Title: L'amic Fritz
Author: Erckmann-Chatrian
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "L'amic Fritz" ***


L'AMIC FRITZ.



I.

Quan Zacaries Kobus, jutge de pau a Huneburg, finà en 1832, Fritz
Kobus, son fill, veient-se al cap d'una bella casa de la plaça de
les Acàcies, d'una bona hisenda a la vall de Meisenthal i d'un bé de
Déu d'escuts col·locats en sòlides hipoteques, eixugà les seves
llàgrimes, i es digué amb l'Eclesiastès: -Vanitat de vanitats! tot
és vanitat! ¿Quin aventatge donen als homes llurs treballs damunt la
terra? L'una generació passa i l'altra ve: el sol s'aixeca i es pon
avui com ahir; el vent bufa a tramuntana, i després bufa a migjorn;
els rius van a la mar, i la mar no se n'emplena; totes les coses
treballen més que l'home no arribarà a dir; l'ull no és mai saciat
de veure ni l'orella d'oir; hom oblida les coses passades, hom
oblidarà les que vindran; la millor cosa és el vagar... per no haver
de fer-se cap retret.

Així fou com raonà Fritz Kobus en aquell dia.

I l'endemà veient que el dia abans havia raonat bé, afegí encara:

-Et llevaràs entre set i vuit del matí, i la vella Katel et portarà
ton desdejuni, escollit per tu mateix, a ton grat. En acabat podràs
anar o bé al casino, a llegir el diari, o bé a donar un tomb pels
camps, per fer-te venir gana. A migdia, tornaràs per dinar; havent
dinat, repassaràs els comptes, cobraràs les rendes i faràs els
tractes. Al vespre, havent sopat, aniràs a la cerveseria del Gran
Cérvol, a fer algunes partides de _youker_ o de _rams_ amb els que
s'escaiguin de trobar-s'hi. Fumaràs pipes, buidaràs xops, i seràs
l'home més feliç del món. Procura tenir sempre el cap fred, els peus
calents i el ventre net: és el precepte del seny. I sobretot evita
aquestes tres coses: d'esdevenir massa gras, de pendre accions
industrials i de casar-te. Si ho compleixes, Kobus, goso predir-te
que arribaràs a ésser vell com Matusalem. Els que vinguin darrera
teu diran: -Era un home intel·ligent, un home de seny natural, un
gai compare!- Què podries desitjar més, si el mateix rei Salomó
declara que l'accident que colpeix l'home i el que colpeix la bèstia
són el mateix accident; que la mort de l'un és la mateixa mort que
la de l'altre, i que tots dos tenen el mateix alè!... ja que és així
-pensà Kobus,- fem per manera, almenys, d'aprofitar-nos de nostre
alè mentre ens és concedit d'alenar.

Doncs bé, per espai de quinze anys, Fritz Kobus seguí exactament la
regla que s'havia marcat a l'avançada: sa vella criada Katel, la
millor cuinera d'Huneburg, li serví sempre ells talls que més li
plaïen, cuinats de la manera que ell volia; tingué sempre la millor
_choucroute_, el millor pernil, les millors llonganisses i el millor
vi del país; consumí regularment una cinquena de xops de _bockbier_
a la cerveseria del Gran Cérvol; llegí amb regularitat el mateix
diari a la mateixa hora; i féu amb regularitat les seves partides de
_Youker_ i de _rams_ tan aviat amb l'un com amb l'altre.

Tot canviava al seu voltant, i només Fritz Kobus no canviava. Tots
sos vells companyons ascendien en llur graduació, i Kobus no els
tenia enveja. Al contrari: quan llegia en son periòdic que Yeri Hoos
acabava d'ésser nomenat capità d'hússars per son coratge; que Frantz
Sépel acabava d'inventar una màquina per a filar el cànem a meitat
de preu; que Petrus acabava d'aconseguir una càtedra de metafísica a
Munic, que Nickel Bischof acabava d'ésser condecorat amb l'orde del
Mèrit per ses belles poesies; tot seguit s'alegrava i deia: -Ara
veieu com malda, aquesta minyonia! Els uns es fan petar braços i
cames per servar mos béns; els altres fan invencions per
aconseguir-me les coses a sotapreu; els altres suen sang i aigua per
escriure poesies i fer-me passar una bella estona quan estic
tediosot... Ah! ah! ah!... bons minyons!

I les grosses galtes de Kobus s'inflaven; sa bocassa es fendia fins
a les orelles, son nassàs s'esclafava de satisfacció; feia una
riallada que no s'acabava mai més.

Altrament, havent tingut sempre cura de fer un exercici moderat,
Fritz es trobava cada dia millor; Sa fortuna augmentava raonablement
perquè no comprava accions i no volia enriquir-se de cop i volta;
estava franc de tots els neguits de la família com a solter que
havia restat; tot el secundava, tot el satisfeia, tot l'alegrava;
era un exemple vivent del bon humor que us procuren el seny natural
i la previsió humana, i, naturalment, tenint escuts tenia amics.

Impossib1e d'estar més content que Fritz; però no era del tot sense
treball, perquè ja us podeu pensar les innombrab1es proposicions de
casament que havia hagut de refusar durant aquests quinze anys; ja
us podeu pensar la mala fi de vídues i de noies que havien volgut
consagrar-se a la seva felicitat, i totes les astúcies de les bones
mares de família que de mes en mes i d'any en any havien assajat
d'atreure'l a llur casa i fer-lo decidir a favor de Carlota o de
Gretchen. No, no era sense treball que Kobus salvà la seva llibertat
d'aquesta universal conspiració.

Sobretot el vell rabí David Sichel -el més gran ajustador de
matrimonis que mai s'hagi vist en aquest pobre món,- el vell rabí
s'acarnissava a voler casar Fritz. Hom hauria dit que la seva honor
estava compromesa en l'èxit de l'afer. I el pitjor és que Kobus
estimava molt el vell David: l'estimava per haver-lo vist, d'ençà de
la infantesa, assegut del mati al vespre a casa del jutge de pau,
son respectable pare; per haver-lo sentit fer veu de nas, discutir i
cridar al voltant de son bressol; per haver saltat damunt ses velles
cuixes magres, tot estirant-li la barbeta; per haver après el parlar
dels jueus alemanys de sa pròpia boca; per haver jugat en el pati de
la vella sinagoga; i, finalment per haver dinat, d'allò més petit, a
la tenda de fullam que David Sichel parava a casa seva, com tots els
fills d'Israel, el dia de la festa dels Tabernacles.

Tots aquests records es mesclaven i es confonien dins l'ànima de
Fritz amb els dies vells de la seva infantesa: així, doncs, no tenia
plaer més gran que el de veure, de prop o de lluny, el perfil del
vell rabí, amb el capell gastat decantant-se per avall de la testa,
el pobre mocador de cap, de cotó negre, tirat sobre el bescoll, son
vell capot verdosenc, d'ample coll greixós que li pujava fins a
cobrir-li les orelles, el nas corbat que el tabac empastifava, la
samarreta grisa, les cames llargues i magres, revestides de mitges
negres que formaven sacsonassos, com posades al volt d'un mànec
d'escombra, i ses sabates rodones de fermalls de coure. Sí: aquesta
figura groguenca, plena de vigor i de bonhomia, tenia el privilegi
d'alegrar Kobus més que cap altra d'Huneburg, i, tot seguit que el
veia de lluny en el carrer, el cridava amb veu de nas, imitant el
gest i la veu del vell rabí:

-Ei! ei! vell jueu de mala mena! Com anem? Vina, que et faré tastar
el meu _kirschenwasser._

Encara que David Sichel tingués més de setanta anys i Fritz no
passés gaire dels trenta sis, es tutejaven, i no sabien estar-se
l'un sense l'altre.

El vell rabí s'acostava, doncs, tot agitant el cap amb un aire
grotesc i salmejant:

-Calavera... calavera!... No canviaràs mai, doncs? ¿Seràs sempre el
mateix foll que jo havia conegut, que jo havia fet saltar damunt els
genolls i que volia arrencar-me la barba? Kobus, has heretat
l'esperit del teu pare: era un vell atarantat, que es pensava
conèixer el Talmud i els Profetes millor que jo, i que es burlava de
les coses santes com un veritable pagà! Si no hagués estat l'home
millor del món, i no hagués dat, del tribunal estant, sentències tan
belles com les de Salomó, hauria merescut la forca! Tu te li
assembles: ets un epicuri. Per això et perdono: cal que et perdoni.

Aleshores Fritz reia fins a saltar-li les llàgrimes, i pujaven
plegats a pendre un vas de _kirschenwasser_, que el vell rabí no
menyspreava pas. Parlaven, en la llengua dels jueus alemanys, dels
afers de la vila, del preu dels blats, del bestiar i de tot. De
vegades David necessitava diners, i Kobus li avançava quantitats
bastant fortes sense interès. En una paraula, estimava el vell rabí,
l'estimava molt, i David Sichel, després de sa muller Sourlé i sos
dos fills Isidor i Natan, no tenia millor amic que Fritz; però
abusava de la seva amistat volent casar-lo.

Tot just feia vint minuts que seien l'un davant l'altre (conversant
d'afers i esguardant-se amb aquell plaer que dos amics gaudeixen
sempre en veure's i oir-se i expressar-se a cor obert, sense segona
intenció, cosa que mai vaga de fer amb els estranys), tot just
estaven en aquella avinentesa, en un d'aquells moments que la
conversa sobre els afers del dia s'acaba d'escolar, la fesomia del
vell rabí agafava un tarannà somniós, després s'animava de sobte amb
un estrany reflex, i ell exclamava:

-Kobus: coneixes la vidueta del conseller Roemer? Saps que és una
dona bonica? Sí, una dona bonica! Té els ulls esplèndids, aquesta
vidueta. A més, és molt amable. Sàpigues que despús ahir, passant jo
davant casa seva, al carrer de l'Arsenal, ella que es decanta a la
finestra i em diu: «-Ei! el senyor rabí Sichel! Quina alegria tinc
de veure-us, senyor Sichel» Aleshores, Kobus, jo, tot sorprès,
m'aturo, i li contesto somrient: «-¿Com un pobrissó xaruc, un David
Sichel, podria encisar ulls tan esplèndids, senyora Roemer? No, no,
això no és possible: massa m'adono que és per bonesa de cor que dieu
aquestes coses!» I, verament, Kobus, és bona i graciosa, i, després,
és ben llesta: és, segons les paraules del Càntic dels Càntics, com
la rosa de Saro i el lliri de les valls- deia el vell rabí,
animant-se cada vegada més.

Però, veient que Fritz somreia, s'interrompia, tot remenant el cap,
i cridava:

-Ja rius!... sempre has d'estar rient! És manera de conversar, això?
Vejam, no és com dic, ella?... no tinc raó?

-És mil vegades més bella, encara- responia Kobus; -però conta'm la
resta: t'ha fet entrar a casa seva, veritat?... Vol tornar-se a
casar?

-Si.

-Ah! bé, és la vint-i-tres...

-La vint-i-tres que refuses de la meva pròpia mà, Kobus?

-És veritat, David, i amb sentiment, amb gran sentiment; voldria
casar-me per dar-te gust, però, saps...

Aleshores el vell rabí s'arborava.

-Sí- deia, -ja sé que ets un egoista groller, un home que no pensa
sinó en beure i en menjar, que s'ha ficat al cap idees
extraordinàries de la seva grandesa. Doncs bé! t'equivoques, Fritz
Kobus. Sí, t'equivoques refusant persones com cal, els millors
partits d'Huneberg; perquè vas fent-te vell. Deixa passar tres o
quatre anys, i et cendrejarà el cap. Aleshores em cridaràs, i diràs:
«-David, cerca'm una dona! corre! No en veuries una que em
convingués?» Però ja no serà hora, maleït calavera que de tot fas
rialles! Aquesta vídua, volent-te, és encara massa bona!

Com més s'arborava el vell rabí, més reia Fritz.

-Es aquesta manera de riure!...- cridava David, aixecant-se i
gronxant-se les mans vora les orelles; -és aquesta manera de riure,
el que no puc veure!... Això m'arbora! No cal ésser foll, per a
riure d'aquesta manera?

I, aturant-se:

-Kobus- deia, tot fent una ganyota de despit: -amb la teva manera de
riure em faràs fugir de casa teva. ¿No pots mantenir la gravetat una
vegada, una sola vegada en ta vida?

-Ala, vell jueu de mala mena!- deia Fritz, a son torn. -Seu, i
buidem, encara, un vaset d'aquest _kirsch_ carregat d'anys.

-Que aquest _kirschenwasser_ em sigui metzina- deia el vell rabí,
molt despitat -si torno cap vegada més a casa teva! La teva manera
de riure és tan bajana, tan bajana, que em fa fàstic, vòmit i pudor!

I, amb el cap estirat, baixava l'escala tot cridant:

-És la darrera vegada, Kobus! la darrera vegada!

-Uix!- deia Fritz, decantat sobre la barana i amb galtes dilatades
de plaer: -demà tornaràs.

-Mai més!

-Demà, David. Saps? la botella encara està mig plena.

El vell rabí pujava el carrer a grans passes, rondinant dins sa
barba grisa; i Fritz, feliç com un rei, tornava a tancar la botella
a l'armari, i es deia:

-És la vint-i-tres! Ah! vell jueu de mala mena! quin divertiment que
m'has dat!

L'endemà, o l'endemà passat, David tornava, demanat per Kobus;
tornaven a asseure's a la mateixa taula i del que havia passat la
vetlla, no se'n feia més cabal.



II.

Un dia, cap a la fi del mes d'abril, Fritz Kobus s'aixecà molt
d'hora per obrir ses finestres, que donaven a la plaça de les
Acàcies, i després va tornar a colgar-se en son llit ben calent, amb
la flassada al volt de les espatlles i l'edredón sobre les cames; i
contemplava la llum vermella a través de ses parpelles, tot
badallant amb una veritable satisfacció. Pensava en diferents coses,
i, de tant en tant, mig obria els ulls per veure si estava ben
despert.

A fora feia una d'aquestes diades clares de la fosa de neus: els
núvols se'n van, el sostre del davant, i les finestretes
mirallejants, i les puntes dels arbres, tot us sembla brillador; us
creieu tornar a ésser més jove perquè una novel·la saba us corre
pels membres, i torneu a veure coses que fa cinc mesos eren
amagades: el test de flors de la veïna, el gat que torna a fer via
per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a començar
llurs batusses.

Rauxetes de vent tebi alçaven els cortinatges de Fritz, i els
deixaven caure de bell nou. Després, tot seguit, l'alè de la
muntanya, refredat pels glaços que s'escolen lentament a l'ombra
dels torrentars, omplia altra vegada la cambra. Hom sentia al lluny,
en el carrer, les comares rient entre elles, percaçant a grans cops
d'escombra la neu que es fonia al llarg dels reguerons; els gossos,
que abordaven amb veu més clara; i les gallines, que escatainaven al
corral.

En fi, era la primavera.

Kobus, a força de somniejar, havia acabat tornant a adormir-se, quan
el so d'un violí, penetrant i dolç com la veu d'un amic que us fa
sentir, després d'una llarga absència: -Vet-me aquí! só jo!,- va
arrabassar-lo del son i li va fer venir les llàgrimes als ulls. Amb
prou feines respirava, per a oir millor.

Era el violí de l'hongarès Iòsef, que cantava, acompanyat d'una
altre violí i un contrabaix; cantava dins la seva cambra, darrera
els cortinatges blaus, i deia:

-Sóc jo, Kobus, sóc jo, ton vell amic! Torno al teu devora amb la
primavera, amb el bell assolellament... Escolta, Kobus: les abelles
fan bonior al volt de les flors primeres, les primeres fulles
zumzegen, la primera alosa cantusseja en el cel blau, la primera
guatlla tresca en terra... I jo torno per abraçar-te! Ara, Kobus,
les misèries de l'hivern són oblidades. Ara, aniré corrent, de
poblet en poblet, tot joiós, entre la pols dels camins o sota la
pluja calenta dels xàfecs. Però no he volgut passar sense veure't,
Kobus: vinc a cantar-te el meu cant d'amor, mon primer salut a la
primavera.

Tot això deia el violí de Iòsef, i encara moltes coses més, més
pregones: coses d'aquelles que us recorden les velles memòries de la
jovenesa, que són per a nosaltres... per a nosaltres sols. Així és
que l'alegre Kobus en plorava, enternit.

A la fi, ben dolçament, separà els cortinatges de son llit mentre
la música continuava, més greu i més conmovedora; i veié els tres
hongaresos al llindar de la cambra, i la vella Katel darrera, sota
la porta. Veié a Iòsef, gran, secardí, groguenc, esparracat com
sempre, amb el mentó estirat sobre el violí, ben tendrament, i
l'arquet estremint-se damunt les cordes, amb amor; acalades les
parpelles, i caient-li sos llargs cabells negres, llanosos i coberts
per l'ample feltre atrotinat, damunt ses espatlles, com si fossin el
velló d'un merino; i amb el nas aplanat damunt sos grossos llavis
blaus arremangats.

Així el va veure, esmaperdut dins la seva música; i, vora d'ell,
Koppel el geperut, negre com el corb, amb els llargs dits ossosos,
de color de bronze, esbadocats, damunt les cordes del contrabaix,
avançant el genoll apedaçat i amb la sabata feta a miques sobre el
paviment; i, més lluny, el jove Andrés, amb sos ullassos negres,
voltats de blanc, que s'alçaven al sostre amb un aire extàtic.

Fritz veia aquestes coses amb una emoció impossible de dir.

I ara cal que us digui per què Iòsef venia a fer-li música en la
primavera, i per què això l'enternia.

Molt de temps abans, un vespre de Nadal, Kobus es trobava a la
cerveseria del Gran Cérvol. A fora hi havia tres pams de neu. Dins
la gran sala, plena de fumera grisa, al voltant del forn, els
fumadors estaven drets: ara l'un, ara l'altre, és retiraven envers
la taula per buidar el xop, i després tornaven per escalfar-se
silenciosament.

Hom no pensava en res, quan un hongarès va entrar, nus els peus dins
les sabates foradades. Tremolava, i es posà a tocar amb un aire
melangiós. Fritz trobà la seva música molt bella: era com un raig de
sol a través dels núvols grisos de l'hivern.

Però darrera l'hongarès, vora la porta, estava a l'ombra l'agent
Foux amb sa testa de llop a l'aguait, dretes les orelles, el morret
punxegut i els ulls brillants. Kobus comprengué que els papers de
l'hongarès no estaven en regla, i que Foux l'esperava a la sortida
per conduir-lo al quarteret.

Fou per això que, sentint-se indignat, avançà envers l'hongarès, li
posà un thaler a la mà, i, fent-hi bracet, li digué:

-Et prenc per a aquesta nit de Nadal. Anem!

Eixiren, doncs, en mig de l'astorament universal, i més d'un va
pensar: -Aquest Kobus és foll! Anar-se'n de bracet amb un hongarès!
Es un gran original.

Foux els seguia a frec a frec de les parets. L'hongarès tenia por
d'ésser detingut; però Fritz li digué:

-No tinguis por de res: no gosarà agafar-te.

El conduí a sa pròpia casa, on la taula era parada per a la festa de
Jesus Infant, amb l'arbre de Nadal al mig, damunt l'estovalla
blanca; i, a son ròdol, el pastell, els _küchlen_ empolsinats de
sucre blanc, i el _kougelhof_ de panses, endegat segons l'orde
convenient. Tres botelles d'un Bordeus antic s'escalfaven,
embolicades amb tovallons, sobre el fornell de porcellana amb placa
de marbre.

-Katel, vés a cercar un altre cobert- digué Kobus espolsant-se la
neu dels peus. -Aquest vespre celebro la naixença del Salvador amb
aquest brau bordegàs!... i, si algú ve a reclamar-lo... que vagi amb
compte!

Havent obeït la criada, el pobre hongarès prengué son lloc, tot
meravellat d'aquestes coses. Els vasos s'ompliren fins dalt, i Fritz
exclamà:

-A la Naixença de Nostre Senyor Jesucrist, el Déu veritable de la
gent de bon cor!

En el mateix instant, Foux entrava. Sa sorpresa fou gran en veure
l'hongarès assegut a taula amb el senyor de la casa. En lloc de
parlar alt, digué solament:

-Us desitjo una bona nit de Nadal, senyor Kobus.

-Molt bé. ¿Vols pendre un vas de vi amb nosaltres?

-Gràcies: no bec mai estant de servei. Però ¿coneixeu aquest home,
senyor Kobus?

-El conec, i en responc.

-Té els papers en regla, doncs?

Fritz no pogué escoltar més: ses grosses galtes s'esblaimaven d'ira.
S'aixecà, agafà rudament l'agent pel coll, i el llançà a fora, tot
cridant:

-Això t'ensenyarà a entrar a casa d'una persona honrada la nit de
Nadal!

Després tornà a asseure's i, veient que l'hongarès tremolava:

-No tinguis por de res- li digué: -ets a casa de Fritz Kobus. Beu,
menja en pau, si vols dar-me gust.

Li va fer beure vi de Bordeus; i, sabent que Foux seguia a aguait al
carrer, a desgrat de la neu, digué a Katel que preparés un bon llit
per a aquell home, per a passar la nit; que li donés, l'endemà,
sabates i roba vella, i que no li deixés pendre comiat sense haver
tingut esment de ficar-li encara un bon mos a la butxaca.

Foux s'esperà fins all darrer toc de la missa, i després va
retirar-se; l'hongarés, que no era altre que Iòsef, va partir dret,
i mai més no es parlà d'aquesta feta.

El mateix Kobus l'havia oblidada, quan, als primers dies de la
primavera de l'any següent, trobant-se al llit un bell matí, sentí a
la porta de sa cambra una dolça música: era la pobra alosa que ell
havia salvat entre la neu i que venia a regraciar-lo al primer raig
de sol.

D'aleshores endavant, cada any, Iòsef tornava a la mateixa època,
tan aviat sol com amb un o dos de sos camarades; i Fritz el rebia
com a un germà.

Kobus, doncs, tornà a veure, en aquell dia, son vell amic
l'hongarès, així com acabava de contar-vos-ho; i quan callà el
contrabaix roncador, i Iòsef, dant el darrer cop d'arquet aixecà els
ulls, Fritz estengué braços darrera els cortinatges, tot cridant:

-Iòsef!

Aleshores l'hongarès vingué a abraçar-lo, amb una rialla que
mostrava les seves dents blanques i dient:

-Ja ho veus! no t'oblido: la primera cançó de l'alosa és per a tu!

-Sí... tot i que ja és la desena anyada!- exclamà Kobus.

S'agafaren les mans i s'esguardaren, amb els ulls plens de
llàgrimes.

I, com que els altres dos s'esperaven greument, Fritz esclatà en una
riallada i digué:

-Iòsef, dóna'm els meus pantalons.

Havent obeït el bohemi ell tragué dos thalers de la butxaca.

-Això és per a vosaltres- digué a Koppel i a Andrés. -Podeu anar a
dinar als _Tres Colomins_. Iòsef dinarà amb mi.

Després, saltant del llit, tot vestint-se, afegí:

-Has donat ja el tomb per les cerveseries, Iòsef?

-No, Kobus.

-Doncs, enllesteix-ho, perquè a migdia just la taula estarà parada.
Ens darem altra vegada una bella gaubança. Ah, ah, ah! La primavera
ha tornat: ara es tracta de començar-la bé. Katel! Katel!

-Me n'aniré de seguida, doncs- digué Iòsef.

-Sí, company; però no t'oblidis del migdia.

L'hongarès i sos dos camarades davallaren l'escala; i Fritz,
esguardant la seva vella serventa, li digué, amb un somriure de
satisfacció:

-Bé, Katel: veu's aquí la primavera. Farem una festassa. Però
espera't una mica: comencem per invitar els amics.

I, decantant-se a la finestra, es posà a cridar:

-Ludwig! Ludwig!

Justament un vailet passava. Era Ludwig, el fill del teixidor
Koffel, amb la crinera rossa esgavellada i els peus dintre l'aigua
de neu. S'aturà, amb el nas en l'aire.

-Puja!-, li cridà Kobus.

El vailet cuità a obeir i es parà al llindar, amb els ulls en terra,
gratant-se el bescoll amb un aire empantanegat.

-Avant!... Escolta! Té: primer de tot aquí tens dos _groschen_.

Ludwig prengué els dos _groschen_ i els enfonsà dins la butxaca de
ses calces de tela, tot passant-se la mà sota el nas, com per a dir:
-Molt bé!

-Correràs cap a casa de Frederic Schoultz, al carrer del Plat
d'Estany, i a casa del senyor recaptador Hâan, a _l'hostal de la
Cigonya_: m'entens?

Ludwig inclinà bruscament la testa.

-Els diràs que Fritz Kobus els invita a dinar: al migdia en punt.

-Sí, senyor Kobus.

-Espera. Cal que vagis també a casa de David, el vell rabí, i que li
diguis que l'espero, pels volts de la una, a pendre cafè. I ara
cuita!

El brivall baixà l'escala de quatre en quatre esglaons. Kobus, de la
finestra estant, el mirà alguns moments com pujava pel carrer
fangós, saltant per damunt els rierols com un gat. La vella criada
seguia esperant.

-Escolta, Katel- li digué Fritz girant-se. -Vés tot seguit al
mercat. Triaràs el millor que trobis com a peix i caça. Si hi ha
coses primerenques, les compraràs, a qualsevol preu: l'essencial és
que tot sigui de primera! jo m'encarrego de parar la taula i de
pujar les botelles: així, doncs, no t'ocupis sinó de la teva cuina.
Però espavila't, perquè estic segur que el professor Speck i tots
els altres gormands de la vila són ja a plaça a regatejar els
millors requisits.



III.

Després de la sortida de Katel, Fritz entrà a la cuina a encendre
una candela, perquè volia passar revista a son celler i escollir
algunes botelles de vi xaruc per celebrar la festa de la primavera.

Sa carassa expressava la interior gaubança. Ja veia la desfilada
dels bells dies fins a la tardor: la festa dels espàrrecs, les
partides de bitlles a la _Canastrella Florida_, fora d'Huneberg; les
partides de pesca amb Christel, son masover de Meisenthal; la
davallada del Losser en vaixell, sota les ombres tremolenques dels
oms ufanosos de la ribera, que formaven mitja volta; i després
Christel, amb l'esparver a l'espatlla, que li deia: -Aquí!- vora de
la deu de les truites, i de cop i volta desplegava la xarxa a la
rodona, com una immensa teranyina, damunt l'aigua adormissada,
retirant-la tota bellugadissa de peixos daurats. Això tornava a
veure, a l'avançada, i moltes d'altres coses: l'eixida cap a la
cacera, al bosc de faigs, vora de Katzenbach; el faeton tot ple
d'alegres compares amb les altes polaines de cuiro ben collades a
les cames, el sarró a l'esquena damunt la brusa cendrosa, el bot i
el saquet de pólvora damunt l'anca, els fusells dobles entre els
genolls, enfonsant-se dins la palla: tot ben resolt. Els cans,
lligats al darrera, lladrant, udolant, remenant-se; i ell, vora del
timó, conduint el carruatge fins a la casa del guàrdia Roedig, i
deixant-los partir per vetllar la cuina, fer fregir les cebetes, fer
refrescar el vi a les galledes... Després, el retorn dels caçadors,
de nit: els uns amb el sarró buit, i els altres bufant dins la
trompa. Totes aquestes belles diades li passaven davant el ulls
mentre encenia la candela: les messes, la collita del llúpol, les
veremes; i feia petites riallades! -Ah, ah, ah!... Ara va bé!

Finalment davallà, amb la mà davant el llum, el manyoc de claus a la
butxaca i una panera al braç.

A baix, sota l'escala, obrí el celler, un vell celler ben eixut, amb
les parets cobertes de salnitre que fulgurava com el cristall,
celler dels Kobus de cent cinquanta anys ençà, on el besavi Nicolau
havia fet portar per primera vegada _Markobrunner_ el 1715, i que
després, gràcies a Déu, s'havia enriquit d'any en any, mitjançant
l'assenyada previsió dels altres Kobus.

L'obrí, amb els ulls esbadocats de plaer, i es veié en front de dues
espitlleres blaves que donaven a la plaça de les Acàcies. Passà
lentament vora de les petites bótes, encerclades de ferro,
afilerades damunt grosses bigues, al llarg de les parets; i, tot
contemplant-les, deia:

-Aquest _gleiszeller_ és de vuit anys: jo mateix l'he comprat al
pendís. Ara deu ésser prou dipositat: ja és hora d'embotellar-lo.
D'aquí a vuit dies avisaré el boter Schweyer, i començarem plegats.
I aquell _steinberg_ és d'onze anys. Va passar una malura, va fer-se
filós, però ara ja deu estar com cal. Aviat ho veurem. Ah! veu's
aquí mon _forstheimer_ de l'any passat, que vaig colar amb clara
d'ou. Caldrà, tanmateix, que l'examini. Avui, però, no em vull
malmetre la boca: demà, passat demà, serà bona hora. I, tot pensant
en aquestes coses, Kobus avançava, sempre somniós i greu.

Al primer tombant, quan anava a entrar al segon celler (son
veritable celler, el celler de les botelles), s'aturà per mocar la
candela, cosa que féu amb els dits, havent oblidat les esmocadores;
i, després d'haver posat el peu sobre el llumenic, passà endavant,
amb l'esquena encorbada, sota una petita volta oberta en la roca, i,
a l'extrem de tot d'aquell budell, obrí una segona porta, tancada
amb un enorme cadenat, i, havent-la empesa, es redreçà tot joiós,
exclamant:

-Ah, ah! Ja hi som!

I sa veu ressonà sota l'enlairada volta grisa.

Al mateix temps un gat negre s'enfilava per la paret i es tombava
dins l'espitllera, amb els ulls verds que li resplendien, abans de
fugir cap al carrer del Recó Cremat.

Aquell celler, el més sa d'Huneburg, estava en part obert sota la
roca, i, de més a més, bastit amb pedra picada. No era molt gran,
perquè tenia, a tot tenir, vint peus de profunditat per quinze de
llargària, però era alt, mig partit per sòlida obra de llates, i
tancat amb una porta igualment de llates. En tot el llarg s'estenien
prestatges, i sobre aquests prestatges hi havia botelles colgades,
en un orde admirable. N'hi havia de tots els anys: de 1780 a 1840.
La llum de les tres espitlleres, trencant-se a la llata, feia
resplendir el fons de les botelles d'una manera agradívola i
pintoresca.

Kobus entrà.

Havia portat un cove de vímets, de compartiments quadrats, que podia
contenir una botella a cada espai. Deixà el cove a terra i, amb la
candela enlairada, va anar passant al llarg dels prestatges.
L'esguard de tots aquells vins excel·lents, els uns amb segell blau,
els altres amb càpsula de plom, l'enterní, i al cap d'un instant
exclamà:

-Si els pobres vells que, de cinquanta anys ençà, amb tant de seny i
de previsió, deixaren de banda aquests vins magnífics, tornessin
ara, estic segur que els alegraria el cor de veure'm seguir llur
exemple, i que em trobarien digne d'haver-los succeït en aquest
pobre món. Sí, tots estarien contents!, perquè, els tres prestatges,
só jo qui els ha emplenat, i, goso dir-ho, sabent el que em feia:
sempre he tingut cura d'anar-me'n jo mateix a la vinya i de tractar
amb els vinyaters davant el cup. I, pel que fa als esments del
celler, tampoc no me n'he estalviat cap. Així és que aquests vins,
si són més joves que els altres, no són de qualitat inferior:
envelliran i reemplaçaran dignament els antics. Així és com es
mantenen les bones tradicions, i hi ha sempre, no solament cosa
bona, sinó cosa millor dins les mateixes families.

-Sí: el que és si el vell Nicolau Kobus, l'avi Frantz-Sépel, i mon
propi pare Zacaries, poguessin tornar i tastar aquests vins,
estarien satisfets de llur descendent: li reconeixerien el mateix
seny i les mateixes virtuts que tingueren ells. Dissortadament no
poden tornar: és cosa dada i beneïda! Cal que jo els reemplaci en
tot i per tot. És, tanmateix, cosa trista! Gent tan assenyada, tan
vividora, i pensar que ni tan sols poden tastar un vas de llur vi i
alegrar-se tot lloant el Senyor per les seves gràcies! En fi, la
vida s'ho porta; el mateix accident ens esdevindrà, tard o d'hora, i
veu's aquí per què ens hem d'aprofitar de les coses bones, ara que
hi som.

Després d'aquestes reflexions melangioses, Kobus trià els vins que
volia veure aquell dia, i això tornà a dar-li bella humor.

-Començarem- digué -per vins de França que mon avi digníssim,
Frantz-Sépel, estimava més que tots els altres. Potser no l'errava
del tot, perquè aquest vell bordeus és, talment, la millor cosa que
hi ha per a enrajolar-se bé el païdor. Sí, prenguem, ara com ara,
aquestes sis botelles de bordeus: serà un gentil començament. I, a
més, tres botelles de _rudesheim_, que plaïa tant a mon pare!...
Posem-ne quatre en recordança d'ell. Ja son deu. Però per a les
altres dues, les de la fi, cal alguna cosa escollida, més antiga;
alguna cosa que ens faci cantar... Espereu, espereu: deixeu-m'ho
mirar de la vora.

Aleshores, Kobus, acotant-se, remogué dolçament la palla del
prestatge de baix, i damunt les velles etiquetes llegí:
«Markobrunner de 1780». «Affenthâl de 1804». «Johannisberg dels
Caputxins» (sense data).

-Ah, ah! _Johannisberg dels Caputxins!_- digué redreçant-se i fent
petar la llengua.

Alçà la botella coberta de pols, i la posà, amb recolliment, dins el
cove.

-Sé de què va!- féu.

I, durant més d'un minut, es posà a pensar els Caputxins d'Huneburg,
els quals, el 1793, a l'arribada dels francesos, havien abandonat
llur celler. L'avi Frantz havia tingut la sort de salvar-ne, del
saqueig, dues o tres centes botelles. Era un vi d'un groc daurat, de
tanta delicadesa, que en beure'l us semblava de sentir una mena de
perfum oriental que se us fonia a la boca.

Kobus, recordant-se'n, es sentí gaudiós. I, sense completar el cove,
es digué:

-Ja n'hi ha ben bé prou: amb una altra botella de caputxí,
rodolaríem sota la taula. Cal usar de les coses, com repetia sens
treva mon virtuós pare; però mai abusar-ne.

Aleshores, posant amb precaució el cove fora de l'obra de llates,
tornà a tancar, amb molt d'esment, la porta, posà altra vegada el
cadenat, i emprengué de bell nou el camí del primer celler. Tot
passant, contemplà la panera amb una botella de rom vell que es
trobava de banda en una mena d'armari enfonsat entre dos pilans de
la volta baixa; i, finalment, pujà, aturant-se cada vegada per posar
el cadenat a les portes.

En arribar prop del vestíbul, sentí ja el remenament de les
casseroles ,i l'espetegar del foc de la cuina. Katel havia tornat de
la plaça: tot estava en moviment. Això li féu plaer.

Pujà, doncs, i, aturant-se al corredor, al llindar de la cuina
flamejant, exclamà:

-Veu's aquí les botelles! Avui, Katel, espero que faràs una cosa mai
vista; que ens daràs un dinar, un senyor dinar...

-Estigueu tranquil, senyor- respongué la vella cuinera, a qui no
plaïen les recomanacions. -Heu estat malcontent de mi cap vegada, de
vint anys ençà?

-No, Katel, no: al contrari; però, saps?, les coses es poden fer ben
fetes, molt ben fetes i d'allò més ben fetes.

-Faré el que podré- digué la vella: -no se'm pot demanar més.

Kobus, veient a1eshores damunt la taula dues ortegues, un lluç de
riu superb, arrodonit dins el cubell, petites truites per a un
freginat i un pastel magnífic de foie-gras, pensà que tot reeixiria.

-Està bé, està bé- digué tot anant-se'n -la cosa marxa. Ah, ah, ah!
Hi riurem de grat.

En lloc d'entrar al menjador ordinari, prengué el corredoret de mà
dreta, i, davant una porta altívola, deixà el cove, posà la clau al
pany i obrí. Era la cambra de gala dels Kobus: no s'hi dinava sinó
en les grans avinenteses. Les persianes de les tres finestres
altíssimes que hi havia al fons estaven closes: la llum cendrosa
deixava veure, en l'ombra, mobles antics, grosses cadires de braços,
una xemeneia de marbre blanc, i, al llarg de les parets, grans
cuadres coberts de percala blanca.

Fritz començà a obrir unes finestres i empenyé les persianes, per
airejar.

Aquella sala, enfustada de vella alzina, tenia, quelcom de solemnial
i de digne: hom comprenia, al primer cop d'ull, que s'hi menjava bé,
allí dins, de pares a fills.

Fritz retirà els vels que cobrien els retrats: hi havia el retrat de
Nicolau Kobus, conseller a la Cort de l'elector Frederic-Guillem, en
l'any de gràcia 1715. El senyor conseller portava la immensa perruca
de Lluís XIV, el vestit de color de tabac, amb grans mànegues
aixecades fins als colzes i la pitera de randes fines. Sa figura era
vasta, quadrada i dignitosa. Un altre retrat representava
Frantz-Sépel Kobus, banderer en el regiment de Dragons de Leiningen,
d'uniforme blau cel amb galons d'argent, amb la banda blanca al braç
esquerre, els cabells empolvorats i el tricorni decantat damunt
l'orella. Tenia aleshores, tot lo més, vint anys, i semblava fresc
com, una poncella d'englantina. Un tercer retrat representava
Zacaries Kobus el jutge de pau, amb negre vestit quadrat. Tenia la
tabaquera a la mà, i duia perruca de _cua de rata_.

Aquests tres retrats, de la mateixa grandària, eren vastes i sòlides
pintures. Hom veia que els Kobus havien tingut sempre manera de
pagar abundosament els artistes encarregats de trametre llur efígie
a la posteritat. Fritz tenia amb cada un d'ells una gran retirada,
és a dir, els ulls blaus, el nas aixafat, el mentó arrodonit, on
s'obria un clotet; la boca ben partida, i un posat de contentament
de la vida.

Finalment, a mà dreta, contra la paret, a la banda de la xemeneia,
hi havia el retrat d'una dona, l'àvia de Kobus, fresca, riolera, amb
la boca entreoberta per a deixar veure les dents blanques més belles
que sigui possible de figurarse, amb el cabell alçat en forma de
navili, i el vestit de vellut blau cel, vorejat de rosa.

Segons aquesta pintura, l'avi Frantz-Sépel devia haver tingut força
envejosos, i hom s'estranyava que son nét tingués tan poca afició al
matrimoni.

Tots aquests retrats, voltats de marcs de grossa motllura daurada,
feien un bell efecte sobre el fons tot bru de l'alta sala.

Damunt la porta hi havia una mena de motllura que representava
l'Amor portat en son carro per tres coloms. En fi, tots els mobles,
els alts armaris de paret, la vella taluleta de fusta rosa, el
tinell de grans panys esculpits, la taula oval de peus retorts, i
fins el paviment d'alzina palmejada, alternativament daurada i
negra; tot anunciava la bella figura que els Kobus feien a Huneburg
de cent cinquanta anys ençà.

Fritz, després d'haver obert les persianes, empenyé la taula
corredora al mig de la sala. Després obrí dos armaris, d'aquells
alts armaris de dos batents practicats en el fustatge i que anaven
del sostre fins al paviment. Dins d'un hi havia el blancatge de
parar la taula, tan bell com sigui possible de desitjar-lo, damunt
una infinitat de prestatges; en l'altre la vaixella, d'aquella
magnifica porcellana de vella saxònia guarnida de flors, emmotllada
i daurada: els munts de tovallons a baix; els serveis de tota mena,
les soperes boterudes, les tasses, i les sucreres al cim; i després
els coberts usuals d'argent, dins una cistella.

Kobus escollí una bella estovalla adamascada, i l'estengué damunt la
taula amb molt d'esment, passant-hi una mà al damunt per esborrar-ne
els plecs, i fent nusos d'alló més grossos en els angles perquè no
escombrés el paviment. Féu això a pleret, greument, amb amor.
Després d'això prengué un munt de plats plans i va posar-lo damunt
la xemeneia, i després un altre de plats sopers. Igual va fer amb
una safata de vasos de cristall tallats en grossos diamants,
d'aquells vasos feixucs on el vi roig té els reflexos ombrívols del
robí, i el vi groc els del topazi.

Finalment, diposità els coberts damunt la taula, metòdicament, l'un
davant l'altre; plegà els tovallons al damunt, amb cura, en forma de
vaixell i de mitra, posant-se tan aviat a mà dreta com a mà esquerra
per judicar-ne la simetria.

Lliurant-se a aquesta ocupació, sa cara grossa i benvolent tenia un
posat recollit, inexpressable, i sos llavis es cloïen, ses celles
s'arrufaven:

-Això és- es deia en veu baixa: -Frederic Schoultz al costat de les
finestres, d'esquena a la llum; el recaptador Christian Hâan al seu
davant, Iòsef a aquest costat, i jo a aquest altre. Així va bé. Això
mateix: quan a porta s'obrirà, ho veure tot a l'avançada, sabré
quina cosa hi ha a servir, podré fer un senyal a Katel perquè tiri
endavant o s'esperi... Molt bé. Ara els vasos: a la dreta el de
bordeus, per a començar; al mig el del _rudesheim_, i tot seguit el
del _johannisberg dels Caputxins_. Cada cosa ha de venir per son
orde i a son temps: el setrill damunt la xemeneia; la sal i el pebre
damunt la taula. Ja no manca res, i goso envanir-me de... ah! el vi!
com que ja fa calor, el posarem a refrescar dins un cossi sota la
bomba, llevat del bordeus, que ha de beure's tebi. Vaig a avisar a
Katel. I ara, a mon torn, m'he de raure, m'he de mudar, m'he de
posar la vella levita castanya. La cosa marxa, Kobus. Ah, ah, ah!
Quina festa de primavera!... I a fora fa un sol esplèndid! Ah!
Frederic ja es passeja a la plaça. No hi ha un minut a perdre!

Fritz va sortir. En passar davant la cuina, advertí a Katel que fes
escalfar el bordeus i refrescar els altres vins. Estava radiant, i
entrà dins sa cambra tot cantant en veu baixa: -Tra, ri, ro! L'istiu
ja ve altra vegada!... Tum! tum!

La bona flaire de la sopa de crancs omplia tota la casa; i la
Frentzel, la cuinera del Bou Roig, avisada anticipadament, entrava
aleshores per tenir compte del servei, perquè la vella Katel no
podia ésser a la vegada a la cuina i al menjador.

Sonaven aleshores dos quarts a l'església de Sant Landorf, i els
invitats no podien trigar a comparèixer.



IV.

Hi ha res més agradable, en aquest pobre món, que asseure's, amb
tres o quatre vells companyons, davant una taula ben servida, dins
l'antic menjador pairal; i allí encastar-se greument el tovalló
sobre el coll, enfonsar la cullera dins una bona sopa de cues de
cranc, embaumadora, i passar els plats tot dient: -Tasteu això! Ja
me'n direu el què?

Quina felicitat, el començar un semblant dinar amb les finestres
obertes al cel blau de la primavera o de la tardor!

I quan preneu el gran coltell de mànec de banya per fer tallades
d'un palpís de moltó que es fon a la boca, o bé el ganivet de peix,
d'argent, per dividir de llarg a llarg, amb delicadesa, un magnífic
lluç de riu gelatinat, amb la gola plena de julivert, amb quin aire
de recolliment els altres us esguarden!

Després, quan agafeu darrera la vostra cadira, dins el cossi, una
altra botella, i la poseu entre els vostres genolls per a llevar-ne
el tap sense estrebada, ¡com riuen pensant: -Què vindrà, ara?

Ah! Us ho prometo! és un gran plaer, el de tenir entaulats els vells
companyons i pensar: -Això anirà repetint-se igualment, d'anyada en
anyada, fins que Déu Nostre Senyor ens faci senyal de comparèixer, i
ens adormim en pau en el si d'Abraham.

I quan, a la cinquena o sisena botella, les cares s'animen; quan els
uns experimenten de cop i volta la necessitat de lloar el Senyor,
que ens curulla de benediccions, i els altres de celebrar la glòria
de la vella Alemanya, sos pastells, sos pernils i sos nobles vins;
quan Kasper s'enterneix i demana perdó a Miquel d'haver-li servat
rancúnia, sense que Miquel se n'hagi dubtat mai, i Christian, amb el
cap decantat sobre l'espatlla, riu sense fressa, tot pensant en el
pare Bischoff, mort fa deu anys, i a qui havia oblidat; quan
d'altres parlen de caceres, d'altres de música, tots al plegat,
aturant-se de tant en tant per esclatar en una riallada; és
aleshores que la cosa esdevé totalment joiosa i que el Paradís, el
veritable Paradís, és damunt la terra.

-Doncs bé! aquell era precisament l'estat de coses a casa de Fritz
Kobus, cap a la una: el vi vell havia produït son efecte.

Frederic Schoultz (que havia estat secretari del pare de Kobus, i
sergent de la _landwehr_ el 1814), amb sa gran levita blava, sa
perruca lligada fent _cua de rata_, sos braços llargs, ses cames
llargues, sa esquena plana i son nas punxegut, es remenava d'una
manera estranya per contar com havia pogut alliberar-se de perill, a
la campanya de França, en cert poblet d'Alsàcia, on havia fet el
mort mentre dos pagesos li treien les botes. Apretava els llavis,
badava el ulls i cridava, com si encara es trobés en la mateixa
posició crítica d'aleshores: -No es bellugava gens! Pensava: «si et
bellugues són capaços de plantar-te la forca a l'esquena!»

Contava aquest esdeveniment al gros recaptador Hâan, que semblava
escoltar-lo, amb el ventre arrodonit com un estiverol, la cara
empurpurada, la corbata afluixada, els ullassos velats per dolces
llàgrimes, i que reia tot pensant en la próxima obertura de la caça.
De tant en tant s'enravenava com per a dir alguna cosa; però tornava
a enfonsar-se lentament al dors de la cadira de braços, amb la mà
grassa, carregada d'anells, damunt la taula, al costat de son vas.

Iòsef tenia un aire greu: la seva cara de coure expressava la
contemplació interior. S'havia tirat els gran cabells cendrosos
enfora dels polsos, i sos ulls negres es perdien en la blavor del
cel, al cim de les grans finestres.

Kobus, pel seu cantó, reia en tanta de manera, tot escoltant
Frederic, que son nas aixafat cobria la meitat de la seva cara; però
no esclatava, baldament ses galtes inflades oferissin l'aspecte
d'una màscara còmica.

-Apa! bevem- digué -una altra vegada! La botella encara és mig
plena.

I els altres bevien: la botella passava de mà en mà. Es en aquell
moment que va entrar el vell David Sichel, i hom pot imaginar-se els
crits d'entusiasme que l'acolliren:

-Ei, David!... En David és aquí!... Ja era hora! Ja ha arribat!

El vell rabí, passant una mirada sardònica damunt les coques
tallades, damunt els pastels esfondrats, i les botelles buides,
comprengué tot seguit fins a quin diapasó havia pujat la festa, i
somrigué dins la seva barbeta.

-Eh!... David! Ja era hora!- exclamà Kobus, tot joiós. -Si arribes a
trigar deu minuts més, et faig cercar pels gendarmes: t'esperem fa
mitja hora.

-En tot cas, no haurà estat entre els gemecs de Babilónia- féu el
vell rabí, amb to burleta.

-Hauria estat bonic!- digué Kobus tot fent-li lloc. -Vaja, pren una
cadira, vell: asseu-te. ¡Quina llàstima que no puguis tastar el
nostre pastel!

-Sí!- exclamà Frederic; -però és cosa declarada impura, i no hi ha
manera: el Senyor ha fet els pernils, les llonganisses i les
salsitxes per a nosaltres.

-I les indigestions també- digué David rient sense fressa. -¡Quantes
vegades, ton pare, Johann Schoultz, no m'ha repetit la mateixa cosa!
Es una facècia de la teva família que passa de pares a fills com la
perruca de _cua de rata_ i les calces de vellut amb dos llaços. Tot
això no impedeix que, si ton pare no hagués tingut tanta afició al
pernil, les salsitxes i les llonganises, no fos encara fresc i
valent com jo. Però vosaltres, calaveres, en res voleu posar esment;
i ara l'un, ara l'altre, us deixeu agafar com els rats a la ratera,
per amor de la cansalada.

