Title: Pinya de Rosa - Volume 2, Book 4
Author: Ruyra, Joaquim, 1858-1939
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Pinya de Rosa - Volume 2, Book 4" ***


-



PINYA DE ROSA

VOLUM 2

LLIBRE QUART

NOVEL.LETES CAPITULADES

INDEX

EL REM DE TRENTA QUATRE.
I.
II.
III.
IV.
V.

L’IDIL·LI D’EN TEMME.
I   Preludis.
II  Proposició.
III De la tragèdia a l’idil·li.
IV  El collaret.
V   Felicitat.



EL REM DE TRENTA QUATRE


Ja que sempre vols que et conti coses de marina- m'escrigué la
senyora Marianna Saura, -t'explicaré amb tots els ets i uts un
viatge que vaig fer en barca de mitjana: un viatge de no res (no et
facis il·lusions); però te'l vull servir tan a la menuda, seguint
les notes que en tinc preses en un llibre de memòries, que ja serà
prou que no te n'atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de la
meva eixutesa.

Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d'Alacant.
Fill de Blanes, s'havia casat amb una granaire de Roses que tenia
una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes
dues finques varen motivar que el matrimoni s'establís a Roses, des
d'on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el
comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del
carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s'ho
guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge
produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Això sí, els seus
mariners havien d'ésser precisament blanencs, perquè no creia que
enlloc del món nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a les
coses del mar com en el seu poble; i aquesta dèria, que el féu mal
veure amb la gent de Roses i que el portà a més d'una topatia amb
els patrons del Masnou, de Lloret i d'altres punts de la Costa, que
pretenien igual honor per a llurs nadius, triomfà de totes les
contradiccions, i amb elles se féu més enterca i exclusiva.

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí
arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat,
a l'altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges... no estaven
pas mai buits. Els negociants a l'engròs venien a comprar. A la
llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els
tractes. El pare s'estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a
les butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ulls
mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire
saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.

-M'ho doneu per tant?

-Hissa!

-Ne voleu més-quant?

-Hissa, hissa!

-Posem-ho a tant-més-quant?

-Amarra.

Pronunciada la paraula _amarra_, ja la venda estava feta, i era tan
sagrada i tan ferma com si n'hagués passat el notari.

El pare era un llop de mar, un home estranyot: més aviat baix que
alt, ossut i magristó, de cap gros i de rostre brúfol i ferreny,
solcat per fondes arrugues. Anava afaitat de cara, i es deixava el
pel sota les barres com una mena de collar. Tenia les celles
grosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de reüll amb
un mirar que enfosquia l'aire. Posa-li una pipa a la boca, dóna-li
una veu enrogallada, vesteix-lo amb una samarreta blava, unes calces
amples de vellut de cotó i una gorra peluda amb una bola al bell mig
del cocoronell, i... ja el tens. Oidà, manca una circumstància
remarcable: caminava eixancarrat, amb tanta de fermesa i d'aplom i
posant els peus tan plans, que només de veure'l se comprenia que,
encara que se li ventés una empenta de part darrera, no se'l faria
caure: sempre anava com qui se la tem. I això és propi de tots els
mariners avesats a guardar equilibri sobre el mòbil pont de les
naus. Veuràs, para-t'hi.

Altrament ell no reia mai. La seva calma i la seva mala humor eren
inalterables. Mes, per aspres que fossin les seves maneres,
m'estimava tant, que la seva voluntat era una joguina de la meva. No
li restava més família que jo: els altres fills i la dona se li
havien mort, i en mi havia concentrat tot el seu afecte. Per a mi no
tenia un no de durada. Amb una postureta, una rabiola o una llàgrima
aconseguia d'ell qualsevol cosa. Si m'ho hagués posat al cap, fins i
tot s'hauria deixat afaitar les barballeres i s'haguera desvesat de
fumar amb pipa. Però ¿per què havia jo de contrariar les seves
aficions? ¿No m'agradava, per ventura, que es respectessin les
meves?

Me vaig criar com els arbres de la rambla. La meva educació es pot
dir que la vaig emmenar jo mateixa. El pare només era bo per a
esquitxar pessetes. -No miris preus: vui els millors mestres.- De
cosir, de planxar, de fer mitja i coixinet, gairebé no en vaig
apendre; i, en canvi, de fer flors i brodats estranys, de tocar el
piano i de pintar, n'estic força ensinistrada. Si sé escriure
regularment, ho dec al gran nombre de novel·les que vaig llegir.
Dragava totes les que em venien a les mans; però les que varen
deixar més llevat a la meva imaginació foren l'_Atala_, els _Viatges de
Gulliver_ i, principalment, la _Corina_, de Madame de Staël. Jo
mateixa em considerava una Corina, sinó que el meu art predilecte no
era el de la música ni el de la poesia, sinó el de la pintura, en la
qual havia progressat bastant sota l'ensenyança d'un mestre vell,
cabellut i misantrop, que, mal comprès dels seus contemporanis, se
n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades i els
seus desenganys reals.

La meva especialitat era la marina. M'embadalia contemplant la
riquíssima coloració del mar, el seu moviment, les roques que s'hi
banyen, l’horitzó desembarassat, immens; les platges on el sol vessa
tot el seu or... Estudiar això, saturarme'n, somniar-ho i estergir
amb els pinzells el somni sobre la tela, o delícia! Sempre m'hauries
trobada per la costa amb el portaestudis i l'ombrel·la, ja pintant,
ja cercant punts de vista. En dies de temporal no hi havia qui em
fes estar a casa. A pluja batent m'enfilava a les roques
assorollades pel terrabastall tronador de l'onatge. A pluja batent i
amb el paraigua inutilitzat per la ventada, m'entretenia, a voltes,
apuntant una nota, mentre el ruixat m'amarava de cap a peus. I no
era pas solament l'interès de la nota desitjada, lo que em portava a
tals ardideses, sinó la creença de que les havia de fer per
respondre dignament al concepte d'artista genial que de mi mateixa
tenia format. Jo era un esperit ardent, posseït d'entusiasme
estètic; i per lo tant... té, que troni, que llampi, que em mulli,
que m'enfredori, jo no me n'he de sentir, no m'he de parar més que
en la bellesa. De comèdies per aquest estil, no se n'hi representen
poques ni gaires, en el cor de cada u! Ara que se m'és refredada la
febre romàntica i que no pretenc ser més saberuda que qualsevol
altra dona de sa casa, ¡què ridícules em semblen aquelles fal·leres!

Però, per ridícules que fossin, eren aleshores el foc de la meva
ànima i l'alè de la meva vida: a elles ho sacrificava tot, i per
elles fou que em vaig ficar al cap d'acompanyar el pare en un dels
seus viatges. Un viatge en barca de mitjana! Vols res més poètic?
Estens la teva ala com un aucell, i t'abandones al buf del vent per
la planura del mar. Les ones gronxen el teu son, i quan te
despertes, sents a sota el fustatge, on descansa el teu coixí,
l'harmoniós escorriment de les aigües. I ¡quin espectacle de costa,
d'horitzó, de mar!... Vaja, era lo que em convenia: m'aniria
amarinant, amarinant de cos i d'ànima. I això m'era necessari: no es
pot pintar bé sinó lo que s'ha sentit amb molta intensitat.

Estàvem en plena tardor. Erem a primers de novembre. La Santa Rita,
ja carregada, estava a la fonda, balandreja que balandrejaràs,
esperant l'hora de llevar àncores. Vaig veure que el pare prenia
tranquilament el sol a la porta forana del jardí, tot carbonant la
seva pipada inacabable i ventant ullades de satisfacció a la seva
barca. Encara no li havia indicat el meu desig. Calia no trigar
gaire a comunicar-l'hi o es perdia l'ocasió. Em vaig decidir de cop
i volta. Vaig posar-me al seu costat, recalcant el cap a la seva
espatlla, i, després d'una estoneta d'estar així, li vaig clavar un
pessiguet a la galta i li vaig dir, amb el graciós somrís d'un
infant aviciat: -Mireu, tinc una fal·lera: feu portar els meus
entriquells a la _Santa Rita_, perquè demà m'embarco amb vós.

No he vist mai una expressió de cara com la que ell prengué al
sentir aquesta proposta. Era un home molt senyor dels seus nirvis,
però no en pogué ser tant que, amb la sorpresa, la pipa no se li
esquitllés de les dents i li caigués a la pitrera. Me vaig mig
espantar. -Calleu, calleu!- vaig cridar, tapant-li la boca, temerosa
de l'andanada que m'anava a descarregar. -¿No veieu que us esteu
cremant?- Vaig descordar-li la samarreta per apagar l'escampall de
foc que li cremava la camisa i espolsar-ne la cendra que la
recobria. Tot espolsant i agençant-lo, vaig tractar de persuadir-lo:
-No vos hi oposeu pas, vaja: seria inútil. No us demano pas tant:
¡només una vegada:!... aquesta i prou. I no em parleu de perills ni
d'incomoditats: ho tinc tot pensat i apamat i... estic ben decidida.
Fa temps que no penso en res més. L'alegria, que em donaríeu! I,
mireu, jo no sóc pas una senyoreta melindrosa: tinc sang de pare:
enteneu?... El meu cor és mariner com el vostre, i allà on vós aneu
puc anar jo; i... vaja, que no vull que em deixeu en terra.

-No?- va fer ell amb sorna, revestint-me de foscors amb una de les
seves mirades més negres i malagradoses.

-No!- vaig respondre resoludament, picant de peus i acaronant-lo.

-Fuig, fuig, cap d'estornell!- exclamà apartant-me d'una braçada.
-¿Que ens hem venut l'enteniment? Uix! ¡Que totes les dones siguin
llampades! totes!

Va girar l'esquena, i se n'anà, rondinant, cap a la platja.

Aquell dia no vaig dinar. Tot el matí vaig fer el bot tancada a la
meva cambra. Després ne vaig sortir, vaig passar d'esquitllentes
davant del pare, que estava sol a taula, vaig travessar el jardinet,
i em vaig asseure al graó de la porta amb les cames al carrer. Vaig
tapar-me la cara amb el davantal, i vaig adoptar el posat d'un greu
desconsol. No era tot comèdia, no: me veia la partida perduda, i el
plor m'anava cara avall; però exagerava les mostres de la meva
dolor, perquè, prevalguda de lo molt que el pare m'estimava,
comprenia que així el feia patir, i em venjava d'ell. En aquells
moments m'hauria agradat fins i tot morir-me perquè el molt tossut
se desesperés. Si m'hagués sabut fer venir una basca de debò, ben
forta, ben forta...

