batut amb més fúria per una pedregada de setembre. La pell
del malaventurat s'acolorí ràpidament de taques blavoses i
moradenques i, ací i allà, s'hi obriren trencs i esborancs, dins els
quals les carns vives xopejaven com brises amarades de most.

Però estava tan afligit i desesperat que quasi en sentí més
alleujament que dolor, així com d'una revulsió sanitosa. Millor que
l'haguessin escomès!  Les ferides en comptes d'estemordir-lo,
l'embravien, i àdhuc s'alegrà ombrosament que li proporcionessin
motiu de desplegar la seva encongida quimera. Va arrapar-se al
marbre de la taula i, aixecant-lo fins a posar-lo de cantell, se'n
féu un mur, a resguard del qual podia batre's amb menys perill.
D'armes ofensives no n'hi mancarien pas. Només que inclinant-se una
mica, podia collir-les a grapats, del munt de barrots de cadira i
trossos de vaixella, que s'acimaven als seus peus. Via, sus, doncs,
a la lluita!

Ja no va donar-se punt de repòs.

Enguerxida la boca, apilotades les celles cap al nas, treia a cada
moment l'esgalabrada testa rera del seu bastió i engegava els seus
trets amb una certenitat terrible. No n'errava cap. Eren bales
rases. Volen, brunzen... i allà sagna un nas esclafat, allà
caverneja una buidada conca d'ull, allà s'arrasa, escarritxant, una
barra, de la qual salten els queixals a rest com els grans d'una
espiga de moresc al cop de l'esgranadora... I el núvol d'enemics
avançava i retrocedia i s'agombolava i tornava a destriar-se, i
sonaven ais i bruels i tot era confussió i soroll i trencadissa i
més trencadissa. Vint homes no en podien atuir un.

Mentrestant el formidable Vatualmón estava inutilitzat. Tan bon punt
s'inicià la batussa, l'horror de veure convertides en armes volants
les pacífiques hostalles del seu establiment li havia paralitzat els
nervis i el cor. Com a ferit d'un llamp havia caigut d'esquena
contra el seu taulell i, doblegant-se-li las cames a poc a poc, el
cossegàs se li havia anat amollant fins a aplanar-se d'anques en
terra. Home perdut. Aquella posició li era quasi tan fatal com a una
tortuga la de sobines sobre la pròpia closca, i ell ho entenia
talment així que ni tan sols intentava cap esforç per deixar-se'n.
Només girava l'anguniosa testa d'ací d'allà, seguint amb la vista el
vol de les armes i badant la boca a cada gir amb espoderaments de
llançar un xiscle, que se li ofegava cada cop a mig camí de la
contreta gargamella.

Així hauria romàs hores i hores, baldament els seus hostes
s'haguessin esmicolat fins a la darrera engruna, si quelcom, que li
inspirava més interès que totes les vides humanes, no li hagués
retornat les forces i li hagués inspirat una heroica resolució. En
mig del seu dolorós encantament, veié que la Quima Xamosa venia de
la cuina portant com a patifell de guerra als seus amics unes tals
rimes de plats i cassoles, que, si fossin estades de bons versos,
haurien bastat a un poema. Això li féu compendre que encara hi havia
quelcom a salvar a l'hostal, i aquesta idea va arborar-lo moralment
i materialment. Aleshores una força sobrehumana enrobustí les seves
fibres i les hi va contreure i distendre tan poderosament que, sense
quasi estintolar-se enlloc, d'una sola embranzida es llevà dempeus.
Tot ell era valentia. Empentegant aquest i aquell, saltà al mig de
la brega i amb boca escumejant, entre esbufecs i xiulaments del
respir, esclatà en una veuassa de monstre marí, que, passant
alternativament i quasi sense transició de les notes més profundes a
les més agudes i penetrants, dominà tots els sorolls.

-Lladres, lladres! Assassins! -va cridar.- Foc, foc! Oh de la ronda!
Lladres! Foc! Auxili! Socors! I per aquest estil indefinidament.

Això posà fi a la lluita. Eren uns crits tan estentoris i estridents
que per força havien de ressonar per tota la vila. Els adversaris
d'en Jeroni se n'esfereïren, no dubtant que la ronda no trigaria a
comparèixer; i com que, quin no gaire i quin no gens, tots eren poc
amics de tractes amb la justícia, començaren a preocupar-se més de
la retirada que de la batussa. Els que eren a prop de la porta
forana s'esquitllaren al carrer; els que n'eren lluny, no trobant
tanta avinentesa a la fuita, restaren indecissos, considerant-ne el
pro i el contra, ja més capficats que furiosos; els ferits se
palparen les nafres amb més desig de guarir-les que de venjar-les;
cap de la colla no estava per a prosseguir les hostilitats, cosa
que, per altra part, hauria sigut difícil, havent-se interposat
entre els contendents les voluminoses còrpores de l'hosteler i la
criada.

En Jeroni fou el darrer a desdir. Estava enfurismat i, mirant com a
igualment enemics tots els presents, brandava el braç amb un grapat
de terrissalla al puny i dubtava si destinaria el tret a ensorrar
algun dels antipàtics botornons d'en Vatualmón o algun dels
embafadors malucs de la Quima Xamosa. De cop i volta, però,
suspengué el moviment. Una claror de seny acabava de penetrar dintre
la seva ànima fosca i revolta. No, no li convenia pas esperar la
vinguda de la ronda, que li mouria noves raons; no, no li convenia
pas engrescar una brega, que no podia portar-li més que males
resultes. Bon goig de poder fugir. Calia aprofitar l'ocasió. Deixà
caure en terra el grapat de trossos de terrissa, s'emparà de la
pedra taulera, la faixà pel mig amb les estovalles, 1'embraçà per
aquest lligam i, presentant-la a tall d'escut sempre de cara al
perill, se posà en marxa mig de gairell, mig de reculons.

Apa, apa, anava guanyant camí. Els hostes feien l'orni. L'hostaler
seguia distret, baladrejant. El fugitiu s'anava atansant a la porta
forana. Es girà un moment a esguardar-la i, de sobte, es sentí
aixarpat, magolat, esclafat. En Vatualmón se li havia tirat al
damunt i, abraçant-lo fortament pel coll, li cridava a cau d'orella:

-Lladre, lladre, no te m'escaparàs sense passar comptes. Ets ric...
ho sé. M'has d'abonar danys i perjudicis.

En Jeroni es veié perdut. Per massís i ferreny que fos, no podia
suportar les catorze arrobes de carnassa, que li estampien la pedra
taulera contra el pit i l'endernegaven. Les costelles se li
vinclaven cruixint, les sofrages se li cloïen, perdia l'alè; i el
murri de l'hosteler, comprenent els aventatges del seu pes, se
n'aprofitava tant com podia arronçant les cames i sacsejant.

Les cares dels dos lluitadors estaven frec a frec, davant per
davant, i en aquesta posició cada un llambregava l'ànima de l'altre
fins a les més recòndites profunditats. En Jeroni va descobrir dins
del seu adversari un espectre, que, ocult com una aranya dintre la
teranyina, no palpitava, ni es movia, que no fes trontollar tot
l'enteixinat dels pensaments i dels afectes: un botó cèntric i viu,
que encloïa espais de mirall, dins els quals se reproduïa eternament
present una història tràgica del passat. Va ésser una visió d'un
instant, però bastà a donar-li la intuïció d'uns fets, per a
l'esclariment dels quals un jutge hauria hagut de instruir llargues
actuacions. L'infeliç pagès estava a punt de caure en aquell
instant. Féu un esforç suprem per mantenir-se dret i quasi sense alè
va dir a borbolls al seu enemic :

-Deixeu-me estar, o xerro allò de la majordona.

No va pronunciar més que aquestes paraules, que eren sense dubte la
clau del terrible secret. L'efecte fou immediat. Així que l'hostaler
va sentir-les, es dejunyí de la seva presa, saltà en terra i reculà
tres o quatre passos esfereït.

Aleshores en Jeroni llençà la pedra taulera, passà la porta i
s'arrencà a córrer ravals enllà, camins enllà, a través de la nit,
sense saber a on anava. Corre que corre, corre que corre... Per fi
perdé el respir i, tot d'una, esbalaint-se-li els sentits, caigué
tomballonejant pesadament com un sac de gra, que cau daltabaix d'un
carro a la carrera.


III

Quan recobrà l'alè va girar-se a banda i banda temerós d'ésser
perseguit. No descobrí ningú enlloc. S'havia internat per un camí de
vinyes. No es veien arreu sinó dolces coses inanimades: ceps,
oliveres, bosquines marginals, plans, muntanyoles... I quina nit més
pura i més plàcida! Les oliveres, aquests arbres amants de les
celísties nocturnes, que àdhuc de dia les recorden i sembla que en
traspuen l'emplataiada llum pel fullam, aleshores se movien
silenciosament amb un faldeig vagorós, com rabejant-se amb el clar
de lluna per a millor sedassar-lo i absorbir-lo. El ventijol era
suavíssim; el cel, d'una serenitat immaculada; el paisatge,
encantadorament desert. Que eren belles totes les coses apartades de
les estridències humanes! Era l'home l'única font de la lletjor, de
l'extravagància... Oh la nit dolça i serena! La pau era pertot
arreu, i en Jeroni la sentia, però no podia gaudir-la.