-Ara veieu, el vell jueu de mala mena, com pretén de tenir por de
les indigestions!- exclamà Kobus. -¡Com si no fos la Llei de Moisès,
qui li privés la cosa!

-Calla- interrompé David amb veu de nas -això ho dic per als que no
compendrien millors raons; però aquesta ha de bastar-vos. Ja és prou
bona, per a un sergent de _landwehr_ que es deixa treure les botes
en una bassa d'Alsàcia: les indigestions són tan perilloses com els
cops de forca.

Aleshores un immens esclat de rialles muntà de tots els costats, i
Frederic, aixecant el dit, va fer:

-David, jo me'n revenjaré d'aquest.

Però no tenia cosa a respondre, i el vell jueu reia de tot cor amb
els altres.

La Frentzel, de l'hostal del Bou Roig, després d'haver desembarasat
la taula, arribà aleshores de la cuina amb una plata carregada de
tasses; i Katel la seguia, portant damunt una altra safata, cafetera
i licors.

El vell rabí prengué seient entre Kobus i Iòsef. Frederic Schoultz
es tragué solemnement de la butxaca de la levita una grossa pipa
d'Ulm, i Fritz anà a l'armari a cercar-hi una caixa de cigars.

Però tot just Katel acabava de sortir i essent encara la porta
oberta, una veueta fresca i alegre exclamà dins la cuina:

-Ah! bon dia, senyoreta Katel. Déu meu! quin gran dinar que teniu!
Tota la vila en parla.

-Xsst!- féu la vella criada.

I la porta es tancà de bell nou.

Tots les orelles de la sala s'havien redreçat, i el gros recaptador
Hâan digué:

-Ai! quina veu tan bonica! Heu sentit? Eh, eh, eh! Aquest trapella
de Kobus! Heu vist?

-Katel... Katel!- exclamà Kobus girant-se tot admirat.

La porta de la cuina tornà a obrir-se.

-S'ha oblidat alguna cosa, senyor?- féu Katel.

-No. Però qui hi ha a fora?

-Es la petita Súzel, sabeu? la filla de Christel, el vostre masover
de Meisenthal! Porta ous i mantega fresca.

-Ah! és la petita Súzel. Vaja, vaja!... Bé, doncs, que entri: fa més
de cinc mesos que no l'he vista.

Katel es girà:

-Súzel, el senyor demana que entris.

-Ah! Déu meu, senyoreta Katel! Jo que no vaig mudada!

-Súzel!- cridà Kobus. -Vina tot seguit!

Aleshores, una noieta rossa i rosada, de setze a disset anys, fresca
com una poncella d'englantina, d'ulls blaus, de nasset tot dret i de
badius delicats, llavis graciosament arrodonits, amb sa faldilleta
de llana blanca i cosset de tela blava, comparegué al llindar, cota
la testa, tota vergonyosa.

Tots els amics l'esguardaven amb un aire d'admiració, i Kobus semblà
com a sorprès de veure-la.

-Que gran que t'has fet, Súzel!- digué. -Però acosta't; no tinguis
por: no et volem pas menjar.

-Ah! prou que ho sé- féu la petita; -però és que no vaig mudada,
senyor Kobus.

-Mudada!- exlamà Hâan. -Com si les noies boniques no anessin prou
mudades cada dia!

Aleshores, Fritz, girant-se, digué, movent el cap i alçant les
espatlles:

-Hâan! Hâan! És un infant, un veritable infant! Vejam, Súzel: vina a
pendre el cafè amb nosaltres. Katel, porta una tassa per a la
petita.

-Oh! senyor Kobus! En la vida no gosaria!

-Bah, bah! Katel, eixoriveix-te!

Quan la vella criada tornà amb una tassa, Súzel, roja fins a les
orelles, estava asseguda tota testa sobre el caire de la cadira,
entre Kobus i el vell rabí.

-Bé, doncs: com van, les coses del mas, Súzel? Segueix en bona salut
el pare Christel?

-Oh! sí, senyor, gràcies a Déu:- féu la petita: -està ben bo. M'ha
encarregat força expressions per a vós, i la mare també.

-Molt bé: les rebo de grat! ¿Heu tingut molta neu, aquest any?

-Dos pams al voltant del mas per espai de tres mesos; i només amb
vuit dies s'ha fos.

-Així, el gra ha estat ben cobert.

-Sí, senyor Kobus. Tot brota: la terra ja és verda, fins a la banda
enclotada del solc.

-Està bé. Però beu, Súzel. Potser no t'agrada, el cafè? Vols un vas
de vi?

-Oh! no! El cafè m'agrada força, senyor Kobus.

El vell rabí mirava la petita amb un aire tendre i paternal. Volgué
ensucrar-li ell mateix el cafè, tot dient:

-És una noia bona minyona, sí, una noia bona minyona; però és una
mica massa poruga. Vejam, Súzel: beu una mica. Això et donarà
coratge.

-Gràcies senyor David- respongué la petita en veu baixa.

I el vell rabí es redreçà, tot content, mirant-la amb un aire
tendre, mentre ella submergia el llavi rosa a la tassa.

Tots miraven amb veritable plaer aquella noia bonica, tan dolça i
temorenca, i el mateix Iòsef somreia. Hi havia en ella com un perfum
dels camps, una bona flaire de primavera i d'aire lliure, quelcom de
rioler i d'amorós com el cantusseig de l'alosa damunt el blat: tot
mirant-la us semblava de trobar-vos a ple camp, a la masia vella,
després de la fosa de les neus.

-Tot verdeja, doncs, allà baix?- recomençà Fritz. -Que s'ha començat
el jardinatge?

-Sí, senyor Kobus. La terra encara és una mica fresca, però d'ençà
d'aquesta vuitada de sol la neixor és per tot: d'aquí quinze dies
tindrem raves. Ah! el pare li agradaria molt, de veure-us! El temps
ens llargueja, quan sóu fora: us esperem cada dia. El pare tindria
qui-sap-les coses a dir-vos. La Blanqueta ha vedellat, i el
nouvingut reïx: és una vedella blanca.

-Una vedella blanca? Ah! millor!

-Sí, les blanques donen més llet; i, després, són més boniques que
les altres.

Hi hagué un silenci. Kobus, veient que la petita s'havia begut el
cafè i estava tota empallegada, li digué:

-Vaja, filla meva: estic ben content d'haver-te vist; però, ja que
estàs tan empantanegada amb nosaltres, vés a veure la vella Katel,
que t'espera. Et posarà un bell tros de pastell a la panera
(m'entens? digues-li això), i una botella de bon vi per al pare
Christel.

-Gràcies, senyor Kobus- digué la petita, aixecant-se tota cuitosa.
Va fer una bonica reverència per a escapar-se.

-No t'oblidis de dir allí dalt que arribaré d'aquí a quinze dies, si
no abans.

-No, senyor: no m'oblidaré de res. Estaran ben contents.

Fugí com un ocell de la gàbia, i el vell David, amb els ulls
guspirejants, exclamà:

-Veu's aquí el que hom pot anomenar una noia bonica, i que aviat
serà (bé ho espero), una bona mestresseta de casa.

-Una bona mestresseta de casa: n'estava segur!- exclamà Kobus, rient
a tot riure. -El vell jueu de mala mena no pot veure una noia ni un
minyó sense pensar de seguida en casar-los. Ah, ah, ah!

-I bé, sí!- exclamà el vell jueu, amb la barbeta eriçada. -Sí, ho he
dit i ho repeteixo: una bona mestresseta de casa! Quin mal hi ha, en
això? D'aquí a dos anys aquesta petita Súzel pot ser casada, pot
tenir àdhuc un infantó posat als braços.

-Vaja, calla, vell: repapieges.

-Repapiejo!... Ets tu, qui repapieges, epicuri! En totes les altres
coses sembla que tinguis bastant de seny, però en el capítol del
matrimoni ets un veritable foll.

-Bé! ara sóc jo, el foll, i David Sichel és l'home raonable. Quina
idea endimoniada garfeix el vell rabí, de voler casar tot el món?

-No és la destinació de l'home i de la dona? No ha dit Déu, des del
començament: «-Aneu, creixeu i multipliqueu-vos?»  No és una follia,
d'anar contra Déu? de voler viure...

Però, aleshores, Fritz es posà a riure en tanta de manera, que el
vell rabí s'esblaimà tot, d'indignació.

-Rius!- va fer, contenint-se. -És de bon fer, el riure! Encara que
fessis «-Ah, ah, ,ah!... eh, eh, eh!... ih, ih, ih!» fins a la fi
dels segles, això demostraria gaire cosa: veritat? Només que
volguessis raonar una sola vegada amb mi, com t'esclafaria! Però
rius, obres la bocassa: «-Ah, ah, ah!» ton nas s'estén damunt les
teves galtes com una taca d'oli, i et penses haver-me vençut. No és
això, Kobus: no és d'aquesta manera que es discuteix.

I, tot parlant, el vell rabí feu gestos tan còmics, imità la manera
de riure de Kobus amb ganyotes tan grotesques, que tota la gent que
hi havia a la sala no pogué contenir-se, i el mateix Fritz hagué
d'oprimir-se el païdor per no esclatar.

-No, no és això!- continuà David amb una singular vivacitat. -No
penses, no t'has mai posat a reflexionar!

-Jo? Si no faig altra cosa!- digué Kobus eixugant-se les grosses
galtes, on les llàgrimes feien torterols. -Si ric, és de les teves
idees estranyes. A més, em creus massa innocent. Fa quinze anys que
visc tranquilament amb la meva vella Katel; que ho he ordenat tot, a
casa meva, per a estar-m'hi a gust. Quan em vull passejar, em
passejo; quan vull asseure'm o dormir, m'assec i dormo; quan vull
beure un xop, el bec; si em passa pel cap la idea d'invitar tres,
quatre, cinc amics, els invito. I tu voldries fer-me canviar tot
això! Voldries portar-me una dona que ho trabucaria tot, de soca a
arrel! Francament, David: és massa gruixut!

-Doncs, ¿que et penses, Kobus, que tot seguirà de la mateixa manera
fins a la fi? Desenganya't, minyó: els anys passen, i, amb la mena
de vida que portes, preveig que el dit gros de ton peu aviat
t'avisarà, que la grifolda ha durat massa. I aleshores sí que
voldràs tenir-ne, de dona!

-Tindré Katel.

-La vella Katel ja ha fet el seu fet, com jo. No tindràs més remei
que pendre una altra minyona, que t'entabanarà, que et robarà,
Kobus, mentre tu et passaràs l'estona sospirant a la cadira de
braços, amb el poagre al peu.

-Bah!- interrompé Fritz. -Si això passa... aleshores serà temps de
posar-hi esment. Mentrestant sóc feliç, perfectament feliç. Si ara
prenia muller (i suposant que tingués sort, suposant que la meva
dona fos excel·lent, bona mestressa de casa i tot allò que cal), bé,
David, tanmateix, hauria de fer-li donar un tomb alguna que altra
vegada, i portar-la al ball del senyor burgmestre o de la senyora
sots-prefectessa; hauria de canviar els meus costums; no podria anar
més amb el capell sobre l'orella o sobre el clatell, i amb la
corbata una mica esgarriada; hauria de renunciar a la pipa... Seria
l'abominació de la desolació; tremolo només que de pensar-hi. Ja
veus que raono sobre mos petits interessos tan bellament com un rabí
xaruc que predica a la sinagoga. Abans que tot, fem per manera de
ser feliços.

-Raones malament, Kobus.

-Com s'entén! Jo, no raono bé? No és la felicitat el fi de tots
nosaltres?

-No, no és el nostre fi: si ho fos, tots seríem feliços; no es
veurien tants de miserables. Déu ens hauria donat els mitjans de
complir el nostre fi: no li hauria calgut sinó voler-ho. Així,
Kobus, Déu vol que els ocells volin, i els ocells tenen ales; vol
que els arbres fruiters donin fruits en llur estació, i en donen:
tot ésser rep els mitjans d'atènyer el seu fi. I ja que l'home no té
els mitjans d'ésser feliç, ja que potser en aquest moment, damunt
tota la terra, no hi ha un sol home feliç amb els mitjans de
restar-ne sempre, això prova que Déu no ho vol.

-Doncs quina cosa vol, David?

-Vol que la mereixem, la felicitat. I això és molt diferent, Kobus;
perquè per merèixer la felicitat, sigui en aquest pobre món, sigui
en un altre, cal començar por complir els nostres deures, i el
primer d'aquests deures és crear-se una família, tenir muller i
fills, criar gent honrada i trametre a d'altres el dipòsit de la
vida que ens ha estat confiat.

-Té unes idees ben singulars, tanmateix, aquest vell rabí!- digué
aleshores Frederic Schoultz, tot omplint la seva tassa de
_kirschenwasser_. -Hom creuria que ell ho pensa, el que diu.

-Les meves idees no són singulars- respongué David greument: -són
justes. Si ton pare l'adroguer hagués raonat com tu, si hagués
volgut desempallegar-se de tot encaparrament i portar una vida
inútil per als altres, i si el vell Zacaries Kobus hagués vist les
coses de la mateixa manera, vosaltres no fóreu aquí, amb el nas
vermell i el ventre entaulat, a xalar-vos a despeses de llur
treball. Us en podeu riure, del vell rabí; però ell, almenys, té la
saltisfacció de dir-vos el que pensa. Aquells amics també feien
facècies, de vegades; però en les coses serioses raonaven
seriosament, i jo us dic que en el ram de la felicitat hi entenien
més que no pas vosaltres. ¿Et recordes, Kobus, de ton pare, el vell
Zacaries, tan greu en son tribunal? Et recordes quan tornava a casa
entre onze hores i migdia, amb sa gran caixa sota el braç, i et veia
de lluny quan jugaves a la porta? ¡Com se li trasmudava, la cara!
¡Com es posava a somriure per a si! Hauríeu dit que baixava fins a
ell un raig de sol. I quan, en aquesta mateixa cambra on som, et
feia saltar damunt sos genolls, i tu deies mil ximpleries, com de
costum, si n'era de feliç el pobre home! Vés a cercar en ton celler
la teva millor botella de vi i posa-la davant teu: Ja veurem si rius
com ell, si ton cor salta de plaer, si tos ulls resplendeixen i et
poses a cantar la tonada dels _Tres Hússars_, com ell cantava per al
teu divertiment!

-David- digué Fritz: -parlem d'altra cosa!

-No! Totes les vostres gaubances de solter, tot el vi vell que beveu
uns amb a1tres, totes les vostres facècies, tot això no és res... no
és sinó misèria, vora la felicitat de la família: allà és on sóu
verament feliços, perquè sóu estimats; allà és on lloeu el Senyor
per les seves benediccions. Però aquestes coses no les compreneu: us
dic mos pensaments més veritab1es, més justos, i no m'escolteu.

Tot parlant així, el vell jueu semb1ava d'allò més commòs. El gros
recaptador Hâan l'esguardava amb els ulls badats, i Iòsef murmurava,
de tant en tant, paraules confoses.

-Què en penses d'això, Iòsef?- digué a la fi Kobus a l'hongarès.

-Penso com el rabí David- digué; -però no em puc casar, perquè
m'agrada viure al ras, i mos petits podrien morir per la sendera.

Fritz s'havia posat tot somniós.

-Sí, no parla mal, per ésser un vell jueu de mala mena- féu tot
rient; -però m'arrapo a la meva idea: fadrí sóc, i fadrí seré.

-Tu!- exclamà David. -Doncs bé! escolta això, Kobus: no he fet mai
el profeta, però avui et predic el teu casament.

-El meu casament? Ah, ah, ah! David, encara no em coneixes.

-Et casaràs!- exclamà el vell rabí amb una veu de nas tota irònica;
-et casaràs. En faria una juguesca.

-I jo també.

-No la facis, Kobus, que la perdries.

-Doncs bé, si... em jugo... vejam... em jugo contra tu el meu recó
de vinya del Sonneberg, saps? aquell clos petit que dóna un vi blanc
de primera, el meu millor vi, que ja el coneixes, rabí: te'l jugo...

-Contra què?

-Contra res.

-I jo accepto- féu David. -Aquests són testimonis que jo accepto.
Beuré un vi de primera que no em costarà res, i després els meus dos
minyons en beuran així mateix. Eh, eh, eh!

-Estigueu tranquil, David- féu Kobus aixecant-se: -aquest vi no us
pujarà mai al cap.

-Està bé, està bé: accepto. Veu's aquí la meva mà, Fritz.

-I veu's aquí la meva, rabí.

Aleshores, Kobus, girant-se, demanà:

-No anirem a refrescar al Gran Cérvol?

-Sí, anem a la cerveseria- exclamaren els altres: -això va bé per a
cloure la diada. Senyor, Déu meu! quin dinar hem fet!- Tots
s'aixecaren i prengueren llurs capells. El gros recaptador Hâan i
Frederic Schoultz anaven davant, Kobus i Iòsef els seguien, i el
vell David Sichel, tot joiós, anava darrera de tots. Pujaren, de
bracet, el carrer dels Caputxins, i entraren a la cerveseria del
Gran Cérvol, davant el mercat vell.



V

L'endemà, cap a les nou, Fritz Kobus, assegut al caire del llit, amb
aire melangiós, es posava lentament les botes i s'alliçonava a si
mateix:

-Vam beure massa cervesa, ahir al vespre- digué gratant-se darrera
les orelles: -es una beguda que us fa malbé la salut. Hauria obrat
millor bevent una botella més i deixant de banda quatre o cinc
xops.

Després, alçant la veu:

-Katel! Katel! -exclamà.

La vella serventa aparegué al llindar, i, veien-lo com badallava,
amb els ulls rogencs i la crinera avalotada:

-Eh, eh, eh!- féu. -Teniu mal als cabells, senyor Kobus.

-Sí, és aquesta cervesa qui en te la culpa; no m'hi tornaran a
atrapar!

-Ah! sempre dieu la mateixa cosa:- féu la vella tot rient.

-Què podries donar-me, que em refés?- continuà Fritz.

-Voleu te?

-Te! Parla'm d'una bona sopa de cebes: això és cosa enraonada. I, en
acabat, espera...

-Una orella de vedella a la vinagreta?

-Sí, això és: una orella a la vinagreta. ¡Quina mala pensada va ser,
de beure tanta cervesa! En fi, ja que és cosa feta, no en parlem
més. De pressa, Katel: vindré tot seguit.

Katel, rient, va tornar a entrar a la cuina; i Kobus, passat un
quart d'hora, acabava de rentar-se, de pentinar-se i de vestir-se.
Amb prou feines podia alçar els braços i les cames. Finalment es
posà el capot i entrà a la sala a asseure's davant una bona sopa de
cebes, que el va retornar. Menjà l'orella a la vinagreta, i begué, a
més a més, una bella glopada de _forstheimer_, que li va donar
coratge. Tenia encara, però, el cap una mica feixuc, i esguardava la
bella solellada que s'estenia damunt els vidres.

-Quina beguda tan perniciosa és la cervesa!- deia. -Hauria calgut
tòrcer-li el coll a aquest Gambrinus, quan se li acudí de fer bullir
l'ordi amb el llúpol. Es una cosa contrària a la naturalesa, la
barreja del dolç i l'amarg: els homes són ximples, d'empassar-se una
metzina com aquesta. Però el fum és qui té la culpa de tot: si hom
pogués renunciar a la pipa, se'n riuria d!el xop. En fi, és allò...
-Katel!

-Què mana, senyor?

-Surto; me'n vaig a pendre l'aire: cal que faci una bella caminada.

- Però... tornareu a migdia?

-Em penso que sí. En tot cas, si a la una no he tornat, despara la
taula: serà que m'hauré arrivat a algun poblet de la rodalia.

Tot dient això, Fritz va posar-se son feltre; prengué el bastó que
tenia al cim una bola de vori i estava al recó de la xemeneia, i
davallà al vestíbul.

Katel tragué les estovalles tot rient i dient-se: -Demà, la seva
primera visita, havent dinat, serà per al Gran Cérvol. Vet aquí com
són els homes: no saben esmenar-se mai.

Un cop va ésser fora, Kobus pujà greument pel carrer de Hildebrant.
El temps era magnífic: totes les finestres s'obrien a la primavera.

-Ah! bon dia, senyor Kobus! Veu's aquí el bon temps!- li cridaven
les comares.

-Sí, Bérbel... sí, Catarina... això promet- deia ell.

Els infants dansaven, saltaven i cridaven a totes les portes: no es
podia veure cosa més platxeriosa.

Fritz, després d'haver eixit de la vila per l'antiga porta de
Hildebrandt, on les dones ja estenien llur blancatge i les robes
vermelles al sol, al llarg de les antigues fortificacions, Fritz
pujà al talús de l'Avançada. Les neus darreres es fonien a l'ombra
dels camins coberts, i a tot el voltant de la vila tan lluny com
arribava l'esguard, no es veien sinó brotades noves d'un verd tendre
damunt les tanques, damunt els arbres dels vergers i les
pollancredes afilerades al llarg del riu Lauter. Lluny, ben lluny,
les muntanyes blaves dels Vosgues conservaven al cim algunes taques
blanques gairebé imperceptibles, i pel damunt s'estenia el cel
immens, on vagaven núvols lleugers.

Kobus, veient aquestes coses, fou veritablement feliç, i, portant
l'esguard lluny, pensà:

-Si fos allà baix, damunt la costa de les ginestes, no em restaria
sinó mitja llegua per a trobar-me a la meva masia de Meisenthal:
podria conversar amb el vell Christel de mos afers, i veuria la
sembra i la vedella blanca que ahir al vespre em deia Súzel.

Mentre així mirava, tot somniós, un esbart de tudons passava ben
alt, damunt la costa llunyana, adreçant-se cap a la gran boscúria
de faigs.

Fritz, amb els ulls plens de claredat, els seguia amb la mirada,
fins que hagueren desaparegut en les fondàries il·limitades; i, tot
seguit, resolgué d'anar a Meisenthal.

El vell jardiner Bosser passava, justament, per l'Avançada, amb
l'aixada a l'espatlla.

-Ei! mestre Bosser!- li cridà.

L'altre aixecà el nas.

-Feu-me el plaer, ja que aneu a a vila, d'avisar a Katel que vaig a
Meisenthal i que no tornaré abans de les sis o 1es set.

-Està bé, senyor Kobus, està bé, jo me n'encarrego.

-Sí, em fareu servei.

Bosser s'allunyà, i Fritz prengué, a mà esquerra, el tirany que
baixa cap a la vall de les Ablettes, darera el Postthal, i que torna
a pujar al davant, per la costa de les Ginestes.

Aquest tirany ja era eixut, però milers de rajolins d'aigua de neu
s'entrecreuaven més avall, a la gran prada del Greselthal, i
brillaven al sol com a venes d'argent.

Kobus, en pujar la costa de davant, llucà dues o tres parelles de
tórtores boscanes, que anaven de dues en dues, al llarg de les
roques grises de la Houpe, i es bequejaven damunt els reflexos, amb
la cua en forma de ventall. Era un plaer de veure-les lliscar per
l'aire, sense fressa. Hom hauria dit que no els calia d'agitar les
ales: l'amor les portava. No es deixaven mai, i feien torterols, tan
aviat a l'ombra de les roques com en plena llum: semblaven ramells
de flors que caiguessin del cel tot estremint-se. Hauria calgut no
tenir cor per no amar aquella ocellada gentil. Fritz, amb l'esquena
recalcada en el bastó, les mirà qui-sap-lo temps: mai no les havia
vist tan bé mentre es bequejaven, perquè les tórtores boscanes són
molt esquerpes. Elles acabaren per reparar-ho, i s'allunyaren.
Ateshores continuà de caminar, tot pensívol, i cap a les onze era a
la costa de les Ginestes.

D'allà estant, Huneburg, amb els vells carrers tortuosos,
l'església, la font de Sant Arbogast, la caserna de cavalleria, les
tres portes decrèpites per on penjaven l'eura i la molsa, semblava
pintada de blau, a la carena del davant, i totes les finestretes i
les obertures de les teulades llançaven raigs lluminosos. La
trompeta dels hússars, fent la crida, se sentia com la bonior d'una
vespa. Per la porta d'Hildebrandt avançava una mena de filera de
formigues. Kobus es recordà que a la vetlla havia mort la llevadora
Lehuel: era el seu enterrament.

Després d'haver vist aquestes coses, es posà a travessar el ras a
belles passes. El senderó sorrenc començava a davallar, quan, de cop
i volta, la gran teulada de teules grises de la masia, amb les
altres dues teulades més petites del cobert i del colomar,
aparegueren al seu dessota, dins la clota de la vall de Meisenthal,
al peu mateix de la costa.

Era una vella masia, bastida a l'amiga moda, amb una gran eixida
quadrada, voltada d'una paret baixa de pedra seca, amb la font al
mig de l'eixida, amb la pica davant l'abeurador tot verdós, les
estables i les quadres a mà dreta, les sitges i el colomar, que
tenia al cim una torreta punxeguda, a mà esquerra, i l'edifici
cabdal al mig. Darrera hi havia la destil·leria, el safaretx, el
cup, el corral i l'estatge dels porcs: tot això d'una velledat de
cent cinquanta anys, perquè era l'avi Nicolau Kobus qui ho havia
bastit; però més de tres hectàrees de prats naturals, vuit de terres
de conreu, tot el tomb de la costa cobert d'arbres fruiters, i, en
un recó assolellat, una hectàrea de vinyes de rèdit abundós, donaven
al mas gran valor i belles rendes.

Tot davallant pel tirany en forma de zig-zag, Fritz esguardava la
petita Súzel, que feia la bugada vora la font, els coloms que
volaven en esbarts de deu o dotze al voltant del colomar, i el vell
Christel, amb sa gran _cougie_ al puny, fent tornar els bous de
l'abeurador. Aquest conjunt camperol l'alegrava. Escoltava amb vera
satisfacció la veu del ca Mopsel, que ressonava, amb els cops de
picador, dins la vall silenciosa, i els bruels de l'arment,
prolongant-se fins a la boscúria de faigs del davant, on encara
romanien algunes taques de neu groguenca al peu dels arbres.

Però el que més gust li dava era la petita Súzel, decantada sobre la
posteta ensabonant el blancatge, picant-lo i retorcent-lo, d'un tomb
de braç, com una bona mestresseta de casa. Cada vegada que aixecava
el picador, tot lluent d'aigua ensabonada, el sol, que brillava al
damunt, trametia un raig fins al cim de la costa.

Fritz, donant per atzar una llambregada al fons de la clota, on el
Lauter serpeja en mig de les prades, veié a la punta d'una vella
alzina un busart que observava els coloms que feien torterols al
volt de la masia. Va apuntar-lo amb un bastó: tot seguit l'ocell se
n'anà, fent un grinyol salvatge dins la vall; i tots els coloms, en
oir el crit de guerra, es replegaren, en forma de ventall, fins a
l'interior del colomar.

Aleshores, Kobus, rient dintre seu, començà de nou el trot pel
senderó, fins que una veueta clara es posà a cridar:

-Senyor Kobus!... Aquí està el senyor Kobus!

Era Súzel, que acabava de reparar-lo i que es llançava sota el
cobert per cridar son pare.

Fritz arribava tot just al camí de carruatge, al peu de la costa,
quan el vell masover anabaptista, amb son ample tomb de barba, son
capell prim i sa camisola de llana grisa decorada amb fermalls de
llautó, venia ja a son encontre, amb la cara expandida i exclamant
en to joiós:

-Benvingut, senyor Kobus, benvingut! Ens feu molt de plaer, en
aquest dia. No esperàvem de veure-us tan d'hora. Lloat sigui el Cel,
per haver-vos decidit avui.

-Si, Christel, aquí em veieu- digué Fritz donant una encaixada a
aquell home excel·lent: -la idea de venir se m'ha acudit tot de
sobte, i veu's-me aqui. Eh! eh! eh! Em plau de veure que aneu fent
bona cara, Christel.

-Si, el Cel ens ha conservat la salut, senyor Kobus. Es el bé més
gran que puguem desitjar, beneït sigui! Però, teniu, veu's aqui la
meva dona que la petita havia anat a cercar.

En efecte, la bona Orchel, grossa i grassa, amb la còfia de tafetà
negre, el davantal blanc i els braçassos rodons, que li eixien de
les mànegues de camisa, corria també cap a ell, amb la petita Súzel
al darrera.

-Ah! Déu meu! ¿Sóu vós, senyor Kobus?- deia la dona, tota riallera
-tan aviat? Ah! quina bella sorpresa ens doneu!

-Si, Orchel. Tot el que veig m'alegra, He dat un cop d'ull als
vergers: tot brota a cor què vols cor què desitges; i he vist ara
mateix l'arment que tornava de l'abeurador i que m'ha semblat
ufanós.

-Sí, sí, tot reïx!- digué la grossa masovera.

Hom veia que tenia ganes d'abraçar Kobus; i la petita Súzel semblava
igualment feliç.

Tots els mossos de la casa, de brusa, eixien aleshores amb l'arada
enganxada. Tiraren en l'aire el barret, tot cridant:

-Bon dia, senyor Kobus!

-Bon dia, Johann! Bon dia Kasper!- digué tot joiós.

S'havia acostat a la vella masia, que tenia tota la façana coberta
d'una obra de llates, per on s'enfilaven fins al peu de la teulada
mitja dotzena de ceps gruixuts i nuosos; però els brots amb prou
feines treien el cap.

A mà dreta de la porteta rodona hi havia un banc de pedra. Més
lluny, sota la teulada del cobert, que avançava fent ràfec fins a
dotze peus de terra, hi estaven amuntegats en desorde els rasclets,
les arades, els coltells d'herba, les serres i les escales. Hom veia
també, contra la porta de la sitja, una gran nansa ; i al damunt,
entre les bigues del cobert, penjaven gabelles de palla on niarades
de pardals havien parat casa. El gos Mopsel, canet de pastor de pèl
gris acer, gros mostatxo i cua arrossegadissa, vingué a fregar-se
contra la cama de Fritz, que li passà la mà pel cap.

Aixi es com, entre les riallades i les dites joioses que a tots
inspirava l'arribada del bon Kobus, entraren plegats a la sendera,
plantada d'arbres, i després a la cambra gran de la masia, una gran
sala emblanquinada, de vuit a nou peus d'alçada i amb el sostre
ratllat per bigues brunes. Tres finestres de vidres octògons donaven
a la vall; una altra de petita, al darrera, s'obria damunt la costa.
Al llarg de les finestres s'estenia una llarga taula de faig, de
peus en forma de X, amb un banc a cada costat; darrera la porta, a
mà esquerra, es dreçava el fornell de fosa, de forma piramidal; i
damunt la taula hi havia cinc o sis vasos i el canti de gres, amb
flors blaves. Imatges antigues de sants, polides amb vermelló i
enquadrades de negre, completaven el parament de la cambra.

-Senyor- digué Christel: -dinareu aquí?

-No cal dir-ho.

-Bé, ¿ja saps, Orchel, què cosa plau al senyor Kobus?

-Sí, estigues tranquil: justament hem enfornat aquest mati.

-Aleshores seguem. ¿Esteu afadigat, senyor Kobus? Voleu canviar de
calçat? posar-vos els meus esclops?

-No sigueu plaga, Christel: he fet les dues llegües curtes sense
adonar-me'n.

-Vaja, val més així. Però ¿no dius res al senyor Kobus, Súzel?

-Què vols que li digui? Ja em veu aquí, i veu el gust que tots
passem, rebent-lo a casa.

-Té raó, Christel. Vam parlar a bastament ahir, tots dos: em va
contar tot el que passa per aquí. N'estic content: és una bona
minyona. Però, ara que hi som posats i que Orchel ens prepara uns
quants _noudels_, sabeu què podríem fer, mentrestant? Eixim una mica
a veure els camps, el verger, el jardí. Fa tant de temps que no
havia sortit, que la caminadeta no ha fet sinó treure'm la son de
les cames.

-Amb plaer, senyor Kobus. Súzel, pots ajudar a la mare: tornarem
d'aquí a una hora.

Aleshores Fritz i Christel sortiren; i, quan reprenien el camí de
l'eixida, Kobus, passant, veié el reflex de la flama al capdavall de
la cuina. La masovera passava vora l'aigüera.

D'aquí una hora, senyor Kobus!- va cridar-li.

-Sí, Orchel, sí: d'aquí una hora.

I eixiren.

-Hem premsat una pila de fruita, aquest hivern.- digué Christel:
-n'hem tret, si més no, dues mesures de sidra de pomes i vint de
sidra de peres, que és una beguda més refrescant que el vi al temps
de la sega.

-Més sana que la cervesa- afegí Kobus. -No cal fortificar-la ni
afegir-hi aigua: és una beguda natural.

Passaven aleshores al llarg de la paret de la destil·leria: Fritz
adreçà l'esguard cap a dins per una finestreta.

-I de patates, Christel, que n'heu destil·lades?

-No, senyor. Ja sabeu que antany no han llevat gaire: cal esperar
una collita abundosa, perquè valgui la pena.

-Es veritat. Oh! i em sembla que teniu més gallines que l'any
passat, i més boniques!

-Ah! aquestes, senyor Kobus, són de la Cotxin-Xina. De dos anys a
aquesta part n'hi ha qui-sap-les a la contrada. N'havia vistes a
casa de Daniel Stenger, a la masia de Lauterbach, i n'he volgudes
tenir. Es una mena magnífica, però caldrà veure si les
cotxin-xineses són bones ponedores.

Eren davant la tanca del corral, i una mala fi de gallines grans i
petites, unes amb plomalls, d'altres amb plomes a les potes, i un
gall superb, d'ulls vermellencs, en mig de totes elles, romanien a
l'ombra, esguardant, escoltant i pentinant-se amb el bec. També hi
havia alguns ànecs, a la colla.

-Súzel! Súzel!- cridà el masover.

La petita comparegué tot seguit.

-Què hi ha, pare?

-Obre a les gallines, que vagin a pendre l'aire; i els ànecs que
vagin a l'aigua. Ja serà temps de tancar-los quan hi hagi herba i
vagin a descolgar-ho tot.

Súzel s'acuità a obrir, i Christel començà a davallar per la prada,
amb Fritz al darrera. A cent passes del riu, fent-se humida la
terra, l'anabaptista es deturà i digué:

-Veieu, senyor Kobus? Feia deu anys que aquest pendís no donava sinó
vímets i tiges d'aigua: amb prou feines hi havia verd per a
pasturar-hi una vaca. Doncs bé: aquest hivern he començat a
nivellar, i ara tota l'aigua va decantant-se cap al riu. Quan el sol
duri quinze dies, s'eixugarà, i hi sembrarem el que ens plagui:
trèvol, trepadella, alfals! Us responc que el forratge serà bo.

-D'això en dic una gran pensada!- respongué Fritz.

-Sí, senyor. Però cal que us parli d'una altra cosa: quan tornem a
la masia i siguem a l'indret on el riu fa recolzada, us ho explicaré
i ho compendreu més millor.

Continuaren passejant-se, dant el tomb a la vall fins a migdia.
Christel exposava a Fritz les seves intencions.

-Aquí- deia -plantaré patates; allà sembrarem blat: després del
trèvol és una bona muda.

Fritz no hi entenia res, però ho feia veure, que hi era capaç; i el
vell masover se sentia feliç parlant de les coses que l'interessaven
més.

La calor es feia forta a força de caminar per aquelles terres
grasses, llaurades pregonament i que a cada pas us deixaven un
terròs al taló. Kobus havia acabat per adonar-se que la suor li
lliscava esquena avall. I, mentre eren al cim de la costa a rependre
l'alè, la immensa munió dels insectes que ixen de terra als primers
dies del bon temps es féu sentir per primera vegada a llurs oïdes.

-Escolteu, Christel- digué, -quina música, eh? Tanmateix és
admirable, aquesta vida que ix de terra en forma d'erugues,
pregadéus de rostoll, mosques, que omplen l'aire d'un dia a
l'endemà!... És una cosa gran!

-Sí, fins i tot massa gran- digué l'anabaptista. -Si no tinguéssim
la sort de tenir pardals, pinsans, orenetes, i altres ocells
decents, com les caderneres i les curruques, per a exterminar totes
aquestes bestioles, estaríem perduts, senyor Kobus: els pregadéus de
rostoll, les erugues i les llagostes se'ns ho menjarien tot! Per
ventura Nostre Senyor ens dóna ajut. Caldria prohibir la caça dels
ocellets. Jo no he volgut mai que desniessin els pardals de la
masia: ens prenen molta de grana, però encara ens en salven més.

-Sí- continuà Fritz. -Vet aquí com tot marxa, en aquest món: els
insectes mengen les plantes, els ocells mengen els insectes, i
nosaltres ens mengem els ocells i les altres coses. D'ençà del
començament, les coses han estat ordenades perquè ens ho mengem tot.
Per això tenim trenta dues dents: les unes punyents, les altres
talladores, i les altres, les peces grosses, per a esclafar. Això
demostra que som els reis de la terra. Però... escolteu, Christel...
Què és, això?

-Això és la campana major d'Huneburg, que toca a migdia: el so entra
per allà baix dins la vall, a vora la roca de les Tórtores.

Començaren la davallada; i al marge del riu, a cent passes de la
masia, l'anabaptista, aturant-se de bell nou, digué:

-Senyor Kobus, veu's aquí la idea de la qual us parlava suara. Ja
veieu si n'és, de baix, el riu, en aquest indret. Cada any, quan es
fonen les neus o cau un gran xàfec a l'istiu, el riu surt de mare
aquí. I avança almenys unes cent passes. Si haguéssiu arribat la
setmana passada, ho hauríeu vist tot ple d'escuma: ara encara la
terra és molt humida. Doncs bé! he pensat que, si cavéssim de cinc a
sis peus en aquest tombant, això ens daria, de primer antuvi, de
dues a tres centes carretades de terra grassa, que serien un bon
engreix per a la costa, perquè no hi ha cosa millor que barrejar
l'argila amb la terra de calç. Després, bastint una paredeta ben
sòlida al costat del riu, tindríem el millor dipòsit que hom pugui
desitjar per a servar-hi truites, barbs, tenques, i totes les menes
que es crien en el Lauter. L'aigua entraria per una tanca reixada i
sortiria per un reixat ben espès, per l'altra banda: el peix estaria
dins l'aigua viva, a casa, i no caldria sinó tirar la xarxa per
agafar-ne tant com es volgués. Mentre que ara, sobretot d'ençà que
el rellotger d'Huneburg i sos dos fills venen a pescar tot el sant
dia, i s'emporten cada vespre el sac ple de truites, no hi ha manera
d'haver-ne. ¿Què en penseu, d'això, senyor Kobus, vós que esteu tan
agradat del peix d'aigua corrent? Cada setmana Súzel us en portaria
amb la mantega, els ous i les altres coses.

-Això- digué Fritz, amb la boca plena d'admiració -és una idea
magnífica. Christel, sóu un home ple de seny. Fa temps que hauria
hagut de pensar en aquest dipòsit, perquè em daleixo per les
truites. Sí, teniu raó. És clar  és clar, és justíssim! Demà mateix
començarem: sentiu Christel? Aquest vespre me'n vaig a Huneburg a
cercar obrers, carros i carretons. Cal que vingui l'arquitecte Lang,
perquè la cosa sigui feta amb tots els ets i uts. I, un cop estiguem
llestos, ho sembrarem de truites, persegues i barbs, com es sembren
cols, raves i pastanagues al jardí.

Kobus esclatà aleshores en una riallada, i el vell anabaptista
semblà feliç de veure-li aprovar son projecte.

Tot arribant a la masia, Fritz deia:

-M'establiré a casa vostra, Christel, vuit, deu, quinze dies, per
vigilar i empènyer aquest treball: ho vull veure tot amb els meus
mateixes ulls. Caldrà, al costat del riu, una paret sòlida, de bona
calç i bons fonaments. També necessitarem sorra i palets per al fons
del dipòsit: perquè els peixos d'aigua corrent volen palets. En fi,
ho muntarem de manera que sigui de durada.

Entraven aleshores dins la gran eixida de davant el cobert. Súzel
era a la porta.

-Que ens espera, ta mare?- li digué el vell anabaptista.

-No encara: està parant la taula, tot just.

-Bé, tenim el temps de veure les estables.

Travessà l'eixida i obrí la finestreta. Kobus esguardà l'establa
emblanquinada de calç i empedrada amb palets, amb un regueró al mig,
de pendís suau, i els bous i les vaques fent renglera, a l'ombra.
Mentre aquelles bones bèsties giraven el cap envers la llum,
Christel digué:

-Aquests dos bouassos del davant s'engreixen fa tres mesos. El
carnisser jueu, Isaac Schmoule, els cobeja: ja ha vingut dues o tres
vegades. Amb els altres sis en tindrem prou, aquesta anyada, per al
treball. Però mireu aquest petit, tot negre, senyor: és magnífic, i
és una llàstima que no en tinguem un altre d'igual. He corregut tota
la contrada per trobar-lo. Quant a les vaques, són les mateixes
d'antany. Roesel té llet de fresc: vull deixar-li criar la seva
vedelleta blanca.

-Està bé- va fer Kobus: -veig que tot marxa. Ara anem a dinar: tinc
una mica de cori-mori.



VI

La idea del dipòsit de peixos havia entusiasmat Fritz. A penes el
dinar hagué finit, cap a la una, va empendre la via cap a Huneburg.
I l'endemà va tornar amb un carruatge d'aixades, pales i carretons,
alguns obers de la pedrera de les Tres Fonts i l'arquitecte Lang,
que havia de traçar el pla.

Hom davallà tot seguit al riu; hom examinà l'indret. Lang, amb el
metre al puny, prengué les mesures; discutí l'empresa amb Christel,
i el mateix Kobus plantà les estaques. Finalment, quan es posaren
d'acord sobre la cosa i el preu, els obrers començaren la tasca.

Lang tenia, aquell any, la seva gran empresa del pont de pedra
damunt el Lauter, entre Huneburg i Biewerkirch: no pogué, doncs,
vigilar els treballs; però Fritz, instal·lat a casa de
l'anabaptista, en la bella cambra del primer pis, s'encarregà
d'aquest esment.

Ses dues finestres s'obrien damunt la teulada del cobert: no tenia
ni necessitat de llevar-se per a veure què feia l'obra, perquè del
llit estant descobria d'una ullada el riu, el verger del davant i
la costa al damunt. Era com si diguéssim fet exprés.

A trenc de dia, quan el gall feia son esgarip dins la vall, que era
encara tota cendrosa, de lluny, ben lluny, els ecos del Bichelberg
li responien en el silenci; quan Mopsel es remenava dins son
aixopluc, després d'haver lladrat una o dues vegades; quan l'alta
griva deixava sentir sa primera nota en els boscos sonors; quan,
després, tot callava altra vegada per alguns segons, i les fulles
es posaven a tremolar (sense que mai s'hagi sabut per què, i com si
fos per saludar, elles també, el Pare de la llum i de la vida) i
una mena de pal·lidesa s'expandia pel cel; aleshores Kobus es
desvetllava: havia sentit aquelles coses abans d'obrir els ulls, i
mirava.

Tot era encara ombrívol a son voltant; però a baix, dins el camí
vorejat d'arbres, el mosso conreador marxava amb pas feixuc:
entrava dins la sitja, i obria la finestreta de la pallissa del
fenàs, damunt la quadra, per donar el farratge a les bèsties; les
cadenes es bellugaven, els bous braolaven tot baixet, com
adormissats, i els esclops anaven i venien.

Tot seguit Orchel davallava a la cuina. Fritz, tot escoltant la
bona dona com encenia el foc i remenava les cassoles, apartava les
cortines i veia les finestretes grises perfilant-se en negre damunt
el pàl·lid horitzó.

De vegades, un núvol, lleuger com un manyoc de púrpura, indicava
que el sol apareixeria entre les dues costes del davant al cap de
deu minuts, d'un quart d'hora.

Però ja la masia era plena de renou: en el corral, el gall, les
gallines, el ca, tot anava i venia, escatainava, lladrava. Dins la
cuina, les cassoles dringaven, el foc espetegava, les portes
s'obrien i es tancaven. Una llanterna passava per fora, sota el
cobert. Hom sentia com trotaven al lluny els obrers, arribant del
Bichelberg.

Després, de cop i volta, tot esdevenia blanc: era ell, el sol que a
la fi acabava de mostrar-se. Allí estava, roig, fulgurant com l'or.
Fritz, veient-lo pujar entre les dues carenes, pensava: -Déu és
gran!

I en veu més baixa, veient com els obrers cavaven i estiraven el
carretó, deia:

-La cosa marxa!

Sentia també la petita Súzel com pujava i davallava per l'escala,
trescant com una perdiu, i li posava les sabates enllustrades a la
porta, i es manegava dolçament per no despertar-lo. Somreia dintre
seu, sobretot quan el gos Mopsel es posava a lladrar a l'eixida i
sentia que la petita li cridava, amb veu ofegada: -Xsst! xsst! Ah!
el bergant! Arribarà a despertar el senyor Kobus!

-És admirable, pensava, com aquesta petita té esment de mi!
Endevina tot el que pot dar-me gust. A força de menjar damfnoudels,
ja en tenia prou: hauria volgut ous passats per aigua; i me n'ha
fet sense que jo digués cap paraula. Després m'he cansat dels ous,
i ha fet costelletes amb herbes fines... És una noia plena de seny:
aquesta petita Súzel m'espalma!

I, pensant en aquestes coses, es vestia i davallava. La gent de la
masia havien acabat llur àpat del matí: enganxaven l'arada i
emprenien llur via.

L'estovalleta blanca era posada al cap de la taula; el vi i la
garrafa d'aigua fresca, tota fulgurant de gotetes, eren allí
damunt. Les finestres de la sala, que donaven a la vall, deixaven
entrar a rauxades la forta flaire dels boscos.

En aquell moment Christel ja arribava, de vegades, de la costa, amb
la brusa amarada de rou i les sabates carregades de terra groga.

-I bé, senyor Kobus- exclamava l'excel·lent home: -com anem, aquest
mati?

-Oh! molt bé, Christel. Cada dia hi visc més a plaer aquí. Hi estic
a cor què vols cor què desitges: vostre petita Súzel no consent que
em manqui res.

Quan Súzel era allí, s'enrojolava tot seguit i fugia a corre-cuita,
i el vell anabaptista deia:

-L'alabeu massa aquesta noia, senyor Kobus: la fareu tornar
orgullosa.

-Bah! bah! Tanmateix cal encoratjar-la, què dimoni! Es una
mestresseta de casa com no en corren: farà l'alegria de la vostra
vellesa, Christel.

-Déu ho vulgui, senyor Kobus, Déu ho vulgui, per la seva felicitat
i la nostra!

Aleshores es desdejunaven plegats, i després anaven a veure els
treballs, que marxaven molt bé i prenien un bell caient. Després
d'això, el masover tornava als camps, i Fritz entrava de bell nou a
la seva cambra, a fumar-hi una bona pipa, amb els dos colzes al
marge de la finestra, sota el ràfec, mirant com els obrers
treballaven i la gent del mas anava i venia, conduint el bestiar al
riu i cavant el jardí. Orchel sembrava mongetes, i Súzel entrava a
l'establa amb un cossi d'avet ben polit, per a munyir les vaques;
cosa que feia cap allà a les set del matí i cap allà a les vuit del
vespre, després de sopar.

Moltes vegades baixava, aleshores, per gaudir aquell espectacle;
perquè havia acabat agafant afició al bestiar, i era un veritable
gust per a ell de veure aquelles bones vaques, tranquiles i
pacífiques, que es giraven en acostar-s'hi la petita Súzel, alçant
els morros blavencs o rosats, i posant-se a bruelar a chor per
saludar-la.

-Hala, Schwarz!... hala, Horni!... gireu-vos... deixeu-me passar!-
els cridava Súzel, empenyent-los amb la maneta rodanxona.

No li treien l'ull de sobre, de tant que l'estimaven; i quan
asseguda damunt son tamboret de tres peus es posava a munyir, la
gran Blanca o la petita Roesel es giraven sens treva per donar-li
un cop de llengua, i això l'enutjava una cosa de no dir.

-Mai no en sortiré! està vist!- exclamava.

I Fritz, mirant-s'ho per la finestreta, reia de tot cor.

De vegades, havent dinat, desfermava la barqueta i davallava fins
al penyalar gris del bosc de bedolls. Tirava la xarxa damunt aquell
fons sorrenc, però clares vegades rapissava alguna cosa; i tot
remant per remuntar el corrent fins a la masia, pensava:

-Ah! quina bona idea hem tingut de fer cavar un dipòsit. Amb un cop
de xarxa tindré més peix que no n'arreplegaria al riu en una
quinzena.

