Title: Els Herois
Author: Bertrana, Prudenci, 1867-1941
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Els Herois" ***


INDEX.

Pòrtic.
En Quimet o el rebuig del Diable.
En Carxofa.
En Busqueta.
L'egua del jutge de pau.
La masovera se'n va al mercat.
El Cerdà.



PÒRTIC.

Herois, com Proses bàrbares, és un llibre fervorós i sincer. Ningú
ha de cercar-hi enginy ni fantasia. Us dono una obra viscuda i no
pas una oriflama literària. Austerament he recercat entre les meves
enyorances d'aventurer humil.

Dintre la urb nerviosa, segueixo amant com sempre la Naturalesa
apacible i fecunda. Sóc ple d'agraïment per Ella, car ha guarit els
meus dolors donant-me fermesa corporal i serenor anímica. La crec
perfecta, dreturera, santa!

Cal pensar que l'home va traïr Déu tot just creat, mentre
s'enfredoria, damunt la seva bellesa perfecta i immortal, l'excelsa
alenada de l'Artífex. Ella, altrament, serva, amb fidel gelosia,
les lleis rebudes de l'Etern: és pura, és beneïda, un paradís
encara.

Per això el seu contacte divinitza; i, per això també, els homes
que s'han criat en el seu si, en mig de la seva impassibilitat
maternal, tenen dret a la nostra reverència. Són així com uns
personatges evangèlics; i ningú, en els temps presents, gosarà
discutir-los el dictat d'Herois. Almenys no s'oposarà massa
formalment que un escriptor de la meva modèstia, gaiament
democràtica, els qualifiqui de tals, atorgant-los però, ben entès,
una jerarquia inferior a la que es mereixen ells, atenent-me a
l'admiració que els professo.

Mes cap respecte humà podria fer de mi un ingrat, ni cap
esplendidesa de progrés, cultura o civisme fóra prou abassegadora
perquè jo els tingués en oblit.

Jo els ofreno, per tal motiu, aquestes Planes. La glòria, si n'hi
ha, és d'ells. Sols desitjo, per a mon goig, ésser un bon
historiador de les gestes llurs. També em fóra grat que tu, lector
benèvol, tinguessis el meu tarannà. Així esdevindria possible que
jo i els meus Herois caminéssim triomfalment pels viaranys de ton
esperit com ho férem pels deserts de la terra.



EN QUIMET O EL REBUIG DEL DIABLE.


I

El poble de L'Esparra és un poblet de quatre cases situat entre
dues afraus en mig d'un bé-de-Déu de serres emboscades.

Només es fa obirador pel seu campanar banal, restaurat
estúpidament, que sobresurt amb petulància, dins la frondositat de
les suredes, com el coll d'una oca blanca en un camp d'userda.

Un gros lladorer ombreja la plaça, on plana el mateix silenci de
les boscúries veïnes. A l'estiu, però, els pardals xeriquen en els
ràfecs de les teulades, i els papallons revolen, entre els fonolls
del cementiri, pel cim de les xamoses campanetes blanques. També
l'esclopeter, en cos de mànegues, fa anar la seva gúbia a la porta
de casa seva, i el rector conrea l'hortet amb la verdosa sotana
arrebossada pel cim dels malucs, congestionat i lluent. A l'entrada
de l'hostal, les mosques ennegreixen l'enrajolat i el caduc fustam
de la porta mig closa, on el sol cau de ple a ple, fent plorar la
reïna dels nusos. De tant en tant passa un carro; un d'aquests
carros de muntanya lleugers i desballestats, amb grans bosses de
cordam i sàrries velles que escombren el camí, rodes primes de
llanta esmussada, galga de roure i mula pacient i escardalenca.
Dels guarniments, plens d'afegits i lligadures, pengen uns quants
branquillons de boix o ginestell que fan la servitud
d'esquivamosques, a desgrat de la protecció dels quals la panxa
grisa de la mula, solcada de venes tumefactes, degota sang.

El diumenge el poble s'anima. A l'ombra del lladoner, els pagesos
morigerats amb la brusa nova al muscle, esperen la missa, comentant
la saó de les terres. A l'hostal hi ha el jovent i els vells
intemperants, que es juguen el beure a la bescambrilla. Les cartes,
ensutjades i enganxadisses, acanalades i repugnants, reboten damunt
la taula amb un espetec somort com el que produiria en saltar
una llagosta.

Sovint se'n desvia alguna, anant a raure entre les potes del banc,
d'on la cull una manassa deforme, d'ungles revingudes i ferestes el
mateix que la cornamenta d'un brau.

Tres campanades argentines vibren i es perden al lluny en la
majestuosa calma de la serra. Els jugadors fineixen la partida.
Tant els que han guanyat com els que han perdut, traguegen del vi
comú i van a ajuntar-se amb els del lladoner. Lentament,
mandrosament, uns i altres acoblats, tot posant-se els gecs i les
bruses, pugen la rampa de l'església, i s'hi endinsen arrossegant
els peus.

El menjador de l'hostalot és desert. El vidre blau dels porrons
reflecteix la parra i les carabasseres del celobert; les cartes
simulen una escampadissa de teules revellides; les mosques
s'aquieten aferrant-se, goludes, a les engrunes de pa blanc; i el
gat es situa a l'ampit de la finestra, lluca mandrós al defora,
s'arrupeix i s'adorm.

Tots els parroquians ouen, entretant, la missa, refrigerant-se en
l'ambient penombrós de la petita nau, uns dient parenostres i
altres pesant figues.

Sols a vegades, de tard en tard, n'hi resta un, a l'hostal; un que
es desentén de la comminació de la campana sonora. Roman de colzes
a la taula, enlleït i sòpit. S'entreté aixafant les cendres de les
pipes i cigars amb el dit xic i esgrafiant-les amb l'ungla,
ajuntant els bassiots de vi, combinant les palletes i llobins, que
havien servit per als jugadors, en belles agrupacions decoratives;
o bé inicia un solitari, o bé, aixecant-se els pantalons,
s'esgratinya el ventre de la cama.

Des del banc on seu, obira una llenca del camí que puja per darrera
de l'hostal. Sovint una noia ressagada travessa el greser
refulgent, amarat de sol. Porta la caputxa plegada sota el braç, i
tresca ferm, fent retrunyir el sol amb l'empremta de les seves
espardenyes noves. Llavors el mal cristià es redreça, s'aboca a la
finestra seguint-la amb l'esguard; un esguard cobejós que
s'emmotlla en el turmell de la minyona i en el balandreig de la
faldilla de percalina, sota els plecs de la qual trontollen
exuberàncies bàrbares.

Un gos roig, bordissot, dorm enroscat als peus del bosquerol. Es el
_Caiman_, i té tanta anomenada pels seus lladronicis com per les
seves empaitades als conills.

Està gras, cosa que resulta inversemblant en un coniller de pagès;
però el seu pelatge és un mostruari de nafres i cosits. Ha sofert
tota mena d'agressions i botxineries. El pal, el ganivet, la pedra,
l'aigua bullent, el sofre encès, la metralla, els brians, la sarna,
els banys i les untures càustiques han assenyalat el seu pas
imborrable en aquell cuiro heroic, fent-ne un tapís policromat,
absurd.

Tan curiós com el ca és el seu amo. Es diu Quimet, Quimet a seques.
Prou té germans i germanes; però, si pel cognom d'aquests
intentéssiu conèixer el de l'altre, us erraríeu de mig a mig. En
Quimet no sabria pas on anar a cercar la seva fe de baptisme, i diu
que és fill d'una conversa casual que la seva mare va tenir amb un
adobacossis. I s'envaneix del seu origen com un noble dels seus
blasons. La veritat del fet no la sap ningú; i, entre la família,
aquesta qüestió és la que menys interessa de totes les qüestions.

* * *

En Quimet escassament amida el que amiden d'alçària els homes més
xics sense arribar a pigmeus. Es bastant corbo; el clatell se li
emmotlla a les espatlles, i la barba li toca al pit, un pit amb
quilla, arlequinesc. Adorna la seva cara, seca i de migrades
fesomies de raquític, un superb mostatxo de gavatx. El serva çom a
record d'una campanya de carboner al Conflent. En honor d'aqueix
bigoti, únic en el llogarret, on són mirats amb prevenció com un
senyal herètic, el corbo s'absté d'anar a missa. En Quimet
s'emplena la boca del que ha après a França, de les excelències del
cuixot rossellonès i de la bella despreocupació de la gent gavatxa.

És el més formidable jugador de cau i el que trascola més vi i fuma
més caliquenyos dels que concorren a l'hostal. Les dones casades el
miren com un perniciós exemple per a la jovenalla, i les solteres
procuren evitar la seva encontra en els camins i en la solitud dels
camps; sense, però, fonamentar en res la temença llur. El corbo,
per tal atreviment, sol dir-los una platxèria bilingüe, que les fa
enriolar per dintre.

-¡Quina reïra de Déu de _garbo_ que em tragines, Anneta! Deixes un
oratge!... ¡_Malerús_ de jo, que tinc d'acontentar-me amb
ensumar-lo!

O bé:

-Ànsia, Rosó! Amb una _vuatureta_ com tu, jo pla n'aniria, de
descansat!

I així sempre, expressant, amb una malícia gens agressiva, els seus
anhels, segur d'un refús, conscient de la seva pobra estampa i dels
seus pocs mereixements.

* * *

El corbo era un bon jornaler; però els propietaris de terres no el
llogaven tement que la seva participació en els conreus maleís les
viandes.

Començà a córrer la brama que, feina que feia el corbo, feina que
s'enduia el diable. Si sembrava fesols, se'ls menjaven els gaigs i
les perdius, o es bromaven abans de granar; si batia el blat, es
pollava en el graner; si cavava vinya, la pedregada se'n portava
els raïms...

En Quimet es refugià en el bosc. El bosç és generós i pròdig per
als qui s'hi donen en cos i ànima. Ningú es mor de fam si sap
manejar un magall, un tallant o una picassa. En Quimet era fet per
a manejar-los. Les seves mans curtes, amples i feixugues semblaven
haver nascut arrapades al mànec de les eines i ser mesell com la
mateixa fusta. Aterrant suros, estassant bardisses, capolant
soques, arrabassant arboços, treballava com un mal esperit. Tot el
que fos destruir, esmicolar i encendre, ho feia amb goig, amb
pitrades furients, serrades les dents, exhalant el coratge amb un
-Oohà!- estentori cada cop que enfonsava el magall en el llècol, o
la destral en l'encetadura d'un torell, d'on feia saltar
estellicons brunzents que l'estrompassaven. Era aquell treballar
una mena de combat: el corbo esbravava la seva ira de pària;
trobant, en el repós, la satisfacció d'una venjança justa,
realitzada indirectament.

Damunt la seva trista esquena de contrafet, els boscalls s'hi
assentaven a meravella.

Ses cames de garrell no desdeien pas per una arrova d'excés, i eren
prou elàstiques per a saltar córrecs i redreçar-se com una molla
d'acer en les inevitables caigudes, baldament s'haguessin enfonsat
fins al genoll en els pendissos de greda somoguda o en els tous de
fullaraca dels obacs.

El cos del corbo, rabassut i àgil, era la nata per travessar les
maleses. Es ficava en mig dels embardissaments i dels gatossars més
espantosos. Si no podia trascamar-hi a força d'enginy, s'hi
llançava furient, caragolat com un eriçó. Llavors hi obria un trau
amb la mateixa facilitat que l'hauria obert una roca de deu
quintars estimbada.

Les agressivitats del bosc no podien res contra la seva pell bruna
i mesella, on les pues dels arns, de les argelagues i dels
esbarzers amb prou feines, en esgarrapar-la, deixaven senyal: un
ratllat blanquinós, talment el d'un pissarró en una pissarra.


II

En Quimet, si tenia amics, ho devia al _Caiman_. El gos completava
l'amo. Junts, ficats en una vall, feien bona feina. Allí on ells
passaven no hi havia salvatgina segura, per entaforada que
estigués. Totes les proteccions, tots els murallars de vegetació,
totes les catabaumes d'espines, tots els timbarros atapeïts de
brosta, tots els xaragalls entravats de romagueres, no hi servien
de res.

Per això els caçadors associaven en Quimet en les grans batudes. En
Quimet tenia una escopeta que sempre feia figa. Havia passat per
totes les ferreries de la contrada, i, en cada una, els martells
feixucs, les llimes grofolludes, els mandrins grossers, les fornals
de trempar relles i la força bruta del manyà li causaren un nou
estropell. Això no vol pas dir que aquella arma no es disparés tota
sola en el moment més inesperat. En Quimet, però, la idolatrava. La
idolatrava perquè era una arma xica de damisel·la, una joguina; i
Déu sap de quins enigmes d'entendriment són susceptibles, els
tristos contrafets.

En canvi, el que mai fallava, en les mans d'en Quimet, era el
magall. Conill encauat, conill al sarró. Durant el meu tracte amb
el bosquerol, ni una sola vegada he vist desvirtuada aquesta
sentència. Bé n'érem, de lluny de veïns! i bé n'hi havien, de
serres i turons interposats entre el lloc de la peripècia i la
masoveria més propera on poguéssim manllevar un magall! En Quimet
no tenia pas mandra. Es desempallegava del sarró, la brusa i
l'escopeta, i partia boscos a través. ¡O belles i plaents esperes
assolellant-me en els fondals de la Trencada, flairant les molses
del brucater, oint els tords en l'arboçar, i veient el desesperat
_Caiman_, rauta que rautaràs, grinyolant, esbufegant, queixalejant
les arrels que no havia pogut rompre amb les ungles, i etzibant un
brollador de terra humida entre les seves potes del darrera
eixancarrades!

Llavors m'enervaven: ara, el record, tan sols m'omple d'agraïment
retrospectiu pel brau i temerari desencauador.

Ell revenia més prest del que suposàveu. El cansament cornava dins
aquell pit contrafet, i la suor li rellentia al front. El primer
Déu-vos-guard era una puntada de peu al _Caiman_ que el rebotia
contra els matolls. Després llançava la gorra i el magall. Una
estranya maniobra emprenia, en Quimet, abans de començar la tasca.
Consistia a trencar un manat de brucs i a introduir-los dins el
catau tant com el braç en podia haver. Així que el braç curtejava,
el corbo, ajagut, estiragonsant-se, fent el cap enrera, seguia
empenyent amb gemegoses estremituds. Quan la galta, el muscle i el
gep se li havien emmollat en la terra fresca del catau, esventrat
pel _Caiman_, el bosquerol es redreçava, desembrussant-se l'orella,
escopint llot i eixugant-se les fesomies de rajoler amb la mànega
de la camisa.

Tot seguit, en la clotarada, retrunyien els cops isòcrons,
persistents, somorts, del magall, i l'esbufec de les pitrades del
brau minaire. ¿Durarà molt, aqueix treballar de negre? Durava el
que havia de durar. Si el conill s'hagués entaforat a les entranyes
de la terra l'hauria percaçat en Quimet.

Arribava un moment que les gleves, les pirroces de bruc, les
llenques de molsa i els matolls arrabassats formaven un munt,
soterrant les cames del bosquerol; i, en aquella catastròfica
confusió, ningú hauria sigut capaç de trobar la seguida del catau.

Llavors compreníeu la servitud del ramàs. En trobar-lo
esgratunyant, en Quimet tornava a ajaçar-se, tornava a empènyer
fins que la boca de la cavorca era un buidat exacte del seu tors,
un contramotllo de mènsula grotesca.

El moment solemnial esdevenia més tard, després de repetir diverses
vegades aqueixa maniobra i d'esventrar, a cops de magall, mitja
muntanya.

Dins el fossar, en Quimet furgava amb un estaquirot. Així que treia
pèl, una resquícia de pèl com fil de teranyina, llançava un crit de
victòria.

Desenganyeu-vos; les excavacions mai deixaran de ser emocionants.
Tant li fa que es tracti d'un conill ple de vida com d'un egipci
mort i embalsamat: el misteri i el dubte hi són, i la troballa
us exalta.

Per això el bosquerol, aconseguit el pèl, pegava les darreres
magallades amb un braó de trenta mil diables. De seguida, braç nu,
les dents apretades, boca terrosa, el vèieu maldar per punyir la
víctima. El _Caiman_, oblidant ressentiment, pretenia ajudar l'amo.
Encirada la cua, dretes les orelles, allargassat també, introduïa
el morro pel sotaixella d'en Quimet. Els gemecs de l'home es
barrejaven amb els grinyols del ca. En les profunditats del cau
repercutia un trepeig violent.

Àdhuc la mateixa naturalesa participava de la nostra expectació.
Els pinsans emmudien en les branques, el Montseny nevat s'aguantava
l'alè, el sol empal·lidia, i el cor de la terra panteixava.

Una immobilitat absoluta del caçador i uns tremolins en les anques
de l'ajudant precedien el desenllaç.

De sobte, una estremitud, una bursada, un xoc subterrani, uns mots
amorosos d'infinita tendresa, com -¡Vina'm aquí, pobric, estimat de
la mare!, i el corbo es redreçava d'un salt. L'instint satisfet li
birbillejava en les nines, xiques i cruels com les d'un aligot.
Alzinant el braç pel cim de la tanyada del brucater, ens mostrava
la presa. El conill era un remolí, d'espeternecs i revinclades,
cabdellant-se i descabdellant-se. La seva gràcia elàstica i el seu
pelatge suau, fi, llustrós, net, immaculat, contrastaven amb la
figura massotera del caçador, tenyida de fang roig, amb pegats
de terra a les genolleres, sobre el pit, pels cabells i celles.
Veritablement el desencauat, segons apariència, era en Quimet.

Glapint i claquejant les dents, el _Caiman_ feia bots formidables
amb la pretensió d'abastar el conill.

-Marxa! marcha, dic!... Llamp te parteixi! marxa!

El càstig a tanta impertinència no es feia esperar. Un ahuc
horripilant somovia l'afrau. El gos, amb el ventre ensorrat, la cua
tocant-li el llombrígol, amb cara de basqueig, eixancarrant-se,
es perdia bosc endins. Alhora, la manassa d'en Quimet queia de
cantell, a l'esbiaixalla, entre cap i orelles del conill: un cop
sec, violent, escruixidor, que hauria esnucat un gegant. I mai
havia de repetir-lo.


III

Jo vaig conèixer el corbo a casa un seu germà, un pagès llest i
d'empresa que vivia en una casica de fam i set, però que l'ase em
flic si hauria baratat els seus guanys de negociant de llenyes i
carbons amb les meves rendes.

Aquest germà va ensinistrar-lo en el negre ofici de carboner
donant-li a carbonejar els suros de les seves trafiques.

Així l'allunyava de l'hostal i de la gent del poble, que començaven
a mirar-se'l amb mals ulls.

Els tocoms on en Quimet realitzava les seves campanyes eren la cosa
més feréstega que us pugueu imaginar.

En ple dia, batent-hi el sol, us hi sentiríeu acovardits, propicis
a la superstició i les inquietuds sobrenaturals. Els mateixos
pagesos, amb la sensibilitat esmussada i la imaginació entumida, no
deixen d'experimentar-hi vagues paüres. -Són indrets que no fan
goig- diuen ells. Generalment es tractava de verals desconeguts del
mateix propietari; reclots fantàstics on les soques cauen de
vellúria, rosegades pels banyarricends, cobertes de molsa blanca i
de nafres infectes enormes que suquegen podridum; córrecs pregons,
emmalesats, on fosqueja a mitja tarda, on hi ha cavorques de
ramatge d'una llobreguesa perennal, on s'atura la gosadia dels
caçadors, que s'acontenten amb estimbar-hi pedruscalla. A voltes,
però, en Quimet carbonejava a l'obac d'un cimal abrupte; un
d'aqueixos cimals que s'obiren de lluny perduts en la maror
selvàtica, el mateix que illots inabordables, assiluetats de
penyalars ingents i vegetació torturada. O també en el flanc d'una
serra immensa, entre valls intransitables, rodejat de pinedes
laberíntiques, d'embardissaments com catedrals i rocasses de
configuració monstruosa, disseminades arreu, com un ramat ciclopi.

¡Imagineu-vos el corbo, sol, ben sol, vivint en aquells mons de Déu
lo pare!

Esdevenia el veritable esperit familiar de les grans brolles
inexplorades, de les cofurnes dels roqueters i dels troncs balmats.
Negre de mans i cara, el gros bigoti marcit, els cabells llargs
abrigant-li el clatell, amb son tricot gris esfilegassat, com la
faixa, les calces i la gorra (cosa que el feia semblar pelut), us
compareixia impensadament d'un aire matusser i sarcàstic, amb tot
l'aspecte d'un nan sobrenatural.

* * *

En Quimet convivia, amigablement amb les salvatgines. Em contà que
havia sigut veí d'un gamarús tota una hinvernada. L'animal arribà
a agrair-li que no li hagués aterrat el suro en l'escalaborn del
qual passava les hores d'enlluernament diürn. i en Quimet i el
gamarús s'entenien i expressaven la simpatia llur, trucant la
rusca, com dos veïns separats per un embà.

Els teixons, les guineus i els porcs senglars no feien pas cabal de
la presència del bosquerol. Ell n'estava encisat, i ho retreia amb
urc, a la faisó de certs polítics de províncies en omplenar-se la
boca del tracte familiar que han rebut dels cortesans.

En Quimet us narrava pintorescament la seva vida de solitari; us
ponderava el seu gaudi misantròpic; la pau de les boscúries, el
repòs que dóna l'absència de camins i carreteres, la certesa
de tenir el germà de raça més proper a sis o set hores lluny, el no
existir ni per al rei ni per al papa, i la il·lusió de saber-se
oblidat, perdut, com una bèstia inclassificada en un desert.

Solia ponderar també els goigs materials que li proporcionava la
seva vida humil: la gana que desperta el baume de l'olla penjada en
una forqueta, bullint al sol; el coratge que es rep d'un plat de
brou de sagí ranci barrejat amb el vi de la boteiola, el gust
especial de la cansalada sofregida amb llenya de pinetell, i el
sabor del pa de vida guardat dintre la saca, torrat per les
ventades i estellat a cops d'ullera de destral.

Us parlava, demés, del bell humorisme de les sargantanes que se li
ficaven als esclops; dels catifets amb les xutes, el flauteig de
les quals escarnia fins a menar-les al cim d'una branca morta a
tret d'escopeta, i de la fraternitat aconsoladora que l'unia amb el
_Caiman_, que es desvivia per distreure'l i complaure'l empaitant
esquirols i lladrant a les serps, fent altres manifestacions
platxerioses, i esdevenint honrat i frugal, Déu sabés si per virtut
o per manca de temptacions.

I en Quimet, per no perdre l'ús de la paraula, s'habituà a enraonar
amb el gos. Tots els carboners, mentre les piles cremen, tenen
algunes estones desvagades; i era llavors que el corbo apel·lava el
_Caiman_, s'asseia terra enllà, el feia jeure entre les seves
cames, i, amb una horrible ostentació d'impietat, li ensenyava
doctrina.

En tractar-se dels manaments de la Llei de Déu, suprimia el sisè
com una concessió especial que creia de justícia no sols per al
gos, sinó també per a l'amo.


