Title: El Tresor del Vell Cavaller
Author: Erckmann-Chatrian
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "El Tresor del Vell Cavaller" ***


CONTES DE ERCKMANN-CHATRIAN:
   "El tresor del vell Cavaller"
   "Huc el Llop"
TRADUCCIÓ: Joan Sitjar



EL TRESOR DEL VELL CAVALLER


Una nit del mes de setembre de 1828, el digne i respectable llibrer
Furbach, del carrer de Neuhauser, a Munic, es despertà tot estranyat
de sentir caminar a la golfa de damunt la seva cambra: algú anava i
venia i es lamentava. Un dels espiralls de la golfa s'obrí, i llargs
sospirs foren exhalats en el silenci.

En aquell moment, a la capella dels jesuïtes va sonar la una, i sota
la cambra del senyor Furbach els cavalls daven peuades a l'estable.

La golfa era ocupada pel cotxer Nicklausse, un minyonàs del
Pitcherland sec, nerviós, molt destre a menar els cavalls, que fins
i tot havia fet alguns estudis al seminari de Marienthal, però d'una
ànima senzilla i supersticiosa; duia sota la camisa una creueta de
bronze, i la besava de nit i de dia, baldament ell hagués passat
dels trenta anys.

El senyor Furbach parà l'orella. Al cap d'alguns segons l'espirall
tornà a tancar-se, les passes van cessar, el llit del cotxer va
cruixir i al capdavall tot va callar.

-Vaja- va dir-se el vell llibrer -avui és lluna plena: Nicklausse es
tusta el pit: gemega pels seus pecats, el pobre diable!

I sense inquietar-se més de tot allò, havent-se girat, s'adormí tot
seguit.

L'endemà, a les set si fa no fa, el senyor Furbach, amb els peus a
les sabatilles, es desdejunava tranquilament abans de devallar al
seu magatzem, quan dos copets ressonaren a la seva porta.

-Entreu!- digué, tot sorprès d'una visita tan matinera.

La porta s'obrí i Nicklausse comparegué, vestint la brusa cendrosa,
coberta la testa amb l'ample feltre muntanyenc i amb el gros garrot
de servei al puny, així com s'havia presentat, temps enrera, en
arribar del seu poblet. Estava tot esblaimat.

-Senyor Furbach- va dir: -vinc a demanar-vos el meu comiat: gràcies
a Déu podré, al capdavall viure amb benestança i ajudar la meva àvia
Orchel de Vangeburg.

-Què haurieu heretat?- li demanà el vell llibrer.

-No, senyor Furbach: he somniat un tresor, entre la mitja nit i la
una, i ara aniré a pescar-lo.

El brau minyó parlava amb tanta de seguretat, que el senyor Furbach
romangué tot confós.

-Com s'entén, heu somniat?- va dir.

-Sí, senyor: he vist el tresor així com ara us veig, al fons d'un
soterrani molt baix, dins un castell antic. Hi havia un cavaller
ajagut damunt el tresor, amb les mans creuades i un pot de ferro al
cap.

-Però on era això, Nicklausse?

-Ah! No en sé pas res. Primer de tot aniré a cercar el castell; en
acabat, prou que trobaré el soterrani i els escuts: un sepulcre de
sis peus tot ple de peces d'or: em sembla de veure-ho.

Els ulls de Nicklausse es posaren a lluentejar d'una manera
estranya.

-Vejam, pobre Nicklausse, vejam!- exclamà el vell Furbach. -Siguem
raonables. Seieu. Un somni... està bé, molt bé. En temps de Isop, no
dic que no: els somnis significaven alguna cosa; però avui en dia,
és ben diferent. Tothom somnia: jo mateix he somniat tresors cent
vegades i, desgraciadament mai n'he trobat cap. Penseu-vos-hi:
dexareu una bona col·locació per anar a trescar darrera un castell
que potser no existeix.

-L'he vist- digué el cotxer: -és un gran castell que ja es va
esfondrant. A sota hi ha un poblet, una gran escala de cargol, una
església molt vella... En aquella contrada hi viu encara molta de
gent. Un riu molt gran hi passa a la vora.

-Bé, tot això ho heu somiat, em penso- digué el senyor Furbach bo i
alçant les espatlles.

Després, al cap d'un instant, volent retornar aquell home al seu
seny, de qualsevol manera que fos:

-I el vostre soterrani, com era?- li va demanar.

-Semblava un forn.

-I deveu haver-hi baixat amb un llum: veritat?

-No, senyor.

-Doncs, aleshores, ¿com heu pogut veure el sepulcre, el cavaller i
les peces d'or?

-Era il·luminat d'un raig de lluna.

-Ah, ja!... De manera que la lluna brilla en un soterrani? Ja veig
que el vostre somni no té cap ni centener.

Nicklausse començava d'enutjar-se. Tanmateix, però es contingué i va
dir:

-Ho he vist, i no m'encaparro de cap altre cosa. I el cavaller,
teniu, mireu-lo- exclamà tot obrint la seva brusa: -veu's-lo aquí!

Al mateix temps es treia del pit la creueta de bronze penjada d'una
cinta, i la deixava damunt la taula amb un posat d'èxtasi.

El senyor Furbach, gran aficionat a medalles i antiguitats, es
sorprengué del treball estrany i verament preciós d'aquesta
reliquia. La va pendre, la va examinar, i va reconèixer que era del
segle XII. En lloc de l'efigie del Crist, hi sobresortia en relleu,
a la branca del mig, la d'un cavaller amb les mans junyides en
actitud de pregària. Altrament cap inscripció no en precisava la
data.

Nicklausse, durant aquest examen, seguia els més petits gestos del
llibrer amb inquietud.

-És molt bell,- va dir el senyor Furbach -i poc m'estranyaria que, a
força d'esguardar aquesta bonica relíquia haguéssiu acabat per
figurar-vos un cavaller estès damunt un tresor; però, creieu-me,
minyó, el veritable tresor que cal cercar és el de la creu: de la
resta no val la pena de parlar-ne.

Nicklausse no respongué pas. En haver-se passat el cordó al coll,
però, va dir:

-Me'n vaig: que la Verge Santa m'il·lumini!... Quan Nostre senyor
vol el nostre bé, cal aprofitar-ho. Sempre m'heu tractat bellament,
senyor Furbach, és ben cert; però el bon Déu em comanda que me'n
vagi. I, després, ja és hora que em casi; he vist allà baix, en el
meu somni, una noia que m'escauria d'allò més.

-I cap a quina banda aneu?- demanà el llibrer, el qual, al
capdavall, no pogué estar-se de somriure davant aquella simplicitat.

-De la banda del vent- respongué Nicklausse: -és la cosa més segura.

-Esteu ben decidit?

-Sí, senyor.

-Molt bé: ajustaré el que us pertoca. Em reca, de perdre un servent
tan bo; però em faria escrúpol, verament de resistir-me a la vostra
vocació.

Devallaren plegats al despatx de la llibreria i, un cop feta la
comprovació en els seus registres, el senyor Furbach comptà dos
cents cinquanta florins d'Austria a Nicklausse, resta de la seva
soldada comprenent-hi els interessos de sis anys a aquella part.
Després de la qual cosa, la digna persona li desitjà bella sort i es
proveí d'altre cotxer.

Molt de temps, el vell llibrer, contà aquesta història estranya:
se'n reia d'alló més, de la ingenuïtat de la gent de Pitcherland, i
els recomenaya a sos amics i coneguts com a servents excel·lents.

Alguns anys després, el senyor Furbach, havent casat la seva filla,
la senyoreta Anna Furbach, amb el ric llibrer Rubeneck de Leipzig,
es retirà dels afers. Però s'havia avesat en tant de manera al
costum del treballar, que, a despit de sos setanta anys, la inacció
se li féu aviat insuportable. Aleshores va fer diversos viatges a la
Itàlia, la França i la Bèlgica.

Cap als primers dies de la tardor, l'any 1838 visitava les vores del
Rin. Era un vellet d'ulls eixerits, pòmuls vermellencs i passa
encara ferma. Hom el veia passejant-se pel pont del vaixell, amb el
nas en l'aire, la levita cordada, el paraigua sota el braç, la gorra
de seda negra tirada damunt les orelles, conversant, informant-se de
tot, prenent notes i consultant, volenterós, la Guia dels viatges.

Un matí, entre Frisenheim i Neuburg, després d'haver passat la nit
al saló del _dampschiff_ amb trenta altres viatgers (dones, infants,
turistes, comerciants), estesos mescladament damunt les banquetes,
el senyor Furbach, sortós d'escapar-se d'aquella estufa, pujà al
pont a la matinada.

Eren prop de les quatre del matí. Una boira espessa cobria el riu;
l'aigua bruelava; la màquina clapotejava feixugament; alguns llumets
s'estemordien, llunyans, entre la boira; i de vegades, remors
immenses muntaven entre la fosca. La veu del vell Rin dominant
l'aldarull, contava l'eterna llegenda de les generacions esvaïdes,
els crims, les gestes, la grandesa i la caiguda d'aquells antics
margraves, els estatges dels quals començaven de dibuixar-se
entremig de les tenebres.

Recalcat contra la màquina, el vell llibrer mirava, amb ulls
somniosos, com desfilaven aquelles recordances. El fogainer, el
mecànic, anaven i venien al seu entorn. Algunes guspires volaven per
l'aire; un fanal es gronxava a l'extrem d'una corda; la brisa tirava
contra la proa flòbies d'escuma. D'altres viatgers lliscaven
aleshores cambra enfora, com a ombres.

El senyor Furbach, havent girat la testa, destrià un munt ombrívol
de ruïnes damunt la vora dreta del riu, i casetes en feixes al peu
dels esbarjosos baluards; un pont volant escombrava l'aigua escumosa
amb la seva llarga corda arrossegadissa.

Va avançar cap al fanal, obrí la seva Guia, i llegí:

«BRISACH-VELL, _Brisacum i Brisacus mons_, fundat per Drusus; en
altre temps, capital del Brisgau. Passava per una de les ciutats més
fortes d'Europa. Clau de l'Alemanya, veié alçar son castell fort a
Bernat de Zoeringen. Frederic Barbarroja hi féu transportar, a
l'església de Sant Esteve, les relíquies dels Sants Gervasi i
Protasi. --Gustau Horn, suec, intentà de pendre-la, l'any 1633,
despres d'haver assolit grans aventatges sobre els imperials, i no
li reeixí.--Brisach fou cedida a la França pel tractat de Westfàlia.
Hom la retornà, en la pau de Riswick, a canvi d'Estrasburg. Els
francesos la cremaren l'any 1793. Les fortificacions en foren
aterrades l'any 1814.»

-Així, doncs- es digué, -aquest és el Brisach-Vell dels comtes
d'Eberstein, d'Orgau, de Zoehringen, de Suàbia i d'Àustria: no puc
deixar-lo passar sense veure'l.

Pocs instants després emprenia la davallada, amb el seu bagatge a
una barca, i el _dampschift_ continuava cap a Basilea.

Potser no hi ha, damunt les dues vores del Rin, lloc més estrany que
l'antiga capital del Brisgau, amb el seu castell escalabornat, les
seves muralles de mil colors, de rajoles, de palets, de tàpies,
desplegades a cent cinquanta metres damunt el riu. Ja no és una
ciutat, i no és encara una ruïna. La vella ciutat morta està envaïda
per rústegues cabanes, a centes, que s'empenyen al seu volt, que
s'enfilen per sos bastions, que s'aferren a les seves clivelles i la
població de les quals, esblaimada, esparracada, pul·lula com els
moscards, els mosquits, i els mil insectes de pinces i barrina que
nien a les velles alzines, les foraden, les dissequen i les fan
pols.

Damunt les teulades pallenques, agraonades contra els baluards,
s'obre encara la porta del fort amb la seva volta blasonada, els
rastells i el pont llevadís suspès damunt l'abisme. Bretxes
espaioses deixen caure la runa al voltant del pendís; els esbarzers,
la molsa, l'eura uneixen llurs esforços destructors als de l'home:
tot cau, tot se'n va!

Alguns ceps s'ensenyoreixen dels marlets; el pastor i la seva cabra
es planten altívols damunt les cornises; i cosa estranya, les dones
del poblet, les noies, les velles comares, mostren llurs cares
ingènues per mil obertures fetes a les muralles del castell: cada
soterrani de l'antiga fortalesa ha esdevingut un estatge avinent:
només ha calgut obrir finestres i espitlleres als baluards. Hom veu
les camises, les robes roges o blaves, els parracs de totes aquelles
llars voleiant pels cims, i llurs aigües brutes davallant dels traus
cap als fossats. Al damunt hi ha encara alguns edificis sòlids,
jardins, alzines poderoses i la catedral de Sant Esteve, tan
venerada de Barba-roja.

Esteneu damunt tot això les tintes grises del crepuscle matinal;
descabdelleu a sota, fins a pèrdua d'esguard, el llençol blavenc del
Rin, que bruela; representeu-vos, a les grans lloses del moll,
rengleres de bótes i de caixes; i tindreu la impressió que degué
experimentar el senyor Furbach en arribar a la ribera.

Va destriar, entremig dels embalums, un home de camisa esbadocada i
cabells aplanats i encastats als polsos, assegut al caire d'un
carretó de braços, amb la corretja a l'espatlla.

-S'atura a Brisach-Vell, el senyor? ¿Baixa al Schlossgarten, el
senyor?- Demanà aquell home, amb veu inquieta.

-Sí, minyó: podeu carregar-vos els meus bagatges.

Poc es va fer repetir la invitació. El barquer rebé sos dotze
pfennings, i hom partí cap a l'antic castell.

A mesura que s'aixecava el dia, la ruïna immensa es destriava de
l'ombra, i sos mil detalls pintorescos s'acusaven amb una estranya
netedat. Aquí, damunt una torre decrèpita, en altre temps torrella
de senyals, un núvol de coloms havien establert llur domicili: es
pentinaven tranquilament, amb el bec, a les espitlleres, darrera les
quals els arquers d'altre temps llançaren llurs sagetes. Més enllà,
un teixidor matiner estirava, a l'extrem de llargues perxes, les
seves madeixes de cànem, pels espiralls d'una torre d'homenatge, per
assecar-les a l'aire ras. Vinyaters pujaven el rost. Alguns crits de
fusina travessaven el silenci: no devien pas mancar, en aquell bé de
Déu de ruïnes.

Al cap d'un quart, si fa no fa, el senyor Furbach i el seu guia
arribaren a una llarga rampa en forma d'espiral, empedrada d'uns
còdols negres i lluents com a de ferro i vorejada d'un mur alt fins
a la mà, la corba del qual arribava fins a la plataforma. Aquella
era l'antiga avançada del Brisach-Vell. Al cim de tot d'aquella via,
prop de la porta de Gontran l'Avar, el senyor Furbach, tot
decantant-se sobre el petit mur, veié al seu davall les innombrables
cabanes agraonades fins a la vora del riu, llurs interiors eixides,
llurs escales i galeries fetes un podrimener, llurs sostres
pallencs, de bardes i de taulons, i llurs xemeneies que treien fum.
Les mestresses encenien llur foc a l'atri; els infants, en camisa,
anaven i venien per l'interior de les casoies; els homes es ciraven
les botes; un gat rodava damunt la teulada més alta; en un corral, a
uns dos cents metres, algunes gallines grataven un femer; i, pel
sostre esfondrat d'una antiga pallissa hom veia una nierada de
conills, amb la gropa en l'aire i la cua en forma de trompeta,
escapolint-se cap a l'ombra. Tot això es descobria als esguards,
fins en els recons més ombrívols: la vida humana, els costums, els
tarannàs, els plaers i les misèries de la família s'hi mostraven
sense misteri.

I tanmateix el senyor Furbach, potser per primera vegada, hi trobà
misteri en aquelles coses: un sentiment de temença indefinible
lliscà al fons de la seva ànima. ¿Venia de la multiplicitat de
lligams entre totes aquelles criatures, de la qual no podia fer-se
càrrec? ¿Era el sentiment d'una causa eternal presidint el
descabdellament d'aquelles existències? ¿Era la bròfega tristesa
d'aquells vastos baluards, assistint a llur destrucció obrada per la
tasca d'aquest món infinit? Què sé jo! Ell mateix no hauria pogut
dir-ho; però li semblava que un altre món coexistia, en certa mena
de manera, amb aquest món aparent; que les ombres anaven i venien,
així com abans, per llur domini, mentre que per sota s'agitaven la
vida, el moviment, l'activitat de la carn. Tingué por i es posà a
córrer envers el seu carret. L'airet viu de la plataforma, en eixir
del camí retort, dissipà aquestes impressions estranyes. Tot
travessant l'esplanada, veié a la seva dreta l'antiga catedral de
gres roig, encara inexpugnable damunt la seva base granítica, com en
temps de les Creuades; a l'esquerra, algunes modestes cases burgeses
bastant polides: una noia donava orella-de-rata a sos ocells, un
vell forner de gec cendrós fumava al llindar de la seva botiga; a
l'enfront, a l'altre cap de l'esplanada, l'hotel del Schlossgarten
feia destacar la blanca façana damunt el fons verdejant d'un parc.
Allà van a raure els turistes que van a Friburg de Brisgau. És un
d'aquests bons hotels alemanys, senzills, elegants, confortables;
dignes, en una paraula, que s'hi estatgi un milord viatger.

El senyor Furbach entrà al vestíbul sonor. Una bonica serventa el
vingué a rebre, i féu transportar sos bagatges a una bella cambra
del primer pis, on el vell llibrer va rentar-se, va mudar-se la
camisa i es va afaitar. En acabat, fresc, amatent i amb bella gana,
davallà a la sala gran a pendre el seu cafè amb llet, segons el seu
vell costum.

Doncs bé: ja feia una mitja hora que era en aquella sala (una sala
alta, esbarjosa, empaperada d'un paper blanc amb ramells de flors,
amb el sòl enarenat i obertes damunt l'esplanada les altes
finestres, de vidres resplendents), i ja havia acabat el seu
desdejuni i es preparava a dar un tomb pels voltants, quan un home
alt, de vestit negre, afaitat de fresc i amb el tovalló sobre el
braç (el propietari de l'hotel, en una paraula), tot pegant
llambregada a les taules cobertes de llurs estovalles adamascades,
avançà greument envers el senyor Furbach, tot saludant-lo amb aire
ceremoniós, l'esguardà, i féu, sentidora, una exclamació de
sorpresa:

-Valga'm Déu!... És possible?... Mon vell senyor!

Després, amb els braços estesos i amb veu colpidora:

-Senyor Furbach, no em reconeixeu?

El vell llibrer, no menys commogut, esguardà aquell home, i al cap
d'un instant digué:

-És Nicklausse!

-Sí, Nicklausse!- exclamà el propietari de l'hotel -Sí, sí, sóc
jo!... ¡Ah, senyor, si gosés!

El senyor Furbach s'havia aixecat.

-Vaja, no cal que res us empallegui- digué tot somrient: -n'estic
content, ben content, Nicklausse, de tornar-vos a veure, en aquesta
gran benestança! Abracem-nos, si això us ve de grat.

I s'abraçaren com a vells camarades.

Nicklausse plorava. Les criades havien comparegut. El brau
propietari es llançà cap a la porta del fons tot cridant:

-Muller!... Fills meus!... Veniu!... veniu!... Hi ha mon vell
senyor! Veniu tot seguit!

I una gerda dona de trenta anys, graciosa i bella, un minyonàs de
vuit a nou anys i un altre de més petit, comparegueren.

-És el meu senyor!- cridava Nicklausse. -Senyor Furbach: veu's aquí
la meva muller; veu's aquí mons fills!... Ah! si els volguéssiu
beneir!

El vell llibrer mai no havia beneït ningú, però abraçà la bella
mestressa de bon grat, i als marrecs també. El més petit s'havia
posat a plorar, creient que es tractava d'alguna dissort; l'altre,
amb els ulls oberts de bat a bat, mirava tot embadalit.

-Ah, senyor!- deia la dona, tota vermella, tota commosa. -¡Quàntes
de vegades el meu marit m'ha parlat de vós, de la vostra bondat, de
tot el que us deu!

-Sí- interrompé Nicklausse: -mil vegades se m'ha acudit la idea
d'escriure-us, senyor; però hauria hagut de dir tantes de coses!
hauria calgut explicar-vos... En fi, cal perdonar-me.

-Ah, mon estimat Nicklausse! Us perdono de tot cor- féu l'excel·lent
home. -Creieu que n'estic tot joiós de la vostra fortuna, baldament
no me l'expliqui.

-Ho sabreu tot!- digué alesbores el propietari de l'hotel. -Aquest
vespre... demà... us ho contaré. És el senyor, qui m'ha protegit: a
ell ho dec tot!... És gairebé un miracle. Veritat, Fridolina?

La seua muller inclinà el cap.

-Vaja, vaja: ha estat esplèndid- féu el senyor Furbach tornant a
asseure's. -¿Em permeteu de passar un o dos dies al vostre hotel,
per a rependre coneixença?

-Ah, senyor! Sou a casa vostra!- exclamà Nicklausse. -Us acompanyaré
fins a Friburg: us faré veure totes les curiositats del país. Jo
mateix vull encaminar-vos.

El sol·lícit daler d'aquella bona gent era una cosa de no dir: el
senyor Furbach n'estava enternit fins a les llàgrimes. Tot aquell
dia i el següent, Nicklausse li féu els honors de Brissach-Vell i
sos voltants. Si us plau per força conduí l'excel·lent home de dalt
estant de son seient; i com que Nicklausse era el propietari més ric
de la contrada, com que posseïa les més belles vinyes, els
pasturatges més grassos del país i tenia diners esmerçats a tot
arreu, hom pot judicar quin seria l'astorament de Brissach en veure
que menava així el carruatge d'un estranger; el senyor Furbach passà
per qualque príncep viatjant d'incògnit. Pel que fa al servei de
l'hotel, els bons àpats, el vi, i altres accessoris d'aquesta mena,
no cal dir-ne res: era magnífic. El vell llibrer hagué de reconèixer
que mai no havia estat tractat més en gran, i no esperava pas sense
impaciència l'explicació del _miracle_, com deia Nicklausse. El
somni d'aquell que havia estat son criat, oblidat de qui-sap-lo
temps, li tornà aleshores a la memòria, i li semblà l'única
explicació possible d'una fortuna tan ràpida.

Finalment, el terç dia, cap a les nou del vespre, després de sopar,
els antics senyor i cotxer, tots sols davant algunes velles ampolles
de _rudesheim_, s'esguardaren llarga estona l'un a l'altre amb ulls
enternits. Nicklausse anava a començar les seves confidències, quan
un criat entrà per desparar la taula.

-Aneu-vos-en al llit, Kasper- li féu ell: -ja ho llevareu demà, tot
això. No heu de fer sinó tancar la porta de l'hotel: poseu les
baldes.

Quan el criat hagué sortit, Nicklausse, aixecant-se obrí una
finestra que donava a l'eixida per renovellar l'aire; i després,
venint a asseure's de bell nou, greument, començà en aquests termes:

-Us recordeu, senyor Furbach, del somni que em va fer eixir del
vostre servei l'any 1828. Feia molt de temps que aquest somni em
perseguia: tan aviat en veia jo mateix tot posant-me a aterrar un
mur antic al fons d'una ruïna, com baixava per una escala de cargol,
arribava a una mena de portell, i m'aferrava a l'anella d'una llosa
que em feia suar sang i aigua.

Aquest somni em feia desgraciat: un cop hi vaig haver alçat la llosa
i vaig haver vist el soterrani, el cavaller i el tresor vaig oblidar
totes les meves penes. Ja em creia senyor dels diners: em rodava el
cap. Em deia: -Nicklausse, Nostre Senyor t'ha escollit per
aixecar-te al cim de les honors i de la glòria. La teva àvia Orchel
¡què en serà, de feliç, en veure't tornar al poble en carruatge de
quatre cavalls! I els altres (Yeri el vell mestre d'estudi; el
sagristà Omacht; tota aquella gent que repetien de dia i de nit que
mai no faries res de bo) ¡com badaran els ulls, i amb quin pam de
nas es quedaran! He! he! he!

M'imaginava aquestes coses, i d'altres de semblants, que
m'estarrufaven el cor de satisfacció i redoblaven el meu desig
d'estar en possessió del tresor. Però un cop vaig ésser al carrer
Neuhauser amb el fato a l'esquena i el garrot a la mà, un cop es va
tractar de pendre el camí del castell, poc creuríeu, senyor Furbach,
l'empallegat que em vaig trobar.

M'estava a la cantonada del vostre magatzem, assegut damunt una
fita, tot mirant de quin costat bufava el vent. Per una mala
astrugància meva, aquell dia no en feia. Tots els penells estaven
quiets; els uns girats cap a la dreta i els altres cap a l'esquerra.
I tots aquells carrers que es creuaven davant mos ulls semblava que
em diguessin: «-És per aquí, que cal passar!» «-Oi no, que és per
aquí!».

Què calia fer? De tant de rumiar, la suor em rajava esquena avall.
Aleshores, perquè se m'acudissin coses, vaig entrar a pendre un xop
a la taverna del _Gall rogent_, davant de les Voltes. Havia tingut
compte d'estrenye'm els diners dins un cinyell de cuiro, sota la
brusa, perquè a la taverna del _Gall rogent_, que és dins una
reconada del carreró dels Tres encenalls, hi havia força gent com
cal que s'haurien pres el treball de descarregar-me'n.

La sala estreta i baixa, il·luminada al fons per dos espiralls
reixencs que donaven a l'eixida, era tota plena de fum. Les bruses,
els capells abonyegats, les gorres gastades, es passejaven per allà
dins com a ombres; i de tant en tant, en mig d'aquell núvol, hi
brillava una cerilla: un nas tot roig, amb els ulls baixos i el
llavi inferior penjant, s'il·luminava; després tot tornava a
esdevenir gris.

La taverna brunzia com un tambor.

Vaig asseure'm a un recó amb el garrot entre els genolls, i un canet
que sobreexia al meu davant; i fins que va ser nit closa vaig
romandre així, bocabadat, amb els ulls d'allò més oberts, tot veient
el meu castell que em semblava pintat a la paret.

Cap a les vuit vaig tenir fam; vaig demanar un _knapwurst_ i un
altre canet. Van encendre el quinquer, i dues o tres hores després
vaig despertar-me com si fos d'un sòn. Fox, el taberner, era al
davant meu i em deia:

-És a tres kreutzer la nit: podeu pujar.

Vaig seguir una candela que em conduí a les golfes. Allí hi havia
una màrfega a terra, i al damunt, la biga mestra acabatall de la
teulada. Sentia dos homes pets que rondinaven al recambró veí, dient
que un hom no hi podia estar dret. Jo mateix m'estava acalat sota el
sostre, amb el cap contra les teules.

En tota aquella nit no vaig poder clucar l'ull, tant per temença que
em robessin com per efecte del meu somni i pel desig de posar-me en
camí, sense saber on anar.

A les quatre, el vidre encastat al sostre començà de grisejar. Els
altres recambrons de la golfa roncaven com a caixes d'orgue. Vaig
baixar l'escala i vaig escapolir-me envers el carrer. Tot corrent,
vaig palpar-me més de cent vegades el cinyell. Clarejava més i més.
Algunes criades venien a dar llur cop d'escombra a les voreres del
carrer. Dos o tres _watchmann_, amb el bastó sota el braç, es
passejaven pels carrers, encara deserts. Jo allargava el pas,
respirant l'aire amb tot el pit; i ja, darrera la porta de
Stuttgard, se'm feien albiradors els arbres del camp, quan se'm va
acudir la idea que m'havia oblidat de pagar el meu estatge. No es
tractava sinó de tres miserables kreutzer, i Fox era prou el més
gran bergant de Munic, a casa del qual anava a raure tota la
bretolada de la ciutat; però la idea que un home com aquell em
pogués pendre per un dels seus em va aturar tot seguit.

He sentit dir una mala fi de vegades, senyor Furbach, que la virtut
és recompensada i el crim castigat, en aquesta vall de llàgrimes:
malastruc que sóc, de tant de veure el contrari, no ho crec gens ni
mica. Més aviat caldria dir que, del moment que un hom està sota la
protecció dels éssers invisibles, tot ço que fa, que sigui per
coratge o per covardia, i fins i tot sense voler-ho, li reïx. A un
home pot recar-li que veritables lladregots gaudeixin tot sovint,
semblants avinenteses; però què hi fa!: si la gent com cal fos
sempre feliç, tothom voldria ser com cal per trepelleria, i Nostre
Senyor no ho ha pas volgut.

En fi, jo que torno al _Gall rogent_ tot maleïnt la mala
astrugància. Fox es començava d'afeitar davant un tros de vidre
posat a la repisa de la llar. Quan va sentir que li deia que tornava
a pagar-li els seus tres kreutzer, el bon home em va mirar arrufant
les celles, com si hagués sospitat que en allò hi havia algun truc
diabòlic. Però, ben mirat, després d'haver-se eixugat la barba, va
parar-me la mà, tot pensant que tres kreutzer sempre fan de bon
pendre. Una criadassa de galtes inflades que en aquell moment
eixugava les taules, no semblava menys astorada que ell.

Anava a retirar-me quan mos ulls toparen, per atzar, una renglera de
quadrets d'allò més fumats, penjats al voltant de la sala. Hom havia
obert les finestres per renovellar l'aire, i hi havia una mica més
de claror que no pas el dia abans; però això no vol pas dir que la
sala no fos encara molt ombrívola. D'aleshores ençà he pensat tot
sovint que en certs moments els ulls il·luminen allò que miren: és
com una llum interior que ens avisa que hi parem esment. Sigui el
que sigui, ja tenia els peus a l'eixida, quan la vista d'aquells
quadrets em va fer tornar. Eren gravats que representaven paisatges
de les vores del Rin; gravats que tenien una centúria, negres,
coberts de taquetes de mosques. Doncs bé (cosa estranya!): d'una
llambregada els vaig veure tots, i, dins la colla, vaig reconèixer
el de les ruïnes que havia vist en somni. Vaig esblaimar-me tot: va
caldre'm un instant per a poder muntar al banc i mirar la cosa de
més a la vora. Al cap d'un minut ja no em restava cap dubte: les
tres torres del davant, el poble a sota, el riu uns cents metres més
enllà, tot hi era! Vaig llegir al peu, en velles lletres alemanyes:
«Vistes del Rin. -Brisach». I en un recó: «Frederich sculpsit 1728».
Feia cent anys justos.

El taverner m'observava.

-Ah! ah!- va fer. -Us mireu Brisach! És la meva terra. ¡Els
francesos van cremar la ciutat, els canalles!

Vaig davallar del banc i vaig preguntar:

-Sou de Brisach?

-No; sóc de Mulhausen, a unes quantes llegües d'allí. Un país de
primera: a les bones anyades hi beuen el vi a dos kreutzer el litre.

-Què hi ha molt d'aquí a allà?

-Unes cent llegües. Un hom diria que teniu la pensada de fer-hi cap.

-Ja podria ser.

Vaig eixir; i ell, avançant cap al llindar de la taverna, va
cridar-me, amb un to sorneguer:

-Ei! Escolteu! Abans d'anar-vos-en a Mulhausen, rumieu: ¿no em
deuríeu pas alguna altra cosa?

No vaig respondre: ja feia via cap a Brisach. Veia allà baix, al
fons del soterrani ombrívol, aquella maina d'or. Jo hi bracejava; ja
en prenia a grosses embostes i el deixava caure: feien un so opac i
unes rialletes que em daven esgarrifors al moll de l'os.

Veu's aquí, senyor Furbach, com va ésser que, en acabat d'haver pres
comiat de Munic, arribés sortosament a Brisach Vell. Era el 3
d'octubre de 1828: me'n recordaré tota la vida. Aquell dia jo havia
començat de caminar molt de matí. Cap a les nou del vespre vaig
destriar les primeres cases del poble. Daven l'aigua per l'amor de
Déu: el meu capell, la meva brusa la meva camisa, estaven amarats
fins a la pell. Un ventet geliu de les geleres de la Suïssa em feia
petar de dents. Encara em sembla de sentir com la pluja queia, i el
vent bufava, i bruelava el Rin. Més d'un llum s'havia apagat a
Brisach Vell. Una vella va assenyalar-me'n l'hostal del
Schlossgarten, al cim de la costa. Vaig trobar, finalment, la rampa.
Vaig pujar a les palpentes, tot dient: -Déu meu!... Déu meu!... Si
no vols que s'escaiguin aquí les meves acaballes, si vols complir
envers un pobre diable com jo la quarta part de les teves promeses
divinals, vina a dar-me ajut!

Tammateix, però, l'aigua clapotejava; el fullam, a l'altra banda del
talús, tremolava de mala manera; i el ventet xiulava més i més a
mesura que jo pujava.

I vet aquí que feia vint minuts que anava així, a les palpentes, per
aquella gran escala de cargol, amb el perill d'estimbar-me a cada
pas, quan al meu davant, dins la tenebror, va avançar a pleret una
llanterna: degotava de la pluja, i enjegava fulgurances sobre el mur
antic.

-Ei! Qui hi ha, aquí?- va fer una veu trencada.

-Un viatger que puja al Schlossgarten- vaig respondre.

-Ah! bé: ja ho veurem.

I el llum, tot vacil·lant, tot ensopegant, es va acostar.

Al damunt d'ell avançava una cara esblaimada, de nas camús, de
galtes buides i grisenques, cofada d'una vella gorra de pell de
marta, de la qual no restava sinó el cuiro. Un braç llarg,
descarnat, aixecà la llanterna fins a l'altura del meu capell:
l'home i jo vam mirar-nos en silenci per espai d'alguns segons.
Tenia els ulls d'una color grisa clara, com un gat; les celles i la
barba d'un blanc brut; portava una casaca de pell de cabra i
pantalons de tela cendrosa. Era el vell cordaire Zulpick, un ésser
ben estrany, que vivia tot sol dins el seu soterrani, al peu de la
torre de Gontran l'Avar. Després d'haver trenat les seves cordes,
tot el sant dia, en el corriol dels Boixos, darrera l'església de
Sant Esteve, sense respondre mai als vianants que li daven el bon
dia, si no era amb una inclinació silenciosa del cap; tornava a
entrar dins el seu soterrani, tot cantussejant amb veu de nas
cançons del temps de l'emperador Barba-roja, i es preparava ell
mateix el sopar. Després, amb els dos colzes damunt el caire del seu
espirall, mirava el Rin, l'Alsàcia, els cims de la Suïssa, hores i
més hores. També de vegades hom el trobava de nit, passejant-se
entre les ruïnes; i alguna vegada, però molt de tard en tard,
davallava a beure _kirschenwasser_, amb els mariners i els raiers, a
la taverna de mestre Korb, damunt el moll i davant del pont.
Aleshores parlava dels temps antics i contava històries a aquella
bona gent, i ells es deien: -¿Com diable sap aquestes coses, el vell
Zulpick, ell que en tota sa vida no ha fet sinó trenar cordes?

Zulpick no mancava mai a l'ofici, els diumenges; però, amb una
vanitat d'allò més singular, es plantava altívolament al chor, a
l'indret dels ducs de l'antigor. I (cosa colpidora!), els habitants
de Brisach ho trobaven natural, això, de part del vell cordaire;
ells, que ho haurien condemnat en qualsevol altre.

Aquell era l'home de la llanterna.

Va mirar-me força temps a través de la pluja, que ratllava l'aire, i
a desgrat de la impaciència que jo anava sentint.

Finalment, va dir-me en un to eixut:

-Veu's aquí el vostre camí!

I, amb l'esquena jupa i el posat somniós, va continuar el seu camí,
cap a la taverna de mestre Korb, tot murmurant paraules confoses.

Ara jo, volent aprofitar-me de les darreres fulgurances de la
llanterna, vaig enfilar-me ràpidament al planiol, on se'm va mostrar
un llum a frec a frec de terra. Era el del Schlossgarten. Una
serventa vetllava encara. Vaig atènyer la porta de l'hostal, vaig
trucar, van obrir-me, i la veu de Katel exclamà:

-Ah. Déu meu!... ¡Quin temps per a anar pel món!... quin temps!...
Entreu, entreu!...

Vaig entrar al vestíbul, i aleshores havent-me mirat, ella em va
dir:

-Us caldria, d'allò més, de canviar-vos; i no sou pas ric, pel que
veig. Però seguiu-me a la cuina: beureu una bella glopada i menjareu
un mos per l'amor de Déu. Jo faré per manera de trobar-vos una
camisa vella, i en acabat tindreu un bon llit.

Així va parlar aquella excel·lent criatura, i jo vaig regraciar-la
amb tota l'ànima.

Un cop assegut a un recó de la llar, vaig sopar com un veritable
llop. Katel aixecava les mans al cel, tot mirant-me, meravellada.
Quan vaig haver acabat, va menar-me a una cambra de servent, on jo,
havent-me despullat, no vaig trigar a adormir-me sota la protecció
del Senyor.

Poc pensava aleshores que dormia sota el sostre d'una casa que temps
a venir seria meva! Qui les pot preveure semblants coses? ¿Què són,
els homes, sense la protecció dels éssers invisibles? I, amb aquesta
protecció, ¿què cosa hi ha que no puguin esperar? Però aleshores
aquests pensaments n'eren lluny, del meu cor.

