Title: Pinya de Rosa - Volume 1, Books 1-3
Author: Ruyra, Joaquim, 1858-1939
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Pinya de Rosa - Volume 1, Books 1-3" ***


-



PINYA DE ROSA

VOLUM PRIMER


INDEX

AVE MARIA PURÍSSIMA.

LLIBRE PRIMER-IMPRESSIONS.

Una tarda per mar.
L'èxtasi del oncle Ventura.
L'aniversari del noi Guixer.
Vetlles d'estiu.
Avís misteriós.
Mar de llamp.
Mànegues marines.
La basarda.

LLIBRE SEGÓN-FANTASIES.

Les Senyoretes del Mar.
La vetlla dels Morts.
La Xucladora.

LLIBRE TERCER-NOVEL·LETES.

En Garet a l'enramada.
La Fineta.
Jacobè.



AVE MARIA PURÍSSIMA.


«Amb aquesta salutació, tan corrent a la nostra terra i tan
catòlica, he volgut, llegidors meus, donar-vos la bona rebuda a les
portes del meu llibre. Així sabeu ja quina es la fe que professo,
i espero que rebutjareu qualsevulga interpretació, que contra
aquesta fe poguésseu donar als meus pensaments.»

«No he pas tractat d'escriure una obra mística: no m'he preocupat
més que de cercar la bellesa, i l'he cercada molt terra a terra;
però, si l'he assolida rai, no deixareu de sentir-hi la flaire de la
mà de Déu. Ara, si, per torpesa(1) meva, hagués quedat(2) quelcom
mal sentós dins aquestes planes, prec-vos que ho esborreu amb
caritativa intenció i que no m'ho tingueu en retret a l'altre món.»

[Notes de l’autor:   (1) Turpitud.  (2) Entrat.]

Aquestes paraules, amb les quals vaig encapçalar el meu primer aplec
de Marines i Boscatges, vull que acompanyin també el present, que,
perquè prengui un caràcter definitiu, batejo amb un nom especial.
Quasi totes les composicions que integren aquest aplec són les
mateixes que ja coneixen els meus antics llegidors; i, si bé les he
reformades una mica i n'hi he afegida alguna, espero que la bona
olor de cristianes no s'hi haurà pas esbravat.

Donen els mariners el nom de _pinya de rosa_ a l'artística nuada que
teixeixen al capdavall d'una corda amb els seus mateixos blens,
fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i
no li permet escórrer-se de l'estrop o anella dintre el qual la
passin de llarg a llarg.

Doncs bé: a nosaltres ens ha semblat adient per a batejar aquest
aplec, amb el qual volem consolidar i donar fi a la llarga corda de
marines i boscatges que fins ara hem anat escrivint i publicant en
revistes, diaris i llibres. Ara la corda tindrà el seu nus de
conclusió i constituirà un cos definitiu. És probable que, si Déu
ens dóna vida i delit, escriurem altres marines i boscatges; més ja
no podran formar part de PINYA DE ROSA, que és un cap que volem que
resti ben nuat i ben fermat dintre la seva anella.

Si dividim l'obra en dos volums, no és per trencar-ne la cohesió i
la unitat, que ara més que mai volem afermar, sinó per la seva
extensió material, que no hauria permès encabir-la en un sol volum
d'aquesta «Biblioteca», a no ésser de compondre'l amb una lletra tan
menuda que no hauria resultat de grata lectura. Per altra part «El
rem de trenta quatre» era una massa desproporcionada entre els
altres treballs del llibre titulat _Novel·letes_, i, posant-lo en
volum separat, ens sembla que fem benefici a l'harmonia.

Sigui com vulgui, aquesta qüestió de la disposició de materials té
poca importància i no m'ha preocupat gaire. Més mals de cap m'ha
donat el problema de si convenia o no reformar els treballs antics,
que constituiran quasi tota l'obra.

Artísticament, els trobava tan frescos i saborosos com el dia que
brollaren de la meva ploma: el cor no em demanava de tocar-hi ni una
sola frase, ni un sol mot; i, si bé això no volia dir que fossin
perfets, indicava clarament que el meu gust artístic no s'havia pas
afinat d'ençà del temps en què vaig escriure'ls, i que en aquest
sentit l'home dels seixanta anys no podia exercir cap mestratge
sobre el dels trenta cinc. En canvi, lingüísticament hi trobava cada
tara que em feia venir pell de gallina. No havien passat en va
damunt d'ells els darrers vint-i-cinc anys, durant els quals tan
intensa labor filològica s'és realitzada a Catalunya. ¡Quants de
castellanismes hi descobria!

Ara bé: calia expurgar-los-en?

En certa manera això em semblava una profanació i una immodèstia.
¿No eren l'obra de llur temps? Per què amagar-ho? ¿No seria un
sentiment de vanitat ridícula, el que em portés a despullar-los
d'aquell regustet de castellà que era propi de l'època de llur
naixença i la certificava? I en esmenar-los d'aquelles tares de
llenguatge, que no deixaven de respondre a una mentalitat
profunda, ¿no alteraria el sentiment artístic que va produir-los?

Per altra part, els antics aficionats a l'obra encara vivents,
alguns dels quals se l'havien apresa quasi de memòria, ¿em
perdonarien les innovacions? Ells l'amaven tal com era, amb els
seus defectes i tot, a la manera com un hom s'agrada de la noia que
l'ha enamorat, estimant àdhuc com a gràcies els petits defectes que
la caracteritzen: tal vegada una piga a la galtona, tal vegada una
torçarieta del nas, tal vegada una denteta oscada... -Oh, no!- un
hom diria. -Deixeu-me-la tal com és, la meva amor: no res de
redreçar el seu nasset simpàtic, no res d'extirpar la seva piga
graciosa, no res d'omplir d'esmalt l'osca garladora de la seva
denteta!...- I així també solen estimar els lectors les obres a què
s'han aficionat, en les quals han posat ja quelcom de la pròpia
imaginació, convertint en niuets d'il·lusions àdhuc els mateixos
clotarells de les tares. Recordo haver llegit una lamentació de
Chateaubriand sobre aquesta amor irracional i fantasiosa dels antics
llegidors, la qual, segons ell declara, l'havia cohibit fins al punt
de no atrevir-se a modificar una mala disposició de comes, d'una
frase. Això ja em sembla força exagerat; però, anem, aquesta amor és
ben d'agrair per part dels autors, i les seves exigències bé
mereixen algun respecte.

Tals consideracions i la meva peresa, que sempre és de parer de
deixar les coses com estan, m'inclinaven a no tocar pas res; però
sol vetllar al davant de la meva voluntat una mena de follet
desconfiat i tafaner, que no permet el trànsit a cap idea sens de
primer furgar-la i flairar-la i donar-li més voltes que a una bóta
agra que li duguessin a rentatge, i ell va oposar-se a les meves
plàcides determinacions.

-No, senyor- em va dir reganyosament: -aquests arguments, que et
semblen tan forts, no valen una pipada de tabac. ¿Què em contes,
que les tares de llenguatge de la teva obra són pròpies del seu
temps, senyor vanitós? ¿Què va que jo té n'assenyalaré més de mitja
dotzena que són teves i ben reteves i que han servit de trencacolls
a més de quatre dels escriptors catalans que han vingut al teu
darrera? Oidà! ¿Tú no vares usar castellanismes que mai encara no
havia fet seus el teu poble? I, àdhuc aquells que han deturpat la
bella llengua popular, si els coneixes, ¿per què has de consagrar-
los? En hora bona que els empressis quan no hi sospitaves vici, com
tants d'altres n'emprarà encara de bona fe la teva ignorància; però
¿com t'atreveixes a autoritzar-los tot sabent-los dolents? I ¿què va
de bo, això de considerar-los com a senyals d'època i en certa
manera com a testimonis respectables que donen fe del temps en què
va nèixer la teva obra? ¡Galdosos testimonis per cert! I, si
realment ho foren, d'aquell temps, ¿per què vols que ho siguin de
l'actual, que ja els coneix i els ha desqualificat i els rebutja?
Qui ets, tu, ara? ¿Ets l'home del segle passat o el del present? I
qui autoritza i dirigeix la publicació del nostre cas, sinó tu,
l'home d'avui? I, ¿quina data portarà, el llibre, sinó la del dia de
la seva llum? Apa, doncs: no siguis peresós; i, ja que presideixes
aquesta renaixença, cerca-li nous testimonis i preserva-la d'aquells
altres que tan poca honor feren al seu naixement. I no em surtis pas
amb allò d'agrair l'amor irracional i fantasiosa dels antics lectors
teus i de respectar-ne les exigències. Si verament els sents grat de
la tal afició, serveix-los amicalment i sense engany, no els
perjudiquis més; ans guareix-los a foc i ferro del dany que
involuntàriament, per ignorància, els has causat, baldament gemeguin
i es revoltin contra el tractament. És un deure de consciència. I
d'aquell símil que has retret, i que és just, parlem-ne: a veure,
ben estudiat, quina lliçó ensenya, si la teva o la meva. Ja és cert
que un hom s'agrada àdhuc dels mateixos defectes de la dona que l'ha
enamorat, i s'encanta tal volta de la torçària del seu nassiró, de
l'osca de la seva denteta i de la piga de la seva galtona: però, si
aquesta torçària i aquesta osca i aquesta piga vinguessin d'algun
mal lleig que amenaçés la vida de la persona amada, ¿quin enamorat
fóra tan irracional que s'oposés al guariment? Aplica, doncs, el cas
a l'altre terme de la comparació. ¿Qui, que tingui dos dits de
front, podrà voler que no extirpis allà on els trobis els
castellanismes, que són el cranc rosegador de la nostra llengua?
Deixa't de contemplacions. Aquesta amor fantasiosa, que t'apar
falaguera en relació als teus insignificants escrits, és la mateixa
que, aplicada a més noble objecte, s'aficiona cegament al nostre
actual llenguatge i s'oposa a la seva salvadora purificació. Ah! Per
amor a la vida, combat tu aquesta amor de mort.

Em va posar un cap com un tabal i no sabia què contestar-li. Ja
anava a creure'l, quan l'esperit artístic va aturar-me l'acció i em
va dir:

-Què vas a fer? ¿No estàs content, artísticament de la teva obra?
Doncs, si escoltant el follet dels escrúpols hi trasmudes el
llenguatge, ja serà prou que no la malmetis d'algun caire i que el
mateix follet no t'hi trobi, després de la tasca, cent tares més que
no pas ara. La puresa externa, certament, és de desitjar; però no
tant que valgui la pena de passar aquests mals de cap i de córrer
aquests perills. I, per altra part, ¿estàs ben segur que totes les
formes que ara et semblen dolentes t'ho semblaràn així mateix passat
un qüern d'anys? Per exemple: ¿no tingueres per suspecte, durant una
llarga temporada, el verb matar, i, després, no t'has convençut que
era clàssicament català i que occir i occiure no eren sinó
llatinismes al seu costat? Però, anem, no vull encaparrar-te amb
aquests dubtes: vull donar com a cert que les bones formes de
llenguatge, les pures, les permanents, són les que ara els bons
filòlegs assenyalen amb el dit i les que aniran indicant a manera
que llurs estudis els portin a nous descobriments. ¿Hauràs de
recompondre les teves obres cada vegada que ells preconitzin un nou
capgirament de llenguatge? ¡Mala feina es fóra girada als nostres
literats! No, home, no! El teu cas és semblant al d'un pintor. És
clar que cercarà per a les seves teles les colors més pures i
permanents que puguin proporcionar-li els adroguers; però, una
vegada ja pintades, no es donarà pas la pena de refer-les cada
vegada que la indústria descobreixi colors més sòlides i perfectes.
A més fer, retocarà lleument algun to emmusteït, les untarà amb una
mica de mèdium, i,... endavant les atxes! ¡Pobres pintures, les que
no tinguessin altres valors que les que es compren a l'adrogueria!

Aquesta reflexió em va decidir; i, com que l'editor m'apressava, no
vaig tenir temps d'escoltar el rondineig amb què hi replicava
l'altre contrincant: vaig tancar totes les finestres dels dubtes, i,
en un silenci dolç, que tornà la pau al meu esperit, vaig posar-me a
la tasca: una tasca facilíssima. No em calia sinó retocar algunes
taretes de lèxic, aquelles que bonament podien esmenar-se sense
alterar cap valor mental. Quant a sintaxi, no volia trasmudar res,
car és ella quelcom tan entreteixit, que no pot tocar-se'n part
sense capgirar tot el conjunt, cosa que m'obligaria a reescriure
l'obra de cap i de nou; i així, lectors ben amats, no haveu
d'estranyar que trobeu, dins la major part dels treballs d'aquest
llibre, certes formes sintàctiques que ara repugno d'usar, com són
la del «lo» neutre, la de les preposicions davant la partícula «que»
de les oracions complementàries indirectes, sobre la qual encara no
estic orientat del tot, i algunes altres.

D'aquesta manera ja sé per endavant que no aconseguiré complaure els
puristes, ni els rutinaris; però no m'ho proposo pas. ¿Com han de
perdonar la meva inquietud aquells benaventurats que creuen que la
nostra llengua no ha rebut altres influències estrangeres que les
que a cor dolç ha volgut acceptar? I ¿com han de transigir amb la
meva desaprensió aquells infeliços puntimirats que escriuen un
català que sembla grec a la mare que va posar-los al món?

El meu treball, grat sigui a Déu, es proposa principalment la
bellesa, que és una olor que no poden percebre els esperits massa
preocupats; i si ella hi és, com jo crec, baldament vagi barrejada
amb brosses i espines gramaticals, no mancarà gent que vulgui fruir-
la. Jo crec molt meritòries, molt necessàries i molt dignes d'estudi
les lliçons dels nostres filòlegs; mes ¡ai si la bellesa literària
hagués de dependre'n! ¿Qui s'atreviria a escriure, sense que li
vingués el cap en roda, tot pensant en els nous descobriments que
poden fer i en les errades en què poden haver incorregut?


LLIBRE PRIMER - IMPRESSIONS


UNA TARDA PER MAR


Quina tarda més esplèndida! ¡Quin cel més blau i quina bellugadissa
d'orenetes i falzies en tot l'espai que s'obirava! ¡Qui tingués
ales, com elles, per a esbargir-se lliurement pels aires, lluny, per
damunt dels camps i les serres!  ¡Era ben trist, haver-se d'encauar
dintre d'una aula reclosa, plena de les bovors del ressol i de la
mainada! Vaja, ¡era ben enfadós, haver d'anar a estudi, penjar en un
banc, com dues eines inútils, les cames, que tenien fam de córrer, i
arrossegar per les lletres d'un llibre la imaginació, que es sentia
cridada pels xiscles de les orenetes, pel xiu-xiu del vent, per cada
bri d'herba i per cada fulla d'arbre!  Era ben trist, però no hi
havia altre remei: era precís anar-hi. I jo m'hi encaminava xano-
xano, capbaix... amb una recança!... A cada pas m'aturava sospirant.
¡Déu meu, que n'hi devia haver, de cassanelles, a la roureda!  Les
móres i els aranyons ja devien ser madurs. Si jo fes rodó!...

Havia arribat a les envistes d'estudi, quan una veu coneguda
m'estremí de cap a peus. Era la veu d'en Volivarda, un xicot
pescador, que em cridava amb un llarg -Eeep!- des del fons d'un
carreró.

Ai vatua l'home! Té! ¿qui havia de pensar en ell?... De seguida se
m'enriolà la cara, i em va passar per la fantasia la visió del mar i
de la costa pintoresca. Aquell xicot i jo havíem nedat junts tantes
vegades! ens havíem divertit tant, pescant pops i crancs per les
roques!...

-A on vas, Volivarda? Acosta't, home, que parlarem. Apa, que tinc
d'entrar a estudi.

-Vatua sa pena! quin marriment me vindria, si m'hi haguessen de
tancar!  ¿I tu cada dia de Déu hi vas? Fes rodó, coi!... fes rodó,
avui!  Vina-te'n amb mi. Vararem es gussi d'en Valéncia. En Valéncia
vol que li arrepleguem una galleda de soïssos: saps?... Soïssos
rai!... Jo en sé una afrau que hi estan espessos com es cabeis as
cap. En un santiamén els tenim, i ens resta tota sa tarda de coll
per a pescar a volantí... amb un volantí de sis hams, que portarà en
Canari: cosa més fina!... Mira, ara vinc de cercar cargolins per
esques. En duc tot un nansat, que els hai trobats aquí tot just, en
es fonois des Camp-perdut. Coi! ja no ets homo si no fas rodó!

Jo, gratant-me el cap, pensívol, anava escoltant. El cor me bategava
dintre el pit, com una papallona dintre el puny d'un infant. Oh!
prou me temptaven, aquelles proposicions!

-A casa sopem a les vuit- vaig mormolar.

-A dos quarts serem en terra- contestà en Volivarda. I, llegint la
desconfiança en la meva mirada, afegí, besant-se el dit gros,
encreuat sobre el saludador: -Tan cert com sa mort!

En això, les mans d'algú que se m'havia acostat per darrera me
taparen els ulls, a l'ensems que una alenada calenta m'humitejava el
clatell. Vaig pegar una giravolta sobtada, i vaig topar-me nas a nas
amb la riallera carota d'en Paiús, un noi rabassut, gras, llardós.
Ja abans d'encarar-m'hi l'havia sospitat per la ferum, que sempre se
li sentia, de quitrà i d'arengades podrides. ¡Que n'era, de lleig,
aquell marrec! Tenia les galtes botides, el nas aixafat, i les
parpelles tan sobreres i caigudes, que per mirar havia de tirar el
cap endarrera, com aquell que, jugant a cucorna, vol guaitar per
sota del mocador.

Me va enrotllar el braç a la cintura i em va dir: -Ets de sa
barcada: oi?  ¡Conxos, que ens divertirem!

Mentrestant, l'altre llopet marí, en Volivarda, que era alt,
escardalenc, de color de sègol, carallarg, i tan embardissat de
cabells que li eixien a rossos manyocs per sota les gires i pels
forats de l'arnada barretinola, m'estirava, tot afalagant-me el
clatell.

Què podia fer jo? ¿Qui no hauria girada l'esquena a l'aula? Vaja, la
meva virtut no era pas prou ferma per a resistir tanta temptació.

Mentre travessàvem el poble, no les tenia pas totes: la consciència
em feia rau-rau, i sempre em semblava que el pare m'havia de sortir
de tras-cantó; però, a la vista de la platja, de la barca i del mar,
la meva por i els meus escrúpols desaparegueren com òlibes
empaitades pel sol. Visca la llibertat! Visca l'alegria!
Barquejaríem, visitaríem cales amagades, pescaríem tal volta peixos
inconeguts, veuríem els bancs vivents on es crien les petxines
virolades que enjoien les platges, trobaríem... ¡qui sap, lo que
trobaríem!...

-Apa, marrecs, que tindreu bon temps! - va dir-nos en València-
¡Mireu, que alegroia que està, sa veia de sa mantellina blaua! ¡Com
s'enfloca i se rinxola, sa presumida!  Runy com un gos perquè ses
roques li són de mal rosegar i sa sorra li fa mal a ses genives;
però no té pas sa rauxa dolenta: us gronxarà a sa seua falda com una
bona mainadera. Apa, marrecs! Es vent i es corrent us estalviaran sa
meitat de sa feina, i, a sa tornada, ja es garbí haurà caigut.

En Canari era allí que ens esperava. Estava de quatre grapes davant
del gussi, enseuant els pals, i em va saludar amb una mitja rialleta
de simpatia.

Els mariners vells, que prenien la fresca al peu de les penyes, a
l'ombra de les blavoses atzavares, ens contemplaven satisfets,
articulejant ells amb ells i assenyalant-nos amb els brocs de
llurs pipes. Les dones, que adobaven xarxa, aixecaven llurs caps de
la feina, i cridaven, trufejant -¡Pareu ment que no eixugueu tot es
peix de sa mar!  A veure si ageu alguna roassa!

Nosaltres no els contestàvem. Canteu, canteu, ninetes. Altra feina
teníem! Estàvem atrafegats passant revista a l'embarcació. «-¿Ja heu
tapat es dui? -A on és, sa sàssola? -Tampoc trobo s'arjau des timó.-
Mireu, València: aquest estrop es petarà a ses primeres
embranzides.» Movíem un esvalot!... I, a tot això, en Valéncia ens
ensenyava lo que li demanàvem, responia a les advertències i reia
com si li fessin pessigolles.

Un xicot que acabava de capbussar-se des d'una roca forana se'ns
acostà nedant a grans braçades. -Me vols, Volivarda?- va cridar,
aclucat d'ulls, després d'escopir l'aigua, que se li escorria dels
cabells i se li ficava a la boca. -Apa!- li va contestar
lacònicament en Volivarda.

De seguida el nedador eixí a la sorra, debategant de dents,
tremolant i esbufegant. Amb unes quantes fregades de mà s'eixonà la
mullena que li regalava per braços i cames, se va posar la camisa i
unes calces de vellut de cotó, que es fermà per damunt dels muscles
amb unes vetes que li servien d'elàstics, i ja estigué a punt de
marxa. Nosaltres havíem anat varant sense esperar-lo, però va estar
llest de sobres. Així que donàrem fusa, s'arrapà a la popa, saltà a
dins de la barca, s'apoderà d'un rem, i fou el primer d'armar.

Després, vinga vogar i mar enfora s'és dit. Anàvem a quatre rems, i
en Canari portava el timó. Quin delit! Quin entusiasme! ¡Que era de
bon rebre, al front i a les galtes, el buf del vent, impregnat d'una
polseta de ruixims! Un garbinet fresc, oratjós i joguiner volava en
ample vol per la planura del mar, enravenxinant les ones sense
embravir-les. Tot era vida i moviment. Arreu arreu, les ones
corrien, rodolaven, saltironaven i tentinejaven amb moviments
d'alegre embriaguesa. S'engallaven, traient unes crestes verdes,
fines, diàfanes, que, banderejant, s'aprimaven fins a rompre's en
floquets d'escuma. Aquí s'empaitaven, amoroses, petonejant-se amb un
decandiment esllanguit i graciós a l'assolir-se; allí s'esbadellaven
suaument com una boca que esclafeix a riure. Com un estol de mainada
tafanera, venien a palpar i colpejar els costats del gussi, a
passar-li per dessota, pegant-li culada, o a esllomar-se bojalment
en la roda de proa.

-Salta, salta miralta! -cantava entusiàsticament en Canari.

Cap a la banda de terra, a l'indret del sol, no es podien mirar les
aigües sense que un hom se veiés obligat a cloure les parpelles
rublertes de llàgrimes. Allí la mar fulgurava amb llampegueigs d'or
i d'argent viu, i semblava desfer-se en davassalls de vidre volador;
i cap a la cala, en el redós de ponent, groguejava com una gran
lluna d'oli.

Una tonyina que saltà en l'aire entre un escampeig de ruixims, a
pocs metres de la nostra barca, ens féu restar bocabadats i sense
vogar. -¡Manoi, quin peixàs!- exclamàrem tots. I romanguérem a
l'aguait, sotjant si reapareixeria; però, a lo millor, una forta
bramulada ens llevà l'encantament.

-Vira, vira! -va cridar en Volivarda.- Tothom a rems i dali fort! Es
vent ens tira a ses seques. Vatua, com lladren, ses maleïdes!

Efectivament, la nostra distracció ens havia abandonat al corrent,
que ens duia a un paratge perillós, a la punta d'unes roques que
havíem de remuntar per guanyar la derrota de llevant. Ens trobàvem
voltats de seques que reganyaven ací i allà l'aspra esquena quan
l'aigua refluïa a llur entorn, i que es cobrien d'escumes i xarbots
quan revenia l'onatge. La remor que feien era espantosa, perquè es
multiplicava al regolfar en les balmes de les penyes, on el vent
rebomborejava també basardosament. I, no obstant, el temps era bo;
mes, al sentir aquell soroll, costava de creure que no s'hagués
desencadenat un temporal. Lo cert és que estàvem desconcertats: els
uns vogaven, els altres ciaven, i la barca giravoltava com presa
d'un remolí, a riscos de malmetre's tocant en algun som de roques.
Sort que en Volivarda va conservar la serenitat i ens
tranquil·litzà.
-¿De què teniu por, gallines? ¿Per ventura no sabeu nedar?- va dir.-
I, assenyalant el punt cap on havíem d'arrumbar, -Dret an es freu,
Canari! - va cridar.- I vosaltres acluqueu ets uis i aferreu es
punys a vogar. Aquí no ha de governar ningú sinó es timoner.

Un cop ben avinguts, salvàrem el perill en un moment, deixant
endarrera les seques baladreres.

Després vàrem entrar en un esparagol ombradís on el tràngul gairebé
no s'hi sentia i s'hi respirava un aire suau, agradosament enflairat
de marisc. Allí vàrem descansar una petita estona, i començàrem a
pescar. En Volivarda s'apoderà del famós volantí d'en Canari, l'escà
amb caragolins que li presentàrem trencats, i de seguida l'anà
amollant a la mar fins que el plom fregà tot just les sapes del
fons. Fou un moment d'emoció. ¡Amb quin afany ens abocàrem a la
banda, desitjosos de veure com els peixos se tirarien a l'ormeig!

L'aigua era puríssima, i estava impregnada d'una claror verdosa que
permetia distingir fins i tot els més petits brins de l'herba
negrenca que encatifava el sòl marí.

Al cap d'un moment en Paiús em tocà el braç, dientme : -Ara, ara!- I
llavors, tal com s'aixeca a l'entorn d'un vianant que travessa un
xopoll un núvol de mosques i d'espia dimonis que estaven amagats
entremig dels joncs i boves, vaig veure sortir dels herbatges
submarins una munió de peixets virolats i bellugadissos, que
s'alçaven a l'entorn del volantí. Bullien, anguilejaven, pujaven,
baixaven i morrejaven atrevidament l'esquer, precipitant-s'hi a
fortes embornades i disputant-se els trossets que podien arrencar de
l'ham. -¡Redéu, que n'hi han!- exclamava en Canari. Però en
Volivarda feia mala cara i deia : -Això es gurrama, peiximinuti...
No n'ajarem cap. Són criaturetes, i nosaltres hem d'anar pes veis.-

Seguint els consells d'en Volivarda, donàvem de tant en tant algun
cop de rem per canviar de lloc. En Paiús s'impacientava. -¿De què
redimontri ens deu venir, aquesta malastrugança?- anava mormolant. I
de sobte exclamà: -¡Ja ho sé, vatua! Avui no m'hai senyat.- Va
mullar-se els dits, submergint-los en el mar, com aquell que els
fica a la pica de l'aigua beneita, i es senyà devotament. -¡A veure
si rompem s'embruix conxos!

Havíem arribat a un paratge assolellat, i de sobte vaig veure
projectar-se sobre el fons marí, esborrant l'emmallat de fils
lluminosos que hi estenia el sol, l'ombra gegantina de dos peixos
que passaven com dues centelles. Vaig fer un surt, però no vaig pas
tenir temps de dir -Mireu.-  Ja en Volivarda havia cobrat ràpidament
l'ormeig i l'havia tret enflocat amb dues llargues jodrioles,
que debategaven, mostrant per tots cantons la coloraina de llur cos:
tan viva i tan fresca, que semblava que un hom s'hi hagués de tacar
la mà a l'agafar-les. Dues jodrioles!  ¡Amb quins alirets les
saludàrem! No crec haver fruit mai d'una alegria més pura.

-Ja hem romput s'embruix -va dir en Paiús.- Cala, cala, Volivarda:
aprofita s'hora bona, mentres es peix té gana.

L'hora fou, certament, bona. ¿Ne voleu, de jodrioles virolades, de
serrans clapejats d'or i púrpura, d'estudiants revestits d'escata
negra, de tords, de vaques serranes?  Ne voleu?... Fins i tot
agafàrem una escórpora, petit monstre de pessic vérinós, que fou
mirada amb terror i que, després de morta a cops de sàssola, encara
ens donà treballs per a desenganxar-la de l'ham.

-Alerta! -va avisar en Volivarda.- Això ès un peix maleït. Porta
clavades dues aguhes de bruixa, que ni amb sa mort perden es mal
verí. Hem de tallar-les amb es gavinet i llençar-les. Déu hi gord de
posar-hi es peu a sobre!

-Per lleig i maleït que sigu aquest peix,- va saltar en Canari
picant de mans -jo mai voldria a sa sopa atra maledicció que sa
seua. Ni es rap li fa sa pols.

-Oidà!- exclamàren tots aprovant-ho. I en Paiús se llepà els
llambrocs com si el sol pensament els hi hagués ensaborits.

Estàvem abstrets per la nostra tasca. No ens adonàvem pas de l'aire,
ni del sol, ni del curs del temps. Si no hagués sigut per una
baralla que va moure en Paiús i que féu que en Volivarda cerqués
arguments en el cel per a deturar-la, tal vegada la nit ens hauria
sorprès pescant: tanta era la il·lusió que hi teníem.

Per sort, en Paiús va fer una rebequeria.

-Vui fer una calada, conxos!- exclamà. -Vui provar sa meua sort.

En Canari s'hi oposà resoltment.

-Tens massa mala grapa, manu- li va dir: -m'enrocaries es volantí.

En Paiús se va enutjar. S'aixecà, va tirar el cap enrera, posant en
premsa les filades de carn, de son bescoll molsut, i restà una bella
estona mirant per les escletxes de sos ulls, sempre mig tancats, fit
a fit a en Canari.

-Que va de bo, cara de pomes agres?- va dir després d'un llarg
silenci. -¿Que et creus que m'has llogat per bastaix? ¿On ès, sa
soldada que em dónes? Tota sa tarda m'hai estat endarnegant, rema
que remaràs, i, ara, ¿no m'hai de divertir com a persona?

-No, no pescaràs, amb es meu ormeig- va contestar en Canari
arreplegant el volantí i posant-se'l entremig de les cames.

Era aquest noiet una criatura menuda i desnarida, d'una rossor
canemal, d'ulls blavissos, una mica guenyos. Estava espantat i les
llàgrimes li vorejaven les parpelles; però es coneixia que no estava
pas disposat a cedir.

En Paiús s'anava enfurismant.

-Rénoc de platja!... cap de borres!... ¡canyiula!- li deia amb aires
de menyspreu. -Amb mi, vos baraiar-te? ¿Que no ho veus, que des
primer pinyac t'esbotzaré es costellam com si fos una garbitana
podrida?.. Que no pescaré?...  No?... A ses bones o a ses males!...
I alerta que no haju de grumejar es peixos amb sa teua sang: sents?
Porta això o t'estripo!