Així s'escolava el temps a la masia i Kobus s'estranyava d'enyorar
tan poc el seu celler, la seva cuina, la seva Katel i la cervesa
del Gran Cérvol, convertida en costum de quinze anys ençà.

-En totes aquestes coses, no hi penso gaire més- es deia de
vegades, al vespre, -que si mai haguessin existit. Passaria gust de
veure el vell rabí, Frederic Schoultz, el recaptador Hâan... és
veritat; de bon grat faria, al vespre, una partida de _youker_ amb
ells; però me'n sé passar, i fins em sembla que em trobo millor,
que tinc les cames més eixerides i més gana... Això ve de l'aire
lliure. Quan retornaré allà baix faré cara de canonge, fresca,
rosada, grassona: no se m'arribaran a veure els ulls, de tant que
m'engreixo. Ah, ah, ah!

Un dia, havent tingut Súzel la idea de cercar a la vila un pit de
vedell ben gras, de farcir-lo de cebetes trinxades i de rovells
d'ou, i d'afegir a aquest dinar bunyols d'una mena especial
empolsinats de canyella i de sucre, Fritz trobà la cosa de tan bon
gust, que, havent sabut que Súzel tota sola havia preparat aquells
requisits, no pogué menys de dir, després de l'apat, a
l'anabaptista:

-Escolteu, Christel: teniu una filla d'un seny i una vivor
extraordinària! ¿On diables pot haver après Súzel tantes de coses?
Deu venir-li de natural.

-Sí, senyor Kobus- digué el vell masover: -li ve de natural. Els
uns neixen tenint virtuts, i els altres no en tenen, dissortadament
per a ells. Veieu? Mon gos Mopsel, per exemple, és molt bo per a
lladrar quan hi ha gent; però, si algú volia fer-ne un gos de caça,
ja no seria bo per a res. La nostra filla, senyor Kobus, ha nat per
a portar una casa: sap embassar el cànem, filar, rentar, batre la
mantega, pastar el formatge i cuinar tan bé com la meva dona. Mai
no ha calgut dir-li: «-Súzel, això ha de fer-se aixís i aixàs»: hi
ha vingut sol. I d'això en dic una vera mestressa de casa: d'aquí
dos o tres anys, naturalment, perquè ara encara no és prou forta
per a les tasques feixuges; però serà una vera mestressa de casa.
Nostre Senyor n'hi ha fet do, i ella hi troba mil gustos. «-Quan
hom ha de traginar el gos a la cacera- deia el vell guàrdia
Froelig, -mal va la cosa. Els veritables gossos de caça hi van
sols: no cal dir-los _això és un pardal, això és una guatlla o una
perdiu_ i no s'aturen mai davant un terròs com si fos una llebre.»
Mopsel no hi veuria la diferència. Però, pel que fa a Súzel, goso
dir que ha nat per a tot allò que té una relació amb la casa.

-Es positiu- digué Fritz. -Però el do de la cuina, veieu? és una
veritable benedicció. Hom pot embassar el cànem, filar, rentar, i
tot el que voldreu només que amb braços i cames i bona voluntat;
però destriar una salsa d'una altra, i saber-les aplicar quan cal,
és una cosa que s'estila ben poc. Així és que jo m'estimo més
aquests bunyols que tota la resta; i sostinc que, per a fer-los tan
bons, es necessita mil vegades més talent que per filar i
blanquejar cinquanta metres de tela.

-Es possible, senyor Kobus: en aquest ram hi sou més capaç que jo.

-Sí, Christel; i estic tan content d'aquests bunyols, que voldria
saber com s'ho ha manegat, per a fer-los.

-Oh! no cal sinó cridar-la- digué el vell masover -ella ens ho
explicarà. Súzel, Súzel!

Súzel, justament, estava batent la mantega, a la cuina, duent el
seu davantal blanc, amb pitera, aferrat al cos, fermat sobre la
nuca i pujant des dels baixos de les faldilletes de llana blava
fins a son bonic mentó rosat. Taquetes blanques, a centes,
titllaven sos braços rodanxons i ses galtes i n'hi havia fins i tot
en sos cabells: tant de delit posava en la seva tasca. Així, doncs,
entrà tota animada, demanant:

-Què mana, pare?

I Fritz, veient-la gerda i somrient, amb els ullassos blaus
ingènuament badats i la boqueta entreoberta que mostrava les
boniques dents esclatants, no pogué menys de reflexionar que Súzel
era apetitosa com un plat de maduixes amb natilla.

-Què mana, pare?- féu amb sa alegre veueta. -M'heu cridat?

-Sí: el senyor Kobus troba tan bons els bunyols que tu fas, que
voldria saber-ne la recepta.

Súzel va enrojolar-se tota de plaer.

-Oh! el senyor Kobus vol riure's de mi!

-No, Súzel! aquests bunyols són deliciosos. ¿Com els has fet?
Vejam.

-Oh! senyor Kobus! No és cosa difícil. He posat... Però, si voleu,
us ho escriuré: podríeu oblidar-ho.

-Com! Sap escriure, Christel?

-Porta tots els comptes de la masia de dos anys ençà- digué el vell
anabaptista.

-Diable, diable! Ara veieu!... És una veritable mestressa de
casa!... Aviat no gosaré tractar-la de tu!... Bé, doncs, Súzel:
m'escriuràs la recepta.

Aleshores, Súzel, sortosa com una petita reina, tornà a entrar a la
cuina, i Kobus encengué la pipa, tot esperant el cafè.

Els treballs del dipòsit acabaren l'endemà cap a les cinc. Tenia
trenta metres de llargada per vint d'amplada; una sòlida paret el
voltava. Però abans de posar les reixes, encarregades al
Kligenthal, calia esperar que l'obra estigués ben seca.

Els obrers partiren, doncs, amb l'aixada i la pala a l'espatlla; i
Fritz, aquell mateix vespre, a l'hora de sopar, declarà que
l'endemà se'n tornaria a Huneburg. Aquest determini va entristir a
tothom.

-Us n'aneu al moment més bonic de l'any- digué l'anabaptista.
-D'aquí dos o tres dies les avellanes tindran llur cresta, els
viburns i els lilàs llurs flors arraïmades, totes les ginesteres de
la costa seran florides, i no hi haurà altra cosa que violetes a
l'ombra dels closos.

-I Súzel que pensava- digué Orchel -servir-vos ravenets un
d'aquests dies!

-Què voleu fer-hi!- respongué Fritz. -No demanaria altra cosa que
romandre; però he de cobrar diners, he de fer rebuts; hi ha potser
correspondència que m'espera. I després, d'aquí a una quinzena,
tornaré per posar les reixes, i aleshores veuré tot això que em
dieu.

-En fi, si us cal, no en parlem més- digué el masover; -però
tanmateix és cosa enutjosa.

-Sens dubte, Christel: també em reca a mi.

La petita Súzel no digué res, però semblava tota trista; i aquell
vespre, Kobus, tot fumant com tenia per costum, la pipa a la
finestra, abans de colgar-se, no la va sentir cantar, amb sa bonica
veu de curruca, mentre rentava plats. El cel, a la dreta, envers
Huneburg, estava encès com una brasa, mentre que els turons de
davant, a l'altre cap de l'horitzó, passaven de les tintes d'atzur
al moradenc ombrívol, i acabaven per desaparèixer dins l'abisme.

El riu, al fons de la vall, estava ple de polseguera d'or: i els
salzes amb les llargues fulles suspeses, els joncs amb llurs
sagetes agudes, els vímets i els trèmols parpellejant sota
l'oratge, es dibuixaven, com a trets negres dilatats, damunt aquell
fons joguinós. Un ocell dels aiguamolls, algun bernat pescaire sens
dubte, interrompia el silenci, de segon en segon, amb el seu crit
estrany. Després tot callà, i Fritz va colgar-se.

L'endemà, a les vuit, s'havia desdejunat; i dret, amb el bastó a la
mà davant la masia, al costat del vell anabaptista i Orchel, estava
a punt de partir.

-Però on és, Súzel?- exclamà. -Aquest matí encara no l'he vista.

-Deu ser a l'estable o a l'eixida- digué la masovera.

-Bé, doncs, aneu a cercar-la: no puc deixar el Meisenthal sense
dir-li adéu.

Orchel entrà a la casa, i al cap d'alguns instants Súzel aparegué,
tota vermella.

-Eh, Súzel! vina!- li cridà Kobus. -Cal que et regraciï. Estic molt
content de tu: m'has tractat molt bé. I, per demostrar-te la meva
satisfacció, té, aquí tens un goulden, i en faràs el que voldràs.

Però Súzel, en lloc de gaubar-se'n, del present, semblà tota
confosa.

-Gràcies, senyor Kobus- va fer.

Fritz insistí, dient: -Pren-ho, Súzel: t'ho has ben guanyat.

Ella, girant el cap, va posar-se a plorar.

-Què vol dir, això?- digué Christel. -Per què plores?

-No ho sé, pare- feia ella, entre sanglots.

I Kobus pensà, per la seva part:

-Aquesta petita és altívola: es pensa que la tracto com una
serventa, i això li fa pena.

Per això tornant-se a posar el goulden a la butxaca, digué:

-Escolta, Súzel: jo mateix et compraré alguna cosa: valdrà més.
Cal, però, que em donis la mà: sense això, em creuria que estàs
enutjada contra mi.

Aleshores, Súzel, amb la cara gentil amagada dins el davantal, i el
cap decantat endarrera, damunt l'espatlla, li estengué la mà; i,
quan Fritz l'hagué estreta, tornà a l'eixida tot corrent.

-Les criatures tenen unes idees ben estranyes!- digué
l'anabaptista. -Ara vegeu! Ha cregut que volíeu pagar-li les coses
que ella feia de tot cor.

-Sí- digué Kobus. -Em sap força greu d'haver-li fet pena.

-Ah!- exclamà Orchel; -tanmateix és massa orgullosa! Aquesta petita
ens donarà grans disgustos.

-Vaja, calmeu-vos, Orchel- digué Fritz, tot rient. -Val més ésser
una mica massa altívol que no massa poc, creieu-me: sobretot quan
es tracta de noies. I ara, a reveure!

Es posà en camí amb Christel, que l'acompanyà fins a la carena; es
separaren vora les roques, i Kobus continuà tot sol, a bon pas, la
caminada cap a Huneburg.



VII

A desgrat de tot el plaer que Fritz havia passat a la masia, no fou
sens viva satisfacció que descobrí Huneburg a la carena de davant.
Així com tot era humit, a la vall, el dia de la seva partida, era
tot, aleshores, eixut i clar. La gran prada de Finckmach s'estenia,
com una immensa catifa de verdor, de les fortificacions fins al
torrentell de les Ablettes; i, al cim de tot, els grans femers de
la cavalleria del Postthal, els jardinets dels veterans, voltats de
tanques de rama, i les velles fortificacions molsoses feien un
efecte superb.

Veia també, darrera les acàcies de bola de la placeta, vora la casa
de la vila, la façana blanca de la seva casa; i la distància no li
impedia de reconèixer que les finestres eren obertes per a
l'aireig.

Tot caminant, es representava la cerveseria del Gran Cérvol amb
l'eixida al fons, voltada de plàtans, i les tauletes a sota,
atapeïdes de gent, amb els xops vessant escuma. Tornava a veure's
dins la seva cambra, en mànegues de camisa, els pantalons apretats
a les anques, els peus dins les sabatilles, i es deia, tot joiós:

-Mai s'està millor que a caseta, amb els vestits vells i les velles
usances. He passat quinze dies agradables al Meisenthal, és
veritat; però, si encara hagués calgut restar-hi, hauria trobat
l'estona llarga. Tornarem, doncs, a començar les nostres
discussions, el vell David Sichel i jo; tornarem a empendre les
nostres bones partides de _youker_ amb Frederic Schoultz, el
recaptador Hâan, Speck i els altres. En això hi trobo la millor
conveniència. Quan estic assegut davant la meva taula, per dinar o
per ajustar un compte, tot el món sembla ben endegat. A qualsevol
altra banda puc tenir bastant satisfacció, però mai tan tranquila,
tan pacífica, com en el meu bon Huneburg de tota la vida.

Al cap de mitja hora, tot somiejant d'aquesta manera, havia
recorregut el senderó del Finckmach, i passava darrera els femers
de Postthal per entrar dins la vila.

-Què em dirà, la vella Katel?- pensava. -Començarà de passar-me el
rosari; em farà retrets d'una tan llarga absència...

I, tot allargant el pas sota la porta de Hildebrandt, somreia i
mirava, tot passant, les portes i les finestres obertes en el gran
carrer tortuós; el llauner Schwartz tallant la seva llauna, amb les
antiparres sobre el nasset camús i els ulls badats; el torner
Sporte fent xiular la roda i debanant els seus encenalls en cintes
interminables; el teixidor Koffel, tot petit i groguenc, a la seva
feina, engegant la llançadora amb una interminable fressa de
ferralla; el ferrer Nickel ferrant el cavall del gendarme Hierthès
a la porta de la seva forja; i el boter Schweyer enfonsant les
dogues de les bótes, a grans cops de maça, al fons de la volta
ressonant.

Tots aquells renous, aquell moviment, aquella llum blanca damunt
les teulades, aquella ombra pel carrer, el trànsit de tota aquella
gent que el saludaven amb un aire particular, com si li diguessin:
-Veu's aqui el senyor Kobus de retorn: cal que m'acuiti a portar
aquesta nova a la meva dona-; els infants cridant a chor dins
l'escola: -B-A, BA; B-E, BE-; i les comares reunides en grups de
cinc o de sis davant la porta, fent mitja, xerrant com a garses,
pelant patates, i cridant-li mentre s'entaforaven l'agulla darrera
l'orella: -Ah! sóu vós, senyor Kobus? Fa qui-sap-lo temps que no us
veiem!-; tot això l'alegrava i tornava a encarrilar-lo en son lloc
escaient.

-Em canviaré, en arribar- es deia, -i després aniré a pendre un xop
a la cerveseria del Gran Cérvol.

Amb aquests agradables pensaments, tombava la cantonada de la Casa
de la Vila i travessava la plaça de les Acàcies, on es passejaven
greument els vells capitans retirats, escalfant-se els reumatismes
al sol, i set o vuit oficials d'hússars, testos dins llurs
uniformes, com si fossin soldats de fusta.

Però encara no havia muntat els cinc o sis graons, a guisa de
perístil, de casa seva, que la vella Katel ja cridava, en el
vestíbul:

-Aquí està el senyor Kobus!

-Sí... sí... só jo- va fer, pujant de quatre en quatre els
esglaons.

-Ah, senyor Kobus!- exclamà la vella, junyint les mans; -quines
inquietuds m'heu fet passar!

-Com s'entén, Katel! ¿No t'havia avisat, quan vaig venir a cercar
els obrers, que romandria a fora alguns dies?

-Sí, senyor; però és igual... Estar-se sola a casa... fer la cuina
per una sola persona...

-Sens dubte, sens dubte... Ja ho comprenc... he sortit de test.
Però, una vegada cada quinze anys, no és massa. Vaja, aquí em tens
de retorn: cuinaràs per a tots dos. I ara, Katel, deixa'm. M'he de
canviar: estic tot amarat.

-Sí, senyor, enllestiu: un cop d'aire aviat és atrapat.

Fritz entrà dins la seva cambra, i tancant la porta, va exclamar:

-Ja hi som!

No era el mateix home. Tot estirant les cortines, tot rentant-se,
tot canviant de roba blanca i de vestit, reia i es deia:

-Eh! eh! eh! Podré criar bona sang altra vegada, tornaré a riure un
altre cop! Aquells bous, aquelles vaques, aquelles gallines de la
masia, m'havien fet tornar melangiós.

I el gran Schoultz, el recaptador Hâan, el vell rabí David, la
cerveseria del Gran Cérvol, el vell pati de la sinagoga, el mercat,
la plaça, tota la vila, tornaven a passar-li davant els ulls com a
imatges de llanterna màgica.

Finalment, al cap de vint minuts, fresc, deixondit, joiós, tornà a
eixir amb el gran feltre damunt l'orella, amb la cara expandida, i
digué a Katel, tot passant:

-Surto: vaig a dar un tomb per la vila.

-Sí, senyor. Però... tornareu?

-Estigues tranquila, estigues tranquila: al punt de migdia seré a
taula.

I davallà al carrer tot demanant-se:

-On aniré? A la cerveseria? No hi ha ningú abans de les dotze. Anem
a veure el vell David: sí, anem a casa del vell rabí. És
particular! només que de pensar-hi, se'm sacseja el ventre. Cal que
l'enfurismi; cal que li digui alguna cosa per a arborar-lo: això em
bellugarà la melsa, i dinaré millor.

Amb aquesta agradable perspectiva, davallà pel carrer dels
Caputxins fins al pati de la sinagoga, on hom entrava per una
antiga portalada. Tothom travessava aleshores aquell pati per
davallar per l'escaleta de davant, que duia al carrer dels Jueus.
Allò era tan antic com Huneburg. No es veien, allà dins, sinó grans
ombres cendroses, altes construccions decrèpites, solcades de
canals rovellades; i tota la Judea estenia a les finestretes dels
voltants, fins al cim de l'aire, les mitges foradades, les velles
faldilles greixoses, les calces apedaçades, el blancatge
esfilegassat. A totes les obertures hi apareixien caps vacil·lants,
boques desdentegades, nassos i mentons de carnaval. Hom hauria dit
que aquella gent arribava de Nínive, de Babilònia, o que havien
tornat a escapar-se del captiveri d'Egipte: tan xarucs semblaven.

Les aigües grasses de les feines domèstiques traspuaven al llarg de
les parets; i, si cal dir la veritat, la flaire no era bona.

A la porta del pati hi havia un captaire cristià assegut damunt les
cames encreuades. Tenia la barba llarga de tres setmanes, tota
grisa; els cabells aplanats, i el bigoti com un canó de pistola.
Era un antic soldat de l'Imperi: li deien el _Francès_.

El vell David vivia al fons de tot amb la seva muller, la vella
Sourlé, tota rodona i grassa, però d'un greix groguenc, amb les
galtes voltades de grosses arrugues que feien arc; son nas era
camús, sos ulls bruníssims, i sa boca adornada d'arruguetes en
forma d'estel, com un forat.

Portava una bena al front, segons la llei de Moisès, per amagar sos
cabells, a fi de no seduir els estrangers. Altrament tenia bon cor,
i per al vell David era un plaer de proclamar-la perfecte model de
son sexe.

Fritz posà un groschen dins el plat del _Francès_. Havia encès la
pipa, i fumava a grosses pipades per travessar la claveguera.
Davant l'escaleta, on cada graó és baumat com la pedra d'una canal,
s'aturà, es decantà a un costat, fins a una finestreta rodona arran
de terra, i veié el rabí al fons d'una gran cambra fumada, assegut
davant una taula de vella alzina, amb els dos colzes sobre un
llibre vell, de cantell roig, amb el front arrugat entre les mans.

La figura del vell David, en aquella actitud reflexiva i sota
aquella llum grisa, no estava mancada d'un gran caràcter. Hi havia
en el conjunt de sos trets quelcom de l'esperit somniós i
contemplatiu del dromedari, cosa que tanmateix es troba en totes
les races orientals.

-Llegeix el Talmud- es digué Fritz.

Després, davallant dos graons, obrí la porta, tot exclamant:

-¿Segueixes capbussat dins la Llei i els Profetes, vell jueu de
mala mena?

-Ah! ets tu, calavera!- féu el vell rabí, el posat del qual prengué
tot seguit una expressió de joia interior, al mateix temps que
d'ironia fina, baldament plena de bonhomia. -¿No has pogut
passar-te de mi per més estona? t'ensopies i m'has vingut a veure?

-Sí, és sempre amb un nou plaer que torno a veure't- féu Kobus, tot
rient; -és un gran plaer per a mi de trobar-me davant un veritable
creient, un nét del virtuós Jacob, que va robar son germà...

-Prou!- exclamà el rabí -prou! Les teves facècies en aquest ram no
poden anar ni amb rodes. Ets un epicuri sense fe ni llei.
M'estimaria més de sostenir una discussió en regla contra dos cents
capellans, cinquanta bisbes i el mateix Papa, que no pas contra tu.
Almenys aquesta gent no tenen mes remei que admetre els textos i
reconèixer que Abraham, Jacob, David i tots els Profetes eren gent
honrada; però tu, maleït calavera, ho negues tot, ho rebutges tot,
dius que tots els nostres patriarques eren uns canalles! Ets pitjor
que la pesta: no hi ha fre a posar-te; i per això, Kobus, t'ho
prego, deixem'ho de banda. És molt dolent, de part teva, que
m'ataquis en indrets on tindria una mena de vergonya de
defensar-me... Val més que em facis venir el rector.

Aleshores Fritz deixà anar una immensa riallada; i, havent-se
assegut, exclamà:

-Rabí, et porto voluntat: ets l'home millor i més divertit que jo
conegui. Ja que t'avergonyeixes de defensar Abraham, parlem d'una
altra cosa.

-No necessita que el defensin- exclamà David -prou es defensa ell
mateix.

-Sí, seria difícil, ara, de fer-li mal- digué Fritz. -Però, bah!,
deixem-ho córrer. I escolta, David: em convido a pendre un vas de
_kirschenwasser_ a casa teva. Sé que en tens de molt bo.

Aquesta proposició desarrugà totalment el vell rabí, a qui, de bo
de bo, no plaïa de discutir amb Kobus sobre coses religioses.
S'aixecà somrient, obrí la porta de la cuina, i digué a la bona
vella Sourlé, que manegava, justament, la pasta d'un _schaled_:

-Sourlé, dona'm les claus de l'armari. Aquí hi ha un amic, Kobus,
que vol pendre un vas de _kirschenwasser_.

-Bon dia, senyor Kobus!- exclamà la bona dona. -No puc venir: estic
amb la pasta fins al colze.

Fritz s'havia aixecat: esguardava, dins la petita cuina tota
ombrívola, que rebia llum per una vidriera de plom, la bona vella
que pastava, mentre David li estirava les claus de la butxaca.

-No us molesteu, Sourlé- digué; -no us molesteu.

David tornà, tancà la cuina i obrí la porta d'un tinellet on es
trobava el _kirschenwasser_ i tres vasets, i els portà damunt la
taula, feliç de poder oferir alguna cosa a Kobus. Aquest,
reparant-li el sentiment, exclamà que el kirsch era deliciós.

-En tens de millor- féu el vell rabí, tastant-lo.

-No, no, David: potser d'igualment bo, però no de millor.

-En vols un altre vas?

-Gràcies. Cal no abusar de les bones coses, com deia mon pare. Ja
tornaré.

Aleshores estaven reconciliats. EI vell rabí va rependre
l'enraonia, arrugant els ulls amb malícia:

-I què hi has fet, allà baix, cap calent? M'han contat que havies
fet grosses despeses per a obrir un dipòsit de peixos. Es veritat?

-És veritat, David.

-Ah!- exclamà el vell rabí. -No m'estranya: quan es tracta de
menjar i de beure no mires prim.

I, bellugant el cap, digué amb caient nasal:

-Sempre seràs el mateix!

Fritz somreia.

-Escolta David- va fer: -d'aquí a sis o set mesos, quan el peix
sigui rar, i tu hagis donat el tomb pel mercat, amb un nas de pam,
sense trobar res de bo... (perquè, vell, a tu també et plauen els
bons bocins, i, per més que moguis el cap, ets de la nissaga dels
gats i el peix t'agrada)...

-Però... Kobus, Kobus!- exclamà David; -em faràs pasar ara per un
epicuri de ta mena? Sens dubte, m'estimo més un lluç de riu, ben
bonic, damunt el plat, que no pas una cua de vaca: no cal dir-ho
(no seria home si pensés d'altra manera); però no hi penso
anticipadament: Sourlé se n'ocupa d'això.

-Bah! bah! bah!- féu Kobus. -Quan d'aquí a sis mesos et faci portar
plats de truites amb botelles de _forstheimer_, per la festa de
_Simres-Thora_, ja veurem, ja veurem si me'n faràs retret, del meu
dipòsit.

David somrigué.

-El Senyor- digué: -ha fet totes les coses ben fetes: als uns dóna
la prudència, als altres la sobrietat. Tu ets prudent (no et faig
retret de la teva prudència: és un do de Déu); i, quan les truites
vindran, seran ben vingudes.

-Amén!- exclamà Fritz.

I tots dos es posar a riure amb molt de grat.

No obstant, Kobus volia fer enfurismar el vell rabí.

De cop i volta va dir-li:

-I les dones, David? i les dones? ¿No me n'has trobat una? La
vint-i-quatrena! Deus portar pressa, de guanyar la meva vinya del
Sonneberg. Tindria curiositat de conèixer-la, la vint-i-quatrena.

Abans de respondre-li, David Sichel prengué un aire greu:

-Kobus- digué: -em recordo d'una vella història on cadascú pot
cercar el seu profit. Abans d'ésser ases (deia aquesta història)
els ases eren cavalls: tenien la sofraja sòlida, el cap petit, les
orelles curtes, i crin a la cua en lloc d'una tofa de pèls. Doncs
bé: va esdevenir-se que un d'aquests cavalls, el besavi de tots els
ases, trobant-se un dia dins l'herba fins al ventre, es digué a sí
mateix: «-Aquesta herba és massa grollera per a mi: el que
necessito és la flor més fina, tan delicada que cap altre cavall
n'hagi tastada de semblant.

Eixí d'aquell pasturatge a la recerca de la flor més fina. Trobà
herbes que eren més grolleres que no pas les que acabava de deixar.
Va indignar-se'n prou. Més lluny, a la vora d'un aiguamoll, hi
trobà sagetes d'aigua, i les va trepitjar. Després donà el tomb a
l'aiguamoll: entrà dins una terra àrida, sempre a la recerca de la
flor més fina; però no trobà ni molsa. Tingué fam: mirà a totes
bandes, veié cards en un sot... i els menjà amb bella gana.
Aleshores ses orelles cresqueren, tingué un top de pèls a la cua,
volgué fer un renill i es posà a bramar: era el primer ase!

Fritz, en lloc de riure's d'aquesta història, va sentir-se'n vexat
sense saber per què.

-I si no n'hagués menjat, de cards?- digué.

-Aleshores hauria estat menys que un ase fet i passat: hauria estat
un ase mort.

-Tot això no vol dir res, David.

-No; però val més casar-se jove que no pas pendre la criada per
muller, com fan tots els concos. Creu-me...

-Vés-te'n al dimoni!- cridà Kobus tot aixecant-se. -Cauen les dotze
batallades: no tinc temps de respondre.

David l'acompanyà fins a la llinda, rient dintre seu.

I, quan se separaven,

-Escolta, Kobus- digué amb un aire subtil: -no has volgut cap de
les dones que jo t'he presentat (potser sense que t'equivoquessis);
però aviat te'n cercaràs una tu mateix.

-Vell jueu de mala mena!- respongué Kobus. -Vell jueu de mala mena!

Aixecà les espatlles, junyí les mans amb posat compassiu, i se
n'anà.

-David!- cridava Sourlé, a la cuina. -El dinar està a punt: para la
taula.

Però el vell rabí, plegant els ulls astuts d'una manera irònica,
segui a Fritz amb l'esguard fins que va haver passat la portalada;
i després tornà a entrar, rient, per sota el nas, d'allò que
acabava d'esdevenir-se.



VIII

Havent dinat, Kobus se n'anà a la cerveseria del Gran Cérvol i hi
retrobà sos vells camarades Frederic Schoultz, Hâan i els altres,
que feien llur partida de _youker_, com cada dia, d'una a dues, des
del primer de gener fins al dia de Sant Silvestre.

Naturalment, tots es posaren a cridar: -Eh! en Kobus!... Heu's aquí
En Kobus!

I tothom s'acuità a fer-li lloc. Ell, tot rient i tot gaudiós,
distribuïa encaixades a mà dreta i a mà esquerra. Acabà per
asseure's al cap de la taula, davant les finestres. La petita
Lotchen, amb son davantal blanc posat en forma de ventall damunt
les faldilles roges, vingué a deixar-li un xop al davant. Ell el
prengué, l'aixecà greument entre sos ulls i la claror per
admirar-ne la vella color d'ambre groc, bufà l'escuma de la vora, i
begué amb recolliment, mig cluques les parpelles. Després de la
qual cosa digué: -És bona!- i es decantà, damunt l'espatlla del
gran Frederic per veure les cartes que acabava d'aixecar.

Així fou com tornà a entrar, senzillament, en ses habituds.

-Trèvol! Quadrat! Escapceu l'as!- cridava Schoultz.

-Sóc jo qui juga- feia Hâan arreplegant les cartes.

Els vidres dringaven, els canets topaven, i Fritz, aleshores, no
pensava més en la vall de Meisenthal que en el Gran Turc, i li
semblava de no haver deixat mai Huneburg.

A les dues entrà el senyor professor Speck, amb les grans sabates
quadrades al capdavall de ses cames llargues i magres, sa llarga
levita bruna i son nas sensual. Es descobrí amb aire solemnial, i
digué:

-Tinc l'honor d'anunciar a la colla que han arribat les cigonyes.

Tot seguit els ecos de la cerveseria repetiren per tots els recons:
-Les cigonyes han arribat! Les cigonyes han arribat!

Es féu gran avalot: cadascú deixava el xop a mig buidar per anar a
veure les cigonyes. En menys d'un minut hi havia més de cent
persones, amb el nas en l'aire, davant el Gran Cérvol.

Al cim de tot de l'església, una cigonya, dreta damunt la xarranca,
amb les ales negres replegades al damunt de sa cua blanca, el becàs
mig inclinat amb un aire melangiós, causava l'admiració de tota la
vila. El mascle feia torterols a son voltant, i intentava de
posar-se damunt el ròdol, on encara penjaven alguns brins de palla.

El rabí David acabava d'arribar, també; i tot esguardant, amb son
vell capell decantat damunt la nuca exclamà:

-Arriben de Jerusalem!... Han reposat damunt les piràmides
d'Egipte!... Han passat les mars!...

A tota la llargada del carrer, davant el mercat, hom no veia sinó
comares, vells papàs i infants amb el coll tort en una mena
d'èxtasi. Algunes velles deien, tot eixugant-se els ulls: -Encara
hem tornat a veure-les altra vegada.

Kobus, contemplant tota aquella bona gent, llurs cares enternides i
llurs actituds meravellades, pensava: -És curios!... que poca cosa
es necessita, per a divertir la gent!

I la figura commosa del vell rabí, sobretot, el posava de bon
humor.

-Vaja, rabí, vaja!- li digué. -Et sembla cosa molt bella, això,
doncs!

Aleshores, l'altre, baixant els ulls i veient-lo riure, exclamà:

-Que no tens entranyes? ¿No veus enlloc sinó temes de mofa? No tens
gens ni mica de sentiment!

-No cridis tan fort, cap calent: tot el món ens esguarda.

-I si m'agradés de cridar fort?... si m'agradés de cantar-te les
veritats? si m'agradés...

Sortosament, les cigonyes, després d'un instant de repòs, acabaven
de tornar a empendre la ruta per dar el tomb a la vila i pendre
possessió dels núvols d'Huneburg, i tota la plaça, transportada
d'entusiasme, feia una cridòria admirativa.

Els dos ocells, com per respondre a aquest salut, tot surant per
l'aire feien petar llur bec, i una trepa de criatures els seguien
pel carrer dels Caputxins tot cridant: -Tra, la, la! l'istiu que
torna! Eh, eh! l'istiu que ve!

Kobus, aleshores, entrà de bell nou dins la cerveseria amb els
altres, i fins a les set no es parlà més que del retorn de les
cigonyes, i de la protecció que estenen damunt les viles on nien;
sense parlar d'una pila pila d'altres serveis especials d'Huneburg,
com exterminar els gripaus, les serpetes i els llangardaixos, que,
sens elles, infestarien els sots (i no solament els sots sinó també
les dues vores del Lauter, on no es veurien sinó rèptils), si
aquests ocells no fossin tramesos pel cel per destruir les
bestioletes dels camps.

Havent també entrat David Sichel, Fritz, per burlar-se d'ell,
començà de sostenir que els jueus tenien el costum de matar les
cigonyes i de menjar-se-les per Pasqua amb l'anyell pasqual, i que
aquest costum havia causat temps enrera la gran plaga d'Egipte, on
hi havia granotes tan a desdir que entraven per les finestres i
queien fins i tot per les xemeneies; de manera que els Faraons no
tingueren més remei, per a desempallegar-se d'aquest flagell, que
foragitar del país els fills d'Abraham.

Aquesta explicació exasperà en tanta de manera el vell rabí, que
declarà que Kobus mereixeria que el pengessin.

Aleshores Fritz restà venjat de l'apòleg de l'ase i els cards:
dolces llàgrimes li lliscaren per les galtes, i va curullar son
triomf el fet que el gran Frederic Schoultz, Hâan i el professor
Speck exclamessin que calia restablir la pau i que dos vells amics
com David i Kobus no podien quedar enutjats amb motiu de les
cigonyes.

Proposaren a Fritz de retractar la seva explicació, mitjançant la
qual cosa David no tindria més remei que abraçar-lo. Hi consentí; i
David i ell s'abraçaren amb enterniment, i el vell rabí plorava i
deia que, sense el defecte que tenia de riure a tort i a dret,
Kobus seria el millor home del món.

Ja us podeu pensar el gust que passava l'amic Fritz amb tota
aquesta història: no parà de riure fins la mitja nit; i, fins i tot
més endavant, es despertava adés i adés per a riure'n encara.

-Caldria anar ben lluny- pensava -per a trobar tan bella gent com a
Huneburg. Aquest pobre rabí, que n'és d'honrat dins la seva
creença! I el gran Frederic, quina bona testa de cavall! I Hâan que
bé cloqueja! Quina felicitat de viure en un indret així!

L'endemà a les vuit dormia encara com un benaventurat, quan una
mena de grinyol estrany el va despertar. Parà l'oïda, i reconegué
que l'esmolet Higuebic havia vingut a establir-se, com tots els
divendres, a la cantonada de casa seva, per repassar els coltells i
les estisores de la vila; cosa que li féu molt d'enuig, perquè
encara tenia son.

A cada instant el xerroteig de les comares venia a interrompre el
xiulet de la roda; després el gosset rondinava; després l'ase es
posava a bramar; després venia una discussió sobre el preu de
l'esmolada; després una altra cosa...

-Que el dimoni se t'endugui!- pensava Kobus. -¿No les hauria de
prohibir, el burgmestre, aquestes coses? El darrer dels pagesos pot
dormir a cor què vols cor què desitges, i als bons burgesos se'ls
desperta a les vuit per la negligència de l'autoritat.

De cop i volta Higuebic es posà a cridar, amb veu de nas:
-Ganivets, estisores a repassar!

Aleshores no pogué contenir-se més i s'aixecà enfurit.

-Caldrà que en parli, d'això- es digué: -portaré la cosa davant el
jutge de pau. Aquest Higuebic acabaria creient que la cantonada de
casa meva li pertany. Fa quaranta cinc anys que enutja a tots: a
mon avi, a mon pare i a mi. Ja n'hi ha prou: és hora d'acabar-ho!

Així cavil·lava Kobus tot llevant-se: l'hàbit de dormir a la masia,
sense altra fressa que el murmuri del fullam, l'havia viciat. Però
després del desdejuni, no pensà més en aquella misèria. Li vingué
la pensada d'embotellar dues bótes de vi del Rin que havia comprat
la tardor passada. Féu anar a Katel a la recerca del boter, i es
revestí d'una grossa camisola de llana grisa que es posava per a
consagrar-se als esments del celler.

Mestre Schweyer arribà, amb son davantal de cuiro als genolls, la
maça a la cintura, la barrina sota el braç, i la carassa tota
expandida.

-Bé, doncs, senyor Kobus!- va dir. -Avui començarem: oi?

-Sí, mestre Schweyer. Ja és hora: el _markobrunner_ és a la bóta fa
quinze mesos, i fa sis anys que fou omplerta la del _steinberg_.

-Bé... i les botelles?

-Estan netejades i escorregudes de fa tres setmanes.

-Oh! Pel que fa a les cures del vi noble,- digué Schweyer -els
Kobus hi entenen de pares a fills: no cal, doncs, sinó davallar.

-Sí, anem cap avall.

Fritz encengué una candela a la cuina, i prengué una nansa del
cistell de botelles; Schweyer empunyà l'altra, i davallaren al
celler. Quan foren a baix, el vell boter va exclamar:

-Quin celler! Quina eixutesa que té per tot! Hum! hum! Quin so tan
clar! Ah, senyor Kobus! Ho he dit cent vegades: teniu el millor
celler de la vila.

Després, acostant-se a una bóta i tustant-la amb ei dit:

-Veu's aquí el _markobrunner_: veritat?

-Sí; i aquella és la del _steinberg_.

-Bé, bé: anem a dir-li dues paraules.

Aleshores, acotant-se, amb la barrina en el buit de l'estómac,
foradà la bóta de _markobrunner_, i empenyé amb llestesa l'aixeta
dins el forat. Després d'això, Kobus li passà una botella, que ell
va omplir i va tapar. Fritz untà el tap de cera blava i el segellà.
L'operació va anar seguint d'aquesta manera, amb gran satisfacció
de Kobus i de Schweyer.

-Eh! eh! eh!- deien adés i adés. -Descansem.

-Sí, i bevem un glop- deia  Fritz.

Aleshores, prenent el vaset que hi havia damunt el forat gran de la
bóta, es refrescaven amb un vas d'aquell excel·lent vi, i tornaven
després a la tasca.

Totes les vegades d'abans aquella, Kobus, després de dos o tres
vasos, es posava a cantar, amb veu terriblement forta, velles
tonades que li passaven pel cap, com el Miserere, l'Himne de
Gambrinus, o la cançó dels Tres Hússars.

-Això ressona com dins una catedral- feia tot rient.

-Sí- deia Schweyer: -canteu bé. És llàstima que no hagueu estat de
la nostra gran societat choral de Johannisberg: no hi hauria hagut
oïdes sinó per a vós.

I es posava a contar, aleshores, com en el seu temps (feia d'això
trenta cinc a quaranta anys) existia una societat de boters
aficionats a la música en el país de Nassau; i en aquesta societat
no es cantava sinó amb acompanyament de bótes, de barrils i de
bujols; els canets i els xops feien els pifres i les bótes grans
feien el contrabaix. Mai no s'havia sentit una cosa més amorosa i
més colpidora. Les filles dels mestres boters distribuïen els
premis als que s'hi distingien; i ell, Schweyer, havia rebut dos
raïms i una copa d'argent per la seva manera harmoniosa de tustar
una bóta de cinquanta tres mesures.

Deia això tot commòs de les seves recordances, i Fritz tenia
treballs a no esclatar en riallades.

Contava encara moltes altres coses curioses, i celebrava el celler
del gran duc de Nassau: -Posseeix- deia -vins preciosos, d'una data
que es perd en la foscor de la vellura.

Així era com el vell Schweyer alegrava el treball. Aquest joiós
parloteig no impedia que les botelles s'omplissin, es segellessin i
anessin a raure a llur lloc: al contrari, allò es feia d'una manera
més rítmica i animada.

Kobus tenia el costum d'encoratjar Schweyer quan la seva alegria
començava d'esmortir-se, ja fos adreçant-li algun acudit, o
deixant-lo de bell nou sobre la pista de les seves històries; però
aquell dia el vell boter cregué reparar que Fritz estava preocupat
d'altres pensaments.

Dues o tres vegades assajà de cantar; però, després d'alguns roncs,
callava mirant un gat que fugia per l'espitllera, una criatura que
es decantava curiosament per veure què passava dins el celler, o bé
escoltant els grinyols de la pedra de l'esmolet, el lladrar de son
canic, o qualsevol altra cosa per l'estil.

Son esperit no era dins el celler; i Schweyer, naturalment discret,
no volgué interrompre les seves reflexions.

Les coses continuaren així per espai de tres o quatre dies.

Cada vespre Fritz anava, com de costum, a fer unes partides de
_youker_ al Gran Cérvol, i sos companyons reparaven igualment que
tenia preocupació d'altres coses: s'oblidava de jugar quan li
tocava.

-Apa, Kobus, apa! Ara tu!- li cridava el gran Frederic.

Aleshores tirava la carta a l'atzar, i, naturalment, perdia.

-No tinc sort- es deia en tornar a casa.

Com que Schweyer tenia feina a casa seva, no podia venir sinó dues
o tres hores per dia, al matí o al vespre: de manera que la tasca
s'arrossegava, i àdhuc va acabar-se d'una manera tota especial.

En fer el foradament del _steinberg_, el vell boter esperava que
Kobus ompliria, com sempre, el vaset i li presentaria. Doncs bé:
Fritz, per distracció, s'oblidà d'aquesta part important del
cerimonial.

Schweyer se'n va tot indignar.

-Em fa beure les seves resaigües- va dir-se; -però quan el vi és de
mena superior, el troba massa bo per a mi.

Aquesta reflexió va posar-lo de mal humor; i alguns moments
després, havent deixat caure Kobus dues gotes de cera damunt les
seves mans mentre ell estava acotat, sa còlera esclatà:

-Senyor Kobus- digué alçant-se: -em penso que us torneu foll!
Aleshores que cantàveu el Miserere, no us en volia dir res, encara
que allò fos una ofensa contra la nostra santa religió, i sobretot
tractant-se d'un vell do la meva edat: teníeu eI posat d'obrir-me,
en certa manera, les portes dc la tomba, i és cosa abominable,
considerant que no us havia fet cap mal. A més a més, la vellesa no
és un crim: tothom desitja arribar a vell. Vós hi arribareu,
potser, senyor Kobus, i aleshores compendreu la vostra indignitat.
I ara em feu caure cera a la mà per malícia.

-Com s'entén, per malícia?- exclamà Fritz, estupefacte.

-Sí, per malícia!... De tot us rieu!... Fins i tot, en aquest
moment, teniu la pruïja de la rialla. Però no vull ser el vostre
titella: sabeu? Es la darrera vegada que treballo, amb un
taral·lirot de la vostra mena.

Tot dient-ho, Schweyer desfermà son davantal, prengué sa barrina i
pujà l'escala.

La veritable raó de la seva còlera, no eren ni el Miserere ni les
gotes de cera: era l'oblit del _steinberg_.

Kobus, que tenia la seva agudesa, comprengué molt bé el motiu
veritable de la seva còlera; però no li recà menys la seva pròpia
barroeria i son oblit de les velles usances, perquè tots els boters
del món tenen el dret de beure una bona glopada del vi que posen en
botelles i, si el cap de casa és present, son deure és oferir-la.

-On diable tinc el cap, fa algun temps?- es digué. -Sempre estic
somiejant, fent badalls, passant tedi: no em manca res, i estic
esmaperdut. És astorador!... Caldrà que em vigili.

Mentrestant, com que no hi havia manera de fer tornar Schweyer,
acabà de posar el vi a les botelles ell mateix, i així va acabar la
cosa.



IX.

Els dimarts i els divendres al matí, dies de mercat, Kobus tenia el
costum de fumar amb pipa a la finestra, contemplant les dones
d'Huneburg que anaven i venien, amb aire atrafegat, entre les
llargues rastelleres de coves, de canastes, de gàvies de vímets, de
barraques, d'atuells de cuina i de carretes afilerades a la plaça
de les Acàcies. Eren, en certa manera, sos dies de gran espectacle:
totes aquelles fresses, aquelles mil actituds de venedors i
compradors debatent llurs preus cridant, esbatussant-se,
l'alegraven una cosa de no dir.

Si reparava de lluny alguna bella peça, tot seguit cridava a Katel
i li deia:

-¿Veus, allà baix, aquell rosari de grives o d'abellerols? ¿Veus
aquella llebrassa roja del tercer banc de l'última fila? Vés a
mirar-t'ho.- Katel eixia; ell seguia amb interès la marxa de la
discussió; i quan la vella serventa tornava amb els abellerols,
les grives o la llebre, ell es deia: -Ja ho tenim!

Doncs bé: un matí, allí estava, tot somniós, contra el seu costum,
badallant darrera les seves mans i mirant amb indiferència. Res no
excitava el seu daler: el moviment, les anades i vingudes de tota
aquella gentada li semblaven quelcom de monòton. De vegades es
redreçava, i, esguardant la carena de les ginesteres al lluny de
tot, es deia: -¡Quina bella clapa de sol, allà baix, damunt el
Meisenthal!

Mil idees li passaven pel magí: sentia braolar l'arment, veia la
petita Súzel en mànegues de camisa, amb el cossiol d'avet a la mà,
lliscant sota el cobert i entrant a l'estable, Mopsel encalçant-la,
i el vell anabaptista que pujava greument la costa. Aquestes
recordances l'enternien.

-La paret del dipòsit ja deu ésser eixuta- pensava: -aviat caldrà
posar els reixats.

En aquell moment, i mentre es perdia entre aquestes reflexions,
Katel va entrar:

-Senyor- digué ella: -veu's aquí una cosa que he trobat en vostre
capot d'hivern.

Era un paper. Ell va pendre'l i obrir-lo.

-Ves! ves!- féu amb una mena d'emoció. -La recepta dels bunyols!
¿Com he pogut oblidar-ho, de tres setmanes a aquesta banda?
Decididament ja no sé on tinc el cap.

I esguardà la vella criada.

-És una recepta de fer bunyols, però bunyols deliciosos!- exclamà
com enternit. -Vejam si endevines, Katel, qui m'ha donat aquesta
recepta!

-La vella Frentzel del _Bou Roig_.

-Frentzel? Que és cas! Com si fos capaç d'inventar alguna cosa, i
sobretot uns bunyols com aquests! No... és la petita Súzel, la
filla de l'anabaptista.

-Oh!- digué Katel. -No m'estranya: aquesta petita està plena de
bones pensades.

-Sí, està avançadíssima, per la seva edat. Fesme'n, d'aquests
bunyols, Katel. Seguiràs la recepta exactament: comprens? Sense tot
això tot aniria en orris.

-Estigueu tranquil, senyor, estigueu tranquil: hi posaré els cinc
sentits.

Katel sortí, i Fritz, atapeint una pipa amb tot esment, tornà a
posar-se a la finestra. Ja tot havia canviat davant son esguard:
les figures, les cares, les enraonies, els crits d'uns i altres:
era com un raig de sol damunt la plaça.

Rumiant encara en la masia, començà de pensar que l'estatge a les
viles no és verament agradable sinó a l'hivern; que és bo canviar
de nodriment de vegades, tanmateix, perquè la mateixa cuina, a la
llarga, es torna fada. Es recordà que els ous frescos, nus i crus,
i el formatge blanc de casa l'anabaptista, li daven més gust, en
son desdejuni, que tots els requisits de Katel.

-Si no tingués necessitat, en certa manera, de fer la meva partida
de _youker_, de pendre els meus xops, de veure David, Frederic
Schoultz i el gros Hâan,- es digué -m'agradaria força, de passar
sis setmanes o dos mesos de l'any a Meisenthal. Però no cal
pensar-hi: els meus plaers i les meves ocupacions són aquí. És una
llàstima, que un hom no pugui tenir tots els gaudis plegats!

Aquests pensaments s'encadenaven en son esperit.

Finalment, caigudes les batallades de les dotze la vella serventa
comparegué a parar la taula.

-Bé, Katel- li digué, girant-se: -¿i els meus bunyols?

-Teniu raó, senyor. Són la cosa més delicada que pugui dir.

-T'han reeixit?

-He seguit la recepta: no podia menys de reeixir.

-Ja que han reeixit- digué Kobus, -tot ha d'anar plegat: baixo al
celler a cercar una botella de _forstheimer_.

Es posava el manyoc de claus a la mà, quan una idea el féu tornar:
va demanar:

-I la recepta?

-La tinc a la butxaca, senyor.

-Bé, cal que no la perdem. Dóna-me-la per a posar-la al meu
secreter: ens farà plaer de tornar-la a trobar.

I, desplegant el paper, es posà a rellegir-lo.

-És que escriu d'allò més bé- va dir: -una lletra rodona, com si
fos emmotllada! És extraordinària, aquesta petita Súzel: saps?

-Sí, senyor: té un magí molt viu. Si la sentíssiu a la cuina, quan
ve, sempre té alguna cosa a dir per enriolar-vos.

-Ves, ves! Jo que la creia una mica trista!

-Trista... I ca!

-I què diu, què diu?- demanà Kobus, l'ampla cara del qual es
dilatava de satisfacció tot pensant que la petita era alegre.

