Title: Llibre D'històries
Author: Casellas, Raimond, 1855-1910
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Llibre D'històries" ***


LLIBRE D'HISTÒRIES.



ALS BENEVOLENTS LECTORS

Entre el florir i el marcir-se de les sensacions diàries que
l'espectacle de la vida vos promou, us salta de vegades als sentits
una feta, una dita, una visió que, més que per curiosa o rara, per
susceptible d'ulteriors transformacions, sentiu ànsia de contar als
demés. Sembla que servant el cas únicament per a vosaltres no us
trobeu prou complaguts, sinó que l'haveu de trametre al proïsme per
a gaudir-lo del tot. Una part d'aquest afany, ja es veu que és
necessitat humana d'expansió; però una altra part, i de segur la
més grossa, probablement s'ha de pendre per propensió a la mímesi,
per instint imitatiu, per tendència artística, literària.

Perquè el cert és que, en comunicant als altres el què ha mogut un
moment el nostre esperit, pel regular es posa cura en rimar la
feta, en ordenar-la, en enquadrar-la, en decorar-la segons lleis
d'art que cada contaire porta a dintre. Veniu a fer com el músic
que harmonitza la melodia salvatge. Del succés vulgar, corrent, que
preteniu relatar, en dibuixeu amb perfils les frases significants,
n'accentueu el què us apar capital, n'esfumeu el què us sembla
secundari i, aquí amplificant i allí enxiquint, talleu, afegiu i
capgireu. En una paraula: vos apropieu el fet, imaginant-lo
a semblança vostra; o segons els figurins d'una moda literària.

I un cop posats a transfigurar aquestes apariències de la vida que
anomenem realitats, sol succeïr que, tot repetint-les i tot
refent-les amb la repetició, les enlairem, les engrandim i les fem
significants. Del fet corrent, ordinari, arriben a compaginar-se
històries o historietes, que són versions corregides i augmentades
pel nostre albir. Com no es tracta de cap procés científic del què
se n'hagi de deduir una veritat més o menys probable, sinó de
gènesi de rondalles o novel·les de les quals es pot treure un plaer
més o menys viu i selecte, la transformació artística, en lo moral,
esdevé cosa legítima, convenient i tot per a la joia honesta de
l'esperit i la felicitat de la cosa pública.

Tant s'arriben a transfigurar certs fets, per obra i gràcia dels
contaires, que a voltes el mateix cas que ha servit de motiu
ocasional a la història o historieta, acaba per ésser en ella
desmentit. Tot el que augmenta la història en artifici i en
transcendència, ho perd el fet inicial en brossa d'accidents nimis,
de circumstàncies contradictòries, de detalls insignificants. Qui
sol guanyar-hi és el lector; fins en el tocant a adquisició de
veritats permanents, perquè sempre en contindrà més lo que el
contaire hi posi de l'estre propi que lo que en tregui del fet
real.

Tot això ha estat per a dir-vos que les fetes, dites i visions que,
mudades en històries, en aquest llibre he reunides, en part són
ficció -potser la realitat més alta- i en part realitat -potser
l'apariència més frívola. I que, amb això, serà temps perdut el que
passeu esbrinant quines històries són més mentida i quines són més
veritat. Perquè, la major part de les vegades, les que us semblin
més verídiques seran les més artificials, i les que tinguin aire de
més fantasioses seran les més acostades a la veritat exterior.

Àdhuc en trobareu alguna que quasi res té que veure amb lo natural.
I si dic quasi, és perquè crec que no hi ha artifici -ni tan
solament creació veritablement poètica- que no toqui per un cantó o
altre amb les apariències exteriors.



TRESOR TRET D'UNA NOVEL·LA
O
UN PROFESSOR D'ENERGIA

Quan el jove historiaire, en Marc Palau, va arribar a la penya, a
quarts d'onze de la nit, molts concurrents li varen preguntar pel
seu oncle, el milionari Pere Serra, per mal nom en «Serra de les
unces», qui, segons deien els diaris, estava malalt de gravetat.

-Els metges han pronosticat que no allargarà més de vuit dies- va
respondre l'historiaire.

-Aleshores, disposa't a heretar...- va fer un concurrent.

-No ho creguis. El meu pobre oncle, dic, el meu ric oncle, m'ha
tingut sempre poques simpaties, per a deixar-me tastar del seus
milions. An els seus ulls, tinc una tara massa grossa per a que un
home com ell me la pugui perdonar.

-Una tara... Quina tara?

-Sí, la tara d'ésser un _intel·lectual_, com ens titulem nosaltres
mateixos, modestament. Els homes que han pujat del no res, que
s'han obert pas entre la misèria a empentes i rodolons, fins a
arribar a fer-se rics, neguitosos com estan contínuament per les
lluites del negoci, miren, per lo general, amb certa rancúnia als
contemplatius que malversen la vida entretinguts en somniar o
esbrinar coses que no porten cap profit palpable, cap profit dels
que se'n pot fer un _assiento_ en els llibres de comptabilitat. El
meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del
Major, no calen pas més lliçons de lectura, i que d'escriure ja
n'hi ha prou quan se sap posar la firma d'un rebut. Sempre em
recordaré de la graciosa escena que va passar a casa un dia que
ell va venir, quan va casar-se ma germana. El varen fer entrar al
meu estudi, no sé perquè, i, tan bon punt va veure la llibreria, va
agafar un aire còmicament sever, un posat agre-dolç d'indignació,
com si tot d'un cop s'imaginés els diners malaguanyats que
representava la biblioteca i el temps perdut que suposava la
lectura de tant paper. Després de recórrer amb la vista les parets
cobertes de volums em va clavar la mirada amb la mateixa severitat
que si m'hagués sorprès en una escena de disbauxa. -¿I què en fas
de tots aquests llibres?- em va preguntar, seriós i solemne com un
jutge. ¿Voleu creure que no vaig saber què dir? A un home com
aquell, que ni temps havia tingut de noi per a passar les
beceroles, no li havia pas d'anar a explicar que d'aquells llibres
en treia, per exemple, _l'Estudi social dels remenses a Catalunya_,
que era el que aleshores em tenia capficat. L'home no m'hauria
entès i potser haguera cregut que me'n mofava. Així és que vaig
respondre: -¿Amb aquests llibres?... m'hi entretinc...- Aleshores
l'oncle va restar llarga estona contemplant-me amb llàstima, amb
fonda llàstima, amb una llàstima en què, més que pietat, hi entrava
el menyspreu, potser fins l'odi, l'odi de l'home lluitador que,
havent hagut de sirgar tota la vida per a assolir un triomf sempre
discutit, sempre disputat, s'indignava contra el que ell creia
gaudint tranquil·lament de l'existència, breçat en la satisfacció
que procuren els goigs egoistes i solitaris de l'intel·lectualitat.
Però, al capdavall, va passar la indignació i va triomfar la
ironia... perquè, tot fent la mitja rialleta, ¿sabeu el què va
acabar per dir-me? Doncs, va acabar per dir: -De segur que tots
aquests llibres, no n'hi deu haver ni un que ensenyi com s'ha de
fer per a guanyar una pesseta!

Al sentir aquell acudit utilitarista, tots els de la penya van
esclafir una rialla.

-I tenia raó, l'home!- va fer un.

-És clar que sí!- van dir altres.

-Les lletres no són aliment per al cos...

-Les lletres són pa per a l'ànima!

I mentre tots convenien en que, mirat des del punt de vista
utilitari en què s'ho mirava l'oncle Serra, era una veritat
monumental que la literatura, sia d'història, sia d'imaginació, cap
profit immediat i tangible podia arribar a produir, es va alçar un
senyor entre la concurrència, dient amb vivesa i aplom:

-Doncs, per a mi tot això es fals, i no hi ha concepte més
equivocat que aquest que aquí es sosté... Per lo menys jo ho puc
dir tot al revés, fundant-me en la meva història.

Tothom va restar un xic estranyat d'aquella interrupció fogosa. En
Pau Torres, el qual amb tanta energia contradeia l'opinió general,
era tingut per home ric, molt ric, si no milionari com l'oncle
Serra, amo i senyor d'una fortuna molt respectable. Se li sabien
possessions a Andalusia, finques a Barcelona i a l'Empordà i gran
varietat d'especulacions de què ell era l'ànima i el braç. Demés
feia estrany que amb tal vivesa repliqués, un home que en general
es mostrava fred i seriós, més amic de fets que de paraules. Es
veia bé que aquell tema li havia tocat al viu. Per això totes les
cares varen girar-se encuriosides cap a aquell subjecte sapat,
desinvolt i enèrgic, com esperant una explicació.

Aleshores, en Pau Torres va prosseguir:

-Sí, la meva història és la més completa negació de que la
literatura, fins la que en diem amena, no pugui ésser per als seus
devots font de material riquesa. En demostració d'això, vaig a dir
ara el què no he dit mai a ningú... i és que la meva fortuna, la
meva posició, tota la dec a la lectura d'un llibre, i no us cregueu
d'un llibre científic, que això ja no constituiria cap raresa, sinó
d'imaginació, d'una novel·la famosa, coneguda a tot el món.

L'auditori estava suspens d'expectació.

-La cosa promet ésser interessant!- exclamaven uns.

-Que es revel·li aquest prodigi!- demanaven altres.

-Preguem que la història es conti!- recalcaven els demés.

-Ja ho contaré- va respondre l'interpel·lat. -La major part dels
d'aquí saben bé prou que jo sóc de l'Empordà, fill d'una casa de
Sant Feliu, dedicada al comerç de suros des d'un grapat de
generacions. Els trefins i les pannes són en la meva família una
tradició quasi nobiliària, tramesa constantment de pare a fill.
Mes, jo no era l'hereu; era el tercer dels germans, un fadrí
extern... i, encara que a casa no m'haguera mancat res, i en cas de
morir el pare, m'hauria pogut associar amb el germà gran amb el que
m'hagués tocat de legítima i millora, què us diré? Em sembla que no
m'hauria sabut avenir a fer la viu-viu, eternament encofurnat a
casa i supeditat sempre a l'hereu. Més m'estimava ésser
independent i viure lliure dels meus actes. Tenia ambició i volia
anar per a mi. ¿Per quins cinc sous no podia emancipar-me, com
s'havien emancipat tants altres fadrins externs de cases bones de
per allí, dedicats tots als afers del suro? L'un havia aconseguit
establir a Londres la representació d'algunes cases empordaneses;
l'altre havia anat de comissionista de carrats a França; un íntim
amic meu dirigia unes explotacions sureres a Portugal. ¿Per què no
havia jo de fer com ells, ja que em sentia amb esperit d'empresa i
ganes de treballar? ¿Però, què faria, quina tecla tocaria que, tot
donant lliure expansió a les meves iniciatives, concordés amb els
meus coneixements adquirits sobre la indústria de casa? En
semblants cavil·lacions anava jo capficat, quan, un dia, estant-me
a casa llegint, em varen fer fer un salt d'emoció uns certs
capítols del llibre que tenia entre les mans. Eren els capítols que
havien, amb el temps, de fer-me ric... Molts dels que m'escolten ja
saben que jo he alternat sempre les tasques del negoci amb l'afició
literària i que fins, Déu me perdó!, he fet les meves provatures en
vers i en prosa. Mil cops havia, doncs, jo llegit aquell llibre que
tanta impressió em causava com si fos sobtada revel·lació, però mai
de la vida m'havia sotregat com en aquells instants. En el fort de
l'emoció que em corprenia vaig arribar a exclamar: -Ja l'he
trobada! ¡Ja l'he trobada la pedra filosofal!- ¿I no sabeu el què
hi havia en aquells capítols que tant em trasbalsaven l'esperit? Hi
havia la descripcció d'un terrer immens, trencat, espadat, abrupte,
quasi inaccessible, ple de centenaris boscos de suredes verges que
la mà de l'home no havia escorxat encara mai. Ja estava decidit. La
meva sort ho volia. Hi havia un país inexplorat que m'oferia els
seus tresors forestals... i jo havia d'ésser el Colom d'aquell món
per descobrir. Vaig cridar al meu pare i, en poques paraules, el
vaig posar al corrent de la meva troballa i dels meus plans. De
primer moment va mirar-me amb desconfiança, com si tingués por de
què m'hagués tornat boig. Però jo li vaig ensenyar el llibre, li
vaig exposar les meves raons, li vaig fer els meus arguments, i al
capdavall aquell home, que tenia gran intuïció de les coses i una
fe cega en el meu esperit d'iniciativa, va acabar per interessar-se
fortament en els meus projectes. Em va donar diners per a un viatge
d'exploració... i vaig sortir de Catalunya cap al país salvatge i
verge, tan ben descrit en el llibre.

-Però, bé... ¿quin és aquest llibre misteriós que revel·la en
nostres dies països ignorats, plens de tresor per a tothom
desconeguts?- va interrompre un dels oients.

-Demano un compàs d'espera... Tot és sabrà...- va replicar
serenament l'empordanès com si  trobés íntima delectació en la
curiositat excitada dels concurrents. -Al cap de tres mesos i mig o
quatre, tornava a ésser a l'Empordà, i el pare em sortia a rebre.
-Pare, lo del llibre és tot veritat. He vist aquell món feréstec
ple d'alzines, retratat a la novel·la, i la pintura no pot ésser
més exacta del començament a la fi. Es impossible trobar enlloc
unes muntanyes més riques ni una població més pobra. En mig
d'aquella riquesa per explotar, hi viu la gent més miserable de la
terra. Més s'estimen morir de fam que treure profit d'aquelles
immenses suredes, espeses, impenetrables i embrollades, com si mai
hi hagués posat els peus ningú. Els propietaris les tenen
abandonades d'anys i panys, per natural deixadesa i per por als
bandolers que infesten el país. Per un bossí de pa es poden
adquirir extensions inacabables de terrer en aquell món desconegut,
cobert de boscatge inextricable... Jo hi aniré, pare, jo hi aniré
a fer-me'ls meus. Amb una dotzena de minyons resoluts que me'n duré
d'aquí, imposaré respecte als bandolers, aclariré aquells boscos, i
amb la primera pelada que es faci a les sureres, n'hi haurà prou
per a pagar les terres que hagi comprat... I el programa es va
acomplir al peu de la lletra, i des de fa vint-i-un any sóc mestre
i senyor d'una gran part d'aquell immens territori que un llibre em
va descobrir!

-¿I encara no es pot saber de quin llibre es tracta?- va fer un de
la penya, desesperat.

-¿No he dit que era la novel·la més famosa d'aquest món? Doncs si
es tracta de la novel·la més famosa, ¡quina altra ha d'ésser sinó
el _Quijote!_

-El _Quijote?_- va exclamar tothom.

-Sí, _Don Quijote de la Mancha_. ¿No teniu presents aquells
capítols de la primera part, -jo els sé de cor, ratlla per ratlla-
en què el cavaller de la trista figura, després de deslliurar
als galeotes i de veure's maltractat, apedregat i robat per aquells
lladregots i bandolers, se n'entra amb en Sanxo en les espessors de
Sierra Morena? ¿No vos recordeu de la descripció d'aquelles penyes,
d'aquelles muntanyes, d'aquelles espesses soledats, d'aquell lloc
ombrívol, _pocas o ningunas veces pisado sino de pies de cabras o
lobos_, ni d'aquelles serres aspres i amagades, _sin senda ni
camino, donde si entráis media legua más adentro, quizá no
acertaréis a salir?_ ¿Haveu oblidat aquells _alcornoques_
descomunals que poblen les muntanyes, entre els quals n'hi ha de
_tan gruesos y valientes_ que un home es pot amagar a la soca
buida?... Doncs, aquell salvatge i alterós país és el que jo m'he
fet meu... I creieu que la cosa m'ha costat un xic... Com que
Espanya, des dels temps heroics de don Quixot, no s'ha innovat res
enterament, ni en els homes, ni en les coses, ni en la naturalesa,
ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan
famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols amb els seus
boscatges verges i amb les seves suredes colossals, sinó amb tota
la seva pintoresca comparseria de lladres i bandolers... Confesso
que aquests senyors eren un perill no despreciable. El país ja els
considerava com a tradicionals dominadors i s'ajupia a satisfer-los
puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no em vaig
deixar acovardir, i al davant dels meus minyons empordanesos, vaig
arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un dia, al
principi de la nostra estada, varen venir a exigir-me el secular
tribut... però els vàrem rebre amb les carabines encarades, i els
vàrem dir que prou i massa ens recava pagar la contribució al
Govern d'Espanya, per a pagar-ne un altra als lladregots. Des
d'aquell punt tot va ésser una bassa d'oli. La tranquil·litat es va
obrir pas, i fins varen tornar a habitar a les finques abandonades
alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres
vàrem ensenyar de treballar als fills del país... tot el que pot
ensenyar-se a aquella gent, que és la més peresosa de la terra...I
sí, per a acabar, haig de dir-vos la veritat, vos confiaré que he
sentit de vegades cert orgull de que hagi estat un català el que,
demés de fer-hi la seva fortuna i l'esdevenidor dels seus fills, ha
dut a aquelles terres un xic de civilització i prosperitat.
-Com català havia d'ésser- va recalcar l'historiaire -qui sabés
treure, en els nostres dies de treball, profit positiu de l'obra
literària més enlairada que ha produït l'enginy dels castellans.



EN MALSANGRO

Aquella matinada, ja havia tocat un quart de cinc, i l'establer no
tenia obertes les portes de la quadra. Varen tocar dos quarts...
tampoc.

-Potser s'ha adormit, el mala pècora...- botzinaven enfurismats els
carreters.

-Vell del dimoni!- va fer un. -¿No vols obrir, com cent
banyetes?...

-Malsangro!- va cridar un altre, tot trucant a les portes amb un
roc. -Obra, com un llamp de Déu!

Però en Malsangro no responia un mot ni dava senyals de vida.

Aleshores un dels mossos va enfilar-se per la finestra de la
pallissa i d'un bot va ésser a dintre de la quadra. Al cap d'un
moment s'obrien de bat a bat les portes de l'estable i el mosso
sortia, exclamant esparverat:

-En Malsangro és mort!

-Mort?

-Sí, mort... Un cavall l'ha potejat.

Tots els carreters varen entrar corrents a dins, i alli, en un
recó, sota un rastell, varen veure a en Malsangro, estès pels fems,
fred, glaçat, tot brut de boll i tacat de sanc glevada... Un xic
més enllà, jeia un cavall, amb el ronsal arrossegant per terra...

Tothom va veure de seguida el què havia passat allí dins, aquella
nit. Un cavall s'havia desfermat... l'establer l'havia volgut
fermar altre cop... però l'animal se li havia girat a cosses... del
primer cop l'havia estabornit, i després, com si no n'hagués tingut
prou, l'havia potejat, fins a deixar-lo sense ànima.

Tots els carreters contemplaven el cadàver, entre rumiosos i
horroritzats.

A l'últim, un va rompre el fúnebre silenci.

-No sabeu el què us dic jo? Que... no podia morir d'altra manera el
gran Jan-Fume...

-En bona refè de Déus, que no!- va respondre un altre.

-Ell que matava les bèsties a torments, no és molt que hagi mort a
les potes d'un cavall.

-És com una revenja...

-Una mala fi...

-Digueu-ne un càstic de l'infern...

I per la memòria d'aquells homes anava passant el record dels
martiris horrorosos que l'establer feia passar als animals, com un
botxí que es divertís amb els dolors de les víctimes. No és que
aquells homes no fossin peguissers i àdhuc ferotges i desanimats,
si convenia... però no tant, mal llamp! això no! com aquella fera
sense entranyes.