L'endemà, havent-me despertat cap a les set, vaig sentir el fullam
com tremolava a la part de fora. Havent mirat de la meva finestra
estant, que donava al parc del Schlossgarten, vaig veure com els
grans plàtans deixaven caure d'una a una llurs fulles mortes pels
viaranys deserts, i com la boira estenia el seu nuvolar grisenc
damunt el Rin. Els meus vestits eren humits encara: vaig
posar-me'ls, però, i Katel em presentà, alguns moments després, al
vell Miquel Durlach, el propietari de l'establiment, un vell de
vuitanta anys, amb la cara solcada d'innombrables arrugues i les
parpelles balderes. Duia un gec de vellut castany amb botons
d'argent, les calces de drap blau, les mitges de seda negra, les
sabates rodones i amb grans fermallS de coure, com en el temps
antic; i estava assegut, amb les cames creuades, a un recó de
l'estufa de faiança de la sala gran.

En demanar-li jo treball (perquè havia pres el determini de romandre
a Brisach Vell), ell, un cop em va haver mirat alguns instants, va
voler veure la meva llibreta; i va començar de llegir-la greument,
amb les grosses ulleres plantades damunt son nas blau, semblant a un
bec de corb. De tant en tant decantava el cap i murmurava:

-Bé... bé...

Al capdavall, aixecant els ulls, va dir-me, amb un somriure
benvolent:

-Podeu romandre aquí, Nicklausse ; hi estareu en el lloc de Kasper,
que se n'ha d'anar demà passat a trobar el seu regiment. Anireu a
veure, al matí i al vespre, al moll, si hi ha viatgers i portareu
llur bagatge. Us dono sis florins cada mes, l'estatge i el
manteniment; la generositat dels viatgers us ho doblarà: i més tard
mirarem de millorar-vos si estem contents de vós. Us convé?

Vaig acceptar de tot cor, havent resolt, com us he dit suara de
romandre a Brisach Vell. Però el que va confimar-me encara més en
aquesta resolució fou l'arribada de la senyoreta Fridolina Durlach,
que, amb els seus ullassos blaus i el somriure tan dolç, es va fer
mestressa de la meva ànima. Igual com havia vist Fridolina, fresca,
somrient, amb sos bells cabells d'un ros cendrós, caient en llargues
trenes damunt el seu coll blanc com la neu, el cos graciós, les mans
una mica grasses i rodanxones la veu amorosa: igual com l'havia
vista en el meu somni, tot just de vint anys, i ja sospirant, com
totes les noies, per l'hora sortosa del casament; així vaig
tornar-la a veure aleshores.

I jo, tanmateix, senyor Furbach, tot pensant quina cosa era, pobre
criat vestit d'una brusa cendrosa, arrossegant cada vespre el carret
com un animal de càrrega, capjup, panteixant i trist, no me la
gosava pas creure la promesa dels esperits invisibles; no gosava pas
dir-me: -Veu's aquí la teva promesa, la destinada per a tu! -No: poc
gosava d'aturar-m'hi en aquesta idea. ¡Me'n tornava tot vermell, en
tremolava, m'acusava de follia: veia Fridolina tan bella, i jo tan
despullat de tot!

A desgrat d'això, Fridolina d'ençà de la meva arribada al
Schlossgarten, m'havia posat afecte, o, més ben dit, em mirava amb
commiseració. Tot sovint, al vespre, a la cuina, després de la tasca
feixuga del dia, quan reposava tot atuït vora la llar, amb les mans
creuades sobre els genolls i l'esguard somniós, ella entrava
furtivament com una fada, i, mentre Katel girava l'esquena i rentava
la vaixella, em mirava tot sovint i murmurava baix, baixet:

-Esteu ben cansat: oi, Nicklausse? Ha fet tan mal temps, avui!
Aquest gran xàfec us ha tot amarat. Feu una feina ben feixuga (tot
sovint hi penso), sí, ben feixuga! Però tingueu una mica de
paciència, mon bon Nicklausse, una mica de paciència. Quan hi haurà
un altre lloc vacant a l'hostal, serà per a vós. No sou fet per
arrossegar el carretó: cal un home més fort, més aspre, que no pas
vós.

I, tot parlant, en mirava amb uns ulls tan dolços, tan compassius,
que mon cor se n'estremia, mos ulls s'omplien de llàgrimes: hauria
Volgut tirar-me a sos peus, agafar les seves manones amb les meves,
i acostar-hi els meus llavis tot sanglotant. Només el respecte em
feia contenir. Però el que és dir-li: -Us estimo!- mai... mai no
hauria gosat.

En aquell moment Nicklausse suspengué la seva narració: l'emoció
l'ofegava. El mateix vell Furbach se sentia tot enternit: veia com
el brau minyó plorava davant aquelles recordances. Aitals sanglots
de felicitat el commovien fins a les entranyes, però no trobava una
paraula a dir.

Al cap d'alguns moments, una mica calmada l'emoció de Nicklausse,
ell prosseguí:

-Prou compreneu, senyor Furbach, que durant aquell hivern de 1828,
que fou molt llarg i molt cru, la meva idea fixa no em deixà mai.
Imagineu-vos un pobre diable, amb la corretja al coll, arrossegant
el carret, de dia i de nit dins d'aquell immens cargol, que sembla
no acabar mai més de les vores del Rin fins a la plataforma. Ja la
coneixeu aquesta pujada, on regolfen tots els vents de l'Alsàcia i
de la Suïssa. ¡Quantes vegades, a mitja costa, m'he aturat mirant
les vastes ruïnes, les negres barraques de sota, i tot dient: -El
tresor és al mig de tot això... en algun indret... no sé on... però
hi és! Si el descobrís, en lloc d'anar amb la cara fuetejada per la
pluja, els peus dintre el fang i la corda a l'esquena, tindria un
bon escalf, estaria assegut davant una bona taula, beuria bon vi, i
escoltaria el vent, la pluja, la calamarsa, desfermant-se a fora,
tot regraciant Déu de les seves bondats. I a més... i a més...
veuria una dolça cara que em somriuria!

Aquests pensaments em posaven tot febrosenc; mos ulls foradaven les
parets; sondejava amb l'esguard totes les profunditats de l'abisme;
furgava al peu de cada torre, en calculava l'espessedat a vora del
cim.

-Ah!- exclamava. -Jo ho trobaré!... Ho trobaré!... Cal que ho trobi!

Una mena d'estranya atracció portava sempre mon esguard a la torre
de l'homenatge de Gontran l'Avar, encarada a la costa. És una alta
fàbrica, coronada de feixucs marlets que sobreïxen en relleu pel
costat d'Hunevir. La torre de l'homenatge de Rodolf s'aixeca ben a
la vora. Entre totes dues devallava el pont llevadís de la plaça.
Aquestes dues torres formaven, en certa manera, la brancalada de la
porta colossal.

Una circumstància, sobretot, em lligava a la torre de Gontran; i és
que a mig camí de la seva alçada, damunt una gran pedra polida, hi
ha esculpida una creu, amb un capell de ferro al damunt i les dues
manoples clavades al lloc de les mans del Crist.

No heu pas oblidat, senyor Furbach, la creueta que sempre duia al
damunt i que us vaig mostrar el dia que vaig pendre comiat de vós.
Aquella creu em semblava pareguda a la de la torre de Gontran: eren
el mateix capell de ferro, les mateixes manoples; i, a més, en
passant vora la torre (cosa inconcebible!), cada vegada
m'esgarrifava de cap a peus, em sentia envaït per una força
estranya, la por em colpia, i, a desgrat de mon desig de penetrar
aquest misteri, l'esglai de la mort em feia fugir.

Un cop tornava a entrar a la cambra, al vespre, em tractava de
covard i em prometia de tenir més coratge l'endemà; però la idea de
trobar-me encarat amb éssers d'un món inconegut trabucava sempre les
meves resolucions abrivades.

Altrament, al peu d'aquesta famosa torre, a l'antic soterrani de la
sala d'armes, vivia el vell cordaire Zulpick, qui, d'ençà de la meva
arribada a Brisack, espiava les meves fetes i passes.

Què em volia, aquell home? ¿Sospitava mos projectes? Estaria posseït
dels mateixos instints? ¿Tenia indicis? No podia fer-me escàpol
d'una vaga aprehensió en veure'l: evidentment, entre Zulpick i jo
existia algun interès. ¿De quina mena era, aquest interès? Ho
ignorava, i romania en guàrdia.

Feia, doncs, tres mesos que arrossegava el carretó sense gosar de
pendre una resolució sòlida. El descoratjament em venia: em
semblava, de vegades, que l'esperit de les tenebres han volgut
riure's de la meva credulitat; cada nit tornava a entrar al
Schlossgarten amb una tristesa de no dir. Katel i Fridolina em
demanaven endebades la causa de la meva tristor, i endebades em
prometien millor sort: m'aprimava visiblement.

L'hivern havia arribat. El fred era excessiu, sobretot les nits
clares, llavors que omple el cel l'eixam de l'estelada, i la lluna
brillant dibuixa damunt la neu les ombres dels arbres altívols amb
llurs mil branques entrelligades.

En aquell temps encara no existien els vaixells de vapor: grossos
vaixells de vela feien el servei. Arribaven a les vuit, les nou, les
deu, les onze, tot sovint a mitja nit, segons el vent fos més o
menys favorable. Calia esperar-los al moll, en mig dels embalums. La
neu queia lentament, i em cobria com a un bloc de pedra. I després,
un cop havia passat el vaixell, tornava tot sovint sense bagatges,
perquè a l'hivern els viatgers són escassos.

Un vespre d'hivern tornava a pujar d'allò més trist. Com que havia
caigut molta neu, el meu carretó no feia soroll. Arribo a mitja
costa, i m'aturo, amb els colzes damunt el muret, a mon lloc
habitual, per mirar la torre de Gontran. El temps s'havia aclarit de
bell nou. Al damunt meu el poble dormia, i els arbres coberts de
gebre i de neu lluïen sota la llum de la lluna. Molta d'estona vaig
mirar les teulades blanques, les eixidetes negres, amb llurs càvecs,
llurs pales, llurs rasclets, llurs arades, llurs gavelles de palla
penjades als coberts, llurs espiralls, on la neu s'havia amuntegat.
Ni una fressa no muntava, ni un sospir; i jo em deia: -Dormen. No
els en cal, de tresor!... Déu meu! On anem a raure? Per ventura cal,
d'ésser ric? ¿Per ventura els rics no moren com els pobres? ¿Per
ventura no poden, els pobres, viure, estimar la dona i els infants,
escalfar-se al sol quan fa bon temps, i a la vora del foc quan fa
fred, com els rics?... ¿Tenen cap necessitat de beure bon vi cada
dia, per a ésser feliços?... I, un cop tota la gent s'ha arrossegat
alguns dies damunt la terra, veient el cel, els estels, la lluna, el
riu blavís, la verdor dels camps i les boscúries, collint alguns
fruits al llarg de les arbúcies, trepitjant els raïms, dient a la
que estimen: -¡Ets la dona més bella, més dolça, més tendra, de
totes les dones!... T'estimaré tota la vida-, i fent saltar llurs
infantons entre llurs mans, besant-los, rient de llurs refilets;
quan han fet tot això (les coses que són la felicitat, la pobra
felicitat d'aquest món); bé, ¿què no devallen tots, els uns darrera
els altres, amb vestit blanc o amb parracs, amb capell de plomes o
el cap nuu, a la mateixa caverna ombrívola d'on un hom no torna mai
i on un hom no sap què li passa? ¿Calen tresors, doncs, Nicklausse,
per a tot això? Cavil·la i calma el teu esperit. Torna al teu
poblet, conrea ton polit camp, el camp de la teva àvia; casa't amb
Gredel, Cristina o Lotchen, una mossa cepada i alegroia, si et plau;
una de magra, un poc melangiosa, si hi tens més tirada... (Déu meu!
No en manquen pas!). Segueix l'exemple del teu pare: vés a missa,
escolta el senyor rector; i, quan caldrà pendre el camí que han
seguit els altres, hom et beneirà, i d'aquí cent anys seràs un
d'aquells de la vellura, d'aquella brava gent dels quals hom
desenterra els ossos amb respecte i dels quals hom diu: -Ah! En
aquell temps la gent era de bella mena!...

Així somiejava, decantat damunt el mur, tot admirant el silenci del
poble, dels estels, de la lluna i de les ruïnes, i portant el dol
del meu tresor, que no podia haver.

Però, quan feia uns quants minuts que hi era, de cop i volta, al
davant meu, cent metres més amunt, a la plataforma, quelcom es
bellugà, i després un cap avançà a pleret i estengué una mirada
damunt el riu, damunt el moll i, en acabat, rampa avall.

Jo m'havia ajupit. La meva carreta vora del mur, desapareixia
darrera la recolzada.

Era Zulpick. Duia la testa nua, i com que la lluna resplendia en tot
son esclat, vaig veure, tot i la distància, que el vell cordaire era
animat d'alguna idea estranya: ses galtes esblanqueïdes eren totes
estirades; sos ullassos arrecerats sota les celles blanques,
fulguraven; i, tanmateix, semblava tranquil. Després d'haver mirat
una bella estona, va cobrir-se el cap amb sa vella gorra de marta
(s'havia descobert per espiar); i després el vaig veure com
davallava pel ràpid caminal que va de cap a cap de la torre de
Rodolf, i es perdia bentost entre els baluards.

¿Què hi anava a fer, al mig de les ruïnes, en aquella hora? Tot
seguit se m'acudí la idea que hi anava a cercar el tresor; i jo,
adés tan tranquil, vaig sentir que una mena de sang m'encenia la
cara. Vaig passar-me la corretja a l'esquena, i vaig posar-me a
córrer amb tota l'empenta que podia. Les rodes, damunt la neu, no
feien ni la més petita fressa. En pocs minuts vaig estar sota el
cobert del Schlossgarten. Vaig agafar un càvec, i vaig tornar,
sempre corrent, a seguir la pista del vell cordaire. Al cap d'un
quart era al fossat, jo, encalçant-lo dins la neu. Corria tan de
pressa, que, de cop i volta, a la girada d'un munt de ruïnes em vaig
topar de nassos amb Zulpick, qui portava un enorme alçaprem i em
mirà de fit a fit, tot estrenyent amb les dues mans la seva barrassa
de ferro. No es bellugava pas més que una estàtua, i tenia en son
posat quelcom d'altívol que m'estranyà. Hom hauria dit que era un
vell cavaller. Jo panteixava; estava tot sorprés. Vaig refer-me,
però, ben prest, i vaig dir-li:

-Bona nit, senyor Zulpick. Com anem? Fa una mica de fresca.

Al mateix temps la vella catedral de Sant Esteve sonà la mitja nit,
i cada cop de son timbre, greu i solemnial, ressonava en el baluard.
Al darrer cop, Zulpick, que no reia, em digué:

-Què hi véns a fer, aquí?

-Vès!- vaig respondre-li, tot empallegat. -Vinc a fer-hi el que vós
hi fareu.

Aleshores, ell, amb greu entonació, va exclamar:

-¿Quin dret hi tens, a pretendre el tresor de Gontran l'Avar?

-Ah, eh!- vaig fer. -Sembla que sapigueu...

El cor em bategava fortament.

-Sí, t'he endevinat. T'esperava!

-M'esperàveu?

Però, sense respondre'm afegí:

-Amb quin dret hi pretens quelcom, aquí?

-Doncs... i vós, mestre Zulpick? Si hi ha un tresor ¿per què havia
d'ésser més aviat vostre que no pas meu?

-Jo, és diferent, ben diferent- digué: -fa cinquanta anys que cerco
el que em pertany.

I, tot posant-se la mà al pit amb posat convençut:

-Aquest tresor és meu. L'he guanyat pagant-lo amb sang, i fa vuit
segles que n'estic privat.

Vaig creure, aleshores, que era foll; però ell endevinant el meu
pensament, digué:

-No en sóc pas de boig. Ensenya'm els meus cabals, ja que una
inspiració del Cel t'il·lumina, i te'n daré una bella part.

Erem al peu de la torre de Rodolf, i el vell cordaire havia provat
de despendre'n una pedra. Una colla d'altres blocs ja eren
amuntegats per allà a la vora.

-No sap el lloc- vaig dir-me. -El tresor no és pas aquí: n'estic
segur. Deu ser dins la torre de Gontran l'Avar.

I, sense respondre a la seva pregunta, vaig dir-li:

-Que no us manqui el delit, mestre Zulpick: ja en tornarem a parlar
més tard, d'això.

I vaig seguir de bell nou el camí que porta al planiol. Mentre
corria, vaig posar-me a pensar que hom no podia entrar dins la torre
de Gontran sinó pel soterrani que Zulpick habitava; i, tot
girant-me, vaig cridar-li:

-En tornarem a parlar demà.

-Bé!- va fer amb veu forta.

A qui sap la distància, em seguia, decantada la testa, amb aire
atuït.

Alguns instants més tard era a la meva cambra, i em ficava al llit
amb un sentiment d'esperança i d'ardidesa que no havia experimentat
de molt de temps a aquella part.

Aquella nit, el meu somni, que de dia en dia s'havia anat
esblaimant, tornà amb una grandesa aplanadora. Ja no fou solament el
cavaller estès damunt la creu de bronze, el que vaig veure: era tota
una història estranya i enorme, que es descabdellava lentament sota
mos ulls. L'antiga catedral de Sant Esteve ressonava: ses feixugues
pedres rogenques, ses arcades, ses voltes i ses agulles en
tremolaven, gairebé, damunt llurs fonaments granitics. Una gentada
immensa, tota vestida de drap d'or i de pedreries, clergues i
senyors, omplien de gom a gom la plataforma de Brisach Vell; però no
pas el Brisach d'avui en dia, amb ses ruïnes i ses cabanes, sinó el
Brisach cobert d'alts edificis amuntegats fins als núvols. A cada
interstici de sos amples marlets hi havia, dret, un home d'armes,
amb els ulls girats cap a la plana blavenca; i en tota la llargada
de la rampa, fins a la vora del Rin, hi havia una renglera de piques
lluents, d'alabardes, de partesanes, que adreçaven al cel llurs
fulgurances, a guisa de miralls. I els corsers peuejaven dins la
rampa pregona, sota les portes ombrívoles. Remors immenses pujaven
de la plana. De cop i volta, transportat damunt una torre, vaig
veure lluny, ben lluny, avançar damunt el riu un gran vaixell, tot
cobert d'un vel negre amb una creu blanca, tota gran, al mig. Cada
cop que una campana tocava a morts, el seu plany ressonava de l'una
torre a l'altra, i els ecos el prolongaven fins a la fondària dels
baluards. Vaig compendre que un gran personatge, un príncep, un
emperador, havia mort; i, com que tothom s'agenollava, vaig voler-me
agenollar igualment. Però de cop i volta va desaparèixer tot. Sens
dubte m'havia girat dins el meu llit. Un silenci de mort va seguir a
tota aquella fressa.

Aleshores vaig tornar-me a trobar en el meu soterrani, tot mirant
per una espitllera. Al davant hi havia el pont llevadís, la torre de
Rodolf, i damunt el pont una sentinella; i vaig dir-me; -No t'ha pas
enganyat, Nicklausse: aquesta és ben bé la torra de Gontran l'Avar,
i el vell duc és aquí.- I, tot girant-me, vaig veure la tomba i el
vell duc. No era pas un esquelet: era un mort revestit d'un mantell
blau sembrat d'estels i d'àguiles de dos caps brodades amb argent.
Vaig decantar-m'hi... vaig esguardar aquells agençaments amb èxtasi.
El mantell, l'espasa, la corona i l'esbarjosa copa guspirejaven a la
llum d'un estel que parpellejava dins el buit de l'espitllera.
Mentre jo m'esmerçava a rumiar la felicitat de posseir aquelles
riqueses, el vell duc obria els ulls lentament, i va mirar-me amb un
posat tot greu.

-Sou vós, Nicklausse?- em va dir, sense que ni un muscle de la seva
llarga cara s'estremís. -Fa qui-sap-lo temps que la gent m'oblida
dins aquest soterrani: sigueu ben arribat. Asseieu-vos damunt el
caire de la meva tomba: és feixuga i no caurà pas.

M'allargava 1a mà, i no vaig poder negar-me a pendre-la.

-Déu del Cel, que n'és, de freda, la mà dels morts!- vaig dir-me,
amb una esgarrifança.

I en aquell mateix instant vaig despertar-me. Tenia el meu candeler
damunt la taula de nit, i era el fred d'aquest candeler el que
m'havia desvetllat. Els petits vidres de la meva finestra eren tots
blancs de la gebrada.

Tota la resta de la nit no vaig fer altra cosa que repassar el meu
somni.

No me'n restaven a la memòria sinó les circumstàncies més
assenyalades; però aviat havia de recordar-lo tot sencer, a mesura
que els objectes reals me'n retraurien els menors detalls.

Em va caldre de tenir paciència encara, tot aquell dia fins al
vespre. Quan me n'anava al moll, a les sis, amb el meu carretó, vaig
avisar al vell Zulpick que estaria de retorn cap a les vuit o les
nou, i que aleshores podríem fer una conversa. Em va respondre amb
una inclinació de cap, tot assenyalant-me l'entrada del seu
soterrani.

A les nou va passar el vaixell: cap a les deu feia el meu viatge de
retorn. Després d'haver posat la meva carreta sota el cobert, vaig
anar-me'n cap a la torre de Gontran. Zulpick m'esperava. Davallàrem
en silenci, i d'aquell moment endavant vaig estar convençut que
l'instant del nostre gran descobriment s'acostava perquè, tot
baixant l'escala, vaig recordar-me que ja l'havia recorreguda en el
meu somni; però no en vaig dir cap paraula. Un cop arribat a baix
del soterrani, tots els meus dubtes, si encara me n'haguessin
restat, s'haurien esvaït: coneixia aquell indret, aquella volta
baixa, aquells murs antics, aquella taula d'avet recolzada contra
l'espitllera, aquells quatre vidres rodons esquerdats, aquell jaç,
aquells munts de corda enrotllats en un recó. Tot ho havia vist, el
que hi havia a l'estatge de mestre Zulpick, com si fos un tertulià
del seu catau; i ja assenyalava amb l'esguard la llosa que caldria
aixecar si arribàvem a entendre'ns.

Una làmpara de llauna brillava damunt la teulada. El vell cordaire
s'havia assegut sense compliments damunt l'única cadira del cau que
tingués seient, encara que atrotinat, i m'indicà amb el dit un
bagul, on vaig asseure'm. Zulpick, amb el seu crani calb, els dos
encenalls de cabell que li restaven al volt de les orelles, el nas
camús, els ulls lluents i el mentó punxegut, tenia el posat inquiet,
encaparrat. M'observava amb ulls ombrívols, i aquests van ésser els
primers mots que em digué:

-El tresor és meu: no estic perquè em robin. És meu: l'he guanyat!
No sóc dels que sofreixen lladregueries: ho sents?

-Bé està- vaig respondre, tot aixecant-me: -ja que és vostre,
serveu-lo.

I vaig dar una passa per retirar-me.

Ell, aixecant-se i agafant-me pel braç amb un accionat violent,
petant de dents, va dir-me:

-Escolta: quant vols?

-Vull la meitat.

-La meitat!- va fer. -És abominable! És un robatori!

-Bé, doncs: serveu-ho tot.

I vaig pujar el primer graó.

Aleshores, arrencant-me gairebé la cua del casacot, va udolar:

-No ets assabentat de res... de res! ¡Vols provar-me, estemordir-me!
Prou que ho trobaré tot sol!

-Doncs per què em reteniu?

-Vaja, seu- va fer amb una rialla burleta tota estranya. -Vejam: ja
que n'ets assabentat... què hi ha, dins el tresor?

Vaig tornar a asseure'm.

-Primerament hi ha la corona de sis branques, d'or, amb quatre
diamants molt grans a cada branca, i la creu al damunt.

-Sí... això hi és.

-I després hi ha l'espasa, l'espasa formidable, d'agafall d'or.

-És veritat!

-I la copa d'or, amb perles blanques, rogenques i grogues.

-Sí... sí... tot això hi és! M'en recordo: la meva espasa, la meva
corona. Han estat deixades: així ho he volgut; però vull tornar-les
a tenir.

-Ah!- vaig fer jo, furiós d'un egoisme com aquell -si voleu
servar-ho tot... per ma fe, jo m'esquitllo.

I vaig anar-me'n indignat.

Però ell, saltant-me encara altra vegada al braç, va exclamar:
-Podríem entendre'ns pel que fa a la resta. Hi ha or: veritat?

-Sí: la tomba és plena de peces d'or.

En oir aquestes paraules, la cara se li va fer tota verda, i va dir:

-Jo servo l'or! Tu tindràs l'argent.

-Si no n'hi ha pas d'argent!- vaig cridar. -I, d'altra banda, encara
que n'hi hagués, no en voldria: sabeu?

El vell, dessenyat amb to ferotge, va començar, aleshores, de voler
suplicar-me, de voler enternir-me. Però era ben palès que hauria
assajat d'escanyar-me si hagués reparat que era el més fort i no
hagués tingut necessitat de mi.

-Vejam- deia: -escolta'm, Nicklausse. Ets un brau minyó; no vols pas
robar-me. Et dic que aquest tresor em pertany: fa cinquanta anys que
el cerco. Em recordo d'haver-lo guanyat fa qui-sap-lo temps...
moltíssim de temps! Veritat que no puc gaudir-lo amb la vista; però
és igual, essent meu com és.

-Doncs bé: ja que és vostre, deixeu-me estar en nom de Déu.

-El descolgaràs!- udolà ell, tot saltant damunt una destral.

Per sort, jo tenia a l'abast de la mà un gros garrot amb punta de
ferro; perquè massa havia cregut que la cosa podia pendre mal carès.
Vaig posar-me en guàrdia, tot dient-li, fredament:

-Mestre, he vingut a casa vostra com a amic, i vós voleu
assessinar-me. Però aneu amb compte: al més petit moviment que fareu
us badaré el cap.

Va fer-se'n càrrec; i, després d'haver-me observat un segon per
espiar els meus moviments i sospesar si ell seria el més fort, deixà
estar la seva destral, i va dir-me, en veu baixa:

-Vols la meitat?

-Sí.

-Quina meitat? L'or?... l'espasa?... ¿la corona?... Què?... què?...
Parla d'una vegada!

-Farem dues parts, i la sort decidirà. Cal que les dues parts siguin
iguals.

Va rumiar un instant, i va dir:

-Accepto! Cal que accepti. Però em robes: que en caigui el pes
damunt la teva ànima! Així t'escanyés el diable!... Cal que accepti.

-Està entès?

-No t'he dit que accepto?...

-Sí, però ara jureu-m'ho damunt aquesta creu.

Aleshores vaig treure'm la meva creueta de bronze. Tot veient-la, va
semblar que sos ulls s'enterbolien.

-D'on t'ha vingut, això?

-Què se us en dóna? Jureu.

-Bé: juro... que et deixaré la meitat.

-Parts iguals, i com vulgui la sort.

-Sí.

-Perfectament- vaig dir jo tornant-me a posar la creu al coll: -ara
podem entendre'ns. I, per començar, mestre Zulpick, el tresor és
aquí.

-Aquí! On?- va fer tartamudejant.

-Cal aixecar aquesta llosa, i després cavar a sota. Arribarem damunt
una escala i davallarem cinquanta graons. Al capdavall hi ha un
soterrani, i en el soterrani el tresor.

Tot escoltant-me, badava els ulls.

-I com ho saps, tu, això?- va fer.

-Ho sé.

-N'estàs segur?

-N'estic segur. Ja ho veureu.

I anava a pendre el càvec al fons de l'estatge. Aleshores ell va
pegar un bot, tot cridant:

-Vull alçar-la jo, la llosa! Vull treure-la jo, la terra!

-Alceu la llosa, mestre Zulpick; caveu!... Però recordeu-vos del
jurament que heu fet damunt la creu. Un hom pot ser damnat una
vegada: dues vegades fóra massa.

No va dir cap paraula: va agafar el càvec i va alçar la llosa.

Jo m'estava a la vora d'ell amb el garrot punyent, tot malfiat de la
seva follia. Manta vegada vaig reparar que em llançava una ràpida
llambregada per assegurar-se que jo estava en guàrdia. Alçada la
llosa, va posar-se a cavar amb la rapidesa d'un gos gratant la
terra. La suor li rajava esquena avall. Una vegada va aturar-se, tot
dient:

-Aquest soterrani és meu. No vull anar més enllà. Cal que te'n
vagis.

-Recordeu-vos del vostre jurament damunt la creu- vaig dir-li, amb
tota fredor.

Ell va rependre el seu treball, tot repetint, a cada cop de càvec:
-Em robes!... em robes! Ets un lladre!... Tot és meu!...-, fins que
va atènyer la petita volta de l'escala. Un cop va descobrir-ne la
primera pedra, va esdevenir, de cop i volta, blanc com la cera, i es
va asseure damunt el caramull de terra. I veint que jo volia pendre
el càvec, com em tocava, va tirar-s'hi damunt, tartamudejant:

-Deixa-ho estar, això! Vull fer-ho tot jo!... jo!... Vull ésser el
primer de davallar!

-Molt bé: aneu!

Va continuar la seva tasca amb un aferrissament que no li permetia
de respirar. La ràbia esclatava en tot el seu posat. Tanmateix,
però, l'obra avançava: cada cop de càvec feia ara un so balmat; i
sobtadament va caure una pedra, i després tota la volta s'esfondrà
per l'obertura amb un sord terrabastall. El vell cordaire va estar a
punt de ser arrossegat per les runes. Vaig retenir-lo amb prou
fortuna; però, ben lluny de regraciar-me, l'home, a penes va veure
l'escala, amb una terrible exasperació va udolar:

-Tot és meu!

-I meu- vaig dir-li en un to eixut.

Jo havia pres la làmpara, i ell va voler tenir-la.

-Bé està: més m'ho estimo. Marxeu endavant, mestre Zulpick.

Vam davallar.

El llum tremolenc il·luminava aquelles voltes de deu segles de
vellúria. El soroll furtiu de les nostres passes, damunt els graons,
era d'un estrany efecte. El meu cor bategava amb tanta de força que
n'hi havia per a esberlar-me el pit. Veia al davant meu el crani
calb del vell cordaire, el seu bescoll gris-blau, la seva esquena
jupa. Potser ell, en el meu lloc, hauria tingut alguna temptació
funesta; però, gràcies a Déu, mai no va entrar-me a l'ànima el
pensament del mal, senyor Furbach (cal que us ho digui), perquè la
mort ens seguia: sotjava, en l'ombra, a un de nosaltres dos.
¡Sortosos aquells que no tenen retret a fer-se, i que deixen a
Nostre Senyor l'esment de retirar les seves criatures d'aquesta vall
de llàgrimes! No en té pas freturança, de nosaltres, per a aquesta
feina terrible!

Arribat al capdavall de l'escala, Zulpick, no veient res a dins el
soterrani, va esguardar-me amb ulls esmaperduts; va voler parlar, i
cap so no va arribar a sos llavis. Aleshores vaig mostrar-li
l'anella encastada a la llosa del mig. Va compendre de seguida, i,
deixant el llum a terra, agafà l'anella amb les dues mans, fent un
clam salvatge. La suor lliscava lentament de sos polsos. Jo,
mentrestant, servava tot el meu domini.

Veient la inutilitat dels esforços del vell,

-Deixeu-me fer, Zulpick- vaig dir-li: -no teniu prou vigoria.

Va assajar de respondre'm. En aquell moment vaig reparar que tenia
els llavis blaus.

-Asseieu-vos; repreneu alè... No us robaré pas la vostra part:
estigueu tranquil.

Però no volgué asseure's, i s'aclofà vora la llosa. I, mentre jo
l'aixecava introduïnt el meu càvec pels intersticis de la pedra, ell
s'esforçava a retenir-la amb les seves ungles.

-Aneu amb compte, aneu amb compte!- vaig exclamar. -Mireu que us
aixafaré les mans!

Treball perdut: no sentia res. La fúria de l'or el posseïa. I al
mateix moment que, alçant-se la llosa, em calia esmerçar totes les
meves forces a contenir-la, ell ja lliscava per sota, i jo el sentia
com feia crits inhumans, interromputs per sanglots estranys.

Alçada la llosa, vaig restar alguns segons com a enlluernat: el
guspireig de les pedreries sota dels reflexos del llum, em feia
rodar el cap. En aquell moment, ràpid com un llampec, reaparegueren
totes les meves recordances esborrades. Vaig recordar-me fins i tot
del que m'havieu dit a Munic: -¿Com podíeu veure l'or, la tomba i el
cavaller, Nicklausse, si no teníeu llum? Reconegueu que el vostre
somni no va enlloc.- I, per respondre a aquesta objecció, mos ulls
cercaven un llum qualsevol. Aleshores va ésser quan vaig veure una
obertura a la muralla. De part de fora, l'obertura semblava un
d'aquells canonets massissos com n'hi ha a tots els baluards per
deixar respirar la humitat de la terra. La lluna esblaimada, mirava
per aquell forat i confonia sos raigs blaus amb els grocs del nostre
llum.

Tot això, estimat senyor Furbach, és per a dir-vos que, en instants
així, els nostres sentits es fan amatents d'una manera que espalma.
Res no els escapa: ni tan sols les circumstàncies indiferents.

Zulpick acabava d'agafar la corona dipositada sobre un coixí de
púrpura arnada; se la posà damunt la testa, superbiós. Prengué
igualment l'espasa i la copa, i, tot mirant-me,

-Veu's aquí el duc- digué amb accent solemnial: -el vell duc Gontran
l'Avar!

I en aixecar jo un extrem del drap, test com el cartró, i en
mostrar-se'm l'or sota els oripells, aquell foll xaruc, alçant la
seva espasa, volgué dar-m'hi un cop damunt la testa; però un
gorgolament indefinible va escapar-se-li del pit, i va esfondrar-se,
tot exhalant un llarg sospir.

Colpit d'horror, vaig acostar el llum, i vaig veure que ell tenia el
pols esquerre d'un negre blavenc, que sos ulls es movien dins llurs
conques i que una escuma rosada cobria sos llavis.

-Mestre Zulpick!- vaig exclamar.

No em va respondre.

Tot seguit vaig compendre que acabava de llampar-lo una feridura
fulminant. Ho havia fet la vista de l'or? ¿Ho havia fet la violació
del jurament en refusar-me la meva part de botí? ¿Ho havia fet
l'arribada de la seva hora, així com a nosaltres ens vindrà la
nostra? No ho sé pas, i no vaig pas inquietar-me'n. La por que em
sorprenguessin en aquelles circumstàncies vora d'aquell cadàver em
glaçava la sang a les venes. Ben segur que m'haurien acusat d'haver
assasinat Zulpick, el pobre vell sense força, per rapissar-li sos
béns. Què faria? Fugir i deixar-lo allà?... Va ser la meva primera
idea; però, tot pujant l'escala, la desesperació de perdre les
riqueses que tant havia cobejat em féu tornar cap avall. Vaig
arrencar de les mans de Zulpick la copa i l'espasa que sos dits,
rígids a guisa d'urpes, tenien aferrades, i vaig tornar a posar-les
damunt la tomba, així com la corona. Després, carregant el cos
damunt la meva espatlla i agafant el llum de terra vaig pujar fins
el soterrani superior. Allí vaig estendre el vell cordaire damunt el
seu jaç; i, tornant a tirar la terra dins l'escala, vaig posar de
bell nou la llosa en el seu indret. Un cop vaig estar llest, vaig
entreobrir a pleret la porta del soterrani, mirant, tot inquiet, la
plaça deserta. Tot dormia en aquells voltants. No eren encara les
dues del matí. La lluna, melangiosa, estenia les gran ombres negres
de Sant Esteve damunt la neu endurida. Vaig escapar-me cap al
Schlossgarten, i vaig lliscar fins a la meva cambra per l'entrada
del parc.

L'endemà, tot Brisach va saber que Zulpick havia mort d'un cop de
sangs. El seu enterrament tingué lloc el dia següent: les velles
comares del poble, els mariners, els raiers, el conduïren, en
processó, al cementiri.

Jo vaig seguir arrossegant el meu carret per espai de tres setmanes.
Aleshores s'esdevingué la venda, en públic encant, del soterrani, el
jaç, la cadira i el vell armari de Zulpick; i, com que em restaven
els dos cents florins que havia guanyat al vostre servei, vaig
adquirir-ho tot per la suma de tres gulden, cosa que no deixà pas de
maravellar al veïnatge i el mateix mestre Durlach. ¿Com podia tenir
tres gulden, un senzill criat? Vaig fer veure al senyor Durlach la
nota que m'havíeu donat i no va objectar res més. Aviat va córrer
fins i tot per la contrada, la veu que jo era un ricàs que
arrossegava carrets per complir un vot de penitència. D'altres
pretenien que m'havia disfressat de criat per comprar sota preu les
ruïnes de Brisach Vell, i revendre-les després en bloc a l'emperador
d'Austria, el que es proposava de reconstruir els castells dels
Habsburgs, de cap a peus, a la manera del segle XII, tornant-hi a
posar soldats belitres, capellans i bisbes. Alguns, de més seny,
s'inclinaven a creure que volia fundar a Brisach, senzillament, una
fàbrica de capells de palla com les que hi ha a Alsàcia.

La senyoreta Fridolina ja no era la mateixa, envers mi, d'ençà de la
meva adquisició. No sabia pas què cosa pensar-ne, de totes les veus
que corrien sobre meu; i es feia més tímida, més reservada, que no
pas abans. La veia com s'enrojolava en acostar-m'hi jo; i, quan vaig
anunciar-li la intenció de tornar al meu país, va posar-se tota
trista. L'endemà, va semblar-me, fins i tot, que havia plorat, cosa
que em féu molt de plaer, perquè havia resolt de dur a compliment el
meu somni en totes les seves parts, i el que restava no era pas el
menys agradable.