-Què sé jo? Només que hagi dat un tomb per la plaça, tot ho ha
vist, i us conta el posat de cadascú; però amb un aire tan
trapella...

-Em jugaria qualsevol cosa que també s'ha burlat de mi- exclamà
Fritz.

-Oh! el que és això, mai, senyor. Del gran Frederic Schoultz, no
diré; però de vós...

-Ah, ah, ah!- interrompé Kobus. -S'ha burlat de Schoultz! El troba
una mica gamarús: veritat?

-Oh! oh! no és això!... No puc recordar-me'n... compreneu?...

-Està bé, Katel, està bé- digué, anant-se'n tot joiós.

I, fins al capdavall de l'escala, la vella criada el sentia riure
d'allò més alt, tot repetint: -Aquesta petita Súzel em fa criar
bona sang!

Quan tornà, la taula era parada i la sopa servida.

Destapà la botella, es posà el tovalló al coll amb aire de pregona
satisfacció, s'arremangà i dinà amb bella gana.

Katel vingué a servir els bunyols abans de les postres.

Aleshores Fritz, omplint son vas, digué:

-Ara veurem això.

La vella criada romania prop de la taula per oir la seva sentència.
Ell prengué un bunyol, i començà per tastar-lo en silenci; després
en prengué un altre; després un terç. Finalment, girant-se,
pronuncià aquestes paraules amb pes i mesura:

-Els bunyols són excel·lents, Katel, excel·lents! És bo de conèixer
que has seguit la recepta tan bé com era possible. I, tanmateix,
escolta bé (no és que jo et faci cap retret): els de la masia eren
millors; tenien quelcom de més fi, de més delicat, una mena de
perfum especial...- féu, tot aixecant el dit. -No puc
explicar-t'ho: no era tan fort, si tu vols, però molt més
agradable.

-Potser hi he posat massa canyella?

-No, no: està bé, està molt bé; però alquesta petita Súzel,
comprens?, en té la inspiració, dels bunyols, així com tu tens la
inspiració de la polla d'índia farcida de castanyes.

-És ben possible, senyor.

-És positiu. No s'hi valdria, a no trobar deliciosos aquests
bunyols; però al damunt de les coses millors hi ha allò que el
professor Speck anomena _l'ideal_, és a dir, quelcom de poètic,
de...

-Sí, senyor, ja comprenc- va fer Katel: -és, per exemple, com les
salsitxes de la comare Hâfen, que ningú no podia fer tan ben
reeixides com ella, pels tres claus de girofler que mancaven.

-No, no es això el que vull dir: no li manca res, I, tanmateix...

Anava a dir més cosa, quan la porta s'obrí i el vell David entrà.

-Ah! ets tu, David!- exclamà. -Vina, doncs, i procura explicar a
Katel què ve a ésser _l'ideal_.

David, en oir aquestes paraules, arrufà les celles.

-Vols burlar-te de mi?- digué.

-No, és cosa molt seriosa: digues a Katel perquè tots vosaltres
enyoreu les pastanagues, les cebes d'Egipte...

-Escolta, Kobus- exclamà el vell rabí: -tot just arribo, i ja
comences a atacar-me pel cantó de les coses santes. Això no és
gentil.

-Tot ho agafes per la banda que crema, vell jueu de mala mena! Seu.
I ja que no vols que et parli de les cebes d'Egipte, deixem-ho
córrer; però si no fossis jueu...

-Bé, ja veig que em vols foragitar.

-Res d'això: només dic que, si no fossis jueu, podries menjar
bunyols d'aquests, i et veuries obligat a reconèixer que valen mil
vegades més que el mannà, que queia del cel per lliurar-vos de la
lepra i altres malalties que havíeu atrapat entre els infidels.

-Ah! el que és ara me'n vaig! Això ja és màssa!

Katel sortí, i Kobus, agafant el vell rabí per la mànega, va
afegir-hi:

-Vejam! Que diable! Seu. En tinc una veritable recança.

-Recança de què?

-Que no puguis buidar un vas de vi amb mi i tastar aquests bunyols:
són una cosa de no dir.

David s'assegué: ara li tocava el torn de riure.

-Els has inventat: oi?- va dir. -Sempre fas invencions d'aquesta
mena.

-No, rabí, no: no sóc jo, ni és Katel. N'hauria estat orgullós,
d'haver inventat aquests bunyols; però donem a Cèsar el que és del
Cèsar: n'escau l'honor a la petita Súzel... Ja saps qui vull dir:
la filla de l'anabaptista!

-Ah!- digué el vell rabí, clavant en Kobus sos ulls grisos. -Vaja
vaja!... i tan bons els trobes?

-Deliciosos, deliciosos!

-Eh, eh, eh!... Sí... aquesta petita és capaç de tot... fins de
satisfer un golut de la teva mena.

Després, canviant de to:

-Aquesta petita Súzel va plaure'm tot seguit- digué: -és una noia
intel·ligent. D'aquí a tres o quatre anys coneixerà la cuina com la
vella Katel. Durà al seu marit per l'orella; i, si ell és un home
de potències deixondides, ell i tot reconeixerà que era la
felicitat més gran que podia esdevenir-li.

-Ah! ah! ah! Aquesta vegada, David, estic d'acord amb tu- va fer
Kobus: -poc exageres. És ben estrany que Christel i Orchel, que no
tenen ni quatre pensaments al cap, hagin posat al món aquesta
bonica criatureta. ¿Saps que ella ja ho porta tot, a la masia?

-Ja ho deia!- exclamà David. -N'estava segur! Veus, Kobus? Quan una
dona és desperta, i no és de les que s'estarrufen, i no cerca de
rebaixar el seu marit per enlairar-se ella, tot seguit es fa
mestressa: hom és feliç, en certa manera, d'obeir-la.

En aquell moment, no sé quina idea passà pel magí de Fritz: observà
el vell rabí de cua d'ull, i digué:

-Fa molt bé els bunyols; però, quant a les altres coses...

-Doncs jo- exclamà David -dic que farà la felicitat del brau pagès
que s'hi casarà, i que aquest pagès esdevindrà ric i ple de
benaurances! D'ençà que observo les dones (i d'això ja fa
qui-sap-lo temps), em penso ser-hi entès: sé tot seguit el que són
i el que valen, el que seran i el que valdran. Doncs bé: aquesta
petita Súzel m'ha plagut, i em plau que m'innovin la perfecció dels
seus bunyols.

Fritz havia esdevingut somniós. De cop i volta demanà:

-Digues, jueu de mala mena, per què has vingut a veure'm a migdia:
aquesta no és la teva hora.

-Ah! és veritat: cal que em deixis dos cents florins.

-Dos cents florins?... Oh! oh! oh!...- va fer Kobus amb un aire mig
seriós i mig mofeta. -D'un sol cop, rabi?

-D'un sol cop.

-I per a tu?

-Per a mi si vols, perquè jo sol em comprometo a retornar-te la
quantitat; però és per fer un servei a algú.

-A quí, David?

-Coneixes el vell Hertzberg, el marxant de paquet. Doncs bé: sa
filla ha estat demanada pel noi Salomó: dues criatures enciseres!-
féu el vell rabi, junyint les mans amb un aire enternit. -Però,
comprens?, cal una mica de dot, i Hertzberg ha vingut a
trobar-me...

-Sempre seràs el mateix- interrompé Fritz: -no content amb els teus
propis deutes, cal que et carreguis a l'esquena els dels altres!

-Però Kobus! però Kobus!...- exclamà David amb veu penetrant i
patètica, amb el nas encorbat i els ulls decantats en terra,
guenyejant. -Si veiessis aquestes benvolgudes criatures! No hi ha
cor per a negar-los la felicitat de la vida. I, altrament, el vell
Hertzberg és solvent: em refarà la quantitat al cap d'una o dues
anyades, tot el més tard.

-Tu ho vols- digué Fritz, aixecant-se: -doncs sigui. Però escolta:
pagaràs interès, aquesta vegada: el cinc per cent. Tos manlleus em
plau que siguin sense interès; però els dels altres...

-Oh! Déu meu! Qui et diu el contrari!- féu David. -Mentre aquestes
pobres criatures siguin felices... El pare ja em tornarà l'interès.

Kobus obrí son secreter, comptà dos cents florins damunt la taula,
mentre el vell rabí esguardava amb impaciència, i després tragué el
paper, el tinter i la ploma, i digué:

-Vaja, David: mira si es això.

-És inútil: ja ho he mirat, i tu comptes bé.

-No, no: compta!

Aleshores el vell rabí comptà, entaforant els munts a la gran
butxaca de les seves calces amb una satisfacció visible.

-Ara asseu-te allí, i fes-me el rebut, amb el cinc per cent.
recorda't que, si estàs malcontent de les meves facècies, amb
aquest tros de paper et podré dur qui sap a on.

David, somrient de felicitat, es posà a escriure. Fritz esguardava
per damunt la seva espatlla i, en veure'l a punt d'assenyalar el
cinc per cent,

-Ep!- va fer -vell jueu de mala mena! ep!

-Vols un sis?

-No, sis ni cinc. No som amics de tota la vida? Però no hi entens
poc ni gaire, en facècies! Amb tu sempre em cal estar-hi tot
seriós, com un ase quan l'estrijolen.

El vell rabí s'aixecà, aleshores, i li estrenyé la mà, i digué, tot
enternit:

-Gràcies, Kobus.

I se n'anà.

-Bella persona!- deia Fritz, veient-lo pujar el carrer amb
l'esquena acotada i la mà a la butxaca. -Ja corre cap a casa del
altre com si es tractés de la seva pròpia felicitat! Veu els
vailets feliços, i riu per sota el nas amb ells ulls entelats.

Després d'aquesta reflexió, prengué el bastó i eixí per llegir el
diari.



X.

Dos o tres dies després, un vespre, al Casino, hom parlava, per
atzar, del temps de la vellura. El gros recaptador Hâan celebrava
els costums de l'antigor: el passeig en trineus, a l'hivern, el bon
pare Christian, amb son abrigàs llarg, amb vores de pell de guineu
i les grosses botes forrades de xai, el casquet de llúdria tirat
sobre les orelles i els guants fins als colzes, conduint tota la
seva família al cim del Rothalps, a admirar les boscúries cobertes
de gebre; i la jovenalla de la vila seguint a cavall el passeig i
dant d'amagatotis un esguard amorós a la bonica llocada de noies
embolcallades en llurs esclavines i el nasset rosat entaforat dins
el collet de cigne, més blanc que la neu.

-Ah! aquell temps, era el bo!- deia. -Poc després, tota la vila
sabia que el jove conseller Lobstein, o el senyor notari Müntz,
s'havia promès amb la petita Lotchen, la bonica Rosa o la gran
Guillermina; i era entre la neu que l'amor havia nat, sota
l'esguard mateix dels pares. Altres vegades la gent es reunia a la
sala de ball, en plena eixida. Tots els estaments es confonien: la
noblesa, la burgesia, el poble. Hom no s'inquietava, de saber si
éreu comte o baró, sinó bon valsaire. Aneu a cercar un abandó
semblant, en nostres dies! D'ençà que fan tanta de noblesa nova,
sempre tenen por que se'ls confongui
amb la gentalla.

Hâan enaltia així mateix els petits concerts, la bona música de
cambra, elegant i ingènua, del temps vell, ara substituïda per
l'estrèpit de les gran obertures, i la melodia obaga de les
simfonies.

Només sentint-lo, us semblava veure el vell conseller Baumgarten,
amb perruca empolsada, calamarsejada i gran vestit quadrat de
cerimònia, amb el violoncel recalcat contra la cama i l'arquet fent
angle sobre les cordes i la senyoreta Serafina Schmidt al clavecí,
entre els dos canelobres, amb els violinistes decantats al voltant,
amb la mirada sobre els papers; i, més enllà, el cercle dels amics,
en l'ombra.

Aquestes imatges commovien tot el món; i mateix Schoultz,
gronxant-se damunt la cadira amb un de sos genolls punxeguts entre
les mans, exclamava:

-Sí, sí: aquests temps són lluny de nosaltres! És ben veritat: ens
fem vells... ¡Quines recordances ens evoques, Hâan! quines
recordances! Tot això no ens fa semblar minyonia.

Kobus, tornant a casa seva pel carrer dels Caputxins, tenia el cap
rublert de les idees de Hâan.

-Té raó- es deia: -nosaltres mateixos hem vist aquestes coses que
ara ens semblen allunyades d'un segle.

I mirant els estels, que tremolejaven en el cel immens, pensava:
-Tot això roman, tot això torna en les mateixes èpoques: només som
nosaltres, els que canviem. ¡Quina aventura tan paorosa és canviar
una mica cada dia, sense adonar-se'n! De manera que al capdavall
hom és tot cendrós, tot arrupit, i produeix l'efecte, davant
l'esguard de la gent nova que passa, d'aquelles despulles xarugues,
d'aquelles arrugues respectables de les quals parlava Hâan ara
mateix. Per més que fem, caldrà que això ens passi, com ha passat
als altres.

Així cavil·lava Fritz entrant dins la seva cambra; i, quan s'hagué
colgat, aquestes idees el dominaren encara per algun temps, i
després s'adormí.

L'endemà ja no hi pensava, quan sos ulls caigueren sobre el vell
clavecí que hi havia entre el tinell i la porta. Era un moblet de
fusta roja, de peus magristons que acabaven en pera i que no tenia
sinó cinc octaves. Feia trenta anys que romania allí. Katel hi
endegava els plats abans de l'àpat, i Kobus hi tirava sos vestits.
De tan veure'l, ja no hi pensava; però aleshores li semblà de
retrobar-lo després d'una llarga absència. Es vestí tot somniós.
Després mirant a la finestra, veié Katel a fora, que anava a fer
ses provisions al mercat. Acostant-se tot seguit al clavecí, va
obrir-lo i passà els dits per ses tecles groguenques: un so d'allò
més prim s'escapà del moblet, i el bon Kobus, en menys d'un segon,
tornà a veure els trenta anys escolats. Es recordà de la senyora
Kobus, sa mare, una dona encara jove, de cara llarga i pàl·lida,
tocant el clavecí,  el senyor Kobus, el jutge de pau, assegut prop
d'ella amb son tricorni al barrot de la cadira, escoltant, i d'ell,
Fritz, ben petit, assegut a terra amb el cavall de cartró, tot
cridant: -Osque! osque!- mentre el bon senyor aixecava el dit i
feia: -Xsst!- Tot això li passà davant els ulls, i qui-sap-les
coses més.

S'assegué, assajà algunes tonades velles i tocà el _Trobador_ i
l'antiga romança del _Creuat_.

-Mai no hauria cregut que em recordés d'una sola nota- digué. -És
admirable com aquest vell clavecí s'ha mantingut afinat: m'apar
d'haver-lo sentit ahir.

I, abaixant-se, es posà a treure els vells quaderns de llur caixa.
El _Setge de Praga_, la _Cenerentola_, l'obertura de la _Vestal_, i
després les velles romances d'amor, i tonadetes gaies, però també
amoroses; l'amor que riu i l'amor que plora, cap altra cosa més
ençà ni més enllà!

Kobus, dos o tres mesos abans, no hauria deixat de treure'n un bell
divertiment, amb tots aquells pastors de lligacames roses i aquells
cavallers de negre plomall; en altre temps havia llegit el Werther,
i havia d'apretar-se els costats mentre va durar la història; però
ara trobava aquestes coses molt belles.

-Hâan té molta raó- es deia: -avui dia ja no es fan cobletes tan
boniques:

_Roseta,
cos lleuger
dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_

Que n'és de senzill! que n'és de natural!

_Dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_

Això, fa per a mi! això, és poesia! Diu coses pregones en un
llenguatge innocent. I la música!

I va posar-se a tocar, tot cantant:

_Roseta,
cos lleuger
dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_

No es cansava de repetir la bella romança, i la cosa durava vint
minuts llargs, quan es sentí un petit renou a la porta: algú
trucava.

-Veu's aquí David- digué, tornant a tancar ben de pressa el
clavecí. -Quines rialles faria, si em sentia cantar la _Roseta_!

Esperà un instant, i, veient que ningú no entrava, anà ell mateix a
obrir. Però imagineu-vos quina va ser la seva sorpresa en llucar la
petita Súzel, tota rosada i tota tímida, amb sa cofieta blanca; son
mocadoret blau i sa cistella, que romania darrera la porta.

-Ah! ets tu, Súzel?- féu com a meravellat.

-Sí, senyor Kobus- digué la petita. -Fa molt de temps que espero la
senyoreta Katel a la cuina; i, com que no ve, he pensat que calia,
tanmateix, complir la meva comanda abans d'anar-me'n.

-Quina comanda, Súzel?

-Mon pare em fa venir per fer-vos saber que ja han vingut els
reixats, i que només us esperen a vós per a plantar-los.

-I ara! Et fa venir expressament per a això!

-Oh! A més em manca dir al jueu Schmoule que ha de venir a cercar
els bous si no vol pagar-ne el nodriment.

-Ah! són venuts, els bous?

-Sí, senyor Kobus: per tres cents cinquanta florins.

-És un bon preu. Però entra, Súzel: no has de fer compliments.

-Oh! no n'he fet cap.

-Sí, sí... en fas: prou que ho veig. Altrament hauries entrat tot
seguit. Vina: seu aquí.

Va atansar-li una cadira, va obrir el clavecí amb un aire
d'extraordinària satisfacció.

-I tothom està bo, allí dalt? Christel i Orchel?

-Tothom, senyor Kobus, gràcies a Déu. Em daria molt de goig, que
poguéssiu venir.

-Vindré, Súzel: demà o passat demà, ben segur, us aniré a veure.

Fritz tenia aleshores unes grandíssimes ganes de tocar davant
Súzel. La mirava tot somrient, i acabà per dir:

-Ara mateix tocava tonades velles, i cantava. Potser m'has sentit
de la cuina estant. Deus haver-t'hi fet un tip de riure: veritat?

-Oh! senyor Kobus! Al contrari, em posava tota trista: la música
bonica sempre em fa posar trista. No sabia qui la feia, aquella
música tan bonica.

-Espera- digué Fritz: -tocaré alguna cosa jocosa per alegrar-te.

El feia feliç de demostrar son talent a Súzel, i començà la _Reina
de Prússia_. Sos dits saltaven d'un cap del clavecí a l'altre,
marcava, el compàs amb el peu, i de tant en tant esguardava la
petita en el mirall de davant, mossegant-se el llavi, com és costum
quan es té por de dar notes falses. Hom hauria dit que tocava
davant tota la vila. Súzel, amb sos ullassos blaus badats
d'admiració i sa boqueta rosa mig oberta, semblava extasiada.

I, quan Kobus hagué acabat el vals i es girà tot content de si
mateix.

-Oh! que bonic és!- digué ella; -que bonic és!

-Bah!- va fer ell; -això no val la pena. Però ara sentiràs una cosa
magnífica, el _Setge de Praga_: hom sent rodolar els canons.
Veuràs, escolta.

Es posà aleshores a tocar el _Setge de Praga_ amb un entusiasme
extraordinari: el vell clavecí zumzejava i s'estremia fins en les
seves cametes. I quan Kobus sentia que la petita Súzel sospirava,
en veu baixa, -Oh! que bonic és!-, això li donava una ardència, oh!
però una ardència verament increïble: ni sabia on era, de tan
feliç.

Després del _Setge de Praga_, tocà la _Cenerentola_; i després de
la _Cenerentola_, la gran obertura de la _Vestal_; i després, com
que no sabia quina altra cosa tocar, i Súzel anava dient: -Oh! que
bonic és, senyor Kobus! Oh! quina música tan bonica toqueu!- va
exclamar:

-Sí, és bonic; però si no estigués encadarnat et cantaria alguna
cosa, i ja veuries, Súzel! Però és igual: ho provaré, tanmateix.
Però estic encadarnat, i és llàstima!

I, tot parlant així, es posà a cantar en veu tan clara com la d'un
gall que es desperta al mig de les gallines:

_Roseta,
cos lleuger
dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_

Gronxava la testa lentament, amb la boca oberta fins a les orelles;
i, cada vegada que arribava a la fi d'una cobleta, repetia, per
espai de mitja hora, amb to planyívol, decantant-se al barrot de la
cadira, el nas tirat en l'aire i gronxant-se com un dissortat:

_Dóna'm el teu cor,
dóna'm el teu cor,
o, si no, em moriré...
em moriré...
em moriré... mori... moriré...!_

De manera que, en acabar, la suor li rajava per la cara.

Suzel, tota vermella, com avergonyida d'una semblant cançó, es
decantava, sense gosar mirar-lo; i Kobus, que s'havia girat per
sentir-li dir: -Que bonic és!-, la veié que sospirava baix, baixet,
amb les mans sobre els genolls, l'esguard acalat.

Aleshores, ell, mirant-se per atzar al mirall, reparà que esdevenia
purpurenc; i, no sabent què cosa fer en una circumstància tan
sorprenent, passà els dits de dalt a baix i de baix a dalt del
clavecí, bufant sota les galtes i cridant: -Brrr! brrr!- amb els
cabells redreçats.

En el mateix instant, Katel tancava la porta de la cuina. Ell la va
sentir i, aixecant-se, es posà a cridar:

-Katel! Katel!- amb una veu d'home que s'ofega.

Katel entrà.

-Ah! està bé- va fer ell. -Té... aquí està Súzel, que t'espera fa
una hora.

I, com que aleshores Súzel aixecava envers ell sos ullassos
contorbats, va afegir:

-Sí, hem fet música... Són velles tonades... no res de l'altre
món!... però bah, bah! he fet el que he pogut. No es pot treure una
bona mòlta d'un mal sac.

Súzel havia tornat a agafar la seva cistella i se n'anava amb
Katel, tot dient: -Bon dia, senyor Kobus!- amb una veu tan dolça,
que ell no sabé què contestar, i romangué més d'un minut com
arrelat al mig de la casa, mirant cap a la porta, tot esverat.
Després va posar-se a dir:

-Vet-aquí un bon negoci, Kobus! Acabes de tenir un bell èxit amb
aquesta maleïda carraca!... Sí... sí... és bonic!... pots
estarrufar-ten!... cosa escaient, a la teva edat... Que el diable
s'emporti la música! Si em torna a succeïr que toqui ni el _Pare
caputxí_, vull que m'escanyin!

I va agafar el seu bastó i el seu capell, sense esperar el
desdejuni, i va eixir a donar un tomb sobre les fortificacions per
reflexionar a son grat sobre les coses sorprenents que acabaven
d'esdevenir-se.



XI.

Hom pot imaginar-se les reflexions de Kobus vora les muralles. Es
passejava darrera l'Estatge de Queviures, amb el cap decantat, el
bastó sota el braç, mirant a una i altra banda si hi havia ningú.
Li semblava que tothom descobriria el seu estat a la primera
llambregada.

-Un conco de trenta sis anys enamorat d'una noieta de disset! quina
cosa tan ridícula!- es deia. -Vet aquí d'on venien els teus
encaparraments, Fritz, les teves distraccions i el no tocar de peus
a terra, de tres setmanes a aquesta banda. Vet aquí per què sempre
perdies a la cerveseria; per què estaves esmaperdut al celler; per
què badallaves, a la finestra, com un ase, quan miraves el mercat!
¿Es pot ser tan ximple, a la teva edat?

»Encara, si fos de la vídua Windling o de Salomè Roedig, que
estiguessis enamorat, seria comportívol. Valdria més que et
pengessis mil vegades que no pas que et casessis amb una d'elles;
Però almenys segons el parer de la gent, un casament així seria
raonable. Però estar enamorat de la petita Súzel, que és
filla de ton mateix masover!... una criatura, una veritable
criatura, que no és del teu estament ni de la teva condició, i de
la qual podries ésser pare!... és massa gruixut! És una cosa contra
la naturalesa; és no tenir seny. Si per desgràcia algú ho sospités,
no gosaries deixar-te veure al Gran Cérvol, al Casino, enlloc.
Aleshores sí que es burlarien de tu, Fritz; de tu, que t'has burlat
tant dels altres! Seria l'abominació de la desolació. El mateix
David, a desgrat de son amor del casament, es riuria de tu a la
cara: te'n faria sentir apòlegs! una mala fi!

»Vaja vaja! encara és una gran sort que ningú sàpiga res i que
t'hagis adonat de la cosa a temps. Cal ofegar tot això, desarrelar
ben aviat aquesta herbota del teu jardí. Potser estaràs una mica
trist, uns quants dies; però et tornarà a venir el seny natural.
T'aconsolarà el vi vell, daràs dinars, et passejaràs per la rodalia
en el carruatge de Hâan... I justament despús-ahir em convidava,
per centèsima vegada, a acompanyar-lo en les eixides de recaptació.
Això és: conversarem, riurem, criarem bona sang, i d'aqui una
quinzena tot haurà acabat.

Dos hússars s'acostaven aleshores, de bracet amb llurs enamorades.
Kobus els veié venir de lluny, sobre la muralla de l'Hospital, i
davallà al carrer de les Ferralles per tornar a casa.

-Començaré per escriure a Christel que posi els reixats- es digué -
i que ompli el dipòsit ell mateix. Si m'atrapessin de bell nou al
Meisenthal, seria la setmana dels tres dijous.

Quan entrà a casa. Katel parava la taula. Súzel feia qui-sap-lo
temps que havia eixit. Fritz obrí son secreter i escriví a Christel
que no podia anar-hi i que li encarregava que posés els reixats.
Després tanca la carta, s'assegué a taula i dinà en silenci.

Després del dinar, tornà a eixir cap a la una, i se n'anà a casa de
Hâan que s'estatjava a l'hostal de la Cigonya, davant el mercat.
Hâan estava assegut a la seva taula despatx, tot entabacat, amb la
pipa als llavis; preparava sacs i desava, dins un embolcall de
cuiro, grans registres enquadernats amb pell de vedell. Son servent
Gaysse l'ajudava.

-Ah! Kobus!- exclamà, -de quin sant em véns a veure! No et veig
gaire sovint per aquí.

-Vas dir-me despús-ahir que te n'anaves a dar un tomb,- respongué
Fritz asseient-se a l'extrem de la taula.

-Sí, demà al matí, a les cinc; el carruatge està encarregat. Té,
mira! Justament acabo de preparar el llibre de matrius i el sac. La
cosa durarà set o vuit dies.

-Doncs bé, t'acompanyo.

-M'acompanyes!- exclamà Hâan, amb veu joiosa, tustant la taula amb
ses manasses quadrades. -Vaja, vaja, al capdavall t'has decidit, no
està mal... Ah! ah! ah!

I ple d'entusiasme, va tirar enllà son casquet de seda negra,
s'estarrufà els cabells damunt son caparràs vermell i mig calb, i
es posà a cridar:

-Això és bo!... això és bo!... ens divertirem d'allò més.

-Sí, el temps m'ha semblat favorable,- digué Fritz.

-Un temps magnífic- exclamà Hâan, apartant les cortines darrera la
seva cadira de braços, -un temps daurat, un temps com no n'havíem
tingut de deu anys a aquesta banda. Demà sortirem a punta de dia, i
voltarem la contrada... tal dit tal fet... però ara no et
desdiguis!

-Estigues tranquil.

-Ah! en bona refè- exclamà l'homenàs -no podies donar-me més gran
plaer. Gaysse! Gaysse!

-Senyor!

-El meu capot! Tingueu... pengeu la meva bata darrera la porta.
Tancareu el despatx i donareu la clau a la vella Lehr. Anem al Gran
Cérvol, Kobus?

-Sí, a pendre xops; no hi ha bona cervesa pel camí.

-Per què no? A Hackmatt, és bóna.

-Aleshores, ja ho tens tot enllestit, ara?

-Sí, tot està enllestit. Ah! escolta, no voldries pas posar dues o
tres camises i mitjons a la meva maleta?

-Portaré la meva.

-Doncs bé, a fer via!- exclamà Hâan, prenent-li el braç.

Eixiren, i el gros recaptador començà d'enumerar els pobles que
veurien, de la plana i la muntanya.

-A la plana, a Hackmatt, a Mittelbronn, a Lixheim, tot és país
protestant, tot gent rica, ben establerta, belles cases, bon vi,
bona taula, bon llit. Estarem com a cal sogre, els cinc primers
dies; cap dificultat per al cobrament. El diner per al rei ja
està a punt, a l'avançada. I només a la fi, passarem un reconet de
país, el Wildland, una mena de desert, on no es troben sinó creus
pel camí, i els viatgers treuen un pam de llengua; però no tinguis
por, no morirem de debilitat tanmateix.

Fritz escoltava tot rient, i així entraren a la cerveseria del Gran
Cérvol. Hi va haver allò de sempre: jugaren, begueren xops, i cap a
les set cada u tornà a casa seva a sopar.

Kobus, tot travessant el corredor de casa seva, entrà a la cuina,
segons el seu costum, per a veure el que Katel li preparava. Veié
la vella serventa asseguda al recó de l'atri, sobre un tamboret de
fusta, amb un drapot sobre els genolls, netejant les seves sabates
més sofridores.

-Què fas aquí?- digué.

-Us netejo les sabates matusseres per anar a la masia, ja que eixiu
demà o passat demà.

-Es inútil- digué Fritz, -no hi aniré; tinc altres afers.

-No hi anireu?- féu Katel, tota sorpresa; -en tindran poca de pena,
senyor, Christel, Súzel i tothom!

-Bah! han estat sense mi fins ara, i espero, amb l'ajut de Déu, que
sense mi ho aniran passant. Acompanyo Hâan en la seva eixida, per a
ajustar alguns comptes. I ara que me'n recordo; hi ha una carta
damunt l'escalfapanxes per a Christel; demà la faràs portar per
Jeri, el vailet, i aquest vespre em posaràs a la maleta tres
camises i tot el que cal per a uns quants dies fora de casa.

-Està bé, senyor.

Kobus entrà al menjador, tot ufanós de son determini, i havent
sopat amb una gana bastant desperta, es colgà, per a eixir a trenc
d'auba.

Eren tot just les cinc, i el sol començava a eixir entre les grans
vapors de la Losser, quan Fritz Kobus i son amic Hâan, arraulits en
un vell faeton teixit de vimets, com una panera, segons l'estil del
pais, eixiren a gran trot per la porta d'Hildebrandt, i es posaren
a fer via pel camí d'Huneburg a Michelsberg.

Hâan portava son abric llarg de castorina i son casquet de guineu,
d'allò més pelut, amb la cua que li penjava per l'esquena; Kobus
son bell capot blau, la seva armilla de vellut de quadrats verds i
vermells i son gran feltre negre.

Algunes velles, amb l'escombra a la mà, els miraven passar i deien:

-Van a arreplegar el diner dels poblets; això prou que és hora
d'amanir el mitjot; vindrà el rebut de les portes i les finestres.
Quin brètol, aquest Hâan! Pensar que tothom té de sirgar per a ell,
que mai no en té prou i que la gendarmeria el sosté!

Després, tornaven a escombrar, malhumorades.

En ésser fora de l'avançada, Hâan i Kobus es trobaren dins la boira
del riu.

-Fa una bella fresca aquest matí,- digué Kobus.

-Ah, ah, ah!- respongué Hâan, fent petar el fuet -ja t'ho havia
avisat ahir. Havies de posar-te samarreta de llana; ara, estira't a
la palla, company, estira-t'hi. Osque, Foux, osque!

-Fumaré la pipa- digué Kobus. -això m'escalfarà.

Bellugà els peus, es tragué la gran pipa de porcellana d'una
butxaca lateral, i es posà a fumar greument.

El cavall, un gran carcamal del Mecklemburg, trotava amb les quatre
ferradures voleiant, i arbres venien darrera els arbres, matolls
darrera els matolls. Hâan, havent deixat el fuet en un recó sota
son colze, fumava també tot somniós, com succeeix entre la boira,
on les coses no es veuen clarament.

El sol esgroguissat tenia treballs a dissipar aquelles masses de
boira; la Losser rondinava darrera el talús del camí; era blanca
com la llet, i a desgrat de la seva fressa sorda, semblava dormir
sota la gran salzereda.

De vegades, en acostar-se el carruatge, un martí pescaire feia un
crit punyent i fugia; després una alosa es posava a cantussejar
algunes notes. Mirant bé, hom veia les seves ales grises que
s'agitaven, en forma d'accent circumflex, a alguns pams damunt la
terra; però tornava a davallar al cap d'un segon, i ja no se sentia
sinó la bonior del riu i l'esgarrifança dels pollancs.

Kobus experimentava aleshores un veritable benestar, i s'alegrava i
es glorificava del determini que havia pres de fugir de Súzel, amb
escapada heroica; això li semblava el cim de la prudència humana.

-Quants d'altres- pensava, -s'haurien adormit entre aquestes
garlandes de roses, que t'estrenyien cada vegada més, i que,
finalment, no haurien estat sinó cordes de bo de bo, semblants a
aquelles que la virtuosa Dalila trenava per a Samsó! Sí, sí, Kobus,
pots regraciar el cel per la teva ventura; altra vegada ets tan
lliure com un ocell que va per l'aire; i, temps a venir, fins
arribar al si de la vellesa, podràs celebrar la teva partida
d'Huneburg a la manera dels hebreus que recordaren sempre amb
enteniment els vasos d'or i argent de l'Egipte; abandonaren les
cols, els raves i les cebes de llur estatge per a salvar el
tabernacle: tu segueixes llur exemple, i el mateix Sichel es
meravellaria de ta rara prudència.

Totes aquestes idees, i mil d'altres no menys enraonades, passaven
pel magí de Fritz; es creia fora de tot perill, i respirava l'aire
de la primavera en una dolça seguretat. Pero Déu Nostre Senyor,
sens dubte afadigat de la seva presumpció natural, havia resolt de
fer-li comprovar la saviesa del proverbi: «Amaga't, fuig, esquiva't
sobre les muntanyes dins la plana, al fons de la boscúria o dins un
pou, jo et descobreixo, i la meva mà és al teu damunt!»

Al riu Steinbach, vora del gran molí, trobaren un bateig que se
n'anava a l'església de Sant Blai, amb l'infantó rosat damunt el
coixí blanc, la llevadora, tota altívola amb sa gran còfia de
randes, i els altres alegres com pinsans. A Hoheim un parell de
vells, que celebraven les noces d'argent en un prat, dansaven en
mig de tot el poblet; el músic rodamón, assegut dalt d'una bóta,
bufava dins el clarinet, amb les roges galtasses inflades fins a
les orelles, el nas empurpurat i els ulls a flor de testa; hom
reia, hom trincava; el vi la cervesa, el _kirschenwasser_, vessaven
per les taules; tothom marcava el compàs; els dos vells, braços en
l'aire, valsaven, riolers; i els infants, reunits a llur voltant,
feien una joiosa cridòria que arribava fins al cel. A Frankenthal,
un casament pujava les portes de l'església, el donzell d'honor al
davant, amb el pit cobert per un ramell en forma de piràmide, el
capell guarnit de cintes de mil colors, i després els nuvis d'allò
més enternits, els vells pares rient sota la barba grisa, i les
mares feixugues expandides de satisfacció.

Era meravellós de veure aquestes coses i això us feia pensar
qui-sap-lo. Més enllà minyones i noies de quinze a setze anys
collien violetes al llarg de les tanques de rama, per les vores del
camí; per sos ulls resplendents era coneixedor que s'estimarien més
tard. Més enllà, hi havia un recluta que la seva promesa
acompanyava per la sendera, amb un paquetet al braç; de lluny se'ls
sentia com es juraven que s'esperarien. Sempre, sempre aquesta
vella història de l'amor, sota mil i mil formes; hom hauria dit que
el diable mateix s'hi ficava.

Justament, era aquella estació de la primavera en la qual els cors
es deixondeixen, i tot reneix, i la vida s'agença, i tot ens invita
a la felicitat, i el cel fa promeses innombrables a aquells que
s'estimen! A tot arreu Kobus trobava algun espectacle d'aquesta
mena, per a recordar-li Súzel, i cada vegada s'enrogia, i
somiejava, es gratava l'orella i sospirava. Es deia dintre seu:
-Que n'és de ximpleta la gent que es casa! quant més viatgeu, més
reconeixeu que les tres quartes parts dels homes han perdut el cap
i que, a cada vila, només hi ha que cinc o sis concos que hagin
conservat el seny natural. Sí, és positiu... el seny no está a
l'abast de tothom; un hom ha de felicitar-se en gran per ésser del
petit nombre dels escollits.

Quan arribaven a un poblet, mentre Hâan s'ocupava de la seva
recaudació i rebia el diner del rei i lliurava rebuts, l'amic Fritz
s'ensopia; sos ensomnis de la petita Súzel augmentaven, i,
finalment, per a distreure's, eixia de l'hostal i davallava pel
carrer major, mirant a dreta i esquerra les cases velles amb llurs
biguetes esculpides, llurs escales exteriors, llurs galeries de
fusta corcada, llurs teulades cobertes d'eura, llurs jardinets
tancats amb estacades, llurs corrals, i, darrera tot això, les
grans nogueres, els alts castanyers d'un fullam esclatant que
pul·lulava per damunt les teulades. L'aire tot ple de claredat
enlluernadora, els carrerrons per on es passejaven regiments de
gallines i d'ànecs clapotant i parlotejant; les finestretes de
vidres hexagonals, entelats de polsina gris o nacrades per la
lluna; les orenetes, començant llur niu de fang al recó de les
finestres i fugint com a sagetes a través dels carrers; els
infants, d'allò més rossos, trenant la corda de llur fuet; les
velles, al fons de les petites cuines ombrívoles, de graons
esmicolats, mirant amb un aire de benvolença; les noies, tafaneres,
decantant-se també per a veure: tot passava davant sos ulls sense
poder-lo distreure.

Anava, esguardant i esguardat, pensant sempre en Súzel, en el seu
collet, en sa cofieta, en sos cabells bonics, en sos braços
arrodonits; després, en el dia que el vell David l'havia fet seure
a taula entre ells dos; en el so de sa veu quan ella baixava els
ulls, i tot seguit en sos bunyols, o bé en les taquetes de nata que
havia tingut un cert dia a la masia, en fi, en tot: tornava a veure
totes aquestes coses sense voler-ho.

Així era com, amb el nas en l'aire, les mans a les butxaques,
arribava al cap del poblet, a algun solc de blat, a un senderó que
lliscava entre camps de ségol o de patates. Aleshores la guatlla
cantava l'amor, la perdiu cridava el seu mascle, l'alosa celebrava
en els núvols la felicitat d'ésser mare; al seu darrera, pels
carrerons llunyans, el gall aixecava son crit de triomf; les
ratxades calentes de l'oratge portaven i sembraven a tot arreu les
granes innombrables que havien de fecundar la terra: l'amor, sempre
l'amor! I, per damunt tot això, el sol esplèndid, pare de tots els
vivents, amb sa gran barba rogenca i sos braços d'or dilatats,
abraçant i beneint tota cosa que respira! Ah! quina abominable
persecució! Cal ésser ben desgraciat per trobar a tot arreu, a tot
arreu la mateixa idea, el mateix acudit, i els mateixos
encaparraments! Ves qui es desempallega d'una mena de tinya que us
segueix per tot, i que us fa més coïssor quant més us remeneu. Déu
meu, a quines coses han de veure's exposats, els homes!

-És ben estrany- es deia el pobre Kobus, que no sigui lliure de
pensar en allò que em plau, i d'oblidar les coses que no em
convenen! Ara veieu! totes les idees d'orde, de seny i de previsió
són abolides en mon cervell, mentre no veig sinó ocells que es
bequegen, papallones que s'empaiten, veritables criaturades, coses
fora de test! I penso en Súzel, repapiejo dintre meu, em trobo
dissortat, i això que no em manca res, i menjo i bec abundosament!
Vaja, vaja, Fritz això ja és massa; sacseja't aquest tarannà,
fes-te raonable!

És com si hagués volgut raonar contra el poagre o el mal de dents.

El pitjor de tot, quan anava així pels senderons, és que li
semblava d'oir el vell David que li deia a cau d'orella amb veu de
nas: -Eh! Kobus, tu també hi has d'anar a raure, faràs igual que
els altres... Eh! eh! eh! T'ho faig saber, Fritz, la teva hora
s'acosta. -Que el diable se t'endugui!- pensava ell.

Però altres vegades, amb resignació adolorida i melangiosa:

-Potser, Fritz- es deia a si mateix, -potser, ça com lla, els homes
són fets per a casar-se... ja que tothom es casa. Gent
malintencionada, portant encara les coses més enllà, podrien
arribar a sostenir que els concos no són la gent de més seny, sinó
al contrari els boigs de la Creació, i que, mirant-ho bé, es
captenen com els borinots del rusc.

Aquestes idees no eren sinó llampecs, que l'enutjaven en gran
manera; n'apartava l'esguard i s'indignava contra la gent capaç de
sostenir altres teories que les de la pau, la tranquilitat i el
repòs, que ell havia fet base de la seva existència. I cada vegada
que una idea semblant li passava pel cap, s'acuitava a respondre:

-Quan la nostra felicitat ja no depèn de nosaltres, sinó del
caprici d'una dona, tot és perdut; valdria més penjar-se que no pas
ennavegar-se així.

Finalment, al cap de totes aquestes excursions, sentint al lluny,
del mig estant dels camps, el rellotge del poblet, tornava
meravellat de la rapidesa del temps.

-Ah,... Ja ets aquí!- Cridava el gros recaptador; -estic a punt
d'acabar els meus comptes; té, seu, és qüestió de deu minuts.

La taula era coberta de munts de florins i de thalers, que
trontollaven a la més petita estrebada. Hâan, decantat damunt son
llibre registre, sumava. Després, amb la cara expandida, deixava
caure les muntanyoles d'escuts dins d'un sac de més d'un metre, que
lligava amb tot esment, i deixava en terra, vora un munt d'altres
sacs. Finalment, quan tot estava ajustat, amb els comptes
comprovats i les entrades abundoses, es tombava tot joiós, i no
deixava d'exclamar:

-Mira, aquí rau el diner dels exèrcits del rei! Si en cal, d'aquest
brètol de diner, per a pagar els exèrcits de Sa Majestat, sos
Consellers, i tot el que ve al darrera, ah! ah! ah! La terra ha de
llevar suor daurada, i la gent també. Quan serà escurçat el nombre
de la gent d'upa, per alleujament dels pobrets? No em sembla que
això hagi de succeir demà passat, Kobus, perquè la gent d'upa són
els primers que Sa Majestat consultaria sobre la qüestió.

Aleshores s'agafava el ventre entre les dues mans, per a riure a
tot plaer, i exclamava:

-Quina farsa! quina farsa! Però tot això no és cosa que ens
pertoqui; estic en regla. Què prens, tu?

-Res, Hâan, no tinc ganes de res.

-Bah! mengem un bocí mentre enganxen el cavall; un vas de vi us fa
veure sempre les coses per la part bonica. Quan un home té idees
melangioses, Fritz, cal canviar els vidres de les ulleres i mirar
l'univers pel fons d'una botella de _gleiszeller_ o d'_umstein_.

Eixia per a fer enganxar el cavall i pagar el compte de l'hostal;
després venia a pendre un vas amb Kobus; i, un cop tot era
enllestit, els sacs ordenats dins la caixa del faeton, recoberta de
palastre, feia petar el fuet i es posava en camí cap a un altre
lloc.

Vet aquí com passava el temps l'amic Fritz en son viatge; no era
sempre alegrement, com es veu. Son remei no produïa tots els
efectes sortosos que n'havia esperat, ni de molt.

Però el que l'ensopia encara més que la resta, era, en ésser
vespre, en aquells vells hostals dels pobles, silenciosos després
de les nou, on no se sent cap fressa perquè tothom és al llit, el
romandre tot sol amb Hâan després de sopar, sense tenir ni el
recurs de fer la seva partida de _youker_, o de buidar xops, perquè
les cartes mancaven, i la cervesa tenia tirat de vinagre. Aleshores
s'embriagaven plegats, o bé amb _schnaps_ o bé amb vi d'Ekersthal.
Però Fritz, d'ençà de la seva fugida d'Huneburg, tenia el vi
especialment trist i tendre i fins i tot aquell vinet àcid, que
hauria fet dansar les cabres, li decantava els pensaments cap a la
melangia. Contava històries antigues: la història del casament de
son avi Niclausse amb la seva avia Gòrgel o l'aventura de son oncle
avi Serapió Kobus, Conseller íntim de la gran faisaneria de
l'elector Hans-Peter XVII, oncle avi que s'havia enamorat de cop i
volta, cap als setanta anys, d'una certa ballerina francesa,
vinguda de l'Opera, i anomenada Rosa Fon Pompon; de manera que
Serapió l'acompanyava, a la fi, a totes les fires i a tots els
teatres per a tenir la ventura d'admirar-la.

Fritz s'estenia, contant aquestes coses amb tots els ets i uts; i
Hâan, que dormia les tres quartes parts del temps, badallava de
tant en tant dins la seva mà, tot dient amb una veu nasal: -És
possible? és possible?- o bé l'interrompia amb una grossa riallada,
sense saber perquè, tartamudejant:

-Eh, eh, eh! passen unes coses ben divertides en aquest món! Tira
endavant, Kobus, tira endavant que t'escolto. Però pensava, ara
mateix, en aquell animal de Schoultz, que es deixà estirar les
botes pels pagesos, en un aiguamoll.

Fritz tornava a empendre la seva història sentimental, i així venia
l'hora de dormir.

Un cop eren a llur cambra de dos llits, amb la caixa entre tots
dos, i dada la volta al pany, Kobus es recordava encara dels
detalls de la passió dissortada de l'oncle avi Serapió i el mal
gènit de la senyoreta Rosa Fon Pompon; i es posava a contar-los
fins a sentir que el gros Hâan roncava com una trompeta, cosa que
l'obligava a acabar l'història per a si mateix; i era sempre amb un
casament.



XII

L'amic Kobus, trescant un matí per un camí molt difícil de la vall
del Rheethal, mentre Hâan menava amb prudència i estava atent als
trencacolls, l'amic Kobus va fer-se amargues reflexions sobre la
vanitat de vanitats de la prudència; estava molt trist, i es deia,
en si mateix:

-De què et serveix ara, Fritz, d'haver tingut cura de mantenir el
cap fred, el ventre net i els peus calents per espai de vint anys?
A desgrat de la teva alta prudència, un ésser feble ha torbat el
teu repòs amb una sola mirada. De què et serveix de fugir lluny de
casa teva, si aquest foll pensament et segueix a tot arreu i no
pots evitar-lo enlloc? De què t'ha servit d'abassegar, amb
assenyada previsió, els vins exquisits i tot allò que pot satisfer
el gust i la flaire, no solament d'un home, sinó de molts, per anys
i panys, ja que ni t'és permès de beure un vas de vi, sense
exposar-te a repapiejar com una bogadera vella i a contar històries
que et farien la riota de David, de Schoultz, de Hâan i de tota la
contrada si hom sapigués per què les contes? Així és que tot consol
t'és refusat!

I, pensant en aquestes coses, exclamava dintre seu, amb el rei
Salomó:

-He dit, dins el meu cor: Vejam, que t'experimenti la joia; gaudeix
dels béns de la terra! Però vet aquí que també era vanitat; he
recercat dins mon cor la manera de tractar-me delicadament, però
fent que mon cor restés assenyat. M'he bastit cases, m'he plantat
jardins i vinyes, m'he obert dipòsits i hi he sembrat peixos
delitosos; he amuntegat riqueses; m'he engrandit; i ara,
considerades totes aquestes coses, vet aquí que tot era vanitat. Ja
que avui em passa la mateixa cosa que passa al foll, perquè he
estat tant assenyat? Aquesta petita Súzel m'enutja una cosa de no
dir, i tanmateix la meva ànima es complau en ella! Jo i el meu cor
ens hem girat a totes bandes, per a examinar i recercar la saviesa,
i no han trobat sinó el mal de la follia, la imbecil·litat i la
imprudència. Hem trobat aquesta noia, el somriure de la qual és com
una xarxa, i l'esguard com un lligam: no es follia, això? Per què
no s'ha d'haver torçat el peu, el dia de son viatge a Huneburg? Per
què l'he vista en la joia del festí, i, més tard, en els plaers de
la música? Per què aquestes coses han passat així, i no altrament?
I ara, Fritz, ¿per què no pots deslligar-te d'aquestes vanitats?

Li queien grosses gotes de suor, i somiejava amb una desolació
impossible de dir. Però el que més el migrava, era de veure com
Hâan treia la botella de la palla, i de sentir-li dir:

-Vaja, Kobus, beu una bella glopada! Quina calor que fa per
aquestes fondalades!

-Gràcies- deia ell, -no tinc set.