IV

En Quimet, amb aquella vida, havia arribat a un grau d'enduriment
corporal i espiritual insuperable. Els altres bosquerols solen
construir una sòlida barrera de boscalls i gleves, un estoig de la
seva còrpera amb palla per jeure, una petita llar i una porta de
feines, que barra el pas al gebre i al vent-pluig. El corbo no
perdia el temps en coses supèrflues: una rusca, una saca, un feix
de ginestells, combinats enginyosament segons el seu instint de
nòmada, li servien d'escut contra les agressivitats del cel i la
muntanya. En les bonances, passava la nit allí on coincidia la son
i el lleure. Ell i el _Caiman_ s'esternellaven junts entre
l'arrelamenta d'un suro, sota els brancatges, que els protegien de
la serena. Si el temps era desapacible o amenaçador, es tiraven una
sàrria per damunt i dormien angelicalment, com una damisel·la entre
matalassos i edredons de plomes.

-El jaç dur és un remei contra la mandra.- afirmava en Quimet; -i
una pila encesa no en vol, de mandra: vol ser vetllada com un
malalt; i això obliga al carboner a dormir amb un sol ull i amb
una sola orella.

Quan la disposició del foc en les carboneres exigia aquesta cura i
assiduïtat, començaven les penes del bosquerol. Amb lluna o fosca,
amb tramuntanes o gebres, amb pluja o neu, ell havia de fer la seva
ronda nocturna, barranquejant pels sots i entaforant-se per les
brolles a fi de vigilar aquelles combustions subterrànies, que eren
els seus camps i vinyes.

Sovint bramulava el llevant, i els núvols donaven l'aigua per amor
de Déu. Els pins i les sureres eren rebregats per l'oratge, i les
branques rajaven amb fúria de canals sobre l'esquena del corb. (-El
gep se m'anava estoveint- deia ell pintorescament.) Els córrecs
esdevenien torrenters, i les fondalades estanys, que calia
travessar amb aigua fins a la cintura: aquella aigua bruta i
escumosa la fredor de la qual penetra fins al moll de l'os.
Entretant, la marmanya de la serra, xopa i empagueïda, se li
arrapava al vellut de les calces, privant-lo de trascamar; i el
gotellar del xàfec li assotava el rostre, li anegava la visió, se
li escorria pel clatell, esquena avall, i la llumeneta del fanalic,
darrera els vidres entelats, fumosa i esgrogueïda, agonitzava per
moments.

Amb una tempura així és quan les piles fan el boig, i en Quimet mai
deixava d'atrapar-ne alguna en camí de recremar-se.

A la flagel·lació contínua i amoïnosa de l' oratge venia a
ajuntar-se la inquietud de perdre la mercaderia. Llavors el gnom
s'enfurismava.

Corria d'açí i d'allà inspeccionant el color del fum que eixia dels
espiralls. Un cop informat de la decantada del foc, del grau de
carbonització de la llenya, de seguida començava a manipular
estranyament. L'hauríeu vist resseguir d'un a un aquella sèrie de
forats rodons, negres i misteriosos; l'hauríeu vist fustiquejar-hi
amb estelliscons i trossets de rusca, obstruint aquest,
desembossant l'altre; mentre deixava anar, a la boca de tots, el
mateix reguitzell de frases comminatòries i d'imprecacions
furients. Més que el feinejar d'un pobre bosquerol, era allò un
seguit de conjurs i de maniobres cabalístiques.

El braser subterrani obeïa o deixava d'obeir; però, segons com, el
corbo adoptava una actitud desesperada. D'un salt es plantava al
bell cim de la carbonera.

Els cops metàtlics del seu tràmec incansable ressonaven, entre el
traüt de l'aiguat, basardosament, com si provinguessin de la taleia
d'un sepulturer foll.

En Quimet bitllava la pila, mal que pesés a tots els elements
desencadenats. Però la pila era un fetge: els esclops hi
relliscaven; el tràmec s'hi encastava, aixecant enormes pans de
terra molla, que calia treure a grapats; i el corbo, amarant-se,
enllordant-se, pataquejat per l'huracà, aconseguia, amb repetits
esforços, destapar el foc. Als seus peus restava obert una mena de
cràter guspirejant. El corbo, a fi d'emplenar-lo, prenia un feix de
branquillons; mes aquella llenya molla, freda, agressiva, després
d'esgarrinxar-lo amb els seus estarlocs, repetellejava
espantosament en contacte amb les roentors internes. Una glopada de
fum espès, agrós, picant, que un bufarut li rebotia per la cara, li
escaldava els ulls.

Un reguitzell de blasfèmies passaven, sibilants i horrísones, per
entre les dents serrades d'en Quimet, com un raig de vapor per la
vàlvula disparada d'una locomotora a massa pressió.

Aquest desfogament, no obstant, era sols una manera indirecta
d'afalagar el maligne. I, ja ben segur d'haver guanyat la seva
atenció i de tenir-lo a l'aguait, el corbo l'invocava.

Imagineu-vos-lo al bell cim de la pila, encirat, vibrant de ràbia,
entre fumeroles i escaldufaments, envermellit per unes flames
d'escotilló, amb el cremall del fanalic als peus, en mig de totes
aquelles boscúries tempestejades i d'aquell terratrèmol
catastròfic, i no caldrà pas que us ponderi la seva grandesa
infernal.

* * *

Penseu bé el que significava donar-se al dimoni en aquella situació
i en aquells paratges. I en Quimet s'hi donava de tot cor. Ell,
almenys, ho afirmava així, i cap dels actes d'en Quimet ens
autoritza a posar en dubte la seva sinceritat, com no sigui la
dèria comprovada de fer honor al seu bigoti herètic.

De tota manera, el diable feia el sord a les formidables
invocacions del tràgic bosquerol. Ell, però, les repetia sempre amb
una desesperada insistència. Ja no calien grans contrarietats ni
grans fatigues. Així que les coses no sirgaven com cal, ja el
teníeu oferint l'ànima tranquilament, amb la mateixa sang freda que
hauria ofert un per-beure a un altre carboner a canvi de feinejar
per ell durant un jorn de galvana.

En Quimet, no obstant, tenia el convenciment que no oferia gran
cosa: un escaig de l'obra divina, contrafet i grotesc com el mateix
cos, això que n'havia ja abandonat pels deserts de la terra com una
fallida vergonyosa de la seva inspiració i del seu art.

De vegades, en Quimet, reincidia en les seves ires: tornava als
seus procediments de violència així que tornaven les grans
penalitats.

Se les havia amb la seva mare i després amb l'àngel custodi. Ella
per haver-lo concebut a salt de mata, i l'altre per la seva
protecció temerària, els ajuntava en uns mateixos insults,
acusant-los de la seva dissort.

El _Caiman_, que no era pas massa beat ni escrupolós, en oir el seu
amo s'agemolia sota una estepa amb un bell tremolor, acabant per
fugir a quatre peus junts.

En Quimet arribà a sospitar si aquella bèstia tindria un bon
esperit al cos, i en més d'una ocasió estigué a frec de passar-ne
els taps d'un tret d'escopeta. No es recordava que el _Caiman_,
oint una lletania per l'estil, hagué de suportar uns banys
d'infusió de llentiscle que el deixaren net de pel com una pota de
vedella escaldufada.

Demés, sempre que en Quimet es desvetllava massa per la salut del
gos, etzibava aquell reguitzell de blasfèmies, i tant com mai en
les aplicacions minucioses i terribles dels remeis heroics.

En veritat, però, que ningú del món fóra prou aciensat per a dir-
nos si el cor d'un irracional és susceptible de compendre el que hi
havia d'imposant i temerari en aquell desig de mort i damnació
expressat a gola plena en la llobreguesa d'una nit tempestuosa,
entre la violència dels elements destructors, al cor d'unes
boscúries sense límits, a l'hora fatídica de les aparicions, de les
llumenetes misterioses, dels contactes vellutats i hòrrids i dels
averanys satànics.


V

En Quimet, termenada una campanya, solia pendre's alguns jorns de
repòs. Davallava a la masoveria del seu germà. Passaven comptes, es
rentava, es mudava, i, el dilluns, amb la camisa neta i les
espardenyes noves, trico-trico, acomboiant-se amb les colles de
gent del poble que seguien el mateix camí, se n'anava a un mercat a
vila. A cal Pinxo es feia coure una terça de costelles de moltó, es
bevia un mitjot de vi (un vi de la terra, un poc tocat
d'escaldadura, que picava al paladar i desentumia la llengua), i
ofrenava son gep als concurrents, el contacte del qual duia bona
astrugança.

Els marxants de gra, les polletaires, els sagals, els carreters...
en fi, tots els qui al migdia es reunien a l'hostal i eren jugadors
de la rifa, desembutxacaven el paperots i els refregaven per
l'esquena del corbo. Alguns per millor obligar la sort, apuntaven
els dècims amb agulles, o els hi ficaven entre la pell i la camisa,
prolongant la saturació miraculosa. En Quimet, molt seriós,
sarcàsticament seriós, contribuïa a la gatzara amb la seva pacient
actitud. Cap al tard muntava altre cop al poble, i es ficava altre
cop a l'hostal. Jugava al cau, sopava d'una torrada, i es bevia un
segon mitjot de vi. Llavors començava a fer gala del seu esperit
fort.

Els pagesos l'oïen escruixits, uns pocs l'animaven amb riallades i
assentiments; però el corbo sabia que, quan se n'anirien a casa
llur, mirarien amb desconfiança les vagaroses ombres dels fondals.

El corbo era el darrer a eixir de la taverna. Apel·lava el
_Caiman_, que en anar a vila havia acomiadat a cops de roc, i, tot
fent camí, queia, per a no aixecar-se ja fins que el sol li burxava
els ulls a través de les parpelles.

* * *

Allà a mitja tardor en Quimet arreplegà un cadarn. Els plats de vi
calent no li estoveïen pas aquella tos ressonant, dura, i maligna.
Es passava els jorns a l'hostal, vora el foc. Quan li parlaven
d'anar a veure un doctor, en Quimet somreia. Ell no era pas
construït com els altres i cap savi de la terra tindria prou
coneixement per endevinar la disposició de les seves entranyes
desviades esquena amunt. Dintre el gep, pla bé s'hi encabiria
alguna cosa: aneu a saber el què!

Un vellet, sagristà de la parròquia, llaminer de la mistela,
conversava llargament amb l'empiocat. Era, el tal vellet, mig per
convenciment, mig per càlcul, un fervorós devot i un incondicional
addicte del rector. Llevat de les estones que la seva afició a la
mistela el portava a l'hostal, no es movia mai de la rectoria.
Conreava l'hort, ajudava la majordona i feia d'espieta. Durant les
vesprades de l'hivern, mossèn Ramon solia llegir-li passatges d'un
llibre de missions a la Xina. Al sagristà l'embadalien aquestes
lectures. Admirava la constància i l'heroisme dels missioners
bregant amb aquells heretges, els més fanàtics i cruels que hagin
existit. Es sentia desitjós d'imitar-los, si bé no deixava de
compendre que la seva condició de pagès mancat de lletra i sobrat
d'anys era un obstacle dels més grossos. Però...! bon Déu!... ¿per
què, deixant-se dels xinesos, no podia intentar quelcom respecte al
carboner, esmerçant-hi, tal com fos, la seva condició sagrada i el
seu gran entusiasme a fer prosèlits?

Els dies feiners ningú els destorbaria: la llar i l'escó deserts de
parroquians, serien un lloc avinent per a iniciar, amb calma,
aquella obra magna. El corbo estava mig atuït per una cadarn, i el
sagristà acabaria d'atuir-lo amb la visió horrenda de l'infern,
procurant de seguida entendrir-lo amb el retret de la gran
misericòrdia del Senyor. I...qui sap!

-¿És cert, burrangot, que t'has donat al diable?

-No em parleu pas del diable! Jo sí, que us el vendria per quatre
sous!

-Que no t'ha fet cabal?

-Jo pensi, si fa o no fa, com a vós Sant Isidre. Són pla bé uns
janfúmeres, i no es traussen pas per gent de mala mort com
nosaltres. Vós i jo som virosta... enteneu?.. virosta.

En Quimet parlava amb visible amargura, a la faisó del qui ha sigut
traït impensadament. El diable venia a representar un d'aquests
amics poderosos que es reserven per a les situacions desesperades.
L'humiliava el pensar que la seva animeta de miserable no fos
aprofitadora ni per a ser bullida en les calderes de Perebotero.

El sagristà veié la flaca del bosquerol, i pensà escometre'l per
l'indret de l'amor propi. Tragué la seva pipota amb tapador de
llauna i broc de canya, hi atapeï el tabac infecte, l'encengué
esgratinyant amb l'ungla del dit gros el cap d'un misto de cartró,
i començà a ponderar-li la bondat de Déu. Tanmateix es comportava
altrament que el banyut, i s'hi podia confiar. Rei de reis, Senyor
de cel i terra, acudia allí on el cridaven, si el cridaven amb el
cor net, fervorosos i necessitats.

-Pas que et cregui!- li responia en Quimet. -¿Voleu jugar que mai
vindria a rescaldar les meves piles ni a traginar els meus
boscalls?

-Si tan ple de la seva gràcia estiguessis... potser sí, home,
potser sí!

-I, al ruc negre- (el ruc negre era el rector) -que l'ajuda a cavar
les seves cols?

-Ja l'ajudarà a guanyar la glòria eterna.

-Pels afers d'ací dessús, jo el voldria!

I trencava l'enraonament pagant la mistela, cosa que animava el
sagristà a recomençar la conversació el dia proper.

Sobre un punt insistia especialment el missionista: que Déu,
totpoderós, no fes cabal d'un miserable descregut que seguidament
se'l posava a la boca enllordant-lo i escarnint-lo, era just i no
tenia res d'estrany; però, ésser rebutjat de Llucifer després
d'anar-hi al darrera complaent-lo i ofrenant-li el míllor de
l'home, era tanmateix una vergonya!

Per dignitat s'imposava un acte de contrició, una revirada de
conducta. Res: mofa per mofa. No és pas tot u ésser despreciat d'un
sobirà o d'un pelacanyes. Més malament del que li havia anat amb
l'un no podia pas anar-l'hi amb l'altre. Costarà gaire de fer la
provatura?

En Quimet, amoïnat per la lògica del brau servidor de Sant Isidre,
se'n tornà a bosc. Eixí de l'hostal, una matinada de fred viu,
escandalitzant els tres o quatre veïns del poble amb la seva tos de
simbomba.


VI

Un jorn, els traginers que havien pujat a muntanya a carregar les
sàrries del carbó, s'aturaren a l'hostal. Tornaven de buit. En
Quimet no havia pas rescaldat les piles ni, per tant, ensarrionat
la mercaderia. Fato, eines i atuells, tot restava escampat sense
mirament. Guiats pel _Caiman_, l'atalaiaren ajaçat de boca terrosa
en un gran pilot de fulles de roure. Per entre la borra del cabell
apareixien les orelles de color de cera verge. Més enllanic del jaç
trobaren un plat de sopes de vi, intactes. Comprengueren que en
Quimet tenia una mala peça al teler, com se sol dir.

Compadits, intentaren endur-se-l'en a casa del seu germà.

-No em toqueu: tinc això d'aquí dintre tan primparat,- (es rautava
la sina) -que el brandar del matxo ho esmicolaria per sempre més.

-Què vols, del poble?- li digueren els traginers rodejant-lo
afectuosos.

-Pas res. Aneu-vos-en, si teniu pressa.

-Qui es cuidarà de tu, sant cristià!

-No ho sé pas del cert: Nostre Senyor o el diable. Que s'ho facin a
cara o creu.

* * *

Els traginers hagueren de donar raó al germà d'en Quimet d'aquella
contrarietat. Havien fet l'anada per la vinguda, i això no era pas
cosa de ocultar a un amo. Un d'ells va tòrcer de camí. Trobà el
negociant a taula bo i dinant, rodejat de la seva família.

-Veies, que el vostre corbo deixarà l'ossada allà dalt. ¡Bon negoci
has fet, amb el carbó de Serra Fosca! Encara crema dins les piles.
¡Un xafarranxo!...

I explicà el què, i, segons ell, en Quimet no tenia pas
vint-i-quatre hores de vida.

El pagès acabà d'engolir-se el seu plat d'escudella, menjotejà de
pressa unes quantes patates del bullit, begué una llarga tirada del
vi de la porrona, demanà el tapaboques a la seva muller, i, punyint
la mangala de sanguinyol, va encaminar-se a Serra Fosca. Abans,
però, hagué d'aturar-se al poble a fi de trobar algú que volgués
donar-li ajut, pagant el que fos. Es tractava de salvar la
mercaderia, el poc o molt carbó que no s'hagués recremat dintre
aquelles piles abandonades. Després mirarien de fer quelcom pel
pobre bosquerol en cas d'atrapar-lo amb vida.

L'únic home disponible era el sagristà de Sant Isidre. No
desaprofità pas aquella ocasió de guanyar un bon jornal i, de
passada, molt probablement, de redimir l'ànima escadussera del
renegat, percaçada de temps.

Partí amb el germà del corbo, encabint un llibre d'oracions dins
les alforges del patifell.

De mitja hora lluny oïren els ahucs del _Caiman_. Un núvol negre
tapava el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels
suros es percebia una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res
de bo. Caminaren més de pressa. Per fi dominaren una vall on
s'arrossegaven mandrosament unes llargues filagarses de fum blavós.
Flairaren la bravada característica de les piles enceses, i
davallaren per entre un brucater atapeït, deixant el camí per
guanyar temps. En arribar al lloc de la tragèdia, el núvol negre
havia envaït el cel. El fred era intens, i l'aigua dels reixorcs,
glaçada, cruixia sota les plantes llurs. D'en Quimet, ni rastre.
Trobaren el magall, l'aixada, la destrala, unes saques apedaçades,
el fanal amb el dipòsit de l'oli buid, i àdhuc el plat fondo de
les sopes de vi sense vi i sense sopes, amb el rústec vidriat de
floretes grogues tan net i lluent com si acabés d'eixir de casa el
terrissaire. En el pilot de fulles de roure, els dos jaços del
bosquerol i del _Caiman_, l'un ben a prop de l'altre, eren
perfectament obiradors. En front d'aquest misteri, els dos pagesos
es sentiren més embasardits que si haguessin topat amb el cadàver
del corb. El cridaren esgargamellant-se, fent amb les mans una mena
de botzina que enfocaven per tots indrets, i deixant, entre veu i
veu, un espai de temps per escoltar atentament.

A jutjar pels ahucs anteriors, el gos del bosquerol devia rondar
per la serra, i l'apel·laren amb tota l'ardidesa que els restava.
Els xiulets reglamentaris, els esgarips furibunds de guerra, tan
enardidors per a coniller de la voluntat del _Caiman_, no
aconseguiren altra cosa que desvetllar les ressonàncies dels
clotarals. La nit se'ls tirà al damunt: una nit fosca, brújola,
amenaçadora. Passà contra cel un duc batent les ales amb lentitud
sinistra. El germà d'en Quimet resseguí les carboneres planyent-se
del seu estat; d'haver d'esperar el dia vinent per a rescaldar-les.
Sota l'espessor dels suros ja no s'obiraven els dits de la mà, i
hagueren de basquejar-se a fi de pernoctar en mig de la boscúria.

* * *

Explicar-vos que l'enigmàtica desaparició d'en Quimet donà molt que
dir i que pensar, seria perdre el temps.

El seu germà, un cop recollida la mercaderia, va lliurar-se a una
minuciosa recerca; l'autoritat despatxà missatgers per a tots els
pobles dels encontorns; i es donà una batuda general, sense
aconseguir heure el més petit indici del bosquerol. Ningú dubtava
ja que el dimoni se l'havia emportat en cos i ànima.

Això, francament, no era pas mica honorífic per a aquell veïnat de
gent pietosa. El poble en massa restà com estabornit de la gosadia
del maligne i de la mala anomenada que li pervindria del fet.

-¡Ah, fills de l'Esparra, que us en aneu, vestits i tot, cap a
l'infern!

Preveien l'ofrentosa dita que burlescament els escridassarien els
vilatans en places i camins.

De tota manera restava un punt sense aclarir: i el _Caiman?_ Sobre
si un gos pot fer peça al diable, es formularen diverses opinions.

Un jorn, però, el _Caiman_ va ser vist per uns artigaires.
L'amoixaren. Estigué amb ells el temps just per a afanar-los la
cansalada del cistell. Des de llavors, el terrible coniller, de
temps en temps, apareixia per les masies, robant el que trobava
audaciosament, tornant-se'n al bosc amb tal lleugeresa que
fracassaren tots els intents de seguir-lo. De bell nou la fantasia
dels pagesos fou esperonada. I de quina manera!

* * *

Una vetlla, la cunyada del bosquerol damnat passava farina. La
mainadota dormia; i ell, el marit era absent, a mercadejar un
escamot de pins. Bufava el migjorn i queia una gotellada. Fresses
estranyes sorollaven la casa, i la masovera sentia un acorament
feixuc, inexplicable.

De sobte suspengué la taleia: immobilitzà el sedàs per escoltar
millor.

Li semblava haver oït el trucar d'un bastó a la porta forana. Afinà
les oïdes, i -Toc, toc... toc, toc, toc...- ja no era possible
dubtar-ne. «El de casa» tenia una altra manera d'anunciar-se:
pegava un cop de peu i la cridava pel seu nom. Qui podia ésser, en
aquelles hores?

-Toc, toc... toc, toc, toc...- Demostrava el visitant una certa
impaciència, repetint els trucs més violents i ardits.

-Qui hi ha?

La veu que respongué darrera la porta hauria esglaiat el més
coratjós. Era la veu d'en Quimet, rogallosa velada, tranquila,
ferma talment com la d'una ànima que ve a reclamar un deute. Alhora
es percebien uns esbufecs satànics. Després, pel forat de la
gatonera, aparegué un morro de bèstia apocalíptica, la
fosforescència d'uns ulls, unes barres enceses eriçades de queixals
punxeguts, i la pregonesa d'una gola grinyolant.

En això, la porta, mal tancada o empesa per una força sobrenatural,
cedí, esbatanant-se. En la llobreguesa del defora, il·luminat pel
llum de ganxo que sostenia entre tremolins la masovera, es destacà
la forma corporal d'En Quimet.

Era el mateix que en vida, més esquàlid, més marcit de cara, amb
una rostollada de pèl negre que li cobria les galtes i el mentó, i
el bigoti herètic espantosament esborrifat. Davant l'esglai de la
seva cunyada, romangué quiet, enciriat, mirant-la de fit a fit amb
aquell relleix sarcàstic que el distingia de tothom.

El _Caiman_ entrà festós i lleuger, en actitud gens espectral,
apressant-se a ensumar la pastera i els fogons. Ella ni el veié.
Sangglaçada, ni parpellejava ni es movia.

-¡Recolliment per aquesta nit, germana!- El faceciós bosquerol feia
veu d'olla i avançava dreturer, solemnial, arrossegant el corn de
la manta que el cobria de dalt a baix com un sudari.