I ja arborava els punys, quan en Volivarda li va pegar estirada a la
brusa, fent-lo asseure en un banc, i, rient i tirant la cosa a
tabola, li va dir: -Seu, seu, baraca botxina. Té: fuma aquesta
cigala i calla. ¿Per què et baraies, tora, més que tora? T'hi has
pensat massa tard, a pescar. Mira't, es sol, on és. Si no anem de
seguida a soïssos, prou que hi haurem d'encendre es fanalet.

Tots guaitàrem a l'entorn, aleshores. ¡Mare de Déu, i que era tard!
¡Com havia passat, el temps! Ja l'ombra de les muntanyes s'estenia
fins qui sap on de la mar. El garbí havia caigut. La flama en la
qual en Paiús encenia el cigar no oscil·lava gens ni mica, i la
cerilla va cremar fins que, llençada a l'aigua, s'hi apagà
espetarrellejant. L'onatge s'era aplanat, esborrat, fos... ¡Quina
calma! Quina quietud! La color blanquinosa que pren l'aigua morta de
les ensenades s'anava dilatant mar en fora com un tel invasor; i en
aquell tel llis i enxarolat s'emmirallaven serenament les penyes,
poc abans combatudes per la ressaga, i llurs herbatges, encara xops,
hi vessaven una gotellada harmoniosa. De les muntanyes properes
davallava l'olor dels tomanyins i de les flors boscanes, que amb la
fresca del vespre solen exhalar un alè més sentós. El sol, des de
darrera d'una boirina rovellada, deixava caure, a tall de rosses
pestanyes d'un ull que s'acodorm, la serrellada dels seus raigs, que
cobria tot el Montseny. El cel començava a verdejar. ¡Quina calma!
¡Quina quietud! La tarda es desmaiava a poc a poc amb un somrís de
pau, amb un deix de galvana placèvola que s'apoderava de la
immensitat.

¿Què ens calia, sinó acudir a la feina que ens havia encomanada
l'amo de la barca?  Vàrem rependre els rems i... tira cap a llevant.
La barca lliscava per la llisor oliosa del mar com un tall de sabó
mullat llisca per sobre un vidre. Amb pocs esforços la portàrem al
paratge on havíem d'atracar; i, després d'haver-la amarrada amb un
cap de corda en un tosc pilaret de roca, vàrem desembarcar tots.

-Allà hi ha s'afrau des soïssos -va dir en Volivarda mostrant-nos la
boca d'una caverna en la qual, de tant en tant, el mar, botint-se
lentament, s'hi engolava com xuclat, produint-hi un glo-glo semblant
al d'una deglutició gegantina.

Ens hi vàrem acostar, i, efectivament, no hi mancava pas lo que
cercàvem. La penya submarina estava materialment coberta de soïssos,
aplegats estretament, eneriçats de pues, oferint en petit l'aspecte
que presentaria, agombolat en el fons d'una vall, un negre exèrcit
armat de piques.

La feina era fàcil. Amb un arpó de tres ganxos en Volivarda es posà
a rasclar la penya, i feia seguir a pinyocs aquells mariscos
espinosos. En Paiús parava el salabret per copsar els que queien de
l'arpó, i jo i els altres vailets els arreplegàvem de l'arpó i del
salabret amb les mans i els estibàvem a la galleda.

De vegades, al llençar els que ens semblaven massa petits, se
n'esbadellava algun, i son suc i sa polpeta vermella s'esmunyien a
l'aigua, atraient una mena de llagostinets verdelosos i menudíssims,
que apareixien com una boira, i com una boira s'esvaïen en havent
acabada la menja que els havia congriats.

-Això ès puagó marí- me va dir en Canari. -Són més petits que es
mosquits, però n'hi han més que grans de sorra a sa platja. Si es
tiren a ses peces o an es palangrons, s'hi mengen es peix que no hi
deixen sinó ses espines pelades. I res els hi fa por. Veuràs...
allàrga'ls-hi una cama, com te la pessigaran de seguida. ¡Així se'n
perdés sa mena, mala pesta!

Acabada la feina, ens vàrem entretenir cercant petxines. Teniem una
gana!... I haguérem d'acontentar-nos amb quatre petxinetes i amb una
ceba que portava en Volivarda, la qual ens repartírem com a bons
germans, polsejant-la, per tot amaniment, amb una mica de sal de la
que, procedent de les grosses ressagues, s'era acristallada en els
cloterells de les roques altes. L'àpat va ésser ben frugal; però que
ric!

Encara em sembla que estic en aquelles penyes entornat d'aquella
mainada. Veig en Paiús ajagut de boca terrosa i mig abraçat amb en
Canari, sense recordar-se de que l'hagués volgut matar mitja hora
abans. Veig en Volivarda i l'altre vailet asseguts dalt d'un saplà
de penya, amb les cames penjant sobre el meu cap. Sento a lo lluny
el toc d'oració, l'esquelleig de les cabres que davallen de les
cingleres, i el cant dels grills sonant acompassadament com l'ànima
d'un gran rellotge: -ric, ric, ric...- I el dia va morint, morint...
L'horitzó es torna morat; les calitges hi van ascendint lentament; i
el mar, llis com un cristall, hi destaca lluminós, banyat d'una fina
color d'or pàl·lid, sols comparable a la de la lluna quan se'n va a
la posta.

¿Cal que arribi a la part llastimosa i que expliqui com a casa varen
descobrir la meva entremaliadura i com me condemnaren a anar-me'n al
llit sense sopar, a malgrat de la gana que em rosegava per dedins?


L'ÉXTASI DE L'ONCLE VENTURA


Per fi era arribat el dia d'anar a la fluixa amb l'oncle Ventura.
Ell m'ho havia anunciat a hora de dinar, i des de llavors jo no
pensava en altra cosa. -Aquesta nit hi anirem- m'havia dit amb aire
de secret i tot acaronant-me. -Ans de sortida de lluna hem de mirar
de ser a sa fonda: entens? Cap allà a vuit hores vina-te'n al gussi.

Endemés, jo no sé pas de cert quin parentiu tenia amb mi, l'oncle
Ventura; però sempre li havia dit oncle. Crec que era fill d'un cosí
d'alguna de les meves àvies. Després de molts anys de navegar, havia
adquirit un capitalet i s'era retirat a fruir-lo a casa seva, fent
de pescador, mig per afició, mig per ajudar a la rendeta i a
l'estalvi. Home d'habituds solitàries, no solia acompanyar-se amb
ningú. Sol varava i treia el gussi, sol se'l governava i sol calava
i llevava els palangrons, que eren l'ormeig més usual de la seva
pesca. També es dedicava a la canya llargues temporades, i ja és
sabut que la canya no vol companys: sense comptar que al oncle li
haurien servit de poc, perquè no s'agradava d'enraonar amb ningú.
Era tan eixut de paraules que quasi sempre que havia d'intervenir en
alguna conversa ho feia amb la senya d'un somrís, d'un arronçament
d'espatlles, d'una girada d'ulls o d'un balandreig de cap
expressius. Tenia la cara llarga, les galtes flaques, vorejades de
dos grans sécs que li baixaven del nas a les boqueres; els cabells
fluixos, desmaiats; els polsos amb balma, i els ulls fets de manera
que en posició normal semblava que miressin en l'aire i deixaven
veure el blanc per sota les nines. El seu aspecte era el d'un home
evangèlic: dolç, sofert, resignat. Quan pescava a la canya solia
seure amb el cos tirat endavant, les mans junyides a l'entorn dels
genolls i la vista perduda cap al lluny. S'hauria dit que estava en
oració, i que tal volta obirava ales i caparrons d'àngels allí on
nosaltres no descobrim més que boirines daurades i calitges de color
de carn.

Estic segur de que, si em va convidar a la pesquera, fou obeint a
insinuacions de la seva dona. Però, fos com fos, a les vuit havíem
de varar i jo no desitjava res més.

Que es fan llargues, les hores, quan un hom no n'espera sinó una!
Són vagons d'un tren llarguíssim que van passant lentament,
lentíssimament, i que no ens interessen sinó perquè sabem que
n'arrosseguen un en el qual esperem que ens arribi la felicitat.
Aquell dia, l'única hora digna de ser per mi viscuda era la de les
vuit del vespre, i totes les altres no servien més que per a anar-
me-
la portant. ¡Si un hom les hagués pogudes xurriaquejar com a
cavalls!...

De seguida d'haver sopat me'n vaig córrer a la platja a fer guarda
al gussi. Fins que em vaig haver ajagut davant del seu estrau no em
creguí ben assegurat de que no marxaria sense mi. Mentre que el
temps no s'emboliqués... Però, ca!, semblava que no. Hi havia
ressagota... res, fressa pura. Molt bé que els sardinalers havien
sortit sense por.

¡Que a poc a poc el rellotge del poble va comptar els instants!
Cauen set hores, cauen vuit hores, i l'oncle no venia. Per fi, quan
la meva impaciència arribava al desesper, va comparèixer l'home,
caminant xano-xano, a llargues i lentes gambades, amb l'olla del
grumeig a una mà i un feixuc roc al cim del muscle. Gràcies a Déu!
Aleshores me vaig acostar alegroi a les ones. ¡Redimontri, com
bramulaven! ¡I que era ombrívol, el mar, estès sota un cel de nit
sense lluna! Aneu, fieu's-en... A pesar de les il·lusions que
m'inspirava l'expedició, el cor se'm va tornar tan petit que... Qui
sap!... La diversió es podia pagar prou cara.

-Què me'n dieu, d'aqueix temps?

L'oncle va examinar atentament els quatre punts cardinals, me va fer
senyal de que pugés a la barca, la varà calmosament, i, després
d'haver donat fusa i mentre armava els rems, me va contestar,
esforçant la seva veu entelada:

-Bon carés de temps.

Bon carés de temps! Bé, sí: no hi havia pas gota de vent, i el cel
estava serè; però... Déu m'ajudi!... mai hauria dit, des de terra,
que les ones fossin tan grosses, tan espantosament grosses. Venien
sense rompre's ni remorejar, embotides, muntanyoses; s'esmunyien amb
suavitat sota la nostra carena, i s'allunyaven escumejant lleument
amb tot l'aire d'una ira tenebrosa i retinguda. Sens dubte hauria
regnat temporal enfora i en conservaven la sinistra emoció.

Estàvem a darreries de setembre, i no calia pas esperar les bonaces
delicioses que la caiguda del garbí dóna a les vesprades del juliol
i de l'agost. El mar sentia ja les males humors de la tardor; en el
moment més impensat podia pegar-li una rauxa de mal gènit. No, jo no
les tenia pas totes, però em tranquilitzava al notar la placidesa de
l'oncle Ventura i la calma i el compàs amb què vogava. El bo de
l'home no deia res, ni es cuidava d'adreçar-me cap mirada. Estava,
segurament, absort; movia els braços d'esma. El caient del seu cap
indicava prou que la seva pensa se n'anava pel corrent d'un somni.
Però ¿què seria lo que li robava així tan sovint el cor? M'hauria
agradat esbrinar-ho.

Vàrem fondejar davant per davant de la punta de Santa Anna, no gaire
lluny de sos penyals. El roc que havia portat l'oncle, lligat amb un
caramell, ens va servir d'àncora. Suràvem a catorze braces de fons.
Quina soledat! A dalt, la nit fonda i estrellada; a baix, el mar
immens fet una tenebra. L'aigua no s'afigurava sinó pel guspireig
d'alguna bombolla que hi pipellejava i pel llustrejar esborradís,
quasi imperceptible, de les ones, que a l'estufar-se reflectien la
celístia. Quan hi vàrem tirar el grumeig, hi fulgurà
blanquinosament, formant una boireta fosfòrica, que s'anava
esparpellant i esmortuint en sa davallada a l'abisme.

La costa, en la mitja foscor regnant, simulava un tortuós carrer
d'edificis enderrocats: piràmides, cúpules, torres gegantines i
malgirbades, arcs, muradals... tot esquerdat, malmès, embolcallat de
pins i bardisses. Si un hom escoltava cap allí, sentia créixer el
soroll de la ressaga, més fort i retrunyidor com més hi parava
l'atenció. Si en canvi escoltava cap a la banda de fora, la ressaga,
desatesa, semblava allunyar-se i emmudir, i l'orella sentia venir
d'allà d'enllà, entre el silenci, els sospirs vagarosos del mar
immens i desert.

Després d'haver abundosament grumejat, escàrem les flueixes amb
sardina fresca, i les descapdellàrem tot amollant-les a l'aigua.

Com que són guarniments quasi sense plom, segueixen el corrent que
regna i van gairebé a l'ensurada. Aquell dia el corrent era de
gregal. El meu ham, doncs, com portat per un riu, s'allunyà cap a
garbí, posant tivada la llinya que l'aguantava. No ens calia altra
feina que la de l'aranya: pendre paciència, esperant el moment de
sentir les batzegades de la víctima en el fil de la nostra
teranyina.

Jo, novell en aquella pesca, hi posava tota l'ànima. A cada moment
me semblava sentir la picada del peix, llevava la fluixa
emocionat... i res. M'enganyava el moviment de les onades,
m'enganyaven les estremituds dels meus nirvis mateixos
sobreexcitats. En canvi, l'oncle, ¡que tranquil! Les seves manasses
immòbils semblaven de pedra. S'era recolzat a la banda, i, amb el
cap decantat sobre el muscle, alçava una mirada tendra i sostinguda
a les estrelles. Sens dubte estava resant... sens dubte les
estrelles li semblaven la lluminària d'un altar, d'un gran sagrari
encortinat d'ombres. ¡Qui pogués seguir els seus pensaments! Perquè,
vaja, aquell home era del fust dels apòstols, o almenys en tenia el
posat i l'expressió.

Espera i esguarda, no agafàvem res. Vaig grumejar sis o set vegades.
M'avorria en gran. A l'últim, jo que sí, em lligo el guarniment al
canell perquè no se m'escapès en cas d'acodormir-me, i m'ajec de
panxa en l'aire en el banc. Hi estava força malament. Vaig recordar-
me amb recança del llit tou i calentó que haguera pogut fruir a
casa.

Mentrestant apuntà el crepuscle de lluna, una resplendor rogenca que
envaí a poc a poc l'orient i s'anà intensificant de color fins a
arribar al to més rogent de porpra. Els grops i sacsons de la
calitja es transparentaven amb fluctuant ombreig. Aquella aurora no
era com la del dia, que, així que apunta, ja la nit pal·lideix,
perdent quelcom del seu imperi, i les estrelles se desllueixen; sinó
una aurora llòbrega, que es coloria sense quasi resplendir. Dilatava
la seva vivíssima taca vermella en mig del si de la nit, sense que
en lo restant del cel s'esblaimés l'ombra en lo més mínim, ni que
cap estrella perdés gens la seva lluïssor.

Res tan melangiós com un crepuscle de lluna sobre el mar. En la
llunyania, les siluetes dels sardinalers simulaven una processó de
Setmana Santa. Llurs veles se destacaven sobre la roentor del cel,
negres i punxegudes com cucurulles de congregants. N'hi havia a
centenars, totes acorruades... I un filet d'ombra que s'estengué per
l'horitzó bastà a esborrar-les en menys temps que dura un
parpelleig.

Per fi la lluna aparegué com un muscle nu per damunt de les
calitges, que s'anaren escorrent a son entorn com draperies que
cauen. I amunt, amunt... rodona, grossa, colorida d'una vermellor
semblant a la de l'aram sense polir, se pintà sobre un fons de cel
cendrós i sense transparències. Al principi quasi no llumenava.
Després s'alluentà a poc a poc, i son besllum s'acarrerà per la mar,
vermellejant sobre el llom de les ones.

Estava més distret que mai quan vaig sentir al canell una
estiragassada tan forta que m'esborronà. Què era allò? ¿Qui podia
estirar-me d'aquella manera, des de la mar deserta? Me va fer un
efecte fantàstic.

L'oncle m'anava dient: -Lleva, lleva, marrec, que has fet estrenes.
-Jo me'l mirava esverat, i, amb tot i sentir clarament les seves
paraules, no l'entenia; però el vaig creure d'esma, posant-me a
llevar la fluixa nirviosament. ¡Rediastre! quina resistència havia
de vèncer! ¿Hauria agafat algun monstre, alguna morena d'aquelles
que, un cop tretes de l'aigua, cossen llurs propis pescadors? Per
dues vegades me vaig aturar esglaiat; però l'oncle m'obligava a
continuar: -Cobra, cobra.- El guarniment vibrava com una corda de
guitarra. Per fi, vento revolada i alço un peix preciós, un sard de
gairebé tres pams de llargada, que cuetejava sorollosament sobre la
banda del gussi, espurnejant-me la cara de ruixims. Quina alegria!

Des d'aquell punt el meu cor no va estar més que per la pesquera.
Vinga tornar a calar de seguida. Què ho fa que ningú plany els
peixos? La mort d'una cadernera ens entristeix, i en canvi ens
aturem a contemplar tranquilament el panteix anguniós del llobarro
que s'ofega sobre el sorral. No, mai n'he planyegut cap, de peix.
Com més forçudament debategaven, més viu era el meu plaer. Que em
vaig divertir! La pesca proporciona l'interès i les emocions d'un
joc d'atzar i les embriagueses d'una lluita triomfal.

De sard no n'agafàrem cap més, però en canvi les oblades no ens
deixaven temps ni de respirar. Mentre la lluna va anar de pujada,
picaven seguidament. Després semblà que s'haguessin fos. Jo, però,
m'entossudia a esperar-les. En volts de les tres de matinada,
l'oncle cabdellà la seva fluixa, es plegà de braços i em va dir: -No
cal maldar: es peix ha acabat sa gana. Quan vulgus farem proa cap a
casa.- Mes jo em vaig oposar al seu desig. -No: deixeu-me provar
unes quantes calades més.- I ell se va resignar a la meva voluntat,
somrient bondadosament.

Al cap de poca estona va entrar un oratge fred i molestós, que,
vestits com anàvem de rigorós estiu, i amb les robes mullades pel
degotall de les fluixes, era de ben mal rebre. Aleshores me vaig
penedir de no haver cregut l'oncle. -¡Pobre home!- vaig pensar. -No
el vull pas molestar més. Ara, per la meva culpa, deu estar patint
de fred com jo mateix.- I em vaig girar a mirar-me'l.

No, l'oncle no patia pas fred ni cap molèstia, ni es sentia,
probablement, del pes de la pròpia carn. Estava extàtic. Immòvil,
amb els braços plegats, la mirada en l'aire, tot ell arruixat pel
doll argentí de la lluna, ara enfonsant-se a poc a poc, ara
remuntant-se pausadament, segons el moviment de la barca, era
l'estampa d'un benaventurat. Però ¿què somniaria, aquell home
inculte i retret? ¿Realment rebia un raig de llum de l'Esperit Sant,
que tot sovint l'embadalia? ¿O, tal vegada, fruïa rememorant les
percepcions puríssimes i harmonioses de la seva vida marinera? També
podia ser que estigués senzillament encantat i que no pensés res...
Però no, no: vaig veure ondular en els seus llavis pàl·lids un
somrís ple d'expressió; vaig llambregar en les seves nines el
besllum dolçament tremolós d'una ànima que palpita d'alegria... No
em vaig poder contenir. Vaig emparar-me de les mans dures del bon
home, estrenyent-les entre les meves, i mig rient per disimular
l'emoció: -¡Posta va, que esteu pensant en una cosa molt bonica!-
vaig exclamar. Ell, de moment, restà sorprès; però, després d'haver
jo repetit la meva insinuació, se posà a balancejar el cap de dalt a
baix, fent que sí, que sí. Li vaig estrènyer més les mans, i li vaig
clavar una mirada insistent, interrogadora. Ell seguia balancejant
el cap. Per fi, va dir, amb la seva veu feble, inclinant-se cap a la
meva orella com per confiar-me un secret: -Sí, marrec: estava
pensant una cosa ben bonica, una cosa que fa pla salivera. Demà...
no, avui mateix, que ja hem tombat sa diada, mal que dura sa nit...
avui s'obre sa matança, i per dinar menjaré allò que en diuen «sang
i fetge i ceba de porc».

Mai més no he cregut en fesomies.


L'ANIVERSARI DEL NOI GUIXER


L'avi Guixer era un jai baldat de les cames, un antic pescador,
cantaire, malparlat a voltes per deix de l'ofici, devot a estones,
bon home sempre i candorós com una criatura. Anava més polit que un
lliri de platja, i donava goig de veure'l, a l'estiu, en el pati de
sa casa sota l'emparrat, amb sos cabells blancs com una bromera de
sabó, sa carassa fresca i vermellosa, sa camisa de fil groller,
resplendent de netedat i flairosa de la bugada, els braços
arregussats i les mans llestes, entreteixint joncs o conjuminant
cordes. No n'hi havia un altre de més entès en ormeigs de pescar.
Feia nanses, garbitanes, palangres, cels... I ell amb aquestes arts,
i la seva dona, xacutant en el coixí tot el dia de sol a sol, sense
destorbar-se més que lo precís per a enllestir les altres feines de
la casa, es campaven la vida sobradament.

Jo, que era aficionat a la pesca, amb excuses de fer-me arreglar
un volantí o adobar la faç d'una nansa, visitava sovint el bon home,
i vaig acabar per ser-hi amic de debò.

Lo que és a l'estiu no deixava cap dia d'anar a passar l'estona a
casa seva. S'hi estava bé. M'asseia en el fresc pedrís del pati, a
l'ombra dels pàmpols, i ja, fumant un cigarret, m'endormiscava amb
les cançons del jai, ja parlava amb ell de les coses de la mar tot
guaitant-me-la per la portalada, sempre oberta. La mar! Jo n'estava
enamorat. Ell no; i amb tot i això se l'estimava com un marit se pot
estimar una dona de males entranyes, que li ha ocasionat molts de
disgustos, però que al cap i a la fi no deixa d'haver-se-li arrelat
a l'ànima. No en deia mai bé. -Sa mar! Mal foc que l'assecu.! Ès
maleïda, sa mar.- I li sobraven motius per a odiar-la, perquè li
havia robat un fill, un fill únic, que a la flor de la seva jovenesa
s'era negat amb sos companys de barcada. De vegades l'amenaçava amb
el puny clos. –Lladre!- li deia. Però, si no l'hagués poguda veure,
l'hauria enyorada. No calia dubtar-ho, perquè, així que tenia lleure
d'alçar el cap, ja estava menjant-se-la amb els ulls, i totes les
seves distraccions consistien a resoldre de quina barca era una vela
que tot just s'obirés, i a desxifrar en les lleus boirines els
pronòstics dels canvis de temps.

Un dia que, com de costum, me vaig encaminar a casa seva, vaig
restar estranyat de trobar la porta tancada. A pesar de que vaig
sentir trepeig per dins, no vaig voler trucar, pensant que tal volta
faria nosa, i vaig posar-me a passejar pel carrer amunt i avall.
Queia un veritable xàfec de sol; però bah!... Me vaig entretenir
contemplant el lluminós paisatge: aquell cel d'un blau ferm,
aquelles cases blanquíssimes, arrastellades al peu d'una muntanya
penyalosa d'un to bru formentós, en la qual les ginestes en flor
brillaven com els joiells sobre el pit ossut i colrat d'un gitano; i
després el mar, i el ros sorral, i els llaguts amb llurs veles
esteses a secar, i les serralades llunyanes, blavisses, com
transparents...

El dia era esplèndid. I ¡quina quietud de poble ensopit!... Quasi
ningú enlloc. Aclofades en la platja roent, unes dones, amb els
mocadors de llurs testes tirats endavant a tall de vela de carro,
repassaven silencioses els esvorancs d'una xarxa. Més lluny, un
mestre d'aixa, a la vora d'una barca tombada, feia bullir en un
fogaret el seu cassó de quitrà. Un xicot pescador havia arreconat la
seva canya i s'era allargassat al cim d'una roca, adormint-s'hi
tranquilament. Tot se veia a través de la bravada que s'exhalava de
la terra, una fumarel·la comparable a l'ombreta bellugosa que
produeix un vidre passat ràpidament per un raig de claror. I ¡quin
cant de cigales més seguit seguit davallava de les garrotxes!

Al principi vaig amarar-me de sol amb certa gaubança, desafiant-lo:
-Apa, torra'm que això és salut.- Però al cap de no gaire me'n sentí
molestat. La roba em cremava... i vaig pensar: -Bé t'atraparé prou:
no em mancaran ombrelles ni cobricels.

Efectivament, els llaguts, amb llurs veles esteses, m'oferien
estatges obacs, temptadors. Sobretot una parella del bou. Les seves
velasses havien sigut lligades com uns cobricels de l'una a l'altra
de les dues barques bessones. Allí no hi traspuava una gota de sol,
i, en canvi, per escàs que fos, l'alè de la marinada havia
d'esmunyir-s'hi, fresc de ruixims així que deixava l'ona
esgavellada sobre el sorral. Jo que me n'hi vaig; i, al punt que hi
arribo... vatua!... vet allí l'avi Guixer assegut en unes esparcines
dujades.

Era ell, sí... Per més que estava girat d'esquena, no podia
desconèixer-lo ningú: son caparràs blanc, descobert; ses, amples
espatlles sense més vestimenta que la camisa i els elàstics... Ja
anava a cridar-lo, quan me vaig adonar de que estava passant el
rosari.

Llavors vaig compendre el cas. Era el dia catorze de juliol,
l'aniversari de la negada del noi Guixer. El bon avi estava complint
amb un degut piadós. Força vegades li havia sentit a dir que per
aquella diada no treballava; i jo sabia que, mentre pogués valer-se
de les cames, no havia mancat cap any a l'església a oir una missa
de difunts (i això que molts diumenges se la jugava). Pobre vellet!
té, quina se n'ha pensada! De cara al mar, a la presència del
poètic cementiri del seu fill, ve a resar-li les seves oracionetes.
Ah! Si la candidesa és amable al bon Déu...

Instintivament me vaig llevar la gorra i em i vaig posar a borbollar
parenostres. ¡Quina emoció m'esdevingué! El món s'anava ombrejant,
ombrejant, davant dels meus ulls enllorats. No veia més que el
bombolleig de foc que produïa el sol a l'arruixar-se sobre el mar.
Però per a mi, en aquells moments ja no hi havia sol ni realitat.
Una il·lusió se m'imposava. Totes aquelles llumenetes eren mil
flames de candeles que cremaven en un ofici de difunts, dintre
d'un temple immens amb les fondàries perdudes en vagaroses foscors.
Se sentia el trèmul d'orgue, solemne, baix, devotíssim, creixent a
poc a poc, tornant a minvar dolçament... L'èxtasi de quelcom de sant
s'apoderava del cor.

El vell, que m'havia llucat a cua d'ull, així que acabà el rosari
digué una salve en veu alta perquè jo la pogués seguir; i després,
girant-se, em saludà afablement: -Gràcies, gràcies, i visca molts
anys.- I jo no li vaig contestar paraula, perquè l'emoció
m'ennuegava; però li vaig estrènyer fortament la mà.

Puc fer un juri de que mai he pres comiat de cap dol amb l'ànima tan
commoguda. Mes el vell no s'immutà gota: estava tranquil, serè; no
es donava compte de lo que a mi em sobreexcitava. Era un home així:
tenia cops de poeta sense haver-ne esment, sense perdre mai aquella
simpàtica ignorància que el feia incapaç d'artificis.


VETLLES D'ESTIU


A l'estiu, després d'haver sopat al pati de casa a la claror del sol
ponent, me n'anava a ca la viuda Rovellona. Allí acudien altres
veïns: la Rosó de la fleca, una xicota alta i grossa que ja devia
haver menjat forment de trenta anyades, per més que no semblés
indicar-ho son dentat colossal, blanc i atapeït, que brillava amb
el llustre d'una eina nova de trinca; l'avi Sàssola, un antic
boseller, vell de bon regent, ample de cara, cella-canut, de nas
carnós, parpelles amb gires vermelles i boca esqueixalada i afable;
en Pere Retort, un corder més alt que Sant Gim, amb una ossada
monumental, tot ell angles i ressalts, i amb unes manasses llargues,
nuoses i esgrogueïdes, que tenien el palp fred i callós d'una pota
de gallina; les noies Xanguetes, dues peixataires menudes,
desnarides, fines com mosteles, amb més ulls que galtes, més boca
que ulls i més paraules que un diccionari; en Xacó de la taverna, un
solter de quaranta anys, molt reixinxolat, que les festejava i que,
segons indicis, no sabia encara per quina decidir-se, enamorat de
les bones dots amb què l'una i l'altra podien fer-li prosperar el
negoci; i, per fi, alguns no tan entrants de la casa, que venien
quan tenien humor o lleure. Era una reunió divertida. Cada u deixava
els mals de cap a darrera la porta i procurava fruir de la bona
hora, com aquell qui entra a la benaventurança, i que ni es recorda
del mal temps passat ni desconfia de lo que està per venir. Fèiem un
Sant Bruno de vi de la terra, ens agafàvem a bracet, i, tot
escampant pels carrers una riallada esvalotadora, tira cap a la
platja, que a casa hi coven ous.

No érem pas nosaltres sols, que hi anàvem. Ne voleu de gent, pel
sorral!... Certament, a la vinguda de la nit, quan manca la marinada
i encara no ha entrat l'oratge, la xafogor no deixa viure sota
cobert. Tothom surt a cercar la fresca, i llavors la platja convida
la gent com la llar a l'hivern. Cada u s'ajunta amb els coneguts que
li són més simpàtics, se formen colles a la vora del mar, i, mentre
el cos se retorna gaudint la bravada de l'aigua, s'enraona, se riu,
se canta i es passen xaladament les hores.

Les dones s'asseien a la moda turca, aclofant les anques en terra i
encreuant les cames. Nosaltres, els homes, ens ajaçàvem a tot plaer,
rabejant-nos amb la sorra fresca, estenent-hi els membres i acabant
per adoptar les actituds més pròpies, segons les aficions de cada
qual, ja per a contemplar les estrelles, ja per a ullejar el mar, ja
per a sotjar les fesomies de les nostres alegres companyones. L'únic
que es tombava de boca terrosa era en Retort, que no s'interessava
pel mar, pel cel ni per les noies, i que sens dubte d'aquella manera
trobava més bon jaient per a l'ensacada d'ossos que portava dintre
la pell.

