Title: Ànimes atuïdes
Author: Roig i Raventós, Josep, 1883-1966
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Ànimes atuïdes" ***


ÀNIMES ATUÏDES.

Josep Roig i Raventós (1883-1966)



Als meus fills:

Núria, la dels ulls negres i vius, que quan miren punxen.

Josep, dels ulls blaus i dolços, que quan miren amanyaguen.

Maria Angela, tan petita que encara per ses nines no s'hi
ha abocat la seva ànima.

Maig de 1921.



INDEX.

L'ESPARVER.
DESVETLLAMENT.
LA DAMNADA.
ELS FRARES.
JOANÍN.
FLAMA QUE VETLLA.
L'ESCOLANET.
L'ÀNIMA PUNIDA.



L'ESPARVER.

_Beneïda sia la penitència!_

A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia de
porpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agonia
tardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se
sentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatídica, lenta i
muda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com una
sentència eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.

Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en
el cor un bri de tristícia. La neu que vivia al cim de les
muntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel i
obrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.

L'Andreu donà el darrer cop d'aixada, escampà una mirada pel cel,
plegà les eines i el cabàs on duia la minestra i, embolcallant-se
amb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc
i posat atuït; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia un
munt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i
això li feia néixer aquella joia benaurada que havia mort dintre la
seva ànima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespre
d'hivern va entrar en el fons de la seva ànima sovint solcada per
la correntia de penediments, agrors i recances. La nit avançava
damunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelagues
florides i la neu dels camps de citrons. Els núvols s'havien
aturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avançava,
omplint el ulls de tenebres, l'esperit de paüra, la carn lassa de
fredors i les oïdes d'un silenci llarg i pregon que aclaria el
pensament i feia bategar el cor amb més força. L'Andreu no podia
fer-hi més; son cervell fruitava idees llòbregues, trenava
recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recels
zigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavors
s'aturava i romania pensívol, immòbil, xuclat per aquell esbart de
coses que passaven per la seva frontalera com una visió infinita de
dolor. L'Andreu era ferit per un corcó etern, per un encongiment de
cor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaçat, per
aquell fred tan paorós que sent l'ànima quan no està arrecerada pel
consol calinós que dóna la bonesa confortant. L'Andreu es veia
perdut, com un arbre defallit per l'abraçada fatídica d'una eura
xucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-se
de l'abraçada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt com
una eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant-
li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la faç, com les
fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols un
respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com
si volguessin exhalar els darrers adéus a la claror de la vida que
deixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es
veia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit per
tota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podien
alliberar-lo  d'aquell rosec pregon i constant que havia creat una
estalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquell
capvespre, més que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joia
d'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com si
una confessió involuntària li mogués els llavis commosos i movia la
testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosa
als ulls, i una gota bullent caigué damunt sa mà rasposa i colrada.
L'Andreu va restar corglaçat, mirà el cel reblert de celístia. No
hi havia cap núvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia
estat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsada
del cel, i ell tenia una gota damunt sa mà que no gosava moure ni
esguardar-la, i va pensar esfereït : -Ploro!... Quina nyèrria
tinc!... i tot per gallòfol!... jo no só jo!... avui criaturejo!...
ploro ¡tant garnagàs!... si em veiés la Tecla... i el sometent... i
fins els senglars!... quina riota!- L'Andreu, temerós que en
arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure's
prop d'una soca d'alzina voltada d'un flotó de bolets que creixien
en la humitat. Allí, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota la
seva història.

L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgrat
de la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i
desdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i una
avarícia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreus
atiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraules
plenes d'encís per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreu
era un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava;
al costat de la Tecla, ben aviat esdevingué un treballador
desficiós d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballada
i tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa i
plena d'encant i joventut.

La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre i
una netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos que
miraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla va
passar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitat
esplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no havia
volgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poble
llunyà, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants.

I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó que
l'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons
respiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven.
¡Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava més bonics els
cadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre les
terres com un castell dominador de tota la contrada. De tant en
tant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia una
discussió entre la Bel i l'Andreu, però la Tecla tot seguit
esbandia la renyina congriada, que es fonia com un borralló damunt
una mà febrosa.

-Mira, Tecla: no vull que vagis més al mercat; vas molt cansada i
primer ets tu i el bordegàs- deia l'Andreu amorosament.

-Bé, doncs; de què menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa i
engelosida -tot va tan bé! en bona fe... aniràs a vendre, perquè jo
ho mano!

-Dôs no hi anirà perquè jo no la gicaré anar-hi.

-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa el
parracaire. Perquè teniu quatre cassigalls voleu fer vida de
senyors!

-Calleu! no la gico anar i prou!

-¡Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!

La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aidés a
espargir aquella tempesta.

-Què criden? Què criden? ¡mireu el noi quina baballa! Sembla un
tirarany de la cort. ¿Fa, mare, que això són les dents? Repara,
Andreu; aquest sí que no té la baba tancada; ¡tant dolent que és!
Ves, el noi de can Ton va morir-ne, ¿oi mare?- I la Tecla agafava
el nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les mirades
anaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feia
anar les mans com si volgués esquivar un ardat de mosques, i movia
els peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I el
front arrugat del gendre, generós de cor, esdevenia ple de
serenitat i els llavis tremolosos de malícia de la vella prenien la
quietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava de
viu en viu.

-Home, no en facis cabal; ¿no veus que és vella? no vols que vagi a
mercat, no hi aniré... pero no ho diguis!...

-Sí, però ella m'ha dit...

-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por que
farem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu,
tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que són les dues. Afanya't
a llaurar la peça de baix. Jo vindré a cercar-te al vespre amb el
noi. Si fas bona feina el noi et farà una estimació; au,
afanya't!... que jo vaig a aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!

L'Andreu marxava cantant.

-Vós, mare, ¿ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir el
macat de la mossa? -Jo li som dit que hi aniríeu tot seguit.
Sentiu? ¡La gallina ja ha post!- I la vella tot seguit marxava com
una fura cap al galliner, i amb el desfici d'arreplegar un ou més
que amagava en les golfes, no deia ni un mot de la renyina.

Llavors la Tecla feia un sospir de goig de veure's victoriosa.
Havia allunyat una tempesta amenaçadora, i per sa imaginació
passava tot una volior de pensaments i recordances. La seva vida
fóra ben sortosa si no fos per aquell allunyament constant de les
ànimes del seu marit i la seva mare. Ja de fadrina havia vençut
totes les temors que li infonia la seva mare. Un cop casada,
l'Andreu havia sortit un marit treballador, amorós de la llar i
manyac. Ella amb una mlrada li apaivagava el seu geni i amb una
postura li guanyava la voluntat. La vella, en veure's vençuda dels
mals averanys que havia dit i engelosida de l'estimació que la
Tecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava sempre
anant d'un cantó a l'altre tot esperant desficiosa que li
demanéssin què deia i què li passava. I com que no li deien res es
corsecava de ràbia.

-No-res; ¡que tot en aquest món no es pot tenir!... Si no fos per
aquells rampells, la nostra casa fóra el cel... ¡ja tenia raó
aquell predicador que va venir per la festa! ¡La vida és un camí de
dolor,  cal que tots el passem i que no vulguem allunyar-lo, la
dolor és l'escala del cel! ¡Jesús i paciència!- es deia la Tecla bo
i donant el pit asseguda prop del pou de l'era. De sobte el seu
fill va deixar el pit i va descloure sos llavis per exhalar un
somriure. El cor de la Tecla va sentir una emoció dolça i l'alegria
va omplir-li la mirada de resplendor. El nen tenia una dent. Quina
festassa farien, occirien aquella oca que espolsava les ales de
tant en tant bo i passejant-se per l'era com si fos la mestressa.
Anirien a ciutat per comprar unes arracades que l'Andreu li havia
promès, i fins van pensar fer un regal a l'àvia, que en saber la
festa projectada va fer grans reflexions. -¡Teniu la mà
foradada!... ¡així pla, aviat serem a can misèria! Al meu temps no
es feien aquestes ximpleries.- L'Andreu s'ofenia i la Tecla
s'entristia.

Vingué una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyada
es perdia. Una pedregada va espolsar els raïms. Feia dolor
esguardar aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plens
de vida, com una munió de gotes de sang encara bullents i amb els
pàmpols trossejats i les branques nues com els guerrers espellifats
que romanen drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentia
defallit. Si hagués vist un pagès que anava a captar l'haguera
seguit acorat. La seva voluntat no era tan ferma per una lluita tan
paorosa. S'haguera ajagut damunt la collita perduda resignat a
morir entre la feina perduda. Sort de la Tecla que el va empendre i
va dur-lo als camps com si portés un noi rebec a casa el mestre.
L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li pessigolles per fer-lo
riure. -Au! què és això! sembles una gallina mullada! ¿Que et creus
que tindràs un cel per tu sol? Enguanyasses has pogut comprar un
nodrís i un mec. Va venir aquest bordegàs que sembla un pom de
flors!... Aquest any ens toca el rebre. ¡Jesús i paciència! Bona
casa, bona feina, i hala! val més això que no pas una malaltia!-
L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. -¡Riu, home, riu;
ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat el
plet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Déu plau,
tot serà regadiu i així és la vida. Jesús i paciència!

L'Andreu tornà al treball. La Tecla l'afalagava com un infant. La
vella va tornar-se més arrupida, més seca i arrugada i més
rondinaire. Amb el desfici de copsar un ou més, no dormia; i amb la
dèria de les lloques no restava ni un respir tranquila. Anava a
vila, venia els ous i amagava els diners sota terra. Els conills
d'orelles llargues i morro bellugadís eren sotjats per la vella a
tothora. Un dia en què va morir-se'n un va plorar com si s'hagués
mort una persona volguda. Un dels dies tornà del poble tota
transportada. -Noia! noia! Tecla! o Tecla! ¡no cal que us
encaparreu! Ja som salvats! ¡mira, ha arribat la jove de can Bou,
grassa, maca, plena de quartos, roba i fins amb una calaixera! ¡I
diu que sap una casa que volen una dida d'aquest poble! ¡Tecla, som
salvats... Es tanca una porta i se n'obre una altra! Ja som
salvats!

La Tecla va mirar la seva mare amb estranyesa i paüra, va ullejar
el seu fill que dormia en el bressol prop de la cucola; féu sospir
i restà embadalida esguardant la pastera oberta que li semblava una
boca desclosa per la fam. I el dubte va caure en sa pensa com una
llavor ventissa que troba una roca esquerdada plena de terra humida
per l'aigua vivificant dels degotissos. Ella sentí que la llavor
niaria sota sa frontalera, i això l'esglaiava paorosament.

-¡Ara que el noi ja té més de mig any ja és agambat! amb sopes i
llet pujarà gras i fornit!... Si no vas a ciutat a fer de dida quin
hivern ens espera... tota tremolo de misèria!- La Bel anava parlant
baixet, baixet, mirant de fit la Tecla per sotjar com es prenia els
seus consells. La seva filla restava amb els ulls clavats a la
pastera i el pensament perdut entre el dubte que havia caigut dins
la seva ànima desolada. -¡La jove de can Bou ha dut cent duros...
filla meva! ¡amb cent duros som salvats!

-Prou!- va fer sobtadament la Tecla. L'àvia va fugir esporuguida.
Després de passar una bella estona silenciosa va tomar a la
mateixa. -¡No t'ho prenguis malament, que una mare mai aconsella
amb mal fi!  ¡tu t'ho penses, ho parles amb aquell!... i mira,...
calla, que ara ve!

L'Andreu va arribar defallit dels camps perduts. Va asseure's a
l'escon i mirava el foc tot consirós. Tenia els ulls papalluts i la
cara macilenta. La vella va atansar-hi i amorosament va tustar-li
el muscle. -¡Deus estar capolat, oi, amb tanta feina! ja et
planyo!- L'Andreu va mirar-la astorat, de cap a peus. -¿Saps què
deia a la noia? ¡que si fa com la jove de can Bou, l'any vinent
tindries cent duros i tots salvats!

L'Andreu va fer un moviment com si li piqués una vespa, obrí els
ulls, obrí la boca, va donar una llambregada a la seva dona que
tenia el ulls baixos i plorosos i se sentí defallit. Els ulls de la
Tecla no es movien, no l'emparaven i es veia perdut. Es féu un
silenci aclaparant. Sols se sentia la remor del bressol que la
Tecla movia amb el peu. Després el bressol va aturar-se a poc a poc
i sentí el respir del ca que dormia dins d'un cofí. La veu de la
vella prenia una dolcesa sinistra. S'atansava a les oïdes fent una
remor suau, com el mosquit que s'acosta cantant per donar la
fiblada. -Tu t'ho penses... ho parles i tria entre la misèria i la
fam o la salvació de tots.

L'Andreu que tornava ablanit pels planys de les pagesies no tenia
coratge per a res i es veia isolat sense la mirada salvadora de la
Tecla, que el volia sentir sense fer-li cap mena d'indicació.

I el silenci es féu cruel; tots sentien els batecs de llurs cors.
El gos es gratava la cuixa amb les dents. El nen dormia amb la
boqueta oberta i el respir d'àngel.

-¡Creu, Andreu; tu, ets un home com cal, ja ho veus, una pesseta
sempre és una pesseta!-

-I el fill? ¿un fill no és més que una pesseta?- Va exclamar la
Tecla corferida pel silenci de l'Andreu, que en sentir la Tecla va
redreçar-se tot d'una, s'alçà de l'escó, donà un cop de puny a la
taula i digué:

-Prou, sogra; no en parlem més! La Tecla no es mou de casa.

-¡Per això som joves per no acovardir-nos! oi, Andreu?

-I ben net, Tecla!

-Voleu fam? doncs fam passareu!

-Prou n'hi ha, sogra. ¿Sembla que parlant vos engreixeu? ¡quina
trencaametlles n'hi ha de vós!

-Tu vés dient; veuràs el dia que l'enclaperi. Ja passarem comptes.
Tu ara poiós, poiós, faràs la teva. Jo et deixaré enfurrunyat i
després la fam i la misèria se't menjarà de viu en viu. ¡Jo sé tot,
tot el que ha passat a can Bou i havien de passar un any menjant
trumfes i pa de favons! I sort de la jove que anà a criar a casa
d'uns senyors i li han donat roba, diners una...

-Calleu! I quina dona tant cofinera!- estem bé a casa amb aquestes
batolles!

-Andreu- va cridar la Tecla com un esfinx que es desvetllés d'un
sommi -¡Sento el marranxo que gruny, ves que la parriana l'haurà
trepitjat!

I l'Andreu va sortir dient, ple d'indignació. -Quin
farrigo-farrago! ¡això és un infern, quina nyèrria! Aquesta vella
és una bruixa! ¡mai no he vist una dona més escornifladora!

Un cop l'Andreu fou lluny, la Bel va alçar la mà tremolosa i,
mirant enfellonida la Tecla, va dir-li: -Ara la pagaràs...! ¡crieu
fills, crieu porcs!- i va pujar i'escala de fusta que cruixia com
si la petjada de la vella li fes mal.

La Tecla va agafar el seu fill, va petonejar-lo i trencà en un plor
enternidor. El gos es va deixondir, s'hi acostà movent la cua i va
llepar-li la mà.

D'aquell dia ençà la Bel no parà la brega sorda amb una constància
atuïdora: ara amb mots plens d'amor, després, amb renys despòtics,
més tard amb amenaces superticioses. La pobra Tecla estava
arraulida, i l'Andreu, sense la seva mirada reviscoladora s'anava
acorant, acorant sentint que les paraules de la vella que obrava
de ganyó i els anava guanyant de mica en mica. Si sentia per atzar
que la Tecla bo i rentant al rec cantava, s'hi encaminava
ranquejant i després de sotjar per veure si no hi havia l'Andreu
per aquells voltants començava la sevà vèrbola fatídica.

-Canta, noia, canta! ¡pots ben cantar la cançó de la fam! ¡Que
canti la jova de can Bou que ha dut el pa a ca seua està bé, però
tu!

Si en un moment de joia maternal, la Tecla sentia que el somriure
li amarava els llavis, freturosos de petonejar el seu fill, la Bel
restava davant i com qui fa una exclamació en la solitud deia:

-¡Ai senyor, quin filló tant xamós... pobric!... ¡i de pensar que
haurà de patir sempre més misèria!... ¡Pagès endarrerit, cap anyada
li és bona!

La Tecla se sentia defallir. No es veia amb cor d'apaivagar les
rancúnies que es congriaven en aquella llar llunyana del poble.
Allà, en la solitud de les muntanyes, totes les penes es fan més
aspres. Hom no les pot diluir amb les converses del carrer, les
rialles de la plaça i les plasenteries del veïnat. Si visquessin al
poble, ella, tindria més coratge per anar lluitant entre l'avarícia
de la seva mare i la feblesa del seu marit que, no sentint la seva
ànima esperonada el veia conquerit per la Bel amb la seva
ganyoneria de corcó incansable. Ara fent anar la seva mare amb les
velles cap a rosari, ara fent marxar l'Andreu cap a casa els seus
germans, aniria passant els dies sofrint aquella lluita sorda. Però
a la masia, sempre sols, sempre parlant del mateix, sempre sota el
jou d'aquella veu de la vella i del silenci de l'Andreu, la Tecla
se sentia un neguit que la feia romandre esmaperduda, fins que una
nit, després de fer un sospir pregon d'aquells que arriben fins al
fons del cor, la Tecla va dir tota traspostada. -No puc més! Demà
marxo! ¡Andreu, tu m'acompanyaràs a ciutat!

L'Andreu va restar enartat, ple d'esglai en pensar que la Tecla el
deixava.

La vella somreia de goig i mirant maliciosament els ulls de tothom
va agafar l'infant i fent-li postures li deia:

-Mira l'hereu de la casa salvada! ¡Anirem a mercat a comprar dos
xurmés!... ¡i tindrem carreta!... i criarem nodrís!...

Desolats, a la matinada van marxar la Tecla i l'Andreu. La claror
del matí avançava damunt la gelada que hauria deixat la nit. Les
resplendors del sol naixien a l'horitzó mentre la boscúria entonava
l'eternal melodia del vent que feia vibrar, com les cordes d'una
lira gegantina, uns arbres prims, alterosos i sense fulles. L'aire
s'anà llumenant amb el primer raig enlluernador del sol ixent. El
dia fóra serè, el sol ben fort, el cel ben blau, l'aire ben quiet.
L'Andreu endevinava la joia d'un jorn d'hivern ple de placidesa i
l'amargor de veure la Tecla que marxant no el deixava esdevenir
rioler i xiroi. I caminaven silenciosos, l'un darrera l'altre, pels
caminois de les boscúries, entre les gatoses florides i els arboços
florits i fruitats a l'hora. L'Andreu sentia una pena com si el
silenci se li posés a la gola. Volia parlar, i triant triant
l'esbart de pensaments que passaven per sa imaginació no deia res,
tenia els llavis quiets com si s'haguessin glaçat. I el silenci se
li ficava oïdes endins i li arribava al cor omplint-lo d'un neguit
aclaparador. A la fi, tot arrancant un tany de romaní florit va dir
a la Tecla:

-Mira, romaní florit!... ¡Ja deu sentir que ve una Mare de Déu!

La Tecla va sentir-se ferida per aquelles paraules que no li deien
res al cor. El seu marit parlava per parlar. La seva ànima no
sortia per sos llavis, ni mirava per sos ulls.

-Quina blancada! ¡i tot és gelada; no hi ha llei de glaçada! ací
que la terra és negadora el ruixadot d'ahir no ha fet gens de glaç.
Mira ara quan passem davant de can Gabaix, ten compte que el Quillu
no se t'aferri que és un gos molt verinós.

La Tecla no responia; sos ulls amarats de bellesa i sentiment eran
inquiets sota les celles arquejades, sembrades en son front ample i
serè. Avançava emparada de tota la reialesa que dóna un sentiment
humà noble i ple de resignació. La Tecla es veia víctima de la
feblesa del seu marit i de l'ardent passió de la seva mare menjada
per l'avarícia, i com un sentenciat innocent anava cap a ciutat
esmaperduda i acorada i vençuda.

-Tecla; mira, portes tot de gafarrots a la faldilla. Veus? això és
el fruit d'aquesta terra borda que no lleva res. ¡Sembla que estàs
molt afectada! que no em dius res!

Van tenir de córrer perquè el tren venia furient. El comiat va
ésser terrible. No van gosar besar-se. La Tecla, plena d'emoció i
sentint llàstima per aquell home, volia fer-li un afalac com si fos
una criatura, però va donar-se'n vergonya. Es penedia de no haver
dit res en tot el camí: sols va descloure els llavis tremolosos per
dir-li:

-¡Andreu, vés amb compte amb el noi i la mare! Vés cada dia a la
vessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. ¡Amb els
primers diners que t'enviï compra la grana que tens menester!- El
tren va marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridar
perquè la Tecla baixés tot seguit i tornar junts a casa i fer
callar la vella. El tren fent un xiulet va amagar-se en la foscor
de una foradada. L'Andreu va tornar capjup a casa com si tornés del
fossar després de soterrar-hi la Tecla.

La Tecla ja és a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova,
planxada i encartronada, amb uns llaços immensos a l'esquena i tot
un davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten el
coll i li torturen les orelles. És una dida teatral. Una apoteosi
de dida admirada i mimada per tothom. Sembla una mena de disfressa
anunciadora de qualque agència de dides. Ella, plena de vergonya,
sofreix horriblement i plora d'amagat.

La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els
mobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement
japonesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb
grans llaços de seda al coll com si tinguessin angines. Estàtues
orientals amb bombetes elèctriques que s'encenien, ídols, vanos,
ombrel·les del Japó i moltes pells; pells de tigre, d'ós blanc,
d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi havia
una pianola amb tot el repertori vienès d'operetes mortals de
necessitat, i un gramòfon amb totes les cançons de moda cantades
per tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anaven
fent escola d'immortalitat pels teatres de varietés. Al despatx de
l'amo de la casa hi havia una al·legoria de l'amor que figurava en
un cert piset que tingué en la seva joventut. Les cortines eren
abundoses i totes de seda, la calefacció sempre encesa... però la
casa era una casa freda, trista, sense ànima i sense el caliu que
dóna l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi havia
biblioteca!

L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operació
comercial que ell anomenava _de viu_. L'operació fou senzilla. Un
vaixell arribava carregat d'una substància de què ell tenia el
magatzem ple. Amb la seva influència, el vaixell no pogué
descarregar perquè els papers no van ésser despatxats. El vaixell
tornà després d'uns quants mesos i ell entretant va vendre la
substància al preu que li semblà. Ara, enriquit, gastava els diners
a gratcient, i la vanitat li feia somniar glòries populars.
Anhelava ésser diputat i el ventre li esdevenia voluminós. Era
baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicials
grosses i cargolades, i una rúbrica on tot eren onades, llamps i
corbes que semblava un temporal desfet.

La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i jovençana que no
perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on
pogués emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una
necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia
perfums penetrants. A poc a poc anà encoratjant-se en els
empolainaments artificiosos de les dones i començà per l'ondulació
i finí per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als
ulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No
criava per no fer-se malbé i s'avorria eternament per tot arreu. La
Tecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! ¡Rei de la
vida!

El servei era nombrós i poc fael.

-Mireu, dida, aquí estareu molt bé. Són uns senyors molt bons. No
miren res ni compten mai; el rebost sempre és obert. El senyor és
molt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perquè és més
viu que els altres. Vós, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que
vulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura ha
guanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins
semblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida,
entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.

-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn
eslamacions d'admiració i adulacions agradoses a la seva vanitat,
-aquest piano costa tant com una parella de bous.

-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! ¡quina riquesa!

-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.

-Ma! quins vidrets tant lluents!

-Oh! són brillants de tres quilats cada un!

-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el
cap i mirant el cel...

-Ui! això la fa quedar parada? ¡Ja li ensenyaré els rosetons que
tinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui érem nosaltres-
exclamà la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cantó a l'altre
davant el mirall que tenia més a prop.

-Olori, dida, quin perfum.

-Noi, quina flaire... retorna!

-Aquesta ampolleta costa vuit duros.

-Rei de la vida! com vuit gallines!

-¡Miri, veu aquests mobles són... són... sistema Napoleón quinze!
tenen molt mèrit!

Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona
escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els
artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com
si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida
tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressió. Per son
pensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques,
maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar amb
el munt d'unces que costaven els _vidres esquilats_, el piano, els
rosetons i els perfums de la senyora presumida.

-Què pensa, dida, tan callada? miri, ¡ara li faré un vestit de
vellut i seda i sabates de xarol! sap com me costarà?... estarà
contenta?

-Rei de la vida! això és massa!

La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc
i el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella
casa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glòria.
Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a
poc anà comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li
havia apreciat. Aquest engreïment va fer-li enxiquir la flama
d'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu de
l'enyorança no li escalfava el pit. El record del seu fill no li
enaigava els ulls. Complia serena la missió de dida i fins trobava
que la seva mare tenia raó.

I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una
moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al
poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vídua
entenimentada en qui ella posà tota la confiança. Cada carta era un
garbell de consells i un ardat d'èxits ciutadans que ella feia
saber a l'Andreu i a sa mare perquè estiguessin contents com ella
estava.

Un matí la Tecla estava gronxant-se en un balancí com cada dia. Hi
tenia una fal·lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va
tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que anés a
rentar la roba. La dida va alçar-se amb recança, prengué el cove i
va dir amb posat maliciós:

-¿Vol dir que tocar aigua no em recularà la llet?

La mestressa va escruixir-se i li féu deixar el cove tot seguit. La
Tecla va asseure's al balancí i tot d'una va enrogir-se de galtes
avergonyida. Es recordà d'aquells matins que passava al riu rentant
i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota
l'encontrada, de les anades a vila de bon matí, per florejar els
coves de les firaires, d'aquelles tardes en què anava a la terra
amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia
hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar
un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera
tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls
de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens
d'astorament i condol.

-Rei de la vida! què sóc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant
els ulls, i entonà una cançó de bressol per adormir la criatura que
alletava.

Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.
La son son se n'és anada
Pel camí de Perelada
I abrigada amb un llençol.
Jo em pensava que era un home
I era palla de fajol.
Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.

Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el
fibló de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la
Tecla va pagar el que devia; després, alliberat del neguit que li
donaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa que
van veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles de
l'hivern acoblats en un ram, assaborint les delícies del vi, les
cartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa de
l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava els
diners estava com una folla.

-On és la mesada, Andreu?

-Jo la gordo!

-La perdràs; dòme-la.

-No patiu; la porto a la faixa.

-Te la robaran!

-No passeu ànsia.

-Amaga-la al graner!

-No passeu neguit!

-Ensenya-me-la!

-Prou! no sóc cap xarric escarrabillat perquè em mireu les
butxaques.

-Que ets geniüt, noi! ¡Que et creus que dormo! tot ho sé! ahir vas
perdre tres duros!...

I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien
de les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dèria de
rescabalar els diners perduts i la visió dels seus companys
gallòfols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Fins
qualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa el
tartaner, temerós de tornar tan tard a casa seva i sentir la vella
que l'esperava cloent de ràbia les dents i dient malediccions
plenes de follia.

El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encís de fill sanitós i
rialler. L'àvia el peixava. Havia provat tot el que li deien les
dones; sopes, patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, de
cabra, i no res, el nen cada dia s'amagria, tenia una color
malaltissa i les cames se li vinclaven de debilesa.

-Feu-lo curar d'enyorament!

-Això és la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja ho
diuen, bons plats de sopa i bastó.

-Sabeu què té, Bel, el vostre nét? cucs... poseu-li un pegat al
malic.

-Això és la ferramenta, dona!

Cada comare li deia la seva i l'àvia entre provatures anava
passant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava
amb fredor.

-¡Aquest vailet de tant estar amb vós fins té la cara de vell! ¡li
haveu encomanat les ravineres!

La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint i
tornant-se cega.

-Em sembla que està més escotorit el noi! li faig el remei de la
sonàmbula. Li faig fer dur un mitjó el va flairar i va dir tot
seguit: tot és enyorament! ¡Com que la Tecla aviat vindrà! la
criatura guarirà tot seguit!

Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balancí, una
calaixera i una munió de regals. La visió del seu fill va fer-la
trencar en un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada a
la lluita com abans, se senti corpresa per un defalliment i es
deixà caure en el balancí abatuda sense virior per a dir un sol
mot. L'Andreu fugia dels seus ulls. La vella li explicava pas per
pas tota la vida que el seu home havia dut. La Tecla sentint un
desfici terrible plorava enquimerada, rosegava un mocador i mirava
el seu fill vençuda, aclaparada.

I el fill indiferent, sense conèixer la seva mare, estossegava com
un vell, tenia un ventre gros i feia un ploricó etern. Brut,
moquillós i malaltís. Les carns xuclades, la rojor esvaïda, la veu
apagada i la rialla morta per sempre en aquells llavis esllanguits
que s'havien oblidat de besar!

L'Andreu, després de repassar tota aquesta història s'alçà com si
es deixondís d'un somni ple de neguits. Ja és de nit.

Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branques
nues i obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat dels
garrofers i alzines, els estels absorts dalt del cel enyorant el
ritme dels grills, el cant humil dels tòtils i la cridòria
esquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els estels que han
sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoció, de recança
pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pels
ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no són de
fred. Tan a prop de Déu, els estels no en poden tenir de fred.

Nit d'hivern amarada del silenci dolorós que entra en el cor i
desperta la consciència i l'omple de basarda. Els llavis resten
immòbils enyorant les paraules vivificants. Les oïdes són lasses de
la quietud superba. Tot sembla que sotgi, tot sembla esperar el
vent. ¡El vent que és l'ànima de les nits d'hivern!

I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estels
temerós d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles i
omplint-les de remor i arrossegant les fulles seques que graten
asprosament la terra, i, xiulant, s'allunya entre les muntanyes
llumenades per la celístia amorosa. De sobte el vent s'atura i les
remors se senten amb claredat. El respir, el cor que batega, el
trepig de fulles mortes i la por que s'alça ufana dintre el cor.

L'Andreu estava corprès per la nit d'hivern. Volia tomar a casa
seva i la paüra li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat
amb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader
va assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l
va sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancor
hivernal. L'Andreu temerós va mirar-la embadalit, va trobar-la més
formosa i no gosà dir-li res. Feia dos dies que era arribada. Avui
que havia treballat, tenia més delit per encarar-s'hi, es creia més
digne però encara el seu cor era sadollat d'un respecte que ell
volia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un penediment
corsecador.

A la fi, avançant en les tenebres de la nit arriba al portal del
mas i palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia en
la foscor i va trucar amb temença. Se sentí la remor de treure la
barra i els grinyols del forrallat.

-Qui hi ha?

-Obre!

-Gràcies a Déu!

La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant els
ulls i tapant-se amb el mocador el coll, perquè anava un xic
escarida. Dintre la casa entrà una onada de fred. Sense dir-se res
l'Andreu va deixar les eines en un recó on hi havia un estol de
forques, dalles i sedassos, penjà a una estaca el tapaboques, es
tragué els esclops plens de palla i deixà el cove damunt el banc
escon.

Després pujà calmosament l'escala de fusta.

-Què fa el noi?

-M'apar que té febre!

-Què li heu fet?

-La mare li ha fet unes untures.

L'Andreu va esdevenir tremolós com si la ventada el somogués. Entrà
en la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb els
ulls clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i bevia
amb desfici tot el que li donaven.

-De quan ençà que està així?

-Tot just tu marxaves ha començat a posar-se calent, calent, tot
pioc. Hi ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca!

-I què espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.

-Tu diràs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a
fit amb altivesa.

-Per què són els metges?- exclamà amb indignació.

-Que et creus que vindrà el senyor Celestí! li devem dues anyades!-
va gorgolar la vella.

-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- va
interrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.

L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents.
Esperant amb desfici que la Tecla el reptés per alliberar-se de
l'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolorós!
La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa
i l'Andreu es fonia d'angúnia en aquell silenci que li entrava a
l'ànima com una punyida roent. L'eura el corsecava.

-Què faig, doncs?

-¡Tu vés a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celestí!-
va dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.

L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baixà com un
llamp l'escala de fusta que cruixí cuidant a trencar-se, agafà
l'aixadó, esmicolà amb rancúnia el balancí que llançà a la llar
encesa i encarant-se amb la Tecla que el seguia plena d'espant va
dir-li cridant i posant-se la mà damunt del pit.

-Jo et portaré el metge! costi el que costi!- agafà un coltell,
prengué d'una revolada la manta, la bóta; llençà amb fúria la barra
de la porta, l'obrí i la tancà amb una gran embranzida. Se sentí
remor de les claus que queien per damunt les llambordes.

-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esfereïment i angoixa.

La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com un
esperitat es posà a córrer entre conreus i boscatges com un Caïm
ple d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de son
germà.

Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga,
l'Andreu va aturar-se damunt d'un mulladís glaçat que creixia sota
sos peus neguitosos.

-On sóc! això deu ésser el reixorc de can Massot- va mormolar
l'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor i
respirant l'aire geliu d'aquella nit d'hivern que infantava uns
núvols que colgaven els estels un a un. El magí de l'Andreu se li
entorbolia pels bullarocs del desvari. Volia esbrinar on era i no
ho podia capir. Les cames se li flectaven de cansament i cercà un
tocom per escarquillar-se. Es palpà el xixó que duia a la testa i
se'l trobà sembrat de borrallons de neu. De sobte se sentiren
lladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangué dret immòbil,
i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.

