Title: La creació d'Eva i altres contes
Author: Carner, Josep, 1884-1970
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "La creació d'Eva i altres contes" ***


LA CREACIÓ D'EVA I ALTRES CONTES.

INDEX

Pròleg.
La creació d'Eva.
La compensació.
La vetllada artística.
L'armari.
El castellà en el tren o l'amistat.
La vella polida.
Antigor.
El dentista apassionat.
La dèria.
La frescoreta.
El diplomàtic.
Els hostes del convent.
L'artista d'un sol quadro.
El secret.
La narració indefinida.
Idil·li en tramvia.
Les dues vies.
El viatge ingràvid.
La guerra.
La casa chic.
La cadireta.
El gelat de xocolata.
La por de comprometre's.
El cim.



PROLEG.

A Bonaventura Sabater.

Noble i car amic: a Vós adreço aquest llibre,
escrit en diversos lleures, sense més motiu que el
de la ploma als dits, sense més inspiració que la
del cigar en els llavis.

No negaré pas que hom pugui formular certes
objeccions psicològiques contra els nerviosos fumadors
de cigarreta i certes objeccions estètiques
contra els embadalits fumadors de pipa. Però els
fumadors de cigars com vós i com jo, em semblen
aproximadament inatacables. Allò que nosaltres
fumem no és pas una mixtura de paper i de tabac,
o de tabac i de brossa adventícia de la butxaca,
sinó aquella pura i ben curada i delectable fulla
que, diran els metges el què voldran, és molt més
salutífera que el més gran nombre d'aigües, olis,
polsims i untaments, que els apotecaris conjuminen
en una sospitosa clandestinitat. Tinc la impressió
que els fumadors de cigars formen una categoría
humana excel·lent, i, perquè no dir-ho,
agençadora. Un senyor que fuma un bon havà,
pot comparar-se en excelsitud a una senyora en
_decolleté_. De fet hom ens mira amb aquella certa
simpatia respectuosa que demostra que l'home no
és pas, nadiuament, un animal bolxevista. Som
els Cavallers del Realme del Fum, que és un realme
més positiu que no pas els de terra i pedruscall,
estirats rezelosament entre unes quantes fronteres.

Permeteu-me de dir que clares vegades un home
ha tingut una més exquisida silueta per a fumar
cigars que Vós, o gentil amic. Teniu altrament
el somriure típic -somriure només que dels ulls-
del bon fumador, i la vostra companyia en aquell
_tête-á-tête_ al que conviden dos bons cigars,
és tan aromàtica com una crema escollida. M'és,
doncs, plaent de posar el vostre nom com un defensiu
a la primera pàgina d'un llibre de contes que han
estat escrits amb el cigar a la boca. Si vós, amb un
altre a la vostra, en recorreu a l'atzar algunes
pàgines, jo estaré prou satisfet d'aquest llibre,
que ja sabeu que us tenia ofert, en satisfacció d'un
deute de fumador, d'ençà d'aquell dia que vam
travessar plegats Catalunya, -els dolços paisatges
de la qual veien estojades llurs gràcies lineals en
bromes fines, però no pas tan efímeres i voluptuoses
com aquelles que nosaltres inhalàvem devotament,
mena d'encens de l'Amistat.

Josep CARNER

Gènova, abril 1922.



LA CREACIÓ D'EVA.

Són més de les onze. A l'hort del senyor rector hi fa de bon
estar. En Quiquet, però, no s'abandona pas a les blanícies de
l'ombra bellugadissa amb aquella felicitat profunda que
consisteix en no pensar en res. Veu, certament, els rosers que
encara tenen roses, les pereres carregades de fruit, les dàlies
pomposes i que només fan olor de frescor, i al fons de tot les
mongeteres gairebé blaves i les tomaqueres de fortor quieta. Però
tota aquella íntima i alegre perspectiva es dilata i s'ageganta
en el seu magí fins a convertir-se no menys que en el paradís
terrenal. En Quiquet ha rebut, a les nou, la seva segona lliçó
d'Història Sagrada, de llavis de la seva piadosa germana gran,
que tira per monja. Ara la seva germana gran és a fer les visites
de la Porciúncula -en aquella esglesieta polida del poble on
estiuegen-, tota blanca i amb un velet negre, i amb tres llibrets
negres, plens d'estampetes i de fulletes de l'Apostolat de
l'Oració, que serveixen de senyals. I mentrestant en Quiquet és
al jardí de la rectoria, perquè en Quiquet, al cap de deu minuts
que és a l'església, es posa a badallar.

La primera lliçó d'Història Sagrada va ésser la creació del món;
la segona ha estat la creació d'Adam i Eva. Hom comprèn que un
jardí de senyor rector sigui una imatge, baldament pàl·lida, del
paradís terrenal. A en Quiquet no li semblaria estrany que sortís
un àngel de darrera la bougainvília tota encesa que s'enfila fins
a la teulada; i quan una sargantana es mou, secreta, entre un
cruixit de fulles seques, se li acut la idea del serpent. Però en
tot el que li ha explicat la seva germana, el que més l'intriga
és la creació d'Eva. Sense donarse'n compte, es palpa la regió
inferior del pit. En Quiquet és molt valent: no l'espanta cap
bestiola, ni que sigui una rata -i fins n'ha mortes dues-, no
l'espanta perdre's, no l'espanta estar tot sol, de nit, per bé
que hom senti en el lloc tenebrós el raure extraordinari d'un
tros de paper que mou el vent per terra, o la perfídia del corc o
el petament sobtat d'una fusta no pas tallada en bona saó. Però
la creació d'Eva l'impressiona d'una manera estranya. Al misteri
del món primaveral s'ajunta el misteri del seu propi cos, que per
primera vegada el pertorba. Demà, quan es banyi, s'examinarà per
peces menudes. Com devia patir Adam quan li fou extreta la
costella! Li sembla d'imaginar aquell mal en el seu propi cos.
Està tan encaparrat que, indemne, una marieta li cau damunt la
cama nua, plena d'esgarrinxades, i ell la deixa fugir. La bunior
d'un borinot, primera idea matussera de la trepidació d'un
aeroplà, s'avé estranyament amb la seva obsessió.

-Quiquet !

En Quiquet, esverat, aixeca els ulls. El senyor rector li diu:

-No t'agraden, les peres? Menja'n tantes com voldràs, mentre no
t'hagin de fer mal.-

El senyor rector, tot llegint el breviari, se n'entra a dins.

En Quiquet, per cortesia, agafa una pera. És d'aquelles peres
verdes per fora, granelludes per dins, però que són una mel.
Aquell gust de mel s'acaba aviat. Tot just quan l'interessava.
Aleshores agafa una altra pera. Aquesta ja no la menja amb
displicència. Després, li sembla molest d'anar agafant les peres
d'una a una, i n'arrabassa set o vuit, totes les que li caben a
les butxaques.

* * *

Les ombres s'estenen. En Quiquet, amb la seva germana gran i unes
quantes parelles joves, ha anat a una font. En Quiquet torna una
mica cansat. Un floc de borra es fondrà aviat sota la lluna. Un
grill sembla traduir, amb la seva vibració sensible, tota la
misteriosa vibració de la terra, que comença en la nit una vida
nova i més subtil. En Quiquet és a la galeria descoberta, que
domina els pallers i les feixes, la galeria on es desdejuna al
matí i on diu el rosari abans de sopar. Aviat començarà el
rosari. En Quiquet, després d'haver-se tret la terra de les
espardenyes, mastega romaní. Està tot sol. Els seus pares encara
no han tornat del poble: la seva germana es a la cuina a fer un
plat dolç. En Quiquet _sent_ que està sol amb Déu. No és el seu
nimbe la mica de claror que perdura al cim de la serra? De cop i
volta, en Quiquet bada, esparverat, els ulls. No és pas que vegi
cap mala cosa a la muntanya negra o als camins morats. La
naturalesa somriu, en córrer el cortinatge de la fosquedat; els
llumets de les cases somriuen en l'abisme negre que no és de mal
ésser. En Quiquet, però, espalmat súbitament per un motiu
agudíssim, gairebé ni gosa respirar. sent com un violent estrip a
les seves entranyes. S'ha tornat blanc com la cera. Però no
solament l'afligeix la por. Al cap d'un minut -interminable!-
munta per la seva cara el roig viu de la vergonya. En Quiquet
baixa els ulls. Sent una angúnia al coll i una estranya sequedat
a les parpelles, i després una cosa calenta li cau a la galta.
Fins aleshores no s'adona que està plorant. Però no en té prou de
plorar silenciosament. Es gira de cara a la paret i aixeca contra
ella el seu braç, perquè li faci de coixí del front abatut. I
encara més: en Quiquet fa un gemec. Sembla impossible. Però és
que, a més de la por i la vergonya, sofreix de valent. (No es
recorda, gens ni mica, d'haver menjat massa peres).

Compareix la seva germana. -Quiquet, què et passa? -

Haver de respondre a la seva germana és més terrible que tot. En
Quiquet aquell matí ha descobert el misteri del seu cos. Ara
descobreix el pudor de la seva ànima. Li sembla que es deixaria
matar abans de confessar la veritat. Però el sofriment augmenta
d'una manera terrible. I, tanmateix, la família haurà de saber-
ho. La família i tot el poble. Se'n faran crides a la plaça, com
qui diu, i potser targetes de participació. En Quiquet es posa a
plorar amb un gran estrèpit. No en queda ni una engruna de la
seva enèrgica virilitat, a gratcient endurida dels tres als sis
anys. Aquell xàfec, si bé de moment dificulta l'ús de la paraula,
s'emporta, interiorment, les rescloses que impedien la
confidència.

I en Quiquet pot arribar a barbotejar, entre sanglots:

-Em sembla... em sembla... que estic a punt de tenir muller.-



LA COMPENSACIÓ.

En Lluïset, encaparrat -quan en Lluïset n'estava, feia una mirada
desesperadament inexpressiva- seia a la cadira de braços del
despatx, entreveient la Rambla sota una boira fina d'octubre
entre la qual esllanegaven llur claror els arcs voltaics. La
Rambla havia estat la riera barcelonina, amb aiguatges bruts, amb
farda: ara seguia essent la riera de la gent de Barcelona. De
tota la gent tèrbola, dubtosa, les escorrialles del tedi i del
vici, ex-cuineres de Carcassona posades a folles fembres, còmics
bolejadors i encara dels que «van per les roques», hòrrids petits
bohemis que escriuen coses demoledores en castellà i acaben
dirigint revistes cinematogràfiques, senyorets arrossinats que
cobren a l'Ajuntament nòmina d'escombriaires honoraris, jugadors
espectrals de cafetí, hereuets embotornats de Sabadell que vénen
a algun music-hall amb bolet gris blau i bufanda verda, pintades
noietes de catorze anys amb les ales cremades a l'edat dels
reconstituents... En Lluïset se sentia ple d'una reacció moral, i
maleïa la Rambla.

El seu encaparrament era curiós. Estava convençut que ell havia
pecat per innocència. Estava convençut que el seu delicte -
diguem-ne delicte- era d'excessiva candor, era una ensopegada que
delatava al novici inexpert i badoc. Acreditava tot un passat de
virtuts, o almenys de greus abstencions, que era llàstima que ara
resultessin tan mal premiades i fins i tot, en certa manera,
posades en ridícul. Trobar una noia, a l'atzar, un dia de pluja,
acompanyar-la, amb una alegria fictícia que ben mirat no és altra
cosa que la desesperació final d'un tedi, suposar-la lleugera i
trobar-se amb el tedi nou d'ésser ella noia de bé, i ensopir-se
extraordinàriament en la indecisió de si una noia virtuosa és més
virtuosa que noia o és més noia que virtuosa, pujar una escaleta
fosca, ensopegar, fer-se un verdanc, arribar a un piset que feia
olor de resclosit i on la tia no hi era, enfurismar-se, sentir
plors una hora seguida, i en acabat trobar-vos que sembla que us
heu inventat una criatura, francament, ja és massa, sobretot
tenint en compte que el papà és tacany, la mamà devota, els amics
burletes i el sou de meritori insuficient per a distribuir-lo
entre el sastre i el sabater.

En Lluïset es formulava el terrible dilema: ella, o serà
sentimental o positivista. Si és sentimental em voldrà lligar, hi
haurà abraçades, lletres urgents, cites tràgiques, amenaces de
suïcidi; si és positivista, el «chantage», els paranys, l'afront,
els tribunals, si molt convé. Totes dues alternatives
esparveraven en Lluïset. Imaginava solucions absurdes i
reconegudament impossibles: fugir a París, posar-se barba
postissa i ulleres. I allí estava, pres d'un remolí de follies,
amb l'ànima garfida, esperant el seu pare, al qual no tenia més
remei que explicar-ho tot, treballant-lo per a una comprensió
racional de la feta i per a una generositat única que minvés una
mica les proporcions aterradores de la catàstrofe.

* * *

Son pare va escoltar-lo amb un silenci absolut i impressionant.
Després va dir-li:

-Noi, ja saps que jo sóc republicà de tota la vida, i lliberal.
Si vols fer bestieses jo no hi tinc res que veure. Però si tu ets
lliure, jo no puc ser responsable. I a més, que és escandalós
explicar aquestes coses a la família. Ja saps que cosa que dic,
cosa que no es torç: MAI MÉS no vull sentir a parlar dels
incidents de la teva vida privada, amb la sola excepció del dia
que, cansat de fer el ximple, m'encomanis la petició de mà d'una
noia que tingui un dot respectable. Ara com ara, la sola cosa que
puc fer per a tu és donar-te la integritat del teu peculi, i tu
me'n firmaràs un paperet. Són 1.237'48 pessetes, això és, el
donatiu de la teva padrina per la teva primera comunió, import de
vendes de la teva roba usada, les cinquanta pessetes que vas
treure a la rifa, i els interessos de tot plegat...-

* * *

La mare, després d'una horrible escena patètica, va asserenar-se
sobtadament.

-Té, fill meu, -va dir-li,- aquí tens cent cinquanta pessetes
estalviades amb penes i treballs, perquè ja saps que ton pare és
del puny estret. Trenca amb aquesta donota, encara que te les hi
hagis de gastar totes. Amenaça-la tu a ella: amenaça-la amb la
policia. Aquestes barjaules sempre tenen set o vuit babaus, i els
duen a vendre a tots plegats... No: no m'ho diguis que potser era
una noia de bé: això és el truc de totes elles: és més vell que
l'anar a peu. I això de la criatura també deu ésser una bòfia. I,
en tot cas, qui sap de qui és. Et volen enganyar, et volen
esprémer. Sobretot, no t'arrauleixis. I si convé, farem baixar el
masover...

-...?

-Si: perquè en Ramon és un home com un brau, i, ja veuràs, totes
aquestes mosses solen tenir el seu pinxo! -

* * *

La noieta -de quinze anys- havia hagut de fugir de la seva tia.
Estava en una dispesa immunda de la Riera Baixa. Tenia una
cambreta que dava, per una finestreta, a un celobert tot negre.
Allí, a la sortida del treball, se n'havia tornat, a esperar en
Lluïset. Estava cansada, cansada, blanca com el paper. Va tirarse
al llit. A la cambra del costat, un home i una dona, embriagats,
renegaven sordament, amb infectes sons guturals. Pujava pel
celobert una olor obstinada de closca d'ou caiguda al foc. Ella
pensava en el seu astre. Comprenia que ara no tindria més remei
que anar rodolant. Comprenia que l'episodi del senyoret estava
dat i beneït. Però d'entremig del seu fatalisme estupefacte,
n'eixí de mica en mica, una mena de petit rondinament interior.
S'avenia a tot abandó, a tot deseiximent, però, tanmateix, ja que
la inèrcia de les coses li feia esperar una criatura, era just
que ell se sacrifiqués una mica per ella. Anar tota sola pel món,
desemparada i sense cap bé ni conhort, només amb una criatura al
braç que l'escolaria i li faria passar les nits en blanc, era
massa agre. Ella no demanaria pas, com d'altres noies que sabia,
pisos bellament parats, abrics de pells, joies. Sabia que la seva
boniquesa era una floreta ventissa, sabia que ella era massa
tímida per agradar i tenia les mans fetes malbé pel seu ofici.
Però tanmateix havia sofert per ell: terrors misterioses de la
consciència, insults i cops i foragitament. Abans que ell se
n'anés, doncs, -com ne tenia, és clar, el dret i el deure,-
havia de dar-n'hi una mica mica del luxe, de la brillant
sumptuositat de les _amigues_ que poden anar al Liceu i passejar-
se en carruatge descobert pel Passeig de Gràcia. Ésser esplèndid
una sola vegada, a ell, que era senyoret, no li costaria gaire. I
allò, per a ella, seria una mica d'escalf cordial, un bell record
que l'acompanyés en les més sòrdides pelegrinacions, quelcom que
encara la distrauria, amb un poc d'enlluernament, en les nits de
fam, de malaltia o d'insomni.

* * *

Quan en Lluïset, doncs, després de preliminars glacials i
distanciadors, seient al caire mateix de la cadira, i evitant tot
contacte, amb el llit o amb la mà abandonada d'ella, li féu
saber, a la claror de l'espelma, que ell, per pura generositat,
ja que no n'hi havia obligació estricta, estava decidit a
segellar l'adéu etern amb algun petit present, que fes veure que
àdhuc, ben mirat, la planyia, ella es va sentir el cor oprès,
gairebé no gosava parlar. I no l'oprimia la injusticia ni el
rebuig, no, sinó l'orba, atribulada temença d'haver de renunciar
a la fantàstica compensació somiada.

-Havia pensat...

-Digues, digues sense por.

-Si no fos massa demanar,- barbotejà ella -m'hauria fet tanta
il·lusió que... És clar que deu ésser una cosa molt cara. Però
tot ho hauria dat per ben pagat si haguessís pogut oferir-me... -

Aqui baixà la veu, i amb un somriure insignificant de cosa
ferida, digué a cau d'orella d'aquell trist individu que
enravenava el front, les celles, el nas, el llavi inferior:

-...un gramofon. -



LA VETLLADA ARTÍSTICA.

Quan una dona vol una cosa, fins Déu la vol. Sobretot si la dona
és com la senyora Tereseta. La senyora Tereseta té cinquanta
anys, i ja n'ha passats quinze de viduesa: un hom comprèn que el
seu marit, per esborrat que fos, hi resultés incompatible. Es una
dona decidida. Qualsevol incident de la vida l'engega cap a un
determini, amb una celeritat insuperada pels moderns _howitzers_.
Una persona que tot just li hagin presentat, pot gallejar, la
inexperta, de qualsevol convicció o tarannà; però al cap de cinc
minuts el seu coll mústic ja haurà pres el séc atuït de la
condescendència. La senyora Tereseta, amb els seus ulls negres,
d'espesses celles, amb el seu nas borbònic i un cert arrufament
d'aquest nas que és de mal averany, amb la seva boca sornaguera,
amb el seu rebuf senzill i definitiu, -clàssic, com si diguéssim,
- sembra el pànic entre els cobradors de tramvies, els cobradors
de les cadires a les esglésies, les cuineres que ella té, l'una
darrera l'altra, sota peu, els dependents de comerç i els badocs
que, quan ella té pressa, s'ensopeguen a mirar, compactes, un
lloro escapat que ha anat a raure al cim d'un arbre.

