Title: Three Men in a Boat (To Say Nothing of the Dog). Catalan - Tres Homes Dins D'una Barca - (Sense comptar-hi el gos)
Author: Jerome, Jerome K. (Jerome Klapka), 1859-1927
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Three Men in a Boat (To Say Nothing of the Dog). Catalan - Tres Homes Dins D'una Barca - (Sense comptar-hi el gos)" ***


TRES HOMES DINS UNA BARCA
(Sense comptar-hi el gos)



ACLARIMENT. Les anotacions al text referenciades així () corresponen
a notes de l'autor o del traductor, i es troben al final de cada
capítol. D'altra banda, les referenciades (*) són notes de la
transcripció, i es troben totes al final del text.



CAPÍTOL I

Tres invàlids.--Patiments de George i de Harris.--Un que és víctima
de cent set malalties fatals.--Útils prescripcions mèdiques. --Remei
contra la malaltia del fetge, per a ús dels nois.--Nosaltres tenim
un gran cansament i una veritable necessitat de repòs.--Una
setmana(!)... sobre l'Oceà(?).--George proposa el riu.--Montmorency
fa una objecció.--Moció original, presa per majoria de tres veus
contra una.

Ens trobàvem tots quatre--George, Guillem Samuel Harris, Montmorency
i jo--asseguts dins la meva cambra. Enraonàvem, tot fumant, de la
nostra situació desesperada (és, aquest, el punt de vista medical en
que em poso). Ens hi sentiem sense esperit, i, en conseqüència,
força inquietats.

Harris ens contà que, de vegades, era atacat de rodaments de cap tan
extraordinaris, que arribava a no saber el que es feia.

George, tot seguit, ens va dir que ell _també_ patia rodaments de
cap sota els quals no sabia el que es feia.

Per la meva part era el fetge, que tenia revolucionat, i me n'havia
convençut per la lectura que acabava de fer d'un anunci de píndoles
privilegiades per al susdit orgue: anunci que contenia el detall
dels diferents símptomes pels quals un hom pot assabentar-se de la
indisciplina d'aquella víscera.

Doncs bé: jo en tenia tots els símptomes.

És una cosa curiosa: jo mai no he pogut llegir l'anunci dels
medicaments sense que aviat em porti a la conclusió que pateixo, en
el grau més virulent, la malaltia particular que s'hi descriu. En
cada cas, el diagnòstic sembla correspondre a les sensacions que he
pogut sentir en la meva existència.

Recordo haver estat un dia al British Museum per llegir el
tractament d'una lleugera indisposició de la qual tenia aleshores un
principi. Era, si mal no recordo, un fastigós constipat pulmonar.

Vaig pendre un llibre, i, havent llegit tot el que desitjava
d'aquest assumpte, vaig començar de passar fulles peresosament i
vaig recórrer la història de les malalties, en general.

He oblidat avui quina fou la primera calamitat en la qual vaig
submergir-me, però recordo ben bé que era cosa devastadora,
esgarrifant.

En poques paraules: encara no havia llegit la meitat dels _símptomes
precursors_, ja estava dominat per la idea que era aquell mal el que
m'aclaparava.

Vaig restar glaçat d'espant. Després, amb la indiferència que
solament la desesperació pot donar-me, vaig seguir tombant pàgines,
i, arribant a les febres tifoides, vaig llegir els símptomes i vaig
descobrir que indubtablement les posseïa feia ja alguns mesos.
Desitjant conèixer alguna altra malaltia que pogués jo tenir,
segueixo fullejant el llibre fins al _ball de Sant Víctor:_ tot
seguit em convenço que em trobo escomès d'aquest mal. Aleshores la
meva sort m'interessà tan vivament, que vaig determinar-me a fer un
profund examen.

Per fer tal examen, vaig procedir alfabèticament. Llegeixo el primer
article: _Ague_ (febre intermitent). M'assabento que a la propera
quinzena vaig a sofrir una intensa crisi. Pel que toca al mal de
Beright, m'aconhortà el saber que jo el tenia solament de faisó
modificada, gràcies a la qual podria viure un parell d'anys. Tenia
el còlera amb greus complicacions, i havia nat, segurament, amb la
diftèria. Amb tota cura vaig espigolar les vint-i-sis lletres de
l'alfabet, obtenint, d'aquell treball, la conclusió que l'única
malaltia de que m'alliberava era la coneguda amb el nom de _mal dels
genolls o de les serventes_.

De primer antuvi vaig ressentir-me de l'excepció: em semblava
veure-hi un insult i tot. ¿Per què no havia de tenir jo aquesta
darrera malaltia? ¿Per què l'odiosa restricció? Tot reflexionant, un
pensament menys aclaparador es fixà clarament en mon esperit: vaig
recordar que tenia totes les malalties conegudes en la farmacologia,
i el meu egoisme fou vençut per la meva decisió de renunciar al _mal
dels genolls_.

Jo era també el mimat de la gota, semblava, en un grau maligne, com
igualment del _zynosis_, des de la meva infància. Després d'aquest
article no es feia pas menció de cap malaltia i vaig pensar que no
podia tenir-ne més.

Vaig restar submergit en la meditació. ¡Quin bell subjecte devia jo
ésser, sota el punt de vista medical! ¡Quina superba adquisició per
a un curs de medicina! Segur que els estudiants no haurien pas
tingut necessitat de fer llurs visites als hospitals, si jo hagués
estat en llur possessió. Jo tot sol era ben bé un hospital: ells
haurien pogut limitar-se a voltar la meva persona, i tot seguit
treure el títol.

Em preguntava, amb expectació, quant de temps podria viure. Vaig
començar d'examinar-me: em vaig pendre el pols. Als primers moments
no sentia cap pulsació; després, em semblà que es produïen
bruscament. Em trec el rellotge i compto les bategades. En tenia
cent quaranta set per minut! De seguida vaig auscultar-me el cor: ni
la més petita palpitació. Havia deixat de bategar!! Jo estava per
creure, malgrat això, que devia ser-hi i palpitar tostemps, però no
puc pas explicar el fenomen.

Llavors vaig examinar-me de davant (és a dir, de la part compresa
entre el meu cap i ço que jo en dic la cintura), i vaig seguir el
contorn de les meves costelles, aturant-me una mica sota els
ronyons.

Cap so! Cap sensació!

Darrerament vaig inspeccionar-me la llengua. La vaig treure a fora,
tan lluny com ella volgué anar; vaig tancar un ull, i amb l'altre
vaig escrutar. No veia sinó la punta, i l'únic fruit que vaig treure
d'aquest examen fou la més ferma certitud de que tenia
l'escarlatina.

A la sala del British hi havia entrat feliç, amb bon posat, i en
sortia arrossegant-me i vacil·lant com una vella ruïna.

Vaig anar a casa del meu metge. És, aquest, un vell amic que em pren
el pols, em mira la llengua i parla del temps que fa (tot a la bona
de Déu) quan em penso trobar-me malalt.

Aquesta vegada -em deia jo- li faig un bon servei, en anar-lo a
veure. Vejam: ¿què vol, un metge? Clients. Doncs bé: jo hi aniré i
tindrà, amb mi sol, més clientela que amb mil set cents d'altres
vulgars pacients que no tenen, cadascun, més enllà d'una o dues
malalties.

Arribo a casa el metge, i tinc la sort de trobar-lo.

-Digui: com va, això, avui?- em demanà. Jo vaig respondre:

-Estimat amic, no li vull fer perdre temps contant-li el detall de
tot el que tinc. La vida és curta, i, altrament, arriscaria molt si
li deixés _fer la ganyota_ abans d'arribar a la fi de la meva
història. Solament li diré allò que no tinc: no tinc el _mal de
genolls_; el que no puc dir-li és per què, però és cosa certa. En
canvi, tinc totes les altres malalties: li ho certifico.

I vaig contar-li com m'havia assabentat de tot.

Em descordà, examinant-me de cap a peus; prengué un puny meu amb les
seves grapes i em timbalejà sobre el pit quan menys m'ho pensava (de
la qual acció en dic covardia); tot seguit em refregà les costelles
amb el seu cap, i després va asseure's, escrivint una recepta, que
plegà i em donà. Jo me la fico a la butxaca i me'n vaig, portant-la
a la farmàcia més propera.

L'apotecari va llegir-la, i me la retornà bo i dient-me:

-No en tinc, d'aquest article.

-Vós no sóu, doncs, apotecari- vaig objectar-li.

-Prou, que en sóc; però, per poder acontentar-lo, caldria que fos
també Societat Cooperativa i Hotel-pensió familiar. Només sóc
farmacèutic, i no sé pas què dir-li.

Vaig veure el que deia la recepta. Era ben concreta, la cosa:

«Un beefsteak de lliura i un bock de cervesa cada sis hores.

»Una passejada al matí, cosa d'una dotzena de milles. Ficar-se al
llit a les deu del vespre.

»No dessucar-se el cervell amb coses que no s'entenen.»

He seguit aquestes prescripcions, amb el feliç resultat (pel que em
pertoca) de resguardar la meva existència, la qual va fent la seva
via tranquil·la.

Ara tornem a l'anunci de les píndoles per al fetge.

Jo tenia, sense cap mena de dubte, tots els símptomes de la
malaltia, i el principal, entre tots, era una absoluta aversió al
treball. Cap llengua no podria mai dir el que tinc sofert per
aquesta causa. Des de la meva més tendra infància he estat màrtir
per aquest motiu: la malaltia mai no em deixava, ni un dia tan sols,
en anar a estudi. Ningú no es donava compte que tot em provenia del
fetge. La ciència mèdica era aleshores en una fase bastant menys
avançada que avui en dia, i s'atribuïa a la peresa la meva
desplaença vers el treball.

-Apa, dolent, gandul! Lleva't i mira de fer qualque cosa per
guanyar-te la vida- em deien, sense saber que jo era un malalt. En
compte de píndoles, rebia estirades d'orelles, i (mireu quina cosa!)
aquelles estirades em guarien sovint... pel temps que en servava el
record.

Tothom, segurament, ha pogut remarcar sovint una cosa semblant. Els
senzills medicaments, passats de moda si voleu, acostumen a ésser de
més eficàcia que els específics farmacèutics.

* * *

Cosa de mitja hora vàrem passar, els meus amics i jo, descrivint les
nostres malalties. Vaig explicar a George i Harris com em trobava en
llevar-me, els matins; Harris ens comunicà les seves impressions
quan s'ajeia. Per la seva part, George es posà sobre la catifa, prop
de l'estufa, i ens féu una representació intel·ligent i admirable
dels seus fets i gestes durant la nit. Aquest bon George es pensa
estar malalt, però en realitat no té cap motiu per a neguitejar-se.

Llavors Mrs. Poppetts trucà a la porta per a saber si estàvem
disposats a sopar. Nosaltres vam somriure tristament, mirant-nos
tots tres, i fórem d'acord que res millor no podíem fer que provar
de menjar. Harris digué, altrament, que sovint, amb una mica de
qualsevol cosa que es fiqui a l'estómac, es fa enrera una malaltia.

Mrs. Poppetts entrà, doncs, amb la plata, parà taula, i nosaltres
clavàrem dentellada a un beefsteak amb ceba i una tarta amb
rubarbes. En aquell temps era jo ben poca cosa: i ho dic perquè
recordo que al cap de mitja hora, si fa o no fa, l'àpat no tenia cap
interès per a mi. No vaig ni tocar el formatge.

Acomplit aquest deure, plens novament els gots i enceses les nostres
pipes, resumírem la conversa sobre la nostra salut.

¿Què era, doncs, aquesta cosa inconeguda que ens turmentava? Ningú
no la podia indicar d'una faisó concreta; però fou unànime opinió
que el mal, fos el que fos, provenia de gastament cerebral.

-Necessàriament, ens cal repòs- digué Harris.

-Repòs i canvi complet de vida- va afegir George. -El gastament dels
nostres cervells ha produït una depressió general a tota l'economia
(*1). El canvi de lloc i la manca de la necessitat de pensar,
restabliran segurament l'equilibri mental.

George té un cosí, més o menys estudiant de medicina, del qual ha
pres aquesta habitud de servir-se d'expressions familiars-medicals.

Jo era del mateix parer que George i vaig suggerir la idea de cercar
un vell retir, lluny de la gernació sorollosa, on passaríem, a ple
sol, una setmana pels silenciosos boscatges (talment un niu perdut i
protegit per les fades, lliure de l'avalot del món): un lloc
pintoresc descansant sobre les roques escarpades milenàries, on el
ressò del tumult del segle XIX ens arribaria afeblit per la
distància.

Però Harris exclamà:

-Segurament això no seria gaire divertit. Conec aquests indrets de
què parleu: un hom se'n va a jeure a les vuit del vespre; és
impossible de trobar el _Referee_ (1), ni prestat ni comprat, i cal
caminar deu milles per aconseguir una mica de tabac. Deixem-ho
córrer. Si en voleu, de repòs i canvi de vida, no podríeu triar res
millor que una excursió marítima.

Vaig objectar-li que el seu projecte era ben realitzable en el cas
de poder-hi esmerçar dos mesos, però que era contrari a la sana
moral quan no es disposa d'una setmana.

Vegeu el que passa: Embarqueu dilluns amb la ferma idea de
divertir-vos d'allò més; adreceu un alegre i onejant (onejant pel
motiu de les ones) comiat als _lascars_ que restan sobre el marge;
després engegueu la vostra pipa més grossa i féu l'entremaliat sobre
el pont, com si dins dels vostres vestits hi fossin aplegats el
capità Cook, Sir Francis Drake i Cristòfol Colomb. El dimarts
desitjarieu no haver començat. El dimecres, dijous i divendres,
penseu que la mort us esdevindria agradosa. El dissabte podeu
enviar-vos una mica de brou i seure sobre el pont amb un somrís
contristat i agraït, per a respondre als que caritativament van a
demanar-vos com aneu. El diumenge repreneu les passejades i els bons
aliments. Finalment, dilluns al matí, quan sou a la borda esperant
el moment de desembarcar amb el paraigües i el maletí a la mà,
comenceu d'agafar gust a l'esport.

Recordo que el meu cunyat féu, certa vegada, una curta excursió
marítima per restablir la seva salut. Prengué un bitllet d'anada i
tornada, per mar, de Londres a Liverpool. La sola cosa que tenia al
cor en arribar a la darrera ciutat, era vendre amb urgència el seu
bitllet de retorn. Va oferir-lo a tothom a preu baix, i a la fi l'hi
comprà, amb 18 penics, un jove biliós (ho semblava, almenys) al qual
els metges havien aconsellat justament la mar per a fer exercici.

-Sí, sí: aneu a la mar- li digué el meu cunyat, posant afectuosament
el bitllet a les mans del jove biliós. -En tindreu per tota la vida.
Ben segur que, assegut al pont del vaixell, fareu més exercici que
anant a tombarelles pel prat.

El meu cunyat, per a retornar, prengué el camí de ferro, dient que
el North-West Railway era prou reforçament per a ell.

Un altre jove he conegut qui va viatjar durant una setmana per les
costes d'Anglaterra.

Abans de la marxa, l'encarregat dels queviures li demanà si volia
pagar per cada àpat o si preferia pendre un abonament, El meu
conegut es decidí per l'abonament, que sortia més econòmic. El preu
per la setmana era de dues lliures i cinc xelins.

El contracte era: per a desdejuni, peix i carn rostida; per a
esmorzar, a la una, quatre plats; per a dinar, a les sis, sopa,
peix, entrant, rostit, colom o gallina, ensiam, entreteniments,
formatge i postres; a les deu, un lleuger sopar _a la fourchette_.

El meu amic, que sol tenir una gana que Déu n'hi do, pensà fer un
bon negoci acceptant la proposta.

Tot passant de Sheerness va ésser l'hora d'esmorzar. El nostre home
no es trobà amb la gana que pensava, i s'acontentà amb vedella
bullida, maduixes i crema.

A la tarda, medità llargament sobre aquest àpat. Li semblava no
haver menjat altra cosa que vedella bullida durant moltes setmanes,
i maduixes i crema durant molt anys. La vedella, les maduixes i la
crema semblaven sentir-se més aviat descontentes.

A les sis anaren a dir-li que estava a punt el dinar. Aquest anunci
no l'entusiasmà gaire, però es recordà que el dinar representava una
part de les seves dues lliures i cinc xelins, i, agafant-se a les
cordes i altres aparells, baixà al menjador.

Una agradosa fortor de ceba i pernil fregit, amb una mescla d'olor
de peix i de llegums, li arribà de baix l'escala.

Li sortí a l'encontre el cap de cuina, el qual va preguntar-li, amb
un somrís afalagador:

-El senyor vol alguna cosa?

-Feu-me sortir d'ací...- fou la feble resposta.

Se'l pujà ràpidament, el posaren contra la borda... i el deixaren.

Durant els quatre dies següents féu una vida tan senzilla com digna:
es nodria de melindros del capità, cosa ben magra (els melindros, no
pas el capità), i bevia soda-water.

Cap al divendres esdevingué més alegre, i les va empendre amb el te
amb pastes i els rostits. El dilluns s'atipava de brou de gallina.
El dimarts deixà el vaixell, i quan aquest s'allunyava del
desembarcador, el nostre home l'ullà amb esguard ple de tristesa; Ja
se n'era anat! «Ja desfilà, amb dues lliures i cinc xelins que em
pertanyien i que no he pogut consumir!» I ell deia que, si li hagués
estat concedit un sol dia de prórroga, a corre-cuita s'hauria
rescabalat de l'endarrerit.

* * *

Vaig combatre, doncs, el projecte d'excursió marítima: res no temia
per la meva persona (mai no he estat malalt)(*2), però passava
angúnia per George. Ell ens assegurà, tot seguit, que la seva salut
no canviaria i que el projecte li anava bé, però digué que ens
calia, a Harris i a mi, treure'ns del cap resoltament la idea,
perquè segurament ens posaríem malalts.

Harris respongué:

-Oh! El mareig de la mar és per a mi un enigma: jo estic que és una
posa. Sovint he desitjat sentir-lo, però mai no he pogut.

I ens contà moltes anècdotes sobre el cas. Havia navegat pel canal
de la Mànega, amb una mar tan avalotada que calgué lligar els
passatgers a llurs lliteres: el capità i ell havien estat «les
úniques pesones» que no es marejaren. Una altra vegada, havien estat
el segon del navili i Harris els únics que no emmalaltiren. De
valents, generalment, no n'eren sinó un altre i ell; si aquest altre
faltava, l'únic valent era Harris.

És ben estranya cosa que, ningú, estant en terra ferma, no declari
que la mar mareja. Durant les travessies es troba sobre el pont un
munt de criatures ben malaltes, i carregaments complets i tot; però
cap d'aquests qui s'han marejat no es resol, quan és en terra, a
declarar ço que li esdevingué. Les colles de planyívols passatgers
que formiguejaven sobre el navili, se us amaguen un cop
desembarcats. És sempre un misteri.

Amb tot, si la majoria s'assembla a cert xicot que vaig conèixer en
el vapor _Yarmouth_, puc fàcilment aclarir el misteri.

Havíem passat South-End Pier, i el personatge en qüestió anava
penjat a la part de fora d'una portanyola, amb una posició d'allò
més perillosa. Vaig anar-hi, per provar de salvar-lo.

-Ep! Veniu! Passeu a dintre!- vaig dir-li colpejant-lo lleugerament
de les espatlles, -Podíeu caure a la mar.

-Oh, Déu meu! Bé voldria ser-hi- fou la sola resposta que vaig
obtenir, I allà vaig deixar-lo.

Tres setmanes després, el retrobava, en un hotel de Bath, parlant
dels seus viatges i detallant amb entusiasme la seva gran afició a
la mar.

-Si en sóc, de bon marí!- replicava a un jovenet que se'l mirava amb
enveja, -¡Prou, que en sóc! Un cert dia, confesso que vaig estar amb
neguit, car ens trobàvem al llarg del cap Horn i el vaixell es va
enfonsar al matí...

Jo, aleshores, li vaig preguntar:

-¿No estàveu pas «neguitós», també, fa alguns dies, prop de Southend
Pier? ¿No desitjàveu ésser llançat a l'aigua?

-Southend Pier!- exclamà. Després s'expansionà de sobte. -Ara me'n
recordo: una horrible migranya, per no tenir gens de _pikles_ (2).
Mai no els he provat. N'haveu menjat, vós, de _pickles_? (*3)

Per la meva part, he descobert un admirable preservatiu del mareig,
per al meu ús personal. Assegut a un balancí, em situo al bell mig
del pont seguint els moviments del vaixell i fent per manera de
servar el cos sempre dret. Quan el vaixell puja, jo em faig cap
endavant fins que el pis ve ran del meu nas; quan es la popa, que
s'aixeca, jo segueixo el moviment en el mateix sentit. És un
magnífic exercici durant una o dues hores. Però... un hom no pot
gronxar-se durant tota una setmana.

* * *

George proposà remuntar el riu.

-Gaudirem d'un ventijol fresc, de moviment i de pau. El canvi de
paisatge ens distreurà el cervell {inclòs el poc cervell que
posseeix Harris), i el dur treball que haurem de fer ens obrirà la
gana i el son.

-No hi passo- digué Harris -que George faci un treball que augmenti
la seva predisposició al son. Fóra perillós. Com podria dormir més?
El dia no té sinó vint-i-quatre hores, tant a l'hivern com a
l'estiu; i, si verament havia de dormir més, tant li seria fer
l'ànec, car s'estalviaria la despesa.

Ell assegurà que la ribera li convenia "a Te" (a meravella).

Jo no sé pas el que és, això de "Te", (a no ser que es tracti d'un
te de sis penics, amb pa, mantega i pastes _ad libitum_, que esdevé
bona cosa, vist el preu, si un hom no ha anat a dinar), malgrat
semblar que convé a tothom, segons ço que diu per l'honor seu.

En conclusió: que em convenia també "a Te".

L'acord de Harris i jo fou que George havia tingut una bona pensada,
i vàrem dir-ho amb una certa entonació, exterioritzant la nostra
sorpresa de veure George amb seny.

L'únic de nosaltres que no es mostrà gaire seduït pel projecte, fou
Montmorency. Mai no s'ha interessat pel Tàmesis: vet ací.

-Tot això està molt bé, senyors- digué. -¿Us plau el riu? Per la
meva part, no gaire: no tinc res a fer-hi. El canvi de paisatge és
cosa fora de la meva competència i no escombrejaré! (*4) Si per un
atzar descobreixo una rata, no consentireu que l'empaiti; si
m'adormo, em jugareu una malifeta que farà empassar-me una bona
glopada. ¿Voleu la meva opinió? Doncs féu una pura bogeria.

Erem tres contra un. El projecte fou adoptat.

(1) Un diari de Londres.

(2) Amanit de saladures.



CAPÍTOL II

Discutim un pla.--Plaer d'acampar al ras, les nits que fa bo.--
Idem... les nits de pluja.--Un compromís resta decidit.--Primeres
impressions de Montmorency, quant al compromís.--El creure's que
s'és massa bo vers aquest baix món.--Aquestes creences són esvaïdes
tot seguit, com mancades de tot fonament.--La nostra reunió és
ajornada.

Examinàrem el mapa i formàrem el nostre pla.

Harris i jo sortiríem de Kingston el proper dissabte per a dur, ben
de matí, la barca a Chertsey. George vindria allà, a trobar-nos,
perquè ell no pot deixar la Cité fins a la tarda, puix que està
obligat d'anar a la seva casa de Banca, on dorm des de les deu a les
quatre, excepció feta dels dissabtes, que el desperten i el porten
al carrer a les dues.

Acamparíem al ras? Jauríem a cobert? George i jo estàvem d'acord a
fer-ho en plena naturalesa i a ple aire. Fóra una cosa tan rústica,
tan lliure, tan patriarcal!...

De mica en mica el record resplendent del sol finat s'esborra en el
cor dels núvols negres i gelats. Silenciosos, com nens enfurrunyats,
els ocells han deixat llurs cants; tan sols se sent el crit
planyívol de la polla d'aigua trencant la calma religiosa expandida
sobre les aigües--llit mortuori on el jorn expirant fa el seu darrer
sospir.

De la negra profunditat dels boscos, de cada marge, sorgeix
l'exèrcit dels esperits de la nit: les ombres grises. S'arrosseguen,
avancen a pas de llop per reposar la vacil·lant reraguarda del dia;
passen sense soroll de llurs peus, invisibles sobre les onejants
herbes aquàtiques, sobre les canyes sospirants; i, des de l'altura
del seu tron tenebrós, la nit, estenent les seves negres ales a
sobre la naturalesa enfosquida, regna, amb silenci, en son palau
fantàstic il·luminat per les pàl·lides estrelles.

Aleshores deixem el nostre lleuger esquif en un angle reposat. La
tenda és aixecada, i el nostre àpat frugal és ben aviat disposat i
consumit; després remullem la gola i encenem les nostres grosses
pipes. Una agradosa conversa és mantinguda per tots tres a una
escaient mitja veu.

En les nostres pauses, el riu, jugant entorn de la barca, conta
estranyes històries de vells secrets. Canta feblement l'antiga cançó
infantil, milers d'anys cantada i que cantarà, encara, milers d'anys
abans que la seva veu no esdevingui ronca i perduda: aquesta cançó
que nosaltres (que havem après d'estimar la seva fesomia canviant, i
sovint ens ha acaronat damunt del seu pit glatent) ens pensem
compendre, malgrat no puguem expressar amb simples paraules la
història que ens diu.

Mentre som asseguts sobre el marge, la lluna, que tant l'estima,
descendeix dels cels i l'embolcalla amb els seus braços d'argent,
fent-li una besada fraternal.

Nosaltres espiem el riu, que fuig remorejant fins a retrobar-se amb
la mar, sa mestressa. De mica en mica les nostres veus van
apaivagant-se, les pipes s'apaguen, i nosaltres, gent jove, poc
donats generalment a sentimentalismes, ens sentim envaïts
estranyament per una mescla de pensaments tristos i alegres: no
teníem desig ni interès d'enraonar més... Ens aixecàrem, doncs, tot
fent fortes riallades, i espolsant les nostres pipes ens donàrem la
«bona nit!» per adormir-nos al gronxament de l'aigua que colpeja i
dels arbres que murmuregen, sota els ulls dels innombrables i
silenciosos estels.

Somiem que el món és esdevingut novament jove i suau! Jove com en el
temps que no li havien encara fet arrugar el rostre els segles de
lluites i d'interessos, ni li havien fet envellir el cor els crims i
les follies dels seus fills. Suau com quan, així una bona mareta,
ens duia al pit grandiós, com abans que les burles emmetzinades
d'una societat corrompuda no haguessin fet enrojolar-nos de la
simple vida que dúiem, sota la seva llei, i renegar de la llar digna
i modesta on, d'ençà de milers d'anys, es reprodueix el gènere humà.

Harris exclamà:

-¿Com s'ho farien, en aquells temps, quan plovia?

Mai no es pot commoure, aquest Harris! No té cap corda poètica, i és
incapaç de sentir un sol entusiasme per les coses intangibles. Mai
Harris «no pot plorar, i no sap per què». Si els seus ulls
llagrimegen, podeu fer una juguesca: que menja ceba crua o que ha
ficat al seu cos massa salsa Worcester.

S'escaurà de trobar-vos una nit en companyia seva, vora mar, i
dir-li:

-Silenci! No sentiu? ¿No és això el cant de les sirenes que puja del
fons dels abismes a través de les ones brincadisses? ¿O serà,
potser, el ressò de lúgubres fantasmes que salmodien fúnebres
càntics sobre els blancs cadàvers embolcallats d'herbes marines?

I veureu com Harris us agafa del braç, bo i dient-vos:

-Ja sé el que teniu, amic! Haveu agafat un refredament. Féu el favor
d'acompanyar-me. Conec, per ací a prop, en girar la cantonada, un
lloc on podreu trobar un glop del millor whisky escocès com mai no
haveu tastat; amb un dir Jesús, restareu més trempat que un orgue.

Harris sempre coneix un lloc, «per ací a prop, en girar la
cantonada», on pot trobar-se alguna cosa especial per aixecar el
colze. Si el veiéssiu al Paradís (suposant que semblant cosa pogués
esdevenir-li), tot seguit us saludaria dient-vos: -¡Què content
estic de trobar-vos ací, company! He descobert un magnífic reducte,
«un poc més enllà, en girar la cantonada», on hi ha un nèctar de
_primo cartello_.

En qüestió d'acampar al ras, l'observació pràctica de Harris sobre
la pluja era ben justa. Acampar així, en semblant cas, és tanmateix
una cosa ben poc divertida.

Som a la nit. Esteu tot mullat; hi ha dins la barca dues polzades
d'aigua; tot és inundat. Veieu sobre el marge un lloc menys fangós
que els altres, i desembarqueu per anar a la tenda que dos companys
procuren d'aixecar.

La tenda, empapada d'aigua i bambolejada durament, cau i s'enrotlla
al vostre cap. Us enrabieu. La pluja segueix a torrents.

Aixecar una tenda quan fa el temps sec, ja és una cosa empipadora;
però al mig de la pluja esdevé un treball herculi. El company, en
compte d'ajudar-vos, sembla bellugar-se com un ximplet. Quan haveu
fixat convenientment la vostra part de tenda, ell, amb una forta
empenta, fa malbé l'obra.

-Què feu, vós, allí?

-I vós què feu?- respon. -Deixeu anar-ho tot!

-No estireu d'allà! Això va de l'inrevés, ara. Sóu un poca-solta.
Torneu a començar.

-No ho he fet pas jo- crida l'altre. -Deixeu anar la part vostra.

-Us torno a dir que ho feu tot malbé- brameu, picant de peus a
terra. -Ho aneu a desballestar tot.

Ensems doneu a los cordes una bona empenta, i féu sortir de lloc les
estaques que havia clavat l'adversari.

-Embriagós del dimoni!- sentiu que reganya l'altre. I, amb un cop
furiós, arrenca les estaques de prop vostre. Llavors agafeu el
martell i us precipiteu entorn de la tenda per dir-li el que penseu
de l'operació. El vostre adversari fa el mateix, voltant en el
mateix sentit que vós, per expressar-vos tota la seva opinió, i
comenceu de girar i renegar tant com podeu, fins que la tenda se'n
ve a terra en un munt i us encara l'un a l'altre, i, plens
d'indignació, crideu tots a un temps: -Veieu? El que us havia dit
que passaria.

Arriba el tercer company, fins aleshores enfeinat a treure aigua de
la barca. Ha omplert la seva manguera moltes vegades, i en deu
minuts no acaba de maleir-vos.

-I ara! Quin dimoni de joc esteu fent? ¿Per què aquesta tenda no és
aixecada?

A la fi, bé o malament, està enllestida i podeu desembarcar tot el
vostre equipatge. És inútil provar d'encendre foc al bosc: agafeu,
doncs, el vostre foguer d'esperit de vi i us hi arrupiu a l'entorn.
L'aigua de pluja és el plat principal amb que aneu a delitar-vos; el
pa és remullat en tres quartes parts; el pastís de carn és
copiosament ruixat; les confitures, la mantega, la sal i el cafè
s'han barrejat, i el conjunt sembla una sopa.

En havent sopat, trobeu el vostre tabac en remull: impossible fumar.
Per sort teniu una ampolla del líquid que reanima i enerva... segons
la dosi que se'n pren. Amb tal líquid us arriba un gust per la vida
a bastament, amb la dolça perspectiva d'assolir el vostre llit.

Llavors somieu que un elefant se us ha assegut sobtadament a
l'estómac, i que un volcà ha fet erupció i vos ha projectat al
darrer fons de la mar, amb el susdit elefant reposant sempre
beatíficament damunt vostre.

Us deixondiu amb la sensació que un terrible esdeveniment acaba de
produir-se: la vostra primera impressió és d'haver arribat la fi del
món. Després reflexioneu que això no pot ésser. Penseu tot seguit
amb lladres, amb assassins; finalment traduïu les vostres sensacions
mitjançant el mètode habitual, però res no se us acut. Tot el que
imagineu és que, per exemple, milers de persones us escometen a
puntades de peu i que aneu a ofegar-vos.

A prop vostre algú sembla passar un moment perillós, car sentiu com
criden a sobre del vostre llit.

Determinat a posar a bon preu la vostra vida, lluiteu frenèticament,
colpejant a dreta i esquerra amb els braços i les cames, i cridant a
ple pulmó; a la fi, qualque cosa es demoleix i vos trobeu amb el
cap a la fresca, entreveient a dos peus de distància un lladre
encongit, a punt de ferir-vos, i us prepareu a sostenir-hi un combat
a mort, fins que... de cop i volta reconeixeu Jim.

-Sóu ben bé vós: eh?- diu Jim, que us reconeix al mateix moment.

-Sí- responeu, refregant-vos els ulls. -¿Què passa?

-Aquesta miserable tenda, em sembla que ha caigut.

-On és Bill?

Tots dos comenceu de cridar Bill, mentre el pis s'aixeca i es
balandreja sota els vostres peus, i la veu sorda que abans
escoltàveu exclama al mig de la tenda enrunada:

-Eh! Fora d'aquí dalt! ¡Fugiu de sobre el meu cap!

Bill surt, amb prou treballs, de dintre els plecs de la tenda:
sembla una vella, i té el cos tot ple de fang trepitjat; a més a
més, el veieu amb una disposició d'esperit massa agressiva,
persuadit d'haver estat tot una broma premeditada contra seu.

L'endemà un hom és afònic, formidablement constipat i amb un humor
de diables. Les frases surten, de les goles ronques mentre us
desdejuneu.

* * *

Vàrem pendre el determini de dormir al ras, les nits que fes bo; i
aixoplugar-nos en un hotel, com les persones dignes, les nits de
pluja.

Montmorency va saludar aquest compromís, aprovant-lo enterament: mai
no ha estat molt partidari de les poètiques soledats. Doneu-li una
diversió sorollosa, i aleshores, per vulgar que sigui, no el fareu
menys feliç.

En esguardar Montmorency es pot creure que és un àngel enviat a la
terra sota la figura d'un petit fox-terrier: un àngel que no sé per
quina raó no havia d'ésser admès dins el gènere humà. Té una
expressió que sembla dir: «Oh, quin món tan pervers és aquest! ¡Com
em plauria millorar-lo, ennoblir-lo!» Pobre Montmorency! La seva
mena de gest ha omplert sovint de llàgrimes els ulls de moltes
velles persones devotes: fins de _ladys i gentlemen_.

Quan començà de furejar pels marges (a costes meves), vaig creure de
primer antuvi que no podria persuadir-lo de restar amb mi. Vaig
pendre el costum d'asseure'm i examinar-lo quan s'estenia sobre la
catifa, davant del foc, examinant-me ell a son torn. I jo pensava:
"Segur que no viurà gaire temps ací baix aquest gosset. Qualsevol
dia serà aixecat amb un carro vers el cel rutilant: aquest serà el
seu destí!"

Però així que he pagat per culpa seva cap a una dotzena de gallines
escanyades; quan, agafant-lo de la cua, l'he deslliurat de mil
combats de carrer; quan una dona enfurismada m'ha presentat, perquè
el veiés, el cadàver del seu gat difunt, bo i tractant-me
d'«assassí»; quan m'he vist demandat als tribunals pel meu veí del
costat, per haver deixat en llibertat un gos ferotge, un gos que
havia muntat la guàrdia davant el seu magatzem de ferramentes durant
dues hores, una nit de fred, sense poder el veí treure ni la punta
del nas; quan he sabut que a espatlles meves el jardiner havia
guanyat 30 xelins apostant per la destrossa de «tantes rates en tant
de temps»... des d'aleshores he començat de creure que potser se li
permetria de romandre en el nostre planeta una temporada més llarga.

Vagabundejar entorn de les caneres; aplegar la canilla més
desqualificada que pugui proveir la ciutat, i disposar-la, en ordre
de batalla pels carrers, per a combatre altres gossos de semblant
ganduleria: heu's aquí la idea que Montmorency es feia de _la gran
vida_.

Dit tot això, es comprèn la seva completa aprovació al nostre
projecte de dormir als hotels, hostals o paradors.

* * *

Les nostres disposicions d'aquella nit foren preses a grat de tots;
mancava a decidir la tria dels fardells que ens calia dur. Però, tot
just començada la discussió, Harris fou del parer «que s'havia
emprat eloqüència a bastament» per una sola nit i proposà d'anar per
alegrar una mica el cor en «un bell recó, prop d'allí», on era a la
nostra disposició una glopada de _Irish_, responent de la classe.

George es trobava alterat (mai no l'he conegut d'altra faisó); i,
com que per la meva banda tenia el pressentiment que una mica de
whisky calent amb un tall de llimona aniria bé per a la meva
malaltia, s'ajornà, de comú acord, el debat fins al vespre vinent.

I, prenent els barrets, s'aixecà l'assemblea.



CAPÍTOL III

Anem reglamentant els nostres preparatius.--Mètode de Harris per a
treballar.--Com un pare de família, home de certa edat, penja un
quadro.--George fa una observació de bon seny.--El plaer de
banyar-se a trenc d'alba.--Precaucions per al cas de naufragi.

L'endemà, al vespre, ens aplegàrem per rependre la discussió dels
nostres preparatius.

-Vejam- digué Harris. -Ens cal determinar el nombre d'objectes que
hem d'emportar-nos. Jim: preneu un full de paper i prepareu-vos a
escriure. Vós, George, preneu un índex de coses. Si em podeu donar
ara un llapis, estic disposat a fer-ne una llista.

Heu's ací com és Harris: sempre està disposat a carregar un fardell
i posar-lo a l'esquena d'un hom. Em recorda sempre el meu pobre
oncle Podger...

Mai de la vida no heu vist un enrenou semblant, de cap a cap d'una
casa, com en empendre mon oncle Podger qualque feina personal.

Havien dut un quadro de la botiga de marcs i es deixà
provisionalment dipositat al menjador. La meva tia Podger demanà què
pensava fer-ne, i l'oncle respongué vivament:

-Deixeu-me fer! No vull que us doneu mal temps. Vull encarregar-me
jo de tot: jo tot sol!

Llavors es tragué l'americana i posà mans a l'obra. Envià la petita
mainadera a comprar seixanta cèntims de claus, i tot seguit un fill
seu corria darrera d'aquesta per dir-li com havien d'ésser els
claus. De mica en mica l'oncle s'anava caldejant i posava en
moviment tota la casa.

-Will!- cridava. -Aneu a trobar el meu martell i porteu-me'l de
seguida... Tom! Doneu-me el metre. Necessitaré una escala i em
caldrà pendre una cadira de cuina... Jim! Correu casa el senyor
Goggles i digueu-li: «Molts saluts de part del meu pare, i que si
està més bé de la seva cama, i que si farà el favor de deixar-li el
nivell d'aigua...» Maria! No us en aneu: necessitaré algú per a
sostenir-me el llum. Ah!... Així que vingui la mainadera, ha de
tornar a marxar a corre-cuita per dur-me cordill per al quadro...
Tom! On és el Tom? Veniu ací: us necessito per a donar-me el quadro.

Aleshores aixecà el quadro amb la mala sort de deixar-lo caure,
anant-se'n la tela del marc. Provant de salvar del naufragi el
vidre, va tallar-se un dit; fent bots per l'habitació, començà de
buscar el seu mocador per tot arreu,i, naturalment, no el trobava,
perquè era dins la butxaca de l'americana que s'havia tret de poc.
No recordant on havia deixat l'americana, tots els altres, per
dedicar-se a buscar-la van deixar les feines encomanades.

Mentre esperava, el bon oncle Podger, dansant amb un peu sobre
l'altre, trepitjava a tothom, cridant:

-¿No hi ha, a casa, ningú que sàpiga on és la meva americana? En
tota ma vida no he conegut un ramat com aquest, tant a la
desbandada: paraula. ¡Vet aquí que sou sis, i entre tants no podeu
trobar una peça de roba que m'he tret no fa encara cinc minuts! El
dimoni que!...

S'aixecà, i aleshores descobrí que s'hi havia assegut a sobre.

-No cal que busqueu, no! Jo mateix l'he trobada: jo tot sol! Millor
fóra dirigir-se al gat, que no esperar res de vosaltres.

Després va passar mitja hora entre curar-se el dit i agafar un vidre
nou, els utensilis, la cadira, l'escala i l'espelma. A seguit
l'oncle reprengué el seu treball. Tota la família (ultra la petita
mainadera i la minyona) estava en semicercle, disposada a ajudar-lo.
Dues persones sostenien l'escala, una tercera ajudava l'operador a
pujar-hi i... a sostenir-se; una altra li donava un clau, una altra
el martell. En voler agafar el clau, el deixà caure a terra.

-Molt bé!- exclamà, tot empipat. -Apa! Vinga el clau altra vegada!

I tots ens veiérem obligats a posar-nos de quatre grapes per
cercar-lo, mentre l'oncle, que romania dret sobre l'escala,
grunyint, preguntava si era cosa d'haver-se d'estar amb aquella
posició tot el vespre.

A la fi, el clau fou retrobat, però el martell s'havia perdut.

-On és, el martell? ¿Què n'hauré fet, del martell, gran Déu? Són set
a dansar al meu entorn i ningú no sap dir el que he pogut fer del
martell!

També el martell fou retrobat, però per desgràcia l'oncle no va
saber veure el senyal, fet a la paret, de l'indret on calia ficar el
clau. Vam pujar tots, per torn, a la cadira, al seu costat, per
veure de reconèixer el famós punt, i cadascú va indicar un lloc
diferent.

L'oncle va tractar-nos de tocats, l'un darrera l'altre, i ens feia
baixar de la cadira. Agafà novament el metre i amidà per assolir el
punt que volia, és a dir, treure la meitat de trenta un més tres
octaus de polzada, des de l'angle de l'habitació. I, tot provant de
fer el càlcul de memòria, s'enfurismava. Nosaltres provàrem també de
resoldre el problema, però arrivàvem a resultats diferents, i aviat
ens escapà el riure, mofejant-se l'un de l'altre.

Amb aquell avalot general, la xifra primitiva havia estat oblidada,
i per tercera vegada l'oncle Podger va veure's obligat a pendre
mides.

Aquesta vegada volgué fer-ho amb un fil d'empalomar, i, al precís
moment crític en que el vell, mig boig, se sostenia penjat dalt de
l'escala fent un angle de 45 graus, esforçant-se per assenyalar un
punt alguns centímetres més enllà d'on el podia aconseguir, el fil
va lliscar, i el _canari vellot_ caigué, fent tombarelles damunt del
piano. Amb el cap produí un efecte musical esparverador, per la
instantaneïtat amb que el seu cap i el seu cos tocaren alhora tot el
teclat. La tia Maria digué aleshores que de cap de les maneres
consentia als nois de romandre allí, escoltant el monòleg que seguí
a la descensió de l'oncle...

A l'últim pogué retrobar el famós senyal, i col·locà el clau,
sostenint-lo amb la mà esquerra, agafant el martell amb la dreta. Al
primer cop va xafar-se el dit polze i llançà el martell... que anà a
parar sobre el peu d'algú dels qui érem allí presents, fent-lo
xisclejar.

Aquí la tia Maria va observar dolçament:

-Una altra vegada que vulgueu clavar un clau a la paret, espero que
m'avisareu per endavant: aíxí podré fer els preparatius que calguin
per anar a passar una setmana a casa la meva mare, mentre duri la
vostra operació.

-Oh, vosaltres, les dones! ¡No serviu sinó per entrebancar-ho tot!-
replicà Podger redreçant-se. -Em plau, a mi, de fer aquestes petites
feines.

Reprengué la tasca. El clau travessà tot el guix, i la meitat del
martell desaparegué: el pobre oncle fou precipitat contra el mur,
amb prou força per desfer-se el nas. Resultat final: recurs al fil
d'empalomar i al metre; obertura, després, d'un nou forat a la
paret. De seguida, amb cosa d'un minut, el quadro era penjat... de
través, d'una faisó absolutament inestable. La paret semblava
treballada per les dents d'una rella de llaurar. Tothom se sentia
fatigat, aixafat, mort de cansament: tothom, llevat del meu oncle.

-Vet aquí: ja està tot llest!- deia, baixant a poc a poc de
l'escala, apuntalant-se amb la minyona í esguardant la desfeta amb
visible orgull. -¡Hi ha persona que, per una petita feina així,
hauria cridat un obrer!...

* * *

Harris, quan sigui entrat en anys, serà d'aquesta mena d'homes. Jo
me n'adono perfectament, i li ho tinc dit.

Vaig fer-li avinent que no consentia de veure que es prengués ell
per si sol una atenció que ens atanyia a tots per igual.

-No, Harris: preneu el paper, el llapis i l'índex. George escriurà i
jo faré el treball.

Deixàrem de banda la nostra primera nomenclatura. Era evident que el
corrent superior del Tàmesis fóra estat migrat per al vaixell que
ens caldria, d'haver hagut de contenir tot el que haviem assenyalat
com a indispensable. Ho vàrem decidir després de rumiar molt.

-No anem per bon camí- digué George. -No hem de pensar en les coses
que ens poden servir, sinó pendre les absolutament necessàries.

De vegades George és home de veritable seny. Us deixaria parats si
tinguéssiu la sort de conèixer-lo.

D'això jo en dic pura saviduria, i no tan sols per al cas de que es
tracta, sinó referint-me i tot al viatge pel riu de la vida, en
general.

Mireu quantes de persones carreguen llur embarcació de coses
inútils: les creuen essencials al plaer, al confort del trajecte, i,
realment, no són sinó puerils futilitats. Es carrega la pobra petita
barca, fins a l'alçada de mitja antena, de bells vestits,
d'innecessari personal per al servei; es fa reunir una gran colla
d'amics, gent elegant, abillada a la moda, els quals no s'interessen
gens ni mica pel senyor que els ha rebut, fent-ne tant de cas com
d'una peça de dos rals, el qual senyor fa d'ells el mateix cas; es
fan costoses recepcions, que no plauen a ningú, tot cerimònies i
etiquetes, pretensions i tentació, i, demés, aquesta carregosa
ximpleria, la més faltada de raó: ¡la preocupació del que pensarà el
veí! S'acumulen el luxe que fatiga, els plaers que enutgen, els
espectacles de fingiment semblants a la corona de ferro dels
criminals de l'antiguitat, la qual corona feia rajar sang del front
adolorit del pacient.

Ben bé que en són, de futilitats! Llança-les per la borda, pobre
home! El teu vaixell, carregat així esdevé tan pesant, que tanmateix
pots tu defallir. Aquests destorbs t'entrebanquen, fan perillosa la
maniobra. Ni un sol instant exempt d'ansietat i de neguit pots
tenir, ni un moment de repòs per a somiar a ton grat; impossible,
per a tu, atalaiar els núvols lleugers que el vent sembra i fa
lliscar a les altes profunditats.

El sol envia els seus raigs enlluernadors sobre els remolins de la
ribera; els grans arbres se'n munten pels marges reflectint llur
silueta dins l'aigua. I tu no ho pots pas veure! No pots gaudir dels
lliris grocs i blancs, ni dels rosers que fa onejar el zèfir, ni de
les blaves floretes _no m'oblidis_.

Llança, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de
la vida i abasteix-la només de coses escaients: l'interior senzill
com els gaudis; un o dos amics, dignes d'aquest nom; algú que
t'estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a
bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una
mica més del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa
terrible.

Aleshores trobaràs la teva barca més obedient al rem, i menys fàcil
de naufragar. Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona
mercaderia resisteix l'aigua. Et serà permès de pensar, de
treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs
la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del
cor humà; podràs...

Perdoneu, perdoneu: m'he distret.

* * *

Vàrem donar la llista a George, qui la començà tot seguit.

-No en pendrem pas, de tenda- digué, -sinó una barca que puguem
cobrir. És una cosa més senzilla i més confortable.

Ens semblà just el pensament, i vàrem aprovar-lo. El que no sé és si
l'heu vista mai, una semblant cosa.

Es claven uns arcs de ferro, a certa distància, sobre la borda, i a
sobre s'hi estén una llarga tela que després se subjecta de popa a
proa. La barca esdevé una casa petita bastant confortable, encara
que una mica privada d'aire. Però «cada cosa, ací baix, és de
l'inrevés» (*5)--com deia cert individu després d'haver-se-li mort
la sogra, quan bruscament varen presentar-li la nota de les despeses
de l'enterrament.

George proposà encara dur-nos:

Una manta de viatge per cada un.

Una llàntia.

Sabó.

Un raspall.

Una pinta. (Tot això en comunitat)

Un raspallet per a dents (individual).

Una galleda.

Pólvors dentífrics.

Una màquina d'afaitar.

Tres tovalloles de bany.

(Veritat que sembla, la llista, un exercici d'idioma?)

Una cosa tinc observada de tota persona que se'n va a un indret,
qualsevol, on hi ha aigua: tot és fer grans preparatius amb la idea
dels banys que es proposa de pendre. (Val a dir que després, quan és
arribat a lloc, no es banya gaire sovint.)

Això mateix a mi em passa en ésser vora mar. Quan sóc a Londres i
penso en el viatge, sempre resolc de llevar-me ben de matí per a fer
un cabussó abans del _breakfast_. Faig acuradament un paquet
contenint els calçotets i la tovallola.

En ésser vora mar no arribo a fruir la realització del foll desig
tan imperiosament sentit en la capital. Al contrari: m'envaeix el
desig, aleshores més que mai, de romandre al llit fins al darrer
moment de l'hora del desdejuni.

Una o dues vegades ha estat més forta la virtut: M'he llevat a les
sis del matí, i, mig vestit, he pres, vacil·lant i amb pena, els
meus calçotets i la tovallola. Mai no he tingut ocasió de
felicitar-me. Es reserva especialment per a mi (almenys aquest és
l'efecte que em produeix) un vent de l'Est, que talla d'allò més i
que per tot em llisca quan vaig darrera l'ona amarga. Són recollits
tots els rocs tallants, per mostrar-los a la platja; s'esmolen les
pedres i se me'n dissimulen els caires sota la sorra, per tal que no
pugui adonar-me'n.