-Maleïda sigui la carabassa del pelegrí! I maleït sigui jo, que vaig
consentir la carabassada! Mal m'haguessin estafat cent voltes... i
què? No és pitjor això d'haver-me entrampat la màquina del
pensament? Que era gust creure en la bona fe de les persones!
Aquells llavis, que somreien amicalment, eren més xamosos que cap
flor de jardí, quan un hom no hi veia serpejar les males erugues al
dedins. Llamps! és un cas ben trist el meu. I, a on vaig? Amb qui
enraonaré, amb qui m'acompanyaré, que no ens girem a cops de puny?
Oidà, mireu que em passen unes coses!... Unes coses, que no poden
ésser... i són, fitre! Qui sap? I si les somniés? Altres vegades he
somniat extravagàncies tan palpables com aquestes i, després, en
despertar, pensava: -«que no ho coneixies, animal, que no podien
ésser sinó un somni?»

Va posar-se a contemplar una olivera vella, molt alta, tot
remembrant un pesombre, que havia tingut antanyasses una nit. Havia
somniat que pujava al campanar de la catedral de Girona, primer per
l'escala fosca amunt, amunt fins al replà de les campanes i,
després, pel cim de la cúpula, cap al gabió de l'àngel: una
ascensió, que fa feredat. Ja assolia l'últim graó, quan... rist!...
li rellisca un peu, fa fallanca, perd l'equilibri, intenta recobrar-
lo, s'entrebanca amb les propies cames, tomba de gairell sobre la
llisa cúpula, s'esmuny per la seva vessant, va a estimbar-se i
s'arrapa desesperadament a la cornisa, restant-hi clavat de mans amb
tot el cos penjant campanar enfora. -Només que de pensar-hi
m'escruixesc. No podia agafar-me bé. Els braços se m'enrampaven...
Els dits se m'anaven escorrent per sobre el saplanet de la pedra...
Bé semblava veritat allò! I, cansat de sofrir, vaig pensar: «Val més
morir d'una vegada.» Vaig afluixar les mans i... avall a
tallavent!... desnonat de la vida, tapats els esperits, eixordades
les orelles del bram de l'aire. I, no res, amb el patatum de la
caiguda vaig pegar un bot de ventrell i em vaig despertar tan
bellament ajagudet al meu llit. Doncs, qui sap, Mare de Déu? Si
m'enfilés a dalt d'aquella olivera i em tirés daltabaix de la branca
més alta, amb el surt de la caiguda potsefer que em despertés al
llit... potsefer que em despertés a l'eternitat.

Va estremir-se de cap a peus.

-Llamps! quines idees se m'acuden! Serva, Jeroni. Un mal pas aviat
és donat. No estem per passos, que no puguin recular-se. La vida és
una pilota, que, un cop engegada, es perd qui sap a on i no torna
mai més a la mà.

I, vaja, no ho semblava pas que somniés. Va palpar la terra al seu
costat i en sentí clarament les aspreses: els grans de sorra, les
brosses... I les ferides? No li dolien prou i massa? Per estranyes
que fossin les coses, que li passaven, no eren un somni. Era cert,
doncs, que veia les entramenes de les ànimes. Fitre, quin cas! I era
cert també que tothom li traüllava el pensament, redefitre! Com
dubtar-ho després d'unes proves tan fortes com les que havia rebut i
duia encara marcades a les costelles?

Estava cansat i li convenia dormir. Va posar-se en marxa a la
recerca d'una balma, on fer nit a cobert de la serena. Roda que
roda, no n'atalaiava cap enlloc. Cruixit d'ossos i ranquejant més i
més a cada pas, arribà per fi a un pradell, dins el qual, entre
salzes i pollancres, hi havia un petit edifici protegit per un
porxet davanter. Ben mirat, aquell porxet podia servir-li d'alberg
tan bé com una cova; i s'hi anà atansant.

La qüestió era que no hi hagués ningú. En Jeroni tenia horror a la
companyia. I no, de segur que no hi hauria ànima vivent. Es veia pla
que aquell pradell no era gaire transitat. Unes herbes altes i
ufanoses el cobrien en quasi tota la seva extensió sense deixar
rastre de passadís. Els pollancres, revestits d'heures i
llambrusques, ramejaven més per la soca que per les secalloses
branques, talment que alguns semblaven arbres capgirats, que
tinguessin les rels en l'aire i la capçada en terra. Que anys i
panys devien haver passat sense que s'hagués cuidat ningú
d'esporgar-los i netejar-los!

L'edifici acusava també la major incúria. Era un petit santuari
abandonat, que s'esquerdava a sol i serena. La teulada estava feta
un jardí de blets i ravenisses; els ràfecs, esqueixalats com eren,
devien segurament, durant les pluges, vessar l'aigua al llarg de les
parets, i els regalims havien donat naixença a unes capes de molsa,
que simulaven un cascadeig; pels esvorancs del mur havien crescut
arbrisses, que, no molestades de ningú, havien tingut temps
d'envellir-s'hi; tot indicava l'abandó; àdhuc la campana criava pèl
vegetal i borrejava verdelosament a la claror de la lluna.

-Bona i amable soledat! -pensà en Jeroni.- Aquí estaré mig bé i no
és fàcil que ningú vingui a trencar-me la dormida.

Penetrà dins el porxet i s'ajagué de cames al damunt d'un dels
pedrissos laterals, recalcant l'esquena a les dues parets del recó.
S'havia proposat no cavil·lar, ni tirar plans fins que un bon son li
hagués refrescat i enfortit l'enteniment. No volia pensar res, sinó
dormir i fora. Ho necessitava. I estava tan cansat que les parpelles
se li aclucaven totes soles. Però així que va entrebaltir-se una
mica, la idea de la seva desgràcia se li revifà sobtadament i va
desvetllar-lo amb un baticor d'espant; i vinga pensar i repensar,
mal que no ho volgués.

Que faria l'endemà? Presentar-se a casa seva? No, de cap manera; no
podia pas posar l'espectacle de les seves misèries a la vista de la
seva mare, de la seva filla i de la seva muller. Primer morir que no
pas passar una tal vergonya. Es clar que elles havien d'esser dones
tarades com tothom. Si no hi havia un pam de net enlloc! No, ja no
creia en la santedat de la mare, ni en la innocència de la filla,
ni, menys encara, en la fidelitat de la muller. A la seva esposa li
havia reparat certs maneigs, que l'havien dut a negres sospites més
d'un cop. Després els havia excusats. Ah, que babau! Totes les dones
de casa seva s'havien confabulat per combregar-lo amb rodes de molí,
i fleumeria va, fleumeria ve, i moxaines i beateries, havien arribat
a enganyar-lo. I com no, si ell s'agradava tant de figurar-se-les
uns angelets? Perquè en Jeroni podia ésser certament un descregut i
un cridaner i un renegaire, però les estimava de cor aquelles dones:
eren els seus altars, eren les santes, que pregaven per ell, i
s'estimava més la virtut llur que tots els interessos del món i que
la sang de les venes. I ja no hi creia! N'havia perdut l'il·lusió.
Però per què pensar-hi, si ja estava decidit a no veure-les mai més?

-Al diable les dones! No vull estimar ningú. Fugiré, m'amagaré...
Mes, ara no vull pensar res. A dormir s'és dit.

Cent voltes se féu aquest propósit i cent voltes tornà als mateixos
pensaments turmentosos. Fins a la matinada no pagué agafar un son
profund, que durà unes quantes hores.

Va despertar-se amb la claror del dia a la cara. El sol, baix a
l'horitzó, entrava porxo endins per un escanyall de muntanyes i
àdhuc estenia la seva ala de llum fins a l'interior de la capella,
que no estava tancada més que per una cleda. Aleshores en Jeroni va
veure l'efigie del sant al damunt d'un petit altar mig enderrocat i
destacant sobre una paret nua, de la qual es desprenia a llenques el
gruix del vell emblanquinat, a la manera com es desprèn i penja de
la soca l'escorxa dels plàtans dels nostres passeigs. Era una efígie
vestida de pelegrí, amb petxines a la valona i a la gallarussa i amb
un gaiató encarabassat al puny. A la peanya hi havia unes lletres
grosses, que deien: SANT JAUME. PATRÓ DE GALÍCIA.

-Fitre! -exclamà de cor endins en Jeroni, tot saltant daltabaix del
pedrís. -Vet aquí, fet i pastat, el sant de la meva desgràcia. -I
anà per agenollar-se, pensant: -Aprofitem l'ocasió; mirem de
desagraviar-lo. Si li prometo de reconstruir aquesta capella, que
se'n va en orris, segurament em guarirà. -Però, ans d'acabar de
flectar les cames, es pegà una palmellada al front i va redreçar-se.
-He somniat! -es digué. –Llamps!, ara ho veig. No, no m'agenollo, no
hi vull creure en paparotes. Oidà com m'havia de malmetre aquest bo
de sant, que no té habilior d'espolsar-se les queres, que el
roseguen, ni esma de castigar els pavordes, que tan malament el
serveixen? Ell m'ha encervellat, això sí. Hauré passat una febrada a
la mala ombra d'aquest emporxat i la imatge del sant, vista amb ulls
de malalt, se'm deu haver entravessat a l'enteniment; i allà van
miracles i neguits, i en Vatualmón i la Quima Xamosa i aquella
patolla de brètols, que m'apedregaven...