De seguida les dones se posaven a articulejar elles amb elles. No
podien pas aguantar més temps al pap l'arreplec de notícies que
havien estat remugant durant el dia. Que si en Pau Morros se casa
amb la Reixaca; que si ell és un infeliç; que si ella és una
bandarra; que si el senyor Guillem festeja la dona d'en Cresta; que
si en Baldiró s'ha barallat amb la seva sogra; que si en Faluga s'ha
jugat la barcada; que si naps, que si xerevies; que dali, que
tomba-li... Era precís deixar-les desfogar.

Després l'avi Sàssola començava a moure fressa.

-Això no ès viure... ¡Llampus, quina rampa en es clatell!...Sí... ja
podeu riure, ja ¿Que us penseu que no hi heu d'arribar mai, a veis?
Pena de mort hi teniu. Vaja, jo no m'hi puc estar, amb es cap baix;
no puc! M'esmaluco, m'enrampo, m'ofego... Si aquesta mala pua de
Rosó tingués cor de cristià, no em deixaria patir així.

-I ara, l'avi! Ja hi som? ¿Ja em cerqueu es cos?

-No, es cos no, filla: un bocí de cama... res: Ja ho saps, tu. Vaja,
no siguis des morro fort: deixa'm posar es cap a sa teua falda.

-Mireu quin peletrís, aquest homo! ¡Cada dia sa mateixa dèria!

-Oidà! pot èsser que sí, que et penses que de dia en dia se
m'enforteixen ets ossos! Ells no se'm corquessin més, mala negada!
Cada dia més vei, noa. No hi puc adobar res, jo.

-I què hi hai d'adobar, jo? Aneu a can Pep de ses barques, que us
posi una quilla nova i unes costelles ben revingudes.

-Però, dona, si sa meva carcassa ja està ensorrada i no li manca més
que un puntalet a sa roda de proa. ¡Vaja, no sigus esquerpa, pitera,
salada!... un pamet de falda!

-Mireu, avi- saltava, tal volta, una de les Xanguetes: -no
basquegeu tant, per coixí. Aquí, as vostro costat, hi ha en Retort,
que és homo de paciéncia i us deixarà aprofitar de ses seves molses.

-Llamp que t'abrusi, Xangueta! a quines molses me tires! Déu ens
guard de ventar-hi un cop de cap, que prou ens hi estaborniríem. No
estic tan desesperat, no!... ca! Ja sé com l'hai d'amoixar, a na
Rosó. En contant-li una rondaia... Oi, salada?

Ne sabia un sarró, de rondalles; i en oferint contar-ne alguna, o
revelar el secret d'alguna tafaneria que fes set a les dones, l'avi
Sàssola se sortia sempre amb la seva. Afofolava el seu caparràs a la
falda de la Rosó, creuava els braços damunt del ventrell, i baixet
baixet, seriosament, com qui diu de cor una lliçó, vessava la
xerramenta més saborosa i divertida que s'hagi sentit mai a la
platja. Això sí: quan la donava pel cantó de la potinería o de la
verdor, no tenia brida; però ho deia tot amb un enginy tan
estrafolari que, quan un hom li llucava les males intencions per
entremig de l'enlluernament i l'ombreig de les seves figures
retòriques, no podia menys d'esqueixar-se de riure. I, per lo que
toca a les rondalles populars, les arreglava de manera que llur
acció passava gairebé sempre a la nostra encontrada i molts de llurs
personatges eren fills de cases conegudes del nostre poble. Així,
per exemple, en Joan Alós resultava fill de can Trompa, que era gent
molt peluda i ferrenya; en Pere Sense-Por havia sigut campaner de la
nostra parròquia; el pou de les Princeses encantades estava situat
en una casa de pagès ruïnosa i deshabitada, coneguda amb el nom de
_la Casa de les Bruixes_; el castell d'en Vas i No-en-tornaràs
s'havia aixecat al bell cim de la muntanya de Sant Joan, i «carets
de
Déu!, heu's aquí perquè de resultes d'aquell embruix sa muntanya,
s'ès enxorquida en tanta de manera que, amb tot i ses benediccions
que Sant Joan hi tira des de sa seua capelleta, no s'hi han pogut
arrelar més que tomanyins í volivardes»; en fi, ens mostrava als
nostres voltants els senyals que restaven, encara, de les meravelles
que ens contava, i els seus prínceps i fades i encantaires parlaven
en un llenguatge tan netament blanenc, que no era pas de dubtar que
s'haguessin escalfat a les nostres llars i haguessin anat de
grifolda amb la nostra gent de la vellura. La Rosó, que era força
càndida, s'ho empassava de tan bona fe, que algunes vegades, mentre
el narrador explicava les gallardies d'algun de sos personatges
imaginaris, interrompia el parlament per preguntar, amb la més
natural curiositat:

-Que l'hauríeu conegut, vós, l'avi?

Aquestes narracions s'emportaven bona part de la vetlla.

De vegades, quan l'àvi Sàssola es cansava, en Xacó de la taverna
intentava substituir-lo explicant alguna anècdota; però el seu estil
mig superflorídic mig murriesc, pretensiós i laberíntic, era més
propi per a marejar que per a divertir. Deia molts _per consevuent_,
molts _a l'objecte_, molts _lo qual_ i _verbigràcia_; i lo pitjor
era que els entatxonava en el discurs tant si venien a tomb com si
no
hi venien. En Retort se l'escoltava com a un savi de Grècia,
admirant-
lo tant més com menys l'entenia; però ni en Retort ni ningú es
divertia amb les gràcies del taverner, que se les havia de riure
sol en mig de les cares macilentes dels seus oïdors.

Més agradosa era la vèrbola de les Xanguetes. Havien corregut molt
per la muntanya, de poble en poble, a vendre peix; se n'havien
vistes de totes, i havien fet més tarambanades i entremaliadures que
un murri de carrer; i quan ho contaven amb llur cridòria
escardalenca, llur xafardeig i llurs ganyotes expressives, era cosa
de que un hom se cregués transportat a l'escenari de llurs facècies
presenclant a lo viu els esdeveniments. Com que sempre havien anat
plegades, no podia explicar l'una res que l'altra no sabés tan bé
com ella i que no li fes pruïtja a la llengua: així és que a cada
moment es prenien la paraula de la boca. Era una mena de comèdia.

-¿Te'n recordes, pubilla, de quan vàrem pujar a Pedra-Ferral?

-¿No me n'hai de recordar, petita, si encara en gordo cria,
d'aquelles terres? Dos uis de poi que no me'n deixaran desoblidar en
tots es dies de sa meva vida.

- Quins rostos! Es menuts d'en Cundo els devien inventar, aquells
camins.

-No me'n parlus! Allò no són camins: són esgarrapades de dimoni
obertes en sa penya nua.

-Hi queia un sol de Maria Santíssima.

-Es peix, a sa panera, aixecava una fumarada que ni que estigués a
sa fogaina.

-Aquesta es volgué descalçar perquè ses botes li feen mal; però...

-Mala negada! No hi havia manera d'agontar es peus nus en terra. Ses
pedres cremaven com brases vives.

-Oidà, pubilla: ¿te'n recordes, d'aquell homo que llaurava sa vinya?
Era com un vedell, gras, roig de pèl, taujanàs, amb un posat de
nyonya...

-Sí, diga-li ximple! Li haguessis ficat es dits a sa boca.

-¡Pesta et sec, pubilla! Tenia una ferramenta de salvatgina que
me'ls hauria ben capolats en un dir Jesús.

I no era tan llanut com semblava: vet-ho aquí.

-Aquesta li va cridar: «-Mestre: ¿con hi ha, d'aquí a Pedra-Ferral?»
I ell es va girar, i vinga gratar-se es clatell, grata que grata,
sense respondre «-Aquí soc, bèstia.» Jo vai dir an aquesta: «-Anem,
anem... Deixa'l estar... Deu ésser mut, i amb es teus crits no fas
més que reviscolar-li es pois des cap.» Però sa pubilla... tretze
són tretze... No volia deixar-lo en pau.

-I que era cas, beneita! Mai m'ho vai pensar, que fos mut. Era que
es bo de s'homo no sabia què contestar; emprò, quan li vai haver fet
sa mateixa pregunta unes contes vegades, mireu de quina carta se'n
va anar. Va i diu: «-A vore: camineu, noes.»

-Jo vai pensar que ens engegava a sa porra.

-Res d'això: ja el vai filar de seguida: volia veure quin pas
portàvem. «-Caminem, petita», vai dir. I, quan vàrem haver pujat a
un tossalet, s'homo ens va cridar des de sa llaurada: «-Hi teniu una
hora! Hi teniu una hora!...» Mireu si en sabia, de matar puces.

-I que no va errar-ho d'un cort de rellotge. Vatua! Vàrem arribar a
Pedra-Ferral amb es peix cuit i sa roba muiada. I, tot d'una, sento
que aquesta desvergonyida m'allarga un espinguet de trompeta:
«-Sardines!... Sardina de Blanes! Ànsies, noes, que és fresca i pica
com un pebre!» Vatua sa mossa boja! Jo cop de pessigar-la: «-Calla,
calla! no en vendrem cap!» I ella, sense fer-me cas, amb aquell crit
d'Israiel, esbombant que sa sardina picava com un pebre. Com no li
vai flocar ses balances pes morros!... Sort que em va donar per
riure, que fins ses costures des sac se'm descosien: que si no...

-Jo entenia es negoci, beneita des cabàs. Segons es vent s'han de
trempar ses veles.

-Què havies de sebre tu lo que et pescaves!  Enraveixinada que
estaves, i ganes que tenies de remolejar i esqueixar sa grua: vet-ho
aquí.

-Sigu com vulgu, no va anar bé? Mira lo que va dir, aquella pagesa.

-Uix! encara me'n fai creus, pubilla!

-Doncs sí, carets: me ve una pagesa i diu: «-A vore si m'enganyareu,
mala bala! Com un dia a Massanet, que hi vai menjar unes sardines
que ni escoïssor de peix tenien.»

-Jo em rebatia de riure. I aquesta, tan encirada, fent s'article:
«-Us varen enganyar, mestressa. Aquelles sardines devien èsser
d'aiga dolça. Aquestes són atra cosa: ja m'ho sabreu dir: no n'heu
emprades de millores. Són ajades as paratge més salat de sa mar
salada; i, si les feu amb arròs, podeu ben estalviar-hi es bitxo.
Això flaira com unes flors, filla. Sardina!... Sardina de Blanes!
Fresca i coenta, noes!»  No ens en vàrem veure ses mans.

-Lo qual que resulta, verbigràcia, que ses dones de Pedra-Ferral són
reconsagradament enteses a s'objecte des peix. Cap de punyings! Si
mai pujo per aquelles terres... anem a cercar... (lo qual que no
fóra estrany a s'objecte des meu comerç)... de primer m'amorro a
menjar fonois i llacsons per ses margeres, verbigràcia, que no
m'arrisco a tastar lluç a s'hostal. Per consevuent, cap de
punyings!...

Aquest darrer apartat és una mostra de la brillant oratòria d'en
Xacó, que solia resumir la parola de les Xanguetes i treure'n la
sentència moral. ¡Llàstima que no es pugui donar tan fàcilment una
mostra de la veu enrogallada i de les maneres aristocràtiques del
taverner!  No acabava mai de parlar que no etzibés per sota l'ullal
una escopinyada a trenta passes de distància; i Déu i ajuda, com
deia l'avi Sàssola, que no ensopegués amb el tret cap ull mirador,
que bona desfeta hi hauria encastat. Però aquest detall no pinta pas
encara l'home: era precís veure'l; perquè no arrufava el nas, ni
reia, ni parpellejava, ni tossia, que no ho fes d'una manera
afectada, diferent de la de totes les persones.

Altrament les converses eren quasi sempre variades, quasi sempre
interessants, sobretot per a mi, que hi sotjava les paraules de la
terra amb la mateixa afició amb què un botànic herboreja en una
comarca ufanosa i poc visitada. No calia pas que em queíxés d'haver
de raure en alguna cosa grollera: recollia, en canvi, unes fineses
tan fresques, tan flairoses! i a més a més, el lloc, l'hora i la
tempura eren tan placèvols!

Si escassejava la matèria de conversa, no mancava pas una
endevinalla a rumiar, un problema a resoldre o una cançoneta a
cantar. I ¿com dir l'encant que hi havia en uns goigs senzills o en
una cobla popular cantats a mitja veu per la Rosó, amb
l'acompanyament de baixons que li feia la ressagada ronxadora, i amb
la ruixada de notes de saltiri amb què els rossinyols que nien en
els jardins del poble florejaven els compassos d'espera? I quan una
veu llunyana, eixida de les obagors del mar, responia simpàticament
a la canticela de la platja, ¿com dir la melangia que s'apoderava
del cor, i el sentiment germanívol amb què un hom se delia pels
navegants invisibles, perduts en la fosca immensitat de les aigües?

Per altra part, el silenci no era tampoc mai pesat. En aquells
paratges la pensa es decantava tan dolçament a la meditació!... Els
fenòmens que apareixien i passaven, xifres esborradisses d'algun
misteri, i movien tan poderosament la curiositat!... Tal volta un
llumet solitari que vagareja lentament per la llunyania del mar; tal
volta una ona que, carregada de peixets saltadors, guspireja
estranyament en mig de la fosca; tal volta un estel que guaita, com
un ull animat, per entre l'encortinada de calitges de l'horitzó; tal
volta una pluja de bòlids, que cauen assenyalant per un instant, amb
llur rastre fosforescent, els arcs secrets que Déu els ha marcat per
camí en la diafanesa del cel; tal volta la quietud mateixa,
l'extàtica immobilitat de les estrelles; ¿no són coses que conviden
a callar? Això àdhuc en les nits sense lluna; perquè, quan la lluna
emplataiava les aigües i descobria les siluetes dels penyals marins,
els objectes de contemplació, si no més impressionadors, eren encara
més nombrosos.

En fi, les hores de la vetlla passaven com un somni, amb aquella
davallada ràpida que pren sempre el bon temps a l'esmunyir-se per
entre els homes. Semblava que no havien transcorregut sinó breus
moments des de la posta del sol, i heu-vos allà que ja els
sardinalers tornaven de prima. -Ja vénen: sentiu?- Tal vegada no
s'obiraven encara llurs embarcacions, però s'oïa a lo lluny la
roncor basardosa de llurs corns. El paler s'afanyava a enseuar pals
i preparar palanquis. -Són aquí. Es noi Pitot ja ès a sa punta, hai
conegut es seu toc.- La gent ajocada en el sorral s'anaven aixecant.
Compareixien homes amb samals i dones amb paneres. Després se veien
blanquejar les veles esbandides de celístia, allà, en mig de les
ombres, o dilatar llurs taques negrenques damunt de la riuada
fulgurant del clar de lluna. S'oïa el xopollejar dels rems, la remor
de rierol manyac amb què s'escorria l'aigua, tallada per les proes,
el drapejar de les veles, que palpitaven sobre l'arbre, buidant-se
el vent que les havia inflades en paratges més oratjosos; els crits
breus dels pescadors i els alirets de la quitxalla, que havien
sortit a rebre'ls nedant i que tornaven a remolc agafats al timó de
les barques, amb l'esquena espurnejada de ruixims pipellejants i les
cames a flor d'escuma. I aquí amorrava un llagut, i allí un altre...
i altres i altres... El paler no s'entenia de feina.

Aleshores es desfeia la nostra reunió. Cada u tirava pel seu vent,
acostant-se a les barques, on tenia parents o amics. I les Xanguetes
les corrien totes, armant garola amb tots els pescadors, planyent-se
de la dissort dels que no duien res i celebrant amb grans
aclamacions i rialles la fortuna dels que havien fet bona pesca. No
mancava mai algun patró que els donés un grapadet de sardines per a
l'esmorzar de l'endemà. -Aquestes noes rai!- deia l'avi Sàssola.
-Saben pescar en eixut, i no esguerren mai sa calada.

Jo restava llarga estona recolzat en un penyal, en un recó de
platja. M'agradava l'aspecte frescal de les barques regalimants
d'aigua. M'agradava veure com els pescadors anaven desdujant la
xarxa, que es podia pendre pel ble gruixudíssim d'una cabellera
arrabassada del cap d'un gegant marí, sembrada de joiells
resplendents. M'agradava veure com l'estenien i la grapejaven,
arreplegant-hi a mans plenes aquells tresors d'argent, aquelles
sardines, que de vegades, vives encara, amb les ganyes palpitants i
la boca oberta, s'estremien d'espant entre les malles i, al sentir-
se opreses pels dits barroers, exhalaven una gemegor entelada i
fina: -fri, friii, friii...- Això, en mig del silenci dels
espectadors i dels operants, a la vora del mar, a la llum
blanquinosa d'una nit d'estiu suau i temprada com l'alè d'un infant,
causa un efecte màgic que jo no sé pas com explicar.

En fi, a la caiguda d'onze hores me retirava de la platja; però no
crec que un enamorat s'aparti amb més recança de la companyia de
la seva estimada, ni que, tot anant-se'n, s'embadaleixi més
fondament amb el deix agradós de què els encants d'ella li han
omplert els sentits: no, perquè la marina em tenia el cor robat.
Me'n anava a poc a poquet cap a casa, refruint les impressions de la
vetlla. Retrobava en el fons del meu organisme les frescors de
l'aigua i les seves flaires confortants, les carícies de la sorra
fina, la quinta essència dels cants i de les remors que havia
sentits, i la placidesa de les celísties. I se m'acudien uns
pensaments ensomniadors. Per exemple: si les fredelugues fan pensar
en les neus, els moixons en les prades florides, i les òlibes en la
feredat; la vestidura brillant, d'or, argent i púrpura, dels peixos,
¿què no ens obliga a sospitar de les belleses dels llocs amagats que
habiten? I jo les somniava despert a pler del cor. Deixava una mica
badada la finestra de la meva cambra perquè entrés l'aire pur, me
ficava al llit, m'adormia tot sentint la remoreta del mar, i bona
nit i bona hora.


AVÍS MISTERIÓS


No sabia pas quina hora era, ni tenia certesa de que fos vespre o
matinada; però em semblava que no feia gaire que m'havia llevat. Un
ensopiment estrany, pesat, morbós, entorpia el meu cervell. Al
mateix temps sentia cert disgust fondo, certa pena aclaparadora; mes
no en podia recordar les causes. No em recordava de res, de res
absolutament. En va m'esforçava a escorcollar les foscors de la meva
imaginació, cercant-hi alguna no ben apagada remembrança. Era
inútil. No aconseguia més que augmentar el meu neguit, la meva
fonda pena.

El dia era trist. Ensostrava el cel una nuvolada d'un gris fosc, que
sols deixava passar una claror esmortuïda.

M'esdevingué la sospita de que estava nevant, i, per assegurar-me'n,
vaig sortir a la finestra i escampí per defora la mirada de mos ulls
tèrbols. Bella estona vaig haver d'ullejar per assolir el
convenciment de que no hi havia neu enlloc. Les meves percepcions
eren sordes i penoses. Romanguí contemplant la negror dels boscos,
que s'estenia davant meu, i vaig pensar: -Són els boscos de
Montnegre. És que sóc al mas.- I, com si no n'estigués ben segur,
vaig repetir-me en alta veu: -Sí, sí: sóc al mas Sàbat.

Pensant que tal volta la soledat me corprenia, vaig anar a la
recerca de gent. Vaig entrar a la cuina: una cuina gran, negra,
fumosa, amb el pis de roca i terrer, i el sostre altíssim i de
canyes ensutjades. Allí, sota l'ample vogi acampanat de la xemeneia,
vaig veure asseguts en el banc escon el masover i la masovera.
Ambdós estaven amb els braços plegats sobre el pit, sense dir-se un
mot, seriosos, capbaixos i grocs, molt grocs. Pel moviment quasi
imperceptible de sos llavis comprenguí que resaven. ¿Seria un rastre
de llàgrimes la lluentor que serpejava per la galta de la masovera?
Allí es passava un gran disgust, un disgust que jo el sentia encara
que no en recordés els motius.

Mentre examinava aquella escena amb un esporuguiment inexplicable,
vaig reparar en el fons d'un passadís la figura esvelta, grave i
melangiosa de la meva mare. Tota traspostada i esblanqueïda, la
simpàtica dama vingué cap a mi, m'abraçà i estampà en mon front un
llarguíssim petó. Sos llavis eren freds com una flor d'aloc mullada
per l'aigua-ros del novembre. Sos ulls grossos i serens expressaven
una tristesa incomprensible. Jo em posí a plorar en sos braços...
mes no sabia pas per què.

-No podem entretenir-nos més- va dir-me a mitja veu. I ambdós
sortírem de la casa, i caminàrem... caminàrem... Recordo que no
feia un alè de vent. Les fulles seques dels polls i carolines, al
rompre's de les branques, queien a plom com ocells morts. ¿A on ens
encaminàvem, per la ribera d'aquells torrents solitaris?

Les boscúries s'anaven acostant. Entràrem dins un bagueny rònec,
ombradís, poblat de grossos suros vells i esparracats. Era la
sureda vella de Montigalà; una sureda improductiva, que no s'era
carbonada perquè els carretatges hagueren pujat més que la
mercaderia. S'havia deixat que aquells arbres gegantins anessin
morint per llur saó, i tal volta feia més d'un segle que
malaltejaven. Prou que la coneixia, jo, la sureda vella de
Montigalà, paratge paorós, on no havia sentit mai refilar cap moixó
ni cantar cap llenyataire. Allí l'aire era humit i estava impregnat
de fetors de rescloïment i de floridura, semblants a les que es
perceben en una cambra habitada per miserables.

La mare, apartada de mi algunes passes, caminava silenciosa, vessant
avall de la muntanya. Jo la seguia contorbat, llambregant amb
basarda aquells surassos caducs, que caragolaven sobre mon cap
llurs branques malgirbades, cobertes d'una llarga molsa, blanca com
els pèls d'un jai. Ratats molts d'ells arran del sòl pels ricards,
bosellats pels corcs, escorxats i escorpitats a trossos; minats
alguns per podridures que els convertien el cor en una massa groga i
tova, que es desfeia, al més petit fregadís, en una serradina
impalpable com tabac de pols; abonyegats altres per monstruosos
tumors, que es rebentaven i regalimaven formant en terra sinuosos
xaragalls; aqueixos buidats per esvorancs espantosos, aquells
esberlats de dalt a baix i amb la meitat dels feixucs membres
caiguda a llurs peus; tots colossals, nafrats, enteranyinats i
polsosos; presentaven un aspecte grandiós de desolació que esfereïa.
Se diria que eren condemnats per Déu a un sofriment terrible sense
gemegor ni esplai de cap mena.

¡Que extensa, que interminable era aquella sureda! Mai m'ho havia
semblat tant. I la claror del dia anava minvant com si es desmaiés
la tarda part d'allà de la nuvolada. ¿Érem, doncs, cap al vespre? Jo
tenia intenció d'enraonar, de fer alguna pregunta a la mare; mes la
meva voluntat, balba i esmaperduda, no trobava el ressort secret que
la comunica amb els sentits, i, a pesar dels meus esforços, la veu
no es formava en ma gargamella contreta. Quin patir, Déu meu!

Mentre anàvem baixant, vaig reparar, per entre la brossa dels
arbres, lluny, cap avall, un home que davallava amb una maleta a
coll. Aquesta visió em va suggerir la idea d'un viatge, d'una
absència penosa, de quelcom d'inevitable i desconsolador. Pobra
mareta meva! ¿Seria ella la que marxava? I a on?... Aquell cap gris
tan estimat havia d'apartar-se de l'escalf dels meus petons? I per
què separar-nos?... Per què?... I, pesadament, anava donant voltes a
aquestes qüestions en la meva imaginació, i mentrestant vaig veure
que ens atansàvem a una planura blavosa i emboirada; i la mare
apressà el pas i jo també.

No sé per quins camins hi entràrem, però lo cert és que al cap de no
gaire estona érem al mig de la planura i al davant d'una estació i
d'una via de ferrocarril que es perdia al lluny del lluny. En aquell
mateix moment arribava el tren fent tramblar la terra. Aleshores la
mare m'abraçà tota tremolosa, i, sobtadament, deslligant-se de mos
braços, d'una corregudeta es precipità dintre un vagó. Jo volguí
entrar-hi darrera d'ella; però em mirà amb terror, i, tancant la
portella d'una revolada, cridà: -No, no!- Vaig restar esglaiat. El
tren es posà en marxa, anaren desfilant els vagons davant meu, i
vaig obirar darrera els vidres de llurs finestres unes figures
encarcarades, unes cares pàl·lides, uns nassos blavosos, uns ulls
envidriats... Després, tot soledat!... Vaig sentir rodolar una
gota de gebre a lo llarg de ma espinada, i m'assaltà la idea de la
mort.

Aquesta idea clara, esborronadora, em va despertar. Tot això no
havia sigut més que un somni; però em va impressionar tant, que vaig
afanyar-me a marxar del mas on l'havia tingut. Vaig tornar, doncs, a
marina, a la meva casa pairal (i molts creuran que ho dic per
produir un efecte artístic, mes no és així), vaig trobar la mare
malalta, i la vaig veure finar al cap de pocs dies. El somni ¿havia
sigut una suggestió, un avís misteriós? No ho sé; però estic
convençut de que avui com en temps de Hàmlet, els cels i la terra
amaguen moltes coses a la miòpia dels savis.


MAR DE LLAMP


Ja no era nit. Encara l'alba no havia ensenyat sa escata lluent en
l'horitzó; però ja la llum primerenca del dia, una llum feble i
grisa, voleiava en l'aire, esparpallant-se i esbandint-se per tot
arreu, sense deixar cap reconada d'ombra. Les muntanyes se
destacaven confosament en mig d'aquella grisor. A curta distància
les veles dels llaguts apareixien mig esborrades i boiroses, així
com s'obira de vegades la lluna en un cel assolellat.

La mar no onejava: només treia sobre la platja una mica de bromera,
deixant sentir en la sorra un rosec dolç, dolç. Allí, en la cala,
tenia una color lletosa i semblava dotada d'una densitat d'aixarop.
Quan algun llagut donava fusa, al lliscar-hi per damunt, hi obria un
solc bru i oliós, que lluïa darrera de la popa i restava assenyalat
llarg temps, com un camí misteriós. Els rems, sense cap mena de
remor, s'enfonsaven en l'aigua fent-hi esclatar blavoses llumenetes,
i després s'alçaven perlejant. Sonava de vegades algun cant
melangiós, que s'allunyava juntament amb una barca que s'anava
perdent de vista. L'oratge era tan suau, que amb prou feines
arribava a gronxar els rínxols dels meus cabells.

M'havia assegut en el fresc sorral, amb els peus quasi al trencall
de l'aigua, i gaudia a ulls plens les belleses de la matinada. Al
mateix temps observava els moviments d'un pescador vell que, tot
esmicolant i ensorrant el grumeig, vigilava dues canyes que acabava
de parar. Les havia clavades en terra després de llançar a la mar
llurs guarniments. De tant en tant les agafava per mudar-los
l'esquer o perquè ja havien enganxat algun peix, que les vinclava i
atrontollava. En aquest últim cas, estirant i amollant hàbilment,
anava fent seguir la pesca; i a la fi, l'aigua, xopollejada, obria
pas a una oblada o a un llobarro, que, amb les aletes esparrancades,
se debatia, fent sorollar sordament ses escates d'acer brunyit.

El dia badava a poc a poquet sa parpella... Un fil lluminós, d'un
ros de mel, s'havia estès en el mar sota mateix de la calitja
negrenca que murava l'horitzó. I per moments s'anà eixamplant,
eixamplant...

De sobte, lluny, entre la boira, com a xarbotades d'un metall fos,
enlluernador, rebentaren les flamarades del sol, i, lentament, son
disc gegantí, vermell i com oscil·lant, s'alçà damunt de la
llampanta
mar. L'oratge aturà son buf. Una xafogor humida, que s'apoderà de
l'atmosfera en breus moments, me deixà amarat de suor.

-Aviat entrarà vent de fora- va dir-me el vell pescador per via de
consol. I es va posar a encendre tranquilament sa pipa. Després la
deixà penjar a un cantó de sa boca, acotà les parpelles, i, a no ser
per alguns glops de fum que llençava de tard en tard, s'hauria dit
que dormia. Mentrestant el sol se remuntava, empetitint-se a manera
que s'enfilava a les blavors de l'espai, però concentrant més i més
sos raigs i refermant llur força abrusadora.

Deu o dotze xicots nus, magres, bruns, vingueren a nedar davant meu,
capbussant-se i perseguint-se. De tant en tant sortien a reposar a
la platja, i allí, tots molls, s'asseien; i el panteix feia brandar
l'encercolat vistós de llurs costelles.

El mar era llavors d'un blau clar, puríssim. Les esteles que
serpejaven per sa superfície eren blanquinoses com els rastres que
els caragols deixen sobre les fulles.

D'hora en hora la calor augmentava. Se veia tremolar un lleu vapor
sobre el mar, i es respirava un baf d'aigua calenta. En les properes
penyes les ginestes s'anaven esflorant, deixant rajar un llagrimeig
d'or avall avall de les roques. Els nedadors s'havien ajagut de boca
terrosa sobre la sorra roent, parant llurs esquenes mullades a
l'ardentor del sol. El vell pescador dormia, i dormien també, a
l'ombra dels llaguts, alguns altres mariners. Tot era silenci. No es
veia cap barca en el mar: només s'hi obiraven, lluny, molt lluny,
dues gavines, que hi ressaltaven per llur bLancor i que, tot volant,
volant, semblaven immòbils i feien l'efecte de dues estrelles que
parpellegessin solitàries en mig del cel.

Jo tenia nyonya... una galvana, una son!... Me vaig posar a l'ombra
d'una vela estesa, i em vaig lliurar al temptador ensopiment que
m'afalagava. Però, tot just els meus pensaments s'havien esvaït en
les primeres boires del son, quan una remor llunyana, ronca,
creixent, em desvetllà. Me vaig aixecar esverat; i encara no
estava ben dret que em va envestir una ventada xardorosa, cuidant
tombar-me a terra.

Vaig veure que el pescador vell recollia sos ormeigs i corria com
un boig d'ací d'allà, cridant: -Mar de llamp! Mar de llamp!– I
altres mariners s'anaven aixecant, com a fantasmes, d'entremig de
les barques, i repetien aquell crit esporuguidor.

Deseguida comparegueren adalerats més i més homes, i s'armaren els
palanquis, i vingué el paler amb son parell de bous, i grinyolaren
les corrioles, i els llaguts i les llanxes foren hissats amunt, ben
amunt, a dalt de les penyes. I tot era moviment i cridòria, i tothom
guaitava la mar amb els ulls eixamplats per l'espant.