Altrament, em sembla que se m'emportin la mar dues milles lluny, per
obligar-me a botar a peu coix, tremolant dins sis polzades.d'aigua,
havent-me d'estrènyer amb els meus propis braços.

A la fi, en arribar a ço que en diuen _la mar_, la trobo insolent,
brutal.

Una enorme onada m'agafa i em projecta, amb tanta força com pot,
contra una pedra; caic, i abans no he tingut temps de dir (Oh!
hem...», i sondar... les meves avaries, l'onada retorna i
m'arrossega en ple oceà. Faig esforços desmesurats per guanyar la
vora, i em pregunto, ple d'ansietat, si tornaré a veure _mon home_ i
els meus amics; em faig retret de la meva migrada amabilitat vers la
meva germaneta, essent jo xicot (vull dir quan jo era xicot).

Al moment en que perdia tota esperança, una onada, que es fa enrera,
em deixa de mostra sobre la sorra, talment com un estel marí. Em
redreço, i, mirant entorn meu, descobreixo que nedava amb dalè per
salvar la meva existència... dintre dos peus d'aigua. Me'n torno,
altra vegada a peu coix; vaig a vestir-me, i arribo a casa capolat i
caminant com una tortuga. Naturalment, dic que el meu bany ha estat
deliciós.

* * *

Vàrem enraonar d'aquestes coses, tal com si haguéssim de pendre
llargs banys cada matinada.

George: -Ja sabeu com és d'agradós, estant dins la barca, llevar-se
a trenc d'alba i cabussar pel corrent cristallí.

Harris: -No hi ha res millor, abans del desdejuni, per a fer gana:
aquest ha estat sempre l'efecte que m'ha produït.

George: -Si el bany ha de fer Harris més voraç, en protesto. Ja és
bastant fatigós arrossegar les seves provisions de boca: si aquestes
han d'augmentar-se, aleshores...

En això vaig posar-me de la seva banda. Amb tot, vaig dir:

-Farà bo de dur amb nosaltres Harris, tranquil com és habitualment;
encara que ens suposi portar uns quilos suplementaris de queviures.

George convingué amb mi, i retirà la seva oposició al bany de
Harris.

Fou acordat de dur tres tovalloles de bany, per no haver d'esperar.

George: -Quant al vestit, em sembla que amb dos de franel·la ja en
tindrem prou: podrem rentar-los al riu quan siguin massa bruts.

Sobtadament li vàrem objectar:

-¿Ho heu provat mai, de rentar al riu la franel·la?

-Jo no: mai. Però sé d'uns joves que ho han fet.

Harris i jo tinguérem la gran debilitat de creure que George sabia
el que es deia: és a dir que tres joves respectables, «sense posició
ni influència», i gens experimentats en coses de neteja, podrien
rentar al Tàmesis, amb una mica de sabó, llurs vestits de franel·la.

Més endavant, havíem de saber (massa tard, amb tot) que George era
un miserable mentider que en tal operació no hi entenia futil·la.

Si haguéssiu vist aquests vestits, després!... Però (com acostumen a
dir els novel·listes de deu cèntims la ratlla) ja ens avancem massa.

George va insistir molt que prenguéssim roba de recanvi i una gran
quantitat de petites coses. En cas de naufragi, en tindríem
necessitat.

Ens calia fer una gran provisió de mocadors per a poder eixugar la
nostra impedimenta. Demés, ens mancava encara un parell de polaines
de cuiro i sabates de canotage, per si un mal atzar feia trontollar
la nostra barca, posant-la en perill d'enfonsar-se.



CAPÍTOL IV

Els queviures.--Objeccions fetes al petroli, per raó del seu perfum.
--Aventatges que reporta el formatge com a company de camí.
--Precaucions per al cas de naufragi.--Actuo d'enfardador.--Els
raspalls de dents són uns instruments d'allò més empipadors.
--George i Harris enfardellen.--Conducta deplorable de Montmorency.
--Ens en anem a jeure.

Discutírem la qüestió dels queviures.

George: -Comencem pel desdejuni. (George és sempre un xicot
pràctic.) Ens cal una paella, per a fregir.

Harris: -Els fregits són indigestos.

Vàrem instar-lo a no fer el ximplet, i George continuà:

-També ens fan falta una tetera, una olla i un foguer d'esperit de
vi. Res de petroli, sobretot!- afegí, amb una llambregada
significativa. Harris i jo fórem del mateix parer.

Una vegada se'ns acudí d'emportar-nos un foguer de petroli, però fou
ben bé per primera i última vegada. El dúiem a proa, i fins a popa
va expandir-se, impregnant el pis i tota cosa que trobava pel seu
camí. Traspassà la ribera, i l'atmosfera en fou emmetzinada.

El vent, en qualsevol de les seves direccions, fos de l'Est o de
l'Oest, del Nord o del Sud, provingués de les neus àrtiques o de les
solituds de la sorra del desert, ens arribava perfumat de petroli.
El maleït ens turmentà a la posta del sol i de la lluna, exhalant
positivament.

En arribar a Marlow, vàrem provar de desfer-nos-en. Vàrem deixar la
barca prop del pont i donàrem un tomb per la ciutat: tot fou inútil.
La ciutat li pertanyia, l'aire dels carrers era viciat: Com s'hi
podia viure? Qui sap les milles que vàrem empassar-nos pel camí de
Birmingham, amb igual negatiu resultat: els camps eren envaïts de la
detestable olor.

A la fi del viatge, essent la mitja nit, ens aplegàrem en un camp
solitari, sota un roure esberlat pel llamp, i juràrem (val a dir que
havíem jurat tota la setmana tal com renega la gent del poble, però
aquesta vegada el jurament fou una solemnial cerimònia) i juràrem,
dic, amb paraules terribles, de mai de la vida no emprar petroli
dins una embarcació, feta excepció d'un cas de malaltia.

Heu's ací perquè ens acontentàrem amb l'esperit de vi, líquid força
desplaent ja per si sol, que deixa el seu regust en tots els
queviures, pastissos, etc.

George proposà, com a elements de desdejuni, ous i llard (*6) (coses
ben fàcils de coure), vianda freda, pa, mantega i confitures. Per a
l'esmorzar: melindros, vianda freda, pit, mantega i confitures.
Quant al formatge... ah, no! formatge, mai!

El formatge té certa semblança amb l'oli, i es fa dir massa «sí
senyor». Li cal tota l'embarcació, travessa el cove que el serva; i
encomana la seva olor particular a totes les altres provisions. No
podríeu dir si menjeu tarta a la poma, o llonganissa alemanya o
maduixes a la crema: tot és formatge.

Evidentment: en té massa, de perfum! Una vegada un amic meu comprà
dos formatges a Liverpool. Magnífics formatges! Estaven allò que
se'n diu _al seu punt!_ Apetibles de debò! Tenien una olor de la
força de dos cents cavalls de vapor. Podia garantir-se que
s'expandiria a tres milles i que tombaria un home a dos cents
metres.

Jo era aleshores a Liverpool i el meu amic va pregar-me de fer-li la
mercè de dur-los a Londres, car ell no pensava retornar a casa seva
abans d'un parell de dies i dubtava que es poguessin conservar
passat cert temps.

-De bon grat!- li vaig respondre.

Vaig a recollir els formatges, i me'ls emporto en un cotxe de plaça.
Aquest pesseter era una vella tartana, horrible, arrossegada per una
pobra bèstia asmàtica, sonàmbula, de cames tortes. En un moment de
líric entusiasme, el propietari de la bèstia va decorar-la amb
l'apel·latiu de _cavall_. Vaig deixar els formatges a l'imperial i
marxàrem amb un dolç caminar que no excedia els mitjans del més
ràpid locomòbil.

L'equipatge anava amb l'alegria d'unes campanes que toquen a
morts(1), fins a tombar la cantonada. En arribar ací, el vent portà
una bufada «d'aire de formatge» als narius del poltre; aquest, tot
seguit, es deixondeix, rondina quelcom, i arrenca, enfutismat, a una
marxa de tres quilòmetres per hora. El vent continuava enviant a la
seva pituitària els mateixos efluvis, i, abans no haviem arribat al
cap del carrer, corríem a raó de quatre quilòmetres per hora, si fa
o no fa.

Calgueren dos homes de gran força (sense comptar el cotxer,) per
poder deturar el cavall a l'estació. Val a dir que potser no hauríem
reeixit si no hagués estat per un d'aquells homes que tingué
serenitat d'esperit per a posar-li un mocador als narius i cremar un
tros de paper d'embalatge.

Vaig treure, el meu bitllet, i vaig entrar amb el paquet al moll.

Respectuosament la gent reculava, deixant-me ben lliure el pas.

El tren era ple de gom a gom. No vaig tenir altre remei que muntar a
un departament on hi havia ja set persones. Un vell senyor, tot
aspre, em féu algunes objeccions; però, vulgues no vulgues, vaig
entrar-hi i vaig col·locar els meus formatges a la xarxa. Aleshores
vaig creure que era de bona criança insinuar-me amb un agradós
somriure i dir:

-Quina calor fa, avui!

Al cap de poca estona el vell senyor s'inquietà i digué:

-Hi ha tuf, ací!

-Un tuf que ofega, certament!- va exclamar el veí. I tots dos
començaren d'alenar amb força: a la tercera alenada se sentiren
ferits del cor, i, sense dir paraula, s'aixecaren i sortiren a bon
pas.

Una grossa dama va aixecar-se, a son torn, exclamant:

-És vergonyós, pertorbar d'aquesta manera una dona decent, en estat
de merèixer!

I, agafant un sac de viatge i vuit petits fardells d'entorn seu,
marxà.

Els altres quatre viatgers romangueren covards fins al moment que un
home de gest solemnial (que pel seu posat i el seu vestit semblava
pertànyer a pompes fúnebres) entrà i seié a un angle del
departament, dient de sobte:

-Diria que ací s'hi sent olor de mort.

Digué, i els altres viatgers es precipitaren a la portella per
fugir, trepitjant-se els uns als altres.

Jo vaig somriure al negre personatge.

-Tindrem el departament per a nosaltres sols- vaig dir-li. Ell
esclafí una riallada.

-Hi ha molta gent faltada de traça en coses insignificants.

Durant el trajecte va romandre absort, i, en arribar a Crewe, vaig
creure fer bé de convidar-lo a pendre un refresc. Acceptà i ens
obrírem pas fins al taulell de la fonda. Allí cridàrem, picàrem de
peus, colpejàrem amb els nostres paraigües per espai d'un quart
d'hora. Una mossa vingué, llavors, i ens preguntà si «per
casualitat» volíem alguna cosa.

-Què vol pendre?- vaig demanar al meu amic.

-De bon grat pendria mitja corona d'aiguardent (2), si us plau,
senyoreta- respongué. Després va marxar i muntà a un altre
departament. El seu procedir va semblar-me deficient.

A partir de Crewe, restava sol al departament, malgrat anar el tren
atapeït. En aturar-se en les diferents estacions, els viatgers,
veient el meu departament buit, venien precipitats.

-Ací, ací, Maria!

-Veniu, que hi ha lloc de sobres!

-Apa, Tom: pesquem-lo!- es deien. Corrien, arrossegaven llurs sacs i
es barallaven davant la meva portella per muntar primer. Algun
obria, pujava i, vacil·lant, queia d'esquena als braços dels altres.
Tots s'abocaven, sentien l'olor i reculaven mig asfixiats, corrent a
amuntegar-se als altres vagons i pagant suplement de primera classe.

Arribat a terme, vaig dur els formatges a casa del meu amic. Quan la
seva esposa entrà a l'habitació on jo l'esperava, alenà fortament i
cridà tot de sobte:

-Què hi ha? Què passa? Digui-m'ho tot! ¡No m'amagui res!

-Són uns formatges. Tom els ha comprat a Liverpool, i m'ha demanat
de portar-los ací. Comprengni V. que no hi ha, per la meva banda,
cap responsabilitat.

-N'estic convençuda, però ja enraonaré jo amb Tom aixi que vingui.

El meu amic prolongà l'estada a Liverpool més del que pensava. Tres
dies passaren sense veure'l retornar. La seva esposa vingué a
visitar-me, i sostinguérem el següent diàleg:

-Què és, el que va dir d'aquells formatges?

-Ha recomanat de posar-los a la fresca i que ningú no els toqui.

-Ningú no els tocarà: ben segur. I... els ha olorat, ell?

-Suposo que sí. Em va semblar que tenia per ells un gran interès,
que se'ls estimava d'allò més.

-Creu V. que s'emmalaltiria si jo donés una propina perquè se'ls
emportessin i els enterressin?

-Penso que no riuria mai més.

De cop i volta tingué el següent acudit:

-Voldria servar-los, V.? Permeti que els hi envii.

-Senyora;- vaig respondre, -molt em plau l'olor de formatge, i el
viatge que he fet amb aquells vostres el tindré sempre com el feliç
coronament d'un dia d'agradós esbarjo. Però, en el baix món que som,
ens cal tenir compte del nostre pròxim. La dama sota el sostre de la
qual tinc l'honor de residir, és una vídua, i potser és també
òrfena. Té una aversió marcada, una aversió que explica
eloqüentment, per ço que ella en diu «anar-li sobre el peu».
L'estada dels formatges de l'espòs de V. serà vista per ella com una
temptativa de «anar-li sobre el peu». No hi ha necessitat que pugui
dir-se que jo he turmentat la vídua òrfena.

-Molt bé- replicà la dona del meu amic. -Tot el que puc dir-li de ma
part, és que vaig a arreplegar la canalla i ens en anirem a viure en
un hotel, tant i mentre els formatges siguin menjats. Refuso de
viure més temps en llur companyia.

És dona de paraula, i va deixar la casa a càrrec d'una minyona, a la
qual preguntà si podia sofrir l'olor.

-Quina olor?- preguntà la minyona. Varen portar-la al costat dels
formatges, recomanant-li de posar en exercici tots els ressorts del
seu aparell olfàtic. Aleshores la serventa descobrí «una lleugera
olor de meló». Deduint que l'atmosfera no podria perjudicar gaire la
bona minyona, se la deixà dins la casa.

La despesa de l'hotel pujà quinze guinees, i el meu amic, després de
treure comptes, trobà que els formatges li venien a sortir a raó de
vuit xelins i sis penics la lliura.

-Prou que m'agraden, els formatges: bojament. Però, certament, això
és massa per als meus guanys.

I vet ací que resolgué desfer-se'n.

Va llançar-los al canal, però hagué de pescar-los, perquè els
barquers pretenien que allò «els donava vapors».

Una nit negra li oferí l'ocasió d'endur-se'ls i abandonar-los al
cementiri del seu barri. El guarda va descobrir-lo, i armà un avalot
formidable. Al seu entendre, es tractava d'un complot ordit per
llevar-li el seu pa quotidià, fent que els morts se deixondissin.

A la fi, el meu amic se'n deslliurà portant-los a un poble de la
costa, on va enterrar-los a la sorra de la platja. Aquest poble
guanyà anomenada, gràcies a la «vivacitat de l'aire» que (segons
deien els banyistes) se sentia per aquells indrets i de la qual
encara ningú no s'havia donat compte. D'ençà d'aleshores els
anèmics, els malalts de pit, hi anaren a gernació feta, cada any.

* * *

Malgrat la meva simpatia pel formatge, vaig compartir el parer de
George de no pendre'n el més petit bocí.

-No tindrem necessitat de pendre, les tardes, el te amb pastes-
digué George (i, a les seves paraules, la cara de Harris s'allargà).
-Farem, a les set, un àpat abundós, i així podrem passar-nos del
dinar, del te i del sopar. (Harris tornà a sentir-se feliç.)

-Proposo també de dur pastissos de carn, fruites, vianda freda,
tomàquets i llegums. Per a beure, ens proveirem d'una meravellosa
mixtura molt viscosa, de la composició de Harris, que barrejarem amb
aigua per tal que puguem anomenar-la _llimonada_. Demés, havem de
dur te a bastament i una ampolla de whisky per al «cas de naufragi».

Per la meva part em semblà que insistia massa en aquesta idea del
naufragi possible. La trobava una disposició dolenta per a empendre
una excursió.

Altrament era satisfet d'emportar-nos whsiky, i no cervesa ni vi
(que ens estaríem prou d'usar). És una forta errada, dur en semblant
cas aquestes darreres begudes soporíferes, que predisposen a la son.
Per un hom beure's un bock de cervesa quan va de passeig per la
ciutat, però mai no en begueu quan el sol flameja sobre el vostre
cap i us cal fer una feina pesant.

La llista dels objectes necessaris era bastant llarga, abans
d'acomiadar-nos aquell vespre.

L'endemà, que fou divendres, aplegàrem tots els objectes i ens
reunirem a la nit per enfardar-los. Teníem un gros bagul Gladstone
per a la roba, i dos cistells per als queviures, i els utensilis de
la cuina. Vàrem posar la taula arrambada a la finestra, ho apilàrem
tot en un munt al bell mig de l'habitació i seiérem a l'entorn per a
contemplar-ho. Després vaig anunciar:

-Jo faré l'equipatge.

He de dir que jo m'enorgulleixo bastant de la meva traça a enfardar.
És, aquesta, una de les nombroses coses que reconec fer millor que
un altre (i tanmateix em sorprèn constatar que certes coses puc
fer-les millor que un altre). Proposat el meu oferiment, vaig
assegurar a George i Harris que farien bé de deixar l'assumpte a
càrrec meu. Tan aviat l'un i l'altre acceptaren, que em semblà
sospitós. George va omplir la pipa, i s'instal·là a un silló. Harris
posà les cames sobre la taula i encengué un cigar.

No era això, precisament, el que jo esperava. Jo havia volgut dir
que comptava dirigir els treballs, i que George i Harris els
executarien sota les meves indicacions. Jo els empenyeria dolçament,
i de tant en tant els aconsellaria així, per exemple: «Vaja, sou
un... tal! Mireu si és ben senzill, això! Ara deixeu-me fer.»
Realment faria de professor. Llur interpretació del que jo havia
pensat, va empipar-me, No hi ha per mi cosa tan empipadora com veure
algú assegut, sense fer res, mentre jo treballo i em fatigo.

Vivia, fa temps, amb un company que m'exasperava per la seva manera
d'ésser. S'ajeia sobre un sofà, mirant hores i hores com jo
treballava, seguint amb els ulls les meves anades i vingudes d'un
cap a l'altre d'habitació i pretenent que de contemplar la meva
activitat li esdevenia un bé positiu: que aleshores es feia compte
de com la vida no és pas un somni que passa per fer brometa,
lliscant peresosament, sinó una noble tasca plena de deures i
seriosos treballs. I afegia:

-Veu's aquí una cosa de la qual no em sé avenir: que jo hagi pogut
viure abans d'haver-vos conegut, abans de tenir l'avinentesa de
veure treballar!

Doncs bé: aquest no és pas el meu estil. Jo no puc romandre assegut,
sense fer res, veient com els altres treballen igual que negres:
necessito aixecar-me, atalaiar llurs moviments, passejar-me amb les
mans a la butxaca i fer-los indicacions per reeixir més bé. És
l'efecte de la meva energia natural. No puc evitar-ho.

Aleshores, sense dir ni un mot, vaig començar d'enfardar. Era una
feina més llarga del que havia pensat, però a la fi vaig sortir-ne,
i, seient a sobre el meu bagul, vaig lligar els cordills.

-Que no hi fiqueu les sabates?- em preguntà Harris.

Una ullada circular em féu comprovar l'oblit. Vet ací com és Harris!
Va guardar-se ben bé de dir-me res abans d'ésser el bagul tancat i
lligat. Per la seva banda, George esclafí de riure, amb una de les
seves rialles estúpides, irritants, a gola plena, amb les mandíbules
obertes de bat a bat. I allò m'enfurismà de debò.

Torno a obrir el bagul, per ficar-hi les sabates. Al moment que
tanco, se m'acut un horrible pensament: havia pensat a posar-hi el
meu raspall de les dents? No sé com m'ho faig, però mai no estic
segur d'haver atinat amb el meu raspall de les dents.

En empendre un viatge, aquest instrument esdevé per a mi una
martiritzant obsessió, que fa de la meva vida un veritable suplici.
A la nit somio que se m'ha oblidat: em desperto amb una suor freda,
i salto del llit per cercar-lo. En llevar-me, el fico a la maleta
abans de servir-me'n, i, naturalment, em cal desfer tot l'equipatge
en haver d'utilitzar-lo. És la darrera cosa que trobo. Refaig
l'equipatge sense atinar amb el raspall, i al darrer moment, quan
sóc a la porta per a marxar, pujo els esglaons de quatre en quatre
per embolicar-lo amb el mocador i dur-lo així a l'estació.

Aquesta vegada em calgué buidar tot el bagul i no vaig saber
trobar-lo. Ho vaig desfer tot, tot ho vaig trastocar, deixant el
bagul, si fa o no fa, tal com es trobava la matèria abans el món no
existís i regnés el caos. Els raspalls de George i de Harris, sí que
vaig haver-los, divuit cops cada un; però, quant al de la meva
propietat, no vaig poder posar-hi la mà a sobre. Vaig fer sonar un
per un tots els objectes, vaig pesar-los, sospesar-los, i a la fi...
descobreixo el meu raspall dins d'una sabata.

Torno a fer el meu bagul.

Tot just havia acabat, quan George em preguntà si el sabó era
dintre. Li responc que tant se me'n dóna, del sabó.

Tanco el bagul amb violència i el lligo. Aleshores... ai! m'adono
que he tancat la meva bossa de tabac. ¿Quin altre remei em queda,
sinó tornar a obrir!

Finalment el deixo tancat i lligat que són deu hores i cinc minuts
de la nit. Ara resta a fer els cistells, i Harris diu:

-Havem de marxar d'ací a dotze hores: ¿no és això? Penso, doncs, que
ara hauríem de procedir George i jo a la nova operació.

M'hi avinc bo i asseient-me. Tots dos posen mans a l'obra i comencen
amb extremada alegria, amb gestos i mirades que deixen entendre quin
és llur objectiu: com si volguessin dir-me: «¡Apreneu com es fan
aquestes coses!» Jo espero, sense badar boca.

Quan George hagi deixat el món, Harris serà el més dolent enfardador
de la terra. Jo vaig mirant-me les piles de plats i de tasses, les
olles, les ampolles, els gerros, els pastissos, els foguers, els
tomàquets, etc., etc., i endevino que la sessió esdevindrà
tempestuosa.

En efecte: no trigà a venir el que pensava. Varen començar per
trencar una tassa, a fi i efecte de donar una mostra de llur
capacitat i cridar-me l'atenció. Després Harris posà les confitures
de maduixes sobre un tomàquet, que es va rebentar. Vet ací que vénen
obligats a arreplegar les despulles amb una cullereta de cafè.
Immediatament, George trepitja la mantega.

Segueixo sense dir paraula, però travesso l'habitació, prenc seient
a sobre la taula i me'ls miro com van fent. La meva actitud els
empipa cosa de no dir: confesso que me n'adono perfectament. Estan
nerviosos, enfurismats. Caminen per sobre els objectes; posen els
uns darrera els altres i no els troben quan van a empaquetar-los.
Fiquen els pastissos a baix i els utensilis pesants a sobre, amb la
qual situació els primers resten fets una coca. La sal vessa per tot
arreu; quant a la mantega... ¡mai de la vida no he vist dos homes
traient més partit de dues pessetes de mantega! Així que George ha
pogut desenganxar-la de la seva sabatilla, prova, ajudat de Harris,
de ficar-la a una cassola, però la mantega no vol entrar-hi, i el
que hi ha dintre de la cassola no en vol sortir: darrerament la
tragueren i la deixaren a una cadira. Harris s'asseu a sobre; la
mantega s'adhereix als seus pantalons, i vet ací que els dos amics
cuiten a cercar-la per tota l'habitació.

-¡Faria jurament d'haver-la deixada sobre aquesta cadira!- exclama
George, amb ulls espaordits, perdut l'esguard.

-¡Jo mateix he vist com la hi deixàveu no fa un minut!- respon
Harris.

Tornen a empendre la recerca i captura per tota la cambra, cada un
amb una direcció, i en trobar-se al mig, cara a cara, s'esguarden
glaçats.

-És la cosa més extraordinària que he vist!- crida George.

-Sí que ho és, de misteriosa!- fa Harris.

De cop i volta George passa al darrera de Harris i descobreix la
mantega.

-I ara! Tota aquesta estona ha estat aquí!- cridà rabiosament.

-On és, doncs?- demanà Harris, girant sobre si mateix.

-Ep! Ara feu el favor d'estar-vos quiet, si us plau!- diu George,
que va darrera seguint els seus moviments.

A la fi poden haver-la i ficar-la dins d'una tetera.

Montmorency prenia part en l'enrenou, com és natural. L'única
il·lusió de la seva vida és fer-se injuriar d'un hom posant-se-li
entre cames. Si pot clavar-se al bell mig, sense tenir-hi res a fer,
constituint un veritable entrebanc, fent enfurismar qualsevol i
rebent al cap una pluja de projectils en paga del seu treball,
aleshores pensa que ha tingut un dia ben aprofitat. El més elevat
objectiu de Montmorency, el seu ideal per excel·lència, és de veure
com fa fer damunt seu alguna tombarella, i com estan insultant-lo
tota una hora sense treva i despietadament. Quan ha reeixit en el
seu desig, la seva petita persona esdevé insuportable.

Ara, doncs, s'asseia damunt cada cosa que s'anava a enfardar,
ficant-hi el cap a dins; i era el seu nas fred i humit el que
invariablement trobaven les mans de Harris i George, quan aquests
les allargaven amb una direcció qualsevol. Ficà les potes dins la
confitura, mossegà les culleretes, i, volent, tant si com no, que
les llimones fossin rates, va saltar dins dels cistells i en deixà
tres d'esclafades abans d'ésser Harris a temps a fer-lo desembarcar
amb el mànec d'una paella. A Harris li serví això de pretext per
assegurar que jo atiava el gos. ¡Com si a un gos semblant li calgués
ésser atiat! És el pecat original, el que l'empeny a obrar així.

L'enfardament finí a la mitja nit i cinquanta minuts. Harris va
asseure's sobre un cistell i digué que confiava que res no es
trencaria. George respongué:

-Si es trenca alguna cosa, que es trenqui. Ben trencada serà: vet
ací.

Ho digué amb una entonació com si ho preveiés amb gran
acontentament. Després afegí que tenia ganes d'anar a dormir.
Nosaltres també en teníem.

Harris havia de passar la nit amb nosaltres.

Vàrem pujar al pis de dalt i ens férem a cara o creu l'ocupació dels
llits. La sort designà Harris per a compartir el meu.

-Preferiu l'interior o l'exterior?- em preguntà.

El dormitori és a la banda de fora, però cal dir que de vegades
Harris arriba tan... fatigat, que no té forces per a ficar-se a
l'interior del llit i es conforma amb jeure a l'exterior.

-Generalment prefereixo l'interior- li vaig respondre. A la qual
cosa objectà Harris:

-Sóu ben fet a l'antiga, vós.

-A quina hora se us ha de cridar?- ens demanà George.

-A les set- digué Harris.

-No, a les sis- vaig replicar. -Hauré d'escriure unes cartes.

Vàrem entaular una discussió, rera la qual acabàrem per acordar el
terme mitjà de dos quarts de set.

-Crideu-nos a dos quarts de set- diguérem a George.

George no respongué paraula. Ens hi acostem i veiem que dorm. Li
deixem el vas de nit d'una manera que forçosament hagi de ficar-hi
el nostre amic els peus a dins, l'endemà, quan se llevi, i també
nosaltres ens en anem a jeure.

(1) Hi ha un proverbi anglès que diu: «Alegre com les campanes que
toquen a noces». L'autor refà la frase per remarcar la situació.

(2) Per aquest preu se'n pot pendre una bona ampolla.



CAPÍTOL V

La senyora Poppets ens desperta.--El mandra de George.--Una grossa
mentida que es titula: Pronòstics meteorològics.--El nostre
equipatge.--Depravació dels bordegassos.--El baix poble s'acobla
entorn nostre.--Sortim entre ovacions i arribem a Waterloo.--
Ignorància dels empleats del South Western en coses tan poc dignes
d'interès com són els trens.--Per sobre l'aigua, dins una barca.

La senyora Poppets va ésser qui ens despertà, l'endemà al matí.

-Sabeu que són prop les nou?- ens cridà.

-Nou... què?- vaig exclamar, llançant-me fora del llit.

-Hores! Que són les nou!- replicà ella pel forat de la clau.

Desperto Harris tot seguit, assabentant-lo de la situació.

Harris: -¡Jo em creia que us havíeu de llevar a les sis!

-Tanmateix aquesta era la meva intenció- li vaig respondre. -Com és,
que no m'heu cridat?

Harris: -¿I com podia cridar-vos, sense haver-me despertat? Ara ja
és ben segur que no ens trobarem sobre l'aigua abans de migdia: tant
se valia no haver-vos aixecat.

-Tanmateix ho sou, de feliç! Si jo no us arribo a cridar, d'aquí a
quinze dies encara dormiu.

D'aquesta manera seguírem rondinant uns quants minuts, fins que una
ronquera provocadora ens va interrompre, fent-nos recordar que
existia George, amb qui no pensàvem pas des que havíem deixat el
llit.

Allà el teníem estès, l'home qui sabia l'hora en que ens calia haver
estat llevats: de cara al sostre, la seva gran boca oberta, i els
genolls en flexió.

No sé per què, però m'enfurisma de veure, quan jo estic desvetllat,
un home submergit en el son. ¡Que malaguanyades són, les
preadíssimes hores d'una vida humana (moments que no en tenen, de
preu, i que mai no tornaran) perdudes en un repòs embrutidor! ¡Heu's
ací ara George menyspreant així aquest tresor inestimable que se'n
diu _el temps_, i la seva existència, de cada segon de la qual li
caldrà donar compte, més tard! ¡Si fos despert, podria regalar-se
amb ous i pernil, fent fer denteta al gos, en lloc de romandre
enfangat dins l'oblit complet i condemnable de l'anima seva!

Quins pensaments més terribles! A un mateix temps ens acudiren a
Harris i a mi, i determinàrem de salvar del perill el nostre amic.
Tota discussió fou acabada, davant aquesta noble resolució, i ens
llançàrem sobre George arrencant-li el cobrellit, la flassada i els
llançols. Harris _l'acaronà_ amb una sabatilla i jo vaig cridar-lo
fort a cau d'orella.

Es deixondí, i, redreçant-se sobre son seient, demanà:

-Què hi ha?

-Voleu aixecar-vos de seguida, mena de... alló?- cridà Harris. -Són
tres quarts de deu!

George: -Quina hora dieu? (i saltà, llit enfora, sobre son vas de
nit). Maleït siga! Qui ha posat això ací baix?

-On teniu el cap! Qui no us fa anar amb compte!- li diem.

Ens posem a fer la nostra toilette i ens recordem que els raspalls
de les dents, els del cap i les pintes són dins el bagul. (Ja us dic
jo que aquest raspall em matarà a disgustos!) Hem de baixar a
pescar-los al bagul. Després George reclama la màquina d'afaitar. Li
responem que es passarà sense i que no tornarem a desfer l'equipatge
per ell ni per ningú del món.

George: -No sigueu absurds. ¿Com voleu que vagi amb aquesta barba
per la ciutat?

Certament, deixar-lo anar així és una mica depressiu per a la
ciutat; però ¡també és cosa, la pila d'inquietuds que ens pervenen
de les conveniències humanes! Com Harris li diu amb l'estil barroer
que li és propi, «caldrà que la ciutat s'empassi el cas».

Baixem per desdejunar-nos. Montmorency havia invitat dos gossos
(entre els seus amics íntims) per assistir a la marxa, i esmerçàrem
el temps d'espera lluitant amb eines curtes davant la porta. Vam
calmar-nos amb paraigües, i tot seguit ens vam asseure al bell mig
de les costelles i la vedella freda.

-La cosa més important- digué Harris -és fer un bon desdejuni.

I començà havent-se-les amb un parell de costelles, bo i dient que
se les menjava abans no fossin fredes, ja que la vedella podia
esperar sense cap inconvenient.

George agafà un diari i en llegí la secció de sinistres marítims.
Després passà a la secció de pronòstics del temps.

-S'anuncia pluja, fred, baròmetre oscil·lant de pluja a bon temps.
(¿Quina cosa pot anunciar-nos més dolenta que de consuetud?)
Tempestes locals possibles. Vent de l'Est, amb depressió general
sobre els comtats del centre (Londres i la Mànega). Descens del
baròmetre.

De totes les ximpleries que ens importunen, trobo que és aquesta
gran farsa dels pronòstics meteorològics la més estimulant: anuncien
ço que ha tingut lloc ahir i despus-ahir, i precisament la cosa
contrària de ço que ha de succeir avui.

Recordo, a propòsit d'això, que les meves vacances a la fi d'una
tardor estigueren totalment perdudes per haver cregut el butlletí
publicat en el diari de la localitat on ens trobàvem. «Grans
ruixades, amb tempesta, són esperades avui», llegíem el dilluns.
Així, retiràrem el que cadascú, a proporció, havia posat per a les
despeses de l'excursió, i romanguérem tot el dia a casa esperant la
pluja. Als qui havien sortit a passeig els vèiem passar per davant
del nostre estatge amb tota mena de vehicles, joiosos, amb posat de
satisfacció. El sol resplendia i cap núvol no hi havia al cel.

-Oh! ¡Aquests volen retornar a casa llur ben mullats!- ens diguérem
nosaltres, veient passar, de la nostra finestra estant, tota aquella
gernació.

Aquest pensament ens alegrà, i tornàrem a pendre els llibres i
classificar les nostres col·leccions d'herbes i petxines.

Cap al migdia el sol enviava els raigs a dins de la nostra cambra:
la calor esdevingué intolerable. Nosaltres ens demanàvem quan
començarien aquelles «ruixades» i aquelles «tempestes».

-Serà a la tarda: ja veureu- dèiem. -Tota aquesta gent vindrà ben
remullada. ¡Ens divertirem de veure-la!

A la una entrà la propietària de l'hotel, dient-nos:

-¿No surten a fer una passejada, emb el bon temps que fa?

-No, no! Ca! No sortirem pas! ¡No tenim pas ganes de mullar-nos!-
responguérem amb un fi somriure.

Erem ja cap al tard, i ni el més petit senyal de pluja es deixava
veure. Nosaltres ens sentíem joiosos de pensar amb el diluvi que es
produiria al precís moment que els passejants, de retorn a casa
llur, es trobarien fora de tot abric i serien horriblement mullats.
Però ni una gota no queia, i aquell esplèndid dia transcorreguè
seguit d'una nit magnífica.

L'endemà llegim en el diari: «Bon temps, bon temps fix, amb molta de
calor». Ens posàrem uns vestits lleugers i sortírem.

A la mitja hora, escassa, de la nostra marxa, començava de ploure a
plom; un vent fred, acre, s'aixecà. Tots dos, el vent i la pluja,
persistiren fermament durant tot el dia i retornàrem a casa amb
constipats i reumatismes, cosa de no dir. Fórem obligats a ficar-nos
al llit.

El temps és una cosa fora de la meva competència: mai no l'he pogut
compendre. Tinc el baròmetre per una inutilitat, una equivocació
semblant als pronòstics dels diaris.

Recordo haver vist un d'aquests instruments a l'hotel on parava, a
Oxford, la darrera primavera. A la meva arribada marcava «bon temps
fix», i no cal dir que la pluja queia des de bon matí: allò era
incomprensible. Vaig donar un cop al baròmetre, i l'agulla féu
virada i marcà «molt sec».

Passa un cambrer, s'atura i diu: -Em sembla, senyor, que el
baròmetre indica el temps per a demà.

-A mi em sembla- li vaig respondre -que es capfica pensant amb el
temps de la penúltima setmana.

-No sóc d'aquest parer, senyor- respongué el domèstic.

L'endemà torno a colpejar l'instrument, i puja encara més que el dia
abans. L'aigua seguia rajant a fora, més impetuosament que mai.

El dia següent (un dimecres) vaig fer-li una nova consulta, i, per
resposta, l'agulla va descriure un cercle fins a «bon temps fix;
molt sec; molta de calor». No s'aturà fins que la clavilla no la
deixà pujar més. L'instrument prou hi posava tota la voluntat, però
la seva construcció l'obligava, si no volia fer-se malbé, a anunciar
el bon temps de la faisó més ferma. Ell no volia sinó avançar per
pronosticar «sequedat, sol xardorós, simoun», etc., etc., però la
clavilla s'hi oposava i s'havia d'acontentar marcant un senzill
«molt sec».

Mentrestant, la pluja queia a torrents, i la part baixa de la ciutat
desapareixia sota l'aigua del riu que s'havia eixit de mare.

El domèstic assegurava, per la seva part, que «un d'aquests dies»
tindriem, seguit seguit, un temps magnific. I declamà l'oracle
següent, que era inscrit a la part superior de l'aparell:

«Tota cosa que s'anuncia molt, sol durar. Tota cosa breument
anunciada, passa aviat.»

El bon temps no va arribar en tot aquell estiu. Jo penso que el
susdit instrument anunciava el temps de la vinent primavera. ¿Qui
pot desitjar conèixer per endavant la temperatura? De consuetud, és
ben dolenta quan arriba sense que nosaltres la vulguem pressentir.

El profeta que ens plau és el bon vell que esguarda, amb un posat
especial de gran coneixedor, els quatre punts de l'horitzó, un negre
matí que nosaltres sentim el desig del bon temps. El vell ens diu:

-Ah, senyor! Em sembla que això s'aixecarà i farà bo a pleret.

-Prou que es coneix!- diem nosaltres saludant-lo amb un «bon dia»
(això és un dir). I pensem: -Com saben les coses, aquests bons
vells!

I no cregueu pas que el veritable afecte que sentim per ell ja
l'hàgim de perdre en el cas de no aixecar-se i de seguir plovent tot
el dia sense parar.

-Tant se val- pensem nosaltres. -Ell ha pronosticat amb bona
intenció.

Ben altra cosa ens passa amb un que ens predigui mal temps: sembla
que ens hagi agreujat, i ens inspira com un sentiment de rancúnia i
desigs de venjança i tot.

-Sembla que escamparà: veritat?- li diem joiosament, en
creuar-nos-hi pel camí.

-Ah, senyor! No crec pas que s'aguanti tot el dia- respon, girant el
cap.

-Estúpid! Vell boig!- rondinem nosaltres. -Què sap, ell!

Si reïxen els pronòstics, nosaltres ens sentim encara més empipats
envers ell, pensant que ha contribuït al resultat.

* * *

El sol resplendia massa, aquell mati de la nostra partida, perquè
ens poguessin impressionar les lectures espaordidores de George:
«descens del baròmetre, tempestes amb direcció obliqua sobre el
Sud d'Europa», etc. I George, tot veient que no aconseguia
inquietar-nos i que estava perdent el temps, agafà la cigarreta que
havia jo feta per a mi, i se'n va anar.

Harris i jo donàrem compte de les despulles del festí que restaven
sobre la taula, vàrem dur els fardells fins a la porta, i esperàrem
un pesseter.

Quin munt que feia, el nostre equipatge, apilades les coses, les
unes damunt les altres!

Hi havia el bagul Gladstone, el petit sac de mà, els dos coves de
provisions, un enorme rotlle de flassades i cobertors, quatre o cinc
pardessús i mackintoshes, alguns paraigües, un meló tot sol dins
d'un sac (que per sa rodona grossària no havia pogut ficar-se
enlloc), dues lliures de raïm a un altre sac, una ombrel·la
japonesa, de paper, i finalment una paella de mànec massa llarg per
a ésser enfardada i que haviem embolicat amb paper gris.

Era un veritable munt. Harris i jo estàvem una mica avergonyits i
capficats, sense que realment en tinguéssim raó ni motiu.

Cap cotxe de lloguer no passava, però en canvi vèiem passar molts
xicots vagabunds, que s'aturaven interessats segurament per
l'espectacle.

Fou el minyó de Casa Biggs el primer que veiérem vagarejar prop
nostre. Biggs és l'amo de la fruiteria que ens proveeix a nosaltres:
el seu principal talent consisteix a pendre al seu servei, per
fer els encàrrecs, els petits comissionistes més grollers, els més
desvergonyits que la civilització hagi pogut mai produir. Si algun
petit vagabund, encara més insuportable que els de consuetud,
sobresurt entre la pilleria del nostre veïnatge, estem ben certs que
es tracta de la darrera creació de Biggs.

Es conta que, en ocasió de la mort del Great Coram Street (tot
passat al carrer nostre), el noi que aleshores servia a Casa Biggs
estigué embolicat en l'assumpte. L'endemà del crim, en presentar-se
a casa del mort per pendre els encàrrecs, li hauria anat ben
malament si no troba una bona coartada en l'interrogatori a que el
sotmeté el número 19, assistit del núm. 21, que per atzar s'esqueia
al costat del seu confrare.

(Els núms. 19 i 21 corresponen a dos policies. El núm. 21 hauria
d'haver estat al seu lloc, en compte de trobar-se per atzar a la
porta de la víctima.)

Jo mai no he conegut l'honorable empleat de Biggs que fou
incriminat; però, amb el que he vist després en els seus confrares,
ja no m'estranya tant la seva coartada.

Doncs, com anava dient, el noi de Casa Biggs fou el primer de
comparèixer. De moment semblava fer-se-li tard, però així que
s'adonà de Harris, de mi, de Montmorency i del nostre acompanyament,
ja no portà tanta de pressa, i féu uns ulls com unes taronges.

Harris i jo arrufàrem el nas en adonar-nos de la seva presència.
Aquest gest nostre hauria bastat per impressionar un esperit
sensible; però els nois de Casa Biggs no són pas susceptibles de
semblant sensibilitat.

Va aturar-se a un metre de la nostra escala, s'arrambà a la reixa,
collí (fent el distret) una palleta que va posar-se a la boca, i
restà ullant-nos fit a fit. Bé prou es comprenia que volia veure
tota l'operació.

Una estona després el dependent de l'adroguer passà per l'altre
costat de carrer. El noi de Casa Biggs el cridà:

-Ves, tu!... ¡Que al pis de baix del 42 desembarassen!

El dependent creuà el carrer i prengué posicions a l'altre cantó de
l'escala.

Amb això, el jove cavaller de la sabateria s'ajuntà als precedents,
alhora que _l'inspector general de les ampolles buides_ de l'Hotel
dels Pilars Blancs es posava ran la vorera.

-Es veu que no volen patir gana- digué el jove cavaller de la
sabateria.

-Amb el que porten- afegí el de l'Hotel dels Pilars Blancs -no et
caldrien més municions si et preparessis com ells per a creuar
l'Atlàntic amb canoa.

-No van pas a creuar l'Atlàntic- digué, a son torn, el bordegàs de
Casa Biggs. -Marxen a la recerca de Stanley.

Segui un col·loqui, qüestionant sobre el nostre trasllat. Una part
del públic, xicots tocats del cervell, afirmaven que es tractava
d'un casament i que Harris era el promès. L'altra part, gent de més
anys i més enteniment, opinaven per un servei fúnebre, i em
designaven a mi com el germà del mort.

A la fi passà un cotxe de lloguer buit. (Cal dir que acostumen a
passar-ne tres per minut, si fa o no fa, que vagabundegen i embussen
el nostre carrer, quan no són necessaris.) Amuntegàrem el nostre
equipatge i les nostres persones, després d'haver expulsat els dos
amics de Montmorency, que evidentment havien jurat no abandonar-lo
mai. Aleshores marxàrem, saludats pels aplaudiments del públic i una
safanòria que ens va llançar com a _porte-bonheur_ el marrec bocassa
de Biggs.

Arribàrem a l'estació de Waterloo a les onze, i demanàrem de quin
indret sortia el tren de les 11'5. Naturalment, ningú no ho sabia. A
l'estació de Waterloo mai no se sap de quin moll ha de partir un
tren, ni quina és la seva ,destinació, un cop sortit, ni saben
contestar a res que es pregunti.

El camàlic que portava els nostres fardells assegurava que el tren
partia del moll núm. 2. Un altre mosso, amb el qual va discutir el
nostre, havia sentit a dir que la sortida era del moll núm. 1. Quant
al cap de l'estació, aquest tenia la convicció ferma que el tren
sortiria de la línia d'avantguarda.

Per a tranquil·litzar-nos pujàrem a veure el director de vies i
comunicacions, el qual ens va respondre:

-Vinc de trobar un home que m'ha dit haver vist el vostre tren al
moll núm. 3.

Anàrem tot seguit al moll núm. 3, però els empleats caps d'aquell
lloc ens varen dir que llur tren devia ésser l'exprés de
Southampton, o, en tot cas, el comboi reservat a l'enllaç de
Windsor. Allí, de totes maneres, el tren de Kingston «no hi tenia
res a fer»: així ho asseguraven, encara que «no podien dir per què».

Llavors el nostre mosso ens digué que el nostre tren devia ésser al
primer pis i que pensava conèixer-lo.

Muntàrem al primer pis i vàrem trobar un maquinista, al qual
preguntàrem:

-Va a Kingston?

I el maquinista ens respongué:

-No puc afirmar-ho, però hi ha grans probabilitats que hi vagi. Si
no sóc a les 11'5 a Kingston, hi ha probabilitat que sigui a les
9'32 cap a Virginia-Water, o, potser, amb l'exprés de les deu cap a
Wight i altres estacions.

Vàrem donar-li mitja corona, encarregant-li:

-Sigueu a les 11'5 cap a Kingston. Ningú no sabrà, en aquesta línia,
el que sou ni on aneu. Vós coneixeu el camí. Llísqueu dolçament i
conduïu-nos a Kingston.

-Fet, senyor. No puc afirmar-ho, però suposo que deu haver-hi un
tren format per anar a Kingston. Jo seré en aquest tren. Vinguin els
quartos.

I heu's aquí que marxàrem cap a Kingston pel London and
South-Western Railway.

Més tard ens assabentàrem que el tren que ens havia portat a
Kingston era, en realitat, el correu d'Exeter: s'havien perdut
moltes hores a l'estació de Waterloo cercant-lo, i mai no s'ha sabut
el que se'n va fer.

La nostra barca ens esperava a Kingston, prop del pont. Ens hi
acostàrem, i, un cop disposat el nostre bagatge, embarcàrem. El
mariner ens demanà:

-Estan llestos, senyors?

-Llestos: apa!- responguérem.

Harris agafa els rems, jo tinc el governall i Montmorency fa un gest
de profunda indignació.

I ens abandonem sobre les aigües, que durant quinze dies seran el
nostre motiu.



CAPÍTOL VI

Kingston.--Notes instructives sobre la història antiga d'Anglaterra.
--Observacions interessants respecte al roure tallat i la vida en
general.--Trist cas del jove Stiwings.--Fantasies sobre les
antiguitats.--No em recordo que sóc al timó.--El que s'esdevé.--El
laberint de Hampton-Court.--Harris fa de guia.

Era un esplèndid matí, a darreries de la primavera, o sia al
començament de l'estiu (com millor us sembli): aleshores que el
tendre color del verd fullam pren una tonalitat més viva.

Els carrers originals de Kingston en aquest indret per on baixen
fins a la vora de l'aigua, oferien, a la llum xardorosa del sol, un
aspecte força pintoresc. El riu reverberant, el caminet del bosc a
un costat, les gracioses torretes al davant, Harris (amb son
_veston_ vermell i groc) esforçant-se amb els rems, al lluny els
contorns grisos de l'antic palau dels Tudors: tot això componia un
bell quadro ple de llum, alegre i encalmat, amb tanta de vida i
ensems tan apacible, que, malgrat l'hora matinera, vaig sentir-me
corprès i rendit a un dolç somni.

Somiava Kingston (o _Kyningestern_) del temps passat: lloc de la
coronació dels reis saxons.

El gran Cèsar creua per ací el riu, i les legions romanes campen
allà, en aquelles cimes. Cèsar, com Isabel molts anys després,
sembla haver deixat per tot arreu la seva petja. Però Cèsar tenia
més respectabilitat que la bona reina Bess: mai no va fer caserna de
cap hostal. A la reina verge d'Anglaterra, contràriament, li plaïen
les modestes posades. A dotze milles de Londres no n'hi ha gaires
(s'entén, posades que ofereixin atractiu) que la susdita reina no
hagi visitat, que no hagi habitat o no hi hagi fet nit.

Ara jo em demano, suposant que Harris, tombant una nova pàgina del
llibre de la seva vida, esdevingués un gran home, important i savi
(primer ministre, per exemple) i morís, jo em demano si es posarien
pedres commemoratives als hostals de tota mena que assolien relleu
pel fet d'haver-los ell visitat. I penso que podrien ésser
redactades així:

«Harris begué en aquesta casa un vas de bitter.»

«Harris va pendre en aquest lloc dos grogs amb aiguardent, l'estiu
del 88.»

«Harris fou plantat a la porta de la casa, el desembre de 1886.»

No, no, impossible. El nombre d'aquestes làpides fóra massa
considerable. Serien els establiments on no ha entrat, els que
esdevindrien cèlebres.

Vegeu-ne una mostra:

«Unica casa de Londres en la qual Harris no ha begut mai.» I la gent
faria cua per voler descobrir el misteri.

Quant al pobre rei Edwy (que, com sabeu, era una mica boig), degué
tenir una veritable horror per Kyningestern.

El banquet de la festa de la coronació l'havia afectat violentament:
potser aquell senglar amb prunes confitades no li hauria provat
gaire. Segurament amb mi no hauria fet negoci. Potser hauria begut
massa hidromel i xereç. Sigui el que sigui, el cas és que sortí de
la sala del sorollós festí, per a passar una hora tranquil·la, al
clar de lluna, amb la seva Elgiva benamada. Els haguéssiu vist tots
dos, prop de la finestra, agafats de les mans, contemplant la
pàl·lida llum de l'astre rei de la nit jugant sobre l'aigua del riu,
ensems que dels salons arribaven, afeblits, els esclats i l'aldarull
del banquet.