Estava somrient amb satisfacció i, en arribar aquí, se li glaçà el
somriure als llavis.

-Llamp! i les nafres, que em varen fer i que encara em dolen?

Tot seguit, però, trobà una explicació tranquilitzadora. Qui sap on
les hauria arreplegades les nafres! No era de creure que hauria
caigut cop i recop rostos avall i garrotxes a través quan trescava
fora camins i amb el cap a tres quarts de quinze? I si aquesta raó
no era la vera, ho seria qualsevulla d'altra per l'estil; mes no pas
les figuracions d'un desvari tan sense to, ni so, ni cap, ni
cantener com el que havia patit.

S'encara amb el sant i de pensament li va dir:

-Si tracteu tan malament la companyia, no és estrany que resteu
sense devots. Tan bona jeia que sembleu tenir i... la mala nit que
m'heu donat! No hi dormiré mai més amb vós; de primer m'embarco amb
la Quima Xamosa, sota terra sigui.

Ideà aquestes folgues i rigué, però ni les folgues ni el riure li
eixien de gaire endins. Després es senyà emborbolladament i sortí al
defora.

Volia figurar-se que estava tranquil, que no havia passat res
extraordinari i que era l'home de sempre; i, amb aquest tarannà,
decidí posar-se en marxa cap a Mas Baltrons. Va pujar a dalt d'un
turonet per orientar-se i tot seguit va atalaiar Vilablanca al
lluny, cap al nord, més enllà de la gran plana de Figueres. La
simpàtica vila estava asseguda al rera-vessant d'una coma
vermellenca, de la qual sobreeixia una mica, tal com un rest de
blanques dents brolla de part darrera d'un llavi xamós. El Mas
Baltrons n'era mitja horeta lluny i no es veia; estava amagat dins
un reclot de Paradís. Allí la pau, l'amor i l'abundància. Llàstima
que per a anar-hi calgués atravessar una plana tan transitada com la
de Figueres!

-Però, i què? -va dir-se en Jeroni, reaccionant contra la covardia
del seu instint -M'arronso com si fos l'home del meu somni. I ara!
Que em vegi tothom. Apa, de repotències cap al pla! - I va enfilar
resoludament un corriol, que hi duia.

Tot davallant, filosofava a la seva manera :-Fitre, que beneit he
sigut queixant-me, mal que fos en somnis, del dret, que ens atorga
la naturalesa, d'amagar o manifestar, en voler, els nostres intents
i afectes! Si precisament no hi ha res més ben enginyat al món. Déu
ens guard que ens veiéssim tals com som! Ens escandalitzaríem, i
tornaríem més dolents. Qui no ho sap que l'exemple és encomanadís i
que el mal crida mal i el bé crida bé? I ara mireu si n'és de fina
d'enginy la naturalesa o qui sigui, que ens ha conjuminats; Ens ha
cobert de cap a peus amb un vel atapeït i: «vosaltres mateixos,
deixeu passar a través d'aquest vel, com a través d'un sedàs, allò
que vulgueu.» I, és clar, fitre, tots volem semblar bonics, i no hi
sedassen més que blancors d'innocència, exquisideses de virtut i
llustres de noblesa, a no ésser que vessem la farina. Resultat: que
ens donem bon exemple i ens estimulem al bé. Així, doncs, hauríem de
creure en Déu... perquè, vaja, aquesta nostra disposició revela el
seny d'un pare, que posa caminadors a les seves criatures. I vet
aquí que ha d'ésser molt dolent l'escàndol, ja que es gira contra un
intent tan paternal. Fitre, fitre, quines coses vaig entenent! Però,
alerta, no ens encaparrem. No hi vulguis tirar per savi, Jeroni, que
de savi a boig hi va un negre d'ungla... i tinc por que els teus
cargols fluixegen una mica d'ençà de la quimerada.

El corriol no era gaire llarg, i el pagès va trescar-lo i assolí el
pla en el temps de descabdellar aquests pensaments.

Allí prengué un camí ral, afressat, que corria entre camps de
morescos i mongeteres; i entrar-hi i perdre el sol de vista va ésser
tot u: tan alta i ufanosa hi era la vegetació a banda i banda. Havia
vingut a parar a un dels indrets més fèrtils i ben regats de la
rodalia de Figueres, i n'hagué tan bell encant que quasi es va
distreure de les seves cabòries i neguits.

S'aturava bocabadat a cada pas, es girava d'una banda a l'altra i no
es cansava d'exclamar de cor, i àdhuc de boca i tot alguna vegada:

-Fitre, quins blatars de moresc! Refitre, quines fesoleres d'aspra!
Redefitre, quina glòria d'esplets!

Ací i allà es descobrien belles plantacions de superbiosos morescos,
alts força més que cap persona, drets, gallardíssims, enflocats de
cintes verdes i emplonsallats a faisó d'indis braus. Aquesta planta
originària d'Amèrica sembla que evoqui pels nostres plans l'espectre
des seus primitius conreuadors; i es diria que ací i allà aquells
espectres s'alçaven a falanges i més falanges amb urc guerrer.

Ací i allà també, en guisa de campaments entendats per a tal
exèrcit, les mongeteres d'asprar alçaven masses de verdor, edificis
estranys i sumptuosos, carrers interminables, ciutats maragdines,
d'una pompa i un estil orientals. Aquesta planta, regina dels
estivatges, si pot aferrar-se a bona terra, sol produir aquests
prodigis. Creix, fioleja, s'enxarxa, treu fullada i forma murs d'una
verdor compacta: una piràmide vivent, que s'altiva més i més de dia
en dia; i ve que les aspres no basten a la seva creixença i
aleshores s'expandeix pels cimals, encerclant-los de ràfecs
voladissos i empinjollats com els que encerclen les pagodes
xinesques.

Quelcom de pagoda xinesca i d'edifici de conte de fades tenien
aquelles masses fulloses, que s'alçaven fins a les blavors del cel i
ombrejaven profundament el camí, per on passava el bocabadat pagès.
Gemmes de rosada les enriquien esplèndidament. L'ambient estava
saturat d'humitat i d'acres olors herboses.

El dia entrava amb retard en aquells paratges, frondosos. Semblava
que l'aire hi retingues encara fosques i pureses de la nit. Xibarri
d'escolania, que es desperta i lleva cantussejant, una xerradissa de
pardals ressonava ja per les espessors fantàstiques i misterioses.
Els habitants de les verdes pagodes conmençaven a adonar-se que el
dia era nat. La cogullada també se'n adonava i flautejava dolçament
dintre els morescars.

En Jeroni no s'entenia gaire de pagodes xinesques, ni de indis
americans, ni era precisament la formosor allò que més admirava dels
esplets. La seva imaginació poderosa els considerava per altres
caires. En cada bri de moresc hi veia un humil camàlic de múltiples
braços, que duia grosses capses de gra sota les aixelles a servei
del seu amo. Calculava quantes ne duien per terme mig uns amb altres
i quants brins cabien a cada vessana de terra; prenia a bell ull la
mida de cada camp i cercava els sacs de grana, que n'eixirien, els
venia a preu corrent i comptava les dobles de quatre, que vindrien a
valer. I així mateix procedia amb les mongeteres. Les imaginava ja
esfullades pels vents de la tardor i les veia convertides en unes
xarxes tan plenes de bajotes com puguin ésser-ho de peixos les
xarxes del més afortunat pescador, les traginava a l'era, les
batollava i les reduïa a granussa pura i a diner sonant.

Aquestos punts d'esguard eren els que l'embadalien i entusiasmaven,
i aquestes complicades operacions del magí foren les que acabaren
per apartar-lo de la negra angoixa, que l'oprimia. Tornava a ésser
l'home d'altres temps.

S'aturava davant d'un camp, en calculava la collita i pensava:-Qui
pogués comprar-lo! -Donava unes quantes passes, s'aturava davant
d'un altre camp i tornava a fer salivera.

Finalment va palplantarse al mig del camí desert, i va dir-se:

-No hi ha terra millor al món que la d'aquesta clapa de pla. Aquesta
terra sablonenca, negreta, és dolça al treball i, amb adobs i
regadiu, lleva tant com li demana el pagès. Un camp d'aquests a les
meves mans seria una mina d'or; i, si un hom preparés les coses amb
temps, no crec que l'adquisició en fos costosa, ni difícil. Els
actuals propietaris deuen ésser figuerencs, gent de vila, uns
senyors ociosos, que quasi tots són jugadors... i els jugadors, en
temps de sort revessa, prenen diner a qualsevol preu... i diner car
és de mal pagar, i els rèdits engreixen el deute, i passa allò de la
rondalla: del cigronet a la gallineta, de la gallineta al porcell,
del porcell al bou, del bou a la noia. Qui juga no dorm. Amb pocs
diners... aprofitant l'ocasió...