Jo també hi vaig adreçar la vista. De bon principi no vaig reparar
sinó que s'estenia rabent rabent una clapa ombrívola, com l'ombra
d'un ser invisible que hi volés pel damunt. Allò era el primer
efecte de la ventada: se comprenia de seguida. La ratxa que suara
m'havia envestit hauria sigut un esbufec prematur. Ara venia
l'alenada grossa. Com corria! Va abordar terra amb l'espetec d'un
drap colossal que es desplega violentament, pataquejà les roques,
s'esqueixà en llurs cantells amb una xiscladissa esgarrifosa, rebufà
la sorra escampant-la a tall de metralla, que em ferí dolorosament,
i va envair el poble rebatent-se per parets i teulades. Se sentia el
tancament de les portes, el dringar dels vidres que es rompien...
Les xemeneies s'eren convertides en sirenes que cornaven en
diferents tons de veu. Algunes balandrejaven i queien. Per certes
sinuositats en la llarga bramulada del vent, s'haurien pogut
endevinar les corbes i colzades dels carrers per on s'encanonava.
Les canals xiulaven, els penells flautejaven, giravoltant llurs
banderetes; les campanes repicaven a mal temps. Tota la vila
sonava com un gran instrument musical tocat per un boig.

El sol s'havia entristit en mig del cel serè. La gropada,
mentrestant, creixia a l'horitzó, esblenada i negra. El mar, fatigat
per la pressió que sofria, s'enfonsava a trossos, i es botia després
amb un panteix pesat, que de moment en moment se feia més visible.
Grosses ones se rebentaven ja en la platja i llengüejaven escumoses
fins als herbeis. I la remor llunyana augmentava ronca, profunda,
solemne, distingint-se a pesar dels altres sorolls més baladrers que
atabalaven l'aire. Era la grossa maror de fora, que s'anava
atansant. Venia tota blanca d'escuma, fent cavalls enormes que a
cada instant, en llurs bots, aixecaven més altes les gropes
monstruoses.

Més tard ja no es veieren sinó xarbots i serralades d'aigua, que
corrien unes darrera de les altres sense acabar-se mai, amb la
carena tempestejada, que s'esbadellava ací i allà, esllavissant-se
per llurs faldes en tronadores ensulsiades. Seques, mai vistes tal
volta, eren posades en descobert, mostrant llurs entranyes de pedra
i llurs algues negrenques. Els penyals de la costa apareixien un
moment revestits, enfarfegats d'escumes, i de seguida tornaven a
mostrar llurs roques brunes, mig negades per un davassall de
cascades. El soroll era eixordador.

Homes, dones i criatures, amb una angoixa horrible, corrien per la
platja. I els ruixims espessos, que el vent enlairava, passaven com
boires sobre llurs caps i un hom no sabia a voltes si eren llàgrimes
o aigua del mar lo que regalava per les cares d'aquells infeliços.
Mes, respecte d'alguns, no hi cabia pas aquest dubte, perquè
sanglotaven, gemegaven i es picaven el cap desesperadament. Eren els
que tenien al mar pares, germans... l'amor i l'esperança de llurs
cases.

El cel s'havia ennuvolat del tot en poca estona, i sovint s'hi
esbombava el tro, fent retrunyir l'encontrada. El dia s'havia
enfosquit tant i tant, que semblava que fóssim cap al vespre.

En això, un crit de dona, un crit xisclós, va ferir les orelles:
-Una barca!... Una barca!- Tothom s'abalançà a la mar com si
volguessin abraonar-se amb les ones. -Sí, sí! una barca!-
exclamaren altres veus. -Quina és?- preguntaren molts. -És la d'en
Xufanch- va respondre un espinguet de criatura. -No, no; no ho és-
contestaren de seguida alguns mariners. -No és pas del poble; és
forastera- mormolà una veu rogallosa. -Només hi va un home i ja no
pot governar- observà un patró. Les dones alçaren els braços al cel
com demanant misericòrdia.

Jo també vaig llambregar la barca. Era un llagut sense veles ni
arbre. No venia, sinó que era portat per les ones i el vent, i es
veia que anava ple d'aigua fins a l'orla. Corria de dret cap a un
penyal. S'enfonsava en la clotarada que li badava la mar a
l'encongir-se, i, al cap d'una bella estona, quan l'ona tornava a
inflar-se sota sa quilla, reapareixia entre els ruixims voleiadors.
I cada vegada s'acostava més a les penyes, on s'havien enfilat ja
uns quants mariners per des d'alli donar-li l'auxili que poguessin.
Però ¿què podrien fer? Res. El llagut se tombà en el bullidor de
rompents, que s'estenia a una grossa distància de les roques. Sa
carena negrajà encara, botant, botant entre les escumes. Després els
ulls la cercaren en va.

Al cap d'una mitja hora vingueren quatre mariners que portaven un
home a coll. Era el nàufrag. Ningú el coneixia. Me semblà home d'uns
quaranta anys, i vestia la samarreta blava i els calçotets de cotó
que usen a l'estiu els pescadors de la nostra costa.

Son llit d'agonia fou el sorral mullat. Allí l'ajagueren, i el metge
l'examinà, declarant que es moria, que se n'anava per moments a
causa d'una forta commoció al cervell. Al cap de poc va presentar-se
un capellà que portava l'extremunció, i tots els homes, a pesar
de la pluja que queia, es llevaren la gorra, i moltes dones
s'agenollaren.

Aleshores vaig poder observar el nàufrag detingudament. Estava
esgrogueït, amb els llavis closos fortament i coberts d'una bromera
que bombollejava a un cantó de boca; les parpelles obertes, i les
nines negres, informes, escampades pel blanc de l'ull com dues
taques de fel de sèpia. Per entre els plecs de la samarreta
descordada, penjat d'una veta negra, al costat d'uns escapularis, li
sortia un medallonet de llautó amb el retrat d'un infant, tal vegada
d'un fill estimat, que restaria en l'orfanesa.

Repassant les impressions d'aquella diada, no poguí menys de dir, de
cor endins: -Coses del món i de la vida, què sou? Qui se'n refiarà?
Al matí oferiu riques esperances amb un somrís dolç, amb afalacs
d'oratge, amb vessaments de llum... i al cap d'algunes hores doneu
la tempesta, el desordre i la mort.


MÀNEGUES MARINES


Era un matí de tardor. Jo estava dormint, i em varen cridar,
donant-me la notícia de que hi havia mànegues marines. Me varen dir
que se n'eren presentades algunes, i que tot el poble era cap a la
banda de mar per atalaiar-les. Amb això em vaig llevar de pressa i
em vaig llançar al carrer encara amb la son als ulls i amb l'armilla
a mig cordar.

Al ser a fora vaig reparar que el cel estava tapat per una nuvolada
baixa, densa i bonyeguda, que deixava un sotacobert, per on la
claror se difonia tèrbola i somorta. Les parets blanques de les
cases prenien un to verdós, trist. L'aire estava com adormit, com
encantat. Els plàtans, amb llurs penjarelles de fulles rosses,
s'aguantaven en una immobilitat tan absoluta, que m'impressionà.
El carrer estava en la major soledat. Els banquets dels
espardenyers eren a les voravies sense que ningú els ocupés. Els
fadrins fusters havien abandonat llur treballador; i la grossa serra
enclavada en el fil d'un tauló, les garlopes amb el floc a mig fer,
i la biga començada a cairejar damunt dels cavallets, indicaven
que la feina s'havia suspès de cop i volta per algun motiu
extraordinari. En el ràfec d'un terradet, entre blets mústics i
ravenisses seques, quatre o cinc pardals estarrufats panteixaven amb
el cap sota l'ala. Dalt de la crestellera d'una teulada, dos coloms
negres guaitaven i escoltaven, estirant el coll de la manera que
solen fer-ho quan reparen quelcom que els alarma; però llur actitud
expectant durava d'un manera insòlita.

Jo experimentava una pesadesa invencible. Me semblava que els meus
sentits no estaven ben desperts, que l'emboirament de la son
m'enlleïa els membres... i vinga fregar-me els ulls. Però segurament
no era jo sol, l'espesseït: se diria que la pesadesa era per tot
arreu; que se la sentia entorn com una mena d'ensopiment còsmic,
si val l'expressió.

A l'arribar al carrer de la Mestrança, vaig trobar-hi una gran
gentada, quasi tota d'homes, que estaven arrambats a lo llarg de les
cases, girats de cara al mar. Me vaig ajuntar amb ells, i com ells
vaig posar-me a l'aguait. No es sentia un piu, ni la bonior vaga que
sempre s'exhala d'una multitud. Encara que aquella gent haguessin
sigut estàtues, no haurien guardat més silenci. Se podia creure que
ni respiraven. I la ressaga tampoc fressejava gens. Aquesta remor
agradosa que sona per les costes, fins i tot en els dies de bonança,
s'era apagada per complet. En la mar negrenca, de color de llècol
mullat, les ones s'embotien a lo lluny, i anaven venint, creixent, i
atansant-se, sense trencar mai la superfície, com si hi passessin
per dessota, a la manera que circulen els músculs sota la pell d'un
atleta que forceja; després, majestuoses i plenes, se precipitaven a
les ribes i no aixecaven cap remor, o, tot lo més, un xopolleig sec
i sense ressonància, que no corresponia a llur magnitud. Sens dubte
l'aire havia perdut la seva conductibilitat, i els sons s'hi
ofegaven a curta distància.

Una calima blanquinosa s'havia aterrat al cantó de llevant. Les
muntanyes i roques hi ombrejaven al dedins. Allí tot semblava fum:
un fum estacionat, immòbil. Però l'aspecte d'aquella part no era tan
fatídic, encara, com lo restant del paisatge amb sa nuvolada baixa,
ses penyes àrides i son horitzó aixafat, que es badava només un xic
a flor d'aigua per a donar pas a una llum verda i penosa. El mar
estava desert, sense una vela, sense una gavina.

En quant a mànegues marines, no se'n reparava cap enlloc.

-Què redrimonti atalaien, la gent?- vaig preguntar a un pescador que
tenia al costat.

-Aquest matí se són formades quatre mànegues, i sembla que n'ès
diada.- em contestà.

-L'avi Mallet les ha tallades amb ses seues oracions- va afegir
oficiosament una dona. -Ara rai, ja estan ben llestes. Déu vuigu
que no hajun fet cap mal, perquè sa nostra gent ès a mar, a
sardinals. Hi tinc tot es bé de Déu de casa: àdhuc es menut, se
n'han emportat.

En ,aquell mateix instant s'allargà per sobre el meu muscle un braç
vestit amb samarreta blava, assenyalant un punt del cel, cap a on se
varen acarrear totes les mirades. Allí, per entre dos rotllos de
núvols, com per entre dues bambolines colossals, penjava una
butllofa d'un gris blavenc, que s'anava inflant, inflant, igual que
una bomba aerostàtica. Quan hagué adquirides unes bones proporcions,
al bell dessota d'ella s'estufà el mar, rompent en xarbots, i a
l'ensems la bomba s'allargà pel capdavall, deixant caure una mena
de trompa, que va davallar serpejant gairebé fins a l'aigua. La
mànega estava formada. Va oscil·lar una estona, com afofolant bé la
testa en la nuvolada, i emprengué una marxa sinuosa. Passava força
lluny. Allí un vapor a tota maquina ens hauria semblat immòbil i
quasi no s'hauria obirat.

Entre el pinyoc d'espectadors que em voltaven hi havia un carreter
de cara bestial, aixafat de front, una mica pelut de galtes,
barbagròs, alt, d'ulls petits i vermellencs. Aquest home, que
revelava el seu ofici amb les xurriaques que li penjaven sobre el
pit enrotllades al coll per la tralla, donava mostres de disgust i
d'avorriment, i a l'últim va dir, en to de menyspreu:

-Bah, bah!... Sa sang no enrogirà ses aigües. Sou uns babalocs. Això
té tanta malícia com es fum de qualsevulga xemeneia.

-Déu vos gord que us arreplegués!- va exclamar un mariner. -No és
cosa de joguina, no. Jo no em voldria veure sota es seu embut, ni
enc que em trobés dintre una fragata de tres arbres. Xucla i roda
d'una manera!...

-Això deu poar aigua des mar per després fer ses pluges: oi,
senyor?- me preguntà un xicot. I, sense donar-me temps de contestar,
va tocar-me amb el colze: -Mireu!... una altra!

Efectivament, vaig veure que s'espallongava d'un abombament del cel
un canó serpós d'un blau de calitja. Era una altra mànega. I de
seguida se'n presentà una tercera, que venia, ja formada, de part
d'allà de les muntanyes llevantines, vorejant la costa,
desempallegant-se a poc a poc de les calimes, enteranyinada,
blanquina, voltada de lluïssors que s'anaven apagant gradualment.

Totes tres estaven a la vista. Vagarejaven majestuosament, amb les
trompes a frec d'aigua i les bombes mig enclotades als núyols.
Semblava que no tinguessin relleu: eren com pintures, com ombres
estranyament retallades en mig de la claror migrada d'aquell dia
malaltís. Seguien derrotes diferents i sovint oposades, i es
comprenia que no les impulsava cap corrent exterior, sinó una força
que residia en elles mateixes. Tan aviat s'enxiquien allunyant-se,
com s'engrandien acostant-se a terra. Però no es sentia el més lleu
soroll: tot passava com en un espectacle cinematogràfic; i, si un
hom no hagués tingut idea preconcebuda del poder d'aquells meteors,
no se n'hauria temut pas. Més aviat que de por, inspiraven un
sentiment de pena i d'estupefacció. Se diria que la naturalesa
estava malalta, i que, ensopida i enfebrada, somniava aquelles
monstruositats. Però aquell somni podia causar víctimes. Me vaig
recordar d'haver llegit que els navegants engegaven l'artilleria
contra les mànegues. Si haguéssim tingut un canó... Mes, a falla de
canó, ¿per què no fer sortir el sometent a la platja i que
escopetegés l'aire amb salves ben estrepitoses? Lo que convenia era
assorollar aquella atmosfera mesella i paralitzada, tornant-li el
moviment i la sensibilitat.

Anava a comunicar aquest pensament a les persones de més a prop,
quan s'aixecà al meu entorn una ronca bonior i cent braços
s'agitaren en actitud d'alarma. Una dona, que estava al meu davant,
se va girar tota esgrogueïda, tapant se els ulls amb una mà, i,
tremolosa i atarantada, empenyent de palpentes l'un i l'altre, va
córrer a ficar-se dintre d'una casa. Entre la bonior vaig entendre
una paraula: -Es sardinalers!... es sardinalers!...- I la remor de
veus s'apagà de cop, igual que en una cambra enconxada quan es tanca
la porta per on entraven els sorolls exteriors, i tot s'eixordà
sobtadament. Aleshores me va venir pell de gallina, i vaig veure la
meva esgarrifança reproduïda en tots els semblants.

Ja no vaig pensar més en el sometent. No hi havia temps de res. Sis
o set llaguts de sardinals acabaven de sortir d'un freu, i es
trobaven en mig del triangle que es podia imaginar entre les
mànegues. Dues s'havien engolat a l'ensenada, recorrent sa boca com
esmaperdudes. L'altra era més a terra. Corria com per trencar el
camí de les barques, acostant-se, creixent, agegantant-se...
Semblava que el sostre de núvols s'enlairava per deixar-li pas. El
mar se botia sota la trompa, entorn de la qual els ruixins formaven
una corona vaporosa. L'ombra del meteor se projectava sobre
nosaltres, i l'aire s'enfosquia, s'enfosquia...

Mentrestant els llaguts venien, botant, amb les proes embigotades
d'escuma, tots junts, aplegats per la por. Els vogadors treballaven
com en cap regata. Se doblegaven a la una sobre llurs rems, i
després s'alçaven tan alts com eren, repenjant-s'hi a l'enfonsar-los
en les negrenques aigües. Els patrons, drets a popa, governaven amb
una atenció que es descobria en tot llur posat. Un d'ells duia a
braç un infantó d'uns quatre o cinc anys, que se li arrapava al coll
amb un moviment de terror: un noiet ja vestit d'home, amb calcetes i
barretinola, bufó, grassonet.

Vaig sentir un gemec a prop meu. L'havia esclafit aquella dona que
poca estona abans m'havia parlat de que tenia a mar tota la seva
família. Estava immòbil, estirada, com enravenada de fred, pàl·lida,
amb els ulls astorats. El cap li tremolava lleument, i les dents li
debategaven. Sos llavis descolorits repetien un mot, sempre el
mateix. – Menut!... menut meu!... – La infeliç, aireferida de
bogeria, en aquells moments de suprema angúnia no es recordava del
seu marit ni dels fills grans, que amb llur treball la mantenien; ni
semblava que els veiés tan sols: no es recordava més que del fill
petit, del que res podia donar-li, però que més necessitat estava
del seu amor i de la seva cura. No sé què hi havia de tendre i de
fondament maternal, en aquesta aberració. Dues o tres vegades vaig
haver d'ajupir el cap entre la gentada per amagar les meves
llàgrimes.

Els sardinalers anaven venint, però no podien guanyar gaire camí,
perquè les capritxoses evolucions de la mànega els obligaven a una
marxa sinuosa. Tan aviat emproaven cap a les roques de llevant
(entre les quals, el mar, ara encongint-se, ara reinflant-se, feia
difícil l'atracada), com s'encaminaven cap a nosaltres o arrumbaven
de dret a garbí. Es diria que la mànega els perseguia
intencionadament, bé que guardant certa distància, entretenint-se
amb una caça que no se li podia escapar. En un moment, sense soroll
de cap mena, en mig d'aquell silenci d'esglai que s'havia apoderat
de la naturalesa, passava fantàsticament d'una banda a l'altra de
l'ensenada. Altres vegades marxava a poc a poc o s'aturava, donant
voltes sobre si mateixa; però era tan llisa i d'un to tan igual,
que aquestes voltes eren de mal reparar, i sols s'endevinaven per
l'ondulació que davallava en espiral per la trompa.

El carreter de cara bestial començava a interessar-se per
l'espectacle. S'havia tombat endavant, estirant el coll i traient el
cap per damunt dels muscles de la gent, i guaitava amb aire
feréstec, apilotant les celles sobre els ulls i allargant la barba a
tall de morro. La seva atenció s'intensificava a proporció del
perill, i un estremiment voluptuós sacsejava les seves galtes
peludes. -Ara va de bo- mormolava. I, quan la mànega s'allunyava
dels sardinalers, ell es redreçava i deia, com avorrit: -Bah! total
res!- Altres manifestaven iguals sentiments amb diferents
expressions de rostre. En aquell estat de tensió, els bonys de les
ànimes sortien a la cara. També s'hi pintaven la pietat i la
bonhomia: un ull enllagrimat, un llavi mogut pel rés, una boca
contreta, un sospir, un posat de cos, revelaven lo íntim de les
persones, lo que les converses no expressen i que tal vegada es
procura amagar amb elles.  ¡Que en vaig llucar, de dolor i de
misèries! Però res me va causar tan mal efecte com la indiferència
de dos pobres mendicaires que, darrera d'aquella muralla d'ànimes en
pena, s'eren adormits al carrer, asseguts en un banc vora la porta
d'una taverna, com deslligats de tota germanor amb la humanitat.
Dormien descansadament: l'un amb el cap tirat endarrera, oberta
l'esqueixalada boca, reganyant el coll i el flac sotabarres coberts
de pèls blancs i curts, no afaitats de dies; l'altre amb el cap jup,
que es movia empès acompassadament per la post del pit amb les
zumzades d'una lenta i ampla respiració, pròpia d'un jove robust.

Aquestes coses les vaig veure quasi sense mirar-me-les. Eren en el
meu camp visual, dormen en el meu record, un sol conjunt amb les del
mar i del cel.

Els moments se feien llargs, eterns. Sens dubte hi haguera hagut
temps de reunir el sometent: me sentia culpable de no haver posada
en pràctica aquella idea, l'única que oferia alguna esperança de
resultat. Tal vegada encara es podia intentar!... Però no: la mànega
aborda els sardinalers, els rems cauen en banda, els llaguts topen
ells amb ells, els tripulants s'agombolen...

Ningú no respirava. I vaig sentir el feble gemec de la pobra mare.
-Menut! menut!... menut meu!- I després res: les palpitacions del
meu cor repercutint els meus membres i com sonant per tot arreu
convertides en rellotge de l'univers.

Gràcies a Déu, va ser més la por que el mal. A la traça, el meteor,
encara que molt a prop de les barques, no va tocar-les; i els
valents pescadors, refets del primer espant, tornaren bravament a la
lluita, vogant cap a una petita cala que els venia de dret. Aquella
caleta estava amagada per les calimes; però ells sabien prou on
l'havien de trobar entre les penyes de llevant. No la tenien gaire
lluny: nosaltres també l'endevinàvem. Arrencàren com fletxes tirades
a l'hora envers un mateix fitó, i penetraren en la blanca boirada.
Un cop en terra, eren salvats.

-Santa Anna els hi ha allargat un plec de sa seua caputxa- va dir un
vellet al·ludint al nom de _punta de Santa Anna_ que porta el cap de
la llarga muntanyola.

La mànega, que tan bella angoixa ens havia feta passar, seguí encara
rodant per la cala com qui cerca la perduda. Després va arrumbar-se
majestuosament a pendre terra pel recó de llevant, i es submergí en
la broma, entre la qual tot just s'afigurava, esblaimada, esvaint-se
a trossos a trossos. I, puja que pujaràs, s'enfilà costes amunt,
estirant o arronçant la trompa; segons els alts i baixos que
trobava; i aixecant sota d'ella, en l'ambient espès, una mena de
polsaguera com la que mou en un camí un animal que morroaterrat hi
rebufa, assolí la cima, s'acarrerà per la carena i tramuntà per un
collet.

Vaig cercar les altres dues, de les quals m'havia distret fins
aleshores, i ja no en vaig descobrir sinó una. La seva pariona se'n
seria anada qui sap a on, o s'hauria desfet sense jo adonar-me'n.
Sigui com vulgui, no en restava més que una a la vista, i no hi
estigué gaire estona. En mig de sa marxa atzarosa, se li segà la
trompa, separant-se-n'hi un tros del capdavall, que es fongué
fantàsticament en l'aire; i aleshores, la part superior, com sentida
de la dolor d'aquell escapçament, s'arronçà amb rapidesa, igual
que una banya de caragol que s'és tocada amb el dit, i la bomba
s'aixafà, encongint-se en una balma dels núvols.

Així fou deslliurat dels terribles meteors tot l'espai obirador. Mes
el dia encara continuà trist i pesat. Encara l'estrany fenòmen
tenia tirada a reproduir-se, i ací i allà del cel se formaren alguns
mamellons sospitosos, que per sort varen follar-se abans d'arribar a
res.

Deu hores eren tocades quan el carés del temps començà a mudar-se.
Els núvols ondularen i prengueren marxa lentament. Les fumoses
calimes s'esbullaven de per sobre. Una gotellada fina polsejà un
instant i cessà. El cel vaporós s'esbadellà en alguns punts. Un
rajolí de sol va creuar l'espai ombrívol, caient sobre les aigües
llunyanes, que s'allumaren amb una flameta d'or. Se coneixia que la
naturalesa es retornava a poc a poc. L'aire s'estremia, i, de sobte,
com recobrant el respir, va donar entrada a una ratxa de vent fresc,
que s'escampà per arreu. El soroll de la ressaga, més harmoniós que
mai, retentint alegrement com el xim-xim dels platerets d'una
xaranga, ressonà en les nostres orelles. La boirada s'esqueixà, i
aparegué la muntanya, encara mig envelada, mostrant ses verdes
feixes en gegantina graonada d'esmaragda... i es va sentir
l'escotxeig de les perdius allà amunt, i remor de fulles que
viuen. Déu meu, que era bonic, allò!... I un esbart de caderneres,
eixit no sé d'on, va passar rabejant-se en el vent novell,
joguinejant-hi amb gaia refiladissa.

-Els sardinalers arriben, senyor! ¿No voleu venir? - me va cridar un
vailet veient-me encantat.

Tothom corria cap a la platja. Els llaguts de sardinals estaven
atracant, uns aquí, uns altres allà... La gentada els agafava i els
treia quasi a l'envola-vola, amb càrrega i tripulants i tot. Quins
visques! quina cridòria! quins aplaudiments! Els pobres sardinalers
saltaven de llurs barques i abraçaven tothom plorant, plorant.

-Ai, Verge santa del Vilar!

-Ai, terra de Blanes beneïda!

-Ai, mareta meva!

-Fills estimats!

Aquestes eren llurs exclamacions, repetides cent voltes.

Me vaig parar en aquell patró que havia atalaiat amb una criatura
a coll durant el perill. Estava dret, mut, girat de cara al mar,
fits els ulls amb aqueix esverament reposat i ombrívol que sol
deixar una llarga dolor. El seu fill menut, amb un bracet li voltava
la cama, recalcant-s'hi, amb el caparró acotat a la cuixa, mig
adormint-s'hi. Després d'una estona l'home s'esparvillà i va
endreçar la paraula a l'infant.

-¡Ja ho veus, Ramonet, ja ho veus, es pa que s'hi dóna, a sa mar!
Hem vist sa mort a dues passes... i diu que ta mare s'és enllitegada
de s'espant. Quina vida! Cada dia desgràcies, misèria... I tu
aquesta maleïda fal·lera, que no calles mai: «-Pare, vui èsser
pescador com vós... Pare, porteu-me amb vós a sardinals.» Te l'hai
de treure, aquesta fal·lera: sents? Vui que aprengus ofici: res de
mar. Es dia que t'hi acostus t'hai de llevar sa pell!

S'anava enfellonint tot sol, com si algú li fes la contra. Va agafar
el noiet per sota les aixelles, l'aixecà en sopols d'una revolada,
i, encarant-lo amb la mar i mostrant-la-hi va dir: - Té, mira-la,
sa nostra desgràcia! Fes-hi sa creu per un mai més!- I nirviós,
malhumorat, després de posar la criatura en terra, li pegà una
bufetada. -Recorda-te'n!


LA BASARDA


Anant de cami cap a un mas de la Selva, on tenia la família, se'm
féu tard per motius que no cal explicar. El sol era baix quan vaig
arribar al moli de l'Om, distant encara tres hores del terme del meu
viatge; mes, per tard que fos, haguí d'aturar-me a beure una mica
d'aigua, i em vaig asseure en una pedra, a la vora del riu, a
descansar un moment, tot fumant un cigaret.

El molí de l'Om no treballa de molts anys. És un casalot deshabitat,
o, més ben dit, una ruïna inhabitable, perquè bona part de ses
parets ha caigut, i ses teulbades i sostres no s'aguanten sinó a
trossos. En el seu interior hi creix arbrissa boscana, i la
llambrusca treu sa pampolada per les finestres. La resclosa,
somoguda i ratada, deixa escapar amb desdeny les aigües
rondinadores. La grossa turbina es podreix immòbil sobre el rec
eixut, on les aranyes l'enteranyinen i les bardisses dels marges la
curullen de vilordes i fullaraca. I quan un hom pensa que en altres
temps aquesta roda donava moviment a una complicada maquinària, i
s'imagina el roncar de les moles, corretges i engranatges, el tràfec
dels moliners, les corrues de carros que devien agombolar-se en els
patis, el dringar dels esquellerincs, els espetecs de les
xurriacades i els crits dels carreters animant tota la vall, no pot
menys de doldre's de l'enderroc i de la quietud d'ara. Ara
l'encontrada és deserta i boscosa. Els camins s'han enherbat i les
roderes s'hi són esborrades. No hi transita ningú sinó molt de lluny
en lluny. El sol hi guaita dies i dies i mesos sense descobrir-hi
figura humana, i el vespre s'hi deixa caure en mig d'una quietud
mortal.

Poca estona vaig concedir al descans. Volia aprofitar, en lo
possible, per a la meva marxa, la claror del dia, que començava ja a
vermellejar. Me vaig ficar, doncs, selva endins a bon pas; però
aviat vaig compendre que m'afanyava inútilment, perquè ans de no
gaire m'havia d'assolir la nit en plena boscúria. Per força el sol
havia de ser ja post. A pesar de l'altíssima verneda que em tapava
la vista de ponent, els besllums que, filtrant-se per les clarianes
del fullam, clapejaven el bosc, me deien prou, amb llur color i llur
feblesa, l'estat de la foguera d'on procedien. Havien perdut llur
centelleig d'or: s'enrogien, pampelluguejaven, no podien durar. A lo
millor s'estengué com una ratxada d'ombra i s'apagaren per tot
arreu. -Adéu, bondadosa mirada del crepuscle: ja no m'acompanyaràs
més!- vaig exclamar. Però m'equivocava: la morta flama del dia es
revifà encara, i sos reflexos tornaren a escampar-se per la
serralada; i esblaimats, moradencs, ondulant com fumarelles
lluminoses, vagarejaren d'ací d'allà, i s'apagaren i reaparegueren i
s'extingiren de nou una pila de vegades: tant, que no vaig perdre
les fiances de reveure'ls fins al cap d'un llarg temps d'esperar-los
en va. Per fi, vaig compendre que no tornarien, i llavors se
m'oprimí el cor. Encara em mancaven dues hores de camí per un país
completament deshabitat.

Quan vaig passar el pont de la Mostela, un pont de pedra estretíssim
i d'una sola arcada, tan senzill que es diria que és l'os d'una
costellassa, la nit era ben entrada. A l'altra part del pont el bosc
era d'una negror imposant. Certament vaig agafar por. Però... de
què?... De lladres? Ni tampoc no hi somniava. D'estimbar-me? Sabia
que la meva ruta no vorejava cap avenc. -Bah, bah!- això és
basarda!- vaig mormolar: -una por de no res, pròpia de dones i
criatures. És precís despreciar-la. Filosofia i avant!- Mes la
filosofia, que em feia avançar, no aconseguia pas tranquil·litzar-
me.

Un acompassat flauteig de tòtils que sonà lluny, en una fondalada,
m'encoratjà més que els millors raonaments. Vaig posar tota la meva
atenció en aquell cant adormidor, i a l'escoltar-lo em semblava que
la meva soledat no era completa. Hi havia sers que es movien, que
s'aplegaven per a una obra de vida i que es comunicaven amb mi pels
filets de llur veu. Feien certa companyia.