Amb la mateixa parsimònia de fantasma, es ficà a la cuina, rugí en
veure el foc apagat, es desempallegà de l'abrigall i aixecà els
braços. Moment d'horror! La pobra dona cregué que anava a
maleir-los per llur descuit en les oracions, per llur mesquinesa a
no haver-hi fet dir el bé, com era de consuetud entre famílies
cristianes. Res d'això: en Quimet, apaciblement, tirà un braçat de
gatoses al caliu, abastà el pa d'una lleixa, i, quan el foc fou ben
encès, llesca darrera llesca, començà a fer torrades.

Una ànima agreujada que s'atipa de suca-mulla, sempre resulta
inconcebible mal que sigui als ulls d'una pagesa superticiosa. De
tota manera, la dona del marxant no pogué familiaritzar-se gaire de
pressa amb en Quimet rediviu. Experimentà per alguns dies aqueixa
esgarrifança íntima que produeix el retorn imprevist d'un animalet
casolà portat ben lluny amb intent de no veure'l patir i
d'estalviar-se la seva pudor cadavèrica.


VII

En aquesta mateixa llar on en Quimet va satisfer la seva fam de
convalescent i perdé el seu prestigi de fantasma, jo vaig parlar-li
per darrera vegada.

En Quimet va jurar-me i perjurar-me que ni ell mateix podia
explicar com va refer-se del seu cadarn ni com visqué durant
aquella mesada que el cregueren difunt ni com abandonà el jaç de
fulles de roure, ni qui l'alimentà, ni qui el guarí. Creia de bona
fe en la seva mort. El que era, que la trista animeta rebutjada del
cel i de l'infern cercà altre cop recolliment en la gepa. I això
encara es repetiria sis vegades: el cas dels gats.

I s'expressava així amb un dolç murmuri d'estoic, acceptant
aquelles set vides dels felins com un nou flagell, sense gran
interès en fer-m'ho creure, amb una perfecta indiferència per si
allò hagués pogut _ésser_ altrament.

Ens havíem quedat sols vora el foc. Acabàvem de sopar, i tota la
família del seu germà, xics i grans, cansats del treball i avesats
a acotxar-se amb les gallines, dormien feia estona. Jo prolongava
expressament la vetllada, desitjós de recollir tota s'estrafolària
psicologia d'aquell bosquerol.

Per als llegidors espantats i sols per a ells, jo he de terminar
aquesta narració amb unes quantes consideracions tranquilitzadores.

O jo sóc un detestable observador, o el cinisme impietós d'en
Quimet no era altra cosa que fatxander.

El traïen els seus ulls d'infant i un deix cordial i efusiu en
l'expressió. Demés, podia raure sense gaire temença entre els
cremallots de l'infern, car encenia la meva pipa agafant les brases
enceses amb els dits. Encara una altra cosa: les consideracions
catequitzants del sagristà no havien pas deixat de perforar-li la
consciència. Esmentem la més punyidora: -No és pas tot u ésser
despreciat d'un sobirà o d'un pelacanyes.

A la llarga faria una provatura, i deixà entendre la possibilitat
d'humiliar-se, de recórrer a la magnanimitat de Déu, rei de
l'univers.

Va estenallar-se en l'escó. Coneixent-lo, ningú s'havia preocupat
de preparar-li un llit. Jo vaig romandre una bella estona mirant
les flames i mirant-lo a ell. Realment tènia tot l'aspecte d'un
home dissecat, amb entranyes de borres cobertes de pell
estireganyosa, on la dalla de la mort s'esmussaria percudint-la en
va.

Havia començat a regirar-se neguitós com qui no arriba a trobar la
jeia. Tragué el tou del tapaboques, que devia destorbar-lo, i
s'acomodà sobre la fusta. Ni així. Per últim va aixecar-se ensunyat
però resolt; i, fent tentines, ensopegant amb l'abrigall, traspassà
el llindar de la cuina...

El foc s'apagava, i la gebrada del defora envaïa amb el seu alè
l'interior.

En les espatlles començava a sentir-hi la impressió desagradable
d'una mullena subtil.

Calia decidir-me a cercar l'escalforeta del llit. Vaig pendre el
llumet d'oli que parpellejava oscil·lant en el suport ensutjat de
la xemeneia. En travessar l'entrada haguí d'estrompassar una mena
de farcell que obstruïa el pas. Era el bosquerol ajagut, terra
enllà, en la inclement duresa de les llosanes que empedraven la
casota: unes llosanes naturals de pedra rústega vulcanitzada, amb
juntures com precipicis, amb desigualtats torturadores on lliscava
el griso garrativant de la nit, acarrerat per dessota la porta.

No el cobria més que l'efímer tapaboques espelligat, i dormia com
un soc i roncava com un orgue.



EN CARXOFA


I

-Tinc el gust de presentar-vos en Carxofa.- En oir això l'hauríeu
vist quadrar-se, aixecar la seva mà bruna i renuada al nivell del
front, de caire al doblec de l'airosa barretina empordanesa
(talment un casquet frigi), i restar així, com un mariner del rei,
fins que la vostra suposada autoritat marcial li digués prou.

Davant vostre teníeu un home d'anys, cepat, alt i test com una
antena de nau, nas ferm i aguilenc el mateix que el timó d'una
fragata, cara terrosa i celles espesses, sota l'ombra de les quals
brillaven, platxeriosament, uns ulls vius, d'esparver domesticat.
Mentre us contemplava se li accentuaven els nobles solcs facials,
iniciant un somriure de plaga empedreït, mostrant-vos un rengle de
dents blanques, desgastades per cinquanta anys de rosegar el pa
moreno del seu sarró de pescador.

Estic convençut que ni ell mateix sabia del cert si això de Carxofa
era un cognom o un sobrenom. En veritat, però, que, per la vida que
feia, tan bé li anava una cosa com l'altra.

En Carxofa es pasava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta
planúria fantàstica i traïdora que, vorejant el mar a un costat i
altre de les goles del Fluvià, s'estén des de l'Escala fins a
Roses. Era, en definitiva, un trist pescador lacustre. Es titulava
a si mateix _l'almirall de les aigües mortes_, volent significar el
domini absolut que tenia d'aquells tòcoms laberíntics, habitats
solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats-pescaires.

I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu,
devés Sant Pere Pescador, i una _veta_ com un bressol, que
transportava a coll segons les necessitats de les pesqueres.

No he conegut mai cap salvatgina en qui la llei d'adaptació al medi
s'hagués complert tan absolutament com amb en Carxofa.

La seva pell resseca i torrada, el seu vestit de vellut descolorit,
la fusta dels rems i de la barcota, i el fang del seu calçat, eren
d'un mateix to indefinible de cosa calcigada pel sol i destenyida
per l'aigua. Quan parava els ormeigs en les voralles argiloses del
riu o entre la malesa de les llacunes, no l'hauríeu pas obirat
fàcilment. Es feia tan invisible que àdhuc els ànecs salvatges i
els corbs marins volaven arran del seu cap, prenent-lo per un pilot
de gleves, per una soca morta, per un feix de balques, per una
reconada d'escòries; en fi, pel qualsevulla objecte menys per un
enemic.

I en Carxofa ho era, si bé atenuat per una gasiveria de pagès a qui
no plau massa escampar les municions, ni fer soroll en provatures.
De tota manera, ell no desemparava mai la seva escopeta d'un canó,
que la salabrosa humitat de les maresmes convertia en una
ferramenta plena de rovell, com gitada d'un naufragi. Desconfiava
de les de dos canons, la punteria de les quals, presa pel mig de la
soldadura, li semblava fal·lible.

Recordava les teories de balístíca apreses, en la seva joventut,
durant el llarg servei en la marina de guerra, i no admetia aquella
absurditat d'encarar dues boques de foc en una sola guinyada.

* * *

En Carxofa vivia en una casica dels afores del poble, an un tirat
de pedra del Fluvià. En temps de pluges el riu hi arribava
fàcilment, i en Carxofa el deixava entrar amb aquella alegria. Eren
amics d'anys, i un i altre congeniaven prou bé per a suportar-se.
¡Baldament així amb la seva filla i el seu gendre! Tots tres, com a
bons santperencs, tenien un gènit viu i cridaner, i s'enfurismaven
per poca cosa. Els dos homes no podien conversar de coses de
l'ofici sense dir-se'n alguna en to de mofa. El jove, que comandava
el llagut i eixia a arriscar la vida en plena mar, més enllà dels
rompents, solia menysprear, tabolejant, el vell pescador d'aigua
dolça, que feia la viu-viu, manyagament, amb la seva barcota plana.
Ella, la filla d'en Carxofa, més arriada que tots plegats, en
oir-los discutir engegava al diable el qui tenia més avinent. Però
el brau Carxofa era puntillós, i acabà per fer vida a part. Contra
les impertinències del riu, tenia una mena de sotabanc on es
refugiava entre els estres de pescar; contra les _avingudes_ més o
menys molestes de la seva família, tenia la casa dels amics, on
s'organitzaven caceres, excursions i platxeries. Per a semblants
casos ell tenia sempre a punt un cert bertrol ple de tenques, ben
amagat en un paratge introbable. Aquest dipòsit de peix viu el feia
un home indispensable així que es tractava d'improvisar un àpat
vora mar en honor d'algun foraster. A més, el seu llarg trasteig
per la maresma, la seva convivència íntima amb tota mena de feram,
el seu caràcter pintoresc i servicial, el portaren ben aviat a ser
un guia i col·laborador insuperable de caçadors i excursionistes.

A la hivernada, els senyors de Barcelona es disputaven la companyia
d'en Carxofa. Els del poble, així que volíen quedar bé amb algun
personatge, el confiaven a les seves mans. La barca de quilla que
comandava el gendre, l'altra petita barca transportable, l'escopetó
rovellat, les botes d'aigua, el bertrol de les tenques, el gos
negre i pelut, que mai desdeia a tirar-se a les maleses i en els
gorgs, per fred que fes; els seus ulls, els petits ulls d'en
Carxofa, d'enfoc llunyà, avesats a escrutar les boires i la fosca,
a resistir els besllums cegadors del mar i les polsegueres de
ruixim dels tramuntanals i com també els seus braços de remador
incansable; tot ho posava a disposició dels amics dels seus amics.

Mai cobrava un cèntim, perquè sabia que el que no es cobra en
diners es paga amb dinades.

Molta fe en la seva experiència i molta disciplina a obeir-lo:
heu's aquí el que exigia el brau almirall de les aigües mortes.

No calia pas discutir l'estabilitat una mica problemàtica de la
seva barca plana, ni la poca resistència d'una perxa podrida que
servia de passera sobre un rec; ni tampoc demostrar un dubte a
petjar un braçat de salsures deixades per ell en un xipolleig i
que, per al cas, feien la mateixa servitud d'un rierenc que escurça
el traspàs d'una torrentera. Tant si us manava caminar damunt dels
llots que engoleixen els homes i el bestiar com per les halques que
atapeeixen les llaunes(*), la llegendària profunditat de les quals
esborrona, era precís obeir-lo sense temença resoltament.

En Carxofa sabia viaranys per a travessar el que mai a primera
vista hauríeu dit que es pogués travessar. Això sí: un pas més ençà
o més enllà, una permanència d'uns quants segons allí on ell us
recomanava lleugeresa, us podia causar un fort espant. Ell donava
l'exemple, i vosaltres no teníeu res més a fer que petjar les seves
petjades: altrament corríeu el perill de restar clavats com uns
estaquirots o desaparèixer per a sempre entre llots i
regurgitacions pestilents.

En Carxofa s'entretenia a excitar la vostra agilitat simulant una
gran indiferència per la vida dels que li anaven al darrera. Més si
algú es mostrava tardà, desconfiant de trobar sosteniment, en
Carxofa l'esperava dirigint-li un cop d'ull menyspreador i un petit
sermó.

-Quin soldat, llamp m'encengui! Allí on s'hi avorreix una
eugassada, bé pot avorrir-s'hi un senyor, com una reïra de Déu!
¡Massa unces, maleït-siga!

I mentre deia això, ajudava al poruc a passar el mal pas, i si
convenia el transportava a coll-i-bé, renegant com un oriol.

(*) _Gorgs d'aigües mortes._


II

Era una delícia fer un aguait d'ànecs amb en Carxofa.

A posta de sol us agafava, us encabia en la seva veta (que, com ja
us he dit, semblava un bressol arrabassat d'una casa de pagès per
alguna riada), us aposentava en aquell fustam amb els companys que
fóssiu, gossos i tot, (suplicant, però, que els subjectessin, per
evitar que en una bordada intempestiva, o esbatussant-se entre
ells, no capbussessin aquella petita arca de Noè), armava els rems
després de treure'ls de llur amagatall, i remava silenciosament
pausat, amb gran cura, entregirant-se per no desviar-se, seguint
gorgues i estretors, fins al punt de a vegades us fèieu la il·lusió
de navegar en sec, en l'espessura d'un canyer; i atracava amb
dolcesa, amb aquest mirament litúrgic de les dones que s'atansen a
la taula amb una sopera massa plena. La maniobra del desembarcament
no sempre era fàcil ni podia fer-se de pressa. Prou sentíeu el fons
de la barca lliscar en el llot de la ribera; bé teníeu alguna mata
de joncs per a amarrar; mes encara el desballestat caixó
oscil·lava, esfereint-vos, i l'almirall reclamava quietud, car un
braç allargat amb impaciència, una estrebada a destemps, el
desplaçament ràpit d'algun passatger indisciplinat, podien
ocasionar un naufragi. En Carxofa saltava el primer, feia esqueneta
als passatgers, i, tot estrebant La corda de la petita embarcació
amb grapats de marmanya, us assenyalava els trams del
desembarcament, indicant d'aquesta manera els punts ferms on calia
apoiar la vostra petja.

De seguida, ell al davant, vosaltres al darrera, en columna índia,
començàveu a giragonsar pel matisser fangós que traspuava humitat.

Arribats a lloc, us distribuïa en guerrilla, amb cert aire de
misteri, fent signes cabalístics d'horitzó a horitzó, de llevant a
ponent, i us deixava sols pinçant-se els llavis amb els dos dits,
índex i polze, de la mà dreta. Tals gestos us infonien una mena de
respectuós pressentiment. Us les havíeu d'heure amb un enemic
envalentonat i terrible que creuaria el cel abrandat de resplendors
apocalíptiques. Llavors us imaginàveu la maresma rublerta de
paranys inconeguts, tràgica; i, en atansar-se les penombres del
crepuscle, la planúria interminable del joncar, les llenques
verdoses de les aigües mortes, i els boscatges pregons de les
serrades, alenaven més vagorosament l'enigma llur.

I arribava la fosca, l'hora solemne de l'aguait: el cercle bru de
la terra s'estrenyia; les pues dels joncs i els plomalls dels
canyissos esdevenien fanàstics, destacant-se contra cel; la ressaga
del mar ens cobria d'un brunzir rítmic i continu; i la silueta d'en
Carxofa, l'exorcista, us abandonava diluïda enllà, en una massa de
boira moradenca, subtil, vibràtil.

Immediatament us sobtava la temença de perdre'l, l'horrorosa
convicció que si no tornava a cercar-vos us caldría restar allí per
a sempre més, incapaços d'eixir per vosaltres mateixos d'aquell
paratge encantat, de donar un pas enfora d'aquella presó sense murs
ni reixes, on semblava que caminant de dret aconseguiríeu els
estels.


III

Jo he anat amb en Carxofa a treure tenques d'aquell bertrol
escondit. Era un matí d'hivern clar, tebi, dolç... Vàrem arrossegar
la barcota per llots i sorrals, i començàrem a navegar per un canal
ocult, enfonsat entre dues margenades de joncs. Una immensa onada
d'ensopiment cobria la maresma: ni una gavina, ni un calandri, ni
un d'aquests bitxacs encuriosits que tan sovint us contemplen
gronxant-se sobre un tany, interrompia la quietud del paisatge
simplista i malencònic. En Carxofa remava a petites estrebades,
només amb el feixuc automatisme de les seves munyeques. Quasi feia
calor. S'escoltava amb delícia el gotejar dels rems i el lleu
xarbotar de l'aigua somoguda; es mirava amb enveja, submergits en
transparències i besllums, els créixens i els herbais, les
arrelamentes blanques i les boscúries de llots filiformes, que el
corrent manyac feia llengotejar al fons del canal.

A poc a poc ens apropàrem a la malesa. El canal s'eixamplava,
convertint-se ja en un braç de llacuna ensunyada. Envestíem un
murallar de bogues, i les tiges que s'ajeien al pas de la nostra
barca començaren a espesseir-se i rautar els fustatges sota els
nostres peus.

A força d'estrabar i giragonsar, ens endinsàrem en un tortuós
passadís de vegetació seca. Els rems no trobaven espai per a
maniobrar, es travaven, i en Carxofa acabà per apuntalar-los en
sec com si vogués en un mar de palla. Les halques ajagudes,
retortes unes damunt les altres, formant cabdells, acabaren per
oprimir els flancs del barquinyol, remorejant amb aspror. Més enllà
es redreçaven ufanoses, altíssimes, compactes, obrint un solc
tallat verticalment, com les parets d'un desmunt ferroviari.
Aquella ruta estranya conduïa al cor de l'Amazona gran, el gorg més
pregon, més inassolible, més rodejat de maleses, més misteriós,
dels de l'encontrada. Allí en els jorns de mal temps, en les tardes
grises i emplujades, en els captards de tràngol, hi veuríeu abatre
els grans camallargs, les aus viatgeres que travessen la plana com
un estol de creus fantàstiques, les voladúries de saltets i d'ànecs
xiuladors, i algun solitari nòmada que ha perdut el rumb de l'espai
i s'hi llança amb les ales revinclades, tallant el vent que se
l'emmena.

EI cor se m'anava oprimint d'un respecte sacrosant. Tenia noció de
la nostra temeritat exploratòria. Penetràvem en el refugi
inexpugnable dels nostres seculars enemics, on els caçadors,
decebuts, veien desaparèixer, amb recança, tota mena de feram de
les llacunes, i d'on partien en la quietud de la nit, els insòlits
escàndols d'orgies i d'esbatussaments interminables. I jo gaudia
l'encís familiar a les fotges i capons d'aigua, als quals sentíem
esvoletegar dins la boscúria.

* * *

Durant molta estona sols vaig veure, damunt del meu cap, un viarany
de cel estretíssim, uns murs de halques mortes a dreta i esquerra,
i a baix la xomba esmaragdina, anorreadora: en conjunt, una
escletxa d'infinit, des de l'enlluernament a les tenebres.

La idea d'uns llims, d'un _in pace_ misericordiós, us feia grat el
perill de deixar la vostra ànima perduda eternalment en aquell
laberint de la llacuna.

Mai de Déu us podríeu imaginar la impressió de solitud, de
llunyania, de tocom introbable, que s'experimentava allí. Ni al cim
d'una muntanya, ni al mig del mar, jo m'hauria sentit tan
absolutament separat de la família i dels amics, tan invisible a
les mirades dels homes, tan estrany a llurs afers i a llurs
quimeres, tan a recés de tot.

* * *

En Carxofa s'anava apropant al seu tresor. Havíem vençut la barrera
de malesa. Navegàvem per l'aigua morta i ombrívola, l'aigua
basardosa de les llegendes. El meu company havia emmudit. Els rems
colpejaven els estrops, emplenant la veta de retrunys somorts, un
si és o no és fatídics; i tallaven, lliberts de vegetació, la
superfície del gorg encalmat, de consistència talment oliosa.
Creixia, als meus ulls, en Carxofa. El mateix que si l'alenada
mefítica de l'estanyol l'atiés immaterialitzant, la seva figura de
vell poemàtic esdevenia fantàstica. El creia una mena de Caró
d'aiguamoll que se m'enduia (pecador de mi! impenitent de mi!)
devés la _ribera tenebrosa_, on devia esperar-me tota la fauna
estrafolària de la maresma, que jo havia perdigonejat, per punir
les meves malifetes. ¡Oh, els becs aguts i terribles dels
bernats-pescaires! ¡Oh, els becs de llossa, festonejats de serres,
dels corbs marins! ¡Oh, les ungles en garfi dels galls de mar i les
dents esmolades de les llúdries!

* * *

Jo m'havia abocat pel cim de la borda del barquinyol, obsés per
aquella gruixa d'aigua. Hi endinsava tossudament l'esguard,
procurant destriar quelcom entre l'ombriva intrasparència del fons,
d'un to corprenedor d'etzavara.

Segons la dita, mai cap corder, dels nats, havia pogut trenar
cordill ni soga capaç per a assolir el capdavall de tanta
pregonesa.

-¡Els gavatxos que hi han sigut ofegats, aquí dintre!

Era en Carxofa que trencava a parlar, i les seves paraules tenien
un greu accent de tradició. Aquell indret era un indret de suplicis
expiatoris. Els braus empordanesos de l'any vuit percaçaven
ràpidament i amb sanya els soldats de Napoleó; i, així que s'ho
valia, en feien un vaitot i els duien a la gorga, on mai més en
cantava gall ni gallina. I, per explicar el mecanisme d'aquella
matança collectiva, en Carxofa executà, amb el puny clos, el
moviment senzillíssim de capbussar un atuell. -Com qui buida una
ratera dintre un cossi, llamp m'encengui !

Després em parlà del _bruel_. Sí, el _bruel_: una mena de bramul
formidable i sonor que s'escampava per tota la plana fins a
repercutir en les muntanyes del Portús i Requesens. Es sentia només
de llustre en llustre, i feia dreçar «els cabells del cap».

En Carxofa afirmava que eixia d'allí, i no l'atribuïa pas als
gavatxos ofegats. Era més científica, la seva explicació; i us
parlava d'uns vents subaquàtics de naturalesa volcànica. ¡Aneu-ho a
entendre!

Una cosa semblant havia sentit a dir a les gents de Banyoles. I no
deixà de preocupar-me, aquesta coincidència. També les aigües
d'aquell estany tenen fama d'insondables; i també alli, com en el
gorg santperenc i com en altres gorgs de la nostra terra, us
donaran assegurances de l'existència d'aquest horríson bruel.

¿Hi ha algun fet, s'és produït algun fenomen estrany, que pugui
haver donat orígen a l'espantosa afirmació dels vells?

No ho sé pas; però el que us dic és que, en trobar-vos, com jo,
dins uns fustatges insegurs, surant en aquelles aigües
enigmàtiques, colpits per la tràgica narració dels francesos
sentenciats, pensant en llurs ossos espargits en la invisible
fondària dels llots infectes, us hauríeu sentit ben disposats a
creure l'increïble.

* * *

Un llampec d'escata es produí entre dues aigües: una corpulenta
llíssera seguia, ventre en l'aire, una trajectòria per demés
incongruent. En Carxofa hi cargolà un renec, tot mirant a l'entorn,
vers la malesa, amb visible desconfiança. Tan rara va semblar-me
l'actitud del pescador com les evolucions del peix. De seguida,
però, en Carxofa va insinuar-me el què. ¡Allí hi havíen engegat
algun petard!

La infàmia em va llevar a mí no solament la il·lusió d'un nou
misteri, sinó, demés, les meves petites pretensions d'argonauta.

-Amic Carxofa- vaig dir: -segons sembla, no sou pas vós sol qui
transita per aquestes aigües. Per a trobar dinamiters no calia pas
moure'm de ciutat.