Mentre en Jeroni tirava aquests plans, que l'emmelaven i embadalien,
tant o més distret que ell venia per la mateixa carretera un
mendicaire espellifat i barbablanc, que, amb el seu sarró a la mà,
n'escorcollava el recapte i menjotejava, tot fent via. I com que
tant l'aturat com el vianant es creien sols i prenien el camí pel
mig, no trigà el que es movia a topar amb el que no es bellugava.
Aleshores ambdós saltaren un pas enrera, s'encararen i s'esguardaren
de fit a fit. Allò va ésser una horror. Ambdós, sorpresos i aterrats
igualment, no sabien deixar-se de vista, més i més astorats, més i
més pàl·lids a cada instant. Amb les ànimes al descobert
s'emmirallaven l'un dintre l'altre i de l'un a l'altre anaven i
venien, com injúries punyents, els reflexos de les propies misèries
i culpes; i com més se miraven més s'ofenien i, més irritats,
esforçaven l'injúria. Fou una lluita espiritual i silenciosa més
terrible que la de les sorolloses armes. Els dos esperits
s'abraonaven a la manera llur, amb una força d'odi creixent, i
llavoraven i patien maldant per anorrear-se.

El mendicaire no pogué resistir gaire estona aquell combat
aclaparador. Horroritzat i fora de seny, rebaté per la cara de
l'estranya fantasma, que l'escometia, el pesant sarró del recapte i,
llançant un aliret histèric, apretà a fugir esbojarradament. I en
Jeroni s'arrencà a córrer al seu darrera. Es sentia arborat del
desig de destruir aquell ésser, que acabava d'enfonsar totes les
seves il·lusions; però s'aturà de sobte a les poques passes i,
colpejant-se els polsos amb els punys, proferí una espantosa
blasfèmia. Després s'esgarrifà de cap a peus, escampà la vista a
l'entorn amb esporuguiment i s'esquitllà dintre un camp de
mongeteres, cercant un amagatall entre llurs fulloses cortines.


IV

Assegut a la crestallera d'un reguer medità llargament. Què faria?
Matar-se? Es una cosa facilíssima: un salt vers la buidor des del
cim d'un estimball, i ja està. Costa menys que despullar-se de les
robes per ficar-se al llit. I ni tan sols cap dolor, perquè la mort
amatent l'ofegaria ans del primer ai. Però ¿i després? Si era un fet
la desgràcia, que el portava al desesper, el sant, que l'havia
causada havia d'ésser també una realitat i no es podria dubtar de
l'existéncia d'un altre món i una altra vida. Matar-se? Bé, si morta
la cuca, mort el verí; però, si era passar d'un patiment a un altre
de pitjor, la jugada no sortia a compte. Calia viure, doncs. Mes,
com presentar-se a ningú? Com alimentar-se? Un remei hi havia:
llevar-se els ulls, aquells ulls maleïts del cel. I perdre per
sempre l'amable llum i les belles formes, que fugen del palp!
D'altra manera, s'exposava a ésser descobert i pres i presentat a la
seva família, i aixó li causava més horror que tot. No, no sufriria
que mare, filla i esposa li veiessin les vergonyes de l'ànima. De
moment s'allunyaria de l'Empordà i després...

En mig d'aquestes angúnies va recordar-se del sarró, que el captaire
li havia tirat a la cara i que havia caigut al marge de la
carretera. Segurament contindria una bona provisió de rebostalles,
que podria aprofitar; i qui dies passa, anys empeny. Calia, doncs,
apoderar-se'n.

Gambejant de quatre grapes, s'atansà al camí ral i, després
d'escoltar atentament per assegurar-se que no hi sonava cap trepig,
s'hi esmunyí, agafà d'una arpada el sarró i tornà al seu amagatall.
No tenia gens de gana, però sí un defalliment i un cori-mori molt
gran. Per de prompte un glopet de vi li aniria més bé que cap
vianda. Va posar-se a escorcollar el sarró i, al dessota d'un sostre
de rosegons, va trobar-hi pa tou, formatge, una llonganissa de llom
i finalment una carabasseta plena d'una garnatxa més dolça que la
mel i més ardent que un caliu, segons pogué comprovar en tastant-la.

Va beure a petits glops cop i recop i anà reconfortant-se. I quan,
ja satisfet, desava la carabassa i les rebostalles, que havia
escampat sobre l'herbei, hi reparà entremig una bena de seda amb uns
lligams, de la qual tot seguit endevinà la servitud. Era una bena,
que el belitre del captaire es lligava al cap per sobre els ulls a
fi d'inspirar més compassió, aparentant una malaltia de la vista. Ja
suara en Jeroni li havia llegit ànima endins aquesta picardia,
juntament amb altres per l'estil. Mes, heu-vos aquí una idea
salvadora: si aquell gat vell se valia de tal facècia per a explotar
el proïsme ¿per què no se'n podia valer en Jeroni en un cas de
necessitat com el seu?

Va tornar de mort a vida; i més encara quan, havent-se posat la
bena, constatà que era d'un teixit clarer, a través del qual podia
mig veure les coses properes. No li imposava, doncs, una ceguera
completa, sinó un emboirament. Els llunys s'esfumaven i perdien,
però, en atansar-se, els objectes prenien coa d'ombra i, segons com
els feria la llum, àdhuc color i relleu. Si allò li tapava la tara,
estava salvat.

Aleshores va témer que el captaire l'hagués denunciat i que el
sometent d'algun poble veí vingués a empaitar-lo. El sarró podia
comprometre'l. Va amagar-lo dins unes espesses mates, després de
treure'n el recapte i embutxacar-se'l, i va esquillar-se camps a
través, per entre mongeteres i morescos. Hala, hala... El cas era
fugir d'aquells llocs. A on aniria? Per què no a Barcelona, que és
una gran ciutat, un bosc de cases, un món de gent? Allí viuria del
captiri. Fitre, un pagès com ell, que era l'enveja de la gent del
seu poble, el primer terratinent del terme de Vilablanca, arribar a
una tal misèria! Però ¿qui sap? Ell, amb la facultat, que tenia,
podia d'amagatotis descobrir molts de secrets i fer-se pagar el
callament. Secrets vergonyosos! Qui no en guarda algun? Es clar que
això seria pitjor que robar a camí ral. Mes que fer altrament? Bé li
calia enginyar-se.

Tot d'un plegat se li va acudir un pensament estrany: el de robar-se
ell mateix. De moment necessitaria diners i en duia pocs... Per què
no robar de ço del seu? La cosa era faedora i fins i tot fàcil.
Tenia totes les claus de casa seva; sabia millor que ningú tots els
amagatalls dels seus diners. De bella nit, quan tothom dormís,
obriria la porta, entraria a peu de mitja per tal de no fer soroll,
arreplegaria allò, que li convingués, i guillaria secretament. Ningú
no n'hauria cap flaire. Era una bona pensada. Ja que havia de
renunciar els pairals com un fadrí extern, al menys no se n'aniria
sense dot. Mes, portant aquesta dèria, no li convenia pas allunyar-
se. El cas era donar el cop aquella mateixa nit. Quina hora devia
ésser? No haurien caigut encara deu hores del matí, segurament que
no.

Va alçar-se al front la bena, que duia sobre els ulls i, estenent la
vista... rellamp, quina cosa més voladora era la vista!... tractà
d'orientarse. Vilablanca era la seva guia. La cercà i la veié
resplendir al lluny com un rest de blanques dents sobre un llavi
xamós, reeixint sobre la seva coma vermellosa, per damunt de les
verdors de la plana figuerenca. Anant-hi pel dret en dues hores de
marxa era assolidora. Podia, doncs, estar tranquil i marrar tant com
cregués convenient a evitar perills i sospites; el temps li sobrava.

D'una estiba de canyes, que hi havia al cap d'un camp, n'agafà una
de revinguda i se'n tallà un bastó; tornà a cobrir-se els ulls amb
la bena, eixí dels conreus, saltà a la carretera de Roses i,
simulant els aires d'un cec, la va anar seguint. Els vianants que
trobava, no el sospitaren poc, ni molt. El creien un malalt de la
vista. Li obrien pas, apartant-se del volt del seu bastó palpaire, i
el saludaven com se sol fora vila entre anants i vinents.

-Bon dia i bona hora. -Déu vos guard amb la companyia.

A cada salut, que rebia, respirava més amplament. Que era gust allò!

En ésser ja molt lluny de Figueres, girà per un corriol cap a
l'indret de Vilablanca i, tombat el primer quart de la tarda, arribà
a un paratge, que no distava de Mas Baltrons més enllà de mitja
horeta o de tres quartets d'hora a tot estirar. Allí, al peu d'unes
muntanyes enselvades, s'emboscà dins una espessa verneda, que
creixia entre uns estanyols, calçada d'arços i romagueres i
enxarxada d'eures i vidiellas. Aclofat entre les més braves mates
sobre un tou de fullaca, menjà quatre bocins del recapte del
mendicaire i, després, s'ajagué a fer temps.

Tot pintava bé. Encara que per atzar topés amb gent coneguda,
protegit amb la bena, no li sospitarien la tara. No res, mal
d'ulls... i prou. Però valia més passar ben desapercebut a fi que no
l'endevinessin autor del cop de mà, que projectava. A les darreries
de la tarda tramuntaria la serra, entraria a la roureda vella,
sotjaria des d'allí el mas Baltrons i, quan no hi hagués ningú a les
envistes de la casa, s'esquitllaria al pati i s’amagaria al llenyer,
entre la feixina. Allí esperaria la nit i, mestrestant, podria
observar d'amagatotis.