Un llumet, que aparegué més tard en mig de la massa confosa d'una
muntanya, contribuí també a dar-me conhort. Allí hi hauria una casa
i una família. Vaig figurar-me la masovera passant farina a la
claror d'aquell llumet, els xavals preparant l'establada de la nit,
i els jornalers recolzats a la taula parada, esperant l'hora de
sopar. La bona gent estarien amb la finestra oberta, sense pensar en
la caritat que feien al vianant amb sols deixar-li obirar el punt de
llur posada. No era tot desert, no. Jo sentia la companyor d'aquella
gent llunyana; i no m'atrevia pas a dubtar de la seva existència.

Distreta així la imaginació, vaig fer bon tros de via amb cert
coratge; però quan vaig perdre de vista el llumet, quan, al tombar
una colzada, vaig deixar d'oir el flauteig dels tòtils, i un silenci
perceptible, aterrador, vibrà a l'entorn meu en la immensitat, me va
semblar que la nit me queia al damunt.

Vaig aturar-me esverat, pres d'un malestar semblant al que
experimentem a voltes quan una persona se'ns acosta cautelosament
per darrera. Volia girar-me i no gosava. Per fi vaig aconseguir-ho,
i vaig sentir pasar per la meva pell una alenada freda,
esgarrifadora. Però no vaig veure res... només la boscúria, les
fondalades, la fosca.

Vaig tomar a caminar, i haguí d'aturar-me altra vegada al cap de
pocs passos: no em podia sostreure a l'obsessió de que algú em
seguia i m'observava. Palpitant d'emoció, vaig tornar a guaitar, a
escoltar... El silenci era absolut: sols el soroll del meu encongit
respir s'atrevia a profanar-lo. La nit era augusta, diàfana: un
abisme blavís, immens, puntejat d'estels, que indicaven distàncies
confoses en la fondària inacabable. I, a baix, la terra obaga
restava muda, amb un callament sant, com recollint amb religiós
respecte les irradiacions de lo infinit. Això és lo que es percebia
pels ulls i per les orelles... però, oi més... ¿Com explicaré
aquella sensació fonda i esborronadora que em perseguia? No sabria
comparar el meu estat sinó amb el d'una persona que se sent
molestada fins a lo insofrible per la insistent mirada d'una altra
que l'espia en silenci de fit a fit. Sí: la tensió del meu esperit
arribava a lo inaguantable. No vaig poder resistir més. Sang-glaçat,
vaig caure de genolls. -O infinit! o ignot! o sant!... jo t'adoro!
Ajuda'm! empara'm!- vaig exclamar amb un crit involuntari, que
retrunyí espantosament en el meu cor. I, de boca terrosa, vaig
seguir resant, resant amb desvari, arraulit, tremolós, fins que
m'esdevingué l'entendriment i el plor i el consol.

Vaig aixecar-me, a la fi, reconfortat, posseït d'una dolcesa
mística. La basarda no m'havia pas deixat del tot, però m'era
suportable. Amb el posat modest i les parpelles baixes, vaig
rependre la marxa pels viaranys solitaris, mormolant pregàries à
mitja veu; i així vaig poder arribar al mas.

Allí m'esperava la família amorosa i la llar encesa. Tothom estava
ja amb ànsia per mi. M'adreçaren algunes preguntes, que vaig
contestar amb laconisme. I vaig creure reparar que ningú no parava
ment en les meves respostes. Seria que jo deia coses de poc interès
i els ulls de tots descobrien en el meu rostre quelcom de greu i
indesxifrable que atreia l'atenció més que les meves paraules.
¿Quina mena d'honesta vergonya o d'encongiment d'esperit me va fer
callar lo més important de la meva jornada? No ho sé. Lo cert és que
vaig defugir converses, me vaig asseure a l'escon amb excusa de
cansament, i em vaig retre a les meves meditacions.

Mai com aquella nit havia coneguda la basarda, aqueixa por de lo
infinit, de lo ignorat, aqueix sofriment intens que tothom ha
experimentat alguna vegada i que mai no ha sigut estudiat amb la
circumspecció que es mereix. ¿De què depèn la basarda? ¿És que la
solitud, la immensitat i la fosca exerceixen de per si una
influència maligna sobre les facultats de l'home, desordenant-les
d'una manera boja? O ¿és que en aquelles circumstàncies se desperta
en nosaltres una facultat quasi sempre esborrada per grolleres
sensacions, un sentit íntim, que ens fa aptes per a rebre la
suggestió de poders suprasensibles que ens pertorben i esborronen? O
Déu meu! ¿com dubtar d'aquest sentit pregon amb què vos he palpat
amb terror santa en mig de la buidor de la nit? És un sentit balb,
obscur, com incipient, que, sense altres llums que he rebudes,
m'hauria pogut portar a l'adoració de quelcom detestable, com a
tants pobles que tal volta no tingueren en religió altre mestre que
la basarda; mes, per balb i obscur que sia, cal reconèixer la seva
existència.


LLIBRE II – FANTASIES


LES SENYORETES DEL MAR


Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts
en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que
sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el
seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets.

Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada
que un d'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en
l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses.

El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres
moradenques. Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau.
Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya,
entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell.

Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que
assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit.
Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que
ajauen llurs cimerols en l'aigua.

-Ja no piquen- rondina un. -¡Coi, que és fosc!- exclama un altre
escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida
fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen.
S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braços sobre els
muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la
serena, repapats en una roca.

La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig
partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti
la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada.

I de sobte sona una mena de galop aspre i sord... -trap, trap,
patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre
vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells,
revestits de molsa marina.

Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures
sensibles de llurs estranyes bèsties, que s'enfilen pels relliscosos
vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en
l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i
els vestits.

Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons
irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells són
verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls són gotetes de llum
com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. Al
passar escampen una agradosa flaire de marisc.

Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls
acosten i s'enfilen per llurs cames amunt... amunt...

Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels
xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre
vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles,
procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el
paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de
la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i
temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre
un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al
qual es són enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor.

Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels
que dormen.

Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les
ones, de llurs variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos
i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents,
de les delícies d'una llarga navegació, de la sublimitat dels
temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els
pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les
petites fades.

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no
s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que
corren a capbussar-se a l'aigua.

Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap
mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida
marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu
tristos i enyoradissos.


LA VETLLA DELS MORTS


Ja s'han plegat les ballades de Tots-Sants. La cobla és a l'hostal.
A la cuinassa, davant de la llar, asseguts a l'escon uns, i en
tamborets i cadires altres, els musics s'escalfen les cames;
s'escalfen les cames i amoroseixen amb una suca-mulla de vi calent
llurs gorges seques i cansades. Cada un d'ells aguanta amb la mà
esquerra, damunt del genoll, un fondo plat de terrissa, on van
estufant-se i envermellint-se els trossos de pa que suren en el
líquid fumós. Els dits pelluquen, xarrupen les boques, i els
semblants van animant-se a influències del sanitós refrigeri.

Mentrestant l'avi de la casa fa becaines en un recó, a frec dels
tions ablamats. Ara aixeca a poc a poc el cap fins a posar en
descobert les pelleringues pansides de sa barballera; ara el tomba
pesadament damunt del pit.

Mitja dotzena de pagesos joves, ben vestits i afaitats, amb les
barretines estudiadament encrestades al cap i lluint a tall de
joiell un brotet d'alfàbrega a les orelles, conversen a peu dret,
enrotllats darrera dels musics. Encara estan roigs de l'acalorament
del ball, i amb llurs mocadors virolats s'eixuguen de tant en tant
la suor, que els arrosa la cara i el clatell.

L'hostalera i les minyones van i vénen de la llar als fogons i dels
fogons a l'armari.

Un xaval aclofat dintre un cove d'userda ho espia tot amb ulls
esparvillats.

El llum de ganxo penjat al vogi dels fogons, tot just deixa veure sa
flameta groga entremig de la fumerada que s'enlaira de les paelles i
cassoles. En canvi, les resplendors roges i bellugoses de la llar
vagaregen per l'àmbit ombradís. Tot oneja en un tràngol de llum i
ombres.

A toc d'oració alguns pagesos se posen a parlar de la nit dels
Morts, de la nit que entra. Se conten casos d'aparicions
sobrenaturals. Qui no en sap un ne sap un altre, i cada u procura
explicar-se d'una manera interessant. Un dels musics, un home alt,
magre, espatllut, carallarg, de frontalera calba i patilles
blanques, després de xarrupar les solies del seu plat, pren part en
la conversa i diu així:

-No se si haureu conegut an en Refila de Navata: jo sí. Era la
primera tenora de l'Empordà, un gran music, un compositor sardanista
dels que no en corren gaires. Ses sardanes... ja ho crec!... encara
es toquen i es ballen amb devoció: aquesta és la paraula. Se ballen
amb devoció perquè la seva musica té quelcom de religiós, de sant,
de... no es pot dir, vaja. Fou el meu mestre de tenora. En aquells
temps era ja vellet, però xamós, fresc... un home baixó... (me
sembla que el veig)... rodó de cara, molsut de clatell... Duia les
calces amb devantal, a l'estil d'abans, i el gec guarnit amb una
vistosa botonada de llautó. Ara no penseu que fos presumit: res
d'això. Deixava caure a la bona de Déu sa barretina musca, que li
penjava com un sac buit per sobre l'esquena. Solia anar amb les
mitges a garró i ni tan sols se n'adonava. Era un home que sempre
estava somniant solfes. Ah! no esmento aquestes coses perquè rigueu,
no... que el cas no és de riure... sinó que les dic perquè vegeu si
el tinc ben present, aquell home, i perquè entengueu que lo que ara
vaig a contar no és pas cap rondalla.

Aquí el narrador fa una petita pausa. Tot és silenci. Les paelles
dels fogons han parat de xauxinar. No s'ou més soroll que el ronc
sord de la gran olla de ferro penjada en els clemàstecs, que comença
a arrencar el bull. El xaval del cove d'userda no aparta sa vista
dels llavis del music, com si hi sotgés la sortida de les paraules.
El music continua així son relat:

-Avui fa anys, d'això. En Refila de Navata havia anat a tocar les
balles de Tots-Sants a un poble de l'encontrada. Quan foren
plegades, a capvespre, tot solet, prengué el camí de casa seva. Ell
mateix m'ho contà. Duia la tenora lligada a l'esquena dintre sa
bossa de cuiro, i halo, halo, anava baixant muntanyes avall,
enfilant totes les dreceres que trobava. Mes, al cap d'una estona,
les cames d'en Refila prou trescaven pels viaranys, però els seus
pensaments n'eren lluny, lluny... ja no eren de la terra. Havia
tingut una inspiració, i componia de cor. Ningú, sinó el que algun
cop les ha sentides, pot figurar-se de quina manera les inspiracions
roben l'ànima d'un artista.

Aquí tots el musics balandrejaren el cap en senyal d'aprovació, i el
narrador seguí dient:

-El temps passava, i en Refila, distret, embadalit, no n'havia
esment. I, camina que caminaràs, ve que ensopega amb una rabassa
descolgada. Llavors tornà en si (vull dir que sortí del seu
capficament), i, com qui es deixonda, començà a guaitar a banda i
banda. Mira d'ací, mira d'allà... s'havia perdut al mig de la
boscúria, al bell davant d'uns barrancs fondos que haurien fet
basarda a l'home més valent. Era nit, nit entrada. La lluna era
gairebé nova. Tot just s'obirava en la serenor com una ombreta més
clara i més blavissa que el fons del cel, vorejada d'un blanc filet
de llum. Els caminals... ja podeu comptar... s'esborraven a quatre
passes de distància. En Refila estava ben desorientat. I heu's aquí,
fillets de Déu, que mentre examinava les crestes i els vessants de
les muntanyes, cercant-hi quelcom que li fos conegut, amb una
alenada d'aire arriba a les seves orelles una mena de musica
estranya i embadalidora. Era un musica que totjust de Déu se sentia,
fina, finíssima, mig esbaleïda en el ventijol. Sonava com un brunzir
d'abelles que ara s'acostés, ara s'allunyés, augmentant o
disminuint, però sempre feble, confós... Què serà? què no serà?...
De moment en Refila cregué que era una il·lusió seva, una xiulada
d'orelles... un esbravament de la sang que remorejava les harmonies
somniades pel camí. Però ca!... se'n desenganyà de seguida. Aquella
musica no s'assemblava a res que ell mai hagués pensat ni sentit.
Era un aire de sardana nou, placèvol, melangiós... que s'emparava
del cor, despertant-hi les il·lusions més dolces de la vida passada.
Duia a l'ànima un record... així... com el del so agradós dels
primers petons d'amor; però alhora hi despertava una tristesa... i
¡quina tristesa més fonda, valga'm el bon Jesús! Llàstima de fosca,
que no permetia escriure un mot de lletra; o, si no, en Refila
hauria apuntat lo que sentia. Només podia escoltar: això sí. I, per
fer-ho millor, a poc a poquet se posà a caminar cap allí d'on
semblava venir aquell brunziment harmoniós.

El music callà una estoneta sospirant. L'hostalera i les minyones
s'havien girat d'esquena als fogons, escoltant amb la boca badada i
els ulls esverats. Ningú es posticava. Solament s'oia el ronc sord
de la gran olla de ferro que bullia penjada als clemàstecs.

Al cap d'una estoneta el narrador continuà son relat d'aquesta
manera:

-En Refila de Navata no es recordava de sa casa, ni de sa família,
ni del camí perdut. No tenia altra dèria que amarar-se en aquell
doll fi d'harmonia del qual anava seguint el rastre: Era un music de
cor. Al tombar un morro de serra, llambregà en una fondalada boirosa
un poblet llunyà que rossejava a la llum de la celístia. ¡Tira cap
allà!... A manera que caminava, els sons atractívols eren més clars,
menys confosos... Endavant! Tot d'un plegat se topà amb una paret
emmantellada d'eura, una paret baixa... i al darrera s'hi estenia
una salzereda ufanosa i atapeïda. D'allí eixia una bravada humida
com de terra remoguda de fresc o regada de poc. Vatua! allí es feien
les ballades! En Refila en sentia el trepig: un trepig seguit,
seguit, acompassat... arreglat a l'aire de la musica. No hi havia
dubte: allí, dessota d'aquells arbres, es puntejava la sardana,
sense altra lluminària que la de les estrelles. Costava d'obirar els
balladors; però, a manera que la vista s'ensenyoria de l'ombra, es
reparava confosament com anaven i venien, rodant, rodant i
saltironant. Era una gent malgirbada i cantelluda. Llurs peus
trepitjaven el sòl amb un cruiximent aspre, sec. Alguns duien els
plecs de la roba entatxonats de terra, que amb llur moviment s'anava
esllengant i queia amb un soroll de plovisca. En Refila s'estremí de
cap a peus, comprenent-ho tot. Aquell clos era un cementiri. Els
salzes, els erols vorejats de roser florits, les creus mig tombades
que hi havia al dedins, alguns clots que semblaven cavats suara
suara... vaja, tot explicava el cas. Era la nit dels Morts, i els
balladors serien uns bons empordanesos difunts que, amb permís de
Déu, s'esbargien puntejant la sardana, el ball de llurs dolços
records. Els musics estaven encamellats damunt d'una tomba antiga
envellutada de molsa, i tocaven llurs tenores i flabiols amb un alè
de pit, amb un alè suau que no arribava a botir gens ni mica llurs
galtes esllanguides. I ¡amb quin gust i amb quina finesa tocaven!
Llur sonada era dolça, embadalidora... s'emparava del cor, hi
despertava les il·lusions de la vida passada... però alhora hi
vessava una tristesa, una tristesa... ¡quina tristesa més fonda,
valga'm el bon Jesús! En Refila no es cansava d'escoltar. A pesar de
la por que tenia, no sabia deixar-se d'escoltar, pobret. I
mentrestant la sardana s'acostava cap allà on ell era, i dels cossos
freds dels balladors s'exhalava un griso de sepulcre, un aire geliu,
que els rosers el sentien d'un tros lluny. I tal si el sentien, els
rosers! S'hauria dit que passava per llurs branquinyols una mena
d'esborronament, i les roses, sobtades, s'esparpellaven i s'anaven
esflorant, deixant caure llurs fulletes per tots cantons. Ell, en
Refila, també la sentia, aquella fredor, al cap, al pit i a
l'ossada... i ja no tenia virior de fugir, i les cames se li
segaven, i les parpelles se li cloïen amb una son invencible,
dominadora com la de la mort. Pobre Refila de Navata! Caigué, caigué
sense sentits al peu de la tanca, i... ¡Déu nos en guard, a
nosaltres, d'un son com el seu!...

Aquí el narrador calla sospirant i tombant damunt del pit el cap
pensatiu. Al mateix temps s'ou el cant llunyà d'un gall, com un
gemec prolongat i misteriós. Tothom s'estremeix. El xaval del cove
d'userda es gira pàl·lid i esverat. Li havia semblat sentir una
alenada freda que li arrufava els cabells del clatell.

Després d'una llarga pausa, el music torna a sospirar i exclama:

-Món, món! arca de ximples! ¿Sabeu lo que suposà, la gent, quan en
Refila contà lo que li havia passat? Doncs res: que la serena de la
tardor li havia emmalaltit el seny i havia esflorat les roses. I els
metges que el visitaren (perquè sempre més ha estat malalt, flac,
abatut i descolorit) sabeu què digueren? Que sí, que s'havia tocat i
que tot lo que explicava eren fantasies i desvaris.

-I vós què en penseu?- li preguntà el xaval del cove d'userda, amb
veu ansiosa i apagada.

-Jo crec que en Refila és més savi que nosaltres i que tots els
metges- respon el music sentenciosament.

Tothom fa senyal d'aprovació. Aquells empordanesos no s'estranyen
pas de que els morts, per bé que estiguin llurs ànimes al cel i per
freds que hagin de trobar llurs cossos soterrats, vulguin, amb
permis de Déu, gaudir-se un cop l'any puntejant la sardana, el ball
de llurs dolços records, el ball sagrat de la terra.


LA XUCLADORA


Estic a la vora del mar, assegut en una roca i amb les cames nues
ficades dintre l'aigua. La penya em fa de respatller, m'hi recalco
còmodament i, tot amarant-me de les frescors de la marinada, que
minva per moments, passejo les mirades pel cel.

El sol ja és post; però ha deixat ratxes de llum ressagades, que
pugnen encara per conservar en l'aire llur senyoriu: s'emparen de
les bromes i dels núvols, s'hi vessen, regalimant-hi per damunt, a
filets d'or, hi encenen flames insegures, i, compenetrant-los, els
impregnen de resplendents coloracions. Mes enlloc troben
estabilitat, i aquí s'apaga una flama, allí s'escola un regalim, tot
s'esmortueix per instants: els vapors atmosfèrics canvien llur color
de porpra per la de lilà, i la de lilà per una grisor moradenca; i
la llum foragitada dels baixos salta als de més amunt, i encara allí
fulgura, i s'hi esparpella, i prova d'agafar-s'hi, assajant totes
ses meravelloses transformacions. ¡Ah, com m'agrada, seguir d'una a
l'altra broma, d'un a l'altre núvol, aquesta llum moridora que es va
retirant amb tanta de recança! Els meus ulls la segueixen, la
segueixen... No em dol pas, perdre les hores així. Aquests moments
són els millors de la vida.

Mentrestant les platges properes han restat desertes. Els banyistes
que prenien la fresca aplegats en el sorral, se'n són anats cap al
poble. En les cales, ni un nedador, ni una barqueta. Amb la soledat
s'exhala de la naturalesa un encant sols comparable al d'una
declaració d'amor feta amb els ulls per una verge silenciosa. Sembla
que em digui: -Tota per a tu: ningú ens destorba, ja.- No em
cansaria mai d'aquesta conversa muda. I van davallant del cel les
tristeses dolces de la vesprada serena. El vent manca: ara una
bufada, ara un alè, després res... la calma. La mar no es mou, i sa
remoreta fonda i acompassada és una nota que, en compte de destorbar
el silenci, el fa ressaltar i li dóna una mena de majestat. Veig una
estrella que lluu sordament, palpitant per encendre's. Ja és nit.

Me n'aniré? ¿Per què, si ningú m'espera i, per altra part, tinc
peresa de pujar la costa? Nostre Senyor, a les portes de la vida, hi
ha posat un vigilant fidel i reganyós: el dolor, que té un dormir
tan som, que qualsevol perill el desperta; i, així que s'esvera,
grapada aquí, grapada allà, se fa sentir de tota la casa. Se pot ben
descansar en ell, i, quan dorm, és que regna la pau i que és
arribada l'hora de fruir de la vida. Doncs bé: ara està dormint com
el vent, com les ones... No seré jo qui el desperti voluntàriament.
No, no em vull moure mentre em senti a pler, mentre cap molèstia no
em llevi l'agre de contemplar la nit, la gran nit del mar.

Vet allà la lluna, que va sortint vermella, embossada amb un parrac
de calitja sollevat de l'horitzó. Talment sembla que guaita el món
curiosa i avergonyida, com una donzella que s'hi presenta per
primera volta. Però la vergonya, en el cel i en la terra, és una
flor d'aurora: acompanya els sers jovençans, i els aires del món la
marceixen aviat. L'astre no triga pas a desempallegar-se dels vels
que l'ofusquen, i s'alça amb valentia, asserenant-se, aclarint-se,
vessant a dolls per l'aigua ses resplendors blanques d'estel.

La lluna!... En tots temps els enamorats l'han contemplada amb
simpatia: en tots temps han parlat, en vers i en prosa, d'un llaç
secret existent entre ella i llurs sentiments. És una d'aquelles
idees que de tan repetides no ens causen cap efecte a la imaginació;
i, no obstant, hi ha moments en que aquestes idees revellides se'ns
apareixen com a noves, amb la frescor i la intensitat d'una
revelació directa de la naturalesa. I això és lo que em passa en
aquest instant. Sí: entre les coses externes i els sentiments hi ha
una afinitat inexplicable. Jo suara no somniava ni remotament en
l'amor; mes veure la lluna i recordar escenes tendres, de molt temps
oblidades, ha sigut tot u. I ¡m'ha vingut un desig d'estimar i de
ser estimat!... Ah! Jo voldria gaudir d'un amor veritable, no
estrafet per les convencions socials, gran, tendre, inacabable,
sense la prosa i les desil·lusions del matrimoni, sense les cremors
i els remordiments de les unions il·legítimes; un amor que no és
estat encara mai al món sinó en algun somni com els meus. Res de
turpituds de la carn; un amor com el que senten els poetes per la
bellesa, però més fervent, més apassionat; un festeig etern. ¡En el
meu cor hi ha fam de tantes coses impossibles!... ¡Si almenys un hom
pogués gaudir d'aquest idil·li algunes hores!... Això no és pas
demanar massa: passejar per aquí, a la claror de la lluna, a bracet
amb una nina bonica, ideal... ¡Oh, si me la dessin de les
entresenyes que jo diria!... ¿No és desaprofitar les belleses
d'aquesta nit, el no compartir-les amb una ànima enamorada que hi
armonitzi com la meva?

Bah, bah! Distraguem-nos d'aquestes cabòries inútils: fruïm de la
mar. Avui té la placidesa de les verges pures. I que ben agençada!
Ni les nines de les rondalles de fades han portat mai un faldellí
més enciser que el d'ella, perquè el d'ella és el veritable faldellí
de color de lluna, que no s'obté sinó per obra d'encantament. El
brodat és viu i palpitant: anguileja, pipelleja, saltirona. És un
teixit que es fa i desfà contínuament sota una pluja de llum
argentada i fina. I aquesta llum argentada i fina transpua, sens
dubte, a través del gran tou d'aigua, endins, endins, espargint-se
feblement per les fondàries mai obirades. ¡Qui la pogués seguir cap
a aquell fons inconegut, i contemplar amb ella els paisatges
submarins, llurs roquetams feréstecs, llurs boscúries seculars,
llurs prats de flors estranyes: tot un món, tal vegada, de sers que
s'han tingut per fabulosos! ¿Qui sap?... ¿Qui les coneix, les
criatures d'allí dins? Quan clavo la vista en l'espessor
impenetrable de l'aigua, no puc evitar una mena de malestar i
d'esborronament, com si pressentís que soc espiat des de dins de ses
foscors. Mes això mateix és un atractiu per a la imaginació. Les
belleses de la mar! Jo me n'embriago cada dia i no me'n sento mai
saciat. La nit serena, l'onatge peresós...

He sentit una rialla fresca, infantívola. Miro, i al clar de la
lluna veig una banyista que està nedant al davant meu, rabejant-se
en l'aigua i rient de les seves pròpies entremaliadures. Sembla
joveneta i bonica. Porta al cap una petita jardinera elegantíssima.
Com que estic a l'ombra, no em deu haver vist, i es lliura amb tota
llibertat a la seva ignocent diversió. Es bona nedadora. Va i ve,
juga... Ara es capbussa, desapareix... Sols se veuen sos peuets, que
brollen de les ones com dues flors marines, i de seguida es
submergeixen. Passa una bella estona, i a la fi ressurt l'eixerit
caparró rublert d'una rodoladissa de brillants, que cau adollada per
les aletes de la jardinera i s'esmuny pels negres cabells. La nina
aixeca un braç, llença un grapat de sorra, i crida alegrement: -He
tret fons. Has vist, Fidela? has vist?

No he pogut reprimir una exclamació.

-Qui és que ha parlat per ací enllà? -diu de seguida la nedadora.-
És algun pescador? ¿Destorbo?

-No temi destorbar-me la calada, senyoreta: al contrari. No sóc cap
pescador, sinó un desvagat, que admira les seves habilitats.

Se redreça gallardament, s'encara amb mi, i, posant-se una maneta
estesa damunt dels ulls com per preservar-se'ls del clar de la
lluna, em mira atentament. Està immòbil. Son bust és d'una formosor
que ni somniada.

-Tranquil·litzi's- li dic: -figuri's que no hi ha ningú i segueixi
banyant-se; o, si sóc tan infeliç que li faig nosa, em retiraré.

-Ah, no!- exclama; -no!

I va atansant-se a pleret a pleret. Allà, en l'ombra, llambrego son
cos, que fosforeja entre dues aigües. Se m'acosta, recalca una de
ses manetes en un dels meus peus, i amb l'altra mà s'agafa a una
grossa mata d'algues que creix en una esquerda.

-Perdoni- em diu: -estic una mica cansada. Molesto?

-De cap manera- li responc amb galanesa. -Pot estintolar-se tant com
vulga i descansar.

-Gràcies- fa ella: -no hi ha necessitat de més. Així estic millor
que en un llit, suro naturalment, i l'aigua és més tova que la llana
i la ploma més estufades. Dóna bo, de banyar-se en una nit d'estiu
com aquesta. Vostè s'haurà rigut dels meus capgirells: veritat? No,
no m'ho negui: això no és cap mal: jo també me'n ric. M'agrada
criaturejar: sap? Sóc així... tarambanota.

I riu que riu! No he vist mai resplendir unes dents més blanques
entre uns llavis més frescos i vermells... uns llavis molsudets, en
què un hom endevina les dolçors d'una fruita madura i fan ganes de
mossegar-los.

Després que ha donat esbarjo a la seva hilaritat, plega familiarment
els braços nus sobre el meu genoll, estintolant-s'hi, i, mig
aclucant els ulls, m'endreça una llarga mirada rasant per ses
sedoses pestanyes. Jo estic emocionat. No sé lo que em passa.
Aquella mirada m'enlluerna, m'atira, s'emporta quelcom del meu
esperit, quelcom que es dilata vibrant i surt enfora a banyar-se en
fluids deliciosos. I resto gairebé defallit, i el cap me va en roda.

-Vostè deu trobar-me molt original- me diu la dama amb veu manyaga i
harmoniosa. -I, efectivament, en sóc, d'original... i me'n glorio..
Figuri's que ni la marinada és més lliure que jo. No em subjecto als
costums socials, no tinc prevencions de cap mena, i faig sempre la
meva santa voluntat. Si vostè vol... Però... ca!... no tothom té la
meva despreocupació. ¿Sap què li anava a proposar, ara? Una
calaverada: res, que vostè fóra un bon company per a nedar de
parella. És tan avorrida, la soledat! I, veu?, vostè no em coneix a
mi ni jo a vostè: una circumstància preciosa, que fa més simpàtica
l'aventura: oi? Una tarambanada bonica, una gran idea, com totes les
meves.

I torna a riure i a mirar-me amb una berganteria trastornadora. He
reparat que té els ullals fins i punxeguts, però li escauen.

-Sí, sí: aquesta nit havem de ser companyons: està decidit- afegeix
amb el to d'una criatura viciada per les moxaines. -¡Com jugarem
arruixant-nos d'aigua lluminosa! ¡Com vagarem d'un banc de musclos a
l'altre!... Oidà! l'acompanyaré a una caverna on hi ha una reconada
de sorra fina, un jaç excel·lent! És un lloc ple de lliris de platja
que, amb la serena de la nit, s'enflairen de les olors més suaus.

A manera que parla va recalcant-se més i més sobre els meus genolls,
i m'afalaga les mans amb els seus dits llargs i rosats. El pler me
va ensopint, el paisatge s'esborra davant meu, i la bella damisel·la
ocupa tot el meu camp visual. Però en això em retorno un moment, i
reparo, allí a la vora, una cosa llorda, una vella d'ulls de peix,
que neda en la foscor, esgarrapant l'aigua amb els seus dits
sarmentosos. Aquella visió em causa una bella esgarrifança. Déu del
cel!... M'aixeco d'un plegat, m'abraço fortament a una penya, i,
rient com la formosa banyista, però amb un riure que em fa venir
calfreds d'horror.

-No has guarnit prou bé el parany- li dic. -T'he coneguda: ets una
Xucladora. La teva companya, la Fidela, com tu li dius per fer
creure que parles amb una criatura batejada, és la Mort d'aigua; i
l'he llucada al teu darrera, per més que procurava amagar-se. Has
errat el tret. ¡No, no seré per a tu! M'ho havien explicat alguns
mariners vells i no ho creia. ¡Sembla mentida que un ser tan formós
pugui tenir el cor de fera! Ah! ja fan bé, d'enramar amb llor beneit
les proes dels llaguts! Ets dolenta, ets falsa com la mar traïdora.
Però t'he ben coneguda. El teu barret és teixit d'una herba que no
ha vist mai el sol. Les dues agulles que te l'aguanten al cap són
dues banyes de llobregant. M'ho havien explicat i no ho sabia veure,
ni tenint-ho davant dels ulls. ¡Ai, si t'hagués besada!... ¡Ja no em
desclavava dels teus llavis! Me volies al mar per beure't la meva
sang i per lliurar el meu cos escolat als corrents i llimarols,
privant-lo de sepultura sagrada. ¡Oh, maleïda, maleïda!... Del mal
que m'has fet, no en guarirà pas fàcilment, el meu cor; però salvo
per a Déu l'ànima.

