Title: Arran del Cingle
Author: Morató, Joseph, 1875-1918
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Arran del Cingle" ***


ARRAN DEL CINGLE



I

LA TORNADA D'EN BIEL

Tota la desgràcia li venia d'haver mort un mal home. Perquè,
d'ençà que l'havien enviat a presidi, mai més havia estat el Biel
d'abans.

El dia que va tornar al poble amb la llicència, ja la va
endevinar, la seva sort. La mala cara dels uns i la fredor dels
altres, l'aire de tant se me'n dóna dels propis i el posat garneu
dels estranys, varen ser per a ell l'anunci de la vida de penes i
fatics que anava a empendre. Prou va trucar-hi, a totes les
portes; prou va maldar, per a guanyar-se de bell nou la voluntat
dels que havien estat els seus amics... Tot va ser en va. Allí on
abans hi tenia sempre braços oberts que l'esperaven i rialles de
goig que l'acollien, no hi trobava res més que visatges sorruts i
portes tancades: tancades per a ell, encara que es mostressin
esbatanades al sol d'ample a ample.

Als primers temps de ser al poble, quan, amb l'alegria de reveure
els camps i vinyes on havia passat feliç la seva infantesa, tenia
encara l'esperança de tornar a ser el mateix d'abans, recobrant,
a còpia de ben obrar, les amistats perdudes, havia provat de
treballar. Però el mal va ser que, per tot on demanava feina, li
deien de no. I si bé, després de molt pregar i suplicar, va
ensopegar algú que n'hi oferia, bé que feixuga i mal pagada, va
trobar-se que, engandulit per la vida de presidi i revoltat per
la mesquinesa del guany, no sabia fer-se amb l'agre de la terra i
la trobava massa baixa per a vinclar la carcanada fins a
esfonsar-hi la punta d'un magall o la fulla d'un tràmec.

Per això, un dia, després de molt rumiar sobre la seva sort, va
acabar per dir-se que, ben comptat i debatut, la millor ruta que
podia emprendre era la de viure a la bona de Déu, campant-se-la
amb el que pesqués per les gorgues del córrec de l'Home-mort o
amb el que pogués aplegar pels boscos del terme, del qual no es
volia apartar mai més de la vida. Encara que tothom li girés
l'esquena, la fiança de trobar una estada per aquells encontorns
no la hi esvairia ningú. Prou i massa que els havia enyorat, per
a apartar-se'n altre cop. Amb això, tant li era que fessin com
que deixessin de fer, els veïns de Cassanelles: treure-se'l en un
tot del damunt, no ho aconseguirien.

-Si no volen el meu treball, hauran de suportar la meva
presència.

I, tot dient això, en Biel cloïa rabiosament el puny com si
amenacés el poble, mentre dirigia el seu esguard somniós cap a
les ruïnes de la torre del Barbut, que s'aixecaven entapissades
d'eura sobre l'esquenall del cingle de Mal-vent, part d'allà dels
boscos del comte.

La torre del Barbut gairebé no en tenia més que el nom, de torre.
Tot el seu aire, llevat d'un petit bocí, que el tenia de
fortalesa, era el d'una masia abandonada. El pou que hi havia
sota, el dipòsit que semblava estontolar-s'hi, les desferres de
paret que assenyalaven la cort dels porcs, l'entovat en forma
d'era; tot designava que allí hi havia hagut un cau de treball.
Però malgrat l'aire bon minyó d'aquelles ruïnes, tothom se les
mirava amb cert esfereïment. Les dones i els vailets no hi
passaven mai per sota, a entrada de fosc, que no cuitessin a
persignar-se. Fins havia arrelat en els pagesos la creença que
entre aquells murs s'acoblaven, i d'entre aquells murs eixien
cada divendres a la nit, centenars i centenars de bruixes que,
comandades pel Barbut, el rei dels bruixots, s'escampaven arreu a
cavall de les escombres, sembrant la mala astrugància per la
muntanya i el pla, escampant les malures pels sembrats i els
boscos. Elles eren les que havien delmat les vinyes amb la
filoxera; elles les que enviaven la calamarsa que malmetia els
camps; elles les que feien congriar el mal temps i forjaven els
llamps que atuïen alzines i roures, deixant-los corsecats i sense
altre sosteniment per la brancada que la escorça mig buida.

Bregat en les coses del món, en Biel no les creia, aquelles
falòrnies. Per això, un cop forjat l'intent, no va dubtar gens ni
mica a posar-lo en obra.

Era cap al tard d'un dia de tardor, i justament a l'indret del
cingle de Mal-vent, el cel es veia, des del poble, aclarit de
tant en tant per la lluïssor dels llampecs, que tenyien a
foguerades els colrats murs de la torre. Una atapeïda negror de
núvols, encastellats els uns a cavall dels altres, s'anava
enfilant espai amunt, i, escampant-se ensà i enllà, amenaçava la
terra amb abrigar-la.

La fosca s'ensenyoria de tot, ennegrint els torrents i
entaforant-se per l'espessor dels boscos; mentre, imposada per la
tempesta que venia, la natura callava.

Ni un crit d'ocell, ni una remor de fulles, torbava la quietud; i
fins l'aigua que s'escorria avall per les obagues del córrec de
l'Home-mort semblava que no gosés fressejar i davallava quietona
i ensopida.

Els pagesos, amb tot i ser arribada l'hora de plegar, abandonaven
de mal grat les treballades, tement ser víctimes d'alguna mala
passada del temps que els robés en un instant les suades d'un
rosari de dies. Sorruts i afeixugats sota el pes de llurs
cavil·lacions, abaixaven el cap i caminaven silenciosos cap a
llurs vivendes, bo i donant de reguard alguna que altra
llambregada a l'indret de la torre.

Quan se'n creuaven dos per un camí en lloc de bescanviar un
salut, llançaven una expressió d'angoixa.

-Mala nit se'ns prepara.

-Certa refè que sí.

I tiraven avant, mentre llurs paraules ressonaven, entre la
quietud, a tall de malediccions.

Dintre les cases, les dones cremaven fulles de llor, encenien
davant les imatges els ciris del monument i encreuaven candeles
beneïdes a l'ampit de les finestres, subjectant-les amb pedres de
llamp, mentre de baix en baix remugaven oracions a la Santa Creu
i a Santa Bàrbara, a Sant Marc i a Sant Lluc.

I mentrestant la negror s'estenia més i més. Ja no era formada
per un escastellament de núvols, sinó per un núvol sol, però
gras, atapeït, pesat i ample: prou pesat per a fer la il·lusió
que, a certs indrets, arribava a tocar la terra.

Una forta ventada, un imposador bufarut, va aixecar tot d'una la
pols dels camins, fent-ne eixir una nuvolada que semblava
encarar-se amb la del cel per entaular-hi batussa. Però la del
cel, com si volgués repel·lir l'embestida, va començar a escopir
una gotellada espessa i forta que matava la pols tot just nada.

La fosca, enfilant-se del fons de les clotades, muntanyes amunt,
i estenent-se, de l'espessor dels boscos, planes enllà, havia
acabat per regnar arreu. El vianant, esmaperdut, ja havia de
refiar-se, per a trobar l'adreça bona, de la claror dels llamps o
del tritlleig de les campanes que assenyalaven el mal temps,
desafiant-lo ardides i ressonant com un clam de misericòrdia
entre el terratrèmol dels trons, els ruflets de la ventada i el
xapoteig de la pluja.

I, com més anava, més fort plovia. I es començaven a engreixar
torrents i rieres... I el riu, que neixia a l'altra banda de
Mal-vent, sota mateix del cingle, ja no baixava mansoi i callat,
sinó a capbussons i bruelant d'ira.

Tota la nit, tota la santa nit, va durar el mal temps, sense
donar-se un sol moment de treva ni donar-lo de descans a la pobra
gent de Cassanelles, que temien trobar-se, l'endemà, amb totes
les viandes capolades, i que tremolaven davant les negrors de
l'hivern de fam que els esperava, si Déu no se'n compadia.
Dolenta com havia estat l'anyada, no els mancava sinó que les
tardanies se'ls en anessin també aigua avall.

De tots els cors s'aixecaven precs i de tots els llavis n'eixien
oracions, que eren interrompudes, de tant en tant, per a
arribar-se, qui les mormolava, fins a una finestra, i donar una
llambregada al defora.

Per això, l'endemà, quan, ja allunyat el flagell, va sortir
tothom de les cases, cadascú podia donar raó de les puges i
baixes que havia fet la tempesta en tot el curs de la nit. I, per
això també, quan un dels pagesos va contar que, tan bon punt com
havia començat la pluja, havia obirat, a la claror d'un llampec,
una mena de fantasma que, des del cingle de Mal-vent, frec a frec
de la torre del Barbut, amenaçava el poble, tot el terme va poder
sortir per testimoni.

A cada casa hi havia algú que ho havia vist.



II

FIDELITAT

La brama va córrer tot seguit: en Biel s'havia donat a les
bruixes, amb el sol intent de revenjar-se dels mals averanys amb
què l'havia rebut el poble a la tornada de presidi.

A totes les taules se'n feia plat, i a tots els marges sentada.
Les comares no sabien retreure altra conversa, ni es cansaven de
fer predicots a les fadrines, conjurant-les que, per més que hi
veiessin or a segar, no s'acostessin mai per mai als boscos del
comte. ¡Bona l'hauria feta, la que, entaforada entre l'espessor
dels alzinars, s'hagués topat qualsevol dia amb en Biel!

Un esverament estrany va fer-se mestre de tothom, i al record del
crim comès pel presidari, va començar a acoblar un temor incert
de mals desconeguts. ¿Qui sap quines arts en duia apreses, del
presidi? I ¿qui sap quin servei en faria, d'aquelles males arts,
ara que era coneixedor de les de la bruixeria?... Per això tothom
s'apartava d'ell com d'un empestat i les mosses en fugien com del
dimoni.

No més n'hi havia una que no en sentís por. Era la Malena de cal
Costa ferrer, una minyona escanyolida i alta, blanca de pell com
una damisel·la i negra d'ulls com una verge mora. En altres temps
havia tingut tracte amb en Biel; i ni el crim comès per ell, ni
els anys de presidi que en varen ser la cua, varen aconseguir que
es decantés per cap dels altres minyons que li feien l'aleta.

Passats alguns anys de la condemna, creient que ja no el veuria
més i veient-se de sol a sol agullonada pel seu pare, havia
semblat que feia bona cara al mal temps escoltant els propòsits
de l'hereu Bartra, que no la deixava de petja; però, encara no
varen arribar noves de la tornada d'en Biel, va desentendre's tot
seguit de l'hereu Bartra i dels seus intents de casori. Els
consells de l'apotecària, que li era padrina; les amenaces del
seu pare, que feia sempre grans bocades de rompre-li un braç amb
un samaler; i fins els predicots de mossèn Esteve, el rector,
que, com qui no ho vol, procurava topar-s'hi i cercar-hi
conversa, varen resultar eixorcs. Tot el que tenia d'escaient ho
tenia de tossuda, aquell llamp de mossa. Prou que ho deia el seu
pare: -Quan ella fica la banya a un forat, no hi ha qui la faci
cedir.

Però en aquella ocasió l'home va pendre's la cosa a la valenta:

-Hem de veure qui podrà més: ella o jo.

I, de primer antuvi, va privar-la de sortir al carrer. Fora les
estones que la necessitava perquè li aguantés la pota d'una
bèstia o li abrandés la fornal a cops de manxa, no la deixava
moure de la banda del darrera del casalot on vivien. De comprar
la minestra de cada dia se'n cuidava ell mateix; si al cap de la
setmana havien de proveir d'arròs o fideus, aprofitaven el moment
de sortir de la missa matinal. Després, un cop feta la compra, se
n'anaven de dret a casa, i, havent esmorzat, la mossa es quedava
sola, tancada amb pany i clau, i el pare marxava per les seves,
no deixant-se veure en tot el dia més, puix ja era cosa sabuda
que les festes les passava a l'hostal.

¡Que tristos que els trobava, la Malena, aquells diumenges!...
Tristos i cançoners que no s'acabaven mai.

I no era pas que li manqués distracció, perquè, entre netejar
d'herbotes les regues i els caminals de l'hort, escatar el
joquiner de les gallines i canviar el jaç dels conills, gairebé
tenia entreteniment per a tot el dia.

Però, encara que mentre en Biel havia estat a presidi s'havia
condemnat per gust a no moure's de casa, ara que aquell
esclavatge li era imposat, semblava que li esdevingués feixuc:
tan feixuc, que molts dies els passava capficada per la dèria
d'escapar-se de casa, de fugir camps i boscos enllà, lluny, ben
lluny, fins a les terres desconegudes de què, quan era criatura,
li parlava sa mare en les rondalles. Amb tot, no somiava pas
anar-se-n'hi sola, cap a aquelles terres, sinó en companyia d'en
Biel, que hi podria viure tranquil, reposant de les fadigues i
angúnies que li havia portat la seva hora d'encegament.

I encara, sense en Biel, hauria fet seguir la Ruixqueta, una
cabra cega i coixa que criava i a la qual duia gran voluntat
d'ençà que l'havia guarida de les nafres que varen cegar-la i
ocasionar-li la coixera.

Se'n recordava com si acabés de passar, la Malena, d'aquell
daltabaix. Era de bella nit quan va despertar-se tot d'una,
enlluernada per una gran lluïssor que venia de la banda del
llenyer. Aixecar-se, tirar-se al damunt uns faldillots, córrer
desaforada a la cambra del seu pare i llançar-se al defora, va
ser obra d'un dient d'avemaria. Verge pura! Tot el llenyer estava
abrandat, i les flames, després d'aferrar-se a la porta de la
cort, s'escampaven ja per la coberta, enrondant-la d'una corona
resplendent.

La primera cosa que va tractar de salvar varen ser els conills i
les gallines: sobretot les gallines, que li servien per a
comprar-se bonics amb els diners que li donaven a guanyar amb els
ous. Per això, endinsant-se resoluda pel corral, va posar-se a la
feina amb tant de cor i s'hi va aqueferar de tal manera, que ni
sentia els bels llastimosos llançats per la cabra des de la cort.
I quan entre els lladrucs dels gossos, l'enrenou de l'aviram i
els crits que eixien de totes les cases del poble, li va semblar
sentir-los, ja no li podia fer cap bé ni cap mal, a la bestiola.
La porta, consumida per les flamarades, mostrava escletxes prou
obertes perquè pogués passar-hi el cos mesquí de la cabra.

Aleshores, tots els que havien acudit al foc varen poder veure
una llei de mal esperit que, amb la pelussera encesa i llançant
fetor de socarrim, sortia enventat de la cort, botent com una
pilota.

Ventura que un dels veïns va tenir la pensada d'abrigar la bèstia
amb una manta: sinó, potser hauria mort de la feta. I si no
hagués estat el compte amb que la Malena va guarir-li després les
nafres, ben segur que tampoc se n'hauria escapat de morir.

Per això se l'estimava tant. Per això i perquè, de molt abans
d'anar en Biel a presidi, se l'enduia sempre de companyia: amb
ella anava el dia que el minyó va segar-li el pas, al fons del
córrec de l'Home-mort, per dir-li que l'estimava; amb ella per
testimoni, s'havien contat més endavant llurs secrets, i havien
trescat esterrossant-se per les foscors dels boscos del comte, i
havien passejat tranquilament per tots el viaranys del terme.

Fins al comiat que varen donar-se el dia que ell va comparèixer a
la ferreria tot esbufegant, dient que acabava de matar el Picotí,
la cabra hi era present, com hi era l'endemà, quan va travessar
el poble entre els dos civils que varen aixarpar-lo abans de
passar la ratlla. Semblava que, en totes les penes i en totes les
alegries de la Malena, ella hi hagués de pendre part. Cega i tot,
endevinava sempre els humors de la mossa, i brincava de goig quan
estava alegre, i se li agemolia, consirosa, als peus, quan estava
trista. Era com si flairés la sort.

A vegades, comparant la d'en Biel i la de la Ruixqueta, a la
Malena li semblava que venien a ser una mateixa cosa. Perquè, ben
garbellat, tant a ell com a la bestiola, totes les misèries els
venien d'una hora de mala astrugància. Res: un moment de
desgràcia i una tirallonga de mals per seguici. Sinó que, així
com a la cabra la seva mala hora li havia dut una esguerradura de
cos, a en Biel li havia congriat una esguerradura d'ànima. Encara
que qui sap qui ho era més, d'esguerrat d'ànima! en Biel o molts
dels que l'inculpaven de les malvestats que pesaven sobre el
poble d'ençà que havia tornat de presidi?... De llamps i
pedregades i malures, sempre n'hi havia vist, ella, al poble. I
si bé era cert que d'algun temps ençà els flagells semblaven
créixer, i el gam s'ensenyoria del bestiar, i la cuca malmetia
les plantes, també ho era que tothom semblava tenir més mal cor:
fins el seu pare, que la tractava, a ella, amb els mateixos roncs
que als matxos que li duien a ferrar!

Un dia va arribar a posar-li la mà al damunt i tot.

Era pels encontorns de Sant Martí, i la natura reviscolada per un
xàfec que havia caigut el dia abans, mostrava un entendriment que
s'encomanava a l'aire, entrecreuat de baf d'herba i farum de
terra xopa. Una nuvolada de plom s'extenia pel cel a tan poca
alçària, que semblava que a trets de fona se l'hauria poguda
esbotzar. Pel damunt del poble hi surava pesadament una xafogor
estranya, una calda ensopidora semblant a la de les migdiades
d'estiu.

Tot el matí havia estat, la Malena, manxa que manxa, i el seu
pare, ferra que ferra... La suor que perlejava la pell de la
mossa era com una rosada lleugera si es comparava amb la que
amarava tot el cos del ferrer. Tant l'un com l'altre sentien de
part de dins una cremor com si tinguessin les entranyes
convertides en caliu.

Per això, en Costa, desentenent-se dels propòsits que havia fet,
va manar a la Malena que agafés el poal i anés a la font a
proveir d'aigua fresca.

I la noia va obeir sense tornar resposta, desapareixent carrer
avall amb el poal buit sota l'aixella.

Però va passar un quart, i la Malena no tornava; mitja hora, i ni
rastre d'ella. A l'últim, al cap d'una hora ben repicada, va
aparèixer, carrer enllà, esbufegant de fatiga, amb els llavis
estrafets per una rialla estranya que semblava il·luminar-li el
rostre, malgrat l'esverament que duia pintat als ulls.

Arribar a la ferreria, caure a terra a l'empenta d'un cop de
puny, i esmicolar-se el poal en deu mil trossos en topar amb els
rierencs de l'empedrat, va ser obra d'un dir Jesús.

Tenia la mà de ferro, el Costa ferrer.

De sobte, revifant-se, va fer la mossa un salt enrera, com una
gata que es prepara a treure les urpes; però, esporuguida per la
mirada del seu pare, va anar-se'n de reracules cap a la cuina a
enllestir el dinar.

I al cap d'un moment, sense pensar en l'ardentor i el formigueig
que sentia a la galta, seguia ja amb un cantusseig alegre els
moviments del ventall.



III

L'IDIL·LI DEL PRESIDIARI

El poble de Cassanelles es reduïa a un carrer costerut i ple de
gepes, que s'eixamplava al cap d'amunt, formant plaça al davant
de l'església i anguilejant entre alzinars i roqueters: alzinars
a l'esquerra, roqueters a la dreta, cingleres a la banda de dalt,
timbes a la de sota. En dies de mal temps semblava que s'aguantés
per miracle i que a cada espetec de tro o a cada esclat de
centella hagués d'anar-se'n de tomballons, arrossegat per les
cascades i els torrents que rebia de tots costats i que, en
ajuntar-se part d'avall del poble amb les aigües del córrec de
l'Home-mort, el convertien en imposadora riera.

Les parets i marges que en tals ocasions havien desaparegut, les
cases que havien quedat sense una capsa de bròquil ni una mata
d'ensiam a l'hort, i els arbres que havien estat arrencats de
soca i arrel per a seguir el camí de la rierada, no tenien fi ni
compte. En tots els indrets del terme hi havia records de
temporals. Allà es veia una pregona entallada que feia memòria de
la penya que abans s'hi ajeia; aquí una clapa de roca viva que
havia quedat descoberta en ensulsiar-se la gruixa de terra que
l'arrebossava; més ençà un roure corsecat pel llamp; més enllà un
areny que convertia en terra eixorca el que havia estat conreu
ple d'ufana.

De la primera nit que va passar en Biel a la torre del Barbut, en
quedava encara, al capdavall del poble, travessant, a tall de
palanca, el córrec de l'Home-mort, un arbre vell atuït per la
tempesta. Com que venia a l'indret de la font i estalviava la
marrada que s'havia de fer abans per anar a l'aigua, ningú va
pensar a treure'l, i va quedar allí com a testimoni d'un gran
daltabaix.

El dia que, després d'una tirallonga de setmanes de no sortir
sola, va anar la Malena per primera vegada a la font, el va
empendre resoluda, sense temor al rodament de cap que podia
estimbar-la cinc canes ensota. Per tots aquells encontorns no se
sentia altra fressa que la de l'aigua saltant de la canella a la
pica, per a caure formant regueró fins al córrec i seguir després
avall, cap a perdre's en el corrent del riu que, nat sota el
cingle de Mal-vent, anava engruixint-se a mesura que davallava al
pla en el qual es veia relluir com una formosa cinta argentada.

Al ser a mitja soca, la Malena va dirigir la vista a la terra
baixa. I en veure aquella amplada d'horitzó, va sentir desitjos
de seguir el camí de l'aigua... d'aquella aigua que, escapant-se
dels murs de roca que l'empresonaven al nàixer, podia escórrer-se
lliurement, sense lligams que la subjuguessin, reposant per les
rescloses que de tant en tant li segaven el pas, i continuant
després la seva tasca gloriosa de donar força als molins i ufana
als conreus, d'omplir de vida els camps del pla i les fàbriques
que hi blanquejaven, semblants, amb llurs finestres, a immensos
ruscos remorosos de treball.

Un cruiximent de fulles, provinent de l'espessor de bardisses que
privaven de veure el fons del córrec, va fer estremir la Malena,
que, com si es despertés d'un somni, va cuitar a travessar la
palanca i va acostar-se a la font, posant el poal sobre la pica i
aguantant-lo per l'ansa, de gairell, perquè el raig de l'aigua,
en deixar la canela, entrés sencer pel tarot i no se'n perdés
gota.

Així que un devassall de bombolles va coronar la boca del poal,
escampant-se en regalims per les seves parets ventrudes, la
Malena va sentir una frisança estranya que li va fer córrer entre
carn i pell una onada freda. Sense que els seus ulls el veiessin
ni les seves orelles el sentissin, endevinava al seu darrera la
presència d'algú.

Com coniller que flaira el rastre d'una peça, va eixamplar els
narius del seu nas prim i delicat, i, desplegant tot seguit els
llavis, esblanqueïts com fulles de rosella mal nada, va bleixar
amb totes les seves forces, tot fent acció de redreçar-se i
giravoltar sobre si.

Però no va tenir temps: Unes mans amples i fermes varen tapar-li
la vista i privar-li l'acció.

-Fuig! Vés-te'n! Gicam'm estar!- va cridar esfereïda.

I aferrant les seves, esprimatxades i ossoses, a les mans
rabassudes que entenebrien els seus ulls negres, va deseixir-se'n
d'una revolada, i, amb un salt de gata perseguida, va enfilar-se
al marge que s'aixecava darrera la font i va plantar cara a
l'enemic.

Després, ja revinguda, va dir amb aire tendre de reny:

-Tota m'has esporuguida.

-T'ets tornada prou esquerpa!- va fer en Biel, que se la mirava
de baix estant com si, penedit d'haver-la sobtada tan asprement,
no s'hi gosés atansar.

I varen quedar llarga estona en la mateixa positura: ella, al cim
del marge, guaitant-lo fixament; ell, dues canes ensota,
ennartant de contemplar-la.

Al darrera la mossa, s'enfilava rost amunt, a tall d'avançada
dels boscos del comte, un clap d'alzines de brancam retorçat i
copa tofuda que, amb tot i llur majestat d'arbres centenaris,
semblava que restessin aclofades sota el pes de l'estesa de
núvols pesats i atapeïts que anava de llevant a ponent i de
tramontana a mitjorn. Una quietud basardosa s'havia fet mestressa
dels voltants. Fins semblava que la remor de l'aigua restés
esmorteïda.

La Malena, sang-glaçada de primer antuvi, va sentir-se tot d'un
plegat corpresa per l'aire de beatitud d'en Biel; i sense
parar-hi atenció, va mig aclucar els ulls i va somriure.

Ja era romput el glaç. Com si aquell somrís hagués foragitat
l'angúnia que el lligava, en Biel va recobrar el moviment i la
vida, es va acostar al marge i va rompre a parlar:

-¿Fa, Malena, que no me'n tenes, de por?... ¿Fa que no ho ets,
tu, com les altres mosses, que d'un cort lluny ja fugen de mi com
els dimonis de la creu? Fa que ets la mateixa de sempre?...

Caminant d'esma, la noia s'havia acostat a la vora del marge. I
ell, que l'esperava sota, en sentir-se la mà que li allargava
enclosa amb ferma estreta, va notar que un formigor estrany li
recorria la còrpora i li feia perdre el món de vista, amb perill
que la Malena, en deixar-se caure confiada en ell, rodolés pel
ribàs fins al córrec.

I ben poc va mancar-se'n perquè això succeís: tan poc, que, amb
tot i haver-se arrapat a una branca d'arboç, no va poder
salvar-se de caure asseguda a terra.

Un davassall de cireres caigudes de la branca va escórrer-se
avall, caient a l'aigua amb una remor alegre.

Allavors, en Biel, desfent-se d'un sacotell que duia penjat a
tall de sarró de mendicant, va asseure's al costat de la noia,
reprenent la paraula.

-Digues-m'ho, Malena, que no m'hi tenes, per un mal home.

-Per què t'hi haig de tenir?- va fer ella, no sabent on dirigir
la vista.

-Com que tothom m'hi té... i com que ho sóc...

La Malena va guaitar-lo esverada; però ell la va tranquil·litzar
tot seguit.

-Sóc dolent per tothom... menys per tu. ¿I sabes per què ho sóc,
de dolent per tothom? Perquè tothom ho és per mi. Emprò tu no ho
ets. Fa, Malena, que no?...

Com si no el sentís, la noia s'estava quieta, amb la vista
clavada al fons del córrec, recoquillant frisosament amb els dits
el corn del davantal de cànem i llana.

