Title: Lo catalanisme : Motius que'l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicas
Author: Almirall, Valentí
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.

*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Lo catalanisme : Motius que'l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicas" ***

Lo catalanisme

Motius que'l llegitiman Fonaments cientifichs y solucions practicas 

Valentí Almirall

1886

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis 
Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la 
Llengua Catalana.`

# Part primera

# Motius del nostre catalanisme regionalista.

## Capitol I.

## Estat actual de la nació espanyola

> Lo programa del catalanisme es lo meteix en totas las manifestacions
> de aquest.-- Exemples en los terrenos literari é histórich.-- Pobresa
> de la vida nacional d'avuy.-- Ignorancia é inmoralitat.-- Falta de
> solidés en las institucions.-- Vicis en qué la nació espanyola va al
> davant de totas las demés.-- Estat dels partits y collas políticas.--
> Impotencia mostrada per l'unitarisme.-- Lo catalanisme regionalista ha
> de ser, ademés d'un sentiment, una convicció.-- Sobra de negacions y
> falta de ideas positivas.

Lo programa del catalanisme en totas sas manifestacions no pot ésser més
que un: rompre las lligaduras que tenen á la nostra Regió agarrotada y
subjecta, substituhintlas per los suaus y dolsos llassos del afecte que
la germanor fa naixer.

Aquest programa té aplicació al terreno polítich social de la meteixa
manera que als demés terrenos que s'han conreuhat fins ara. Quan, anys
enrera, va iniciarse lo Renaixement literari, va tendirse tot seguit,
sens haverne esment tal vegada, á posar en práctica lo programa. Lo
primer que va compondre y publicar un travall literari en catalá, va
rompre las lligaduras ab qué nos tenía agarrotats y subjectes la
literatura castellana, y, per lo sol fet de deixondar una llengua que
dormía, va oferir á las altras regions de la Península la possibilitat
de substituhir aquellas lligaduras per los llassos de la germanor
literaria. Lo meteix, exactament lo meteix, havia passat avans en lo
terreno histórich: lo meteix, exactament lo meteix, devía succehir més
tart en altres camps en que s'ha anat entrant. Los cultivadors de tots
ells s'han deslligat dels destorbs que'ls dificultavan ó impedian la
acció lliure: mes sempre, notis be, al acte meteix de rompre la
lligadura, han ofert á las regions germanas lo desitj y'ls medis
d'extrényer lo bon afecte que las uneix, ab greu recansa dels
explotadors de totas, que jamay han lograt introduhir entre ellas la
desunió definitiva. Catalunya, á cada nova manifestació de son
Renaixement, ha allargat á las altras grans comarcas de la Península lo
bras ficat ja en lo nou llas de carinyo, ab lo nus fet y tot,
demanantlos que hi afegissen la baga que ha de impedir que'l nus
s'escorri.

Y notis be, ademés, que á cada nova manifestació del Renaixement s'ha
aumentat la riquesa general en la materia á que s'aplicava.

Ab lo trencament de las lligaduras literarias, ni la prosa ni la poesía
castellanas hi han perdut res, y en cambi, lo moviment artístich general
espanyol s'ha enriquit ab una nova literatura, que ha produhit ja obras
de mérit, y que está tal vegada destinada á influir en las d'altras
regions; introduhinthi nova sava que las rejoveneixi. Res ha perdut lo
teatre castellá ab que lo nostre Soler ne sostingui durant molts anys un
altre ab sas produccions exuberants d'imaginació y rublertas de vida, ja
que probablement lo nostre gran dramátich may hauría pensat en dedicarse
á la escena, si sols hagués tingut mitj obertas, --que mitj obertas tot
lo més las tenen los que fora de Madrid viuhen,-- las portas de la
castellana. ¿Qué hauría fet lo nostre Verdaguer si no se hagués trobat
ab lo Renaixement, que li ofería camp amplíssim pera exalar en un
llenguatge abundós sos sentiments místichs, y donar formas arrodonidas á
la metafórica expressió de son amor á las tradicions pátrias? Ben segur
es, que ni l'un ni l'altre s'haurian alsat damunt del nivell dels que ab
veu esmortuhida nos fan sentir com un eco lo que ha produhit ó produheix
la literatura en castellá, essencialment cortesana. Ben segur es, que
aquesta no's trovaria en la possibilitat en que avuy se trova, de venir
á refrescar l'atmósfera de convencionalisme que la envolta, aprofitant
del nostre teatre lo moviment, la acció escénica que'l caracterisa, y
apropiantse la espontánea franquesa y la llibertat en concebir y
expressar los sentiments é ideas, que forman la nota dominant aixís en
la poesía lirica y descriptiva, com en los demés generos literaris que
s'han conquistat en lo nostre Renaixement carta de naturalesa.

Ab lo trencament de las lligaduras ab que'ns amarrava la historia
castellana, ha sigut possible que comensés á referse la general
d'Espanya, qu'avans del nostre Renaixement era tan manca y coixa, que
jamay hauría lograt posarse al nivell que li pertoca. Al referse, la
historia general ha guanyat una riquesa que un dia ó altre la omplirá
d'orgull. Espanya ja no es sols la terra del Cid y de Guzmán, sino que
al costat de las grans figuras castellanas s'alsan las no menys grans
aragonesas y de las demés regions. Avuy podem enorgullirnos d'alguna
cosa mes que dels cops d'espasa dels héroes llegendaris y del esprit de
dominació y de conquista dels capitans histórichs de Castella, puig que
mentres ells devian concentrar tots llurs esforsos en contenir la
invasió agarena que amenassava á la Europa, los que vivian més allunyats
dels punts en que la lluyta era de mort ó vida, podian ocupar una bona
part de la seva activitat en empresas marítimas y colonisadoras, que van
fer d'Aragó una gran potencia mediterránea, precursora del poder sens
exemple que van alcansar després las regions unidas al obrir las portas
fins llavoras tancadas del Occeá. Avuy sabem que al costat de la
política castellana, que pe'l carácter del poble que la dirigía devía
ser absorvent y dominadora, basantse no mes que en la imposició y la
conquista, se desenrotllava la política aragonesa, que conduhida per uns
pobles de temperament lliure, debia ser menys brillant pero molt més
sólida, basantse no en la unitat despótica que pot produhir la forsa,
sino en la unió expontánea que fa naixer la mútua conveniencia. Avuy
sabém ja tot aixó y molt més, y, ¡lo nostre Renaixement histórich no ha
arrivat encara ni de molt á la plenitut de sas forsas! Deixém que
alcansi la edat de la virilitat, y es ben segur que tindrá vigor
suficient pera influhir directament en la marxa no sols de la nostra
Regió, sino de totas las de la Península.

¿Quí, donchs, duptará de que si'l Renaixement s'extengués al terreno
polítich-social, se produhirian los meteixos fenómens que l'han
caracterisat en los altres terrenos? La primera consecuencia sería
aumentar lo patrimoni nacional de ideas, que tant ho necessita per lo
molt atrassat que's trova. Tan endarrerits estem avuy en tot lo que ab
la vida moral é intelectual se relaciona, que, causa ó efecte, ó causa y
efecte ensemps de la nostra decrepitut, aqueixa pobresa de vida es lo
més eloqüent signe del estat trist á que havem arrivat.

Pero per més que tots lo coneguem y no tinguem ni esma pera negarlo, per
son exámen hem de comensar la nostra tasca, y á la exhibició de las
nostras miserias tenim destinats los primers capítols d'aquest llibre.
Avans d'exposar lo nostre programa y de entrar en sa defensa, bo es que
tantejem la terra que hem de trepitjar. Un dels nostres objectes es
presentar lo particularisme regionalista com un remey á la nostra
situació actual, y pera poder judicar de la bondat d'un remey, lo que
primer interessa es coneixer las condicions del malalt y'ls síntomas y
efectes de la malaltía.

Serém, no obstant, tant curts com sabrem, en aquesta primera part. La
situació desesperada á que ha arrivat la nació de que formem part, no la
ignora ningú de dintre ni de fora d'ella. Los que tenim la fatalitat
d'haverhi de víure, ne toquem las conseqüencias á cada moment, puig que
ellas se fan sentir dolorosament en tots los actes de la vida. Los que
desde lluny s'enteran de las nostras cosas, ó se'n riuhen ó'ns tenen
llástima. He pogut comprobarho al extranger. Ningú'ns pren en sério, ¡y
lo pitjor del cas es que sobran los motius pera no péndrenshi!

Tot lo nostre porta, ja fa anys ó sigles, lo segell de la ignorancia y
de la inmoralitat. Lo primer dato que's busca al estudiar un pays, es
saber quinas son las sevas institucions fonamentals, y la vritat es que
á Espanya ni institucions fonamentals s'hi troban. Avuy vivim per
casualitat en monarquía, pero ¿quí es capas de dirnos com viurem demá?
La calaverada d'un de tants generals com tenim, va assentar la
restauració damunt de fonaments tan poch estables com lo pronunciament
triunfant d'uns quants batallons, de manera que'l regnat de don Alfons
va ser tan casualitari, com casualitarias havian sigut las
quasidictaduras que se havian anomenat república, com casualitaria es la
regencia actual, que viu tal vegada no més que perque tothom, aixís los
amichs com los enemichs, convenen en que no pot víure. Si qualsevol
matí'ns ve la noticia de que hi ha hagut un cambi radical en lo que
deuría ser la institució més permanent, ningú tindrá la menor sorpresa.
Tot es qüestió de que puji la mosca al nas de mitja dotzena de
generals... ó de sargentos, descontents per qualsevol motiu, ó de que
una dotzena de banquers ó taruguistas de guants blanchs vulguin fer una
bona jugada á l'alsa ó á la baixa. ¡Tan sólits son los fonaments de las
que deurian ser institucions fonamentals del Estat espanyol!

¿Com pot ningú pendre en serio la política que's fa, si ahir, per
exemple, un gobern restringia totas las que aqui ne dihem llibertats, y
avuy un altre gobern, ab la meteixa Constitució, ab idénticas lleys y ab
igual organisació del pays, las deixa exercitar, encara que sigui sols
interinament, fins á quasi confondres ab la llicencia? ¿Pot ningú pendre
en sério lo nostre sistema representatiu ab pretensions de parlamentari,
si ara que s'acostan eleccions sabem ja que lo partit que ocupa'l poder
obtindrá igual majoría que'l que ahir l'ocupava, disposant del meteix
cós electoral y manifassejant idénticas llistas?

La nació espanyola sols en duas cosas va avuy al davant de las de
Europa, y aquestas duas cosas son: lo deute del Estat y'ls oficials
generals de son exércit.

Lo primer puja en absolut més que'l de nacions tan ricas y poderosas com
los Estats-Units d'América, Alemania, Austria-Hungría é Italia, y
relativament es exorbitant, inverossímil, inaguantable. Poch li manca al
deute del Estat espanyol pera importar los dos tersos del de la Gran
Bretanya, y ¡la Gran Bretanya es al menys cinquanta vegadas més rica que
nosaltres! Aixís y tot, cada dia'ns empenyem més y més, y á cada nous
pressupostos puja mes alta la xifra, ja astronómica, del capital y dels
interessos.

Lo meteix succeheix ab los oficials generals. En absolut ne tenim més
que Fransa é Inglaterra, doblem los de Italia y quasi'ls de Alemania, y
relativament estem tant per endavant de l'Austria, que es la nació que
més se'ns acosta, que si aquesta té disset generals per cada milió de
habitants, nosaltres ne tenim trenta sis, segons datos trets de fonts
genuinament madrilenyas. Y, fetas algunas pocas excepcions, ¡quíns
generals! Algunas frases celebres que se recordan á la capitania de la
nostra ciutat los retratan. Un d'ells, durant la guerra carlista, volia
enviar per mar reforsos á Lleyda, y las mostras de ciencia á n'aquesta
altura son tant abundants, que n'hi hauría pera omplir un llibre.

Del trist privilegi que te la nació espanyola d'anar al davant de totas
en punt á deute públich y á oficials generals se'n desprén que'ls dos
grans cáncers de son cos gangrenat siguin la miseria del tresor y'l
militarisme. La síntessis de la nostra historia contemporánea pot
reduhirse á pronunciaments, quals únichs efectes han sigut devorar lo
poch capital que'ns quedava. Ja quasi res tenim. Uns pronunciaments van
empassarse ab pocas bocadas los bens de la desamortisació eclesiástica:
uns altres van engolir los de la beneficencia; uns altres van rosegar
los de propis, y entre tots van fer de manera que lo millor que teniam,
com las minas d'anomenada universal, passessin á mans d'extrangers que
las explotan. Nos quedan alguns boscos, y ja estém cavilant com nos ne
desfarem, encara que ab la tallada acabem d'arruinar la agricultura, y
de convertir en payssatges llunars, sechs y erms, grans trossos de
terra, que posats en altras mans serian verdaders poms de flors. Ab tot
y aixó, no's cregui pas que s'hagi ja fet lo darrer pronunciament. N'hem
de veure encara alguns més. Ben clar nos ho diuhen los que tot sovint
abortan. Es inevitable que un dia ó altre n'arrivi algun á naixer ab
prou vida pera ensorrar tot lo que'l destorbi.

No'ns fora difícil trobar alguna altra materia, en la qué, si no tota la
nació, una bona part d'ella va al davant de las demés del nostre
Continent. Cap d'aquestas, en efecte, arriva á guanyar en la inmoralitat
pública y privada que se manifesta no sols en la capital, sino en la
major part de ciutats y vilas d'importancia. Madrid fa veure que viu de
la política, pero lo que realment sosté son luxo y satisfá sos
capritxos, elevats á necessitats, no son pas los sous que escuran los
pressupostos, sino los chanchullos y traficas que se fan ab tot lo que
ha de ser resolt en sas oficinas. A Barcelona, per exemple, lo
chanchullo y la trafica d'expedients oficials no pot pas tenir tanta
importancia com á Madrid: pero en cambi, en moltas ocasions se treu de
la explotació dels americans que arriban ab la fortuna que han fet en
metálich, tant ó més que de la gran industria, que dihem es la nostra
vida, y sempre's confía més en lo joch al descubert que's fa á la Bolsa,
ab lo que's ploma desvergonyidament al que te la debilitat d'atansarshi
ab algun diner, que no pas en los barcos del port ó en los telers de las
fábricas. Se'ns dirá que aixó's fa per tot arreu; que la explotació dels
descuidats no es cosa exclusivament nostra, y que totas las Bolsas del
mon son més ó menys un joch no ja d'etzar, sino de ventatja, en lo qual
uns quants van sobre segur, y'ls demes completament á las foscas y
desorientats. No ho negarem pas. Farem, si, notar que tota aqueixa
trafica no's fa quasi en lloch en tan gran escala com entre nosaltres.
Aquí, la major part pretén per tals medis no sols víurehi, sino
enriquirshi en pochs mesos ó pocas horas. Aquí, de la darrera bacanal
bursátil, en que hi va pendre part tothom; d'aquella munió de Societats
mentida, quals capitals de farsa no s'han somiat may ni á Londres, no'n
queda res, absolutament res més que un camí de ferro arruinat y alguns
milers de duros en projectes impossibles. En punt á inmoralitat, per
desgracia, quasi ningú dels que's mouhen y agitan en la nació podria
tirar la primera pedra si algun dia's tractés d'apedregar al inmoral,
com á la adúltera de la Biblia. Los diners que passan per las mans dels
funcionaris del Estat se fonen y s'evaporan, de la meteixa manera que'ls
que poden abastar los funcionaris de la Provincia, dels Municipis y fins
de moltas Societats particulars. Los ministres se retiran richs, sens
haver may guanyat més que'l sou de sis ó vuyt mesos; de la meteixa
manera que molts regidors ó diputats se fincan després de desempenyar
durant igual temporada un cárrech que deuria ser gratuit y honorífich,
essent lo pitjor del cas, que'l sentiment que uns y altres inspiran á la
generalitat, no es lo de la indignació repulsiva, sino lo de la enveja
mal dissimulada.

Giris la vista cap ahont se vulgui en lo nostre pays, y poca cosa més se
veurá que inmoralitat é ignorancia. En la inmoralitat é ignorancia
generals se basan los que explotan la nació en gran escala desde'ls alts
llochs del Estat. Las eleccions están, més que falsejadas,
prostituhidas, gracias á que'ls ministres troban fins en los més
arreconats districtes un número de gent prou inmoral pera ajudarlos en
llur destructora tasca. Los empleats prevarican, y quasi no poden fer
altra cosa, puig si algun volgués mantenirse pur, los particulars ab qui
ha de tractar l'obligarian á optar entre vendres ó perdre lo lloch que
ocupa.

De tal situació del país n'es lo resum l'estat dels partits y collas
políticas. Tots están formats no més que per los que volen víure á
costas de la generalitat de la nació, y cap d'ells te arrel fonda en lo
pays. Lo qui vol formarne un de nou, no te més que anarsen á Madrid y
arbolar bandera. Al punt li surtirán uns quants desesperats á cada poble
que li servirán de Comités, y tot seguit se trobará en situació d'entrar
en joch y de comensar á fer equilibris. Lo gefe que sap cridar més fort
que'ls demés, es lo que'n treu més profit. Al repartirse lo botí, pot
estar ben segur d'endursen una bona part, en forma aixís d'actas de
diputat y de senador, com de credencials d'estanquer ó mosso del correu.

La organisació dels partits y collas políticas actuals es eloqüent
mostra de la degeneració á que havem arrivat. Ni un sol d'ells
s'avergonyeix de tenir un gefe, quals ordres despóticas son acatadas per
tots ab tal de que creguin que portan cap al pressupost, y's dona'l
trist espectacle de que una pila d'homens que volen passar per serios é
illustrats y que fins disfrutan de posició social, se converteixin
voluntariament en soldats, y abdiquin del criteri propi, encarregant als
nous Papas de Madrid que pensin per ells. "¡Pobre del pays, diu un
celebre autor extranger, en lo qual la ilustració y las riquesas no
donan independencia als que las disfrutan!" ¡Pobre del nostre, afegim
nosaltres, en lo qual tots los que están afiliats á una fracció política
ni tan sols se reservan la independencia de judici!

Y lo pitjor del cas es, que dintre de la organisació actual del nostre
pays no's veu ni un sol raig d'esperansa de millora. Desde la cayguda
del absolutisme, que'ns havía portat al extrem de la abjecció y de la
decadencia, hem intentat cent y una formas constitucionals. Tot ho hem
probat, y á cada bugada, com se sol dir, havem perdut un llensol.
Malament estavam en los últims temps del regnat de donya Isabel de
Borbon, quant la monarquía havía tornat quasi al absolutisme, y malament
estiguérem en los primers temps de la revolució, aixis durant la
interinitat, com quan lo curt regnat de don Amadeo de Saboya. Va venir
la república, que no va deixar cap rastre, y que per la seva impotencia
va poder ser tirada á terra sens cap estrépit, pero ni la nova
interinitat ni la restauració á mitjas que va substituhirla, nos van fer
guanyar res. Res nos queda ja pera ensajar dintre del unitarisme. ¿No es
ja, donchs, hora de que probem un nou sistema d'organisació?

La impotencia del unitarisme; la malehida sombra que lo afany
d'unificació ha tingut pera nosaltres desde'l fatal moment en que va
naixer, foran argument de prou forsa en pró del nostre Regionalisme,
expressió d'un sistema que no fora nou en una gran part de la Península,
puig que va fernos relativament grans y felissos, quan, confederats ab
las demés regions aragonesas, no s'havia encara fet la unió ab Castella:
mes tal argument, purament negatiu, serviria sols pera apoyar un
sentiment negatiu també, no pera basarhi una convicció positiva, que al
nostre entendre es ja precís produhir. Si'ns reduhissim á ser
catalanistas per odi al unitarisme absorvent del Estat tal com l'ha
constituhit lo grupo dominant fins ara en la nació, no conseguiriam
altre resultat que aumentar la perturbació en que vivim, afegint una
negació més á las cent y una que son la proba més forta de la nostra
postració actual.

No'ns bastaria tampoch extendre lo catalanisme, convertintlo en
regionalisme á fi de que en lo moviment puguin péndrehi part las demés
regions de la Península, si aquest sentiment hagués de naixer també en
la forma negativa de odi á la organisació actual. Es precís fer més: es
precís que's produheixi una conviccio positiva, lo qual sols se
conseguirá si's logra que'l catalanisme regionalista tingui per fonament
lo particularisme científich. Sols serem forts lo dia que, ademés del
sentiment que'ns ha mogut fins ara, tinguém la convicció arrelada de
que, al pretendre afluixar las lligaduras que tenen amarradas á totas
las regions espanyolas, estém en lo terreno ferm de la ciencia, y
travallém pel progrés y la millora generals. Per tals motius hem emprés
lo present llibre y l'hem dividit en varias parts. En la primera
resumirém los motius del nostre catalanisme regionalista com sentiment,
y en las successivas tractarem de basarlo en la teoría particularista,
presentantla baix distints aspectes y aplicant sas conseqüencias al
régimen de las nacions existents, en general, y al de la nostra, en
particular.

Lo nostre pays es avuy lo teatre d'una infernal orgía de negacions. Lo
cansament, la fatiga, l'excepticisme nos inspiran sols ideas negativas.
Fins en religió, prescindint dels fanátichs, no trobarem més que
incréduls ó indiferents que negan. Pregunteu á molts si son católichs, y
vos dirán que nó; pero si'ls demaneu si son protestants, vos respondrán
també ab un nó com una casa. Cambieu lo tema de la pregunta; tracteu
d'inquirir quinas ideas professan en política, y vos trobaréu ab que una
bona part no son monárquichs ni tampoch republicans. Avuy se mostran en
general contraris de la monarquía, perque es la forma actual de gobern:
demá que hi hagués república, se'n mostrarian contraris ab igual forsa.
La qüestió es negar sempre. Se nega en religió; se nega en política; se
nega en ciencia. Qualsevol idea ó projecte positiu no troba altre
aculliment que un chor de negacions.

¿Qué volen, donchs, los que no son católichs, pero tampoch protestants,
ni juheus, ni res que tingui forma positiva; los que son
antimonárquichs, pero sense ser republicans; los que negan
l'espiritualisme en ciencias y en arts, pero sens ser materialistas ni
professar cap sistema intermedi? No volen res: están cansats y aburrits
de tot lo que son incapassos fins de probar. Los que vejetan pobrement
en los poblets, no tenen pena ni gloria, ni fan lo mes lleuger esfors
pera sortir de llur estat miserable d'ignorancia y de rutina; los que
viuhen en las ciutats grans, explotan la miseria dels poblets, y uns y
altres travallan pera sostenir la opulencia fantasmagórica de la
capital. Lo verdader progrés no ha entrat encara á Espanya. Som un poble
caduch, plé de vicis alimentats per la ignorancia, pero ab pocas forsas
pera darlos tan sols apariencias brillants. Lo desenrotllo fatal de la
historia desde'l comensament de la edat moderna nos ha conduhit á una
caducitat prematura, sens haver passat per lo período de la virilitat.
Som com aquells individuos infelissos, que corcats de cos y d'esprit, á
vint anys repapiejan y á trenta moren de vells. Aixís s'explica
l'indiferentisme mussulmá, la inmoralitat aterradora, la ignorancia
supina, que son avuy los caracters més marcats de la "hidalga y
orgullosa nació espanyola."

## Capitol II.

## Lo carácter castellá

> Diferencias entre las regions de la Península.-- Contenen varias
> rassas ó pobles, que's poden condensar en dos grupos.-- Lo caracter
> castellá es un dels més marcats.-- Contraposició ab l'anglo-saxó.--
> Encarnació del tipo en don Quijote.-- Gran epopeya castellana.--
> Situació pobre de Castella al enpéndrela.-- Resum del descubriment,
> conquista y assimilació de América.-- Postració en que va quedar lo
> poble castellá.-- Desequilibri entre'ls elements de son carácter.--
> Predomini del idealisme generalisador y del esprit d'absorció y de
> imposició. Decahiment y degeneració actual. Unificació del idioma.
> Autoritarisme y oligarquía fills del carácter castellá.-- No es
> interessat, sino pródich.-- Auxiliars de la oligarquía dominant.--
> Dificultats que trovará lo catalanisme regionalista.

Suposem que hi ha un extranger ilustrat y esparvillat, pero que no te
cap noció de geografía política. Suposém que á la estació de Irún pren
lo camí de ferro espanyol, y aprofitant un d'aqueixos "viatjes
circulars" que donan dret á deturarse en las principals poblacions,
empleanthi dos ó tres mesos, visita las provincias bascas y las duas
Castellas, donant una escapada á Galicia y Asturias avans d'arribar á
Madrid, y després, fent la volta per las regions andalusas fins á Cádiz
y Málaga, se'n torna per Alacant y Valencia, y surt d'Espanya per
Cerbère, havent passat alguns dias en las poblacions catalanas. De
retorn á sa terra, pregunteuli que ha vist durant son viatje, y es ben
segur que vos respondrá que ha estat en tres ó quatre nacions distintas.
Procureu convénsel de que en son passeig no ha sortit ni un sol instant
d'una meteixa nació, y no lograreu pas ferli creureho.

Si l'home es una mica filólech, vos dirá que ha sentit parlar, no una
llengua y distints dialectes, sinó varias llenguas, alguna tan diversa
de las altras com ho es de las demés de la Península la gent que la
parla, que forma per ella sola una de las rassas de la gran especie
mediterránea. Vos dirá, ademés, que fins prescindint de la llengua
basca, independent de totas las que parlan las varietats y grupos dels
indo-europeus, ha sentit varias llenguas greco-románicas perfectament
caracterisadas y sens mes relació entre ellas que l'ayre de familia y'ls
efectes de la comunitat d'orígen que distingeixen á totas las llatinas,
y vos fará observar que en alguna d'aqueixas llenguas hi ha notat alguna
particularitat que suposa una influencia extranya que no's nota en las
altras, puig que sens dupte li haurá cridat la atenció lo element
semítich que van deixar los moros en las regions castellanas y
andalusas. Si'l nostre home, ademés de ser filólech, te algunas nocions
d'antropología, etnografía y demés brancas similars de la ciencia, vos
afegirá que no sols la llengua, sinó moltas altras condicions físicas y
morals li han demostrat que en los payssos recorreguts hi viuhen
distints pobles. Si avuy que están en predicament, es aficionat á las
observacions folklóricas, vos sostindrá á peu y á cavall, que ni'ls
jochs bascos se semblan gens ni mica als castellans, ni'ls cants ni la
poesía dels andalusos, voluptuosos fins quan son devots, y empapats
sempre del placivol allanguiment á que'ls convida la exuberancia de la
naturalesa, res tenen de comú ab las enérgicas manifestacions populars
dels aragonesos, ni ab las dels gallegos, qual suau melancolía es tan
distinta de la que caracterisa á totas las del poble andalús, com las
platjas, riberas y montanyas de Andalusía son en aspecte, recorts y
misteriosas llegendas diferents de las de Galicia. Si'l viatjer que
suposém, ha volgut enterarse de la situació y condicions generals dels
payssos recorreguts, haurá sapigut que en algun d'ells, com la provincia
de Barcelona, la població es tan espessa com á Inglaterra, puig que cada
kilómetre quadrat conté cent vuit habitants, mentres que en altras, com
las provincias de Albacete, Cáceres, Cuenca, Guadalajara y Soria, la
despoblació está al nivell de Russia, puig que no passan de quinze los
habitants per kilómetre. Haurá vist, que mentres las regions pobladas,
que son precisament las de terreno menys fértil, se veuhen obligadas á
emplear en la industria los brassos que'ls sobran de la agricultura, las
menys pobladas, moltas de las quals tenen bona terra, han de deixar de
conreuharla ó la conreuhan d'una manera rudimentaria, puig que'ls
brassos de que disposan no donan l'abast pera ferli produhir tot lo que
podria. Si lo nostre viatjer s'ha enterat del estat jurídich, haurá
quedat profondament sorprés al veure que algunas regions, que tenen
cossos de lleys completament sistemátichs, basats en los grans principis
de la llibertat civil, los conservan en la meteixa situació en que's
trobavan dos sigles endarrera, ab grans institucions d'aplicació actual
petrificadas y momificadas, com si per'ellas s'hagués deturat lo
moviment de la vida; aixis com altras regions varian á cada punt lo mes
fonamental de llur dret, com si jamay fos prou absorvent l'esperit
d'autoritarisme que l'inspira. Tot aixó y molt més diria en apoyo de sa
opinió l'extranger que's trobés en l'estat que suposém, y ab perfecta
llógica vos sostindria son parer, de que lo que ha vist en son viatje no
es una nació, sinó várias nacions. Si á la fi, en presencia de las cent
y una Constitucions que s'han ensajat, y dels mil y un decrets, lleys,
ordres, circulars y demés disposicions ab las que s'obliga á tota la
part espanyola de la Península, hagués de convencers, de que real y
efectivament los payssos que ha recorregut forman una sola nació,
políticament unificada, es ben segur que s'explicaria l'estat de
decahiment y retrás que hauria notat per tot arreu, y compadeixeria als
que per forsa han de viure dins d'un sistema que no pot deixar de pesar
damunt d'una gran part d'ells com una insoportable tiranía. La
discordancia, ó millor encara, la oposició entre la naturalesa y la
organisació del Estat ha sigut y segueix sens dupte sent la causa
principal de la postració á que han arrivat las varias regions que
forman la nació espanyola.

Las diferencias que hauria observat lo viatjer extranger que suposem,
indican, en efecte, que en la part espanyola de la Península hi viu no
un poble, sino varis pobles. Pera confirmar la indicació, no tenim que
fer més que examinar los carácters dels grupos més marcats. Per poch que
aprofondim en tal examen, ne sortirem completament convensuts de que
dintre de la Espanya actual, las rassas diversas que van poblarla no
s'han fós encara, sinó que, al contrari, lo desentrotllo histórich las
ha portadas no sols á mantenir sinó fins á aumentar llurs diferencias
características.

Agafarem no més que las duas que més directament nos interessan: la
nostra, ó sigui la que forma'l poble catalá y la que ha lograt
imposarsens, ó sigui la castellana. No entrarem á estudiar la basca, ni
cap altra de las moltas que podriam classificar, puig que'ns sortiriam
del nostre propósit, pera'l que'm basta demostrar, que entre nosaltres
y'ls nostres dominadors hi ha prou diferencias pera ser considerats com
dos pobles distints. No farem tampoch un verdader estudi antropológich,
etnográfich ni etnológich de l'un y del altre, ni dels individuos de
que's forman, puig lo nostre objecte no requereix sinó la demostració
d'aquellas diferencias, ab indicacions dels efectes que han produhit en
la marxa histórica del nostre pays. Es, ademés, innegable, que per més
que á Espanya puguin trobarse moltas varietats, grupos y sub-grupos, los
més marcats per llurs carácters, més que distints, diversos y fins
oposats, son los dos de que anem á ocuparnos. Los demés s'aproximan á
l'un ó á l'altre dels dos, de lo qué'n resulta que mirats en globo los
pobladors actuals de la part espanyola de la Península, poden
classificarse en duas grans agrupacions: la central-meridional,
personificada en la gent castellana, y la pirenáica ó nort-oriental, de
la que formem part nosaltres. La agrupació central meridional te per
centre las duas Castellas y s'extén á totas las regions que van ser
reconquistadas dels moros per las armas castellanas: la agrupació
nort-oriental se compon dels antichs Estats que formaren la Confederació
aragonesa-catalana, deventshi afegir tots los que ocupan las vessants de
part d'ensá dels Pirineus, fins al golf de Cantábria. Tots aquestos
Estats y regions, fins los que parlan llengua distinta, tenen mes punts
de contacte ab lo temperament y carácter catalá que ab los dels
habitants del centre y del mitjorn de la Península.

Lo poble castellá es un dels més marcats que hi ha entre'ls actuals
pobladors d'Europa, ahont tant s'han barrejat y fins confós las antiguas
rassas, varietats y grupos. Per certas condicións, no tindriam cap
reparo en col·locarlo en un dels extrems de la escala, qual altre extrem
ocupés la gent anglo-saxona. Si aquesta es la mes completa representació
del positivisme basat en lo sentit práctich individualista, aquell es la
genuina expressió del idealisme, apoyat en lo més inconstant afany
d'abstraccións. Don Quijote y John Bull no s'han pogut compendre ni's
compendrán jamay. Sempre's compadeixerán l'un á l'altre. A John Bull no
li cap al magí que Don Quijote sospiri encara per lo recobro de
Gibraltar, que de res li serviria, puig que li sobran á dotzenas los
ports buyts de barcos y orfens de comers. Després de tants anys com fa
que'l posseheix, no pot encara compendre l'afany que sent l'altre pera
recobrarlo; pero positivista com es, tot arronsant las espatllas y
sonrihent de compassió, va aumentant cada dia sas fortificacions
inexpugnables, é hi sosté constantment una guarnició que es quasi un
exércit, disposada á totas horas á acudir al toch de alarma. A Don
Quijote no li entra al cervell que John Bull sigui capás de donar á
Irlanda la autonomía, com fa anys ha l'ha deixada pendre al Canadá, á la
Australia, al Cap de Bona Esperansa y á la majoría de las colonias en
que hi abunda l'element européu, y'l compadeix desde'l fons de la seva
ánima. Quan, fa pochs dias, ha llegit, que tot aquell garbuji dels
carrers de Londres, ab tota aquella trencadissa de vidres y desaparició
de joyas y rellotjes al crit de socialisme, no ha donat lloch á cap mida
extraordinaria ni pretext pera fusellarne algunas dotzenas ó centenars,
en nom del ordre y dels grans principis ultratjats, l'ha pres
verdaderament per boig rematat. Si á Madrid hagués succehit la
centéssima part de lo de la capital de Inglaterra, Don Quijote, armat de
totas armas y ab veu tan pavorosa com la que feu en la Venta quan la
cregué convertida en nou Campo de Agramante, no sols hauria proclamat
l'estat de siti fins en las discutidas Carolinas y omplert de morts y
ferits carrers y plassas, sinó que hauria amenassat á cel y terra,
pretenent que las demés nacions seguissin lo seu exemple y fessin grans
escarments en prevenció de lo que podria tal vegada ocorre. Pera evitar
perills ideals va expulsar als juheus y moreschs, subjectantse tot
satisfet al mal real de consumar la despoblació del pays y la ruina del
comers y de las industrias, y lo que ha fet no una sinó cent vegadas,
está disposat á repetirho cent y cent vegadas més. Don Quijote no
s'excarmenta may, y fins quan se veu caygut y macat pels blaus de las
bastonadas rebudas en defensa d'una donzella encantada, no espera sinó
que torni á semblarli que la meteixa ó una altra demana quart y ajuda,
pera alsarse com pugui y anar tot tintinejant á cercar qui torni á
amidarli la esquena.

Puig que no n'hi ha cap dupte: un dels grans mérits de la celebrada
concepció de Cervantes es haver encarnat en son héroe lo tipo
genuinament castellá. Es desinteressat, generós, amich de las bonas
formas y mirall de cortesía. Es ja débil de cos, pero més encara
d'intelligencia, y no obstant se sent ab prou alé pera sortir á combatre
contra'ls mons visible é invisible. S'ha fet una lley de la cavalleria,
y se creu bonament destinat á imposarla á qualsevol que no la vulgui
admetre de bon grat. Te un arreplech de llochs comuns, y persuadit de
que en ells s'enclou tota la erudició científica, los usa á totas horas
y's veu capás de discutir ab qui'l contradigui, arrelantli aquesta
ilusió la facilitat ab que logra sempre sinó convencer, fer callar á
Sancho Pansa. Lo discurs sobre armas y lletras y tots los demés que quan
la ocasió's presenta dirigeix als que's prestan á escoltarlo, son molt
més semblants als que avuy fan las delicias de las Corts de lo que
sembla á primera vista. Tenen la meteixa falta de solidés y la meteixa
eruberancia de paraulas. Quatre llochs comuns, disfressats ab amples
ropatjes de colors llampants, fan l'ofici d'arguments, y allá ahont
aquestos no arrivin hi arrivará la llansa ó la espasa, ab tot y que'l
bras no conservi ja quasi forsa ni pera manejarlas. Don Quijote es lo
tipo del generalisador sens base d'observacions propias ni recullidas
per l'estudi. Creu que tot pot reduhirse á una fórmula simple é
indiscutible. Ab una divagació ben vestida pretén resoldre lo mes
intrincat problema, y tracta tot seguit de imposar la solució als demés.
¿Pot donarse un tipo mes genuinament castellá?

Al dir aixó, no s'entengui que pretenguém rebaixarlo, sinó molt al
contrari. Per aquella regla de que cada qual admira al que posseheix las
qualitats que á n'ell li mancan, ningú ha d'admirar tant las bonas
condicions del carácter castellá, com nosaltres los catalans, que som la
revers de la medalla. Per la nostra part no'ns dòl confessar, que las
apreciem en lo que valen, y que'ns encantan tant mes, quant mes
enmotllan lo tipo á la gran creació literaria que'l condensa.

¿Que més que'l quijotisme podia donar lloch á la sens rival epopeya
castellana, que no ha sigut encara cantada per cap dels poetas de la
decadencia de que va ser principal causa, tal vegada perque lo
dessangrament que va imposar al pays venia á ploure sobre mullat? ¿Quin
poble sinó un de tant idealista y divagador en la generalisació com lo
castellá, s'hauria trobat en aptitut d'empendre lo descubriment,
conquista, població y assimilació de las Américas, ni s'hauria atrevit á
tal empresa en las circunstancias en que's trobava? Som amichs de la
justicia, y puig la passió no'ns treu lo coneixement, no tenim cap
inconvenient en consignar que, al nostre entendre, la epopeya castellana
pot posarse al costat al menys de las més grandiosas que's trovan en la
historia que coneixém. Gran y de las que presentan menys miserias al
costat de las grandesas, es la epopeya de las ciutats gregas, baluart
inexpugnable contra las invasions de las extensas unificacions
assiáticas; epopeya que comensa per los heroichs combats al voltant dels
murs, de Troya, y després de passar per las maravellosas lluytas en que
un grapat d'homens lliures deturava aquells aixams de milions d'esclaus
conduhits fins á llurs platjas per un amo, acaba ab lo passeig triunfal
de la superioritat grega fins al cor de la India, extenentse á son pás
fins prop de las murallas xinas per l'un costat, y per l'altre fins mes
ensá de l'Egipte. Plena de grandesas, pero també de miserias, fou la
lluyta que mes tart degué sostenir la Europa cristiana contra la forsa
espasmódica que'l Korán comunicava als pobles; lluyta que va donar lloch
á las creuhadas. Mes ni aquestos fets, ni altres de menos trascendencia
que'ns admiran en la historia, sobrepujan al culminant del poble
castellá. Los grechs y'ls creuhats van mantenir, es veritat, lo centre
de la civilisació y de la cultura en Europa; pero lo génit castellá va
doblar de cop y volta llur imperi en lo món. No hi ha cap altre fet humá
que pugui comparárseli en conseqüencias.

Y la epopeya americana va realisarla la gent castellana fent lo Quijote
com jamay. Quan lo desdonat Colombo va trucar á la porta de Castella,
aquesta, per mes que altra cosa's cregui, era una terra pobre y
despoblada. La pintura que fan d'ella los pochs viatjers de la época,
quals escrits se conservan, es tristíssima. Desde l'any 1465 al 1467, lo
baró de Bohemia, Lleó de Rosmital va visitar las regions centrals de
Espanya, Fransa, Inglaterra, Portugal é Italia, y de totas las páginas
de son llibre se'n desprén la inferioritat material en que's trobava
Castella respecte dels altres esmentats payssos. Lo viatjant, anant cap
á Portugal, va internarse fins á Segovia, desde ahont va dirigirse á la
frontera portuguesa per lo camí de Salamanca, y de retorn, va passar per
Mérida, Madrid y Guadalajara, y va retornar á Fransa per la via de
Saragossa. Per tot arréu no va veure més que terras mitj ermas, plenas
de salvias y romanís, ab escassissims boscos y arbredas, y no va trobar
mes que miseria, fins al extrem de que en molts punts, com fa notar,
"empleavan los fems dels animals pera ferhi foch y courehi lo menjar".
Tan trista com la que acabem d'apuntar es la relació que fa á son Senat
la embaixada veneciana de Vincenzo Quirini, en la qual se fa constar que
"en tots aqueixos regnes y provincias de Castella podia haberhi unas
trenta duas ciutats y cent cinquanta poblacions tancadas (*murate*),
entre grans y petitas, y uns dos mil pobles oberts (*villagi*) y encara
que'l pays sigui molt gran, com que está molt poch poblat, no pot
concedirse que contingui mes de doscents cinquanta mil fochs ó
familias".

La relació de la embaixada veneciana es tan verídica, en quant á
continuació de lo transcrit, fa en pocas ratllas una pintura del
carácter castellá que es de má de mestre y mostra lo molt que coneix lo
pays. "Tots aquestos pobles, diu, son per naturalesa inclinats á alsarse
contra'l senyor, y aixís homens com donas son tan bruts de cos com plens
de gelosia. Tenen ingeni natural, pero no l'aplican á doctrina ni estudi
de cap mena. Viuhen tristament tancats á casa perque entre ells hi ha
molta pobresa, y tot lo que poden estalviar en un any ho llensan en un
dia pera apareixer mes grans de lo que son."

La veritat de las relacions qu'acabém de transcriure ve reforsada per
testimonis posteriors, tant més dignes de fé, en quant escribian quan
Castella havia ja arrivat al cim de la gloria y era la mestressa de mitj
mon. Un altre embaixador veneciá, Federico Badoero, va llegir á son
Senat una relació que confirma completament la de son antecessor.
"Aquesta provincia, diu parlant de Castella, es molt árida. Devegadas
passa un any que no hi plou, y la terra s'asseca y endureix fins al punt
de que la rella no si enfonza dos dits." "No crech, afegeix, que hi hagi
una altra provincia que tingui menys industrias y oficis, ja sigui per
superbia de no voler exercir las arts, ja á causa de lo calorós del
clima, que no permet soportar grans fatigas." "Ells, diu al cap de pochs
párrafos referintse als castellans, pretenen que la pobresa, las
montanyas y la esterilitat de la terra son llurs fortalesas, puig que si
s'atrevís á entrarhi un exércit petit, fácilment se'l destruhiria, y si
fos gran, lo mataria la fam."

En tal situació, puig tots los indicis confirman que no pecan de molt
exagerats los judicis que acavem d'extractar, va comensar Castella la
seva gran empresa. Mes si tal era la situació del pays, lo carácter dels
seus habitants estava en lo mes brillant de sos períodos. La lluyta de
vuyt sigles contra'ls moros havia endurit los cossos y retrempat las
voluntats. La tendencia castellana estava ja imposada á tots los que en
la reconquista havian sigut los auxiliars directes de Castella, havent
aquesta absorvit los diferents Estats que se havian anat formant,
enmotllantlos á son afany d'unitat y concentració. La guerra contra'ls
infidels havia exaltat l'esperit del poble en favor d'una religió que
tan be s'avenia ab son temperament y carácter, al meteix temps que la
llicenciosa vida de campanya, si per un costat l'havia empobrit, per
altre li havia despertat l'afany de riquesas, que no sabia adquirir per
medi del travall, puig que en tants sigles de trastorns n'havia quasi
perdut l'agre. La religió y la set d'or, en extrany pero molt explicable
maridatje, van acabar de decidirlo á las difícils empresas pera las
quals se sentia ab vigor sobrat. La iglesia, al dirse católica, no li
deixava dupte de que aspirava á la unificació religiosa del género humá,
y no devia tardar á fer aplicació del exemple. La tendencia
generalisadora castellana prompte y lleugerament va fer la repartició
del mon. La direcció espiritual tocava de dret á Roma; la temporal á
Castella. Per aixó per tot arreu ahont va anar, hi portava capitans y
missioners. Los uns guanyavan ánimas pera'l catolicisme religiós; los
altres conquistavan terras y vassalls pera la corona, que era lo punt
central, lo Papa del catolicisme polítich que somiava.

Y va comensar la epopeya castellana llensantse tres débils naus al Occeá
desconegut. Sols una gent com la castellana de llavoras podia compendre
al gran visionari genovés, y sols ella podia darli companys prou
decidits pera seguirlo durant més de seixanta dias per una mar, quals
misteriosos perills prenian á cada moment proporcions més pavorosas.
Tots los que havian intentat l'empresa, als pochs dias de navegar havian
reculat aterrats y mitj morts de feresa. Lo primer viatje de Colombo,
miris com se vulgui, es lo fet mes heróich que's trova en la historia.

Realisat lo descubriment, una verdadera febra va apoderarse del poble,
que havia compres al gran almirall. Sens atendre á sa debilitat
interior, sens amidar sas forsas, que molts anys després, y quan
disposava ja de mitj mon, no li permetian tenir fora de la Península més
que vint mil homens pera defensar possessions tan extensas, va decidir
conquistar, convertir y assimilarse tot aquell nou món que sols havia
entrevist. Al segón viatje, totas las embarcacions del pays no haurian
pogut contenir á tanta gent com volia acompanyar á Colombo. En los
xabechs ó carabelas de la expedició s'hi van encabir centenars de
personas més de las designadas, y á llur sortida del port, los ulls de
mils y mils que á pesar seu devian quedarse á terra, los acompanyavan ab
llurs miradas envejosas.

Y'ls viatjes, descubriments y conquistas van multiplicarse luego ab
activitat vertiginosa. Al cap de pochs anys ja s'havia pres possessió
del continent americá, y mentres que los Pinzon, Ojeda, Niño, Niecuesa y
molts altres anavan avansant camí cada dia á travers de perills y
privacions inconcebibles, Ponce de León lograva encara distingirse entre
tots, conquistant Puerto Rico y descubrint la Florida, y Vasco Nuñez de
Balboa, ab un grapat no més dels companys que volgueren seguirlo,
atravessava las montanyas del istme de Panamá, á despit del clima
mortífero y del terror que inspiravan las desconegudas tribus guerreras
que hi vivian, y era'l primer europeu que desde son cim veya las ayguas
del Pacífich, que tal vegada amagava altres mons tan importants com lo
que estavan encara descubrintse, y sentava las bases del sistema que
havia d'emplearse en llur conquista.

Mes totas aquestas figuras, cada una de las quals podria donar lloch á
un poéma, van ser luego eclipsadas per las dels verdaders héroes de la
empresa. Cortés llensantse ab alguns centenars d'homens á la conquista
de un imperi poderosament organisat, que semblava que tregués de la
terra exércits pera oposarse al invasor, y tenint prou pit pera cremar
las naus, tallantse aixis tota retirada; Pizarro fent lo meteix en lo
Perú, y dominant l'Estat mes fort de la América sens altres elements
que'ls que uns quants particulars podian proporcionarli, y que á més de
ser pochs estavan sempre mal avinguts, van col·locarse á tal altura, que
tot lo demés va empetitirse. La epopeya castellana te episodis que no's
trovan en cap altra. Aquells soldats aventurers, operant en un mon
completament nou, ab los auxilis á centas ó mils lleguas de distancia,
obrant per la intuhició del génit, van endevinar lo sistema únich que
pot aplicarse á las conquistas de payssos misteriosos, y avuy meteix
encara, si Inglaterra es la primera potencia colonial y sap ferse
respectar de tots los pobles mitj civilisats, no ho dèu sinó á l'ús dels
recursos diplomátichs y medis estratégichs y táctichs que va inventar
Hernán Cortés en la conquista de Méjich. Y ¡quín cop d'ull tenian! Los
punts escullits per ells com assiento de las primeras colonias, son
encara los que avuy acaparan tot lo comers d'América. Las primeras
barracas construhidas per Cortés portaren lo nom de Vera Cruz, y Vera
Cruz es lo gran port de Méjich. La metrópoli de la América del Sud en lo
Pacífich es Lima, y l'emplassament de Lima y fins los plans de la ciutat
son obra de Pizarro. En tota la gran epopeya castellana hi vessa la
vida. D'una de las expedicions parcials al interior del Perú, realisada
per Gonzalo Pizarro, se'n separa un capitá obscur, Francisco Orellana, y
llensantse á un riu, á bordo d'un mal bergantí construhit per sos
meteixos soldats al mitj de las soletats de las alturas dels Andes,
segueix la corrent, y acompanyat sols d'algunas dotzenas d'homens, sens
temor á lo desconegut ni á las tribus guerreras de que té indicis,
emprén lo riu de las Amazonas, y per entre mitj de rocas, y de salvatjes
enemichs, á punt á cada moment de veures arrossegat per las corrents cap
á la ruina, arriva ab la gent famolenca y despullada á la embocadura,
y's trova navegant en l'Atlántich. Havia atravessat tot lo continent
americá, desde l'un al altre mar, en condicions tals, que ni avans havia
tingut qui'l precedís, ni ha tingut després qui l'imités. ¡Y aquest fet,
com cent y cent d'altres, es sols un petit epissodi de la gran epopeya
castellana!

Veritat es que tan brillants fets s'entelan moltas vegadas ab
barbaritats y concupicencias sens límit; veritat es, que per més que'ls
exércits conquistadors d'América no passessin jamay de la categoria de
companyías ó tot lo mes de batallons per lo número dels soldats,
deixavan quasi sempre darrera d'ells un rastre com lo de'ls innumerables
aixams d'Atila; veritat es que aquella devastació general va engolirse
civilisacions com las de Méjich y del Perú, que tal vegada mereixian
respecte: pero precís es reconeixe que tal contrast es condició precisa
de tots los fets humans, y per lo tocant als de qué'ns ocupém, fins quan
la negror es mes profunda, no deixa de aparéixer algun raig brillant que
arriva á enlluhernar. Lo protagonista de aquellas conquistas, Hernán
Cortés, elevant á la india Donya Marina sinó á la categoria de muller
llegítima, á la de amiga respectada; donant desde son altíssim lloch
l'exemple de barrejar la sanch européa ab la americana, y honrant al
fruit de tal unió al nivell del respecte otorgat á la mare, fou un
precedent de tracendencia pera la futura assimilació: precedent que, mes
tart y tot, no han imitat gayre sovint las demés nacions colonisadoras.
Pocas d'ellas poden tampoch presentar una figura tan simpática y
venerable com lo del pare las Casas, lo defensor infatigable dels
indígenas, qual amor intens va cegarlo fins al punt de no deixarli
veure, que per afavorir als seus protegits, sacrificava un'altra rassa.

No tenim espay ni es lo nostre objecte detallar los fets que hem tocat
per incidencia. Deixem de bon grat al que vulgui empéndrela, la tasca de
cantar la exuberant epopeya del poble castellá. Al fi que'ns proposém,
nos basta haver cridat la atenció dels lectors envers unas empresas que
sintetisan l'apogéo de la rassa més idealista y apassionada per las
abstraccions de totas las de Europa. Lo maridatje estrany de l'esprit
religiós ab la sed d'or; l'afany de conquistar totas las conciencias
pera Roma y tots los pobles del món pera Castella, no va reduhirse en la
empresa americana al descubriment y á la conquista. L'idealisme castellá
va proposarse més, molt més encara: va volguer unificar aquells extensos
continents, y assimilarse aquellas rassas innumerables. Va imposarlos no
sols la religió, sinó la llengua, las costums, los usos, y fins las
preocupacions y'ls prejudicis; va subjectarlos á las sevas lleys y als
seus goberns, ab la pretensió de tenirlos sempre fidels y sumisos á
pesar de la distancia. Pera conseguirho, va haver de dessangrarse, y
portant al nou món la vida ja escassa de que gosava en lo món vell, lo
poble castellá va quedar tan anémich y debilitat que no ha pogut encara
restaurar sas forsas. La gran epopeya americana te per final la trista
decadencia de Castella. Va succehirli lo meteix que á aquellas matronas,
que á copia d'engendrar y criar fills y mes fills, hi perden no sols la
hermosura y las gracies de la juventut, sinó també la salut y las
forsas. Quan se veu á una d'aquestas mares, débils prematurament
decaygudas, rodejada d'una munió de fills y fillas que ab llur alegre
bellugadissa y en lo brillejar dels ulls mostran ben clar que arrivarán
á fer bon paper en lo món, lo sentiment general la acull ab veneració y
respecte. Iguals sentiments té dret á exigir dels pobles civilisats la
gent castellana. Si algú pretén menysprearla per la fatal situació en
que's troba, pot ben be alsar lo cap y mostrar ab orgull sa prole, més
numerosa, molt més, que la de qualsevol altre poble del món.
"Compadeixeume, si voleu, y tingueume llástima, pot dir ab la veu entera
que usava en sos bons temps: pero respectéu y fins veneréu la debilitat
y pobresa de vida en que m'ha deixat la mes explendent de las empresas
dels temps moderns. Si estich caduca y postrada, á l'altra banda dels
mars, la vida de que'm vaig despendre anima més d'un continent. Una
vintena de nacions parlan allí la meva llengua, tenen las costums y
usos, y guardan encara las tradicions que de mi van rebre. Son carn de
la meva carn y per llurs venas circula la sang que jo vaig transmétrels.
Vejeulas avuy en la forsa de la juventut, inquietas, volubles y
bulliciosas, no desmentint aixis llur orígen: pero ¡deixeulas acabar de
fer y arrivar á la edat reposada! Per ara ab tota llur bellugadissa, han
lograt ja establir en lo nou món institucions novas, sostenintlas y
arrelantlas á copia de perturbacions y sacrificis de tota mena. ¿Quí sab
lo que'l pervenir las reserva? Cent indicis diuhen que han de cumplir
una missió trascendental en la historia: la d'armonisar l'individualisme
saxó ab l'autoritarisme llatí, unint la llibertat y la democracia en un
admirable consorci en que's condensi una nova época de civilisació y de
cultura."

Mes si l'esprit generalisador, idealista del poble castellá va ferlo
l'héroe d'aqueixa epopeya, l'estat de postració en que va quedar es lo
que llogicament devia venir á continuació. En los temperaments de tal
naturalesa, si la acció es enérgica, la reacció es enervadora en grau
relatiu. Los fenómens de la vida moral y, per consegüent, los sentiments
y passions, están en molts cassos subjectes á la lley física y de la
péndula. Lo qui es capás de tenir grans plahers, no pot escaparse de
sentir grans dolors; al que es propens á riure, no li costa gayre
plorar; los carácters més enters son los que més se deixan abatre pels
desenganys. Los fets assombrosos del periodo brillant castellá eran
nerviosos, convulsius, quasi espasmódichs: l'abatiment de la reacció no
podia deixar de ser abrumador y de tristíssimas conseqüencias.

Quan los elements que forman lo carácter aixís d'un individuo com d'un
poble están desequilibrats, la decadencia es sempre fatal. Si'l
desequilibri prové del predomini de la imaginació sobre la reflexió, de
l'afany de lo abstracte ab preferencia á lo real, com es lo cas en lo
temperament y carácter castelláns, los efectes de la decadencia no sols
los experimenta lo poble ó individuo que s'hi troba, sinó que'ls fa
sentir als que están ab ells units per relacions de qualsevol especie.
Lo carácter imaginatiu ab passió per lo abstracte es eminentment
generalisador, y la generalisació fa naixer fatalment lo desitj
d'absorció y l'afany de predomini. Lo qui generalisa, dona á totas las
solucions que imagina la condició de veritats absolutas, y quan se creu
en possessió de la veritat s'afigura fer un favor als altres si tracta
d'imposársela. En aixó's distingeix del carácter oposat, ó sigui
d'aquell en que lo desequilibri prové del predomini de la reflexió sobre
la imaginació, del afany de lo real y positiu ab preferencia a lo ideal
y abstracte. Aquestos carácters, com veurem al analisar lo catalá, al
arrivar á la decadencia, sols ells experimentan sos efectes, sens ferlos
sentir als que ab ells están relacionats. L'excepticisme, la
indiferencia los fa tancar dintre de casa seva, y entremitj de sas
parets vejetan y's consumen. Per desgracia de las regions espanyolas, lo
carácter del grupo predominant pertanyia á la classe dels desequilibrats
per excessiva tendencia al idealisme abstracte, y de son decahiment
n'han hagut de patir totas.

Que no'ns equivoquém al classificar lo caracter castellá nos ho diu en
totas y en cada una de llurs páginas sa historia passada y'ns ho
confirma sa situació actual. Hem vist ja los móvils que van produhir la
seva gran epopeya, y per los meteixos s'explican tots sos demés fets. Va
empendre, per exemple, la reconquista de la península contra'ls moros
que la ocupavan, y en son afany d'absorció y de predomini, no sols
vencia als enemichs, sinó que subjugava als auxiliars. Havian nascut
distints Estats, que tenian los meteixos títols pera la independencia
que Castella, y tots los que van estar á tret de sa influencia, l'un
despres del altre, degueren ajunyirse á ser provincias de son regne. Una
Confederació d'altres Estats havia pres part en la reconquista per
compte propi, y havia adquirit prou poder pera no temer las armas de
Castella, mes ni aixó la va salvar de caure al cap y á la fi sota
l'afany absorvent castellá. La constancia, la astucia va suplir á la
forsa, y'ls Estats aragonesos, atrets per los cants de sirena de llur
vehí, van acceptar joyosos la unió que se los proposava baix lo peu
d'una igualtat perfecta y á condició de conservar la autonomía y vida
propia: pero tan bon punt quedá consumada la unió, ja l'una de las parts
va comensar á mirar á l'altra com inferior y obligada á la dependencia.
De tots los incidents que's presentavan va pendre peu Castella pera
continuar la seva obra. Si aquells Estats se mostravan quiets y
tranquils, paulatinament, de pás en pás, anavan avansant pel camí de la
absorció. Si la irritació los portava desesperats á la justa revolta,
aquesta li donava pretext pera mermar llurs atribucions com á cástich.
Lo carácter castellá no s'ha desmentit jamay. Quan se va creure fort,
volgué dominar lo món: quan la trista realitat va convensel de sa
impotencia pera portar á terme tan irrealisable empresa, no va pas
abdicar de sas pretensions: va limitarse á reduhirlas y tots sos
esforsos van concentrarse en dominar á Espanya. Mentres hi hagué reys
absoluts, l'absolutisme era l'instrument de unificació: després de la
cayguda d'aquells, lo fals parlamentarisme ha servit pera prosseguir la
tasca.

Avuy la gent castellana, considerada tant en son conjunt ó formant
poble, com individualment, está completament decayguda y degenerada, mes
no ha perdut cap de sas condicions características. Los vicis que ha
adquirit son los propis de son temperament, que no compensa cap
d'aquellas virtuts que enlluhernavan en lo período de sa virilitat y
grandesa. Es tan idealista com sempre; conserva lo meteix amor á lo
abstracte, y sa passió per la absorció y lo predomini es tan marcada com
en sos millors temps. La diferencia se nota sols en la qualitat de las
aspiracions y dels medis que emplea pera conseguirlas. Sos ideals son
tan raquítichs com sa imaginació atrofiada; sas abstraccions no passan
de paradoxas; los medis son bastos y de baixa lley. Inepta pera tota
empresa positiva, vegeta en la miseria moral y material, y aquella
rassa, una de las mes simpáticas de las que poblan la Europa á pesar del
desequilibri de sas facultats, ha baixat á ocupar un dels darrers llochs
en lo mon civilisat. Es indescriptible la impresió que la situació
d'aquell poble causa al que visita las vilas secundarias, los poblets y
las masías de Castella. La gent que'ls habita es físicament interessant.
Las donas, per la finura de la pell, la regularitat de las formas, la
sedositat y abundancia de las cabelleras, acusan una de las varietats
més perfectas de la rassa blanca. Los homens son digna parella
d'aquestas donas, y ells y ellas donan á llurs fesomías y moviments tal
expressió, y parlan un llenguatge tan cult y fins elegant, que en
poquíssimas comarcas de las primeras nacions se troba res que s'hi
sembli. Aqueixa meteixa gent, no obstant, viu tan atrassada; las
necessitats que coneix son tan pocas; las sevas casas, que quasi may
passan de cabanyas ó de caus sota terra, son tan pobres y desmarxadas,
que difícilment se li pot assignar lloch en la civilisació actual.
Sempre que hem hagut de recorre las planuras peladas castellanas, al
separarnos de las ciutats y vilas populosas, hem sentit una impresió
profonda de tristesa. Aquells pobres homens y donas, que'ns rebian
dignament y'ns parlavan en un llenguatge tan pur y delicat que molts
cortesans envejarian, no podian oferirnos més que bonas paraulas de
cortesía. ¡Ni una cadira, perque no la tenian; ni un got d'aygua, perque
fins l'aygua falta en moltíssimas d'aquellas localitats, per las quals
sembla que hi hagi passat una mala ventada destructora!

Ja que havem esmentat lo llenguatge, no podem deixar de fer notar que en
sas condicions s'hi trova la confirmació de lo que havem dit del
carácter castellá. Cap altra llengua européa demostra com la castellana
un esprit tan generalisador y absorvent en lo poble que la parla. No te
quasi dialectes de localitats ni de classes. Allí ahont s'ha introduhit
lo castellá, ab molt insignificants modificacions se sent la llengua de
Castella. Prop de vint nacions la parlan en las duas Américas, y en cap
d'ellas s'ha arrivat á caracterisar una varietat que pugui pretendre lo
nom de dialecte, com tampoch n'ha nascut cap en las grans vilas de la
Occeanía, ni en los punts de las costas é islas africanas en que domina
encara Espanya. Ni la distancia de centas y centas lleguas de mar, ni la
emancipació dels pobles que fa ja prop d'un sigle van conquistarse la
independencia, han sigut motius suficients pera introduhir diferencias
essencials en l'idioma. La Academia de Madrid pot encara alabarse
d'extendre la seva autoritat é influhencia á l'altra part del món y de
ser un resto que queda d'aquells temps en que, segons la frase inflada
en ús, "lo sol no arribava á pondres pera Espanya". Y aixis com no té
dialectes territorials, dintre de la llengua general tampoch hi ha
dialectes, argots ó calós de classes socials, tan caracterisats com los
de moltas altras llenguas. Lo ignorant pagés d'un racó de Castella parla
á poca diferencia com lo doctor de Salamanca ó'l potentat de la Cort, y
si be, com es natural, emplea moltas menys paraulas, las pronuncia y
agrupa en frases d'una manera análoga. Entre'l castellá parlat pel poble
y'l literari, no hi ha quasi més distinció que'l major adorno y pulidés
que requereix la escriptura. La llengua castellana es evidentment la mes
unificada de las que avuy se parlan en las nacions civilisadas.

Lo carácter castellá está retratat en la llengua no sols per sa
unificació y generalitat sinó tambe per sa forma externa. La ortografía
y fonetica son de las mes simplificadas, mentres que la abundancia de
sinónims y la multiplicitat de giros li permeten presentarse adornada y
pomposa. Cap llengua de las llatinas se presta tant al discretéo,
--paraula intraductible,-- com la castellana. Es la verdadera llengua
d'aquells doctors, que "arrossegavan bayetas" pels claustres de las
universitats, en quals aulas, més que ciencia, aprenian lo modo elegant
de dir las cosas, y als quals han vingut á substituhir los parlistas, en
quins llarchs discursos ó escrits hi ha tanta riquesa de paraulas, giros
y frases ben trobadas com pobresa d'ideas y conceptes. La passió per la
forma se mostra intol·lerant en punt al llenguatje. Lo qui no sápiga
pronunciar lo castellá ab l'accent pur dels fills de Castella, ó no
logri, al escriurel, donarli los giros que's tenen per castissos y
genuhins, no pot esperar consideració ni tan sols misericordia. Encara
que sos discursos é escrits continguin grans pensaments, no lograrán fer
camí. Lo castellá es tan apassionat per las formas d'expressió, que fins
á un filosoph ó á un matemátich lo judica més que pel fondo, pel ropatge
ab que vesteix sas ideas.

De totas las condicions que forman la base del carácter castellá no sols
n'havia de resultar l'autoritarisme, sinó que dintre d'aquest havia de
predominar una oligarquía, y aixis ha succehit en tots los periodos de
la historia. Fins quan los elements oligárquichs han quasi desaparegut
de las lleys, modificadas en los temps moderns per l'esprit d'imitació,
que es una de las manifestacions de la decadencia, han quedat encarnats
en las costums. Un poble que sent l'afany de manar y predominar no pot
viure sens gefes que'l conduheixin. Los temperaments generalisadors se
subjectan de bon grat al que consideran representant de una abstracció
que hagi fet entre ells fortuna. Reparis com tota la historia castellana
se reconcentra en alguns homens que sobressurten del nivell comú, á
diferencia de la catalana, que com veurem en son lloch, se trova
condensada en algunas institucions. Los carácters com lo castellá
necessitan tenir ídols davant dels quals cremar insens. Avuy meteix no
n'hi mancan en cap terreno. Los mes venerats tenen l'altar á Madrid: per
tal motiu, Madrid es la ciutat santa, la Meca de la gent castellana.

Judican malament lo carácter castellá los que'l tenen per interessat y
egoista. Fins en mitj de sa decadencia; fins enfangat en tots los vicis
com avuy se troba, es generós y desinteressat. Estudiant lo temperament
castellá en l'individuo, veuriam que'l que més se li sembla es lo
dadivós, lo després. Aixís en los individuos com en los pobles la
tendencia á la generalisació y á la abstracció es la més oposada al
egoisme. Quan un que per naturalesa es particularisador y positivista
degenera, cau en los vicis de la avaricia y de la enveja. Quan degenera
lo generalisador idealista, cau per lo cantó oposat, y's torna pródich,
insolent y capritxós.

D'aquí prové que la gent castellana, completament decayguda y
degenerada, se presenti encara tan agradable als que la tractan de
portas enfora. Per aixó los forasters y estrangers que arrivan á Madrid,
s'hi troban be al cap de quatre dias y'n surten encantats si sols hi han
passat una curta temporada. La companyía del pródich, pel que no li va
ni li ve, té molts més atractius que la del avaro. Lo qui no pensa en
demá, passa l'avuy alegrement, compartint la alegria ab los que'l
rodejan.

Ni'l poble castellá que vejeta en la pobresa y en la ignorancia lluny
dels grans centres, ni la oligarquía política-financiera que avuy domina
tota la nació desde Madrid, son, donchs egoistas ni interessats. Si
aqueixa agabella lo pressupost de la nació, y no tenintne ni pera
comensar, ha d'explotar en gran escala lo chanchullo y la trafica, no ho
fa pera darse'l gust del avaro que contempla embadalit los tresors que
de res li serveixen, sinó que ho accepta impulsada per la necessitat.
Jamay l'afany d'atresorar arriva á absorvirla. Lo tipo castellá, com lo
lleó que ha adoptat per símbol, no cassa per ganas de cassar, sino
obligat per la gana. Lo més traficant passa moltas horas del dia sens
pensar en la trafica. Quan la necessitat l'apreta, allarga la urpa y
agafa lo que trova á tret pera satisferla. Un cop satisfeta no hi pensa
fins que torna á sentirla, y en l'entremitj se presenta com l'home més
explendit y desinteressat. Llavoras lo veureu al teatre saborejant los
cants de la Patti y de en Gayarre, ó ponderant las escenas de
l'Echegaray y de l'Ayala, ó'l trovareu en lo cercle polítich, discutint
ab calor y vehemencia los grans problemas socials, lluhint en un y altre
cas sa facundía y'ls quatre llochs comuns y paradoxas que forman tot son
bagatje científich, ó'l contemplareu estirat en una butaca de casa
seva... ó de alguna amiga, ó en una otomana del casino, mitj endormiscat
y fumant ab voluptuosa indolencia l'aromátich habano, com regraciant á
la naturalesa d'haverlo fet naixer en la millor terra del món y destinat
á ser membre important de la oligarquia que's creu predestinada á gosar
de totas las dolsuras de la vida.

Aqueixa oligarquia tan pródiga y lleugera com insolent y capritxosa es
la que mana absolutament en lo pays, y pesa lo meteix sobre'l comú de la
gent castellana que sobre la de las demes regions. Te l'afany de
generalisació y absorció propi de son temperament; pero degenerada fins
al extrem de la inmoralitat y de la ignorancia, no li quedan forsas ni
elements pera combinar abstraccions que's presentin ab brillantó
enlluhernadora. Mana y disposa per la rahó del per qué si, y no's pren
ni la molestia de pensar, puig que li basta fer traduhir malament del
francés tot alló que necessita pera conservar lo predomini, desde las
Constitucions y lleys, fins á las obras de text de las escolas.

Dos poderosos auxiliars te la oligarquía dominant pera portar endavant
sa tasca destructora. L'ensopiment de las regions, tan degeneradas com
las castellanas, y l'amor propi col·lectiu que'l temperament absorvent y
generalisador inspira á aquestas. Allí ahont hi ha un castellá no hi
manca un representant de las aspiracions del grupo, que, inconcientement
y tot, sosté y propaga. Per insignificant que sigui la posició que
ocupi, no deixa de presentarse com d'una rassa superior, y forma una
malla, tan petita com se vulgui, de la xarxa ab que te pres á tot lo
pays la oligarquia que'l domina. Fins las criadas mes ignorants, que
s'expatrian per pura miseria, son un instrument de castellanisació.
Repareu á las que serveixen en las nostras casas. Per anys que hi
passin, repugnan usar lo catalá, si es que arrivan á apendrel, y nos
obligan á parlarlos en la seva llengua. Es que fins las criadas
participan del amor propi col·lectiu fill del temperament y carácter
castellans, y en llur modesta esfera contribuheixen al predomini del
grupo á que pertanyen.

Molt, moltíssim ha de costar al nostre regionalisme contrarestar la
influhencia qual predomini'ns ha portat á ran del precipici. Lo carácter
generalisador é idealista castellá, fins decaygut, presenta punts
brillants que'l fan simpátich y agradable, mentres que'l temperament
particularista y positiu de las regions supeditadas, en sa degeneració's
presenta repulsiu y poch tentador. Si la lluyta sorda en que viuhen las
distintas regions de la part espanyola de la península arrivés á
esclatar, fora la lluyta del pródich ab l'avaro, y á nosaltres nos
tocaría lo paper d'aquest.

¡No es donchs poch ni gayre difícil la empresa que's proposaria lo
catalanisme, si entrés de plé en lo terreno polítich social!

## Capitol III.

## Lo carácter catalá

> Motius que'ns obligan á ser justos é imparcials.-- Fals catalanisme
> dels que troban tot lo nostre inmillorable.-- L'interés nos aconsella
> no viure de il·lusions.-- Manifestacions contradictorias del carácter
> catalá.-- Aquest es lo oposat del castellá.-- Causa determinant de la
> nostra decadencia.-- Lo poble catalá era genuhinament mediterránich.--
> No va pendre part activa en lo descubriment y conquista d'América.--
> Sa supeditació á Castella y pérdua de sa personalitat.-- Lo
> positivisme particularisador es la base de son carácter.--
> Desequilibri entre sas facultats.-- Incapacitat pera la política
> castellana.-- Menyspreu del refinament de las formas.-- Preferencia
> que dona á las institucions per damunt dels homens.-- Catalunya es la
> terra de la mitjanía.-- Epoca de complet decahiment.-- Era nova que
> portá lo periodo constitucional.-- Lo moviment que produhí, posá en
> descubert los nostres defectes propis y'ls empeltats.-- Enumeració
> d'alguns d'aquestos.-- Exageracions perjudicials.-- Desequilibri entre
> la vida material y la moral é intel·lectual.-- Energía de la primera y
> ensopiment de las altras.-- Indiferentisme é ignorancia.-- Lo nostre
> estat actual motiva y llegitima las aspiracions del catalanisme.