-Hi deixessin el cervell! Són aqueixa murrialla de Castelló!- I,
engrapant el salabret, pescà la llíssera amb un hàbil moviment de
llossa.

Jo, llavors seguint la maniobra, comencí a obirar el fons. Deduint
l'engany de la refracció, el judicava a dues canes dels meus ulls.
Evidentment, el prestigi d'aquella _llauna_ s'esvaïa. Ho vaig fer
notar a en Carxofa. Ell em va mirar paternalment.

-Mala fosca de Déu el faci bo!- I m'allargava la perxa de l'ormeig.
Agafant-lo per l'indret de la xarxa, vaig posar-me en actitud de
sondejar la _llauna_.

-¡Pari ment que li passi per ull, i en no anarse-n'hi vostè al
darrera!

I em subjectava per la folra del gec, com si jo fos un nin a punt
d'estimbar-me.

En veritat que el que a mi em semblava el llit de l'estanyol no era
més que un enteiximat de fulles i arrels de boga, entre les malles
del qual creixia una molsa tènue i lleficosa, i unes arborescències
gelatinoses, brunes, repugnants. S'endevinava tan flonjo, tan
porós, tan consumit, tan poc resistent a la meva pressió, tan fals
i homicida, que, aprehensiu, vaig abstenir-me d'enfonsar-hi la
punta de la perxa. I encara em penedí d'aver-la-hi clavada poc o
molt. Supersticiosament, considerava que les ànimes dels ofegats
s'hi haurien pogut arrapar i pegar-me una estrabadeta, i temia que,
pel trau de la burxada, es desencadenés aquell huracà de l'infern
que eriçava els «cabells del cap».

En Carxofa punyia els rems i es disposava a remar, mentre deia, amb
escruixidora convicció:

-Sota d'aquest n'hi trobaria set sostres més.

-Set sostres!

-Set sostres, i després més gorga.

-Més gorga!

-Més gorga, i encara més sostres.

I la meva imaginació assolia el centre del món, aplombant-se i
davallant hores i hores, dies i dies, en aquella immensitat d'aigua
sòpita, i llots deliqüescents i vegetacions putrefactes.

* * *

Un caluix revingut, tallat a flor d'aigua, servia d'estaca a en
Carxofa, per a amarrar el seu bertrol. Era en un reconet de la
malesa, i un hom no concebia pas una cosa més introbable en tota
la capa de la terra. Començà a estirar el cap que subjectava
l'estre. La cordilla s'enroscava als peus del brau Carxofa, i
lliscava entre els seus dits tiranta i regalimant. N'hi havia
algunes canes, quan, en la superfície del gorg, s'inicià una
mena de rebull expressiu. Així que aparegué el fleixe de l'ormeig,
les glopades d'aigua es feren més tumultuoses. Sorgí un tros de
xarxa, i, per fi, tota la bossa del bertrol. Era, en les mans
del pescador i abrillantada per la llum solar, com un disforme
moneder d'argent on les monedes, animades d'una màgica
flexibilitat, armessin un batibull de salts i giragonses
inversemblants. I tot guspirejava, i tot eren irisacions
enlluernadores, xarbots i gotellades.

En Carxofa escollí dues tenques, les més famoses del bertrol; les
tirà dins la _veta_, submergí les altres, virà en rodó, i ens
entornàrem per la mateixa ruta.

Les tenques anaven botant, envilordant-se, cobrint-se de la terra
que el refrec de les nostres sabates havia deixat en el sòl de la
veta. Jo les vaig veure agonitzar entre convulsions i estremituds
de ganyes. En feien sofrir, però en Carxofa em guinyava un ull i
les signava amb la punta de la barba, tot remant. Allò venia a ser
un solemne compromís. Aquelles tenques, ofrenades a la meva
amistad, en l'olla d'en Carxofa esdevindríen la més alta
exquisidesa: serien dignes del paladar dels déus.


IV

En Carxofa era un desgraciat tirador. Això a penes ho sabia ningú.
El secret d'en Carxofa per a mantenir un prestigi de què no era pas
mereixedor, consistia a tirar sempre sobre segur.

Per més ànecs que passessin a tret de la seva espingarda, ell no es
prenia pas la molèstia d'apuntar. Esperava sobtar-los rabejant-se
en les aigües arrecerades o, el que més, tirar-los quan la
tramuntana els feia baborotejar damunt les tanques de tamarius, que
era, si fa o no fa, com afusellar-los penjats d'una antena. Anant
amb altres caçadors podien ocórrer dos casos: o tenia testimonis de
la peripècia, o no en tenia; o estava prop d'un company, o estava
lluny, isolat. I ell ja procurava que això darrer esdevingués
sovint. En el primer cas feia veure que no l'interessava mica el
matar o deixar de matar, i, per deferència, procurava que l'altre
disparés abans. Si estava solt, només engegava quan no podia
fallar.

Un dia, però, en Carxofa es trobava a l'extrem d'una llarga
guerrilla d'escopeters. Els gossos corrien una llebre. Amb gran
satisfacció del brau home, que temia la possibilitat de veure's en
un greu compromís, la llebre es desviava plana enllà, allunyant-se
d'en Carxofa, que començava a respirar tranquil. Mes heu's aquí
que, de sobte, la llebre, adalerada, topa amb un ramat, regolfa,
i, galopa que galoparàs, va dret a ell seguint la margenada d'un
camp, cega i esmaperduda.

En Carxofa sap que, en la planúria santperenca, ell i la llebre són
tan vistents com si es trobessin a la plaça del poble, al bell mig
d'una sardana. El cor li bat d'incertitud: tanta por li fa el
ridícul de tirar-li i no fer-li dany com el de deixar-la passar a
tret sense engegar-li la metrallada. El contempla gent de l'ofici,
experts tiradors que no perdonen ni callen, contra els quals no
valen manyes, ni excuses, ni defalliments.

La llebre ja és arribada a la jurisdicció de l'espingarda d'en
Carxofa. Fa deu minuts que l'espera palplantat, apuntant-la,
seguint-li els moviments, desitjós de no precipitar-se. Tota la
guerrilla observa amb ansietat creixent aquella peripècia. La
llebre té llavors una generosa iniciativa: es sacrificarà per
salvar la reputació del pescador. I heu's-la aquí aturada, asseguda
al mig del terrosser, amb les orelles dretes, esperant que en
Carxofa fos servit. Ell apel·la en aquest instant suprem, a tota la
sang freda que Déu li ha donat, i la reprèn una, dues, tres
vegades. Els altres caçadors no s'expliquen com en Carxofa triga
tant a passarne els taps.

És que no vol assassinar-la? ¿És que intenta lluir-se rebolcant-la
en plena carrera? Ah! de totes maneres no deixa de ser exposat el
donar temps a repensar-se a un animalot així, d'enteniment tan
vel·leïtós i de cames tan àgils!

Per fi, ara! Ha eixit un glop de fum de l'escopeta d'en Carxofa,
sorgeix una rastellada de pols en el conreu; però una dècima de
segon abans, la llebre ha pegat un bot fantàstic, i, quan la
detonació arriba a les orelles dels caçadors, ella gemula altra
volta, com un mal esperit, camps a través.

Els companys d'en Carxofa presenciaren llavors la desesperació més
formidable que es pugui presenciar en aquest món i en l'altre.
Causava pietat. Se'l veié rebotre la barretina per terra, fer acció
d'estabellar-se el cap a cops de puny, de partir l'arma a trossos i
llençar-la ben lluny com una eina inservible i deshonrosa...
Després s'escabellonà, i, posant-se-la al muscle, culata en l'aire,
a la funerala, emprengué la marxa, abatut, amb la barretina de
gairell, sacsejant les espatlles com si hi dugués una muntanya de
remordiment i malastrugança.

* * *

Vaig estar alguns anys sense tornar a Sant Pere Pescador. Un jorn
l'enyorança va portar-m'hi una altra volta. «L'almirall de les
aigües mortes», en saber-ho, va fer-me la seva visita oficial. Era
el mateix home dret i ben plantat; però la decrepitud s'insinuava
ja des dels cabells a la planta dels peus. En mi devia insinuar-se
la vellesa. Ens contemplàrem sense dir un mot. La vida havia sigut
ben dura per a tots dos! Passat aquest primer instant d'acorament,
en Carxofa es posà a somriure de la mateixa faisó d'antany, amb
aquella ganyota de plaga candorós que enjogassava els trets
marcials de la seva fesomia nobilíssima.

Així, i mirant-vos de fit a fit, procurava estalviar-se les
fórmules orals d'una salutació vulgar. Una vegada més vaig ser jo
el primer a pendre la paraula.

-I doncs... què tal anem, Carxofa?

Sense deixar de contemplar-me amb afectuosa atenció, sacsejà el
muscle dret amb una batzegada expressiva, com qui cerca el jaient a
una alforja massa plena de coses pesants.

-I vostè?

Sense treure-li els ulls de sobre, vaig pegar, com ell, una altra
batzegada amb el muscle esquerre. Alzinà el front, quadrant-se i
saludant militarment.

-_A la orden!_ Veig que encara naveguem en la mateixa fragata.

El meu oncle el convidà a sopar sabent que la presència d'aquell
home em causava plaer. Passàrem la vetlla vora el foc, parlant
d'algunes gestes insuperables realitzades junts. En Carxofa, com si
tractés d'obsequiar-me amb el millor record, es posà a entonar una
cançó picardiosa:

«En Pere va a la plaça:
en Pere va, i li compra,
i encara no n'és llevada.
-¿Com me'n llevaria jo,
si la cotilla m'en manca?...»

I, a la barjaula de la muller d'en Pere, quan tenia la cotilla li
mancaven les mitges, i quan tenia les mitges, el gipó i després les
faldilles, el mocador del cap, les sabates... un mai acabar. I
tornem-hi:

«En Pere va a la plaça:
en Pere va, i li compra,
i encara no n'és llevada...»

En Carxofa sostenia la seva veu en un to de cornamusa, allargant la
cadència planyívolament; cosa que feia més cançonera aquella cançó.

Ell sabia pla bé el poder evocatiu de la tal música, i tombava el
cap, signant-me l'estaca on solíem penjar els trofeus de les
nostres caceres.

Sí, brau Carxofa, sí: el sarró ple de sagars, la canana buida,
l'escopeta negra de tant tirar, i ell, de retorn, acomboiant-se en
la fosca, reanimant el meu decandiment, la implacable fam de les
grans jornades, amb ponderacions i confidències referents al bon
sopar de peix que ens esperava. Era allò l'himne de la nostra
victòria, entonat allí mateix, vora el foc de capçots, amb les
pipes enceses i el vas de xarel·lo temperant-se en la cendra.

Ell m'havia conduit a un lloc màgic. De cada mata de jonc en rajava
un becadell; i al bon guiatge d'en Carxofa jo havia correspost amb
una diada de punteria infal·lible, una d'aquestes diades en què
sembla que els perdigons siguin atrets per la víctima. Els
terribles voladors queien en sec trinxats d'ales, capbussant-se el
mateix que un parrac de roba, damunt les aigüerulles.

I això no tornaria!

Sobtadament callà. Va tocar-me amb el seu genoll.

-Jo ja no lluco els ànecs, per grossos que siguin. Faig aigües com
la _veta_, ¡llamp m'encengui!

Es quedà ensopit. El tenia tan a prop, que poguí resseguir-lo de
cap a peus: un tel blanquinós, com un d'aquests núvols prims
d'hivern que corren davant la lluna, li tapava les nines; a través
dels peücs i de les mitges de llana blava, la inflor dels turmells
era vistent; i, per les articulacions dels canells i de les mans,
el reuma havia engendrat bossogues: un dels dits xics s'assemblava
a una pipa.



EN BUSQUETA.


_(Nota de l'autor) Aquest treball figurava en el volum «Proses
bàrbares» d'on l'hem tret per encabir-lo aquí. El brau Busqueta es
trobarà més a plaer entre els seus germans de rusticitat, junt amb
ells rebrà el nostre homenatge, del qual no podrà ésser exclòs de
cap manera. Hem fet algunes correccions que crèiem necessàries; í
en Busqueta, amb tal agençament, tanmateix farà una altra patxoca!_


I

En Busqueta era un pagès amb nervis i sang, sabia bellugar els ulls
amb entusiasme, i feia encara una cosa. més extraordinària: es
menjava les albergínies del seu hort. ¡Tants diners que valien, les
albergínies!

Així que us hagi innovat que trafiquejava amb boscos i que era
formal en els tractes, ja no trobareu pas gens estrany que mai de
Déu pogués eixir de mals de cap.

Parlava amb el nas, i pel cim d'ell les celles se li ajuntaven
esponeroses i ferestes. Era amic de fer l'ullet mentre enraonava:
un ullet sense malícia. que res tenia que veure amb el què deia.
Estava renyit amb el rector, i la seva dona era la més llardona del
poble; però en canvi criava els nins mes grassos i més formosos del
veïnat.

En Busqueta es passava tota la setmana a bosc. Els diumenges,
segons com s'esqueia la feina, de bon matí, abans de clarejar, es
presentava a casa seva, es mudava, s'enclenxinava, i partia a
guerrejar amb els conills.

Llavors es transformava en un mal esperit. Sense haver de mantenir
gossos, s'enduia els que volia. En el turó més avinent, no molt
lluny del poble, engegava la seva escopeta en l'aire, llançant un
udol de posses capaç de fer estremir els gamarussos dins les
cavorques dels suros mil·lenaris. I aquest udol l'allargava,
repetint-lo, modulant-lo com una crida desesperada, com un toc de
sometent, fins a arreplegar la més brillant canilla que es pugui
imaginar.

Un cop reunida aquella facció de voluntaris, sense torbar-se,
amoixant-los, arengant-los a fi que no decaigués llur entusiasme,
se'ls emmenava vers les afraus més llunyes i més inexplorades.

Tremoleu, fagines!

Aviat les estridències de la batalla somouran les clotarades, les
esqueieres, les timbes i els serrats. Efectivament, les resonàncies
de la muntanya no donen l'abast. Se'l sent a ell com travessa la
malesa, com romp les branques dels arboços, com aixafa els brucs,
els arns, les gatoses, animant els gossos amb crits personalíssims
imposant-los la seva fe, el seu coratge, la seva energia
destructora. -Baix, dic!... Apa, _Merlin_... Ací, acíí, acíí!...
Au, que va!... Hu...hu...!- I els altres, conscients que van ben
comandats es dispersen per indrets, removent la brosta, ensumant
córrecs, regirant bardisses, ensangonant-se el morro, emplenant els
matissers de remenaments de cues, d'espolsaments d'orelles,
d'esternuts, d'estossecs asmàtics i de grinyols de dolor o
d'impaciència.

I, així que un aliret més viu i més sostingut els acarrera tots en
un encalç segur, l'afrau s'arbora de frenesí, de glapeigs, de
rastallades, de vertigen; i en Busqueta, llançant un crit llargarut
i horríson, ja no és un home: és un bòlid, un llamp, quelcom que no
té aturador. Un centaure galopant per la boscúria, saltant
xaragalls, estimbant-se pels córrecs, desbocant-se pels serrats, no
fressejaria pas d'una manera tan imposant.

I mentre la tromba de cans serpeja per les clarianes, puja per les
canals de les terrassades, desfila per les crestelleres dels
roquissos, en Busqueta és arreu: pels cimals dels suros, pels
encreuaments de les carreteres, pels límits dels estassats, sempre
alerta, amb l'arma a punt, engaltada, disposat a abrusar-ho tot.

Impensadament, no se sabia on, esclatava un espetec formidable,
seguit d'un altre, tan pròxims tots dos, que rebotien de cingle en
cingle com un sol tro apocalíptic, el mateix que si tots els
arbres de la muntanya, aterrats de sobte per una empenta de
l'oratge, s'estibessin al fons del sot on moria l'onada ressonant.

Jo us dic que si haguéssiu pogut oir aquell traüt (els bruels del
caçador, els lladrucs dels gossos i el detonar de la pólvora
atacada fora de mida), no us hauríeu pas pogut convèncer que es
tractava d'un indefens conill.

I Déu fes la gràcia que l'animalet restés pernabatut, foradat i
esmicolat per la metralla; que si no... jo no sabria pas on trobar
paraules per a explicar-vos l'èpic recomençar d'aquella gesta.

Sortosament, en Busqueta tirava dret i solia endur-se'n el sagnant
trofeu amagat a la pitrera. Bo i caminant de retorn, repartia
elogis i censures als seus voluntaris, que el seguien sense gaire
marcialitat ni joia i molts, decandits, arronçats, amb la cua
pengim-penjam, amb un trotar de magresa tan aeri que a penes
deixava senyal de petja en el corriol.

A les envistes del poble els llicenciava a cops de roc. Els gossos
fugien d'un aire estoic, llepant-se el morret, encanyonant
il·lusions, el cap molt jup, la cotilla estreta, els parpres
agitats per una emoció dissimulada i les orelles moixes, cobertes
de mosques. En veure's fora tret, se paraven, girant-se a
contemplar llur cabdill. Ell s'allunyava envalentonat com un heroi,
i la canilla romania absorta, corferida de tanta ingratitud.

Així finia la gesta. És a dir, no pas ben bé, car en Busqueta es
ficava a l'hostal a convidar els amics, i, mentre l'hostalera
preparava la sanfaina, ell feia una narració episòdica del combat.

La imaginació i la vèrbola d'en Busqueta eren fidels fins a cert
punt. No diré que no embellissin engrescadorament les coses: el que
us puc dir és que sorgia de bell nou el lloc de la peripècia sense
mancar-hi un arbre ni una fulla; que es tornava a oir el passat
terratrèmol; que es veia altra volta l'empaitada aterradora, les
relliscades, els bots, les falses embranzides, l'aparició del
conill ratllant de gris l'enlluernadora terrassada, el rebotir dels
perdigons i el cop de puny als morros del _Finet_ (-Llamp el
partís!-), que ja se l'emportava.

I pensar que allí baix, a l'ombra de la façana, sentada en el vogi
de les truges, la seva trista muller, fa una hora, roman
despacientant-se per dinar, tot dient al més xic dels mainatges:
-Calla, _Nicus_, calla calla, que el pare és a cacera i menjarem
_xon_.- Xon volia dir carn, carn de tota mena, fos de bou, de
guilla o de conill.

* * *

No sé com ni en quina ocasió en Busqueta esdevingué el meu company.
Era simpàtic, en Busqueta; sempre tan gosat, tan ponderatiu, amb
aquella endimoniada fantasia que s'abrandava per un no-res, com una
gatosa seca en contacte d'una cerilla encesa. A mi ell m'admirava
perquè sabia matar les perdius a vol.

De bell antuvi ja volgué conduir-me allí on, segons deia,
realitzava veritables carnisseries. Això era una gran mostra de
confiança, car l'ardit bosquerol mai descobria a ningú els seus
paratges jurisdiccionals.

Durant els dos mesos que jo estiuejava al poble d'en Busqueta, ell,
cada diumenge venia a trucar a la meva porta a les tres del matí.
Abans ja em deixondia el glapir impacient i esbojarrat de la
canilla voluntària allistada a les seves ordres.

Partíem. No vulgueu pas saber-ho, a on. Crec que en deien el _Sot
d'infern_. Una hora lluny: una hora llarga de caminar amunt, sempre
amunt, entre negres suredes, seguint corriolets quasi verticals,
aixaragallats, intransitables, en la greda dels quals la punta de
les espardenyes d'en Busqueta s'encastava fermament, amb una
graciosa flexió del peu i una elasticitat muscular de llebre.

Les estrelles parpellejaven en la profunda blavor del cel. Les
vèiem guspirejar entre les branques, pel cim dels laberíntics
passadissos humits i frescals, formats de brucs i arboços,
embaumats de la flaire subtil dels tomanyins i sajulides.

I barranquejàvem molt, pujàvem sense pendre alè, ens apressàvem de
valent, i sempre fèiem tard. En arribar a lloc, el dia naixent
empolsava ja de llum grisa les verdejants faldes dels turons. En
Busqueta pretenia que sempre era millor sobtar els conills en plena
fosca, quan transitaven confiadament, lliurats al platxeri orgíac
de les nits caldes.

Començava la batuda. Ell em deixava de parada en alguna clariana
estratègica, i s'estimbava sol avall amb son trotar centàuric,
seguit de la brivalla, trinxant mates, removent fullaraca,
allunyant-se junts esgariposos i udolants.

En traspassar un serradet, o en endinsar-se en alguna pregonesa del
clotaral, la remor bèl·lica s'extingia a poc a poc, insensiblement.

Llavors jo em trobava com perdut, com abandonat en mig del
majestuós escalonament de serralades fosques verdejants,
superbioses el mateix que les ones formidables d'un mar immòbil.

La quietud més gran, la quietud més fantàstica de les quietuds, em
voltava. Era dia clar, mes tot dormia a la muntanya. El bosc no
desperta mai. El bosc serva sempre una imposant sopitesa.

Viu impassiblement silenciós, sorrut, tràgic. No somriu al sol, i a
les sacsejades de l'oratge respon amb brandeig d'ensunyat. ¿Quina
energia o quin encís serien capaços de deixondir aquelles
grandioses soques plenes de molsa i esvorancs, aquelles penyes
travades per centenars d'arrels, aquelles ferestes calvícies de
llécol o argila brunyides i esmolades per l'aigua dels núvols?

El meu cor xic, la meva ànima xica, es sentien estemordits,
dissolts i contaminats per aquell son eternal.

Qui no les ha vistes, qui no les ha meditades, no podria pas
imaginar-se el respecte que infonen aquestes extenses suredes
inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigua, sense remors.

Ofeguen tot pensament lleuger. En veure per un costat l'inacabable
vaivé de cloterals i serres, i per l'altre la immensitat de la
plana perdent-se en les boirades de l'horitzó, inevitablement la
idea de l'esfericitat de la terra, de la seva pesantor aclaparant i
del seu rodar vertiginós per l'espai venia a inquietar-me.

¡I què fàcilment comprensibles se'm fan totes aquestes coses
explicades amb pedagògica fredor, dins l'esquifida sala d'una
escola primària, en front d'un grotesc aparell geogràfic on el sol,
la lluna i el planeta s'aguanten a l'extrem d'unes varetes de
llautó!

Però mediteu-les detingudament dalt d'un cim, mentre la vostra
mirada s'esplaia resseguint el grandiós panorama, i la vostra
imaginació endevina, més enllà, en l'invisible, terres i més terres
plegant-se arrodonides sota la il·lusòria concavitat del cel. Sereu
meravellats: el neguit d'un misteri etern, d'una ignorància eterna,
d'un formidable enigma, passarà com un núvol per l'ànima vostra.

* * *

El sol traspuntava. Era un disc roent que apareixia allà d'allà en
els confins de la selva, per damunt d'un llac opalí de boires
arranades a la plana, d'on només sobreeixien, com illots blaus,
els pics més alts de les gavarres.

Del clotaral muntava la flaire dels verders, un baf humit de molsa,
i, de tant en tant, la flastomia d'algun merlot alarmadís.