Tot d'una, sense respondre al que li preguntava en Biel, va fer,
amb veu tremolosa:

-Diuen que t'ets donat a les bruixes.

-Als dimonis, me donaria!- va esclafir ell, encès per una onada
de sang. Però va revenir-se aviat, i va afegir: -Mira, Malena:
con vaig matar al Picotí, tota la gent de la rodalia va estar-ne
contenta. I les mosses varen ser les primeres d'estar-ne, perquè
totes sabien que amb el Picotí, el més sagrat hi perillava. Com
que, quan la raja li venia no tenia fe ni llei! Prou que ho sabes
tu, que més d'un cop havies estat en perill de caure a les seves
urpes!... I prou que ho sabes, també, que això va ser una de les
coses que em varen fer venir set de la seva sang!

Pel cervell de la Malena va passar-hi, com un llampec, el record
del Picotí. Havia estat l'escanyapobres de tots els pagesos
d'aquells volts, i en anys d'escassetat tenia gairebé endogalades
totes les cases del terme. Per això s'havia fet senyor de tot el
poble, que l'obeïa com la ramada al pastor; per això disposava de
l'honra dels altres com d'una mercaderia que es pot comprar i
vendre sota preu; i per això havia mort a les mans del minyó que,
tenint-li a arrendament cotat una part de les terres, se n'havia
vist despullat tot d'una, després de regar-les un grapat d'anys
amb la seva suor per convertir-les, d'eixorques que eren en
arrendar-les en els conreus més ufanosos de dues hores a la
rodona.

-Si no li hagués fet la tussa,- va seguir en Biel -qui sap què
seria, ara, de tu!... Perquè el que ell volia era fer-te seva. I
per això, despitat com estava, me va pendre el camp, el lladre!

-Encara li tenes malícia?

-Tant com això, no. Emprò de vegades m'encenc i no puc fer-hi
més: sabes?... A qui en tinc, de malícia, és a tot el poble.
Perquè tu ja ho sabes, que no hi havia home de sis hores a la
rodona, que no hagués tingut gosar per fer el que vaig fer. Sinó
que cap va atrevir-s'hi per por de les resultes. I la prova és
que tots varen estar-ne contents, de la mort del Picotí. Emprò,
con la cosa va anar per justícia, tothom me va girar les
espatlles.

Va callar el minyó; i la Malena, que s'havia oblidat del seu pare
i del poal, va fer acció d' aixecar-se. Però una mirada
embadalida d'en Biel la va deturar.

-Que n'ets, de gopa! .

-De debò?

-Tant ho ets, que ara tot just, con eres a dalt del marge i jo et
mirava de baix estant, me semblava que m'havia tornat pitit,
pitit, com con feia d'escolà i em contemplava la Mare de Déu de
l'altar del Carme. I mira't: m'ha passat una cosa ben igual com
el que em passava llavores. Con la posàvem a terra els dies
d'escarràs, la cuidava espatllar a cops d'espolsadors; emprò con
era sobre l'altar i la veia enrondada d'àngels, fins i tot
m'arribava a semblar que amb les patacades li havia fet mal.
Doncs això mateix m'ha esdevingut suara: con te som vista al peu
de la font, m'han vingudes ganes de sobtar-te; emprò com t'ets
enfilada al marge i m'has mirat amb aquells uis tan esverats,
llamp, quin respecte!

-Vòs dire?...

-T'ho ben juro.

I varen callar altra vegada tots dos, i va tornar a regnar per
aquells circuits una quietud basardosa.

Les batallades de les dotze, escampant-se al volt del campanar
del poble i retrunyint de cingle en cingle, varen sobtar tot
d'una la parella, encomanant a la mossa un esverament que li va
fer travessar enventada la palanca i enfilar-se a trenca nou de
coll costa amunt fins a entrar al poble.

Ell va quedar-se pal-dret, contemplant com fugia.

Després, un cop fos l'encís, va pendre el sacotell que havia
deixat a terra, se'l va penjar al muscle a l'esgairada, i,
mandrosament, girant tot sovint els ulls cap al poble com si se
n'allunyés amb recança, es va enfilar rostos amunt i va
entaforar-se per les negrors dels boscos del comte, sense fer cas
de les gotes grasses i feixugues que, arrencant una immensa remor
de les copes de roures i alzines, començaven a davallar del cel
en espès ruixat.



IV

BON LLEVAT

A presidi, hi havia conegut, en Biel, un minyó de pocs anys,
víctima, com ell, d'una mala hora. La feta que l'havia dut a
presidi era un furt sacríleg, comès en companyia de dos amics,
estudiants, com ell, de capellà, i encarregats, amb ell, de la
guarda de la Seu del poble on estudiaven.

Pobres tots tres, i obligats a guanyar-se la carrera fent
d'escolà, vivien modestament dintre el gran temple, menjant i
dormint a redós del campanar, en unes amples i nues peces que
venien darrera el rellotge, travessades de baix a dalt per la
rodona caixa de l'escala.

¿Va ser la comparança de llur pobresa amb els rics tresors de la
Catedral, el que va temptar-los?... ¿Va ser que un dels tres,
inclinat per naturalesa al lladronici, va encomanar als altres la
podridura de la seva ànima?... ¿Va ser que tots a la una varen
sentir-se encegats per la temptació?... El company d'en Biel no
ho sabia: només es recordava d'una nit en què, embriac de desigs
mai sentits fins aleshores i amb el cervell enterbolit per
l'aiguardent begut havent sopat, ajudava amb totes les forces els
seus companys en la tasca d'arrencar diamants i perles i maragdes
de la custòdia d'or, que era la millor gala i el més preat tresor
de l'església.

I després d'aquella nit... res: una tirallonga de setmanes de fer
la cuitamaga per camins perdedors a través dels boscos, passant
el dia a l'aguait i esperant amb ànsia la nit per continuar la
cursa... fugint dels homes, amb tot i les riqueses que duien...
esverats a tota hora pel témer de la justícia.

-Però no era pas la justícia dels homes, la que'm feia més por-
solia dir el company d'en Biel, en recordar la feta: -la que
temia era la de Déu, que em sentia pesar a la conciència amb la
feixugor d'una muntanya. Per això, quan vàrem caure a les mans
dels civils, vaig estar-ne potser més alegre que no ho estaré el
dia que m'obrin les portes del presidi i pugui tornar a casa.
Temia la justícia, i fins que vaig veure-m'hi a sota no vaig
trobar repòs. ¿Què n'hauria tret, de la llibertat, si sempre em
sentia les entranyes rosegades per aquell corc que no em deixava
viure?

I era tan ferm el penediment del pobre sacríleg, que es passava
les hores enteres amb la vista clavada al cel, i esmerçava tot el
temps que podia a donar bons consells als seus companys de
captiveri.

Però gairebé tots es mofaven d'ell, no donant-li altre nom que el
d'Escura-llànties, i rient-se, amb rialla estúpida, dels seus
predicots.

Moltes vegades, amb en Biel, passaven l'estona enraonant,
comunicant-se els records d'infantesa, parlant del temps que
havien passat fent d'escolà, l'un a la immensa Seu del poble on
estudiava, l'altre a la menuda esglèsia de Cassanelles.

I més d'un cop els havia succeït d'escapar-los les llàgrimes
galtes avall, i més de cent, les oracions que aixecava al cel
l'Escura-llànties demanant clemència pel seu crim, s'enfilaven
espai amunt barrejades amb les d'en Biel, que beneïa a tot hora
la sort que, en mig de la seva desgràcia, havia tingut de trobar
semblant companyó.

Per desventura seva, aquella amistat no va durar gaire. La va
trencar la mort amb un cop sec, enduent-se'n l'Escura-llànties
d'un atac al cor, sense donar-li temps més que de rebre Nostramo.
I en Biel va quedar esmaperdut, com nàufrag que, obirant al lluny
la farola que ha de guiar-lo a bon port, es troba sobtadament
capbussat per una onada que el deixa entre tenebres.

Les llàgrimes que va costar-li aquella pèrdua no tenien fi ni
compte. Fins al cap de moltes setmanes... de molts mesos i tot,
no va poder treure-se-la del cap. La befa dels presidaris no
aconseguia, als primers temps, altra cosa que convertir en ira la
seva pena resignada. Però, de mica en mica, el record de
l'Escura-llànties va anar-se-li borrant del magí, i va acabar per
cercar-se nous amics que, amb llurs consells i llur experiència
del vici, varen cuidar desfer la bona obra de l'infeliç sacríleg.

Amb tot, no varen poder destruir el bon llevat que el minyó duia
a l'ànima i que, en les estones de repòs, semblava esponjar-se,
envair-lo de cap a peus, sobreeixir-li pels ulls en gotes
amargants, i nuar-li el cor en ferma estreta.

Si en semblants ocasions algun altre presidari s'hi gosava
acostar per fer-ne mofa, es sentia de sobte envaït per una onada
que l'encegava i li feia perdre el món de vista. Era com si una
força desconeguda li regirés les entranyes, atiant-lo a venjar-se
de l'imprudent que torbava la seva pau.

I, si bé molts cops tenia temps de dominar-se, altres, sobtat en
les seves cavil·lacions, es redreçava tot d'una, i les seves
mans, sense que arribés a fer-hi esment, se n'anaven totes soles
a engrapar com estenalles d'acer la gorja del provocador, fent-li
cridar Déu i ajuda.

Però tot seguit afluixava, sentint pels seus dintres una veu que
semblava repetir-li les bones paraules amb què l'Escura-llànties
el solia encoratjar per fer-li més rebedora la vida de presidi.

-Benaventurats els pacífics, perquè ells posseiran la terra.

Aquestes paraules, que duia en Biel estampades al cervell com amb
encuny, eren per a ell la promesa d'un canvi de fortuna. Per al
seu estret magí, venien a significar que, així com un temps havia
tret bons fruits d'una terra eixorca, a còpia de paciència i de
suades podria un altre dia fer la mateixa obra i posseir unes
altres terres i viure amb completa pau.

I veu's aquí perquè, en sortir de presidi, va fer cap al seu
poble amb el cor obert a l'esperança, creient que els anys
d'absència haurien esborrat de l'encontrada el record del seu
crim, ja prou purgat amb el seguici de penes que havia portat per
cua.

Però, en veure l'acolliment que tot el poble li feia, va
semblar-li que se li tanquessin per un mai més les portelles de
tot benvenir, i es va creure més infeliç, encara, que quan era a
presidi. L'esclavitud en companyia li era molt més grata que la
llibertat de bèstia esquerpa; aquella llibertat que el condemnava
a fugir de tothom per no veure com tothom fugia d'ell.

De vegades, en considerar la seva sort, l'envaïa una profunda
rancúnia, que li encomanava una abrandadora set de venjança.
Aleshores hauria robat i mort, i s'hauria girat a mossegades
contra els seus semblants amb la mateixa ràbia d'un gos foll. Es
feia mestressa d'ell una mena de fam de destruir, i atuïa a cops
de garrot les branques d'olivera que li eixien al pas...
esclafava i malmetia a trepitjades les tòries dels ceps... mig
partia amb revolada ferma els plançons de roure i d'alzina...

Semblava que l'esperit de l'home treballador que havia estat en
altre temps, li renaixés tot d'una, obligant-lo a malgastar d'una
manera o altra les forces condormides dintre seu.



V

LA DÈRIA DEL MAL

Certa nit, va venir-li, a en Biel, la rauxa d'anar a fer mal al
camp d'en Bartra. A la tarda havia vist l'hereu que sortia del
camp de dalt, i s'havia sentit recremat per una foguerada que
l'havia envermellit fins a les orelles. Justament, aquell camp,
que havia estat del Picotí, era un dels que més angúnies li
costava. Les gotes de suor que hi havia foses no tenien fi ni
mesura. Fins el rengle de noguers que el vorejava a la banda de
ponent era obra seva. Ell els havia plantat, ell els havia vist
créixer, ell els havia espurgat per ajudar-los a viure. I, al
capdavall, per què? Perquè, a la llarga, els de can Bartra se
n'haguessin de gaudir. Llamp de llamp! N'hi havia per a fer
bullir les tripes!...

Però encara hi havia una altra cosa que no se l'arribava a
acabar, en Biel: l'intent de casori amb la Malena que tenia
l'hereu Bartra. Allò sí, que li encenia les sangs!

Ple de rancúnia, així que va ser nit entrada, va armar-se d'un
llarg ganivet que havia comprat en tornar de presidi, va
dirigir-se boscos avall fins al córrec de l'Home-mort, i va
trencar després a l'esquerra, emprenent amunt el caminet dels
horts, que, arrenglerats de cap a cap de poble, s'escalonaven tot
darrera les cases, vorejant el ribàs del córrec.

Ja fora poblat, va tirar a la dreta, camps a través, i en un
dient de parenostre va ser al de can Bartra.

El cor i els polsos li batien esvalotadament, les orelles li
brunzien com si tingués el cap convertit en un rusc, i els punys
se li cloïen amb tanta força, que cuidava escorxar-se amb les
ungles els palmells de les mans.

Al seu entorn la terra reposava; al seu damunt els estels
somreien, animant la immensa volta amb llur parpelleig continuat.
Els noguers, en sentir en llurs copes l'alè glaçat de la
tramuntana, semblava que es queixessin.

La nit era freda i fosca, però l'ardentor de la seva ira privava
a en Biel d'adonar-se de la fredor, i li feia endevinar, entre
les tenebres, els milions d'arestes verdes amb què el blat, nat
de tot just, espurnejava el camp, que s'estenia al bell costat
d'un encinglat pendent cobert de rierencs i esquerdalls de roca,
entre els quals s'arrapaven a terra grans clapes d'espargoleres i
garrigues.

Per salvar el camp de les esllavissades, els de can Bartra havien
fet, d'aquell costat, una tanca de petites lloses primes i
llarguerudes, trencades a cops de mall, que s'aixecaven
arrenglarades com sentinelles.

Amb l'ajuda del ganivet i d'un tros d'esquerda semblant a una
picassa, va començar en Biel a gratar la terra on estaven
clavades, posant-se a la feina amb tant de cor, que ben aviat
varen trontollar totes. Aleshores, arrapant-s'hi fortament al
capdamunt, va començar a tombar-les dintre el camp, bo i
estirant-les cap a l'altra banda i fent-les rossegar per damunt
dels terrossos, per aixafar-los i fresar-los i picolar el blat
naixent.

La seva intenció era envair el camp amb rocs de la clapissa. Per
això, un cop va haver arrabassat les llosetes de la tanca, va
començar pacientment, sense sentir-se de la fatiga, a traginar
camp endins els esquerdalls i rierencs de més cap ensota del
pendent, no fent gota de cas de les esgarrapades que rebia de les
garrigues en arrencar-les, ni dels esqueixos que li llevaven de
la pell en dur-los d'una banda a l'altra.

Malgrat la gelor, tota la seva còrpora estava amarada, i
l'ardentor que li cremava els dintres s'escampava al seu voltant
en lleu fumerola, semblant a la d'un matxo de càrrega després de
llegües i més llegües de camí al cor de l'hivern.

A cada viatge semblava que posés més delit, com si la sang que li
brollava de les mans, i la suor que li xopava la camisa, i el
bleix fort i seguit amb què s'engolia i llançava l'aire, li
renovessin constantment les forces...

Tenia com una embriaguesa d'enardiment que li feia sentir la
necessitat de desfer-se de les energies condormides dintre seu
per una pila d'anys de repòs. L'antic treballador que havia sabut
fecundar amb el seu treball aquella terra, abans eixorca,
renaixia amb imposadora empenta, atiat per la dèria del mal,
agullonat per la set de venjança.

I l'invasió de pedra anava cobrint terrossos i més terrossos,
aixafant sota el seu pes atuïdor les febles arestes del blat, i
abrigant tota una banda de camp com d'una franja blanquinosa.

Per un moment en Biel va contemplar la tasca feta; però, no
quedant-ne satisfet encara, va enfilar-se per la clapissa amb
l'intent d'acabar-la.

Descalçats els esquerdalls i rierencs de la banda de sota, el
pendent quedava prou lliure d'embarassos perquè hi poguessin
rodolar els de més cap al cim. Fer-se'n cabal en Biel i posar-se
a estimbar rostos avall els que quedaven, va ser tot una cosa.
Fins roques enteres varen davallar, empeses per ell, ficant-se
camp endins com si no tinguessin aturador, i arrossegant, en llur
cursa, el davassall de menuts palets que trobaven al pas.

I la invasió va créixer... va créixer d'una manera esgarrifosa,
fins a deixar ben pelat un tros de clapissa i convertit en
clapissa tot el camp.

Una feble claror de matinada s'escampava per la banda de
sol-ixent, bregant per destriar les tenebres; el fred s'havia fet
molt més viu; el vent semblava portar agulles de glaç, i de les
cases del poble n'eixien eixordadors crits dels galls que
cridaven el sol, quan en Biel, donant per llesta la tasca, va
asseure's al bell cim de la clapissa per reposar i contemplar amb
goig immens la seva obra acabada.

Acabada?... No pas del tot, que allà baix, a l'altra banda del
camp, aixecaven llurs copes cel amunt els noguers que ell havia
plantat i que ara volia atuir amb l'intent que els de can Bartra
no poguessin gaudir-se'n.

Incapaç de tallar-los, va resoldre ferir-los de traïdor fent-los
a tots la corretgeta. Era l'únic recurs que li quedava. Una
estona més de treball, i la venjança era completa.

Coratjosament, va redreçar-se d'una revolada i va llançar-se
clapissa avall. La suor que l'amarava, enfredorida pel repòs, li
feia córrer de cap a peus fermes esgarrifances. Però, sense
fer-ne cas, va acostar-se als arbres, va engrapar el ganivet, i
va enfonsar-ne la fulla a l'escorça del primer rengle.

Aleshores va apoderar-se d'ell un gran tremolor que li feia batre
les barres i carriquejar les dents. El noguer, en rebre el tall
que l'escorxava, va semblar que llencés un xeric de bèstia
malferida.

I aquell xeric va sentir-lo en Biel a l'ànima. Li mancava cor per
a assassinar-los, aquells arbres! El camp, per més que ell
l'hagués fecundat, no el considerava tan seu com els noguers,
perquè el camp s'havia renovat cada any, donant a cada collita
diferents viandes; però els noguers no: els noguers eren els
mateixos que ell havia plantat, que ell havia vist créixer, que
ell havia esporgat per ajudar-los a viure.

Com si estigués espantat, d'una estrebada va arrabassar el
ganivet, d'un cop de dents va afluixar-ne la molla per tancar-lo,
i d'una estricada va arribar al córrec, seguint-ne a brida batuda
el corrent, fins a haver travessat el poble adormit, per a
enfilar-se després boscos amunt, cap a les ruïnes que li servien
d'estatge.

Anava enventat, com egua que s'esquiva o poltre que s'espanta. Li
xiulaven les orelles; se li obria fora de mesura la boca per
beure l'aire, li sotraquejaven sense compàs els polsos, fent-li
la mateixa impressió que si els hi mallessin.

Quan va arribar a la torre del Barbut, semblava talment una
guilla que es fica a cau al veure's encalçada. No va parar fins a
caure lassat al fons del carreró que, segons dita dels pagesos,
havia estat la boca d'una mina que arribava a Mallorca.

Allí, ajegut a terra, revolcant-se en la mar de negror que
l'enrondava, aclofat per la fatiga i atuït pel pes de la seva
mala sort, va sentir amb plena consciència la grandària del
disbarat que acabava de fer i que podia acabar-lo de perdre per a
tota la vida.

I va plorar!... Va plorar fortament, desesperadament, amb la
desesperació de la desgràcia que ja no té adop. I els seus
gemecs, sortint-li a batzegades del pit, semblava que fessin
trontollar les parets i voltes del carreró.

Però de mica en mica varen anar-se afeblint, i les llàgrimes, que
li rajaven suara a glops, varen començar a davallar-li galtes
avall seguidament, com deus de fel que no haguessin
d'estroncar-se.

Aleshores es va asseure, i, amagant-se la cara entre les mans, va
quedar-se quiet, amb la quietud de la fera engabiada que, farta
de lluitar, acaba deixant-se caure rendida, renunciant de mal
grat a la llibertat perduda. El seu plor era ja un plor que
alleugeria de penes la seva ànima i que li recordava aquell plor
d'enyorament que, quan era a presidi, feia exclamar a
l'Escura-llànties:

-Desfoga't, fill, desfoga't!... Vessa-les totes, les llàgrimes
que et fan nosa a dintre!... Benaventurats els que ploren!

El record del seu company d'esclavitud va ser per a en Biel un
bàlsam que va calmar-li el cor esvalotat... una alenada
d'escalfor que li revifava l'esperit decaigut.

-Oh, si ell no s'hagués mort!...

I, en la seva desesperació, va arribar fins a trobar enyor el
presidi.



VI

FIANCES

De la rabiola, va cuidar ferir-se, l'hereu Bartra. En veure el
camp en aquell estat, va posar-se-li un tel als ulls, un
regirament de tota la còrpora va fer-lo tambalejar, i va caure
com tocat per una centella, anant a topar de clatell al caire
d'una roca.

Sort que un veí que va passar al cap de poc, va portar-lo a
coll-i-be a casa seva: si no, ben segur que li hauria donat un
que sentir, aquell cop de sangs. Prou que va dir-ho el barber
després d'enfonsar-li la llanceta als braços: -Si no li arribem a
treure aquesta sang, se'n podia fer deu pedres.-

Per fortuna, tot el que tenia de petit ho tenia de fort, i en
vuit dies va ser el mateix d'abans.

Això sí; rancuniós com era, va quedar-li com una mena de rosec,
una recança pregona de no haver esbravat tota la ràbia que el
consumia i que li feia exclamar sovint:

-L'hi hagués poscut atrapar, al lladre!... Llamp me mati si no li
hagués fet la tussa!

Algú va aconsellar-li que tirés la cosa per justícia; però no hi
va voler saber res. Justícia! Prou que se la faria ell, el dia
que s'hi pogués adobar!... El que és aquella no li portaria pas a
vendre, en Biel!... Perquè, que l'autor de la feta havia estat en
Biel, no en tenia cap dubte: n'hauria posat les mans al foc sense
por de cremar-se.

Malgrat la seva certesa, hi havia moments en què, rumiant,
rumiant, acabava per dir-se que un home sol, en una nit, no podia
haver fet tanta feina. Però ben aviat, en recordar el braó de què
en Biel havia donat mostra sempre, tornava a posseir
l'assegurança que ell i no més que ell era capaç de semblant
obra. D'un home com en Biel podia esperar-se tot. Això sense
comptar que per a alguna cosa havia de servir-li el seu tracte
amb les bruixes.

Aquest pensament va retenir-lo per uns quants dies d'empendre la
tasca de posar remei al mal. Qui s'hi bat, amb les bruixes?...
Amb tot, va acabar per decidir-se; i ajudat pel seu pare i la
seva mare, va posar-s'hi de tot cor, deixant el camp net en mitja
dotzena de jornals i tornant a colocar en un altre la tanca de
petites lloses.

-Ara que provi de tornar-ho a malmetre- va esclafir, un cop
llest.

I, durant una mesada seguida, va estar cada nit a l'aguait, amb
l'escopeta carregada de balins i el cor de rancúnia, decidit a
engegar un tret al primer que gosés acostar-se al camp.

Però no li calia pas la seva vigilància. En Biel, ferit pel
penediment, havia cobrat consciència de la seva situació i havia
comprès que, per la via seguida fins aleshores, no aconseguiria
mai la pau de què estava afamat. Una conversa que va tenir amb la
Malena va acabar-lo de decidir a llaurar dret.

Era cap al tard d'un diumenge de febrer. En Costa, que havia
passat la tarda a l'hostal jugant i bevent, s'havia ficat al llit
en arribar a casa, queixant-se de rodaments de cap i quedant-se
adormit com un soc.

La Malena, en notar-ho, va sortir de casa amb l'intent d'anar-se
a esbargir. D'ençà que s'havien trobat a la font amb en Biel, la
seva vida d'ocell de gàbia li era esdevinguda més feixuga que
abans. Tot el dia el passava pensant en escapar-se, fugir camps a
través, rondar pels encontorns del poble, per apaivagar, mal que
fos només per una estona, la set de llibertat que la corsecava.

Amb l'esperança de trobar en Biel, va tirar avall pel carrer
solitari, i, així que va ser a l'indret de la font, va atravessar
la palanca i va aturar-se un moment. De primer antuvi, la solitud
que regnava per aquells voltants, aclarits feblement per les
darreres lluïssors del dia i animats tan sols per la remor de
l'aigua que davallava pel córrec i la que eixia de la font, li
féu sentir cert esfereïment. Però, capficada per les ganes de
reveure en Biel, va recobrar ben aviat el coratge, i va seguir
avall per sobre el ribàs, desafiant les foscors del vespre.

Ja era un bon tros avall, quan una fresseta que va sentir a un
tirat de pedra, va fer-la aturar i encomanar-li a les cames un
formigor que li feia venir ganes de córrer cap al poble, desfent
el camí fet. Però una mena de tafaneria estranya que sentia molts
cops en ser prop d'un perill, l'empenyia avant amb tanta força,
que aquell mateix impuls de córrer va servir-li per a allargar
més el pas i escursar la llunyària del punt on es sentia la
fressa. Ben aviat va distingir clarament unes petjades fermes i
una veu que de baix en baix cantussejava, i la por va
ensenyorir-se altra vegada d'ella: una por tan i tan ferma, que
va restar-ne esclava fins després de conèixer en el cantusseig la
veu d'en Biel.

-Ets tu?- va fer temerosament, en veure sortir per sobre el ribàs
la figura del jove, que s'acostava amb el sac a coll i una mala
escopeta penjada al muscle.

Malgrat la fosca, que s'espessia per instants, un llampec
d'alegria va aclarir els ulls d'en Biel.

-El cor m'ho deia, que et trobaria. I per això cantussejava,
veies!

-Doncs, mira't jo també som sortit de casa amb l'esperança de
trobar-te.

-De debò, Malena?... ¿Ben de debò, en tenies ganes, de veure'm?

-Certa refè!... I ja feia dies, que en tenia.

-Pobra Malena!... Sabes pas l'alegria que em dónes! Tu sí, que
tenes un cor bo com el pa de fleca!... Si no fos per tu, ¡qui sap
lo que seria de mi!... Ventura en tinc, que el pensar en tu me
dóna coratge i m'ajuda a suportar aquesta vida de mala bèstia que
porto!