Una prova: -però que tanca de cop- del geni amatent de la senyora
Tereseta: en vint-i-quatre hores organitzà una vetllada artística
a casa seva. El motiu d'aquest esdeveniment insòlit, ningú no va
tenir la gosadia d'arrencar-l'hi. El fet és que manà traginar per
dos camàlics, del tercer pis al seu, que es un entresol, un piano
davant del qual una noia anèmica solia evaporar-se de dia en dia,
com si volgués quedar reduïda a uns dits de procedència insegura
i que percudissin com a hipnotitzats. La senyora Tereseta va
comprar unes quantes flors amb molt de verd; va comprar pastes i
un xerès no pas anomenat així per antonomàsia: va fregar poms i
anelles; va posar a la sala una cadira de braços del seu
dormitori i dos balancins de la galeria tapada; va remetre's, amb
recomanacións especials, a la pentinadora. I, mentrestant, en tot
aquell temps de matí que s'escola des que les criades piquen les
catifes als balcons fins que una olor de sofregit puja de la
porteria per l'ull de l'escala, no cessava de rumiar:

-A quines persones _ben avesades a perdre la nit_ convidaré?-
Aquest era el punt més difícil, perquè la senyora Tereseta no
coneixia sinó gent com cal, d'aquella que posa a taula _sota,
cavall i rei_, i fan la bugada amb cendra i llorer, i tenen com a
entusiasta i alegroia divisa allò de _a la taula i al llit al
primer crit_. Tanmateix, però, quan la pentinadora li va haver
conjuminat les seves _ondes_ -aplanades i encastades- la senyora
Tereseta aconseguí d'adreçar una dotzena de targetes a concos més
o menys coneguts com a calaveres i freqüentadors de cafès, unes
noies catalanistes que tot sovint anaven a veure projeccions al
Centre Excursionista, un senyor molt nerviós que només podia
dormir en els tramvies i de dia, i es passava les nits en blanc,
i una parenta pobra, a mans de la qual anaven a parar enagos
sargits i estres de cuina abonyegats, i que no tenia més remei
que fer de persona manada.

I l'artista? Aquest rai. Va ésser un baríton carregat de
criatures, que vivia de «bolos» i de funerals d'upa; la senyora
Tereseta el va contractar, senzillament, per vint-i-cinc pessetes
i els drets d'endur-se'n les pastes sobreres per a la família;
però amb la condició de cantar fins que ella digués prou. Va
encarregar-li a ell mateix que es portés pianista, i que
procurés, sobretot, que l'acompanyant no fos una ànima freda,
sinó que tustés enèrgicament les tecles, perquè algunes de les
persones de les que havien d'assistir a la vetllada -va dir la
senyora Tereseta- reunien les dues curioses peculiaritats d'ésser
una mica sordes i dalir-se pels acompanyaments. -I vostè, no les
planyi, tampoc, les seves facultats. Canti com en un teatre
espaiós o com en un funeral dels grassos.- El baríton, que era
entusiasta de Puccini, pensà amb amarguesa: -Influències del
wagnerisme!- Però la senyora Tereseta era més ignorant de Wagner
que l'infant, innocent de tot, que duu els primers bolquers.

* * *

Poques metzines no maten. Però aquella vetllada va arribar a
ésser un abús. Ja eren dos quarts de dues, i el salonet de la
senyora Tereseta presentava tots els aspectes de la desolació. El
baríton cantava amb posat i gestos de sonàmbul; havia interpretat
Puccini, Meyerbeer, l'havanera del _Pon-pon, El pobre Terrisser_
i un _Dies irae_, tot rigorosament bisat, a instàncies de la
senyora Tereseta, més entusiasmada com més anava, a diferència
dels seus invitats. Una de les noies, en sentir el _Dies irae_
havia tingut un atac d'histerisme i havia calgut dipositar-la, a
pes de braços, al llit de la senyora Tereseta; el senyor nerviós
havia agafat un tic; engegava violentment cap endavant el dit
índex de la mà dreta, i després, amb un moviment cap a la dreta
de tot el braç, feia com si volgués caçar amb la mà aquell índex
que, no cal dir-ho, havia desaparegut un segon abans. Els concos,
palesament cremats, s'havien arraïmat en un recó, fumant a la
desesperada, contant històries verdes.

La senyora Tereseta, amb els badius ben oberts, inhalava joia.
Sembla inversemblant, però el fet és que ella trobava que aquella
vetllada era un èxit. Cal reconèixer que mai s'havia trobat en
cap festa d'aquella mena i que, per tant, podia tenir una idea
arbitrària de la veritable essència d'un gaudi artístico-social.

El pianista, un home de cara congestionada, bovina, de tant en
tant girava els ulls, ja sense dissimulació, per a veure si els
invitats s'aclarien. El baríton va atacar les primeres notes
d'una barcarola napolitana, però la seva veu, a estones, gairebé
es perdia entre el xivarri de les històries verdes i els crits de
la histèrica a la pròxima alcova.

Acabada la cançó, quan la senyora Tereseta, que l'havia escoltada
amb orgullós embadaliment, demanà, fent-li costat la parenta
pobra, que fes bisada, el baríton s'escurà una mica el coll, i
vinclant-se cap a l'oïda de la senyora Tereseta, va reparar:

-Vol dir, senyora, que fent-ho durar tant no molestarem els
veïns?-

Els ulls de la senyora Tereseta guspirejaren. Era d'ira? Era
d'una alegria infernal? O potser de totes dues coses a l'ensems?

-Sàpiga que els canalles- murmurà, lliurant el seu secret, -ahir
van emmetzinar-me el gos.-



L'ARMARI.

Es diu Lola, un nóm ben espanyol, i és clar, té els ulls negres
com el pecat -Déu nos en guard!- i el cabell igual. Però és
barcelonina, i això vol dir que posseeix una naturalitat
graciosa, per tant, sense l'aire tràgic de la _Dolorida_ de Vigny
ni el contrast negre i rosa de la Lola de Baudelaire.

Més aviat us confiaré que la Lola que dic té una certa cara
d'ocell. A Barcelona és indiscutible que hi ha una mena de dona
bonica amb cara d'ocell. Mil noms se m'acuden que és inútil
estampar. Però no us cregueu que la retirança a un ocell sigui
penyora de versatilitat. Precisament el menys observador repararà
que les dames i donzelles d'aquest aire es caracteritzen, no per
deixar d'arribar a la fi, sinó, al contrari, per arribar-hi tot
d'una, per la supressió de l'obstacle.

El ver senyal de l'ocell no és pas saltar de branca en branca: és
volar. -Els homes per a suprimir l'obstacle han de fer-se
aviadors... i encara! Les dones en tenen prou amb fer cara
d'ocell. I, com no tot ço que és vivament actiu, les dames
d'aquell aspecte gentil, fins endevinen de vegades, assolit llur
propòsit, un secret de metafísica original i elevat, un cant
d'ocell entre el brancatge, que ens lleva el dol d'haver estat
vençuts -perquè, generalment, l'obstacle suprimit... érem
nosaltres, cal confessar-ho.

* * *

Per exemple: una nit xafogosa (una nit d'aquestes que la gent va
amb aire de tant-se-me'n dóna pels carrers, i les porteres
inauguren llur tertúlia de l'estació roent, i adés i ara es veu
en algun balcó de terç pis un home en samarreta que surt un
moment i enlaira un càntir), tornava ella del braç de son marit,
tan esmaperduda de la calor que no pensava en res absolutament.
Sos ulls eren com extenuats, la seva espatlla es decantava
harmoniosament en una protesta vana.

I s'esdevingué que una altra parella, venint en sentit contrari,
passà ran d'ells. Eren un home minso i menut i una dona que
bufava. Impossible donar-ne cap altre esclariment, car llurs
siluetes es perderen tot seguit darrera un massís de flors -això
era a un dels poquíssims indrets de Barcelona que tenen massissos
de flors. Si aquest Ajuntament!... Només, com a rastre de llur
pas deixaren, suspesa en l'aire, una paraula sense nex ni
explicació.

-...l'armari.-

Lola repetí dintre seu, maquinalment:

-L'armari.-

Però aquesta paraula no li suggerí cap imatge. Com si hagués dit
un mot persà. Marit i muller seguiren avançant cap a llur casa, i
els hauríeu sentit que picaven, i com el vigilant responia amb un
crit modulat, que s'allargava en la nit.

* * *

Una paraula és llançada a l'esperit, i ell, sense altra
intervenció de la consciència, pot començar la seva tasca. El
verb fa prodigis. -Lola s'adormí pregonament i plaentment, i cap
a la matinada, en aquells somnis de ninfes delicades i optimistes
que s'esvaeixen com les boirines de l'alba, tingué una visió
clara i amable de la seva alcova, la mateixa alcova de cada dia,
però feta opalescent, dolçament lluminosa, com una cambra
d'encís. D'on li venia aquell nou prestigi a l'alcova?
En resseguí les parets una per una i reconegué, encara que una
mica volatilitzat en claror, tot l'aparellament habitual:
solament -i vet aquí la clau del misteri- a la paret quarta hi
havia, inconegut, un armari. Qui havia portat allí aquell armari?
Era caigut del Cel com la pedra de la Kaaba, o creat allí mateix
per les fades matineres? Lola no ho podia endevinar, però un amor
estrany i infinit es desvetllà en son cor per aquell nou auxiliar
de l'endreç domèstic. L'armari era el sol radiant de la cambra,
el carboncle lluminós que la feia excepcional i paradisíaca...
Quin desengany, quina angoixa en obrir els ulls! L'armari era
desaparegut. A desgrat de dues teles i una tauleta _aquella_
paret semblava gemegar de nuditat. També Lola exhalà en un sospir
la seva amargor infinita i girant-se de boca terrosa sobre el
llit, caigueren sos cabells aixoplugant-la com el fullam d'un
salze plorador.

* * *

Ben tornada a la realitat, oblidada fins i tot d'aquell moment de
feblesa en desvetllar-se, Lola anava en un _saut de lit_ ple de
manyagueries, donant ordres precises de bon govern casolà a la
cambrera, a la cuinera i a la mainadera. Potser ni es recordava
del somni de la nit. Tota la casa s'airejava sorollosament: se
sentia picar moltes coses. Un infant reia, un altre plorava, i
això s'unia a cridòries de venedors ambulants, sons virolats
d'una murga i modulacions de trompes d'automòbils que venien del
carrer.

Lola passà davant del seu marit que es pentinava el bigoti davant
el mirall del paraigüer, abans d'anar-se'n al treball.

-Saps que se m'acut?- li digué ella. -Que al retorn de fora
haurem de comprar un armari; la roba blanca vessa en els que
tenim. És clar que comprar-lo ara fóra una ximpleria, tampoc
corre tanta de pressa; però a la tardor sí que no hi haurà més
remei.

-Un altre armari! Però si en tenim deu, deu armaris! I tres
almenys farcits de coses inútils. I després, amor meu. -aquí un
petit esplai conjugal ben sincer i de bon gust- on voldries que
el poséssim? La casa és un cop de puny! És una casa de nuvis, que
no més hi cabem ben juntets.

-Sí, sí, tens raó. Haurem d'esperar a canviar de casa. Tens raó,
que ara ni sabríem on ficar-lo. No sé com t'ho fas que sempre
tens raó, amor meu!- i aquí li retornà la cortesia amorosa de fa
un instant.

-Sortiràs aquest matí?

-No; tinc molta feina, i amb aquesta calor!

-Doncs adéu, i...

-Ui! sort que encara no estic pentinada. -

Patapam! un cop de porta, i Lola queda tota sola. Mira al balcó.
-Quina solellada i quina calor! Sortir! ni que m'arrosseguessin!
Dolça caseta meva!- Un sospir de felicitat.

* * *

A dos quarts de dues, el marit troba la muller traient-se el
capell.

-Com! has sortit?

-Sí, una mica. Cap allà a les dotze. Mai diries què he fet?

El marit la observa. Està il·luminada, triomfant. Els seus ulls
xisclen d'intensitat. Un somriure contingut la transfigura.

El marit dóna un cop de puny sobre la taula:

-Has comprat un armari!

Ella, amb veu immaterial:

-Sí!

-Però, desgraciada, i a on l'entafurarem?

-És ben senzill: la calaixera de casa la teva tia la posarem a la
_nursery_; la tauleta groga pot anar a la galeria; l'armari blanc
de la galeria a la cambra de la dida; els prestatges de la cambra
de la dida al dormitori de les minyones; els prestatges del
dormitori de les minyones al recambró del dormitori dels nens;
les maletes del recambró del dormitori dels nens...

-Prou! m'hi perdo. Però, mira que és inaudit! Un armari més! I
deies que no t'apressava, i que et podies esperar. Quina
criatura!

Lola no ha sentit cap més paraula.

-Vina,- diu amb veu estàtica. -Ja és aquí! Te l'ensenyaré!-

I gairebé defalleix, enternida: és el monument predilecte de la
llar! Digueu el que volgueu: una bona barcelonina, quan és molt
barcelonina, que vol dir molt enraonada, troba més voluptuós
l'armari que no pas l'alcova.



EL CASTELLÀ EN EL TREN O L'AMISTAT.

Escena: Un vagó francès, de segona, a la frontera. És de nit. La
claroreta del vagó es perd, temorenca, en una immensitat de la
fosca.

El primer a pujar és un francès que fa cara, com tants de
francesos, de cambrer de cafè. Podria ésser un rendista
provincià, un professor d'arqueologia, o un germà bessó de M.
Poincaré. Col·loca sos estres, s'asseu i s'abstreu. El posat de
la seva cara és de calcular alguna operació fructífera.

Tot seguit puja un català de celles espesses, de mans
sarmentoses, que fa a penes una inclinació de cap. Però, com que
immediatament es gira a encabir dues maletes, ni sap si ha tingut
resposta. S'asseu, amb franca tendència a una forma travessera.
És un català que no està per brocs, i s'ha proposat dormir, i
dormir tot seguit.

Ve un altre català. És un barceloní que fa cara de viure al
carrer del Bruch. És un home discret, suau. No ha donat mai cap
empenta per a pujar a una plataforma de tramvia; mai no ha fet el
bót amb la seva muller. S'asseu. Es treu les ulleres, i en frega
el vidre. Es treu el rellotge, mira l'hora i en frega el vidre. I
resta galrebé embadalit, amb aquell embadaliment de l'home ben
afaitat, vestit amb una elegància seriosa d'un excel·lent règim
digestiu.

Finalment puja un castellà. El castellà és ben plantat, i, encara
que no passa de simple comissionista de vins, té un aire
magnífic, imponent. És un Greco tauròfil i que fa comentaris, a
l'orella de les menestraletes que passen, sobre les seves
abundors. Naturalment, és francòfob, i, en pujar al vagó francès,
té un posat altívol, inconscientment imitat d'un Daoiz que una
vegada va veure en una apoteosi d'una sarsuela pornogràfico-
patriòtica a l'Apolo. Fins que el castellà ha arribat al vagó el
silenci hi ha estat absolut. Però, de cop i volta, la parla
estirada, quadrada, dogmàtica de Cervantes, sona, amb aquella
forta injoncció de bàndol:

-_Buenas noches, señores_. -

El francès no contesta.

El català que vol dormir, arrufa les celles i emet un so indecís,
amb una vaga inflexió de ressentiment:

-Mmm. -

El barceloní que fa cara de viure al carrer del Bruch, se sent
una mica cohibit. Admira, en certa manera, la magnificència del
castellà, i, en certa manera, se n'espaordeix. Retorna la bona
nit, en un castellà opac.

El castellà ja sap, doncs, quina ha d'ésser la seva presa.
S'asseu al costat del barceloní hospitalari, i amb un aplom de
_Jefe Superior de Administración_, que és cosa de la raça,
pregunta:

-_Va usted a París?_ -

El barceloní és un home púdic. No defuig pas l'intercanvi social,
però no està gens avesat a escampar tresors de confidències amb
el primer vingut, a la barberia, o al tren, com fa la raça
privilegiada i abassegadora. I és que el barceloní és home
d'intimitat, i en canvi el castellà és home de patxoca, per al
qual les paraules de qualsevol tema són, com la polseguera
daurada per a l'antic atleta, aurèola de glòria. Tanmateix el
barceloní ha de respondre, i diu, amb un aire mig dòcil, mig
evasiu, que va a Londres.

El castellà té un moment de dubte, i el resol tot seguit a la
seva satisfacció. Dóna un tustet insinuant a l'espatlla del
barceloní, i li diu que ell es proposava d'aturar-se a París i
després a Anglaterra, però que no té cap inconvenient en fer
passar al davant la seva estada a Londres.

-_Porque_- diu, enterament feliç i confortable, -_yendo con un
amigo..._



LA VELLA POLIDA.

Quan el senyor Ginjoan, en el tomb que cada any donava per les
seves possessions de muntanya, eixint de la vila de marina on
vivia, va trobar, en un mas, la Quitèria, bordeta que hi servia
de criada, tot seguit va sentir-se'n agradat. El senyor Ginjoan,
conco aferrissat, gran golafre, gran caçador, home irat, tacany,
i panxacontenta, va proposar a la desnarida Quitèria d'entrar al
seu servei. La Quitèria era una d'aquestes dones que semblen
fetes amb les miques que van sobrar quan ja eren pastades totes
les altres dones del món: tenia una mica de cabell, una mica de
cos, una mica de llavis, una mica mica d'ulls. Aquesta exigüitat
i mesquinesa plaïen al senyor Ginjoan, com si aquell gairebé
anorreament fos obra seva personal, resultat del seu misoginisme
i de la seva absorció egoista. Però el que sobretot plaia al
senyor Ginjoan en la Quitèria era la seva polidesa, la seva
humilitat, la seva docilitat, sos mots plens d'una rústica i
infatigable deferència, sos gestos d'esborrament i d'immolació.

El senyor Ginjoan va anar fent-se vell, això és, va anar inflant-
se i bufant, i la Quitèria va anar fent-se vella, això és, va
anar empedreint-se. El senyor Ginjoan ja no podia caçar, ni
debatre violentament en el Círcol Agrícola, ni regalar-se amb els
grans àpats i el begoteig. La seva passió es concentrà en la
tacanyeria, en la roïnesa. Hom hauria dit que igual li passava a
la Quitèria; ella mateixa suggeria estalvis que no s'havien
acudit al senyor Ginjoan. S'imposava tasques que duraven de les
cinc de la matinada fins a ben endins de la nit, però que havien
permès donar comiat a una dona de feines i a un mosso. El senyor
Ginjoan va arribar a endarrerir-se en el pagament de les mesades
de la Quitèria i al capdavall deixà totalment de pagar-les. El
zel de la Quitèria, però, es redoblava: la seva cortesia s'havia
fet maquinal, però cada dia més abassegadora, com passa amb
alguns tics; i quan la Quitèria tornava alguns sous del magre
pressupost de la plaça al senyor Ginjoan, amb una gairebé
genuflexió, els puntets dels seus ulls tenien, per un moment, una
lluentor de freda joia. Quan el senyor Ginjoan estava malalt,
ella el vetllava, i cada cop que li donava la medicina, li feia
una reverència, i amb una mescla de tractaments característica,
li deia:

-Si és servit, una culleradeta, si us plau, missenyor. -

No solament era polida la Quitèria amb el senyor Ginjoan. N'era
amb el rector, que la feia objecte de bromes gruixudes i
benignes. N'era amb les veïnes més humils. N'era amb els
captaires: amb els que passen en parelles, amb categoria de
coneguts i de parroquians, i amb els escadussers que fan pudor de
vi i parlen llenguatges estranys. N'era amb les coses: tenia una
manera d'espolsar una cadira i de fregar els llautons, que
semblava demanar perdó de la gosadia. N'era fins i tot amb la
llum del dia quan obria les finestres, i amb l'ombra de la nit
quan les tancava, sempre llisquívola i amb la testa decantada.