Què més us diré mon estimat senyor Furbach? L'acabament de la meva
història és de bon capir. Quan tancat, de nit, dins el meu cau, vaig
tornar a baixar al segón soterrani,i aquesta vegada em vaig veure
ben bé en possessió del tresor; quan vaig calcular aquelles inmenses
riqueses, i vaig dir-me que a l'esdevenidor no passaria més
fretures; ¿com expressaré el sentiment de gratitud que abassegà tot
el meu ésser? com traduiré en paraules les accions de gràcies que
s'elevaren del fons de la meva ànima?

I, més tard, quan vaig haver canviat, a Francfort, algunes centes
peces d'or a casa del banquer Kummer (meravellat de l'antigor
d'aquella moneda, que era del temps de les Creuades), i vaig tornar
a Brisach Vell com a gran senyor, damunt el _dampschiff_ «Hermann»,
que tantes vegades havia esperat amb els peus ficats a la neu, ¿com
us pintaré l'astorament, l'èxtasi de Fridolina, tota roja, tota
commosa veient-me pendre lloc a la taula dels viatgers; les
felicitacions afectuoses del senyor Durlach i la confusió de Katel,
que s'havia permès de tutejar-me, i àdhuc de tractar-me, de vegades,
de taül quan li semblava massa melangís i sospirava a la vora de la
llar? La pobre Katel ho feia amb la millor intenció del món: em
burxava una mica per a esperonar la meva ardidesa; però aleshores
¡no en va semblar poc de confosa empallegada i astorada, d'haver
maltractat aquell gran personatge que ara veia allí, greument
instal·lat davant la taula, duent un _witchura_ verd dragó, amb gira
de gibelina!

Ah, senyor Furbach! Quines trasmudances tan estranyes hi ha, en
aquest món, i que en va, d'errada, aquella dita que diu: «L'hàbit no
fa el monjo»! En diran tots els penjaments que vulguin, del diner;
però no hi ha com ell perquè un home prengui relleu! Sempre em
recordaré que al moment que vaig badar la maleta, i, havent-ne tret
la meva cartera, la vaig obrir damunt la taula, el bon vell Durlach
(molt prudent de natural, i que fins aleshores n'havia dubtat una
mica, de la solidesa de la meva opulència), veient guspirejar l'or
de cop i volta, es tragué molt humilment la gorra de seda negra, i
digué, amb aire enujat, a Fridolina:

-Vaja, doncs, Fridolina: acosta una cadira per al senyor Nicklausse.
Mai no penses en res!

I, quan vaig dir al bon home que la més volguda de les meves
aspiracions era d'obtenir la mà de la seva néta, ell, que algunes
setmanes abans s'hauria indignat d'una proposició semblant i
m'hauria mostrat la porta tot seguit, va semblar que en tingués un
gran enterniment:

-I ara, estimat senyor Nicklausse! Ben segur que això és un gran
honor per a nosaltres!

Hi posà, tanmateix, una condició; i era que jo restaria al
Schlossgarten, «no volent -digué- que un establiment fundat pel seu
avi caigués en mans estranyes».

Fridolina, asseguda en un recó, plorava baix, baixet.

I, quan agenollant-me davant ella, li vaig demanar: -Fridolina,
m'estimeu? Fridolina voleu ésser la meva muller?- amb prou feines,
la pobra noia, em pogué respondre:

-Prou sabeu, Nicklausse, que us estimo!

Ah, senyor Furbach! Recordances com aquestes ens fan beneir aquest
or tan menyspreable, perquè només ell fa possibles aquestes
felicitats.

Nicklausse callà, i romangué per molt de temps tot somniós, amb el
colze damunt la taula i el front dins la mà. Li semblava de veure
desfilar pel seu esperit tots els bons i mals dies transcorreguts.
Una llàgrima tremolava en sos ulls. El vell llibrer, amb el cap
decantat, es perdia també en somieigs que no li eren gens habituals.

-Benvolgut amic- digué, de cop i volta, aixecant-se: -la vostra
història és meravellosa; però més que hi cavil·li, no hi capeixo
res. Potser era un efecte magnètic, i la creueta que em vau mostrar
a Munic havia pertangut a Gontran l'Avar. Qui sap? En tot cas, estic
segur que passaré somnis terribles.

Nicklausse no respongué. S'havia aixecat, i acompanyà en silenci son
antic senyor.

La lluna emblavia les altes finestres de la sala. Era prop de la una
del matí.

L'endemà, el senyor Furbach, embarcat en el _dampschiff_, reprenia
el camí de Basilea. Aixecava la mà en senyal d'adeu, i Nicklausse li
responia tot agitant el seu feltre.



HUC EL LLOP



I

Cap a les festes de Nadal de l'any 18..., un matí que jo dormia
profundament a l'hostal del Cigne a Friburg, el vell Gedeon Sperver
entrà a la meva cambra tot cridant:

-Fritz, alegra't!... et meno al Castell de Nideck, a deu llegües
d'aquí. Coneixes Nideck?... La més vella residència senyorívola de
la contrada: ¡un antic monument de la glòria dels nostres pares!

Fixeu-vos bé que no havia vist Sperver, el meu respectable didot, de
setze anys a aquella banda; que ell s'havia deixat créixer tota la
barba, que una gorra immensa de pell de guineu li cobria la nuca, i
que em posava la seva llinterna sota el nas.

-Primer de tot- vaig exclamar, -procedim metòdicament; qui sou?

-Qui sóc!... Com s'entén, no reconeixes Gedeon Sperver, el caçador
furtiu del Schwartz-Wald?... Oh, ingrat!... Jo que t'he criat,
educat; jo que t'he ensenyat a posar un parany, a sotjar la guineu
al capdavall d'un bosc, a tirar els gossos damunt la pista del
cabirol!... Ingrat, no em reconeix! Mira d'un cop la meva orella
esquerra, gelada.

-Ara! Reconec la teva orella esquerra. Au, abracem-nos.

Vam abraçar-nos tendrament i Sperver, tot eixugant-se els ulls amb
el revés de la mà, va afegir:

-Coneixes Nideck?

-Sens dubte... de nom. Qué hi fas, allà?

-Soc primer picador del comte.

-I de part de quí vens?

-De la jove comtesa Odila.

-Bé... quan partim?

-Tot seguit. Es tracta d'un urgent afer; el vell comte està malalt,
i la seva filla m'ha recomanat que no perdés un minut. Els cavalls
estan a punt.

-Però, Gedeon del meu cor, mira el temps que fa; tres dies ha que la
neu no para.

-Ba! ba! Suposa't que es tracta d'una cacera de senglar, posa't les
calces, ferma't els esperons, i amunt s'ha dit! Vaig a dir-los que
et preparin un mos.

I va eixir.

-Ah!- afegí l'excel·lent home, tornant a venir, -no t'oblidis de
tirar la teva pellissa per aquí damunt.

En acabat, davallà.

Mai no he sabut fer-li resistència al vell Gedeon; des de la meva
infantesa que ell obtenia de mi tot el que volia amb una inclinació
de cap o un moviment d'espatlla. Vaig vestir-me, doncs, i no vaig
trigar a seguir-lo a la sala gran.

-Ah! massa sabia que no em deixaries partir tot sol,- exclamà, tot
joiós.

-Enllesteix-me aquesta tallada de pernil a peu dret i bevem d'una
esgarrapada, perquè els cavalls s'impacienten. Oh, i ara que hi
penso, he fet posar la teva maleta a la gropa.

-Com s'entén, la meva maleta?

-Sí, no hi perdràs res; cal que hi romanguis alguns dies al Nideck:
és indispensable, ja t'ho explicaré tot seguit.

Vam davallar al pati de l'hostal.

En aquell moment arribaven dos cavallers: semblaven atuïts de
fatiga; llurs cavalls eren blancs d'escuma: Sperver, gran aficionat
a la raça cavallar, llençà una exclamació de sorpresa:

-Quins bells animals!... són valacs... I quina finor! veritables
cérvols. Ala, Niclause, anem, cuita a tirar-los una manta al llom;
el fred els podria emmaleir.

Els viatgers, embolcallats en pells blanques d'Astracan, passaren a
prop de nosaltres quan ficàvem el peu a l'estrep; no vaig descobrir
sinó el llarg bigoti castany d'un d'ells, i sos ulls negres, d'una
vivacitat singular.

Els viatgers entraren a l'hostal.

El palafrener tenia els nostres cavalls a la mà; va desitjar-nos bon
viatge i deixà anar les regnes.

I ja férem camí.

Sperver, montava un mecklemburgués _pur sang_, i jo un cavallet de
les Ardennes ple d'abrivada; volàvem damunt la neu. En deu minuts
vam haver deixat enrera les últimes cases de Friburg.

El temps començava d'aclarir-se. Tan lluny com podiem estendre els
nostres esguards, ja no vèiem cap senyal de camí, de sendera, ni
tirany. Els nostres únics companys de viatge eren els corbs del
Schwartz-Wald, desplegant llurs alasses balmades damunt les
muntanyoles de neu, voleiant de l'una banda a l'altra i cridant amb
la veu tota ronca: -Misèria, misèria, misèria!

Gedeon, amb la seva carassa de color de boix vell, la seva pellissa
de gat fer i la seva gorra de pell, les llargues orelles penjants,
galopava al davant meu tot xiulant no sé quina tonada del
_Freischutz_; de vegades es girava, i aleshores jo vèia com una gota
d'aigua tota pura resplendia, tremolenca, al cap de son nassot
retort.

-Eh, eh, Fritz- em deia, -veu's aquí el que se'n diu una gentil
matinada d'hivern.

-Sens dubte, però una mica crua.

-M'agrada el temps sec, a mi; això ens refresca la sang. Si el vell
pastor Tobies tingués l'ardidesa de posar-se en camí en un temps com
aquest, aviat no se'n cantaria gall ni gallina de tot el seu
reumatisme.

Jo somreia a la punta dels llavis.

Al cap d'una hora d'una correguda furibunda, Sperver apaivagà el seu
delit, i vingué a posar-se al costat meu.

-Fritz- em digué en un accent més seriós, -cal, tanmateix, que
sàpigues el motiu del nostre viatge.

-Ara hi pensava.

-Sobretot perquè ja hi ha hagut un bell nombre de metges que han
visitat el comte.

-Ah!

-Sí, ens n'han vingut de Berlin, amb grans perruques, que no volien
veure del malalt sinó la llengua; de la Suïssa, que només en miraven
que l'orina, i de Paris que es posaven un trocet de vidre a l'ull
per a observar la seva fesomia. Però tots ells no han sabut
engaltar-hi i s'han fet pagar abundosament llur ignorància.

-Diable! Com ens malmenes!

-Això no ho dic per tu, al contrari, et respecto, i si m'arribés a
trencar una cama, m'estimaria més refiar-me de tu que no pas de
qualsevol altre metge; però pel que fa a la banda de dins del cos,
encara no heu descobert cap ullera per a veure el que hi passa.

-I tu què sabs?

Davant aquesta resposta, el brau subjecte em va mirar amb aire de
sospita.

-¡Ara vejam si serà un enganya-badocs com els altres!- pensava.

Tanmateix va continuar dient:

-Fritz, si posseeixes una ullera així, per ma fe, serà d'allò més
oportuna, perquè la malaltia del comte és precisament a la part de
dins: és una malaltia terrible: quelcom de mena rabiosa. Ja sabs que
la ràbia es declara al cap de nou hores, de nou dies o de nou
setmanes, oi?

-Ho diuen, però com que no ho he observat jo mateix, en dubto.

-Sabs, al menys, que hi ha febres d'aiguamoll que tornen cada tres,
sis o nou anys. La nostra màquina té uns encadenatges d'allò més
estranys. Quan aquest maleït rellotge té la corda d'una certa
manera, la febre, el còlic o el mal de queixal us venen a un minut
senyalat.

-Ah! pobre Gedeon, a qui ho contes!... aquestes malalties
periòdiques fan la meva desesperació.

-Malament!... La malaltia del comte és periòdica, torna cada any, el
mateix dia, a la mateixa hora; la seva boca s'omple d'escuma, els
seus ulls es tornen blancs com a boles de vori; tremola de cap a
peus i peta de dents.

-Ben segur que aquest home ha passat atzars dolorosos.

-No! Si la seva filla es volgués casar, seria l'home més feliç del
món. És poderós, ric, ple d'honraments. Té tot allò que els altres
desitgen.

Desgraciadament la seva filla refusa tots els partits que se li
presenten. Vol consagrar-se a Déu, i a ell li reca de pensar que
l'antiga raça dels Nideck s'extingirà.

-Com s'ha declarat la seva malaltia?

-De cop i volta, fa deu anys.

En aquell moment va semblar que el brau subjecte es recullia; va
treure del seu gec una pipa i va omplir-la lentament i després va
fer, havent-la encesa:

-Un vespre, jo estava tot sol amb el comte, a la sala d'armes del
castell. Era cap a les festes de Nadal. Haviem empaitat el senglar
tot lo dia per les afraus del Rheethal, i haviem tornat, closa la
nit, portant amb nosaltres dos pobres gossos extenuats de cap a
peus. Feia precisament un temps com aquest d'ara: de fred i de neu.
El comte es passejava d'amunt d'avall de la sala, amb el cap
decantat sobre el pit i les mans darrera les espatlles, com un home
que cavil·la profundament. De tant en tant s'aturava a mirar les
altes finestres on s'amuntegava la neu; jo m'escalfava sota el
pabelló de la llar tot pensant en els meus gossos, i maleïa
interiorment tots els senglars del Schwartz-Wald. Feia ben bé dues
hores que tothom dormia al Nideck, i un hom no sentia altra cosa que
el soroll d'aquelles botasses amb esperons del comte damunt les
lloses. Em recordo perfectament que un corb, sens dubte escomès
d'una rauxada de vent, va venir a batre els vidres amb la seva ala
tot llençant un crit de mal ésser i que tot un pa de neu va
destriar-se; de blanques que eren, les finestres es van tornar totes
negres per aquella banda...

-Aquests detalls ¿què tenen res que veure amb la malaltia del teu
senyor?

-Deixa'm acabar... ja veuràs. En sentir aquell crit el comte s'havia
aturat, amb els ulls fixos, les galtes esblaimades i el cap inclinat
cap endavant, com un caçador que sent venir l'animal. Jo seguia
escalfant-me i pensava: -¿Què trigarà gaire a anar-se'n al llit?-
Perquè, si cal dir la veritat, estava mig mort de cansament. Tot
això que et dic, Fritz, ho veig com si hi fos ara!... Tot just el
corb va acabar de llençar son crit a l'abisme, el vell rellotge va
sonar onze hores. Al mateix instant, el comte va donar un tomb; ell
que escolta, sos llavis es belluguen, i el veig que vacil·la com un
home embriagat. Estén les mans, barres apretades, ulls blancs. Jo
que li crido: -Missenyor, què teniu?- Però ell es posa a riure com
un foll, es sotraga i cau damunt les lloses, de cara a terra. Tot
seguit demano auxili; els criats arriben. Sebalt agafa el comte per
les cames, jo per les espatlles i el transportem al llit que hi ha
prop de la finestra; i mentre jo estava a punt de tallar-li la
corbata amb el meu coltell de cacera, perquè em creia que tenia un
atac de feridura, veu's aquí que la comtesa entra i es tira damunt
el cos del comte, i ell feia uns crits tan esgarrifosos, que només
de pensar-ho m'eriçono.

En aquell punt, Gedeon es llevà la pipa de la boca, la buidà
lentament damunt el pom de la seva sella, i continuà amb aire
melangiós:

-D'aquell dia ençà, Fritz, el diable ha vingut a raure entre les
parets del Nideck i sembla que no en vulgui sortir més. Cada any, a
la mateixa època, a la mateixa hora, el comte agafa aquell mal
tremolenc. El mal li dura de vuit a quinze dies, durant els quals fa
una cridòria que us redreça els cabells del cap! Després es refà de
mica en mica, de mica en mica. Està tot feble, esblaimat,
s'arrossega de cadira en cadira, i si un hom fa la més petita
fressa, si un hom es belluga, ell es gira: té por fins i tot de la
seva ombra. La jove comtesa, la criatura més amorosa de la terra, no
l'abandona poc ni gaire, però ell no la pot veure: -Veste'n!
veste'n!- li crida, amb les mans esteses. -Oh! deixa'm estar!
deixa'm estar! No he sofert prou, encara?- És terrible de sentir-lo,
i jo, jo, que l'acompanyo de prop a les caceres, que sono el corn
fins que ell ha ferit l'animal, jo, que sóc el primer de sos criats,
jo que em deixaria badar el cap pel seu servei; el que és en aquells
moments voldria escanyar-lo, tant abominable és de veure com tracta
la seva pròpia filla!

Sperver, l'aspra fesomia del qual havia mostrat una expressió
sinistre, picà amb els dos esperons i vam fer una estona de galop.

Jo m'havia posat tot consirós. El guariment d'una malatia com
aquella em semblava molt dubtós, gairebé impossible. Era evidentment
una malaltia moral; per a combatre-la hauria calgut d'ascendir fins
a la seva primera causa, i aquesta causa es perdia sens dubte en el
llunyedar de l'existència.

Tots aquests pensaments m'agitaven. La narració del vell picador,
ben lluny d'inspirar-me confiança, m'havia abatut: trista disposició
per a assolir un èxit! Eren gairebé les tres quan descobrírem
l'antic castell del Nideck, al capdavall de tot l'horitzó. A desgrat
de la distància prodigiosa, hom destriava altes torrelles, penjades
en forma de coves als caires de l'edifici. No era encara sinó un
vague perfil, destacant-se amb prou feines damunt l'atzur del cel;
però, insensiblement, les tintes rogenques del granit dels Vosgues
aparegueren.

En aquell moment Sperver apaivagà la seva passa i exclamà:

-Fritz, cal arribar-hi abans que sigui nit closa... endavant!...

Però endebades esperonava el seu cavall que romania immòbil,
enarcant les potes del davant, horroritzat, redreçant la crinera, i
llençant pels badius dilatats dos brolls de vapor blavenca.

-Què és això?- exclamà Gedeon tot sorprès. -No veus res, Fritz?...
No fóra pas que?...

No va acabar la seva frase i, tot senyalant-me, a cinquanta passes,
darrera la costa, un ésser aclofat entre la neu:

-La Pesta Negra!- va fer, amb un accent tan trasbalsat que jo mateix
vaig ser-ne tot ferit.

Seguint amb l'esguard la direcció del seu gest, vaig destriar amb
estupor una dona vella, amb les cames arrupides dintre els braços, i
tan miserable, que sos colzes, de color de rajola, li eixien a
través de les mànegues. Alguns flocs de cabells cendrosos penjaven
al voltant del seu coll, llarg, rogenc i nuu, com el d'un voltor.

Cosa estranya, un fato de parracs geia damunt els seus genolls, i
sos ulls esmaperduts s'estenien cap al llunyedar, damunt la plana
nevada.

Sperver havia seguit el seu camí a mà dreta, dant un tomb immens al
voltant de la vella. Vaig tenir penes i treballs a reunir-m'hi.

-Ei!- vaig cridar-li, -què diable fas? ¿És una broma?

-Una broma! No, de cap de les maneres! Déu me'n guard de fer-hi
broma amb una cosa així! No sóc pas supersticiós, però aquest
encontre em fa basarda.

Aleshores, girant el cap, i veient que la vella no es bellugava, i
que el seu esguard seguia sempre en la mateixa direcció, va semblar
una mica tranquilitzat.

-Fritz- em va dir amb un aire solemnial, -ets un savi, has estudiat
qui sap les coses que jo no en conec ni la primera lletra; doncs bé!
aprèn de mí que un hom l'erra cada vegada que es clava a riure
d'allò que no entén. No és pas sense raó que anomeno aquesta dona la
Pesta Negra. En totes les terres del Schwartz-Wald, no té pas altre
nom; però és aquí, al Nideck, on sobretot se'n fa mereixedora!

I el brau subjecte va seguir el seu camí sense afegir cap paraula.

-Vejam, Sperver, explica't més clarament- li vaig dir, -perquè de
tot això no n'entenc un borrall.

-Sí, és la perdició de tots nosaltres, aquesta bruixa que veus allà
baix; és d'ella que ens vé tot el mal: ella és qui ens el mata, el
comte!

-Com és possible? ¿Com pot exercir una influència així?

-Què sé, jo? El que hi ha de positiu és que el primer dia del mal,
al moment que al comte li vé el seu atac, no heu de fer sinó pujar a
la torre de senyals, i descubrireu la Pesta Negra, com una taca,
entre la boscúria de Tiefenbach i el Nideck. Allí roman tota sola,
aclofada. Cada dia s'acosta una mica i els atacs del comte es fan
més terribles; un hom diria que la sent venir! De vegades, el primer
dia, a les primeres tremolors, em diu: -Gedeon, vé, ella!- Jo li
sostinc el braç per impedir-li que tremoli; però ell repeteix sempre
amb un tartamudeig i els ulls astorats: -Vé! oh! oh! vé!...-
Aleshores pujo a la torre d'Huc; miro qui-sap-lo temps... ja saps,
Fritz, que tinc bon ull. Al capdavall, entre les bromes llunyanes, a
mig camí de cel i terra, veig un punt negre. A l'endemà el punt
negre és més gros: el comte de Nideck es fica al llit petant de
dents. A l'endemà, un hom destria clarament la vella: els atacs
comencen; el comte crida!... A l'endemà la bruixa és al peu de la
muntanya: aleshores el comte té les barres closes, la boca li
escumeja, els ulls li giravolten. Oh! la brètola... I quan penso que
l'he tinguda vint vegades al cap de la meva carrabina i que el pobre
comte m'ha aturat d'enjegar-li una bala. Ell em cridava: «No,
Sperver, no; gens de sang!...» Pobre home, plànyer la que el mata,
perquè el mata, ella, Fritz; el comte ja no té més que la pell i
l'os!

El meu brau amic Gedeon veia massa de mal ull la vella perquè fos
possible de tornar-lo al seny natural. Altrament, quin home gosaria
plantar les fites del que és possible? No veiem cada dia estendre's
el camp de la realitat? Aquestes influències ocultes, aquests
lligams misteriosos, aquestes afinitats invisibles, tot aquest món
magnètic que els uns proclamen amb tota l'ardor de la fe, que els
altres discuteixen amb un posat irònic, qui ens respon que demà no
esclati al bell mig de nosaltres? És tan fàcil de dir-ne seny
natural de la ignorància de tots!

Vaig limitar-me, doncs, a pregar Sperver de moderar la seva fúria, i
sobretot que es guardés de fer foc damunt la Pesta Negra, tot
advertint-li que això li portaria dissort.

-Ba! me'n ric- va dir, -el pitjor que podrà succeir-me és que em
pengin.

-Ja és molt massa per a un home com cal.

-Bé! és una mort com una altra. Un hom fina escanyat, veus-ho aquí.
Tal vegada val més això que no pas rebre un cop de martell al cap
com a les feridures, o bé no poder dormir, fumar engolir, pair,
estornudar, com passa a les altres malalties.

-Pobre Gedeon, raones ben malament, i això que tens la barba grisa.

-Tan barba grisa com voldràs: aquesta és la meva manera de veure.
Sempre tinc un canó en el meu fusell carregat amb bala per al servei
de la bruixa; de tant en tant en renovo el mixte i si es presenta
una avinentesa...

Va acabar el seu pensament amb un gest expressiu.

-L'erraries, Sperver, l'erraries. Sóc del parer del comte de Nideck:
-Gens de sang! Hi ha un gran poeta que ha dit: -Totes les ones de
l'oceà no poden rentar una gota de sang humana!- Pensa en això,
company, i descarrega el teu fusell contra un senglar a la primera
ocasió.

Va semblar que aquestes paraules li fessin impressió, a l'ànima del
vell caçador furtiu; va baixar el cap i la seva cara va pendre una
expressió consirosa.

Pujavem aleshores per les costes boscanes que separen el miserable
poblet de Tiefenbach del castell del Nideck.

Havia arribat la nit. Com s'esdevé gairebé sempre després d'una
diada clara i freda d'hivern, la neu començava de caure altra
vegada, i grans borrallons venien a fondre's damunt la crinera dels
nostres cavalls, que renillaven dolçament i doblaven la passa,
excitats, ben segur, per la proximitat del recer.

De tant en tant, Sperver mirava cap endarrera amb una inquietud
visible; i jo mateix no n'era pas llibert d'una certa aprensió
indefinible, tot pensant en l'estranya descripció que el picador
m'havia fet de la malaltia del seu senyor.

Altrament l'esperit de l'home s'harmonitza amb la natura que el
volta, i, per la meva part, no sé pas cosa tan trista com una
boscúria carregada de gebre i batuda pel vent geliu: els arbres
tenen un aire ombrívol i petrificat que fa pena de veure.

A mesura que avençàvem, les alzines esdevenien més rares; alguns
bedolls, drets i blancs com a columnes de marbre, apareixien a bella
distància l'un de l'altre, retallant-se damunt la vitralla fosca
dels avetars, quan, de cop i volta, en eixir d'una arbúcia, el vell
castell va alçar bruscament al davant nostre la seva negra massa
altívola, picada de punts lluminosos.

Sperver s'havia aturat davant d'una porta obrada en forma d'embut
entre dues torres, i tancada per una reixa de ferro.

-Ja hi som!- va exclamar, tot decantant-se damunt el coll de son
cavall.

Va agafar el peu de cérvol que feia de trucador i hom sentí al lluny
el so clar d'una campanada.

Al cap d'alguns minuts d'espera, una llinterna va aparèixer dins les
pregonies de la volta, estellant les tenebres, i mostrant-nos, dins
l'aureola que formava, un homenet geperut, de barba groga, ample
d'espatlles, i abrigat de pells com un gat. Us hauria semblat que
era, en mig de les vastes ombres, algun gnom que travessés un somni
dels Nibelungs.

Va avençar a pleret i va venir a encastar la seva cara camusa contra
la reixa, badant els ulls i fent esforços per a veure'ns en la
fosca.

-Ets tu, Sperver?- va dir amb una veu tota ronca.

-Obriràs d'una vegada, Knapwurst?- va exclamar el picador. -No
t'adones que fa un fred negre?

-Ah! et reconec- va dir l'homenic. -Sí... sí... ets ben bé tu...
Quan parles sembla que vagis a engolir-te la gent de viu en viu.

La porta va obrir-se, i el gnom, tot aixecant la seva llinterna
envers mi, amb una ganyota estranya, va saludar-me amb un: -_Wilkom,
her docter_ (benvingut siau, senyor doctor),- que semblava voler
dir: -Un altre més que se n'anirà igual que els altres!

Després, va tornar a tancar tranquilament la reixa, mentre nosaltres
posàvem el peu a terra; i vingué totseguit a pendre la brida dels
nostres cavalls.



II

Tot seguint a Sperver, que pujava l'escala amb passa ràpida, vaig
poder-me convèncer que el castell del Nideck mereixia la seva
reputació. Era una veritable fortalesa tallada en la pedra, ço que
en altre temps s'anomenava castell d'emboscada. Les seves voltes,
altes i profundes, repetien a la distància el renou de les nostres
passes i l'aire de fora entrant per les espitlleres, feia vacil·lar
la flama de les atxes plantades de lluny en lluny a les anelles de
la muralla.

Sperver coneixia tots els recons d'aquell estatge espaiós; tan aviat
girava cap a la dreta com a l'esquerra. Jo el seguia, desalenat.
Finalment va aturar-se damunt un ample replà i va dir-me:

-Fritz, et deixaré un instant amb el servei del castell per a anar a
avisar la teva arribada a la jove comtessa Odila.

-Bé, fes el que et semblarà necessari.

-Hi trobaràs el nostre majordom, Tobies Offenloch, vell soldat del
regiment de Nideck; havia fet la campanya de França a les ordres del
comte.

-Molt bé!

-També veuràs la seva dona, una francesa, que es diu Maria Lagoutte,
que es fa passar com a de bona família.

-I per què no?

-És clar; però, entre nosaltres, és, senzillament, una antiga
cantinera dels exèrcits de Napoleó. Ens va portar Tobies Offenloch
damunt el seu carret, amb una cama perduda, i el pobre home s'hi ha
casat per agraïment, comprens?...

-Bé, bé, està entès. Obra d'una vegada, m'estic gelant.

I vaig voler desempallegar-me'n; però Sperver, obstinat com tot bon
alemany, volia de totes passades assabentar-me dels personatges amb
els quals em trobaria en relació. Continuà, doncs, agafant-me per
les trenzilles de la meva ringrava:

-A més, trobaràs Sebalt Krast, el monter major, un minyó trist, però
que no hi ha qui li passi la mà per la cara en les sonades de corn;
Karl Trumpf, el cellerer; Cristià Becker, en una paraula, tota la
nostra gent, si no és que s'hagin ficat al llit.

Aleshores Sperver va empènyer la porta i jo vaig romandre tot
embadalit en el llindar d'una sala alta i ombrívola: la sala dels
antics guardes del Nideck.

A la primeria, vaig reparar tres finestres al fons, que dominaven el
precipici. A mà dreta, una mena de tinell de vella fusta d'alzina,
enfosqueïda pel temps; damunt el tinell un barraló, vasos i
botelles; a mà dreta una llar gòtica d'ample pavelló, empurpurada
per un foc esplèndid, i decorada, a cada cantó, amb escultures que
representaven els diversos episodis d'una cacera de senglar a l'Edat
Mitjana; finalment, al mig de la sala, una llarga taula, i damunt
ella, una llinterna gegantina il·luminant una dotzena de canets amb
tapadores d'estany.

Tot això vaig veure-ho d'una llambregada; però el que més em va
colpir, van ser els personatges.

Vaig reconèixer el majordom per la seva cama de fusta: un homenet
gros, menut, curull, caravermell, amb el ventre que li queia damunt
les cuixes, el nas roig i amugronat com un gerd madur; portava una
enorme perruca de color de cànem, formant coixinet damunt la nuca,
un vestit de peluix verd-poma, amb botons d'acer grans com a escuts
de sis lliures; les calces de vellut, la mitja de seda, i la sabata
amb fermalls d'argent. Estava dant un tomb a l'aixeta del barraló;
un aire de gaudi inexpressable espandia la seva cara rogenca, i sos
ulls, a flor de testa, brillaven de perfil com a vidres de rellotge.

La seva dona, la digna Maria Lagoutte, que duia un vestit d'estofa
florejada, amb la cara llarga i esgrogueïda com un cuiro antic de
Còrdoba, jugava a cartes amb dos servents, greument asseguts en
cadires de braços d'erecte respatller. Petites clavilles feses
pessigollejaven l'orgue olfactiu de la vella i el d'un altre
jugador, mentre que el terç feia l'ullet amb posat maligne, i
semblava joiós de veure'ls ajupits sota aquella mena de forques
caudines.

-Quantes cartes?- demanava.

-Dues- responia la vella.

-I tú, Cristià?

-Dues...

-Ah! ah!... Ja us he atrapat!... Falleu el rei! falleu l'as!... I
aquesta, i aquesta altra... Ah! ah! ah! Un altra clavilla,
mestressa! Això us ensenyarà, una vegada més, a fer-nos bocades dels
jocs de França!

-Senyor Cristià, no teniu consideràcions per al bell sexe.

-Al joc de cartes, un hom no deu respectes a ningú.

-Però massa veieu que no hi ha lloc per a més.

-Ba! ba! amb un nas com el vostre, sempre hi ha recursos.

En aquest moment, Sperver cridà:

-Companyons, ja sóc aquí!

-Eh! Gedeon... Ja heu tornat?

Maria Lagoutte trasbalsà aviat les seves nombroses clavilles; el
gros majordom buidà el seu vas. Tothom va girar-se cap a la nostra
banda.

-I missenyor, ha millorat?

-Uix!- Va fer el majordom, tot allargant el llavi inferior, -uix!

-Allò de sempre?

-Si fa no fa- digué Maria Lagoutte, que no apartava l'esguard de mi.

Sperver se'n va adonar:

-Us presento el meu fill nutrici: el Dr. Fritz, del Schwartz-Wald-
digué altívolament. -Ah, tot canviarà aquí, mestre Tobies. Ara que
Fritz ha arribat cal que aquesta maleïda caparra se'n vagi. Si
m'haguessin escoltat abans... En fi, val més tard que no a cap hora.

Maria Lagoutte seguia observant-me. Aquest examen, segons semblava,
la satisfeia, perquè va exclamar, tot adreçant-se al majordom:

-Vaja, senyor Offenloch, anem, bellugueu-vos, oferiu seient al
senyor doctor. Us quedeu aquí plantat, badant boca com una carpa.
Ah! senyor... aquests alemanys!

I la bona dona, aixecant-se com un ressort, va córrer a
desempallegar-me del meu mantell.

-Permeteu, senyor...

-Sóu massa bona, benvolguda senyora.

-Doneu, doneu... Fa un temps!... Ah, senyor, quin país!

-Així, doncs, missenyor no va més bé ni més malament- continuà
Sperver, tot sacsejant la seva gorra coberta de neu; -arribem a
punt. Ei, Kasper, Kasper!

Un homenet, més alt de l'una espatlla que no pas de l'altra i amb un
milier de pigues que li esquitxaven la cara, eixí de la llar:

-Veu's-me aquí!

-Bé! aniràs a fer parar, per al senyor doctor, la cambra d'Huc...
saps?

-Sí, Sperver, tot seguit.

-Un moment. Pendràs, tot passant, la maleta del doctor; Knapwurst te
la remetrà. Pel que fa al sopar...

-Estigueu tranquil; jo me n'encarrego.

-Molt bé; em refio de tu.

L'homenet eixí, i Gedeon, després d'haver-se desgomboldat de la
pellissa, ens deixà per a anar a avisar a la jove comtesa, de la
meva arribada.

Jo estava verament confós de la sol·licitud de Maria Lagoutte.

-Aneu-vos-en d'aquí, Sebalt- deia al gran monter; -em penso que ja
us heu rostit prou d'aquest matí ençà. Asseieu-vos a prop del foc,
senyor doctor; deveu tenir fred als peus. Estireu les cames... Això
és.

Després, tot oferint-me la seva tabaquera, va fer:

-En gasteu?

-No, benvolguda senyora, gràcies.

-L'erreu,- digué ella tot omplint-se el nas de tabac -l'erreu; és
l'encís de l'existència.

Va tornar-se a posar la tabaquera a la butxaca del davantal i afegí
al cap d'alguns instants:

-Arribeu a punt; missenyor va tenir ahir el seu segon atac, un atac
furiós, ¿veritat, senyor Offenloch?

-Furiós, talment- digué tot greu el majordom.

-No és cosa estranya- continuà ella, -quan un hom no es nodreix,
senyor. Imagineu-vos que l'he vist passar dos dies sense tastar un
brou de carn.

-I sense beure un vas de vi,- afegí el majordom, tot creuant les
seves mans petites i rodanxones damunt la panxolina.

Vaig creure que havia de decantar la testa per a expressar la meva
sorpresa.

Tot seguit mestre Tobies Offenloch vingué a asseure's a la meva
dreta i em digué:

-Senyor doctor, creieu-me, ordeneu-li una botella de markobrünner
per dia.

-I una ala d'aviram a cada àpat,- interrompé Maria Lagoutte. -El
pobre home està magre que fa por.

-Tenim markobrünner de seixanta anys- continuà el majordom, -perquè
els francesos no se l'han pas begut tot, com suposa la senyora
Offenloch. Podríeu també ordenar-li de beure de tant en tant una
bella glopada de johannisberg; no hi ha cosa com aquest vi per a
tornar el delit a un home.

-Temps era temps- digué el monter major amb un aire melangiós,
-temps era temps que missenyor feia dues grans caceres per setmana i
es trobava bellament; i d'ençà que no caça que està malalt.

-És molt senzill- observà Maria Lagoutte, -els aires obren la gana.
El senyor doctor hauria de prescriure-li tres grans caceres per
setmana, per a guanyar el temps perdut.

-Amb dues n'hi hauria prou- afegí greument el monter, -amb dues n'hi
hauria prou. També cal que els gossos reposin; els gossos són
criatures de Nostre Senyor com els homes.

Hi hagué alguns instants de silenci; mentrestant, jo sentia com el
vent fuetejava els vidres i s'entafurava per les espitlleres amb
bròfega xiuladissa.

Sebalt havia posat la cama dreta damunt la cama esquerra, i, amb el
colze damunt el genoll, el mentó dins la mà, mirava el foc amb una
tristesa de no dir. Maria Lagoutte, després d'un nou pessic al seu
tabac, l'endegava dins la tabaquera, i jo reflexionava en l'estranya
xacra que ens mena a empaitar-nos recíprocament a cop de consells.

En aquell moment el majordom s'aixecà.

-El senyor doctor voldrà beure un vas de vi, veritat?- digué, tot
recolzant-se al respatller de la meva cadira de braços.

-Us regracio; mai no bec abans d'anar a veure un malalt.

-Com? ni un vaset de vi?

-Ni un vaset de vi.

Va obrir uns ulls com unes taronges i va mirar la seva dona amb un
aire tot sorprés.

-El senyor doctor té raó- digué ella, -jo sóc del mateix tarannà;
m'estimo més beure als àpats, i pendre una copa de cognac després.
En el meu país les senyores prenen cognac; i és més distingit que no
pas el kirsch!

Amb prou feines acabava Maria Lagoutte aquestes explicacions, quan
Sperver entreobrí la porta i em va fer senyal que el seguís.