Perquè tenia por de tornar a començar la història de les amors de
tots els seus passats i, sobretot, d'acabar contant les seves.

-Com s'entén! No tens set?- exclamava Hâan, -és impossible, vejam!

-No, no, tinc una mica de feixuguesa aquí- deia posant-se la mà
sobre el païdor, amb una ganyota.

-Això ve de no haver begut prou ahir al vespre; vam anar-nos-en al
llit massa d'hora,- deia el gros recaptador; beu una glopada i això
et refarà.

-No vols? és una errada.

-No, gràcies.

Aleshores Hâan aixecava el colze, i Fritz veia com son coll
s'inflava i es desinflava amb un posat de satisfacció increïble.
Després l'homenàs exhalava un sospir, i dava una patacada al tap, i
es posava la botella entre les cames, tot dient:

-Això retorna. Osque, Foux, osque!

-Quin materialista, aquest Hâan- es deia Fritz. -No pensa sinó en
beure i menjar.

-Kobus- continuava l'altre, greument, -estàs covant una malaltia.
Tingues esment! Fa dos dies que no beus, i és mal senyal.
T'amagreixes; els homes grassos que es tornen magres, i els homes
magres que es tornen grassos, corren perill.

-Que el diable se t'endugui!- pensava Fritz; i de vegades li
passava pel magí la idea que Hâan es temia d'alguna cosa;
aleshores, tot vermell, l'observava de cua d'ull, però l'home feia
una cara tan pacífica que el dubte s'esvaïa.

Finalment, al cap de dues hores, havent passat la carena, arribaren
a un camí planejant, sorrenc, cap el fons de la vall, i Hâan,
senyalant amb el seu fuet unes cent casotes xarugues damunt la
muntanya del davant, a mitja costa, il·luminades per una capella
que s'encimbellava entre els núvols, digué amb aire melangiós:

-Veu's aquí Wildland, la terra de la qual t'he parlat a Huneburg.
D'aquí un quart hi serem, Mira, aquí hi ha dos ex-vots penjats
d'aquest arbre, i allà baix un altre, en forma de capella en el
balmat d'aquella roca; ara en trobarem a cada pas. Per tot hi ha la
misèria més negra: ni una carretera, ni un camí veïnal en bon
estat. I pensar que aquesta gent es fan dir misses tot seguit que
poden aplegar quatre sous, i que el pobre Hâan no té més remei que
cridar, i dar cops de puny a la taula, i escridassar-se com un
beneit, per a conseguir el diner del rei! Creu-me si vols, Kobus,
però fa sagnar el cor d'arribar aquí per demanar diners, per fer
vendre barraques de quatre kreutzer i mobles de dos pfenning.

Hâan fuetejà Foux, que es posà a galopar.

El poblet era aleshores a dues o tres centes passes al davant
d'ells al volt d'un barranc espadat i pregon, en forma de
ferradura.

El camí obert en la roca per on muntava el carruatge, tot ple de
sorra, de pedres, de grava i senyalat per roderes profundes que hi
havien fet les carretes feixugues del país, tirades per bous i
vaques, era tan estret, que el fusell topava de vegades per tots
dos costats en la roca.

Naturalment, Foux reprenia la seva carrera panteixant, i fins
passat un quart no arribaren al nivell de les dues primeres
casetes, veritables barraques, d'una alçada de quinze a vint peus,
amb el tirat de la teulada sobre la vall, i la porta i dues
aspitlleres sobre el camí. Una dona, amb la crinera rogenca amagada
dins una paperina d'indiana, la cara xuclada, el coll llarg, obert
per una mena de clivella que li arribava de la mandibula inferior
fins al pit, els ulls immòbils i esmaperduts, punxegut el nas,
estava dreta al llindar de la primera barraca, mirant cap al
carruatge.

Davant la porta de l'altra caseta, en front mateix, hi havia un
infant de tres anys, tot nu, llevat un parrac de camisa que li
arribava de l'espatlla fins a les cuixes. Era de pell bruna, i
cabells esgroguissats, i mirava amb un aire curiós i dolç.

Fritz observava aquell rar espectacle. El carrer fangós davallant
de biaix cap el poblet, les pallisses plenes de palla, els coberts,
els espiralls entelats, les portetes obertes, les teulades
esfondrades, tot això confós, amuntegat en un espai mesquí, es
retallava en desorde sobre el fons verdejant dels boscos d'avet.

El carruatge va anar seguint el camí a través dels femers, i un
gosset llobenc, negre, amb la cua redreçada, vingué a lladrar
contra Foux. La gent, aleshores, es mostrà també al llindar de les
seves barraques, vells i joves, amb bruses xarxones i pantalons de
teixit, la pitrera nua, la camisa badada.

A cinquanta passos dins el poblet, comparegué l'església a
l'esquerra, ben neta, ben blanca, amb les vitralles noves, riolera
i gentil en mig d'aquesta misèria; el cementiri, amb ses creuetes,
la voltava.

-Ja hi som,- digué Hâan.

El carruatge acabava d'aturar-se en un sot, a la cantonada d'una
casa pintada de groc, la més bonica del poblet després de la del
senyor Rector. Era d'un pis, i tenia cinc finestres a la façana,
tres a dalt, dues a baix. La porta era oberta al costat, sota una
mena de cobert. En aquest cobert hi estaven amuntegades estelles,
una serra, una destral i tascons; a sota, davallaven en pendent
dues o tres pedres planes foragitant l'aigua de la teulada sobre
el camí on era aturat el faeton.

A Fritz i Hâan no els calgué sinó allargar el peu des de l'estrep
del carruatge per posar-lo damunt aquelles pedres. Un homenot de
nas sensual, de garsa, amb els cabells d'un ros de panotxa aplanats
damunt el front, acabava d'avançar cap a la porta i deia:

-Eh, eh, eh! senyor Hâan, arribeu dos dies més prompte que l'any
passat.

-És cert, Schneegans- respongué el gros recaptador, -però us he fet
avisar. Heu ordenat, ben segur, els pregons?

-Sí, senyor Hâan; el nunci fa via d'ençà d'aquest matí; escolteu...
sentiu-lo com timbaleja, justament, a la plaça.

En efecte, el so d'un timbal esquerdat zumzava aleshores a la plaça
del poble. Kobus, havent-se girat, veié, vora la font, un minyó
alt, de brusa, amb un copalta sobre el bescoll, el corn al mig de
l'espatlla, el nas vermell, les galtes begudes, i el timbal sobre
la cuixa, tustant-lo, i acabant per cridar amb veu esqueixada,
mentre una pila de gent escoltava per les obertures del voltant:

-Fem saber que el senyor recaptador Hâan és a l'hostal del Cavall
Negre, per a esperar els contribuents que encara no han pagat i que
s'esperarà fins a les dues; després d'aquesta hora els que no hagin
comparegut hauran d'anar a Huneburg dintre la quinzena, si no
prefereixen de rebre l'agutzil.

Aleshores, el nunci tornà a pujar el carrer, continuant el
timbaleig, i Hâan, havent agafat els seus registres, entrà dins la
sala de l'hostal: Kobus el seguia. Pujaren una escala de fusta i
trobaren a dalt una cambra semblant a la de baix, però més clara,
i parada amb dos llits, a estil d'arcova, i tan alts que calia una
cadira per a muntar-hi. A dreta hi havia un taula quadrada. Dues o
tres cadires de fusta al recó de les finestres, un vell baròmetre
penjat darrera la porta, i, dant el tomb a les parets
emblanquinades, els retrats de sant Maclof, de sant Jeroni i de la
Mare de Déu, magníficament il·luminats, completaven el parament de
la sala.

-Vaja- digué el gros recaptador, asseient-se; -ja hi som! Veuràs
quelcom de curiós, Fritz.

Obrí sos registres i descargolà el tinter. Kobus, dret davant una
finestra, mirava, per damunt les teulades de les cases del davant,
la immensa vall blavosa, les prades al fons, en el barranc, al
davant les prades, els vergers plens de fruiterars, els jardinets
voltats d'estaques cercades o tanques de rama, i, a tot el volt,
les boscúries d'avets; allò li recordava la masia de Meisenthal!

Ben aviat es féu sentir un gran aldarull a baix, a la sala; tot el
poblet, homes i dones, envaïa l'hostal. Al mateix instant,
Schneegans entrava, portant una botella de vi blanc i dos vasos,
que deixà sobre la taula.

-Cal fer-los pujar tots a la vegada?- demanà.

-No, l'un darrera l'altre, cadascú quan el cridin- respongué Hâan,
omplint els vasos. -Vaja, beu una glopada, Fritz! No hi haurà
necessitat d'obrir el sac gruixut, avui; estic segur que encara han
fet almoines a l'església.

I, decantant-se damunt l'ull de l'escala, cridà:

-Frantz Laër!

Tot seguit un pas feixuc féu cruixir l'escala, mentre, el
recaptador tornava a asseure's, i un minyonàs de brusa blava, amb
un gran feltre negre, va entrar. Sa figura llarga, ossosa i groga,
semblava impassible. S'aturà al llindar.

-Frantz Laër- li digué Hâan, -deveu nou florins endarrerits, i
quatre d'ara.

L'altre aixecà sa brusa, es posà la mà a la butxaca de les calces,
fins al colze, i posà damunt la taula vuit florins, tot dient:

-Veu's-ho aquí.

-Com s'entén, veu's-ho aquí! Què vol dir això? Deveu tretze
florins.

-No puc donar més; la meva petita va fer la seva primera comunió fa
vuit dies; això m'ha costat molts de diners; també he donat quatre
florins pel mantell nou de sant Maclof.

-El mantell nou de sant Maclof?

-Sí; l'ajuntament ha comprat un mantell nou, dels més bonics que hi
ha, amb brodats d'or, per sant Maclof, nostre patró.

-Ah, molt bé- va fer Hâan, mirant Kobus de cua d'ull -calia dir-ho
tot seguit; si heu comprat un mantell nou de sant Maclof... Feu per
manera, només, que no li calgui una altra cosa l'any que ve. Poso,
doncs; rebut, vuit florins.

Hâan escrigué el rebut i el donà a Laër, tot dient:

Manca pagar cinc florins, al cap de tres mesos, o em veuré obligat
a recórrer a mesures extremes.

El pagès eixí, i Hâan digué a Fritz:

-Aquest és el millor del poblet: és el tinent d'alcalde: ja pots
pensar què seran els altres.

Després cridà, de son lloc estant:

-Josep Besme!

Un contribuent va atansar-se, un llenyater carregat d'anys que va
pagar quatre florins dels dotze que devia. I després un altre que
va pagar-ne sis en lloc de disset, després, un altre, dos en lloc
de tretze, i així successivament: tots havien contribuït al bell
mantell de sant Maclof, i cada un d'ells tenia un germà, una
germana, un fill al purgatori que recaptava misses; les dones
gemegaven, alçaven les mans al cel, invocaven la Mare de Déu; els
homes romanien tranquils.

Finalment, en vingueren cinc o sis que no pagaren res  i Hâan,
furiós, tirant-se cap a la porta, cridà amb veu de tempesta:

-Pugeu, pugeu tots, vagarros! pugeu plegats!

Es féu un gran aldarull a l'escala. Hâan tornà a son lloc, i Kobus,
al seu costat, mirà, cap a la porta, la gent que entrava. En dos
minuts la meitat de la sala es rublí de gent: homes, dones i noies,
de brusa, de gec, amb faldilles apedaçades; tots eixuts, magres,
esparracats, veritables testes de cavall, amb el front estret, els
pómuls sortits, el nas llarg, la mirada opaca, l'aire impassible.

Alguns, més altívols, afectaren una mena d'indiferència orgullosa,
amb el gran feltre tirat endarrera, els dos punys a les butxaques
del gec, la cuixa endavant i els colzes fent angle. Dues o tres
velles, esquerpes, amb els cabells de panotxa, d'altres, petites,
amb el nas arremangat, brunes com la murtrera toscana, s'empenyien
amb el colze, zumzaven entre elles, i es posaven de puntetes per a
veure.

El recaptador, amb la cara empurpurada, i els tres pèls rogencs que
es redreçaven damunt la grossa testa calba, esperava que tothom fos
al lloc, fent veure que llegia el seu registre. A la fi, es girà
bruscament, i demanà si hi havia algú més que volgués pagar.

Una dona vella vingué a portar dotze kreutzers; tots els altres
romangueren immòbils.

Aleshores Hâan, girant-se de bell nou, exclamà:

-He sentit dir que heu comprat un bonic mantell nou al patró de
vostre poblet, i com que les tres quartes parts de vosaltres no
tenen camisa per posar-se, hauria calgut que el benaventurat sant
Maclof, per a regraciar-vos de vostra bona idea, vingués a
portar-me ell mateix el diner de les vostres contribucions. Veieu,
ja tenia els sacs a punt, i, anticipadament me n'alegrava; però no
ha vingut ningú; el rei pot esperar dies i dies, si creu que els
sants del calendari li han d'omplir les caixes!

»Voldria que em diguéssiu què ha fet per vosaltres aquest gran
sant, i quins serveis us ha prestat perquè li doneu tot el vostre
diner.

»¿Us ha fet algun camí perquè hi porteu a vila fusta, l'arment i
les llegums? ¿Us paga els gendarmes encarregats de la conservació
de l'orde? Us impediria sant Maclof de robar-vos els uns als
altres, de saquejar-vos i d'anar a patacades, si no estés present
la força pública?

»No és una abominació de tirar-ho tot a les espatlles del rei, i de
burlar-se, com feu vosaltres, de qui paga els exèrcits per a
defensar la pàtria alemanya, els ambaixadors, que representen
noblement la bella terra alemanya, els arquitectes, els enginyers,
obrers que cobreixen el país de canals, de camins, de ponts,
d'edificis de totes menes, honrament i glòria de la nostra raça;
els agents d'embarg, els funcionaris, els gendarmes que permeten a
cadascú de conservar el que té; els jutges que fan justícia segons
les nostres antigues lleis, els nostres vells costums i drets
escrits?... ¿No és cosa abominable el no pensar en pagar-lo i
ajudar-lo com a gent honrada, i portar tots els vostres kreutzers a
sant Maclof, a Lalla-Boumphel, a tots aquests sants que ningú
coneix ni de la banda d'Eva ni de la banda d'Adam, dels quals no es
diu una paraula a les Santes Escriptures i que a més a més us
mengen, si més no, cinquanta dies de l'any, sense comptar els
vostres cinquanta dos diumenges?

»Us penseu que això durarà eternament? No veieu que això és
contrari al seny, a la justícia, a tot?...

»Tinguéssiu una mica de cor, ¿no pendríeu en consideració els
serveis que us ha fet nostre graciós sobirà, pare de sos súbdits,
que us posa el pa a la boca? ¿No us en deu vergonya de portar tots
els vostres sous a sant Maclof, mentre que jo espero aquí que
pagueu els vostres deutes a l'Estat?

»Escolteu! si el rei no fos tan bo, tan ple de paciència, ja fa
temps que hauria fet vendre les vostres barraques, i aleshores
veuríem si els sants del calendari us en bastirien de noves.

»Però ja que l'admireu tant, aquest gran sant, ¿per què no feu com
ell, per què no abandoneu les vostres mullers i els vostres fills,
per què no us n'aneu amb un sac a l'esquena, món a través, a viure
de rosegons i almoines? Seria natural que seguíssiu el seu exemple.
D'altres vindrien a conrear les vostres terres vagatives i a
posar-se en estat de complir llurs obligacions envers el sobirà.

»Mireu una mica al vostre voltant, mireu la gent de Schneemath, de
Hackmath, d'Ourmath, i d'altres bandes, que donen al Cèsar el que
és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, segons les paraules
divinals de Nostre Senyor Jesucrist. Mireu-los, són bons cristians;
treballen, i no inventen cada dia noves festes per a tenir pretext
d'aclofar-se en la peresa i de despendre sos diners a la taverna.
No compren mantells amb brodadures d'or; més s'estimen comprar
sabates per sos fills, mentre que vosaltres aneu a peu descalç com
a veritables salvatges.

»Cinquanta festes a l'any, per mil persones, fan cinquanta mil
jornals de treball perduts! Si sóu pobres, miserables i no podeu
pagar al vostre rei, els sants del calendari en tenen la glòria.

»Us dic aquestes coses, perquè no hi ha cosa més empipadora en tot
el món que venir aquí cada tres mesos, per a complir el deure, i
trobar-hi pobrissalla -miserables i nus, per la seva culpa,- que
arriben a fer un posat com si els sembléssiu un Anticrist, quan els
demaneu allò que és degut al sobirà en tots els països cristians, i
fins entre salvatges com són els turcs i els xinesos. Tot l'univers
paga contribucions, per tenir orde i llibertat en el treball; només
vosaltres ho doneu tot a sant Maclof, i, Déu vos faci bons! tothom
pot veure, només que mirant-vos, de quina manera ho recompenseu!

»Ara, us adverteixo una cosa: els que no hagin pagat d'aquí a vuit
dies, rebran l'agent d'embarg. La paciència de Sa Majestat és
llarga, però té fites.

»He acabat: aneu-vos-en, i recordeu-vos del que Hâan acaba de
dir-vos: l'agent d'embarg vindrà irremisiblement».

Aleshores es retiraren tots en massa, sense contestar.

Fritz estava astorat de l'eloqüència de son companyó. Quan els
darrers contribuents hagueren desaparegut dins l'escala, li digué:

-Escolta, Hâan, acabes de parlar com un veritable orador; però, de
tu a mi, ets massa dur amb aquests desgraciats.

-Massa dur!- exclamà el recaptador, aixecant la grosa testa
embarbesclada.

-Sí, i no comprens gens ni mica el sentiment... la vida del
sentiment...

-La vida del sentiment?- va fer Hâan: -escolta, mestre! vols
burlar-te de mi!... Ah, ah, ah! no em deixo enganyar com el vell
rabí Sichel... ton posat seriós no m'entabana... massa et conec!

-Doncs jo et dic- exclamà Kobus, -que és injust que els facis
retret, a aquests pagesos, de llur fe; i sobretot que els en facis
un crim. L'home no viu solament en aquest mon per amuntegar diner
i omplir-se la panxa... aquesta pobra gent amb llur fe senzilla i
llurs patates, són potser més feliços que tu amb les teves truites
i llonganisses i el bon vi.

-Eh, eh! trapella- digué Hâan, tot posant-li la mà sobre
l'espatlla, -ja pots parlar de tots dos; em penso que ni l'un ni
l'altre hem viscut d'ex-vots i de patates fins avui en dia, i
espero que això trigarà a succeïr. Ah! així vols burlar-te de ton
vell Hâan! Veu's aquí idees i teories d'un estil ben nou!

Tot discutint, es disposaven a davallar, quan va sentir-se un petit
renou pels volts de la porta. Es giraren i veieren, dreta contra la
paret, una noia de setze a disset anys, amb els ulls acalats. Era
frèvola i esblaimada; son vestit de tela grisa, amb grans pedaços,
queia balder contra sos costats; bells cabells rossos enquadraven
sos polsos; sos peus eren nus, i no sé quina llunyana semblança
suggeria que va omplir tot seguit Kobus d'una pietat enternida com
no l'havia sentida mai: es creia veure la petita Súzel, però
desfeta, malalta, tremolenca, exhaurida de la gran misèria. El cor
se li fonia, una mena de fred se li estengué per les galtes.

Hâan mirava la noia amb posat de malhumor.

-Què vols?- digué bruscament, -els registres estan tancats. El
cobrament és clos; tots vindreu a pagar a Huneburg.

-Senyor recaptador- respongué la pobra noia després d'un instant de
silenci, -vinc en nom de la meva àvia Anna Ewig. Fa cinc mesos que
no es pot llevar: hem tingut grans desgràcies, el meu pare va ser
agafat sota el trineu vora el Kohlplatz, l'hivern passat... Va
morir... Hem hagut de despendre molt per al repòs de la seva ànima.

Hâan, que començava a enternir-se, adreçà a Fritz un esguard
d'indignació. -Ja ho sents- semblava dir, -altra vegada sant
Maclof!

Després, alçant la veu, respongué:

-Són desgràcies que poden passar a tothom; ho sento; però quan em
presento a la caixa general, no em demanen si la gent és feliça o
desgraciada, em demanen quants diners porto; i quan no n'hi ha
prou, he d'afegir-ne de la meva butxaca. La teva àvia deu vuit
florins; vaig pagar per ella l'any darrer. La cosa no pot durar
sempre.

La pobrissona s'havia posat tota trista, hom veia que tenia ganes
de plorar.

-Vejam- continuà Hâan, -venies per dir-me que no teniu res,
veritat? que la teva àvia no té una malla; per dir-me això podies
quedar-te a casa, ja ho sabia.

Aleshores, sense aixecar els ulls, ella avençà la mà, a pleret, i
va obrir-la, i hom veié que hi tenia un florí.

-Hem venut la nostra cabra... per pagar alguna cosa... -va dir amb
veu trencada.

Kobus girà el cap a la finestra; el cor li tremolava.

-Un a compte- va fer Hâan, -sempre a comptes! com si la cosa
valgués la pena.

Tanmateix, però, obrí el seu registre tot dient:

-Vaja, vina!

La petita s'atansà, Però Fritz, decantant-se sobre l'espatlla del
recaptador que escrivia, digué en veu baixa:

-Bah! deixa-ho córrer.

-Què?- va fer Hâan, mirant-lo astorat.

-Esborra-ho tot!

-Com s'entén, esborra-ho?

-Sí! queda't el teu florí- digué Kobus a la noia.

I amb veu baixa, a l'orella de Hâan, afegí:

-Sóc jo qui paga!

-Els vuit florins?

-Sí.

Hâan deixà estar la ploma; semblava tot somniós, i mirant la noia
li digué amb accent greu:

-Aquest és el senyor Kobus, d'Huneburg, que paga per vosaltres.
Digues-ho a la teva àvia. No és sant Maclof qui paga; és el senyor
Kobus, un home seriós, raonable, i ho fa mogut pel seu bon cor.

La petita aixecà els ulls, i Fritz veié que eren d'un blau amorós,
com els de Súzel, i plens de llàgrimes. Ja havia deixat el florí
damunt la taula i ell el va agafar, cercà dins la seva butxaca i va
posar-n'hi cinc o sis més, tot dient:

-Té, filla meva, feu per manera de tornar a tenir la cabra, o de
comprar-ne una altra, de tan bona com ella. Ja pots anar-te'n, ara.

Però ella no es movia; de manera que Hâan, endevinant el seu
pensament, li va dir:

-Vols regraciar al senyor, veritat?

Ella inclinà la testa en silenci.

-Està bé, està bé- va fer. -Naturalment, ja sabem què deus
pensar-ne. És un benefici del cel el que us escau. Ara,
mantingueu-vos al corrent. No és gran cosa l'apartar dos sous per
setmana, per tenir la consciència tranquila. Vés-te'n, la teva àvia
estarà contenta.

La petita, mirant una altra vegada a Kobus, amb un sentiment de
gratitud inexpressable, va eixir i va baixar l'escala. Fritz, tot
turbat, s'havia acostat a la finestra. Veié la pobra criatura que
es posava a córrer, tot pujant el carrer. Hom hauria dit que
tenia ales.

-Vet aquí nostres afers acabats- reprengué Hâan; -ara, en camí!

Tot girant-se, Kobus el veié com ja davallava, amb el registre sota
l'aixella i arrodonint la grossa esquena. S'eixugà els ulls i
davallà a son torn.

-Ei!- els cridà Schneegans a baix, dins la sala gran, -no dineu
abans d'anar-vos-en, senyor recaptador?

-Tens gana, Kobus?- demanà Hâan.

-No.

-Ni jo tampoc; ja podeu servir el dinar a sant Maclof! Cada vegada
que vinc a aquesta terra mesquina, em sento capolat quinze dies;
aquestes coses em trabuquen. Enganxeu el cavall, Schneegans, no us
demanem sinó això.

L'hostaler va eixir. Hâan i Fritz, de la porta estant el veien com
treia el cavall de l'establa i el posava al vehicle. Kobus pujà.
Hâan pagà el compte, prengué les regnes i el fuet, i se n'anaren
així com havien vingut.

Podien ésser les dues, aleshores. Tota la gent del poblet, davant
llurs barraques, els miraven passar, sense que ni un tingués la
idea de llevar-se el capell.

Tornaren a entrar en el camí de la costa, enfondint a la roca. Les
ombres s'allargaven aleshores des del cim de la roca de sant Maclof
fins a la vall; l'altre costat de la muntanya enlluernava, de tanta
llum. Hâan semblava somniós; Fritz decantava el cap, abandonant-se
per primera vegada als sentiments de tendresa i amor que envaïen,
feia algun temps, la seva ànima. Tancava els ulls i tan aviat veia
passar davant ses parpelles roges la imatge de Súzel, com la de la
pobra criatura de Wildland. El recaptador, posant molt d'esment a
menar entre les roques i les roderes, no deia cap paraula.

A les cinc, el carruatge anava pel camí sorrenc de Tiefenbach.
Hâan, mirant aleshores Kobus, el veié com ensopit, amb el cap que
li anava dolçament a una banda i altra de l'espatlla. Encengué la
grossa pipa i deixà córrer l'animal. Mitja llegua més enllà, per a
fer més via, davallà a terra, i menant Foux per la brida, prengué
el camí alterós del Tannewald. Fritz restà en el seu seient. No
dormia, com es creia el seu companyó; s'abandonava al seu
somieig... mai no havia somiejat tant en tota la vida.

Mentrestant la nit queia sobre els boscos, la fondària de les valls
s'omplia de tenebres; però els cims més alts encara resplendien.

Després d'una bona hora de marxa ascendent, en la qual Foux i Hâan
s'aturaven de tant en tant per a rependre alè, el carruatge arribà
finalment a la calma. No mancava sinó travessar la boscúria per a
descobrir Huneburg.

El recaptador, que a desgrat de la grossa panxa havia caminat
vigorosament, posà aleshores el peu la llança, i, fent petar el
fuet, enfonsà son ample darrera en el coixí de cuiro.

-Vaja! arri! arri!- exclamà.

I Foux reprengué la via pel camí de les bagues, trotant com si no
hagués fet ja tres dures llegües de muntanya.

Ah quina bella vista, la posta formosa del sol, quan, en eixir de
les valls, descobriu de cop i volta la llum purpurina del vespre a
través dels plomalls enlairats dels bedolls, i les mil flaires
boscanes voleien al vostre voltant, perfumant l'aire amb son alè
odorífer!...

El carruatge seguia la vora del bosc; de vegades tot era ombrívol,
les branques dels arbrassos davallaven fent volta; de vegades una
clariana de cel vermell apareixia darrera les mil plantes que
brollaven en les espessedats de la vegetació; després tot
s'amagava de bell nou, els matollars desfilaven i el sol davallava
constantment; hom el veia, al fons dels forats lluminosos, cada
vegada més baix. Ben aviat les puntes de les herbes altes es
retallaven damunt sa cara de bon vivant, una veritable cara de
Silenus, empurpurada i coronada de pàmpols. Finalment, desaparegué,
i amples vels daurats l'embolcallaven en els abismes. Les tintes
grises de la nit envaïren el cel; alguns estels tremolaven ja
damunt els massissos ombrívols de la boscúria, dins les pregoneses
de l'infinit.

En aquella hora el somieig de Kobus esdevingué encara més intens i
més íntim, escoltava com les rodes giravoltaven per la sorra, el
peu del cavall que topava amb un palet, alguns ocellets que fugien
en acostar-s'hi el carruatge. Feia temps que això durava, quan Hâan
reparà que una corretja s'havia afluixat; feu parada i davallà.
Fritz desclogué els ulls per a veure què passava; muntava, i el
camí era ple de llum esblanqueïda.

I mentre el recaptador apretava el fermall de la corretja, de cop i
volta segadors i espigolers que se'n tornaven a casa després del
treball, es posaren a cantar la vella cançó:

_Quan penso en l'estimada!_

El silenci de la nit era gran, però semblà fer-se'n encara més, i
semblava que els boscos mateixos paressin l'oïda a aquelles veus
serioses i dolces, confoses en un sentiment d'amor.

Aquella gent no devia ésser gaire lluny; hom sentia llurs passos a
la margenada del bosc; caminaven a compàs.

Hâan i Kobus havien sentit cent vegades la vella cançó; però
aleshores els semblà tan formosa, tan ben avinguda amb l'hora
encantada, que l'escoltaren en una mena de rapte poètic. Però Fritz
sentia una emoció ben diferent de la de Hâan: entre aquelles veus
n'hi havia una de dolça, alta, penetrant, que sempre començava la
cobleta i era la darrera en acabar, com un sospir del cel. Creia
reconèixer aquella veu fresca, tendra, amorosa, i tenia tot el
cor posat a l'oïda.

Al cap d'un moment, Hâan, que tenia Foux per la brida, per
impedir-lo de sacsejar la testa, digué:

-Quin afinament! Així és com canten els fills de la vella Alemanya.
Ves si en cap més banda...

-Xsst!- va fer Kobus.

La vella cançó tornava a ésser represa, tot fent-se llunyana, i
aquella mateixa veu muntava més alta, encara, i més colpidora que
les altres; finalment la tremolor del fullam la va cobrir.

-Són boniques, aquestes cançons antigues- digué el recaptador,
tornant a pujar al carruatge.

-Però a quin indret som?- demanà Fritz tot esblaimat.

-Vora la roca de les Tórtores, a vint minuts de la teva masia,-
respongué Hâan tornant a asseure's i fuetejant el cavall, que
continuà fent via.

-Era la veu de Súzel- pensà Kobus; -prou que ho sabia!

Un cop van ésser fora del bosc, Foux es posà a galopar: flairejava
l'establa. Hâan, tot joiós pensant que pendria son xop aquell
vespre, parlava dels talents de la vella Alemanya, de ses velles
cançons, dels antics mestres cantaires. Kobus no l'escoltava, son
pensament era a una altra banda; ja havien passat la porta de
Hildebrandt, i els llums, que brillaven en totes les cases del
carrer major, havien ferit sos ulls sense que els veiés, quan el
carruatge s'aturà.

-Bé, ja pots baixar, company; ja ets davant la teva porta,- li
digué Hâan.

Ell mirà i davallà.

-Bona nit, Kobus!- cridà el recaptador.

-Bona nit,- digué pujant l'escala, tot pensívol.

Aquell vespre, la vella Katel, d'allò més contenta de tornar-lo a
veure, volgué abrandar tota la cuina per a celebrar son retorn,
però Kobus no tenia gana.

-No-digué,- deixa-ho córrer; he dinat bé... tinc son.

I anà a colgar-se.

Així doncs, aquell gran vividor, aquell gros golut, aquest fi golós
de Kobus es nodria aleshores d'una llenca de pernil al matí, i
d'una vella cançó al vespre; estava ven canviat!



XIII

Déu sap a quina hora va adormir-se Fritz aquella nit; però el sol
ja era alt quan Katel entrà dins la seva cambra i en veié les
persianes closes.

-Ets tu, Katel?- digué ell estirant els braços, -què passa?

-Christel ve a veure-us, senyor; fa mitja hora que s'espera.

-Ah! Christel és aquí; doncs que entri; entreu, Christel. Katel,
obre els finestrons. Hola! bon dia, bon dia, Christel! ves, ves,
sóu vós!- digué, estrenyent les dues mans del vell anabaptista,
que estava dret davant son llit, amb sa barba cendrosa i son gran
feltre negre.

Kobus el mirava amb la cara expandida; Christel romania tot astorat
d'un acolliment tan entusiàstic.

-Sí, senyor Kobus- digué somrient, -vinc de la masia per a
portar-vos un cistellet de cireres... Sabeu, cireres cruixidores,
del cirerer de darrera el cobert, que vós mateix vau plantar, fa
dotze anys.

Aleshores Fritz veié damunt la taula un cistellet de cireres,
afilerades i desades amb tot esment en grans fulles de maduixera
que penjaven a tot el voltant; els fruits eren tan frescos, tan
apetitosos i bells, que en fou meravellat:

-Ah! està bé, està bé! sí, em plauen molt aquestes cireres!-
exclamà. -Heu pensat en mi, doncs Christel?

-Ha estat la petita Súzel- respongué el masover; -en aquest ram no
tenia repòs ni descans. Cada dia anava a veure el cirerer, i deia:
«Quan aneu a Huneburg, pare, penseu que les cireres son madures; ja
sabeu com se n'agrada el senyor Kobus!» Finalment, ahir al vespre
li vaig dir: «Demà hi aniré!» I aquest matí, a punta de dia, ella
ha pres l'escala i les ha anades a collir.

Fritz, a cada paraula de Christel, sentia com un baume refrescant
que se li difongués per tot el cos. Hauria volgut abraçar
l'excel·lent home, però es contingué, i exclamà:

-Katel, porta aquestes cireres, que les tastaré.

I havent-les portades Katel, començà per admirar-les; li semblava
de veure Súzel, tot estenent les fulles verdes al fons del
cistellet, i després posant les cireres al damunt, cosa que li
procurava una satisfacció interior i àdhuc un enterniment que era
cosa de no dir. Al capdavall les tastà, assaborint-les a bastament
i empassant-se'n els pinyols.

-Quina frescor!- deia, -quina fermesa tenen aquestes cireres que
vénen de l'arbre! No se'n troben d'iguals al mercat; encara són
plenes de rosada, conserven tot el seu gust natural, tota la força
i tota la vida.

Christel el mirava amb aire joiós.

-Us agraden molt les cireres?- va fer.

-Sí, per mi són la felicitat. Però asseieu-vos, asseieu-vos.

Kobus posà el cistellet sobre el llit, damunt sos genolls i tot
conversant, prenia de tant en tant una cirera, i l'engolia. Sos
ulls eren entelats de plaer.

-Així, doncs, Christel- afegí, -tothom està bé a casa vostra?
Orchel?

-Molt bé, senyor Kobus.

-Súzel també?

-Sí, gràcies a Déu, tot marxa. Fa alguns dies que Súzel sembla
només una mica trista; pensava que estava malalta, però és l'edat
qui fa això, senyor Kobus; les criatures es tornen somnioses en
aquesta edat.

Fritz, recordant-se de l'escena del clavecí va enrojolar-se
qui-sap-lo i digué tot tossint:

-Està bé... sí... sí... Té, Katel, posa aquestes cireres a
l'armari. Seria capaç de menjar-me-les totes abans de dinar. Ja em
dispensareu, Christel, cal que em vesteixi.

-Feu el vostre fet, senyor Kobus, feu el vostre fet.

Tot vestint-se, Fritz continuà:

-Però no haureu pas vingut de Meisenthal únicament per a dur-me
cireres?

-Ah, no! tinc altres afers a vila. Ja sabeu que la darrera vegada
que vau venir a la masia vaig mostrar-vos dos bous que hi havia a
l'engreix. Alguns dies després d'haver-vos-en anat, Schmoule els va
comprar; vam entendre'ns per tres cents cinquanta florins. Havia
d'emportar-se'ls el primer de juny, o pagar un florí per cada dia
de trigança, però aviat farà tres setmanes que em deixa aquests
animals a l'establa. Súzel ha anat a dir-li que això m'enquimerava
molt; i com que no responia, l'he fet citar davant el jutge de pau;
no ha negat que hagués comprat els bous, però ha dit que no hi
havia res de convingut per a la remissió, ni sobre el preu dels
dies de trigança; i com que el jutge no tenia cap més prova,
recorre al jurament de Schmoule, que ha de prestar-lo avui a les
deu, entre les mans del vell rabí David Sichel, perquè els jueus
tenen llur manera de prestar jurament.

-Ah, està bé!- va fer Kobus, que acabava de posar-se el capot i
despenjava el seu feltre; -aviat seran les deu; us acompanyo a casa
de David, i després, immediatament, tornarem per a dinar; dinareu
amb mi, oi?

-Oh! senyor Kobus, tinc els cavalls a l'hostal del Bou Roig.

-Bah! Bah! dinareu amb mi. Katel fes-nos un bon dinar. Passo gust
de veure-us Christel.

I eixiren.

Tot caminant, Fritz es deia:

-No és extraordinari? Aquest matí, pensava en Súzel, i vet aquí que
son pare em duu cireres que ella ha collit per a mi. És meravellós,
meravellós!

I la joia interior li resplendia a la cara; en aquestes coses hi
reconeixia el dit de Déu.

Al cap d'uns quants moments, arribaren al pati de la vella
Sinagoga. El vell captaire _Francès_ era allí, amb son pot de fusta
sobre els genolls; Kobus, en son èxtasi, hi tirà un florí, i
Christel pensà que Kobus era generós i bo.

El _Francès_ aixecà envers ell sos ulls plens de sorpresa; però ell
no el mirava, caminava amb la testa alta i riallera, i
abandonant-se a la felicitat de tenir al seu devora el pare de la
petita Súzel: allò era com una alenada del Meisenthal, entre
aquelles altes construccions ombrívoles, com una veritable
resplendor del cel. Ves, però, quines idees tan estranyes tenen els
homes; aquell vell anabaptista, dos o tres mesos abans li feia
l'efecte d'un pagès honrat i res més, i ara l'estimava, el trobava
intel·ligent, i amb moltes d'altres virtuts que fins aleshores no
li havia reconegut; es feia partidari d'ell i s'indignava contra
Schmoule.

Mentrestant el vell rabí David, que estava dret a la finestra
oberta, esperava ja a Christel, Schmoule i l'escrivà de la justícia
de pau. La vista de Kobus li va fer plaer.

-Ah! véns aquí, calavera!- exclamà de lluny estant; -fa alguns dies
que no et veia.

-Sí, David, sóc jo- digué Fritz, aturant-se a la finestra, -et
porto Christel, el meu masover, un home excel·lent, i del qual en
responc com de mi mateix; és incapaç de sostenir coses que no
siguin...

-Bé, bé- interrompé David, -el conec de fa temps. Entreu, entreu,
els altres no poden trigar a venir: ja són les deu.

El vell David portava son gran capot castany, de colzes lluents; un
casquet de vellut negre li cobria la part posterior de la testa
calba, i alguns cabells grisos voleiaven al seu entorn; la seva
cara beguda i groga, solcada d'innombrables arruguetes, tenia un
posat somniós, com al dia del _Kipur_.

-Que no et vesteixes?- li demanà Fritz.

-No, és inútil. Asseieu-vos.

S'assegueren.

La vella Sourlé mirà per la porta de la cuina, entreoberta, i
digué:

-Bon dia, senyor Kobus.

-Bon dia, Sourlé, bon dia. Que no entreu?

-Vindré tot seguit,- va fer ella.

-No cal que et digui, David- continuà Fritz, -que per mi Christel
té raó i que en respondria amb el cap.

-Bé! Ja ho sé tot això- digué el vell rabí, -i també sé que
Schmoule és viu, molt viu, fins i tot massa viu. Però no parlem
d'aquestes coses; he rebut la notificació fa tres dies, he
reflexionat sobre aquest afer, i... teniu, aquí són!

Schmoule, amb son nassàs com un bec de voltor, sos cabells d'un
roig ardent, la bruseta apretada a la cintura amb una corda i la
gorra plana damunt els ulls, travessava aleshores el pati amb aire
de tant se me'n dóna. Al seu darrera marxava el secretari Schwan,
amb el llarg copalta d'allò més test damunt la grossa cara
granelluda, i amb el registre sota el braç. Al cap d'un minut,
entraren a la sala. David els digué greument:

-Asseieu-vos, senyors.

Després anà ell mateix a obrir de bell nou la porta, que Schwan
havia tancat distretament, i digué:

-Les prestacions de jurament han de ser públiques.

Prengué de dins un tinell una grossa Bíblia, amb tanques de fusta,
cantell roig i les pàgines gastades pel polze. L'obrí damunt la
taula i s'assegué en sa gran cadira de braços, de cuiro. Hi havia
aleshores quelcom de greu en tot ell, i de consirós. Els altres
s'esperaven. Mentre ell fullejava el llibre, Sourlé entrà i
romangué dreta, darrera la cadira. Els vianants, aturats vora
l'escaleta ombrívola del carrer dels Jueus, miraven amb posat de
tafaneria.

El silenci portava alguns minuts de durada i cadascú havia tingut
temps de reflexionar, quan David, aixecant el cap i posant la mà
damunt del llibre, digué:

-El senyor jutge de pau Richter recapta el jurament d'Isaac
Schmoule, marxant de bestiar, sobre aquesta pregunta: «¿Es veritat
que es va fer tracte entre Isaac Schmoule i Hans Christel, que
Schmoule aniria a pendre, dins la capvuitada, una parella de bous
que havia comprat el 22 de maig darrer, i que si no compareixia,
pagaria a Christel per cada dia de trigança un florí com a
indemnització de l'alimentació dels bous?» Es això?

-Això mateix,- digueren Schmoule i l'anabaptista a l'ensems.

-Doncs només cal saber si Schmoule consent en prestar jurament.

-Per això he vingut- digué Schmoule tranquilament, -estic a punt.

-Un instant- interrompé el vell rabí, tot aixecant la mà, -un
instant! El meu deure, abans d'acollir un acte com aquest, un dels
més sants, de més sagrats de la nostra religió, és de recordar-ne
la importància a Schmoule.

Aleshores, en veu tota greu, es posà a llegir:

-No invocaràs el nom de l'Eternal, ton Déu, endebades. No diràs
falsos testimonis!

Després, més lluny, llegí encara, en el mateix to solemnial:

-Quan es tracti d'alguna cosa en la qual hi hagi dubte, referent a
un bou o un ase, o un animal petit, o un vestit o qualsevol altra
cosa, la causa de les dues parts serà portada davant el jutge, i el
jurament de l'Eternal intervindrà entre les dues parts.

Schmoule, en aquell moment, volgué parlar; però, per segona vegada,
David li féu senyal que callés, i digué:

-No invocaràs el nom de l'Eternal, ton Déu, endebades; no portaràs
falsos testimonis! Són dos manaments de Déu, que tot el poble
d'lsrael va sentir entre els llampecs i els trons, tremolant i
mantenint-se allunyat en el desert de Sinaí.

«I veu's aquí ço que diu l'Eternal al que violarà sos Manaments:

»Si no obeeixes la veu de l'Eternal, ton Déu, per a tenir compte
del que avui et prescric, els cels que són damunt la teva testa
seran d'aram, i la terra que és sota tos peus, serà de ferro.

»L'Eternal et donarà, en lloc de pluja, pols i cendra; l'Eternal et
colpirà, a tu i a la teva posteritat, de nafres estranyes, de
nafres grans i de durada, de malalties malignes i de durada.

»L'estranger pujarà al damunt teu, molt alt, i tu davallaràs molt
baix; ell et prestarà i tu no li prestaràs.

»L'Eternal farà venir al teu damunt la maledicció i la ruïna de
totes les coses on tu posaràs la mà i que tu faràs, fins que siguis
destruït. Tes filles i tos fills seran lliurats a l'estranger, i
tos ulls ho veuran i es consumiran tot el dia mirant envers ells, i
ta mà no tindrà cap força per a lliberar-los.

»La teva vida serà com a suspesa al teu davant, i tu seràs esglaiat
de nit i de dia. Diràs al matí: Qui em farà veure el vespre? I en
ésser vespre, diràs: Qui em farà veure el matí?

»I totes aquestes malediccions et succeiran i et perseguiran, i
reposaran al teu damunt fins que siguis exterminat, perquè no
hauràs obeït la veu de l'Eternal, ton Déu, per a servar sos
Manaments i les Lleis que t'ha donat!»

-Aquestes són les paraules de l'Eternal!- afegí David, aixecant el
cap.

Mirà Schmoule, que romania amb els ulls clavats a la Bíblia, i
semblava cavil·lar profundament.

-Ara, Schmoule- continuà, -prestaràs jurament damunt aquest llibre,
davant l'Eternal que t'escolta; juraràs que no hi ha hagut cosa
convinguda entre Christel i tu, ni pel que fa a l'ajornament, pel
que fa als dies de trigança, ni pel preu de l'alimentació dels bous
durant aquests dies. Però guarda't de donar tombs en la teva ànima
per autoritzar-te a jurar, si no estàs segur de la veritat de ton
jurament; guarda't de dir, per exemple, dins tu mateix: «Aquest
Christel m'havia fet tort, m'havia causat pèrdues, m'havia impedit
de guanyar en aquella circumstància.» O bé: «Va fer tort a mon
pare, a mos parents, i així torno a posseïr alló que m'hauria
escaigut naturalment.» O bé: «Les paraules del tracte tenien doble
sentit, i a mi em plau de girar-les cap al sentit que em convé; no
eren prou clares i les puc negar.» O bé: «Aquest Christel m'ha
exigit un preu massa alt, sos bous valien menys que el preu
establert, i així resto dins la veritable justícia, que vol que la
cosa comprada i el seu preu siguin iguals, com els dos costats
d'una balança.» O bé, encara: «Avui no tinc la quantitat sencera,
més tard faré reparació del dany», o qualsevol altre pensament
d'aquesta mena.

»No, tots aquests tombs no enganyen els ulls de l'Eternal; no és
segons aquest pensament i d'altres semblants, que has de jurar; no
és segons el teu esperit, que pot ésser arrossegat cap al mal per
l'interès, que cal prestar jurament; no és segons el teu pensament,
és segons el meu que t'has de governar, i no pots afegir ni treure
res, per astúcia o altrament, del que jo penso.

»Doncs bé, jo, David Sichel, tinc aquest pensament, senzill i clar:
-Schmoule, ¿ha promès un florí a Christel per l'alimentació dels
bous que ha comprat i per cada dia de trigança després de la
capvuitada? Ho ha promès? Si no ho ha promès a Christel, que posi
la mà damunt el llibre de la Llei, i que digui: «juro que no vaig
prometre res.» Schmoule, acosta't, estén la mà i jura!

Però Schmoule, aixecant els ulls, aleshores digué:

-Trenta florins no són una quantitat per prestar un jurament com
aquest. Ja que Christel està segur que ho vaig prometre -jo, no
me'n recordo bé,- ho pagaré, i espero que restarem bons amics.
Més tard, ell farà que me'n refaci, perquè els bous són realment
massa cars. En fi, el que és degut és degut, i mai Schmoule no
prestarà jurament per una quantitat, ni que fos deu vegades més
forta, llevat que n'estigui completament segur.

Aleshores David, mirant Kobus amb un esguard extraordinàriament fi,
va fer:

-I obraràs bé, Schmoule. En el dubte, val més deixar-ho córrer.

L'escrivà havia inscrit el refús de jurament; va aixecar-se, saludà
la gent acoblada, i eixí amb Schmoule, el qual en el llindar, va
girar-se i va dir amb brusca entonació:

-Aniré a cercar els bous demà a les vuit, i pagaré.

-Bé està- respongué Christel, inclinant el cap.

Quan romangueren sols, el vell rabí va posar-se a somriure.

-Schmoule és viu- digué, -però els nostres vells talmudistes encara
eren més vius que no pas ell; prou sabia jo que no aniria fins al
capdavall: vet aquí perqué no m'he vestit.

-Ah!- exclamà Fritz, -Si, ja ho veig, tanmateix hi ha una cosa bona
a la vostra religió.

-Calla, epicuri- respongué David, tancant la porta i tornant a
posar la Bíblia en el tinell; -sense nosaltres, tots plegats seríeu
uns pagans, és per nosaltres que penseu; no heu inventat res; no
heu descobert res. Pensa una estona quantes vegades us heu dividit
i combatut de dos mil anys ençà, quantes de sectes i de religions
s'han format. Nosaltres seguim essent els mateixos d'ençà de
Moisés, nosaltres seguim essent els fills de l'Eternal, vosaltres
sóu els fills del temps i de l'orgull; el menor interès us fa
canviar d'opinió, i a nosaltres, pobres miserables, tot l'univers
plegat no ha pogut fer-nos abandonar una sola de nostres lleis.

-Aquestes paraules mostren ben bé l'orgull de la teva raça- digué
Fritz; -fins ara et creia un home modest en el seu pensar, però ara
veig que respires l'orgull, en el fons de la teva ànima.

-I per què hauria d'ésser modest?- exclamà David amb veu de nas.
-Si l'Eternal ens ha escollit, no és perquè valem més que no pas
vosaltres?

-Bé, calla- va fer Kobus, tot rient, -aquesta vanitat m'esparvera;
seria capaç enutjar-me.

-Enutja't a cor obert- digué el vell rabí, -no facis compliments.

-No, més m'estimo invitar-te a pendre cafè a casa meva, cap a la
una; conversarem, riurem, i després ens n'anirem a tastar la
cervesa de març; et convé això?