Aviat el salvatge Odo i Sant Dunstan feren brutal irrupció a la
cambra tranquil·la, i, proferint grollers insults davant mateix de
la dolça reina, obligaren el pobre rei Edwy a tornar a la sala, en
mig dels clamors i les baralles dels embriagats comensals.

Més endavant, al so de músiques bèl·liques, els reis saxons i les
reines saxones eren enterrats a Hastings, i la grandesa de Kingston
s'eclipsà per llarg temps.

Quan Hampton-Court esdevé palau dels Tudors i els Stuarts, aquella
grandesa refloreix: es veuen els petits vaixells reials
balandrejar-se sobre llurs amarres al llarg del riu, i els elegants
cavallers, vestits de seda i or baixen gentilment la graonada de
l'embarcador, cridant: -Eh! Vinga una barca!

Bon nombre d'antigues cases parlen clarament del temps en que
Kingston era vila reial, habitada per l'aristocràcia i la cort
agrupades entorn del rei. La gran avinguda que condueix a les reixes
del palau, oferia contínuament una bella visió amb les curses dels
cortesans cavalcant magnífics poltres, i amb la brillantor de sedes
i velluts, el dringar dels cinyells d'or i pedreria, i cares
radiants de joia per tot arreu. Aquestes grans i llargues cases, amb
llurs finestrals ogivals, llurs enormes cossos de xemeneies i llurs
teulades característiques, fan reviure el temps dels gipons i les
altes polaines, les goles brodades amb perles, i els juraments
complicats. Foren edificades, aquestes cases, (els dies que els
homes sabien edificar) amb fermes rajoles rogenques, immutables al
pas dels segles, i llurs escales de roure que no rondinen ni es
queixen quan un hom les baixa dolçament.

Parlant de les escales de roure, recordo haver vist uns magnífics
platonats en una de les cases de Kingston. Es tracta d'una botiga
(establerta a la plaça del Mercat) que en altre temps hauria
segurament estat palau d'un gran personatge.

Un dels meus amics, que viu a Kingston, entrà un dia a la susdita
botiga per comprar un barret. Figureu-vos que, en un moment de
distracció, es ficà la mà a la butxaca i pagà encontinent, al
comptat rabiós.

El comerciant, que coneixia el meu amic, s'esparverà, de primer
antuvi; però ràpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat
d'estimular aquesta bona habitud, oferí al nostre heroi, per tal
d'afalagar-lo, mostrar-li unes antigues entretalladures de roure, si
li plaïa de veure-les.

-Amb molt de gust, que les veuré- respongué l'altre.

L'home li féu travessar el magatzem i enfilar-se per l'escala de la
botiga. La balustrada era una positiva obra artística bellíssima, i
el mur estava guarnit, de dalt a baix, de roure entretallat, que
segurament hauria fet honor a un palau.

De l'escala passaren a la sala de rebre, gran i clara, decorada d'un
alegre paper amb un fons que enlluernava una mica. No hi havia,
d'altra part, res de particularment remarcable i el meu amic es
demanava per què se l'havia fet pujar a aquella habitació, quan el
comerciant anà fins al mur empaperat, i, colpejant-lo, produí un so
de fustam.

-És roure: tota l'habitació és de roure esculturat, fins al plafó,
molt semblant al que haveu vist a l'escala.

Tot estranyat, exclamà el meu amic:

-Pel gran Cèsar, bon home! ¿Voleu dir que haveu estat capaç de
recobrir el teginat de roure amb paper pintat de blau?

-Doncs sí!- fou la resposta. -Per cert que fou feina bastant
difícil, car em vaig veure forçat a recobrir primerament amb llauna
tota la superficie del mur, per salvar els entrants. La sala resta
així més alegre: abans era massa fosca.

Jo no puc fer a aquest home cap retret per la seva feta. (Heu's ací,
segurament, un gran consol per a la seva consciència.)

Segons el punt de vista de la majoria dels estadants que desitgen
rodejar-se de tota l'alegria possible, el comerciant té raó; però
llur punt de vista no és pas el mateix d'un antiquari. El roure
esculturat és ben agradós a la vista: plau, certament, haver-ne
quelcom. Viure rodejat, ça com lla, de roure esculturat, és
desmoralitzant (certament també), sobretot per a les persones que no
són tocades d'aquesta dèria. Tant se valdria, llavors, viure dins
una església. El que és trist, en el cas del barretaire, és veure'l
propietari d'una sala teginada de roure que ell menysprea, quan
tanta de gent hi ha que estima aquesta ornamentació i li cal pagar
grans preus per haver-la.

Vet ací la llei del nostre baix món: a cadascú li toca precisament
allò que tant se li en dóna, i sempre són altres els qui tenen allò
que faria la felicitat de llurs veïns.

Els pobres diables que amb prou feines poden subvenir a llurs
necessitats, obtenen vuit vigorosos rebrots, i els vells matrimonis
rics, sense hereus per atènyer llurs rendes, moren sense fills (*7).

No cal insistir massa sobre aquest punt! Esdevindríem melangiosos.

Hi havia al nostre col·legi un condeixeble que nosaltres anomenàvem
«Sandford i Merton». El seu nom veritable era Stiwings.

Quin xicot més extraordinari! Jo estic que veritablement li agradava
treballar.

S'havia exposat moltes vegades a seriosos perills pel seu costum
d'asseure's al llit i llegir grec. Tenia meravelloses idees
(semblaven cosa de l'altre món) quant a voler ésser l'orgull dels
seus pares i mestres: aspirava a guanyar premis, a ésser home i
esdevenir capaç. En poques paraules: rumiava una pila d'idees, i
tals eren aquestes idees, que palesaven la seva feblesa d'esperit.

Mai no he conegut una criatura més estranya, i ensems, tan
inofensiva com un infantó acabat de néixer.

Amb una regularitat de dos cops per setmana queia malalt, i, per
consegüent, no podia anar a classe. Segurament no hi havia ningú com
aquest «Sandford i Merton», per a caure malalt. ¿Es coneixia cap
malaltia, dins un radi de deu milles entorn d'ell? Doncs tot seguit
l'agafava a tot agafar-la.

Tenia bronquitis durant la canícula i febres per Nadal; el tombava
un reumatisme, després de sis setmanes de sequedat, i, si sortia al
carrer amb boira, tornava amb un cop de sol! Un any va patir
terriblement dels queixals: els hi arrencaren un per un i els hi
reemplaçaren per una dentadura postissa. Aquesta operació li valgué
unes bones neuràlgies i forts dolors a l'orgue auditiu.

Estava constipat invariablement sempre, llevat d'un cop que tingué
l'escarlatina durant nou setmanes. Els panellons havien fet un
arrendament per vida, amb la seva persona.

En el terrible flagell de còlera del 1871 el nostre barri fou
particularment protegit del contagi. Un sol cas greu hi havia al
veïnat: el del jove Stiwings.

Durant les seves malalties li calia jeure i nodrir-se amb gallina,
cremes i raïm d'hivernacle. Romania a la llarga, passant grans
crisis de llàgrimes perquè no se li deixava fer els seus exercicis
de llatí, i es posava la gramàtica alemanya fora del seu abast.

I nosaltres, que hauríem sacrificat deu mesos complerts dels nostres
cursos de col·legi per estar almenys un jorn malalts, nosaltres que
no desitjàvem procurar als nostres pares cap legítim orgull pel
nostre bon comportament, ¡nosaltres no podíem agafar un trist cop
d'aire al coll! Prou cercàvem els corrents d'aire, però contribuïen
a mantenir la nostra bona salut refrescant-nos els humors. Ens
enviàvem innobles mixtures per emmalaltir-nos, i ens feien engreixar
i ens augmentaven la gana.

Res no venia contra nosaltres fins que les vacances arribaven. En
ésser al primer dia d'aquestes, agafàvem constipats, tos ferina, i
tota mena de malalties, fins al temps d'anar novament a les classes.
Aleshores, malgrat tots els nostres esforços, la salut ens tornava
més forta que mai.

Aquesta és la vida, i ben cert que nosaltres no som altra cosa que
«l'herba segada per ésser consumida a la foguera».

Tornem, però, al que dèiem de l'esculturat.

Els nostres avantpassats tenien, positivament, de l'art i de la
bellesa un just concepte. Considereu, per exemple, tots els nostres
tresors artístics actuals: una pila d'objectes vulgars, ordinaris,
de tres o quatre cents anys ençà. I jo em demano si és la bellesa
intrínseca dels antics plats sopers, majòliques, terres cuites i
coses semblants (que nosaltres tant exalcem), o si és l'aurèola dels
anys resplendint sobre aquests objectes, ço que els dóna l'encís als
nostres ulls.

Les plates d'antic blau o blava terrissa fina que pengem a les
parets per ornamentar-les constituïen el servei usual diari en les
cases de fa alguns segles.

Regirà la mateixa llei, en l'esdevenidor? Els elogiats tresors
d'avui ¿seran sempre els bibelots barats d'ahir, i es veuran els
_willow-patern_ arrenglerats sobre els escalfapanxes de les cases
bones, cap a l'any 2000 i següents? De les tasses blanques amb bordó
d'or que ostenten en llur fons una magnífica flor daurada (model
inconegut) i que les nostres minyones d'ara trenquen sense mirament,
¿en seran curosament recollits i enganxats els bocins? ¿Seran
col·locades als prestatges elegants i servades d'espolsar a les
exclusives mans de la mestressa de casa?

El _guac-guac_ de porcellana de xina que ornamenta el dormitori de
la meva dispesa, cap admiració nova em desperta, amb la seva
blancor, amb els seus ulls blaus, el seu nas delicadament rosat amb
petites taques negres, i el seu posat penós, d'una expressió
bondadosa, que arriba a la imbecil·litat. Fins i tot confesso que
m'empipa, si el considero sota el punt de vista purament artístic.

Els meus amics se'n burlen¡ i la mateixa dispesera no en sent cap
admiració, excusant la seva presència per la particular
circumstància d'ésser un present de sa tia.

Amb tot i això, d'aquí a dos cents anys, cosa més probable és que
aquest gosset serà desenterrat de qualque recó, amb les potes
escurçades i la cua desapareguda, i serà venut com a _xina antic_.
Se'l posarà dins d'una vitrina, i els visitants voltaran a l'entorn,
plens d'admiració, sorpresos de la brillantor del seu nas pintat, i
potser discutiran sobre la boniquesa probable de la cua
desapareguda.

Nosaltres no podem, ara com ara, donar-nos compte de la formosura
d'aquest gos: hi som massa familiaritzats. Tanmateix la bellesa del
sol i dels estels no ens sorprèn gaire, perquè constitueixen
fenòmens habituals als nostres ulls: així passa amb aquest gos. Però
al 2288 el poble palesarà el seu entusiasme quan el vegi. El secret
de fabricació de semblants gossets serà considerat com un art
perdut. Els nostres descendents, enlluernats davant el nostre geni,
ens proclamaran mestres habilíssims. Es farà al·lusió a les nostres
persones amb aquesta amable frase: -Aquells grans artistes antics
que floriren en el segle XIX i que produïren els xamosos gossos de
porcellana xinesa.

Els transparents brodats al pensionat per la més grandeta de les
deixebles, esdevindrà la tapisseria d'època Victòria, i no tindrà
preu.

Aquests gerros per a cervesa, blaus i blancs, que avui es fan servir
pels hostals, seran cercats d'ací d'allà, àdhuc badats o trencats,
per molt que ho siguin; seran pagats a pes d'or, i els rics els
usaran com una copa de Borgonya. Els viatjants japonesos compraran
tots els presents de Ramsgate i records de Margate que es lliuren de
la destrucció, per enviar-los a Yeddo com antigues curiositats
angleses...

* * *

De cop, Harris abandona els rems, s'aixeca bruscament, deixa el seu
lloc, es tomba d'esquena i enlaira les seves grans cames.

Montmorency lladra amb tota la seva veu, fa un bot perillós i el
cove de damunt de tota la pilera d'equipatge ve al dessota, fent
escampadissa de tot el que contenia.

Vaig esdevenir molt sorprès, però sense enfurismar-me gens ni mica,
i vaig demanar alegrement:

-Què hi ha? Ha passat alguna cosa?

-Que si ha passat? ¿Sou vós, qui ho pregunta?

Per poc que reflexionés, de cap de les maneres repeteix Harris el
que va dir (*8). Jo era culpable (ja passo per això), però res no
pot excusar la violència de llenguatge, la grolleria d'expressió:
sobretot tractant-se d'un home ben educat com Harris, segons he
pogut comprovar des que hi vaig fer coneixença.

Anava jo capficat en altres coses, i havia oblidat (cosa fàcilment
comprensible) que portava el timó. Resultat: coneixença íntima amb
el viarany de vora el riu. De primer antuvi hauria estat difícil,
distingir la barca (amb el seu contingut) del ribatge Middlesex del
Tàmesis. Una estona després, l'assumpte resta resolt i ens retrobem
cadascú al seu lloc.

Harris, però, deia que ja en tenia prou, i em va proposar de
rellevar-lo. Com que érem bastant a prop del ribatge vaig agafar la
corda i vaig menar la barca fins a Hampton-Court.

Hi ha, ací, un antic mur que estimo de debò. S'estén al llarg del
riu, i jo no hi passo mai per devora sense sentir una influència
sanitosa. ¡Què ho és, de dolç, de polit, de suau, aquest mur antic!
Hom podria fer-ne un quadro deliciós. Els seus liquens rastrers, el
verdet que el revesteix, la vida jove que traspassa porugament son
cim per veure el riu bellugar-se afanyosament, i l'eura vella, que
s'escampa per son flanc... Oh, si jo pogués dibuixar o pintar aquest
mur! Estic segur que en faria un delitós bosqueig.

Sovint he pensat com em plauria de viure a Hampton-Court. Talment
s'hi respira la calma, la pau, i el lloc és tan encisador per
passejar-s'hi de bon matí, abans que la gent no l'envaeixi!

Dubto, però, que el projecte m'atregui a bastament per a
realitzar-lo. ¡Deu ésser tan sepulcral, Hampton-Court, en arribar
l'hora de posta! La llàntia projecta fantàstiques ombres contra les
parets ornamentades de fusta entretallada; a través dels freds
passadissos de pedra arriba el ressò de passes llunyanes... Us
sembla que algú s'apropa... Després el ressò de les passes s'és
afeblit, i un silenci de mort s'estableix: sols sentiu el batre del
cor vostre.

Nosaltres som criatures de sol; homes i dones amem la llum, la vida.
Vet ací la raó per la qual ens apleguem en les ciutats i que fa
augmentar en el camp, cada dia més, la despoblació. Tant com el sol
ens il·lumina, tant com el dia lluu i la naturalesa treballa i
palpita entorn nostre, amem els ribatges a ple aire, els boscos
espessos; però durant la nit, quan la nostra mare Terra dorm,
deixant-nos desperts, oh, que solitari és el món! Ens trobem
espaordits, com uns infants dins una casa silenciosa. Ens asseiem
planyent-nos, i cridem fort demanant els carrers resplendents de
llum de gas, el so de les veus humanes, el bategar d'una vida que
respongui al batec nostre. Un hom es veu massa abandonat, massa
petit, dins la immensitat tranquil·la, mentre el vent de la nit fa
bellugar les negres siluetes dels arbres! Una innombrable quantitat
d'esperits s'esbargeixen ça i lla, portant la tristesa amb llurs
gestos silenciosos i impressionants. Apleguem-nos per les ciutats;
encenguem els grans focs d'alegria que són un milió de llums de gas,
i cridem, cantem a chor! Fem posat de valents!

* * *

Harris em preguntà:

-¿Haveu estat mai al laberint de Hampton-Court? Jo vaig ser-hi una
vegada, per guiar un amic. Havia estudiat la topografia del lloc amb
un mapa, i vaig sofrir una desil·lusió: era una cosa tan senzilla
que semblava una estupidesa. Gairebé no val els 25 cèntims que fa
pagar l'administració per entrar-hi.

Es veia que el mapa era ben bé una broma, una farsa vulgar que en
res no reproduïa el laberint tal com realment era; Harris havia dit
al cosí de província que pilotava:

-Hi entrarem, sols perquè pugueu dir que hi heu estat. No hi ha res
més fàcil al món. És una ximpleria dir-ne laberint. Cal, des de la
primera volta, tenir esment a servar sempre la dreta. Anem a donar
un tomb de deu minuts, i cap a dinar tot seguit.

Feia poc que havien entrat, quan trobaren algunes persones que els
varen dir:

-Fa, que som ací, tres quarts d'hora, més i tot, i comencem
d'estar-ne tips.

Harris els respongué:

-Segueixin-me, si els plau. Jo no faig sinó entrar i sortir.

Aquelles persones se n'admiraren, i afegiren:

-És molt amable, vostè!- I ajustaren llur pas al de Harris.

A mesura que avançaven, anaven trobant altres visitants desitjosos
de sortir del laberint, fins que van aplegar-se gairebé tots els que
hi eren. En veure Harris i el seu acompanyament, aquells que havien
abandonat tota esperança de sortir-ne i de reveure llur casa i llurs
amics, cobraven ànim, i, expressant llur gratitud, s'ajuntaven a la
processó. Segons opinió de Harris, eren almenys vint persones. Una
dona que tot el matí havia romàs allí dintre amb el seu nen, havia
insistit a agafar-se al seu braç, de por que tenia, encara, de
perdre's.

Harris avançava servant sempre la dreta. Però el camí semblava
llarg, i el seu cosí va ,dir-li:

-Tanmateix ho és, de gran, aquest laberint!

Harris: -Ui, si ho és! Un dels més grans de tot Europa!

El cosí: -A la força ha de ser-ho, perquè havem caminat dues milles
ben bones.

Allò, a Harris, començava de fer-se-li estrany, però seguia amb bona
fe, fins que, veient a terra un tros de pastís de deu cèntims, el
cosí jurà que l'havia vist allí mateix set minuts abans.

-Això no és possible!- digué Harris.

-I tant, si és possible!- cridà la dona que anava amb el nen. -Jo
l'he tret de les mans del meu fill i l'he llençat a terra. Ni mai
que m'hagués ensopegat amb vós. Veig que sou un trapella.

Harris aleshores es va indignar, i, amb el seu mapa al davant,
volgué desenrotllar la seva teoria.

-Si el mapa és tan bo com diu- va fer un dels que el seguien,
-vejam, doncs, si endevina a quin punt ara som.

Això Harris no ho sabia, i proposà, com el millor partit que es
podia pendre, tornar a l'entrada i recomençar el passeig. Això últim
fou acollit sense entusiasme, mentre que la proposta de tornar a
l'entrada va obtenir la unanimitat.

Es posaren tots en marxa darrera de Harris, justament amb direcció
oposada a la precedent.

Passaren deu minuts i es trobaren al bell mig del laberint.

Harris volia fer entendre que era allò el que s'havia proposat;
però, davant l'actitud amenaçadora de tots, es decidí per reconèixer
la seva errada.

Amb tot, s'havia trobat un punt cert de partida: sabien on eren. El
mapa fou consultat de nou, i la qüestió es judicà més senzilla que
mai. Reprengueren la marxa per tercer cop.

Al cap de tres minuts, tornaven a trobar-se al centre del laberint,
i totes les temptatives següents, qualsevol que fos la direcció, no
donaren altre resultat. Allò esdevenia tan exacte, que la meitat de
la gent s'aturava esperant que l'altra meitat fes la volta, segurs
d'anar a parar al mateix punt de partida. Harris, dubtant, tornà a
treure el mapa; però la gent, de veure només aquell objecte, es va
irritar. Li aconsellaren de fer-ne bocins, i forçosament hagué de
reconèixer que s'havia fet impopular.

Finalment la colla, ja enfuriada fins al capdamunt, va reclamar amb
grans crits el guarda. L'home va fer-se visible, s'enfilà per
l'escala i donà instruccions a plena veu. Dissortadament els
cervells eren tan contorbats que fou impossible, en absolut,
entendre el que deia.

L'home els recomanà que s'aturessin allà on eren, per tal de poder
arreplegar-los. Ells es tiraven, mateix que pilotes, els uns contra
els altres, tot esperant el guarda, qui, baixant de l'escala, va
entrar al laberint.

Es tractava, com per fer més completa la tabola, d'un guarda novell
en el seu paper. En ésser dins del laberint, no sabé trobar la colla
perduda; va recórrer tot el camp cercant-los, i acabà per perdre's
ell i tot.

Se'l veia córrer d'ací d'allà, procurant reunir la gent, que el
sentien a cada instant. Esperaven cinc minuts, i després el veien
reaparèixer exactament al mateix lloc que abans.

I el desgraciat guarda cridava:

-On diable s'havien ficat?

No tingueren altre remei, per poder sortir, que esperar que tornés
de dinar un altre guarda ben capacitat del seu paper.

En opinió de Harris aquest laberint és molt atractiu, i determinàrem
fer tots els esforços per persuadir George de visitar-lo en
retornar.



CAPÍTOL VII

El Tàmesis endiumenjat.--La indumentària que ha d'usar qui vagi per
sobre l'aigua.--Bona ocasió per als homes.--Harris no té gust en el
vestir.--El jaquetó de George.--La tomba de la senyora Thomas.--
L'home a qui no plauen les tombes, fèretres, cranis, etc.--Harris
enfurismat.--Les seves opinions sobre George, els ribatges i la
llimonada.--Esforços de Harris.

Harris havia anat contant-me el seu passeig pel laberint, mentre
anàvem travessant la resclosa de Moulsey, que per cert és ben gran i
esmerçàrem força temps a passar-la. No hi havia altra barca que la
nostra. Ha estat, del meu record, l'única vegada que he vist una
barca sola dins la resclosa de Moulsey, més animada que cap altra
(més i tot que la de Boulter).

De vegades m'he aturat per contemplar-la, en moments que era
impossible de veure l'aigua, que talment desapareix sota el
bellugadís i confús vaivé de robes de vives tonalitats, gorres
clares, albiradors capells, ombrel·les multicolors, domassos
brillants, mantells i llistes de sedes onejant al vent, blancs
vestits... Davant d'aquest bigarrament, un hom es fa la il·lusió de
veure una grandiosa capsa plena de flors de tots colors, raigs de
tots els tints, irradiant dins la resclosa com un arc de Sant Martí.

Els diumenges que fa bo, aquest espectacle dura tot el dia. Ça i lla
s'aturen, esperant torn per entrar a la resclosa, llargues rengleres
d'embarcacions. Es veu com avancen, passen i desapareixen al lluny.
El riu, a ple sol, és cobert, des del palau de Hampton fins a
l'església, de groc i de blau, de taronja i blanc, de vermell i de
rosa. Tots els habitants de Hampton i de Moulsey, amb vestit de
canotage, vénen a vagabundejar entorn de la resclosa acompanyats de
llurs gossos fumant i contemplant les embarcacions. El conjunt de
les gorres i els vestits dels homes, els abillaments de les dones,
els gossos excitats, els petits vaixells amb les blanques veles, el
paisatge tan agradós i l'aigua escumejant, componen un dels
espectacles més alegres que conec en les contrades de la negra i
antiga ciutat de Londres.

El riu és un bon pretext per a lluir l'abillament. Els homes podem
palesar, allí sobretot, el nostre gust pels colors, i, segons el meu
humil parer, sortim de la prova amb èxit.

Quant a la meva persona, m'ha plagut sempre una mica de vermell en
la indumentària: vermell i negre, s'entén. Heu de saber que els meus
cabells són d'un fosc daurat (un bonic matís, segons m'han dit), i
el vermell hi harmonitza d'allò més. També penso que una corbata
blau-clar hi ha d'escaure molt. Afegiu-hi un parell de sabates de
cuiro de Rússia i una faixa de seda vermella rotllada a la cintura
(la faixa afavoreix més que el cinyell).

Harris és massa aficionat a la mescla de groc i ataronjat. Ho tinc
per una errada gran. És massa bru, per a portar el groc: no li escau
del tot. Jo li he aconsellat d'usar el blau amb mostra crema, però
cap persona no té la seva falta de gust en el vestir. Demés, Harris
és obstinat en les seves idees, i això és veritablement fastigós:
enfardat com sol presentar-se, impossible que pugui mai tenir èxit.
I és una gran llàstima, perquè hi ha un o dos colors que no li
farien fer cap lletja figura, sobretot si mirava de portar sempre el
barret ensorrat fins a les orelles.

George va fer algunes compres per a l'excursió, i he dir que
d'aquestes compres no en vaig quedar pas content. El jaquetó és de
color _criarda _. No voldria pas que George sabés el meu pensament,
però, si he de dir la veritat, no sabria trobar jo cap cosa a la
qual s'assembli. Fou el dijous a la tarda quan el va portar a casa
nostra per ensenyar-nos-el. Reprodueixo el diàleg que tingué lloc:

Harris i jo: -Quin nom té, aquest color?

George: -No ho sé pas. Em sembla que per una tonalitat com aquesta
no s'ha reservat cap nom. El botiguer m'ha dit que respon al gust
oriental.

Aleshores ens demanà el nostre parer.

Harris: -Considerant-lo com un objecte que hagi de posar-se sobre
una toia de flors o que s'utilitzi per espantar els ocells en
començar la primavera, és de la meva absoluta aprovació. Ara, si es
considera com article de vestir per a una criatura humana (a no ser
que es tracti d'un negre de Morgate), no puc, de cap de les maneres.
Em pertorba.

George, amb aquestes paraules, va picar-se una mica. Harris va
objectar:

-Si us desplau el meu parer, compteu que no calia demanar-me'l.

Tant a Harris com a mi, el que ens empipa, d'aquesta peça de vestir,
és que ha d'atraure l'atenció vers nosaltres (*9).

* * *

Harris estava frisós per arribar fins a Hampton-Church i visitar la
tomba de Mrs. Thomas.

-Qui és Mrs. Thomas?- vaig demanar-li. I ell em respongué:

-Com he de conèixer-la, jo? Es tracta d'una dama que s'ha ofert a si
mateixa una tomba humorística, i aquesta tomba jo la vull veure.

Vaig fer-li moltes objeccions. Jo no sé del cert si particularment
sóc home de mala fatxa, peró mai no he tingut aquest gust d'anar a
sospirar sobre les tombes. Ja sé que és convenient, en arribar a una
ciutat o vila, anar a corre-cuita al cementiri per a divertir-se;
però jo he estat sempre abnegat, fins i tot en contra meva, amb
aquestes ocasions.

Jo no tinc cap interès a examinar les fosques i fredes esglésies,
amb l'acompanyament d'un vell conserge asmàtic que va llegint els
epitafis.

La vista d'un tros de bronze fos, col·locat sobre una làpida, no em
produeix allò que en diríem una real felicitat.

Sovint faig indignar els respectables _rates d'església_ quan veuen
la meva impertorbabilitat davant les inscripcions sensacionals, i el
meu migrat entusiasme per la història de la família de més relleu de
la localitat. El meu desig, no gaire dissimulat, de fugir al camp
fereix llur sensibilitat.

Un matí daurat d'un sol brillant, jo era prop la muralla de pedra
que enrotllava la petita església d'una vila. Fumava, en mig d'una
profunda i deliciosa tranquil·litat, tot corprès del paisatge plàcid
i dolç que s'oferia als meus ulls.

L'antiga església, tota grisa, amb la seva eura enfiladissa i el seu
pòrtic de fusta teginada; el caminal, tot blanc, que serpentejava al
peu del turó entre dos rengles de grans oms; les torretes, amb
teulada recoberta de palla, deixant albirar llur perfil més enllà
del graciós i presumit esbarzerar del clos; al fons, la cinta
argentada del riu, i al costat el bosc...

Heu's ací un adorable panorama, que m'inspirava un poema, un
idil·li. Em sentia noble i dignificat, inclinat a rebutjar el mal i
enlairar-me per damunt del segle. Hauria volgut estatjar-me i viure
allí, i mai més no cometre futilitats, observant una bella
existència, sense reprotxe, fins a tenir els cabells blancs com
l'argent en arribar a vell, etc., etc. En aquell moment oblidava les
accions dolentes de tots els meus amics i coneguts, i els beneïa.

Tant se me'n donava, d'aquests, ocupats com eren a portar una vida
frívola i indiferent, ben lluny de pensar el bé que feia per ells en
aquell plaent indret. Jo el feia, però, i hauria estat content de
poder fer-los tan feliços com desitjava.

Quan més capficat estava, meditant entorn d'aquests enlairats i
dolços pensaments, vaig ésser retornat al món per la veu agra i
vella que em cridava:

-Molt bé, senyor, molt bé: ja va, ja. Ara mateix, senyor: no en
passi ànsia!

Em giro i el veig al mig del cementiri un bon home, calb, que,
coixejant, venia cap a mi. Duia un gran manyoc de claus, que feia
sorollar a cada pas.

Amb una digna mirada vaig indicar-li que volia estar ben sol. Però
l'home seguí aproximant-se cap a mi.

-Ja vinc, senyor, ja vinc! És que vaig una mica coix: veu? No vaig
tan lleuger com altres vegades. Passi per ací, senyor.

-Aneuvos-en! ¡Deixeu-me tranquil, vell miserable!- li vaig dir.

-M'he donat tota la pressa possible, així que la meva dona l'ha
vist. Segueixi'm, senyor, si li plau.

-El que heu de fer és anar-vos-en, abans no m'enfili dalt del mur i
no us digui dos i dos quant fan.

L'home semblà sorprès.

-No vol pas veure les tombes?

-No. No en tinc pas ganes, de veure-les. Vull únicament romandre
arrambat a la tàpia. Aneu-vos-en i deixeu-me en pau. Sóc ple de
bells i nobles pensaments que em produeixen un efecte sanitós i dels
quals voldria servar la impressió. ¿Què veniu a parlotejar, ací, i
per què em feu perdre l'oremus, en fer-me voleiar les meves millors
idees amb la vostra estúpida proposició de pedres mortuòries?
Deixeu-me en pau, us torno a dir, i vegeu de trobar qui us enterri a
poc preu, que jo pagaré la meitat del que costi.

L'home restà una mica sufocat; es refregà els ulls i em mirà fit a
fit. Jo tenia, malgrat tot, l'apariència d'un ésser humà, i ell no
podia dubtar-ne.

-Tal vegada és estranger, vostè? No és d'ací?

-No que no en sóc, d'ací. Si ho fos, vos no en seríeu.

-Així, doncs, vostè vol veure les sepultures, les tombes, la gent
que hi ha enterrada... Ja em comprèn, vostè: els fèretres.

-Mentiu!- vaig cridar. -Jo me'n ric, de les tombes, de les vostres
tombes! Per quins set sous les hauria de voler veure? ¿Per ventura
no tenim les nostres, les de la nostra família? El meu oncle Podger
té, al cementiri de Kensal Green, una sepultura que és la joia de
tota la contrada. El monument fúnebre del meu avi Bow pot rebre vuit
visitants. La meva tia Susanna té, al cementiri de Finchley, una
tomba de rajola amb tot d'ornaments d'una pedra tumulària i amb una
mena de cafetera en lloc de baix relleu. Demés, aquest monument té
un cimbori rodó de quinze centímetres, del millor marbre, que ha
costat a pes d'or. Si alguna vegada desitjo veure tombes, és per
aquells indrets on em plau d'anar. ¡No m'interessa cap altra
sepultura! Quan vós sigueu enterrat, us vindré a veure: és tot el
que puc fer per vós.

L'home es desfeia en llàgrimes. Em va semblar que una de les seves
tombes tenia, a dalt de tot, un tros de pedra que deien si era la
resta d'una estàtua d'home; una altra tomba oferia una inscripció
que ningú no era capaç de desxifrar.

Jo seguia sense commoure'm. L'home insistí, amb el cor nafrat:

-No vol veure les vidrieres commemoratives?

Davant la meva negativa, lliurà una darrera escomesa, els darrers
ressorts. Se m'acostà i em digué amb una veu indistinta:

-A baix, a la cripta, tinc un parell de cranis! Vingui a veure'ls!
Vingui a veure els cranis! Per a vostè, jove, és ara el temps de
vacances, i segurament voldrà divertir-se.

Giro esquena, i, tot anant-me'n, encara el sentia cridar:

-Vingui a veure els cranis! Torni, doncs: torni, i els veurà!

* * *

A Harris li plauen les sepultures, les tombes, els fossars, els
epitafis, les inscripcions funeràries. Només de figurar-se que no
podria veure el «darrer estatge» de la senyora Thomas es mig
trastornava i deia:

-Des que aquesta excursió fou projectada, havia somiat aquesta
visita, i per a fer-la m'he unit a vosaltres.

Vaig dir-li que havia de pensar amb George, i que teníem l'obligació
de remuntar la barca fins a Shepperton per tal de poder trobar-lo
cap a les cinc. Llavors les emprengué amb George.

-¿Per què vagabundeja tot el dia i ens deixa sols a arrossegar a
contracorrent aquesta feixuga parroquiana? ¿No podria treballar una
mica i tenir lliure el dia per passar-lo amb nosaltres? ¡Vagi al
dimoni la seva banca! ¿Que hi pot fer res de bo, allí? A qualsevol
hora que jo m'hi hagi escaigut, mai no l'he vist treballar. El
veureu tot el dia seure darrera el vidre d'una finestreta,
esforçant-se a fer veure que es troba molt enfeinat. ¿Voleu dir-me
què se'n pot esperar, d'un home darrera una finestreta? ¡Ben bé que
jo haig de treballar, per a viure! Per què no fa ell el mateix? ¿Per
què serveixen, ell i les banques? De pendre-us els diners ja en
saben; però presenteu-vos-hi amb un xec, i us el retornen ple
d'inscripcions com aquestes: «¡No hi ha fons!», «¡Informeu-vos de la
persona que envia!» Voldríeu dir-me a què treu nas, tot això? Poc
sabeu la pila de viatges que m'han fet fer. Dues vegades, la darrera
setmana! Però no estic pas disposat a suportar-ho més temps, i
retiraré el meu dipòsit.

Si George fos aquí, podríem anar a veure aquesta tomba. Jo no m'ho
acabo de creure, que ell sigui a la banca. Estic segur que s'està
esplaiant, mentre nosaltres carreguem amb tota la feina. Doncs bé:
me'n vaig a passeig, a pendre la fresca.

Vaig fer-li veure que ens caldria córrer qui-sap-lo per a trobar un
hostal o una cantina. Llavors fou el riu, que tingué la culpa de
tot.

-Per què serveix, aquest riu? ¿És que hem vingut a lliscar-hi per a
morir-nos de set?

Quan Harris té aquests rampells, el millor que es pot fer és
deixar-lo dir: vessa tota la bilis i resta tranquil tot seguit. Vaig
dir-li:

-A dins del cove hi ha llimonada concentrada, i a proa teniu el
càntir amb molts litres d'aigua. Barregeu aquestes dues coses i
obtindreu una beguda fresca i calmant.

Aleshores s'enfurismà contra la llimonada i totes les altres begudes
pròpies d'escolars: gingebre, xarop de gerds, etc., etc.

-Això són infames mixtures- deduïa -que produeixen la dispèpsia i
malmeten el cos i l'ànima, engendrant la meitat dels crims que es
registren a Anglaterra.

Ell, de totes maneres, volia beure una cosa o altra; Va enfilar-se
al banc i va ajupir-se per agafar del fons del cove l'ampolla, que
no era gaire de bon abastar. S'anà ajupint ajupint, i, obstinat a
voler governar la barca malgrat el desequilibri del seu cos, agafà
malament la corda i féu anar l'embarcació contra el ribatge. Amb la
topada caigué i anà a ficar-se de cap a dins del cove, quedant
agafat als costats de la barca i amb les cames en l'aire. Ni gosava
a bellugar-se, per por d'ésser engolit, i qui sap el temps que
hauria romàs en tal posició si no corro a hissar-lo agafant-lo de
les cames.

No cal dir que aquest incident havia d'augmentar la seva furor.



CAPÍTOL VIII

Destorbs.--El que cal fer.--Comportament groller dels propietaris
riberencs.--Defenses.--Harris canta una cançó còmica.--Una reunió
aristocràtica.--Conducta de dos joves poca-soltes.--Unes
informacions sense utilitat.--George compra un banjo.

Sota els salzes ploraners de Kempton Park vam aturar-nos per fer
l'àpat. És una planura riberenca, catifada de verd i guarnida de
salzes que la cobricelen. Anàvem a entrar al tercer plat (pa i
confitures) quan heu's ací que ens compareix un cavaller, amb
mànegues de camisa i una curta pipa a la boca, i ens diu:

-¿Ja saben que estan violant una propietat privada?

-Encara no hem ben examinat aquesta qüestió, per a deduir
conclusions- vam dir-li. -Amb tot, si vostè ens assegura, sota la
seva paraula de cavaller, que nosaltres violem aquesta propietat,
estem disposats a creure'l.

Ens va donar la seguretat que demanàvem, i nosaltres, per la nostra
banda, li donàrem les gràcies. Però el seu posat era de no estar
gaire content: anava amunt i avall, no molt lluny de nosaltres.

Aleshores vam preguntar-li:

-¿Podríem servir-lo en res més?- I Harris, amb la intenció de fer
broma, li oferí pa i confitures. El cavaller, que indubtablement
pertanyia a alguna societat els estatuts de la qual prohibien la
ingestió dels susdits aliments, declinà l'oferiment amb aspra forma,
i fins semblava injuriat per l'atenció que li haviem tingut.

El seu deure era treure'ns d'allí.

-Sí, aquest és el seu deure i caldrà complir-lo- li digué Harris.
-Però em plauria de conèixer el seu parer sobre la millor manera de
fer-ho.

Harris és un home corpulent, molt forçut, musculós, de gran
ossamenta. Aquell home se'l mirà detingudament, i respongué:

-Vaig a consultar el meu superior i tornaré per posar-los en remull
dins del Tàmesis.

Naturalment, no es deixà veure més. En realitat, el que volia era un
xelí.

Hi ha, tanmateix, una bona colla de paràsits riberencs que fan a
l'estiu bones pessetes passejant-se al llarg del riu i arrencant un
tribut als que són prou babaus per a fer-ne cas. Diuen que són
«enviats del propietari» i prenen nota dels noms i adreces per a
passar-la a llur senyor, el qual pot fixar (si és que realment té
dret a fer-ho) una quantitat justa pels danys i perjudicis causats a
la propietat on heu cercat un recó que us servís de solaç.

Generalment el públic és indolent i temorenc, i prefereix suportar
aquestes imposicions ans que acabar-ho d'una vegada mostrant una
mica d'energia.

Cal avergonyir resoltament els propietaris dignes de vituperi. Llur
egoisme augmenta d'any en any, i, si per ells anés, es prohibiria en
absolut l'accés al Tàmesis. No en tenen prou amb els petits tributs
i el que el riu ja per si sol representa, que han de clavar-hi
estaques al fons i posar cadenes de marge a marge. Ara de poc han
fet penjar als arbres uns grans anuncis de prohibicions que solament
de veure'ls em desperten els instints més dolents. Em vénen intents
d'arrencar tots aquests cartells i mig partir-los sobre el cap de
qui els ha posat, fins a deixar-lo mort. L'enterraria tot seguit, i
sobre la fossa hi clavaria el seu cartell com a làpida tombal.

Vaig dir a Harris els meus sentiments, i aquest em va respondre:

-Jo faria encara pitjor. No solament exterminaria els enganxadors de
cartells, sinó que degollaria tota la família, llurs amics i
parents, i després els cremaria la casa.

Això em semblà massa exagerat, i li ho vaig fer observar.

Harris: -Tal com he dit ho faria. Aquest tractament fóra ben
merescut, ¡i de bona gana cantaria cançons còmiques damunt les
cendres! -

Vaig restar desolat en escoltar aquesta professió de fe sanguinària.
Tots hem de fer que els nostres instints de justícia no degenerin en
sentiments de venjança. Llargues amonestacions em calgué fer a
Harris per a conduir-lo a idees més cristianes, i, a la fi, vaig
eixir-ne victoriós. Em va prometre que gràcies a la meva intervenció
els amics i parents salvarien la vida, i que no cantaria pas sobre
les cendres de la casa.

Si haguéssiu, alguna vegada, sentit cantar a Harris una cançó
còmica, compendríeu l'immens servei que he rendit a la humanitat. Se
li ha ben arrelat la idea que amb aquell particular gènere hi ha de
fer sort. I els seus amics que li coneixen tals temptatives, es fan
també càrrec que mai no podrà guanyar la menor glòria i que és temps
perdut aconsellar-li de fer cap assaig.

Quan es prega a Harris de cantar, acostuma a respondre:

-Amb molt de gust, per mi; però jo només sé cançons còmiques...- I
que ho diu amb una entonació com volent dir que un hom ha
d'escoltar-lo un cop i morir tot seguit.

-És molt amable, molt amable!- diu la mestressa de la casa. -¿Ens en
cantarà una, senyor Harris?

Harris s'acosta al piano, amb el feliç gest de l'home disposat a
sacrificar-se generosament pel seu pròxim.

-Silenci, si els plau!- diu la mestressa de la casa, girant-se. -¡El
senyor Harris va a cantar-nos una cançó còmica!

-Oh, quina felicitat!- exclamen els concurrents.

Retornen els que eren a la _serra_; pugen els dels altres pisos; es
recerca per tota la casa i s'apleguen al saló amb un somriure als
llavis.

Harris comença.

Val a dir que no és cosa de demanar una gola privilegiada, per a
esmenussar un couplet còmic; ni cal una frase mestra ni
vocalitzacions. Tampoc no ha de fer gens estrany, sentir al cantant
enfilar una nota a un diapassó massa alt i sobtadament canviar el
to. No cerqueu l'exactitud del compàs, ni concediu gaire importància
al fet d'avançar-se l'artista dos temps sobre l'acompanyament, o que
s'aturi de cop i volta a la meitat del couplet per a discutir amb el
pianista sobre aquest particular, reprenent el mateix fragment de la
cançó.

En canvi, haveu d'estar disposats a sentir repetir els tres primers
versos del couplet, sense misericòrdia, fins al moment de la
tornada, i veure com tot d'un.plegat, el cantant deixa de cantar,
per a riure burlescament i dir: «És xocant, però que em pengin si em
recordo del que segueix!» Aleshores mira d'empescar-se alguna cosa,
i al cap d'una mica es recorda «del tros que havia perdut», quan
justament es troba en un període ben diferent de la cançó;
interromp, (sense fer-ne esment a l'auditori) reprenent el couplet
en la frase recordada, i el públic resta en el més greu dels
desempars.

Altrament, no us cal...

Però vaig a donar-vos una idea de Harris fent de cantor, i vosaltres
mateix judicareu.

Harris (dret davant el plano i parlant al públic amatent): -Em temo
que aquesta cançó no la trobin massa vella. Estic segur que tots
vostès la coneixen, però es l'única que sé. És la _Cançó del jutge_,
treta de Pinafore... No, no és pas Pinafore, el que vull dir. Vull
dir... Ja ho saben, vostès, el que vull dir: és una altra cosa.
Vostès ja ho comprenen, veritat que sí? Bé: vostès han de cantar la
tornada, tots a chor.

Murmuris de goig i d'inquietud per això de repetir a chor la
tornada. Uns acords brillants marquen el preludi de la _Cançó del
jutge_, treta del _Procés davant un jurat_ per un pianista nerviós.
Arriba el moment de cantar, però Harris se'n distreu. El pianista
torna a començar el preludi, i Harris es posa a cantar els primers
versos de la _Cançó del primer lord de l'almirallat_ de Pinafore. El
pianista s'esforça per acabar el preludi, però s'ho deixa córrer i
prova de seguir a Harris amb l'acompanyament de la _Cançó del
jutge_, treta del _Procés davant un jurat_. Veu que allò no va bé, i
es demana on és i què és el que fa. Perd el cap, i de sobte s'atura.

Harris (encoratjador i amb to de benvolença): -Molt bé, molt bé! Ho
fa meravellosament! ¡Continuï!

El pianista: -Em sembla que hi ha un malentès. Vejam: què canta,
vostè?

Harris (ràpidament): -Doncs la _Cançó del jutge_, treta del _Procés
davant un jurat_. ¿No la coneix, vostè?

Un amic de Harris (al fons de la sala): -No, home, no! De cap
manera! No sabeu el que dieu. Cantàveu la _Cançó de L'almirall_ de
Pinafore.

Segui una llarga argumentació, entre Harris i aquest amic, sobre
quina era, positivament, la cançó que Harris cantava. L'amic digué,
a la fi:

-Tant ens fa saber-ho com no, el que canteu: la qüestió és que
canteu.

Harris, vivament ressentit per la injustícia que se li feia, demanà
al pianista que tornés a començar. El pianista, llavors, toca el
preludi del _Cant de l'almirall_, i Harris, veient el moment
favorable per a rompre a cantar, comença:

«En fer, de jove, mon debut forense...»

És a dir, el _Cant del jutge_, del _Procés davant un jurat_.

Tothom esclafeix a riure. Harris es pren la riallada com un
compliment. El pianista pensa amb la seva muller, amb la seva
família; abandona la lluita desigual i se'n va. El seu lloc l'ocupa
un pianista més vigorosament constituït.

El nou pianista (alegrement): -Ara, estimat company, ja pot començar
quan vulgui. Jo m'encarrego de seguir-lo. Fora el preludi!

Harris (al qual les explicacions precedents han aclarit de mica en
mica el cervell) diu tot enriallat:

-Per Júpiter! Els prego que em dispensin. Barrejava les cançons,
però la culpa era de Jenkins. Ara, ara!...

Canta. La seva veu sembla sortir del soterrani i ofereix certa
analogia amb els sords murmuris precursors d'un terratrèmol.

«Quan era jove vaig servî un trimestre
com a pixatinter d'un magistrat...»

Harris (dirigint-se al pianista): -És més baix, amic meu. Tornarem a
començar aquest passatge, si li plau.

Novament canta els dos primers versos amb veu de falset. Gran
sorpresa d'una part de l'assemblea. Una dama vella, retornada a la
infància i asseguda a la vora del foc, es posa a plorar, i se l'han
d'endur.

Harris (continuant):

«Espolsava finestres; espolsava la porta
i...

No, no! «Netejava les vidrieres de la gran porta i encerava
l'entarimat.» No, tampoc. Em perdo. Jo els demano perdó. És una cosa
xocant, però mai no puc recordar-me d'aquest vers. «I jo... i jo...»
Què hi farem? Passem a la tornada, i amunt la barca. (Canta.)

«I jo tra-derí-derà, la-tral-la-la-la.
Heu's ací que ara sóc ministre de Marina.»

Tots amb la tornada, eh? Aquests dos versos són els que han de
repetir. Va?

(Chor.)

I ell:

«Heu's ací que ara és ministre de Marina.»

Aquest bon Harris no sap veure fins a quin punt arriba a fer el
beneit i com és carregós per a molta gent que no li ha fet cap mal.
S'imagina, amb tota la bona fe, que els ha fet el més gran obsequi,
i afegeix:

-Després de sopar, ja els cantaré una altra cançó.

Però, ara que parlem de recepcions i de cançons còmiques, us contaré
una curiosa aventura en la qual vaig pendre part i que demostra com
el treball mental és, generalment, propi de la naturalesa humana.

Havíem format una reunió elegant, d'enlairada cultura intel·lectual;
ens vestíem amb la millor roba de l'armari i sosteníem belles
converses. En poques paraules: tots ens sentíem feliços, tret de dos
joves estudiants vinguts d'Alemanya no feia gaire. Llur posat era
d'estar en la reunió de mala gana, com si trobessin el programa
enutjós. Nosaltres érem massa intel·ligents, al costat d'ells:
aquesta era la veritat. La nostra brillant conversa junt amb els
gustos més refinats, els aclaparava i els deixava a un nivell
inferior al nostre. Tots férem, més tard, aquesta observació: que
mai no devien haver-se trobat allí.

Es tocaren fragments dels antics mestres alemanys; es discutí
filosofia i estètica; els homes estigueren oportuns amb les dames i
es féu humorisme, sempre de bon to. Algú declamà un poema francès,
després de sopar, i els concurrents van declarar-lo admirable.
Després una dama cantà una balada espanyola, tan sentimental que féu
vessar llàgrimes a dos de nosaltres. La balada era patètica de debò.

Aleshores aquells joves s'aixecaren i digueren:

-Vostès no han sentit mai a Herr Slossen Boschen cantar la seva gran
cançó còmica alemanya!-

Aquest digne Herr havia arribat en aquell moment, i s'havia
instal·lat directament al menjador.

Cap de nosaltres l'havia mai sentit. Els joves afegíren:

-És la cançó més divertida que s'ha escrit. Nosaltres coneixem
Slossen Boschen, i, si vostès volen, anirem a demanar-li que vingui
a cantar-la. Mirin si ho serà, de divertida, que, havent tingut
Slossen Boschen l'honor de cantar-la davant l'emperador d'Alemanya,
calgué portar al llit l'emperador, malalt de tant riure. Demés, no
hi ha ningú que pugui cantar-la com ell: sap servar una gravetat tan
gran tot el temps, que es podria creure que recita una tragèdia. I
aquesta actitud fa la cosa més original. Mai no deixa suposar, ni
pel seu to ni pels seus gestos, que canta una cosa còmica, puix
treuria sabor a l'obra interpretada. El seu aire grave, patètic i
tot, esdevé una broma irresistible.

Davant aquestes explicacions expressàrem el nostre viu desig
d'escoltar aquell estrany ocell i poder judicar bé.

Els joves anaren a fer la petició a Herr Slossen Boschen.

Probablement fou satisfet del requeriment que li portaven, car
vingué tot seguit i seié al piano sense dir una sola paraula.

-Oh! Es divertiran d'allò més! ¡Riuran de debò!- deien amb veu baixa
els joves, travessant el saló per pendre lloc modestament darrera el
professor.