Va venir-li un intent maligne.

-Fitre, avui confessaré la familia i els criats. Tots els de casa a
posta de sol eixiran a sopar al pati, sota l'emparrat, com de costum
a l'estiu. La dona, la noia i la mare s'asseuran refiades al davant
meu, i jo veuré els pensaments, que els passin per sota els arcs de
les celles, tan clarament com, posat al mig de la plaça del Vi de
Girona, podria veure la gent, que es passeja per sota les voltes.
Aleshores traüllaré les amagades interioritats d'aquestes santes, al
costat de les quals jo semblava un condemnat de l'infern. Quines
queres descobriré dins aquells cors d'aparença tan amable? Quines
turpituds hi llambregaré? Fitre, serà cosa curiosa... serà un plaer
i un esgarrifament... quelcom no mai sentit. Vull gaudir d'aquest
privilegi, que m'atorga la desgràcia. Vull gustar les aigües de la
veritat pura.

Al principi la idea el féu somriure amb un goig maligne; hi sentia
certa gràcia irònica, certa agradosa picantor de cosa grotesca i
estrident; però, a manera que li va donar voltes i més voltes pel
magí, l’anà sentint més ardent i embriagadora. No podia estar-se de
fantasiejar les possibles troballes de la seva enquesta i de
turmentar-se amb dubtes i recels, que exasperaven la seva
curiositat. Ja no va recordar-se més del seu projecte de rampinya.
Fitre, era precís desembolicar un per un els plecs d'aquells cors
estimats! Això li inspirava més interès que tots els diners del món.
Fremia d'una estranya voluptuositat i glatia i s'impacientava com el
jovencell que, posseint un àlbum deshonest, espera frisós la
trigadora ocasió d'examinar-lo. Que trigava a caure el sol! Que eren
llargues les hores!

Sobretot tenia set d'assaborir la llecor de les secretes turpituds
de la seva esposa, llecor cremadora com extreta de brases d'infern,
que, només que de flairar-la de lluny, ja l'enfebrava. Qui l'ha
poguda beure mai sense mixtió, directament i sense obstacle dintre
l'ànima d'una esposa? Mes ell sí, ell podia i volia. Ho sabria tot,
tot! I si resultaven certes les seves sospites... Però, no, això no
era possible. Una dona tan soferta, tan obedient, tan dolça i, per
altra part, tan lligada per la companyia d'una mare honestíssima i
vigilant i d'una filla candorosa, que amb la seva presencia ja
inspirava sentiments de puresa... ¿s'hauria lliurat a tan perilloses
aventures? Era boja, doncs? I per què no? Per què no creure-la capaç
de les follies de la carn? Els fets coneguts ja parlaven massa clar
tan mateix... i, lligant caps...

Patia terriblement. Mai no hauria pensat que estimés tant i tant la
seva muller. Tantes de vegades que l'havia escridassada i
atracallada!... Ara comprenia que les suavitats de cos d'aquella
dona eren el goig suprem del seu palp. Ara comprenia que l'escalf de
vida d'aquella dona era el confort suprem de la seva existència.
Afalacs d'ella, besades d'ella, tendreses i delits sensuals d'ella,
plaers mil voltes menyspreats ¡quina passió i quina recança li
causaven en considerar-los fruïts d'altri! Perquè, sí, altres els
havien fruïts, n'estava segur. Els indicis parlaven. Lligava caps,
concordava els incidents, omplia els buids, refeia les històries
punt per punt. Hauria pogut assenyalar els llocs i les hores... Veia
l'escena de la caiguda: el secreteig i les fleumeries i les mirades
ardents i l'escomesa i la sobreeixida de turgents i palpitants
obscenitats. Horrible martiri! El moll dels ossos se li fonia a
l'ardentor d'aquestes imatges odioses. Oh la dona atractívola i
avorridora! L'amava més que mai, amb més passió, amb més follia.
Abraçar-la, posseir-la! Beure el plaer fins a la darrera gota I...
ecs!... rebatre de fàstic la copa contra la paret!

S'enfebrava, desvariejava.

De sobte s'adonà que s'havia fet tard. Uns quants oriols de vol
silenciós havien vingut a posar-se als cimals de la verneda i des
d'aquelles altituds atalaiaven els voltants com solen fer cada
vespre per escollir el jóc. L'aigua dels estanyols havia pres una
color de glaç; suaument rosada com la de la polpa d'un meló
d'hivern. El sol devia ja vermellejar. Segurament no restava pas una
hora de dia. Calia afanyar-se. Tal vegada el temps seria massa just.
Anem, s'atansava el moment de comprovar les ofenses i de venjar-les.

S'alçà d'una embranzida. Una alenada tràgica se l'enduia. La
barretina i el llaç dels cabells li varen caure, garfits per una
romaguera; però no es girà pas a recollir-los. Amb pas pressut
embestí la costa... amunt, amunt, per dintre una selva de suros i
alzines gegantins, esgarriats ací i allà com desacompanyant-se. Què
descobriria? Quines vergonyes? Quins secrets antics? Tot ell
palpitava. Ell, l'home fort, que mai havia deixat de pujar cap costa
d'una sola pitrada, ara s'ofegava i de tant en tant havia de
relentir la marxa per pendre alè. Era l'emoció la que el cansava, no
l'esforç, que li costés el repetjó. Ni tan sols se n'adonava que
caminés. Vivia en un somni, en un desvari. Amunt, amunt...

Anava a descobrir els misteris profunds de tres cors; i, flaire
d'unes flors verinoses, no vistes encara, els pressentiments
l'esbojarraven. L'aire es poblava al davant seu d'imatges lúbriques,
execrables. Els vells suros i les grosses alzines s'animaven als
seus ulls com si participesin dels seus pensaments i gesticulessin
expressant-los.

Les alzines, per velles que siguin, tenen morbideses de branca i
pompes de fullam, que acusen certa feminitat. Els suros vells, en
canvi, són els arbres del desesper. Tots tenen posats de víctima,
que es retorç de dolor. Bonyeguts, esqueixats, esberlats o
esventrats, no n'hi ha cap que no mostri alguna nafra espantosa. Es
diria que viuen en eterna convulsió, temorosos de la destral i de la
burja escorxadora, que tantes voltes els han ferits; i, en veure a
llur entorn descolgada una bona part de llurs tortuoses rels
serpejants, un hom pot creure que han forceguejat per deseixir-se de
la terra i fugir.

Vells suros, grosses alzines, arbres de voluptuositat, arbres de
desesper, sorgint d'entre la bosquina revolta, esperitats del vent,
branquejaven, brogien, verbejaven, reflectint el desvari de
l'encervellat pagès. I ell els entenia i s’hi comunicava a onatge
d'ànima.

Amunt, amunt, cap a saciar la curiositat impacient i glatidora! Oh
el goig de contemplar les nueses dels cors amats dins la mateixa
alcova càlida i misteriosa de l'esperit! I sí, sí, les adamades
alzines aprovaven aquell desig amb un consentiment luxuriós. Àdhuc
semblava que, per dintre l'ombra de les ampul·loses capçades, amb
les suavitats i rodoneses del brancatge prefiguraven ja les nuditats
encuriosidores. Sí, sí.. el fullatge sospirava de glatiment. Sí,
sí... les capçades panteixaven d'emoció.

Mes, ai, les braveses d'ira, que s'abranden a la més mínima sospita
d'amors extràviques d'una esposa! Ai, l'horror sense nom de
descobrir una immundícia de pecat dins el cor sagrat d'una mare! Ai,
l'angúnia de trobar boires de turpitud darrera el somrís angelical
d'una fllla estimada! I sí, sí... els vells suros les ressentien
aquelles horrors. Aquelles horrors corrien per llurs branques,
eriçant amb un esborronament estrany les blanques molses, que les
cobrien com un pelatge d'ancianitat. Sí, sí, talment era un crit
d'esglai, sord i esquerdat, el que brollava de llurs estalocs, que
esquinçaven el vent. Tota la naturalesa s'unia al gran desvari:
aire, terra, plantes...

I flotava una blasfèmia per sobre aquell somni. L'irascible i
desconfiat pagès ja no era el renegaire vulgar, quasi inconscient.
El seu esperit s'encrespava i sublimava com el de les pitonises. La
seva pensa fulgurava de llums sinistres. Amunt, avant, cap a l'abús
del poder, cap a les descobertes horribles, cap a la destrucció de
tota fe! Era una nota d'un chor demoníac, estrident. Els seus
cabells roigs banderejaven al buf de la marinada. Els seus grossos
ulls llampurnaven dins les ombres del bosc. Els sentiments més
violents i contraposats s'adunaven en un sol flam dintre el seu pit.
Mai una barreja d'elements més contradictoris ha bullit dintre cap
perol de biterna. Les mixtures infames de cor d'albat i turmes de
boc, mel de lliri blanc i suc de baladre, llet de dona i verí de
serp, que un esperit caòtic confeccionava, tot maleint, maleint,
serien un símbol pàl·lid d'aquell desvari, on bullien dins una
mateixa fervor l'amor i l'odi, la curiositat i l'horror, la passió i
l'execració. Amunt, avant, cap al gaudi de la ira i de la mort!