-Quillu!... té!...- un gos va callar tot d'una i ruflant amb
desfici va atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir va
exclamar: -Ja sé on sóc! són els gossos de cal Gabaix!...- i va
astorar-se en compendre que havia corregut una bella estona atiat
per la seva geniada d'orat.

Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota una
llosa de penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtes
que cossaven la seva ànima. Si tornés a casa!... Va semblar que la
Tecla el cridava amorosament! Ara deuria partir ella, ara potser el
renyaria i ell entendrit per ses paraules, agemolit al seu costat,
li demanaria perdó i s'hauria fos per sempre aquell silenci
aclaparador que per tot l'encalçava com una ombra eterna. I si se'n
tornava? I altre cop desfer el camí i no dur un remei per al seu
fill!... I si la Tecla no el reptava! ¿què faria allà altra volta
en mig del silenci i arraulit pel pecat sense la guaridora
penitència?... Ell no podia tornar sense fer un sacrifici, sense
cercar un bàlsam guaridor de la seva pena arrelada, baldament fos
vessar la seua mateixa sang fins a esglaiar la seva muller i
endolcir sa mirada feresta i ablanir-li la frontalera solcada per
les arrugues dels greuges.

Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga va
asserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentals
amaraven son ànima contorbada. Sobtadament, com el llampec que
esclata en una nit tenebrosa, son ànima fou il·luminada per un
goig. -Nit de neu! bona matinada per anar al senglar!- L'Andreu va
sospirar i tot seguit va glatir per assolir la delitança que donen
les bones obres. Aniria a l'amagatall i passaria tota la nit
esperant que llustregés per sotjar la sortida de la fera que amb
més braç que mai l'escometria. Si podia matar-la! quina joia! fent
la capta del senglar, com altres voltes havia fet, podria anar a
cercar el senyor Celestí amb la pega a les mans, la serenitat als
ulls i son ànima guarida d'aquells pesars torturadors.

Però ell tenia la veu de la Tecla sospesa dins del seu pensament.
Veient-lo eixir enfellonit totes les temors tustaven a la seva
ànima afligida. Tindrà por que faci una malifeta i passaran les
hores paorosament calmoses i la nit serà llarga com una dolor i la
mirada de la Tecla s'enterboliria amb una deu de llàgrimes que ell
volia estroncar, perquè les sentia caure dintre el silenci de la
consciència com un degotall mortal que li donava un lassament i una
feblesa malaltisses.

-Tot just és mitja nit! aniré a casa, avisaré la Tecla i marxaré al
amagatall!... Li parlaré de lluny. Em fa por veure-la de prop!

Quan l'Andreu fou a les envistes de sa casa va repensar-se. No
tenia valor per tornar a trucar i una vergonya d'infant li arrupia
el cor. Va amagar-se entre les moriscases que s'alçaven cobertes de
neu prop de l'era i agafà un roc i va llançar-lo amb destresa de
pastor contra la porta de casa seva. El cop retrunyí en la nit
feréstegament. Els borrallons queien del cel amb lentitud com si
els requés arribar a la terra. L'Andreu, amb els ulls fixos a la
casa no respirava. Els batecs del seu cor arribaven al seu cervell
encaboriat i les galtes li bullien.

-No ho han sentit!...- i torna a tirar un altre roc.

Els borrallons queien damunt els arbres, els pallers i l'era i la
teulada; queien silenciosos i restaven flonjos com si tinguessin
por d'aixafar-se els uns amb els altres.

A la fi, la finestra va obrir-se, la claror va il·luminar la neu.
Una testa blanca va mirar després de passar la mà tremolosa pel
vidre entelat i l'Andreu enquimerat en comptes de dir: -Vaig al
senglar! No passis ànsia!- va alçar el puny clos amb follia i
exclamà irat: -Mira la vella renyoca!- i plorant de ràbia va marxar
tot abatut. La finestra va tancar-se com un ull que torna a
adormir-se després de donar un esguard d'ensunyat. Nevava a pleret.

L'Andreu ja és a l'amagatall dalt d'un espadat i amb les pedres al
seu devora i el ganivet. Sota mateix hi havia el corriol estret on
passaria el senglar amagat entre els matolls atapeïts d'aquella
gorga. Ell en sabia una nierada en aquell indret de la muntanya i
la única eixida era aquella. Si tenia sort com les altres vegades!
Per això li deien l'_Esparver_ perquè caçava el senglar a l'aguait
d'un cim estant i un cop ferit s'hi llançava com una fera. Tota la
contrada el coneixia i ell comptava les morts dels senglars amb
tota la delitança amb què un compta les victòries més glorioses de
la vida.

Aquella nit tenia por d'ell mateix. Arrupit dejús els abrigalls,
sentia caure la neu al seu damunt que de tant en tant s'espolsava.
Estava desficiós glatint per arribar a la matinada. I el temps
semblava que s'havia aturat i que la neu havia fet pacte de caure
eternament.

Gitat a terra, mirant la fondalada, l'Andreu va abaltir-se i somià
que queia en la pregonesa paorosa de l'abisme, i tot caient va
pensar que si moria del cop mai més no fóra trobat, i si vivia la
seva veu no fóra mai sentida... es perdria en la solitud com les
remors d'un degotall ignot! En el tràgic somieig l'Andreu es veia
allí al fons, immòbil, de cara al cel, veient a cada matinada
baixar brunzents les pedres que els pastors llançaven a l'abisme
escoltant amb delícia les remors infernals que feien en sa
davallada boja. Ell morint-se a poc a poc veuria atansar-se i
fer-se grossa la pedra fatídica que li duria la mort... després una
veu s'alçaria triomfal en sentir l'espetec del seu crani esmicolat
i escolada sa vida mai més fóra trobat, mai més fóra sentit i les
pedres que davallarien brunzents l'anirien colgant entre els ossos
dels animals llançats en la buidor sinistra d'aquella gola
famolenca i muda. L'Andreu es deixondí més fadigat encara, i
respirant amb un neguit febrós mirà la foscor amb faç espaventable
i ulls dolorits. Com havia patit! La dolor minvava en son cor
domenyat i començava el gaudi de la penitència purificadora que
tant desitjava per a guarir dels penediments que li havia dut
l'afrosa vida que féu tot l'hivern.

I el silenci que ell tant temia tornà a voltar-lo com si tot el món
fos conjurat a callar. Sols de tant en tant una branca que cruixia
abatuda pel pes de la neu, trencava la tranquilitat augusta de la
nit. L'Andreu tremolava de fred; tenia les mans balbes i els ulls
neguitosos d'alliberar-se de la tenebra glaçada que el colgava.
Havia begut tot el vi de la bóta i va rosegar un mos de pa que va
trobar butxaquejant allà ajagut bocaterrós. I es removia en la
foscor, com una cabellera de dona desesperada.

-Si puc xarpar un senglar! Encara el meu fill podrà guarir-se. Quan
el senyor Celestí treballa de gust, cap pastor de la rodalia no el
guanya. Pobre filló! quina gemegor feia! Està ben atrapat! aquelles
galtes de farro que tenia quan el deixà la Tecla i ara està
esbarrellat com un vell! Tant manyac com era i ara tan esquerp!
Sempre gruny. El mal li crema les entranyes! Tantes provatures i
tot li feia mal! I ell venia xano xano i em feia un bes, i ara es
mor d'aflaquiment! Si puc caçar un senglar! no n'haurà cap de diner
la vella renyoca! Un grapadet estret pel senyor Celestí i l'altre
pels remeis!... La vella gasiva l'ha mort! Fes-me una estimació,
fillet meu! Ara ni té força per fer mig petó!

Feia bella estona que no nevava. Una branca esqueixada per la neu
va fer estremir _l'Esparver_. A la llunyania naixia una clarícia
feble. Semblava una parpella que s'anés obrint... obrint i
allunyant-se de la son. La claror tímida, quieta i silenciosa anava
avançant com si tingués por de fer remor i deixondir aquella neu
que semblava adormida damunt la terra. El glaç dels bassiols i les
fontanelles va pendre la brillantor com els ulls d'un mort. La
mirada de l'Andreu que esdevingué escorcolladora cercant en aquella
quietud la tremolor d'una mata somoguda pel senglar. No res! Les
gotes dels arbres penjaven tèrboles i glaçades com si fossin
llàgrimes de pedra immortalitzades per un estatuaire. L'aire era
quiet com si també fos glaçat.

Ara!... Una esgarrifansa d'emoció va passar pel cos balb de
l'Andreu. Un matoll va moure's al fons de la gorja. La neu va caure
feixuga i les branques alliberades brandaven en l'aire cada cop més
enllumenat per les clarors vivificants de l'alba tranquila. Els
ulls de l'Andreu van esbatanar-se; el seu respir va perdre el ritme
i el cos bategava ple d'impaciència. Mirà les pedres, agafà el
ganivet i féu un sospir pregon i silent. Ja es veia la testa bruna
del senglar que sotjava abans d'eixir, amb sos ulls petits que
lluïen entre sos pèls grisos, aspres i bruts d'argila. Flairava la
terra i l'aire i mirava al cel i caminava a poc a poc enfonsant les
potes en la flonjor de la neu. El seu bleix feia un núvol que es
perdia en l'aire geliu. Quan era al bell sota de l'espadat, on
romania l'Andreu, amb la llestesa que cau un llamp, una pedra va
caure furient damunt del senglar. S'oí un gruny de dolor i un
rodolar de pedruscall i un crit triomfal de joia que deia: -Ja és
meu!

El senglar jeia amb l'espinada partida, les potes del davant dretes
i un panteix seguit movia la seua córpora. L'Andreu baixà l'espadat
com una cabra. La neu cruixia sota sos peus neguitosos i la mà
empunyava la ganiveta amb tremolors desficioses d'esperança i
alegria.

-Sóc jo, _l'Esparver_! que vinc per tu!- La fera va obrir la boca
follament i reculava amb pena.

-¿Qué vos queixalar-me? No em fa pas res. Tot sia pel meu pobric
filló! però deixa't matar! no em fugis, que si fuges jo sóc
perdut!... pel meu filló!- i provava de ferir la fera que feia uns
grunys sinistres i deixava la neu remoguda i tacada de sang.
L'Andreu suava d'angúnia i fadiga. El ganivet restava fred i net en
sa mà forçuda. -Deixa't matar! o menja'm una mà! fes-me malbé per
sempre! que la Tecla em guarirà tot fent-me moixaines! xucla'm la
sang! mata'm- I tot dient això l'Andreu avançava com un orat i el
senglar reculava com un foll i els respirs eren cada cop més
fadigosos i les escomeses del ganivet de l'Andreu no assolien la
fera acorralada! -Prou! s'ha acabat! o tu o jo!- i per aquells
ardiments que en la vida dels homes esclaten per fer els heroismes
més colpidors, l'Andreu atiat per sa voluntat agegantada va
posar-se la manta damunt del braç, l'atansà al senglar, i mentre
aquest la mossegava, ell va enfonsar-li el ganivet al coll amb la
destresa que occia els porcs casolans i va remoure l'eina dins la
ferida crudelment i un doll de sang va escampar-se damunt la
blancor i el senglar va torçar el cap fent un gruny llastimós i
agònic.

Així, com ix el llamp en la tenebra i escampa sa blancor vívida,
així com esclata la claror radiant dels ametllers entre les
branques fosques, així com una rialla llarga neix entre el silenci
d'una fondalada muda, així sobtada, ufana i radiant fou l'alegria
que va brollar del cor de l'Andreu que es veié alliberat d'aquell
nus que li estrenyia el pit i retrobava les delícies de la
felicitat allunyada.

-Tecla! Tecla polida! ¡Bonica; bonica meva! El senglar és mort!
Filló meu! ara guariràs!- cridava plorós de goig l'Andreu, i l'eco
d'aquelles fondalades anava repetint cada cop més lluny els seus
crits victoriosos com si les muntanyes volguessin dur fins a la
Tecla la veu joiosa del seu marit victoriós en la lluita
aferrissada.

L'Andreu furgà ses mans en la neu per netejar-les. Les tenia xopes
de sang fumejant. Va netejar el ganivet bullent passant-lo damunt
la nevada, i tot seguit es carregà el senglar.

La ferida degotava i damunt la blancor de la neu queien les gotes
de sang redones i vermelles com els galzerans i les cireres d'arboç
que havien madurat en les fredors de l'hivern.

L'Andreu feia via apressat cap a la primera casa d'aquella contrada
cridant de tant en tant com si salmegés el ritual de l'alegria
ubriagant, refulgent!

-Ja és meu, Tecla polida! bonic meu! ¡filló del pare! rovelló meu!
Ja sóc un altre!

I fins s'avergonyia d'haver desitjat plorar nit i dia fins que els
ulls se li fonguessin entre les llàgrimes i arribar orb als peus de
la seva muller i allí agemolit, sentir la seva mà tèbia i amorosa
que li feia una moixaina i el conduïa perdonat pels camins de la
vida. -Què vol dir, plorar?... Riure! amb el cap ben alt i el
senglar mort cos a cos... Tecla polida! Tecla bonica! Ja vinc! Vaig
a fer la capta del senglar!- exclamà l'Andreu, cridant en les
solituds aclaparadores d'aquelles muntanyes plenes de neu.

Després de passar per damunt les aigües enconcades del gorg glaçat,
l'Andreu trucava a can Buscà.

-Minyons de Déu! Obriu!

Ningú no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar que
duia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda.

-Qui hi ha!

-On sou!

-Jo; _l'Esparver!_ Au! ¡obriu, que vinc capolat!

-Que porteu quelcom!

-Sí, afanyeu-vos! ¡porto un senglar i vinc a fer capta!

La gent de can Buscà va obrir tot seguit la porta, on hi havia
clavades tres creus de palma beneïda, una branca de llor, una cua
d'esquirol i una de gat marc. Entrà l'Andreu victoriós fent olor de
fred. La gent d'aquella casa va rebre'l amb alegria. L'àvia
desdentegada i ventruda que estava desbesant el pa que havia
enfornat feia galana estona, va deixar la pala i anà tot seguit
a deixondir els jovencells que dormien.

-Nois!... Nois!... ¡Cuiteu, que veureu un senglar! _L'Esparver!_
Correu!...

-I dôs? cons n'haveu mort?

-Aquest fa set!- va respondre amb urc l'Andreu.

-El setè- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escala
de fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estades
tancades. Tot vestint-se van baixar tots els nois encuriosits i amb
els ulls ensunyats, van ullejar aquella bèstia morta que es
refredava damunt les lloses de l'entrada.

-Que és gros!

-Quin pèl!... quina cellerrada en té a l'esquena... quin pèl més
gruixut... Oh! i i fa dues menes de color!...

-Que no té ullals?

-No. Es jove. ¡Si tingués ullals no el podria dur!

-Quina por! Uix, quines dents!...

-No sé pas com teniu pit, Andreu!

-I ja em podeu mirar bé que no m'ha queixalat! Ni una gota de sang!

-Un dia pendreu mal.

-No pas si Déu vol i l'Esperit Sant!

-Creieu que em sabria greu... sort tenim de vós... que de tant en
tant feu matança!... ¡Pobres conreus! Mal llamp els partís a tots!-
va exclamar l'hereu tot fent sorollar un grapat de monedes que va
donar a l'Andreu. -¡Teniu, que són ben guanyades! ¡I ara que
tingueu bona sort fent la capta!

-Bé, però abans feu una mica de beguda! Reposeu-vos. Faré una mica
de farinetes i un bon got de vi calent! Feu una cara de llàstima!-
va dir la vella remenant el rescals de la llar. Després va
atansar-hi els foguers, va apilar quatre espigots i un grapat de
llenya, i per la negror de la xemeneia va pujar el fum naixent, van
dansar-hi les primeres guspires i van esclatar els cruixits de les
branques ardents i verdoses. L'àvia atrafegada va treure un pa de
la pastera i va donar-lo al seu marit.

-Té; llesca el pa.- L'home prengué la ganiveta i després de fer-hi
una creu damunt el pa va llescar-lo. Llavors la dona va pendre-li
per fer-ne sopes. En aquella casa sempre l'home encetava el pa i
abans hi feia una creu amb la ganiveta.

Mentre l'Andreu prenia la sopa flairosa xarrupant i amb la testa
baixa, l'àvia va pendre un torrapà i va torrar una llesca grossa,
mentre en un tupí s'escalfava el vi de la darrera collita. Per
la xemeneia va entrar la claror del cel. L'Andreu va estremir-se i
sos ulls van moure' s adalerats dintre ses conques com si
volguessin fugir del cervell, encaboriat de desvaris. -Que és tard!
Encara tinc les mans testes! Quins tremolins de fred he passat en
aquell ombredís !

-Mengeu, home de Déu! ¡Ja ho teniu ben guanyat!

-Ja en tinc prou amb una fulla de sopa.

-L'Andreu és molt de bon faire. Vós enceteu el vi novell.

-Any de bé siga!- digué com era de consuetud sempre que encetaven
un fruit de l'anyada.

Entre tant s'escampaven les rojors matinals davant els estels
pàl·lids i la boira quieta ajaguda damunt les muntanyes. Els fums
de les pagesies s'enlairaven dret al cel com una pregària d'infant.
Les remors naixien, la vida es deixondia. El jorn arribava rient,
Déu ens hi doni el pa flairós i la pau beneïda i els treballs sens
treva. El vent havia començat sa tasca; se'n duia els núvols i allà
lluny devia empènyer les naus de la mar i voltar els molins de la
terra. La llum del sol és arribada i la son dels ulls perduda. Tots
els jovencells estan xirois i atrafegats cercant tot allò que
l'Andreu demana per fer capta.

-Jo vindré amb vós, Andreu!

-Jo; tu ets massa xic i estàs encadernat; fa, mare?

-Dôs vull anar-hi!

-Prou! No vull baralles- va interrompre l'Andreu. -Que vingui el
sagal més forçut; doneu-me un cofí, un cistell, una saca i una
tríncola.

-Si voleu la barromba de la vacada farà més remor!

-No cal!

L'Andreu va carregar-se el senglar i seguit pel noi gran de can
Buscà van marxar a fer la capta per les masies deixondides entre
collades, pujols i avencs tots colgats de neu.

Quan l'Andreu va arribar al poble anava seguit d'un estol de
brivalls. Duia el cofí, el cistell i la saca plens de pa, verdures,
ous i fruites seques. En ésser al cap del primer carrer de la
vila va posar-se el cap del senglar damunt de la seva testa i
s'aturava davant de cada portal i tocava la tríncola i bo i fent
una tonada cançonera, deia:

-Sóc _l'Esparver_... què hi ha pel senglar!

La porta o finestra que s'obria ja no es tancava. Ben abrigats
sortien els homes amb els esclops plens de palla i les mantes
cargolades fins als ulls. La mainada anava eixint amb les mans
a les butxaques i el nas moquillós per la gebrada.

-I dôs! Ja n'heu aplançonat un altre. Fa que és més gros aquest que
el darrer... ¡Quin esballenc li haveu fet! mateu-los tots d'una
vegada.

La mort d'un senglar en aquell poble era sempre celebrada amb un
esclat d'alegria. Un hivern sense senglar era trist i ple de
monotonia. Per això tan tost va córrer la veu que l'Esparver feia
la capta, la plaça va omplir-se de gent encuriosida i desitjosa de
fer lluir les galindaines de la festa improvisada.

Havia caigut, lentament, en l'aire fred, el darrer borralló de neu;
el darrer fill blanc de la nuvolada negra. Hi arribà a terra
lleuger, com si volés i romangués rioler i venturós damunt la
blancor silenciosa.

I després naixien les gotes transparents i pures, dalt de les
branques nues que copsaven la neu flonja enlairada com una flor
enlluernadora, i en el silenci solemnial de la nevada, s'alçà la
remor del xaragall escotorit que s'esmunyia lleuger com una rialla.
Tot el món regalimava aigua pura, freda i clara!

El cel s'havia aclarit; passaven els núvols duent-se'n la rojor
dels primers raigs del sol ixent. La boira baixava pels cimals
enasprats, lenta i amorosa com un encens exhalat pels àngels entre
somriures celestials. I fou un matí de sol en un dia d'hivern. Fou
un dia de claredat i tebiors inefables; dia de coloraines joioses i
enlluernaments triomfals. L'aire era ple de claror; el cel ple de
blavor i els ulls plens de gaiesa. El temps era abonançat i la
visió victoriosa de l'Andreu féu esclatar rialles, crits,
exclamacions. La taverna va omplir-se de gent, i el soroll dels
vasos plens de vi es barrejava amb la bunior dels pagesos
escotorits que picaven de peus i fumaven bo i garlant de les
maleses dels senglars i enaltint la destresa astoradora de
l'Andreu.

-Andreu! a la teva salut!

-Andreu, vina, que faràs trago!

-Vós, _l'Esparver_, aquí van aquests puros de part de l'avi.
¡Mireu-lo com vos guaita de la finestra estant! Fins plora perquè
no pot eixir. Ha tingut la _grípia_.

-_Esparver_, deixa la bèstia, i au, a beure!

-Nois; mireu, aquest home és el més valent del poble. Visca
l'Andreu!

-Visca!- va cridar tothom; i l'Andreu, amb el tragí de la capta i
embriagat per la gloriosa rebuda del poble s'havia oblidat de la
dolor paternal i va emocionar-se profundament, i esperonat pel goig
d'heroi triomfant va respondre: -Mori el senglar!

-Mori!...

El batlle, després de donar a l'Andreu els diners de consuetud per
la mort d'un senglar, va dir: -Ara, que l'avi de can Quim agafi el
flabiol i el tamborí; vinguen ballades! El bosser del comú paga!

-Vinga!

Van lligar el senglar per les potes del darrera i van penjar-lo en
el balcó de casa el carnisser de la plaça. Quin rebombori va
esclatar! L'Andreu, voltat dels homes que li feien l'amic plens de
vanitat, va recordar-se de la Tecla i del seu fill; mirà la taverna
com una cavorca plena de fatídiques recordances i marxà consirós
dient: -Tinc el noi malalt; ja torno!

-Ja és ací l'avi Quim! Ja és ací! Veniu a les ballades! Un jaio amb
una barretina de xeixa vermella va pujar dalt d'una pila de caixes
que li va posar l'estanquer i començà una tonada. Al ritme de les
quatre lilaines que tocava, la plaça va aclarir-se. Les parelles
dansaven damunt la neu mig fosa a l'esclat d'aquella alegria
esplendorosa que entra dreta al cor perquè no era esperada.

-Senyor Celestí, hi ha _l'Esparver_- va dir la minyona del metge
que escombrava el cancell.

-Què vol, aquest ximple?- va respondre malhumorat el metge que tot
just s'havia llevat.

-Diu que ve a pagar les conductes.

-Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una rialla
de goig, i va alçar-se tot seguit.

L'Andreu havia posat tres piles de monedes damunt la taula del
despatx i quan el senyor Celestí va entrar-hi amb un posat
afectuós, _l'Esparver_ bo i signant els diners va exclamar: -Senyor
metge, estem en paus! ¡Aquí té l'any passat, aquest any i l'any
vinent!

El metge va esguardar-lo amb atenció. L'Andreu anava brut, miseriós
i estripat, tenia la cara transportada per la son i la fadiga.
Semblava un malalt.

-Aneu a reposar, Andreu!

-Això pla! He anat al senglar per pagar-li, i ara vingui a casa que
tenim el noi molt atrapat. Ja tinc una euga ensellada. ¡Si vingués
tot seguit! perquè la dona deu patir angúnia. Só marxat fent el
bèstia; sóc tan geniüt! i ara pateixo; ja li diré!

-Noia; marxo!- va cridar el metge. Agafa aquests diners i esborra
l'Andreu de la llista dels que no poden estar malalts perquè no
paguen! Anem-hi, Andreu!

-Anem!

Amb un pas seguit, l'euga s'allunyava del poble. I les ballades
cada cop se sentien més confoses. L'Andreu seguia l'animal cada
volta més cap cot. Allunyada la seva ànima del desfici de la cacera
i del goig enlluernador del poble que va festejar-lo amb
entusiasme, tornà altre cop a atuir-se amb el penediment
corsecador. Potser si el senglar l'hagués ferit, tornaria a casa
seva amb la confiança que torna a Déu el pecador que porta les
nafres d'una penitència plena de dolors. Ara, la nit passada al
ras, el fred, la fam, la set i la lluita paorosa amb la fera
acorralada i vençuda amb una rauxa de voluntat d'heroi, li semblava
poc per a guanyar-se l'estimació de la seva muller.

La fadiga de la pujada els feia estar silenciosos. El metge
esguardava amb paüra dalt de la carena el poble que veia a cada
respir més petit. De sobte arribaren a ses oïdes la cridòria dels
dansaires i les rialles de les fadrines.

-Visca l'Andreu!

-Visca!

-Mori el senglar!

-Mori!

-¡Balleu, balleu, ninetes, la dansa del senglar!

I el flabiol esvaïa les lilaines que feia moure les barretines
vermelles damunt la blancor de la nevada. Les noies rosses,
lluminoses, es veien fosques davant la neu tant blanca.

L'Andreu, amb el cor espinat per les penes que el tornaven a
torturar, va mirar de dalt estant aquella plaça curulla d'alegria i
les llàgrimes floriren en sos ulls.

-Visca _l'Esparver_!

-Visca!

-Apa, noi! com us estimen! -va dir el metge per trencar aquell
mutisme, i com que l'Andreu no va dir res, el senyor Celestí va
girar-se i quedà tot sorprès de veure'l plorant silenciosament, tot
apenat.

-Què us passa? Esteu mig mort. ¡Pugeu a l'animal!

L'Andreu no podia respondre i movia el cap d'un cantó a l'altre,
entossudit.

-Pujeu, Andreu!

-Jo no!- a la fi va respondre, fent un esforç.

-Home, no feu el bot. ¡Ja ens durà a tots dos l'euga!

-Jo no!

-Prou! o pugeu o me'n torno a vila!- va dir-li, reptant-lo.

L'Andreu, esporuguit, va pegar un bot i pujà a l'animal.

-Agafeu-vos bé i amunt- va manar-li el metge, perquè coneixia que
l'Andreu no gosava ni tocar-lo; -agafeu-vos bé que si la neu és
glaçada i l'animal rellisca pendreu mal!

-Tant de bo!- i va esclafir un plor que feia fredat. El metge provà
de girar-se per guaitar-lo i l'Andreu s'ajupia avergonyit. Feia
feresa veure aquells dos homes cavalcant un mateix animal, passant
per la carena entre cimals, collades, espadats i gorgues. El plor
de l'Andreu s'esvaïa amb ufana en l'aire gebrat, i orfe de les
remors dels xaragalls i fontinyols que eren tots glaçats.

A la fi, l'Andreu, més serè, arraulit rera del metge i alliberat de
sa mirada, va esdevenir coratjós i cercà el consol de la confessió
que no havia pogut fer a la seva dona.

-Ja li diré, senyor metge! Ha passat ben bé allò que vostè va
dir-me. ¡Ho va ben endevinar! Anar-se'n la dona i i començar la
vella a donar-li sopes i emmalaltir-se el filló ha set tot u! Si
l'hagués vist tenia unes galtes de farro! i ara sempre malganós.
Per res fa el botell! Avui sembla que s'aixereix, demà torna a
quedar esbarrellat que sembla un mort. De sobte li ve un ofec com
si tingués mal de costat cobert. N'hi han fet d'untures d'oli de
lluert! I res!... Que si són cucs, que si són les dents, que si
l'enyorament! ¡Quina malaltia més surmia i més maimona! A voltes
penso que quan el mal els deix els don requinca!

-La cançó de sempre!- va gorgolar el metge; -i ara si mor serà que
jo no li he entès el mal.

-És allò que es diu: Mort no vinguis que escusa no tinguis!

El metge i l'Andreu van romandre galan estona sense dir-se res.
Sols se sentia el cruixir de la neu i del glaç sota les potes de
l'animal. En passar per davant la vessana que manava l'Andreu, el
metge va fer-li:

-Com teniu la sembradura?

-Sé pas! Mentre la dona ha set fora!...

-Haveu fet el gallòfol!

-Ho ha ben endevinat!

-I quants diners haveu estalviat! Tot plegat, res.

-També ho haveu endevinat! Ja li diré!

-El marit fet un pòtul. La dona venent la llet del nadó, i ara la
malaltia del pobre fill!

-Angela! tot ha anat així! Ja li diré!

-La llet de mare no es pot vendre, perquè no és nostra ni de la
mare: és del fill! ¿Ho enteneu? ¿I per què no criava la senyora de
Barcelona?

-No volia criar, senyor metge! Ja li diré!

-Doncs al purgatori li faran criar un dimoniet que li abrusarà els
pits! La dona que pot criar i no ho fa hauria d'anar a la forca!
Ves el que va passar a can Titó i can Llagosta! Les dues criatures
al fossar; i ara veurem la vostra. D'ençà del fou-fou de Sant Joan
ja n'he vist tres de cases esguerrades així!

L'Andreu trobava un plaer estrany en els renys del metge que li
parlava enquimerat. I es posava a parlar per desfogar-se dels seus
encaparraments.

-Jo no ho volia, que hi anés! Però la sogra és una dona llorda,
coquina i cofinera, que va aporrinar la dona nit i dia!...

-I vós, què sou? un lirot sense butxaques? Que no maneu?

-Jo, enfurrunyat, no sabia què fer! I ara, mig renyit amb la dona,
vaig perdut, corro, corro com el porc de Sant Antoni! Ja li
diré!... Ara fa dos dies que treballo com abans... i he cremat una
mena de bressol que va dur la dona, que tot el dia hi clapava.
S'havia tornat com jo; bon xic gallofa!

Van arribar a les envistes de la casa. L'Andreu va saltar tot
seguit de l'animal, l'agafà pel ronsal i va fer-lo trotar. La Tecla
que de tant en tant mirava amb angoixa de la finestra estant, en
atalaiar-se d'ells, va cridar amb vivesa.

-Ja és ací, mare! Ja és ací! Ve amb el metge.

-Tecla, o Tecla! he mort el senglar i he pagat a tothom. Què fa el
meu filló?- va exclamar joiós l'Andreu, en veure la seva dona
anguniosa per la seva absència.

Ningú no va respondre. L'Andreu estava confós; no sabia què fer
dels seus ulls i no podia aturar la mirada desficiosa de fugir de
totes les cares macilents que el voltaven.. El metge va obrir la
porta que va grinyolar llargament com si fes un gemec paorós, i va
entrar a la cambra on hi havia el malalt. Tot era silenciós; tot
tenia una gebror rara que va apagar l'alegria esclatant de
l'Andreu. En el bressol, aturat, hi havia el nin immòbil amb els
ulls mig closos i la boca mig oberta.

El ritme del respir perdut per sempre. L'Andreu exhaurit va restar
en la porta i amb veu apagada va dir tremolós...

-Què fa el filló!... Senyor metge!... ¿què hi diu?

El metge no va respondre. Cercà el pols, atansà l'orella al pit de
l'infantó, va mirar-li les nines atansant i allunyant una cerilla
encesa.

-Que no respira?- va preguntar ple d'angúnia l'Andreu immòbil a la
porta.

El silenci penetrava en les ànimes callades com una punyida
dolorosa i el metge seguia explorant sense saber què respondre.

-Senyor metge! faci tot el que pugui- va suplicar l'Andreu
emocionat i temerós sense gosar entrar a la cambra plena de
paorositats pregones.

La flama de la cerilla posada davant del naset del nin restava
immòbil dreta al cel i punxeguda com una punta de llança roent. La
Tecla va llambregar esfereïda la seva mare. La vella va abaixar els
ulls i mogué la testa contristada.

-És mort?

-Sí!- va respondre el metge amb veu apagada.

-Mort!...! mort el meu filló! ¡pobric angelicó!- va cridar l'Andreu
bo i flectant-se de genolls davant del cadàver del seu fillet, i
trencà en un plor brodat de sanglots i exclamacions de pena
entemidora.

-L'hem mort!... L'hem mort!... com un ocell tret de sa mare, pobric
filló! tan xamós! tan gemat com era!

Sobtadament l'Andreu com si veiés una visió, va posar-se dret i
obrí els ulls. Sos llavis tremolaven i sa veu tenia una roncor
feresta.

-Tots ací!- va cridar. La Tecla i sa mare van restar espalmades.
L'Andreu tenia posat d'un boig que retrobant un moment de serenor,
anés a revelar una veritat terrible. El metge l'observava amb
sorpresa, esverament i curiositat.

-Tecla! agenolla't ací; vós, sogra, agenolleu-vos allà- i signà
imperiosament els dos cantons del bressol. I quan les dues dones
foren agenollades, féu atansar llurs testes amb ses manasses fins
que els fronts bullents d'angúnia de les dones van tocar la faç
glaçada del mort. Llavors ell s'agenollà com elles i plorant va
fer-los dir a
cor, com si fessin una oració macabra:

-Filló meu, perdona'ns!... ¡perdó, que t'hem mort!...

I la cara del cadàver va restar sembrada de llàgrimes de dolor i
penediment i fins va semblar que somreia com si el darrer alè de
vida fos una guspira d'amor que els perdonava.

En alçar-se, l'Andreu i la Tecla van mirar-se fixament. Ses nines
eren plenes de serenitat. La correntia de la dolor se n'havia dut
com una riada folla tots els dubtes i recels. Els cors sagnaven
reflorits de l'amor perduda.

-Tecla polida!... Tecla bonica!... ¡torno a ésser bo!... estima'm,
mira'm! ¡Si no em mires sóc mort!

-Andreu! fill meu! ¡dos fills donaria perquè tornessis a ésser bo!-
va dir la dona abraçant-lo fortament.