I, dit això, estenc el senyal de la creu del front al pit i
d'espatlla a espatlla.

Llavors, la Xucladora, que se m'havia estat mirant de fit a fit i
bocabadada durant el meu parlament, cau, rebotent de cap a la roca
amb un soroll que em fa escruixir. I tot em sembla fosc, i fujo...
fujo.


LLIBRE III – NOVEL·LETES


EN GARET A L'ENRAMADA


L'aire està impregnat d'exhalacions fresques i humides com després
d'una ruixada; però ¡que en són, de flairoses, aquestes fresques
exhalacions! La ruixada ha sigut de ginesta. Els carrers n'estan
encatifats, i les noies, que hi ronden, ne porten esquitxades la
roba i les cabelleres. És la nit més alegre de Blanes, la darrera
nit de les enramades. El vent és suau i temperat, el cel serè, i el
juny xamós riu entre les estrelles.

El sac dels gemecs va fent la passada, espargint per dins del poble
un guirigall d'harmonia que alegra i engresca el jovent. Les
xicotes, al sentir-lo, no poden pas restar un instant més a la
taula, baldament estiguin a mig sopar i no s'hagi encetat encara el
famós capó de la festa. -Ja passa sa coixinera!... sentiu?.. ¡Sa
coixinera, i encara m'hai d'endegar! A on tinc sa xalina? A on m'hai
deixat ses arracades? Mare, cuiteu a portar-me es ferrets. Mireu si
em cau bé, aquest llaç; si ses flors me van millor així o al costat
de sa tannara. Sa passada, sa passada!- Tot és fressa i trasbals.
Els minyons endrapen precipitadament, asseguts de gairell a les
cadires, amb les orelles al carrer i el mirar esbarriat: endrapen
precipitadament, i se les esquitllen amb el darrer mos a la boca. El
jai roman tot sol a la taula, llemugant, amb ses genives
esqueixalades, les calaborques del capó. De tant en tant, després
d'haver fet petar una llarga xerricada, balandreja el cap
tristament, tot mirant-se el porró, el company fidel, i exclama,
sospirós: -És son temps. ¡Qui pogués tornar-hi!... ¡Que es
diverteixun, mentre s'hora és bona!

L'enramada de l'Auguer serà la millor de la vuitada, perquè enguany
els pescadors volen lluir-se. En Panxo Manxiula, _s'americano nou_,
fill del vell sardinaler, ha contractat la cobla per al ball de la
nit; El sac dels gemecs anirà, doncs, a recó; però tocarà a la
taverna per engrescar els bevedors. La festa serà com no se n'hagi
mai vista cap al barri.

El noi Garet, un mariner simpàtic, caraprim, morenet, d'ull gris i
mirar vergonyós, ix a la porta de casa seva, afaitat de fresc,
vestit amb una roba flamant de llana negra, calçat amb botes noves
de vedellet i cobert el cap amb una gorreta de seda. No viu pas al
barri de la festa. El seu carrer està ombrívol; mes els que
l'habiten saben prou on han de trobar el divertiment i la
lluminària. Les comares xafarderes se criden de porta a porta i es
van ajuntant. Passa una colla de xicotassos agafats del braç,
cantant una cançó d'amor més funeral que el _Dies irae_; després un
estol de vailets coronats de ginesta, tocant timbals i trompetes de
fira; després una cordada de mosses que xisclen i riuen sense motiu,
de la manera més estrepitosa que poden, per emportar-se l'atenció
dels joves casadors. Tothom va cap a l'Auguer, i en Garet se
determina, per fi, a seguir la riada. Però, en mig de la riada de
gent riallera, en Garet camina macilent i pensívol, perquè sap que a
l'enramada no hi va a xalar, sinó a patir. Està enamorat de la seva
cosina, de la Cinta, filla d'un palangrer, i no creu ser pas
correspost; si bé és veritat que en tres anys de sospirar per ella
no ha gosat encara declarar-s'hi. I la culpa de tot la té el no
saber de ballar; perquè, si ell n'hagués sabut, no li haurien pas
mancat ocasions ni coratge. Ah! vol molt de valor, això d'acostar-se
sense més ni més a una noia i, mentre ella vos està clavant la vista
fins a l'ànima, dir-li que l'estimeu! En canvi, amb el braç voltejat
a la seva cintura i el cap acostat a la seva orella, en mig de les
giravoltes d'un vals, entre el traüt i la bonior, ja és diferent. A
en Garet li sembla que en aquest cas les paraules han d'acudir a la
boca i esllavissar-se'n per si soles. -Vaja, s'homo que no sap de
ballar és un ningú. Valdria més que el tiressin en mar amb un roc as
coll.

El carrer de ca la Cinta és precisament el centre de la festa. Hi
han guarnit un cobricel de veles de barca; un cobricel adornat amb
una virolada xarxa de cadenetes de paper, entre les quals pengen
tota mena de llums encesos: salamons de cristall, llumeneres,
quinquers, llums de ganxo, fanals, gresols... demaneu! Els marcs de
les finestres i balcons estan engarlandats d'esparreguera. Les
baranes se són convertides en una tofa de flors. Les parets
desapareixen darrera d'una verda cortina de ramatge. Un llagut vell,
entravessat al cap del carrer i revestit de cobrellits i banderetes,
serveix de cadafal als musics, que, entremig d'atxes enceses i
teiers flamejants, apareixen arrastellats en dues files com al cim
de l'altar les ànimes del retaule en dies de novenari.

Quina munió de gent! Quines empentes! L'atmosfera està saturada de
les ferums més heterogènies: olor de fullam tendre, baf
d'aiguardent, flaire de farina d'arròs i d'essències de tocador,
perfums d'escanyapits, tuf d'avellanes torrades i cacauets, bravada
d'alens pesats, bavor de cossos que suen; barreja marejadora,
boirada que fóra irrespirable, si l'airet de la nit no acudís de
tant en tant a esbargir-la, escorrent-se per tot arreu. I quins
crits! quines exclamacions d'admiració i alegria! Sols en Garet no
diu res, ni es pren cap interès per les galindaines de la festa. Què
se li'n dóna, de tot això? Aixeca el cap per damunt dels caps de la
gentada, i fita la vista en el portal de la casa del seu oncle. Les
orelles se li han ensordit i no sent més que els batecs de son cor.
Allí, dreta al graó de l'entrada, com una santa en un nínxol
engarlandat, hi ha la incomparable Cinta, que resplendeix més que la
lluminària.

Es una mossa garrida, robusta, colorida de galtes, encesa de llavis,
de cos bufó, pit abombat i ancacostats onejadors; una mossa en tota
la frescor i exuberància de divuit anys ben aprofitats. Amb el seu
saquet de mussolina blanca enflocat de vermell, el seu vestit a
_l'acordeó_, i el _sagasta_ desvergonyit del seu pentinat, eclipsa
les més riques menestrales, que rumbegen seda i joiells. Altrament,
¿quin joiell pot haver-hi més brillant que els seus ulls castanys
enlluernadors, ni quina pedreria més fina que les seves dentetes
encoixinades en unes genives de color de rosa, que es mostren de
soca-arrel quan l'abundosa rialla obre l'estoig on estan embotides?
No: per a en Garet no hi ha cap noia que se li pugui comparar ni de
lluny. Ella sola té la gràcia sempre atractívola, la formosor de què
el cor no se sacia mai; i la naturalesa l'ha dotada d'una virtut
esbojarradora, que s'exerceix a distància, així com ha dotat la mel
novella i el dolç arrop del poder d'embriagar els que en llaminegen.
Mes en Garet, al confirmar-se en aquestes idees, no les formula pas
amb aquesta claredat. Avesat des de la infantesa a les solituds del
mar, son pensament buit de paraules capeix les coses intuïtivament,
sense necessitat de registrar-les en mots ni d'analitzar-les; i,
essent sensible i d'inclinança meditadora, no troba sovint altra
manera d'expressar-se que amb un sospir o amb una exclamació.
Aquesta falla de paraules és precisamente la seva pena. Què li dirà,
a la Cinta? Com la saludarà? Escorcolla que escorcolla el seu magí,
i no troba pas lo que necessita; i, mentrestant, sua d'angúnia, el
coratge se li desmaia a manera que s'acosta a la desitjada xicota, i
cerca entremig de la gentada, sense adonar-se'n ell mateix,
entorpiments que retardin la seva marxa.

-Lloc, lloc!... Plaça!- Va a rompre el ball. El director d'orquestra
pega un cop d'arquet a la caixa de son violí, i de seguida esclata
una ratxada de música tronadora, que passa sobre la multitud movent-
hi un onatge de temporal. El vals giravolta ja en les imaginacions.
Cames, ¿per què us vull? Braços, per què serviu? Ha mancat temps per
a fer plaça, i ja les parelles circulen, obrint-se-la amb llur
moviment de remolí.

En dies d'enramada les noies gaudeixen de la facultat de triar i
convidar llurs balladors, i no solen pas gastar camàndules, com els
homes, ni troben del cas repelar voluntàriament com fan ells moltes
vegades. La musica les enardeix de seguida, de seguida escullen el
parió que els convé, i apa, que l'hora és curta. Són llurs dies.
Ballen les solteres, ballen les casades, ballen les joves, ballen
les velles; i, si no voleu exposar-vos a que us empaiti alguna
harpia que no hagi trobat amb qui agafar-se, cal que us aplaqueu a
les parets de les cases fins a desaparèixer darrera del ramatge que
les adorna.

Així ho féu en Garet, i no sofrí altra contrarietat que la de rebre
dues o tres dotzenes de trepitjades als peus, ja prou malmesos per
les apretors de les seves botes noves de vedellet. ¡Si almenys
l'hagués trepitjat la Cinta! Baldament li hagués fet veure les
estrelles, ¡amb quin gust les hauria vistes! Però no ha tingut tanta
de sort. La Cinta navega per altres indrets, bornejant lleugera,
voleiadora, que no es diria sinó que l'onada musical se l'emporta,
estufant-li les faldilles, enriolant-li la cara i bategant-li sota
les sabatetes. No se li repara el més lleuger senyal de fatiga. En
canvi el seu companyó, un galifardeu ample de barres, camusot,
clatellut i de pentinat gitanesc, està esblanqueït i respira
penosament, amb les aletes del nas dilatades i moradenques, i la
boca enguerxida per l'esforç que li costa sostenir-hi un cigarrot
bavallós i apagat. -És un barat que vol seguir es vol d'una gavina-
mormola en Garet, encantat d'haver trobades les paraules necessàries
per a expressar la seva idea.

Quan, acabat el vals, en Garet aconsegueix arribar a casa del seu
oncle, no hi troba més que l'avi, l'avi Pau Pere-Bo, anomenat així
perquè un dels seus passats se digué Pere i meresqué el sobrenom de
Bo; i heu's aquí, entre parèntesi, per què en aquella casa tots els
homes són Pere-Bons i les dones Pere-Bones.

L'avi està assegut en una cadira de braços, a la llinda de la porta,
entre els testos de lliris i margaridoies que hi han portat del
jardí per a embellir-la.

-Bona nit, avi. A ont ès, s'oncle Jan?

-A ses balles.

-I sa tia Tana?

-A on vos que sigu?... A ses balles.

En Garet pren una cadira i s'asseu darrera el test més amagat. Si
sabés de ballar, prou que es posaria jactanciosament al baterell de
la claror perquè el reparés la Cinta. ¡Que engreït s'aixecaria,
llavors, si ella l'invités, i amb quin goig l'abraçaria i se
l'enduria triomfalment rumbejant-la carrer amunt i carrer avall! I
no estaria estemordit, no: llavors trobaria les paraules que van
dretes al cor. Mes, ara, ¿quin altre remei li toca, que arrupir-se a
l'ombra i glatir arreconat a l'entrada, sota les nanses i xarxes que
pengen del sostre oblidades de tothom, i en companyia d'un pobre
vell que s'acodorm, ja mig rendit, a la mort, que li enfredora la
sang? ¡Que llarga i anguniosa és la nit! Que interminables, els
balls! I la Cinta no en deixa cap, salta que salta, volta que volta
alegrement; i els seus salts, els seus alegres salts, cauen
dolorosament sobre l'ànima d'en Garet, i la premsen i la sacsegen i
la malmeten. La música atabala i exaspera el pobre minyó; les
lluminàries semblen enceses per escarnir el seu dol; i, no obstant,
no es queixa de ningú ni de pensament: s'ha fet tant a patir, en ses
lluites amb la mar! No es queixa de ningú sinó de si mateix. -Jo en
tinc sa culpa, per gamarús. Un gamarús com jo no se la mereix, una
noia tan caia.

Gran cridòria, xiscladissa, esvalot.

-Què hi ha?

-Què passa?

-Calleu!

-Fugiu!

-No espantar-se!

No és estat res: un fanalàs de paper que s'és ablamat, escorrent un
raig de cera fosa sobre el nas de l'hereu Pigot i els vestits
d'algunes balladores. La dansa s'ha suspès un moment, però les
parelles no s'han pas separat; i, així que s'ha conegut la causa de
l'alarma i que s'ha engegat la rialla consegüent, tornen a pendre
l'airós balandreig de l'americana.

L'americana és el ball de les confidències. Arreu sona un xiu-xiu
seguit seguit com la remor de l'oratge en una pollancreda. Els caps
s'acosten, el moviment se va esllanguint La Cinta sembla que
s'acodorm tot escoltant lo que a cau d'orella li diu el seu parió,
que és en Panxo Manxiula, l'home del dia, l'irresistible americano
que ha llogat la cobla i ha comprada una casa al passeig de Mar.

En Panxo Manxiula és alt i escardalenc; té l'ull negre, la cara
magra i de color de poma cuita, el bigoti gros i les celles molt
amatades; és lleig i els cabells li cendregen; però ¿quina noia no
es fondria per ell, al veure'l amb aquella cadena de rellotge tan
gruixuda, amb aquell llampegar d'anells als dits i amb aquella
pallola de xipixapa, que li costa vint-i-dos _pesos or_? En Garet
comprèn que no hi hauria lluita possible contra aquell rival. Abaixa
el cap amb defalliment, i, en mig de la seva dolor, s'entendreix
pensant que lo que li toca és callar, guardant el secret de la seva
amor per no enfosquir la ventura de la seva estimada.

-Destorbar-li sa sort, mai!

Gronxant-se, gronxant-se, van passant les parelles per davant de
l'entrada de can Pere-Bo. Gronxant-se, gronxant-se, hi passen la
Cinta i en Panxo Manxiula. En Panxo Manxiula demana el clavell que
ella porta al pit damunt d'un bullidor de rinxolades puntes
blanques: ella l'hi nega amb repetits decantaments del seu caparró.
Ell referma el seu prec, i ella esclafeix una rialla afectada,
llarga, sorollosa; una rialla que es podria posar en solfa per la
brillant varietat de les seves notes. -Oh, ca! Oh, ca! ¡Aquest
clavell el gordo per as meu estimat! ¡No el donaré a ningú sinó as
meu estimat!

L'estimat de la Cinta! Qui serà?  ¿Qui podria ser? Si seran burles!
si seran veres!... En Garet voldria posar-ho en clar, i observa que
observa, mira que mira... Lo cert és gue els balls se van succeint i
que el xamós clavell no s'ha pas mogut del seu jaç de rinxolades
puntes blanques. I ve que arriba l'últim vals.

Els musics, encastellats a dalt del llagut, després de xerricar
llargament el vi ranci d'un porró que va passant entre ells de mà en
mà, s'aferren a llurs instruments i rompen a tocar la darrera dansa
amb un delit imponderable. ¡Allò, és treballar de gust! L'hereu
Garranyiga, menut, desnarit i bellugadís, amb el violí enclotat a la
galta, estira que estira l'arquet desesperadament, amb unes
batzegades tan llargues i tan sobtades, que un hom sempre tem que no
acabi per esguerrar el music del seu costat. Mes aquest no s'adona
pas del perill: és en Godoy estanquer, un home d'una testa
incommensurable, que, assaborint les fineses del seu clarinet, clou
les parpelles, aixecant les celles fins a mig front i abaixant les
pestanyes fins a mitja galta. En Pep de can Barba s'esfreixura per
fer brillar les notes de son flautí, per damunt del qual s'escorren
i saltironen nirviosament els capcirons dels seus dits. En Joan
Mata-sogres, escampant mirades feréstegues, allarga i arronça el
serpentí, que ara, amb sa boca de drac oberta, es llança sobre el
cap dels balladors, eixordant-los amb sos udols, ara s'enretira,
grunyint de gorja endintre com un gos desconfiat. En Pau Sabata,
vestit de negre de cap a peus, la cara esgrogueïda, els cabells
esblenats galtes avall, dret en el cadafal, seriós, ombrívol,
abraçant el seu contrabaix amb el posat tètric de qui endrecés
conjurs a un sepulcre, arrenca unes notes tan fondes i
satraquejaires, que talment sembla que surtin de sota terra; En Lluc
Moltó toca el cornetí. Tot ell s'infla, el coll se li enrogeix, les
orelles se li tornen morades, i se li ennegreixen al front les
sinuoses venes. Allò, és bufar!  Allò, és guanyar el jornal! I si el
so agudíssim del seu instrument s'esquerda a voltes i no és mai
d'una gran puresa, en canvi no deixa res que desitjar quant a
intensitat. Tots, tots els musics s'escarrassen, esmerçant llurs
forces sense recança en aquell últim vals de la darrera enramada.
Barregeu refiladissa d'aucells, bramuls de bous, glapits de gossos,
udols de llops i ronques tronades; doneu al conjunt harmonia i airós
compàs; feu-hi brillar de tant en tant la veu aguda i poderosa d'un
gall de llavor; i tindreu una idea musical aproximada d'aquell vals
memorable.

Els balladors hi estan entusiasmats. No voldrien que s'acabés mai.
Per dues vegades els musics hi han posat fi, i els picaments de mans
de la gentada han obligat a repetir-lo. I el vals dura fins que en
Lluc Moltó rebat, esbufegant, el cornetí sobre les taules del
llagut, i exclama, amb un crit desesperat: -S'ès acabat el bròquil!
No puc dir fava!- Llavors la música s'estronca, sona una gran
riallada, i la gent comença a disgregar-se.

-Gràcies a Déu!- mormola en Garet aixecant-se de la cadira. -Ara
podré parlar amb la Cinta... i li diré: «-Bona nit, Cinta...»; sí...
«Bona nit, Cinta... maca...»- Mes aquesta última paraula li ocasiona
una emoció i una vergonya tan grans, que el minyó comprèn que no
s'atrevirà pas a pronunciar-la davant de la seva estimada. Cal,
doncs, cercar-ne una altra, una d'agradosa, de ben dolça, però que
no impressioni tant; perquè, si l'emoció el traís, s'exposaria a fer
un paper ridícul. Cal trobar una paraula... sí... Quina?...

Mentre la va cercant, els veïns despengen els llums de l'envelat;
l'avi Pau Pere-Bo, estintolant-se amb el seu gaiato, se retira xano-
xano cap a sa cambra; i compareixen la Cinta i els seus pares.

-Hola, Garet!- li diu la seva tia al reparar-lo. -Què has fet? Com
has passat sa nit? ¡Posta va que no t'has mogut d'aquei recó
d'entrada! I és clar! Ja n'estic ben certa! Es caretó de Déu s'és
estat aquí amagadet perquè ses noes li fan por. ¡Un paiardàs més alt
que un abre de fragata! I doncs, ¿per a quan les gordes, ses cames?
Vatua es cap de treure! Avui ha ballat tothom: ets americanos veis
amb ses seves senyores, jo i es teu onclo, se vea Xaromba, s'avi
Ranco... tothom, mencos tu, un minyó com unes roses, a sa flor des
temps; un noi que podria èsser es gallaret de ses festes. I doncs
¿que tires per frare? ¿D'on l'has treta, aquesta sang de lluç tan
freda?

En Garet prova de contestar diferents vegades, i sempre el
desconcerta el fluix de paraules de la seva tia; i, quan aquest
fluix s'estronca a la fi, les rialles de l'oncle Jan i de la Cinta
acaben d'atracallar el pobre minyó, que es cuida morir de vergonya i
no sap com decantar les seves mirades temorenques. Ja no pensa pas
en parlar a la seva cosina: no pensa sino a esmunyir-se, a fugir.
Saluda amb la mà perquè el nu dolorós que se li és posat al coll no
li permetria dir un mot, i se'n va cap a la porta. Però la Cinta
l'atura agafant-lo pel canell. -Escolta, Garet: ¿a on vas? Ajuda'm,
que arrenconarem aqueis testos. Vôs?

En Garet i la Cinta resten sols a l'entrada, i van traginant cap a
dins els testos que embarassen el pas de la porta. A voltes, al
deixar ambdós ensems llur càrrega en un recó ombradís, llurs cabells
s'entrefeguen. Puja-li llavors a en Garet una foguerada de sang al
cap, i l'escomet un desig vehement de parlar, de declarar la seva
amor. I aquest impuls és tan viu, que arriba a estremir-li els
llavis i la llengua; mes li manca la paraula i s'exhala en
anguniosos sospirs.

Acabada la feina, el xicot no sap què dir ni quina determinació
pendre. S'eixuga la suor amb el mocador de butxaca, s'acosta al
portal i s'atura a la llinda, no gosant pendre comiat de la seva
cosina ni romandre amb ella. La Cinta se li atansa tota manyaga
manyaga, se treu el clavell que porta al pit, i diu, amb un somrís
que fa blanquejar ses dentetes i posa al descobert ses genives de
color de rosa: -L'hai gordat per tu, Garet: ¿el vôs?- En Garet es
posa, tot estorat, no acaba d'entendre lo que li proposen, i, amb
els ulls oberts i la boca badada, resta inmòbil, encarat amb la
xicota. Ella repeteix, amb una veu tremolosa i baixeta com un
sospir: -L'hai gordat per tu, Garet: el vôs?

-Conxos!- exclama el minyó agafant el clavell. I ja no pot dir res
més: no ha trobat cap altra paraula per a expressar la seva
sorpresa, el seu agraïment, la seva felicitat i la seva amor.
Ennuegat pel plor, besa el clavell i l'omple d'una rosada de
llàgrimes. I mentrestant, la Cinta, girant la cara i mirant-se'l a
cua d'ull amb una satisfacció dissimulada, li dóna la bona
nit i va tancant a poc a poc la porta, que grinyola, grinyola,
grinyola...

Adéu-siau, enramades! Ja no hi ha un llum a l'envelat; ja són
apagats els teiers; ja no hi ha quasi cap porta oberta. La lluna
guaita per entre les veles. Els musics se'n són anats; i el llagut
que els serví de cadafal, despullat de cobrellits i banderetes,
mostra sa negra carena i ses posts mig desenquadernades. Un grup de
gent que mou tabola, últim escamot del passat aplec, va allunyant-
se, i amb ell desapareix tot lo artificiós, tot lo grotesc; i la
naturalesa rústega, amiga de la soledat, va acostant-se al carrer, i
s'hi esmuny a pleret a manera que el trepig i la bonior s'hi
apaguen. S'hi esmuny a pleret, escampant-hi son alè bosquetà,
sanitós; s'apodera del silenci, i sigilosament, com amoixant-lo, el
va poblant de les seves veus somnioses: confosos sorolls de la
ressaga, sospirs de les arbredes, cantúria vaga dels herbeis
habitats per un món d'insectes, passades llunyanes d'un rossinyol
que vetlla el niu de ses amors a la claror de la lluna; remors de
vida, llenguatge inarticulat i suggestiu que parla de plers amagats
i d'esperances indeterminades.

¡Que bé s'harmonitzen aquestes veus amb els sentiments d'en Garet!
Commòs per una esperança verge i tímida, ha restat sol al carrer, al
peu de la porta de la seva estimada, contemplant el clavell que ella
li ha regalat. Aquell clavell, a les seves mans, no és una flor com
les altres: és una vareta màgica, és el ceptre de la felicitat, és
un nial d'il·lusions que van alçant llur vol com silfs invisibles,
espargint un airet afalagador, i mormolant, amb una veu harmoniosa
que se n'entra al cor sense passar per les orelles: -Ets estimat.


LA FINETA.


La Fineta és sola a casa, i la basarda no la deixa dormir. Son pare
i sos germans sortiren a sardinals a mitja tarda i no tornaran fins
l'endemà de bon sol, perquè volen aprofitar les calades de prima
i de matinada. Sa mare, pobreta, algunes setmanes endarrera se
negà en el gran mar negre que a la curta o a la llarga ha d'engolir-
nos a tots. La Fineta és sola a casa, i la basarda no la deixa
dormir.

Així que veu blanquejar en els vidres entelats de sa finestra el
primer llustre matinal, salta del llit, s'afanya a vestir-se, i surt
a fora el portal de sa casa solitària. La casa és lluny de poblat.
S'alça en un pujol, vora la mar, entre figueres i sarments.

Encara és força fosc. Encara la llum del fanal que crema en la
cantonada de la casa, davant d'una capelleta, és més potent que la
claror de l'alba i fa groguejar un bon tros de paret. Les
figueres, les sarments i les garrotxes negregen per tot arreu. Els
arbrets d'atzavara semblen grans canelobres apagats abans d'hora.
Arrastellats a lo llarg de la mar ombradissa, van apareixent,
grisencs i calimosos, els penyals de la costa, com una llarga
prócessó de fantàstiques verges cobertes amb vels de nuviatge. A
frec d'un dels més llunyans, que es destaca sobre el cel, brilla una
estrella que es podria pendre per alguna joia d'aquell ressagat. És
que encara regna la nit, i el dia pàl·lid no fa més que guaitar-la
amb timidesa per entre les escletxes de la negrenca nuvolada que
amuralla el llevant.

La nina s'aseu en un pedrís i ulleja l'horitzó, cercant-hi la vela
del seu pare; però no hi veu res sinó el gran desert d'aigua. La
vela que cerca deu ser lluny, lluny, part d'allà de la calitja.

Mentre està ullejant així, ou un estossec rogallós, es gira, i
repara un home que passa pel camí. El cor se li eixampla: ja no
està sola. El vianant és un home alt i ferreny que va amb una camisa
estripada, sense gec ni armilla, amb unes calces curtes plenes de
pellingots, arregussat de braços i descalç, i amb un gaiató gruixut
a la mà. La Fineta l'ha conegut de seguida i el saluda amb un
ben agradós -Déu-vos-guard -; mes, així que és desaparegut costa
avall, agafa por d'aquell home mateix que l'havia encoratjada amb sa
presència, i corre tota tremolosa a tançar-se i barrar-se a casa
seva. Aquell vianant és un foraster a qui ningú sap altre nom ,que
el de l'_Home del bosc_. D'ençà que és vingut a l'encontrada viu a
la boscúria en una barraca de feixina i gleva, sense altra companyia
que la d'un gos de ramat. Fa de carboner, i, quan li lleu, es dedica
a la pesca, parant filats a les salpes encauades, perseguint els
crancs per les crétues de les roques, i fent caure, amb esquer i
grumeig, als hams de ses canyes, els bissos i les orades que
s'acosten a les maresmes en les nits de lluna. A vegades baixa a la
cala i ajuda a tirar l'art; però, enllestida la feina, no hi fa
estàries: areplega la part de peix que li toca, xiula el seu gos,
que, apartat de la gent, el vigila des d'algun cap de roca, i ambdós
se n'entren bosc endins o s'allunyen per les penyes. L'amo i el gos
se donen més d'un esguard per lo sorruts, per lo roigs de pèl i per
lo carnusos. De l'amo ningú ne diu bé ni mal, però tothom se'n
malfia. Certament, a la Fineta no li fa goig.

Resta esporuguida dintre sa cambra fins a sortida de sol. El sol li
treu totes les temors. Ascendent, xamós, gallard, no sembla el
mateix que decadent i tristoi se n'anà a la posta el dia abans. Ix
de la mar dotat d'una frescor jovençana, com d'un bany sanitós i
rejovenidor. El món s'alegra... les colors li tornen... Se diria
que les plantes somriuen entre les llàgrimes que han plorades a la
nit.

A la nina li sembla impossible que hagi tingut tanta de por. Surt de
sa casa i, trescant d'una tira de sarments a l'altra, d'una feixa a
la de més avall, arriba a la platja veïna. Allí saltirona
alegrement, a peu descalç, per sobre les boves, fresques de rosada.
A cada salt hi descobreix una pila de preciositats: petxines, corns,
branques de corall, pedres de Santa Llúcia i sabatetes de la Mare de
Déu; desferres escopides per la ressaga, que són de qui primer les
agafa. Per arreplegar-les millor, es posa de genolls, i de genollons
va gambejant fins que la mullena de les boves li xopa els vestits i
li penetra a la pell. Llavors s'adona que s'ha mullat de mala
manera, s'aparta d'aquell lloc, i, tremolant de fred, se'n va cap al
net sorral. També el troba fred i humit. En canvi, una onada que per
atzar li ha esbandit els peus, era temperada, calentona...

Quines ganes li entren de pendre un bany! La mar està en bonança.
Les ones se boteixen amb suavitat i, amunt i avall del vessant de la
platja, es freguen peresosament en la sorra, deixant-la llisa com
una planxa de coure brunyida. Algunes seques que brunegen en
l'ensenada, tan aviat es submergeixen dintre l'aigua com ne reïxen
regalimant per tots els fils de la molsa verda que creix en llurs
asprositats. Talment sembla que es xalen en un bany de plaer. La
cala és solitària, amagada entremig d'altes penyes clapejades de sol
i d'ombres moradenques.

La nina pensa que, tan matinet i en paratge tan escondit, ningú la
veurà. Fica ses petxines dintre d'una balma, estén son devantal, son
sac i ses faldilles en una roca assolellada, i, quan resta en
camisa, guaita amb astorament a l'entorn i corre a amagar-se
dintre el mar. Alli sent una escalforeta agradosa que es va emparant
del seu cos. Tota esllanguida s'ajeu com en un llit, i, amb el cap
decantat a la dreta, amb una galta i una orella dins de l'aigua, els
ulls mig clucs de galvana i una rialleta als llavis, es posa a
bracejar i camejar amb dolç moviment. A pleret a pleret, neda fins a
les seques; i, després d'haver pellucat en el banc de musclos,
joguineja per les ones tot esclofollant-los i menjant-se'ls. Allò és
el seu esmorzar.