Una vegada el senyor Ginjoan va voler comprar una gran hisenda,
que un hereu jugador es veia obligat a malvendre. Va fer-se venir
qui sap els diners d'un Banc de Barcelona, i la Quitèria veié com
s'enduia el plec de bitllets a l'alcova. Era una nit de tardor
una mica freda: el dia era ja ben curt, i el senyor Ginjoan, que
sopava d'hora, a les nou ja era a la seva cambra, on es tancà. Al
cap de dues hores, demanà, sentint-se un poc marejat, una tassa
d'aigua de majoles. La Quitèria la hi portà. Un veí pogué veure
com la Quitèria travessava el menjador, enduent-se'n la tassa, de
la qual el senyor Ginjoan havia begut. Després, en el pis de
dalt, veié la flameta del llum d'oli de la Quitèria, i després
tot es va fer fosc.

A l'endemà, el senyor Ginjoan no es llevava. La Quitèria va
trobar oberta la porta de l'alcova; el senyor Ginjoan havia estat
escanyat en son llit. Tota erta i insignificant, va avisar els
veïns, el jutge, el rector. Els diners havien desaparegut. La
Quitèria no havia vist res, no sabia res, no sospitava res. Algú
va dir, tot seguit, que era ella qui havia comès el crim. El
jutge va registrar el recambró de la Quitèria, i després tot el
casal, i la féu detenir sense gaire fonament precís. La Quitèria
repetia sempre, amb reverències, que no havia vist res, que no
sabia res, que no sospitava res. La Quitèria, tan polida amb
tothom, no tenia amistats, no havia intimat amb ningú, no hi
hagué manera de trobar-li connexions, de suposar-li còmplices. A
més, una doneta desnarida com ella escanyar un homenàs cepat! La
cosa tenia un aire inversemblant. I d'altra banda, mai no es va
saber que hagués rondat pel carrer on visqué el senyor Ginjoan
cap inconegut, cap ombra furtiva, cap indefinible sospitós; ni
havia romàs senyal de fractura enlloc, ni cap botó delator, o
cerilla aixafada en el paviment.

A l'Audiència, el procés va ésser llarg i tediós. L'acusador
privat, un senyor obtús i interminable, va dir grans penjaments
de la Quitèria. El defensor, un jove advocat maurí, recomanat pel
rector a la Quitèria, va dir que havia estat _ángel de luz en un
hogar sombrío_. El president va recomanar molt de compte als
jurats, etcètera.

La Quitèria va estar sempre reverent i esborradissa. Va mirar amb
una mena de gratitud els seus guàrdies, i els magistrats, i el
defensor, i l'acusador. Eutrava i sortia de la sala tot saludant.

La deliberació del jurat fou llargota. Un dels jurats tenia una
mala impressió de la Quitèria, perquè s'havia fixat en les seves
mans, i les havia reconegut, minses i tot com eren, estranyament
nervioses, potser d'una energia insospitada. Però no hi havia cap
prova terminant de culpabilitat, i el veredicte era de bon
preveure.

Quan el document solemnial fou llegit, la Quitèria no mostrà en
els seus ulls ni aquell petit lluenteig de freda joia que els
sobtava en retornar els sous sobrers de la plaça. No va tenir cap
commoció, no va fer cap gran respir. Es va girar als jurats, i
tota jupa, amb veu quieta i abnegada, va fer:

-Sento haver-los molestat, total perquè se'n vagin de buit. -



ANTIGOR.

-Com hi riuràs, a casa de la tieta Engràcia,- féu ell, encesot,
espandit. La seva cara era espandida, n'era el solitari de la
seva corbata, i n'era el solitari del seu dit, n'era la flor del
seu trau, n'era el mocador de la seva butxaca, n'eren les seves
mans inelegants de nét de camàlics que havien fet fortuna. Ella,
al contrari, es vinclava fina, gairebé precària; en el darrer toc
de la seva _toilette_ li mostrava la rossa nuca escollada, els
bracets gràcils, el dors sempre ondulant, -sempre, en
l'esgarrifança, en la insolència, en les postureries, en la
meravella o en el simple parloteig enormement voluble. Ell
pensava: -És una criatura deliciosa. M'he casat amb una criatura
deliciosa. Els Caçadors, l'Eqüestre m'envegen.-

I tot amarant-se de la seva felicitat, va recordar, altra vegada,
aquell dia que ell va declarar-se-li (ella havia suggerit de
ballar tots dos, un pericon en vestit de bany, i eixint de
l'aigua, a Caldetes); i gairebé es va enternir.

Va agafar-la per la-cintura, com si fos una ploma, i la va fer
seure damunt sos genolls; ella tirà el cap enrera en un simulat
espaume de petita _apache_; i després, reincorporant-se, fent
veure que se sentia tafanera (en realitat no necessitava altra
cosa que tornar a admirar les seves mitges perla), digué amb veu
manyaga:

-I perquè hi riuré a casa la tia Engràcia?

-Ui! és una casa de l'antigor. La tia Engràcia fa olor de
reumàtic, i la seva tertúlia també. Encara prenen xocolata amb
marcelines. Com la faràs esgarrifar!

* * *

No tant, no tant de l'antigor, la casa de la tia Engràcia. Era,
simplement, una casa Ferran VII: sòbria i tanmateix
impressionant. La sala era tota de domàs vermell: hi havia
gravats francesos emmarcats de negre, una escaparata amb una Mare
de Déu dels Dolors i un gran gerro de marbre blanc, en un recó.
L'escalforeta sòpita que difonia un gran braser barroc, posat al
centre de la sala, dava una mica de rojor a la tia Engràcia, i
als seus tertulians de cada dimecres, gent gairebé tota de colors
opaques, com si habitualment visquessin desats en amagatalls. La
tia Engràcia era una dona senzilla, amb qualitats quietes i
segures de govern: mai no havia tingut cap tribull amb cap
minyona. Serena i amatent, s'havia trobat, òrfena, amb el negoci
de son pare al caire de la fallida, i al cap de dos anys havia
pogut liquidar-lo en sorprenents condicions. Però ella s'hauria
rigut de qui l'hagués tinguda per superior o igual als homes,
perquè totes les coses que ella fos en capacitat de fer li
semblaven elementals. I, a més, trobava una certa delícia en la
saborosa modèstia d'ésser dona: de poder-se confessar més sovint
que no pas els homes, en aquella reconada tan polida de Sant
Felip Neri; de manegar roba blanca; de no tenir més element
crític que el seny natural.

Els seus tertulians eren tots veïns de la mateixa casa: la
senyora Rosa, que havia volgut ésser monja, i després es va
casar, i el marit no li havia viscut sinó dos mesos; d'aleshores
ençà havien passat trenta anys. El senyor Joncar, fabricant de
gèneres de punt, faceciós, i que demanava l'assentiment dels
altres amb un copet de colze; i la seva muller, eternament
afligida de neuràlgies; i llur nebot, que estudiava a la
Universitat, minyó dolç, però decididament interessant, d'una
elegància nadiua, jugador seriós de tennis a casa d'uns amics
seus de Sant Gervasi, i decidit, en guanyar el darrer
_sobresaliente_  de la carrera, a comprar-se una moto. Les
germanes Vidiella, dues solterones boterudes, sempre juntes i
creuant mirades plenes d'al·lusions misterioses; eren
murmuradores benignes: l'una tenia el geni culinari i l'agulla
_li feia venir nervis_; l'altra era una fada en tota mena de
costures i brodadures, i la cuina no era per a ella. El senyor
Torrecasana, músic retirat: una sordera bastant accentuada
l'havia condemnat a l'oci, que ell distreia llegint les històries
d'En Bofarull i d'En Balaguer.

La nova nebodeta de la senyora Engràcia -que havia de
conquerir-la perquè la bona tia era propietària d'algunes
agradables casetes,- prou s'havia imaginat l'estil de la casa on
anaven, però, en pujar l'escala, de marbre fins al primer pis,
plena d'una espessedat monacal de silenci, ja havia sentit una
mica d'opressió, i, instintivament, s'havia tret el fermall de
brillants i se l'havia posat una mica més amunt, amagant una mica
més la perfumada gorja escarida. Amb la pressa, es va punxar, i,
com quan era col·legiala, féu un nus al mocadoret subtil i
s'apretà ben fort el capciró rosat del dit.

* * *

Però el que és ella no hi havia rigut gens, al cap d'una hora, a
casa de la tia Engràcia. Tota aquella gent eren, sens dubte, uns
infeliços; les dones duien vestits evidentment elaborats a casa
mateix, per cosidores del temps de la picor; entre els homes
només un, el Joncar jove, procurava dar correctament una estreta
de mà. Era gent ridícula, d'aquella que surt a les comèdies de
Romea, d'aquella que potser no existeix sinó perquè puguin
guanyar-se vagament la vida mitja dotzena de dramaturgs casolans.

Però el fet és que la bona gent era en el seu lloc, amb tota
l'espontaneïtat que permet l'hàbit d'un ambient i amb tot
l'estímul de plaure que dóna la presència de persones estranyes i
decoratives. La tia Engràcia va ésser dolça, maliciosa. La
senyora Rosa va dir una breu paraula sentimental, sense
exageració, que la va deixar dolçament nimbada. El senyor Joncar
acollí una teoria encarcarada del jove marit sobre l'especulació
dels francs, amb una petita anècdota espiritual que tingué un
èxit evident i merescut. La senyora Joncar va alabar el vestit de
la princeseta de Caldetes amb un comentari precís, dels que
indiquen una tècnica segura (sembla que la seva mare havia estat
modista!). Les germanes Vidiella van parlar d'una manera fina i
senzilla de la boniquesa de Caldetes. El senyor Torrescasana, que
resultava gran amic de pesqueres, contà coses agradables de cales
perdudes, i costums dels peixos. El jove matrimoni anà restant
cohibit a base dels encerts dels altres.

El jove matrimoni començà de sofrir una penosa sensació de
rigidesa. No podien, en efecte, moure amb gràcia les mans. Les
celles els feien una mica de mal. Provaven de dir coses gentils
o entretingudes, i elles es convertien, en passar sos llavis, en
vulgaritats que a ells mateixos els feien llàstima. Un hom és
intel·ligent amb En Pere, estúpid amb En Pau, optimista amb En
Joan, pessimista amb En Ramon. Plecs espiritua1s que un hom ha
contret en el primer tracte amb ells, per qui sap quin atzar,
duraran tota la vida, imposaran a un hom a una mena de múltiples
fats psicològics irreductibles. El jove matrimoni no solament es
dava compte del fracàs sinó que tenia el pressentiment somort
d'haver de fracassar-hi tota la vida en aquell estatge arcàic, de
gent insignificant. Aleshores vingué la provatura desesperada. El
jove marit començà de perseguir amb sarcasmes, dins la conversa
general, al senyor Torrescasana. La jove muller començà de jugar
la seva brillant coqueteria contra el cor, possiblement tendre,
del jove Joncar. De mica en mica tothom va anar callant, deixant
les veus de marit i muller, cadascú en el seu cercle,
absolutament soles. Soles, i amb una falsa brillantesa que
revelava una certa extrema desesperació. A tots dos els feia
l'efecte que parlaven d'esma, d'aquella manera que hom parla a
les dues de la matinada de la segona nit que no es dorm.

Gairebé simultàniament, però, es clogué aquell exercici penós.
Quan ell es creia d'haver arribat a una nota definitiva en son
humorisme vulgaríssim de nyèbit d'automòbil, el senyor Joncar
va dir:

-Dispensi: el senyor Torrescasana no l'ha sentit de res. Vostè
està a la seva esquerra i ell només  sent la persona que té a mà
dreta.-

Ella havia deixat caure el seu mocador tan perfumat que semblava
una estranya flor tropical masegada. Encara tenia el nus de quan
s'havia guarit la punyida del ditet. El jove Joncar li collí, amb
una seriosa promptitud.

-Ai, té un nus al mocador!- féu una de les senyoretes Vidiella.

-Potser- digué tot mirant de reüll a la tia Engràcia, evidentment
aliada seva -potser és per a recordar-se que és casada.-



EL DENTISTA APASSIONAT.

Les persones madures, que a l'ombra dels quiets carrerons de
Vilada del Puig observen amb melangia i pessimisme la decadència
de les tradicions i la invasió de les demències modernistes,
trobaven almenys un oasi a la plaça de Sant Ramon. Aqueix indret
assolellat i tranquil conservava impol·lut el seu venerable
ensopiment. Ni un anunci, a les parets grisenques, d'adobs
quimics, o de la candidatura d'un diputat provincial. Ni un catau
deshonest i sorollós, com és ara un cafè o un billar; cap botiga
amb rètol, ni targes indicant els preus amb grosses xifres per a
les pessetes, i gairebé invisibles afegitons de dissimulats
traïdors _90 cts_. Els dos únics locals consagrats al comerç -una
graneria i el despatx on s'escolava l'existència d'un subjecte
pigat que era a l'ensems representant de dues companyies
d'assegurances, una fàbrica de sabons i una d'aparells per a
trencats- semblaven d'aspecte furtiu i de clientela evanescent.
Una font pacífica del temps de Carles III, dissimulada sota la
molsa, presidia tertúlies d'ocells; i la pueril dolcesa de les
campanes d'un convent de monges, les quals feien els millors
brodats i les millors confitures de la contrada, completaven
l'embadaliment d'aquell edem. Mai cap noia de les que vivien a la
plaça no s'havia casat amb cap brillant tinent de la guarnició, o
amb cap gosat viatjant de comerç; les que no van resignar-se a
vestir Mares de Déu, generalment mesuraren, amb aquella regleta,
la felicitat opaca d'algun parent calb i feixuc, o d'algun vidu
de cara congestionada i patètica.

No cal dir la sensació que va çausar a Vilada del Puig la sobtosa
arribada d'un jove ciutadà amb molt de cabell, secardí, afaitat,
d'aspecte misteriós, amb armilla i corbata de tipus inconeguts a
Vilada del Puig. El jove frondós es deia Florenci, era elegant i
taciturn. Parlava en to subratllat, que semblava voler deixondir
en la gent una basarda davant aquelles amargueses del seu cor,
que, tanmateix, no revelava. Va comprar algunes coses, va llogar
un principal, va posar-hi mobles de tres segles endarrera i teles
de tres segles endavant, i encarregà a un pintor que li fes, en
colors morada i taronja, un rètol per al seu balcó, que diria:
_Florenci Llordacs, dentista americà_.

* * *

Van passar dos mesos sense que cap viladenc s'entafurés al
despatx de l'incomprensible profanador de la plaça de Sant Ramon.
No va trigar a saber-se que aquell dentista americà d'un luxe
asiàtic era home de passions africanes. S'havia desterrat
voluntàriament a Vilada per a colgar en l'oblit l'amor ferotge
que li havia inspirat una noia pàl·lida i de negra cabellera
torrencial. Per dissort, la noia susdita, després d'haver passat
unes quantes setmanes a Caldetes, havia tornat amb la cara
intensament bruna i els cabells rossos. Florenci va estar a punt
de morir-ne: tan amarg fou el seu destarotament. -Ets una altra
dona, va dir a aquella noia; -si ara em casés amb tu et seria
infidel, és a dir, seria infidel a allò que havies estat.- I
condemnà l'acudit suïcida de la seva ex-amada amb expressions
punyidores en les quals demostrava tant d'anorreament com
d'erudició: -Pèrfida com l'onada! Varies, ergo, no ets la
veritat!

Florenci va passar el primer mes de la seva vida nova en el
silenci i l'allunyament; llegia, dava tombs per bandes insòlites,
i quan algú li adreçava la paraula a la barberia o a la sala de
lectura del _Casino Industrial i Agrícola_, en la qual es jugava
al dòmino, responia vagament, amb l'ànima remota i puntuant la
frase amb un sospir que l'obligava a posar-se la mà damunt el
cor.

Però al cap d'un mes... Va ésser una tarda. Una tarda d'aquelles
dolces, enllaminidores. Florenci, darrera els vidres del seu
balcó, contemplava les casasses de l'altre costat de la plaça.
De sobte, aparegué en una de les finestres enreixades una noia
_blanca com la gardènia i de negra cabellera torrencial_.
Florenci va passar-se la mà pel front. Era un somni o una
realitat, baldament fràgil? La ideal noia, filla del registrador
de la propietat, feia puntes. Florenci va mirar-la de fit a fit -
Puc ésser fidel a la meva amor antiga, essent-li infidel. O a la
inversa... No sé el que em dic. Els meus polsos són una brasa...-

D'aleshores endavant, Florenci tornà a conèixer les alternatives
de tornar-se pàl·lid i de tornarse vermell, les il·lusions
puerils a base d'una nova corbata, les supersticions
sentimentals: -Si demà s'obre aquest clavell del meu test, serà
que ella m'estima... Si aquesta tarda no plou, vol dir que el
registrador de la propietat em serà propici.- De mica en míca la
confiança començà de fer son niu en el si de Florenci. Ell es
passava les tardes mirant la noia, i ella, baldament dissimulés,
no es movia del racó. Ni se'n mogué després d'haver fet ell el
senyal dramàtic i comprometedor d'aviar-li un bes amb la punta
dels dits, closos els ulls, de puntetes. (Cal dir, però, que la
noia, que més aviat tirava per monja, era d'una extraordinària
miopia.)

* * *

Florenci es colgava i es llevava molt tard. Tota la matinada la
passava sospirant per ella.

Una vegada va somiar, fins i tot, que ell era a una prada molt
bella, i que una fada li dava una marguerida, dient-li que hi
trobaria el secret del seu amorós destí. Florenci es posà a
desfullar-la, segons el torn conegut: -Sí, no, sí, no... -Però en
aquell instant anà a trencar-li el son la cuinera, perquè hi
havia un client que exigia immediates sol·licituds. Florenci,
talment, va sentir, de l'alcova estant, esgarips d'alguna trista
criatura a la qual un mal esperit garfia les genives. Florenci va
aixecar-se molt displicent, com un autòmata. Veia la prada, i no
pas el penjarobes ni el rentamans. Va eixir amb una sabata
cordada i l'altra sense cordar, i amb una màniga de l'americana
ben ficada, però amb l'altra pengívola -després d'inútils
esforços- i agafada amb una mà fluctuant.

Al capdavall entrà al despatx. La víctima era no menys que el
massís registrador de la propietat, notable per la seva filla i
per una gran llúpia. Florenci no el coneixia personalment, ni
tampoc l'hauria reconegut encara que li haguessin presentat el
dia abans als salons del Casino Industrial i Agrícola. Florenci
no pensava sinó en la marguerida de l'averany, i mentre el
registrador li contava la història lamentable de les seves dolors
agudíssimes, que començaren a mitja nit i que cap remei folk-
lòric no havia aconseguit de minvar, Florenci, àdhuc agafant els
seus instruments, la tovallola i la tintura de iode, somreia a la
rossa fada del present merave1lós.

I al cap de poca estona, introduint un estre lluent i terrible a
la boca -de primer confiada, després paralitzada d'esglai- del
registrador de la propietat, la despoblava sistemàticament, tot
murmurant, embadalit:

-Sí, no, sí, no... -



LA DÈRIA.