Per un no res ja el teníau amb la vara enlaire, com si una vespa
l'havés picat, renegant com un mal esperit. I ara agafava un cavall
i li pegava als nassos, fins a fer-li rajar sang, i ara li
garrotejava el genoll fins a trencar-lo de cames. Altres vegades
els martiritzava tranquil·lament, a sangs fredes, amb una crueltat
d'home pacient.

-Jo- va dir un del rotllo, un cop el vaig veure com a una euga li
ficava una vara a les orelles, burxant-la i fent-la patir...

-Jo- va replicar un altre, -un dia el vaig atrapar quan a un cavall
li omplia de sorra els ulls.

-Doncs, així... ben fort!

-Doncs, així... que es damni per mala ànima!

-No podia fer altra fi...

Però aleshores va sortir un vellet del rotllo i amb cara de pietat
va dir:

-Minyons... potser no diríau el què dieu, si sabéssiu la història
d'aquest home. Potser fins li tindríau compassió i tot, si
coneguéssiu les desgràcies que li han passades. Jo l'he conegut de
jove, de bordegàs gairebé... Tot just sortia de la Santa Casa...
perquè el pobre era bord, era bordet... Pujava tot flac, tot
malaltís... i com era tan dòcil, tan benigne, en el veïnat del
Poblet, feia llàstima a tothom... De tanta llàstima, li varen
ensenyar de menar carro, a llavors de les obres del Bogatell. El
xicot es va fer... es va reviscolar... es va fer home... Al cap
d'anys, fins va enamorar-se d'una mossa del camp de l'Arpa i s'hi
va casar. Aquell home ja no volia més ventura i es tenia per més
ditxós que un rei... Quan va veure prenyada a la seva dona, no hi
va cabre d'alegria. Jo me'n recordo com si fos ahir... Aleshores
traballàvem a les muralles de Sant Pere, que les estaven
enderrocant. Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a
dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu
del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin
vist. Però... veu's aquí que un migdia, quan més distrets estaven
contemplant-se, el cavall que menava ell, picat per mosques o no sé
per què, alça de sobte les potes i venta cossa a la dona al mig del
ventre... La dona cau estirada, sense donar senyals de vida... Hi
correm tots, la posem sobre un baiard i la traginem corrents a casa
seva...

-I va morir?- preguntaven els carreters.

-Va morir. Va morir ella... va morir la criatura que duia a les
entranyes... i des d'aquell punt, el seu home va semblar que es
tornava boig... i així que veia un cavall, com si vegés el mal
esperit.

Tots els carreters varen restar pensatius contemplant el cadàver de
l'establer.



FESTA DE RAMS
O
EL BOSC SE N'ENTRA A L'ESGLESIA

Era a vigílies de Setmana Santa. I fos que ja es sentís l'ambient
místic que s'anava acostant amb lentitud adolorida o fos que
demanés meditacions llunyanes l'ànima somniosa dels circumstants,
el fet és que en aquell cenacle de poetes es commemoraven els
infantívols records que un dia havia deixat incisos en l'esperit,
la cerimònia de l'Església.

Un dels poetes va dir:

Abans que el dia parpellagés, ja ens havíem llevat frisosos, plens
d'una ànsia viva que ens privava de dormir. Diumenge de Rams!
Diumenge de Rams! Tota la nit havíem somniat amb aquelles branques
de llorer florit que havíem vist tallar a l'hort, a la vigília;
tota la nit ens havien passat davant dels ulls, fent reverències,
les vincladisses palmes d'or que venien de tan lluny, emigrades
dels països riolers on neix el sol.

El goig no ens cabia dintre l'ànima mentre ens abillaven per a la
festa, la festa nostra! ¡la festa dels infants! Xarrotejàvem com
ocells a la verdissa, trescàvem ajogassats com cabridets a la
prada... fins que una veu amiga, manyaga i severa alhora, venia a
temperar nostra alegria.

L'àvia, la bona àvia, que tantes coses sabia de les cerimònies de
l'Església i dels misteris de la Passió, ens deia aquests mots, que
semblaven d'Evangeli:

-La festa dels Rams és diada d'alegria i és vigília de dolor. Per
això els capellans porten avui capes morades: per a designar que el
goig durarà poc i que prompte vindran les tribulacions i les
tristeses. I la paraula santa apaivagava nostres brogits i
cridòries. Esdeveníem seriosos i compungits, com transfigurats de
sobte per la revelació de la divina tragèdia. Agafàvem rams i
palmes amb recolliment i unció, com qui es disposa a exercir un
ministeri sagrat, per damunt dels oficis de la terra. Erem portants
dels llorers amb què per darrera vegada es devia glorificar el
Crist, abans de morir per l'home... i sentíem sobre nosaltres tot
el pes solemnial d'aquella missió litúrgica. Per això, al sortir al
carrer amb les palmes a la mà, anàvem enlairats, radiants,
gloriosos, com si voléssim arran de terra, sense tocar les lloses
amb els peus. Per això preníem impensadament belles actituds
seràfiques, com les dels arcàngels que van i vénen pels retaules,
incensant la glòria del Senyor o oferint a l'Altíssim atributs de
son poder infinit.

Mes, aquells aires de beatitud duraven poc. Erem humils infants de
la terra i al veure davant nostre la ruta, que duia al temple, tota
enjoiada de poncelles i alegria per obra i gràcia del bon temps,
perdiem, sense adonar-nos-en, la majestat de nins gloriosos. ¿Quin
és l'infant, que s'està de saltar i ajogassar-se, quan la
naturalesa balla davant dels ulls, esplendorosament abillada per a
una festa de bodes? Eren els primers dies d'abril... generosa pel
món, convertida en clapes verdes per les prades, en cantúries
d'ocells per les arbredes, en constel·lacions de flors enceses pels
jardins, en flaires ubriagadors destriats pels aires, en esclats de
llum llampegant arreu... La vida nova, la vida nova, tan esperada
en les llargues nits d'hivern, havia compareguda i ens feia bategar
el cor i ens feia somriure els llavis i ens enlluernava els ulls i
ens deslligava la llengua. Així és que, mentre els nins, formant un
chor, cantàvem acompassats: _El ram, el ram, el ram de la Passió!_,
els altres aixecaven crits aixordadors de _¡¡Juli!!_

Avisades pels nostres cants, compareixien altres colles de nins,
també proveïts de llors i palmes, i aquella enramada, que de bon
principi no era més que un verger petit, esdevenia de prompte gran
floresta, i quan venien més infants amb més llorers i palmons, la
floresta creixia, es multiplicava, fins a convertir-se en bosc
immens. Un bosc immens, bellugadís i remorós, ple de xiscles i
rialles, com assotat per tempestats d'alegria; un bosc immens que
fremia amb extremituds de joia; un bosc immens que caminava tot sol
cap a l'Església, cap a l'Església...

L'Església es veia de lluny, gaia, somrient, idíl·lica, il·luminada
de ple a ple per la claror matinal de primavera. Aquells murs, que
a l'hivern semblaven tristos, ara somreien, acariciats per la llum;
aquell cloquer tan rònec, que s'alçava negre com una amenaça, ara
s'enlairava lluminós, escala per anar a la glòria; aquells carreus
tan molsosos, ara lluïen daurats pel sol. Solament al mig del
frontis es destacava la portalada del santuari, negra, insondable,
fonda, com la boca del Misteri.

Mentrestant la munió de palmes i llorers, ara trontollant, ara
gronxant-se, s'anava acostant cap a l'Església, cap a l'Església i,
a l'arribar a les portes del creuer, el bosc s'aturava tot de
sobte. Qui ha vist espectacle més meravellós? De l'una banda, la
nau ombrívola, nua, glaçada, trista, sense llum i sense imatges; de
l'altra, la ufana primaveral dels rams plens de color i de rosada;
allà els vells sacerdots, immòbils i impassibles, severament
revestits de foscos ornaments; aquí, la fressa alegroia dels
infants, coberts de virolades túniques; d'una part, la gravetat de
l'antífona a cant pla; de l'altra, el rebombori baladrer als crits
de _¡Juli!_

Però l'acte més solemne, més imposant, era quan venia el moment de
la benedicció. Semblava que tota la selva bellugadissa sentís
místiques esgarrifances, així que el sacerdot alçava el braç. Els
rams de llorer acotaven les testes de fullaraca, les palmes
vincladisses feien acataments i reverències... després, tot el bosc
en pes, s'agenollava, postrat, en adoració.

Aleshores, per damunt de l'espès brancatge es veia surar la mà
blanca del sacerdot fent aspergis tres vegades... Després, el bosc
es tornava a aixecar en l'aire... i emprenia la marxa la professó.

Davant anava el turiferari amb els incensers, seguia el subdiaca
amb la creu al coll, venien els acòlits amb els ciris, després els
sacerdots i el celebrant. Darrera, tota la gentada dels fidels i la
remor de rams i palmes. Tot dirigint-se a la porta major, ben
tancada per dins i ben barrada, els clergues anaven cantant
antífones amb to tan solemne, amb tanta majestat, que els infants
semblaven despacientar-se, fins que, mesclant les veus tendres amb
les sonores dels capellans, rompien en crits de _¡Juli!_. I així
que el subdiaca trucava a la porta amb l'arbre de la creu, la
multitud infantívola cridava altra volta a chor: _¡Obriu obriu;
obriu que volem entrar!_. Oh! Sí! El bosc de llorers i palmes volia
entrar a missa. Les generacions noves volien penetrar en la Casa
pairal del Senyor. Els infants de la terra volien presenciar el
Misteri de la Redempció Divina: _¡Obriu que volem entrar!_.

I les portes s'obrien de bat a bat, i la munió entrava a dins, i
semblava que tot el temple, suara  tan trist i fosc, s'animés i
s'aclarís de sobte amb la presència de les palmes daurades i dels
llorers florits, que encara venien amarats de llum de fora... En un
tancar i obrir d'ulls, l'església silenciosa i negra esdevenia
plena de cridòria i d'alegria... Però, al contemplar els altars amb
els retaules coberts, sense llums i sense imatges, tornaven a venir
a la memòria les tràgiques paraules: «La festa dels Rams és diada
d'alegria i vigília de dolor».

Avui són les rialles i els crits de _¡Juli!_ Demà seran les
llàgrimes i, els crits de _¡Mori!_ Després de les palmes vindran
les espines; després de l'alabança, l'improperi; després de la
victòria, el sacrifici. El Jesús aclamat serà el Jesús escarnit, el
Jesús victoriós serà el Jesús açotat, el Jesús triomfant serà el
Jesús mort en la Creu. Aleshores tot es trasbalçarà i es farà
trossos... i aquestes muntanyes coronades d'arbreda s'enfonsaran
als abismes, i aquestes planúries encatifades de verd s'esberlaran
amb terratrèmol, i aquest sol enlluernador que ubriaga el món
d'alegria, s'apagarà plorant gotes de sang!

I davant de la tremenda profecia, fins semblava que, adavantant-se
al dia del Gran Dolor, el bosc de rams ja comencés a assecar-se i
que els llorers es marcissin en mans dels nins i que les palmes es
vinclessin, com ferides per un suprem desmai...



PULCHRUM AUT APTUM

El dia que va decidir-se a pendre part en les oposicions que, per a
la pensió de l'Escultura a Roma, anaven a celebrar-se, el deseixit
alumne en Joan Despí ja tenia pensat el què faria quan li toqués el
torn dels exercicis pràctics. Esbossaria una estatueta de xicot
jove, d'adolescent o... d'efebe, com li semblava haver-ne sentit a
dir, una ocasió, al vell catedràtic d'Història i Teoria de l'Art.
Sí, això seria: un efebe. I per a donar a l'escultura ideada
quelcom de significat i, al propi temps, el regust clàssic que
demanava el programa, coronaria la imatge nua amb un cerclell de
flors, i a la mà dreta, graciosament alçada, li posaria un tió,
flamera o diga-li atxa. Sí, sí. Estaria molt bé. El seu propòsit
era que tot plegat, figura de efebe i atributs, vingués a
representar una espècie d'Himeneus, per l'estil del que havia vist
gravat en una làmina que va córrer, reproduïda per les
il·lustracions, quan el casori de l'ex-princesa d'Astúries.

Era una resolució presa, i no calia insistir-hi. Així ho havia
pensat i així ho faria. Anem a dir que, abans de determinar-se, ja
havia anat l'alumne a consultar el tema amb l'home aciençat, encara
que humil, en el qual tenia dipositada la confiança per a aquests
negocis transcendentals. En casos com els presents, el seu
conseller, o diguem-ne director de consciència artística, era el
porter vell de l'Escola, el qual, amb tot i no posseïr el més mínim
títol acadèmic, havia sempre demostrat molt seny a causa de la gran
pràctica en altes qüestions estètiques. Sense voler mortificar a
cap dels mestres envellits en el professorat de les Arts Belles,
podia ben assegurar-se que ell, el porter, en aquell crític moment,
era el qui sabia més Teoria dins l'Escola, encara que gran part de
la ciència, o potser tota, li vingués del molt que havia vist o
sentit a dir, feinejant per les dependències de la casa, durant una
llarga vida consagrada al seu servei.

Sobretot les lliçons orals, ¡ah, les lliçons orals!, constituïen la
seva gran preocupació. L'una darrera l'altra, passava les fredes
vetlles d'hivern a l'aula de Teoria i Història, que era, per cert,
un dels indrets més arrecerats i calentons de l'Escola. Mig
adormint-se alguns cops o escoltant, generalment, els conceptes
inspirats de tres generacions de mestres, allí, modestament ocult
en un recó, darrera les cortines de la porta, havia sentit
transcórrer les hores més dolces de la vida. I, naturalment, a
còpia d'assistir a tals ensenyances, pel comú poc concurregudes, no
té res d'estrany que s'hagués arribat a fer un cabdal de
coneixements més que apreciable. D'això devia provenir el motiu que
li varen posar els xicots. Ell es deia senzillament Miquel Mans,
però els tarambanes dels alumnes, prescindint d'accents i de
respectes, l'anomenaven en Winckelmann, com si volguessin
còmicament ponderar la seva capacitat esteticista.

Així és que, una setmana abans de començar els exercicis, en Joan
Despí va fer un croquis de la ideada imatge en mig full de paper
d'Ingres i la va anar a ensenyar al porter.

-¿Què us en sembla, Miquel, d'aquest ninot per a les oposicions de
Roma?

Després de calçar-se les ulleres, el porter va examinar el dibuix
amb ulls de coneixedor i, al cap d'una bona estona, va respondre
com aquell _dilettante_ cèlebre a l'oir els primers acords de
l'obertura...

-Em sembla que m'agradarà...

-Es a dir que ho trobeu bé?

-_Distingo_. Jo no he dit que ho trobés bé, sinó que probablement
l'hi trobaria. I ho trobaré bé, si l'individualitat característica
del model que vostè pensa copiar es transfigura fins a convertir
l'imatge en bellesa típica, universal, que en el cas de què ara es
tracta serà de graciosa adolescència... I ho trobaré malament, si
el nu modelat no traspassa els límits del caràcter individual. El
mal o el bé tot es farà segons l'Estil que vostè hi posi...

Davant d'aquell axioma un xic espès, el futur opositor va esdevenir
pensatiu. Probablement no comprenia tota la profunditat del
principi estètic que el porter havia deixat anar com la cosa més
tènue d'aquest món. El què va entendre a la perfecció era que amb
el seu projecte no anava desencaminat, sobretot si sabia treure'n
el partit que calia.

* * *

I en aquestes i en les altres, varen venir els dies de les ansiades
oposicions. Al arribar el moment dels exercicis pràctics, en Joan
Despí es sentia extremadament encoratjat. ¡I això que l'exercici
oral no havia anat massa llatí, i més aviat hi havia hagut
entrebancades que altra cosa! Perquè, tot el que el novell
estatuaire era expedit en pràctiques d'ofici, resultava negat en
disquisicions teòriques. ¡Ah, si el porter hagués pogut respondre
en el seu lloc, quan el tribunal va preguntar-li la diferència
entre lo bell i lo sublim! ¿I aquella definició dels límits de
l'escultura? Una cosa tan senzilla! Ell, sí, que s'hi hauria lluit
en les respostes, en lloc de patollejar mil incongruències, com
havien desgraciadament fet, no sols el seu consultant, sinó els
demés opositors del rengle.

Però amb tot i la mala lletra feta en les qüestions de teoria, en
Joan Despí no s'acoquinava pas, perquè, tant en la còpia de l'antic
com en el tema d'història bíblica, ja havia començat a donar proves
de que en el rengló de plasticismes sabia tocar totes les tecles. I
quan es va veure tancat, dins la saleta, sense altra companyia que
el model i demés el bloc de fang que havia de transformar en figura
d'Himeneus, va posar mans a l'obra amb un delit de que potser cap
més altre s'hauria sentit capaç.

Primer, amb trossos de passamà de ferro i canó de plom va muntar
l'armadura de l'estàtua aquí, les cames; damunt, el dors; a dalt,
la testa; ara, el braç esquerre, penjant amb actitud agraciada;
ara, el dret com si enlairés la flamera del foc epitalàmic. Després
va arribar l'hora de revestir la carcassa amb grapats de fang... i
amb tanta de fuga es va empendre l'home aquelles primeres
operacions, que, quan a l'hora de dinar va comparèixer el porter
per a obrir i tancar la porta al concursant, ja quasi s'endevinava
l'actitud de l'estàtua venidora.

-Sobretot- va dogmatitzar en Miquel, -que el gest sia estatuari, és
a dir, permanent, eternal dins de lo immòbil... Tant s'ha de fugir
de la manca d'expressió com de l'excés.

I sobre aquesta sentència la porta de la saleta es va tomar a
tancar. Al segon dia la figura va anar prenent major plenitud de
forma. Al tercer dia encara més. Quan, l'endemà al migdia, va
entrar el dogmàtic porter, va dir-li el jove estatuaire :

-Quin efecte us fa, Miquel?

I en Miquel, en Miquel Mans, o Winckelmann per mal nom, es va
treure les ulleres com en les hores de gran consulta, i, després
d'una estona de contemplació, va fer així:

-Vida i expressió, ja en té; però encara sent el model... Idealitzi
tant com pugui.

I el xicot s'hi va posar altra vegada amb redoblat ardiment. I al
cap de tres hores de bregar-hi, li semblava tenir al davant
l'aparició del propi somni. Era ben bé l'adolescència agraciada, de
què parlava el porter; era ben bé l'incentiu d'amor jovenívol a
punt d'encendre el foc en el pit dels amants esposos. Perquè, no
solament resultava de significació l'efebe, sinó els atributs,
l'acció, la manera de brandar la flama...

Però, veu's aquí que, amb tant pensar i tornar a pensar amb el foc
que havia de coronar la boca de la flamera, a l'opositor se li va
acudir una idea, que, si es descuida una mica ell mateix califica
de genial. ¿Per què modelar- va dir-se -amb fanc groller i
miserable aquella flama subtil, etèria, que representa l'esperit
vibràtil de l'amor? ¿No seria mil cops més encertat encendre dalt
del tió una flamarada autèntica, una flamarada natural? No hi havia
pas cap dubte. I procurant convertir en realitat la pensada,
immediatament va fer passar un tub de plom per tot el llarg de la
flamera, per tot el llarg del braç i el cos de l'Himeneus i,
empalmant després aquell canó amb els que guarnien la saleta per a
il·luminar-la artificialment, amb llum de gas, l'incipient
estatuaire va exclamar: ¡Ja ho tinc!- que és una manera ordinària
de dir _¡Eureka!_ Després, tan sols era menester calar foc a dalt
de la flamera, per a que, com un ciri de canalobre, resplendís.

-¡Quina sorpresa tindrà el porter quan ho vegi!- murmurava en Joan
Despí, esperant amb impaciència que arribés l'hora d'ensenyar-li el
seu enginy.