Tot enraonant, havia deixat el sac a terra, i, després de fer
seure la mossa, s'havia deixat caure al seu costat, amb
l'escopeta entre cames.

-D'on venes, ara?- va preguntar la Malena.

-De cercar-me el sopar- va respondre ell.

I, agafant el sacot, va treure'n un conill.

-És dels pedrers del senyor comte: sabes?... Molts dies ne tinc
ventura, dels pedrers. Abantes m'acontentava del peix que podia
arreplegar per les gorgues del córrec i pels rabeigs de la riera;
emprò l'altre dia vaig baixar a ciutat, vaig fer negoci, i vaig
comprar-me aquesta escopetota, que em fa pla bon servei.

La Malena va mirar-lo estranyada. No ho entenia, allò de fer
negoci. I ell, que ho va conèixer, va butxaquejar una estona, va
treure's una embosta de troncs de cirerer i cor de pinya, i els
hi va acostar als ulls perquè els pogués obirar.

-Con no sé què fer, m'entretinc, amb un sanagrills, a fer pipes i
pipots: sabes?... I, con ne tinc forsa, baixo a ciutat i me'ls
venc al marxant dels Quatre-cantons. Tot ajuda; entenes? Val més
això que no pas anar a robar.

-Doncs mira't: al poble tothom està que només vius del que robes.
I tothom te la porta votada; i n'hi ha que, si s'hi pusquessin
adobar, prou t'enviarien a fer malves. Sobretot en Jan de can
Bartra, que, d'ençà que veu que fujo d'ell com d'un mal gam, se
dóna a les àligues. Emprò el que el té més foll és la feta del
camp de dalt. Diu que amb deu vides que pusqués llevar-te no li
pagaries el desingust. Perquè ell està que va ser cosa teva. I jo
també hi estic. I trobo que vares fer mal fet, perquè en Jan és
molt verinós, i qui l'hi fa l'hi paga.

La nit s'era estesa arreu, i la Malena no va poder obirar les
dues llàgrimes que, creixent i botint-se a les parpelles d'en
Biel, varen acabar per davallar-li, pesades, galtes avall. No les
va veure, però va endevinar-les pel sanglot que es va escapar de
la gola del minyó, qui eixugant-se-les d'una revolada, va dir
apressadament, com si, assedegat de confessar-se, les paraules se
li desbordessin dels llavis:

-Sí, que vaig ser-ho jo. I prou greu me sap, perquè conec que
tenes tota la raó, de trobar que vaig fer mal fet. ¡Sabessis les
llàgrimes que em costa, aquell cop de sangs!... Sóc així, jo:
faig el mal i després me'n penedeixo. Con ja no hi sóc a temps:
sabes? Això va ser el que em va passar amb el Picotí, i això és
el que m'ha passat amb el camp de dalt. I tot per tu:
comprenes?... Perquè, si no haguessin estat els intents de
casori, que tenia en Jan, no l'hauria feta, semblant diabletud.
Emprò això em tenia foll. I encara m'hi té: sabes? Me fa por que
tu acabis per agemolir-te. I aleshores sí, que en seria, de
dolent!... Si la feta del Picotí va fer-me anar a presidi,
l'exemplar que faria és ben cert que em portaria al pal.

Hi havia un to d'amenaça tan ferm, en les paraules d'en Biel, que
la Malena va esferir-se'n i va fer acció d'apartar-se. I ell, que
va notar-ho, va agafar-la per la mà i va estirar-la suaument,
mentres una onada tèbia li recorria tota la còrpora i un mal
pensament li feia perdre el món de vista. Però ella es va
esmunyir d'una estrabada, i, bo i fent acció de fugir, va dir-li,
amb aire de reny:

-Això no es fa: sabes?... Podé si, que encara tindran raó, els
que malparlen de tu!...

Una ratxada humida i freda va tornar la serenitat al minyó, qui,
aixecant-se i arreplegant l'escopeta i el sacotell, va semblar
que es disposava a deixar-la marxar i a endinsar-se pels boscos.

Però, abans d'empendre el camí, va voler demanar perdó de la seva
foguerada; i, un cop va haver-lo aconseguit, va preguntar:

-¿No fa, Malena, que no t'hi casaràs, amb en Jan?

-Déu me'n gord i Maria Santíssima!

-A fe de bon cristià?

-T'ho juro.

-I amb mi?

-Això tu ho has de fer... Canviessis de vida...

-¿Encara que tothom me tingui per mala pècora?...

-Mentre no ho siguis...

-Això ja ho sabes.

-Pas del tot.

-Emprò t'ho penses.

-Me cal estar-ne segura.

-I, con ho estiguis, me volràs?

-Ja t'ho he dit.

-Doncs... tracte fet?

-Tracte fet.-

I mentre la Malena es perdia, fosca enllà, pel camí del poble, en
Biel s'entaforava per les foscors dels alzinars, fent via cap al
seu estatge. Estava alegre, amb una alegria com mai de la vida
l'hagués sentit d'altra, ni el dia en que per primera vegada
s'havien contat, amb la Malena, llur estimació. I és que
aleshores la satisfacció era una sola, mentre que ara en tenia
dues: la de saber-se estimat i la d'estar segur que la dona que
estimava no seria de ningú més que d'ell.

Per això, donant eixida al goig que li inundava l'ànima, va
llançar una corranda al vent:

-«Ira de bet, Jan, te cremàs!
quina minyona t'has cercada!
Ira de bet, Jan, te cremàs!
Tu bé la vols, pro no l'hauràs!»

I era tan forta, la veu amb què cantava, que tot el bosc se
n'estremia.



VII

AL COR DEL BOSC

La primavera arribava, i en Biel, des de la torre del Barbut, la
veia esclatar en la verdor dels camps, en la blancor dels
ametllers florits i en la rojor dels brots novençans amb què
s'engalanaven els arbres de tota la comarca. I, tot veient-la,
sentia més aviat tristor que joia. En escampar la vista per
l'estesa de conreus que davallaven esglaonats fins a la plana des
del peu mateix del cingle, en contemplar el bé de Déu de viandes
que cobria els horts de darrera les cases del poble, i en
adonar-se que ja les vinyes de tots aquells voltants començaven a
verolar, el corprenia una mena d'enyorament del qual ni ell sabia
explicar-se la raó. Era enyorament desconegut fins aleshores, una
recança que l'entristia; però no amb aquella tristor que atueix i
lleva l'habilior de moure's, sinó amb una tristor frisosa que li
pessigollava arreu tot el cos i l'atiava a bellugar-se d'ací
d'allà com si cerqués quelcom que no trobava.

I això era la veritat: cercava quelcom per a esmerçar les forces
que dormien dintre seu i que, revifades per l'onada tebiona de la
primavera, li encenien la sang, encomanant-li fam de moviment i
de brega. Per això, en veure els pagesos com s'escarrassaven per
les treballades, els tenia enveja i s'apoderava d'ell un gran
desig de demanar-los per amor de Déu un magall o una aixada, amb
el fi de satisfer la seva necessitat de foragitar dels seus
dintres l'escreix de vida que els hi xarbotava. I per això també,
creient en va tot el que intentès per demanar feina, passava el
dia adalerat, corrent d'una banda a l'altra per l'espessor dels
boscos, anant a furgar els conills en llurs caus, sense altra
dèria que la de fer-ne aixecar algun per córrer-li al darrera i
encalçar-lo fins a sentir-se aclaparat pel lassament i cobert de
suor.

A vegades l'agafava tan fort el desig d'apaivagar el seu
desatent, que arribava a fer-se obirar pel bander, amb l'únic fi
de fer-lo bogejar i obligar-lo que el perseguís.

I el bander, que ho coneixia no esperava més que la bona ocasió
d'aixarpar-lo en alguna malifeta i engegar-lo a l'altre món d'una
escopetada.

Més d'un cop va anar-se'n ben bé d'un jaç de grill com no el
malmet per tota la vida: sobretot una tarda que va trobar-lo
furgant els amagatalls dels conills als pedrers del comte, que es
veien blanquejar sota el cingle de Mal-vent, prop de l'angle que
formaven, en unir-se, el riu i el córrec.

Aqueferat en la tasca, no va adonar-se, en Biel, del bander fins
que va tenir-lo a mig tret de fona. El seu primer intent va ser
de fugir, però al mateix instant va adonar-se que els viaranys de
sortida eren molt escassos. Al darrera hi tenia el riu, a la
dreta el cingle, a l'esquerra el córrec, i al davant un home
disposat a fer-li un mal joc. I, si era impossible encinglar-se,
era exposat travessar el riu, per mor de la tossa que pararia en
trobar-se, a l'altra vora, a camp descobert, sense una bardissa
on pogués amagar-se. L'únic camí que podia salvar-lo era el de
saltar en quatre bots al córrec i empendre la cursa avall fins a
trobar un redós segur.

Però el bander va endevinar-li l'intent, i, segant-li
l'aventatge, li va engaltar l'escopeta, engegant-li un tret sense
cap mena d'avís.

-Ara les pagaràs totes plegades, escapat de galera!

I ventura va tenir, en Biel, d'amagar-se darrera una roca;
perquè, si no, hi hauria deixat la pell.

Aleshores, qui va veure's en perill va ser el bander, puix que en
Biel, en una flamarada d'ira, va engegar també la seva arma. I,
encara que va errar el tret, l'esverament del seu enemic i el
temps que va perdre carregant de nou van donar-li'n, a ell, per a
esmunyir-se darrera un barder i endinsar-se a salt de guilla per
les fosquedats dels boscos del comte.

Però, enardit per la brega, el bander es va llançar com foll al
seu seguici, cercant l'ocasió en què pogués engaltar-li l'arma.
Bosc endins i rost amunt, varen brincar llarga estona a salt de
mata, estrompassant xaragalls i esbarzers, i anguilejant entre
l'espessor com esperitats. En la seva fuita, en Biel es sentia ja
penedit d'haver plantat cara al bander, i, malgrat el seu
esverament, no sabia estar-se de rumiar. I el que rumiava era que
potser el millor que li podria escaure seria que el seu
perseguidor el deixés al seti d'una escopetada, per a acabar d'un
cop amb la vida que duia. Però al mateix temps sentia temença de
morir, abandonant, en fer-ho, tota esperança de ser de la Malena.

I per això fugia... i per això, de tant en tant, quan duia bon
aventatge, es girava tot ell i plantava cara, amb el desig
d'esporuguir el bander i fer-lo recular per sa saor, sense que li
donés treballs d'engegar novament l'arma. Perquè la seva temor
més grossa era que, si arribava a veure's estalonat, se li posés
un tel als ulls, perdés el món de vista i fes un estropici com el
que havia fet abans amb el Picotí.

Aquest pensament va estremir-lo de cap a peus. Primer la mort que
arribar a una cosa semblant!

I, panteixant de fatiga i cama-segat d'emoció, va escurçar el
pas, corprès per un lleuger desig de deixar-se matar.

Tot d'una va caure rendit, esperant resignat la seva hora i
llançant l'escopeta, quasi al mateix temps que se que se li
plantava el bander a poques passes, encarant-li el fusell i
cridant, amb veu rabiosa:

-Ara sí que ets meu, fill de vacassa!

Fuetejat per l'insult, en Biel va revifar-se, es va redreçar, va
saltar fins al punt on havia llançat l'escopeta, i va respondre a
l'insult amb una llambregada d'odi, engaltant l'arma a l'enemic.

Però ni ell ni el bander havien tingut temps d'engegar, quan una
veu esquerdada va corgelar-los tots dos:

-Què feu, desgraciats!

I, mentre en Biel tornava a llançar l'arma avergonyit, el bander
se la penjava de mala gana al muscle, tot contrariat de no haver
pogut aprofitar l'ocasió.

-Vaja! Prou n'hi ha- va fer, aleshores, la mateixa veu.

-És que aquest lladre- va ajustar el bander -sempre pensa quina
em farà, i només disfruta malmetent tot el que troba. Ja li dic
jo, mossèn Esteve, que va ser pitjor que una pedregada, pel terme
de Cassanelles, la seva tornada de presidi!

En Biel no sabia què dir. Havia conegut la veu del senyor rector,
i en restava com esmaperdut. Ni tan sols gosava aixecar la vista,
que tenia clavada a terra com si no la'n pogués arrencar.

Mossèn Esteve era un vell alt i escardalenc, de rostre bondadós i
posat d'apòstol, de parlar dolç que atreia, per reflectir-s'hi
tota la dolçor d'una ànima sense taca.

Per això, en Biel, així que va tenir prou gosadia per a aixecar
els ulls fins a ell i el va veure obert de braços com si li
oferís un redós, va sentir-se corprès per la seva figura
venerable, i, sense fer-hi esment, va anar-s'hi acostant...
acostant, mentre guaitava d'esgallimpautes el bander, a tall de
gos bastonejat que cerca protecció en el seu amo.

I, com més avançava cap al sacerdot, més creixia l'encís que
l'atreia i més de pressa es movien els seus peus. Tant, que les
darreres passes que l'en separaven va fer-les d'una correguda.

-Vina, manyac, vina- va dir, aleshores, el capellà.

I, estrenyent-lo en ferma abraçada, va acaronar-lo com a un
infant, sense mostrar cap llei de repugnància per ell ni fer cap
mena de cas del bander, que s'allunyava bosc enllà tot mormolant
esguerradures.

L'únic que veia el capellà era que en Biel plorava i sanglotava,
amb un plor que li negava tot el rostre i amb uns sanglots que el
sotragaven de cap a peus.

I per això l'acaronava... i per això l'abraçada amb què
l'estrenyia contra el seu pit s'anava estrenyent de més en més...
i per això, com si hagués conegut l'Escura-llànties i volgués
fer-se'n el continuador, va exclamar, tot d'una:

-Plora, manyac, plora!... Llença-la tota l'amargor que portes a
dintre!... Benaventurats els que ploren, perquè ells seran
consolats!...

En Biel va aixecar la vista i va guaitar el sacerdot.

-Vol dir, mossèn Esteve?...

-Sí, manyac, sí.-

I el vellet tremolós, que per a caminar necessitava l'ajuda del
gaiato, va empènyer cap a un marge que s'obirava allí prop el
jove robust i ferm, conduint-lo i guiant-lo com a una criatura
que dóna, indecisa, les primeres passes.

A l'entorn, el bosc ressonava amb la remor de les fulles
estremides per l'oreig, amb els cants dels ocells inspirats per
la tornada de la primavera i amb el xapoteig llunyà de l'aigua
que davallava, córrec avall, cap a la terra baixa. El sol, a les
darreres passes de la seva jornada, estava ja frec a frec de
l'horitzó, a punt d'enfonsar-se en una mar de muntanyes onejants,
com nedador ardit que es capbussa. La volta del cel, clapejada de
núvols, resplendia de canviants colors, que convertien les
clarianes del bosc en pintats finestrals.

Una pau immensa semblava apoderar-se de la natura, negant-la de
benestar i repòs, un repòs i un benestar semblants als que es
respiren sota les naus d'una catedral grandiosa.

I aquella pau de la natura s'encomanava a en Biel, qui, assegut
al marge, escoltava, amb l'afició de l'assedegat que s'abeura,
les paraules de consell i de plany, de reny i de consol, que
vessaven a raig dels llavis del vell:

-¿Te'n recordes, de quan me feies d'escolà?... Que n'eres, de
diferent!... Tota la teva dèria era treballar, guanyar diners per
ajudar a la teva mare, que al Cel sigui. I, com que eres bon
minyó, tothom t'estimava. Després vares anar fent-te gran i fort;
i, com més home et feies, més treballador te tornaves i més
podies servir de mirall als joves del teu temps. Emprò vares
tenir aquella mala hora, i tothom te va girar les espatlles.

-Pas vostè, que em va ajudar tant que va pusquer.

-Perquè jo sabia que, si havies fet aquell disbarat, no havia
sigut per maldat de cor, sinó per una temptació del dimoni, que
va encegar-te. No fa, que tinc raó? ¿No fa, que així que vares
haver comès el crim ja vares sentir-te penedit? ¿No fa, que
sofries més dels crits de la teva consciència que del càstic de
la justícia?...

-Sí... sí... sí...

-Doncs el que havies de fer era escoltar-la, la veu de ta
consciència. Escoltar-la i obeir-la, i fer un propòsit ferm de no
tornar-la a pertorbar mai més. Mai més! Entenes?... I, al tornar
al poble, havies d'haver-ho fet amb l'intent de no delinquir cap
altre cop i guanyar-te, a còpia de ben obrar, la voluntat dels
que, a causa del teu crim, l'havien apartada de tu. Emprò no
vares fer-ho, i, en lloc d'esmenar-te, va semblar que fessis tot
el que pusquies per donar la raó als que et critiquejaven. I
vares començar a venjar-te d'ells fent mal... i per això la teva
tornada al poble va ser com l'arribada d'un flagell pitjor que la
pedra seca.

Va callar un moment el capellà, i, aclofat per les seves
acusacions, en Biel va ajupir la testa. Sense adonar-se'n, el seu
cos anava relliscant marge avall de mica en mica.

-¿Per què no venies a veure'm, de primer antuvi?... ¿Per què no
anaves a saludar-lo, al pobre vell que tant t'havia estimat?...
¿Te'n donaves vergonya?... ¡D'ofendre a Déu, te n'hauries de
donar, no pas de penedir-te de les ofenses!... ¿No t'ho havia dit
mil vegades, que la seva misericòrdia és infinita?... Doncs per
què no implorar-la?... I ¿per què no fer-ho ara, que encara hi
ets a temps?... Un bon penediment te pot salvar. Els sants
pecaren.

En Biel s'havia anat arraulint i aclofant fins a tal punt, que el
capellà podia amanyagar-li la testa sense ajupir-se. I, tot
amanyagant-la-hi, va acabar el seu raonament de baix en baix, com
si temés torbar la solemnitat del cap-vespre:

-Digues: ¿fa, que te'n penedeixes, de tot el mal que has fet?...
fa, que vols esmenar-te?... ¿fa, que'n demanes perdó a Déu amb
tot el cor, de les teves culpes?

El bosc callava, negat en la dolça placidesa de l'hora augusta. I
la seva quietud era tan pregona, que fins permetia escoltar els
batecs dels polsos d'en Biel.

-¿Fa, que li'n demanaràs perdó, a Déu, de les teves malifetes?-
va repetir el capellà.

I el pecador, oblidant tot el que l'enrondava, afamat de consol,
assedegat de pau, va acabar de relliscar pel pendent del marge,
va caure de genolls, i bo i amagant la testa entre els plecs de
la sotana del sacerdot, va exclamar, en un gemec de desfogament:

-Sí, pare!



VIII

L'ANADA A LA CIUTAT

Encamellat al cim de la mula, i amb en Biel per mosso de peu,
davallava mossèn Esteve, rostos avall, cap a la plana.

Les primeres lluïssors d'una matinada de juny tenyien de porpra
els cims dels serrats; les orenetes volaven, cels a través, en
tots sentits, com si esperessin frisoses l'arribada del sol; i
els crits dels galls que l'anunciaven eren respostos pels
escatainets de les guatlles, que, amb llur _blat-segat_,
semblaven menar la pressa als pagesos perquè cuitessin a esmolar
la dalla.

Un ventet suau i agradós feia gronxar al capdamunt de llurs tiges
esprimatxades les ventrudes espigues, i, cavalcant en aquell
ventet, recorrien l'espai flaires d'acàcia florida i sentors de
terra frescal, ferum de reïna i fortor d'herba tendra.

Muntanyes avall, al pas calmós de la Morica, anaven allunyant-se
de Cassanelles el capellà i en Biel, bleixant i olorant a ple
pulmó i amples narius el baf sanitós que surava arreu,
alegrant-ho tot amb l'anunci d'un bon any.

Amb tot i portar-lo al cap de bisbat una missió enutjosa, mossèn
Esteve es mostrava alegre, amb l'alegria que dóna la netedad de
consciència i la tranquil·litat d'esperit. Fins semblava que la
benaurança que anunciava la natura l'hagues tornat jove,
llevant-li del cim tota mena de xacres.

-Mira, Bielet- deia al seu company, complaent-se a anomenar-lo
com quan el tenia d'escolà: -Fa més de dues hores que davallem
per aquests trencacolls, i encara no he tingut ni l'ombra d'un
rodament de cap. Talment diria que m'han tret anys de sobre,
veies!... I això ja és un bon començament de jornada.

-Déu vulgui que acabi tal com comença- va fer en Biel, que
caminava cap baix i pensatiu.

-No hi ha d'acabar, home!... Ja veuràs com sa Il·lustríssima es
fara càrrec de tot. És molt enraonat, sa Il·lustríssima. I molt
entès en les coses del món. I té molt de talent. Per això confio
que tot seguit coneixerà la cosa i la resoldrà amb tota
consciència. I, un cop l'hagi resolta, ja tindrem camí ferm per
anar a topar el senyor comte. I hi anirem tots dos, a topar-lo:
entenes? Qui cara veu, cara honra.

Tot garlant de l'afer que els duia a ciutat, varen arribar en
dues hores i mitja als Hostalets, on varen aturar-se per a fer pa
i beure i donar el morralet a la Morica. Després varen seguir
altra vegada la ruta, caminant sota els raigs del sol, que anava
aixecant-se, tot roig, sobre la ratlla de llevant.

-D'aquí un parell d'hores entrarem a ciutat- va fer mossèn Esteve
en envestir de nou la caminada. I va afegir, convençut: -El cor
me diu que Nostre Senyor ens ajudarà. I ¿sabes que hem de fer,
per més obligar-lo? Dir el Rosari.

-Com vulgui- va fer en Biel.

-I, després de senyar-se i persignar-se tots dos, varen
passar-lo.

El camí que seguien ara, ja no era de trenca-colls, sino planer
com la mà i net com una toca de monja. Havien deixat viaranys
perdedors i dreceres perilloses, per a ficar-se plana endins,
seguint el camí ral que, anguilejant a trossos tot a vora del
riu, que baixava de sota Cassanelles, havia de dur-los al terme
de llur viatge.

Entre les grans esteses de blats i ordis a punt de segar que
creuaven la carretera, el grandiós paraigua vermell amb que es
guardava del sol el capellà, semblava una rosella colossal: la
mare dels milions i milions que se'n veien vermellejar entre la
rossor de les messes madures. Entre la fresca del riu, i el
zum-zum dels borinots i avespes, i el fregadís de les espigues
mogudes pel vent, l'oració de mossèn Esteve i el seu company
semblava una remor més; pero una remor tan forta, que cuidava
ofegar les que se sentien ça i enllà cantant la vinguda de
l'istiu. Entre el corrent de l'aigua, i el brandeig onejant dels
blats, i el voleiar de les papallones, i el vaivé dels segadors,
que en alguns indrets ja començaven la feina, el moviment dels
dos caminants semblava el més seguit i el més segur i el més
ferm.

I era que, tant a mossèn Esteve com a en Biel, els guiava la fe i
l'esperança.

Els objectes que els duien a ciutat eren dos: l'un el de
respondre mossèn Esteve a l'interrogatori a que el volia sotmetre
el bisbe, informat, per un parent de can Bartra entrant a la
cúria, de la protecció donada a en Biel per ell; l'altre el
d'anar a topar el comte i demanar-li ajuda per al llicenciat de
presidi, assedegat d'empendre una vida de pau i de treball.

Durant les hores de solitud que havia passat a la torre, havia
rumiat molt, en Biel. Havia rumiat i somiat. I tots els seus
rumiaments i tots els seus somnis havien anat a parar sempre a
una mateixa reflexió: que, amb algú que el protegís, podria
encara fer-se home. Per això, el dia que va topar-se en ple bosc
amb mossèn Esteve, va semblar que se li obrís el portell de
l'esperança, i, buidant totes les angúnies que el consumien, va
explicar, fil per randa, al sacerdot, totes les faltes que li
pesaven sobre la consciència, tots el seus propòsits espatllats
per la malvolença de la gent del poble, tots els seus esclats
d'ira en considerar la seva desgràcia, tota la seva fam de
justícia, malmesa per la de venjança que feia niar dintre el seu
pit la vida de bèstia ferotge que es veia obligat a dur.

I en veure l'aire d'amor amb que el capellà escoltava la
confessió de les seves culpes, i en escoltar els sanitosos
consells amb que l'aconhortava, va créixer més i més el seu afany
d'esmena. I en créixer aquest afany, va recobrar coratge, tant de
coratge, que fins va demanar al bon vellet la protecció que li
mancava per a dur a bon terme les dèries que d'algun temps ençà
feien estada dintre el seu magí, i que eren les de convertir la
torre del Barbut en masoveria, transformar en hort l'erm que
tenia al davant, aprofitar per a sembrats les dues o tres grans
clarianes del bosc, i plantar de vinya els terrenys que fossin
aptes per al cas.

Les obres que caldria fer a la torre eren molt poques. Amb el
temps que hi havia tingut el cau, se l'havia anada conjuminant de
mica en mica, adobant amb toves i teules que havia trobat
arreconades, els coberts espatllats, refent els fogons per coure
la minestra, apedaçant les portes esquerdades, i tapant amb
pedres i fang els esvorancs dels murs.

I això ho havia fet sense esmerçar-s'hi altra cosa que les seves
suades; perque, amb tot i el mal nom que tenia la torre,
conservava encara quelcom del temps, no aconseguit per cap dels
vivents del poble, en que havia sigut habitada per una pila de
generacions, que n'havien fet un niu d'amor i de treball, fins
que els francesos n'havien foragitat la darrera.

D'aleshores datava el nom de _torre del Barbut_ amb que es
coneixien aquelles ruïnes, en memòria del capità de l'escamot que
va fer-ne la seva caserna i que va morir-hi al cap d'alguns
mesos, socarrat per les flames amb que els pagesos varen venjar
la gosadia d'haver convertit en torre dominadora de tots els
encontorns un angle de la casa.

El que havia succeït era que, de generació en generació, el fet
havia anat transformant-se, i el capità barbut s'havia convertit
en bruixot, i la torre en paratge maleït, del qual convenia
apartar-se'n com de la pestilència.

Per això ningú havia volgut habitar-hi mai més, ni conrear les
terres que vorejaven la casa.

* * *

I, per això també, aquell dia, quan mossèn Esteve (després de
passar dues hores amb el senyor bisbe i de deixar-lo plenament
convençut de la justícia del seu ben obrar amb en Biel, va
presentar-se amb el seu protegit al comte, el va deixar
esmaperdut de sorpresa. Però encara no havien baratat una vintena
de paraules, que ja el senyor de la propietat sentia que se li
encomanava l'engrescament per l'empresa.