Era enemic de les dones. Ho duia a la sang. Les dones temien
l'arruga de malhumor del seu front. Havia estimat? Era una
decepció romàntica o una inveterada eixutor, el motiu de la seva
duresa, la seva impolidesa, la seva sorda enemistat contra les
figures fines i elàstiques, igualment bones per dansar, per
plorar, per somriure, per ignorar, per endevinar, per guarir i
per malmetre?

De fet, ara no estimava sinó la música. La seva música,
naturalment, i, a més, les suggestions musicals de la naturalesa.
És segur que una bella part del misoginisme li venia de la
relativa freqüència amb la qual el parloteig de la dona torbava
arreu del món les seves absorcions estètiques. Un dia, tanmateix,
hagué de confessar la gràcia física de la dona. -El mal és que
no calli- afegí tot seguit. I, encara, amb més amargor: -Sí, la
dona és una obra d'art, però d'art primitiu: una escultura; i,
com diu Strindberg, l'escultura és la més grollera de les arts,
perquè necessita les tres dimensions.-

Però Kate volgué conèixer el músic, aquest músic extraordinari
d'un país gairebé inconegut, abans de tornar-se'n a la seva
ciutat plena de boira i de fum. Estava avesada, per una pila de
casos hongaresos, polonesos i russos, als músics de noms
estrangers; i el nom de Puigrafegut no li feia feresa. Vam dir-li
els perills que corria, per la rancúnia d'En Puigrafegut contra
el sexe coquet i refiladís: una rancúnia plena d'injustícies i
exabruptes. Kate digué que ella era molt seriosa i reservada, i
que en aquest món no tenia por sinó a l'incivil galanteig dels
madrilenys. Les brusquetats no la intimidaven. Havia tirat per
les finestretes del vagó pipes de fumadors insolents. Sabia com
manegar-se. I, a més, la seva admiració per la música d'En
Puigrafegut era profunda, i, en realitat, les nostres
observacions no havien fet sinó augmentar la seva graciosa
tafaneria inexorable.

A dinar, va arribar primer Kate que no pas En Puigrafegut. Duia
una _toilette_ senzilla, i cap joia. Però una cinteta negra al
coll, pueril, feia ressaltar la frescor divina de son cos, la
transparència del si escarit, en contrast amb la brunor sana i
tota esportiva de la cara i el coll. Sos cabells castanys eren
pentinats amb una primorosa imitació del despentinament,
exquisida a contra claror; sos ulls blaus daven la sensació de
refiar-se, d'implorar, de no conèixer malícia. Tota ella semblava
una cosa senzilla i prodigiosa que acabava de brollar o de
descloure's.

Vam arribar a témer que En Puigrafegut no vindria, i això que li
havíem amagat que hi hauria una inconeguda que desitjava
conèixer-lo, parlar-li. Però, tanmateix, comparegué. Va fer-nos
l'efecte de més desmanegat, més negligit que mai; però la meva
germana va llambregar tot seguit a Kate, i no va semblar-li
decebuda ni seriosament _shocked_. Ell tingué una mirada agra,
rampelluda, en veure el parany, però sense que arribés a
rondinar.

Kate va dir que volia fer-li alguna pregunta sobre interpretació
de música seva. La meva germana i jo, vam aprofitar l'avinentesa
per a girarnos a d'altres invitats. Després vam saber què cosa
havia succeït. Kate i En Puigrafegut estaven vora la finestra, en
una mena de pau armada, quan de sobte se sentí un _crec_
minúscol, però ben definit.

-Aquestes dones!- digué En Puigrafegut -sempre tan fortament
encotillades! Fins que no tenen més remei que esclatar!

Kate estigué admirable. Va somriure i demanà el seu braç per anar
a la taula. Però En Puigrafegut no li digué cap altre mot. La
seva ira era reviscolada; i sobretot l'esperonava la seva
consciència de l'atzagaiada en la qual havia incorregut davant
l'esguard de Kate, d'una naturalitat inexpugnable.

Parlàrem, a taula, de viatges; i, finalment, encertàrem un tema
que donés peu a En Puigrafegut per a entrar en conversa, si
volia, però que, d'altra banda, no constituís un recaptament tan
directe del seu concurs, que el deixés en situació desairada si
ell no hi responia. Vam dir quelcom d'una cançó popular sentida
en un hostal d'Itàlia. En Puigrafegut va fer una cara
absolutament impermeable.

Vam acabar per deixar estar aquell geni impossible. Kate, amb un
tacte infinit, va parlar poc. Però va parlar amb una entonació
tan gràcil, tan ingènuament desentesa, que era un pecat no
estimar-la.

Cap al rostit, En Puigrafegut, finalment, s'adreçà a un veí, i li
digué, a propòsit de res, unes quantes nicieses vulgaríssimes,
ben per sota de sos pitjors abandons. A mi allò va semblar-me
un intent de revenja contra la tàcita victòria de Kate; a la meva
germana va semblar-li un indici de remordiment.

La llum, a fora, semblava una mica fadigada. Les flors de la
taula havien perdut frescor: Ens alçàrem a pendre cafè en el
salonet exòtic. Kate tenia els llavis una mica més vermells, i
els ulls no pas exaltats, sinó més tendres.

En Puigrafegut se li acostà. Tots vam adonar-nos-en, però tots
vam fènyer que no ho havíem reparat. I ens vam posar a conversar
lleugerament, en veu no pas gaire alta, i en veu prou alta,
tanmateix, perquè semblés que no escoltàvem.

En Puigrafegut, amb la testa decantada, amb els braços atuïts,
deia a Kate :

-He de reconèixer que el _crec_ ha estat de la meva lligacama.-



LA FRESCORETA.

Heu's aquí la frescoreta. Les pluges han rentat polidament el
cel, que sembla més pregon; la llum del sol ara és finament
argentada. Les acàcies, la copa de les quals encara és verda,
comencen però, de mostrar en llur tofa algunes fulles seques,
llàgrimes d'un or molt dolç. Hem anat a parlar sobre aquest tema
sensacional: la primera exquisida esgarrifança, amb alguns
coneguts, per deure periodístic, i ens plau de traspassar llurs
dites als nostres amables lectors:

_Parer d'una casada jove_

-...?

-És el temps més deliciós de l'any: el de comprar-se pells. Les
pells vesteixen. Són l'única cosa que vesteix, fora l'escot. A
més, enguany, la moda de les pells és tan perfecta, que podrem
fer accionats i posats meravellosos amb cos, braços i flancs.
Quan ve la primavera, poden donar-se les pells per una almosta de
diamants, però quan ve la frescoreta, poden donar-se tots els
diamants per una gran pengerella peluda, damunt la qual les
espatlles, el coll, la faç, s'inunden divinament del tint rosa de
la felicitat. -

_D'un col·legial_

-...?

-Ara, a tornar a estudi! Anar en rengle, explicant mentides
boniques de l'estiu, als altres nois; veient les botigues totes
plenes de coses noves, i portant uns llibres nous, que encara fan
una olor tota crua. Menjarem castanyes, i, petant la guardiola,
comprarem un ganivetet per fer tallades al pupitre de la classe
nova. -

_D'un vell_

-...?

-Mor molta de gent. S'ha d'anar molt amb compte. Però, vaja, ara
és el temps que la gent no trigarà a venir amb mi, a reconèixer
que pendre el sol és una cosa agradosa. I és que, ho tinc
reparat, en aquest trist Barcelona, cada any hi fa més fred. -

_D'un pollanc_

-...?

-Vaig quedant-me calb; però ningú pot negar-me que continuo tan
ben plantat com sempre. La frescoreta m'inspira idees ascètiques,
en les quals sóc més sincer que no pas el xiprer, perquè jo em
despullo de tot abillament i de tota murmuració. A més, ara que
hi ha aquests nuvolets prims i llargs, moltes vegades puc fer-hi
una creu perfecta, en reflectir-me damunt l'aiguadís que tinc a
mos peus. -

_D'uns rovellons_

-...?

-Per ara no ens podem queixar d'aquest temps. Descolgats de la
molsa, al so d'una riallada, hem estat precipitats dins una
cistella; hem baixat precipitadament, per dreceres, d'una
muntanya moradenca. Hem perdut d'obir els pins, per on salta
l'esquirol. Ens han tapat amb un drap blanc. Hem passat temps,
temps, i finalment, després de molts xiulets, i olor de fum i
bolves de carbó que ens ofenien, sembla que hem arribat a algun
indret: una dona frescassa ens traginava; un home tot pelut amb
una gorra del Govern ha alçat el drap blanc. Ens han deixat
passar. Hem arribat a una casa. La dona frescassa ha exclamat:
-Rovellons, rovellons!- Ens ha mostrat, rogencs, terrosos i
encara embrinats de molsa, a un manyà, a un carter, a un forner i
a una portera. Hem tingut un èxit extraordinari. Després ens han
pujat escales amunt. La dona frescassa ens ha deixat en una bella
cambra amb rajoles de València, aigüera i escudeller.Ens ha anat
posant damunt unes rajoletes totes vermelles. Més enllà ha deixat
créixems i pinyes, que també havia portat. Però dels créixems i
les pinyes sembla que a ciutat no se'n fa pas gaire cabal.
Després la dona frescassa ens ha rentat: la impressió és una mica
sobtada, però hem quedat com una patena. Ara, aquesta dona
extraordinària, agafa un ganivet tot ample. Quan anava a
servirse'n, no sabem contra quin invisible enemic, han entrat uns
nens que semblen fills de la dona frescassa, i s'han posat a
cridar: -Rovellons, rovellons!- I el més petit, ha fet: -Mare,
deixeu-me'n guardar un per al pessebre!-


_D'unes boles de naftalina_

-...?

-Sabem la sort que ens espera. Púdiques verges, ens hem passat
primavera i estiu, època dels esclats i les expansions felices,
amagades en el mateix si de les llanes i espesses draperies,
tancades amb pany i clau. La nostra virtut ha preservat el
parament de casa i els vestits de l'any passat de corrupció i de
traus fatídics. I ara, en el temps de la frescoreta, els armaris
són badats, les peces de roba desplegades: caiem en terra, sota
una claror viva que ens ofusca, i el peu groller de la cuinera
ens esclafa. I els cortinatges abundosos, els abrics
confortables, els còmics pantalons i les elegants armilles
fantasia, tot penjarà a la barana per tal que s'esvaeixi el
nostre aroma; car el nostre dolç aroma de pies recluses ofèn la
grolleria dels mundans, com si es tractés de la campaneta
esquerdada d'un conventet o una antífona cantada amb veu de nas.-



EL DIPLOMÀTIC.

En Tinet troba una quietud per tota la casa! En aquella quietud
hi sent més bé que mai la flaire de les cortines de cretona que
hi ha al rebedor, i la del cantell d'un llibre gruixut que
reposa, amb les seves visions inútils i convencionals de la
Turquia d'abans de la Guerra de Crimea, damunt una tauleta.
D'altra banda, la llum és excessiva. El celobert és tot ple d'un
ressol que fa fer una ganyota als ulls. Com és que hi ha aquella
quietud? A casa d'En Tinet ningú no fa la migdiada, però el fet
és que, havent dinat, el seu pare desapareix, la seva àvia
desapareix, les seves ties desapareixen, les criades no hi són.
O, més ben dit, són a la casa, però és com si en llur vida hi
haguessin estat.

La casa queda sense control. Queda en poder d'en Tinet. I en
Tinet encara no ha complert els quatre anys. Ell és dolcíssim.
Diferentment d'altres nois que només fan que la seva santa
voluntat, i encara piquen de peus, en Tinet és alhora autocràtic
i sedós.

La seva mare finà poc després d'haver-lo conegut, petita cosa
vermella, calba i desesperada; i en Tinet ha estat sempre tan
amanyagat -qui gosaria contradir-lo, si no té mare?- que la seva
veu es bressa en unes insinuacions cadencioses: polpa graciosa i
perfumada que amaga un pinyol irreductible. En el moment precís
de la malifeta és quan els seus ulls intensifiquen llur encís
celestial. L'àvia i les ties, que creuen més en sos ulls que no
pas en ses fetes, sostenen que en Tinet no és pas entremaliat, i
que les seves entremaliadures no són sinó involuntàries
ensopegades d'una innocència que encara no ha arribat a conquerir
la noció de la pulcritud i aquell matís de la propietat, molt més
complex que no pas el de la propietat d'un hom: la propietat dels
altres. Però fins i tot quan en Tinet s'ha lliurat a una aventura
que, contra totes les teories, posa nerviosa a l'àvia o a una
tia, en Tinet esvaeix de seguida tot estat de tensió. Diu una
cosa enginyosa, fa una vaga protesta geient el cap damunt la
falda de la potència enemiga, o es dedica a l'indigne chantage de
dar entenent que no es troba gaire bé. Té una falsa manera
d'esllanguir-se, que és, simplement, mengívola.

Contra l'enlluernament del ressol, dèu ésser un bon remei l'ombra
venerable i fresca de la sala. Però la sala, que és un camp
gairebé inexplorat per en Tinet, sempre està tancada. És una
llàstima perquè dèu haver-hi, si en Tinet no recorda malament,
belles coses brillants que qui sap què tenen a dins. En Tinet
s'acosta a la porta de la sala. És clar que la trobarà tancada,
però la proximitat serà a l'ensems un baume i un irrenunciable
esperó per la seva recança. En Tinet toca la porta, i la porta
cedeix!

Que coses que hi ha dins una casa! I quina gent tan diferent que
hi va, a una casa!

En Tinet, que és demòcrata, és més amic del carboner que duu
carbó i escarbats, de la dona que dos dies per setmana porta ous
de Mollet, que no pas de les amigues enfaristolades de les
seves tietes, que el maseguen i li enfonsen el nas a la galta. La
sala és el lloc exclusiu de les amigues de les tietes: les
tietes, soles, no hi entren mai. Deuen tenir-ho prohibit, com en
Tinet. La sala és una cosa trista. Hi ha retrats grans i retrats
petits. Els petits són alegres com a ninots, però els grans, a en
Tinet, li fan una mica de basarda. Després hi ha recons
abolutament foscos, i pengerelles darrera les quals pot amagar-se
un gos o un municipal. En Tinet està a punt d'anar-se'n,
temorenc. Però en el moment de girar cua descobreix un gerro de
Sévres. És un gerro gran, però bonic. Cosa preada, triomfa damunt
un mocador de seda vell, florejat, i una columneta. En Tinet
voldria tocar aquell gerro.

Els ulls, per si sols, mai no li han dat un comeixement perfecte
de les coses. Però ell no hi arribaria pas, al gerro. Aleshores
se li acut una mena de procediment persuasiu. Aquest procediment
consisteix a fer oscil·lar la columna, fins que el gerro es
decideixi a fer-se abastable. En Tinet agafa la columna amb les
dues mans...

Quan el monument és a terra, fet a miques, en Tinet s'adona que
el gerro era una mena de frau. Les figures de fora només eren que
pintades, i l'interior era buit, sense cap picarol. Però en Tinet
té la intuïció que, tanmateix, la seva família considerarà
aquella pèrdua com una catàstrofe. I com que en Tinet desitja
evitar-se empipaments, medita una versió inofensiva del desastre.
I, per pensar millor, es fica el dit a la boca, instintivament.

* * *

En Tinet ha descobert, a l'últim, la seva àvia. L'àvia era
asseguda a la galeria, en un balancí, darrera un llençol
eixamorat, estès de cap a cap d'una corda. Ell treu la testa per
sota el llençol.

-Tinet! Mira quina rosa s'ha obert! -

Però ell no gira ets ulls. Els baixa.

-Què tens, Tinet? Què vols?

-Voldria dir una cosa.

-Digues, fill meu.

-El gerro de la sala...

-Reina Santíssima!- fa l'àvia. Tota ella es redreça. Sos ulls
grisos, nerviosos, descompten alguna calamitat. Sos braços
s'aixequen amb l'esma -tardana!- de conjurar un perill. Un parrac
de cabells blancs, que s'ha desfermat amb el surt, li cau gairebé
fins al nas.

-Digues, digues, què has fet. Gracieta, Quima! veniu.

Allò és massa. En Tinet creu, sincerament, que no n'hi ha per
tant. Així és que, fastiguejat, se'n va a veure la rosa. I, tot
seguit, un borinot el fascina.

-Però, digues d'una vegada. Què hi has fet amb el gerro? Què
deies?

En Tinet, que la veu vermella, sincerament desesperada, sent per
ella una veritable compassió. Té una mirada d'home de món:

-No res, baba... que el gerro de la sala... es fa vell! -



ELS HOSTES DEL CONVENT.

    _A les gentils concurrents als concerts de l'A. de M. de C._

Permeteu-me, admirades amigues, que us destorbi un moment per a
explicar-vos una vella història. Però, abans que tot, he
d'expressar-vos la meva gratitud. Sempre m'ha plagut la música
en plena naturalesa, i, en assistir als concerts que vosaltres
agenceu, retrobo, a més de la música, el murmuri de les fulles,
el gorgolament de les aigües i el xiu-xiu del ventet.

Amb les vostres converses tendres, amb les vostres confidències a
cau d'orella, difumeu una mica la música, li lleveu cruesa. La
vostra col·laboració al plaer de les nostres oïdes, és tan
deliberada i conscient, que tot seguit que s'acaba una de les
peces del concert, calleu, en part, perquè ja no se us acut res,
i en part, perquè compreneu que el parloteig aleshores ja sería
inútil.

* * *

Una vegada hi havia un convent de gran santedat. Els frares hi
duien vida austeríssima. Molta de gent devota hi anava de tota la
rodalia, i àdhuc de terres llunyanes, amb delmes, primícies,
presentalles i almoines. Una petita colla de caps calents de la
contrada, amants d'una certa simplificació que els permetés de
viure sense treballar, acordaren beneficiar-se d'aquella bella
anomenada del convent, i no van trigar a descobrir una cova, al
fons d'una vall, que reunia les condicions d'esbarjosa, ombrívola
i impressionant, per la qual cosa hom podia utilitzar-la com a
recer de lladres. I organitzaren una mena de cos de burots, que
cobrava el seu tant per cent de tots els béns materials que hom
duia fervorosament a la casa de Déu. Aquests lladres, més aviat
sapastres i galifardeus que no pas homeiers i heretges, tractaven
els romeus amb cortesia, i no els atrotinaven mica sinó en cas
d'insòlita i incivil resistència. Ben pescuts, els lladres,
irradiant aquella satisfacció natural que fa traspuar el gaudi
d'una renda segura, van anar tirant admirablement qui-sap-lo
temps. Però en aquest món no hi ha cosa segura, i cada ofici té
el seu risc. La cova on mataven el temps jugant a cartes, era,
així com he dit, al fons d'una vall; i va arribar a escaure's,
una tardor, que plogués vehementíssimament per espai d'uns quants
dies. L'aiguat féu un terrible mullader, i la cova en fou
inundada. Altrament, els xaragalls que, precipitant-se per tot
arreu, desfeien els camins, els impediren de proveir-se de
queviures. S'adreçaren, doncs, els lladres amb aquella
naturalitat abusiva dels cors primitius, al convent, que era
l'estatge més pròxim i l'únic que per la seva capacitat podia
donar acolliment a tota la trepa, i no cal dir que els frares
humilíssims no els el negaren. Feren, fins i tot, el millor que
pogueren per a obsequiar aquells desvalguts; i els minyonassos
cepats de la cova, tot just s'hagueren recargolat els parracs del
vestit per a escorre'n l'aigua, començaren de saquejar el rebost
i el celler, rient-se de la pluja que gorgolava a les canals i
dels núvols que seguien dant-la per amor de Déu.