Cap a ponent, la testa venerable del vell Montseny esdevenia rosada
i blanquejava una ermita en el cimbori d'uns penyalars; i
oscil·lava per la cresta dels serrats una onada de color. En mig
del negre verdejar dels suros s'envermellien les terrassades,
s'acarminaven els estepars, lluïen les esqueieres, i, en llunyança,
en les comes dels grans pinars devastats, els viaranys i senderons
es feien obiradors com sagnoses esgarrinxades en el llom pelut
d'una bèstia enorme.

I els arbres i matolls propers destriaven els raigs d'or,
esqueixaven la cortina de llum, i les vaporositats matinals, així
il·luminades, formaven tires de glassa apoteòsica, en mig de les
quals brillaven, amb esclat de joiells, les emporprades cireres
d'arboç, les gotes de rosada, les transparències esmaragdines de
les fulles de grèvol, i, ací i allà, a manera de sedoses
brodadures, alguna flor de pèsol bord o alguns clavells boscans.

I això resultava tan inharmònic amb l'austera serietat de l'entorn,
tan escondit sota els grans brancatges i les esponeroses mates, que
em produïa la il·lusió d'un tros de bosc en festa, d'un reconet
d'intimitat i meravella, únic en tota la muntanya.

Per a més encisament, en la calma d'aquells matins d'agost, tot
romania immòbil, plàcid, com encantat, com vist a través d'un
somni. Solament, a vegades, en el plomall d'un bruc s'hi entaforava
un ull-de-bou. A la petita embranzida, opacament sorollosa, el brot
oscil·lava, l'ocell fugia tot seguit, i, de bell nou, entre les
tiges, només flotaven, amb besllums irisats, els subtilíssims fils
de les aranyes.

Ningú hauria dit que en mig d'aquell amorosiment de la natura
pogués desenrotllar-se cap violenta escena. No obstant, a la millor
la canilla pegava una d'aquestes abordades de pura fantasia, al
furibund xivarri de la qual col·laborava en Busqueta amb xiscles
estridents de salvatge exasperat.

Mes jo sabia a què atenir-me sobre l'eficàcia de l'encalç: amb
certesa que no arribaria la sang al riu. I tornava a prosseguir la
meva dèria contemplativa.

* * *

De tant en tant, sobre el meu cap brunzien les ales d'un tudó; una
mota d'ombra passava vertiginosament per les clapes del bosc
assoleiat; i jo enlairava la vista, seguint la trajectòria de l'au
viatgera fins a enlluernar-me en la zona esplendorosa del cel
llevantí.

¡Quin rastre d'admiració i d'enveja deixa dins nosaltres el pas
indomable d'aquests feréstecs voladors!

El buit es fa de sobte sota d'ells; i ells, sense abatre's, amb
gràcil embranzida, s'hi llancen afusats, pel cim de pobles i
rierals, perdent-se tot seguit en l'atzur refulgent, el mateix que
una sageta aviada contra el sol.

Jo no m'avorria mai durant aquestes llargues esperes. ¡Hi havia
tants entreteniments en aquells boscos! Quan em cansava d'estar
dret, desenganyat del glapir mentider de la canilla, m'asseia en
les roques encara no assoleiades, delitosament fresques. Les
eflorescències dels líquens que les cobrien, i els variats
insectes, a penes obiradors, que transitaven entre aquelles
ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals,
dirien els insectes), constituïen un altre bell motiu
d'interminables cabòries. ¿Qui sap si algun d'aquells pugons
vermellosos em mirava amb telescopi? ¿Em creien un déu perquè
arrabassava amb les ungles el crostisser llefiscós que recobria el
granet de llur planeta? Si ells haguessin parlat, ¡amb quina
senzillesa m'haurien fet l'almoina d'apel·lar-me immens! I, no
obstant, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra,
no hi havia pas una apreciable diferència amidats amb l'anorreadora
escala que va de l'infinitament gros a l'infinitament minúscul.
Tots junts esdeveníem pugons, volves, àtoms invisibles, en front de
l'univers incommensurable.

Vatualisto! Altre cop la turmentosa filosofia!

¡Ara aneu a saber per quins cinc sous jo em lliurava a meditacions
transcendentals en l'esplendor d'aquelles matinades! El cas és que
m'estranyava de viure i de la vida del món, i em sentia feliç, amb
un desesperat anhel de capir la causa. ¡Això era espantosament
divertit! I com que el sol envaïa a poc a poc la roca,
embolcallant-me de xardor humida, me n'anava a fer d'home, és a
dir, a cometre petites arbitrarietats a un altre indret.

M'ajeia en l'ombra més propera on seguia pensant en coses inútils
bo i fent pilots de fullaraca. Després, amb aquest instint
incendiari dels fumadors, els abrandava amb el misto de calar la
pipa.

Era un gust flairar el rústec encens i veure'l esfilagarsar-se
lentament entre la tendral brotada dels matolls, i fugir en volutes
per les clarianes del brancatge dissolt en l'atzur.

Si en Busqueta trigava massa a parèixer, cosa que a voltes em
produïa un lleu temor de perdre'l, me'n pujava en alguna alterosa
terrassada, des d'on, sense destorbs pogués atalaiar ses maniobres.

Allí m'entretenia a inquietar les formigues, aquestes formigues
gegantines que es troben a muntanya, amb poderoses mandíbules de
gos de presa i ventres disformes i transparents com grans de mora
verolada. Amb el peu obstruïa la ruta. Les primeres que topaven amb
l'obstacle es dispersaven explorant els encontorns per trobar nou
camí; algunes retrocedien a dur la nova, sembrant l'alarma i la
confusió en la llarga corrua. Aquesta anava apilant-se i
espesseint-se en el lloc del perill, amb tumultuària confusió de
les multituds que s'apressen a remeiar un desastre. Oh! ¡També
elles s'imaginaven fer quelcom per atenuar la formidable pressió de
les meves espardenyes omnipotents!

* * *

Es presentava en Busqueta. Venia roig, suós, movent la testa amb
l'aire inconsolable d'un general fracassat. Darrera d'ell, ara un,
ara un altre, compareixien els gossos. La mullena dels baixos,
encastada al pellatge, els feia semblar més escarransits.
Tremolaven i esternudaven. Els de temperament sociable feien acció
d'atansar-se sol·licitant una moixaina; peró en Busqueta, amb la
més justiciera de les puntades de peu, els rebotia lluny, rostos
avall.

A desgrat d'aquest tracte, no deixava de disculpar-los:

-Tindrem el temps canviat: no senten res.

Esmorzàvem. No eren pas bones totes les ombres ni tots els
paratges, per a realitzar aquest acte, tres vegades august.
Cercàvem un planell on hi hagués un suro esponerós de brancatge
atapeït. Ens assèiem en una arrel, una d'aqueixes arrels de rusca
clivellada que es retorcen sobre el terreny com una fabulosa
serpent morta; i, estintolats d'esquena a l'ampla soca, trèiem les
nostres provisions dels sarrons respectius.

Érem frugals: en el meu hi portava una llenca de pernil sense greix
ni rancior, un tros de pa blanc i la carabassa vinera; ell treia
del seu una embostada de peres cuixetes, ben madures, quasi
lloques, i un imposant crostonàs de pa del seu, florit i negre, que
engrunava amb els dits talment com si hagués sigut una terrossa.

Tot el que ens voltava, els fullatges, els rocs, les molses, els
tronquets i les pelies, la virosta i la sorra, eren nets,
esbandits, purificats per l'aigua dels núvols i per les rosades
matinals. I aquesta impressió de bugadeig recent, junt amb
l'alegria del cel, també escombrat i esterrejat pel ventijol
salabrós que ens enviaven, tot just, les platges llevantines, ens
obria una gana d'elefant.

En Busqueta enlairava molt sovint la carabassa. Tapava el forat amb
el dit gros (no gaire), i, amb una voluptuositat impolítica,
dirigia el raig del vi a la punta del nas. El regueró de sobre els
llavis li servia d'escorriall. Tenia un ull cluc i l'altre en
èxtasi; i, mentre xerricava ferm, la seva terrible nou del coll,
d'home escardalenc, li saltironava a batzegades acompassadament,
com l'èmbol d'una bomba.

Servint de fons a la figura del rústec bevedor, pel cim dels
arboços, s'obirava la plana. Ara, sense boira, s'estenia al lluny
del lluny, anegant-se en l'aire llumínic un poc encalcinat: una
veritable orgia de matisos.

Més properes, es veien les luxuriants arbredes dels rierals; masses
profundes d'ombres blaves fistonades d'un verd tendrívol
escantellat de sol. Després, més enllà, un immens mosaic de camps
llaurats, de fencs, de rostolls, d'aulets i de rouredes,
esfumant-se, esfumant-se... fins a esdevenir, a l'horitzó, una
franja grisenca on flotaven vagaroses tintes de cobalt i rosa. I
els masos, pobles i viles de la Selva espurnejaven el conjunt de
brills somorts de nacre: perles fines sobre setí.

Allò feia venir ganes de cantar, i en Busqueta entonava, amb veu
nasal, tot fent l'ullet, una cançó grotesca d'un rector i una
majordona. Els gossos s'eixorivien.

* * *

Havia arribat l'hora de fer el nostre retorn. Com que ja no teníem
la pressa de l'anada, seguíem la cresta de la serra per un viarany
de traginers més pla i apressat que el millor camí ral.

El sol batia de ple a ple els flancs de les muntanyes més altes. Sa
llum reflectida produïa angoixa als ulls i certa aprehensió de
xafogor a l'esperit. Els boscos s'arroentaven a poc a poc. La calda
de les rigoroses diades estiuenques es pressentia ja per una mena
de bleix ardorós i las que ens embolcallava.

En els espais sense vegetació i en les crestes dels soleis, en els
gatosars eixarreïts, en les nafres dels pendissos coberts de
fullaraca, i, sobre tot, en les apartades esqueieres de l'ermita,
l'aire hi vibrava el mateix que en les parets d'una fornal. Només,
de tard en tard, una rauxa de marinada venia a refrescar-nos i ens
donava delít de caminar.

Finida la carena, empreniem al dret per un camí joliu i arenós que
anguílejava discretament pel vessant de l'obac.

Jo, en arríbar allí, experimentava sempre infantines avarícies. I,
amb els dits ansiosos de frescors i suavitats, escapçava, tot
passant, els tanys dels arbrissons; abastava les mores i cireres
d'arboç, encara verdes; eixonava els brucs: les flors dels
tomanyins, aspirant a grans nassades l'aroma llur.

La visió de la meva caseta blanca ombrejada per un plàtan ufanós
sorgia a cada giragonsa del viarany, prometedora de repòs i
benaurança.

En Busqueta duia la davantera, Produïa un cert goig el veure'l
trascamar emmenant-se'n la sorra del cami sota la sola dels seus
espardenyots i fent xiular el vellut de les seves calces. El sarró
buit rebotia a cada passa en l'esquena del meu company, i una
grossa llagosta s'hi arrapava amb un humorisme inconscient de bona
llei.

Els cans acomboiaven, molt seriosos i disciplinats, el terrible
estrateg. Un d'ells, extraviat, deixava oir un ahuc persistent i
enyorivol.

Des del poble, escondit en la fronda d'un turonet, ens arribava,
clar i solemne, el primer senyal de la missa major. -Veniu, veniu,
veniu...- cridava la campana. Era una campana d'un bell timbre
argentí, que fendia l'aire pur de la muntanya graciosament.



L'EGUA DEL JUTGE DE PAU.


Fou comprada la diada dels reis, a la fira d'Amer. Era llavors una
poltra _tordilla_ de galant presència. Tenia els garrons peluts,
les anques rodones, el pit ample i un ull jaspiat. Reposada, dòcil
i discreta, trotava ras i llarg en oir l'espetec de la ficel·la, i
li hauríeu pogut posar un got d'aigua en el regueró de la gropa
sense que amb el traspàs de la marxa se'n vessés una gota.

El que més encaparrà la bèstia, així que instintivament hagué
comprès que s'havia clos el tracte, fou si el prestigi social del
seu amo novell desdiria o no dels seus mereixements. Havia pagat en
or (sis unces de perruca), i no semblava pas un pelacanyes. Era un
home d'una cinquantena d'anys ben portats, alt, de faccions
voluminoses i gravat. Duia un vestit de vellut color de tórtora,
gorra peluda del mateix color i espardenyes tapades.

A l'hostal d'Anglès va lligar-la a una reixa, junt a un ase vell,
però eròtic. L'ase, una mica encalabrinat, la mirava de cua d'ull,
i, per galanteria, arrebossava el llavi superior, mostrant les
dents negres i el trenc de les genives, on, entre la bromera
salival, s'encastaven alguns brins d'herba seca pasturada en la
cuneta.

A la poltra li interessava més estudiar les accions de l'amo que no
pas assabentar-se dels escarafalls del ruc. La reixa on havia sigut
estacada corresponia a la finestra de la cuina; de manera que,
sense escarrassar-se molt, podia esbrinar el que passava a dintre.
El jutge hi era amb un aire de parroquià antic, autoritzat a
servir-se ell mateix. Duia una enorme llesca de pa a la mà
esquerra, i un ganivet de la _marca de l'ham_ a la dreta. Amb el
dit xic fent de garfi, pescava la nansa de les grans tapadores de
llauna, i estudiava atentament el contingut de les cassoles,
ensumant el baf dels requisits. I el veié enastar una cuixa d'ànec
ensafranada, posar-la damunt del pa, i, de seguida, pessigollejar
el sota-aixella de la mestressa, qui, insensible al fred, reganyava
un garrot de braços i unes sacsoneres de colzes capaces de
pervertir un sant. Unes tals franqueses, en un tal establiment, ja
eren, per elles soles, una indiscutible garantia. Aquell home podia
ser molt bé el que se'n diu un personatge.


L'EGUA ÉS PRESENTADA A LA FAMÍLIA DEL JUTGE.

Fosquejava quan arribaren al mas: una gran casa de pagès amb porta
adovellada, dues finestres ogivals i rellotge de sol.

La cort de l'egua era a dintre, a peu pla, al costat de l'entrada,
sota mateix de la cambra de l'amo, enfront de la cuina: estatge
distingit, que la separava del proletariat de les bèsties d'engreix
i de treball. Bous, mules, ovelles, cabres, porcs, truges i aviram
romanien, en una promiscuïtat horrenda, en un edifici anex.

En oir repicar les ferradures sobre l'enllosat de l'entrada, varen
comparèixer quatre dones com quatre poms de flors. Eren la muller
de l'amo i tres filles: na Cisa, na Mercè i na Gracieta. Totes
quatre estaven roges i massisses, i sobretot les noies, vestien a
estil de vila, amb certa petulància de riques per merèixer.

Al primer envit les dones varen fer-se enrera, obrint pas a la
poltra, que rebufava i treia fum pels narius. L'amo, però,
somrigué, i començà a estirar el plomall de crin que penjava al mig
del front de l'egua, a rautar-li el morro, a netejar-la i a
tocar-li les mamelles.

Llavors, na Cisa, na Mercè i na Gracieta acaronaren l'animal amb un
desfici apassionat de col·legiales sàfiques.

La poltra, excitada per aquells palpaments, per aquella pluja
d'insospitades manyagues, sacsejà el cuiro amb voluptuositat,
deixant anar un dolç i enigmàtic sainet.

El jutge, home entès en temperaments de bèsties, estudià aquella
nerviositat detingudament, sentenciant que dintre un mes admetria
cavall i esdevindria fecunda.


MÉS SATISFACCIONS.

La cort de l'egua era neta i, en tot el que es veia, s'hi notava
l'escrupulositat burgesa, auguri de bon menjar i bon beure. La
menjadora de llates i barrons de carolina, i l'estable de roure, i
les parets desenterenyinades, i el sòl amb palla nova, indicaven
que se la rebia amorosament, amb tots els honors.

Era indubtable que havia entrat en una casa d'hisendats, on la vida
seria fàcil i el treball lleuger.

Pàssà una mesada. No us podria pas dir quin de tots dos estava més
cofoi: si l'amo de la poltra, o la poltra de l'amo. La bèstia havia
format un alt concepte d'aquell pagès que li servia el pinso amb
les seves pròpies mans i que, àdhuc a la nit, la vigilava per una
trapa oberta en el trespol, a través de la volta.

Li havia comprat una serreta nova, una sella abacial que recobria
amb una pell de moltó, i unes alforges de vellut; i no la feia
llaurar ni rodar la sínia, ni batre, ni tirar el carro.

A la primavera, amb la rebrollada de les sangs, l'ociositat i la
bona teca, l'egua s'enjogassà poc o molt. Perfectament: això es
curava _menant-la a cavall:_ ja era de preveure.

Li posaren una manta als lloms, i (oh, el mirament per les seves
entranyes somogudes!) l'amo es disposà a guiar-la a peu, mudat com
per a una festa. L'acomiadaren les noies, i l'haurien guarnida el
mateix que una núvia si no hi hagués intervingut severament el
pare.

A la vesprada, na Cisa, na Mercè i na Gracieta esperaven, assegudes
a l'era, el retorn de l'egua. En veure-la arribar, lenta i lassa,
pujant el camí de la masia, es redreçaren anhelants i encuriosides.
A les tres verges, recloses en aquella casa, en mig de la bravada
de fortitud de la terra i del bestiar, el pròleg d'una maternitat
qualsevulla les interessava i pertorbava.

Amb l'esguard inquisidor, varen resseguir l'egua des dels ulls a
les illades, estranyant-se de trobar-la tal com havia partit, sense
un relleix del seu sacrifici i del seu goig.

¡Oh, quin tumulte espiritual, en adonar-se que era possible el
secret i la hipocresia!

Després l'acaronaren amb una ardència tímida, així com a una amiga
retornada de Montserrat en plena lluna de mel.


DE COM EL PORTAR SOVINT UN JUTGE A LES COSTELLES ARRIBA
A FER CAPIR EL QUE PUGUI ÉSSER LA JUSTÍCIA.

L'egua anà familiaritzant-se amb la vida d'aquella família. Sense
moure's de l'estable oïa les converses, i, sols girant el cap,
llucava els anants i vinents i tot el que pogués succeir en aquella
espaiosa entrada que feia la servitud de vestíbul, de menjador de
mossos i criades, de dipòsit d'eines, i del que fos convenient a
les diferents necessitats de l'amo, jutge, hisendat, terrasà,
administrador de finques, cobrador de censals, usurer, polític,
curandero i negociant. Per això allí es debatien qüestions greus i
futeses indignes d'atenció, que l'egua escoltava sense voler. I
allí tingué lleure, per primera vegada, de contemplar aquests
subjectes anomenats civils, que ella considerava com una varietat
estrafolària del gènere humà. Els civils entraven i sortien sovint
en aquella masia; i, tan bon punt arribats, l'egua, admirada,
plegava de menjar i, enlairant les orelles i revirant la testa, no
els treia la vista del damunt. Na Cisa, na Mercè i na Gracieta no
se'n sabien avenir, d'una dèria tal; si bé elles, sempre que tenien
ocasió, no feien pas altrament que l'egua, atretes per la jovenesa
dels braus agents de la justícia i per llur encís marcial.

Usualment, el jutge muntava l'egua per anar al poble cap de partit
a exercir el seu altíssim ministeri: un viatge de tres quarts
d'hora de camí planer entre rierals oratjosos i alzinars ombrius.
L'egua, d'indubtables condicions intel·lectuals gens ni mica
vulgars, arribà a compendre el que hi havia d'honorífic en aquelles
anades i vingudes, com abans havia comprès la significació, també
honorífica, de les visites dels civils.

Així mateix, a força de traginar el jutge d'una banda a l'altra,
d'oir-lo conversar sentenciosament, de participar dels saluts
respectuosos que li dedicaven els pagesos, d'observar les bones
rebudes que arreu li feien, de gaudir ella mateixa d'atencions poc
usuals en fermes particulars i públiques, acabà per enorgullir-se
de ser qui era, tocada d'una pregona admiració per son amo i
senyor. Àdhuc arribà a capir la gran i formidable investidura sota
la qual aplicava la llei, mentre ella, en el pati del jutjat
municipal, amb el morralet al morro i la cingla fluixa, esperava el
sentenciador.

A dalt, en l'únic estatge del rònec edifici, darrera la sutzeria
del mosquer enclòs entre els vidres i la fusta d'un porticó barrat,
expandint-se per l'altre a mig obrir, tronaven les discussions
litigioses. A voltes arribaven a les seves oïdes les condormidores
lectures del secretari, les rèpliques zitzaguejants dels
procuradors, el fil de veu d'un testimoni fals, el sermonejar lent,
descolorit, hipòcrita d'un _home bo_, el plany divagador d'una dona
acusada, i, a intervals, la parla grossa, rotunda, invicta del
petit Salomó, son cavaller.

Oh! ¡aquella veu era un prodigi de gravetat i ressonància! Sense
esforçar-la gaire, dominava les altres, car tenia el poder de
despertar les vibracions de les coses pregones; i us la sentieu
repercutir a les plantes dels peus com una trontollada sísmica.
Irrespectuosament, algú, intentant explicar aquesta sonoritat
desmesurada, començà a fer córrer la brama que el jutge s'havia
engolit un corn.

L'egua solia presenciar la davallada de reus, testimonis, perits,
advocats assessors de secà, guardaterres, i tota mena de gents
interessades en aquells afers. Formaven dues colles: la dels que
estaven segurs de guanyar, i la dels que tenien la fonamentada
sospita de perdre. Aquests compareixien primer mústics, amb el seny
tèrbol de sant horror a la injustícia, amb una mena de vel cendrós
als ulls, amb les mans creuades sobre el ventre (discreta actitud
dels que fluctuen entre la resignació i la revolta), silents
darrera el procurador, els dits del qual encara s'obiraven enclosos
entre les planes del codi, si és o no és crispats, com els del
malaventurat caçaire de guineus en l'instant precís de
desparar-se-li el braó que destinava a la faïna.

Els altres baixaven bulliciosos, insultadors, acompanyats del
jutge, qui deixava a dalt, sota la litografia del Sant Crist de
Velàzquez, damunt la polsosa _luda_ de l'escriptori, tota mena de
hieràtiques actituds. En aquestes ocasions, quan dins la llei
trobava maneres de donar la raó als seus amics o compares en
política, sense vexar massa els contrincants, es tornava
campetxano. Discutia procediments; criticava sentències, ni que
fossin del Tribunal Suprem; es mofava dels jurisconsults amb títol,
de les pretensions del seu superior, el jutge de primera instància;
esbroncava el conseller, adversari del seu protegit, ja en plena
fugida: tot era mal agafat, mal portat i mal sostingut: la seva
egua ho faria millor. L'egua, present, s'estarrufava, endevinant
l'elogi en el gest de l'amo; el secretari assentia, i els oients
admiraven.

El secretari era un sergent retirat de l'exèrcit. Havia fet la
guerra de Cuba, i l'esporuguien els gossos folls, contra les
possibles escomeses dels quals anava armat d'un bastó d'espasí.

Tenia un cabell molt espès, les celles juntes i grosseres, la barba
llarga, plana, massissa; un bloc de pel quadrangular que li penjava
del mentó i campanejava damunt la pitrera marcant el ritme de les
paraules. Aquella testa, en conjunt, era xocant per la seva
serietat inexpressiva. L'hauríeu confosa amb aquests caps de fusta
de pim-pam-pum, excitadors de tírries, a qui tothom apunta i que
tothom encerta, que reben fins les pilotes destinades al veí; tan
bon punt drets, tan bon punt estenallats.