Tots aquells que al parlar de las cosas de la nostra terra no consenten
sinó llahors y grandesas, poden girar full y no llegir lo present
capítol. En ell nos proposem ser tan justos é imparcials com hem
procurat serho al pintar lo carácter castellá, y no amagarem cap dels
defectes que'ns ensenya la historia del nostre poble, ni deixarem de
pintar la degeneració de sas bonas qualitats, per trista que hagi de
resultar la pintura. Tractantse de nosaltres meteixos, no podrá
atribuhirse á passió lo que diguem, y la serenitat que mostrem al
formular lo judici de lo nostre, será prova y penyora de que no'ns ha
mancat al judicar lo dels altres. Al fer lo retrato del grupo castellá,
al costat de las tintas foscas no hem deixat de posarhi los tochs de
colors brillants que'ns ha dat lo natural: al posarnos davant del mirall
pera copiar la nostra imatge, no deixarem pas d'emplear los tons
negrenchs al costat ó barrejats ab los més vius, encara que la pintura
nos ressurti ab la entonació obscura de molts quadros de la escola
flamenca.

Precisament lo sentiment catalanista s'apoya y llegitima en lo
decahiment al que una munió de causas nos ha portat. Si fóssim avuy un
poble exemplar; si estiguéssim individual y col·lectivament al nivell
dels que portan l'estandart de la civilisació y la cultura; si'l nostre
desenrotllo moral, intel·lectual y material fos lo que requereix la
nostra envejable posició en lo món, lluny de poder renegar de las
institucions, lleys é influencias á que estém subjectes, deuriam
benehirlas y procurar ab totas las nostras forsas conservar- las y
anarlas perfeccionant encara. Com que per molt que nos pesi distem molt
de ser un poble exemplar; com que lo nostre nivell moral, intel·lectual
y material no es ni de tros lo que deuria, y's trova molt més baix que'l
de molts altres pobles qual posició en lo món es molt menys favorable
que la nostra, tenim no sols lo dret sino fins lo deber de renegar de
las influencias é imposicions que han contribuhit á fernos decaure, y
han impedit que seguissim en la via de progrés en que haviam lograt
ficarnos en altras epocas.

Un dels vicis que més indica la decadencia y retrás en que'ns trovem es
la petulant pretensió de trovar tot lo nostre inmillorable. Molts n'hi
ha encara, --ab tot y que'l número ha disminuhit bastant,-- que no's
creurian catalans ni catalanistas si á cada punt no fessin constar, que
Catalunya es lo primer pays del mon, y tot lo que aqui's produheix
superior á lo que's fa á fora. Los que tal diuhen, demostran una vanitat
estúpida ó una ignorancia deplorable. Pera ells, Barcelona es tan gran
com Madrid, á pesar de que la estadística li dongui poch més de la
meytat de població, y lo número de naixements, defuncions y matrimonis
confirmi la estadística: y al establir comparacions, jamay pensan en
Marsella, Burdeus, Milán ó qualsevol altra ciutat de condicions
semblants á la nostra, sinó que s'enfilan fins á Paris y Londres.
Pera'ls tals, la nostra gran industria, que no pot viure sino formantli
una atmósfera artificial aranzelaria, dona productes millors y més ben
acavats que la de qualsevol altra nació; pera ells la nostra riquesa es
inmensament més gran que la de poblacions que tenen moltas més fonts que
rajan, aixís com los nostres monuments, y las nostras arts, y las demés
manifestacions de cultura poden sufrir ab ventatja la comparació ab los
més celebrats de per tot arreu. Los tals falsos catalanistas no logran
més que posar en ridícul á Catalunya y al catalanisme. Quan van á Madrid
ó á Paris, per exemple, y troban que la Plassa Major no es més gran que
la Real de Barcelona y molt menys monumental, y tenen la barra de
comparar la Porta del Sol ab lo que'n diuhen plassa de Catalunya, ó'l
Boulevard dels Italians ab la nostra Rambla, avergonyeixen al verdader
patriota que los escolta. Hem dít que'l vici va disminuhint, mes encara
ne queda molt per desgracia. Aqueixa petulant vanitat es la que ompleix
las nostras botigas d'aquells rétols en que's llegeix "primera ó única
d'Espanya", y la que sempre que's tracta de ostentar riquesa nos
converteix en veritables guapos de Andalusía. Tan arrelat está encara'l
vici, que s'han vist suscripcions en las que qualsevol fabricant ó
mercader de segona y tercera fila, després de sostenir en son interior
una tremenda lluyta entre son temperament, naturalment interessat, y la
vanitat empeltada de treure al sol més que no hi ha á la ombra, hi ha
posat quantitats superiors á la que se ha cregut obligat lo prímpcep de
Gales al iniciar la llista oberta pera socorre la miseria de Londres, ab
tot y que alguns d'ells, lo meteix dia que feyan tant lo guapo, devian
tal vegada desatendre sagrats compromisos del negoci. Sols lo fals
catalanisme pot deixar vuits los teatres d'ópera, quan la entrada es á
sis rals, y barallarse pera omplirlos, quan fa pujar las butacas á deu
duros una notabilitat que se'n va á la posta recorrent y explotant las
ciutats secundarias d'Europa, que havia mirat ab menyspreu quan las
corts se la disputavan.

No tot lo nostre es inmillorable, ni estém quasi en cap ram á la altura
que han alcansat la major part dels payssos cults. Y aixó, ningú ha de
reconeixeho y de proclamarho més alt que'ls que tenim á honra dirnos
catalanistas. Lo retrás en que'ns trovem; la degeneració del nostre
caracter; la debilitat de la nostra vida intel·lectual y moral son la
llegitimació del nostre catalanisme. Si no estéssim retrassats,
degenerats y débils, no tindriam cap necessitat de proposarnos emplear
medis extraordinaris y quasi extrems pera avansar, regenerarnos y
enfortirnos. Lo catalanisme regionalista no's satisfá ab un senzill
cambi de gobern ni d'institucions, sinó que aspira á molt més. Lo
sentiment catalanista nos diu, que la organisació actual del Estat
espanyol, siguin las que siguin la forma de son gobern y las
institucions que lo regeixin, no permetrá jamay á las regions, en
general, y á Catalunya, en particular, recobrar lo lloch á que'l deber
las crida en lo concert dels pobles avansats, y aspira á destruhir
aquella organisació, suplintla per un'altra que's basi en fonaments no
sols distints, sinó oposats als que avuy la sostenen.

Per lo dit se veurá, donchs, que á presentarnos tal com som, nos hi
convida no sols l'esperit d'imparcialitat y de justicia, sinó tambe
l'interés llegítim de la nostra causa. Si lo unitarisme intolerant y
absorvent que'ns ha dominat y nos domina, nos ha portat á una situació
insostenible, es evident que som llógichs los que volem rompre'l motllo,
que á cop d'apretarlo, nos ha fet perdre'l carácter que'ns distingía
fins al extrem de fer molt difícil la empresa de recobrarlo.

Un que en l'estat actual de Catalunya hagués d'estudiar lo tipo catalá,
sens conéixer sos antecedents ni las vicissituts de sa historia, s'hi
veuria de segur mitj perdut al punt que comensés á recullir fets, puig
que se n'hi presentarian dels mes contradictoris. De sopte se trovaria
ab una barreja tal d'avens y de retrás; de costums suaus y fins
afeminadas, y d'instints de feresa y de barbarisme, que no sabria pas
com conjuminarho. Pera trobar tal contrast no hauria de comparar la
montanya, d'ahont surten las patuleyas que sostenen las guerras civils,
incapassas de subjectarse á la regularitat de las forsas organisadas, y
disposadas sempre á cometre barbaritats propias de tribus salvatjes, ab
las ciutats, qual jovent no s'ocupa quasi més que del refinament dels
vicis. Lo contrast nascut de tan incoherent barreja, podria observarlo
de la meteixa manera sens sortir de ciutat, que sens moures de la
montanya. Veuria tot sovint, que un grupo que está reunit pera sentir
una pessa de música ó gosar de la vista d'un quadro en un aparador,
s'adona de que un lladregot vol apoderarse d'un rellotje, y al punt se
transforma, y al crit esgarrifós de ¡matéulo! vol ferse la justicia, ó
la injusticia, per sa propia má, y á cops de puny, puntadas de peu y
bastonadas deixa quasi mort... no al lladregot, moltas vegadas, sinó á
qualsevol indefens ab qui l'ha equivocat. Si s'acostés á molts dels que
més elegants se presentan ab pretensions de formar lo jovent daurat,
sentiria que d'aquellas bocas ne surten no paraulas melosas, sinó
renechs y frases dignas d'un carreter mal criat. Las causas d'aquest
contrast, d'aqueixa barreja que no hem fet mes que indicar, apareixerán
claras més avall en aquest meteix capítol.

Lo carácter catalá es lo revers de la medalla del genuhí castellá. En
los bons temps, aquest era lo tipo del generalisador, y nosaltres eram
eminentment analisadors. Ells se exaltavan per una abstracció idealista:
nosaltres buscavam sempre ventatjas positivas. Pel castellá, apasionat
de las formas, las condicions á que dava capital importancia, eran la
finura, la elegancia, la magnificencia; pel catalá, poch cuidadós de las
apariencias, la brusquetat no era un gran defecte, aixís com ho era lo
pecar poch ó molt pel cantó oposat. La mirada d'aquell, com que
abrassava un vast camp, no veya be'ls detalls dels objectes: la nostra
veya be los detalls, mes en contra abrassava un camp reduhit. Ells,
donchs, pogueren realisar las epopeyas que van assombrar á tot lo mon,
tenint en cambi caigudas de no menys ressó ni conseqüencias, mentres que
nosaltres deguérem reduhirnos á fets molt menys brillants, pero en cambi
molt més sólits. Lo génit castellá no va desenrotllarse en gran escala
fins que'l món se va aixamplar: l'esperit catalá va trovarse fora de son
centre al punt meteix en que va tenir lloch un aconteixement de tanta
trascendencia.

Per lo evidentment que proba la contraposició entre los carácters y
condicions dels dos pobles que estudihem, es digne de ser observat,
que'l meteix fet que va enlairar al castellá, fou lo determinant de la
nostra decadencia. Nosaltres teniam qualitats de válua mentres lo món
estava enclós en los voltants del Mediterrani, y per aixó los Estats de
la Confederació aragonesa catalana s'havian col·locat en primera ratlla
entre'ls pobles del mar grech-llatí. La nostra mirada lo dominava be, y
com lo de que principalment se tractava era de fonamentar la política en
los interessos comercials, pera poder competir ab las ciutats lliures
mercantils que al igual de las nostras s'havian anat formant per tot
arreu, lo nostre carácter analisador y positivista se trobava de ple
dintre de son element propi. Mentres lo món va ser mediterránich,
Castella no va sobressortir. La reconquista y la unificació de la
península la ocupavan, en tant que las empresas mercantils de la epoca
atreyan poch sa atenció, puig que no feyan pera son carácter. Mes lo món
va deixar de ser mediterránich; los descubriments fets á l'altra part
del Occeá per l'un costat, y per l'altre los que voltant l'Africa van
obrir un nou camí cap á las Indias, van deixar lo mar grech-llatí
reduhit á las relativament modestas proporcions d'un mar interior. Las
qualitats que's requerian pera entrar en la nova via que davant de la
humanitat s'havia obert, eran molt distintas de las que en los darrers
temps mediterránichs servian pera dar la preeminencia als pobles.
S'endevinava que'l món podia doblarse ó més que doblarse, pero la
empresa era difícil y aventurada. Era difícil, perqué las novas terras
estavan separadas de las vellas per un Occeá plé encara de misteris y de
terrors: era aventurada perque se tractava de lo desconegut. De res
servia, donchs, lo positivisme analítich d'un poble com lo nostre, ni la
nostra mirada que distingia be tots los detalls en un camp reduhit de
visió, y lo que's necesitava eran temperaments idealistas,
generalisadors y disposats, per tant, á llensarse á lo incert en alas de
la fé alentada per la esperansa. Havia arrivat la época de Castella, que
tenia condicions de carácter y's trobava en circunstancias adequadas
pera ser la primera potencia occeánica. Quan ella va comensar la seva
epopeya, nosaltres vam comensar á baixar de la altura á que haviam
lograt arrivar á copia de travalls y de constancia.

No cal que'ns empenyem, portats per aquell catalanisme mal entés de que
hem parlat avans, en regirar arxius y pergamins pera demostrar la nostra
intervenció en lo descubriment y conquista de las Américas. L'estudi del
nostre carácter y qualitats nos diuhen ben clar que hi vam pendre tan
poca part com se desprén de la historia. No sóls no hi deviam figurar
activament, sino que no podiam compendre que'ls nostres confederats
castellans s'hi arrisquessin. De segur que fins los compadeixiam y'ls
tractavam de visionaris, exaltats per un pobre boig que'ls duya cap á la
ruhina. Aixis s'explica lo silenci dels nostres minuciosos dietaris
sobre la vinguda de Colombo á la nostra ciutat després d'haber
desembarcat de son primer viatje. Los autors de tals recorts,
positivistas é incréduls fins després d'haverse fet una expedició al nou
món, pensavan que la cosa no valia tant la pena com una disputa de
carrer ó la arrivada d'un baixell de Génova, ó no's volian carregar la
conciencia alentant una empresa que creyan una bojeria.

No s'oposa á lo que dihem lo fet de que á la segona expedició de Colombo
hi anessin alguns catalans, com en Margarit y'l frare Boil, sino que, al
contrari, aquest fet confirma las nostras apreciacions. Los dos citats
y'ls demés que van embarcarse, no anavan ja á lo desconegut, sino que
sabian perfectament ahont anavan, y l'objecte que'ls hi portava no era
pas corre aventuras, sino explotar cárrechs lucratius que'ls havia
conferit la corona. Aixis lo caballer y'l frare esmentats com alguns
altres catalans que van acompanyar al genovés en son segón viatje, eran
gent cortesana, y llur curt número indica ben be lo poch eco que la
empresa havia trovat á Catalunya. En las regions castellanas, en cambi,
havia despertat entusiasme, y'l número dels expedicionaris que s'havia
determinat, va resultar doble al moment d'embarcarse, posant en perill
lo resultat per lo molt carregats que van sortir los barcos. Y si aixó
va ocorre en la segona expedició, durant lo llarch periodo de las
conquistas difícils no hi veyem apareixer ni un sol catalá en primera
fila. Sols més tart, quan las Américas van formar definitivament part
del mon conegut, van anar á comerciarhi y á explotarlas.

No s'oposa tampoch á las nostras apreciacions lo fet de que en
Santángel, ab diners propis ó de la corona aragonesa, contribuhís als
gastos del descubriment, ni s'hi oposaria tampoch lo de que alguns
diners haguessin sortit de particulars de la nostra terra. En Santángel
fou evidentment un dels més ferms puntals de Colombo, mes sa fé y
exaltació provenia sens dupte de las relacions en que vivia ab la cort
castellana y especialment ab la reyna Isabel, y de cap manera
representava la opinió general de la seva terra. No sols en Santángel,
sinó molts altres catalans y aragonesos van mostrarse entusiasmats: mes
llur entusiasme era un fet aislat, una excepció entre mitj de la fredor
fins compasiva ab la que mirava la cosa la generalitat de la gent de las
regions no castellanas. Si d'aquestas van sortir diners pera la empresa,
lo nostre temperament y carácter no's desmenteixen pas. Prestavam no als
visionaris, sino als que'ls protegian y tenian prou responsabilitat pera
respondre de lo emmatllevat. Positius y negociants, tréyam ventatjas
dels que créyam entregats á empresas bojas, y teníam bon cuidado de
assegurarnos lo recobro no en lo probablemátich or de las Indias, sino
en lo credit dels deutors.

Hem entrat en tots aquestos detalls, perqué al nostre entendre lo
descubriment d'América es lo punt de partida de la decadencia de la
nostra terra, si be que aquell gran fet va influir contra nosaltres de
distinta manera que contra Castella. A n'aquesta, va dessangrarla
directament, com hem vist en lo capítol anterior, y la energía de la
acció va produhir una reacció de decahiment de que no s'ha alsat encara.
A Catalunya la importancia del fet y de sas conseqüencias va supeditarla
completament, y aquesta supeditació va consumar sa decadencia.

Si la unió dels varis Estats espanyols s'hagués verificat durant lo
período mediterránich, es probable que la direcció de la nova agrupació
hauria correspost á las regions aragonesas. Lo positivisme, l'esperit
analítich que las distingía, eran los més adequats á la situació en que
llavoras se trobava lo món civilisat. A la unió, nosaltres hi hauriam
portat una política mercantil, que'ns havia obert mercats y donat
possessions y escalas fins á las portas del Orient, que teniam en front,
mentres que'ls castellans hi haurian aportat sols lo temperament guerrer
y caballeresch que havian adquirit en la continuada lluyta y consegüents
tractes ab los moros, pero sens cap política decidida. En tal supósit,
la unió s'hauria fet baix la base particularista aragonesa, y'l
temperament castellá, contingut pel nostre positivisme, hauria sigut un
magnífich auxiliar pera'l desenrotllo de la política mercantil, que'ns
hauria portat á ser los verdaders amos del mar llatí.

Mes no fou aixís. La unió dels Estats espanyols va coincidir ab la
conversió del món, de mediterránich en occeánich, y com tot lo que
nosaltres vam portar á la unió resultá inútil ó poch menys, la llógica
dels fets va imposarse; l'element castellá va ocupar lo primer lloch, y
nosaltres vam abaixar lo cap, reconeixent son predomini y acceptant
enlluhernats la nova política que ab l'aixamplament del món va
inaugurarse.

Desde aquell moment vérem perdre la nostra personalitat, que ja avans,
desde la batalla de Muret, havia sufert fortas sotragadas. Reduhits á
ocupar dins de la nació un lloch secundari, va comensar en lo més íntim
del nostre ser aquella lluyta, que dura encara, entre lo temperament y
la voluntat. Volguérem unificarnos, pero las condicions del nostre
carácter s'hi oposavan, y avuy per avuy seguim volent lo meteíx, y de la
meteixa manera segueix oposantshi lo carácter del qual no podem
despéndrens. Tot aixó no podia tenir mes que un resultat: lo nostre
decahiment, y aixis fou. Avuy estem completament degenerats.

Y la nostra degeneració es molt més complicada y difícil d'explicar que
la del carácter castellá. Aquest está decaygut y degenerat, pero no
desnaturalisat. En la tristíssima situació á que ha arrivat, conserva
las condicions que li son propias, y la evolució que ha fet se'ns
presenta senzilla y perfectament llógica. De generós, com havem dit en
l'altre capítol, s'ha convertit en pródich; de generalisador y
autoritari, ha passat á ser insolent y capritxós. Lo nostre carácter ha
degenerat no tant per fets propis com per influhencias extranyas, de lo
que'n resulta que en la actualidad, havent perdut la major part de las
sólidas condicions que'ns distingian, hem conservat los vicis que las
entelavan, y n'hem adquirit alguns que se'ns han empeltat.

La unió ab Castella va produhir en nosaltres, com primer efecte fatal,
lo de fernos olvidar los ideals de llibertat y particularisme en que's
basava la política aragonesa. Per llur propia naturalesa, aquestos
ideals eran molt més sólits que brillants, --puig lo útil y positiu no
acut jamay als adornos llampants,-- y nosaltres vam caure en l'erro de
créurels indignes de ser oposats á la enlluhernadora política
castellana. Probablement, encara que'ns haguessim proposat entrar en
competencia, no'ns hauriam sortit de prompte ab lo nostre intent, puig
las circunstancias eran totalment favorables á las tendencias
generalisadoras é idealistas que sintetisava la política castellana, y
l'esclat de sas epopeyas en América y en Europa nos hauria obligat á
arraconar las nostras pretensions: mes en aquest cas, encara que
haguessim sigut vensuts, hauriam conservat en lo nostre poder la
bandera, quedant en disposició de tornar á issarla tant prompte com
hagués comensat la reacció, que no podia tardar á presentarse. Per
desgracia, nosaltres eram llavoras un poble modest, y várem deixarnos
enlluhernar. No comprenguérem que la organisació de la Confederació
aragonesa-catalana contenia un ideal molt més positiu que tots los
sómnis dels que'ns dirigian, puig que podia produhir á la nació un bon
periodo de tranquila prosperitat: ideal que podia ademés influhir en la
marxa general de la humanitat civilisada, empenyentla cap á la via de la
verdadera llibertat, font de vida pels pobles, y salvantla tal vegada de
caure en las urpas del autoritarisme, que asseca tot lo que besa ab sa
mortífera alenada.

Un poble ab la personalitat perduda, subjecte á un altre de carácter no
sols distint sinó oposat, y sostenint en lo íntim de son ser durant
sigles una lluyta tremenda entre la voluntat y'l temperament, per forsa
ha de decaure fins al extrem de causar llástima, y aixó es lo que ha
succehit al poble catalá. Comprobemho, dirigint la mirada á sa situació
actual.

Seguim sent tan analítichs y particularisadors com sempre. Per molts
esforsos que fem, no comprenem las generalisacions abstractas, y en
cambi, quan obrem ab expontaneitat, sabem fixarnos en los detalls. Prou
hem intentat ficarnos en la política que's fa á Madrid, pero no ho hem
lograt pas. A copia de molt travall y de molta constancia, conquistem en
ella algun lloch en las segonas y terceras filas, y encara pera
ocuparlos tenim de perdre las nostras qualitats características,
suplintlas per altras que sempre's veu que son postissas. Dels centenars
de ministres que hi ha hagut durant los darrers temps del absolutisme y
tot lo período constitucional, los fills de Catalunya y de las demés
regions de la Confederació antigua aragonesa, no passan tal vegada d'una
dotzena, y aquestos pochs encara han surat quasi sempre en temps de
revoltas. Y no diguem que es perque se'ns aparti sistemáticament del
poder: es que no produhim ningú que logri sobressortir del nivell comú
dintre de la política castellana. No n'hi ha cap dupte: las condicions
del nostre temperament s'hi oposan. No servim pera aquells jochs de
abstraccions y d'entremaliaduras fetas ab finura y elegancia de formas,
que constituheixen avuy la essencia de lo que s'anomena política. Sols
servirem pera la vida pública, si algun dia, ficantse de plé lo
Renaixement en lo terreno polítich-social, logra influhir en la marxa
general de la nació. Pera entrar en las Corts ab éxit, es precís que'ns
hi obrim una porta com la que ha servit als irlandesos pera introduhirse
en lo Parlament inglés. Al catalá li será més fácil produhir un Parnell
ó un O'Connell que no pas un Pidal ó un Romero Robledo, ab tot y que las
figuras d'aquells están alguns metres mes altas per llurs condicions de
serietat y mérit real, que no pas las d'aquestos grans homens de la
política madrilenya.

Tota la nostra historia diu que'l carácter catalá te per base lo
positivisme particularisador, que en los temps en que no estava
degenerat encara, donava per resultat lo bon sentit ab que mirava y
resolia las qüestions. Jamay hauria lo nostre poble portat á efecte una
epopeya com la castellana, pero jamay tampoch hauria deixat d'avansar
camí ab pausa y solidés cap á la millora y l'avens, si hagués pogut
seguir dirigint la política del pays. Aquesta no'ns hauria portat á fer
molt soroll en lo món, pero en cambi nos hauria arreglat dintre de casa.
Lo tipo del nostre Estat era la Confederació, y la llibertat que tal
organisació suposa s'hauria encarregat de fernos prosperar constantment.
Si la sobra de vida interior nos hagués aconsellat seguir las
expedicions llunyanas, hauriam conservat la tradició de veure en ellas
més aviat fonts de comers que no pas instruments de dominació.
Probablement hauriam precedit á Inglaterra en la via d'establir colonias
no pel capritxo de manarlas, sinó ab lo propósit de convertirlas en
pobles autónoms tan bon punt com ho exigís l'estat avansat de llur
civilisació y cultura.

Lo carácter catalá no es un carácter armonisat com alguns pochs n'hi ha
hagut y n'hi ha en lo món. Es també desequilibrat, com lo castellá, si
be que peca pel costat oposat. En lo temperament d'aquest predominan las
facultats imaginativas que'l fan idealista y apassionat per la
abstracció, en tant que en lo nostre las reflexivas se sobreposan á las
imaginativas, y aquest desequilibri nos fa propensos á presentarnos com
interessats y mesquins. Las facultats reflexivas, ademés, sempre han
prés en nosaltres un aspecte poch agradable, puig que'ns han portat á
mirar ab indiferencia, sinó ab menyspreu, las qüestions de forma. Jamay
hem donat gran importancia á las vestiduras ni de las nostras personas
ni de las nostras ideas. De las continuadas deliberacions dels nostres
cossos representatius, no'ns ne queda quasi ni un discurs que s'hagi fet
popular per las pompas de la oratoria. Si'n conservem alguns ab tals
condicions, com lo que va pronunciar en Pau Clarís en moments solemnes,
demne gracias no á cap cronista de la terra, sinó al foraster Melo, á
qual inventiva deu aquella pompa potser més que á la eloqüencia del
canonge de la Seu. Tan poca importancia donavan los nostres passats al
puliment de la forma, que'l carácter distintiu de tots los monuments que
van deixarnos es la sobrietat, que arriva en molts casos á la sequedat y
aridés. Alsavan un gros edifici y no's cuidavan d'adornarlo ni quasi de
decorarlo. Las parets de la Llotja, las de la Catedral, las del Saló de
Cent se presentan nuas y peladas. Ni una lápida, ni un sepulcre, ni una
pintura mural distreuhen la atenció del que las contempla. Uns domassos
ó tapisserias eran lo guarniment que's permetian en las grans
festivitats. Aquesta sobrietat, vehina de la aridés, es general á tot
Catalunya. En cap de sas ciutats, vilas ni castells coneixem un sol
edifici ab decoracions permanents. Si algun se'n trova, pot quasi
assegurarse avans de véurel, que la decoració es obra posterior á la
unió ab Castella.

Y es tant mes digna d'atenció aqueixa sobrietat severa, en quan las
ciutats lliures catalanas havian arrivat al cim del explendor y del
poder en la época en que més florian las arts en los pobles ab quins
estaban en més directe y continuat contacte. Barcelona sabia lo que en
aquest punt feyan Venecia, Génova, Pisa, Florencia y demés ciutats ab
las quals competía, pero jamay va venirli lo desitj d'imitarlas. Aquesta
es la proba eloqüent de que'l nostre carácter era ben marcat y'ns dava
personalitat propia.

Altra circunstancia molt digna de notarse en lo temperament del nostre
poble es sa repulsió á enlayrar homens y son afany en arrelar
institucions. Los fets mes grandiosos de la nostra historia y fins de la
nostra llegenda son ó apareixen ser producte de la col·lectivitat. Las
Corts catalanas, la Generalitat, lo Concell de Cent, los Senats y
Corporacions de las ciutats y vilas, los Consulats y Gremis: veus aqui
los heroes de la nostra historia. Una organisació política modelo; un
cos de lleys basadas en la llibertat civil y fomentadoras del comers, la
marina y la civilisació: veus aquí'ls monuments que van deixarnos los
passats en herencia. Del Consell de Cent, per exemple; d'aquella
institució famosa á la qual tant deu la nostra terra y la cultura
general y tot, no se'n destaca quasi ni una sola figura que sobressurti
extraordinariament, y fins si alguna sobrepuja del nivell comú, ho deu á
algún fet purament de circunstancias. Lo nostre temperament era dels més
aptes pera la democracia basada en la llibertat. Com reflexiu é
individualista, apreciava més que tot la independencia personal.
Igualatari com tots los temperaments llatins, y desconfiat per natural,
tenia més fé en las institucions que en los homens. Avuy meteix,
exagerada aquesta tendencia per la nostra degeneració, hem portat la
suspicacia fins al extrem, y si un preten enlayrarse damunt dels demés,
no tardem gayre á tallarli las alas. Si algú se sent ab merits y alé
pera pujar molt alt, y vol treuren la recompensa en gloria, honors ó
riquesa, no té més recurs que expatriarse, puig entre nosaltres li fora
completament impossible realisar sos projectes.

Induptablement que aquesta condició del nostre carácter haurá
contribuhit á que Catalunya sigui la terra de la mitjania. Lo comú de la
gent es intel·ligent y activa; tenim molts, moltíssims que desempenyan
la carrera, art ú ofici ab lluhiment y regularitat, pero rarament, molt
rarament, se presenta algú que arrivi á mereixer la calificació de gran
home. Los pochs que constituheixen la excepció s'han fet lo nom
expatriats. En compensació, també son molt escassos los completament
negats. Las classes més ignorants tenen certa vivesa natural que las fa
aptas pera executar regularment feynas que requereixen certa
intel·ligencia. Lo fet que examinem lo veyem comprobat en la facilitat
ab que s'estableix una industria en lo nostre pays. Al mitj d'una
comarca purament agrícola s'hi posa una fábrica: al moment meteix hi
naixen los travalladors. Aquells pagesos que no han vist res més que'l
tros de món que s'abarca desde'ls turóns dels encontorns, y que no han
rebut instrucció de cap mena, no necessitan més que uns quants dias pera
conduhir una máquina ó teler ab lo meteix desembrás ab que manejavan lo
cábech ó la podadora. Arrivar á lo regular en industria, com en tot, nos
es molt fácil: alcansar la perfecció, quasi impossible.

Si tals son las condicions del nostre carácter, clar se presenta quin
hauria sigut lo nostre destí si'ls fets histórichs no'ns haguessin
supeditat á una rassa tan absorvent y dominadora com la castellana. Si
haguessim pogut desenrotllar aquellas condicions dins de la atmósfera
dels temps moderns, hauriam constituhit un poble modest y actiu, que
s'hauria cuidat molt d'arreglarse dintre de casa, sens afany d'imposarse
als demés que no s'haguessin barrejat ab ell. No hauriam probablement
admirat al món ab cap d'aquellas convulsions quals efectes son tan
intensos com poch durables; pero en la práctica hauriam portat la nostra
pedra al edifici del progrés general, sens voler forsar sa marxa. Los
carácters generalisadors son com los nuvols tempestuosos: algunas
vegadas engendran lo llamp que purifica la atmósfera, pero moltas més,
tota la seva forsa amenasadora se ne va en llampechs d'istiu que sols
logran aumentar la xafagor. Los carácters analisadors fan com las suhaus
rosadas: sens produhir jamay cap espetech ni fer gens de soroll,
mantenen continuament la sahor de la terra, y ab llurs imperceptibles
gotas d'aygua alimentan la vida de las plantas.

Mes las cosas van anar per un camí molt distint. Verificada la unió dels
Estats aragonesos ab Castella precisament en lo periodo de la major
brillantor d'aquesta, vam deixarnos seduhir y enlluhernar, y quan més
tart várem refernos nos fou ja imposible desfer lo camí que haviam fet,
ni tant sols deturar la marxa. Vam quedar amarrats y subjectes, y fórem
irresistiblement arrossegats á la decadencia general de la nació,
quedant més abatuts y degenerats encara que'ls altres. Desde la cayguda
definitiva de sa nacionalitat, que no pogué evitar lo darrer esfors de
sa desesperació, fins á ja bastant entrat lo sigle actual, Catalunya va
viure reduhida á la nul·litat completa. Totas sas manifestacions de vida
no passavan de respondre com un debilíssim y esmortuhit eco á las
rebaixadas llahors, que las oligarquías y'ls frares, amos de tot,
entonavan al altar y al trono, y á las malediccions que tiravan á las
novetats que no coneixian, pero que atribuhian á las arts del diable.
Aquella lluyta de que hem parlat avans, entre la voluntat que'ns portava
cap á la unificació ab las regions castellanas y lo temperament que á
pesar nostre nos ne apartava; lluyta que havia produhit actes
desesperats de resistencia y rius de sanch algunas vegadas que'l cor
s'imposava al cap, nos havia deixat tan abatuts y aclaparats, que si
durant lo llarch período de la nostra nul·litat alguna cosa va ferse, no
era filla de la nostra iniciativa, sino de la d'algun rey, tan absolut
pero menys ignorant que'ls altres.

La trontollada que va experimentar tota la nació á principis del sigle;
la invasió napoleónica, que á pesar de la defensa mitj patriótica mitj
fanática que va oposárseli en una part de la Península, introduhia entre
nosaltres las ideas revolucionarias, que prenian la forma de
constitucions á la francesa, van ser pera la nació lo principi d'una
nova era. No fórem los catalans los que més nos entusiasmárem de
prompte, pero'ls efectes produhits foren en definitiva tan intensos en
las nostras regions com en qualsevol altra. Las paraulas "llibertat,
igualtat y fraternitat" no podian deixar d'afalhagar á un poble que's
trovava lligat, subjecte y tractat com un extrany per sos propis
germans. De la divisa francesa, lo temperament castellá va pendren la
part abstracta, y va generalisar ja sas conseqüencias en las primeras
Corts á la moderna. Lo temperament catalá va volguer entendre aquellas
paraulas en sentit més positiu, y després de meditarlas, va somiar tal
vegada que podian darli lo que llur significació gramatical expresava.
Per sa desgracia no devia tardar en venir lo desengany.

Mes sigui com se vulgui, la nova era ho ha sigut de moviment y agitació
pera las regions espanyolas. Totas ellas van tornar com de mort á vida,
y al tornarhi, pogueren veures los destrossos y desperfectes ab que'l
temps y la marxa dels successos havian malmés lo carácter catalá.

No sols está decaygut y degenerat, sinó també desnaturalisat. Conserva
algunas de las bonas condicions que'l distingian, pero'ls defectes
propis del temperament que l'entelavan, s'han aumentat ab los que li ha
empeltat la supeditació en que ha viscut. La continuada lluyta entre la
voluntat y las aptituts naturals ha donat per producte una barreja
monstruosa, quals conseqüencias nos han sigut ja funestas y han de
sérnosho més encara.

Avuy lo catalá conserva l'esperit, d'individualisme, mes lo vici que
d'aquest esperit se deriva, ó sigui l'egoisme, traspassant los llinders
del interés llegítim, se presenta molt sovint baix la repugnant forma de
la enveja y mesquindat. Avuy, com havem dit, es completament impossible
á algú que valgui per sas condicions sólidas, fer carrera en lo nostre
pays. Basta que's vegi que va á posarse damunt del nivell general, pera
que al punt cent mans se repenjin en sas espatllas pera obligarlo á
quedar encongit. Mes com, á imitació dels castellans, volem tenir
figuras, enlayrem á las vulgaritats que no causan enveja. A aquestas
se'ls crema insens fins á desvaneixerlas. De tan tracendental defecte
prové que Catalunya fassi un paper desairat quasi per tot arreu. Los
enlayrats en política, ab molt pocas excepcions, son los més negats de
cada partit. Si's pren part en algun Congrés científich internacional,
no s'hi envia jamay á cap home de mérit real, sino á nul·litats
ridículs, que no hi van á res més que á lluhir una vanitat que fa formar
pobríssim concepte de nosaltres.

Avuy seguim menyspreuhant lo refinament de la forma, pero no'ns deturem
en la aridés severa dels nostres passats, sino que dominats per
influencias estranyas y volentho disfressar nos presentem á tall de
rústichs pretenciosos. Lo distintiu del nostre gust artístich es avuy lo
recarregament, la complicació. Desde'ls llibres que publican los editors
per entregas, plens de cromos llampants y clixés de quinta má, y ab
tapas que son un pa d'or fals y de colorainas, fins als vestits de las
donas, que á copia de sarrells, trensillas y flochs no deixan veure ni
un pam de la roba de que son fets, totas las manifestacions artísticas
industrials lluytan pera veure quina se presentará més recarregadament
complicada. Es que lo afany d'imitació'ns porta á exagerar lo que no
sentim en las arts, en lloch de reduhirnos á la severitat que ostentan
los nostres monuments histórichs.

Avuy, seguim sent tan analítichs com sempre. La nostra mirada continua
sent fina pera apreciar los detalls, pero poch llarga y extensa pera
dominar un gran camp de visió, y aixó no obstant, la habitut contreta en
lo incessant esfors que ha estat fent la nostra voluntat pera contrariar
lo nostre temperament, nos porta á voler competir ab los castellans en
lo terreno de las abstraccions y dels idealismes. No'ns reduhim á
particularisar y concretar, sino que volém generalisar y divagar. Es
inductable que algú se'n surt perfectament, puig que no mancan
individualitats que siguin excepcions del carácter general, pero la
major part no logra altre resultat que fer malbé aptituts que podrian
dar grans resultats si fossin ben aplicadas.

Aquestos vicis, no nascuts de la degeneració del nostre carácter, sinó
postissos y empeltats, son precisament los que més perjudicis nos
causan. Si'l desitj de castellanisarnos á pesar del nostre temperament,
fentnos aficionar als toros y á lo flamench, --sens haber lograt ab tot
aixó més que produhir algun torero d'hivern y algun cantador de
estiu,-- no'ns ha produhit efectes visiblement desastrosos, en contra,
del afany de voler imitar lo pródich desprendiment castellá, n'estem
tocant ja, y'n tocarem més encara per desgracia las conseqüencias.
Contrariant lo nostre carácter positivista, hem caygut en exageracions
que sobrepujan á las més sonadas de las llegendas andalusas. Tot ho
trobem petit; tot raquítich. No'ns volem avenir á que Barcelona, per sa
població, sigui la segona ciutat d'Espanya, sinó que hem de dir que es
la primera, y pera dar una mica més de verosimilitut á lo que dihem,
estem disposats fins á aguantar los perjudicis que ha de portarnos la
agregació forsada de las poblacions vehinas. Un dia vam trovarnos
estrets dins de la ciutat antigua, y volguérem aixamplarla, com era de
rahó: pero en lloch de donarli l'esbargo prudent, vam projectar una
exageració de las més estupendas. D'un kilómetre y mitj escás, que
ocupava la ciutat vella, vam passar no al doble ó al triple, que hauria
sigut lo racional, sino á trenta ó trenta cinch kilómetres, que de la
manera que edifiquem, podrian contenir més habitants que no hi ha en tot
Catalunya. Avuy tot aquest gran espay no es ciutat ni es camp, puig que
no podem omplirlo de edificacions ni conreuharlo, y las vias no son
carrers ni son carreteras: lo que no s'oposa á que haguem exagerat tant
los preus, nominals pel desequilibri entre la oferta y la demanda, que
puja á una pila de milions la riquesa ficticia que representan los
terrenos, fent inevitable, á més ó menys tardar, una tremenda crisis
territorial que acabi d'aclapararnos. Si's tracta de construhir un
edifici pera las ensenyansas provincials, no tenim pera res en compte
los posibles de la corporació que ha de pagarlo, sino que'ns permetem lo
luxo de pressuposarlo en milions de duros, ab lo qual conseguim sols no
poder passar del propósit. La mania postissa d'aparentar opulencia y
grandesa nos porta á no realisar quasi res de lo que projectem. Per
suscripció pública vam reunir una quantitat més que suficient pera alsar
á Colombo un monument digne y adequat á las nostras forsas, y l'afany
d'apariencias va enterrar lo cost de tota l'obra en uns fonaments, que
per ara y per molts anys, no sostenen ni sostindrán res mes que'l vuit
d'una vanitat ridícula. Lo meteix passa en lo demés que projectem, y tot
fent plans y presuposits de milions y milions de duros, tenim grans
hospitals y manicomis, superbo palau de justicia, escorxador modelo y
una munió més d'edificis monumentals, al nivell, dihem, dels de Paris,
Londres y Viena,... pero per desgracia los tenim sols en lo paper, puig
que en realitat ó no tenim res ú ho tenim en un estat que'ns fa
vergonya. La exageració es tal vegada lo vici més funest que se'ns ha
encomanat, y ho es tant més en quant hem arrivat á sobrepujar á quells
de quins l'hem aprés. Al port, per exemple, hi teniam una maxina
antiquada pera la carga y descarga de grans pesos, y tot lo restant del
trafech se feya ab la ajuda de quatre ó sis petitas maquinetas de
propietat de las collas de la Riba. Al tractar de reformar lo servey, no
hem passat de una maxina antigua á tres ó quatre de modernas, sino que
n'hem posat una renglera tan llarga y espessa, que sumant totas las que
hem vist en los ports més importants de las costas del continent, no
s'arrivaria á igualarla. Naturalment, que tantas y tantas máquinas están
la major part del temps paradas, y que si per punt volem ferlas marxar,
haurem d'imposar als barcos novas gavellas y perjudicis, obligantlos á
utilisarlas pera la cárrega y descárrega en que menys las necessitin.

Nos hem extés en aquest punt, perqué la vanitosa exageració ab que
tractem avuy las qüestions que més nos interesan, es un vici de
fatalíssimas conseqüencias, y dels que més desnaturalisan lo nostre
temperament, positiu y práctich de son natural. A extirparlo d'arrel ha
de tendir lo verdader catalanisme, posantlo en evidencia y combatentlo
per tots los medis de que disposi.

La situació especial en que s'ha trobat Catalunya dintre de la
nacionalitat espanyola, supeditada á la direcció absorvent castellana;
la falta d'ideals pera oposar als del grupo predominant; lo defalliment
á que'ns ha portat la lluyta durant sigles entre la nostra voluntat y'l
nostre temperament; la posibilitat d'explotar los recursos naturals del
pays, que nos ha abandonat ó poch menys lo rebaixat idealisme castellá,
junt ab moltas altras y complicadas causas, nos han portat á un
desequilibri alarmador entre la nostra vida material y la moral é
intel·lectual.

La nostra vida material es relativament molt enérgica. Disposant d'una
terra que no val de molt tant com la d'altras regions de la Península,
l'actiu travall de la agricultura l'ha feta de las més productivas. Avuy
que la riquesa surt del vi, algunas de las nostras comarcas son las que
més ne produeixen, y per tot arreu ahont lo terreno's presta á cultius
especials, produhim fruyts en quantitat suficient pera exportarne. La
espessor de la població feu, que després d'haber plantat fins las
montanyas, nos quedessin brassos sobrants, y vam fer náixer la gran
industria: y la aglomeració industrial, que tenint per centre Barcelona,
se extén á moltas ciutats y vilas secundarias y aprofita tots los
saltants que poden darli rius tan pochs caudalosos com lo Llobregat, lo
Cardoner y lo Ter, es una de las que mes elements de travall ha lograt
reunir de las del continent. En la major part de las nacions d'aquest,
no tenen agrupats en una sola reduhida comarca una munió d'obrers tan
numerosa com la que en la nostra forma la base de las manufacturas
cotonera y llanera. Las primeras materias son l'aliment principal del
port de Barcelona, y'ls vapors que portan cotó y carbó de pedra
bastarian per ells sols pera darli animació. Lo travall porta riquesa.
Verdaderament á Catalunya n'hi ha mes que en lo restant d'Espanya, y
aquesta riquesa's veu no tant en las ciutats grans, com en las vilas y
poblets á que ha arrivat la industria ó que tenen fruits explotables de
la agricultura. En tots ells, l'obrer viu, sinó ab luxo, ab decencia, y
en lo més insignificant s'hi trovan elements que indican cert benestar.
Qualsevol que vingui del interior d'Espanya nota la diferencia tan bon
punt com posa lo peu á Catalunya.

Mes, ¡quína diferencia entre la vida material y la moral é
intel·lectual, sobre tot si s'examina en las classes que volen passar
per directivas! La opinió pública está tan ensopida que sembla morta.
Apassionats per las riquesas, no mirem á quin preu nos costa lo que
creyem que ha d'aumentarlas, y transigim ab lo que se'ns demana, encara
que trossegi la nostra dignitat. Moltas cosas que podriam exigir com de
justicia, las demanem com gracia, y las cent comissions que van á Madrid
no tenen reparo en subjectarse á tota especie de baixesas davant dels
ministres y altres poderosos. Pera conservar un monopoli ú obtenir una
concessió, quasi may se va per las vías legals y obertas, sino per las
tortas de la corrupció y de la trafica. Tan degenerada está la nostra
integritat moral, que la divisa de moltíssims sembla que's reduheixi á
aquell adagi vulgaríssim que diu: "donam menjar y dígam moro". Tranzigim
ab tot; deixem abandonada la vida pública; permetem que'ls districtes
catalans sigan presa del cunerisme; fem gala de no tenir opinions ni
conviccions, ó de cambiarlas cada vegada que'ns mudem la camisa, á cambi
de que las oligarquías madrilenyas nos fassin la caritat de conservar
alguns céntims en los aranzels de certas industrias, ó autorisin alguna
empresa de moralitat duptosa. Se'ns ha arreconat completament, y
nosaltres no sols nos hi resignem, sino que procurem arreconarnos encara
mes. Per la vida material; per satisfer las necessitats que'ns permet
sentir l'estat de la nostra cultura, donem tot lo que pugui fer olor de
vida moral.

Y, ¿qué direm de la vida intel·lectual? Pera ferse cárrech del nivell
baix á que ha arrivat, no hi ha més que véurer lo nostre periodisme y
las nostras llibrerías. Fent excepció de poquíssims, no cal cercar en
los nostres diaris articles meditats ni tan sols noticias d'interés
general. S'omplen de retalls atrassats, y fins lo que passa á mitja hora
de la localitat no ho sabrian si no'ls ho diguessin desde Madrid. Es
molt freqüent que desde la cort nos fassin saber alguna cosa
d'importancia ocorreguda dos dias avans á Sans ó á Badalona. En punt á
noticias telegráficas del extranger, ni se'n resa. Recordem, com
exemple, que sols un diari de Barcelona va fernos saber la pujada al
poder dels lliberals inglesos, y un sol també va darnos noticia del
alborot socialista de Londres. Tots los demés ho copian al endemá, y
prou fan, puig que'ls lectors no volen més que trapasserías de poca
substancia y barallas de carreró. Aixó sí; la nostra prempsa nos permet
saber per endavant quín temps fará á cada lluna nova, puig que alguns
diaris protejeixen astrólech pera dar satisfacció á sos suscriptors, y
altres confian la secció ¡que'n diuhen científica!, al Saragossá.

La llibrería de fondo pot dirse que no existeix, ni á Barcelona. Passat
de las obras per entregas, que's compran pels cromos y grabats de quarta
ó quinta ma ab qual auxili s'explota la vanitosa ignorancia, no's veu en
cap aparador de llibreter més que'ls versos de moda, novelas
insustancials y quaderns pornográfichs. Las pocas obras d'estudi,
originals ó traduccions, que fora d'aquí's produheixen, no arrivan al
nostre públich. De las técnicas ó especials d'una carrera, extrangeras ó
mal traduhidas, sols los que las necessitan per precisió arrivan á
tenirne noticia.

Una gran part de la nostra classe mitja no sols viu en la ignorancia més
supina, sino que arriva á prestarhi cult. Lo llibre útil de duas ó tres
pessetas li fa horror y no te entrada en sas llibrerías d'adorno. Los
que's creuhen que una llibreria dona to senyoril á una casa, la omplan
dels tomos voluminosos dels editors d'estampas, y dels que pera
l'objecte están enquadernats ab tapas d'or fals y coloraynas. Tant la
classe mitja presta cult á la ignorancia, que si un dia un dels diaris á
que está suscrita fa la francesilla de donar un article substanciós en
lloch de las xafarderias de costum, lo llensa ab menyspreu y's fa'l
propósit de deixar la suscripció á la primera reincidencia. Lo nivell
intel·lectual está tan baix, que l'aficionat á la discussió séria y
trascendental no troba un sol punt de reunió que valgui la pena. Los
pochs que s'ocupan d'especulacions científicas han de tancarse á casa
seva, y's consideran felissos si alguna que altra vegada troban un
parell d'amichs que se'ls escoltin. No cal que se refihin de las
academias, puig que en general vegetan y no fan més que lo precís pera
que no se las consideri disoltas. Tal es la situació á que'ns ha portat
la degeneració y desnaturalisació del nostre carácter. La exacervació
dels vicis que li son peculiars, agravada pels que'ns ha empeltat lo
contacte ab la rassa predominant y'l nostre afany d'imitarla, ha arrivat
á pendre proporcions alarmadoras. L'esperit d'independencia individual,
fill del nostre temperament analisador y positivista, s'ha extremat fins
al punt de que cada hu vagi á la seva, y de que no pugui subsistir cap
agrupació que's proposi un objecte sério. La enveja y las prevencions
injustificadas ho corcan tot. Veritat es, que fins ara la relativa
prosperitat material nos ha permés presentarnos baix un aspecte
agradable, pero es evident que, per desgracia, la vida material, tart ó
dejorn, ha de ressentirse del defalliment de la moral é intel·lectual.
Avuy no som ja en temps de miracles, y Catalunya no ha de ser una
excepció á la regla general. Mantenir l'avens y prosperitat materials
sens moralitat y estudi seria un verdader miracle.

Com se compendrá, molts dels defectes empeltats que havem enumerat se
troban principalment en los habitants dels grans centres de població y
no han arrivat encara á ferse alarmants entre la gent del camp y de la
montanya. En aqueixa, per contra, se notan més los vicis fills de la
degeneració del nostre carácter propi. Los que havem indicat fan
estragos en las vilas curtas y poblets. La enveja, l'esperit de
mesquinesa, la ignorancia supina, lo menyspreu de la elegancia y
puliment de las formas, los fan poch menys que inhabitables, essent lo
pitjor que, no havent encara refinat la vida material, la falta de la
intel·lectual y moral no te cap compensació. No cal, donchs, esperar
d'ells la iniciativa en lo Renaixement: seguirán, sí, l'impuls que desde
las ciutats y centres grans se'ls comuniqui.

Pera tot Catalunya, Barcelona es la capital, la directora, la que dona'l
tó á totas las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis
s'espargeixen per tota la regió. Fins los més difícils d'imitar, com la
exageració de que'ns hem ocupat, troban deixebles. A Tarragona, per
exemple, han construhit un torín en que hi cabrian tots sos habitants,
si haguessin lograt acabarlo, y cosas semblants han fet altras ciutats y
vilas. Ni'ls meteixos poblets s'escaparán de tal influhencia, y moltas
de las obras que projectan y no acaban, comensan ja á presentar iguals
pretencions.

Per tals motius, al estudiar lo carácter catalá, nos hem fixat d'una
manera especial en l'estat dels grans centres de població, y
principalment en lo de Barcelona.

La pintura que acabem de fer de la nostra situació, motiva y llegitima
las aspiracions catalanistas. Los que estimem lo pays en que vam náixer
y sentim que'l nostre amor es tant més intens, com més grans son los
defectes y vicis en que'l veyem sumit, tenim lo deber de fer tots los
esforsos pera alsarlo. No hem de voler desconéixer ni atenuar lo mal,
puig que d'altra manera nos fora impossible fins l'intent de curarlo ó
aliviarlo. Fer lo contrari es ser falsos catalanistas. Y puig coneixem
lo mal y sabem quinas son sas causas, ataquem sens compassió las arrels
meteixas d'aquestas, y no'ns fassi tremolar lo pols la magnitut de la
operació. Per fortuna, entre mitj de tots los vicis y defectes naturals
ó adquirits, lo carácter catalá conserva encara sas condicions bonas més
ó menys ensopidas. Encara som actius y estem dotats d'energía. Los
defectes adquirits podem tráurensels de damunt ab sols aspirar de debó á
la restauració de la nostra personalitat política. Proposemnos ideals, y
tornarem á despertarnos. Precisament totas las manifestacions més
accentuadas de la activitat dels nostres temps tendeixen cap al
positivisme particularista. Positiva y particularista es avuy la
ciencia, més amiga de fets que d'abstraccions; positivas y
particularistas son las arts; cap al positivisme y particularisme
caminan la sociología y la política. Avuy, donchs, pot tornar á fer un
bon paper lo poble catalá, si logra regenerarse. A obtenirho aspira lo
nostre catalanisme regionalista, sentiment que va perfectament d'acort
ab las corrents positivas y particularistas d'avuy com demostrarem en la
part segona d'aquest llibre.

## Capitol IV.

## Lo Renaixement

> Explicació del nostre Renaixement.-- Invasió francesa á principis del
> sigle.-- Us del llenguatje catalá.-- Era nova comensada en las Corts
> de Cádiz.-- Epocas de lluyta y de unió.-- Despertament y restauració
> de la historia.-- Renaixement literari.-- Era una protesta y una
> reivindicació.-- Son orígen en las ideas modernes.-- Obstacles.--
> Federalisme en 1868.-- Retirada dels iniciadors del Renaixement.--
> Estat de postració que va venir luego.-- Nou departament.-- Tendencia
> política social del catalanisme regionalista.-- Dificultats que
> trobará en aquest terreno.-- Constancia en la restauració y propagació
> de la llengua.-- Importancia de aquest fet.-- Forsa actual del
> Renaixement.

Es evident que dos pobles de condicions y carácter tan distints y fins
oposats com lo castellá y lo catalá, per més que's vulgui, no podrán
arrivar jamay á fondres ni unificarse. Encara que l'un d'ells se fes lo
ferm propósit de deixarse absorvir y dominar per l'altre, no's
conseguiria la fusió ó unificació, puig la forsa del temperament ne
protestaria sempre. Lo resultat no podria ser més que la degeneració
completa y la desnaturalisació del que's deixés dominar, com per la
nostra desgracia n'es un eloqüent exemple Catalunya. La voluntat no te
jurisdicció sobre'ls sentiments, y si á copia de constancia logra
algunas vegadas ferlos pendre una direcció forsada, tan bon punt com se
presenta una circunstancia favorable, se li rebelan y reclaman lo dret
que'ls correspon en justicia.

Per aquest camí trobarem la explicació del nostre renaixement. Mentres
vam viure ensopits; mentres l'estat de degradació en que l'absolutisme
intol·lerant havia reduhit á totas las regions espanyolas, tenia á la
nostra sumida en la nul·litat; mentres ni hi havia horisonts, ó al menys
no podian descubrirlos los nostres ulls als que la debilitat havia
deixat quasi cegos, no va acudirnos cap pensament de regeneració. La
nostra malaltía era tan grave, que fins nos treya'l coneixement de sa
gravetat. Vegetavam sens pena ni gloria, y com que no teniam esment de
cap estat millor, nos aconsolavam ab lo nostre.

Va venir la sacsejada de principis del sigle, y Catalunya, com las demés
regions de la Península, va experimentarne la conmoció. Al sentir lo pes
de la invasió francesa, van despertarse sos instints bélichs y son
esperit d'independencia, que aprofitats apassionadament pels que
llavoras eran amos de las conciencias, van produhir aquella resistencia
que va fer tremolar al prepotent imperi napoleónich.

Mes com la forsa dels invasors no sols consistia en los canons y
bayonetas de llurs exércits, sino també en las ideas novas que espargian
per tot arreu, llur poder era irresistible. Res los feya que una divisió
hagués de recular del Bruch, ni que un exércit hagués de rendir las
armas en Bailén, puig que aqueixos contratemps materials no eran res
davant de la gran ventatja moral que alcansavan al reunirse las Corts de
Cádiz. Desde aquest moment, encara que la fortuna los hagués sigut
contraria en totas las batallas y haguessin hagut de abandonar lo pays
fugitius y destrossats, la victoria de las ideas quedava assegurada,
puig no hi havia ja forsa humana capás de evitar que comensés pera
Espanya una nova era.

Prou va probar de impedirho'l rey absolut á sa tornada de Fransa; prou
van emplear los partidaris de las ideas vellas tots los medis que va
sugerirlos l'afany de mantenir llur predomini; prou va bessarse la sanch
á doll: res pogué deturar la marxa dels successos. Los pobles s'havian
despertat, y per més que's trovessin débils, no volian deixarse tornar
al ensopiment. Las ideas que avans de la invasió francesa havian sigut
patrimoni d'uns poquíssims escullits, que las debian professar ab por y
recel, s'havian espargit per la nació, y entusiasmavan á totas las
personas il·lustradas.

Desde'l moment que's va despertar lo poble, devia per necessitat venir
lo Renaixement. Tan bé ho van compendre aixis los invasors francesos,
que un dels primers medis que'l va ocorre pera captarse simpatias, fou
lo de ressucitar la nostra llengua catalana, imposantla, al nivell de la
francesa, als diaris més autorisats de Catalunya. Vritat es que l'ensaig
va durar sols alguns mesos, tal volta perqué la ocasió no era propicia
y'l fet quedara desvirtuat pel sagell d'imposició que'l marcava, pero ab
tot y aixó no deixa de ser digne de cridar la atenció, que las
autoritats invasoras creguessin que podrian afalhagar als catalans
parlantlos en llur propia llengua. Sens dupte tenian estudiat lo nostre
carácter y sabian que es oposat al castellá. Lo Renaixement posterior
acredita la perspicacia de que, encara que inoportunament, dongueren
mostra.

Es verdaderament notable, que tots los extrangers que nos han estudiat
desapassionadament hagin sempre donat importancia á aqueixa diferencia
de carácters entre'ls dos grupos de las regions espanyolas de la
Península, despertant la nostra llengua avans de que s'hagués iniciat
obertament lo Renaixement. Fa cinquanta anys ningú escrivia en prosa
catalana, y aixó no obstant, la Societat Bíblica de Londres, creyent que
la ocasió era oportuna pera propagar son protestantisme entre nosaltres,
va estampar ja llavoras una edició del Nou Testament, traduhit en
"llengua catalana." La Societat inglesa, com avans las autoritats
francesas de Catalunya, donaren probas de coneixer la historia y de
veure la situació del nostre pays ab mes claretat potser que no la
coneixiam y veyam nosaltres meteixos en aquellas épocas.

Mes lo Renaixement va tardar molts anys á manifestarse y pendre formas,
despres del despertament del nostre poble. Lo extraordinari ressó que
van tenir per tot arreu las ideas y principis de la revolució francesa
s'hi oposava. Las aspiracions cosmopolitas dels que havian popularisat
los drets del home, debian tenir un período d'explendor, avans de que'ls
pobles descubrissin llurs punts débils. La quinta essencia depurada del
moviment va semblar que's condensava, en lo social, en l'adveniment al
poder de las classes fins llavoras subjectas á las privilegiadas, y en
lo polítich, al constitucionalisme parlamentari. Las regions espanyolas,
donchs, se deixaren portar per la corrent impetuosa, y lo sistema
constitucional y las aspiracions igualatarias van condensar totas llurs
aspiracions. En aquells moments passava una riuhada d'ideas y
d'exaltació, y no hi ha forsa capás de deturar ni torsar lo curs d'una
riuhada. Mentres va passar, los catalans van fer com tots los demés:
seguir lo moviment general. Van olvidar tot lo passat, puig que van
creure que la era nova regeneraria, no á un poble, sino á la humanitat
en pés.

Per son carácter y temperament, la gent castellana debia trobarse com en
son propi element dintre dels nous principis. La brillantor, lo
cosmopolitisme, la generalitat de las concepcions que havian popularisat
los francesos, debian atréurela tant com las que havia ella concebut en
sa bona epoca, y va apropiárselas ab facilitat pasmosa. La Constitució
de Cádiz que las condensava, va trovar ressó en tot Europa, y va ser
imitada per varias nacions. Va semblar durant un moment, que al
despertarse Espanya havia recobrat las forsas del período de sa
virilitat, com si'ls anys d'ensopiment no li haguessin produhit cap
desperfecte. No va tenir res d'extraordinari, donchs, que'ls catalans
nos deixessim enlluhernar altra vegada, y cedissim sens cap repugnancia
la direcció del nou moviment á la gent que tan bé semblava que lo
comprenia.

No va tardar en venir la época de proba. La Constitució ab tants
travalls elaborada, va caure estrepitosament tan bon punt com va tornar
á son palau lo rey, que tal vegada li devia lo haver pogut conservar lo
trono. Las persecucions van extendres als avansats de totas las regions,
y la desgracia comuna va acabar de unirlos. Units, en efecte, van
presentarse durant las difícils lluytas que no van parar ni quan va
aclucar los ulls lo rey Ferrán. Y la lluyta no sols unia als avansats
per las ganas que tots ells tenian de conseguir la victoria, sino que
mantenia també units als partidaris del absolutisme, per la necesitat de
la resistencia.

Va comensar luego la negra guerra civil, en la que no sols se disputavan
drets dinástichs, sino que las duas ideas oposadas se donavan crudel
batalla. L'absolutisme y'l constitucionalisme estavan davant l'un de
l'altre, cegos de furor, folls d'ira, y disposats á tenyir de sanch los
rius de la pátria. Durant tot aquest periodo no podia ferse popular lo
Renaixement regional. ¡Ay del que hagués intentat enarbolar la bandera
particularista! Un crit general d'execració hauria xafat al element
perturbador y de discordia. Los que havian entrevist que'ls nous ídols
que la multitut adorava eran una hermosa estatua ab peus de fanch; no
tenian més recurs que esperar que passés la riuhada del entusiasme, puig
la corrent los hauria arrossegat, per més forsa que haguessin tret al
intentar lluytar contra d'ella.

No per aixó's perdia'l temps. Al punt que vam despertarnos, va
recordarse algú dels temps passats. Visitant los arxius, va adonarse de
que s'havia de completar la nostra historia, y tot proposantse sols
completarla, va travallar pera referla, ab lo qual va comensarse á
minar, encara que per via indirecta, los punts flachs de las teorías
que, havent enderrocat l'absolutisme, se mostravan tan absorvents é
intol·lerants com aquest, si bé que en sentit contrari. Los que van
ressucitar la nostra historia, fentnos saber lo que havian sigut y fet
los nostres passats en las épocas mes gloriosas, no foren apóstols del
Renaixement, puig no'ls ho permetian los temps ni las circunstancias en
que vivian: foren, si, sos precursors.

La riuhada va passar, y lo desencantament va seguir á la exaltació. Al
dirigir llavoras la mirada á la situació del pays, va veures que, si
s'havia ensorrat l'absolutisme dels reys, n'havia nascut un altre. La
comensada restauració de la historia permetia ja que's reparés que
algunas regions no ocupavan pas lo lloch que'ls pertocava, mentres que
altras se veyan afalhagadas en llur afany de predomini y d'absorció per
los nous dominadors, que's prevalian de la exaltació produhida per las
ideas y teorías que havian despertat de llur ensopiment á totas ellas.
Va comensarse á entreveure que'l constitucionalisme representatiu havia
entrat ja falsificat; que'l parlamentarisme era una capa apedassada ab
la qual pretenian cubrirse los ambiciosos, y que las paraulas llibertat
é igualtat passaran poch de las dents dels que més las baladrejavan.
Algú va recordarse de que las Corts de Cadiz havian ja amenassat á
Catalunya ab consumar la obra dels Felips d'Austria y de Borbon,
treyentnos las darreras llibertats civils contingudas en las lleys
especials que conservavam, y davant de la continuada absorció que,
prenent lo pompós nom de unitat, no trobava jamay més que unas meteixas
víctimas pera'l sacrifici, va creure arrivada la hora de dir que, ademés
de las regions castellanas, n'hi ha d'altras dignas de respecte, y pera
dirho fentse entendre millor, va emplear la nostra llengua catalana.
D'aixó al Renaixement literari no hi havia més que un pas, y no várem
tardar á darlo.

Inútil es cercar qui'l va dar, puig quan una idea nova passa per un
llarch período de preparació y de duptes, es ben difícil distingir
entre'ls darrers precursors y'ls primers apóstols. Lo que si es
induptable, que'ls primers passos foren apocats, y las primeras veus no
van tenir gran ressó. Van passar alguns anys avans de que lo Renaixement
prengués la volada que's va mostrar més tart en la fundació dels Jochs
Florals, per un costat, y del Teatre y del Cant popular, per l'altre.

No hem de fer la historia completa del Renaixement, puig pera l'objecte
del present travall nos bastará entrar en son camp incidentalment y per
via de demostració d'algunas de las apreciacions que fem. No contarem,
donchs, com van creixe y desenrotllarse las tres manifestacions de la
nova era, y consignarem sols, que desde'l primer dia van posar en
evidencia los dos principals impulsos á que debian la vida. Lo
Renaixement era una protesta y una reivindicació: tenía una part
negativa y altra positiva; devía destruhir y reedificar. L'impuls
negatiu era més fort que'l positiu, y per aixó va sentirse la protesta
molt avans y molt més decidida que la reivindicació. La poesía lírica va
comensar plorant y malehint. Plorava la trista situació de la terra;
malehía la imposició, que segons creya, n'era la causa. De tot aixó no
n'hi cabía cap dupte y d'aquí la decisió ab que ho manifestava. Lo
Teatre y'ls Cants populars no podian ser tan accentuats, per las
diferents condicions en que havian de víure, y pel públich especial á
que's dirigian; pero, aixó no obstant, la nota de protesta dominava
damunt de la de reivindicació. L'us del llenguatge catalá y las formas y
procediments artístichs que s'empleavan, distints y oposats als
castellans, eran manifestació del temperament que's rebel·lava contra
tota imposició, y volía rompre las lligaduras que lo tenian amarrat y
subjecte.

De lo fins aquí indicat se'n desprén, que'l nostre Renaixement fou
produhit, directa ó indirectament, pel despertament general de las
regions espanyolas al introduhirse entre nosaltres las ideas que havian
fet la revolució en la nació vehina. Si haguéssim seguit ensopits y
enmodorrats baix lo jou del absolutisme, que en lo nostre pays es
sinónim de miseria, de fanatisme, de ignorancia y de degradació, no
hauríam tingut esma pera protestar contra cap imposició, ni pera
reivindicar res de lo nostre, sino que, eco débil de las oligarquías
explotadoras, hauríam seguit malehint la "funesta mania de pensar", y
llepant sumisos la ma que'ns bofetejava. Lo Renaixement, donchs, es fill
llegítim y natural de las ideas modernas, y la gratitut, d'acort ab
l'interés propi, li han d'aconsellar no renegar jamay de son orígen. Hem
de anar sempre ab lo sigle, si volem arrivar á fer alguna cosa. A ideas
novas los hi correspon portar vestits nous.

Lo nostre Renaixement, fins mentres ha sigut purament literari, no ha
pogut pas fer lo seu camí desembrassadament. Duas classes d'entrebanchs
l'han fet ensopegar més d'una vegada. Per l'un costat, ha tingut de
lluytar contra'ls adversaris naturals; per l'altra, contra'ls vicis y
defectes dels que devian ser sos partidaris decidits. Aquestos, per
desgracia, son los que fins ara més han retardat sa creixensa.

Un cop fatalíssim va rebre quan los fets de l'any 1868 van tirar per
terra las institucions fonamentals del Estat espanyol. La protesta
formulada pel Renaixement desde los primers moments, havia trobat eco en
bona part del jovent de Catalunya, y la nova situació lo convidava á
donar forma y cos á las reivindicacions. Lo poder central estava tan
débil, que ab prou feynas podía aguantarse; la tribuna estava oberta
pera tothom; los drets de reunió y d'associació se exercian sens cap
limitació ni traba; fins los comicis convidavan á tots los catalans á
influhir en la cosa pública, sens privilegis de classes ni de fortunas.
La opinió pública estava momentáneament exitada, y s'havia enarbolat la
bandera de la reivindicació. La fórmula del Renaixement, que no havian
sapigut ó volgut precisar los que havian extremat la protesta, s'havia
condensat en una senzilla fórmula. "Ni unificació, ni independencia; ni
separació, ni absorció". "Desde avuy, deya l'esperit del poble catalá,
podrem víure junts y felissos los que, distints y diversos per
naturalesa y carácter, hem resistit mentres hem pogut á las imposicions
de la forsa, protestantne quan no'ns era permés fer altra cosa. No volem
unificarnos, pero sí unirnos. La unió pels fins comuns, basada en lo
respecte mútuo, es l'únich camí de regeneració pera las regions
espanyolas".

Y la idea del federalisme va apoderarse de tots los cors. Descontant
aquells pochs catalans qu'estavan engolfats en lo joch de la política
madrilenya, los demés, ó se n'havian fet declaradament partidaris y
sostenedors, ó la miravan ab simpatia com la darrera esperansa. Durant
un moment pogué dirse ben bé que regnava la unanimitat á Catalunya.

Mes, per desditxa, la degeneració y desnaturalisació del carácter catalá
va reduhir á la esterilitat aquella explosió sens exemple. Los que
havian sigut fins llavoras los capitostos del Renaixement van espantarse
de las conseqüencias de llur propia obra, y no sols van deturarse, sino
que van retrocedir. Lo poble, en general, y lo jovent, en particular,
esperavan escoltar que llurs veus autorisadas los dirigissin en la
lluyta que comensava, y llurs veus autorisadas no van deixarse sentir.
Quan, restablerta un poch la calma, van tornar á presentarse, no se'ls
va veure en lo lloch d'honor que'ls pertocava, sino que posats alguns
d'ells als peus de aquell Madrid que aborrian; aliats ab aquell
centralisme contra'l qual se havian dirigit llurs energicas protestas,
concentravan tot llur afany en oposarse á la fórmula, que no era altra
cosa que la conseqüencia de las premisas per ells establertas.

Y aquell moviment espontani y generós, per falta de sa direcció natural,
va convertirse en un motiu més de perturbació, que va sumarse als
moltíssims que ja hi havía. La forsa que'ls que l'havian fet naixer no
sapigueren ó no volgueren conduhir á bons fins, fou aprofitada per
altres que la emplearen per altras miras. Los directors del partit
republicá á la madrilenya ne van fer festa major, y disfressantse de
federalistas, van emportarsen á una bona part dels que haviam prés part
en lo moviment, y damunt de nostras espatllas s'enlairaren. Fou un
desengany més pera'ls verdaders catalans, y'l descrédit que'ls
disfressats van fer cáure damunt del sistema federatiu ab llurs
calaveradas en la oposició y ab llur impotencia en lo poder, va ser un
cop fatal pera'l Renaixement regionalista.

Lo sotrach va deixarlo xafat durant una bona temporada. Seguírem
escribint versos, pero no'ls animava l'enérgich esperit de protesta dels
temps anteriors, ni s'avansava un sol pas cap al camí de las
reivindicacions. Los Jochs Florals meteixos, com si s'avergonyissin de
profanar ab llur falta d'alé las parets dels salons histórichs de las
nostras glorias, se refugiavan en las salas dels teatres, y si'l
moviment en general guanyava en extensió, perdia en intensitat. Faltat
d'un ideal, totas sas manifestacions marxavan deslligadas, quan la
mesquina enveja, filla de la nostra degeneració, no las convertia en
enemigas implacables. Hi havía molts falsos catalanistas y molts pochs
catalans. Lo catalanisme pera aquells se reduhía á la afeminada
exageració d'adular tot lo nostre, presentantnos ridículs y
menyspreables als ulls dels que anavan seguint lo moviment.