L'hospitalitat, però, hagué d'ésser de més durada del que hom
preveia. Plovia viciosament, sense conhort; les terres es
convertien en bassals rogencs. La terrible humitat obrava com un
aperitiu per als estómacs dels pobres desnonats de la cova, i
ells, amb estupendes embranzides, arrabassaven i engolien tota
llei de menges i de vins; en allò hi trobaven un cert conhort, i
l'oblit momentani de llur trista situació de reclosos per força.

Però, al capdavall, el reboster del convent no tingué altre remei
que anar a trobar el Prior i parlar-li del perill que comportava
per a la subsistènçia de tots plegats aquell sanfoniment pertinaç
dels hostes; el convent, incomunicat, no podria resistir per
gaire més estona aquella violenta allau de golafreria; aviat la
santa casa, que sempre fou estalviadora, estaria més buida i
freturosa que un badall de gentilhome espanyol.

El prior va compendre que era arribada l'hora d'un gran
determini. Féu, dones, venir els lladres a la seva presència; i
va dir-los, amb cristiana sinceritat, el com i el què d'una
situació tan aflictiva, però els lladres no entenien pas certes
elegants frases llatines amb les quals el docte prior al·ludia a
l'inajornable problema, ni els eufemismes graciosos amb els quals
procurava de palesar una resolució enèrgica, baldament cortés en
l'expressió. Fins i tot, un dels lladres començà de mostrar en el
rostre els efectes incipients d'un son benigne. El prior,
aleshores, es revestí d'empenta gràfica i popular, i dant un tust
vigorós a la seva taula, va proferir aquesta sentència:

-Si això dura gaire, acabarem morint-nos de fam tots plegats! Amb
això, germans, no hi ha més cera que la que crema: o tots frares
o tots lladres!-

* * *

Això us vinc a dir jo, admirades amigues. Als concerts hi anem
alguns a sentir música i d'altres hi van a festejar. Ambdues
coses són finíssimes moixaines de l'esperit. Però en el concert
vinent, al qual assistirem de bell nou -vosaltres amb els vostres
capets volubles, i ulls que alternativament intimiden els
jovençans i els prometen delícies, i boquetes atrafegades, i jo
amb la meva maturitat melangiosa i encara indefensa-, o bé
vosaltres escoltareu la música, o bé jo, a la meva edat, i amb
algun cabell blanc (prematur), no tindré més remei que festejar.



L'ARTISTA D'UN SOL CUADRO.

N'Antoni Bauzà és un honrat betes-i-fils de la Ciutat de
Mallorques. Van a la seva botiga velletes tot passant el rosari,
i artistes exalçant el desenfrè de l'art. Els artistes hi van
perquè N'Antoni Bauzà, a més a més de betes-i-fils, és pintor.

Un betes-i-fils que sigui pintor amb tots els ets i uts, és una
cosa que no es veu cada dia. I és innegable que N'Antoni Bauzà és
un pintor característic. Duu els cabells tan follívols com pugui
portar-los un betes-i-fils, discuteix amb els seus confrares, va
als dinars dels pintors, es posa la mà davant dels ulls per a
limitar el paisatge, i en descriure un cap al tard a la costa
brava, diu que a les penyes els morats van matant els roigs.

Em demanareu quina és la tasca pictòrica de N'Antoni Bauzà. Ja
veureu, no podem ser-li exigents; En Bauzà, es passa els dies
_feiners_ a la botiga, i algun diumenge ha de sortir amb la dona.
Per treballar li queda només dues o tres festes cada mes. De
manera que N'Antoni Bauzà no podrà ésser mai un Rubens per la
quantitat. La seva tasca serà més petita; però com a més lenta,
més filtrada.

N'Antoni Bauzà, en rigor, no s'ha embrancat sinó en un sol
assumpte, no ha pintat -més ben dit, no pinta- sinó un sol
cuadro. El tema és senzill i grandiós: Un camp de blat.

Com li vingué, fa anys, a N'Antoni Bauzà, la idea de pintar un
camp de blat? Molt senzill: la seva dona li portà, en dot, una
caseta dels voltants de Manacor, i a la vora de la caseta hi ha
un camp de blat. El blat se li va anar ficant ànima endins. Amb
la mateixa lentitud que N'Antoni Bauzà abastava un rodet o un
cabdell de cinta de color de malva, la seva ànima copsava
l'emoció artística, la visió. N'Antoni Bauzà no era pas d'aquells
que patapam, miren una model que badalla, se la imaginen una
sirena o una abadessa, s'engresquen, empastifen una tela i la
signen. Entre el blat i ell el diàleg va ésser lent. Van trigar a
tenir completa consciència l'un de l'altre. A l'últim N'Antoni
Bauzà va dir-se: -_Hombre_, a jo me pareix que el pintaré, an
aquest blat. -

D'aleshores ençà que cada mes pren dues o tres festes el tren cap
a Manacor, es posa davant del camp, i pinta. Pinta amb beatitud.
El pintar és un sacerdoci, i aquest sacerdoci, exercit els dies
de festa, encara té major solemnitat. Entre pinzellada i
pinzellada, N'Antoni Bauzà somia, somia, i de vegades dorm. És
que la seva mateixa solemnitat l'ha corprès.

De vegades algun d'aquests esperits malaltissos posseïts per
l'angúnia moderna, li diu:

-Però i vostè, don Antoni, ja fa una mala fi de temps que té
davant ets ulls sa mateixa tela. Frissau, homo, frissau! -

N'Antoni Bauzà eleva un sospir:

-Ah,- diu. -jo vos promet que si fos _libre...!_ Si no fossin ses
troques i es plissar _volantes!_ Sap que n'hi passaria de gust
cara a cara amb sa naturalesa per tot es temps que convendria!
Però fiet, es negoci no té entranyes. No puc anar an es camp sinó
una festa per altra. I llavô, sabeu què passa? Mai no trob es
camp de blat així com l'havia deixat sa darrera vegada. No pot
pensar com el me desfiguren! Ara el llauren, ara el sembren, ara
és verd, ara és ros, ara el seguen, ara fan garberes. Me crega
que em fan perdre ses oracions. Bon Jesús! per més que vagi an es
camp faré poques feines mentres no el me deixin reposar! -



EL SECRET.

Era una ciutat quieta i casolana, d'aquelles on creix pels
carrers l'herba invisible del desenfeinament, on les finestres
enreixades, que semblen desertes, són veritables observatoris per
a ús de les dones (la tafaneria de les quals és exasperada per
l'escassedat i poquedat de les coses que passen). Una companyia
teatral de vers hi va per la primavera; una companyia de sarsuela
hi va a la tardor. S'hi casen exactament setanta cinc parelles a
l'any; l'any passat semblava que se'n casarien setanta sis, però
a darrera hora el nuvi va desaparèixer.

Aquesta ciutat té, no cal dir-ho, el seu poeta. És un poeta
místic, que es diu Quimet. Semblava, per la seva cara dolça, la
pau de la seva infantesa, la seva habitual submissió als desigs
materns -que eren de tenir un fill sacerdot,- i fins per la
casualitat que, exigint-li una sèrie de dols seguits, l'habituà a
vestir de negre, que En Quimet seria destinat a il·lustrar
l'estament levític. A més, l'especialització d'En Quimet en la
poesia mística, semblava segellar-ho.

Però En Quimet deixà passar els anys sense entrar al Seminari
perquè estava tot malicós. -Aquest noi no se'm refà- deia la seva
mare adolorida. Pàl·lid, endolat i talment atuït per la seva
pròpia inspiració, En Quimet vivia una mitja vida, estava sempre
clocpiu, i tot just el deixava un cadarn, l'afligia un sis o un
as als budells.

A l'edat de vint-i-un anys, En Quimet va dar un tomb. Tot i
continuant en la més dolça ingenuïtat, en les més innocents
alternatives d'esblaimament i de rubor quan sentia la veu
d'altri, En Quimet començà de sentir l'atracció de la dona.

A la ciutat hi havia un Centre de Defensa Social, fundat feia sis
anys, i aquest Centre, sobtadament, es proposà de donar fe de
vida i demostrar que havia vingut a omplir un buit. El C. de D.
S., amb el concurs de la filla d'un matalasser que cantava la
_Bohème_, un violinista aficionat, fill d'un xocolater, que
tocava un _Impromptu_ sobre motius de _La Traviata_, un actuari
castellà que feia discursos sobre les glòries espanyoles, i En
Quimet, inaugurà unes sessions literario-musicals. A la primera
sessió, En Quimet, tot llegint un romancet planyívol, s'adonà de
dues noies inconegudes, que eren, sens dubte, les filles del
notari nou. Immediatament deixà de banda l'una d'aquestes noies,
perquè tenia un posat de burleta i comprometedora, i, en canvi,
es fixà en l'altra, que era dolça i amorosa. Però la noia dolça i
amorosa no li retornà l'esguard. En Quimet es va sentir deprimit.
Procurà, altres dies, de veure la noia dolça; i, efectivament, la
trobà, l'un dia a sentir la música de regiment, l'altre dia en el
passeig de vora el riu, l'altre dia anant a veure la bella
casulla que regalaven a un nou canonge, fill d'aquella ciutat,
els seus paisans. Cada dia se n'anà enamorant més i més En
Quimet. Cada dia descobria en la silueta grassona un nou encís, i
cada dia passava un nou turment. Perquè els ulls d'ella no
estaven per ell. Això no vol pas dir que mai, mai li adrecés la
mirada. Ella el veia; però, fins i tot en la conversa, -perquè no
trigaren a ésser presentats,- el veia de passada, com a una cosa
sense interès, sense que sos ulls s'hi detinguessin, ni hi
retornessin de tant en tant, ni parlessin cap llenguatge.

A la segona sessió del Centre de Defensa Social hi assistí
-després es va saber que ho havia fet amb impúdiques mires
escarnidores- un oncle d'En Quimet vingut de ciutat: aquest oncle
era un veritable plaga. Duia un capell verd, a desgrat de sos
cabells que, més que grisejar, groguejaven; duia una armilla
fantasia; tenia el tic de tòrcer el nas cap a la dreta, fent una
mena de petit renill; li guarnien les mans anells amb pedres
falses; i portava un cigar-ventall, un paraigües-bastó, i una
llapidera anunciadora d'unes aigües minerals. Aquest subjecte, en
ésser al C. de D. S., va fixar-se també en la noia dolça i
amorosa, i digué en veu baixa a En Quim: -Amb aquesta flàvia hi
jugaria a fet!- Son nebot el mirà amb indignació, però la seva
indignació, no va pas trigar a canviar de causa, i a barrejar-se
amb l'astorament, quan veié que la noia dolça i amorosa adreçava
constantment l'esguard als ulls mustigats i al bigoti tenyit de
son oncle, i es proposava d'atraure'l, i de conversar-hi, i,
successivament, d'enternir-lo amb petits reptes i enlleminir-lo
amb innegables manyagueries.

En Quimet, encara que amb molta de cautela, començà de fer
esbrinaments sobre si la filla petita del notari era coqueta.
Tothom li va dir que de cap de les maneres. Els hereuets més
florits, els joves tinents, algun foraster elegant, _no havien
pogut aconseguir que ella els mirés amb alguna atenció
sostinguda_. En Quimet respirà una mica, però encara li semblà
més monstruosa la conducta d'aquella noia amb el seu oncle. A la
fi, va dedicar-se a escriure una lletra al seu oncle -que se
n'havia tornat a Barcelona- demanant-li, després de molta de fina
retòrica, quin havia estat el secret del seu triomf.

Un dia En Quimet obrí palpitant la lletra de l'oncle, escrita en
paper d'un bar de la Ronda de Sant Antoni. L'oncle, després de
demanar que li trametessin per l'ordinari dues garibaldines d'una
fàbrica molt bona que hi havia a la seva ciutat natal, i després
de fer alguns comentaris irrespectuosos sobre la fracassada
vocació sacerdotal d'En Quimet -a propòsit de la qual arribà a
retreure un acudit de _La Campana de Gràçia_- notificava a En
Quimet, que, tot seguit que va fixar-se en la noia dolça i
amorosa, va reparar que seria d'aquelles més tranquil·les i menys
amatents. Perquè de verament amoroses, deia ell, només hi ha que
les que fan cara de mal geni; i les que fan cara d'amoroses és
que són bledes. Però fins per les bledes hi ha truc. I el truc
que l'oncle d'En Quimet havia adoptat, amb gran èxit, per a
obtenir que la noia dolça i amorosa el mirés amb un creixent
daler, era, senzillament, _mirar la noia que seia al costat de la
noia dolça i amorosa_.



LA NARRACIÓ INDEFINIDA.

Com si això d'ésser desgraciat, per si sol, ja no fos prou
immoral, hi ha desgraciats que agreugen llur situació i llur
responsabilitat contant llur desgràcia al proïsme. D'això en
diuen confidència, esplai, o altres paraules perfumades; en el
fons, sol tractar-se d'_encolomar_ als altres, almenys
imaginativament, els tribulls i marfugues que ells passen. Afegiu
a aquesta intenció repulsiva el fet que, generalment, els que
conten no saben contar, es repeteixen, s'embussen, es graten,
escuren la gorja, i de vegades us agafen, i fins de vegades us
tiren capellans. Creieu-ho: els éssers de boca bàrbara i fèrtil
en calamitats, que impúdicament refereixen la burxada d'un mal de
queixal o la conxorxa de dos cunyats per a fer-los barallar amb
la sogra, són l'atenuació de l'atenuació de l'atenuació del
canibalisme.

El meu amic de la infantesa, Mateu Llistosella, era una
d'aqueixes insuportables criatures que es dediquen a ésser
plangudes tot el sant dia per veus inexpressives i mirades
absents de coneguts, veïns i diverses persones que amb ells es
troben fortuïtament, indefenses, en bandes on cal matar les
hores, com en una _cua_ d'estanc o en una barberia el dissabte al
vespre. A més, en Mateu Llistosella era més greu que no pas els
seus companys de vici. En Mateu Llistosella, com a narrador, era
d'una subespècie que sol trobar-se més freqüentment entre els
recitadors d'acudits i gràcies: era d'aquells narradors que bisen
per sistema, és a dir, que, en haver pronunciat el mot final de
la narració, la reprenen de cap a peus, sens dubte creient que
dir les coses una sola vegada és un procediment massa alat i
escassament mnemotècnic. Sortosament, en Llistosella se'n va
haver d'anar de Barcelona quan tenia divuit anys, i,
dissortadament, ha tornat fa dos anys. Ha tornat, pitjor que mai.
Ha tornat vidu, però amb un fill que és la seva estampa, que
l'adora, que se l'escolta embadalit, que accepta la seva funesta
versió autobiogràfica, que la repeteix, i que també la conta dues
vegades sense treva o solució de continuïtat. Trobeu el noi a
la plataforma del tramvia i us conta una desgràcia del seu pare,
dues vegades; finalment, entreu a seure, i us trobeu amb en Mateu
Llistosella al costat que us torna a contar aquella desgràcia
dues vegades més. El primer cop que això us passa, incautes,
dieu, per a estroncar la seva narració incipient. -Sí, ara mateix
el teu hereu me'n feia dos quartos.- En Mateu Llistosella
excel·leix aleshores a rependre el fil de la narració amb un: -
Doncs ja ho veus si esborrona. Perquè, francament, això de
què...- O bé: -Arribo a pensar que és un somni, això que ja saps.
(Al brètol no li ve d'aquí, reconèixer que ja ho sé.) Però no,
no, és la pura veritat. Talment, me'l vaig fer aquell sangtraït,
etc.-

Fa tres mesos en Mateu Llistosella i el seu fill van anar en
automòbil a les costes de Garraf. Sempre surten amb una tètrica
expectació de la desgràcia que, facialment, té alguna cosa que
veure amb el gest de la veracitat. I si els passa algun
contratemps, es posen tot seguit a elaborar la narració
pessimista del fet, i entre tots dos l'arrodoneixen i la fixen.
Però aquell dia eixien més ombrívols que no pas de costum. En
efecte, l'automòbil bolcà, i els Llistosella, pare i fill,
projectats a l'exterior, sofriren tots dos un cop terrible a la
testa, en caure damunt una esllavissada rocosa. Van estar quinze
dies sense poder enraonar; jo els vaig anar a visitar, i em
rabejava en la felicitat de veure'ls inofensius, i a l'ensems
embellits per l'aire oriental que els daven els embenaments del
cap. Però al cap de set dies més, ja parlaven. I tots dos havien
quedat amnèsics. Ja no es limitava cadascú a dir les coses
un parell de vegades. El que és a repetir-les una dotzena de
vegades, no s'hi miraven gens. I el més infame era que, havent
perdut la memòria, ja no adoptaven, a partir de la segona vegada,
un aire d'intel·ligència, de mitja disculpa, sinó que mostraven
el posat irritant i fatuïssim, cada vegada, de la persona que us
fa una sorpresa que us espaterrarà.

Els meus lectors sabran perfectament -els uns perquè ho hauran
vist al cinematògraf, els altres per experiència personal- que
hom se sent atret al lloc on ha comès un crim. Els Llistosella,
quan ja van estar ben refets, van tornar al lloc on els deien que
havien sofert aquella desgràcia sensacional. Aquesta vegada van
anar-hi en tartana. Però la tartana és molt més perillosa que
l'automòbil. Va dir-se, ella: -Podré no vèncer-lo en rapidesa,
però puc igualar-lo en l'eficàcia.- El fet és que els Llistosella
van ésser, de bell nou, víctimes d'una bolcada i precipitats a un
pedregar. No van sofrir cap lesió important, aquesta vegada. Vaig
anar a llur casa, per quedar bé.

El metge (vaig trobar-lo a la porta), em va dir: -Que va a veure
els Llistosella? No ho faci pas! Escapi's. Jo no torno més. Ja
estan bé, però ni que s'haguessin badat el cap no tornaria a dar
un tomb per aquí. Sap que abans repetien, entre tots dos, quatre
vegades, l'una després de l'altra, la mateixa història, i que,
després del primer accident, amnèsics, la repetien de dotze a
catorze vegades, l'una després de l'altra? Doncs bé, això es veu
que era poc. Ara, sense renunciar a la rastellera de les dotze o
catorze vegades _consecutives_, multipliquen _cada vegada_ per
dotze o catorze vegades més.

-Què diu, sant cristià!

-Sí. Gràcies a la impressió rebuda, han quedat tartamuts. -



IDIL·LI EN TRAMVIA.