Vaig saludar la honorable colla i, mentre entrava al corredor, vaig
sentir com la dona del majordom deia al marit:

-Està molt bé aquest jove; i quin bell carrabiner se'n faria!

Sperver semblava inquiet; no deia cap paraula; jo mateix estava tot
consirós.

Algunes passes sota les voltes tenebroses del Nideck esborraren
completament del meu esperit les figures grotesques de mestre Tobies
i de Maria Lagoutte, pobres petits éssers inofensius que vivien, com
l'ornitomisa sota l'ala poderosa del voltor.

Ben aviat Gedeon va obrir-me una habitació sumptuosa, parada de
vellut violeta, empavellonada d'or. Un llum de bronze, posat a
l'extrem de la llar i cobert d'un globus de cristall sense
transparència, l'il·luminava vagament. Pells totes espesses
esmortien la fressa de les nostres passes. Hom hauria dit que allò
era l'asil del silenci i la meditació.

Tot entrant, Sperver aixecà un doll de feixugues draperies que
velaven un finestratge ogival. Vaig veure com capbussava la mirada
dins l'abisme i vaig compendre el seu pensament: mirava si la bruixa
era encara allà baix, aclofada entre la neu, al mig de la plana;
però no veié res, perquè la nit era pregona.

Jo, havia dat algunes passes, i destriava, sota la pàl·lida
irradiació del llum, una blanca y frèvola criatura, asseguda en una
gòtica cadira de braços, no pas lluny del malalt; era Odila de
Nideck. Son llarg vestit de seda negre, sa actitut somniosa i
resignada, la distinció ideal de sos trets, recordaven aquelles
místiques creacions de l'Edat Mitjana, que l'art modern abandona
sense aconseguir de fer-nos-les oblidar.

¿Què va passar dins la meva ànima a la vista d'aquella blanca
estàtua?

No ho sé pas, Hi hagué quelcom de religiós en la meva emoció: Una
música interior em recordà les velles balades de la meva primera
infantesa, aquells càntics piadosos que les bones dides del
Schwartz-Wald cantussegen per adormir les nostres primeres
tristeses.

En acostar-me, Odila s'havia aixecat.

-Sigueu benvingut, senyor Doctor,- em digué amb una simplicitat
corprenedora; i després, tot assenyalant amb el gest l'alcova on
reposava el comte, féu: -El meu pare és allà.

Vaig inclinar-me profundament i sense respondre, de tant commòs que
estava; vaig acostar-me al llit del malalt.

Sperver, dret a l'espona, aixecava el llum amb una mà, i tenia a
l'altra la gorra llarga de pells. Odila era a la meva esquerra. La
llum, garbellada pel vidre sense transparència, queia dolçament
damunt el rostre del comte.

Des del primer instant, va colpir-me l'estranya fesomia del senyor
de Nideck, i, a desgrat de tota l'admiració respectuosa que acabava
d'inspirar-me la filla, no vaig poder-me estar de dir-me: -És un
llop vell!

Verament, aquella testa grisa de cabells rasos, inflada darrera les
orelles d'una manera prodigiosa i amb la cara singularment
allargada; l'estretor del front en el cim, la seva amplària a la
base; la disposició de les parpelles, acabades en punta al naixement
del nas, vorejades de negre i cobrint imperfectament el globus del
ull entelat i fred; la barba curta i espessa espandint-se al voltant
de les barres ossoses, tot en l'aspecte d'aquell home em féu
estremir, i estranyes idees sobre les afinitats animals em
travessaren l'esperit.

Vaig dominar la meva emoció i vaig agafar el braç del malalt: era
sec, nerviós; la mà era petita i ferma.

Des del punt d'esguard mèdic, vaig trobar un pols dur, freqüent
febril, una exasperació que gairebé arribava al tètanos.

Què calia fer?

Jo reflexionava. D'una banda, la comteseta ansiosa, de l'altra,
Sperver, procurant de llegir en els meus ulls el que pensava, atent,
espiant els meus menors gestos... m'imposaven una penosa cohibició.
Tanmateix, vaig reconèixer que no hi havia res de seriós a empendre.

Vaig deixar el braç, vaig escoltar la respiració. De tant en tant
una mena de sanglot aixecava el pit del malalt, després el moviment
reprenia el seu curs, s'accelerava i esdevenia panteixant. El
pesombre oprimia evidentment aquell home. Epilepsia o tètanos, que
hi feia?... Però la causa... la causa... Veu's aquí el que m'hauria
calgut conèixer i el que no podia assolir.

Vaig girar-me tot pensívol.

-Què cal esperar, senyor?- em demanà la donzella.

-La crisi d'ahir és a les acaballes, senyora. Caldria prevenir un
nou atac.

-És possible, senyor doctor?

Anava a respondre amb alguna generalitat científica, no gosant de
pronunciar-me d'una manera positiva, quan els sons llunyans de la
campana del Nideck colpiren les nostres orelles.

-Forasters!- digué Sperver.

Va haver-hi un instant de silenci.

-Aneu a veure qui és!- digué Odila, el front de la qual s'havia
lleugerament aombrat. Déu meu! Com hi ha manera d'exercir els deures
de la hospitalitat en circumstàncies aixís?... És imposible!

Gairebé de seguida la porta es va obrir; una testa rossa i rosada
aparegué en l'ombra i digué en veu baixa:

-El senyor baró de Zimmer-Bluderic, acompanyat d'un seguidor, demana
asil al Nideck... S'ha perdut a la muntanya.

-Està bé, Gretchen,- respongué la comtesa dolçament, -Aneu a avisar
al majordom que rebi al senyor baró de Zimmer. Que li faci entendre
bé que el comte està malalt i només això li impedeix de fer-li ell
mateix els honors de casa seva. Que hom desperti al servei per a ben
tractar-lo i que tot sigui fet així com és escaient.

No hi hauria manera d'expressar la noble simplicitat de la jove
castellana en donar aquestes ordres. Si la distinció sembla
hereditària en certes famílies, és que el compliment dels deures de
l'opulència eleva l'ànima.

Tot admirant la gràcia, la dolcesa d'esguard i la distinció de Odila
de Nideck, el seu perfil d'una puresa de línies que hom no troba
sinó en la flor de l'aristocràcia, aquestes idees em passaven per la
ment, i endebades cercava quelcom que hi fos comparable en les meves
recordances.

-Aneu, Gretchen- digué la jove comtesa, -enllestiu.

-Sí, senyora.

La cambrera s'allunyà, i jo vaig romandre encara alguns segons sota
l'encís de les meves impressions.

Odila s'havia girat.

-Ja ho veieu, senyor- digué amb somriure melangiós, -és impossible
d'abandonar-se al dol; cal, sens treva, migpartir-se entre els
propis afectes i el món.

-És veritat, senyora- vaig respondre, -les ànimes triades pertanyen
a tots els infortunis: el viatger esgarriat, el malalt, el pobre
sense pa, tothom té el dret de reclamar-ne la seva part. Perquè Déu
les ha fetes, com els estels, per la felicitat de tots.

Odila baixà les llargues parpelles, i Sperver m'estrenyé dolçament
la mà.

Al cap d'un instant, ella afegí:

-Ah! senyor, si salvéssiu el meu pare!...

-Com he tingut l'honor de dirvos-ho, senyora, la crisi és acabada,
Cal impedir-ne el retorn.

-Espereu de conseguir-ho?

-Amb l'ajut de Déu sens dubte, senyora; no és pas impossible. Ara hi
reflexionaré.

Odila, tota commosa, m'acompanyà fins a la porta. Sperver i jo
travessarem l'avantcambra, on vetllaven alguns servents, tot
esperant les ordres de llur mestressa. Acabavem d'entrar al
corredor, quan Gedeon, que anava endavant, es girà de cop i volta i
féu, tot mirant-me de fit a fit i posant les mans damunt les meves
espatlles:

-Vejam, Fritz, jo sóc home, a mi pots dir-m'ho tot: ¿què en penses?

-No hi ha res a témer per aquesta nit.

-Bé, ja ho sé això, ja ho has dit a la comtessa; però, i demà?

-Demà?

-Sí, no giris el cap. Suposant que tu no poguessis destorbar que
l'atac tornés, escolta Fritz, francament, ¿et penses que hi trobaria
la fi?

-És possible, però no ho crec.

-Ah!- exclamà el brau subjecte, tot saltant d'alegria, -si no ho
creus, és que n'estàs segur!

I tot agafant-me de bracet, va arrossegar-me cap a la galeria. Amb
prou feines hi posàvem els peus, quan el baró de Zimmer-Bluderic i
el seu seguidor se'ns aparegueren, precedits de Sebalt que portava
una atxa encesa. Se n'anaven a llur cambra, i aquests dos
personatges, amb el mantell tirat damunt d'espatlla, les botes
blanes a la hongaresa que'ls pujaven fins als genolls, el cos
apretat dins llargues levites d'un verd pistatxo amb galons, el
casquet d'orsell enfonzat al cap, el coltell de caça a la cintura,
tenien quelcom d'estranyament pintoresc a la claror blanca de la
reïna.

-Vès!- digué Sperver, -si no m'enganyo, són aquella gent de Friburg.
Ens han seguit de prop.

-Poc t'enganyes: són ben bé ells. Reconec al més jove per son cos
altívol; té perfil d'àguila i porta el bigoti a la Wallenstein.

Ells van desaparèixer per una galeria lateral.

Gedeon prengué una atxa a la pared i em guià per un dèdal de
corredors, de passadissos, de voltes altes, baixes, de punt
d'ametlla, de mig punt. Que sé jo? No se'n veia la fi.

-Veu's aquí la sala dels Margraves- deia ell, -veu's aquí la sala
dels retrats, la capella, on no es diu la Missa d'ençà que Ludwig el
Calb es va fer protestant. Veu's aquí la sala d'armes.

Totes aquestes coses m'interessaven mediocrement.

Després d'haver pujat qui-sab-lo amunt ens calgué tornar a davallar
una rastellera de graons. Finalment, gràcies a Déu vam arribar
davant una porteta massissa. Sperver es va treure una clau
descomunal de la butxaca, i, tot passant-me l'atxa, digué:

-Ves-hi amb compte amb el llum. Para esment.

Al mateix temps va empènyer la porta i l'aire fred del defora va
entrar en el passadís. La flama es va posar a fer torterols,
enjegant guspires en totes direccions. Em vaig creure davant d'un
abisme, i vaig recular, esglaiat.

-Ah! ah! ah!- exclamà el monter, obrint la bocassa fins a les
orelles, -un hom diria que tens por, Fritz!... Vés endavant... No
tinguis por de res... Som a la cortina de muralla que va del castell
a la torre vella.

I el brau subjecte va eixir per a donar-me l'exemple.

La neu obstruia aquella plataforma de granítica balustrada; el vent
l'escombrava amb xiulets immensos. Qui hagués vist de la plana
estant la nostra atxa escabellada, hauria pogut dir-se: -Què hi fan
allà dalt, dins el nuvolar? Per què es passegen en aquestes hores?

-La vella bruixa potser ens albira,- vaig pensar dintre meu, i
aquesta idea em va dar esgarrifances. Vaig estrényer els plecs de
les meves calces, i amb la mà damunt el meu feltre vaig començar de
córrer darrera Sperver. Ell alçava la llum per indicar-me el camí i
caminava a grans gambades.

Vam entrar precipitadament a la torra, i després a la cambra d'Huc.
Una flama vivent va saludar-nos amb sos joiosos espetecs: quina
felicitat de tornar-se a trobar a recer d'espesses muralles!

M'havia aturat mentres Sperver tornava a tancar la porta, i, tot
contemplant aquell antic estatge vaig exclamar:

-Alabat sia Déu! Al capdavall podrem reposar.

-Davant una bona taula- Gedeon va afegir-hi. -Contempla'm això, en
comptes de palplantar-te com un badoc: una cuixeta de cabirol, un
parell de gallines boscanes, un llussó de dors blau i boca guarnida
de julivert. Viandes fredes i vins calents: així m'agrada. Estic
content de Kasper; ha entès bé les meves ordres.

Deia veritat, el brau Gedeon. «Viandes fredes i vins calents»,
perquè davant la flama, una magnífica renglera d'ampolles sofrien la
delitosa influència de l'escalfor.

Davant aquell espectacle, vaig sentir que en mi es desvetllava una
veritable fam canina; però Sperver, que era home entès en
conveniències, em va dir:

-Fritz, no ens hi acuitem, el temps no manca, posem-nos amb tota
comoditat; les gallines boscanes poc tenen cap idea d'aixecar el
vol. Primerament, les botes et deuen fer mal: quan un hom ha galopat
vuit hores seguides és bo de canviar de calçat; aquest és el meu
principi. Vejam seu, posa la bota entre les meves cames... bé... ja
la tinc... Ja en tenim una!... Anem per l'altra... Això és!... Colga
els peus en aquests esclops, treu-te les calces i tira't aquest
abric a l'espatlla. Molt bé!

Ell va fer igual, i després, amb veu estentòrea:

-Ara, Fritz- va exclamar, -cap a la taula! Treballa tu per la teva
banda, com jo per la meva. I sobretot recorda't del vell proverbi
alemany: «Si és el diable qui ha fet la sed, ben segur que és Nostre
Senyor qui ha fet el vi».



III

Menjàvem amb aquell entrenament sortós que procuren deu hores de
camí a través de les neus del Schwartz-Wald.

Sperver, encetant successivament la cuixa de cabirol, les gallines
boscanes i el llussó, murmurava, amb la boca plena:

-Tenim boscos! tenim altes brugueres! tenim estanys!

Després es decantava cap al respatller de la cadira de braços, i
agafant a l'atzar una ampolla, afegia:

-També tenim comellars, verds a la primavera i empurpurats a la
tardor! A la teva salut, Fritz!

-A la teva, Gedeon!

Feia goig de veure'ns; ens admiràvem l'un l'altre.

La flama espetegava, dringaven les forquilles, les barres galopaven,
gorgolaven les ampolles, els vasos brindaven; i, al defora, el vent
de les nits d'hivern, el vent poderós de la montanya, cantava el seu
himne funerari, aquell himne estrany, desolat que entona quan els
esquadrons de núvols es precipiten els uns damunt els altres, es
donen càrregues, s'engoleixen, i la lluna esblaimada contempla
l'abraonament eternal!

Mentrestant el nostre apetit es calmava. Sperver havia omplert el
veire d'un vi vell de Brumberg, i l'escuma s'estremia damunt sos
caires espaiosos. Va presentar-me'l tot exclamant:

-Per al guariment del senyor Yeri-Hans de Nideck. Beu fins a la
darrera gota, Fritz, per tal que Nostre Senyor ens escolti!

Així fou complert. Després omplí de bell nou, i havent repetit amb
veu ressonant:

-Per al guariment de l'alt i poderós senyor Yeri Hans de Nideck, mon
senyor!- va buidar-lo greument, a son torn.

Aleshores una satisfacció profunda envaí el nostre ésser i ens
sentirem feliços de trobar-nos al món.

Jo vaig estirar-me en la meva cadira de braços, amb el nas enlaire i
els braços penjants, i vaig posar-me a contemplar el meu estatge.

Era una volta baixa, tallada a la roca viva, un veritable forn d'una
sola peça que arribava, a tot estirar, a dotze peus al punt més alt
de la síndria. Al capdavall de tot, vaig veure una mena de ninxo
gran, on hi havia el meu llit, un llit ran de terra, que tenia,
crec, una pell d'ós per abrigall; i en aquell ninxo gran n'hi havia
un altre de més petit, agençat amb una estatueta de la Mare de Déu,
tallada en el mateix bloc granític i coronada amb una tofa d'herbes
marcides.

-Mira la teva cambra,- digué Sperver. -En nom de Déu, no és pas
solemnial, no és pas tan bella cosa com les cambres del castell.
Aquí, som a la torra d'Huc; això és vell com la muntanya, Fritz,
això ja vé del temps de Carlemany. En aquell temps, comprens, la
gent encara no sabia construir voltes altívoles, grans, rodones i
punxagudes: foradaven la pedra.

-Tanmateix m'has ficat dins un cau ben estrany, Gedeon.

-Cal que ho entenguis, Fritz, aquesta és la sala d'honor. Aquí
s'estatgen els amics del comte quan en venen; comprens, l'antiga
torre d'Huc, és el millor que hi ha.

-De quin Huc em parles?

-I ara! d'Huc el Llop!

-Com s'entén, Huc el Llop?

-Sens dubte; el cap de la nissaga dels Nideck, un minyonàs ferreny,
ja t'en responc. Va venir a establir-se aquí amb una vintena de
soldats i d'alabarders de la seva colla. Van enfilar-se a aquest
penyal, el més alt de la muntanya. Ja ho veuràs demà. Van bastir
aquesta torre, i després, per ma fe, van dir-se: -Som els senyors!
Dissortats aquells que voldràn passar sense pagar rescat; els caurem
damunt com a llops; ens menjarem la llana que duguin a l'esquena, i
si el cuiro segueix a la llana, força millor! D'aquí estant, veurem
qui sab quins llunyedars: veurem les alfraus del Rheethal, del
Steinbach, de la Roca-Plana, de tota la llargada del Schwartz-Wald.
Pobres dels mercaders!- I massa van fer-ho, aquells minyons, així
com ho havien dit. Huc el Llop n'era el capitost. És Knapwurst qui
m'ho ha contat això, de part de vespre tot vetllant.

-Knapwurst?

-El geperudet... ja el coneixes... el que ens ha obert el reixat. Un
subjecte ben estrabul·lat, Fritz: sempre encauat a la Biblioteca!

-Ah! ¿hi teniu un savi a Nideck?

-Sí, el brètol!... en lloc de romandre a la porteria, passa tot el
dia de Déu sacsejant la pols dels vells pergamins de la família. Va
i vé pels prestatges de la Biblioteca; sembla una ratota. Aquest
Knapwurst coneix tota la nostra història millor que no pas nosaltres
mateixos. Ell sí que te'n amollaria de coses, Fritz. En diu
cròniques, d'això!... Ah! ah! ah!

I Sperver, alegrat pel vi vell, va riure uns quants moments sense
saber gairebé perquè.

-Aixís és, Gedeon- vaig continuar jo, -que aquesta torre s'anomena
la torre d'Huc... d'Huc el Llop?

-Ja t'ho he dit, què diable!... T'estranya, això?

-No!

-I sí! t'ho veig a la cara, somieges alguna cosa. Què és això que et
fa somniejar?

-Déu meu... no és pas el nom d'aquesta torre el que m'estranya. El
que em fa cavilar, és que tú, vell caçador furtiu, tu, que d'ençà de
la teva infantesa no has vist sinó les sagetes dels avets, els cims
nevats del Wald-Horn, les afraus del Rheethal; tu que en tota la
teva jovenesa no has fet altra cosa que riure't dels guardes del
comte de Nideck, i corre pels tiranys del Schwartz-Wald, i batre les
arbúcies i respirar l'aire sens fites, el ple sol, la vida lliure de
les boscúries, ara siguis aquí, i jo et trobi al cap de setze anys
dins aquest budell de granit roig; això és el que m'estranya i no sé
capir. Vejam Sperver, cala foc a la pipa i conta'm com això s'ha
esdevingut.

El vell caçador furtiu va extreure de son gec de cuiro un cap de
pipa negra; va atapair-lo lentament, va recollir a la palma de la mà
un carbó que va posar damunt la pipa setmesona, i després, aixecant
el nas enlaire, amb els ulls aturats a l'atzar, va respondre amb un
posat tot pensívol:

-Els falcons, els gerifalts, els esparvers, arribats a la vellura
després d'haver batut qui-sab-lo temps la plana, acaben niuant al
trau d'un penyal!

Sí, és veritat, m'ha plagut l'aire sens fites, i em plau encara;
però en lloc d'enfilar-me a una branca alta, amic, i que el vent
m'escometi, prefereixo de tornar entrar a dins la meva caverna a
beure-hi una glopada forta..., a esmicolar tranquilament un troç de
carn caçada, i aixugar les meves plomes vora d'un foc esponerós. El
comte de Nideck no el menyspreua pas al vell falcó, Sperver, el
veritable bosquetà. Un vespre, va trobar-me al clar de lluna i em va
dir: -Companyó que caces tot sol, vina a caçar amb mi. Tens el bec
punyent i bona urpa. Bé, doncs, caça, ja que aquest és el teu
natural; però caça amb el meu consentiment perquè jo sóc l'àguila de
muntanya, em dic Nideck!

Sperver va callar alguns instants i en acabat afegí:

-Per ma fe! Caço encara, com en altres temps, i bec tranquilament
amb un amic una ampolla d'Affenthal o de...

En aquell moment una empenta va sorollar la porta. Sperver es va
interrompre i va parar l'oïda.

-És una rauxada de vent- vaig dir-li.

-Oi no, és altra cosa. No sents la pota com grata..., és un gos
escapat... Obre, Lieverlé! obre Blitz!- va exclamar el brau subjecte
tot alçant-se; però encara no havia dat dues passes, que un ca danés
formidable entrava d'una embranzida dins la torra i venia a
plantar-li les potes a les espatlles, tot llepant-li amb la seva
llenguassa rosa, la barba i les galtes, fent petits esgarips
comnovedors de joia.

Sperver li va passar el braç al damunt del coll, i féu tot girant-se
cap a mi:

-Fritz, quin home m'estimaria tant?... Mira'm aquest cap, aquests
ulls, aquest dentat!

Li arremangava els llavis i em feia admirar uns ullals que haurien
esqueixat un búfal. Després, tot rebutjant-lo amb prou esforç,
perquè el gos redoblava sos afalacs, va dir:

-Deixa'm estar, Lieverlé; massa ho sé que m'estimes. En nom de Déu,
qui m'estimaria si no m'estimessis tú!

Mai no havia vist un animal tan terrible com aquest Lieverlé; la
seva alçària atenyia dos peus i mig. Era un formidable gos d'atac,
de front ample, llis, de pell fina, un teixit de nervis i de muscles
entortolligats; d'ull viu, de pota allargada, de cos minço,
d'estampa dilatada, fort d'espatlles i lloms, però sense el do de
flairar. Doneu a aquests animals el nas del basset i mai més hi ha
caça!

Sperver havia vingut altra vegada a asseure's, i pasava la mà damunt
la testa del seu Lieverlé amb orgull, i me n'enumerava les qualitats
greument.

Lieverlé semblava que el comprengués.

-Veus,Fritz, aquest gos t'escanya un llop d'un cop de barres. És el
que hom anomena un animal perfecte, tant per l'ardidesa com per la
força. No ha complert els cinc anys; té tota la vigor. No cal que et
digui que està ensenyat per la caça del senglar. Cada vegada que en
trobem un escamot, tinc por pel meu Lieverlé: té l'escomesa massa
franca i va de dret, com una sageta. Així és que cal anar amb compte
amb les morrades del sanglà... és una cosa que m'esgarrifa. Colga't
aquí, Lieverlé, colga't damunt l'esquena.

El gos va obeïr, exhibint a nostres ulls els seus flancs de color de
carn.

-Mira, Fritz, aquesta ratlla blanca, sense pèl endinzada sota la
cuixa i que va fins al pit: és un senglar qui li ha feta! Pobre
animal!... Poc amollava l'orella. Vam seguir la pista per la sang.
Vaig ser el primer d'arribar. En veure el meu Lieverlé, vaig fer un
crit; jo que salto a terra, m'hi abraono, l'embolcallo dins el
mantell i arribo aquí. Estava fora de test! Sortosament els budells
no n'eren atacats. Vaig recosir-li el ventre. Ah diable! udolava!...
patia!... però al cap de tres dies, ja es llepava: gos que es llepa,
gos salvat! Ei, Lieverlé, ¿te'n recordes? Això fa que ens estimem
nosaltres dos!

N'estava verament enternit de l'afecte de l'home per aquell gos i
del gos per aquell home; es miraven l'un a l'altre fins al més
pregon de l'ànima. El gos agitava la seva cua; l'home tenia
llàgrimes als ulls.

Sperver continuà:

-Quina força!... Mira, Fritz, ha petat la corda per venir-me a
veure; una corda de sis brins; ha trobat el meu rastre! Té,
Lieverlé, atrapa'l!

I va llençar-li la resta de la cuixa de cabirol. Les barres del gos,
en haver-la, feren un renou terrible, i Sperver, tot mirant-me amb
un somriure estrany, va dir:

-Fritz, si t'agafés pel seient de les calces, no aniries pas gaire
lluny!

-En nom de Déu, jo i qualsevol que fos!

El gos anà a estendre's sota el pabelló de la llar, tot allargant la
gran esquena magre, amb la cuixa de cabirol entre les potes del
davant. Sparver el mirava de cua d'ull, amb satisfacció. L'òs
s'esmicolava sota el dentat: a Lieverlé li plaia el moll.

-Ah!- va fer el vell caçador furtiu, -si t'encarreguessin d'anar a
pendre-li aquest òs, què diries?

-Diable! seria una missió delicada.

Aleshores ens vam posar a riure de tot cor. I Sperver, estès en la
cadira de braços de cuiro rogenc, amb el braç esquerre penjat damunt
el respatller, amb una cama damunt un escambell i l'altra davant un
tió que plorava dins les flames, llençà grans espirals de fum blavís
cap a la volta.

Jo, mirant-me encara el gos, vaig recordar-me de cop i volta de la
nostra conversa interrompuda:

-Escolta, Sperver- vaig rependre, -no m'ho has dit tot. Si has
deixat la muntanya pel castell, això ho ha fet la mort de Gertrudis,
la teva digna i excel·lent muller.

Gedeon arrufà les celles, i una llàgrima entelà el seu esguard; va
redreçar-se i, tot sacsejant la cendra de la seva pipa damunt
l'ungla del polze va dir:

-Bé doncs, sí, és veritat, la meva dona ha mort!... i això m'ha tret
dels boscos. No podia pas tornar a veure la vall de la Roca-Baumada
sense petar de dents. He alçat la volada cap enfora d'aquell indret;
no caço tant per les brosses, però hi veig de més enlaire; i quan
per atzar, la gossada dóna el tomb cap allí baix ho deixo anar tot
al diable, i desfaig el meu camí... miro de pensar en altres coses.

Sperver havia esdevingut ombrívol. Amb la testa decantada envers les
grans lloses, restava tot endolat; jo em penedia d'haver deixondit
dins ell tristes recordances. Després, tot pensant en la Pesta Negra
aclofada dins la neu, sentia una esgarrifor.

Quina impressió tan estranya! Una paraula, una sola paraula, ens
havia llençat en una rastellera de reflexions melangioses. Per
atzar, resultava evocat tot un món de memòries.

No sé pas quan de temps feia que durava el nostre silenci, quan un
rondinament sord, terrible, com el renou llunyà d'una tempesta, ens
va fer estremir.

Vam mirar el gos. Seguia tenint el seu òs mig rosegat entre les
potes del devant; però amb la testa alta, l'orella redreçada, els
ulls guspirejant, escoltava... escoltava entre el silenci i
l'esgarrifança de la ira corria de cap a cap del seu llom.

Sperver i jo, vam mirar-nos tots esblaimats: no es sentia cap
fressa, ni un sospir; al defora, el vent s'havia calmat; no res,
llevat d'aquell rondinament sord, continuat, que s'escapava de la
pitrera del gos.

De cop i volta, va aixecar-se i va botar contra la paret amb un
esclat de veu, sec, ronc, esfereïdor; les voltes en ressonaren com
si el llamp hagués esclatat contra el vidratge.

Lieverlé amb el cap baix semblava mirar a través del granit, i sos
llavis arremangats fins a llur arrel, deixaven veure dues fileres de
dents blanques com la neu. Rondinava, encara. Adés i ara s'aturava
bruscament, acostava el morro a l'angle inferior de la pared i
bufava abrivadament; després, s'aixecava enfurismat i les seves
urpes de davant assejaven d'encetar el granit.

Nosaltres observàvem sense capir gens ni mica la seva irritació.

Un segon crit rabiós, més formidable que no pas el primer ens va fer
saltar de les cadires.

-Lieverlé!- exclamà Sperver tot llençant-se cap a ell, -què diable
tens? T'has tornat boig?

Va agafar una estella i es va posar a sondar la pared, plena i
pregona com tota l'espessedat de la roca. Cap buid no responia, i
tantmateix el gos romania amatent.

-Fet i fet, Lieverlé- digué el picador, -tens algún pesombre. Vaja,
jeu i no em burxis més els nervis.

Al mateix instant, una fressa exterior va colpir les nostres
orelles. La porta es va obrir i el gros i honrat Tobias Offenloch,
amb la llinterna de ronda en una mà, i el bastó a l'altra, el
tricorni damunt la nuca i la cara tota riolera, tota espandida,
aparegué sota el brancal.

-Salut, honorable companyia!- digué. -Però ¿què hi feu aquí?

-És aquest animal de Lieverlé,- digué Sperver; -estava fent un
aldarull... Imagineu-vos que s'ha enfurit contra aquesta paret. Ara
digueu-me perquè!

-En nom de Déu! haurà sentit el tic-tac de la meva cama de fusta a
l'escala de la torre,- féu l'excel·lent subjecte, tot rient.

I afegí, tot deixant la llinterna damunt la taula:

-Això us ensenyarà, mestre Gedeon, a fer fermar els vostres gossos.
Hi teniu una flaca pels vostres gossos, una flaca! Aquests maleits
animals acabaran treient-nos de casa. Suara mateix, altra vegada, a
la galeria gran, trobo el vostre Blitz: m'ha saltat a la cama,
mireu: encora hi ha les dents marcades! una cama que era nova!
Brètol d'animal!

-Fermar els meus gossos! Gentil negoci!- digué el picador. -Els
gossos fermats no valen res, es tornen massa esquerps. I després,
¿que no n'estava de fermat, Lieverlé? La pobra bèstia encara té la
corda al coll.

-Ep! això que dic, poc és per mí mateix: quan s'acosten sempre tinc
el bastó enlaire i la cama de fusta endavant. És per la disciplina:
els gossos han de ser al gossal, els gats a la teulada, i la gent al
castell.

Tobies es va asseure tot pronunciant aquestes darreres paraules i,
amb els dos colzes damunt la taula i els ulls esbadocats de
felicitat, va dir-nos en veu baixa, en to de confidència:

-Sabreu, senyors, que sóc solter aquesta nit.

-Fugiu d'aquí!

-Sí, Maria Anna vetlla amb Gertrudis a l'avantcambra de missenyor.

-Aleshores, no dueu gens de pressa?

-Gens! Absolutament gens!

-Quina llàstima que hagueu arribat tan tard!- digué Sperver; -totes
les botelles són buides!

La cara llarga del bon home em va enternir. Li hauria plagut tant
d'aprofitar-se de la seva viduesa! Però, a desgrat dels meus
esforços, un llarc badall separà les meves barres.

-Serà una altra vegada- va dir tot alçant-se. -Cosa adïada, no és
pas deixada.

-Bona nit, senyors.

-Ei! Espereu!- exlamà Gedeon, -veig que Fritz té son, devallarem
plegats.

-Amb molt de gust, Sperver, amb molt de gust; de passada, anirem a
dir quatre mots a mestre Trumpf el cellerer; és a baix amb els
altres. Knapwurst els conta històries.

-Això és. Bona nit, Fritz.

-Bona nit, Gedeon; no t'oblidessis pas de fer-me cridar, si el comte
pitjorés.

-Estigues tranquil... Lieverlé!... tast!

Eixiren. Mentre ells travessaven la plataforma vaig sentir com el
rellotge de Nideck sonava les onze hores.

Jo estava mort de fadiga.



IV

El dia començava d'emblavir la única finestra de la torre, quan vaig
ésser despertat dins el meu ninxo de granit pels sons llunyans d'una
trompa de caça. No hi ha cosa tan trista, tan melangiosa, com les
vibracions d'aquest instrument al crepuscle, quan tot calla, quan ni
un alè ni un sospir no venen a destorbar el silenci de la solitud.
Sobretot la darrera nota, aquella nota estiragassada, que s'estén
damunt la plana inmensa, tot deixondint lluny, ben lluny, els ecos
de la muntanya, té quelcom de la poesia més alta que garfeix el cor.

Amb el colze damunt la meva pell d'ós, jo escoltava aquesta veu
planyívola, que evocava les recordances de les edats feudals. La
vista de la meva cambra; d'aquella volta baixa, ombrívola,
esclafada, antic catau del Llop del Nideck, i més lluny aquella
finestreta de vidratges de plom, de mig punt, més ampla que no pas
alta i profundament penetradora de la pared, augmentaren encara la
severitat de les meves reflexions.

Vaig alçar-me bruscament i vaig córrer a obrir la finestra de bat a
bat.

Allí m'esperava Un d'aquells espectacles que cap paraula humana no
sabria descriure, l'espectacle que l'àguila fera dels Alps més
encimbellats veu cada matí en aixecar-se la cortina de púrpura de
l'horitzó: muntanyes!... muntanyes!... i encara més muntanyes! Ones
immòbils que s'aplanen i s'esborren dins les bromes llunyanes dels
Vosgues; boscúries immenses, llacs, carenes enlluernadores,
dibuixant llurs línies alteroses damunt les fondàries blavenques de
les valls curulles de neu. Al capdavall de tot això, l'infinit.

Quin entusiasme podria arrivar a atényer l'elevació d'un espectacle
com aquell!

Jo estava tot confús d'admiració. A cada esguard es mu1tiplicaven
els detalls: casals, masies, poblets, semblaven brollar encara de
terra; amb mirar n'hi havia prou, per a trobar-los!

Feia un quart d'hora que hi era, quan una mà va posar-se lentament
damunt la meva espatlla; vaig girar-me, i la cara tranquila i el
somriure silenciós de Gedeon em saludaren amb un:

-_Guten tag_, Fritz!

Després va recolzar-se vora meu, damunt la pedra, tot fumant la seva
pipa. Estenia la mà per l'infinit i em deia:

-Mira, Fritz, mira... Això et deu plaure, fill del Schwartz-Wald!
Mira allà baix... allà baix de tot... la Roca Baumada... La veus?
Te'n recordes, de la Gertrudis? Oh! què lluny que són totes aquestes
coses!

Sperver s'eixugava una llàgrima; jo, què li podia respondre?

Vam romandre contemplatius per una bella estona, commosos de tanta
de grandesa. De vegades el vell caçador furtiu, en veure que jo
aturava els ulls en un punt de l'horitzó, em deia:

-Això, és el Wald-Horn! Allò, el Tiefenthal! Repara, Fritz el
torrent del Steinbach; s'ha hagut d'aturar, està penjat fent
serrells de glaç, damunt l'espatlla del Harberg: un mantell ben fred
per a l'hivern! I aquell caminal d'allí baix, mena cap a Friburg;
abans de quinze dies tindrem penes i treballs per destriar-lo.

Així va passar més d'una hora.

No podia despendre'm d'aquell espectacle. Alguns ocells de presa,
amb les ales esbiaixades, la cua en forma de ventall, planaven al
voltant de la torre; agrons coronats fugien cap amunt, tot esquivant
les urpes amb l'alçada de llur vol.

Altrament no hi havia ni un núvol: tota la neu era a terra. La
trompa saludava per darrera vegada la muntanya.

-És el meu amic Sebalt que és allà baix- digué Sperver; -és dels més
entesos en gossos i cavalls, i, a més a més, la primera trompa
d'Alemanya. Escolta'm això Fritz, quin amorosiment!... Pobre Sebalt!
És consum d'ençà de la malaltia de missenyor; ja no pot caçar com en
altre temps. Veu's aquí el seu únic conhortament: cada matí, a trenc
de dia, puja damunt l'Altemberg i sona les tonades favorites del
comte. Es pensa que això el podrà guarir!

Sperver, amb aquell tacte de l'home que sap admirar, no havia
interromput la meva contemplació; però quan, enlluernat de tanta de
llum, vaig mirar dins l'ombra de la torre em digué:

-Fritz, tot va bé, el comte no ha tingut pas atac.

Aquestes paraules em portaren al sentiment de la realitat.

-Ah! millor... millor!

-És a tu, Fritz, que ho devem.

-Com s'entén? a mi? Si no li he prescrit res!

-Eh! tan se val! ets aquí!

-Estàs de verba, Gedeon; ¿què hi fa aquí la meva presència, no
havent prescrit res al malalt?

-És que li portes sort.

Vaig mirar-lo de fit a fit, i no reia pas.

-Sí- continuà ell seriosament; -portes la sort, Fritz; els altres
anys el nostre senyor tenia un segon atac a l'endemà del primer, i
després un terç atac, i un de quart. Tu destorbes tot això, atures
el mal. És ben clar!

-No pas massa, Sperver; jo trobo, al contrari, que és molt obscur.

-Un hom aprèn a totes les edats- insistí el brau subjecte.
-Sàpigues, Fritz, que en aquest món hi ha gent que porta sort i
també gent que porta desgràcia. Per exemple, aquest brètol de
Knapwurst és qui em porta desgràcia a mi. Cada vegada que el trobo
en eixir a caçar, estic segur que em succeirà una cosa o altra: el
fusell em fa figa, em malmeno el peu, un dels meus gossos reb...
¿Què sé jo? Així és que, sabent la cosa, tinc esment d'eixir a trenc
de dia, abans que el bergant, que dorm com un toixò no hagi obert
l'ull, o bé m'escapoleixo per un portell, comprens?

-Ho comprenc molt bé; però les teves idees em semblen ben estranyes,
Gedeon.