V

Emportat per aquesta follia, en poc més d'un quart d'hora, una
eternitat, guanyà la carena de la serra, davallà per l'altra vessant
i atenyé una magestuosa roureda, que des d'un congost s'estenia per
una amplíssima vall. Havia seguit la ruta, que s'havia proposat de
bon principi, en planejar el seu cop de mà nocturn. A l'altra banda
de la roureda hi havia el Mas Baltrons. Calia, doncs, atravessar-la
tota. Va entrar-hi decidit. Avant, avant, cap a la tragèdia!

Els grans roures són els arbres del poder i la dignitat; i els
d'aquella selva eren famosos. Acompassadament plantats, robustos i
massissos, s'alçaven amb una dretura marcial. L'escorxa els revestia
d'una ajustada túnica de plaques articulades, que lluentejava
sordament com una cota metàl·lica, entelada pel temps. Llurs
capçades eren amples i profundes i la barreja d'unes amb altres els
donava una opacitat impenetrable a la claror. Allí tot eren ombres,
jocs de barres negrejants i flotes d'obscura verdor. Els baixos
brancs destriables, amb els seus rams de fulles puntejades i
rígides, tenien més aparences d'obres de forja que de productes
vegetals i semblaven més aviat decoracions que no pas orgues de
vida. Una idea d'ordre, de grandesa i d'estabilitat senyorejava tota
aquella roureda.

En internar-s'hi l'enfollit pagès, no pogué menys de sentir-se més i
més cohibit a cada pas. Ja el seu desvari no podia triomfar de la
natura, que el voltava. Una sensible imposició d'ordre i de
recolliment el contrenyia. L'home, però, era tossut i estava
fortament encervellat. Persistia en la seva dèria, si no tan
follament, amb més perfídia encara, com el nedador ardit, que voga
amb més braó a manera que li és més contrari el corrent. Avant,
avant!  Mal que pesés a cel i terra havia de servir-se de
l'instrument poderós i maleït, amb el qual l'havia armat el sant de
la seva desgràcia. Tenia set de l'ànima dels seus. Beuria a
sacietat. Volia passar comptes rigorosos. Que s'enfonsés tot. Avant,
avant, cap a la tragèdia pressentida!

Mes, tot callava al seu entorn. Les enormes soques eren mudes i
rígides com columnes. L'alta volta visible era una immòbil fullareda
de bronze, a la qual no arribava cap buf de la marinada. La marinada
passava per la part superior de la fronda i no podia atravessar la
seva espessa profunditat amb res més que amb una remor solemnial,
que semblava venir d'altres mons.

El pagès, sense adonar-se'n ell mateix, caminava a voltes de
puntetes. Els cruiximents de la fullaca sota els seus peus li
causaven una impressió alarmant i desagradable, que instintivament
procurava evitar. Quan hi parava esment, s'estremia. Era un sacríleg
furtiu i tremolós, que anava a forçar tres sagraris, els cors de
tres santes. Tres sagraris? Per què aquesta idea, evidentment falsa?
No eren més aviat tres urnes de pecat i de sutzura? Les protegia tal
volta un guardatge diví? Qui sap? Però, què importava? Ell es sentia
home d'infern. Havia nat per a condemnar-se. Amava la ira i la
destrucció. El seu destí havia d'acomplir-se.

Un sentiment d'immensa infelicitat el dominava. Una amargor àrida li
ressecava tota font de llàgrimes. Desemparat d'amor, traït, befat,
tarat, empobrit, bandejat d'entre els homes ¿que li restava sinó la
venjança i el desesper? Ho considerava concentradament. Una sensació
de fret i de tenebra l'envaïa més i més. Caminava, caminava, i el
cap se li anava tombant sobre el pit, i les barres se li cloien i
apretaven.

Ja de tant en tant l'ambient s'aclaria una mica i, al lluny, per
entre les socalades, s'obirava una daurada polseguera de llum.
L'infeliç pagès s'atansava a la fi de la selva. Se'n féu compte i,
commòs per un rebull d'emoció, s'aturà al davant d'una gran clapa de
bosquina. Sabia que, en havent-la salvada, descobriria el mas
Baltrons. S'ofegava. El cor no li cabia al pit. Va posar-se a
brandar de cap i a dir i redir articuladament: -És trist, és trist!
...La mataré i mato tres cors... tres cors... tots tres! ...És
trist, és trist! Va alzinar-se amb feresa. -Però, si és cert que
m'ha traït, perdi's la misericòrdia en la terra! -I avançà
cautelosament per entremig de les rames i la brossa.

Ah! Vet allà el Mas Baltrons, el paradís, del qual era estat
bandejat per sempre més. Era un paisatge de tons aures, que
s'obirava per entre les soques dels roures com pels intercolumnis
d'un claustre. Encara el banyava el sol. Oh país de placidesa! Allí
la casa benamada, al cim d'una comella d'un verd tendre i groguenc,
que destacava com una taca lluminosa sobre la morador de les
muntanyes llunyedanes i emergia d'una mar maragdina d'userdes. Cap a
l'esquerra, el fruiterar i el camí que menava a Vilablanca. Cap a la
dreta, les feixes escalonades de la Quintana i el congost de la font
dels Lliris, abeuratge dels bous del mas. País de somnis! Allí
havien florit totes les il·lusions de la seva vida. En contemplar
aquells camps i feixes i muntanyes, sentia brollar-hi els antics
records com un llunyà flabioleig tot dolç, tot trist, tot recador.
Les cites idíliques, les fontades en família llavors de la
convalescència de la noia, el plaent repòs després de les segades,
les restes familiars dels focs de Sant Joan... escenes pures i
agradoses com una música!

La casa no parlava sinó de pau. La seva torre emmarletada era una
niera de coloms i orenetes. Aquella finestra, amb un test de
clavellines a l'ampit era la de la cambra de la noia. Aquella altra
de més avall, gran i columnària, flanquejada de verdes tapareres,
era la de la cambra matrimonial. Ambdues estaven tranquilament
obertes, igual que les portes. Ningú no es temia de res.

Ja el sol devia caure a la posta. Els nuvolets lleus, que flotaven
pel cel d'orient, prenien una delicada color de taronja. El gall
entonava el seu cant vespertí. Les campanes de Vilablanca no
trigarien a tocar l'oració. I, en caure les darreres campanades, les
tres dones compareixerien al pati de la casa, encara remoroses i com
perfumades de la pregària. Encendrien dos fanalons a sota l'emparrat
i es posarien a sopar en pau, en companyia del vell dallaire i el
petit bover. Qui no diria que eren unes santes! I, santes o no
santes, el cel les amava i protegia com si fossin els seus Abels.
Només ell, en Jeroni, era el damnat.

Va aixecar en l'aire els punys amb amenaça.

Aleshores sonà un esquelleig apagat i melangiós, i les blavors del
congost es clapejaren d'unes taques rosses. Era que els bous i les
vaques, menats pel xaval, tornaven de l'abeurada. Calia aprofitar
aquell moment, abans que no arribessin a la casa. Prou
vacil·l.acions! Passaria ajupit per dintre el vall madral, pujaria,
després, pel camí amargenat, entraria al pati i s'esquillaria al
llenyer. Ningú no el veuria. Era el moment propici. Però què anava a
fer?

Què anava a fer? Ell, bandejat del Paradís, esquinçar el vel, amb
que Déu piadós havia cobert aquelles ànimes? Qualsevol ofensa, que
hi trobés, àdhuc l'ombra de la infidelitat, no l'exasperaria? Ah,
no, els homes no saben prou de perdonar... i per això no hi tenen
dret a esquinçar-lo. Es un vel sagrat. Esposa, mare, filla... a
totes les havia amades tendrament. Per què no perdonar-les? Per què
no deixar-les al grat de Déu? Pau, pau sobre llurs caps, pel bé que
elles hagin fet, per l'amor santa, que hagin expandit! Va recordar-
se d'una llarga malaltia, durant la qual la seva muller l'havia
vetllat amorosament de dies i de nits. Oh Déu! I si fos realment un
àngel? Si aquelles tres dones fossin realment uns àngels? Si les
sospites, que ell tenia, fossin mancades de fonament? Per què,
podent, no cerciorar-se'n? Per què no apagar la set? Per què no
esvair el dubte?

Va llançar-se avant, eixí de la selva i anava a saltar a dintre el
vall madral. Allí, al caire del marge, es deturà balandrejant,
commós pel balanceig intern d'un dubte vivíssim. Encara hi era a
temps. Avant o enrera? Si veia la seva esposa, li comprovaria al cor
les infidelitats... n'estava segur... i la mataria... també n'estava
segur.

Aleshores es girà espantat de si mateix, i fugí, fugí... No, no
volia matar ningú. No es volia recordar del mal, que li haguessin
causat els éssers enllaçats a la seva existència i que li havien
dedicada alguna amor, per migrada que fos. Gràcies, gràcies encara!
Ell no mereixia més, ni tant tampoc!  Volia amar-los; no en volia
recordar sinó el bé rebut; bandejat del seu paradís, volia continuar
amant-los, oh l'únic consol en l'absència i la dissort!  Sí, fugiria
lluny, lluny... que mai pogués profanar-los amb la seva mirada.
Lluny, lluny!... Era ell el dolent, el digne de càstig. Adéu, mare,
filla, esposa!... Adéu, llar benvolguda! Adéu, flaires, llums i
aures amables de l'Empordà... adéu!