Al mateix estrep del tramvia vaig comprar un diari; vaig pujar a
la plataforma, i, finalment, vaig asseure'm sense consciència de
qui em voltés. Pensava en el diari. Però en anar a obrir-lo,
m'aturà una sensació de fatiga als ulls. Vaig aclucar-los una
mica. Després, vaig veure qui em voltava. Hi havia tres germanes
amb el cabell lluent i el si estranyament lliure i plàstic, que
venien dels banys; hi havia un vague conegut meu, conegut de no
sé on, que vaig saludar amb un moviment de cap no gaire
comprometedor; hi havia dos minyons que volien ésser elegants i
reien sorollosament i es sacsejaven; hi havia una dona jove i
esquàlida amb una criatura de bandola als braços, adormida, i una
ampolla de llet; hi havia un senyor amb cara de setciències que
s'informava pel _Debate_ de les retirades victorioses dels
alemanys; hi havia un marit i muller que no estaven d'humor, i
ell es donava tustets acompassats al genoll i ella obria i
tancava nerviosament el vano on hi havia pintat un pallasso que
mirava la lluna; hi havia un jove que ensenyava a un altre jove,
foraster, les coses més notables del Passeig de Gràcia; hi havia,
finalment, en un recó pròxim a la plataforma, una noia simplement
abillada, amb un capellet lleuger i una creueta d'or. La donzella
tenia un llibre vermell a la falda, mig amagat pel seu
portamonedes. Era rossa i tenia els ulls negres, i la mirada tota
avellutada, una mica implorant. Cap home no la mirava; i no trigà
a entrar una dona amb un gran embalum de roba, que se li assegué
al costat. I aleshores, a la primera estrebada del tramvia,
l'embalum amenaçà seriosament de colgar la donzella. Ella
somrigué, i com que jo la mirava somrient en aquell instant, hi
hagué entre nosaltres una comunicació de simpatia.

Ella girà, sense rebuf, la cara. Més aviat semblava una tímida
coqueteria. Com que va fer allò d'ajustar-se una mica els
cabells, que sempre és un bon senyal, vaig insistir a mirar-la.
Ella em tornà a mirar, amb esguard afectuós, però on es llegia un
dolç descoratjament. Jo, fent aquella seriosa mirada viril,
estable, embolcalladora, protectora, la de les grans ocasions,
vaig dar-li la seguretat que no es tractava d'un caprici banal.
Ella abaixà els ulls, i girant el seu portamonedes, me'l mostrà,
com per atzar, per un cantó esfilagarsat. Era pobrissona.

Vaig dar-li entenent que jo era desinteressat, amb un esguard
tendre, que era gairebé una moixaina, i tant es pot dir que era
gairebé una moixaina, que ella inclinà la testa a un costat i
aclucà els ulls per un segon. Però es va refer. I jo, al cap
d'una estona, li vaig fer saber que podríem ésser sortosos, units
sacramentalment, en una dolça caseta catalana. Ella sacsejà
sobtadament el cap com esquivant una incerta emoció que començava
d'humitejar-li els ulls. I, tot mirant pregonament a terra, com
si no tingués esment del que anava a fer, com si el seu pròxim
gest hagués d'ésser purament maquinal, retirà del tot el seu
portamonedes. El llibre vermell era un Baedeker. La donzella era
estrangera.

I què hi fa? vaig transparentar-li, tot seguit que una nova
estrebada del tramvia l'obligà de bell nou a aixecar els ulls,
contra la seva voluntat (perquè ella, evidentment, hauria volgut
amuradar-se darrera un fictici oblit). Què hi fa? Aniré amb vos a
la casa de la ciutat llunyana, on passa un riu, o bé canals
verdosos; on els ponents són humits, i els pisos plens de música.
Saludaré el vostre pare, que fuma una pipa de porcellana
policromada; la vostra mare, que em donarà un te amb confitura de
ribes, lluent com el grenat. I ens deixaran ésser feliços i
tornarem aquí _corrent, d'una revolada_.

Quina incorrecció, quina desmesura hi havia en aquestes paraules?
Amb un gest, ella indicà al cobrador que parés. M'adreçà encara
un esguard, però de simple, d'inguarible desesperança, d'etern
comiat. S'alçà fluctuant, i eixí penosament.

Era coixeta.



LES DUES VIES.

Una vegada, fa d'allò més temps, hi havia dos frares que anaven
pel món; captaven, i duien un ase on carregaven el bé de Déu de
les almoines, i on muntaven alternativament quan havien fet
massa llarga caminada. L'un frare era català i li deien Fra Pere,
l'altre era castellà i li deien Fra Pedro, i a l'ase li deien
Pedreny, que és un nom molt escaient per als ases.

Per Fra Pere la gràcia de Déu es compaginava amb les gràcies
humanes; era un homenàs coral, d'unes barbasses de sanitosa
rusticitat, avesades, en les llargues rutes, al fregadís de les
mates aromàtiques. Fra Pere, un tros de pa, no semblava conèixer
aquella tristesa sobtada i encastadissa que ens ve de la poma
d'Eva; sos ulls sempre movibles, sa cara constantment expressiva,
s'adreçaven amb agraïment a les orengues i al serfull, amb
facècies a l'ase, amb joia sincera i germanívola a tota la gent,
i, a son companyó, amb innocents deformacions humorístiques de
textos llatins.

Fra Pedro, tot i estant qui-sap-lo lluny d'aquesta geia, no se
n'escandalitzava pas de les coses del seu companyó: i aquesta
era, tanmateix, una prova de la seva santedat. Fra Pedro era
menut i magristó, de cara xuclada, d'ànima naturalment frenètica
i colpida per les desolacions. Tenia una idea extraordinària, una
mica encarcarada, de la dignitat i era, sense adonar-se'n,
ferreny; però en el fons, si no hagués estat pels carismes que
Nostre Senyor li havia atorgats, i la vigilant tutela del seu
àngel de la guarda, res no hauria estat més fàcil, humanament
parlant, que amagar-li l'ou.

De vegades en Pedreny s'encallava i es posava a bramar, amb una
inconsolable melangia. Endebades l'estirava Fra Pedro pel ronsal,
però Fra Pere tenia un estil de fer-li pessigolles a l'orella amb
un brot de romaní, que de seguida conjurava l'encís de la
indolència sentimental. De vegades Fra Pedro, en nits d'hivern,
trucava sense èxit portes egoistes: pero hi anava Fra Pere, i,
aclofant-se, passava la mà per la gatera i aconseguia almoina.
Quan s'esqueia que trobaven un carreter, engegant tota una
rastellera de paraules flastomadores o impúdiques perquè el carro
se li havia enfonsat en el toll, Fra Pedro, arrufant el nas,
condemnava la seva rancúnia, i Fra Pere, amb simplicitat, ajudava
el carreter, perquè sabia que donar consells a un enfureït és com
voler apagar un foc amb una garba de gatoses seques; i,
tanmateix, el carreter, després d'haver-se-les amb fra Pedro, es
girava tot avergonyit del cantó de Fra Pere, i, de vegades, deia
encara alguna paraula lletja, però ja amb un esperit de
compunció.

Una vegada els dos frares arribaren a una vila, i era de nit, i
no veieren llum sinó en una casa. Aquella casa pertanyia a un
pastisser; i com que era dissabte i en aquella vila la gent
tenia molt de gust per llaminadures i llepolies, el pastisser
encara treballava a alta hora; i era un home franc i generós,
així com era amatent; així és que rebé els dos frares amb cara
espandida i gaudiosa. Ell mateix va portar en Pedreny a
l'estable, i va comandar a la seva filla que endegués dos llits
per als dos vianants. I, en acabat, de retorn a la botiga, els
mostrà sos atuells, i els explicà les menes de les seves
confeccions. Hi havia per allí un coci, que poc abans havia eixit
del foc, i els frares demanaren al pastisser quina cosa era
aquella tan polida que hi havia dins l'estre.

-Pasta de caramel,- va dir-los el pastisser, -que és una cosa,
com deuen saber Vostres Reverències, que els àngels hi canten.-

Aquesta metafòrica suggestió induí a Fra Pedro a ficar el dit
dins el coci. Però immediatament el retirà amb una ganyota i un
crit esgarrifós i començà de fer ràpides giravoltes. S'havia
cremat el dit. El pastisser cuità a aplicarli una tireta de
patata, però l'acuïtat de la dolor experimentada per Fra Pedro ja
no va deixar-li de petge la imaginació, fins i tot quan arribà a
moderar-se'n el funest adoloriment.

Fra Pere assistí sol·lícit al conhort de son companyó, i
romangueren encara els dos frares amb el pastisser una bella
estona, perquè fins i tot els havien amanit un soparet gustós.

En acabat del sopar, Fra Pere adreçà l'esguard al coci de la
pasta. El grau de consistència palesava el refredament
esdevingut. Ficà doncs, el dit en el coci, i en atansar-se'l als
llavis, un somriure suau, benigníssim, brollà en son posat. Féu
una petita reverència de silenciós homenatge al pastisser, per
darrera de Fra Pedro; i aviat, mostrada que els fou la cambra,
els dos vianants anaven a colgar-se. Però abans d'ajeure's, els
frares, per dins, es feren cadascú la seva consideració:

-Si això és tan abrusador,- pensà Fra Pedro, -com serà l'infern!

-Si això és tan dolç,- pensà Fra Pere, -com serà el cel!-

I, perseverant cadascú en aquest pensament, tots dos foren sants,
i anaren allà on avui en dia es peixen de lliris, més amunt dels
estels.



EL VIATGE INGRÀVID.

El gran Pepaito -tothom coneix aquest amic inefable que és una
mena de picarol amb una mica de Sòcrates a dins- té un parent a
una llunyana ciutat de Catalunya. Aquest parent és un home
anguniós i temorenc: l'estira-cordetes de si mateix. Un dia es
determinà de baixar a la ciutat de Barcelona, per la qual cosa
hagué de sortir de casa seva a les sis del matí. Dinà malament,
de menges que ell mateix es duia, cap allà a les dotze; i,
avorrit del vagó, cap allà a les tres, ja començava de tornar a
sentir aquell corcó de la gana.

Un senyor grassó que hi havia al seu davant, potser reparant-li
la mirada vaga, li digué:

-Vol que berenem plegats? -

El parent d'En Pepaito va fer el cor fort. -No et donis- va
pensar. -Arribem a Barcelona a les set, i per unes quantes hores,
no val la pena de fer el golafre.

-Gràcies,- li va dir. -Pateixo de l'estómac.-

El senyor grassó es va inclinar. I vinga treure coses
extraordinàries d'una sàvia maleta de queviures que portava.
Carns vives, degotants; embutits, de finíssims mosaics; rosses
truites pirenenques. Mastegava, xuclava, xerricava i engolia, el
senyor grassó; i, mentrestant, el parent d'En Pepaito,
recargolant-se per dins, intentava debades abstraure's davant el
paisatge, fer-se una ànima idíl·lica. Però la fam li feia mal
de cap i li encenia la cara: l'ensopia la cremor de la llum.

A la fi, el parent d'En Pepaito va arribar a un determini: a
l'estació de *** hi ha restaurant, i allí es compraria pa amb
truita, pa amb carn rostida o pa amb botifarra o potser de totes
tres menes. Naturalment, s'ho aniria a menjar a un altre vagó. La
sort l'afavoria. El senyor grassó, immensament saturat, lluent,
inflat amb beatitud de vins i de viandes, s'havia posat a dormir.
I roncava, omplint el vagó de son brogit olímpic.

-La qüestió- va dir-se el parent d'En Pepaito -és que dormi una
hora i mitja, que és el que es triga d'arribar a ***.

El resseguia adés i ara afanyós; el sotjava amb l'ànsia d'un
detectiu; l'esglaiava un moviment maquinal dels que es fan en el
son. De tant en tant es treia el rellotge. Mirava, per la
finestreta, com encara lluïa una claror viva en els reguerots. Es
desesperava. Fins ell, però, amb la debilitat, s'anà ensopint
-aquell aclucar-se d'ulls que no treu l'angúnia-; però un ronc
més desaforat de son veí li féu l'efecte d'un daler antropofàgic,
d'un gran badament de barres per engolir-se'l a ell i tot.

Finalment, arribaren les cinc. El parent d'En Pepaito baixà a
l'estació amb precaucions cauteloses. Per passar damunt una cama
estesa de banda a banda del vagó hagué de fer prodigis
d'equilibri. I, naturalment, en arribar al restaurant ja tothom
l'havia precedit. S'hagué d'esperar cinc minuts, fora de test.

Quan anava a demanar, una veu sonora exclamà darrera d'ell:

-Dues _gracioses!_

Era el senyor grassó.

-Que ha baixat a pendre un te? No se'n fiï pas d'aquests tes
d'estació. Són herbotes.

-Sí, sí, té raó,- exclamà el parent d'En Pepaito amb una ira
reconcentrada.

I no tingué més remei que tornar-se'n al vagó, a son lloc. El
senyor grassó es begué les dues gaseoses amb voluptuositat; i
retornà a l'aire clar, amb mil sacsejaments repentins de son
bust, cada petita bombolla de llur fràgil escuma.

-A les set, pensava el parent d'En Pepaito, serem a Barcelona.

Però al cap de molta estona, quan les ombres endolcidores ja
queien damunt la terra i els pollancs eren d'un argentat fonedís,
en ple camp, hagué d'aturar-se el tren. L'anterior havia
descarrilat. Era joc de poques taules, però, la neteja de la via.
Ja un seguit d'obrers hi treballava. S'hi escolaren cosa de tres
hores. El parent d'En Pepaito les passà ajegut sota un marge,
entre les herbes, envaït de la natura. La seva desesperació
s'havia fet tranquil·la. Mirava les estrelles, inanimat com una
soca, endurit per son dolor, oblidat de les exigències seculars
de la raça. No tenia família, no tenia pàtria. El parent d'En
Pepaito semblava un bòlid, alguna cosa inusitada, immòbilment
atònita.

Quan el tren es posà novament en camí, el parent d'En Pepaito
trobà el vagó tot ple de papers llardosos, molles, peles i altres
desferres de l'orgia del senyor grassó. Però el senyor grassó,
aquesta vegada, no dormia. Estava una mica alegre. Va tocar amb
el dit el melic del parent d'En Pepaito. Es va permetre acudits
de mal gust davant aquell home quasi immaterial.

Abans d'arribar a Barcelona -Déu meu, que tard arribaria!- encara
s'esqueia una estació amb cantina. El malanat viatger determinà
de comprar-hi qualsevol cosa atacable. Cargols i tot, hauria
menjat, que era una cosa que ja de petit l'esgarrifava de pensar-
hi, com si sentís llimar una llima. A un quart de deu arribaren a
la cantina on una vella adormida, després de moltes clamors, li
oferí -i ell prengué!- una taronja.

El parent d'En Pepaito no havia escrit a En Pepaito que anava a
Barcelona. -Així, si no em fa bona cara me n'aniré a la fonda-
pensava. Però ja en aquell punt de son viatge, ai, s'ajuntava a
la malaurança de la fam la de dubtar quina fóra la millor
conducta a seguir. -Potser que no vagis a casa En Pepaito. Ja
serà molt tard, i si hi vas a aquestes hores et farà mala cara.
Però si vaig a la fonda es ressentirà i és capaç de dir-me demà
que sóc un descastat. No sé què fer. L'arribar a aquestes hores
és un matament. Ja no puc estar a veure venir en això de la mala
cara; perquè anant a casa d'ell a aquestes hores, ja es veu que
és per a quedar-m'hi. I el que és si no hi vaig, de la mala cara
no me'n lliuro, perquè també me la farà, com Ramon que em dic.
Encara que per dins no me la fes, i estés content que jo no
hagués anat a casa seva, me la faria per fora, per quedar bé
davant meu. Però calla. Se m'acut una cosa. Si arribo a la seva
escala només que sigui a les deu menys un minut, deixaré un cap
de paper a la portera dient que he arribat i que poso a _l'Hotel
d'Oceania_. Aleshores, si decàs, ja em vindrà a cercar a l'Hotel.
I que faci la cara que vulgui, que jo ja no en tindré cap culpa.
Sí, fet i fet, això és el camí més enraonat. Déu meu, Déu meu! Si
arribo al portal de casa seva serà més tard de les deu menys un
minut; n'hi ha per tirar el barret al foc.-

En baixar a la bruta i fortament il·luminada estació de
Barcelona, va apretar a córrer, a córrer com una criatura. Eren
les deu menys nou. Pels carrers, la gent que havia sopat,
plàcida, li deien dolços penjaments, feien escarafalls plens de
voluptat digestiva.

En començar el carrer on viu en Pepaito, ja tancaven les portes.
La d'En Pepaito ja era tancada! Però, cosa espaventable, al balcó
hi havia En Pepaito en mànegues de camisa fumant un cigar,
dibuixant amb son fum la joguinosa aurèola d'una felicitat
conjugal i paternal.

-Ai, és En Ramon!

-Ramon! -exclamaren els altres individus de la família d'En
Pepaito. -Ja baixem.

-No, no cal!

-I ara, Ramon!- I, mentrestant, ja baixaven.

L'arribada d'En Ramon fou un èxit. Li prengueren el sac de mà, el
besaren, l'abraçaren, el dipositaren en una cadira de braços, i
li digueren què volia menjar. (-Això- va pensar En Ramon -en
aquesta hora, ho diuen per compliment-).

-No, no, no vull res. A *** he menjat magníficament, massa.
Encara estic tot empatxat.

-Quina llàstima que hagis vingut en aquestes hores, i sense
avisar!

(-Aquí es veu- va pensar En Ramon -que no es volen comprometre).

-Però vaja, alguna cosa has de pendre. Noies, conjumineu-li una
sopa. I sempre hi deurà haver formatge.

-No, no, us dic que em fóra impossible empassar-me un sol mos.

-I ara! Apa, noia, fes-li una sopa d'ou.

-No, dic que no!

-Una sopa d'ou, i calla.-

I En Ramon, esverat, no gosant creure la seva fortuna, somrient
una mica per sota el nas, però encara tement que tot allò no els
passés de la boca, va dir:

-Bé, però l'ou, si decàs, petit.-



LA GUERRA.

Hi havia en un llogarret un pobre minyó, mancat de la cosa més
preciosa que ha estat donada als homes, això és, el seny. Com que
de seny no en tenia gens, gens, no feia mal a ningú. Vivia tot
sol en una pobra cabana, collia herbes, sabia oracions singulars,
i triava pedres. Era dòcil i senzill, i sempre queia en els
paranys que li amanien els cruels graciosos del llogarret. Però
àdhuc sentint el mal que de vegades n'hi esdevenia, no es formava
una idea de què cosa fos la crueldat. Qui mal no fa, mal no
pensa.

Una vegada qui sap qui començà de dir que s'encenia una guerra.
Algú del poble que era més aciençat fins en contava el motiu. Les
dones ja sabien de llurs àvies que de tant en tant els homes
se n'han d'anar a terres llunyanes on poden morir, o d'on poden
tornar amb vestits llampants guarnits de betes i medalles. I
assegudes en rodones davant les cases, tenien plaer a fantasiejar
sobre allò que mai havien vist i mai sabrien ben bé què cosa
podia ésser.

Quan el minyó que no tenia seny passava davant elles, per atzar,
elles, amb una bona rialla fresca de dones endreçades,
treballadores i xafarderes, li deien:

-Que aniràs a la guerra, tanmateix?

Ell somreia:

-Això, pensava, deu ésser una banda on elles berenen.

* * *

Tanmateix, el pobre minyó fou tramès a la guerra. El llogarret
havia de donar tres soldats, i tothom trobà que ningú millor per
anar a les batalles del rei, que el pobre vailet. Qui no té seny
no té por. I després ell no seria pas una pèrdua per a ningú. Mig
per comoditat, mig per facècia, el trameteren a ciutat.

Aleshores la vida del pobre minyó fou com una mena de rondalla.
Li passaren les aventures més extraordinàries. Li posaren un
vestit clar i brut, a ratlletes petites; l'encabiren al tren, li
parlaren en castellà; arribà a un món de cases compactes i plenes
de foradets; considerà els tramvies; i quan caminava, en lloc
d'anar sol i somiós com abans, ell no venia a ésser sinó el
començament d'un rengle.