Justament, el comte, jove rebrot d'una família de nobles
disbauxats, l'havia donada per contradir les tradicions dels seus
pares, i menava una existencia activa, d'home veritablement útil,
enamorat de tot el que signifiqués activitat i treball.

Convençut que qui sembra cull i que per a obtenir bones anyades
no cal estalviar la llavor, així que, a vint-i-cinc anys, s'havia
trobat amo d'un patrimoni escrostonat i aixafat sota el pes dels
deutes, havia fet un punt dels seus venent-se totes les terres
que li havien calgut per a passar ratlla i per a poder posar en
camí de millora les propietats que li quedaven lliures.

Arrossegat per la seva febre de millores, havia transformat en
camps ufanosos els ingrats ermots, en regadius verdejants les
terres resseques, i en grans farineres alguns dels pobres molins
que tenia arrenglerats tot a vora del riu, des de Cassanelles a
la plana. I tant i amb tant de seny havia treballat, i tan bon ús
havia sabut fer de tots els avenços, que en pocs anys havia refet
el patrimoni.

L'únic que no havia aconseguit era treure bona estella dels
boscos i de les terres que vorejaven la torre del Barbut. I com
que no havia trobat mai comprador, ni havia volgut
encarregar-se-li'n cap pagés, havia acabat per abandonar
semblants paratges a la natura, acontentant-se amb fer guarnir
alguns pedrers, amb el fi que hi fessin cau els conills i
tenir-hi caça segura.

Un cop explicada per mossèn Esteve la història i els propòsits
d'en Biel, aviat varen entendre's. De primer farien tan sols una
provatura, artigant un parell de clarianes del bosc i convertint
en hort un tros d'erm; després, si la cosa donava, podrien
estendre's més, i fins, si convenia, comprar bestiar i un molí de
vent per a encinglar l'aigua fins a la casa.

-Això serà més endavant- deia el comte, -quan la cosa comenci a
donar i vós us caseu i formeu família. De primer antuvi, l'únic
que farem serà posar sínia al pou per poder regar les
hortalisses. Cabalment, al Mas de la Caula tinc encara tots els
ormeigs de la que hi habia abans de fer-hi obres. D'eines, amb
una requisa per dos o tres masos, en tindrem més que no en
vulguem. Amb aix, una ròssa per la sínia i les obres que farem al
dipòsit de l'aigua i a la casa, ja podrem anar fent. Hem de veure
si, d'una vegada, la torre del Barbut torna a ser el que havia
estat. Perquè, per més que diguin, en altres temps la propietat
de Cassanelles era de les millors que havia tingut la família.

-Prou que es veu. I una bona pila de coses hi ha que ho
assenyalen. Els estables, les corts, el dipòsit...

-Doncs a veure si la fem reeixir.

-Per mi no es perdrà pas.

-Per mi tampoc.

I, aixecant-se de la immensa cadira de braços en que estava
assegut, va donar a entendre, el comte, que per a ell no hi havia
més de que parlar.

Aleshores, mossèn Esteve, estrenyent amb la seva mà ossosa i
descarnada la que li allargava el comte, fina com d'una
senyoreta, però robusta i ferma com d'un home fort, va confegir:

-Fins a...

-Fins d'avui en quinze, que ja hauré estat al Mas de la Caula i
pujaré per veure el que s'hagi de fer i enllestir el tracte- va
interrompre el jove senyor. I, donant un copet encoratjador a
l'espatlla d'en Biel, va acompanyar-los, a ell i al sacerdot,
fins a la porta del seu despatx, més semblant al d'un home de
comerç que al del cap de casa d'una familia noble.

Després va asseure's darrera l'escriptori, va pendre un full de
paper, i va començar a fer plans i xifres.

El seu front espaiós, la seva cara de linies robustes, i la seva
barba rogenca i forta, contrastaven amb l'aire afeminat del seu
pare, que es veia en retrat al seu darrera.

De sobte va aixecar la testa i va quedar rumiós. Passat
l'engrescament del primer instant, acabava de sentir-se
pessigollat pel dubte. Però ben aviat va foragitar-lo de si,
considerant que el que anava a arriscar era una mesquinesa
comparat amb els aventatges que, si la cosa anava bé, podia
produir-li. I, que hi aniria, era gairebé segur. L'energia i el
coratge de que havia donat sempre mostra en Biel n'eren penyora.
És veritat que aquest coratge i aquesta energia tambe els havia
demostrat per al mal; però ¿qui sap qui era que en tenia la
culpa?

En fi,- va acabar per dir-se: -qui no sembra no cull.

I, prenent resolut la ploma, va escriure al bander de Cassanelles
encomanant-li respecte per a en Biel com a llogater de la torre
del Barbut i les terres que l'enrondaven.



IX

PER BON CAMÍ

Abans de decidir-se a treure la cara per ell, acompanyant-lo a
cal comte, mossèn Esteve havia volgut provar-lo, a en Biel. De
primer antuvi, amb l'intent de donar exemple als veïns del poble,
l'havia pres a jornal perquè li arreglés l'hort. Després, un cop
convençut que el minyó tirava per bon cap, havia fet mans i
mànegues per trobar qui el llogués.

Això sí, per a aconseguir-ho va caldre que portés la seva
protecció fins al punt de parlar, un diumenge, a cor d'altar, de
l'obligació que té tothom de donar adjutori al desvalgut, i dels
mals sentiments que es necessiten per a no perdonar les faltes
d'altri encara que vagin seguides d'un bon penediment.

I va ser tan apropiada al cas la seva prèdica, que més de quatre
feligresos, sentint-se'n corferits, en sortir de missa varen
acostar-se al minyó i varen oferir-li jornals.

Després, en els rotllos que es varen formar a plaça com cada
festa, totes les converses varen recaure sobre les paraules del
rector, naixent al punt dos partits: l'un format per la dotzena
de pagesos entrants a la rectoria i per uns quants dels que,
acostumats de més de trenta anys a creure en un tot a mossèn
Esteve, l'obeïen com les ovelles al pastor; l'altre compost dels
joves eixelebrats que, enardits per l'hereu Bartra, sostenien a
peu i a cavall que el capellà repapiejava i que en Biel era un
murriàs de set soles.

Amb tot, al cap de pocs dies, quan varen començar a córrer les
lloances que feien del jove tots els que havien provat de
llogar-lo, varen calmar-se bon xic les malvolences, i molts dels
que abans li haurien negat una set d'aigua varen començar a
tornar-li el salut, que ell dirigia a tothom.

L'alegria que això va donar-li no tenia fi ni compte: li semblava
que havia començat a viure de bell nou. Per això, sentint-se
encoratjat, va resoldre deixar la vida esquerpa que duia, i va
demanar acolliment a l'hostal, abandonant la torre del Barbut. La
llàstima va ser que, al cap de pocs dies, l'hostaler va donar-li
comiat a causa dels parroquians joves que li sostreia l'hereu
Bartra.

Llavors, obligat altre cop a refugiar-se a la torre, va sentir
nàixer dintre seu el desig de fer-ne un niu de treball, fecundant
les terres que l'enrondaven.

I va corprendre'l amb tanta força aquell desig, que, ja abans de
fer-lo avinent el capellà, va començar a esmerçar totes les
estones que no treballava per altri, a apedaçar portes, tapar
goteres, adobar esvorancs i refer teulades; enginyant-se de tal
manera, que en poc temps va arribar a fer d'un tros d'aquells
murs i coberts escrostonats una estada segura, en la qual va
poder amagar, sense temor que les hi afanessin, les poques eines
que havia pogut comprar amb els seus estalvis.

-Tanmateix és altra cosa, això, que no pas divertir-se fent mal!-
va exclamar contemplant la seva obra i comparant-la amb la que
havia dut a terme, al camp de can Bartra, pocs mesos abans.

I, decidit més que mai a perseverar en la bona ruta, va anar a
topar el senyor rector, i va exposar-li els seus plans, que varen
començar a rependre bona adreça amb l'anada a ciutat.

Feia pocs dies de la sentada amb el comte, quan va venir-li una
nova alegria. Va donar-la-hi en Costa ferrer, qui veient que la
seva rigor amb la Malena no li ocasionava més que disgustos, i
tement que qualsevol dia la mossa li fugís de casa, va acabar per
deixar-la lliberta i per dirigir la paraula a en Biel.

-Encara podé sí, que hauré de rosegar-lo per gendre- havia
rumiat.

I, un dia que va topar-s'hi tu per tu, al mig del carrer, mentre
anava amb el vell Pitxela a beure una titlla, veient que el seu
company aturava el minyó amb l'intent de llogar-lo per a la sega,
va quedar-se palplantat a la seva vora, esperant que enllestissin
el tracte.

-Quin dia es comença?- va preguntar en Biel.

-Demà passat- va fer en Pitxela.

-Doncs compteu amb mi.

I anava ja a tirar carrer avall, quan el ferrer, que fins
aleshores no havia badat boca, li va dir, tot d'una, després d'un
gran esforç:

-És dir, que et decideixes a llaurar dret?

-No en faria poc, de temps, que hi llauraria, pel meu gust!- va
respondre ell, amb certa recança. I va afegir, com si parlés amb
si mateix: -Emprò costa molt, de seguir la rega, si a un
l'agullonen per fer-l'en apartar.

-El que cal és que no tornis a la mala vida.

-Hi ha pas perill.

-Per tu faries, si de cas.

-Pla que podeu dir-ho.

-Vaja, adéu i bona perseverança.

-Adéu-siau, i grans mercès pel consell. I, a vós, per la feina,
Pau.

I, mentre els dos vells es ficaven a l'hostal, ell va seguir la
seva ruta fins part d'avall del poble, on va trencar, boscos a
través i costes amunt, cap a la torre. Justament aquell dia no
tenia feina i havia baixat a cercar-ne. I com que la que li havia
ofert en Pitxela no l'havia de començar fins l'endemà passat,
volia deixar enllestida la menjadora que havia guarnit a
l'estable, amb el fi de tenir-ho tot a punt per al dia que el
comte li complís la promesa de donar-li una ròssa per a la sínia
que havia de posar-se al pou.

L'alegria el regirava de cap a peus i li encomanava ganes de
córrer i de follejar com quan era criatura i veia al seu davant
la vida riolera.

I era que també li veia, de riolera, ara com ara: la veia riolera
i sobreexint de promeses, amb un enriolament que l'esponjava i
l'entendria tot. Les primeres passes ja eren donades. Tenia feina
i ganes de fer-la, set d'amor i fiances d'apaivagar-la.

Perquè allò que el ferrer hagués arribat a enraonar amb ell, era
un bon senyal. ¡Pas poc, que ho era!

Amb tot, el que el tenia més satisfet era el bon resultat de la
seva visita al comte, perquè comprenia que d'allí en podia
arrencar la ruta que el dugués al benestar.

Els dies que mancaven per a la vinguda del senyor li semblaven
setmanes; i la seva frisança era tan forta, que, de pic o de
palada, no passava dia que, per feina que tingués, no aprofités
una estona per a resseguir de cap a cap i en tots sentits les
terres que havia de menar. Aquell dia mateix, abans de fer cap a
la torre, va arribar-se fins a la clariana de bosc que donava a
ponent i en la qual volia sembrar blat; va escatir entre si, i
sobre el terreny mateix, els aventatges i desaventatges que tenia
el pendís de llevant per a plantar-hi vinya: va estar llarga
estona rumiant sobre les tallades que convindria fer al bosc; i
va tirar plans respecte als punts on caldria fer parets seques
per privar les esllavissades.

Quan va arribar a la torre, el sol ja era alt.

-Ja soms a casa!- va dir-se bleixant satisfet.

I, traient-se de la butxaca una clau mig menjada pel rovell, va
obrir el vell forrellat que tancava la porta forana, va entrar a
dins i va entaforar-se per un porticó de la dreta fins a arribar
al lloc que en altre temps havia sigut estable. Enlluernat per la
claror del defora, va dirigir-se, a les palpentes, cap a
l'espirall que hi havia al fons de la cofurna, i, després
d'obrir-lo, va acostar-se al punt on hi havia la menjadora, per
clavar-hi algunes llates que hi mancaven.

Després va tornar a l'entrada i va fer el recompte de les eines
que havia pogut arreplegar: un magall, un rascle, un tràmec, un
cavic, un parell d'estassa-barders i una forca.

Com que eren ventureres i totes tenien un sis o un as, va
disposar-se a adobar-les, bo i asseient-se al pedrís del pas de
la porta.

Però, abans de començar la feina, va dirigir la vista enllà,
resseguint, d'una llambregada, el poble i els camps i boscos que
el circuïen, les hortes esteses en rengle tot darrera les cases,
i els prats que clapaven al terme. Una foguerada d'enveja li va
encendre la còrpora. Aquelles mars de blat ros a punt de segar,
mogut a onades per l'empenta del ventijol; aquelles hortes
esclatant de verdor i d'ufana; aquells olivets i aquelles suredes
i aquells saulicars que cobrien amb l'espessor de llurs branques
les crestes i vessans de muntanya i les vores del córrec i del
riu; semblaven donar-li una mena d'embriaguesa que li feia perdre
el món de vista.

Comparant tanta riquesa com l'enrodonava, amarada de llum i
sobreeixint de vida, amb el ressec ermot que tenia al seu davant,
al peu mateix de la torre, li venia una forta angúnia, i li
semblava que clamava al cel allò que aquella gran llenca de
terra, prou apta per a donar bons fruits, hagués estat tants i
tants anys sense ningú que volgués conrear-la. ¡I tan bona com
era, i tan a prop com tenia el pou i el safaretx per a poder-la
regar abundosament!

El que és per aigua, hi ha pas por que la cosa falli.

I, com si volgués assegurar-se'n una vegada més, va deixar el
magall que havia començat a manegar i va acostar-se al brocal del
pou, dirigint la vista per la caixa fins a veure l'aigua, que,
com si fos un ull de la terra, esclatava de lluïssors.

Emmirallant-s'hi encisat, va estar quiet llarga estona, com si no
sabés avenir-se que fos el mateix de pocs mesos enrera.

I en bona fe que no ho semblava pas, el mateix: la catxutxa amb
què havia tornat de presidi, l'havia baratada ja per una
barretina vermella, que duia de gairell i formant cresta, a tall
de gorra frígia; la seva cara, en la qual abans deixava crèixer
el pèl a sa saor, es veia ara afeitada i llisa com la calba de
Sant Pere; el posat garneu i feréstec que feia seguidament durant
la seva vida de bestiola salvatge, havia deixat el lloc a una
mirada dolça i una mitja rialla constant de persona feliç.

-Sembla mentida que un hom pusqui canviar així- pensava, bo i
contemplant-se.

Però tot d'una es va redreçar, i, enfilant-se al damunt de la
barana del dipòsit, que arrencava de la paret del pou, va saltar
a la banda de dintre i va començar a resseguir-ne, un per un,
tots els esvorancs, que eren molts i ben grossos. Tant, que les
pedres que n'havien caigut tapaven bon tros de l'entovat del
fons, cobert, per altra banda, d'herbes de tota mena que hi
creixien ufanoses, enfonsant les arrels en les juntures de les
toves.

-N'hi haurà pas prou, d'una rebatuda- va exclamar neguitós.

I no va comensar a desempallegar-se del neguit fins que, havent
anat a cercar un estassa-bardes, va posar-se, amb gran braó, a
netejar el dipòsit de blets de paret i romagueres, de fonolls i
garrigues, d'espargoleres i lligaboscos, amb l'intent que el
senyor, quan hi anés, no s'espantés de les obres que caldria
fer-hi. El cas era que ho trobés tot mig endegat i a punt de fer
servitud, sense esmerçar-hi gaires cabals.

Ja era prop de migdia, i el sol queia gairebé a plom. Una gran
calma, torbada només pels zumzeigs de borinots i vespes i pels
crits de les cigales, que barrejaven llurs cants amb els que
entonaven les granotes per les obagues del córrec del Home-mort,
s'havia ensenyorit de tot el terme, que semblava dormir amb un
son pesat, com si se sentís atuït per la feixugor de la bona
anyada que anunciaven els blats, ajaguts pel gra que esclatava en
les espigues; els fruiters, esqueixats de branques al pes de la
fruita assaonada; i els horts, clapats arreu per la vermellor de
les tomates i els pebrots, i per la verdor blavosa de les
mongeteres, atestades de tavelles grasses i fortes.

Enardit per la roentor de la migdiada i per la suor que el xopava
de cap a peus, en Biel sentia tan fort l'embriaguesa del treball,
que li cuidava fer perdre el món de vista. Semblava que cada nou
cop de braç li despertés nova força, i que a cada feix de brossa
que arrabassava li creixés l'afany de fer seguir la que quedava
arrapada a terra.

Fins que el dipòsit va quedar net no va recordar-se que, des de
la bullinada de sopes que s'havia engolit en llevar-se, no havia
tastat un mos.

Per això va ficar-se altra vegada dintre l'estatge, arribant fins
a la llar, en la qual feia la xup-xup, penjada en els cremadells,
al damunt del caliu, una olla, plena de trumfes i fulles de col,
que havia posat a bullir abans de baixar al poble. Va
despenjar-la amatent; va aplegar, d'un sacotell que tenia a un
recó de cuina, un gros guimbarro de pa mut; i, després
d'esbardellar, d'un cop de puny, una grossa ceba que guardava
sobre els fogons, va posar-se a dinar amb la mateixa gana que si
anés endarrerit de vuit dies.

Després va abeurar-se en un càntir esgalletat i sense nansa, que
havia trobat, pocs dies abans, prop de la font; va sortir altra
vegada al defora, va aplegar el magall, i acabant-lo de manegar
en un dient de parenostre, va fer algunes passes en direcció al
tros de terra que volia convertir en hort.

El sol començava a empendre la davallada de la tarda. L'aire, en
moure's, portava alenades de fresca que feien bleixar amb delit.
Els arbres del bosc remorejaven alegrement.

Revifat per la minestra engolida, el minyó, amb l'intent de
provar l'eina, la va agafar pel mànec, va aixecar-la amb ferma
embranzida com si en volgués clavar la punta al cel, i deixant-la
caure de sobte amb sobirana empenta, la va enfonsar dos pams en
la terra eixuta.

I va ser tant el braó amb què va fer-ho, que fins va perdre el
món de vista, semblant-li que, del cop rebut, la terra
s'enfonsava i s'estremia sota els seus peus.



X

LA VISITA DEL SENYOR

El temps de segar, va ser-ho, per a en Biel, de gros tragí. Com
que a treballador ningú el guanyava, no li va mancar feina; i com
que volia que, quan arribés el comte, trobés, a la torre i a les
terres que l'enrondaven, senyals del canvi que havien de sofrir,
en lloc de dormir a les cases per a on treballava, se n'hi anava
al seu refugi, furtant hores a la son per poder-les esmerçar
artigant tot el que havia de ser camp i hort, acabant d'enllestir
l'estable, i fistonant de paret seca el pendís on tenia el
propòsit de fer vinya.

I era tanta la febre amb què s'havia emprès la tasca, que fins va
estar uns quants dies sense recordar-se gairebé de la Malena ni
fer cap marrada amb l'intent de topar-s'hi. No eren pas marrades
el que li calia.

A la nit, quan s'ajaçava, capolat, al damunt de la palla,
semblava que ho fes amb certa recança, com si cometés una mala
acció. I si bé el lassament de tot el dia l'obligava, vulgues no
vulgues, a donar al cos el descans que li demanava, dormia amb un
son prim, que s'esvaïa a la més lleugera remor o al més petit
cruiximent.

Molts cops, ni adormit reposava, puix que la seva testa, bullent
del gavadal de cabòries que l'omplien, començava a portar-lo pels
viaranys del somni, presentant-li un benvenir rialler, una
existència de pau i d'amor, una vida de treball honrat.

I així com de dies, enfebrat per la tasca, no tenia temps de
pensar en els seus amors, de nit no deixava mai de sentir-se'n la
testa plena.

Alguna matinada, passant pel poble desert, havia tingut la
pensada de llançar un roc a la finestra de la Malena, amb
l'intent de garlar una estona; però, uns cops perquè anava amb la
colla dels segadors, i altres perquè la feina l'esperava, sempre
havia passat de llarg. ¡Bé tindria prou temps, més endavant, per
a pensar en els seus intents de casori!

Amb tot, un dia, cap a les acaballes de la sega, quan la feina ja
afluixava, va passar per davant de la ferreria a entrada de fosc;
i, veient la mossa asseguda al pas de la porta, se li va plantar
al davant.

-Santa nit, Malena.

-Ditxosos els ulls!- va fet ella en to mig de reny, mig de
recança.

-La feina: sabes?

-Bona excusa té, el malalt!...

-A ont és, el ferrer?

-Que encara et fa por?

-Por no... emprò respecte, sí.

-Doncs que no te'n faci. El tenim girat com una mitja. Tu porta't
com fins ara, i ja veuràs com sortirem a vores.

-Poc te crec.

-T'ho ben juro. Com que en Jan se casa, i com que sap per mossèn
Esteve que el senyor comte et vol fer home... entenes?...

L'arribada del ferrer, que venia de fer la titlla, va sobtar el
minyó. Però, així que va anar per a esmunyir-se, en Costa el va
deturar.

-Sembla que et faig paor.

-Més que goig: sabeu?

-No sé per què ho dius, això.

-Com que tot me surt esguerrat...

-Doncs el cas és fer els possibles perquè no hi surti.

-Prou que m'hi escarrasso!

-Ja ho sé. I tot el poble ho sap.

-Mentre ho sapigueu vós... i aquesta...

I, com si fos un ocell de la primera volada, en Biel va sentir
que una onada de sang el sufocava, i va prendre comiat a
correcuita per a dirigir-se lleuger cap a la torre, on va estar
treballant fins a nit entrada.

Havent plegat, i aprofitant el clar de la lluna, va donar una
volta pels circuits. Al cap de dos dies havia d'arribar el comte,
i estava amb ànsia per saber la impressió que el seu treball li
faria. Prou que ho veia, que havia de ser bona; però el mateix
desig li encomanava el dubte... un dubte semblant al que havia
sentit en altre temps quan amb tot i tenir l'assegurança que la
Malena l'estimava, no li gosava declarar el seu amor, tement una
revolcada.

Per fortuna, el senyor, que va comparèixer amb la tartana al
dematí del dia assenyalat, era persona entesa, i es va quedar
esmaperdut en veure els canvis soferts en la seva propietat. Se'n
feia creus, que un home sol, sense esmerçar-hi més que hores
escadusseres, hagués pogut fer tant en tan pocs dies.

Mentre resseguia les terres acompanyat d'en Biel, que amb
experiència de bon terrassà, li anava explicant els projectes que
tenia per a aprofitar-les segons les aptituds de cada tros, tot
era fer lloances.

-Bé, minyó. La cosa marxa molt millor del que em pensava. N'estic
content, molt content.

-Això fa pler- mormolava en Biel, tot sufocat.

I, quequejant a causa de la confusió i de l'alegria que li
regirava els dintres, seguia l'explicació dels seus plans.

-Aquí, sota la casa, al morro del dipòsit, hi arranjarem l'hort.
Per ara ja serà prou gran. Con posem el molí de vent porem
eixamplar-lo. Més avall hi farem un clap d'oserda per la ròssa; i
a les dues clarianes del bosc, sègol i blat. Si poguéssim fer una
tallada que en fes una de sola, de totes dues, ¡quin bé de Déu de
camp hi hauria, rellamp!

El comte, enardit per l'engrescament del jove, començava també a
engrescar-se. Ja veia en Biel convertit en cap de família, amb un
parell de mossos a les seves ordres, dirigint els treballs que
convertirien en fecundes les terres ermes que l'enrondaven,
criant bestiar de tota mena per engruixir el guany, predicant amb
l'exemple l'amor a la terra.

Una gran confiança s'apoderava del senyor, que veia en els braços
nervuts, en les mans cepades, en les espalles fermes del minyó,
la vera imatge de la força i de la voluntat.

-Va bé. La cosa marxa. Ja em sembla que us veig passant la mà per
la cara als pagesos de tots aquests volts. No n'hi ha cap que
tingui la vostra empenta. El que cal és aguantar ferm. Fins ara,
que heu estat un miserable, us heu vist escarnit de tothom; però
¡ai de vós el dia que arribeu més amunt que l'altra gent!... Ja
podeu comptar que aquesta girada que heu fet per canviar de ruta,
no us servirà de res, i tornareu a ser l'ase dels cops.

-No serà si a Déu plau.

-Pel cas que això sigui, proveiu's de paciència i arrapeus's a la
sotana del rector: no fos que tornéssiu a fer una atzagaiada com
la del Picotí.

En Biel va tornar-se vermell com el cor de la síndria. Però,
revenint-se de sobte, va dir, amb certa solemnitat:

-Ni que em matessin!... Val pas tant la meva vida com les
angúnies que m'ha costat la del Picotí.

I va girar la conversa, tornant als seus propòsits d'aprofitament
de les terres que trepitjaven. De tant en tant, i sense deixar
d'enraonar, s'ajupia, agafava una terrossa, la maurava, la
fresava i la rebregava entre els dits, i acabava per
esbocinar-la, després de fer-ne veure les qualitats al comte.

I el comte s'anava engrescant més i més, i li anava fent noves
promeses. La ròssa de què havien parlat s'havia convertit ja en
una bona mula; les eines ventureres, en noves de trinca; l'adob
del dipòsit, en adob i eixampla. Fins va prometre que, si la cosa
anava bé, posaria el molí de vent molt abans del que havia
pensat.

-Ah! una cosa!- va ajustar de cop: -Que no penseu casar-vos?

-Tan ple pusqui.

-Ja en teniu alguna d'ullada?

-Prou!

-Doncs el dia que us caseu tindreu el molí.

Tot el matí varen passar-lo fent calendaris, bo i escatint les
condicions del tracte, en el qual el senyor donava a en Biel tots
els aventatges que podia desitjar. Les obres les faria pel seu
compte; les eines, la mula, la provisió de minestra, tot el que
calia per a esperar la tardor, en què les terres començarien a
donar, ho bestreuria, cobrant-s'ho després a xics i a miques; la
collita la hi condonava tota per tres anys, i per cinc la de la
vinya.

I encara, un cop passat el temps estipulat, no volia pas
escanyar-lo: amb un quart del guany en tenia prou. Això sí: volia
honradesa i bona conducta. Sinó, tracte romput.

-Hi ha pas por! hi ha pas por!- repetia en Biel, boig d'alegria.