Herr Slossen Boschen s'acompanyava ell mateix. El preludi no feia
pressentir una cançó còmica, certament: era d'un to brillant, ple
d'ànima, i ens va posar la carn de gallina.

-És el mètode alemany - ens dèiem nosaltres. I ens disposàvem a la
fruició.

La llengua alemanya jo no l'entenc: malgrat haver-la apresa en el
col·legi, no en recordava ni un traïdor mot dos anys després de
sortir-ne.

En el moment que dic, no vaig deixar de veure la meva ignorància i
vaig practicar una estratagema que tinc per genial. Vaig començar de
fixar-me en els dos joves alemanys, no traient-los mai la vista de
sobre. Quan en llur cara es dibuixava un somrís, jo també somreia;
quan s'esforçaven a contenir la rialla, també feia jo els possibles
per a contenir-la; i fins hi afegia, de tant en tant, un petit
cloc-cloc de satisfacció, com si fos percudit d'un dard espiritual
que als vulgars mortals escapava.

Em considerava, senzillament, molt hàbil, operant així.

A mesura que la cançó seguia, vaig observar que la major part de
l'auditori tenia, com jo, fixa la mirada en els joves alemanys. Es
retorçaven, en riure, i s'estiraven en convulsions com ells, i com
ells es donaven de tot cor a l'alegria, exposant-se a rebentar, per
dir-ho així, a cada moment. Se'n podia dir un èxit complet.

Però el professor alemany no semblà pas estar satisfet del tot. A
les nostres primeres riallades, la seva fisonomia va palesar una
sorpresa extrema, com si les rialles haguessin estat el darrer dels
compliments que esperava. Nosaltres trobàvem que aquesta expressió
era el súmmum de la bufonada, i ens dèiem: -Verament, aquesta
gravetat ja constitueix la meitat de la broma.- La més lleu
manifestació, per la seva part, fent veure que es donava compte de
la seva pròpia broma, desfaria l'efecte.

Com que les rialles continuaven, el seu posat de sorpresa va
tornar-se enuig, i després indignació, i ens llançà unes ullades
ferotges. (Els dos joves qui eren darrera seu i no podien ésser dins
el seu radi visual, foren exceptuats). Aquella mímica ens produí
escomeses convulsives. Certament, aquesta cançó podia fer-nos morir.
Les paraules, per si soles, podien ja emmalaltir-nos, però tanmateix
aquesta serietat, aquesta burla, era massa.

A la darrera estrofa, l'artista es sobrepassà a si mateix, i féu
espurnejar sobre nosaltres els seus ulls, plens d'una furor que ens
hauria contorbat d'allò més si per endavant no haguéssim estat
previnguts que allò formava part del mètode còmic alemany. Per
acabar-ho d'adobar, llançà al mig d'aquella estranya música un crit
d'agonia tan dolorit, que, de no tenir la seguretat que es tractava
d'una cançó còmica, hauríem plorat.

La cançó acabà entre una cascada de rialles.

-Oh!- vàrem dir a chor. -¡Mai no havíem escoltat una cosa tan
divertida! Certament és estranya la idea (general arreu del món) que
els alemanys no posseeixen el sentiment humorístic. ¿Per què no han
traduït llur cançó a l'anglès, per a major joia dels mortals?

Aleshores Herr Slossen Boschen s'aixecà, invectivant-nos
terriblement. Per la col·lecció de lletanies alemanyes que ens
adreçà vaig deduir que la seva llengua és verament privilegiada per
a fer-ne semblant ús. Dansà, féu tremolar els punys, i ens serví tot
l'anglès que sabia. Talment semblava que mai ningú l'hagués insultat
fins aleshores.

Es veia que la cançó no tenia res de còmica. Referia com una mossa
de les muntanyes de Hartz havia donat la seva vida per tal de salvar
l'ànima del seu promès. Després de la mort, es retroben en la regió
etèria les dues ànimes. La darrera estrofa descriu com el promès
menysprea i refusa l'ànima de la que per ell va sacrificar-se, i
marxa amb un altre esperit. No estic gaire segur dels detalls, però
sé fixament que es tractava d'una gran tristor. Herr Boschen ens
digué que havia fet sentir a l'emperador d'Alémanya aquesta cançó, i
que el sobirà havia sanglotat com un nen. Segons l'opinió universal,
era un dels cants més tràgico-patètics de la llengua alemanya.

La nostra situació era, doncs, ben dolenta. ¿Haveu vist una cosa
semblant?

Ni gosàvem a obrir boca. Cercàrem detingudament els dos joves autors
de la broma sense solta, però havien marxat a la francesa, tot just
finida la cançó.

La vetllada féu punt ací. Mai no he vist un comiat de reunió tan
silenciós, tan poc cerimoniós com aquell. Tothom se n'anava sense
donar ni tan sols la bona nit, i un a un baixàvem amb pas de llop,
per allà on hi havia menys claror. Es demanava amb veu baixa, al
guarda-robes, el barret i l'abric; cadascú es féu de porter, lliscà
enfora sense fer soroll i guanyà la primera cantonada a corre-cuita,
fent els possibles per no retrobar-se.

D'ençà d'aquella vetllada, les cançons alemanyes no tenen per a mi
cap interès.

* * *

A dos quarts de quatre aconseguíem Sunbury Lock. Per aquest indret
el riu és meravellós, i el braç derivat no és menys bonic. ¡Tingueu,
però, el seny de no voler remuntar-lo!

Una vegada vaig provar de fer-ho. Em trobava vora el riu, i vaig
demanar als companys si creien que podríem passar-lo.

-Certament, amb tal que remeu fort- em digueren.

Justament aleshores s'esqueia que érem sota la passera que penja
sobre el petit braç derivat del riu, i vaig encorbar-me sobre els
rems.

Treballava d'allò més, posant a contribució els braços, les cames i
els muscles. La meva tasca era sostinguda, elegant, enèrgica i
ràpida. Els meus amics van assegurar-me que feia pler de veure'm.

Al cap de cinc minuts vaig pensar que devíem ésser ben a prop de la
porta de la resclosa, i vaig tombar-me per a veure si efectivament
era així. Érem sota la passera: exactament al mateix lloc on havia
començat a remar. Els meus companys reien amb les mans al ventre.
M'havia fet un tip de suar per a deixar, al capdavall, la barca
enganxada a la passera.

Ara, quan s'ha de remar a contracorrent en els braços del riu prop
les rescloses, ja m'he avesat a deixar-ho fer als altres.

* * *

Passàrem per davant de Walton, relativament important per tractar-se
d'una vila riberenca. Com s'esdevé amb totes les poblacions
semblants, Walton és banyada pel riu únicament de la punta dels
peus. Cal dir que, del riu estant, la vila no sembla tenir gaires
dotzenes de cases.

Windsor i Avingdon són els únics poblats, entre Londres i Oxford,
que poden veure's del riu estant. Tots els altres s'amaguen per les
sinuositats de la ribera i llancen una ullada poruga vers els
marges. Jo els felicito d'haver estat força discrets deixant als
ribatges els camps i els boscos. Reading mateix, malgrat tots els
seus esforços per tocar el Tàmesis tant com pot, té el bon gust
d'amagar la seva horrorosa cara ben lluny del riu.

Naturalment, Cèsar té reservat, a Walton, el seu petit lloc. És un
camp atrinxerat, o una cosa per l'estil. Aquest Cèsar era un
veritable _caminador_ de rius.

La reina Isabel també s'havia arribat fins per aquest indret. Aneu
allà on vulgueu, mai no us podreu desfer d'aquesta dona.

Cromwell i Bradshaw (no pas el guia, sinó l'home que demanà el cap
del rei Carles) tingueren una residència a Walton. ¡Heu's ací un
dueto ben delitós!

A l'església de Walton es veuen encara tombes cèlebres. Vaig témer
de no poder contenir Harris, però semblava haver-se'n distret, i
passàrem de llarg.

Més enllà del pont, el riu serpenteja molt i esdevé, gràcies a
aquesta disposició natural, força pintoresc, però molt enutjós per a
remar o remolcar, motivant nombrosos conflictes entre remolcadors i
remers.

A la banda dreta deixem Oatlands Park. És una antiga plaça. El rei
Enric VIII la prengué al veritable posseïdor (el nom del qual tinc
oblidat) per tal de poder instal·lar-s'hi ell. A dins del parc pot
visitar-se, segons diuen, una curiosa gruta; però jo, per la meva
part, mai no he sabut veure-la.

La duquessa de York, que havia viscut a Oatlands Park, era molt
aficionada als gossos. Va fer construir un cementiri, on enterrava
els seus amics així que anaven morint-se. Deu haver-n'hi uns
cinquanta d'enterrats, separadament i amb un epitafi cadascun. Jo
m'atreveixo a dir que ben bé se la mereixien, llur sepultura, com
tot fill de mare.

A Corway-Stakes, primer angle sota Walton Bridge, fou lliurada una
batalla entre Cèsar i Cassivelaunus. Aquest darrer havia fortificat
el riu, plantant-hi al fons tot d'estaques arrenglerades, i havia
fet posar un avís que deia: «Prohibit el pas». Però Cèsar passà,
malgrat tot. Ja veieu, doncs, com no és possible separar Cèsar
d'aquest riu.

Un home així convindria tenir avui prop les rescloses.

Halliford i Shepperton són dos petits recons ben escaients,
particularment per la banda del riu, però no tenen gran cosa de
notable.

Hi ha, no obstant, al cementiri de Shepperton, una tomba damunt la
qual fou inscrit un poema.

Jo no sabia com fer-ho per poder veure si Harris tenia ganes de
visitar-la. Vaig notar que dirigia vers l'embarcador com una mirada
d'enveja: jo que sí, que quan hi som a la vora faig per manera que
li caigui el barret a l'aigua. Entre el mal temps que es donava per
recobrar-lo i la seva indignació davant la meva graponeria per
haver-lo, va fugir-li del cap la idea de les seves benamades tombes.

A Weybridge, la Wey (formós corrent d'aigua pel qual únicament els
navilis de poc calatge poden navegar fins a Guilford, que sempre em
prometo d'explorar sense mai poder fer-ho), la Bourne i el canal de
Basingstoke tenen llur confluència amb el Tàmesis.

Justament la resclosa és a l'altra part de la població.
Adonar-nos-en i veure en una comporta el jaquetó de George va ésser
cosa d'un mateix instant. Després, rera un examen més profund,
descobrirem que George estava dintre del seu jaquetó.

Montmorency féu anar furiosament la cua, jo vaig cridar, Harris va
mugir, i George féu voleiar la seva gorra i vociferà.

El guarda de la resclosa va sortir de la seva caseta, tot esverat i
amb un garfi, pensant que es tractava d'un greu contratemps. Quan va
veure l'equivocació, va semblar que ens feia mala cara.

George portava un singular paquet, embolicat amb un drap
impermeable. Era un paquet rodó, però una mica aplanat i amb un
llarg mànec recte que sobreeixia.

Harris: -Què és, això? Una paella, potser?

George: -No. És una cosa que de moment empipa, però tothom, en el
riu, se'n proveeix. És un banjo.

I els seus ulls espurnejaven estranyament.

-No us coneixia aquest talent!- vaig dir, alhora que Harris feia
igual exclamació.

-No ho sé tocar, realment- respongué George. -Però és una cosa ben
fàcil, i porto un mètode explicatiu.



CAPÍTOL IX

George davant la feina.--Dolenta conducta de les cordes de remolc i
d'un esquif de dos remers.--Remolcadors i remolcats.--Mètode
descobert per una jove parella.--Estranya desaparició d'una senyora.
--Com més es fa, menys s'avança.--Remolc fet per noies.--La resclosa
perduda, o el riu freqüentat,--Música.--Salvats!

Aixi que tinguérem George al nostre poder, el férem treballar. Val a
dir que no semblà neguitejar-se gaire. Solament digué:

-He tingut qui sap la feina, a ciutat.

Harris, que acostuma a ésser dur i gens piadós, amb tot home dolent,
li respongué:

-En canvi tindreu ací, sobre l'aigua, molta cosa a fer. Però
tanmateix és bo, per a l'home, canviar de feina. Apa, desembarqueu.

Res no podia objectar, en consciència. Va fer, però, una provatura,
dient:

-Em plauria de quedar-me a la barca per a preparar el te, mentre
vosaltres remolcaríeu. Això de fer el te és bastant carregós, i
tanmateix sembla que vosaltres esteu fatigats.

La nostra única resposta fou allargar-li la corda de remolc. La
prengué i saltà de la barca.

Les cordes de remolc ofereixen aquesta particularitat curiosa i
inexplicable: l'haveu rotllada amb tant de seny i paciència com si
haguéssiu plegat un pantaló nou, i, si al cap de cinc minuts torneu
a agafar-la, ningú dirà que sigui una corda, sinó un horrible
fardell.

La meva intenció no és pas d'ésser insolent, però estic segur que si
agafeu una soga ordinària i la desenrotlleu i, tan llarga com sigui,
la deixeu ben estirada i tivant al mig d'un camp, i després tombeu
l'esquena només dos segons, la retrobeu feta un munt, trenada, plena
de nusos, perduts tots dos caps, transformada -amb una paraula- en
una perruca. Ella mateixa haurà fet, tota sola, tan bella tasca, i a
vosaltres us caldrà passar ben bé mitja hora, asseguts damunt
l'herbei, per desfer l'embolic, tot renegant.

Tal és la meva opinió sobre les cordes de remolc, en general. És
clar que ha d'haver-hi honorables excepcions: ben lluny
d'imaginar-me que això no pugui ésser! Deu haver-hi cordes de remolc
que mostraran llur professió de consciencioses i respectables
cordes: que no es figuraran que sigui llur feina la de ganxet, que
no es nuaran per a semblar ramals de tricot així que un hom les
deixi soles.

Dic que penso que n'hi deu haver, i sincerament espero no
equivocar-me, malgrat no hagi tingut mai l'honor de trobar-les.

La corda que havia jo agafat al moment que arribàvem a la resclosa,
no havia volgut que Harris la toqués, sabent la seva poca traça.
L'havia jo rotllada ben a poc a poc, amb gran esment; després vaig
fer-ne un doblec, i, nuada de dos indrets, la vaig deixar al fons de
la barca. Harris l'havia agafada segons les regles de la ciència i
la passà a mans de George. Aquest se n'apoderà amb decisió, va
penjar-se-la al braç i començà de desfer-la. Hom podia creure que
manipulava amb els bolquers d'un nadó.

Doncs bé: encara no havia desentortolligat una dotzena de metres,
que ja la corda era talment una estora mal trenada.

Sempre passa el mateix: ja se sap. L'home que, del marge estant,
s'esforça a desenrotllar una corda, pensa que el mal prové d'aquell
que l'ha rotllada. I li diu:

-Què redimoni heu volgut fer, amb això? ¿Que és un filet de peix? Un
garbuix indecent, és això: vet aquí el que sabeu fer. ¿No podíeu
haver rotllat aquesta corda una mica més bé, ximplet?- va grunyint.

Lluita com un salvatge. Després de posar-la ben plana, comença de
voltar entorn de la corda, mirant si pot trobar-ne un dels caps.

No res menys, aquell que l'ha rotllada pensa que qui té la culpa de
l'embolic és el mateix home que vol desfer-la.

-Ben plegada que era, quan l'heu agafada vós! Per què no hi poseu
més atenció, en el que feu? Agafeu les coses sense gens de traça:
vet aquí. Quan jo us dic, que fóreu capaç de fer nusos al cabiró
d'una bastida.

I mireu si es posen enfurismats, que ben bé voldrien penjar-se, tots
dos, amb aquella corda.

Al cap de deu minuts el primer d'aquests homes fa un crit: sembla
que es torni boig. Dansa sobre l'embull i prova de posar-hi ordre
agafant-ne el cap que li ve a la mà, i tiva amb tota la seva força.
Com és natural, l'embolic augmenta. Aleshores l'altre home surt de
la barca per ajudar el seu company, però l'un destorba l'altre;
agafant tots dos el mateix cap, estiren a la una, i, en trobar
resistència, resten astorats.

A la fi la desemboliquen tota, i en girar-se s'adonen que llur barca
ha fugit a la deriva, i que marxa recta a la barrera.

Aquest cas ocorregué una vegada davant meu. Era pels voltants de
Boveney, un matí ventós; baixàvem nosaltres pel corrent, i, en
acostar-nos a l'angle que forma el riu, ens cridaren l'atenció dos
homes que vèiem al marge. Tots dos s'esguardaven amb una expressió
llastimosa, pobríssima, com mai no he vist ni veuré, i tenien una
corda a les mans. No podíem dubtar que quelcom d'extraordinari
passava. Vam amarrar i anàrem a preguntar-los el motiu de llur
dolença.

-La nostra barca ha fugit!- ens respongueren amb to d'indignació.
-Estàvem ocupats a desembullar aquesta maleïda corda, i, quan ens
havem girat, _ella_ ja qui sap on era.

Semblaven afligits per aquesta acció d'ingratitud. Nosaltres
trobàrem la dolentassa, detinguda per uns canyers, mitja milla
avall, i la retornàrem als seus propietaris. Jo estic, i fins hi
faria una juguesca, que no tornarien a donar semblant sort a llur
barca, almenys durant una setmana. Per la meva part, mai no oblidaré
el quadro que formaven aquells dos homes passejant amunt i avall amb
llur corda i esforçant-se per descobrir llur esquif.

Un hom veu produir-se sobre l'aigua una pila de divertits incidents
ocasionats pel remolc.

Heu's-ne aquí un dels més comuns.

Dos remolcadors marxen a grans passes, embrancats en una viva
discussió, mentre l'home que roman dins la barca, a cent metres
darrera d'ells, s'esgargamella inútilment per fer-los aturar i es
dedica a una mímica tan violenta com desesperada amb un dels seus
rems.

Un petit accident s'ha produït, com, per exemple, la caiguda del
governall o d'un ganxo, o el barret del dissortat vola i fuig
ràpidament sobre l'ona traïdora.

Els crida, perquè s'aturin, d'una manera polida, correcta:

-Eh! eh! Atureu-vos, si us plau! M'ha caigut el barret a l'aigua.
Quines bromes!

Després:

-Eh, vosaltres! Eh, eh! Tom! Dick! ¿No sentiu? -(Ja no tan afable.)

Després:

-Eeeee! oooooh! Si us pogués confondre! ¡Endimoniats caps de fusta!
Atureu-vos, doncs! Oh, mil milions de milions!

Llavors s'aixeca, pica de peus, crida fins a posar-se vermell i
renega dels seus companys fins a agotar el vocabulari.

Els pillets vagabunds s'aturen pels marges i se'n burlen, tirant-li
pedres, mentre passa davant d'ells a una marxa de quatre milles. Ell
roman dins la barca i no en pot sortir!

Molts d'aquests inconvenients desapareixerien si els remolcadors
volguessin recordar-se de llurs funcions i procuressin heure esment
de com va aquell que resta dins la barca remolcada. És millor que
sigui una persona sola, la que estiri de la corda; si són dues,
comencen la xerramenta i obliden llur paper: cosa molt natural, puix
la barca ofereix ben poca resistència i no pot cridar-los a llur
deure.

Per fer-nos compendre fins a quin punt dos remolcadors poden oblidar
llur treball, George va contar-nos, després de sopar, durant la
nostra conversa sobre aquest assumpte, un exemple ben curiós.
Hèu's-lo aquí:

George i tres companys seus remaven, des de Maidenhead, una barca
molt carregada. No gaire lluny de la resclosa de Cookham veieren un
jove i una noia marxant junts pel camí de remolc, dalt del ribatge,
embrancats en una conversa tan interessant com absorbent. Portaven,
entre tots dos, una barra amb un ganxo, al qual ganxo havien lligat
una corda que s'estenia darrera d'ells i que de l'altre cap penjava
dins l'aigua. No es veia cap barca enlloc. Segurament n'hi havia
hagut una, en un moment determinat; però què s'havia fet? ¿Quin
fatal destí l'havia arreplegada? ¿Quina sort havien seguit els que
l'ocupaven?

Això no havia contorbat gens ni mica la jove parella, la qual
semblava que, amb el ganxo i la corda ja en tenia prou per a
treballar correctament.

George, de primer antuvi, volgué cridar-los, despertar-los; però un
acudit lluminós li travessà la dura closca, i no va dir-los res. Amb
un ganxo agafà el cap de la corda que anava dins l'aigua; després,
amb aquest cap de la corda, els bromistes hi feren una argolla, la
subjectaren a la quilla de la barca, van apartar els rems, van
encendre llurs pipes i van asseure's a popa.

D'aquesta manera la jove parella remolcà els quatre lladres i la
feixuga barca fins a Marlow.

George seguí dient:

-I podeu ben creure que poques vegades he vist esguards tan
interrogants com els de la jove parella en descobrir, de la resclosa
estant, que havia remolcat, ben bé dues milles, una barca que no era
pas la seva. Jo estic que, si aquell jove no hagués sentit a prop
seu una influència conciliadora molt intensa, potser hauria donat
sortida a sentiments de major violència.

La noia recobrà primerament els sentits, es colpejà les mans, l'una
contra l'altra, i va exclamar tot neguitosa:

-Ai, Enric! Doncs on és, la tieta?

En arribar ací George, Harris demanà:

-Retrobaren mai la vella senyora?

George, únicament respongué:

-La història no ho diu pas.

Vegeu un altre exemple de la simpatia que cal entre remolcadors i
remolcats. En fórem testimonis George i jo, prop de Walton. Era a
l'indret on el camí mor dolçament sobre el riu, i nosaltres
acampàvem al marge oposat, molt enfeinats amb la manduca.

Sobtadament es mostrà una barca que anava arrossegada, a
llarguíssima distància, per un cavall de remolc, i sobre la bèstia
hi anava muntat un minúscol pillet. Cinc joves fornits anaven
instal·lats dintre la barca, amb aires d'indolent reposar. El posat
del timoner, sobretot, era tot beatífic.

En veure'ls passar, murmurà George:

-Donaria de gust qualsevol cosa per veure el del timó estirar la
maleïda corda!

Tal dit tal fet: la barca s'enfilà pel marge, amb un soroll
d'esquinçament comparable al de quaranta mil draps. Dos homes, un
cistell i tres rems passaren de babord a sobre el marge. Un segon i
mig després, altres dos homes desembarcaven bruscament i anaven a
asseure's al mig de ganxos, veles, sacs de nit i ampolles. El darrer
dels ocupants pogué mantenir-se vint metres encara, i sortí de cap
per avall.

Aquesta operació semblà alleugerir molt la barca, i aquesta començà
d'avançar ràpidament. El petit postilló se'n donà bon compte, atià
son cavall i marxaren a galop.

Mentrestant, els nostres joves s'havien assegut, mirant-se els uns
als altres, i trigaren uns minuts a compendre el que els havia
passat. Aleshores es posaren a cridar fort, per fer aturar el
pillet; però aquest estava massa enfeinat amb el seu cavall, per
escoltar-los, i aviat se'l va perdre de vista.

Parlant amb sinceritat, no podria dir que em dolgués, la dissort
d'aquells joves. Altrament, voldria que els boigs que es fan
remolcar d'aquesta manera (i són moltíssims els qui acostumen a
fer-ho) tinguessin sempre una sort així. Ultra els perills a que
s'exposen, són la desesperació i l'entrebanc per a totes les altres
embarcacions que poden ensopegar-se amb ells. Amb llur marxa
excessiva, els és impossible apartar-se del camí de tota altra
barca, que de cap manera els pot fer pas. Llur corda de remolc
s'entortolliga amb el pal de la vostra nau, i us enfonsa, o bé agafa
un passatger i el tira a l'aigua, o, quan menys, us fueteja la cara.
El millor que pot fer-se és anar amb esment per guardar-se'n,
servint-se de l'extrem gruixut del pal.

De tots els procediments posibles per a fer-se remolcar, el més
sensacional és el remolc per noies: el recomano a tothom, car és
cosa divertidíssima. Cal sempre tres noies, per a fer seguir la
barca: dues que estiren la corda, i una altra que corre d'ací d'allà
tota enriallada.

No sé com s'ho fan, que comencen per embolicar-se amb la corda: s'hi
entortolliguen les cames i vénen obligades a seure, per
alliberar-se'n; després se la posen al coll, i per poc no arriben a
escanyar-se. A la fi se'n serveixen com cal, tenint-la
horitzontalment, i es disposen a fer la marxa, a una distància molt
perillosa de la barca (*10). En haver caminat cent metres, se
sufoquen, s'aturen de sobte, s'asseuen damunt l'herbei i esclafeixen
a riure. Mentrestant la barca és arrossegada al bell mig del
corrent, on comença de donar voltes, abans d'heure'n vosaltres
esment per a pendre un rem. Aleshores les noies s'aixequen
sobtadament i semblen estranyades.

-Oh, mireu la barca!- diuen. -Mireu's-la. ¡al bell mig del corrent!-

Passat aquest incident, remolquen, com cal, durant una estona.
Després, és una nova fantasia: una de les noies vol arrebossar-se
les faldilles, i heu's ací que minva l'impuls per a realitzar el que
es pretén. Aleshores la barca s'encalla. Vosaltres sortiu, poseu la
barca sobre l'aigua i crideu a les noies de no aturar-se.

-Què? Què hi ha?- responen.

-Que no s'aturin!- crideu.

-Que no... Què?

-Que no s'aturin! Apa! Segueixin!

-Aneu, Emília, aneu a veure el que volen- diu l'una. L'Emília obeeix
i ve a demanar-vos què els dèieu.

-Què volen? Què passa?

-Res, no passa: tot va bé. Però segueixin caminant: que no s'aturin.

-Ah! Per què?- fa ella.

-Perquè nosaltres no podem governar si resten estacionades. Cal que
donin a la barca la seva impulsió.

-Donar a la barca... què?

-Donar-li la seva impulsió, fer-li servar el moviment.

-Molt bé: ara els ho vaig a dir. Ho fem bé?

-Sí, molt bé; però no s'aturin.

-No és pas gaire difícil, sembla- diu l'Emília. -Em creia que
costava més.

-No: ja veuen que és ben senzill. No han de fer sinó mantenir la
impulsió: vet aquí tot el que cal fer.

-Entesos- fa la noia. -¿Voldrien donar-me el meu xal vermell, si els
plaus? És a sota el seient.

Trobeu el seu xal i l'hi doneu. Una de les seves companyes arriba i
pensa que farà bé de pendre també el seu xal. S'emporten el de la
Maria, per si volgués servir-se'n, però la Maria no el vol; el
retornen, i demanen, en canvi, una pinta de butxaca. Passen vint
minuts, abans no reprenen la marxa. A la primera girada del camí
veuen una vaca i no teniu altre remei que eixir de la barca per fer
anar la vaca lluny del camí.

Certament, no hi ha un moment de contrarietat, amb una barca
remolcada per noies.

* * *

George, a la fi, pogué desembolicar la corda i va remolcar-nos fins
a Penton Hook, d'allò més bé. Un cop arribats, vam discutir la
important qüestió de l'acampament. Realment, havíem decidit jeure a
bord, però es tractava de saber si restàvem al lloc on érem o si
seguíem fins més enllà de Staines. Era massa aviat, aleshores, per a
desfer el nostre envelat. El sol encara lluïa. Decidírem, doncs,
arribar fins a Runnymead, tres milles i mitja més lluny: un lloc
tranquil, al mig del bosc, que ofereix un bon refugi.

Aturar-nos a Penton Hook ens hauria anat millor: més tard ens en
donàrem compte. Remuntar tres o quatre milles a contracorrent durant
el matí, és una cosa ben senzilla; però després d'una llarga
jornada, esdevé un esforç lassant. A les darreres milles, ja un hom
no es fixa en el paisatge, no s'enraona ni es riu; cada mitja milla
que engoliu, val per dues. Arribeu a figurar-vos que no sou al lloc
on positivament us trobeu i que el mapa és equivocat. Després
d'haver fet un camí que calculeu de deu milles, i no veient cap
resclosa, comenceu de creure seriosament que un lladre l'ha furtada
i ha desaparegut amb ella.

Jo em recordo d'haver-me trobat una vegada absolutament desemparat
(en el sentit figurat del mot). Havia sortit amb una cosineta de
línia materna, i baixàvem de Goring. Se'ns feia tard i cuitàvem a
retornar. Havien tocat dos quarts de set en passar la resclosa de
Benson: començava a fosquejar. La meva cosineta digué:

-Voldria ésser a casa a l'hora de sopar.

-Justament aquest és el meu desig- vaig respondre-li. I, traient un
mapa, vaig voler veure la distància a que ens trobàvem del nostre
lloc de retorn. Vaig veure que érem, just just, a una milla i mitja
de la resclosa propera, Wallingford, i cinc milles més enllà venia
Cleeve.

-Molt bé! Abans de les set haurem passat la resclosa veïna, i ja
només en queda una altra.

Vaig posar-me a remar vigorosament. Passàrem el pont, i vaig
preguntar a la meva cosineta si veia la resclosa.

-No, que no la veig!

-Oh!- vaig dir només, i vaig seguir remant. Al cap de cinc minuts li
pregava que tornés a mirar.

-No, no hi ha res. No veig cap dels senyals indicadors d'una
resclosa.

-Però... ¿ja esteu ben segura que la sabríeu conèixer, una resclosa,
si la vèieu?

Li parlava excitat, amb intenció de ferir-la. Ella em digué, tota
picada.

-Així, doncs, tant se val que mireu vós.

Vaig deixar els rems, per a orientar-me. El riu s'estenia recte
davant nostre, al foscant de la nit, en la llargada d'una milla,
però no es veia cap senyal de resclosa.

-Voleu dir que no ens hem perdut?

Vaig voler fer-li entendre com no era possible. Així pensava
aconhortar-la, però ella, ben al contrari, va exclamar tota
espaordida:

-¡Ens negarem, i aquest serà el meu càstig per haver sortit amb vós!

En bona veritat, aquest càstig jo el trobava excessiu més que no pas
ella, la qual afegí, com a expressió del seu últim desig:

-Que sigui com més aviat millor!

Per la meva part m'esforçava a encoratjar-la i a voler-li aclarir
aquell misteri.

-Fixeu-vos de quina manera estic remant: tan fort com mai m'hauria
imaginat fet-ho. Aviat serem a la resclosa.

Recorreguérem una milla, encara. Aleshores vaig ésser jo, qui
començà de posar-se nerviós.

Torno a consultar el meu mapa: la resclosa de Wallingford era
clarament indicada a una milla i mitja de la de Benson. Era un mapa
digne de confiança; demés, jo coneixia ben bé la resclosa, car
l'havia traspassada dues vegades. ¿On dimonis podíem ésser,
nosaltres? Què ens havia passat? Vaig acabar per creure que somiava,
que em trobava positivament al llit, que dormia i anava a
despertar-me que serien les deu tocades. Vaig preguntar, doncs, a la
meva cosineta:

-No us sembla un somni, això?

-Anava a fer-vos la mateixa pregunta- em respongué. I alhora ens
examinàrem per saber si veritablement dormíem i quin dels dos es
deixondiria primer. Allò esdevenia interessant.

Jo remava sempre, i res no veia acostar-se. El marge restava una
ombra misteriosa, amb la foscor de la nit: érem de ple dins les
coses sobrenaturals. Jo pensava amb follets, gnoms, focs follets, i
amb aquestes arteroses sirenes que, assegudes tota la nit sobre les
roques, atreuen els passatgers al mig dels remolins i als abismes.
Reflexionava... que qui sap si hauria jo pogut ésser més bo, si
podia haver tractat els homes millor del que ho havia fet.

Amb aquests greus pensaments ressonaren els accents beneïts de «He's
got'em on», mal trets d'una concertina. Vaig compendre que ens
havíem salvat!

A mi, ordinàriament, no em diuen gran cosa, els sons d'una
concertina; però, aquesta vegada, ¡oh, com va semblar-nos bella, la
música, a tots dos! Mil cops millor que la veu d'Orfeus, el plany
d'Apolló, etc., etc.

Una celestial melodia, amb l'estat d'esperit en que ens trobàvem,
ens hauria enternit l'ànima una mica més; una harmonia sàviament
corprenedora i impecablement executada, ens hauria servit de conhort
suprem, traient-nos tota esperança del món. Però les notes del «He's
got'em on», salmodiades per un acordeó asmàtic, ornamentades amb
variacions involuntàries, constitulen quelcom de singularment humà i
comfortable.

Els afortunats sons s'apropaven, i aviat tinguérem allà, quasi a
tocar, la barca d'on sortien. Hi anava una tribu d'_indis_
provincians que havien eixit a navegar al clar de lluna. (Val a dir
que no hi havia la més petita quantitat de lluna, però no era cosa
d'ells.) En ma vida he vist gent més simpàtica, més atractívola.

-¿Voldríeu indicar-me- els vaig demanar -el camí de la resclosa de
Wallingford?- I vaig explicar-los com estava cercant-la feia ja dues
hores.

-La resclosa de Wallingford!- em respongué un d'ells. -Que Déu us
faci bo, amic! ¡Si la van suprimir fa més d'un any! ¡Ja no hi és,
home, ja no hi és! Ara sou a prop de Cleeve... Tu, Bill! Déu me
perdó! ¡Vet ací un senyor que cerca la resclosa de Wallingford!

De bona gana hauria saltat al coll del que parlava per a beneir-lo:
sinó que me'n privava el corrent, massa fort, tanmateix, per aquell
indret, i vaig haver-me d'acontentar amb senzilles i fredes paraules
de regraciament.

Els donàrem les gràcies qui sap les vegades, fent-los notar la bona
nit que se'ls presentava i desitjant-los una agradosa passejada. Si
mal no recordo, també els vaig convidar a passar una setmana amb mi,
mentre la meva cosineta els assegurava que a la meva mare li plauria
molt de veure'ls.

Després fou cantat el chor dels soldats de Faust, i no trigàrem
gaire a trobar-nos de retorn a casa, ben a temps per sopar, malgrat
aquestes aventures.



CAPÍTOL X

Primera nit.--Sota l'envelat.--Demanant socors.--Esperit d'oposició
de les teteres.--Mètode per a triomfar.--El sopar.--Com s'obté la
prudència.--Es desitja una illa: millor que sigui pels volts de
l'Oceà Pacific Sud, convenientment servida, amb tuberies per
dessecar la terra, i deserta.--Divertida història de ço que
s'esdevingué al pare de George.--Una nit sense repòs.

Harris i jo acabàrem per creure que la resclosa de Bell-Weir tal
vegada no fos a passeig, com aquella de que havem parlat. George va
remolcar-nos fins més enllà de Staines, i aleshores el reemplaçàrem
nosaltres. La nostra barca semblava pesar cinquanta tones; i pel que
toca al camí fet, ni que es tractés de quaranta milles. A la fi, a
dos quarts de vuit passàrem la resclosa, entràrem tots tres a la
barca i vam atansar-la vora el marge esquerre per cercar un
amarratge.

Nosaltres havíem volgut arribar a Magna Charta Island, (indret tot
encís on el riu serpenteja per una vall de dolça verdor), per tal
d'acampar en una de les nombroses cales pintoresques que hi ha sobre
aquesta minúscula platja. Si hem d'ésser, però, ben sincers, ara
això no ens corprenia com al principi de la diada, i una mica
d'aigua, entre un vapor i un forn de gas, ens satisfeia a bastament
per a passar la nit. El paisatge no ens interessava gaire: del que
sentíem necessitat era de sopar i de dormir.

Arribàrem, doncs, a Picnic Point, i ens aturàrem en un bell recó:
vora un gran om, a les retorçades branques del qual lligàrem la
nostra barca. I fèiem pensament de sopar (el te de la tarda havia
estat suprimit, per a guanyar temps) quan George s'hi oposà, bo i
dient:

-Donem-nos pressa a fer-nos el sostre, abans no arribi la nit,
aprofitant la claror que resta. Un cop enllestit, no tindrem altre
quefer, i podrem sopar amb la consciència tranquil·la.

Aquesta cobertura de vela demana una col·locació tan exacta i
ajustada com cap de nosaltres no havia pensat. Dit amb paraules,
semblava una cosa ben senzilla: es prenen cinc arcs de ferro, com si
fossin arcs de croquet; se'ls clava sobre la barca; després s'estén
la vela al damunt i es lliga per sota. Nosaltres ens pensavem fer-ho
amb un no res, però tanmateix calculàvem ben migradament l'operació.

Agafàrem els arcs i començàrem d'encaixar-los dins dels galzes
reservats a l'efecte. Vosaltres no us creureu (n'estic segur} que
sigui aquesta una operació perillosa: doncs jo ara us puc dir que ho
és, i fins m'admiro que existeixi encara el narrador, per a
instruir-vos en aquest assumpte.

Ni que els arcs haguessin estat dimonis ens haurien donat tanta
feina. Impossible fer-los entrar en els galzes si no era a cops de
peu i d'estaca. A la fi van ésser col·locats, però ens donàrem
compte que els arcs no corresponien als galzes i que calia
treure'ls. Naturalment, aleshores els arcs no volien sortir, i una
seriosa lluita s'emprengué entre ells i dos de nosaltres. Al cap de
cinc minuts saltaren bruscament: semblaven fer tots els possibles
per a llançar-nos a l'aigua i fer-nos ofegar. No res menys, els arcs
tenien, a dalt de tot, unes frontisses que, per mica que ens
distraguéssim, ens colpejaven dels llocs més delicats de la nostra
persona. Mentre discutíem amb l'extrem dret per a persuadir-lo de
fer el seu deure, l'extrem esquerre ens arribava traïdorament per
darrera i ens escometia del cap.

Finalment, restaren tots al seu lloc, i ja sols faltava la vela per
sobre. George la desplegà, subjectant una de les vores a la part de
proa; Harris es posà al mig, per a pendre-la de les mans de George i
fer-la passar a popa, on era jo per a rebre-la. Abans no arribà a
les meves mans, va passar qui sap l'estona. George feia el seu paper
a les mil meravelles, però Harris acomplia el seu amb una total
absència del sentit comú.

Val a dir que era una cosa nova per ell, és veritat, però mai no he
sabut compendre de quina manera va manegar-s'ho. (Ell tampoc no ha
sabut donar-ne cap explicació.) És el cas que per un procediment
misteriós aconseguí, al cap de deu minuts d'esforços sobrehumans,
embolicar-se tot ell amb els plecs de la vela: allò que es diu ben
embolicat, tan ben lligat i empresonat que no podia de cap manera
desfer-se'n. Per la seva part féu tots els possibles per recobrar la
llibertat (aquest dret que tot anglès posseeix des de la naixença) i
treballant desmesuradament (després vaig saber-ho) féu caure George.

George va donar-li les _gràcies_, començant entre tots dos una
partida de molestar-se l'un a l'altre, per torn rigorós.

Jo, mentrestant, estava a l'espectativa. Se m'havia dit que no em
mogués d'allà on era esperant que em fessin arribar la vela. I jo
esperava, en companyia de Montmorency, al lloc indicat. Vam
adonar-nos que la vela era violentament remenada, convulsionada;
però nosaltres vam pensar que aquest moviment era conseqüència d'un
mètode d'instal·lació, i romanguérem arreconats. També sentírem uns
sons ofegats que sortien del fons de la barca, com si trobessin que
l'operació era massa fatigosa, i nosaltres en traguérem aquesta
conclusió: que calia esperar el moment en que es fes més senzilla,
abans de pendre-hi part.

Com més esperàvem, més grosses semblaven fer-se les complicacions.

A l'últim veiérem el cap de George i oírem com aquest ens deia:

-Doneu-nos la mà, gran plaga! ¿Què hi feu, aquí plantat com una
mòmia? ¡Que no ho veieu, que estem a punt d'asfixiar-nos!

Llavors em vaig posar a llur disposició. Jo mai no he pogut resistir
a una demanda d'auxili, i cal dir que aleshores Harris (que duia la
cara gairebé negra) n'estava ben necessitat, de socors.

Trigàrem, encara, ben bé mitja hora (mitja hora de treball
aferrissat) a deixar-ho tot enllestit convenientment. Aleshores
tocàrem xafarranxo per sopar.

Col·locàrem la tetera a proa de la barca, i nosaltres ens posàrem a
popa, ben decidits a no ocupar-nos-en i preparar els utensilis
complementaris del nostre àpat.

És, aquest, l'únic sistema per a fer bullir una tetera, quan un hom
es troba sobre l'aigua. En efecte: si l'astuta comare es dóna compte
de la vigilància exercida prop seu, mai no canta; però, si us
allunyeu, si comenceu el vostre àpat sense que se us vegi amb la
cara que penseu amb el te, com si tal cosa al món no existís, (no
heu de vigilar-la ni de lluny), ben aviat sentireu que la tetera
escup, car es mor de ganes de veure com la seva aigua es torna te.

Si se us fa tard, llavors és bo l'enraonar amb veu forta, fent veure
que tant se us en dóna del te. Poseu-vos prop de la tetera, fent que
ella se n'adoni, i crideu ben fort: «-¡No tinc ganes de te, ara! I
vós, George?» Aquest ha de respondre: «-No, de cap manera! Em fa
horror! És molt indigest. Més val que prenguem llimonada, en lloc de
te.» I la tetera farà tan bona feina, que fins apagarà el foc.

Nosaltres prenguérem aleshores aquest innocent subterfugi, i el te
va estar llest més aviat que cap altra cosa. Vam encendre la nostra
llanterna i ens agrupàrem per sopar.

Teniem força gana. Durant trenta cinc minuts no se sentia a la barca
altre soroll que el dels ganivets, dels plats i dels gots, i el
batre regular de quatre mandíbules proveïdes de bons queixals. Al
cap de trenta cinc minuts, Harris féu: -Ah!- canvià de posició les
cames, passant l'esquerra a sobre la dreta.

Cinc minuts després, George, a son torn, féu: -Ah!- i féu voleiar el
seu plat per sobre el marge. Tres minuts més tard, donà Montmorency
les primeres mostres de satisfacció d'ençà de la nostra partida; es
tombà de costat i estirà les potes. Jo vaig pronunciar un «Ah!» de
complaença i vaig deixar-me anar d'esquena. El meu cap trobà un dels
arcs, però ni un sol renec no va provocar-me; no hi vaig donar cap
mica d'importància. ¡Quins pensaments més bons es tenen, quan la
panxa està plena! ¡Què satisfet un hom queda, de si mateix i del
món! Les persones que n'han fet la prova em diuen que una
consciència ben neta fa l'home perfectament feliç i content; però
això mateix s'obté, i a més baix preu, amb un estómac ben satisfet.
Un hom se sent pròdig de clemència, de generositat, després d'un
àpat substanciós, seguit d'un bon païr. Es té valent el cor i noble
l'ànima.

Aquesta dominació del nostre sistema digestiu sobre el nostre
intel·lecte és veritablement curiosa. No podem treballar ni pensar
sense permís de l'estómac: és aquest el que ens dicta les nostres
emocions i passions.

Després d'ous i llard, ens diu: -Treball.

Després del beefsteak: -Son.

Després d'una tassa de te (dues cullerades plenes per tassa, fent
que no estigui al foc més de tres minuts) li diu al cervell: -Apa,
dreça't! Demostra l'energia dels teus ressorts. Sigues eloqüent,
profund, tendre. Mira a ulls plens la natura, la vida. Estén les
ales blanques dels teus ràpids pensaments, i que volin com sagetes.
¡Aixeca l'esperit: que sigui com la imatge de la Divinitat,
planejant sobre el bullici del món, i que munti, a través de camins
de fulgurants estels, fins a les portes de l'eternitat!

Després dels _muffins_ calents, li diu: -Sigues groller, sense
ànima, com les bestioles del camp, que no tenen cervell pensador.
Ten la mirada peresosa, mai il·luminada d'una fulgor d'imaginació o
d'esperança, de fe o d'amor, de vida!

Després del brandy (amb suficient quantitat): -Sigues insensat i
burleta; fes tombarelles, que atrauran la broma dels teus amics;
balbuceja incoherències; brama, amb crits inarticulats; demostra
palesament com el pobre home esdevé un estúpid intolerable quan la
seva voluntat i el seu seny s'ofeguen amb alguns centímetres
d'alcohol!

No som altra cosa que veritables esclaus del nostre estómac! No em
parleu de moral ni de justícia. Aneu amb compte amb el vostre
estómac i poseu-lo a dieta amb tot el seny i l'atenció deguts!
Aleshores la virtut i la satisfacció regnaran en el cor vostre,
sense que us calgui fer cap esforç; sereu ciutadans de bé, bons
amants, tendres pares, homes nobles i dignes.

Abans de sopar, estàvem malhumorats, asprosos, intractables.
Després, tot eren bones intencions recíproques, sense excloure'n el
gos. Ens estimàvem: a tothom, estimàvem.

Harris, amb un moviment, aixafà un peu de George. Si això arriba a
esdevenir-se abans de sopar, ben segur que George hauria expressat
vius desigs sobre la sort de Harris en aquest baix món, duent els
seus pensaments fins a fer-nos esgarrifar. Doncs bé: ara s'acontentà
amb dir únicament:

-Ep, company! Tingueu compte amb els meus peus!- I ho digué tot
dolçament.

Harris, per la seva part, altres vegades hauria cridat amb to
displicent: -És ben difícil, no trepitjar un peu de George, si un
hom es belluga en un radi de deu metres entorn del lloc on ell jau.
No sé perquè, tenint uns peus tan llargs, ha de venir a
instal·lar-se en una barca de curta talla. Li aconsello que els
pengi a la paret.- Però, en compte d'expressar-se així (com no
hauria fallat si som abans de sopar), Harris digué:

-Em sap molt de greu, vell amic! ¿Us he fet gaire mal?

-No, no- respongué George, -Jo en tinc la culpa.

-No, que la tinc jo.

Diàleg corprenedor, admirable.

Encenguérem les pipes i gaudírem de la calma de la nit fent petar la
xerrada.

George: -¿Per què no s'ha de poder viure sempre així? Fora del món,
de les seves tentacions i els seus vicis, portant una vida
tranquil·la i plàcida, fent tot el bé possible!...

-Heu's ací una cosa que sempre he desitjat vivament.

I vam embrancar-nos en una discussió, tractant de marxar tots quatre
a una illa deserta, convenientment servida, on poguéssim fer vida de
bosc.

Harris: -He sentit a dir, per això, que les illes desertes ofereixen
el seriós inconvenient d'ésser humides.

George: -No! ¡Si tenen bones tuberies de fang per a dessecar la
terra!...

Enraonàrem sobre l'assumpte, i això dugué a la memòria de George una
història molt divertida, de la qual son pare havia estat l'heroi.

Viatjava son pare, amb un amic, pel país de Gales, i una nit van fer
parada en un petit hostal, on s'eren aplegats, per a passar-hi la
vetlla, alguns altres joves.

Van demostrar com els plaïa de trobar-se junts, i s'acomiadaren molt
tard, per anar a jeure. Els nostres dos viatgers (llavors el pare de
George era molt jove) havien menjat i begut alegrement. Els tocava
dormir a la mateixa habitació, amb llits separats. Agafaren una
espelma i entraren a la cambra. No fan sinó entrar i l'espelma fa un
sobresalt, va contra la paret i s'apaga. Els dos amics van veure's
obligats a despullar-se a les palpentes i a cercar el llit dins la
foscor. Però vet aquí que, en lloc d'anar cada un al llit que li
pertocava, com pensaven fer, s'enfilaren a un mateix llit sense
donar-se'n compte. L'un tenia el cap a la capçalera, i l'altre, que
havia pujat per l'extrem contrari, tenia els peus sobre el coixí. Hi
hagué un moment de silenci. Després el pare de George digué:

-Eh, Joe!

-Què hi ha, Tom!- respongué la veu de Joe, sortint de l'extrem
oposat del llit.

Tom: -Al meu llit hi ha un home! ¡Els seus peus els tinc sobre el
meu coixí!

Joe: -Quina cosa més extraordinària! ¡Que el diable se m'emporti si
al meu llit no s'hi ha ficat també algú!

Tom: -I què penseu fer.

Joe: -Fer-lo saltar de pressa. Què s'ha cregut!

Una lluita començà, seguida de dos cops pesants sobre el trespol.

Una veu dolorida va dir després:

-Tom... Escolteu!

-Digueu...

-Haveu estat llançat, vós?

-Sí, noi, sí. M'han fet saltar del llit a quatre grapes.

-A mi també. ¿Què us en sembla, d'aquest hostal? S'hi està de
primera.

Harris va interrompre la narració per demanar:

-Com en deien, d'aquell hostal?

George: -_El porc i el card_. Per què ho pregunteu?

Harris: -No és pas el mateix nom?

George: -Què voleu dir?

Harris: -Tanmateix és ben curiós. Una aventura ben semblant va
esdevenir al meu pare en un cert hostal. Li havia sentit contar qui
sap les vegades, i pensava si les dues aventures haurien passat en
el mateix lloc.

* * *

Eren les deu quan ens en anàrem a jeure, i, per la meva part, tenia
ganes de dormir força: em sentia fatigat d'allò més. Però va ésser
impossible. En temps ordinari, em despullo, deixo el cap sobre el
coixí i em sembla que és tot seguit quan truquen a la meva porta i
em criden: -Dos quarts de nou!- Però aquesta vegada diria que tot
conspirava contra el meu repòs: la novetat de la situació, la duresa
de la barca, la posició incòmoda en que estava (el cap sobre un
banc, i sobre un altre banc els peus); el xapoteig de l'aigua entorn
nostre, el vent a través de les branques... tot em contorbava, no
deixant-me reposar.