Mentrestant, ell, que havia dinat en quatre esgarrapades, se
passejava amunt i avall del jardí sense dir una paraula, passeja que
passejaràs. Al cap d'una estona va sortir de casa, passant pel meu
costat, i vaig sentir que les seves petjades s'allunyaven. Amb tot i
això, vaig figurar-me que no em deixaria de vista. -De prop o de
lluny ell me vigila- vaig pensar. -Que ho vegi, que pateixo!- I vaig
seguir arraulida, embolicada, retorcent-me... Així vaig estar tota
la tarda; i el bo de l'home, que devia patir més que jo, a la
vesprada no pogué resistir més. Va tornar (el vaig conèixer en la
remor dels peus, perquè no el podia pas veure, abrigada com estava,
cap i tot, amb el davantal), va tornar, se n'entrà cap al menjador,
i, pujant escales amunt, se posà a cridar fort, sens dubte a posta
perquè jo el sentís: -Paula!... Joan!... Que dormiu? Au! fora
nyonya! Arreplegueu les maletes de la noia, i cap a la platja. Que
les portin a bordo. Vol venir-hi a menjar galeta, la poca-solta.
¡Deu estar-hi massa bé, al món, mal llamp!... Ànsia!... i que vingui
el temporal i el quinoccius!... ¡A veure si ens neguem tots i no en
resta nissaga, de can Saura!

Jo l'escoltava aturant l'alè. Per una part reia per sota el nas amb
l'alegria d'haver assolit l'objecte de la meva dèria, i, per altra
part, la tendresa de veure'm tan estimada m'estovava les entranyes i
m'aigualia els ulls. Vaig sentir que el pare venia cap al jardí.
-Ara m'hauria d'aixecar i fer-li una abraçada ben estreta- vaig
pensar amb emoció; però estava morta de vergonya i no gosava
destapar-me la cara. Ell me la descotxà d'una manotada.

-Fins a quin dia hem de plorar?- va dir amb entonació reganyosa.

Aleshores me vaig alçar plorant i rient, me vaig arrapar als pèls de
les seves barballeres estirant-los-hi falaguerament... i una besada,
i dues, i...

-Prou, prou- mormolà ell amb la seva serietat de sempre. -Eixuga't
els degotalls, i... vés, que enllesteixin el sopar, que has de tenir
gana i avui ens hem de ficar al llit dejorn, perquè demà hi ha
matines.


II


El dia següent ens embarcàrem abans de fer-se clar. Llevàrem àncores
a trenc d'alba, i, amb un oratge manyac que prisava lleugerament les
aigües del golf, vàrem estendre totes les veles. Marxàvem en popa,
sense balanceigs ni capbussades. L'airet que venia de terra, tot
fresc i flairós com si acabés de llevar-se d'un jaç d'herbes
humides, s'esmunyia per sobre meu amb un palp de carícia; i jo li
deia, aplacant-me les faldilles estufadisses:

-Vaja, prou!... tafanerot!

Un dels mariners, que sentí aquestes paraules, va esclafir una
rialleta i digué:

-Deixeu-vos fer alguns petons i abraçades, pubilla. Aquest ventet ès
innocent, com una criatura i no crec que us encadarni. Deixeu-lo que
us acaroni. Veieu que s'ès llevat de matí per dar-vos s'adéu-siau,
mentres a terra tothom dorm. Rebeu-lo d'amic.

-Certament- vaig fer jo: -no el puc pas renyar, ja que de tots els
fills de la terra és l'únic que s'ha llançat al mar per saludar-nos.

-Àngela!- exclamà el mariner aprovant-me. I, sentint que el pare
pegava un cop de taló sobre el pont, va córrer a fermar una corda
tot cridant: -No me'n descuido, no!

Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulació.
Vindria a tenir uns quaranta anys, i era altet, escardalenc,
cella-ros i de mirar garneu. Li deien _en Vadô Set-trossos_, perquè
semblava fet a peces mal ajuntades: quan caminava, els braços li
penjaven balandrim-balandram, el cap se li tombava d'ací i d'allà, i
les sofrages se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes.
Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de malucs, la faixa
se li solia escórrer en espiral fins a les cames. La visera de la
gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l'una o
l'altra de les orelles. Allò, que t'he fet reparar, de que els
mariners eren, per lo general, gent ferma, de caminar segur, avesats
a resistir qualsevulga balandrada, no va pas per a en Vadô. Aquest
era ben a l'inrevés: no resistia els cops de mar, sinó que s'hi
doblegava, adaptant-se a totes les ondulacions, emmotllant-se a tots
els moviments; però això no el privava de ser un bon treballador,
entès en l'ofici, diligent en la maniobra i lleuger com pocs per a
enfilar-se pels arbres i les antenes a tall d'esquirol.

Quan ell me deixà, vaig romandre sola prop de l'orla de babord. No
m'hi podia estintolar, per què estava tota ella coberta d'una rosada
menuda i atapeïda que brillava enteladament amb un gris metàl·lic;
mès, com que la marxa era tan suau, no hi havia pas perill de perdre
l'equilibri. Mentrestant els galls cantaven, cantaven allà en el
poble, que s'anava allunyant. Feien la il·lusió de que diguessin:
-Adéu-siau...Quan tornareu?...Trigareu poc?...- Les cases
s'esblanqueïen sobre el blau mort de les muntanyes amb una vagarosa
agitació de llum i ombres que els comunicava moviment. Algunes
finestres, amb llurs vidrieres esbandides d'aurora, s'allumaven com
ulls daurats, aclucadissos, massa ensunyats encara per a guaitar
obertament. Totes les entonacions eren delicades, tendres, d'una
fusió harmoniosa. Jo m'hi encantava. El pare es va plantar al meu
costat, eixamparrellat i mirant-me de reüll a estones a estones.

-Que redimontri bades?- me va preguntar a la fi.

-Miro el paisatge- li vaig dir: -miro com se va despertant el
poble... Que bonic!... Oi?

-Uix!- va fer ell, tocant l'ase. -Vet aquí lo que ets, tu: sempre
vols lo que no tens. Ara t'encantes mirant el poble com si no te
n'haguessis pogut afartar en tota la vida d'estar-hi. Doncs per què
n'has volgut fugir, cap de pardalets?

-Oh! no me'n penedeixo pas! Al contrari: estic més contenta!- vaig
dir. I pegant-li uns quants copets a la galta amb el palmell de la
mà, -Sou un bon pare!- vaig exclamar. -Valeu més or que no peseu!...
¡Si sabéssiu lo que us estimo, caret!

La cara se li estufà, la satisfacció li vessava dels ulls, i
s'insinuà un somrís en la seva bocassa feréstega; però el va
dissimular amb una ganyota, i, llançant una grossa escopinyada,
barbollejà:

-Puà!... Maleït siga el suc de la pipa!... Ja has vist la teva
cambra?

-No: encara no m'ha llegut d'anar-hi.

-Ah, vatua! Com que has hagut de fer la maniobra... ¿No t’han pas
sortit muletes al call de la mà?

-Apa, manxaire! ¡Que en teniu, de malícia, sota el tel de llengua!
Si no he ocupat les mans, he ocupades altres coses: enteneu? Estava
mirant...

-Si que has d'haver suat! Ja veig que no estaràs mai en vaga, si
Santa Llúcia et conserva les eines amb què treballes. I doncs,
¿quan te lleurà, de baixar a la cambra?

-Ànsia, anem-hi tots dos, rondinairot: veniu- vaig dir. I, mig
abraçant-lo, me l’enduia. Però ell, després de donar tres o quatre
camades amb precipitació, refrenà el meu impuls i s'aturà en sec.

-Au, au!... no estic per galindaines. Aviat això seria un joc de
criatures. Passa o passaré.

Altrament hauria sigut difícil que haguéssim pogut passar tots dos
alhora, perquè el lloc on ens havíem aturat estava embarassat
d'esparcines, cadenes i rodells que no deixaven més que estrets
caminals. Quan se porta molta farda de coberta se forma cobertada,
que consisteix en una estiba tapada amb draps o estores, per damunt
de la qual transiten els mariners, pujant-hi i baixant-ne per unes
escales posades a cada testa d'ella; mes, com en aquell viatge la
Santa Rita no duia fora de la bodega altra càrrega que una dotzena o
una dotzena i mitja de rodells de cèrcols, no s'havien pogut estibar
de la manera acostumada i s'eren jaquits ací i allà en els punts en
què menys destorb feien per a la maniobra. D'aquí resultava que, si
bé es podia anar de cap a cap del bastiment a peu pla, no es
trobaven gaires places desembarassades.

Vaig deixar, doncs, que el pare em precedís. Arribat que fou al
bolou, que és una obra que s'aixeca en forma de caixa davant de
l'arbre de mitjana, n'obrí la corredora i el portaló, i davallà a
dins en un santiamén. Jo, seguint-lo, me vaig ficar també dins
aquell cau. Anava baixant graó a graó, i ja només treia enfora el
cap i els braços, quan vaig sentir una veu infantívola que em
saludava amb marcat accent blanenc:

-Bon dia, senyora Anneitta.

Vaig entregirar-me, i allà, sobre coberta, dintre un barracó
arrambat a la banda d'estribord, vaig llambregar la cara emmascarada
d'en Miquelet Cadernera, _el noi de bordo_, que estava pelant
patates entremig de dos fogons ablamats que li cairejaven de foc les
fesomies.

-Hola, Cadernera!... ets tu?...- vaig cridar. -Què fas?

-Endego sa minestra. Mireu: pelo patates...

-És a dir que ets el cuiner de bordo?

-Carau!... no! no tant, mestressa. Sóc... sotacuiner, si voleu:
encenc es foc, vento, escombro, poso es bacallà en remui... Cuinar,
no: d'això se'n cuida en Pau Ternal, ¡que hi té una grapa!...

-Bona notícia! A veure com ens tractareu.

El xicot va obrir un armariet i en va treure un pollastre bo i
plomat, ensenyant-me'l.

-Què me'n dieu, d'això?

-Tiva! Si a _bordo_ us tracteu així, qualsevol s'entauli en terra.
¡Jo que em pensava que no menjàveu sinó galeta i vianda salada!

-Galeta per a un viatge de dues setmanes o tres, a tot estirar! Si
haguéssim d'anar a ses Amèriques...

-Vaja, vaja: no ens aflaquirem pas. Ja em sembla que em tindreu
sovint de parroquiana.

-Tant de bo de Déu!

-T'agradarà?

-Més que pa i mel.

-I per què?

-Perquè... net, mestressa... quan vós sou aquí, a sa cuina hi canten
ets àngels en cos de camisa: amb sa flaire sola dets armaris, es més
neulit s'hi retornaria, llampus!... I, quan vós no hi sou, no diré
pas que ballem es goigs de Sant Prim, perquè de brossa per a
atipar-se no en manca; però no ès això d'ara, ca! Vós porteu es
dijous gras.