Per fortuna, desde fa una temporada sembla que hi ha ganas d'entrar en
terreno més sólit y més fértil. S'han ja alsat ja algunas veus que han
intentat plantejar los problemas polítichs socials que naixen de la
situació de la nostra terra, aixís en sa vida interior com en relació ab
las demés regions de la Península, y aqueixas veus van trobant ressó en
tot Catalunya. Sens abandonar lo camp de la poesía, se ha entrat en lo
de la prosa. No'ns reduhim ja á la protesta ineficás, sinó que aspirem á
darli conseqüencias, proposantnos solucions positivas. Lo nostre
Renaixement ha declarat qué havia arrivat á la major edat, y's prepara á
demanar comptes als que sens cap dret s'han convertit en tutors de
Catalunya, reivindicantlos los bens que han ocupat indegudament ó
malversat. Com á major d'edat, no sent ja lo goig pueril de dirse á si
meteix bonich y sabi, sino que's presenta tal com es, ab totas sas
virtuts y ab tots sos vicis; ab totas sas gracias y ab tots sos defectes
é imperfeccions, y no demana ja gracia sino justicia. Per tot aixó,
nosaltres hem cregut que era arrivat lo moment d'intentar fer un alegat
de bona proba.

No se'ns amagan pas las dificultats ab que ha d'ensopegar lo Renaixement
en aquesta nova via que ha emprés ó vol empendre. L'adversari, decaigut,
degenerat y tot, com havem vist en lo capitol segón: es encara terrible.
Si vegés que nosaltres nos anem fent forts, y arrivéssim á darli
cuidado, redoblaría las sevas forsas y's disposaria á resistir fins al
darrer moment. No es qüestió de que'ns fem il·lusions. La gent
dominadora d'Espanya te una gran arma en son esperit idealista y
absorvent y en son amor propi col·lectiu. Pobre, arruinada, vejetant en
la ignorancia, ha sigut encara capás de fer pera la conservació de Cuba
sacrificis que no hauria soportat cap altra nació d'Europa. No defensava
allí interessos materials, sino la idea abstracta que reasumia en los
mots "integritat de la pátria": mots pera ella sinónims de "predomini de
sa rassa en totas las regions que forman la agrupació espanyola."

Y encara las dificultats que més temem no son las que'ns hagin de oposar
los adversaris. Las que més cuidado nos donan, son las que provindrán de
la degeneració y desnaturalisació del nostre carácter. Aquestas son las
que fins ara han imprés al catalanisme la marxa duptosa é indecisa que
ha portat. A las meteixas se deu, que la protesta no hagi sigut encara
tan enérgica com podria, y que las reivindicacions no hagin prés formas
netas y concretas, sens las quals es imposible ni pensar en ferlas
efectivas.

En un punt, no obstant, s'ha mostrat constantment lo Renaixement decidit
é intranzigent, y aquest punt es l'ús de la nostra llengua. Aixis en sos
primers temps de protesta accentuada contra la imposició castellana; com
durant aquell periodo d'encongiment que va seguir á la trontallada del
1868; com al entrar en la nova via que ha de portarlo á la vida pública
activa, no ha deixat ni un sol moment de propagar lo catalá, y aquesta
constancia ha donat fruits ab veritable abundancia. S'ha arrivat á qué
en catalá s'hi escrigui no sols versos, sinó prosa, y prosa científica,
y s'hi fassin discursos, y s'hi redactin documents d'importancia. Lo
Renaixement s'imposa ja ab tanta forsa en lo referent al ús del nostre
idioma, que algunas vegadas que s'han reunit las corporacions activas
pera ocuparse de punts trascendentals, en catalá han deliberat, y en
igual llengua s'han dirigit al públich. Fins algún dels partits de la
política general, creyentse que tal medi d'expressió es lo camí de fer
prossélits á Catalunya, l'emplea al propagar sas ideas y en sas
solemnitats y festas.

Tal constancia en la restauració y propagació de la llengua indica que'l
Renaixement ha tingut bon ull al ferse cárrech de la situació actual del
pays. Verdaderament la llengua no es pas lo més important element de la
personalitat d'un poble, puig que té sens dupte major importancia la
comunitat d'interessos morals y materials, filla de la naturalesa ó
creada per la historia; pero sens ser lo mes important, es lo mes
visible. Los interessos morals ó materials poden fer, que agrupacions
que parlin de la meteixa manera constituheixin pobles distints, de lo
qual ne son bon exemple los americans que parlan l'inglés, y'ls belgas y
suissos que parlan francés; pero no logran jamay que'ls que parlan
llenguas distintas formin un meteix poble. Los que en tal situació's
troban, poden, si, agruparse en Estat nacional, com succeheix als
esmentats suissos y belgas, y als distints grupos que forman avuy la
Confederació austro-húngara, en qual cas la nació no está formada per un
sol sino per varis pobles. Sempre que aixís se forma un conjunt
nacional, la forsa de las cosas lo porta á no poder viure en Estat
simple. Sa organisació propia, á la que s'arriva tart ó dejorn, es la
del Estat compost. La varietat de llenguatje te importancia
extraordinaria no per lo que es realment, sino per lo que suposa. Una
llengua distinta suposa un distint carácter. La forma d'expressar las
ideas, respón al modo de concebirlas. Lo pensar y'l sentir d'un poble
son correlatius á las condicions de la llengua que emplea.

Si, donchs, los catalans tenim distint idioma que'ls castellans; si,
encara que sortidas las duas llenguas d'un tronch comú, tenen génit
diferent y condicions variadas, no hi ha necessitat de demostrar que
ells y nosaltres no formem un sol poble. Los interessos morals y
materials, naturals ó desenrotllats en la historia, podrán aconsellarnos
formar un conjunt nacional, pero jamay confóndrens. Alli ahont hi ha
varis pobles, no hi cap la uniformitat. Si hi existeix, pot assegurarse
que es filla de la imposició y producte de la tirania. Aixis ho han
comprés encertadament tots los que han dirigit la nostra Renaixensa, y
aixis també ho han comprés sos naturals adversaris. Aquestos nos ho
perdonan tot més facilment que no pas que parlem y escribim en catalá.
Pera separarnos de la via empresa han empleat tots los recursos.
Primerament van desterrar la nostra llengua de tot lo oficial; després
van intentar impossibilitarla en lo teatre, obligantnos per un acte
despótich, á que en totas las produccions hi entrés poch ó molt lo
castellá. Veyent que fet aixó no los ressortia, van idear la conspiració
del silenci, no dihent ni una paraula de tot lo que produhiam, de la
meteixa manera que si no existís, al meteix temps que procuravan
afalhagar als escriptors de més valua, deixantlos entreveure hermosos
triunfos si cambiavan de llenguatje. Per fortuna, lo Renaixement ha
comprés la maniobra y no s'ha deixat convencer ni persuadir. Parlem y
escribim en catalá, y no deixarem d'usarlo fins y tant que haguem
obtingut las grans reparacions que se'ns deuhen. L'ús de la nostra
llengua es la manifestació mes eloqüent de la nostra personalitat y un
argument incontestable en pro de la justicia de la nostra causa. Mentres
visqui la llengua catalana, tot acte d'unificació, portat á efecte en
cualsevol terreno, será un acte de veritable tiranía.

Aqueix afany constant del nostre Renaixement es la base de la forsa de
que avuy disposa; forsa que es molt més important de lo que aparenta.
Avuy se presenta poch unida, poch compacta; los vicis del carácter
catalá dificultan, no ho negarém, sa marxa expedita; la falta de vida
científica fa que no pugui obtenir brillants victorias en lo camp de la
discussió; l'excés de enveja y prevencions no li permeten per ara darse
la organisació que necessitaria pera influhir decisivament en la marxa
de la cosa pública. La forsa, no obstant, existeix y es poderosa. Lo
catalanisme regionalista es la única idea que conmou als indiferents y
excéptichs que forman la majoría en la nostra societat. En lo moment en
que las circunstancias se presentin favorables, y'ls elements s'agrupin,
y'l moviment prengui formas decididas, lo número y la qualitat de las
forsas sorprendrán als amichs y als adversaris. Si en aquell moment surt
algú que las porti al combat y las dirigeixi, s'obtindran resultats
apreciables, sinó la victoria completa. Si no surt, ó'ls vicis del
nostre carácter, no regenerat encara, li impedeixen la acció, las forsas
se dispersarán y anirán á engroixir los partits extrems que vulguin
aprofitarsen.

Tal es la situació actual del nostre Renaixement. Las sevas forsas son
poderosas, pero no pesan lo que podrian y deurian per falta de cohessió
y de organisació. Meditem sobre aixó tots los que d'ellas formem part, y
prenguem la resolució de posar esmena als vicis y defectes que las
debilitan ó esterilisan. Lo primer interés del Renaixement es la
regeneració del nostre carácter.

## Capitol V.

## Agravis y reclamacions

> Amplitut del nostre catalanisme regionalista.-- Responsabilitat de la
> nostra postració.-- Situació actual de Catalunya.-- Imposició de la
> llengua.-- Estat del nostre dret civil.-- Unica solució.--
> Administració gobern y justicia.-- Imposicions en la instrucció y
> educació.-- Estat económich.-- Enveja y malavolensa envers la nostra
> producció.-- Agravis histórichs.-- Comparació de las nostras queixas
> ab las contingudas en la "Declaració de independencia" dels Estats
> Units d'América.-- Major gravetat de las nostras.-- Falta de
> aspiracions reflexivament separatistas.-- Desitj de unió.-- Motius que
> s'oposan al separatisme.-- Resúmen de la part primera d'aquest llibre.

Ab lo fins aquí exposat, tenim ja prou base pera explicar lo nostre
catalanisme regionalista com sentiment. La situació trista y vergonyosa
de la nació en general; lo rebaixament del carácter castellá, incapás ja
de dirigirla; la desnaturalisació y degeneració del catalá, son motius
més que suficients pera que volguem separarnos del cami que á tal punt
nos ha portat. Res nos queda ja per perdre, y per lo tant, en qualsevol
cambi sols nos exposem á guanyarhi.

Y ademés encara, podem demostrar que las solucions que aconsellarem
portan á alguna cosa més que á un acte de desesperació, puig que al
costat de la negació pensém presentar afirmacions terminants y
concretas. Lo nostre catalanisme regionalista va naixer com sentiment,
pero pot també reclamar sos drets com convicció apoyada en fonaments
cientifichs.

Notis bé, que á la paraula catalanisme que no expressa més que la idea
d'un sentiment de carinyo y afició á las cosas de Catalunya, hi afegim
lo calificatiu de regionalista, lo qual li treu tot sabor d'exclusivisme
y de interesada mesquinesa. Lo que desitjem pera Catalunya, en efecte,
volem extendreho á las demés regions, lo qual dona ja carácter general á
las nostras ideas. Qualsevol regió que's trobi en condicions semblants á
la nostra, pot aspirar á lo meteix á que aspirem nosaltres, y á
nosaltres nos toca alentarla. Pera que las nostras pretensions puguin
realisarse ab desembrás y donguin per resultat un sistema complet y
armónich d'organisació dintre d'Espanya, necesitem que totas las regions
que la forman aspirin á lo meteix que la nostra, y logrin realisar
juntas llurs aspiracions.

Y no'ns parem aqui encara. No sols som catalanistas y regionalistas, es
á dir: no sols aspirem á que Catalunya rompi las lligaduras que la tenen
agarrotada y subjecta, y á que las demés regions de la Península fassin
lo meteix, á fi de que puguin luego unirse totas ab los suaus llassos de
la germanor y del interés mútuo, sino que á tal resultat hi aspirem
perque es conseqüencia d'un ordre general de ideas que constituheix tot
un sistema. Lo catalanisme regionalista es fill en nosaltres dels
principis particularistas, que creyem los mes civilisadors y fomentadors
de la cultura general. Lo reconeixement del particularisme es la
consagració de la llibertat, y la llibertat es no sols la font mes
abundosa de progrés y de millora, sinó que eleva la dignitat del home y
de las societats y pobles.

Entés ab tal amplitut lo nostre catalanisme, anem á demostrar que es un
sentiment no sols explicable, sino perfectament llegítim; que tenim dret
perfecte á ser catalanistas, y que no reclamem gracia, sino justicia.

Del trist estat á que ha arrivat la nació en general, no en som tan
responsables com los que van pendres la direcció y la han mantinguda. Si
alguna part de culpa'ns toca, es insignificant relativament á la que
correspon á altres. No hem de demostrar aquesta afirmació, puig que
queda probada al anunciarla. La responsabilitat es correlativa á la
llibertat, y lo que viu dirigit per un altre te la llibertat al menys
restringida. La responsabilitat que'ns alcansa en la actual postració de
las regions de la Península, en general, y de la nostra, en particular,
naixerá si per cas, de no haber fet tot lo que podiam pera treure la
direcció als que la portavan. ¿Vam cumplir ab las revoltas en que
protestavam de la subjecció en que se'ns tenia? ¿Va bastar la sanch
derramada á deixarnos nets de tota culpa? No volem resoldre aquest
problema, y, culpables ó no, carregarem ab una part de la
responsabilitat. Nos basta saber que la nostra part es molt, moltíssim
més petita que la dels que'ns dirigian y'ns dirijeixen encara.

De la meteixa manera que no acceptem més que una petitíssima part de
responsabilitat en l'estat de postració á que ha arrivat la nació en
general, volem també tráurens de damunt una bona part de culpa en la
degeneració y corrupció del nostre propi carácter. D'alguns sigles ensá,
no hem tingut iniciativa ni pera las nostras cosas. Los que van agafar
la direcció general, empleant tan aviat la forsa com la astucia, y
aprofitant totas las circunstancias que se'ls oferian, no van parar fins
á deixarnos completament subjectes y xafats. Al comensar á Europa lo
Renaixement que va conmoure á tots los pobles, nosaltres estavam ja
lligats de mans, y en tal situació deguérem presenciar com després
prenia volada la Reforma, y mes tart se preparava la Revolució que debia
continuar la transformació comensada. La gent directiva de la agrupació
espanyola, portada per son carácter oposat al nostre y per las
circunstancias en que's trobava, va veure aquells fets trascendentals ab
molts distints ulls que no los hauriam vist nosaltres. Lo nostre
carácter propi, no tenint camp d'acció, va haver de deturarse en son
desenrotllo, y es lley de la naturalesa que quan un ser que viu troba
obstacles invencibles que impedeixen sa creixensa, s'enmalateix y
degenera. De la nostra malaltia y degeneració, donchs, no'n som
responsables nosaltres sols. Gran part de la culpa, sino tota, toca als
que'ns tenian subjectes y lligats quan ab més vigor hauriam hagut de
creixer. No teniam altre cami que debilitarnos y corrómprens, y
debilitats y corromputs várem quedar. Per aixó, desde fa alguns sigles
se nota en Catalunya aquella barreja de avens y de retrás; de costums
suaus y fins afeminadas y d'instints de feresa y de barbarisme. Quan
Cervantes ab sa fina penetració va ja notarho, fent que los peus d'uns
bandolers penjats per collas, deixessin conéixer á D. Quijote que habia
arrivat prop de Barcelona, en qual ciutat havia de trobar, en cambi,
obsequis refinadíssims; quan va condensar lo contrast y barreja en la
persona d'en Roch Guinart, no va atinar tal vegada que de aquella
situació ne tocava una bona part de culpa á sos compatricis, que
empenyats en dominar á un poble de temperament y carácter oposat al
d'ells, no habian lograt mes que espatllarlo y torsarlo, com espatlla y
tors lo clau lo que s'empenya en ferlo entrar á cops de martell per la
cabota.

Las consideracions que acabem de fer, bastarian á llegitimar lo nostre
sentiment catalanista. Per decaiguts y postrats que estiguem, nos sentim
encara ab forsas pera regenerarnos y es, per consegüent, just y natural
que volguem rompre las lligaduras que no'ns deixan moure. Mes no son
aqueixas consideracions las únicas que'ns donan la rahó. N'hi ha de molt
més decisivas encara.

Pera adquirirne lo plé convenciment, basta dirigir la mirada á la nostra
situació actual. La imposició castellana se fa sentir tant ó més que
may, puig que se'ns tracta com á un poble vensut. Al que conserva una
mica no més de l'esperit de dignitat y d'independencia, al veure'l
tracte que se'ns dona, li surt á las galtas la vermellor de la ira ó de
la vergonya.

Lo signe del esclau era tenir que parlar la llengua del amo, y nosaltres
portem aquest estigma al damunt. La nostra llengua may s'ha mort, puig
encara que la hagin durant llarch temps olvidada los sabis y gent de
lletras, l'ha conservada'l poble viva en son tracte, parlantla sempre.
Aixó no obstant, en tot lo oficial hem d'emplearne un'altra. En la
llengua dels vencedors se'ns mana, se'ns judica, se'ns ensenya. Fins
quan la autoritat, lo jutje ó'l mestre son fills de la terra, no poden
exercir llurs funcions sino empleant lo castellá. La imposició del
llenguatje es un recort constant de la nostra subjecció. Ell es lo que
marca més durament la distancia que hi ha desde'ls que manan als que
obeheixen. La llengua es lo distintiu dels que's creuhen ser de rassa
superior, y á la inferior no li correspón res més, que abaixar lo cap y
llepar encara la ma que's digna fuhetejarla.

Adverteixis que al consignar aquestas apreciacions, l'autor se creu en
condicions de ser considerat testimoni major de tota excepció. No'ns
tenim per un escriptor de primera forsa ni molt menys, pero sabem que
podem usar lo castellá á poca diferencia com lo catalá, y coneixent poch
ó molt alguna de las principals llenguas europeas, aprofitem totas las
ocasions que se'ns presentan pera poderlas practicar, sostenint ab llur
auxili correspondencia als que ab ella nos honran desde fora de nostra
patria. Mes hi ha encara: no'ns dol pas confessar que la llengua
castellana, --ab tots sos defectes, y á pesar de que no ha prés encara
aquell sagell especial que las necessitats y'l cosmopolitísme dels temps
moderns han estampat en las que parlan las nacions més cultas,-- es una
de las que més nos encantan y captivan, haventla conreuhada ab gust baix
l'aspecte purament literari. Tampoch nos dol confessar, que si no fós
qüestió de dignitat, la usariam molt mes sovint, y sobre tot, ab molt
més carinyo que no la fem servir avuy. Mes, al punt que agafem la ploma
y posem en ella las primeras paraulas, no podem deixar de recordar que
es la marca de la esclavitut y l'estigma de la nostra degeneració, y si
no es per pura necessitat, fem cent bossins lo paper, com si volguessim
que no'n quedés ni rastre.

Tot lo nostre está en la meteixa situació que la llengua. Lo primer
Borbon va deixarnos com per caritat la nostra llegislació civil, que
desde llavoras ha viscut en la trista condició dels pobres que captan.
Jamay s'han dignat los nostres dominadors tenirla present pera res. Quan
han introduhit alguna modificació á la castellana, han manat que
s'apliqués tambe á la catalana, sens pendres la pena d'averiguar si li
era ó no aplicable. Donantse de menys, ab vanitós desdeny, de dirigir
una ullada al nostre estat legal, tant atendible com lo d'ells per estar
vigent, y cent vegadas més respetable per son orígen, puig que en
general es fill no de las mercés d'un rey, sino de la organisació lliure
d'un poble, l'han anat sempre minant y esmotxant en lleys secundarias,
reals ordres y decrets, circulars de centres directius, y fins en
sentencias d'un tribunal suprem, en que no hi entran més elements
components que'ls que representan lo sentit jurídich de la rassa
dominadora. Desde fa mes de dos sigles lo nostre dret está inmóvil y
sech com una mómia. Las institucions, perfectament acomodadas moltas
d'ellas al nostre temperament y carácter, no han pogut fer la evolució
que requereixen las novas necessitats que ha creat en son moviment la
vida moderna, y's presentan antiquadas y no donan los fruits que podrian
dar encara. Aixis los reys, quan en llur absolutisme s'atribuhian la
potestat llegislativa, com las Corts, fillas dels ministres, que han
vingut á substituhir l'absolutisme dels reys, fent com lo gos del
hortolá, ni s'han prés la pena de cuidarse de lo nostre ni han deixat
que nos ne cuidessim. Y ¡encara gracias!, puig que si'ls escoltem, á uns
y altres debem estarlos agrahits de que no'ns hagin pres lo que
conservem, y si alguna vegada nos hem atrevit á fer alguna reclamació
vergonyant ó tan sols una indicació, se'ns ha respost ab la amenassa de
destruhir de cop y volta lo poch que'ns queda. En la actualitat está
pendent de discussió lo códich civil, que si arrivés á plantejarse,
seria lo cop de gracia á la nostra llegislació especial.

Desde la caiguda de Catalunya á principis del sigle passat, per no dir
desde molt avans, la nostra situació jurídica en lo civil es tan anómala
é irregular, que ó hem de conservar una llegislació antiquada y que no
basta pera algunas de las necessitats del poble catalá actual, ó'ns hem
de resignar á que sigui suplantada per un'altra, no tan sols distinta,
sinó basada en principis contraris. La gent castellana, per postrada que
estigui, no transigueix ab res que s'oposi á sos punts de mira. S'ha fet
lo propósit de que las regions de la Península, siguin las que siguin
llurs procedencia y condicions, han d'unificarse baix sa direcció
suprema, y no hi ha medi de ferla cedir de bonas en bonas. Sa tenacitat
y tosuderia s'aguantarán fins que'ns vegi decidits á reivindicar
energicament tot lo nostre.

Inútil es, donchs, que'l catalanisme busqui térmes mitjos pera arrivar á
un acomodo. Mentres nos mostrem indecisos, la gent del centre nos creurá
débils, y avansará cada dia més passos en la via de la absorció. La
degeneració de son carácter la fa insolent y capritxosa, y la insolencia
y'ls capritxos sols se deturan davant de qui'ls planta cara ab dignitat
y enteresa. Hem de ser decidits y llógichs. Si volem conservar la nostra
situació jurídica especial, precís es que reclamem tot lo necessari pera
conseguirho: y lo necessari pera assegurar una llegislació separada, es
un cos llegislatiu separat, ab tribunals també separats, y ab autoritat
executiva que, encara que sigui comuna, goberni separadament á cada una
de las regions de dret especial. En aquest punt ha de ser intransigent
lo catalanisme. Nos reservem completar la demostració en la part
d'aquest llibre que destinarem á las solucions prácticas
particularistas.

En igual situació que la llengua y lo dret están la administració, lo
gobern y la justicia. Pera la primera se'ns concedeixen, es veritat,
corporacions provincials y locals, pero se te bon cuidado de tancarlas
dins un cércol de ferro, que no las deixa moure més que en lo sentit que
convé á las oligarquias de la política castellana. La lley fonamental ú
organisadora se diu general pera tota la nació, pero en realitat jamay
es res més que la expressió de la part d'ella que está imposada á las
altras, y respón sempre á son estat polítich y jurídich. L'autoritarisme
es la base de la organisació, tant se val si l'estableix una oligarquia
que's digui conservadora, com una que s'anomeni lliberal. L'esperit
castellá d'absorció y de predomini, al adoptar lo régimen falsament
representatiu y parlamentari, no va fer més que cambiar l'absolutisme
d'un rey per lo d'uns ministres, y las corporacions administrativas
dependeixen de llur voluntat insolent y capritxosa. Un ministre,
auxiliat en cas necessari per los tribunals que dependeixen d'ell y que,
per tant, han d'estarli sumisos, suspén y destituheix á las que donan la
més insignificant mostra no ja d'independencia, sino de dignitat, y'ls
individuos que las formavan se veuhen encausats y exposats á una
condempna. Y no's cregui pas que en llurs funcions normals tinguin las
corporacions administrativas més independencia. L'agent del ministre,
gobernador civil ó alcalde, es sempre l'árbitre. La lley ha tingut prou
cuidado en fermarlas, molt curtas, y la poca corda que'ls dona, la
aguanta lo representant de Madrid. Quan lo gobern central se diu mes
lliberal, las corporacions provincials y municipals son tan lliures com
un aucell tancat en una gabia y vigilat de més á més per un gat, que
está espiant si s'acosta als ferros pera clavarli las unglas.

Los agents del gobern nos recordan continuament la nostra subjecció. Ab
pocas excepcions, del mes alt al mes baix son forasters, de rassa y
llengua distintas que nosaltres, y possehits quasi sempre del menyspreu
sinó del odi que tot lo nostre inspira als que'ns dominan. Fins quan
volen fer justicia no logran ferla, puig que'ns aplican un criteri que
no s'avé ab cap de las nostras condicions. Jamay se'ls ha exigit que
entenguessin al menys la nostra llengua y coneguessin las nostras
costums, sino al contrari: al empleat que es fill de la terra l'obligan
á parlar y obrar com si no ho fós. Insolents, per regla general, y
petulants, al veure que'ls som inferiors en soltura de llenguatje, y que
no comprenem moltas vegadas llurs apreciacions y conceptes, ho
atribuheixen á superioritat de rassa, y acaban de ferse capritxosos é
inaguantables.

Lo meteix á poca diferencia se nota en lo que se'n diu administració de
justicia. Los tribunals no sols estan formats per forasters, sino que
oficialment ignoran totalment lo nostre dret. Las nostras vidas, bens y
honras están en mans de magistrats y jutjes que no coneixen las nostras
costums, ni participan del nostre modo de ser, ni están units ab lo pays
y'l poble per cap llas més que'l purament artificial de la nacionalitat.
La movilitat de las situacions políticas y la inseguretat dels cárrechs
judicials no permeten als que'ls desempenyan enfonsar cap arrel en la
nostra terra, y passan per l'empleo com un cometa pel nostre firmament.
Pochs d'ells se prenen la molestia de profundisar las nostras lleys, que
son, no obstant, completament distintas de las que han estudiat en las
universitats y practicat en altras regions, y fallan los procesos com
los pot fallar un passavolant, que sab que al cap de pochs mesos pot ser
trasladat á l'altra banda de la Península.

Lo nostre dret especial no s'ensenya en cap establiment dels que
dependeixen del centre. Aquest porta l'esperit de favorir lo predomini
castellá al extrem de que en la meteixa universitat de Barcelona
s'ensenya, no'l dret civil catalá, que es l'únich que té legalment
aplicació á las nostras comarcas, sino'l castellá, que ni com á
supletori pot ser invocat en las lluytas judicials que en ellas han de
fallarse. ¿Pot imaginarse res més absorvent ni més tiránich?

Mes tal absurdo no's veu exclusivament en la ensenyansa del dret, sino
en totas las demés, comensant per la que se dona en las escolas de
criaturas. Lo mestre te d'explicar en castellá encara que'ls deixebles
no l'entenguin, y'ls nostres fills han de perdre los anys de la vida
millors pera lo desenrotllo de las potencias intelectuals. No hi fa res
que'l mestre sigui catalá, puig la lley del que mana l'obliga á tenir
que fer l'esfors de parlar una llengua que no li es natural, al sol
efecte de ferse ininteligible: quan si no se'l obligués á ferlo, lo que
ell explicaria ab facilitat, seria clarament entés per sos oyents, ab
grans ventatjas pera un y altres. La vanitosa petulancia dels nostres
dominadors s'ofendria de que la seva llengua hagués de ser ensenyada als
nostres fills com un'altra qualsevol de las forasteras, y suposan que
tenim obligació de coneixerla avans y tot de haverla aprés.

Y encara no para en aixó l'esperit d'imposició de la rassa dominant en
lo referent á escolas. No li basta que la instrucció's dongui en
castellá, sino que la educació ha de ser també castellana. Las oracions
han de recitarse en llengua forastera, y'ls jochs y entreteniments han
de ser pera'ls nostres noys tan exótichs com las oracions. Res hi fa que
aquestas no'ls puguin sortir may del cor, puig han de xarrotejarlas com
los lloros, ni que aquells no'ls puguin donar la expansió que tant
necessita la infancia. Han tingut la desditxa de naixer en un pays
supeditat, y han de sentirne los efectes desde'ls primers anys de la
vida. ¡Aixis estarán ja acostumats al jou al arribar á homens!

No hem passat encara del comensament de las justas queixas, y ¿qui se
atrevirá ja á negar la llegitimitat del nostre catalanisme? Encara que's
reduhís á la protesta, sens fer cap reivindicació, ¿quin jutje imparcial
no fallaria que la rahó nos sobra? Per molt que s'extremés la actitut
del catalanisme, jamay se posaria al nivell dels agravis inferits á
Catalunya.

¿Se'n volen més probas? Separemnos del terreno polítich-social y entrem
en l'económich. Com si'l nostre positivisme fos un delicte, no's pensa
sinó en cercar lo modo més eficás pera castigarlo. Las manifestacions
del nostre travall no poden contar més que ab llurs propias forsas. De
part dels que'ns manan, no cal que n'esperin més que entrebanchs y
vexacions. No tenen cap garantía de estabilitat política, y ni tan sols
se'ls assegura la tranquilitat y seguretat, que son la primera
necessitat de tot productor. L'únich medi que usan los poders públichs
pera comunicarse ab los que travallan, pot ben dirse que es lo de ferlos
visitar per famolenchs investigadors y repugnants comissionats
d'apremis.

Lo que s'ha fet en industria y arts útils, s'ha fet á pesar de las
circunstancias en que hem viscut y sens poder utilisar quasi cap dels
medis ab los quals los Estats previsors ajudan á llurs membres á
sostenir la competencia per la vida y á sortirne ab victoria ó al menys
airosos. Lluytant ab tantas contrarietats, s'ha lograt reunir en algunas
de las nostras comarcas la aglomeració d'elements industrials de que hem
parlat en un dels capítols anteriors. Mes, tan bon punt com los nostres
dominadors la han vista en estat de fer goig, lluny de sentirne orgull,
li han posat enveja y la miran ab odi. Res de darli la ma pera que pugui
arrivar á la perfecció que li manca, sino tot lo contrari. La miran com
enemiga, y al tractar ab las nacions extranjeras procuran ferli tot lo
mal que poden. ¡Ni'l dret de queixarnos nos concedeixen! Basta que
sentin la nostra veu pera que la motejin de veu del egoisme.

En aquest terreno no tenen ni la excusa del seu idealisme y esperit
d'abstracció, puig sempre que'ls convé saben prescindirne. No's prenen
la molestia d'amagar que al tractar de lo nostre no'ls guia més que la
malavolensa. Quan van creure que'ns darian un cop fatal tractant ab la
Gran Bretanya, lo gobern captava'ls vots dels diputats castellans contra
la protecció á la nostra industria, prometentlos protegir los seus
productes agrícols. Tot son afany es deixarnos aislats, especialment
dels que més units deurian estar ab nosaltres per historia y per
carácter. Als culliters valencians se'ls ofereix protecció ab tal de que
combatin la que nos favoréix á nosaltres.

En aquestas questions no respectan cap consideració per atendible que
sigui. Res los diu lo fet de que la nostra comarca sigui la mes poblada,
y que per sobra de brassos no pugui viure del cultiu de la terra
exclusivament. No aprenen la llissó saludable, procurant exténdrela á
altras regions, sinó al contrari. Inspirantse en las passions y
prejudicis que'ls pobres senten contra los que no ho son tant, saben
que'l nostre travall nos dona algunas ventatjas materials, y'ls fem
nosa. No podent igualarnos en aquest punt, voldrian que nosaltres nos
igualéssim ab ells.

Per fortuna nostra, fassin lo que vulguin no conseguirán pas lo que's
proposan. Quan una aglomeració d'elements de travall ha lograt formarse,
es quasi impossible disóldrela. Caminará ab mes ó ab menys desembrás,
pero caminará. Lo que conseguirán tal vegada será que'l nostre travall
hagi de transformarse, y lluny de fernos un mal, nos farán un be en
definitiva. Ademés, pel camí que portan las oligarquias dominants, no
arrivarán pas may á treure'ls aranzels. La partida de aduanas es una de
las mes importants y tal vegada la més sanejada dels presupostos de que
s'alimentan. La necessitat y la codicia las obligará á ser
proteccionistas, fins contra llur voluntat y á pesar de llur malavolensa
envers nosaltres.

Mes, precindint de tals consideracions, ¿pot haberhi motiu més fort y
ben fundat pera'l catalanisme que la conducta económica que's ve
seguint? Si las condicions de la nostra regió son diferents de las de
moltas altras, y fan inevitablement necessari que las nostras
necessitats hagin de ser també distintas, lo únich procedent fora que's
busqués lo modo d'armonisar las diferencias. ¿Poden Catalunya ni cap
altra regió cambiar lo temperament y carácter de llurs habitants? ¿Pot
aquella millorar sa terra ó despendres dels brassos que li sobran pera
son cultiu, ó poden las altras aumentar de sopte la població que'ls
manca? Lo natural, lo convenient, lo just, fora que unas y altras,
convensudas de que están decaigudas y débils, procuréssin darse
mutuament las mans pera ajudarse. Si á las unas los sobran productes de
la terra, á las altras los ne sobran de la industria, lo que convida al
cambi en benefici de totas. Si las regions de la Península se haguessin
considerat com germanas, sens voler las unas sobreposarse y dominar á
las demés, avuy foran totas molt menys pobres que no son, y no tindria
rahó de ser ni'l catalanisme ni cap altra manifestació de protesta.

Podriam omplir centenars de páginas si vulguéssim sols indicar los
agravis que llegitiman los nostres sentiments catalanistas. Si entréssim
en lo terreno de la historia, hauriam d'anar vuidant fet per fet tots
los que d'ella coneixem, y quasi no'n trobariam ni un que no fós un
anell de la cadena ab que se'ns ha anat amarrant. Veuriam que tan aviat
s'ha empleat la forsa com la astucia, puig que la rassa dominant ha usat
tota classe d'armas pera combátrens, y'ns explicariam l'estat de
degeneració y postració en que se'ns ha fet caure. Ab lo llibre de la
historia obert á la má, podem anar á demanar comptes als que han sigut
la primera causa de la caiguda.

Tals son los agravis que pot alegar Catalunya, que llegitiman no ja lo
catalanisme sino qualsevol altre sentiment més accentuat y enérgich.
Moltas vegadas, llegint ab fredor y perfecta tranquilitat la memorable
"Declaració de independencia" que van fer los representants de las
Colonias inglesas al rompre solemnement ab la metrópoli y declararse
Estats Units, hem comparat las queixas estampadas en aquell document
solemne ab las que podríam alegar nosaltres, y hem hagut de convencerns
de que la nostra Declaració resultaría molt mes contundent y fundada que
la redactada per Jefferson. Ab tanta rahó com los que rompian ab la Gran
Bretanya, podriam estampar: "que, sempre y quan una forma de gobern,
sigui la que sigui, va á parar á destruhir lo fi pera la que fou
establerta, lo poble te'l dret de cambiarla ó abolirla, y de instituir
un nou gobern, fundantlo en los principis y organisant sos poders en la
forma que'ls sembli més propia pera proporcionarse la tranquilitat y la
felicitat. La prudencia, en veritat, aconsella que per motius petits y
causas pasatjeras no deuhen los pobles cambiar los goberns, quan
aquestos están establerts desde algun temps: pero també la experiencia
de tots los temps ensenya, que'ls homens están més disposats á sufrir,
mentres los mals siguin soportables, que no pas á fer us de llur propi
dret, destruhint la forma de gobern á que estan acostumats. Pero quan
una llarga serie de abusos y d'usurpacions ab tendencias á un meteix fí,
revela en tota sa realitat lo propósit de junyir un poble al jou d'un
despotisme absolut, aquest poble té'l dret y fins lo deber de tirar á
terra tal gobern, y de subvenir ab novas garantias á sa seguretat en lo
pervenir."

Y podriam estamparho ab tanta rahó com ells, ó millor, ab molta mes rahó
que ells, puig tots los agravis de qué ells se queixavan, los hem rebut
nosaltres aumentats y agravats de moltíssim. Creyem que será interessant
fer una lleugera comparació entre uns y altres agravis.

Los primers capítols que formula la Declaració americana, se refereixen
á abusos comesos per la potestat real en la marxa del poder llegislatiu.
Si nosaltres nos referíssim als temps passats, trovaríam lo nostre poder
llegislatiu atacat moltas vegadas á ma ayrada y disolt ab completa
ilegalitat. Fins acceptant com á legal lo "Decret de Nova Planta," lo
nostre poder llegislatiu debia conservarse. Basta llegir aquest decret
funest, pera veure que's refereix principalment á lo judicial y
administratiu, y que res, absolutament res prevé sobre Corts ni poder
llegislatiu: y com que'l meteix decret prevé que "en tot lo no previngut
en sos articles s'observin las Constitucions que avans hi havia á
Catalunya," lluny de destruhir aquell poder, lo confirma. Historicament,
donchs, sols la ilegalitat mes irritant pogué privarnos del atribut mes
esencial de la personalitat d'un poble.

Si volguéssim prescindir de la historia y referirnos al poder
llegislatiu creat per las Constitucions contemporáneas, las queixas que
podriam formular foran cent vegadas mes graves que las de las colonias
americanas. Aquestas estavan agraviadas per abusos ó extralimitacions de
la corona, pero la veritat del poder llegislatiu se conservava en sa
essencia. Lo rey manava sospendre los efectes de la lley fins que
obtinguessin son consentiment, que may arrivava; convocava Cossos
llegislatius en llochs extraordinaris ó poch cómodos; disolvia Cámaras
de representants, y passava algún temps sense ferne elegir de novas. Tot
aixó que forma la base dels agravis de la Declaració americana, es
pecata minuta comparat ab lo que passa en lo nostre pays. Basta recordar
la situació que hem pintat en lo capítol primer. Lo sistema
representatiu está convertit en una farsa grotesca.

Entra luego la Declaració americana en los agravis inferits en lo
terreno judicial y administratiu. "Ha fet als jutjes, diu referintse
sempre al poder real, dependents de sa voluntat, disposant á sa manera
d'aqueixos empleos, aixis com de llurs dotacions y havers."

"Ha creat una munió d'empleos fins als nostres temps desconeguts, y ha
enviat á aquest pays aixams de funcionaris pera oprimir al nostre poble
y devorar sa substancia."

"Ha mantingut entre nosaltres en temps de pau exércits permanents sens
consentiment dels nostres llegisladors."

"Ha intentat fer al soldat independent de la autoritat civil y fins
superior á ella."

D'aquestas queixas no hauríam de modificarne ni una lletra, sino fós
pera donarhi tochs mes foscos y accentuats. Las hem traduhit al peu de
la lletra y resultan com si fossin originals nostras.

Entra luego la Declaració á formular los agravis rebuts del poder real
en combinació ab lo Parlament, qual jurisdicció sobre las Colonias nega,
y'ls capitols principals son los següents:

"Que havian pretengut llegislar:"

"Pera inundar los quartels de numerosos cossos d'exércit."

"Pera protegir als soldats y gent d'armas ab procediments irrisoris en
lo que's refereix á assessinats que haguessin comés en habitants
d'aquells Estats".

"Pera interceptar y destruhir lo nostre comers ab totas las parts del
món."

"Pera imposarnos tributs sens lo nostre consentiment."

"Pera privarnos en molts casos de la institució y ventatjas del judici
per jurats."

"Pera transportar á ciutadans á l'altra part dels mars, y processarlos
allí per delictes suposats."

"Pera derogar las nostras Cartas, abolir las nostras mes preciosas
lleys, y destruhir fundamentalment las formas dels nostres goberns."

"Pera suspendre las nostras propias Assambleas, y declararse ells
meteixos revestits del poder de dictar lleys obligatorias pera las
Colonias, en tots los casos y circunstancias."

Ab las variacions que fa necessarias la diferencia de temps, lloch y
condicions, aquesta part de la llista d'agravis podria servirnos també
perfectament. Sols los quatre darrers capitols de la Declaració
americana no serian d'aplicació al nostre estat actual, puig que's
refereixen á la conducta de la Gran Bretanya després de declarada la
guerra entre son poder y'l de las que eran sas Colonias. Afortunadament
pera tots, no s'ha quebrantat la pau material entre las regions de la
Península, y en los moments actuals "ni's devastan los nostres mars, ni
se'ns saquejan las costas, ni se'ns creman las ciutats, ni's degolla als
nostres conciudadans," usant pera tals objectes exércits de mercenaris
extrangers. "No s'obliga, tampoch, als nostres conciutadans fets
presoners en los mars, á fer armas contra llur patria; á convertirse en
butxins de llurs amichs y germans, ó á caure, en cas contrari, víctimas
dels cops de llurs propis germans y amichs," ni "s'han fomentat entre
nosaltres excicions domésticas." Avans d'estar en guerra oberta, las
Colonias americanas tenian motius de queixa suficients pera basarhi llur
resolució de emanciparse, y tots aquells motius, agrabats encara,
trobariam nosaltres en la nostra situació actual, sens necesitat de
recorre als agravis histórichs.

Podríam, donchs, "exposar y declarar al món enter", com feren los
americans, la llista copiada de llurs agravis, en la seguretat de que'l
món enter trobaria llegítima la nostra Declaració, com justa y santa va
trovar la de las Colonias al rompre ab la Gran Bretanya. Tant mes
llegítima la trobaría, en quant nosaltres podriam afegirhi una pila de
capitols que no degueren formular los fundadors dels Estats Units. Entre
moltíssimas altras cosas, podriam afegír nosaltres:

"Units baix la base de la igualtat perfecta ab un poble que valia tant
com nosaltres, pero no més que nosaltres, y fundada la unió en lo
consentiment lliure y la utilitat recíproca, per forsa d'armas unas
vegadas y á copia d'insidiosa constancia sempre:"

"Se'ns ha prés la nostra llengua, obligantnos en tots los actes de
trascendencia á usarne un'altra que no s'avé ab lo nostre temperament y
carácter."

"Se'ns han prés las nostras lleys, perfectament acomodadas al nostre
modo de ser, en tot lo referent á materias políticas, administrativas,
penals, mercantils, procediments y altras y altras, y despres
d'habérsens minat per sa base lo poquíssim que conservavam, ó sigui lo
referent á la organisació de la familia y regulació de la propietat,
se'ns amenassa encara continuament ab sa destrucció completa, y ab
subjectarnos á una llegislació que's basa en principis contraris als que
davan á la nostra robustés y vida."

"Se'ns ha prés la nostra historia, obligantnos á considerar oficialment
com á propia la de unas regions que no tenian sobre la nostra cap
predomini."

"S'ha procurat enlluhernarnos ab ventatjas del ordre material, pera
fernos olvidar completament los interesos morals, y un cop se'ns ha
considerat prou distrets y axafats, se disposan á arrancarnos aquellas
ventatjas, contrariant lo nostre comers y destruhint las nostras
industrias."

"Se'ns ha apartat sistemáticament de la direcció dels negocis públichs
que interessan á la agregació de totas las regions espanyolas, privant
aixis al conjunt del element positivista que devia temperar en bé de
tots, l'idealista dominant."

"Se'ns tracta com á pays conquistat, enviantnos agents del poder central
que'ns explotan per tots los medis, lícits é ilícits, y encarregant la
decisió de las nostras qüestions domésticas á jutjes forasters, que ni
tenen cap arrel en lo pays, ni coneixen lo nostre dret especial."

"Per tots los medis dits y molts altres que fora llarch condensar,
empleats ab constant tenacitat durant un llarch período histórich, no
sols s'ha rebaixat lo nostre carácter, sino que se l'ha desnaturalisat
fins al extrem de que no se veu cap esperansa de millora sinó en una
conmoció tan forta, que fassi trontollar fins los fonaments de la
organisació nacional á que estem subjectes."

Y després d'aquesta relació d'agravis, podriam tornar á copiar la
Declaració americana, y acabar dihent:

"Cada vegada que ha pujat un grau la opressió, hem demanat justicia de
la manera mes humil. Las nostras repetidas peticions no han tingut altra
resposta que repetits insults. Un princep qual caracter está marcat ab
tots los actes que qualifican un tyrá, es inepte pera dirigir á un poble
lliure."

"No hem faltat jamay á las consideracions degudas als nostres germans.
En distintas ocasions hem cridat llur atenció envers las tentativas que
feyan llurs Cámaras pera extendre sobre nosaltres una jurisdicció
injustificable. Hem recordat á llur memoria las circunstancias de la
nostra unió. Hem apel·lat á llurs naturals justicia y grandesa d'ánima,
y per los llassos de la sanch que'ns lligan, los hem conjurat pera que
desaprobessin aquellas usurpacions, que havian de portarnos
inevitablement á rompre nostras relacions y comers mútuo. Ells també han
sigut sorts á la veu de la justicia y de la consanguineitat. Devem, per
lo tant, cedir y consentir en la necesitat que'ns imposa la separació, y
considerarlos, al igual que'ls demés pobles, enemichs en la guerra y
sóls amichs en la pau."

Mes no volem seguir en aquest terreno. Lo document americá es una
declaració d'independencia que tot lo món civilisat ha reconegut com
suficientment fonamentat, y nosaltres no aspirem á la independencia. Per
molts y grossos que siguin los agravis rebuts; per més degenerats que
nos vejem per culpa en gran part d'altres, no hi ha avuy á Catalunya qui
sigui reflexivament separatista, ni ho serem sinó al darrer extrem. La
lluyta constant sostinguda entre la voluntat y'l temperament es bona
proba de que no'ns equivoquem al fer aquestas afirmacions. Lo
catalanisme regionalista aspira, si, á rompre la unitat uniformadora que
nos ofega, pero ab igual forsa desitja la unió que ha de darnos salut y
fortalesa. Volem viure no amarrats y lligats, pero si enllassats ab las
demés regions de la Península. Tals son, y no altras, las aspiracions y
desitjos que procurará convertir en realitats lo catalanisme
regionalista, si arriva á arrelar y á ferse vigorós.

La separació de la nostra regió d'Espanya sóls podria tenir dos
objectes: la independencia, ó la unió ab un'altra nació, y ni la una
solució ni l'altra podrian convenir á Catalunya. Las nacions petitas
sóls poden conservar llur independencia en condicions especialíssimas.
La única que la té ben assegurada á Europa es la Confederació suissa,
per constituhir entre mitj de quatre de las grans potencias un espay
neutral, que'ls evita molts fregaments y motius de complicacions. Si
Espanya fos avuy una nació forta que pogués fer sombra á Fransa, tal
vegada á l'una y á la altra los convindria crear una faixa neutral,
que'ls fes lo meteix servey que fa Suissa á las nacions vehinas, y en
aquesta suposició podria Catalunya aspirar á una independencia, que
tindria sa millor garantía en la gelosía mútua de dos poderosos. Essent
Espanya débil com es, y debent encara quedarho molt més en lo cas
suposat de que se separés d'ella Catalunya y tota la faixa dels
Pirineus, no existeixen pera nosaltres las condicions especialíssimas
que's necessitarían pera garantirnos la independencia. Per altra part,
los interessos creats durant los sigles transcorreguts d'ensá de la
unió; los precedents que quan aquesta va realisarse ja existian; lo
comers ab las Colonias espanyolas consumidoras de molts dels nostres
productes; lo coneixement de la llengua castellana, generalisat entre
nosaltres, y que durant molt temps no podriam suplir per cap altra; la
exuberancia de la nostra producció industrial y manufacturera, qual
mercat natural y quasi únich son las regions agrícolas de la Península,
y cent altres llassos que'ns lligan á la nacionalitat de que formem
part, serian altres tants obstacles á la nostra independencia. La
naturalesa'ns ha situat á la part d'ensá dels Pirineus, y no está en lo
nostre poder lo corretjir la obra de la naturalesa, per molt que hagi
resultat en nostre perjudici.

La separació de Catalunya pera entrar á formar part de una nació que no
sigui Espanya, es absurda y, encara que fos possible, no'ns convindria
gens. No llindem més que ab Fransa y, cap interés moral ni material
atendible pera una unió, nos lliga ab los nostres vehins. Lo carácter
que entre aquestos predomina es tan diferent y oposat al nostre com lo
castellá, y com que son avuy més forts que'ls que ara nos manan, la
subjecció á que se'ns condemnaria fora més completa. Los catalans del
Rosselló han perdut molt mes la personalitat que'ls de la banda d'ensá
dels Pirineus, y llur exemple no pot pas tentarnos. Lo temperament
francés, menys idealista que'l castellá, es tan absorvent é intolerant
com aquest, y avuy per avuy molt més exigent, puig conserva encara la
il·lusió de que la Fransa es la primera y única nació del món civilisat.
La necessitat de la resistencia contra la absorció castellana va
portarnos en un trist periodo de la nostra historia á posarnos baix la
protecció del rey de Fransa, reconeixentlo com soberá de Catalunya. Lo
seu domini fou curtíssim y en circunstancias molt anormals, pero aixís y
tot, ja poguérem veure que haviam surtit del foch pera caure en las
brasas. Y llavoras la nació francesa no havia arrivat encara á la
unificació que havia de pesar luego damunt d'ella. Lo catalanisme
regionalista no pot desitjar per cap istil la unió ab la Fransa, que es
avuy la terra de la concentració, del uniformisme y de la exageració de
la autoritat del Estat, y ho porta fins al delirant extrem de no
deixarli veure, que la malaltissa debilitat quals primers efectes han
sigut ferli perdre'l lloch preeminent que ocupava, no es més que la
conseqüencia de la falta d'iniciativas particulars, sacrificadas al
somni igualatari que avuy encara fa desvariejar als blanchs y als roigs,
hereus los uns dels reys que hi van perdre'l cap, y'ls altres dels
revolucionaris que volgueren imposarse á la humanitat en pés á
canonadas.

Consti, donchs, que al comparar las queixas que pot presentar Catalunya
pels agravis rebuts de sos dominadors ab lo document monumental de la
independencia americana, no'n volem treure totas las conseqüencias que
podriam. Volem, si, que's vegi, que'l nostre catalanisme regionalista te
tanta rahó, que si's detura en un punt que no arriva al separatisme, no
es per falta de dret, sino perque no creu convenient exercitarlo.

Y al obrar aixis, las rahons de conveniencia indicadas no son las que
més nos mouhen, sinó que'n tenim d'altras d'ordre més elevat. Lo nostre
catalanisme regionalista, ademés d'un sentiment, es en nosaltres una
convicció, filla d'un sistema general de ideas y de principis. Som
catalanistas perqué creyem en lo particularisme y en la llibertat que
n'es la més hermosa conseqüencia.

Al queixarnos y protestar de la subjecció en que se'ns té, no'ns mou la
mesquina enveja als que suran, ni aspirem á cambiar los respectius
papers. Volem la llibertat aixis pera nosaltres com pera los nostres
adversaris, y encara que las circunstancias nos portessin á poder pendre
la revenja, no voldriam fer ab ells lo que ells han fet ab nosaltres.
Professem lo particularisme per sistema, y som per principis expansius y
generosos. Las teorias en que'ns apoyem son de tracendencia general, y
de llur aplicació pot esperarsen un cambi ventatjós en la organisació de
las societats.

No creyem en la uniformitat, que sols pot naixer de la imposició y de la
tirania, y ho esperem tot de la llibertat, que es la consagració de las
varietats. Lo nostre ideal es la unió y la bona amistat entre tots los
individuos dintre de una col·lectivitat y de totas las col·lectivitats
dintre de las grans agregacions. Volem la llibertat, no pera aislarnos y
tancarnos dins murallas de sospitas y envejas, sino pera utilisarla
agrupant lo major número possible d'homens y pobles pera los grans fins
del avens y de la perfecció. Com la antigua llegenda, separem pera unir.
"Com més amichs més clars," diu un adagi de la terra. Volem, donchs,
anar molt clars ab tots los que tenen interessos comuns ab nosaltres, al
objecte de poder ser ben amichs.

Per sa elasticitat, lo sistema particularista es lo que més pot
contribuhir á la realisació de las tendencias que ennobleixen á la
civilisació dels nostres temps. La unió lliure y expontánea pot tenir
graus mes ó menys estrets, segons quins siguin los interessos comuns á
las agrupacions ó col·lectivitats que s'uneixen. Las que tenen comunitat
d'historia, de tendencias, de llengua, de necesitats, d'aspiracions, de
dret, etc., etc., constituheixen regions, que s'enllassan luego menys
estretament ab altras, ab las quals tenen també alguns interessos
comuns, formant ab ellas nacionalitat ó societat política. Las distintas
nacionalitats senten ademés necessitats comunas ab altras que's troban
en estat similar de cultura, y pera satisferlas ab ventatja de totas,
poden també unirse, pero menys estretament que las regions d'un meteix
Estat, y sens arrivar á formar societat permanent política. Las
distintas rassas humanas, en quant han sortit del estat salvatje ó de
barbarisme, tenen sens dupte interessos generals á totas, y los
satisfarán millor si s'associan, lligantse sols molt debilment. Lo
sistema particularista, donchs, es l'únich que pot arrivar á agermanar
la humanitat y á enllassar totas las nacions y rassas de la terra.

Lo nostre sistema es complet y no desmenteix sa basse fonamental en cap
dels graus en que's manifesta. Dins de la regió lo llas d'unió es la
llibertat individual y corporativa, que's traduheix en un sistema de
gobern verdaderament representatiu dels interessos variats que en son
interior tenen vida. En la regió's veu la unitat, filla de la unió, no
de la imposició. Las distintas regions que poden formar un Estat
nacional, se federan ó confederan, y en ell se veu la unitat no en tot,
sino sóls en los comuns interessos permanents. Las distintas
nacionalitats fan lligas, y expontaneament se subjectan á reglas de dret
internacional sancionadas d'una manera efectiva y eficás, y aquestas
reglas convingudas limitan la soberanía de totas y de cada una. Las
diversas rassas ó lligas de nacions tractan entre ellas, y convenen en
la realisació dels grans projectes d'interés humá. Los distints graus de
obligacions contretas prenen los noms de lleys, constitucions,
concordats, tractats ó aliansas, segons sigui la extenció que's dongui á
llurs preceptes, pero tots han de tenir lo carácter obligatori que'ls
dona la expontaneitat dels contractants al limitar llur llibertat
natural.

Mes no volem avansar ideas qual explanació correspon á la part segona
d'aquest llibre. Al objecte del present capitol basta haber indicat
quina es la naturalesa del nostre catalanisme regionalista, apartant
d'ell tota sospita de mesquinesa y de petitesa de miras. Al defensar los
nostres drets y cercar reparació als agravis de que podem queixarnos,
no'ns volem tancar dins d'un encongiment impropi dels temps expansius en
que vivim. Volem, al contrari, fomentar y afavorir aquesta expansió, de
la qual no sols som partidaris, sino que'ns sentiriam orgullosos de
poder contribuhirhi en la mida de las nostras escassas forsas.

Arrivats á aquest punt, podem ja reasumir los motius del nostre
catalanisme regionalista. La nació de que formem part, está en general
tan decaiguda y postrada, que no li queda quasi res per perdre. Lo fatal
desenrotllo de la historia ha fet d'ella una agrupació caduca, sens
haver passat per lo periodo de la virilitat. Tot ho hem probat dins del
unitarisme, y res nos ha donat cap millora.

Los carácters dels dos pobles ó grupos principals en que se divideixen
los habitants de la Península, están igualment degenerats y decaiguts.
La rassa que ha sigut y segueix sent la predominant, es impotent pera
realsar la nació. L'altra rassa, supeditada y subjecta fins ara, está
ademés de degenerada, desnaturalisada. Molts dels defectes que mostra no
son propis de son temperament, sino que li han sigut empeltats. Pera
regenerarse, ha de comensar desfentse de tot lo postís que li ha sigut
encomanat. D'aquí ve que'l primer móvil del nostre catalanisme sigui
l'afany de regenerarnos. Desde'l moment que'ns hem despertat, no podem
resignarnos al paper passiu que se'ns ha obligat á representar fins ara.

Hem dit que l'afany de regenerarnos es lo primer móvil del nostre
catalanisme, y ho repetim pera que s'hi fixi be la atenció. Per que
sentim aqueix afany, al examinar lo carácter catalá hem sigut tan crusos
en la exhibició dels defectes, y no hem extremat las alabansas á las
bonas qualitats. Si la causa principal de la nostra degeneració es la
falta d'expontaneitat en lo desenrotllo del nostre poble, subjecte y
supeditat á un altre de temperament oposat, al punt meteix que recobrés
la personalitat se trobaria en condicions de entrar en millora. No's
notarian tal vegada grans efectes de moment. Tal vegada, al principi no
sabriam avenirnos á móurens sens caminadors, y fins fariam alguns
disbarats ó tonterias. Lo qui surt de tutela necessita algun temps pera
acostumarse á las responsabilitats y obligacions que sa nova situació li
imposa. Mes, de poch en poch nos hi aniriam acostumant, y á mida que
anéssim perdent los defectes empeltats, milloraria lo nostre carácter.
Lo nostre passat respón del pervenir, y si avans de perdre la
personalitat vam saber crear institucions y fer lleys que són eloqüent
testimoni del bon sentit del nostre poble; si sapiguérem arreglarnos
dintre de casa de tan bona manera, que ocupavam un lloch honrosíssim en
lo concert dels pobles més civilisats, es segur que recobrada la
personalitat, tornariam á fer alguna cosa profitosa.

Quan una nació, en general, ó una regió, en particular, se troban en
situació tan dolenta com la actual d'Espanya y de Catalunya, sols una
saccejada que remogui tots los elements que las constituheixen, pót ser
lo principi de la millora. Per aixó lo catalanisme regionalista se
proposa cambiar fins la base de la organisació del Estat,
reconstituhintlo baix principis no sols distints sino oposats als que
fins ara li han servit de guia. La varietat ha de substituhir á la
uniformitat; la llibertat al autoritarisme.

Lo que fins ara s'ha fet en lo camí del nostre Renaixement es proba de
la bondat dels nostres principis. Entre mitj del decahiment moral é
intel·lectual en que vivim, las produccions literarias en catalá son
raigs de llum que'ns diuhen que'l pervenir no será tan fosch com temem,
si lo Renaixement s'estén á altres terrenos. Al entrar en lo literari ha
produhit un moviment veritablement regenerador, despertantnos del
ensopiment en que viviam, y permetentnos pendre lloch en lo concert dels
pobles que cultivan las arts bellas: si logra entrar en lo polítich
social actiu, influhirá sens dupte en la millor marxa de la cosa
pública.

Al voler pendre part en aquesta nos mou no sóls lo desitj de que'l
nostre temperament positivista y analítich arribi á armonisar ab lo que
fins ara'ns ha portat cap á las abstraccions idealistas, sino també lo
dret perfecte que tenim á fer sentir la nostra influencia. Vam entrar en
la unió nacional baix la base de la igualtat, y no fem més que reclamar
lo cumpliment de lo pactat.

Los agravis que hem rebut constantment y'ls que'ns están amenassant
encara, son la llegitimació mes completa del nostre catalanisme. Són
aqueixos de tal naturalesa que'ns autorisarian fins á proclamar la
separació. Mes no volem pas anar tan allá mentres no se'ns posi en
situació de no tenir altra sortida. Ni'l nostre interés nos ho
aconsella, ni'ls nostres principis é ideals nos ho permeten. Si algun
dia la pura necessitat nos obligués á pensar en tal extrem, la tristesa
y'l dolor ompliria'l pit de tots los catalans reflexius. Lo nostre ideal
es que Catalunya visqui agermanada ab totas las demés regions de la
Península. Lo catalanisme regionalista no aspira més que á rompre las
lligaduras de la uniformitat, substituhintlas per los llassos de la
unió.

Tals son los principals motius del nostre catalanisme regionalista com
sentiment. En los capítols próxims exposarém los fonaments científichs
de las nostras conviccions particularistas.

# Part segona

# Fonaments científichs del particularisme.

## Capitol I

## Generalitats.

> Indicacions preliminars.-- Catalanisme, regionalisme,
> particularisme.-- Essencia del particularisme.-- Es un sistema positiu
> y práctich.-- Classificacions del Estat.-- La llibertat es medi y fi
> social.-- Necessitat de la lluyta entre varietats.-- Observacions en
> l'ordre material y en lo polítich social.-- Missió y fins del Estat ó
> agrupació política, en sa vida exterior é interior.-- Regulació de la
> lluyta entre varietats.-- Armonisació d'elements contradictoris.

Avans d'entrar en la materia propia de aquesta segona part no estarán de
sobras algunas indicacions.

No'ns proposem escriure un estudi complet sobre'l particularisme. La
materia es tan abundant y ha sigut fins ara tan poch tractada, que per
mica que deixéssim corre la ploma, traspassariam los límits que'ns havem
imposat. Lo nostre objecte es molt més modest, puig no passa de voler
deixar demostrat, que'l particularisme no es una aspiració purament
empírica, sinó un sistema perfectament científich, que's conforma més
que cap altre ab los principis y punts de mira que's tenen avuy per més
avansats y civilisadors. Pera conseguir lo nostre propósit nos bastará
exposar alguns dels fonaments del sistema.

Dedicat aquest llibre no als que fan professió de sabis, sinó á la
generalitat del públich, tant com procurarem que las nostras
apreciacions siguin rigurosament científicas, fugirem de la forma
técnica, y usarem un llenguatje tan clar y natural com nos sigui
possible. Lo catalanisme ha anat guanyant los cors de una bona part dels
nostres compatricis, y, trovant ja estrets los límits literaris y
artístichs, vol entrar en lo terreno polítich social. Pera avansar ab
seguretat en quest cami, ha de conquistarse las intel·ligencias. Lo
sentiment se reforsará ab la convicció. A produhir convicció va
encaminada la part del nostre llibre que comensem. Si en ella hi troban
los nostres compatricis algunas rahons que fortifiquin llur sentiment y
puguin servirlos d'arma, que en la controversia los ajudi á portar lo
convenciment als que encara negan ó duptan, los nostres propósits
s'haurán més que cumplert.

Y entrant ja en materia, avans que tot diguem perque hem adoptat la
paraula particularisme, al tractar de donar nom al sistema en que's
basan las nostras conviccions, y precisem lo sentit y amplitut que té
aqueixa paraula.

Las terminacións en isme, ista, etc., indican la idea de afició, carinyo
y preferencia per la que expressa la paraula á que s'afejeixen. Aixis,
donchs, de la meteixa manera que catalanisme vol dir afició, carinyo,
preferencia á lo catalá, y regionalisme suposa iguals sentiments
simpátichs á lo regional en general, la paraula composta,
particularisme, vol dir afició, carinyo, preferencia á tot lo que es
particular. Notis com las tres paraulas que acabem d'analisar enclouhen
la meteixa idea, si be que dantli diferent extensió. Lo catalanista es
particularista, pero reduheix lo seu particularisme á la nostra regió
sola: lo regionalista professa un particularisme mes general, y no pot
deixar de ser també catalanista, puig que qui vol lo més, vol lo menys:
lo particularista eleva sas preferencias y aficions á la categoría de
sistema, y al ser igualment regionalista, y, per conseqüencia,
catalanista, no fa més que aplicar á casos concrets un ordre general de
ideas.

Anem á aclarar més encara aquestas definicions. Lo qui es merament
catalanista, pot no ser regionalista ni particularista. Impulsat per
motius referents exclusívament á la nostra regió; motius que poden ser
histórichs, geográfichs, etnografichs etc., etc., pot desitjar la
autonomía de Catalunya sens aspirar á la de las demés regions de la
Peninsula, y fins voler que la organisació que's dongués á la nostra
regió autónoma, fos, no particularista, sinó la que naix del sistema
oposat. Lo regionalista no pot deixar de reconeixer á totas las regions
que tinguin personalitat propia los meteixos drets que reclama pera
Catalunya, pero pot també no aspirar á una organisació particularista
dintre de cada regió. Lo qui ademés profesa lo particularisme, no sols
ha de reconeixer á totas las regions que's trobin en las circunstancias
ditas, los meteixos drets que á Catalunya, sinó que ha de aspirar á que
cada una d'ellas s'organisi de conformitat ab l'ordre general de ideas
que constituheix lo sistema particularista. Com ordre general d'ideas,
aquest sistema ha de tenir aplicació á totas las manifestacions de la
activitat, aixis dels individuos, com de las agrupacions y
col·lectivitats que forman.

De aquestas lleugeras indicacions se'n desprén, que'l catalanisme, pera
ser perfectament llegítim, ha de ser regionalista y particularista.
Basantse en un sistema ú ordre general de ideas y no manifestantse
exclusivista, los títols en que apoya sas reclamacions son respectables
y mereixedors de ser atesos. Lo catalanisme particularista no es una
reivindicació que, á pesar de tota sa justicia, degui temer l'acusació
de interessada y mesquina. Es tot lo contrari: es una aspiració
eminentment generosa y que s'apoya en las conclusions científicas mes
avansadas y civilisadoras.

Lo sistema particularista no es en sa essencia més que lo reconeixement
de la varietat y, com conseqüencia llógica, la consagració de la
llibertat. No's concebeix la llibertat en acció sens que dongui per
resultat efectes distints en cada ser lliure. Si'ls efectes resultan
iguals en sers distints, es per pura coincidencia: es que'ls móvils de
la resolució han sigut los meteixos, ó que móvils variats han produhit
una resultant idéntica. Pero notis bé, que fins en aquestos casos de
coincidencia, lo ser agent s'ha resolt ab perfecta expontaneitat: en la
resolució no hi ha influhit cap móvil d'imposició directa, y no es
sistemática, puig un nou acte expontani del ser agent restableix la
varietat. La unitat sistemática no's concebeix sens imposició. Fins quan
distints sers lliures hi arrivan per acte expontani de llurs voluntats;
quan armonisan llurs distints interessos en benefici mútuo, no ho
consegueixen sens imposició. Tot contracte entre sers lliures suposa
limitació de la llibertat de cada un dels contractants, puig la
limitació no deixa de serho per més que sigui voluntaria en los que se
la imposan.

L'home es un ser naturalment sociable. L'individuo aislat no pot cumplir
sa misió en la terra. La naturalesa ha separat los sexos, de manera que
ni la reproducció pot realisarse per un individuo sol. No's concebeix,
donchs, la llibertat absoluta. La llibertat en exercici se converteix en
dret pera l'home en societat, y no hi ha dret sens deber correlatiu. La
facultat de obrar de cada hu acaba allá ahont comensa la facultat
semblant d'un altre. La lley més general de la naturalesa es la de
compensació. Lo major bé del ser humá, que es sens dupte la llibertat,
se compensa ab la necessitat de la limitació; l'exercici del dret es
impossible sens lo reconeixement del deber. Quan una societat humana
arriva á pendre la forma d'Estat, unint un poble y un territori, y
creant una entitat representativa del interés comú als associats, cada
un d'aquestos aumenta la garantía de sa llibertat y de sos drets, pero
no ho consegueix sino á cambi de subjectarse á tantas limitacions com
son los debers que s'imposa. Lo conflicte entre l'interés individual y'l
col·lectiu naix del fet necessari de la associació, y tots los sistemas
que s'han ideat no tenen altre objecte que armonisar los dos interessos
contradictoris.

Sens anar més endavant, podem ja treure de lo exposat una conseqüencia
trascendental. Si la llibertat es lo major bé del home; sí las
limitacions que la societat li imposa no deuhen tenir altre objecte que
fer possíble l'exercici de la llibertat de tots y de cada hu, es
innegable que es preferible aquell sistema que més favoreixi la
llibertat y reduheixi més las limitacions. Lo particularisme no reconeix
d'aquestas sino las estrictament necessarias, y porta, per lo tant,
grans ventatjas als sistemas oposats.

A la senzilla enunciació d'aquesta tendencia queda calificat lo
particularisme com sistema positiu y práctich. No s'imagina un home ni
una societat ideals, sino que arrenca dels fets tals com se manifestan.
No aspira á objectius absoluts, y's reduheix á la relativitat, que es
condició precisa de tot lo humá. Aplicant sos principis á la organisació
social, no pretén arrivar ni á la independencia de cada un de sos
membres ni á la omnipotencia de la autoritat col·lectiva. Sap que cada
ser es una barreja de qualitats bonas y dolentas, de virtuts y vicis;
sap que'ls conjunts de sers participan de las condicions dolentas y
bonas dels components, y las pren totas en consideració, las
contrabalanceja, y procura aprofitarlas, á fi y efecte d'obtenir, no la
perfecció absoluta, sinó la major suma de benestar possible en los temps
y circunstancias dels pobles á que s'aplica. Positiu y práctich lo
positivisme, no tem las varietats, sino que, al contrari, las llegitima
y fomenta, puig té la seguretat de que son signe de vida y font de
progrés y de millora, y tot son afany se reduheix á armonisarlas y
utilisar los productes de la competencia.

De totas las clasificacions que s'han imaginat pera distingir los Estats
segons llur organisació, la més positiva es la que, marcant dos extrems,
los declara impracticables, y afirma que tota societat organisada ha de
trovarse en un terme mitj. La independencia del individuo, la llibertat
completa forma un dels extrems, y pren lo nom de an-arquía ó sigui de
"no gobern." La omnipotencia de la col·lectivitat, l'autoritarisme
absolut forma l'altre extrem, y s'anomena comunisme. Jamay s'ha
practicat ni's practicará l'un ni l'altre, puig l'home té de moures
sempre dintre de lo relatiu. Los dos forman los polos de la terra
política, que com los geográfichs son inhabitables. Los terrenos aptes
pera la vida dels homes, aixis en geografía com en política, se trovan
entre l'un y l'altre polo.

Dihem que aquesta clasificació es la més positiva, perqué es la que més
se presta á la varietat de matisos y de combinacions. Segons siguin las
condicions de cada poble, l'Estat s'acostará més á l'un ó al altre polo,
puig lo meteix que succeheix en la distribució de la terra habitable, si
no se pot arrivar al polo meteix, s'hi pot anar molt á la vora. A copia
de virtut y d'energia moral en lo poble, pot l'Estat acostarse molt al
polo de la llibertat, aixis com á forsa de ensopiment y de debilitat
moral pot arrivarse als llindars del polo del autoritarisme. La escola
particularista fa ruta cap al polo de la llibertat, y sens pretendre
arrivarhi, tendeix á acostarshi tant com sigui possible.

Sobre las altras que s'han ideat, aqueixa clasificació, ademés de la
ventatja de son positivisme, té la de basarse en lo fondo de las cosas.
Las clasificacions que atenen á la manera d'estar organisada en l'Estat
la representació de la soberanía, tenen lo defecte de basarse sóls en la
forma, ó al menys de darli exagerada importancia. Tant si s'adopta
qualsevol de las divisions antiguas, que distingeixen entre república,
gobern de tots ó de molts, y monarquía, gobern de un sol, afeginthi
algunas lo terme mitj de la aristocrácia, gobern dels notables; com si
s'acepta la divisió de Montesquieu, que admet tres especies de gobern, ó
siguin la república, la monarquía y lo despotisme, es poch menys que
imposible evitar caure en confusió. Per molt que la forma indiqui moltas
vegadas quin es lo fondo, hi ha tantas excepcions que la regla general
queda desvirtuada. Pot haberhi, en efecte, goberns d'un sol ó d'uns
quants que s'acostin molt al extrem de la llibertat, y goberns de tots ó
de molts que s'aproximin al extrem oposat del absolutisme despótich.
Tant pot succehir aixó, que es regla quasi sens excepció, que tot
sistema que confia la representació de la soberanía á una entitat ó
col·lectivitat irresponsable y única, degenera en absolut y tiránich.
Quan no s'estableixen limitacions y compensacions, succeheix lo meteix
en la monarquía que en la república, no habenthi més diferencia que la
de ser lo despotisme practicat per un rey ó per una majoría.