-Tu, Fritz- continuà, sense escoltar-me, -ets un digne, un brau
minyò; el Cel t'ha posat damunt la testa innombrables benediccions;
no cal sinó veure la teva bona cara, la teva mirada franca, el teu
somriure ple de bona jeia, per estar alegre... En una paraula portes
sort a la gent, és positiu... Sempre ho he dit, i la prova sé... ¿La
vols saber, la prova?

-Sí, per ma fe! No em recaria pas de reconèixer tantes de virtuts
amagades en la meva persona.

-Doncs bé!- féu ell, tot agafant-me el puny. -Mira allà baix!

I em senyalava una muntanyola a un doble tret de carrabina del
castell.

-Aquest penyal enfonzat entre la neu, amb brosta a la vora, el veus?

-Perfectament.

-Mira al seu voltant; ¿què veus res?

-No.

-Oh, en nom de Déu, és d'allò més senzill! Has foragitat la Pesta
Negra. Cada any, al segon atac, un hom la veia allà, amb els peus
entre les mans. A la nit encenia foc, s'escalfava i feia bullir
arrels. Era una maledicció. Aquest matí, la primera cosa que he fet
ha estat enfilar-me aquí. He pujat a la torrella de senyals; jo que
miro: la vella berganta se n'és anada! Endebades m'he posat la mà
davant els ulls, he mirat a mà dreta, a mà esquerra, a dalt, a baix,
per la plana, per les muntanyes, res! T'havia flairat, ben segur.

I el brau subjecte, tot abraçant-me amb entusiasme, va exclamar en
commosa entonació:

-Oh! Fritz... Fritz... Quina sort d'haver-te menat aquí! La vella sí
que en deu estar d'enfurismada. Ah! ah! ah!

Ho confessaré. N'estava una mica avergonyit de trobar-me que jo
tenia tant de mèrit, sense que mai ho hagués reparat fins aleshores.

-Així és, Sperver- vaig continuar. -que el comte ha passat bé la
nit?

-Molt bé!

-Vaja, força millor; devallem.

Vam atravessar de bell nou la cortina de muralla, i vaig poder
observar millor aquella passera, els baluards de la qual eren d'una
alçària prodigiosa. Els espadats es prolongaven, amb el penyal, fins
al fons de la vall. Era una escala de precipicis, superposats els
uns als altres.

Tot capbussant-hi la mirada, vaig sentir-me colpit de rodaments de
cap, i reculant temorenc a mitja plataforma, vaig entrar ràpidament
en el passadís que mena al castell.

Ja Sperver i jo haviem recorregut vastos corredors, quan una gran
porta oberta es mostrà a les nostres passes; vaig parar-hi
l'esguard, i vaig veure, al capdamunt d'una escala doble, el petit
gnom Knapwurst, la fesomia grotesca del qual m'havia cridat
l'atenció el dia abans.

La sala mateixa va atreure la meva atenció pel seu caient poderós:
era la sala dels Arxius del Nideck, peça alta, ombrívola, polsosa,
de grans finestres ogivals que començaven al cim de la volta i
devallaven fent corba fins a dos metres del paviment.

Allí estaven endegats, damunt esbarjosos prestatges, per bona cura
dels antics clergues, no solament tots els documents, títols i
arbres genealògics dels Nideck, establint llurs drets, aliances i
lligams històrics amb les més il·lustres famílies de l'Alemanya,
sinó àdhuc totes les cròniques del Schwartz-Wald, els aplecs dels
antics Minnesinger, i les grans obres in-fòlio eixides de les
premses de Gutemberg i de Faust, tant venerables per llur origen com
per la monumental solidesa de llur relligat. Les grans ombres de la
volta, drapant les pareds fredes amb llurs tintes cendroses,
retreien la memòria dels vells claustres de l'Edat Mitjana, i aquest
gnom, assegut al capdamunt de la seva escala, amb un enorme volum de
cantell roig damunt la contorsió dels genolls, amb el cap enfonzat
dins el casquet de pell, els ulls grisos, el nas esclaflat, els
llavis contrets per la reflexió, les espatlles grans, els membres
frèvols i l'esquena arrodonida semblava ben bé l'hoste natural, el
_famulus_, la rata com l'anomenava Sperver, d'aquell últim refugi de
la ciència en el Nideck.

Però el que donava a la sala dels Arxius una importància verament
històrica, eren els retrats de família, que ocupaven tot un costat
de l'antiga Biblioteca; hi eren tots, homes i dones, d'Huc el Llop
fins a Yeri-Hans, el senyor actual, des de l'esboç groller dels
temps bàrbars fins a l'obra perfecta dels mestres més eximis de la
nostra època.

Els meus esguards, se n'anaren, naturalment, cap a aquella banda.

Huc I, de testa calva, semblava mirar-me així com us mira un llop a
la recolzada d'un bosc. Sos ulls grisos injectats de sang, sa barba
rogenca i ses orelles llargues i peludes li donaven un aire de
ferotgia que m'esborronà.

Vora d'ell, com l'anyell vora la fera salvatgina, una dona jove
d'ulls suaus i tristos, front alt, mans creuades sobre el pit
sostenint un llibre d'hores, cabellera rossa, sedosa, abundant,
voltant sa pàl·lida figura d un nimbe d'or, m'atregué per una gran
tirada a la semblança amb Odila de Nideck.

Cap cosa tan dolça i encisera com aquella antiga pintura damunt la
fusta, una mica testa i eixuta de contorns, però d'una adorable
ingenuitat.

Feia alguns instants que la mirava quan un altre retrat de dona,
penjat al costat d'aquell, atragué la meva atenció. Imagineu-vos el
tipus visigòtic en la seva veritat primitiva: front ample i baix,
ulls grocs, pòmuls sortints, cabells rojos, nas d'àguila.

-Com li devia escaure aquesta dona, a Huc!- vaig dir-me dintre meu.

I vaig posar-me a reparar-ne el vestit; responia a l'energia del
cap: la mà dreta reposava damunt un glavi. Un cossellet de ferro li
apretava el cos.

Em seria difícil d'expressar les idees que m'agitaren davant
aquelles tres fesomies; mos ulls anaven de l'una a l'altra amb una
singular curiositat. No me'n sabia destriar.

Sperver, tot aturant-se al llindar de la biblioteca, havia disparat
un agudíssim xiulet. Knapwurst el mirava ded de tota l'alçària de la
seva escala, sense bellugar-se.

-És a mi a qui xiules com a un ca?- digué el gnom.

-Sí, mala rata, és per fer-te honrament.

-Escolta- afegí Knapwurst amb un to de menyspreu sobirà, -tira
endavant Sperver, no pots escupir a l'altura de la meva sabata: t'hi
desafio!

I presentava la sola.

-I si pujo?

-T'esclafo amb aquest llibre.

Gedeon esclatà a riure i continuà:

-No t'avalotis, geperut, no t'avalotis. No et vui cap mal, al
contrari, et tinc consideració per la teva ciència; però ¿què diable
fas aquí dalt, tan matiner vora el teu llum? Sembla que hi hagis
passat la nit.

-És veritat, l'he passada tot llegint.

-No són prou llargs els dies per a tu?

-No, estic en ple escorcoll d'una qüestió greu; poc dormiré, abans
d'haver-la resolta.

-Diable!... I aquesta qüestió...?

-És de conèixer per quina circumstància Ludwig de Nideck trobà el
meu avantpassat, Ot el Nan, a les boscúries de la Turíngia. Cal que
sàpigues, Sperver, que el meu avi Ot no tenia sinó una colzada
d'altura: això fa, no pas ben just, un peu i mig. Encantava a tothom
amb la seva saviesa, i figurà d'una manera ben honorable a la
coronació del duc Rodolf. El comte Ludwig l'havia fet tancar dins un
paó guarnit amb totes les seves plomes: era un dels plats més
estimats d'aquell temps, al costat dels porcellets mig daurats i mig
argentats. Al cor del festí, Ot obrí la cua del paó, i tots els
senyors, cortesans i grans dames es meravellaren d'aquest enginyós
mecanisme. Al capdavall Ot va eixir, amb l'espasa al puny, i cridà
amb veu ressonant: -¡Visca el duc Rodolf!- cosa que fou repetida per
tota la sala. Bernat Hertzog esmenta aquesta circumstància; però no
diu d'on venia aquest nan, si era d'alta nissaga o de baixa
extracció, cosa, altrament poc probable: la gent vulgar no té tant
de talent.

Jo n'estava astorat de l'orgull d'una tan menuda criatura; una
curiositat extraordinària, però, m'impel·lia a estar-hi bé; ell sol
podria proporcionar-me algunes clarícies sobre el primer i segon
retrats a mà dreta d'Huc.

-Senyor Knapwurst- vaig dir-li amb to respectuós, -tindrieu
l'amabilitat d'esclarir-me un dubte?

El ninotet, afalagat de les meves paraules, respongué:

-Parleu, senyor; si és cosa de cròniques, estic disposat a
satisfer-vos. Ara, de les altres coses no me'n encaparro.

-Doncs, precisament, es tractaria de saber quins personatges
representen els retrats segon i terç de la vostra galeria.

-Ah! ah!- féu Knapwurst, els trets del qual s'animaren: -Parleu
d'Edvígia i de Huldina, les dues mullers d'Huc!

I deixant de banda el seu volum, va baixar l'escala per a conversar
més còmodament amb mí. Sos ulls fulguraven, hom veia que els plaers
de la vanitat dominaven l'homenic; n'estava tot gloriós de fer
obiradora la seva sapiència.

Arribat a la meva vora, va saludar-me greument. Sperver estava
darrera nostre, molt satisfet de fer-me admirar el nan del Nideck. A
desgrat de la mala sort lligada, segons ell, a la seva persona,
n'estimava i glorificava els vastos coneixements.

-Senyor- digué Knapwurst, tot estenent la seva mà llarga,
esgrogueïda, envers els retrats, -Huc von Nideck, primer de la seva
raça, es va casar l'any 832 amb Edvigia de Lutzburg, la qual li va
portar com a dot els comtats de Giromani de l'Alt-Barr, els castells
del Geroldseck, del Teufels-Horn i encara d'altres. Huc el Llop no
va tenir-ne fills d'aquesta primera muller, que va morir a la flor
de la jovenesa, l'any 837 del Senyor. Aleshores Huc, senyor i
posseïdor del dot, no va voler tornar-lo. Va haver-hi terribles
batalles entre sos cunyats i ell. Però aquesta altra dona, que veieu
amb son cossellet de ferro, Huldina, va ajudar-lo amb sos consells.
Era una persona de gran ardidesa. No se sap ni d'on venia ni a quina
família hagués pertangut; però això no impedí que salvés Huc, al
qual havia fet presoner Frantz de Lutzburg. L'havien de penjar
aquell mateix dia, i ja havien parat la barra de ferro als marlets,
quan Huldina, al cap dels vasalls del comte que ella havia fet
seguir amb son abrivament, s'apoderà d'un portell, salvà Huc i va
fer penjar Franz en son lloc. Huc el Llop va casar-se amb aquesta
segona muller l'any 842; i va tenir-ne tres fills.

-De manera- vaig rependre jo tot somniós, -que la primera d'aquestes
dones s'anomenava Edvigia, i els descendents del Nideck no hi tenen
res que veure?

-Res.

-N'esteu ben segur?

-Puc mostrar-vos el nostre arbre genealògic. Edvigia no ha tingut
fills; Huldina, la segona muller, n'ha tinguts tres.

-És sorprenent!

-Per què?

-M'havia semblat de reparar algunes semblances...

-Eh! les semblances, les semblances!...- va fer Knapwurst amb un
esclat de riure estrident. -Vaja... ¿Veieu aquesta tabaquera de boix
antic? Al costat d'aquest gran llebrer, us mostra Hans-Wurst, el meu
besavi. Té un nas com un apagallum i un mentó com un esclop; jo só
de nas camús i de boca agradable: vol dir això que no li sigui nét?

-No, sens dubte.

-Doncs bé! igual els passa als Nideck. Poden tenir trets d'Edvigia,
no dic el contrari, però és Huldina qui n'és la soca-mare. Veieu
l'arbre genealògic, veieu-lo, senyor.

En separar-nos, Knapwurst i jo, érem els millors amics d'aquest món.



V

-Tanmateix- em deia jo, -la semblança existeix... Cal atribuir-la a
l'atzar... i, al capdavall, ¿què és l'atzar?.. una ximplesa... allò
que l'home no es pot explicar. Deu haver-hi altra cosa.

Jo seguia, tot somniós, al meu amic Sperver que reprenia la seva
ruta pel corredor. El retrat d'Edvígia, aquella imatge tan senzilla,
tan ingènua, es confonia en el meu esperit amb el de la jove
comtessa.

De cop i volta, Gedeon s'aturà; vaig aixecar els ulls; érem davant
de les cambres del comte.

-Entra, Fritz- em va dir, -jo me'n vaig a donar la pastada als
gossos; quan el senyor no és davant, els criats s'afluixen; ja et
vindré a cercar tot seguit.

Vaig entrar, més curiós de tornar a veure la senyoreta Odila que no
pas el comte; massa me'n feia retret, però l'atenció és una cosa que
hom no governa. ¡No em vaig sorprendre poc ni gaire en destriar dins
la penombra de l'alcova el senyor de Nideck, aixecat sobre el colze,
contemplant-me amb una atenció profunda! M'esperava tan poc aquesta
mirada, que en vaig romandre tot astorat.

-Acosteu-vos, senyor doctor- va dir-me amb una veu feble, però
ferma, tot allargant-me la mà. -Mon brau Sperver m'havia parlat de
vós tot sovint; n'estava desitjós de conèixer-vos.

-Esperem, monsenyor- li vaig respondre, -que aquesta coneixença
continuarà sota millors auspicis. Una mica més de paciència, i
acabarem per vèncer aquest atac.

-No me'n manca- va fer. -Conec que la meva hora s'acosta.

-És una error, senyor comte.

-No, la naturalesa ens atorga, com a darrera gràcia, el
pressentiment de la nostra fi.

-¡Què pressentiments d'aquests he vist quedar malament!- vaig dir
amb un somriure.

Em mirava amb una fixesa singular, com passa a tots els malalts que
expressen el dubte sobre llur estat. És un moment difícil pel metge;
de la seva actitud en depèn la força moral de la persona malalta;
l'esguard d'aquesta va fins al fons de la seva conciència; si
descobreix la sospita de la seva fi pròxima, tot és perdut;
l'aclaparament comença, els ressorts de l'ànima s'afebleixen, i el
mal pren senyoria.

Jo vaig mantenir-me ferm sota aquella mirada; el comte va semblar
que es tranquilitzés; em va estrényer la mà de bell nou, i es va
deixar anar dolçament, més tranquil, més confiat.

Només aleshores vaig destriar la senyoreta Odila i una senyora
d'edat, la seva institutriu sens dubte, assegudes al fons de
l'alcova, a l'altra banda de llit.

Elles em saludaren amb una inclinació de cap.

El retrat de la biblioteca tornà de sobte al meu esperit.

-És ella- vaig dir-me, -ella... la primera muller d'Huc!... És ben
bé aquell front alt, aquelles celles tan llargues, aquell somriure
d'una tristesa indefinible. Oh! si n'hi ha de coses en el somriure
d'una dona! No hi cerqueu pas la joia, la felicitat. El somriure de
la dona vela tants de sofriments íntims, tantes d'inquietuds, tantes
d'angúnies punyents! Noia, esposa, mare, cal que somrigui sempre,
fins i tot quan el cor s'oprimeix i el sanglot ofega... És el teu
paper, o dona! en aquesta gran lluita que hom anomena existència
humana...

En tot això pensava, quan el senyor del Nideck començà de dir:

-Si Odila, la meva filla benvolguda, volgués fer el que li demano;
si consentís només que a dar-me l'esperança de retre's a la meva
aspiració, jo crec que rependria forces.

Vaig mirar la jove comtessa; baixava els ulls i semblava que
pregués.

-Sí- va seguir el malalt, -reneixeria a la vida; la perspectiva de
veure'm voltat d'una nova família, d'estrényer els néts sobre el meu
cor, la continuació de la nostra raça, em reviscolaria.

Davant l'accent tendre, suau d'aquell home, em vaig sentir commòs.

La damisel·la no responia.

Al cap d'un o dos minuts, el comte, que la mirava amb ulls
suplicants, continuà:

-Odila, no vols fer la felicitat del teu pare? Déu meu! no et demano
sinó una esperança, no t'assenyalo cap època precisa. No vui posar
cap destorb a la teva elecció. Anirem a la Cort; allà es presentaran
cent partits honorables. ¿Quin no en fóra benaventurat d'assolir la
mà de la meva filla? Podràs decidir-te lliurement.

Ell va callar.

No hi ha cosa tan penosa per un estrany com aquestes discussions de
família; tants d'interessos diversos, de sentiments íntims s'hi
troben compromesos, que ja el sol instint púdic sembla imposar-nos
com a deure d'esquivar semblants confidències. Jo sofria, hauria
volgut fugir; però les circumstàncies no m'ho permetien.

-Pare- digué Odila, com per a eludir les instàncies del malalt,
-guarireu; el Cel no voldrà pas arrabassar-vos al nostre afecte. Si
sapiguéssiu amb quina fervor que prego!

-No em respon- digué el comte amb un to sec. -Què pots objectar-hi
al meu propòsit? ¿No és cosa justa, natural? ¿Caldrà que em vegi
privat de conhorts concedits als més miserables? ¿He malmenat els
teus sentiments? ¿He obrat de cap manera violent o astuciosa?

-No, pare.

-Doncs perquè et negues a les meves pregàries?

-El meu determini és pres... és a Déu a qui em consagro!

Tanta de fermesa en un ésser tan feble em va travessar el cor d'una
esgarrifança. Odila, com la Mare de Déu esculpida a la torre d'Huc
romania fràgil, tranquila, impassible.

Els ulls del comte prengueren un esclat febrosenc. Vaig fer un
senyal a la jove comtessa per ço que li donés al menys una esperança
per a calmar la seva agitació creixent; no va semblar que ella em
reparés.

-Així és- afegí ell amb veu escanyada d'emoció, -que veuràs finar el
teu pare: amb una paraula en tindries prou per a tornar-li la vida,
¿i no la pronunciaràs aquesta paraula?

-La vida no pertany a l'home, és de Déu- digué Odila, -una paraula
meva no hi pot fer res.

-Això són belles màximes piadoses,- féu el comte amargament, -per a
dispensar-se de tot deure. Però Déu, de qui parles sens treva, ha
dit: «Honra ton pare i ta mare!».

-Us faig honrament, pare- respongué ella amb dolcesa, -però el meu
deure no és pas de casar-me.

Vaig sentir com topaven les dents del comte. Romangué tranquil en
apariència; després va girar-se bruscament.

-Veste'n- va fer, -la teva presència em fa mal!...

I, tot adreçant-se a mi, esblaimadíssim d'aquella escena, va
exclamar amb un fer somriure:

-Doctor, ¿no tindrieu pas una metzina violent?... ¿una d'aqueixes
metzines que llampen com el llamp?... Oh! fóra gran humanitat de
dar-me'n una mica... Si sabéssiu el que pateixo!...

Tots els seus trets es decompongueren, va esdevenir lívid.

Odila s'havia aixecat i s'acostava a la porta.

-Queda't!- udolà el comte, -vui maleir-te!...

Fins aleshores jo m'havia mantingut dins la reserva, no gosant
d'intervenir entre el pare i la filla; però, ja era impossible de
seguir-hi:

-Monsenyor- vaig exclamar, -en nom de la vostra salut, i retent-vos
a la justícia, calmeu-vos. La vostra vida en depèn.

-Ah! què se me'n dóna la vida? ¿Què em fa l'esdevenidor? ¡Jo tingués
un coltell per acabar d'una vegada! Deu-me la mort!

La seva emoció creixia de minut en minut. Ja veia el moment en el
qual, amb fúria absolutament desfermada, es precipitaria a anorrear
la seva filla. Aquesta, tranquil·la, pàl·lida, va agenollar-se
damunt el llindar. La porta estava oberta, i vaig destriar, darrera
la donzella, Sperver, amb les galtes contretes, el posat esmaperdut.
Va acostar-se de puntetes, i féu, decantant-se envers Odila:

-Oh! senyoreta, senyoreta... el comte és tan bo! Només que
diguéssiu: «potser... veurem... més tard!...»

Ella no va respondre i conservà la seva actitud.

En aquell moment, vaig fer pendre al senyor de Nideck algunes gotes
d'opi; va esfondrar-se, bo i exhalant un llarg suspir, i ben aviat
el somni pregon, feixuc, regulà la seva respiració panteixant.

Odila va alçar-se, i la seva vella institutriu, que no havia dit cap
paraula, va eixir amb ella. Sperver i jo vam mirar com s'allunyaven
a pleret. Les passes de la comtessa, traïen una mena de grandesa
serena; hom hauria dit que era la viva imatge del deure complert.

Quan va haver desaparegut a les fondàries del corredor, Gedeon va
tirar-se cap a mi:

-Bé, doncs, Fritz -va dir-me amb un aire greu, -¿què en penses
d'això?

Jo vaig ajupir el cap sense respondre: la fermesa de la damisel·la
m'espantava.



VI

Sperver estava indignat.

-Veu's aquí el que hom anomena felicitat dels grans!- va exclamar,
en eixir de la cambra del comte. -Sigueu senyor del Nideck, tingueu
castells, boscúries, estanys, les terres més belles del
Schwartz-Wald, perquè una noia us vingui a dir amb la seva veueta
dolça: «Tu ho vols? Doncs bé, jo no ho vui! Tu em pregues? Doncs jo
responc: És impossible!» Oh, Déu meu!... quina misèria!... ¿No
valdria cent mil vegades més d'haver vingut al món, fill d'una
llenyataire, i viure tranquilament del seu treball? Vaja, Fritz,
anem-nos-en,... això m'ofega... estic freturós de respirar l'aire
sens fites!

I el brau subjecte tot agafant-me pel braç, va endur-se'm pel
corredor.

Aviat serien les nou. El temps, tan bell al matí, a l'eixida del
sol, s'havia cobert de núvols; un vent fred fuetejava la neu contra
els vidres, i jo amb prou feines destriava el cim de les muntanyes
de la rodalia.

Anàvem a davallar l'escala que mena al pati d'honor, quan a la
recolzada del corredor vam trobar-nos nas a nas amb Tobias
Offenloch.

El digne majordom esbufegava d'allò més.

-Ah!- va fer, tot interceptant-nos el camí amb el seu bastó, -on
diable correu, tan de préssa? ¿I el desdejuni?

-El desdejuni!... quin desdejuni?- demanà Sperver.

-Com s'entén quin desdejuni? ¿No havem convingut de desdejunar-nos
plegats aquest mati amb el doctor Fritz?

-Home, és just, ja no hi pensava.

Offenloch va enjegar-se d'un esclat de riure que li va badar la
bocassa fins a les orelles.

-Ah! ah! ah!- va exclamar, -quin divertiment! I jo que em temia
d'ésser l'últim d'arribar! Anem, anem, cuiteu! Kasper és a dalt, i
us espera. Li he dit que posés el cobert a la vostra cambra; així
estarem amb més comoditat. A reveure, senyor doctor.

Va allargar-me la mà.

-Què no pugeu amb nosaltres?- va dir Sperver.

-No, vaig a avisar a la senyora comtessa que el baró de
Zimmer-Bluderic sol·licita la honor de presentar-li sos homenatges
abans d'anar-se'n del castell.

-El baró de Zimmer?

-Sí, aquest foraster que ahir va arribar-nos a mitja nit.

-Ah! bé, enllestiu.

-Estigueu tranquil... espereu-me només el temps de destapar les
ampolles, i ens veurem de seguida.

Va allunyar-se tot coixejant.

La paraula «desdejuni» devia canviar completament les idees de
Sperver.

-En nom de Déu!- va dir, tot fent-me girar cua, -el mitjà més
senzill de foragitar els pensaments ombrívols és, tanmateix, una
bella glopada. Estic content que hagin parat el cobert a la meva
cambra; sota les voltes immenses de la sala d'armes, al voltant
d'una tauleta, la gent semblen ratolins que roseguen una avellana en
un recó d'església. Té, Fritz, ja hi som; para una mica de compte al
vent que xiula, per les espitlleres. Abans de mitja hora tindrem una
ventada feréstega.

Va empènyer la porta, i el petit Kasper, que feia sonar els dits
contra els vidres, va semblar tot sortós de veure'ns. Aquest homenet
tenia els cabells d'un ros esllangueït, el cos magristó i el nas
arremangat. Sperver n'havia fet el seu factòtum; ell era qui li
desmontava i li netejava les armes, qui li adobava les brides i les
cingles de sos cavalls, qui donava la pastada als gossos en la seva
absència i qui vigilava a la cuina la confecció de sos plats
predilectes. En casos assenyalats, es captenia també del servei del
picador, absolutament com Tobies vetllava pel del comte. Tenia el
tovalló sota el braç i destapava amb gravetat els llargs flascons de
vi del Rin.

-Kasper- digué Sperver tot entrant, -n'estic content, de tu. Ahir
tot va ésser ben mengivol: el cabirol, les gallines boscanes i el
llussó. Jo sóc un home just; quan el deure és ben complert, em plau
de pregonar-ho. Avui passa el mateix: aquest cap de senglar cuinat
amb vi blanc fe bellíssima cara, i aquesta sopa de crancs escampa un
delitós perfum. Veritat, Fritz?

-Ben cert.

-Doncs bé!- va continuar Sperver, -ja que això és així, ara ompliràs
els nostres vasos. Vui enlairar-te cada vegada més, perquè t'ho
mereixes!

Kasper baixava els ulls amb un aire modest; s'enrojolava, i semblava
assaborir els compliments del seu senyor.

Vam pendre seient, i vaig mirar com el vell caçador furtiu que abans
es tenia per prou pagat de conjuminar ell mateix la seva sopa de
trumfes, dins la seva cabana, es feia tractar aleshores de gran
senyor. Si fos nat comte del Nideck no hauria pogut servar un posat
més noble i més digne a la taula fent senyal a Kasper que avancés
aquell plat o destapés aquella ampolla.

Anàvem a escometre el cap de senglar, quan mestre Tobies comparegué;
però no estava sol i vam restar ben astorats de veure, drets al seu
darrera, el baró de Zimmer-Bluderic i el seu seguidor.

Vam aixecar-nos. El jove baró vingué al nostre encontre amb el front
descobert: tenia una bella testa esblaimada i altívola, enquadrada
de llargs cabells negres. Va aturar-se davant Sperver.

-Senyor- va dir amb aquell pur accent de la Saxònia que cap altre
dialecte no sabria imitar, -vinc a demanar ajut al vostre
coneixement de la contrada. La senyora comtesa de Nideck m'assegura
que no hi ha persona com vós per a dar-me clarícies de la muntanya.

-Ho crec, monsenyor- respongué Sperver tot inclinant-se, -i estic a
les vostres ordres.

-Circumstàncies imperioses m'obliguen a partir al mig de la
maltempsada- respongué el baró tot indicant als vidres atacats pel
borrallons; -voldria arribar al Wald-Horn, a sis llegües d'aquí.

-Serà difícil, monsenyor, la neu ha empantenegat tots els camins.

-Ho sé... però no hi ha més remei!

-Us fora indispensable un guia. Jo, si voleu, o bé Sebalt Krast el
primer monter del Nideck; coneix la muntanya de cap a cap.

-Us regracio pels vostres oferiments, senyor, i us els agraeixo;
però no els puc acceptar. Amb les vostres clarícies en tindré prou.

Sperver va inclinar-se, i després, acostant-se a una finestra, va
obrir-la de bat a bat. Una rauxada de vent impetuosa enjegà la neu
fins al mateix corredor, i tornà a tancar la porta amb estrèpit.

Jo romania encara en el meu lloc, dret, amb la mà damunt el
respatller de la meva cadira de braços; el petit Kasper s'havia
esborrat en son recó. El baró i el seu seguidor s'acostaren a la
finestra.

-Senyors- cridà Sperver, alçant la veu a dominar la xiuladissa de
vent, i amb el braç enlaire, -veu's aquí el mapa del país. Si el
temps fos clar, us invitaria a pujar a la torre de senyals, i
descobririem el Schwartz-Wald a pèrdua d'albir... però què hi
guanyaríem? D'aquí estant veiem la punta de l'Altenberg, i més
enllà, darrera d'aquest cim blanc, el Wald-Horn on el temporal de
vent es regira! Doncs bé, cal caminar directament cap al Wald-Horn.
Si la neu us ho permet, del cim estant d'aquest penyal en forma de
mitra, que hom anomena la Roca-Fesa, destriareu tres cresteries:
Behrenkopf, Geierstein i Trielfels. Cap aquest darrer punt, el que
està més a la dreta, caldrà que us adreceu. Un torrent trenca la
vall de Reethal, però deu estar cobert de glaç. En tot cas, si us és
impossible d'anar més enllà, trobareu a mà esquerra, riu amunt, una
caverna a mitja costa: la Roca-Baumada. Hi passareu la nit, i demà,
segons totes les probabilitats, quan el vent caigui, tindreu davant
els ulls el Wald-Horn.

-Us regracio, senyor.

-Si tinguéssiu la sort de trobar algun carboner,- afegí Sperver,
-ell podria ensenyar-vos el gual del torrent; però dubto molt que
n'hi hagi a l'alta muntanya amb un temps així. D'aquí estant, seria
massa difícil. No més cal dir que aneu amb compte a dar el tomb a la
base del Behrenkopf, perquè, a l'altra banda, la davallada no és
possible: el rocam és espadat.

Durant aquestes observacions, jo em fixava en Sperver, la veu clara
i breu del qual accentuava cada circumstància amb precisió, i en el
jove baró, que l'escoltava amb singular esment. Cap obstacle no
semblava estemordir-lo. El vell seguidor no semblava menys resolt.

Al moment de deixar la finestra, hi hagué una claredat, una netejada
a l'espai, un d'aquests moviments ràpids en els quals la ventada
agafa masses de neu i les capgira com si fossin una draperia
flotant. Els ulls anaren més enllà: hom destrià les tres cresteries
darrera l'Altemberg. Els detalls que Sperver acabava de donar es
precisaren; després l'aire va entenebrir-se de bell nou.

-Bé està- digué el baró; -he vist els termenals, i, gracies a les
vostres explicacions, espero d'assolir-los.

Sperver va inclinar-se sense respondre. El jove senyor i el seu
sirvent, havent-nos saludat, eixiren a pleret.

Gedeon tornà a tancar la finestra, i féu somrient, tot adreçant-se a
mestre Tobies i a mi:

-Cal estar posseït del diable per a eixir un dia com aquest! Em
remordiria la conciència de posar un llop a la porta. Altrament,
això és cosa llur! La cara del jove l'he vista no sé on; la del vell
també. Ba, ba! bevem! mestre Tobies, a la vostra salut!

Jo m'havia acostat a la finestra, i mentre el baró de Zimmer i el
seu seguidor pujaven a cavall, al mig del pati d'honor, vaig veure a
mà esquerra, a desgrat de la neu escampada per l'aire, com
s'entrobria, en una torrella d'altes finestres, una cortina, i com
la senyoreta Odila, tota esblaimada, deixava lliscar una llarga
mirada envers el jove.

-Au! Fritz què hi fas aqui?- va exclamar Sperver.

-No res, miro els cavalls d'aquests forasters.

-Ah! sí, són valacs; els he vistos aquest matí a les estables: uns
bells animals.

Els genets partiren a bella passa. La cortina va tornar a cloure's.



VII

Mant dia va passar així sense portar cap cosa nova. La meva
existència al Nideck era molt monòtona; cada matí se sentia aquell
aire melancòlic de la trompa de Sebalt, després venia una visita al
comte, després el desdejuni, després les reflexions interminables de
Sperver, sobre la Pesta Negra, els parloteigs sens treva de Maria
Lagoutte, de mestre Tobies i de tota aquella nierada de servents,
sense més distraccions que beure, jugar, fumar i dormir. Knapwurst
era l'únic que menava una vida suportable; es capbuçava dins les
seves cròniques i amb el nas rogenc, i tremolant de fred al fons de
la Biblioteca, no el fadigaven els curiosos escorcolls.

Hom pot figurar-se el meu tedi. Sperver m'havia fet veure deu
vegades les estables i el gossal; els gossos començaven de
familiaritzar-se amb mi. Sabia de memòria totes les plasenteries
groixudes del majordom després de beure, i les respostes de Maria
Lagoutte. La melangia de Sebalt anava apoderant-se de mi de dia en
dia; de bon grat hauria sonat el seu corn per a queixar-me a les
muntanyes, i girava a tota hora els ulls cap a Friburg.

Mentrestant la malaltia del senyor Yeri-Hans seguí el seu curs. Era
la meva única ocupació seriosa. Tot allò que m'havia dit Sperver es
complia; de vegades el comte, tot despertant-se sobresaltat, es mig
aixecava, i amb el coll estirat, els ulls errívols, murmurava en veu
baixa:

-Ve! ve ella!

Aleshores Gedeon movia el cap i pujava a la torre de senyals; però
endebades mirava a mà dreta i a mà esquerra: la Pesta Negra romania
invisible.

A força de cavil·lar sobre aquesta estranya malaltia, jo havia
acabat per convencer-me'n que el senyor del Nideck era boig,
l'estranya influència que la vella exercia damunt son esperit, les
seves alternatives d'esgarriament i de lucidesa tot em confirmava en
aquest parer.

Els metges que s'han ocupat de l'alienació mental saben que les
bogeries periòdiques no són pas rares; que les unes es manifesten
manta vegada durant l'any: en primavera, a la tardor, a l'hivern, i
que les altres no es mostren sinó una sola vegada. Conec a Friburg
una senyora d'edat que fa trenta anys que ella mateixa pressent el
retorn del seu deliri: va i es presenta al manicomi. La tanquen.
Allà, la dissortada veu reproduir-se cada nit les escenes
esgarrifoses de les quals va ser testimoni a la seva jovenesa:
tremola sota la mà del borreu, l'amara la sang de les víctimes, fa
uns gemecs que parteixen les pedres. Al cap d'algunes setmanes, els
accesos esdevenen menys freqüents. Al capdavall li retornen la seva
llibertat, segurs de veure-la tornar l'any següent.

-El comte de Nideck es troba en una situació anàlega- em deia;
-lligams inconeguts de tot-hom l'uneixen evidentment a la Pesta
Negre. Qui sab? Aquesta dona ha estat jove... devia haver estat
bella.

I la meva imaginació, un cop aventurada per aquest camí, conjuminava
tota una novel·la, però tenia esment de no dir-ne res a ningú.
Sperver no m'hauria mai perdonat que hagués cregut al seu senyor
capaç d'haver tingut relacions amb la vella; i pel que feia a la
senyoreta Odila, la sola paraula de bogeria hauria bastat per a
dar-li un cop terrible.

La pobre donzella era ben desgraciada. La seva negativa de casar-se
havia irritat en tanta de manera el comte que ell suportava
difícilment la presència d'ella; li feia retret, amargament, de la
seva desobediència i parlava qui-sab-lo de la ingratitud dels fills.
Devegades crisis violents i tot seguien a les visites d'Odila. Les
coses van aribar a tal extrem, que vaig creure'm obligat a
intervenir. Vaig esperar un dia la comtessa a l'avantcambra i vaig
suplicar-li que renunciés a vetllar el comte, però en això presentà,
contra la meva esperança, una inexplicable resistència. A desgrat de
totes les meves observacions, volgué continuar vetllant el seu pare
així com ho havia fet fins a aquell dia.

-És el meu deure- va dir amb veu ferma, -i no hi hauria cosa al món
que me'n dispensés.

-Senyora- vaig respondre-li tot posant-me davant la porta del
malalt, -la professió mèdica també n'imposa, de deures, i, per
cruels que puguin ésser, un hom com cal no té més remei que
complir-los: la vostra presència mata el comte.

Tota la vida em recordaré de com s'alteraren sobtadament el trets
d'Odila.

En dir jo aquelles paraules, va semblar que tota la seva sang
refluïa envers el cor; va esdevenir blanca com un marbre, i sos ulls
blaus, tan grans, mirant els meus de fit a fit, hom diria que volien
llegir en el fons de la meva ànima.

-És possible?...- barbotejà. -Me'n responeu amb la vostra honor...
¿és veritat, senyor?...

-Sí, senyora, amb la meva honor...

Va haver-hi un breu silenci. Després, amb veu ofegada, va dir:

-Està bé, que es compleixi la voluntat de Déu!

I decantant el cap es va retirar.

A l'endemà d'aquesta escena, cap a les vuit del matí, em passejava
per la torre d'Huc, tot pensant en la malaltia del comte, el terme
de la qual no prevèia, i en la meva clientela de Friburg, que estava
en perill de perdre per la meva absència massa llarga, quan tres
cops discrets, tustats a la porta, vingueren a arrencar-me d'aquests
tristos pensaments.

-Entreu.

La porta es va obrir i Maria Lagoutte aparegué al llinder tot
fent-me una profunda reverència.

L'arribada de la bona dona em contrariava molt; anava a pregar-li
que em deixés tot sol, però l'expressió consirosa de la seva fesomia
em va sorpendre. S'havia tirat damunt l'espatlla un gran xal vermell
i verd; baixava el cap tot apretant-se els llavis, i el que em va
estranyar més és que un cop entrada va obrir de bell nou la porta
per a assegurar-se que ningú no l'havia seguida.

-¿Què voldrà?- pensava dintre meu. -¿Què cosa signifiquen aquestes
precaucions?