El sol ja era a la meitat del seu camí, quan varen baixar tots
dos a l'hostal, on els esperava ja en Tomàs, el vell mestre de
cases, a qui el comte havia fet avisar pel mosso.

De primer antuvi, en proposar-li l'adob de la torre del Barbut,
va semblar que ronsegés; però tot seguit, en veure que el senyor
estava resolt a fer pujar gent de ciutat, va fer amb un
arrufament de nas i mig aclucant els seus ullets de fura:

-Veurà: jo ho dic per la mala fama que té la torre. Emprò, si el
gony s'ho val, també ho faré. Perquè, per més que diguin, hi crec
pas, jo, en bruixes. Sap a on són, les maleïdes? Al celler, són.
Perxò, ara que el vi va escàs, no n'hi ha tanta de munió com en
aquell temps...

-Bé, deixeu's de bruixes- va interrompre el senyor. -¿Voleu fer
les obres o no voleu fer-les?

-És clar que les vui fer, pobre de mi!

-Doncs entesos: aquesta tarda pujarem a la torre i enllestirem
els tractes. I el dilluns vinent, mans a l'obra.

I va despatxar el vell amb una mirada.



XI

ENDAVANT I FORA!

Ple de confiança i enardit pel senyor rector, amb qui
s'aconsellava sempre, en Biel anava arrodonint la seva obra.
Llaurant primer els camps, per a fer-hi després els formigons que
havien d'adobar les terres i deixar-les a punt de rebre la
sement; aprofitant el ruixat que entendriria les que havien de
ser hort, per a fangar-les i femar-les; enterrant la llavor del
blat de moro, i conjuminant crestalls per plantar els ensiams o
la granussa; esmerçant les hores escadusseres a vallejar la vinya
o a fer de manobre al vell Tomàs, que apedaçava la torre a pas de
tortuga; va anar passant l'istiu sense pensar en res que no fos
la seva dèria i sense baixar al poble sinó els dies d'anar a
missa, en què, després de visitar mossèn Esteve, solia anar una
estona a cal ferrer, on era ja rebut com a xicot de la Malena.

De l'altra gent no se'n capficava: tenint un amo com el comte per
a protegir-lo, un rector com mossèn Esteve per a encoratjar-lo, i
una mossa com la Malena per a donar-li esperances, ja no
necessitava res més que l'ajuda de Déu.

I en veure que aquesta ajuda semblava davallar-li del Cel a
gavadals, i en contemplar com la casa es convertia de catau
ferèstec en habitació endreçada, i com s'anava apedassant el
dipòsit i com es vestien de verdor esclatant les feixes dels
camps i les regues de l'hort, girava agraït els ulls en l'aire i
se sentia feliç i ple de fiances en el benvenir.

El poble, per la seva banda, tenia la vista fixa en la torre del
Barbut. Però qui li tenia més era l'hereu Bartra, que, amb tot i
estar a punt de casar-se amb una minyona de Vilavessant, no se
sabia avenir que un perdulari com en Biel se n'hagués d'endur la
mossa que ell havia fet blanc de les seves cobejances.

Enfaristolat fins al capdamunt, no parava mai, per mica que en
tingués ocasió, de malparlar del seu enemic, del qual contava els
fets més criminosos i les malvestats més baixes. Els diumenges,
durant l'estona que en sortint de missa passava a l'hostal amb
els seus amics, solia marejar a preguntes el vell Tomàs,
atiant-lo perquè l'ajudés en la seva mala tasca i contés els
secrets d'aquell lloc, que, segons les dites del poble, havia
estat, des d'una colla de generacions, el cau on les bruixes
concertaven llurs malifetes.

Però el vell Tomàs, sempre sorneguer, sempre viu, somreia amb
somrís prometedor, es bevia, got darrera got, l'aiguardent que li
oferia en Jan, i acabava per no dir res i per allunyar-se de
l'hostal així que se sentia brunzir la primera batallada de les
dotze.

-Vaja, governar-s'hi- deia, sense deixar de somriure.

I, amb el mateix aire sorneguer que duia a l'entrar, s'encaminava
xano-xano cap a casa seva, fent l'orni a les preguntes amb què
des de la porta de l'hostal, l'apedregava en Bartra.

Mentrestant, d'aquelles pors misterioses que a la tornada d'en
Biel s'havien apoderat de tothom, ja en quedava poc rastre: eren
comptats els que creien encara, a peu i a cavall, que el minyó
tenia tracte amb les bruixes; però, com que eren els més
baladrers i perfidiosos, el caliu, bé que colgat de cendres,
espurnejava encara, i fins els més entrants a la rectoria i els
més coneixedors de la virada del jove no deixaven de sentir el
rau-rau del dubte. Comptat i debatut, ¿qui els en responia, que
aquell aire mansoi que havia agafat, d'algun temps ençà, en Biel,
no era la pell d'ovella amb què disfressava la seva mala sang?

Amb tot, aquestes temors es quedaven encauades pels dintres dels
que se'n sentien corpresos, i en Biel no n'havia esment. I com
que, llevat de la dotzena d'eixelabrats que tenia per companyons
l'hereu Bartra, tothom l'acollia amb bona cara i no trobava ningú
que li negués el bon dia, va arribar fins a creure que les
malvolences de la gent havien quedat del tot esborrades, i va
beneir des del fons del cor el punt i l'hora en què va posar els
peus al poble després de la seva estada a presidi. Al cap i a la
fi, ¿què eren els desenganys passats i les penes suportades als
primers temps, si es comparaven amb el benestar d'ara i les
felicitats que li prometia l'esdevenidor?... Ben mirat, res. Fins
potser li havien portat la sort; perquè, si tothom li hagués fet
bona rebuda, mai se li hauria acudit la pensada de refugiar-se a
la torre, i encara menys la de conrear les terres de l'entorn:
els únics camins que se li haurien presentat oberts haurien estat
el d'anar a jornal o el de llogar-se de mosso a qualsevol casa on
li haguessin volgut fer la vida.

¡I no eren poc diferents, aquells viaranys, dels que se li
presentaven ara! ¿Quan s'ho hauria pogut esperar, allò de veure's
menant una propietat tan bona com la del comte?

Cada cop que se li acudia aquesta pensada se sentia regirat de
cap a peus per una esgarrifança de felicitat. I en eixamplar la
vista per les clarianes del bosc, convertides en camps plens
d'ufana... i en contemplar la verdor esclatant i fresca de les
mongeteres, i el to cendrós dels bròquils, i les tofudes mates
dels ensiams i escaroles... li semblava trobar-se en presència
d'un miracle en el qual ell no hi tingués art ni part. Tot i sent
tantes les gotes de suor que hi tenia foses i les jornades de
fatiga que hi duia esmerçades, trobava que no eren res en
comparança de l'abundor de fruit que li prometia aquell bé de Déu
de viandes a mig créixer.

De les vegades que s'havia ajagut cruixit, amb la camisa
encastada al cos com si formessin ella i pell una mateixa cosa...
amb l'esquena adolorida com si se li mig partís l'espinada... amb
la testa bullent com si la solellada de tot el dia li hagués
deixat el cervell abrusat, ni tant sols en conservava memòria.
¿Per quins cinc sous havia d'encaboriar-s'hi, amb les fatigues
passades?... Acabat de dir, acabat d'oferir. A fi de comptes,
tant de fatiga, tant de repós. I si, després de dotze o catorze
hores de treball, en tenia mitja dotzena per a jeure, ja no
necessitava més.

Però mai se les prenia senceres, les sis hores. Quan no li anaven
les mans li anava el cervell, rumiant plans de millora per a les
terres i conjuminant mitjans d'arranjar la casa com més aviat
millor, amb l'intent de tenir-ho tot a punt per a quan vingués
l'ocasió de collir el fruit del que tenia plantat o sembrat als
camps i a l'hort.

I era tan fort, el seu desig de veure llestes les obres, que no
s'acontentava amb fer de manobre a en Tomàs, sinó que, traçut com
era, fins alguna vegada, quan el vell era fora, li havia agafat
les eines per rebatre un tros de paret o lliscar algun revoltó
mal enllestit.

Però el vell Tomàs, temerós que se li acabés la feina més aviat
que del comte, va resoldre privar-li semblants accions; i, sempre
sorneguer, sempre viu com una mostela, sempre callat i somrient,
va pendre el determini de carrossar cada dia les eines de casa
seva a la torre i de la torre a casa seva.

-Que s'hi faci amb les grapes, si vol- rumiava el vell.

I, des d'aleshores, va congriar-se dintre el seu cor una mena de
despit... una malícia recòndita contra en Biel, de qui ja
començava a malparlar taujanament, no comprometent-se mai, però
deixant endevinar que en Bartra no anava pas del tot fora de camí
en inculpar el minyó de tracte amb els esperits malignes.

I en Biel, mentrestant, feia la seva sense pensar mal de res ni
fer-ne a ningú; capficat tan sols a treballar i moure's,
encaterinat cada dia més a no apartar-se de la via empresa amb
tan bon peu.

Prou que vindria, el temps de poder reposar! El que li calia,
doncs, per ara i tant, era molta atenció, molta voluntat a la
feina.

I, per a aconseguir el seu intent, s'hi enfonsava del tot, se'n
feia un esclau submís, s'hi donava en cos i ànima, no desviant
mai la vista del punt que s'havia assenyalat com a terme de la
ruta.



XII

LO PROMÈS, PROMÈS

L'istiu era a les acaballes quan el tros davanter de la torre del
Barbut va quedar convertit en mas. A la banda del darrera, que
semblava abocar-se damunt del cingle de Mal-vent, no s'hi havia
tocat res, fora les obertures dels dintres, que havien sigut
aparedades.

Emblanquit de fresc, el bocí de casal que havia sigut transformat
es veia resplendir al damunt de les verdors de l'hort i dels
grans tous d'alzines i roures que davallaven fins al córrec. I la
blancor de la casa i la blancor del dipòsit i la blancor del pou,
feien tres taques alegres, que atreien les mirades de tothom.

Amb tot, aquella alegria semblava barrejar-se amb una ombra de
tristesa. Bé pernejava, la mula, dintre l'estable o la sínia; bé
saltironava alegre, en les hores que en Biel no l'havia de
menester, esbrotant d'ací i d'allà les mates d'herba que li feien
fretura; bé es bellugaven pels voltants de la casa mitja dotzena
de porcells i unes quantes d'aviram, esgratinyant la terra...
Però ni aquell moviment de les bèsties, ni el fressejar d'en Biel
anant de l'hort als camps i dels camps a la vinya, ni la remor de
tritlleig que feia l'aigua quan, junyida la mula al vogi,
regalimava dels catúfols i s'abocava a la canal que la duia al
safaretx, arribaven a animar aquell tros de muntanya.

Als primers temps de treball, aqueferat a regirar les terres,
llaurant avui un tros i femant o sembrant demà l'altre, ni tan
sols se n'havia adonat, el minyó, d'aquella solitud en que vivia;
però ara que l'aviram començava a fer-se, i les panotxes de blat
de moro apareixien replenes de gra, i les hortalisses semblava
que es veiessin créixer i engruixir-se; ara que obirava ben a
prop el dia de començar-se a gaudir de tots aquells fruits,
sentia com una mena de buidor.

Però més que mai la sentia a les hores de vaga, quan, no tenint
cap feina a les terres, s'entretenia, per no perdre el temps, a
fer, amb cor de pinya i troncs de cirerer, les pipes i pipots que
baixava a vendre a ciutat i que l'ajudaven a viure.

En semblants ocasions, pensava sempre que li calia fer ben aviat
un determini ben fet: empendre a la Malena, i enllestir el tracte
per casar-se a entrada d'hivern. Un cop de cap, com més aviat es
dóna, millor. Doncs molta més raó tenia per a donar-lo ell, que,
d'ençà que sabia el que era estimació, no n'havia sentit per cap
altra mossa que per la Malena. Sense una dona, la seva obra no
podia tirar avant ni eixamplar-se.

I, encara que pogués, ¿què en treuria, de treballar com un negre,
de sol a sol, atuït per la calda a l'istiu i barallant-se amb les
glaçades a l'hivern, si, al capdavall d'una tirallonga de
fatigues, no hi obirava l'esperança de fer-se una família que li
alegrés la vida i li donés ales per a arribar a una vellesa
reposada?...

El que li calia, doncs, era enllestir la cosa i, abans no vingués
el fred, escalfar la seva casa amb el caliu d'una estimació ferma
que fos la fi de la vida atzarosa que havia arrossegat per tant
temps i el principi de l'existència de pau que veia en somnis.
¡Quina joia no seria la seva en veure, anys a venir, el lloc que
li havia servit d'amagatall en les seves desgràcies, transformat,
per obra i gràcia del treball, en niu de dolçors sense mesura!

Cada dia, a l'hora baixa, mentre les ombres s'anaven ensenyorint
de les clotades i estenent-se rostos amunt, solia encaboriar-se
amb la mateixa cosa. I la remor llunyana de l'aigua que davallava
pel córrec... i la més propera de les dues que, nades sota el
cingle, s'acorrien cap a la plana, convertint-se ben aviat en
riu... i la del doll que, provinent de la sínia que feia anar la
mula, s'escorria fins al safaretx, semblava que bressolessin els
seus somnis rosats d'home verge.

Ben mirat, volia i dolia, en Biel: volia perquè estimava, dolia
perquè, malgrat el seu braó i la seva fam de treball,
s'esgarrifava davant la pensada que qualsevol dia se li
estronqués la sort.

Quin daltabaix, aleshores! Desgraciat ell, desgraciat tothom: la
Malena, el vell Costa, els fills que poguessin venir...

Només de pensar-hi, aclucava els ulls i arrugava el front, com si
volgués foragitar de si la imatge d'una cosa que l'horroritzés!

Amb tot, un dia, mentre contemplava l'olla, que bullia, al cim
dels fogons, curullada de les primeres cols i trumfes que havia
collit a les terres que menava, va sentir-se envaït per una onada
de joia, va somriure satisfet, i va fer una ganyota de menyspreu
als pensaments feréstecs que se li presentaven en munió.

-Bah! bah! Pit i fora! I si vénen mals de cap, els hi farem cara.

I, confiant en el coratge que li havien donat les seves palestres
amb la dissort, va anar a trobar, el mateix dia, mossèn Esteve;
va tenir-hi, dintre el seu despatxet humil, una llarga sentada,
com si es confessés; i va fer-li avinents tots els seus propòsits
per a l'esdevenidor, i el seu intent d'endur-se'n a viure a la
torre el pare de la Malena, que hi podria descansar de la seva
vida de penes i treballs. I tant de cor va parlar, i tanta
veritat resplendia en els seus ulls, que el sacerdot, com si
llegís en la seva ànima, va restar convençut que el canvi sofert
pel minyó no era cosa enganyadora; i, després de sentir-se
sotragat per una esgarrifança de felicitat, va somriure
triomfalment i es va oferir a anar, ell en persona, a cloure el
tracte amb el ferrer.

-Aquesta vegada et vui fer de pare- va dir-li el capellà, bo i
aixecant-se de la cadira de braços i tustant-li l'espatlla amb la
destra.

-Bé prou que li pertoca!- va fer, convençut, en Biel.

I, sentint que les llàgrimes estaven a punt de fer-li traïdoria
escapant-se-li galtes avall, va prendre aquella mà paternal que
sentia sobre, va estampar-hi un petó que va cuidar envermellir-ne
la pell, i va eixir de la rectoria a corre-cuita: tan a
corre-cuita, que ni es va adonar tan sols dels de can Bartra que,
a un recó del cancell, estaven conversant amb el vicari sobre el
casament d'en Jan amb la Maria Betra, de Vilavessant.

L'endemà mateix, havent rebut per via de mossèn Esteve la bona
nova que el ferrer es mostrava tot agradat del matrimoni i
satisfet de desempallegar-se de la ferreria per anar a viure a la
torre del Barbut, va escriure al comte el que feia al cas,
donant-li noves de la collita, i parlant-li d'eixamplar els
conreus i de fer entre els dos camps la tallada de bosc que havia
de convertir-los en un sol.

I el comte, en lloc de respondre a la carta, va presentar-se al
cap d'alguns dies, disposat a fer el que el minyó li demanava.
Però no va presentar-se sol, sinó amb un mestre d'obres de ciutat
que havia d'estudiar la manera d'arranjar el molí de vent que
arrodoniria l'obra de refer la propietat, proporcionant aigua en
abundor per a convertir en regadius algunes de les terres que ara
eren de sequer.

-Lo promès, promès- va dir el comte.

I, després d'una estona de repòs, va emprendre amb en Biel la
volta de la propietat.



XIII

AIGUA, SENYOR!

S'acostava el temps de collir les tardanies, i el cel semblava
girar-s'hi en contra. Tot el poble clamava demanant aigua, i
l'aigua no venia.

Les pobres plantes, mig mortes de set, es retorcien amb aire
tràgic; la terra, resseca, es clivellava tota; els arbres,
marcits per l'eixut, mostraven les copes esgrogueides, i a cada
ratxada de vent es trobaven despullats d'un nou ardat de fulles.

-Aigua, Senyor!- sospiraven, guaitant al cel, els pagesos.

-Aigua, Senyor!- repetien les dones, eixint adalerades, al pas de
les portes, per escorcollar d'ample a ample la volta immensa i
llisa.

-Aigua!... volem aigua!... ¡Necessitem aigua!- semblaven dir els
pàmpols recoquillats, i els esparcets i els blats de moro i les
trumfes.

I l'aigua no es presentava; i fins en Biel, que en tenia per a
l'hort tanta com li'n feia menester, començava a témer que el pou
desdigués, i a perdre l'esperança que els camps arribessin a bé.

Per això, en veure com anava creixent de dia en dia la torratxa
que havia de ser coronada pel molí de vent i que assenyalaria la
data del seu matrimoni amb la Malena, semblava que se la begués
amb la mirada, glatint com un infant que espera veure llesta una
joguina.

Aquell molí era per a ell una esperança. El dia que fos acabat,
les terres doblarien de preu. Pas poc!... Aleshores sí que
s'acabarien les angúnies; perquè, encara que les terres de sequer
patissin, sempre tindria l'esperança de salvar una bona part de
la collita.

En canvi, ara, havia de resignar-se a perdre'n un galan xic, si
Déu no enviava aviat, ben aviat, l'aigua que mancava.

Cada matí en llevar-se, i cada vespre abans d'adormir-se, en
endreçar al cel les seves pregàries pel descans dels que l'havien
dut al món, es recordava també dels que havien de venir, i
demanava aquella aigua que havia d'acostar la data de llur
vinguda. Perquè, si els camps es perdien, ¿qui era que s'atrevia
a carregar-se la creu, anant de cara a un hivern de fam?... Pas
ell!

-Aigua, Senyor!...

L'aigua va venir! Va venir una tarda a entrada de fosc,
arrossegada per un cap de núvol que, menut en aparèixer, es va
anar enfilant en l'aire, fent seguir al seu darrera, a tall
d'immensa cua de pavó, una gran escampadissa de flocs cendrosos,
que, atapeint-se i amudaixonant-se, es varen escampar arreu fins
a deixar el cel sense una clariana, transformant-se ben aviat de
grisos en negres i avançant el vespre de més d'una hora.

Tot el poble es va llençar al carrer. Tot el poble va veure
aquella foscor com si fos un raig de llum, esperançador anunci de
bonança.

-Ja la tenim aquí!... Ja és nostra!...

I els núvols varen desfer-se.

I l'aigua, començant a caure espessa i seguida, va abrigar tota
l'encontrada, rebotent alegrament sobre les teules, escorrent-se
i cantant per xaragalls i entallades, enrossegant-se'n les fulles
malaltisses dels arbres, i traient, de les que hi deixava, un
davassall de cançons encoratjadores.

-Bona pluja, Senyor!... ¡Ànsia, que ara va bé!... ¡No en plouen
poques, de dobles de cotre!- clamaven els caps de casa.

-Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!- deien, fent tabola, els
eixelebrats.

-Gràcies, Déu meu!- esclafia en Biel dret a la porta de la seva
estada.

Un batec de joia semblava sotragar les cases, els boscos, els
sembrats i les vinyes. Era un batec immens dels homes i les
coses, dels animals i les plantes, de la terra i el cel; era un
cant de glòria a la resurrecció de les viandes decandides.

Però ben aviat va barrejar-se amb aquell clam de tota la natura
una mena d'esverament. L'aigua, que davallava de primer antuvi
seguit-seguit, s'estimbava, ara, furient, amb fúria de bèstia
esquivada que perd el món de vista. Res de menuts rajolins; res
de gotellada espessa; res de xiuxiueig alegroi: les remors d'ara
eren remors de terratrèmol; els rajolins, davassall; la
gotellada, cascada imposadora.

De temps en temps zigzaguejava un llamp, retrunyia un tro, i tot
el poble trontollava com si estigués en perill d'esgavellar-se a
l'empenta dels corrents, que cuidaven negar-lo ficant-se pels
horts, entaforant-se pels espiralls d'estables i cellers,
rodolant carrer avall amb eixordadora fressa, per a caure, part
d'allà de la tirallonga de cases, al còrrec de l'Home-mort que en
certs indrets començava ja a sobreeixir.

I el xàfec creixia... creixia d'una manera esgarrifosa. I la
fosca es convertia en espessa negror. I la negror s'encomanava a
les ànimes dels pagesos, que es bellugaven d'ací d'allà, tots
neguitosos, a tall de bèsties esquerpes agafades en parany.

Però, amb tot i les tenebres que embolcallaven el poble, cap
d'ells deixava d'endevinar els progressos que feia l'aiguat. Per
això, mentre cuitaven a barrar amb fustes travesseres el pas de
les portes, anaven seguint amb el pensament el curs del
devassall.

A les cases que donaven al córrec, el neguit s'augmentava amb el
perill que, a l'hora més impensada, el carrer fos incapaç
d'engolir l'aigua que hi entrava en riera desfeta i, trencant-se
al cap d'amunt la corrent, donés la volta per la banda del
darrera i s'ajuntés en aquell punt amb la que baixava pel córrec,
negant els horts i enrossegant-se'n les viandes.

I això va ser el que va succeir al cap d'una estona, arrencant de
tota aquella bandada de poblat un gemec de desesperació, que va
semblar que fos respost a l'instant per l'altra bandada. Era que
la munió de cascades que es copsaven pel darrera les cases
d'aquell indret, en lloc d'escórrer-se avall com havien fet fins
aleshores, començaven a ficar-se pels estatges, desbotant portes
i esbotzant tempanells per cercar eixida a la part davantera.

Llavors, malgrat la fosca i la temença de seguir, vulgues que no,
el camí de l'aigua, que baixava furient, tothom va sortir al
defora: els uns amb l'intent de cercar refugi, per a ells i les
bèsties, a les cases en què no hi havia perill; els altres per a
ajudar-los o fer-los llum amb fanals i llanternes; els més sense
altre objecte que moure's, encara que no fos sinó per
desempallegar-se del desatent que els consumia i fer-se la
il·lusió que es defensaven de l'aigua.

Fins a altes hores de la matinada el devassall no va començar a
cedir. Amb tot, si bé el xàfec va minvar, els torrents desbordats
varen créixer encara, engruixits pels que s'escorrien de les
terres més altes, on la mànega d'aigua havia fet també de les
seves.

Però de tots els pobles de la rodalia, el de Cassanelles va ser
l'únic castigat. Quan, allunyats els núvols, varen aparèixer les
primeres lluïssors del nou dia, varen ser saludades amb una
lletania de planys i de renecs, de malediccions i de sospirs. El
sol, en aixecar-se, va il·luminar el desastre més gros que havien
vist els vivents: les cases eren illes; el carrer, el córrec i la
plaça, un braç de mar; dels horts ni se'n veia rastre...

I el pitjor va ser que ni se'n veia aleshores ni se'n va veure
més tard, quan l'aigua va haver anat prou de baixa per a deixar
obirar el mal que havia fet.

Tota la llenca de terra enclosa entre les cases i el córrec
s'havia convertit en un ample sorral, clapat de pedres i llot.
Era una cosa que feia venir les llàgrimes als ulls, com les hi
feien venir els camps coberts de rierencs, els fruiters
arrabassats, els camins destruïts i els claps de terra
desapareguts. Semblava que Déu hagués volgut venjar-se d'alguna
ofensa que li hagués fet el poble. Qui més que menys, no hi havia
pagès que no plorés la desfeta d'algun dels trossos que menava.

L'únic que va escapar-se en un tot del càstig va ser en Biel. Les
seves peces, prou isolades per a no rebre l'empenta de cap dels
torrents desbordats, s'havien gaudit de la pluja sense rebre'n
cap dany, i resplandien al sol com si hagués comparegut per a
elles la primavera.

I en Biel, en veure-ho, va somriure a l'esperança i va donar
gràcies a Déu per la ventura que li havia portat, mentre el seu
enemic de sempre, el rancuniós hereu Bartra, que es consumia de
despit en veure destroçat ço del seu, amenaçava des de la porta
de casa seva la torre del Barbut, bo i remugant malediccions i
blasfèmies.

-Lladre, més que lladre!... ¡Aquesta sí que no te la perdono!...

I tot aquell dia, i tot l'endemà, i l'altre, i l'altre, se'l va
veure corrent pel terme com un esperitat, aturant a tothom per
escampar la seva rancúnia i fent mans i mànegues per encomanar
als pagesos damnificats la sospita que el flagell era obra de les
conxorxes d'en Biel amb els esperits malignes.

I molts dels que havien deixat de creure en tals conxorxes varen
començar a dubtar-ne... i molts dels que en dubtaven, a
creure-les certes... i tots els que les creien, a sentir la
pruïja de venjar-se'n els agullonava més de ferm que abans,
convertint-se, de desig somort, en set abrusadora.



XIV

A LES FOSQUES

Havien assenyalat per al casori el dia de Tots-Sants; i, mentre
l'esperaven, en Biel solia anar cada vespre a la ferreria, on
passava l'estona, fins a nit entrada, garlant dels seus propòsits
per a l'esdevenidor. Enemic de malgastar el temps, mentre
articulejava amb la Malena i en Costa, treballava en les pipes i
pipots, sense cansar-s'hi gaire, però també sense deixar cap
vetlla de fer la tasca que s'havia imposat. I aquell
treballoteig, en lloc de ser-li una càrrega, li servia com de
descans i distracció a les moltes feines que es veia obligat a
fer de sol a sol per a tirar endavant la seva obra.

-Plega, home- li deia la Malena: -encara no'n tenes prou, de tot
el dia?

-Cal aprofitar les engrunes.

-Emprò bé tenes de descansar.