Lo particularisme no dona importancia decisiva á aquestas divisions,
puig son ideal es acostarse tant com pugui al polo de la llibertat. La
armonía ha de naixer de las varietats reconegudas y en exercici.

Y vol acostarse lo més que pugui á la llibertat, no perqué consideri á
aquesta exclusivament com un fí, sinó perqué veu també en ella un medi
pera realisar los més trascendentals objectes de la societat política.
La llibertat es fi social, puig es la expressió de lo que més deu
estimar y estíma l'home, ó sigui sa propia dignitat: es medi, puig sols
per la iniciativa de la llibertat en exercici pot alcansarse lo progrés
y lo millorament constant de la civilisació y de la cultura.

Per poch que s'examini la marxa que han seguit aquestas en la historia,
se veurá que tots los passos que ha donat la humanitat han sigut fills
del us de la llibertat. Tota innovació, per petita que sigui, suposa un
cambi, y'l cambi suposa una varietat que s'ha alsat contra una
uniformitat. Sens la varietat, que no es més que la manifestació de la
llibertat, la humanitat estaria estacionada, y las ideas ó creencias que
haguessin obtingut lo consentiment general foran articles de fé
inmutables. Tot invent en l'ordre material; tota innovació en l'ordre
moral, comensan per una afirmació que contradiu alguna de las ideas ó
creencias admesas, y es, per lo tant, una protesta contra la general
ignorancia. Fins quan l'invent ó innovació son demostrables per
experimentació directa, no s'imposan sens travall, y han de lluytar al
menys contra la inercia explotada per los interessos que han de sortirne
perjudicats. Si l'invent ó innovació no son demostrables per
experimentació directa, la lluyta acostuma ser terrible. No's diu en va
que'ls redentors acaban crucificats.

Si tal es la condició del progrés, que no logra realisarse sino per medi
de la lluyta, no podrá negarse que'l sistema que més la favoreixi ha de
ser lo més civilisador. Un picafochs y una pedra foguera poden produhir
espurnas, mes pera que las produheixin es necessari que se'ls fassi
topar l'un ab l'altre: si se'ls manté separats jamay arrivarán á dar
calor ni llum. Lo sistema particularista, fomentant las varietats,
acosta los elements que han de conbinarse pera fer naixer la corrent
eléctrica: lo sistema uniformista intenta apartarlos, y'ls deixa
consumir sens dar cap resultat, fent que quedin latents moltas aptituts
que podrian ser eminentment productoras.

La lluyta es essencial á la vida, fins al punt de serne lo signe mes
característich, y s'estableix sovint entre elements desiguals. La vida
del ser organisat no es més que la lluyta entre forsas contrarias, de
las quals las unas tendeixen á gastar y destruhir l'organisme y las
altras á repararlo y refer las pérduas. Mentres las forsas reparadoras
són superiors á las destructoras, lo ser viu: tan bon punt com las
últimas logran sobreposarse á las primeras, deixa de existir lo ser,
y'ls elements que'l componen comensan una nova lluyta. La vida del ser
inorgánich es més lenta y menys activa, pero no deixa d'estar ni un sol
instant subjecta á la lluyta que incessantment transforma la materia.

La observació constant dels fets nos diu que en lo terreno polítich
social passa lo meteix que en lo material. Com més activa es la vida,
més marcada y forta es la lluyta, á la qual la civilisació y cultura
treuhen lo carácter aspre de batalla y li donan lo noble de competencia.
Las societats atrassadas ó caducas, los pobles primitius ó decadents,
son los que viuhen més quiets; per pocas necessitats los uns, per estar
enmodorrats los altres. L'avens de la civilisació y de la cultura se
manifesta per l'aument de necessitats, aixís en l'ordre moral com en lo
físich, y cada necessitat nova produheix major complicació y, per
conseqüencia, més varietat d'interessos. Quan dintre d'una meteixa
agrupació social se compara la vida dels grans centres ab la dels petits
poblets, se nota la grandíssima diferencia de activitat que hi ha dels
uns als altres. En los grans centres tots vivim afanyats, nos faltan
horas; nos destorban las distancias. Pera guanyar temps s'estableixen
camins de ferro interiors, tranvias, cotxos. Pels carrers sembla que'ns
atropellem los uns als altres, y la munió de gent que'ls ompla á totas
horas, va sempre depressa y afal·lerada. En los petits poblets tot es
tranquilitat; las horas sobran; los pochs que van pel carrer portan pás
de passeig. Es que en aquells la lluyta es més viva, puig que las
necessitats y aspiracions son més grans y la vida més difícil. Tot
aquell moviment y tragí no es més que efecte de la competencia. Cada hu
va á la seva, procurant surtir victoriós en la lluyta per la millora en
que está ficat. Lo qui te més aptituts y condicions pera realisar los
seus propósits aprofitant las circunstancias, es lo que s'enfila damunt
dels altres en lo ram á que s'aplica.

Per ara no s'ha trobat res que supleixi'l móvil del interés particular,
efecte del amor á un meteix, que es innat en l'individuo y en las
colectivitats, y fins pot quasi assegurarse que no's trobará jamay, puig
que aquell móvil es lo principal element de la lluyta sens la qual la
societat no pot viure.

La missió del Estat no es altra, precisament, que dirigir la lluyta
individual de manera que, produhint la major suma possible de beneficis,
reduheixi tant com se pugui los desastres. Examíninse tots los fins que
ha de realisar l'Estat, y's veurá confirmada aquesta afirmació.

La primera necessitat del Estat ó societat política es la de viure, y
d'aquesta necessitat se'n desprén que son primer fí es defensarse contra
qualsevol que l'ataqui, podent arrivar llegitimament á sa vegada al
atach, sempre que ho fassi necessari lo dret de defensa. Considerat,
donchs, l'Estat en relació ab los altres Estats, ó sigui en sa vida
exterior, son fi de lluyta es tan evident y clar, que fa tota
demostració inútil.

En sa vida interior, sos fins més culminants tenen la lluyta per punt de
arrencada y de mira. L'Estat defineix y fixa lo dret, traduhintlo en
lleys positivas y obligatorias per medi de sanció efectiva, y la
definició y fixació del dret no tenen altre objecte que dirigir la
lluyta entre'ls elements components del Estat. La lley no es mes que'l
límit que l'interés col·lectiu posa á la independencia individual. Ella
diu á cada hu fins á quin punt podrá arrivar en sa competencia ab los
demés, y sols quan algú traspasa'l punt fixat, intervé l'Estat pera
mantenir ó restablir l'ordre interromput.

Y'l dret, com á manifestació social, fa la seva evolució passant de lo
senzill á lo complicat á mida que van avansant la civilisació y la
cultura. En los pobles primitius, la lley está reduhida á la autoritat
del patriarca ó del jefe. En los més avansats, l'organisme llegislatiu
se descompón en varis membres, á cada un dels quals se confian funcions
especials. En los primers, com que la lluyta es poch activa, pero's
manifesta en cambi, dura, la intervenció social ha de ser poch freqüent
pero enérgica y brusca. En los segons, la acció del Estat pert en
intensitat lo que guanya en extensió. Es que la lluyta s'ha generalisat
entre tots los membres á la mida de la generalisació y aument de las
necessitats, perdent al meteix temps lo carácter de guerra oberta pera
pendre lo de la competencia. La idea abstracta de justicia, traduhida en
dret positiu al punt que la defineix una agregació social, está subjecta
á la lley de evolució que presideix al desenrotllo aixís de la vida
moral com de la vida material. Per aixó, en un Estat avansat en cultura,
la lley ha de ser complicada, fundada en sos preceptes, y suau en la
sanció.

L'Estat cumpleix sa missió de definir y aplicar lo dret ab tanta mes
ventatja pera sos elements, en quant més respecta la llibertat y fomenta
la iniciativa de tots aquestos. En una agrupació política ben
organisada, cada individuo, al despendres d'una part de la seva
independencia en pró del conjunt, ha de rebre en cambi molt més de lo
que dona. La seguretat de son dret y la garantía de las llibertats que
se reserva, han de deixarlo de fet molt més lliure que no fora sens
haverse imposat aquellas limitacions. Los debers socials que's
contreuhen, en una paraula, han d'estar exuberantment compensats ab la
seguretat y facilitat que's trobin en l'exercici dels drets y en la
expansió de totas las iniciativas. La lley més perfecta es la que's basa
en lo fecundo principi de llibertat; la que no posa al dret de cada hu
més límits que'l deber correlatiu de respectar lo dret dels altres.

La branca del dret més difícil de fixar y definir es la que's refereix á
la organisació de la familia y regulació de la propietat, que son las
bases de la llegislació civil. Contats, contadíssims, si es que algún
n'ha existit, son los pobles en que s'hagi ofegat la societat familiar y
prescindint de la propietat individual. Baix los régimens més tiránichs,
la llar doméstica ha merescut cert respecte, y fins quan la
col·lectivitat, representada per un ó per molts, s'ha cregut árbitra de
disposar á son capritxo dels bens dels subdits ó ciutadans, s'ha deixat
á aquestos la potestat de fer entre ells transaccions y contractes. Pot
haverse establert lo sistema de castas; pot haverse fundat la
organisació del Estat en la esclavitut del major número: la classe
priviligiada, la que ha representat l'element actiu, ha gosat sempre
d'un grau de llibertat que li ha permes establir la competencia entre
sos membres. Moltas vegadas, las institucions políticas han estat en
contradicció ab las de dret civil, establint las unas lo despotisme y
reconeixent las altras la llibertat, ó vice versa, pero fins ara no hi
ha hagut en cap Estat un poder prou potent pera ofegar totas las
iniciativas. Sempre s'ha hagut de deixar oberta una válvula per la qual
pogués escaparse lo vapor de la llibertat, producte fatal y necessari de
la naturalesa del home. L'Estat pot contrariar la lley natural, pero no
destruhirla.

Si la missió propia del Estat en la definició y aplicació del dret, ó
sigui en lo cumpliment de son fi jurídich, no es altra que presidir y
regular la lluyta entre'ls interessos distints y fins oposats dels
elements associats, un cop lo meteix Estat entra á fomentar la
civilisació y la cultura general, no deu reduhirse á presidir y regular
la lluyta, sinó que ha de pendre en ella part activa. Al establir
serveys públichs, com per exemple los de correus, telégrafos, etc.,
etc., tota la forsa social se utilisa com element actiu de competencia.
Si crea universitats y escolas, y organisa museus, y subvenciona
institucions científicas, artísticas, de beneficencia ó de qualsevol
altra classe, no porta altre objecte que aumentar las aptituts de sos
elements pera que puguin obtenir victoria ó defensarse al menys en la
gran lluyta de la vida. Al desempenyar l'Estat las funcions que tenen
per objecte fomentar la civilisació y la cultura, reparis com moltas
vegadas no's reduheix á pendre part en la competencia entaulada, sinó
que la provoca. Pera provehir los empleos, convoca á oposició, es á dir,
á lluyta; pera adjudicar travalls públichs, posa en competencia als que
poden executarlos, y n'encarrega als que surten victoriosos. Si vol
protegir las arts ó las ciencias, crida á certamen. No té altre camí que
la lluyta. Tot lo que sens ella naix, surt anémich y difícilment arriva
á poder viure. Lo que no es fill de lluyta ho es de la imposició, y la
imposició es lo més contrari al progrés y á la millora.

Lo fins aquí indicat basta pera demostrar que la missió altíssima del
Estat no es pas suprimir la lluyta, sinó regularla, al objecte de que
sos resultats siguin civilisadors y progressius. Aquestos están en
relació directa de la activitat y energía de la lluyta, per qual motiu
l'Estat, lluny de restringirla ó contrariarla, ha de procurar per tots
sos medis fomentarla y exténdrela. Per medi de la direcció de las
relacions exteriors, ha de darli camp franch; per medi de la definició,
fixació y aplicació del dret, ha d'evitar que degeneri en batalla,
mantenintla dins dels límits de la competencia; per medi de las
atribucions que se li concedeixen pera la producció y aument de la
cultura, ha de pendre en ella part activa, provocantla, avivantla y
extenentla á tots los terrenos civilisadors.

Cumplirá l'Estat sa missió tant més perfectament, quanta més importancia
dongui al element de la varietat, ó, en altres termens, quant més
s'acosti al extrem de la llibertat. Mes, puig volem estar sempre dins
del terreno positiu, reconeixem de bon grat que l'element contrari, ó
sigui'l de la igualtat, ha de ser també tingut en compte, y se li ha de
respectar lo lloch que li pertoca. La armonisació dels dos elements en
tal forma que l'un no contrarihi al altre, sinó que de la combinació
dels dos resulti l'avens social, es precisament l'objecte del
particularisme.

En lo present capítol no hem fet més que presentar deslligadas,
generalitats de las que pensem fer aplicació en lo curs del nostre
travall. Al arribar á precisar las bases en las quals ha de apoyarse la
organisació particularista, aquellas generalitats anirán lligantse y
combinantse de manera que se presentin formant un sistema complet.

## Capitol II.

## Tendencia científica actual.

> Procediment científich.-- Lo especialisme.-- Método de observació
> directa.-- Decahiment dels arguments de autoritat.-- Positivisme en
> las brancas físicas de la ciencia.-- L'exemple es imitat per las
> metafísicas.-- Aliansa entre unas y altras.-- Exemples trets de varias
> d'ellas.-- Unió entre totas pel camí de la varietat.-- Dos grupos de
> sistemas filosófichs.-- Conformitat del nostre particularisme ab la
> tendencia científica actual.-- Dificultats que ha de trovar en son
> camí.

Proposantnos, com nos proposem, demostrar que'ls nostres punts de mira
son perfectament científichs, hem de donar una ullada á las
manifestacions de la ciencia en lo punt en que avuy se trova.

La primera observació que salta á la vista al dirigirla al camp
científich, es que sos procediments actuals son eminentment
particularistas. Vivim en plena época dels especialistas. La ciencia se
divideix y subdivideix: lo qui la cultiva concentra tota la activitat no
ja en una de sas cent brancas, sinó en un punt concret d'un dels mil
brots de que aquestas están formadas. A pesar de la facilitat ab que
cada qual disposa de tots los elements d'estudi desitjables, los homens
enciclopédichs, que van caracterisar lo período del renaixement
filosófich, van sent ja rara avís en los nostres temps. Agafis una
branca qualsevol de la ciencia física ó metafísica, y si's volen
recordar los noms tan sóls de las especialitats á que donan naixensa, se
necessita una memoria prodigiosa. L'especialisme invadeix totas las
profesions científicas. Lo metje se reduheix á estudiar una sola classe
d'enfermetats; l'advocat se dedica á una sola especie de qüestions; lo
filosoph se fixa sóls en un ordre reduhit d'especulacions. Dels que
estudian lo llenguatje, per exemple, los uns son filólechs, los altres
lingüistas, los de més enllá políglotas, etc., etc.. Tan particularistas
son avuy los procediments científichs, que l'especialisme arriva potser
á constituhir lo defecte de la época.

Los procediments son sempre fills del método, de manera que pot ben
assegurarse que sent aquells particularistas, particularista ha de ser
tambe aquest. Y en efecte, lo método científich tendeix avuy directament
cap al particularisme. La observació directa ha vingut á ser la base de
las ciencias, aixis de las que buscan las lleys dels sers materials, com
de las que estudian lo món metafísich. Las hipótesis sens fonament real
en fets demostrats no captivan avuy las intel·ligencias. Los llibres de
filosofía en que l'autor no hi va vuidar més que'ls productes d'una
admirable gimnástica de cervell, han perdut quasi tota la autoritat de
que han gosat en altras épocas. Tals esforsos d'intel·ligencia admiran
pero no convensen.

Lo procediment especialista y'l método d'observació directa portan
directament cap al positivisme científich. La varietat es la regla y lo
medi: lo fi, l'enllás entre las varietats. La observació directa,
practicada per especialistas, fa que'ls judicis hagin de ser fills de la
realitat, y que's tendeixi á presentar tot lo que es objecte d'estudi
tal com es y no tal com podria imaginarse. Alguns exemples nos donarán
la demostració completa de la transformació que ha portat al camp
científich lo procediment actualment empleat, en contraposició al que ha
estat en predicament en altras épocas.

Fixemnos en las brancas de la ciencia que tenen per objecte lo
coneixement del home aixis en sa part física com en sas parts moral é
intel·lectual. En los temps en que predominava lo procediment de las
abstraccions, y en que totas las qüestions estavan implicitament
resoltas en quatre principis brillants, que eran considerats altras
tantas veritats absolutas é indiscutibles, lo coneixement exacte y
precis del organisme físich del home no tenia cap interés pera la
ciencia, que temerosa y encongida no s'hauria atrevit á obrir un cadáver
per temor á la profanació. Lo principi uniformador del autoritarisme era
la base de tot procediment científich, y dant torment als textos dels
autors predilectes, girantlos y capgirantlos, se lograva ab penas y ab
dolors aplicarlos á la qüestió que s'havia de resoldre de conformitat ab
los prejudicis admesos. Lo fet real y observat no feya cap pes, y la
observació directa y repetida devia callar y prosternarse devant de una
cita en llatí de Sant Tomás ó de Aristóteles. La ciencia llavoras tendia
á la concentració y era oposada á tot particularisme.

Si de tal manera se resolvian las qüestions referents al home físich,
consideris com debian tractarse las del ordre moral é intel·lectual. Los
que las cultivavan, aceptavan los principis que se'ls davan com
inmutables, y llurs afanys se reduhian á acomodarhi las conseqüencias.
Tot particularisme era un absurdo científich, y per mica que's acostés
al terreno teológich era calificat d'heretgia, en qual cas son autor
havia de temer fins per sa propia persona.

Las brancas físicas de la ciencia foren las primeras que feren la
evolució cap al positivisme, tardant molt temps á seguir llurs passos
las metafísicas. Havian passat molts anys desde que Leonard de Vinci,
Copérnich, Galiléo, Newton y cent altres havian ja restaurat la
observació directa com á base del estudi del món material, y'l moral
seguia encara regulat cientificament per prejudicis y abstraccions sens
base comprobada. En va fou que la teología més ortodoxa hagués d'acabar
per reconeixe que la Biblia, si es d'autoritat indiscutible en lo
terreno relligiós, no prejutjá cap qüestió en lo científich, entregat á
la investigació del home; puig á pesar de la protesta de molts, las
classes predominants van seguir aprofitantse de las abstraccions y
prejudicis, reduhintse á cambiarlos en lo precís pera acomodarlos á llur
interés. Lo moviment filosófich que va precedir á la revolució francesa
va declararlos guerra á mort; pero tan prompte com los hagué destruhit,
no'ls va suplir per los principis d'un ordre oposat d'ideas, sinó per
los prejudicis contraris, dins del meteix ordre. Precindint de tota
observació directa, va acceptar la uniformitat com á base de son
sistema, y cap á la uniformitat va encaminar sas novas teorías. Al voler
la revolució, per exemple, aplicar sas Constitucions radicalment
igualatarias lo meteix als habitants de Paris ó de Lyó que als negres de
las Guayanas, de cop y volta transformats d'esclaus en ciutadans d'una
democracia, obehia sens repararho al meteix principi que havia impulsat
sigles avans als castellans á condemnar com heretje al Inca peruá per
practicar la relligió propia de la seva terra. En lo terreno polítich
social los dos extrems no podian deixar de trovarse en un resultat
semblant. Un y altre eran fills de la imposició autoritaria. Los pobles
no havian fet mes que cambiar d'amo, passant del absolutisme d'un rey al
de una massa; de la intolerancia teológica á la intolerancia filosófica.

Avuy, si las brancas de la ciencia que estudian la vida material,
persistint en lo camí que venen seguint fa ja sigles, van perfeccionant
y ampliant cada dia lo sistema de la observació directa, las que
s'ocupan de la vida moral han adoptat per fí aquesta via, y establint
unas y altras estreta aliansa, han obtingut ja grans ventatjas y
prometen avansar molt més encara. L'escarpell y la balansa son los
instruments capitals del observador, que pera multiplicar la potencia y
finura dels seus sentits disposa d'aparells de tota clase. Ab tan
poderosos medis s'ha proseguit l'estudi del home, y á cada pas que
s'avansa en son coneixement se van modificant las ideas que
predominavan, pronunciantse més y més en pro del particularisme.

En efecte: com mes se divideixen y subdivideixen las brancas de la
ciencia; com més se multiplican los camps d'observació, més se va posant
de manifest, que la varietat es regla de la naturalesa y condició
necessaria de la vida. Fixantnos sols en los estudis que més directament
nos interessan, ó siguin los que s'ocupan del home, aixis considerat
aisladament, com en relació ab los demés sers, veurem que á cada pás que
s'avansa se van descubrint diferencias fins en los punts en que més
s'havia afirmat la uniformitat. La antropología, per exemple, amidant
las cavitats del crani y pesant y examinant la massa del cervell, nos
ensenya á caracterisar y á classificar las varietats y rassas, assignant
á cada una d'aquestas lloch distint en la escala de la perfecció, per
medi de la observació individual comparada. La etnografía y la
etnología, brots de la branca de la ciencia que estudia al home en
general, lo consideran formant agrupacions y pobles, y tot llur afany es
cercar las diferencias que caracterisan á cada grupo ó col·lectivitat al
objecte de poder classificarlos y distingirlos. La lingüística ve en
auxili d'aquestos estudis, y fixantse en las transformacions que ha anat
experimentant la expressió de las ideas, acaba de posar de relleu las
diferencias establertas per las brancas similars de la ciencia. Gracias
á aqueix conjunt d'observacions, sabem avuy que cada agrupació d'homens
té sa personalitat propia, que per herencia se transmet de generació en
generació, y que las circunstancias de lloch y temps que las envoltan
tenen en ellas influhencia incontrastable. Los avensos fets fins ara, ab
tot y que no s'ha arrivat de molt encara al punt á que lo sistema de
observació directa dels fets pot portar á totas las brancas de la
historia natural, nos demostran ja que es absurdo tot sistema que
pretengui subjectar á reglas idénticas á sers y col·lectivitats que
viuhen en tan distintas condicions, y's trovan en tan diferents estats
de desenrotllo y de cultura. Avuy, lo sentimentalisme extraviat que vol
igualar al salvatje del cor del Africa ó de las islas occeánicas al home
blanch refinat de las grans poblacions europeas ó americanas, se
presenta ja com un romanticisme esbravat y passat de moda, y lo qui
pretengués portar á las societats imperfectas de la Terra de Foch ó de
la Micronessia las llibertats y drets de que disfruta un nort americá ó
senzillament lo més incult proletari del Estat més atrassat d'Europa, no
lograria altra cosa que fer esclafir en una riallada general als que han
aprés no més que'ls rudiments de la ciencia sociológica. Essent absurdo
lo més, ha de serho tambe lo menys dins del meteix ordre d'ideas. De
igual manera, donchs, que los grupos d'homens que's troban molt separats
en la escala del desenrotllo han de regirse per reglas distintas,
distintas han de ser també, encara que no en grau tan marcat, las que
regeixin als que's troban mes acostats, puig tota diferencia per petita
que sigui, es atendible, y necessitats variadas han de ser satisfetas
per medis variats.

Aqueix moviment cap á la observació directa no es exclussiu de las
brancas de la ciencia que estudian la vida del home y dels pobles, sinó
que influheix fins en las que s'ocupan de las materias mes abstractas.
La estética, la psicología, la moral, la meteixa teología s'han fet
també observadoras y experimentals. La bellesa no está ja subjecta á un
patró fixo, sinó que es admesa sigui la que sigui la vestidura ab que se
adorni. La obra artística no ha de enmotllarse á reglas arbitrarias
preconcebudas, y'l que trova una nova manera de fer sentir impressions,
mereix general aplauso. La originalitat es una de las qualitats que més
s'estiman, y la originalitat no es res més que la consagració de la
varietat. La psicología dona cada dia major importancia á las
sensacions, ó sigui á la comunicació de l'ánima ab lo món exterior, y si
la moral ha de reconeixer que está tambe subjecta á la lley de la
evolució, essent més ó menys perfecta segons lo grau de desenrotllo y de
cultura dels sers capassos de practicarla, la teología mes ortodoxa,
influhida per la corrent general, no pot evitar lo entrar en estudis
comparatius, reconeixent per aquest sol fet los drets de la varietat com
element de progrés, y de millora.

La estreta aliansa establerta entre las brancas materials de la ciencia
y las abstractas, es la que ha produhit que unas y altras prenguessin lo
carácter que estem analisant, treyentne abduas gran benefici. Ella es la
que ha donat á totas las manifestacions científicas l'aspecte
positivista que avuy las distingeix, y las fa progressar depressa.
L'element de la varietat del que la ciencia s'havia privat en altras
épocas, la vivifica y vigorisa. La llibertat científica es la mes
hermosa y tracendental conquista dels temps moderns.

Y notis be que la varietat, filla de la llibertat, no pren en lo camp de
la ciencia cap aspecte de mesquinesa ni conduheix al exclussivisme, sinó
al contrari. La aliansa estreta establerta entre las brancas del saber,
lluny de rompres á mida que las va fent á totas més particularistas, se
va refermant y estrenyent, fins al punt de que avuy, mes que aliansa, es
ja germanor perfecta. Lo carácter general científich es precisament la
unitat de propósits entre'ls elements que en lo moviment prenen part.
Cada especialista travalla afanyós en lo terreno que cultiva, pero jamay
abandona lo punt de mira de contribuhir á resultats de tracendencia
general. Es que lo particularisme es l'únich camí que porta cap á la
unió verdadera. Pel camí de la experimentació, la ciencia ha arribat ja
á entreveure la identitat de la materia per entremij de las inumerables
varietats de forma ab que's presenta, y no está lluny de poder fixar, al
menys en sos carácters generals, la filosofía de la historia, ó sigui la
lley constant que presideix á la marxa de la humanitat. Tals resultats y
esperansas son fills llegítims y naturals del método científich que's
basa en lo particularisme.

Tots los sistemas filosófichs que fins ara ha concebut l'home y tots los
que concebirá mentres sols disposi de las facultats que actualment lo
posan en relació ab los móns exteriors, poden ben bé calificarse en dos
grans grupos: idealisme y positivisme. Quan se precindeix de la
realitat, y las qüestions se resolen en virtut de teorías preconcebudas
y fillas de generalisacions autoritarias, los resultats han de ser
purament convencionals, y s'imposan més á la imaginació que á la rahó.
Quan s'atén á la realitat y no se avansa un pás que no pugui fundarse en
la observació directa y comprobada, las conseqüencias, menys brillants
que sólidas, s'imposan á la rahó més que á la imaginació. Los sistemas
idealistas produheixen entusiasme, pero llurs efectes per lo meteix que
son molt intensos, no tardan á decaure. Los sistemas positivistas no
arrivan quasi jamay á entusiasmar, pero en cambi son d'efectes mes
durables, puig que satisfán á la rahó y donan convenciment. Uns y altres
sistemas tenen un gran perill en l'exclusivisme. L'idealisme arriva
moltas vegadas á prescindir completament dels fets, aixis com lo
positivisme precindeix moltas altras de las abstraccions. Reduhintnos
als sistemas basats en la observació, afegirem que sols es llegítim lo
positivisme, quan pera sas resolucions té en compte totas las
impressions de que son capassas las variadas facultats del home, aixis
las reflexivas com las imaginativas.

Lo positivisme més científich y filosófich, donchs, es aquell, que
partint de la base de la observació directa y comprobada, té per
objectiu arrivar á la generalisació. Per fortuna aquest caracter, si be
que no prou marcat tal vegada encara, es lo distintiu de la ciencia en
la nostra época.

Baix aquest punt de vista, lo particularisme que defensem es
perfectament científich. Eminentment positivista, allí ahont trova una
varietat, no sols la respecta, sino que la fomenta pera que arrivi á ser
un element de progrés. Estudia y observa cuidadosament lo fet
particular, pero ab l'objectiu de agrupar tot lo estudiat y observat en
un sistema general. Arrenca de la llibertat, y camina cap á la unió.
Posa en moviment tots los interessos, pero al meteix temps los dirigeix
cap á la armonía, imitant aixis á la naturalesa, que donant á la materia
innumerables formas, y dotant als sers de facultats y aptituts
indefinidament variadas y variables, assenta en aquesta varietat las
lleys generals de la vida. La naturalesa, si se'ns permet copiar una
frase antigua de la física, te horror á la uniformitat. Dels milions y
milions d'homens que poblan y han poblat la terra, no n'hi ha dos que
siguin idéntichs; tant, que en aquesta falta d'identitat s'apoya la
personalitat de cada individuo, que fora impossible de reconeixer sens
la may desmentida varietat, que es la major maravella de la naturalesa.
Tots los homens, á pesar de llurs diferencias individuals, forman la
humanitat, ab virtuts y vicis generals que no's reuneixen en cap de sos
membres, com en cap d'ells no's condensa lo prototipo general humá, y
tots plegats estan subjectes á lleys fatals, que son com lo llas d'unió
de tota la especie. Lo positivisme té també horror á la uniformitat,
essent aixis fidel imitador de la naturalesa. Lo nostre sistema, donchs,
no sols s'acomoda al positivisme, fill de la observació comprobada, que
es lo distintiu de la ciencia en sa evolució actual, sino que l'esperit
cientifich que l'anima se posará més y més de relleu á mida que la
ciencia anirá avansant camí en lo descubriment de las lleys naturals y
purificant lo seu positivisme.

Per desgracia lo positivisme particularista ha de trobar grans
dificultats pera poder avansar camí en lo camp polítich social. Los
que'l cultivan están impulsats per l'interés propi, y al ocuparse de la
cosa pública los va molt be lo sistema de las generalisacions y dels
idealismes. Los polítichs d'ofici no tenen més objectiu que la possessió
del poder, y quantas més facultats en aquest se concentrin, més
utilitats treurán d'ell al exercirlo.

Difícil, donchs, ha de ser substituhir lo empirísme que avuy ocupa'l
lloch dels verdaders principis científichs. No hi ha pitjor sort que'l
que no hi vol sentir, y la gent política es sorda per conveniencia.

No es estrany, donchs, que'l particularisme, ab tot y basarse en los
principis més rigurosament científichs, no hagi lograt per ara influir
directament en la marxa de la major part de las nacions.

Mes no per aixó hem de desanimarnos. Comensém per demostrar que tenim
rahó: un dia ó altre lograrem que se nos reconegui, á pesar dels
interessos illegítims que han de sortirne perjudicats.

## Capitol III.

## La llibertat

> Dificultat de definir la llibertat, y facilitat de explicar sos
> efectes.-- Distints conceptes de la meteixa segons los graus de
> civilisació y cultura.-- Concepte en los pobles clássichs.-- Concepte
> en la revolució francesa.-- Definicions oficials dadas per aquesta.--
> Concepte modern de la llibertat.-- Escolas francesa y anglo-saxona.--
> Llibertat personal, civil y política.-- Aquesta última es no sóls un
> fí sinó també un medi.-- Lo self government.-- Lo self-government
> institucional.-- Caracterisació de la llibertat moderna.-- Lluyta
> entre'l poder y las iniciativas particulars.-- Armonisació dels
> interessos contradictoris.-- Garantías sólidas d'equilibri.

Comensem ja á baixar de las alturas á que hem degut enfilarnos, y
acostemnos més á ran de terra, preguntantnos ¿que es la llibertat?

Lo més difícil de definir es quasi sempre lo que tots sentim. En aquest
cas deu trovarse la idea de llibertat, quan un dels mes il·lustres
representants de la rassa que en los nostres temps millor la comprén en
la práctica, comensa un capítol destinat á explicarla ab las següents
paraulas: "Moltas definicions s'han donat de la llibertat. La major part
ni mencionarse mereixen".

Mes, si es difícil definir la llibertat, no ho es de molt tant explicar
sos efectes. Aquestos són los que més interessan al nostre punt de vista
positivista.

Pera basar lo sistema polítich social del particularisme en la
llibertat, no tenim cap necessitat de desentranyar lo concepte
metafísich d'aqueixa paraula. Deixem de bon grat que'ls teólechs
moralistas fassin esforsos de penetració intelectual pera agermanar la
responsabilitat humana, sanció de tot sistema religiós, ab la
omnipotencia y preciencia de la divinitat, sens las quals cap teología
tindria base. Deixem enhorabona que'ls filosops de la escola idealista
imaginin com únich subjecte digne de la llibertat, una abstracció que
jamay ha existit en lo món real, y considerin que sóls es verdaderament
lliure l'home que no está subjecte á cap de las pasions inherents á sa
naturalesa. Pera'l nostre objecte hem de contar ab l'home tal com es, ab
tots sos vicis y virtuts, ab sas pasions bonas y dolentas, y dadas
aquestas condicions, ferlo tan amo de si meteix com sigui possible.

La llibertat es un desitj, un sentiment imposat al home per sa propia
naturalesa. Desde'l moment que'l home pot fer us de sas facultats
intel·lectuals, té idea de sa propia personalitat, y vol disposar
d'ella. La llibertat es una aspiració tan humana com la justicia, com la
bellesa, com cent altras del meteix ordre, y sa noció, com la de totas
aquestas aspiracions, va aclarintse, perfeccionantse y complicantse á
mida que las facultats intel·lectuals que'n donan esment al home van
cultivantse y progressant. L'objecte de qualsevol aspiració en l'ordre
moral ó intel·lectual es una de las forsas conservadoras de la
naturalesa, que com las que regulan la vida física, estan latents y no's
mostran á la mirada del home, fins que aquesta te prou forsa pera
descubrirlas y aprofitarlas. En la naturalesa, per exemple, sempre ha
existit la forsa del vapor y la aptitut llumínica de la electricitat;
pero durant molts sigles han estat ocultas als ulls del home, que ni
tenia idea de que fossin aprofitables. De la meteixa manera han existit
sempre las forsas morals de que'ns ocupem, encara que no hagi arrivat
l'home á aprofitarlas fins que'l desenrotllo de sas facultats li ha
permés descubrir llur utilitat y ventatjas. Las manifestacions de las
forsas naturals son indifinidament variadas, y per moltas que arrivi
l'home á descubrirne, sempre'n quedarán de latents y ocultas á sa
mirada: d'aquí que la evolució de las ideas hagui de ser constant é
indefinida, aixis en l'ordre físich com en l'intel·lectual y moral.

Bastan aquestas indicacions pera explicar los distints conceptes que
s'han dat á la idea de llibertat en los diferents estats de civilisació
y de cultura que han atravessat los pobles. Pera l'assiátich, subjecte
al régimen de castas, la llibertat no vol dir mes que pertanyer á una de
las superiors, ab tot y que aquestas meteixas visquin baix lo jou del
despotisme. Pel negre de Cuba, la llibertat es sóls qüestió de color,
puig que pera ell, lo blanch no esclau es lliure. Los ilotas de la
república de Esparta consideravan lliure al poble de Lacedemonia, á
pesar de que estigués subjecte á la voluntat dels ciutadans de la
capital, puig que en ell hi veyan un grau menys de subjecció. A la
antigua Roma, durant molt temps, llibertat no volgué dir mes que gobern
republicá y abolició de la monarquía; sentit que per reminicencia donan
avuy per avuy encara á aquella paraula molts sectaris, que ab tal de no
viure baix l'autoritat d'un rey, no tenen reparo en reconeixer com amos
absoluts á un dictador ó á una Cámara. La revolució francesa va
confondre la llibertat ab la igualtat, fins al extrem de que en un
diccionari polítich se defineixi aquella paraula dihent: "llibertat es
igualtat; igualtat es llibertat." Portada per aquest afany, no es
d'extranyar que hagui destruhit tots los elements de varietat á que ha
pogut arrivar en sa furia destructora, establint damunt de las ruinas
l'autoritarisme del Estat omnipotent. Avuy encara tot Europa se ressent
d'aquest fals concepte de la llibertat, que va formarse en
circunstancias anormals y extraordinarias.

Mirant la cosa en conjunt, s'observa que'l pobles antichs tenian de la
llibertat una idea completament distinta que'ls moderns. Las repúblicas
gregas son la més alta expressió de la cultura clássica, y en ellas se
considerava que l'home arribava á la major altura possible de la noblesa
y de la perfecció, quan se'l considerava membre d'un Estat ó societat
política. Pera tots los homens eminents en aquella civilisació, la
ciutadania era la manifestació més refinada del avens de la humanitat.
L'ideal era l'absorció completa del individuo per la col·lectivitat. Per
aixó deya Aristóteles, que l'Estat está molt per damunt de qualsevol de
sos membres; per aixó la república d'Esparta, que ofegava tota llibertat
individual dintre del comunisme de sas institucions, y produhia en sos
bons temps actes d'estóich y feréstech heroisme en contra de las lleys
de la naturalesa, era la república exemple, qual imitació recomanavan
tots los grans filosophs y poetas; per aixó quan Plató tractava de
pintar l'Estat tipo, lo fundava en la destrucció completa de las
iniciativas y afeccions particulars, y á la classe dels guerrers, que
ocupavan lo lloch preeminent en aquella organisació imaginaria, fins
se'ls privava'l sentiment del amor individual, obligantlos á tenir en
comú las donas, rebaixadas aixís á la mísera categoría de instruments de
la conservació de la rassa.

L'ideal de la llibertat en los temps antichs pot dirse que's reduhia á
la participació material en lo gobern del Estat ó de la ciutat. Lo
ciutadá se considerava lliure si alternativa y consecutivament passava
de la situació de gobernant á la de gobernat y vice-versa. Los que
gobernavan, tant si eran la majoría, com si no passavan d'un cos
escullit, exercian un poder ilimitat y despótich, sens que cap dret
particular tingués garantía de cap classe. Pera'ls pobles grechs, la
perfecta llibertat consistia en la igualtat absoluta, y per aixó diu lo
ja citat Aristóteles, que en una república tipo no's te de concedir cap
diferencia per rahons de virtut ó de talent, essent lo sorteig la forma
de designació pera'ls cárrechs mes característica de la democracia. Y en
efecte, en molts Estats de la Grecia antigua, no sols las magistraturas
políticas, sinó moltas vegadas fins los generals y oradors, eran
designats per la sort.

D'aquesta concepció de la llibertat, tan renyida ab las ensenyansas de
la naturalesa, n'era conseqüencia l'exclussivisme que era son signe
característich. Lo goig de lo que se'n deya llibertat anava unit á la
condició de ciutadá, y no resava poch ni gens ab lo restant dels homens.
Lo no ciutadá, per aquesta sola circunstancia, era considerat enemich ó
fet esclau. Fins lo meteix ciutadá perdia sas preeminencias al punt
meteix que sortía del Estat en que las gosava. Com que la igualtat
completa contraria las lleys naturals, los llegisladors de las ciutats
gregas, filósophs que havian avansat molt en política pero que
desconeixían completament la sociología, no havian pogut fer altra cosa
que crear entitats purament artificials, donantlos per base las
aberracions que eran conseqüencia llógica de llurs sistemas.

La concepció moderna de la llibertat es molt més humana. L'home es
considerat un ser respectable per sa propia naturalesa, y sa condició de
membre d'un Estat es sols una circunstancia accessoria. La filosofía
romana havia ja comensat á aixamplar la estreta concepció grega, de
manera que Ciceró al preguntarse: "¿qué es la llibertat?", havia ja
pogut respondres: "la potestat de viure com vulguis". Lo cristianisme,
al extendre lo seu imperi, va propagar per tot arreu la idea de que cada
ser humá es un ser responsable, ab drets y debers tracendentals: de
manera que al caure las institucions romanas, pogué fundarse l'Estat
damunt de novas bases, per més que en ellas hi influhissin las ideas del
món clássich. Durant la edat mitjana, al costat del feudalisme, que á
despit dels seus horrors y desorganisació, contenia ja algunas llavors
que ben cultivadas podian produhir la veritable llibertat, van naixer
las ciutats lliures, que'n contenian més encara, y que no pogueren
fructificar per l'aislament en que las circunstancias las obligaren á
viure, fentlas passar per un llarch período de turbacions y guerras, que
no acabaren fins que foren engolidas per los Estats grans, fundats
damunt de las runas del feudalisme.

Per desgracia, la fundació d'aquestos Estats no pogué obtenirse sinó
mediant una lluyta terrible y prolongada, y la corrent absorvent y
centralisadora va emportarsen totas las llavors de llibertat que's
contenian en lo feudalisme y especialment en las lligas de ciutats
lliures. Lo poder real s'havía apoyat en los pobles pera combatre al
enemich comú, y un cop obtinguda la victoria va emplear tota la forsa de
que disposava en subjugar á sos auxiliars. Va venir la época que Niebuhr
anomena del poder real absorvent, de la centralisació y del absolutisme
monárquich, dels goberns d'Estat, y la llibertat va sofrir un llarch
eclipse. Per fortuna, lo moviment de las ideas, que es la nota
característica dels temps moderns, apoyada en lo Renaixement y en sas
conseqüencias, y auxiliada per los assombrosos descubriments que
s'havian fet en totas las brancas de la ciencia, al punt meteix que va
creures solidat lo despotisme real que pretenia concentrar l'Estat en la
persona del monarca, va comensar á minarlo, y las revolucions de
Inglaterra, primer; de Fransa y de la major part de las nacions
civilisadas després, feren saber als que's creyan amos absoluts, per
medis tan eloqüents com lo patíbul, que'ls pobles s'havian despertat y
comensavan la lluyta per recobrar llurs drets, ó millor, per realisar la
llibertat segons la concepció moderna.

Aquesta concepció ha prés en los nostres temps diferents formas, que,
pera explicarlas ab claretat, condensarem en dos sistemas, dels quals
anomenarem francés al un y anglo-saxó al altre.

Comensem aquesta compendiosa explicació, exposant algunas de las
definicions que per la escola francesa s'han donat de la llibertat
moderna.

Aquesta escola no ha sapigut sustreures á las reminicencias, y desde la
agitació intel·lectual que va preparar la revolució d'últims del sigle
passat, confón quasi tant com los antichs grechs la llibertat ab la
igualtat. Per incidencia hem citat ja la definició d'aquell diccionari
polítich, pera quins autors "llibertat es igualtat, é igualtat es
llibertat": ab lo qual, al meteix temps que confirman la divisa de totas
las repúblicas francesas, condensada en aquellas duas paraulas, seguidas
de "fraternitat", posan en dupte la competencia gramatical dels que van
adoptarla, puig si duas de las tres paraulas expressan la meteixa idea,
ab una sola n'hi havia prou, y l'altra sobra.

Aficionada la escola francesa á las definicions, no te res d'estrany que
estampés la de la llibertat en las Constitucions revolucionarias.

La primera d'aquestas en ordre cronológich, feta quan la Fransa vivia
encara en monarquía, doná la següent: "La llibertat consisteix en lo
dret de cada hú á fer tot lo que no causa perjudici als altres. La
práctica dels drets naturals de cada hú no té, per lo tant, altres
límits, que'ls que asseguran als demés membres de la societat en
l'exercici dels meteixos drets. Aquestos límits poden sóls ser
determinats per la lley."

La segona Constitució francesa, republicana y feta en lo período de
major forsa de la revolució, al declarar los drets del home, defineix la
llibertat ab las següents paraulas: "La llibertat es aquella facultat en
virtut de la qual correspón al home fer tot alló que no contraria los
drets dels altres. Té per base, la naturalesa; per regla, la justicia;
per protecció, la lley, y per límit moral la máxima: no fassis á un
altre lo que no vulguis que un altre't fassi á tu."

Aquestas definicions caracterisan ben be la llibertat á la francesa,
que's paga molt de las paraulas y descuida las garantias sólidas. Tot ho
deixa á la discressió de la lley, pero no diu qui ha de ferla ni fixa
fins ahont pot arrivar. Dintre d'aqueixas definicions pomposas, donchs,
hi cap no sols l'absolutisme, sino tambe la tiranía. Basta per'aixó que
la lley sigui absolutista ó tiránica.

Y es que la escola francesa, en son afany d'innovar pel cami de la
destrucció, va destrossar totas las llavors de llibertat que estavan á
punt de grillar, y no va trobar res que las substituhís. Partidaria dels
Estats grans y concentrats, degué crear poders molt forts y dominadors,
y al davant d'ells va deixar als individuos molt lliures en teoría, pero
en realitat sóls y aislats, puig que'ls únichs llassos que podian
unirlos y agruparlos eran los que l'Estat meteix los oferia. La situació
creada al ciutadá per la escola francesa es molt semblant á la que tenia
en las repúblicas gregas del temps antich. De fet, l'Estat ho es tot y
l'individuo no es res. Los poders concentrats absorveixen totas las
iniciativas.

Per fortuna de la humanitat, al costat de la escola francesa, ó millor,
avans que aquesta, va formarse la anglo-saxona, que té ideas molt més
claras y sólidas de la llibertat. Práctica y realista aquesta escola,
prefereix los fets á las teorias, y es més amiga de las garantias
positivas que de las definicions abstractas. Ni una se'n trova en sos
documents més solemnes, desde la *Magna Charta* del rey Joan
d'Inglaterra, que porta la fetxa de 1215, fins á la Constitució dels
Estats-Units d'América, redactada en 1787. La escola anglo-saxona no vol
imposicions innecessarias, y tant las aborreix si son fillas de la
voluntat d'un rey, com procedents del autoritarisme d'una Cámara. Lo seu
sistema es establir limitacions y garantirse contra l'esperit absorvent
del poder, sigui'l que sigui, y pera conseguir lo seu objecte, la
fórmula que ha trovat més eficás, es la casuística negativa. "Lo poder
no podrá fer lleys referents á tal materia; los ciutadans no podrán ser
privats de tal ó qual dret; tal ó qual disposició ó procediment serán
nuls y de cap valor ni efecte:"tals son las frases que més freqüentment
se trovan en los documents constitucionals de la Gran Bretanya, de sas
Colonias y dels Estats-Units. No's pagan de la forma, sino que van al
fons de las cosas. Per aixó la gent anglo-saxona es avuy lo mestre de la
llibertat.

Lo seu sistema positivista y práctich no té la brillantor ni la forsa
d'expansió del generalisador y teórich de la escola francesa, pero en
cambi, s'apodera de las inteligencias dels que arrivan á conéixel. Los
meteixos francesos que per excepció l'estudian, se n'enamoran y'l
propagan ab lo calor propi de llur temperament. Tockeville, Laboulaye,
Michel Chevalier y alguns altres ne son bon exemple, y si llurs obras
han lograt posarse en primera ratlla entre las que tractan
cientificament la política, ho deuhen en bona part al vigor del sistema
més ó menys particularista que propagan. Los arguments que emplean son
més convincents que'ls llochs comuns y abstraccions dels generalisadors
unitaristas.

La llibertat anglo saxona se manifesta en distints camps, y pren los
noms de llibertat personal, llibertat civil, llibertat política, etc..

La llibertat personal está asegurada no sols per disposicions expressas,
en general redactadas en forma de prohibicions al poder, sino també y
principalment per la costum arrelada en la conciencia del poble. La
vida, la seguritat, la iniciativa individuals, no poden ser atacadas per
lo poder ni per la majoria, sino en la forma y en los casos determinats
en la lley fonamental. La inviolabilitat de las personas, garantida per
lo judici per jurats en cas de delicte penat ab anterioritat á sa
comissió, y per las formalitats y requisits necessaris pera la presó
preventiva, se completa ab la inviolavilitat del domicili. "Ma casa es
mon castell," es la máxima en que s'enclou una de las més fortas bases
de la llibertat personal, que'ls anglo-saxons veneran com un dels més
essencials principis de la *common law* ó lley consuetudinaria de la
terra: y li donan tanta importancia, que lo inculcan als noys desde
llurs primers anys, fentlos repetir en las escolas l'eloqüent párrafo de
Lord Chatham, que diu: "La casa de cada hú se anomena lo seu castell.
¿Per qué? ¿Está tal vegada voltada per un fosso ó defensada per una
muralla? No. La casa pot ser una cabanya feta de palla, y no resguardar
del vent; la pluja pot entrarhi, pero'l rey no pot."

La llibertat civil es poch menys tracendental que la llibertat personal.
Per la llibertat civil se subjecta la forsa armada, exercit ó milicia, á
la dependencia de las autoritats ordinarias, treyentli tota preeminencia
que pugui convertirla en perillosa. Per la meteixa llibertat separan la
jurisdicció eclesiástica de la que es propia dels poders polítichs, als
quals fan independents de tot esperit de secta y de proselitisme. Per
las Constitucions, general y particulars americanas, las autoritats
aixis de la Confederació com dels Estats, no poden dictar lleys que
estableixin una relligió ni que prohibeixin l'exercici de cap d'ellas.
Per la llibertat civil, los anglo-saxons han establert moltíssims
principis de dret indiscutibles, que baix lo nom de *common law*, ó lley
comuna consuetudinaria, son superiors y preferents á tota lley escrita,
y contra'ls quals s'estrellaria la voluntat dels Parlaments, en lo cas
que volguessin contrariarlos. Per tal llibertat, la familia es una
entitat respectable, y son jefe gosa de tota la iniciativa compatible ab
la tranquilitat y l'ordre públichs, puig per lo que respecta als bens,
sa voluntat no está subjecta á cap limitació externa y té per única
regla lo sentiment natural del amor als sers ab quins la sanch lo lliga.
Per la llibertat civil, los individuos poden associarse y crear
corporacions, reconegudas y fomentadas per la lley, que adquireixen
drets y obligacions, y forman verdaderas personas jurídicas, que
interposadas entre l'Estat y'ls ciutadans, son pera aquestos l'escut
que'ls salva de veures engolits per la forsa absorvent de la
colectivitat política. Per la llibertat de que tractem, la lley no
contraria, per regla general, la expontaneitat individual ó corporativa,
ni es un motllo dins lo qual hagin tots d'encongirse, sino que's
reduheix al modest paper de supletoria de las voluntats particulars, que
fa cumplir y respectar sempre que s'han obligat ab la solemnitat deguda.
Per la meteixa llibertat, cada hú fa de lo seu lo que millor li sembla,
tractant y contractant á la mida de son gust y fins de son capritxo, en
la seguretat de que no ha de trobar cap entrabanch ab tal de que no
falti á la moral ni á las conveniencias socials, reduhidas, en lo
relatiu al dret, á la menor expressió possible.

La llibertat política es lo complement y garantía de las altras
llibertats qual naturalesa acabem d'indicar. No es un fí, com en la
escola francesa, sino un medi. L'anglo-saxó vol tenir intervenció en la
cosa pública y exercir los drets polítichs, no pel mer capritxo de fer
diputats ó de poder manifestar sas ideas per escrit y de paraula, sinó
perqué per tals medis se garantisa las llibertats personal y civil. Pera
ell, la política ha de produhir efectes visibles y positius, y si se
pren la pena d'ocuparse en la gobernació del Estat, es perqué vol treure
ventatjas de la gestió encertada ó desencertada dels interessos
públichs. No li basta tenir dret electoral y poder reunirse, associarse,
peticionar y queixarse per medi de la imprenta ó de la oratoria: vol,
ademés, que sos esforsos tinguin conseqüencias. Pera ferlas possibles,
al organisar lo mecanisme gubernamental, no atén tant á la perfecció de
cada una de las pessas aisladament consideradas, com á la eficacia dels
engranatjes que han de relacionar las unas ab las altras. Lo seu sistema
polítich es lo de las limitacions mútuas entre tots los elements del
poder.

Al conjunt de las manifestacions de la llibertat la gent anglo-saxona li
dona un nom que es quasi intraductible á las demés llenguas. Lo *self
government*, que aproximadament expressa la idea de "gobern per sí
meteix", es la sintéssis del seu sistema. Lo self government s'aplica á
totas las personalitats que tenen vida, desde l'Estat al individuo. Pel
self government, la nació es independent, las corporacions gosan de vida
propia y l'individuo es lliure, respectantse mutuament los drets y
practicant la tolerancia, que es essencial á la llibertat. "La ausencia
de la tolerancia, diu perfectament un escriptor nort americá, es
l'estigma del absolutisme, y l'establiment de las oposicions es la
gloria de la llibertat. La llibertat se complau en la varietat: la
tiranía, aixis la d'un sol com la d'una multitut, considera heretje á
qualsevol que pensi ó senti de diferent manera que ella."

En lo self government tots los elements del Estat guardan en més ó en
menys la potestat llegislativa. L'individuo es lo llegislador de sas
propias accions en quant llurs efectes no perjudican á un altre, y l'us
del dret es la manifestació de son poder. Las corporacions gobernan dins
los límits de llur objecte y de las obligacions contretas per los
membres associats, y llurs decisions, que en termes jurídichs
anglo-saxons reben lo nom expressiu de *by-laws*, ó sigui "lleys
locals", son tan efectivas en llur propia esfera com las disposicions
dels poders públichs, venint los tribunals obligats á respectarlas y
aplicarlas. Aixis los drets del individuo com las decisions corporativas
constituheixen limitacions pera la potestat llegislativa del Estat, que
no pot precindir dels respetables interessos que la práctica general de
la llibertat garantisa y rebusteix.

Mes tot lo fins aqui indicat no basta encara á la escola anglo saxona
pera fer efectiva la llibertat individual y corporativa. La tendencia es
cap á lo que anomena *institutional self government*, ó sigui cap á fer
náixer institucions oficials y de carácter públich entremitj del Estat y
del individuo. Aquesta tendencia, portada ja á la práctica en los
Estats-Units y en la major part de las Colonias quasi autónomas, y que's
manifesta cada dia ab més forsa fins en las islas metropolitanas de la
Gran Bretanya, es la que més radicalment separa la escola que anomenem
anglo-saxona de la que hem calificat de francesa. Aquesta, com hem dit
mes amunt, col·loca al individuo aislat y sol davant del Estat unificat
y centralisat, de lo que resulta, que per drets y llibertats que
proclami en favor d'aquell, en la práctica lo deixa absorvit per la
col·lectivitat, ó més ben dit, pel poder que la representa. Aquella,
establint distints graus d'associacions de carácter públich entre
l'individuo y l'Estat, posa al poder representant d'aquest en la
impossibilitat d'extralimitarse, y garantisa eficasment l'exercici dels
drets y llibertats que corresponen á cada un dels components de la
col·lectivitat. Lo institucional self government es, donchs, la base del
sistema particularista; lo que li dona grans ventatjas sobre'ls sistemas
contraris. No insistim més sobre aquest punt, perque tindrem ocasió de
desenrotllarlo en algún dels capítols próxims.

Ab los indicats, tenim ja prou datos pera determinar lo sentit que ha de
donarse á la llibertat en lo terreno polítich-social. En aquest, ha de
reconeixers que la missió capital del Estat ó agrupació política, aixis
pera realisar son objecte jurídich, com pera fomentar lo progrés y
l'avens de la civilisació y de la cultura, no es altra que favorir l'ús
de la llibertat y l'exercici de las iniciativas de tots los components
de la agrupació. Pera lo cumpliment d'aquesta missió, la proclamació de
drets no es de trós tant important com llur garantía. L'Estat no es més
que l'armonisació dels interessos oposats dels individuos y de la
col·lectivitat, que sols se consegueix mediant un ben combinat lligament
de las forsas distintas y contrarias que dins de la agrupació se
desenrotllan; lligament que no permeti que cap d'ellas converteixi sa
acció útil en perjudicial y destructora.

Pero ab tot y que l'Estat sigui la armonisació entre dos interessos
oposats, no deu jamay olvidarse, que'l que representa la llibertat es lo
més sagrat y al que principalment deu atendres. L'interés col·lectiu no
es altra cosa que lo resultant dels individuals, y es sóls perfectament
llegítim en quant es garantía d'aquestos.

Podem ja, sinó definir la llibertat, caracterisarla en lo terreno
polítich social. Lo poble més lliure es aquell en que'ls interessos
individuals tenen de fer menys concessions al col·lectiu, quedant no
obstant eficasment garantits; aquell en que l'ordre general exijeix
menys sacrificis particulars; aquell en que més varietats poden
manifestarse sens perjudicar á la unió. La llibertat no consisteix
solzament en drets polítichs reconeguts aixís al individuo com á la
agrupació, sinó que requereix altres drets que garantisin la iniciativa
expontánea en totas las manifestacions de la activitat. La intervenció
directa ó indirecta en la gestió de la cosa pública que'ls drets
polítichs donan al individuo y al conjunt de aquestos, més que'l fi de
la llibertat, es lo medi de conquistarla, conservarla y perfeccionarla.

Vivint en societat, l'home ha d'abdicar forsosament una part de la seva
independencia individual en pró del Estat, y aquest, mediant tals
abdicacions, ha de assegurar á tots y á cada un de sos membres lo ple y
perfecte goig de l'altra part que conservan. Major llibertat, donchs,
suposa menor limitació de la independencia individual. Y com la
limitació naix de la lley ó disposició obligatoria y de carácter
general, puig que tal es la forma de manifestarse la representació del
interés col·lectiu conferida al poder del Estat, resulta que gosa de
major llibertat aquell poble, quals lleys y disposicions obligatorias en
totas las brancas y en llur conjunt deixan més latitut á la
independencia individual, al meteix temps que la garantisan contra tota
invasió de part del Estat y de tot atach de part dels demés individuos y
entitats que'l constituheixen. No basta, donchs, que la política sigui
expansiva, sinó que han de serho las demés prescripcions legals, aixis
las de dret públich, en sas brancas administrativa, internacional, etc.,
etc., com las de dret privat en sas parts civil, penal, mercantil, de
procediments, etc., etc.. Hi ha molts pobles que's diuhen lliures perque
qualsevol individuo pot desfogarse en periódichs y reunions contra'ls
que exerceixen lo poder y malehir de las institucions fonamentals, y no
s'adonan de que són esclaus del més ínfim agent dels tribunals ó de la
policía, que trovan á cada moment y en tots los casos medi legal
d'inmiscuhirse en las accions dels ciutadans, recordantlos la
enfarfagosa tutela en que viuhen.

Los interessos individuals y'l col·lectiu no arrivan á armonisarse sens
sostenir avans tremendas batallas, y fins quan han arrivat ja á la
desitjada armonía, la oposició entre l'un y l'altre tendeix constantment
á tornar al desequilibri. L'interés col·lectiu, representat pels poders
públichs, acusa als interessos individuals de interessats y egoistas, y
aquestos acusan á aquell de absorvent y tiránich. Lo primer, encara que
de fet, fins en las democracias més puras, s'encarni sempre sols en una
part del poble, ó sigui en los que exerceixen cárrechs y empleos, té en
favor seu la organisació y l'esperit de cos, y pot lluytar contra'l
segón, á pesar de que sigui l'interés de la totalitat. L'interés
col·lectiu se presenta com lo campeó generós del progrés y de las
milloras, y fins quan tot ho fa anar en renou, s'anomena defensor del
ordre. Dicta autoritariament una disposició manant al poble que avensi
en una materia determinada, y queda orgullós y satisfet com si l'avens
s'hagués ja realisat. Gracias á la organisació dels funcionaris que'l
representan, está sempre al aguáit de la menor falta que cometi
l'interés contrari, y de totas treu substancia pera engolir novas
atribucions. La organisació li permet aprofitarse de totas las
circunstancias que's presentan pera aumentar l'autoritarisme. ¿Se comet,
per exemple, un crim horrorós que indigna la conciencia pública? Allá
está amatent lo poder pera arrancar, en nom del sagrat interés
col·lectiu, disposicions draconianas que imposin novas limitacions á la
llibertat individual. ¿Ve una epidemia, y'l poble, com es natural,
s'alarma? No tarda lo poder en invocar los furs suprems de la salut
pública, y aumenta son exércit ab batallons de metjes sense feyna, que
privarán al individuo fins del dret d'estar malalt sens permís del
Estat. Y per tals medis, explotant constantment las debilitats del
poble, y aprofitantse de sos apassionaments tranzitoris, la burocracia,
en representació del interés col·lectiu, va avansant sempre camí y
minant las llibertats individuals, á las que deixa sols l'infantil goig
de creures asseguradas, perque poden desfogarse en articles virulents y
discursos tribunicis, ó prenent part en unas eleccions, que si arrivan á
fer caure un gobern, n'aixecan un altre que no pot deixar de sentir
iguals desitjos d'absorció y d'autoritarisme, ni de moures dins del
meteix ordre de ideas, mentres los interessos individuals estiguin
desorganisats, disgregats y aislats davant de la organisació forta y
concentrada del interés col·lectiu y del poder que'l representa.

Es fácil, facilíssim, proclamar llibertats y reconeixer drets; pero es
difícil, dificilíssim, assegurarlas y garantirlos de tal manera que'l
poder no pugui arrivar, en nom del interés col·lectiu, á traspassar los
límits que té marcats. Pera impedirho, la llibertat no te més medi que
imitar á la autoritat y organisarse. Davant per davant del Estat, ha
d'haverhi agrupacions dels interessos individuals disposadas á resistir
las absorcions y extralimitacions del poder. L'únich sistema que dona
organisació á la llibertat es lo particularisme. Dins del
particularisme, donchs, pot disfrutar l'individuo de la major suma
d'independencia natural que li permeti l'estat de civilisació y cultura
en que's trobi, tenint son exercici perfectament assegurat per lo
conjunt d'institucions á que'l sistema dona vida. Sols ab l'ajuda
d'aquestas pot ser estable l'equilibri entre'ls oposats interessos que
son la base de la agrupació política.

Pera jutjar dels graus de llibertat de que disfruta un poble, hi ha una
pedra de toch que no falla. Basta examinar la situació en que's troban
las minorías, especialment aquellas que van més contra las corrents
dominants. Quan las minorías tenen los drets y llibertats respectats y
poden travallar pera convertirse en majorías, ab lo meteix desembrás que
aquestas pera conservarse, la llibertat está assentada en base sólida.
La llibertat de nadar ab la corrent existeix fins en lo Estat més
absolutista; la qüestió está en poder nadar contra d'aquella. Dins de
una societat lliure, cada hú ha de tenir reconegut lo dret á ser
extravagant, essent sa extravagancia respectada. ¿Qui es capás de dir
que la extravagancia d'avuy no será demá un gran pensament? La
tol·lerancia es la millor mostra del avens de las costums y'l camí més
dret cap al progrés y la millora.

Lo moviment que s'ha despertat en algunas nacions en pró dels drets de
las minorías; las associacions que s'han fundat á Europa y América pera
la proporcionalitat de la representació en los cossos directius, donant
en ells siti á las minorías en proporció á la forsa que tinguin, són un
bon indici pera'l pervenir de la llibertat. Los resultats comensan ja á
tocarse en los Estats que han ensajat algun dels inginyosos medis que
s'han ideat pera la representació proporcional.

## Capitol IV.

## La igualtat

> La igualtat es la expressió del interés col·lectiu.-- Camp propi de la
> igualtat.-- Necessitat que té de la imposició.-- Es condició de la
> llibertat.-- Conseqüencias perillosas que'l poder treu del principi de
> igualtat.-- Materias en que es beneficiosa la intervenció igualitaria
> del Estat.-- Argument capital dels unificadors.-- Demostració de sa
> falta de base.-- La armonía entre la varietat y la igualtat es
> imposible dins dels sistemas unitaris.-- Evolució de las escolas
> socialistas cap al particularisme.-- L'equilibri entre la llibertat y
> l'autoritarisme es l'objecte de la organisació particularista.

Després de lo que acabem d'exposar en lo capítol anterior, poch haurem
d'afegir pera caracterisar la igualtat com element del Estat ó agrupació
política.

La igualtat es la expresió del interés col·lectiu en contraposició als
interessos individuals. Aquestos tendeixen per llur propia naturalesa
cap á la varietat: aquell se veu arrossegat cap á la uniformitat. Los
uns son la forsa impulsiva: l'altre es lo fré que té per ofici contenir
la impetuositat de la marxa.

L'Estat, en bona teoría, no ha de representar més que la equilibrada
armonia entre'ls dos interessos oposats y contradictoris. Lo poder
públich que'l representa hauria de mantenirse en lo piu de la balansa,
impedint que's decantés cap á l'un ni l'altre costat. Tal es al menys la
concepció científica del Estat.

Mes no succeheix aixis, per desgracia. Lo representant del Estat se
converteix en poder, y'l poder es per sa naturalesa autoritari y
absorvent. D'aixó prové la gran dificultat que trova la llibertat en
triunfar y desenrotllarse.

La igualtat té'l seu camp propi, de la mateixa manera que la llibertat,
y dintre d'ell, es condició essencial de aquesta. La llibertat, ha de
ser igual pera'ls membres d'una agrupació. Tots han de tenir iguals
drets é iguals debers: cada un d'ells ha de poder aprofitarse igualment
de las forsas del conjunt pera la realisació dels fins que's proposi.

Dintre de son camp propi, la igualtat es tant respectable com la
varietat, pero es molt difícil que's mantingui sens traspassar sos
límits. Sóls pot contenirla en ells la organisació de la llibertat de
que hem parlat en lo capítol anterior y que desenrotllarém en los
próxims.

Essent la llibertat expansiva per son propi carácter, no hi ha
necessitat de fixarli reglas pera que's manifesti. Basta deixarli lo
cami expedit y sens entrabanchs pera que produheixi tots los beneficis
que d'ella poden esperarse. La igualtat es restrictiva, y no's manifesta
sino se la ajuda per medis postissos. La llibertat es natural; la
igualtat artificial. Aquella es filla de las facultats més nobles del
home; aquesta conseqüencia fatal de sas imperfeccions. La primera es
sempre expontánea; la segona no existeix sino per la imposició interna ó
externa.

Tant artificial es la igualtat en lo camp polítich social, que pera
que'l poder del Estat pugui produhirla, ha d'armársel de medis
coercitius irresistibles. La lley, dispositiva ó prohibitiva, ha de
tenir sanció civil ó penal que la fassi eficás, y la sanció, fins quan
es purament civil, es una contrarietat pera'l qui ha de sufrirla, que
sóls per forsa s'hi subjecta. D'aqui, que'l poder, pera ferla efectiva,
hagi de vencer resistencias. Los tribunals, las penas, la forsa armada,
la policía, etc., son instruments de igualtat. Sens disposar d'ells, lo
poder no lograria segurament establirla.

No vol aixó dir que la igualtat s'hagi d'efectuar sempre per medis
materials. Una forsa purament moral la imposa en molts casos. La moda,
per exemple, uniforma al home civilisat, y las lleys que dicta l'obligan
més que las sancionadas ab fortas penas. Impulsats per una corrent
irresistible, tots nos igualem davant de sos capritxos. Las lleys del
honor, las exigencias de la opinió y cent altras trabas que
voluntariament nos imposem, produheixen la igualtat que inútilment per
altres camins se busca. Observis, no obstant, que tot ajunyintnos ab
expontaneitat y fins ab goig á tals imposicions, las considerem y
anomenem tiranias. Són en realitat sacrificis que l'individuo fa á la
societat ab la idea de poder per sa part disfrutar de sas ventatjas: són
tranzaccions de la independencia de cada hú ab la dels demés, á fi de
que la societat sigui possible.

La observació dels casos en que l'home expontáneament s'imposa
limitacions, confirma la idea que havem donat de la igualtat en lo camp
polítich social. Es un element necessari, pero que ha de tancarse dins
dels límits que li son propis, puig per poch que'ls traspassi se
converteix en causa de perturbació y obstacle pera'l progrés. Tractem,
donchs, de desllindar aquestos límits.

La igualtat es condició de la llibertat. Desde'l moment que varias
iniciativas s'agrupan y han de manifestarse al meteix temps, per forsa
han de subjectarse á reglas generals que determinin fins á quin punt pot
arrivar cada una de ellas. Al Estat li correspon fixar aquestas reglas,
pera las quals no pót tenir altre criteri que'l de la igualtat, puig que
iguals són las entitats á que deu aplicarlas. La lley ha de ser general
é igualataria, sens concedir preferencias á cap individualitat en
perjudici de las altras.

La igualtat davant la lley es una de las més preciosas conquistas dels
nostres temps. Si's reconeix una llibertat, ha de reconeixers pera
tothom: si s'imposa una limitació, á tothom ha de obligar. La lley de
rassas va fentse completament impossible en las societats civilisadas.
La igualtat de drets y de obligacions es una de las condicions
características de la vida moderna.

Mes, aquesta igualtat de drets y d'obligacions; aquesta comunitat de
llibertats y de limitacions, lluny de cohibir las iniciativas
particulars, las favoreixen. Lo dret á la llibertat no es més que'l
reconeixement de facultats de las quals cada individuo pot usar com
millor li sembli, dintre de las limitacions que regulan llur exercici al
sol objecte de ferlo possible. La igualtat en los medis de que pot usar
cada hú, no vol dir que hagin de ser iguals los productes que'n
resultin, sinó al contrari. Res fomenta tant las varietats com la
seguretat de que ningú dins de la societat gosa de majors ni menors
drets que'ls altres.

La igualtat de drets y de debers es la forma més perfecta de la garantía
que deu donar l'Estat á las llibertats individuals. Cada qual s'avé á
veure la seva iniciativa limitada, á condició de qué las dels demés
estiguin subjectas á idéntica limitació.

D'aquest principi de la igualtat del dret y del deber, que es condició
de la llibertat, com de tots los principis que naixen del interés
col·lectiu, se n'ha volgut tréure conseqüencias perillosas. "Si la
llibertat ha de ser igual, s'ha dit, lo ideal de la humanitat es tenir
una sola lley: tota unificació, per conseqüencia, es un pas cap á la
perfecció. La igualtat davant la lley sóls será una veritat lo dia que
la lley sigui igual pera tots los homens."

D'aqui la tendencia de tots los poders cap á la concentració; d'aquí que
totas las manifestacions de vida local s'hagin presentat com obstacles
al progrés; d'aquí, en una paraula, l'origen y la excusa de totas las
tiranias.

Lo absurdo de tals conseqüencias no es difícil de ser posat en
evidencia. Lo principi de la igualtat de dret no prejutja la extensió
que hagi de tenir la lley. La lley ha de ser igual pera tots aquells á
qui obligui, pero d'aixó no se ne deduheix si han de ser molts ó pochs
los obligats. Pera fixar la extensió de la lley, ó en altres térmens,
pera determinar la mida que han de tenir los Estats, es precis atendre á
altras consideracions, que'ns proposem examinar en un dels próxims
capítols.

Pera l'objecte que en lo present tractem nos bastará afirmar, que la
igualtat es un dels carácters de tota lley, sigui la que sigui la
extensió d'aquesta. Si la lley es local ó exclusiva de una comarca, sos
efectes han de ser los meteixos pera tots los elements d'aquesta: si es
nacional, tots los de la nació han de ser igualment obligats: si es
internacional, no ha de fer diferencia en pró de cap de las nacions
convingudas. En aquest sentit y no en altre ha de ser presa la igualtat
com condició de llibertat.