Vaig acabar per dormir algunes hores. Llavors un tros de barca
(probablement afegit durant la vetlla, puix que a la nostra partida
no hi era, ni el vaig saber trobar en deixondir-me) comença a
tustar-me de l'espina dorsal. Jo dormia, i somiava: somiava que
m'havia empassat una moneda de cinc pessetes, i que, per poder
treure'm aquesta moneda, m'estaven foradant l'esquena amb una
barrina. Jo trobava el procediment poc cortès i els assegurava que
ho pagaria a fi de més, per la qual cosa bé podien fer-me crèdit
fins aleshores; però ells no s'admetien de raons, i preferien ésser
pagats encontinent, puix del contrari em caldria afegir a la suma
els interessos. M'hi vaig tornar, i els vaig dir el que en pensava,
de tal comportament; ells, per tota resposta, donaren una torsió tan
horrible a la barrina, que em vaig despertar.

Sentia tuf a la barca, i tenia mal de cap. Vaig pensar que m'aniria
bé respirar l'aire fresc de la nit, i em vaig vestir amb la roba que
em vingué a les mans: n'hi havia de meva, de Harris i de George.
Vaig pujar dalt del marge. La nit era esplèndida de debò. La lluna
dormia, deixant la terra en repòs sota els ulls dels estels, que
semblaven enraonar amb el nostre planeta, mentre nosaltres dormíem
en mig d'un intens silenci: qui sap si discutirien profunds misteris
amb una veu tan forta i sobrehumana que no podien les nostres oïdes
d'infants entendre'n el so.

Aquests estranys estels clars, freds, ens corprenen amb una mena
d'astorament respectuós. Nosaltres semblem nens, de febles peus,
perduts dins del temple fosc de la Divinitat adorada i inconeguda:
tremolant sota la volta que reenvia el ressò i deixa penetrar una
llum tamisada en la perspectiva immensa, aixequem els ulls
vacil·lants entre l'espant i l'esperança, amb l'angúnia de veure
sobtadament aparèixer alguna visió espaordidora.

I, d'altra part, sembla tan aconhortadora, tan intensa, la nit! Amb
la seva augusta presència les nostres petites tristors són esvaïdes.

El dia ha estat ple d'inquietuds i de dolors; els nostres cors,
s'han nodrit de roïns i amargs pensaments; el món ens ha semblat dur
i viciós. Aleshores compareix la Nit; posa dolçament la seva mà, com
una tendra mare, sobre el nostre front febrosenc; envers ella fa
girar les nostres petites persones, tot llàgrimes, i la veiem
somriure. No parla pas, però nosaltres comprenem el que diu, i
posant-se sobre el cor les galtes ardents i enrojolades, ella fa
esvair-nos el sofriment.

De vegades la nostra dolor és molt profunda, molt positiva, i davant
la Nit restem muts, sense paraula, però traduint el nostre sofrir
amb gemecs. La Nit (d'un cor que és tot commiseració per nosaltres),
no podent endolcir el nostre mal, pren la nostra mà amb la seva. El
petit Univers esdevé minúscul, imperceptible al nostre esguard; som
portats sobre les negres ales de la deessa i passem un curt instant
davant una Presència que li és superior. Amb la suprema llum
d'aquesta gran Presència tota vida humana es llegeix com un llibre,
i aprenem que la Dolor i la Tristesa són àngels de Déu.

Solament aquells que han dut la corona del sofriment poden esguardar
aquesta llum suprema. En perdre-la, no haveu mai de parlar-ne ni
revelar el misteri que en coneixeu.

En temps passats, caminaven per una estranya contrada uns bons
cavallers. El camí creuava un bosc espès on els espinals eren tan
espessos que els dissortats que s'hi perdien hi deixaven la carn a
bocins. Els arbres d'aquell bosc tenien tant de fullatge que cap
raig de llum no podia travessar-lo per aclarir les tristes tenebres.

Quan els cavallers van ésser, doncs, a passar el bosc, se n'hi va
perdre un, que no saberen trobar els seus companys, els quals,
planyent-se'n i plorant a l'amic com es plora un mort, continuaren
llur camí.

Un cop arribats a llur formós castell, terme del llur viatge, es van
passar una pila de dies divertint-se. I s'esdevingué que, una nit
que estaven asseguts confortablement entorn del foc, a la gran sala,
fent grans libacions, el company perdut es presentà sobtadament i
els saludà. Anava tot esparracat, mateix que un miseriós captaire, i
unes horribles nafres li cobrien tot el feble cos; però se li veia.
el rostre radiant d'una gran joia.

Els amics tot era fer-li preguntes, i ell ,contà com s'havia perdut
pel bosc ombriu, havent de fer, a l'atzar, llargs dies i llargues
nits de camí, fins al moment que, fet malbé, sagnant, s'havia deixat
caure a terra per morir. En aquell moment suprem, en mig de les
tenebres horribles, se li aparegué una jovencella d'alta figura: el
prengué de la mà, i a través de viaranys embarzerats i en els quals
mai cap home havia posat la petja, va menar-lo a sota d'un boix
fosc, on rajava una llum comparable a la del dia, com una llàntia és
comparable al sol.

Amb aquella llum tan intensa el nostre cavaller veié, com en un
somni, una aparició tan bella, tan esplendent, que oblidà les seves
nafres sagnants i li semblà entrar a la mansió on la felicitat és
tan profunda com els abismes del mar, que un hom no podria amidar.

La visió s'esvaí, i el bon cavaller, posat de genolls, regracià el
bon sant qui havia fet perdre'l pel bosc, d'haver-li deixat
contemplar la suau aparició que era allí amagada.

El nom d'aquest bosc tenebrós és la Desesperança.

Quant a la visió que es va aparèixer al bon cavaller, no podem
revelar-ne res.



CAPÍTOL XI

El que va passar-li, a George, una vegada que per atzar es llevà de
matí.--George, Harris i Montmorency no aprecien l'aigua freda.--
Heroica resolució meva.--George i la seva camisa: història amb
ensenyança moral.--Harris, cuiner.--Ullada retrospectiva sobre la
Història anglesa per a ús de les escoles.

L'endemà vaig despertar-me a les sis del matí, quan George ja estava
despert. Férem tots els possibles per rependre el son, però de cap
manera no ho aconseguírem. Si una necessitat o motiu especial ens
hagués privat de dormir i ens hagués obligat a llevar-nos i
vestir-nos, segur que hauríem resistit el son el temps just per a mirar
l'hora en els nostres rellotges i tornar a adormir-nos fins a les
deu; però, com que no hi havia cap necessitat de llevar-nos abans de
les deu tocades, i hauria estat cosa absurda fer-ho a les sis, ens
vam asseure, veient l'obstinació de la sort envejosa, pensant que
anàvem a trobar la mort si de cas jèiem cinc minuts més.

George va contar-me que havia sofert la mateixa prova, encara més
dolenta, divuit mesos enrera, quan vivia a casa de certa mistress
Gipping. Una bona nit, el seu rellotge s'espatllà i s'aturà a un
quart de nou; de primer antuvi no se'n donà compte, car va
distreure's de posar-lo a l'hora (cosa ben estranya en ell) quan se
n'anà a jeure. Se'l va acostar a l'orella sense mirar-se'l.

Era l'hivern, quan tingué lloc l'aventura: el temps en que els dies
són més curts i la boira regna setmanes enteres. En despertar-se
George, encara era fosc, i mal podia orientar-se de l'hora. Es
redreçà sobre el llit i agafà el seu rellotge: marcava un quart de
nou.

-Que els àngels i els sants ens ajudin!- cridà. -Si he d'ésser a les
nou en punt a la banca! Per què no se m'ha despertat? ¡És massa
fort, això!- I llançà son rellotge, saltà fora del llit, prengué son
tub, es rentà, es vestí, s'afaità amb aigua freda (no hi havia temps
per esperar l'aigua calenta) i corregué per tornar a veure quina
hora el seu cronòmetre marcava.

¿L'hauria fet anar el cop que rebé en llançar-lo feia poc? ¿Com
explicar-se el fet, altrament? George no ho sap pas, però és el cas
que havia anat i ara marcava les nou menys vint minuts. George el va
agafar i baixà l'escala. Silenci i foscor completa al menjador: ni
desdejuni preparat ni foc encès.

-¡El que és Mrs. Gipping, me n'ha feta una de ben crespa!- es digué
George, pensant dir-li alguna cosa en retornar al vespre. Saltà
sobre el seu pardessú i el seu capell, empunyà son paraigües i agafà
la porta. Era tancada amb pany i clau. George beneí la senyora
Gipping, li digué vella mandrosa, i no sabia avenir-se que les
persones no es llevessin a una hora convenient. Espanyà la porta
(*11) i va sortir.

El primer quilòmetre de camí va fer-lo com qui diu volant. Després
s'aturà, tot sorprès de trobar tan poques persones i de veure que
les botigues encara no fossin obertes.

Feia un matí molt fosc, molt boirós, però tanmateix no n'hi havia
per tant que fossin suspesos els quefers. ¡Ell bé hi havia d'ésser,
a la seva feina! ¿Com, doncs, es quedaven els altres al llit per una
simple raó de boira i de foscor?

Arribà a Holborn. Cap òmnibus a la vista! Tres homes solament es
veien, allà al lluny, (l'un era guàrdia), després un carro de
verdures i un cotxe miserable. Va treure's el rellotge: faltaven
cinc minuts per a les nou. S'aturà, per comptar-se les pulsacions;
s'ajupí per palpar-se les cames; i, amb el rellotge a la mà, envestí
un policia, preguntant-li si sabia l'hora que era.

- L'horà que és?- exclamà el policia, amidant George de cap a peus
amb esguard desconfiat. -Escolteu: vós mateix la sentireu tocar.

George escoltà, i la campana d'un rellotge veí sonava.

George (amb accent indignat): -Tot just són les tres!

El policia: -Quina hora voldríeu que fos?

George (ensenyant el seu rellotge): -Les nou!

El policia (rudament): -Sabeu on viviu, vós?

George reflexionà i donà la seva adreça.

El policia: -Així, doncs, seguiu el meu consell. Aneu-vos-en
tranquil·lament a casa vostra, emporteu-vos aquest fòtil, i
deseu-vos: que no se us vegi mai més.

George va tornar-se'n a casa, sense obrir boca durant tot el camí.

Un cop a casa, pensà despullar-se i tornar a jeure; però,
reflexionant, va veure que una i altra vegada s'hauria de llevar,
rentar-se, vestir-se, etc. Hi renuncià, i va asseure's al seu silló
amb ganes de fer-hi un son.

No li havia passat mai, allò de trobar-se tan desvetllat. Llavors
encengué la llàntia, prengué els escacs i provà de jugar una
partida. Aquesta distracció no la trobà gaire atractiva. Abandonà
els escacs i provà de llegir, però de cap manera no sabia
interessar-se gens ni mica en la lectura. Agafà el paletot i sortí a
donar un tomb.

Pertot la tristesa i la solitud regnaven. En veure'l els policies,
no els feia gaire goig, i el vigilaven, li enfocaven les llanternes,
no el deixaven de petja. Per altra banda, anava George tan esverat
que arribà a imaginar-se si realment seria culpable d'alguna
malifeta, i es ficava per tots els carrers, i mirava de fer-se
fonedís per les reconades fosques cada vegada que oïa el pas regular
dels agents.

D'aquesta manera, naturalment, encara havia de fer-se més sospitós a
la força pública, la qual va envestir-lo, el féu eixir del seu
amagatall i li preguntà:

-Què hi fa, V., per ací?

-He sortit- responia  -a donar un tomb. (Noteu que eren les quatre
del matí.) Se'l miraven, i no se'l creien. Una parella va
acompanyar-lo fins a casa seva, per tal de comprovar si efectivament
vivia allà on deia. Van veure com obria amb sa clau i com entrava, i
es posaren en disposició d'observar la casa.

Se li acudí la idea d'encendre foc i fer-se el desdejuni, per a
matar l'estona; però, cada vegada que agafava un objecte (la paella,
el carbó, una cullera, etc.), se li escapava de les mans, fent un
soroll que li donava una mortal angúnia. Tenia por de fer despertar
Mrs. Gipping, i que aquesta, creient que s'havien ficat lladres a la
casa, no li passés pel cap cridar la policia. Ja es veia agafat del
coll pels dos guàrdies i conduït a la caserna.

Amb una gran excitació nerviosa, malalt, es representava el seu
procés, els seus esforços per explicar els fets al Jurat, que no el
creuria, i la seva condemna a vint anys de treballs forçats! La seva
mare moriria del disgust!

Deixà de preparar el desdejuni, i esperà fins a dos quarts de vuit,
enfonsat en el silló i embolicat amb una flassada, la vinguda de la
senyora Gipping.

D'ençà d'aquella nit, ja mai més no es volgué llevar massa d'hora.
Tanmateix allò li havia servit de lliçó.

* * *

Mentre em contava George aquesta veritable història, estàvem
asseguts i embolicats amb els nostres cobertors. Quan hagué acabat,
vaig esforçar-me a despertar Harris a cops de rem: el tercer cop
produí el seu efecte. Harris es girà de l'altre costat, murmurant:

-Sí, sí: vaig a llevar-me de seguida. Doneu-me les sabates de
cordons.

Ràpidament, servint-nos d'un ganxo, li férem recordar el lloc on es
trobava. De sobte, va redreçar-se sobre el seu seient i envià
Montmorency (que dormia el son del just sobre el seu estómac) a
través de la barca mateix que una bala.

Tot seguit vam desfer l'envelat i anàrem tots quatre a examinar
l'aigua per la part ampla. Ens esgarrifàrem. El dia abans havíem
projectat de llevar-nos ben de matí, llançar qui sap a on els
cobertors i les flassades i pendre un bon bany al riu per
restablir-nos; però, ara que el dia s'aixecava, la idea semblava
menys temptadora. L'aigua devia ésser glacial i el vent bufava del
Nord. Harris digué:

-Apa! Qui és el primer de picar a dins?

No hi hagué pas empentes per la prioritat. George donà la seva
opinió baixant a l'interior de la barca per posar-se els mitjons;
Montmorency udolà, gairebé involuntàriament, demostrant que la sola
idea del bany li feia molt d'escrúpol; Harris observà que fóra
difícil tornar a entrar a la barca, i, tombant-se, va posar-se a
cercar el seu _inexpressable_ (*12).

Per la meva part, em dolia d'abandonar el projecte, malgrat no
fer-me goig un cabussó. De segur que hi havia arrels i herbes, i
vaig pendre la decisió de recórrer a un terme mig: anar a
ablucionar-me vora l'aigua. Agafo una tovallola, m'enfilo al marge i
llisco com una serp per una branca que penjava damunt del riu.

Feia un fred dur: el vent tallava com un ganivet. Acabava de perdre
les ganes de fer una aspersió, i em dic: -Me'n torno a la barca, i
em vesteixo.- No faig sinó girar-me i la maleïda branca se'm trenca
i caic de cap, amb la meva tovallola, fent un formidable soroll.
Vaig ésser arrossegat al mig del corrent, amb un litre o dos de
Tàmesis a dins de la gola, abans no vaig poder compendre el que
havia passat.

Harris: -Per Júpiter! El vell Jerome a dins! (Amb aquestes paraules
em saludaren, al moment que jo reapareixia escupinyant.) No el creia
pas tan valent. I vós?

George: -És bo, això?

-Deliciós- vaig respondre, bufant fort. -Ni per un imperi voldria
haver-ho deixat. ¿Per què no ho proveu, vosaltres? Cal només una
mica de decisió: vet ací.

No em fou possible de persuadir-los. Després, mentre ens vestíem, va
passar-me una cosa molt divertida.

Tot jo, en entrar a la barca, tremolava de fred, i, amb la pressa
d'agafar la meva camisa, la vaig deixar caure al riu. Allò sí que va
enfurismar-me: sobretot en veure George fent grans riallades.
Tanmateix no n'hi havia per riure! Vaig dir-li que no rigués tan
fort, que mai no havia jo vist cap home rient d'aquella manera.

Li vaig declarar, perduda la meva sang freda, que el considerava un
estúpid maniàtic, un imbècil, un idiota, etc. La seva joia no tingué
límits. Aleshores, al moment mateix en que pescava la camisa, vaig
descobrir que era la de George: jo l'havia presa equivocadament per
la meva. El cas em semblà molt distret, i ¡em vingueren unes ganes
de riure! Veia jo la camisa mullada de George i el seu propietari
mig partint-se de les riallades que feia. Allò em posà de bon humor:
tant, que novament vaig deixar caure la camisa a l'aigua.

George (fent crits inarticulats): -Que no aneu a buscar-la?

Impossible de respondre, però a la fi vaig poder pronunciar, en mig
de les meves contorsions:

-No és pas la meva. És la vostra!

Mai no he vist la cara d'un home passar del goig a la gravetat amb
tanta de rapidesa.

-Com?- cridà, aixecant-se d'un bot. -¡Quina mena d'animal més
ximplet que sou! ¿Qui no us feia anar amb més compte? Mil dimonis!
¡Bé podíeu haver-vos vestit al marge! Vós no sou digne de viure en
una barca! Doneu-me el garfi.

Vaig provar de fer-li veure com era de còmica la cosa, però
inútilment. George, de vegades, és refractari a fer-se càrrec d'una
broma.

Llavors, passant a un altre assumpte, digué Harris:

-Proposo de fer ous remenats, per al desdejuni. Els faré jo mateix.
És una de les meves especialitats en les excursions.

Segons ell, tota persona que en menjava un cop, ja no podia passar
sense: moriria si no pogués tornar a menjar-ne. Nosaltres, només de
pensar-hi, ja la boca se'ns feia aigua, i li donàrem el foguer, la
paella, els ous que s'havien escapat de la batalla, i tot el que hi
havia d'utilitzable dintre el cove, demanant-li per favor que posés
mans a l'obra.

El trencament dels ous el contorbà una mica; però, més encara que de
trencar-los, va preocupar-se de ficar-los a la paella i, després, de
presservar els seus pantalons i de procurar no tacar-se les
mànegues. En ficà mitja dotzena a la paella i s'acostà al foguer per
a remenar-los.

Pel que nosaltres podíem judicar, era aquell un treball fatigós.
Quan s'acostava a la paella, es cremava, llançava el que tenia a les
mans, s'espolsava els dits i injuriava el material. Cada vegada que
ens el miràvem, li vèiem practicar aquestes operacions. Nosaltres,
naturalment, pensàvem que tot allò era necessari: ignoràvem el que
eren ous remenats i vam suposar que era un d'aquells plats dels
pells-roges, o dels salvatges de les illes Sanwich, la confecció
dels quals demana danses i càntics per reeixir.

Montmorency anà a voltar el foguer i ficà el nas a dins: el llard
saltà i l'esquitxà, i ell va posar-se també a dansar i rondinar. Fou
aquesta, certament, una operació de les més interessants i
emocionants: George i jo restàrem tristos en veure-la acabada.

El resultat no fou l'èxit que Harris ens havia anunciat: ¡hi havia
ben poca cosa per a mostrar com producte de la seva tasca! Sis ous
havien estat tirats a la paella, i d'aquesta va sortir-ne, total,
una cullerada de mixtura cremada i no gaire apetible. Harris ens ho
explicà.

-És per culpa de la paella. Si haguéssim tingut una mica de brou i
un foguer de gas, tot hauria anat com una seda.

Decidírem no confeccionar més aquest plat, mentre no tinguéssim a mà
aquests poderosos auxiliars culinaris.

Quan acabàvem de desdejunar-nos, el sol començava a cremar, el vent
havia passat i el matí era esplèndid com no podia demanar-se. Res, o
gairebé res, no ens podia recordar el segle XIX. Tot esguardant la
naturalesa que ens rodejava, plena de sol, podíem creure que la
successió de segles lliscats entre aquell matí i l'altre matí de
juny de 1215, eternament memorable, era envaïda, i que nosaltres,
fills dels yeomen (1), vestits de _homespun_ amb el dirk (2) a la
cintura, ens esperàvem allí per a llegir aquesta sorprenent pàgina
històrica, el sentit de la qual devia fer compendre a tots els
mortals, quatre cents anys després, un tal Olivier Cromwell, que va
estudiar-la a fons.

Era un bell matí d'estiu, ple de dolça i reposada llum, amb tot i
fer un aire precursor de tempesta. El rei Joan ha dormit a
Duncroft-Hall, i ja tot el dia abans han fet retrunyir la petita
vila de Staines les armes dels soldats, l'eixordador pernabatre dels
grans cavalls, les veus de comandament dels oficials, els renecs
salvatges i les paraules esgarrifoses dels barbuts arcabussers, dels
que duen destrals i piques, i dels llancers de parla estrangera.

Llargs seguicis de cavallers i gentilshomes, amb esplèndids
abillaments, han descavalcat per la vila, bruts i empolsegats del
viatge. A la nit les portes del veïnat, tot esporuguit, s'han hagut
d'obrir al primer requeriment dels guerrers que grosserament
reclamaven l'allotjament i el menjar que de dret els pertoca, i
exigien que l'una cosa i l'altra fossin com cal, sots pena de portar
el dol als estadants de les cases. En aquests temps de revolta
l'espasa és jutge i jutjat, demandant i botxí, i ella és qui paga.

A la plaça del Mercat s'hi són aplegades, entorn d'una gran foguera,
les tropes dels barons. Mengen i beuen a desdir, bramen cançons
bàquiques, juguen i es barallen, mentre la nit avança. L'abrandament
del foc estén estranyes ombres sobre el munt d'armes apilades i les
salvatgines siluetes dels soldats.

La mainada de la vila els rodeja, els examina, esparverada, mentre
algunes dones entaulen col·loquis i garlen, enriallades, amb la
soldadesca ardida, que tan poc s'assembla als fills del poble.
Aquests se'n són allunyats, portant a la cara l'expressió
d'aturdiment que els és pròpia.

Al lluny, venint dels camps que rodegen la vila, resplendeixen,
afeblides, les llums dels campaments on s'han acoblat nombroses
tropes entorn de llurs senyors, o els mercenaris francesos de
l'hipòcrita Joan vagaregen mateix que llops devoradors.

Els carrers són ocupats pels sentinelles, els focs flamaregen sobre
les altures veïnes, i la nit transcorre. Finalment el dia s'aixeca
sobre la vall del vell Tàmesis: som a la matinada d'aquest gran jorn
que ha d'afermar amb esclat el destí de les generacions venidores.

Quan s'ha fet dia, de l'illa de més avall (més enllà de l'illa on
som nosaltres) puja la remor del tràfec d'un gran nombre de
treballadors. Aixequen el gran pavelló que l'altre vespre portaren:
els fusters s'afanyen a clavar llargues rengleres d'esglaons, mentre
els tapissers vinguts de Londres preparen les sedes tornassolades i
la draperia d'or i d'argent.

Per allà baix, pel camí que serpenteja al llarg del riu, es veuen
arribar de Staines una dotzena de vigorosos alabarders: són la gent
dels barons. Riuen i parlotegen, amb una veu grossa; s'aturen a cent
metres de nosaltres, sobre l'altre marge; reposen sobre llurs armes,
i esperen.

Cada hora arriben, pel mateix camí, noves colles de gent d'armes.
Els cascos i les cuirasses lluen sota els raigs del sol matinal, i
aviat el cami s'omple, fins on pot allargar la mirada, d'acers
espurnejants i cavalls ardents. Els cavallers galopen, cridant, de
grup en grup; petits penons onegen peresosament al ventijol de la
tèbia atmosfera. De tant en tant es fa com un remolí més o menys
fort pels guerrers que obren llurs files: és un gran baró que, sobre
el seu poltre i amb acompanyament de guardes i escuders, corre a
situar-se al cap dels seus vassalls i servents.

Pel vessant de Cooper-Hill, o sia davant del campament, s'hi han
aplegat els paisans esparverats i els badocs que sortiren de
Staines. Cap d'ells no sap el motiu exacte d'aquest enrenou: cadascú
dóna un parer diferent sobre l'espectacle que veu. Els uns asseguren
que el poble en treurà bon profit, de l'obra que va a realitzar-se;
però els vells branden la testa, car ja saben, d'altres vegades, el
que són aquests tripijocs.

El riu, fins a Staines, és cobert d'embarcacions, petits vaixells i
closques de nou que avui únicament les pobres gents fan servir. Tota
aquesta flota ha estat remolcada o dirigida pels seus vigorosos
remers, i s'acosta, tan com pot, als passadissos coberts, esperant
el rei Joan per a transportar-lo al lloc on la fatídica carta rebrà
la seva firma.

És migdia, i tota aquesta gran gentada s'espera pacientment. Ha
corregut la remor que Joan _l'Anguila_ s'ha tornat a escapar de la
pressió dels barons i que ha sortit de Duncroft-Hill, seguit dels
seus mercenaris, per un objecte tot diferent, que res no té que
veure amb la firma de la carta que ha de portar la llibertat al
poble.

Però no! La mà posada sobre el seu muscle ha estat ara de ferro, i
és inútil que provi de refugir-se'n. Força lluny, allà baix, sobre
el camí, s'aixeca un petit núvol de polseguera. El núvol s'acosta i
s'engrandeix; se senten ressonar, a cada instant més clarament, les
ferradures dels cavalls, i un lluït acompanyament de senyors i
cavallers, de brillants vestidures, es desplega al mig dels grups de
gent d'armes. Al davant, a reraguarda i a cada costat cavalquen els
cavallers dels barons. Al mig hi ha el rei Joan.

Es dirigeix el rei vers les galeres que l'estan esperant, i els
grans barons surten dels rengles per anar al seu encontre. El rei
els saluda, els envia somrisos i els diu paraules dolces com la mel.
Diria's que va a un banquet donat en honor seu.

Però, quan està a punt de saltar a terra, llança una llambregada
furtiva als mercenaris francesos, aturats darrera seu, i als braus
homes dels barons que el rodegen.

És que no era hora? Un cop violent a aquest cavaller que està al seu
costat sense desconfiança; una veu de comandament als seus
mercenaris; una càrrega desesperada sobre aquestes files sorpreses,
i els barons rebels podrien ben bé maleir el dia que intentaren
travessar-se als seus plans! Una mà més agosarada hauria canviat,
potser, en aquest moment, la sort de la partida empresa. Si un
Ricard és allà, ben bé que el cop alliberador hauria pogut
allunyar-se dels llavis d'Anglaterra, i el sabor de la independència
desaparèixer per cent anys.

Però el cor del rei Joan defallí davant les baronils figures dels
soldats anglesos. Abandonà els ramals del seu poltre, baixà d'aquest
i s'assegué a la primera de les galeres. Els barons el seguiren, amb
les mans enguantades de ferro sobre el puny de llurs espases. La veu
de «Deixeu anar!» fou donada; les pesants barques, ornades
sumptuosament, deixaren a poc a poc el marge de Runnymede, i,
lluitant penosament contra el ràpid corrent, arribaren a tocar,
carrisquejant, la ribera de la petita illa que d'ençà d'aleshores es
diria Illa de la Carta Magna (Magna Charta Island).

El rei Joan ha desembarcat, i tothom s'espera, contenint-se la
respiració, amb un profund silenci.

Un clam immens ressona, i sabem que la clau de la volta, la pedra
fonamental de la Llibertat anglesa, acaba d'ésser sòlidament
segellada.

(1) Antiga guàrdia particular dels reis d'Anglaterra; també una mena
de guàrdia municipal.

(2) Punyal usat pels muntanyencs.



CAPÍTOL XII

Temps dificultosos per a la nació anglesa.--Una nit a la recerca del
lloc pintoresc.--Sense casa i sense sopluig.--Harris preparant-se
per a morir.--Aparició d'un àngel.--Efecte de sobtada joia en
Harris.--Un ressopó.--Àpat.--Preu alçat de la mostassa.--Una batalla
salvatge.--Maidenhead.--A la vela.--Tres pescadors.--A punt de
marxa.

Quan les escenes precedents es desenrotllaven únicament davant dels
meus ulls, jo m'estava assegut al marge. I veu's aquí que George em
digué:

-Quan haureu ben reposat, espero que us dignareu pendre part en el
rentat de la vaixella.

D'aquesta manera van fer-me tornar dels dies gloriosos del passat al
prosaic present, ple de misèries. Vaig deixar-me portar a la barca,
i vaig rentar la paella amb un tros de fusta i un grapat d'herba. La
camisa mullada de George em serví per eixugar-la.

Tot seguit travessàrem la Magna Charta Island, esguardant ràpidament
la làpida que hi ha al clos i que diuen si va servir per a la firma
de la gran carta. Se sap del cert, el lloc on fou firmada? També es
pretén que el fet s'esdevingué a l'altre marge, a la part de
Runnymede. Per la meva part no vull desfer aquest nus gordià: segons
el meu humil parer, estic per donar la raó a la versió popular de
l'illa (*13).

Del Picnic Point al Vell Windsor Lock, el riu apareix encisador. Un
camí ombrejat va, entre horts i boscatge i al llarg de la ribera,
fins a _Campanes de Orseley_, hostal d'allò més pintoresc, com ho
són gairebé tots, tant com va remuntant-se el riu. Altrament és un
indret on es pot beure un bon got de cervesa. Prou que ho sap
Harris!

Vell Windsor és també punt cèlebre. Eduard el Confessor hi tingué un
palau, i fou ací, també, on el gran Earl Godwin va ésser reconegut
culpable, per la justícia de l'època, d'haver intervingut en la mort
del germà del rei. El comte Godwin prengué un bocí de pa, i,
tenint-lo a la mà, digué:

-Si en sóc culpable, ¡vull que aquest pa m'ofegui!

Es ficà el pa a la boca, se l'empassà i morí ofegat.

De Vell Windsor enllà, el riu ja no té cap interès, i no esdevé
digne d'ell mateix fins a prop de Boveney. George i jo remolcàrem la
barca per sota del Home-Park, que s'estén al marge dret, des del
Pont Albert al Pont Victòria. En passar per davant de Datchet, va
preguntar-me George si recordava la nostra primera excursió del riu
i el nostre desembarc en aquell lloc, a les deu de la nit, quan tan
gran necessitat teníem d'un llit.

-Prou, que me'n recordo!- li vaig respondre. -I el temps que me'n
recordaré!

Era el dissabte anterior al _Bank-Holiday_ d'agost. Tots tres teníem
una gana de no dir; estàvem atuïts, i en arribar a Datchet
prenguérem el cistell de les provisions, els dos sacs, les
flassades, els abrics i altres objectes, i anàrem a la recerca d'una
fonda o d'un hostal.

Vam passar per davant d'un bonic hotel. El pòrtic era tot guarnit de
clemàtides i plantes enfiladisses, però no hi havia mare-selva.

-Aquí no hi entrem, si us plau!- vaig dir jo. -Cerquem una mica més:
Potser trobarem un hotel amb mare-selva.

Reprenguérem la marxa i en trobàrem un d'agradós aspecte, tot cobert
de mare-selva per un dels costats. Però a Harris no li semblà bé: va
dir que li desplaïa el posat de l'home que hi havia a la porta.
Certament, no era un home simpàtic, i duia unes innobles sabates.
Reprenguérem el nostre camí, sense trobar altres hotels; però ens
creuàrem amb un home al qual demanàrem que ens informés.

-Van d'esquena als hotels, vostès. Tombin-se, i ja veuran com
arriben al del Cérvol.

-Ja hi hem estat, però no ens agrada: no té mare-selva.

-Així, doncs, vagin a Manor-House: a l'altra banda, justament.
Potser aquest els plaurà.

Harris: No, no hem d'anar-hi: l'home que hi ha a la porta té un
posat repulsiu. Tampoc no puc suportar el color dels seus cabells, i
menys encara, les seves horribles sabates.

-Doncs no sé pas com s'ho apanyaran. Ja dic: no hi ha sinó aquests
dos hotels- afegí el nostre cicerone.

Harris: -Cap més hotel?

L'home: -Ni pensar-hi.

Harris: -Mil dimonis! I doncs ¿què farem, ara?

George: -Vosaltres podeu construir, tots dos, un hotel al vostre
grat, amb personal fet a mida. Per la meva part me'n vaig al Cérvol.

Mai els més grans esperits no poden realitzar llurs ideals, de
qualsevol ordre d'idees que siguin. Vam caminar darrera de George,
sospirant qui-sap-lo sobre la vanitat de les coses terrenes. Vam
entrar al Cérvol, deixant al vestíbul la nostra impedimenta.

L'encarregat (arribant davant nostre): -Bona nit, senyors!

George: -Bona nit. Desitjaríem tres llits, si us plau.

L'encarregat: -Em sap molt de greu, però no els podré pas satisfer.

George: -No passeu mal temps: amb dos llits solament, ja sabrem
apanyar-nos. Dos de nosaltres podem dormir al mateix llit: no és
això?- va interrogar-nos a Harris i a mi.

Harris: -Sí, sí, certament.- (En dir-ho, pensava en George i en mi,
per a ocupar el llit tots dos.)

L'encarregat: -Em sap molt de greu, senyors: en tot casa no tenim ni
un llit disponible. Hi ha llit ocupat per dues i fins per tres
persones.

Això sí que va immutar-nos una mica. Però Harris, vell viatjador que
sap fer el cor fort davant tot contratemps, es posà a riure i digué
a l'encarregat.

-No us hi capfiqueu: ja podrem sortir d'aquest mal pas. Doneu-nos
qualque cosa per estendre a terra, dins la sala de billar.

L'encarregat: -Ja hi ha tres senyors que han de jeure sobre el
billar, i altres dos que jeuen a la sala de fumar. Ja ho veuen: és
impossible d'estatjar-los, aquesta nit.

Agafem altre cop el nostre equipatge, i ens dirigírem a Manor-House.
Era un lloc afalagador, i no puc estar-me de dir que el trobava molt
millor que l'anterior.

Harris: -Sí, ja va bé: sols ens caldrà no fixar-nos amb l'home del
cabell roig. Al capdavall, què se'ns en dóna, del pobre diable?-
continuà, amb un to de no gaire sinceritat.

A Manor-House ni ens van deixar parlar. L'amo ens rebé al peu de la
porta i ens saludà així:

-Amb vostès ja és la colla número catorze que ha de tornar-se'n pel
mateix camí, fa una hora i mitja.

Les nostres propostes de servir-nos de l'estable, de la sala de
billar, de la carbonera, etc., van fer-lo esclafir a riure. Tots
aquests adorables recons ja eren presos feia qui sap el temps.

-¿No sabeu, doncs, cap lloc del poble on puguem passar la nit?

-Si no els fa res d'estar malament, hi ha una petita cantina pel
cami d'Eton, cosa de mitja milla; però no em permeto pas de
recomanar-los-la.

Agafàrem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades,
els abrics i altres petits farcells, i galopàrem en la direcció
indicada. La distància era ben bé d'una milla, i, volant, sense
respirar, arribàrem al bar que ens havien dit.

Els estadants d'aquest despatx de cervesa ens van rebre
grosserament, i es van mofar de nosaltres. No hi havia sinó tres
llits a la casa, i ja hi jeien dos matrimonis i set solters. Un
mariner de riu, que casualment es trobava al taulell, afablement ens
aconsellà que anéssim a provar sort a casa de l'adroguer veí d'_El
Cérvol_.

Hi anàrem. La casa era plena a vessar. Una vella ens acompanyà, amb
molta bondat, un quart de milla per recomanar-nos a una senyora
amiga seva que, segons quan, llogava habitacions. Aquesta vella
caminava molt a poc a poc, i trigàrem vint minuts a aplegar-nos amb
la senyora amiga seva; però ens va endolcir la llarga caminada
descrivint-nos els diferents dolors que sentia a les espatlles.

Les habitacions eren totes llogades. Ens recomanà el núm. 27. Aquest
núm. 27 era ple de gom a gom, i ens envià al 32. Al 32 no hi cabia
ni una agulla.

Tornàrem al camí gran.

Harris (asseient-se damunt el cistell de les provisions): -Ja no
vaig més lluny. Aquest indret em plau per a morir-hi. A vós, George,
i també a vós, us prego que abraceu tots dos la meva mare en nom
meu. Als meus parents els direu que els perdono i que moro feliç.

En aquest precís moment se'ns presentà un àngel en figura de vailet:
mai un àngel s'ha disfressat en ocasió més oportuna. Duia un pot de
cervesa en una mà, i a l'altra mà una certa cosa lligada amb fil
d'empalomar. Sobre cada pedra plana que trobava deixava caure
aquesta «certa cosa», i encontinent la retirava amb un sobtat
moviment de baix a dalt, produint un so bastant inharmònic, evocant
la idea d'un patiment.(1)

Interrogàrem el diví missatger (que bé mereixia aquest títol, com
més tard poguérem veure).

-¿Sabeu alguna casa solitària els habitants de la qual no siguin
gaire nombrosos i incapaços de defensar-se, preferiblemept dones
velles i homes paralítics, fàcilment intimables, que deixessin llurs
llits per una nit a tres individus decidits a tot? Si no coneixeu
res per l'estil, ¿podeu indicar-nos una cort de porcs vacant, un
forn de calç en desús, etc., etc.?

Ens respongué:

-No sé res del que diuen; de moment, almenys, no se m'acut. Però, si
veniu amb mi, la meva mare té una cambra on podrà disposar aquesta
nit el que els convingui.

L'abraçàrem i el cobrírem de benediccions, sota la llum afable de la
lluna. L'escena hauria estat bellíssima si el minyó hagués pogut
resistir les nombroses demostracions del nostre agraïment, però el
vailet es va veure tan aturdit que arrencà a córrer, atraient-nos
darrera seu.

Harris fou tan emocionat de la nostra sort, que queia en basca i
hagué de recórrer al pot de cervesa del noi, mig buidant-lo, abans
de refer-se. Després agafà el nen, pujant-se'l a coll-i-be, i deixà
l'equipatge a càrrec nostre.

El vailet i sa mare vivien en una petita habitació de quatre
departaments. Aquella bona ànima (la mare) ens donà, per a sopar,
llard calent (el devoràrem tot: cinc lliures!), una tarta de
confitures i dos pots de te. I ens en anàrem a jeure.

A la cambra hi havia dos llits: l'un, de dos peus i dues polzades,
ens va servir a George i a mi, prenent la precaució de lligar-nos,
tots dos junts, amb un llençol per estar més segurs; l'altre, el
llit del nen, fou atribuït a Harris. L'endemà matí el trobàrem amb
les cames nues un metre enfora, al capdavall del llit, i ens
vingueren d'allò més bé per estendre-hi i eixugar-hi les nostres
tovalloles, en fer-nos la toalette.

Una altra vegada que tornem a Datchet, no anirem pas tan tocats i
posats en això de triar l'hotel.

Aquesta excursió vam fer-la sense cap contratemps, i anàrem fins més
enllà de Monkey-Island, on vam quedar-nos a dinar. En aquest àpat
les vam empendre amb la vedella freda, i aleshores ens adonàrem que
ens havíem ben oblidat de la mostassa. Jo no sé que hagi mai
desitjat tan vivament, ni abans ni després d'aquest dia, la
presència del pot de mostassa. En temps ordinari no m'interessa més
del just (gairebé mai no me'n serveixo), però llavors hauria donat
un món per tenir-ne.

No sé del cert els mons que pot haver-hi a l'Univers, però estic
segur que l'hauria regalat a qualsevol que m'hagués dut una
cullerada de mostassa: fins a tal extrem arribo a ésser pròdig quan
desitjo una cosa que no puc obtenir.

Harris, en això, té el mateix tarannà, i si allí arriba a trobar-se
algú amb un bidó de mostassa, fa el gran negoci, servint-se, en
canvi, de mons, fins més amunt del cap. Mireu el que són les coses:
us confesso que Harris i jo, afal·lerats per posseir mostassa,
hauríem provat d'allunyar-nos de la ribera.

Val a dir que un hom, en certs moments de xerramenta, fa ofertes
extravagants que després, pensant-s'hi una mica, veu com eren
absurdes i desproporcionades amb la vàlua de la cosa demanada. He
sentit a contar d'un turista que feia l'ascensió d'una muntanya
suïssa tot dient: -Donaria un món per un got de cervesa!- Doncs bé:
quan va aconseguir-la en arribar a una petita cabanya on n'hi havia,
donà un espectacle d'allò més ridícul en veure que li demanaven cinc
francs per una ampolla de Bass. -«Això és escandalós!» «Ho escriuré
al Times», etc., etc.

L'absència de la mostassa portà certa fredor dins la barca. Menjàrem
la vedella silenciosament. La vida ens semblava buida i sense solta,
i sospiràrem pensant en els dies feliços de la nostra infància...

Prenguérem, altrament, un xic de coratge en arribar la tarta de
pomes, i, quan George tragué del fons del cistell una conserva
d'ananàs i la posà al bell mig de la barca, vam sentir que la vida,
malgrat tot, valia la pena d'ésser viscuda.

Cal dir que tots tres en som ben llaminers, d'ananàs. Contemplàrem
el bonic dibuix de la capsa; pensàrem en el xarop que contenia, i
ens donàvem mútues llambregades, somrients. Harris tenia una cullera
a punt.

Cercàrem el ganivet, per obrir la capsa; remenàrem tot el cistell i
els taulells que formen el fons de la barca; transportàrem
l'equipatge a la ribera, regirant-ho tot. Impossible de trobar el
ganivet.

Harris provà l'operació amb un trempaplomes, però el trencà, i es
ferí cruelment. Després George provà de fer-ho amb unes estisores,
que es van trencar, i per poc no es buida un ull. Mentre l'un i
l'altre es guarien les ferides, jo vaig provar de fer un forat amb
la punta del garfi; però aquest lliscà, fent-me caure de peus a
l'aigua fangosa, entre el marge i la barca. La conserva rodolà,
també, anant a fer bocins una tassa de te.

Els successius fracassos cuidaren enfollir-nos. Prenguérem la capsa
i la duguérem a la ribera. Harris agafà, d'un camp, una grossa pedra
punxaguda i jo vaig tomar a la barca per endurme'n el martell.
George aguantava la conserva, Harris sostenia la punta de la pedra
en la part superior de la capsa, i jo, agafant el martell, i fent-lo
brandar amb tota la força, el deixo caure amb violència.

Fou al barret de palla, que George degué aquell dia la vida. Amb
tota cura el conserva (almenys el tros que en restà), i durant les,
vetllades d'hivern, quan els companys conten històries, per
distreure's, dels perills que han corregut, George treu el capell i
els el mostra, descrivint el cas, agreujat cada vegada amb noves
exageracions.

Harris no va fer-se sinó una simple pelada. Jo vaig agafar la
maleïda capsa de conserva i vaig començar a pegar-li cops de martell
fins a perdre l'alè i les forces. Harris em reemplaçà. La vam deixar
plana com una galeta; tot seguit esdevingué quadrada, i
successivament anà prenent totes les figures de la geometria, sense
aconseguir de fer-li el més petit forat. George reemplaçà Harris, i
donà a la conserva una forma tan estranya, tan fantàstica, tan poc
terrena amb la seva horror salvatge, que ell hi agafà por i llançà
el martell qui sap a on.

Ens asseiérem damunt l'herbei i la contemplàrem. Tenia, a la part de
dalt, una gran abonyegadura que semblava un gest burlesc. Aquesta
visió ens enfurismà, i Harris, saltant sobre aquell espantall,
l'agafà, llançant-lo al mig del riu; nosaltres acompanyàrem la seva
immersió amb malediccions terribles. Després pujàrem a la barca i
marxàrem a rem sense aturar-nos a Maidenhead.

Maidenhead és massa elegant, perquè pugui ésser atractívol. És
l'indret per excel·lència freqüentat per l'home que viu a la moda,
sempre posat de punta en blanc. És la vila dels hotels fastuosos; és
l'antre embruixat d'on surten aquests dimonis aquàtics que en diuen
canots de vapor.

Travessàrem ràpidament Maidenhead; després afluixàrem la marxa per
fruir la delícia del gran espai entre les rescloses de Boulter i
Cookham. Els boscos de Cliveden porten encara llur tendre ornament
de primavera i mostren vora l'aigua una gama de màgics matisos
verds. Pel seu encís, és potser, aquest passatge, el més deliciós de
tot el riu. Amb tristesa allunyàvem la barca de la profunda pau que
allà regna.

Remuntàrem el braç derivat, fins a prop de Cookham, on vam pendre el
te. Era al foscant de la nit quan passàvem la resclosa. Una forta
brisa ens afavoria. El vent, allà, us ve sempre de cara, qualsevol
que sigui la direcció que porteu. Us ve de cara quan empreneu, al
matí, una excursió d'un dia, i us cal remar molt de temps, fent-vos
pensar amb joia en un agradós retorn a la vela. Després del berenar,
el vent bufa amb sentit oposat i haveu de remar ferm tot el camí
fins a casa vostra. ¡Oblideu la vela! El vent ha fet el que ha pogut
en les dues direccions. Jo què us diré, pobre de mi! Aquest món és
un lloc de proves, i l'home ha nascut per al sofriment, com els
estels per a volar dins l'espai.

Aquesta nit el vent s'havia equivocat, sens dubte, i ens empenyia,
en lloc de fuetejar-nos la cara. Reposàrem, dreçàrem la vela a tota
pressa (abans no hagués esment de la nostra equivocació), i
finalment ens posàrem amb actituds meditatives. La vela s'infla i
s'estén, rondina el pal. La barca vola.

Jo sóc al governall.

Per mi no hi ha sensació més viva que anar a la vela: és el que més
aproxima els homes al volar dels ocells (llevat del somiar). Les
ales del vent desencadenat sembla que se us emporten vers un punt
inconegut. No sou l'ínfima i miserable partícula d'argila feta a
arrossegar-se sobre la terra: sou part de la Natura! El vostre cor
batega sobre el seu cor. Els seus braços gloriosos us enrotllen i us
atreuen vers ella. El vostre esperit i el seu són un mateix esperit.
Els vostres membres s'alleugeren. La veu del vent canta a les
vostres oídes. Veieu al lluny la terra tota petita, i els núvols,
esdevinguts germans vostres, són tan a prop del vostre cap que
vosaltres els allargueu els braços!

El riu era sols per a nosaltres. Es veia, molt lluny, una barca de
pesca ancorada en ple corrent i ocupada per tres pescadors.
Nosaltres fregàvem l'aigua i ens enfilàvem entre els marges boscosos
sense dir paraula.

Jo era al governall.

En apropar-nos, veiérem que aquells tres pescadors eren tres vells
de posat solemnial. Estaven asseguts, cada un en una cadira, i
vigilaven els senyals de flotació de llurs aparells amb immensa
atenció.

El sol rogenc deixava una color mística sobre les aigües, pintava de
foc els boscos, alts com torres, i voltava d'una daurada apoteosi
els núvols amuntegats. Era una hora de profund encantament,
d'esperances i desigs extàtics. La petita vela es destacava sobre el
cel purpuri; el crepuscle queia, embolcallant la terra de tints
d'arc de Sant Martí. Darrera nostre s'estenia la nit. Nosaltres
semblàvem els cavallers d'una antiga llegenda travessant un llac
misteriós, menant envers el reialme inconegut de les ombres el
grandiós país on jeu el sol.

No anàrem pas del tot al reialme inconegut de les ombres, sinó
rectament a la barca dels tres vells homes respectables que pescaven
amb canya.

Del bell antuvi, no vam saber el que havia passat, perquè la vela
ens privava de veure-ho; però després, per la mena de llenguatge que
trencà la pau del vespre, comprenguérem que ens trobàvem prop d'uns
éssers humans enfurismats de veure's destorbats.

Harris baixà la vela, i aleshores veiérem el que havia passat. Els
tres vells senyors havien estat llançats de llurs cadires i formaven
un munt al fons de la barca, treballant penosament per desfer-se els
uns dels altres i arreplegar el peix amb que s'havien cobert. Durant
aquesta nova pesca renegaven cosa de no dir, emprant termes (poc
ordinaris, però de bona llargària i ben triats) amb els quals era
impossible confondre's i que encloïen tota la nostra vida, fins el
futur més llunyà, no lliurant-se'n pas las nostres famílies ni tot
allò que es pogués referir a nosaltres. Unes bones malediccions, amb
tots els ets i uts.

Harris (adreçant-se als pescadors): -Haurien d'estar-nos reconeguts
per una semblant distracció que els trenca la monotonia de la llarga
pesca. Estic sorprès i m'escandalitzo de veure homes de l'edat de
vostè desfogant així llur enfurismament.

El seu discurs, però, no apanyà pas les coses.

George: -Vaig a pendre jo el governall. A un esperit com el vostre
(adreçant-se a mi) no li escau de descendir a la conducció d'una
barca. És preferible deixar a un mortal de cervell més estret el
dirigir l'embarcació, sots pena d'anar a raure al fons de l'aigua.

Prengué el governall i ens menà fins a Marlow. Deixàrem la barca
prop del pont i ens instal·làrem per passar la nit a _La Corona_.

(1) Un tros de cuiro rodó, unit del mig a un fil d'empalomar. El
cuiro, molt mullat, cau sobre la pedra, i, en retirar-lo
sobtadament, fa un so produït per l'aire comprimit entre ell i la
pedra que tomba.



CAPÍTOL XIII

Marlow.--Bisham Abbey.--Els monjos de Medmenham.--Montmorency es
disposa a assasinar un gat, però al capdavall resol deixar-lo amb
vida.--Deplorable conducta d'un fox-terrier al Civil Servei Stores.
--La nostra sortida de Marlow.--Imponent processó.--Barques a
vapor.--Recepta útil per a destorbar-les en llur marxa.--Ens defugim
d'engolir tot el riu.--Un gos pacífic.--Estranya desaparició de
Harris amb un pastís.

Marlow és un dels més atractius indrets del riu: és una petita vila
animada, inquieta. No és massa pintoresca en son conjunt, però s'hi
troben molts recons i amagatalls de gran originalitat: arcades en
peu (malgrat els anys) que sostenen encara el pont mig enrunat pel
temps; el qual pont fa remuntar sempre la nostra imaginació a
l'època en que Marlow Manor tenia per senyor Algar _el Saxó_, abans
d'ésser conquerit per Guillem i cedit per aquest a la reina Matilde,
abans de passar a mans dels comtes de Warwick i a les de Lord Paget
_el Flexible_ i subtil conseller de quatre sobirans successius.