-Pas per ara. Ja vindrà el dia per xo.

I tot era pintar un benvenir alegre, rialler, ple de ventures.

Però la Malena no es deixava engrescar i temia. Temia que les
malvolences tancades ara a l'ànima de tot Cassanelles,
esclatessin una hora o altra, i engeguessin riu avall aquells
castells. I ho temia de tal manera, que mai se cansava de
predicar al minyó que es malfiés.

-Vés amb compte: sentes?... Mira que ara ja no és en Bartra sol,
qui te la porta votada. Cal que vigilis, perquè un tret o una
ganivetada de trascantó són cosa d'un dir Jesús. I mira't: si
consevol nit, con surtes de casa, te fessin un mal joc, pories
anà'ls-hi darrera, desemprés!...

-Cabòries de dona!- feia en Biel amb cert desgaire.

-Amén de Déu que ho siguin.

-I no ho han de ser!

-Podé sí. Emprò pensa que en Jan no dorm ni reposa per fer-te
mal: Tot el dia el passa dient esguerradures de tu i inculpant-te
del mal que ha fet l'aigua. I com que és tan reboig, no seria cap
cosa estranya que una nit engresqués els de la colla i et
vinguessin a escometre. Perquè gairebé tothom està que l'aiguat
va ser cosa teva. I, veient que no més va fer mal al poble,
figura't si n'estan, d'encalabrinats! La gran ràbia dels d'aquí
és de veure que, mentre tot Cassanelles ha quedat desgraciat, els
de Vilavessant se gaudeixen de la pluja, que no els ha fet més
que bé. I com que sempre hi ha hagut tanta ràbia de l'un poble a
l'altre...

Tant i tant va maldar, que va aconseguir encomanar les seves
temors a en Biel. Però, malgrat la vista que el minyó
esparpillava i les tortes que feia per dintre els boscos del
comte quan se n'anava a jóc, mai va aconseguir veure una ombra
que el fes malfiar.

Vet aquí perquè, de xic en xic, aquelles sospites li varen
desaparèixer de nou, i va tornar a fer la ruta de cal ferrer a la
torre sense parar-se a escorcollar les reconades de camí ni a
ronsejar per les marrades. Sempre a la seva, ni tan sols es
torbava mai a tombar la vista, no fent cabal de les petites
remors que sentia al pas i que, si bé arribaven a les seves
orelles, no li deixaven rastre a l'esperit.

Un vespre va quedar tot sorprès en dir-li la Malena:

-No vinguis, als vespres: creu-me a mi.

-Per què?

-Perquè... perquè sí. Ni jo mateixa ho sé, veies!... Emprò me fa
por, que vinguis. Mira: anit mateix no he poscut atrapar el son
de cap de les maneres, pensant que te n'havia passat alguna. I
mira't: con te'n vares haver anat, vaig estar a punt de
cridar-te; perquè, encara no vares ser a l'indret de la font,
vaig donar una llambregada carrer amunt i vaig veure an en Jan
que sortia de l'hostal amb tres o cotre. I tot l'aire el tenien
de cercar quelcom. I el cor me diu que duien mals intents.

Al vespre de l'endemà, en lloc d'arreplegar l'eina que solia
portar sobre, els altres dies, per un si decàs, va deixar-la a
casa, temerós que, si l'escometien, es deixés portar del gènit i
fes algun disbarat. Fins aleshores no se li havia acudit la
pensada que, obrant i tot en justa defensa, podia perdre's per
tota la vida; però ara, que començava a creure en aquell perill,
naixia en ell una gran temor de si mateix, que li donava
esgarrifances, presentant-li a cada punt la imatge del presidi
com la d'un monstre disposat a engolir-lo de bell nou.

-No, això no: de cap manera!...

Però ben aviat compareixia el dubte. I si l'agullonaven fins a
llevar-li el seny?... ¿I si es veia obligat a defensar-se?... ¿I
si, en sentir-se escomès, no es podia governar?

-Podé sí que el millor seria no baixar al poble cap vetlla- va
acabar per dir-se.

I en arribar el vespre, va fer avinent a la Malena el seu
propòsit.

La llàstima va ser que aquell vespre mateix, a l'hostal bo i
celebrant el comiat de fadrinatge d'en Bartra, que es casava al
cap de pocs dies amb la Maria Betra, de Vilavessant, els que
formaven la colla dels gats varen aixecar la porrona més del
degut, i, enardint-se a cada nova xerricada, varen fer el
determini d'anar a esperar en Jan.

-N'hi hem de fer una que se'n recordi tota la vida- deia l'un.

-Ca, ca! El cas és estossinar-lo d'un cop- afirmava l'altre.

-Segons veurem, farem- va ajustar, per últim, en Jan.

I, donada per ell la veu de -Som-hi!-, sis homes varen llançar-se
al carrer. Llurs figures varen tambalejar un instant al mig del
gavelló de llum que eixia de l'hostal, varen acoblar-se en
rodona, com si pactessin quelcom, i varen perdre's després carrer
avall, negant-se en la mar de fosca que amortallava el poble.

La quietud era tan gran, que, malgrat el compte amb què
caminaven, el fregadís de llurs peus els esverava a cada punt,
fent-los entrar en temors de ser descoberts.

-Pxxx!... No feu fressa!- remugava en Jan tot sovint.

I, agafats de bracet, anaven avançant fosca endintre, sense saber
d'una manera certa si anaven a matar un home.

L'únic que en sabia quelcom era en Jan, que tenia l'intent de
revenjar-se una vegada per totes, per esbravar la rancúnia que
sentia contra en Biel.

De sobte, en passar per davant de casa seva, va donar-se un cop
al front.

-Espereu's. No feu brogit.

Va arrupir-se a poc a poc, va ficar la mà al forat gatoner, la va
treure armada de la clau, i després d'obrir amb molt compte la
porta forana, va ficar-se dintre i va comparèixer, al cap d'un
moment, amb quelcom que els seus companys no varen poder
distingir, però que feia soroll de ferro.

-Què tragines, ací?

-Ja ho veureu con siguem a lloc.

I, empenyent els companys, va afegir, apressadament:

-El que cal és que ens afanyem a passar pel davant de la
ferreria, perquè ja és l'hora que ell ne sol sortir, i és pas
cosa de topar-s'hi tu per tu.

Costa avall i fosca endintre, varen anar avançant fins a l'indret
de la font, on varen aturar-se a una ordre d'en Jan.

-Ara jaquiu-me fer a mi i amagueu's per ací en avall. Ja veureu,
quina gresca!

I, aclatant-se al bell costat de la palanca, va posar-hi, a
l'entrada mateixa, la ferramenta que havia entrat a cercar a casa
seva poc abans.

-Ja ho tenim a punt- va fer tot d'una.

I es va retirar algunes passes i va entaforar-se entre l'espessor
d'un barder.

La quietud era immensa. Fora l'aigua que, remorosa, davallava de
la canella de la font, aturant-se un moment a la pica per a
relliscar després fins a la corregada, tot semblava mort.

Com si es sentís corprès per aquella calma de cementiri, en Jan
no gosava bleixar ni aixecar la veu per esbrinar el punt on tenia
amagats els companys.

Per últim, no va saber-se estar de dir, en veu baixa:

-A quin indret s'heu amagat, nois?- Però, no havent obtingut cap
resposta, va recalcar seriosament:

-Fem pas bromes: sentiu?

I ja es disposava a fer la requisa d'aquells encontorns, quan uns
ronquets vinguts de cap avall varen encomanar-li la temença de
que els companys se li haguessin adormit.

Gairebé al mateix temps, va sentir de la banda del poble un
trepig somort i la veu d'en Biel que cantussejava de baix en
baix, com feia gairebé sempre.

Aleshores va fer algunes passes cap al punt d'on provenien els
roncs, va cercar els companys a les palpentes, i va sotragar-los
fermament.

-Ànsia, minyons, que ja el tenim ací!...

Un crit de dolor i de ràbia llançat per en Biel, que acabava
d'arribar al cap de la palanca, va acabar de desvetllar als dos
que estaven més serens. Els altres, calents d'orelles a causa del
vi engolit a l'hostal, ni varen fer acció de bellugar-se.

-Pit i ronyons, que el llop és nostre!- va esclafir en Jan.

I, al davant del parell de galifardeus que acabava d'eixorivir,
va dirigir-se al lloc on el pobre Biel es retorcia, bregant per
desempallegar-se de les dents de ferro amb què una ballesta de
caçar llops se li havia aferrat a la cama.

Malgrat els seus intents, en veure's fermat de tal manera i en
sentir la presència dels tres homes que se li anaven a tirar al
damunt, va disposar-se a la defensa; i, foragitant de si el
maleït enginy, va plantar-se a l'entrada de la palanca com si
volgués barrar-ne el pas.

Esperonat per la dolor, sentia un regirament de tripes que li
llevava el seny, fent nàixer dintre seu instints de fera.

Amb tot, va posar-se al mateix instant sobre si, va beneir la
pensada que havia tingut de deixar a casa tota mena d'eines, i va
fer interiorment la promesa de no fer mal si no l'hi obligaven.

Per això, amb el desig d'allunyar-los per sa saó, va cridar, amb
fermesa:

-El que provi de tocar-me va daltabaix de la gorga!

I va fer acció de giravoltar i emprendre la palanca. Però en Jan,
més lleuger, se li va penjar al coll, sense fer cas del perill
d'estimbar-se.

Varen bregar un instant, traient en Bartra forces de flaquesa per
llançar en Biel al fons del córrec, i forcejant en Biel per
fer-lo enrera. En l'un s'hi veien pel clar les ganes de fer mal;
en l'altre el desig de lliurar-se'n sense arribar a un estropici.

De sobte en Biel va posar un peu en fals, va perdre la testa, i
hauria caigut a plom ribàs avall si no arriben a ser unes
garrigues a les quals va arrapar-se.

Les espines escorxant-li la pell de les mans, i el tomballó
llevant-li el seny, varen enardir-lo. I veus aquí que,
redreçant-se tot d'una peça, va fer un bot, va agafar en Bartra
per la cintura, i el va llançar a baix com una pilota.

Encara el cos d'en Jan no acabava de tallar les aigües del gorg,
esbocinant-les en cent mil esquitxos, que ja els altres dos
galifardeus, que havien restat a poques passes, varen abraonar-se
a en Biel com dos mastins.

Però, malgrat ser dos contra un, la serenitat d'en Biel va vèncer
a llur embriaguesa, i en un dir Jesús varen davallar a fer
companyia a en Jan.

I, mentre en Biel s'entaforava boscos amunt a tota pressa,
muntava del gorg una gran remor de xapoteig, barrejada amb una
tirallonga de blasfèmies.

L'endemà tot el poble va poder veure en Jan i els seus dos
companyons tots esgalabrats, i en Biel ranquejant de resultes de
la mossegada que li havia clavat a la cama dreta la ballesta
d'agafar llops.

I varen ser tan ferms els senyals de la batussa, que al cap d'un
mes i mig, quan va arribar el dia del casori amb la Malena, el
nuvi caminava encara mig de gairell, i en Jan, que ja feia alguns
dies que arrossegava la creu del matrimoni, no tenia del tot
pellats els esquinços de la pell de mans i cara.



XV

D'UN MÓN A L'ALTRE

Ja eren casats i ja anaven per família. En Costa ferrer, havent
venut la ferreria a un noi d'en Pitxela que s'acabava de passar
manescal, vivia content i satisfet a la torre, convertit en
guarda del bestiar que criaven, cantussejant tot el sant dia de
baix en baix, i deixant passar la vida reposadament, sense
capficar-se d'altra cosa que de no tenir un instant la pipa buida
i que a la carbassa que feia seguir sempre amb ell no hi
manquessin mai dos travessos del ranci per a remullar la gola
quan en sentís fretura.

Amb el matrimoni, la Malena s'havia engruixit i es mostrava
radiosa, vessant salut i sobreeixint de vida, mentre en Biel,
sempre aqueferat, sempre a la seva, no pensava sinó en treballar,
engrandir les terres que menava i augmentar el bestiar que tenia
per estables i corrals. El cas era preparar un bon niu perquè els
ocells que havien de venir no naixessin miserables.

-S'ha de mirar sempre avant: ¿sabes, Malena?... Amb bona
voluntat, no hi ha res de la terra que no s'aconsegueixi. Si avui
som masovers, un altre dia tindrem també alguns claps de terra
nostres, i porem dir als nostres fills: «-Veieu? Això varen
afanyar-ho els vostres pares a còpia de suades i de treball.
Serveu-ho i augmenteu-ho.»

I, tapant avui un forat i demà un altre, va atiar-se desfent dels
deutes que tenia amb l'amo fins a tenir pagades les eines de
treball.

I, un cop seves les eines, va anar perquè ho fos l'egua.

I, un cop va ser amo de l'egua, va fer mans i mànegues per
engruixir el nombre de bestiar.

I així, sempre avant, varen passar els dies, varen passar les
setmanes, varen passar els mesos, i els anys i tot.

Però el fruit de benedicció que esperava el matrimoni no
s'anunciava per cap senyal. Semblava que Déu, bo i menant-los per
una ruta esplendorosa, es complagués a privar-los d'aquell do,
d'aquella felicitat que ambicionaven.

En canvi l'hereu Bartra sortia gairebé a fill per any, i en Biel
i la Malena havien de veure com el seu enemic es gaudia de les
dolçors de la paternitat, que a ells els eren negades.

-Un fill, bon Déu!- clamaven, entre parenostres i avemaries, en
enlairar llurs pregàries cel amunt.

-Un fill, bon Déu!- repetien en veure's isolats, sense una ànima
que compartís amb ells alegries i penes, sense un amic ni un
parent que els consolés en les afliccions o els animés en els
entrebancs i trencacolls que, en llur caminada vida enllà, els
dificultaven els passos.

Perquè, d'ençà que eren casats i semblaven rabejar-se en
l'abundor, l'enveja i la calúmnia havien anat fent prou camí per
a deixar-los sols, condemnats a no estrompassar sinó de tard en
tard, gairebé d'amagatotis, la ratlla de les terres que menaven,
com si la torre del Barbut fos un llatzeret i ells uns leprosos
que no poguessin tenir cap tracte de tu a tu amb llurs semblants.

Els vells entrants a la rectoria que, per respecte al senyor
rector, aparentaven abans fer bona cara a en Biel, havien anat
davallant a la fossa; i els dos o tres que ara quedaven, ja no
eren ni tu ni vós.

I tampoc ho era el mateix capellà, que, atuït per les xacres, amb
prou feines tenia habilior per a fer les pràctiques menys
carregoses del seu ministeri. El maleït ofec fins el privava
d'arribar-se, de cent en quaranta, a donar una estona de conversa
als seus amics.

Però, si el sacerdot no podia pujar a la torre, els de la torre
no deixaven de baixar algun cop, bé que amagant-se de la gent, a
tall de criminals que deixen la presó per una estona.

Aquelles escapades eren per a ells un consol, puix que a la
rectoria hi trobaven sempre bona cara, fins per part de la
Llogaia, la xaruga majordona que, mal gènit i rondinaire de
natural, era tot dolçor, tota bondat, amb el rector i els que
l'estimaven.

Amb tot, fins aquell consol va estroncar-se'ls, als de la torre.
Un diumenge, en sortir de la missa matinal, que acabava de dir el
vicari, varen trobar la Llogaia, que, plena de desatent, anava a
cercar el senyor metge.

-I doncs? Què tenim, de nou?...

-Que mossèn Esteve se'ns en va: veu's-ho aquí. I justament no fa
gaire que us demanava. Aquesta matinada el senyor vicari li ha
donat Nostramo.

I, després de pregar-los que entressin a la rectoria, va seguir
tota aqueferada la seva ruta.

El capellà, acompanyat d'una veïna, s'estava al peu del llit,
assegut a l'ampla cadira de braços, bregant per arreplegar a
petits glops l'aire que no podia engolir. La seva cara rebeguda i
el seu coll esprimatxat mostraven ara una grossa inflor; els
llavis se li veien tenyits per una lleugera moradura; les mans,
enasprades als braços de la cadira, s'hi arrapaven fermament, com
si la força que hi feia l'ajudés a bleixar.

Per la cambra, silenciosa com la cella d'un frare, semblava
surar-hi quelcom d'esgarrifós. Les parets blanques, les cortines
blanques, el sostre blanc, tenien l'aire d'un corgelador pa de
neu.

-Hola, Biel... Hola, Malena...- va confegir arrapat a les mans,
repenjant-s'hi per tornar el bleix.

Tot seguit va deixar la de la Malena i va començar a amanyagar la
que tenia empresonada a en Biel, bo i mormolant, a cada
manyagada:

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

Ben aviat el moviment de manxa del seu pit, de tota la seva
persona, va esdevenir més pesat, començant-se a arrossegar d'una
manera que feia condol. I, encara, entre sospir i sospir, anava
repetint les mateixes paraules, acompanyant-les d'un caient
d'ulls tot melangiós i d'un mig riure apagat:

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

En Biel callava, la Malena callava, tothom callava, i les
paraules del capellà ressonaven tristes, trencades a cada punt
per un gemec i barrejades amb el tic-tac del rellotge de pesos
penjat a un costat de la cambra, davant per davant d'una imatge
del Sant Crist.

Quan va comparèixer el metge, va prendre-li el pols, va possar-li
l'orella al damunt del pit, i va fer una ganyota de mal averany.
En Biel, que no el perdia de vista, va sentir fred al cor, notant
que l'esglai li segava les cames.

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

Prou tenia raó d'esglaiar-se, en Biel. Tanta raó, que encara el
senyor metge no havia aixecat el cap, quan els ulls del sacerdot
varen esdevenir vidrosos, el seu bleix va afeblir-se més i més, i
la moradura dels llavis va enfortir-se.

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

I mossèn Esteve va llançar alguns sospirs.

Tothom restava mut... tothom tenia clavada la vista en la del
capellà.

-Els sospirs de la mort- va fer, de baix en baix, el metge.

Va acostar-li als ulls un broc encès de la llumenera, va
contreure, com malgrat ell, els llavis en un nou gest de mal
averany, i va fer un senyal al vicari, que havia acudit a
corre-cuita.

I el vicari va fer solemnialment la recomanació de l'ànima, no
aconseguint apagar del tot, amb les seves paraules, el ressò de
les de mossèn Esteve...

-Sigues bo, Biel... Sigues bo com Jesucrist... que sigui ara en
la meva ajuda!...-

I després... res... un nou sospir que sura apagat per la quietud
de la cambra... la ferma sotragada d'un cos quan l'ànima en
fuig... un fort gemec de tot un casal...

* * *



XVI

SOLITUD

I en Biel va quedar-se sense guia, i aquella fam de paternitat
que el corsecava va créixer més i més. L'acolliment que, mort el
rector, va oferir a la vella Llogaia, no va arribar a
apaivagar-li la set d'amor que li donava mal viure.

La Malena prou l'afalagava, prou bregava per encoratjar-lo i
fer-li oblidar aquella cabòria que li rosegava el cervell com un
corc maleït!...

-Qui sap home? Com Déu no ens vol fer aquesta gràcia, deu ser que
ens convé.

Però ell, en lloc d'aconsolar-se, restava sorrut, capbaix,
mormolant paraules confoses que tant podien pendre's per oracions
com per veus de revolta. Alguns cops, tot pregant per l'ànima de
mossèn Esteve, sentia que una onada de dubtes li envaïa el
cervell. Si ell no s'hagués mort, pla que li hauria donat una
bona guia per a tocar el cor de Déu. Però, ja que fruïa de la
Glòria, ¿per què no demanava aquella gràcia a Nostre Senyor?...
Qui sap? Potser la tardança en la vinguda del fill era una prova
amb què Déu volia assegurar-se de la fermesa de la seva fe.

Aquesta pensada li obria el cor a l'esperança. Si era una prova,
ben segur que la Voluntad Divina acabaria per concedir-li el que
tan desitjava.

Per això, tement que Déu prengués els seus clams per tossuderia,
molts cops, recordant-se de les paraules de la Malena, solia
afegir, a les seves súpliques:

-No em rebel·lo, Senyor. Si no em convé, no me'l dongueu, el fill
que us demano.

I plorava desolat, tement a l'hora no aconseguir el seu objecte o
aconseguir-lo després d'una tirallonga de precs tossuts que li
atraguessin la ira del Cel. Amb tot, dintre de la seva
consciència, hi surava sempre una pensada: que, en demanar el
fill que no venia, la raó estava de la seva banda. Ventura que
aviat s'amorosia la seva exaltació i es reprenia a si mateix pel
sacrilegi de gosar oposar-se als designis del Totpoderós.

Aleshores es lliurava tot ell al treball que l'havia redimit,
foragitava tota mala dèria, i, encorbat al damunt del terrer, el
masegava per fecundar-lo i arrencar-li els fruits que nodria.

Per la seva banda, la Malena, malgrat les bones paraules amb què
pretenia encoratjar en Biel, sentia també a l'ànima la punyida de
la mateixa dolor. Als primers temps de matrimoni, la joia d'haver
arribat a aconseguir el que durant molt temps li havia semblat un
sommi impossible, no la deixava capficar en altra cosa que a
estimar el seu home i ser estimada per ell. Després, quan les
flamarades que l'abrandaven d'amor varen convertir-se en caliu
que no es revifa sinó de tant en tant, va sentir nàixer, com en
Biel, el desig de posseir una cosa que fos de l'un i de l'altre,
un fill en el qual poguessin esmerçar l'afecte sobrer que els
vessava del cor. Per últim, quan va perdre tota esperança de ser
mare, va esdevenir macilenta i trista, passejant d'un cap a
l'altre d'estatge la seva tristor, feinejant silenciosa pel
corral i la cuina quan en Biel era fora, esforçant-se per semblar
alegre i riallera quan en Biel era a casa.

I així, sempre contristada i rumiosa, veia passar els dies i les
setmanes i els mesos... i sentia en ple istiu esgarrifances de
fred en pensar que el seu pare anava envellint-se i li quedava
vida per poc temps... i s'encenia al cor de l'hivernàs amb les
onades d'ambició que l'abrandaven, sempre que obirava la dona
d'en Bartra que, més sortada que ella, passejava per camps i
boscos la seva fecunditat.

Fins la Llogaia va atrapar-la, un dia, al corral, feta una mar de
plors, al davant de la cabra cega i coixa que amanyagava el
cabridet que acabava de posar al món, bo i llepant-lo amorosa.

De xic en xic la seva pena va anar-se fent encara més i més gran,
arribant al punt de no deixar un moment de repòs a la seva ànima
i llevant-li l'habilior d'enganyar en Biel amb aixeres i afalacs.

I el temps rodolava cada vegada més pesat per a ella i el seu
home, que el veien passar sense una sorpresa, sense un goig que
els aferrés a la vida i els fes grata l'estada al món. Isolats a
la torre del Barbut, semblaven uns confinats de la terra que
purguessin alguna grossa maldat.

Per a acabar de fer més amarga llur existència, va venir un
hivern cru i plujós, que a les primeres alenades va endur-se'n
l'ànima del vell, deixant-los sense altra companyia que la de la
Llogaia, que s'aguantava encara ferma, però que començava ja a
perdre l'agre de tot i parlava d'anar-se'n a viure amb una
germana de ciutat, obeint a la pensada secreta de sostreure's a
les malvolences que la seva estada a la torre havia congriat
contra ella entre els cassanellencs.

En les llargues hores de solitud passades treballant dintre la
torre a causa de les pluges i neus, els dos esposos restaven
muts, provant d'esbravar amb sospirs somorts el dol que els
consumia. Ni l'un ni l'altre deien res; ni l'un ni l'altre
gosaven donar eixida als pensaments que els rautaven pels
dintres; ni l'un ni l'altre s'atrevien a acusar-se ni defensar-se
de no haver sigut aptes per a donar fruit.

Una nit, en trobar-se sols dintre llur cambra, en Biel, que no
havia desplegat els llavis en tota la vetlla, va dir, com si
parlés sol:

-Quina vida més trista!...

I va dir-ho amb tal aire de tendror, que la Malena, desacostumada
a sentir-lo parlar de semblant terme, en va quedar tota esponjada
i el va abrigar amb un davassall de paraules encoratjadores.

-I bé, home! no t'hi amoinis!... D'un temps un altre en ve!...
¿Te penses que no se'ns girarà algun dia, la sort?... ¿Te penses
que no ens escoltarà, Déu, un dia o altre?... Doncs no t'ho
pensis, home.

Però en Biel no es deixava convèncer, i no parava de bellugar el
cap en senyal de desconfiança. Quan ja no els havia escoltat Déu,
no es refiava pas que els escoltés mai de la vida.

-Creu-me, Malena: això és un càstig. Un càstig que dec tenir ben
merescut, quan tant me cou. Emprò el que jo no entenc és per què
n'has de rebre tu, d'aquest càstig. ¡Sabessis la pena que em fas,
con te veig marfir d'enyorament per culpa meva!... Perquè la
culpa de tot la tinc jo: sabes?...

La Malena, que ja s'havia embolicat amb els llençols, va
redreçar-se i va guaitar el seu home, que restava assegut als
peus del llit, com si no tingués esma de despullar-se.

-No, no em repliquis- va fer en Biel: -tota la culpa és meva.
Tota, tota, tota!... Quan jo vaig sortir de presidi, no n'havies
d'haver vist ni l'ombra, de mi. Me n'havia d'anar lluny, ben
lluny, a unes terres que no sabessin d'on venia, ni qui era, ni
el que havia fet. Llavors tu t'hauries casat amb qui haguessis
volgut, i jo hauria viscut amb tranquil·litat de consciència... o
m'hauria mort de passió d'ànima. I, mira't: mort jo, tranquil
tothom. Si res més no, sabia que no feia desgraciat a ningú.

-Pro ¿qui t'ho diu, que m'hagis fet desgraciada?... Si sóc
feliça!... creume... ben feliça!... Sabes què és, el que
desitjo?... Veure't content.

-No, no: no en tindries pas prou, d'això. Te consums, aquí dalt.
Te martiritza, això de veure que no pots fer-te amb ningú. No en
tenes prou, de mi!...

La Malena anava a replicar, però en Biel li va segar la paraula.

-Si no t'inculpo, dona!... ¡Si tenes tota la raó!... ¡Si jo també
me n'enyoro de no fer-me amb la gent!... Veus? Con estava sol, ja
era una altra cosa: sol patia, i sol passava les angúnies. Emprò
ara no; ara soms dos els que patim. I això és el que em reventa,
maliatsiga!... Tinguéssim un fill, ja seria una altra cosa. Ben
segur que seriem ditxosos, veies!