Després l'Andreu va romandre dret i amb els ulls fits al cel i els
llavis immòbils...

Plorava amb els ulls i somreia amb els llavis i la seva ànima
sentia tota la delícia d'una deu d'alegria abundosa que sobtadament
l'amarava. La Tecla tornava a ésser seva, el mirava amorosa, va
abraçar-lo. L'ànima salvadora de la muller l'emparava, i per altra
part, son cor, era trossejat per la punyida cruel de veure el seu
fill sense vida.

Plorava amb els ulls, somreia amb els llavis, joiós i apenat
alhora, i no gosava moure's perquè tenia en son front una llàgrima.
Una llàgrima de la Tecla que davallava lentament i li recava
perdre-la perquè li semblava una benedicció d'amor, guanyada del
cel, amb la beneïda penitència de la dolor.

(Sant Llorenç.)



DESVETLLAMENT.

L'aire fresc del matí passava a poc a poc per damunt les muntanyes.
Les fulles es movien lentament atansant-se les unes a les altres,
com si es donessin el bon dia a cau d'orella. La cantadissa
d'ocells s'anava escampant alegroia damunt les gotes de rosada que
brillaven amb la claror del sol ixent. Les fruites que penjaven
feixugues, torçant les branques que esperaven una mà collidora, es
somovien suaument en l'aire flairós del matí. La Margarida tota
endiumenjada anava de pressa mirant de tant en tant al seu voltant,
com si tingués por d'ésser seguida o sotjada. Duia el cistell ple
d'aviram amb les potes lligades i les testes escotorides eixint de
la cistella. Era dimarts i anava a mercat. Damunt del gall de
cresta encesa, de les gallines entenimentades, i les polles
gentils, que tot ho miraven amb els ulls negres i rodons com els
caps de les agulles de picar, la Margarida duia un ram de flors
boscanes, gaies, flairoses i vives de color.

Al bell mig del camí d'anar a vila hi havia una capelleta; la gent
d'aquella rodalia deia que la fadrina que hi deixava una toia de
flors abans de finir l'any, era maridada. La Margarida en arribar a
l'oratori llucà amb gran rapidesa el seu voltant i ben convençuda
que ningú no la veia, va agafar el ram i el féu passar penosament
entre els ferros atapeïts de la reixa. Va agenollar-se, va dir de
pressa un Pare-Nostre i tota confosa i emocionada marxà sense gosar
mirar al seu voltant. Caminava més de pressa que abans, temerosa de
fer remor i que el silenci matinal li fes sentir una veu que la
cridés. I en tot veia una mirada esbrinadora; una gota de pluja que
penjava plena de claror d'una fulla de roure, li semblava un ull
encuriosit que la sotgés; una alenada de vent que feia esdevenir
remorosa la pinareda, li semblava un xtss... xtss! avisador que li
deia: atura't!- ¡Sentia escridassar el seu cor dins del pit;
l'emoció contorbadora d'haver deixat la toia al Sant després de
tant de temps de dubtar, la joia d'haver-la deixada sense que ningú
l'hagués vist i un xic de penediment d'haver-la deixada per la por
que el Sant no la fes maridar amb un altre xicot que no fos el que
ella volia! Tot es revoltava: por, alegria, recel! Volia i dolia,
i, com si sentís al seu darrera passos que l'encalcessin, a cada
respir caminava més depressa, fins que de sobte, es posà a córrer
ran de la vorada dels gatells, freixes i verns que creixien vora el
rec.

En ésser a l'aulet de can Merla, la por dominà l'alegria i va voler
recular. La idea que el Sant li podia donar un marit que no fos el
que ella havia triat, va esverar-la, i va aturar-se, i plena de
neguit va acotar el cap i donà una volta. Volia tornar al oratori
per treure el ram de flors; ¡però la reixa era tant atapeïda! ¿i si
el Sant se n'ofenia? Això, era un defalliment de la fe!

-Què fas ací Margarida? ¿Que has perdut quelcom?- va dir la
molinera que també anava a mercat.

-Ai!!!... Quin esglai m'ets donat!

La molinera va girar-se i va dir tot allunyant-se i alçant a cada
pas la veu a una nena que la seguia amb un infant al braç:

-No vinguis així, no! treu la coforra i el bavosai al nen i posa-li
la safalina i arrecona el crossi de l'entrada i salva aquelles
peres que s'estan gabanyant. Mira de deixar la porta ajustada que
els de can Brixa han de portar grana per moldre. Després, fes cap
al mercat que ton pare vol anar a fer vesperoles! ¡No facis
requinnar l'avi, ara! Sents!!! ¡i trossa't les calces que les
portes destrossades! Sents? Aneu a collir floretes; n'hi ha tot un
maig.

-Sempre et captrenques!- va dir la Margarida i van empendre el camí
amb la molinera i garlant, garlant de festeigs i casoris, van
arribar al mercat, es posaren assegudes enrera mateix dels cistells
d'aviram i, allà, esperaven les parroquianes que a cada mercat els
compraven allò més triat dels seus galliners.

Dia de mercat. Dia de festa. ¡Dia de grans rialles i cridòries!
L'hora d'esmorzar és esperada. Les taules dels hostals són
llargues, confidencials i sorolloses, com les d'un bateig de primer
fill de casa forta. El porró es buida sempre enlairat i bullint de
tantes mans com passa. És l'arma de la alegria, l'amic de la rialla
triomfal i el testimoni de totes les vendes.

-Noi!!!... porta el fil negre que tinc set!

-Vinga el porró! ¡a veure si aquesta s'aixereix! ¡Jo també tinc el
noi emputifat i menjo, dona! sempre es capmassa aquesta!

-Com ne vols d'aquelles dues oques?

-Com les de l'altre dia! dos duros en barra, dues pessetes besones
i una de senzilla.

-¡Més petites, més joves, i avui, que tot és més baix igual preu!
¡Aquesta voldria la dona borratxa i el vi a la bóta!

-Rebaixa'm dues pessetes bessones!

-Fet!

-Doncs, anem a beure!

Prop de mig dia les parades van desfent-se. Unes, perquè tot ho han
venut, altres perquè les dones són tant lluny de llurs cases i han
de fer un ramat d'hores de camí. La plaça va buidant-se i resta
tota sembrada d'escampalls de palla, plomes i blat de moro, que una
dona geperuda escombra pacientment.

La Margarida tota lluminosa torna cap a casa seva. Com a l'anada,
la segueix En Quel que n'està encisat. Hi veu tota la ventura de la
seva vida. La troba formosa, eixerida i escarramasera. D'ençà que
va veure-li donar una bufetada a l'hereu de can Forons que va
allargar massa les mans li té afecte, respecte i una mica de por.
La seva honradesa violenta i feréstega, li dóna una mena
d'esperança vivificant -¡és un ram de flors!- es deia En Quel bo i
mirant-la amb fervor -¡si em diu que m'estima, serà l'evangeli!- I
quan sentia parlar d'ella li recava que finís la conversa; quan la
veia al seu a prop, volia fugir-ne i tant punt n'era lluny sentia
una mena d'enyorament que l'anava entristint... entristint fins a
fer-lo somicar. No res, n'estava enamorat!

Ara, de retorn, encoratjat amb les converses dels companys que
festejaven les pageses i una mica emboirat amb l'alegria de
l'hostal i els regalims de vi, que es féu decantar en sa boca
ardent de set, va sentir-se més coratjós, i en lloc de seguir-la de
lluny, bo i amagant-se, quan ella mirava, com ho féu a l'anada, es
posà al seu costat i va dir-li tot xiroi i amb veu molt alta:

-Com ha anat el mercat?

-Ola! poc pensava en tu, Quel!

-En mi, no! en l'altre, sí!

-I ara! que et creus que estic enamorada?

-Què sé jo! tants n'hi ha que et volten!

-Tot un mosquer, oi?

-Ben cert! tot un eixam!

La Margarida caminava tota rumbosa i cofoia per sentir-se afalagada
la vanitat que rau en tota dona que passa per la terra. L'èxit de
la seva bellesa; els rotllos que feia al mercat quan s'aturava; les
rengleres d'ulls que feia embadalir quan caminava i les amoretes
que es sentia a pluges tots els jorns, li plaïa que En Quel els
sabés per tal de fer-li néixer aquella gelosia que tantes voltes
fan decidir els homes amb una temença de veure's l'enamorada del
braç d'un altre festejador.

-Ja t'agrada a tu el mosquer!

-Jo?

-Bé hi rius!

-Creu-me que a voltes ric de fàstic! ¡tants miradors i cap home com
cal! No sentiràs a dir que la Margarida festegi de volada amb
ningú!

-Això no!

-¡Si tant hi rigués ningú me'n privaria de festejar-los!

Vanitat i gelosia. Amor i joventut. Tot això al bell davant de
l'oratori del Sant on hi havia la toia un xic emmusteïda de la
mirada xardorosa del sol que l'esguardava fixament.

-Margarida, has matinejat molt avui!

-Sí, noi. ¡He sigut la primera que he arribat amb la molinera!

-Prou que ho sé!

-I dôs?

-Espera't, ja t'ho diré!

En Quel va ajupir-se i en un instant arreplegà una munió de
floretes, féu un ram, el lligà amb una herba i el tirà dins
l'oratori.

-Jo també vull casar-me abans d'un any! I amb la que ha deixat
aquesta toia! ¡Què et sembla!

La Margarida va tornar-se vermella. No podia respondre ni alçar els
ulls de les herbetes que el vent somovia amb tremolors, com la
Margarida, que també tremolava, que no gosava respirar i que sentia
tota confosa que una suor d'angúnia li amarava el front.

-¡Ara, vés a saber qui serà la que ha deixat aquesta toia! es veu
que és d'avui! oi?

-Les flors bé semblen fresques!- va dir la Margarida fent un gran
esforç per dissimular la seva torbació i el seu sofriment.

-Què saps qui les ha posades? ¡Tanmateix jo vaig anar massa a la
ventura! ¿no saps de qui són?

-Jo?

-Doncs jo sí! La molinera és casada, no li cal deixar flors i quan
jo he passat per aquí sols hi havia les petges de dues persones i
la toia hi era. ¡Com que havia plogut un xic aquesta matinada es
coneixia molt bé! ¡Tu dius que has estat la primera que hi ha
passat, amb això, la toia és teva! ¡Tu et vols casar abans d'un
any, jo també! Cal que ens cerquem un festejador!

La Margarida restava immòbil, aclofada i esmaperduda, sense poder
dir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ella
una pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren tots
dos llarga estona sofrint una emoció que els torturava amb
crueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut i
sofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acostà vers la
Margarida i va dir-li amb apasionament:

-Margarida!... Margarida!... meva! ¡fa tant temps que t'estimo! No
em facis sofrir més. No és que ho hagi endevinat això del ram, ho
he vist! ¡T'he seguit amagant-me perquè no em veiessis! Sempre et
segueixo quan vas a mercat! Així et veig!... ¿L'ets posat per a mi
el ram? No ploris! Maleït siga!... Ni mai que hagués...

-Què!... què vols dir?- va exclamar la Margarida amb una serietat
plena d'esverament.

-No res! com que veig que plores! ¡Veig que só fet una bestiesa!
-digué En Quel posant-se a plorar entendrit.

-Això mai!- va respondre la noia amb una vivesa plena de
ingenuïtat.

-Així tu també!... També paties per mi!...

-Feia tant temps!...- i tot seguit es tapà els ulls amb ses mans
avergonyida i venturosa.

La gelosia és llunya, la vanitat s'ha fos. L'amor regna en els cors
serens. La joventut amb ardidesa, els empeny a la vida, una joia
esclatant els inunda; tot són clarors, clarors de cor trontollant
d'alegria, clarors de fe, clarors de benaurança!

-¡Sant Vicents gloriós, vull mullerar-me amb la Margarida!

-¡Sant Vicents gloriós, vull maridar-me amb En Quel!

I el Sant Vicents empolsat i descolorit, humil i barroc, ple d'una
bonohomia infinita, semblava cercar amb neguit un salpasser i aigua
beneïda per a donar-los la benedicció eternal.

Així foren els amors de la Margarida i En Quel, amors sempre
flairosos d'il·lusió i ventura. Ja fa prop d'un any que viuen tots
solets en aquella casa de pagès afegint a les cantúries dels ocells
els seus cants d'alegria. En Quel, sempre que va a la vessana canta
i la Margarida mentre està esterrejant en el riu canta gloriosa i
resplendent. Fan goig de veure i de sentir. Tenen la virtut del
treball i l'alegrança del cor satisfet que estima a tot plaer.

-Déu gràcies!

-Qui hi ha?

-L'ermitana de Santa Bàrbara, si voleu fer una gràcia de caritat.

-Oidà! Ja sou aquí altre cop? Sembla ahir que vau venir a fer la
capta de la grana i ara veniu a fer la capta del vi! Com passa el
temps!...

-¡Per tu, que totes te ponen, prou passa de pressa! ¡Ves, la teva
veïna, en aquests mesos, si n'ha passades! ¡Una criatura al cel i
un paller cremat i un ruc mort! ¡I tu, tot són cants i rialles! Que
Déu te conservi! ¡Veig que haveu anat a fira! ¡Sant Ramon te doni
una hora ben petita !

-I un hereuet, ermitana!

-El primer sempre és ben rebut! ¡pel segon, si és el mateix, ja es
fa el sorrut i pel tercer es fa l'esparver!

-Un hereuet, ermitana, un hereuet!...

La Margarida després va agafar la cassa, va omplir-la al cup i va
curullar la bóta que duia la velleta de l'ermita.

-Que Déu t'ho pagui! ¡Tu pla ets una bona noia! N'hi ha de més
gasives! ¡no volen donar res i sempre botzinen! Sempre els sembla
que no toquem prou a temps! ¡Per tu, a la primera broma ja tocarem!

Els ermitants de Santa Bàrbara eren molt miserables. Vivien a la
caseta al costat de l'ermita. Feien una capta per les viles cada
diumenge i una capta per les pagesies al temps del vi i al temps de
la grana. Això i una mica de terra de conreu els feia viure
miseriosament dalt de la muntanya amb l'obligació de tocar a temps
per a allunyar les tempestats atuïdores.

Els dos vellets a cada tempestat es barallaven. Tant si era a
l'hivern com si era a l'estiu, en sentir el primer murmuri del tro
llunyà el vellet es volia llevar, i l'ermitana, que tenia mig any
menys que el seu marit, el reptava com si fos un nin.

-No et llevis que estàs encadarnat!

-No caldria sinó!

-Ets vell i t'has de cuidar!

-Avui em toca a mi! ho saps? ¡Jo sóc l'ermità!

-Però jo toco amb més força!

-Que saps tu de bogar les campanes! ¡Jo amb un cop de picall faig
anar la tamborinada allà on vull!

-¡Doncs fes-la anar a can Merla què no volen donar res!

-Calla! mal esperit! ¡Una ermitana que es venja! Donotes! Mala
pesta!

I en les fredors de l'hivern, tot barallant-se els dos ermitans a
mig vestir, es trobaven estirant la mateixa corda i els clams
s'escampaven pel cel rúfol. I el cel compadit dels vellets
enfredolicats s'estitllava tot seguit.

-Adéu, Margarida! creu-me que sols per tu em llevaré sempre! ¡No és
per dir-ho, però el meu home ja fa catúfols! ¡Quan sentis tocar a
temps i el cel fa ull, pensa que toco jo i que ho faig per tu i de
molt bona gana!

I la Margarida riolera tornava a omplir la cassa de vi i el donava
a la velleta agraïda.

-Tant punt tinguis el noi, avisa! Li portaré una medalla de Santa
Bàrbara!

I la velleta s'allunya vers l'ermita de Santa Bàrbara que es veu
blanca, gaia i casta com una rialla d'infant. Una eura s'hi enfila
fins a les teules i una flor branda gentilment dalt del petit
cloquer. Ara que és a l'estiu i les tempestes són llunyes, la
campana és plena de pols i el batall, sense corda, penja dins la
buidor muda del bronze, com un cor aturat dintre un pit de cadàver.
Si hi passa el vent, o hi cau la pluja o hi davalla la rosada, la
campana resta muda; sols si pedregués les pedres del cel
despertarien la seva veu perduda que s'escamparia pels espais que
enyoren ses sonoritats conhortadores.

Sola, en la blavor del cel, la campana sent els corcs que
s'entaforen per la fusta revellida i veu les rels que furguen entre
les pedres del campanar i una aranya aixoplugada en sa foscor va
teixint, teixint fent vida retirada. La cadena de la campana, com
una corda de vaixell trencada pel temperi, branda en l'aire fora
del cloquer, amb l'oreig que desperta les flors cada matí.

Mes a l'hivern, quan la fúria de la ventada remou els boscatges i
els llampecs llancen ses clarors estemordidores i omplen els ulls
de paüra i els llavis de pregàries, llavors, la campana puja i
baixa i alça la seva boca vers el cel, i el batall, com una llengua
viva, es mou al seu dedins clement i desficiosa.

Primavera. La vida ja és dalt dels arbres. Esclaten les resplendors
de les florides ufanes i plenes d'alegrança. Les clarors creixen en
el cel. L'aire és tebi i apar una manyaga. Pugen de la terra les
cantúries de la nit i els núvols aturats escolten i miren en els
capvespres, els miracles que fa la primavera. La vida que flota
sanitosa i triomfal omplena els cors i amara les nines de dolçors
divinals. Tot sembla harmonitzat per una vida nova, menys En Quel,
que feia uns quants dies estava tot cap baix. La Margarida havia
perdut aquella alegria. No cantava mai, ni reia, ni responia tan
sols. Passava estones llargues com ensunyada. Feia un posat de
bajana!

-Que no et trobes bé? Mira tot com floreix!

-Prou!

-Que no estàs contenta?

-Prou!

-I dôs, per què fas aquest posat?

-Tinc son!

I tot seguit En Quel finia la conversa i la Margarida restava altre
cop quieta, callada i trista. En Quel, afligit, movia el cap en un
recó del menjador ennegrit i la Margarida s'adormia sense esma de
treure l'olla que bullia en el perol que enlairaven els clemàstecs
fumats.

Així passaven els dies. La Margarida va oblidar-se de fer el pa. Un
cop llevada de bon matí, en lloc de pastar i escalfar el forn fins
que la pedra de fora fos ben calenta, va romandre a l'escon
asseguda, després s'ajagué en un munt de faves que En Quel tenia
apilonades a la cambra de dalt i després es menjà unes llavors de
meló que hi havia en una finestra assecant-se.

En Quel, tot astorat, va demanar consell a la dona de la masia
propera que era llarga, seca i menjada per l'enveja de tot el que
veia al seu devora.

-Què m'hi dieu, vós, Pona, que haveu tingut tantes famílies!

-Són mals i no són mals! ¡Tampoc em creureu!

-Què voleu dir?

-No-res!

-No em feu neguitejar!

-Doncs, clar: sabeu què té la vostra dona? Massa postures! ¡Amb un
bon fart de llenya tot això es cura en un dia!

En Quel restà abatut i es veia dissortat. -Qui sap si està avorrida
de mí!- i se n'anà a casa seva a empendre la seva dona amb cara
farrenya i veu rogallosa.

-Margarida! Havem de parlar clars! ¡Sóc l'amo, i mano! Digues què
tens!

-Res!

-Mano jo a casa! Què tens?

La dona va obrir els ulls esfereïda i volgué parlar i de seguida
aquella pesantor de cap i aquell atuïdor soroll d'oïdes va
ensopir-la.

-Margarida! ¡Si no em respons me la pagaràs!

-Quel, no em renyis! ¡Tindré un fill sense llengua!

-Què dius?- va fer En Quel alçant-se d'un bot com una fera
esfereïda.

-Jo ho sé... Si vols que em mati?... ¡Així no naixerà!

-Calla!... Calla!...- va cridar l'home ple d'esglai, apartant-se
d'ella horroritzat i vençut.

-Què en farem d'un fill sense llengua?

-Margarida!... Això són manies! ¡Estàs prenys i criatureges!...
Anem a donar un tom; l'aire et farà aclarir el magí! No hi
pensis!... no hi pensis!...- va dir-li el seu marit amoixant-la,
fent un gran sospir i lluitant per a foragitar la terrible idea que
la seva muller li havia endinsat en sa pensa com una sageta
fatídica enverinada per la torturadora superstició.

Esperaven els darrers dies que havien de posar fi a la tètrica
maternitat. En Quel no s'allunyava de casa.

-Margarida, si tens res, posa tot seguit una tovallola a la
finestra i jo vindré tot seguit!

L'home treballava desficiós i a cada cop de tràmec mirava la
finestra de sa casa. La Margarida seguía més ensopida i rampelluda
i En Quel, convençut que aquell posat era malaltís, es resignà a
les estranyeses de la seva dona i la tractava amb una llei d'afecte
i por a l'hora.

Una tarda, quan l'home tornà de regar l'hortet i va entrar a casa
seva, va restar corglaçat. La Margarida no hi era!... ella que mai
no eixia de casa. Cercà per l'hortet, entre les mongeteres, a la
pallissa, pels pallers, a les corts, al butifarrer, a la bassa;
cridà per amunt, mirà per avall, i no res; la Margarida no responia
i enlloc no es veia rastre de la seva fugida. Mirà per terra, tot
recordant-se, afligit, de les petjades del dia del mercat que va
deixar el ram a Sant Vicents i bo i fregant-se la frontalera amb sa
mà endurida, va esclatar en un plor trontollós que feia moure sa
figura revinguda.

Mig avergonyit, no gosà anar a casa la veïna envejosa. No gaire
lluny vivien els seus pares; en una pitrada s'hi arribaria pel dret
fins dalt de la serra. Hi seria en quatre gambades; allí, amb els
tres germans fadrins, la trobarien tot seguit. En Quel corria camps
a través com un boig i de tant en tant mirava esfereït un recó i
cridava la seva dona.

-Margarida!... Margarida!... Margarida!...

Així, retut i plorós, amb el cor trinxat per la pena, la vergonya i
l'angúnia, ple de mals pressentiments i enverinat pel penediment
d'haver anat a regar, arribà En Quel a casa els seus pares. Els
vells van estremir-se i els germans van alçar-se tots a l'una, i
resoluts van dir:

-Prou ploralles!

-¡Anem, que les llàgrimes ni per regar són bones!

-Entre tots quatre la trobarem prou!

-Fugiu, home, fugiu!... s'haurà mort!...,- feia En Quel
desesperant-se.

-On?

-Què sé jo! Al cingle, al gorg... o s'haurà penjat!...

-Prou de ximpleries!... Anem!

-Tu, regira l'aulet; tu, les masies; tu, vés, mira bé tota
l'albareda i la ribera entre els joncs i la bardissa i les
garrigues! i tu, Quel, vés-te'n al gorg i allí, vigila, no fos cas
que hi fes cap!- va dir el pare sota el portal de pedra de sa
pagesia.

Era vespre i ben tost es féu fosc. Van baixar al cingle, seguiren
totes les cases, cridaren per tot, i no res. l vingué l'hora que el
primer grill alça sa veu en el silenci que el volta i després la
nit amb ses penombres paoroses i tot restà colgat en aquella negror
freda i els estels anaven eixint com si es cridessin els uns als
altres per veure encuriosits què passava aquella nit damunt la
terra. Després, cada estel tenia un grill que li cantava; i en
sortiren d'estels aquella nit; i la cançó dels grills es feia
ampla, eternal i s'allunyava vers l'infinit! De tant en tant un
estel fugia rabent deixant una estela que tot just nada, moria
entre la celístia. Qui sap on anava aquell estel! ¡Potser fugia
esgarrifat! Potser cercava altra companyia! ¡O una més bella
miranda, ple de curiositat !

En Quel vagava en la nit com una fera folla. Ara trobava un clot on
s'enfonsava, ara un munt on entropessava; després, una teranyina li
pessigollava la cara i una branca el sobtava omplint-li la cara
d'esgarrinxades. I el gorg era paorós. En ses aigües tèrboles
s'emmirallava la celístia i la llentia d'aigua semblava més
atapeïda i llefiscosa. Aquell pobre home passà la nit delirós i
veia els estels amb brillantors estranyes i li semblava que el
miraven amb una mena d'esverament.

¡Les hores passaven amb tanta calma que fins semblava que el temps
havia mort! ¡que tot era aturat per sempre!

A la fi llustrejava: els estels s'anaven apagant, apagant com si
tinguessin por d'enlluernar-se amb la claror del sol! ¡I cada estel
apagat, un grill emmudia i naixia una gota de rosada! ¡Misteri de
la nit ple d'encís i bellesa!

Ja s'hi veia. En Quel sortí d'un amagatall, cridà amb veu ronca la
Margarida i es tragué la roba. Anava a tirar-se al gorg, en aquella
aigua morta i llotosa i plena d'herbes per cercar-hi la seua dona i
si hi era, negar-s'hi allí tots tres!

-Margarida!...

Se sentí una remor propera de fulles i branques rompudes i d'entre
els arbres que vorejaven el gorg sortiren dos braços que enlairaven
un infant blanc, escotorit i rodanxó que plorava amb vigoria!

-Quel!... Mira!... és un noi!... i té llengua!...

-Ets tu!- va exclamar l'home ple de sorpresa, alegria i esverament
i corregué com un boig entre les falgueres i joncs, i tremolós
agafà el seu fill i digué: -¡No et moguis que vaig per una carreta!
Què has fet?

-Ni jo ho sé! ¡Vaig sortir de casa com borratxa! ¡Volia anar a casa
els ermitans i allí tenir el fill, sempre amb la mania que no
tindria llengua!... Quin sofrir!... ¡Us vaig veure i vaig
amagar-me!... i he tingut el noi! ¡I de sobte em só trobat tota
desvetllada!... Quin cap tan clar!... ¡i quina por i quina vergonya
llavors!... i no gosava moure'm!... I sort que tu has cridat!...

-Calla!... Calla!... Espera'm! No et moguis, per Déu, no et
moguis!... Ja vinc amb la carreta!...

I en Quel marxà colpit per un llamp d'alegria; com un esperitat
plorant i rient, sagnós de cara, suant de front, mig esparracat,
feia uns crits triomfals:

-Ja tenim un noi!... Ja tenim un noi!...

(Tordera)



LA DAMNADA.

En l'església isolada en la boscúria se sentien sospirs i plors
continguts. La nau del temple era solitària i la porta tancada. Una
mica de claror entrava pel finestral del chor fent lluir els
daurats dels altars i dels sants barrocs immòbils en ses actituds
místiques. Se sentia una olor d'església tancada i d'encens perdut
i refredat en els recons tenebrosos. La llàntia del Santíssim
s'anava empetitint dintre el fanal que la guardava dels freds de
l'hivern i dels papaus voladors de l'estiu. De tant en tant, el
xiuxiueig d'una confessió s'espargia pel silenci del temple... Al
costat de la bandera de Sant Isidre, tocant al banc de la masia més
rica, hi havia el confessionari que enlairava la trona. Per sota la
cortina que amagava el rector sortia una mà blanca que es movia en
la penombra. Es cloïa amb força com esgarrifada, s'obria cap al cel
com si demanés clemència, esdevenia trèmola bo i fent una negació.
I el xiuxiueig es feia més clar i els sospirs eren més pregons.
Després aquella mà que fulgurava en la fosca, com la mà macabra que
eixís de la tomba tenebrosa, va desaparèixer i la cortina va
moure's davant d'un estossec.

La Clàudia havia fet tres hores de camí entre alzinars i pinedes i
conreus per anar a la parròquia isolada, per a confessar-se altre
cop amb aquell rector que curava d'aquell escampall de pagesies.
Aquell vellet tenia unes paraules tan dolces per a la seva ànima
plena d'agrors, que se sentia guarida de ses tribulacions anant a
confessar-se i a escoltar aquells consells confortants que li
donaven delit per a seguir aquells camins espinosos i plens de
dolors que li trossejaven son cor de mare.

Se sent el soroll de les anelles de la cortina del confessionari
que llisquen pel filferro que les aguanta. Mossèn Ponç li ha donat
l'absolució. Obre la porta grinyoladora, surt, fa un acatament ple
d'unció a l'altar major i se'n va cap a la sagristia. La Clàudia
roman una bella estona asseguda al banc del seu mas. I com si
volguessin fer chor amb ses oracions, entraven en el silenci del
temple les remors dels xiprers del cementiri que tocava a
l'església, els cants dels ocells que niaven per la teulada i el
cloquer, i la tríncola del ramat que pasturava muntanyes amunt
seguida del pastor que tocava un flabiol amb monotonia ensopidora.

La Clàudia en aquell ambient de pau, sentint la fervor que Déu li
donava, oblidant aquelles amargors que es congriaven en aquelles
pagesies tan llunyes de la parròquia i assaborint amb joia els
pensaments que en la seva ànima sembrava Mossèn Ponç, es tornava
pacient, anhelava de tot cor una resignació ferma i es rejovenia
amb la llavor que Déu sembra des del sagrari dintre i les ànimes
que s'hi atansen amoroses. No se n'hauria mogut mai, d'aquell
temple, tancat i sol, tan fosc i tan silenciós, d'aquell niu que
Déu havia triat entre cimals alterosos i boscúries sens fi. Però la
Clàudia patia per la seva filla beneitona que havia de sopar, i, si
ella no li'n donava, la deixarien morir de fam com un ocellet,
avorrit. Pobra beneitona!

Sortia la Clàudia d'aquella fosca flairosa de bonesa i, aclucant
els ulls enlluernada, passava per la sagristia per entrar a casa
del rector. La germana de Mossèn Ponç, aquella velleta pacient,
l'escoltava sempre enternida. La Clàudia somicosa es desfogava.

-I dôs, Clàudia, avui també ploralles?

-Jo pla sóc perduda. Si no s'adoba amb l'ajuda de Déu, sé pas on
anirem! ¡Tots contra mi! De deu fills, cinc són ací, soterrats.
¡Déu els tinga al cel! Dels que em resten, l'un és la beneitona que
ara farà vint-i-cinc anys i sols és bona per gordar els xais, i els
altres, cotre, tots casats i amb famílies, i cap d'ells em té de
grat! ¡Jo no puc fer cap ofici de sang, la noia faltada tampoc! ¡Jo
tinc d'anar a raure a casa d'ells! ¡Malaventurat qui no pot
guanyar-se un mos de pa!

-Ja no us esteu amb el noi gran?

-Avui me n'ha tret! Tots em volen, i quan saben que el que té la
Rosa no es pot vendre, arrufen el nas, i jo marxo per estalviar-los
la feina de treure'm. Ara la jove del gran les ha agafades contra
la Rosa. Pobra beneitona. Diu que tot li toca, que tot li embruta,
que tot li fa fàstic i jo em só enquimerat, i el noi, aquissat per
la jove, m'ha tret; i ara, torna a agafar la carreta, amb els dos
bous, el llit, les cadires, la mica de calaixera i cap a un altra
casa... On? No ho sé! ¡Mossèn Ponç em diu que faci tancar la noia a
ciutat i jo sola potser faré les paus! i a mi em trenca el cor
deixar la noia; és tan manyaga amb mi! M'estima tant! ¡que sort
tinc dels seus petons i dels consells del vostre germà, que sinó
hauria fet un disbarat!...

-Calleu, santa cristiana! ¡Jesús, Maria i Josep! Sant Antoni
gloriós!

-Adéu-siau, passo ànsia per la pobra Rosa. ¡Dèu estar amb els xais
escampats i es fa fosc!...

La Clàudia va marxar pel camí prop la trunyella que tancava l'hort,
tota apesarada. No hi calia fer altra cosa que marxar tot seguit.
Mort el seu marit, tots volien acollir-la amb la faltada. Un cop
les tenien a casa parlaven de despeses, que el pa no allargava com
abans, que essent dues podrien repartir-se en dues cases, que si
poguessin vendre la mica de patrimoni de la Rosa, comprarien
bestiar a la fira de Massanet i tot aniria millor. La Clàudia
s'escoltava la conversa tremolant, inundada d'angoixa, i davant la
negativa de vendre allò que pertocava a la beneitona, els fills
posaven mala cara, aquella cara que tenia el seu marit que va
donar-li una vida de màrtir. Vós sola, sempre que volgueu...; ara,
dues...; i com que tots sabien que la Claudia no deixaria jamai la
Rosa, no hi havia altre camí que marxar, i marxava.

Avui és la jove del noi gran que la treu. La Clàudia mira el món
com un desert i la vida com un mar furient sense un areny que
l'empari. Ella tenia els bous i la carreta i els mobles. La Rosa
aquells papers que li deixà un oncle compadit de sa dissort; i cada
any el senyor Rector quan anava a Girona li duia diners després de
retallar-ne un bocinet. La Clàudia no tenia on anar. Nit i dia
l'esperonava la dèria de fugir lluny on ningú no la conegués i
poder viure sols amb la seva filla beneitona, que era la única que
l'estimava. Sempre amb aquell bocí d'amor malaltís que la sadollava
de consol com la rialleta que fa l'infant ple d'agraïment després
d'una bona mamellada. Es veia ben bé que la noia es retirava als de
casa seva, on sempre hi havia encès el caliu de l'estimació i que
els nois van sortir com el seu marit, aquell home rampellut i
malmirrós que s'enfellonia per un no-res i que sols veia les coses
pel cantó dels diners que les avaloraven. La Clàudia se sentia més
mare de la Rosa, i fins li semblava que els nois eren fills d'una
altra dona que no tingués un cor com ella, on l'enteniment, la
recança i la llàstima sempre feien nierades de sentiments
exquisits.