I certament que, de totes les malvestats i artimanyes del jutge de
pau, atribuïdes o veritables, se n'emportava la culpa el dolç
sergent: servia de parallamps al seu superior.

I no obstant, ell hauria pogut dir quelcom ben fonamentat referent
a l'inexplicable motiu de perdre's les causes defensades pels homes
de carrera i guanyar-se les altres dirigides per advocats
margeners.

Els comiats, els judicis de faltes, les reclamacions de salaris,
executius de menor quantia, i el que fos, es substanciaven per
endavant, damunt la cort de l'egua, en llargues rumiades noctürnes,
en la intimitat del coixí jurídic. I era natural que el que es
sabia guanyador no fes pas despeses endebades enviant a cercar un
lletrat a vila.

No sempre s'hauria pogut acusar de parcialitat el bon jutge. En
aquest cas sortós, el litigi moria en un arreglo, «cosa prudent i
econòmica» No hi havia vençuts ni vencedors: el que hi havia era
una espantosa degollada de pollastres a l'hostal.

Ah! aquell jutge de pau mai era tan just ni tant de pau com en les
ocasions en què no volent fer agravi a cap de les dues parts, es
decidia a ordenar les esmentades hecatombes.

Els seus llavis molsuts, d'un color agitanat, en les juntures dels
quals els excessos d'eloqüència deixaven una ratlla de xerigot
fastigós, no sols eren gormands de les exquisideses del Dret civil,
sinó també de la samfaina i del rostit, del pa blanc i del vi
negre.


L'EGUA S'ESTRANYA DE TRES COSES.

De l'ètica particular del jutge, l'egua, naturalment, no en sabia
mitja paraula. Tres coses, emperò, la induïen a cavil·lar un xic:
el jutge no anava mai de nits; s'abstenia de passar per certs
tocoms, encara que hagués de fer molta marrada; i trencava de camí
en obirar una dona jove, vestida de dol, de posat trist i ulls
fulgurants.

Hi havia un altre fet que tampoc se l'explicava, l'egua. Un matí la
guardia civil havia entrat, segons costum, a casa el jutge, duent,
lligat com un Crist, un brau minyó quasi adolescent. El jutge, així
que el veié, es posà engallat. Féu cridar el Triadó i el Roquet,
dos jornalers que cavaven blat de moro en unes feixes més enllanic
del porxo, i els encarà amb el pres. Aquest se'ls mirava de fit a
fit, i el jutge feia igualment. Els jornalers, per no mirar ni l'un
ni l'altre, capjups, desencastaven la terra de les espardenyes
arronçant el peu i sacsejant-les de punta contra el llindar de
l'entrada. Indubtablement esperaven una pregunta enutjosa. El seu
amo la formulà amb aquell to despòtic usat sempre que volia
coaccionar els testimonis; i ells la respongueren alhora, amb un
-Sí, senyor- sec i contundent de comparsa, sense alzinar els ulls
ni deixar de sacsejar les espardenyes.

El jutge, els civils i el minyó eixiren a l'era. Després d'una breu
conferència, partiren junts. El jove caminava al davant, roig com
un perdigot. El Triador i el Roquet se'n tornaren a cavar blat de
moro, i la casa del jutge restà silenciosa, basardosament
silenciosa.

En tot el sant dia l'egua no va veure ni na Cisa, ni na Mercè, ni
na Gracieta. Sols la muller del jutge traspassava per l'espaiosa
entrada feinejant i sospirant, entre el mosquer brunzidor.

A la nit, el jutge comparegué, es ficà a l'estable, donà d'esma un
copet a l'anca de l'egua, li estoveí el jaç trasbalsant la palla a
cops de peus, li'n posà un braçat a la menjadora, forfollà uns mots
incomprensibles, eixint malhumorat, i altra volta sobrevingué
aquell silenci dramàtic.

L'endemà, de bona hora, l'egua portava na Mercè camí de Sils.
Abans, dintre el casal, en alguna cambra alta, havia esclatat una
ploradissa formidable; una d'aquestes ploradisses femenívoles
sorolloses, complicades i estridents.

El jutge, que feia de mosso de peu, no pronuncià un sol mot en tota
la llargària del trajecte.

Na Mercé gravitava en el costellam de l'egua com un sac de farina,
talment atuïda i insensible. Arribaren a l'estació: hagueren
d'esperar el tren una mitja horassa.

L'egua, estacada en el rastell de la via, tingué un gros èxit.
Mossos i sagals, tartaners i negociants comentaven la seva estampa
i el seu preu, mirant-la i remirant-la.

Després, així que el jutge hagué embarcat na Mercè i una monja que
l'havia anada a recollir, ja trotant pel camí ral, l'egua seguia
rebent més homenatges.

El cas era que tots els admiradors s'aturaven palplantant-se al peu
de la cuneta i, com si s'haguessin conjurat, llançaven, en passar,
un mateix crit per fer avinent una mateixa cosa.

-Gorgals, oidà! la tens prenys!

I el jutge, encaparrat amb el seu drama íntim, pensant només en
aquella filla que acabava d'acomiadar a l'estació, s'ho prenia
malament, com una sarcàstica referència.


QUI ERA EN BÓTA.

En Bóta, més que un trist hortolanet del poble, més que un pobre
dimoni que no tenia un pa a la post, era l'enemic acèrrim d'en
Gorgals, el jutge.

El seu ofici era el pledejar amb ell, esbatussar-s'hi seguidament,
aprofitant totes les conjuntures. S'atribuïa una missió venjadora,
i estava disposat a morir-se de gana a truc de retopar una sola
vegada la infal·libilitat jurídica del terrible victimari. Se les
havia amb tots els amics i protegits d'en Gorgals, amb raó o sense.
Després s'apel·lava de les sentències del jutge només pel gust de
fer-li regruar la victòria, sabent que li carregarien les costes. I
avui la vinya, demà el campot, demà pàssat la mula i l'altre la
casota, havia finit per ofrenar-ho tot a la voracitat dels curials,
la «murrialla de vila», com deia ell. Els lots de la seva petita
hisenda li feien la servitud de projectils, i en aquesta estima els
tenia. Si li recaven en perdre'ls, era perquè no en tenia prou pel
coratge que l'arborava. I, com els cartutxos un soldat, en el fort
d'una batalla no s'abstenia pas d'engegar-los per consideracions
econòmiques.

Mes es tractava d'un adversari sotil, qui, el mateix que certs
fantasmes, s'engolia els trets, i, en, lloc d'occir-lo,
l'engreixaven. En canvi a en Bóta els trets li eixien per la
culata. En Bóta era un de tants advocats de secà que no saben de
lletra; i el sapastre del jutge de pau, en tractant-se d'ell, finí
per estalviar notificacions al secretari i passos a l'agutzil.

Dos testimonis de la confiança de Gorgals firmaven per en Bóta, i
en Bóta restava ignorant de tot el que _legalment_ li comunicava en
Gorgals.

I cantin papers i mentin barbes.

Així es donà el cas que en Bóta plantà, conreà, gemà i enasprà unes
tomaqueres en un hortet que ja no era d'ell, venut dos mesos abans
judicialment; i no cal anomenar el personatge que es cruspí els
tomàquets.

Per això en Bóta es trobà insolvent amb certa joia. La idea de
frustrar la terrible gasiveria d'en Gorgals, l'engrescava.

A desgrat de tots els fracassos, era un pou inexhaurible
d'optimisme. Coneixia lleis imaginàries segons les quals li serien
retornades les propietats venudes a l'encant, i es disposava a
perdre-les, de bell nou, entusiàsticament.

I (el que són les coses!), en Bóta sols encertava en tractar de
lladre al jutge de pau, i sols era discret quan, en dir-li això,
feia per manera que hi haguessin testimonis.

En Bóta esdevenia perillós a certes hores i en certs dies, sobretot
durant les tardes dominicals, després de fer malla. Llavors la seva
vèrbola adquiria una convicció i una lògica especial. Bescantava en
Gorgals retraient-li històries velles, citant fets i malifetes duts
a terme amb refinada perversitat, àdhuc amb individus de la seva
pròpia família. ¡En volguéssiu d'homes honrats que purgaven en la
presó una paraulada dirigida al jutge, de viudes i menors
espoliats, de gent tirada a la misèria, de trampes i despotismes,
d'hipocresies i prevaricacions audacioses!

L'atzar, més sovint del que hauria desitjat en Gorgals, els posava
a curta distància. En Bóta, en atalaiar el jutge, s'enfutismava com
una salvatgina acorralada. En públic en Bóta es limitava a
vocalitzar amb sordina la seva cançó horripilant. El jutge, però,
l'entenia sols en veure el moviment dels llavis i la contracció
dels punys. Si es topaven a camp ras, en Bóta començava a
escridassar-li coses per l'estil: -¡Ah, mala negada de murriot!
¡Espera't, que t'arreglaré els comptes! On vas a rampinyar? ¿Què
has fet de la teva filla? En quin hospici has ficat el teu nét? O
potser l'hagis donat a les truges! I, els diners de la teva cunyada
¿amb quina maturranga te'ls has polits?

Arribava fins al morro de l'egua encirat, furient, espantós. -Et
dic lladre!... sents? ¡et dic lladre! lladre!!... Apa, fica'm a la
presó! ¿No ho feres amb el pobre fadrí extern de can Barrot? Botxí!

En Bóta era vell i magristó, mes ple d'agilitat agressiva. Brandava
els punys, i feia molinets amb els seus braços llargs i durs,
brunzents com unes batolles. I les paraules eixien de la seva boca,
desdentegada i verinosa, amb un tumultuós espetegar de roba molla.
El jutge es limitava a dir-li: -Feu el vostre camí; feu el vostre
camí...- Però l'egua, espaordida pel gesticular d'aquell energumen,
sentia com els talons d'en Gorgals li tustaven les illades i com
tot ell tremolava.


L'ASSASSINAT.

L'egua va pollinar, assistida pel manescal més entès de la comarca.
Les angoixes de la maternitat i la gelosia del pollinet varen
esborrar-li el record desagradable d'en Bóta, a qui ella,
admiradora incondicional del seu amo, hauria tapat la boca amb un
raíg de guitzes.

En una casa com la d'en Gorgals, un fet d'aquesta mena té prou lloc
per a ser celebrat. Per això na Gracieta ho escrigué a na Cisa,
dipositada judicialment a instàncies d'un famós procurador
representant de l'hereu Pous, un molineret que no molia gaire.

L'estrella del jutge començava a eclipsar-se. En el poble no
s'enraonava d'altra cosa que del contratemps de l'infal·lible
Gorgals. Com tres i dos fan cinc, hagué d'amollar la noia. Era el
primer cop que un home de lleis vilatà li posava les peres a
quarto. Havia trobat, a la fi, sabates de son peu, i això feia
posar greix als seus enemics. En Bóta estava radiant. ¡I ara, que
procurés per l'altra!

Na Gracieta també tenia el seu tripijoc amb un galant foraster, ben
plantat i fatxendós, inacceptable però, ateses les exorbitants
pretensions d'aquell pare repatani.

Oh! les tres filles del jutge, isolades en aquella masia, sense
esbarjo ni tracte de cap mena, regimentadas a la vella usança,
s'enamoraven d'un papalló.

El tedi de veure com el gall empaitava les gallines i el boc les
cabres; com s'emmenaven la vaca a bou i la truja a marrà, i com el
pastor tirava escarrotxes de síndria a la pastora; neguitejava llur
jovenesa, fent-los desitjar la dolça inquietud d'un encontre
casual, d'una breu conversa clandestina, amb un galant mudat, de
gorra de seda i corbata virolada.

Cada tarda, del melonar a l'horta, de l'horta a la font, davallaven
al rieral somogudes per un delit aventurer. Allí s'enjogassaven
elles amb elles, esdevenint escarafalloses en atalaiar algú molt
més si es tractava de jovencells. Els del poble i de la vila, així
que conegueren l'engranall, anaven a fer-los pampallugues jorn per
altre. Sobtar-les enfilades en el cirerer, o abastant mores en les
bardisses, esgarriades entre vidielles i ridortes, en mig de les
exuberàncies de la verneda afrodisíaca, plena d'olors i de
cantúries, no podia ser més engrescador. En ocasions les perseguien
un poc bàrbarament; altres vegades amb certa mònita, atemperant les
impulsions faunesques a la possibilitat d'aconseguir alhora llur
dot i llur formosura.

Per a major encís, el pare d'aquelles nimfes tenia fama de
terrible: un veritable drac mitològic, que mai era a casa.

En Bóta, moralista i psicòleg a la seva manera, havia augurat una
mala fi a les noies d'en Gorgals.

Això, més que res, li féu perdre l'horta; i no li féu perdre el cap
perquè el jutge era coquí i no disposava de més arma que la llei, i
la llei no concedia pas facilitats per a dur a la forca els que
llengüegen. ¡Prou se'n planyia en Gorgals!

Però, a les primeres eleccions de diputats, el jutge es basquejà a
fi que empresonessin en Bóta.

En Bóta era un d'aquests homes puritans que, en ficar-los a la
presó, ja mai més són altres. Es cregué deshonrat per tota la vida,
i no gosava presentar-se amb el cap alt davant la gent. Quasi
d'amagatotis anava a beure el seu gotet de vi, que no l'eixorivia
poc ni molt. I l'hauríeu vist romandre en un recó de la taverna,
mut, capficat i llòbrec, com un mussol que tem la claredat del dia.

En aquestes arribà la Mare de Déu d'Agost. Era la festa petita de
la vila, i a la tarda es sardanejava de valent.

En el cafè de la plaça, el jutge feia la manilla. Anava de company
amb el secretari, contra el fiscal i el metge.

Dues cases més avall hi havia l'acreditada taverna d'en Roig.
Estava plena de gom a gom de bosquerols i menestrals. En Bóta hi
era assegut en un sac de llobins, decaigut i pensívol. Els anants i
vinents li pasaven a frec de cames, llançant crits eixordadors,
roigs i suats, amb la barretina al clatell, el tupè enrinxolat
sobre les celles, i el caliquenyo als llavis. Alguns li pegaven
esquenades tot passant, tocant-li el botet a fi que cantés. -I dôs,
¿Bóta, quan farem la tossa a en Gorgals?

En Bóta els dirigia una mirada breu i punyent. Després, amb la mà,
insinuava un gest solemnial, que volia significar: -Tingueu calma:
deixeu-me fer, que no les portarà pas totes a molí!

A fora, entre la bavor de la tarda quieta, sense una alenada de
ventijol, els dansaires, emborniats de pols, puntejaven al so de
les tenores encarades al cel el mateix que una bateria de trabucs.

L'egua del jutge de pau, a l'estable d'en Pujató (un trapella íntim
d'en Gorgals alcalde i caporal de sometents), sola amb les gallines
i borinots, experimentava així com una mena d'enyorança greu i
fatídica per son pollí.

La llum minvava, i, a través del finestró enteranyinat, era
obirador el cimal d'un canyer atapeït de pardals que es disputaven
el jóc sorollosament.

La porta de la cort fou oberta d'una empenta, i el jutge entrà. La
moixaina de consuetud, el copet a les anques, una fregatella als
garrons amb un grapat de jaç, una estirada a la cingla; i ja, amb
la serreta al morro, de pas en pas, l'egua travessà la vila
estalonant l'amo.

En ser a la plaça, el jutge feia sonar la seva veu de botzina per
no atropellar els balladors ni els escamots de vailets que els
entrebancaven.

En front de la taverna d'en Roig un pagès va atansar-se al jutge.

-Gorgals, o Gorgals! ¿voleu escoltar dues paraules?

El jutge, posant la mà al morro de l'egua, va aturar-se en sec. El
pagès desitjava parlar-li d'un negoci urgent.

En Gorgals comprengué que no era al mig de la plaça on calia
enraonar de certes coses. Reculà unes passes i, fermant l'egua a
l'anella de la porta del cafè, se n'entrà cap dins seguit de
l'altre.

L'egua es frisava en aquella espera. La ferum de carnassa de moltó
sofregida que expandia la taverna d'en Roig la molestava. Les
mosques turmentoses com mai, li clavaven el fibló; i ella,
pernejant, havia temença de malmenar alguna criatura. Darrera seu
una collada de nois i noies armaven gran brogit tabolejant i
pegant-se esquenades.

En això, en mig les naixents cabòries d'egua despacientada, oí
esclatar un mot ardent i terrible, que devia ser una blasfèmia,
acompanyat d'un d'equests gemecs de destraler inseparables de tot
esforç desesperat. A l'acte experimentà una punyida freda i
dolorosa, vivament dolorosa, sota mateix del ventre. Fou tan
irressistible allò, que, a desgrat de tractar-se d'una bèstia
soferta i manyaga, pegà un bitzec de guitzes que de poc estavella
els més propers.

Aviat es veié rodejada de curiosos que la miraven espalmats, les
cares llargarudes i tràgiques. Percebia el sorollar d'un líquid que
es vessava a raig, talment, com si algú, molt a prop d'ella,
decantés l'aigua d'un càntir pel broc gros.

Una bravada de femta li pujava a la boca, una gran angoixa
l'envaïa, obligant-la a panteixar, i un tel li tapava la visió.
Flectà les cames (primerament les del darrera; després les del
davant), i restà amb els narius dintre la pols. Cada esbufec
n'aixecava un núvol, i cercà forces per enlairar el morro i
respirar. Mes era endebades: sentia un pes colossal al cim de la
testa; un vertigen tenebrós la feia giravoltar, aplanada al sòl. Li
semblava, també, que la terra de la plaça se li fiqués gorja
endins, absorbida per aquell bleixar d'agonia, emmotllant-se-li als
pulmons, emplenant-li les entranyes d'un fangueig asfixiant,
nauseabund, mortal.

Traslluí, encara, entre el brunzir de les orelles la veu de corn de
son amo que s'apropava adalerat; però en aquell instant restà
estenallada per a sempre més.

En Gorgals arribava convuls, verd, lamentable. Escridassà:

-Qui ha sigut? Qui ho ha vist?... ¡Atureu-lo! Socors a la
justícia!...- I, exaltat, fregava la vara de jutge pels nassos dels
badocs.

Ningú havia vist el criminal: el que veien era una ganivetada
furiosa en la panxa de l'egua, un cop segur donat amb sanya i amb
una eina descomunal i ben esmolada. El trau era escruixidor: partia
la cingla dos travessos de dit, i gitava sang presa.

A l'entorn del jutge s'hi havien aplegat els seus partidaris, els
seus subalterns i la parella de civils. Tots junts escrutaven la
multitud amb ulls inquiets. Una gran majoria de bosquerols, tota
la democràcia de la vila i algun terrassà espoliat, somreien i
arronçaven les espatlles, però curant de no ser vistos.

La taverna d'En Roig era un desert: tots els parroquians havien
eixit a veure la tragèdia.

Solament en Bóta romania impertèrrit, assegut en el sac de llobins,
i pesava figues.



LA MASOVERA SE'N VA AL MERCAT.


El sol era ben alt quan la Francisca emprenia el camí de la vila.
Abans ha hagut de donar les sopes al menut, l'esmorzar al Zidro, la
perolada als garrins, un braçat de meuca a les vaques i una untura
d'oli de llangardaix al costellam del sogre, qui s'imaginava tenir
una pulmonia. A més s'és clenxinada. Asseguda en una cadira
mitjana, amb un tros d'espill que no espilla afermat a un esvoranc
de la paret, un platic de llauna curull d'aigua a terra, i un pam
de cordó negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda, ha
començat a passar-se l'escarpidor per la cabellera. Ha enllestit de
seguida. A força d'aigua i estrebades s'és fet un monyo com el
puny, i la seva testa xopa ha pres un aire eixerit de mostela.

Ara li manca agafar un parell de pollastres. Surt al pas de la
porta bo i netejant l'escarpidor. Del cabell arrabassat en fa una
troca que una alenada de migjorn li pren dels dits, enduent-se-la
cap a l'era. El gat l'obira, s'agemoleix i l'aborda joganer, com si
l'embull fos un ratolí.

L'aviram és a pasturar les cols del quintanot que enfronta la
masia. La Francisca treu d'un sac una embostada d'ordi i comença a
apel·lar l'aviram. Li ha fallat la primera envestida, i tot l'estol
escapa catasquejant i batent les ales. Comença aleshores una
persecució furient. Un dels pollastres, acorralat contra el
llenyer, ha caigut de bell antuvi a mans de la Francisca; l'altre
gamba feixes avall com un mal esperit. Un cadellot que dormitava en
el paller, entusiasmat d'aquella peripècia, empaita el fugitiu; mes
la seva mestressa, desagraïda, li arruella un boscall. Per fi, el
pollastre, sense bleix, amb el bec esbalellat d'acalorament,
s'ajoca en una rasa, entre el fullam d'una carabassera. La
Francisca els porta, un a cada mà, dient-los improperis; i ja dins
de la masia, els encreua de potes, agarrotant-los amb la trinxa
d'uns faldillots esparracats, una pura filagarsa que arrabassa amb
les dents. Es muda el gipó, es posa unes mitges blaves, i es calça
unes espardenyes, les gracioses espardenyes de vetes negres, que
ella encreua i nua en la fermesa de son turmell d'heroïna rural.

Oh! la masovera és ben formada! Ha deixat entreveure, per l'escot
de la seva camisa gruixuda de lli, un poc de morbidesa
aristocràtica d'una impensada blancor, i el que emplena la mitja de
cotó és pla bé d'una opulència formidable.

* * *

La Francisca emprèn pel camí dreturer. Gamba gentilment amb les
faldilles arrebossades a la cintura, sostingudes darrera els malucs
amb una agulla de cap, el cistell dels pollastres en el plec del
braç esquerre, i un cabàs, amb dues dotzenes d'ous, pendiculant de
l'altre. El vent de la marxa li encasta els enagos, ratllats de
blanc i de vermell, a les cames musculades. Davalla un tros d'obac
i bóta pels xaragalls com una daina. Després travessa un gatosar
eixarreït. El sol l'amara. Ella el mira amb inquietud cloent les
parpelles i enganyotejant les fesomies. Va perfilada de llum, la
masovera; i és, aquella llum, una aurèola en la testa, on el
capell, eixugant-se, esdevé rinxolat; és en la lleu pelussera de la
galta, un endaurament; és, en les virolaines del mocador del coll,
un llampegueix feréstec; és, en les crestes dels gallarrots, un
espurnejar de porpra i uns besllums tornassolats en els plomatges.
Voreja uns camps on les patateres, abrusades, comencen a
mustigar-se, i els blats de moro a plegar les mans. Sota una
figuera esponerosa hi ha un barracó de ginesteres, entre les
clarianes del qual s'endevina una forma humana. La masovera acota
el cap i es mossega els llavis per no esclafir la rialla. Sap pla
bé de què riu, la masovera. Allí aguaita els oriols el fill de
l'amo, un hereu que es refà de la vida crapulosa de ciutat, que
sojorna en la masoveria gran i qui coneix una mica massa. El
recorda assegut en l'herbei de la riera, barbotegant-li grolleries,
mentre ella, espitregada, nua de brassos i de cames, agenollada en
el rentador, flectida de cintura, esbandia la robeta del menut.