Les encontrades són encisadores. El riu ofereix ací el seu més grat
aspecte: en passar Cookham, prop de les Quarry Woods i d'aquells
prats, llisca en una esplèndida extensió. ¡Oh, estimats vells Quarry
Woods! Amb els vostres viaranys estrets i enlairats i els vostres
tortuosos solells, com em sembleu perfumats del record dels estius
plens de sol!

¡Quines aparicions més joioses ofereixen, sovint, les vostres
ombrívoles perspectives!  ¡Que dolçament sonen, en les vostres
branques parladores, les veus dels temps passats!

Remuntant de Marlow a Sonning, encara potser es frueix de major
bellesa. Justament a mitja milla del port de Marlow es passa per
davant l'antiga i magnifica abadia de Bisham, les muralles de pedra
de la qual (que es drecen sobre el marge de la dreta) es commogueren
sota els clamors dels templaris i han estatjat Anna de Cleves i, més
ençà, la reina Isabel.

Aquesta abadia és rica en records melodramàtics. Conté un dormitori
guarnit de tapissos i una cambra secreta, en la part alta de les
espaioses muralles. L'esperit de Lady Holy, qui maltractà el seu
petit fill fins a la mort, es passeja, les nits, i s'esforça a
rentar les seves mans en una safa imaginària.

Warwick, que tants de reis va fer, reposa ací, sense interessar-se
ara cap mica per coses tan banals com els reis i els reialmes
terrestres. També hi dorm Salisbury, aquell que féu tan bona obra a
Poitiers.

Abans d'arribar a l'abadia, dret sobre la ribera, hi ha l'església
de Bisham, que conté tombes i monuments funeraris dignes de
visitar-los. Flotant el seu vaixell sota els faigs de Bisham,
Shelley, que vivia aleshores a Marlow (pot veure's la seva casa a
West-Street, encara), va compondre _la Revolució d'Islam_.

Més amunt, encara, a Hurley-Weir, he pensat sovint que un hom, amb
un mes de viure-hi, no tindria prou temps per anotar totes les
belleses de l'encontrada. La vila de Hurley, a cinc minuts de la
resclosa, és una de les més antigues que banya el riu: pertany (per
dir-ho amb l'afectada fraseologia pròpia d'aquelles llunyanes
èpoques) als anys en que florien els reis Sebert i Offa.

Un cop passada la resclosa, sempre remuntant el curs del riu, es
troba el _camp dels danesos_, on es diu que van acampar aquests
invasors a la meitat de llur camí sobre Gloucerstershire. Més enllà
hi ha les runes de l'abadia de Medmenham, situades en una deliciosa
recolzada del riu.

Els cèlebres monjos de Medmenham, o El Club del Foc Etern (com se'n
deia comunment), del qual era membre el massa famós Wilkes, formaven
una confraria que tenia per divisa: «Feu tot allò que us plagui».
Aquesta temptadora invitació es llegeix encara sobre l'entrada de
l'abadia en runes. Molts anys abans d'existir aquesta abadia de
contraban i la seva confraria d'irreverends burletes, s'aixecava
sobre el mateix lloc un monestir de més seriós gènere i els monjos
del qual eren de caràcter un xic diferent dels alegres compares, els
quals devien succeir-los cinc cents anys més tard.

Els monjos cisterians, en l'abadia corresponent al segle XIII, no
duien pas vestits de roba, sinó grolleres túniques amb caputxó. No
menjaven carn, ni peix, ni ous; dormien sobre dur i es llevaven a
mitja nit per a resar l'ofici. Repartien el dia entre el treball, la
lectura i la pregària. Sobre llur vida hi pesava un silenci de mort:
cap d'ells no parlava. Era una ordre austera, els membres de la qual
passaven una existència no menys austera en un recó de natura
deliciosa que Déu havia creat tan encisador. Estranya cosa que les
veus de la naturalesa (el dolç murmuri de les aigües, el zumzeig de
les herbes aquàtiques, la música del vent en passar) no els portés
altra idea de la vida. Restaven allà, l'oïda amatent dies i dies
esperant el so d'una veu celestial, i dies i dies, durant les nits
solemnes, aquesta veu els parlava de mil maneres; però ells, aquesta
veu, no l'entenien pas!

De Medmenham a la graciosa resclosa de Hambledon, el riu resplendeix
amb una plàcida bellesa, mentre que prop de Greenlads, i més enllà
de Henley tanmateix, se'l veu nu i contorbat. Hi ha, en efecte, la
vista poc interessant de la propietat del meu venedor de diaris (1).
Vells senyors que es retroben sovint durant l'estiu, remant amb
vigor per distreure's, o xerrant amb un vell guarda de la resclosa
quan travessa el correu.

* * *

Dilluns matí, a Marlow, ens llevàrem a una hora raonable, i
prenguérem el nostre bany abans del break-fast. Quan ens en
tornàvem, Montmorency féu una bestiesa de les de costum.

L'únic motiu que ens separa a Montmorency i a mi, són els gats. Jo
els estimo, mentre que Montmorency no els pot veure. Quan jo me'n
trobo un, li dic: -Pobre Pussy!- i m'ajupo per gratar-li el cap. El
gat em respon allargant la cua, dreta com un parallamps, arqueja el
llom i frega els seus narius contra els meus pantalons: es respira
bona cordialitat, bona pau. Quan Montmorency té un encontre
semblant, tot el carrer ha de saber-ho, i en deu segons mou un
escàndol més que sobrat per commoure tota la vila.

No puc, amb tot, dir mal del gos (m'acontento amb bufetejar-lo o
apedregar-lo), car sé que tot és obra de la seva naturalesa. Els
fox-terriers neixen amb una dosi de pecat original quatre vegades
major que els altres gossos: ens caldrien anys i anys de pacients
esforços, a nosaltres els cristians, per operar una reforma
apreciable en el temperament batallador dels fox-terriers.

Recordo que em trobava un dia al vestíbul del Haymarket Stores. Era
ple de gossos que esperaven llurs amos, mentre aquests feien llurs
compres a l'interior. Es veia un mastí, un o dos gossos riberencs
escocesos, un sant-bernat, alguns retrievers i terra-noves, un
gos-senglar (*14), un gos d'aigua francès, un bulldog, algunes
d'aquestes petites bèsties nascudes a Lowther-Arcade, de la
grandària de les rates, i una parella de _tykes_ de Yorkshire.

Estaven asseguts, pacients, bons i meditatius. Una pau solemnial
semblava regnar; un ambient de tranquil·la resignació, de dolça
melangia, envaïa la sala.

Aleshores entrà una graciosa joveneta portant un fox-terrier, de
posat humil, que ella deixà entre el bulldog i el gos d'aigua. Ell
va asseure's i mirà entorn seu durant un minut; després aixecà els
ulls al sostre, amb una expressió que feia suposar si dins del seu
cervell bullien greus pensaments; després badallà i examinà els
altres gossos, tots ells silenciosos, greus i dignes. Veié el
bulldog, a la seva dreta, somiejant peresosament, i a l'esquerra hi
veié el gos d'aigua, tot ravenxinat, orgullós. Llavors, sense
mitjançar paraula ni la més petita provocació, mossegà el gos
d'aigua, d'una de les potes de davant, i un bruel de dolor ressonà a
través de l'espai.

El resultat d'aquesta primera temptativa semblà divertir-lo bojament
i el determinà a fer una atzagaiada. Saltà sobre el gos d'aigua i
atacà vigorosament un dels gossos escocesos, el qual es despertà i
entaulà una disputa sorollosa i aferrissada amb el gos d'aigua.
Encontinent, Foxey tornà al seu lloc i, agafant el bulldog d'una
orella, provà de llançar-lo enfora. Aquest bulldog (una bèstia
imparcial) es precipità sobre tot el que queia vora les seves dents,
incloent-hi el porter i tot. I el fox-terrier, mentrestant, es
donava el plaer d'una lluita coratjosa amb un dels _tykes_, ben
preparat.

Tothom que conegui el tarannà dels gossos compendrà fàcilment que,
durant les anterior escenes, tots els altres gossos es batrien com
si es tractés de resguardar llurs fogars domèstics. Els grans es
batien entre ells; els petits liquidaven llurs deutes juntament, i
un moment d'atur que tinguessin l'esmerçaven a mossegar els companys
grans.

El vestíbul era un veritable infern; el tumult esdevenia espantós.
El públic va aglomerar-se a la porta.

-És una reunió del consell municipal?- demanaven, -Que assessinen
algú? Per què?-

Acudiren dos homes amb pales i cordes per descompartir els gossos, i
s'anà corrents en busca de la policia.

En mig d'aquesta sublevació reaparegué la graciosa joveneta i agafà
el seu _guac-guac_ estimat, el qual, després d'haver deixat el
_tyke_ en situació de romandre un mes sobre la palla, tenia el posat
d'un anyell. Ella l'acaronà ,entre els seus braços, bo i dient:

-No ets mort, pobret? ¿Què t'han fet, aquestes grans bèsties?

Ell, arronçant-se i agafant-se fort a ella, se la mirava fixament,
com dient-li:

-¡Que content estic, de veure com has arribat per a treure'm
d'aquesta vergonyosa escena!

Ella afegí:

-¿Com es prenen el dret d'admetre ací, als Stores, aquestes grans
bèsties salvatges i reunir-les amb gossets de gent com cal? ¡No puc
aguantar les ganes d'anar a fer la meva reclamació!

Heu's ací la naturalesa dels fox-terriers. Jo no en faig retret a
Montmorency, de la seva antipatia bel·licosa vers els gats. Jo estic
que ell hauria preferit probablement no haver seguit aquest matí els
seus procediments acostumats.

Tornàvem del bany, com deia abans, i a la meitat de High Street, si
fa o no fa, un gat es llança fora d'una casa, davant nostre, i
comença de trotar. Montmorency féu un crit de joia: el crit d'un
brau guerrer veient caure el seu enemic a mercè seva; un crit
semblant al que faria Cromwell quan els escocesos baixaren el turó i
es llançaren damunt llur presa.

La seva futura víctima era un gros dimoni de minet tot negre: jo mai
n'havia vist cap de tan gros ni de tan dolenta qualitat. Havia
perdut mitja cua, una de les orelles i una notable part del morro;
altrament, tenia el posat àgil i vigorós i l'actitud calmosa (diguem
assegurada).

Montmorency trotà vers aquest pobre gat a una marxa de 20 milles per
hora. Però, tanmateix, el gat no es donà gens de pressa: no semblava
pas compendre que la seva vida estigués en perill. Continuà
tranquil·lament fins que el seu assassí fou a un metre de distància,
i aleshores es girà, s'asseié al bell mig del carrer i clavà a
Montmorency una llambregada interrogadora, que semblava dir-li:

-Que potser voleu alguna cosa, de mi?

Montmorency és coratjós, però la mirada del gat hauria glaçat el cor
del gos més valent.

Ni l'un ni l'altre van dir res, i, amb tot, era fàcil d'endevinar la
conversa que tenien.

El gat: -Volieu de mi alguna cosa?

Montmorency: -No, no: gràcies.

El gat: -No us estigueu de dir-m'ho, si és que voleu res: sigui el
que sigui.

Montmorency (reculant): -Us dic que no: no res, absolutament. No
passeu ànsia. Em sembla que m'he equivocat. Em pensava que us
coneixia. Em sap molt de greu d'haver-vos destorbat!

El gat: -No, res d'això: tant de gust. De debò, que no voleu res?

Montmorency (reculant més i més: -No res, no res: us ho asseguro.
Gràcies. Sóu molt amable. Passi-ho bé.

El gat: -Passi-ho bé, doncs!

I, aixecant-se, continuà son camí. Montmorency retornà vers
nosaltres, i prengué, a reraguarda, una posició de les menys
importants.

Durant tot el dia, si teniem la dissort de pronunciar la paraula
_gat_, Montmorency s'esgarrifava visiblement i llançava llambregades
penoses que significaven: «No! No! Res d'això, si us plau!»

* * *

Després del desdejuni anàrem a fer les nostres compres, per poder
proveir la barca per tres dies.

George: -Pensem, sobretot, a comprar llegums. És molt saludable
menjar-ne, i, com que són fàcils de coure, ja me n'encarrego jo.

Vam comprar cinc quilos de patates, una pesada de trenta sis litres
de pèsols i cols, pastís de vedella, dues tartes a la grosella, una
cuixa de moltó (comprada a un hotel), fruites, coques, pa, mantega,
confitures, llard i ous i altres articles que adquirírem per la
vila.

Tinc per un dels nostres èxits majors la nostra sortida de Marlow.
Va ésser digna, imponent, sense cap defecte.

Havíem insistit davant tots els venedors, i vam aconseguir-ho, que
les nostres mercaderies ens fossin portades darrera nostre. No
havíem volgut passar per allò de «Sí, sí senyor: li ho enviaré tot
seguit. El mosso arribarà abans que vostès». Acostumen a fer-vos
esperar en l'embarcador i us obliguen a tornar a les botigues per
empipar-vos discutint. No: res d'això. Nosaltres esperàrem que les
nostres compres fossin empaquetades i que els mossos vinguessin amb
nosaltres.

Com que havíem estat en bon nombre de botigues, i en totes havíem
comprat alguna cosa, va resultar que quan acabàrem de fer provisions
dúiem darrera nostre la més escaient col·lecció de mossos portadors
de cistells que els nostres cors haguessin pogut desitjar. El nostre
pas pel bell mig del gran carrer que baixa cap al riu, seria un dels
espectacles més imponents presenciats a Marlow.

Heu's ací l'ordre de la processó:

Montmorency, portant un bastó.

Dos miserables plagues, amics de Montmorency.

George amb un pardessú i unes flassades, i fumant una curta pipa.

Harris, qui s'esforça a fer un caminar desinvolt i graciós, duent en
una mà una maleta Gladstone, plena a rebentar, i a l'altra mà una
ampolla de xarop de llimona.

Mossos del forner i del fruiter, amb cistells.

Noi de l'hotel, amb un cove de provisions.

Dependents de la pastisseria i de l'adroguer, amb cistells.

Un gos de pel llarg.

Nois de la lleteria duent una panera amb nates.

Un camàlic, amb un sac.

Un amic íntim de l'anterior, amb les mans a les butxaques.

Un vailet amb un cistell de fruites.

La meva senyoria portant tres barrets i un parell de sabates, i
caminant amb desembaràs.

Sis pillets i quatre gossos vagabunds.

En arribar a l'embarcador, va preguntar-nos el guarda:
-Diguin, senyors: ¿és un vapor o un transatlàntic, llur embarcació?

En respondre que una canoa de dos rems, semblà sorpendre's.

Les barques de vapor ens van ocupar força aquell matí. La setmana de
Henley s'aproximava, i remuntaven el riu nombroses barques d'aquella
mena; unes que anaven soles, i d'altres que remolcaven cases
flotants. De mi puc dir que tinc veritable horror per aquestes
barques, com penso que n'hi sentiran tots els bons aficionats al
rem. Sempre que veig un d'aquests invents, em vénen ganes de
posar-los una urpa a sobre i escanyar-los en un recó desert del riu.

La barca de vapor té un posat d'insolència que té la virtut de
despertar-me els instints més dolents, i voldria tenir, com en els
temps antics, una destral, l'arc i les sagetes, per poder expressar
el concepte que en tinc. L'actitud de l'individu que veiem tot
repapat, amb les mans a les butxaques i fumant el seu cigar, és
suficient per justificar el principi de les hostilitats; altrament,
l'aristocràtic xiulet amb que sembla manar-vos que li deixeu el camí
franc, ja és prou per obtenir d'un jurat de remers un veredicte
d'inculpabilitat en cas d'homicidi, considerant-lo (n'estic ben
cert) com de legítima defensa.

Xiulaven, per avisar-nos que havíem de deixar-los el pas lliure;
però, si se'm permet parlar sense por d'aparèixer fatu, em penso
poder dir honradament que la nostra petita barca els causà, durant
la setmana, més retardaments, angúnies, enrabiades i entrebancs que
totes les altres embarcacions del riu aplegades.

-Un vapor que arriba!- cridava un de nosaltres, en veure'l al lluny.
I, amb un moment, tot era disposat per a rebre'l. Jo agafava el
governall, Harris i George seien al meu costat i la barca seguia
lliscant pel bell mig del corrent.

El xiulet començava a fer-se sentir, i nosaltres romaniem
impassibles. A un centenar de metres prop de nosaltres el xiulet del
vapor rabiava, i els passatgers es tombaven per adjectivar-nos, però
mai no en fèiem cas. Harris ens contava una anècdota de la seva
mare, i ni per tot un imperi no hauríem perdut una paraula.

Del vapor sortí aleshores una darrera xiulada. Fou un xiulet
desesperat: com si la caldera estingués a punt de rebentar-se. Fent
màquina enrera, el vapor espeternegava, fent giravoltes i reculant.
Els passatgers bramaven, girant-se vers nosaltres; els que es
passejaven pel ribatge s'aturaven i ens atiaven; les altres
embarcacions que passaven, feien el chor. El riu, ça i lla, en un
espai d'algunes milles, era dominat de frenesí.

Harris feia punt, en sec, al moment més interessant de la seva
història, mirava entorn seu amb dolça sorpresa i deia a George :

-Mare de Déu! George: ¿no és pas un vapor, això?

George: -Bé em sembla haver sentit alguna cosa.

Llavors esdeveníem nerviosos, confosos: no sabíem com fer-ho per
posar la nostra barca fora del camí del vapor. La gent d'aquest
s'ajuntava i ens donava consells:

-Més endavant, el de la dreta! Vós, vós, ¡ximplet! Enrera, el de
l'esquerra! No, vós no! ¡L'altre! Deixeu estar les cordes del
governall! ¡Tots dos alhora! Ara! No! D'aquesta banda no!

Agafaven una llanxa i venien a ajudar-nos. Al cap d'un quart d'hora
d'esforços, reeixien a fer-nos apartar de llur camí, i avançàvem.
Nosaltres els donàvem les gràcies, de tot cor, i els demanàvem que
ens remolquessin. Però mai no ho volien fer.

Un altre sistema, descobert per nosaltres, per fer exasperar
l'aristocràtic vapor: fer veure que us equivoqueu i que preneu els
ocupants del vapor per una colla que viatja a preu reduït. Se'ls
pregunta si són, per casualitat, del cos d'empleats dels senyors
Cubit, o els bons templaris del Bermondsey, i finalment se'ls
demana: -¿Voldrieu prestar-nos una cassola, si us plau?

Les dames velles, gens avesades a anar pel riu, són sempre
esparverades per les barques de vapor. Recordo un trajecte de
Staines a Windsor (un passatge del riu molt freqüentat per aquestes
horribles màquines) fet amb tres senyores d'edat, entre altres
persones. Oh, quina excursió de plaer! A la primera silueta de vapor
afigurada en l'horitzó, ja volien desembarcar: s'asseien al ribatge
i no retornaven a la barca fins que l'objecte de llur astorament
havia desaparegut del tot.

-Nosaltres ho sentim molt- deien elles, -però ens ve de família, no
tenir un temperament de tromba.

* * *

Prop de Hambledon Lock ens trobàrem amb escassesa d'aigua, i anàrem,
amb el nostre càntir, a demanar-ne al guarda de la resclosa. George
fou el nostre intèrpret, i, somrient i amb un amable gest, va
dir-li:

-¿Tindríeu una mica d'aigua per a nosaltres, si us plau?

-Evidentment- respongué el vell. -Prenguin-ne tanta com vulguin, i
deixin la que els sobri.

George: -Tantes gràcies! On la teniu? (I mirava entorn seu.)

El guarda de la resclosa: -Sempre és al mateix lloc, jove. Darrera
de V., justament.

George (girant-se): -No la veig pas.

El guarda de la resclosa: -Santa Llúcia li servi la vista, doncs! On
té els ulls? (I l'home, unint l'acció al comentari, l'asenyala a
George el riu.) -Tanmateix n'hi ha prou, per a fer-se ben visible:
em sembla.

George (comprenent-ho): -Però no ens hem pas de beure el riu: dic
jo!

El guarda de la resclosa: -Segurament que no. Se'n poden beure una
part, com jo vinc fent de quinze anys ençà.

George: -La vostra opinió sobre aquest règim no em sembla pas
suficient reclam per a la marca. Jo prefereixo l'aigua de bomba.

En un camp pròxim en trobàrem... i era també aigua del riu. Si ho
haguéssim sabut! Però, com que no ho sabíem, la vam trobar ben bona.
El que els ulls no veuen, l'estómac no se'n dol.

En altra ocasió vam provar l'aigua del riu, però no fou pas amb
èxit.

Havíem menat la barca a un angle del riu, prop de Windsor, per a
pendre el te. El nostre càntir era buit: es tractava, per tant,
d'anar-nos-en sense pendre el te o utilitzar l'aigua del Tàmesis.
Harris era de parer que no havíem de refugiar-nos de l'aventura.

-Tot anirà bé, si podem fer bullir l'aigua, car l'ebullició matarà
els diferents gèrmens de peix que contingui.

Omplírem, doncs, la tetera amb aigua del riu i la férem bullir,
vigilant bé l'operació. Fet el te, anàvem a assaborir-lo
confortablement, quan d'un plegat George s'aturà amb la tassa prop
dels llavis i exclamà:

-Què és això?

-El què?- preguntàrem Harris i jo. George, mirant cap a l'Oest,
digué:

-Allò.

Seguírem la direcció dels seus ulls i veiérem un gos que venia cap a
nosaltres, arrossegat pel corrent mandrós. Era un dels més tranquils
i pacífics gossos que mai he vist. Mai no he trobat una bestiola més
satisfeta de la seva sort, més lliure de temences. Surava de panxa
en l'aire amb les quatre potes dreçades envers el cel, i tot
pensatiu; deixava el pit descobert i tenia un ventre gros. Arribà,
ple d'una dignitat calmosa i serena, fins a la nostra borda; s'aturà
en un canyer i trià son lloc per a passar-hi la nit.

-No tinc ganes de pendre te- digué George, buidant la seva tassa
sobre el riu. Harris tampoc no tenia gaire set, i seguí el seu
exemple. Jo m'havia begut ja la meitat del meu, i de tot cor hauria
volgut no haver-ho fet. Vaig demanar a George:

-Creieu que agafaré les febres tífiques?

George: -No ho crec. Penso que teniu moltes probabilitats
d'evitar-les. En tot cas, amb quinze dies en sortiríeu.

Remuntàrem el braç derivat fins a Wargrave: és una petita drecera,
anant, per la part dreta, fins a una mitja milla prop de Marsh Lock.
Val la pena de seguir-la, car és un bonic indret, ombrejat i que fa
estalviar camí.

La seva entrada és guarnida d'estaques i cadenes amb nombrosos
cartells de prohibicions que amenacen amb diverses tortures,
empresonament i mort a qui gosi ficar els rems sobre les seves
aigües. Jo sóc astorat que alguns d'aquests salvatges riberencs no
reclamin l'aire del riu com una cosa de llur propietat, i als
desgraciats que el respiren no se'ls imposi una multa de 40 xelins.

Amb una mica de traça es triomfa fàcilment de les estaques i de les
cadenes. Quant als avisos, podeu (si teniu cinc minuts i no sou
vistos de ningú) tirar-ne a terra un o dos i abandonar-los a dintre
el riu.

A mig camí desembarcàrem per a fer l'àpat, durant el qual George i
jo vam sentir una de les emocions més doloroses. Harris també va
passar la seva, però no com la que passàrem nosaltres. Heus ací la
història.

Ens érem asseguts en un prat, a cosa de deu metres vora l'aigua, i
acabàvem d'instal·lar-nos còmodament per a pasturar. Harris tenia el
pastís de vedella entre les cames i el trossejava. George i jo
esperàvem la fi de l'operació, amb els nostres plats a punt. Llavors
Harris ens digué:

-Ja teniu la cullera que necessito per a servir el suc?

El cove de provisions estava justament darrera nostre. George i jo
vam girar-nos sobre els nostres seients, per treure una cullera de
dintre. Aquest moviment no durà pas cinc segons. Doncs, quan
reprenguérem la posició d'abans, Harris i el pastís... havien
desaparegut!

El prat era espaiós, obert, sense cap arbre ni esbarzer en molts
centenars de metres entorn nostre. No podia haver caigut al riu,
perquè nosaltres ens trobàvem entre aquest i ell, i, per a caure-hi,
Harris havia d'haver botat per damunt de nosaltres dos.

Inspeccionàrem pel voltant; després ens miràrem l'un a l'altre.

-Ha estat pujat al cel!- vaig exclamar.

-No és gaire probable que hagin fet pujar-hi també el pastís-
objectà George. I aquesta observació ens semblà tan lògica, que
descartàrem la intervenció divina.

George (trobant una explicació més pràctica i més acceptable):
-Sabeu què haurà passat? Que hi ha hagut un terratrèmol.

Després afegí amb un cert to de tristesa: -Em sabria greu que hagués
agafat el pastís.

Giràrem els ulls, sospirant, vers el lloc on Harris i el pastís
havien estat vistos per darrera vegada sobre aquest món, i
aleshores, mentre la sang se'ns glaçava i els cabells se'ns
eriçaven, tot de sobte veiérem el cap de Harris (el cap només) recte
al mig de l'herbei. La seva cara, molt vermella, manifestava una
gran indignació.

George fou el primer a recobrar la seva sang freda.

-Parla!- cridà. -¡Parla i digues si ets viu o mort!

El cap de Harris: -No feu el ximple: Estic segur que ho haveu fet
amb premeditació.

-Què és, el que hem fet?- exclamàrem nosaltres.

El cap de Harris: -Això de fer-me seure ací. És una broma ben
estúpida, ben idiota. Apa, preneu el pastís.

I de les entranyes de la terra va sortir el pastís, tot fet malbé,
brut. Rera el pastís, sortí Harris, de quatre grapes, mullat,
arrugat, ple de terra. S'havia assegut, sense saber-ho, a la mateixa
vora d'un clavegueró amagat en mig de l'herbei, i s'havia fet
enrera, i havien caigut ell i el pastís alhora.

Harris: -Mai no he estat tan sorprès sentint que me n'anava sense
donar-me compte de res. He pensat en la fi del món.

Harris encara es creu que nosaltres havíem preparat aquesta sorpresa
per endavant: una suposició ben injusta i de les més innocents.

Ja ho va dir el poeta: ¿Qui pot lliurar-se'n, de la calúmnia?

Quina veritat més gran!

(1) Dit en sentit ample, l'autor vol significar les petites torres
dels petits comerciants, fetes sense originalitat i sense traça.



CAPÍTOL XIV

Wargrave.--Museu de figures de cera.--Sonning.--La nostra salsa.--
Montmorency, sarcàstic.--El seu duel amb la tetera.--George estudia
el banjo i troba que se l'encoratja poc.--Dificultats que
entrebanquen l'aficionat a la música.--Estudi de la gaita.--Harris
se sent melangiós després de sopar.--George i jo fem una passejada.-
-El nostre retorn, mullats i amb gana.--Harris es mostra tot
estranyat.--Harris i els cignes.--Història notable.--Harris passant
una nit intranquil·la.

Després de dinar vam aprofitar-nos del ventijol, que ens dugué més
enllà de Wargrave i de Shiplake.

Embolcallat amb la llum boirosa d'una tarda estival, Wargrave, en
una de les sinuositats del riu, té l'apariència d'un adorable quadro
antic que es mostra als ulls i roman gravat molt de temps a la
memòria.

_Jordi i el Drac_, de Wargrave, porta un penó pintat per Leslie (de
la Reial Acadèmia), d'una banda, i per Hodgson, de l'altra. Leslie
ha descrit el combat; Hodgson ha imaginat l'escena després del
combat: Jordi, acomplida la seva feina, assaboreix un bock de
cervesa.

Day, l'autor de _Sandford and Merton_, visqué i (cosa que fa més
memorable encara el lloc) fou mort a Wargrave.

A l'església, una làpida commemorativa recorda que Mrs. Sarah Hill
féu la deixa d'una lliura anual per a repartir-la el dia de Pasqua
entre dos nois i dues noies «que mai-hagin desobeït llurs pares, i
no hagin estat atrapats en mentida, ni renegant, ni en furt, ni fent
malbé els ferros de les finestres». ¡Imagineu-vos una mica que cal
renunciar a tot això per cinc xelins a l'any! No és pas ben pagat.
Una vegada (ja fa molt de temps) va presentar-se a la vila un vailet
que mai no havia comès les entremaliadures susdites, o, almenys, que
no havia estat reconegut culpable d'haver-les comeses (tal com es
demanava o podia desitjar-se) i que va emportar-se el premi. Durant
tres setmanes fou exhibit el minyó a Casa la Vila, dintre una
vitrina.

Què se'n fa, dels diners, d'aleshores ençà? Ningú no pot dir-ho.
Diuen si es dediquen sempre a la més propera exposició de figures de
cera.

Shiplake és un bonic poblet no massa visible des del riu, perquè es
troba situat a una altura de terreny. Tennyson celebrà les seves
noces a l'església d'aquest poble.

El riu, seguint cap a Sonning, serpenteja entorn de nombroses illes.
És un lloc plàcid, i dorm abandonat. Gairebé ningú es passeja per
les seves riberes.

'Arry i Lord Fitznoodle (plebeus i nobles, indians i grans senyors
alhora) han estat deixats a Henley molt enrera. La trista i bruta
Reading és al lluny, encara. Vet ací un indret del Tàmesis ben
escaient per a somiar en els dies que passaren, en les formes i
figures esvaides, en les coses que han pogut ésser i que no són.
Anatema per a tot això!

* * *

Desembarcàrem a Sonning i anàrem a fer un volt pel poblet. És el
recó més màgic del riu. Més aviat sembla una decoració de teatre,
que no un efectiu conjunt de cases de rajoles i morter de debò. Cada
casa desapareix sota els grans rosers, i ara, a primers de juny ça i
lla es veuen esclatar les roses amb llur delicada sumptuositat: Si
mai aneu a Sonning, baixeu al _Bull_, que es troba darrera
l'església: és el veritable hostal antic de camp, amb el seu pati
quadrat, amb tot de verdor la façana.

Els vells vénen a seure, les tardes, per beure _l'ale_ i fer la
xerrada sobre els polítics de la vila. Les habitacions són baixes,
els ferros de les finestres verticals, les escales estretes i els
passadissos giragonsejants.

Després d'haver voltat durant una hora per aquest deliciós Sonning,
ja és tard per a remar més enllà, fins a Reading, i a la fi ens
determinem a retornar a una de les illes de Shiplake i
instal·lar-nos-hi per a passar-hi la nit. Fet l'emplaçament, ens
digué George:

-Com que encara és d'hora i ens queda prou temps, ens cal aprofitar
l'ocasió per a preparar un bon sopar i fer gaudir l'estómac. Vaig a
ensenyar-vos el que pot fer-se, cuinant bé, en una excursió. Us
proposo de confeccionar una salsa irlandesa (*15) amb llegums, la
resta de vedella freda i tots els desperdicis i menudències que
tinguem a mà.

Era un genial acudit. George tallà la llenya del bosc i encengué el
foc mentre nosaltres començàvem a pelar les patates. ¡Quina cosa,
això de pelar patates! Jo mai no hauria cregut que aquesta ocupació
prengués tan inconegudes proporcions als ulls del vostre humil
servidor. Emprenguérem la feina amb entusiasme, però el nostre
coratge desaparegué en havent preparat la primera patata. Com més
pelàvem, més pela hi havia, i, un cop tretes les taques i rascats
els ulls, gairebé no restava patata. George vingué a veure-la: era
de la dimensió d'una nou.

-No ho feu, no, així!- ens digué. -Ho malmeteu tot. Raspalleu-les
només.

Les raspallàrem, però això era més fatigós que pelar-les. Cal dir
que tenien formes ben extraordinàries: bonys, clots, berrugues!
Treballàrem sense descans durant trenta cinc minuts i preparàrem
quatre patates; aleshores vam declarar-nos en vaga i reclamàrem la
resta del temps per a rentar-nos.

Mai no havia vist semblant cosa per embrutar un home. Gairebé no es
podia creure que el treball al qual havíem estat sotmesos Harris i
jo produís solament quatre patates! Això demostra els resultats que
s'obtenen amb el seny i l'economia.

George: -Quatre patates, només, a la salsa! Quina estupidesa!

En rentàrem cap a mitja dotzena més i les ficàrem a l'olla sense
pelar-les; després hi afegírem una col i un mig-peck (1) de pèsols.
George remenà la mescla, fent observar que hi havia lloc encara per
a molta cosa més.

Exploràrem els cistells i aplegàrem tots els desperdicis possibles i
imaginables, donant a George mig pastís de porc, una mica de llard i
mitja capsa de conserva de salmó, i ho ficà tot a la salsa,
dient-nos:

-És l'aventatge que té la salsa irlandesa: que es poden aprofitar
totes les romanalles.

Dos ous que vaig trobar mig trepitjats, seguiren el mateix camí.

-Això confortarà la salsa- digué George.

M'he oblidat d'altres ingredients que utilitzàrem, però sé que res
no fou perdut. Recordo que Montmorency (que havia seguit amb molt
d'interès totes les operacions) es retirà, una mica abans de
terminar-se l'obra, amb posat greu i reflexiu. Uns minuts després va
reaparèixer amb una rata d'aigua, morta, a la boca, que
indubtablement volia presentar com una contribució d'ell a la salsa.
¿Era un sarcasme, o era el desig natural d'ajudar-nos? No gosaria
dir-ho.

Vam discutir si hi ficaríem també la rata o la deixaríem estar.

Harris: -Sí, sí: hem de posar-la-hi! Barrejada amb el que hi ha,
anirà de primera i contribuirà a fer reeixir la salsa.

George: -Mai ho he sentit a dir, que es posin rates d'aigua a la
salsa irlandesa! Em sembla preferible seguir la norma ordinària, i
no fer noves provatures. No hem de crear un precedent.

Harris: -Si mai no feu la prova, com podeu afirmar el que convé fer?
Les persones com vós són les que aturen el progrés de la humanitat.
Penseu una mica en el primer home que tastà la salsitxa alemanya...

Aquesta salsa assolí un èxit immens. Mai me n'he llepat tant els
dits. Hi havia quelcom de picant, d'inèdit per als nostres paladars
fastiguejats dels mateixos plats de cada dia. Aquell menjar tenia un
baf nou i una sabor com cap altra. Era ben nutritiu i compost de
bons elements, com deia George. Els pèsols i les patates haurien
pogut estar més tendres; però tant se'ns en donava, tenint tots bons
queixals. Quant a la salsa... un poema! Potser una mica forta per a
un estómac capriciós, pero com a nutritiva...

Acabàrem el sopar amb una tassa de te i una tarta de cireres.

Durant aquest temps Montmorency emprengué un duel amb la tetera i
fou vençut vergonyosament. La tetera havia estimulat la seva
curiositat tot el viatge. S'asseia per ullar-la fit a fit, mentre
bullia, amb una enigmàtica expressió. De vegades s'esforçava a
excitar-la i grunyia furiosament. Quan la tetera cantava i treia
fum, ell considerava aquestes manifestacions com una provocació, i
frisava per empendre la baralla; però algun de nosaltres l'agafava,
en aquell moment greu, i se l'enduia lluny de la seva presa.

Aquest dia havia determinat avançar-se. A la primera remor que
produí la tetera s'aixecà rondinant i s'hi atansà amb gest
amenaçador. La tetera era petita, però coratjosa, i li escupinyà el
nas.

Montmorency (mostrant les dents i grunyint): -Ah, molt bé! ¡Ara us
ensenyaré a burlar-vos d'un gos treballador i respectable! Miserable
del nas llargarut! Persona bruta! Veniu ara!

Saltà sobre la desgraciada petita tetera i va agafar-la pel béc.

Un alarit s'aixecà, en la calma de la nit, capaç de glaçar la sang a
les venes, i Montmorency, fugint de la barca, es dedicà a una
higiènica carrera de tres voltes entorn de l'illa, a una marxa de 35
milles per hora, aturant-se ça i lla per a enfonsar el seu nas
dintre els tolls frescos de fang.

Des d'aquell dia, Montmorency esguarda la tetera amb una mescla de
veneració, de desconfiança i d'odi. Així que la veu, tomba a bon
pas, amb la cua baixa; quan la posem sobre el foc, ell salta fora de
la barca i roman assegut al marge fins que l'operació és finida.

En havent sopat, George va treure el seu banjo per fer-lo sonar.

Harris: -Tinc molt mal de cap i no em sento prou fort per restar en
companyia vostra.

George: -La música farà posar-vos bé: sovint adorm els nervis i
lleva la migranya.- I donà dues o tres notes, per ensenyar a Harris
com anava.

Harris: -Prefereixo el meu mal de cap.

George mai no ha après a tocar el banjo fins ara; mai no ha trobat a
prop seu gaire encoratjament. Dues o tres vegades provà l'aventura
durant la nostra excursió, i sempre sense èxit. El llenguatge de
Harris, en aquelles ocasions, hauria fet desmaiar qualsevol; i
encara Montmorency s'asseia i grinyolava tant de temps com durava la
música.

-Per què han de venir-li ganes de lladrar, quan jo toco?- deia
George indignat, tirant-li una sabata per fer-lo fugir.

Harris (atrapant el projectil al vol): -Per què us vénen ganes de
tocar, quan ell lladra? Deixeu-lo tranquil. Ell no pot estar-se de
lladrar, car té l'oïda filharmònica, i és la vostra música que li
inspira els lladrucs.

George féu el determini de tocar el seu instrument quan fos a casa
seva, però tampoc no va trobar moment propici. Mrs. Poppets
s'exclamà tot seguit: -V. sap com de tot cor desitjo escoltar-lo,
però la senyora de damunt la seva habitació és molt nerviosa, i el
metge es tem que la música de V. la posi malalta.

George, a la fi, anà cent passes més cap a la plaça. Els veïns
presentaren una denúncia, s'establí vigilància i George fou sorprès
_in fraganti_: la seva culpabilitat era manifesta, i se li notificà
que havia de deixar en pau els seus veïns durant sis mesos.

Al cap d'aquest temps semblava haver perdut tota la seva afició.
Féu, encara, una o dues temptatives per a rependre el seu estudi,
però es trobà amb la mateixa fredor, amb la mateixa indiferència
universal, fins al punt que, completament desesperançat, féu posar
als diaris un anunci de venda, concebut així: «El propietari, no
podent servir-se més d'aquest instrument, el cedirà a baix preu.» I
aprengué de jugar a cartes, en canvi.

¡Quin horrible treball deu ésser, l'apendre de tocar un instrument
de música! S'hauria de fer que la societat, en interès propi, veiés
de quina manera pot ajudar un hom amb aquest difícil treball. Doncs
res d'això.

En altres temps vaig conèixer un home que estudiava la gaita, i us
hauria sorprès de veure l'oposició que trobava; no rebia, ni de la
seva família, el que se'n diu _càlids encoratjaments_. De bon
principi el seu pare refusà el propòsit amb termes de veritable
antipatia.

El meu amic es llevava molt de matí, per a tocar; però hagué de
deixar-ho córrer per la seva germaneta, una persona molt devota que
trobava força irreverent començar la diada d'aquella manera. Llavors
es llevà a la nit, per assajar, mentre era al llit la seva família;
però la casa va agafar tan mala reputació, que també va haver-ne de
desistir. Els que retiraven tard, s'aturaven a escoltar, i l'endemà
contaven a tothom:

-No sabeu? ¡La nit passada s'ha comès un assassinat esfereïdor a
casa del senyor Jefferson!- I descrivien els crits de la víctima,
els renecs esgarrifosos de l'assassí, seguits dels precs de perdó i
els darrers sospirs de l'interfecte.

A la fi se li deixà practicar el seu art de dia, al darrera de la
cuina, amb totes les portes tancades; però, malgrat les precaucions
preses, encara els millors passatges arribaven a la sala, i
corprenien la mare, fent-li vessar llàgrimes. Deia la dona que allò
li recordava son pobre pare, engolit, el dissortat, per un tiburó,
mentre prenia el bany a la costa de Guinea. Quina relació hi havia?
No podia dir-ho, la dona.

Se li féu un petit lloc al fons del jardí, a cosa de mitja milla
distant de la casa, on el músic anava amb el seu instrument quan
sentia acudir-li la inspiració. De vegades s'esdevenia que un
visitant de la casa, desconeixedor de les disposicions que s'havien
pres i que s'havien distret de ressenyar-li, anava a passejar pel
jardí, on la gaita li feria sobtadament les oïdes, sense estar
preparat ni saber entendre de que es tractava. Si el visitant era
home vigorós, queia en basca; si no, es tornava boig.

Val a dir que un aficionat que aprèn de tocar la gaita fa uns
esforços desmesurats i commovedors. Una tal impressió jo vaig
experimentar-la en escoltar el meu jove amic. Deu ésser un
instrument molt difícil de fer-lo anar. Cal emmagatzemar molt d'alè,
per a tota la tocada, abans de començar: almenys així ho vaig
compendre mirant-me Jefferson. Començava superbament, amb una nota
bàrbara, plena de coratge, arravatadora, i continuava _apianant_ més
i més, finint ordinàriament amb farfolleig barrejat de xiulets.

Cal ésser molt bona persona, per a tocar la gaita. El jove Jefferson
havia après un aire, un només; però mai no he sentit cap queixa
sobre la migradesa del seu repertori. L'aire en qüestió era _Els
Campbells arriben! hooray-hooray!_, segons deia. (El seu pare fins
sostenia que es tractava de _Les campanes blaves d'Escòcia_.) Ningú
no semblava absolutament segur del veritable nom del fragment, però
tothom, amb unanimitat, li trobaven un caient escocès. Sovint, els
forasters a qui s'havia preguntat si ho endevinaven, havien donat
noms de fragments diferents.

* * *

Harris es trobà displicent, després de sopar. Jo estic que la causa
d'això era la salsa que païa. Aquest noi no està gaire fet als bons
aliments. El deixàrem a la barca per a sortir a donar un tomb per
Henley. Ens digué que fumaria una pipa, que beuria un got de whisky
i ho disposaria tot per a passar la nit; en tornar, nosaltres li
faríem un crit i ell vindria, per a embarcar-nos tots.

-Sobretot no us adormiu, company!

-No hi ha perill, mentre aquesta salsa em faci estar malament- digué
Harris, retornant a l'illa.

Henley feia els seus preparatius per a les regates, i era ple de
gent. Trobàrem molts amics, i el temps ens passá ràpidament estant
en llur companyia, fins al punt que eren prop de les onze quan
tornàvem a casa nostra (com solíem dir-ne de la nostra barca),
quatre milles lluny.

La nit era fosca i freda: queia una pluja fina, mentre caminàvem en
mig de l'obscuritat tranquil·la del camp, i amb veu baixa ens
demanàvem si anàvem bé de camí, tot somiant amb l'interior
confortable de casa nostra, amb la clara llum travessant l'envelat
protector. Desitjàvem intensament d'arribar-hi i evocàvem, fatigats
i amb gana, l'aspecte del riu ennegrit, el contorn indecís dels
arbres, i sota els arbres (talment sota una gran lluerna) la nostra
barca, tan alegre, tan càlida, tan confortable. Ens representàvem el
ressopó que faríem: res de vianda freda, amb tot de molles de pa pel
damunt de la taula. Ja ens semblava sentir la música afalagadora
dels nostres ganivets i l'alegre xerradissa aixecant-se al mig de la
nit, travessant l'espai. I desitjàvem, cada vegada més, la
realització d'aquest somni.

Aconseguírem, a la fi, el caminet de remolc, vora riu, i ens
sentírem feliços; car, abans, no sabíem del cert si caminàvem vers
el riu o si ens n'allunyàvem. Quan un hom està fatigat i voldria
jeure, aquestes incertituds són flagel·ladores. Passàvem per
Shiplake quan un rellotge sonava tres quarts de dotze. George em
preguntà:

-Per un atzar no sabríeu vós quina illa és?

-Oh, no! No ho sé pas. Quantes n'hi ha? Jo estava somiant.

-No n'hi ha sinó quatre. Tot anirà bé si aquell és despert.

-I si no ho fos?- vaig exclamar. Però tot seguit deixàrem de banda
aquest pensament.

Encarats a la primera illa, férem uns crits que no assoliren
resposta; anàrem a la segona, i cridàrem igualment, amb el mateix
resultat.

George: -Ara me'n recordo bé. És a la tercera illa.

Plens d'esperança correguérem a la tercera illa i cridàrem tant com
poguérem. Cap resposta.

El cas esdevenia seriós. Era més de mitja nit, els hotels de
Shiplake i de Henley devien ésser plens a vessar, i a mitja nit no
podíem pas anar a trucar a les cases veïnes per saber si llogaven
habitacions.

George: -Tornem a Henley. Escometrem un policia i tindrem
allotjament a la delegació. Però... ¿i si s'acontenta amb
apallissar-nos i no ens vol engarjolar?

No era cosa de passar la nit barallant-nos amb la policia: majorment
quan no desitjàvem ésser gratificats amb sis mesos de presó per fer
les coses massa bé.

Provàrem de reconèixer la quarta illa, en mig de la fosca i la
desesperança que ens aclaparava; però sense l'èxit més petit. La
pluja queia espessa i contínua, mullant-nos els ossos i tot.
Aleshores ens demanàvem si no eren més de quatre, les illes que
teníem al davant; si positivament estàvem a prop d'elles o a una
milla de l'indret on pensàvem estar, etcètera, etc. Fins ens
preguntàrem si érem a la dreta o a l'esquerra del riu. Sembla tot
tan estrany, tan diferent, a la nit!. Començàrem de compendre els
sofriments dels _Bebès al bosc_.

Al moment que haviem abandonat tota esperança (Bé prou em consta que
és sempre en aquest moment que es produeixen els esdeveniments, en
les novel·les i els contes; però no hi puc fer res. He determinat,
al començament d'aquest llibre, d'ésser estrictament verídic, i vull
ser-ho, malgrat l'ús obligat de les locucions convencionals
necessàries per al meu desig de no moure'm de la veritat.)

Al moment que havíem abandonat tota esperança -deia,- de cop i volta
vam distingir, al lluny un llum tot estrany, ultranatural,
bellugadís, sobre la ribera oposada, a través dels arbres. Vaig
pensar, un instant, si es tractaria d'esperits! El llum lluïa tan
feble, tan misteriós! Sobtadament m'acudí la idea de si la nostra
barca seria allà; i, dominat per la idea, vaig fer un crit tan fort
que la nit semblà esgarrifar-se'n.

Durant un minut no alenàrem; després... ¡oh música divina!,
sentírem, com en resposta, el lladruc de Montmorency. Tornàrem a
cridar, i vam fer-ho prou fort perquè arribessin a despertar-se set
dorments (per cert que mai no he comprès per què cal fer més soroll
per a despertar set dorments que un), i, després d'un instant que va
semblar-nos una hora i que serien cinc minuts, veiérem la barca
il·luminada lliscar dolçament en la nit. Després la veu adormida de
Harris es deixava sentir demanant on érem nosaltres.

El comportament de Harris fou inexplicable: era més que l'ordinari
cansament. Menà la barca a un lloc del marge on ens era impossible
baixar, i encontinent es quedà adormit.

Ens calgué cridar i sermonejar-lo sense miraments per aconseguir
despertar-lo i tornar-li una mica de seny. A la fi assolírem aquest
feliç resultat i pujàrem a la barca sense més entrebancs.

Harris tenia una fesomia innoble, que remarcàrem en entrar a la
barca. S'hauria dit que estava profundament trastornat. En
preguntar-li si s'havia esdevingut alguna cosa, ens respongué:
-Cignes.-

Segons semblava, haviem ancorat molt a prop d'un niu de cignes, i,
poc després de la nostra marxa, la femella, tornant al seu cau,
havia mogut un gran aldarull en descobrir la nostra instal·lació.
Harris va espantar-la, i ella se n'anà a cercar el seu mascle.
Harris afegí:

-He hagut de lliurar un veritable combat amb els dos cignes.

El coratge i la intel·ligència prevalgueren, i a la fi vencé; però,
mitja hora després, havien tornat amb altres divuit cignes! Harris
ens seguí contant que havia sostingut una batalla terrible; els
cignes feien els possibles per a llançar Montmorency i el nostre
dissortat company fora de la barca i fer-los ofegar. Va defensar-se
durant quatre hores com un heroi i va destroçar la banda, la qual,
«a força de rems», anà a rebentar lluny.

George: -Quants cignes dieu?

Harris (adormit): -Trenta dos!

George: -Acabeu de dir divuit!

Harris :-No, no: no és això. He dit dotze: jo sé comptar, em sembla.

Qué hi havia de veritat, amb aquesta història dels cignes? No ho hem
sabut mai. L'endemà matí, altre cop vam demanar-ho a Harris, i ens
digué: -Quins cignes?- convençut que nosaltres havíem somiat.

* * *

Oh! ¡Quin plaer, el trobar-se a bord després dels neguits passats!
El ressopó fou devorat, més que menjat, i amb gust hauríem ajuntat
uns grogs calents si haguéssim pogut trobar el whisky; però fou
impossible. Harris, interrogat sobre el que en podia haver fet,
semblà, tractant-se del whisky, que no sabia de que li parlàvem.
Montmorency semblava entendre-hi alguna cosa, però no va dir ni una
paraula.

Aquella nit vaig dormir segur, però més tranquil hauria tingut el
son si no és per Harris. Tinc el record imprecís d'haver estat
desvetllat una dotzena de vegades per ell, que cercava la seva roba
per tota la barca amb una llanterna, i estigué molt capficat tota la
nit. Fórem sacsejats dues vegades per veure si jèiem sobre els seus
pantalons. A la segona vegada esclatà George:

-Mil dimonis! Què en voleu fer, dels pantalons, ara, al mig de la
nit? Jeieu i dormiu, si us plau!

En tornar-me a despertar, vaig veure Harris molt inquiet per la sort
dels seus mitjons. Encara tinc el record boirós d'haver estat
rodolat sobre mi mateix quan vaig sentir Harris com rondinava:

-Què caratsus puc haver fet del meu paraigua?