Primer aniria a Massanet i allà ho vendria tot: bous, carreta i
mobles. Després amb els diners marxarien a Girona i allà amb
l'ajuda d'un germà, qui sap, potser comprant i venent verdures i
fruites que florejaria dels coves a primera hora a plaça, podria
anar tirant, fins que la seva vida s'apagués per sempre...; llavors
la noia entraria a l'asil. Tot, abans de deixar la faltada, que
sols ella entenia... perquè sols ella l'estimava. Mentre sos ulls
s'obrissin a la llum de cada jorn, volia esguardar aquell fillet
tan alt per de fora i tan petit per dedins, i mentre son respir
anhelés volia que la seva filla en rebés el caliu amb ses besades.
Ella sola volia estimar la Rosa, lluny d'aquells homes de mal cor i
d'aquelles joves que fugien d'ella com conilles que veiessin la
fura rastrera.

La Clàudia era una dona alta i prima amb l'ànima esborrada per les
penes i les carns xuclades pel cansament. Tota l'alegria i vivor,
que de fadrina lluïen en son esperit, les va perdre maridada amb
aquell home sempre enfutismat i amenaçador. La Rosa, era com ella
també, espigada, i neulida, amb una ànima petita com un llumet de
llàntia morent i que de tant en tant fa una claror intensa i torna
a ajupir-se. La Clàudia i la Rosa sempre anaven plegades, com dos
espectres, com dues imatges, llargarudes, punyides per la dissort.
La Clàudia cercava consol esbravant-se amb la Rosa, i la filla
obria la boca i els ulls i, sense compendre el que li deia la seva
mare, exclamava -Maru maca, jo estimo!- i li feia un petó i la
Clàudia plorava amagada, en la seva solitud. Si aquella pobra dona
hagués sofert amb paciència victoriosa totes les adversitats, fóra
una Santa, però la Clàudia de tant en tant tenia unes rauxes de
desesperació com una orada. ¡Sort de Mossèn Ponç, aquell vellet de
la parròquia llunyana que li apaivagava els rampells i li donava un
gemec lent i confortant i un bon ruixat de llàgrimes i unes bones
ventades de sospirs que desfeien tota la nuvolada que li enterbolia
son esperit fadigat i retut!

De bon matí la Clàudia va posar l'ensí, el jou i els crepistells
als bous i un cop els tingué un a cada cantó del tirant, va agafar
l'agullada, va deixar-la damunt la carreta i cridà la Rosa. La
beneitona va atansar-se amb els braços penjant, la boca eternament
oberta i una mosca que es passejava per la seva cara. I mentre sa
mare va carregar la carreta, ella mirava embadalida els dos bous
que feien unes bavalles llargues, que es movien al ventijol
matinal, i aclucaven les parpelles voltades de mosques
martiritzadores. A casa del noi no hi havia ningú. La jove era al
riu a rentar la roba. El noi a vila. Els fills també eren al riu
amb sa mare, fent de pescaires La llar era freda i semblava més
fosca que els altres dies. La Clàudia refeta amb la resignació que
li donà Mossèn Ponç, va mirar la casa, movent sa testa contristada
i, temerosa d'esclatar de ràbia, va cridar amb una veu ronca, que
feia feresa:

-Adéu-siau! Fins al cel, bona gent!... ¡Arri, petits!- Els bous van
caminant feixucs. La carreta va trontollar fent remors que
s'escampaven en la pau superba dels camps solitaris, i, mentre la
Rosa agafada a les estaques deia rient: -Anem a nannà, maru!- la
Clàudia, mossegant-se els llavis, movia els ulls desficiosos i
amarats de llàgrimes de dolor.

Com cada any, venint el temps de la fira, havien espedregat els
camins perquè els animals poguessin petjar millor. La carreta
avançava entre moreres. De tant en tant les branques foranes
semblava que no deixessin passar aquell èxode i que preses d'un
sentiment recador els volguessin aturar, amb ses espines que
esgarrapaven els bous, els matalassos i la carreta, i restaven
brandant en l'aire, com si els diguessin: -No marxeu!- La Rosa
aclucava els ulls i la mare plorava silenciosa foragitant els
pensaments que l'exaltaven.

-Arri, menuts!... arri, fills meus! ¡Si els fills fossin com els
bous! tan bons de governar! ¡No em veuria així!... Mala!... Jesús,
Maria i Josep!

Després de tres hores de sol per camins sorrencs i pedregosos,
sentint el cant ensopidor de les cigales, van arribar a les
envistes de Massanet. El campanar s'alçava punxegut, com una
cucurulla en una planúria quieta voltada d'horitzons llunyans i
plàcids. Davant mateix del fossar nou hi havia la fira de bestiar.
La bunior de la gentada va arribar a les oïdes de la Clàudia com el
zum-zum feridor d'un borinot que passa brunzent prop de la cara. Va
pujar a la carreta per posar bé el mocador del cap que la Rosa
portava de gairell, va estirar-li la roba, que duia tota arrugada
i, eixugant-li les bavalles i esquivant-li les mosques que duia
damunt, va dir, tot fent-li una moixaina: -Tens calor, oi maca? ara
ens refrescarem, ara!- i tornà a atiar els bous, que bo i
estintolant-se l'un contra l'altre caminaven plens de mosques, a
poc a poc, feixucs, tristos i resignats.

En atansar-se a la fira, la Clàudia sentia una horror a cada passa
més forta. Per son cervell atribulat passaven els pensaments com
fulles caigudes que voleiessin amb una ventada furient de dubtes i
de recels. Sos ulls s'omplien de neguit, ses mans de tremolors.
Fins li semblava que els bous corrien massa i que la fira
s'acostava vers ella com una nuvolada amenaçadora i que la gent la
voltava i ella sense habilior de parlar, cercava adelerada una
fugida... com si fos una lladre i que tot el que duia fos furtat.

En arribar a la primera casa del poble, una casa vetusta, amb
finestrals de l'antigor i voltada de parets, va fer aturar els bous
a un abeurador, tot d'una peça i fet de pedra picada. Els animals
van beure llarga estona sense fer fressa. L'aigua no es movia i els
emmirallava. La Clàudia entre tant es recolzà al pou pròxim. Sentí
una mena de frescor en sa pell bullent del sol i mirant al fons, on
l'aigua quieta era il·luminada per les clarors del cel que s'hi
imatjava, va veure's la seva testa blanca, petita i pregona i va
recular esgarrifada dient:

-Jesús!- i va petonejar desficiosa la Rosa que menjava un mos de pa
bru sense cloure els llavis.

No calia dubtar més, pit i fora; vendria els bous i la carreta,
l'hostaler li salvaria els mobles fins que tingués lloc a Girona.
Anirien a peu fins a Sils i aquella nit mateixa foren a ciutat
allunyades dels seus fills sense cor.

La Clàudia era una altra. Alliberada de la tortura que l'acorava,
va esdevenir resolta, ardida i serena, i, agafant l'agullada, va
punxar els bous, i amb una veu rejovenida va fer: -¡arri, menuets,
que ja som a fira!

Massanet tenia posat de festa major. Els carrers plens de gent
endiumenjada; l'estanc i casa del barber sempre plens d'homes; els
hostals atrafegats servint taulades de firaires a totes hores. El
parloteig de la gent vivia en l'aire festiu del matí seré i
xardorós. Al carrer de l'església hi havia una rastellera de
parades de robes multicolors. Per les parets hi havia penjats
cobrellits, faixes blaves i vermelles, mocadors pel cap virolats,
camises ben planxades de mostres vives de color i fins en una
entrada hi havia penjats tres _boàs_ que brandaven amb el vent com
si volguessin temptar, plens de malícia, la pageseta joveneta que
té por de la caputxa i de la barretina que porten els jaios. Un
home cepat que tenia un sac ple de llavor de nap, negra i menuda
com perdigons, la venia als pagesos que se la'n duien en els
mocadors de butxaca. Carrer enllà començaven les parades de
bestiar. Fermades a una reixa amb una beta lligada al coll, tres
oques aturades alçaven el bec de tant en tant i el movien com si
masteguessin l'aire amb fruïció. Altres romanien lligades amb un
cordill per les potes. D'aviram no n'hi havia; tothom esperava el
mercat d'Hostalrich.

Damunt d'un camp blader segat, es fa la fira. El rostoll és aixafat
per la gentada. Al bell mig del camp hi ha una enramada de vern,
que aixopluga una taula, on hi ha dos càntirs d'aigua, una ampolla
treballada de vi rogenc i una altra d'aiguardent; sis paquetilles
de cigarretes sense encetar i un vas ple de caliquenyos i quatre
ampolles de gaseosa. La dona que serveix posa els gots boca avall
en un rentamans ple d'aigua. Al voltant de l'enramada, on hi ha uns
taulons, que fan de banc, s'estan asseguts els venedors que van
garlant calmosament, mentre sotgen els animals, que tenen pel
ronsal, esperant un comprador que els convingui. Hi ha la noia de
can Lloret amb el fill al pit. El vell de can Mirot, que fa trenta
anys que va a la fira. L'hereu de can Seva, que és la primera volta
que hi va sol. I passejant-se entre la gentada i els bous, vaques
i vedells, passen els ramaders amb les bruses llargues i fosques i
els barrets amples, preguntant i oferint, rebutjant i regatejant i
comprant.

-Tu, xarric, que no tens cap xurmé?

-Aquest any no, son dues xurmeres.

-I d'aquestes, quan ne vos?

-Nou unces.

El marxant sense dir un mot s'allunyà.

-On vas tan esverat! parlem! ¡ja em posaré a la raó!

I sota un sol aclaparador, la vaca pacient, bo i remugant, rep el
cop de cap del vedell que mama afamat. Un ramat de bens resten
quiets amb el cap baix i amagat com si parlessin conjurats. Els
garrins dins les gàbies, sota l'ombra de les branques del vern, uns
dormen apilonats com si tinguessin fred, altres flairen amb el
morro brut de fang i graten la terra amb les potes petites i
blanquinoses. I entre la vèrbola de la gent esclaten els bruels
dels bous com les notes d'un orgue desafinat, els esquellerincs
dels cavalls, que s'esquiven les mosques, lligats als carros, que
han dut els animals a fira, i la cridadissa dels porcells quan són
agafats pels compradors.

L'avi Pelat hi havia dut un ruc petitó i panxut i vell com ell.

-I dôs, jo em creia que no es portava bèstia rossam?

-Aquest no és bèstia; és un amic que va amb mi.

-Sempre en teniu una al pap per dir.

-Al cap d'allà jo sóc vei i ell també, i anem de tronc.

-Encara em fareu riure!

-Veuràs, el noi de casa no vol que el tinga més. Jo ja veig que té
raó; venut el ruc jo no treballaré més, però jo em moriré d'enyor
sense fer res. I cada any botzinant em fa venir a fira per
vendre'l, i jo vinc! Jo ja veig que un hom arribat a la vellor no
és bo per fer cap ofici de sang i que a casa amb el meu treball
fóra una pastera de fam i que el ruc i jo no som bons per res! ¡i
que pel temps de les fusades, amb la taleia de feinejar vaig fer-me
una estronxada al peu que vaig cuidar a anar al camp dels
estirats!... Jo ja ho veig! té raó el noi!... i vinc ací a vendre
el ruc. En demano vint unces i torna cada any a casa! ¡Veli aquí!
ja t'has firat, Martinet? El noi de can Blai porta un mec i una
meca. Quin bestiar! allò és senyoriu fi! ¡amb un ret i un gipó
semblarien persones! Jo crec que deuen menjar la grana amb
forquilla.

-Prou xerrameca!... Bon dia i bona hora. Avi Pelat, que és el
mateix ruc de sempre?

-El mateix!

-Quan ne voleu aquest any?

-Vint unces- féu el jaio tot esverat.

-Cada any és més car!

-És que tinc més por de vendre'l!

-Que potser sap d'escriure?

-És notari i parla gavatx.

-¡Aquest si que no cal pagar-ne la meitat com els bous, per si té
mal negre o mal de caure o estossega! ¡Fet i dit, com un garrí de
nou setmanes! ¡Mireu, allí hi ha un home que en cerca un de ruc!

L'avi Pelat s'escamava i fugia pel cantó oposat ple de paüra i
esperava amb ànsia que la fira s'acabés per anar trico trico, cap a
casa, amb aquell animal que estimava amb tota la il·lusió.

Tot d'una va mirar fit a fit; s'ajupia, s'alçava de puntetes
allargant el cap i a poc a poc avançà entre la gentada ensopida per
la xardor del sol enlluernador.

-Clàudia, o Clàudia!

-I dôs, Pelat! tu sempre amb el ruc a coll.

-Sí, mira, em manen, i crec com un anyell!

-A tu et botzinen perquè treballes i a mi em fan treballar
traient-me de casa!

-Sí, mira! jo ja veig, ¡tu si que vas trencar el plat més bonic!
¡la vas ben esgarrar no casant-te amb mi! I tot per un punt! ¡i els
punts només són per la roba i les is! Ja t'han tret tots! ¡Els nois
han sortit de mala sang com el teu home! Quina nierada de senglars!
Encara em recordo que un dia el teu home no volia posar un tany de
llor beneït dalt de la paiadera i jo que li trec l'escala mig en
broma i li dic: -Si no poses el llor no baixes!- i ell em va fer
uns llambrecs d'ulls com un gat marc. -Si no poses l'escala et
coixo! i va tirar-me la forca a la cama; ¡sí, mira! ¡cotre setmanes
malalt i ventura de dues ampolles d'oli de lluert que tenia la mare
i bones untures de moll de barra de porc!... ¡Sí, mira; jo ja ho
veig! a tu se't va girar la garba! ¿Y que tens cabals?

-Ja pots pensar; la pell de l'esquena; ¡ni un pallís per jaure!

-I amb aquesta Rosa tan aturada?

-Sempre ha criaturejat, pobrica! ¡però és més festosa!

-I com, mare de Déu! se't va esgarriar?

-Esgarriar dius?

-Ho diuen! Sí, mira; fan córrer que la jova us ha tret perquè diu
que estava com ella!

La Clàudia va quedar-se espalmada i obrí els ulls amb un
esfereïment de boja, i, plena d'angoixa, va dir amb un prec
enternidor:

-Pelat, diga'm què vós dir!

-Sí, mira; res, no en facis cabal.

-Pelat, per Déu t'ho demano ¡no em deixis amb aquest corcó!

-No en facis estat!... Jo ja ho veig! males llengües diuen que van
veure la Rosa festejar amb un sagal i que la jove va dir que amb
ella ja n'hi havia prou de prenyades a casa.

-Reina del cel!- La Clàudia va sentir una onada de rancúnia que li
féu cuidar perdre la raó. Va asseure's en el tirant d'una carreta
amb un panteix terrible i una tremolor de feblesa va escampar-se
per tot el seu cos.

-Clàudia, aquí teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can
Xiró potser se l'emporti.

La Clàudia va pendre els diners i sense dir res va cloure la mà i
va asseure's esmaperduda amb els bitllets que van donar-li. La pell
de la cara li bullia i l'afront va aclofar-li l'ànima ja prou
estemordida.

-Anem!- va exclamar la Clàudia alçant-se resoluda i com si es
deixondís d'un somni que l'embadalia. -Anem ben lluny on ningú no
ens conegui.

Quina vergonya!- Agafà la Rosa pel braç i van marxar de la fira pel
camí polsós totes apressades.

En arribar a una ribera plena de claror i benestar, la Clàudia
defallida, mirà per tot, temerosa d'ésser vista i fent un sospir
pregon bo i esguardant aquell cel blau i amarat de llum, va
asseure's a l'ombra bellugosa d'un pollanc ple de gentilesa.

-Fill meu, saps què diuen de tu?

La Rosa que mastegava una palla, va respondre:

-Maru, tinc gana aquí- i signava la boca oberta amb el dit.

-Fill meu!... saps?

-Tinc gana aquí!- repetia la beneitona picant de peus.

-Santa Innocència!- Pel pensament de la Clàudia passà com un
llampec la idea del dubte. -I si fos veritat?- i tot seguit va
esvair-se. Ella coneixia tant la Rosa i estava sempre amb ella i no
tenia cap senyal! Ve't aquí perquè la jova va dir-li «no vull
llordes a casa». Jesús, Maria i Josep, el que pot la maldat!- i
fent preguntes a la Rosa, pogué escatir que aquell cervell d'infant
tenia tota la puresa de la innocència.

-Maru, vull pa!... tinc gana aquí!

-Anem! fugim; a la pagesia que trobarem, demanarem un mos de pa!...
corre, fill meu! fins la deshonra t'encalça... i no en tenies prou
d'ésser faltada! Jesús, Maria i Josep! ¡Quan mossèn Ponç ho sàpiga!

L'aire s'anava enfosquint. Una nuvolada eixia del cantó del
Montseny; avançant lenta, muda, amenaçava damunt l'ombra que
escampava pels conreus i pujols. Una rafagada passà com un pregó
que avisés la batalla. L'aviram s'entristia, els ocells fugien i
les fulles s'enlairaven amb neguit. Per tots els camins es veia la
gent de la fira caminant de pressa bo i mirant al cel amb angúnia.
Un
bofarut va alçar la palla de les eres i féu aclucar els ulls dels
gossos ensopits. I van caure aquelles gotes grosses que sembren la
terra de saó i les ànimes de desigs d'assolir un sopluig. La
Clàudia va alçar-se i va veure que pel camí venia gent, i,
esparverada per la terror que la veiessin amb la Rosa ferida per la
maldat, fugí camí enllà.

-Fugim, fill meu! Vénen, vénen! Alça't, corre, que ens veuran! que
parlaran de tu!

Les dues dones van esmunyir-se per un caminoi que anava cap a una
fondalada que la Clàudia no coneixia. Plovia, naixien xaragalls i
la riera ja passava rojenca, rabent, com si hagués nascut boja. La
Clàudia en veure una cavorca pròxima va dubtar. Anaven xopes i es
sentia lassa. Però mirà enrera i la gent s'atansava corrent i va
semblar-li que veia En Pelat dalt del ruc i com una esperitada va
posar-se a córrer arrosegant la seva filla sota aquella mànega
d'aigua que queia sense pietat damunt d'aquelles dues dissortades.

En ésser al cap del corriol la Clàudia es veié perduda, la riera
els barrava el pas. L'aigua passava furienta, roja, tèrbola i
remorosa. Les herbes de les vores es blincaven com si volguessin
seguir la correntia rebugenta, daleroses de saber on anava. De tant
en tant passava quelcom: un tronc, una cadira, un vedell morent. La
Clàudia romangué erta i la Rosa es xuclava el dit i tremolava de
fred.

-Què farem?

-Jo tinc gana, maru!

-Em fa por passar ara. Però això ben mirat són només dues passes!

La Clàudia mirava amunt i avall de la riera amb esverament. Un
llamp va esquinçar un roure i un tro va escampar-se per tota la
nuvolada. L'olor de la tempesta se sentia arreu.

-Vénen! Ja són aquí! Passem, fill meu! Agafa't amb mi!

La Clàudia i la Rosa abraçades van avançar entre les aigües roges
de la riera folla.

I tots els pagesos que van arribar en aquell indret, reculaven
astorats.

-Quina rierada!

El temps s'aclaria a poc a poc com si es deixondís d'un somni.

El mateix dia en què va marxar la Clàudia, la jove va tenir un noi.

-Quatre nois arreu! Tot és pel Rei aquí casa.

En aquelles hores de dolor en què l'ànima esdevé poruga i els ulls
se'n van al cel entre harmonies de clemència, la jove havia sentit
la frisança del penediment. Havia maltractat la velleta i havia
injuriat la Rosa, les va treure de casa, i quan van marxar, tots
van deixar el mas com si fos apestat. El comiat els esglaiava. Un
cop el fill fou al món i el sentí plorar amb vigoria, la jove tornà
a creure que ella tenia raó i el penediment va empetitir-se i el
somriure es posà en sos llavis encara febrosos de l'infantament.

El fill de la Clàudia era un home bo i arraulit per la paraula
irada i la mala mirada de la seva dona. Com un ca l'obeïa i
l'amoixava després d'haverse sentit una rastellera de mots
verinosos. Ara amb el naixement del quart fill romania malmirrós i
capficat pensant en la tristícia que devia sentir la seva mare
sense conèixer aquell nadó tan xamós. La jove que li llegia els
pensaments en les nines ingènues dels ulls bondadosos, en mirar-lo
tornava a sentir el corcó del penediment i pensava: -Si jo sabia
que aquest fill m'havia de treure de casa, ara mateix el mataria!-
i va cridar el seu marit tota neguitosa per a dir-li que anés a
cercar la seva mare perquè tornés amb ells. Mes, quan el seu home
fou al seu davant va restar una estona muda i va dir-li: ¡Volia
saber què feies!

-Sóc a l'era batollant cigrons- va respondre secament el fill de la
Clàudia, mirant-la tot estranyat.

I el penediment se n'anava i venia com un rat-penat, que volta
fatídicament en les clarors rogenques del capvespre, omplint
d'esglai les ànimes sadollades per la superstició.

Avui fan el bateig. De bon matí han arribat de marina el padrí amb
dos seguidors i la padrina amb dues seguidores. La llevadora del
poble veí féu el camí a peu amb un farcell de roba al cap. Hi duia
el vestit que servia per batejar totes les criatures d'aquelles
pagesies, tot blanc i encarcarat com si fos de pergamí, i un vestit
negre per a ella tot ple de puntes, unes sabates de xarol
torturadores i una mantellina pesant com un plom. La llevadora va
arribar-hi, amb espardenyes, mocador al cap i tota acalorada.

Quan la criatura i la llevadora foren empolainades, van pujar en
dos carros amb vela i per aquelles endreçúries solitàries, van
encaminar-se a la parròquia isolada. La jove va quedar-se sola a
dalt. A baix una veïna anava remenant atrafegada dues cassolades de
conill amb peres, que tots esperaven amb ànsia perquè la veïna
tenia anomenada de bona cuinera. La solitud va desvetllar el corcó
de la jove. Damunt aquell llit alterós, sota aquelles bigues
revingudes i entre les parets emblanquinades, la tortura del record
d'aquelles dues dones, primes i altes i abatudes que van marxar a
la ventura, s'anava fent clar fins a semblar una visió. -Tots els
fills l'havien tret de llurs cases. Potser haurà de tornar a casa
del primer que la va treure.- La jove amb aquest pensament va
restar dos sospirs conhortada, i tornà altra volta el fibló silent,
que no podia foragitar, a clavar-se més pregon en aquell cervell
encaboriat i en aquell cor emmusteït i tremolós per les primeres
sacsejades de la superstició.

A la capella mig abandonada de Sant Martí, tot passant l'altre dia,
la jove enfonsà sa mirada en la foscor i va veure els rats penats
que penjaven del sostre. En sentir-la, van volar en l'aire quiet de
la capella i un a un van amagar-se enrera de l'altar. Després va
adonar-se que volaven prop seu i va semblar que la seguien. Aquella
nit va passar-la regirosa sense aclucar els ulls, plena de basarda.
En passar prop del castell enderrocat, que mor de vellúria entre el
broll i les eures que el van vestint com si l'amortallessin en sa
agonia, la jove sentí que la cridaven: -Xit...xiiit!...- Era
l'òliba. Ella va voler córrer, i romangué corglaçada, i aquella
mateixa nit va infantar el nadó.

-Potser portarà mala sang... potser jo tindré la llet amargant. Tot
això són mals senyals!- I la seva ànima anava perduda, com una nau
sense pals i sense veles, entre les onades esbogerrades del temperi
de la paüra i les ventades de la superstició i el braolar tenebrós
de la culpa viva al seu dedins!

-Gràcia! Gràcia! puja!

-Què vôs? no em torbis que les peres s'agafaran.

-Puja i fes-me companyia!

-Bona l'hem feta! ¿Que tens por com la mainada?

La Gràcia, esperonada per la dèria de lluir-se com a coquessa, va
deixar-la, i la jove no podent sofrir el silenci, que li feia
sentir el rau-rau amb tota claredat, va baixar a la cuina tota
arrupida. La Gràcia va fer un xiscle tota esglaiada.

-On vas? Que ets boja? Mira que et pots morir si fas disbarats.

-Calla, no cridis. No puc estar tota sola!

-Què et passa?

-Res!... mira... Ja t'ho diré- féu amb un gran misteri desitjant
dir-ho tot per veure si desfogant-se, se li desfeia aquell nus que
li apretava el cor i li escurçava el respir. I com la vegada que va
provar de dir-ho al seu marit, va esgarrifar-se de vergonya i es
tornà vermella i restà muda entre els dubtes que li feien
giravoltar l'enteniment com un remolí, que se la'n duien
ofegant-la. Quin suplici!

-Sents? ja som ací!

-Verge!- va dir tota exaltada.

-Uix, que estàs estranya, noia!- ¿per què et fan por? Marxa cap
dalt que ton home et reptarà.

Els sorolls dels picarols van arribar al mateix temps que les
rialles. Els gossos bordaven bo i saltant davant dels cavalls
fumejants i escumosos de cansament. La Gràcia va atansar una cadira
perquè baixessin les seguidores i la llevadora amb el noi cristià.

-Que ha plorat al tirar-li l'aigua?

-No res, un santet. Ha llepat la sal com si li agradés i fins ha
rigut.

-Aquest el podreu desmamar amb arengades!

I van pujar tots a dalt i van trobar la jove plorant d'esverament.

-I ara, què teniu? ploreu? ¡Això és flaquesa!... Gràcia, puja un
ou, un xic de brou- va fer la llevadora amb l'urc dels
professionals quan diuen quelcom que saben que farà bon efecte.

-Ara dóna-li el pit, que ja no és moro.

La llevadora va treure's tot seguit les sabates, el vestit i la
mantellina, va despullar la criatura i féu el paquet tot dient:

-Fins a un altre! Ara toca a la de can Cirera.

El pare del nou cristià no va entrar a l'estada de la jove; estava
tot traspostat perquè mossèn Ponç va demanar-li per la Clàudia i la
Rosa, i ell abaixà els ulls i, com si se li haguessin tornat de
plom, no va poder alçar-los en tot el camí.

-Uix! quins pares tan ensopits! Ella plora i ell callat com un
mussol. ¿Que esperaven una mossa?...

-Vinga la teca, minyons! ¡El vinet prop meu, que som amics de
petits!

-Ei! ves que la mixa no t'agafi!

-Que et creus que sóc un ratolí?

-La cassola! _a la orden!_- va fer un dels seguidors que havia fet
la campanya de Cuba.

Les cassoles s'havien buidat entre rialles, xiscles i parloteig.
Tots estaven vermells i escotorits. La Gràcia cofoia per
l'acceptació del seu guis i el pare, rialler, movia els ulls
allunyats de la vergonya que els amarava. Començà la repartició
d'uns confits grossos i farinosos de colors diferents. La Gràcia
amb una cullera en posava un munt a cada convidat. Mentre el que
havia estat a Cuba tenia el porró en l'aire, el padrí li tirà un
confit i el porró va trencar-se. Una riallada ufanosa s'alçà com un
clam de victòria.

-_Fuego!_... Fem balega!- va exclamar el del porró i, fent un toc
de trompeta amb la boca, la lluita va començar amb ardidesa. Els
caps s'ajupien, les cares s'amagaven i els confits rebotien per les
parets i saltaven per terra al so d'unes rialles llargues i grans
exclamacions d'alegria.

Heu's aquí que quan tots estaven més engrescats en l'aldarull de la
platxèria barroera, entrà tot fadigat i amb els clls plens
d'esverament, el fill petit de la Clàudia que estava renyit amb la
jove.

-On és mon germà?

Tothom restà sense paraula.

-Què vols?- va dir l'amo palplantat.

-On és la mare?- digué de pressa.

-No ho sé!

-No? Mala negada!

-Què passa?- va fer la Gràcia esfereïda.

-Són elles!

-Què vôs dir? parla!

-Han trobat dues dones negades al riu... veniu, correu! ¡potser
coneixereu la roba que duen!

-Déu del cel!

-Estan tan abraçades que no es poden separar! Són aquí arrapades a
un arbre. Ja no tenen cara!

Tots els convidats van baixar de pressa cap al riu que, com no era
estassat, havia fet embotida i en l'aigua engorgada al peu d'un
arbre hi havia els dos cadàvers.

-Són elles!- va fer el fill gran amb horror.

-Déu del cel! m'apar que hagin volgut venir al bateig!

Els fills de la Clàudia van trencar en un plor enternidor. Ningú no
va dir-los res. Cap paraula de consol floria en els llavis dels
convidats que els miraven esborronats, com si també fossin uns
cadàvers!

La jove que donava el pit, en sentir aquell silenci sobtat, va
alçar-se tota estranyada i en veure la corrua que anava camps
avall, corrent, va dir-se mig ofesa: -Tanmateix, són massa grans
per fer tanta ximpleria.- I com que ningú no tornava i ningú no
responia, la solitud va esverar-la i obrí les finestres irada i
començà a cridar:

-Noi!... vina!... Gràcia!... correu... veniu!...

Plovien fulles. El vent somovia amb majestat els arbres. Les remors
del riu i de la boscúria es confonien harmoniosament i la veu de la
jove a cada crit era més ronca i feresta.

-Veniu, criminals!... ¡correu que em moro de por! correu... veniu!
Per Déu, veniu!

-¿Què em dieu de la fi de la Clàudia i la Rosa?

-Quina mort! Havia de passar per elles!

-¿I diu que no hi havia res d'allò que deien de la Rosa?

-Res, filla, res! ¡La _tomia_ prou ho va posar en clar! Era un
àngel... pobreta!

-Quines males llengües!
-¡Hi ha gent que porta verí com els escorpins!

Mossèn Ponç la festa primera va fer un sermó emocionant. Tothom
plorava compungit i tothom se sentia culpable d'aquelles morts i
per això quan el rector va dir tremolós que tots havien de demanar
perdó i pregar per les ànimes d'aquelles desventurades, tot el
poble va flectar els genolls, penedit, i totes les testes van
abaixar-se amb compunció. La gent del temple semblava un camp de
blat, ajagut per un rem de pedregada. Sols la jove de la Clàudia va
romandre dreta sota el chor com esperitada. Ella fou la qui llançà
la verinosa injúria un dia en el mercat i ara en sentia tota la
paorosa pesantor al seu damunt. Prou havia cercat una ocasió per
dir-ho al seu marit o a la Gràcia, prou volia confessar-ho al
rector. Triava el dia, escollia l'hora, esperava el moment, i la
temença de veure's avorrida i la vergonya li deixaven els llavis
immòbils com si fossin d'estàtua, i el seu silenci abrandava la
pena que es cargolava pel seu dedins, com un escorçó enverinat per
un sol ardent.

-Feu-me venir la dona, que veig que passa penes- deia el rector. I
el fill de la Clàudia movia el cap i plorava. El dubte paorós de si
la seva mare s'havia tirat a la riera desesperada, el tenia
contristat i l'esborronava.

La formosor de la jove s'havia marcit com una fruita que té una
malura. Les galtes eren xuclades, sa veu fosca i sa mirada
eternament entaforada pels indrets obacs i solitaris fugint
neguitosa de tots els ulls que l'esguardaven.

Son pit ple de vida fou engolit pel corc torturador. La testa
resplendent de joventut, fou ajupida pel pes dels pensaments
aclaparadors que petjaven son cervell encaboriat i febrós. Sos
braços van assecar-se com si fossin de vella i ses cames eren
lasses de tan fugir de les visions que la cossaven com l'ombra
fatídica del pecat que niava en son cor, com una serp cargolada que
la mossegués nit i dia amb ses dents roents de verí.

Pobra damnada!

Havia avorrit els fills. Tenia por del marit. Passaven dies i dies
sense entrar a sa casa fugint neguitosa, boscos enllà i esperant
l'hora de poder entrar en les esglésies llunyanes sense ésser
sotjada.

Quan era a les envistes d'un cloquer restava a l'aguait i quan
obrien l'església, fent la captaire entrava en el temple i allí
feia veure que pregava, i quan no la veia ningú omplia adalerada
una ampolla grossa d'aigua beneïda, i es mullava les mans i la cara
i bevia l'aigua que restava en la pica, dalerosa com si tingués una
set abrusadora i fugia altre cop muntanyes enllà, apretant
l'ampolla contra el pit, plena de joia, d'una joia malaltissa.

Les parròquies veïnes ja la coneixien. Li deien _l'escurapiques_ i
els sagristans la treien com si fos un ca, i ella amb la veu ronca
maleïa i renegava i escopia.

Pobra damnada!

A voltes roman aturada una bella estona. Davant dels seus ulls hi
té una immensitat de terres i clarors, muntanyes grises, núvols
voleiadors i horitzons calitjosos. Com extasiada, no mira res. Sols
veu el que té darrera de ses nines; un abisme de foscor on se
cargolen els pecats congriats que abranden penediments
turmentadors. I la llengua se li endureix entre les dents closes de
ràbia i son cor es cargola sense esclatar en una compunció
deslliuradora de tantes tortures.

Pobra damnada!

En els capvespres, quan la primera estrella penja del cel espargint
sa claror plena de puresa, i el silenci s'escampa perquè el son
neixi en tots els ulls, i la foscor de la nit arribant a poc a poc
no sobti la gent que treballa pels conreus, la jove de la Clàudia
ix dels amagatalls on roman allunyada de les claredats del dia. Els
ulls i el sol la fan tremolar. La foscor li és plaent i llavors fa
via amb la mirada plena d'espant. Els enemics del dia no hi són,
però troba els de la nit.

Quan veu un rat penat o un mussol, els cabells se li ericen i la
pell li esdevé rasposa i la tremolor mou ses mans arrugades i una
esgarrifança de fred passa com un llamp per tot son cos.