Al cap d'una estona entra a l'ensenada la carretera de flames que el
sol estén per la mar. L'astre hi envia sos raigs de dret a dret.
L'aigua lluu com el llom d'un peix escatós i daurat. L'escuma
s'emplataia, i esquitxa espurnes de foc a l'esflorar-se en les
roques i el sorral. Fa braumenta calor. Però la reconada de llevant
no ha perdut encara sa ombra matinera, on se barregen harmoniosament
els besllums que l'aigua envia cap les penyes, i les vibracions
rossenques que les penyes projecten cap al mar, que les emmiralla.
La nedadora se n'hi va després d'haver-se refrescat amb tres o
cuatre capbussades. Alli, vora la platja, s'ajaça sobre una roca
fina. Tot just l'aigua li cobreix el cos, el seu cos molsudet,
que, mal abrigat, quasi nu, se manifesta com a través d'un cristall
pur i verdós. Mes la nina es figura estar ben tapada, perquè, tenint
el rostre girat cap a la part assolellada, veu al davant seu l'aigua
llustrosa, impenetrable a tot aguait. No es figura que son propi cos
esvaeixi darrera seu aquell efecte de llum.

Està bé. Descansa calentona i tranquila. No ha de passar mal de cap
per a res, ni per al dinar, perquè no l'ha de coure fins que arribi
amb el peix el llagut de son pare. Només l'enneguita una mica el
pensar que se n'haurà d'anar a casa sense camisa; però, un cop porti
les faldilles i el sac, la falla no es coneixerà pas. Per vestir-se
s'haurà de ficar en algun amagatall, perquè, com que no té llençol
per a abrigar-se, podria veure's en una vergonya si algú passés per
aquells voltants. Amagatalls rai!... Per altra part, en dies de
bonança no sol acudir a aquell esperagol cap altra barca que la del
seu pare... I veu-te-la allà que va venint a llargues bordades, a
llargues bordades. La nina no pot confondre amb cap altra la vela
que tantes voltes ha apedaçat. L'obira amb alegria, com si veiés
l'ala d'un àngel familiar. Aquell llagut és la companyia, l'amor i
tot lo que desitja. Així que atraqui, ella serà servida al seu pler,
pèrquè un de sos germans anirà en quatre gambades a cercar-li la
roba que necessita. ¡Què és joliua, quan s'acosta, lliscant per un
mar tranquil, la barca que s'enyorava! La nina la va seguint amb la
vista; i, quan en una bordada la vela lluminosa se li amaga darrera
de les penyes, li sembla que s'és eclipsat un astre i que el mar
s'ha entristit.

Mentrestant no li manca pas entreteniment. En tant que espera la
barca, s'entreté contemplant com se retraten en el mirall tremolós
de l'aigua els núvols i les gavines que naveguen pel cel. Plau-li
també mirar-hi sa cara tendra i bonica de donzella de setze anys. No
es recorda de quan temps fa que no se l'havia vista. Té tot el
semblant d'una dona, però és més formosa que abans... força més. Sa
pell conserva la tendror d'abans, però més ufanosa. Les nines
grosses i negres de sos ulls, verament escampen claror per sota el
pòrtic de seda amb què les ombregen les pestanyes. Quan bada una
mica la boca i entre sos llavis encesos llampega sa blanca
dentadura, llavors... sobretot llavors... és quan son rostre resulta
més bonicoi.

Tot emmirallant-se va fent postures: ara mig acluca les parpelles;
ara somriu... ho prova tot: fins i tot fa llengotes. A lo millor del
seu embadaliment es sent una xarpada al muscle, es decanta
esglaiada, i veu dintre l'aigua, a frec de les seves, les cames
vestides d'un home. Lo primer que se li acut és que deu ser algun
pescador que haurà caigut deltabaix de la penya. -I ara!- exclama;
-què és, això?- I, girant-se més, descobreix la testa de l'intrús.
És l'Home del bosc. Ella resta sense sang a les venes, freda i
esblanqueïda. Els ulls de l'un es fiten en els de l'altra amb una
fixesa d'estàtua. Ell està vinclat endavant, amb una de les manasses
arrapada al muscle rodó de la donzella. No es mou, però tremola de
cap a peus. La gorra li ha caigut, i sos cabells roigs, fustuts i
aglutinats, com les fibres d'una closca de coco, pengen a manyocs
sobre son front i ses orelles. Sa carassa bonyeguda, de pòmuls
boteruts, queixos xuclats i llavis grossos, expressa un neguit
estrany. Sos ulls, enclotats i d'un blau d'aigües fondes, tenen cert
estrabisme de bogeria. L'alè s'escapa xiulant per sos llavis
ressecs.

La immobilitat dura un moment. L'home sembla decidir-se. Una lleu
estremitud circula per l'encordillada de músculs i tendons dels seus
braços. La Fineta tracta de desviar aquell impuls temible, i,
somrient, amb un somrís tot desmaiat, -Sou un beneit del cabàs!-
exclama. -Aneu, aneu.- Però, reparant que ell se li acosta encara
més, s'embraveix de sobte, ajunta les celles, i crida, amb alarma i
enuig: -¡Arri d'aquí, poca-vergonya!- Ell s'immuta. Afluixa la mà,
es redreça, i escampa una mirada a l'entorn. La Fineta aprofita
aquesta ocasió. S'acaba de desempallegar amb una estiregassada, i
pega bot cap a la mar fonda. Però de seguida retrunyen ses orelles
un bramul monstruós: -Ets peix meu, llissa borratxa!- I al mateix
temps sent la falconada del seu perseguidor, que la junyeix i
l'arbora en sec, empudegant-la amb la bravada de salvatgina que
s'exhala de ses robes i de ses carns. Un xiscle esgarrifós esqueixa
l'aire quiet de l'ensenada.

En això un gos roig lladra desaforadament al cim d'un penyal, i les
gavines que peonaven per la platja aixequen llur vol alarmades. Els
ecos contesten als lladrucs. L'Home del bosc, que havia començat a
caminar amb sa càrrega, s'atura... escolta... –No hi ha ningú-
mormola. I, animat d'una feresa bestial, estreny en sos braços sa
presa, que es vincla i revincla, cada vegada més desmaiadament; i
s'encamina, amb aigua al genoll, cap a les cavernes de la costa. Els
peus li llisquen en els líquens del roquetam i no pot anar de
pressa. Quan ha donat unes quantes passes, un llampec rossenc
s'estén per l'aigua xarolada i en ombra. És el besllum d'una vela
que acaba de sortir d'un freu i, ruixada de sol, s'esmuny ràpidament
per dins de l'ensenada. Els tripulants han llambregat l'espantosa
escena. Muts d'indignació, estan abocats a l'orla, brandant a tall
d'armes llurs rems llargs i feixucs.

El primer impuls del raptor és fugir amb sa presa. Després muda
d'intent. Deixa la nina, esllanguida i sense sentits, estenallada en
una roca, i, arruixat, embriac d'ira, s'encara amb la barca, que
l'aborda com una gran au batalladora. Ha desclavat del sòl marí una
feixuga pedra, i, armat amb ella, es prepara per a la lluita. Mes
son coratge mimva a manera que el llagut s'atansa i sembla créixer i
es sent el soroll de l'aigua, que es rulla roncant davant de la
proa, i l'escalf del sol que vessa l'ampla vela, que tapa quasi tot
el cel. Aleshores s'espanta, i, groc, esborneiat, llença la pedra
que enarborava, i fuig botant d'una penya a l'altra, seguit del seu
gos.

Mai més no ha tornat a l'encontrada. Al cap d'alguns dies la gent no
es recorden ni de que al món hagi estat. Sols la Fineta, que ha
esdevingut malaltissa, hi pensa; a voltes, amb esborronament: hi
pensa amb esborronament i... és estrany!... amb certa mena de
compassió i enyorança. A l'hora dels crepuscles, quan està sola al
portal de casa seva, s'apodera d'ella un decandiment d'esperit tot
somniós i dolç, i li apar que l'ànima se li'n va, amb la mirada,
errant pels penyals de la costa. Pels penyals soledat, soledat per
les cales, soledat arreu: no hi troba res més. I li acut una ombra
d'idea de que, quan l'Home del bosc feia ses aparicions, per allí no
hi havia tanta desanimació. Pensa que és una llàstima que aquell
home feréstec s'hagués tornat boig, pobret!, i hagués fugit per a
no tornar més, mai més, mai més!... I aquest mai més es repeteix
dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d'un
congost i s'allunyen, sonant cada vegada més apagats i melangiosos.
En mig de ses tristeses, a voltes el perfil d'un arbre o d'unes
garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. I llavors se
sobresalta, s'esborrona, corre a tancar-se a sa casa, i se li seguen
les cames i quasi no es pot tenir dreta.


JACOBÉ


Ha vingut la tardor, aquell temps en què les fulles cauen i en què
els malalts s'entristeixen, sentint l'esfullament de certa cosa
viva que se'ls va desmaiant al cor. El vent, al passar per les
arbredes, sembla que mormola paraules, de les quals se deixa mig
endevinar el sentit fatídic per llur trista entonació i per
l'esgrogueïment que produeixen a totes les plantes. De bella nit,
s'ouen cruiximents estranys. La naturalesa gemega i decau. I jo
estic en que no és pas el fred, lo que l'atueix, perquè més freds
són els dies en què l'ametller floreix somniant la primavera, i tant
o més fredes les hores de l'abril en què tot somriu d'esperança. No,
no és pas el fred: és una mena de mort que passa per la terra obeint
a un ritme anyal, per l'estil que passa periòdicament la son sobre
els nostres ulls.

El dia és lleig. La blavor dels llunys desapareix sota la boira. Els
núvols projecten ombres erràtiques sobre els plans i les muntanyes.
El sol ha perdut l'alegre resplendor que entusiasmava i feia cantar
les cigales: guaita de tant en tant amb un mirar esllanguit, i
clapeja la terra de taques grogues i somortes que es van apagant de
seguida amb un deix de melangia inexplicable. La nostra marina no és
ja pas el país entre blau i daurat del bon temps d'estiu. Ja no
brilla la ginesta en els penyals, ni guspireja la pols de mica en
les platges, ni les cases del poble conserven la blancor
enlluernadora d'un mes enrera, agrisades ara per la humitat i
ennegrides a llenques pel rastre dels regalims.

Me passejo amunt i avall de la platja.

Els llaguts, afilerats, lligats per la popa a llurs estaques,
s'inclinen cap al mar amb un posat enyoradís. No han pogut sortir
per mor del temps.

Al mig del sorral veig un grup de pescadors en vaga i m'hi acosto.
Estan drets, uns amb les mans a la butxaca i altres amb els braços
plegats sobre el pit, examinant atentament les negrors de l'horitzó.
Arribo a llur costat, i ni es giren poc ni molt a mirar-me. Un
d'ells diu: -La gropada es menja el vent.- Tots callen, i al cap
d'una bella estona un altre afegeix: -No es pot dir en què la darà,
però els senyals són de gargalada.- I en cosa de mitja hora no els
sento una paraula més. M'han fet pensar en una colla de devots que,
acoblats davant d'un faristol, llegeixen un gros llibre de chor,
tots muts i a peu dret, i, si algun tal vegada mormola quelcom de la
lectura, els altres resten impassibles, sense alterar llur atenció
ni pendre's tan sols la molèstia d'escoltar-se'l.

Bé n'hi deuen trobar, de coses a llegir, en l'horitzó del mar,
aquests pescadors. Jo els deixo, cansat de la llur eixutesa: me'n,
vaig cap a la reconada de llevant, i m'assec al pedrís de ca la
dida, sota l'emparrat de pàmpols mústics. Heu's aquí la casa més
alegre de totes les que em pinten els records de la meva infantesa,
i, Déu m'ajudi, ara no goso quasi entrar-hi: tan sense consol és la
desgràcia esdevinguda a les dues dones que hi viuen. I, a fe, jo les
havia conegudes ben venturoses.

La dida, certament, havia passat moltes penes mentre va viure el seu
marit, en Catre-venc, serrador francès que treballava a la mestrança
i tenia el mal vici d'embriagar-se; però quan me va criar a mi ja
era vídua: en Catre-venc havia mort a la flor dels anys atuït pels
seus propis excessos i pels de la seva nissaga d'embriaçs. La bona
dona va plorar el difunt i va trobar la pau i el benestar sobre el
seu cadàver. Havia romàs força bé d'interessos: tenia la seva casa,
la seva rendeta, i salut i bones mans i ganes de treballar. A les
vetlles feia filet d'espart; i de dia, quan la bugada, la cuina o
l'esterreig no la'n destorbaven, agafava el coixí, i el joliu cant
dels boixets s'espargia per la casa, esparvillant el canari, que de
seguida es llançava a barrejar-hi la seva refiladissa.

Tenia una filla quatre anys més gran que jo, la Jacobè, a qui el
seu pare havia tret aquest nom estrany per no haver sabut mai girar
la llengua a pronunciar el de _Jacobeta_. ¡Pobra noia! Se pot ben
dir
que ella fou qui em va desmamar. Me gronxava al bressol, me rentava,
me pentinava... En els meus records més llunyans, la veig baixar de
la font per la torrentera entre blavoses atzavares, amb el cantiret
al cap, les mans en l'atuell i els braços graciosament arquejats i
nusos, caigudes les maneguetes colzes avall. Això era en temps
d'estiu. Me sembla que veig l'estesa de sol i que sento el cant de
les cigales. Ella baixava saltironant com un xorrumet, se m'acostava
tota acalorada, panteixant i rient, i mentre me donava beure,
m'inundava amb les bovors de sol i les flaires boscanes de què
estaven impregnats els seus cabells i les seves robetes
espellifades.

Jo li deia _la teta_, designant-la amb aquest tendre nom que en
moltes famílies es dóna a la germana gran, segona mare dels altres
germanets. I, efectivament, tenia per a mi quelcom de mare, de
germana i d'amiga. No puc pensar en cap de les meves primeres
diversions que no hi hagi d'associar la imatge d'aquesta noia. Ella,
amb fils de gasoses, trossos de pèl de seda i hams rovellats, que li
regalaven els palangrers, guarnia les canyes de les meves pesqueres.
Ella aplaudia els meus èxits quan jo agafava alguna mabreta o alguna
agullota prou innocents per a deixar-se enganyar per aquells pobres
artificis. -Això ès plata viva!- exclamava: -això ès el peix més
bonic de la mar!- Tal vegada s'aixecava les faldilles, posant-se-les
entortolligades a l'entrecuix, i, ara seguint l'ona que s'enretira i
ara fugint de la que avança, fotjava amb els peuets ací i allà,
descolgant de la sorra xopa unes cuques vermelles i lluents com
coral mullat. -Cuques de platja, Minguet!- cridava. -aquést sí que
és un esquer que no falla! Tal vegada s'asseia al meu costat i,
quieta quieta, amb els ulls baixos i les manetes amagades sota el
davantal, resava parenostres i més parenostres perquè Déu me
concedís bona pesca.

La platja era el lloc de les nostres preferències. Hi corríem, hi
fèiem tombarelles, hi, jugàvem a pedralta o a sotet, hi cercàvem
petxines... A voltes ens entreteníem a fer enfellonir la mar
insultant-la i tirant-li sorrades. -¡Mira, com s'estufa, la vella
reganyosa!... Veus?... ¿Sents, com ronca? Apa, aquí, berra!
Escumeja: no ens arribaràs als peus.- A còpies de mirar de fit a fit
les onades, que anaven arribant, i de creure-les sensibles a
l'agravi, ens semblava que les vèiem créixer, botir-se enfellonides,
apressar llur embestida i abordar-se cap a nosaltres amb brams de
fera enrabiada. Era un plaer que tenia quelcom d'esborronador. A
voltes, després de dinar, ens adormíem tranquilament a l'ombra d'un
llagut, amb els polsos frec a frec i els cabells a la barreja.

Un dia vàrem trobar un corn marí molt gros, ja buit de dins, rentat
per l'aiguatge i la sorra, i eixugat pel bon sol de juny. De seguida
la Jacobè va descobrir-hi les més admirables virtuts. Se'l va posar
a l'orella, i escolta que escoltaràs, sense moure les parpelles ni
quasi respirar. Després va donar-me'l a mi. -Escolta, Minguet: no et
moguis ni et postiquis: veuràs, si en sentiràs, de coses!... Aquest
corn és una mena d'orella d'os. Té: veus,el cau? Ha estat llargues
nits i llargs dies al fons del mar parant ment a tots els sorolls...
i encara li rebomboregen per dedins. Sents?... Uuu!... Això ès la
fressa del vent. També hi ronca la maror. Vés escoltant. Com més
escoltis, més clar ho sentiràs tot: la tronada, la pluja, el vent,
totes les remors del temporal. Jo fins hi he sentit un ai llastimós,
Reina pura!, que devia ser d'algú que es negava!- I, efectivament,
en aquells temps d'innocència, ¡que en feien somniar, de coses, els
sorolls d'un corn!

La Jacobè era entremaliadota, però no me'n deixava ser a mi. Me
vigilava que ni la mainadera més curosa i temorenca. -Minguet, no
t'asseguis a la sorra molla, que podries agafar dolor. Minguet, no
et llevis la pallola, que el sol t'entraria al cap. Minguet, no
passis per aquí; Minguet, no passis per allà.- No era cap raresa
que, seguint els seus consells, estigués jo com un santet, mentre
que ella xopejava per l'aigua, trescava per les roques o s'enfilava
als penyasegats a collir-hi ginesta o a cercar-hi les flors que a
cops de pedra havia fet caure dels arbrets d'atzavara.

Aquí tot me la recorda; i més que res aquest escamot de roques que,
espargides per la cala, reganyen a flor d'aigua llurs herbatges
arraïmats de color d'or vell. Me fan l'efecte d'un pedestal sense
estàtua. Damunt d'elles hi esqueia d'allò més la figura d'aquella
noia de cames llargues i formes anguloses, amb els vestits i els
cabells banderejats pel vent.

Mes no havia pas de durar sempre, la infantesa. Varen anar passant
els anys, jo vaig haver d'estudiar, i la Jacobè va tornar-se de
dia en dia més casolana i treballadora. El seu cutis s'esblanqueïa
i afinava, i la color de ses galtes prenia la suavitat d'un reflex
de roses sobre un gerro puríssim de porcel·lana. Les seves formes
de nena s'anaven modificant, modificant... Se diria que el temps
les treballava com un hàbil artista: omple aquí, buida allà, estira
això, arrodoneix allò, les anava embellint i amplificant totes; ja
inflant les ones de la rossa cabellera com si les ufanés amb aquell
buf primaveral que fa crèixer l'herba; ja estufant suaument el pit i
les anques, ja esllanguint la cintura, ja amb ditadetes màgiques
obrint graciosos clotets en els colzes, en els nuets dels dits, en
la barba i en les galtones. Jo vaig presenciar en gran part aquestes
transformacions sense parar-hi gaire esment; però en això vaig estar
tres o quatre mesos fora del poble, i quan vaig tornar a veure la
Jacobè vaig restar amb un pam de boca badada.

Certament a setze anys era una galant minyona. Tota ella tendrejava
com una delicada flor d'hivern. No es pot dir que fos robusta, però
estava sana i no li mancava mai delit. S'aixecava de bon matí com
els aucells de bosc, i no es cansava de treballar, ara xacutant en
el coixí, ara rentant roba en el safaretx, ara netejant i endreçant
les coses de la cuina. Donava bo de veure-la trastejar dels fogons a
l'aigüera i de l'aigüera a l'armari cantoner, tan polida, tan
xamosa, amb els braços esmanegats, que ressaltaven amb una tinta
calenta de pressegueret florit sobre la blancor llampeguejant de les
rajoles de València.

Solia estar de bon humor: sovint cantava, reia o xerrotejava
gaiament. No obstant, algunes vegades jo havia reparat que les seves
nines, d'un blau fosc i tan grosses que se li menjaven quasi tot el
blanc de l'ull, prenien un esverament, una fixesa penosa, una obagor
pròpia dels ensomnis ombrívols. Mes ¿qui n'havia de fer cabal?

Un dia que li vaig reparar molt sovint aquest posat de tristesa, li
vaig dir: -Tu enyores aquells capgirells que fèiem a la platja: ¿oi,
Jacobè?- Ella esclafí a riure amb un aire mofeta i graciós, traient
una mica la llengua, mig mossegant-se-la, per entre les dents
immaculades. -I ara, Minguet! Vols-te fer jo et toc!- exclamà.
-No en caldria d'altra, sinó que me n'anés a guimbardejar per la
platja! Tu sí, que encara en deus tenir ganes... i no és estrany;
però jo, tan gran!... On tens el cap, Minguet?- me va pegar una
esquenadeta. -Vés, vés en nom de Déu, criatura. Altra feina tinc
tallada.- I, plantant-me amb una giravolta rumbosa, se'n anà
eixerivida a les seves tasques.

Això de que se'm tingués per criatura era cosa que em mortificava;
mes, per a la Jacobè, no hi hagué remei: vaig ser sempre el menudet,
el petarrell de la casa. Encara jo no hi entrava, de tornada dels
estudis, per les festes de Nadal o a fi de curs, ja es posava a
escandalitzar amb la seva xerrameca harmoniosa, plena
d'exclamacions, i amb uns crits i un espinguet que se la sentia
d'una hora lluny. -Mare! o mare! on sou? Sabeu qui ens ha arribat?
El nostre petit, en Minguet!... Oidà! qui ho avia de dir? ¡No
n'estarà poc, de contenta, la mare! ¡Verge Santíssima, i com has
crescut, caronet de la teta! Què pendràs? ¿Vols menjar peres... pa
amb confitura?... Mare! veniu, cuiteu! ¡Ens ha arribat el petit!
aquí tenim el petit!...- Vaja, per més que tan bon acolliment bastés
a ofegar tots els sentiments que no fossin tendres, aquests pics de
_petit_ resultaven ben ofensius, per a un home de dotze anys
complerts.

Per altra part, la Jacobè i la dida estaven geloses de la meva
dignitat. Si algun xicot pescador entrava a conversar amb mi i em
tutejava, com era molt natural, les dues dones hi feien una cara de
tres Déus. -Qualsevol gos sap més de modos que aqueixos murriets de
platja!- botzinaven elles amb elles. -¡Heu vist, quines franqueses!
¡Deuen figurar-se que tracten amb algú del seu braç!- I, entre els
veïns tot era donar-me importància. -Aquest noi, aquí on el veieu,
és l'hereu més ric del poble: un senyoràs que trepitjarà més catifes
que cap marquès; sinó que és de pasta d'agnus i estima els pobres
com un bon Jesuset. Ell s'enraona amb qualsevulga, tan senzill, tan
franc; però això no vol dir que un hom s'hi hagi de pendre
llicències... Doncs... i la moral de les persones?... Fillets, s'ha
de respectar a cáda u per lo que és.- La Jacobè era en aquestes
coses la més exagerada. Així que sabia que jo havia tret bona nota
als exàmens, ja corria a fer de nunci pel barri. -En Minguet s'ha
examinat. Oidà! ¿no n'heu sentit a dir res? Sembla mentida! ¡Sembla
mentida! Si tot el poble en va ple! Aquest noi serà un savi. ¡Les
_retòliques_, que sortien d'aquella boca!... Els mestres se'n feien
creus. ¡Carets de Déu, li han donat un _prèmit_ que ja, ja!... No
es parla de res més.

Ella i sa mare no podien anar a cap fontada o aplec a què no em
convidessin; i ambdues s'escarrassaven a obsequiar-me i no apartaven
de mi la vista, alegrant-se amb la meva joia i afligint-se de la
meva indiferència, com si llur festa no consistís més que en la meva
satisfacció. I quan tornàvem de la grifolda, si la vesprada era
fresca, la Jacobè no trobàva prou abrigalls a posar-me. La dida
solia reprovar-li-ho.

¡Sempre aquest mateix paletrís d'engavanyar el menut! Que et tornes
lira, noia? ¿Per què me l'emboliques ara, cap i tot, amb el
tapaboques, que fins li tanques els espiralls?

-¡Ja li surten enfora els badiuets del nas, dona! Que voleu que
se'ns costipi? Deveu pensar que aquest infant ès com nosaltres,
santa cristiana... i ell és de fusta de senyor...  més delicat que
una englantina.

-Però ¿que no ho veus, que suarà les freixures? Oi, Minguet, que
t'abriga massa?

-¿Oi, manyac, que ningú et sap gomboldar com la teta?

Què havia de contestar, jo? Me deixava enfarcellar i callava per més
que hagués d'anar patint tot el camí.

A la platja de Santa Cristina hi haviem fet excursions delicioses
algunes tardes d'estiu, Allí, mentre la dida i el mariner que solia
acompanyar-nos amb el gussi coïen el sopar en fogons improvisats amb
quatre pedres, la Jacobè i jo gambejàvem descalços per les maresmes,
cercant-hi les petxines que viuen aferrades als penyals banyats per
l'onatge. Mai no n'he menjades de més gustoses. I quan, tot
forategant amb el ganivet per arrencar-ne alguna, captombats a frec
d'aigua, ens escometia de cop i volta una ona esvalotada,
esquitxant-nos de xarbots, ¡quins xiscles i quina tabola! Encara em
sembla que veig com la Jacobè, de quatre grapes damunt de la roca,
alzinava esverada el seu caparró ornat amb lliris de platja, tot
ruixat de gotetes tremoladores, i com en un moment la seva cara
passava de la sorpresa a l'espant, de l'espant a la consternació i
de la consternació a la còmica hilaritat. -¿Que et creies estar en
sec, Minguet?... Si ens descuidem!... A mi l'aigua em regala esquena
avall que em fa unes pessigolles! I tu sembles un _mico_ remullat.-
Rèiem per les butxaques. I ja el sopar estava llest i les estovalles
esteses a la sorra, i els grills començaven a cantar la vinguda del
vespre, i encara ens recava la diversió i fèiem esgargamellar la
dida cridant-nos.

Pobra Jacobè! qui l'ha vista i la veu! Sense més ni més, sense una
passió, sense una contrarietat, sense un disgust que pogués ser-ne
la causa, se li ha girat una malaltia horrible: és boja.

Alguns anys enrera va manifestar certes idees estranyes; certa
alteració de caràcter. La dida se me n'exclamà un dia: -Aquesta noia
diu coses que fan so d'esquerdat; i, si no se li segueix la veta,
agafa unes requintes de la ingra de bet. Per un no-res li trenques
el plat bonic, s'enfurrunya, botzina que botzina, i vinga entristir-
se i emmaximar-se. S'és agraviada de tots els veïns... no s'hi vol
tractar... per a ella no n'hi ha cap que tingui modos, ni
_arbanitat_... Ara mireu's, el drap de la cuina!- No hi vaig donar
importància. Bah! criaturades, rareses... res. Ho vaig tirar a la
broma: -Li heu de cercar un nuvi que la sàpiga amoixar. Les
fadrinetes, amb els anys, posen mal geni. -Oidà! va saltar la dida
rient. -¡Ella sí que en va, d'acasarada!... Una noia que no pot
sentir parlar de saraus, gusarapa com ella sola... una noia que
s'enrojola i s'amagaria sota terra quan algun minyó se la mira, i
que s'encataua quan ne ve algun a casa... uix!... I... mira tu: si
en ve algun que ella no ho sàpiga, ho coneix amb la nassada: ho
creuries? Diu que sent fortor d'home, i corre a obrir les finestres
perquè s'esbravi. Vés, casa-la, mal llamp!- Vàrem acabar per riure
com uns beneits.

Jo aleshores sols podia anar a ca la dida de tard en tard. No vaig
reparar sinó que la Jacobè em rebia amb un entusiasme extremat, amb
un interès una mica fora de to. Tirava un gavadal d'espigots i
llenya a la llar perquè m'escalfés millor. Me polsava temerosa de
que estigués malalt. Si em trobava el front calent, s'acuitava a fer
aigua de valeriana i me l'encarcanyava per força, sense escoltar les
meves protestes.

-Creu a la teta, que et vol bé. Tu estudies massa, caret: això t'ha
de matar.- Perfidiejava a ficar-me diners a la butxaca perquè
comprès tabac d'amagat del pare. Reia i plorava de tendresa. A mi ja
em semblava que aquest apassionament era exagerat i estrambòtic;
però... ¿i què?... Cada u té les seves coses; i la Jacobè m'havia
estimat sempre tant, i llavors me podia veure tan poc sovint!...

Ara dos anys va començar a decaure. S'amagria, perdia la frescor, i
agafava unes rauxes de marriment que li eren abans inconegudes. Quan
s'aixecava emperesida i de mala humor, ni sols se cuidava de
pentinar-se: s'asseia en una cadira, i s'hi estava hores i més
hores, com lassada, tal volta de cara a la paret, sense mirar res,
submergida en un negre encantament. La dida solia dir-me: -Avui té
la mala lluna: deixa-la estar.- I jo restava tranquil, com si allò
fos la cosa més natural del món. -Ja es guarirà; avui està núvol;
demà estarà serè.- Déu m'havia posat una bena davant dels ulls.

L'estiu passat, al tornar de les aules a fi de curs, vaig rebre al
cor una forta sotragada al compendre tot d'una la terrible veritat.
La Jacobè estava feta una calavera. Magra, tremolosa, amb els ulls
fondos i el mirar esbarriat, va comparèixer a saludar-me. Només va
adreçar- me un somrís, com si m'hagués anat veient cada dia, i de
seguida va retirar-se a la seva cambra amb un caminar desmanyotat,
arrossegant pesadament les xinel·les, que duia a retaló. Vaig restar
com aombrat d'un llamp. La dida m'estava observant dreta a la llinda
d'una porta, sadollant-se amargament de la dolor que es pintava en
la meva cara; però no em va ser possible dissimular. Després d'un
llarg silenci, la bona dona va rompre en un gemec: -Filla meva!
¡filla de les meves entranyes!- Les llàgrimes li degotaven per les
galtes, i jo em sentia escanyat per un sanglot contingut.