-Està bé- va fer David, -hi consento, el card sempre hi guanya a
fer-se amb la rosa.

Kobus anava a exclamar: -Ah, decididament, això és massa!-, però
s'aturà, i digué amb vivor:

-Sóc jo la rosa!

Aleshores tots tres no van tenir més remei que riure.

Christel i Fritz eixiren de bracet, tot dient-se:

-És viu, aquest rabí David! sempre té algun vell proverbi a punt
per a divertir-vos. És un home excel·lent.

Tot passà com s'havia convingut; Christel i Kobus dinaren plegats.
David comparegué a les postres, a pendre cafè, i després se
n'anaren a la cerveseria del Gran Cérvol.

Fritz estava en un tarannà de gaubança extraordinària, no sols
perquè anava entre son vell amic David i el pare de Súzel, sinó
també perquè traginava una botella de _steinberg_ al cap, sense
parlar del bordeus i del _kirschenwasser_. Veia les coses d'aquest
pobre món com a través d'un raig de sol; sa cara carnosa estava
tota empurpurada, i un joiós somriure arremangava sos llavis
gruixuts. Així és que quan aparegué sota la tela grisa que feia
ràfec a la porta del Gran Cérvol, hi hagué un entusiasme!

-Heu-vos-l'aquí! heu-vos-l'aquí!- cridaven de tots costats amb el
xop en l'aire: -aquí està Kobus!

I ell, tot rient, repetia:

-Sí, sí, aquí està, ah, ah, ah!

Entrava en els bancs i feia encaixades amb tots sos vells
companyons.

Durant els vuit dies que acabaven de passar la gent es demanava per
tot arreu:

-Què se n'ha fet? Quan el tornarem a veure?

I el vell Krantheimer es desconhortava perquè tots els seus clients
trobaven la cervesa dolenta.

Finalment s'assegué, entre el gaudi universal, va fer seure
Christel a la seva dreta. David anà a mirar Frederic Schoultz, el
gros Hâan, Speck i cinc o sis més que feien una partida de _rams_ a
dos kreutzers la fitxa.

Es posaren a beure aquella famosa cervesa de març que us puja al
nas com el xampany.

Al davant, a la cerveseria de les Dues Claus, els hússars de
Frederic-Wilhelm bevien cervesa amb gerros; els taps s'engegaven
com a trets de pistola; hom se saludava de l'un costat del carrer a
l'altre perquè els paisans d'Huneburg sempre estan bé amb els
militars, sense mesclar-s'hi, però, ni rebre'ls en llurs famílies,
cosa sempre perillosa.

A cada instant deia Christel:

-Ja és hora que me'n vagi, senyor Kobus; dispenseu-me; ja fa dues o
tres hores que hauria d'ésser a la masia.

-Bah!- exclamava Fritz, tot posant-li la mà a l'espatlla -un dia és
un dia, Christel; de tant en tant cal alegrar-se i eixorivir-se
l'esperit. Vaja, un altre xop.

I el vell anabaptista, un mica embriagat, es tornava a asseure, tot
pensant: -Serà el sisè! Mentre no em trabuqui pel camí!

Després deia:

-Però, senyor Kobus: ¿què pensarà la meva dona si torno a casa mig
embriagat? No m'hi ha vist mai, em penso.

-Bah! bah! l'aire corrent tot s'ho emporta, Christel; i després, no
us caldrà sinó dir: -El senyor Kobus ho ha volgut, i Súzel us
defensarà.

-Això és veritat- exclamà aleshores Christel, tot rient, -és
veritat: tot el que diu i fa el senyor Kobus està ben fet! Vaja, un
altre xop!

I el xop arribava, i es buidava i la serventa en duia un altre, i
així successivament.

Doncs, bé, en sonar les tres a l'església de Sant Silvestre, i
sense que ningú pensés en res, una colla de minyons tombà la
cantonada de l'hostal del Cigne, tot corrent cap a la porta de
Landau; després comparegueren alguns soldats, portant un de sos
companys sobre un baiard; després altres infants en munió; hi havia
un rodolament de passes al paviment, que se sentia de lluny.

Tothom es decantava a les finestres i eixia de les cases per a
veure. Els soldats pujaven pel carrer de la Forja, de la banda de
l'Hospital, i havien de passar davant la cerveseria del Gran
Cérvol.

Tot seguit les partides foren abandonades; la gent s'enfilà als
bancs; Hâan, Schoultz, David, Kobus, les serventes, Krantheimer, en
fi, tots els assistents. D'altres, contents, venien de la sala, i
la gent es deia en veu baixa; -És un duel! És un duel!

Mentrestant el baiard s'acostava lentament; dos homes el portaven;
era un baiard per a treure els fems de les estables de la Caserna
de Cavalleria; el soldat hi anava ajagut, amb les cames penjant
entre els braços de l'atuell; sa cara es decantava sobre el gec
enrotllat, i era d'allò més esblaimada; tenia els ulls closos, els
llavis entreoberts i el davant de la camisa ple de sang. Darrera
venien els testimonis. Un vell hússar de celles groguenques i
grossos bigotis rogencs que feien una rúbrica damunt ses galtes
colrades, duia el sabre del ferit sota el braç, el talabard tirat a
l'espatlla, i semblava tot tranquil. L'altre, més jove i ben ros,
estava com atuït, i portava el xacó; després venien dos
suboficials, girant-se a cada pas, indignats de veure tanta gent.

Alguns hússars, davant la cerveseria de les Dues Claus, cridaven al
vell que portava el sabre: -Rappel! Ep! Rappel!;- era, sens dubte,
llur mestre d'armes; però ell no respongué i ni tan sols bellugà el
cap.

Quan passaven els dos darrers, Frederic Schoultz, en sa qualitat de
vell sergent de la _landwehr_, cridà de dalt de la cadira estant:

-Ei! companys...companys!

Un d'ells s'aturà.

-Què passa, company?

-Això ha estat un cop de sabre en honor de la senyoreta Grédel, la
cuinera del Bou Roig.

-Ah!

-Sí! Un cop de punta a fons i sense parada; ja era massa tard.

-I on ha tocat?

-Una mica a sota del testó dret.

Schoultz allargà el llavi; semblava tot altívol de rebre una
resposta. La gent escoltava, decantada al voltant d'ells.

-És un mal cop- digué; -n'he vistos a la campanya de França.

Però l'hússar, veient que sos companyons entraven al carreró de
l'Hospital, alçà la mà contra l'orella, i digué:

-Permeteu-me!

I va juntar-se a la seva colla; i Schoultz, passejant una mirada
satisfet per l'assistència, tornà a asseure's tot dient:

-Quan un home és soldat, cal treure's el sabre; no passa com en el
paisanatge on la gent es malmena a cops de punys.

Tenia el posat de dir: -Veu's aquí el que jo he fet cent vegades!

Però d'altres, en gran nombre, gent raonable i pacífica, murmuraven
entre ells:

-És possible que els homes es matin per una cuinera? És una cosa
antinatural. Aquesta Grédel mereixeria d'ésser bandejada de la
vila, per les passions funestes que excita entre els hússars.

Fritz no deia paraula, semblava consirós, i sos ulls brillaven amb
un esclat especial. Però havent-se posat a dir, a son torn, el vell
David: -Veu's aquí com éssers creats per Déu es maten per coses de
no-res!- va irar-se, de cop i volta, d'una manera estranya.

-De què en dius coses de res, David?- exclamà en veu ressonant.
-¿No ha inspirat l'amor en tota època i en tot indret les més
belles passions i els pensaments més alts? ¿No és el mateix alè de
l'Eternal, el principi de la vida, de l'entusiasme, del coratge i
del sacrifici? T'escau força de profanar d'aquesta manera la veu de
la nostra felicitat i de la glòria del gènere humà! Lleva-li l'amor
a l'home: ¿què li resta? l'egoisme, l'avaricía, l'embriaguesa, el
tedi i els instints més miserables; ¿quina gran cosa farà, quina
cosa gentil dirà? Res; no pensarà sinó en sadollar-se el ventre!

Tots els assistents s'havien girat, espalmats de son engrescament;
Hâan el mirava amb sos ullassos per damunt l'espatlla de Schoultz,
el qual es torçava el coll per a veure si era ben bé Kobus qui
parlava, perquè no podia donar crèdit a les seves orelles.

Però Fritz no parava cap esment en aquestes coses.

-Vejam, David- reprengué, animant-se cada vegada més; -quan el gran
Homer, el poeta dels poetes, ens mostra els herois de la Grècia que
se'n van a cents en llurs nauetes per a recaptar una dona gentil
que ha fugit de llur terra, travessen les mars i s'exterminen per
espai de deu anys amb els de l'Asia per a tornar-la a haver, ¿et
penses que ell ho hagi inventat, això? ¿Et penses que no era
veritat el que deia? I si és el més gran dels poetes, ¿no l'és
perquè ha celebrat la cosa més gran i més sublim que hi hagi sota
el cel: l'amor? I si el cant de vostre rei Salomó és anomenat el
Càntic dels Càntics, ¿no és també perquè canta l'amor, cosa més
noble, més gran, més pregona que totes les altres en el cor de
l'home? Quan diu en el Càntic dels Càntics: «Ma ben amada, ets
bella com la volta dels estels, agradable com Jerusalem, temible
com els exèrcits que avancen amb les banderes desplegades», ¿no vol
dir que no hi ha cosa més bella, més invencible i més suau que
l'amor? I tots els vostres Profetes ¿no han dit la mateixa cosa? I
d'ençà de Crist, l'amor ¿no ha convertit als pobles bàrbars? ¿no és
amb una senzilla cinta rosa que, d'una mena de salvatge, en feia un
cavaller?

Si en nostres dies les coses no són tan grans ni tan belles ni tan
nobles com en altre temps, ¿no és perquè els homes ja no coneixen
l'amor veritable i es casen pel diner? Doncs bé, jo, David, ¿ho
sents? dic i sostinc que l'amor veritable, l'amor pur, és la única
cosa que trasmudi el cor de l'home, que l'enlairi i sigui
mereixedora que hom dongui la vida per ella. Trobo que aquests
homes han fet bé de batre's, ja que cap d'ells no podia renunciar a
la seva amor, sense reconèixer-se'n indigne.

-Ei!- exclamà Hâan a l'altra taula -¿com pots parlar-ne tu d'això?
Mai no has estat enamorat; enraones aquestes coses com un orb que
enraonés de colors.

Fritz, davant aquest apòstrof, romangué tot empallegat. Mirà a Hâan
amb els ulls entelats, amb el posat de voler-li respondre, i
barbotejà algunes paraules confoses, tot engolint el xop.

Aleshores, molts es posaren a riure. Tot seguit Kobus, alçant la
grossa testa, els cabells de la qual s'embarbesclaven com si
haguessin estat vivents, exclamà amb un aire particular:

-Es cert, mai no he estat enamorat! Però si hagués tingut la
felicitat d'estar-ne m'hauria fet matar, abans que renunciar a la
meva estimada, o bé hauria exterminat l'altre.

-Oh! oh!- va fer Hâan, amb accent una mica burleta, tot copejant
les cartes. -O, Kobus! no hauries estat tan ferotge.

-Que no hauria estat tan ferotge!- digué amb les dues mans badades.
-Som dos amics de tota la vida, ¿veritat, Hâan? Doncs bé; si estés
enamorat i em semblés que tu cobegessis, ni que fos amb el
pensament, la que jo havia escollit... t'escanyaria.

Tot dient això, tenia els ulls vermells, no feia posat de facècia;
tampoc els altres no reien.

-I voldria- afegí, tot aixecant el dit, -que tota la vila i la
rodalia tinguessin un gran respecte per la meva estimada, baldament
no fos de la meva categoria, del meu estament i de la meva fortuna:
el més petit blasme sobre ella comportaria una terrible batalla.

-Si és així- digue Hâan, -Déu faci que no t'enamoris mai, perquè no
tots els hússars de Frederic-Wilhelm són morts, i més d'un correria
el perill de morir si la teva estimada era bonica.

Les celles de Fritz s'extremiren.

-És possible- digué asseient-se de bell nou, perquè s'havia
aixecat. -N'estaria orgullós i em gloriejaria, de batre'm per una
causa tan alta! No tinc raó, Christel?

-Del tot, senyor Kobus- digué l'anabaptista, una mica embriagat;
-la nostra religió és una religió de pau, però temps era temps,
quan jo estava enamorat d'Orchel, sí -Déu m'ho perdoni!- hauria
estat capaç de batre'm a cops de falç per haver-la. Gràcies al cel,
no ha calgut escampar sang. M'estimo més no haver-me de fer cap
retret.

Fritz, veient que tothom l'observava, comprengué la imprudència que
acababa de cometre. El vell rabí David, sobretot, no li treia l'ull
de sobre i semblava voler llegir en el fons de la seva ànima. Al
guns moments després, havent exclamat per vintena vegada. -Però
senyor Kobus es fa tard, m'esperen; Orchel i Súzel deuen estar
inquietes,- Fritz va respondre-li, a la fi:

-Sí, ara ja és hora; us acompanyaré fins al carruatge.

Era una excusa que li esqueia per a retirar-se. L'anabaptista
s'aixecà, tot dient:

-Oh! Si us estimeu més romandre ja trobaré el camí de l'hostal, tot
sol.

-No, us acompanyo.

Eixiren del banc i sortiren a la plaça. El vell David se n'anà
gairebé al seu darrera. Fritz, havent encaminat Christel, tornà a
casa seva prudentment. Aquell dia, en el moment de colgar-se,
Sourlé, veient que el vell rabí murmurava paraules confoses, va
trobar-ho estrany.

-Què tens, David?- va preguntar-li. -Veig que parles baixet d'ençà
del sopar; ¿què penses?

-Bé, bé- va fer, tot estirant el cobrellit damunt la seva barbeta,
-penso en aquestes paraules profètiques: «He estat gelós per causa
d'Eva, amb gran gelosia!» I en aquestes: «En aquells temps passaran
coses extraordinàries, coses noves i sortoses».

-Tant de bo que sigui pensant en nosaltres que hagi dit això- va
replicar Sourlé.

-Amén!- va fer el vell rabí; -tot arriba a punt per qui sap
esperar. Dormim en pau.



XIV

Kobus hauria hagut de penedir-se a l'endemà de sos parlaments
inconsiderats de la cerveseria del Gran Cervol; hauria hagut
d'estar-ne afligit, fins i tot desolat; perquè pocs dies abans,
havent reparat que el vi li desfermava la llengua, i que traïa els
pensaments secrets de la seva ànima, s'havia dit: «La vinya és un
tany de Gomorra; sos raïms són plens de fel, ses llavors són
amargues. No beuràs més el suc del parral!»

Això és el que ell s'havia dit; però el cor de l'home està a la mà
de l'Eternal; Ell en fa el que vol; el gira a Tramuntana, el gira a
Migjorn. Per això Fritz, en despertar-se, ni tan solament pensà en
allò que li havia succeït a la cerveseria.

El primer pensament fou que Súzel era de figura agradívola; es posà
a contemplar-la, en son interior, creient sentir-li la veu i
veure'n el somriure. Es recordà de la pobra criatura de Wildland, i
va aplaudir-se d'haver-la socorreguda, per la seva semblança amb la
filla de l'anabaptista; es recordà també del cant de Súzel entre
les espigoleres i els segadors i d'aquella veu amorosa que muntava
com un sospir entre la nit, i semblava d'un àngel del cel.

Tot el que s'hayia esdevingut d'ençà del primer dia de la primavera
li tornà a la memòria com un somni. Tornà a veure Súzel apareixent
entre sos amics Hâan, Schoultz, David i Iòsef, tímida i modesta,
amb els ulls acalats, per a agençar la darrera hora del festí; va
tornar a veure-la a la masia, amb sa faldilleta de llana blava,
rentant el blancatge de la família, i, més tard, asseguda prop
d'ell, d'allò més temorenca i tremolosa, mentre ell cantava i el
clavecí acompanyava amb un to nasal la bella tonada:

_Roseta,
cos lleuger,
dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_

I pensant en aquestes coses amb enterniment son desig més gran era
de tornar a veure Súzel.

-Aniré a Meisenthal- es deia. -Sí, me n'aniré després del
desdejuni: cal absolutament que la torni a veure!

Així es complien les paraules del rabí David a la seva muller: -En
aquells dies succeiran coses extraordinàries!

Aquelles paraules es referien a la trasmudança de Kobus, i
mostraven també la gran subtilesa del vell rabí.

Tot posant-se els mitjons, tornà al magí de Fritz una idea:
Christel li havia dit el dia abans que Súzel aniria a la festa de
Bischem, a ajudar la seva àvia a fer la coca. Aleshores obrí uns
ulls com unes taronges, i es digué al cap d'un instant:

-Súzel ja se'n deu haver anat a la festa de Bischem, que s'escau el
dia de Sant Pere, és demà diumenge.

Això va posar-lo tot consirós.

Katel li vingué a servir el desdejuni i Kobus menjà amb gana
bastant desperta, i, tot seguit, posant-se el feltre esbarjós, eixí
a donar un tomb per la plaça, on solien passejar-se el gros Hâan, i
Schoultz, entre les nou i les deu. Però no hi eren, i Fritz se'n va
sentir contrariat, perquè havia resolt d'emportar-se'ls l'endemà a
la festa de Bischem.

-Si hi anés tot sol- pensava, -després del que vaig dir ahir a la
cerveseria, podrien témer's d'alguna cosa; la gent és tan
maliciosa, i sobretot les velles comares que s'encaparren tant
d'allò que no els pertoca! Cal que m'emporti dos o tres camarades;
aleshores serà una eixida de divertiment, per a menjar pastell de
vedella i beure vinet blanc: una senzilla distracció davant la
monotonia del viure.

Pujà doncs a les fortificacions, i donà un tomb a la vila, per a
veure què s'havien fet Hâan i Schoultz; no els veié pels carrers, i
va suposar que devien haver-se'n anat a fora, a fer una partida de
bitlles a la Canastrella Florida, a casa del vell Baumgarten, a la
vora del Losser.

Amb aquest pensament, Fritz avançà fins a les immediacions de la
porta de Hildebrandt, i, mirant al costat de la taverna, que es
troba a mig abast del canó d'Huneburg, cregué reparar, tanmateix,
gent darrera els grans salzes.

Aleshores, tot joiós, davallà del talús, passà sota la porta, i es
posà en camí, tot seguint el senderó del riu. Al cap d'un quart,
sentia ja les grans riallades de Hâan, i la veu forta de Schoultz
que cridava: -Dos! no tinc sort!...

I decantant-se damunt el fullam, descobrí davant la caseta -la gran
teulada de la qual davallava sobre el verger fins a dos o tres peus
de terra, mentre que la façana blanca era tapissada d'un cep
magnífic;- descobrí, doncs, sos dos companyons en mànegues de
camisa, llançats els vestits damunt les tanques de rama; i dos més,
el secretari de la Casa de la Vila, Hitzig, la perruca posada
damunt el seu bastó plantat a terra, i el professor Speck; tots
quatre abatent bitlles a l'extrem de l'encanyissat de vímet que hi
havia al llarg de la teulada.

El gros Hâan estava sòlidament establert, amb la bola sota el nas,
la cara empurpurada, els ulls a flor de testa, els llavis apretats
i sos tres pèls redreçats damunt la nuca com tres branquillons;
apuntava! Schoultz i el vell secretari miraven, mig acotats,
baixant l'espatlla i gronxant-se, amb les mans creuades sobre
l'esquena; el petit Sépel Baumgarten, més lluny, a l'altre cap,
redreçava les bitlles.

Finalment Hâan, després d'haver-ho ben calculat, deixà caure son
braçàs en semicercle, i la bola s'engegà, tot descrivint una corba
imponent.

Tot seguit sonà una gran cridòria de -Cinc!- i Schoultz s'ajupí per
a arreplegar una bola, mentre el secretari agafava a Hâan pel braç
i li parlava, aixecant el dit amb un gest precipitat, sens dubte
per a demostrar-li un mancament que havia comès. Però Hâan no
l'escoltava i mirava cap a les bitlles; després anà a asseure's, de
bell nou, a l'extrem del banc, sota l'encanyissat transparent, i
omplí son vas amb tota gravetat.

Aquesta petita escena camperola alegrà a Fritz.

-Estan joiosos- pensà, -està bé; els plantejaré la cosa amb
sagacitat i tot anirà llatí.

Va avançar, doncs.

Frederic Schoultz, magre, descarnat, després d'haver gronxat ben bé
la seva bola, acabava de llançar-la; la bola rodolava com una
llebre que s'engega entre el matollar, i Schoultz, amb els braços
en l'aire exclamava: -La bitlla major! la bitlla major!- quan
Fritz, aturat darrera ell, va fer una riallada, tot dient:

-Ah, bella jugada! vina, que et posaré una corona al cap!

Tots els altres, aleshores, exclamaren:

-Kobus! molt bé... molt bé... al capdavall se't veu per aquí!

-Kobus- digué Hâan: -entraràs a la partida; ens hem fet fer un bon
freginat, i, diastre, cal que tu paguis.

-Ah!- digué Fritz, tot rient -no demano altra cosa; no sóc de
primera, però és igual, faré per manera de guanyar-vos, tanmateix.

-Bé- exclamà Schoultz -la partida estava començada; en tinc quinze
i te'ls dono. Et convé!

-Endavant- digué Kobus, llevant-se el capot i agafant una bola;
-tinc tafaneria de saber si no me n'he desavesat d'ençà de l'altra
anyada.

-Baumgarten!- cridava el professor Speck, -Baumgarten!

L'hostaler va comparèixer.

-Porteu un vas per al senyor Kobus i una altra botella. Va fent-se
el freginat?

-Sí, senyor Speck.

-El fareu més atapeït, perquè n'hi ha un de més.

Baumgarten, amb l'esquena encorbada com una fura, tornà a la casa
amb passets vius; i al mateix instant Fritz llançava la bola amb
tanta de força que va caure com una bomba a l'altra banda del joc,
dins el verger de la Posta de cavalls.

Ja us podeu pensar la platxèria dels altres; es gronxaven damunt
els bancs, amb les cames en l'aire, i reien en tanta de manera, que
Hâan hagué de descordar-se uns quants botons de les calces per a no
ofegar-se.

Al capdavall, arribà el freginat, un freginat magnífic de gobiets
cruixidors i rutilants d'un greix semblant la rosada matinal damunt
l'herba, i que escampaven una olor deliciosa.

Fritz havia perdut la partida; Hâan tustant-li l'espatlla, digué,
tot joiós:

-En saps la prima, Kobus, en saps la prima! Només cal que una altra
vegada vagis amb compte a no enfonsar el cel, per la banda de
Landau.

S'assegueren, aleshores, en mànegues de camisa, al volt de la
tauleta rovellada. Es posaren a la tasca. Tot rient, cadascú
s'acuitava de pendre una bella part de freginat; les forquilles
d'estany anaven i venien com la llançadora d'un teixidor; les
barres galopaven, l'ombra de les fulles de l'encanyissat tremolava
damunt les cares animades, damunt la plata florejada, sobre els
vasos cairats i sobre l'alta botella groga, on crepitava el vi
blanc del país.

Vora la taula, damunt sa cua en forma de plomall, estava assegut
Melac, un gos llop pertanyent a la Canastrella Florida, blanc com
la neu, amb el nas dret com una castanya cremada, l'orella dreta i
els ulls resplendents, Ara l'un, ara l'altre li tiraven un mos de
pa o una cua de peix que ell atrapava al vol.

Era joliu espectacle.

-En bona fe- digué Fritz, -estic content d'haver vingut aquest
matí; m'ensopia, no sabia què fer; l'anar sempre a la cerveseria és
terriblement monòton.

-Ei!- exclamà Hâan, -Si trobes la cerveseria monòtona, tu, no és
que hi tinguis culpa, perquè, gràcies a Déu, pots gloriar-te de
criar-t'hi bona sang; et vas riure bellament dels que hi eren,
ahir, amb les teves cites del Càntic dels Càntics. Ah, ah, ah!

-Ara- afegí Schoultz, tot alçant la forquilla, -coneixem aquest
home seriós; quan està seriós, cal riure, i quan riu, malfiar-se.

Fritz es posà a riure de tot cor.

-Ah! ben descobert el truc- va fer; -jo que em creia...

-Kobus- interrompé Hâan: -et coneixem de qui-sap-lo temps; no és a
nosaltres que ens portaràs a vendre. Però, tornant al que deies
suara, és desgraciadament veritat que aquesta vida de cerveseria
pot jugar-nos una mala partida. Si hom veu tants d'homes grassos
abans d'arribar a vells, gent asmàtica, inflada i panteixant,
gotosos, pedrencs, hidròpics a cents, això ve de la cervesa de
Francfort, d'Estrasburg, de Munic, o de qualsevol altra banda;
perquè la cervesa porta massa aigua, fa el païdor mandrós, i quan
el païdor és mandrós, tots els membres se'n contaminen.

-És una gran veritat, senyor Hâan- digué aleshores el professor
Speck; -val més beure dues botelles de bon vi, que un sol xop de
cervesa; no tenen tanta d'aigua, i, per això no favoreixen tant el
mal de pedra; l'aigua diposita arenes a la bufeta, tothom ho sap;
i, d'altra banda, el greix ve igualment de l'aigua. L'home que no
beu sinó vi té, doncs, la sort de restar magre una pila de temps, i
la magror no és tan difícil de portar com l'obesitat.

-Certament, senyor Speck, certament- respongué Hâan; -quan volen
engreixar el bestiar li fan beure aigua amb segó; si li fessin
beure vi no s'engreixaria mai. Però, a més d'això, el que cal a
l'home, és moviment; el moviment manté les nostres articulacions en
bon estat, de manera que hom no s'assembli a aqueixes carretes que
grinyolen cada vegada que les rodes donen el tomb, cosa molt
desplaent. Els nostres vells, dotats d'una gran previsió, tenien
per a evitar aquest inconvenient el joc de bitlles, els pals de
cucanya, les corregudes de sacs, les partides de patins i de
relliscades, sense comptar la dansa, les caceres i les pesqueres;
ara, els jocs de carta de totes menes han passat al davant; vet
aquí perquè l'espècie degenera.

-Sí, és deplorable- exclamà Fritz, tot buidant el seu vas,
-deplorable! Em recordo que, a la meva infantesa, tots els bons
burgesos anaven a les festes dels poblets, amb llurs dones i llurs
infants; ara un hom s'arrauleix a casa seva, i és un gran
esdeveniment el sortir de la vila. A les festes de poblet, un hom
cantava, dansava, tirava a la rodella, canviava d'aires; així és
com els nostres vells vivien cent anys; tenien les orelles roges i
no coneixien les xacres de la vellesa. Quina llàstima que totes
aquestes festes hagin estat abandonades!

-Ah, això- exclamà Hâan, molt ben assabentat dels vells costums,
-això, Kobus, ve de l'extensió de les vies de comunicació. Abans,
quan els camins eren clars, quan no existien camins veïnals, hom no
veia circular tants de viatjants per a oferir a cada poble els uns
pebre i canyella, els altres estrijols i raspalls, els altres robes
de totes menes. No teníeu a la vostra porta l'adroguer, el
quincallaire, el comerciant de teles. En cada família esperaven una
festa senyalada per a fer els proveïments de la casa. Així les
festes eren més riques i més belles; els marxants, tenint la venda
assegurada, arribaven de molt lluny. Era el bon temps de les fires
de Francfort, de Leipzig, d'Hamburg, a Alemanya; de Lieja i de
Gand, a Flandes; de Beaucaire, a França. Avui la fira és perpètua,
i fins en els poblets més menuts, hom troba de tot el que pugui
pagar. Cada cosa té el seu bon caire i el seu mal caire; podem
enyorar les corregudes de sacs i el tir del moltó, sense condemnar
els progressos naturals del comerç.

-Tot això no vol dir que no siguem uns rucs d'aclofar-nos al mateix
indret- replicà Fritz, -quan podríem divertir-nos, beure bon vi,
dansar, riure i xalar-nos de tota manera. Si calgués anar a
Beaucaire o a Flandes, hom podria trobar que és una mica lluny;
però tenint ben a la vora d'un hom festes agradívoles, i ben
amarades dels vells costums, em sembla que fóra encertat d'anar-hi.

-On és això?- exclamà Hâan.

-Ves, a Hartzwiller, a Rorbarch, a Klingenthal. I, veieu, sense
moure'ns gaire, em recordo que mon pare em portava cada any a la
festa de Bischem, i que allà hi servien pastells deliciosos...
deliciosos!

Es besava el cap dels dits; Hâan el mirava com a meravellat.

-I que s'hi menjava uns crancs de la gruixària del puny- prosseguí,
-crancs força millors que no pas els del Losser, i s'hi bevia un
vinet blanc molt... molt passador; no era un _johannisberg_ ni un
_steinberg_, sens dubte, però tanmateix, us alegrava el cor!

-Ah!- exclamà Hâan: -per què no ens ho has dit fa temps? Hi hauríem
anat. Diastre, tens raó, tota la raó.

-Què voleu fer-hi? No hi havia pensat.

-I quan és aquesta festa?- demanà Schoultz.

-Calla, calla, és el dia de Sant Pere.

-Però si és demà!- va exclamar Hâan.

-Ves, em sembla que sí- digué Fritz. -Quina casualitat! Vejam:
¿esteu decidits a anar a Bischem?

-No cal dir-ho! no cal dir-ho!- exclamaren Hâan i Schoultz.

-I aquests senyors?

Speck i Hitzig s'excusaren per les seves ocupacions.

-Doncs bé, hi anirem nosaltres tres- va dir Fritz, aixecant-se.
-Sí; sempre he servat la millor recordança dels crancs, del pastell
i del vinet blanc de Bischem.

-Ens cal un carruatge- féu observar Hâan.

-Està bé, està bé- respongué Kobus, tot pagant el compte, -jo
m'encarrego de tot.

Al cap d'alguns instants, aquella bona gent vividora feien via cap
a Huneburg, i hom podia sentir-los a mitja llegua de distància com
celebraven els pastells de poblet, els _kougelhof_ i _küchlen_, que
ells deien que els recordaven el vell temps de llur infantesa. L'un
parlava de sa tia, l'altre de l'àvia; hom hauria dit que havien de
tornar-les a veure i fer-les ressuscitar, tot bevent el vinet de la
festa de Bischem.

Aixi és com l'amic Flritz va tenir la satisfacció de poder anar a
l'encontre de Súzel, sense posar en guàrdia a ningú.



XV

Podeu figurar-vos si n'estava de content, Kobus. Idees de
magnificència i de grandesa es debatien aleshores en son cap; volia
veure Súzel, i mostrar-se-li amb una esplendor inavesada; volia, en
certa manera, enlluernar-la; no trobava cap cosa prou bella per a
colpir-la d'admiració.

Per a les avinenteses ordinàries, hauria llogat el carruatge i
l'egua arrossinada d'un Hans Nickel per a fer el viatge; però,
aleshores, això li semblà indigne de Kobus. Immediatament després
del dinar, prengué el seu bastó de darrera la porta i se n'anà a la
Posta de cavalls, en el camí de Kaiserslautern, a casa de mestre
Johann Fanen, que tenia deu cadires de posta sota els seus coberts,
i vuitanta cavalls a les seves estables.

Fanen era un home de seixanta anys, propietari de les grans prades
que s'allarguen a la vora del Losser, un home ric i no obstant
senzill en els seus costums; gros, baix, vestit d'una samarreta de
drap, cofat amb un llarg capell de crin, amb la barba larga de vuit
dies, tota grisenca, i les galtes rodones i grogues, solcades de
grosses arrugues que feien cercles.

Així va trobar-lo Fritz, tot estrijolant els cavalls al pati de la
Posta.

Fanen, coneixent-lo de lluny, anà a son encontre fins a la
portalada i llevant-se el capell, el saludà dient:

-Oh! bon dia, senyor Kobus; ¿què em proporciona el goig i la honor
de la vostra visita?

-Senyor Fanen- respongué Fritz, tot somrient: -he resolt de fer una
excursió de plaer a la festa de Bischem, amb mos amics Hâan i
Schoultz. Tots els carruatges de la vila són pels camins, perquè és
l'hora del fenc; no hi ha manera de trobar un faeton. En nom de
Déu, m'he dit, anem a veure al senyor Fanen, i prenguem un
carruatge de posta; vint o trenta florins no acaben la vida d'un
home, i quan un hom vol divertir-se ha de fer les coses en gran.
Aquest és el meu tarannà.

El mestre de postes trobà aquest raonament molt just.

-Senyor Kobus- digué, -feu bé, i us ho aprovo; quan jo era jove em
plaïa que em traginessin desembarassadament i amb comoditat; ara só
vell, però encara só del mateix parer: el parer és bo quan hi ha
manera de sostenir-lo, com us passa a vós i a mi.

Conduí a Fritz sota el seu cobert. Allà hi havia caleses segons la
nova moda de París, lleugeres com a plomes, adornades d'escuts i
tan belles, tan gracioses que hom hauria pogut posar-les en un
saló, com a mobles assenyalats per llur elegància.

Kobus les trobava boniques; però, a desgrat d'això un gust natural
per la sumptuositat abundosa li féu triar una gran berlina atapeïda
interiorment de seda, una mica feixuga, és veritat, però que Fanen
li va dir que era el carruatge de les personalitats distingides.

L'escollí, doncs, i aleshores el mestre de postes l'introduí dins
les seves estables esbarjoses.

Sota d'un sostre emblanquinat, d'una llargada de cent vint passes i
una amplada de seixanta, i sostingut per dotze pilars de cor
d'alzina, hi estaven, afilerats en dos rengles, i separats l'un de
l'altre, seixanta cavalls, grisos, negres, bruns, clapats, de gropa
rodona i lluent, de cua anusada fent una onda, de sofraja sòlida,
de testa enlairada; els uns renillant i tustant amb la pota, els
altres estirant el farratge de la menjadora, els altres mig
tombant-se per a veure. La llum, arribant del fons, per dues
finestres enlairades, il·luminava l'estable amb llargs rossegalls
d'or. Les grans ombres dels pilars s'allargaven sobre l'enllosat,
net com un paviment, sonor com la pedra. El conjunt tenia quelcom
de verament bell i àdhuc de gran. Els establers vigilaven i
raspallaven; un postilló, amb un gequet blau brodat d'argent, i el
capell de tela encerada damunt el clatell, conduí un cavall cap a
la porta; anava a fer, sens dubte, un viatge d'estafeta.

Fanen i Fritz passaren lentament darrera els cavalls.

-Us en calen dos- digué el mestre de postes. -trieu.

Kobus, després d'haver fet la seva inspecció, trià dos vigorosos
rossins grisos clapats, que devien anar com el vent. Després va
entrar al despatx, seguit del senyor Fanen; i traient-se de la
butxaca una llarga bossa de seda verda amb borles d'or saldà tot
seguit el compte, dient que volia tenir el carruatge a la seva
porta, l'endemà, cap a les nou, i demanant com a postilló el vell
Zimmer, que en altre temps havia portat l'emperador Napoleon I.

Un cop això va ésser fet, oït i convingut, Fanen va acompanyar-lo
fins a fora del pati. S'estrenyeren la mà, i Fritz, satisfet,
reprengué el camí de la vila.

Tot caminant, es figurava la sorpresa de Súzel, del vell Christel i
de tot Bischem, quan els veurien arribar fent petar el fuet i
sonant el corn. Això li produí una mena d'enterniment estrany,
sobretot pensant en l'admiració de la petita Súzel.

El temps s'escolava de pressa. Mentre s'atansava així a Huneburg,
tot somniós, el vell rabí David, revestit de son vell capot de
color de tabac, i Sourlé, cofada amb sa magnífica còfia de tul amb
llargues cintes grogues, atraieren sos esguards pel senderó que
voreja els jardins, al peu dels glacis. Tenien el costum de donar
un tomb fora vila tots els dies de _sàbbat_; es passejaven de
bracet, com a joves enamorats, i cada vegada David deia a la seva
dona:

-Sourlé, quan veig aquesta verdor, els blats que es gronxen i el
riu que llisca a pleret, això em rejoveneix; em sembla encara que
et trec a passejar, fa vint anys, i alabo al Senyor donant-li
gràcies.

Aleshores la bona vella es sentia tota benaurada, perquè David
parlava sincerament i sense falagueria.

El rabí també havia vist a Fritz per damunt la tanca de rama. I
quan va ésser a l'entrada dels camins coberts, li va cridar:

-Kobus!... Kobus!... vina!

Però Fritz, tement que el vell rabí no volgués burlar-se de son
discurs a la cerveseria del Gran Cérvol, prosseguí el seu camí, tot
baixant el cap.

-Una altra vegada, David, una altra vegada- digué. -Porto pressa.

I el rabí, somrient amb sornagueria dins la seva barbeta, va
pensar:

-Pots ben escapar-te; tanmateix, ja et tornaré a trobar.

Finalment Kobus tornà a casa seva per allà a les quatre. Encara que
les finestres estessin obertes, feia molta de calor, i va
desempallegar-se del capot, no sense una veritable felicitat.

-Ara, anem a triar els vestits i el blancatge- es deia tot joiós,
estirant les claus del secreter. -Cal que Súzel en resti
meravellada, cal que jo faci oblidar la més galant jovenalla de
Bischem, i que ella em porti al magí. Déu del cel, vina en mon
ajut, perquè jo enlluerni tot el món!

Obrí els tres grans armaris que davallaven del sostre fins el
paviment. La senyora Kobus, mare de Fritz, i la seva àvia
Nicklausse havien tingut l'amor del blancatge, com el pare i l'avi
havien tingut l'amor del bon vi. Hom pot figurar-se tenint-ne
compte, quina quantitat d'estovalles adamascades, de tovallons de
filet vermell, de mocadors, de camises i de peces de tela hi havia
amuntegades allà dins: era increïble. La vella Katel passava la
meitat del temps plegant i desplegant tot allò per a renovar
l'aire, esquitxant-ho de reseda, d'espígol i de mil altres olors
per allunyar-ne les arnes. Fins i tot hi havia a la part de dalt,
penjats pel bec, dos martins pescaires de ploma verda i daurada,
dissecats: aquests ocells tenen la reputació d'apartar els
insectes.

Un dels armaris era ple de velles despulles, de tricornis amb
cocarda, de perruques, vestits de pelux amb botons d'argent grans
com a platerets, bastons que tenien per mànec boles d'or i de vori,
capsetes de pólvors amb llurs grossos pinzells de cigne; allò era
del temps de l'avi Nicklausse; res n'havia estat canviat; aquella
bona gent haurien pogut tornar i vestir-se de bell nou a la moda
del darrer segle, sense haver reparat la llargada de llur son.

En l'altre compartiment hi havia els vestits de Fritz. Cada any es
feia pendre mesures d'un vestit complet, pel sastre Hèrcul
Schneider, de Landau; no se'ls posava mai aquests vestits, però li
era una satisfacció, de dir-se: -Aniria a la moda com el gros Hâan,
si volia: sortosament prefereixo mon vell capot; cadascú per allà
on l'enfila.

Fritz es posà, doncs, a contemplar tot allò amb un gran
embadaliment. Li vingué la idea que Súzel podria tenir l'amor del
vell blancatge com la seva mare i la seva àvia; que en aquest cas
augmentaria els tresors de la casa, que tindria el manyoc de claus,
i que s'extasiaria al matí i al vespre davant aquells armaris.

Aquesta idea va enternir-lo; i desitjà que les coses anessin per
aquest carrerany, perquè l'amor del bon vi i del blancatge fa
felices les parelles.

Però, de moment, es tractava de trobar la més bella camisa, el més
bell mocador, el més bell parell de mitjons i el més bell vestit.
Aquí estava la dificultat.

Després d'haver mirat qui-sap-lo temps, Kobus, molt empantanegat,
va cridar: -Katel! Katel!

La vella serventa, que feia mitja a la cuina, obrí una porta.

-Entra, Katel- li digué Fritz, -tinc un gran encaparrament: Hâan i
Schoultz volen de totes passades que vagi amb ells a la festa de
Bischem; tant m'ho han pregat, que he acabat per acceptar. Però a
aquella festa hi van prussians a cents, jutges, oficials, una pila
de gent d'upa, ufanosa, vestits a la darrera moda de França, i que
ens miren amb menyspreu a nosaltres, els bavaresos. Com em vestiré?
No entenc en aquestes coses, no es per mi.

Els ullets de Katel s'encongiren; la feia feliça, de veure que es
passava fretura d'ella en una circumstància tan greu; i deixant la
mitja sobre la taula, va dir:

-Heu tingut força raó de cridar-me, senyor. Gràcies a Déu, no serà
la primera vegada que hauré donat consells per a vestir com cal,
segons el temps i les persones. El senyor jutge de pau, el vostre
pare, tenia el costum d'avisar-me quan anava a fer visites de
cerimònia; era jo qui li deia: -Amb permís, senyor jutge, encara us
manca això o allò.- I sempre era allò mateix que jo deia; tothom de
la vila havia de reconèixer que, pel que feia a la bona i vella
presentació, no hi havia com el senyor Kobus.

-Bé, bé, et crec- digué Fritz, -i estic content de saber-ho, encara
que les modes hagm canviat molt, d'aleshores ençà.

-Les modes poden canviar tant com se vulgui- respongué Katel, tot
acostant l'escala a l'armari; -el bon sentit no canvia mai. Primer
de tot us cercarem una camisa. Es llàstima que no es porti calça
curta, perquè us hauria escaigut d'allò més una bella perruca
empolvada a la francesa; era magnífic! Però avui en dia la gent
assenyalada i els pagesos, tots són iguals. Caldrà, però, que
tornin les modes antigues, un dia o altre; hom no s'hi entén, avui!

Katel estava aleshores damunt l'escala; i triava una camisa amb tot
esment. Fritz, a baix, esperava en silenci. Finalment, Katel
davallà portant una camisa i un mocador damunt les seves mans,
esteses amb aire de veneració; i deixant-ho damunt la taula, va
dir:

-Veu's aquí, per començar, el principal; ja veurem si aquests
prussians tenen camises i mocadors que s'hi puguin comparar. Així,
senyor Kobus, eren les camises i els mocadors de gran cerimònia del
senyor jutge de pau. Mireu-me la finor d'aquesta tela, i la
magnificència d'aquesta pitera, amb sis rengles de randes, i
aquests punys, els més bells que mai s'hagin vist a Huneburg; mireu
aquests ocells de cua llarga i aquestes fulles brodades en els
traus; quin treball, Déu meu, quin treball!

Fritz, que en sa vida s'havia ocupat més d'aquelles coses que dels
habitants de la lluna, passava els dits damunt les randes, i les
contemplava amb un posat d'èxtasi mentre la vella criada, amb les
mans creuades damunt son davantal, expressava en alta veu son
entusiasme.

-¿Es pot creure, senyor, que mans de dona hagin fet una cosa com
aquesta?- deia, -¿no és una meravella?

-Sí, és bonic!- responia Kobus, tot pensant en l'efecte que ell
produiria a la petita Súzel amb aquella superba pitera estesa sobre
el païdor i aquells punys, vorejant-li el naixement de la mà;
-¿penses, Katel, que moltes de persones siguin capaces d'apreciar
aquestes coses?

-Moltes de persones! En primer lloc totes les dones, senyor, totes;
baldament haguessin guardat oques fins a cinquanta anys, totes
saben el que és ric, i bell, i escaient. Un home amb una camisa com
aquesta, àdhuc essent l'home més beneit del món, tindria el lloc
d'honor en llur esperit; i és cosa justa, perquè, si ell curtejava
de seny, sos pares n'haurien tingut per compte d'ell.

Fritz va fer una riallada.

-Ah, ah, ah! tens unes idees ben salades, Katel- va fer; -però és
igual, em sembla que no l'erres del tot. Ara ens caldrien mitjons.

-Tingueu, aquí estan, senyor; mitjons de seda; mireu quina cosa tan
flexible, tan amorosa; la mateixa senyora Kobus les va fer, amb
agulles fines com a cabells: era un gran treball. Ara tot això és
cosa d'ofici; quins mitjons es veuen! Ja fan bé d'amagar-los sota
els pantalons.

Així s'expressà la vella serventa, i Kobus, cada vegada més joiós,
exclamà:

-Vaja, vaja, això agafa bastant bon caient; i si tenim un vestit
una mica passable, començo de veure que els prussians no tindran
manera de fer riota de nosaltres.

-Però, en nom de Déu!- digué Katel; -no em vingueu amb els vostres
prussians! pobres diables que no porten deu thalers, i que s'ho
posen tot al damunt, per a semblar alguna cosa, Nosaltres, som
altra gent, sabem on ajeure el cap, de nit, i no és damunt d'un
còdol, gràcies a Déu! I també sabem on cal trobar una botella de
bon vi, quan ens plau de beure'n una. Som gent coneguda, ben
establerta; quan hom parla del senyor Kobus, hom sap que la seva
masia és a Meisenthal, son bosc de faigs a Michelsberg...

-Sens dubte, sens dubte; però són gent que fa goig, aquests
oficials prussians, amb llurs grans mostatxos, i més d una noia, en
veure'ls...

-No us penseu que les noies siguin tan ximpletes- interrompé Katel,
que aleshores treia de l'armari diversos vestits, i els estenia
damunt la calaixera; -les noies també saben distingir entre un
ocell passavolant i un altre que és bo per a l'ast; el major nombre
s'estimen més de romandre a l'escalf de la llar, i les que miren
els prussians, no valen la pena que hom se n'ocupi. Però teniu,
veu's aqui els nostres vestits, no us en manquen pas.

Fritz es posà a contemplar el seu guardarroba, i al cap d'un
instant, digué:

-Aquest capot amb coll de vellut negre no em sembla malament,
Katel.

-Què voleu dir, senyor?- exclamà la vella, tot junyint les mans -un
capot per anar amb una camisa brodada!

-I per què no? la tela és magnífica.

-Voleu anar mudat, senyor?

-Ja ho crec!

-Doncs bé, preneu aquest vestit blau cel, que encara està per a
estrenar. Mireu!

I descobria els botons daurats, encara guarnits de llur paper de
seda.

-No hi entenc en les modes noves, però aquest vestit em sembla
bell; és senzill, ben tallat; és, altrament, lleuger com pertoca a
l'estació, i després el blau cel els escau, als rossos. Em sembla,
senyor, que aquest vestit us aniria de primera.

-Vejam,- digué Kobus.

Es posà el vestit.

-És magnífic. Mireu-vos una mica.

-I del darrera, Katel?

-De darrera és admirable, senyor; us fa un cos de jovenet.

Fritz, que es mirava al mirall, s'enrojolà de plaer.

-De debò?

-Seguríssim, senyor, no ho hauria cregut mai; són els vostres
capots feixucs, els que us donen deu anys més; és astorador.

Ella, li va passar la mà per l'esquena:

-Ni un plec!

Kobus, gambadejant aleshores sobre els talons, va exclamar:

-Pendré aquest vestit. Ara, una armilla; però el que se'n diu una
armilla, comprens; quelcom d'extraordinari, de la mena d'aquesta,
però més roja.

Katel no pogué impedir una rialla:

-Sóu com els pagesos del Kokesberg, que es posen rojor des de la
barbeta fins a les cuixes! Roig amb un vestit blau cel! Se'n
riurien fins a l'altre cap de la Prússia, i aquesta vegada els
prussians tindrien raó.

-Què cal posar-se?- demanà Fritz, rient ell mateix de la seva
primera idea.

-Una armilla blanca, senyor, una corbata blanca brodada i vostres
bells pantalons de color d'avellana. Tingueu, mireu-vos vós mateix.

Katel ho ordenava tot, al recó de la calaixera:

-Totes aquestes colors són fetes l'una per a l'altra, s'ajusten bé;
tindreu lleugeresa, podreu ballar, si això us plau; us traureu deu
anys del damunt. Ves! no us n'adonàveu? Cal que una pobra vella com
jo us digui el que convé.

Es posà a riure, i Kobus, mirant-la amb sorpresa, va dir:

-És veritat. Penso tan clares vegades en els vestits...

-I això és una errada, senyor; el vestit fa l'home. Encara caldrà
que us enllustri les botes fines, i estareu d'allò més galant;
totes les noies s'enamoraran de vós.

-Oh!- exclamà Fritz; -estàs plaguejant!

-No, d'ençà que he vist el vostre cos veritable, he canviat de
parer, eh, eh, eh! Però caldrà que us apreteu bé el cinyell. I
digueu, senyor: si trobéssiu en aquesta festa una noia bonica que
us agradés força i que finalment... eh, eh, eh!