Rient rient, vaig acabar de baixar l'escala. Al peu d'ella
m'esperava el pare, que, així que em tingué al seu costat, m'indicà,
amb una braçada en rodó, la petita peça on érem, i va dir, entre
majestuós i mofaire:

-La cambra capitana.

Figura't una lludriguera quadrada, tan baixa de sostre, que era
impossible recórrer-la sense ajupir-se o vinclar el cos. L'única
part on una persona podia estar dreta i amb el cap alt era la de
sota el bolou, el qual servia d'entrada i de lluerna. Amb dues
passes i mitja hauries amidat el pis de llarg a llarg. No obstant,
com que ja la coneixia per haver-la visitada altres voltes, aquella
cambra que tan pomposament m'acabaven de designar amb el nom de
_capitana_, no me'n vaig pas agradar ni desagradar. Només vaig
interessar-me pel moblatge. A l'un dels costats hi havia un coi molt
ben paradet, amb el seu cobrellit ramejat, el seu llençol net de
bugada, el seu coixí amb puntes i la seva cortineta d'indiana. En un
altre costat hi havia un rentamans de ferro amb un càntir de llauna;
un sofanet que amagava sota el seu seient enconxat aquell atuell que
les persones fines usen i no anomenen; i, penjat a una llata amb un
clau de ganxo, un mirall, que, si per lo petit no et permetia que
t'hi contemplessis la cara sinó a trossos, en compensació et
multiplicava les fesomies, de manera que, segons com te posaves,
t'hi veies amb dos nassos o tres ulls. A la banda de proa hi havia
un penja-robes encortinat, i en la de popa, en una balma que s'obria
sobre una mena de sostremort, el meu equipatge, dues maletes, el
portaestudis, l'ombrel·la, el tamboret de tres peus... No s'havien
descuidat de res: fins hi havien posat la capsa de cartró del meu
barret, un barret que el pare m'havia dut de Barcelona per Santa
Anna, tan ple de flors i coloraines de mal gust, que encara no
m'havia atrevit a estrenar-lo.

-Ja que no has volgut fer la pols a les senyores de Roses- mormolà
el bon home al reparar que jo em mirava aquella capsa, -potser a
Valéncia gastaràs més coratge. Allí no ho saben pas, si sempre has
dut mantellina i si ta mare no n'emprava sinó de blanca. Vui que
donis el cop; vui que vegin que la pubilla Saura ès una senyora amb
tots els ets i úts: m'entens?...

-Bé, bé: ja en parlarem, d'això.

-Com, que en parlarem? ¡Vuit duros que em costa, i no haver-te'l
pogut veure posat!

-Doncs no patiu més: teniu.

Vaig agafar la capsa, en vaig treure el barret, i allí mateix me'l
vaig posar.

-Vaja, què tal m'escau?- vaig dir asseient-me al sofà.

El pare entrebadà la seva bocassa, encantant-se i manejant el cap
amunt i avall com aquell qui no se sap acabar la seva, admiració. Se
coneixia que cercava un mot de lloança i que no en trobava cap de
prou granat; i, després d'haver pres alè dues o tres vegades sense
assolir la paraula a què l'havia d'aplicar, atalaià per la clariana
del bolou la figura trencadella d'en Vadô Set-trossos, i va cridar,
amb un clam de l'ànima:

-Veniu-me aquí, Vadô! Baixeu!... ¡Mireu's-em això! Què us en sembla?

En Vadô s'esmunyí ràpidament per l'escala, relliscant d'esquena pels
llistons més que davallant-hi amb els peus, i, jup i mig amagat
darrera el pare, va visurar-me llaminerament amb els seus ulls
garneus, i va dir, amb la seva veu més manyaga:

-Què voleu que em sembli, mestre Saura? Veig que ha vingut sa
primavera i que aqueix plançó ha tretes ses flors que li pertocaven.

-Ben xerrat!- exclamà el pare. -Cap i barret semblen d'una peça.
¡Arri allà, les senyorotes de Roses, amb les seves cares mústigues i
els seus barrets rancis!- afegí, com escombrant les al·ludides amb
una mirada de menyspreu. -Arri allà! Això, ès llum de minyona! Oi,
Vadô? Si la porto un diumenge a missa amb aquest maig al cap i...

-Qui es miraria s'altar?- reparà en Set-trossos en to compungit.

Aleshores el pare encengué la pipa, pitjant el foc amb el seu dit
gros recremat, sota el qual crepitava l'aire a cada xuclada; i
després, traient-se el broc de la boca i escopint, va sacsejar les
espatlles i mormolà:

-La llàstima ès que totes les dones tenen una corda fluixa. Un hom
pensa que els hi endevinarà el gust, i es gasta els quartets; però
ni els mils! No n'he pogut entendre mai cap. Anem, anem a la nostra
feina: els bastiments són de més bon governar, Vadô.

En Vadô Set-trossos no va manifestar sobre aquest punt la seva
opinió; però va amoixar-se entre dos dits les aletes del nas d'una
manera que indicava una reserva plena de pensaments, i, tot seguint
el pare, me va endreçar dues llargues mirades: l'una decantant el
cap sobre el muscle dret, i l'altra decantant-lo sobre el muscle
esquerre, mentre els braços li fugien en ziga-zaga per davant del
cos, cercant l'escala, i les cames se li ressagaven amb fallança.

Després d'haver desat el barret, amb el propòsit de no lluir-lo sinó
en altres ocasions semblants, me vaig ajeure en el sofà. ¡Que bé
s'hi estava! Com que m'havia llevat tan de matí, la son m'aclucava
els ulls. La barca marxava amb un moviment suau que l'alçava i
abatia lentament de popa a proa i la feia cruixir d'una manera quasi
imperceptible, deixant sentir una nota fina, que, amb la seva
prolongació llarguíssima i el seu desmai peresós, descrivia
musicalment la bonança que ens acompanyava. La son m'anava envaint.
Aquella cambreta petita i tranquila, que surava sobre les aigües
allunyant-se de la terra, tenia una mena de poesia que lligava
dolçament amb la de les imatges somnioses que començaven a flotar
per la meva pensa. Insensiblement vaig esmunyir-me de la realitat.
Viatjava cap a un món desconegut, cap a un país fantàstic; i... així
em vaig adormir. I no et creguis que hagués fet petar només una
becaina, no: va ser una matinada de dues hores llargues.

Un cop desperta i ben esparvillada, me vaig rentar, i tira cap a
coberta. Ja havíem sortit del golf i navegàvem per enfora. El mar
era d'un blau igual i puríssim, que contrastava simpàticament amb el
ros daurat dels arenys i del roquer, d'on ens anàvem apartant. El
terral havia caigut, i en son lloc regnava un garbí massa novell per
a tenir gaires forces, però que les adquiria majors a manera que
desplegava per l'espai la seva volada serena. De moment en moment la
nostra marxa s'apressava. El cap de Creus fugia, arronçant-se,
arronçant-se... Les blavors puríssimes s'eixamplaven.

Vaig posar-me a cercar un recés i un setial per a seure; i, havent-
me adonat de que l'avi Mauva estava assegut a sotavent, al peu de
l'arbre mestre, vaig aclofar-me al seu costat sobre un pilot
d'esparcines. El vell seia d'anques al pont, amb les cames
encreuades. Capjup, amb les ulleres escorregudes fins a la punta del
nas, i la mà armada d'una agulla saquera i d'un didal de corona que
amb prou feines se li ficava al capciró del dit, estava apedaçant-se
unes calces.

-Apa, sastre, aprofiteu el bon temps- li vaig dir. -La barca rumbeja
com una oca per un estany, el mar només fa rum-rum com un gat que
s'adorm, i el sol té una revifalla d'estiu. Qui diria que fóssim a
la tardor? Vaja, que no us he pas portat malastrugança. Un temps
així, ni comprat.

Tot estirant el fil del seu cosit, m'esguardà per sobre les ulleres,
acompanyant la seva mirada amb un somrís bondadós, que posà en
descobert les seves genives blavenques, emmarletades amb dues o tres
dents tinyoses i enderrocades, i contestà:

-Sí, bon temps per a una passejada.

-I millor encara per a un viatge- vaig fer jo.

-Si es viatger està de calma, no diré que no; però... mira, noa: ton
pare no les voldria mai, unes tempures així. A sa sortida des golf
hem estat encantats més d'una hora i mitja. Es vent que ara portem
ès eixeridet i va refrescant que ès un gust; però ve de proa:
entens? Hem de navegar de volta i volta, parant ment de no caure a
sa deriva i de no orsar tampoc massa, per no perdre camí. Cada passa
ens costa cent gambades.

-Vosaltres feu com els pagesos, que mai són contents del temps.

-No, a mi tant me fa. Encara que, contractat com estic a tant per
viatge, sa durada m'escursa es jornal, no m'hi encaparro. D'ençà que
es va morir sa de casa, que bé haju, tant me fa ser ric com pobre.
¿Per què els hai de voler, es cortos?

Va callar amb aire trist, reprenent la seva feina. La costa
s'allunyava. Les blavors puríssimes s'anaven estenent.

-No teniu fills?

-Una noa casada.

-I doncs?

-No ès tot u. Es seu marit se'n cuida. Jo... més aviat li seria una
nosa.

-Sou viudo de temps?

-Ara, per sa diada de Sant Tomàs, va fer vuit anys que vaig saber-ho
al tornar de viatge.

-Ah, vatua!

-Sí, va ser una cosa molt trista. Jo havia  deixat a sa de casa,
bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que
havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors
jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja
mai més viatjar!... Viuríem junts. Jo seria pescador... patró de
barcada... Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la
tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho
deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona!
A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys
i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa
sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!... Ja
saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a
un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via
cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a
alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per
ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí
me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al
diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona està malalta», me varen dir.
Jo vinga estirar es pas... i ja no sé què més m'enraonaren; fins
que, quan vaig agafar es picador de sa porta, me varen dir, net i
clar: «-Hereu Mauva, sa teva dona s'ès morta: la vàrem enterrar ans
d'ahir.» I jo encara no m'ho creia. Me semblava que sentia es
trepeig d'ella per dins... i pica que picaràs. Encara sento aquells
trucs aquí, a sa boca des cor. Res: igual que picar a un sepulcre.

Quan l'avi acabà aquesta relacioneta, els ulls m'espurnejaven; i,
per dissimular, vaig passejar-los pel mar i pel cel. Tot era blau:
el veritable país blau, puríssim, immaculat.

-Però ¿per què no us esteu amb la vostra filla?

-Sa noa se'n cansaria, de mi. No vui fer nosa. Amb sa dona era
diferent. Mira: ella tenia set anys més que jo i era una mica
geperuda; però no l'hauria baratada per sa més jove i maca des
poble. Es seus uis d'aquella dona m'estimaven: entens?...
m'estimaven! D'ençà que ès morta veig que sa meva vida ès perduda
sense profit. M'ho hai venut tot: sa casa, sa barca... i no tinc pas
delit d'anar en terra.