-Ja ho veus, Minguet- Va afegir de seguida: -aquesta noia se'm fon
com un terrosset de neu. Jo no sé pas què fer-hi: li dono tot lo que
vol... vianda, més que un llop no en dragaria... Oh! i que se la
menja! perquè de gana no n'hi manca pas; però res no li aprofita: se
m'aflaqueix com si li robessin la carn a grapats; ella, que feia
aquell goig que enartava, ¡tan grassoneta! I surt amb uns
estaribots!... ¡Redéu, com s'és tornada! Hi ha dies que la dóna per
rentar, i em tira al safaretx els quadros, els llibres, les
sabates... tot lo que li sembla brut, sigui lo que vulgui; i, apa!,
ensabona que ensabona. ¡N'ha malmeses, de coses! I ara sempre té
calor, ella que era tan fredeluga. Moltes nits, a l'hivern, me la
trobava asseguda sobre el llit, en camisa, amb la finestra oberta.
Entén-ho, això. El metge no sap lo que s'hi pesca: que banys freds,
que potingues de ca l'apotecari... Res hi val. Els veïns... mala
pesta els sec!... s'hi diverteixen i diuen que ès boja. I jo no sé
si sóc jo mateixa, que m'hi he tornada; perquè, vaja això no em cap
al magí: ès horrorós, horrorós! Què hi dius, tu, Minguet?

No vaig trobar un mot de consol. Me vaig abraçar amb ella i vaig
llançar-me a plorar com una criatura.

D'ençà d'aquell dia les coses han anat de mal a pitjor. La Jacobè no
és ombra de lo que havia sigut, ni per lo que toca al cos ni per lo
que toca a l'ànima. Deixada, macilenta, febrosa, borbolleja en
comptes de parlar, i desvarieja més que enraona. Ella, el lliri de
platja, l'estampa de la polidesa, avui és com una flor de camí ral.
Fins l'instint de la netedat, que és tan viu en totes les noies de
la costa, ha-li sigut destruït. I, la dida, com ha canviat, també!
Aquella dona alta, panxudeta, entenimentada, d'aire festós, de mirar
serè, i de boca, si bé esqueixalada, sempre ufanosa de llavis i
afavorida per un posat de placidesa o d'amistós somriure, s'ha
tornat pàl·lida, fantàstica i desmanegada. Sembla més alta que
abans, no riu mai i mira a tothom amb sussús, rondina, i, com si
avorrís l'aire-cel, no surt al carrer sinó per pura necessitat.

Així és com la casa de l'alegria s'és convertida en la casa del dol.

Sento el trepeig de la dida, que es passeja amunt i avall: -...trap,
trap, trap...- Tots els sorolls d'aquesta casa m'inspiren una mena
d'horror que em danya el cervell.

Què faré? Entraré a veure la malalta? Empenyo el cancell, me fico
cap a dins... Les finestres estàn gairebé ajustades i regna una
mitja fosca que de moment m'esvaeix la visió. No obstant, reparo la
silueta de la dida, que ve cap a mi a llargues gambades fent-me
senyes de que m'aturi i barbotejant, en to de veu reganyador:

-No es pot entrar. No passeu. ¿Qui hi ha? Qui ès?

-Sóc jo- contesto. -No em coneixeu?

-Ah! ets tu?... ets en Minguet?... Bé, està bé. Hi ha tanta de gent
tafanera! Mira, té: veus aquelles dues barjaules, allà a la sorra?-
diu indicant-me dues dones per l'escletxa que bada un porticó una
mica obert. -¿Què hi graten, allí, aclofades? ¡No hi són per
avemaries a dir, no: sotgen, espien, les bandarrasses!... I tu què
vols?... què cerques?...

-Venia a veure la teta. ¿Com se troba, avui?

-Com vols que es trobi, la caretona? M'agafa per un braç i m'aboca a
la porta del menjador.

-Mira-la: està dormint.

Guaito una llarga estona a través de l'aire ombradís, sense
descobrir res que s'assembli a un cos humà. Per fi, damunt del
canapè, obiro un farcell i una porció de faldilla que en penja
desplegadament fins arran de terra, a tall de l'ala caiguda d'un
aucell malalt; i a poc a poc vaig afigurant en aquest farcell els
contorns d'una persona, de la qual costa d'endevinar la posició. És
ella, la Jacobè. Està de boca terrosa, amb el cap de frontalera al
matalasset, i la barba closa contra el pit. Per entre els llistons
del canapè surten-li un canell i una mà acanyadíssims. No es mou
gota ni es diria que respirés; però m'ha semblat veure perlejar un
dels seus ulls, i, tement desvetllar-la, m'enretiro de puntetes cap
al fons del passadís.

-Voleu dir, que dorm?- pregunto a la dida.

-Què hi sé jo, fillet! Està quieta, descansa: vet-ho aquí.

-I què ha dit el metge? No ha vingut, avui?

-Mira, no me'n parlis, del metge: ja em té sofregida. Fa més de tres
setmanes que llenço les receptes a les escombraries. És un toca-
sardanes: no sap per quines mars navega. Ramonet, Ramonet, quina
paret toques!... uix!... Ara surt amb que el mal gam de la noia ve
de les borratxeres del seu pare i dels seus avis. ¿Oi, quina
pensada? Jo bec i tu et mareges. ¿Vol-se'n anar al... Déu me
contingui!... I mentrestant la Jacobè se'm va morint, se'm va
assecant com els pàmpols de la parra, emmalaltint-se més i més a
cada glop de medicina que pren. ¡Al diable, les potingues!... No,
aquest mal no ès dels que es poden guarir de mà de metge o de
manescal: prou que ho veig! Ah, Minguet! corren unes persones ben
dolentes!...

-I bé!... a on aneu a parar? ...

-Algú ens vol mal; vet-ho aquí!- me contesta pegant-me una
llambregada tenebrosa i plena d'emoció. -Això no ès una malura
vinguda del natural de la persona; això ha sigut donat: n'estic tan
certa... ¡Ah, si jo sapigués qui ès l'ànima maleïda que em fa patir
an aquest infantó de Déu que mai ha tingut una paraula amb ningú!...
Si jo ho sapigués... ah, reïra!

I, al dir aquests mots, grapeja l'aire amb un moviment tan feréstec,
que sento cruixir les juntures dels seus dits. Després s'arramba a
la paret i s'hi posa a picar de front a coparrets, a coparrets. Quan
se torna a girar, està tan pàl·lida, que es diria que la blancor del
lliscat se li ha encomanat a la cara.

-Que m'haguessin clavat una punyalada de mort, ho hauria sabut
perdonar, pero... això!... això no té perdó en aquest món ni a
l'altre! ¡Les penes de l'infern són massa curtes, per a una
dolenteria com aquesta! ¡La meva filla, el cel del meu cap blanc!...

El plor l'ennuega. En va procuro aconsolar-la ; en va tracto de
dissuadir-la de la seva preocupació: és temps perdut.

-No et cansis, Minguet: no em trauràs dels meus tretze: n'estic
massa convençuda. Vui provar la sonàmbula: Així com així, del metge
no cal esperar-ne res. I no m'assórollis. Vés, vés en nom de Déu;
oratja't, passeja't: no estic per corrandes. Vaig a rentar un
covenell de roba que tinc al safaretx, i em distrauré escarrassant-
me.

Surto de la casa apesarat. Capbaix i caminant d'esma, me'n vaig
ensomniat anguniosament per les imatges de la realitat i per les
d'un esdevenidor, més dolorós encara, que estic preveient.

A l'arribar a mig carrer de Mar m'aturo, perquè he vist el doctor
Calvet i desitjo preguntar-li de la malalta. El bo de l'home deu
tenir alguna visita urgent: va de pressa de pressa. Duu les mans
encalofornades a les butxaques del paltó, la mangala sota l'aixella,
i el barret al clatell. És blanc de celles, blanc de pestanyes,
blanc de cabells i blanc de cutis: en la seva carassa magra i ossuda
no hi ha més que blancor, llevat de la tinta blavissa que li
acoloreix esblaimadament les nines dels ulls i les venes, que li
arboregen pels polsos. Camina de pressa, i tan distret, que no
s'adona de mi fins que em planto al davant seu a mitja passa de
distància. Aleshores fa un surt, s'atura, m'examina un moment amb
mirar miop, i deseguida tanca les parpelles, amb lo qual la seva
cara acaba d'esblanqueir-se del tot. Vaig a parlar, però no em dóna
temps. Sense obrir els ulls més que de tard en tard i a mitges, diu
així, de correguda:

-Ja sé lo que em vols preguntar. Es tracta de la teva teta: oi?...
de la Jacobè. Està mala, mala, malíssima. Res: t'ho diré en quatre
paraules. Tu, que has estudiat els clàssics grecs, recordaràs,
segurament, el cas de la Ifigènia, filla del rei Agamenó, que va ser
condemnada a morir en expiació d'una falta del seu pare. Doncs vet
aquí un símbol de gran realitat. ¿No m'entens?... He, he, he... En
la naturalesa passa així mateix que en la faula, igual, igual: els
innocents expien els pecats dels culpables. No es perdona res: cada
falta ha de portar el seu càstig, i lo que no ha satisfet en Pau, ho
paga en Nicolau. És salat: oi?... He, he, he... Tal vegada jo no
patiria de ronquera si el meu besavi no hagués sigut tan aficionat a
mastegar tabac negre. Què hi hem de fer? És la llei: _flectamus
genua_. La Jacobè està sota el ganivet del gran sacrificador, un
sacerdot implacable en l'exercici de les seves funcions sagrades.
Vés: detura el cop, tu. És lo mateix que si et volguessis despullar
de la pesantor quan caus daltabaix d'una timba. He, he, he...
Aquelles disbauxes, aquelles embriagueses, aquelles brutalitats de
tota mena dels serradors, algú les ha de pagar. És inútil que
m'estireu els faldons «-Senyor doctor! senyor doctor! un remei, una
medicina!...» No hi sóc a temps. Us heu atipat de metzines durant
anys i panys i generacions, i voleu que se us curi en el curt espai
d'una malaltia. ¡Aneu-los esperant, els miracles!... Allò de que la
Ifigènia, ja dalt de l'ara, s'hagués salvat per obra i gràcia d'un
déu, és la part inverosímil de la llegenda; és lo que no esdevé mai.
¡Aneu-los esperant pla, els miracles!... He, he, he... Res: no hi
comptis, amb la teva teta. _Lasciate ogni speranza_.

Es treu el rellotge de la butxaca, se'l posa a frec del nas per
mirar l'hora, i exclama, arrencant a caminar desaforadament: Dos
quarts de tres!... UI, ui, ui!...

Jo prossegueixo el meu passeig, tot donant voltes a les fondes idees
que el doctor Calvet acaba de suggerir-me en mig de les seves
rialletes cíniques. ¿Serà cert que els nostres vicis més secrets i
més íntims no ens afecten a nosaltres sols, sinó que produeixen una
sement de dolor que anirà grillant de generació en generació en el
cor dels nostres fills? ¡És clar com l'aigua... i no m'hi havia
parat mai!... O Déu meu! Tots ens apenem d'oprimir algun cor, de
causar algun turment als nostres semblants, i, no obstant, ens
lliurem tranquilament a certs excessos que en apariència no danyen
tercer i... ¡ah, si veiéssim les llàgrimes que faran vessar!...

Vaig meditant, meditant, i camina que caminaràs. Sí, és així: no hi
ha un pensament, no hi ha una volició, que no imprimeixi un encuny,
una tendència, en el nostre organisme; tendència que contribueix a
informar-nos, i que es transmet i es perpetua en certa manera. La
caiguda d'un gra de sorra repercuteix per tot l'univers: el primer
home alena en nosaltres a través dels segles. S'ha de deixar de
banda aqueixa invenció de la moral universal que amb facilitat
dispensa tot lo que palesament no perjudica a tercer; perquè ¿hi ha
un sol acte psicològic que sigui indiferent a la humanitat?...
Aqueixa moral escarransida ni sols serveix per a la vida d'aquí
baix. Com sempre, Jesús té raó: s'ha d'infiltrar el bé fins en les
arreletes més fines de l'ànima; i si no... I ¡quin desig més
insaciable d'expiació palpita en la naturalesa! La llei d'heretatge
estenent un riu de dolor a través de les generacions, un riu que
marxa indefinidament; els pobles primitius despertant-se amb una set
instintiva de sacrifici; les consciències més delicades trobant un
melangiós consol en l'abnegació, en... Això és un dit que assenyala
cap allà, cap a lo infinit... I, quan Jesús baixa a la nostra
tenebra, clava la creu en mig del corrent de les nostres dolors
sense esperança i, hereu de l'home, expia tot lo per nosaltres
inexpiable... No, un hom no comprèn pas aquests misteris; però en
sent l'harmonia, esplendor de la veritat... i la terra i el cel...

Me deixondo de les meves cabòries, i m'adono de que estic
palplantat, i amb un braç en l'aire, precisament al davant del
treballador d'unes sastresses, que s'estan rient de mi
descaradament. ¡Bona fila devia ser la meva, allí, dret, accionant,
de segur, com un somnàmbul!... Fujo avergonyit, entrebancant-me amb
les meves mateixes cames i perseguit per la tabola d'aquelles noies,
que xisclen de divertiment i em diuen, a crits: -¡Passi-ho bé, que
cauen gotes!

Després d'aquesta ensopegada, no goso pas tornar-me'n pel mateix
carrer. Veig que el mar està bravament mogut i que ha de presentar
un bonic aspecte des de les roques de la costa. Així, doncs, agafo
el camí del torrent que passa pel costat de ca la dida, i em vaig
enfilant muntanya amunt.

La Jacobè és a la finestra. Té el cap decantat sobre el gabió de fil
de ferro d'un test de clavellines, i va seguint amb la vista la meva
ascensió. Jo, que l'he coneguda tan gentil, no puc menys
d'entristir-me al veure-la tan abatuda i tan demacrada. Mai més
m'acompanyarà enlloc, ni es pendrà mals de cap per mi. És un mort
que respira.

M'interno pel corriol que voreja els penyasegats de la costa. És un
viarany que serpeja arran del precipici, i en alguns punts ressalta
de la roca talment com el relleix d'una cornisa al cim d'un altíssim
muradal. Fa basarda de transitar-hi. Un hom se posa en una mena
d'alarma latent, que esclata d'un plegat i creix fins a la terror
quan s'experimenta el més mínim ensurt. Una pedreta que s'esllavissa
ocasiona un esglai. La fressa brunzidora d'un vol de perdius que
s'aixequen sobtadament, glaça la sang al cor; i, al pegar elles
falconada cap a l'abisme, s'emporten l'esperit, despertant-hi un
impuls d'imitació tan viu, que un hom segurament s'estimbaria si no
pogués arrapar-se en algun tocom. A mi m'és hagut passat; i que no
he pas planyegut les mans en l'apretada, baldament fos a l'entorn
d'un arn o d'una atzavara plena de ganxudes espines. En veritat el
camí és perillós, però això m'és ara un aventatge. M'esforço a
domenyar la sobreexcitació nirviosa i les rodeses de cap, pujo,
baixo, corro aquí, salto allí, m'arrossego més enllà; i aquest doble
exercici de cos i d'ànima em va reconfortant.

Per fi assoleixo un saplanet format al cim d'un gros penyal que
torreja mar endins, i m'hi aturo a descansar. La tarda és coberta i
ombrívola. El cel no pot ser més brúfol. El vent referma. La tronada
rítmica de la ressaga va creixent i dilatant-se. Es desplega al meu
dessota amb poderós soroll, i, de caverna en caverna, de platja en
platja, la sento rodolar i retrunyir per la costa, fugint, apagant-
se, sonant al lluny del lluny com un bleix d'agonia que, tot just
percebut, s'esvaeix sota el tro del nou onatge, que arriba al meu
penyal. Bé l'he sentida i sentida, la veu del mar; però sempre em
sap bo de parar-hi l'orella.

De l'escoltar ne ve el mirar. Me vaig acostant al precipici i acabo
per abocar-m'hi, recalcant-me de pit a la soca d'un pi venturer que
s'alça al cantell de la cinglera. Així descobreixo la timba fins al
bell fons. Dues gavines volen a sota meu, ara remuntant-se,
engrossint-se, tapant una bona porció d'espai amb llurs alasses
blanques; ara abatent-se, enfonsant-se, empetitint-se fins a
confondre's com dos borrallonets més, amb els borrallons d'escuma
que els rompents escupen en l'aire. Allà baix; ¡quina revoltura
d'aigües! M'entretinc procurant seguir el curs d'una ona des que
comença a fer-se obiradora fins que s'esgavella als meus peus. De
primer és una arrugueta que tot just s'afigura, al lluny, entre
milers d'altres. Avança a poc a poc, sempre dret a terra, apa,
apa... Sembla que no hagi d'arribar mai... i s'esborra i reapareix,
i roda i creix i s'ageganta... Ja és una baluerna imponent, viva,
agitada, que es boteix com un múscul colossal que es concentra i
acumula; i al seu entorn s'embalma el mar com xuclat. I avant. La
seva marxa és plena de majestat i de feresa. S'acosta lentament, i,
al trobar l'aspresa de la primera seca, s'atura vacil·lant, s'alça i
s'aprima, mostrant la verdor transparent del seu si d'esmaragda, i,
ja ben alzinada, va cargolant-se com una estampa de goma sota l'alè
d'un xicot, se romp per la fina cresta en davassall cristallí, i es
precipita tota plegada a terra amb ronc terrabastall, tomballonejant
ací i allà, escalant les penyes i omplint l'aire de xarbots... I una
onada ve després de l'altra, i el brogit i el moviment i el combat
no s'acaben mai i ofereixen sempre variacions interessants. És un
espectacle que no cansa.

Abraçat còmodament amb el pi, que es decanta sobre l'abisme,
gaudeixo un punt de felicitat. Me vaig oblidant de tot. Al principi
encara salten pel meu cervell algunes idees. Se m'acut que el mar ve
a ser el cor del nostre planeta, el gran centre de la circulació, ja
que d'ell ixen els núvols que ruen pel cel, la rosada que refresca
els matins i les pluges que alimenten els rius; i els rius són les
artèries, que tornen contínuament al cor lo que del cor van
contínuament rebent. Aquestes idees me concentren una estoneta.
Després no penso gaire res més. M'aboco als sentits oberts,
m'abandono a les percepcions, me deixo compenetrar pel cosmos... La
meva ànima es vessa a l'exterior: és la sensació de la immensitat,
el palp de les belleses fondes del paisatge... és quelcom que flota
en la ratxada sonora, s'estén a lo llarg dels xiulets del vent i
rodola envolt amb la bramulada de la maror. Els meus músculs se
relaxen en suau repòs. Veig, sento i frueixo. Quan l'aigua reflueix
al meu dessota, les roques mig negades aixequen els seus lloms
coberts d'una tinyassa de color de mares de vi, i m'envien una
alenada flairosa que em vigoritza. Estic en l'ambient més apropiat a
la meva vida, intimo amb una naturalesa amiga, i no tinc pas
consciència del temps que passa.

De sobte experimento una extremitud immotivada, i la imatge de la
Jacobè es presenta ràpidament a la meva pensa. Els batecs del meu
cor m'assorollen tot. Em giro, i... allí està la mateixa Jacobè en
carn i ossos, allí asseguda en un roc, sota una figuera de moro. Es
coneix que és arribade suara suara; encara panteixa de fatic. Està
distreta, amb el cos vinclat endavant, el cap jup i els braços
llançats a la falda, entreditades al damunt dels genolls les dues
mans llargues i seques. No sent els meus passos ni s'adona de la
meva presència. L'angúnia de la febre es pinta en el seu semblant
entressuat. En les seves parpelles moradenques es transparenten les
congestionades venes, fines i vermelles com les ratlletes que gaien
una flor de malva. Les aletes del nas li blavegen.

Què fer?... Aquí són els meus treballs. ¿Com tornar-la a casa seva
per aquells camins perillosos? Si algú m'ajudés... D'una llambregada
m'emporto el paisatge, cercant-hi una esperança, un auxili... No
m'enduc més que negres penyals, viaranys feréstecs, la mar deserta,
la tarda que fineix.

És una d'aquelles fatalitats que deixen un hom sense acció ni
defensa. No es pot intentar res: plegar els braços i carregar-se de
paciència. I és lo que faig: espero i veurem. La Jacobè és la
primera a parlar. Aixeca el cap, m'esguarda, procurant fixar les
seves nines inestables, i diu, amb un encert que em sorprèn: -¡Tira,
Min guet! quina cama tens més llarga! T'he seguit... (No puc dir
fava) Pujaves pel... dallòs... i he pensat: «-¿Ont anirà tot sol,
aquesta criatura, pels caminals de les cabres?»- De seguida comença
a divagar. -Sortia fum. Jo... saps?... volava darrera d'un gavinot
blanc... vola, vola... Estic més... més... saps? agafada!...

-Cansada: oi? Estàs cansada: veritat?

-I sí, home! ès clar!... Vola cap aquí, vola cap allà, marges i més
marges... la...

-No enraonis, manyaga: descansa.

Em creu. Calla una estoneta, però no troba repòs. Està excitada. La
barba li tremola, i els nirvis bruixulegen i salten en ses
parpelles. Al cap de poc torna a posar-se a parlar, amb llengua
arrossegadissa, amb un borbolleig penós, sense donar entonació al
discurs. -La mare és del puny estret. La gran rata m'amagava el
vi... Me té tancada amb pany i clau, i la... la...- Perd el fil de
la idea. La seva vista es desllueix com un punt de la nit del qual
acaba de caure una estrella. Després d'un moment la llum torna als
seus ulls, i un somrís maneja els seus llavis relaxats. -Saps?... em
caso la setmana entrant amb en Panxo Canyelles. Ès vell, però
presentós, i ès... ès un _burro_ d'or. M'ha demanat perquè sap que
sóc de sang reial... Les joies són encarregades a Barcelona:
mantellina negra... el gran ròssec... arracades de dallonses... Tu
n'estaràs pla cofoi! Oh! oh! oh!... la ventafocs!... Xinel·les de
vidre... vestits dels peixos de la...- I a mitja paraula s'atura amb
la boca badada, i les seves carns es tenyeixen d'una grisor
cadavèrica. S'apreta el ventre com si hi tingués una viva dolor, i
vinga balandrejar de mig cos en amunt, balandreja que balandreja,
tot llançant uns gemecs que s'assemblen al belar d'un cabrit nadó. I
jo resto immòbil al davant d'ella en la melangiosa actitud amb què
el Dant contemplava les ànimes en pena, de les quals no podia pas
alleujar els suplicis.

Mentrestant el temps va que vola.. El sol deu estar a prop de la
posta. I sempre la mateixa soledat. No hi ha un pastor en les
garrotxes, no es sent dringar una esquella. Tal vegada si cridés
compareixeria algú. Ho provo: crido, crido... Ningú enlloc. El vent
udola més que mai. L'arbrissa s'ajeu com els blats en herba sota un
bell ruixat. Les ginestes aplaquen a la roca llurs branquillons
esparpellats, que hi ditegen tremolosament. Els fantàstics penyals
xisclen monstruosament a lo llarg de la costa. No mancaria sinó un
xàfec.

Sento que em toquen. És la Jacobè. Dreta al meu costat, m'estira la
capa dient: -Vina, anem, Minguet; anem cap a casa.- I, abans de que
em pugui revenir de la sorpresa, s'esmuny per una baixadeta i guanya
el corriol que s'obre entre la penya i el precipici. Ni esma tinc
per a seguir-la, com no sigui amb una mirada, amb la qual se'n va
tot el meu esperit. La infeliç orada avança per l'estret viarany
sense ni sols estintolar una mà, amb el sac abombollat de vent a
l'esquena, i les faldilles fuetejant-li per darrera. Porta una mitja
a garró, que pot entrebancar-la. Va caminant, caminant... La ratxa
se li enduu el mocador del cap, que ve a enganxar-se a prop meu en
unes romagueres. El pentinat se li ha desfet, i les trenes li pengen
de gairell, a grans bagues d'or, pel bescoll i una galta, fins arran
del muscle. Va caminant. Després s'atura, s'entregira, i em fa
senyes de que la segueixi.

És exposar la vida, però... no m'hi vull pensar. Vaig a pendre
carrera, i en aquell mateix moment reparo que la noia, tentinejant,
arrenca a córrer cap a mi, esfereïda i esborneiada. Val més així. Va
corrent amb alè perdut; i, així que m'assoleix, em tira un dels seus
braços a l'espatlla, voltant-lo pel meu clatell, i s'hi repenja
tota, acotant la cara al meu pit, amb l'altre braç desmaidament
llençat i les cames en fallença, com si li manquessin les forces. Jo
començo a respirar després del gran esglai. L'abraço estretament, i
dic-li amb tendresa: -Pobra Jacobè! pobra teta! Què tens? ¿Perquè
t'apartes del meu costat? Aquí, amb mi, estàs bé. Ja saps que jo
t'estimo... que sóc el teu petit...- Mes, segurament, no està en
disposició d'entendre'm. Aixeca la seva cara anguniosa, i, movent
amb dificultat els llavis xops de salivera, barboteja una explicació
amb tantes veus inarticulades i tants mots mal aplicats, que, encara
que hagués tingut algun lluc de raó, hauria sigut inintel·ligible.
Parla d'uns sorolls, d'una lloca, d'un mirinyac, de la xemeneia del
seu vestit, de... què sé jo? d'una por que fuig de l'esfera de lo
que es pot capir, i que un hom no sap com esvair ni apaivagar.
Intento, no obstant, infondre-li coratge. -No t'espantis: jo et
defensaré. Que vinguin!- crido. -Aquí els espero. ¡Ai, si s'acosten
al volt de la meva grapa!- Però callo tot seguit, perquè, la
veritat, aquest repte en la solitud, en presència d'aquella víctima
d'una justícia misteriosa, m'esborrona a mi mateix.

Altrament comprenc que els meus esforços són infructuosos. Ella no
m'atén ni em pot entendre. S'ha de deixar que es vagi refent per si
sola. I, efectivament, a poc a poc va normalitzant-se, deslliga el
seu, braç del meu coll, i aleshores jo la solto amb un impuls
instintiu d'honestesa. Mes no la desemparo pas, i la vaig seguint
frec a frec, i la vaig instant a que s'assegui. -Asseu-te, manyaga,
asseu-te. Mira, aquí hi ha un bon tou d'herba. T'agrada més aquesta
roca? Certament és com un pedrís. Asseu-t'hi. Tampoc?... Què
cerques, doncs?...- No m'escolta poc ni molt. Va gambejant
sinuosament, amb cama insegura, d'ací d'allà. És precís que
m'imposi. L'agafo per un canell, i, a pesar de la seva resistència,
l'arrossego al lloc més apartat de la timba i la faig seure vulgues
que no. Ella al principi s'indigna i debatega. -Barruel...
barruel...- me va dient amb veu embofegada. Mes, al veure'm resolut,
al sentir que li parlo amb to imperiós i que l'amenaço de lligar-la
si es mou, abaixa el cap cohibida i domenyada. Resta quieta,
humil... Les seves faccions prenen l'aire de la imbecilitat. Les
bavalles es desfilen de la seva boca pit avall. La seva cara es va
jaspiant de taques moradenques. Està horrible; però quina compassió
m'inspira! ¡Quin dol sento per la violència que m'he vist obligat a
exercir! Perquè, per monstruosa que sigui tornada, per embrutida que
estigui amb tots els ferments de les antigues disbauxes, jo
l'estimo, aquesta ànima infeliç; l'estimo a pesar de tot; i hauria
volgut conservar en ella, fins a l'últim moment, el setial d'amor
que hi tenia tan afermat.

Ha sonat un crit... un altre... Escolto atentament. Sí: els crits
vénen d'amunt, de la banda de terra. Me'n vaig unes quantes passes
enllà, fins a la punta més forana del saplanet, per poder atalaiar
els camins. Efectivament, l'esperança no m'ha enganyat: dalt d'un
pujol veig negrejar sobre el cel gris la silueta de sis o set
persones. Em poso a cridar amb totes les meves forces, i balandrejo
en l'aire el mocador de butxaca. M'han sentit... m'han vist i vénen.
De segur ens cercaven. Però què els passa?... S'aturen... es fan
enrera amb un moviment d'horror... Giro la mirada i em sento
defallir. La Jacobè, aprofitant el meu descuit, s'és asseguda al
cantell del penyasegat, si cau no cau. Està una mica decantada,
presentant-me la cara de perfil, i m'esguarda amb un sol ull, amb el
posat hipòcrita d'una garsa que sotja quelcom. -Toca'm, barruel-
borbolleja amb veu fosca.- Marxo cap a la... Havana. Ja estic
embarcada.- I veig que es va escorrent; que l'herba, planxada pel
seu cos, reix i s'estufa al seu darrera... que la flotant fullassa
d'atzavara sobre la qual té les cames allargassades va cedint
vinclant-se. Corro a deturar la caiguda; mes amb prou feines
aconsegueixo salvar-me jo mateix aferrant-me al pi venturer que
suara m'havia servit d'ampit. La terra roda al seu voltant. Al meu
dessota l'abisme bada, com badallant, la seva gola immensa i
ombrívola. I la Jacobè hi cau espantosament, topa amb uns alzinois,
que se l'espolsen d'una zumzada, i es capbussa en la buidor, avall,
avall... Sembla una flor ventissa. Ses faldilles i enagos
s'acampanen a tall de corona. Les primes cames hi rossegen al dedins
com estams d'un lliri. Acluco un moment els ulls, i quan torno a
obrir-los veig allà baix, al fons, el cadàver immòbil sobre una roca
emporprada de vermellenca tinyassa.

De moment no sento més que una gran consternació, un gran
aclaparament... i aquell deix d'ombra i de silenci que la mort, al
passar, infon en la claror i els sorolls mateixos. Després van
venint els records i les llàgrimes. Allà baix, damunt d'aquell túmul
voltat de les aigües marines, la Jacobè em recorda tota la poesia
dels seus bons temps, com una olor de violes passades ens recorda
els encants de la tarda d'abril en què les collírem. Penso en el seu
amor puríssim, en la seva innocència d'infant, en el bé que m'havia
fet... I... té! morta! El mar juga amb les seves trenes daurades;
els crancs s'enfilen ja sense por per les seves faldilles... mareta
del meu cor!... I la nit va caient, caient, i sento passar sobre meu
un alè sagrat. Vet allà l'antiga pedra druídica, l'altar carregat
amb la seva víctima immaculada, sagnant, exànime. La naturalesa
s'entenebra al contemplar la seva obra de destrucció. El tro de la
ressaga s'aixeca com un cant funeral. I jo no trobo consol sinó
figurant-me que estic en la muntanya del Calvari, i que el pi amb
què m'abraço és la creu de Jesucrist, en qui descanso de la meva
dolor i de tot lo que no entenc.

FI





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Pinya de Rosa - Volume 1, Books 1-3" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.