La igualtat, ademés, es element necessari al Estat pera poder cumplir sa
missió de fomentar lo progrés y la cultura. La protecció que otorgui als
interessos dels associats, ha de ser igual pera tots, y tots han de
poder aprofitarsen. Qualsevol disposició que favoreixi un interés
particular en perjudici d'altres interessos, es illegitíma y tiránica.
Si l'Estat, per exemple, s'encarrega de serveys públichs, las condicions
pera utilisarlos han de ser iguals pera tots los associats. Lo correu,
lo telégrafo, lo giro, etc., etc., han d'estar á la disposició de tots
los que cumpleixin las condicions fixadas pera servirsen.

No hi ha dupte que la igualtat es element necessari en quant l'Estat
hagi de manifestarse com fomentador de la cultura, pero convé no perdre
de vista, que d'aquesta missió se n'ha abusat molt, y que sa exageració
ha causat grans perjudicis á la llibertat, produhint efectes
completament contraris als que s'esperavan. Ab la excusa d'aumentar lo
benestar y fomentar lo progrés, los poders públichs van extenent llur
acció á totas las manifestacions de la vida social, perjudicantlas á
totas. L'un dia invocan la higiene, y nos subjectan á cent vexacions,
que tot ho produheixen menys la millora de la salut pública; l'endemá's
conmouhen davant d'una desgracia accidental causada per un vapor ó un
camí de ferro, é imposan als viatjers cent entrabanchs y obligacions,
que sens aumentar ni una mica llur seguretat, dificultan la expedició de
llurs negocis. Y pera cada nova branca de la activitat en que
intervenen, crean nous cossos de funcionaris, que aumentant la forsa de
la burocracia organisada, fan que las intrussions hagin de creixer en
progressió geométrica, y elevan los gastos del Estat á xifras
impossibles de sostenirse baix pena de condemnar las nacions á la ruina.

No negarem que hi ha materias en que la intervenció igualataria del
Estat hagi de ser beneficiosa. Prescindint dels serveys públichs, la
unificació de la moneda, dels pesos y mesuras y algunas altras
favoreixen y simplifican las transaccions, aumentant lo moviment
general. En alguns punts del dret, convé tal vegada que la lley extengui
la seva acció igualataria no sóls á una nació, sinó al major número de
nacions possible, com, per exemple, en los referents als actes de
comers, que ordinariament se practican desde parts distintas del globo.
Lo que si negarem, es que l'afany unificador que tant fa travallar als
poders quan no se'ls ferma molt curts, respongui á la missió de foment y
de cultura encarregada al Estat.

Quan lo régimen general d'aquest se separa de la combinació armónica
dels interessos particulars ab lo general, ó sigui de la llibertat ab la
igualtat, forsosament ha de caure en un extrem perjudicial á uns ó
altres. Si se'n separa per inclinarse cap al costat de la llibertat, lo
perjudici es petit: si va á parar al altre extrem, com succeheix quasi
sempre per desgracia, los perjudicis són de trascendencia. Del afany
unificador no'n pot resultar més que una organisació semblant á la
militar. Las voluntats individuals han de inclinarse davant de la
ordenansa, y las iniciativas, trovant obstacles per tot arreu, han de
encongirse y enervarse. Quan una nació está subjecta á tal régimen, tot
s'espera del Estat; mes com aquest, quan deixa de ser la sintésis de las
iniciativas particulars, es inepte pera produhir cap millora, lo natural
é inevitable es que porti la nació cap á la decadencia.

Miris com se vulgui, la igualtat no es un element de progrés sino en
quant es condició de la llibertat. Aquesta es la que produheix l'avens y
la millora, fills sempre de la diferenciació, y per lo tant, l'interés
general ha de ser sempre considerat com la suma dels particulars. Aixis
ho considera lo sistema particularista, quals grans ventatjas poden
condensarse en la resistencia organisada que oposa á las invasions del
igualatarisme.

L'argument capital dels unificadors es que ells favoreixen la marxa de
la civilisació que, diuhen, camina cap á la unitat. Pera ells, l'ideal
de la humanitat es un sol Estat, ab un sol poder, una sola lley, una
sola relligió, una sola llengua etc., etc.. Llur objectiu es la
simplicitat portada al extrem de no ser possible la mes petita
diferenciació. Somian no sols en la pau de nació á nació, sino també en
la pau entre tots los elements que avuy están en competencia. Las
iniciativas particulars los destorban, y voldrian suplirlas per una
reglamentació uniforme, que previngués tots los casos y s'estengués per
tot arreu. Sols en cas de realisarse llur somni creurian que l'home ha
arrivat al estat de perfecció, que fan consistir en la igualtat
absoluta.

Admetem en suposició que s'ha realisat aquest somni y ¿que tindriam?
Tindriam avans que tot, que'ls homens que formessin aqueixa societat
ideal no foran pas com los que avuy corren. Los que coneixem tenen
voluntat propia, y no's decideixen á cap acció, ni á la més
insignificant, sens haber pesat los móvils en pró y en contra. Los veyem
subjectes á passions y desitjos, y capassos de grans virtuts y de grans
vicis. Los mirem amants de llur dignitat personal, y estimant més que
tot la independencia. Són, en una paraula, sers intel·ligents, sensibles
y lliures. Tindriam, ademés, la societat estancada, petrificada,
inmóvil. Aixafadas las iniciativas individuals; contrariats los
desitjos; empresonadas las passions; enervats los carácters per la
regimentació, la lluyta fora tan morta que no podria produhir cap
millora. En la societat somiada pels uniformistas hi regnaria
verdaderament la pau y la quietut, pero fora la pau y quietut dels
cementeris. Seria una societat d'autómatas, incapás de tot be y de tot
mal, á la qual podria ab molta propietat aplicarse la imprecació del
Dante. No valdria la pena de parlar d'ella: bastaria mirarla... y
passar.

L'ideal de la nostra societat basada en lo particularisme es tota una
altra cosa. Lliures los individuos, lliures las corporacions, lliures
las regions, lliures las nacions y rassas, pero units tots per los suaus
llassos de la germanor y del afecte; essent lo poder productor de la
igualtat mes ó menys fort segons la afinitat que existís entre'ls
elements que degués regular; en activitat constant y creixent las
iniciativas; lluytant totas per lo progrés y la millora, pero
contingudas per l'interés comú dins dels límits de la competencia; las
agregacions d'individuos y de familias formant regions; las regions,
Estats confederats; los Estats confederats, Lligas, y las Lligas estant
enllassadas entre ellas per los principis del dret internacional,
traduhits en concordats y lleys positivas, la humanitat entera estaria
organisada de conformitat ab las ensenyansas de la naturalesa. Las mil
varietats que se mostrarian foran no sols reconegudas, sino fomentadas,
y per la unió expontánea formarian la gran unitat de la especie humana,
agermanada per la llibertat. Dintre d'aquest gran conjunt, cada
agrupació, cada poble, cada rassa aniria desenrotllanse en consonancia
ab sos propis interessos y aspiracions, y's donaria las institucions y
lleys que més se acomodessin al estat de sa civilisació y cultura,
passant de lo senzill á lo complicat segons fossin pocas ó moltas las
necessitats de cada col·lectivitat de las unidas.

Dins de la organisació que naix del sistema particularista, l'element
d'igualtat, tan essencial al Estat com lo de llibertat, no ha de
presentarse de molt tan absorvent y tiránich com dins de la organisació
filla dels oposats sistemas. Variant las manifestacions de la llibertat
y del dret que la garantisa de comarca á comarca, de regió a regió, de
poble á poble, lo principi igualatari se manifestaria suau y soportable,
puig que sos beneficis estarian á la vista. Reduhit á forsa reguladora,
en compte de posar trabas al progrés, contribuhiria á fomentarlo.

La armonía entre la varietat y la igualtat; entre la llibertat y
l'autoritarisme; entre'ls interessos individuals y'ls col·lectius, sóls
pot realisarse dins de la organisació particularista. En tota
organisació unificadora es impossible. Si s'esmotxan las atribucions y's
mina la forsa de la autoritat, ve lo desordre, y l'exercici dels drets
de la llibertat se fa impracticable per l'abús meteix d'aquesta. Si
s'arma ab gran poder á la autoritat, aquesta, que per sa propia
naturalesa ha de ser absorvent é invasora, atropella la llibertat, y'l
régimen del Estat se converteix en tiránich. Dins del unitarisme no hi
cap lo terme mitj, y la vida normal del Estat concentrat es passar de
las revolucions esbojarradas á las reaccions miserables. Ó l'element
igualatari romp lo fré y s'engoleix á son contrari, ó l'element
lliberal, trencant tota lligadura y privantse del concurs del altre, se
suicida per falta de resistencia reguladora. De rés serveixen las
componendas que se han ensajat; de rés que's proclamin drets y
garantías. Si's deixa al individuo aislat al davant del poder concentrat
y organisat, aquest acaba indefectiblement per ser l'amo, després de
destruhir directament aquells drets y garantías, ó de deixarlos
completament irrisoris pera més befa. Si no se deixa al individuo
aislat, sinó que se'l agrupa en corporacions que siguin verdaderas
institucions moderadoras y armonisadoras, l'unitarisme's desnaturalisa é
invadeix lo camp propi del sistema oposat. Las ventatjas que s'obtinguin
en las organisacions mixtas, naixen del element particularista que
tempera l'unificador.

Fins las escolas que sostenen que una de las missions del Estat es la de
amparar al débil contra'l fort, fentlo intervenir en la distribució dels
medis morals y materials de benestar y de perfecció, per més que's
diguin igualatarias, no pretenen de fet sinó consagrar la desigualtat.
Si'ls recursos socials han de favorir als que per llurs condicions no
tenen prou forsas propias pera sortir victoriosos en la lluyta per la
existencia, los medis que s'emplehin han de ser desiguals. La evolució
que van fent las escolas socialistas, apartantse del comunisme
igualatari y declarantse en pró del col·lectivisme anárquich, es la
millor proba de las ventatjas que lo element llibertat va guanyant sobre
l'element igualtat. La regeneració social no s'espera ja de la
regimentació autoritaria, que convertiria als pobles en ramats, sinó
que's busca pel camí de conservar y fomentar la lliure iniciativa
individual y corporativa. Las reformas més tracendentals que indican
aquellas escolas, són las referents al dret civil, á la organisació de
la propietat moble é inmoble. En lo terreno polítich, la escola
col·lectivista en mitj de sas vaguetats tendeix á la exageració del
particularisme.

Resumint ja las ideas exposadas en aquest capítol, direm que la igualtat
es un element tan necessari al Estat com la varietat, puig que sóls per
ella pot regularse l'interés col·lectiu, igualment llegítim que
l'individual. La igualtat es condició essencial de la llibertat en
exercici y del dret que la garantisa, pero es al meteix temps llur major
perill, sinó se la reduheix á límits que no pugui traspassar. Essent la
varietat y la igualtat dos principis contradictoris, y debent descansar
en los dos las societats, la missió del Estat es armonisarlos de manera,
que aunats contribuheixin á la consecució dels fins socials. Sempre que
un dels dos principis logra predominar, naix lo desordre, y l'Estat
sufreix una malaltía grave. Si'l desequilibri prové d'excés de
llibertat, se manifesta'l mal per la exuberancia de moviment, lo progrés
s'atropella, y entre ensopegadas y caigudas, lluny de avansar,
retrocedeix: si prové d'excés d'autoritarisme igualatari, l'anémia dona
iguals conseqüencias. Las organisacions unitarias son impotents pera
establir y conservar l'equilibri, que es, en cambi, la base de la
organisació particularista.

## Capitol V.

## Dimensions del estat

> La multiplicitat d'Estats es un fet necessari.-- La resistencia á la
> unificació es lley de la historia.-- Ventatjas dels Estats reduhits.--
> Generalisació de la educació política.-- Intensitat del patriotisme.--
> Adaptació de la lley á las necessitats del poble.-- Energía de la
> acció social pera lo progrés.-- Ventatjas del Estat gran.-- Extensió
> de la lley.-- Dificultat de las faccions locals y de las petitas
> guerras.-- La guerra es en ells menys freqüent, pero més terrible.--
> Ineficácia de la unificació forsada.-- Divisió interior dels
> francesos.-- Ni l'Estat gran ni'l petit resolen lo problema de la
> organisació de las societats.-- La solució está en la associació
> d'Estats, baix la base del particularisme.

La humanitat no forma ni ha format jamay un sol tót polítich. Per més
que ho hagin intentat tots los ambiciosos que menciona la historia; per
més que totas las ideas novas y generosas hagin tingut pretensions á
guanyarse'ls cors ó las intel·ligencias de la humanitat entera; per més
que tots los pobles que han passat per épocas de sobra de vida hagin
aspirat á ser los amos de la terra, aquesta ha estat sempre dividida en
Estats més ó menys grans, y'ls homes que la habitan han format sempre
innumerables agrupacions ó pobles.

La resistencia á la unificació; la rebeldía del esperit de independencia
de cada agrupació constituhida contra qualsevol imposició, es pot ser la
lley més constant que's desprén de las ensenyansas de la historia. La
obra de tots los unificadors, lo domini de totas las ideas, la
influhencia de tots los pobles absorvents, han durat tan sóls mentres
s'han conservat las forsas que las sostenian. Al punt meteix que las
forsas han minvat, los unificats, los dominats, los influhits han alsat
lo cap y procurat recobrar llur personalitat é independencia. Contra las
unificacions naixen las revoltas; contra las ideas, los cismas; contra
las influencias, la protesta. Los imperis d'Alexandre, de Carles V, de
Napoleon, se desfán y s'esmicolan al aclucar los ulls los conquistadors.
Alguns d'aquestos han hagut de presenciar en vida l'enderrocament de
llur obra, com Bonaparte desde l'isla de Santa Elena. Las aglomeracions,
tant si's basan en ideas com si son degudas á influhencias predominants,
no resisteixen més que'ls imperis. La idea cristiana arriva á conquistar
las conciencias de tot Europa y d'una gran part del mon civilisat, pero
no logra pas mantenirse compacta. Després de haverse dividit en duas
grans seccions, cada una d'aquestas se subdivideix en diferents sectas;
y si la iglesia oriental grega ha de contemplar com varis jefes
poderosos se disputan la preeminencia, la iglesia occidental llatina
degué sufrir adolorida las amputacions operadas pel protestantisme, al
separar de sa obediencia á nacions poderosíssimas. La aglomeració
romana, portada á terme per la major constancia que fins ara ha
demostrat cap poble, no va durar pas més que lo que durá la forsa dels
aglomeradors. Al minvar aquesta, cada provincia va alsarse á nació, y á
la acció unificadora de Roma va seguir la reacció del esmicolament
deslligat del feudalisme.

La resistencia á la unificació com lley de la historia es tan constant,
que's nota no sóls en las ocasions extraordinarias; com quan s'ha format
en gran imperi per la forsa, ó s'ha imposat una idea, ó la potencia
política d'un poble ha fet sentir á altres pobles sa influhencia, sinó
també en la marxa natural y ordinaria de las societats. Dins de las
agrupacions nacionals més antiguas y unidas per comunitat de interessos
morals y materials, las regions y comarcas ab personalitat propia no
deixan jamay de travallar per l'aument de llurs drets y atribucions. Si
tenen llengua especial, la cultivan y la extenen; si alguna de las
brancas del dret es distinta de las similars en altras regions, la
guardan ab respecte; pera'l cuidado de llurs interessos particulars,
no's fian d'altres, sinó que volen directament administrarlos. A mida
que un poble avansa, va resistint més y més á la unificació. Se comensa
per demanar la decentralisació administrativa y s'acaba per exigir la
diferenciació política.

La divisió de la humanitat en agrupacions políticas ó Estats no es més
que l'efecte de la lley histórica que estem analisant. Es un fet
necessari, conseqüencia fatal del desitj de llibertat encarnat en
l'home, y la forsa que l'impulsa no es altra cosa que la manifestació en
lo camp polítich social del horror á la uniformitat que sent la
naturalesa.

Puig que la humanitat ha de viure dividida en agrupacions políticas,
natural es que s'hagi volgut esbrinar la extensió que han de tenir
aquestas. Plantejem la qüestió en termens concrets, preguntantnos quinas
son las ventatjas y quins los inconvenients dels Estats grans y dels
petits respectivament.

Entenguis be, que al dir Estats grans y Estats petits parlem sóls de una
manera relativa. En la Grecia antigua, ahont lo tipo del Estat era la
ciutat, la aglomeració d'alguns centenars de mils ciutadans era
considerada un Estat grandíssim, mentres que al cor del Assia, al costat
dels grans imperis despótichs, una nació d'alguns milions d'habitants ab
prou feynas mereixia'ls honors de ser atesa com entitat política. En los
temps moderns l'Estat no's condensa en una ciutat ni tampoch en una
comarca, sino que s'extén á moltas y comprén, per regla general, alguns
milions d'individuos. La extensió d'un Estat, ademés, es relativa als
medis de comunicació entre las parts que'l forman. Avuy que'l telégrafo
ha suprimit las distancias pera la paraula, y los camins de ferro las
han escursadas pera'l transport material de personas y objectes, un
Estat que s'estengui á cents kilómetres quadrats de territori es més
petit que los que en temps no molt llunyans se reduhian á poquíssimas
lleguas. Entre'ls Estats grans, donchs, comprenem als que ho són
comparats ab los majors del món civilisat, y entre'ls petits hi contem
als que ni per la extensió del territori ni per llur població poden
posarse al costat dels grans, tant si's forman no més que d'una ciutat,
com si comprenen ademés una comarca gran ó varias de petitas. L'Estat
gran, baix lo punt de vista que estem examinant, es lo que disposa
d'elements y forsa pera fer sentir son pes al exterior: l'Estat petit es
lo que, per no disposar de tals medis, ha de reduhirse á la vida
interior. La Fransa, la Gran Bretanya, la Russia, la meteixa Espanya,
son en aquest sentit Estats grans: la Bélgica, la Holanda, los Cantons
suissos, Andorra, las ciutats lliures de Alemania, consideradas en llur
vida interior, son Estats petits.

La primera ventatja que's nota en los Estats petits es que extenen la
educació política á tots los ciutadans, estant sa extensió en rahó
inversa de llur grandaria. Los assumptos de la vida pública estan á tret
de tots los membres del Estat, y com que'ls tocan d'aprop, per forsa han
d'interessarshi. Tant si'l poder es exercit per la generalitat, com si
está concentrat en una sola ó en pocas mans, sas decisions son
comentadas y discutidas, y sa execució minuciosament vigilada. Tothom
está enterat dels assumptos que's tractan, y sobre'l més insignificant
se forma opinió. Los arguments que se donan en pró y en contra de cada
qüestió que's posa á la ordre del dia, son pesats y criticats en
l'interior de las familias y en las reunions de tota especie, essent
aquest exámen y crítica una verdadera escola política. Si s'examina als
pastors més ignorants de la vall d'Andorra ó de qualsevol dels Cantons
primitius suissos, se'ls trovará al corrent dels problemas d'interés
públich que s'han plantejat en llur pays, y disposats á donar rahons en
pró ó en contra de una solució determinada. Lo poder no pot separarse de
la opinió pública sens mereixer la reprobació general. Per poch que se'n
separi cau en la tiranía, puig aixís son calificats moltíssims actes,
que en un Estat gran passarian com inofensius y serian rebuts ab la
major indiferencia.

La generalisació de la educació política fa que, en igualtat de
circunstancias, los Estats petits siguin interiorment més lliures que'ls
Estats grans. La tiranía troba en l'interés que tothom té en la cosa
pública un obstácle quasi insuperable pera establirse, y encara que ho
consegueixi, li es difícil aguantarse. Si alguna tiranía arriva á
imposarse, no es la de un home sinó la de una facció, com succehia quasi
sempre en las ciutats que durant la edat mitja gosavan de independencia.
Mes, notis be, que si en tals ciutats era'l cas de que nos ocupem molt
freqüent, sa causa principal no era la petitesa del Estat, sinó'l
temperament de la época. Las costums eran llavoras duras; la cultura no
havia pulit encara las societats, y l'esperit de facció's mostrava de la
meteixa manera en las grans agrupacions que en las ciutats lliures. A
mida que las costums van anar suavisantse va anar desapareixent aquella
tendencia, y avuy los Estats petits se ne veuhen quasi lliures, de la
meteixa manera que no fa ja tants estragos com feya en los Estats grans.

Altra ventatja dels petits Estats, y de las més importants, es sens
dupte la intensitat ab que tots los ciutadans senten lo patriotisme.
Aquest sentiment, com tots los humans, se mou dins d'un cércol, qual
centre es l'individuo que l'experimenta, y va perdent en forsa lo que
guanya en extensió. Dintre de las grans aglomeracions y tot, cada hu
estima més á sa familia que al poble; més al poble, que á la comarca;
molt, moltíssim més á la comarca, que á la nació. A la familia la estima
perque es sa propia sanch; al poble, perque hi te'ls parents, las
amistats, las coneixensas; á la comarca perque la veu y la toca y está
en relació constant ab molts dels que en ella viuhen. La familia,'l
poble, la comarca son agrupacions naturals, quals individuos components
se prestan serveys mutuos y tenen interessos reals y efectius comuns. La
vila viu directament del camp comarcá, aixís com lo camp viu de la vila.
Aquesta proveheix al pagés de lo que no li dona la terra, y'l pagés, en
cambi, porta á la vila lo que aquesta no pot produhir. En cas d'una
calamitat pública ó d'un perill general, los que cada dia's tractan són
los que principalment han d'ajudarse. La nació gran es una agrupació
artificial que no's veu ni's toca. Se necessita fer un gran esfors
d'imaginació pera persuadirse de que Andalusia ó Galicia forman una sola
patria ab Catalunya. No'ns coneixem los d'aquí ab los d'allá, y
raríssimament ve'l cas de que poguem prestarnos serveys mutuos. A menys
que ho sapiguem pels llibres, --y en aquest cas succeheix lo meteix ab
las comarcas de las nacions més separadas de nosaltres, --no tenim idea
ni de llurs ciutats, ni de llurs monuments, ni de llurs costums y
festas. Ni las aspiracions que ells tenen nos conmouhen, ni las que
tenim nosaltres los conmouhen á n'ells. Es que están massa separats pera
que'l sentiment de patriotisme hi arrivi ab intensitat. La distancia li
fa perdre quasi tota la forsa.

Efecte del patriotisme que inspira l'Estat petit es la identificació
dels ciutadans ab tot lo que es propi d'ells, aixís se tracti de lleys,
institucions, costums, etc., etc., com de monuments, milloras y altres
medis de benestar material. Aquesta identificació los porta á trobarse
disposats á defensarho en tots los moments y circunstancias.

Mes, no es cap de las indicadas la major ventatja del Estat petit. La
primera, la més positiva, es que en ell la definició y aplicació del
dret pot ser molt més ajustada á las condicions del poble y del
territori que no pas en un Estat gran.

Una lley, pera ser al meteix temps justa y útil, ha de atendre tant al
element histórich com á las tendencias filosóficas, tant als fets com á
las aspiracions. Ha de conformarse ab las necessitats reals y positivas
d'aquells pera quins se dicta, pero sens apartarse dels principis
generals de justicia. La definicio del dret per medi de la lley ha de
ser sempre relativa.

Las necessitats socials varian d'época en epoca y de comarca á comarca.
En ellas hi influheixen las condicions de carácter del poble, l'estat de
la seva cultura, la qualitat dels medis naturals de que disposa, la
latitut geográfica, y altras, y altras. Sóls, donchs, petitas
agrupacions y petits territoris senten necessitats comunas, que puguin
ser satisfetas per unas meteixas lleys. Si's vol extendre aquestas á un
poble numerós y á un territori molt gran, ó s'acomodarán sols á las
necessitats de una fracció, sacrificant á las altras, ó serán fillas de
tranzacció entre interessos variats, y no satisfarán á cap d'aquestos.
En una nació gran, per exemple, hi ha comarcas industrials y agrícolas,
comercials y mineras, etc.; n'hi ha de més y de menys avansadas en
cultura é ilustració. ¿A quins interessos ha d'atendre la lley, posada
entre mitj de tants igualment atendibles? ¿Ne sacrificará alguns en
benefici dels altres? ¿Pendrá per norma las comarcas més cultas é
ilustradas y reconeixerá drets que las més atrassadas serán incapassas
d'exercitar, ó, subjectantse á la situació d'aquestas, restringirá las
llibertats de aquellas, ofegant aixís llur iniciativa? La lley sóls pot
ser justa y útil al meteix temps, quan se dicta pera una agrupació quals
membres senten necessitats semblants y gosan de semblant estat de
cultura. Aquestas circunstancias sóls se troban en grau més ó menys
perfecte en l'Estat petit.

En aquest, ademés, la acció social pera'l foment del progrés pot ser
molt més enérgica que en l'Estat gran. Lo gobern está en relació
constant y directa ab los gobernats, y per poch que s'ocupi d'estudiar
las tendencias que's manifestin, tindrá medi de fomentar las útils y de
combatre las perjudicials. Los serveys generals poden desempenyarse ab
tota regularitat, essent pera ells un esperó constant de millora la
vigilancia inmediata del públich sobre'ls encarregats de prestarlos. En
l'Estat petit hi ha entre tots los elements components una compenetració
que es completament impossible en los Estats grans, y si en ells arriva
á entrarhi la noble emulació en alguna de las manifestacions de la
activitat, los resultats son assombrosos. Testimoni d'aixó'n son las
ciutats gregas de la época clássica y las petitas repúblicas italianas
del Renaixement. ¿Quin Estat gran pot alabarse de haver fet tant com la
més insignificant d'aquellas ciutats ó repúblicas, en pró del avens de
la humanitat?

Totas las ventatjas que pot alegar l'Estat gran s'enclouhen á la
d'extendre la unitat artificial á una agrupació numerosa d'homens y á un
gran espay de territori. La lley es general y una, y davant d'ella han
de prosternarse totas las varietats locals, tots los interessos
particulars. Aquesta unitat de lley y de poder dona al Estat gran forsas
y medis pera no tenir que reduhirse á la vida interior y poder exercir
pressió ó influhencia al exterior sobre'ls altres Estats més débils.
L'Estat gran, ademés, s'alaba de corretjir alguns dels defectes y
perills del Estat petit. Lo poder central, disposant de poderosos
recursos, y no estant en contacte directe ab la major part dels
gobernats, ofega la acritut de las faccions locals, y en cas de que's
manifesti, la reprimeix ab duresa. En ell, las disputas entre'ls partits
son menys aspres, puig que estan espargits per un gran espay, lo qual fa
que las ocasions de guerra civil interior siguin més escassas. Y si
evita las guerras civils locals, també fa quasi impossibles las lluytas
armadas de ciutat á ciutat, de poble á poble, que son freqüents quan
cada un d'aquestos gosa de sa autonomía absoluta.

La ventatja de ser més fácil al Estat gran que al petit la conservació
de la independencia, es sols relativa al poder dels vehins y émuls. Si
aquestos son més poderosos que ell pot ser supeditat de la meteixa
manera que l'Estat petit.

Resumint las ventatjas de cada un dels dos grupos d'Estats, que acabem
de enumerar, resulta que'ls grans donan la preeminencia á la igualtat
sobre la llibertat, en tant que en los petits aquesta predomina sobre
aquella. Los primers, pera conseguir la pau y la tranquilitat, tenen de
comprimir las iniciativas particulars, contrariant aixis ó dificultant
lo progrés. Los segons donan expansió á las iniciativas, pero mancantlos
forsa pera regularlas, no logran contenirlas dins dels justos límits de
la competencia pacífica. La lley, en l'Estat petit, s'enmotlla á las
necessitats del poble á que s'aplica, y es per lo tant relativament més
justa; pero te menys garantias de poderse aplicar pacífica y
ordenadament. En l'Estat gran, las necessitats de una part del poble ó
de sa totalitat no poden ser escrupulosament atesas en la lley; pero, en
cambi, aquesta té més seguretat de ser aplicada, puig que en cas de
necessitat passa per damunt de totas las resistencias locals que puguin
oposárseli.

Sens negar que'ls inconvenients dels Estats petits siguin verdaderament
de tal importancia, que arrivan á desvirtuar llurs ventatjas
incontestables, farem notar que en los Estats grans los inconvenients no
están compensats per las ventatjas, puig la major part de las de que
s'envaneixen son purament il·lusorias. La unitat de que tant s'alaban,
no es més que la disfressa de la tiranía, que sols per la forsa pot
aguantarse. Vegis sino los medis que té d'emplear lo poder pera dominar
la manifestació de las varietats locals. Reunint per un costat un
exercit d'empleats y per altre un de gent armada, porta á cada comarca
los agents que ha tret de las altras, y ab la ajuda d'aquesta combinació
maquiavélica las domina á totas. No armonisa las varietats, sino que las
ofega, y si es veritat que per tal medi manté la pau material, no ho
logra sinó á costa de debilitar los carácters.

L'Estat gran evita la freqüencia de las petitas guerras; pero fa
terribles las que no pot evitar ó provoca moltas vegadas. No es la
guerra la situació normal del Estat gran; pero los efectes d'una sola
que'n tingui no s'esborran durant molts anys. Ademés, la pau en que'ls
Estats grans viuhen, es de una naturalesa molt especial y poch
civilisadora. Plens los uns envers los altres de recels y suspicacias,
han d'estar constantment preparats á la guerra, convertintse las nacions
en inmensos quartels, ahont se consumen los millors anys del jovent y lo
més sanejat dels pressupostos. Lo militarisme es lo régimen dels Estats
unitaris en que's divideix la Europa actual, y'l militarisme es
incompatible ab la llibertat.

Tan artificial es la unitat produhida per las aglomeracions que
s'anomenan grans Estats, que al moment que han de posarla á proba se'ls
desfá entre las mans. L'element de la varietat es tan essencial á las
societats, que ha de manifestarse en una ó altra forma. Si se'l
comprimeix en un sentit, esclata en un altre; si s'impedeix ó contraría
sa expansió natural, se presenta en un'altra forma, y causa perjudicis
molt més efectius que'ls que's tractava d'evitar. Bon exemple d'aixó
n'es la Fransa, la nació exemple pels unitaristas. Allí no hi ha
reconeguda cap varietat local ni d'interessos. Un sol poder, una sola
llengua, una sola lley, s'extenen á una aglomeració de trenta milions
d'habitants. La administració es uniforme, y desde'l centre de Paris té
una xarxa extesa damunt de tot lo territori nacional. Res se mou sens
que lo gobern ho permeti, y'l gobern no permet res que no sigui dintre
de la uniformitat. La opinió pública, preparada en unas universitats y
col·legis, en que s'ensenyan los mateixos textos, en igual número d'anys
y dantse las classes en idénticas horas, y fomentada per tots los medis
de que disposa l'Estat concentrat, está també á favor de la uniformitat,
y auxilia poderosament en aquesta via al gobern, sigui'l que sigui.

Després de tots aquestos esforsos verdaderament extraordinaris, ¿qué ha
conseguit la Fransa en lo terreno de la unió? Res més que ser la nació
realment més desunida. Entre mitj de tanta uniformitat hi ha molta menys
compactibilitat que en la Confederació germánica ó en los Estats-Units
d'América. L'element de varietat, comprimit en totas sas manifestacions
llegítimas, ha reventat en los partits, y la Fransa's trova avuy sens
tenir cap solució pera las qüestions més vitals. L'Estat está política y
socialment uniformat; la igualtat es completa en tot lo oficial, y aixó
no obstant, dintre de la nació hi ha quatre ó cinch nacions enemigas
irreconciliables. La nació llegitimista, si pogués, destruhiria á la
nació republicana, y vice versa, y cada fracció aceptaria fins l'ajuda
d'en Bismark pera aniquilar á las contrarias. Al veure la impotencia en
que'l pays dividit y enemistat se troba, los unificadors francesos
haurian d'avergonyirse de llur obra. Si haguessin respectat las
varietats llegítimas, seria un fet la unió que avuy los manca.

Las consideracions exposadas bastan pera demostrar, que si's planteja la
qüestió de quina ha de ser la extensió dels Estats, es ben difícil
decidirse en pró dels grans ni dels petits. Cada una de las duas
especies té las sevas ventatjas propias, compensadas pels seus
inconvenients. La resolució de la qüestió está en un sistema que pugui
produhir la educació política, la intensitat del patriotisme y la
adaptació de la lley á las necessitats d'aquells á qui hagi de regir,
sens la duresa de las faccions locals y'ls terribles efectes de la
gelosía entre poble y poble, propis de la divisió extremada, al meteix
temps que la unitat de miras y la perfecció d'algun serveys públichs que
s'alcansan per medi de las grans agrupacions. Aquesta síntessis no es
impossible, per fortuna, y's trova en la aplicació del sistema
particularista, que reconeixent y fomentant las varietats llegítimas,
las uneix pera la realisació dels fins socials que siguin comuns á
totas.

Al enumerar los inconvenients dels Estats reduhits haurá pogut
observarse, que tots ells naixen no de llur propia naturalesa, sino del
aislament en que'ls hem imaginat. Trobis un medi qualsevol pera
agruparlos y enllassarlos, y aquells inconvenients desapareixen. Suposem
un número d'Estats petits en possesió de llur soberanía, limitada sóls
per un poder superior als de cada un d'ells, encarregat de impedir que
la gelosía se converteixi en guerra oberta, y tenim ja guanyada la part
més important de la nostra causa. Suposem que'l meteix poder superior
s'encarrega de assegurar l'ordre interior dins de cada un dels Estats
petits associats, y'ls hem salvat ja dels tristos efectes de la
virulencia de las faccions locals. Afegim á las atribucions que's
concedeixin al poder superior pera'ls indicats objectes, algunas altras
pera dirigir certs serveys generals en los quals la concentració sigui
útil ó necessaria, y tindrem lo problema de que'ns ocupem completament
resolt. Units alguns Estats petits, lo conjunt resulta tan fort com si
formessin un tot compacte, y's trovan en disposició de resistir á
qualsevol Estat gran, quals forsas no passin de las del conjunt dels
units, en lo cas de que tingués la pretensió de apoderarse ó d'atacar á
algun ó á alguns dels de la lliga.

Encara que concedíssim, --y lluny de concedirho, ho neguem
rodonament,-- que l'ideal del progrés sigui la agrupació de tota la
humanitat en un sol tot, nos fora fácil demostrar que la existencia de
grans Estats, lluny de facilitar lo camí cap á aqueix ideal, lo
contraria y dificulta. Las rivalitats y envejas no son patrimoni
exclusiu dels Estats reduhits, sino que ho son encara més dels grans.
Cap d'aquestos se resignaría jamay á deixarse dominar per un altre, y
com que per sa extensió l'amenassat tindria forsas y medis pera
resistir, ni un sol pas cap á la agrupació podria donarse sino per la
guerra y la conquista. Los efectes per tals medis alcansats no són may
definitius, y duran sóls tant com dura la forsa dels victoriosos ó
conquistadors. L'ideal del progrés no es la uniformació sino la unió:
es, com havem ja dit en altres párrafos, la armonía entre la llibertat y
la igualtat. Aquesta armonía sols pot produhirla lo régimen
particularista. L'Estat compost, ó la agregació d'Estats petits y
variats dintre de grans agrupacions ó lligas, es la traducció del
particularisme á la práctica.

Molt se pondera la forsa expansiva de las grans agrupacions. Si'ns
escoltem als unitaristas, cap idea generosa hauria arrivat á ferse
popular sinó hagués tingut en son apoyo tots los medis de que las grans
nacions disposan. Segons ells, lo progrés necessita moltas vegadas ser
imposat fins contra la voluntat dels que han d'aprofitarse de sas
ventatjas. "Als pobles, diuhen, se'ls ha de fer caminar encara que sigui
per forsa, y per aixó los grans Estats centralisats són los més
civilisadors." "Deixeu, afegeixen, als individuos y petitas agrupacions
entregats exclusivament á llur propia iniciativa, y rarament los veureu
donar un pás cap endavant." Pera'ls tals lo creure ó morir dels
mahometans es lo millor sistema pera la propagació de las ideas
civilisadoras.

Aixó sol fa la seva apología. Realment, no hi ha dupte, que si's prenen
per exemple los pobles tals com ells los tenen, sols á bastonadas se'ls
pot fer caminar. Després que los han tret tota iniciativa, y'ls han
ajunyit á la tiranía de un estat omnipotent, es natural que estiguin
ensopits y no tinguin ni esma pera móures. Mes, déixisels en llibertat;
despertintse las iniciativas; acostumísels á tenir confiansa en ells
meteixos, y no se'ls haurá d'empenyer, puig que expontaneament
avansarán. La situació en que ha posat als pobles y als individuos es
precisament lo més grave cárrech que pot ferse al unitarisme. Per tals
motius presentem lo particularisme, com un sistema regenerador de las
societats.

Ab los antecedents exposats podém ja sistematisar las nostras ideas.
Anem, donchs, á sentar la teoría de l'associació de Estats, síntesis del
positivisme científich aplicat á las materias socials y políticas.

## Capitol VI.

## L'estat compost.

> La perfecció suposa complicació.-- Erros produhits per las corrents
> unitarias.-- Las escolas filosófica é histórica.-- Llur impotencia
> dins l'Estat simple.-- L'associació d'Estats.-- ¿Es federalisme?
> Significació de aquest, segons Montesquieu, Hamilton y Freeman.--
> Naturalesa y carácters de la organisació federativa.-- Divisió de la
> soberanía entre'ls Estats federats y'l conjunt.-- Estudi fet per los
> fundadors de la Unió americana.-- Distints graus del federalisme.--
> Lliga, Confederació y Estat federatiu.-- Diferencias entre aquestos
> graus.-- Classificació adoptada pels millors tractadistas de dret
> polítich federal.

"Totas las cosas nobles son difícils y complicadas." Aquest principi,
que repetia constantment Sócrates als seus deixebles, té aplicació
inmediata á las materias de que tractem. La organisació noble de las
societats políticas ha de ser difícil y complicada.

La naturalesa nos ho ensenya en totas sas obras. Las més nobles son las
menys senzillas. En lo món dels sers organisats ocupa l'home lo lloch
preeminent, y l'organisme de l'home es tant complicat, que per sigles de
sigles que duri la humanitat, perfeccionant constantment sas facultats y
medis de observació y d'análisis, jamay arrivará á ferne un estudi
complet. Vagis baixant en la escala dels organismes, y á mida que anirá
disminuhint llur noblesa, se veurá aumentar la simplicitat. Igual
resultat obtindrem si observem lo món moral é intel·lectual.

Es un error buscar lo perfeccionament de las societats en la
simplificació de llurs organismes. Si major complicació en los sers
naturals es signe de un estat més perfecte, ¿quina rahó hi ha pera que
las agrupacions políticas se separin de la regla que'ns ensenya la
naturalesa? Pera persuadirnos de que no se'n separan, basta recordar los
fets més elementals de la historia. Aquesta nos diu en totas sas
páginas, que las societats atrassadas, com los sers inferiors, tenen ab
prou féinas organismes. En ellas la unitat simple triunfa, puig si'l
jefe mana y disposa sens cap complicació, los subordinats obeheixen ab
igual senzillesa. Mes, la societat avansa, y la organisació se complica.
Del Estat civilisat d'avuy á la tribu errant semi-salvatje hi ha tanta
diferencia com del animal superior al rudimentari. ¡Y encara no som allá
ahont anem!. A mida que la societat se perfeccioni, s'aumentará la
complicació, puig cada progrés, cada millora, requereixen órgans nous
encarregats de realisarlos, de manera que pot ben bé donarse com axioma
social, que á major perfecció correspón major complexitat.

L'ideal del Estat, donchs, no pot ser la unitat simple, sino que ha de
ser la varietat complexa, y'ls que pretenen haver trobat lo motllo, en
lo qual basta ficarhi una societat qualsevol, pera que'n surti
radicalment transformada y regenerada, ó bé somian desperts, ó bé
explotan las passions y preocupacions populars. Per igual motiu, lo qui
predica que unas pocas reglas, fillas de principis abstractes d'escola,
bastan pera gobernar á totas las nacions, ignora los rudiments de la
ciencia política-sociológica.

De tals errors ó al·lucinaments han sigut víctimas las escolas que de
bona fé s'han proposat cambiar la manera de ser de las societats
políticas per lo medi senzill de dotarlas de una Constitució que
desenrotlli aquells principis en algunas dotzenas ó centenars
d'articles. La práctica ha sigut un desengany complet que's podia ja
preveure en teoría. Las únicas Constitucions que tenen vida llarga y
robusta, son las que s'acomodan á las necessitats é interessos
particulars dels pobles á que s'aplican, y tenen prou elasticitat pera
anar seguint paulatinament las variacions que's manifestan.

La corrent unitaria que van determinar en tot Europa las monarquias al
lluytar contra'l feudalisme, extremada més tart, si bé que en altre
sentit, per la escola que's dongué lo nom de filosófica, va agafar tanta
forsa, que avuy meteix que la está perdent en molts altres camps,
segueix encara sent irresistible en lo que's refereix á la organisació
de las societats políticas. La escola histórica, ab totas sas
pretensions de antagonista de la filosófica, no va tenir prou pit pera
oposárseli, obertament, y tot portant á la exageració los detalls,
tranzigia en los punts més essencials. Influhida per la corrent que tot
ho arrossegava, no negava l'ideal de uniformitat, que volia alcansar de
cop y volta sa contraria, distingintse d'aquesta tant sóls en lo
procediment pera arrivarhi. Als arguments brillants y aparatosas
generalisacions filosóficas, la escola histórica hi oposava sóls rahons
de oportunitat y conveniencia, que eran interpretadas com manifestacions
del egoisme. Concedia que las aspiracions de la escola contraria eran
perfectament científicas, si be que per desgracia no realisables encara,
lo qual era prou y massa pera reduhirla á la impotencia quan se tractava
de crear. En las qüestions fonamentals no tenia més que ideas negativas,
lo qual de retop la portava á tenir que extremar las solucions á las
qüestions secundarias en sentit purament tradicionalista. Se titulava
histórica, y dels tres moments de la historia, passat, present y futur,
n'olvidava dos, ó millor: n'olvidava un, lo present, y tranzigia en un
altre, lo futur.

En tal situació no es d'extranyar, que en lo terreno polítich social
mostressin igual impotencia las duas escolas. Convenian en que la
uniformitat es l'ideal filosófich de la humanitat, y celebravan com un
progrés las concentracions que havian lograt realisar alguns Estats,
juntant grans territoris y numerosos pobles baix la direcció de poders
únichs, per qual motiu tots los esforsos que una y altra poguessin fer,
devian quedar tancats dintre d'un cércol estret. S'han fet cent ensaigs,
y'l problema d'armonisar la llibertat ab l'autoritarisme no ha trovat
solució en cap de las nacions unificadas del continent d'Europa.

En efecte, ni'l radicalisme democrátich de la escola filosófica, ni'l
doctrinarisme de la anomenada histórica són tals solucions. Lo primer ha
anat de la república á la monarquía y de la monarquía ha tornat á la
república, sens avansar ni un sol pas, sino al revés, retrocedintne
alguns. Ha lograt destruhir quasi tot lo que li feya sombra; mes, al
tractar de crear, s'ha trobat en la més trista impotencia. Excitant las
concupicencias, y fent á majorias accidentals y apassionadas árbitras de
la direcció dels Estats, lo resultat ha sigut l'imperi, la dictadura,
ó'l domini de oligarquias, que han pres la política com un ofici més
lucratiu que'ls altres. Lo segón, trovantse sens forsas reals y
efectivas en la massa dels pobles á quins s'ha imposat, no ha conseguit
res més que elevar á sistema la inmoralitat y produhir l'indiferentisme.
L'un y l'altre van comensar cercant de bona fe una solució. Lluytant
contra'l poder real, sinó van destruhirlo, van rodejarlo de limitacions
que'l reduhian poch menys que á la impotencia: y comensant pel sistema
representatiu, tan bon punt com se va evidenciar sa ineficacia, van
transformarlo en régimen parlamentari, ab tan dolent éxit, que avuy per
avuy pesa damunt d'un y altre lo més complet descrédit, no per llurs
culpas sinó per las dels que s'han empenyat en ferne instruments de
imposició. Las nacions grans d'Europa viuhen constantment en plena
crisis política, agravada fins á un extrem alarmador per l'estat ruinós
en que totas tenen la hisenda pública.

Las duas escolas, en tots llurs matisos, s'han deixat encegar tant per
la corrent de uniformitat, que ni han sapigut veure lo que passava en
alguns pochs Estats, que per llur fortuna havian seguit la corrent
contraria. Pera ellas, ha sigut en va que'ls Estats Units d'América
hagin trobat en lo sistema particularista la solució que's busca
inutilment dins del unitarisme, y en va ha sigut també que en lo meteix
cor d'Europa algunas petitas agrupacions hagin obtingut iguals ventatjas
pel meteix camí que la Unió americana. L'afany de concentració y'l
prejudici de que la unitat dels Estats exigeix la destrucció de totas
las varietats organisadas, són pera una y altra escola lligaduras que no
las deixan sortir del cércol en que s'han tancat. Llurs ensaigs y probas
no poden ferse sinó baix la base del Estat simple. La idea del Estat
compost, ó format per medi de la agrupació d'Estats simples, es pera'ls
polítichs d'Europa tan disbaratada, que ni los honors de la discussió li
concedeixen. Los tractadistas de dret públich acostuman dedicar al
sistema federatiu sols unas pocas ratllas, com d'almoyna, en las quals
se transparenta sempre lo menyspreu y compassió ab que'l miran.

Y mal que pesi als tractadistas y polítichs d'Europa, aqueix sistema es
l'únich que pót resoldre'ls problemas davant dels quals ells s'han vist
impotents. Teórica y practicament, l'Estat compost es l'únich que
equilibra tots los interessos, armonisa la llibertat y la igualtat, é
impulsa als pobles cap al progrés y la millora.

L'Estat compost es la fórmula práctica del particularisme. Anem, donchs,
á examinar en que consisteix, y quina es sa naturalesa.

L'Estat compost no es res més que la associació de varis Estats simples.
Aquestos, per llur propia naturalesa, gosan dels drets inherents á la
soberanía, y son amos de llurs accions. Al associarse, realisan lo
meteix acte jurídich que los individuos al formar companyía. Limitan
llur llibertat natural en tot lo que es materia de la associació,
obligantse á cumplir las obligacions socials que s'imposan. Pera la bona
marxa del conjunt, nombran també un gerent, de la meteixa manera que las
companyías particulars, y l'investeixen de atribucions que li donan
personalitat propia. Aquest gerent es lo representant dels associats en
tots aquells actes que son materia de l'associació, y porta la firma
social quan té de relacionarse ab altras entitats ó associacions. Davant
de las nacions extrangeras, lo gerent del Estat compost té la categoría
de nació, y tracta d'igual á igual ab totas ellas.

Essent l'Estat compost una associació d'Estats simples, y debent
aquestos limitar llur independencia al associarse, es evident que la
condició essencial del sistema consisteix en la divisió de la soberanía.
Los Estats simples, al tractar de formar una associació, han de comensar
per descompondre la soberanía en sas diferents atribucions, y fixar ben
bé aquellas de que's desprenen, puig en la escriptura social, que en
llenguatje polítich reb lo nom de Constitució, han de constarhi ben
claras y determinadas, al objecte d'evitar duptes.

La associació d'Estats pot ser més ó menys extreta, segons siguin majors
ó menors las limitacions á que's subjectin los components, y segons lo
carácter més ó menys permanent que's dongui á las meteixas. Desde la
unificació de tots los membres d'un Estat simple ó unitat política, fins
á la independencia de cada un d'ells, hi van distints graus que en
conjunt forman un sistema. Desde'l punt que la unitat política entre
varias regions deixa d'existir, fins á aquell en que s'arriva á rompre
tot lligament entre las meteixas, convertintse cada una en personalitat
política completa, la agregació reb lo nom genérich de associació
d'Estats, y'l sistema's diu federalisme ó particularisme. Aquest mot es
lo que havém adoptat nosaltres al dar títol á aquesta part del nostre
llibre, no perqué'l jutjem lo més precís y propi, sinó per rahons de
oportunitat y conveniencia. Entenguis ben bé, no obstant, que al parlar
de organisació particularista, ab tot y que lo significat de la frase
sigui més ample, la usem com sinónima de associació d'Estats y de
federalisme.

En efecte, desde'l moment que varis Estats y regions deixan de estar
unificats sens arrivar á ser independents, forsosament han de estar
lligats en aliansa més ó menys estreta. Foedus no vol dir més que
aliansa, y per lo tant federal, federalisme y tots los demés derivats y
compostos de aquella paraula llatina expressan ideas referents á
aliansa. Gobern federal, donchs, es lo gobern fundat en la aliansa,
aixis com federalisme, federalista, etc., etc., no volen dir sinó afició
ó aficionat á la organisació federal.

Suposem que'ls nostres lectors voldrán saber quinas son las rahons de
oportunitat y conveniencia que'ns obligan á adoptar pera las nostras
aspiracions un qualificatiu menys precís y propi que altres que podriam
emplear, y'ns sembla ja sentir que'ns diuhen: "Si desde l'Estat unitari,
ó sigui d'aquell que te'l poder concentrat, fins á la independencia
completa dels varis trossos ó regions que'l forman, no hi ha més que
federalisme; si la forma federal es la única que pot pendre'l
particularisme regionalista quan no arriva á la separació, ¿per qué no
hem de usar lo nom que técnicament expressa la nostra idea? Perque hem
d'amagarnos de dir lo que som á tothom que vulgui saberho?"

Pera respondre á tals preguntas, nos reduhirem á copiar lo que
estampárem en unas cartas que publicárem en *La Renaixensa*, referents á
la materia. Fentnos en ellas la meteixa pregunta, nos contestavam:
"No'ns dem lo nom que nos pertany, perqué vivim á Espanya, y á Espanya,
la mala fé y la ignorancia ho falsifican tot. Perqué un partit de Madrid
s'ha apoderat del nom de las nostras aspiracions, y sens haverlas jamay
sentit, las han desacreditat y malmés. Perque á Espanya, anomenarse
federal no vol dir que's desitji l'aplicació dels principis del
particularisme regionalista á la organisació del Estat, sinó que
s'aspira á exaltar á una part de las massas ab las divagacions negativas
que va vuidar Proudhon en un opúscul, que si va passar quasi
desapercebut pera tot Europa y América, ha produhit en aquesta terra
dels *vice-versas* un partit, que no pot arrivar á entendre aquellas
divagacions, que ni tan sóls en teoría donan solució al problema de la
organisació política. Perqué som á Espanya, repeteixo, y si fins en los
payssos organisats federativament, la única oposició que troba'l
federalisme prové de las massas que volen dirse radicals, aqui s'ha pres
l'aspiració federativa com sinónima de radicalisme, y s'ha volgut
encarnarla en la part mes radical de la massa plebeya. Perque som á
Espanya, torno á repetir, y aquí, la paraula federalisme va unida ab lo
recort d'un período de incapacitat gubernamental y de miserias tals, que
sa possible tornada aterra fins als que més persuadits estem de la
situació misérrima á que havem arribat. Per tots aquets motius y altres,
no volem usar lo nom que científicament nos correspón, y n'usem
d'altres, que ab tot y ser menys precisos, expressan ab claretat la
nostra idea. Per la rahó del *vice-versa* espanyol, los que som federals
no podem dirnosho, mentres que'ls que ni ho són ni volen serho van
baladrejant la paraula per aquestos carrers y plassas. Deixemlos,
donchs, la paraula, ja que la fatalitat aixis ho vol, y quedemnos ab la
cosa, que es lo que'ns interessa."

Consti, després de lo que acabem de citar, que usem á dretas un
llenguatje poch precís. Al dar lo nom d'Estat compost á tots los graus
del federalisme, sabem també que apliquem al tot lo que en rigor
correspón sóls á una part, com veurem luego, aixís com al calificar de
organisació particularista la que estem estudiant, donem á una part lo
nom d'un tot més extens. En efecte, lo federalisme no es altra cosa que
una de las manifestacions del sistema particularista. Aquest es molt més
ample per sa propia naturalesa, puig que'l separatisme y la
independencia completa de las petitas agrupacions entran també dins del
particularisme.

Entenguis be, ademés, que al dar á la organisació particularista á que
aspirém la calificació d'Estat compost no ho fem á tontas ni á cegas. De
tots los graus de federalisme, lo que trobem mes perfecte y adequat pera
fomentar lo progrés dels pobles, es lo que porta especialment aquell
nom. Verdader terme mitj entre la unificació de las varias parts d'un
Estat y llur separació completa, es l'únich que reuneix las ventatjas de
una y altra, y que pot produhir la armonía entre la llibertat y la
igualtat, que, segons havem demostrat, es la missió de la societat
política.

Després d'aquestas explicacions y al objecte d'aclarar més lo concepte
de la associació d'Estats, passem á desentranyar la significació del
sistema federatiu.

Lo primer que en los temps moderns ha endevinat la trascendencia de la
organisació particularista, es sens dupte Montesquieu. En la seva obra
*De l'esprit des Lois*, s'hi llegeixen los següents párrafos:

"Si una república es petita, es destruhida per una forsa extrangera: si
es gran, se destruheix per un vici interior."

"Aquest doble inconvenient afecta igualment á las democracias y á las
aristocracias, tant si son bonas com si son dolentas. Lo mal está en la
cosa meteixa: no hi ha cap forma de posarhi remey."

"Aixís, donchs, es molt probable, que'ls homens se haurian vist al cap y
á la fí obligats á viure sempre baix lo gobern d'un sol, sinó haguessim
imaginat una forma de Constitució, que té totas las ventatjas interiors
del gobern republicá y la forsa exterior de la monarquía. Parlo de la
república federativa."

"Aquesta forma de gobern es una convenció, per medi de la qual molts
cossos polítichs consenten en ferse ciutadans d'un Estat més gran, que
forman expontáneament. Es una societat de societats, que n'estableixen
una de nova, que pot engrandirse ab nous associats, fins y á tant que
son poder basti pera la seguretat dels que s'han unit..."

Aquesta classe de república, capás de resistir á la forsa exterior, pot
mantenirse en sa grandesa sens que l'interior se corrompi. La forma de
aqueixa societat prevé tots los inconvenients.\"

"Si un sól pretengués usurpar lo gobern, no podria segurament estar
igualment acreditat en tots los Estats confederats. Si logrés ferse
massa poderós en un d'ells, tots los demés s'alarmarian: si arrivés á
ajunyir á una part de la Confederació, la que seria encara lliure podria
resistir ab forsas independents de las que ell hauria usurpat, y
enfonzarlo avans de que hagués acabat de establirse."

"Si esclata una sedició en l'interior d'algun dels membres confederats,
los altres poden dominarla y restablir la pau. Si en una de las parts
s'introduheixen alguns abusos, son corretjits per las parts sanas. La
classe d'Estat de que nos ocupém, pot morirse de l'un costat, sens que's
mori de l'altre. La Confederació pot ser disolta, y'ls confederats
quedar soberans."

"Compost de petitas repúblicas, disfruta de la bondat del gobern
interior de cada una d'ellas, y en relació ab l'exterior, per la forsa
de la associació, disposa de totas las ventatjas de las grans
monarquías."

Los párrafos que acabem de traduhir contenen condensada tota la teoría
política de la associació d'Estats ó federalisme. A despit de llur
tracendencia, los compatricis del autor jamay han sapigut aprofitar la
llissó, que, en cambi, va servir de guia als fundadors de la gran Unió
americana.

En efecte, al tractar de explicar y basar lo federalisme, lo célebre
dogmatisador de aquella Confederació, Alexandre Hamilton, va prestar al
pensador francés l'homenatje de traduhirli los párrafos que havem
transcrit, basant en ells sa argumentació. De conformitat ab los
meteixos, definia'l federalisme dihent: "Es una agregació de societats,
ó una associació de dos ó mes Estats dins d'un Estat més gran," y
afegia: "La extensió, modificacions y objectes de la autoritat general,
(ó del Estat més gran), son merament materia de discressió. En tant que
la organisació separada dels membres no estigui abolida, y subsisteixi
com necessitat constitucional pera objectes locals, per més que degui
estar en perfecta subordinació á la autoritat general de la Unió,
subsistirá de fet y en teoría la associació d'Estats ó Confederació."

Sens dupte que aquesta explicació es poch concreta, puig que en la
práctica es verdaderament difícil precisar en quin punt pot dirse que
queda abolida la organisació separada dels membres d'un Estat pera
objectes locals. De fet no s'ha presentat ni pot presentarse un sol
exemple de agrupació política basada purament en un sistema determinat.
L'Estat més unitarista é igualatari, per exemple, no pot deixar de fer
alguna concessió á la varietat, ó sigui als elements particularistas,
aixis com la organisació més particularista ha de concedir molt al
principi de unitat. De la meteixa manera que en la historia no s'ha
realisat jamay, ni jamay se realisará l'ideal d'una monarquía pura ó de
una democracia completa, tampoch ha existit ni existirá un exemple
d'unitarisme sens barreja de federalisme, ni un federalisme sens
barrejas unitarias. Precís es, donchs, que profundisem una mica mes la
materia á fi de deixar ben caracterisat en la práctica lo sistema que
analisem.

Un dels autors que l'ha estudiat més de debó, l'inglés Freeman, en sa
*History of federal Government*, després de ferse cárrech de la
dificultat de dar una definició perfecta, diu: "Lo nom de gobern
federal, en lo sentit amplement práctich, pot aplicarse á qualsevol
unió, quals membres components tinguin entre ells un grau de cohessió
que passi del de una mera aliansa, per molt íntima que s'imagini, y
disfrutin particularment d'un grau de independencia que passi d'una mera
franquicia municipal." Afegeix luego, tractant de caracterisar lo
sistema: "Dos requisits semblan indispensables pera constituhir un
gobern federal en sa forma més perfecta. Per un costat, cada un dels
membres de la Unió deu ser completament independent en aquellas materias
que exclusivament li interessan: per altre, un poder comú deu tenir
atribucions completas pera tot lo que correspón á la col·lectivitat." Y
pera acabar de aclarir aquestas ideas, diu més endavant: "La existencia
de distints membres en la Unió deu ser diplomáticament desconeguda pera
las nacions extrangeras, que jamay han de tractar sino ab lo gobern
central. Una Unió federal, en resum, ha de formar un sol Estat en quant
se relaciona ab los poders extrangers, pero ha de compondres de varis
Estats en quant á llur administració interior."

Podem ja determinar ab precisió quins son los carácters y quina la
naturalesa del Estat particularista ó federatiu. La base es la divisió
de las atribucions propias de la soberanía entre'ls Estats particulars
que s'associan, y l'Estat general que crean pera representar lo conjunt
de la Unió. En la distribució de atribucions, l'Estat general adquireix
tan sóls aquellas que se li encarregan clara y definidament, y'ls Estats
particulars conservan totas las de que no's desprenen. La Unió y sos
membres coexisteixen en un meteix territori y en iguals pobles, sens que
pugui dirse que la una sigui superior als altres ni vice-versa. Las
atribucions están desllindadas, y cada entitat exerceix las que li
corresponen ab completa independencia de las altras. Quan se troban y
topan, una autoritat independent ha de decidir lo conflicte, aplicant
las reglas constitucionals, y obligant á la que pretengui entrar en
terreno que no li pertany, á deturarse ó á tornar á son camp propi.

De lo dit se'n desprén clarament que las duas parts de la soberanía que
resultan de la distribució, son desiguals y de distinta especie. La part
que correspón al Estat general se compón de atribucions pocas en número
pero de gran importancia, mentres que la que's reservan los Estats
particulars són en número indefinit, pero de menor tracendencia moltas
d'ellas. La part de soberania del primer es delegada; la dels darrers,
originaria. Lo gobern de la Unió es un verdader apoderat dels membres
d'aquesta, si be que disposa de medis pera ferse respectar la delegació
fins pels meteixos delegants.

L'Estat general, baix certs punts de vista, no passa de ser un sér
abstracte, una ficció legal. S'extén á un gran territori y al poble ó
pobles que l'habitan, pero aquell y aquestos són los meteixos que forman
los Estats particulars, qual soberanía es natural, expontánea, y per
consegüent forta y robusta. "La soberanía dels Estats, com diu
perfectament Tocqueville, s'apoya en los recorts, en las habituts, en
los prejudicis locals, en l'egoisme de provincia y de familia: en un
mot, en totas las cosas que donan al instint de la pátria tanta potencia
en lo cor del home. ¿Cóm duptar de sas ventatjas?" La soberanía del
conjunt es obra del art y representa una pátria més llunyana que la
que's veu y toca en lo petit Estat. Lo sentiment que inspira es vagorós
é indefinit. Se la estima mes per reflexió que per entussiasme.

Tots los que han estudiat la naturalesa y carácters de la organisació
particularista, donan la importancia que mereix á la divisió de la
soberanía que es sa base. L'esmentat Tocqueville, despres d'explicarla,
condensa algunas de sas ventatjas en lo següent párrafo:

"Ningú diria fins á quin punt la divisió de la soberanía serveix al ben
estar de cada un dels Estats que forman la Unió. En aquestas petitas
societats, que no s'han de preocupar per la necessitat de defensarse ni
per l'afany d'engrandirse, tota la potencia social y tota la energía
individual se concentran en las milloras interiors. Lo gobern de cada
Estat, col·locat al costat meteix dels gobernats, reb constantment
l'avís de las necessitats que's fan sentir. Aixis es, que cada any se
presentan projectes nous, que discutits en las assambleas comunals ó en
la llegislatura del Estat, y reproduhits luego per la prempsa, exitan
l'interés universal y lo zel dels ciutadans. Aquest afany de milloras
agita sens parar á las repúblicas americanas, y no las perturba:
l'ambició de poder deixa en ellas lloch á l'afany de ben estar, passió
més vulgar, pero menys perillosa. Es opinió generalment admesa en
América, que la existencia y duració de las formas republicanas en
aquell continent depén de la existencia y duració del sistema federatiu.
Una gran part de las miserias en que's negan los nous Estats de la
América meridional, s'atribuheixen á que s'ha volgut establir alli grans
repúblicas, en compte de fraccionarhi la soberanía."

Determinada la naturalesa y carácter de la organisació particularista,
que'l meteix Tocqueville resumeix en aquesta frase: "La Unió es lliure y
felís com una nació petita; gloriosa y forta com una de gran," y de la
que'l primer orador dels Estats-Units, Daniel Webster, en un moment
solemne va deixarnos la definició poética, pintantnos las diferencias
entre'ls distints pobles que forman la Confederació americana com "una
agradable varietat en mitj d'un aire general de familia" y resumintla en
lo vers llatí:

"*Faties, non omnibus una, Nee diversa tamen, qualem decet esse
sororum*."

anem ja á veure los distints graus que pot tenir la organisació de
que'ns ocupem, y las diferents formas que pot pendre.

Al tractar d'establirse en Nort-América un gobern general que unís á las
varias Colonias que havian lograt emanciparse de la Gran Bretanya, lo
floret d'homens eminents que va produhir aquella revolució, la més
profitosa y fecunda dels temps moderns, va escorcollar tots los
antecedents que oferia la historia dels diversos pobles, al objecte de
treuren la ensenyansa que fós aplicable á la organisació de llur pays.

Durant lo periodo que va preparar la guerra de la independencia y tot lo
temps que va durar aquesta, las Colonias formavan una Lliga, que no
arribava á tenir organisació permanent, puig tots los assumptos
d'interés comú se tractavan en un Congrés, ó millor Diéta, que's reunia
accidentalment, y quals resolucions no tenian més forsa que la que'ls
concedian los poders de cada Colonia, més ó menys efectiva segons fossin
més ó menys apremiants las necessitats de la defensa que cada una
sentia.

Prompte degueren las Colonias convencers, de que una Lliga purament
accidental no'ls bastava, y lo meteix Congrés que va redactar la célebre
"Declaració de Independencia", va preparar un projecte de Confederació,
que va ser aprobat al cap de poch més d'un any. Mes, per moltas
esperansas que hagués fet concebir, la nova forma de unió no va pas
satisfer las necessitats que's sentian. Lo Congrés que creava podia
tenir iniciativa, pero no disposava de medis pera fer práctichs sos
resultats. Se li havian encarregat atribucions, pero no se li havia dat
poder pera exercirlas. Las lleys que'l Congrés dictava no tenian sanció
efectiva, puig los encarregats de executarlas y aplicarlas eran los
poders dels Estats particulars. Si algún d'aquestos se negava ó feya
l'orni, lo Congrés no podia fer res més que reclamar la ajuda de las
forsas dels demés confederats, y si'ls poders d'aquestos s'hi prestavan,
declarar la guerra al desobedient ó descuidat. "La Confederació, com
deya perfectament Hamilton, si havia de fer cumplir rigorosament sas
disposicions, devia substituhir la violenta y sanguinaria acció de la
espasa, á la suau influhencia de la magistratura."

En vista de tal situació, tota la munió d'homens eminents de las
Colonias va dedicarse al travall que hem indicat més amunt. Agrupats al
entorn de la gran figura de Washington, y alentats per la honradíssima
experiencia de Franklin, van proposarse dotar á llur pays d'una
organisació més estable, que garantís totas las llibertats compatibles
ab las funcions dessembrassadas del gobern, y'l resultat de llurs
travalls fou l'Estat compost, tal com se conté en la Constitució que
porta avuy ja un sigle de vida. Pera arrivar á tal resultat, degueren
ferse grans esforsos, y mentres en la Convenció federal y en las dels
diversos dels Estats se davan mostras notables de bon sentit y de
coneixement de la historia per homens com Madison, Wilson, Hamilton,
Morris, Rufo king, Randolf, Marshall y altres, dos d'aquestos, Hamilton
y Madison, junt ab Jay, logravan condensar la essencia de las doctrinas
de llibertat y particularisme en los vuitanta cinch números de *The
federalist*, que forman lo més complet tractat de dret polítich federal,
y son mirats encara avuy com la Biblia política de la Unió americana.
Tots ells consultavan la historia, y no hi trobavan altra cosa que
Lligas y Confederacions que no havian arrivat á sistematisarse.
Examinavan las Lligas de la antigua Grecia, especialment la Aquea, las
Confederacions dels Cantons suissos y de las set Provincias unidas dels
Paísos Baixos, las agrupacions de las Ciutats anseáticas y de algunas de
las germánicas é italianas, y no'ls satisfeyan; dirigian de fit á fit la
mirada al feudalisme, y sens fer cas de las preocupacions de la
filosofía d'Europa, inspirada tal volta per monarcas poderosos, veyan en
ell llavors que podian aprofitarse, las recullian ab amorós cuidado, y
ab tots aquestos datos preparavan una organisació nova. Un cop la
tingueren embastada, ab tot y que'l conjunt era un agregat de
tranzaccions entre'ls distints punts de mira dels que havian contribuhit
á formarlo, tots lo defensaren ab calor. Pera dar idea de aquestas
defensas, traduhirém lo final d'un dels discursos que James Wilson va
dirigir á la Convenció de Pennsylvania. "Per ma part, digué, al
contemplar aquest sistema, me perdo admirat de sa grandesa. Al adoptar
aquesta organisació alsem temples á la llibertat en tota la terra. Del
éxit que logri l'América en aquest combat per la llibertat, dependeixen
los esforsos dels homens valents é il·lustrats dels demes payssos. Las
ventatjas no's reduhirán als Estats-Units, sinó que enlairarán los cors
nobles que en Europa suspiran per la llibertat. Los princeps, pera
conservar llurs subdits, se veurán obligats á concedirlos una part dels
drets que'ls tenen usurpats desde molts sigles, y d'aquest modo servirem
als alts designis de la Providencia, afavorint la multiplicació dels
homens, y llur progrés en intel·ligencia y llur avens en felicitat."

De lo que acabem d'exposar se'n desprén, que'ls fundadors de la Unió
americana veyan ben clars los distints graus y diferents formas que pot
tenir la organisació particularista, compresa desde la separació total
de diversos Estats, fins á la unificació completa. Llurs ideas, no
obstant, van tenir ben poca ressonancia en Europa, exaltada pels somnis
y desvaris de la revolució francesa. De moment van ferse algunas
traduccions al francés de *The federalist*: mes, encara que'l célebre
Talleyrand s'hi entussiasmes fins el punt de recomanar calorosament son
estudi al Duch d'Aranda, embaixador d'Espanya á Paris, no va tenir la
menor influencia en la marxa dels successos. La revolució francesa havia
posat á tot Europa en una pendent, en la que no podia deturarse, y devia
cumplirse la profecia de Washington, que no feya més que expressar la
idea de sos més il·lustres compatricis, al escriure en octubre de 1789,
quan encara la revolució no havia entrat en la via de las exageracions
que devian ofegarla, las següents paraulas: "Desitjo enganyarme; pero si
no he comprés malament á la nació francesa, se vessará molta sanch, y
acabará sent víctima d'un despotisme pitjor que'l que s'alaba de haber
tirat per terra."

Passada la revolució, va estudiarse seriament la organisació americana,
al ser restaurada la Confederació germánica en 1815. Llavoras va
sistematisarse lo particularisme, distingintse tres graus de
concentració, ó siguin: la Lliga, la Confederació d'Estats
(*Staatenbund*), y l'Estat federatiu ó compost (*Staatenstaat*).

La Lliga, purament temporal y pera objectes determinats, no pot pendres
com forma definitiva de una organisació nacional, puig que es propia
d'Estats que no vulguin limitar permanentment llur independencia. Los
que forman una Lliga poden abandonarla sempre que'ls convingui ó
vulguin, en us de llur autonomía. La Confederació d'Estats y l'Estat
federatiu son las duas formas propias dels pobles que volen viure units
y formant un conjunt nacional, sens unificarse ni abdicar més que una
petita part de llur independencia. Una y altra són formas definitivas de
organisació, y segons los autors alemanys que van fer los estudis de que
acabém de parlar, la diferencia que va de la Confederació d'Estats al
Estat federatiu, consisteix en que la primera té per fi essencial y
exclusiu la llibertat exterior ó independencia del conjunt dels Estats
confederats, en tant que'l segón s'exten á materias de política interior
dels distints Estats.

Aquesta classificació, trasplantada de Alemania á Suissa per L. Snell,
va ser la que's tingué en compte al convertir la antigua Confederació
dels Cantons en Estat federatiu. La latitut de la definició d'aquest fa
possible un grau molt avansat de centralisació, y per aixó sens dupte va
acceptarla ab afany lo partit que s'anomenava radical y s'inspirava en
las teorias autoritarias dels revolucionaris francesos.