(1) 9 litres de cabuda.



CAPÍTOL XV

Els quefers de la casa.--Amor al treball.--El vell mariner del riu.
El que en realitat fa, i el que conta.--Escepticisme de la nova
generació.--Records dels primers assaigs.--El raig.--George practica
clàssicament.--El vell barquer. El seu mètode, tot reposat i
tranquil.--El debutant.--A la perxa.--Un trist accident.--Plaers de
companyonia.--A la vela. La meva primera prova.--Raó que explica
perquè no ens vam negar.

L'endemà férem matinada, i, per tal de poder satisfer un vivíssim
desig de Harris, vam fer un desdejuni senzill, sense dolços. Tot
seguit rentàrem i endreçàrem les nostres coses. (Treball continu
mitjançant el qual començà a presentar-se'm clar un assumpte en que
sempre havia jo dubtat: així la dona a qui plau d'esmerçar el temps,
malgrat no tenir sinó una casa per a cuidar.) (*16) A les deu ens
posàrem en camí per a la gran etapa que havíem determinat de córrer.

El nostre parer era de remar per a variar del remolc. I digué
Harris:

-La millor combinació serà que vosaltres prengueu tots dos el rem, i
jo m'encarregui del timó.

Confesso que vaig equivocar-me. Harris -deia jo- hauria palesat
millor caràcter proposant que treballés George mentre jo reposaria
un xic: a mi em sembla que faig més del que em pertoca, i és,
aquest, un afer que comença de preocupar-me seriosament.

Sempre em sembla que treballo més del que em correspon. No és pas
que rondini per la feina: entenguem-nos bé. Jo estimo el treball,
m'encisa: fins i tot, pensant en el treball, puc estar-me assegut
durant llargues hores. Em plau moltíssim tenir-lo a prop i
m'entristeix separar-me'n. No tingueu por de donar-me'n massa:
amuntonar feina ha estat sempre per a mi una passió. El meu despatx
és ple de treball fins a dalt de tot, de tal manera que difícilment
es trobaria una polzada de lloc disponible. Aviat no tindré altre
remei que eixamplar la casa.

He de dir que cuido amorosament el meu treball. Ara mateix, a casa
meva, tinc assumptes que em foren encarregats fa qui sap els anys.
Doncs bé: no hi trobaríeu ni el senyal d'un sol dit. Els tinc en
molt alta consideració: alguna vegada trec els papers, per a
espolsar-los. No es trobaria cap home que els conservi més bé. I, si
de vegades reclamo feina, em plau que se'm tracti amb justícia: mai
no en demano més de la que em pertoca; i no puc suportar que me'n
donin si no l'he desitjada.

George: -Us aconsello de no capficar-vos per aquesta qüestió. El
vostre natural, massa tocat i posat, us fa creure que se us carrega
de feina, quan en realitat no en teniu ni la meitat de la que us
pertoca.

Estic persuadit que ho deia per encoratjar-me.

Anant en barca, he observat molt sovint una cosa: cada un té
constantment la idea que ell tot sol s'ho fa tot. Per això Harris
sostenia que havia treballat només ell, i que nosaltres havíem estat
sempre amb els braços plegats. George va fer-hi broma, entorn
d'aquesta pretensió. Pel que ell deia, semblava que Harris no havia
fet sinó menjar i dormir. Havia estat ell, George en persona, qui
havia fet tota la feina digna d'aquest nom, i mai de la seva vida
havia anat d'excursió amb dos plagues com nosaltres.

Allò va fer riure Harris, el qual digué:

-Em distreu sentir George com parla de treball! (Harris reia a tot
riure.) Si a la mitja hora de començar es mor de fatiga! Vós l'heu
vist treballar mai!- va fer girant-se vers mi.

Vaig haver de convenir amb Harris que no havia vist treballar
George: almenys des del començament del nostre viatge.

George: -Jo no sé veure, amic Harris, com podeu tenir una opinió.
Que em pengin si vós no haveu dormit la meitat del temps. Haveu vist
Harris- em digué a mi -ben despert, fora de les hores de menjar?
Digueu.

La veritat va obligar-me a opinar com George. Harris de ben poca
cosa ens havia ajudat, des del començament de l'excursió. I Harris
respongué:

-Bé, suposem que això és cert; però, de totes maneres, sempre he fet
més que aquest altre- digué, indicant-me a mi.

George: -Fer menys feina de la que féu, ja no és possible.

Harris: -Aquest s'ha cregut que ve de passatger: em sembla.

Heu's aquí tot l'agraïment que em tingueren per haver-los menat, a
ells i la vella barca miserable, un tan llarg tros de camí, des de
Kingston; per haver-los fet de despenser i administrador constant;
per haver-los vetllat amorosament, reduint-me a l'esclavatge. Així
és el món.

Aplanàrem la dificultat decidint que George i Harris remarien fins a
la travessia de Reading, i que després jo remolcaria la barca. No em
plau gaire, ara com ara, remar una barca pesant a contracorrent; i,
si un temps fou en que reclamava, cridant fort, els treballs més
carregosos, avui per avui m'estimo més deixar-los a la gent jove.

He observat que gairebé tots els vells mariners es fan enrera quan
es presenta el cas de posar el coll a la feina. Els reconeixereu amb
la manera com seuen a popa i encoratgen els remers contant-los els
meravellosos fets que ells han realitzat, la darrera temporada.

-De qualsevol cosa en dieu treball- diu, entre dos sospirs de
satisfacció, als dos novicis que suen com uns carreters i lluiten a
mort contra el corrent ja fa una hora. -Mireu: Jim Biffies, Jaume i
jo vam fer el passatge de Marlow a Goring, la darrera temporada, en
una sola tarda, ¡sense aturar-nos un minut! Us en recordeu, vós,
Jaume?

El Jaume, que s'ha fet un llit a proa amb tots els cobertors i
abrics que ha pogut trobar, i que durant dues hores hi ha dormit a
sobre, es mig deixondeix, en escoltar que es demana el seu parer, i
detalla tota la qüestió, recordant que els calgué treballar contra
un corrent de mil dimonis i un violent huracà.

El primer interlocutor: -Pot ben calcular-se, aquella marxa, a raó
de 34 milles, segurament. (Agafa un altre coixí i se'l posa sota el
cap.)

Jaume (rondinant amb to de retret): -No, no: exagereu, Tom. A unes
33 milles.

Després tots dos, fatigats per l'esforç de la conversa, ronquen de
bella manera. Els dos ximplets que van als rems, plens d'ufana per
tenir l'honor de carregar uns professionals com Jaume i Tom,
multipliquen els esforços.

Rondalles per l'estil d'aquesta recollia jo amb avidesa, en la meva
joventut, de llavis dels meus primogènits, i me les empassava totes
al peu de la lletra, i sempre desitjava apendre'n de noves. L'actual
generació sembla haver perdut la fe en els temps passats. A un
aprenent que havíem tingut nosaltres tres la darrera temporada, li
vam servir tots els contes possibles sobre les nostres heroïcitats
d'altres temps. De primer foren les històries clàssiques (mentides
seculars en honor dels remers); després altres set històries,
enterament originals de la nostra invenció, una de les quals,
perfectament versemblant, era treta d'una aventura que realment
s'havia esdevingut, anys abans, als amics d'uns amics nostres: és a
dir, una història que tot minyó de fe podia ben creure sense
desprestigiar-se gens ni mica.

Doncs mireu aquell jove beneit de quina manera es mofà de nosaltres.
Ens pregà de repetir alguns dels nostres episodis més colpidors, i
així ho vam fer. En acabat, volgué jugar deu contra u que de tot
allò no n'havíem executat res.

* * *

Aquell matí vam conversar sobre les nostres aventures marítimes, i
vam sortir a parlar del nostre debut en l'art nàutic. (*17) Per la
meva part, el record més antic que en guardo és el d'una multa d'un
ral imposada a cada un, la qual fou pagada entre cinc companys, per
haver menat, de dia, al llac Regent.Park un raig (una barca de molt
curiosa construcció) i per haver-nos retardat un xic a comparèixer a
la casa del guarda del parc per eixugar-nos. Això va fer que
adquirís el gust de l'aigua, i folgadament vaig practicar-m'hi en
els diferents camps de les fàbriques de teules, als afores: exercici
més interessant i emocionant del que podeu creure, sobretot quan un
es troba al bell mig del raig i el propietari dels materials usats
en la fabricació de les teules compareix sobtadament amb una estaca.

Bon punt us adoneu del bon senyor, la primera cosa que se us acut és
de no perdre el temps amb paraules, i, si poguéssiu excusar-vos, amb
tota polidesa, d'ajuntar-vos amb ell, ho faríeu de bona gana. El
vostre objectiu és la fugida, per la part oposada a l'indret on ell
es troba, i eclipsar-vos tot tranquil·lament i amb rapidesa, com si
no l'haguéssiu vist. Ell, ben al contrari, manifesta un viu desig
d'estrènyer la vostra mà i enraonar amb vosaltres: ni que conegués
el vostre pare i fos un dels vostres íntims amics. Però, malgrat
aquests detalls, no se us acut la idea d'acostar-vos-hi. Desitja
dir-vos que us ensenyarà d'agafar les seves planxes per a fer una
canoa, però a vosaltres us sembla que no cal que es prengui tanta
molèstia, car penseu que la vostra ciència és suficient per
agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera molestar-lo ni
accepteu la seva proposta.

A despit de la vostra falta d'interès, segueix freturós per
aplegar-se amb vosaltres, i ja se us fa empipadora l'ànsia amb que
recorre els costats del raig per a rebre-us en el vostre desembarc.

Quan es tracta d'un senyor gros, de curt alè, vosaltres podeu
escapolir-vos-en amb facilitat; però, si és jove i de bones cames,
es fa inevitable l'encontre. L'_interviu_ és extremadament breu; ell
és mà en la conversa, i les vostres observacions són gairebé totes
d'ordre monosil·làbic i exclamatiu. Us esmunyiu tan aviat com podeu.

Durant tres mesos vaig dedicar-me a aquest esport, i, havent
aconseguit dominar aquesta branca de l'art, vaig decidir-me pel rem,
i em vaig fer soci d'un dels clubs nàutics de la Léa. Freqüentant
aquest riu, sobretot els dissabtes a la tarda, aviat sóu bons per a
menar una barca, apreneu d'evitar els abordatges i l'enfonsament per
part dels altres parroquians. De seguida s'adquireix la manera
curiosa de posar-se al fons de la barca i salvar-se, així, de les
cordes de remolc que vénen a recollir-vos per a llançar-vos a
l'aigua. Però tanmateix això no és gaire elegant. Fou al Tàmesis, on
vaig assolir aquesta qualitat, i la superioritat del meu art és avui
molt admirada, principalment per la seva originalitat.

George no va aficionar-se a l'aigua fins als setze anys. Eren vuit
amics (tots de la seva edat, si fa o no fa) que per aquell temps
anaren tots plegats a Kew, un dissabte, amb el projecte de fer en
barca el viatge a Richmond i retornar. Un dels vuit, nomenat
Joskins, proveït d'un cap desmesurat, els digué que l'embarcar-se
era cosa d'allò més distreta. (Havia anat en barca un cop o dos a la
Serpentina, a l'Hyde-Park.)

En arribar a l'embarcador, la marea es retirava un bon tros,
acompanyada d'un vent fort, però no van impressionar-se, i
començaren a triar una barca. A l'embarcador hi havia una canoa de
regates, de vuit rems, que els fascinava els ulls, i declararen que
cabalment era allò el que ells volien. El patró allà no hi era; i
l'encarregat de representar-lo s'esforçà a calmar-los l'entusiasme
per la canoa, mostrant-los dues o tres barques escaients, de les que
s'acostuma a pendre per a excursions. Però aquestes no els feien
feliços: era la canoa de regates la que ells volien.

L'encarregat va deixar-la a punt, i els xicots, traient-se les
americanes, es prepararen a pendre lloc. Aquell home va fixar-se en
George (que aleshores era, com avui, el de més pes de la colla) i el
proposà per al número 4. George respongué que aniria de bon grat en
el 4, i saltà dins l'embarcació, posant-se d'esquena al governall, a
la part davantera. Amb prou feines van poder-l'hi fer cabre, i,
reeixint en l'obra, pujaren els altres companys.

L'escollit per a fer de patró era un xicot excesivament nerviós, al
qual Joskins explicà les regles del governall, i tot seguit va
posar-se al seu lloc com a capità de la nau, prevenint als companys
que l'única cosa que havien de fer era, senzillament, imitar-lo.

Quan tots estigueren a punt, l'encarregat de la canoa agafà un garfi
i els llançà al mig del corrent. Del que passà després, George no
pot donar-ne detalls. Té la sospita d'haver rebut, al moment mateix
de la marxa, un violent cop a l'esquena, provinent del puny del rem
del núm. 5, però al mateix temps, com per art de bruixeria, va
fugir-li el seient, quedant assegut al fons de l'embarcació. També
observà un incident curiós: el núm. 2 caigué de clatell a la cova,
amb les cames en l'aire, víctima d'un atac, probablement.

Passaren el pont de Kew a una marxa de vuit milles per hora i amb la
barca de través.

Joskins era l'únic que remava. George, havent retrobat el seu
seient, provà d'ajudar-lo; però, així que fica a l'aigua el rem, el
veu desaparèixer sota la barca, amb gran sorpresa seva. El timoner
deixa anar les cordes del governall sobre la borda i esclata en
sanglots.

George no sap tampoc explicar com van fer-s'ho per al retorn: només
li consta que hi van estar quaranta minuts. Una gran gentada els
seguia, amb l'esguard, sobre el pont de Kew, interessant-se en llurs
esforços i prodigant-los diversos consells sobre el que havien de
fer. Tres vegades volgueren passar a l'altra banda de l'arc, i totes
tres foren llançats enrera; i, sempre que el timoner aixecava el cap
i veia l'arc a sobre, tornava a obrir les seves catarates.

George afegí: -Aquell dia vaig creure que mai no hi tindria afició,
a embarcar-me.

Pel que toca a Harris, aquest té més costum de remar en aigua de mar
que en aigua dolça, i diu que, com a exercici, prefereix el primer.
¡No pas jo! Recordo que l'altre estiu vaig pendre un petit vaixell a
Eastbourne; un temps havia practicat el rem al mar, i ara em creia
que ho faria bé, però vaig veure que m'havia oblidat absolutament de
tot. Mentre un dels meus rems era ben endintre de l'aigua, l'altre
passejava en l'aire, i, per poder agafar igual quantitat d'aigua de
l'un i l'altre costat havia de posar-me dret. Aleshores abundaven en
aquell lloc les persones elegants i distingides, i em calgué passar
pel mig en tal positura. Bon punt vaig ésser al mig de la platja,
vaig llogar un vell barquer per a la tornada.

Com em plau, veure remar els vells barquers, sobretot aquests que
són llogats per hores! Llur mètode és tan majestuós, tan reposat,
tan tranquil, tan sense precipitacions, tan sense esforços
desordenats, que són, cada dia més, l'herència de la vida en el
segle XIX! Mai no se'ls veu estirar els muscles per passar al davant
d'altres barques, i no s'enfurismen si la llur queda enrera. Aquesta
calma la trobareu sempre, almenys tractant-se de barques que duen la
mateixa direcció. Això de quedar-se enrera, que tant contorba i fa
enquimerar tothom, els barquers ho suporten amb una sublim igualtat
d'ànima, donant-nos, així, una bella lliçó contra l'ambició i el
menyspreu.

Remar purament i simple, ben lliure la barca, no direm que sigui un
art molt difícil d'assolir; però el mateix exercici exigeix una
pràctica molt llarga a l'home que vulgui aparèixer d'un posat
natural i elegant davant els espectadors. El compàs sol ésser el que
entrebanca el novell remador.

-És ben estrany- diu, tot desencaixant els seus rems dels vostres,
la vigèsima vegada, en cinc minuts. -Quan sóc tot sol, vaig d'allò
més bé!

Veure dos novicis assajar de pendre el compàs tots junts, és la cosa
més divertida. Bow no pot anar a compàs de Stroke (1), el qual,
segons diu el primer, «té una manera de remar, impossible». Stroke
s'indigna i diu que fa tot el que pot per adaptar-se a la curta
capacitat de Bow. Bow és picat, i prega a Stroke de no capficar-se
per ell i aplicar els grans ressorts del seu cervell a donar el
compàs posible. -Fora que canviem de lloc...- afegeix amb la idea
que el canvi establirà la bona harmonia.

Durant un centenar de metres van passablement; després Stroke
endevina de sobte el motiu de llur dificultat.

-Jo us diré el que és- fa dirigint;se a Bow. -És que vós teniu els
meus rems! Doneu-me'ls, si us plau.

Bow: -Ja estranyava jo que no me'n pogués servir! Ara és quan anirem
bé- afegeix somrient i prestant-se de bon grat al canvi.

Però ara tampoc no van gaire bé. Stroke ha d'estendre forçosament
els braços, a riscos de desarticular-los, per menar aquests rems,
mentre el parell de Bow colpegen fort el pit d'aquest a cada
braçada. Fan un altre canvi, i finalment treuen la conclusió que el
patró els ha donat uns rems dolents, i tots dos omplen de
malediccions el patró, la qual coincidència els disposa cordialment
l'un vers l'altre.

* * *

George: -Fa temps que penso manejar la perxa per canviar d'exercici.

No és pas tan senzilla cosa com sembla. Remant, un hom aprèn
fàcilment a fer anar la barca, però cal molt temps de pràctica,
abans de maniobrar amb precisió i sense fer passar el riu per les
vostres mànegues.

Havia conegut un jove que tingué un greu accident el dia del seu
debut. Havia començat bé, i havia assolit un aplom meravellós. Anava
de cap a cap de la barca manejant la perxa amb tanta ardidesa com
traça, plantant-la al davant i corrent fins a l'extrem de popa, com
si fos vell en l'ofici. Allò era magnífic, i més ho hauria estat si,
per dissort, no hagués donat un pas més, distret tot admirant el
paisatge, i no hagués sortit sobtadament de la barca. La perxa
s'havia ben enfonsat al fons del riu, i el jove hi restà agafat
mentre la barca s'allunyava. Val a dir que la posició no era gaire
digne. Un bordegàs que anava per la ribera cridà a un petit company
endarrerit: -Corre, que veuràs un simi sobre un pal.- Jo no podia
ajudar-lo, car ens havíem oblidat (la dissort se'ns posava pel mig)
de proveir-nos d'una perxa de recanvi. No podia fer altra cosa que
seure i mirar el pacient. Mai no oblidaré la seva expressió mentre
la perxa de mica en mica anava enfonsant-se. Deia mil coses...

El vaig veure com descendia a l'aigua gentilment, xapotejar i
mullar-se fins als ossos, i em vaig tenir el riure davant la cara de
llàstima que feia. Després sí, que vaig riure durant una estona,
fins que vaig donar-me compte que no n'hi havia per tant. Jo mateix
¿no estava dins una barca, tot sol i sense perxa, sense esperança,
al caprici del corrent i potser prop d'un entrebanc?

Vaig començar a indignar-me contra el meu company, que havia
desembarcat d'aquella manera, deixant-me anar. En tot cas, no hauria
d'haver-se emportat la perxa.

Va endur-se'm el corrent, com un quart de milla, fins que vaig
veure, ancorada al mig del riu, una barca de pesca amb dos vells
pescadors asseguts. Aquests observaren que anava dret vers ells, i
em cridaren que em fes a un costat.

-No puc pas!

-Però si no ho proveu!

Quan vaig ésser prop d'ells, vaig explicar-los la meva situació, i
m'abastaren al vol i em deixaren una perxa. I ben content podia
estar de trobar-los allí, car cinquanta metres més avall hauria
encallat.

La primera vegada de manejar la perxa, fou amb tres companys que
havien d'ensenyar-me'n. Com que no marxàrem plegats, vaig avisar-los
que arribaria primer, per a treure la barca remant mentre els
esperava.

No em fou possible llogar cap perxa, aquella tarda: eren totes
compromeses, i vaig haver-me d'acontentar seient en un marge mirant
l'aigua com lliscava. Al cap d'una mica, la meva atenció era atreta
per un home que, amb un vestit i una gorra exactament iguals a la
gorra i al vestit que portava jo, manejava la perxa dins una barca.
Era novici en l'art, ben segur, i la seva manera d'obrar era molt
interessant. No se sabia el que anava a esdevenir cada vegada que
ficava la perxa a l'aigua: ni ell tampoc, no ho sabia. Adés
impulsava cap endavant, adés cap enrera, i sovint voltava entorn de
la perxa. Ell semblava més aviat sorprès, que no indignat, a cada
resultat assolit per aquelles maniobres.

No trigà gaire a tenir miradors: fins van fer-se apostes a veure un
altre cop de perxa quina sorpresa còmica tindria.

Al cap d'una estona, per l'altra vora de riu, apareixen els meus
companys, i es queden mirant-se també aquell jove. No el veien sinó
d'esquena, i pel vestit i la gorra van figurar-se que era jo, llur
benvolgut company, que estava exhibint el meu talent. No vulgueu
saber el xivarri que van moure, ni la broma despietada que van fer.

De moment no vaig compendre llur equivocació, i vaig pensar: -¡En
fan un gra massa, de pendre's semblants llibertats amb un estrany!-
Però encara no havia tingut temps d'avisar-los i sermonejar-los que
m'adonava clarament de llur malentès, i em vaig amagar darrera un
arbre.

Déu meu, i com ridiculitzaren aquell pobre jove! Durant cinc minuts
li etzibaren tota mena de bromes, escarnis, burles sense nom; totes
les conegudes i les que inventaren de noves. Li bramaren els acudits
exclusius de la nostra penya. i que, per tant, li devien ésser
perfectament inintel·ligibles. Però aleshores, incapaç de suportar
per més temps llurs bromes grolleres, es girà i els meus amics li
pogueren veure la cara. Vaig notar, complagut, que encara els hi
quedava prou decència per semblar avergonyits. Li digueren que
l'havien pres per un conegut, i esperaven que no els creuria tan
insolents que poguessin fer tals bromes a una persona que no fos un
de llurs amics. I amb aquestes explicacions l'assumpte quedà resolt.

Recordo que Harris em contà una aventura de la qual havia estat
l'heroi, prenent el bany a Bolonya. Anava nedant prop del riu quan
sentí que l'agafaven pel coll i l'enfonsaven, vulgues o no, dintre
l'aigua. Va lluitar amb violència, però el seu adversari era d'una
vigoria herculiana i tots els seus esforços per fugir foren inútils.
Quan s'havia ja cansat de donar puntades de peu i cops de puny i
aixecava son pensament vers solemnes horitzons, fou alliberat.

Quan pogué aixecar-se va esguardar el seu martiritzador que romania
al seu costat rient a tot riure i que, en veure Harris, reculà
consternat. -Oh, dispensi, dispensi!- murmurava, tot confós. -El
prenia per un amic.

Harris es tingué per molt feliç de no haver estat pres per un parent
d'aquest amable bromista: probablement hauria estat ofegat sense
misericòrdia.

Navegar a la vela exigeix ciència i pràctica. Quan era petit no me'n
donava compte i fins pensava que aquest exercici era tan instintiu
com el joc de pilota o el marro.

Tenia un company que compartia les mateixes idees meves, i, un dia
que el vent bufava fort, ens determinàrem d'assajar aquest esport.
La nostra idea era de remuntar des de Yarmouth (on residíem) fins a
Yare. Llogàrem, doncs, un veler prop del pont i marxàrem.

Al moment de desamarrar, l'home que ens llogava el vaixell ens
digué:

-És mal dia, per fer això! Farien bé de seguir un _rull_ i _orçar_
més endavant, encara que arribin a tombar (*18).

-Farem el que ens semblarà més bé- li responguérem acomiadant-nos
amb un joiós bon dia, tot pensant el que voldria dir orçar i el que
haviem de fer en trobar un rull.

Vam remar fins a perdre de vista la vila, i després, trobant al
davant nostre una llarga extensió d'aigua sobre la qual bufava un
vent de tempesta, pensàvem que havia arribat el moment de començar
les nostres operacions.

Hector (crec que aquest era el seu nom) continuà remant, mentre jo
desembolicava la vela: cosa molt complicada, amb la qual vaig
reeixir, a la llarga. Però, on era el capdamunt de la vela?
Instintivament prenguérem la part baixa per la part alta i
procedírem a col·locar-la tal com ens vingué, trigant molt de temps
a fer-la onejar. La vela s'havia ficat al cap que es tractava d'un
funeral: que jo era el cadàver i ella el sudari. Després, comprenent
que anava equivocada, em colpejà el cap amb sa part baixa i refusà
de servir.

Hector: -Mulleu-la: esteneu-la sobre la borda i remulleu-la bé. Els
mariners mullen sempre les veles, abans d'hissar-les.

Vaig seguir el seu consell, i encara s'agreujà més la situació; car,
si no és gens agradós estar embolicat del cap o de les cames dintre
els plecs d'una vela eixuta, és desplaent, en absolut, sofrir aquest
suplici dintre una vela mullada.

A la fi poguérem aixecar-la aplegant totes les nostres forces, i la
col·locàrem, no del tot com s'esqueia, sinó de través, i la lligàrem
al pal amb la corda d'amarratge, que a tal objecte vam tallar.

Que el vaixell no es submergí, ho garantitzo com un fet; però sóc
incapaç d'explicar la raó de la seva clemència. Sovint ho he pensat
després i mai no he trobat una explicació satisfactòria d'aquest
fenomen. Potser el resultat fou degut a l'obstinació pròpia de tota
cosa d'aquest món. Potser el vaixell deduïa, judicant lleugerament
la nostra conducta, que havíem sortit a bona hora per suïcidar-nos,
i volgué contrariar el nostre projecte. És l'única suposició que puc
fer.

Vam esforçar-nos desesperadament a mantenir-nos sobre el vaixell, al
preu d'una lluita enervadora, agafant-nos a la borda talment com la
mort agafa sa presa.

Hector: -Els pirates i altres gents de mar, durant la marea, lliguen
el governall i amarren la vela triangular de gran cofa. ¿No podríem
nosaltres fer el mateix?

Jo era de parer d'alleugerir l'extrem de la crugia (*19).

Com que la meva opinió era més fàcil de seguir, vam adoptar-la, i,
tornant a agafar les vores de la barca, li donàrem tota la latitud.
La barca remuntà el corrent, una milla, a una marxa que mai no he
retrobat i que mai més no tornaria a sostenir. En una recolzada donà
tal cop de banda que la vela es mig colgà d'aigua; després es
redreçà, per miracle, i anà a parar contra un llarg banc de tarquim.

Aquest banc de tarquim fou la nostra salvació: el vaixell va fer un
solc com si fos una rella, i s'aturà. Nosaltres comprovàrem, amb
estranyesa, que podíem encara bellugar-nos com volíem, que no havíem
estat sacsejats i projectats mateix que pèsols dins una bufeta
inflada. Aprofitàrem l'ocasió per arrossegar-nos fins a la drissa
que sosté la vela i tallar-la.

Ja en teníem ben bé prou, d'aquest esport de navegar a la vela, i no
ens vingueren pas ganes de continuar un joc del qual ens havíem
saciat. L'excursió havia estat bona, interessant, agitada, i érem
del parer de pendre ara el rem, sols fos per variar.

Amb els esforços que férem per sortir del tarquim, vam trencar un
rem, vam servir-nos de l'altre amb grans precaucions; però era vell
i dolent, i es trencà amb més facilitat, encara, que el primer,
deixant-nos sense esperança.

Al davant nostre el tarquim s'estenia cosa de cent metres; al
darrera, hi havia l'aigua. No teníem altre recurs que restar
asseguts esperant el primer que passés.

No era pas un dia escaient per atreure els passejadors. Al cap de
tres llargues hores se'ns presentà una ànima sota la forma d'un vell
pescador, el qual amb grans dificultats va salvar-nos, i ens remolcà
feliçment fins a la duana de la vila.

La propina per aquest home, la trenca dels rems i la nostra excursió
de quatre hores i mitja, ens costaren els dinerets que anàvem posant
dins la guardiola un grapat de setmanes. Però havíem adquirit
experiència, i diuen que, a qualsevol preu que es pagui, és sempre
barata.

(1) Bow i Stroke són els noms donats generalment als barquers; Bow,
el que rema al davant; Stroke, el de més enrera. L'autor ací els
considera com a personatges de la seva narració.



CAPÍTOL XVI

Reading.--Una barca de vapor ens remolca.--Les embarcacions petites
són ben empipadores: sempre es fiquen pel mig i fan nosa als
vapors.--George i Harris tornen a fer una escapada de llur feina.--
Streatley i Goring.

A quarts d'onze som a les envistes de Reading. El riu, ací, és brut
i trist, i no és cosa d'entretenir-se massa per aquests indrets. El
poble és antic i cèlebre: data dels temps llunyans del rei Ethelred,
quan els danesos ancoraren llurs vaixells de guerra a Kennet i es
llançaren de Reading per destruir Wessex. És on Ethelred i el seu
germà Alfred lliuraren batalla amb els pagans, vencent-los. Ethelred
pregava i Alfred combatia.

Molt més tard, Reading sembla haver estat escollit com un indret a
propòsit per arrecerar-s'hi quan els assumptes no presenten a
Londres gaire bon caient. Sempre que una calamitat flagel·la
Westminster, el Parlament es replega ràpidament a Reading. El 1625
els tribunals de justícia van seguir-lo i tota la cúria hi sojornà.
Heu's ací perquè fóra bo que de tant en tant caigués a Londres algun
petit flagell, per a desembarassar la ciutat dels homes de lleis i
del Parlament.

Reading estigué sitiat pel comte d'Essex durant la Lluita
Parlamentària, i al cap d'un quart de segle el princep d'Orange
derrotà ací les tropes del rei Jaume. Enric I és enterrat a l'abadia
dels Benedictins, fundada per ell; les ruïnes mereixen ésser
visitades. El famós Joan de Gant fou casat amb Lady Blanca en la
mateixa abadia.

A la resclosa de Reading vam trobar una barca de vapor d'uns amics,
la qual ens remolcà fins a cosa d'una milla de Streatley. Aquesta
manera de navegar és, evidentment, força agradosa: jo, almenys,
m'estimo molt més navegar així que no amb rem. El viatge, però,
hauria estat encara molt més plaent si no és per unes quantes
petites embarcacions menyspreables que seguit seguit es posaven
davant nostre, obligant-nos, per a no abordar-les, a donar
contramarxa o haver d'aturar-nos a cada moment. Veritablement és una
cosa empipadora, i caldria pendre una decisió encaminada a fer
moderar la marxa de tals embarcacions, que tanmateix són molt
impertinents. Xiula que xiula, a perill de rebentar la caldera, i ni
així amb prou feines podeu aconseguir que us deixin el pas lliure.
De bona gana hauria jo enfonsat, si m'ho haguessin deixat fer, un
parell d'aquelles petites barques, per a donar-los una lliçó.

El riu esdevé encisador, un poc més enllà de Reading. El camí de
ferro descompon el paisatge pels voltants de Tilehurst, però des de
Mapledurham a Streatley és admirable.

Més enllà de la resclosa de Mapledurham es passa per davant de
Hardwick-House, on Carles I jugava a bols. Les proximitats de
Pangbourne, on s'aixeca l'original i petit hostal _del Cigne_, deuen
ésser tan conegudes dels aficionats a les exposicions de pintures
com ho són dels propis estadants.

El vapor ens deixà dalt la gruta, i aleshores digué Harris que havia
arribat el meu torn de remar. Això era ben fora de raó. Havia estat
convingut, aquell matí mateix, que jo menaria la barca fins tres
milles més amunt de Reading i n'érem encara deu milles avall (*20).
No hi havia dubte que eren ells, els que havien de remar. Però no em
fou possible de convèncer Harris ni George, i, per estalviar
discussions, vaig pendre els rems (*21).

Goring, al marge esquerre, i Streatley, al de la dreta, són (cada un
en son aspecte) uns encisadors indrets. La immensa extensió d'aigua
que forma el Tàmesis a Pangbourne fa venir ganes de servir-se de la
vela durant el dia, i dels rems amb claror de lluna. Els panorames
de que gaudiu són bonics a tot ser-ho.

Nosaltes teníem el projecte d'arribar-nos aquell dia fins a
Wallingford, però l'aspecte afalagador i rioler del riu féu
aturar-nos una estona. Deixàrem la barca al pont per visitar
Streatley, i dinàrem a _El Bou_, amb la més gran satisfacció de
Montmorency.

Diu que, les muntanyes que s'aixequen a l'una part i l'altra del
riu, s'unien antigament i formaven una barrera al mateix indret per
on avui passa el Tàmesis, el qual finia en un llac immens més enllà
de Goring. Jo no puc afirmar ni contradir aquesta versió, i he
d'acontentar-me amb fer-ne esment.

Streatley és una antiga plaça originària, com quasi totes les viles
riberenques del Tàmesis, de l'època anglo-saxona.

Goring no és tan agradós com Streatley, però és bonic, a la seva
manera, i sap fer-se apreciar del visitant. Es troba més a prop del
ferrocarril...

Ho dic per si se us acut la idea d'anar-vos-en de l'hotel sense
pagar el compte.



CAPÍTOL XVII

Dia de bugada.--Peixos i pescadors.--De l'art de pescar amb canya.--
Un conscienciós pescador amb esquer.--Una història de pesca.

Ens aturàrem dos dies a Streatley i donàrem la nostra roba a rentar.
Prou havíem provat de fer-nos-ho nosaltres a la mateixa aigua del
Tàmesis, sota l'alta direcció de George, però el resultat havia
estat menys que satisfactori. Va ésser contraproduent, car els
nostres vestits es trobaren en més dolent estat després d'haver
volgut rentar-los nosaltres. Eren bruts, molt bruts, abans de
l'operació, (s'ha de dir amb justícia), però encara podien
portar-se. Després de la nostra rentada, era tot al revés. El riu,
entre Reading i Henley, va quedar molt més net, per la senzilla raó
que totes les impureses que entre aquestes dues viles encloïa, foren
curosament recollides i guardades per la nostra roba.

La bugadera de Streatley va dir-nos que no tenia altre remei que
fer-nos pagar el triple del preu ordinari, explicant-nos que la
feinada que havia tingut era més pel fang que havia hagut de treure
que per altra cosa. El compte fou pagat sense badar boca.

Les encontrades de Streatley i de Goring són un centre important de
pesca. Un hom pot dedicar-s'hi en les millors condicions. El riu és
abundós en sollos, gobis, anguiles i alguns altres peixos d'aigua
dolça. Res tan fàcil com asseure's i provar-ne la captura.

Les persones que es dediquen a aquest exercici, mai no poden haver
res. Que jo sàpiga, mai no s'ha pescat a l'alt Tàmesis altra cosa
que peixets sense profit, els quals res no tenen que veure amb allò
que s'entén per pesca. La Guia local dels pescadors del Tàmesis no
diu si es pot agafar res: s'acontenta amb dir que aquell indret «és
un bon lloc per a pescar-hi». Pel que jo he vist allí mateix, puc
confirmar la seva opinió. No hi ha al món un recó en el qual hi hagi
més quantitat de peixos, ni on s'hagi vist pescar més. Hi ha
aficionats que ho practiquen un dia, i d'altres que ho practiquen un
mes. Podeu posar-hi un any, si voleu: el mateix té.

La Guia dels pescadors del Tdmesis diu que «es troba en aquests
indrets el sollo i la perca», però la Guia cau en errada. El sollo i
la perca poden, efectivament, passejar-se per aquests llocs:
evidentment n'hi ha. Dels marges estant, se'ls pot veure en colles,
que s'acosten amb la boca oberta i mig cos enfora de l'aigua,
reclamant una molla de pa; que us volten i entrebanquen els vostres
moviments mentre preneu el bany, fins a fer-vos enfurismar. Però
s'erra de mig a mig el que cregui que se'ls pot agafar amb una cuca,
amb un ham o amb tota altra mena d'esquer. No. Això, tanmateix, no
és pas cert.

Jo no sóc bon pescador. Hi va haver una època en que em vaig aplicar
particularment a aquest passatemps, i vaig fer, al meu entendre,
sensibles progressos; però els vells pescadors em deien que mai no
faria res de bo, i m'aconsellaren que plegués. Jo aguantava bé la
canya, tenia aplom i peresa natural a bastament, però ells afirmaven
que mai de la vida no seria allò que se'n diu un pescador: «no tenia
la imaginació prou desenrotllada.» Afegien que com a poeta, autor de
novel·les a pesseta, etc., etc., podia haver estat a l'altura de la
meva tasca, però que el titol de veritable pescador del Tàmesis
exigeix una imaginació més subtil i una força inventiva de més
empenta que la meva.

Hi ha persona persuadida que la sola cosa que es requereix per ésser
un bon pescador és saber contar amb naturalitat, i sense
enrojolar-se, moltes mentides. Van equivocats. La mentida vulgar,
ordinària, no és cosa que valgui la pena: és bona per als
principiants. Els pescadors experimentats se'ls reconeix pels
detalls circumstancials, per la manera com saben adornar els fets,
per l'aire que saben donar-hi de minuciosa i pretensiosa veritat.

No té cap importància el dir: «Ahir a la tarda vaig agafar quinze
dotzenes de perques», o bé: «El dilluns darrer vaig pescar un gobi
que feia tres peus, del cap a la cua, i pesava divuit lliures.» Són
confidències sense habilitat, sense traça, que demostren coratge i
res més. Un pescador com cal, s'avergonyiria d'emprar semblant
sistema; el seu tarannà és tot un estudi.

Arriba tranquil, el barret al cap, agafa la millor cadira, encén la
pipa i reposa en silenci. Deixa que els joves venguin llurs
històries abracadabrants, i, en un moment de silenci, es treu la
pipa de la boca, llança la cendra lluny del taulell del bar, i diu:

-Dimarts a la tarda sí que vaig fer bona pesca! Però més val que no
en parli.

-Oh! Per què?

-Perquè m'exposo que ningú no em cregui- segueix dient el gatamoixa,
amb calma. Torna a pipar, i demana un ral de _scotch_.

Es produeix un silenci, car ningú no se sent prou segur de si mateix
per a contradir el vell. Aquest continua amb accent pla i natural, i
amb posat reflexiu :

-No. Jo mateix que us parlo no m'ho creuria si un altre m'ho contés.
Però, què us diré, pobre de mi? És un fet. Havia romàs tota la tarda
assegut, i no havia pescat sinó unes miserables dotzenes de peixets
i una vintena de sollos. Estava per abandonar aquell exercici, quan
heu's ací que sento, tot d'un plegat, una estirada forta del fil de
la canya. "Deu ésser una altra cosa raquítica" vaig pensar, i vaig
voler-ho aixecar. Però, nois, impossible moure la canya. Fins al cap
de mitja hora no em fou possible agafar aquell diable de peix. A
cada moment em creia que anava a fer-se trossos. A la fi vaig
enganxar-lo, i... què diríeu que era? un esturió: un esturió de
quaranta lliures pescat amb canya, nois. Sí, sí; ho era. Se us farà
molt estrany, però ho era. Amo: un altre ralet de _scotch_, si us
plau.

I comença a descriure la sorpresa dels que foren espectadors del fet
meravellós, el que va dir la seva muller en tornar a casa, i
l'opinió que meresqué a John Buggles.

Un dia vaig demanar a un hostaler riberenc si alguna vegada no
l'enutjaven, els pescadors, amb llurs contes.

-No, no,: paraula que no. I menys ara! Al principi sí, que arribaven
a esglaiar-me; però avui me'ls escolto tot el dia tranquil·lament.
Tot és l'acostumar-s'hi.

He conegut un jove molt meticulós que havia decidit no exagerar les
seves agafades de peix en més d'un vint per cent, quan va posar-se a
pescar amb esquer.

-Quan he agafat quaranta peixos, dic que cinquanta, i així amb
aquesta proporció. No vull mentir més, pequè la mentida és un pecat-
deia.

El seu vint per cent no era gaire fructuós: mai no pogué
servir-se'n. La més grossa quantitat de peix que arribà a pescar en
un sol dia va pujar a tres, i de cap manera no pogué afegir a tal
nombre un vint per cent, tractant-se de peixos. Féu pujar la
proporció a un trenta tres i un terç per cent, que tampoc no era
gaire solució per aplicar a un o dos peixos. Per facilitar
l'operació resolgué doblar la quantitat justa.

Durant dos mesos va seguir aquesta regla: després se'n fastiguejà.
Ningú no se'l creia, en dir que només havia doblat el nombre; cap
consideració no va assolir, car la seva moderació el deixava amb
molt desaventatge vers els altres pescadors. Quan havia agafat tres
peixos i n'anunciava sis, el vèieu posar-se tot gelós en sentir un
altre pescador com proclamava: -Doncs jo n'he agafat dues dotzenes.-
Les quals dues dotzenes ja sabia perfectament que es reduïen a un
sol exemplar.

A la fi arranjà amb si mateix un pacte definitiu, que d'ençà
d'aleshores ha observat sempre religiosament. El tal pacte
consisteix a comptar cada peix per deu i començar la pesca amb el
mateix nombre de deu. Si no havia agafat res, anunciava deu peixos.
Impossible, amb el seu sistema, agafar-ne menys de deu: aquesta era
la clau del seu secret. Si, per una d'aquelles sorts, arribava a
pescar-ne un, en comptava vint: dos en valien trenta; tres,
quaranta; i així successivament.

Fou un mètode tan senzill com ben imaginat, que va fer-se famós
després, quan es tractà d'aplicar-lo en general a tota la corporació
de pescadors. El comitè de l'Associació de Pescadors del Tàmesis en
recomanà la pràctica, fa cosa de dos anys; però alguns dels seus més
antics membres s'hi oposaren.

-Pendríem- digueren -en consideració la idea, a condició que el
nombre proposat fos doble i que cada peix es comptés per vint.

Si mai teniu una tarda per perdre vora l'aigua, us aconsello
d'entrar a un petit hostal riberenc i asseure-us al volt del
taulell. Per endavant podeu estar segurs de trobar un parell
d'herois de la canya que, paladejant llurs grogs calents, us
contaran en mitja hora prou històries de pesca per fer-vos patir una
indigestió tot un mes.

* * *

George i jo--no sé pas que s'ha fet, aquest Harris. Ha sortit ben
dinat per fer-se afaitar, ha tornat per passar quaranta minuts
netejant-se les sabates, i ha desaparegut després.--George i jo, amb
el gos, abandonats a la nostra sort, anàvem la segona tarda a donar
un tomb per Wallingford, i, en tornar, ens aturàrem a un petit
hostal, veí del riu, per a refer-nos i pendre un refresc. Entràrem a
seure al reservat, on hi havia un vell, un bon home, fumant una
llarga pipa de terra cuita, i vam agafar-hi conversa.

El vell: -Avui ha fet un bon dia: no els sembla?

Nosaltres: -I ahir va fer un bon dia, també.

Tots plegats: -I demà, probablement, farà també un bon dia.

George: -Les collites es presenten bé: em sembla.

Després, per una o altra raó, el vell sap que som forasters al país
i que havem de marxar l'endemà. Mentrestant, els nostres ulls
tafanegen l'habitació i es fixen en una antiga vitrina polsosa,
col·locada dalt la repisa de l'escalfapanxes, dintre la qual hi ha
una truita. Però quina truita! Em fascinà, de tan monstruosa com
era. De primer antuvi vaig creure que no fos un bacallà.

-Ah!- fa el vell, seguint la direcció del meu esguard. -És una bona
peça: oi? Què li sembla?

-Ben extraordinària: paraula.- vaig murmurar jo.

-Quant creu V. que pesa?- demana George. I el vell respon:

-Divuit lliures i sis unces. (Llevant-se i ficant-se l'abric.) Sí.
Farà setze anys el dia 3 del mes vinent, la vaig pescar prop del
pont. M'havien dit que era al riu. Jo que sí, vaig proposar-me
agafar-la i vaig sortir amb la meva. Em sembla que de peixos
d'aquesta mida no se'n veuen gaires. Bon dia, senyors.

I sortí, deixant-nos sols. Després del que va dir-nos, ens fou
impossible allunyar els ulls d'aquell peix. Quina bèstia tan
notable. No li trèiem els ulls de sobre, quan el cotxer de la
cantonada, que s'havia aturat a l'hostal, entrà amb un bock de
cervesa a la mà i també clavà la vista en el peix.

George: -Una truita de bona mida, tanmateix: oi?

El cotxer: -I tal, si ho és, senyor!- I, després d'un diàleg amb son
xop, afegí: -¿No hi eren, vostès, allí, quan fou pescada aquesta
peça?

-No- diguérem nosaltres. -Som forasters.

-Allí havien d'ésser, doncs! Aviat farà cinc anys que la vaig
pescar, aquesta truita.

-De debò?- pregunto jo. -¿Sóu vós qui la va pescar?

-Sí, senyor- respon l'home il·lustre. -La vaig pescar prop la
resclosa, o allò que en deien llavors la resclosa, un divendres a la
tarda, amb un ham. Havia sortit a pescar sollos, i era ben lluny de
pensar amb cap truita, quan vaig sentir aquest monstre al cap del
fil. Que em tallin el cap si no em féu anar de quatre grapes en
l'aire. Motius hi havia, tanmateix! Feia vint-i-sis lliures! Vaja,
senyors: adéu-siau.

Al cap de cinc minuts entrà un tercer home i ens explicà com havia
agafat aquell peix de bon de matí. Tot seguit marxà i fou reemplaçat
per un individu que era en el ple de l'edat sòlida i solemnial, el
qual va asseure's davant la finestra. Ningú no badava boca. George
es girà vers el nou vingut i li digué:

-Li prego que dispensi la llibertat que nosaltres, forasters a la
localitat, gosem a pendre'ns. Però li seríem molt agraïts si tingués
la bondat de dir-nos com va pescar V. aquella truita d'allà.

-Qui els ho ha dit, que he pescat jo aquesta truita?- féu tot
sorprès.

-Ningú, però sospitem per instint que V. és l'autor de l'heroïcitat.

-Oh! És veritablement extraordinari! ¡És increïble!- exclamà el molt
garneu en mig de fortes riallades. -El cas és que tenen raó vostès!
Vaig ésser jo, en efecte, qui la va pescar. Però la seva suposició
és molt singular. ¡És una cosa molt extraordinària!

I ens contà que li calgué mitja hora per agafar-la, que li havia
trencat la canya, que l'havia duta amb molt de compte fins a casa
seva i que pesava trenta quatre lliures.

Sortí de la sala, i aleshores entrà l'amo de l'hostal, al qual
referírem les nombroses històries que haviem sentit contar sobre la
truita. L'home es rebentava de riure, i nosaltes també rèiem.

-És molt divertit ¡És a dir que Jim Bates, Joe Muggles, M. Jones i
el vell Billy Maunders els han contat que tots ells havien agafat
aquest peix? És bona, aquesta!- feia el bon home tot enriallat. -Ves
si haurien volgut donar-me-la per a posar-la al meu saló, si ells
l'haguessin pescada! ¡Com hi ha món!

I ens contà la veritable història del peix.

L'havia pescada ell, quan ell era minyó, sense ciència ni
experiència, mercès a la inexplicable bona sort que acompanya sempre
els nois quan fugen d'estudi i pesquen una estona amb un tros de
cordill lligat a l'extrem d'una branca. Aquesta truita li havia
estalviat una bona pallissa en tornar a casa, i meresqué que el
mestre el castigués fent-li copiar moltes vegades una regla de tres,
i amb uns exercicis gramaticals.

En aquest moment el cridaren. Nosaltres restàrem sols,
contemplant-nos encara l'admirable peix. George va interessar-s'hi
de tal manera, que s'enfilà dalt d'una cadira per examinar-lo més
bé. La cadira relliscà, i, per a no caure, s'agafà desesperadament a
la vitrina. Aquesta i George i la cadira vingueren a terra amb gran
soroll.

-No heu fet pas malbé el peix!- vaig cridar esparverat, corrent vers
George.

-Em penso que no- respongué aixecant-se amb precaució i mirant
entorn seu.

Però sí, que l'havia fet malbé. Era a terra en mil bocins. (I dic
mil quan potser no n'hi havia sinó noucents. No vaig comptar-los.)

Ens va semblar molt estrany, inexplicable, que una truita
embalsamada es trenqués així a petits bocins.

I, realment, hauria fet estrany tractant-se d'una truita
embalsamada. Però no ho era.

Aquella truita era de guix.



CAPÍTOL XVIII

Rescloses.--George i jo som fotografiats.--Wallingford.--
Dorchester.--Abingdon.--Un cap de família.--Bon lloc per a
negar-s'hi.--Un dificultós passatge del Tàmesis.--Efecte
desmoralitzant de l'aire de riu.

L'endemà, de bon matí, vam sortir de Streatley i remuntàrem a rem
fins a Culham, on dormírem sota la nostra teulada.

Entre Streatley i Wallingford el riu no ofereix gaire interès. A
partir de Cleve hi ha una extensió de sis milles i mitja sense cap
resclosa: la més llarga que existeix passat Teddington. L'Oxford
Club aprofita aquest espai per entrenar els seus remers.

Aquesta manca de rescloses els aficionats al rem la veuen com una
bona condició, però les persones que cerquen atractius i
distraccions se n'enyoren. De mi puc dir que em plauen, les
rescloses: trenquen la monotonia del vogar. M'agrada de debò anar
assegut a la barca i sentir-me remolcat lentament, fora de les
fresques profunditats, per anar a raure a noves sinuositats del riu,
de torbs riolers, o, ben altrament, desaparèixer del món i esperar,
mentre grinyolen les negres portes, que la llum passi en febles
raigs per llurs escletxes fins que el riu apareix bell i somrient en
tota la seva amplària. Als meus ulls llisca la barca, llavors, fora
de sa estreta presó, per tornar encara a trobar l'acollida de les
aigües plena de benvolença.