Jo estava intrigat.

-Senyor doctor- digué al capdevall la bona dona tot avançant cap a
mi, -us demano perdó de molestar-vos tant de matí, però tinc quelcom
de seriós a fer-vos saber.

-Parleu, senyora, ¿què cosa és?

-És cosa del comte.

-Ah!

-Sí senyor. Sabeu, sens dubte que sóc jo qui l'he vetllat la nit
darrera.

-Talment. Preneu-vos la pena de seure.

Ella va asseure's al meu davant, dins una gran cadira de braços de
cuiro, i jo vaig reparar amb astorament el caràcter enèrgic
d'aquella testa, que m'havia semblat grotesca el vespre de la meva
arribada al castell.

-Senyor doctor.- afegí ella, després d'un instant de silenci, tot
clavant en mi sos ullassos negres, -cal que us digui primer que tot,
que no sóc pas dona temorenca; he vist tantes de coses a la meva
vida, i tan esglaioses que ja no hi ha res que m'espalmi; quan hom
ha passat per Marengo, Austerlitz i Moscou, per a arribar a Nideck,
hom ha deixat la por pel camí.

-Us crec, senyora.

-No ho dic pas per cap gloriejament, sinó per fer-vos compendre ben
bé que no sóc una llunàtica i que hom pot refiar-se de mi quan dic:
«he vist tal cosa».

-Què diable m'innovarà?- vaig demanar-me.

-Doncs bé!- continuà la bona dona, -ahir vespre, entre les nou i les
deu, quan anava a colgar-me al llit. Offenloch va entrar i em va
dir: -Maria, cal vetllar el comte.- De cop i volta, la cosa em va
estranyar. -I ara! vetllar el comte? No el vetlla la senyoreta
mateixa? -No, la senyoreta està malalta. Cal que tu la
substitueixis. -Malalta!... pobrissona criatura! N'estava segura que
aquest trasbals acabaria així!- Li he dit a centes de vegades,
senyor, però què hi voleu fer-hi? Quan hom és jove, hom no dubta mai
de res, i després, ell és el seu pare! En fi jo que prenc la meva
mitja, dic bona nit a Tobies i me'n vaig cap a la cambra de
missenyor. Sperver, que m'hi esperava va colgar-se al llit. Bé! ja
estic sola.

Aquí la bona dona va fer una pausa, després va aspirar lentament un
pessic de tabac i va semblar que es recollís. Jo m'havia posat
d'allò més atent.

-Era per allà a dos quarts d'onze- va continuar ella; -jo treballava
a prop del llit, i de tant en tant aixecava la cortina per a veure
què feia el comte: no es bellugava; tenia el son dolç com una
criatura. Tot va anar bé fins a les onze. Aleshores, vaig sentir-me
fatigada. Quan hom és a la vellesa, senyor doctor, per més que hom
faci, hom cau a desgrat seu, i, altrament, no em malfiava de res; em
deia: -Dormirà d'una tirada fins al dia.- Cap a mitja nit, el vent
es va aturar; els finestratges que s'estremien van emmudir. Jo que
m'aixeco per veure una mica el que passava a la part de fora. La nit
era negre com una ampolla de tinta. Finalment, vaig tornar a
instal·lar-me a la meva cadira de braços; miro altra vegada al
malalt, i veig que no ha canviat de posició, i agafo de bell nou la
mitja; però al cap d'alguns instants m'adormo... m'adormo... però
allò que se'n diu ben dormida! La meva cadira de braços era tendra
com un plomissol; la cambra era calenta... Què hi voleu fer?...
Dormia feia gairebé una hora, quan una rauxada d'aire va
despertar-me tota sobresaltada. Obro els ulls, i ¿quina en veig? La
gran finestra del mig oberta, els cortinatges retirats i el comte en
camisa, dret damunt aquella finestra!

-El comte!

-Sí.

-És impossible... amb prou feines es pot moure!

-No dic pas que no, però l'he vist així com us veig: tenia un atxa a
la mà; la nit era ombrívola i l'aire tan tranquil que la flama de
l'atxa romania tota dreta.

Vaig mirar María Anna amb un aire tot astorat.

-A les primeries- reprengué ella després d'un instant de silenci,
-això de veure aquell home, amb les cames nues, en una posició com
aquella, va causar-me un trontoll... un trontoll! Vui cridar... però
tot seguit em dic: Potser és somnàmbul! Si crides... es desperta,...
cau... està perdut...- Bé, jo que callo i miro, amb uns ulls!... Ja
us ho podeu pensar!... I veu's aquí que ell aixeca l'atxa lentament,
després la baixa... torna a aixecar-la i a baixar-la, en fi, ho
repeteix tres vegades com un home que fa un senyal; tot seguit tira
l'atxa als baluards, tanca la finestra, estira els cortinatges,
passa davant meu sense veure'm i es colga barbotejant Déu sab què.

-N'esteu ben segura d'haver vist això, senyora?

-Si n'estic segura!...

-És estrany!

-Sí, massa que ho sé; però ¿què voleu que us digui? És com us dic!
Ah! En nom de Deu! en el primer moment la cosa em va regirar...,
després, en tornar-lo a veure colgat en el seu llit, amb les mans
sobre el pit, com si res no hagués passat, jo que m'he dit: -Maria
Anna, suara has tingut un pesombre, altra cosa no és possible,- i
m'he acostat a la finestra, però l'atxa encara cremava, havia caigut
dins un clap de brossa, una mica a l'esquerra de la tercera
portella: hom la veia resplandir com una guspira, no hi havia manera
de negar-ho.

Maria Lagoutte em va mirar alguns segons en silenci.

-Ja podeu pensar, senyor, que d'aquell moment endavant ja no he
tingut més son en tota la nit. L'alarma em feia estar amatent, a
cada punt creia sentir alguna cosa darrera la meva cadira de braços.
No era pas l'esglai, però ¿què voleu fer-hi? estava inquieta, allò
m'enguniava! Aquest matí, a trenc de dia, he corregut a despertar
Offenloch i l'he fet anar vora el comte. Tot passant pel corredor,
he vist que la primera atxa a mà dreta no era a la seva anella: he
davallat i l'he trobada prop del senderol del Schwartz-Wald; veieu,
és aquesta.

I la bona dona es va treure de sota el devantal un cap d'atxa que va
dipositar damunt la taula.

Jo estava com a llampat.

¿De quina manera aquell home, que jo havia vist el dia abans tan
feble, tan extenuat, havia pogut alçar-se, caminar, obrir i tornar a
tancar una finestra feixuga? ¿Què volia dir aquell senyal en el cor
de la nit?

Amb els ulls oberts de bat a bat, jo diria que em trobava en aquella
escena estranya, misteriosa, i mon pensament es transportava, no pas
a gratscient, envers la Pesta Negra. Al capdavall vaig despertar-me
d'aquesta contemplació interior, i vaig veure que Maria Lagoutte
s'havia aixecat i es disposava a eixir.

-Senyora,- vaig dir-li tot acompanyant-la, -heu fet molt bé
d'avisarme i us en regracio. ¿No n'heu dit pas res a ningú d'aquesta
aventura?

-A ningú, senyor. Aquestes coses no es diuen sinó al capellà i al
metge.

-Vaja, veig que sou una persona ardida.

Aquestes paraules es bescanviaven en el llindar de la torre. En
aquell moment Sperver aparegué el fons de la galeria seguit de son
amic Sebalt.

-Ei! Fritz!- va cridar, tot travessant la cortina de muralla,
-galants coses t'innovaré!

-Vaja... bé!- vaig dir-me, -encara més coses... Decididament el
diable es fica en els nostres afers!

Maria Lagoutte havia desaparegut. El picador i el seu camarada
entraren torre endins.



VIII

La cara de Sperver expressava una irritació continguda, la de Sebalt
una amarga ironia. Aquell digne monter, que havia colpit la meva
atenció el vespre de la meva arribada al Nideck amb la seva actitud
melangiosa, era magre i sec, com un brocat vell; portava el gec de
caça, apretat damunt les anques pel cinyell, d'on penjava el coltell
de mànec de banya, altes polaines de cuiro li pujaven al damunt dels
genolls, duia la trompa creuada a l'espatlla, i la conca sota el
braç. Anava cofat d'un feltre d'amples ales, amb la ploma d'agró
coronat fermada amb son coronet; i son perfil, que acabava en una
barbeta rogenca, recordava el del cabirol.

-Sí- afegí Sperver, -t'innovaré galants coses.

Va tirar-se damunt una cadira tot agafant-se el cap entre les mans,
amb un aire desesperat, mentres que Sebalt es passava tranquilament
la trompa per damunt del cap, i la deixava damunt la taula.

-Bé doncs, Sebalt,- exclamà Gedeon -parla d'una vegada.

Després, tot mirant-me, va afegir:

-La bruixa roda pels voltants del castell.

Aquesta nova m'hauria estat perfectament indiferent abans de la
confidència de Maria Lagoutte, però aleshores, em va colpir. Hi
havia lligams, fossin els que fossin, entre el senyor del Nideck i
la vella; i d'aquests lligams, jo n'ignorava la naturalesa. Em
calia, a qualsevol preu, de conèixer-los.

-Un instant, senyors, un instant- vaig dir a Sperver i al monter
amic seu; -abans que tot, voldria saber d'on ve la Pesta Negra.

Sperver em va mirar, tot esverat.

-Oh!- va fer, -Déu ho sab!

-Bé! ¿a quina època precisa arriba a l'envista del Nideck?

-Ja t'ho he dit: vuit dies abans de Nadal, cada any.

-I quan de temps hi roman?

-De quinze dies a tres setmanes.

-I abans un hom no la veu, ni que sigui de pas, ni en acabat tampoc?

-No.

-Aleshores, cal absolutament apoderar-se'n!- vaig exclamar; -això no
és natural. Cal saber que cosa vol, què cosa és, d'on vé.

-Apoderar-se'n!- va fer el monter amb un estrany somriure
-apoderar-se'n!

I va moure el cap amb aire melangiós.

-Mon pobre Fritz- digué Sperver, -el teu consell és bo, ben segur,
però és més fàcil de dir que de complir. Si hom gosés de trametre-li
una bala, aleshores, prou, hom podria acostar-s'hi de tant en tant,
i prou a la vora, però el comte s'hi oposa; i pel que fa a agafar-la
altrament...; com si volguessis agafar un cabirol per la cua!
Escolta el que dirà Sebalt, i ja veuràs!

El monter assegut al caire de la taula, amb les llargues cames
creuades, va mirar-me i va dir:

-Aquest matí, tot davallant de l'Altenberg, seguia el camí ensotat
del Nideck. La neu hi era espadada damunt les vores... Jo caminava
sense pensar en res quan un rastre va atreure mos ulls: era pregon,
i agafava el camí de baix; havia calgut de baixar el talús, i
després tornar a pujar a l'esquerra. No era ni el respallet de la
llebre, que no s'enfonza, ni la forquilla del senglar, ni el trèvol
del llop: era un clot pregon, un forat de bo de bo. Jo que
m'aturo... trec noses per a veure el fons de la pista, i topo amb el
rastre de la Pesta Negra!

-N'esteu ben segur?

-¿Cóm s'entén, si n'estic segur? Conec el peu de la vella millor que
la seva cara, perquè jo, senyor, tinc sempre els ulls a terra, i
reconec la gent, pel rastre que deixen... I després, que fins i tot
una criatura no s'hi enganyaria.

-Doncs ¿què cosa té aquest peu que el fa tan especialment
assenyalat?

-És tan petit que cabria dins una mà, ben fet, amb el taló una mica
llarg, el contorn precís, el dit gros molt acostat als altres dits,
que estan apretats com en un tapí. ¡És un peu verament admirable! Jo
senyor, fa vint anys que me n'hauria enamorat d'aquell peu. Cada
vegada que el trobo, em fa una impressió!... ¡Déu meu, és possible
que un peu tan bonic sigui el de la Pesta Negra!

I el brau minyó, tot junyint les mans, es posà a mirar les lloses
amb un aire melancòlic.

-I bé! ¿què més, Sebalt?- digué Sperver amb una mica d'impaciència.

-Ah! és veritat. Reconec, doncs, aquell rastre, i em poso tot seguit
en camí per a seguir-lo. Tenia l'esperança d'atrapar la vella al
cau, però ja veureu el camí que m'ha fet fer. Jo que m'enfilo damunt
el talús del camí, a dos trets de carrabina del Nideck; davallo la
costa, tot tenint sempre la pista a mà dreta: ella passava ran de la
vorera del Rheethal. De cop i volta, la pista salta la fossa del
bosc. Bé, jo que l'he seguit; però vet-aquí que mirant per atzar una
mica a mà esquerra, jo que destrio un altre rastre, que havia seguit
la Pesta Negra. Jo que m'aturo... ¿Havia estat Sperver, o bé Kasper
Trumpf... o bé un altre? Jo que m'acosto, i figureu-vos la meva
estranyesa; no era de ningú de la contrada! Conec tots els peus del
Schwartz-Wald, de Friburg al Nideck. Aquell peu no s'assemblava pas
als nostres. Devia venir de lluny. La bota,--perquè era una mena de
bota elàstica i fina, amb esperons que deixaven una ratlleta al
darrera,--la bota en lloc d'ésser rodona a l'extrem era quadrada; la
sola, estreta i sense claus es doblegava a cada passa. La passa,
ràpida i curta, només podia ésser que la d'un home de vint a
vinticinc anys. Vaig reparar les costures de la canya d'una
llambregada; mai n'he vist de tan ben feta.

-Qui podia ésser?

Sebalt aixecà les espatlles, separà les mans i callà.

-¿Qui pot tenir interès a seguir la vella?- vaig demanar tot
adreçant-me a Sperver.

-Ah!- va fer amb un aire desesperat, -només el diable podria dir-ho.

Vam romandre consirosos per alguns instants.

-Jo que torno a agafar la pista- continuà finalment Sebalt; -tornava
a pujar per l'altra banda, per l'alterositat del avets; després feia
una torta al volt de la Roca-Fesa. Jo em deia dintre meu: -Oh, Pesta
xaruga, si hi hagués gaire caça de la teva mena, l'ofici de caçador
no seria pas comportable: valdria més treballar com un negre!- Vet
aquí que arribem, les dues pistes i jo al cim de tot del Schneeberg.
En aquest indret, el vent hi havia bufat de valent; la neu em pujava
fins a les cuixes. És igual, calia que jo passés! Jo que arribo
damunt les vores del torrent del Steinbach. I cap més rastre de la
Pesta! Jo que m'aturo i veig que després de trepitjar a mà dreta i a
mà esquerra, les botes del senyor han acabat per anar-se'n envers
Tiefenbach: mal senyal. Jo que miro a l'altra banda del torrent: no
res! La vella berganta havia pujat o baixat pel riu, passant per
l'aigua per no deixar pista. ¿A on calia anar? A mà dreta o mà
esquerra? Per ma fe! en la incertesa, me n'he tornat al Nideck.

-T'has oblidat de parlar del seu desdejuni- digué Sperver.

-Ah! és veritat, senyor. Al peu de la Roca-Fesa, he vist que hi
havia foc... l'indret era tot negre. Hi he posat la mà al damunt
pensant que fóra calent encara, la qual cosa m'hauria provat que la
Pesta no havia fet gaire camí. Però era fred com el glaç. He reparat
molt a la vora d'allí un llaç rapisser parat entre la brossa.

-Un llaç rapisser?

-Sí, sembla que la vella en sap de posar paranys. Una llebra s'hi
havia agafat; hom encara en veia l'empremta damunt la neu, tota
estirada. La bruixa havia encès foc per a coure-la: n'havia fet
bella festa!

-Quan penso- exclamà Sperver furiós, dant un cop de puny a la taula,
-quan penso que aquesta vella brètola menja vianda, mentre que en
els nostres poblets, tanta de gent honrada es nodreix de trumfes!
Això és el que em regira, Fritz... Ah! si jo l'atrapés!...

Pero no va tenir temps d'expressar el seu pensament; va esblaimar-se
i tots tres romanguérem immòvils, mirant-nos l'un a l'altre
bocabadats.

Un crit, aquell crit del llop, tan llòbreg en les diades fredes de
l'hivern, aquell crit que cal sentir per a compendre tot ço que el
plany de les bèsties salvatgines té de colpidor i de sinistre,
ressonava prop de nosaltres! Pujava l'espiral de la nostra escala,
com si aquella bèstia hagués estat al llindar,de la torre!

Hom ha parlat tot sovint dels braolaments del lleó que rondina, de
nit, en la immensitat del desert; però si l'Africa roent, calcinada,
plena de pedreny, té la seva veuassa tremolenca com la distant
rodolada del llamp, les vastes planes nevades del Nord tenen també
llur veu estranya, escaient a aquest fatídic escenari de l'hivern,
on tot s'endormisca, on ni una fulla no brunz: i aquesta veu, és
l'udolar del llop!

Tot just s'havia deixat sentir el paroxisme llòbreg d'aquella veu,
una altra veu formidable, la de seixanta gossos hi responia en els
baluards del Nideck. Tota la gossada s'engegava a l'hora: els
feixucs bordaments dels flairadors, els clapits cuitosos dels
_spitz_, els lladrucs cridaners dels cans espanyols, la veu
melangiosa dels bassets que ploren, tot es confonia amb els
dringaments de les cadenes, les estrebades dels gossals trontollats
de ràbia; i, dominant-ho tot, l'udol continu, monòton del llop
dominava sempre: n'era el cant d'aqueix concert infernal!

Sperver va botar del seu lloc, corregué cap a la plataforma i tot
enfonzant la mirada al peu de la torre, va dir:

-No hi hauria pas caigut un llop, als fossats?

Però l'udol venia de la part de dins.

Aleshores, tot girant-se al nostre costat, exclamà:

-Fritz!... Sebalt!... veniu!...

Vam baixar els graons de quatre en quatre i vam entrar dins la sala
d'armes. Allà no vam sentir altra cosa que el llop udolant sota les
voltes sonores; la remota cridòria de la gossada esdevenia
panteixant; els gossos s'enronquien de ràbia, llurs cadenes
s'entrellaçaven, s'escanyaven potser.

Sperver es tragué el coltell de caça, Sebalt va fer el mateix; ells
dos em prediren a la galeria.

Els udols ens guiaven cap a la cambra del malalt. Sperver, aleshores
ja no parlava més... acuitava les seves passes. Sebalt estirava les
cames llarguíssimes. Jo sentia un calfred de cap a peus; un
pressentiment m'anunciava quelcom d'abominable.

Tot corrent cap a les cambres del comte veièrem tota la casa en peu.
Els guardacasses, els monters, els cocs, anaven i venien a l'atzar
tot preguntant-se:

-Què passa? D'on venen aquests crits?

Vam penetrar, sense aturar-nos, al passadís que precedeix la cambra
del senyor de Nideck, i vam trobar al vestíbul la digna Maria
Lagoutte, única que havia tingut l'ardidesa d'entrar-hi abans que
nosaltres. Duia en sos braços la jove comtessa en basca, amb la
testa cap per avall i la cabellera penjant, i se l'emportava
ràpidament.

Vam passar prop d'ella tan depressa que amb prou feines entreveiérem
aquesta escena patètica. Més tard m'ha tornat a la memòria, i la
testa pàl·lida d'Odila tot caient damunt l'espatlla de la bona dona
se'm mostra com imatge colpidora de l'anyell que para el coll al
ganivet sense queixar-se, mort a l'avençada per l'esglai.

Finalment, erem davant la cambra del comte.

L'udol es feia sentir darrera la porta.

Vam mirar-nos en silenci, sense cercar d'explicar-nos la presència
d'un hoste com aquell. No teniem temps de fer-ho, les idees
s'entretopaven en nostre esperit.

Sperver empenyé bruscament la porta i, amb el coltell de caçador a
la mà, volia precipitar-se a la cambra; però es va aturar al
llindar, immòbil, com a petrificat.

Mai no he vist pintar-se una semblant estupor en cara d'home:
semblava que els ulls li eixissin del cap, i son nas, llarg i magre,
s'encorbava com una urpa damunt la seva boca badada.

Vaig mirar per damunt la seva espatlla i el que vaig veure em glaçà
d'horror.

El comte de Nideck, aclofat damunt son llit amb ulls guspirejants,
feia llòbregs udols!

El llop... era ell...

Aquell front aplanat, aquell rostre acabat en punta, aquella barba
rojenca, eriçada damunt les galtes, aquella esquena llarga i magre,
aquelles cames nervioses, la cara, el crit, el posat, tot, tot
revelava la bèstia salvatgina amagada sota la màscara humana!

De vegades callava un segon per escoltar i feia vacil·lar l'alt
parament com un fullam, tot movent el cap. En acabat, reprenia el
seu cant melangiós.

Sperver, Sebalt i jo estàvem palplantats, ens conteniem l'alè,
garfits d'espaordiment.

De cop i volta el comte va callar. Com la fera que flaira el vent,
va aixecar el cap i va parar l'orella.

Allà baix... allà baix, sota les altes boscúries d'avets totes
carregades de neu, hom sentia un crit; feble a les primeries,
semblava augmentar tot prolongant-se, i ben aviat el sentirem com
dominava l'aldarull de la gossada: la lloba responia al llop!

Aleshores Sperver, girant-se cap a mi, amb la cara esblaimada i el
braç estès cap a la muntanya, em digué en veu baixa:

-Escolta la vella!

I el comte, immòbil amb el cap alt, el coll allargat, la boca
oberta, les nines roents, semblava compendre el que li deia aquella
veu llunyana, perduda, al mig de les afraus desertes del
Schwartz-Wald, i no sé quin goig esglaiós resplandia en tota sa
cara.

En aquell moment, Sperver, amb una veu plena de llàgrimes, cridà:

-Comte de Nideck, què feu?

El comte va caure com a llampat. Vam precipitar-nos a la cambra per
a socorre'l.

El terç atac començava: va ésser esfereïdor!



IX

El comte de Nideck es moria!

¡Què pot la nostra art en presència d'aquell gran combat entre la
vida i la mort! En aquella hora darrera en la qual lluitadors
invisibles s'abraonen, s'estrenyen panteixants, es trabuquen i
tornen a aixecar-se l'un darrera l'altre... ¿què pot fer-hi el
metge?

Mirar, escoltar i estremir-se!

De vegades la lluita sembla aturada; la vida es retira a la seva
fortalesa, hi descansa, hi poua la gosadia del desesperament. Però
aviat la seva enemiga l'hi segueix. Aleshores, tirant-se al seu
encontre, ella l'estreny de bell nou. El combat torna a començar més
xardorós, més aprop de la solució fatal.

I el pacient, amarat de suor freda, amb ulls fixos, braços inerts,
no pot obrar per si mateix. La seva respiració tan aviat curta,
empallegada i anguniosa, com duradora, ampla i pregona, marca les
diverses fases d'aquesta batalla espantable.

I els espectadors es miren; pensen: -Un dia, aquesta mateixa lluita
s'esdevindrà en nosaltres. I la mort victoriosa se'ns emportarà al
seu antre, com l'aranya fa amb la mosca. Però la vida... ella, que
és l'ànima, tot desplegant les ales volarà cap a d'altres cels, tot
exclamant: -He complert el meu deure, he combatut ardidament!- I, de
baix estant, la mort, tot veient com s'enlaira, no la podrà seguir:
no aferrarà sinó un cadàver! O conhort suprem!... Certesa de la
immortalitat, esperança de justícia, quin bàrbar podria
arrabassar-vos del cor de l'home!...

Cap a la mitja nit, el comte de Nideck em semblava perdut, l'agonia
començava; el pols brusc, irregular, tenia defalliments...
interrupcions... i en acabat sobtades represes.

Jo no podia fer altra cosa que veure morir aquell home... Estava
retut de fadiga; havia fet tot allò que la nostra art consent.

Vaig dir a Sperver que s'encarregués de vetllar... i tancar els ulls
del seu senyor.

El pobre minyó estava desconsolat; es feia retret de la seva
exclamació involuntària: -Comte de Nideck, què feu?- I s'arrencava
els cabells de desesperació.

Vaig anar-me'n tot sol cap a la torre d'Huc, havent tingut amb prou
feines el temps de pendre algun aliment; no en passava fretura.

Un bon foc brillava a la llar. Vaig tirar-me al llit sense
desvestir-me i el son no va trigar de venir: aquell son feixuc,
inquiet, que hom espera de veure interromput per gemecs o ploralles.

Així dormia, amb la cara girada cap a la llar, la llum de la qual
regalava damunt les lloses.

Al cap d'una hora el foc es va ensopir, i com succeeix en aquests
casos, la flama, reviscolant-se de tant en tant, batia la pared amb
les seves roges alasses i afadigava les meves parpelles.

Perdut en una vaga somnolència, vaig obrir una mica els ulls, per a
veure d'on provenien aquelles alternatives de claredat i de fosca.

M'esperava la més estranya sorpresa.

Damunt el fons de l'atri, amb prou feines il·luminat per algunes
brases encara ardents, es destacava un perfil negre: la silueta de
la Pesta!

Estava aclofada damunt un escambell, i s'escalfava en silenci.

A les primeries vaig creure que allò era una il·lusió, conseqüència
natural de mos pensaments d'alguns dies a aquella banda; vaig
aixecar-me damunt el colze, tot mirant, amb ulls arrodonits per la
temença.

Era ben bé ella: tranquila, immòbil, amb les cames arrupides entre
sos braços, igual com l'havia vista entre la neu, amb el llarg coll
replegat, el nas de béc d'àguila, els llavis contrets.

Vaig tenir por!

¿Com era que fos allà, la Pesta Negra? ¿Com havia pogut arribar-hi a
aquella alta torre, que dominava timbes?

Tot el que m'havia contat Sperver de la seva potència misteriosa em
va semblar justificat!... L'escena de Lieverlé rondinant contra la
pared em va passar davant els ulls com un llampec! Vaig arraulir-me
dintre l'alcova, respirant amb prou feines, i esguardant aquella
silueta immòbil, com un ratolí miraria un gat, del fons estant de
son cau.

La vella no es bellugava gens més que el pabelló de la llar obrat a
la roca; sos llavis barbotejaven qui sap què...

El meu cor galopava, la meva por redoblava de minut en minut, veient
aquell silenci, aquella immobilitat de l'aparició sobrenatural.

Això feia ben bé un quart d'hora que durava quan, abastant el foc un
bri d'avet, va haver-hi com un llampec: el bri va torçar-se tot
xiulant, i alguns raigs lluminosos es dispararen fins al fons de la
sala.

Amb aquest llampec vaig tenir-ne prou per a veure la vella revestida
d'un antic vestit de brocat de fons de púrpura, tirant al violeta, i
rígid com un cartró; duia un feixuc braçalet al puny esquerre, i una
sageta d'or a la seva espessa cabellera grisa, retorta damunt la
nuca.

Va ésser com una evocació dels temps passats.

Tanmateix, però, la Pesta no podia tenir intencions hostils:
s'hauria aprofitat del meu son per a dur-les a compliment.

Aquesta idea començava de tranquilitzar-me una mica, quan de cop i
volta ella va alçar-se, i, lentament... lentament... va acostar-se
al meu llit, tenint a la mà una atxa que acabava d'encendre.

Vaig reparar aleshores que tenia els ulls fixos, esmaperduts!

Vaig fer un esforç per alçar-me, per cridar: ni un muscle del meu
cos no es mogué, ni un alè no va venir-me als llavis!

I la vella, decantada al meu damunt, entre les cortines, em mirava
amb un somriure estrany. Jo hauria volgut defensar-me, fer un
crit... però el seu esguard em paralitzava, talment un ocell sota
l'esguard d'una serp.

Durant aquella contemplació muda, cada segón tenia per a mi durada
d'eternitat.

¿Què anava a empendre, ella? M'ho esperava tot.

De cop i volta, girà el cap, parà l'orella, i després travessant la
sala a grans passes, va obrir la porta.

Al capdavall havia recobrat una part de la meva ardidesa. La
voluntat em féu redreçar, com un ressort. Vaig precipitar-me sobre
les passes de la vella, que amb una mà tenia l'atxa enlairada, i amb
l'altra la porta oberta de bat a bat.

Anava a agafar-la pels cabells, quan al fons de la galeria, sota la
volta ogival del castell que donava a la plataforma, vaig veure...
¿mai dirieu qui?

El comte de Nideck!

El comte de Nideck -que jo creia morent,- revestit d'una enorme pell
de llop, la barra superior de la qual avançava, com a visera, damunt
el seu front, amb les urpes posades a les espatlles, i la cua que,
al darrera seu, s'arrossegava damunt les lloses. Portava grans
sabates d'aquelles fetes d'un cuiro espès, cosit com una fulla
enrotllada; una urpa d'argent fermava la pell al voltant del seu
coll, i en la seva fesomia, llevat de l'esguard entelat, d'una
fixesa glacial, tot anunciava l'home fort, l'home del comandament:
el senyor!

Davant aital personatge, les meves idees van topar, van confondre's.
La fugida no era possible. Vaig tenir encara presència d'esperit a
bastament per a tirar-me al marc de la finestra.

El comte va entrar, tot mirant la vella, amb els trets ben rígids.
Es parlaren en veu baixa, tan baixa que em va ser impossible de
sentir-ne res, però llurs gestos eren expressius: la vella senyalava
el llit! Van acostar-se a la llar de puntetes. Allà, a l'ombra del
pabelló, la Pesta Negra va desenrotllar un gran sac, tot somrient.

Tot just el comte va haver vist aquell sac, amb tres bots va ésser a
la vora del llit, i va recalcar-hi el genoll. Les cortines
s'agitaren, el seu cos desapareixia sota llurs plecs, d'ell no en
veia sinó una cama, encara plantada damunt les lloses i la cua de
llop de dreta a esquerra.

Haurieu dit que era una escena d'assassinat!

Tot allò que la terror pugui tenir de més hòrrid, de més
espaordidor, no m'hauria ferit com la representació muda d'un acte
semblant.

La vella va corre-hi a son torn, tot desplegant el sac.

Les cortines van agitar-se encara, les ombres en bateren les parets.
Però encara va haver-hi una cosa més horrible. Jo vaig creure,
talment, que un bassiol de sang s'escampava damunt les lloses i
lliscava lentament cap a la llar: era la neu aferrada als peus del
comte i que es fonia amb l'escalfor.

Considerava encara aquell negre arrossegall, sentint que la meva
llengua es glaçava fins a dins de tot de la gorja, quan un gran
moviment es produí.

La vella i el comte entafuraven els llençols dintre llur sac, els hi
empenyien amb la precipitació del gos que grata la terra; després,
el senyor del Nideck es va tirar aquell objecte informe a l'espatlla
i es va adreçar cap a la porta. El llençol s'arrossegava al seu
darrera; la vella el seguia amb la seva atxa. Travessaren la cortina
de muralla.

Jo sentia que els genolls em vacil·laven, s'entretopaven; vaig
pregar en veu baixa!

No havien passat dos minuts que vaig llançar-me a llur seguiment,
empès per una curiositat sobtada, irresistible.

Vaig travessar la cortina de muralla tot corrent, i anava a penetrar
sota l'ogiva de la torre, quan una cisterna ampla i pregona s'obrí a
mos peus; una escala s'hi capbuçava fent torterols, i vaig veure com
l'atxa giravoltava, giravoltava a l'entorn del cordó de pedra, com
una lluerna; esdevenia imperceptible, amb la distància.

Vaig baixar a mon torn els primers graons de l'escala, tot guiant-me
per aquella llumeneta llunyana.

De cop i volta va desaparèixer; la vella i el comte havien arribat
al fons del precipici. Jo, amb la mà contra la rampa, continuava
davallant, segur de poder tornar a pujar a la torre, cas que manqués
altra eixida.

Ben aviat els graons cessaren. Vaig passejar els ulls a mon voltant
i vaig descobrir, a mà dreta un raig de lluna que s'ensopegava sota
una porta baixa, a través de grans espines i d'esbarzers carregats
de gebre. Vaig apartar aquells obstacles, empenyent la neu amb el
peu, i em vaig trobar a la base de la torre d'Huc.

¿Qui hauria suposat que un forat com aquell pugés fins al castell?
¿Qui l'havia ensenyat a la vella?

En aquestes qüestions no vaig parar-m'hi.

La plana immensa s'estenia al davant meu, fulgurant de llum com en
ple dia. A la meva dreta, la ratlla negra del Schwartz-Wald, amb sos
penyals espadats, ses afraus i sos torrents, es descabdellava a
l'infinit.

L'aire era fred, tranquil; jo vaig sentir-me desvetllat i fet com a
subtil per aquella atmosfera glacial.

El meu primer esguard va ésser per a reconèixer la direcció del
comte i de la vella. Llur alta estatura negra s'elevava lentament
damunt la muntanyola a dues centes passes de mi. Es retallava sobre
el cel, marcat d'innombrables eatels.

Els vaig atényer a la davallada del torrent.

El comte caminava a pleret, la mortalla seguia arrossegant-se... El
seu posat, els seus moviments i els de la vella tenien quelcom
d'automàtics.

Anaven, a vint passes davant meu, seguint el camí ensotat de
l'Altenberg, tan aviat per l'ombra com en plena llum, perquè la
lluna fulgurava amb un esclat soprenent. Alguns núvols la seguien de
lluny, i semblava que estenguessin envers ella llurs braços
gegantins per agafar-la; però ella se'ls escapava sempre, i sos
raigs, freds com a fulles d'acer, em penetraven fins al cor.

Hauria volgut tornar-me'n: una força invencible, però, em duia a
seguir el fúnebre enterrament.

En aquesta hora que som, veig encara el tirany que puja entre les
brossalles del Schwartz-Wald, sento la neu cruixint sota les meves
passes, la fulla que s'arrossega en alenar la tramontana; em veig jo
mateix tot seguint aquells dos éssers silenciosos, i no sé compendre
quina potestat misteriosa em menava dins llur corrent.

Finalment arribem als boscos, sota faigs de gran alçària, nus,
despullats. Les ombres negres de llurs branques altívoles es
trenquen sobre els branquillons inferiors, i travessen el camí tot
curullat de neu. De vegades em sembla que sento com algú camina al
meu darrera.

Giro el cap, de borsada, i no veig res.

Acabàvem d'atényer una filera rocosa a la cresta de l'Altenberg;
darrera aquell rocam llisca el torrent del Schneeberg, però a
l'hivern els torrents no es despengen, amb prou feines un rajolí
d'aigua serpeja sota llur jaent espès de glaç; la solitud ja no té
ni el seu murmuri, ni els seus refilets, ni el seu tro: la cosa més
espaordidora és el silenci!

El comte de Nideck i la vella trobaren una clivella oberta a la
roca, i hi pujaren de dret, sense vacil·lar, amb una seguretat
increible; jo vaig haver d'agafar-me a la brossalla per a
seguir-los.

Tot just vaig ser al cim d'aquella roca, que formava una agulla
sobre l'abisme, vaig veure'm a tres passes d'ells, i a l'altre
costat vaig reparar-hi un precipici sense fons. A la nostra esquerra
queia el torrent del Schneeberg, aleshores glaçat i suspès en els
aires. Aquell aspecte de l'aigua que salta, tot arrossegant en la
seva caiguda els arbres veïns, aspirant les brossalles i
descapdellant l'eura, que segueix la torta de l'aigua sense perdre
l'arrel, aquell aspecte del moviment convertit en immobilitat de
mort, i aquells dos personatges silenciosos continuant llur obra
silenciosa amb la impassibilitat dels autòmates, tot renovellà les
meves terrors.

La mateixa naturalesa semblava participar del meu espant.

El comte havia deixat en terra la seva càrrega; la vella i ell la
gronxaren per un instant al caire de l'abisme; després, la llarga
mortalla surà damunt la timba, i els assassins es decantaren.

Aquella llarga mortalla blanca que voleia, em passa encara davant
els ulls. La veig davallar, davallar com el cigne, ferit al cim dels
aires, que amb l'ala caiguda, la testa en avall, remolineja cap a la
mort.

El llençol desaparegué a les fondàries del precipici.

En aquell moment, el núvol que de qui-sap-lo temps s'acostava a la
lluna, la velà lentament amb sos contorns blavissos; sos raigs es
retiraren.

La vella, agafant el comte per la mà i arrossegant-lo amb una
rapidesa vertiginosa, no em fou visible sinó un segon...

El núvol estava de ple sobre el disc. No podia dar una passa sense
arriscar-me a rodolar per l'abisme.

Al cap d'alguns minuts hi hagué una clivella en el núvol. Vaig
mirar... Estava tot sol a la punta del penyal; la neu em pujava fins
a genoll.

Colpit d'horror, vaig devallar per aquelles alterositats i vaig
posar-me a córrer cap al castell, traspostat com si hagués comès un
crim!...



X

Pel que fa al senyor del Nideck i a la vella, ja no els veia més per
la plana.

Jo dava tombs a l'entorn del Nideck sense poder retrobar l'eixida
per on havia sortit.

Tantes d'inquietuds i emocions successives, començaven de reaccionar
damunt la meva testa; caminava a l'atzar, tot preguntant-me amb
terror si la follia no jugava el seu paper en les meves idees, no
podent resoldre'm a creure el que havia vist, i esgarrifat, però, de
la viva claredat de les meves percepcions.

Aquell home que alçava una atxa en la tenebror, que udolava com un
llop, que anava fredament a complir un crim imaginari, sense
ometre'n un gest, una circumstància, el menor detall, que s'escapava
finalment i confiava al torrent el secret del seu assassinat, em
torturava l'esperit, anava i venia sota els meus ulls i em produia
l'efecte d'un pesombre.