Una llàgrima va rodolar pel seu nas, aturant-se en el ferro de les
ulleres. Tot corrent a veles desplegades pel país blau i desert,
l'enyorança d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va
semblar tan santa, tan santa, que la nostra barca em féu pensar en
la que ens pinten els místics carregada d'ànimes que van cap al
Paradís. No vaig dir res més. El vell, també mut, clavava amb un
repunt groller el pedaç de les seves calces, cus que cus.

Les nobles tristeses aporten al cor un dolç , repòs, una mena
d'aprovació celestial, de la qual cal gaudir en silenci. La meva
ànima va eixamplar-se per l'espai. ¡Que bé em trobava, entre
aquelles blavors puríssimes! La brisa brunzia en l'aparell com en
una gran arpa, espargint sordes harmonies. Les ones s'escorrien,
garlant inarticuladament com infants que gatxegen. ¡Enllà, enllà!...
Tot era bell, però s'hi enyoraven encara certes belleses
pressentides. Enllà, enllà!...

En això va ressonar en l'aire una cantarella, en la qual vaig
reconèixer la veu flautosa d'en Vadô Set-trossos. No obstant, no
veia ningú enlloc.

-I ara!- vaig exclamar. -Sento la passada, i no veig l'aucell en
part del món.

-Ès que sa vela el tapa- me va dir l'avi Mauva. -S'aucell ès a dalt
de tot de s'abre mestre. Hi ha pujat a endegar no sé què d'una
corona, i treballa sota sa galeta, abraçat a sa espiga per damunt
des calcés. Té, mira-te'l com baixa.

En aquell moment en Vadô Set-trossos va davallar, com un pregadéu de
rostolls, a lo llarg d'una corda.

-Hola, pubilla!- cridà així que va reparar-me. -Vinc de muntanya, on
ets airets són prims i desperten una gana d'àllò més endiastrada. Si
es camins fossin de més bon transitar, us diria que hi pugéssiu...
Sabeu quina hora ès?

-No: m'he deixat el rellotge a la cambra.

-Bé, no cal pas que l'aneu a cercar. De rellotges rai, no en
manquen. Veureu, que aviat n'hauré trobat un.

Va guaitar cap a la banda de terra, i exclamà:

-Vatua! Tot just són dos quarts de dotze; i en Pau Ternal, que tot
ho passa per ses busques minuteres, no ens darà sa minestra fins as
bell toc de ses piadoses.

-I on l'heu vista pintada, l'hora?

-A s'ombra des turons, pubilla. Si vos es tiguéssiu enclavada com
ells, sense moure-us ni posticar-vos, es vostre nas també la
pintaria. Es sol no enganya mai: no fa com es mal de cor, que sempre
va d'avançada.

A l'hora corresponent vàrem dinar. La taula consistia en un quarter
de batiport posat sobre un rodell de cèrcols; però un cop ben parada
amb les seves estovalles, blanques com una tofa de neu, feia tan bon
efecte com si l'hagués construïda un ebenista de ciutat. No hi
havíem de menjar més que el pare i jo (perquè els mariners
s'estimaven més fer-ho pels recons de la barca amb el plat a la mà),
i ens hi colocàrem, asseient-nos en els calaixos de popa, amb les
cames de gairell per no poder ficar-les en cap entrepetge. Jo tenia
un got a la vora del meu plat, i el pare un porró blau, lligat de
gallet a tarot amb una cordella que servia per a passar-lo de mà en
mà. I, vet allà que ve en Pau Ternal, caminant amb tota la majestat
d'un personatge que coneix la seva importància, portant a pols,
entre grapa i grapa, la gran olla de l'estofat: la deixa sobre els
estalvis, i la destapa amb un ample moviment de braç que sembla dir:
-Proveu això, llepeu-vos-en els llambrocs, i digueu-me si no hi
trobeu la quinta essència de la meva saviesa.

El pare se féu la part omplint-se el plat a curull, provà una
trumfa, enguerxí la boca, arrufà el nas, i, entregirant-se i mirant
en Pau amb ulls entravessats, rondinà, tot mastegant mastegant:

-Ès fumat com una xemeneia.

Al sentir aquestes paraules, en Pau, que s'esperava un compliment,
va tornar-se més groc que una metzina, va abocar-se a l'olla, i,
ventant amb la mà el fum que en sortia, se l'acarrerà al rostre i
l'aspirà d'una nassada.

-Cull... eres!- exclamà, estrafent, a mitja naixença, la mala
expressió que se li havia començat a escórrer dels llavis.

Jo m'esqueixava de riure; l'avi Mauva, que era a la canya del timó,
va esclafir també la mitja rialla; i en Vadô Set-trossos, si no
hagués sigut tan desconjuntat, s'hauria desllorigades les
conjuntures, perquè reia i tornava a riure cent vegades, i cada
volta amb més extraordinàries contorsions. En Pau Ternal estava
consternat. El pare, seriós com sempre, passejava sobre nosaltres la
seva negra mirada, com fastiguejat de la nostra ximpleria.

-Vaja, no n'hi ha per tant- digué a la fi. -Una cosa ès riure i
l'altra beneitejar. ¡Prou, Vadô, prou! ¿Ara no ho coneixeu,
pastanaga, que ès un gran rebaix, per a un home, això de que el
vegin esvoletegar com un pollastre que vol rompre un quicaraquic?
¡Quin cap de casa, vatua el món!

Però en Vadô Set-trossos no era pas senyor de si mateix: suava
d'angúnia, s'inflava de venes, cloïa la boca, i prenia per un moment
un aire compungit; mes de seguida la ratxa riallera li botia les
galtes, i havia de engegar-la, mal que li pesés, sotraguejant de cap
a peus. A l'últim va aixecar-se, fugí tentinejant per entre la
farda, i deixà sentir-hi, al darrera, per llarga estona, un glo-glo
semblant al d'una ampolla que es vessa borbollejant.

Aleshores el pare s'encarà amb en Pau Ternal.

-Pau, vós teniu un defecte molt gros... i pareu ment, pareu ment...
Ja sabeu lo que us vaig dir: entre homes no es mira prim; però hi ha
una senyora a _bordo_, i vui que es respectin les seves faldilles.
Poc parlar: enteneu? A la vostra llengua s'hi crien els renecs com
les orellanes en els polls. Feu-vos-hi un nus. Mireu: no heu dit
sinó una paraula, i de per poc... si no la vireu a temps... hauríeu
ben negat l'alioli.

En Pau Ternal era un home massís, encirat, ancaboterut, ample de
cos, ferm de cames i amb les espatlles tirades a escaire d'un coll
sempre aplombat. Tenia els ulls molt separats, esparveradissos i
blaus, la pell encesa i les celles roges. Usava un bigoti també
roig, espuntat, aspre com fils d'espart i retallat arran de boca en
forma de dos raspallets. De lo restant de cara anava afaitat. En la
seva testa es reparava certa partió característica: el front,
abombat a banda i banda, formava al mig un clotarell vertical que,
prolongant-se, davallava, quasi esborrat, per la carena assaplanada
del nas, saltava a la canal del llavi superior, molt marcada entre
les dues meitats bessones del bigoti, i s'enfonsava en l'ampla
barba, arreguerada com un albercoc; i, per la part de darrera, el
bescoll, dividit en dues besses robustes i rodones, i la clenxa, que
ratllava els foscos cabells aplacats a cada costat de clatell a
còpies de bandolina, completaven la remarcable vedruna. Al primer
cop d'ull se coneixia que havia de ser presumit. Gastava gorreta de
setí negre, ja vella i deslluïda, però doblegada sobre el front amb
cuidadós entonament; mocador de seda esfilagarsat, cenyit al coll
amb un nus de carreter; armilla de quadrets virolats descordada,
deixant veure la faixa blava, que abrigava el cos fins a dalt de tot
del ventrell, i amb l'ala esquerra ornamentada per una verdelosa
cadena de rellotge, en la qual dringaven penjarelles de medalles i
altres futeses; calces de vellut, color de molsa seca, pelades i
esgrogueïdes a clapes pel fregadís, amb una gireta als garrons que
indicava el mirament amb què eren encara tractades; i, finalment,
botes de cuiro fort, grosseres, feixugues, de doble sola
clavetejada, i enllustrades polidament. No portava gec, i, a pesar
de la frescor del temps, duia les mànegues de la camisa atrossades
als colzes, reganyant uns braços revinguts, colorits de vermellós
pelussam.

En aquella ocasió es veia que la vanitat se li era ben emmusteïda;
però va aguantar el xàfec a cara d’aigua, sense moure’s ni badar la
boca.

Jo vaig tractar de consolar-lo en lo que més el corferia.

-Pau- entre queixalada i queixalada: -aquest estofat ès de primera.
Si no fos el fumall que el dimoni ha ficat en el vostre fogó per
desacreditar-vos, jo us prometo que hauria sigut cosa llaminera i
que tothom us hauria fet justícia. Més no tingueu por que l’haguem
de llençar. No en sobrarà gota, no. El fum no s’hi sent sinó a la
primera engolida: després el paladar va trobant-hi les fineses... i
com més se’n menja, més bo sap. Les fulletes de llor hi són a la
bona mida, el vi ranci ben mesurat, i la sal ensopegada. Quin
estofat! Jo voldria que a casa una coquessa que el fes així,
baldament me’l fumés cada dia.

Aquestes paraules varen encoratjar-lo en gran manera.

-No pubilla: no me’l vulgueu alabar. Precisament tot el mèrit de
s’estofat consisteix en s’aroma: enteneu? Poseu-li una mala flaire
quelsevulga, i vatua... dallonses!... ja el podeu donar as gossos.
Si no fos estada aquesta desgràcia, sí, que hauríeu trobat es
compte. Però sa culpa no és meva: hi ha certes feines que s’han de
encarregar an es marrec. Li ai de llevar ses orelles, llamp me matu!
I ara vull que tasteu unes sardines a sa marinesca: veureu! I ja
caigu aquí mort em sec i amb sa ànima comdemnada...

-Prou, prou!- va saltar, interrompent-lo, el pare.- Ja vos
esllavisseu, Pau: val més que digueu «culleres». Però lo millor serà
que porteu les sardines i que elles parlin per vós.

Mestrestant vaig fer plat per a l’avi Mauva i per en Vadô
Set-trossos, i els vaig portar allà a on eren. –Déu t’ho pac- me va
dir el primer; i l’altre em va tirar una floreta:

-De mans tan boniques mai era estat servit, pubilla. Any de bé sia.

Quant vaig tornar a la taula vaig sentir un gran terrabastall cap a
l’indret del barracot que servia de cuina; i, abans d’haver pogut
preguntar res, vaig veure sortir, per entre l’arbre de mitjana i una
cimbellada de rodells, un peuàs calçat amb una bota clavetejada, i
al capdevall d’aquell peuàs el pobre Miquelet Cadernera, que botent
com una pilota, vingué a caure de boca terrosa a dos pams de mi.