* * *

Al caure la primera batallada de migdia, el porter-esteticista ja
era allí.

-Mireu!- va fer lacònicament l'opositor, signant amb triomfal
actitud l'estàtua encesa. -Mireu!

Però, infortuni d'infortunis! en Winckelmann, en comptes
d'admirar-se, va donar mostra de la més extrema indignació.

-Però, què ha fet, desgraciat?- va prorrompre, posant-se la mà al
rostre, com per a no veure el sacrilegi horrible que li venia a
ferir els ulls.

-No sé pas de què se les haveu...- va respondre, mig torbat, en
Joan Despí. -¿Què us sembla que no he fet bé d'encendre dalt la
flamera una flama de debò?

-Què ha d'haver fet bé, sant cristià! ¿Què no ho veu que amb això
ha desvirtuat tota l'obra de bellesa?

-No sé per que...?

-Perquè ha tret a l'estàtua la condició d'inutilitat... ¿Vostè no
sap que la bellesa és inútil?

-Em sembla haver-ho sentit a dir.

-Està clar! És un dels seus caràcters específics. I com amb aquest
metxero lluminós que hi ha afegit, la figura pot fer servei, pot
ésser útil, verbigràcia, per il·luminar una cambra o un vestíbul,
veliaquí que vostè mateix rebaixa de categoria l'obra bella,
fent-la descendir a obra d'art aplicat. Les oposicions d'ara, de
què són? D'estatuària pura o d'estatuària aplicada?

-D'estatuària pura.

-Doncs, vostè, al posar a la imatge aquesta flama viva, autèntica,
ha fet una estàtua d'art decoratiu, d'art industrial...

-Home... aquesta sí que és bona!

-No hi ha més. Tots els textes hi convenen...

-Sí, però semblants diferències solament les veieu vós i els
catedràtics d'Estètica. Els demés mortals no es paren a
distingir-ho.

-Què diu? No es coneix pas poc! Si l'obra d'art és de bellesa pura,
el plaer que proporciona és un plaer desinteressat, i si l'obra és
art d'aplicació, el plaer estètic que produeix sempre es barreja
amb el goig d'inferiors interessos. I aquí, en l'estàtua de vostè,
tal com ara l'ha deixada, aquest interès intrínsec, inferior,
relatiu i secundari ve a ésser l'il·luminació...

-Sí que he fet un pa com unes hòsties! I no hi trobeu cap remei?

-Tot es podrà arranjar encara.

-Digueu el que tinc de fer.

-Miri... La primera cosa és obstruir el pas que condueix el fluid
de la tuberia fins arribar a la flamera... La segona, modelar en
fang una flama i posar-la en lloc de la de gas.

I mentre l'escultor obeïa els consells savis del porter, aquest
exclamava amb joia:

-Això és això. Eliminant de l'estàtua tota possibilitat de baix
servei, vostè li restitueix la seva única i essencial finalitat,
que és la Bellesa.



HONRADESA LITERARIA
O
UNA VÍCTIMA DEL NATURALISME MILITANT.

A molts dels assistents al sepeli del vigorós novel·lista, els
havia omplert de curiositat i confusió la frase dita, al peu de la
tomba, pel Secretari General de la Societat d'Artistes i
Escriptors... ¿Què volia significar el panegirista amb aquells mots
laudatoris: «En Pau Dordal ha mort al peu del canó, víctima del seu
amor al verisme, víctima del _document humà?_» ¿Què podien tancar
de veritat biogràfica aquelles paraules del discurs?

Que el pobre literat, mort en plena joventut, havia estat un dels
apòstols locals més eloqüents i fervorosos de la doctrina realista,
no era un secret per ningú. Que, predicant amb l'exemple, havia
escrit _Els barris baixos_, tros de vida social arrencat, sagnant
encara, de la realitat mateixa, prou ho sabia tothom.

Però, d'això a assegurar, com ho havia fet el secretari, que en
aquella obra de sinceritat artística, d'honradesa literària, hi
havia en Dordal trobat la causa de la seva mort, hi anava qualque
distància.

Res de dramàtic ni d'heroic s'havia revel·lat mai en l'existència,
més aviat llisa que accidentada, de l'il·lustre literat. I pel que
toca a la malaltia precursora del desastre, podia ésser per lo
destructora i ràpida, tot l'espaventable que es volgués,
tractant-se, sobretot, d'un xicot jove, vingut del camp, robust i
àgil, però s'ha de convenir en què res tenia d'èpica. Una
consumpció, un decaïment, una fadiga, un panteig varen ésser els
senyals de l'afecció que en pocs mesos el va dur a la sepultura.

El món literari es recordava prou de quan en Pau Dordal havia
baixat de la seva terra, amb el volum de _Les Xiroies_ sota el
braç. Un color sanitós, entre torrat i vermellenc li colrava la
molsa de les galtes; una musculatura atapaïda i rabassuda li
mantenia tivant el trajo de vellut que duia com a manifestació
simbòlica de la seva poesia forestal. I una salut a prova de
desditxes li rebotia per tot el cos. Ell mateix ho havia dit, amb
certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes:

Jo só el poeta -de la muntanya,
jo só el cantaire -de _Les Xiroies..._
Brau com la terra -que m'ha vist néixer,
fort com l'alzina, -dur com la roca.

¿Què havia, doncs, sobrevingut de terrible en l'existència d'en
Dordal, per deixar-lo abatut per terra, igual que deixa retuda el
llamp a l'alzina centenària? ¿Era l'enyorança del terrer nadiu?
¿Era incompatibilitat del camperol amb l'atmosfera de la ciutat,
com havia donat a entendre, en la seva romàntica poesia, el
trobador Magí Graupera:

Al sentir-se transplantat
de la muntanya a la plana,
s'ha marcit com flor boscana,
a l'aire impur de ciutat...?

Mes no deuria ésser pas això perquè aleshores, més que víctima del
realisme i del document, hauria mort víctima d'un canvi de clima
vulgaríssim a què qualsevol està exposat. No. Les paraules
enunciades en el panegíric denotaven una cosa molt més grossa, una
peripècia més granada. I com que el panegirista era dels que
dominen el mot, no es podia suposar que hagués dit una cosa per una
altra.

Per ço és que, un cop finida la cerimònia, els més significats dels
circumstants varen acostar-se a l'orador, a fi i efecte
d'interrogar-lo sobre la intimitat de vida que entranyessin unes
paraules que tanta expectació havien promogut entre l'auditori. El
Secretari, literat naturalista i un dels més decidits campions del
document viu i l'observació directa, no es podia pas pendre per
home d'aquests versàtils que diuen les coses a la babalà. I com,
demés de persona molt formal pel seu credo literari, era amic íntim
del difunt, a voltes el seu col·laborador i en certa manera el seu
deixeble, el que ell digués sobre en Dordal havia de passar a la
categoria d'axiomàtic.

Així és que, al veure's objecte de la curiositat general, va
contestar el Secretari:

-Veureu... Sino tots, la major part de vosaltres sabeu prou bé que,
quan en Pau Dordal va baixar de la seva terra, aquí ja ens trobàvem
en plena efervescència naturalista. Estudiar d'aprop el natural,
arrencar-ne un tros de vida, fotografiar els tipus, estereotipar-ne
les accions, estenografiar el llenguatge, era la pragmàtica llavors
seguida i la que, per sort de les nostres lletres, encara es
segueix avui. ¿Què més bellesa que la veritat, si la veritat les
conté totes? Tant com l'art o més que l'art, era la vida el què ens
proposàvem descobrir, per a fer una literatura que fos ciència al
mateix temps... Un temperament vibrant, vigorós, personalíssim com
el d'en Dordal no podia per menys que afiliar-se, enardit, a la
doctrina. Però, què dic afiliar-se? Més que soldat de fila, ell
seria, pels seus mèrits, el quefe de l'escola, el capitost. El lloc
d'honor li corresponia, ja que cap de nosaltres es sentia amb prou
braó per a sostenir una bandera tan gloriosa com feixuga. Ell era
l'home predestinat. I posseït de l'altíssima missió que tàcitament
li confiàvem, va abandonar de seguit els versos ruralistes, que
solament li oferien una mesquina gloriola de Jocs Florals de
muntanya. I ell -ja ho sabeu, senyors,- havia nascut per a més
altes destinacions literàries que les de guanyar englantines... I
veu's aquí que llavors començà a publicar els _Quadrets de fora,_
saborosa mescla de la poesia pagesívola que havia conreada als
primers temps del nou credo verista que amb tanta empenta es posava
a professar. Pot dir-se, sense por a les objeccions, que el gènere
nou encara li esqueia millor que altre. Portava aquell home dintre
seu una facultat d'anàlisi, un instint d'observació punyenta fins
al crudelisme, que li permetia penetrar, com la fulla d'un bisturí,
en la carn viva de les escenes de luxúria i sang que havia vistes
al seu poble. Però va arribar un moment en què aquelles escenes
foranes i tremendes ja no el satisfeien prou. L'aire de somni o de
misteri, de què algunes anaven impregnades, va acabar per fer-li
nosa. No. Ell podia fer coses més altes. A n'en Dordal li calia un
escenari més consistent, més prosaic, per dir-ho així... menys
engalanat de flors i violes, menys propens als desvaris idealistes.
I en aqueix estat de consciència literària va concebir la seva obra
magistral _Els Barris Baixos_. Com va ésser? Com va succeir?
Passejant-se un dia pels encontorns del Port vell, va veure una
barriada estranyament pintoresca, habitada per la genteta de la
riba. Oh, quins temes, quins quadres, quins espectacles més propis
per a ésser novel·lats segons el cànon del naturalisme que imperava
arreu! Allí tenia uns carrers, els més suspectes... aquí, unes
botigues fosques com habitacles de bruixes... més enllà, les parets
suades del moll... al capdamunt, la fortalesa fatídica... I tèrbols
com els indrets mateixos, eren els personatges que li sortien al
pas. Dones fluixes de roba i amb el cabell penjant... homes d'aire
sospitós, que rondaven eternament per aquells barris... Aleshores
en Dordal, va dir-se: -«Ja he descobert el meu món, el camp de
batalla novellesc... Aquí tinc l'escenari que somniava. Aquests
homes i aquestes dones seran els meus herois d'aquí endavant.» I
veu's aquí, senyors, la gènesi de la famosa obra mestra... Més,
desgraciadament per en Dordal, i desgraciadament per tots
nosaltres, la història no acaba aquí. Perquè aleshores va passar
que, habituat a n'aquell medi infecte, el nostre home no se'n va
saber sortir, una volta acabada la novel·la. Sentia pels barris
baixos, que li havien donada la glòria artística, una afició molt
especial, meitat habitud, meitat agraïment, que el tenia encadenat
a n'aquells llocs. Si el volíau trobar a qualsevol hora, l'havíau
de cercar per allí... I un vespre, una nit d'hivern, hi va veure
una escena de crim sagnant, que li va suscitar la idea d'un altre
llibre. Dos homes patibularis disputant-se una dona, ganivet en mà.
Era un episodi de lluita per la possessió, primitiu com l'alba de
les edats, revestint la forma més popular i més moderna! Quina
temptació per a un novel·lista! Cercar els antecedents del drama
vist, estudiar-los, desenrotllar-los, fins a arribar al desenllaç
de sang i mort... veu 's aquí el programa que es va fixar el
literat. Més, per a pintar, amb coneixement de causa, les
peripècies del terrible quadre, li calia aprofundir la vida, li
calia respirar l'atmosfera de la intimitat No n'hi havia prou per
un home conscienciós com ell, amb contemplar la malvestat des de
fora. S'havia de ficar dins. Llavors va voler conèixer de prop els
personatges que únicament havia vistos de lluny; llavors va
penetrar en aquelles cases que únicament havia observades des del
carrer; llavors va acabar per fer-se amic de l'heroïna, de la dona
que havia estat causa de l'episodi sagnant. ¿Qui, sinó ella, amb
les seves confidències, li hauria pogut donar la clau psicològica
de la novel·la en projecte? En Dordal era fort, en Dordal era
valent, sols en Dordal era capaç de viure en aquell món, per a
complir l'obra d'observació profunda que li exigia la seva
honradesa d'escriptor... Més, la desgràcia va voler que, amb tot i
la seva robustesa, en aquell propi instant s'iniciés el decaiment
orgànic del novel·lista que plorem. Fossin les misèries morals que
sofriria, fossin els esforços que intentés per  realitzar la seva
obra, el cas és que en Dordal va començar a perdre els colors, a
migrar-se, a emmalaltir-se. Com si ell mateix conegués que la causa
del seu mal era la vida nova que portava, prou va provar de
sortir-se'n, fins enduent-se'n a un altre medi social aquella dona
que s'esforçava en redimir del passat. Però, no va aconseguir-ho. I
entretant, la novel·la, mai prou documentada, no avançava un pas; i
entretant el novel·lista s'anava consumint... fins que un dia dos
amics aquí presents varen arrencar-lo de la _malaria_ d'aquells
indrets i dels braços d'aquella dona, que havien estat el seu
abisme de perdició. Desventuradament era tard per a salvar-lo. La
malaltia havia fet massa de pressa la seva obra destructora... I
veu's aquí per què -va afegir el secretari general- he dit que el
nostre home havia mort al peu del canó, víctima del seu amor al
document humà. ¿No tenia el dever de proclamar-ho ben alt, en un
discurs necrològic ?

Els assistents varen fer que sí amb el cap. Tots semblaven estar
conformes, tots, menys un jovincel novo-idealista, que en veu baixa
murmurava:

-Si en això de documents humans pogués establir-se la distinció
entre sexes, jo diria que, més aviat que víctima d'un document
humà, en Dordal va ésser-ho d'un document femení...



LA MÀ DEL MISTERI

Abonats i concurrents a la primera llotja baixa del prosceni
estaven, feia dies, intrigats. Des de la nit del debut, havien
observat que l'hermosa diva Eliar-Emin no es treia mai el guant de
la mà dreta. Ni que l'acció de la pessa ho demanés, ni que el
caràcter del personatge ho exigís, ella no ensenyava nua aquella
mà. Fins per a fer _La Pastorel·la amorosa_, va presentar-se
enguantada tota la nit. I si, en les demés funcions donades a
Varietats, algun cop que altre es treia el guant, era
indefectiblement el de l'esquerra; l'altre, ni un sol cop per
excepció... al contrari del que sol succeir, que un es lleva més
aviat el de la dreta.

-Singularíssim!...- deia, meditatiu, un de la banda.

-Enigmàtic!- chorejaven molts.

I el col·loqui floria en rares conjectures i fantasioses hipòtesis
així que es tractava d'aquest fet, que sols podia tenir per
futilesa un esperit superficial.

Hi havia qui suposava que, si amb tanta persistència ocultava la
diva aquella mà, era senzillament, perquè la tenia lletja.
Aventuraven d'altres que potser la tenia deformada i tot, perquè
essent com era, la gentilíssima diva, filla de la famosa domadora
aràbiga Sarah-Emin, tal vegada,  de criatura, havia sofert la
bàrbara caricia d'alguna fera de les que la seva mare exhibia per
Europa. I no mancava qui deixés volar l'espècie de que potser ni mà
tenia, venint aquell guant indispensable a ésser l'amable
superfície que cobrís un enginy meravellós d'ortopèdia... Sinó
desbocada, la imaginació corria àgil entre els habituals de la
llotja baixa de prosceni, més ansiosos cada nit de desxifrar
l'obscur enigma.

Per ço és que, quan va saber-se que un tertuli de la llotja, el
secretari de legació Pol Demar, havia aconseguit, després de
lluïdes estratègies, fer capitular a la diva, l'elegant diplomàtic
va esdevenir objecte de les més hàbils interpel·lacions. I es
comprenia que fos així. El galan que havia tingut prou atractiu,
prou eloqüència masculina per a apoderar-se amb arts d'amor
d'aquella criatura estranyament preciosa, en apariència salvatge
com la Venus del desert, i en realitat subtil com exquisit producte
de les més oposades civilitzacions, per força havia de posseir el
secret que torturava tantes curiositats. De que ell ho sabia, no
se'n podia dubtar. Ara... tot consistia en què volgués revelar-ho.
Perquè, correcte com era per habituds professionals, més propens a
la reserva que a la comunicació, molts es temien que refusés
espontanejar-se. I així, en efecte, va passar. A les insinuacions
que se li feien, replicava ell amb eufemismes tan graciosos, amb
tal enginy d'evasives, que, sense ofendre al curiós, deixaven la
curiositat insatisfeta.

Tan solament a un amic, per a qui mai havia tingut el secret més
mínim, en Delmar va aclarir un dia el misteri. I s'oferia la
història tan excepcional, tan estranya i rara, que l'amic va restar
meravellat. Meravellat fins al punt de que, no podent reservar-se
per si sol la revel·lació impensada, la va confiar a un altre amic.
I aquest amic també va tenir la debilesa de comunicar-ho tot a un
altre. I, corrent així de boca en boca, va arribar a ésser la feta
patrimoni de tots o quasi tots els concurrents a la llotja de
prosceni. I la veritat sia dita, era el cas tan fora de lo normal,
tan pintoresc, tan exòtic que, per lo extraordinari, quasi
disculpava la sèrie d'indiscrecions.

Però... Què es deia? Quin secret es referia? ¿Què es contava? Es
contava que la diva, lluny de tenir la mà dreta lletja, i encara
menys deformada, com a la lleugera s'havia suposat, la tenia tan
agraciada de formes, tan fina i ben fusada de dits, com l'altra. El
que hi havia és que al palmell s'hi dissenyava una taca carminosa,
quasi bé circular i d'uns quatre centímetres de diàmetre, que en
certes temporades adquiria un to vivíssim com de sang fresca,
acabada de vessar. I de què pervenia la misteriosa taca? Pervenia
d'un apetit vehement que havia sentit la mare d'Eliar, mentre duia
a la futura diva a les entranyes. Es deia que un any, per la segona
Pasqua musulmana, la famosa domadora es trobava a Alger i, al veure
rajar la sang de l'anyell del sacrifici, fos per l'estat en que es
trobava, fos per excitació de la festa religiosa, el cas és que li
va entrar un desig irresistible de tocar aquella vermellor calenta
que brollava a glops del coll obert de la víctima. I amb la mà
dreta va tocar la sang, i la mà dreta va tenyir-se'n. Sort que
màcules així aviat s'esborren. A la primera ablució, la taca de
sang fugia de la mà de la domadora; però diu que al mateix moment
l'estigma es va marcar indeleble en la de la filla que portava en
el seu si. El cert és, al menys, que  venir al món la criatura
mostrava en el palmell la taca impresa i que, com més anava
creixent Eliar, més visible el senyal es feia. Oh, i en certes
tongades, encara més! Sobre tot, durant els setanta dies que
separen la Pasqua gran de la Pasqua xica, la taca agafava els més
encesos tons, com si la sang en rajés. Calia que passessin tres o
quatre llunes, per a que el color comencés a esmortuir-se. I a
l'acostar-se el Ramadan, altre cop la vermellor tornava a
comparèixer, com les roselles pel juny...

Quan Eliar, púber tot just, va decidir-se per la vida de l'escena,
entre ella i la seva mare va esclatar una dissenció. Volia l'ardent
domadora que la nena anés ensenyant pel món, qui sap si a manera de
reclam, qui sap si a manera de glòria ètnica, aquella taca sagnant
que memorava una raça històrica, rituals sublims, costums
pintoresques, tumultuoses maternitats... Però Eliar s'hi oposava.
La nena preferia usos i estils europeus, modes sancionades,
normalitats socials. I no cal dir que va triomfar la voluntat de la
diveta. Com a tribut sentimental dedicat a la seva mare, no va
tractar d'amagar el cognom... intent, per altra part, quasi bé
inútil, ja que no podia ocultar tampoc l'especialíssima bellesa que
denunciava el seu origen oriental. Però, en tot el demés, va voler
ésser dona nova, filla únicament de la seva artística creació. En
comptes d'adaptar-se a una fatalitat, se'n faria senyora i reina. I
aquest és el motiu de que cobrís constantment la taca vermellosa
que, ben lluny d'enorgullir-la com un segell personal, li donava
pena com una tara d'origen vergonyós.