Jo corria panteixant, esgarrifat per la neu, no sabent a quin costat
adreçar-me.

El fred esdevenia més viu en acostar-se el dia. Tremolava... Maleia
Sperver que m'havia vingut a cercar a Friburg per a ficar-me en
aquesta aventura repulsiva.

Finalment, atuït, amb la barba carregada de gebre, les orelles mig
glaçades, vaig descobrir el reixat i vaig trucar de mala manera.

Eren aleshores, si fa no fa, les quatre de la matinada. Knapwurst es
va fer esperar terriblement. La seva caseta, encastada a la roca,
vora del portal gran, romania silenciosa. Semblava que el geperut no
acabaria mai de vestir-se, perquè jo el suposava colgat al llit, i
tal vegada en ple son.

Vaig sonar altra vegada.

En sentir-ho, la seva figura grotesca eixí bruscament, i em cridà de
la porta estant, amb un accent furiós:

-Qui hi ha aquí?

-Jo... el doctor Fritz!

-Ah!... és diferent.

Va tornar a entrar a la seva caseta a cercar una llinterna, va
atravessar el pati exterior, amb neu fins al ventre i, mirant-me de
fit a fit, a través del reixat, va dir:

-Perdó, perdó, doctor Fritz, us creia ficat al llit, allí dalt a la
torre d'Huc. Oh! i éreu vós qui sonava! Ves! ves! Vet aquí perquè
Sperver m'ha vingut a demanar cap a la mitja nit si no havia eixit
ningú. Jo he respost que no, i, tanmateix, no us havia pas vist.

-Però en nom de Déu, senyor Knapwurst, obriu d'una vegada! ja m'ho
explicareu més tard, això!

-Anem, anem, una mica de paciència!

I el geperut, a pleret, a pleret, desfeia el cadenat i obria el
reixat mentre jo petava de dents i tremolava de cap a peus.

-Teniu força fred, doctor- em digué aleshores l'homenic, -i no podeu
entrar al castell. Sperver n'ha tancat la porta interior, no sé
perquè; això no és pas cosa que hi hagi costum de fer; amb el reixat
n'hi ha prou. Veniu doncs, a escalfar-nos a casa meva. No la
trobareu pas meravellosa, la meva cambreta. No és, parlant amb
propietat, sinó un reconet, però quan hom té fred, no fila tan prim.

Sense respondre al seu parloteig, jo el seguia ràpidament.

Vam entrar dins la caseta i, a desgrat del meu estat, de congelació
gairebé total, no vaig poder estar-me d'admirar el desordre
pintoresc d'aquella mena de niu. La teulada de piçarres, recalcada
d'un costat damunt la roca i de l'altre damunt una pared de sis a
set peus d'alçària, deixava veure les seves bigues ennegrides,
esteses fins al cim.

L'estatge es componia d'una peça única, adornada amb un jaç que el
gnom no es prenia el treball de fer cada dia, i de dues finestretes
de cristalls hexàgons, on la lluna havia decolorat sos raigs nacrats
de rosa i violeta. Una gran taula quadrada n'ocupava el bell mig.
¿Com havia entrat aquella taulassa d'alzina massissa per aquella
porteta?... Hauria estat dificil de dir-ho.

Algunes tauletes o prestatges sostenien rotllos de pergamí, llibrots
vells, grans i petits. Damunt la taula hi era obert un immens volum
de majúscules pintades, relligat en pell blanca, amb fermall i
angles d'argent. Li trobava tot l'aire d'ésser un recull de
cròniques. Finalment dues cadires de braços, l'una de cuiro rogenc i
l'altre guarnida d'un coixí de ploma, on l'esquena angulosa i l'anca
matussera de Knapwurst havien deixat llur empremta, completava el
parament.

Deixo de banda l'escriptori, les plomes, el pot de tabac, les cinc o
sis pipes escampades per ci per lla, i en un recó, el fornell de
fosa de porta baixa, oberta, ardent, que llençava de vegades una
garba de guspires amb el xiulet estrany del gat que s'enuja i aixeca
la pota.

Tot això era submergit en aquella bella tinta bruna d'ambre fumat
que descansa la vista, i de la qual els vells mestres flamencs se
n'han dut el secret.

-¿Vau sortir, doncs, ahir al vespre, senyor doctor?- em digué
Knapwurst, quan estiguérem còmodament instal·lats, ell davant el seu
volum, i jo davant la canonada de l'estufa.

-Sí, bastant d'hora- vaig respondre-li; -un llenyataire del
Schwartz-Wald necesitava el meu ajut. S'havia dat un cop de destral
al peu esquerre.

Va semblar que aquesta explicació satisfeia al geperut; va calar foc
a la pipa, una pipeta de boix vell, tota negre, que li penjava
damunt la barbeta.

-Vós no fumeu, doctor?

-Fumo.

-Doncs bé, atapeïu una de les meves pipes. Aquí m'estava- va fer tot
estenent la llarga mà esgrogueïda damunt el volum obert, -bo i
llegint les cròniques de Hertzog, quan heu trucat.

Vaig compendre aleshores la llarga espera que m'havia fet passar.

-Potser havíeu d'acabar un capítol- li vaig dir somrient.

-Sí senyor- féu ell, somrient també.

I vam riure plegats.

-Tanmateix,- afegí -si hagués sabut que ereu vós, l'hauria
interromput, el capítol.

Va haver-hi alguns instants de silenci.

Jo reparava la fesomia verament extravagant del geperut, aquelles
grans arrugues que li voltaven la boca, aquells ullets acanalats,
aquell nas turmentat, arrodonit al capdavall, i sobretot aquell
front voluminós de dos pisos. Trobava en la cara de Knapwurst
quelcom de socràtic, i, tot escalfant-me, tot escoltant el foc com
espetegava, reflexionava en l'estranya sort dels homes.

-Veu's aquí aquest nan- em deia, -aquest ésser diforme, disminuït,
desterrat a un recó del Nideck, com el grill que sospira darrera la
placa de l'atri, veu's aqui aquest Knapwurst que, al mig de
l'agitació, de les grans caceres, de les cavalcades que van i vénen,
dels lladrucs, de les guitzes i dels corns que anuncien la victòria,
viu tot sol, capbussat en els seus llibres, no pensant sinó en els
temps esvaïts, mentre que tot canta o plora al seu voltant, i la
primavera, l'istiu i l'hivern passen i vénen a esguardar, l'un
darrera l'altre, a través dels vidrets entelats de sa finestra,
alegrant, escalfant, arraulint la naturalesa... Mentre que tants
d'altres éssers es donen als entrenamens de l'amor, de l'avarícia
esperen, cobegen, desitgen, ell no espera ni cobeja ni desitja res.
Fuma la seva pipa, i, amb els ulls clavats en el vell pergamí,
somnieja, s'entusiasma per coses que ja no existeixen o que no han
mai existit, que ve a ésser igual! -Hertzog ha dit això... En
Berenguera suposa un altra cosa!- I és feliç!... Sa pell
pergaminenca es recargola, la seva esquena trapezoidal es trenca
cada vegada més, sos grans colzes punyents fan un clot a la taula.
Sos dits tan llargs li marquen les galtes, sos ullets grisos es
fixen en caràcters llatins, etruscos o grecs. S'extasia, es llepa
els llavis, com un gat que acaba de llaminejar un requisit. I
després s'estén damunt el seu jaç, amb les cames creuades, tot
creient que altra cosa no cal. Oh! Déu del cel ¿és a dalt o és a
baix de l'escala que hom troba l'aplicació severa de tes lleis, el
compliment del deure?

I mentrestant la neu es fonia al voltant de les meves cames, el dolç
alè del fornell em penetrava i em sentia renéixer dins aquella
atmosfera fumosa de tabac i de reïna perfumada.

Knapwurst acabava de deixar la pipa damunt la taula. I, amb un to
greu que semblava eixir del fons de la seva consciència o si us ho
estimeu més, d'una bota de vint-i-cinc mesures, digué tot recalcant
de bell nou la mà damunt l'infolio:

-Veu's aquí, doctor Fritz, veu's aquí la llei i els Profetes!

-Què voleu dir, senyor Knapwurst?

-El pergamí, l'antic pergamí- digué, -això em plau! Aquestes fulles
grogues, revellides, corcades, és tot el que ens resta dels temps
passats, de Carlemany fins a avui en dia! Les famílies antigues se'n
van, els antics pergamins romanen! ¿On fora la glòria dels
Hohenstaufen, dels Leiningen, dels Nideck i de tantes altres races
famoses... què foren llurs títols, llurs escuts, llurs altes gestes,
llurs expedicions llunyanes a la Terra Santa, llurs aliances, llurs
antigues pretensions, llurs conquestes realitzades i esborrades de
qui-sab-lo temps!... ¿Què seria tot això, sense aquests pergamins?
No res! Aquests alts barons, aquests ducs, aquests prínceps, fora
com si no haguessin mai existit, ells i tot ço que els tocava de
prop o de lluny!... Llurs grans castells, llurs palaus, llurs
fortaleses cauen i s'esborren, són ruïnes, vagues recordances... De
tot això, una sola cosa en subsisteix: la crònica, la història, el
cant del Bard o del _minnesinger_; el pergamí!

Va haver-hi un silenci. Knapwurst va continuar:

-En aquells temps llunyans, aleshores que els grans cavallers anaven
guerrejant, batallant, disputant-se un recó de bosc, un títol i de
vegades menys, amb quin menyspreu no esguardaven el pobrissó
escribentet, l'home de lletres i de càbales, vestit de rovell, amb
els estres d'escriure a la cintura per tota arma, i les barbes de la
seva ploma per senyera! Com no el menyspreuaven, dient: -Aquest no
és sinó una bolva, un pugó; no és bo per a res, no fa res, no cobra
els nostres impostos ni administra els nostres dominis, mentre que
nosaltres, gosats, carregats de ferro, amb la llança al puny, ho som
tot.- Sí,això és el que deien, tot veient com el pobre diable anava
atrotinat, tremolava de fred, suava l'istiu i es floria a la
vellesa. Doncs bé, aquest pugó, aquesta bolva els ha fet sobreviure
a la pols de llurs castells, al rovell de llurs armadures! Per això
em plauen aquests vells pergamins, els respecto, els venero. Igual
que l'eura, cobreixen les ruïnes, impideixen que les antigues
muralles s'aferrin i desapareguin del tot.

Tot dient això, Knapwurst semblava greu, recollit; un pensament
tendre feia tremolar dues llàgrimes en sos ulls.

Pobre geperut, estimava els que havien tolerat, protegit sos
avantpassats. I a més, deia la veritat, les seves paraules eren d'un
seny pregon.

En vaig romandre d'allò més sorprés.

-Senyor Knapwurst- vaig dir-li, -heu après, doncs, el llatí?

-Sí senyor, tot sol- respongué no pas sense alguna vanitat. -El
llatí i el grec; amb velles gramàtiques n'he tingut prou. Eren
llibres del comte, tirats al rebuig; em caigueren a les mans, i vaig
devorar-los!... Al cap d'algun temps, el senyor del Nideck, havent
sentit per atzar com feia una cita en llatí va estranyar-se'n: -¿Qui
t'ha ensenyat el llatí, Knapwurst? -Jo mateix monsenyor.- Em va fer
algunes preguntes. Jo li vaig respondre bastant bé. -Per Déu!- va
dir; -Knapwurst, en saps més que jo; vui fer-te el meu arxiver... I
em va dar la clau dels arxius. D'aleshores ençà, d'això fa
trentacinc anys, tot ho he llegit, tot ho he fullejat. De vegades,
el comte, en veure'm damunt la meva escala, s'atura un instant i em
pregunta: -Ei! què fas aquí dalt, Knapwurst? -Llegeixo els arxius de
la família, monsenyor. -Ah! ¿i això et diverteix? -Molt. -Vaja,
millor! Sense tu, Knapwurst ¿qui la sabria, la glòria dels Nideck?-
i se'n va tot rient. Aquí hi faig tot el que vull.

-De manera que ell, senyor Knapwurst, és un excel·lent senyor?

-Oh! doctor Fritz! quin cor! quina franquesa!- va fer el geperut tot
junyint les mans; -no té sinó un defecte.

-I quin és?

-No ésser prou ambiciós.

-Cóm s'enten?

-Sí, hauria pogut aspirar a tot. Un Nideck! Una de les més
il·lustres famílies d'Alemanya, imagineu! Només li hauria calgut de
voler-ho per a ser ministre o feld-mariscal. Doncs bé, res d'això!
D'ençà de la jovenesa, s'ha retirat de la política, i llevat de la
campanya de França, que va fer al cap d'un regiment que havia format
pel seu compte, sempre ha viscut lluny del renou, de l'agitació,
senzill, gairebé ignorat, no inquietant-se sinó de les seves
caceres.

Aquests detalls m'interessaven extraordinàriament. La conversa
prenia per sí mateixa el camí que jo li hauria volgut fer seguir.
Vaig resoldre d'aprofitar-me'n.

-El comte, doncs, no ha tingut grans passions, senyor Knapwurst?

-Cap, doctor Fritz, cap, i és llàstima, perquè les grans passions
fan la glòria de les grans famílies. Quan es presenta un home mancat
d'ambició en una alta nissaga, és una desgràcia; deixa, decaure la
raça. Podria citar-vos-en qui sab els exemples. Allò que faria la
fortuna d'una familia de botiguers, causa la pèrdua dels noms
il·lustres.

Jo estava astorat; totes les meves suposicions sobre l'existència
passada del comte s'esfondraven.

-Tanmateix, senyor Knapwurst, el senyor del Nideck n'ha sofertes de
dissorts!

-Quines?

-Ha perdut la seva muller...

-Sí, teniu raó... la seva muller... un àngel... s'hi havia casat per
amor... Era una Zàan, antiga i bona noblesa d'Alsàcia, però
arruïnada per la revolució. La comtessa Odeta féu felicíssim a
missenyor. Va morir d'una malaltia de consumpció que va durar cinc
anys. Ah! Hom no deixà res de banda per a salvar-la. Feren plegats
un viatge a Itàlia; en va tornar molt més mala i va finar poques
setmanes després de llur retorn. El comte per poc en mor. Dos anys
seguits es va tancar, no volent veure ningú. Sa gossada, sos
cavalls, tot deixava que anés de mal borràs. El temps ha acabat per
calmar la seva dolor. Però sempre en roman alguna cosa aquí dins-
féu el geperut, tot recalcant el dit damunt el cor, amb emoció; -ja
compreneu... alguna cosa que sagna! Les ferides velles fan mal en
els canvis de temps i les velles dolors també, a la primavera, quan
l'herba creix damunt les tombes i a la tardor quan les fulles dels
arbres cobreixen la terra. Altrament, el comte no ha volgut
casar-se; ha concentrat tot el seu afecte en la seva filla.

-¿Així doncs, aquest casament sempre havia estat feliç?

-Feliç! era una benedicció per a tothom.

Vaig callar. El comte no havia comès, no havia pogut cometre un
crim. Calia que em retés a la evidència... Però aleshores ¿què
volien dir aquella escena nocturna, aquelles relacions amb la Pesta
Negra, aquell simulacre esfereïdor, aquell remordiment en el son,
que arrossegava en els culpables a trair llur passat?

M'hi perdia.

Knapwurst va tornar a encendre la pipa, i me'n va oferir una que jo
vaig acceptar.

Aleshores el fred glacial que m'havia colpit s'havia dissipat; em
sentia en aquella dolça quietud que segueix a les grans fadigues,
quan un hom, estès en una bona cadira de braços, a la vora del foc,
embolcallat d'un núvol de fum, s'abandona al plaer del repòs i
escolta el duo d'un grill i del tió que brilla dins la flama.

Ben bé romanguérem així per espai d'un quart d'hora.

-El comte de Nideck s'aïra de vegades contra la seva filla,
veritat?- vaig arriscar-me a dir.

Knapwurst va estremir-se, i fixant en mi una mirada travessera,
gairebé hostil, va dir:

-Ja ho sé, ja ho sé!

Jo l'observava de cua d'ull, pensant esbrinar quelcom de nou, però
ell va afegir amb un aire irònic:

-Les torres del Nldeck són massa altes i la calúmnia és de volada
prou baixa perquè pugui arribar-hi mai.

-Ben segur, però el fet és positiu.

-Sí; què hi voleu fer? És una dèria, un efecte del seu mal. Un cop
les crisis han passat reneix tot el seu afecte envers la senyoreta
Odila. És curiós, senyor, un enamorat de vint anys no seria més
joganer, més afectuós. Aquesta donzella és la seva joia, el seu
orgull. Imagineu-vos que l'he vist deu vegades pujar a cavall per
anar-li a cercar joies, i flors, què sé jo? Se n'anava tot sol i
portava aquestes coses com si diguéssim en triomf, sonant el corn.
No hauria volgut confiar-ne l'encàrrec a ningú, ni tan sols a
Sperver, a qui tant estima! Així és que la senyoreta Odila no gosa
expressar un desig al seu davant, per por d'aquestes follies. En fi
¿què us diré? El comte de Nideck és l'home més digne, el pare més
tendre i el millor senyor que hom pugui desitjar. Als caçadors
furtius que calciguen els seus boscos, el vell comte Ludwig els
hauria fet penjar sense misericòrdia; ell, els tolera i àdhuc en fa
guardacaces. Aquí veieu Sperver; doncs bé, si el comte Ludwig
visqués encara, els òssos de Sperver tocarien les castanyoles a
l'extrem d'una corda, mentre que ara, és picador al castell!

Decididament allò confonia totes les meves suposicions. Vaig
posar-me el front entre les mans i vaig somiejar qui sap l'estona.

Knapwurst, suposant que jo dormia, s'havia tornat a posar a la
lectura.

La lluna grisenca penetrava a la caseta. El llum s'esblaimava. Hom
sentia vagues fresses al castell.

De cop i volta ressonaren passes al defora. Vaig veure algú que
passava davant la finestra. La porta va obrir-se bruscament, i
Gedeon aparegué al llindar.



XI

L'esblaimament d'Sperver i l'esclat de la seva mirada anunciaven
nous esdeveniments. Tanmateix però, estava tranquil i no va
semblar-ne estranyat de la meva presència a l'estatge de Knapwurst.

-Fritz- va dir-me en to concís, -vinc a cercar-te.

Vaig aixecar-me sense respondre i el vaig seguir.

Tot just haviem eixit de la caseta, em va agafar el braç i
m'arrossegà vivament cap al castell.

-La senyoreta Odila et vol parlar- va dir tot decantant-se a la meva
orella.

-La senyoreta Odila!... no estaria pas malalta?

-No, està restablerta del tot; però succeeix quelcom
d'extraordinari. Figura't que aquest matí cap a la una, en veure jo
el comte a punt d'amollar l'esperit, vaig anar per despertar la
comtessa; al moment de sortir, el cor em va fer falliment: -Perquè
he d'entristir-la?- vaig dir-me, -sempre sabrà la desgràcia massa
d'hora; i després, despertar-la a mitja nit, tan feble, i malmesa ja
per tantes estrebades, cuidaria matar-la de cop i volta! Vaig
romandre allí deu minuts tot reflexionant; al capdavall he decidit
de pendre'n tota la responsabilitat; torno a entrar a la cambra del
comte, miro... i no hi havia ningú! No és possible, un home que
s'estava morint! He corregut cap al corredor com un boig. Res! Entro
a la galeria gran. Res! Aleshores perdo el cap i torno a ser altra
vegada davant la cambra de la senyoreta Odila. Aquesta vegada, he
tustat. Ella ha comparegut tot cridant: -¿És mort el meu pare?-
No... -Ha desaparegut? -Sí, senyora, jo havia eixit uns instants...
i quan he tornat a entrar... -I el doctor Fritz, on és? -A la torre
d'Huc. -A la torre d'Huc!- S'ha embolcallat en la seva bata, ha pres
el llum i ha eixit. Jo, resto. Un quart després ella torna, amb els
peus tots coberts de neu i esblaimada, esblaimada, que feia pietat.
Ha posat el llum damunt la llar, i ha dit tot mirant-me: -¿Sou vós
qui ha instal·lat el doctor a la torre? -Sí, senyora.
-Desgraciat!... Mai no sabreu el mal que heu fet. -He volgut
respondre. -Prou... aneu a tancar totes les portes i al llit.
Vetllaré jo mateixa. Demà al matí, anireu a cercar el doctor Fritz a
l'estatge de Knapwurst i me'l portareu, i gens de fressa! No heu
vist res!... No sabeu res!

-I no hi ha altra cosa, Sperver?

Ell mogué el cap greument.

-I el comte?

-Ha tornat... Va bé!

Haviem arribat a l'avantcambra. Gedeon tocà dolçament a la porta i
després obrí, tot anunciant:

-El doctor Fritz!

Vaig dar una passa: estava en presència d'Odila. Sperver s'havia
retirat, tancant la porta.

Una impressió estranya em mogué l'esperit en veure la jove comtessa
pàl·lida, dreta, amb la mà recalcada damunt el respatller d'una
cadira de braços, resplendint-li els ulls amb esclat febrosenc,
agençada d'un llarg vestit de vellut negre.

Estava tranquila, altívola.

Vaig sentir-me commogut.

-Senyor doctor- em va dir, tot assenyalant-me seient, -seieu, he de
parlar-vos d'una cosa greu.

Vaig obeir en silenci.

Ella va asseure's a son torn i semblà que es recollia.

-La fatalitat, senyor- afegí tot fixant en mi sos ulls grans i
blaus, -la fatalitat o la Providència, no sé encara quina de les
dues, us ha fet testimoni d'un misteri on està compromés l'honor de
la meva família.

Ho sabia tot.

El meu astorament va ésser gran.

-Senyora- vaig barbotejar, -creieu que només l'atzar...

-És inútil- féu ella, -ho sé tot... És horrible!

I després cridà, amb un accent que mig partia l'ànima:

-El meu pare no és culpable!

Vaig estremir-me tot, i vaig dir, amb les mans esteses:

-Ho sé, senyora, conec la vida del comte, una de les més belles, de
les més nobles que sigui possible de somniar.

Odila s'havia mig aixecat, com per a protestar contra tot pensament
hostil al seu pare.

En sentir que jo mateix el defensava, va esfondrar-se i, tot
cobrint-se el rostre, va trencar el plor.

-Beneït sigueu, senyor- va murmurar, -beneït sigueu! Per a mi hauria
estat un cop mortal de pensar que una sospita...

-Ah, senyora, qui podria pendre per realitat les vanes il·lusions
del somnambulisme?

-És veritat, senyor, ja se m'havia acudit, però les apariències...
temia... Perdoneu-me... Hauria hagut de recordar que el doctor Fritz
és un home de bé.

-Per favor, senyora, calmeu-vos.

-No- va fer ella, -deixeu-me plorar. Aquestes llàgrimes són per a mi
un alleujament... He sofert tant de deu anys a aquesta banda!...
tant i tant!... Aquest secret, per tant de temps reclòs dins la meva
ànima em matava... m'hauria mort... com a la meva mare!... Déu s'ha
apiadat de mi... us n'he confiat la meitat... Permeteu-me que us ho
digui tot, senyor, permeteu-m'ho...

No va poder continuar; els sanglots l'ofegaven.

Els naturals altívols i nerviosos són fets d'aquesta manera. Després
d'haver vençut la dolor, després d'haver-la empresonada, entafurada
i com qui diu esclafada dins les fondàries de l'ànima, passen, si no
felices, al menys indiferents entre la gentada, i fins i tot els
ulls de la persona observadora podrien enganyar-s'hi; però si
compareix una topada súbita, un esqueixament inesperat, un tro
violent, aleshores tot s'aterra, tot desapareix. L'enemic vençut
s'aixeca més terrible que no pas abans de la seva desfeta; sacseja
les portes de la seva presó tot enfurit, i llargs estremiments
agiten el cos, i els sanglots solleven el pit, i les llàgrimes,
massa estona contingudes, sobrixen dels ulls, abundoses i compactes
com una pluja tempestuosa.

Així era Odila.

Finalment va aixecar el cap, va eixugar les seves galtes banyades de
llàgrimes, i, havent-se recolzat al braç de la seva cadira, amb la
templa dins la seva mà i els ulls clavats en un retrat que hi havia
a la paret, continuà amb veu lenta i melangiosa:

-Quan em retiro passat endins, senyor, quan munto fins el primer de
mos somieigs, veig la meva mare! Era una dona alta, esblaimada i
silenciosa. Era jove encara a l'època de la qual us parlo; tenia
trenta anys amb prou feines, i tanmateix n'hi haurieu atribuïts al
menys cinquanta! Cabells blancs velaven el seu front pensívol. Ses
galtes amagrides, son perfil sever, sos llavis eternament contrets
per una pressió dolorosa daven a son posat un de aquests caràcters
estranys on venen a reflectir-se el dolor i l'orgull. Ja no hi havia
cap romanalla de jovenesa en aquella vella de trenta anys, cap sinó
el seu cos dret i altívol, els seus ulls brillants, i la seva veu
amorosa i pura com un somni de l'infantesa. Tot sovint es passejava
hores senceres en aquesta mateixa sala, amb la testa decantada; i jo
corria tota contenta, sí, contenta al voltant d'ella, sense saber,
pobre infant! que la meva mare estava trista, no comprenent com era
curullat de profunda melangia aquell front tot cobert d'arrugues!...
Ignorava el passat; el present per mi era la joia; i l'esdevenidor
oh! l'esdevenidor, eren els jocs de l'endemà!

Odila féu un somriure tot marrit, i continuà:

-De vegades succeïa que en arribar jo de les meves sorolloses
corregudes interrompia amb una topada al passeig silenciós de la
meva mare. Ella s'aturava aleshores, baixava els ulls i, veint-me a
sos peus, es decantava lentament i em besava el front amb un
somriure estantís; després s'aixecava per a continuar la seva via i
la seva tristesa interrompudes. Més tard, senyor, quan he volgut
cercar dins la meva ànima la recordança dels primers anys, aquella
dona alta i pàl·lida, m'ha aparegut com la imatge de la dolor.
Veu's-la aquí- féu ella, tot assenyalant-me amb la mà un retrat
penjat a la paret, -veu's-la aquí, així com l'havia trasmudada no
pas la malaltia, com creu el meu pare, sinó aquest terrible i fatal
secret!...

Vaig girar-me, i en caure de cop i volta el meu esguard en el retrat
que m'indicava la donzella, passà per mi una esgarrifança.

Imagineu-vos un cap llarg, esblaimat, magre, segellat per la freda
rigidesa de la mort i dins les seves conques, dos ulls negres,
fixos, ardents, d'una vitalitat terrible, que us miraven!

Va haver-hi un instant de silenci.

-Com ha d'haver sofert aquesta dona!- vaig dir-me, amb el cor
dolorosament oprès.

-No sé com va ésser que la meva mare fes aquest paorós descobriment-
continuà Odila; -però coneixia l'atracció misteriosa de la Pesta
Negra, les cites a la cambra d'Huc... Tot, en una paraula, tot! Del
meu pare no en dubtava pas. Oh! no! però es moria lentament, com em
moro jo mateixa.

Jo vaig posar el front entre les mans... Plorava!

-Una nit- continuà ella, -quan jo tenia deu anys, la meva mare, ja
només sostinguda per la seva energia, era a les acaballes. Era a
l'hivern. Jo dormia. De cop i volta una mà nerviosa i freda va
agafar-me el puny; vaig mirar: al davant meu hi havia una dona, a
l'una mà portava una atxa, i amb l'altra m'estrenyia el braç. El seu
vestit era tot ple de neu; una tremolor convulsiva agitava tots els
seus membres, i els seus ulls fulguraven amb un foc ombrívol a
través dels llargs cabells blancs desfets damunt son rostre: era la
meva mare! -Odila, filla meva- va dir-me, -aixeca't, vesteix-te, cal
que ho sàpigues tot!- Vaig vestir-me, tremolant de por. Aleshores,
arrossegant-me cap a la torre d'Huc, em va mostrar la cisterna
oberta. -El teu pare sortirà d'aquí- va dir tot mostrant-me la
torre, -n'eixirà amb la Lloba. No tremolis, no pot veure't.- I
talment el meu pare, amb la seva fúnebre càrrega al damunt, va eixir
amb la vella. La meva mare, tot duent-me a braç, els va seguir. Em
va fer veure l'escena de l'Altenberg. -Mira, filla meva- va clamar,
-cal que així sigui, perquè jo... estic per morir. Aquest secret, el
servaràs. Tu vetllaràs el teu pare, sola, tota sola, ho sents?... En
això hi va la honor de la família!- I vam tornar. Al cap de quinze
dies, senyor, la meva mare va finar, tot llegant-me la seva obra a
seguir, el seu exemple a transcriure. Aquest exemple l'he seguit
religiosament. I al preu de quins sacrificis! Ja heu pogut veure-ho:
m'ha calgut de desobeir el meu pare, esqueixar el seu cor! Casar-me
era introduir un estrany al bell mig de nosaltres, era trair el
secret de la nostra raça. He resistit! Tothom del Nideck ignora el
somnambulisme del comte, i no fos vinguda la crisi d'ahir que va
atuir les meves forces i em va impedir de vetllar el meu pare jo
mateixa, encara seria la única depositaria del terrible secret!...
Déu ho ha decidit altrament. Ha posat a les vostres mans la honor de
la nostra família. Podria exigir-vos, senyor, una promesa solemne de
no revelar mai el que heu vist anit passada. Seria el meu dret...

-Senyora- vaix exclamar tot alçant-me, -estic disposat...

-No senyor- féu ella, digníssima; -no, no us faré pas aquesta
injúria. Els juraments només lliguen els cors baixos, i basta la
probitat per als cors lleials. Aquest secret el servareu, n'estic
segura, el servareu, perquè aquest és el vostre deure... Però espero
de vos alguna cosa més, senyor, molt més, i veu's aquí perquè m'he
cregut obligada a dir-vos-ho tot.

Va alçar-se lentament.

-Doctor Fritz- afegí en una veu que em va donar un calfred, -les
meves forces fan traició al meu coratge; la meva càrrega m'aclapara.
Tinc fretura d'un ajut, d'un consell, d'un amic: ¿voleu ser-ho,
aquest amic?

Vaig alçar-me tot commòs.

-Senyora- vaig dir-li, -accepto reconegut el oferiment que em feu, i
no sabria expressar-vos l'orgullós que n'estic, però permeteu-me,
tanmateix, que hi posi una condició.

-Parleu, senyor.

-La condició és que aquest títol d'amic l'acceptaré amb totes les
obligacions que m'imposarà.

-Què voleu dir?

-Un misteri plana damunt la vostra família, senyora; aquest misteri
cal penetrar-lo per molt que costi; cal apoderar-se de la Pesta
Negra, saber qui és, què vol, d'on ve!...

-Oh- féu ella tot agitant el cap, -és impossible...

-Qui sab, senyora? Potser la Providència em dava una missió, quan
suggerí a Sperver la idea de venir a cercar-me a Friburg.

-Teniu raó, senyor- respongué ella, breument, -la Providència no fa
res inútil. Obreu així com el vostre cor us aconsellarà. Ho aprovo
tot a l'avançada.

Vaig portar a mos llavis la mà que ella m'allargava, i vaig eixir
tot ple d'admiració per aquella dona tan jove i feble i altrament
tan forta contra la dolor. No hi ha pas bellesa com el deure
noblement servit!



XII

Una hora després de la meva conversa amb Odila, Sperver i jo eixiem
galopant del Nideck.

El monter, decantat sobre el coll del seu cavall, no feia sinó un
crit: -Avant!...

Anava tan de pressa que el seu gran mecklemburgués, amb la crinera
flotant, la cua dreta i les sofrages estirades, semblava immòbil:
fendia literalment l'aire. Pel que feia al meu petit ardenès, em
penso que s'havia desbocat. Lieverlé ens acompanyava, voleiant als
nostres costats com una sageta. El vertigen se'ns emportava damunt
la seva ala!

Les torres del Nideck eren lluny, i Sperver havia passat davant, com
de costum, quan vaig cridar-li:

-Atura't, companyó! atura't!... Abans de continuar el nostre camí,
deliberem.

Ell va girar cua.

-Diga'm només, Fritz, si cal anar a mà dreta o a mà esquerra.

-No, acosta't, és indispensable que coneguis l'objecte del nostre
viatge. En dues paraules, es tracta d'agafar la vella!

Un llampec de satisfacció il·luminà la cara llarga i groga del vell
caçador furtiu: sos ulls guspirejaren.

-Ah! ah!- va fer, -massa sabia que al capdavall no tindriem més
remei que venir-hi a raure.

I amb un moviment d'espatlla, va fer lliscar la seva carrabina cap a
la seva mà.

Aquest gest significatiu em va posar en guàrdia.

-Un moment: Sperver, no es tracta de matar la Pesta Negra, sinó
d'agafar-la viva.

-Viva?

-Sens dubte, per estalviar-te força remordiments, cal que et faci
saber que el destí de la vella està lligat al del teu senyor. Així
és que la bala que la colpís mataria el comte, a l'ensems.

Sperver obrí la boca, tot esverat.

-És de bo de bo, Fritz?

-És positiu.

Va haver-hi un llarg silenci; els nostres dos cavalls, Fox i Reppel,
gronxaven la testa l'un al davant de l'altre, i es saludaven, tot
gratant la neu amb la pota, com si es felicitessin de la expedició.
Lieverlé badallava d'impaciència, estirant i doblegant la llarga
esquena magra, com una serp, i Sperver romania immòbil, amb la mà
damunt la carrabina. De cop i volta se la va tornar a passar a
l'esquena i va exclamar:

-Bé doncs, fem per manera d'agafar-la viva, aqueixa Pesta. Ens
posarem guants si cal. Però no és pas tan fàcil com et penses,
Fritz.

I amb la mà estesa envers les muntanyes que es descapdellaven en
forma d'anfiteatre al voltant de nosaltres, va afegir:

-Mira: veu's aquí l'Altenberg, el Birkenwald, el Schneeberg,
l'Oxenhorn, el Rheethal, el Behrenkopf, i, si féssim una mica de
pujada, veuries altres cinquanta cims a pèrdua d'albir, fins a les
planes del Palatinat; per allí dedins hi ha penyals, afraus,
congostos, torrents i boscúries, i encara més boscúries: a l'una
banda avets, més enllà faigs, i més lluny alzines. La vella s'hi
passeja al mig de tot això; té bon peu, bon ull i tot ho flaira a
una llègua de distància. Agafeu-la, vès!

-Si fos cosa de bon fer on seria el mèrit? No t'hauria pas escollit
expressament.

-És molt bonic tot això que em dius, Fritz! I encara, si tinguéssim
un bri de pista, no negaré que amb ardidesa, amb paciència...

-Pel que fa a la pista, no te n'encaparris, jo me n'encarrego.

-Tu?

-Jo mateix.

-Hi entens tu, en aquest ram de trobar una pista?

-I per què no?

-Ah! Ja que no dubtes de res, que penses saber-ne més que jo, és
altra cosa... passa endavant, jo et seguiré.

Era fàcil de veure el despit del vell caçador, irritat que jo hagués
gosat a atényer els seus coneixements especials. Tanmateix, rient
d'amagat, no em vaig fer repetir la invitació i vaig girar-me
bruscament cap a l'esquerra, segur de topar amb el rastre de la
vella, la qual, de la portella estant, després d'haver fugit amb el
comte, havia hagut de travessar la plana per a guanyar la muntanya.

Sperver marxava al meu darrera, tot xiulant amb un posat
d'indiferència, i el sentia com botzinava;

-Anem-les-hi a cercar, per la plana, les petjades de la Lloba!... Un
altre hauria imaginat que devia haver seguit la vora del bosc, com
té per costum. Però ara sembla que es passejava cap a la dreta i cap
a l'esquerra, amb les mans a les butxaques, com un burgès de
Friburg.

Jo em feia el sord, quan, de sobte, vaig sentir-li una exclamació de
sorpresa. Després tot mirant-me amb ull penetrant, va dir:

-Fritz, tu sabs més coses de les que dius!

-Com s'entén, Gedeon?

-Sí, aquesta pista, que jo l'hauria cercada vuit dies, tu la trobes
totseguit; això no és natural!

-I on la veus?

-Ba! no facis el posat de mirar sota teu!

I féu, tot indicant-me al lluny un rastre blanc amb prou feines
albirable:

-És aquí!

Tot seguit es posà a galopar; jo el vaig seguir, i al cap de dos
minuts descavalcàvem: era, talment, el rastre de la Pesta Negra!

-Tindria curiositat de saber- exclamà Sperver tot creuant-se de
braços, -d'on diable pot venir aquest rastre.

-No te n'inquietis d'això.

-Tens raó, Fritz, no en facis cabal de les meves paraules; de
vegades parlo sense com va ni com costa. El principal és saber on
ens menarà la pista.

I aquesta vegada el picador ficà el genoll a la neu.

Jo era tot orelles; ell, tot esment.

-El rastre és de fresc- digué a la primera esbrinada, -és d'aquesta
nit! És estrany, Fritz; durant el darrer atac del comte, la vella
rodava al voltant del Nideck.

Després, examinant-ho amb més cura, féu:

-És de les tres a les quatre de la matinada.

-Com ho sabs?

-L'empremta és neta i hi ha calamarsa a tot el volt. La nit darrera,
cap a la mitja nit, he eixit a tancar les portes: calamarsejava, i
hom damunt el rastre no n'hi veu; això vol dir que és de després.

-És veritat, Sperver, però pot ésser de molt més tard: de les vuit o
les nou, per exemple.