I l'atordiren tantes coses -la llum blanca que els homes de
ciutat tenen de nits, i dones enfaristolades, i la mar i els
vaixells, i la gent que mai para, i els xiulets i trontolls
d'éssers inconeguts.- I un dia el feren entrar en un vaixell,
revolt amb tots els homes d'una pila de rengles. I  aquests homes
estaven alegres, i cantaven cançons damunt la nau que brandava.
La mar també ho semblava, d'alegre, i un bell argent lluïa damunt
ses aigües tranquil·les. Un sol magnífic estabellava les fustes i
els caps.

Després de dies arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren
més grans, i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi
havia homes negres, i ocells blaus i roses. El cel era més blau,
i els balcons es curullaven de dones que saludaven amb els
mocadors. La gent cridava. El mot de guerra no el deixaven anar
mai, i tothom estava content.

Fins que un dia van anar-hi de bo de bo, a la guerra. Caminaren
força per selves meravelloses. Als àpats, gairebé no menjaven. El
dormir era escàs, i els peus sagnaven, perquè les soles del
calçat -venut per grans proveïdors milionaris- eren de cartró,
esmicoladisses. Però els rius eren bells, sota les immenses
cabelleres de les plantes arrapissadores que penjaven dels
arbres. I la lluna s'alçava superba i plena damunt la nit plena
de fantàstiques lluïssors.

I heu's aquí que una vegada se sentí sobtadament renou de cavalls
en el fresc silenci nocturn. -Vénen!- cridà tothom al campament.
-Són els altres! Tothom a punt!- Hi havia un cert desordre,
perquè el brogit havia estat impensat.

El bon minyó es posà al seu rengle, com manaven. Tenia, baldament
fos ben tranquil·la, una certa curiositat. Allargava el coll tot
el que podia. Unes testes sobreeixiren del nivell de les lianes
espesses, apuntant llurs fusells. Fou un sol instant. Però abans
de la descàrrega es pogué sentir encara la veu del bon minyó, que
deia:

-Ei, que aquí davant hi ha gent!-



LA CASA _CHIC_

Quan la Ventureta, una minyona cepada, lletja, escarràs,
renegaire com un oriol, meravellosa cuinera i filla ardida d'un
dels indrets de Catalunya on encara hi ha federals -no em recordo
si l'Empordà o el Camp de Tarragona- va rompre amb les cinc
senyoretes Miseracs, en plena torreta de Canet, on la família
Miseracs estiuejava, ja va compendre que no era probable que
l'agència barcelonina li ensopegués una casa ideal per a servir;
l'estiu és una mala tongada; mestresses i minyones han
d'arreplegar la primera insegura _proporció_ que els ve a tomb, i
esperar les pluges de la Mercè.

Amb prou meravella seva, els de l'agència -dos joves lluents,
sense rasurar, sense americana, sense colls, sense punys, i
ventant-se, per més sarcasme, amb uns ventalls anunciadors d'una
camiseria elegant- li digueren que li sabien una casa on estaria
a tot plaer, una casa que era una veritable joia: un piset del
carrer de Clarís, amb un marit i muller joves a servir, quatre
adroguers a tocar, bon sou, roba rentada i planxada fora de casa
i innombrables pianos de maneta amb les últimes novetats.

La Ventureta se n'hi va anar, segura que tindria la pega de
trobar el lloc ocupat. Res d'això. Sortí a obrir la senyora
mateixa. Una senyora jove, rossa, d'un cosset prim, vincladís,
amb una immaculada bata blanca i un gran davantal blanc. Parlava
amb un accent estranger: era, de fet, franceseta. La senyora, en
lloc de sotmetre la minyona a un llarg interrogatori sobre les
seves apteses, va dir-li molt poques coses, molt tècniques i molt
precises. Es van entendre, i la senyora mostrà a la Ventureta la
casa, i, finalment, la cambra que li correspondria. La Ventureta
es quedà tota astorada en veure que tindria un llitet de Viena,
blanc i amb un somier, unes cortinetes blanques, un lavabo _gran_
i una BANYERA. Vella i de llauna, comprada, segurament,
venturera; però, al capdavall, estre fantàstic, opulent i... per
què no dir-ho?, impúdic. La Ventureta, ella que prorrompia a cada
dos minuts en un renec, es va tornar tota vermella.

La Ventureta s'instal·là aquell dia mateix. Buidà a la banyera
una part del contingut del seu bagul; cantà a mitja veu -ja se
sap, el primer dia és només que a mitja veu- una cobleta de la
Meller; es va treure la cotilla, es va posar un vestidet de
teixit, i començà l'endegament i neteja de la casa. Al cap d'una
hora, vingué una cosidora tota gentil -tot eren requisits en
aquella casa- i, sota la inspecció de la senyora, prengué les
mesures de la Ventureta per dos vestits negres, en els quals la
senyora exigí certs detalls plens de coqueteria. Després la
senyora proposà a la Ventureta de dur una còfia blanca per estar
a la casa, i CAPELL per sortir!

Vingué el senyor, a sopar. Era català, però havia estat molt de
temps a l'estranger, i professava idees socialistes. Així com
abans la senyora, creient-la susceptible d'algun esperit mundà i
algun temperament higiènic, havia astorat a la Ventureta, el
senyor l'astorà per les consideracions incomprensibles que li
tingué. De vegades, quan ella li feia un servei, li deia
_gràcies_. Li demanà si sabia llegir i escriure, i un poc de
comptabilitat, i com que ella va dir que sí, declarà que li
donaria alguns llibres fàcils, per llegir en hores vagatives; i,
incidentalment, li féu saber que a partir del dia següent tindria
cada dia una hora i mitja lliures, per passejar-se, veure els
seus parents, i seguir, si li plaïa, algun curset d'instrucció
popular.

L'endemà al matí, la Ventureta es llevà tota ullerosa, amb el
color trencat. No havia pogut dormir en tota la nit. No havia fet
sinó recargolar interjeccions. Estava ofegada, oprimida.
L'empipaven aquell marit i muller tan _bufons_, aquella caseta
polida, haver-se de posar guants blancs per servir a taula, haver
de fer goig, trobar-se atesa, poder passejar. Comprenia que
aquella casa era una llaminedura trencadissa, on no podria
eixordar al celobert, ni fer tabola amb l'escombriaire, ni rebre
les confidències de la senyora, perquè les senyores es confien
amb les criades quan encara no s'han pentinat, i aquella senyora
es devia pentinar abans d'obrir els ulls. I en lloc de tots
aquells esplais li encolomaven _destrucció_ i postures i flocs.

A les vuit en punt, hora en la qual l'agència obria les seves
portes, la Ventureta va entrar-hi primera que totes, dient, per
començar, un petit rosari d'abruptes energies.

-Què li passa?- féu un dels dos joves, ja lluent, i tot traient-
se una sabata. -Que ja està presa la col·locació?

-Ai, bona nina! Ja se la poden confitar. L'ase em fum si torno a
posar-hi els peus, en aquella claveguera!

-I ara, pubilla! Què em conta? Vejam, vejam, què ha passat, que
ve amb aquesta embranzida?

-Res, que ja em pot cercar un altre jaç; primer aniré a
l'hospital, que tomar a raure amb aquella gent.

-Però, quin mal tenen? Desboti, dona!

-Ves!- digué la Ventureta furiosa, bracejant com un molí, -que és
una estafada que no té perdó de Déu això de fer anar una noia
que, mal m'està el dir-ho, però és complidora, i porta
l'esterreig i la cuina com un tirabuquet, a una casa _on es veu
que mai no han tingut servei!_



LA CADIRETA.

El cafè on ens trobem cada nit, de dotze a dos quarts d'una, és
un cafè que d'aquí un any ja no existirà. Un banc japonès està en
tractes, per a comprar tota la casa, amb l'amic Vaquerisses,
puntal de la U. M. N., que més d'una vegada ha llogat els serveis
del pinxo més íntim de la Cisqueta, una noia de L'Ametlla que, a
base de ballar en una barracota del Paral·lel, ha abrandat una
passió en el cor xaruc de D. Fermín de Zeballos y la Escalada,
magistrat ponent en el plet que al volt de la dita casa mantenen
D. Joan Riera i Causachs, d'una banda, i Jaume, Mateu i Serafí
Causachs i Riera, de l'altra. A més, hi ha uns interessos d'uns
menors, parcialment, garantits amb una hipoteca: però majors
precisions ens durien massa lluny, i, sobretot, que ja ho sap
tot Barcelona.

El fet és que el nostre cafè és un dels més quilotats, dels més
patèticament Segon Imperi que hom pugui trobar a Barcelona.
Nosaltres hem triat l'hora susdita per anar-hi, perquè aleshores
està tot desert. Els secretaris municipals de pas en aquesta
ciutat, i els matrimonis botiguers en ella domiciliats, se'n van
a les deu perquè a l'endemà han de fer matines. Els de la penya
taurina pleguen a les onze; quatre o cinc estudiants ho allarguen
tot el que poden, perquè llurs despeses són inconfortables, però
quan s'acosten les dotze ja es comencen de fer fonedissos. Quan
fa una mitja hora que nosaltres hi som, comencen de venir algunes
parelles del teatre: uns casats de poc, un senyor d'edat, que
arrossega la cama, amb una donota, uns altres casats que es
tracten amb molta de gentilesa, però que no es diuen gaires
coses: és que no han tingut fills. També ve alguna mare amb tres
noies: es veu que això de sortir a la nit li representa un
sacrifici, però què s'hi farà si a l'abonament benèfic d'aquell
dia hi va tota la colònia de Serdanyola!

Aquella nit, vam parlar del bolxevisme. Vam discutir si serà mai
possible en un país mediterrani -amb turons, valls independents,
terra tota repartida, ànima llargament romanitzada, culte
espiritual dels termenals, sensació nadiua del bon endreç que
representa un límit. Vam discutir si en el bolxevisme moscovita
l'element bàrbar és la ideologia o la raça. Hi ha a la tertúlia
un ateu i membre del Sometent que és l'adversari més aferrissat
del bolxevisme. Ens va dir que el moviment formidable de tota la
vera opinió europea contra la nova malura eslava -o potser
semítica?- és un instint sa de la humanitat.

-Hmm- fa, gairebé no sentit, un dels més silenciosos tertulians.
És un home de certa edat que no parla gaire, que escolta molt bé.
Per la seva manera d'escoltar en cada cas, per la sola posició
dels seus ulls, hom sembla que vegi com agafa el dissertant,
amistosament, pel braç, o bé, curtament i definitivament, per
l'orella.

L'ateu i somatenista s'enfurisma. Què vol dir aquell murmuri
negatiu? Pot dubtar ningú de la llum del dia?

El virtuós del silenci es posa a parlar. És un home polit i
tranquil. No havíem sabut mai les seves opinions fonamentals:
sempre havia tingut la coqueteria de prear l'enginy de cada qual,
deixant de banda el caràcter de la tesi. Però ara resulta que es
deixa anar una mica.

-Un catòlic, per poca de fe i de sentit històric que tingui- diu
-i jo confesso la meva passió per la història, no se'n trasbalsa
de cap mena de canvi. El meu màxim interès són certes coses
eternes, i les coses eternes satisfan la necessitat que té l'home
d'una base permanent: quan un hom les porta a dins no necessita
posar, com és ara l'ateu, una institució com la propietat en
situació d'incorruptible i immortal. Tanmateix, fins des d'un
punt de mira humà, l'Església ha anat tant d'Herodes a Pilat que
és difícil que s'espanti de res. El Sant Pare va negociar amb
Atila i pot negociar amb Lenin.

(Aquí l'ateu i somatenista va estar a punt d'interrompre. Vam
compendre que, tot i ateu, anava a defensar el Sant Pare, al qual
creia víctima d'un greuge. Però va poder més la seva curiositat
de veure on aniria a raure aquella prèdica.)

-Vull dir amb tot això que jo em crec sense fanatismes davant
tots aquests trencacolls de canvis i revolucions. Sóc de parer
que es produeix un gradual millorament dels homes, a través de
temps benignes o de catàstrofes, i crec que aquest millorament
obeeix sobretot a què els homes, o molts d'homes, clamen en llur
esperit, com Jesús va ensenyar: -Vinga a nosaltres el Vostre
regne.- I aquell millorament no sabem d'on ve ni on va perquè
estem governats pet forces transcendents o subconscients, més
poderoses que no pas el nostre seny: i en cada època molts dels
que el volen propagar el perjudiquen i molts dels que el volen
combatre l'acceleren i arrodoneixen. Però els paradissos
terrenals no han existit ni existiran mai més, d'ençà del fracàs
de la primera provatura: i no crec que hagin estat paradissos
terrenals ni el Dret Romà, que avui encara defensen el Sometent i
la Guàrdia civil, ni el Comunisme, el qual no solament és arma de
poder i de riquesa per a uns quants dèspotes, sinó il·lusió i
esperança de gent que sofreix, i potser un instint -amb el nom
equivocat- de coses inconegudes.

-Però la dictadura del proletariat...

-Sí, és una cosa monstruosa. Si el poder rus està en mans del
proletariat, com creuen els nostres sindicalistes, és una cosa
monstruosa. Si està en mans dels tècnics, com creia Xenius amb
delícies, és una cosa monstruosa, i encara ho és més, perquè no
pot haver-hi cosa més cruel que una tirania de mestres d'estudi.
Però el poder d'Anglaterra, de França, dels Estats Units, ja no
està en mans dels polítics, sinó de la plutocràcia. I això també
és una cosa monstruosa. Perquè al parlamentarisme li ha passat
igual que a l'aristocràcia: que arribada la seva decadència ha
tractat de rejovenir-se amb un bany d'or. Incaute!

(Deixar fora de combat, d'aquesta manera, el parlamentarisme! A
desgrat de tot jo encara el creuria susceptible de... Però jo
també vaig callar.)

-Quan un gran polític sornaguer, un àvid multimilionari, un
periodista ambiciós o un economista erudit combaten el
bolxevisme, hi ha una tasca d'alguna estona a destriar els mòbils
purs i impurs, les conviccions i els interessos, la sagacitat
crítica i la incomprensió sonora. Però la positura de gairebé
tots els altres adversaris, el pànic i l'escepticisme d'una
multitud feixuga, no té sinó un motiu, que és simplicíssim, i és
el motiu pel qual molta de gent de bé ha combatut, en el seu
temps, i abans que existissin en llur país, el
constitucionalisme, els ferrocarrils, etc. Us ho explicaré en un
fet que va succeir de bo de bo.

Això va passar en una bella Seu, on un arquitecte genial es va
empendre d'enderrocar el chor que, plantat al mig d'ella, la
deixava sense dignitat i sense perspectiva. «Enderrocarem, deia
l'arquitecte, aqueixa fortalesa aixecada pels canonges
aristòcrates i rebels d'altre temps contra el bisbe, que romania
isolat al presbiteri. Els canonges ja no semblaran senyors
feudals, sinó que seuran als peus de llur bisbe fent-li
acatament». Molta de gent va cridar en aquella ciutat contra
l'arquitecte, en nom d'una tradició curta de vista, com deia el
bisbe. Però el chor fou enderrocat. La Seu s'omplí de polseguera.
I quan la polseguera s'hagué esvaït, va restar-hi un gran espai,
una noble visió desempallegada. I una pobra velleta que anava a
pregar a la Seu, tot portant-se la seva cadireta. Feia anys i
panys que hi anava, i es posava prop del chor, i espandia la seva
animeta innocent en la conversa amb Déu. Però quan, aquell dia,
va veure el gran espai desempallegat, va tenir una mena de
rodament de cap. -Ave Maria Puríssima,- va dir, tota esgarrifada.
Se sentia com a òrfena, com a perduda. Descrivia semicercles amb
la cadireta, girant-se i tombant-se. I al capdavall no pogué
estar-se de dir-se a si mateixa, en veu alta i tot: -Déu meu, Déu
meu, on posaré la meva cadireta? -



EL GELAT DE XOCOLATA.

La comtessa de Nobilfiore havia d'arribar a últims de juliol al
castell dels Montrose, a Escòcia. El qual, com sap tota la vera
«fashion» cosmopolita, torreja sobre un dolç paisatge ondulat,
grisenc, amb fistons de brucs i de falgueres, travessat tot
sovint per l'ànec fer. Una llum matisada per núvols argentats
dóna finors de satí als verds de la terra i a les clarianes del
cel.

No es pot demanar més gran contrast amb l'esclatant Riviera, on
la comtessa de Nobilfiore té la seva vila, la Riviera del blau
obsessionant, del vent empolsegat, dels jardins en graderia, de
les palmeres cossades de roses. Lady Montrose es recorda de la
Riviera i de la «villa» de la comtessa de Nobilfiore, gairebé amb
un entelament de sos ulls tan clars. L'entelament és de recordar
aquell extraordinari enlluernament, i la dolça i profundíssima
felicitat animal de deixar-s'hi viure, sense pensar en res.
(Aquell gran balandre on lluïen les flors, lluïa el cel entre les
branques, lluïa la mateixa pols damunt les fulles!) I, talment,
la comtessa de Nobilfiore és una delitosa amiga. La comtessa és
mig piamontesa, mig lombarda: com a lombarda és alta i rossa, com
a piamontesa té unes cames perfectes. És veritat que el seu ros
actual no és ben bé del mateix matís que el de la seva joventut,
però en canvi les seves cames semblen les mateixes dels seus
primers anys de casada: la comtessa, a desgrat de sos cinquanta
i... anys, balla el «shimmy» com ningú. Sobretot, lady Montrose
admira en la seva amiga el posat de deessa. És de la mateixa raça
-pensa- que les estàtues del seu jardí gradinat, que dóna al mar.
Lady Montrose és una gran dama, però amb els ulls massa
infantívols, com si fos la sèptima filla d'un pastor protestant.
A més, tot i essent delicada, irònica, hi ha coses senzilles,
dissonàncies quotidianes, que la fan riure d'una manera absurda,
per bé que la seva rialla sigui sempre musical, i gairebé
trencadissa. Com totes les angleses del mateix temperament serà
un encís, als seixanta anys, tota vestida de blanc.

Anem a dir que Mrs. Smith, secretària de lady Montrose, tenia la
seva opinió particular sobre un matís de la comtessa que ella
anomenava «la comtessa dels matins». Als matins era quan la
comtessa es barallava asprament amb una vella ligur que li
comprava els «kakis» del seu jardí per a vendre'ls en una rància
botigueta; i quan deia hòrrids penjaments, recelosa, regatona,
als seus proveïdors, dels quals, de vegades, rebia a la mà més
fressosa que no pas el seu servei, els paquets de la carn o del
peix; i quan hom podia sotjar-la, en certes ocasions, sorgint-se
mitges o àdhuc tenyint-se unes faldilles. La comtessa invisible
en aquells moments, no cal dir-ho, per a sos hostes, però no del
tot per a una persona gairebé anònima com Mrs. Smith, parlava,
sobtadament, en tres dialectes barrejats -piamontès, milanès,
genovès,- i feia la cara autèntica de la seva edat, amb una
agror, una implacabilitat d'ulls i de boca que revelaven que la
noblesa en ella, tot i esperitzar-li la vida social i àdhuc el
mateix cos admirable, no li havia llevat un sol àtom de la
profunda i saborosa vitalitat que compartia amb el poble.