Dins les ginesteres ha sonat una mena de rumflet d'enzelament, i el
jove, mostrant el bust, ha fet acció d'escometre-la. Ella ha
aconseguit dissimular, i, un cop d'esquena a l'aguait, ha rigut de
bona gana. -Tira peixet! ¡bona la faria, la cacera, el poca pena!-
L'idea de restar en aquella ombra en companyia del senyoret
emmelador, en lloc d'anarse'n a passar camí amb aquella calda, no
ha pas deixat de fer-li gràcia. Per un breu instant ha estat
temptada (horrible cosa!) de fer son mercat sota la figuera,
adinerar allí mateix aquelles dues dotzenes d'ous i aquell parell
de pollastres, i no passar més endavant. La imatge del Zidro
regalimant de suor al bell cim de la serra, arrabassant artigues a
cops de magall, l'ha emplenada de remordiments i li ha trencat els
alegrois.

Més en l'aire ha creuat una vinya, ha muntat per uns sacosteigs i
ha fet via per un planell alterós. Pel corriol, onejant entre un
negre estepar ensementat de pinetells, no hi transitava ànima
viventa. Era ella la més tardana. Això li havia fet oblidar el
caçaire d'oriols, i es donà a pensar en els diners que tornaria a
casa, deduint-ne el valor de les compres: una quarta d'oli, una
penca de bacallà per als batedors, una llonza de moltó per al sogre
empiocat i una rosquilla per a l'infant.

El que pujaria més diners seria l'oli. Pensant en l'oli fa un
ensurt i resta aturada en el viarany. Maleït-siga la seva memòria!
¡Havia oblidat el setrill! I bé, i alguna bona ànima li faria
fermança d'una ampolla!

El sol cau aplomat i munta del bosc una vibració de fornal. La
Francisca agafa un brot de romeguera tendra i se'l posa a la boca.
Per fer això ha hagut de deixar el cabàs dels ous a terra, arran de
bosc, i ja (valgan's Déu!; no vindrà pas d'un minut!) tant se valia
que es descarregués dels pollastres.

Ça com llà, els braços se li havien enrampat i duia una espardenya
desfermada. S'és encabida a l'ombra d'un suro, i allí es revé,
mentre deslliga el mocador del coll i se'l posa al cap molt fluix i
ben endavant dels ulls, a la faisó d'una tenda de carro. Un delitós
oratge de mar la refresca; el suor se li enfredoreix a la nuca i a
la pitrera. Els pollastres estiren el coll per heure les formigues
del terrer. Cal tornar-hí: resta una curta estricada per a arribar
a les envistes de la vila. Abans, la masovera ha pegat una ullada a
l'entorn, i, segura que no s'atansa ningú, s'aclofa dins les mates
abombant els enagos. En les branques del suro una cigala canta, i,
en la brosta, un pregadéu de rostolls se li és encarat,
contemplant-la immòbil, amb una devoció absurda, avergonyidora:
talment l'hereu de l'amo.

* * *

La marinada ratxeja encoratjadora per aquell cimal. S'obiren
pobles, rierals, selves i conreus, i el cor s'eixampla. En els ulls
fulgurants dels pollastres hi ha l'èxtasi dels viatgers d'un
_sleeping-car_, i el paisatge roda lentament a l'entorn de la
pagesa, que s'els emmena vers un nou món, atzarós.

De sobte han davallat una cinglera de gresa lliscosa. Al fons s'ou
el remoreig de l'aigua i el repipiejar dels merlots, que
esvoleteguen en els llentiscles. La masovera traspassa gentilment
un tauló de vern llançat sobre un aiguamoll. Innombrables granotes
salten de l'herbei a les aigüerulles amb un violent xipollejar de
pedregada, mentre la fusta branda fent esquitxar el llot en un
flexible vaivé de trampolí. S'és acabat el penar. Les parets
blanques de la vila i els teulats de majòlica lluen a través de les
clarianes del rieral frondós. Traspua la joia viva i fressosa del
mercat en la reverberació de la llum i en la polsina del camí ral,
d'on arriba el sotraqueig de tartanes, carros i carretes. Abans
d'arribar als horts, la Francisca, ha desarrebossat ses faldilles,
desenvilordat les espardenyes i sacsejat els enagos. Passa molt
digna i molt tivada davant dels pollaires, que criden endebades.
Saluda el ferrer, qui trempa una rella en el llindar de la
ferreria, i es fica a cal notari. Dintre el cancell, així que ha
engrapat el picador, es repensa, titubeja: és molt regatera, la
senyora. Segueix carrer avall.

Força pagesos retornen del firal: qui duent un cabrit a braç, com
una criatura de bolquers; qui estirant la ferma d'un vedell, que
s'emperna en la pols i branda la testa, desesperat de la seva
orfanesa; qui tocant un escamot de xais entontits, divagadors i
magres; qui fent dringar les glans als nassos d'una truja; qui
empaitant un nodrís esquerp, estúpid, que fuig per fugir, sense
saber a on, i es fica pels portals i escaletes, i s'esmuny per sota
les rodes, fins que es topa amb qualsevulla benefactor que
l'engrapa ferm per una orella, i el subjecta, mentre ell en
protesta amb una estridència de grinyols agudíssims, que us
esquerden les orelles.

Passen també vaques tristes, gambant de mala gana, mugint l'enyor
de llurs vedells; homes atuïts sota un sac de tres quartans; dones
carregades de cistells buits; mulats que tiren guitzes; sagals amb
unes morralles escadusseres a les mans; vells amb una fanga,
llossada de bell nou, al muscle; bosquerols amb els sarrons
proveïts a l'esquena; vailets pinturers que apallissen el bestiar,
i donzelles que riuen menjant pa blanc.

La masovera va fruint d'aquesta animació i bullici amb la cara de
pasqües. S'és introduïda en una portalada senyorial. Ha empès una
mampara que ostenta una placa del Sagrat Cor i un lletreret
d'esmalt, i s'és trobada en un rebedor penombrós on mandrejava un
perdiguer. El propi doctor Massa, home infal·lible sempre que
pronostica una defunció, ha fet la compra, li ha dit _guapa_ i li
ha posat tretze pessetes cabals en el palmell de la mà. Després la
Francisca ha vagat la estoneta pels carrers de la vila, optimista i
encantada. Ha vist un _papadineru_ que venia un te contra
l'estrenyiment i l'espatlladura; un soldat de _quota_ amb el
casquet de gairell i les polaines molt cenyides; la dida del
diputat i una senyoreta de la colònia. Del vestit de les dues n'ha
passat inventari per descriure'l al Zidro i riure'n junts.

A la plaça gairebé no hi restaven pagesos. Molta palla per terra i
els bancs en desordre. Una vella escardalenca romania amb una oca a
la falda, un hortolà es recolzava en una rima de planter de cols
tardanes; una matrona grassa, enorme, peixava uns aneguets amb
fulles d'ensiam; i sota una vela, escampats arreu, uns quants
revenedors de fruita i d'esquivamosques de paper esperaven els qui
no venien.

Eren dotze hores quan la masovera s'ha deixat caure a l'hostal a
menjar un platet d'escudella. El menjador de l'hostal bullia de
parroquians. Les marxandes d'aviram deien coses escandaloses a
bells crits, i els negociants de bestiar les pessigaven per sota la
taula. Els camperols intentaven ficar-se en la bullanga amb molt
poc èxit, i demanaven borreguets i ametlles torrades amb
vociferacions autoritàries. El vi tacava les estovalles,
ensementades de desferres, de sucs i de cendra de les cigarretes i
les pipes.

La Francisca s'és encabida a la cuina, i en un dient de parenostre,
asseguda en un escambell, s'ha menjat la seva racció d'escudella,
xarrupant el brou. Ha posat quinze cèntims a la butxaca de
l'hostalera, qui ni lleure ha tingut de pendre'ls; ha begut una
tirada de vi, oferiment d'un carboner amic del Zidro, i ha partit.

* * *

De retorn, els viaranys eren animats per corrues de bosquerols. La
masovera ha caminat una mitja hora acomboiada amb la cosina del
Zidro, casada a Castanyet, i dues altres dones. Tot fent camí, han
parlat del mal de melsa de les ovelles, del xarampió de les
criatures, de la puja del petroli, del plaga del moliner que
intentava emmelar una pubilla, i del sermó del vicari.

Després, la Francisca ha marxat sola. Sentia, però, la garola dels
qui li anaven endavant i dels qui li anaven al darrera. Una gran
boirada tapava el sol, i una bavor humida feia més penosa
l'ascensió de la cinglera. La Francisca ha sentit defalliment:
l'escudella de l'hostal devia ser aigua beneita. Preveient una cosa
tal, ella havia encabit en el cabàs dels ous un crostó de pa negre;
mes el mitjorn i la soleiada l'havien ressecat el mateix que una
pedra tosca, i no es deixava pas esbocinar. Perdent una mica de
camí, la masovera ha fet cap a la font de can Montràs. Era aquell
un tocom plasent cobert de castanyers, rodejat de falgueres, on
llauraven els llimacs, dansaven els espiadimonis i brunzien les
moscardes. Una impressió desagradable de solitud l'ha corpresa en
aquell paratge.

En l'aigua de l'escorrall, en el bassiot sota el rajolí del tarut
de canya, el pa de la Francisca es remullava a pleret a pleret,
quan, sobtadament, s'és presentat en Merla. En Merla era una mena
de filisteu, d'ofici serrador, tarambana i enamoradís. De bella
arribada, assedegat com un ca, s'és abocat al viot, babejant el
crostó de la masovera. Ella, en adonar-se'n, l'empeny indignada,
però costa tant de moure aquell tros de bèstia com de moure la roca
de Montcorb. Amb el pa a les mans i engolint-se'l entre queixalades
i xarrups, la Francisca ha reprès el camí. En Merla l'ha seguida.
En Merla, en el pujants, flectint la cintura, quasi de quatre
grapes, procurava llucar com més millor d'aquell garrot de cames,
cadenciosament àgils, botides per l'esforç del peu arrapat a la
gresa dels viaranys, dins l'afrodisíac campaneig dels enagos.
Mostrava les dents fortes i blanquíssimes, aixecant el llavi
superior a la faisó d'un ase enzelat absorvint l'efluvi d'una egua.
Intentava conversar, dir platxèries, per justificar el seu riure
obscè; mes la pagesa sols parava ment a apressar-se. La imaginació
li volava enllà, cap al seu menut, deixat en l'orfanesa de la
marona tantes hores.

El sol descendia entre parracs de boires, feixuc i roig, amarant el
bosc d'una llum infernal. No es movia una fulla, no piulava un
ocell, no sonava una veu en l'estepar. Les mates exhalaven una
fetor agrosa, i l'ambient oprimia els pulmons com el d'una alcova
inoratjada.

-Xica! o Xica!... Jo em moro!

Què redimoni devia tenir, aquell animalàs! rumiava la Francisca.
Però la veu refermava al seu darrera rogallosa, insistent, amb un
ofec d'agonia:

-Xica! o Xica!... Jo m'abruso!

I, a penes ha fet intenció de girar-se, s'ha sentit profanada per
una manassa folla, brutal, cobejosa.

La Francisca, amb tota l'embranzida del seu bras, ha aixecat el
cistell dels pollastres: ben alt i ben empunyegat, l'ha rebotit
contra la cara del serrador, restant enclavada al mig del cami
amb un panteix agressiu de lleona. Els caires vius de les canyes
han esvorancat el pòmul del filisteu. Transpua una sang negrosa,
espessa, bovina i roent, que goteja en la sorra del viarany i forma
uns grumolls com unes maduixes.

L'aventura ha finit. En Merla rauta en les arrels d'un suro, en la
cavorca d'un banyarricard, i es cobreix la nafra de serradures
enteranyinades. Encara riu.

* * *

La masovera arriba a la masia ben amarada i lassa. Porta el mocador
del cap desfermat, amb els becs penjant i la cabellera esbullada,
el giponet desclòs i una mitja al garró. Es fica amatent dins,
pressentint no sap què, i troba el Zidro ombrívol.

-Reïra, quina estada!

Ella pregunta pel _naparró_. El _naparró_ ha caigut a la bassa
pescant capgrossos. És al bressol, pàl·lid com un lliri, inert i
sòpit. L'avi asmàtic el bressa sorrut i cellajunt. La masovera
tracta de deixondir el seu fillet. L'acarona, el cobreix de
besades, mostrant-li la rosquilla, que ella duia del mercat amb
tanta il·lusió, imaginant-se que la rebria amb alegrois i
ballmanetes. El nen esguarda la llaminadura un instant, de
rellisquentes; la pren sense delit i la reté amb indiferència.

S'ofega la masovera. Surt a fora. Dalt d'un penyalar ingent es
perfila, contra claror, la miraculosa ermita, ajut i consol de tota
aquella rodalia. Dubta: pensa que ha pecat d'intenció i ha fet
pecar de paraula i obra. Recorda el fantasial adúlter amb el
caçaire d'oriols, la discreta i poruga deshonestitat del doctor, la
bestiota agressiva d'En Merla...

I si aquella mala encontrada del petit fos un càstig!... Ajunta les
mans i clava pietosament els ulls en el santuari del penyalar.

-Reina Santa d'Argimont! ¡volgueu ser clement! goriu-me el fillet!
¡Jo us faig ofrena d'un ciri de nou pessetes i tres sous!

Eren els guanys de la diada: just la resta del mercat.



EL CERDÀ.


Tot estava a punt: la canana, plena de municions; el sarró proveït;
les sabates de campanya greixades; l'escopeta, desenfundada; i les
polaines, terra enllà, esperant les meves incansables
pantorrilles.

Mancava una hora i mitja per a partir el tren: un segle i mig
d'impaciència. El dia era brúfol, tristíssim: un d'aquests dies
d'hivern en que vos sembla que el sol s'hagi encallat darrera les
muntanyes, i que faci anys que no l'heu vist, i que trigareu anys a
tornar-lo a veure.

En això trucaren a la porta. Arribà un missatger amb la nova que
calia suspendre la cacera projectada: «allà dalt hi nevava des de
la nit abans».

El missatger duia un gran paraigua encara moll de la neu fosa, i en
la revinguda sola dels esclops diverses capes de terra: terra roja
del camp, argila groga dels sacosteis, llecor grisa de les
fondalades, i arena encastada dels rierals. Demés, analitzant
detingudament la rebava d'aquell pa de fang enganxadís, hi hauríeu
trobat brins de pinassa, fulles de roure i alguna grana de ginebró.

Podia seguir, per aquelles mostres, tots els passos del bosquerol
des que va eixir de casa seva fins a encabir-se en l'hòrrid vagó de
tercera: endevinava els paratges per on havia trascamat, els veia i
els anomenava interiorment, i feien bullir la meva sang de caçador
de vint anys, prometent-me gaudis i sorpreses a dojo. La neu! ¡la
neu il·lusòria! la neu pròdiga en ocells transhumants! neu verge,
on tots els rastres són seguidors! ¡la pintoresca, que tot ho
perfila d'ensomni, i fa amar el foc de la llar i la intimitat de
les cabanes, i aviva el delit i desperta la gana!

Anem, anem a fruir d'aventures i contalles «allà dalt», on neva des
de la nit abans.

En deu minuts vaig estar equipat, i els ulls devien brillar-me com
carboncles. La cara del missatger en veure el meu engrescament
esdevingué elegíaca.

Era el masover de la casa petita, i es neguitejava per estatjar-me
amb dignitat. La masoveria gran, on nosaltres teníem unes
habitacions reservades, estava llavors sense masover. Hi havia
mitja hora de camí de l'una a l'altre, i, per consegüent, no era
pas possible, arribant de fosc i a impensada, enviar-hi ningú per
disposar la cambra. Ens encabiríem com podríem: bona voluntat i
bona cara hi hagi.

Oh, quin viatge, aquell! Vaig saturar-me de la infinita melangia de
la naturalesa arraulida i sòpita, abrigada pel gebre. Els boscos i
els alzinars semblaven més llòbrecs; els verns i els saules, més
fantàstics i desolats en mig de les planúries blanques; i les
velles rouredes, esfumant-se en els horitzons color de cendra, amb
grans tofes de neu en els forcats de les branques i en els bonys de
les soques enormes, adquirien un esfereïdor encís de decoració
tràgica. I els aiguamolls eren com nafres en el pelatge d'un ós
polar; els bassiots i les llacunes reflectien la trista celístia
sobre un to blavís, de líquid verinós, embruixat i espès, on es
dissolien els grumolls margeners i l'escata que descendia dels
núvols. I dels grans pinars n'arribava una geliua aroma de molsa i
reïna, i, sota l'obagor de les capçades, mustines i atuïdes per la
pesantor de la neu, els matolls de les brugueres verdejaven amb
pregoneses d'esmaragda.

Trescàrem per caminets esborrats; esfloràrem dreceres relliscoses;
seguírem arran d'embardissaments on la fullaraca i els herbeis
interiors respiraven encara l'escalf acumulat en les jornades de
sol; creuàrem suredes obsessionants; pujàrem turonets escombrats
per un ventijol subtil; barranquejàrem entre la indecisió de la
llum morent, i, negra nit, arribàrem a la masoveria xica. Era poca
cosa més que una cabana situada en un collet, a revés d'un turó
pedregós i eixorc.

Us dono paraula que estava tip d'oir cruixir la neu sota les meves
soles de dos dits de gruix; però, així mateix, us he d'afirmar que
les visions recollides durant el camí encisaran la meva vida mentre
servi memòria i enteniment.

* * *

Dins la casota, en l'escó de la llar, vaig fer coneixença amb el
Cerdà. Havia oït parlar ben sovint del tal Cerdà. Feia molts anys
que a tongades, carbonejava els suros vells del nostre bosc, i
havia esdevingut amic del pare.

En aquell temps, els carboners, quasi tots eren cerdans, homes
corpulents i feréstecs, amb grans mostatxos, molt cantadors i d'una
frugalitat que atordia. Per tota vitualla solien dur un sac de
faves seques i un gros quarter de cansalada rància, que els durava
tot l'hivern. Així que la grana se'ls afetgegava al païdor,
baixaven a la riera o al córrec més proper, s'amorraven al corrent,
i xarrupaven l'aigua de les neus.

El que estalviaven en vi ho gastaven en tabac: una escafarlata
pestilent que anava embolicada amb paper d'estrassa. Mai de Déu es
treien la pipa dels llavis. I aquelles pipes descomunals, de broc
corbat i tapador de llautó emboiraven el bosc tant o més que les
mateixes carboneres amb llur fumerola eterna.

El nostre Cerdà, però, no tenia res de bàrbar. Era un home educat,
mig burgès, que, ultra coure el carbó, hi trafiquejava. De bell
antuvi se'n dugué tota la meva simpatia. A l'ombra d'unes celles
dures i esbullades, hi trobàveu la dolcesa d'unes nines color
castany jaspiades de verd, pregones i tristes. I encara tenia les
pestanyes llargues d'infant somniador. Duia un gros bigoti, ros
dels extrems, sota la clenxa del qual apareixia una resquícia del
llavi inferior i el clotet del mentó ben pronunciat i palpitant,
com solen  tenir-lo els homes sensibles i bondadosos.

Parlava en un to de veu sonor i las, coralment.

Aquell hivern s'era redossat a la masoveria abandonada; i això vaig
saber-ho amb alegria, després de sopar, quan el brau Patllari, el
meu hoste a la força, es disposava a cedir-me el seu llit de
matrimoni en un rampell de generositat que l'hauria conduït a la
pallissa, i a la seua dona en el marfegó de la mainada.

El Cerdà digué que no hi havia cap necessitat d'estar estrets
podent estar ben amples. S'oferí com un home traçut en paraments
domèstics, i em féu sabedor que m'havia portat a coll moltes
vegades. La protecció que em dispensava el carboner, i el somriure
un poc amarg que em dirigia de tant en tant després de cada
gentilesa familiar, m'atreien irresistiblement. Començava a
estimarlo i a sentir-me estimat.

Ben abrigats amb els tapaboques, davallàrem vers la casa
abandonada. Ell brandava son fanal de carboner, assenyant-me els
mals passos, advertint-me els còdols, sondant amb el gaiato la
gruixa de la neu. Feia una tempura dolça; i els xaragalls del bosc
sorollaven la nit estimbant l'aigua del desglaç.

En una giragonsa del camí atalaiàrem de sobte la masoveria ran un
marge de romagueres i lladoners. Presentava el seu flanc de pedra
bruna, adusta i misteriosa. Les portes i finestres barrades i els
maons ensutjats de la xemeneia alzinant-se en la incertesa del cel
plomós, sense fumera ni guspireig, feien pressentir la buidor, el
desmantellament i les tenebres del dintre.

Aquestes traspuaven pels carrats finestrons de les corts i per la
gran boca de la pallissa, d'on eixia un cabiró aguantant una forma
imprecisa que a mi va semblar-me un ocellàs noctàmbul.

El Cerdà, indiferent a tota suggestió, familiaritzat amb les ombres
i amb els averanys, va empènyer la porta forana, només ajustada.
S'oí el gemec agut de les frontisses rovellades, i, amb
l'embranzida, l'anella del picador reboté contra la fusta amb un
timbalejar metàl·lic i somort. Alhora, damunt dels nostres caps, es
desplegaren unes alasses silencioses i feixuges, i una au espectral
va enlairar-se un moment, planant més enllà. I la silueta del
cabiró va seguir l'altra, i ambdues partiren, volant amb sordina,
com dos parracs de sotana conduits per l'oratge.

Eren ducs de la rodalia que venien a percaçar les rates. Això va
afirmar-ho el Cerdà mentre apuntalava interiorment la porta,
afegint que en treia un cert consol, d'aquella companyia.

* * *

Encenguérem un gran foc en la cuina immensa. Darrera meu, però,
sentia el trepeig dels escarabats removent les fulles seques
despeses de la llenya, i tambe (val a dir-ho) l'amenaça
esborronadora de les corts desertes, dels cellers enteranyinats,
dels dalts i baixos en quietud, atapeïts de foscor i d'incertesa,
prou espaiosos per a encabir-s'hi reguitzells de follets, de
monstres incorporis i de bèsties apocalíptiques. El record de
la porta ajustada em produïa una inquietud absurda.

Certament la precaució de barrar-la era cosa del tot inútil en
aquell casal, on per tot arreu hi havia obertures, forats i
lluernes en franquícia. Mes... bon Déu! ¡un hom sempre ha cregut
que les ànimes, els mals averanys, els facinerosos i les
salvatgines agressives no poden entrar si no és per la porta
d'honor! I bé: ¿hi havia passat algú, abans que nosaltres?

Al costat d'aquesta aprehensió insana, jo experimentava la positiva
gràcia del que acaba de trobar un cor lleial, un germà de més anys,
serenitat i experiència, entre la solitud d'un enderroc. El Cerdà
havia agafat les meves sabates i les greixava a consciència, no
planyent-hi la cansalada del seu patifell.