Molt millor que'ls alemanys y radicals suissos, va sistematisar lo
particularisme l'avans citat Freeman, que no sóls va interpretar ab
molta fidelitat los punts de vista americans, sinó que va fer
directament un estudi profundo de totas las organisacions
particularistas que'ns presenta la historia, comensant per las lligas
fenicias y gregas, y acabant per las Confederacions que avuy
subsisteixen. Segons l'autor inglés, los dos graus de federalisme, que
anomena Confederació d'Estats y Estat compost, se distingeixen no sols
en la essencia de las atribucions que's confereixen al representant del
conjunt, sino també en la forma d'exercirlas. En la Confederació, lo
poder general tracta sóls ab los goberns dels Estats particulars, que
están encarregats de la execució de sas disposicions, y en l'Estat
compost, lo poder general no sóls tracta ab los goberns particulars,
sinó que exerceix jurisdicció sobre'ls ciutadans, y pot fer executar sas
disposicions directament, disposant al efecte de poder executiu y
tribunals organisats. Aquesta classificació está completament d'acort ab
los autors de *Lo federalista* y ab tots los tractadistas notables de
dret polítich de Nort-América y de la moderna Suissa.

Sabem ja quina es la naturalesa y quins los carácters de la organisació
particularista en los diversos graus de cohessió entre'ls membres que la
forman. De tots ells, lo més perfecte es l'Estat compost ó federatiu,
que conservant totas las ventatjas als Estats petits, los fa tan
poderosos y gloriosos com los grans, tenint sobre d'aquestos la ventatja
de que pot extendres indefinidament.

De tot lo que acabem d'exposar se'n desprén, que desde l'Estat unitari
fins á la separació completa de las regions, pot la organisació política
tenir distints graus de cohessió que en llur conjunt prenen los noms de
associació d'Estats, y tenen per base lo federalisme ó particularisme.
Quan lo grau de cohessió no passa de una aliansa temporal y dependent de
la voluntat dels que la forman, lo nom de Lliga es lo que correspón á
una agregació que no arriva á tenir carácter de nacionalitat. Quan la
aliansa es definitiva y crea órgans que representin lo poder del
conjunt, més ab relació ab las necessitats de defensa que no pas pera
qüestions de ordre interior, no tenint aqueix poder jurisdicció directa
sobre'ls individuos, ab los quals sóls pot comunicarse per intermediació
dels poders dels Estats associats, lo conjunt reb lo nom de Confederació
d'Estats. Quan los órgans creats per la aliansa definitiva representan
lo poder del conjunt, ab relació aixís á las necessitats de la defensa
exterior com de la garantía de certs drets y llibertats en lo interior,
y están aqueixos órgans del poder central prou desenrotllats pera poder
exercir en las materias que tenen encarregadas jurisdicció sobre'ls
Estats particulars y directament sobre'ls individuos de que aquestos se
componen, la agrupació porta lo nom de Estat compost ó Estat federatiu.

Per poch que's reflexioni, apareixerá clar, que totas las ventatjas que
havem indicat son fillas de la conformitat de la organisació
particularista ab las ensenyansas de la naturalesa. Aspirant, no á la
uniformitat, sinó á la unió, emplea los medis que portan á aquesta, y
rebutja los que poden produhir aquella. No cerca res per la imposició, y
ho espera tot de l'associació. Essent lo contrari del sistema de
opressió, que segons gráfica expressió de Herbert Spencer, surt del
militarisme, sa forsa principal es l'industrialisme, y fugint del
régimen de cooperació forsada, que va acompanyat de la desigualtat de
classes, tendeix á la cooperació voluntaria basada en llur igualtat
legal.

La associació, aplicada á la organisació del Estat, produheix los
meteixos beneficis que la companyía entre'ls individuos. Aixis ho
vegeren los reys absoluts, quan pera defensar llur poder amenassat
establiren entre ells los que'n digueren santas aliansas. Lo meteix que
feren los reys pera robustir l'absolutisme, poden fer los pobles pera
garantir llurs llibertats. Lo difícil era trobar la manera, y aquesta la
dona la organisació particularista. Lo particularisme es la verdadera
santa aliansa, puig que establint y garantint los drets y llibertats de
totas las individualitats y agrupacions que en l'Estat se contenen,
desembrassa'l camí que porta cap á la perfecció de las societats y
pobles.

## Capitol VII.

## Flexibilitat del particularisme.

> La organisació particularista pot adoptar qualsevol sistema de
> gobern.-- Pera decidirse atén á las circunstancias en que's troban los
> pobles.-- Necessitat que té'l particularisme de distints matissos.--
> Los distints matissos son la forsa del unitarisme.-- L'Estat compost
> pot emplear totas las garantías de que disposa l'Estat simple, y
> ademés las especials del sistema en que's basa.-- Exemples trets de
> Confederacions existents.-- Estat compost de dos graus y de més de
> dos.-- Regla á que han de acomodarse los Estats compostos de més de
> dos graus.

Lo sistema particularista, aplicat á la organisació política social, es
tan flexible, que pot acomodarse á qualsevols moments y circunstancias.
La associació d'Estats lo meteix se pot establir entre repúblicas que
entre monarquías: lo poder general ó gerencia pot ser desempenyat per un
rey ó per una aristocracia; per un sol ó per molts en representació de
tots. Basat lo sistema en un ordre de ideas completament distint del que
inspira al unitarisme, té aptitut pera pendre no sóls totas las formas
en que aquest se manifesta, sinó moltas més encara. Pera convencers
basta recordar que son principi directiu es lo reconeixement y
consagració de la varietat.

Lo vigor y robustés del sistema particularista consisteixen precisament
en la armonisació de tots los interessos. No olvida jamay los precedents
histórichs, y á n'ells enmotlla'l dret en cada pays. Si's troba ab una
monarquía forta, arrelada en la conciencia popular, y capás, per tant,
de ser element de cultura, la respecta. Si's troba ab que predomina la
tendencia republicana, li dona medis pera organisarse sólidament. En
aquest punt té moltas més facilitats d'adaptació que l'unitarisme, puig
mentres aquest no respecta'ls fets sino quan no se sent prou fort pera
destruhirlos, lo particularisme té per principi aprofitarlos y ferlos
contribuir al resultat que's proposa.

Lo nostre sistema, eminentment práctich y positivista, no pot dir may
per endavant quin régimen adoptará, puig que aquest ha de ser sempre lo
que las circunstancias aconsellin. D'aqui ve, que en lo camp catalanista
nos hi juntem los que de més distinta manera opinem en altras materias.
Lo llás de unió es lo particularisme, dins del qual hi caben molts més
matisos que dins del unitarisme á causa de sa major elasticitat.

La diferencia de matisos no sóls cap dins del nostre ordre general de
ideas, sino que li es completament necessari. Podriam apoyar aquesta
afirmació en multitut de rahons, pero nos reduhirem á exposar las més
culminants.

Avans del triunfo del nostre sistema, necessitem la diferencia de
matisos pera prepararlo. Las grans transformacions no's fan jamay de cop
y volta, sino que venen per llurs passos contats. A mida que las nostras
ideas avansarán, apoderantse dels cors y de las intel·ligencias,
s'anirán traduhint en fets práctichs é introduhintse en las
institucions. Pera influhir en lo cambi, necessitem tenir adeptes en
tots los camps. Mentres hi hagi monarquía, á sos partidaris toca la part
més visible de la tasca. Ells són los que han de facilitar lo camí á las
innovacions. Demá que hi hagués república, la iniciativa'ns
correspondria als republicans. Las societats no avansan jamay á salts.
Los que fan en circunstancias anormals ó en temps de revoltas, han de
tornarlos luego endarrera. Lo progrés va conquistant lo terreno pam á
pam, caminant á passos curts, y sols quan ha assentat be'l peu pot
sostenirse en la nova posició guanyada.

Després del triunfo necessitariam aixís meteix los diferents matisos
pera la conservació de las institucions particularistas. Es lley de la
historia, que una acció enérgica vagi seguida de una reacció equivalent.
Lo desengany segueix sempre á la possessió de lo que més s'ha desitjat.
Són, donchs, precisos distints matisos pera poder anar seguint á la
opinió en sos entussiasmes y defalliments. Quan vulgui avansar depressa,
ha d'haverhi particularistas revolucionaris que's trobin en aptitut de
satisfer aquest desitj de la opinió; quan, cansada del esfors, vulgui
reposar, han de venir particularistas conservadors á consolidar las
conquistas fetas durant lo periódo del entussiasme.

Aixis ho fa l'unitarisme, que en la diferencia de matisos troba la forsa
que l'aguanta durant sigles. Sap ben bé que la nostra época está
caracterisada per l'afany de novetats, y disposa d'elements pera
procurárlashi. Mentres la monarquía té condicions de vida, l'unitarisme
pren la forma de partits monárquichs, conservadors y avansats, que
rellevantse quan es necessari van emmotllantse á las exigencias del
moment. Si veu que la monarquía decau, no li faltan partits republicans
que proclamarán la república, y que dintre de ella avansarán ó
retrocedirán segons convinga. Tots aqueixos matisos, monárquichs y
republicans, conservadors y avansats, convenen en lo punt de vista comú,
de la unitat del Estat y de la tendencia á la igualtat. Aixis veyem que
l'Estat passa de la una á l'altra forma de gobern; dels uns als altres
principis directius, sens sortirse jamay del ordre general de las ideas
unitaristas, que són lo llás d'unió entre'ls que més discordants se
presentan en materias d'interés secundari.

La necessitat dels diversos matisos nos la confirma la experiencia de
successos ocorreguts fa pochs anys en la nostra nació meteixa. Afavorit
per las circunstancias, va arrivar al poder un partit que's deya federal
y que, per lo tant, devia representar un dels matisos del
particularisme. Aquest partit tenia lo defecte de ser exclusivista. No
admetia que poguessin ser federalistas sinó'ls revolucionaris avansats,
y no's proposava més que ferse eco d'una sola de las classes de la
societat.

Arrivat al poder, va succehirli lo que hauria degut preveure. La opinió,
cansada de la acció, va sentir prompte necessitat de reaccionarse, y ni
temps va dar als que's deyan federals pera intentar plantejar alguna
institució de las que tenian en lo programa. La impotencia de la
república li feya anyorar la monarquía, y si una militarada va preparar
la restauració, un pronunciament va consumarla. Al caure, lo partit
federal exclusivista va arrossegar en sa caiguda fins la esperansa de
tot particularisme. Com que no hi havia cap matís d'aquest que
representés la reacció ni la monarquía, la revolució y la república van
ser substituhidas per la reacció monárquica-unitarista. ¡Quan diferent
hauria sigut la solució, si lo particularisme hagués tingut tants
matisos com l'unitarisme! Podria haver vingut la reacció; podria haver
sigut tirada á terra la república, pero la tendencia de sos destructors
no s'hauria separat del ordre general de ideas que hauria enllassat als
diversos matisos del particularisme. La reacció monárquica hauria sigut
tal vegada més afortunada que la acció republicana, y hauria entrat en
lo camí que aquesta no va saber ó no va poder empendre.

Per lo dit se pot veure ben clar quina ha de ser la situació dels
particularistas dins del ordre general de ideas que uneix als que de més
distinta manera pensan en altras materias. Ningú de nosaltres té
d'abdicar de las que millor li semblin pera'l bé del pays, com no abdica
de cap de las sevas lo qui milita en qualsevol dels cent y un matisos
del unitarisme. No sóls no te d'abdicar d'ellas, sino que'l deber seu es
lo de propagarlas y fer prossélits. Lo que hi ha, es que té de
considerarse com formant part d'una meteixa familia ab tots los que
aspiran á la nova organisació del Estat, ni més ni menys que'n forman
també una sola los unitaristas. Aixis com aquestos, pensin com vulguin
en altras materias, se troban més aprop dels que tenen lo matís més
oposat que dels particularistas que en altras materias pensan com ells,
aixis també nosaltres hem de trobarnos més aprop dels que participan del
nostre ordre general de ideas, sigui lo que sigui llur matís, que no pas
dels unitaristas que en altras qüestions coincideixen ab los nostres
punts de vista.

Mes, avans de prosseguir, no podem deixar de fer notar, que entre'ls
varis matisos particularistas, las diferencias han de ser precisament
menys fondas que entre'ls unitaristas. Aquestos, tenint per guia lo
principi que'n diuhen filosófich de la uniformitat absorvent, han de ser
més intranzigents que'ls que tenim per norma la llibertat productora de
varietats. Los particularistas dem importancia secundaria á cosas que'ls
unitaristas consideran capitals. Pera nosaltres, en tota organisació
política social, lo essencial es lo fondo, puig sabem que la forma es
filla sempre de las circunstancias: ells donan tanta importancia á la
forma, que fins lo fondo l'hi sacrifican moltas vegadas. Nosaltres,
partidaris de la varietat, som per principis tol·lerants: ells,
apassionats de la uniformitat, per forsa han d'aburrir la tol·lerancia.
Lo verdader particularista respecta y aplaudeix las manifestacions de la
activitat més oposadas á la propia, puig veu en ellas elements de lluyta
que favoreixen lo progrés: l'uniformista ha de veure en tot lo que
s'oposa á sos ideals una protesta, que te d'ofegar avans de que prengui
consistencia.

D'aquí prové que entre nosaltres poguem entendrens los que més separats
sembla que'ns trobem, veyent moltas vegadas ab sorpresa que coincidim en
apreciacions y desitjos; cosa que no pot succehir jamay als unificadors.
Mes, si'l fet nos sorprén, no es pas perque no sigui llógich; es perqué
estem acostumats á mirar las cosas á través del prisma unitarista. La
llibertat es una aspiració natural al home, es un sentiment general.
¿Qué té d'estrany, donchs, que la llibertat nos uneixi?

Deixant ja aquesta digressió, que hem cregut nessessaria ó al menys útil
per contribuhir á la demostració de la flexibilitat del particularisme,
tornem á pendre'l fil, y seguim presentant las probas directas de la
meteixa.

La elasticitat de la organisació particularista no sols se troba en sas
condicions especials, sinó en sa aptitut pera adaptarse de més á més
tots los recursos del unitarisme. La associació d'Estats, en general, y
l'Estat compost, en particular, emplean ab éxit complet totas las
garantías que ha imaginat l'unitarisme al objecte d'armonisar los
interessos contradictoris que's manifestan en tota agrupació social.

Recordis que en l'Estat compost ó associació d'Estats, cada un dels
membres conserva las atribucions de la soberanía de que no s'ha després
en pró del conjunt, per lo qual al organisarse, pot cada un adoptar tots
los medis de que disposa l'unitarisme pera la garantía de la llibertat y
del ordre. Si's creu que la divisió de poders es convenient, se
divideixen; si's vol lo sistema representatiu, s'emplea; si las
condicions del pays y sos interessos histórichs recomanan lo
parlamentarisme, cap inconvenient hi ha en establirlo. Los membres d'un
Estat compost poden ser monarquías absolutas ó constitucionals, ó
repúblicas aristocráticas ó democráticas. En la Confederació imperial
germánica, per exemple, hi ha monarquías constitucionals, com Prussia,
Baviera, Wurtenberg, etc., y ciutats lliures ó repúblicas com Hamburg,
Brema y Lubeck: en la Confederació republicana suissa, hi ha Cantons de
democracia pura, com Uri, Unterwalden, Glarus y Appenzell, en los quals
tot lo poble se reuneix com á l'Agora grega ó al Foro de Roma, pera
darse directament las lleys; Cantons de régimen representatiu com lo
Tessino y Friburg, y Cantons de gobern entremitj de la democracia pura
y'l sistema representatiu, vivint en una y altra Confederació
perfectament units tots los membres á pesar de tals diferencias.

La flexibilitat de que disposa l'associació d'Estats ó Estat compost, no
sóls li permet emplear tots los medis y garantías de que disposa l'Estat
simple, sino que sa propia organisació li dona moltas més facilitats que
no té aquest. A Suissa, per exemple, ahont s'han volgut perfeccionar las
prácticas democráticas, lo poble de molts Cantons intervé directament en
la confecció de las lleys y en lo gobern per medis tan eficassos com lo
Veto, lo Referendum, la Iniciativa y'l dret de revocar los Consells
llegislatius ó executius. Alli, la autoritat executiva acostuma estar
confiada á un cos col·legiat, que resol las qüestions de gobern mediant
deliberació y votació, mentres que en la Unió americana lo poder
executiu de cada Estat, á imitació del gobern general, es exercit per un
Gobernador. En los Estats de las Confederacions germánica,
austro-húngara y nort-americana, la regla pera'ls poders llegislatius es
lo sistema de duas Cámaras, en tant que en los Cantons suissos predomina
lo de la Cámara única. Los diferents medis que s'han ideat pera donar
representació proporcional á las minorías en los cossos oficials,
s'ensajan ab molta més facilitat y eficacia en los Estats compostos que
en los simples. Gracias principalment á las Confederacions existents,
podrem saber dins pochs anys quin resultat donan lo qüocient electoral,
lo vot acumulatiu, las llistas electorals de partit, lo vot limitat, y
algunas altras combinacions que preocupan avuy als que estudian aquestas
materias. En alguns d'ells s'está ja fent la proba, y's fa ab serietat:
no com la que, per ben pareixer davant de las demés nacions, han
intentat los polítichs de Madrid ab lo vot limitat establert pera la
elecció de diputats en las circunscripcions, logrant sóls que, si al
extranger se fes cas de las farsas que representan, caigués lo descrédit
damunt d'aquella combinació, que pot contribuhir á solventar lo problema
de donar representació proporcional á totas las manifestacions de la
vida dels paysos.

La organisació de las associacions d'Estats permet que se garantisin
eficasment los principis directius dels meteixos. Quan s'associavan los
reys, asseguravan llur absolutisme prestantse los uns als altres la
forsa de que aislats no disposavan. Quan s'extengui l'associació dels
pobles, se solidarán las llibertats de tots aquells que s'aprofitin
d'aqueix sistema de organisació. "La unió fa la forsa," diu l'antich
adagi, y la unió no's consegueix sino per lo sistema particularista. La
unitat forsada, lluny de produhirla, enerva las voluntats: la unificació
aniquila la virilitat d'aquells sobre quins pesa.

La potencia de la associació aplicada al Estat es tan gran, que siguin
los que siguin los principis que vulguin assegurarse, se fan ab sa ajuda
forts y robustos. La Confederació germánica va formarse principalment ab
miras guerreras, y es la agrupació més forta del continent. Los Estats
Units de América van associarse pera engrandirse pacíficament y garantir
la llibertat de sos pobladors, y avuy s'extenen ja del Atlántich al
Pacífich, y del Canadá á Méjich, y las institucions lliures son la regla
de tota aquella part de món. Los Cantons suissos cercan avuy en la
agrupació la possibilitat de fer un ensaig de democracia, y las
prácticas d'aquesta s'han portat á un extrem inconcebible pera'ls Estats
unitaris. Lo principi es lo meteix en tots aquestos exemples. Los
resultats son fills de la forsa de la associació aplicada á la
organisació política.

La flexibilitat de l'associació d'Estats, ademés de permetre y favorir
que cada un dels associats pugui emplear en son régimen interior totas
las garantías que s'han ideat en l'Estat simple, y algunas més que
aquest jamay podrá ni tant sóls ensajar, té la facilitat de poderlas
establir en lo poder general de l'associació. Aquest, en efecte, pot
dividirse en las tres brancas, llegislativa, executiva y judicial, fent
á cada una distinta é independent de las demés, y pot aplicar á totas
los principis més avansats del art de gobernar los pobles.

La separació del poder llegislatiu en duas Cámaras quasi s'imposa per la
naturalesa meteixa de l'associació. En l'Estat compost se mouhen sempre
dos interessos ben desllindats: l'interés de la generalitat, y'ls
especials dels membres associats; quals interessos son la base de las
duas Cámaras, de las quals la una representa los generals ó nacionals, y
l'altra, los particulars dels distints Estats. La Cámara general ó
popular pot ser filla lo meteix del sufragi universal que del limitat,
dantse ó no en sa composició representació proporcional á las minorías
per qualsevol de las combinacions que havem indicat. La Cámara especial
ha de ser la expressió de las corporacions organisadas, dantse si se
vol, sóls representació á las oficials, ó extenense á las de totas
classes.

Lo poder executiu, lo meteix pot ser exercit per un emperador ó monarca
que ocupi'l lloch per dret hereditari y sigui irresponsable de sos
actes, que per un president ó consell responsables, designats
temporalment per votació directa ó indirecta. De tot se'n presentan
exemples, y cada pays pot imitar aquell que més s'avingui ab sa historia
y millor respongui á sas necessitats. Si's vol lo sistema representatiu,
se fan los poders independents l'un de l'altre, y las autoritats de cada
un d'ells són directa ó indirectament responsables. Si's vol lo régimen
parlamentari, s'estableixen las relacions convenients entre'ls distints
poders, y al davant del executiu s'hi posa una entitat irresponsable,
emperador, rey ó president, que desempenyi las funcions del gobern per
medi de secretaris ó ministres subjectes á responsabilitat.

Y lo meteix podriam dir del poder judicial que ha d'aplicar las lleys
que obligan als membres de tots los Estats associats. Lo meteix pot
estar representat per tribunals de dret responsables, que per jurats que
resolguin segons llur conciencia, sens deure compte á cap poder de la
terra, y la elecció d'uns ó altres, tant pot confiarse al poble
directament, com al poder executiu ab aprobació d'una part del
llegislatiu, com á las Cámaras d'aquest. Tot cap dins de la organisació
particularista sens alterarla essencialment. Filla del reconeixement de
las varietats, en res renega de son orígen.

Y encara no's detura aqui la flexibilitat del sistema de associació
d'Estats. Aquesta pot tenir sóls dos graus, com succeheix per regla
general, dividintse las atribucions de la soberania entre'ls Estats
particulars y'l conjunt d'aquestos, ó pot tenirne més de dos.
Comparantla ab una institució de dret característica de la nostra terra,
direm que en los casos en que convingui, en la organisació
particularista, com en l'enfitéusis de Barcelona, ademes de las
senyorias directa y útil, pot havernhi de mitjanas. Si á algun dels
Estats associats li convé fer nous establiments en favor de agrupacions
més reduhidas, fa com l'enfitéuta barceloní, y las sub-estableix. Aixis
succehia, per exemple, á Suissa, ahont lo Cantó dels Grisons era un
compost de varias Lligas, y'l del Valais, de varias decenas; aixis
tendeix á ferse en cada un dels membres del imperi de Austria-Hungria,
quals respectivas regions desitjan aumentar la relativa autonomia de que
gosan. En los casos en que existeixi dins de la associació d'Estats la
que anomenarem soberanía mitjana, las divisions interiors de cada membre
han de ser oficialment desconegudas del conjunt, de la meteixa manera
que las divisions interiors de la associació en general són
diplomáticament ignoradas per las potencias extrangeras. Cada un dels
Estats associats de per si s'organisa de la manera que millor s'acomoda
ab las necessitats é interessos de sos elements, y ab tal de que ab sa
organisació no destruheixi cap de las cláusulas de la Constitució
general, ni aquesta ni ningú té'l dret de fiscalisar sos actes. Basta
que al davant de sos co-associats se presenti lo Estat formant un tot
als efectes constitucionals, pera que pugui funcionar ab desembrás
l'associació.

Inútil es que diguem que'l sistema particularista será tant més fecundo
y abundós en fruyts civilisadors, quant més aprofiti la flexibilitat que
sas condicions naturals li permeten pera acomodarse á las formas que la
ciencia política recomana. Per la nostra part, si hagués d'establirse á
la nostra terra, travallariam pera que la organisació que's dés al
particularisme se basés en tots los avensos polítichs socials
compatibles ab las condicions históricas del nostre poble, entenent per
tals condicions, sos antecedents, son estat actual y sas aspiracions
pera'l pervenir.

## Capitol VIII.

## Divisió de la soberania

> La divisió de la soberanía es la base del Estat compost.-- Duas
> missions capitals del Estat.-- Vida exterior y vida interior.-- Lo
> referent á la primera correspón al poder general.-- Guerra y
> diplomacia.-- Garantía de las llibertats y de llur ordenat
> exercissi.-- Diferents maneras de exercir lo poder general aquesta
> garantia.-- Serveys generals.-- Diferents sistemas pera la
> concentració de algunas brancas del dret privat.-- Atribucions dels
> Estats particulars.-- Tenen totas las de que no se han després en pro
> del Estat general.

Hem dit que la base del sistema de associació d'Estats es la divisió de
la soberanía, que té de destriarse en las varias atribucions que la
componen, encarregantne algunas al Estat general ó gerent del conjunt, y
quedantse'ls Estats particulars ab las restants. Anem á veure si poden
donarse algunas reglas pera fer la tria y repartició.

Un Estat, com tots los sers naturals ó jurídichs, desde lo moment que
gosa de personalitat propia, té duas missions capitals que cumplir. La
primera comprén tot lo que's refereix á sa vida íntima; la segona tot
que's té que veure ab sa vida exterior. Negada la possibilitat de que
tota la humanitat y tota la terra formin un sol Estat, han de
coexistirne varis, y puig que'ls Estats son conjunts d'homens,
necessaria y precisament han de relacionarse los uns ab los altres.
Aixis com no's concebeix l'individuo sinó formant societat ab altres
individuos, tampoch se pot imaginar un Estat aislat de tots los altres.

La associació d'Estats té com un de sos objectes donar al conjunt de
molts de petits las condicions d'un de gran, sens que hagin de renunciar
á las ventatjas que'ls són propias, y perdent, per contra, las
desventatjas que de llur petitesa se originan. Los Estats associats van
á ferse forts per medi de la unió. Pera alcansar aquest resultat, al
dividirse las atribucions de la soberanía, deuhen encarregarse al
conjunt ó Estat general totas las que son indispensables pera la vida
exterior de la Confederació. Aquesta ha de presentarse unida y compacta
davant de las altras nacions, que han d'ignorar diplomáticament la
existencia de las varietats interiors.

Tan essencial es que'l poder general estigui encarregat de tot lo
referent á la vida exterior de la associació d'Estats, que d'altra
manera no's compendria la existencia d'aquesta, com no's comprén una
companyía entre individuos sens gerent que la representi. Lo primer dels
objectes socials es utilisar la potencia que resulta de la concentració
dels esforsos dels associats pera la consecució dels fins comuns que's
proposan, vencent las resistencias exteriors que lograrian deturar ó
dificultar la marxa dels meteixos elements si estessin aislats. La idea
de associació no acut jamay al enteniment del que se sent prou fort pera
sortir victoriós en la lluyta per la vida: los que tenen conciencia de
llur debilitat son los que pensan en associarse. Tota associació,
donchs, naix ab lo propósit de vencer obstacles ó de dominar
resistencias, y la associació d'Estats no es pas una excepció de aquesta
regla. Los Estats petits s'uneixen pera imposar respecte als Estats
grans, evitant aixis que puguin engolírsels ó imposársels.

La concentració de las atribucions relativas á la vida exterior
corretgeix, ademés, los més perillosos defectes dels Estats petits.
Aquestos son propensos á criar faccions interiors, que lluytant entre
ellas s'apassionan moltas vegadas fins á encegarse. Pera cada una
d'ellas l'interés suprem del món se reduheix á dominar á las contrarias,
y ab objecte de conseguirho no tindrian reparo en buscar auxiliars en
los extrangers. Aquestos, sobre tot si són poderosos, coneixent los
defectes dels Estats petits, están sempre amatents á lo que passa en
llur interior, y no perden ocasió que'ls permeti intervenirhi. Si las
faccions vensudas no pensessin en demanar ajuda als poders vehins,
aquestos trobarian medi de insinuarsels. Aprofitant los moments en que
la desesperació treu lo coneixement, los farian cáure en lo parany, y
comensant per quebrantar la forsa de l'associació, acabarian per
imposarse á tots sos membres. Totas las Lligas ó Confederacions que no
han tingut concentradas en l'Estat general las atribucions relativas á
la vida exterior; totas aquellas que han deixat á llurs membres en
disposició de tractar directament ab los poders extrangers, han sigut
víctimas d'aquestos. Aixís van acabar las Lligas gregas; aixís van ser
dominadas las unións que s'havian format en la edat mitjana. De las que
existian á Europa sóls pogué salvarse la Confederació suissa, gracias á
un conjunt extraordinari de circunstancias favorables, no sens haver
estat cent vegadas á ran de la perdició. Avuy, per fortuna, aquesta
Confederació ha entrat ja en la via que ha de resguardarla de tals
perills, y desde fa ja anys se presenta formant un tot nacional davant
de las potencias extrangeras, tenint assegurada sa independencia per la
concentració de las atribucions relativas á la vida exterior en l'Estat
federal, representació de tots los Cantons que'l constituheixen.

La vida exterior d'un Estat presenta aspectes molt variats que
dependeixen de la classe de relacions que sosté ab los demés Estats.
Desde la situació de guerra oberta, fins á la que's condensa en las
fórmulas de bona cortesía diplomática, poden aquellas relacions
presentarse de cent maneras distintas. Gracias al avens del dret
internacional, que sab ja respectar al element civil dels pobles que
están en guerra, ni durant aquesta arriban á rompres del tot los llassos
internacionals. En temps de pau, los Estats independents tenen
constantment necessitat de tractar y contractar entre ells, y avuy fan
convenis comercials, demá de propietat literaria ó artística, passat
demá de extradició de criminals, etc., etc.. Si las posicions
respectivas ho aconsellan, contreuhen aliansas ofensivas ó defensivas, y
pera aumentar lo benestar general, se posan d'acort pera las
comunicacions internacionals, postals y telegráficas, pera'l curs de la
moneda, pera lo respecte mútuo de llurs ciutadans, y pera cent altres
objectes, que van aumentant á mida que'l progrés avansa.

De totas aquestas relacions ha de cuidar lo poder general en una
associació d'Estats. Ell ha de ser l'únich encarregat de declarar la
guerra y de fer la pau, dirigint al efecte la diplomacia, y cuidant dels
medis que han de fer respectar sas decisions. A n'ell li toca
exclusivament la facultat de tractar y contractar, podent entrar en
convenis, aliansas y convencions, siguin de la classe que siguin.

La direcció y organisació de la forsa armada, aixís de mar com de terra;
la recepció dels enviats extrangers y la designació y direcció dels que
l'Estat tingui prop de las nacions extrangeras; la regulació del comers
exterior y de totas aquellas materias que s'hagin de cuidar per més
d'una nació, són atribucions de las que'ls Estats associats han de
despendres en favor de llur representant. Aquest es l'únich que ha de
portar la veu de tots quan aquesta veu ha de traspassar las fronteras.

No vol aixó dir que'ls Estats associats no puguin imposar limitacions al
general en aquestas materias: vol dir, si, que aquestas limitacions han
de ser purament interiors. Poden, per exemple, restringir al Estat
general la facultat de tenir grans exércits y poderosas esquadras,
arrivant fins á prohibirli que'ls sostingui permanents, com succeheix en
la Confederació suissa, ó amidantli'ls recursos, com fa la Unió
americana. Poden fixarli las bases de la política internacional que ha
de seguir, reservantse los Estats associats la intervenció directa en
ella per medi de llurs representants, com fa la mentada Unió, que
subjecta la acció diplomática del President á la aprobació y
consentiment del Senat, format per los delegats dels cossos llegislatius
de cada un dels Estats. Poden voler que las decisions que comprometen á
tota la associació deguin pendres ab gran solemnitat y després de
maduríssim exámen. Las ditas y cent altras garantías poden establir los
Estats particulars de una associació mentres se tracti de preparar la
acció exterior del gerent del conjunt: pero un cop aquest fa sentir la
seva veu més enllá de las fronteras, totas las altras veus del interior
d'aquestas deuhen callar, á fi de que la que parla en nom comú tingui
més forsa y ressonansia.

Ademés d'aquest feix d'atribucions, las més essencials pera la
conservació de la vida, l'Estat general, en una associació d'Estats, ha
de tenirne d'altras delegadas. Las referents á la garantía de las
llibertats y conservació del ordre interior constituheixen lo segón feix
ó grupo.

La acritut de las faccions locals es un altre dels inconvenients dels
Estats petits, y á n'ell, per lo tant, ha de portar remey l'associació.
Al formarla, los Estats que s'uneixen han de confiar al poder general
los recursos necessaris pera corretgir aquell defecte. En la Constitució
ó escriptura social se fixa lo mínimum de llibertat y drets de que voleu
disfrutar tots los associats, y'l gerent s'ha de cuidar de ferlos
respectar per tothom, y de defensarlos contra qui sigui que vulgui
atacarlos. Aixís, donchs, lo poder general ha de tenir atribucions pera
sostenir als goberns dels Estats particulars en lo cas de veures
amenassats per turbulencias ilegals, promogudas per faccions interiors,
al meteix temps que ha de amparar á qualsevol ciutadá quals drets y
llibertat siguin desconeguts per qualsevol entitat ó autoritat, encara
que aquesta sigui la suprema del Estat particular. Pera cumplir aquestas
missions l'Estat general disposa de la forsa pública dels Estats fidels
y de sos tribunals especials. En cas de revolta, la domina ab l'auxili
de la primera y castiga a sos autors ab la ajuda dels últims. En cas de
desconeixement de algun dret ó llibertat llegítima, los tribunals
generals amparan al agraviat ó li otorgan la reparació justa.

Lo grupo ó feix de atribucions de que'ns ocupem poden los Estats
particulars conferirlo al representant de llur conjunt de varias
maneras. Poden encarregarli la garantía de las lleys constitutivas, com
ho fa la Confederació suissa. Poden constituhirlo en una especie de
tribunal de apel·lació, com succeheix en la Unió americana. Poden fer
materia de la competencia del conjunt tot lo que's refereix á la
garantía dels drets y llibertats, en qual cas se consignan expressament
en la Constitució general. Poden..., mes no volem prosseguir, puig basta
saber que l'associació d'Estats té lo particularisme per base, pera
deduhirne que'ls medis que pot emplear son tan variats, com variadas
poden ser las condicions y necessitats dels pobles á que s'aplica. La
única regla directiva essencial es que las atribucions de la soberanía
se reparteixin entre'ls membres particulars de la associació y llur
conjunt, desllindantse clara y terminantment quinas corresponen als uns
y quinas al altre.

Assegurada la independencia nacional y garantits los drets y llibertats
aixís dels individuos com de llurs agrupacions per medi dels dos feixos
d'atribucions que acabem de indicar, es encara convenient á la
associació encarregarne un tercer feix al Estat general. Tots aquells
serveys públichs que guanyan ab l'uniformitat y logran aumentar en
utilitat si's prestan baix una direcció única, se poden confiar al
conjunt. Lo comers d'Estat á Estat y tots los elements que l'auxilian,
com vias generals de comunicació, correus, telégrafos, regulació de
pesos y mesuras, fixació de la lley de la moneda, etc., etc., han de ser
atribucions de las autoritats de l'associació. Los Estats s'uneixen no
sóls pera mantenir llur independencia y garantir las llibertats, sinó
també pera aumentar lo benestar y la felicitat de llurs membres. Tot lo
que pot contribuhir á donar aquest resultat sens perjudicar als altres
objectes socials, ha de ser materia del contracte de associació, y sa
gerencia confiada al conjunt que la representa.

En algun dels capítols anteriors hem indicat que certas brancas del dret
privat poden ser concentradas ab benefici de tots aquells á quins han de
obligar, puig per llur naturalesa especial no afectan á una sola
comarca, ni á una sola agrupació nacional, sinó á totas las societats
civilisadas. Molts contractes mercantils se troban en aquest cas. Se
pot, donchs, confiar sens inconvenient algunas atribucions relativas á
tals materias als poders generals de l'associació d'Estats.

Pera la concessió de aquestas atribucions s'han probat diferents
sistemas. En las Confederacions germánica y suissa se tendeix á destriar
la llegislació en sas diferents brancas, algunas de las quals se
reservan los Estats particulars, confiantse las altras al Estat general.
Alguna cosa semblant estableix la Constitució dels Estats Units, al
entregar al Congrés federal la llegislació sobre quebras, piraterias y
ofensas contra'l dret de gents.

Aquest sistema es complicat y perillós. Posat l'Estat central en la
pendent, li ha de ser molt difícil resistir al afany d'absorció que es
condició de tot poder, y sos resultats dolents s'están ja tocant en
algunas de las Confederacions esmentadas. L'Estat federal suís, després
d'haver promulgat un códich complet de obligacions, fa grans esforsos
pera apoderarse de altras brancas del dret civil, y es de temer que
arribi á conseguirho. Al nostre entendre es cent vegadas preferible un
altre sistema, que está indicat en la Constitució nort-americana.

Aquest sistema consisteix en que l'Estat general, sens entrar á
llegislar concretament en cap branca del dret privat, estableixi alguns
principis directius als que hagin de acomodarse las llegislacions
particulars dels Estats. La esmentada Constitució americana prevé que
cap dels de la Unió \"podrá declarar que altra cosa que la moneda d'or y
de plata degui ser aceptada en paga de deutes; ni dictar decrets de
proscripció infamatoria (*of attainder*); ni fer cap lley de efectes
retroactius ó *ex post facto*, ni que alteri ó debiliti (*impairing*)
las obligacions dels contractes. Tals principis directius no perjudican
la potestat llegislativa dels Estats particulars, y són en cambi una
garantía de llibertat pera tots los membres de la Unió. Induptablement
aquest sistema está perfectament d'acort ab la naturalesa del
particularisme.

Desllindadas las atribucions de la soberanía que s'encarregan al conjunt
social, totas las restants corresponen al Estat particular. Aquest, en
ús de las que's reserva, se organisa interiorment de la manera que creu
millor, y dins de aquesta organisació dirigeix sa política y sa
administració pública. Totas las brancas del dret de que no s'ha
després, son materia de sa llegislació especial, que basa la familia y
regula la propietat de conformitat ab los antecedents, necessitats y
aspiracions de sas comarcas. En l'exercici de las atribucions sóberanas
que conserva, sa llibertat es completa. Ni cap altre dels Estats
associats ni'l poder que representa lo conjunt tenen cap dret de
intervenir en sa vida interior. En totas las materias á que no s'ha
extés la limitació al constituhir l'Estat compost, cada un de sos
membres es soberá y autónom.

De tot lo dit resulta ben clar, que al destriar y distribuhir las
atribucions de la soberanía entre las parts y'l tot de Estat compost, la
flexibilitat propia del sistema fa que puguin ser atesas totas las
necessitats y conveniencias. Entre l'Estat general y'ls particulars han
de exercirlas totas, puig que las que no s'han encarregat al primer
quedan reservadas als últims. Aquestos son los originariament soberans,
per qual motiu, sigui la que sigui la part de soberanía de que's
desprenguin, en la restant segueixen sentho. En aixó consisteix la
essencia del sistema particularista quan pren la forma de associació
d'Estats. Las reglas que havem indicat en aquest capítol contribuheixen
á que'ls resultats siguin los més favorables possibles, en relació á las
condicions en que's trobin los pobles que adoptin lo sistema.

## Capitol IX.

## Ventatjas positivas del estat compost

> Marxa regular y desembrassada del Estat compost.-- Los membres de
> aquest disposan de tota llur iniciativa pera la millora interior.--
> Possibilitat de fer probas dificils sens perill.-- Resultats que per
> aquest camí se obtenen.-- Exemples práctichs trets del dret polítich
> suís.-- Exemples trets del dret civil.-- Lo Homestead en los Estats
> americans.-- La lley Torrens en las colonias británicas.-- Exemple
> tret de la nostra historia.-- Lo *Recognoverunt Proceres*.--
> Funcionament del Estat compost en la garantia de llibertats y drets.--
> Limita á la autoritat la quantitat, no la qualitat.-- Garantías fillas
> de la combinació dels poders y de llur gelosía mútua.-- La *federal
> liberty*.-- Possibilitat de la puresa del sistema representatiu sens
> barrejas de prácticas parlamentarias.-- Combinació de la representació
> general ab la especial.-- Possibilitat de viure agrupadas entitats
> que's trobin en condicions distintas.-- Bona distribució de la
> població en tot lo territori.-- Regeneració dels carácters decaiguts.

Coneixent ja la naturalesa y carácters del Estat compost, y la forma y
manera de distribuhirse las atribucions de la soberanía entre'ls membres
components y llur conjunt, podem ja destinar alguns párrafos á estudiar
son funcionament, que ha d'ensenyarnos las ventatjas positivas del
sistema.

Pera aquest estudi pendrem com á model una associació d'Estats, en la
que lo poder general tingui encarregat tot lo referent á la vida
exterior, la garantía del ordenat exercici de las llibertats individuals
y corporativas en lo interior, y la alta direcció d'alguns assumptos
d'interés reconegudament comú, y quals membres components ó Estats
particulars conservin totas las demés atribucions de la soberanía.
Suposarem, ademes, que la tal associació forma un veritable Estat
federatiu ó compost, y que, per lo tant, la autoritat representant del
conjunt exerceix jurisdicció directa sobre'ls individuos y agrupacions,
en totas las atribucions de sa competencia.

Sense profundisar gaire l'estudi veurem ja que la marxa de tal agrupació
ha de ser regular y desembrassada. Las autoritats generals se cuidan de
tot lo que es vida exterior, y en quant á la interior fan poca cosa més
que servir de garantía y donar impuls á un número reduhit d'assumptos,
de lo qual se'n desprén que han d'atendre á moltas menys cosas que'l
poder de un Estat unificat. Tot lo que en aquestos dona més que fer al
poder suprem, está fora de la competencia de las autoritats generals en
un Estat compost. Lo gobern y administració de las provincias; la
llegislació en materias de dret privat; la organisació de tribunals pera
resoldre las qüestions civils y fallar las causas criminals; las
eleccions pera corporacions provincials y municipals; lo nombrament y
separació dels empleats y funcionaris polítichs y administratius que no
desempenyin serveys generals; la organisació y direcció de la
ensenyansa, de la beneficencia, etc., etc., no han distreure llur
atenció, que poden concentrar enterament en las altíssimas atribucions
que tenen confiadas. Poden, donchs, exercirlas ab verdader coneixement
de causa y ab perfecta imparcialitat. Cap interés mesquí, cap mira
egoista ha de alterar la serenitat de la política internacional ni de la
alta direcció de una part de la interior, que condénsan los encárrechs
que'ls Estats particulars tenen fets al representant de llur conjunt.
Aquest, per regla general, está lliure de tenir que pendre midas
odiosas. Pot presentarse sempre als ulls de tots los confederats baix
l'aspecte d'un poder veritablement protector, no sentli gens ni mica
difícil mantenir la popularitat, y rodejarse de aquella atmósfera de
respecte y d'estimació, que es la sóla que dona als goberns forsa real y
prestigi.

Los goberns dels Estats particulars, en cambi, se troban desembrassats
de totas las qüestions que acostuman pendre lo carácter de enutjosas. No
han d'atendre gens á la política exterior, que un altre cuida per llur
compte. Tenen la vida perfectament assegurada, y per lo tant, no han de
pensar en res més que en disfrutar d'ella y ferla agradable. Respecte á
política interior, lo més essencial tampoch ha de darlos cap cuidado.
Tancantse dins de la legalitat, tenen qui'ls garanteix l'exercici de
llurs atribucions, y las qüestions de ordre públich, que tant perturban
als poders unitaris, no han de preocuparlos poch ni gens. En cas de
disturbis, si las forsas del Estat particular no bastan pera
corretjirlos ó reprimirlos, allí está lo poder general que se
n'encarregará, utilisant en cas necessari las de tots los confederats.

Es incalculable la suma de beneficis que pot produhir un gobern
col·locat en tant favorables condicions. Tota sa iniciativa, tots los
recursos de que disposa, poden ser empleats en milloras interiors, y en
lo perfeccionament de las lleys. Las qüestions d'interés local s'han
d'examinar minuciosament, puig que ellas són las que ocupan quasi
exclussivament l'atenció dels gobernants. Aixís las autoritats
executivas com los cossos llegislatius han de mirarlas ab gran interés,
encara que no vulguin, puig que no sóls s'enclouhen en ellas quasi totas
llurs atribucions, sinó que'ls ulls del públich s'hi fixan y'ls donan la
importancia de grans problemas. Los Estats particulars se trovan dins de
la Confederació en la situació en que estaria un individuo que tingués
assegurada la vida y no hagués de pensar en las necessitats de cada dia,
que més amohinan al comú de la gent. Aquest individuo, en lo ram á que's
dediqués, obtindria resultats extraordinaris, puig no hi hauria res
que'l distregués de son objecte, ni deuria temer los perills, per molt
que s'arrisqués á empresas difícils.

La situació desembrassada en que's troban los Estats particulars dintre
de una Confederació ben organisada, los permet travallar pel progrés ab
molta més energía que'ls Estats unificats. Poden entregarse á probas
difícils, sens temor á las conseqüencias, puig sigui'l que sigui'l
resultat que obtinguin, ni's posará en perill llur independencia, ni
l'ordre s'alterará fins al punt de produhir perturbacions desastrosas.
En los membres d'un Estat compost poden ferse tota classe d'ensaigs
polítichs-socials, estudiantse practicament fins reformas quinas
ventatjas teóricas no s'han subjectat encara á la pedra de toch de la
experiencia, en la seguretat de que durant lo período que l'ensaig duri,
y siguin quins siguin los resultats, los grans interessos generals no
se'n resentirán, y seguirán llur curs magestuós, impulsats per los
poders federals. La facilitat de fer probas y ensaigs en los Estats
particulars es una de las més grans ventatjas del sistema que sostenim.
Si'ls resultats que s'obtenen de una reforma no son pas los que sos
autors esperavan, res los priva de tornarla endarrera. Aixis com cap
gran interés generat s'ha ressentit al establiment de la lley, aixis
tampoch se'n conmourá cap al derogarla pera tornar al estat legal
anterior. Si la reforma ensajada, en cambi, dona bons resultats, no sóls
se solida en l'Estat que ha prés la iniciativa, sinó que'ls demés
associats la imitan, fenthi las modificacions que llurs circunstancias
especials los aconsellan, y entre tots la perfeccionan.

Tal vegada á molts los semblará que aquesta ventatja del Estat compost
es molt bona pera ser exposada en teoria, y no creurán que pugui
manifestarse en fets práctichs. Si tal los semblés ó aixó creguessin,
s'enganyarian completament. No sóls aquellas ventatjas se manifestan en
la práctica, sino que son conseqüencia precisa de la organisació
particularista.

¿Se'n volen exemples? No hem de fer més que girar la vista cap á
qualsevol de las associacions d'Estats, y'n trovarem de tota classe.
¿Se'n volen en lo terreno del dret polítich? A Suissa tenim lo Veto, lo
Referendum, la Iniciativa, etc., quinas institucions s'han anat
introduhint en la majoría dels Cantons, en vista dels bons resultats
obtinguts per lo que primer va ferne la proba. Lo dret de revisar las
lleys dictadas per la autoritat llegislativa per medi de votacions
populars ad Referendum va naixer en los Cantons del Valais y dels
Grisons, en los quals hi havia d'antich la costum de referir ó donar
compte de las lleys fetas per lo Concell á las decenas ó municipalitats,
á fi y efecte que resolguessin sobre d'ellas en definitiva. Al acomodar
los Cantons la tradició ab las aspiracions, van modernisar la
institució, y copiantla los que no la havian encara adoptada dels que ja
la tenian, van anarla perfeccionant y extenent fins al punt, de que avuy
forma ja part del dret federal, puig que las lleys que dictan las
autoritats representativas del conjunt han de ser subjectadas á la
revisió popular de tota la Confederació, sempre que constitucionalment
ho demanan trenta mil ciutadans actius ó vuit dels Cantons confederats.
Y tot passant dels uns Cantons als altres, la institució ha anat prenent
formas tan variadas, que mentres en alguns es lo Referendum obligatori
pera totas las lleys, en altres ho es sóls pera las que importin un
gasto que passi d'una quantitat fixada, y en altres es purament
facultatiu ó condicional, no tenint efecte sinó que ho demani lo número
de ciutadans actius que está fixat en las lleys fonamentals. De la
meteixa manera que'l Referendum han anat extenentse las demés
institucions que havem citat y moltas altras.

¿Se'n volen exemples en lo camp del dret civil? Girem la mirada á la
Confederació americana, y'n trobarém un dels més marcats que pugui
desitjarse. Un dels Estats va idear una lley eminentment práctica, que
responia perfectament al carácter emprenedor y febrosencament actiu de
aquells pobles. Lo *Homestead*, nom ab que es coneguda la lley á que'ns
referim, y que no vol dir més que "ajuda, auxili de la llar ó de la
casa, --(la paraula es composta de *Home*; casa, llar, y de *Stead*;
ajuda, auxili,")-- dona á cada individuo la facultat de sustreure la
casa que ocupa sa familia y una gleba de terreno, á tota responsabilitat
y execució per deutes. Lo qui vol utilisar aquest benefici no ha de fer
res més que declararho davant de la autoritat competent del seu
districte ó municipalitat, y aquesta autoritat ne pren nota en lo
registre oficial destinat al efecte, y ho publica en la forma que está
establerta. La declaració no té efecte retroactiu, ni lliura, per lo
tant, la propietat assegurada de responsabilitats anteriorment
contretas: pero desde'l moment de la anotació, lo qui utilisa lo
Homestead queda com si no possehís res de lo que ha declarat voler
reservarse, y'ls que tractan ab ell no poden dir jamay que han sigut
enganyats, puig saben per endavant quina es la seva situació.

La tracendencia d'aquesta institució es incalculable. Lo que té la
seguretat de que, siguin las que siguin las vicissituts que li
sobrevinguin, sa familia ha de quedar ab casa ahont acullirse y un tros
de terra pera menjar, s'entrega ab energía als negocis més arriscats y
difícils. Si fa fortuna, be; sinó la fa, té sempre la retirada
assegurada.

Lo Homestead, fill del sistema particularista, ha passat d'Estat á Estat
á tots ó quasi tots los de la Unió, acomodantlo cada un á las condicions
especials en que's troba, y variant la quantitat assegurable y la forma
de fer la inscripció. En l'Estat de Maryland, lo valor de lo assegurat
no pot passar de cent dollars, mentres que en los de California y de
Nevada pot arrivar á cinch mil. Entre aquestos dos extrems tenen
l'Homestead los demés Estats americans, desde los quals es probable que
s'extengui á tots los pobles de rassa anglo-saxona, imitantlo ja en
alguna de las Colonias británicas, y estudiantlo seriament en la meteixa
metrópoli.

¿Se'n vol un altre exemple no menys tracendental en lo meteix terreno
del dret civil? Aquí está la anomenada lley ó *Act Torrens*, que desde
una de las Colonias británicas, la de la Australia meridional, ahont va
ser promulgada en 1858, va passar luego á moltas altras Colonias y
Estats, haventse arrivat á presentar un projecte de lley á la Cámara
dels Comuns pera la aplicació de la lley á Inglaterra; projecte que de
moment va fracassar, pero no sens produhir indirectament alguna millora
en la transmissió de la propietat inglesa. La lley Torrens ha sigut
adoptada en las Colonias de Queensland, de Victoria, de Nova Gales, y en
la occidental de la Australia; en la Tasmania, en la Nova Zelanda, en
una de las provincias del Canadá, en la Colombia británica, en las Islas
de Fidjí, y ha entrat ja en la Unió americana per lo Estat de Iowa,
desde'l qual passará als altres. En virtut de la flexibilitat del
particularisme, cada un d'aquestos Estats ó Colonias va adaptant la lley
á sas condicions y necessitats especials, conservant empero lo fondo de
la meteixa.

La lley ó *Act Torrens*, que porta lo nom de son autor, Sir Robert
Torrens --(tal vegada una gloria catalana que ignorem, puig l'apellido
indica que ha de ser fill ó descendent al menys de la nostra terra,)--
té per objecte movilisar la propietat inmoble, y ho consegueix pels
medis més senzills. Lo qui vol col·locar sa propietat baix lo régimen de
la lley, --puig que aquesta no es obligatoria, y otorga sas ventatjas
sóls als que las volen disfrutar,-- envia un plan de la finca, una
descripció y'ls títols de la meteixa, á la oficina encarregada del
registre. Aquesta examina'ls títols com si hagués de comprar la
propietat, y si'ls troba corrents, ho anuncia al públich. Si's presentan
reclamacions, las ha de resoldre lo propietari: si no se'n presentan, ó
una volta resoltas las presentadas, la oficina inscriu lo títol en un
llibre talonari en que hi constan totas las cargas y gravámens, y dona'l
taló al propietari. Desde aquest moment la propietat está col·locada al
amparo de la lley Torrens, y la administració la garanteix contra
qualsevol reclamació que pugui venir, encarregantse de sostenir los
plets y de pagar las indemnizacions que procedeixin, cobrant al efecte
un dret de asseguració que no passa jamay del dos per mil. Las
operacions sobre la propietat garantida son desde aquell moment
facilíssimas y's fan totas sobre'l taló. Aquest es endossable,
divisible, hipotecable, etc., etc., lo meteix que un document de comers.
Totas las operacions s'escriuhen en lo meteix títol, com en una lletra
de cambi. Ab aquesta senzillesa, la lley Torrens reemplassa lo registre
engorrós y complicat dels contractes, per lo registre de un títol en lo
qual está condensada la propietat. Pera'ls empenyos á curt plasso, ni
tant sóls se n'ha de pendre nota. Lo propietari deixa lo taló en poder
del prestador, y aquest té la seguretat de que aquell no fará cap
operació nova que comprometi'l seu crédit, puig que no disposant del
taló, no pot contreure cap obligació que afecti á la propietat que ha
donat en garantía.

Mes, no cal anar á cercar los exemples fora de casa, puig ne tenim prous
á casa nostra, en la época anterior á la unificació. Lo particularisme
de la Confederació aragonesa-catalana, encara que no ab la amplitut que
ha alcansat lo sistema en son desenrotllo modern, produhia efectes
semblants als que hem presentat com exemple.

Aixís tenim, que las costums conegudas baix lo nom de *Recognoverunt
Proceres*, confirmadas y reconegudas pera la ciutat de Barcelona á títol
de privilegi en 1283, van anar luego extenentse á altras ciutats, vilas
y comarcas de Catalunya, com Gerona, Granollers, Igualada, districtes de
las Franquesas del Vallés, del Maresme y Vilamajor y alguns altres,
essen la última en adquirirlas Vilafranca del Panadés ab tota sa
vegueria, en virtut del privilegi expedit en 1510 desde Monsó per lo rey
Ferran, y confirmat prop d'un sigle més tart, en 1599 per don Felip,
tercer de Castella y segón d'Aragó. Aquest procediment per extensió
tenia molt de particularista, ab tot y que no gosava encara de la
flexibilitat que la divisió de la soberanía dona avuy al Estat compost,
y es un indici de que, si hagués pogut seguir desenrotllantse la
política de la Confederació aragonesa-catalana, s'hauria lograt la
unitat de la Península per medi de la unió de las distintas regions,
molt més forta y fecunda que la que s'ha volgut fundar en la uniformitat
pel camí de la imposició absorvent de una d'aquellas.

Passem ja á examinar com funciona l'Estat compost en quant té relació ab
la garantía dels drets y llibertats individuals y corporatius.

Dividida la representació de la soberanía, y co-existint los dos poders,
general y particulars de cada un dels Estats associats, lo primer efecte
que's logra, es que la limitació del un per l'altre sigui efectiva, sens
que per aixó cap de ells se debiliti. Dins del Estat unificat, --y
notis be aquesta diferencia, que es de las més importants,-- per moltas
divisions y subdivisions que's fassin entre las diferents brancas del
poder, totas han d'estar lligadas entre ellas per relacions de
dependencia, puig que forman un tot que ha de tenir un cap. Si en
l'Estat unificat predomina lo principi autoritari, lo cap es lo rey ó
president, y á sa voluntat están en definitiva subjectas las autoritats
totas, per més que vulguin separarse las atribucions de cada una. Si
predomina lo principi democrátich, la Cámara es la que s'imposa y ho
dirigeix tot en la práctica. Dins de la organisació unitaria no pot
deixar de condensarse lo poder en un cap, format per una ó per varias
personas, puig per moltas limitacions que s'imaginin, sempre ha d'anarse
á parar á un poder sens superior, que resolgui las qüestions sens
apel·lació.

De lo qual ne resulta, que en l'Estat simple tota limitació al poder,
fassis com se fassi, lo desmillora en qualitat y li treu forsa. Lo
principi lliberal se troba, donchs, en tal organisació tancat dins de un
cércol viciós del que no pot sortirse. Si's vol impedir que'l poder
pugui destruhir ó perjudicar las llibertats y drets, no hi ha altre medi
que debilitarlo, y si's fa, se'l deixa inepte pera cumplir sa missió
propia. Si se'l vol robustir pera que pugui exercir ab desembrás sas
funcions, aquellas llibertats y drets quedan desarmats á mercés del
poder, y moren á mans del meteix que devia ser llur garantía. En l'un y
l'altre cas ve lo desordre, essent los perturbadors la llicencia ó'l
despotisme. D'aqui que las nacions unitarias no estiguin jamay en lo
just medi: la llibertat y la autoritat son en ellas inconciliables, y'l
desequilibri es permanent, no fent més que cambiar de l'un plat al altre
de la balansa.

Es un error créure, que en una organisació social basada en lo principi
de llibertat, l'autoritat ha de tenir poca forsa. Precisament, ne
necessita més que en las organisacions basadas en lo principi contrari.
Lo que hi ha, es que aquesta forsa ha de concentrarse en los punts en
que deu obrar, sens poder aplicarse en aquells en que no es necessaria.
Mes clar: á la autoritat han de regatejárseli atribucions, no
disminuhírseli la energía. Ha de limitársela no en la qualitat, sinó en
la quantitat.

Dins del sistema unitari es fácil perjudicar á la qualitat; impossible
limitar efectivament la quantitat. Sent lo poder únich ¿qui'l deturará
quan invadeixi atribucions que no li corresponen? Al punt meteix que's
tracta de ferho de una manera eficás, la qualitat de la autoritat se'n
ressent, y quedan perjudicadas las atribucions que li son propias.

L'Estat compost limita la quantitat sens desmillorar la qualitat. Sa
condició essencial es que co-existeixin dos poders entre'ls quals han de
repartirse las atribucions de la soberanía. Fassis la repartició com se
vulgui, no pot deixar de naixer la limitació de quantitat. Lo poder
general del conjunt té marcadas las atribucions que se li confian, y ha
de reduhirse á llur exercici baix pena d'invadir lo camp propi dels
poders dels Estats particulars. Pera aquestos, las atribucions que han
conferit á aquell, són limitacions no menys efectivas. Al punt meteix
que intentan traspassarne alguna, topan ab lo poder general. Los dos
poders son rodas que engranan y mútuament s'obligan á la regularitat.
Cap de las duas pot anar més ni menys depressa que l'altra mentres lo
engranatje's conservi.

Aquest mecanisme es la veritable garantía de la llibertat. L'individuo y
las agrupacions no están aislats davant per davant d'un poder sens altre
fré que'ls qu'ells meteixos li posin, sino de poders enfrenats per llur
meteixa combinació. Lo poder que de més aprop los toca; lo que regula
las relacions més importants de la vida qüotidiana; lo que garantisa
directament llurs llibertats; lo que está encarregat de traduhir en
lleys los drets de la familia y la regulació de la propietat, no es un
poder absolut ni irresponsable. Per damunt d'ell está lo poder general,
que en quant sigui materia de las atribucions que té confiadas, pot
obligar al de cada Estat particular á cumplir lo seu deber. Quant un
particular ó corporació veu atacats ó desconeguts los seus drets, no
sóls té'l medi de reclamar á las autoritats del Estat particular, sinó
que, en cas de no trobarhi justicia, pot ap-pelar al poder general. Lo
poder general no toca tant d'aprop als individuos y á llurs agrupacions
sinó en los casos contats que tenen relació ab las atribucions que té
confiadas, y fins en aquestos casos no's presentan tampoch aislats. Si'l
poder general s'extralimita, poden demanar auxili al poder del Estat
particular, y aquest té medis de resistir la extralimitació. Y no's temi
que no la resisteixi en los casos graves, puig tot poder está gelós de
sas atribucions y no está jamay disposat á deixárselas cisar. La
virtualitat de la organisació particularista se funda precisament en
posar costat per costat la gelosia de dos poders. L'individuo troba en
ella la garantía de sa llibertat, que cerca inutilment en la organisació
unitaria. La *federal liberty*, com diuhen alguns tractadistas
americans, es la que no's trova jamay desarmada y sola davant del poder
que l'amenassa. Contra l'atach de la autoritat particular del Estat, té
l'ajuda efectiva de la general de la associació: contra'l d'aquesta,
l'ampara la del Estat particular.

La organisació particularista, ademés, es la única que permet que'l
sistema representatiu se mantingui pur y sens barrejas que'l
desnaturalisin.

En primer lloch, la divisió de la soberanía es una gran base pera la
representació en lo poder general. Per medi de la associació, distints
Estats petits, sens perdre llur carácter de tals, ne fan un de gran. En
aquest, donchs, han d'estarhi representadas la varietat y la unitat, lo
qual, traduhit á la práctica, fa que'l poder llegislatiu general se
formi de dos cossos ó Cámaras ab atribucions iguals. L'un d'aquestos
cossos ha de representar la llibertat individual, l'altre la soberanía
dels Estats associats: lo primer ha de ser fill de la majoria del poble
de tota la associació, lo segón de la majoria de cada un dels Estats que
la forman: en aquell la representació ha de ser proporcional al número,
en aquest igual pera totas las entitats autónomas. L'un representa'l
conjunt y l'altre las parts organisadas que'l forman, y sens lo concurs
de tots dos no ha d'haverhi lley que arribi á alcansar forsa
obligatoria. Si'l cós representant de la totalitat volgués atentar á las
soberanías dels Estats particulars, lo cos representant d'aquestos s'hi
oposaria. Si'l cos que representa las soberanías particulars se proposés
destruhir la unió ó cisar las llibertats individuals, ho impediria
l'altre cos que las representa. Tenint los dos cossos iguals atribucions
y necessitant la lley la aprobació dels dos cossos, en cas de conflicte
entre'ls interessos que cada un d'ells representa, no hi ha més que un
camí, que es l'únich llógich; lo camí de tranzacció, que resolgui'l
conflicte armonisant las diferencias.

La meteixa divisió de la soberanía facilita la representació en los
Estats associats. Encarregats los poders d'aquestos de una part sola de
las atribucions soberanas, al donar formas al poder que ha d'exercirlas,
poden també atendre als distints interessos que dins del Estat se
manifestin, encarregant la potestat llegislativa á duas Cámaras, l'una
de las quals representi'l número y l'altra las forsas corporativas.

Al tractar l'Estat compost de constituhir lo poder executiu, aixis en lo
conjunt com en cada un dels membres associats, pot ben bé donarli vida
propia é independent dels poders llegislatius. La limitació, que es la
condició essencial del sistema particularista, fa que no's tingui de
temer la tiranía tant com en l'unitari. Las autoritats executivas del
conjunt tenen los límits de llurs poders fixats, y son vigiladas per las
dels Estats particulars, las que, á llur vegada, están contingudas per
aquellas dins de llur cércol propi. Unas y altras disposan de menor
quantitat de poder que las de un Estat centralisat, y són, per lo tant,
menys perillosas.

En segón lloch, la organisació particularista, monárquica ó republicana,
está en condicions molt distintas que la unitaria per lo que respecta á
las causas que han impulsat als Estats simples á adoptar las prácticas
parlamentarias. L'Estat simple, especialment si está regit per la
monarquía hereditaria, quasi forsosament ha d'adoptar lo
parlamentarisme, si vol fugir del régimen absolut. Lo rey es sagrat é
inviolable, y está, per lo tant, excent de tota responsabilitat.
Encarnació del poder executiu, no l'exerceix directament, sinó per la
intermediació de secretaris ó ministres responsables, que nombra y
separa lliurement, sens subjecció á cap regla establerta en la lley
fonamental del Estat. Si's deixa al poder real en possessió plena
d'aquesta prerogativa, sens darli ni tant sols una indicació sobre la
forma y manera d'exercirla, imperará de fet l'absolutisme. Lo poder real
no té altre medi de coneixer las fluctuacions de la opinió del pays que
las eleccions parlamentarias, y d'acort ab las manifestacions d'aquestas
ha de exercir la potestat de nombrar y separar als ministres. Adoptada
aquesta premisa, las demés conseqüencias del parlamentarisme venen tot
naturalment. Lo rey pot tenir duptes sobre la verdadera opinió del pays,
y pera desvaneixerlos no té altre recurs que posarla á proba en unas
eleccions generals. Pera ferlas, necessita'l rey poder disoldre'l
Parlament. Dada aquesta potestat, y acceptat que'l representant del
poder executiu, rey ó president, sigui irresponsable y nombri lliurament
los secretaris ó ministres responsables, no hi ha terme mitj, y s'ha de
triar entre la dictadura absolutista y'l parlamentarisme ab tots los
seus inconvenients y viciosas prácticas.

L'Estat compost pot tenir lo sistema verdaderament representatiu sens
regirse pel parlamentarisme, puig que pot marxar ab los poders ben
desllindats sens caure en l'absolutisme. Si la organisació es
republicana, y'l poder executiu es responsable y temporal, las
fluctuacions de la opinió pública influheixen en aquest poder, al pendre
en sa elecció part directa ó indirecta. La duració dels cárrechs está
marcada y res té que veure ab ella lo Parlament. Si'ls dos poders se
posan en desacort, per endavant se sap quant pot durar aquest, y'ls
electors meteixos se preparan á ferlo cessar quan siguin cridats á
renovar los cárrechs de l'un y de l'altre. Si la organisació es
monárquica ó imperial, tampoch hi ha inconvenient en deixar als poders
executiu y llegislatiu deslligats l'un de l'altre. Las atribucions de la
soberanía que exerceixen són reduhidas, y, ademés, están tots subjectes
á la limitació essencial que naix de la divisió de la meteixa soberanía.

La organisació particularista no sóls pot basarse purament en lo sistema
representatiu, sens barreja de cap de las viciosas prácticas del
parlamentarisme, sino que depura aquell sistema y'l salva de caure en
cap dels dos extrems que poden posarlo en perill. Hem dit en altres
capítols, que en tota agrupació social s'agitan duas classes
d'interessos: lo general y'ls particulars. Si la representació se dona
sóls al interés general, com acostuma succehir en las nacions unitarias
dels nostres temps, los interessos particulars quedan desatesos. Si en
cambi sóls aquestos son los representats, lo general ne surt sacrificat.
La exclusió d'un qualsevol dels dos interessos contradictoris es causa
del descrédit del sistema. Si'ls representants ho son de la nació y no
del districte ó de la classe que'ls nombra, se cau en un generalisme
abstracte, que no pot deixar de ser tiránich. L'Estat se presenta com
una entitat absorvent y destructora, y en nom de principis de que tothom
parla y en quins ningú creu, atropella tot lo que li fa sombra. Si'ls
representants ho són del interés d'un petit districte ó d'una classe
social, lo egoisme y la mesquinesa son lo móvil que'ls porta, y en nom
dels interessos particulars perjudican al general. Fins suposant bona fe
y desitj d'encertar en tals representants, no poden despendres del
esperit exclusivista ó de cos, y'ls efectes son tant tiránichs com los
del predomini dels generalisadors que riuhen d'abstraccions.

L'exclusivisme dels especialistas los fa temibles com á gobernants. No
miran cap qüestió sinó per lo prisma de llur especialitat, y no's paran
fins que han lograt imposar llurs punts de mira estrets y encongits.
Poseu á un metje, com á metje, per exemple, en situació de dirigir
qualsevol societat, y no veurá res més que problemas de fisiología ó de
higiene, que voldrá resoldre obligant á tots los associats á medicarse ó
á guardar lo régimen de sa escola. Poséuhi un pagés, y no estará
satisfet sino s'entregan tots los recursos á la agricultura. Poséuhi un
fabricant, y tindrá la pretensió de que tot se sacrifiqui davant de la
especialitat de la seva manufactura, que proclamará en tots los tons com
l'únich interés social digne de ser atés, encara que's degui perjudicar
á altres que representin cent vegadas més en lo conjunt de la riquesa
pública.

La organisació particularista se posa en lo just terme mitj, y reconeix
igual representació al interés general que als interessos particulars.
Hem ja indicat los medis que emplea, al parlar de la base en que funda
las duas Cámaras llegislativas perfectament iguals en atribucions, y
qual concurs es igualment necessari pera que un projecte arrivi á
adquirir forsa de lley obligatoria.

Un dels punts de vista més hermosos que presenta lo particularisme es lo
que prové de la aplicació práctica de sa flexibilitat. Gracias á aquesta
condició poden viure agrupats y agermanats, formant un tot nacional,
pobles distints de relligió, de llengua, de costums, de rassa, y fins en
graus molt distants de civilisació y de cultura. A Suissa, per exemple,
hi ha quasi tants católichs com protestants; hi ha un gran número de
francesos, italians y d'altras brancas llatinas, al costat de la majoría
germánica; hi ha comarcas purament pastorals, que confinan ab altras en
que ha entrat ja tot lo refinament que porta la gran industria, y aixó
no obstant, totas aqueixas varietats plegadas forman conjunt. Dins de la
flexibilitat de las lleys generals, cada varietat acomoda las
particulars á sas propias condicions, creencias, interessos y graus de
cultura. Lo unitarisme, volent fer passar á tots per un meteix
adressador, perjudica á uns ó altres. Lo particularisme, disposant de
distints adressadors, deixa que cada grupo utilisi aquell que més li
convingui. La lley única, si es avansada, no convé als que no están tan
avansats com ella, y si es atrassada, lliga als que voldrian avansar.
Usant de una comparació, l'unitarisme junyeix al carro del progrés un
cavall corredor al costat de una tortuga, y vol que portin lo meteix
pas. Lo particularisme deixa que'l cavall corri y que la tortuga camini
ab pausa, puig que no'ls junyeix al meteix carro.

Deuriam allargar extraordinariament aquest capítol si volguéssim
indicar, encara que fós molt lleugerament, totas las ventatjas positivas
de la organisació particularista. Si poguéssim exténdrens sobre la
importancia que té la ex-centralisació que es sa conseqüencia inmediata,
veuriam que, sóls lo sistema que sostenim, pot resoldre'l problema de
corretjir las exessivas aglomeracions urbanas, que la facilitat de
comunicacions y la generalisació y aument de las necessitats han creat
en totas las nacions grans: aglomeracions que poden arrivar á ser un
poderós agent de degeneració de las rassas, per las malas condicions en
que viuhen la major part dels que en las ciutats están apilats y
encufurnats, respirant ayre viciat y nutrintse imperfectament á causa de
la carestía y falsificacions de las materias alimenticias. Veuríam que
la organisació particularista tendeix á la bona distribució de la
població entre las ciutats y la campinya, puig que no concentrant la
vida en un centre, sinó espargintla per tot arreu, fa que fins en los
més apartats extrems no hi falti res de lo necessari pera la vida moral
y material. Pera comprobarho, fariam notar, que la rica aglomeració
nort-americana, en un sigle de portentosa creixensa y contant ja avuy
més de cinquanta milions de pobladors, no ha fet arrivar la capital
Washington á cent cinquanta mil ánimas, mentres que Madrid, centre de
una nació pobre que no exedeix de divuit milions d'habitants, passa ja ó
s'arrima al mitj milió, es á dir, que fa tres ó quatre vegadas la
capital de Nort América: de la meteixa manera que la ciutat de Berna,
centre dels tres millions de suissos que forman la Confederació, no
passa de quaranta mil ánimas, ó sigui, poch més de la séptima part dels
habitants de Barcelona, centre natural, encara que no polítich, de la
aglomeració catalana, que no arriva á dos milions.