Va regnar el silenci per llarga estona. La Malena, deixant-se
anar al llit, va eixugar-se amb els llençols les llàgrimes de
tendresa que li reïntellaven galtes avall. En Biel, amb mala
traça, va acabar de despullar-se, va dirigir-se a l'espona del
llit, va aixecar l'abrigall, i en veure els plors de la seva
dona, va deixar-se caure sense forces a la cadira de prop del
capçal, sepse témer el fred de fora, que li amoratava les carns
nues, i sense sentir-se del fret de dins, que li glaçava els
ossos.

-Senyor, deu-nos un fill!... Ens cal un fill!... El volem de
totes passades!...- va exclamar tot d'una.

I la mirada feréstega que va dirigir en l'aire, i la força amb
què va estrènyer els punys, i la manera com va cloure les barres
fent-se carriquejar les dents, li donaven més aires d'amo que
mana maleint, que de creient que prega suplicant.

* * *

I no havia passat un mes, que el fill ja s'anunciava.



XVII

PERILL

Perfums de primavera recorrien l'aire; clarors alegroies feien
resplendir la volta del cel; cantúries de goig animaven els
boscos...

L'anyada es presentava rica; les espigues s'esbotzaven de plenes;
els fruiters s'atuïen de branques al pes de les fruites...

Tot el poble somreia al bon temps, i totes les cases semblaven
fruir d'un esclat de joia. Totes fora can Bartra, que era un niu
de raons. La jove, prou mala arna de si, s'havia adonat, en ser
casada, de la falta d'estimació d'en Jan, i havia tret el gènit
fins al punt de maltractar els dos vells, d'embrancar-se en
col·lotges de compares i comares, i d'afanar tot el que podia per
vendre-ho d'amagat a fi d'arreplegar un bon bossot.

I en Jan, carregat de família i veient que cap anyada li era
bona, trinava i es desesperava, i a cada punt feia córrer el
bastó, bo i malparlant, entre renecs, de la seva dona i del poble
on l'havia anada a cercar.

-¡Ja no hauries de ser de Vilavessant, vacassa!

-I tu de Cassanelles, botxí del dimoni!

I vinguen cinglantades i blasfèmies de l'un, i vinguen gemecs i
crits de revolta de l'altra.

Altres vegades, ell, en lloc d'esbravar-se de semblant terme,
sortia de casa per anar a escampar la boira camps i boscos a
través, o per ficar-se a l'hostal i negar en vi els mals de cap
que el consumien. Rabiós i ple de rancúnia contra tot i contra
tothom, es sentia el cor rossegat per l'enveja i el cervell
regirat per plans de venjança. Venjança contra en Biel, que li
havia robat la dona que podia fer-lo feliç; venjança contra la
Malena, que l'havia rebutjat per un escapat de presidi, i que,
ditxosa del fruit que portava a les entranyes, havia acabat per
menysprear els mals averanys de la gent i per passejar-se ufanosa
d'un cap a l'altre de terme, baixant al poble sempre que en
sentia desig, tant si el seu home l'acompanyava com si no.

I pla podia fer-ho ben descansada, la dona! Perquè la gent de
Cassanelles, somrient al bon any, semblava haver oblidat les
males brames que durant tant de temps havien corregut contra la
torre i els seus habitadors.

Amb tot, igual que sempre, quedava al fons de les consciències el
caliu colgat, que espeternegava al més petit senyal de mal temps
o a la més lleugera pujada de les aigües, i eixia a fora en
mirades feréstegues dirigides al capdamunt del cingle de
Mal-vent: el cingle maleït que, aixecant-se superb, semblava
estar orgullós d'aguantar sobre el seu esquenall l'emblanquinada
torre, vorejada d'horta i de camps i fistonada de boscos, en els
quals pasturaven les bèsties guardades per la Llogaia.

-¡Com s'hi fan bons, els lladres, a l'esquena del comte!- solia
esclafir en Jan sempre que llambregava amunt.

I rumiant sobre la seva sort i la de llurs enemics, i comparant
la deixadesa de les terres que ell malmenava amb l'ufanor de les
que conreava en Biel, li dansaven per la testa imatges sagnoses,
i se li cloïen els punys fins a clavar-se les ungles als palmells
de les mans.

En semblants ocasions, tot era cercar conversa als companys de
l'hostal, i esbravar-se dient esguerradures i parlant de fer un
exemplar que en tremolés la terra.

-Sang a mitja cama, hi haurà el dia que m'hi posi!- repetia
sovint.

I, escalfant-se i encalabrinant-se de més en més, va arribar a
sentir-se posseït amb tan bella força de semblant dèria, que un
dia, havent vist passar per davant de l'hostal la Malena, que
venia de Rosari, va pendre comiat de la colla dels bevedors i la
va seguir de lluny a lluny, fent cuitamaga per no ser descobert.

Era a la vesprada, i, durant les hores que havia passat a
l'hostal, els companys havien anat enfaristolant-lo i atiant-lo a
fer a la dona un tort del qual es ressentís en Biel.

-Allà on hi ha hagut, sempre hi queda- li havien dit. -I, a fi de
comptes, alguna estimació t'havia tingut, la Malena, abans de la
tornada d'aquell perdut!...- I ell havia considerat que tenien
raó, els companys. I la mala pensada havia enfondit ben aviat les
arrels a dintre la seva testa, i el propòsit de convertir-la en
obra l'havia estat agullonant tota la tarda, a tall de barrina
que li furgués el cervell.

Els vapors de la bodega engolida acabaven d'avarar-lo,
encenent-li les sangs i fent-li eixir pels ulls, a flamarades, el
foc que li recorria la còrpora i amb el qual, ara, anant poble
avall darrera la Malena, s'anava abrandant encara més a causa del
moviment onejant que feia el cos de la dona cada cop que posava
la petja a terra.

Poc abans de veure-la arribar a la palanca, va rumiar un moment.
Allò de seguir-la li semblava un mal camí per a conseguir el seu
objecte: el que calia era segar-li l'aventatge i sobtar-la al cor
del bosc, a fi que, amb el sust, no li quedés habilior per a la
defensa.

Pensar i obrar va ser tot u: va trencar a la dreta, va davallar
en quatre salts al córrec, va travessar-lo sense descalçar-se,
amb aigua a genoll, i, abans que la dona engolfés la passera, ja
ell començava a entaforar-se per la foscor dels alzinars, que,
amb les ombres de llurs copes tofudes, avançaven la nit de mitja
hora grassa.

A tall de qui té les tresqueres ben conegudes, va anguilejar
lleuger una estona entre arboços i brucs, i va acabar per
posar-se a l'aguait darrera unes berdisses que venien a
assenyalar la meitat de la ruta entre el poble i la torre del
Barbut. Com que en aquell indret del camí s'escorria enclotat i
mig cobert pel brancam que li feia de volta, podria fer la seva
sense gaire por.

-¡Avui sí, que me les pagaràs totes plegades!- anava remugant
entre si.

I, aclatat a terra, tot era guaitar avall per escorcollar les
tenebres i parar l'orella per arreplegar tots els sorolls... La
quietud era immensa; però en Jan, remogut per l'ardentor del vi i
per la del seu mal intent, es sentia trasbalsat, i li semblava
que a dintre el cervell hi tingués una farga en la qual un rengle
de manyans maseguessin el ferro. Tot era una brasa. La raja que
l'enardia li donava un tremolor ferm que el sotragava tot.

De sobte li va córrer entre carn i pell una onada de glaç: la
Malena era ja a poques passes i s'acostava sense temença,
espantant la basarda amb un lleu cantusseig. D'ençà que es veia
segura de ser mare, res li feia una por gaire folla: semblava que
la companyia de l'infant que havia de nàixer li donés alè. Per
això, foragitat amb el cant el respecte a les tenebres, marxava
confiada i amb petja segura.

Amb tot, com li passava sempre que tenia a prop algun perill, va
semblar que flairés el que l'amenaçava, i es va aturar en sec,
girant arreu la vista i eixamplant els narius, com perdiguer a la
saga d'un rastre.

-Qui hi ha, ací?

Ningú va respondre. Només va sentir al seu davant una remor
somorta, semblant a la d'un animal que s'entafora entre les
mates.

-Una serpota o un llagardaix- va pensar.

I va rependre la ruta confiadament, per a aturar-se de nou al cap
d'algunes passes. No, no era cap bestiola, el que es movia. Ho
endevinava, ho sentia ben bé, que no podia ser-ho.

Però encara la sospita no s'havia acabat de convertir en
assegurança, quan es va trobar agarrotada fortament del braç per
una mà de ferro.

-Eh! Què és, això?- va cridar, amb un sust.

I, sense perdre la serenitat, va començar a fer forces per
deseixir-se del braços que volien entortolligar-la per la
cintura.

-T'espantis pas, Malena- anava dient en Jan, amb veu fosca: -som
jo, en Jan, que vui que m'estimis: sabes?... que m'estimis com
t'estimo jo. Perquè no hi ha ningú, al món, que t'estimi tant com
jo.

Va començar la brega entre la fosca. La Malena, tement que, si
cridava, baixés en Biel i hi hagués un daltabaix, es defensava
com podia, apartant el cap per no rebre les alenades vinoses
d'aquell bleix que li amanyagava el rostre. En Jan, enardit per
la resistència que trobava, s'enfellonia de més a més i deixava
el to mansoi per les amenaces fosques.

-Gica'm estar, o crido!- va fer, tot d'una, la Malena, veient que
se li acabava el braó.

-Si ho proves t'escanyo, mala pua!- va amenaçar en Jan.

Però la Malena, no volent donar-se, va fer un gran esforç i va
engrapar-li la cara amb la destra, cuidant buidar-li els ulls
d'una burxada de dits.

Esmaperdut per la dolor, en Jan va amollar, i ella, sentint-lo
que flaquejava, se'n va desfer amb una empenta, i va arrencar a
córrer boscos amunt, bo i llançant un gran crit:

-Bieeel!...

I encara els cingles veïns no havien repetit la veu, que la d'en
Biel, desde la porta de la torre, prenia la davantera al ressó.

-Ja vaaa!...

Unes quantes gambades del marit rostos avall i una pitrada de la
muller boscos amunt, varen unir-los en un dient d'avemaria.

I mentre, ella, fent-se compte del perill que havia passat, queia
en basca als braços d'ell, en Jan, com un assassí aixarpat al bo
de la seva obra, s'esmunyia cap al poblat bo i remugant
malediccions.



XVIII

EL FILL

D'aquella feta mai més va ser altra la Malena. Si abans era
coratjosa, va esdevenir poruga i gusarapa; si abans no reculava
davant de les tenebres, ara s'esgarrifava a la sola pensada de
travessar a sol-caient les soledats del bosc; si abans semblava
créixer en acostar-se a un perill, tremolava ara com una fulla
malaltissa a la més llunyana remor que la sobtés. Un dia va
perdre els sentits perquè, mentre estava distreta guaitant al
cel, se li va acostar la cabra cega i coixa com demanant-li una
manyaga.

I la cabra, com si endevinés el tort que acabava de fer-li, va
quedar agemolida prop d'ella fins que va haver passat el troble.

-Pobreta!- va fer aleshores la Malena: -Fa, que no me'n volies
pas fer, de mal?... Fa, Ruixqueta, que no?... ¡Si es més bona
minyona, la Ruixqueta!...

I en veure les lleugeres estremituds de goig de la bestiola, i en
contemplar-li els costats plens, que pregonaven la seva
fecunditat, va posar-se a plorar de tendresa, bo i dient, entre
sanglots, a en Biel:

-Mira-la! Totes dues estem iguals. Si jo em morís, guardala bé:
sentes?

En Biel va fer com que s'enfada.

-Mira que és prou!... Sempre em surtes amb les mateixes
ximpleries!... ¿Qui en parla, de morir?

Però, tot contemplant el rostre embofegat i terrós de la seva
dona, i el gran esllanguiment dels seus membres, i els tremolins
que de tant en tant els sotragaven, i el seu esguard vidrós, va
sentir que se li encomanava la temença, i va ficar-se d'una
revolada a la casa per amagar el plor.

Després, ja desfogat, va dirigir una mirada en l'aire i un prec
al Cel.

-Senyor! féu que no sigui, perquè ben cert que em tornaria foll.

I, al mateix temps que pregava, un mal pensament li rondinava per
dintre la testa com un borinot, desventllant-li una set
d'abeurar-se amb la sang de l'hereu Bartra, que era el causant de
la dissort.

Però ben aviat li va entrar la reflexió... la mateixa reflexió
que l'havia deturat ja, el dia de la malifeta, de castigar com es
mereixia el seu enemic, a qui, ben garbellat, no arribava a
guardar cap rancúnia. De cop sobtat, quan el fiblava l'esperit de
revenja, n'hauria passat els taps; però la seva fe, desvetllada
per mossèn Esteve, li compareixia ben aviat a tall de
salvaguarda, fent-li baratar el sentiment de rancúnia pel de
perdó i el d'odi pel de caritat. Si Crist, innoscent de tota
culpa, en rebre una bufetada va parar l'altra galta, ell, que
havia mort, que havia robat i malmès el que era d'altri, i caigut
a tota mena de baixeses, quina ruta podia seguir? ¿què podia fer,
davant per davant d'en Bartra, a qui en una nit havia malmès el
treball d'un reguitzell de dies, a qui havia pres la dona
estimada, emmetzinant-li el cor amb el verí de la gelosia?...
¿Què podia fer, sinò perdonar-lo i plànyer-lo? Perquè, comptat i
debatut, no era pas cap dolent, en Jan, sinó un desgraciat que ni
el consol d'aixecar els ulls en l'aire per demanar a Déu la
resignació que li calia, li quedava.

Ell, en Biel, sí, que el tenia, aquell consol. Tenia aquell
consol i l'esperança d'un més enllà de Glòria, en el qual
trobaria el premi dels seus fatics i el perdó complet de les
seves culpes. Per això la temptació que arribava a assaltar-li el
cor era morta i ben morta al punt de ser nada; per això en Jan
Bartra era viu; per això, la Malena, atuïda de sofriments, tenia,
a estones, fermes revifalles de coratge que l'enardien, donant-li
fiances de sortir bé del mal pas o d'assolir la Glòria en cas de
mort.

-Si no fos per tu, tant se me'n donaria, de quedar-hi- solia dir.

I tan sovint ho repetia, i tan convençuda ho deia, que en Biel va
començar a sentir la temença, i fins l'assegurança i tot, que la
mort li sotjava la dona per robar-la-hi. Li semblava que no podia
succeir de cap altra manera; que Déu, irat per la tossuderia amb
què li havia demanat un fill i per la perfídia amb què s'havia
encarat amb Ell per exigir-li el bé que li negava, volia
castigar-li tan grossa temeritat.

Oh! sí! N'estava cert, de rebre el càstig: tan cert, que, al cap
de poques setmanes, havent-li donat la Malena abans de temps el
fill tan desitjat i veient-la que, amb tot i haver maltingut un
ser raquític i feble, cobrava les esperances perdudes, va obrir
el cor a la joia i es va sentir gronxat dolçament per una onada
de benestar.

* * *

Però va ser goig sense alegria, el seu; que la Malena, veient
allunyat el perill, va voler ser valenta, va tenir una recaiguda,
i en quatre dies va ser al sot, deixant-lo sense altra companyia
que la vella Llogaia, ni altra esperança que la d'aquell fillet,
pobre fruit nat abans de saó i batejat a corre-cuita el mateix
dia de ser enterrada la dona.

La mateixa mà que va espargir l'aigua beneita damunt de la caixa
va ser la que al cap d'una estona tirava la del baptisme al
caparró de l'infant. Eixint d'una cerimònia, l'altra: el
sacerdot, després de segellar amb les seves oracions les portes
de la mort, obria amb els seus precs les de la vida. La campana
que es deixava de plorar per la mare, reia després pel fill.

I el pobre d'en Biel plorava i reia com la campana, bo i aclofant
la testa als designis de Déu i acceptant resignat aquella nova
prova.

I, plorant i rient va pendre en braços el nou cristià... i
plorant i rient va córrer poble avall amb dolça càrrega... i
plorant i rient va travessar el córrec i es va endinsar boscos
amunt, seguit per la pobra Llogaia, que treia forces de flaquesa
per encalçar-lo, temerosa que s'hagués begut l'enteniment.

El pas del desgraciat per entre els dos rengles de cases de
Cassanelles va ser el d'una ventada. Tothom va abocar-se a la
porta atret per la veu ploranera de l'infant i pels sanglots del
pare, que corria... corria a trenca nou del coll, i hauria volgut
ser ocell per a arribar a la torre en un Jesús i apagar la fam
del nadó amorrant-lo a les mamelles de la Ruixqueta, que, partera
del dia abans, donava generosa un mugró al seu fill i un altre al
de la seva mestressa.

-Mira-te'l el bruixot!- deia en Bartra veient-lo entaforar-se
pels boscos del comte. -Ara comença a pagar-les, les malifetes.
Mal anar no pot durar... i qui la fa, la paga. Havien pas de ser
totes roses i flors: un dia o altre se li havia de girar la
truita, al valent brètol!

La gent el deixava dir i no s'hi enfundava pas braument. El sabia
despitat, i no en feia cabal, de les seves dites.

Amb tot, dintre el cor dels cassanellencs, molt i molt endintre,
el dubte tornava a pendre cos. Tal vegada... qui sap?.. potser
sí, que allò era un càstig de Déu!

I, malgrat la satisfacció que donaven a tot-hom les dolçors d'una
anyada rica, el caliu tornava a revifar-se, encara que barrejat
amb un sentiment de condol que feia muntar del poble a la torre
del Barbut una onada de llàstima.

Però al cap d'alguns dies es va encastellar cap a ponent una
gropada ferma; un feix de llamps va esquinçar l'espai per llarga
estona; una tirallonga de trons va fer sotraguejar la terra... i
el terme es va veure assolat pel més granat rem de calamarsa que
recordaven els vivents.

I no va haver-hi destra, al poble, que no aixequés el puny clos,
ni ulls que no llambreguessin irats la torre del Barbut, ni pit
que no covés contra en Biel una folla set de revenja.



XIX

JUDICIS TEMERARIS

Criat per la Ruixqueta i aconduït per la Llogaia, que se'l mirava
com un nét, el fill d'en Biel i de la Malena, el menut Galderic,
va créixer a la bona de Déu, aconsolant el seu pare de la viduesa
i donant-li alè per a no defallir en la seva vida de treball i
per a perseverar en la bona ruta, malgrat les ires ressuscitades
d'algun temps ençà en el cor del poble.

Els primers dies de veure's pare, a en Biel l'existència li
semblava maimona i el temps cançoner. No s'acabava mai, allò de
veure la criatura encarranquinada amb la bandola i mostrant les
genives esdentegades! Però, malgrat aquella cançoneria, a cada
moment en Biel li trobava una gràcia nova, a en Galderic. I la
primera vegada que la boca de l'infant es va descloure per
somriure, la torre del Barbut va veure's sotragada per un
davassall de joia, seguit d'una tirallonga de sanglots i una mar
de llàgrimes del pobre pare.

-Ara pla l'hem feta bona!- va exclamar la vella. -Ves per què has
de plorar!

I en Biel va respondre, solemnialment, bo i assenyalant en
l'aire:

-Penso en ella!

Però, notant que al vailet se li encomanava el sentiment, va fer
un esforç, va tornar a riure, i va aconhortar-lo a còpia de
cantúries.

I cantant i rient, movent-se i treballant, va anar sentint-se
cada dia el cor més embriac d'esperances i els ulls més rebecs al
plor. Gota per gota, la resignació va anar-li entrant a l'ànima,
dulcificant el fel que la hi omplia i amorosint la coïssor de les
nafres que hi tenia rebudes.

I així va tornar-se de més en més coratjós en la seva caminada
vida enllà: més coratjós i més armat contra totes les desgràcies
que li poguessin esdevenir. ¡Hi estava tan fet, a suportar-ne de
tota llei!

Capficat amb el ben venir del fill, passava el dia aclatat al
damunt de la terra, furgant-la i removent-la amb la força d'un
brau per arrencar-li, vulgues no vulgues, les riqueses que
tresorejava. Fora els dies de festa, que baixava a missa matinal,
per a ell no existia el poble, ni l'hereu Bartra, ni ningú.
Acostumat a ser mirat d'esgallimpantes i amb temença, la soledat
dels cims on vivien amb la Llogaia i el menut li sabia bo, i no
es capficava de res més que d'estar tranquil de consciència. En
paus amb Déu, en paus amb tothom. Tant li feia que diguessin com
que no diguessin. Prenent exemple de la Natura, que, com més la
castigava a còpia de treball, més i millor fruit li donava per
premi, es sentia disposat a no guardar rancúnia contra cap dels
que li havien fet mal, i fins s'esforçava tant com podia per
estimar-los.

Per això, comprenent que el seu tracte amb ells podria ficar-li
de bell nou al cor la mala espina de l'odi, portava aquella vida
solitària, no fent-se amb ningú ni cercant mai altra companyia
que la del fill i la vella.

Però el poble, no capint els seus bons intents, tirava a mala
banda aquell afany de viure isolat, i el creia fill del despit i
la ràbia.

-Con no es fa amb ningú,- deia en Bartra -és senyal que té por
que li descobreixin les trafiques que es porta entre mans: les
bèsties manses no la temen, la companyia; els llops i les
guilles, sí.

I, qui més qui menys, tothom donava la raó a en Jan. Ningú hi
pensava, en el pacífic rossinyol que deixa per un mai més el lloc
on li han destruït una nierada.

Però el que atiava més les malvolences del poble era l'abundor en
què nedava en Biel, gràcies a la seva constància en el treball, a
la seva fe, al seu punt a no passar en vaga una hora, un quart,
un minut, un segon. Els diumenges semblava que es fongués en
veure reposar les terres, per les quals es passejava amb en
Galderic al braç. I si bé, per santificar la festa, s'estava de
treballar, no podia resistir la temptació d'ajupir-se a cada punt
per arrencar, amb la mà que la càrrega del fill li deixava
lliure, les males herbes que creixien pels conreus.

I el poble, que el veia trastejar d'una banda a l'altra acomboiat
amb la vella i seguit de la cabra cega i coixa, s'entretenia
bescantant-lo a tort i a dret. Fins va arribar a córrer una
calúmnia fastigosa que, si la pobra Llogaia n'hagués hagut
esment, ben segur que s'hauria mort de pena.

A l'hora de la posta, quan es dirigien tots plegats a la casa per
recollir-se, no hi havia ningú que, en veure'ls aclarits per la
llum vermellosa del sol que es colgava, no els considerés com una
parella de bruixot i bruixa, i no veiés en l'infant un diable
tendre, i no cregués que la cabra era un mal esperit que havia
pres la forma enganyadora d'animal casolà per matar tota sospita
a la gent.

Quan esdevenia qualsevol desgràcia, ningú s'encomanava a Déu, per
a donar-ne la culpa als habitadors de la torre del Barbut.

-Són el flagell del terme- deien molts.

I fins algú començava a fer córrer la veu que la mort del vell
ferrer i la de la Malena, i fins la del rector, havien estat
causades per les males arts d'en Biel i la Llogaia: primer havien
atuït mossèn Esteve per veure si li arreplegaven el mitjot;
després, despistats en trobar-se que el capellà no els deixava la
moma, s'havien esbravat enmetzinant en Costa ferrer; per últim
amb l'intent de poder-se acomboiar per a llurs malifetes, havien
engegat la Malena a l'altre món, després de fer-la patir uns
quants mesos, de mal donat.

De primer antuvi la calúmnia no havia pres altra forma que la
d'una espatotxada dita a l'hostal per un cap calent; però els que
escoltaven el primer que va llançar-la, varen començar a rumiar
cada u pel seu cantó, varen divulgar-la a les dones, i ben aviat
va créixer el bum-bum i el poble va anar-ne ple.

I va passar el temps. I el menut Galderic va començar a fer les
primeres passes i a barbotejar els primers mots. I en Biel va
eixamplar els conreus. I pels passadissos i cambres de la torre
del Barbut, i pels camps que la vorejaven, i pels corriols dels
boscos del comte, va regnar arreu l'alegria, omplint-ho tot de
veus d'infant i de rialles fresques.



XX

PARE I FILL

De mica en mica va anar-se espigant el fill d'en Biel. I fins va
esdevenir una criatura cepadeta i bellugadissa com una
engingolada d'esquellerincs.

Cada dia, a l'hora baixa, el seu pare, bo i esperant que la vella
enllestís el sopar, el feia asseure al pedrís del peu de la porta
i li ensenyava pacientment la doctrina. I el que tenia més punt a
fer-li aprendre eren els manaments de la Llei de Déu,
endardallant-los-hi fins a fer-li'n capir el significat. Però el
manament que li explicava amb més amor, esmerçant-hi tot el seu
saber, era el que ens prohibeix matar els nostres semblants.

-Para-hi ment: sentes? L'home no pot voler-la en cap manera, la
mort d'altri: ni la mort ni el més petit dany. Perquè el que mata
o tan sols atempta contra la vida del proïsme... fixa-t'hi bé,
fill meu!... és condemnat en aquest món i a l'altre: en aquest
món per la justícia dels homes, que no el miraran mai més com a
germà; a l'altre, per la justícia de Déu, que li farà sofrir
càstigs horrorosos. I encara Déu el perdona, el pecador, con el
pecat va seguit d'un bon penediment. Els homes no: no perdonen
mai... mai de la vida!... entenes?... A tot fer, obliden la falta
per un con temps; emprò, així que tornen a recordar-la, senten
altre cop la rancúnia, i tornen a torturar el pecador amb
retretes i malvolences. Ai de tu, doncs, el dia que caiguessis en
un semblant mancament!

El menut Galderic escoltava el predicot amb aire de comprendre'l
i amb el propòsit de retenir-lo a la memòria. I, durant les
vetlles, tot era rumiar i fer preguntes al seu pare, amb l'intent
d'aclarir els dubtes que se li acudien.

I era tan atinat el que deia, que en Biel, en veure'l com creixia
en intel·ligència i seny, va arribar a considerar-se petit per a
ensenyar-lo; i després de pesar i sospesar els aventatges i
desaventatges que li podria portar el determini, va acabar per
dir-se que havia arribat l'hora de fer anar l'hereuet a aprendre
de lletra.