-Mira, ja ve la Rosa! És ella, la maleïda!- I li plantava cara amb
son posat bèl·lic, ensenyant les dents com si fos folla i mirant el
rat penat amb els ulls roents d'ira. -Què vols, mala pua? Vina,
veuràs com t'engargallo un roc fins a les entranyes.- Si per atzar
el rat penat se li atansava, la jove de la Clàudia tota s'arrupia i
es posava bocaterrosa dient de pressa amb un desfici ple d'esglai:
-No vinguis, no! No ho diré més... perdona'm Rosa maca! No diré mai
més mal de tu!- I quan l'animal volador fugia lluny amb son vol
indecís, la jove de la Clàudia es redreçava a poc a poc i, mirant
pel seu voltant amb els ulls esbatanats i escarritxant les dents,
feia una ravinera com una criatura mal criada.

Quan sentia la òliba restava sanglaçada i esmaperduda i erta. -La
sogra! ja em repta! xuut, xuut!... Calleu! Ja callaré, Clàudia, ja
callaré! ¡Mala verra, maleïda, així et rostissin de viu en viu!

Heu's aquí la jove de la Clàudia duent el pecat dins l'esperit. Va
pel món com una fera perduda i famolenca. Tota amor és apagada,
tota bonesa és llunya. Sols el penediment la corca i el fibló de la
superstició la crema per dins.

I cerca remeis per treure els mals esperits que se sent botre
dintre del cor. I a voltes s'ajup com si sentís una punyida que li
travessa el pit, i llavors amb l'aigua beneïda es xopa els cabells,
es mulla la cara, es ruixa el pit i es xarbota la roba i beu amb
desfici de boja, com si volgués apagar la flama de la maldat que li
crema les entranyes. Després mastega el llor beneït que furta de
nits de les portes de les masies i dóna grans benediccions als
arbres, camins, rius i muntanyes i quan veu que ha finit l'aigua
beneïda que sempre porta per allunyar els mals esperits, esdevé
poruga i plorant de follia, fa hores i hores de camí en les nits
silencioses, cercant una església, morint-se de fadiga i acorament!

Pobra damnada!

(Mas Miralbell - Tordera)



ELS FRARES.

Fra Genís, és el frare novici que té cura de la capella del
convent. El seu zel per totes les coses de l'església arriba a la
dolor. Avui que fan la festa del Sant Patró s'ha llevat de bon
matí, ha passat per l'hort per arreplegar un ram de flors i guarnir
l'altar. Allà passa belles estones guarnint els pitxers i
arrenglerant els ciris de la credença. La simetria dels canalobres
el tortura, i puja i baixa de l'altar i mira i remira, i fins amb
la roba de l'hàbit pren la mida perquè tots els ciris estiguin a
igual distància.

Mentre faran la celebració de l'ofici reblert de lentituds i
solemnitats, Fra Genís patirà sempre, vigilant els domassos que ha
posat perquè no voleïn amb el vent, la catifa perquè no s'arrugui,
els altars netejats perquè no s'empolsin, i pensarà estemorit en
aquells mancaments imprevistos; un ciri que es torça, un escolà
distret que no toca la campaneta a l'hora, un missal que cau; tot
això era per Fra Genís una dissort aclaparant.

Fra Genís de tant mirar en la fosca tenia els ulls més grans. De
tant restar submís en el recolliment del temple, parlava sempre
baix, de tant témer fer remor, caminava sempre de puntetes. Era una
ànima que vivia dins l'església, com una imatge baixada d'un altar,
com una flama humana que tingués per llàntia capçadora el temple
del convent.

Fora del temple, els claustres eren el seu lloc preferit. Quan al
matí arribava a la sagristia i veia que la claror hi entrava
tímidament, com si tingués por de fer remor, se n'anava als
claustres i esperava el dia, tot passejant i sentint caure els
cants dels ocells en el silenci solitari d'aquell lloc de plàcides
venturances, i veia el gat adormit i moure's les fulles i brandar
les flors, i els jorns de pluja forta sentia aquella remor que tant
s'assembla a una oració fervent. Allí pregava entre rastelleres
d'arbres fruiters; ell, oferia el fruit de son cor, i els arbres,
el fruit de la terra; les orenetes xisclaven en els nius penjats en
les coronises, i el pou, eternament callat, xuclava de les
pregoneses de les roques aquella aigua gemada i lluminosa que es
veia al fons emmirallat al cel.

Així esperava l'hora d'anar a tocar la campaneta matinera i
xiscladora que voleiava en les blavors del cel. Fra Genís estirava
la corda amb la il·lusió que feia descloure els llavis dels
dorments per pregar fervorosament.

Avui Fra Genís se sent il·luminat per l'alegria; la festa del Sant
Patró ha estat lluïda, els domassos quiets, els ciris drets, els
escolans amatents, el predicador lluminós, el celebrant fervorós i
els músics allí dalt, en el chor, donaven goig de veure. El que
tocava l'orgue, seguia el compàs amb el cap, el del violí amb el
peu, els que cantaven, amb la solfa, i el director amb el dit que
feia voleiar passant sempre ran dels nassos de l'executants. Tots
se sentien atiats per la força del compàs que seguien sense fer
cabal de l'autoritat del dit del director, i en finir, cada u es
creia haver assolit la perfecció.

Després, vingué aquell dinar en el menjador de taules llargues amb
aquell Sant Crist penjant a la paret i la trona per fer les
lectures i aquells finestrals amples que deixaven entrar a dolls la
llum del sol. El prior i el frare predicador seien en la taula del
mig, els músics i els convidats a la taula dels cantons i passaren
les plates curulles i oloroses i les converses s' anaven deixondint
a poc a poc fins que a la fi esclatà la primera rialla.

Quan tots eren als claustres tot pasejant-se prop del brollador,
Fra Genís va lliurar un paper al Prior. ¡I la nova de la guerra
s'escampà terrible en aquell lloc de pau! ¡Els canons eixordadors i
les trompeteries estridents cridaven els homes del silenci! ¡La
lluita ferotge reclamava els homes del repòs! Cada frare sentia al
seu dedins una tragèdia paorosa. L'horror anà amarant els cors,
mullant els ulls de llàgrimes, i omplint els pits de sospirs. Tot
el noviciat veia l'onada de la guerra malastruga, sense ideals de
pàtria. ¡L'obediència era el flagell sinistre, el jou dolorós que
tots havien de dur!

Els ulls més serens s'omplen de llàgrimes en veure Fra Genís vestit
de soldat. En compte de dur la caputxa buida i oberta duu la
motxilla feixuga i atapeïda, en lloc de la canya lleugera i daurada
d'encendre els llums, porta el fusell homeier de ferro pesant; en
compte de silenci, sent veus que l'aclaparen, i en lloc dels petits
neguits, son cor atuït és com una llàntia sense oli que va morint
de pena fent espeternecs dolorosos en una llarga agonia!

Quan Fra Genís va trobar-se en mig del bosc voltat de la solitud i
del silenci, va fer un sospir pregon i en sos llavis es va posar un
somriure de gaubança; fou en primer moment que la seva ànima va
allunyar-se de la tristesa pesant i fosca que voltava son cor
d'ençà que va començar la guerra. Ell, avesat a la vida de repòs
espiritual que duia en el convent, en veure's de cop i volta vestit
de soldat i ensinestrat en l'art de fer mal i voltat d'armes noves
lluents i plenes de perfeccions per a matar, sofria terriblement.
Ja feia mesos que sos ulls s'havien esverat amb la visió paorosa
del combat. Era una matinada plàcida i serena. Havien dormit al ras
entre la cançó dolça dels grills que arribava lluny... lluny fins a
perdre's en les foscors misterioses. Sobtadament van despertar-los.
Ell, obrí els ulls plens de esverament, va alçar-se, i d'esma va
agafar l'arma. Quin infern! tot eren crits, ordres despòtiques,
renecs i exclamacions. Del cim d'una serra sortien unes fumeres
petites i després d'un instant s'oïen els trets dels fusells, Es
coneixia que aquell atac va sorpendre els oficials perquè anaven
molt atrafagats i plens de follia, o bé els atrapava en un lloc
compromès. El combat fou terrible; hores i hores, carregant i
descarregant, avançant i reculant, veient caure soldats i retirar-
se de la lluita amb la cara sembrada de dolor. I aquell desvari
dels canons eixordadors que feien llampecs i fumerades pestilentes
que cuidaven a ofegar, i aquells núvols de pols que alçaven els
cavalls, i aquells clots de terra que feien les granades en arribar
al sol tot escampant un brollador mortal de ferro! Quina feresa!
Fra Genís tenia al seu costat un company, al qual en front de la
lluita, al damunt dels seus peus caigué mig cos d'un seu amic. Era
un bust que anà pels aires i va arribar allà, com si volgués
emparar-se a l'amic abans de morir.

-Ramon!

La cara del morent féu moviment d'ulls, L'ordre terminant
d'avançar, dita per una veu ronca i plena d'entusiasme d'un capità
que semblava boig, va fer abandonar aquell bocí d'agonitzant.

La música va esclatar. Les baionetes van lluir al sol ixent, els
soldats embriagats per les resplendors de la victòria i bon xic
allunyats de la por que regna en els primers trets, eren com una
mena d'homes sense seny que van avançant orbs i atiats per una llei
de força desconeguda que s'escampa per tots com una bogeria
encomanadissa. ¡I s'alcen els homes, famolencs de venjança, i amb
el cor ple de l'ira més verinosa, cerquen adalerats l'enemic per
atravesar-lo follament amb la baioneta lluent i punxeguda!

-Nois, ja en porto cinc d'atravessats!

-Com els cargols!

Allà dos que s'han escomès alhora, han caigut atravessats. Tots dos
morint-se han romàs cara a cara. Quina mort més terrible! ¡Morir
veient l'enemic fins que arriba als ulls la foscor de l'agonia!
Fins que la mirada mor dins els ulls enterbolits.

A la fi, els trets minven, la pols cau i el fum es desfà en l'aire!
L'enemic fuig perseguit, i la terra és un sembrat de dolor viva,
punyent i aterradora!

Els morts són a munts. Els morts en actitud de lluita heròica, uns
sencers, altres mutilats, sense cap, sense cames, en mig de bassals
de sang i barrejats amb el mateix enemic. És una visió ferestament
atuïdora. Però més torturador és veure i sentir els dissortats
ferits per terra. L'un gemega silenciós posant-se la mà a la
ferida, l'altre fa uns grans crits demanant que el rematin per
alliberar-se de la dolor! aquest, anomena plorant un nom de dona:
¡la seva promesa! aquell, clama amb mots enternidors a la seva
mare! ¡És tot un chor de joventut que sent la fredor de la dalla de
la mort que l'ha començat a segar de la vida, és el plany llastimós
que s'alça com la fetor que deixa la sembrada de la guerra!

I aquell que gemegava, ara ja no diu res; sols la ranera rítmica
que a poc a poc s'acaba, se sent a la seva vora. El que anomenava
un nom enternidor de dona, sols l'anomena de tant en tant i més
baixet. La mort avança invisible, i, un a un, va emportant-se els
herois que ha triat per a ella.

Fra Genís restà espalmat i no podia capir que ell hagués estat un
dels que anés camps enllà caçant els homes com un embriac sense
entranyes.

Quan tot fou recollit, els morts registrats, identificats i
soterrats, els ferits transportats i les armes en ordre, es
desvetllà l'alegria de la victòria, i tot un enraonament va
escampar-se, i de tant en tant una rialla sortia com el primer
senyal de vida triomfal.

Fra Genís fou el que menys sentí l'alegria; estava astorat d'ell
mateix, i en sa consciència sensible de novici es congriaren els
penediments més torturadors. En tants de morts no va ajudar a ben
morir ningú. Una mena de indiferència va fer-lo romandre davant
d'aquella visió macabra amb una fredor de botxí. Després, en el
brogit de la batalla es veié pres d'una ferocitat que ara li
repugnava com una fortor ofegadora que portés al seu damunt i de la
qual no pogués alliberar-se. D'aquell primer combat ençà, Fra
Genís, demés dels sofriments i privacions de la guerra tenia son
cor espinat pel penediment. Per això ara el bosc li és una mena de
consol, una mena de temple on troba una pau vivificant i un silenci
reconfortant.-Si fos llarga l'estada al bosc!- sospirava Fra Genís.
Aquelles soques alteroses i revingudes amb les espessors de fulles
enlairades que es movien plàcidament amb el ventijol matinal!
¡Aquella sentor de buscúria que s'exhalava en els capvespres i que
ell flairava amb delitança com la olor del convent que recordava
amb il·lusió! ¡Aquelles remors suaus d'aigua naixent en les ombres
de les verdors frescals, la cantadissa dels ocells, l'harmonia de
les ventades i la lentitud beatífica que té el temps dintre els
boscatges i l'amplitud que pren el respir i el benestar de cor i el
repòs que hi troba l'ànima!... Fra Genís allà, li semblava que
estava en les claustres del convent, on son esperit va entrar
assedegat del gaudi del silenci, la quietud i la pau eternals. I
sense cap enuig, feixuc dels armaments que duia, feia els seus
precs anant amunt i avall, quan no restava de guàrdia, mentre els
seus companys jugaven entre grans rialles venturoses.

Una nit, s'enfonyà en el bosc i va perdre's. Feia lluna. Fra Genís
pregava en veu alta bo i caminant entre les soques callades de la
gran boscúria. Era feliç. Feia la pau de tants de dies de fer de
soldat sense fer les oracions que sempre enyorava. Fervorós mirava
al cel cercant entre els estels el Déu que ell adorava, amb un
misticisme sublim. Tot d'una va aturar el pas lent i restà
corglaçat. Estava perdut! Un soldat enemic l'estava sotjant. Com
que Fra Genís era lluny del furor bèl·lic no va saber què fer.
¿Fugir de sobte?... encarar-li el fusell?... Va alçar els ulls al
cel i sa faç s'inundà de claredats de llum i en aquell instant una
veu timida i coneguda va trencar el silenci majestuós del bosc.

-Fra Genís!... ets tu?...

Fra Genís romangué esmaperdut i astorat!

-No em coneixes? Sóc el Pare Prior!

-Jesús!... Pare Prior!...- i Fra Genís oblidant la seva vestidura
de soldat, com sempre feia en el convent, va agenollar-se i li besà
la mà.

De moment els dos frares soldats no es pogueren dir res. L'emoció
de veure's allà, en la solitud, vestits amb ropatge d'enemics, els
féu una pena tan pregona que les llàgrimes els van caure. Damunt
les fulles lluïren amb la claror de la lluna les llàgrimes
d'aquells dos homes. Després, un xic més refets de la gran
sorpresa, van sentir la por d'ésser vistos i baixet baixet es
posaren a parlar!

-Pare Prior! jo voldria çonfessar-me! Porto una vida tan terrible!
¡Faci'm aquesta caritat!

I allà en la nit, Fra Genís es confessà amb el seu prior de l'ordre
de missioners on ell era en esclatar la guerra. La confessió fou
llarga i mig confidencial. Tots els escrúpols, foragitats i les
faltes, esborrades amb l'absolució plena d'una unció mistica que
eixia d'aquell Prior soldat, d'uns quaranta anys. La impressió que
feien aquells dos frares enfervorits amb les armes al muscle,
vestits de nacionalitat enemiga i en la nit majestuosa, era
enternidora i plena d'encís. Units per l'amor de Déu i novençans en
la vida de les lluites, en veure's, van esglaiar-se i en conèixer-
se sense pensar en altra cosa sinó en Déu van amorosir-se llurs
ànimes amb la delícia del Sagrament que tant enyoraven. Ni per un
moment van fer esment dels afers militars, talment com si la guerra
no fos nada. Tots dos en sentien la bravada i tots dos eren prou
escrupolosos per a no gosar dir res que remotament pogués dur un
benefici a llurs exèrcits.

-¡Pare Prior, fa deu mesos que ha començat la guerra! qui havia de
dir que vostè hi anés!

-No sóc pas tan vell?

-I qui hi ha més amb vostè?

-¡Gairebé tots el novicis del teu temps i del meu país!

-Jesús! i si ens trobem en un combat? ¡això m'aterra!

-Tu compleix com et manin!... ¡Ara ets un soldat i prou!

-Jesús!... Quina cosa tan terrible! ¡matar un company de noviciat!

-No t'espantis! No temis!

-¡Com ho sospitava que n'hi havia al servei! ¡I el dia de la
declaració de guerra en marxaren dos del noviciat! ¡sempre temo
trobar-los entre els enemics!

-No temis per ells!

-On són?

-Gairebé tots són morts!

-Jesús? Quan van morir?

-En el combat del dia trenta!

-Jesús! Jo hi era en aquell combat! ¡Jo devia matar-los! Això és
terrible! ¡això és monstruós! Pare Prior, ¡jo no puc seguir
matant!...

-Calla !... calla !... tu fes el que et manin!

-¡Però jo en aquell combat vaig tirar tot un dia! i vaig atacar a
la baioneta!... ¿Que hi era vostè?

-Si! van ferir-me lleument.

-Què potser em va veure?

-No! no vaig veure ningú! ¡Sols en finir vaig veure que m'havien
mort nou novicis!... ¡Tots menys Fra Roc que ara està malalt de
cansament!

-¡Fra Joan! tant alegre que era! i Fra Salvi! Fra Pere! Fra
Valentí, Fra Claudi, Fra Valeri, Fra Narcis!

-Tots!... tots són morts... fins Fra Fabià morint-se va dir-me: ¡si
veu Fra Genís que no tingui por de morir-se! no és res! ¡jo em moro
molt a gust!...

-Tots morts! tots morts!...

-Tots, fill meu! tots! ¡Allà al convent sols han restats els vells!
El germà vaquer, el germà porter, els gats i les vaques.

-Preguem pels morts!

-Preguem!...

I van posar-se a pregar pels difunts del noviciat.

Entre tant el caporal va trobar a faltar Fra Genís i tot seguit ho
digué al capità Bernat que era un lliurepensador que sempre mirava
amb recel i odi Fra Genís perquè era frare.

-El místic ha fugit? Ja el trobaré jo! ¡Quin gust caçar un frare!

El capità tot enquimerat va encaminar-se per l'indret on va veure
que s'allunyava Fra Genís. Aquell home donat a la perversitat i a
la rancúnia per tot allò que era religiós, es tragué el seu
revòlver i a poc a poc mirant pels llocs més enfosquits, anà
seguint la boscúria desitjós d'escarmentar aquell pobre innocent
que no havia fet altre mal que no pensar i sentir com aquell capità
que vivia sense cap afecte a Déu.

Després de caminar una bella estona, es trobà en una bardissa
espessa, i tot cercant-ne l'eixida va semblar-li sentir confosament
uns enraonaments. El capità flestomador va restar quiet, escoltant
una galan estona. Sí! ¡allà prop algú enraonava! En tots temps un
parlar en mig de la boscúria solitària, al cor de la nit, és tot
esclat de misteri; però en temps de guerra, és tot un niu, tot un
tresor d'espionatge que cal sorpendre amb tota la seva valor per a
treure'n, potser, una victòria esclatant. El capità, temerós de fer
remor no gosava respirar. Lentament avançava ara un peu, ara
l'altre, i s'alzinava tan com podia per veure, entre les bardisses,
els que parlaven, alternant les veus i sempre en el mateix to.

Bon punt fou més a prop, va mirar entre les branques de la bardissa
i restà sobtat en veure Fra Genís i un soldat enemic tan a prop
l'un de l'altre. Tot d'una amartellà la seva arma i va dubtar un
moment. De primer, volia matar el soldat enemic i després fer
presoner Fra Genís; després, pensà, millor fóra matar Fra Genís i
fer l'enemic presoner per a fer-lo garlar al seu gust; més tard, va
creure que fóra millor treure tot el profit del seu espionatge
nocturn i escoltar una bella estona, fins que finís la conversa. Un
cop descoberts tots els detalls útils a l'estratègia eixir de sobte
i encarar-los l'arma! El capità descregut, satisfet de la seva
decisió, restà agotnat, desficiós i sentint una joia plena de
malícia.

La devoció dels frares creixia a cada nom i les veus eren més
fortes.

-Un Pare-Nostre per fra Valentí, i que Déu el tingui a la glòria!

I l'oració naixia diàfana en els llavis plens de devoció.

-Un Pare-Nostre per l'ànima de fra Claudi!

I el Pare-Nostre brollava més clar encara.

-Un Pare-Nostre per fra Narcís.

Llavors les veus van créixer i arribaren amb claredat fins a les
oïdes del capità ferotge.

-Preguen! I sense donar-se compte va baixar la mà que empunyava
l'arma. El canó restà apuntant el sòl encatifat d'escarrotxa i
pinassa.

El capità va avergonyir-se!... I si els arriba a matar mentre
pregaven! Sense lluita! ¡Quina covardia! ¡fóra com matar una dona
mentre dóna el pit, o una criatura mentre juga!... Aquell home,
corprès d'una emoció nova per a ell, va romandre indecís, se li
apagà el foc de la rancúnia i el coratge bèl·lic; i enlairat per
una mena de sentiment enternidor, va moure el cap tot estemordit.

I tant va voler sentir de prop les oracions, que féu una remor lleu
que els dos soldats van sentir.

Sobtadament l'oració finí; els frares emmudiren tremolosos.

-Pare Prior! he sentit un soroll!...

-Jo també!

Llavors el capità, sense saber per què, va tenir por, una gran
temença d'ésser descobert. Por de passar vergonya, por d'una mena
de respecte per aquells dos homes units per un misticisme que li
semblava superior als seus ideals de guerrer.

-Fra Genís, vés-te'n! ¡Fem una imprudència! ¡Ningú que ens vegi no
creurà que som aquí oblidants de les nostres nacions!

-El dia en què tot el món pregui de cor no hi haurà nacions! ¡La
bondat cristiana esborrarà les fronteres!

-I si us trobo en un combat?

-Mata'm! és la teva obligació! Vés! ¡Sies un bon soldat! tan bo com
eres frare!

-Pare Prior! doneu-me la benedicció!

El frare Genís va agenollar-se i el seu Prior va fer-li un
solemnial senyal de la creu i el novici agenollat i capjup, va
senyar-se amb una devoció fervent. Després, convingueren de no
girar a mirar-se mai, per ignorar on anaven, i apressats van
allunyar-se entre les soques dels arbres i llurs ombres
misterioses.

Al capità tremolós, li va caure l'arma a terra! i provà en la
foscor de la nit superba, de senyar-se, mentre son cor li bategava
amb desfici, enlluernat per unes clarors mai vistes. Sobtadament va
sentir caure el seus pecats dins la seva consciència i després, el
terratrèmol dels penediments plens d'ufana atuïdora, i va exclamar
exhaurit:

-Qui sap si em confessés amb fra Genís!

I temerós com un nin seguí Fra Genís amb l'ànima voltada de dubtes,
sa pensa enterbolida per recordances tenebroses i son cor entendrit
per aquella boscúria plena d'austeritats. El silenci li semblava
una meditació d'asceta, les ombres de les soques velles i alteroses
un estol de frares extasiats per un somni místic i la claror de la
lluna, una mirada piadosa de Sant que l'aconhortava!

(Blanes)



JOANÍN.

I.

El dia en què En Guim va trencar-se la cama tot saltant amb la pica
per aquelles muntanyes feréstegues passant contraban, va rebre una
sotregada atuïdora. -Me fai vell!... me fai vell!...- va exclamar
afligit en veure's allunyat d'aquella vida plena d'asprors i
ventures que tant li plaïa; d'aquelles caminades per viaranys on no
passa una ànima, saltant roques i amagant-se sota les boixeres amb
el paquet a l'esquena; d'aquelles caceres d'óssos on amb la mirada
d'ocell, les oïdes de cabirol i les cames sempre lleugeres, portava
un bon guany a casa seva i un bon plaer a la seva ànima assedegada
de sentir impressions intenses.

Ara, en sa casa fosca de fora i de dins, damunt aquell llit dur, En
Guim gemegava. La seva dona plorosa de sentir-lo, preparava un boci
de tarna de llana i escalfava la pega i el llard de porc mascle que
el pastor ben segur que demanaria per a fer-li la cura com va fer
amb la pota del xai.

Entretant el seu fill Joanín, esglaiat de veure la sangorrera que
feia la cama del seu pare, anava corrents cercant adalerat el Sant,
el pastor que guaria totes les cames trencades de la rodalia, tant
dels homes com dels animals.

Ben tost se sentia a baix una veu dolça. Després una remor de fusta
trepitjada. Més tard la veu s'aclaria i el trap-trap d'un cos pesat
que puja l'escala s'anà fent proper, i a la fi el Sant va omplir
tot el marc de la porta. Tots feren un sospir.

-Ja és aquí!

-I dôs, Guim, ¿que vos haveu venut l'enteniment? L'ossamenta no
s'ha de trencar mai! És una terrissa que s'ha de gordar sempre
sencera!

-Ai, Sant! Ja ho veieu! Avui tot justament me só entrepossat. Tenia
les cames virtigues; agafo la pica per fer un salt, rellisco damunt
d'una congesta i rodolant... rodolant caic en una bassa. Mireu,
encar vaig brut de tarquí! ¡Tot justament avui!

-Què li farem a Déu més que dir-li Senyor! Veiam, lleveu's la roba.
Veiam... Veiam... què tè aquesta cama. Ara com ara no s'espanteu!
És una trencadura igol que la d'aquell xai; ¿vos recordau? El que
enguany vos vaig gorir!

-Sant!... mireu's-hi força! ¡Tot ho tenim a punt!- va dir la dona
trafegosa.

-Ben pensat!

Llavors el Sant va agafar la cama i va arreglar-la-hi. En Guim
gemegava mossegant un mocador i En Joanín amagava sa faç en un
recó, plorava i aclucava els ulls.

-Doneu una mossegada al llençol i no vos en sentireu tant!... Ja
estarà aviat... ¡mossegueu la dona entretant!

El Sant, aquell home pelut i bru que duia gorra musca i un sarró de
pell d'ovella, en finir la seva tasca va rentar-se les mans i,
voltat del silenci que naixia, de l'admiració dels que el miraven,
va exclamar:

-Guim, fins a un altre!

-Llamp!

-Jo no dic de qui!... si vostre o de la dona!

-Rellamp !

-Vull dir de la dona del bou!

-Ah!... Sempre ne teniu una al pap!

-Ja sabeu el que diu la brama; els Sants de missa fan resar i el
Sant de les cames trencades, com més mal, més rialles! ¡Jo vull que
tots els llombrígols trontollin!

-Sempre sereu boig! ¡Que n'haureu vistes de persones malaltes!

-A nevades!

-Escoltau! ¡quan vos caiga bé, tornau a passar per astí! Me mirareu
la cama. Ara dieu, quant vos havem de donar?

-No res!

I vulgues no vulgues En Joanín, per ordre del seu pare, va posar-li
quatre duros al sarró on duia un bocí de pa bru, un tros de
formatge i un flabiol llardós que no tocava.

Passada la dolor, i davant el munt de dies que En Guim havia de
romandre al llit estirat i quiet, va esclatar la meditació. Una
cosa nova per ell que mai no havia fet. Sospesava les coses. Heu's
ací un hom que tot el dia estava absort amb ses idees.

En aquella cambra petita i fosca sempre immòbil, sentint la remor
del riu i de tant en tant l'esquelleig dels ramats que pasturaven a
les muntanyes veïnes, En Guim comptava les hores que la campana
esquerdada del cloquer de l'església li anava dictant. A poc a poc,
a mesura que es trobava millor es reviscolava esborrant-se-li la
idea d'aquell cementiri reduït que hi havia al costat de
l'església, amb una reixa a la porta perquè els porcs no hi
poguessin entrar a mudegar la terra sagrada. Ara, ja no té por de
morir-se i fins pensa que, fet i fet, pot molt bé esperar-se a la
quaresma per confessar-se, i això que era la primera cosa que volia
fer en sortir de casa. Ço que li feia rau-rau i de tant en tant el
feia esgarrifar, era el pensament que si ell arribava a morir
d'aquella caiguda, el seu fill no hauria tingut el gust que tantes
voltes li havia demanat i que ell li havia promès: anar a caçar un
ós! Demés, tan bon punt pogués tornar a trescar per aquelles
muntanyes alteroses i solitàries, calia que sempre se'n dugués En
Joanín per a transmetre-li com allò més preat de la seva vida i com
la joia més estimada del seu humil patrimoni; la destresa de la
cacera de l'ós.

-Ves si arribo a morir! ¡Ara fóra soterrat i el meu fill sense
altre ofici que el de pastor! ¡I sense altre eina que el mandró!
galan vida!

I tot seguit va repassar l'enfilall d'amargors que el van dur a
ésser el més destre a occir els óssos d'aquelles boscúries
paoroses.

-¡Cal estalviar a Joanín aquest aprenentatge tan dur!

Guim era un home petit, prim, que tenia una veu petita i parlava
fent una cantarella dolça i amigable. Sos ulls es movien
desficiosos o restaven llargues estones mirant el cel. Com el seu
fill Joanín, va fer de pastor de petit petit. Als dotze anys, quan
guardava el ramat d'En Blasi, una nit va veure com un ós li prenia
una ovella. La duia sota un braç i tot seguit va amagar-se entre
les soques revingudes d'un bosc d'avets, avellaners i boixeres.

-L'os!... Llamp!...- I aquella nit aquell vailet no va dormir i
quan li semblava veure una ombra bellugadissa agafava un tió encès
i s'hi encaminava per fer-la fugir. -L'ós!... ¡Rellamp!...-
exclamava plorant, temerós d'En Blasi que era un home cruel i
geniüt i venjatiu.

A l'endemà, va anar al poble i demanà l'escopeta al senyor rector,
un vellet que tot tremolava i que duia una sotana rogenca i
apedaçada i que deia les matines tot passejant-se pel petit
cementiri que voltava l'esglesieta de cloquer punxegut i negre.

-Mossèn Magí, m'ha sortit l'ós!... ¡Rellamp!... si em deixés
l'escopeta!... ¡tan sols per fer-li por! Si no, En Blasi em tirarà
al carrer!...

-Agafa-la! és ací rera la porta. Quan te caigui bé ne compraràs una
de nova i me la tornes- va dir-li el vellet que havia deixat la
seva arma a tots els pastors jovencells que li demanaven cada
estiu. Amb aquella escopeta rovellada que restava rera de la porta
hi havien après a tirar tots els pastors i el rector la tenia com
un objecte del patrimoni de la parròquia. Era de tothom.

En Guim va carregar l'arma amb «cabosses de claus de ferrar» i
s'encaminà pels senderons solitaris, als paratges més boscats,
ardit a encarar-se amb l'ós que «va donar dany» al seu ramat.

No passà gaire temps que a un altre pastor l'ós li deixà una ovella
mig menjada. Sols havia menjat la carn i havia deixat totes les
freixures. En Guim va restar astorat, mirà l'escopeta del rector i
sos ulls se li enaiguaren de pena.

-Cal emmatzinar-los amb _estrenyina!_...

I es proposà anar a la vila, on hi havia un home que passava de
tant en tant i duia estricnina de la part d'Andorra. Llavors
emmetzinaria un xai mort i esbocinat i l'escamparia pels vols on
viu l'ós perquè en menjar-lo la fera morís emmetzinada. Després
pensà que fóra millor que avisés «perquè puiessin». Uns homes
fornits i agosarats van pujar-hi i van restar a l'aguait mentre els
gossos escorcollaven àgils i desficiosos dins la foscúria del bosc.

Com que l'ós és molt patut no podia encalçar els gossos lleugers i
bordaires i no calia témer pels cans que a la fi feren posar a tret
1'ós cobejat i temut.

En Guim valerós i sense seny li disparà l'escopeta carregada de
«cabosses de claus de ferradura» i l'ós ferit va escometre'l i se
li aferrà a una cama. Els homes van sangglaçar-se; ningú no gosà
disparar l'arma per mor de no ferir En Guim fins que ell va cridar:

-Tireu en l'aire! i totes les armes varen esclatar. L'ós va girar-
se i En Guim va fugir com un llamp després d'esbocinar l'escopeta
pel cap de la fera. Una pluja de bales van fer caure l'Ós. I els
respirs es feren amples i els cors s'obriren a l'alegria, com les
flors que s'obren a la claror matinal.

-Guim si et descuides! No t'espantis!... no ploris!...

-Quan veig que s'afrontis cap a jo!... li esbocino l'arma al cap i
l'hai estemonit!... ¡Com me garbava la cama!... Em tenive més
fort!... És un dels óssos més rascos que só vist!

-És que ara permuten. ¡El pèl que ara puja és el bo! Dura fins a
l'hivern. S'han de matar a la tardor; ara a l'estiu, la pell no té
tanta estima.

-No parleu tant; vós, Jaumet, aneu a casa Tomàs, que vos deixo un
ruc amb un bast per a dur l'ós al poble. I direm que vos donga sal
i vinagre per a les ferides de Guim.

-No t'espantis!... fum!... ¡que això no és res!... fes trago i ja
pots tornar l'arma al senyor rector. I compra-te'n una de nova!

-Sí!... i l'ovella morta!

-Amb el que trauràs de l'ós ho pots pagar tot!

-El batlle et donarà deu duros.

-Sí, però li has de dur l'orella, i la pell es fa malbé.

-Me sembla a jo que val més vendre-la a qüalquere que vagi a França
i, del greix, vendre'l per la dolor.

-I després diuen que quan l'ós sent trepig fui; escape!

-Prou ho sé jo!... S'ha atalaiat de jo, ¡i ja ho haveu vist com
baixava frustit cap a jo!