* * *

Des del moment en que el misteri els va ésser revel·lat, els
habituals tertulis de la llotja baixa de prosceni esdevenien
estranyament satisfets cada vegada que veien sortir en escena a
Eliar. Com que el pintoresc enigma que encloïa la seva història
havia, durant mesos, constituït per ells una obsessió, ara
respiraven joiosos i amb el fervor dels aplaudiments traduïen el
singular plaer que els feia l'aparició d'una dona que des d'aquell
punt se'ls presentava deslliurada d'un dels seus capitals secrets.
Els semblava que posseir aclarit el misteri d'aquella mà
enguantada, inconegut dels demés mortals, els obligava a majors
gentileses, a majors galanteries, com si haguessin aconseguit
quelcom d'accés a la intimitat de la seductora actriu.

I aquesta, sense dubte, deuria ésser una de les principals raons de
que, a l'anar-se a acabar la temporada, convinguessin els de la
llotja en obsequiar a la diva amb un dinar d'amics, que era el
menor homenatge que podien dedicar a qui tantes hores de delícia
artística els havia consagrades. Però... ¿era realment, l'obsequi,
desinteressat tribut a la celebrada artista? ¿O bé desig,
comprensible, d'admirar la dona hermosa, contemplant, en una hora
d'íntima expansió, la bellesa, lleument bruna del seu rostre, la
fosquedat tornassolada del seu cabell, la brillantor obscura dels
seus ulls, endiamantats i negres com una nit estrellada? ¿O seria
potser més aviat ànsia d'observar a la diva posada en compromís de
desguantar-se per menjar i veure com mostrava ella mateixa aquell
signe original que encara a tots, obsessionava? Quelcom de tot això
deuria haver-hi, per més que l'intent de veure nua aquella mà era
tal volta el qui en predominava entre els propòsits dels comensals.

El que sense cap dubitació es pot dir, és que quan la diva,
enllaçada al braç d'en Pol Demar, va presentar-se esplendent a la
sala del dinar íntim, als circumstants els perseguia idèntica
preocupació: Què faria Eliar? Es mantindria enguantada com en
l'escena? Es treuria el guant i deixaria al descobert aquella taca
de sang que ocultava als ulls del món? La gentil actriu ni sols
semblava adonar-se de la unànime obsessió.

Perpètuament afable i plàcida, va tenir un somrís per a l'un, un
mot amable per a l'altre, una estreta de mà per a tots, fins al
moment de voltar la taula. Va asseure's al costat d'en Pol, serena
i somrient com sempre, i abans de servir-se el primer plat, va
començar a desguantar-se davant la callada expectació dels amics.
Havia arribat l'instant solemne. Contra el que tenia per costum,
l'hermosa criatura va llevar-se tranquil·lament el guant de la mà
dreta, mentre els ulls de tothom es clavaren com distrets, però amb
avidesa, en el palmell fins aleshores eternament amagat. Però...
veu's aquí que al palmell res d'anormal s'hi va veure. ¡Quin
desencant i quina confusió! Amb l'accionar coquetament versàtil, la
mateixa diva semblava que ho fes a posta de mostrar a les clares
tots els aspectes de la seva mà. I ni l'ombra més tènue ni el
senyal més microscòpic de taca vermellosa es traslluïa enlloc. Al
contrari. Una pell satinada i uniforme, com pètal de rosa pàlid
lleugerament bru, tapissava suaument tot el palmell...

Doncs, llavors, era ficció el què s'havia contat? Lo de la Pasqua
musulmana, lo de la sang de l'anyell del sacrifici, lo del desig de
la domadora, tot venia a ésser faula únicament. ¿Però, en aquest
cas, com s'explicava que la diva anés pel món eternament
enguantada, donant motiu a la llegenda? ¿Seria una història
hàbilment forjada per a auriolar a l'actriu de misteriós prestigi?
Més això tampoc era de creure des del moment en què un galant home
com en Pol Demar s'havia convertit en cavaller de la diva... Un
celatge de sospites i de dubtes ennuvolava l'esperit dels
comensals. Fins entremig de la joia discreta del dinar, a estones
es transparentava l'ànsia que tots sentien de resoldre una
incògnita cada vegada més tèrbola.

I quan a l'aixecar-se de taula en Pol Demar va trobar-se amb la
mirada insistent de l'amic íntim que semblava interrogar-lo amb
aires d'home estranyat i tal volta un xic ofès, el diplomàtic va
dir-li, en un amistós apart:

-Però... de què et meravelles? ¿De no haver vist en la mà d'Eliar
la taca sanguinosa de què un dia, confidencialment, vaig parlar-te?
-Doncs, no has de meravellar-te'n. Ara, transcorre el període en
què el senyal es fon completament. Fins que s'acosti altre cop la
Pasqua musulmana, no tornarà la taca a fer la seva aparició. Ve a
ésser com un planeta que tingui fases...

-Ah!- va exclamar l'amic tot somniós.

-Eliar, per a acceptar el convit- afegia en Pol -ha aprofitat
aquest lapse de l'eclipsi o interregne regular, com ella diu...
¿Vols, tu, que essent com és, observadora de les normalitats fins a
l'orgull, hagués consentit a venir aquí, de no haver pogut
desenguantar-se i ensenyar una mà correcta, pura, de la pintoresca
màcula que ella oculta com la d'un crim?



EN PERE PERDIS
O
L'OCELL ARTIFICIAL

Havia sortit en Pere Perdis tan rumiador de tarannà que fins
semblava tenir una vaga idea de què no hi cap més realitat de vida
que la que neix del propi esperit. Però com que demés de rumiador,
era curt de geni, al capdavall va haver de resignar-se als
obstacles exteriors, reduint el seu somni de creació a l'expressió
més mínima. No sentint-se amb prou cor per a edificar un palau de
màrmol, ni tan sols una torreta de còdols, per a albergar-hi el seu
món, va acontentar-se amb ficar-la dins d'una casa de fira.

És que en Pere Perdis ignorava que voler és poder. Ell res sabia de
la vida exemplar dels homes forts, ni dels professors anomenats
d'energia, ni d'aquells homes transatlàntics que consideren la
pobresa com un pecat, com un crim. Oh, si n'hagués sabut alguna
cosa! Potser aquells exemples li haurien servit d'estímul, i el dia
més impensat s'ens hauria convertit en superhome, en emperador de
multituds, en director de consciències... Però no, ell era un
sumís, un obedient, que duia la modèstia per màcula original.

Nascut en un dels carrerons més estrets i foscos de la ciutat
vella, allí s'havia criat, desnarit i pàl·lid com l'herba migrada
que treia els brins per entre les llombardes del carrer. ¡I això
que en Perdis eternament sospirava pels grans espais, pels
horitzons infinits, per les muntanyes altívoles! Perquè de tant
sentir-ho a dir als veïns s'havia arribat a creure que no hi ha
joia comparable a la que proporcionen a l'esperit els espectacles
grandiosos de la natura. I doblement meritòria resultava aquesta
admiració, per quant, si en Perdis estava tan convençut de l'encís
que causen els panorames naturals, era únicament per la paraula
honrada del veïnat. Venia a ésser una suggestió, ja que ell, de
visu, no la coneixia a penes la naturalesa sense adobs humans, la
naturalesa salvatge, ruskiniana; però, pel mateix que a penes la
coneixia, encara l'adorava més. Que no hi ha per a estimar les
coses, com cobrir-les amb el misteri de lo inconegut.

Doncs, veu's aquí que com en Pere Perdis era esdevingut sol en el
món, sense parents ni adherents, el pobre xicot feia la viu-viu en
un despatx comercial, on per un estipendi, de tan menut verossímil,
li tocava escriure durant dotze hores diàries muntanyes de faixes
amb noms de parroquians i amb senyes de les cases respectives. És
clar que no era precisament aquell ofici a què el cridava el seu
temperament somniador. Però... ¿què voleu fer-hi quan el geni no va
acompanyat de voluntat?

Davant de l'escriptoriet tot el sant dia, ni un pam de cel blau
podia veure, perquè els cristalls glaçats de la finestra li tapaven
la vista del defora. Sort tenia de que allà on no hi arribava amb
els ulls, hi arribava amb la imaginació, ajudada per la dita dels
veïns. Així és que mentre maquinalment posava les adreces: _Don
Benet Grau. Sastre. Igualada... Donya Carme Serra. Merceria.
Sabadell... Senyors Comerma Germans, Stat. en Comandita..._ en Pere
Perdis reforjava la imatge ideal que s'havia fet de les prades
maragdines, il·luminades per un sol rialler i enjoiades per ocells
cantaires i reguerols murmuradors.

Al principi, en aquell paradís artificial, el poeta-dependent hi
posava amb la imaginació una figura de carn i ossos: la de la
donzella dels seus callats amors. Era una noia veïna de la dispesa
on ell s'estava, que havia vist algun cop traient el cap a la
finestra. ¡Quina aparició tan dolça a l'ànima! Si ell s'hagués
trobat amb prou esperit, li hauria declarat el seu amor; però mai
va gosar a dir que l'ànima fos seva. I és clar, va succeir el què
sol succeir en aquests casos: que la noia va enamorar-se d'un altre
i va desaparèixer del veïnat.

Des d'aquell dia en Pere va procurar esvair del pensament la
deliciosa imatge, com un que es desfà d'un utensili preciós perquè
no té casa per semblant moble. Era una ambició massa grossa per a
la seva humilitat. Massa luxe per a la seva ànima i pels seus
sentits. I aleshores la va donar per fer paisatges sense figures,
pensant que més endavant potser podria posar-n'hi una altra, encara
que fos filla de la invenció. Subconscientment i tot, ja li recava,
ja li venia una mica malament haver-se d'empescar una donzella
artificiosa, quan gairebé l'havia tinguda del natural. Perquè humil
com era de per si, trobava pretensió massa alta i orgullosa això de
mantenir un ideal d'amor platònic, creant una donzella tota
d'artifici, bona segurament per a suprems rumiadors... però no per
a ell, cuc de la terra, que amb una de real ja s'hauria tingut per
satisfet...

I veu's aquí que durant les inacabables hores d'escriptori tornava
a pintar de pensament la seva personal visió dels boscos i les
prades, de les florestes i dels rius. Mes, ni reals ni inventades,
en aquells escenaris de paradís no hi havia Eves primicials, ni en
aquells boscos dòrics hi trescaven Dianes enciseres, com si el
pintor no esperés res d'un amor que si era espiritual esdevenia
inassequible, per falles del pensament, i si era de sensació
resultava irrealitzable per falles de voluntat. Va ésser la gran
crisi de la seva vida. Un greu pesar li va venir de veure que
entretant no tenia més recurs que eliminar, de les seves creacions,
l'escalf d'humanitat sensible. Des d'aquella hora endavant, més
retret va mostrar-se cada dia, més allunyat de socials contactes,
més tancat en si mateix.

Ja no esperava com abans les tardes del diumenge per a fantasiar
més o menys del natural, pels parcs i pels jardins públics, parat
davant de les rengleres d'albes platejades o dels macissos
geomètrics delineats amb flors, o dels gavials de fil metàl·lic on
xerrotejaven aus canores, subdividides en seccions. Aquella
naturalesa ordenada i cívica cada dia li desagradava més, no
precisament pel que tenia de cívica i simètrica, sinó per ésser
l'arranjament obra d'un altre... Perquè el que ell hauria volgut
era una natura verge i escabellada per a domesticar-la, de
pensament, al seu gust.

Demés, per una espècie de romàntic encongiment, els passejants li
feien pena. Li semblava que la gent se'l mirava entre mofeta i
acompadida pel seu posat esllanguit i per la roba que duia, lluent
de tan usada. Sentia vergonya de si mateix, angúnia de que el
vegessin... I aquella misantropia -que era tal volta recança de no
poder realitzar el seu somni- li aigualia la festa del passeig
dominical.

Cada dia més tímid, més esquerp, va començar per fugir dels indrets
públics, acabant per estar-se a casa a continuar l'eternal cabòria
com si volgués enquibir en el quartet de la dispesa el laboratori
de les antigues creacions. Més, com a compensació a la soledat,
aleshores va sentir una alegria desconeguda al veure que podia
prescindir, per a l'infantament del món que veia en somnis, de les
exteriors realitats. Allí al piset passava les tardes lliures de la
festa rumiant, meditant, refent per milionèssima vegada el seu
panorama original.

Però com sembla cosa enterament comprovada que àdhuc els més
enlairats poetes han de fer aguantar per una banda o altra la
creació en les apariències sensibles, ell, en Pere Perdis, per a
renovar els temes de l'ideal va haver de recòrrer a la lectura que,
com els parcs i els jardins, és un natural de segona mà. Posat en
tan dura alternativa, ell hauria volgut almenys llibres bonics,
dels que portaven versos amorosos o expliquen històries
desenrotllades en vergers idíl·lics, perfumats de flors i plens
d'ocells. Però el limitat pressupost no li arribava per a
comprar-ne, i també li va caldre limitar el goig literari.

Ja que no podien ésser històries ben boniques, serien diaris vells
dels que corrien pel despatx, llançats després de llegits. Però
quasi mai trobava en la lectura d'aquells papers, farcits de
política i notícies, el menjar saborós que desitjava. I era que en
Perdis encara no sabia que del fet més ordinari, de l'actualitat
més corrent, se'n poden treure històries i poesies perdurables que
desafiïn el temps i la mateixa bellesa.

Un dia, no obstant, va voler la sort que arrencant el full d'un
almanac de paret hi trobés darrera una quarteta impresa, que deia
així:

Avui t'he vist passar
per vora de l'estanyol...
les canyes es decantaven
per preservar-te del sol.

I darrera d'aquell, va arrencar un altre full i va trobar una altra
quarteta cantant igualment l'amor i la natura. Per un xicot humil
com ell, la troballa va ésser un tresor. Des d'aquell dia, cada
matí recorria els distins departaments del despatx fent arreplega
de fulls de calendari. I com de calendaris n'hi havia per tot
arreu: al despatx del principal, al magatzem gran, al xic, a la
botiga, a l'escriptori, a la secció de remeses... la collita de
fulls era abundant. Ell els desenganxava del bloc amb gran
destresa, els reunia amorosament, els ficava dins d'un sobre, i en
essent a casa els llegia d'un a un. Era l'instant més feliç del
dia. Allí hi trobava versos i proses de tots estils: epigrames i
sentències, receptes útils i acudits, efemèrides i epitafis,
acròstics i jeroglífics, dècimes i sonets, anècdotes i madrigals...
Però a n'en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades
l'entretenien però el deixaven fred; els fets històrics, com no
fossin amorosos, res li deien; els acudits no el feien riure, i
sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor com si
l'insultessin o el ferissin... El que li agradava més eren les
poesies que cantaven miracles de l'amor o meravelles del paisatge.
Un dia n'hi va venir una als ulls que li va fer l'efecte d'una
revel·lació. Era un senzill cantar, concebut en aquests termes:

A casa hi tinc un balcó
que un monarca envejaria...
hi ha tres olles amb marduix,
cinc testos amb clavellines.

Oh, bon Déu, senyor! Aquells quatre versos li varen obrir tot un
món de programes, de projectes. ¡Tenir un jardí invenció seva! ¡Un
jardí a la finestra del quartet, fora del bullici públic, fora de
la profanació de la gentada! ¡Un menut oasi creat per ell, arranjat
per ell, conreat per ell i per ell fruït! És clar que no fóra gran
com una avinguda de Versalles, ni frondós, com les Hespèrides...
sinó un retallet, un escapuló, el retallet, seria tot obra seva.

-Si sé manejar-me amb mònita- va dir-se llavors en Pere Perdis, -jo
també el podré tenir un jardinet per l'estil d'aquell del cantar,
encara que sia més modest, més humil, sense aquella exuberància de
clavellines i marduixos que correspon a la gràndaria d'un balcó.
Per a la meva finestra, amb un testet o dos ja en tinc prou;
però... en canvi, hi posaré una gàbia, amb un ocell que refili els
dematins...

I de seguida es va posar a treure càlculs, mirant d'harmonitzar les
ambicions de l'esperit amb els mitjants econòmics. Tot d'un cop no
ho podia pas comprar, planta i test, gàbia i ocell. Per a aquelles
coses plegades els diners no li arribaven de bon tros. Doncs,
primer una cosa, després l'altra. I posant-se a meditar sobre
l'ordre de les compres, al capdavall va deduir que dins d'una sana
lògica, primer convenia el continent que el contingut. La gàbia
abans que l'ocell, el test abans que la planta. Perquè sense test
que sostingués la terra, la planta es marciria, i l'ocell sense
gàbia es posaria a volar. I a l'acte va anar pel test pensant que
per Sant Joan podria comprar una aufàbrega. I amb la gàbia va fer
el mateix: adquirir-ne una que encara que venturera, estava en molt
bon estat.

Des d'aquella hora a la finestra d'en Pere hi havia un test sense
planta i una gàbia sense ocell. Però és clar. El xicot es migrava
esperant el dia desitjat de fer servir les andròmines. I per més
que ja sabia per una llarga experiència que l'ideal costa un xic de
realitzar, li causava gran tristura contemplar aquells buits que
eren com un símbol d'impotència. La gàbia, sobretot, li feia tanta
pena de veure-la inhabitada, que un dia se li va acudir un gran
pensament: poblar-la de la manera que pogués, encara que fos
estrafent un ocell artificial i posar-lo a la gàbia d'interí.

Encara fora millor que un dels que volen, perquè el que ell
estrafaria seria un joc, una imatge, un fill del seu poder
imitador. Al moment va sentir un desfici febrosenc, una joia, un
dolor, una ansietat, un desvari, que segons opinió autoritzada, són
símptomes precursors en tot infantament d'una obra d'art. I agafant
un full de paper de groc reial, va fabricar amb paciència un canari
molt ben fet, encara que immòbil... Un cop va tenir construït
l'ocell, el va ficar dins la gàbia, amb les potetes enganxades
sobre un saltador. I com que no hi ha res que aconsoli com l'acció,
en Perdis va gaudir el goig insuperable de trobar-se satisfet de si
mateix.

S'ha de dir que va passar moments ditxosos, els més ditxosos de la
seva vida, mimant, acariciant, cuidant aquell ocell que precisament
per ésser il·lusori era el més real que mai hagués existit. En
Perdis, que tot i essent un artista veritable, no es podia desfer
encara de la sentimentalitat original, afalagava contínuament
l'ocell fantàstic. Li mudava l'aigua de l'abeurador li netejava les
canyes, li posava una fulla d'escarola, li bufava la menjadora, com
si hi tingués realment menjar. I demés li feia festes: _Ptiiit!
Ptiiit!..._

Però la gent veïna de l'altre part de carrer es mirava, estranyada,
la maniobra i a voltes es preguntava:

-Un ocell així, tan pintat i tan estrany, que no piula ni es
belluga... ¿quina mena d'ocell deu ésser?

I en Perdis deia per dintre:

-És l'ocell del meu esperit.



EL MIRALL DE LA GUILLEMA

Quan aquella mossa va arribar als setze anys va sentir un viu
desitg d'emmirallar-se.