Reia amb sa boca desdentegada tot mirant-lo, i ell, tot vermell, no
sabia què respondre.

-I tu- digué al capdavall, -què diries tu?

-N'estaria contenta.

-Però ja no series la mestressa.

-Oh Déu meu, mestressa de fer-ho tot, de vigilar-ho tot, de
conservar-ho tot! Ah, tant de bó, tant de bó que ens vingui una
mestressa jove, bona i treballadora, que m'alleugi de tot això, i
seré ben feliça, mentre em deixin gronxar les criaturetes.

-De manera que no te n'enutjaries, de bo de bo?

-Al contrari! Com voleu?... Cada dia em sento més èrtiga, les cames
ja no em van, això no és per durar sempre. Tinc seixanta quatre
anys, senyor, seixanta quatre anys ben complerts...

-Bah, et fas més vella del que ets- digué Fritz, interiorment
satisfet d'aquest desig que concordava tan bé amb el seu; -mai no
t'he vist tan viva, tan eixerida.

-Oh, poc ho mireu d'a la vora.

-En fi- digué rient, -el principal és que tot estigui a punt per a
demà.

Examinà altra vegada el bell vestit, l'armilla blanca, la corbata
d'angles brodats, els pantalons avellana i la camisa de randes.
Després, tot mirant Katel que l'esperava:

-Hi és tot?- digué.

-Sí, senyor.

-Doncs ara me n'aniré a beure un bon xop.

-I jo a preparar el sopar.

Despenjà la grossa pipa d'escuma de la paret, i sortí xiulant com
una merla.

Katel entrà de bell nou a la cuina.



XVI

A l'endemà, a dos quarts de nou, Schoultz, tot elegantot, vestit de
nankin, de cap a peus, amb el bastonet de balena a la mà i el
casquet de caça (de cuiro bollit) resoltament plantat damunt sa
llarga cara bruna una mica vinosa, pujava l'escala de Kobus, de
quatre en quatre esglaons. Hâan, amb una leviteta verda, armilla de
vellut negre amb flors grogues tota carregada de penjolls, i cofat
amb un magnífic capell blanc de castor, de pèl llarg, el seguia
lentament, amb la mà rodanxona damunt la barana i fent cruixir sos
escarpins a cada pas. Semblaven tots joiosos, i esperaven sens
dubte de trobar llur vell amic Kobus amb capot gris i pantalons de
color de rovell, com de costum.

-Bé, Katel- exclamà Schoultz, mirant a dins la cuina mig oberta,
-bé, ¿que està a punt?

-Entreu, senyors, entreu- digué la vella serventa tot somrient.

Travessaren el corredor i restaren astorats al llindar de la gran
sala; Fritz era allí, davant el mirall, vestit com un xitxarel·lo;
tenia el cos arquejat dins son vestit blau cel, la cama estirada i
com dibuixant-se en rúbrica dins sos pantalons avellana, el mentó
rosat, fresc, lluent, l'orella roja, els cabells arrodonits damunt
el bescoll i els guants de color de mantega fresca, cordats amb
esment sota uns punys amb tres rengles de randes. En fi, era un
veritable Cupidó llançador de sagetes.

-Oh, oh, oh!- exclamà Hâan, -oh, oh, oh! Kobus... Kobus!...

I sa veu es reinflava, més i més astorada.

Schoultz no deia res; romania amb el coll estirat, les mans
recalcades damunt son bastonet. Finalment, ell també parlà:

-Això és una traïdoria, Fritz; vols fer-nos passar per criats
teus... no m'hi avinc.

Aleshores Kobus, girant-se, amb els ulls enterbolits de tendresa,
perquè pensava en la petita Súzel, demanà:

-Trobeu que em va bé, doncs?

-I de manera- exclamà Hâan -que ens esclafes, que ens anorrees!
Voldria saber per què ens has posat aquest parany.

-Eh!- féu Kobus tot rient: -és per causa dels prussians.

-Com s'entén, per causa dels prussians?

-És clar; ¿no sabeu que els prussians, a cents, van a la fira de
Bischem? Gent ufanosa, vestida a la darrera moda que ens miren amb
menyspreu a nosaltres, els bavaresos.

-En bona refè, no; no en sabia res,- digué Hâan.

-I jo- exclamà Schoultz, -si ho hagués sabut m'hauria posat mon
vestit de _landwehr_; això m'hauria donat millor aire que no pas
una samarreta de nankin; hom hauria vist nostre esperit nacional...
en un representant de l'exèrcit!

-Bah, no estàs malament així,- va dir Fritz.

Es miraven tots tres al mirall, i es trobaven molt bé, cadascú pel
seu cantó, de manera que Hâan exclamà:

-Ben mirat Kobus té raó: si ens ho hagués fet saber, estaríem
millor; però això no ens impedirà de fer prou galant figura.

Schoultz afegí:

-Veieu, jo vaig a la bona de Déu; aniré a Bischem sense
pretensions, per a veure, per a distreure'm...

-Com nosaltres!- digué Hâan.

-Sí, però jo estic més en el tarannà de la cosa; un vestit de
nankin sempre és més senzill, més natural per una Festa Major que
les piteres brodades i les randes.

Girant-se, aleshores, veieren damunt la taula una botella de
_forstheimer_, tres vasos i un plat de bescuits.

Fritz donava un últim esguard a la corbata, l'onda de la qual havia
estat elaborada amb art per Katel, i trobava que tot reeixia.

-Bevem!- digué; -el carruatge no pot trigar a venir.

S'assegueren, i Schoultz, bevent un vas de vi, digué assenyadament:

-Tot això estaria molt bé; però arribar allà baix en un bell faeton
amb feixos de palla, reconeixereu que no és gens distingit; una
cosa desdiu de l'altra, i fins i tot és una mica vulgar.

-Eh!- exclamà el gros recaptador, -si miréssim tan prim, aniríem de
brusa a dalt d'un ase. Ja és prou sabut que els senyors camperols
no tenen sempre llurs grans vehicles a la mà. Se'n van a la festa,
tot dant un tomb; ¿cal empallegar-se gaire per anar a riure?

Conversaven així feia vint minuts; i Fritz, veient en el rellotge
que l'hora s'acostava, parava l'oïda de tant en tant. Sobtadament,
va dir:

-Veu's aquí el carruatge!- Els altres dos escoltaren, i no oïren,
al cap d'alguns segons, sinó un ressò llunyà, acompanyat de grans
cops de fuet.

-No és això- digué Hâan; -és un carruatge de posta que va per la
carretera.

Però el renou s'acostava, i Kobus somreia. Finalment, el carruatge
desembocà al carrer, i els cops de fuet ressonaren com a petards a
la Plaça de les Acàcies, amb les peuades dels cavalls i
l'estremiment de l'empedrat.

Aleshores s'aixecaren tots tres, i, decantant-se a la finestra,
veieren la berlina que Fritz havia llogat, acostant-se al trot, i
el vell postilló Zimmer, amb sa grossa perruca de cànem, trenada al
volt de les orelles, l'armilla blanca, el gec brodat d'argent, sos
pantalons de daina i les grosses botes que li pujaven més amunt
dels genolls, com mirava en l'aire fent petar el fuet amb giravolts
de braç.

-En camí!- exclamà Kobus.

Es posà son feltre, mentre que els altres dos es miraven espalmats;
no podien creure que la berlina fos per a ells; i només quan
s'aturà davant la porta, Hâan desfermà una immensa riallada, i es
posà a cridar:

-Esplèndid, esplèndid! Kobus fa les coses en gran; ah, ah, ah!
quina bona facècia!

Davallaren, seguits de la vella serventa que somreia; i Zimmer,
veient-los que s'acostaven, dins el vestíbul, es giraren damunt son
cavall, tot dient:

-A l'hora justa, senyor Kobus, ja ho veieu; a l'hora justa.

-Sí, està bé, Zimmer- respongué Fritz, tot obrint la berlina.
-Vaja, pugeu vosaltres. No es pot baixar la capota?

-Dispenseu-me, senyor Kobus, no heu de fer més que apretar el botó,
i baixarà tota sola.

Muntaren, doncs, feliços com a prínceps. Fritz s'assegué i baixà la
capota. Anava a la dreta, Hâan a l'esquerra, Schoultz al mig.

Més de cent persones els miraven de les portes estant i al llarg de
les finestres, perquè els carruatges de posta no solen passar pel
carrer de les Acàcies, sinó que segueixen la carretera; era quelcom
de nou de veure'n un a la plaça.

Ja us podeu pensar la satisfacció de Schoultz i de Hâan.

-Ah!- exclamà Shoultz, tot palpant-se les butxaques, -m'he deixat
la pipa damunt la taula.

-Tenim cigars- digué Fritz, passant-los-en; ells els hi calaren foc
tot seguit i es posaren a fumar-los, repapats damunt llur seient,
amb les cames creuades, el nas en l'aire i el braç fent arc darrera
la testa.

Katel semblava tan contenta com ells.

-¿Estem, senyor Kobus?- demanà Zimmer.

-Sí, marxem, i a pleret- digué; -a pleret fins a la porta de
Hildebrandt.

Zimmer, aleshores, fent petar el fuet, estirà les regnes; i els
cavalls partiren amb un petit trot, mentre el vell postilló es
posava el corn a la boca i feia ressonar pels aires les seves
sonades.

Katel, al llindar, els seguí amb els ulls fins a la cantonada. Així
travessaren Huneburg d'un cap a l'altre; l'empedrat ressonava al
lluny, les finestres s'omplien de cares astorades, i ells,
indolentment repapats com a grans senyors, fumaven sense girar el
cap, i semblaven no haver fet altra cosa en tota llur vida que anar
en carruatge de posta.

Finalment, a la tremor de l'empedrat seguí la fressa menys forta de
la carretera; passaren sota la porta de Hildebrandt, i Zimmer,
tornant a posar el corn en creu, reprengué el fuet. Dos minuts
després, corrien com el vent pel camí de Bischem; els cavalls
botaven, amb la cua voleiant. El cric-crac del fuet se sentia al
lluny, pels camps; els pollancs, els camps, els prats, els matolls,
tot corria al llarg del camí.

Fritz, amb la cara esbadocada i els ulls adreçats al cel, pensava
en Súzel. La veia anticipadament, i a aquesta sola idea sos ulls
s'omplien de llàgrimes.

-Com s'estranyarà de veure'm!- pensava. -Es tem d'alguna cosa? No,
però aviat, aviat ho sabrà tot. Cal que tot se sàpiga.

El gros Hâan fumava greument, i Schoultz havia posat el seu casquet
al seu darrera, dins els plecs, per bandejar-se els llargs cabells
cendrosos, on passava l'oratge.

-Jo- deia Hâan, -és així com comprenc els viatges! No em parleu
d'aquelles velles baluernes, d'aquells coves antics que us capolen:
n'estic cuit i recuit. Però anar així és altra cosa. Pots creure-ho
si vols, Kobus; no em caldrien quinze dies per avesar-me a aquesta
mena de carruatges.

-Ah! ah! ah!- exclamava Schoultz, -ja ho crec, no ets de mal
contentar.

Fritz cavilava.

-Quant de temps hi esmerçarem?- demanava a Zimmer.

-Dues hores, senyor.

Aleshores pensava:

-Mentre hi sigui, allà baix! mentre el vell Christel no hagi
canviat de parer!

Aquesta temença l'ensombria; però, al cap d'un instant; la
confiança li retornava; una onada de sang li encenia les galtes.

-Hi és- pensava; -n'estic segur. Altra cosa fóra impossible.

I mentre Hâan i Schoultz es deixaven gronxar, i s'estiraven, tot
rient a dintre seu, i deixaven escapar el fum pels llavis, per a
millor assaborir-lo, ell es redreçava a cada segon, mirant a totes
bandes, i trobant que els cavalls no anaven prou depressa.

Dos o tres poblets passaren en una hora, després dos més, i
finalment la berlina baixà a la vall d'Altenbruck. Kobus es recordà
tot seguit que Bischem era a l'altra vessant de la costa. L'estona
de pujar al pas li va semblar ben llarga, però finalment avançaren
damunt el planiol, i Zimmer, fent petar el fuet, va exclamar:

-Veu's aquí Bischem!

En efecte, descobriren gairebé al mateix instant l'antic llogarret,
al volt de la vall del davant; son carrer major tortuós, ses
façanes decrèpites solcades de biguetes esculpides, ses galeries de
posts, ses escales exteriors, ses portalades, on hom encasta
mussols plomats; ses teulades de teules, de pissarra i bancades,
recordant les guerres dels margraves, dels landgraves, dels
_Armléders_, dels suecs, dels republicans; tot això construït,
cremat, reconstruït vint vegades en els segles: una casa, a mà
dreta, del temps de Hoche, un altra a mà esquerra, del temps de
Melac, un altra, més enllà, del temps de Barba Roja. I els grans
tricornis, les còfies de dues peces, les armilles roges, les
cotilles de tirants anaven, venien, es giraven i miraven; els cans
compareixien cuitosos, les oques i les gallines es dispersaven amb
una cridòria que no acabava mai. Vet aquí el que veieren, mentre la
berlina davallava amb tripe galop pel carrer Major, i Zimmer, amb
el colze fent angle, engegava una sonada que hauria despertat als
morts.

Hâan i Schoultz observaven aquestes coses i gaudien de l'admiració
universal. Veieren al tombar d'un carrer, a la plaça dels Dos Bocs,
l'antiga font, la _Madame-Hütte_ de taulons d'avet, les barraques
dels marxants, i la multitud arremolinada; tot això passà com el
llampec. Més lluny, destriaren la vella església de Sant Ulric i
sos dos alts campanars quadrats, amb llurs casquets al cim, de
pissarra, amb llurs ulls considerables, en plena volta, del temps
de Carlomany. Les campanes sonaven a tota volada. Havia acabat
l'ofici; la multitud davallava els graons del peristil, mirant
embadalida: tot això desaparegué igualment en un trontoll.

Fritz no tenia sinó una idea: -On és ella?

A cada casa, es decantava, com si la petita Súzel hagués hagut de
mostrar-se al mateix segon. A cada balcó, a cada escala, a cada
finestra, a cada torre, que fos rodona o quadrada, voltada d'un cep
o tota nua, aturava una mirada, tot pensant:

-Si ella hi fos!

I si alguna figura de noia es dibuixava dins l'ombra d'un camí,
darrera un vidre, al fons d'una cambra, tot seguit la veia! Hauria
reconegut una cinta de Súzel al vol. Però no la veié en lloc, i
finalment la berlina desembocà a la Plaça de les Carnisseries
Velles, davant el Moltó d'Or.

Fritz es recordà tot seguit del vell hostal; era allí on parava el
seu pare feia vint-i-cinc anys. Reconegué la gran portalada oberta
que donava al pati, d'un empedrat fet a miques, i la galeria de
fusta, de pilans massissos i les dotze finestres de persianes
verdes, i la porteta sota la volta, i sos graons gastats.

Alguns minuts abans aquella vista hauria despertat mil records
enternidors dins la seva ànima, però en aquell moment temia de no
veure la petita Súzel, i això el desolava.

L'hostal devia ésser curull de gent; perquè tot just el carruatge
hagué arribat a la plaça, un gran nombre de cares es decantaren a
les finestres, cares prussianes, de gorres aplanades i també altes.
Dos cavalls estaven fermats a les anelles de la porta i llurs
senyors miraven, del corredor estant.

Un cop la berlina s'hagué aturat, el vell hostaler Loerich, alt,
tranquil i dignitós, la testa blanca coberta per un casquet de
cotó, vingué a abatre el marxapeu, amb un aire marcial, i digué:

-Si missenyors volguessin pendre's la pena de davallar...

Aleshores Fritz exclamà:

-I ara, Loerich! no em reconeixeu?

I el vell va posar-se a mirar-lo, tot sorprès.

-Ah, benvolgut senyor Kobus!- digué al cap d'un instant: -com us
assembleu al vostre pare! Perdoneu-me, us hauria hagut de
reconèixer.

Fritz davallà tot rient i respongué:

-Loerich, això no és cap malvestat; vint anys canvien una persona.
Us presento mon feldmariscal Schoultz i mon primer ministre Hâan;
viatgem d'incògnit.

Els de les finestres no pogueren estar-se de somriure, sobretot els
prussians, cosa què féu que Schoultz s'arborés.

-De Feldmariscal- digué -en seria, tan capaç com molts d'altres:
ordenaria l'assalt o la batalla, i m'ho miraria de lluny estant,
amb calma.

Hâan estava de massa bon humor per a enutjar-se.

-A quina hora és el dinar?

-A migdia, senyor.

Entraren al vestíbul, mentre Zimmer desenganxava els cavalls i els
portava a l'establa. El vestíbul s'obria, al fons, sobre un jardí;
a l'esquerra hi havia la cuina; hom sentia el tic-tac que feia
l'ast, l'espetegament del foc, l'aldarull de les cassoles. Les
criades travessaven el corredor totes cuitoses, portant l'una
plats, l'altra vasos; el cellerer pujava del celler amb una panera
de vins.

-Ens cal una cambra- digué Fritz a l'hostaler; -voldria la de
Hoche.

-Impossible, senyor Kobus, els prussians se l'han quedada.

-Bé, doncs doneu-nos la del costat.

Loerich els precedí cap a l'escala gran. Schoultz, havent sentit
parlar de la cambra del general Hoche, volgué saber què era.

-Veu's-la aquí, senyor- digué l'hostaler, tot obrint una gran sala
del primer pis. -Allí tingueren llur consell els generals
republicans el 23 de desembre de 1793, tres dies abans de
l'escomesa a les línies de Wissemburg. Veieu, Hoche estava allí.

I mostrava el gran fornell de fosa en un nínxol oval, a mà dreta.

-L'heu vist?

-Sí, senyor, me'n recordo com si fos ahir; jo tenia quinze anys.
Els francesos acampaven al volt del poblet, els generals no dormien
de dia ni de nit. Mon pare, un vespre, em va fer pujar, tot
dient-me: -Mira bé!- Els generals francesos amb llur eixarpa
tricolor a la cintura, llurs grans tricornis al cap, i els sabres
arrossegant, es passejaven per la cambra.

»A cada instant, oficials, tots coberts de neu, venien a rebre
llurs ordes. Com que tothom parlava de Hoche, m'hauria plagut molt
de coneixe'l, i vaig lliscar contra la paret, tot mirant, amb el
nas en l'aire, aquells homenassos que feien tant de renou a casa.

»Aleshores el meu pare, que també acabava d'entrar, m'estirà la
mànega, tot esblaimat, i em digué a l'orella: -És a vora teu!- Vaig
girar-me, i vaig veure Hoche, dret davant l'estufa, amb les mans a
l'esquena i la testa decantada cap endavant. Semblava no ésser
ningú, al costat dels altres generals, amb son vestit blau de coll
ample i caigut, i les seves botes amb esperons de ferro. Em sembla
que encara el veig: era un home de mitja alçada, bru, de cara
bastant llarga; els cabells llargs, partits damunt el front, li
penjaven per les galtes; cavilava en mig d'aquell avalot, res no el
podia distreure. Aquella mateixa nit, a les onze, els francesos
eixiren del poble; no se n'hi va veure cap, a l'endemà següent, ni
per la rodalia. Cinc o sis dies després, s'escampà la fressa que
s'havia esdevingut la batalla i que els imperials havien estat
derrotats. Potser és aquí on Hoche va rumiar el seu cop.

El vell Loerich contava això senzillament, i els altres escoltaven
meravellats. Els conduï tot seguit a la cambra veïna, bo i
demanant-los si volien ésser-hi servits; però ells preferiren de
menjar a la taula llarga.

Així és que davallaren.

La sala gran estava tota plena de gent; tres o quatre viatgers, amb
les maletes deixades damunt cadires, esperaven el vaixell-correu
per a anar a Landau; oficials prussians es passejaven de dos en
dos, amunt d'avall; alguns marxants menjaven en una peça veïna; hi
havia burgesos, asseguts a la taula llarga, ja parada, amb sos
gerros resplendents i sos plats ben afilerats.

A cada instant, compareixien nouvinguts al llindar. Daven un cop
d'ull a la sala, i després se n'anaven o bé entraven.

Fritz va fer portar una botella de _rudesheim_, tot esperant el
dinar. Mirava amb aire enutjat la magnífica tapisseria blau-índic i
ocre, representant la Suïssa i les seves congestes, Guillem Tell
apuntant a la poma damunt el cap del seu fill, i després empenyent
amb el peu, en el llac, la barca de Gessler. Pensava encara en
Súzel.

Hâan i Schoultz trobaven bo aquell vi.

En aquell moment va pujar un cant al defora, i gairebé
immediatament els vidres foren obscurits per l'ombra d'un gran
carruatge, i després d'un altre que el seguia.

Tothom va posar-se a les finestres.

Eren pagesos que partien cap a Amèrica. Llurs carruatges estaven
carregats de vells armaris, de fustatges de llit, de matalassos, de
cadires, de calaixeres. Teles esbarjoses, esteses damunt arcs, ho
cobrien tot. Damunt aquestes teles, criaturetes assegudes damunt
els feixos de palla, i pobres velles totes xarugues, amb els
cabells blancs com el lli, esguardaven amb aire tranquil, mentre
que cinc o sis bèsties arrossinades, amb la gropa coberta de pells
de ca, arrossegaven lentament les baluernes. Darrera venien els
homes, les dones i tres vells, amb l'esquena acotada i la testa
nua, repenjant-se en llurs bastons. Cantaven a chor:

_Quina és la pàtria alemanya?
Quina és la pàtria alemanya?_

I els vells responien:

_Amèrica! Amèrica!_

Els oficials prussians es deien entre ells: -Caldria agafar-la,
aquesta gent!

Hâan, escoltant aquestes paraules, no pogué estar-se de respondre
en to irònic:

-Diuen que la Prússia és la pàtria alemanya; se'ls hauria de tòrcer
el coll!

Els oficials prussians l'esguardaven de biaix, però ell no tenia
por, i el mateix Schoultz aixecava el front amb un aire digne.

Kobus acabava d'alçar-se tranquilament, i de sortir, com per a
informar-se d'algun detall a la cuina.

Al cap d'un quart, Hâan i Schoultz, no veient-lo tornar, se
n'estranyaren molt: més que més perquè ja compareixien les soperes
i tothom s'entaulava.

Fritz s'havia recordat que el fons del carreró de les Oques, part
darrera de Bischem, vivien dues o tres famílies d'anabaptistes, i
que son pare tenia el costum d'aturar-se a llur porta per a
carregar un sac de prunes seques, tot tornant a Huneburg. I,
pensant que Súzel podia ésser a casa d'ells, va baixar sense dir
cap paraula al jardí del Moltó d'Or, i del jardí al camí dels
Grèvols que voreja la vila.

Corria per aquest camí com una llebre, de tant que el dominava el
furor de veure Súzel. Ell s'hauria astorat, tres mesos abans, si
hagués pogut veure's en aquell tarannà!

Finalment, reparà en la gran teulada de teules grises dels
anabaptistes per damunt els vergers; lliscà tot dolçament closos
enllà fins a prop del pati, i allí, per gran ventura, descobrí
entre el gran femer quadrat i la façana decrèpita tapissada d'eura,
el carruatge de Christel, cosa que li esponjà el cor de
satisfacció.

-Hi és!- va dir-se, -està bé... està bé! La tornaré a veure, ara,
costi el que costi; baldament calgués romandre quinze dies, em fóra
igual!

No podia saciar-se els ulls de veure aquell carruatge. De cop i
volta, Mopsel saltà a la sendera, lladrant com els gossos tenen per
costum quan troben una vella coneixença. Aleshores li calgué
escapar-se pel carreró, amb l'esquena corbada darrera els closos,
com un lladre; perquè, a desgrat de la seva joia, tenia una mena de
vergonya de donar aquells passos: se'n sentia, a la vegada, feliç i
tot confós.

-Si et veiessin- es deia, -si sabessin el que fas, Déu del cel! com
es riurien de tu, Fritz! Però és igual, tot reïx; pots gloriar-te
de tenir sort.

Va donar la mateixa volta que havia fet tot venint, per a tornar al
Moltó d'Or. Estaven al segon plat quan ell entrà a la sala. Hâan i
Schoultz havien tingut esment de reservar-li un seient entre ells
dos.

-On diable has anat?- li demanà Hâan.

-He volgut veure el doctor Rubeck, un amic del meu pare- digué, tot
posant-se el tovalló al coll; -però acaben de dir-me que fa dos
anys que és mort.

Començà tot seguit a menjar amb bella gana; i com que acabaven de
servir una superba anguila amb mostassa, el gros Hâan no trobà
escaient de fer altres preguntes.

Durant tot el dinar, Fritz, amb la cara expandida, no feia sinó
dir-se interiorment: -És aquí, ella!

Sos ullassos, a flor de testa, es plegaven de vegades amb un aire
tendre  i després s'obrien de bat a bat, com els d'un gat que
cavil·la tot mirant un mosquit que fa torterols en la llum.

Bevia i menjava amb entusiasme, sense ni adonar-se n.

A fora, el temps era superb; el carrer Major zumzejava al lluny amb
tot de cants joiosos i d'accents més alts de trompetes de fusta i
de riallades; la gent mudada, amb el capell guarnit de flors i les
còfies que enlluernaven de tantes cintes, pujaven de bracet cap a
la plaça dels Dos Bocs. I ara l'un, ara l'altre dels comensals,
s'aixecava, tirava el tovalló al respatller de la cadira i eixia a
barrejar-se amb la multitud.

A les dues, Hâan, Schoultz, Kobus i dos o tres oficials prussians,
romanien sols a la taula, davant les postres i les botelles buides.

En aquell moment, Fritz fou desvetllat de son somieig pels sons
esclatants de la trompeta i el corn, que anunciaven que la dansa
era engegada.

-Tal vegada Súzel ja hi sigui- pensà.

I tustant la taula amb el mànec de son ganivet, exclamà amb veu
ressonant:

-Loerich! Loerich!

El vell hostaler comparegué.

Aleshores Fritz, somrient amb sornagueria demanà:

-Potser encara teniu d'aquell vinet blanc, sabeu, aquell vinet que
espetega i que plaïa al senryor Kobus, jutge de pau.

-Sí, encara en tenim -respongué l'hostaler, amb el mateix to joiós.

-Doncs bé! porteu-ne dues botelles- va dir, fent-li l'ullet.
-Aquell vi em solia plaure, i no em disgustaria de fer-lo tastar
als meus amics.

Loerich va eixir, i al cap d'alguns instants va tornar a entrar,
tenint sota cada braç una botella sòlidament encaputxada i lligada
amb filferro. Portava també unes pinces per a obrir el filferro, i
tres vasos prims, resplendents, en forma de paperina, sobre una
safata.

Hâan i Schoultz, comprengueren aleshores quin era aquell vinet i es
miraren l'un i l'altre tot rient.

-Eh, eh, eh!- va fer Hâan, -aquest Kobus fa unes facècies, de
vegades! en diu vinet, d'això!-

I Schoultz, observant els prussians de cua d'ull, afegí:

-Sí, vinet de França; no és la primera vegada que en bevem; però
allà baix, a la Xampanya fèiem saltar el coll de les botelles amb
el sabre.

Tot dient aquestes coses s'arremangava l'extrem del petit mostatxo
cendrós, i es posava la gorra sobre l'orella.

El tap s'engegà cap al sostre, com un tret de pistola; els vasos
s'ompliren de la celestial rosada.

-A la salut de l'amic Fritz!- exclamà Schoultz, tot aixecant el
vas.

I la celestial rosada desaparegué d'un glop dins son llarg collàs
de cigonya.

Hâan i Fritz havien imitat el seu gest; tres vegades seguides es
feren el mateix moviment, extasiant-se amb el perfum del vinet.

Els prussians s'aixecaren aleshores, amb un posat digne, i eixiren.

Kobus, forçant la segona botella, digué:

-Schoultz, tu, tanmateix, et glorieges de vegades d'una manera
indecorosa; em plauria força de saber si ton batalló de _landwehr_
va passar de la petita fortalesa de Falsburg, a la Lorena, i si hi
begéreu altra cosa que vi blanc d'Alsàcia.

-Bah! deixa-ho córrer- exclamà Schoultz -amb aquests prussians, no
cal mirar prim. Represento aquí l'exèrcit bavarès, i si haguéssim
trobat xampany pel camí, n'hauria begut una bella part; no et puc
dir més. ¿És que se'm pot fer retret, a mi, d'haver anat a raure a
un país estèril? ¿No és la culpa del feldmariscal Schwartzenberg,
que ens sacrificava a nosaltres, per a engreixar els seus
austríacs? No me'n parlis, d'això, Kobus. Només de pensar-hi,
encara en tinc esgarrifor. Per espai de dues etapes no vam trobar
sinó avets i finalment una colla de brètols que ens malmenaven a
cops de pedra des del cim dels penyalars, gent descalça, veritables
salvatges. Era més agradable d'empassar-se bon vi a la Xampanya que
no pas de batre's contra aquells enfurits a la carena dels Vosgues!

-Vaja, calma't- digué Hâan tot rient; -som del teu parer, encara
que milers d'austríacs i de prussians hagin deixat llurs ossos a la
Xampanya.

-Qui sap? Potser bevem en aquest moment la quintaessència d'un
caporal _schlague_!- exclamà Fritz.

Tots tres es posaren a riure com a benaventurats; estaven a mig
camí de l'embriaguesa.

-Ah, ah, ah! ara cap al ball!- digué Kobus alçant-se.

-Al ball!- repetiren els altres.

Buidaren, drets, llurs vasos i eixiren a la fi, vacil·lant una mica
i rient tan fortament que tothom es girava pel carrer Major per a
veure'ls.

Schoultz aixecava ses grans cames de llagost fins al mentó, i
exclamava amb els braços en l'aire, i en to de putxinel·li:

-Desafio la Prússia, desafio tots els prussians, des del caporal
_schlague_ fins al feldmariscal!

I Hâan, amb el nas vermell com una rosella, les galtes vermelles, i
els ullassos plens de dolces llàgrimes, feia, tot tartamudejant:

-Schoultz! Schoultz! en nom del cel, modera la teva xardor
bel·licosa. No atreguis contra nosaltres l'exèrcit de Frederic
Wilhelm; som gent de pau, homes d'orde, respectem la concòrdia de
la nostra vella Alemanya.

-No! no! els desafio tots- exclamava Schoultz -que es presentin; ja
veuran el que val un antic sergent de l'exèrcit bavarès: visca la
pàtria!

Més d'un prussià reia sota els llargs mostatxos en veure'ls passar.
Fritz, pensant que tornaria a veure la petita Súzel, gaudia un
estat de beatitud inexpressable.

-Totes les noies són a la _Madame-Hütte_- es deia, -sobretot el
primer dia de la festa: Súzel hi és.

Aquest pensament l'enlairava al setè cel, es delectava interiorment
i saludava la gent amb posat enternit. Però tantost fou a la plaça
dels Dos Bocs, on veié la bandera que flotava damunt l'envelat i
reconegué, a les darreres notes d'un _hopser_, el cop d'arquet de
son amic Iòsef, sentí l'embriaguesa de la  joia i arrosegant sos
companyons, es posà a cridar:

-És la colla de Iòsef! És la colla de Iòsef!... Ara, cal reconèixer
que Nostre Senyor ens favoreix!

Quan arribaren a la porta de la Hütte, acabava el _hopser_; la gent
eixia; el trombó, el clarinet i la flauta, es concertaven per una
altra dansa; el gros timbal feia l'últim remugament dins el tendal
sonor.

Entraren, i les estrades tapissades de noies, de vells papàs,
d'àvies, les garlandes d'alzina, de faig i de molsa suspeses al
voltant dels pilars, s'oferiren a llurs mirades.

L'animació era gran; els balladors acompanyaven les balladores a
llur seient. Fritz, destriant de lluny la grossa crinera de son
amic Iòsef en mig de l'orquestra de tons olivencs, no podia
contenir-se d'entusiasme, i amb les dues mans en l'aire, agitant el
feltre, cridava:

-Iòsef, Iòsef!

I la multitud es redreçava a mà dreta i a mà esquerra, i es
decantava, per a veure quin tranquil era capaç de fer aquella
cridòria. Però quan veieren Hâan, Schoultz i Kobus, que avançaven
rient, gaudiosos, amb la cara empurpurada, i gronxant-se l'un
al braç de l'altre, com passa després de beure, una immensa rialla
resonà dins l'envelat, perquè tothom pensava: -Veu's aquí una
minyonia cepada i que acaba de fer un bon dinar.

Mentrestant, Iòsef havia girat el cap, i reconeixent de lluny
Kobus, estenia els braços en creu, l'arquet en una mà i el violí a
l'altra. Així davallà de l'estrada, mentre Fritz hi pujava;
s'abraçaren a mig camí, i tothom se'n va meravellar.

-Qui diable pot ser?- deia la gent. -Un home tan magnífic que es
deixa abraçar per l'hongarès!

I Bockel, Andrés, tota l'orquestra decantada damunt la barana,
aplaudia aquest espectacle.

Finalment Iòsef, redreçant-se, va aixecar l'arquet i va dir:

-Escolteu! Veu's aquí el senyor Kobus, d'Huneburg, amic meu, que
ballarà un _treieleins_ amb sos companyons. Hi ha algú que s'hi
oposi?

-No, no, que ballin- van cridar per tots cantons.

-Aleshores- digué Iòsef, -tocaré un vals, el vals de Iòsef Almania,
compost tot pensant en qui l'havia socorregut un dia de gran
misèria. Aquest vals, Kobus, ningú l'ha sentit fins ara, llevat de
Bockel, Andrés i els arbres del Tannewald; tria, doncs, una
balladora gentil, a ton grat; i vosaltres, Hâan i Schoultz, trieu
igualment les vostres! només vosaltres ballareu el vals d'Almania.

Fritz, havent-se girat damunt els graons de l'estrada, passejà sos
esguards al volt de la sala, i, per un instant, tingué por de no
trobar Súzel. Les noies boniques no mancaven; negres i brunes,
rosses i roges, totes es redreçaven, mirant envers Kobus, i
enrojolant-se quan ell hi deturava la vista, perquè era una gran
ventura d'ésser escollida per un home tan galant, sobretot per a
ballar el _treieleins_. Però Fritz no les veia com s'enrojolaven,
no les veia com es redreçaven igual que els hússars de Frederic
Wilhelm a la parada, esborrant llurs espatlles i posant-se la boca
en forma de cor; no veia aquella brillant florida de jovenesa
expandida sota els seus esguards; el que cercava era una miosotis
petiteta, la floreta blava dels records d'amor.

Molt de temps la cercà, cada vegada més inquiet; finalment la
descobrí al lluny, amagada darrera una garlanda d'alzina que queia
del pilar que hi havia a la dreta de la porta. Súzel, mig esborrada
darrera d'aquella garlanda, inclinava el cap sota les fullasses
verdes, i mirava tímidament, a la vegada poruga i desitjosa d'ésser
vista.

No tenia sinó sos bells cabells rossos caient en llargues trenes
damunt la seva espatlla, per tot ornament; un mocadoret de seda
blava velava son si primicer; una cotilleta de vellut, amb tirants
blancs, dibuixava son cos graciós, i vora d'ella, dreta com una I,
estava l'àvia Anna, amb els cabells grisos ficats sota la còfia
negra, i els braços penjants. Aquella gent no havia vingut per a
ballar, havia vingut per a veure, i romanien a l'última fila de la
multitud.

Les galtes de Fritz s'animaren. Davallà de l'estrada i travessà
l'envelat en mig de l'admiració general. Súzel, veient-lo venir,
esdevingué tota pàl·lida, i hagué de recalcar-se sobre el pilar; ja
ni gosava mirar-lo. Ell pujà quatre graons, apartà la garlanda, i
li prengué la mà dient-li tot baixet:

-Súzel, vols ballar amb mi el _treieleins_?

Ella aleshores, alçant sos ullassos blaus, com una fantasma de
pàl·lida que estava, esdevingué tota vermella.

-Oh! sí, senyor Kobus- féu, tot mirant la seva àvia.

La vella inclinà la testa al cap d'un segon, i digué: -Està bé.
Pots ballar.- Perquè coneixia Fritz, per haver-lo vist venir a
Bischem, temps era temps, amb el seu pare.

Davallaren, doncs, a la sala. Els servents de la dansa, amb el
capell de palla cobert de banderoles, daven el tomb de l'envelat,
al peu de la barana, agitant amb un aire joiós llurs cintes, per a
fer recular la gent. Hâan i Schoultz es passejaven encara, tot
cercant llurs balladores. Iòsef dret davant son faristol, esperava.
Bockel, amb el contrabaix contra la cama estirada, i Andrés, amb el
violí sota el braç, romanien a sos costats; ells sols havien
d'acompanyar-lo.

La petita Súzel, del braç de Fritz, en mig d'aquella gentada, dava
mirades furtives, plenes de gaubança interior i de torbació; tothom
admirava les llargues trenes de son cabell, que li queien per
darrera, fins al capdavall de sa faldilleta blau clar vorejada de
vellut; i ses sabatetes rodones, les cintes de seda negra de les
quals pujaven tot creuant-se al volt de ses mitges d'una blancor
enlluernadora; i sos llavis roses, son mentó arrodonit, son coll
flexible i graciós.

Més d'una bella noia l'observava amb ulls severs, cercant quelcom a
rependre, mentre que son braç gentil, nu fins al colze, a la moda
del país, reposava damunt el de Fritz amb una gràcia ingènua; però
dues o tres velles, d'ulls arrugats, somreien entre llurs arrugues,
i deien sense empallegar-se: -Ha triat bé!

Kobus, en sentint això, es girava envers elles, tot satisfet.
Hauria volgut dir, així mateix, alguna galanteria a Súzel, però no
li venia cap cosa al magí: era massa feliç.

Finalment Hâan tragué del terç banc a mà esquerra una dona de sis
peus d'alçària, de cabells negres, amb un nas com el bec d'àguila i
ulls penetrants, que s'aixecà tota estirada i eixí amb un aire
majestuós. Li plaïa aquesta mena de dones. Era la filla del
burgmestre. Hâan semblava tot gloriós de la seva tria. Es
redreçava, tot ajustant la seva pitera, i l'alta donzella, que el
passava de mig cap, tenia el posat de conduir-lo.

Al mateix instant, Schoultz portava una doneta rodanxona, de la més
bella cabellera saura que hom pugui veure, però alegre, somrient i
que li saltà bruscament al colze, com per a evitar que ell
s'escapés.

Prengueren, doncs, llurs distàncies, per a passejar-se al volt de
la sala, com és costum de fer. Tot just havien acabat el primer
tomb, quan Iòsef exclamà:

-Kobus, som-hi?

Per tota resposta, Fritz prengué la cintura de Súzel amb el braç
esquerre i tenint-li la mà en l'aire, a l'antiga moda galana del
segle XVIII, l'arrabassà com una ploma. Iòsef començà el vals amb
tres cops d'arquet. Hom comprengué tot seguit que seria quelcom de
singular; el vals dels esperits de l'aire, al vespre, quan ja no es
veu al lluny, damunt la plana, ni una ratlla d'or, i les fulles
emmudeixen, i els insectes davallen i el cantaire de la nit
preludia amb tres notes: la primera greu, la segona tendra, i la
tercera tan plena d'entusiasme, que al lluny i tot es fa silenci
per a oir.

Així començà Iòsef, havent qui-sap-les vegades, en sa vida errant,
pres lliçons del cantaire de la nit, amb el colze dins la molsa,
l'orella dins la mà i els ulls closos, perdut en els raptes
celestials. I animant-se tot seguit, com el gran mestre d'ales
frements, que deixa caure cada vespre al voltant del niu on
reposa la seva benamada més notes melodioses que no deixa caure
perles la rosada al damunt l'herba de les valls. Son vals començà
ràpid, fulgurant; els esperits de l'aire es posaren en camí,
arrossegant Fritz i Súzel, Hâan i la filla del burgmestre, Schoultz
i sa balladora en torterols sense fi. Bockel deia en sospirs la veu
llunyana i profunda dels torrents, i l'alt Andrés marcava el compàs
amb trets ràpids i vigorosos així com les orenetes fendeixen
l'aire; perquè si la inspiració ve del cel i no coneix més que sa
pròpia fantasia, l'orde i la mesura han de regnar damunt la terra!

I ara, representeu-vos els cercles amorosos del vals que
s'enllacen, els peus que volategen, les robes que floten i
s'arrodoneixen a guisa de ventall; Fritz que té la petita Súzel en
sos braços, que li aixeca la mà amb gràcia, que l'esguarda
embriagat, giravoltant com el vent unes vegades i altres
gronxant-se a compàs, somrient, somiejant, contemplant-la altra
vegada, i després reprenent, amb nova ardor, l'embranzida, mentre
que, a son torn, amb el dors enarcat, les dues llargues trenes
flotant-li com ales, i el caparró enciser tirat enrera, ella el
mira amb èxtasi i sos peuets toquen amb prou feines el sòl.

El gros Hâan, amb les dues mans sobre les espatlles de sa
balladorassa, tot galopant, balancejant-se i tustant amb el taló,
la contemplava de dalt a baix amb un posat d'admiració pregona;
ella, amb el seu gran nas, giravoltava com un panell.

Schoultz, mig acotat, amb les grans cames doblegades, tenia la
balladora saura sota el braç, i tombava, tombava, sense
interrupció, amb una regularitat meravellosa, com un cabdell a la
debanadora; seguia amb tanta justesa el compàs, que tot el món
n'era encisat.

Però eren Fritz i la petita Súzel els que desvetllaven l'admiració
universal, per llur gràcia i llur posat de benaurança. No eren
d'aquest món, es gronxaven en el cel; aquella música que cantava,
que reia, que celebrava la felicitat, l'entusiasme i l'amor
semblava feta per a ells: tota la sala els contemplava, i ells no
es veien més que a si mateixos. Hom els trobava tan bells, que de
vegades un murmuri d'admiració corria per la Madame-Hütte; hom
hauria dit que allò anava a esclatar; però la felicitat d'oir el
vals obligava la gent al silenci. Fins al moment que Hâan,
esdevingut com a foll d'entusiasme tot contemplant l'alta filla del
burgmestre, es redreçà damunt la punta del peu i la féu gambadejar
dues vegades tot cridant amb veu ressonant: -Up!- i tornà a caure
aplanat després d'aquest va-i-tot mentre que, aleshores mateix,
Schoultz, alçant la cama dreta, la féu passar, sense mancament al
compàs, pel damunt la testa de la balladoreta saura i amb veu
ronca, giravoltant com un veritable posseït, es posà a cridar: -Up!
up! up! up! up! up!- fins a aquest moment no esclatà l'admiració
amb cops de peus i cridòries que feren tremolar l'envelat.

Mai, mai no s'havia vist ballar tan perfectament; l'entusiasme durà
més de cinc minuts; i quan acabà per apaivagar-se, hom sentí amb
satisfacció el vals dels esperits de l'aire, que reprenia el seu
domini, com el cant del rossinyol després que una ventada ha
travessat el bosc.

Aleshores, Schoultz i Hâan no podien més; la suor els rajava galtes
avall; es passejaven, l'un amb la mà a l'espatlla de la seva
balladora i l'altre portant la seva en certa manera penjada del
braç.

Súzel i Fritz giravoltaven encara: els crits, els picaments de peus
de la gentada no els havien dit res; i quan Iòsef, exhaurit també,
arrencà a son violí el darrer sospir amorós, s'aturaren davant
mateix de Christel i d'un altre vell anabaptista que acabaven
d'entrar a la sala, i els miraven com a embaladits.

-Ah! sóu vós, Christel- exclamà Fritz tot joiós; -ja ho veieu:
Súzel i jo ballem plegats.

-És molta d'honor per a nosaltres, senyor Kobus- respongué el
masover tot somrient, -molta d'honor, però ¿en sap la petita? Em
creia que mai no havia donat un tomb de vals.

-Súzel és una papallona, Christel, una veritable fada; té ales!

Súzel seguia dant-li el braç, amb els ulls baixos, les galtes
enceses; i Christel, mirant-la amb un aire sortós, li demanà:

-Però Súzel: ¿qui te l'ha ensenyat, el ball? M'estranya, això!

-Mayel i jo- digué la noieta -donem, de vegades dos o tres tombs
dintre la cuina, per a divertir-nos.

Aleshores la gent, decantada a llur voltant, es posaren a riure, i
l'altre anabaptista, exclamà:

-Christel, en què penses?... ¿Et creus que les noies necessiten
apendre'n, de valsar?... ¿Et penses que això no els vé de natural?
Ah, ah, ah!

Fritz, sabent que Súzel no havia mai ballat si no ara amb ell,
sentia com si belles flaires li muntessin al nas. Hauria volgut
cantar, però tot contenint-se digué:

-Tot això no és sinó el comencament de la festa. Ja veureu ara si
us en donarem de fil! Romandreu amb nosaltres, Christel; Hâan i
Schoultz també són allà baix; ballarem fins al vespre, i soparem
plegats al Moltó d'Or.

-Això- digué Chrisrel, -amb tot el meu respecte, senyor Kobus, i
amb tot el plaer que tindria a romandre, no m'ho puc permetre; cal
que me'n vagi... i venia, justament, a cercar Súzel.

-A cercar Súzel?

-Sí, senyor Kobus.

-I per què?

-Perquè la feina corre pressa, a casa; som al temps de les
veremes... el vent pot dar un tomb d'avui a demà. Ja és molt
d'haver perdut dos dies en aquesta tongada, però no me'n faig
retret, perquè ens és dit: «Honraràs ton pare i ta mare!» i el
venir a veure la mare dues o tres vegades l'any, no és massa. Ara,
cal partir. I després, la setmana darrera, a Huneburg, em vau donar
un alegroi tan gran que no vaig arribar a casa fins a les deu. Si
hem quedés, la meva dona es pensaria que agafo mals costums i se
n'anguniaria.

Fritz estava tot desconcertat. No sabent què respondre, agafà
Christel pel braç i el portà a fora, com també a Súzel; l'altre
anabaptista els seguia.

-Christel- reprengué, agafant-lo per un fermall de la samarreta:
-no aneu del tot descaminat pel que us pertoca; però per què us heu
d'endur Súzel? Bé podríeu confiar-me-la; l'avinentesa de dar-se un
gust no és pas tan freqüent, que diable!

-Ah, Déu meu! us la confiaria amb plaer- exclamà el masover alçant
les mans; -ella estaria amb vós com amb el seu mateix pare, senyor
Kobus, però seria una pèrdua per a nosaltres. No podem deixar els
obrers sols... la meva dona fa la cuina... jo meno el carruatge...
Si el temps canviava, ¿qui sap quan portarien el fenc sota cobert?
I després, tenim una qüestió de familia a cloure, una qüestió molt
seriosa.

Tot dient això, mirava l'altre anabaptista, el qual inclinà
greument la testa.

-Senyor Kobus, no ens feu estar més aquí, us ho prego, faríeu mal
fet; veritat, Súzel?

Súzel no responia, mirava a terra, i prou es veia que hauria volgut
romandre.

Fritz va compendre que si insistia més podria desvetllar la sospita
de tothom; així doncs, prenent el seu determini, exclamà de cop i
volta, en un to bastant joiós:

-Bé doncs, ja que és impossible, no en parlem més. Però, almenys,
pendreu un vas de vi amb nosaltres al Moltó d'Or.

-Oh! Quant a això, senyor Kobus, és de mal refusar. Me'n vaig tot
seguit amb Súzel a abraçar l'àvia; i, d'aquí un quart, el nostre
carruatge s'aturarà davant l'hostal.

-Bé, aneu!

Fritz estrenyé dolçament la mà de Súzel, que semblava ben trista, i
tot mirant-los com travessaven la plaça, tornà a entrar dins la
Madame-Hütte.

Hâan i Schoultz, després d'haver acompanyat llurs balladores,
havien pujat a l'estrada; ell els hi va anar a trobar:

-Encarregaràs a Andrés que dirigeixi la teva orquestra- digué a
Iòsef -i vindràs a pendre amb nosaltres alguns vasos de bon vi.

L'hongarès no demanava cosa millor. Havent-se posat Andrés al
pupitre, eixiren tots quatre, de bracet.

A l'hostal del Moltó d'Or, Fritz féu servir unes postres a la sala
gran, aleshores deserta, i el vell Loerich baixà al celler, a
cercar tres botelles de xampany, que posaren a refrescar en un
cossiol d'aigua de font. Fet això, s'instal·laren vora les
finestres, i gairebé tot seguit el faeton de l'anabaptista
comparegué al cap del carrer. Christel seia al davant, i Súzel
darrera, sobre un munt de palla, en mig dels _kougelhof_ i coques
de tota mena que sempre es porten de la festa.