Lady Montrose ha pensat qui sap les coses, per a fer plaer a la
seva amiga italiana, que fou sempre tan graciosa envers ella, tan
serenament hospitalària. Hom farà una excursió pels llacs, hom
caçarà la guineu. Ethel, la neboda de lady Montrose, cantarà en
un italià massa dental cançonetes napolitanes. I, detall
insignificant -aparentment- lady Montrose oferirà a la comtessa
de Nobilfiore un gelat de xocolata.

Perquè la comtessa, un diví capvespre inflamat, havia ofert sota
una pergola un gelat de xocolata senzillament prodigiós a l'amiga
anglesa. Fou aquella mateixa tarda que la comtessa va esplaiar-se
amb la seva amiga, fent reviure son passat en magnífica prosòdia
i en aquell estil ciceronià que és potser més de la meitat de
l'Itàlia moderna. Havia parlat de primer, sense esgarips, del
duel entre el seu marit i el seu amant, encontre horrible que
matà al primer i féu al segon, «dandy» acuradíssim, de bell
antuvi borni i, conseqüentment, suicida. I després li havia
revelat els veritables abismes de la seva sensibilitat en una
escena patètica: el veterinari li havia innovat formalment que si
ella no volia que el seu gosset japonès perdés la vista, no tenia
més remei que... (vacilà, esdevinguda tota púdica)... que...
«fidanzarlo».

* * *

Hom emprà, per al gelat, el millor xocolata torinès («Giocolatta
di lusso», amb escobertes granat i or). No hi havia, naturalment,
pergola on oferir-lo, però sí un recó deliciós de jardí, sota un
grup capriciós de faigs i davant l'esplanada maragda del camp de
golf. El gelat havia estat objecte de les cures més escrupuloses.
Lady Montrose esperava igualar, al menys, el gelat que li havia
ofert la seva amiga, tot i reconeixent-lo tan evidentment
reeixit.

Era una hora exquisida. Havia plogut deu minuts; després el cel
feia aquella cara de suaument rentat que sap fer el cel
d'Escòcia.

No hi havia massa gent. Un diplomàtic de tipus escandinau que
havia estat al Japó, un general de tipus germànic que havia
servit a l'India, les dues nebodes de lady Montrose i una vídua
de tipus hebraic, d'un primer ministre del Canadà. Com si
diguéssim l'Imperi en miniatura.

Tantseval revelar tot seguit que el gelat de xocolata fou un
fracàs. Lady Montrose en romangué aclaparada, i més estupefacta
que no pas aclaparada. No podia dubtar de la qualitat del
xocolata torinès, ni del sucre antillà, ni de la llet
fresquíssima i pastosa de les seves pròpies vaques. I el gelat no
havia reeixit. Era una cosa qualsevol, de gust indestriable. Era
una fantasma inconvincent de gelat. Era pitjor que dolent: era
«dull».

Només gràcies a moltes d'exhortacions, després de mitja dotzena
de besos, i materialment empresonada pel braç de lady Montrose -
en els ulls clars de la qual hom llegia una desolació sense nom,-
consentí la comtessa de Nobilfiore a explicar el misteri. Quan
ella hagué murmurat a l'oïda de la seva amiga anglesa «com» es
feia un «bon» gelat de xocolata, lady Montrose mirà
desconcertada, gairebé espalmada, la bella dama olímpica; i
després, instintivament, resseguí les figures del diplomàtic que
havia estat al Japó, del general que havia estat a la India, de
la vídua del primer ministre del Canadà, com per a copsar-hi un
refermament de la seva fe en els principis de la civilització
britànica, que una suggestió maquiavèlica volia fer trontollar.

La frase de la Comtessa de Nobilfiore havia estat aquesta:

-Per a fer un «bon» gelat de xocolata, agafareu xocolata del
pitjor... del més baratet... I, per a dissimular, es carrega de
vainilla.



LA POR DE COMPROMETRE'S.

Les meves eixides per les valls pirenenques -i que n'he fet de
camí sense més bagatge que un parell de mitjons (de primer els
nets, després els usats) a la butxaca!- m'han permès de comprovar
que la gent no s'hi caracteritza mai, cosa natural en gent que
viu entaforada entre les penyes corrogudes pel gel, per un afany
immoderat de dir les coses abans de pensar-les. La facilitat de
la vida fa la paraula baldera: la retòrica ve dels panxuts. La
gent esprimatxada, però de bella fibra; els que cullen l'ordi o
el sègol a base de petar pedres; els homes de llavis minsos
inventors de l'estalvi; la raça que quan va a trobar algú per
quelcom realment important no diu el motiu de la visita sinó un
cop pres el comiat i girada l'esquena; viu amarada de sospites,
embolcallada de precaucions: escolten amb les orelles més dretes
que no pas un conill, però saben mantenir una mirada més
volgudament inexpressiva que no pas la d'un peix.

Però ningú no guanya els de Serrallobera, en totes les valls del
Pireneu, com a refractaris a arriscar-se. Hi ha una llegenda
segons la qual els fundadors de Serrallobera foren uns quants
flastomadors medievals, sotmesos a la privació de llur llengua,
segons el costum de l'època, del qual s'ha de reconèixer que
tenia l'aventatge de tancar de cop. Però hom pot dir que els de
Serrallobera uneixen a la inhibició oral de llurs possibles
ancestres la malfiança que sol acompanyar la sordera, i el tacte
untuós i ponderatiu de l'orb. Una reunió de serralloberins,
difícilment pot arribar mai a ésser qualificada de sorollosa. Un
de llurs hàbits consisteix en reduir les frases a una sola
paraula, o, molt sovint, a un rondinament o bé un so onomatopeic.
I aquella paraula la glopegen mentalment, per llarga estona, tant
aquell que a l'últim es resol a dir-la com aquell altre que, amb
prou meravella, la sent. Perquè els serralloberins, que quan
alguna cosa els crida molt l'atenció, mig acluquen els ulls per a
fixar-s'hi -d'incògnit, diríem -; ells, que quan se'ls escapa un
corglassat somriure es ruboritzen, immediatament com a sorpresos
en una orgia; ells, que quan els passa alguna gran calamitat es
limiten a arronsar vagament només que una espatlla, en l'únic cas
que expressen una sorpresa destriable, oberta, és quan senten que
prop d'ells, hi parla un altre serralloberí. L'home més
assenyalat i més serralloberí de tot Serrallobera és el Mutis, un
conco que viu a tres hores del poble, enasprat en un quer de mala
fesomia. El Mutis és l'home més caute, més retingut de tota la
contrada: té un nas que sembla fet per garfir, un ulls que només
deuen gosar il·luminar-se quan no hi ha ningú davant, uns llavis
minsos, però enèrgics, que més aviat tenen tirada a una eina
prensil que no pas a un instrument de confidència. Quan ell
arriba a l'hostal on, a la claror tot just insinuada del llum de
petroli que es perd entre el fum del tabac andorrà, es bescanvien
somortes paraules distanciades -en la màxima expansió dels homes
que beuen ollades de vi calent-, la salutació que li fan és de
callar del tot. Ell ho entén que allò és un Déu us guard; i
contesta urbanament a la seva manera, que consisteix em calar-se
més endins la barretina.

Una vegada el Mutis era, immòbil com un estaquirot, en un hostal
ben enllà del seu poble, a Escloselles del Girat. Jo m'estava
bevent un got d'un vinet àcid, i només mirant el Mutis ja em
reposava de tota la darrera campanya electoral. Feia tres hores
que nevava; el gruix de la neu començava de fer respecte.

El meu company de viatge era en Vallcebre, un minyó que va
estudiar un any per apotecari, a instàncies del seu pare, i
després, aconsellat per una tia seva que li havia de fer una
deixa, va encetar els estudis per a passar-se de mestre normal,
però que al cap de dos anys i mig va descobrir la seva veritable
i folla vocació, de la que no s'ha pogut desempallegar mai més,
que és la de fotògraf artístic. En Vallcebre, com tots els
artistes, és un exagerat, un cap-calent; aquells pobres infeliços
es pensen que d'una llambregada arriben al capdavall de les
coses; parlen amb aplom; estan segurs que amb una frase ho mapen
tot. I és clar, aquesta gent són aquells mateixos que s'asseuen
sempre damunt la cadira on hi ha un copalta, i quan volen riure's
d'algú sempre resulta que han contat la seva facècia a un germà
bessó de l'interessat. Però jo ja hi estic fet, a En Vallcebre,
i, en el fons, és un bon subjecte que quan se'l coneix bé resulta
inofensiu; fins de vegades us convida a pendre alguna cosa; a mi
-és casualitat- m'ha convidat dos dies últims de mes, i que us
convidin el dia que cobren és una cosa que fa alegria: us fa
l'efecte que aquell dia tot se vessa.

En Vallcebre va dir-me, en aquell hostal: -No pots pensar-te si
en són de recelosos, la gent d'Escloselles del Girat. Jo vaig
venir-hi l'any passat a fotografiar un penyalot que s'assembla a
En Maura, i t'asseguro que mai he conegut gent més evasiva i més
partidària d'anar amb compte. És absolutament segur que se'n duen
la palma entre aquella mena de gent que quan et miren sempre
sembla que et mirin per una escletxa i que et fan gruar cada
paraula com si l'haguessin de fer venir de l'altra part de món.
Poc hi ha ningú que els passi la mà per la cara, en aquestes
aficions, del pic d' Aneto al Canigó.

-Ei, mestre-, vaig dir-li jo, -no corris tant. Mira aquell hereu
d'allà baix.- I vaig assenyalar-li el Mutis. -Vejam qui serà més
expansiu, si ell, que no és pas d'aquí, o bé aquest altre pagès
malcarat que seu al costat d'ell i he sentit a dir que és
l'enterramorts, d'aquest poble. Anem a dir que fins ara no s'ha
sentit la veu de l'un ni de l'altre. Vejam qui trencarà el glaç.

-Vols fer una juguesca?

-Calla, tabalot; no en faig mai de juguesques perquè si guanyes
et fan passar amb raons i si perds et fan mala cara perquè no
pagues. Calla i tingues paciència. Fem-nos cárrec que som dós
pescadors de canya.

Continuava la nevada, que ja barrava decididament la porta. De
sobte va començar d'espesseïr-se encara més. La blancor era
exasperant. Un hom comprenia la tristesa ferèstega i exacerbada
de l'udol dels llops. El blanc és molt bonic quan fa taquetes
insignificants, com els ametllers florits i les papellonetes i
totes aquelles coses que les noies que no saben de pintar pinten
en els coixins. Però quan tot, tot, tot és blanc, i s'hi envícia,
i cauen floquets i floquets, sense saber-se'n estar, el blanc és
una cosa sinistre. Sentiu una commoció al ventrell com si us
vinguessin ganes de plorar. En Vallcebre va començar de dar-se
cops de punys als genolls: el fred l'atacava sempre per allà. Jo
mateix comprenia que la meva cara devia fer aquell efecte de
xuclada cap endins que causa el fred quan se us aferrissa. Va
baixar l'hostaler, amb una cara de tres déus perquè ja no
podrien venir els minyons que traginen coses de França per les
bandes poc concorregudes, i que són els únics que li fan l'hivern
una mica comportívol. Va mirar la finestra com si volgués anar a
cops de puny amb algú de fora, i remugant una cosa tan curta com
lletja, va tancar la porta d'una revolada. Aquella revolada va
obrir la finestra que estava, sembla, sense fermar. Va entrar un
remolí de borrallons i va empastifar tot el Mutis, que es va
aixecar fent tentines, de borrallons que tenia als ulls, al nas,
a les orelles, a per tot. Al capdavall, després d'un instant
d'esverament, va fer un parell de ganyotes, de primer amb l'una
galta i després amb l'altra i en acabat va anar al peu de
l'escala a gratar-hi el vestit per a desenflocar-se'l.

L'enterramorts, que no havia rebut, perquè en aquell moment havia
anat a cercar un braçat de llenya, el mirà amb una mirada que es
resistia a dir si era plena de compassió o bé d'un divertiment
secret. Però l'un o l'altre sentiment era poderós, perquè el fill
genuí d'Escloselles del Girat, va determinar-se a insinuar amb un
aire desprès, casual, un cop va haver arrufat el nas com demanant
excusa:

-Neva, oi?

El Mutis el va mirar una mica. Després va callar. Després va
mirar a la finestra com si li calgués assabentar-se'n. Després va
acotar tristament el cap. Havia de contestar. S'havia de
comprometre. Per últim, amb cara de bót, arrossegant les
paraules, va respondre, de mala gana:

-A fora, sí.



EL CIM.

Acabaven els últims pins escampats de la muntanya. Venia un rost
inclinat com una mala cosa, i després el cim. Vaig aturar-me a
mirar el fondal. Espadat, amb sos penyals moradencs, que proveïts
de capsirons homogenis i rasurats, de verdors inesperades al volt
de negrors humides i d'encensos que pujaven i baixaven per
tiranys invisibles, eren imposants com a divinitats egípcies; ell
tenia el tirat d'un escenari propici a la inhumanitat. Allí sota
aquells boixos hi havia hagut la cova on visqué un dolç inhumà,
un sant home de Vich, que no conversava sinó amb els tudons, i
que entre les flors preferia les flors de penyal, les que tenen
més retirança amb els estels. No gaire lluny, dins una bauma, un
anarquista barceloní dels més llegendaris, inhumà, cruel, hi
havia assajat explosius.

El rost era ple de líquens i d'herbetes esgroguissades i de roca
cendrosa. Insensible al panorama de blaus fonedissos, jo no
pensava sinó en la imminència de la sorpresa que donaria al meu
amic Vingut. Feia dos anys que no l'havia vist, ni sabia on havia
anat a raure. El terrible ex-seminarista de pèl roig, de mirada
frisosa, havia desaparegut, deien, amb aquella bonica modisteta,
la Roseta, de cossiró vincladís, d'ulls profunds i dolços, de
boca que hom imaginava fonedissa en el bes. Per un atzar, jo
havia sabut que eren allí, al cim d'aquella muntanya, havent-se
mal endegat, per a viure-hi, les runes d'una ermiteta. M'havia
semblat quelcom d'humorístic l'anar a veure aquell tabalot,
aquell tocaboires esperitat, però, tot pujant el rost, em venia
una mena de tristesa. Fàcilment me n'hauria entornat. Em recordo
que, per donar-me coratge i alegria, vaig cantussejar un parell
de motius del _Till EulensPiegel_.

Vaig arribar-hi, a la fi. L'ex-ermiteta semblava, de part de
fora, un munt de desferra. Així i tot, En Vingut havia conseguit
fer-ne un cau de relatiu eixopluc, amb tristes despulles de
suburbi ciutadà; peces abonyegades de zinc, llates, sacs i
trossos de persiana. En Vingut llegia un llibre àcrata quan jo el
vaig sobtar. Duia una barbassa feréstega i un vestit de vellut,
qui sap lo malmenat: els seus peus eren nus. La Roseta anava amb
un mocador al cap, sota el qual hom l'endevinava despentinada:
asseguda a terra, jugava amb un gat. En Vingut no semblà molt
fèrvid en la seva salutació: la Roseta estava més animada. En
canvi, a la Roseta, de cop i volta, l'avergonyí que jo la veiés
colrada, descotillada, xarxona, mentre que En Vingut tenia
l'orgull, la posa del solitari irreconciliable.

En Vingut havia dit un renec una mica desconcertat, en veure'm.

-Ves a cercar aigua a la font- va dir En Vingut a la seva
companya. Volia allunyar-la, era evident.

-Com ho has sabut que érem aquí dalt? No hi ha racés contra les
xafarderies. Havíeu fet recerques?

Va demanar això com a enfurismat, però vaig compendre que la idea
no li desplaïa.

-Ah, creu-me, no era una dèria, no, allò que dèiem de la
llibertat dels cims... Aquí l'home es fa conscient, terriblement
conscient. Jo podria ara donar les lleis perfectes a tota la
humanitat. Això és, les lleis per a trabucar tota llei, per a
esprémer enfora de l'esperit de l'home, tot atavisme de llei.

Vaig preguntar-li si la Roseta també n'era, de conscient.

-La'n faig. Parlem. Li llegeixo llibres. Després, en aquest cim,
la Roseta ha perdut el fonament de l'esclavitud del seu sexe, que
és el desig de plaure.

-I el fonament de l'esclavitud del nostre, de sexe?

-El treball? Està ben llest.

-Però heu arribat a poder viure sense cap mena de treball?

-Això vindrà. Jo i tothom. Després et diré de quina manera. Ara
com ara, la Roseta ensenya a llegir, dos cops a la setmana, als
vailets d'una masia, i allà li donen les coses més necessàries.
Puc dir-t'ho en secret: estic escrivint un gran poema. El meu
poema tirarà a terra el Sermó de la Muntanya. Es diu _Les
malediccions del Cim_. L'escric en una forma mitgera entre el
vers i la prosa. Serà una depuració del món, que farà feredat.
Aboleixo les necessitats humanes, prescric l'assassinat del
malalt, i el suicidi als quaranta anys. La gent viurà,
senzillament, de la naturalesa i no hi haurà sinó vegetarians.
Quan hagi acabat el meu poema, inventaré un llenguatge universal,
a base de la imitació fonètica dels sons i les fresses dels
elements naturals.

S'anava endolcint la llum. S'acostava el capvespre. Els ulls d'En
Vingut lluïen amb una mena d'exasperació.

-Què penses?- va dir-me En Vingut, malfiant-se del meu silenci.

-Penso en el teu antecessor, en el darrer ermità. De segur que en
aquesta hora passava el rosari, i santificava la naturalesa,
trenant dolces lloances a la Mare de Déu, dient-li estel i rosa.

El cau d'En Vingut anave fent-se ombrívol.

-Saps com va morir el meu antecessor, que dius tu? Els francesos,
creient que feia senyals de l'ermita estant, amb fogaines, el van
acotar damunt el calaix obert d'una taula, d'un cop de puny li
van ficar el cap a dins, i tancant de borsada, l'escapçaren.

El gat, de damunt estant d'un relleix, va tirar-se gairebé tot
seguit entre nosaltres i ens va fer a tots dos una mica de
malestar.

-Sortim una mica, a veure si ve la Roseta?- vaig dir-li jo.
-Comença a fer-se tard.

-Potser no se t'acut una cosa- va fer En Vingut, encara tot
enderiat amb la seva història. Els esperits de la gent que mor
sense sotracs, són fonedissos tot seguit. En canvi, quan la mort
ha estat violenta (i quant més violenta més), l'esperit pot
congriar-se de tant en tant, i, si l'hi obliguen, pot parlar.
Està demostrat per la Ciència.

Vaig mirar En Vingut de cap a peus.

-Has conversat amb l'ermità?

En Vingut es va tomar vermell. No volia dir-m'ho. Però com que la
seva mirada em va trobar una mica escèptic, va fer una veu ronca
i provocativa.

Per fortuna, la Roseta va comparèixer amb el seu càntir. La
Roseta va fer un posat tot trist en veure que ja me n'anava.

Vaig beure un glop d'aigua a l'entrada del rost; feia un vent
extraordinari.

En, Vingut s'havia quedat una mica enrera, mirant el sol que
anava a la posta, amb la faç envermellida. El davantal de la
Roseta voleiava com una bandera.

-No es pot pensar quines ventades hi ha aquí dalt, de vegades- va
dir-me ella amb una recança quieta. -De vegades hem d'anar, per a
no caure, de grapes per terra.

-Mireu de no acostumar-vos-hi- vaig fer jo, gairebé a cau
d'orella.



FI.





*** End of this LibraryBlog Digital Book "La creació d'Eva i altres contes" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.