Els meus mitjons de llana fumejaven la mullena arreplegada en
tantes hores de caminar per la neu. Ell m'aconsellà que me'ls
llevés, car el foc endinsava la humitat fins al moll dels ossos.
Intentà escalfar-me un ansadic de vi; i, en dir-li que no
m'agradava el vi calent, es neguitejà per no poder-me oferir altra
beguda.

Era una actitud afectuosa, previsora, paternal, la que esmerçava
aquell home amb mi.

En ocasions jo sorprenia els seus ulls lubrificats d'entendriment,
rectes com un dard, cercant-me l'ànima.

Va eixir de la cuina un instant, mentre jo, perplex, restava en el
banc escó torrant-me els peus, rumiant les peripècies de la jornada
i la tètrica vida del Cerdà en aquella gran casa solitària.
Respecte a la seva conducta, jo me'n sentia ben agraït, però alhora
la considerava rara, desavinent, ultranatural.

Ben aviat haguí una nova mostra del seu zel.

El Cerdà retornat a la cuina, sempre amb el seu mig riure amarg, em
digué les sagramentals paraules:

-Quan se'n vulgui anar a descansar...

Sobtadament se m'acudí que les nostres habitacions estaven barrades
i que ens havíem oblidat de demanar la clau al masover petit, que
n'era el depositari.

La mena d'indiferència del carboner després del meu ensurt, va
desconcertar-me un poc. Ell pla s'havia basquejat a recollir-la.
Res li passava per alt del que pogués contribuir al meu benestar.

Amb una evident satisfacció va introduir-me a la meva cambra. El
llit estava fet, els rajols escombrats, les cadires en ordre; sota
el rentamans hi havia un canti ple d'aigua, en el portabugia un
tros de ciri beneït, a l'espona una panna de suro; i àdhuc el meu
gos, el brau _Alí_, hi tenia una saca per a jeure.

No vaig trobar paraules per a remerciar tanta cura i diligència.

-Santa nit!

-Santa nit!

* * *

Dins les flassades, emborrassat cap i tot, les meves orelles
percebien el solemnial repòs de l'afrau nevada. El silenci, un
silenci que participava de molts silencis (silenci de palau
encantat, de ruines dins el bosc, de nit freda, d'espai, de
boirines, de mort i d'enigma), brunzia en el meu cervell,
mantenint-me desvetllat.

Bona estona vaig romandre amb l'atenció fixa, aguditzant els meus
sentits, per veure de trobar una remor, un so lleu, quelcom, en fi,
que em soporitzés amb la seva monotonia. Per últim, la respiració
profunda, sospirosa, del meu gos, es deixà sentir.

Uns quants minuts encara vaig estar torturant-me l'enteniment
tractant d'esbrinar el que podria fer el Cerdà en aquells instants.
Era versemblant que s'hagués estenallat a l'escó: altrament els
meus ulls haurien vist rastres de jaç en algun tocom. Les idees
començaren a oscil·lar dintre el crani: s'esvaïen i tornaven, i
eren acompanyades d'imatges inconsistents, absurdes i grotesques.

A mig trencar el son, una fressa insòlita va esparvillar-me. La
clau girava dintre el pany. S'oí l'escarritx de les dents que
relliscaven en el mecanisme roí i anquilosat; després el greu
funcionar dels ressorts, el cop sec de la falleba encaixant-se, i,
de seguida, altra volta el primitiu rapapieig de ferralla baldera.
La mà que executava aquella operació feia els possibles per no
sorollar gaire; mes, com sol succeir en semblants casos, el que
suprimia en intensitat ho augmentava en durada. El cas és que la
clau havia sigut treta del pany, i jo restava barrat, presoner en
la meva cambra. La nova peripècia exasperà els meus nervis.

Estava ben segur que no podia ésser ningú més que el Cerdà el qui
acabava de maldar en el pany; també ho estava que allò es reduïa a
un excés de mirament per la meva seguretat personal. Llavors,
m'amenaçava algun perill? ¿què temia el meu guarda? ¿quins eren els
seus propòsits en endur-se'n la clau? en cas de sorgir quelcom
desagradable, la meva reclusió absoluta ¿seria un aventatge o un
inconvenient?

Recordava que la única finestra que s'obria al camp, de les
habitacions nostres (que per cert coresponia a la meva cambra),
estava protegida per una reixa ferma i revinguda, i no aconseguia
sostreure'm a l'angoixa de sentir-me engabiat, en una situació
incomprensible i falsa.

Cal tenir ben present que em trobava dintre una gran casa vella
suspecta d'embruixaments, al cor d'una afrau boscosa i despoblada,
sobreexcitat d'imaginació, amb afany de viure aventures
extraordinàries i amb grans disposicions de narrador
transcendental.

El fidelíssim _Alí_ també estava alerta. Havia parat de roncar, i
l'endevinava sota el llit amb les orelles dretes, ensumant les
tenebres.

Fatalment s'imposava una revisió de la conducta del Cerdà durant
aquella vetlla. Hi entreveia, més clarament que suara, quelcom
d'inexplicable, un no sé què misteriós com si obrés suggestionat.
Semblava que la meva presència i la meva amabilitat l'afectessin en
el més viu del cor, però tristament; i que el servir-me i
afalagar-me provenia d'un impuls irresistible, d'una habitud
perduda i recobrada, el mateix que si, a través de mi, obsequiés un
altre ésser més íntim, més car a la seva ànima.

Recordava altra volta el seu esguard una mica extàtic, humit
d'entendriment, perforador, curiós del que podia haver-hi dintre el
meu jo. En definitiva vaig concloure que res de mal podria
arribar-me d'aquell home.

En això, de bell nou sonà la grinyoladissa dels perns rovellats de
la porta forana, i repercutí l'anella exactament com en entrar. I
just finida aquesta remor, es deixaren sentir, de part de fora, ran
de la meva finestra, uns passos lents i feixucs, però determinats,
que es perderen camí enllà. A desgrat deI coixí de la neu, vaig
aconseguir percebre llur retruny fins que el caminant hagué tombat
la recolzada del marge, on s'esfumaren del tot. El Cerdà se
n'anava!

Confesso que, com un nin, en sentir-me abandonat pel meu company,
en considerar-me sol entre tantes solituds, vaig passar uns
instants de basarda. De seguida, però, poguí sobreposar-me a tal
ridiculesa.

De tota manera, ¿per què se n'havia anat, el Cerdà? Per ventura
tenia les piles enceses? No, no les hi tenia. De les paraules que
jo havia pogut collir d'una conversa entre ell i en Patllari, deduí
que la campanya del Cerdà havia finit alguns dies abans. Ni gens de
mercaderia restava al bosc.

Llavors?... M'agullonava una imperiosa cuiositat de saber on
s'encaminava aquell home en aquella hora i en aquella nit. El bosc
era intransitable, i intransitables els viaranys. Per a afrontar el
fred, la fosca, el desglaç i tota mena d'inclemències, calia
segurament un motiu poderós, un interès desmesurat, una dèria
abassegadora, un impuls delirant...

Vaig aturar en sec les meves cabòries i conjectures, espantat i
atordit. Bon Déu! ja no era el veïnatge dels ducs i de les rates el
que més em repugnava: era l'ignot, l'abisme d'això que en diem
_seny_, d'això que en diem _ànima racional_...

Vaig encendre el tros de ciri beneït, i, per fer quelcom, vaig
carregar l'escopeta i mirar el rellotge. Eren les dotze i
vint-i-tres minuts. De bon grat, car la petita flama del ciri
resultava més sinistra que les tenebres, vaig apagar-la,
acotxant-me, altra vegada, cap i tot. I no diríeu mai el bon consol
que pot trobar un home, desvetllat durant una nit atzarosa, en oir
caure una gota acompassadament, hores i hores, damunt la teulada
que el sopluja.

* * *

Per a saber el que cercava el malanat Cerdà mentre jo era el seu
presoner i conjecturava absurds, es precís que us transmeti la
narració que va fer-me en Patllari.

Després d'un any i mig d'absència i de no tenir-ne noves, quan ja
el meu pare estava decidit a donar la feina a un altre carboner, va
presentar-se de bell nou el Cerdà a sol·licitar una campanya. Havia
enviudat, i tornava de la seva terra en companyia del seu fill
únic, un galant minyó en plena adolescència. Havia reunit un
capitalet i podia molt ben estar-se de treballar; però el buit
horrible que deixà la morta, i l'ociositat en què vivia, acabaren
per fer-li insoportable la casa i el poble. Demés, aquell fill,
massa contemplat, regit dèbilment per la seva mare, demostrava
predisposicions vicioses. El Cerdà cregué que la muntanya seria una
bona escola d'austeritat per al noi i un gran consol per a ell.

Lluny de la pàtria i en terra amiga, es feia la il·lusió que les
coses seguien igual que abans. La dèria del feinejar i la pau del
bosc, segurament els guaririen tots dos.

Les condicions del tracte aviat foren escatides entre el Cerdà i el
meu pare.

El Cerdà havia construït la seva barraca en un planell sota una
margenada de suros revinguts.

Un d'ells s'allargassava fugint de l'obagor dels altres. Tenia un
gruix, una altura i una inclinació convenient per a servir de biga
a la rústega cabana d'un bosquerol. El Cerdà no va fer altra cosa
que apuntalar aquella soca, arran de branques, amb un forcat;
després hi recolzà uns quants torells formant dues pendents, els
atapeí de feixines, i cobrí el conjunt de gleves. La joliua barraca
estava llesta. El ramatge del suro s'avançava a manera de cobert
ideal, protegint la fatxada de les pluges i dels gebres.

A un tret de bala, darrera un turó hi havia el mas Patllari.

Entre els cerdans i la família d'en Patllari (pare i mare i quatre
fills, el més espigat de set anys) s'establí una bella franquesa.
El masover ajudava el Cerdà a apilar boscalls, i el Cerdà, un poc
curandero, li guaria els menuts quan s'empiocaven, i, en tornant de
vila, els duia carquinyolis i pa blanc.

* * *

La vetlla de Nadal, a entrada de fosc, el carboner traspassà davant
la porta de can Patllari. Anava sol, abrigat amb el seu tapaboques,
i punyia la mangala com si tornés de viatge.

La Tereseta, la dona d'en Patllari, trencava rama per als bous al
fons de l'entrada. En atalaiar-lo el convidà a fer una estona de
xerinola amb ells.

-¡Us enlleireu, sant cristià, entaforat en la vostra barraca!- Ells
celebrarien la festa del tió per als infants, courien unes quantes
pomes al caliu, menjarien unes quantes figues ensucrades i uns
quants turrons de neu, i encetarien una botellola de garnatxa. En
Patllari s'ho pendria a desaire, si el Cerdà no hi anava amb el seu
noi. Fins la mainadota li'n sentiria grat, car els enriolaria amb
els seus acudits i amb la seva vèrbola de gavatx. Era de cor que
desitjaven la companyia dels carboners i volien compartir amb ells
llurs pobreses. Refúmera! ¡era nit de germanor i de joia, aquella
nit! Que no la fes pertenir, que no fos gusarapa.

El brau Cerdà rodava el cap, i un núvol d'entendriment obscuria el
jaspi dels seus ulls manyacs. La regraciava tartamudejant:

-Pas possible, miona; pas possible.

El noi li havia arreplegat la marfuga, aquella passa de mal de coll
que assotava el comarc. I mostrà a la Tereseta una ampolla
d'aixarop i un manadiç d'herbotes; i féu, distretament i amb la
punta de la mangala, unes ratlles cabalístiques en el calçobre de
la paret, tornà a regraciar l'oferta de la masovera, i emprengué la
pujada del turó amb el seu aire las i resignat.

* * *

L'absència dels carboners fou sentida talment com la d'uns
familiars, en la llar d'en Patllari. El foc de gatoses no tenia
aquella resplandor tan gaia ni aquell repetellejar de festa que
esperaven. La soca d'olivera amorrada al foc, el tionàs fart de
blat de moro, expel·lia, del seu ventre màgic, ara això, ara allò;
mes la mainadeta no hi trobaren pas un fort engrescament. Els més
xics s'adormiren aviat; els més grans preguntaven per l'home de la
pipa, que sabia imitar la veu del gamarús, el flauteig dels tòtils,
i  cantava cançons estrambòtiques estarrufant els bigotis i fent
anar la nou del coll amb un sacseig infinitament còmic.

Acabaren tots per emmustigar-se. Tocats sant Sunyer, d'un a un la
masovera els anà pujant a les cambres. Quan els tingué tots ben
acotxats sota teulada, la Tereseta davallà, situant-se a l'escó, on
el seu marit romania capjup, mirant el guspireig del sutge amb les
mans creuades sobre els genolls. Tastaren els torrons i begueren
garnatxa en el mateix got, amb una serietat de congregants.

Semblava que complissin un deure i no pas que fessin una eixera
nadalenca.

El foc s'apagava, i determinaren anarse'n a dormir.

En Patllari, com cada vetlla, obrí la porta forana i desaparegué.
Retornà tot seguit ajustant-se la faixa. Estava núvol i feia un
temps dolç, un temps de neu. Expressà a la seva muller la recança
de no tenir la barraca del Cerdà més a la vora. Aniria a donar-hi
un cop d'ull. ¡Pobra gent!

* * *

Seria mitja nit, seria la una... Déu sabés quina hora seria, quan
la Tereseta es desvetllà. El pregon silenci de la muntanya semblava
poblat d'una vaga remor vellutada, com d'aleteigs misteriosos. Les
orelles de la masovera ho destriaven clarament. Va aixecar-se i mig
obrí el finestronet de la cambra. Per l'escletxa passà un hàlit de
gebre i una llum somorta més blanca que la de la celístia, més
corprenedora també. Cel i terra es confonien en una mateixa
mortalla grisenca, lleument atzurada, i espessos borrallons de neu
davallaven remolinats, a penes obiradors, com flocs de cendra, en
aquella resquícia de besllums estel·lars transparentant-se en la
llisor dels núvols.

-Patllari! o Patllari!... El sacsejava el mateix que si hagués de
socórrer, un cop despert, una gran necessitat.

Ell es desvetllà de mal humor, i ella no sabé pas explicar-li el
perquè del seu esverament il·lògíc.

Nevava, nevava, i seguia nevant; però fins aquí no succeïa pas res
de l'altre món.

* * *

Cap a la matinada la Tereseta tornà a esparvillar el seu marit:
tenia l'aprehensió d'oir una mena d'ahuc llunyà. A vegades li
semblava un crit ronc de persona demanant auxili.

Discutiren el que podia ser: si provenia d'això o d'allò, i si els
cornaven les orelles o cornava el vent per la sureda. Cornava el
vent! De sobte una ratxa furiosa lliscà per la teulada.

Un traüt enorme, muntava dels fondals. Entre els bruels de l'oratge
i el gemegar de la selva, ben definits, es percibia un rumor sord,
de catàstrofe, compost de crepitacions, xocs i retrunys
inexplicables.

Era el cruixir de milers i milers de branques esqueixant-se alhora;
era que els grans arbres embalumats de neu, vinclats per l'huracà,
es rompien en sec a mitja soca; era que, estimbant la tofa de llurs
ramatges, en feien seguir d'altres, i junts esmicolaven els més
xics, i per les valls i per les serres el desastre repercutia
horríson.

La caseta d'en Patllari, pataquejada pels bufaruts, semblava
alçapremada per una força sobrenatural. Ell recorria els llocs de
perill, apuntalant fustatges i tapant forats; ella arrupida al
llit, recordant-se del Cerdà, resava parenostres.

El suro gros de l'era va caure estrepitosament. Les criatures,
desvetllades i esporuguides, en mig de grans plors, cridaven la
mare llur.

Mes, quan semblava que havia arribat la fi del món, el vent amainà.
La calma sobrevingué quasi de cop. S'oïa, encara, com un gran chor
de xantres que psalmodiaven muntanya amunt.

Els porticons de la cambra de la Tereseta traspuaven claror diürna.
Un gall cantava en la pallissa.

* * *

El Cerdà havia fet una untura a la gorja del seu fill, li havia fet
beure una cullerada d'aixarop, l'havia emborrassat amb la manta;
acabant per estenallar-se al seu costat en la jaça. Mal carés
presentava la malaltia del bordegàs; però el Cerdà era un home dur,
avesat a tot i va adormir-se profundament.

Transcorregueren algunes hores. De sobte el malalt començà a
remoure's i a gemegar, deixondint el seu pare.

S'arborava de febre i respirava dificultosament. El Cerdà encengué
el fanal, traient la capsa de mistos d'entre la juntura de dos
torells. Havia deixat un poc de caliu a la llar, i començà a maldar
a fi d'avivar-lo. Prengué un ansadic ple de tisana, i, en acostar-
lo al braser, va sorpendre'l una fressa especial que venia del
sostre del barracó. Tant bon punt hagué servit uns glops d'aigua
entebiada al desficiós empiocat, es lliurà a una inspecció
detinguda. Descobrí tot seguit que era la soca del suro que
cruixia. Semblava el cruixir d'una bastida massa carregada.
Aplicant l'orella a la biga mestra es notava perfectament el
crepitar de les fibres llenyoses subjectades a una flexió violenta.
El cor li botà endevinant una amenaça greu; un perill inconegut
però horrible. Què passava? Va empènyer la feixina que obstruïa la
sortida del barracó, i la fetxina resistí. Fou debades que esmercés
tota la seva força. Com si de part de fora una gran roca apuntalés
aquella porta, el desgraciat troglodita no pogué obrir-se pas.
Llavors va treure el cap per l'espirall que feia la servitud de
xemeneia: estaven aparedats per la neu! El ramatge del suro n'havia
arreplegat tanta i tanta, que la seva pesantor descomunal feia
vinclar la soca, que tendia a aplanar-se. Sense el pilar del
frontispici de la barraca, que li aguantava la pressió, pare i fill
haurien sigut esclafats com uns pollets.

El Cerdà no es féu pas il·lusions: mentre la gravitació es
mantingués en sentit vertical, l'alzinot, que apuntalava la soca,
resistiria: altrament, si es decantava aquella, el veurien mig
partir-se com un lluquet. Pensà en treure el noi.

S'esgarrifava, però, d'haver-lo de deixar sobre la neu encès de
febre, amb la gola llagada. Per altra part havia caigut en una
semiinconsciència.

Calia treure'l a la força, endur-se'l a pes de braços. A on? A can
Patllari: no hi havia un altra refugi més a prop. El Cerdà
reflexionava el que era caminar amb la neu fins a genoll duent una
persona inerta. Si el bordegàs hagués tingut habilior
d'arrapar-se-li al coll, el cerdà l'hauria transportat en vint
minuts a la masoveria.

Entretant la neu davallava del cel a pleret a pleret, espessa,
feixuga, inclement. Començà a bufar una ventolera de mal presagi,
unas ratxes de ponentada intermitents. La capçada de l'arbre
oscillà. Els torells que formaven el costellam de la barraca es
desconjuntaren, i tota ella grunyí com una barca vella assotada per
les ones. L'alzinot va decantar-se poc o molt. L'home, en notar-ho,
es tornà pàl·lid d'espant, i s'hi abraonà amb tota la seva
desesperació. Per si es rompia, apuntalà la seva espatlla a la
biga, contragué els seus muscles esdevenint rígid com un soc. Ell
no desdiria, no!

Féu la provatura d'esperonar el seu fill. L'escridassà que fugís,
que esventrés la barraca per qualsevol indret; i obtingué de
resposta un barboteig de malalt exasperat, una recrudescència de
sospirs, de moviments desficiosos i de raneres asfíctiques.

Llavors, el Cerdà, horripilant-se amb l'ànima escruixida, sempre
aferrant l'espatlla a la biga mestra, començà a demanar auxili.
Eren crits instintius, irracionals, que li esqueixaven els pulmons,
que eixien de l'espirall de la barraca com d'una sepultura,
udolants de primer, roncs després, estridents, el mateix que de
guineu, més tard.

Els suros del marge foren sacsejats per la ventada, esqueixats,
esmicolats. Damunt la barraca del Cerdà, les branques i els
massissos de neu hi rebotien amb patacs somorts i retrunys
formidables. L'esquena d'ase formada pels torells arrimats a la
soca s'anava aixafant. El tronc del suro, però, reaccionava com una
ballesta. La mateixa empenta irresistible de l'huracà escombrava
sovint la teulada d'aquell _inpace_, alleugerint-lo. Els seus
habitants ja no eren persones d'aquest món ni vides d'aquesta vida.

Quan en Patllari, de bon matí, ajudat d'altres pagesos, aconseguí
perforar aquell pilot de llenya i neu que cobria la trista barraca,
veié el Cerdà apuntalant encara la biga mestra. Feia cinc hores que
romania en la mateixa positura, sense afluixar els muscles, sense
flectar les articulacions, sense desdir ni poc ni molt.
L'arrabassaren a la faisó de qui arrabassa una cariàtide de sota
una coronisa. Estava groc, no podia dir paraula, i mirava fit com
si tingués per ulls dues bales de vidre.

El noi desvariejava. La marmanya seca de l'interior del barracó el
cobria del tot i, per un atzar providencial, cap dels torells
despresos li havia aixafat el cap.

Els conduïren a can Patllari amb tots els miraments. El Cerdà
romangué tota una novena en el mateix estat d'idiotisme de quan el
tragueren de sota la biga: continuava test, insensible, mut: seguia
sent un puntal de fusta revessa. Quan va recobrar els sentits i
l'enteniment, el noi era mort i soterrat. L'home no s'ho volia
creure: no admetia la possibilitat que el seu heroisme de pare
hagués sigut inútil. Començà a cercar el bordegàs per tots els
paratges on havien treballat junts, apilant socs i destralejant
branques. El cridava a grans crits, i així que esdevenia afònic
li agafaven unes terribles rauxes de desesperació i es colpejava
furiosament el cap amb els punys, fins a ensangonar-se.

Una matinada el sorprengueren regirant amb el magall la terra del
cementiri: volia cerciorar-se de si mentien els que asseguraven que
el seu fill era allí, sota una petita creu de llates.

A poc a poc anà entrant en raó. Una tristesa enorme substituí la
primitiva follia. Va anar a Cerdanya a vendre's tot el que era
d'ell, i retornà al bosc de casa. I no se n'havia mogut mai més.

* * *

-Fa anys que fustigueja sol i vern- digué en Patllari. -A nosaltres
ens porta llei. S'arramba a la nostra llar quan se sent atrapat per
la migranya. És el bosquerol de més bon faire que jo sóc conegut.
L'hem fet padrí d'un mainatge nostre, i em pensi que li hem donat
una alegria. De tota manera, no està pas bo. Rara és la nit que no
vaga pel bosc fins que clareja. No l'hi esmenti pas que se
n'avergonyeix. El no dormir i el no menjar l'acaben. És possible
que algú l'hagi entabanat amb facècies de l'altre món, i (no haig
pas de dir-li una cosa. que no sigui), ell creu de bona fe que se
li apareix el bordegàs o, almenys, li enraona escondit en la foscor
dels clotarals. Ara tindria l'edat de vostè. I estic cert (Déu me
perdoni), que el nostre Cerdà fou ben ditxós, ahir,
d'emmenar-se-l'en a vostè a la masia, i de servir-lo í vetllar-li
el son. ¿No va notar de quina manera li _clavava els ulls?_

FI.





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Els Herois" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.