S'internà per l'obscura roureda a grans passos i, tot marxant,
marxant, pensava que aquella fuita era l'única acció generosa, que
havia realitzat a la seva vida; i es sentia tot ennoblit, tot
beneït, tot capgirat per aquesta acció. Una naixor de tendresa, no
mai experimentada, li tempirava les entranyes, l'inundava, el
rublia. Una olla plena de sanglots, que no podien esclatar, li botia
el pit i li anellava la gola. L'infeliç caminava enllà, enllà...
bocabadat, sense poder respirar, però amb el gaudi fresc i nou de
l'engruna de bé, que acabava de brollar al seu cor... un gaudi
estrany en mig de la seva gran pena.

Caminava, caminava sense respirar i per fi rompé en un bell plor.
Plorà a dolls, a grans sanglots, a tot esplai; es posà de genolls i
plorava i beneïa. - Gracies, Déu perdonador, que per una guspira de
bé, doneu tant de consol i tanta de dolçor de llàgrimes a un home
tan dolent com jo. -I, humiliant-se, doblegà el cos i colpejà la
terra amb el front.- Concediu-me penitència, Senyor. Em resigno a la
misèria, a la mendicació, a la ceguesa... Ja que he volgut veure-hi
massa, ara no hi veuré més que una mica, per orientar-me i prou; i
si mai lluco per atzar cap misèria dels meus germans, procuraré
cobrir-la amb set vels de caritat i set vels de misericòrdia.
Penitència, Senyor!

El vespre s'enfosquí, la nit entrà, i encara l'infeliç plorava
acotat de cara en terra dins la roureda obscura i deserta. Per fi
s'incorpora sobre els genolls amb intenció de llevar-se dempeus i
anar-se'n. Com que tenia els ulls enaiguats i les parpelles mig
cluques, quasi no hi veia, però va ferir-lo una inesperada sensació
de llum, que l'esparvillà. Era una llum feble i puríssima com la
d'un quart de lluna.. Per on podia entrar? Les soques es cairejaven
de dalt a baix d'una franja de lluïssor argentada. Tota la selva
s'esbandia d'aquella misteriosa claror i semblava un temple
majestuós, immens... Mes la tal claror no venia de part d'amunt, ni
de cap costat, sinó de... Vet-ho allà: l'expandia el sant de les
conculles i el gaiató encarabassat, que era allí, a poques passes,
tot ungit de benignitat i placidesa, voltat d'aquella boira
lluminosa, que era una exhalació del seu cos celestial.

-O bon sant Jaume, bon sant Jaume. -implorà en Jeroni -perdoneu les
meves sobergueries. He patit molt, he estat a les portes de
l'infern; però, que n'he enteses de coses, fitre, que n'he enteses!

-No pas encara prou bé, -li va dir el sant, atansant-se-li més i
envaint-lo d'una aura de serenitat i puresa. -Has d'entendre com és
gran i meravellosa l'obra, que estan realitzant ací, a la terra, els
pobres humans reclosos dins les seves urnes d'argila; obra especial
d'ells en col·laboració amb el gran Home Crist, sense el qual fóra
impossible: la de la purificació de la carn, que tornarà celestial i
constituirà una essència gloriosa, que serà i és admiració dels
mateixos àngels. Pensa que els homes, no sols treballeu per salvar
l'esperit, sinó per salvar la matèria i tot, i en aquesta tasca
fatigosa els justos pequen set vegades al dia. Què no faran els
altres? No hi ha ningú que sigui tot dolent, ni tot bo; però si us
veiessiu al descobert, tots us veuríeu dolents, perque una engruna
de mal dins el bé fa com una veu desafinada en un chor: destrueix
tota l'harmonia. Vet aquí, doncs, com és una misericòrdia que Déu
hagi dotat d'una opacitat impenetrable els atuells, que contenen
l'esperit humà. Així s'evita en gran part el mal de l'escàndol.
Feliç l'asceta amb el seu cos mortificat, domat, purificat, reduït a
una substància quasi tota útil per a l'eternitat! Hi haurà qui
portarà al cel una bella mota; hi haurà qui no hi portara sinó una
engruna. Vosaltres sou ací baix els ruscos de Crist. Tots féu mel,
que s'aprofitarà, i cera, que ha de cremar-se. Benaventurat qui posi
la seva bresca en mans de l'Apicultor! Cap gota de la seva mel no es
perdrà. Mes, ai de qui no vulgui que la seva bresca sigui premuda!
Mel i cera cremaran plegades aleshores per sempre més! I ai de qui
destapa els ruscos de Crist, ai de qui escandalitza, ai de qui
acusa, ai de qui no perdona! Ai també de l'hipòcrita, que es serveix
d'un bé aparent per a un mal real! Medita, medita aquestes veritats,
fill meu.

-Les entenc claríssimament, -contestà en Jeroni. -El que no
m'explico és perque tanta de gràcia vostra amb mi, que sóc un home
tan dolent.

-És que jo ara, igualment que en vida, -reparà el sant, somrient amb
una punteta d'ironia, - em dedico a convertir heretges, i no a
matar-los com s'és dit. T'he empaitat, t'he ferit i ara, que et veig
en bona disposició, vaig a guarir-te. Et tocaré amb la meva
carabasseta, t'adormiràs i demà, en despertant, tindràs els ulls com
l'altra gent.

-Alerta! -exclamà en Jeroni. -Penseu-vos-hi bé. No us vull enganyar;
em conec massa i sé que si em guariu, demà, en despertant, creuré
que tot això, que m'ha passat, ha sigut un somni.

-I és natural que ho creguis així -respongué el sant. -Està tan ben
disposada l'obra de Déu que tot alló, que n'alteri l'ordre o la
naturalesa, ha de semblar-vos un desvari. Aquesta verítat i les
altres, que has après, no les oblidaràs pas i, si hi penses, bé
deuràn guardar-te de blasfemar i de maleir.

-Certament -contestà el pagès.- Mes, com torno a casa amb els
dubtes, que bullen dintre el meu magí? Si vós, almenys,
m'asseguréssiu que la meva muller no m'ha traït i que...

-Vés, vés tu mateix a guaitar-ho! -digué el sant amb enuig, tot
reculant.

-Atureu-vos! -suplicà en Jeroni, espantat.- No, no vull saber res.
Tot ho perdono a la bestreta, sigui com sigui. Maneu, disposeu.

-Doncs bé -va dir el sant amablement, -no t'ho aconsello pas que per
ara tornis a casa teva. Estàs escandalitzat i aquest mal no es
guareix sinó amb llarga oració i penitència. Demà, en despertant a
trenc d'alba, veuràs al teu costat un hàbit igual que el meu, te'l
vestiràs i, captant, captant, aniràs en pelegrinatge a visitar el
meu temple de Galicia. Confessaràs i combregaràs a cada església,
que trobis pel camí, aniràs sempre a peu i, a la tornada, faràs
allò, que et dicti el cor.



VI

Quan en Jeroni tornà santificat del seu pelegrinatge, no pensant
sinó bé de tothom, els de casa seva, que l'havien plorat per mort,
el reberen amb els braços estesos. Va declarar el miracle, i tota la
família, en acció de gràcies, féu vot de reconstruir l'enderrocada
capella de Sant Jaume del pradell de Figueres.



EXPLICACIO D'ALGUNS TERMES D'AQUEST LLIBRE


ABELLIR. = Endolcir la voluntat, fer-la cedir en algun punt.
Abellir-se: endolcir-se a fer o acceptar.

ACANOCAT, DA.= Se diu d'allò, que s'assembla a una canoca. Canoca:
el tronc de les plantes, quan és gruixit i en forma de canó; quan és
prim rep el nom de palla. Una canya, i també un bri de moresc, se
compon de canoca, fulles, rels... etc.

ACOFORRAT, DA. = (Vegi's encoforrar-se.)

AFUSAR-SE. = 1. Pendre forma de fus. 2. Afusar-se (a la mar, al riu,
a l'aigua, etc.) Donar-hi fusa.

ALLARAR.= Verb actiu. Fer llar en una casa, donar confort de llar a
un paratge. Allarar-se: posar casa, posseir casa. Allarat, da:
adjectiu que s'aplica al qui té casa o llar propia.

APIRROSSAR-SE. = Pendre forma de pirrossa. Pirrossa: allo que té
forma de porra. La pirrossa pot o no ésser arma de combat; la porra
és arma de combat.

ATRACALLAR. = Atropellar amb paraules o amb joguines; Castellà :
atarantar, cachifollar.

BATICOR.= Acceleració dels batecs del cor. Castellà: sobresalto,
palpitación.

BATOLLAR. = Batre a força de braç amb els batolls.
(Noticia de J. Roig.)

BESLLUMAT, DA.= Ferit d'alguna besllum. Besllum: rerallum, llum que
passa a través d'un cos. Besllumar: deixar passar llum a través del
cos. Aquest verb neutre, que és d'un matís molt especial i bonic,
vaig sentir-lo usar a una persona aparentment ingènua; amb tot i
això no crec que besllumar, ni besllum, siguin mots populars, car
mai més no els he trobats en boca del poble.