Veu's aquí, doncs, que una tarda va agafar-lo de la mà i, fent
mig quart de marrada per no travessar el poble, el va conduir a
Vilavessant, presentant-lo al mestre. La decisió de no fer-lo
anar a estudi a Cassanelles, l'havia presa per allunyar tot
perill de raons amb els altres nois, que, entabanats per les
històries que corrien sobre la torre del Barbut, era cosa segura
que en farien pagar la patenta a l'infant. És clar que els del
poble veí en tenien tant esment com els de Cassanelles, de
semblants rondalles; però mai el perill era tan gros.

El primer dia de ser a l'estudi (una sala menuda com un bolcall
d'ase, amb les parets plenes de cartells greixosos, els cairats
de trenyines, i les llambordes de clapes de tinta morada) va
haver-hi un moviment d'estranyesa entre els xicots. Era la
primera vegada que hi compareixia un _noi nou_ d'un altre poble,
i no se'n sabien avenir. Però ben aviat va córrer la veu de qui
era el noi nou, i l'estranyesa va anar seguida del respecte: un
respecte amb el qual anava barrejada una basarda esgarrifosa,
provinent de les falòrnies que s'havien llegat de pares a fills
una pila de generacions, acostumades a mirar la torre del Barbut
com un lloc maleït, catau infecte de bruixes i dimonis.

Un, tan sols, dels marrecs, el fill del senyor metge, va gosar
acostar-se al foraster durant una estona de descans, bo i
ensenyant-li, primer, per via d'assegurança, l'estampa dels
escapularis que duia.

-Que no en tenes, tu?- va preguntar-li.

-Mira- va fer en Galderic, ficant-se la mà a la pitrera i
mostrant-li els seus.

-Són beneïts?

-I doncs?

El fill del metge, com si encara restés en dubte, va rumiar una
estona.

-Fes-hi un petó, als meus.

En Galderic va acostar-se'ls a la boca, oferint de passada els
seus al nou company.

I, com si aquells petons segellessin un pacte d'amistat, els dos
marrecs ja no varen moure's, en tot el dia, l'un del costat de
l'altre, amb gran alegria del vell mestre, que, havent temut un
moment que la presència d'en Galderic li tragués els nois
d'estudi, es sentia tranquil·litzat, puix que sabia el partit que
entre ells tenia el fill del metge, i el que el metge mateix
tenia en tot el poble, on no hi havia casa que no li degués la
vida d'algú de la família.

Amb el que no comptaven, el senyor mestre i en Biel, era amb el
que va venir més tard. El menut Galderic, amb el seu seny i la
seva tendresa, prou va fer-s'hi amic, amb tots els companys
d'estudi; però aquella mateixa amistat va congriar una profunda
rancúnia en els xicots de Cassanelles, que, atabalats per llurs
mateixos pares i enardits en veure's més nombrosos que llurs
rivals, varen començar a cercar-los bronquina, renovant les
batusses que des del temps dels avis hi havia hagut sempre entre
aquells dos pobles.

De primer la cosa no va passar d'alguns cops de pedra creuats
entre els dos escamots els dijous i diumenges a la tarda; després
ja varen barrejar-s'hi alguns grandassots, arribant fins al punt
de comparèixer armats de pistoles i ganivets; per últim, havent
corregut sang, s'hi varen ficar els homes fets, traient armes
llargues per fer la por.

I ben aviat, entre els dos pobles, va haver-hi una guerra encesa,
sense que ni els de l'un ni els de l'altre arribessin a saber-ne
ben bé el motiu. N'hi havia hagut tantes, de renyines, entre
Vilavessant i Cassanelles, que ja ningú s'hi capficava, de
l'espurna que n'acabava de fer esclatar una més. Es batien com
s'havien batut els avis, com s'havien batut els pares, com es
batrien, ben segur, els fills dels fills. Es batien per costum,
per tradició. Així ho havien trobat, i així ho servaven.

L'horror que aquella tongada de batusses va encomanar a en Biel,
no tenia fi ni mesura. Per això, el punt que havia mostrat sempre
a fer capaç el seu fill dels preceptes del Decàleg, va redoblar
fins a no deixar-lo de petja en tot el dia, amargant al menut les
hores de joc, marejant-lo a còpia de consells, abrigant-lo
talment amb una pluja seguida de prèdiques. I el noiet escoltava
submís, amb els ulls baixos i els llavis closos. Ja s'havia
acabat, allò d'interrompre el seu pare per a l'aclariment d'un
precepte; ja l'havia perdut, el xicot, el costum de passar les
vetlles rumia que rumia per capir el significat del que li
explicava en Biel: ara només era una, la cosa que el capficava:
era un dubte torturador que duia sempre encastat al cervell; que
el tenia concirós d'un cap de dia a l'altre; que li escalfava la
testa, omplint-la-hi, a la nit, de somnis esgarrifosos, i
ennegrint-la-hi, de dia, amb desitjos de mort.

I, agullonat per aquell dubte, el nen semblava la imatge de la
tristesa i s'aflaquia i s'esblaimava de rostre fins a esporuguir
el seu pare, que veia renaixer en ell la infantesa malaltissa de
la Malena.

Molts cops, mentre en Biel el sermonejava, obria sobtadament la
boca per enraonar; i, en aixecar els ulls i topar-se amb els del
seu pare, els abaixava tot seguit, dragant-se les paraules que
havien estat a punt de fer-li traïdoria.

Però va arribar un matí en què va parlar. El dia abans, en tornar
d'estudi, havia anat a cops de pedra amb el fill gran d'en
Bartra, i havia comparegut a la torre tot abrigat de sang que li
eixia d'un gros xiribec de la closca. Embenada la nafra per la
Llogaia, va ficar-se al llit i va passar la nit amb febre,
martiritzat més que mai pels mals somnis que li amargaven el
viure.

En despertar-se, el dia era ja alt. La Llogaia feinejava per la
casa. En Biel, que en llevar-se havia entrat a veure'l, en notar
que dormia s'havia arribat a l'hort, amb l'intent de no
allunyar-se del casal.

-Digueu al pare que vingui, Llogaia.

I, una vegada va tenir-lo a prop, tan a prop que els cabells
rossos de l'un es barrejaven amb els cendrosos de l'altre, va
mormolar, baixet, com si estigués en confessió:

-S'enfadareu pas, si us dic una cosa?

-Digues, fill meu.

-No s'enfadeu: sentiu?

-Digues.

-Doncs hi ha una cosa que no l'entenc. Con m'ensenyeu la
Doctrina, em dieu sempre que no es pot fer mal a ningú. I tothom
diu que vós, con éreu jove, vàreu matar un home que li deien el
Picotí. I per això tothom me té ràbia. I també diu tothom que
teniu tracte amb les bruixes i somions... i que totes les malures
les feu venir vós. I tots els nois us tenen per dimoni. I, con me
volen fer enfadar, me diuen dimoni petit. I jo m'hi enrabio i
m'hi faria amb les dents, i per això ahir vaig bàtre'm amb el
gran Bartra.

En Biel havia anat acotant la testa sota el pes de la vergonya.
Aquella acusació del fill li feia veure malaguanyats tots els
treballs, totes les lluites, que havia sostingut contra el poble
que el fuetejava, contra els seus semblants que el volien fer
damnar, contra la seva pròpia sang i el seu esperit, que
l'atiaven a la revolta.

Estava confús, aclaparat. Un moment de dubte podia perdre'l per a
sempre més.

-No, no t'ho creguis, fill meu, tot això!- va cridar,
redreçant-se de sobte.

I va esclatar en sanglots, bo i abraçant-se al fill i
petonejant-lo com un pare, com un desesperat, com un boig.



XXI

DALTABAIX

Mai més se'n va parlar, entre pare i fill, d'aquella taca
horrible. Mai més se'n va parlar, però tant l'un com l'altre la
tenien sempre present. En Galderic, malgrat els seus pocs anys,
semblava que endevinés tota la veritat d'aquella història que era
la causa que tothom el malmirés. I en Biel, en veure's castigat
en la persona del seu fill, sentia un remordiment que no li
deixava una estona de repòs. Però no era pas la mort del Picotí,
el que més mal li feia a la consciència, sinó el record de
l'obstinació, de l'afany, amb què havia demanat, amb què havia
exigit a Déu aquell fill que ara li emmetzinava la vida.

D'un cap de dia a l'altre tenia el cervell ple del passat. No hi
havia hora en què no li semblés tenir-lo tot present a la
memòria, formant un immens garbuix, un embolicat madeixó de nusos
que li estrenyien el cervell.

I, entre aquella munió de records, s'aixecava sempre clara la veu
de la veritat, que li deia, primer baix, baixet, i després a
grans crits, que bona part de culpa del que li passava la tenia
ell, per haver-se entossudit a voler fer cara al poble, a voler
viure al costat d'aquella gent que l'odiava i el volia perdre. El
que havia d'haver fet, ell, era fugir, fugir ben lluny, a uns
paratges on ningú tingués noticia del seu crim, on ningú tingués
esment de la seva estada a presidi...

Fugir!... fugir!... Veus aquí la dèria que l'omplia tot. Veu's
aqui el mot que, com una avespa rondinaire, el perseguia sempre,
de nit i de dia, fent-lo sotragar de cap a peus al bo del son,
fent-li redreçar la carcanada al bo de la feina, per obligar-lo,
malgrat ell, a sondar els espais amb la mirada, que se li perdia,
per llargues estones, horitzons enllà.

Fugir!... fugir!...

I el pensament li volava, estrompassant les muntanyes que es
veien blavejar al lluny, creuant el mar qui hi sabia al darrera,
aturant-se a reposar en aquells països que desconeixia i que veia
com en somnis. Sí, fugiria, posaria entre ell i els cassanellencs
tanta terra, tanta aigua, com pogués.

Dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos, va estar
repetint-se el mateix. I, a còpia de repetir-ho, va arribar a
convertir-se en maniàtic que no tenia altre pensament, altra
cabòria, que la de fugir d'aquells indrets de maledicció.

Per últim, una tarda, havent acabat la feina, va agafar paper i
ploma, i va escriure al senyor per dir-li que, passat el batre i
venut el blat, deixava aquelles terres, per a no posar-hi mai més
la planta del peu.

Ja llesta la carta, va quedar rumiós, guaitant per la finestra de
la seva cambra el camí de Vilavessant, que, anguilejant fins a
perdre's entre dos turonells, semblava arrencar de sota els
boscos del comte.

La tarda queia: una tarda quieta i tranquila, embaumada de
perfums de primavera, escalfada per alenades tebiones que feien
bellugar amb lleugers tremolins les fulles nades de tot just. El
sol, prop de la ratlla, es mostrava vermell, d'un vermell de
sang. Uns núvols flonjos i grassos s'encastellaven i
s'eixamplaven a la seva dreta, amenaçant tapar-lo en menys d'una
avemaria.

-Que estrany, que el noi no sigui aquí!- va pensar en Biel.

I, sense saber per què, el cor va fer-li un salt. Succeïa tan poc
sovint allò que en Galderic no comparegués a l'hora, que ben
aviat va sentir-se envaït per l'angúnia i el malestar.

-Mentre no li hagi succeït quelcom!...

I tot era guaitar enllà, bevent l'espai amb la mirada.

Al sentir-se el toc de l'_Angelus_ que donava comiat al dia, en
Biel va acabar-se d'anguniar. Per força n'hi havia passat alguna,
al noi.

Semblant pensament va fer-li davallar l'escala en quatre salts.

-Aparieu el sopar- va dir a la Llogaia. -Vaig a veure si trobo el
noi.

Va travessar l'hort, es va entaforar pels boscos, i va enfilar
tot seguit la ruta de Vilavessant. El castell de núvols que es
remuntava a la banda de ponent anava fent-se cada cop més ample i
més alt. Ja se'n veia envaït un quart de cel; ja en cobria tota
una meitat; ja amenaçava ajaçar-se arreu per tota la volta...

En Biel va aturar-se. Part d'allà dels dos turonells que
semblaven engolir-se el cami de Vilavessant, havia sentit un
espetec somort, com d'un tro sec i esquerdat.

-A veure, si tindrem tamborinada.

La temor de mal temps va fer-li apretar el pas, però va quedar-se
palplantat altra vegada al cap d'un moment, bo i parant l'orella
a un nou soroll vingut de la mateixa banda.

-Oh, llamp! Això ja no són trons!...

I, no content de caminar amb més pressa, va rependre la ruta a
salt de ca.

* * *

Darrera els turonells hi havia batusses. Alguns vailets de
Cassanelles, en sortir d'estudi, havien anat a cercar bronquina
als de Vilavessant, que solien anar a jugar per aquells indrets.
Les dues bandades enemigues havien anat a cops de roc; el gran
d'en Bartra n'havia arreplegat un a la clepsa, i se n'havia anat,
bo i corrent, a contar-ho al seu pare; un dels xicots de l'altre
poble s'havia presentat al seu amb el cap sagnós; els homes fets
s'havien ficat a la brega; i ben aviat la petita prada que
s'estenia a l'altra banda dels dos turonells havia sigut
convertida en un camp de batalla. I havien ressonat alguns trets
de pistola... i havien relluït les fulletes d'alguns ganivets...
i els combatents s'havien embriagat a la vista de la sang i
semblaven que volguessin trossejar-se els uns als altres.

I el menut Galderic s'havia trobat a les batusses, i rabiós com
estava contra tots els que malparlaven d'ell i del seu pare,
s'havia encegat fins al punt d'agafar la davantera a tota la
colla de vilavessanencs per plantar cara als esperitats de
Cassanelles.

-Pit i ronyons!- cridava en Jan, foll de ràbia, com si fos el
comandant dels batissers del seu poble. -No n'ha de quedar
rastre, d'aquesta mala sangonetat!

Una acció d'avançament, un instant de dubte i alguns trets
gairebé escapats de les pistoles dels de Cassanelles; un home
caient malferit, un moment de confusió i un llampec de ràbia dels
de Vilavessant; una flamarada d'odi encenent més i més els uns i
els altres; una barreja de cossos que s'arrapen i
s'esbardufeixen, de gemecs que es topen amb malediccions,
d'esgarips que es veuen ofegats per l'espetec de les armes
llargues, varen seguir a les paraules d'en Bartra, que, enardit
per la lluita, avançava cap als contraris bo i engrapant amb la
destra una picassa i amb l'altra mà una grossa pistola.

-Sota terra siguis, maleït bord!- va cridar sobtadament.

Va agafar per un braç el menut Galderic, bo i llançant la
pistola; i aixecant en sopols l'infant, va esbardellar-li la
testa amb un cop de picassa, mentre la campana de Cassanelles,
que començava a tocar a somatent, feia fugir desbandats molts
dels que es batien.

I el menut Galderic va quedar estès al mig d'un bassal de sang. I
en Jan, en veure que encara es bellugava, va trepitjar-lo
rabiosament, com i si volgués esbravar-se, en el cos del fill, de
la rancúnia que sentia pel pare. I, horroritzats de la feta, els
batissers varen fer-li rotllo, fugint d'ací d'allà, com ànimes en
pena.

Per últim va lassar-se, va donar l'últim cop de peu a aquell cos
espellifat, va bleixar amb força, i va exclamar, amb goig:

-Ah!... Morta la cuca, mort el verí!... Ara manca el pare.

El pare acabava d'arribar al lloc de la desfeta, i, passat el
primer instant d'esfereïment, es dirigia a en Jan amb els punys
closos, tot ell sotragat per la dolor i la ràbia, tot ell
assedegat d'abeurar-se amb la sang del seu enemic de tota la
vida. Però, així que se li havia arrapat al coll fent-li treure
mig pam de llengua, l'en varen desarrapar els primers homes del
somatent que acabaven d'arribar.

Llavors, el pobre Biel, abraçant amb bogeria el menut cadàver, va
posar-se'l a coll i va fugir... va fugir per entre els boscos,
sense fer cas dels crits amb què volien aturar-lo, sense sentir
la pluja que, desfent-se en aquell instant, abrigava tota la
comarca amb un xàfec immens.



XXII

AVALL COM L'AIGUA

La llumenera, penjada del sostre, aclaria feblement el cos de
l'infant, que jeia sense vida al cim del llit de peu de gall on
en Biel i la Malena havien dormit el son de nuvis. La testa,
badada per la picassa d'en Jan, es mostrava tota sagnosa; els
punys, closos fortament, semblava que es volguessin escorxar els
palmells de les mans; la cara, contreta horriblement,
transparentava la dolor i la ràbia que s'havien barrejat, dintre
aquell cos tendre, a l'hora de la mort.

A un costat del llit dormisquejava la Llogaia; i a l'altre
vetllava en Biel, amb els ulls fixos en el rostre del menut,
mirant-lo i no veient-lo, com si, del cop rebut a l'ànima,
s'hagués quedat sense sentits. Un ensopiment estrany s'havia fet
amo d'ell. No pensava, no raonava, no es feia càrrec del que
tenia a l'entorn. Ni tan sols plorava.

Els que ploraven eren els núvols. Ploraven seguit-seguit, amb un
gotejar espès que, en topar amb les teules, n'arrencaven una
cantúria pesada i trista.

En tota la nit no havia parat de ploure; i s'hi havia posat, a
primera hora, tan de ferm, que el córrec havia vingut gros al cap
de poca estona, i, en anar la justícia per fer-se càrrec del
petit cadàver, ja no havia sigut possible travessar el corrent.

Amb tot, cap a la matinada va començar a minvar el xàfec, però la
rierada no: la rierada venia cada cop més grossa, degut a les
aigües que, davallades de les terres de més amunt, s'hi ajuntaven
a milers de cascades i reguerons.

Per això tot el poble estava en vetlla, esporuguit per l'aiguat,
sense recordar-se gairebé de les horrors de la batussa. Tothom se
n'oblidava, de la víctima innoscent; tothom se n'oblidava,
d'aquell pobre pare ferit al mig del cor per la pèrdua de l'única
esperança que li quedava a la terra; tothom se n'oblidava, del
matador, que, tancat al soterrani de la casa del comú, es
barallava amb la pròpia consciència i començava a tastar les
asprors del remordiment.

Només els seus pares i els seus fills i la seva dona hi pensaven,
en el pres. I sabent-los greu la seva absència, més que per altra
cosa per la falta d'un parell de braços que els ajudessin a
salvar de l'aiguat els béns que tenien en perill.

I en Jan, com si endevinés l'oblit en què el tenia tothom, sentia
ajuntar-se al rau-rau de la consciència el pes d'una immensa
solitud. Li semblava que fos arribada la fi del món i es trobés
bregant entre els elements desfermats.

El bram d'aigua que baixava pel córrec omplia de terratrèmol la
cofurna on es trobava, separada del corrent per una trista paret
de maó de pla, trepada arran de sostre per un espirall tot
esquifit, pel qual entraven les rates a dotzenes, fugint de
l'aiguat, que les treia dels cataus.

Com un llop engabiat, en Jan es passejava entre la fosca, sense
pensar tan sols que per aquell espirall que donava entrada a les
rates s'hi havia estimbat més d'un cop, i més de cent, un doll
d'aigua que havien negat la cofurna fins a les vigues. Passat
l'esverament que l'havia fet bleixar de goig en veure sense vida
el fill d'en Biel, no es podia arrabassar del magí aquella testa
esberlada per la seva destral i aquell ventre esbotzat pels seus
cops de peu. Era com si el tingués al davant, el cadàver del
menut Galderic: era com si el veiés il·luminat per una claror
estranya que fes encara més espesses les tenebres del voltant.
Prou aclucava els ulls per no veure'l; prou encastava les
parpelles de dalt amb les de sota; prou pertenia per foragitar la
torturadora visió... Res li valia! La visió continuava cada cop
més ferma, cada cop més vistent i més horrorosa.

¡Quina angúnia, Senyor, quina angúnia, la de l'homicida!... La
sang innoscent que havia vessat li xarbotava pel cervell,
enterbolint-l'hi i fent-l'hi sotragar a grans batzegades. La mà
que havia estret el mànec de la picassa se li enasprava i se li
obria malgrat ell, com si contrapuntés a llançar fora de si
l'empremta de l'eina que li semblava dur-hi marcada... Els peus
que havien saltat sobre el ventre de l'infant eren espolsats per
en Bartra a cada moment, com si volgués foragitar els esquitxos
de sang que sentia clavats a les espardenyes.

Volent escapar a aqueixa mania, va descalçar-se tot d'una; però
aleshores li va semblar que els esquitxos, en lloc de quedar-se a
les espardenyes, li havien travessat la pell per ficar-se-li carn
endins fins al moll dels ossos.

Quina angúnia, Senyor, quina angúnia!...

I es passejava cada cop més de pressa, i s'apunyegava el cap com
si volgués esberlar-se'l, i pernejava com un poltre guit.

Les primeres lluïssors de l'alba, entaforant-se mandrosament per
l'espirall, varen portar, per últim, un escrupoló d'esperança al
seu cor. Però, al mateix moment que va obirar-les, es va adonar
d'un lleuger rajolí que reïntellava paret avall i s'anava
engruxint de mica en mica. L'aigua que davallava pel córrec
arribava ja frec a frec de la mesquina obertura.

Oh, quina sort, si la cofurna s'omplia d'aigua! ¡Quina ventura,
si la mort el sobtava al fons d'aquella presó!

Déu no va escoltar-lo! Encara no havia tingut semblant pensament,
que un cop de riu va rompre la resistència que oposava al seu pas
la paret de la cofurna, fent-hi un gros esvoranc, pel qual va
estimbar-se, amb gran terrelló, el corrent.

I aleshores, cobrant, malgrat ell, l'amor a la vida, va
enfilar-se al llenç d'obra que quedava sencer, i va cridar
assistència amb totes les seves forces.

Va ser un crit que va sentir-lo tot el poble: un crit aspre i
esgarrifós, d'home desesperat que veu la mort cara a cara.

Tan i tan fort va ser, que, entaforant-se pels boscos del comte,
va arribar fins a la torre del Barbut, desvetllant en Biel, que
seguia immòbil a l'espona del llit on dormia el son darrer el
menut cadàver. Anul·lat per la seva dissort, el pobre pare estava
mut, amb la pensa aturada i els ulls ressecs, com si dintre el
seu cos no hi quedessin llàgrimes.

De cap a cap de nit, no s'havia mogut de la mateixa positura fins
que aquell crit d'esglai va fer-lo botre de la cadira i adreçar
l'orella.

El xàfec havia parat, però la rierada, amb els seus bruels,
omplia de terratrèmol tota la rodalia. L'alba avançava. Els clams
dels cassanellencs, desesperats de portar a en Jan el socors que
demanava, s'aixecaven paorosos espai amunt.

* * *

-Assistèènciaaa!...

Aquest crit, més fort que els altres, va dominar totes les veus i
tots els sorolls, acabant de deixondir en Biel, qui, sense
conèixer la veu del que cridava, va davallar l'escala a trenca
nou de coll, emprenent com a somnis, una correguda boja boscos
avall. La feta de la tarda, la mort del seu fill, el record de la
seva dona, totes les impressions fortes que havia tingut a la
seva vida, es barrejaven ara en el seu cervell formant una
agarbuixada roca, empaitant les unes a les altres com les ones
d'un mar esvalotat que es persegueixen i es capbussen sense
repós. Però, per sobre d'aquell embull, hi surava sempre aquell
crit desesperat i foll de l'home, del germà seu, que demanava
ajuda.

-Assistència!... Socors!...

El tros de paret on estava encamallat en Bartra s'havia
esgavellat sobtadament. Havia ressonat un clam d'esglai més fort
que els altres. El cos del desesperat es barallava amb peus i
mans contra el corrent, que se l'enduia avall.

Després, res: havia vingut un espès silenci. Només els brams de
la riada semblaven sentir-se més forts que mai; només un punt que
es capgirellava a flor d'aigua, arrapat a un tronc, atreia les
mirades de tot el poble.

Sobtadament, de l'altra banda de córrec, va saltar un nou cos, i
se'l va veure arrapar-se al que lluitava amb l'aigua

-Coratge, germà!

I la destra d'en Biel va arrapar-se a la brusa de l'hereu Bartra,
que, animat per l'ajuda, va redreçar el cap. La mirada d'horror
que va donar en Jan al que anava a salvar-lo va topar-se amb la
d'odi que li endreçava en Biel en reconèixer-lo. «-No em matis!»,
deia l'una. «-M'has mort el fill!», semblava dir l'altra.

Però va venir una onada i va apagar-les totes dues. I en Biel,
que havia entès la d'en Jan, va sentir un impuls de perdó; i en
Jan, que havia sentit a l'ànima la d'en Biel, va abandonar-se a
la força de l'aigua.

I va sonar un nou crit:

-Salva't!

I en Jan, a una empenta d'en Biel, va veure's transportat fins a
prop de la riba, va arrapar-se a les branques d'una saula tombada
pel corrent, i, aferrant-se'hi amb desesperació, es va enfilar
per la soca, caient al cap d'un instant a sobre el marge i
amagant la cara entre l'herbei, que, prou moll de la pluja, va
veure-s'hi encara més a causa del doll de llàgrimes que va haver
d'escopsar.

Mentrestant, en Biel, que acabava de guanyar la vora cent passes
més avall, corria annartat boscos amunt, sentint a l'ànima una
mena de rosec estrany, com el del soldat que, per salvar la vida
d'un enemic, ha fet als seus una traïdoria.

* * *

L'endemà, cap a posta de sol, en Biel venia de ciutat,
d'acompanyar-hi la vella Llogaia, que se n'hi anava a viure. De
sobte, a una reblincola de camí, va topar-se amb els civils, que
duien un home, i va recordar-se del dia en què, després d'haver
mort el Picotí, se'l varen endur a ell.

El pres anava amb el cap cot; però, en sentir trepig al davant
seu, va aixecar la vista d'una manera vergonyant, va clavar-la a
en Biel i va caure de genolls.

-Perdona'm!... Digues-me que em perdones!...

Un instant de dubte, una mà que s'allarga, una que s'hi aferra,
un pecador que s'alça, i quatre persones que se senten els ulls
enterbolits pel plor. Després, una mirada d'en Biel cap a la
plana, que creuaria més endavant per fugir del poble i anar-se'n
part d'allà del mar a encendre foc nou. I res més!

Al cap d'uns dients d'avemaria, el sol es capbussava darrera la
ratlla de ponent. En Biel, dret al pas de la porta, va veure com
al lluny, molt i molt avall, pel camí de l'aigua, es perdia la
figura del seu enemic, semblant a una formiga.

I, tot veient-la, va sentir-se gran.

Tot seguit va aixecar els ulls al cel i un prec a l'Altíssim.

-Ajudeu-me!...

I va sentir-se fort.



FI





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Arran del Cingle" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.