-Oh! és que si està ferit no fui pas!

D'aquell dia ençà En Guim va fer son aprenentatge amb una
constància d'heroi. Zelós del seu ramat, a part de les àguiles i
els llamps, tenia com a enemics els óssos i els sotjava sempre que
podia; a les matinades anava per les gleves on vivien amb els
cadells i en cercava les petjades que deixaven en la terra tova i
humida. «Es coneix bé que han sortit, hi ha potades grosses i
petites, Rellamp! tota una família! Han fet niu a l'englava i ara
són als tossals. A l'hivern viuen en un cant de roca i se tapen amb
fenàs, ¡que així se'ls tornés _estrenyina_!»

En Guim no va parar fins que va entrar a una cova d'óssos. A
l'estiu va trobar-ne una; era en una tartera. Sota mateix d'una
roca caiguda dels cims, trobà un forat i s'hi atansà; ¡feia una
feresa! Ell que hi tirà bocins de pa i els gossos s'hi ficaren
ensumant desficiosos amb el morro arran de terra i movent la cua
amb neguit. No se sentí res! «Els gossos no nyapissen; és que no
troben el flas; hi entro! No hi ha buinals; m'hi fico!». En Guim
adalerat i encuriosit es ficà en aquell catau desconegut com qui es
llança de cap a l'aigua de sobte, tement que la por o el dubte li
guanyin la voluntat. Un cop a dins, sentí una fortor i es veié
voltat d'una fosca. Va encendre una cerilla i descobrí un munt
d'ossos i mirà tots els recons. «¡Els lladres!... ¡Això deu ésser
el vedell que van esballegar de la vacada de can Tartera!»...

Altres voltes vigilava plàcidament el que feien les feres. Gaudia
de sorprendre-les, adés posant-se dret a les muixeres fent petar-hi
els camals i menjant-se les muixes; adés descobrint terra remoguda
i els clots que feien de nit per fer sortir els cervellons i
engolir-los amb desfici «una mena de moda de tòfones». Un jorn els
atrapà esparricant els munters de les formigues que els pujaven
cames amunt, i l'ós, se les menjava. Una tarda els veié llepant els
seguers que fan en les roques les abelles que en veure'l «se li
amonteraven en un replegot» i la fera se'ls menjava plàcidament.

En Guim a cada cosa nova que veia tenia una gran alegria. Havia
vist óssos foscos, de ben negres, de ben blancs, de molt peluts, de
més rasclos, de magres, i, quan venien les nevades primeres i En
Guim els veia ben «graixuts» pensava tot baixant amb els ramats cap
als poblets: -¡A veure si tu vendràs amb jo cap a vila!...-

En Guim ja ha sortit de casa, camina amb un bastó i encara va coix.
Va de casa en casa i demana per seure, i està content d'haver
deixat aquell llit amb aquells petges alts que li recordaven els
quatre blandons que posen voltant els difunts. Cada vespre,
alliçonava el seu fill amb narracions que tots escoltàvem encisats
i esporuguits. En veure tornar el fill d'En Guim els veïns hi
entraven, i allà, la Mera, aquella dona golluda que no hi era tota,
feia voltar el fus que penjava de la filosa plena de borra; la jove
de can Mec, que també tenia un goll, tan gros que quan reia se
sentia una ranera com si s'ofegués; el jaio de can Lliurons que
duia calces curtes i ermilla de vellut negra i tenia els ulls blaus
i els parpres de baix caiguts cap enfora com si fossin les llosanes
d'una finestra. En Joanín, es llescava un bon tros de pa negre, se
l'untava de confitura de gerds i, assegut prop del seu pare,
escoltava amb emoció les narracions de les caceres i tots hi feien
grans exclamacions, i pel poble, menut, de cases negres, cobertes
de pissarra, que voltaven una església romànica, s'hi anà escampant
l'expectació de les caceres d'En Joanín, d'aquell jovencell ros i
cobert de borrissol d'or espigat i bondadós, que tots estimaven com
a amic, que les fadrines esguardaven amb simpatia i totes les dones
fetes desitjaven per a llurs filles.

II.

Som a l'estiu!... Les neus es fonen i l'aigua cau a dolls remorosos
muntanyes avall!... ¡Beneida sia l'aigua que amara els prats i
eixampla els rius i omple els estanys del Pireneu!... L'aigua és
l'eterna artista de les altúries solitàries. És l'ànima dels
cims!... Les seves remors atravessen triomfals el silenci
d'aquelles quietuds, com una idea, per la claredat d'una pensa
reposada. I va cantant tot esmunyint-se victoriosa i gaia, i de
sobte s'estén i s'atura per fer un espill per als estels, i més
enllà, entra en una balma i diu l'oració lenta i devota del
degotall vivent i auster!... Ara, esclata riallera d'entre una roca
maternal i és la fontanella que els pastors sospiren en les
soleiades, ara, vigorosa, escumejant i eixordadora, es llança d'una
altura i pren tota la bellesa esclatant de la majestuosa cascada i
nit í dia va xarbotant l'aire i les roques, les flors i les herbes
del seu voltant, i és com una regina que té palau, i la gent que
s'hi atansa, en sentir-la de lluny se sent confortada i plena de
respecte. Després l'aigua la veureu amiga de les flors petites i
flairoses passar enxaragallada fent remors humils, com sospirs
d'enamorat, pels prats que encatifen la muntanya. I de tant en
tant, maternal i fecunda, cau a dolls del cel i passa com un vel
davant els abismes i fondalades i esdevé roja, més eixordant i
furient!... pluja beneïda del Pireneu!...

Oh! ¡com s'enyora l'aigua en els paratges on tot és pedra fullada,
roquissers abruptes i tarteres sense un bri d'herba, ni un respir
de vida!... ¡Tota una muntanya gegantina de roca que puja pel blau,
com si volgués ésser l'escala per a pujar al cel!... ¡Si allà es
troba una congesta buida que regalima tímida entre la fresa del
vent, i quin conhortament dóna a l'ànima l'aigua renouera!

L'aigua, amiga dels ulls, crea els reflexos frisosos d'elegàncies.
Aigua blava, aigua verdosa, aigua dels davassalls d'or dels llacs
enlairats i silenciosos. Aiguablanca de les escumes germanes de les
congestes. Aigua que voles fugint de les cascades i fas amb
gentilesa les coloraines fines de l'arc de Sant Martí. Ets l'eterna
artista que cantes i pintes en tot el Pireneu.

Després que has besat gemada i has omplenat de vida i alegria tota
la muntanya, esdevinguda riu, et frises en els gorgs i passes
brunzint entre pedres rodones que semblen els cranis d'una nissaga
de gegants perduda, i arribes a la plana i et tornes seriosa i
calmosa com una dona entenimentada, i així, arribes a la mar i
enamorada t'hi llances i mors en una eternal abraçada.

Ací, escoltant l'aigua, teniu En Joanín. Mireu com somia nit i dia.
El seu pare li ha sembrat la pensa d'il·lusions i passa l'estiu
esperant la tardor com el pobre jaio espera, tremolós de fred, la
manyaga del sol primaveral. En Guim ja camina sense bastó. La cama
encara li fa un xic de dolor que li minva amb aquella font que raja
calenta entre les salenques, cerveres, ginebres i grèvols, on salta
l'esquirol joliu i on creixen la molsa frescal, l'herba pigosa i
les falgueres frondoses. En Guim, cada matí anava trico-trico cap a
la font bullent d'aigua guaridora que feia vapors com si fos l'alè
febrós de la muntanya i l'hivern fonia les geleres i nevades i
alçava una nuvolada calenta en l'aire gebrat que la voltava. Allà,
En Guim posava la cama amb tota la fervor que li donava aquella
munió de gent guarida per tota la contrada, i a voltes, veia En
Joanín guardant el ramat com cada any...

Ara el veu que porta una arma, frisós de disparar a la fera que no
surt, i En Joanín, es neguiteja i canvia el ramat de lloc tot
sovint. Crida els gossos d'atura, petits i peluts, que ajunten el
ramat escampat. Fa bo de veure els xais fugint i acoblant-se entre
els lladrucs dels gossos i el soroll de les tríncoles sacsejades
pels saltirons que fan totes les bèsties i els crits d'En Joanín
que dalt d'una penya tira pedres a la ramada. En un respir, les
ovelles s'apilonen i s'arrengleren i van caminant caminant,
pacients i resignades, seguides del pastor que somia que surti l'ós
i se li mengi una ovella i ell fer una gesta heroica, com les que
havia fet el seu pare!... La visió de l'isard dalt d'una clapissa
mirant escotorit el cel i movent amb llestesa ses banyes ganxudes i
negres, no li fa cap impressió: -«¡Què vol aquell ximplet!»...- i
li gira la cara malhumorat.

De la terra remoguda pels talps, ni en fa cabal, i això que abans
els perseguia infantívolament tot ple de joia. Fins i tot aquell
estiu passà pel seu damunt una àguila esplendorosa i solemnial, bo
i duent en ses potes un cabridet d'isard, i En Joanín s'ho mirava
amb indiferència. Es dóna al seu pensament predilecte i recordant
els consells que li havia donat el seu pare, «l'ós quan més a prop
millor; el tret és més segur», s'imagina que la fera se li atansa i
ell resta dret immòbil, serè i valent i llavors, aquell pastor ros,
d'ulls blaus, espigat i de fesonomia dolça, sembla talment el
príncep d'aquelles solituds alteroses, corprès per una goja
colpidora!

Les jornades que passava pasturant en les planúries i en muntanyes
encatifades d'herba fomental, En Joanín hi estava desficiós; ell
volia boscúria feréstega, i allí, no hi havia prou menjar per al
ramat, i allí era on hi havia els óssos. Per això, mentre les
ovelles pasturaven, ell tot consirós s'ajeia damunt l'herba
clapejada de tota la gaiesa de les flors: i no feia cabal de
l'exquisida elegància del romerill; de la humilitat dels cardigots
i les carlines que s'obrien ran de terra i aplanades hi restaven
com una condecoració de la muntanya; de la grogor enlluernant de
les faringoles, boixeries, i salamues; de les blancors radiants
dels maligons, sedolies i letarel·les i de les blavors moradenques
de les tores, ginebres i selones.

Cansat de jeure anava pels cims, on l'aire fred eixordador i
trontollant el vivifica entre un món de congestes perennals i
tarteres de pedra llosera. Allà, dins la vibració del vent que
l'eixordava i li tapava el respir i feia tremolar amb fúria les
flors, prenia la fona i llançava pedres brunzents als llacs de les
fontalades que no sentien el terratrèmol de la ventada.

I passaven els dies, com passen les ombres dels núvols per damunt
les congestes enlluernadores. I cada nit atribava, amb tot un
naixement d'estrelles, un escampall de silenci i un esclat de
misteris per En Joanín. Llavors, la basarda creixia i els
sobtaments esglaiadors sorgien; ara, una pedreta que cau, ara, una
alenada de vent més forta o un estel que fuig i es perd rera un
tossal; en tot, la sensibilitat d'En Joanín veia el senyal fatídic
de l'ós que escometia el seu ramat; i passava la nit amb la
majestat d'una regina, i s'avergonyia de restar com un
espantaocells davant de tot un poble. L'ós no hi anava i l'arma se
li rovellava.

Com una mare que s'acosta per sentir el respir del seu fill adormit
i que té por de deixondar-lo, així, En Joanín escoltava la boscúria
bo i allunyant-se del ramat; volia assaborir tot el misteri paorós
d'oir el cruixit d'una branca esqueixada pels óssos que es mengen
les fruites dels arbres. ¡Tan sols pogués veure, sentir el rastre
de l'ós a les eugassades; veure com les eugues es mouen esfereïdes
i posen els pollins al bell mig del rotllo que fan mentre elles
esperen a guitzes que s'hi atansi la fera!...

Així, fent una vida isolada, entre ventades, solellades, pluges i
pedregades, passà En Joanín l'estiu més llarg i trist de la seva
vida, frisós, menjat pels neguits i esperant sempre!... A la fi,
vingué el jorn de la davallada. Va tancar la cabana amb una pedra i
prengué comiat d'aquelles solituds. Era un matí d'aquells en què
l'alegria surt del cor a dolls, la cançó fuig dels llavis, els
somriures il·luminen la faç i els ulls guspiregen de gaubança.
Enrera del ramat que es perdia fondalades enllà, En Joanín, amb els
ulls més blaus que mai de tant mi rar el cel esperançat, caminava
tan lleuger per damunt de les pedres que semblava una visió
angelical que passés a obrar miracles per aquelles contrades.

III.

La tardor és arribada. La primera nevada s'ha estès un matí per tot
arreu. Després el sol, encara dominador, ha escalfat l'aire com a
l'estiu i la blancor s'ha fos tot seguit com avergonyida. L'aire
passa fred pels carrers que fan olor d'herba dallada i el jaio de
can Lliurons i la Mera, la vella golluda, s'esguardaven bo i
pensant que torna l'hivern i qui dels dos serà que el fred durà
devés el Camp Sagrat; són els dos més vells del poble. ¡Fa un ramat
de temps, anys, que no ha mort ningú, llevat d'una mainada! El fred
s'atansa i els vells atemoritzats s'encauen a llurs cases,
s'asseuen als escons perquè les flames vivificants i amoroses els
reviscolin. Fred a fora, foc a dins! El jaio farà esclops mentre
sos ulls hi lluquin. ¡La vella farà fil amb la filosa, fins que els
dits se li embalbin de fred, i endemés Déu dirà! ¡que també ne
pateix de fred pels homes d'aquelles muntanyes! ¡Fred a fora, foc a
dins! Melangia en el cor; l'hivern de les foscors llargues va
venint. ¡Passà l'esgarrifança per tot el cos arrupit, i la tremolor
per l'ànima esporoguida, i en les muntanyes, es sentia l'alè de
l'hivern!

Joanín, que ha passat un munt de dies disparant l'arma per a
assajar-se, és l'únic que rep l'alenada de l'hivern amb un somriure
gojós. L'esgarrifança que sent En Joanín és d'alegria. Demà mateix
és la cacera i tot està a punt i En Guim és el d'abans i tresca per
les costes sense sentir gota de dolor en aquell os que el _Sant_ va
guarir amb simplicitat i destresa. Pare i fill senten l'emoció del
goig falaguer; el fill perquè sent la il·lusió esperada al seu
devora com una mirada amorosa, i el pare perquè es troba en el camí
a què van conduir-lo les meditacions deixondides en aquelles hores
de repòs que el _Sant_ va recomanar-li. «Sort de la cama trencada!
¡sinó no hauria fet cabal del noi! i i fent _contrabando_ m'hauria
fet vell sense donar-li l'ofici de caçador! Demà veurem! Això és
una caixa tancada!... ¡Tira dret com si apuntés amb els meus ulls!
Demà veurem!»...

En Guim, no havia dit res a ningú. Però a En Joanín, ¿qui podia
fer-li callar aquella joia que li omplia tot el cor? ¡L'amor i
l'alegria, quan brollen de dins, són com el fum de les fogueres que
s'escampen sempre; com més flames, més fum i, sia amb rialles, sia
amb sospirs, tothom coneix de lluny l'enamorat i el venturós!

De primer, va dir-ho a un amic dels dos únics que hi havia en
aquell poble de vint cases; després va pensar que podia dir-ho a
tots dos; més tard, va afegir-hi el senyor rector, l'oncle i el
padrí; les dones no, perquè eren porugues! l'oncle i el padrí no hi
eren i en sortir de llurs cases va veure En Biel, un vell que duia
calça curta i caminava amb un bastó alt, gruixut i pesant de boix.
En Biel, en sentir-lo, va mirar-lo amb indiferència i gairebé no va
escoltar-lo. En Joanín atuït va allunyar-se'n. ¡Tot un estiu que
espera l'hora i ara no res, ni una paraula, ni una pregunta, ni una
moixada! ¡La fredor més arrupidora de la indiferència aspra i
crudel! En Joanín, tenia ganes de plorar, de plorar amagat en un
recó i anà vagant pels carrers estrets i pedregosos que feien
pujades i baixades fins que sota una balconada de fusta s'aturà a
garlar amb una flota de dones que prenien el sol. Allí, de moment
no esclataven les exclamacions, però, després quan baixà la
Tereseta, la pageseta de rossor d'espiga, d'ulls amarats de bellesa
i dolçors, de veu que entrava a l'ànima i de cor desficiós que
patia per tothom, les admiracions, i els planys se sentien a
riuades.

-Joanín! ¡volia dir-te que anessis a confessar-te! Reina del
cel!... Un os!... ¡Amb una manotada mata una vaca!... I tu que ets
tan jovenet. ¡Avui que feve fred hi só pensat en els óssos! Joanín,
si tens por, queto! ¡ja el mataràs un altre dia! Ves-hi sense arma,
Joanín! ¡si no mates l'ós, al primer tret se't tira al damunt!
Reina del cel!...

En aquests consells la Tereseta hi posà una tendresa emocionant. La
seva veu era una cantarella amorosa plena d'encís i ses mirades
foren un guspireig del seu esperit inquiet i enamorat. Joanín que
jamai no havia fet cabal de les poques noies que coneixia, de
sobte, sentí com si un llampec de melangia l'hagués corferit.
Torbat, capbaix, sense esma de fer el valent, i callat, restà dret
prop de la Tereseta que li omplia el pensament i li contorbava el
ritme serè del cor, i una llei de tristesa dolça va envair-lo.

-Joanín, no hi vagis demà!- féu suplicant la Tereseta.

El jove pastor obria els ulls com un orb que sobtadament hi pogués
veure, i mirava la Tereseta que coneixia de petita i la trobava
diferent de sempre, bella, escotorida i falaguera! ¡I en mirar-la,
sentia una mena de por que ella ho veiés que la mirava embadalit!
¡I vingué un instant en què la noia va mirar En Joanín i ell va
abaixar els ulls confós i avergonyit!

¡Joanín, que tantes nits veié acostar-se quan feia de pastor, no
havia vist mai el moment de néixer un estel! ¡ni el moment de morir
en les matinades! ¡I si en moren d'homes xarucs sense haver fruit
tot l'encant misteriós del moment exquisit en què neix un estel o
comença una amor o esclata una flor o s'arrodoneix la bellesa d'una
dona! Tot ho veiem de sobte; la sorpresa grollerament ens avisa
tard, i tota la delicadesa, tota la poesia ens fuig dels nostres
sentits. Joanín vivia aquest moment, el sentia amb tot el cor i no
se'n donava compte. ¡La seva consciència trontollava sense conèixer
el terretrèmol! ¿Qui coneix en quin arbre es posarà l'ocell que
arriba? ¿Qui pot endevinar en quin cor reposarà l'amor que vola?
Joanín sempre es reia dels que festejaven i dels enamorats; ¡ara no
gosaria, i encar no sap per què! L'emoció l'emboirà com la calitja
de la muntanya i se n'anà tot consirós del costat d'aquell aplec de
dones que voltaven la Tereseta i que feia una estona s'havia
alegrat de trobar per fer l'home, i que ara, de sobte, li feien una
nosa i una quimera gran perquè parlaven amb la Tereseta.

En ésser a casa seva, Joanín va asseure's en una butaca de fusta
treballada i cuiro, que un dia un desconegut els comprava, i alli,
retut, repassà el que havia fet en aquell vespre i tot donant-se un
cop de puny al genoll, va exclamar ple de follia:

-Aixi no hagués sortit de casa- i li vingué el pensament de tornar
a veure la Tereseta, quan no hi hagués aquelles dones
escornifladores i, pàl·lidament, entre els records de la gentil
pageseta, va sentir per primera vegada l'anguileig de la por: «¡si
l'ós me matava tot justament ara que trobo la Teresona tan
bonica!».

Fred, gairebé com a l'hivern. La llar encesa ha escalfat unes sopes
de llet d'ovella que En Guim i el seu fill ajupits damunt els
plats, xarrupen sorollosament i amb els colzes endinsats a la taula
llarga i revinguda de roure. Un gresol d'oli penjat al faldar de la
xemeneia, fa claror somorta i fixa. Dos gossos a llur costat el
miren fixament esperant que de tant en tant els tirin un mos de pa
que es mengen abans que arribi a terra. La dona omple la bota de
vi, el sarró de pa, formatge d'ovella, i pernil. Tots estan muts,
sorruts i mig ensunyats.

En Joanín no ha dormit en tota la nit. Fins  ha tingut ganes de
plorar i no sap per què. Ara que la seva il·lusió anava a
complir-se, se li havia posat una mena de corcó, una llei de
melangia, i unes ganes de plorar que el feien enquimerar. Sols
tenia la dèria que la Tereseta ho sapigués que patia. ¡Si pogués
enviar-li els sospirs i aquella llàgrima, abans d'anar-se'n!...

-Anem?...- digué En Guim de cop i volta. -¡Aviat tocaran les dues i
cal ésser allà abans no llustregi!

En Joanín sentí un sotrac al cor. Havia arribat l'hora esperada. Si
gosés!... si gosés, diria que no volia anar-hi! Ell era un altre!
¡Tenia una nosa al cor i un neguit estrany! -¡Anem, pare!- i va
abraçar-se a la seva mare, que plorosa li digué:

-Déu te guiï i l'Angel bo!...

La fredor i la fosca de la nit va embolcallar-los. La fressa de les
sabates plenes de claus es barrejava amb la remor del riu que se
sentia sempre, En Joanín la coneixia de tota la vida, la remor de
l'aigua, quan era enllitat, quan jugava de petit a la plaça, quan
era a missa, quan reia, quan plorava, i sempre li semblà alegroia,
i avui, no sap per què, la troba sinistra, misteriosa i
espaventable com el cant de les òlibes del campanar. En passar per
davant del balcó de la Tereseta li caigué una llàgrima al bell mig
de la porta. El rellotge del cloquer, que colgat per la fosca de la
nit, seguia assenyalant l'hora sols per als estels, va fer un
brogit de filferros, un grinyol llarg, i, després d'una pausa
llarga, va deixar caure una batallada.

-Dos quarts de tres! ¡Juanín, si no volem no farem res! ¡I avui
fóra llàstima, és un bon dia!...

Pare i fill van apressar-se sense dir-se un mot; calamarsejava i el
fred entrava fins al cor d'En Joanín!

Era una matinada sense estels, trista, molt trista, com una faç
sense ulls! Matinada muda sense cantúries d'ocells. Matinada
d'enyorament i temença. En Guim, havia descobert les petges de l'ós
i anaven seguint-les poc a poc.

-Joanín, ja som al rastre! Estem de sort!

S'anava fent lentament de dia, i, com els enlluernats que entren en
un temple i que de primer no veuen res i a poc a poc van veient
tots els Sants, En Guim i En Joanín anaven albirant l'alterosa
muntanya que tenien al seu davant, opulenta, atapeïda de belleses i
coronada d'avets. Feia goig de veure aquella muntanya on creixien
ufanoses les boixeres atapeïdes i els avellaners entre roques
immenses cobertes de molsa i claps d'herba amarada. Entre els avets
alterosos i gentils, vestits de verdor fosca, de tant en tant se'n
veien uns sense fulla, secs, sems, morts pel torb paorós i els
llamps dels temperis, i d'altres que, arrencats amb tota l'arrel,
havien rodolat fins al riu, que allà baix mormolava sempre i feia
escuma com una fera cobejosa de tota l'esplendorosa bellesa
d'aquelles boscúries.

Allà, en aquells paratges exquisits de colors i esporuguidors,
voltats d'abismes i sembrats de foscors de boscúries, hi havia els
óssos. Prou es coneixia pels gossos que, tot just arribats, sentien
el rastre que els feia glatir desficiosos i ensumaven d'un cantó a
l'altre, tot movent la cua frenèticament.

-Ja senten la ferum de la fera, Joanín!...

En Guim talment romania extasiat. Amb els ulls esbatanats i ert,
mirava, escoltava, i a la fi va dir misteriosament:

-Joanín!... vés cap astí! Passa per l'esquerra, puja una mica,
només una mica!... fes pujar els gossos i no et moguis de la
fontalada!... ¡L'ós es astí mateix!... Dia de sort!...

En Joanín tot consirós va marxar per la gorja amb els gossos. Anava
sol i tenia por! Tot aquell valor que se sentia a l'estiu se li
havia fos com un borralló caigut dins una boca febrosa. Per tot
veia un ós que el mirava de fit ensenyant-li les dents punxegudes i
les ungles amb ferocitat esgarrifadora. ¿I si, en compte de fugir,
l'escomet i l'obre com un vedell? Fóra un bella llàstima ara tot
justament que té la Tereseta al pensament, al cor i a l'ànima, que
per una cacera es veiés privat de sentir altra volta aquella veu
que com un rajolí de moixaines li entrava pit endins i li amorosia
els neguits com un bàlsam guaridor.

En Joanín neguitós i esporuguit, amb el desig de finir l'enutjosa
cacera, cansat de seguir els gossos, trencant branques, passant
xaragalls i saltant penyes; oblidant-se del que li va dir En Guim,
d'esma, va pujar a la muntanya fent molta fressa per fer anar l'ós
cap a son pare.

Entretant En Guim, tot ell una mirada, de tant en tant anhelava com
si sentís la fortor de l'ós. El cor li deia que faria cacera i
esperava segur que l'ós, bo i fugint del seu fill, sortiria per la
boscúria del seu davant.

Se sentí soroll de fullaraca trepitjada, les mates es movien. Ja es
veia una foscor que es movia. -És un ós bru!- Sonà un tret que
s'allunyà rodolant per cingles i fondalades i repetint-se feblement
en l'aire net del matí.

-Ja es mort!... Joanín!... Ja és mort!...- va cridar En Guim en
aquella superba solitud, i els gossos van lladrar llarga estona.

-Joanín!... Joanín!...- cridava joiós el pare encaminant-se cap al
lloc on hi havia l'ós mort.

-Joanín!... Rellamp!... fill meu!... ¡Joanín!...- cridava En Guim
en veure el seu fill ajagut on havia tirat. Del front li rajava
sang que s'estenia damunt la neu.

-Joanín!... fill meu!... fill meu!... ¡t'he mort!... t'he mort!...
desventurat de mí!... ¡Joanín!... perdona'm!...- va cridar aquell
home plorant i ofegant-se de pena.

-Rellamp!... per què pujaves fins astí?...; és ben mort!...

El pobre Guim va caure damunt del cadàver del seu fill. Les
llàgrimes queien en la neu, els sanglots es perdien en la gebror i
els sospirs s'ofegaven en la remor del riu. Un ós bru passà pel seu
davant i va allunyar-se mirant-lo.

-Per tu, maleït, he mort el fill!...- cridava exaltat En Guim.

L'ós va apartar-se com si ho hagués entès.

A la fi, el pobre Guim veient que tornava a nevar i que era tan
lluny i que si deixava el seu fill potser l'ós se'l menjaria,
s'alçà d'una revolada com si un pensament l'esperonés, va llançar
les escopetes al riu, agafà el seu fill, se'l carregà al muscle i
va dir plorant sense conhort.

-Adéu, muntanyes, mai més no em veureu!...

L'arma d'En Joanín tocà a una pedra i va disparar-se com si volgués
retre homenatge al mort que se'n duien hores i hores per les
muntanyes pels mateixos viaranys on havia passat no feia gaire,
jove, ple de vida i tendrament enamorat.

Sols la temença que la neu colgués el cadàver d'En Joanín o que
l'ós se'l mengés, podia fer que En Guim apesarat i retut pogués dur
a coll el seu fill que sentia refredar-se al damunt mentre
s'enrampava.

En Guim corria muntanyes avall i fins saltava com si el
perseguissin els gendarmes com quan duia frau.

En arribar a la pendent d'un prat tot nevat, En Guim va abraçar-se
al seu fill i es deixà anar rodolant fins a baix. -No tinguis por,
fill meu!... així anirem més de pressa!...

Quan En Guim arribà al fons tenia la cara plena de la sang del seu
fill. Va alçar-se, tornà a carregar el seu fill i com un boig,
tornà a córrer per damunt la neu que queia més espessa.

De tant en tant En Guim s'aturava exhaurit, suant, respirava de
pressa, s'espolsava els borrallons i netejava la faç del seu fill
amb una mica de neu.

Ja toquen a missa matinal. El sol ha sortit. Quina alegria. La neu
s'ha fos. Quina ventura!... El foc de la llar és petit com a
l'estiu. Els vells van a missa i miren el cel.

-A muntanya brufeia!

-Hi neva fort!

Els homes feinegen pels prats i les dones fan el menjar per als
garrins. Tot el poble sent l'alegria de veure el sol radiant i mira
amb recel la nuvolada plomosa que roman quieta damunt la carena. La
dona d'En Guim té ànsia. La Tereseta tremola i prega i va d'un
cantó a l'altre mirant tots els camins de les serres properes.

Passen hores plàcides per a la golluda que fa voltar el fus, per a
la Tecla que pasta i per a la Carme que fa formatge; passen lentes
i faixudes per a les que sofreixen el corcó de l'angúnia.

-Tereseta, fa que pateixes? ¡És ben galan En Joanín!

-Més que vós, Mera!

-Dona, no volia pus fer-te enujar!

-Fileu prim! fileu!

-No, avui filo gruixut!

Migdia. El sagristà és dalt del cloquer i abans de tocar oració fa
voleiar sa mirada per tots els corriols. Sobtadament es posa a
cridar.

-Ja els vei!... ja els vei! ¡Mireu per la carena!... Lo Joanín que
porta un ós a coll!... ¿El veieu?... Allà, passat lo port!... Puieu
astí, Blasi i tu, Roc! puieu tots dosos i ho veureu!...

-Joanín! caçador d'óssos com son pare!...; fill meu!- va cridar sa
mare esclatant d'entusiasme.

-Gràcies a Déu!- digué la Tereseta, i es posà a besar plena
d'alegria una medalla de la Mare de Déu del Camí!

I totes les exclamacions de joia van apagar-se en ésser migdia i
tots els llavis somrients van enfervorir-se amb el toc de l'Àngelus
que tocava el sagristà d'esma, mirant a la muntanya tot content i
pensant:

-Altre caçador jove i valent al meu poble!...

(Bohí -Pireneus Lleydetans)



FLAMA QUE VETLLA.

I quina nit! ¡Fou pitjor que una agonia lenta entre dolors
terribles i pensaments de paüra que torturessin l'anima! La guerra
malastruga havia clavat l'urpa folla en aquell poble de cases
brunes, petites i fosques i voltat de muntanyes gegantines. ¡Podria
dir-se que tots els camperols havien viscut les esgarrifors de la
mort que voltà i passà mormolant i sinistra en l'aire com una mena
de burinot infernal i inexorable!

En Jani i l'Elena no es creien pas tornar-se a veure. Ell, tota la
nit fent foc fins que el fusell li cremava les mans i en cercava un
altre; ella, sota les voltes revingudes d'un celler humit, petit i
fosc, sentint el davassall dels canons irats i els terratrèmols de
les cases que queien alçant en la foscúria de la nit una nuvolada
de pols que invisible s'enlairava i silenciosa s'estenia i després
queia entre les fumeres de pólvora que cuidaven ofegar els morents
que s'anaven amuntegant espantosament.

Vilabruna estava ferida de mort. El poble més petit de la rodalia.
Símbol de pedra de la humilitat austera i la misèria arraulida sota
l'esplendorosa bellor d'una natura feréstega i soliua. Vilabruna
com un nin vergonyós s'amagava entre un aulet centenari, i temerós;
era el primer poble que tocava a temps quan veia voleiar un núvol
per damunt ses cases baixes de teulat de lloses fosques. Quan hi
entrava un foraster, tothom s'amagava. Fins la mort li tenia
llàstima i no els segava les vides; allí sols morien, amb la
resignació dels anacoretes, els vells tremolosos i corbats de tant
viure regant la terra que conreaven amb la suor del treball.

-Elena, o Elena!

-Jani, ets viu!- i ella plorà llarga estona; ell, dret, mirava a
terra i aixafava pedretes amb la culata del fusell.

-No plorus!... Pubrota!... Aquesta nit vénen reforços i tot acabat!
L'enemic és pels cims i vol aquest poble perquè té el camí ral. ¡El
tindrà pas !

-Jani; só fet una prometença... ¡No diguis que no! No facis posat
agre! Vina, acompanya'm, durem aquest ciri al Sant Crist de la
llaga fonda perquè et salvi de la mort. Mira'l, veus, és fet de
cera de les abelles del rusc de casa. Vina! Ara anava a l'església;
et fa por venir fins allí?

-Por? Calla! tens una llengua com una cua de porc; por, jo? Au,
anem-hi!

¡I entre les runes i les flames, la misèria i la desolació,
avançaren joves i radiants, com la imatge de la vida triomfal
damunt el camp sembrat per la mort!

La porta de l'església abandonada va grinyolar llastimosament. En
Jani i l'Elena van escorcollar amb llurs mirades receloses la fosca
del temple. Immòbils, restaren una estona davant d'aquella solitud.
Sense dir-se res, l'Elena, que coneixia tots els recons, va avançar
i En Jani la seguí d'esma.

Lentament, allà on no hi veien res van albirar els altars, els
Sants, les llànties apagades, les sacres polsoses, el canalobres
rovellats. Semblava que el temple apareixia miraculosament per a
ésser adorat, enyorívol de les oracions i sospirs dels feligresos.
Sant Pere mostrava les claus; Sant Ramon la custòdia; Sant Miquel
l'espasa; Sant Sebastià les sagetes torturadores; En Jani restà
mirant-lo fit a fit i pensava -¡Aquest que està lligat devia ésser
un espia!- i no es donà compte que l'Elena se'l mirava enrogida en
veure l'altar del Roser on havia promès que es casarien quan finís
la guerra.