BIRBILLEJAR.=Resplendir amb tremolor. (Noticia de Mn. Caseponce.) .

BITERNA.=Cova de bruixes. (Vegi's Bulbena. Apèndix.)

BOLDRÓ. =Allò que en aparença forma una sola massa.

BRILL. = 1. Ocell que serveix de reclam. 2. Cant de dit ocell.

BRILLAR. = 1. Cantar el brill o reclam. 2. Resplendir.

BULTRA.= Conjunt d'arbres o altres plantes, que forma aparentment
una  sola massa.

CAP DE TREURE. = Llivant, que serveix per a treure les barques de
l'aigua.

CATABAUMA.= Bauma (balma) oculta.

CATIFET. = Fet amagat. Home de molts catifets: home, que porta molts
negocis ocults.

CAVERNEJAR. = pendre forma de caverna.

CERTENITAT.= Seguretat d'encertar quelcom.

CLARER, A.= Adjectiu que s'aplica a les coses, que són clares de
fils, brins, malles, etc. Se diu: cabell clarer, blatar clarer. No
és diu: dia clarer, ni brou clarer, sinó dia clar, brou clar.

CLUSCA.= Cop al cap.

COFORRA.= Gorra, que abriga tot el cap llevat de la cara.

COFORRAR-SE. = Posar-se la coforra i, per extensió, qualsevol gorra.

CORRENÇA. = Corrípies, fluix de ventre. S'usa generalment en plural.

CRAQUEJAR. = Crepitar, fer crac, crac.

DEMPEUS.= Damunt els peus. Es una expressió adverbial molt usada per
tots e1s escriptors antics.

DESEMPALLEGAR.= Apartar de la pell. No s'hauria d'escriure
_desempellegar_?

DESHORES. = Hores impròpies o desacostumades per a fer quelcom.

DESPLOMBAT, DA.= S'aplica a les parets o edificis, que estan fora de
plom, és a dir, que han perdut la dretura vertical.

DINGÚ(dialectal). = Ningú.

EMBARRELLAR. = Posar barrelles o travessers a una gàbia.

EMBóS. = Bossa, que forma la capa madrilenya al voltant del mentó de
qui se l'hi acota. Es castellanisme vulgaritzat i acceptable per
poder-se referir a una rel catalana. S'hauria d'escriure embors?

EMPALLAR. = Entre paradors, posar palles a l'arbret o ram.

EMPAlAR (dialectal ).= Empallar.

EMPATOLLAR. = Inventar trapelleries o fantasies. S'usa també com a
reflexiu.

EMPESCAR-SE. = Treure alguna idea o invenció, empatollar-se.

EMPLATAIAR. = Fer tornar com plata. És verb actiu.

ENCIRAT, DA. = Participi pretèrit del verb reflexiu encirar-se, que
significa posar-se dret i test en guisa de ciri. Cal no confondre
aquest verb reflexiu amb l'actiu enciriar, que significa posar
ciris. Enciriar un canelobre és posar-hi ciris. Un home encirat és
un home alzinat i dret com un ciri; un home enciriat és un home
carregat o guarnit de ciris.

ENCOFORRAR-SE o ACOFORRAR-SE. = Encasquetar-se la coforra i, per
extensió, qualsevol gorra, barret, etc.

ENLLEIR-SE.= Cansar-se de no fer res o d'esperar quelcom, enervarse.

ENTRIQUELL. = Qualsevol objecte propi per a dur-se a mans. (Objecte
que fa nosa. Dic. Fabra.) Ve de la mateixa rel que entricar.

Es (dialectal).= Article masculí, singular.

ESCARRITX.= Soroll aspre per l'estil del que fa la sorra fregada
contra una superfície dura.

ESCARRITXAR. = 1. Fer escarritx. (J. Verdaguer.) 2. Esquitxar. (Dic.
Fabra.)

ESGUIMBAR-SE. = Deixar-se anar avall per un pendent. (Noticia verbal
de P. Fabra.)

ESPODREMENTS. = Moviments inútils i anguniosos d'algun orgue per a
espel·lir quelcom. Castellà: pujos. Fabra no porta aquest terme. Hem
adoptat la grafia de Bulbena. Al poble li hem sentit sempre
pronunciar: asputraments.

ESTARIA.= Lentitud i pèrdua de temps en fer les coses. Fer estaries:
perdre temps, cançonejar.

ESTASSAR.= Tallar i ajaure la bosquina.

ESTINTOLAR.= Posar quelcom de manera que una altra cosa ho sostingui
en una posició determinada. És verb actiu i reftexiu. Castellà:
apoyar. Punt d'estintolament: castellà, apoyo, punto de apoyo.
Estintolador: castellà, apoyo.

ESTOSSAR.= Atuir, pegar fortament. Literalment: rompre la tossa o
sigui el clatell.

ETS (dialectal).= Article masculí plural.

FALLANCA. = Ajupiment d'anca. Contracció de _falla anca_. S'usa molt en
el joc de _trenca porrons_. No s'ha de confondre amb fallança.

FOLGA. = Dita o concepte divertit. Francès: plaisenterie.

FOLLARSE.= Avortar la fembra, no arribar a bé alguna cosa.

FORNÍCULA. = Armari de paret, pastera. Castellà: hornacina.

FRÈJ0L, A.= S'aplica a les robes primes o escasses i al qui les
porta. Anar frèjol: anar prim o escàs de roba. (Es corrupció de
frèvol o de brèvol?)

FUA (dialectal).= Fulla.

FUTISQUEJAR. Fer feines de poca importància o simular que es fa
quelcom.

GAROLA. = Gaudiloqüencia, verbositat divertida. Fer o armar garola:
promoure conversa divertida.

GUINEA. = 1. Idea fixa i dolorosa. 2. Batibull.

GUINJ0LA.= Mosquit petit, que vola sense soroll i pessiga molt fort.

GUSARAPA. = 1. Espectre, que fa por a les criatures. 2. Persona, que
s'amaga per vergonya.

HOMO (dialectal).= Home.

HOSTALLES. = Paraments de menjador i cambra a servei d'hostes.

LLAMPURNAR. = Treure foc, flamejar. Literalment: espurnar llamps.

MALUC.= L'os de cada costat de la pelvis.

NEULIM. = Planta neulida o conjunt de plantes neulides. Neulir-se:
emmalaltir-se les plantes a causa de la neula. Neula: constel·lació
dolenta, passa d'una malura de les plantes.

PALLADA.= l. Conjunt de palles d'un arbret. 2. Palla bullida per al
bestiar.

PASTORELL:= L'ocell, que es dedica a la pastura.

PATlFELL.= Conjunt de materials per a l'armament i manteniment d'una
nau o d'un exercit. Castellà : pertrechos. Patifell de guerra:
castellà, pertrechos de guerra.

POTSEFER. = Tal volta, tal vegada... En aquest sentit he trobat viva
aquesta locució adverbial en boca de pagesos de Palafolls i de
Montnegre. Els autors antics l'usaven amb més extensió, sempre en
sentit dubitatiu. Adverbialment _potser_, contracció de _potsefer_, ens
sembla preferible a _pot ésser_.

RAMBLIA. = La part del carrer compresa entre les voravies. Castellà:
arroyo.

REBOTZEGAR.= Moure's un líquid, rebotent per les parets de l'atuell,
que el conté. Es verb neutre.

REVOLT, A. = Participi pretèrit del verb antiquat revoldre, que
significa remenar quelcom, desordenant els seus elements. El
participi és viu i molt usat dins gran part de Catalunya.

SA (dialectal).= Article femení, singular. Dins els parlaments, on
fem ús d'aquest article, no usem mai les formes del possessiu sa i
ses.

SOBINES (de). = En posició supina. (Noticia de P. Fabra.)

SATURN, A. = Llòbreg, taciturn.

SES (dialectal).= Article femení, plural.

TAU, TAU. = Així, així.

TERRISSALLA. = Terrissa menuda, trossos de terrissa.

TOMANYÍ (dialectal).= Espècie de planta esternutatòria. (Vegi's
Labernia: Tomaní.)

TRAMBLAR.= Trepidar. Es d'ús corrent a Madramanya. (Es gal·licisme?)

VIROSTA. = Bestiola repugnant, pròpia del bosc o de la fronda.
(Viridis hospes?) Comprén llagostes, llangardaixos, sargantanes,
escorpins, etc.

VORAVIA.= Qualsevol de les voreres altes del carrer destinades
exclusivament al trànsit a peu. (Del llati ora viae). Castellà:
acera. Francès: trottoir. Italià: marciapede.

XAUTAR-SE.= Aprofitar-se de quelcom en perjudici d'altri.

XOMBA.= Conca d’aigües profundes.



INDEX

Ave Maria Puríssima..........................
La Parada....................................
El vals Final................................
D’una olor...................................
La mirada del pobret.........................
El primer lustre d’amor......................
La fi del món a Girona.......................
El malcontent (rondalla).....................
Explicació d’alguns termes d’aquest llibre...



Pompeu Fabra: promulgació normes: 1913
              Diccionari ortogràfic: 1917
		  Normativa oficial Institut : 1918
		  Diccionari de la llengua : 1932


Haviem – Havíem
Familia - Família





*** End of this LibraryBlog Digital Book "La Parada" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.