Les rescloses són indrets molt pintorescos. El guarda vigorós, sa
muller joiosa i llur fill són simpàtiques persones amb les quals us
plau d'enraonar.(1)

Demés, es troben altres barques i s'entaula xerramenta. El Tàmesis
no fóra tan deliciós com és, sense les rescloses mig cobertes de
branques i flors que fan de dolç envelat.

En parlar de rescloses, em ve a la memòria un incident esdevingut a
George i a mi, no fa gaire, un matí d'estiu, a Hampton-Court.

Feia un dia esplèndid, i la resclosa era plena de públic. Segons és
costum en el riu, un fotògraf professional anava a treure una vista
de tots nosaltres, durant la nostra ascensió per les aigües. Jo, en
un principi, no me'n vaig adonar, i em va sorpendre molt veure
George ordenant amb rapidesa els plecs del seu pantaló, allisant els
seus cabells i posant-se la gorra enrera de faisó corprenedora; tot
seguit prengué una expressió de bondat i tristesa alhora, va
asseure's amb posat gentil i féu tots els possibles per amagar els
peus.

De moment vaig pensar que no hagués vist alguna noia coneguda i que
es preparava per a un encontre. Tothom, a la resclosa, semblava
esculturat: els uns drets, els altres asseguts, presentaven unes
actituds tan originals, tan curioses, que únicament recordava
haver-les vistes en els ventalls japonesos. Totes les noies
somreien. ¡Quina dolçor que irradiaven llurs fesomies! Els homes
plegaven les celles i apareixien nobles i majestuosos.

De cop i volta vaig compendre tot allò el que significava, i vaig
tenir por de no ser-hi a temps. La nostra barca era en primer terme,
i hauria estat poc delicat deslluir la fotografia per culpa meva.
Vaig posar-me de cara a l'aparell, a la part davantera de la barca,
sostenint-me en un garfi, amb una actitud que feia endevinar
agilitat i vigoria. També vaig arreglar-me els cabells, deixant-me
caure un rull sobre el front, i vaig adoptar una expressió graciosa
i un gest decidit, el qual, segons m'han dit sempre, m'escau d'allò
més.

Quan esperàvem el moment solemnial, vaig sentir una veu que cridava
darrera nostre:

-Teniu compte amb el nas!

Jo no podia girar-me, per a veure de que se les havien ni de quin
nas es tractava; però vaig dirigir una llambregada obliqua al
apendix nasal de George, qui el tenia en son lloc i no podia
modificar-se'l gens ni mica. Llavors, fent el borni, vaig
inspeccionar, el meu; comprovant que no podia oferir res més del que
oferia.

-Teniu compte amb el vostre nas, vosaltres, els de davant, els del
gos! Aparteu el nas!- repetí la mateixa veu, més fort.

No gosàvem a girar-nos. El fotògraf posava la mà sobre el tap de
l'objectiu i la placa podia ésser impressionada instantàniament.

Anaven per nosaltres, aquelles veus? ¿Què significaven els nostres
nasos, en aquella ocasió, i per què calia separar-los? Aleshores
tota la resclosa féu un crit i una veu estentòria féu sentir-se
darrera nostre:

-Teniu compte amb la vostra barca, senyors! Vosaltres, els de la
gorra vermella i negra! Si no cuiteu, seran els vostres cadàvers el
que retrataran!

Amb una ullada comprovàrem que la nostra barca s'havia enganxat amb
un tros de fusta que l'aigua de la resclosa, passant-hi per sobre,
feia penjar. Va venir d'un segon que no fóssim engolits.

Ràpids com el pensament, agafàrem un rem cada un i deslliuràrem la
barca amb un vigorós cop sobre el mur de la resclosa. No cal dir que
tots dos caiguérem de clatell.

El nostre retrat no tingué pas l'èxit que es podia esperar. La
nostra sort volgué que el fotògraf posés sa infernal màquina en
moviment a l'instant precís en que nosaltres estàvem tombats
d'esquena, amb un gest que venia a dir: «On sóc? Què passa?», i els
nostres peus es bellugaven follament en l'aire.

Els nostres quatre peus, en la fotografia, tanmateix hi feien de
guàrdia: no es veia gran cosa més. Aquells peus ornaven completament
el primer terme, i darrera els peus s'endevinava confusament la
silueta d'altres barques i alguns detalls del paisatge. Totes les
coses i els individus semblaven mesquins i insignificants, al costat
dels nostres peus. Tot el públic se sentí avergonyit d'ésser així
reproduït, i no volia comprar cap còpia. El propietari d'un vapor
que havia encarregat sis fotografies, va desdir-se de la comanda en
veure el clixé, fora que pogués mostrar-se-li on era el seu vapor.
Allò que ningú no pogué indicar-li, es trobava darrera el peu dret
de George.

Hi hagué discussions desplaents, car l'operador era d'opinió que
nosaltres havíem de pendre cada un una dotzena de fotografies, des
del moment que ocupàvem nou dècimes parts de la placa. Però vam
declinar l'oferiment, dient-li:

-No refusem, de cap 'manera, ésser fotografiats un dia o altre, però
preferim ser-ho en la nostra posició normal.

* * *

Wallingford, a deu milles sota Streatley, és un poble molt antic,
que ha concorregut de faisó activíssima a la història d'Anglaterra.
Era tot de fang a l'època dels bretons, els quals s'hi atrinxeraren
fins al moment de ser-ne llançats pels romans. Els murs de terra
deixaren lloc aleshores a resistents fortificacions, de les quals el
pas del temps no ha pogut esborrar encara els senyals: heu's ací com
aquells vells constructors del món coneixien l'art d'edificar.

A l'indret mateix on els romans esdevingueren vencedors, combateren
més tard els salvatges saxons i els gegantins danesos, fins a
l'arribada dels normands. Pels temps de la Lluita Parlamentària,
Wallingford, plaça fortificada, sofrí un llarg i penós setge de
Fairfax. Acabà per rendir-se i veié arrasar les seves muralles.

De Wallingford a Dorchester les proximitats del riu són més
muntanyoses, més variades i pintoresques. Dorchester és a mitja
milla del Tàmesis: s'hi pot arribar pel riu mateix amb llanxa, però
la millor combinació és deixar l'aigua a Days Lock i fer una
passejada en ple camp. La vila és antiga i embolcallada de pau i
d'un silenci tot soporífic. Com Wallingford, s'havia fet important a
l'època primitiva de la Gran Bretanya, i aleshores s'anomenava
_Caer-Doren_ (la ciutat de l'aigua). Un temps més pròxim a
nosaltres, els romans hi fundaren un camp atrinxerat, i les seves
fortificacions, avui tan poca cosa, eren aleshores mateix que
muntanyes. A l'època saxona fou la capital del comtat de Wessex: fou
gran, forta, i avui viu eternament ensopida, lluny de l'agitació del
món.

Els marges del riu són bellíssims i fecunds a Clifton Hampden,
petita vila tot a l'antiga, plena d'encisadora tranquil·litat i
enjoiada de flors. Si desembarqueu a Clifton per dormir-hi, el
millor que podeu fer és anar a estatjar-vos al _Barley Mow_, que és,
indubtablement, el més original dels antics hostals que existeixen
sobre l'alt Tàmesis. És a la dreta del pont i fora del poblat. Les
seves teulades baixes, recobertes de palla, i les finestres amb creu
li donen el caient d'una casa de conte de fades. A l'interior,
aquesta semblança és encara més remarcable.

L'indret fóra ben adequat per estatjar l'heroïna d'una novel·la
moderna, la qual heroïna és sempre «divinament gran» i passa el
temps «redreçant-se en tota la seva alta figura». Al _Barley Mow_,
cada vegada que així volgués redreçar-se, tocaria de cap al sostre.

Per a un embriagós, en canvi, aquest lloc no fóra gaire escaient,
perquè hi ha unes quantes sorpreses, com escales inesperades que cal
pujar o baixar per anar d'una habitació a l'altra. Trobar la seva
cambra i, un cop dintre, saber trobar el llit, serien per a ell dues
feines absolutament impossibles.

L'endemà, voolent ésser a Oxford a la tarda, ens llevàrem ben de
matí.

És cosa que sorprèn, com un hom matineja quan va d'excursió!
Embolicats com esteu amb un senzill cobertor sobre el fons de la
barca, i amb una maleta Gladstone per coixí, mai no sentireu
aquelles súpliques que a casa és costum de fer amb un accent tot
humil: -¡Deixeu-m'hi tombar sols sigui per cinc minuts!

A dos quarts de nou ens havíem desdejunat i passàvem Clifton Lock.

De Clifton a Culham la ribera és plana i monòtona, sense cap
interès; però, en passar la resclosa de Culham (la més freda i
profunda del Tàmesis), el paisatge s'embelleix.

El riu travessa pels carrers d'Abingdon, tipus de poble provincià
modest, tranquil, mereixedor de tota estima, però horriblement
trist. El poble s'enorgulleix del seu antic origen, malgrat no
pugui, en aquest aspecte, comparar-se amb Wallingford. En altres
temps s'aixecava per aquests indrets una famosa abadia; avui, en les
seves runes santes, es despatxa cervesa forta. A l'església de Sant
Nicolau s'admira la tomba de John Blackwall i de Joana sa muller,
els quals moriren el mateix dia 21 d'agost de 1625, després d'una
vida de feliç matrimoni. En una altra església, la de Santa Elena,
es diu si W. Lee, que morí el 1637, donà a llum dues centes
persones, fora tres. Si sabeu desxifrar aquest problema, trobareu
que la família de W. Lee l'havien formada 197 persones. W. Lee, cinc
vegades batlle d'Abingdon, va ésser, indubtablement, un benfactor
per a la seva generació, i estic segur que com ell no en trobaríem
gaires en el populós segle dinou.

D'Abingdon a Nuneham Courtney el riu és veritablement agradós.
Nuneham Park mereix una visita en dies fixats: dimarts i dijous. Hi
ha una bona col·lecció de quadros i curiositats. L'estany que hi ha
sota el desembarcador de Sandford, justament darrera la resclosa, és
un lloc magnífic per a negar-s'hi. El corrent és d'una
extraordinària violència, i el que hi caigui no es faci pas la
il·lusió de tornar a sortir-ne. Un obelisc assenyala l'indret on dos
homes van negar-se prenent el bany. Els esglaons que hi ha al peu de
l'obelisc serveixen generalment de tràmpol als joves banyistes que
volen fer-se càrrec del veritable perill del lloc.

Iffley Lock i el seu molí, una milla abans d'arribar a Oxford, són
el motiu predilecte dels de la _Confraria del pinzell_ que
freqüenten el Tàmesis. Quan ja s'han vist els quadros, sol passar
que l'original no plau tant.

A dos quarts d'una de la tarda passàvem per Iffley Lock, i, en
tenir-ho tot a punt per al nostre desembarc, començàrem la nostra
darrera milla.

El passatge més difícil que conec del riu és aquest d'Iffley a
Oxford. Penso que únicament els que hi foren nats poden seguir
endavant. Jo hi he passat qui sap les vegades i mai no he sabut
trobar la bona direcció. Aquell que pugui remar d'Oxford a Iffley
sense aturar-se ja podria viure, sota un mateix sostre, en bona
intel·ligència amb sa muller, sa sogra, sa germana gran i la vella
minyona del temps de sa infantesa.

El corrent se us emporta, adés a la dreta, adés a l'esquerra; us fa
anar al bell mig del riu, us fa fer tres voltes seguides i us torna
a xuclar, posant-vos a risc, a cada operació, de quedar-vos fets una
coca, xocant amb una altra barca.

Pel que acabo d'explicar compendreu que estiguérem a punt d'abordar
moltes barques durant aquesta milla, com d'ésser abordats per moltes
d'altres. Resultat: una salsa de paraules... verdes.

No sé pas per què, però el cert és que, mentre un hom és al riu, té
sempre l'humor d'allò més irritable. Petiteses que en terra
passarien sense concedir-hi la menor importància, us fan enfurismar
bojament quan sou per sobre l'aigua. Quan Harris i George estaven
fent beneiteries amb les vaques, jo somreia amb indulgència; però,
quan feien el tarambana estant dintre el riu, jo utilitzava un
vocabulari que faria glaçar a les venes la sang de qualsevol. Si una
barca se'ns posa entremig en la nostra ruta, em cal fer grans
esforços per contenir les ganes d'agafar un rem i matar tot el
passatge.

El caràcter més dolç es torna violent i bevedor de sang en trobar-se
sobre una barca. Una vegada va escaure's de navegar jo uns instants
amb una noia: en terra tenia un gènit encisador, i a sobre l'aigua
feia fredat escoltar-la:

-Així el dimoni se l'emportés!- cridava quan un dissortat remer
se'ns posava al mig del pas. -No podria mirar on va, aquest
imbècil?- O bé: -Quina poca solta d'aparell! ¡Quina cosa més
ridícula!- quan la vela no s'enrotllava com calia. I la noia s'hi
feia brutalment a cops de puny.

Però en terra era, com he dit, adorable.

L'aire de riu té un efecte desmoralitzador sobre el caràcter. D'aquí
ve aquesta grosseria dels mariners, entre ells, quan són dintre
l'aigua, i que usin un llenguatge que ells mateixos condemnen en
llurs moments de tranquil·litat.

(1) Un temps eren simpàtiques persones, etc. La _Conservancy_ sembla
haver-se constituït en societat per a la col·locació d'imbècils. Una
part de nous guardes, principalment als indrets més freqüentats del
riu, són vells rondinaires, irritables, veritablement inadequats a
llurs funcions.   (Nota de l'autor).



CAPÍTOL XIX

Oxford.--Montmorency es creu que és al cel.--La barca llogada en
l'Alt Tàmesis: bondats i aventatges.--L'orgull del Tàmesis.--Canvi
de temps.--El riu sota diferents aspectes.--Vetlla poc divertida.--
Sospirs vers l'Intangible.--Conversa animada.--George executa
variacions amb el banjo.--Una lúgubre melodia.--Un altre dia de
pluja.--Fugida.--Un ressopó i un brindis.

Vam passar dos dies, molt agradables, a Oxford; però hi ha massa
gossos, ací. Montmorency va tenir onze duels el primer dia i catorze
el segon. Es creuria que era al cel, segurament.

Les persones de feble constitució o de no gaires ganes de treballar
tenen el costum de llogar una barca a Oxford i deixar-se lliscar a
flor d'aigua; però les persones d'energies han de donar-se aquesta
diada de lluita a contraorrent, experimentant la positiva
satisfacció de caure d'esquena i d'esgargamellar-se cridant, uns i
altres. Jo vaig provar aquestes sensacions quan Harris i George
remaven i jo duia el governall.

Als que fan la sortida des d'Oxford, jo els aconsellaria de pendre
llur pròpia barca (fora que puguin pendre la d'un altre, procurant
no ésser descoberts). Les barques de lloguer que es troben al
Tàmesis més enllà de Marlow, generalment són bones barques,
suficientment calafatejades i resistents al naufragi, mentre siguin
ben menades: tenen llocs reservats per a seure i van proveïdes de
tot el material necessari de rems i governall.

Val a dir que de boniques no ho són gaire: són d'aquella mena
d'embarcacions amb les quals un hom no pot ufanar-se i donar-se
importància. El barquer que les mena és modest, reservat: prefereix
anar per la banda de riu ombrejada pels arbres i fer la major part
possible del trajecte de bon de matí o a les primeres hores del
vespre, quan creu que ningú el pot veure. Quan veu, de la barca
estant, una persona coneguda, s'arramba ràpidament al marge i
s'amaga darrera un arbre.

Un estiu vaig anar amb una colla que havia llogat una d'aquestes
barques per alguns dies d'excursió. Cap de nosaltres no sabia què
era això que se'n diu _barca de lloguer:_ ni quan ens la vam veure
al davant vam saber-la distingir. Per endavant havíem escrit
demanant un doble esquif.(1) En arribar amb els nostres sacs de
viatge, donàrem els nostres noms, i l'home ens digué:

-Sí, sí, perfectament: vostès són la colla que ha escrit per a un
doble esquif. Molt bé. Jim: porteu _L'orgull del Tàmesis_.

El noi marxà, i cinc minuts després tornava amb una peça de fusta
antidiluviana, desenterrada d'algun cau, d'on l'haurien treta amb el
menor perjudici possible. La meva idea, al primer cop d'ull, fou que
es tractava d'una relíquia romana qualsevol. Relíquia de què? No ho
sabia. Potser d'un bagul de mort. Les encontrades de l'alt Tàmesis
són riques en relíquies romanes, i per això vaig creure versemblant
la meva idea. Però l'home més seriós de la nostra colla, no gaire
geòleg, menyspreà la meva _relíquia romana_ i proclamà que per a la
més migrada intel·ligència (i semblava apenat de no poder
considerar-me de tal categoria) la cosa portada pel minyó era
evidentment una balena fòssil. I ens féu remarcar una pila de
senyals per a provar que aquell cetaci devia haver pertangut al
període preglacial.

Per a resoldre les dues opinions demanàrem al minyó (recomanant-li
que no temés de dir tota la veritat) si era una balena fòssil
preadamítica o un fèretre romà de les primeres edats. I el minyó
respongué:

-És _L'Orgull del Tàmesis_.

Aquesta resposta ens semblà escaient i vam donar-li dos penics com a
recompensa pel seu acudit. Però, en veure que persistia a prolongar
la broma, ja massa llarga per al nostre gust, acabàrem per
empipar-nos.

-Apa, noi, apa- digué, amb veu grossa, el nostre capità. -Ja n'hi ha
prou, de contar coses absurdes. Emporteu-vos-en a casa aquest
bugader de la vostra senyora mare, i torneu amb una barca.

El propietari en persona vingué, mentrestant, i ens assegurà, sota
la seva paraula «d'home competent en la matèria» que allò era una
barca de debò: el doble esquif triat expressament per a la nostra
excursió.

Rondinàrem tant com poguérem. Almenys l'hagués emblanquinada amb
calç, o l'hagués enquitranada, o hi hagués fet quelcom per a
distingir-la d'un malendreç. Ens digué que _L'orgull del Tàmesis_
servia tal com estava; que ningú, en quaranta anys, n'havia tingut
la més petita queixa i que no veia per quin motiu havíem d'ésser
nosaltres els primers.

No vam dir res més. Reforçàrem la barca(?) relligant-la amb
cordills, i als indrets d'on més atrotinada es veia vam enganxar-hi
paper pintat. Després resàrem les nostres oracions, i embarcàrem.

Trenta cinc xelins va costar-nos el lloguer, per sis dies, d'aquell
invàlid, que hauríem pogut comprar per quatre xelins i sis penics a
qualsevol mercat d'encants.

El temps canvià al tercer dia (parlo del nostre viatge actual). El
retorn des d'Oxford el començàrem que plovia a bots i a barrals.

El riu sembla un raig d'or fos a la llum del sol, reflectida pels
remolins de les ones, que daura les soques gris-verdes dels faigs i
s'entafora pels senders ombrívols i frescals. Aquest sol va pertot:
baixa a encastar diamants a les rodes dels molins, petoneja les
liles, juga amb l'aigua nevosa de les barreres i argenta els murs i
els ponts endomassats de molsa. Il·lumina els més humils poblats i
fa enciser cada viarany, cada prat; s'amaga pels canyars, mostra sa
cara riallera a totes les rieretes tributàries del riu, llisca
joiosament, allà a l'horitzó, per sobre una munió de veles, i omple
l'aire d'un dolç esplendor.

Ben altrament, quan la pluja cau, seguit seguit, sobre l'aigua lassa
i gelada del riu, diríeu que aquest pertany aleshores al reialme de
l'Enyorança. Diríeu que se senten els sords gemecs d'una dona
adolorida, mentre els arbres negres i silenciosos, coberts de boira,
s'aixequen mateix que fantasmes als ulls contristats: mateix que
fantasmes diabòlics.

La llum del sol és la sang vivent de la naturalesa. La nostra mare
la Terra sembla tota trista i sense energia quan aquesta llum
benfactora deixa d'escalfar-la. Ens encomana sa tristesa i sembla
que ens deixi, com la vídua que ha perdut l'objecte de sa tendresa:
els fillets es complauen a agafar-li la mà, però no la veuen pas
somriure.

Tot el dia el passem remant sota la pluja. ¡Què melangiós, aquest
treball! Nosaltres ja ens ho agafem rient. És una mudança de temps!
Val la pena de conèixer el riu sota els seus diferents caients: no
podíem pretendre de tenir sempre sol, ni hauria estat tampoc gaire
distret. La naturalesa és bella, fins i tot quan plora...

Harris i jo vam sentir un veritable entusiasme durant les primeres
hores, i entonàrem una cançó que glossava els gaudis de la vida
bohèmia, lliure en la tempesta com en el bon temps, al grat de tots
els vents i joiosa amb la pluja tan benfactora. Aquesta cançó
ridiculitzava les persones que no saben estimar aquesta manera de
viure. George, menys entusiasmat, obrí el seu paraigua.

A l'hora de dinar muntàrem el nostre sopluig, i el mantinguérem tota
la tarda, deixant lliure, al davant, un petit espai per a poder
remar i mirar cap enfora. Així férem nou milles, i en ésser nit
arribàrem Day's Lock.

Honradament no podria dir que la vetlla fos alegre. La pluja queia
persistent i regular; la barca, amb tot el que encloïa, era ben
remullada. El dinar no ens havia deixat gaire satisfets: el pastís
de vedella freda embafa molt aviat quan no es té molta gana. A mi
m'hauria vingut de gust una costella. Harris ponderava el mèrit del
llenguado i de la salsa blanca. El sobrant del seu pastís va
donar-lo a Montmorency, que el refusà (picat, tal vegada, per
l'oferiment), anant a asseure's a l'altre extrem de la barca.
George, sentint-nos enraonar d'aquells plats, exclamà:

-¡Deixeu-me acabar de menjar la meva vedella freda sense mostassa!

Després de dinar, férem una partida de _nap_, a deu cèntims la
jugada, durant hora i mitja. George guanyà vint cèntims. Sempre hi
té sort, en el joc. Harris i jo vam perdre, just just, deu cèntims
cada un. Aleshores pensàrem plegar de jugar.

Harris: -El joc engendra una excitació perjudicial, quan es prolonga
massa.

George: -Us invito a la revenja.

Però Harris i jo vam determinar no seguir lluitant contra el destí.
Ens obsequiàrem amb una mixtura de _toddy_ i garlàrem una estona.

George: -Fa dos anys, en una excursió al Tàmesis, vaig conèixer un
minyó que va dormir, dins la barca, mullat per una nit com aquesta,
i li sobrevingueren unes febres reumàtiques de les quals no pogué
curar. Morí deu dies després, i tingué una llarga agonia. Era ben
jove i estava a punt de casar-se.

Aquesta història recordà a Harris que un amic seu, que marxà formant
part dels Voluntaris, dormí sota sa tenda, a Aldershot, en una nit
de pluja molt semblant a la nostra i l'endemà es despertà coix per
tota la resta de la seva vida. -Us hi presentaré quan siguem a
Londres, i el vostre cor plorarà sang- afegí.

Aquests records ens portaren a una afalagadora conversa, sobre la
ciàtica, febres, reumes, malalties dels pulmons, bronquitis, etc.
Harris féu observar la terrible situació que passaríem si un de
nosaltres caigués seriosament malalt durant la nit, allunyats com
érem de metges i d'auxilis.

Una distracció, qualsevol, esdevenia necessària, després d'aquesta
conversa. Vaig proposar a George que tragués son banjo i executés
una cançó còmica. No cuità pas gaire a fer-ho; però, com que no
podia argüir les absurditats acostumades en semblants casos, («M'he
deixat els papers de música a casa», etc., etc.), agafà l'instrument
i començà: _Dos ulls fets malbé..._

Jo sempre havia considerat aquesta cançó com una veritable
ximpleria, però George sabé extreure'n una tristesa tan corprenedora
que tot me'n vaig admirar. A mesura que les fúnebres estrofes se
succeïen, Harris i jo ens sentíem impulsats a caure l'un en braços
de l'altre, desfets tots dos en llàgrimes; però reprimírem l'emoció
per escoltar en silenci aquesta rústica i planyívola melodia.

En arribar a la tornada, férem un desesperat esforç per semblar
joiosos; tornàrem a omplir els gots i començàrem a cantar. Harris
feia de _leader_, mentre George i jo seguíem a certa distància.

«Dos ulls negres fets malbé.
Oh, Déu! Mireu quina cosa
Tan sols per dir a un hom les seves culpes.
Dos...»

Ens aturàrem, impotents per a continuar. No podíem suportar
l'inenarrable acompanyament de George quan subratllava aquest _Dos_,
donat l'estat de lassament en que ens trobàvem. Harris es posà a
gemir com un nen, i Montmorency lladrava fins a fer creure que el
cor li dolia o que tenia mal de queixal.

George volgué passar al couplet següent. Creia que, un cop entrenat,
traduiria més bé el sentit de la música, la qual semblaria llavors
menys trista. La majoria va oposar-se a aquesta temptativa.

No sabent que més fer, anàrem a jeure: és a dir, que ens despullàrem
per a fer com si dormíssim al fons de la barca, durant tres o quatre
hores. Amb allò ens procuràrem una mica de son agitat, fins a les
cinc del matí. Aleshores ens vam llevar i ens desdejunàrem.

El segon dia fou tot igual al primer. Plovia a tot ploure, i,
embolicats amb els nostres mackintoshes, ens deixàrem lliscar
dolçament al llarg del riu, sota el nostre envelat protector.

Un de nosaltres (no sé pas qui: potser jo) féu grans esforços,
durant el trajecte del matí, per ressuscitar la vella cançó bohèmia:

«Som fills de la natura
La pluja ens alegra el cor...»

Però no vaig tenir èxit. El famós

«Tant se me'n dóna, de la pluja: ja us ho diré.»

expressava tan bé els sentiments de tots, que era inútil cantar-ho.

Malgrat tot, estàvem d'acord en un punt: que calia seguir la broma,
fos com fos. Havíem sortit a fer una excursió de quinze dies sobre
el riu, i haviem de fruïr completament el nostre viatge de plaer. Si
en aquest viatge hi morim, fóra ben trista cosa per als nostres
amics i coneguts, però ¿què hi podíem fer? Tornar-nos-en, per la
pluja, en un clima com el nostre, era crear un precedent desastrós.

Harris: -No ens queden sinó dos dies, i nosaltres som joves i forts.
Hem d'arribar al capdavall.

Cap a les quatre començàrem a discutir projectes per a la vetlla.
Ens trobàvem aleshores una mica més enllà de Goring. Determinàrem
anar fins a Pangbourne i aturar-nos-hi per a fer-hi nit.

-Una altra vetlla agradosa!- digué George.

I restàrem tots tres asseguts i capficats amb aquesta perspectiva. A
les cinc seríem a Pangbourne; a dos quarts de sis ja hauríem sopat.
Llavors seríem lliures per anar a passejar-nos pel poblat, sota les
ruixades de la pluja, fins a l'hora d'anar a jeure, o bé estar-nos
al saló d'un restaurant delitant-nos amb la lectura de l'almanac a
la llum pàl·lida d'una llàntia.

Harris: -L'Alhambra serà més animat, potser...- I tragué el cap per
inspeccionar el cel.

-Amb un ressopó a X... (2)- vaig afegir jo inconscientment.

Harris: -Evident! És ben trist haver decidit romandre enganxats a
aquesta barca.

I el silenci s'establí per uns instants. Després digué George:

-Si no haguéssim jurat córrer a una mort segura dins aquest vell
fèretre movent... (i llançà una llambregada d'indefinible malvolença
a la barca), fóra important fer l'observació que hi ha un tren que
surt de Pangbourne a les cinc i minuts, el qual tren ens deixaria a
Londres a temps per a menjar una costella i encaminar-nos a l'indret
de què haveu parlat.

Ningú no va respondre. Ens miràvem els uns als altres: cada un
considerava sa pròpia feblesa, i les cares reflectien culpables
pensaments...

Agafàrem la maleta Gladstone i desembarcàrem silenciosament.
Inspeccionàrem el riu amunt i avall. Ningú no ens veia!

Vint minuts després s'hauria pogut veure tres persones seguides d'un
gos, amb llastimós posat, pujant furtivament de l'hotel _del Cigne_
cap a l'estació d'el camí de ferro. Anaven vestides de la següent
manera, ni elegant ni adequada: sabates negres de cuiro, brutes;
roba de franel·la, pròpia per a remar, molt bruta; barrets de feltre
marró, excessivament tacats; abrics mullats; paraigües.

Enganyàrem el barquer de Pangbourne. No havíem tingut la gosadia de
dir-li que la pluja ens feia fugir. No. Li confiàrem la barca i son
contingut, amb l'ordre de tenir-la disposada per a l'endemà a les
nou del matí; si ens passava res de nou, li faríem saber el nostre
retorn per carta.

A les set érem a Paddington. Prenguérem un cotxe per anar
directament al petit restaurant en qüestió, on férem un lleuger
àpat. Encomanàrem un sopar per a dos quarts d'onze, i, deixant allí
Montmorency, continuàrem el nostre camí vers Leicester Square.

A l'Alhambra cridàrem l'atenció ben de debò. En arribar a la
finestreta del despatx de localitats, se'ns va invitar, sense gaire
polidesa, a entrar per la porta del carrer de Castle (porta dels
artistes), fent-nos saber que fèiem mitja hora tard. Amb prou feines
poguérem convèncer l'empleat que nosaltres no érem pas _els
equilibristes universalment cèlebres de les muntanyes Himalaya_, i a
l'últim ens agafà els diners i ens deixà passar.

A l'interior del teatre l'èxit fou encara més gros. Les nostres
cares bronzejades i els nostres pintorescos vestits foren objecte de
l'admiració de tota la concurrència. En una paraula: vam atraure
tots els esguards. ¡Quin moment d'orgull per a nosaltres!

Marxàrem després del primer ball i tornàrem al restaurant, on el
sopar ja ens esperava. He de confessar que aquell sopar ens omplí de
joia, car eren deu dies els que havíem viscut alimentant-nos quasi
únicament de vianda freda, pastissos, pa i confitures: com si
diguéssim un règim de dieta simple i nodridora, però sense res
veritablement excitant per a la gana. Aquella nit, l'olor del
borgonya, el baf de les salses franceses, les estovalles escaients i
els pans llargs, trucaven, com un visitant estimat, a les portes de
les nostres íntimes consciències.

Durant una estona férem treballar els queixals i beguérem de ferm;
després, deixant d'abocar-nos als plats i d'agafar-nos als ganivets
i forquilles, ens aplomàrem ben bé a la cadira i ens ho prenguérem
amb més calma. Les nostres cames s'allargaven sota la taula, els
tovallons ens anaven caient a terra. Ens arribà el moment d'examinar
el sostre de l'habitació, i d'agafar, d'un tros lluny, allargant el
braç, els gots de la taula. Ens sentíem bons, misericordiosos, plens
d'idees.

Harris, que seia prop de la finestra, apartà la cortina i mirà al
carrer. Era mig a les fosques; els llums pampelluguejants flamejaven
a cada bufada de vent; plovia a ruixats i un torrent d'aigua baixava
pel mig del carrer. Alguns transeünts, mullats fins als ossos,
corrien arronçats sota llurs paraigües, que semblaven fonts. Les
dones caminaven amb la punta dels peus.

-Doncs bé- digué Harris, prenent el got. -Hem tingut un viatge
agradós, i endreço el meu agraïment al vell Pare Tàmesis. Penso,
però, que havem fet bé de deixar-lo. Bec a la salut de tres homes
sortits de llur barca amb felicitat!

Montmorency es dreçà davant la finestra, i, esguardant la nit, féu
un curt lladruc d'adhesió al brindis.

(1) Segons l'autor, una llanxa amb dos remers i quatre rems.

(2) Es tracta d'un restaurant poc conegut pel veinat de X, on per
tres amb sis pot fer-se un ressopó amb una bona ampolla. No seré pas
tan ingenu que ho descobreixi als llegidors. (Nota de l'autor).



FI DEL TEXT



NOTES DE LA TRANSCRIPCIÓ

--Aquesta edició en català de "Tres homes dins una barca" data de
1921. Les omissions de certs passatges, així com alguna
imprecissió en el text traduït, fan aconsellable afegir els següents
aclariments, referenciats dins el text amb (*).

(*1) Hauria de dir: "tot el sistema".

(*2) Hauria de dir: "mai no m'he marejat".

(*3) Aquí la traducció canvia el sentit. Hauria de dir: "Foren els
pickles, sabeu. Eren els pickles més dolents que mai he tastat en un
vaixell. No en vau menjar gens, vós?"

(*4) No està clar el sentit de "escombrejar". En l'original,
Montmorency diu: "i jo no fumo."

(*5) El sentit és confús. Vol dir: "cada avantatge té el seus
inconvenients."

(*6) Per "llard" hem d'entendre cansalada viada, o "bacon".

(*7) El següent paràgraf fou omès en aquest punt:

«Llavors hi ha les noies amb pretendents. Les que en tenen mai no
els volen. Diuen que s'estimarien més no tenir-ne, que les molesten,
i que per qué no van a enamorar a Miss Smith i a Miss Brown, que són
grans i no gaire maques, i no tenen cap pretendent? Elles mateixes
no en volen, d'enamorats. No es volen casar mai.»

(*8) Hauria de dir: "No, pensant-ho bé, no repetiré el que Harris va
dir."

(*9) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició
transcrita:

«Les noies, tampoc queden gens malament en una barca, si van
vestides de forma bonica. No hi res més escaient, penso, que un
vestit de navegar de bon gust. Però un vestit de navegar, ho haurien
d'entendre totes les senyores, ha de ser un vestit que es pugui
portar en una barca, i no solament dins una capsa de vidre. Espatlla
del tot una excursió el tenir gent a la barca que tota l'estona
estan pensant molt més en el seu vestit que en el viatge. Vaig tenir
la dissort una vegada d'anar a un picnic aquàtic amb dues senyores
d'aquesta mena. Sí que vam tenir un dia entretingut!

»Totes dues anaven força mudades--tot puntes i seda, i flors, i
cintes, i sabates de saló, i guants fins. Però anaven vestides com
per un estudi fotogràfic, no pas per un picnic al riu. Eren els
"vestits de navegar" d'una il·lustració de moda francesa. Era
ridícul, estar voltant amb ells prop de terra de veritat, i aire, i
aigua.

»La primera cosa fou que van pensar que la barca no era neta. Vam
treure la pols a tots els seients, i els asseguràrem que ja ho era,
però elles no ens creien. Una d'elles fregà el coixí amb el dit
enguantat, i mostrà el resultat a l'altre, i ambdues sospiraren, i
s'assegueren, amb el posat dels primitius màrtirs cristians provant
de posar-se còmodes contra l'estaca. De vegades, mentre estàs
remant, pots esquitxar una mica, i sembla ser que una gota d'aigua
feia malbé aquells vestits. La marca mai se'n anava, i al vestit li
quedava una taca per sempre més.

»Jo portava els rems del darrera. Ho vaig fer el millor que sabia.
Els aixecava dos peus enlaire, i feia una pausa després de cada
remada per deixar caure les gotes abans de tirar-los enrere, i
escollia cada cop un punt d'aigua quieta per enfonsar-los novament.
(El de proa digué, després d'una estona, que no es sentia un remer
prou qualificat per a remar amb mi, però que es quedaria quiet, si
jo li permetia, i estudiaria la meva voga. Digué que li
interessava.) Però, malgrat tot això, per més que jo ho intentava,
no podia evitar que un esquitx ocasional anés a parar sobre aquells
vestits.

»Les noies no es queixaven, però s'arraulien ben a prop una de
l'altra, i cloïen fort els llavis, i cada cop que una gota les
tocava, s'encongien visiblement amb una esgarrifança. Era una noble
visió, el veure-les sofrir així en silenci, però em féu perdre els
nervis del tot. Sóc massa sensible. La meva voga es tornà boja i
espasmòdica, i esquitxava més com més m'esforçava a no fer-ho.

»A la fi vaig deixar-ho córrer; vaig dir que em posaria a proa. El
de proa també pensà que l'arranjament aniria millor, i canviàrem
llocs. Les senyores feren un sospir involuntari d'alleujament quan
em veieren marxar, i s'animaren momentàniament. Pobres noies! Els
hauria anat millor amb mi. L'home que tenien ara era un tipus
alegre, bon jan, espès de cap, amb tanta sensibilitat com la que
podria tenir un cadell de Terranova. Podies estar-lo mirant amb
mirades assassines durant una hora i no se'n adonaria, i si ho fes,
tampoc se'n amoïnaria gota. Engegà una voga ben viva, rítmica i
intensa, que envià els esquitxos voleiant per tota la barca com un
sortidor, i va fer aixecar a tothom ben drets en un sant moment.
Quan escampava un bon mig litre d'aigua sobre un d'aquells vestits,
feia un rialleta cordial i deia:

»-Perdoneu, em sap greu;- i els hi oferia el mocador perquè
s'eixuguessin.

»-Oh, no té importància- mormolaven les pobres noies, i
dissimuladament es cobrien amb mantells i estores, i intentaven
protegir-se amb els seus para-sols de puntes.

»A l'hora de dinar hi passaren una mala estona. Les volien fer seure
sobre l'herba, i l'herba tenia pols; i els troncs d'arbre en els que
les invitaven a repenjar-se, semblaven no haver estat netejats feia
setmanes; o sigui que desplegaren llurs mocadors a terra i s'hi
assegueren, ben rígides. Algú, caminant amb un plat de pastís de
vedella, s'entrebancà amb una rel i envià el pastís volant. No els
en hi caigué gens a sobre, per sort, però l'accident els hi suggerí
un nou perill, i les posà nervioses; i sempre que algú es movia,
després d'allò, amb quelcom a les mans que pogués caure i fer un
merder, se'l miraven amb ansietat creixent fins que s'asseia altre
cop.

»-Bé, doncs, noies- els digué el nostre amic de proa, alegrement,
quan tot fou acabat, -apa vinga, que heu de fregar!-

»De primer no l'entenien. Quan colliren la idea, digueren que els hi
semblava que no sabien pas com fer-ho.

»-Oi, ja us en ensenyaré,- exclamà ell; -és d'allò més divertit! Us
estireu sobre la vostra--vull dir, us inclineu a la riba, sabeu, i
esbandiu les coses dins de l'aigua.

»La germana gran digué que temia que no portaven els vestits adients
per a la feina.

»-Oh, aniran prou bé,- digué ell, tot xiroi; -arremangueu-vos-els.

»I els hi féu fer. Els hi digué que tot allò era la meitat de la
gràcia en un picnic. Elles digueren que era molt interessant.

»Ara que ho penso amb calma, era aquell jove tan obtús com ens
pensàvem? O potser...--no, impossible! Tenia una expressió tan
senzilla, tan infantil!»
.........

(*10) Sentit imprecís. Hauria de dir quelcom així: «Al final
engeguen a córrer, tivant la barca a una marxa ben perillosa.»

(*11) "Espanyar" vol dir trencar el pany. Evidentment no és això el
que va fer George: Va treure la balda i va obrir el pany.

(*12) Es refereix als seus pantalons.

(*13) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició
transcrita:

«Certament, si jo hagués estat un dels Barons en aquell temps,
hauria insistit als meus companys la conveniència de portar un
client tan esmunyedís com el rei Joan a la illa, on hi havia menys
oportunitats per a sorpreses i trucs.

»Hi ha les ruïnes d'un vell priorat en els terrenys de Ankerwycke
House, prop de Picnic Point, i fou pels voltants d'aquest vell
priorat que es diu que Enric VIII esperava i es trobava amb Anna
Bolena. També es trobaven a Hever Castle, a Kent, i també en algun
lloc prop de St. Albans. Deu haver sigut difícil per la gent
d'Anglaterra en aquells dies el trobar un lloc on aquells jovenets
sense cap _no_ estesin festejant.

»Heu estat mai en una casa on hi ha una parella festejant? És d'allò
més carregós. Penseu que anireu a seure al saló, i us hi dirigiu. Al
obrir la porta, sentiu un soroll com si algú tot d'una hagués
recordat quelcom, i, quan entreu, Emily és allà a la finestra, tota
interessada en el que passa a l'altra banda del carrer, i el vostre
amic, John Edward, és a l'altra punta de l'habitació amb tota la seva
ànima corpresa per les fotografies dels parents d'altres persones.

»-Oh!- dieu, parant-vos a la porta, -No sabia que ningú fos aquí.

»-Ah, no?- diu Emily, amb fredor, com si no us cregués.

»Us quedeu per allà un moment, i llavors dieu:

»-És força fosc. Per què no enceneu el gas?

»John Edwards diu, ai, no me'n havia adonat; i Emily diu que al pare
no li agrada que s'encengui el gas a la tarda.

»Els hi expliqueu una o dues novetats, i els hi doneu la vostra
opinió sobre la qüestió irlandesa; però no sembla que els hi
interessi massa. Tot el que comenten sobre qualsevol tema és “Oh!”,
“Ah, sí?”, “De veritat?”, “Sí”, i “Ai caram!”. I, després de deu minuts
d'una tal conversa, llisqueu cap a la porta, sortiu, i quedeu sorprès
de veure com la porta es tanca immediatament al darrera vostre,
sense que l'hàgiu tocada.

»Mitja hora més tard, decidiu fer una pipa en el conservatori. La
única cadira del lloc l'ocupa l'Emily; i John Edward, si ens podem
refiar del llenguatge de la roba, estava seient a terra. No parlen,
però us fan una mirada que diu tot el que es pot dir en una comunitat
civilitzada; i reculeu ben aviat i tanqueu la porta al darrera
vostre.

»Ara ja teniu por de ficar el nas en qualsevol habitació de la casa;
o sigui que, després de pujar i baixar les escales una estona, aneu a
seure al vostre dormitori. Això, tanmateix, es fa pesat al cap d'un
temps, de manera que us poseu el barret i sortiu a passejar pel
jardí. Baixeu el caminet, i, al passar l'hivernacle mireu a dins, i
allí són aquell parell de joves idiotes, tots junts en un racó; i
ells també us veuen, i evidentment pensen que els esteu seguint per
tot arreu.

“Per què no tenen una estança especial per fer aquesta mena de coses,
i els obliguen a quedar-s'hi?” murmureu; i us apresseu cap al
rebedor, agafeu el vostre paraigua i sortiu al carrer.

»Devia ser força igual que tot això quan aquell noi eixelebrat
d'Enric VIII estava empaitant la seva petita Anna. La gent de
Buckinghamshire els sorprendrien de sobte mentre ells estaven a la
lluna per Windsor i Wraysbury, i exclamarien, “Ah, éreu aquí!” i Enric
s'hauria enrojolat i hauria dit, “Sí, he vingut per a veure un home;”
i Anna diria “M'alegro de veure-us! No és graciós? M'acabo de trobar
el senyor Enric VIII al passeig, i va en la mateixa direcció que jo.”

»Llavors aquella gent marxaria tot dient-se, “És millor que ens
escapolim mentre tot aquest galindejar vagi durant. Anirem cap a
Kent.”

»I anirien a Kent, i la primera cosa que veurien a Kent en arribar,
seria a Enric i Anna fent el beneit per Hever Castle.

“Oh, maleït sia!” haurien dit. “Apa, anem-nos-en. Ja no ho puc
aguantar. Anem a St. Albans--un lloc tranquil i bonic, St. Albans.”

»I quan arribarien a St. Albans, allí estaria aquella miserable
parella, besant-se sota els murs de l'Abadia. Llavors aquella gent
marxarien i es convertirien en pirates fins que s'hagués fet el
casament.»
..........

(*14) Vol dir un tipus de gos dels emprats en la caça del senglar.

(*15) "Salsa irlandesa": es refereix a l'Irish stew, un plat
tradicional que es fa bullint diverses carns i verdures en un mateix
recipient. El nostre equivalent seria la escudella barrejada. No és,
doncs, propiament una salsa.

(*16) La frase fa de mal comprendre. Hauria de ser, més o menys:
"com s´ho fa una dona per passar el temps, si tan sols té per fer la
feina d'una sola casa."

(*17) Aquest fragment conté algunes imprecissions de traducció que
en fan difícil la comprensió. Es transcriu a continuació el passatge
sencer, amb unes mínimes correccions que el fan més entenedor:

«Per la meva part, el record més antic que en guardo és el d'haver
contribuït entre cinc companys tres penics cada un per fer una
sortida al llac del Regent Park amb un navili de molt curiosa
construcció, i anar després a casa del guarda del parc per tal
d'eixugar-nos. Això va fer que adquirís el gust de l'aigua, i
folgadament vaig practicar-m'hi amb rais en diferents bòbiles, als
afores: exercici més interessant i emocionant del que podeu creure,
sobretot quan un es troba al bell mig de la bassa i el propietari
dels materials usats en la fabricació del rai compareix sobtadament
amb una estaca.

»Bon punt us adoneu del bon senyor, la primera cosa que se us acut
és de no perdre el temps amb paraules, i, si poguéssiu excusar-vos,
amb tota polidesa, d'ajuntar-vos amb ell, ho faríeu de bona gana. El
vostre objectiu és sortir, per la part oposada de la bassa d'on ell
es troba, i eclipsar-vos cap a casa tot tranquil·lament i amb
rapidesa, com si no l'haguéssiu vist. Ell, ben al contrari,
manifesta un viu desig d'estrènyer la vostra mà i enraonar amb
vosaltres.

»Sembla ser que coneix el vostre pare i és un dels vostres íntims
amics. Però, malgrat aquests detalls, no se us acut la idea
d'acostar-vos-hi. Desitja dir-vos que us ensenyarà d'agafar els seus
taulons per a fer-ne un rai, però a vosaltres us sembla que no cal
que es prengui tanta molèstia, car penseu que la vostra ciència és
suficient per agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera
molestar-lo ni accepteu la seva proposta.

»A despit de la vostra falta d'interès, segueix freturós per a
aplegar-se amb vosaltres, i és ben afalagadora l'ànsia amb que
recorre les vores de la bassa per a rebre-us en el vostre
desembarc.»
........

(*18) El termes mariners volen dir: recollir parcialment la vela i
posar-la de través perquè faci menys resistència.

(*19) Hauria de dir: "posar-la a favor del vent."

(*20) L'error és evident; hauria de dir: «Ja érem deu milles més
amunt».

(*21) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició
transcrita:

«No havia remat més d'un minut, quan George advertí quelcom negre
surant sobre l'aigua, i ens hi acostàrem. George s'abocà, al ser-hi
a prop, i ho agafà. I llavors reculà fent un crit, amb la cara
pàl·lida.

»Era el cos mort d'una dona. Surava amb molta lleugeresa sobre
l'aigua, i la cara era dolça i tranquil·la. No era una cara bonica;
era massa envellida prematurament, massa prima i cansada, per a
ser-ho; però era una cara amable i gentil, malgrat les marques de
pobresa i necessitat, i tenia en ella aquell aspecte de pau que
arriba a les cares dels malalts algunes vegades quan finalment el
dolor els ha deixat.

»Venturosament per a nosaltres--que no teníem cap ganes d'estar
vagarejant pels jutjats forenses--uns homes de la riba havien també
vist el cos, i se'n feren càrrec ells.

»Vàrem conèixer la història de la dona després. Per descomptat, era
la vella, vella tragèdia de sempre. Havia estimat, l'havien
enganyat--o ella havia enganyat. Fos com fos, havia pecat--alguns de
nosaltres ho fem, de tant en tant--i la seva família i amics,
naturalment ofesos i indignats, li havien tancat les portes.

»Deixada sola per lluitar contra el món, amb la llosa de la seva
vergonya penjada al coll, s'havia enfonsat més i més. Durant un
temps, s'havia mantingut, ella i la criatura, amb els dotze xílings
a la setmana que guanyava amb una pesada feina de dotze hores al
dia, tot pagant sis xílings per a la criatura i mantenint el seus
propis cos i ànima plegats amb la resta.

»Sis xílings setmanals no mantenen gaire units el cos i l'ànima.
Volen separar-se l'un de l'altre quan hi ha només aquest lligam tan
prim entre ells; i un dia, suposo, la pena i la trista monotonia de
tot plegat li havien vingut davant els ulls més clarament que mai, i
l'espectre burleta l'havia espantat. Havia fet un últim prec als
amics, però contra la gelada paret de la seva respectabilitat, la
veu de la errant foragitada no fou escoltada; i llavors ella havia
anat a veure son fill--l'havia alçat en els seus braços i l'havia
besat, amb un posat de cansament com absent, sense trair cap mena
d'emoció, i l'havia deixat, després de posar-li a la mà una xocolata
d'un penic que li havia comprat, i després, amb els seus darrers
xílings, havia comprat un bitllet i vingut a Goring.

»Potser els pensaments més amargs de la seva vida havien voltat pels
trams boscosos i els prats de verd brillant envoltant Goring; però
les dones s'agafen de forma estranya al ganivet que les apunyala, i,
qui sap, entre la tristor, poden haver-s'hi barrejat també els
records d'hores més dolces, passades en aquells racons ombrívols
sobre els que els grans arbres dobleguen les seves branques fins tan
avall.

»Havia vagarejat pels boscos al costat del riu tot el dia, i
llavors, quan caigué la tarda i la llum grisa del capvespre estengué
el seu fosc mantell sobre les aigües, ella obrí els braços cap al
riu silenciós que havia vist les seves penes i alegries. I el vell
riu l'havia acollida en els seus braços, i havia recolzat el seu cap
cansat sobre el seu pit, i havia allunyat tot el dolor.

»Així havia ella pecat en totes les coses--pecat en la vida i en la
mort. Que Déu l'ajudi! I a tots els altres pecadors, si n'hi ha
algun més.»
.............





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Three Men in a Boat (To Say Nothing of the Dog). Catalan - Tres Homes Dins D'una Barca - (Sense comptar-hi el gos)" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.