L'Elena trobà la pica d'aigua beneïda. Els seus dits van posar-s'hi
lleugers com un ocell que hi anés a beure; i aquella aigua freda i
silenciosa i endormiscada tremolà de joia, i la imatge del Sant que
s'hi emmirallava s'esborrà sobtadament.

-Té, senya't!... -En Jani allargà els dits foscos de pólvora i
restà embadalit. -Apa, senya't... Què mires?... Que no en saps?

-No- respongué, mirant-se els dits mullats.

L'Elena, compungida per la dolor sospirà sota la caputxa blanca.
-No saps senyar-te? ¡Déu del cel!- i agafant-lo per una mà se
n'anaren cap al Sant Crist. En el silencl aclaparador del temple
abandonat, sonaren els passos feixucs del soldat més fornit del
poble i un rat penat que penjava del sostre, fugi i s'amagà rera
d'una viga corcada i polsosa.

En Jani es deixà dur com un nin fins que l'Elena va dir-li tota
consirosa. -Veus! Aquest és el Sant Crist. Fa miracles! veus? ¡té
la llaga i fonda! molt fonda! L'home que el feia la hi féu així
irat, i morí de tristesa. Mira, ara que no et veu cap company,
digues i fes el que jo digui i faci. El Sant Crist no ho dirà als
teus companys d'idees. ¡Pregarem, que es molt bonic pregar!...
Veus? fins sembla que ja ens escolti!... Quin posat té de bo!...
mira'l Jani! ¿Oi que es retira al teu pare?

En Jani que escoltava prop seu la veu amorosa de la seva estimada,
movia el cap afirmativament, i de sobte caigué agenollat. Aquell
guerrer, temut per tota la contrada per la seva aspror i valentia,
féu un sanglot d'infant que ressonà en la fosca. ¡Era la primera
oració que en tota la seva vida deia de tot cor!

Llavors els Sants li semblaven vivents; hom diria que llurs ulls
tenien lluentors humanes i que sos llavis somreien i que fins els
cors bategaven d'alegria sota els ropatges envellits de fusta
corcada i descolorida. ¡El guerrer tornava a ésser de Déu!

L'Elena resplendent de joia senyà tres voltes En Jani com si fos el
seu germanet petit.

-vés dient: pel senyal de la Santa Creu...

En Jani anava repetint les paraules que deia la seua promesa fins
que tot sol féu amb sa mà dreta estesa i rígida una creu en el
front sagnós de la primera ferida, l'altra en sa boca tremolosa
d'emoció i l'altra en son pit sanglotant d'alegria... i en la paret
del temple es projectà una mà gegantina que, amb els dits oberts
féu tres creus immenses, que havien d'alliberar per sempre el
soldat ferreny de mals pensaments, paraules i obres.

Sonà un clarí llunyà. En Jani esfereït esbatanà els ulls com un
orat i romangué sotjant en actitud marcial.

-Elena! has sentit? Em criden! Adéu! Fins després!

-Senya't... Senya't a cada combat!...

En Jani agafà el fusell, féu una salutació militar al Sant Crist i
sortí entrebancant-se tot mirant els cims clapejats de neu.
¡Tornava a ésser la fera!

En Jani va ésser vist per l'enemic en eixir del temple, i tot
seguit una bala brunzent esmicolà la campana que féu un toc
llastimer, com si fes un gemec de dolor que va estendre's per la
vall, com un clam de misericòrdia exhalat en l'agonia! Després,
vingué tot un infern de bales contra l'església que havia passat
una munió de segles per les generacions que la miraven com una
relíquia.

Les parets s'esberlaren, la volta va obrir-se com si fos la boca
del temple que es badés per a fer el darrer sospir de la vida. Ses
Imatges tan velles, amigues de tothom, anaven caient entre
terratrèmols esfereïdors i cruiximents terribles; fins els morts
del cementiri foren descolgats per les canonades i els ossos anàven
pels aires amb les estelles de les caixes i aquella sentor de
temple que reviscolava l'ànima, era esvaïda per la fumera
pestilenta de la guerra i la fetor de la mort!

I vingué la nit i amb la nit la pau.

I de l'església de cloquer humil, punxegut i negre no se'n veu
rastre. Els altars desfets, les sacres per terra, el cap barbut de
sota l'orgue donava voltes dins la pica baptismal, la rella de Sant
Isidre clavada en un banc, la clau de Sant Pere dalt d'un
finestral, la custòdia de Sant Ramon sota una cadira trossejada, el
cap de Sant Sebastià caigué a la pica d'aigua beneïda i va
esquitxar el Sant Crist de la ferida fonda que es veia intacte amb
el ciri que hi deixà l'Elena encès al seu davant i la llàntia
abonyegada que brandava espargint un fum blau.

Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri
exhalava una oració de claror plena, de misticisme, la llàntia
espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del
firmament feien la pregària pel temple obert al cel on el Sant
Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneïda que
davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de
vermell.

La taifa maleïda dels enemics torbà aquella oració sense paraules,
aquella cerimònia solitària. Els soldats hi entraren fent una
cridòria victoriosa i grollera amb veus de cansament i mots
d'embriac. Un soldat, el més jovencell, va atansar-se encuriosit al
ciri encès de la flama dreta, immòbil, com un dit autoritari posat
davant els llavis per imposar silenci, i de sobte recolà esfereït,
cridant amb esglai: -¡El Sant Crist sagna!... Sua!... És viu!... És
ferit!...

Tota la taifa emmudí i es remogué davant d'aquell misteri,
esmaperduda, estemordida. Aquell ciri encès, aquell Sant Crist
enlairat entre runes fumejants, aquelles gotes que lentament
devallaven com si fossin vives, els anà acorant, i un a un,
consirosos i avergonyits, amb els cors petits i llurs ànimes
tremoloses van allunyar-se muntanyes enllà.

El temple restà sol. La nit fou a cada respir més quieta i fosca.
El Sant Crist com el jorn suprem en que el crucificaren fou voltat
de mirades temeroses en un silenci ple de majestat. Un a un, els
soldats, tot esguardant-lo deixaven caure els fusells i fugien per
les carenes agullonats per la fiblada del pendiment!

No se sent res, la fosca de la nit és tota arribada i el ciri
segueix cremant amb més resplendor.

A poc a poc una ombra s'acosta agemolida i misteriosa i arriba a
les runes i tremolosa crida:

-Elena!... Elena!... Sóc En Jani!... ¡Elena!... Deu ésser morta!...

Se sent un sospir de pena i un trepig lleu. L'ombra avança entre
les imatges trossejades, arriba al Sant Crist. És En Jani que plora
i prega bo i cercant la seva Elena.

-Déu!... deu-me l'Elena!... ¡Morta o viva deixeu-me-la veure!...

I torna a cridar-la amb una veu més forta i sobtadament se sent un
remor esglaiadora, cau un Sant mig partit i de sota un sepulcre ix
l'Elena que romangué amagada tot el combat pregant entre sospirs i
llàgrimes!

-Jani! sóc viva !...

-Jo també Elena!...

-Mira el ciri com crema... Agenolla't Senya't!... Prega! Prega
força! ¿Que no estàs content? Quin posat fas?- li deia l'Elena
sacsejant-lo com si volgués deixondir-lo d'un somni, i el soldat
estava embadalit i no li responia.

-Jani meu, què penses? mira el Sant Crist! Mira com t'ha salvat!
Dóna-li les gràcies! ¡Agenolla't! tremola! plora! prega! ¿que no
estàs content?

-Massa!

-Que no li estàs agraït a Déu?

-Molt.

-Doncs senya't! Què fas? ¿Que no te'n recordes?

-No! només em recordo que diu «dels nostres enemics».

-Doncs què et passa? Què tens tan parat? Jani meu, que no
m'estimes?

-Calla!

I aquell homenàs tot d'una mirà el Sant Crist amb uns ulls plens de
dolçor i va moure la seva testa afligit i sa mirada esdevingué
desficiosa i sos llavis tremolaren com si tinguessin por.

-Què tens, Jani? què tens? ¡que em fas patir!

En Jani, com si fos pres d'un rampell de bogeria, es tragué un
ganivet de la motxilla i amb moviment ràpid es tallà un orella
apretant les dents i arrugant la faç contreta per la dolor i fent
un sospir que va omplir-li tot el cor d'una benaurança dolça.

-Teniu, Déu!... Jo no sé pregar...- exclamà amb els ulls guspejants
d'agraïment.

-Què fas, Jani!...- va exclamar l'Elena astorada.

-Calla! És ben seva!- i va tapar-se la ferida que li sagnava i va
somriure fent una moxaina a la seva promesa. -¡Ara, estic content!

L'Elena va trencar en un plor ple d'un sentiment desconegut.

Plorava esgarrifada de la feta del seu estimat, plorava de veure'l
esguerrat per sempre i plorava emocionada davant la gratitud
heroica d'aquell home fornit i valent i encès de joia i amb el cor
regalimant d'agraïment i alegria.

-¡Anem, Jani, que et posaré quelcom a la ferida que et sagna!- i
l'agafà pel braç, i van anar-se'n tot cantant:

Quan jo era petitet
la meva mare m'estimava,
me'n donava algun oet
i alguna ametlla ensucrada,
i ara que em som fet grandet
me'n fa anar a la batalla
i a la batalla del rei
que els que hi van no en tornen gaires;
trist de mi jo en som tornat
amb vint-i-una punyalades.
El cavall en porta nou,
trist de mi en porto les altres;
ai mare feu-me fê el llit
en a la cambra més alta;
poseu-me els llençols nets
que no els embrutaré gaire;
jo em moriré aquesta nit
i el cavall a punta d'alba.

I el ciri seguí cremant. La seva flama vetllava els morts,
l'església aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el camí del
cel, com si volgués assenyalar-lo a les ànimes dels morts de la
batalla; radiant en les tenebres, il·luminant la faç del Sant
Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines
plenes de gaiesa que volaven en l'aire com si dansessin seguint la
cadència de la cançó que entonava sadollat d'agraïment En Jani i
que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna
melangia!

(Aquesta cançó i la de la història de l'Esparver son recollides a
Massanet de Cabrenys. _Nota de l'autor_).



L'ESCOLANET.

I.

En Martí, era l'únic fill d'un opulent comerciant de Barcelona. Son
pare per vanitat, i ell per natural afició a les lletres, va seguir
la carrera d'advocat sense cap intenció de exercir-la. Assabentat
que els seus cabals li permetrien viure amb tota esplendidesa,
seguia la vida d'estudiant lluny del neguit que turmentava els seus
companys, els quals en veure's a prop de finir els estudis sentien
la por de seguir els primers passos professionals. En Martí, un xic
romàntic, passava llargues hores a la biblioteca de l'Ateneu
llegint tota la literatura naixent de Catalunya, escrivia rims
tímidament i estimava com un estima quan se té el cor sembrat
d'il·lusions i els ulls amarats de poesia. Ell s'anomenava
_intel·lectual_ i sentia un intens menyspreu per la joventut vulgar
i rica que passava la vida embrutida entre els vicis que llurs
riqueses els permetien fruir.

En Martí era un amic de les solituds; li plaïen els passeigs pels
afores de la ciutat, els capvespres melangiosos de la tardor, i la
visió de la mar. Passava les hores caminant, com ell deia, amb els
seus pensaments, les seves il·lusions i les seves lectures
predilectes.

Un estiu en què sos pares van anar a un balneari que ell odiava van
deixar-lo tot sol. En Martí, tot anant a fer les seves caminades,
conegué una noia. Un dia la seguí, un altre li va somriure, després
li parlà i a la fi va estimar-la. Era una noia esllanguida, d'ulls
somiadors, filla d'una família que havien perdut el patrimoni i
vivien reduïts treballant, eternament enyoradissos dels temps en
què les riqueses els voltaven.

El cor d'En Martí vessava pietat i amor i ben aviat va entrar a la
casa miseriosa, on encara qualque moble luxós restava com un record
del benestar passat. L'amistat seguí, la joventut deslligada
escoltà la veu d'una amor sense treva, i vingueren llàgrimes i
desvaris a què la tragèdia paorosa posà fi amb un fruit d'amor, que
fou com un ceptre vivent que En Martí veia enlairat al davant de la
seva vida nit i dia!

Passaren anys. En Martí finí els estudis i allunyat de l'ambient
dels companys de sentiments, idees i aficions, es trobà sol i trist
i a poc a poc s'anà fent amb els amics que, com ell, no tenien
altra feina que passar hores i hores voltant taules de cafè i seure
en poltrones blanes de les societats aristòcrates. Allà, els seus
escrúpols s'adormien i amb la convicció que la seva falta era
reparada amb un passament i amb l'amenaça que li féu son pare que
si es casava amb la noia, mare del seu fill, el trauria de casa, En
Martí es deixà portar per l'ambient. Gairebé ja no llegia, i mai no
anava sol pels afores de la ciutat. S'anà vulgaritzant; els
refinaments espirituals es marcien i fins, ara, sense donar-se ben
bé compte del que feia, es deixà prometre amb una beutat
aristòcrata i presumida.

II.

Quan En Martí veié la ciutat, en baixar del tren, la trobà fosca,
trista, atuïdora. El cel sense cap núvol li semblà tèrbol i fins el
sol malaltís i brut. Tot l'estiu el passà entre les claredats
radiants d'un poble de la costa; la blancor de les cases
emblanquides, el cel reblert de gaies trasparències, la mar dels
migdies de sol curulla d'argent enlluernador, i aquelles ventades,
que empenyien les barques, que se'n duien els núvols i enlairaven
onades, havien amarat els ulls d'En Martí, i ara, davant la visió
de la ciutat polsosa i negrosa sentí la melangia de l'enyorament.

Arribava a ciutat per fer una munió d'encàrrecs per a les seves
noces. Duia una llista de noms disposat a fer una jornada de les
que el seu pare anomenava de metge. Davant mateix de l'estació
prengué un auto i després de llegir i rellegir la llista va donar
una adreça al xofer tot malhumorat. Entre el brogit de les campanes
dels tramvies, les remors de les motos, la fresa dels autos, la
bunior de la gent i els crits dels que venen diaris, En Martí hi
passava sense sentir res, fent un munt d'encàrrecs de la seva
promesa, de la seva mare i del seu pare. A la fi, va arribar a casa
seva. Els porters van dir-li que estava més colrat, més gras, i amb
una monotonia aclaparadora li preguntaren un per un per tota la
família.

-La senyoreta està bé?

-Molt bé.

-I el senyor està bé?

-Tots bé, tots bé!

-I la seva promesa?

-Tots bé!

-I la cuinera?

-I l'Agneta?

-Tots bé!- anava dient En Martí estemordit per aquella tirallonga
d'interrogacions sense fi.

En anar a pagar l'auto, el xofer mirant-lo de fit va dir-li amb
timidesa: -Que no em coneix?

-Sí i no!

-Sóc En Miquel!

-No parlis més, En Miquel Pons!

-El mateix!

-Què t'ha passat? Que fas de xofer?

-És molt llarg d'explicar. Un dia que vagi amb calma...

-No vull que em tractis de vostè! ¡El teu pare estava en bona
posició!

-Doncs jo ara estic millor que ell.

-Que no vas acabar la carrera?

-Sí, no res! fóra molt llarg d'explicar!

-Mira, si no et sap greu servir-me (perquè havem anat plegats al
col·legi), jo ara anava a dir-te si podies venir aquesta tarda a
les tres!

-A les tres tinc viatge; a dos quarts de quatre sí que puc venir.

-Molt bé. Aleshores parlarem. Ara, sigues puntual!

-Sóc formal com abans ¡no faig _moros_ com els altres _chauffeurs_!
Crec que el millor capital de tota empresa és la moralitat!

-Adéu, xofer honrat _único en su clase_!...

L'auto féu uns espetecs com si estigués enrabiat i En Martí va
pujar l'escala bo i llegint una carta que la portera va donar-li.

Al seu pis no hi havia ningú. Els metalls de la porta estaven
embolcallats amb paper de seda perquè no es rovellessin. Tot era
fosc. Va encendre l'electricitat i una munió de bestioletes negres
va esmunyir-se per sota de les portes més properes. Va obrir un
ventalló i el sol entrà victoriós il·luminant la pols que jeia
dormilega per damunt de tots els mobles. En Martí, va trobar totes
les cambres esquifides, els mobles tristos, i els rellotges
aturats. i una tristesa va posar-se-li als ulls tot passant entre
aquelles parets agullonades per un esbart de claus que enlairaven
una col·lecció de quadres i objectes de mal gust que els seus pares
havien adquirit en els viatges al estranger.

-El París dels meus pares!- sospirà En Martí, en el silenci del pis
solitari; i per sa imaginació passà aquell sojorn a la ciutat
francesa on transcorren les hores vulgarment. Van visitar la torre
_Infiel_ que deia la seva mare fent una rialla que li feia
trontollar el seu greix de menestrala enriquida. Del Louvre, van
veure el diamant de la corona després de cercar-lo tota una tarda.
El pare va fer bromes a cau d'orella a la seva muller tot mirant
les teles abundoses de Rubens i van eixir del museu cansats de
caminar i mig penedits de no haver anat a les carreres de cavalls.
Les seves ànimes insensibles a les sentors sublims de l'art no
havien gaudit de la castedat serena de la Venus de Milo, ni de
l'espiritualitat de les mans de la Gioconda, ni del davassall
d'ànima que havien deixat en llurs obres Rafael, Tiziano i Ribera.

En Martí s'escruixia de la fredor dels seus pares en veure les
rastelleres de llibres damunt la barana del Sena; la indiferència
davant els reflexos que vivien en les aigües del riu prop la
majestuosa Nôtre Dame i de la rialla que feren quan ell els digué
que calia anar a veure el _Penseur_ de Rodin, precisament al
capvespre, a l'hora en què l'ànima sent els pensaments més clars i
la immortalitat es fa propera!

Remembrant tot això, En Martí, bo i mirant el pis dels seus pares,
després de fruir de tanta bellesa de mar i cel i roques i pinedes,
va sentir una tristesa pregona i aclaparat i tot neguitós es ficà a
la seva cambra. En aquell espai reduït, ja se sentia un altre
ambient. Semblava la casa d'un altre. Una calaixera catalana
enlairava dues tanagres, una llumenera de cinc blens, un pot
d'apotecari ple d'escardots, i una morratxa de quatre brocs plena
d'elegància. Una rastellera de llibres confortava l'esperit, un
estol de reproduccions de pintures immortalitzades per les gèneres
passades, deixondia una mena de respecte ple de dolceses.

En Martí, va asseure's en una poltrona ampla i blana i restà una
galan estona cap cot amb sa pensa endinsada en una meditació
feixuga i tenebrosa, que li somovia l'ànima fins a la tortura. Prou
ho deien aquells sospirs que de tant en tant li alçaven la post del
pit, com si una alenada de pena li emplenés el cor.

Tot allò del seu casori ho tenia gairebé llest i al seu gust,
després de lluitar amb els seus pares que tot ho trobaven que no
lluïa prou, que no feia goig i que tot semblava que costés menys
diners del que valia.

La seva situació econòmica era assegurada. La seva promesa era
bella, jove i rica com ell, sentia per ella admiració i fins
simpatia, però En Martí no es podia veure deslliurat del turment de
sentir-se convertit en un hom vulgar, sense cap ideal, com aquells
que tant odiava en sos temps passats, i demés, no trobava en ses
amors oficials l'estimació eixint d'un cor enamorat. Ell, que havia
estimat, restava aclaparat de no trobar tota la toia de les
emocions encisadores que l'amor ofereix als que s'estimen: una
gelosia guarida amb una moixaina amorosa! ¡una llàgrima de dolor
copsada per uns llavis plorosos que volen assolir totes les
ventures! ¡una tristícia lenta, feixuga, estemordidora, que amb un
somriure afalagador de l'estimada fuig com el vent i deixa l'ànima
serena i radiant d'una alegria reviscoladora! ¡una esperança que es
mor poruga i resignada i que de sobte es fa vívida i enlluernadora,
que no cap dins del cor i vessa pels ulls que riuen i pels llavis
que canten! ¡una il·lusió que fa claror dins l'esperit, i nit i dia
us afalaga amb les exquisideses dels somnis que us fan respirar
l'aroma de la felicitat infinita! No res!... No res de tot això...
eren uns promesos amics que reien, presumien, parlaven sense cap
emoció. Les seves converses es podien trencar sempre per ésser
seguides a l'endemà, no duien mai la intimitat amorosa que fa
semblar la vida infinita i l'amor perennal. Els seus esperits no
s'havien compenetrat, eren promesos oficials; llurs ànimes, però,
no s'havien promès encara!

Ara En Martí en aquella solitud ho veia ben clar. La fredor dels
somriures li glaçava el cor, la serenitat de les paraules i les
mirades el desolava. La seva promesa era una excel·lent companya
d'esport, una deliciosa beutat gràcil i encisera, una joia per
viure reblerta d'elegàncies entre les mirades d'una societat que
l'admirés. Era una regina a la qual calia festejar per a assolir la
llibertat que duu el matrimoni i arribar al casori que és la
victòria que tota dona escaient ha d'atènyer. En Martí, simpàtic,
ric i elegant complia els requisits necessaris i fou acceptat.

En Martí, assedegat d'amor, volia una caseta petita i plena de
ventures, on trobés aquelles mirades lluminoses que entren en la
foscor del cor i fonen la tenebra de la tristesa, on les rialles
esclatessin i una dona bella, jove i sana, l'estimés lluny de
tothom. Regalimava la dolor dins el cor d'En Martí. A cada
recordança, hi queia una gota de foscor. Son pit esdevingué una
tenebra, son cos afeblit s'anà ajupint a la poltrona, i en l'obagor
de ses nines, es veia la seva ànima contorbada i muda. Sofria una
tortura constant. Plorava amb l'ànima. Ses llàgrimes queien dins
del seu cor, i ell, immòbil, romania heroi rosegat per la dolor
punyidora i cruel. I així, sentí morir dintre seu l'alegria
vivificant que duia sempre recolzada en son cor, així s'aturà per
sempre la cançó que duia als llavis i sa boca mig oberta exhalava
sentors de sofriment.

Aquella dona humil que era mare del seu fill entrava radiant en sa
pensa fosca. I la veia fent puntes prop d'un llumet; regant els
testos del terrat curulls de clavellines, netejant els ocells,
seguint amb sos ulls candorosos els vols dels coloms; arreglant
calaixos i capsetes plenes de cintes i estampes tota una tarda de
festa i fent grans exclamacions d'alegrança en veure passar un
aeroplà per damunt del seu terrat. La dona humil era, fent de mare,
com una mena d'imatge del penediment, i la seva beutat encantadora
feia un respecte com si fos santificada.

La dona humil era l'encís de la intimitat, del sacrifici i de
l'amor ple de tendreses i d'aquelles alegries que entren pregones i
tenen l'aroma de les flors boscanes. I En Martí covardament la
deixà temerós de les amenaces del seu pare.

-No en facis cas, dels plors de les dones, noi! T'han posat un
parany! ¡Les llàgrimes d'aquesta mena s'eixuguen amb bitllets de
banc!- li deia el seu pare tot enfutimat. I ell lluitava. Una dona
bona que estima és tot un tresor, i la seva promesa era una noia
assedegada de mirades, admiracions, èxits; la seva casa seria
sempre oberta per tothom. Els carrers li eren la vida, les amigues
una necessitat i les modes una dèria. En Martí fóra al seu costat
un home que passaria la vida sota el jou de la riquesa que és com
una mena d'aigua que passa d'una casa a un altra apagant les
activitats que més enlairen els homes. ¡Ell no treballaria mai! Una
vida perduda!

En Martí va esclatar en un plor silent.

El timbre del pis va sonar una llarga estona. En Martí va alçar el
cap de sobte, va eixugar les llàgrimes que sentia fredes per sa faç
i anà a obrir la porta. Era la portera.

-Què fa, senyoret? ¡Em creia que li havia agafat un treball!

En Martí va mirar el rellotge tot esverat. Havia pasat dues hores
en aquella poltrona cavilós i macilent.

-És a dir que la senyora està bé!

-Si, tots bé.

-I el seu papà, li ha provat!

-Tots bé!... Tots bé!...

-I les noies ben aixerides!

-Aixerides !

-Els ha provat!...

-Molt!...; molt!... Em sembla que la criden, portera!...

-No, el meu marit és fora!

-És un veí!

-Hi vaig.

En Martí féu un sospir en veure's allunyada la mosca vironera de la
vella que per afalagar-lo garlava amb una veu monòtona i nasal
sense to ni so. Després va anar-se'n a dinar de pressa per mor
d'ésser a casa a l'hora que havia dit al xofer i en baixar l'escala
va veure que l'auto ja era davant la seva entrada.

-Ja ets aquí?

-És l'hora!

-Ja són les tres i mitja?

-Passen dos minuts!

-Sí que m'he lluït; encara no he dinat!

-I tant de pressa que he anat per a ésser aquí a l'hora!

-Anem a dinar!

-On?

-No sé; a tot arreu em fa prou fàstic!

-Vols anar al Royal? al Colon?

-Fuig... fuig!... anem fora de la ciutat. Tinc ganes de
distreure'm, de parlar amb tu. Avui necessito un cor al meu costat
per a vessar-hi la fel del meu i que m'hi posin un xic de mel!
¿Avui, tu estàs content? sinó, no vinc!

-Sí, avui tinc un bon dia!

-Déu t'envia! Tu em faràs passar la múrria. Que et fa res que jo
porti el volant?

-Fuig, home!...

En Martí amb la destresa del bon xofer, tot seguit es féu càrrec de
la maquinària de l'auto del seu amic i en poca estona es veieren
triomfals, alçant núvols de polseguera entre les pinedes que volten
la ciutat. Allà, enlairats per una muntanya augusta, voltats de
boscúria ingènua i sota un cel joiós de tanta transparència, En
Martí cercà un lloc soliu i més refet de les seves tenebrors, es
disposà tot dinant a sentir la història del seu antic amic i
company de col·legi que feia de xofer.

-Ja ho veus! tinc una carrera i faig de xofer, i per a res del món
no em canviaria per cap ric! Coses de la vida! Millor dit, coses de
l'amor!

-De l'amor, dius?

-Sí, de l'amor! Veuràs que quan vaig acabar la carrera vaig
enamorar-me com s'enamoren els esperits nobles i elevats per una
cultura refinada. Perdona la vanitat! No res, vam festejar com
estudiants i vam estimar-nos com gent granada. Conflicte!... El de
sempre. Que la noia no era com el meu pare volia; més posició, més
prestigi!... ¡Ja saps que els pares veuen la felicitat en els
diners! Quan diuen que En Tal fa un bon casament, ¡pensa que vol
dir que fa un bon negoci financier! M'explico?

-Sí, segueix! No t'aturis!

-Jo penso que un bon casament és el que respon a la meva màxima que
diu: ¡cerca una dona bona que t'estimi!

-Està bé!

-Varen començar els discursos, després les amenaces, més tard les
prohibicions i a la fi em van desterrar, i ja em tens a mi
avorrint-me en un despatx de Madrid sense oblidar aquella noia i
que per a mi era la més bona i la que més m'agradava. Jo submís, en
més d'un moment vaig sentir ganes d'obeir els consells del meu
pare.  ¡Creu-me que jo era el primer de lamentar que la dona que jo
estimava no fos del gust del meu pare! I per altra part, ¡jo no
podia sacrificar un amor de dona per un caprici del meu pare! No hi
havia solució. Les discussions cada dia ens allunyaren més. Seràs
un desgraciat! -em deia ell- i jo li responia: ¿Que ho ha estat
vostè amb la mare que no era rica? -Gran escàndol.- ¡Això és faltar
al respecte. Tú no tens món!- i fins un altra baralla no ens dèiem
res. Jo, francament crec que amb l'amor no s'hi poden fer jocs.
L'amor és massa gran i la vida és massa curta. Pel poc temps que un
home és a la terra cal restar-hi com un cavaller! Ves si jo havia
de casar-me amb una dona del gust del meu pare! ¿i si després era
desgraciat? quina recança tota la vida! El meu pare des del fossar,
¿quin remei m'hi haguera donat?

-Què vas fer, doncs?- va preguntar En Martí amb neguit.

-Mira, casar-me amb la dona que jo estimava i com que no tenia
cabals em vaig associar amb un senyor i vam comprar aquest auto; i
visc feliç! ¡Tinc la felicitat de veure una dona joiosa de mi,
valenta dels sofriments de la vida, que s'estima el meu fill com
una fera i que té per a mi una fidelitat feréstega! ¿Què més vols
en aquest món? ¿Jo havia de llançar aquest tresor a l'oblit, com
qui llença un gat sobrer a la mar? ¡No hi ha res com veure's
convertit en il·lusió d'una dona que tu estimes! A casa, quan hi
arribo, tot es torna un triomf, com si vingués de la guerra
victoriós. I jo quan torno amb el guany del dia em sento venturós!
¡Tu no saps el plaer que fa sentir el plany de la dona que estimes!
Aquell «reposa, seu, no et cansis» val tot un dia de treball! i
després...

-Prou!- va interrompre En Martí follament.

-Veus? com tu també sents la indignació! ¡Ara al meu pare, li sap
greu i no gosa ni mirar-me! ¡I jo no perdo les esperances d'arribar
a ésser un home de lletres! ¡La meva dona és per a mi un esclat
d'esperances!

-He dit prou!- Va repetir En Martí donant un cop a la taula que féu
trontollar la vaixella.

-Què vols dir? No t'entenc!- digué son company tot confòs.

-M'has ben lluït! Aquesta em faltava avui!- va dir En Martí
passant-se la mà per sa frontalera arrugada per la pena.

-Què vols dir?

-No res, no res! M'has ben lluït!... Anem!

-Menja! No has menjat res!

-Anem!

-Menja una mica!

-Prou! ¿Què ets l'administrador del meu ventrell?- i alçant-se tot
enfellonit d'una revolada va asseure's al seient de l'auto darrera
mateix del lloc ocupat pel xofer. En Miquel Pons tot consirós va
agafar el volant i amb una veu tímida va dir: -On vol anar?

-No ho sé; avall, cap a la plaça de Catalunya!

L'auto, després de trontollar una estona, es posà a còrrer alçant
un núvol de pols que s'ajeia mandrosament damunt els roserars que
ornaven el camí.

En Martí plorava sigil·losament capjup, amb el cor entristit i la
pensa tenebrosa. Veia la seva vida com una desventura i havia de
resignar-se a viure amb el mateix heroisme que els que han de
resignar-se a morir! Ell havia tingut una dona fervorosa per
l'amor, i ara anava a mullerar-se amb una dona que sentia l'amor
com un esport o una distracció banal. El seu amic tenia raó; l'amor
és massa gran i la vida massa curta per no fer les coses com un
cavaller. ¡En Martí volia una dona que sentís l'estimació com una
devoció, que fes de la casa un temple on per oracions florissin els
somriures, on il·luminessin les claredats de les mirades amoroses i
per música solemnial s'hi sentissin els murmuris de les besades! La
dona malastruga que ell festejava glatia sempre per l'èxit de la
seva bellor i mirava la casa com un cau xuclador dels seus encants
i en fugia sempre cercant en l'aire els murmuris de la lloança i en
les mirades les guspires de l'admiració que abrandessin el foc de
la seva vanitat sempre famolenca. En els col·lotges allunyats de
les multituds, la seva promesa era una dona aspra i trista com un
ermot, i tan bon punt hi havia uns ulls que la guaitessin esdevenia
com un camp florit de gràcies i manyagueries.

Quin rosec! En Martí es veia com una voliaina que volta prop d'un
llum i que de sobte cau amb les ales cremades; llavors, caigut,
sense llibertat, sol, eternament sol, sense una missió per a
complir en tota la vida, ¡quina fredor li entraria al seu cor! ¡Com
aniria suplicant una guspira reviscoladora lluny de sa casa curulla
de riqueses! ¡Com se li emplenaria el cor de penediments d'haver
dubtat de fer un bé per covardia i egoisme! Davant del bé mai no ha
de flamejar la tremolor del dubte, perquè tot seguit de complir una
bona obra resplendeix el premi del venturós contentament, de la
vivificant alegria i de la florida de somriures que endolceixen els
llavis frisosos en trenar la cançó de la puixança de l'esperit
esponerós.

Posseir una voluntat de dona! En Martí deia que era gairebé
impossible posseir una voluntat, tot lo més un bocí! I ell en va
posseir una de voluntat fins al sacrifici i ara a tothora bull
dintre seu la recança de no haver-la conservada blanament en
l'estoig de l'estimació lluny de les traves que la vida de ric li
havia posat.

Així, pensatiu passà pels carrers forans de la ciutat, acorat i
retut, tement la mirada de les treballadores que vistosament
abillades anaven a la tasca emmirallant llur gaiesa en els
aparadors de les botigues luxoses. En Martí fins tenia ganes de
fondre's avergonyit i fins li semblava que li cridaven -Covard! -
Egoista! -¡Recorda't de la pobre mare del teu fill! Covard!
Egoista! L'alegria del teu xofer serà l'enveja de la teva vida!...

Tan bon punt foren a la plaça de Catalunya En Martí va tustar el
muscle d'En Pons, dient-li:

-Atura't! Quan te dec?- i mirà el taxis que duia la bandereta
alçada.

-No res!

-Ah! Això no pot ser!...

-És inútil, no et cobraré res! ¡El que em sap greu és que t'he
molestat i no sé com!