-Fort!- rondinà el pare -Així se fa amb els nois que baden. Que
aprengui a sirgar dret.

-Vaja això és massa!- vaig replicar jo acudint a l’ajuda del xicot,
que s’aixecava adolorit, palpant-se les macadures. -¿On has rebut,
caret?

-De primer a s’os Bertran: sabeu?... i deprés aquí, a ses canyeles i
es genolls... i en es colzes i... Llamp de Pau! Ès una mala bèstia.
Se preval de que sóc petit; perquè si no...

-Anem, anem: no gastis quimera. Vina: seuràs al meu costat. Avui
seràs el meu nuvi: vols?

-Es Carderneres no son per a vós, mestressa.

-I per què no?

-Perquè vós sou rica, i a casa no hi ha un pa a sa post.

-Mireu si barrina, aquest infant! Però ca!... ja t’entenc herbeta
que et dius marduix: no em vols perquè no et faig goig per massa
vella.

-Veia no!- va dir tornant-se vermell i abaixant els ulls. -Avui per
avui encara sou ben fresqueta i... Déu n'hi doret.

-Bé, ja ho veig: tens por de que m'envelleixi aviat; però per una
diada ja em pots pendre, sobretot si et tracto bé. ¿Què me'n dius,
d'aquesta racció d'estofat?

Va esclafir una mitja rialla i es posà a menjar, arreplegant la
vianda amb els dits.

-Té, garrí: no facis córrer les forquilles d'en Salgueda- li digué
el pare allargant-n'hi una de boix.

Després va venir en Vadô Set-trossos, i en Pau Ternal va portar les
sardines, que foren molt celebrades. Tothom se va ben atipar. El
porró va passar de mà en mà quatre voltes en rodó, amb les seves
corresponents marxes cap a l'avi Mauva, que no desemparava la canya
timonera. Els bevedors tenien punt a fer durar la xerricada i a dir
algunes gràcies entre glop i glop, mentre el vi se'ls anava
embassant a la boca.

-Es vi ès sang- va dir en Vadô Set-trossos, bevent entrepernat d'una
manera estranya; -però, si no ès sang batejada, se pot beure sense
por de pecar.

-No tingus escrúpol, sant cristià- saltà en Pau. -Jo et responc de
que cap taverner hi ha fetes trafiques. Ès bon vi de Llançà.

-No pas jo que en llenci una gota- respongué de seguida el bevedor
jugant amb la paraula.

-No el llences per a tu, però sí per a nosaltres. Vatua s'ànima d'un
penjat! ¡no en coles poc, de mam!- observà en Pau Ternal.

-Encara no en beuré tant com en pot veure un pollastre- replicà en
Vadô.

De dites enganyoses per aquest estil n'anaren i en vingueren moltes.
L'únic que bevia seriosament i respectat de tothom era el pare,
que aprofità tots els torns que li tocaren i, quan estigué saciat,
s'aixecà, encengué la pipa i va dir:

-Jo ja estic complert. Ara, per a vosaltres, mig porró més i prou.
Avui us deixo fer barrila.

I se n'anà xano-xano cap a proa, amb la pipa a la boca i les mans
ficades dintre les butxaques de les calces.

La seva absència i la tornada del porró varen augmentar l'alegria.
El porró passà d'en Pau a en Vadô i d'en Vadô a l'avi Mauva, que el
deixaren braument escolat. Després havia d'anar a en Miquelet
Cadernera, que se l'esperava encantat, mirant-se'l sense
parpellejar, amb els seus ullassos rodons com botons i plens d'un
desig que llustrejava en les seves nines d'una foscor envellutada
semblant a la de la pelfa negra posada sota un vidre; però en Pau
procurà agafar la cordella quan el broc va passar a frec del nassiró
camuset del xicot, i, fent saltar el porró i eixamparrellant-se, va
posar-se en actitud de xerricar.

-Ai, mare, mare!- exclamà en Cadernera amb desesper... -Això ès una
injustícia! ¿I vós ho permetreu, mestressa?

-Calla, mala eruga!- replicà en Pau -Voldria veure't esquerdat de
set i no et donaria una salut d'aigua, grandíssim fumacassoles!

-¿Encara no m'heu estovat prou, botxí de criatures?

-Vatua sa...sa...!

-Ajudeu-me, mestressa: ¡sóc es vostre nuvi!

-Tu, bordissot escarransit!

-Sí- vaig dir: -ès un tracte que hem fet suara suara.

-Essent així,- argüí en Vadô Set-trossos rient i fent cortesies
exagerades -es noi de bordo se'ns ha passat mestre i tots l'havem de
respectar. Pau, ajupir-se i fora! A qui no té costats, sa roba li
cau; però, amb uns costats tan bons, en Cadernera pot posar-se totes
ses calces de _bordo_. Pau, dóna-li es porró per refrescar a sa
salut de sa núvia.

-Està bé- va respondre en Pau Ternal transigint. -¡Maleïda sigu sa
meva sang si no sé respectar sa gent que s'ho mereixen, enc que sigu
en sa persona d'un poiós i malparit com aqueix ventafocs! Però ens
ha de divertir una mica. Que begu de fantasma!

-Bona, bona!- va cridar en Cadernera pegant un bot. -Jo faré sa
fantasma i em beuré tot es vi d'una tirada. Podeu xerrar per ses
butxaques. Però... ei! no val a tocar-me! Si en vesso una gota,
mateu-me!

Pujà de peus sobre els galliners, se tombà en un moment a l'inrevés
les parpelles, girà els ulls en blanc, i, tirant el cap endarrera,
agafà d'esma el porró, l'aixecà en l'aire, i, trabucant-lo de gallet
a poc a poc, se deixà caure el rajolí al bell mig del front. El vi
es va partir en dues regueretes, que s'apartaven a cella i cella,
baixaven pels llagrimalls i eren absorbides per la boca llargament
entrebadada, amb el llavi superior aplacat a les dents i l'inferior
sortit en relleix un través de dit. La figura del xicot no podia
resultar més llòbrega i estranya. Amb els seus ulls d'estàtua, que
es diria que ploressin sang, la seva cara descolorida i la seva
immobilitat quasi absoluta, no semblava un ser humà. A mi em feia
més pena que goig, i les gràcies que deien en Pau i en Vadô per fer-
lo riure i engargussar-lo no m'han deixat més record que el d'una
cosa enfadosa. Aquell pobre noi de deu anys, groc, flac i altonet,
amb les robes que li curtejaven en braços i cames indicant la seva
misèria; criat entre llops de mar, creixent entre renecs i mals
tractes, m'inspirava una greu compassió. No vaig estar atenta més
que a defensar-lo si de cas, per vessar-se-li alguna gota de vi, el
maltractaven els dos galifardeus que estenien al seu darrera llurs
manasses, preparats a descarregar-li clatellada. Però en Cadernera
tenia tanta seguretat en el paper que representava, que no hagué pas
de menester la meva intervenció. Va escopsar el raig fins a les
acaballes, i després alçà la mà esquerra, l'esmunyí pel broc i en
tapà el forat amb el dit gros, evitant així que alguna gota
ressagada es pogués escórrer impensadament; va adreçar a pleret el
cap, acarrerant cap a la boca, amb estudiats decantaments, la
mullena vermellosa que li llagrimejava per les galtes; i, un cop
l'hagué ben xarrupada, llançà un sospir i somrigué.

-N'hi havia poc!- exclamà. -Aquests mosquits de bóta se n'havien fet
un bon panxó, i, amb una mica més que s'hi haguessin adobat, sa
fantasma no n'hauria trobat gota.

-Calla, maleït de Déu!- va dir en Pau rient. -Ets es rei de ses
fantasmes; ets un embut de taverna; ets sa glòria des nostre celler.
Vina: m'has guanyat es cor: fem ses paus.

Va abraçar el bordegàs, se'l carregà a coll-i-bé, i se l'emportà
saltant saltant.

En Vadô Set-trossos es fregà el clatell a mà revessa tot mirant-me
amb els seus ullets de verd d'olivera, i, torcent el cos, me tocà el
muscle amb el colze del braç que li restava en vaga.

-Pubilla, certes bromes no me les gasteu mai més: enteneu?- va dir
baixet baixet. -Són dolentes pes ventrell. Un hom cria salivera i...
vaja, no dóna.

-I ara! de què vos les haveu?

-¿De què voleu que me les haju, sinó des vostre nuviatge, que m'ha
donat goig sense alegria? No en parleu, d'aquestes coses, fins que
vajun de bo. I, quan es casori sigu cert i passat per mà de rector,
heu d'endegar aquesta barca que sembli sa vila de Menjidorm. Jo us
tallaré patró de com ha d'estar: veureu. Totes  ses banderes i
gallardets que flamejun as vents; un ram de flors a sa galeta, i un
altre as cap de mort per a tapar-li sa calbura. Aneu escoltant. A
cada botafió, una llangonissa penjada; ses soles, curulles de
torrons fins; es cenals, guarnits amb neules; a cada bitó un
cabridet rostit; un gall dindi enastat a cada escàlam; ets arbres,
rempeuats amb cartells de vi blanc; ets am...

Un xiulet que sonà va tallar-li la paraula a flor dels llavis, i el
bon home corregué a la maniobra, no sense indicar-me, amb un
anguileig de braços i una estesa de mans, que es reservava la
continuació del seu projecte per a una altra estona.

Aleshores les veles foren canviades de posició. De primer
romangueren fluixes i el vent hi espetegava; però la barca anà
virant i tornaren a omplir-se, impulsant la nau cap a terra; així
com fins llavors l'havien empesa mar enfora.

Vaig anar a proa per guaitar. La terra semblava una llarga broma
ajaçada sobre el mar, amb els contorns superiors d'un blau fluid i
clar que es mig fonia en les espessors de l'aire i es barrejava amb
les calitges, tacada més avall d'esfumades rossors i ombres
moradenques. Les sinuositats de la costa s'eren arrasades. El cap de
Creus i el golf de Roses no es distingien per cap entrada ni relleu.
Els Pireneus, amb sos vessants ennuvolats, eren de mal obirar; i
sols brollava netament la cima del Canigó, que blanquejava en la
serena del cel com un astre naixent deslluït per la llum del dia.
Cap a ponent cendrejaven algunes muntanyes, i més enllà s'estenia
l'horitzó buit.