Tot va venir de que el pastor de l'Ensulcida, al sortir una festa
de missa matinal, va començar a mirar-se-la amb ulls encesos de
luxúria i va acabar per dir-li amb veu enfarfegada:

-Fòtxara de mossa! Et tornes gopa, ¡com hi ha dés! ¡Qui et pogués
heure, tan molsudota!

Un altre dia, passant per davant de l'hostalet del Serrat, una
colla de llenyataires que en sortien varen etzivar-li un grapat de
mots tan vermellosos, que la varen fer enrogir.

Semblants paraules de desig carnal removien la mossa fins a les
entranyes. I des d'aquell punt, es demanava de no tenir un tros de
mirall, encara que fos menut com el palmell, per a mirar-s'hi la
cara, per a contemplar-s'hi aquell coll i aquell pit combat que
feien venir temptacions als pastors. Ja estava cuita de passar-se
d'esma l'escarpidor pels cabells. Ja estava cuita de pentinar-se a
les palpentes.

Però com que al casalot del peu del cingle, on vivia soterrada amb
la seva àvia i amb el seu pare, ni mobles tenien per a ajaçar-se i
per a seure ¡ves si hi havia d'haver mirall per a gaudir-s'hi la
mossa! Els pocs trastos del casalot eren tan vells que amb prou
feines s'aguantaven, iguals que els de la cançó:

Cadires coixes,
pots i bancs corcats,
pastera esberlada,
armari enfonsat.

Un dia, tota resolta, la Guillema va dir a la seva àvia:

-Mireu, àvia; heu de donar entenent al pare que un dijous que vagi
a mercat se m'emmeni.

-I què vols fer-hi a mercat?

-Vull que em compri un mirall per a pentinar-me. Ja n'estic tipa de
trenar-me les cues sense saber el que em faig. Amb un mirallet rodó
d'aquells que es pleguen ja en tinc prou. A l'Hostalet en vaig
veure un i la mossa de l'ermitana em va dir que només costava un
vintidós.

Però quan el pare va haver esment de la fatlera de la mossa, li va
dir amb el to sorrut que acostumava:

-No tenim cortos per la sement... i en llançarem per miralls?...

-És que jo no us dic pas ara, totseguit...

-Doncs, quan?

-Quan... poguem vendre el roldó...

El pare va fer anar el cap com volent dir que ja veuria.

Però va venir que el roldó es va vendre, mal venut, molt mal venut,
perquè aquell any n'hi havia hagut tanta abundor que els pellaires
ja no en volien... i no es va parlar més del mirall. Aquell dijous
d'anar a mercat mai venia, i la Guillema es despacientava en la
soledat de les boscúries.

-Maleïtsaga, maleïtsaga!- mormolava de baix en baix, ara tocant-se
amb el palmell de la mà la cabellera i les galtes, ara acaronant-se
el coll i el naixement del pit com per a veure si valent-se
solament del palp en treia l'aigua clara d'aquella boniquesa
temptadora que copdiciaven els bosquerols.

Allò de que ella fes néixer en els homes tan viu desig, la tenia
trasbalsada. De dia no rumiava pas res més, i de nits hi somniava.
La dèria de veure's amb els seus mateixos ulls, tal com era, tal
com la veien els altres, la feia tornar pensívola i tristoia, com
un que ha perdut quelcom i no sap trobar-ho. Tot ho feia d'esma i
les coses li queien de les mans.

La seva àvia li deia:

-Què tens? Sembles enza...

El seu pare afegia, sempre ferreny:

-No ets bona per a res... Mal llamp! ¿Què t'han donat encantàries?

Però ella igual que si no ho sentís, restava somniosa, mústiga,
cercant sempre la soledat. Així que veia el seu pare fora i
distreta l'àvia, s'enfilava cap al bosc o bé baixava al torrent per
a capdellar i descabdellar a soles l'eterna cabòria que la
perseguia. S'asseia al peu d'una soca, i rumia que rumiaràs.
Després s'alçava, i, com una ànima en pena, començava a
passejar-se, mig adormida, mig desperta, en una mena d'ensopiment
estrany.

Una tarda caminant per la vora d'un reguerol del torrent, li va
semblar veure passar una ombra d'ella mateixa, reflexada en un clap
d'aigua. Va aturar-se tot de sopte i va mirar dins del clap. La
imatge cercada de tant temps se li apareixia quan menys s'ho creia.
¡Quina cosa més estranya! Per una colzada que feia el reguerol
l'aigua se n'entrava en una mena de clot obert en el rocam, i allí
s'estava quietona, arrecerada, sense sofrir empentes de la corrent.

Amb el desig de veure's a son plaer, la Guillema va ajupir-se
posant la cara a flor d'aigua, Però de tan acostar-s'hi de moment
no es va veure emmirallada. El fons del sot era tot tacat de clapes
de molsa negra, rostida pel sol d'agost, quan les calors eixuguen
l'aigua d'aquell indret. Llavors la mossa es va enretirar una mica,
i la figura es va tornar a reflectir. ¡Quin plaer més voluptuós
sentia la xicota en aquells moments! El mirall no era pas tan clar
ni transparent com la lluna de cristall que somniava, però era més
gran, molt més gran. S'hi veia tota, fins a mig cos, i no es
cansava de mirar-se. Era tant el goig que li pessigollava l'ànima
que fins li va venir a la boca la cançó que de criatura havia
sentit cantar:

Dones bojes de Riells
que a l'aigua aneu a mirar-se,
no us hi encanteu massa temps,
que us tornareu dones d'aigua.

¿Però, ves què li feia a n'ella tornar-se dona d'aigua, mentre es
pogués contemplar els cabells crespats i negres, les galtes entre
morenes i roges, els llavis sagnants i molsuts, el coll grassó i el
pit reinflat? Totes les paraules de desig que li deien els
bosquerols li anaven venint a la memòria, com una corrua de mals
esperits... I aleshores ella va començar a treure's el mocador del
cap, el mocador del coll, després va desfer-se els primers gafets
del gipó i, quan ja anava a destrenar-se les cues per a
contemplar-se en tot l'esclat natural de la seva rústega
boniquesa... va sentir un crit esfereïdor que la va deixar
aturdida...

-Guilleemaaa!...

Era la veu del seu pare que la cridava des del peu del cingle.

A corre-cuita, la mossa es va arranjar com va poder, es va lligar
els cabells, es va posar el mocador al cap, i cames ajudeu-me cap
al casalot.

-On ets anada? No sé on et fiques...- li varen fer el pare i l'àvia
en arribant...

Ella va donar qualsevol excusa, i en tot el sant dia va fer la
farina blana per estalviar renys i preguntes. Però l'endemà així
que es va veure sola, altre cop va esquitllar-se cap avall
enduent-se'n pinta i escarpidor per a pentinar-se al torrent. Ni
una regina davant d'un trèmol ha fruït mai tant com fruïa la
Guillema davant del sot d'aigua que li servia d'espill. Primer es
desfeia les trenes, permetent que la tofa li penjés; després es
passava l'escarpidor per deixar els cabells ben esclarits; acabat
se'ls allisava amb la pinta, com si urdís seda per a teixir; al
capdavall venia el trenar-se les cues i fer-se el monyo,
aguantant-se els lligams entre les dents i fins estarrufant-se uns
quants cabells sobre el front, el mateix que les damisel·les de
ciutat. La vida sencera hauria passat encaterinada davant del sot
d'aigua si al millor de l'encantament no hagués sentit aquella veu
que l'estemordia:

-Guilleeemaaa!...

Aleshores trescava rostos amunt com una daina per a aplacar les
ires paternals, però l'endemà tornava a la cabòria, i cada dia el
mateix.

Una tarda el seu pare va posar-se a l'aguait, la va veure sortir i
se'n va anar darrera d'ella. Quan la mossa va ésser al torrent va
veure com es treia la pinta, com es desfeia els cabells amb una
mena d'adoració.

-Ah, sí!- va pensar, tot sorrut, el pare. -Ja t'arranjaré.- Però no
va dir paraula i va desaparèixer sense fer remor un cop vista la
facècia.

Més rafiada que mai la Guillema, l'endemà se'n va tornar cap al
torrent, però així que va arribar al reguerol es posava les mans al
cap, desolada.

El mirall d'aigua havia desaparegut. El sot es veia tot omplert de
terra i de pedruscall.



CONFLICTE D'UN NUMISMATA
O
COM MÉS MONEDA MÉS POCS DINERS

Els xicots del carrer Major prou s'esgargamellaven cantant, a totes
hores del dia:

-Potecari brut,
cara de granota,
quan no té diners
fa mala carota.

Però encaparrat com estava amb les seves clasificacions
numismàtiques, el saberut apotecari don Joan de Déu, ni tan sols
les sentia aquelles cançons de mofa amb què la quitxalla del veïnat
li venia a fer la guitza, bo i tafanejant per les ventalles del
carrer. Altres cabòries, altres mals de cap tenia, que parar esment
en allò. L'una hora perquè havia rebut unes monedes que estaven per
classificar, l'altra hora perquè havia de desxifrar una inscripció
borrosa, el fet és que molts dies no assossegava ni podia aclucar
els ulls a la nit.

Pensatiu, rumiós amoïnat, sempre amb el pensament a tres quarts de
quinze per a tot el que no fos la ceba de la col·lecció, passava la
vida darrera l'escriptoriet del taulell, acariciant el somni
fantasiós de les monedes que li mancava pescar per a omplir els
buits d'aquelles sèries inacabables que li ballaven pel cap
eternament. La sèrie cosetana... la sèrie ilerdenca... la sèrie
tortosina... i la sèrie bisulduna... Com una lletania sense fi li
passaven per la memòria els noms dels exemplars que ja tenia o dels
que li mancava coleccionar... i així se li escorria l'existència,
breçant perpètuament la imaginació en un deliri de grandeses
numismàtiques, en un febrós desvari de moneda històrica... fins que
entrant algun comprador a la botiga l'arrencava brutalment de
l'èxtasi, per a fer-lo caure en les realitats prosaiques de la vida
terrenal.

-¡Dos quartos d'ungüent de contracàs!- demanava un xicot amb
cantarella.

-Dos... quartos... de... què...?- preguntava distret l'apotecari.

-D'ungüent de contracàs, per a mon germà petit que s'ha donat un
cop de cap en el cantell de la porta...

I llavors l'apotecari s'alçava tot rondinant i, després de desar
delicadament en un calaixó de l'escriptoriet les monedes que
estudiava, recorria com un somnàmbul, amb la mirada perduda,
prestatges i prestatgets, buscant com qui diu a les palpentes per
entre els pots trencats i bruts, el de l'ungüent que li demanaven.

Tant era el que anava encaboriat, que li va passar que un dia va
equivocar-se de pot i va donar un remei per altre. El comprador li
havia dit «emplastre simple», i ell que va i li embolica «un
emplastre de cantàrides», i vetaquí que al malalt, en comptes de
ablanir-se-li el tumor amb el lenitiu, se li va inflamar de tal
manera amb el vesicatori, que si no va morir d'aquella feta, va
ésser per un voler de Déu.

Des d'aquella hora endavant, va perdre bona xica de parròquia
l'apotecari del carrer Major. La brama va córrer de que s'errava de
medicina, i molts pensaven: no m'agafaràs... Però a n'ell si que
tant se n'hi endonava de tenir més poca gent. Així no el distreien
tant de les seves cavil·lacions. Així tenia més lleure per a
aconduir aquells florins tan rebonics d'Aragó i aquells formosos
ducats del rei i aquells mancusos i morabatins d'or, i aquells
croats i aquells sisens de plata, que eren la seva glòria i el seu
turment.

Posseir aquelles monedes era com tenir la història entre les mans;
era com fer coneixença amb les generacions de la vellúria; era com
deturar el temps i entreveure la glòria dels passats... Però així
que li venien a la memòria els molts exemplars que encara li
mancaven per a arrodonir un xiquet les sèries, li entrava un
desfici, una frisança, un afany de posseir! I sobretot, quan
pensava que moltes d'aquelles peces sospirades, jeien en poder de
gent que ell creia indigna de semblant tresor perquè no tenia prou
caletre per a aquilatar-lo degudament, llavors li entrava aquella
estrany rancúnia que sent tot vertader col·leccionista contra el
seu rival afortunat.

Està per demés el dir que d'aquest tripijoc de les monedes
antigues, la butxaca de l'apotecari se'n ressentia un bon tros.
Demés d'anar-se-n'hi molta parròquia de la botiga, també se n'hi
anaven els pocs o molts cabals arreplegats amb prou pena i prou
angúnia durant tota una vida consagrada a l'espàtula i al matràs.

Això de la col·lecció numismàtica ja se sap que és car bocí, perquè
el que compra una moneda antiga, demés del que val de plata o d'or,
ha de pagar la vàlua històrica, i com que això és una cosa tan
elàstica, tan vaporosa i espiritual que no té preu en cap tarifa,
hi ha exemplar per aquests mons de Déu que costa un ull de la cara.
Per un bessant valencià del temps de Jaume II que amb prou feines
pesaria dos durets d'or, l'apotecari n'havia donat dues unces i
dues unces i mitja, segons la raresa i el bon estat. I com que les
compres sovintejaven i ell no mirava gens prim, sempre encalabrinat
amb la fatlera que l'obsessionava, va començar a endarrerir-se, va
començar a contreure deutes, acabant-li per passar la cosa més
estranya d'aquest món... i és que com més monedes arreplegava,
anava tenint més pocs diners. Tant com la col·lecció li augmentava,
el calaix li disminuia: Però la ceba era més forta que ell i no hi
podia fer més. Quan es veia encara tan lluny d'omplir les clarianes
que tenia el monetari, es sentia com ferit, com humiliat en el seu
honor de numismata.

La seva pobre dona, prou li predicava sempre:

-¡Joan de Déu, Joan de Déu, a tu et perdrà l'ambició! ¡Aquest afany
d'atresorar moneda et portarà un dia o altre a demanar caritat!

Més ell, encegat amb la seva dèria, no s'adonava de res. Ni veia
que la botiga se n'hi anava per portes, ni que es trobava sense un
clau. Mentre el monetari se li anés omplint, poc li feia que se li
buidés la bossa. I tant i tant va descuidar el negoci, que al
capdavall, el mateix ell que la seva dona, van haver de cantar els
goigs de Sant Prim. Va venir un moment, un moment crític, en què
amb tot i tantes dobles i tants florins com tenien ben desats, no
sabien pas de què fer mànegues per a arribar a fer bullir l'olla.
Entremig de les riqueses numismàtiques en què vivien, la misèria
s'apoderava d'ells, i ja no tenien roba per a mudar-se i anaven per
tot dia fets uns pellingots. Mai amb tanta raó com aleshores, la
quitxalla entonava la cançó:

-Potecari brut,
cara de granota,
quan no té diners,
fa mala carota.

Mala cara com aquells dies de penúria, no l'havia feta mai. Ni mai
havia anat tan espellifat de calces i levita, ni tan tronat de
barret, perquè a l'habitual desídia de l'home que té una ceba massa
arrelada al magí, don Joan de Déu hi afegia el decaïment natural
que porta en si la misèria. Des d'aquella hora endavant, al pobre
numismata li va tocar ballar amb la més lletja de totes. Els
acreedors l'empaitaven nit i dia, i fins l'amo de la casa el va
empendre sèriament perquè es donava el cas de que aquell bon
apotecari, que tenia en son poder tantes monedes que havien fet bon
paper en famosos tresors reials, es trobava que devia qui sap els
mesos de lloguer.

I vet aquí que un dia, tot determinat i resolut, va presentar-se el
propietari a la botiga dient que si no el pagaven tot seguit es
veuria obligat a pendre un determini. Atribulat per l'amenaça,
l'apotecari va demanar un altre respir amb veu plorosa:

-Si pogués tornar a passar...

-Ja he passat massa vegades.

-Esperis, per pietat, un xiquet més!

-Em sembla que m'he esperat prou. O em paga ara, o bé hauré
d'embargar.

Embargar! Aquesta fatídica paraula va sonar sinistrament a les
orelles de l'apotecari. El pobre home ja veia, horroritzat, com
escribans i agutzils li remenaven el monetari i se n'hi enduien el
bé de Déu de les seves il·lusions.

En aquell flagell terrible se li va ocórrer oferir al cruel amo de
casa unes quantes monedes del seu tresor, fent, en semblant
conflicte, com fa el capità de navili que llança al mar part de les
mercaderies, per a salvar el gros del carregament. Groc com la
cera, el numismata va ficar els dits en un calaixó de
l'escriptoriet, va treure un bon pessic de croats i divuitens de
plata i els va allargar al propietari amb tota la recança d'aquest
món.

L'amo va restar més que sorprès al veure aquella mena de ralets
estranys, tan revellits i ronyosos. Perquè tot el que ell era entès
en pessetes de les usuals, era ignorant en matèria de numismes.

-Què és això que em dóna aquí?- va preguntar, tot estranyat.

-Monedes antigues... Són de les úniques que tinc...

-Però  ¿què vol que en faci, si aquest metàlic està retirat de la
circulació?- replicava el propietari, ple de lògica.

-Pero si encara valen més...- insinuava amb timidesa el numismata.

-Però, passen o no passen?- feia l'un.

-Tant com passar, no senyor...- responia l'altre.

-Doncs, llavors...

-Però és que encara tenen més valor que si passessin.

-No pas per mi, que no sé a quant es cotitzen. Potser en tindran
per a vostè o per un cebellut d'antiquari com vosté, que per una
moneda vella que no circula en dóna de les de trinca, de les que
corren en les transaccions...

No hi va haver manera d'entendre's, i l'endemà es va trobar
l'embarg a la botiga. Amb la consternació a l'ànima i les llàgrimes
als ulls, l'apotecari va haver de presenciar com, després dels pots
i dels matrassos, s'apoderaven els curials, amb mà sacrílega, del
tresor, del monetari! Davant de la profanació va caure sense
sentits, i tan gros va ser el trastorn que la vergonya de l'embarg
va causar a la seva dona, que d'aquell cop va morir.

L'apotecari era més fort i va salvar-se... però, potser millor
hauria sigut que hagués seguit a la tomba a sa muller, perquè al
capdavall, quan va sortir de la malaltia, va trobar-se sol i vern
al món, sense botiga, sense dona, sense llar... i sense aquell
monetari que havia sigut la seva perdició.

Aleshores va complir-se la profecia de la seva dona, i no va tenir
més remei l'apotecari que posar-se a demanar caritat. Aquell home
que en la seva edat d'or havia sigut amo de tanta moneda històrica,
ara que era pobre i vell, s'hauria de veure captant monedalla
moderna als transeünts. Assegut en el graó d'una porta del
capdavall del carrer Major, passava tot el sant dia esperant que
alguna ànima cristiana li tirés dins del barret una d'aquelles
prosaiques peces d'aram que la gent d'ara en diu cèntims.

I entre caritat i caritat, li quedava al pobre apotecari temps
sobrer per a enfonsarse en les més tristes reflexions. Ja que no
podia fer res més, filosofava, i tot filosofant, filosofant, va
arribar a les conclusions més sorprenents. Havia sonat l'hora de
les clarividències, de lo que en diuen «lluminoses síntesis.» Tot
ho veia clar llavors... A n'el món n'hi havia de dues menes de
metàlic: les monedes antigues, que són les monedes de l'ideal; les
monedes modernes, que són les monedes de la realitat. Les unes, les
que no passen, representen la poesia, la glòria, el misteri del
passat i alimenten els somnis de l'esperit. Les noves, les de
trinca, les que estan en circulació, representen la utilitat, la
ganància, el benestar de la vida i serveixen per a satisfer les
necessitats corporals.