En Martí, home sempre esplèndid amb els humils, va enutjar-se en
lloc d'agrair la gentilesa del seu amic de col·legi i gorgolà entre
dents: -Avui tot em surt malament! ¡Així m'aixafessin aquí mateix!
Així s'acabarien tants martiris!

El seu company resta confòs i fent-li una rialleta va pendre comiat
d'En Martí, que li semblà un rampellut incomprensible i violent!
Tot seguit posa el senyal de _libre_ i uns nuvis estrangers van
pujar a l'auto fent unes grans rialles.

En Martí penedit del seu enuig, va atansar-s'hi compadit del seu
company, que havia maltractat, però tot seguit l'auto va perdre's
entre el garbuix del tràfec eixordador de la ciutat i més
enfellonit, s'encaminà devés el Continental i va asseure's a una
taula arrecerada on havia passat moltes hores sentint els seus
amics que passaven la vida tot esperant allà l'hora de dinar; al
círcol, l'hora de sopar; al teatre, l'hora de dormir, i així
esperant sempre els passaven els anys fins que la mort els triava
per al seu feix i se'ls en duia sense que haguessin fet res per la
pàtria o el proisme que hom pogués agrair tot llevant-se el capell
al pas de la corrua funerària.

Tan bell punt fou assegut, un mosso va demanar-li què volia pendre
mirant-lo de fit i passant un tovalló per damunt la taula. Després
s'hi acostà un de la colla dels inútils, i fent-li grans alegrois
li digué:

-Ola Martí! Que ja ets casat?

-No.

-Quina alegria !

-Per què?

-Perquè no t'he fet el regal i volia dir-te què et fa falta.

-No res!

-Que ja haveu renyit? ¿Què tens, tan emmurriat?

-Creu-me que avui tot ho tiraria a rodar!

-Mira, si vols renyir m'ho dius i al cap de mitja hora de deixar la
teva promesa jo li faré l'amor. Quina dona! Guapa, elegant, rica;
¿què més vols? ¡Demés els teus sogres aviat tindran l'amabilitat de
morir-se i llavors, tira peixet! quina mina! No sé què més vols?
¡De massa et queixes! Ja ho saps, si la deixes m'hi declaro!

-Sempre seràs ximple!

-I tu massa intel·lectual! ¿Encara et fan tanta enveja els tontos
que treballen? Bé, noi; ¡si no fas més bona cara, marxo! ¿Un home
com tu de malhumor? ¿Qué potser la teva promesa no sap prou
literatura per a parlar amb tu? ¡Com que tu et penses ser un
esperit selecte! No t'hi encaparris; avui el casament és una
operació comercial. ¡Hi ha diner, les altres coses ja vindran, i si
no vénen ja se sap que tot no pot ser en aquest món!

-Potser tens raó!

-Sense potser! Amb el diner tot se fa!- deia un elegant d'aquells
que gasten molt i no se li sap cap patrimoni.

En Martí deixà transcórrer les hores lentes assegut sense respondre
al seu company que sense sospitar-ho l'anava tranquil·litzant dels
seus turments. Ara ja no enyorava els temps en què la seva ànima
reposava en la blanor de les il·lusions de la jovenesa, i un diria
que havia esdevingut balb a les emocions passades amb l'amic xofer,
perquè començà de bromejar amb les bitlletaires sospitoses que li
oferien la sort. Es vulgaritzava. L'aroma de son esperit moria en
aquell ambient d'immoralitat i galloferia.

-Què fas aquesta nit?

-El que tu vulguis. No, el que jo vulgui; vull anar al circ a veure
els pallassos! ¡Em fan il·lusió i trobo que fa estiu! ¡Demés s'està
fresc i no reca marxar! Demà tinc molta feina! ¡Avui no he fet
res!... res!... Quin dia tant esgarrat!... I tantes coses com havia
de fer!...

III.

Quan En Martí va entrar al teatre tot just començaven la rastellera
de _números_ que omplenaven un programa de tres parts amb els
corresponents _descansos_ de reglament. Sol va entrar, va seure i
amb una il·lusió infantívola, tot encuriosit, es disposà a passar
una nit distreta.

De primer, sortí una dona lletja que amb una rialleta perennal feia
dalt d'un trapezi una munió d'equilibris. Es gronxava dreta sense
agafar-se a les cordes; després, agenollada, després, amb un sol
peu i a la fi, tot gronxant-se, agafà amb ses dents el mocador que
deixà a la barra del trapezi. A cada nova varietat d'equilibri, un
acatament, una rialla més intensa i un lleu picament de mans sempre
eixit del mateix indret del públic. La música no callava mai. Tres
saltirons finals i el públic li tributà un picament de mans més
general. Era una malaltissa demostració de pietat.

En Martí va picar de mans amb una amargor plena de tristesa. Quina
llàstima! Pobra dona! La misèria i la lletjor l'havien llançada al
mig del circ talment com una víctima romana donada a les feres
famejants, i ella trèmola i avergonyida, fingint una serenor i una
alegrança que no tenia, es guanyava un mos de pa... ¡i un fracàs
com a dona i com artista!

Després d'altres exercicis, sense interès, eixiren tres jovencells
espigats, joiosos, riallers i bellugadissos. El públic els va rebre
amb una gran onada de goig. L'èxit era per ells, que tothom
esperava amb ànsia.

Al so d'una música triomfal i alegroia els tres jovencells
començaren de fer una munió de salts que van encisar el públic.
Tantost finien llur tasca perillosa, l'esclat d'entusiasme
ressonava per tot el teatre. El més jove dels artistes feia uns
acataments plens d'agraïment. De sobte, la música emmudí. El públic
no respirava. L'emoció planava damunt la multitud. Anaven a fer el
doble salt mortal. En el silenci de la sala se sentí un -up!- i el
més petit, volà pels aires donant dues voltes i restà dempeus,
rialler i triomfal, mentre la gentada els aclamava i la música
entonava un pas doble rioler. En Martí sentí uns grius de fred i no
pogué picar de mans, romangué enternit sense saber per què. Son cor
floria una llàstima i en sos ulls es congriaven les brillantors
de dues llàgrimes que anaven creixent amb les ovacions que el
públic feia als tres joves artistes. L'espectador que ocupava el
seient del seu costat, bo i tocant-li el colze li digué:

-¡Qui diria que aquest noi sigui fill d'aquella dona tan _mala
sombra_ que ha sortit primer!

-Fill seu?- va fer En Martí amb curiositat.

-¡Sí, és un bon fill que no vol treballar si no contracten la seva
mare!

-I el seu pare?

-Oh! Qui sap on para! ¡Va abandonar-los i la misèria se'ls menjava!
Jo els conec. Veu? ¡Aquest pobre xicot ja ha estat dues vegades a
l'hospital!

-Per què?

-Home de caigudes! ¡No sempre surt bé això de fer salts!

-Bona nit! No vull ésser còmplice d'una tragèdia- Va dir En Martí
amb un to sec i el seu veí restà astorat mormolant. -¡Si és boig
que el tanquin!- i es recolzà còmodament tot mastegant el seu cigar
apagat.

Quan En Martí va sortir del circ semblava un orat defallit pels
desvaris. Retut per ses remembrances, davant d'aquella dona i
aquell fill miseriosos i abandonats, se sentí agullonat per la
tortura del penediment. Ell tenia un fill que veia com el del circ
fent salts mortals i maleint el pare que s'havia allunyat del seu
costat! Això era monstruós. Ell era un malvat. I recordant la
conversa del xofer va arribar a casa seva i es llançà a la poltrona
i exclamà estemordit: -No puc més!- ¡I trencà en un plor sense
conhort!

-La meva vida és una mort lenta! ¡El meu casament serà un
enterrament sense fi! ¡no puc més! no puc més!- Exclamava el pobre
dissortat i a la fi va adormir-se afadigat i enfeblit, i somià que
es moria dolçament auriolat d'una confortant alegrança!

Amb l'ànima marcida per la dolor, els ulls emmusteïts, colltorçat i
macilent, En Martí marxà de la ciutat devés el poble, on encara
havia de romandre fins als jorns darrers de setembre. Talment En
Martí era com una flor boscana que mor enyoradissa en l'ambient
d'una estada closa i que sobtadament es reviscola en tornar a
l'aire vivificant de l'alba, en sentir la frescor del rou i en
veure l'aigua gemada dels xaragalls. En Martí davant la mar
esplendent, les claredats del cel i la beutat de la seva promesa,
agullonat per la gelosia que li féu deixondir un nou foraster
elegant, es lliurà a la vanitat i a poc a poc se li esmorteïren les
lluites que en l'anada a ciutat s'havien congriat en son cor. La
por al ridícul se li arrelà i fingia més que mai una estimació que
no sentia. Per altra part la seva promesa, deessa de la colònia
d'aquell poble, semblava cada dia més íntima, com si tingués una
miqueta de cor i sos ulls, ultra donar encís, poguessin llevar una
llàgrima d'amor.

Apaivagats els neguits, En Martí restava com enlluernat i amb el
tràfec de les noces no féu cabal de sos escrúpols i sense saber com
havia passat el temps, tingué el surt de l'esglai, quan la seva
mare li digué plorosa atansant la testa venerable a son front. -
¡Fill, demà ja no seràs a casa! Que sola que em veuré!- I les
llàgrimes de la mare, eixides del fons del cor, van lliscar
lentament per la faç d'En Martí com si li fessin una manyaga!

IV.

En l'aire se sentia la frisança d'un esdeveniment. Tota la placeta
que hi ha davant l'església de la Mercè tenia la polidesa de les
festes, neta, escombrada de poc i regada curosament. Les pobres de
l'entrada del temple semblaven més joves, menys miserioses i menys
malaltisses. Els escolans ajudaven les misses més distrets,
guaitant els homes que garlant en veu alta, guarnien l'església amb
tota pompa. L'altar major era ple de flors aromoses, de ciris nous,
de canalobres lluents, de catifes blanes que xuclaven les remors
dels que hi passaven pel damunt. Les aranyes penjades al sostre
pujaven i baixaven silents i curulles de ciris encesos. A cada
cantó del presbiteri uns bambús gegantins es movien amb elegància
enlairant una munió de flors artificials fetes de paper de colors
esblaimats. En tot es flairava la sentor de la festa. Les noces
d'En Martí eren esperades amb desfici; el neguit torturava les
ànimes, contorbava els ulls, i feia frisar els cors.

L'hora és arribada. La catifa ja surt fins al carrer entre un rest
de testos arrenglerats. Fa bella estona que ja ha arribat la
primera tafanera, una soltera prima, xuclada per l'enveja, que va a
veure totes les noces sense perdre l'esperança d'una dia ésser ella
la reina de la festa, malgrat viure òrfena de tota gràcia femenina.
En poca estona el temple s'ha emplenat de mares amb llurs filles
que adalerades de trobar un lloc, se senyen tot enraonant i passen
per davant la capella del Santíssim sense fer cap acatament. Un cop
arrenglerades, sense fer una guspira d'oració es venten
frenèticament i parlen de les robes que han vist a casa la núvia
els dies d'exposició. Un murmuri d'impietat passa per l'aire com
una ombra de pecat. De tant en tant, els ulls esguarden l'entrada
freturosos de veure-hi arribar la gent del casament.

A la fi se sent el potejar dels cavalls del primer cotxe que
s'atansa i tota la multitud es mou amb un gest de curiositat mal
continguda. Els cavalls s'aturen davant mateix de l'entrada, salta
el lacai, es lleva el barret de copa que duu ficat fins a les
orelles i obre la portella ceremoniosament. Surt el nuvi, després
sa mare, tota enternida, el pare panxut i crespat de bigoti, i tots
avergonyits, passen de pressa i silenciosos entre els centenars
d'ulls que se'ls miren adaleradament per no perdre cap detall de
les cares, vestits i joies.

-¡Mira la mare, quin vestit tant bo que porta! Quina blonda! Tot és
seda!

-¡Aquest vestit al _menos_ costa dos cents duros!

-Ai senyor! qui l'ha vista i la veu! ¡Quan despatxava darrera el
taulell es deia Pepeta, ara es diu _Pepita_ que és més fi!

-Però jo sempre li dic Pepeta!

-Res! Ells fent teixits i una mica de _contrabando_ s'han fet
milionaris.

-Veu? el seu fill és més fi!

-Ui! quina diferència! El noi és molt intel·ligent. ¡ Escriu,
dibuixa bé, li agrada la música! I la seva pena és que li facin fer
de comerciant. Tenen cada disgust!

-I tan rics! Tothom en passa una o altra!

-¡Els diners no fan la felicitat, senyora Tusquets!

-Ja té raó ja! I qui és la núvia?

-És una noia a la moderna! Molt elegant, molt presumida, cabell
tenyit, molt tenyit, parla tres llengües i no sap fer una truita.
¡I de diners, a cabassos!

Entretant a cada cotxe que s'aturava passava un glop d'invitats,
els uns, mirant a terra tots vergonyosos, els altres, fingint que
miraven un recó de l'església amb gran atenció. En Martí
endiumenjat i primorosament pentinat es passejava per la sagristia
mirant de tant en tant el rellotge. Un invitat se li acosta per
dir-li quelcom que ell agraeix amb un somriure gebrat i torna a
passejar-se desficiós com si tingués un neguit i volgués haver
finit la cerimònia per esvair un pensament agullonador. Sentia al
seu damunt la mirada espalmadora dels ulls de Déu que li deien: què
fas, Martí? i son cor anorreat no responia.

Tot d'una, passa per l'església l'oreig de l'emoció.

-La núvia!

Un escolanet que havia romàs a l'entrada en veure arribar el cotxe
de la núvia toca una campaneta i l'orgue esclata en un himne
eixordador i triomfal que com un tro de tempesta rodola per l'aire
embalsamat del temple. La gentada fou presa d'una mena de desvari;
les noies es posaren dretes damunt les cadires, les mares estiraven
les testes cercant entre la gent una clariana per veure el pas
majestuós de la núvia. Amb els ulls baixos, fent bracet del seu
pare passa entre la gent que la mirava de cap a peus: les mares amb
una mena de goig emocionador que les feia somriure ploroses; les
damisel·les amb una mena de dolça enveja i de respecte alhora; la
modista neguitosa perquè li semblava que caminava massa de pressa i
no lluïa prou la seva obra exquisida. Així avançà la núvia seguida
de totes les mirades i fou rebuda pels esguards dels que
l'esperaven al presbiteri. Bon punt va arribar-hi s'alçà el vel i
es posà al lloc que li pertocava. En Martí s'hi atansà per a dir-li
una amoreta. Ella li respongué tota enquimerada:

-No em diguis res, que estic indignada. M'han trepitjat el vestit!

En Martí va restar esmaperdut i es posà rera el seu reclinatori.
Tothom va seure. Un capellà eixí amb uns papers a les mans, es posà
al bell mig de l'altar i començà a llegir en veu baixa. En aquell
moment sortí de la sagristia un escolanet tan petit i escotorit que
tots els convidats van mirar-lo amb somriure de simpatia.

En Martí va restar sangglaçat; sos ulls van clavar-se en aquell
infantó que amb una veu deliciosa anava responent en llatí a la veu
del capellà. Feia esclafir i compadir a tots els que el sentien.

-Pobret!

-Quina preciositat de criatura!

-Pobre infantó!

El nuvi mirava d'un cantó a l'altre, talment com un nàufrag que
cerqués una mà salvadora entre les ones furients del temperi. Les
seves mans li tremolaven, sa faç esdevingué freda i una suor
d'agònic li amarà la seva frontalera arrugada. Aquell escolanet era
el seu fill!

En Martí aterrat cercà adelaradament uns ulls que el miressin.
Tothom escoltava capbaix o mirava encisat l'escolanet.

I vingué aquell instant en què el capellà demana si hi ha qualque
impediment perquè les noces segueixin endavant, i un silenci
esglaiador va voltar l'ànima d'En Martí que fou atuïda per una
rufacada de pensaments, El noi del circ abandonat pel seu pare, el
record de xofer venturós, la serenitat de la seva promesa vanitosa
i sense amor, l'estimació heroica de la mare del seu fill, la
terror de la vida plena per sempre més de l'amargor d'un penediment
feridor, van sacsejar cruelment el cor d'En Martí que tot
transpostat avançà vers el capellà dient en veu baixa:

-Un moment!

-Endavant!... Endavant!...- va interrompre enquimerat el seu pare.

-No puc més- exclamà En Martí amb una veu ronca que feia feredat. I
agafant l'escolanet en sos braços i besant-lo frenèticament
s'encarà amb el seu pare i va dir-li en un silenci punyent i
aclaparador: -¡És el meu fill i no puc abandonarlo!- i fugí
exasperat per la porta de la sagristia.

-On vas, desgraciat? ¡et jugues el teu esdevenidor!- li cridà
follament el seu pare.

-A casar-me amb la mare del meu fill! ¡Que les millors riqueses de
la vida són els tresors de l'ànima! Mil cops pobre i feliç que ric
i mort de tristesa!

Tots els convidats s'estremiren d'esglai. La núvia va esqueixar el
vel amb follia. El seu pare s'encarà amb el pare d'En Martí dient-
li amb els punys closos: -Això és una infàmia!- Les mares plorant
van arribar a la sagristia i allà van caure sense sentits. La
multitud de l'església es va remoure com una fera ferida
mortalment. Els plors i els xiscles, es barrejaven amb els crits
dels padrins i els del capellà, que els descompartia cridant:

-Per pietat! que són a la casa del Senyor!...

I En Martí, plorant d'alegria, corria carrers enllà abrassant el
seu fill i dient-li: -Fill meu!... Fill meu!... ara sí que tindràs
pare!... ¡M'has salvat! m'has salvat! fill del cor!

I així arribà a casa de la mare del seu fill, esbufegant i plorós
trucà a la porta humil d'aquell piset alt i petit on tot el matí la
dona que estimava, havia romàs cargolada per la tristor i sacsejada
pel plor. Duia la cabellera estesa i els ulls plens d'ànima; les
seves nines eren amarades d'una beutat espiritual corprenedora. Era
com una màrtir que sofria en el silenci d'una resignació superba.
-Jo no sóc prou per ell! ¡Son pare el mana!- i lluny de tota
rancúnia, son cor es retorcia de dolor.

En sentir la porta, va anar per obrir i En Martí quan sentí la
remor dels passos que s'atansaven, va cridar ple d'emoció: -Sóc En
Martí!- i la dona sentint uns grius de fred, obri de sobte
encuriosida. En Martí se li agenollà amb el seu fill i trèmolós
d'emoció exclamà: -¡Sóc teu per a sempre! Perdona'm!

I la dona de cor, que havia plorat hores llargues de solitud, tenia
els ulls espremuts i com que no tingués llàgrimes per a plorar
d'alegria, li donà per riure esbojerradament; i aquella rialla
fresca, sonora i triomfal restà per sempre més viva i esponerosa en
el cor venturós d'En Martí!



L'ANIMA PUNIDA.
_(Contalla)_

Elsa, la dona encís, ha volgut anar tota sola per la mar. El vent
ha inflat les veles com si a la petita nau hi anés un marí coratjós
i bregat. Elsa ha casat l'escota, ha servat el timó i ha posat el
vaixell proa a vent; s'han obert dos braços d'escuma, i la petita
nau, fent cabussons victoriosos s'ha allunyat, i Elsa reia
esbojarradament, i rient rient, les veles es feien petites, tan
petites, que de terra estant ja no es veien.

Elsa, la joia esplendorosa de la joventut, la damisel·la tota
bellor, va sola per la mar. A terra, ploren penedits d'haver
respectat la seva voluntat, els seus amadors. La seva gosadia ha
deixat tota una estela de temors: els ulls, miren al cel
implorants, els cors es retorcen adolorits, els sospirs fugen del
llavis, assedegats de besar-la, i les llàgrimes es posen davant les
nines desficioses de veure Elsa, la dona ideal que fuig escampant
rialles per l'enlluernadora solitud de la mar esbullada pel vent.

Elsa és petita, fina, lleugera i bella. ¡És un ceptre de formosor,
un goig inefable, una tija exquisida, un enfilall de gràcies, una
toia de sublimitats! Amb els seus ulls entra a les ànimes, amb la
seva veu entra als cors, amb la seva beutat esclavitza les nines de
tots els que la miren. Elsa, petita, fina, lleugera i bella, no té
altre amor que la seva formosor. ¡Si li cau un cabell, plora tres
dies, si una ungla se li ratlla, sospira deu nits, si li neix una
arruga, malalteja un mes! Elsa, la donzella ocellet, sols té por de
tornar-se vella i veure com s'esblaimen les seves gràcies i esdevé
com una flor mústiga. Per això quan fa anys, plora tot el dia, i es
cobreix de roses, perquè quan toca l'hora del seu naixement les
batallades no panseixin son rostre de setí rosat. Elsa, la dona
encís, és sempre voltada d'amors que no vol escoltar; té por que
les besades li apaguin la frescor, té por que un sospir pregon li
despentini el cap, té por que una abraçada li desllorigui el cos!

Elsa, la verge escaient, petita, fina, gràcil i sempre bella, només
roman serena davant els seus espills. Són els ulls que més li
plauen perquè no sospiren, ni besen, ni fan abraçades i sempre li
diuen que és bella com mai. Agençada i gorja-florida no gosa
moure's per mor de no deslluir-se, i roman extasiant-se en sa
bellor emmirallada.

Elsa!... Senyor del cel!... ¡ja no és a la nau!... ¡Mireu com van
les veles d'un cantó a l'altre!... ¡i com la petita nau vira sense
una mà que governi el timó!... ¡Elsa ha caigut a la mar rient
esbojarradament i les onades l'han colgada fent escuma mig
embriagades per la remor del vent!... ¡Elsa, petita, fina, lleugera
i cada jorn més bella!... ¡què serà de ta beutat i dels enamorats
sense fi!... ¡Negar-se com es neguen els homes i les dones que no
són petits, ni fins, ni lleugers, ni encisadors com ella!

Elsa!... ¡surt tan sols un instant a rebre el comiat triomfal dels
esguards, els besars i els sospirs que els enamorats t'adrecen
morint-se d'amor per tu!... Passen les onades forçudes, brolla de
les blavors l'escuma vivent, s'alça la ventada amb sonoritats
esplendoroses... ¡i Elsa, en lloc!

Sabanell és la platja més valenta del món. Les platges s'obren
amoroses a la mar i prenen la forma d'una mitja lluna com si
obrissin els braços per estimar. Sabanell és la platja del coratge;
ella surt ardida mar en fora sense roques que li facin d'escut, i
porta al seu damunt una pineda confiada i olorosa, i és enjoiada
per les verdors d'un llac. La mar al seu davant té les foscors de
la ira i li envia les onades més fortes del seu fons i li llança
les ventades més fredes del seu pit i li remou la sorra amb mà
torturadora. Sabanell no recula i treu la faç mar endins. I les
canyes del seu areny s'alcen dretes com cabells eriçats per la paor
de les lluites. Davant de Sabanell, la platja coratjosa que sempre
roman deserta en les roncors del vent, les ones s'hi ajeuen fent
ventalls d'escuma que pugen i baixen i es fonen tot seguit. La
sorra és tota llisa de tanta solitud. Sols s'hi veuen les petjades
que les gavines i els ànecs deixen en l'arena que les pluges han
anat polint.

Ara al lluny es veu negrejar una cosa que puja i baixa i s'atansa
amb lentitud. Com que es fa fosc, aqueixa lentitud es fa basardosa.
La tenebra s'acosta més de pressa que el cos que puja i baixa.
L'aire ha perdut la transparència, el cel la blavor, i el neguit es
fa lloc en les ànimes i regna per tot, com el cant dels grills.

El cadàver que negrejava, ja rodola per damunt la sorra humida; ara
puja, ara baixa, s'atura, com si dubtés entre passar la nit al ras
o restar en terra ferma o no deixar el bres de l'onada i la remor
somiosa de l'aigua. ¡És Elsa morta!... servant encara tota la
delícia de la seva elegància i tot l'encís de la seva bellesa
augusta. Reposa en la sorra amb la lassitud de la mort! La fredor
de sa carn jove, corglaça; la mirada morta en ses seves nines
obertes i cegues a tota clarícia, fa defallir. Fulguren les
brillantors de ses dents entre sos llavis muts eternament; sols la
cabellera, encara vivent, oneja amb gentilesa dins l'aigua que la
remou amb suavitat com si fes una manyaga amorosa. ¡Elsa és morta i
la seva ànima resta al costat del seu cos!

Així que ve la mort, l'esperit, amb la força de les flames i del
fum, puja!... ¡L'ànima de la divina Elsa era tan pesant que anà al
fons de la mar! Quina feresa, quina foscor d'espluga, quina gebror
de cavorca i quina paor entre les roques del fons que semblaven
gegants adormits per la fatilleria diabòlica. Elsa tota arrupida i
plorosa, pietosament va cridar els dofins que passaven travessant
les onades, cossant els peixos d'argent, i els dofins enternits,
tots tristos i endolats i seriosos varen escoltar l'ànima atuïda de
la gentil donzella.

-Dofins!... Porteu-me a terra!- va suplicar planyívolament.

Els dofins submisos, resignats i amatents, van dur el cadàver devés
la terra i el deixaren damunt l'onada blana prop del rompent de la
platja de Sabanell.

Ara que és a la platja i ve la nit, l'animeta d'Elsa, poruga i
desolada, tremola de fred i mira temerosa la solitud que a poc a
poc es torna tenebrosa i freda. ¡L'ànima d'Elsa, vetlla el seu cos,
encara joiosa de la seva beutat corprenedora, vetlla la seva gerdor
gloriosa, encara galejant i escotorida! ¡Ha passat la mort sense
desfer ses perfeccions exquisides, sense esgarriar ses harmonies
reblertes de gràcia! ¿I si la nit no fos tan bondadosa amb ella? I
si el sol de l'endemà la descobreix plena de rosada? -Un aixopluc!-
demana Elsa, i cerca endebades. Tot és planúria i l'aixopluc no es
troba. Allà es veu un llumet! ¡quin goig!... ¡un llumet que viu en
mig la foscor solitària, és tot un racés, tot un raig d'esperança
per al pobre desvalgut! L'ànima d'Elsa hi va adalerada, i... era
una cuca de llum que amb el seu foc sense caliu il·luminava les
herbes.

-Cuca de llum! ¡si em fessis claror tota la nit! Tinc una por! tot
és tan fosc! ¡i tinc una por que els papaus de la nit facin malbé
el meu cos que és una joia!

La cuca de llum, fent més claror que mai, va anar-hi renouera, i la
seguiren, cantant, tota una rua de grills, xiulant, tot un aplec de
tòtils, i, consirosos, tota una host de banyarriquers, tores i
marietes que van voltar el cadàver d'Elsa i el vetllaren fins a
trenc d'alba. Entretant les rates pinyades amb llur vol indecís
dibuixaven en les tenebres unes garlandes plenes de misteri.

Elsa així passà la nit menys afligida, i, quan llustrejava, veié
meravellada que la mar l'havia deixat damunt la sorra a poc a poc,
com si tingués por de desvetllar-la, amb els braços ben posats per
amor que ella no patís, la cabellera estesa, per amor que fos ben
gaia; ¡i les ones al seu davant eren tan petites que semblaven
agenollades, com si, penedides d'haver-la occit, li demanessin
perdó!

El sol ha eixit! La mar es mou i gronxa la claror naixent. L'aigua
es torna de color de cel i el cel es torna de color de foc. L'aire
s'omple d'una pau excelsa i de claredats vivificants.

Tot s'omple de vida i el cos d'Elsa no es mou i és fred i sembla
marcit. La xardor del sol li fon la bellesa lentament.

L'ànima d'Elsa sent una angúnia intensa; amb una fulla d'arbre pren
aigua de mar per mullar-se els ulls que se li entelen i amb una
alga amarada es xopa els llavis que se li tornen esblaimats i
emmusteïts, i amb un desfici de delirant, lluita amb una mosca
vironera que volta remorosa per damunt el seu cos mort.

La mort!... la mort és la nit de la bellesa! Elsa tan escaient i
lluminosa, i la nit de les teves gràcies et lleva la blancor de
vori, t'apaga la brillantor dels teus ulls, t'arrabassa la frescor
dels teus llavis i a poc a poc et farà terriblement repugnant!
L'animeta d'Elsa enutjada desvarieja de dolor. Remou la sorra
cercant dues conquilles per cobrir els seus ulls i arrenca
farigola, romaní, i fonoll per perfumar-se i pren sorra humida per
tapar son cos negrenc. Elsa plora aterrada la mort del seu encís.
Quina tortura!

Els seus sospirs i els seus sanglots feien entendrir la sorra i
tremolar els pins; i les ones, per no sentir-la, tot just
arribaven, reculaven esporuguides i l'escuma es fonia tot seguit
corferida! ¡Quin jorn tan llarg; les hores tenien la lentitud dels
suplicis!

Torna a fosquejar. L'ànima d'Elsa jau retuda i si no fos immortal,
hom diria que estava morint-se de sofriment i tristícia... Ja no
gosava mirar el seu cos, sols plorava sense conhort estemordida.

Tot d'una es redreçà irada, com si una punyida la fiblés de sobte.
Un corb lluent, negre i altiu, esguardà el seu cadàver. L'ànima de
la gentil Elsa féu un xiscle paorós, i després, agemolida, folla i
clement alhora, es posà davant del corb i li amanyagava el plomatge
de dol i li afalagava el bec sinistre, i el corb amb una veu
esquerdada, va dir, urcós:

-¡Tot el que jo em menjaré no s'ho menjaran els verms!...

Elsa fervorosa de la seva gaiesa, tremí esborronada i s'alçà i es
llançà a terra presa d'una exaltació boja, es posà a córrer platja
enllà, entre les ombres de la nit que tornava més aclaparant que
l'altra.

Caient i alçant-se, afeblida per la dolor i la fadiga, arribà al
poble i adaleradament cercà la casa del batlle. Va entrar-hi pel
forat de la clau, seguí totes les estades i a la fi el trobà
adormit en la blanor d'un llit de capçal alterós i ple d'ornats de
coloraines fines. Elsa, xisclant, tant com podia, va dir:

-Senyor batlle!... Senyor batlle!... Pietat! El meu cos és
abandonat! Un aixopluc!...

El batlle va moure's ensunyat, obrí sos ulls en la fosca, alçà el
cap del coixí i escoltà una bella estona. Ses oïdes s'ompliren de
silenci i es tornà a adormir i passà una nit regirosa.

L'ànima d'Elsa féu cap a la casa del fosser. Hi va entrar per la
gatonera i el va trobar fent una bacaina prop de la cuina amb una
pipa apagada a la mà. Se li acostà a l'orella í va cridar-li:

-Bon fosser; ¡aneu tot seguit a Sabanell que hi ha un mort sense
enterrar! ¡Tanqueu-lo en una caixa que encara és un tresor! Cuiteu!
Bon fosser, tingueu pietat de mon cos!...

El fosser va deixondir-se tot esglaiat, mirà la seva dona i li
digué amb astorament:

-Que m'has cridat?

-Jo?... No!...

-Quina llei de cosa m'ha passat!...

-Somiaves!... Vés al llit, vés!...

El fosser, avergonyit d'haver passat por, seguí tota la casa
consirós, amb un gresol penjat al dit. Mirà sota dels llits, dins
de tots els armaris, dalt de les golfes, i, a la fi, entrà a la
seva cambra guaitant amb feresa les ombres del seu voltant.

L'ànima d'Elsa consumida i anguniosa, passà pels carrers i places
del poble adormit fins que va albirar una finestra il·luminada. Era
casa del metge. Hi entrà per la xemeneia i el trobà tot capficat
llegint. Li tapà els ulls, li va cloure la boca i li tancà el
llibre. El metge espaordit va alçar-se.

-Vés a Sabanell. Hi ha un mort, ¡porta-li un remei que faci eterna
la seva bellesa!- li digué l'ànima corferida.

I el metge sortí de casa seva esmaperdut.

Elsa va córrer platja enllà. Prop del seu cadàver hi havia un fanal
encès i un home. En arribar-hi va veure el carrabiner que tapant-se
la cara, amb el peu, cobria el seu cos de sorra.

Elsa, exhaurida, va caure sense sentits!

¡I una clariana es veié en el cel i els estels van separar-se per
deixar passar dos àngels que van davallar fins a la platja i
alçaren de la sorra l'ànima d'Elsa, la dona ideal, la joia
esplendorosa, la damisel·la bella, la verge escaient, la tija
esquisida, la toia d'encisos, el goig inefable, la petita, la fina,
la gràcil, la formosa!...

-Alça't!... Elsa, ¡el teu martiri terrenal ha finit! Lliura l'ànima
a Déu!...

L'ànima d'Elsa va reviscolar-se. Mirà joiosa els dos àngels, el
carrabiner, el seu cos picossat pels corbs famolencs i ple de verms
terriblement repugnants, i romangué serena!

-Vina amb nosaltres al cel. Ara ja has purgat el pecat de la
vanitat que t'ha fet anar l'ànima a fons. La teva presumpció ja és
humiliada! Ara anem a guarir-te les nafres dels sofriments. Vina
amb nosaltres al cel!... vina!...

Elsa meravellada féu un sospir i un lleu somriure va clarejar en
son esperit.

La seva existència havia estat curta, lluminosa i graciosa com la
vida d'una guspira i, com una guspira, en morir es tornà cendra
pesant i fosca! Ara purificada per la dolor, sentí aquella força
que fa anar les flames sempre amunt, i sense voler es sentí
enlairar-se!... enlairar-se!...

¡I els estels d'aquella nit van estremir-se de goig i feren una
esgarrifança de claror celestial!...

(Blanes)


FI.





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Ànimes atuïdes" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.