Com que probablement no havia de tornar a  veure mai més aquell
paisatge en circumstàncies iguals, en volguí treure un bosqueig.
Vaig agafar el portaestudis, i vinga cercar colors. Com més pintava,
més m'enamorava d'aquells tons febles delicadíssims; però i que
difícils eren d'ensopegar amb justesa! Els ocres terrejaven massa;
totes les pintures resultaven massa grolleres... Si detallava,
perdia la fluïdesa; si pintava a grans taques, no em sortia sinó un
núvol en què ningú hauria endevinat una costa. Vaig suar de valent.
I, no obstant, allò era bonic: les fondàries d'aire, la llunyania,
la blavor del mar escampant-se vibradora per l'ambient... ¡Tenir-ho
al davant dels ulls i no saber-ho arreplegar!

I no en vaig saber: vaig haver de plegar, convençuda de la meva
impotència.

El pare, recolzat a l'orla de proa, llançava un xiulet de tant en
tant, i cridava: -¡Orsa, orsa!- La barca va arrumbar força cap a
migdia, cap a l'horitzó buit, per l'indret de les últimes terres
obiradores.

-Què hi ha, per allí?-vaig preguntar-li.

 -Per a on? Allà hi ha Palamós- va dir, assenyalant amb el dit una
clapa rossenca. -Més enllà les muntanyes de Tossa, les serres de
Bandina, i altres.

-Vaja, d'aquesta bordada ens plantem a Blanes.

-Uix!- exclamà girant-se d'esquena.

-I bé! què vol dir, _uix_? ¡Sou més malagradosot!...

-Doncs ¿com t'he de contestar, si dius uns disbarats tan grossos?
¿Que et creus que això ès una bala que va dretamente allà on s'ès
apuntada l'escopeta? A Blanes!

-Però què hi sap, una?

-Sabessis callar al mencos!- barbotejà entre dents. I afegí,
recalcant molt les paraules, com el mestre que es veu obligat a
explicar a un deixeble estult una lliçó que de tan clara és
enfadosa: -Amb el vent de proa no es va allà on se vol, sinó allà on
se pot. Anem de gairell, de gairell, com els crancs. Apuntem a
Blanes, i bon goig de tocar a Palamós. ¿Entens, marinera de terres
endins? Si aquesta nit pots dormir en aigües de Palamós, dóna't per
ben contenta i digues que la Santa Rita ès la barca més fina de la
mar.

-Ès que en té fama, de fina.

-Doncs, si serva malament, serà per culpa del patró: oi?

-No, cristià de Déu: això no. Cap patró ni pilot us passa la mà per
la cara, en aquestes mars. Els Saures en vénen de nissaga, de
mariners: s'ho porten a la sang.

-Fins tu i tot?

-Per què no? Si no fos per això de ser dona, no em veuríeu pintar
mars i barquetes, sinó comandar-ne una de ben eixerida: i... apa!
lluny!... eixampla't, espai!... M'agradaria barallar~me amb el vent
i les ones...

-I guanyar-los amb el dit xic. ¡Que en tens, de terres a l'Havana!
¡No sé com redimontri m'he deixat entabanar d'embarcar-te!... Però
ja hi som, pel tros. Déu vulgui que s'aguanti el bon temps.

Va posar-se a examinar les bromes de l'horitzó de fora, com si
n'hagués volgut desentranyar algun averany, i jo vaig tornar a
contemplar aquella costa llunyana que suara s'havia burlat del meu
art. Encara presentava el mateix aspecte vaporós. ¡Què immensa és la
mar, i que amagades ses descobertes distàncies! Bé havíem corregut i
corríem!... Els borrallons d'escuma que aixecava la roda al partir
l'aigua, fugien pels costats de la barca de pressa, de pressa... I,
no obstant, se diria que de mitja hora ençà no ens havíem mogut del
mateix lloc.

Al cap d'una estona va comparèixer l'avi Mauva.

-Saura- va dir: -hai vist que no m'avisàveu, i vinc per sebre es
vostres intents. Si voleu que a sa nit pugu vetllar, serà des cas
que vaju a dormir unes contes hores. Són ja dos corts de tres ben
caiguts...

-Teniu raó: me n'havia distret– respongué el pare... -Sí, Mauva, a
la nit no vui que ningú toqui la canya sinó vós i jo. En Pau i en
Vadô són massa dormilegues. Aneu, aneu. ¿Qui governa, ara?

-En Pau Ternal; però renega com un oriol, perquè diu que ha
d'endegar es fanals i coure es sopar.

-Està bé. Cada u a la seva feina. El timó va a càrrec meu. Aneu,
aneu a dormir.

Bona part de la tarda va passar sense incident remembrable. Com més
el sol baixava, més el vent perdia la seva força: així és que la
barca, d'hora en hora, s'emperesia. Un ramat de dufins va venir a
saltar al nostre voltant. Quan me'n vaig adonar vaig arreglar-me un
setial a prop de l'orla, i aquells peixassos de morro de porc varen
ser la meva distracció. Me plaïa veure'ls jugar pegant bots ací i
allà amb una agilitat que tenia quelcom de ridícula. Algunes vegades
alzinaven més de mig cos sobre la mar, drets, encirats; altres
vegades hi ondulaven graciosament, descrivint, al saltar, airoses
corbes i capbussant-se sense quasi aixecar ruixims; i a voltes
debategaven, fent espantosos refolls. I, quant nedaven submergits,
portaven tanta velocitat, que les clapes grogues de llur cos afusat
s'allargaven com a franges, i les aletes i serres deixaven l'aigua
ratllada com un vidre pel qual s'hi haguessin passat diamants. La
nostra barca no els feia cap por: ans al contrari, semblava que
l'haguessin presa per objecte de diversió, i que, voltant-la i
revoltant-la, s'engresquessin a fer mofa de que un ser tan grossàs
se mogués amb tanta pesadesa.

En Vadô Set-trossos vingué tot fregant la sola de l'orla amb una
capçana que xopava de tant en tant en una galleda; i, al trobar-me,
s'aturà i m'adreçà la paraula.

-Us agrada, aquesta comèdia, mestressa?

-Més que no puc dir. No em cansaria mai de contemplar els capbussons
d'aqueixes bèsties joguineres. Greu me sabria que s'esquivessin de
per aquí.

-No tingueu por: no s'apartaran gaire. Estem en ses afraus de ses
seues pastures, i, a més a més, ses escombraries que llença sa barca
les enllepoleixen, també.

-Voleu dir? I si els hi tirés pa?

-Se'l menjarien. Però no us vulgueu carregar sa consciéncia,
pubilla: es pa, que Déu n'hi do, no ès per a aquestes males pues.

-Sempre he sentit a dir que els dufins no feien mal a ningú.

-Es dufins potser no; però això no són dufins, sinó roasses de ses
més grosses: sa pesta de ses mars costaneres, es càstig des
pescadors. Se tiren a ses xarxes per menjar-s'hi sa sardina, i,
embornada per aquí, estrebada per allà, hi obren uns esvorancs que a
terra costen sa mar de llàgrimes. Mireu: si ara jo, amb una bufada,
podia matar totes aquestes roasses i ses seues companyes de llevant
i de ponent fins a sa fi des mons cregueu que bufaria de gust fins a
corsecar-me. No m'hi pensaria gaire.

-Encara bo que no teniu aquesta virtut! ¡Seria de doldre, pobretes!
Semblen un estol de criatures: tenen les gràcies innocents de la
mainada. Matar-les d'un buf!

-Ja que vós les empareu, podeu estar descansada, que jo m'aturaré
s'alè per si tenia sa virtut de matar-les; emprò... ep!... només me
l'aturaré fins es dia que vós sigueu sardinalera, que llavors
mudareu d'intents.

Seguí fregant la sola i allunyant-se; i ja havia gairebé donat la
volta a la barca i es trobava en el costat oposat al meu, quan,
deixant de sobte la galleda i el drap, corregué cap a mi a llargues
gambades, estisorejant l'aire amb els seus braços de balders
llorigadors.

-Allò, ès cosa bona, pubilla! ¡Mireu, com bolla, sa sardina!- va
dir, assenyalant un punt de la mar.

Vaig mirar cap allà on m'indicava, i ¡quin espectacle més
interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d'aigua,
cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa
i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos
d'argent ràpids i espessos, tots llançats en una mateixa direcció.
Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complet, deixant
un rastre ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a llarga
distància. Així segut marxant igual que una agulla que cosís la mar
a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta
lluminosa, ara fosca com un ruixin obac, segons com la fería la
llum, i hala, hala... cada vegada més lleu, més confusa, fins que
els ulls dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es
desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles
no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla
mentida que, després de tan perseguida i pescada, resti encara tanta
de sardina per a brodar així d'argent l'ample teler de la mar.

Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments,
esbadellant-se en escanyalls, per on s'obiraven verdes fondalades.
Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos
llurs figures rústegues, ornades amb figueres de moro i atzavares.
Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que
s'havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l'aigua, una
festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d'ells com
ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra
arribada. -Hola, hola!- cridava la nostra gent. I anomenava en to de
salutacions les cales i pobles que s'anaven descobrint. Bagur
apareixia com una blanquíssima garlandela de margaridoies posada a
mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres
barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba
protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el
roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides
de blanc i encaputxades de vermell que s'haguessin arrastellat per
ballar un contrapàs. De Palamós no se n'atalaiaven sinó alguns
edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l'abriga
per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una
part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits
verals, verdejaven pàl·lidament els olivets de l'Empordà.

El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant... Les nostres
veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en
tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas
les llurs, però ja no els servien més que d'una petita ajuda i es
veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat,
saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que
s'eren abocats a la borda.

-Adéu-siau i bona sort!

-Sa sardina corre cap a garbí! ¡N'ajareu a coves, però pareu ment en
ses roasses!

-Hola, lleig! ¡No vogus tan de fort, que vas a riscos
d'esmalucar-te!

-Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!

-Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! ¡Mireu que ès una mort,
això de deixatar s'aigua, tanta que n'hi ha!

-¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

-¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des
_Marsellès_, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es
corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! ¡Adéu, tu, també!...
i no em miris malament, guenyo!

-Adeeeu!...

Els remaires contestaven en el mateix to, i uns i altres reien
xaladament de llurs pròpies gràcies sense agraviar-se dels retrets
que es feien i dels mals noms amb què es motejaven. I després d'un
llagut en venien un parell, o bé sis o set de plegats, i apa,
tornem-hi. ¡S'armava una xarima-xarama!... De cada ona sortia una
rialla o un crit de tabola; i en Pau i en Cadernera s'esfreixuraven
per contestar a tot arreu. En Vadô Set-trossos, encamellat al
batiol, remenava en l'aire el mocador de butxaca, i de tant en tant
llançava un espinguet que espantava les gavines, fent-los apressar
el vol.

Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El
mar era un mirall de lluna tèrbola, en el qual les nostres veles
estenien llargues taques blanques i tremoloses. I ¡quina quietud, a
l'entorn! No hi ha quietud com la del mar en ses grans bonances. Els
borms, com grosses flors de cristall arrencades d'un arbre
meravellós, badaven llurs corones gelatinoses, flotant entre dues
aigües, quasi surant sobre l'oliosa planura. N'hi havia tot un
jardí. Tenien tons de glaç més o menys desllustrat, i a l'ombra de
la barca es revestien d'encantadores fosforescències. ¿Estàvem sobre
un regne de fades i allò eren salamons que s'encendrien per a algun
fantàstic ball submarí?

El sol s'entristia, davallant cap a les fosques serres de Bandina.
S'amagà amb sobtat aclucament darrera d'un nuvolet, i després s'hi
reobrí al dessota, fulgurant amb roges i boiroses flamarades, que
espargiren pel mar, amb la rapidesa amb què passa per la pell una
esgarrifança, uns reflexos daurats, vermellencs i frisosos, d'una
finesa ideal. L'aire s'enflairava d'aquella olor de marisc que sap
tan bona de respirar, exhalació suau de les aigües costaneres. La
barca estava immòbil, com fondejada. Pels plecs desmaiats de les
veles, desemparades del vent, s'escorria, joguinejant, la resplendor
gira-solada del crepuscle. El cel, més fondo, més pur, més pàl·lid a
cada instant, se preparava a rebre la mirada de les càndides
estrelles.

El sopar va ser deliciós: una sopa de rap i un plat de pollastre amb
pebrots i tomàtecs. Però no fou el menjar, per més que s'hi hagués
lluït el cuiner, lo millor de l'àpat, sinó les circumstàncies,
l'hora quieta, la llum encantada i fonedissa, i... què sé jo?... per
a mi els plers un món nou que em comunicava les seves belleses.
Gairebé no es va enraonar; i, si alguna cosa es va dir, no vaig
parar-hi esment. Després del llevant de taula, que consistí en
algunes galetes i confitures, tots anàrem a dar un volt per la
coberta. Jo vaig emparellar amb el pare; i, arribats que fórem a una
reconadeta amagada, vaig abraçar-lo pel clatell i li vaig besar la
galta.

-M'heu feta feliç- li vaig dir, guardant-me'l al braç i sense
apartar la meva cara de la seva. -Fins ara no sabia lo que era la
mar, i avui l'he coneguda. Portant-me amb vós m'heu proporcionat el
dia més agradós de la meva vida. Que estic contenta!

Ell va entregirar una mica el seu caparràs, acotant més sa galta a
la meva, i m'esguardà amb satisfacció. Estic certa de que anava a
dir-me algun mot afectuós; però en Vadô Set-trossos, que llavors
s'ensopegà a sortir d'una ombra, va estossegar amb un cert aire de
malícia, i adéu-siau les bones disposicions. El pare, adonant-se de
que era observat, va trasmudar en un moment el seu visatge.

-Vés, vés: no em rebreguis; no em destorbis la pipada- va dir
agafant-me pel canell i despassant del seu clatell el meu braç.
-Guarda les caranques per a quan tinguis criatures. El meu pèl no
vol raspalls.

¡Ara veges de què es donava vergonya, aquell home! Però, per més que
m'amagués el seu cor, ¡que segura estava jo de ser-ne la regina, i
com ho comprenia tothom així!

En aquell temps la vetlla era llarga, i ens aplegàrem a popa a
conversar. Ens hi havíem acoblat en Vadô Set-trossos, el pare, l'avi
Mauva i jo; i, al cap d'una estona, en Pau Ternal i en Miquelet
Cadernera comparegueren amb l'olla del lleixiu i la bujola de rentar
els plats.

-Nosaltres també volem ser-hi, a sa garola- va dir en Pau. -Vatua
ses tripes de Judes! Aquí podem rentar millor que enlloc. Ses aigües
brutes ja correran cap an ets embons. Farem una mica de soroll;
però... paciéncia.

Els plats rai!- va fer el pare. -Encara que n'hi hagi algun que
parli en castellà, no ens matarà el cuc de l'orella. Més por me fa
la vostra llengua.

-Home, no tant!- replicà en Pau tot trossant-se les mànegues de la
camisa. -Avisat... avisat. No crec que fins ara sa meva llengua haju
desdit de la des senyor més puntimirat. Hi tinc timó, mestre Saura;
i, quan se diu a servar, servo, mal llamp m'esberlu!

-Veus?... Ja t'has tirat una maledicció- reparà en Set-trossos tot
garneu garneu. -Això no ès pas de boques polides, caret.

L'altre se'l va mirar de cap a peus per sobre l'espatlla, i, després
d'un llarg visurament, li va dir, amb menyspreu: -Sacristà!

-Deixeulo!- va saltar en Cadernera desvergonyint-se al sentir les
nostres rialles. -¿No veieu que a ses males no sabríeu quin os
desllorigar-li?

A en Vadô aquesta sortida el ferí vistosament; però procurà
pendre-s'ho a la serena.

-Tu també, nap boal? Ja t'atraparé sense córrer. Avui no em vui
enquimerar, perquè totes ses alegries me ballen dintre es cos. A
veure qui m'encerta aquesta endevinalla. Escolteu. Què ès, una
cosa?... Panxa a darrera, esquena a davant, cames són oreies d'ase:
llondro serà qui no ho endevinarà.

En Ternal i en Cadernera varen fer moltes dites. A'l'últim
intervengué l'avi Mauva:

-Sou uns mussols: no us hi cremeu gota. Ell mateix vos ho ha xerrat:
cames són, oreies d'ase. Són ses cames. Encara no ho enteneu? Ses
oreies d'ase són ses vostres.

En Pau va romandre astorat.

-Encara no hi caieu?- li preguntà en Cadernera.

-No, a fe de recristià: no puc pescar-ho. I tu ho tens?

-Sí, home, sí.

Ambdós estaven, ajupits a prop de la bujola, i en Cadernera, deixant
el plat que rentava, s'eixugà amb quatre grapades mal donades a una
capçana, i, palpant de llarg a llarg una de les canyelles d'en Pau,
li va dir:

-Pareu ment. Veieu? S'esquena a davant: això ès s'esquena. Ara es
ventre...

-Calla!- exclamà en Ternal amb un gran crit. I, ventant-se manotada
al front amb el palmell moll de lleixiu, afegí, entusiàsticament:
-Maleït sigu es gipó de santa... verjaula! ¡Cosa més bonica!
¡Aquesta sí que me la vui apendre de cor! Manoi, que n'hem sigut,
d'oreiuts!

Amb aquests i altres enraonaments per l'estil, la vetllada se'ns féu
curta i entretinguda. El vespre era fredot; però, com que no hi
havia vent, semblava que fóssim dintre una casa. A manera que la
claror difusa de l'aire s'extingia, un fanal, penjat a l'arbre de
mitjana a l'alçada d'un home, estenia i refermava la grogor dels
seus raigs per tota la popa fins a les orles, sense traspassar-les,
deturada, com per una tanca, per la fosca, que s'espesseïa entorn de
la barca.

Als volts de nou hores vàrem sentir xopolleig de rems. Eren els
sardinalers, que tornaven de llur pesca. Pel xivarri que movien se
podia compendre que estaven contents. De les foscors del mar
s'aixecà una veu clara que va cridar: -¡Visca sa Santa Rita!-
Aleshores el pare es posà dret, i, enrotllant les mans al voltant de
la boca, va respondre, amb un bruel retrunyidor: -¡Visquen els
sardinalers!- Això no és res: veritat? I, no obstant, no puc
recordar-ho sense emoció.

Després el pare s'encarà amb en Vadô Set-trossos.

-Avui el rellotge del cel deu haver-se aturat: oi?

En Vadô acotà el cap gratant-se el clatell, i contestà, amb veu
entelada:

-Bé massa que camina, mestre Saura. Ja hi ha estona que ses
Cabrelles m'avisen que me'n vaju as llit; però em recava sa bona
conversa, i hai volgut estisorar un bocí des son a honor de sa
vostra pubilla.

-Està bé; però ja n'hi ha prou.

Ningú replicà. En Pau Ternal i en Cadernera varen anar-se'n sense
donar la bona nit. En Vadô, que estava aclofat a terra, maldà una
llarga estona, ara estintolant-se d'un costat, ara de l'altre, mal
servit pels propis membres, que amb la peresa s'eren tornats més
doblegadissos que mai. A l'últim s'aixecà, i tot estirant-se del
braç esquerre i senyant-se amb la mà dreta un incommensurable
badall, s'atansà a l'avi Mauva tentinejant.

-Deixeu-me guaitar per sa popa, que vui veure es temps, avi. Encara
que no sigu tan ric com vós, voldria que s'oratge no matinegés
massa, que Sant Martí encalmés es vents des seu estiuet, i que
aquest viatge fos de força durada. Mai me l'havia passada tan bé.

-Doncs demà t'hauràs d'espolsar sa peresa- va dir l'avi Mauva. -Es
senyals són de llevant o de tramuntana.

-Sí- mormolà el pare: -demà correrem de valent.

En Vadó va examinar el cel i digué:

-Núvols en creu, vent a sa porta. Vaja, doncs: aprofitem sa calma
per a descansar. Bona nit que Déu nos do.

Jo també vaig pendre comiat del pare i de l'avi Mauva, i em vaig
encaminar a la meva cambra. Ans de baixar-hi em vaig asseure un
moment en el balou. Allí no hi havia cap fanal que destorbés la
visió de la nit. La costa negrejava com una solidificació d'ombres
entre l'ombra fluida i transparent. Una rosada de gotetes d'or
lluminoses indicava el punt on reposava la vila de Bagur, aquell
enfilall de blanques margaridoies que havia afigurat mentre m'ho
permeté la claror del dia. El cel, netament desplegat entorn de
l'horitzó, era una cúpula sense fons, dintre la qual resplendien
serenes llànties penjades a incalculables alçàries. La Via Làctea em
va fer pensar en la franja de lluna que, al travessar l'atmosfera
ombrívola d'un temple, enllumena una munió de volvetes. Però que
grandiós, tot allò!  Vaig creure que enlloc millor que allí podia
resar les meves oracions. I, després d'haver-les resades, me vaig
tancar a la cambra i em vaig ficar al llit, satisfeta de trobar-me
tan bé i amb tantes comoditats en el mar, amb una pila de braces
d'aigua sota la meva caseta.

L'endemà em vaig llevar tard. Vaig obrir una mica el portaló perquè
entrés aire i llum, i, posant-me davant d'aquell mirall que
multiplicava les fesomies, vaig començar a pentinar-me. L'aire humit
m'havia descaragolat els rulls. Els cabells se m'havien tornat
flonjos i pastosos. Vaig lligar-me'ls, a part, en dues castanyetes a
cada cantó de cap, i de la mata més grossa en vaig fer una trena,
que em penjava per darrera, ornamentada al capdavall amb un llacet.
Me vaig posar _a la curra_ un mocador de seda llampant, i vet aquí
una testa original, de les que agradaven a Madame de Staël. Ne vaig
restar contenta: poca feina i una cosa elegant. M'estava endegant la
llaçada del front, que formava dues banyetes gracioses com les d'una
papallona, quan, mancant-me de cop i volta la claror, vaig girar-me
i vaig veure el caparràs del pare en el portaló del bolou.