-I la gran llàstima és- acabava dient el pobre apotecari -que en
aquesta darrera hora de la vida jo em trobi que no tinc ni de les
unes ni de les altres, ni de les que són bones per a l'ànima, ni de
les que són bones pel cos!



REI DESCONEGUT

Anava tan distret el jovincel, camí amunt, camí amunt de
l'existència, que quasi bé fins a topar-s'hi, no es va adonar del
vell xaruc que marxava camí avall, camí avall sempre... Quina
impressió més rara va causar-li la presència d'aquell jai!

Era el vell més vell que havia vist en sa vida. No semblava que
dugués a sobre feixos d'anys, sinó feixos de centúries... ¡Tan
caragolat anava d'espinada, tan arrugat de mans i rostre! Ni en els
mals somnis de la nit, ni en els desvaris de la febre, s'havia mai
obert pas tal aparició de senectut decrèpita.

Immediatament es va ficar el jovincel la mà a la butxaca, i
traient-se una moneda, va allargar-li. Però ell, el vell xaruc, amb
una expressiva acció de mà, cerimoniosa i digna, va refusar aquella
almoina. I sense ombra de menyspreu ni vanitat, va murmurar entre
llavis:

-Grans mercès.

A l'acte va notar el jove que havia comès una torpesa. Bé es veia
prou que encara que anés vestit com mendicaire i estés arrugat com
un pergamí i encartronat com una mòmia, aquell vell tenia misteriós
aspecte de majestat com el de un monarca o d'un príncep, com el
d'un patriarca de l'antiga llei o al menys el d'un patrici de gran
raça.

-Ja ningú em coneix!- murmurava el jai, planyent-se entretant amb
aires tràgics. -Àdhuc em fan caritat... a mi que he tingut palaus
de marbre i pòrfir, a mi que he tingut tresors més opulents que els
de Mides i els de Cresus!

El jovincel restava entretant avergonyit i estranyat; potser més
estranyat que avergonyit.

-Ja ningú em coneix...- seguia dient el vell -i els cants d'amor
que jo he dictats, ara celebrats per místics, ara entonats per
eròtics, són més famosos que els d'Anacreont i de la Safus, perquè
han sigut enlairats arreu del món, el mateix en els chors de les
esglésies que en les cambres de les dames...

El jovincel aleshores va pensar: aquest home desvarieja. Però ell,
com si li llegís en els ulls el que rumiava, va respondre amb to
calmós:

-¡No somnio, no somnio... Aquí si algun somni hi ha de meravella,
són els prodigis autèntics que jo he vist i tocats... Són els murs
d'or i d'aram que he construit pel gran temple... són els milers de
dones, blanques com llet, rosses com sols, tendres com lliris, que
he tingudes per esclaves... Ja s'és perduda la memòria dels grans
homes... ningú em coneix... ningú em coneix...

-Pobre boig!- va pensar, retirant-se el jovincell, mig afligit de
compassió, mig contorbat de misteri.

-Ningú em coneix!- entretant seguia el vell exclamant-se. -Ningú em
coneix... i sóc el rei Salomó!



LA VIDA I L'OBRA
O
EL POETA DELS HUMILS

En aquella vileta de muntanya, xica com el palmell de la mà, però
corcada pels odis del pobre i les tiranies del ric com la ciutat
més populosa, hi vivia en Jan Oriol, minyó d'ànima senzilla i
tendra, oberta a tots els entusiasmes i a tots els amors. La
majestat del cel i la formosor de la terra li havien inspirat des
de noi belles complantes saturades de fervorosa adoració; però tant
o més que les visions de la naturalesa, li van fer més tard somoure
el cor els ideals de justícia i de germanor entre els homes. No hi
havia res que el commogués tant com l'espectacle de l'humil
trepitjat pel poderós, de l'ignorant escarnit pel savi, del pobre
esclavitzat pel ric. Acondolit a tota hora de la humanitat afligida
pel dolor, es passava la vida somniant amb l'adveniment d'una edat
nova, perfumada de bondats, en la que grans i xics arribessin a
viure frec a frec, sense rancúnies ni vergonyes.

Des del dia que va veure com una família de parcers, per no poder
pagar la part a l'amo, tenia d'abandonar el terrer que durant
segles havia anat conreant de pares a fills, va sentir de cop i
volta una irresistible vocació que l'empenyia a formular en
candencioses posades els crits de pena que li arrencaven la
tragèdia dels vençuts i la crueltat de les lleis humanes.

Però en Jan Oriol era tímid, molt tímid, i com que sentia gran
rubor per les seves gestacions mig poètiques, mig humanitàries,
amagava a la vista de tothom, igual que si fossin el cos d'un
delicte, tots aquells fulls de paper a on hi deixetava trossets de
la seva ànima. Ningú, ningú en sabia res d'aquells versos teixits
en la soledat i en el silenci; ningú en sabia paraula d'aquelles
rimes melangioses, amarades en la tristesa del món i en l'anyorança
d'una existència millor, en la que els ignorats, els modestos i els
adolorits poguessin alçar una mica el cap entre els que es
gaudeixen de la vida.

* * *

S'ha de dir, per a ser verídic, que gran part d'aquelles idees de
redempció social a n'el pobre Jan se li havien ficat dins de
l'esperit tot llegint els formosos versos de l'escriptor més famós
de l'època, en Terenci Dasca, qui, entre els autors predilectes,
era el poeta dels seus amors. En cada pàgina del cantor dels
pobres, del «poeta dels humils» com l'anomenaven els contemporanis,
el rimaire inèdit de muntanya hi sentia bategar el cor del gran
home, tot ell encès de pietat per als seus germans obscurs.

Els herois anònims cantats per en Dasca li poblaven a tota hora la
imaginació. Com una processó de màrtirs sense nom i sense palma, de
nit i dia li desfilaven pel pensament els modestos protagonistes
d'aquells poemes consagrats a les llàgrimes silencioses i a la pena
recollida. Tan bon punt era el geni desconegut que portant un món
d'idees dintre el cap passa sense ésser vist per davant les
multituds indiferents; tan bon punt era l'home resignat que
caminava a batzegades per la terra, sense gosar alçar el coll del
jou que l'aclapara. Uns cops, era el solitari que fa la bona obra
per sota mà, per defugir l'aplaudiment i la glòria; altres vegades
era el desconsolat que no té qui l'encoratgi ni li aixugui les
llàgrimes dels ulls... ¡Quina devoció més fonda l'inspiraven al
pobre Jan aquells tristos personatges i quin respecte li feia
l'home sublim que els havia llançat a la vida eternal de la poesia!

Més que admiració de deixeble, era fervor de creient el que sentia
en Jan Oriol pel «poeta dels humils», perquè, com passa tantes
vegades en la comunicació intel·lectual, l'entusiasme per
l'escriptor havia acabat per convertir-se en amor per l'home íntim.
En Terenci Dasca no podia ser el literat indiferent que fa ofici de
la seva inspiració elaborant una obra divorciada dels seus actes,
sinó el poeta sencer que concorda l'obra i la vida interior, sent
artista i apòstol tot d'una peça. Ja és cosa gran i meravellosa
predicar a la gent per mitjà de cants i odes, però encara és més
gran i prodigiós afegir-hi la formosura dels exemples!

* * *

Per això en Jan no en tenia prou amb la lectura dels poemes dictats
pel mestre; no se'n sabia acontentar d'aquelles pàgines amoroses...
necesitava quelcom més directe i immediat, li calia acostar-se a
l'ídol, venerar-lo cara a cara, fer-lo objecte personal de la seva
adoració.

-Si pogués veure'l! Si pogués conèixer-lo! Si pogués parlar-li!-
pensava contínuament. -¡Si un dia conseguís la gràcia de que
m'escoltés els meus pobres versos!... perquè... ¡ves si és estrany!
que els papers que no he llegit mai a ningú, a n'Ell sento desig de
llegir-los-hi...

Cada cop que baixava a ciutat, que era molt poques vegades,
emprenia el viatge amb la intenció fermíssima d'anar a visitar al
famós poeta; però com era tan feble d'esperit, no gosava a
realitzar el propòsit. Tot el més a que s'arriscava era a fer com
els enamorats vergonyosos: contemplar des de fora la casa a on
habita la princesa dels seus amors. Passava pel carrer del poeta;
mirava, extasiat, l'edifici d'aspecte senyorial; alçava els ulls a
finestres i balcons... i se'n tornava a la vileta, després d'haver
comprat, com per a aconsolar-se, una que altra fotografia del gran
home, entre les que veia per quioscos i aparadors.

Per cert, que la primera vegada que va tenir a la vista una
d'aquells imatges, va romandre un xic sorprès de l'aspecte brau i
ferm que presentava el poeta. Sense saber per què, ell se l'havia
figurat un home pàl·lid, xuclat de galtes, cara llarg... i li
sortia un tipus sanguini, amb unes carns fortes, uns llavis molsuts
i coll de toro, que denotaven exuberàncies de vida. Aquell contrast
entre la figura somniada i el personatge retratat el va sobtar de
cop i volta... però no va ésser més que cosa d'un moment, perquè
passada la primera impressió ell mateix se'n va riure a tutiplè
d'aquelles aprensions romàntiques, i va acabar pensant que realment
havia d'ésser de temperament fort, vigorós ple de saba i ple de
vida, l'home que s'atrevia a fer la causa dels desheredats davant
d'una societat coquina i avara, armada fins a les dents contra tota
reivindicació humanitària que pogués arrebassar-li un privilegi.

* * *

Amb tot això, les ganes de conèixer al gran poeta havien anat
creixent de tal manera dintre l'ànima d'en Jan, que un dia va dir:
¡Què tanta covardia! Bo i traient forces de la mateixa flaquesa, va
baixar a ciutat determinat a veure el mestre i a presentar-se digne
i serè, tal com pertoca a l'home que pot ostentar títols d'una
llarga i fervorosa admiració. Però com no és tot hu el dir i el
fer, al trobar-se davant de l'edifici d'aspecte senyorial en què
residia en Dasca, va vacil·lar dos o tres cops, com si les cames se
li seguessin. Al penetrar en el grandiós vestíbul, al pobre Jan li
bategava el cor, com deu bategar-li al catecumen a l'apropar-se a
l'altar. Però enfadat de la pròpia timidesa, anava dient entre
dents per a donar-se coratge:

-¿Per què tremoles, Jan, per què tremoles, si l'home que vas a
veure és el «poeta dels humils»? ¿No és Ell qui ha enlairat amb la
pietat augusta dels seus versos a tots els febles i a tots els
pobres d'esperit? ¿No és Ell qui ha consagrat els seus cants:

Als que d'enyorança es moren,
als que de pena gemeguen,
als que tenen pô, als que preguen,
als que capten i als que ploren...

I animat amb el record de les estrofes del mestre, va anar pujant
la sumptuosa escala, fins arribar davant la porta.

Un criat va venir a obrir.

-¿Don Terenci Dasca?

-Està per sortir... No sé si podrà rebre'l. Segui...

I el minyó va asseure's tot admirant el luxe enlluernador
d'aquelles habitacions que se li entreobrien davant els ulls,
cobertes de rics tapissos, de consoles daurades, de preciosos
_bibelots_. Gairebé li feia pena al pobre Jan veure's amb un trajo
com el que duia, ni gaire escaient ni gaire nou, entre mig de
tantes meravelles. I embadalit, abstret, quasi confós, anava
resseguint amb la mirada el resplendent mobiliari quan tot d'una
sent una veu vibrant i sonora, vinguda de les habitacions
interiors, que cridava plena d'ira:

-No he dit la corbata malva i rosa? ¿Doncs, què feu?

Varen sentir-se passos apressats, com de gent qui s'afanya a
complir un ordre.

-I els guants corinti! Sentiu?

-Serà el poeta que crida desaforat?- va dir en Jan entre si de
primer antuvi; però al moment va repensar-se, reflexionant que
tenia d'ésser una altra persona. -Però llavors, qui serà? m'hauré
equivocat a l'entrar aquí?

I quan més aturdit estava entre semblants confusions, va obrir-se
una mampara per a donar pas a un senyor sapat, atlètic, que anava
avançant cap al rebedor entre els acataments dels criats que el
saludaven.

-Oh! Sí! Aquest és el «poeta dels humils»- exclamava en Jan Oriol
al reconèixer aquell coll de toro, aquells llavis molsuts, aquella
cara rodona que havia vist fotografiada.

Altiu, magnífic, estirat, Ell anava venint cap a la porta, bo i
murmurant entre dents: -¡No he vist mai gent més estúpida!

Tan engallat anava, que sens dubte en Jan li hauria passat
desapercebut, si aquest no s'hagués alçat com mogut per un ressort.
A l'adonar-se de la presència del jove, el mestre s'hi va dirigir
preguntant-li secament:

-Qui és vosté? Què volia?

-Jo, jo, jo...

-Digui. Què?

-Jo... senyor...

-Però digui.

-Jo he fet un llibre de...

-De poesies... oi?- Va rependre el poeta, mirant-se al jove de cap
a peus. -Un llibre de, poesies!... I està clar... Vostè voldrà, com
tots, que jo li llegeixi el llibre... ¿Però vostès s'han figurat
que el temps em sobra? Vingui un altre dematí...

I tot dient això va girar l'esquena, va començar a baixar l'escala
triomfalment, mentre el pobre Jan procurava arrambar-se a la paret
per no caure estirat, tan llarg com era...



CARITAT DESORDENADA

Estava tan aqueferat el frenètic domicel en fer obres d'altruisme,
que ni d'una hora de bon lleure disposava per a arribar-se al
verger de flors a on vivia l'adorada.

Tot el matí se li escorria ràpid com el pas d'un meteor, consagrat
a la visita de malalts i presos, i a les tardes prou feines tenia
en aconsolar als desamparats, en donar beure a qui patia de set, en
donar vianda a qui es moria de fam. Més hores hagués tingudes el
dia, més hores hagués comptades la nit, que ell no hauria pas donat
l'abast per a remeiar tantes misèries. Així és que no tenia un
moment seu, perquè tots eren dels altres.

I quan per rara casualitat passava, entre dos actes de
misericòrdia, per davant del verger florit, el cor se n'hi anava
com si es volgués envolar. Al veure per entre les reixes enramades
els tous de flors del jardí o al sentir la gentil cantúria dels
sortidors, un gran desig li venia de penetrar allí dins. Però... es
mirava el rellotge de sol que hi havia dissenyat a la paret, i
exclamava anguniós:

-No m'és possible! A tal hora haig d'ésser a tal punt, a amparar un
orfe de pare i mare. Un dia de més vagar gaudiré aquesta delícia. I
aleshores s'acontentava amb escriure a la bona amiga un parell de
mots en un paper, que tirava pel reixat: _Espera-m, com em tens
promés. La Pietat encara m'encadena._

I la dama l'esperava, com n'hi havia fet jurament. Així ell podia
amb seguretat allargar el sacrifici de la ventura pròpia. I refiat
en la immutable constància de l'amiga, diferia l'instant preciós de
visitar-la.

-Per ara- deia sovint -no em crec digne d'esmerçar el temps en la
pròpia joia, havent-hi tants germans meus que jeuen en l'infortuni.
Com l'estimada ja sap l'abnegació de la meva vida, un dia o altre
em coronarà amb flors del seu verger. I aquesta esperança de dolçor
l'encoratjava a seguir el curs de la caritat heroica.

Així varen passar anys, molts anys, tants anys que són
incomptables. Fins que un dia, sentint-se el bon home greument
afadigat d'haver fet tant bé al proisme, va pensar: _Ja ha arribat
l'hora de penetrar en el verger._ Pas a pas va encaminar-s'hi i,
essent davant les reixes, va cridar:

-Amiga, ja sóc aquí! He acabat l'obra pietosa...

Mes ningú li responia. Va empènyer les reixes i per si soles es
varen obrir. Més, quina fredor regnava arreu! Tot dormia silenciós
i abandonat. I les flors s'eren marcides. ¡Havien passats tants
anys!

-Amiga de la meva ànima!- tornava a clamar l'home en la solitud.
Però era en va que clamés. Perquè la dama no el sentia. Coronada de
cabells blancs i tremolosa de cos, dormitava sota un arbre
despullat de fulles. A l'acostar-s'hi el bon home, ella se'l mirava
amb els ulls entelats. I a la fi va dir-li:

-No us conec.



L'IDIL·LI NOU
O
DIÀLEG DE L'AMIGA I DE L'AMIC

Dins de la sala ordenada i pulcra, coqueta com tocador femení i
emprestatjada com gabinet d'estudi, varen oirse, aquell dia
d'idil·li primicial, paraules d'amor ben rares.

Ella, Obdúlia, tombada d'espatlles al pupitre, on havia deixat
obert per les darreres pàgines el volum nou que llegia, preguntava
amb certa condescendència al jovincel amorós:

-¿És a dir que per a l'heroïna del llibre, us ha servit de model
una germana vostra?

-Sí...- contestava ell, Abundi. -Al menys per a dibuixar el
caràcter...

-I és una germana a qui estimeu amb efusió?

-Oh, sí! repetia el jove amb l'accent de fervorós entusiasme que
posava sempre en les seves dites. -Una germana, que si gosés, diria
que és angèlica com Vós, tendra com Vós, amiga com Vós
d'espiritualitats... i si no tan formosa com Vós sou- ja que això
ve a ésser impossible, -bonica, atractívola, agraciada...

-I com es diu?- interrompia Obdúlia amb efectuosa suavitat, com
volent correspondre d'una manera o altra al to fervent amb que
s'explicava el jove.

-Es diu Gràcia, el mateix que a la novel·la.

-Nom formós!

-Oh! i li va bé... perquè tota ella és espontaneïtat,
improvització, do de natura... Escriu estrofa sobre estrofa sense
el més minim esforç, sense treball, sense pena... ¿Vos recordeu que
ja ho dic al llibre: _igual que les hi dictessin d'un altre món
superior?_

-Sí, sí...- murmurava Obdúlia amb complaença distreta.

-Jo he arribat a pensar si seria cosa de miracle, de prodigi, poder
sobrenatural... Sabeu?

-Sí, sí...

Amb tot i lo vibrant de la sonata, semblava que a Obdúlia aquell
motiu de la poetessa improvisada, de la germana inspirada, no la
interessava prou. Ans al contrari, qualsevulla hauria dit, a
l'endevinar l'ombra d'un somriure lleu, molt lleu, que li corria
pels llavis carmesins, que ella no feia tant cas, com el jovincel,
de la espontaneïtat tan ponderada.

Però ell encara insistia:

-Fa els seus càntics sense llima, sense esmena... I el que és més
prodigiós, amb molt escasses lectures... Pot ben dir-se que refila
com l'ocell en el verger...

Més, a pesar de l'exaltació del jove, la conversa s'esllanguia.
Dels dos interlocutors que havien d'animar el diàleg, només ell
parlava enfervorit, però ella semblava absenta. I així va ésser que
a l'adonar-se Abundi de la minva d'interés per part de la seva
amiga o al parar tal volta esment en la poca gentilesa que mostrava
exalçant els dots d'una dona davant d'una altra, l'adorada!, que
n'atresorava tants, va renovar un xic el tema... I passant del
lirisme descriptiu a la novel·la d'intriga, insinuava somrient:

-Però si Vós l'heu d'haver vista, per lo menys un cop.

-Jo?

-Sí... La nit ditxosa que us vaig conèixer... Ella venia amb mi.
Havia volgut anar a l'Aula de Conferències, i l'hi vaig acompanyar
un vespre que feia la lliçó en Florenci, el substitut...

-Ah!

-No vareu fixar-s'hi?

-Sí. Però us diré la veritat. Si vaig parar-m'hi, no va ésser pas
per ella en si mateixa, sinó per qui l'acompanyava.