Si seguíssim indicant las ventatjas de la organisació de que'ns ocupem,
veuriam que, per medi de la llibertat que garanteix á tots los
individuos y agrupacions que s'uneixen, tendeix á trempar los carácters,
regenerantlos quan están degenerats. Los carácters decauhen en la
generalitat de un poble, quan en la determinació dels actes voluntaris
individuals no hi intervé un móvil que tingui prou forsa pera
sobreposarse als demés que's posan en lluyta cada vegada que la voluntat
va á entrar en acció. Per tal motiu, la llibertat que crea aquell móvil
en consonancia ab las aspiracions de cada agrupació y fins de cada
individuo, es lo més poderós restaurador dels carácters. Encara que no
tinguéssim cap més motiu, aquest sol bastaria pera fernos
particularistas convensuts. Per desgracia, lo nostre carácter catalá
está completament degenerat y desnaturalisat, com vam demostrar en la
part primera, y l'afany de regenerarlo es lo que més nos impulsa cap al
particularisme.

Mes, no volem seguir buscant altras ventatjas que podriam descubrir en
lo sistema particularista. Las fins aquí indicadas són prou importants
pera portar lo convenciment de sa bondat als ánims dels que no tenen
partit pres en contra. En lo primer capítol d'aquesta part vam dir que
no'ns proposavam escriure un estudi complet sobre'l particularisme, y
las dimensions que'ns havem imposat nos obligan á cumplir la paraula.
Anem, donchs, á posar punt final á la segona part, ab un capítol de
pocas planas.

## Capitol X.

## Lo criteri historich.

> Lo particularisme porta á un criteri amplement histórich.-- No es fill
> de cap exclusivisme d'escola.-- Exageracions de las anomenadas
> filosófica é histórica.-- La una olvidava lo passat y l'altra'l
> pervenir, y cap de las duas estava en lo present.-- Lo particularisme
> no es tradicionalista ni idealisador, sinó armonisador de fets ab las
> aspiracions.-- Resposta á una pregunta que's sol fer al catalanisme
> regionalista.-- Sentit en que's diu, que volem ser lo que fórem.

Tot estudiant lo particularisme desde un punt de vista eminentment
positivista, y no havent avansat un sol pas en lo nostre cami, que no'l
poguéssim apoyar en lo terreno ferm de la observació directa y
comprobada, nos hem trobat sens cap esfors dins del criteri amplement
histórich. Dediquem alguns párrafos á analisar aquest resultat, que al
primer cop d'ull ha de causar un tant d'extranyesa.

Se'ns ha acostumat tant á considerar aquell criteri com antagónich y
oposat al filosófich; hem vist als sectaris de las duas escolas que
respectivament los sostenen, tan persuadits de que son irreconciliables,
que la extranyesa es perfectament motivada. ¿Es que son falsos los
rahonaments en que'ns havem apoyat, ó es que son illegítimas las
conseqüencias que n'havem deduhit?

Ni la una cosa ni l'altra. Es senzillament que'l sistema particularista
no es fill de cap exclusivisme d'escola. Aclarint aquesta meteixa idea,
en la "Memoria en defensa dels interessos morals y materials de
Catalunya," hi vam consignar lo següent:

"Y encara, lo nou giro experimental y la tendencia més práctica, que han
pres las ciencias políticas, jurídicas y socials en los nostres dias,
han allisat molt los grops de la disputa entre las duas escolas. Avuy no
busquem sino la realitat en las cosas y en los fets, y al estudiar la
societat, no nos la imaginém formada per sers fantástichs, sino per
homens de carn y ossos, y á tals societats apliquem los principis
científichs. Avuy, no considerem filosófich un sistema que no tingui sa
base en la historia, que no limitem als temps passats, puig que no se'ns
amaga que'l present es també un moment histórich, ni que se n'anirán
formant d'altres lo pervenir. Aplicant aquestos principis á la ciencia
de la llegislació, sols concedim los honors de filosófica á la lley que,
inspirantse en los principis de justicia absoluta y dins de la relativa,
sens topar ab los interessos respectables del passat, s'acomoda á las
necessitats y condicions actuals del poble pera'l que se dicta, y no
contradiu sos ideals. Lo moment histórich actual es sempre lo mes
important en totas las manifestacions individuals ó col·lectivas del
home."

"De manera, que tota lley positiva, pera ser relativament justa y
secundar la missió civilisadora del Estat, ha de correspondre á las
condicions históricas de cada pays. Y com la historia enclou dos temps,
pretérit y present, y'n prepara un altre, que es lo futur, la lley, pera
enmotllarse en la historia, ha de respectar lo passat, respondre á las
necessitats del present y no contrariar lo pervenir. La lley, donchs, ha
de variar tant com siguin variats los interessos, necessitats y
aspiracions del grupo social pera'l que's dicti."

Quan las duas escolas estavan en lo fort de la lluyta, cada una
exagerava per son costat. La anomenada filosófica, en alas de las
generalisacions abstractas s'enfilava als núvols y arribava á perdre de
vista la terra. Desde'l punt en que havia col·locat lo seu observatori,
no veya lo que més salta á la vista, ó sigui, que las ciencias socials y
políticas son de aplicació inmediata, y que'ls principis en que's fundin
han de traduhirse en fets reals. Enhorabona que al ocuparse de moral y
d'estética s'imagini la ciencia un univers y un home ideals, tals com
ella'ls voldria, puig que'ls principis que en aquellas materias
s'estableixen, no son regla obligatoria, sino guia y exemple pera aquell
que aspiri á acostarse á la perfecció. La sociologia, lo dret, la
política y totas las demés brancas de la ciencia, quals principis han de
donar naixensa á institucions, no poden considerar al home com una
abstracció, sino que han d'estudiarlo tal com es, puig tota errada en
aquestos punts fora de conseqüencias fatalment funestas. Notis be que
las brancas de la ciencia purament abstractas no fan legalment exigibles
las sevas reglas ó consells, sino que deixan llur aplicació á la
conciencia ó al gust de cada individuo, mentres que las brancas de
aplicació converteixen llurs reglas en lleys positivas, sancionant ab
penas las transgressions. La sociologia y la política, donchs, com de
aplicació inmediata, no poden separarse dels fets, y sóls serán
verdaderament filosóficas en quant los tinguin en compte.

La escola anomenada histórica va exagerar pel costat oposat. Enamorada
dels fets, volia reduhir las brancas de la ciencia de aplicació
inmediata á la condició de no fer més que pendren inventari. Tot lo
existent li agradava en rahó directa de sa antiguetat. Pera ella, un
desmarxat castell de la edat mitjana, per lo sol fet de contar alguns
cents anys de vida, contenia més elements de bellesa que una estació de
camí de ferro, plena de moviment y rublerta d'enginys que mostran la
potent inventiva del home. Encongida per lo pobre paper á que ella
meteixa s'havia condempnat, no s'atrevia á posarse directament cara a
cara de sa contraria, y tranzigint en los punts més essencials, com
havem indicat en un altre capítol, creya afirmar sa personalitat
exagerant los punts secundaris. Feya com aquells carácters débils, que
acostumats á posarse encorbats davant dels que consideran superiors ó
iguals, se revenjan en lo infelis més petit que cau en llurs mans, y són
ab ell refinadament crudels. Per tals camins, la escola histórica va
convertirse en purament arqueólogica. Sa antagonista al ocuparse de
historia olvidava'l passat y sóls atenia á lo que creya ser lo pervenir,
mentres que ella, olvidant lo pervenir, que no s'atrevia á negar,
s'atenia al passat. Ni l'una ni l'altra estavan en lo present, que es lo
moment á que's deu atendre ab preferencia.

Lo particularisme atén als tres moments, y per aixó's troba dins del
criteri filosóficament histórich. Pera ell, lo present es sempre lo punt
d'enllás entre'l passat y'l pervenir, y no descuida per tant la tradició
ni las aspiracions. Totas las generacions han de contribuhir á la gran
tasca que ha de cumplir la humanitat en la terra, y cap d'ellas pot
deixar de fer la part que li pertoca, portant lo seu granet á la obra
del progrés, que sóls ha de resultar del travall combinat de totas. Lo
present no ha de rompre jamay ab lo passat ni ab lo futur: sa missió es
enllassarlos y armonissarlos.

Per aixó lo particularisme no es tradicionalista ni idealisador, sino
amplement positivista. Sos propósits són, que las institucions dels
pobles, guardant la tradició, responguin á las necessitats d'avuy y
preparin la millora de demá. La base de llibertat permet que'ls
interessos histórichs vagin evolucionant, sens las grans sacsejadas que
ha produhit la compressió en que s'ha tingut moltas vegadas á las
col·lectivitats y als individuos. Organisadas las societats baix la base
del particularisme, lo moment histórich actual fora constantment la
resultant de las forsas productivas que en llur seno se manifestan y
desenrotllan: fora sempre la transacció entre lo passat y lo futur,
entre'ls interessos que venen y'ls que se ne van.

Dintre del amplíssim concepte histórich que té format lo particularisme,
pert tota sa malicia la pregunta que's fa moltas vegadas al catalanisme
regionalista, ó sigui ¿quina época de la historia de la nostra terra
voldria restaurar?

En vers y en prosa s'ha dit moltas vegadas que "lo que volem es ser lo
que fórem," y de la falsa interpretació d'aquestos desitjos naix aquella
pregunta, de que abusan los nostres contraris, y que arriba á perturbar
á molts regionalistas que no han estudiat prou la materia. Després de
las explicacions que acabem de donar, la resposta es senzillíssima.

Volem ser lo que fórem, pero no ressuscitar res que no sigui propi dels
nostres temps. Volem que Catalunya recobri la personalitat que en altras
épocas tenia, pero pera fer d'ella l'us que'ns aconsellin las
circunstancias en que's troba avuy lo nostre poble. No volem fer una
restauració purament arqueológica, sino que de tot lo que tinguérem
aprofitarem sóls lo que pugui sernos de utilitat actual. Volem Corts
catalanas, pero no las Corts de la edat mitjana ni las de la época en
que las va enterrar en las runas de Barcelona l'exércit del primer
Borbón. De llur organisació antigua, veurem lo que es aplicable á las
Corts d'avuy, y lo mateix farém ab lo Consell de Cent y demés
institucions que tan bé esqueyan á la nostra terra. A la organisació
particularista de Catalunya quan hagi recobrat sos drets, hi aplicarem
l'amplissim criteri histórich que acabem d'explicar en lo present
capitol. Ni volem tornar al sigle quinze, ni molt menys al any vuit del
que encara corre, ni volém saltar tampoch al sigle vint. La nostra
aspiració es viure en los temps que'ns té destinats la naturalesa,
aprofitant las ensenyansas que'ns van deixar com patrimoni los nostres
passats quan savian ser lliures, millorantlo ab lo nostre travall y ab
las nostras llums, á fi de deixarlo aumentat als nostres fills, que á
llur torn lo millorarán pera las generacions que darrera d'ells vinguin,
contribuhint entre tots á fer envejable la historia de la nostra patria
catalana.

# Part tercera

# Solucions practicas.

## Capitol I.

## Solucions monarquicas.

### L'imperi britanich.

> Camí que seguirem en aquesta darrera part.-- Classificació de las
> solucions particularistas.-- Extensió del imperi británich.--
> Organisació del Estat metropolitá.-- Bases de las llibertats
> británicas.-- La Common law y la lley escrita reconeixen varietats.--
> Llegislació separada.-- Llegislació temporal.-- Organisació colonial
> britanica.-- Las Colonias propiament ditas tenen llegislatura
> especial.-- Classificació d'aquestas Colonias.-- Federalisme en
> algunas d'ellas.-- Organisació federal del Canadá.-- Resultats que
> dona.-- Ressenya del moviment particularista en las Colonias
> británicas.-- La solució, en general, es incompleta.-- Tracendencia
> del projecte de fer renaixer lo Parlament de Irlanda.-- Possibilitat
> de que porti á completar la solució per medi d'un Parlament general de
> atribucions reduhidas.

En aquesta darrera part hem d'ocuparnos de las diferents solucions
prácticas á que pot arrivar lo particularisme en la organisació dels
Estats. Pera darne una idea, recorrerem, encara que molt á la lleugera,
las agrupacions nacionals que en una ó altra forma s'apartan del
unitarisme y tenen institucions que'ls donan més ó menys perfectament lo
carácter de associacions d'Estats, passant luego á fer de las
ensenyansas que del exámen se desprenguin, la aplicació que pugui
servirnos pera la determinació de las aspiracions del catalanisme
regionalista.

Disposant lo particularisme de la flexibilitat que hem demostrat en lo
capítol VII de la part segona, las solucions á que dona lloch son
extraordinariament variadas. Algunas s'apartan poch del unitarisme, y
atras s'acostan molt á la separació completa de las parts, essent en
molts casos difícil decidir si l'element predominant es lo unitari ó lo
particularista. Recordis, que en lo capítol VI de la meteixa part
segona, hem fet notar que no s'ha presentat ni pot presentarse en la
práctica un sol exemple de agrupació política basada purament en un
sistema determinat. Adoptém, per tant, lo criteri de considerar
particularistas totas las solucions políticas que reconeixen la
existencia de cossos llegislatius separats, quals atribucions siguin
limitadas per institucions que serveixin de llas d'unió entre las
distintas parts que, dins de la agrupació nacional, exerceixin algunas
de las atribucions características de la soberanía.

Las solucions particularistas, sigui lo que sigui lo grau de cohessió
entre'ls membres components del Estat general, y tant si s'han de
compendre entre las Lligas ó Confederacions, com si se arrivan á formar
veritables Estats compostos ó federatius, poden classificarse, atenent á
la forma de llur gobern general, en monárquicas y republicanas. Quan al
davant del poder del conjunt hi ha una sola persona inamovible é
irresponsable, rey ó emperador, la solució es monárquica: quan los
interessos generals son regits per molts, tant si forman una Dieta com
si están organisats en Cámaras, essent temporals las autoritats
executivas, la solució es republicana.

Notis be, que al fer aquesta classificació atenem sóls al poder general.
Aixis, donchs, una Confederació que té al davant un rey ó emperador, no
deixa de ser monárquica, encara que alguns de sos membres se regeixin
republicanament, com succeheix en las ciutats lliures del Imperi
alemany; ni deixaria de ser republicana aquella que, regit lo conjunt
per molts, tingues entre sos components algun Estat monárquich. Fins al
any 1857, la Confederació suissa va contar entre sos Cantons lo
principat de Neuchatel, que dependia del rey de Prusia. La varietat es
conseqüencia precisa del particularisme, y dins d'aquest sistema son
possibles combinacions de tot género. Al passar revista als Estats que
més ó menys reconeixen lo particularisme, farem notar las més generals y
freqüents.

Y sens més preámbul emprenem la nostra tasca, comensant per l'exámen de
las solucions monárquicas que existeixen.

La primera que's presenta naturalment á la vista es la grandíssima
agregació británica. L'imperi de la Gran Bretanya s'extén á totas las
parts del món, y sumant las Colonias y la Metrópoli comprén una part
importantíssima dels habitants de la terra. Res donará idéa de sa
extensió com los següents datos estadístichs de son territori y dels
habitants que'l poblan:

  ------------------------------------------------
                          Millas quadradas\       Habitants.
  ---------------- ---------------- ----------------
  L\'Estat metrópoli,     121.115                 36.400,000
  (Inglaterra,\                                   
  Irlanda, Escocia y                              
  Gales), conté                                   

  Posessions de la India  1.558,254               260.000,000

  Altras possessions de   30,000                  7.000,000
  Llevant                                         

  Domini en Nort-América  3.620,500               4.650,000

  Domini en l\'           3.181,344               3.500,000
  Australassia ú Occeania                         

  Possessions en la       100,000                 260,000
  América meridional y                            
  central                                         

  Islas en las Indias     13.750                  1.350,000
  occidentals (América)                           

  Possessions en Africa   270.000                 2.350,000

  Gibraltar, Malta y      120                     175,000
  altras possessions en                           
  Europa                                          

  Establiments y          96,171                  200,000
  factorias                                       

  TOTALS                  8.991,254               315.885,000
  ------------------------------------------------

Aquesta aglomeració, la més gran que fins ara s'ha lograt d'ensá que hi
ha recorts histórichs, no forma pas un Estat compacte, sino que está
regida de la manera més variada. Lo llas de unió es lo rey de la Gran
Bretanya, emperador de la agregació, y las possessions y dominis, en
general, no exerceixen altras atribucions de la soberanía que las del
ordre interior. Lo Parlament de la metrópoli y l'emperador son los
órgans per medi dels quals se manifesta l'imperi en sa vida exterior.

L'Estat metropolitá, format per la Gran Bretanya (Inglaterra, Escocia y
Gales), y la Irlanda no está de fet unificat. Es l'exemple del régimen
constitucional, y no té Constitució en lo sentit que acostuma darse
aquesta paraula. Ab lo sigle dotze comensá lo período que's podria
anomenar de las Cartas, y en las que successivament se van anar donant y
confirmant tenen llur origen las llibertats británicas. En lo sigle
tretze (1265) van reunirse per primera vegada los diputats rurals al
costat dels caballers dels comptats y dels ciutadans de las vilas, y la
convocació de Parlaments va pendre formas definitivas y regulars en
1295. La base de organisació del Estat que llavoras va establirse, es la
que subsisteix encara avuy dia, y las llibertats del pays han anat
solidantse y completanse per Actes del Parlament. Entre aquestos, són
célebres los de Petició de dret, (*Petition of right*), de 1627; lo de
Declaració de Drets (*Bill of rights*) de 1689, y lo de Establiment,
(*Act of settlement*), de 1701. Ademes d'aquestos son de trascendencia
extraordinaria l'Acte del Habeas corpus (*An act for the better securing
the Liberty of the Subject and for Prevention of Imprisonments beyond
the seas*), de 1679; los de unió de Inglaterra y d'Escocia, de 1707, y
de la Gran Bretanya é Irlanda, de 1800; lo de emancipació dels
católichs, de 1829, y los diversos Bills de reforma electoral, extenent
cada vegada més lo sufragi. Lo darrer d'aquestos Bills, y lo que s'está
discutint en los actuals moments pera retornar á Irlanda son Parlament y
una bona part de sa autonomia, completarán la col·lecció de disposicions
escritas en que se basa lo dret públich de la Gran Bretanya é Irlanda.

Mes, la base més forta de las llibertats británicas no es pas la lley
escrita, sinó la consuetudinaria, que pren allí lo nom de *Common law*.
Aquesta, com la defineix lo gran tractadista Blackstone, comprén no sols
las costums generals ó lleys comunas propiament ditas, sino també las
costums particulars de algunas regions, y fins las especials que
s'observan sóls en determinats tribunals ó jurisdiccions, y s'aplica
tant á las materias de dret privat com á las de dret públich. La costum,
lo fet aquilatat per la experiencia, que's demostra per las sentencias
dels tribunals y las opinions dels jurisconsults, están tan encarnats en
lo sistema jurídich anglo-saxó, que encara que's codifiquin ó compilin
las lleys escritas, no perden gens de llur vigor, sino que conservan
tota la vitalitat. La Common law es la lley vivent, que paulatinament y
per graus se va acomodant á las novas necessitats y condicions que's
presentan. No té la duresa inflexible de la lley escrita, y,
manifestació constant de la conciencia pública, jamay se fa vella, y's
troba sempre en lo período de la virilitat. Una nació en que las més
trascendentals garantias de la llibertat y de dret son fillas de la lley
consuetudinaria y no de una Constitució escrita, per forsa ha de
reconeixer lo principi de varietat.

Y en efecte, en l'Estat metropolitá de la Gran Bretanya é Irlanda, no hi
ha unitat de llegislació, ni de tribunals, ni de administració. La
manera de manifestarse la varietat es originalíssima. Un Parlament únich
y que no reconeix cap fré legal; un Parlament del que s'ha dit que pot
ferho tot, menys convertir un home en dona; un Parlament qual poder está
secundat per un monarca que extén son imperi á la aglomeració més
important que han creat may los homens, llegisla separadament pera cada
una de las agrupacions que forman l'Estat metropolitá. Lo dret privat
escrit ingles no s'aplica més que á la Inglaterra propiament dita, sens
extendres al pays de Gales, á la Escocia ni á la Irlanda, que tenen lo
seu dret especial. La Common law es també especial pera cada un
d'aquestos paysos, y no sóls está circunscrita á llurs fronteras, sino
que dintre d'ellas está subjecta á cent variacions locals. Per tal
motiu, los Actes del Parlament son moltas vegadas aplicables sóls á una
de las agrupacions que forman la nació metropolitana, en qual cas aixis
ho declaran en un de llurs articles. Lo Parlament británich, lo més
poderós de la terra, no's dona de menys de llegislar no ja pera un dels
antichs regnes, sino pera una sola ciutat, vila ó districte. En l'Estat
metropolitá británich un poder únich produheix la varietat per medi de
la llegislació separada.

Dintre meteix del Estat metropolitá dona la Gran Bretanya una altra
forma al particularisme per medi de la llegislació temporal. "Per medi
de la llegislació separada, com diu un autor dels que darrerament s'han
ocupat de la materia, remedia los inconvenients d'un error en l'espay:
per medi de la llegislació temporal, tracta de atenuarlos en lo temps."
Las lleys que en la Gran Bretanya se subjectan á aquesta especie de
novicitat ó proba, són bastants pera que cada any lo Parlament degui
votar un Acte important, que no té mes objecte que prorogar las lleys
qual terme expira, entre las quals s'hi trova la que conté la ordenansa
del exércit, que, desde fa més de dos sigles, es presentada cada any al
Parlament pera que la prorogui, y lo Parlament no la proroga may més que
per un any. Si un any deixés de prorogarse la lley, que fins al any 1879
va portar lo nom de *Mutiny act*, y que desde llavoras s'anomena *Army
discipline act*, la corona de Inglaterra no podria tenir ni un soldat ni
un oficial sobre las armas.

Pero tant bon punt com se surt del Estat metropolitá, lo particularisme
té ja órgans propis pera manifestarse. La isla de Man y las normandas
del Canal, (*Channel islands*) no són ja ordinariament gobernadas per
las lleys del Parlament británich, sino que tenen llurs Cossos
llegislatius especials. En la isla de Man, la llegislació es elaborada
per duas Cámaras, composta la una del gobernador de la isla y dels
membres del Consell nombrats per la corona británica, y l'altra de
diputats designats per sufragi, ab la particularitat de que las donas
caps de familia y propietarias d'inmobles gosan de dret electoral. Las
islas del Canal están divididas en dos grupos, en cada un dels quals lo
poder llegislatiu es exercit per un Consell format en part per
funcionaris y membres de la iglesia, y en part per delegats del poble.
Lo Parlament británich no s'ocupa de res que sigui d'interés particular
de cap d'aquestas islas. Sols las obligan las disposicions de carácter
general pera tot l'imperi, y aquellas en que'l Parlament diu
expressament que han de obligarlas.

Si entrem á examinar la organisació colonial británica, la trobarem
regulada per los principis més particularistas. Un Acte de 1865 defineix
la Colonia dihent: "es tota possessió en la qual existeix una
llegislatura, á excepció de la isla de Man y de las del Canal," de quina
definició se'n deduheix innegablement, que avuy l'imperi británich es
particularista per sistema.

Y en efecte, tots los dominis y possessions en que hi predomina
l'element civilisat y no son fortalesas com Gibraltar, gosan de
llegislació separada y de poder llegislatiu pera cuidar d'ella. Algunas
possessions petitas ó poch colonisadas, com Ceylan, la Costa d'or, las
islas Falkland, Fidji y algunas de las Antillas, Hong-kong, etc., etc.,
no tenen poder llegislatiu especial, pero si llegislació separada, de la
que cuida la Metrópoli ab l'ajuda d'un Consell especial pera cada una
d'ellas, nombrat per la corona. Respecte de alguna de aquestas
possessions es de notar, que habentsels otorgat la potestat de tenir
poder llegislatiu indígena, van renunciarlo al cap de pochs anys de
proba, per trobarse incapassas de dirigirse á ellas meteixas: lo qual es
eloqüentíssima mostra de que l'imperi británich ha entrat tant de plé en
la via del particularisme, que no sóls sanciona, sinó que s'adelanta á
las necessitats locals.

Las Colonias propiament ditas poden classificarse en los dos grupos
següents:

1er· Colonias que posseheixen institucions representativas, pero sens
gobern responsable, tenint la Metrópoli lo dret de veto llegislatiu y
exercint vigilancia sobre tota la administració, y

2on· Colonias que posseheixen institucions representativas y gobern
responsable, més ó menys vigilat per lo de la Metrópoli per medi de un
gobernador.

De las Colonias de la primera classe, las unas tenen lo Parlament
especial format per duas Cámaras: un Consell llegislatiu nombrat per la
corona y una Assamblea d'elecció popular. Aixís están organisadas las
Bahamas, las Bermudas y una de las islas del Vent, (la Barbada). Las
altras tenen lo Parlament format per una sola Cámara, nombrada en part
per elecció popular y en part per la corona. Tal es la organisació de la
Australia occidental, de la Guayana, de Malta, de Natal, del poder
federal de las Islas sota'l Vent, y dels poders particulars de duas
d'aquestas islas, (la Antigua y la Dominica).

De las Colonias de la segona classe, las unas tenen la Cámara alta
nombrada per la corona, y són: lo poder federal del Canadá, la nova
Gales del Sud, la Nova-Zelanda, Queensland y Terranova. Las altras tenen
la dita Cámara electiva, y són: la Australia meridional, la del Cap de
Bona Esperansa, Tasmania y Victoria.

Per lo dit pot veures, que l'imperi británich está fonamentat sobre'l
particularisme, oferint al observador una riquesa de varietats que no té
ni ha tingut jamay cap agrupació nacional. Tota part del imperi que sent
necessitats especials, gosa de llegislació separada.

Y encara no's detura en lo exposat lo particularisme británich, sinó que
moltas de sas Colonias están divididas interiorment en varis Estats,
formant no un tot unificat, sinó una agregació federal. Pera dar una
idea d'aquestas organisacions pendrem per exemple lo Canadá.

Lo domini ó imperi (*dominion*) del Canadá es una federació que va
comensar per la unió en 1867 de las provincias de Ontario, Quebec, Nova
Escocia y Nou Brunswick, á la qual més tart s'han anat agregant
voluntariament las de Manitoba, Colombia, Isla del Primer Eduard y tots
los demés territoris británichs de la América del Nort, á excepció de
Terra Nova.

La Constitució federal del Canadá está calcada sobre la inglesa y
estableix, per lo tant, lo sistema representatiu y lo régimen
parlamentari. Lo poder llegislatiu té duas Cámaras. Lo Senat está format
per personas elegidas per lo representant de la Corona d'entre las que
reuneixen las circunstancias que marca la lley, y tenen propietats que
valguin més de vint mil pessetas. Lo número normal de senadors es de 76.
La Cámara dels Comuns ó popular se compón de representants elegits per
sufragi universal, á rahó d'un per cada disset mil habitants. Pel cens
de 1881, la Cámara dels Comuns comprén 213 diputats.

Lo poder executiu correspón al representant de la corona ó gobernador
general, que l'exerceix ab la ajuda de un Consell de tretze ministres
(*conseil privé*), que nombra y separa lliurement, pero acomodantse á
las exigencias del régimen parlamentari.

Los Estats particulars ó provincias gosan dins de la federació de una
gran autonomía. Al davant de cada un d'ells y nombrat per lo gobernador
general, hi ha un tinent de gobernador, que exerceix lo poder executiu.
La organisació del llegislatiu varia en cada provincia. En las de
Ontario y de la Colombia británica hi ha una Cámara sola de 88 diputats;
en la de Quebec hi ha duas Cámaras, la una de senadors vitalicis,
nombrats per lo tinent de gobernador, y l'altra electiva; en las de Nou
Brunswick, Nova Escocia y Manitoba hi ha un Consell llegislatiu y una
Assamblea popular, y en la isla del Primpcep Eduard, las duas Cámaras
són electivas.

La distribució de las atribucions llegislativas entre'l poder federal
y'ls provincials, feta en l'Acte del Parlament británich de 20 Mars de
1867, que es la lley fonamental del Canadá, es tan práctica y encertada,
que pot quasi donarse com exemple de organisació particularista. En dos
sóls articles, (los 91 y 92), se detallan y classifican las principals
atribucions que ha de tenir un gobern, y's reparteixen taxativament. Als
poders provincials se'ls fa una bona part, puig que, entre moltas altras
cosas, cada un d'ells cuida exclusivament: de contribucions y empréstits
de la provincia; de administrar sos bens, ab facultat pera vendre y
empenyar; de presons, hospitals y altres establiments benéfichs; de las
institucions municipals; de travalls públichs d'interés local; de la
incorporació de las companyías provincials; de la propietat y dels drets
civils dintre de la provincia; de la administració de justicia dins de
la meteixa, comprenentshi la creació, manteniment y organisació de
tribunals pera la provincia, tenint jurisdicció civil y criminal; del
procediment; de la sanció penal de totas las lleys sobre materias de
competencia provincial per medi de multa, presó ó altres cástichs, y
generalment de totas las materias de naturalesa purament local ó de dret
privat en la provincia.

L'Acte que hem hagut de consultar pera extractar las ditas atribucions,
ab tot y ser del Parlament británich, está oficialment redactat en
llenguas francesa é inglesa. Aquesta circunstancia es deguda á que en lo
meteix hi ha un article, lo 133, que traduhit literalment, diu: "En las
Cámaras del Parlament del Canadá y en las de la llegislatura de la
provincia de Quebec, l'ús de la llengua francesa ó de la llengua inglesa
será facultatiu: pero, en la redacció dels arxius, actas y diaris
respectius d'aqueixas Cámaras, l'ús de las duas llenguas será
obligatori. En los alegats verbals ó escrits y en tots los actes de
procediment davant dels tribunals del Canadá que s'establiran baix
l'autoritat del present Acte, y dels de la provincia de Quebec, se podrá
fer ús á voluntat de la una ó de l'altra d'aqueixas llenguas. Las actas
del Parlament del Canadá y de la llegislatura de Quebec deurán ser
impresas y publicadas en las duas llenguas."

Ab una organisació política particularista tan encertada, no es
d'estranyar que las Colonias del Canadá prosperin y avensin ab una
energia que pasma. Situadas al costat meteix de la gran Confederació
nort americana, no tenen enveja á sos membres ni desitjan entrarhi.
Disfrutan ja de totas las ventatjas del particularisme, y's troban bé
tal com están.

Lo moviment particularista británich en lo referent á las Colonias va
comensar l'any 1840, y la primera que va disfrutar de sas ventatjas fou
la Barbada. En 1842, va extendres lo sistema á Terranova; en 1848, á
Natal; en 1849, á Malta; en 1850, al Cap de Bona Esperansa y á la
Australia; en 1852, á la Nova Zelanda, etc., etc.. Y es digne
d'observarse en ellas, com la práctica confirma las teorias
particularistas. Pel camí de la varietat caminan totas cap á la unió.
Las varias Colonias del Canadá forman la Confederació que havem descrit;
confederadas están las de las Islas sota'l Vent desde 1871; las del
Africa meridional no tardarán á confederarse, puig que haventne
manifestat desitjos, ja en 1877 lo Parlament británich va adoptar un
Acte que conté las bases de la unió, y las de la Australia están
actualment fent una lliga comercial, que s'extendrá luego á altres
objectes. Un dia ó altre será un fet la unió de totas las regions
británicas, inclosas las islas metropolitanas, dintre de una gran
agrupació particularista. Aquell dia, la civilisació general haurá
guanyat la més trascendental victoria que contará fins llavoras la
historia contemporánea.

La solució particularista del imperi británich es avuy incompleta. Las
Colonias gosan de una gran llibertat interior, pero en cambi no
intervenen pera res en lo gobern general del imperi. En lo Parlament
metropolitá hi tenen representació sóls los Estats de la metrópoli. Per
fluixa que sigui la dependencia en que's troban las Colonias, no deixan
de ser dependents, y sens llur concurs se resolen las qüestions de
carácter general que més ó menys las interessan. En rigor totas las
parts del gran imperi tenen per únich llas de unió la corona, que á sa
vegada está limitada pel Parlament. La organisació sóls se completará
quan lo llas s'extengui á ferlas participar del poder llegislatiu
general, reduhidas que siguin las atribucions d'aquest purament á las
materias de interés comú.

Per fortuna, actualment s'está preparant un gran pas en aquest sentit.
Lo projecte presentat per Mr. Gladstone, fent renaixer lo Parlament
irlandés y reconeixent á Irlanda un grau avansat de autonomía, á pesar
de haberho buscat per camins moltas vegadas reprobables, inevitablement
ha de tenir conseqüencias trascendentalíssimas. Pot ser ben bé que lo
projecte actual no sigui aprobat de moment, en qual cas no fará més que
retardarse. Si la opinió no está encara prou preparada, ho estará demá,
y lo meteix projecte ó un altre de semblant será lley á pesar de tots
los obstácles.

Renascut lo Parlament irlandés, no tardará á renaixer lo d'Escocia, ni á
establirsen en lo pays de Gales y demés regions que tenen personalitat
propia, inclosa tal vegada la aglomeració urbana de Lóndres, que es per
sí sola una gran regió. Llavoras, per la forsa meteixa de las cosas, lo
Parlament británich quedaria reduhit á ocuparse sóls de las materias
d'interés general á tot l'imperi, y la conveniencia, sino la necessitat,
l'obligarian á cridar á son seno á totas las Colonias en que hi
predomina la civilisació de la rassa blanca. Aquell dia triunfaria al
món lo sistema particularista, que gracias á la meteixa gent
anglo-saxona fa ja un sigle que ha triunfat en lo continent americá.

Ningú extranyará, que al fer la ressenya de las solucions
particularistas monárquicas, haguem comensat per l'imperi británich.
Veritat es, que'l sistema no ha arrivat ni en la Metrópoli ni en lo
conjunt de las Colonias á alcansar tot son desenrotllo, pero en llur
terreno está sembrada la llavor de la que ha de naixer la planta de
quins fruits s'aprofitarán tots los pobles.

Y no tardarán tant com podria témers á ser madurs. Lo projecte
particularista en pró de las llibertats irlandesas será la fita que
marcará lo comens d'una nova época. Precindim de si'l poble que
directament s'aprofitará de la millora n'es ó no mereixedor; precindim
de si té ó no condicions que'l fassin digne de las simpatías de tots los
cors generosos, y tirem un vel damunt de certs procediments qu'ha
empleat. Pera nosaltres, al examinar la qüestió irlandesa, fem cas omís
de la Irlanda y de son poble mísero y retrassat, y no hi veyem més que
la tracendencia civilisadora de la solució á que ha donat lloch.
Permétissens, donchs, que acabem lo present capítol descubrintnos davant
de la figura venerable del eminent home d'Estat, á qui'ls anys no han
robat la energía, ni refredat l'amor á la llibertat. Saludem en
Gladstone al precursor de la regeneració de las caducas societats
europeas, á qui la historia reserva sens dupte un lloch al costat de
Washington y d'aquells altres pochs, als qui's pot dar ab tota la boca
lo nom de benefactors de la humanitat y de impulsadors de la
civilisació.

## Capitol II.

## Solucions monarquicas.

### Alemania, Austria-Hungria, Suecia y Noruega.

> Membres de la Confederació germánica.-- Organisació dels poders
> federals.-- Distribució de las atribucions de la soberanía.--
> Tendencia del imperi.-- Barreja d'elements.-- Carácter feudal de la
> organisació.-- Comparació del federalisme ab lo feudalisme.-- Uns
> párrafos de *The Federalist*.

> Antecedents legals del actual imperi austro-húngar.-- Solució per medi
> del dualisme.-- L'imperi més que una Confederació es una Lliga.--
> Escás poder llegislatiu de las autoritats comunas á sas duas parts.--
> Varietat dins de cada una de aquestas.-- Llibertats provincials.--
> Reconeixement de drets á las distintas rassas y llenguas.--
> Indicacions sobre la organisació interior de cada una de las parts del
> imperi.-- Suecia y Noruega.-- L'únich llas de unió es la corona.--
> Drets d'aquesta.-- Inutilitat de las tentativas fetas pera estrenyer
> la unió.-- Resum.

L'imperi alemany, per la Constitució de 16 de Abril de 1871, es una
veritable Confederació. Los membres que la forman son los següents: los
Estats de Prussia, Baviera, Saxonia, Würtemberg, Baden, Hesse,
Mecklemburg-Schwerin, Saxonia-Weimar-Eisenach, Mecklemburg-Strelitz,
Oldenburg, Brunswick-Luneburg, Saxonia-Meiningen, Saxonia-Altenburg,
Saxonia-Coburg-Gotha, Anhalt, Schwarzburg-Rudolstadt,
Schwarzburg-Sondershausen, Waldeck, Reuss (branca primogénita), Reuss
(branca externa), Schaumburg-Lippe, Lippe, Lübeck, Brema, Hamburg, y lo
territori imperial de Alsacia Lorena.

Aquestos vint y sis membres tenen organisació interior molt distinta.
Los uns, com Prussia, Baviera, Würtemberg y Saxonia, són monarquías
constitucionals; altres, com Baden, Hesse, Mecklemburg-Schwerin,
Saxonia-Weimar-Eisenach, Mecklemburg-Strelitz y Oldemburg, son grans
ducats; uns altres, com Brunswick-Luneburg, Saxonia-Meinnigen,
Saxonia-Altenburg, Saxonia-Coburg-Gotha y Anhalt, son ducats; uns
altres, com Schwarzburg-Sondernhausen, Schwarzburg-Rudolstadt, Waldeck,
los dos Reuss, Schaumburg-Lippe, y Lippe, son principats; Lübeck, Brema
y Hamburg son ciutats lliures, constituhidas interiorment en repúblicas,
y la Alsacia-Lorena, com Territori, es gobernada directament per las
autoritats del imperi, que tenen alli un llochtinent del emperador.

Las atribucions de la soberanía están distribuhidas entre lo poder
federal y'ls poders particulars dels Estats. Lo primer se compón dels
órgans següents:

La potestat llegislativa s'exerceix per lo Consell federal
(*Bundesrath*), y la Dieta del imperi, (*Reichstag*), que tenen per
regla general atribucions iguals, necessitantse las majorías d'una y
altra Cámara pera tota lley imperial (Art. 5 de la Constitució). Lo
Consell federal se compón de representants de cada un dels Estats
confederats, en número de 58, repartits desigualment entre aqueixos
Estats, puig mentres que la Prussia té 17 vots, y la Babiera y la
Saxonia sis cada una, disset d'aquells no disposan mes que de un vot.
Los vots dels representants de cada Estat han de donarse en un meteix
sentit, ó sigui en lo que la majoría d'ells acordi. La Reichstag se
compón avuy de prop de 400 diputats, elegits per sufragi universal y
directe en votació secreta. En la Reichstag hi té representació la
Alsacia-Lorena, que, segons la lley de 15 Juny de 1873, nombra 15
diputats, que junts ab tots los dels demés Estats confederats menys
Prussia, no arrivan al número dels d'aquesta, que'n nombra 236. La
Reichstag es nombrada per tres anys, pero pot ser disolta per decisió
del Consell federal, ab lo consentiment del emperador. (Títols III y V
de la Constitució.)

La presidencia (*proesidium*) de la Confederació pertany al rey de
Prussia, que porta lo nom de emperador de Alemania, desde lo 18 Janer de
1871, en qual dia fou coronat en Versailles, acceptant aixis l'acort de
restablir l'imperi que havia pres la Reichstag lo dia 10 del Desembre
anterior, havent sigut convocada extraordinariament al efecte.
L'emperador representa l'imperi en sas relacions internacionals; declara
la guerra ab lo consentiment del Consell federal, que necessita, á menys
que'l territori ó las costas del imperi siguin objecte d'un atach; fa la
pau, y estableix aliansas y tractats, debent, pera los que's refereixin
á objectes pertanyents al domini de la llegislació del imperi, obtenir
lo consentiment del Consell federal pera llur conclusió, y la aprobació
de la Reichstag pera llur validés. L'emperador, ademés, promulga y
publica las lleys del imperi, sens veto absolut ni suspensiu, y convoca,
obra, proroga y tanca las reunions del Consell federal y de la
Reichstag, podent lo primer ser convocat sens serho la segona, pero no
podent serho aquesta sens que igualment ho sigui lo primer. La
presidencia y direcció dels travalls del Consell federal corresponen al
Canciller del imperi, que es de nombrament del emperador. (Títol IV de
la Constitució).

Entre tots los Estats confederats hi ha un indigenat comú, es á dir, que
qualsevol ciutada ó súbdit de un dels Estats té'l dret de comportarse en
qualsevol altre dels del imperi com sos ciutadans ó súbdits, debent
obtenir igual protecció que aquestos, y podenthi exercir sa professió,
obtenirhi empleos públichs, adquirirhi inmobles, guanyarhi los drets de
burgesia, y ferhi las reclamacions en dret en iguals condicions que'ls
naturals. (Art. 3r· de la Constitució.)

En la distribució de las atribucions de la soberanía, lo imperi va ferse
ja la part del lleó al establir la Constitució, y després ha anat
aumentántsela encara. En efecte, al poder federal, li corresponen avuy
entre altras las següents: 1a· Prescripcions relativas á la lliure
circulació, al indigenat y al establiment dels ciutadans de un Estat de
la Confederació en un altre... als passaports, á la policía dels
extrangers, etcétera; 2a· La llegislació de aduanas, comers é impostos
aplicables á las necessitats del imperi. 3a· Lo sistema de monedas,
pesos y mesuras, y la fixació dels principis sobre la emissió de paper
moneda garantit per valors mobles ó inmobles. 4a· Las prescripcions
generals sobre banchs. 5 y 6. La protecció de la propietat de las obras
de l'esperit, y los privilegis d'invenció. 7a· La protecció comuna del
comers alemany al estranger y de la navegació alemanya y de son pabelló
marítim, y la constitució de una representació consular comuna á tot
l'imperi y pagada per aquest. 8a· Los camins de ferro y las vias
generals de comunicació estratégicas y comercials. 9a· Prescripcions
sobre navegació per cursos de aigua comuns á varis Estats, etc.. 10a·
Correus y telégrafos, ab algunas restriccions respecte á Baviera y
Würtemberg. 11a· Las prescripcions sobre la execució recíproca de las
decisions en materia civil y sobre cumpliment de requisitorias d'Estat á
Estat. 12a· (Complement de l'anterior). 13a· La llegislació comuna sobre
lo conjunt del dret civil, lo dret penal, y'ls procediments. 14a· La
organisació de l'exércit y marina del imperi. 15a· Los reglaments
referents á la medicina y veterinaria, y 16a· Las prescripcions sobre la
prempsa y'l dret de associació. (Títol II de la Constitució, y lley de
20 Desembre de 1873.)

D'aquesta lleugera ressenya se'n desprén, que la Confederació alemanya,
més que á garantir los drets y llibertats individuals y corporatius en
lo interior, y la independencia dels Estats en lo exterior, tendeix á
establir un gran poder basat en lo militarisme. Los títols de la
Constitució referents á exércit y marina esborran tot dupte que pogués
quedar en l'ánimo dels que los estudian. Totas las forsas vivas del pays
quedan supeditadas á la organisació militar, y aquesta, aixís en temps
de pau com en temps de guerra, está á las ordres del emperador (Art.
63), debentlas obehir sens condicions, y estant aquesta obligació
compresa en lo jurament á la bandera (Art. 64).

Col·locats baix la pressió de la má de ferro del imperi ó Estat general,
poca cosa queda als Estats particulars. Per llur fortuna, aquell no ha
arrivat encara á fer ús de totas las atribucions que la Constitució li
reconeix, y segueixen los darrers gosant de moltas de las que tenian
avans de las grans victorias sobre Fransa, que van portar á tots los
alemanys á voler estrenyer la unió, exposantlos á excedirse de la mida
justa. Tal vegada, passat lo periódo del major enlluhernament, sabrán
contenirse en la pendent, y purificant la organisació particularista, de
la qual tenen ja establerta la base, se posarán en camí d'aprofitar
totas sas ventatjas.

Mes, sigui com sigui, l'imperi alemany dista molt encara de ser un Estat
unificat, y si no fós lo militarisme que'l aixafa, estaria en disposició
de ser una agregació de pobles lliures. Si s'examinessin las verdaderas
causas de la prosperitat creixent que s'ha anat desenrotllant desde fa
alguns anys, sens dupte's trobaria que una de las més importants no es
altra que'l particularisme, que imperfecte y tot, no pot deixar de
produhir sos benéfichs efectes.

Per la lleugera ressenya que acabém de fer de la organisació del imperi
alemany s'haurá vist, que es un Estat format per elements tant diferents
en forma de gobern y en importancia, com la poderosa monarquía prussiana
y la petita ciutat lliure de Lübeck. No es la unió de varias regions per
lo llas personal d'un sol monarca, puig que molts dels membres que la
forman són verdaders Estats monárquichs ab un rey ó princep hereditari,
qual poder está més ó menys limitat per institucions constitucionals. En
la Confederació germánica, donchs, no sóls hi ha dos poders coexistint
en los meteixos territoris y sobre iguals pobles, sino que hi ha
princeps ó monarcas de dos graus, estant un d'ells col·locat en siti
molt més alt que'ls demés. Es real y verdaderament lo sacre imperi de la
edat mitjana, restaurat y més ó menys acomodat á las necessitats é
interessos nascuts de la vida moderna. Al dessota d'un emperador, qual
poder suprem está limitat en sa extensió per una Constitució, y en son
exercici per las atribucions d'un Consell federal y una Cámara popular,
hi ha varis monarcas, princeps y duchs ab poder igualment limitat en sa
extensió y en son exercici per las institucions constitucionals que al
costat de cada un d'ells funcionan. La Confederació germánica es lo
traspás entre'l feudalisme y l'Estat compost dels nostres temps. Los
Estats particulars representan las baronías: l'Estat general es lo
meteix imperi que las enllassava dominantlas.

No's cregui que al fer notar lo carácter baix certs punts de vista
feudal de la Confederació germánica, pretenguem per aquesta sola
circunstancia condempnarla. En un dels capítols anteriors, hem indicat
que'l feudalisme contenia algunas llavors de llibertat, y que'n
contenian moltas més las ciutats lliures, essent llástima que unas y
altras no fossin aprofitadas, cultivantlas en lo terreno de las modernas
societats, pera que poguessin grillar y produhir plantas fecundas. Aixó
tal vegada intenta la organisació del imperi alemany, y no hem de
precipitarnos en jutjar los fruits que podrá donar lo cultiu. De moment,
veyem ja que'l poder general ha guanyat en eficacia lo que ha perdut en
extensió de atribucions y en la forma absoluta d'exercirlas. L'antich
imperi, ab son poder absolut nominal, era impotent pera contenir als
feudataris, que destruhian llurs Estats y sacrificavan á llurs pobles en
continuas guerras locals: lo modern imperi, ab menys poder nominal, té
prou forsa pera contenir á tots sos membres en llur deber, y evita, per
tant, los més desastrosos inconvenients del feudalisme. Lo mal d'aquest
no consistia precisament en la divisió, com volen dir los unitaristas,
sino en la ineficacia del llás que debia unir las varietats que la
divisió produhia. Lo feudalisme, precisament, fou fill del temperament
independent que caracterisava als pobles del nort, que varen invadir
l'imperi romá; y'ls mals que va portar á Europa no eran efecte tant de
sos propis defectes com de la poca cultura de la época en que va
establirse.

Aixís es, donchs, que lo particularisme modern no ha de tenir cap
inconvenient en veure son precedent histórich en la organisació feudal,
de la meteixa manera que'l centralisme que més vol alabarse de
progressiu y democrátich, no posa cap reparo en confessar que es
successor del absolutisme regi, que va formar las nacions grans que avuy
se parteixen la Europa, ab tot y que la historia del absolutisme está
tan plena de horrors y tacada de sanch com la del feudalisme.

Pot ser que la afirmació terminant que acabem de fer, espantará á molts,
que no sabrán despendres las preocupacions que'ls envoltan. Pera
convensels de que no han de temer las acusacions que puguin dirigirlos
los amichs del unitarisme, los dirém que la afirmació no es original
nostra, sino que van ja ferla un sigle enrera lliberals tan ferms y
republicans tan convensuts com los autors de *The Federalist*. Síguins
permés traduhirne alguns párrafos, que no sóls comprobarán las nostras
apreciacions, sino que donarán mostra del vigor de rahonament que
distingeix á aquella obra mestra del particularisme.

"Encara que l'antich sistema feudal, diu lo célebre Hamilton, no
constituhia Confederacions, en lo sentit estricte de la paraula,
participava, no obstant, de la naturalesa d'aquesta especie de
associació. En lo feudalisme hi havia un cap comú, jefe ó soberá, quina
autoritat s'extenia á tota la nació. Un número de vassalls subordinats ó
feudataris, que tenian grans porcions de terreno subjectas á llur domini
y numerosa colla de vassalls inferiors, que cultibavan la terra
subenfeudada que possehían baix la obligació del homenatje, prestavan
obediencia als senyors de quins dependian. Cada vassall principal era
una especie de rey ó soberá dintre de son particular domini. Los
resultats de tal situació eran una oposició continuada á la autoritat
del soberá, y las conseqüents guerras entre'ls grans barons ó jefes
feudals que se destrossavan los uns als altres. Lo poder del cap de la
nació era per regla general massa débil, tant pera conservar la pau
pública com pera presservar al poble de cada baronía contra las
opressions de son senyor inmediat. Aqueix período de la historia
d'Europa es anomenat en termens enfátichs per los historiadors,""lo
temps de la anarquía feudal..."\"\"

"Los Estats particulars en una Confederació poden ser perfectament
comparats ab las baronías feudals, tenint, no obstant, en llur favor la
ventatja de que, per las rahons exposadas, possehirán generalment la
confiansa y bonavolensa dels pobles, y que ab sa ajuda podrán oposarse
eficasment á las extralimitacions é invasions del gobern general de la
nació. Y'ls resultats serán bons, si las distintas parts no poden
arrivar á destruhir la llegítima y necessaria autoritat del conjunt. Los
punts de semblansa entre lo federalisme y'l feudalisme consisteixen en
la rivalitat de dos poders, y en la concentració d'una gran part de la
forsa de la comunitat en depositarías particulars, estant en ellas á la
disposició en uns casos de las individualitats, y en altres, á la de la
comunitat política."

Deixem, donchs, que la Confederació germánica vagi fent son camí, y
seguim ab interés los esforsos que está fent pera modernisar lo
feudalisme. Lo temps dirá si las llavors de llibertat que aquest
contenia, arrivarán á convertirse en plantas que donguin fruits
abundants y saborosos.

Després d'haber fixat la vista en l'imperi germánich, hem de dirigirla
al austro-húngar, que's basa també en una organisació no unitaria.

Comensem per condensar los antecedents legals de la situació actual
d'aquest imperi.

La Pracmática sanció de 19 de Abril de 1713, aprobada unanimement per la
Diéta húngara en 1723, va arrivar á ser lley fonamental, comuna als
paysos húngars y austriachs. Aqueix acte important fixava las reglas
pera la successió al trono y proclamava la unió indisoluble de tots los
Estats reunits baix la Corona de Habsburg.

Mes, aquesta unió va conservar durant molt temps un carácter purament
personal, puig que cada provincia de la monarquía tenia sa Constitució
propia y sa organisació política independent. La Hungría gosava d'un
régimen veritablement representatiu, fundat en institucions seculars,
cuidadosament conservadas, mentres que'ls altres paysos subjectes á la
dominació de la casa d'Austria no tenian més que Diétas locals, que'l
gobern imperial va anar deixant de convocar de mica en mica,
substituhint per tot arréu las vellas Constitucions per son poder
absolut y centralisador.

La Patent de Agost de 1804, per la qual l'emperador de Alemania va
pendre lo títol d'emperador de Austria, va consolidar lo llas que
unia'ls Estats hereditaris húngars y los paysos de la Corona de Sant
Esteve baix lo ceptre de la casa de Habsburg, pero no va modificar la
existencia autónoma de las duas grans fraccions del imperi.

La agitació que's va produhir en tot Europa en 1848 fou la senyal de
reformas constitucionals de gran tracendencia en l'imperi de que'ns
ocupem. La Patent de 25 Abril de 1848 va promulgar una Constitució pera
las provincias austríacas y slavas; mes, aquesta Constitució, imitada de
la Carta de Bélgica, va quedar sens efecte, puig que una nova Patent,
expedida en 15 del mes de Maig següent, va convocar una Constituyent al
efecte de ocuparse de la revisió y reforma de la Constitució promulgada.

Los travalls de la Assamblea constituyent no van donar cap resultat,
puig que l'emperador la va disoldre en Mars del any 1849, expedint al
meteix temps una nova Patent, per medi de la que va promulgar una
Constitució otorgada, atentatoria á la autonomía húngara. Aquesta
Constitució incorporava la Hungría al conjunt del imperi, destruhía lo
llas que la unia ab la Croacia, y no conservava la Constitució húngara
sino com Estatut provincial. Tot seguit van publicarse una munió
d'ordenansas sobre las Constitucions provincials, que no tenian altre
objecte que ajudar al ensaig que's feya d'un gobern constitucional
centralisat.

L'ensaig va durar poch temps. Una ordre del ministeri imperial, dictada
en Agost de 1851, va sometre la Constitució otorgada al examen del
Consell de ministres y del del imperi. Lo resultat del examen fou,
declarar que la Constitució no era aplicable, y una Patent de 31 de
Desembre del meteix any va declararla pura y senzillament abrogada.
L'imperi austríach va tornar á ser una monarquía absoluta.

Fins á l'any 1860 no va tornar á entrarse en la via de las reformas
constitucionals. Una Patent del 5 de Mars de dit any va reorganisar lo
Consell del Imperi (*Reichsrath*), introduhinthi alguns membres de las
representacions provincials, elegits per l'emperador d'entre'ls noms que
se li presentavan en llistas. Una Assamblea preparatoria, reunida durant
lo mes de Maig, va sometre proposicions de reforma de las institucions
locals y generals al trono, y aquest va anunciar en un Manifest,
publicat lo dia 20 de Octubre, que las prenia en consideració. Un
Diploma, expedit aquest meteix dia, y que es trascendental en la
historia constitucional del imperi, va establir las bases de las
reformas, creant un Parlament central, (*Reichsrath*), pera'ls assumptos
comuns á tot l'imperi, y donant atribucions á las Assambleas provincials
(*Landtag*) pera resoldre totas las demés qüestions.

Aquestas reformas no devian satisfer las pretensions de las distintas
nacionalitats del imperi. Algunas d'aquestas, y especialment la Hungría,
van veure en ellas un atach á llurs tradicions de autonomía, y van
abstenirse d'enviar llurs diputats al Reichsrath. La Diéta húngara,
convocada lo 2 de Abril de 1861, va protestar contra la nova
organisació, refusant reconeixer lo Parlament central. Un Rescripte
imperial va pronunciar la disolució de la Diéta.

Lo conflicte durá fins l'any 1865. Un Manifest y una Patent del 20 de
Setembre van obrir la porta á la conciliació, suspenent la lley
fonamental, y sometentla á la deliberació de las Assambleas de Hungría y
de Croacia. La Diéta húngara va admetre lo principi de una llegislació y
de una administració comunas pera'ls negocis que interessessin al
conjunt del imperi. Quan lo terreno va semblar prou preparat pera la
conciliació entre las duas parts d'aqueix, una patent del primer de
Janer de 1867 va convocar en lo pays cisleithá ó austríach, una
Assamblea constituyent extraordinaria, que no va arrivar á funcionar,
reunintse en cambi lo Reischrath ordinari, al qual varen ser somesos los
projectes de reforma constitucional. Al meteix temps, l'emperador havia
constituhit un ministeri húngar independent, fentse luego coronar rey de
Hungría en 8 de Juny del meteix any.

Y va arrivarse al acort entre las duas grans fraccions del imperi baix
la base del dualisme, fixada en duas lleys importants, austríaca la una
y húngara l'altra. La primera porta'l títol de: "Lley relativa als
negocis comuns á tots los payssos de la monarquía austríaca y á la
manera de tractarlos," y la segona lo de: "Lley relativa als objectes
d'interés comú que existeixen entre'ls payssos de la corona de Hungría
y'ls altres payssos subjectes á la soberania de S. M., y á la manera de
tractarlos." Una y altra lley son del any 1867.

A conseqüencia d'aquestas lleys, van reunirse delegacions del Reischrath
austriach y de la Diéta húngara pera fixar las bases financieras y
económicas del compromís, dant per resultat tres lleys, que son
fonamentals del imperi, per més que sóls se promulguéssin ab carácter
temporal, puig que sóls devian durar deu anys, ó sigui fins al 1877.

Desde llavoras, l'imperi de Austria va pendre la denominació de "Imperi
de Austria-Hungria" y l'emperador usa lo títol de "Emperador de Austria
y rey católich de Hungría." La part austríaca, ó Cisleithania, se compón
de las provincias germánicas-slavas, que avans se deyan payssos
hereditaris: la part húngara, ó Transleithania, comprén tots los payssos
de la Corona de Sant Estebe.

Hem dit que'ls compromisos sóls devian durar fins al any 1877, y en
efecte, en aquesta fetxa degueren ser renovats. La renovació va ser
laboriosa y difícil, més després de tres prórogas successivas va
arrivarse á una intel·ligencia, que va traduhirse en set lleys
austríacas y altras tantas húngaras corresponents, promulgadas en 27 de
Juny de 1878. Totas aquestas lleys no s'ocupan més que d'arreglos
financiers ó económichs, regulant las contribucions comunas, las aduanas
de las duas fraccions del imperi, lo deute general, lo banch
austro-húngar, y la explotació d'alguns serveys directes entre Trieste y
las Indias orientals, prestats per la companyia de navegació del Lloyd
austro-hungar.

Per lo indicat pot veures, que l'imperi austro-hungar, més que una
Confederació ó Estat compost, es una Lliga entre duas nacions, unidas
per lo llas personal d'un monarca. En efecte, cada una de las duas parts
del imperi gosa de autonomía completa pera la gestió de sos assumptos
interiors, tenint Parlaments y ministeris distints. Sóls son considerats
assumptos comuns, los diplomátichs, l'exércit, la marina y los gastos
del imperi.

Y aquestos assumptos comuns están encara subjectes á moltas restriccions
y desconfiansas. Dels assumptos extrangers, los tractats internacionals
necessitan l'aprobació dels Parlaments de cada una de las duas parts del
imperi, en tots los casos en que las Constitucions respectivas ho
exigeixin. En lo referent al exércit y marina de guerra, lo poder comú
está excluhit de votar lo contingent; de la llegislació sobre la manera
de cumplirse lo servey militar; de pendre disposicions relativas al
repartiment local y al sosteniment de l'exércit, y de reglamentar la
condició civil dels militars y llurs drets en lo que no afecta al servey
(Lley cisleithana de 21 Desembre de 1867, y transleithana corresponent).

L'escás poder llegislatiu de que gosa l'imperi en los assumptos comuns,
es exercit per delegacions de las llegislaturas de las duas nacions
que'l forman, convocadas per l'emperador y rey. Las duas delegacions
acostuman deliberar separadament, y's comunican mutuament llurs
decisions y los motius en que las fundan. En aquestas comunicacions,
cada delegació usa la llengua del seu pays, pero deu acompanyarhi una
traducció en la del altre. Empero, cada delegació te'l dret de proposar
que una qüestió sigui resolta en comú, y tal proposició no pot ser
refusada per l'altra delegació després d'haverse cambiat tres
comunicacions per escrit sens arrivar á entendres. Los dos presidents
fixan de comú acort lo siti y'l dia de la reunió de las duas delegacions
en comú, y la presidencia correspon per torn á cada un d'ells.

Pera poder acordar, la Assamblea comuna ha de reunir al menys los dos
tersos dels membres de cada delegació. Las decisions son presas per
majoria absoluta de vots, y en lo cas de que una de las duas delegacions
tingui més membres presents que l'altra, la igualtat de forsas se
restableix per medi de las abstencions que siguin necessarias entre'ls
membres de la delegació més numerosa. La sort designa als que deuhen
abstenirse. (Articles 6 y següents de la avans citada lley cisleithana y
corresponents de la transleithana.)

Pera l'administració dels negocis comuns, hi ha un ministeri comú
responsable, al qual está prohibit dirigir al meteix temps la
administració dels assumptos particulars de cada una de las parts del
imperi. Las disposicions referents á la direcció y organisació interior
del exércit de tot l'imperi corresponen exclussivament al emperador.
(Art. 5 de dita lley austriaca y corresponent de la húngara.)

Lo dualisme es tan marcat entre las duas parts del imperi, que
l'emperador té sobre cada una d'ellas las potestats que li confian las
respectivas lleys fonamentals. Ni'l títol es comú, puig que si s'anomena
emperador de Austria, no es més que rey de Hungria.

Dintre de cada una de las duas nacions no hi ha tampoch unitat. A
l'Austria, desde l'any 1815, en que va comensar la reacció contra la
centralisació absorvent que s'havia anat establint sobre las ruinas de
las antiguas Constitucions particulars de las diversas regions, van
anarse reconstituhint los Estats provincials, donantse Estatuts al
Tirol, á la Galitzia, á Salzburg, etc.. Després de varias reformas
parcials, y de las tentativas fetas en la Constitució de 1849, que no va
arrivar á regir, lo Diploma imperial de Octubre de 1860 va restablir
definitivament las Landtag provincials, al meteix temps que creava un
Parlament general pera tota la nació. Cada Regió va tenir llavoras sa
Constitució especial, (*Landesordnung*), y sa lley electoral
(*Landtags-Wahlordnung*). Las regions reconegudas foren quinze, basantse
generalment la divisió en los interessos histórichs. Sis lleys
fonamentals, (*Staatsgrundgesetze*), promulgadas en 1867, van completar
la organisació de las regions austriacas, havent luego sigut modificadas
per las lleys electorals de 1873, alguns de quals articles han sigut
alterats en 1882.

Pera donar idea de la organisació interior de la part austríaca del
imperi, traduhirem l'article 19 de la lley constitucional de 1867,
"Sobre'ls drets generals dels ciutadans en los regnes y payssos
representats en lo Reichsrath." Diu aixís:

"Tots los pobles del Estat provenients de rassas diversas són iguals en
drets. Cada rassa té'l dret inviolable de mantenir y cultivar sa
nacionalitat y sa llengua."

"L'Estat reconeix á totas las llenguas en ús en los payssos de la
monarquía, un dret igual á ser empleadas en las escolas, en l'exercici
de las funcions y en los diversos actes de la vida pública. En los
payssos habitats per poblacions pertanyents á més de una rassa, los
establiments de instrucció pública deuhen estar organisats de tal
manera, que cada hu, sens ser obligat á apendre una segona llengua,
pugui rebre en la propia los elements necessaris á sa instrucció."

Las Constitucions provincials reconeixen á cada regió atribucions que
passan de la descentralisació administrativa. Las *Landtag*, ó
assambleas regionals, son en certas materias cossos veritablement
llegislatius. Vegis, per exemple, com comensa lo "Estatut provincial"
pera la regió que porta lo nom de "Arxiducat de Austria." "Lo Arxiducat,
diu l'article 1r·, es representat per la Landtag en tot lo que correspón
als interessos particulars del pays". La Landtag d'aquesta regió se
compón de 68 membres, dels quals uns pochs ho són per dret propi, y'ls
restants elegits, per classes ó corporacions, ó per districtes.

En la monarquía húngara hi ha tantas varietats com en lo imperi
austriach. La divisió més important es entre'ls payssos que forman la
Hungria propiament dita y'ls de la Croacia, Slavonia y Dalmacia. Per un
compromís polítich entre uns y altres paysos, s'establí en 1868 la forma
de tractar los assumptos comuns, á qual efecte tots tenen participació
en la Dieta general de Hungria, que's reuneix á Pest.

A Hungria, com á la Gran Bretanya, no s'ha escrit may la Constitució,
formant un tot. Una série de lleys y disposicions históricas, que
comensan en lo "Contracte de sanch," del qual no's coneix lo text y se'n
tenen sóls noticias per l'análissis que'n fan los cronistas, y acaban en
las lleys que actualment se dictan ab lo carácter de fonamentals, forman
lo dret constitucional del pays. Lo document més antich que se conserva,
es "La Butlla d'or," del reyII, Andreudel any 1222. Aquest document es
molt comparable á la *Magna Charta* inglesa, y en sos 31 articles
s'estableixen los drets y privilegis que tenia la aristocracia. Moltas
de sas disposicions no són avuy aplicables, pero en son conjunt fixa
encara los principis directius de las llibertats húngaras.

Al ocuparnos del imperi austro-hungar en general, hem vist las diversas
vicicituts constitucionals per las que ha passat la Hungria. Son ben
coneguts los esforsos fets per aquesta nació pera mantenir sa autonomia,
y las terribles guerras ab que l'ha defensada. La que va esclatar á
conseqüencia de las reformas constitucionals centralisadoras votadas per
la Dieta y sancionadas per l'emperador, va portar á la Hungria á
proclamar sa independencia y á establir un gobern republicá. Vensuda
luego per lo gobern imperial, ajudat per las armas russas, va quedar
subjecta durant una vintena d'anys al absolutisme, sens que per aixó
s'ofegués la resistencia més ó menys oberta. Sóls lográ restablir la pau
lo sistema dualista, establert per la série de lleys promulgadas en
1867, y completat per la coronació del emperador com rey de Hungria, de
quins fets havem ja parlat.

Per tot lo exposat se veu ben clar, que l'imperi austro-húngar no forma
un Estat compost, ni tan sóls una Confederació d'Estats. Lo conjunt té
sóls una organisació rudimentaria, que no pot considerarse sinó com un
modus vivendi entre duas nacionalitats, que á llur vegada forman duas
Confederacions imperfectas. Aixís y tot, no obstant, la existencia y
sosteniment del imperi, ab sa varietat y diversitat de rassas, de lleys,
de costums, de llenguas, etc., etc., es proba patent de la virtualitat
poderosa del particularisme. Fins quan se l'aplica tan imperfectament
com en l'imperi de que'ns ocupem, porta la tranquilitat y la pau á
elements que d'altra manera's destrossarian entre ells, y'ls permet
formar una agregació nacional, que, ademés de viure y prosperar, pot
influhir en los destins d'Europa, tenint lloch entre las grans
potencias.

Pochs párrafos dedicarem á la solució que representa la unió de Suecia y
Noruega, que están encara molt menys enllassadas que Austria y Hungria.
L'Acte de unió, que data del 6 de Agost de 1815, no estableix entre'ls
dos regnes altras relacions que las que fa precisas lo fet de ser
regidas per un meteix monarca. Aixis es, que l'Acte de unió se refereix
á pocas cosas més que á fixar las reglas de successió á la corona, las
d'elegir nova dinastía en lo cas de que se extingís la regnant, y las de
regir los dos regnes durant las menorias dels reys. Tots los punts
d'enllás entre'ls dos regnes se reduheixen als drets que té'l rey comú á
convocar las tropas d'un y altre; á declarar la guerra y fer la pau; á
contractar y rompre aliansas, y á enviar y rebre agents diplomátichs
(Art. 4 de l'acte de unió.)

Pera declarar la guerra, lo rey ha de comunicar sas intencions als
goberns dels dos regnes, y reunir al ministre de Estat y concellers
d'Estat noruechs ab los de Suecia, formant Consell d'Estat
extraordinari, á fi de que li donguin parer avans de pendre resolució
definitiva. En aquestos casos, los representants de Noruega deuhen rebre
instruccions de llurs companys de gobern que no formin part del Consell
extraordinari, á menys que la urgencia del assumpto no dongui temps pera
la consulta. (Art. 5 de la dita Acta.)

En distintas ocasions, s'ha intentat fer més íntima la unió entre'ls dos
regnes, pero no s'ha arrivat á conseguirho. Totas las proposicions
presentadas per la Suecia han sigut rebutjadas per la Cámara de Noruega,
(*Storthing*), que ha temut sempre que, accedinthi, posava á son pays en
lo camí de ser engolit per la Suecia, que es més poderosa y poblada.

Ab lo dit donem per terminada la ressenya de las solucions prácticas
particularistas dins de la forma monárquica. Desde la unió merament
personal entre Suecia y Noruega, per medi d'un rey comú, fins á la
organisació quasi unitaria del imperi alemany, y la llegislació separada
que emplea la Gran Bretanya pera'ls Estats metropolitants, hi ha prou
matisos pera acomodar lo sistema á tots los temps y á tots los
interessos. Cap de las solucions monárquicas ha alcansat fins ara lo
grau de perfecció del genuhí Estat compost, tal com n'hem exposat la
teoría: mes, aixó no vol dir, que no pugui arrivarhi. Induptablement, no
hi ha cap inconvenient invensible que s'hi oposi, y lo meteix que han
lograt los Estats Units, baix la direcció d'un president temporal,
podria realisar una altra Confederació dins del sistema constitucional,
coronat per un emperador ó monarca.

## Capitol III.

## Solucions republicanas.

### Los Estats Units de América.

> Resum de la historia constitucional dels Estats Units fins á llur
> organisació definitiva.-- Lliga, Confederació y Estat compost.--
> Distribució de atribucions.-- Conformitat de la Constitució ab la
> teoría particularista.-- Divisió del poder federal en tres brancas.--
> Poder llegislatiu.-- Formació del Congrés.-- Poder executiu.-- Elecció
> del President.-- Poder judicial.-- Independencia y enllás dels tres
> poders.-- Impossibilitat del parlamentarisme.-- Alta missió
> conservadora del Tribunal federal.-- Organisació interior dels Estats
> particulars.-- Poders llegislatiu, executiu y judicial.--
> Decentralisació dintre de cada Estat.-- Objectes capitals de la Unió
> americana.-- Son vigor pera cumplirlos.

Si volguéssim estudiar á fons la organisació particularista tal com
l'han desenrotllada las duas Confederacions republicanas que solen ser
presentadas com exemple del sistema, hauríam d'omplir volums. Tots los
problemas que's poden presentar, aixís en la distribució de atribucions,
com en la forma d'organisar los poders y las autoritats que'ls
representan, com en la intervenció del poble en lo gobern general y en
los locals, etc., etc.; han sigut estudiats científicament, y quasi tots
ells han obtingut resolució legal. La bibliografía tant sóls dels
tractadistas americans y suissos, ocuparia centenars de páginas. La
jurisprudencia constitucional sentada pel Tribunal Suprem en los Estats
Units y en Suissa, per la Dieta primer y més tart per las autoritats
federals que han vingut á substituhirla omple tomos en número suficient
pera formar una gran biblioteca.