-No, mira, està cobert de gebrada. De gebrada no en cau sinó a trenc
de dia. La vella ha passat després de la calamarsa i abans de la
gebra. De les tres a les quatre del matí.

Jo estava maravellat de la perspicàcia de Sperver.

Ell va alçar-se, tustant les seves mans l'una contra l'altra, per a
destriar-ne la neu, i, tot mirant-me amb un aire somniós, afegí, com
si es parlés a si mateix:

-Posem, a tot estirar, cinc hores del matí. Ara és migdia, veritat,
Fritz?

-D'aquí un quart.

-Bé, doncs; la vella ens avança de set hores. Caldrà que seguim
passa per passa tot el camí que ella ha fet. A cavall podem
guanyar-la d'una hora cada dues hores. Endavant, Fritz, endavant!

Vam continuar el camí, tot seguint el rastre. Ens guiava de dret cap
a la muntanya.

Tot galopant, Sperver em deia:

-Si la sort volgués que aquesta maleïda Pesta hagués entrat dins un
cau, en algún indret, o bé que hagués descansat una hora o dues,
podríem atrapar-la abans que finés la llum.

-Esperem-ho, Gedeon.

-Oh! No hi comptis pas, no hi comptis pas. La Lloba xaruga sempre fa
via, és infadigable, ha escombrat amb ses petjades tots els camins
sotencs del Schwartz-Wald. En fi, cal no fer-se il·lusions. Si per
atzar s'hagués aturat, força millor. N'estarem més contents; i si ha
anat caminant, tant se val, no n'estarem descoratjats!... Anem, una
tongada de galop, hop! hop! Fox!

És una situació ben estranya la de l'home que va a la caça del seu
semblant, perquè, al capdavall, aquella dissortada ens era proisme;
estava dotada com nosaltres d'una ànima immortal, sentia, pensava,
reflexionava com nosaltres. És veritat que instints perversos
l'aproximaven en algún ram a la Lloba, i que un gran misteri planava
damunt el seu destí. La vida errívola havia obstruit dins ella el
seny moral, i àdhuc n'havia esborrat el caràcter humà; però així i
tot, res, res del món no ens donava el dret d'exercir damunt ella el
despotisme de l'home damunt la bèstia.

I tanmateix una ardor salvatge ens empenyia a anar-hi a l'encalç; jo
mateix sentia bullir-me la sang, estava determinat a no recular
davant cap mitjà per a apoderar-me d'aquell ésser estrany. La caça
del llop, del sanglar, no m'hauria inspirat la mateixa exaltació.

La neu volava al darrera nostre i de vegades fragments de glaç
arrabassats pel ferro com a l'aranya estira cabells, xiulaven a les
nostres orelles.

Sperver, tan aviat amb el nas en l'aire, i el gran bigoti rogenc al
vent, com amb els grossos ulls clavats a la pista, em recordava
aquells famosos _basquirs_ als quals havia vist, en la meva
minyonia, travessar l'Alemanya: i son cavallàs magre, sec, musculós,
de crinera desenrotllada, de cos esvelt com un llebrer, completava
la il·lusió.

Lieverlé, en el seu entusiasme, botava de vegades a l'altura dels
nostres cavalls, i jo no podia menys de sentir una esgarrifança, tot
pensant en el seu encontre amb la Pesta; era capaç de trossejar-la
abans que ella hagués tingut temps de fer un crit.

Altrament, la vella ens feia córrer de mala manera. Damunt de cada
turó havia fet una torta; a cada camí hi trobavem un rastre fals.

-Encara, aquí- exclamava Sperver, -no és res, un hom hi veu de
lluny; però al bosc serà ben altra cosa. Allí sí que caldrà obrir
l'ull!... No veus, la bèstia maleïda, com sab disfressar la
pista!... Mira com s'ha entretingut a escombrar les seves passes, i
després, damunt aquesta alçària exposada a les rauxades, s'ha deixat
anar fora el torrent, i ha seguit pel creixamer, amatent a arribar
al cap de les brugueres. Si no fos per aquestes dues passes d'aquí,
ens hauria ben esgarriat!

Acabàvem d'atènyer la vora d'un bosc d'avets. La neu, en aquesta
nissaga de boscos, no ultrapassa mai l'entreforc del brancam. Era un
pas difícil. Sperver descavalcà per a veure-hi millor i em féu
caminar a la seva esquerra a fi i efecte d'evitar la meva ombra.

Allí hi havia grans indrets coberts de fulles mortes, i vilordes
d'avet d'aquestes flexibles, que no consenten l'empremta. De manera
que només en els espais lliures, que havia caigut la neu, retrobava
Sperver el fil del rastre.

Ens va caldre una hora per eixir d'aquella vorada d'arbres. El vell
caçador furtiu se'n rosegava el bigoti, i el seu nas llarg formava
mig cercle. Quan jo volia dir encara que fos un mot, m'interrompia
bruscament i exclamava:

-No parlis, que em destorbes!

Finalment tornàrem a davallar per una petita vall a mà esquerra, i
Gedeon, tot assenyalant-me les passes de la Lloba a la vessant dels
brucs, em digué:

-Això, minyó, no és pas una falsa eixida. Podem seguir-la amb tota
confiança.

-Per què?

-Perquè la Pesta té la costum en totes les seves contramarxes, de
dar tres passes de costat; després, de tornar enrera, de dar-ne
quatre o cinc a l'altra banda, i de saltar bruscament dins una
clariana. Però quan es creu ben dissimulada, ix sense inquietar-se
d'estrafer res. Veus, què t'he dit?... ara s'enfonya sota les
brosses com un senglar. No serà pas difícil de seguir-ne la ruta.
Tantseval: tinguem-la sempre entre nosaltres dos, i calem foc a una
pipa.

Vam fer parada, i el brau subjecte, el rostre del qual començava
d'animar-se, exclamà, tot mirant-me amb entusiasme:

-Fritz, aquest podria ser un dels dies més bells de la meva vida! Si
agafem la vella, la vui encordillar com un paquet de parracs damunt
la gropa de Fox. Una sola cosa m'ensopeix.

-Què?

-Haver-me oblidat la trompa. Hauria volgut fer el so de retorn en
acostar-me al Nideck. Ah! ah! ah!

Va calar foc al seu cap de pipa i vam rependre el camí.

El rastre de la Lloba s'enfilava aleshores al cim dels boscos per un
rost tan enasprat, que ens calgué posar peu a terra una pila de
vegades i menar els cavalls per la brida.

-Vet-la aquí que dóna el tomb a la mà dreta- em digué Sperver; -per
aquesta banda les muntanyes són espadades i l'un de nosaltres es
veurà, potser, obligat a tenir els cavalls a la mà mentre que
l'altre s'enfilarà per batre el camp. Hom diria que és el diable;
sembla que la llum minva!

El paisatge prenia aleshores una grandiosa amplada; enormes penyals
grisos carregats de caramells, elevaven de lluny en lluny les seves
puntes anguloses com a esculls, per damunt d'un oceà de neu.

No hi ha cosa tan melangiosa com l'espectacle de l'hivern a les
altes muntanyes: les crestes, els torrents, els arbres despullats,
les brugueres guspirejants de gebre tenen un caràcter d'abandonament
i de tristesa inexpressable. Ve el silenci, tan pregón, que sentiu
lliscar una fulla damunt la neu endurida, un bri destriar-se de
l'arbre; el silenci us pesa, us dona la idea incommensurable del no
res!...

Que n'és de poca cosa l'home! Que vinguessin dos hiverns seguits, i
la vida fora escombrada de la terra.

Ara i adès un de nosaltres sentia la necessitat d'alçar la veu: una
paraula insignificant:

-Ah! quan hi arribarem!... Quin fred negre!...

O bé:

-Ei! Lieverlé, Lieverlé, acales l'orella.

Tot això per a sentir-se a sí mateix, per a dir-se:

-Oh! vaig tirant... hum! hum!

Dissortadament, Fox i Heppel, començaven de fadigar-se; s'enfonzaven
fins el tormell i ja no renillaven com a la eixida.

I, a més, les afraus inextricables del Schwartz-Wald es prolongaven
indefinidament. A la vella li plaien aquelles solituds: aquí havia
dat el tomb a una barraca de carboner abandonada, i més lluny havia
arrencat arrels que creixen damunt les roques molsoses, en un altre
indret s'havia assegut al peu d'un arbre; i tot això havia estat
suara, feia a tot estirar, dues hores, perquè el rastre era de
fresc; així és que la nostra esperança i la nostra ardor redoblaven.
Però el dia baixava visiblement!

Cosa estranya; d'ençà de la nostra eixida no haviem trobat ni
llenyataires ni carboners ni _segars_. En aquella estació, la
solitud del Schwartz-Wald és tan pregona com la de les estepes de
l'Amèrica del Nord.

A les cinc, la nit havia arribat; Sperver va fer parada i em va dir:

-Pobre Fritz, hem eixit dues hores massa tard. La Lloba ens va massa
al davant. Abans de deu minuts sota els arbres hi haurà una fosca
com a de foradada. El més senzill és arribar a la Roca-Baumada, a
vint minuts d'aquí, encendre un bon foc, menjar les nostres
provisions i buidar la nostra pell de boc. Tot seguit que la lluna
s'aixecarà rependrem la pista, i si la vella no és el diable en
persona, hom pot jugar deu contra un que la trobarem morta de fred
al peu d'un arbre; perquè és impossible que una criatura humana
pugui suportar fadigues com aquesta en un temps aixís; el mateix
Sebalt, que és el primer caminador del Schwartz-Wald, no ho
resistiria!... Vejam, Fritz, ¿què trobes?

-Trobo que caldria ésser boig per obrar altrament; i sobretot no em
puc tenir de gana.

-Bé doncs, fem via!

Va posar-se'm al davant i es va ficar per un congost, entre dues
rengleres de penyals espadats. Els avets creuaven llurs branques per
damunt de nostres caps. Sota els nostres peus rajava un torrent
gairebé eixut; i, de tard en tard, algún raig esgarriat en aquelles
fondàries feia mirallejar l'aigua tèrbola com a plom.

La obscuritat es va fer tan densa que vaig haver d'abandonar la
brida de Reppel. Les passes de nostres cavalls sobre els palets
llisquívols produïen ressons estranys, com esclats de riure
sinistres. Els ecos del rocam repetien els sons sense interrupció,
i, al llunyedar, un punt blau semblava engrandir-se a mesura que ens
hi acostavem: era la eixida del congost.

-Fritz- em va dir Sperver, -som al llit del torrent del Tunkelbach.
És la gorja més salvatge de tot el Schwartz-Wald; acaba en una mena
de cassola, que hom anomena la _Marmita del gran Renouer_. A la
primavera, al temps de la fosa de les neus, el Tunkelbach vomita
aquí dins totes les seves entranyes, d'una alçària estant de
doscents peus. Fa una fressa esparveradora. Les aigues s'enjeguen i
tornen a caure en plugim, àdhuc damunt les muntanyes del volt. De
vegades arriben a emplenar la gran caverna de la Roca-Baumada; però
en aquesta hora deu estar seca com una mala cosa, i podrem fer-hi un
bon foc.

Tot escoltant Gedeon, considerava aquell congost ombrívol i em deia
que l'instint de les feres, en cercar aquells caus, lluny del cel,
lluny de tot allò que alegra l'ànima, té alguna cosa de remordiment.
En efecte, els éssers que viuen a ple sol: la cabra dreta damunt el
penyal punxagut, el cavall menat per la plana, el gos que es belluga
a prop del seu senyor, l'ocell que es banya en plena llum, tots
respiren la joia, la felicitat; saluden el dia amb llurs danses i
amb llurs crits d'entusiasme. I el cabirol, que brama a l'ombra de
les grans arbredes, en els seus jaços verdejants, té quelcom de
poètic com l'asil que prefereix; el senglar, quelcom de brusc,
d'esquerp, com la brossa impenetrable on s'enfonza; l'àguila, de
fer, d'altívol com els seus penyals espadats; el lleó, de majestuós
com les voltes grandioses de la seva caverna; però el llop, la
guineu, la mustela recerquen les tenebres, la por els acompanya;
això s'assembla al remordiment!

Somniejava encara aquestes coses, i sentia ja l'aire viu que em
feria el rostre--perquè ens acostàvem a l'eixida de la gorja,--quan
de cop i volta un reflex rogenc passà damunt la roca a cent peus al
damunt nostre, empurpurant el verd ombrívol dels avets i fent
guspirejar les garlandes de gebre.

-Ah!- va fer Sperver amb veu ofegada, -ja tenim la vella.

El meu cor va botar; ens estàvem apretats l'un contra l'altre.

El gos rondinava sordament.

-¿No es pot escapar?- vaig demanar tot baixet.

-No; està agafada com una rata a la ratera, la _Marmita del gran
Renouer_ no té altra eixida que aquesta, i a tot el seu voltant els
penyals tenen doscents peus d'altura. Ah! ah! ja et tinc, vellarda
brètola!

Va descavalcar en l'aigua glaçada, tot donant-me la brida de són
cavall a tenir, i una tremolor em va escometre. Vaig sentir en el
silenci el tic-tac ràpid d'una carrabina que hom carrega. Aquest
sorollet estrident em va recorre tots els nervis.

-Sperver, que vols fer?

-No temis gens ni mica, és per a espantar-la.

-Això prou! però res de sang. Recorda't del que t'he dit: la bala
que colpiria la Pesta mataria igualment al comte!

-Estigues tranquil.

Va allunyar-se sense escoltar-me més. Vaig sentir el clapoteig de
sos peus dins l'aigua, després vaig veure la seva alta còrpora dreta
a l'eixida del congost negre, damunt el fons blavenc. Va restar més
de cinc minuts immòbil. Jo, embadalit, atent, mirava, acostant-me
amb molt de compte. Quan ell es va girar, ja no n'estava sinó a tres
passes.

-Xsst!- va fer amb un aire misteriós. -Mira, mira!

Al fons de la corba, oberta espadadament com una pedrera a la
muntanya, vaig veure-hi un bell foc que descabdellava sos torterols
d'or sota la volta d'una caverna, i davant el foc un home aclofat,
que pel seu vestit vaig reconèixer: era el baró de
Zimmer-Bluderic.

Estava immòbil amb el front entre les mans. Al seu darrera, una
forma negra jeia estesa damunt la terra, i, més enllà el seu cavall,
mig perdut en l'ombra, ens mirava amb l'ull fix, l'orella dreta, els
badius oberts d'allò més.

Vaig restar-ne palplantat.

Com era que el baró de Zimmer es trobés a aquella hora en aquella
solitud?... Què hi venia a fer?... S'havia esgarriat?...

Les suposicions més contradictòries s'entretopaven en el meu esperit
i no sabia a quina aturar-me, quan el cavall del baró es posà a
renillar.

En sentir aquell soroll el seu senyor aixecà el cap.

-Què tens, Donner?- va dir.

Després, a son torn, va mirar en direcció de nosaltres, amb els ulls
badats.

Aquella testa pàl·lida d'arestes sortints, de llavis estrets, de
celles grans, negres, contretes i obrint al mig del front una llarga
arruga perpendicular, m'hauria colpit d'admiració en qualsevol altra
circumstància; però aleshores un sentiment d'impressió indefinida
s'havia apoderat de la meva ànima, i estava ple d'inquietud.

De sobte el jove va fer un crit:

-Qui hi ha?

-Jo, monsenyor,- va dir totseguit Gedeon avançant cap ell. -Jo,
Sperver, el picador del comte de Nideck!...

Un llampec travessà l'esguard del baró, però ni un muscle de la seva
cara no es va estremir. Ell es va alçar, tot endegant d'un gest la
seva pellissa damunt les seves espatlles. Jo vaig atreure els
cavalls i el gos, el qual es posà de cop i volta a udolar d'una
manera planyívola.

¿Qui no n'està de sotmès a temences supersticioses? Davant els
planys de Lieverlé, vaig tenir por. Una esgarrifança geliua em va
resseguir tot el cos.

Sperver i el baró es trobaven a cinquanta passes l'un de l'altre: el
primer, inmòbil al mig de la corba, amb la carrabina damunt
l'espatlla; el segon, dret damunt la plataforma exterior de la
caverna, amb el cap redreçat, els ulls altívols i dominant-nos amb
l'esguard.

-Què voleu?- digué el jove amb un accent agressiu.

-Cerquem una dona- respongué el que havia estat caçador en terra
d'altri, -una dona que ve cada any a rodar al volt del Nideck, i
tenim l'ordre de detenir-la!

-Ha robat?

-No.

-Ha fet alguna mort?

-No, missenyor.

-Doncs què li voleu? I amb quin dret la perseguiu?

Sperver es va redreçar i tot fixant els seus ulls grisos en el baró,
va fer amb un estrany somriure:

-I vós amb quin dret l'heu presa? Perquè és allí... la veig al fons
de la caverna? Amb quin dret interveniu en els nostres afers? ¿No
sabeu que aquí som a terres del Nideck i que tenim dret d'alta i
baixa justicia?

El jove es va esblaimar, i digué en to violent:

-No tinc comptes a retre-us.

-Aneu amb compte- continuà Sperver, -vinc amb paraules de pau, de
conciliació. Obro en nom del senyor Yeri-Hans, estic en el seu dret,
i vós em responeu malament.

-El vostre dret?...- va fer el jove amb un somriure amarg, -no en
parleu del vostre dret, m'obligarieu a dir-vos el meu!...

-Doncs bé, digueu-lo!- exclamà el vell caçador furtiu, mentre el seu
nas tan llarg es corbava de cólera.

-No- respongué el baró, -no us en diré res i no entrareu pas!

-Això ho veurem!- va fer Sperver, tot avançant cap a la caverna.

El jove es tragué el seu coltell de caça. Aleshores jo, en veure-ho,
vaig voler tirar-me entre ells. Dissortadament el gos que jo tenia
fermat se'm va escapar d'una estrabada i m'estengué a terra. Vaig
creure perdut al baró; però al mateix instant, un crit salvatge eixí
del fons de la caverna i, en alçar-me, vaig veure la vella dreta
davant la flamarada: esparracats els vestits, el cap tirat enrera,
els cabells voleiant damunt l'espatlla; alçava al cel sos braços
llargs, magres i feia bròfecs udols, així com el plany del llop en
les nits fredes d'hivern, quan la fam li retorç les entranyes.

En ma vida no he vist cosa tan feresta. Sperver, immòbil, amb els
ulls fixos, la boca entroberta, semblava petrificat. El mateix ca,
davant aquella aparició inesperada s'havia aturat alguns segons;
però corbant de cop i volta l'esquena eriçada de còlera, reprengué
la seva correguda amb un rondinament d'impaciència que em féu
estremir. La plataforma de la caverna es trobava a vuit o deu peus
de terra; no fos estat això, l'hauria assolida del primer bot. El
sento encara passar la brossa coberta de gebre, veig el baró
tirar-se davant la vella, tot cridant amb veu garfidora:

-Mare!

Després, el gos, reprèn una darrera escomesa, i Sperver ràpid com el
llampec, apunta i el llampa sense pietat als peus del jove.

Això havia passat en un segon. La timba s'havia il·luminat i els
ecos llunyans es trametien l'explosió dins llurs fondàries
infinites. Després va semblar que cresqués el silenci, com les
tenebres després del llampec.

Quan el fum de la pólvora es va haver dissipat, vaig veure Lieverlé
jeient a la base de la roca, i la vella sense sentits en els braços
del jove. Sperver, pàl·lid, tot mirant el baró amb ulls ombrívols,
deixava caure en terra la culata de la seva carrabina, amb la cara
contreta i les parpelles mig closes d'indignació.

-Senyor de Bluderic- va dir, amb la mà estesa envers la caverna,
-acabo de matar el meu millor amic, per a salvar aquesta dona... la
vostra mare!... Deu gràcies a Déu que el seu destí sigui lligat al
del comte... Endueu-vos-la... Endueu-vos-la!... I que no torni
més... Perquè no en respondria, del vell Sperver!

Després, dant una llambregada al gos, féu en accents corprenedors:

-Pobre Lieverlé meu!... Ah! veu's aquí el que m'hi esperava ací!...
Vina, Fritz... anem... fugim... Seria capaç de fer una malvestat!...

I tot prenent Fox per la crinera, volgué muntar a la sella, però
sobtadament, son cor esclatà, i deixant caure la testa damunt
l'espatlla del seu cavall, es posà a sanglotar com una criatura.



XIII

Sperver acabava d'anarse'n, enduent-se Lieverlé dins el seu mantell.
Jo havia refusat de seguir-lo; per la meva part, el meu deure em
retenia prop de la vella: no podia abandonar la dissortada sense fer
mancament a la meva conciència.

A més a més, bé cal dir-ho, tenia curiositat de veure de la vora
aquest ésser estrany; així és que a penes el picador havia
desaparegut en la tenebror del congost, jo ja m'enfilava pel senderó
de la caverna.

Allí m'esperava un rar espectacle.

Damunt un gran mantell de pells blanques hi era estesa la vella amb
son llarg vestit de púrpura, amb les mans crispades sobre el pit, i
la sageta d'or entre els cabells grisos.

Mil anys que visqués, l'imatge d'aquella dona no s'esborraria pas
del meu esperit; aquella testa de voltor agitada pels darrers
estremiments de la vida, els ulls fixos i la boca mig desclosa era
d'aspecte formidable. Així devia ésser a l'hora de la seva fi la
terrible reina Fredegunda.

El baró, agenollat prop d'ella, assajava de revifar-la; però al
primer cop d'ull vaig veure que la dissortada estava perduda i vaig
decantar-me, no pas sense un sentiment de pietat pregona, per
agafar-li el braç.

-No toqueu la senyora- exclamà el jove amb veu irritada; -us ho
prohibeixo!

-Sóc metge, monsenyor.

Va observar-me alguns segons en silenci, i féu, en veu baixa:

-Perdoneu-me, senyor, perdoneu-me!

Havia esdevingut tot pàl·lid, sos llavis tremolaven. Al cap d'un
instant afegí:

-Què en penseu?

-S'ha acabat... Morta!

Aleshores, sense respondre cap paraula, s'assegué damunt una pedra
ben gran, amb el front dins la mà, el colze damunt el genoll i els
ulls fixos, com a anorreat.

Jo vaig aclofar-me vora el foc, tot mirant la flama que s'enfilava
fins la volta de la caverna i projectava clarors d'aram damunt la
cara rígida de la vella.

Erem allí feia una hora, immòbils com a dues estàtues, quan, alçant
el cap tot d'una, el baró em va dir:

-Senyor, tot això em confón... Veu's aqui la meva mare... de
vintisis anys ençà em creia conèixer-la... i ara tot un món de
misteris i d'horror s'obre davant mos ulls!... Sou metge... heu vist
mai una cosa tan espaordidora?

--Missenyor- li vaig respondre, -el comte de Nideck pateix una
malaltia que té una estranya semblança amb la de la vostra senyora
mare. Si teniu prou confiança amb mi per a comunicar-me els fets que
haureu presenciat, us confiaré de bell grat els que jo conec, perquè
aquest canvi podria potser oferir-me un mitjà de salvar el meu
malalt.

-De bell grat, senyor- va fer ell.

I sense cap transició em contà que la baronesa de Bluderic,
pertanyent a una de les més altes famílies de Saxònia, feia cada
any, cap a la tardor, un viatge a Itàlia, acompanyada d'un vell
servent, únic que en posseia tota la confiança; que aquest home, ran
de la mort, havia desitjat de veure en tota privadesa el fill de son
antic senyor, i que en aquella hora suprema, tormentat sens dubte
per, alguns remordiments, havia dit al jove que el viatge de la seva
mare a Itàlia no era sinó un pretext per a lliurar-se a excursions
en el Schwartz-Wald, de les quals ignorava la fi, però que devien
tenir quelcom de paorós, perquè la baronesa en tornava extenuada,
esparracada, gairebé morent, i li calia manta setmana de repòs per a
refer-se de les horribles fadigues d'aquells quants dies.

Veu's aquí el que, senzillament, el vell criat havia referit al jove
baró, cregut de complir en això son deure.

El fill, volent a tot preu saber què n'hi havia, havia comprovat el
mateix any aquest fet incomprensible, tot seguint la seva mare, de
primer fins a Baden, després veient com s'endinzava per les afraus
del Schwartz-Wald i seguint-la, si val a dir-ho, passa per passa.
Aquells rastres que Sebalt havia reparat a la muntanya, eren seus.

Quan el baró va haver-me fet aquesta confidència, vaig creure que no
li podia amagar l'influència estranya que l'aparició de la vella
exercia en l'estat de salut del comte, ni les altres circumstàncies
d'aquest drama.

Romanguérem tots dos confusos de les coincidències d'aquests fets,
de l'atracció misteriosa que aquests éssers exercien l'un damunt
l'altre tot i no coneixent-se, de l'acció tràgica que
inconscientment representaven, de la coneixença que la vella tenia
del castell i de ses eixides més secretes, sense mai haver-lo vist
abans, del vestit que havia descobert per a aqueixa representació, i
que no podia haver pres sinó al fons d'algun racer misteriós, que
sols una magnètica lucidesa li havia revelat. Finalment,
convinguérem que tot és astorament en la nostra existència, i que el
misteri de la mort és potser el menor dels secrets que Déu ens
reserva, baldament ens sembli el més important.

Mentrestant la nit començava d'esblaimar-se. Lluny, ben lluny un
mussol feia el seu toc de retirada de les tenebres, amb aquella veu
estranya que sembla eixir d un coll d'ampolla. Aviat va sentir-se un
renill a les fondàries del congost. Després, sota les primeres
clarors del dia, veiérem aparéixer un trineu conduit pel criat del
baró. Estava cobert de palla i de paraments de llit. Hom hi carregà
la vella.

Jo vaig tornar a muntar al meu cavall, que no semblava pas
malcontent de deixondir-se les cames, havent romàs la meitat de la
nit amb els peus damunt el gel. Vaig acompanyar el trineu fins a
l'eixida del congost, i tot havent-nos saludat greument, així com se
fa entre senyors i burgesos, ells giraren a mà esquerra cap a
Hirschland i jo vaig adreçar-me cap a les torres del Nideck.

A les nou, ja era en presència de la senyoreta Odila i l'assabentava
dels esdeveniments que acabaven de complir-se.

Havent-me'n anat tot seguit vora el comte, vaig trobar-lo en estat
molt satisfactori. Sentia una gran feblesa, ben natural després de
les crisis terribles que acabava de travessar però havia tornat a
guanyar possessió de si mateix i la febre havia desaparegut
completament el passat vespre.

Tot avançava envers un pròxim guariment.

Alguns dies més tard, veient el vell senyor en plena
conval·lescència, vaig voler tornar a Friburg, però ell em pregà amb
tanta d'insistència que fixés el meu domicili al Nideck i em féu
condicions tan belles en tots sentits, que em fou impossible de
refusar-me al seu desig.

Em recordaré qui sap-lo temps de la primera cacera de senglar que
vaig tenir l'honor de fer amb el comte, i sobretot de la magnífica
tornada amb atxes, després d'haver batut les neus del Schwartz-Wald
dotze hores seguides sense deixar l'estrep.

Acabava de sopar i pujava a la torre d'Huc mort de fadiga, quan
passant davant la cambra de Sperver, la porta de la qual era
entroberta, crits joiosos colpiren mes oïdes. Vaig aturar-me, i el
més plaent espectacle s'ofert a les meves mirades espandides. Dues
làmpares de ferro, penjant de la volta, il·luminaven totes aquelles
cares dilatades, plenes, sanitoses.

Els vasos dringaven, uns contra altres!...

Allà era Sperver amb el seu cos ossós, el seu bigoti brunyit, els
seus ulls guspirejants i els seus cabells grisos embarbesclats;
tenia a la dreta Maria Lagoutte, a sa esquerra Knapwurst; un tint
rosat colorava ses galtes embrunides per l'aire lliure; aixecava el
vell anap d'argent cisellat, ennegrit pels segles. I damunt son pit
brillava la placa del cintal, per ço com, segons el seu costum, duia
el vestit de caça.

Era un bell posat, senzill i alegre.

Les galtes de Maria Lagoutte tenien flametes roges, i la seva gran
còfia de tul semblava pendre volada; Maria reia tan aviat amb l'un
com amb l'altre.

Pel que fa a Knapwurst, aclofat en la seva cadira de braços, amb el
cap a l'altura del colze de Sperver, us hauria semblat una carbassa
de pelegrí.

Després venia Tobies Offenloch, igual que empastifat de mares de vi,
tan vermell estava; tenia la perruca en un dels pals de la cadira i
la cama de fusta a l'aguait, sota la taula. Més lluny, hi havia la
llarga cara melangiosa de Sebalt que reia tot baixet i mirava el
fons del seu vas.

També hi havia la gent del servei, els criats i les criades, en fi,
tot aquell petit món que viu i prospera al voltant de les grans
famílies, com la molsa, l'eura i la corretjola al peu de l'alzina.

Velaven els ulls dolces llàgrimes; la vinya del senyor plorava
d'enterniment!

Damunt la taula, un enorme pernil, de cercles concèntrics de
púrpura, atreia primerament els esguards. Després venien les
llargues ampolles del vi del Rin, espargides entre dels plats
floronants, i les pipes d'Ulm amb cadeneta d'argent i els grans
coltells de fulla resplendent.

La llum de les làmpares difonia damunt tot això son vell tint de
color d'ambre i deixava en foscor les velles parets grises on
s'enrotllaven en cercles d'or les trompes, els corns i les cornetes
de caça del picador.

Res de més original que aquella escena.

La volta cantava.

Sperver, així com he dit, alçava l'anap; entonava la tonada del
burgrave Hatte-el-Negre:

_Jo en sóc el rei d'aquestes muntanyes!_

Mentrestant la rosada vermella de l'Affenthal tremolejava en cada
pel de son bigoti. En veure'm, es va interrompre, i féu, tot
estenent la mà:

-Fritz, la teva presència ens mancava. Fa molt de temps que no m'he
sentit tan feliç com aquest vespre. Sigues benvingut.

I bo i mirant-lo jo amb astorament, perquè d'ençà de la mort de
Lieverlé no em recordava d'haver-lo vist somriure, ell afegí amb un
aire greu:

-Celebrem el restabliment de monseyor, i Knapwurst ens conta
històries.

Tothom s'havia girat.

Les més joioses aclamacione em saludaren.

Sebalt va arrossegar-me, m'instal·là prop de Maria Lagoutte i em
posà en possessió d'un gran vas de Bohèmia, abans que m'hagués refet
del meu caient badoc.

La vella sala tota brunzia de rialles, i Sperver, tot voltant-me el
coll amb el seu braç esquerre, alta la copa, sever el rostre, com
tot noble cor que ha begut una mica massa, exclamava:

-Veu's aquí el meu fill!... Ell i jo... jo i ell... fins a la
mort!... A la salut del doctor Fritz.

Knapwurst, tot dret damunt el barrot travesser la seva cadira, com
un rave migpartit es decantava cap a mí i m'allargava el seu vas.
Maria Lagoutte feia volar les alasses de la seva còfia, i Sebalt,
dret davant la seva cadira, alt i magre com l'ombra del Wildjaeger
tota dreta entre les altes brugueres, repetia: -A la salut del
doctor Fritz!- I mentrestant borrallons d'escuma regalaven de la
seva copa i s'esparpillaven damunt les lloses.

Va haver-hi un moment de silenci. Tothom bevia, i després hom feia
un sol topament: tots els vasos tocaven la taula a l'ensems.

-Molt bé!- exclamà Sperver.

I féu després, girant-se cap a mí:

-Fritz, ja hem begut a la salut del comte i de la senyoreta Odila.
Tu faràs igual!

Em va caldre buidar dues vegades l'anap, sota els esguards de la
sala atenta. Aleshores, jo, al meu torn, vaig esdevenir greu, i vaig
trobar lluminosos tots els objectes; les figures eixien de l'ombra
per a esguardar-me de més prop: n'hi havia de joves i de velles, de
belles i de lletges, però totes em semblaren bones, benvolents i
tendres. A les més joves, però, mos ulls les atreien del cap estant
de la taula i canviàvem plegats llargues mirades totes plenes de
simpatia.

Sperver cantussejava i reia sense treva. De cop i volta, va dir, tot
posant la mà damunt el gep del nan:

-Silenci! Veu's aquí Knapwurst, el nostre arxiver, que parlarà!...
Aquest gep, compreneu, és l'eco de l'antic casal del Nideck!

El geperut, ben lluny d'enutjar-se'n, de semblant compliment, va
mirar el picador tot enternit i va dir:

-I tú, Sperver, ets un d'aquells vells soldats dels quals us he
contat la història!... Sí, tens el braç, el bigoti i el cor d'un
vell soldat! Si aquesta finestra s'obrís, i un d'ells tot allargant
el braç al mig de les ombres t'oferís la mà, què diries?

-Li estrenyeria la mà i li diria: «Companyó, vina a seure amb
nosaltres. El vi és tan bo i les noies tan boniques com en els dies
d'Huc. Mira!»

I Sperver mostrava la brillant jovenesa que reia al volt de la
taula.

Eren ben boniques, les noies del Nideck: les unes s'enrojolaven
d'alegria; d'altres aixecaven lentament llurs celles rosses que
velaven una mirada d'atzur i jo m'estranyava de no haver encara
reparat aquestes roses blanques, espellides sota les torrelles de
l'antic casal.

-Silenci!...- exclamà Sperver per segona vegada. -El nostre amic
Knapwurst ens repetirà la llegenda que ens ha contat suara.

-I per què no una de diferent?- digué el geperut.

-Aquesta em plau!

-En sé de més belles.

-Knapwurst!- va fer el picador tot alçant el vi amb un aire greu,
-tinc les meves raons per a sentir la mateixa; escurça-la si vols.
Diu qui sab les coses. I tu Fritz, escolta-la!

El nan mig embriagat, posà sos dos colzes damunt la taula i amb les
galtes enfilades sobre els punys, els ulls a flor de testa, exclamà
amb veu estrident:

«Bé doncs! Bernat Hertzog reporta que el burgrave Huc, de motiu el
Llop, havent esdevingut vell, es va posar el capmall: era un capell
de malles que estojava tot l'elm quan el cavaller combatia. Quan
volia pendre l'aire es llevava el capell de ferre i es cobria amb el
capmall. Aleshores els llambrequins queien damunt les seves
espatlles.

»Fins vuitanta dos anys, Huc no s'havia tret mai l'armadura, però, a
aquella edat, respirava amb pena.

»Va fer venir Ot de Burlack, el seu capellà, Huc, el seu fill gran,
el seu segon fill Berthold, i la seva filla, Berta la Roja, muller
d'un cap saxó nomenat Bluderic, i els digué:

»-A la vostra mare, la Lloba, he fet manlleu de la seva urpa... la
seva sang s'ha mesclat a la meva... ella renaixerà en vosaltres de
segle en segle, i plorarà entre les neus del Schwartz-Wald! Els uns
diran: és el vent que plora! Els altres: és un ocell de nit! Però
serà la vostra sang, la meva, la sang de la Lloba, que m'ha fet
escanyar Edvigia, la meva primera muller davant de Déu i la santa
Església... Sí, va morir a les meves mans... Que la Lloba sigui
maleïda! Perquè és escrit: Perseguiré el crim del pare en els seus
descendents, fins que Justícia serà complerta!

»I el vell Huc finà.

»D'ençà d'aquell temps, doncs, el vent plora, el vent de nit crida,
i els viatgers errívols en la nit no saben que és la sang de la
Lloba que plora... la qual reneix, diu Hertzog, i renaixerà de segle
en segle, fins al dia que la primera muller d'Huc, Edvigia la Rossa,
es mostrarà en forma d'àngel al Nideck, per aconhortar perdonar!...»

Aleshores Sperver, tot aixecant-se, prengué un dels llums de
l'atxera, i demanà les claus de la Biblioteca a Knapwurst,
estupefacte.

Em va fer senyal de seguir-lo.

Travessàrem ràpidament la gran galeria ombrívola, després la sala
d'armes, i bentost aparegué la sala dels arxius al capdavall de
l'immens corredor.

Tota fressa era extingida, hom hauria dit que allò era un castell
desert.

De vegades girava el cap, i veia aleshores les nostres dues ombres,
prolongant-se fins a l'infinit, que lliscaven com a fantasmes damunt
les altes draperies, i es torçaven en estranyes contorsions.

Això em conmovia, tenia por!

Sperver obrí bruscament la vella porta d'alzina, i, aixecant l'atxa
amb els cabells embarbesclats, la cara pàl·lida, fou el primer
d'entrar. Arribant enfront del retrat d'Edvigia, la semblança del
qual amb la jove comtessa m'havia colpit en la meva primera visita a
la Biblioteca, va aturar-se i va dir-me amb posat solemnial:

-Veu's aquí la que havia de tornar per al conhort i el perdò!... Bé
doncs! ha tornat!... En aquest moment, és a baix, vora del vell.
Mira, Fritz, la reconeixes? és Odila!

Després, tot girant-se envers el retrat de la segona muller d'Huc,
va afegir:

-Aquesta, és Huldina la Lloba. Per espai de mil anys ha plorat a les
afraus del Schwartz-Wald, i ella és qui ha estat causa de la mort
del meu pobre Lieverlé; però d'ara endavant els comtes del Nideck
poden dormir tranquils, perquè _Justícia s'ha complert_, i _el bon
àngel de la família ha tornat!_



FI





*** End of this LibraryBlog Digital Book "El Tresor del Vell Cavaller" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.