-¡Oh, mercès, mercès, Obdúlia!

-I com per l'aire... _paternal_ que feieu al dur-la al vostre
costat de seguit s'endevinava que aquella damisel·la no era pas la
vostra amiga, vaig deixar de mirar a n'ella per a preocupar-me de
l'acompanyant... No hi havia lloc a dubtes. La damisel·la més aviat
semblava una parenta, una persona de la família que s'havia fet dur
allí per a contemplar d'aprop al bellíssim substitut en ple
lluïment acadèmic, en plenes funcions de conferenciant.

-Amiga, sóu molt subtil... tan subtil com cruel per a en Florenci.

-Potser sí que he usat de massa ironia... Oh, perverses ironies!
Són un estigma que portem a sobre i que ens havem d'expulsar. Però,
crec que si algun cop devenen una mica disculpables, és tocant al
substitut.

-Per què? És un excel·lent company...

-No voldria ferir vostra afecció, mes tinc de dir-vos que no em
plau del tot aquell Adonis. Té una manera emfàtica de voler fer-se
home a part, providencial, que no trobo prou justificada ni amb les
poquetes coses que ens ha dutes ni amb l'art que té d'exposar-les.
L'aire de protecció mental amb què parla del Patriarca, a qui ara
substitueix, de l'únic home que de les antigues lletres n'ha sabut
fer un cos de doctrina... us haig de confessar que no fa per mi,
que més aviat sóc amiga de la successió normal, de les jerarquies
ordenades, en una paraula, de l'Escola, sobretot quan l'ha honrada
un veritable mestre com aquell.

-I teniu raó, gentil amiga.

-Demés... aquell lloar perpètuament lo indígena sols per ésser
indígena; aquell etern ditirambe al desordre heroic; aquell
inacabable retallar les amples vies de la humanitat, per a
engrandir els caminets episòdics de lo local; aquella adulació un
xic fantasista i còmica a la natura com a dèspota a qui els homes
ençara han d'estar agraïts... què voleu que us digui? em fa
l'efecte d'una declamació, no solament incivil sinó passada de
moda...

El jove, bon xic sorprès, tant per aquelles paraules anunciadores
que en bona part contradeien al seu credo tradicional, com per la
desusada animació amb què eren dites, mirava amb els ulls oberts
els ulls claríssims de l'amada, com si li costés de penetrar el
sentit del què deia i no estés prou convençut de la justícia amb
què era flagel·lat el substitut.

Ella ho va conèixer, i, agafant el volum nou que per un moment
havia deixat sobre el pupitre, mudava amb rapidesa l'aspecte del
diàleg.

-Però tornem al vostre llibre- deia, -que és el què a mi més
m'importa.

-L'haveu llegit?

-Me'n manquen ben poques pàgines.

-I?...- afegia el jove amb aire interrogador, com si del dictamen
de l'amada en dependís la pròpia felicitat futura.

-Oh, sí!... M'ha emocionat amb freqüència... I m'ha interessat
especialment perquè amb tot i ésser la narració impersonal a causa
del sistema encara vigent entre nosaltres, m'ha semblat veure, aquí
i allí imatges més o menys velades de les vostres idees i de les
vostres sensibilitats... I vós ja sabeu que lo que més plaer em
proporciona en els vostres llibres, és trobar-vos-hi a Vós.
-Oh, dolça amiga!

-Jo ja sé, ja sé que en el codi literari un xic esquerp que seguiu,
la impersonalitat, la diferència, hi figuren com a primers
articles. Però entre els horrors- diem-ne horrors -petits o grans
que expliqueu, hi transpira a voltes un silenciós desig de
perfeccions humanes... ¡I sort d'això, sort d'això! Perquè s'ha de
convenir, amic caríssim, en que llevat de la figura idílica de
Gràcia, tota gentilesa i tota amor, la demés societat que corre per
aquestes pàgines no és gaire espiritual ni gaire bondadosa... Però
la voluntat ben manifesta que poseu en fer-la força antipàtica a la
vista del lector revel·la tàcitament el vostre ideal d'una
humanitat millor en el pervenir. I això és el que reconforta
entremig de tantes, de tantes...

-Digueu, digueu, per favor!

-...de tantes violències...

-N'hi trobeu moltes, veritat?

-Jo crec que sí... Però potser a través de la meva debilesa
femenina m'aparegui tot massa excessiu... Em sembla sentir-hi un
vigor, un accent, una força masculina, que en ocasions dóna als
personatges més crueltat que relleu. Mes, jo no sé com dic tan
asprament aquestes coses que al capdavall sols deuen ésser ressó
del meu gust de doneta casolana, gens avesada als grans combats de
la vida...

-Mes, com jo poso el vostre gust selecte i afinat per damunt de
teories i d'escoles, vos demano que em sigueu explícita. Vós sou
l'estrella, el sol, la claredat... Doncs, guieu-me, il·lumineu-me!

-És que temo dos perills. L'un, el de errar-me i feu-se errar,
perquè jo no soc cap d'aquests astres que diuen. L'altre, el de fer
que disminueixi el vostre amor...

-Oh, mai, adorada meva!

-Doncs, aleshores us ho diré...

-Amb aspresa?

-Sí, amb aspresa.

-Amb acritud?

-Amb acritud, ja que ho voleu. Trobo en el llibre massa sang, massa
carnalitat i massa terra. Tant en la novel·la vostra com en les
altres que s'escriuen per aquí, sembla que no hi hagi per als homes
més dolor que la sang vessada, ni més joia que la fúria dels
sentits, ni més espectacle formós que el salvatge de natura. I Vós,
amic caríssim, que sou amorós de mi, prou ho sabeu que hi ha altres
espectacles més humans i altres joies més excelses i altres dolors
més dignes i serens. ¿Doncs, per què condemnar la condició humana a
irredimible brutalitat?

-Oh, amor meva, jo sí que ara estic tement que m'aparteu del vostre
cor, amb tot i ésser tan generós de mercès i gràcies. Perquè... si
tals grolleries i furors vos repugnen en el llibre, ¿com puc
ser-vos acceptable jo?

-Jo us ho diré, amic dilecte... és que a mi se m'oferiu molt més
alt que la vostra obra. ¿Quí més bo per a mi que Vós, qui més
correcte i amable? El que hi ha és seduït per un mètode literari,
féu en el vostre llibre un sacrifici suïcida, el sacrifici de vós
mateix. I així com en  la vida quotidiana tot ho veieu amb ulls
primaverals i tot vos apareix bo i excel·lent, ¡fins el substitut
Florenci!, en la ficció d'art vos habilleu amb vestiments
pessimistes. La vostra bondat ja prova, un cop o altre, de
desfer-se d'aquell trajo de negror, però se'l torna a posar tot de
seguit perquè així ho mana el dogma. ¡I és llàstima que en aquests
moments no ens toqui encara vestir modes més nobles i pulcres!

-Modes nobles, modes pulcres exigeix, ¡oh, dolça amiga!, el vostre
selecte esperit. Però, ¿són aquestes modes exquisides les que
veritablement demana la fatalitat de la natura? Penseu que davant
de tota la bellesa que l'home pugui donar al seu artifici,
subsisteix immutable l'etern model, que és la vida... i la vida,
m'haureu de confesar que és ben trista i misteriosa...

-Oh, no! Això sí, amic meu, que no us ho confessaré pas. La vida no
és trista: ni és alegra, no és mísera ni triomfal... La vida, més
aviat em sembla que és com un se la disposa, com un mateix vol que
sia... És clar que no som sempre ditxosos; mes força vegades és
perquè no posem prou voluntat en ser-ho. Però al menys, podem
mantenir la serenitat dintre el dolor, lluny de turpituds i
virulències. Així han cantat els grans poetes la pròpia desventura
lluitadora... Però Vós, amic, ¿de què us queixeu, per a veure la
vida trista i baixa en la vostra obra? ¡Sort, gran sort, que si la
pinteu de tal manera, és per moda literària! Jo n'estic tota
contenta de pensar-ho així, perquè sinó hauria de creure que no us
fa benaurat el meu amor...

-Oh, no! amiga meva, no. Vós sou el meu goig, la meva glòria, la
meva ditxa suprema!

-Doncs, aleshores obriu el cor a la llealtat, i pinteu en els
vostres llibres la joia que m'omple l'ànima...

-Adorada meva!

-Estimat meu!

I un bes d'amor, serè, castíssim, va cloure la conversa de l'amiga
i de l'amic.



L'ENCONGIDA

En aquelles valls ombrívoles, perpètuament entelades per boires de
misteri, cap cas tan estrany com el de l'Úrsula.

Donassa com era i més espigada que un pollancre... mai de la vida
l'havia vist menjar ningú.

Fos a migdiada, fos al vespre, quan s'aplegaven els sirvents del
Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de fer-se
fonedissa. Arribada que era l'hora del repàs, prenia el seu platet
de rellisquentes, i tau, tau, s'esmunyia cap a un recó fosc, als
esglaons del corral o al passadís de l'entrada, com si anés a fer
una malifeta. Aprofitava per escorre's el començament de l'àpat,
quan tothom, mossos i mosses, s'empassava a crema-dent les primeres
cullerades. Prou feines tenien tots en semblant punt per a poder
distreu-re's en res més... i ella aleshores passava silenciosa i
llisa com un clap de núvol, anant-se a fondre en el seu amagatall.

Ho feia tan a la quieta, allò d'allunyar-se de la vista dels demés,
que quasi mai ningú se n'adonava. I, si per atzar ho veia algú, ni
en feia cas per la costum que hi tenia. Només se'n parlava a
voltes, quan hi havia algun mosso llogat de poc, que s'estranyés de
la facècia...

Una vetlla, a l'hora de sopar, un llenyataire que era al Mas de
molts pocs dies, va preguntar amb estranyesa:

-Per què fa això aquesta dona?

-Perquè és dóna pena de que la vegin...

-De que la vegin quan menja?...

-Sí...- li varen respondre, mig rient.

-Ai, ai! És ben estràmbul això. Fos a vista dels amos, encara com
aquell!... Veieu? Jo mai m'hi só pogut avesar a atipar-me a davant
d'ells... No ho sé... Em fa una mena de recança, de temença. Sembla
que hi estic encongit, desficiós, com si els fes un xic de
mancament de xalar-me quan ells es xalen... Trobo que fa taujà, que
fa dròpol per a un mosso... Mes, aquí a la cuina... nós amb nós, ja
és altra cosa... No fa?

-Això qui ho sap dir bé és el pastor...- va saltar una mossa amb la
boca plena. -Ell vos ho dirà si vol...

I les mirades d'homes i dones totes varen clavar-se sobre el jai,
que fins aleshores no havia alçat el cap ni obert els llavis. Igual
que si es despertès d'un ensopiment de rumiar, el pastor va aixecar
la testa tota solcada d'arrugues, tota vestida de cabells blancs, i
va dir aquestes paraules:

-Jo pens que això és una llei de vergonya. El que fa l'Úrsula,
d'altres dones ja ho só vist... S'abscondeix un hom per a vestir-se
i despullar-se. No volem ésser com les bestioles de Déu que mostren
a la llum del dia les debilitats i les joies de la carn. Menjar és,
pels mortals, plaer del cos, i ensenyar el plaer és cosa
vergonyosa... Perxò hi ha ànimes santes que ho amaguen a la vista
del proisme. Si poguessin passar-se del gust de la boca... qui sap
si se'n passarien? Mes, el menjar és manament de vida, i com que
criatura nada no se'n pot estar, al menys ho allunyen dels ulls del
món com una misèria. Perquè misèria humana deu ésser per l'Úrsula
el què pels altres és goig, i per no ofendre als demés cerca
enterrar en la solitud aquesta llei de vergonyes.

Els sirvents del Mas varen restar somniosos, com si els costessin
de capir les paraules del pastor.

Però a l'últim la mossa de la boca plena va afegir, tot aixugant-se
els llavis amb el revés de la mà:

-Si sabéssiu el què vàrem arribar a patir quan va caure malalta,
ara fa un any, crec que us en farieu creus. El llit li semblava
massa regalat per a reposar-hi ella, i ni per precs ni per renys li
podien fer dormir. Al capdavall li vàrem donar entenent dient-li
que ho manava la mestressa. Mes llavors va venir la rampelleria del
repàs, perquè... el què és de vianda no en volia per res del món.
Com que no es podia amagar de menjar-se-la a davant nostre, deia
que no li venia de gust... «Però, menja, dona de Déu!» -«No no...»-
I ficava el cap sota el tapall. Al cap i a la fí vàrem veure que no
li podíem vèncer la vergonya i aleshores li posàvem el plat vora
del llit i la deixàvem una estona sola. Si la fam l'aturmentava
massa, quan hi tornàvem li trobàvem el plat buit, i el cap tapat
amb els llençols com si acabés de fer un mancament.

I encara no havia acabat la mossa de dir aquests mots, quan
l'Úrsula va sortir del seu amagatall, lleu, silenciosa, amb el
platet buit, mig tapat amb una punta del davantal. Tothom se la va
mirar. I al sentir-se a sobre les mirades, la pobra Úrsula deuria
conèixer que parlaven d'ella, perquè es va tornar roja com la grana
i va abaixar els ulls, avergonyida.



L'AUTOR DE L'OBRA
O
UN DRAMA DINTRE D'UN ALTRE

L'estrena del drama d'en Víctor Montalvà havia estat una ovació
contínua. A cada final d'acte havia hagut d'alçar el teló una
infinitat de cops, entre els picaments de mans d'un públic
entusiasmat, commogut, que no es cansava de cridar a les taules a
l'autor triomfant, per a fer-li ofrena de la seva admiració. D'acte
en acte, el deliri havia anat creixent, i a l'acabar-se la última
escena de l'obra allò va ésser un devasall d'aplaudiments, de
_¡bravos!_, de crits, d'aclamacions. I encara s'estava dret
l'auditori en massa, els homes aplaudint i victorejant al
dramaturg, les dones fent voleiar els mocadors en senyal
d'homenatge a l'heroi d'aquella nit... quan alçant-se de la butaca
el cèlebre novel·lista en Carles Brujas, va córrer cap al _foyer_
exclamant amb la més viva indignació:

-Això és una infàmia, una infàmia! L'èxit d'aquest home és una
injustícia! ¡Una injustícia que clama al cel!

I com que semblants protestes eren fetes amb veu prou alta per a
que se n'enteressin bastants concurrents, alguns íntims del
novel·lista, amics i companys del món literari, vàrem seguir-lo cap
al _foyer_ ben estranyats d'aquella exaltació en un home tan de
món, tan distingit, tan correcte.

-Però... què et passa? ¿què tens?- varen replicar-li alguns. -Què
és el que dius?

-Dic que l'ovació tributada a n'aquest home, a n'aquest farsant, és
un crim, i un crim espantós que fa erissar els cabells del cap!

-Però escolta, Brujas, escolta...- va fer-li l'autor dramàtic, en
Montfret, tractant de calmar al seu amic de tota la vida. -Jo crec
que estàs obcecat... i que confons els conceptes... Tots estem
conformes en que en Montalvà és un subjecte poc escrupulós; un home
indigne, si tu vols; un cínic, si tant em fas dir... però aquí no
es tracta de l'home, sinó de l'obra, i una cosa és el drama i una
altra cosa l'autor...

-¿Què no't sembla superba aquesta obra?- li deia l'un.

-¿Què no t'ha seduït, com a tots nosaltres?- li saltava un altre.

-Què no la trobes forta i nova i veritat aquesta aspra concepció
del món que respira tot el drama?

-Si la trobo potent i original, dieu? ¡Filla del geni, la trobo!
¡La més enlairada i la més grossa que mai hagi omplet la nostra
escena! Però... com més gran considero el drama, menys comprenc com
no us estranya aquesta mateixa grandesa de pensament, d'intenció.
En Montalvà- tots ho sabem -mai ha passat d'un autor de drames
d'aventures eternament aplaudit pels parlaments declamatoris que
esvaloten la galeria o per les escenes sentimentals que fan
enternir a les senyoretes. Però, digueu-me en quina obra ha
reflexat mai aquesta visió fondament tràgica de la vida humana?
¿Quan vos ha fet assistir a n'aquestes tremendes batalles de l'home
superior que lluita per rompre les xarxes de prejudicis i de
rutines amb què vol enrotllar-lo tot una societat ben avinguda? Tu,
Pere Aldraga, tu que ets el crític subtil de l'art escènic... tu,
Angel Montfret, tu que ets l'autor dels grans anàlisis
psicològics... tu, Puigdelfí, que saps renovar contínuament el teu
art de dramaturg amb tots els corrents moderns... i vosaltres tots,
gats vells de les lletres i de les taules... ¡no sabeu veure que en
Montalvà és incapaç d'arribar a una creació com la que acabem de
gaudir, a trossos encesa de flamerades de passió, a trossos
espurnejant de cruelíssima ironia, a trossos emboirada de formosos
somnis d'ideal?

I tots els circumstants varen fer anar el cap amb assentiment, com
volen dir: ¡tot això és ben veritat! ¡L'observació no pot ésser més
justa!

-Pero llavors... ¿com s'explica aquest misteri?- va interrogar el
crític, fent-se intèrpret de la preocupació de tots.

-Com s'explica?... Aquí està el secret, el secret terrible que em
tortura i que em fa esclatar d'indignació. Mireu... quan ha
començat el primer acte, m'he trobat sorprès, parat, hipnotitzat,
com tots vosaltres. Aquella exposició sòbria, naturalíssima,
interessant, on es veu al protagonista enterament foraster a casa
seva mateixa, foraster entre la seva família, foraster entre els
seus amics de noi, foraster entremig de tota una societat que se'l
mira de reull... cregueu que m'ha deixat estàtic d'admiració...
Però han anat seguint escenes, i així que he vist que l'heroi va
per destruir la prevenció calumniosa que veu surar sobre d'ell,
apel·lant primer a la persuassió, després als precs, acabat a
l'amenaça... aleshores he començat a rumiar, tot intrigat: «¡Aixó
no m'és nou! Jo això ho conec!... Sí... això... jo ho he llegit...
No, llegit... no. Ho he vist representar...; tampoc... Ho he sentit
llegir... Sí, sentit llegir, sí. Però... quan? on? en quina ocasió?
en quines circumstàncies? I mentre em furgava el pensament fent
esforços per lligar caps, per a reconstituir els boirosos elements
d'una reminiscència que se m'escapava... sense que pugui dir com,
se m'ha començat a dibuixar a la memòria, molt vagament al
principi, després amb més precisió, el record d'aquell jove que
feia d'escribent o secretari o copista a n'en Montalvà. ¿Us en
recordeu d'aquell xicotàs, quasi bé esquerp de tant vergonyós, que
es passava tot el sant dia en el despatx del seu amo, omplint-li
quartilles o posant-li gargots en net?

-Sí, sí.

-Prou.

-Com si ara l'estés veient...- varen anar responent tots.