Fritz, veient venir Súzel, s'acuità a petar el filferro d'una
botella, i al moment que el carruatge s'aturava, s'aixecà davant la
finestra, i engegà el tap com un petard, tot cridant:

-A la més gentil balladora del _treieleins_!

Hom pot figurar-se la felicitat de la petita Súzel; allò era com un
d'aquells trets de pistola que s'engeguen a les noces. Christel
reia de bon cor i pensava: -A aquest bon senyor Kobus se n'hi ha
anat una mica al cap: no cal estranyar-se'n, en una gran diada.

I entrant a la cambra, es llevà el feltre, tot dient:

-Això deu ésser aquell xampany, que n'he sentit parlar tan sovint:
aquell vi de França que fa girar el cap a aquella gent batalladora,
i els mena a fer guerra contra tot el món. Que m'enganyo?

-No, Christel, no; seieu- respongué Fritz. -Té, Súzel, veu's aquí
la teva cadira al meu costat. Pren un d'aquests vasos. A la salut
de la meva balladora!

Tots els amics tustaren damunt la taula, cridant:

-Das soll gülden! (Això ha de comptar!)

I tot aixecant el colze, feren petar la llengua, com un esbart de
grives a l'hora de collir les murtres.

Súzel ficava els llavis rosats dins l'escuma, amb els ullassos
alçats envers Kobus, i deia tot baixet:

-Oh! que bo que és! No és vi, és cosa molt millor.

Estava vermella com un gerd, i Fritz, feliç com un rei, es
redreçava damunt la seva cadira. -Hum! hum!- feia, tot
enravenant-se; -sí, sí, no és dolent.

Hauria donat tots els vins de França i d'Alemanya per a ballar una
altra vegada el _treieleins_.

Com canvien les idees d'un hom en tres mesos!

Christel, assegut d'avant la finestra, amb el gran capell damunt el
bescoll, la cara radiant, el colze damunt la taula i el fuet en sos
genolls, mirava el sol magnífic del defora; i, tot pensant amb les
seves collites, deia:

-Sí... sí... és un bon vi!

No parava esment en Kobus i Súzel, que es somreien l'un a l'altre
com dos infants, sense dir res, feliços de veure's. Però Iòsef els
contemplava amb posat somniós.

Schoultz omplí de bell nou els vasos, tot exclamant:

-Digueu el que vulgueu, aquests francesos tenen bones coses en llur
contrada! Quina llàstima que llur Xampanya, llur Borgonya i llur
Bordeus no siguin a la ribera dreta del Rin!

-Schoultz- digué Hâan greument, -no saps el que demanes; pensa que
si aquests països fossin a la nostra terra, ens els vindrien a
pendre. Hi hauria un extermini ben pitjor que aquell de llur
Llibertat i llur Igualtat: seria la fi del món! Perquè el vi és una
cosa de bo de bo; i aquests francesos, que parlen a tothora de
grans principis, d'idees sublims, de sentiments nobles, estan per
les coses de bo de bo. Mentre els anglesos volen protegir sens
treva la nissaga humana, i no tenen posat d'inquietar-se de llur
sucre, de llur pebre, de llur cotó, els francesos sempre han de
rectificar una ratlla; tan aviat es decanta massa a la dreta com
massa a l'esquerra: d'això en diuen llurs límits naturals.

Pel que fa als pasturatges grassos, als vinyars, a les prades i als
boscos que es troben entre aquestes ratlles, això no és cosa que
els encaparri: ells no fan sinó refermar-se en llurs idees de
justícia i de geometria. Déu ens alliberi de tenir un tros de la
Xampanya dins la Saxònia o dins el Meclemburg; llurs límits
naturals aviat passarien per aquella banda! Val més que els comprem
algunes botelles de bon vi, i conservem el nostre equilibri. A la
vella Alemanya li plau la tranquilitat; ella, doncs, ha inventat
l'equilibri. En nom de Déu, Schoultz, no fem vots temeraris!

Així s'expressà Hâan amb eloqüència, i Schoultz, buidant el vas de
borsada, li respongué:

-Parles com una criatura pacífica i jo com un guerrer: cada u
segons el seu gust i la seva professíó.

I arrufà les celles, tot descapellant una segona botella de vi.

Christel, Iòsef, Fritz i Súzel no en feien cap cabal d'aquests
parlaments.

-Quin temps tan magnífic!- exclamava Christel com si es parlés a si
mateix; -aviat farà un mes que no hem tingut pluja, i cada vespre
hi ha qui-sap-la rosada; és una veritable benedicció del cel.

Iòsef omplia els vasos.

-D'ençà de l'any 22- reprenia el vell masover, -no em recordo
d'haver vist un temps tan bo per l'entrada del fenc. I aquest any
el vi també ha estat molt bo, era un vi tendre; hi ha hagut galant
collita i galants veremes.

-T'has ben divertit, Súzel?- demanava Fritz.

-Oh! sí, senyor Kobus- feia la petita, -mai no m'havia divertit
tant com avui... Me'n recordaré una pila, pila de temps.

I mirava a Fritz, que tenia els ulls enterbolits.

-Vaja, un altre vas- deia ell.

I en omplir-li, li tocava la mà, cosa que el feia estremir de cap a
peus.

-Et plau el _treieleins_, Súzel?

-És la dansa més bella, senyor Kobus; com voleu que no em plagui! I
després, amb una tan bella música!... Ah! que bonica era aquella
música!

-Ja la sents, Iòsef- murmurava Fritz.

-Sí, sí- responia l'hongarès, tot baixet, -la sento, Kobus, i em fa
plaer... estic content!

Mirava Fritz fins a la fondària de l'ànima, i Kobus es sentia tan
feliç que no sabia què dir.

Mentrestant, les tres botelles eren buides; Fritz, girant-se a
l'hostaler, va dir:

-Loerich, dues més!

Però aleshores Christel, deixondint-se, va exclamar:

-Senyor Kobus, senyor Kobus, què us heu pensat? Seria capaç de
bolcar! no... no... són dos quarts de sis, és hora de posar-se en
camí.

-Ja que ho voleu, Christel, ho deixarem per una altra vegada. Que
no us plau, doncs, aquest vi?

-Al contrari, senyor Kobus, em plau d'allò més, però té una dolcesa
plena de força. Podria equivocar-me de camí, eh! eh! eh! Vejam,
Súzel, eixim!

Súzel s'aixecà tota commosa, i Fritz, agafant-la pel braç, li va
ficar les postres a les butxaques del davantal: els macarronets,
les ametlles, tot plegat.

-Oh! senyor Kobus- feia ella amb sa veueta dolça: -ja n'hi ha prou.

-Rosega'm això- li deia ell; -tens les dents boniques, Súzel, i és
per rosegar coses bones d'aquestes, que les ha fet Nostre Senyor;
oh, i una altra vegada beurem vinet blanc d'aquest, ja que et
plau.

-Oh! Déu meu... on voleu que en begui? Un vi tan car!- feia ella.

-Bé està... bé està... ja sé el que em dic- murmurava ell; -ja
veuràs com en beurem!

I Christel, una mica embriagat, els mirava, tot dient-se:

-Aquest bon seyor Kobus, quin bon home que és! Ah! el Senyor sap el
que es fa, escampant les seves benediccions sobre la gent així: és
com la rosada del cel, cadascú en rep la seva part.

Finalment, tothom va sortir; Fritz anava al davant, amb el braç de
Súzel sota el seu, tot dient:

-Bé cal que acompanyi la meva balladora.

A baix, vora el carruatge, va agafar Súzel per sota els braços,
exclamant: -Up, Súzel!- i la va posar com una ploma damunt la
palla, esponjant-la-hi al voltant.

-Fica-hi bé els peuets- deia; -les vesprades són fresques.

Després, sense esperar resposta, va anar de dret cap a Christel i
li va estrènyer la mà vigorosament:

-Bon viatge, Christel- digué, -bon viatge!

-Divertiu-vos força, senyor- respongué el vell masover, asseient-se
vora el timó.

Súzel s'havia tornat pàl·lida; Fritz va pendre-li la mà i, alçant
el dit, digué:

-En beurem una altra vegada, del bon vinet blanc!- I això la féu
somriure.

Christel ventà xurriacada i els cavalls partiren al galop. Hâan i
Schoultz havien tornat a entrar a l'hostal. Fritz i Iòsef, drets en
el llindar, miraven el carruatge; Fritz, sobretot, no en desclavava
els ulls; ja estava per desaparèixer al tombat del carrer Major,
quan Súzel girà vivament el cap.

Aleshores Kobus, voltant Iòsef amb els seus braços, es posà a
abraçar-lo amb les llàgrimes als ulls.

-Sí... sí- feia l'hongarès amb una veu dolça i profunda: -és bona
cosa d'abraçar un vell amic! Però amb la que estimeu i que us
estima... ah! Fritz... és, tanmateix, un altre encís!

Kobus comprengué que Iòsef ho havia endevinat tot! hauria volgut
deixar córrer les llàgrimes; però, de cop i volta, va posar-se a
saltar, tot cridant:

-Vaja, company, anem, cal riure... cal divertir-se... Cap a la
Madame-Hütte! Ah! quin bell dia! ah! quin bell sol!

Zimmer, el postilló, estava dret sota la portalada amb la cara
vermellenca; Kobus va donar-li dos florins.

-Aneu a beure una bella glopada, Zimmer- li digué, -crieu-vos bona
sang! ens n'anirem havent sopat, cap a les nou.

-Està bé, senyor Kobus, el carruatge estarà a punt. Anirem com un
llampec.

Després, veint-los com s'allunyaven de bracet, el vell postilló
somrigué d'un aire benhumorat i entrà a la taverna de l'Os Negre,
del davant.



XVII

L'endemà al matí, Fritz es llevà en una sortosa disposició
d'esperit; havia somiat tota la nit en Súzel i es proposava d'anar
a pasar sis setmanes al Meisenthal, per a veure-la amb tot lleure.

-Que Hâan, Schoultz i el vell David riguin tan com voldran-
pensava; -jo me'n vaig tranquilament cap allà baix; cal que vegi la
petita, i si les coses han de tirar endavant, què hi farem! serà
com Déu vulgui: el que hagi de passar, passarà!- Tot
desdejunant-se, es representava a l'avançada el tirany del
Postthal, la roca de les Tórtores, la costa de les Ginesteres, el
mas; després l'astorament de Christel, la joia de Súzel; i tot això
l'alegrava. Hauria volgut cantar com Salomó: -Aquí ets, ma bella
amiga, ma perfecta; tos ulls són com els de les colomes!- Finalment
es posà son feltre i prengué el bastó, tot armat.

Però quan eixia a avisar Katel que no l'esperés el vespre ni
l'endemà, ¿què va veure? Orchel, a baix de l'escala; pujava
lentament, amb l'esquena corbada i el cosset de tela blava damunt
el braç, com passa a la gent que han caminat de pressa per allà on
feia calor.

Ja us podeu pensar la seva sorpresa, en el moment mateix que eixia
cap al mas.

-Com! ¿sóu vós, Orchel?- exclamà; -¿què us porta, tan de matí?

Katel avançava a l'ensems al llindar de la cuina, i deia:

-Ah! bon dia, Orchel. Senyor, que de pressa heu caminat! Esteu tota
amarada.

-És veritat, Katel- respongué la bona dona reprenent alè: -he
enllestit.

I girant-se cap a Fritz:

-Arribo per l'afer que Christel va dir-vos ahir a la festa de
Bischem, senyor Kobus. He eixit d'hora. És un gran afer; Christel
no vol decidir res sense vós.

-Però- digué Fritz, -jo no sé de què es tracta. Christel només m'ha
dit que hi havia un afer de família que l'obligava a tornar al
Meisenthal, i, naturalment, no li he demanat res més.

-És per això que vinc, senyor Kobus.

-Doncs bé, entreu, asseieu-vos, Orchel- digué ell, tornant a obrir
la porta -tot seguit us desdejunareu-

-Oh! us ho regracio, senyor Kobus, m'he desdejunat abans
d'anar-me'n.

Orchel entrà, doncs, a la cambra i s'assegué a l'extrem de la
taula, posant-se la grossa còfia rodona que li penjava pel colze;
va ficar-se, amb esment, els cabells per dessota, i després endegà
el seu cos damunt els genolls. Fritz la mirava tot intrigat; va
acabar per asseure's enfront d'ella, tot dient:

-Van arribar bé ahir al vespre, Christel i Súzel?

-Molt bé, senyor Kobus, molt bé; a les vuit eren a casa.

Finalment, tenint-ho tot endegat, va començar, amb les mans
junyides i la testa decantada, com una comare que conta alguna cosa
a sa veïna:

-Sabreu, primer de tot, senyor Kobus, que tenim un cosí a Bischem,
un anabaptista com nosaltres, i que es diu Hans-Christian Pelsly;
és el nét de Frentzel-Dèbora Rupert, la que era germana d'Anna
Cristina-Carolina Rupert, l'àvia de Christel, de part de les dones.
De manera que som cosins.

-Està molt bé- va fer Kobus, tot demanant-se on els portaria tot
allò.

-Sí- va dir ella, -Hans-Christian és el nostre cosí; Christel m'ha
contat que l'havíeu vist ahir a Bischem. És un home de bé. Té bones
terres pel costat de Bieverkirch, i un minyó que es diu Jacob, un
brau minyó, senyor Kobus, assenyat, ple d'esment, i que ara
s'acosta als vint-i-sis anys: mai ningú n'ha sentit dir cap mala
cosa.

Fritz s'havia posat tot greu:

-On diables vol anar a raure amb el seu Jacob?- va dir-se molt
inquiet.

-Súzel- reprengué la masovera, -aviat farà els divuit anys; va ser
per l'octubre, després de les veremes, que va venir al món; vol dir
que tindrà divuit anys d'aquí cinc mesos: és una bona edat per
a casar-se.

Les galtes de Fritz s'estremiren, un calfred passà per sos cabells,
i no sé quina angoixa inexpressable va estrènyer-li el cor.

Però la grossa masovera, tranquila i pacífica de natural, no va
veure'n res, i continuà tranquilament:

-Jo també em vaig casar a divuit anys, senyor Kobus; i això no m'ha
llevat de tenir bona salut, gràcies a Déu!

»Pelsly, coneixent el nostre benestar, havia pensat, del dia de
Sant Miquel ençà, en Súzel per al seu minyó, però abans de dir res
i de fer res, va venir ell mateix com per a comprar el nostre
bouet. Ha passat la diada de Sant Joan a casa nostra; s'ha ben
mirat Súzel, ha vist que no tenia tares, que no era ni geperuda, ni
coixa, ni esguerrada de cap manera; que entenia en tota mena de
feines i que li agradava el treball.

»Aleshores va dir a Christel que vingués a la festa de Bischem, i
Christel ahir va veure el minyó; es diu Jacob, és alt i ben
plantat, feiner; no podem desitjar cosa millor per a Súzel. Pelsly,
doncs, va demanar ahir Súzel per al seu fill.

Feia alguns instants que Fritz ja no sentia res més: les seves
joies, les seves esperances, els somnis d'amor, tot s'allunyava; li
rodava el cap. Era com una candela dels prats, que una ventada
n'escampa el plomissol pels aires, i resta sola, nua, desolada amb
el seu pobre llumic.

Orchel, que no es temia de res, va estirar el cap del mocador que
duia a la butxaca, i baixant el cap, es va mocar; després afegí:

-D'això n'hem parlat tota la nit, Christel i jo; és un bell
casament per a Súzel, i Christel ha dit: «Tot això està bé; però el
senyor Kobus és tan bella persona, i ens estima tant, i ens ha fet
serveis tan grans, que seríem veritables ingrats si cloguéssim un
afer com aquest sense consultar-li. No puc anar-hi jo mateix a
Huneburg avui, perquè hem d'entrar cinc carretades de fenc; però tu
eixiràs tot seguit després del desdejuni, i hauràs tornat abans de
les onze, per amanir el dinar de la nostra gent». Això és el que
m'ha dit Christel. Esperem que això us plaurà, sobretot quan haureu
vist al minyó. Christel vol fer-lo venir expressament per a
portar-vos-el. I  si vós n'esteu content, vet aquí! farem el
casament! I em penso que vós també hi sereu, a les noces: no podeu
refusar-nos aquesta honor.

Aquestes paraules de «noces», de «casament», de «minyó», zumzejaven
a les oïdes de Fritz.

Orchel, després d'haver acabat la seva història, estranyada de no
rebre cap resposta li va demanar:

-Què en penseu d'això, senyor Kobus?

-De què?- va fer ell.

-D'aquest casament.

Ell, aleshores, va passar-se a pleret la mà pel front, on brillaven
gotes de suor, i Orchel, sorpresa del seu esblaimament, li va dir:

-Teniu alguna cosa, senyor Kobus?

-No, no és res- va fer ell, tot aixecant-se.

La idea que un altre estava a punt de casar-se amb Súzel li partia
el cor. Volia anar a pendre un vas d'aigua per a entonar-se; però
l'estrebada era massa forta, sos genolls tremolaven, i quan estenia
la mà per a agafar el gerro d'aigua, es desplomà i caigué en terra,
tan llarg com era.

Aleshores sí que Orchel es va posar a cridar:

-Katel! Katel! el senyor es troba malament! Senyor, apiadeu-vos de
nosaltres!

Katel, imagineu-vos! quan va entrar tota esverada i va veure el
pobre Fritz estès allí, pàl·lid com un difunt! Va aixecar les mans
al cel, cridant:

-Déu meu! Déu meu! pobre senyor! Cóm ha estat, Orchel? Mai no l'he
vist així.

-No ho sé, senyoreta Katel; estàvem parlant de Súzel,
tranquilament... ha volgut aixecar-se per a agafar un vas d'aigua,
i ha caigut!

-Ah, Déu meu, Déu meu! mentre no sigui un cop de feridura!

I les dues pobres dones, cridant, gemegant i desolant-se,
l'alçaren, l'una per les espatlles, l'altra pels peus, i el
depositaren sobre el llit.

Veu's aquí, tanmateix, a quins extrems pot portar-nos l'amor! Un
home tan raonable, un home que s'havia enginyat tan bé per a
romandre tranquil tota la vida, un home que veia les coses de tan
lluny, que s'havia proveït de vi tan bo, amb prudència, i que
semblava no tenir cosa a témer, del cel ni de la terra... ¡i
l'esperit d'un senzill infant, d'una noieta sense astúcia ni
malícia, vet aquí a què l'havia reduit! Digueu encara, després
d'això, que l'amor és la més dolça, la més agradable de les
passions!

Però hom podria fer reflexions assenyades sobre aquest tema fins a
la fi dels segles; per això abans de posar-m'hi, prefereixo que en
tregui cadascú les conclusions que més li plauran.

Orchel i Katel es desolaren, doncs, i no sabien com manegar-s'hi.
Però Katel, en les grans circumstàncies, mostrava la mena de dona
que era.

-Orchel- digué, tot desfent la corbata del seu senyor -davalleu tot
seguit a la plaça de les Acàcies; veureu, a mà dreta de l'església,
un carreró, i a mà esquerra del carreró, un rengle d'estaques
verdes sobre una paret baixa. Allí viu el doctor Kipert; deu estar
retallant les clavellines i els rosers, com cada dia. Li direu que
el senyor Kobus està malalt i que l'esperem.

-Molt bé- féu la grossa masovera, tot obrint la porta; eixí, i
Katel, després d'haver llevat les sabates a Fritz, corregué a la
cuina a escalfar aigua, perque per a tots els remeis és bo de tenir
aigua calenta.

Mentre ella s'ocupava a aquest esment, i el foc tornava a espetegar
damunt l'atri, Orchel tornà.

-Veu's-lo aquí, senyoreta Katel- digué ella tota desalenada.

I gairebé immediatament el doctor, un homenet magre amb un gec de
llana verda, de punt, i els pantalons de nankin estirats pels
elàstics fins a la ratlla de l'esquena, amb els cinc o sis flocs de
sos cabells grisos caient a manyocs damunt son front encès,
comparegué al corredor, sense dir cap paraula, i entrà tot seguit a
la cambra.

Orchel i Katel el seguien.

De primer mirà Fritz; en acabat li prengué el pols, amb els ulls
clavats al peu del llit, com un vell gos de caça parat davant una
guatlla, i al cap d'un minut digué:

-No és res; el cor galopa, però el pols és igual... no hi ha
perill... Li cal una poció calmant, i prou.

Només aleshores la vella serventa es posà a sanglotar dins son
davantal.

Kipert, girant-se, demanà:

-Doncs què ha passat, senyoreta Katel?

-Res- digué la grossa masovera; -parlàvem tranquilament, quan ha
caigut.

El metge, mirant Kobus de bell nou, digué:

-No té res... una emoció...  Un encaparrament! Vaja, sobretot
calma... no li feu nosa... es retornarà tot sol. Me'n vaig a fer
preparar la poció jo mateix a casa de Harwich.

Però quan anava a eixir i llançava una darrera llambregada al
malalt, Fritz va obrir els ulls.

-Sóc jo, senyor Kobus-, digué, tornant-hi; -teniu alguna cosa... un
disgust... un sentiment... veritat?

Fritz tornà a cloure els ulls, i Kipert veié dues llàgrimes en sos
angles.

-Vostre senyor passa disgustos- féu a Katel, tot baixet.

Al mateix instant, Kobus murmurava:

-El rabí!... el vell rabí!

-Voleu veure el vell David?

Kobus inclinà el cap.

-Vaja, està bé! el perill ha passat- digué Kipert, tot somrient.
Passen coses ben estranyes en aquest món.- I sense aturar-se més,
va eixir.

Katel, d'una de les finestres estant, ja cridava:

-Ieri! Ieri!

I el petit Ieri Koffel, el fill del teixidor, aixecava en el carrer
son nas empastifat.

-Corre a cercar el vell rabí Sichel, corre, digues-li que vingui
tot seguit.

El brivall es posava en camí, quan s'aturà cridant:

-Aquí està!

Katel, mirant el carrer, veié el rabí David, amb el capell sobre el
bescoll, amb el llarg capot flotant sobre ses magres pantorrilles;
venia amb la camisa badada, tenint la corbata a la mà i corrent
tant de pressa com el poguessin dur ses velles cames.

Ja sabien per tota la vila que el senyor Kobus tenia un atac.
Figureu-vos l'emoció de David davant aquesta nova; no s'havia pres
el temps de cordar-se la roba, i venia amb una desolació de no dir.

-Ja que no és res- digué Orchel, -puc anar-me'n... Demà o passat
demà tornaré per a saber la resposta del senyor Kobus.

-Sí, podeu anar-vos-en- li respongué Katel, acompanyant-la.

La masovera davallà, i es creuà al peu de l'escala amb el vell rabí
que pujava. David, veient a Katel dins l'ombra del corredor, es
posà a barbotejar tot baixet: -Què hi ha? què hi ha?... Està
malalt... Ha caigut Kobus?

Se sentien els batecs del seu cor.

-Sí, entreu- digué la vella serventa, -us demana.

Aleshores David entrà, tot esblaimat, sobre les puntes de les
grosses sabates, allargant el coll i mirant de lluny, amb un posat
de tant d'esglai, que feia pena de veure.

-Kobus! Kobus!- féu, tot baixet, amb una veu dolça, com quan es
parla a un infantó.

Fritz obrí els ulls.

-Estàs malalt, Kobus?- continuà el vell rabí, sempre amb la mateixa
veu tremolenca; -t'ha passat alguna cosa?

Fritz, amb els ulls humits, va mirar en direcció de Katel, i David
comprengué tot seguit què volia donar entenent.

-Vols parlar-me a mi tot sol?- va fer.

-Sí,- murmurà Kobus.

Katel sortí, amb el davantal sobre la cara, i David, decantant-se,
demanà:

-Tens alguna cosa... estàs malalt?

Fritz, sense respondre, li voltà el coll amb els braços, i
s'abraçaren.

-Sóc molt desgraciat!- va dir.

-Tu, desgraciat!

-Sí, el més desgraciat de tot el món.

-No diguis això- va fer el vell David, -no diguis això; em
parteixes el cor. Què t'ha passat, doncs!

-No et burlaràs de mi, David?... T'he fet força mancaments... m'he
rigut de tu ben sovint... no he tingut les consideracions que eren
degudes al més vell amic de mon pare... No et burlaràs de mi, oi?

-Però Kobus, en nom de Déu!- exclamà el vell rabí a punt de trencar
en plor, -no parlis d'aquestes coses... No m'has fet mai sinó
plaer... mai no m'has apenat... al contrari, al contrari...
M'alegrava de veure't riure. Però diga'm...

-Em promets de no burlar-te de mi?

-Burlar-me de tu! et penses que só tan mal cor de burlar-me de les
penes veritables de mon millor amic? Ah, Kobus!

Aleshores Fritz, esclatà:

-Era la meva única alegria, David; no pensava més que en ella... i
vet aquí que la donen a un altre!

-Però qui... però qui?

-Súzel- va fer ell, sanglotant.

-La petita Súzel?... la filla de ton masover? l'estimes?

-Sí!

-Ah!...- va fer el vell rabí, tot redreçant-se, amb els ulls badats
d'admiració: -és la petita Súzel, estima la petita Súzel!... Vaja,
vaja, vaja... me n'hauria hagut de témer! Però no hi veig mal en
això, Kobus; la petita és molt gentil. És el que et convé... hi
seràs feliç, molt feliç.

-Volen donar-la a un altre!- interrompé Fritz, desesperat.

-A qui?

-A un anabaptista.

-Qui t'ho ha dit?

-Orchel... ara mateix... ha vingut expressament...

-Ah, ah, bé... ara ho comprenc; ella ha vingut a dir-lo-hi sense
témer's de res... i ell s'ha trobat malament. Bé, està esclarit...
és ben natural.

Així es parlava David, donant dos o tres tombs per la cambra, amb
les mans a l'esquena.

Després féu, aturant-se als peus del llit:

-Però si l'estimes- exclamà, -Súzel deu saber-ho; és clar que li
deus haver dit.

-No he gosat.

-No has gosat!... Tant se val; ho sap... Aquesta menuda és molt
viva... ho ha vist tot seguit... Deu estar contenta de plaure't
perquè no ets un anabaptista qualsevol, tu... Representes quelcom
d'enlairat; jo et dic que aquesta petita deu sentir-se afalagada,
deu creure's feliça quan pensa que un senyor de la vila hi ha fixat
l'esguard, un bell minyó, fresc, ben nodrit, rioler i àdhuc
majestuós, quan porta la seva levita negra i les seves cadenes d'or
sobre el ventre; jo sostinc que deu estimar-te més que no pas a
tots els anabaptistes del món. ¿Que no coneix les dones el vell
rabí Sichel? Tot això és cosa de seny natural. Però, digues: ¿has
demanat, almenys, si ella consent a acceptar l'altre?

-No, ni he pensat; tenia com una mola que em giravoltava dintre el
cap.

-Oh!- exclamà David, tot aixecant les espatlles amb una ganyota
estranya, amb el cap decantat i les mans junyides i un posat de
compassió pregona.

-Com s'entén no hi has pensat? I et desoles, i vas de corcoll i
crides i plores! Vet aquí... així són els enamorats! Espera't,
espera't, i si Orchel es aquí, encara, ja veuràs!

David obrí la porta tot cridant pel corredor:

-Katel, és aquí Orchel?

-No, senyor David.

Aleshores, va tornar a tancar.

Fritz semblava una mica refet del seu desconsol.

-David- digué, -em tornes la vida.

-Vaja, calavera- digué el vell rabí, -aixeca't, torna't a posar les
sabates i deixa'm fer. Anirem plegats allí baix, a demanar Súzel.
Però ¿pots tenir-te sobre les teves cames?

-Ah! per anar a demanar Súzel- exclamà Fritz, caminaria fins a la
fi del món!

-Eh, eh, eh!- féu el vell Sichel, totes les seves faisons es
contreien i els ulls se li arrugaven: -eh, eh, eh! quina por
m'havies fet... He travessat la vila així mateix; i encara sort que
no m'he oblidat de posar-me les calces.

Reia, tot cordant la seva armilla de molletó i son gran capot verd.
Però Fritz encara no gosava riure: es tornava a posar les sabates,
tot esblaimat d'inquietud; després va posar-se el feltre i prengué
son bastó tot dient amb veu commosa:

-Ara, David, estic a punt; que Nostre Senyor ens dongui ajut!

-Amén!- respongué el vell rabí.

I eixiren.

Katel, de la cuina estant, havia sentit alguna cosa i, veient-los
passar, no digué res, estranyant-se i alegrant-se d'aquells rars
esdeveniments. Travessaren la vila, perduts en llurs reflexions,
sense adonar-se que la gent els mirava amb sorpresa. Un cop van
ésser a fora, l'aire ras va retornar a Fritz, i ell, tot davallant
el senderó del Postthal, es posà a contar les coses que havien
passat de tres mesos a aquella part; la manera com havia destriat
la seva amor per Súzel; com havia volgut distreure-se'n; com havia
emprès un viatge amb Hâan, mentre aquella dèria però, el seguia per
tot, i no podia beure un vas de vi sense caure en repapieig amorós;
i, finalment com s'havia abandonat a la gràcia de Déu.

David, amb el cap decantat, seguint el seu trot, reia dins la seva
barbeta grisa, i de tant en tant feia l'ullet:

-Eh, eh, eh! ja t'ho deia, Kobus, ja t'ho deia, no hi ha manera de
fer resistència! Deies, doncs, que fèieu música i tu cantaves:
_Roseta, cos lleuger_... I després?

Fritz continuava la seva història.

-Es ben bé això... és ben bé això- reprenia el vell David, -eh, eh,
eh! la cosa t'empaitava, tenia més força que tu. Sí, sí... m'ho
imagino tot com si m'hi trobés. De manera, doncs, que a la
cerveseria del Gran Cérvol desafiaves la gent i celebraves
l'amor... Tira, tira endavant; em plau, de sentir-te parlar d'això.

I Fritz, tot gaudiós de parlar d'aquestes coses, continuava la seva
història. No s'interrompia, de tant en tant sinó per exclamar:

-Creus de bo de bo que m'estima, David?

-Sí... sí... t'estima- feia el vell rabí, amb els ulls arrugats.

-N'estàs ben segur?

-Eh, eh, eh! no cal dir-ho... De manera que a Bischem, heu tingut
la felicitat de ballar el _treieleins_ plegats? Quina joia en
devies tenir, Kobus!

-Oh!- exclamava Fritz.

I tot l'entusiasme del _treieleins_ li tornava a pujar al cap. Mai
el vell Sichel no havia estat més content; hauria escoltat com
Fritz contava la mateixa cosa per espai d'un segle, sense
afadigar-se'n, i, de vegades, omplia les pauses amb alguna reflexió
treta de la Bíblia, com: «T'he despertat sota la palmera, allà on
ta mare et va infantar, allà on va infantar-te la que t'ha donat a
llum». O bé: «Amb abundor d'aigua no podria apagar aquesta amor, i
els rius mateixos no podrien ofegar-la». O bé: «M'has pres el cor
amb un de tos ulls; m'has pres el cor amb un dels grans de ton
collar».

Fritz trobava aquestes reflexions molt belles. Per tercera vegada
tornava a entrar en nous detalls, quan el vell rabí, aturant-se a
la recolzada del bosc, vora la roca de les Tórtores, a deu minuts
de la masia, li digué:

-Veu's aquí el Meisenthal. Ja em contaràs la resta més tard. Ara
davallaré i tu m'esperaràs aquí.

-Com! caldrà que resti?- demanà Kobus.

-Sí, és un afer delicat. Sens dubte em veuré obligat a negociar amb
aquesta gent; qui sap? Potser han fet promeses a l'anabaptista. Val
més que tu no hi siguis. Estiga't aquí, i jo davallaré tot sol. Si
les coses van bé, em veuràs reaparèixer per el cobert; aixecaré el
mocador, i ja sabràs que vol dir.

Fritz, a desgrat de la seva gran impaciència, hagué de reconèixer
que aquestes raons eren bones. S'aturà, doncs, al marge del bosc, i
David davallà, amb un trot menut com el d'una llebre vella per les
brugueres, amb el cap decantat i el bastó de Kobus, que havia pres,
endavant seu.

Devia ésser aleshores la una; el sol, en tota la seva força,
escalfava el Meisenthal, i brillava sobre el riu, fins a pèrdua
d'obir. Ni un alè movia l'aire ni un grill aixecava el seu cant
monòton, els ocells dormien amb el cap sota l'ala, i, només de tant
en tant, els bous de Christel, ajaguts a l'ombra de la façana, amb
els genolls doblegats sota el ventre, dilataven un bruel solemnial
per la vall silenciosa.

Podeu imaginar-vos les reflexions de Fritz, després de la partida
del vell rabí. El seguí amb els ulls, fins a la vora de la masia.
Mes enllà de les brugueres, David prengué el tirany sorrenc que
tomba, ombrejat per les palmeres, al peu de la costa. Kobus no li
veia sinó el capell que avançava darrera el talús; després el va
veure al llarg de les estables, i al mateix instant els lladrucs de
Mopsel ressonaren al lluny, com els lladruguets d'una joguina de
Nuremberg. David aleshores es decantà, amb el bastó davant seu, i
Mopsel, escabellat, redoblà sos crits. Finalment, el vell rabí
desaparegué a la cantonada de la masia.

Aleshores sí que el temps va semblar-li llarg a Fritz, en mig
d'aquell gran silenci. Hauria dit que allò no acabaria mai més. Els
minuts anaven seguint-se feia un quart d'hora, quan hi hagué com un
llampec al corral. Cregué que era el mocador de David i s'estremí;
però era la finestreta de la cuina que acabava de donar el tomb
entre l'esclat del sol, i la criada Mayel buidà el seu cossi de
peles a la part de fora. S'oïren alguns crits de gallines i
d'ànecs, i el temps semblà dilatar-se de bell nou.

Kobus es forjava mil idees; li semblava de veure Christel i Orchel
que refusaven... el vell rabí suplicant... que sé jo? Aquests
pensaments s'empenyien en tanta de manera, que li feien perdre el
cap.

Finalment, David reaparegué a l'extrem de l'establa; no bellugava
res, i Fritz, tot mirant-lo, sentí com tremolaven sos genolls. El
vell rabí, al cap d'un instant, ficà la mà, fins el colze, dins la
butxaca de son llarg capot; en tragué el mocador, es mocà com si
tal cosa, i al capdavall, aixecant el mocador, el bellugà. Tot
seguit Kobus s'engegà: les cames li galopaven soles, era una
veritable daina. En menys de cinc minuts va ser prop de la masia;
David, amb les galtes solcades per arrugues innombrables i els ulls
espetegants, el rebé amb un somriure:

-Eh! eh! eh!- va fer, tot baixet, -la cosa marxa... la cosa
marxa... T'accepten... però espera... escolta!

Fritz ja no l'escoltava; corria envers la porta, i David el seguia,
tot content de la seva ardor. Cinc o sis treballadors de brusa, amb
el capell de palla posat, estaven per tornar a la tasca. Els uns
duien altra vegada els bous sota el jou guarnit de fulles. Els
altres, amb la forca o el rastell a l'espatlla, miraven:

-Bon dia, senyor Kobus!

Però ell passà sense sentir-los, i entrà en el corredor com a
astorat, i després a la sala gran, seguit del vell David, que es
fregava les mans i reia dins la seva barbeta.

Acabaven de dinar; les grans escudelles de fang roig, les
forquilles d'estany, i les gerres de gres eren encara damunt la
taula. Christel, assegut a l'extrem, amb el capell damunt el
bescoll, mirava esverat; Orchel, amb sa carassa vermella, estava
dreta, bocabadada, sota la porta de la cuina; i la petita Súzel,
asseguda dins la vella cadira de braços, de cuiro, entre el gran
fornell de fosa i el vell rellotge, que seguia son etern compàs,
Súzel, amb mànegues de camisa, i cotilleta de tela blava, era allí,
amb la dolça cara amagada dins son davantal, sobre els genolls. No
es veia sinó son coll bonic, colrat pel sol, i sos braços
doblegats.

Fritz, davant aquell espectacle, volgué parlar; però no pogué dir
cap paraula i fou Christel qui va començar:

-Senyor Kobus!- exclamà amb un accent d'estupefacció pregona: -és
possible això que acaba de dir-nos el rabí David? Estimeu Súzel i
ens la demaneu? Cal que ens ho digueu vós mateix; si no fos així no
arribaríem a creure-ho mai.

-Christel- respongué aleshores Fritz amb una mena d'eloqüència: -si
no em deu la mà de Súzel, o si Súzel no m'estima, ja no podré
viure; mai no he estimat sinó Súzel, i no en vull estimar d'altra.
Si Súzel m'estima i vós me la deu, seré l'home més feliç del món, i
faré tot el que pugui per fer-la feliç.

Christel i Orchel es miraren com a confosos, i Súzel es posà a
sanglotar; hom no podia dubtar de la seva felicitat, però ella
plorava com una Magdalena.

-Christel- continuà Fritz: -teniu a la mà la meva vida...

-Però, senyor Kobus,- exclamà el vell anabaptista amb veu forta i
els braços estesos, -és amb tota felicitat que us dem la nostra
filla. Quina honor més gran podia esdevenir-nos en aquest món, que
tenir per gendre un home com vós? Però, us ho prego, senyor Kobus,
reflexioneu... reflexioneu bé el que som nosaltres i el que sóu
vós... Reflexioneu que sóu d'un altre estament que no és el nostre;
que nosaltres som gent treballadora, gent ordinària, i que vós sou
d'una família distingida fa molt de temps, no sols per la fortuna
sinó, a més, per l'estima que els vostres passats i vós mateix heu
merescut. Reflexioneu tot això... que no us n'hagueu de penedir més
tard... i que nosaltres tampoc no tinguem el sentiment de pensar
que sóu desgraciat per culpa nostra. Vós sabeu més que nosaltres,
senyor Kobus; nosaltres som pobra gent sense instrucció;
reflexioneu doncs per tots plegats!

-Veu's aquí un home honrat!- pensà el vell rabí.

I Fritz digué amb enterniment:

-Si Súzel m'estima, tot anirà bé! Si per desgràcia no m'estima, la
fortuna, la categoria, la consideració del món ja no són res per a
mi! He reflexionat, i no demano sinó l'amor de Súzel.

-Doncs bé!- exclamà Christel: -que la voluntat del Senyor es
compleixi. Súzel, ja l'has sentit; respon, tu. Pel que fa a
nosaltres, ¿què més podem desitjar que la teva felicitat? Súzel,
estimes el senyor Kobus?

Però Súzel no responia, sinó que sanglotava amb més força.

Però a la fi, Fritz va exclamar amb veu tremolosa:

-Súzel, no m'estimes, que refuses de respondre?

De cop i volta, aixecant-se, com una desesperada, ella anà a
tirar-se als seus braços, tot exclamant:

-Oh! sí, us estimo!

I plorà, mentre que Fritz l'estrenyia sobre el cor: grosses
llàgrimes lliscaven per les seves galtes.

Tots els que eren davant ploraven amb ells: Mayel, l'escombra a la
mà, mirava, amb el coll estès pel trau de la cuina; i al voltant de
les finestres, a cinc o sis passes, hom veia cares curioses, ulls
badats, decantant-se per a veure i per a sentir.

Al capdavall el vell rabí va mocar-se, tot fent:

-Està bé... està bé... Estimeu-vos, estimeu-vos!

I, sens dubte, anava a afegir-hi alguna sentència, quan de sobte
Fritz, llançant un crit de triomf, passà la mà al voltant del cos
de Súzel, i es posà a valsar amb ella, tot cridant: -Up! upla,
Súzel! Up! up! up! up! upla!

Aleshores, tota aquella gent que plorava es posaren a riure, i la
petita Súzel, somrient entremig de les seves llàgrimes, amagà la
cara bonica en el si de Kobus.

La joia es pintava en totes les cares; allò semblava una d'aquelles
magnífiques solellades que segueixen als xàfecs calents de la
primavera.

Dues grosses minyones, amb llurs immensos capells de palla en forma
de para-sol, la cara empurpurada i els ulls de bat a bat, s'havien
arriscat a venir, i a creuar llurs braços a la vora d'una finestra,
mirant i rient de tot cor. Darrera d'elles, totes les altres es
decantaven, amb l'orella parada.

Orchel, que acabava de sortir eixugant-se les galtes amb el
davantal, tornà portant una botella i vasos:

-Vet aquí la botella de vi que ens vau fer portar per Súzel, fa
tres mesos- digué a Fritz: -la guardava pel sant de Christel, però
bé podem beure-la avui.

Hom sentí al mateix instant com el fuet petava a fora, i Zaferi, el
mosso de la masia, cridava: -En camí.

Les finestres es desguarniren, i mentre l'anabaptista omplia els
vasos, el vell rabí, tot joiós, va dir-li:

-Bé! Christel, quan seran les noces?

Aquestes paraules desvetllaren l'esment de Súzel i Fritz.

-Què en penses tu, eh, Orchel?- demanà el masover a la seva dona.

-Quan el senyor Kobus voldrà- respongué la feixuga muller, tot
asseient-se. -A la vostra salut, fills meus!- digué Christel. -Jo,
penso que tantost el fenc sigui entrat...

Fritz mirà al vell rabí, qui va fer:

-Escolteu, Christel, el fenc és una bona cosa, però la felicitat
encara val més. Jo represento el pare de Kobus; n'havia estat el
millor amic. Doncs bé! jo us dic que hem de senyalar-ho per d'aquí
a vuit dies, amb el temps just per les proclames. Per què hem de
voler que es migrin aquestes bones criatures? a què treu cap
d'esperar més? No és això el que penses, Kobus?

-El que vulgui Súzel, jo voldré,- digué, tot mirant-la.

Ella, baixant els ulls, decantà el cap contra l'espatlla de Fritz,
sense respondre.

-Doncs fem-ho així- digué Christel.

-Sí- respongué David, -és el millor determini, i demà vindreu a
Huneburg a fer el contracte.

Aleshores begueren, i el vell rabi, somrient, afegí:

-He fet força casaments en la vida, però aquest em dóna més plaer
que els altres, i n'estic orgullós. He vingut a casa vostra,
Christel, com el servidor d'Abraham, Eleazar, a casa de Laban; això
ha vingut de l'Eternal.

-Beneïm la voluntat de l'Eternal,- respongueren Christel i Orchel
amb una sola veu.

I d'aquell instant, es va tenir per cosa convinguda que el
contracte seria fet l'endemà a Huneburg, i que el matrimoni tindria
lloc vuit dies després.



XVIII

Doncs bé, la fressa d'aquests esdeveniments s'escampà el mateix
vespre per Huneburg, i tota la vila en fou assabentada; tothom es
deia: -Com pot ser que el senyor Kobus, aquest home ric, aquest
home assenyalat, es casi amb una noia senzilla del camp, la noia
del seu mateix masover, ell que per espai de quinze anys ha refusat
tants de bells partits? La gent s'aturava al mig dels carrers per a
contar-se aquesta estranya nova; se'n parlava al llindar de les
cases, a les cambres i fins al fons de les eixides; l'astorament no
acabava mai.

Aixi és com Schoultz, Hâan, Speck i els altres amics de Fritz
s'assabentaren d'aquestes coses meravelloses; i a l'endemà, reunits
a la cerveseria del Gran Cérvol, en conversaren entre ells tot
dient: -Que és gran follia de casar-se amb una dona de condició
inferior a la vostra. Que d'això en vénen enuigs i gelosies de tota
mena. Que el millor és no casar-se de cap manera. Que no es veu un
sol marit damunt la terra tan content, tant rioler, de tan bella
salut com els concos.

-Sí- exclamava Schoultz, indignat que Kobus no li hagués fet saber:
-ara ja no veurem més el gros Fritz; viurà dins la seva closca i
farà per manera de ficar les banyes cap endins. Veu's aquí com
l'edat atueix els homes; quan han esdevingut febles, una senzilla
noieta dels camps els domestica i els mena amb una cinteta rosa. No
hi ha sinó els vells militars que es mantinguin testos. Així és com
veurem el bon Kobus, i podem dir-li, ben bé: -Adéu, descansa en
pau!- com quan enterrem el dimarts gras.

Hâan mirava sota la taula, tot somniós, i buidava les cendres de la
grossa pipa entre sos genolls. Però com que la gent, de tant
parlar, havia acabat per pendre alè, digué a son torn:

-El casament és la fi de l'alegria: per la meva part, m'estimaria
més de ficar el cap dins un feix d'espines, que no pas de posar-me
aquesta corda al coll. A desgrat d'això, ja que nostre amic Kobus
s'ha convertit, tothom ha de confessar que la seva petita Súzel era
digna de fer aquest miracle; per la gentilesa, la vivor, i el seny,
no conec sinó una sola persona que se li pugui comparar, i àdhuc
que li sigui superior, perquè té més dignitat en el tarannà: és la
filla del burgmestre de Bischem, una dona superba, amb la qual vaig
dansar el _treieleins_.

Aleshores Schoultz exclamà: -Que ni Súzel ni la filla del
burgmestre eren dignes de desfermar els cordons de les sabates de
la doneta saura que ell havia triat,- i la discussió, animant-se
cada vegada més, continuà per aquest estil fins a mitja nit, moment
en el qual el vigilant hagué d'avisar a aquells senyors que la
conferència restava provisionalment closa.

El mateix dia, va fer-se el contracte de casament a casa de Fritz.
Quan el notari Müntz acabava d'inscriure els béns de Kobus, i
Súzel, ella, no tenia altra cosa a dur a la casa que els encisos de
la jovenesa i l'amor, el vell David, decantant-se darrera el
notari, li digué:

-Poseu que el rabí David Sichel dóna a Súzel, com a dot, l'hectàrea
de vinya del Sonneberg, que produeix el millor vi del país. Poseu
això, Müntz.

Fritz va redreçar-se tot sorprès, perquè aquesta hectàrea li
pertanyia, però el vell rabí, aixecant el dit, li digué somrient:

-Recorda't, Kobus, recorda't de la nostra discussió sobre el
matrimoni, a la darreria del dinar, fa tres mesos, en aquesta
cambra!

Aleshores Fritz va recordar-se de llur juguesca.

-És veritat- digué enrojolant-se  -aquesta hectàrea de vinya és de
David, me l'ha guanyada; però ja que la dóna a Súzel, l'accepto per
ella. Afegiu, només, que ell se'n reserva el gaudi; vull que pugui
beure'n el vi fins l'edat avançada de son avi Matusalem; és cosa
indispensable a la meva felicitat. I poseu també, Müntz, que Súzel
porta com a dot la masia de Meisenthal, que li dono en senyal
d'amor; Christel i Orchel la conrearan per a llurs fills; això els
donarà més plaer.

És així com va ser escrit el contracte de matrimoni.

I, quant a la resta, quant a l'arribada de Iòsef Almani, de Bockel
i d'Andrés, venint de quinze llegües lluny, per a fer música a les
noces de llur amic Kobus; quant al festí, ordenat per la vella
Katel segons totes les regles de l'art, amb el concurs de la
cuinera del Bou Roig, quant a la gràcia ingènua de Súzel, a la joia
de Fritz, a la dignitat de Hâan i de Schoultz, sos minyons d'honor,
a la bella al·locució del senyor pastor Diemer, al gran ball que el
vell rabí David obrí ell mateix amb Súzel en mig dels aplaudiments
universals; quant a l'entusiasme de Iòsef, tocant el violí d'una
manera tan extraordinària que la meitat d'Huneburg romangué a la
plaça de les Acàcies per a sentir-lo, fins a les dues del matí,
quant a tot això, fóra una història tan llarga com la primera.

Que us basti, doncs, de saber que cap als quinze dies del seu
casament, Fritz reuní tots sos amics a dinar, a la mateixa sala on
Súzel havia comparegut a seure en mig d'ells, tres mesos abans, i
que declarà altament que el vell rabí havia tingut raó quan deia:
«que fora de l'amor tot era vanitat, que no existeix cap cosa que
s'hi pugui comparar i que el casament amb la dona que un hom estima
és el paradís damunt la terra».

I David Sichel, aleshores, tot commós, pronuncià aquesta bella
sentència, que havia llegit en un llibre hebraic, i que trobava
sublim, baldament no fos del vell Testament:

-Mos benamats, amem-nos els uns als altres. Qualsevol que ami els
altres, coneix Déu. El que no els ama, no coneix Déu, perquè Déu és
amor!


FI





*** End of this LibraryBlog Digital Book "L'amic Fritz" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.