Nos reduhirem, donchs, á fer algunas indicacions generals, remetent als
lectors que vulguin tenir algunas més noticias, á una obreta que acabem
de publicar, comparant la organisació de la Confederació suissa ab la de
la Unió americana. A aquesta destinem lo present capítol.

Los Estats Units de América van comensar la vida de nació fa poch més
d'un sigle. Lo dia 4 de Juliol de 1776, las fins llavoras Colonias
británicas van proclamar llur independencia per medi de la "Declaració"
de que'ns hem ocupat per incidencia en la primera part d'aquest llibre,
y los tretze Estats que van firmarla han aumentat en número fins al punt
de ser ja avuy trenta vuit, ademés de nou Territoris que no tardarán á
convertirse també en Estats. La creixensa de aquesta Confederació es la
més portentosa que'ns presenta la historia. Quan va ferse lo primer
empadronament, en 1790, sa població total era de 3.929,215 ánimas, y en
lo darrer, verificat l'any 1880, ha sigut ja de 50.155,783. Los quatre
milions escassos han aumentat en la proporció increible de hu á tretze
en l'espay de noranta anys.

Y aquesta creixensa no s'ha repartit per igual entre tots los membres de
la Confederació, per lo qual en alguns d'ells ha sigut més gran encara.
Serveixin d'exemple, l'Estat de California, que cedit als Estats Units
per Méxich en 1848, al ferse l'empadronament de 1850, tenia sóls 92,597
habitants, y en trenta anys ha pujat á 864,694, y lo Territori de
Dacota, que havent comensat á figurar en lo cens de 1860 ab 4,837
ánimas, va donarne 135,177 en lo de 1880.

Pera dar idea de com se forman las grans ciutats en los Estats Units,
nos bastará recordar los coneguts datos del moviment de la població de
Chicago. Avans del 1830, lo siti en que está col·locada la metrópoli del
interior de América, no tenia encara pobladors europeus. En aqueix any
van edificarse las primeras casas ó barracas, y'ls 70 habitants que
formaren lo centre de la futura població, van convertirse en 4,853, en
1840; en 29,963, en 1850; en 112,172, en 1860, y en 298,977, en 1870. Al
ferse lo darrer cens, en 1880, la població de Chicago havia ja passat
del mitj milió, puig que contava 503,185 ánimas.

En quant á organisació política, los Estats Units no van arrivar de cop
y volta á la que avuy tenen. Durant la guerra de la independencia de las
Colonias, cada una d'aquestas tenia sa administració especial; se
considerava independent, y com á tal obrava, en quan lograva tenir son
territori lliure de las tropas inglesas. La necessitat de reunir las
forsas de totas las Colonias alsadas en armas, aixís pera l'atach com
pera la defensa, va portarlas á seguir la costum que ja tenian de
reunirse en Congrés, y un d'aquestos Congressos fou lo que va publicar
la "Declaració de independencia". En tal situació, las Colonias unidas
no passavan de formar una "Lliga d'Estats independents," ab l'únich y
exclussiu objecte de provehir á la defensa comuna contra las forsas
enemigas.

Prompte van veure los nous Estats, que'l llas que'ls unia era massa
fluix, y al cap de dos anys de la "Declaració" van convertir la "Lliga"
en "Confederació." En 1778, los tretze Estats avans Colonias formaren
una aliansa perpétua, que formularen en 13 capítols, ab lo nom de
"Articles de Confederació y perpétua unió entre los Estats de New
Hamshire, Massachussetts, etc., etc.."

Aquestos articles van resultar luego insuficients, cayent en descrédit
davant de la opinió il·lustrada del pays. La Confederació tenia en
veritat lo seu órgan, ó representant del conjunt, en lo Congrés; pero
aquest no disposava de medis pera fer cumplir sas decisions, y dependia,
per lo tant, de la bona ó mala voluntat de las autoritats de cada Estat
particular. La falta de atribucions executivas y judicials deixava al
poder llegislatiu general reduhit á la impotencia.

Mes, si la opinió del pays s'anava pronunciant cada dia més en pró d'una
unió més estreta, la empresa era difícil de ser portada á efecte. Segons
l'article 13 dels de la Confederació, no podia ferse en aquesta cap
modificació ni esmena si no's posava d'acort lo Congrés, y no venian
luego á confirmar la decisió las llegislaturas particulars de cada un
dels Estats units. Llavoras van comensar ja á dibuixarse los dos
partits, dels quals l'un, dirigit per Hamilton y patrocinat per
Washington, aspirava á convertir la Confederació en un veritable Estat
compost ó federatiu, y l'altre, en lo que figurava Jefferson, defensant
exageradament la independencia dels Estats, y volent convertir á cada un
d'aquestos en una república tallada pel patró que més endavant va
adoptar la francesa, se negava á tot lo que pogués constituhir una unió
més perfecta.

La necessitat va imposar lo triunfo dels federalistas. A principis de
1787, va reunirse á Filadelfia la Convenció que devia dar als Estats
Units la Constitució que'ls regeix avuy encara, y baix la presidencia de
Washington va deixar acabat son travall avans de terminar l'any. La nova
Constitució va ser firmada lo dia 17 de Setembre.

A copia de constancia y de concessions recíprocas, los honrats patriotas
que formavan la Convenció havian arrivat á conseguir la unanimitat de
las representacions dels Estats, pero aquest no era sinó'l primer pas.
Faltava la ratificació de la Constitució per las llegislaturas
particulars de nou d'aqueixos, puig la Constitució no podia entrar en
vigor fins que arrivés á tal número lo dels membres de la Confederació
que la haguessin acceptada. Eran, donchs, necessarias tretze discussions
y al menys nou votacions en altres tants Cossos deliberants.

Llavoras van comensar los travalls actius dels federalistas,
distinguintse entre tots Hamilton, Madison y Jay, que van dar á llum los
85 articles que forman la col·lecció de *The Federalist*, publicant lo
primer en 27 d'Octubre de 1787. En los cossos deliberants de cada un
dels Estats se multiplicaren los amichs de la nova organisació que's
projectava, y llurs esforsos foren recompensats ab l'éxit més complet.
En Juliol de 1788, al adoptar la Virginia la Constitució, essent ja onze
los Estats que la havian ratificat, va declararse en vigor, y procedirse
á la votació del Congrés y á la elecció del President. Lo dia 4 de Mars
de 1789, va reunirse lo primer Congrés, y'l Senat va proclamar que
Washington habia sigut elegit primer President, quedant aixis organisat
lo sistema federal en l'Estat compost dels Estats Units de América.
¡Notable coincidencia! Al meteix any y quasi al meteix dia en que la
gran Confederació americana terminava son gloriosíssim periodo de lluyta
y de organisació per medi de la Constitució més lliure y més sólida que
s'ha conegut fins ara, comensava á Fransa aquella série de convulsions,
que devian extendres á tot lo continent d'Europa, bessar la sanch á
rius, y acabar sens haver encertat la solució definitiva. La revolució
americana va inspirarse en lo particularisme y va ser fecunda: la
francesa, exaltada pels somnis de igualtat y de uniformitat, no ha
lograt res més que sustreure á las nacions de una tiranía pera ferlas
caure en una altra, suplint de fet l'absolutisme dels reys per
l'autoritarisme no menys absolut de unas Cámaras burocráticas.

La organisació americana es avuy lo tipo del Estat compost. Comensa per
la distribució de las atribucions de la soberanía entre'l conjunt y'ls
membres que'l forman, y la fa de la manera mes rahonada. "Las facultats
no delegadas á la Unió, diu l'article deu de las adicions ó esmenas, ni
prohibidas per la Constitució als Estats, se reservan á aquestos ó al
poble respectivament."

La base del Estat compost, ó sigui la divisió de la soberanía, está
escrupolosament guardada. L'Estat particular la té originaria, y
conserva totas las atribucions de que no's desprén. Lo conjunt no es més
que'l gerent de la associació, y té sóls las que se li delegan. Anem á
veure quinas són aquestas, y sabrem quinas cada Estat se reserva, que
són totas las no delegadas.

En primer lloch, se delegan al conjunt totas las necessarias pera la
vida exterior de la Unió. Las nacions extrangeras que ab ella tractan,
ignoran diplomáticament las varietats interiors. La Unió cuida de la
guerra y de la pau. Arma exércits y manté esquadras; crida al servey
actiu general á las milicias de cada Estat; fa aliansas y tractats;
nombra embaixadors y reb los de altras nacions; imposa y recauda las
contribucions generals, y pren diners á empenyo sobre'l credit dels
Estats Units. En aquest punt, donchs, la Constitució's conforma
perfectament ab la teoria del Estat compost, exposada en la segona part
d'aquest llibre.

En segón lloch, se li concedeixen totas las atribucions convenients pera
garantir las llibertats individuals y corporativas. Tots los Estats
particulars han de constituhirse en forma republicana, y lo conjunt se
la garantisa. Garantisa, ademés, als ciutadans las llibertats
consignadas en la Constitució, no en la forma declamatoria de las de la
escola francesa, sino en forma per regla general negativa. Moltas
llibertats americanas naixen de limitacions imposadas, no als ciutadans,
sino als poders.

En tercer lloch, se n'hi concedeixen algunas pera aumentar lo benestar
general. Lo conjunt, ó siguin las autoritats generals, regulan lo comers
interior y exterior; fixan la lley de la moneda y la encunyan; donan lo
tipo de pesos y mesuras; estableixen casas de correus y vias de
comunicació generals; promouhen lo progrés de las ciencias y arts útils,
assegurant per temps limitat als autors y artistas un dret exclusiu
sobre llurs escrits ú obras, etc..

Tals són las principals atribucions que tenen los poders federals. Totas
las restants de la soberanía los están vedadas, y corresponen als Estats
particulars.

Al establir lo poder federal, la Constitució americana desllinda sas
distintas brancas, y fentlas independents entre ellas en lo principal,
las posa en relació pera que llur marxa combinada dongui per resultat un
bon gobern. Hi ha, donchs, en lo conjunt poders llegislatiu, executiu y
judicial.

Lo poder llegislatiu resideix en lo Congrés dels Estats Units, compost
del Senat y de la Cámara de representants.

Lo Senat es la expressió de la soberanía dels Estats particulars, cada
un dels quals, sigui quina sigui sa extensió territorial y sa població,
hi té un número igual de vots. Dos senadors per cada Estat, elegits per
los respectius cossos llegislatius, lo constituheixen. Lo cárrech dels
senadors dura sis anys y se'n renova la tercera part cada dos. Lo Senat
es en la Unió americana lo depositari de la tradició política nacional.
La renovació paulatina de sos membres lo converteix quasi en un Cos
permanent, que, no obstant, no está petrificat ni inmóvil. Cada dos anys
reb sava nova, que li permet anar seguint los moviments de la opinió y
acomodantse á las novas necessitats é interessos, sens fer jamay un salt
soptat. Es la veritable representació de la historia: es sempre l'avuy,
enllassant lo ahir ab lo demá.

La Cámara de representants ho es de la generalitat de la agrupació
nacional, y's compón dels diputats elegits cada dos anys pel poble dels
Estats Units, cada un dels quals elegeix lo número que li correspón á
proporció de sa població. Aquesta proporció es avuy la de un diputat per
cada 154,325 habitants.

La primera Cámara que's va nombrar en relació al cens de població, tenia
un diputat per cada 33.000 habitants, y desde llavoras á cada nou
empadronament s'ha anat aumentant la proporcionalitat. Ho fem notar,
perqué es una mostra eloqüent del esperit práctich y positivista de la
gent nort-americana. Sab perfectament que una Cámara massa numerosa
actúa ab grans dificultats y acostuma donar pochs resultats profitosos,
y pera evitar tals perills, en lloch de aumentar lo número de diputats,
á mida que la població ha anat creixent, ha anat pujant la
proporcionalitat. Per aquest medi la Cámara que representa avuy á
cinquanta milions de ciutadans, se compón sóls de 325 diputats.

Lo poder executiu del conjunt de la Unió es exercit per lo President
dels Estats Units. Es de elecció popular, peró de segón grau. Cada
Estat, en la forma prescrita per sa llegislatura, nombra un número
d'electors igual al total de senadors y representants que'l meteix Estat
enviá al Congrés. Aquestos electors són los que, sens tenir que sortir
del Estat en que víuhen, elegeixen al President y Vice-president dels
Estats Units. Dihem que'ls electors no han de sortir del Estat en que
viuhen, puig que pera fer la elecció se reuneixen en alguna de sas
poblacions, y per medi de butlletins designan los dos ciutadans á quins
votan respectivament pera President y Vice-president. Dels vots emesos
en cada Estat se'n forman llistas, que, firmadas y selladas, s'envian al
president del Senat federal. Lo president del Senat obra las llistas en
presencia de las duas Cámaras del Congrés y són proclamats elegits los
que han alcansat la majoría absoluta dels votants. En lo cas de que cap
dels canditats reuneixi la majoría absoluta, la Cámara de representants
designará per votació qui ha de ser President ó Vice-president
d'entre'ls tres que hagin obtingut la majoria relativa. Pera aquesta
designació, la Cámara vota per Estats, tenint sóls un vot tots los
representants de cada un d'aquestos, y debent estar presents un ó més
dels de las duas terceras parts dels meteixos Estats.

Lo poder judicial de la Unió está encarregat á un Tribunal suprem y á
altres de inferiors. Uns y altres están formats per magistrats ó jutjes
inamovibles mentres tinguin bona conducta. Los membres del poder
judicial són nombrats pel President dels Estats Units ab lo concurs y
aprobació del Senat. Sóls se'ls pot separar acusantlos la Cámara de
representants y condemnanlos lo Senat, en lo modo y forma establerts en
la Constitució y en las lleys orgánicas.

Los tres poders tenen las atribucions respectivas perfectament
desllindadas, y en lo sustancial són completament independents l'un del
altre. En la Unió americana, lo Congrés llegisla, lo President goberna
y'ls Tribunals aplican la lley als casos particulars que's subjectan á
llur decisió. Lo sistema es purament representatiu sens cap barreja de
prácticas parlamentarias. Lo President no té verdader Ministeri, sinó
secretaris, y ni aquestos ni ell meteix poden ser senadors ni diputats.
Són considerats funcionaris ó empleats, y'ls empleats tenen las portas
del Congrés tancadas. Lo poder executiu se comunica ab lo llegislatiu
per medi de missatjes.

Las prácticas parlamentarias són impossibles no sóls per la
circunstancia que acabem de fer notar, sinó també perque tots los
cárrechs y funcions son conferits per temps fixat. Lo President dura
quatre anys, sis los senadors, y dos los representants en la Cámara, y
no hi ha medi constitucional de excursar aquestos térmens. Si'ls dos
poders se posan en desacort, segueixen funcionant cada un en sa esfera
propia, fins y tant que venen novas eleccions. Llavoras, si'ls electors
volen, arreglan las diferencias, fent recaure los nombraments en
autoritats que tinguin los meteixos punts de vista. Si no volen, ó no
poden, segueix lo desacort, sens que la máquina gubernamental deturi la
seva marxa.

Mes, si en lo fonamental las distintas brancas del poder tenen las
atribucions ben desllindadas, la Constitució lliga las unas ab las
altras á fi y efecte de que, del lligament mútuo ne resulti la garantía
de las llibertats y drets de tots los membres que forman la Unió.
Algunas de las atribucions del President, com per exemple, los tractats
y aliansas, certs nombraments de funcionaris, etc., etc., ha
d'exercirlas de acort y ab lo consentiment del Senat. Aquest, ademés, es
lo jutje de tots los alts empleats, comensant pel meteix President dels
Estats Units, quan davant d'ell los acusa la Cámara. Lo President, per
contra, si no té lo veto pera deixar sens efecte una lley votada per lo
Congrés, pot posarhi objeccions al serli presentada pera sa aprobació;
en qual cas lo Senat y la Cámara están obligats á tornar á discutir la
lley, que no adquireix forsa obligatoria si no la confirman las duas
terceras parts dels membres en un y altre dels dos cossos.

Ni'ls meteixos tribunals federals, están deslligats dels demés poders.
Dintre del mecanisme general de la Confederació tenen l'honrós encárrech
de ser los fidels guardians de la integritat y puresa constitucional:
encárrech que es una de las més grans originalitats de la organisació
americana. Los tribunals de la Unió han de veure en la Constitució la
regla suprema del Estat, y sempre que hi hagi una lley en conflicte ab
algun precepte constitucional, aquest ha de ser aplicat ab preferencia á
aquella. D'aquí'n resulta, que tota extralimitació dels poders
llegislatiu ó executiu es completament ineficás en la práctica. Los
tribunals no la derogan, puig que no es tal llur missió, peró deixan de
ferne aplicació.

Aquesta missió confiada als tribunals es no sóls una de las més grans
originalitats de la organisació americana, sino que basta per sí sola
pera acreditar lo profundo sentit polítich dels llegisladors que van
establirla. No van posar un poder davant per davant dels altres,
exposantlos á tots á conflictes de soroll y de resultats funestos pera'l
pays, pero van obtenir lo resultat que's proposavan. La lley ó decret
inconstitucionals no son derogats, pero llurs disposicions quedan sent
lletras mortas quan deuhen ser aplicadas á casos particulars y concrets.
Los poders llegislatiu ó executiu no quedan desautorisats; lo públich
s'apercibeix poch de lo que passa, puig que una sentencia no té jamay
tanta ressonancia com una lley ó decret, y no obstant, la Constitució
está garantida contra qualsevol extralimitació en que puguin incorre lo
Congrés ó las autoritats executivas.

Los bons resultats d'aquest sistema judicial s'han tocat principalment
en los períodos d'exaltació produhida per qualsevol causa. Los cossos
llegislatius, deixantse llavoras portar per los sentiments populars,
s'apasionan, y no donan á la lley lo carácter seré que deu distingirla;
las autoritats executivas se veuhen dominadas per interessos tranzitoris
y solen exagerarse los perills, que pretenen evitar ab midas
extraordinarias. En tals períodos, la Constitució quedaria cuberta per
un vel com los Cristos durant la setmana santa, si no hi hagués una
autoritat encarregada de impedirho. La autoritat judicial es la que está
en millors condicions pera tal objecte. La atmósfera en que's mou está
damunt de las passions populars y dels temors exagerats produhits per
causas tranzitorias; los magistrats y jutjes tenen lo cárrech pera tota
la vida ab tal de que no's portin malament, y han de pensar no sóls en
l'avuy sinó en lo demá, y, per totas aquestas y cent altras rahons, la
salvaguardia de la Constitució americana confiada als tribunals es real
y eficás.

Tal es en resum la organisació dels poders del conjunt de la Unió
americana. En los Estats particulars no es menys favorable á la
llibertat.

Totas las Constitucions d'aquestos contenen una declaració dels drets y
garantías de que disfrutan llurs ciutadans ó residents, y que han de ser
respectats per las majorías.

Al organisar lo poder públich, totas ellas s'acomodan á la divisió en
brancas, generalment adoptada, y estableixen autoritats llegislativa,
executiva y judicial. Encarnan la llegislativa en una Assamblea formada
per dos cossos: Senat y Cámara de representants, á imitació del Congrés
federal; confereixen la executiva á un gobernador, elegit pel poble, y
la judicial es exercida per Tribunals de distint ordre, desde'l
municipal ó de pau fins al superior del Estat.

Generalment en cada Estat se fixa un dia pera la elecció de tots los
cárrechs generals. En aquest dia, al que's dona lo nom de *Election's
day*, se elegeixen los senadors y representants, lo gobernador y demés
oficials superiors del gobern, y'ls jutjes del Tribunal superior, en los
Estats en que llur nombrament está confiat al vot popular.

Las prácticas particularistas no's reduheixen á la divisió de la Unió en
Estats, sino que aquestos se subdivideixen en Districtes ó Comptats, los
quals á llur vegada están formats per Municipis, dels quals los urbans
s'anomenan *Citys* y los rurals *Townships*. Totas aquestas subdivisions
no tenen autonomía com l'Estat, pero gosan de moltas llibertats y
franquicias. Los Municipis urbans, com los Comptats ó districtes, se
rejeixen ordinariament pel sistema representatiu, y una assamblea ó
ajuntament administra llurs interessos. En molts dels Municipis rurals,
los funcionaris elegits per lo vot popular tenen atribucions limitadas,
puig tots los assumptos importants son resolts per la comunitat dels
vehins, reunits en Meeting. Las grans ciutats y vilas, consideradas com
corporacions, tenen otorgadas Cartas en las que se'ls reconeixen drets y
franquicias excepcionals, que converteixen en veritables poders á las
autoritats que están al cap del municipi.

Tal es en resum la organisació de la Confederació americana. Veritable
Estat compost, té las atribucions de la soberanía distribuhidas entre'ls
membres que'l forman y'l conjunt que porta la representació de tots los
associats, exercint lo segón sóls aquellas que se li confian en la
Constitució, y conservant los primers totas las restants de que no s'han
després. Veritable organisació particularista, no sols divideix las
autoritats, aixis generals com particulars, en moltas brancas, sinó que
dona llibertat á totas las varietats individuals ó corporativas que's
presentan. Tot va de lo particular á lo general. Cada qual veu sa patria
en lo poble en que viu, puig que d'ell reb majors beneficis que de las
altras agrupacions més extensas, á las quals porta no obstant bon
afecte, puig que totas li donan protecció y ajuda quan de llur auxili
necessita. En la organisació particularista, los poders generals son
protectors del individuo y de las petitas agrupacions contra las
extralimitacions dels poders més reduhits ab quins están en relació
inmediata y directa. Los poders federals ó generals son la garantía
suprema, y d'aquí que tots los associats los mirin ab veneració amorosa,
y estiguin disposats á dispensarlos alguns defectes y errors,
inseparables de tota institució representada per homens.

Los objectes capitals de la Unió americana son: garantir las llibertats
en lo interior, y extendres pacificament á tot lo continent de América
en lo exterior. L'objecte interior se consegueix pel sistema de
limitacions mutuas entre tots los poders, aixis federals com particulars
dels Estats; per la encertada distribució de las atribucions de la
soberanía; per la excentralisació elevada á la categoría de sistema,
fins al punt de que, aixis com la capital de la Unió es una ciutat
secundaria com Washington, de molts Estats particulars ho es una petita
vila ó ciutat; per las facilitats que's donan á la vida corporativa y al
exercici de tots los drets: per la idea que's té formada del carácter de
la lley, que no's considera més que com supletoria de las voluntats
individuals quan no's manifestan explícitas etc., etc.. L'objecte
exterior se logra per medi de la forsa expansiva, que es lo resultat del
sistema basat en la unió pel camí del particularisme. L'exemple de
prosperitat que ofereixen los Estats associats als que'ls voltan; la
potencia de que gosan sens necessitat de tancar en quartels al jovent
actiu; l'aument constant de la població en progressió assombrosa, y'l no
menys assombrós desenrotllo de totas las manifestacions de la vida moral
y material; la abundancia, la riquesa que s'espargeix fins á las més
apartadas comarcas, son tentació irresistible pera los que's troban en
situació de poder participar de tals ventatjas. Gracias al
particularisme, queda ja quasi realisat lo programa del que fou lo quint
President dels Estats-Units, James Monroe. "La América es dels
americans," y la llibertat dona vida á aquells continents, que amenassan
ja á Europa ab pendreli lo ceptre de la civilisació y de la cultura, si
no's decideix á trencar del camí del centralisme autoritari que la
empeny cap á la decadencia.

## Capitol IV.

## Solucions republicanas.

### Suissa, repúblicas hispano-americanas.

> Alguns datos estadístichs de la Suissa.-- Punts culminants de la
> historia de sa Confederació.-- Sa organisació actual es la del Estat
> compost.-- Poders generals suissos.-- Autoritats llegislativas,
> executivas y judicials.-- Objectes de la Confederació suissa en los
> temps actuals.-- Organisació interior dels Cantons.

> Repúblicas hispano-americanas.-- Llurs Constitucions són cópia de la
> nort-americana.-- Falta del element histórich.-- Algunas noticias
> sobre Méxich y la Argentina.-- Missió histórica de las repúblicas
> hispano-americanas.

Si la Unió americana es una proba en gran escala del sistema
particularista, la Confederació suissa es un experiment de laboratori no
menys interessant. Situats los Cantons que la forman al cor de la
Europa, y rodejats pels Estats més poderosos, no sóls han lograt
conservar la independencia durant sigles y entre mitj de las
perturbacions de tota mena que han agitat al nostre continent, sinó que
en los nostres temps, donant á llur activitat una direcció ben marcada,
s'han proposat y conseguit plantejar lo régimen de la democracia.

Lo territori suís, en son conjunt y tot, es lo corresponent á un Estat
petit. Sa superficie total es de 41.389 kilómetres quadrats, dels quals
encara se n'han de descontar més de onze mil, que son improductius, per
formar part de las congestas de neu y altas soletats dels Alpes. La
població de fet de tots los Cantons plegats es la de 2.846,102
habitants, segons lo darrer empadronament federal, de 1880.

Aquestos territori y població están avuy distribuhits en vint y dos
Cantons, dels quals tres se subdivideixen en mitjos Cantons, donant per
resultat vint y cinch Estats diferents. La població no es uniforme ni
per rassa, ni per relligió, ni per costums, ni per temperament. Dels
habitants, 2.030,782 parlan l'alemany com llengua nativa; 608,017, lo
francés; 161,923, lo italiá; 38,705, lo ladín ó romanxe, y 6,675, altras
llenguas. Baix lo punt de vista relligiós, 1.668,109 són protestants;
1.160,782, católichs; 7.313, israelitas, y 10.838 professan altras
relligions ó no'n tenen cap.

La Confederació suissa va tenir un comensament molt petit, pero desde'l
primer dia fins avuy ha anat aumentant sempre. En son desenrotllo poden
distingirse set punts culminants que anem á resumir.

1er· La Confederació dels tres Cantons. Lo primer document federal que's
coneix porta la fetxa de 1291, pero fa ja alusió á antiguas aliansas.

2on· La Confederació dels vuit Cantons. Als tres primitius, pastorals y
quasi sens vilas grans, van anarshi juntant durant lo sigle catorze lo
quart Cantó rural, (Lucerna), y las vilas imperials de Berna y Zurich,
Glarus y Zug. La Confederació dels vuit Cantons enclou la edat heróica
de la Suissa.

3er· La Confederació dels tretze Cantons. A conseqüencia de diferencias
entre'ls confederats, arregladas en la Diéta de Stanz, en 1481, per lo
llegendari venerable Nicolau de Flue, van entrar en la associació las
ciutats de Friburg y de Soleure, y, romput lo glas, no van tardar en
seguir llur exemple las de Bassilea y de Schaffhouse, y lo pays de
Appenzell. Lo período de la Confederació dels tretze Cantons está
caracterisat per las guerras de relligió y las revoltas socials de la
gent del camp.

4t· L'Estat Unitari helvétich, que ve á ser la fita que separa la época
antigua de la moderna, y fou establert en 1798 per las armas de la
república francesa. Aquesta, en son desvari de imposició y d'unitarisme,
no va perdonar ni á las democracias dels Cantons suissos, consagradas
per la historia de tants de sigles, y va voler unificarlas baix lo
régimen de una Constitució, estargida de las que havia imposat á Fransa.

Mes, com l'unitarisme no convenia á Suissa, lo curt periodo de cinch
anys que lográ sostenirse ab la ajuda extrangera, fou un seguit de
perturbacions y revoltas. Tan arrelat estava lo particularisme en la
conciencia dels Cantons, que lo meteix Bonaparte, primer Cónsul
llavoras, va compendre que la situació era insostenible. Va cridar á
Paris una Consulta dels homens més visibles de Suissa, y á pesar del
parer de molts d'ells, que estavan influhits per las ideas
revolucionarias francesas, en contra de las que dominavan en llur pays,
va restablir lo federalisme.

5t· L'Acta de mediació. Aquesta, donada per Bonaparte després de la
Consulta, no sols va restablir lo federalisme, sinó que va aumentar lo
número dels Cantons fins al de dinou. Los novament entrats foren: Sant
Gall, los Grisons, Argovia, Turgovia, Tessino, y Vaud. Alguns d'aquestos
formavan ja part de la Suissa com payssos subjectes ó Territoris,
quedant lliberats y elevats á la categoria d'Estats autónoms en l'Acta
de mediació, que va durar fins á la cayguda del mediador.

6é· La Confederació dels vint y dos Cantons, que se establí al venir en
1815 la restauració á tot Europa. Als Cantons de l'Acta de mediació van
afegirshi lo Valais, lo principat de Neuchatel y Ginevra.

7é· L'Estat compost ó federatiu, creat per la Constitució federal de
1848, revisada en 1874, y havent sufert més tart algunas petitas
modificacions. En aquesta nova forma no va ferse cap innovació
territorial, si no's conta com tal la transformació del principat de
Neuchatel, que dependia de la corona de Prusia, en república lliure,
reconeguda com á tal en 1857 per lo que era son príncep.

Avuy, donchs, la Confederació suissa es un Estat compost, organisat en
lo substancial de una manera análoga á la Unió americana. Las
atribucions de la soberania están distribuhidas entre los Estats
particulars y llur conjunt, exercint aquest per delegació las que te
confiadas, y disfrutant aquells per dret originari totas las de que no
s'han després. La distribució está feta baix la mateixa base que la
americana, si be que las autoritats generals suissas gosa pot ser de mes
atribucions, pero de menys medis de acció pera exercirlas directament.

En lo poder federal se distingeixen tres classes de autoritats, que no
están tant desllindadas las unas de las altras com en los Estats Units.
La Assamblea federal suissa, ademés de ser la autoritat llegislativa, es
superior baix certs punts de vista de las executiva y judicial.

La Assamblea federal está formada per dos cossos ó Cámaras, com la
americana. Lo que representa'ls interessos generals de tota la
Confederació, s'anomena Consell nacional; la que representa la autonomía
dels Cantons confederats, porta'l nom de Consell dels Estats. Lo primer
se compón de diputats elegits pel poble, á rahó d'un per cada vint mil
habitants ó fracció que passi de deu mil, y llur cárrech dura tres anys.
Lo segón está format per quaranta quatre diputats dels Cantons, dos per
cada un, xich ó gran, elegits en lo modo y forma que sa Constitució
particular determina, y durant llurs funcions lo temps que cada Cantó
fixa. Los dos Consells son iguals en atribucions, y una lley no té forsa
obligatoria si nó es aprobada per los dos.

La autoritat executiva y administrativa es exercida per lo Consell
federal, format per set membres, elegits cada tres anys per los dos
cossos de la Assamblea federal reunits pera l'objecte. Cada membre té
senyalat un departament pera la preparació dels assumptos, que són
resolts en consell. Lo President y'l Vice-president del Consell són
nombrats cada any per la Assamblea de entre'ls membres del meteix y són
respectivament President y Vice-president de la Confederació. Lo
cárrech, empero, no'ls lliura de tenir encarregat un departament, com
los demés consellers.

La autoritat judicial está confiada al Tribunal federal, compost de nou
membres y altres tants suplents, elegits per l'Assamblea reunida, y
quins cárrechs duran sis anys. Cada dos, l'Assamblea designa d'entre'ls
membres lo President y Vice-president del Tribunal.

La resenya que acabem de fer de la organisació dels poders generals
suissos, diu ben clar quins son los objectes que's proposa la
Confederació en los nostres temps. Son ideal es lo perfeccionament de
las prácticas democráticas, y per lo tant no es d'extranyar, que la
meteixa Assamblea, que més que autoritat llegislativa es baix certs
punts de vista una Convenció, estigui subjecta en l'exercici de sas
funcions propias á la fiscalisació y vigilancia del poble. Tota lley ó
decret federal que no són de carácter urgent declarat, no entran en
vigor fins noranta dias després de publicats. Si durant aquest terme
vuit Cantons ó trenta mil ciutadans electors de tota la Suissa demanan
baix llurs firmas que la lley sigui objecte del Referendum, se l'ha de
subjectar á votació popular pera la acceptació ó no acceptació. Si la
majoría dels votants se pronuncia en contra, la lley queda retirada.
Sóls entra en vigor, quan durant los noranta dias no's demana lo
Referendum, ó quan lo resultat de la votació li ha sigut favorable.

La organisació interior dels Cantons es eminentment variada, si be que
en general poden ser classificats en tres classes ó grupos. Hi ha
Cantons de democracia pura, en los quals lo poder llegislatiu resideix
en lo poble reunit en *Landsgemeinde* (Reunió de la terra). Lo dia
marcat en la Constitució, tots los ciutadans actius se reuneixen,
ordinariament al aire lliure, al mitj del camp ó al repeu de una
montanya, y allí deliberan y votan las lleys que han de regir al Cantó.
Hi ha Cantons de gobern representatiu, basat en las reglas propias
d'aquest sistema en los temps actuals, y n'hi ha de gobern intermedi,
consistent en que, fentse las lleys per un cos de representants, la
totalitat del poble intervé directament en llur aprobació. En la segona
part d'aquest llibre vam indicar en que consistia lo Veto, lo
Referendum, la Iniciativa, y'l dret de revocar los Consells llegislatius
ó executius: que tals són los medis que s'emplean en los Cantons de
que'ns ocupem pera donar al poble intervenció directa en la confecció de
la lley.

Inútil es dir que en Suissa, lo meteix que en la Unió americana, la
excentralisació no's detura en la que forma la base del sistema. Dins de
cada Cantó se manifestan cent varietats, que son atesas y respectadas,
lograntse aixis que la vida y'l moviment se reparteixin per tot lo pays.

A Suissa, donchs, la organisació particularista dona los meteixos bons
resultats que per tot arreu ahon l'Estat s'hi basa. Los Cantons que
forman la Confederació han volgut per medi de la unió perfeccionar las
prácticas de la democracia, y ho han alcansat fins al punt que diuhen
las institucions que acabem de indicar. Y ¡cosa admirable! Tot cercant
la perfecció de la democracia, ó sigui del gobern de las majorías, los
suissos han trobat la llibertat, que'ls resulta del conjunt de garantías
y limitacions mutuas entre totas las manifestacions del poder: garantías
y limitacions, que en llur exercici han produhit l'armonía entre los
interessos col·lectius y'ls individuals.

No volem repetir lo que acabem d'escriure en lo llibre á que hem aludit
en un dels passats capitols. Al nostre estudi comparatiu entre la
Confederació suissa y la Unió americana remetem als que desitjin datos
més complets sobre una materia, que no podem fer més que tocar per
damunt en aquesta part del nostre travall.

Pera completar lo capítol, hem de dir quatre paraulas sobre la
organisació de algunas de las repúblicas hispano-americanas. Entre
ellas, la Argentina, Méxich, Venezuela, Colombia y pocas més, ó portan
lo nom de federals, ó tenen alguna institució que tira cap al sistema
particularista.

Lo federalisme de las repúblicas hispano-americanas no es sinó un
reflexo de la organisació nort-americana, mal aplicada en general, y
desnaturalisada en moltas de las Constitucions de aquellas repúblicas.
No han trovat pas encara lo centre. Fins ara han estat lluytant
constantment pera donarse una organisació definitiva, y la historia de
moltas d'ellas pot condensarse en la enumeració dels pronunciaments y
revoltas.

Aixó no vol dir que no hagin avansat camí. Méxich, per exemple, y la
Argentina están avuy prosperant de una manera notable. Han lograt
establir certa regularitat en la designació dels funcionaris superiors,
la que era causa de totas las perturbacions á que estavan subjectas, y
la organisació particularista, copiada y tot, y mal aplicada, los
impulsa cap al avens.

A las repúblicas hispano-americanas los ha fet fins ara molta falta
l'element histórich pera basarhi lo federalisme. Al conquistarse la
independencia, sortiren de la dominació espanyola, absorvent y
centralisadora lo meteix en las Colonias que en la Metrópoli. La divisió
en Estats, per lo tant, ha degut ferse en ellas de una manera
arbitraria, á diferencia dels Estats Units, que degueren pendre per base
del federalisme las Colonias ab vida propia que per llur unió van
establirlo. Lo moll de la organisació nort-americana lo forman los
tretze Estats primitius, veritables personalitats jurídicas é
históricas, y á llur antorn s'han anat creant nous Estats, los quals, si
be al naixer no tenian personalitat, ha anat adquirintla á mida que
s'han creat interessos especials als meteixos. L'esperit regional de las
Colonias británicas que van unirse pera formar la Confederació, ha fet
molta falta á las repúblicas de que'ns estem ocupant.

No farem un resúmen detallat de las Constitucions que las regeixen, puig
l'hem fet ja de la que'ls ha servit de model, que han copiat
espatllantlo. Nos reduhirem á dir quatre paraulas sobre Méxich y la
Argentina, que són no sóls las més importants sinó també las que en
aquestos darrers temps, y entre las repúblicas de orígen Espanyol, més
fixesa han lograt dins de la organisació més ó menys perfectament
federativa de que disfrutan.

Méxich, la més poblada de las nacions americanas d'orígen espanyol, puig
passa de deu milions d'habitants, es una Confederació de vint y set
Estats, un Districte federal y un Territori. La Constitució actual fou
feta l'any 1857, y si be als pochs mesos de nascuda ja va ser arraconada
per las dictaduras de Comonfort y de Juarez, essent luego tirada
obertament á terra per l'imperi de Maximiliá, imposat per las armas
francesas, al ser executat l'emperador y destruhit l'imperi en 1867, lo
vencedor Juarez va restablir la dita Constitució que ha seguit estant en
vigor fins ara, exepció feta d'alguns curts períodos de guerra civil.
Desde son restabliment, la Constitució ha sufert algunas modificacions
per medi de quatre actes de reforma, dels quals lo mes important es lo
de Setembre de 1873, que va separar la Iglesia del Estat.

Lo principal defecte de la Constitució mexicana es que no desllinda
clarament las atribucions que s'encarregan als poders generals, que de
fet invadeixen tots los terrenos que be'ls semblan. Los poders federals
se componen d'un Congrés llegislatiu copiat del dels Estats Units, ab
Senat y Cámara de representants; d'un President, encarnació del poder
executiu, nombrat per elecció de segón grau, y de Tribunals Suprem, de
districte y de circuit, dels quals lo primer se forma de magistrats
designats per elecció indirecta de segon grau y quinas funcions duran
sis anys.

La Confederació Argentina, altra de las agrupacions de orígen español
que mes prosperan, y quina població de més de tres milions d'habitants
va creixent de dia en dia, gracias no sols als recursos del pays, sinó
també á la incessant inmigració que de totas las nacions de Europa se
dirigeix á sas platjas, está formada per catorze Estats, cuatre
Territoris y'l Districte federal en que la capital ha sigut darrerament
convertida. La Constitució actual es la meteixa que va ferse en 1853,
reformada radicalment en 1860, y habent desde aquesta fetxa sufert
algunas modificacions menys importants. La organisació dels poders
federals es la meteixa que als Estats Units, ab lleugeras variants. Un
Congrés, format per un Senat y una Cámara; un President, designat per
elecció indirecta, y un Tribunal Suprem, quals magistrats son nombrats
pel President ab lo consentiment del Senat y exerceixen llurs cárrechs
mentres observin bona conducta, són las autoritats generals que
estableix la Constitució. Aquesta, al fer la distribució de las
atribucions de la soberanía, se separa de son model Nort-americá, y
converteix la Confederació en un Estat quasi unitari, si be que
decentralisat. En efecte, en son article 67, entre moltas altras
importantíssimas atribucions que confereix al Congrés general, hi ha la
de "fer un códich civil, un de comers, un de penal y un de minas", y
encara que lo meteix article segueixi dihent, que \"tals códichs no
podrán alterar las jurisdiccions locals, corresponent llur aplicació als
tribunals federals ó provincials, segons que las personas ó las cosas
caiguin baix la una ó l'altra jurisdicció, no es menys cert que la
organisació federativa queda desnaturalisada.

Mes, sigui com sigui, la generalitat de las repúblicas
hispano-americanas ha entrat més ó menys perfectament en la via del
particularisme, y'n tocan ja certs resultats favorables, que anirán
essent millors de dia en dia. Avuy per avuy, Mexich té ja construhits
4,500 kilómetres de camí de ferro y 27,000 de fils telegráfichs, y la
Argentina disposa ja ó está á punt de disposar, de 4,000 kilómetres dels
primers y d'una xarxa de més de 15,000 dels segons: datos que presentem
sóls com indici de l'activitat que en tots los rams s'ha despertat en
aquells payssos.

Las repúblicas hispano-americanas han comensat á assentarse, y lliures
ja en bona part dels afanys que'ls ha produhit la lluyta que desde llur
independencia han hagut de sostenir pera dotar de institucions novas á
aquells Estats sens historia, y pera esborrar los tristos efectes de la
dominació castellana, están en lo bon camí que'ls portará á fer alguna
cosa de profit pera la civilisació general. No cal fer cas dels judicis
apassionats que's fan d'aquells payssos per los que encara anyoran la
explotació de que en altres temps los feyan víctimas. Per llur fortuna,
las repúblicas de que'ns ocupem, están situadas en uns continents en los
que predomina la influencia particularista. Deixemlas que's
desenrotllin, y si han comensat per imitacions y copias de la
Constitució nort-americana, encara que espatllantla y desnaturalisantla,
no tardarán tal vegada á imprimirhi lo sagell de llur personalitat. ¿Qui
sap, com dihem en un altre capítol, si la missió histórica d'aquells
pobles jóvens y bulliciosos se condensa en arrivar á la síntessis que ha
de armonisar l'individualisme anglo-saxo ab l'autoritarisme igualatari
llatí? Als esforsos fets per las repúblicas hispano-americanas la
civilisació deu ja que en lo nou món no s'hi puguin arrelar institucions
caducas. Després de la negació vindrá l'afirmació. Tancada la porta á la
monarquía, la república no podrá viure sino respirant los purs aires de
la llibertat y del particularisme.

## Capitol V.

## Solucions espanyolas

> Las solucions espanyolas podrán ser monárquicas ó republicanas.--
> Solucions monárquicas en general.-- Existencia de una dinastia
> nacional y de cap de regional.-- Impossibilitat práctica del sistema
> alemany.-- Solusions possibles.-- Llas personal per la corona,
> Confederació y Estat compost.-- Antecedents histórichs de las nostras
> Corts.-- Diéta general formada per las delegacions de aquestas.--
> Poder executiu regional. Diferents formas que pot pendre.-- Punts de
> organisació comuns á las solucions monárquicas y republicanas.-- Las
> grans regions son las pedras angulars del edifici.-- Sistema
> dualista.-- Régimen concordatari.-- Solucions republicanas.-- Utilitat
> de comensar per una Confederació pera arrivar més tart al Estat
> compost.-- Diéta general.-- Vigor del esperit regional.-- Enfortiment
> del afecte de patria.

Hem arrivat ja als capítols finals. En lo present y en lo que lo seguirá
ab lo títol de "Solucions catalanas" haurem de aplicar tot lo que deixem
explicat y alegat á la organisació que desitjem pera la nostra terra.

La tasca no será difícil y podrem ferla en pocas páginas. Los dos
capítols més interesants pera'ls nostres compatricis serán segurament
dels més curts del llibre. Es natural que aixis resultin, puig la
aplicació dels sistemas que havem examinat, de segur que s'ha anat
presentant á la vista del lector á mida que anava seguint la exposició
dels meteixos.

Si algún dia arriba Espanya á entrar en la via del particularisme, pera
organisarse de conformitat ab los principis que habem exposat, deurá
atendre avans que tot á las institucions fonamentals que en aquell
moment condensin sa vida pública. Si segueix la monarquia, la solució
haurá de ser acomodada á aquesta forma de gobern, de la meteixa manera
que deuria enmotllarse á la republicana, si'l particularisme vingués ab
la república ó dintre de la república. En lo primer cas, lo rey estaria
al davant dels poders generals, tant si fossin aquestos los propis de
una Confederació ó Lliga com si fossin los que requereix l'Estat compost
per sa propia naturalesa. En lo segón, lo poder general executiu fora
exercit per un president, Consell ó comissió de gobern.

Comensem per l'exámen de las solucions monárquicas que foran aplicables
al conjunt de la nació espanyola, y lo primer que farem, será
desembrassar lo nostre camí descartant algunas solucions inaplicables á
las circunstancias actuals de Espanya.

La monarquia en aquesta nació está sóls representada per una dinastía
que regna sobre tot lo territori y sobre tots sos habitants. Cap regió
particular de las que en altras épocas van disfrutar de la
independencia, té avuy dinastía propia. Fa ja sigles han desaparegut las
que regnaren en Aragó, en Navarra, etc., etc.. Y com las dinastias no
s'improvisan, ni'ls temps actuals están pera fer monarcas per elecció,
es evident que'l particularisme en Espanya no podrá jamay pendre
l'aspecte semi-feudal del imperi alemany, ni ser una Confederació de
distints regnes, principats ó senyoríos ab monarca ó jefe propi en cada
un d'ells. Totas las solucions que en tal aspecte's basan, són
completament inaplicables á las condicions históricas actuals de la
nació espanyola.

Lo particularisme, donchs, hauria d'escullir entre'ls demés aspectes que
pot presentar la organisació federativa monárquica. Podria constituhirse
una Unió que tingués per llas la corona, ó bé establirse una veritable
Confederació, quins Estats particulars fossin interiorment gobernats per
molts, y quin poder general estigués representat en sa branca executiva
per lo monarca. Aquesta Confederació podria ser més ó menys estreta,
arrivant, si's volgués á tenir las condicions que caracterisan al Estat
compost ó federatiu. Si'l poder general llegislatiu, Diéta ó Cámara,
únich ó multiple, y'l monarca com jefe del poder executiu, no poguessin
dirigirse més que als poders particulars dels Estats, sens manar
directament á llurs habitants, la organisació fora una Confederació
d'Estats: si llurs disposicions poguessin obligar directament als
habitants de tots los Estats, tenint lo poder general órgans y medis
propis pera fer efectius sos acorts, lo sistema constituhiria un
veritable Estat compost ó federatiu.

Las condicions históricas del nostre pays indican la Unió que tingués
per llas la corona, com la solució preferible entre totas las
monárquicas. Los antecedents de las nostras Corts són que aquestas
siguin particulars pera cada una de las grans regions ó antichs Estats.
Pera formar lo cos llegislatiu general, podrian las Corts especials
nombrar delegacions que formessin una Diéta al costat del monarca,
deliberant reunidas sobre tots los assumptos que s'haguessin declarat
d'interés comú. La Diéta, per exemple, revisaria la política exterior
que iniciés lo monarca, y deliberaria sobre'ls tractats, aliansas y
relacions en general ab las potencias extrangeras; fixaria las bases
constitutivas de la forsa pública general; votaria los gastos nacionals,
repartint lo contingent entre'ls diversos Estats; iniciaria las obras
públicas d'interés comú á tota la nació; regularia lo comers interior y
exterior y tots los elements que l'auxilian, y dirigiria los serveys
generals, com correus, telégrafos, teléfonos interregionals etc., etc..
La Diéta junt ab lo monarca foran los suprems guardadors del ordre
mediant la ferma garantia de las llibertats individuals y corporativas,
en tant que tribunals generals se cuidarian d'aplicar las lleys comunas
y de resoldre las diferencias que afectessin á més d'un Estat y las
qüestions en que un d'aquestos fos part interessada.

Cada Estat particular tindria las sevas Corts que exercirian lo poder
llegislatiu en totas aquellas materias de que no s'haguessin després en
pró del Conjunt, y aqueixas Corts podrian basarse en lo sistema purament
representatiu. Ellas cuidarian de tot lo referent á dret privat, y
dirigirian la política interior del Estat y la administració de sos
interessos, dintre de las lleys fonamentals del meteix, puig que es
inútil afegir, que cada un d'aquestos hauria de tenir la seva
Constitució propia, feta de nou, ó recopilada de las lleys y costums
antiguas, acomodadas á las necessitats é interessos d'avuy.

Lo poder executiu pera cada Estat podria estar organisat de duas
maneras. La autoritat ó Consell que estés al davant de cada un, podrian
ser nombrats ó be pel meteix Estat ó be per la Corona. En lo primer cas,
lo nombrament podrian ferlo las Corts, ó podria encarregarse á la
elecció popular, directa ó indirecta, de primer ó de segón ó ters grau.

Los antecedents histórichs d'Espanya recomanan poch la primera manera de
organisació. La autoritat regional ó executiva dels Estats particulars
recordaria'ls Vireys, per molt que se li dongués un altre títol, y'ls
Vireys no han deixat massa bons recorts, tal vegada per culpa més de la
época en que van existir, que de llur propias culpas. Si'ls poders
executius dels Estats haguessin de ser nombrats per la Corona y ser
llochtinents d'aquesta, creyem que lo més encertat fora no encarregarlos
á una persona, sino á un Consell. Los Consells son simpátichs á Espanya,
encara que moltas vegadas no hagin dat bons resultats, sinó al contrari.
Aixís meteix creyem que un Consell fora la millor forma dels poders
executius particulars dels Estats en lo cas de que las Corts ó'l poble
d'aquestos deguessin nombrarlos.

Molts punts essencials de organisació haurian de ser resolts de la
meteixa manera si la solució fós monárquica que si fós republicana. La
divisió de Espanya en Estats ó grans regions deuria ser igual en la
república que en la monarquía. Los antecedents histórichs, las
condicions en que viuhen, los sentiments, los interessos morals y
materials y tots los demés datos que serveixen pera determinar las
personalitats políticas, nos diuhen eloqüentment que aquestas son en
Espanya las grans regions que havian gosat de vida independent en altras
épocas. La divisió actual en provincias es purament una arbitrarietat
del unitarisme, perpetrada precisament pera destruhir aquellas
personalitats, que li feyan nosa.

Las grans regions, donchs, deurian ser las pedras angulars del edifici
del particularisme. En ellas podria carregarse tota la obra que's
construhís. Llur personalitat s'aguanta ferma y robusta entre mitj de
las runas que per tot arreu ha fet l'unitarisme. Las grans regions que
formaren la antigua Confederació aragonesa se conservan en tan bon
estat, que ni tant sóls fora necessari procedir á fitarlas de nou. Las
de la corona castellana, veritat es que no están tan desllindadas ni
gosan de tanta salut y robustés; pero, aixis y tot, conservan los
aparells y conductes necessaris pera que per ells pugui tornar á
circularhi la sanch, al recobrar la vida que avuy los manca.

Mes, en lo cas de que lo temperament dels habitants de las regions
castellanas las portés á no accedir á las solucions particularistas; si
no volguessin rompre la uniformitat á la que están ja acostumadas en
tots los terrenos, y creguessin que un sol poder, un sol códich, una
sola administració, y una sola política han de fer llur felicitat, no
per aixó fora impossible lo particularisme, dins de la monarquía ni dins
de la república. Llavoras, en lloch de basar la organisació en la
Confederació de Estats ó en l'Estat compost, la basariam en lo dualisme,
com á l'imperi austro-húngar. Dels dos membres, lo format per la part
castellana de la Península se mantindria unificat y tan concentrat com
volgués, en tant que'l format per la part aragonesa se organisaria baix
la base particularista, y reconeixería las personalitats de las grans
regions ben marcadas que'l componen.

Tot lo que acabem d'exposar es aplicable lo meteix á la monarquía que á
la república, y á la una y á l'altra forma de gobern ho fora també lo
régimen concordatari, que tan bons resultats ha donat á la Confederació
suissa. Lo régimen concordatari respón perfectament á la organisació
particularista. Quan distints Estats ó regions están units per llassos
generals suaus y poch estrets, alguns senten la necessitat ó la
conveniencia d'estrenyer y enfortir aquells llassos, en tant que'ls
restants no las senten. En tals casos se resol la qüestió per medi de
Concordats. Los Estats ó regions que ho desitjan, los estableixen entre
ells per acte d'expontánea voluntat, y'ls demés quedan tan lliures com
eran. Los Concordats particulars poden ser posats baix la garantía dels
poders federals, que s'encarregan de fer cumplir totas llurs clausulas
pels concordataris durant lo temps pel que s'han obligat. Lo régimen
concordatari pot aplicarse á materias jurídicas, administrativas,
comercials, etc., etc.. Per son medi los Estats més afins desempenyan en
comú alguns serveys, en benefici de tots ells. Si's realisés la
Confederació espanyola, monárquica ó republicana, los Estats de la
antigua agregació aragonesa-catalana podrian treure gran profit del
régimen concordatari.

Passem ja á examinar las solucions republicanas aplicables al conjunt de
la nació espanyola.

Al exposar los fonaments científichs del particularisme, hem vist que la
organisació que millor los representa es lo Estat compost ó federatiu.
Si aquest fós possible, aquest voldriam.

Mes, donada la situació de decahiment y degeneració en que's troban las
regions totas de la Península, si s'entrés de sopte en tal organisació,
tal vegada los resultats foran contraproduhents. L'Estat compost ó
federatiu requereix que'l poder llegislatiu general sigui exercit per
una gran Assamblea, formada per duas Cámaras, y es de temer que'ls
polítichs á la madrilenya logressin falsificarla desde sa naixensa. En
ella hi trovarian sens dupte lo medi de seguir dominant y de
desacreditar lo nou régimen. Es propi, ademés, de un Estat compost un
poder executiu, president ó Consell, fort y armat de grans atribucions,
que fora una altra porta falsa per la qual aquells lograrian tal vegada
introduhirse en la nova organisació.

Per tots aquestos motius y molts altres de semblants, si á Espanya
hagués de constituhirse una Confederació republicana, lo millor fora que
de prompte lo poder general quedés reduhit á una Diéta de delegacions
dels Estats particulars, la qual designés las autoritats executivas y
establís las judicials. Baix sa direcció fariam l'aprenentaje, y un cop
estéssim en disposició de ser fadrins, que tal vegada no tardariam
massa, podriam fácilment millorar la organisació, convertintla en la
propia del Estat compost ó federatiu. Las reglas á que aquest está
subjecte las hem ja exposadas en altres capítols, y no hem de
reproduhirlas. A tals reglas deuria acomodarse la organisació espanyola,
en quant fossin compatibles ab las condicions, necessitats y modo de ser
de la nació en lo moment en que hagués de aplicarlas.

Per lo dit s'haurá pogut veure, que las solucions particularistas
aplicables á Espanya en general, són eminentment variadas, aixis baix la
forma republicana com baix la forma monárquica. Totas ellas, empero,
coincideixen en un punt culminant: totas arrencan del principi de
reconeixer las personalitats de las distintas regions en que la
historia, la geografía y'l carácter dels habitants han dividit la
Península.

L'esperit regional es l'únich element de regeneració que nos queda. Res
hi fa que estigui esmortuhit, puig que bastaria una conmoció forta pera
deixondarlo. Mirem lo que passa en la vida real. Fins aquells que més
degenerats están, tenen latent l'amor á la regió, y á son crit responen
quasi sempre. Lo més embrutit dels catalans estima á Catalunya y faria
algun sacrifici pera véurela dignificada per la llibertat. Iguals
sentiments experimentan los fills de la major part de las regions
espanyolas.

L'afecte de patria, com havem dit en altres párrafos, es tan més intens,
com més reduhit sigui'l cércol á que s'extengui. L'amor á la patria gran
es tan débil, que hi ha molts altres sentiments que'l sobrepujan. Lo
republicá catalá, per exemple, se sent molt més lligat ab lo republicá
francés ó rús que ab lo monárquich de Andalucía y vice-versa. Lo
llegitimista francés, rebria á mans besadas l'auxili del enemich més
implacable de Fransa, si aquest enemich, alemany, rús ó inglés anés á
tirar per terra la república. Sols quan la patria directa es petita,
l'afecte que inspira pot sobreposarse als sentiments contraris que'l
debilitan.

Totas las solucions que havem exposat fortificarian l'esperit regional;
totas reduhirian la patria inmediata, y vigorisarian lo patriotisme.
Qualsevol d'ellas, donchs, seria lo primer pas cap á la regeneració.
Establert lo particularisme, encara que fos per medi de una organisació
imperfecta, prou nos cuidariam després de perfeccionarlo, cada hú de
conformitat ab sas aficions especials. La forsa expansiva del sistema
faria que las més convenients á la situació del pays fossin las que
triunfessin en definitiva.

## Capitol VI.

## Solucions catalanas.

> La organisació particular de Catalunya no pot ser monárquica.--
> Catalunya formaria un sol tot, pero no compacte ó unificat.--
> Delegació d'atribucions á las comarcas y municipis.-- Error dels que
> volen poca divisió administrativa.-- Exemples de la divisió interior
> dels Estats dins del particularisme.-- Solucions que pot donar lo
> particularisme á moltas qüestions que no sap resoldre l'unitarisme.--
> Sistema de Cartas municipals.-- Organisació de las Corts catalanas.--
> Tendencia histórica cap á la Cámara única.-- Projecte de
> organisació.-- Encárrechs capitals de las Corts catalanas.--
> Importancia de las llibertats civil y personal.-- Poders executiu y
> judicial catalans.-- Unió dins del particularisme.-- Preguntas finals.

Essent un fet que la regió catalana no té dinastía propia, es evident
que la organisació interior que's dongués quan hagués recobrat la
personalitat no podria estar basada en la monarquía. Formant part de la
agrupació espanyola, encara que la solució general fós monárquica, y al
davant de la Confederació, Estat compost ó dualisme que s'establís, hi
hagués un rey, las nostras institucions particulars haurian de ser
representadas per més d'un, ó sigui, republicanas.

No tenim, donchs, necessitat de preveure los distints casos que hem
hagut de analisar en lo capítol precedent. Dins del régimen
particularista, la organisació interior de Catalunya fora
substancialment la meteixa, tant si l'Estat general espanyol fós una
monarquía, com si fós una república. Sóls en lo cas que hem previst de
que la unió fos personal, tenint per llas la corona, y de que aquesta
envies un llochtinent á cada una de las regions ó Estats, hi hauria
alguna diferencia en lo poder executiu.

Qualsevol que fós la solució, Catalunya formaria un tot ab personalitat
y vida propia. Dins de las limitacions que s'hagués imposat per la unió,
y exepció feta de las atribucions que hagués delegat en lo poder
general, exerciria lliurement totas las demés que son propias de la
soberanía. Ella, donchs, cuidaria exclusivament de son dret privat, de
sa llengua, de sa administració, de son gobern, etc., etc., en quant fós
de son interés particular. Las unicas lleys generals que la obligarian,
foran las referents á las pocas materias que s'haurian confiat als
poders generals de la nació.

Mes, del fet de que Catalunya formés un sol tot, no se'n desprén que
hagués de ser un tot compacte ni unificat, puig que en aquest cas no
s'organisaria de conformitat ab los principis del particularisme.
Llavoras no's cambiaria'l sistema, y'l territori catalá junt ab sos
habitants no farian més que cambiar d'amo, puig en compte de dependir de
Madrid, dependirian de Barcelona. Catalunya formaria un sol tot; tindria
personalitat política, y fora una entitat autónoma: mes, aixís com pera
la unió ab las demés regions de la Península delegaria una part de las
atribucions de la soberanía en los poders generals, aixís també
n'encarregaria d'altras á entitats inferiors, y aquestas delegacions
pendrian la forma de llibertats y drets, individuals y corporatius.
Notis be, que dihem que las encarregaria, lo qual vol dir que ella'n
fora la mestressa, y conservaria sempre lo dret de regularlas. La pedra
angular del edifici particularista són las regions, de qual soberanía
surt aixís l'Estat general com las llibertats locals, y en aixó se
distingeix lo nostre sistema de certs altres que pretenen basar la
organisació en la autonomia individual, formant per pacte unánim y
esprés l'Estat primari, que consideran ser lo Municipi, del qual derivan
los organismes més extensos, creats també per pacte exprés y unánim.

Dins de Catalunya hí hauria d'haver una gran decentralisació
administrativa, podent las comarcas y municipis exercir per delegació
algunas atribucions políticas. La divisió administrativa hauria de ser
ben pronunciada. Las provincias, comarcas, departaments, districtes, ó
lo que fossin, pera la administració del pays, haurían de ser molt
reduhits. Las provincias actuals, creació del centralisme, són de molt
massa grans.

Ja que toquem aquest punt, hem de fer notar per incidencia que van molt
errats los que dins del unitarisme volen disminuhir las actuals
provincias. Los que tal demanan, confonen duas qüestions completament
distintas, puig si las provincias modernas son efectivament massa
numerosas pera constituhir entitats políticas ó Estats, son en cambi
molt massa grans com entitats administrativas. Com més pronunciada sigui
la divisió administrativa, més hi guanyarán las llibertats, y més
s'interessará lo comú dels ciutadans en la marxa de la cosa pública.

Vegis, sinó, lo que fan totas las nacions organisadas baix la base
particularista. Los Estats particulars de la Unió americana están
dividits en Condats (*Counties*) ó Parroquias (*Parishes*), y entre tots
ells ne contan uns dos mil doscents. Los més petits Cantons suissos y
Estats alemanys están dividits y subdividits, y contan també un número
extraordinari de districtes ó cércols. Mes, no sortim de casa nostra, y
veurem, que avans de sernos imposada la unificació, la divisió
administrativa era ben pronunciada. Las comarcas naturals, corregiments
ó veguerías, han de ser la base que pera sa administració y régimen
interior adopti Catalunya, si algun dia recobra la personalitat
política.

La flexibilitat del sistema particularista li permet resoldre
encertadament un munt de qüestions davant de las quals ha de declararse
impotent l'unitarisme. Una d'aquestas qüestions es la referent á la
organisació municipal.

Lo unitarisme's fica ell meteix en un cércol del que no pot sortirse. Se
trova ab gran aglomeracions urbanas, en las que los habitants se contan
per centenars de mils y gosan de tots los refinaments de la civilisació
y de la cultura. Al costat dels municipis rurals, quinas casas y masías
espargidas no arrivan ni á formar poble, y s'empenya en fer passar á
unas y altres pel meteix adressador, volentlos fondre en lo meteix
motllo de una lley municipal comuna. Los resultats son desastrosos. Ó's
donan moltas llibertats, y'ls pobles atrassats, no sabent usarne,
n'abusan, ó's restringeixen aquellas, y las grans aglomeracions s'hi
troban oprimidas, y han de acabar produhint un gran espatech. Lo sistema
particularista atén á la naturalesa de las agrupacions y se acomoda á
llurs circunstancias. Si fa una lley general, que sempre es poch
estreta, corretjeix luego sos efectes per medi d'excepcions. A las grans
ciutats y vilas las dota de Cartas, que responguin á llurs necessitats,
y siguin relativas á llur estat de cultura. Las considera corporacions,
y com tals las tracta. Lo sistema de Cartas municipals, que avuy dona en
los payssos anglo-saxons los meteixos bons resultats que en altre temps
va donarnos á nosaltres lo dels privilegis, es lo que deuria emplear
Catalunya lo dia que disposés de sa personalitat.

Debent Catalunya formar un sol tot, tant si la solució general fós
republicana com si fós monárquica, hauria de organisar son poder
llegislatiu. Las Corts catalanas haurian de reviure dins de qualsevol de
las formas del particularisme que s'adoptés.

Mes, ¿quina hauria de ser la organisació de las Corts? ¿Haurian de
compondres dels representants dels tres brassos, com las antiguas, ó
haurian de ser una reunió de diputats nombrats directament per sufragi?
¿Haurian de tenir una sola ó més de una Cámara?

Algunas de aquestas preguntas tenen ben natural la resposta, aixís com
altras de las que nos hem fet ó podriam fernos en lo referent á Corts,
són mes difícils de respondre, puig que las solucions á que's prestan
poden ser molt variadas.

Que las Corts catalanas no podrian estar formadas per los representants
dels tres brassos antichs es evident, puig que no existeixen ja tals
brassos. Lo militar ó aristocrátich no es avuy element del Estat separat
dels altres; lo eclesiástich viu en condicions molt distintas de las en
que vivia, y las ciutats y vilas reals no caben dins del modo de ser
actual de la nostra societat.

Si las Corts catalanas haurian de compondres de una sola ó de mes de una
Cámara, es qüestió que deuria resoldres en un ó altre sentit segons
aconsellesin las circunstancias. Per regla general, ha donat millors
resultats lo sistema bicameral que lo de la Cámara única.

La tendencia histórica, no obstant, porta al nostre pays cap á aquesta
darrera forma. Tal vegada lo més encertat fora que las Corts catalanas
se formessin ab elements variats, constituhint no obstant un sol tot.
Podrian, per exemple, compondres no de dos, sinó de tres cossos, que
deliberessin junts y votessin separadament, formant la majoría dels
representants de cada cos lo vot general d'aquest, y necessitant tota
lley lo vot de dos dels cossos pera adquirir forsa obligatoria. Los tres
cossos, seguint l'exemple, podrian estar formats: l'un de representants
populars, elegits per votació directa en proporció á la població total
de Catalunya; l'altre de representants dels districtes, designats en
número igual per cada un d'aquestos, y lo tercer de representants de
corporacions, nombrats per las que entre aquestas reunissin certas
condicions que s'establissin.

Per lo dit medi ó per un altre de consemblant se corretjiria tal vegada
la corrupció que l'unitarisme ha portat fins als racons més apartats de
la nació per medi de sas farsas electorals, que foran grotescas sinó
fossin de tan destructors efectes. Si la solució que proposem no agrada,
poden buscarsen cent d'altras, que serán bonas pera'ls temps d'avuy si
reuneixin las duas condicions seguents: la de donar participació el
sufragi popular directe, y la de contrabalansejar son poder, al objecte
de anarlo depurant dels vicis que li ha empeltat lo fals
parlamentarisme.

Inútil es dir, que la organisació política catalana, republicana ó
monárquica, hauria de basarse en lo sistema representatiu, fugint de las
anomenadas prácticas parlamentarias. Las Corts haurian de ser nombradas
pera período fixo, lo meteix que la autoritat executiva, si hagués de
ser directament nombrada per Catalunya, essent perfectament independents
l'un poder de l'altre, y no debentse comunicar sino per medi de
missatjes.

Las Corts catalanas haurian de ocuparse molt especialment de la
administració y del foment dels interessos morals y materials del pays.
Pera'l foment dels primers, haurian de cuydar molt especialment del
nostre dret privat, no sóls en la part civil, que més ó menys mutilada
conservem, sino en las demés parts que deurian entrar en llurs
atribucions. Y com que dins meteix de Catalunya no teniam ni tenim avuy
en la part civil unitat llegislativa, las Corts catalanas modernas
inspirantse en las antiguas, é imitant al Parlament británich, podrian
adoptar lo procediment de la llegislació separada. Per aquest medi no
sóls lo dret general catalá, sino sas especialitats, com las de Tortosa,
la Vall de Aran, Barcelona, etc., etc., anirian desenrotllantse y
posantse en armonía ab las necessitats é interessos dels temps.

Lo dret privat es sens dupte un dels primers elements de la vida dels
pobles. En ell se basan las llibertats personal y civil, que son las que
més interessan y dignifican al home. La llibertat política es lo
complement, y al meteix temps lo medi de adquirir y conservar aquellas
altras llibertats. Lo unitarisme la considera com fi exclussiu, y en son
nom exigeix als pobles tota mena de sacrificis, inclós lo de las altras
llibertats. Lo particularisme la reduheix al lloch que li pertoca, y
lluny de sacrificar las llibertats personal y civil á la política; lluny
de voler separar á aquesta de la economía y administració, la
constituheix en llur servidora. La llibertat política, dins del
particularisme, es lo medi de cercar y obtenir las demes llibertats, y
junt ab ellas la millora y perfeccionament de tots los elements del
pays.

Lo poder executiu catalá deuria conferirse, al nostre entendre, no á una
autoritat personal, sino á un Consell de pochs membres, (tres, cinch, ó
tot lo més set). Lo nostre carácter s'oposa á la elevació de personas y
tendeix sempre á la creació de institucions. Lo Consell executiu no
tardaria á conquistarse la popularitat de que gosavan lo dels Consellers
de Barcelona y los de altras ciutats de la nostra terra.

Lo poder judicial estaria confiat als Tribunals que s'establissin,
debent haberni de tots los graus, desde'ls de pau ó municipals fins al
Suprem catalá. Las nostras qüestions judicials no haurian de sortir may
de Catalunya en quant no's referissin á las materias que s'haguessin
confiat als poders generals de la nació.

Ab lo dit n'hi ha prou pera formar concepte de lo que fora Catalunya
regida pel particularisme. No hem tocat las qüestions de detall perque
no entran en l'objecte d'aquest llibre, pero que són fácils de resoldre
aplicant á las que se presentin lo criteri que havem exposat. Partint de
la base del reconeixement dels fets y dels interessos histórichs, no es
difícil armonisarlos ab las aspiracions. L'avuy es sempre plá, si no vol
rompre ab lo ahir ni precipitar lo demá.

Segur es que als lectors que haurán tingut paciencia pera seguirnos en
los nostres rahonaments y apreciacions, los cridará la atenció lo lloch
secundari en que quedan moltas qüestions que apareixen de importancia
capital dins del unitarisme. Si Catalunya logrés tenir una organisació
particularista, se constituhiria quasi de la meteixa manera si al davant
del conjunt nacional hi hagués un rey ó un president ó Consell. Aquesta
consideració val la pena de ser pesada y meditada, puig que indica una
de las grans ventatjas del nostre sistema, y confirma una vegada més lo
que hem vingut dihent, ó sigui: que'l particularisme, pel camí de la
llibertat, uneix, en tant que l'unitarisme, pel camí de la imposició y
del autoritarisme, no logra més que dividir als que cauhen baix son
domini.

Anem á acabar la tasca que'ns habem imposat ab una pregunta final. ¿Es
possible á la nostra terra una solució qualsevol de las que havem
indicat? ¿Pot Espanya convertirse en una Confederació ó Estat compost, ó
pot Catalunya aspirar á recobrar sa personalitat dins d'un dualisme per
l'istil del de Austria-Hungría, ja baix la forma republicana, ja baix la
monárquica?

A la pregunta contestarem sóls, que la cosa dependeix de nosaltres. Si'l
catalanisme pren peu; si arriva á moures la opinió pública; si las
nostras solucions logran á apoderarse de las intel·ligencias y dels cors
de la majoria del pays, podrán ser més ó menys grans las dificultats y
obstacles, pero'l triunfo definitiu es segur.

Mes tinguis ben present que cap solució particularista vindrá ni's
solidará per l'esfors d'un sol partit, per poderós que se'l suposi. Sóls
pot portarla una explossió de los sentiments de tot lo poble; un
moviment general de la opinió. Per tal motiu estem en lo camp
catalanista los que de mes distinta manera pensem en altras materias;
per tal motiu entre nosaltres hi ha qui vol anar endavant molt depressa,
y qui vol estar deturat ó avansar ab molta calma; per tal motiu los que
com nosaltres tenen arreladas las ideas republicanas, no troban
inconvenient en presentar lo cuadro del particularisme no sóls dintre de
llur sistema, sino també dintre del oposat, ab la imparcialitat que hem
procurat conservar en tots los capítols d'aquest llibre.

Fi.




*** End of this LibraryBlog Digital Book "Lo catalanisme : Motius que'l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicas" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.