-Doncs féu-se càrrec- continuava el novel·lista -que aquell xicot
tan alt i gros i tan tímid a la vegada, va interesar-me vivament
com a tipus d'estudi, com a document humà, i que portat de les
meves manies d'observador vaig començar a fer-li preguntes, a
amoixar-lo, a distingir-lo, tot a fi i efecte de que
s'espontanegés. Els corrents de confiança aviat varen ser
establerts. Jo aleshores, com quasi tots els presents, encara
freqüentava bastant la casa d'en Montalvà, i vaig tenir prou
ocasions de recollir les confidències psicològiques de l'escribent.
Oh! Quina ànima de poeta! ¡Quina ànima de somniador s'amagava sota
les espesses formes d'aquell xicot! Amb una ingenuïtat encantadora
em va explicar les seves aficions literàries; em va contar els seus
projectes, els seus somnis, les seves ambicions. Em va dir que
mogut per la gran vocació que sentia pel teatre, no havia parat
fins a col·locar-se a casa d'en Montalvà, a fi de que amb la gran
influència que aquest tenia sobre les empreses, li fes representar
un drama que havia escrit: -«Però fins ara no s'ha pogut aconseguir
res»- deia desesperat -«és tan difícil fer pujar l'obra d'un
principiant dalt de les taules!»- I va acabar dient: «Si vostè me'l
volgués sentir llegir aquest drama...» -«Ja ho crec que sí.»- vaig
contestar-li.- figureu-vos la meva sorpresa, la meva suspensió,
quan l'endemà se'm presenta a casa i comença a llegir-me unes
escenes inspirades, vibrants, ardents, plenes de vida i passió,
d'ideals de bellesa i justícia. Allò era el drama de l'home contra
el món; el drama de l'individu il·luminat contra la societat cega
d'esperit; el drama de qui porta una idea de redempció, i
s'estrella contra l'egoisme estúpid de les multituds. En una
paraula, senyors,... allò era el drama que acabem de veure
representar!...

-Però això és horrorós!- va exclamar tothom.

-Veritat que sí? ¡És una infàmia que fa eriçar els cabells! Però
espereu-se, espereu-se, perquè això no acaba aquí. Admirat jo
d'aquella obra potent i original, vaig fer formal promesa a son
autor de que remouria cel i terra fins aconseguir que el drama es
representés. Però... la mort de ma filla i el meu viatge a
Anglaterra per a cercar esbargiment al dolor, varen impedir la
realització del meu propòsit.

Quan vaig tornar, de seguit vaig voler tenir notícies d'aquest jove
i em varen respondre que havia mort. -Mort de què? -Oh! -De quin
mal? -Oh!... No se sap -¡Un jove tan sapat, tan ferm! -Sí... Va
començar a decandir-se, a decandir-se... i un dia el varen trobar
mort en un recó de cambra.

-Mireu, senyors, des d'aquell dia no em puc arrancar del cap la
tenebrosa idea...

Però en aquell mateix instant va venir a ofegar la paraula del
narrador un terratrèmol de crits i picament de mans que va deixar
sobtats a tots. Els finestrals del _foyer_, que donen a la Plaça
del Teatre, varen devenir instantàniament il·luminats amb
apoteòsiques resplandors d'atxes enceses...

Era la multitud entusiasmada que portava triomfalment a l'autor de
l'obra, a n'en Víctor Montalvà. I davant d'aquell espectacle cívic,
comunió de centenars de ciutadans en l'idea i en la imatge, tant la
història romàntica de l'aficionat rural com la sospita realista de
la seva mort misteriosa, varen perdre tot l'interès emocionant.



SEPELI IDÍL·LIC

Per a entretenir l'estona mentre a les oficines funeràries
despatxaven els papers de l'enterrament, entre la gent del dol es
referien històries d'altres viatges al cementiri, tots amb motiu
d'acompanyar-hi algun mort. Naturalment, totes les històries eren
tristes, o fúnebrement dramàtiques. Anècdotes luctuoses, episodis
de desolació, escenes commovedores, fins casos tètrics i sinistres
s'anaven relatant per torn, quan un de la comitiva va contar que
ell havia presenciat en una ocasió el singular espectacle d'un
sepeli alegre.

-Un dia- va dir -un dia de la darrera primavera, vaig haver d'anar
al cementiri nou per a acompanyar-hi el cadàver d'un conegut. Feia
un dia formós, clar, tebi, orejat per un ventet de mar que gronxava
las primeres flors sortides al voltant de les tombes i els
panteons.

Mentre ens esperàvem per a presenciar l'enterrament, tot de sobte
vàrem veure arribar una gran gentada acompanyant a un altre mort.
Quasi tot aquell seguici funerari era format per xicotes grans i
xiques, noies del poble endolades pobrement, les unes amb peces de
robeta fosca, de cotó, les altres amb fandilles de merino, d'un
negre més o menys perdut. Tot plegat, aquell eixam de mosses
traspuava una mena de pobresa i de tristor... Perquè més trista i
pobra encara que la robeta que duien, era la cara que feien... cara
de dolor i misèria, com de criatures pobretes de ciutat vella que
han de viure tancades, encongides sense prou aire ni prou sol.

Jo vaig preguntar a un home de per allí:

-De qui és aquest enterro?

-De l'amo d'uns tallers de capses que hi ha al carrer de
l'Allada... per allà els barris de Sant Cugat...

-I aquestes noies?...

-Les treballadores de la casa... Com és gent que ho pot ben fer, la
família del difunt ha volgut que l'enterro fos lluit... i hi ha fet
venir totes les noies de la fàbrica...

Jo no sé què ho feia, però la veritat és que no podia apartar la
vista d'aquella munió de noies esgrogueïdes que anaven escampant-se
per tot arreu. Bo i a mida que avançaven cap a dins del cementiri,
semblava que s'anessin desencongint.

Més que amb el seu amo mort, feien posat de pensar amb aquell bé de
Déu de primavera que tenien davant dels ulls. Poques vegades de la
vida s'hi devien haver trobat en un indret tan bonic com el que
contemplaven en aquella hora d'impensada llibertat.

El cert és que totes estaven amb la boca oberta, ara admirant les
verdes planúries que s'extenien al peu de la muntanya, ara
enfonsant la vista en aquelles llunyàries de mar i cel que es
perdien a l'infinit. Es veia ben bé que des dels estrets carrerons
en què vivien, des dels foscos celoberts de les cases que
habitaven, mai de la vida havien ni sols somniat que hi pogués
haver al món una formosor com aquella.

-Ai, Déu, que és formós! ¡Ai, reina, que és bonic!- es deien les
unes a les altres, amb la mateixa alegria commoguda del navegant
que descobrís un món.

I com bressades per un desig de vida i moviment, fins les més
tristes i apocades s'acabaven de desencongir. N'hi havia que
s'agafaven pel braç, i de dues en dues o de tres en tres, es
passejaven per davant dels carrers de nínxols, com si es
passegessin pel Paradís. N'hi havia d'altres que reien, reien, amb
les cares grogues, totes transfigurades per una mena. de beatitud.
Fins n'hi havia que empaitades de ganes irresistibles de saltar i
córrer, trescaven, adalerades, muntanya amunt.

-¡Quina manera d'assistir a un acte semblant!- em va dir un senyor
estirat que anava al nostre acompanyament. -No troba que no està
bé?
I com que va veure que jo no responia a les seves reclamacions,
distret potser en la contemplació d'aquelles criatures, va afegir
al cap d'una estona:

-Miri que la nostra comitiva ja es posa en marxa... Què no ve?.

Quin remei tenia? Vulgues no vulgues, vaig haver de seguir el dol,
perdent de vista a les pobres noies. Però encara no feia cinc
minuts que caminàvem, que les vaig tornar a veure per entre uns
salzes, al trencar per un rengle de panteons. I com corrien les
poca pena! Tanmateix es devien haver determinat a gaudir de
l'esbarjo a tutiplè... perquè tombes a través s'enfilaven cementiri
amunt.

Jo vaig deixar passar el meu acompanyament a fi d'espiar a les
noies, baldament fos d'un tros lluny. I com trescaven! Com corrien!
Amb quin gust respiraven l'aire fi de la muntanya! Aixeribides per
una mena d'enjogassament que les pessigollava el cos, les mústigues
criatures prenien aires escaients i desinvolts. Amb la mica de
cansament de la pujada, fins les més grogues començaven a agafar
color, com si els hi nasqués un clavell a cada galta. Talment
semblava que haguessin pres l'enterrament per una festa i el
cementiri per un verger.

-Noies, veniu cap aquí, que estarem soles!- es cridaven amb veu
baixa. -¡Veniu, que no hi ha ningú!

Es veia que buscaven els llocs més solitaris per a no ésser
sorpreses, per a no ésser vistes... I quan varen arribar a la vora
del fossar comú, allí on fa una mena d'explanada, varen aturar-s'hi
totes com si el paratge els agradés. Primer varen escampar-se per
aquí, per allí, igual que si prenguessin possessió de l'indret i
cada una hi triés el seu tros de terra per a edificar-s'hi el
castell d'il·lusió... Després devien canviar de pensament... perquè
varen ajuntar-se i varen fer una rodona, agafades per les mans, com
si anessin a començar una sardana... Però en aquell mateix moment,
una mosseta que acabava de descobrir unes mates florides darrera
d'un rengle de nínxols per estrenar, va llençar un crit tot joiós:

-Noies... roses!...

I totes varen desfer-se de les mans, corrent cap allí com unes
daines, per a veure aquell bé de Déu.

-Què ve o no ve?- va dir-me en aquell instant, tocant-me lleument
l'espatlla, el senyor formal que tornava a passar per allà amb part
del nostre seguici.

No vaig tenir més recurs que seguir.

Muntanya avall, muntanya avall, per entre carrers de tombes i
panteons, vàrem pendre comiat del dol, vàrem pujar als carruatges,
varem baixar la rampa d'entrada; i vàrem sortir del cementiri. Jo
encara sentia una recança d'haver tingut d'abandonar la rara visió
de la comitiva ajogassada..., però, així que anàvem a arrencar
carretera avall, veu's aquí que em veig una colla d'aquelles noies,
dins d'uns carruatges grans, com òmnibus, que també se'n tornaven a
ciutat.

Pel qui les hagués vistes arribar, estaven desconegudes,
transfigurades. Conversaven, somreien, es feien signes... Semblava
que l'alegria els rebotís pel cos. Però el que els donava un aire
encara més estrany, era la manera d'anar adornades. Amb les flors
de sepulcre, collides d'amagat, s'havien guarnit el cap i el pit...
Semblava que tornessin d'unes bodes... A l'arrencar el carruatge,
fins una noia es va posar a cantar:

Que vé la primavera,
porta paners de flors;
n'hi té de totes menes...
n'hi té de tots colors.

-¡Ves quina manera de tornar d'un cementiri!- va recalcar el senyor
estirat i circumspecte.

-Quina serietat!



NO ES PERD QUI VOL
O
L'AGULLA DE LA SEU

Quan el viatger experimentat per ses correries al través del món,
va haver-se assegut prop de la llar espurnejant de foc rioler, va
contar amb els mots següents, el cas que els companys li demanaven:

-Així que vaig haver entrat en aquella ciutat antiguíssima del
Nord, ja sentia el desig que sento sempre que visito per primera
volta una ciutat estrangera: perdre-m'hi, esgarriar-m'hi,
enfonsar-me en el misteri dels barris estranys, dels indrets mai
vistos, dels carrers desconeguts...

En sortint de la casa on posava, veig una gran plaça, hi entro, i a
les poques passes em trobo a la presència d'una magnífica catedral.
Era un airós bastiment del segle XIVè, tot ell flanquejat
d'arcbotants que semblava que s'esforcessin en fer esqueneta per a
aguantar la verticalitat miraculosa de l'afiligranada construcció.
Tot eren esbelts pinacles que tenien l'aire d'estirar-se com
pollancres a la creixença; tot eren arestes esprimatxades i
llargues que aparentava que fessin punteria prenent per blanc el
zenit... I com si tot aquell aixam de florides sagetes i empinades
punxes no componguessin gran cosa, amb tot i ésser prou altes, prou
arriscades, prou atrevides... d'entremig d'elles s'alçava, tota
trepada de lòbuls i rosasses, una agulla colossal, de tanta volada,
de tanta embranzida, que enfilant-se per sobre els monuments veïns
més enlairats, s'obria pas per entre els núvols igual que si
volgués foradar el cel!

Com es feia admirar aquella gegantina agulla! ¡quins somnis feia
venir a l'esperit! Talment s'apareixia com el desig etern de l'home
per a arribar al més enllà... o com un símbol de l'ideal que aixeca
a l'ànima humana de la misèria de la terra, per a llançar-la a la
visió del infinit...

Substraient-me a viva força a la meditació que m'allunyava del meu
propòsit de perdre'm, vaig girar l'esquena a la catedral, desitjós
d'entafurar-me per la ciutat, d'esgarriar-me pels seus carrers, com
aquell que fes un viatge per un país desconegut. Perdre's en una
gran població mai visitada és un plaer semblant al que deuen sentir
els navegants descobridors de terres noves, de mons nous. Quina
sensació més agre-dolça, la de vagar a l'atzar per vies estranyes i
entre ignorats monuments, sense saber mai on s'és, ni veure enlloc
gent coneguda. No hi ha emoció més prenyada de sorpreses que la
d'anar avançant sempre dins lo enigmàtic, amb la mica d'ànsia que
causen a l'esperit totes les coses mai vistes, o potser amb la vaga
esperança de topar-se amb rares aventures, d'aquelles que diu que
passen, sinistres o luxurioses, en alguns barris dubtosos de les
ciutats cosmopolites. Quin goig tan estrany el d'anar caminant,
caminant misteri endins, fins a sentir-se temerós d'haver corregut
tant, fins arribar a perdre l'esma del trajecte fet i del temps
transcorregut.

Perseguit per aquesta dèria, vaig tirar pel primer carrer sense
caràcter, sense fesomia, amb les botigues descolorides i les
façanes borroses, com una via oberta d'alguns anys per a comunicar
una part de ciutat amb l'altra. Vaig trencar per una travessia
qualsevol i vaig trobar-me en un barri monumental i silenciós, tot
poblat de cases d'aspecte senyorial i circumspecte, en sa major
part tancades i barrades. Donava plaer passar per aquells viaranys
aristocràtics i solitaris, bo i contemplant els antics palaus i
palauets, aquí ogivals encara, tots els altres platerescs. Però,
veu's aquí que mentre alçava el cap per veure les pintoresques
cobertes dels edificis, comunament rematades per escaient pinyó,
m'adono de que es projectava sobre el cel la grandiosa silueta de
l'agulla de la Catedral.

-Si que has caminat poc... vaig dir entre mí. -Em pensava qui sap
el camí que havia fet, i amb prou feines m'he mogut del mateix
lloc...

Llavors vaig empendre amb més delit la caminata, i travessant
carrers i carrerons, vaig arribar a una barriada nova, plena de
bullícia i moviment. Tot eren botigues de joieria, pelleteries,
basars de modes, aparadors de sedes i velluts, exposicions de
quadres i mobles d'art. Sumptuoses dames baixaven dels cotxes amb
aires de coqueteria i entraven als establiments, mentre que
d'altres en sortien i pujaven, gracioses, als vehicles que un cop
tancada la portella, amb soroll de detonació, arrencaven a córrer
com un llampec. Jo contemplava, encuriosit, aquell espectacle de
vida moderna i rica que es reflexava per tot arreu, des de les
aceres poblades d'una gernació elegant i desinvolta, fins als
balcons més alts de les construccions, plens de rètols d'or,
d'esmalt i coloraines, pregonant mil articles i productes. Mes...
altra volta m'adono, al contemplar aquells enlairats reclams, de
que la immensa agulla, serena i majestuosa, presidia des de les
altures l'agitació de luxes i fantasies mundanals.

-No et podràs perdre- pensava jo. -Estàs condemnat a tenir per guia
aquesta aresta...

I, decidit a fugir de la seva presència perfidiosa, jo que tombo a
l'esquerra pel primer carrer que veig, un carrer llarg i porticat
que va dur-me fins a una plaça espaiosa que era com el centre d'un
barri de comerciants a l'engròs. Grans magatzems, fondos despatxos
i retolades oficines, instal·lats en pesats edificis de llorda
arquitectura, ocupaven l'una banda i l'altra del seriós escenari
mercantil, travessat contínuament per colles de gent atrafegada i
per munió de feixucs carros carregats de fardos i de bocois. Jo que
llavors alço la vista i... veig que continuava acompanyant-me la
punxa monumental!

Jo ja em sentia com vigilat, com perseguit, i apressant el pas tant
com podia, vaig passar per un indret de poc trànsit, però animat
per cants i músiques de piano que sortien dels pisos com riallera
remor. Les cases tenien les finestres i els balcons velats per
astors de puntes i persianes de tons clars, però per darrera les
cortines s'hi endevinaven crespades cabelleres i cossos de dona mig
desabillats. Mes, fins en aquell reialme de disbauxa vaig veure amb
cert terror que m'anava seguint l'agulla de la Seu, com un fantasma
inexorable.

Igual com si m'amagués, vaig ficar-me per un passatge, i caminant a
marxes dobles com qui fuig d'una persecució, arribo a una barriada
popular, a una barriada obrera, niuada de cases modernes, uniformes
i vulgars, però amb les façanes decorades de virolats cartells
anunciadors, plens de figures rioleres, grogues, verdes, blaves,
roses, que proclamen l'excel·lència d'un bicicle, d'unes pastilles
o d'un licor... Però l'espectre també em venia al darrera,
vigilant-me des del cel!

Jo, aleshores, ja no sabent què fer, vaig pendre el determini de no
alçar més els ulls enlaire. Caminaria sense parar, per avingudes i
places, per passatges i travessies, per allà on se'm presentés,
però mirant sempre a terra, decidit a perdre'm, a negar-me en les
profunditats desconegudes de la ciutat, a emancipar-me així de la
tutela humiliant, que no em volia abandonar al meu albir. Vaig
rependre la marxa, resignat a caminar, encara que fos com
l'Ahseverus de la llegenda, que hi està condemnat per tots els
segles. Anava amb la vista clavada a terra, i l'un darrera l'altre
veia canviar els trossos de paviment del carrer, aquí empedrat,
allà ensocat, esfaltat el de més amunt, segons els indrets per on
passava. Els edificis només els podia veure fins a certa alçada,
però pel tros vist endevinava el restant... Ara venia l'escalinata
d'una església, ara el parterre d'un jardí, ara els subterranis
d'un magatzem, ara els pilans d'un pòrtic, ara el sòcol d'un
monument.

Amb la llarga caminada jo em sentia cansat, aclaparat, retut. No
poder alçar el cap enlaire era un suplici i encara m'afadigava més.
Jo que aleshores aixeco un xic la vista, encara que sense arribar a
mirar al cel. Quina visió més calmosa! Em trobava en un barri quiet
i modest, com de vila o ciutat forana, tot ple d'intimitat i de
recolliment. Per tot arreu es veien botiguetes d'objectes
religiosos: en les unes venien sacres, viacrucis, imatges de
pietat; en altres, breviaris, novenes i demés llibres de devoció. I
el més estrany era que les casetes d'aquell barri devot, semblava
que de tant menudes i neulides ni es poguessin tenir dretes, i que
apilotades les unes amb les altres s'aguantessin totes arrambant-se
a les macisses parets d'un edifici immens que els feia d'esquena i
de contrafort.

Alçant una mica més els ulls, vaig reconèixer el grandiós edifici
tot seguit. Era la Catedral, la Catedral superba, tota eriçada
d'arestes i pinacles, però no veia l'agulla enlloc... Em va caldre
recular algunes passes per a descobrir-la. És que em venia
verticalment a damunt mateix del cap...

No hi havia altre remei. Si volia perdre de vista l'agulla de la
Seu, havia d'abandonar la ciutat antiga, plena de memòries del
passat.



FI



INDEX

Als benvolents lectors.
Tresor tret d'una novel·la.
En Malsangro.
Festa de rams.
Pulchrum aut aptum.
Honradesa literària.
La mà del misteri.
En Pere Perdis.
El mirall de la Guillema.
Conflicte d'un numismata.
Rei desconegut.
La vida i l'obra.
Caritat desordenada.
L'idil·li nou.
L'encongida.
L'autor de l'obra.
Sepeli idíl·lic
No es perd qui vol.





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Llibre D'històries" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.