-Ànsia, Marianna! quina matinada has feta petar!- exclamà el bon
home. -¡Quants ne criaria, una mare!

-Bon dia, patró- li vaig dir. -El llit ès una mica dur, però la
vostra passatgera hi ha trobat el jaient. Ja devem ser qui sap a on:
oi?

-No ho creguis. L'oratge s'ha passat gavatx, i el vent, que no ha
entrat fins ara mateix, salta més que una daina. No hi ha mitja hora
que hem fet vela i ja estem cansats de bracejar. Posa't la capa:
sents?

Vaig fer-ho i vaig pujar a coberta. Ens havíem forejat, però gairebé
érem pels mateixos indrets del vespre anterior. Feia fred. El mar
estava mogut i ombrívol. Les aigües, tan clares el dia abans, havien
pres una obagor desagradosa, que em féu pensar en la dels ulls d'un
hipòcrita enfosquits per tenebroses maquinacions. El cel estava
cobert d'una nuvolada prima, que clarejava en alguns punts formant
escateta rossa; i en una d'aquestes clarianes llumenava apagadament
un parraquet d'arc de Sant Martí.

Vaig asseure'm a pendre xocolata, i, mentre en Pau me l'abocava a la
xicra, vaig dir-li:

-Avui el dia no ès pas gaire bonic; però em sembla que el temps
s'aixecarà. Els núvols són prims, l'arc de Sant Martí apunta...

-Això no ès s'arc de Sant Martí ni Déu. Això, mal com no s'ensorra!,
ès sa bandera flamenca des vent- retopà en Pau interrompent-me. -Es
cel està cremat de vent. Mal temps, mestressa.

-Voleu dir, Pau? No us en aneu, encara. Parlem un xic, home.
M'agrada sebre la vostra opinió, perquè em sembla que en coses de
mar sou una àliga.

S'engallà una mica, joiós de la meva lloança; s'adobà la gorreta al
front, i, tot clenxinant-se amb les mans els cabells del clatell, va
dir, amb l'estudi d'un orador que, tot protestant de la seva
insuficiència, vol donar-nos una mostra del seu valer:

-Com que un hom no té lletra... anem a cercar... no sap explicar-se
amb aquell escolliment i aquelles matràfugues a què vós esteu
acostumada. Vui dir que perdoneu i... Però ep!... tampoc no só tan
llop com me vol fer es vostro pare, que em té privat s'articulejar
amb vós. No, llamp! Lo que es diu avergonyir-me, no m'avergonyiria
de tractar morro a morro amb es mateix rei. Sé lo que ès sa gent
d'upa: enteneu? I si algun renec se m'escorre de sa llengua, efecte
de sa vida arrastrada que un hom porta, jo sé dar-li de seguida
carrera cap a sa part de sa bona criança... enteneu?.. i sé
respectar. ¿No ho heu reparat, pubilla?

-Ja ho crec, home! D'altra manera no m'enraonaria amb vós amb
aquesta confiança. I també he conegut que sou entès en les coses de
mar. Doncs... tornant-hi... ¿voleu dir, que tenim mal temps?

-Temps de ratxes. No es pot desplegar drap. Tan aviat tenim vent des
car de terra com des car de fora. Ara bufa sa tramontana de
Rovinguda des garbí, que vol entrar si us plau per ses, i... mireu:
cap allà es mar negreja amb sa força, a empentes i rodolons... i
receleu-vos des llevant, que tot avui que ensenya ses seues
creueres. Sempre que vegeu en es cel aquest parrac virolat,
senyeu-vos amb sa mà dreta. Això ès bandera de batalla. S'infern
l'ha inventada per fo... fut... fúmere's de Sant Martí i de tots es
sants de bon genial. ¡S'ha de patir, vatua... dallonses! Quin ofici,
es nostre, més reconsagrat! ¡Valdria més... anem a cercar... que es
follessin ses prenyades, abans de parir un mariner!

-Bah! Vós no sou tan covard com voleu pintar! Si sempre fos bonança,
¿quin mèrit tindria, el vostre ofici?

-Jo, covard! No em coneixeu pas. Sinó que un hom s'esbrava: sabeu?
Lo que rebenta ès sa maniobra. Però jo, covard! ¡Maleïda sigu sa
meva ànima si ses calmes no em consumeixen ses sangs! ¡A mi doneu-me
tràmpol fort, i aigua a dalt i a baix, i aquell huuu... de vent que
sembla que tot renega!

-Maria Santíssima! No digueu això! no crideu el mal temps!

-No el crido pas. I em sembla que si es Mestre de dalt té modos...

-I ara, Pau!

-¡Bé, valga'm sa vara florida de Sant Josep! ¡És clar, que en deu
tenir, de modos, un senyoràs tan gros! Però... anem, pubilla: si
s'ha de filar tan prim, plego, perquè jo no hai estudiat es
missals... i, sigu com vulgu, lo que anava a dir no era res dolent.
Veureu: a mi em sembla... sense trencar es respecte a ses persones
celestials... me sembla... anem a cercar... que Déu hi ha de tenir
un mirament, amb una senyora de ses vostres circumstàncies; i que,
veient que sou a bordo, se guardarà ses turbonades a sa butxaca.
¡Angela! Aquest era es meu pensament! ¿Hi trobeu res d'higonau? Ho
voleu més ben xerrat?

Vaig somriure i em vaig aixecar de taula. Ell, agafant el plat, la
xicra i la xocolatera, se n'anà encirat com sempre; i, abans
d'arribar a la cuina, se topà amb el pare, i vaig sentir que li
deia:

-No em mal mireu, mestre Saura. M'han tocat es botet, i... no só cap
ànec mut. Però... ja ho podeu preguntar a sa vostra pubilla... hi
hai parlat que ni un llibre de màximes.- Va abaixar la veu i afegí:
-M'ha fet suar de valent!... Redéu, que fila prim! Tots es meus
nirvis llavoren. La teniu ensenyada d'allò de l'u. Fins us vaig a
dir que un pèl massa, perquè un hom s'hi veu negat i no té maneres
d'esbravar ses tempèries de sa persona.

El pare va girar la cara sense tornar-li contesta. En Vadô Set-
trossos s'aixecà en aquell moment de dins del batiport i prengué
cartes en el joc:

-I doncs, rei des festejaires, ¿a on gordes sa mel que enllepoleix
ses miones? ¿No deies que ses noes eren es teu fort?

-I ho són, llamp m'estabellu!- va respondre en Pau. -Però hi han
noes i noes. Cerqueu-me un ram de terrassanes o pescadores naturals
i sense falòrnies _d'arbanitat_, i Pau no em dic si no els hi trobo
de seguida ses pessigolles. Ara, això de senyores, que priven sa
llibertat de s'esbravament, m'esguerra sa galanesa. Vaja, no fan per
a mi... ni per a tu tampoc, gata moixa. Això es gorda per a aquells
mosquits que semblen figures de cera i que passen ses retòliques per
set alambins. ¡Arri a fregar soles, cap de lluç, mestre
senténcies!... Què t'has figurat?

En Vadô reia aclucant els seus ulls menuts i, ficat de peus dintre
el batiport amb els genolls arran dels paraescuts, se remenava com
un follador en el cup. El pare va engegar un regany.

-Prou n'hi ha, de bestieses! Vós, Pau, esteu de moltes orgues, i jo
de molt poques. Apa! a desar aqueixa vaixella, i trompades a la
maniobra! A veure si la garbinada ens estripa el drap o ens tira de
pernes en l'aire. Aferrarem la mestra, i anirem amb el menjavents i
la mitjana.

-Ben pensat- va dir en Vadô. -Havent-hi revolutra s'ha de fer així,
perquè sa vela grossa ès de massa mal manejar.

Els mariners se posaren a la feina, i no vaig trigar a compendre
l'oportunitat amb què s'era feta. La tramuntana havia caigut, i el
garbí, que havia agombolat ses forces per domenyar-la, entrà
d'estropada sacsejant les veles i arrossegant la nau de costat, fins
que aquesta adquirí bona marxa i s'esquitllà a l'esbiaixada del
vent, deixant en les aigües un solc descompartit en llargues
arrugues que imitaven el tirat de les arestes d'una espiga. Si la
ratxa ens hagués trobat amb el drap estès, no sé pas si l'hauríem
aguantada. Jo era prop de l'avi Mauva, i li vaig dir:

-Ara sí que guanyarem camí, l'avi. Correm com trenta dimonis.

-No durarà gaire- va fer ell. -Si bé ho repares, ja es cap de vent
va desmaiant i es foreja. Es temps ès boig i li hem de seguir es
tarannà. Farem moltes esses, pubilla. I de contra, com que hem
aferrat sa mestra per estalviar feina, ens manca s'ala grossa.

L'avi Mauva estava assegut en un banquet al peu de l'arbre de
mitjana, amb la canya a la mà. Vaig mirar-me'l atentament. ¡Noi,
quina testa d'estudi! Per la riquesa de coloram i pel relleu podia
comparar-se a un paisatge. I ¡quins detalls més interessants!
Aquelles orellasses d'un vermell fi, amatades de pèls blancs, que
eixien de llurs caus com una xarbotada d'escuma per una crétua de
roques marines; aquelles arrugues sacsoneres del front, colrades i
grosses en la part baixa i més petites i esblanqueïdes cap amunt
fins a esvair-se en la polidesa marfilina de la volta superior, que
el barret de feltre, tirat endarrera, permetia llambregar; aquell
nas llarg, encavallat de sécs i tavelles, molsudet i vermellós de la
punta, esvorancat de badius i discretament decantat sobre la boca;
aquells ulls negats d'aigua, per on les nines flotaven dolçament com
una clariana de cel blavissa pel mirall tremolós d'un xopoll,
voltats d'unes parpelles pansides i emporxats per unes celles aspres
i voladisses; aquelles galtes esllanguides, lleument enconcades sota
els pòmuls i caient en desmaiats plecs sobre els queixos com veles
arrugades per falla de vent; aquella boca entrebadada per un somrís
melangiós, mostrant dos o tres caps de dentarra verdelosos; tots
aquells detalls i molts d'altres que sols se poden explicar amb els
pinzells... noi, ¡que bonics me varen semblar! Bonics i de fàcil
execució. Eren d'allò que diu: -Arreplega'm, que em dono.- A bé que
aquesta aparent facilitat, que és un dels primers estímuls de l'art,
m'havia enganyat moltes vegades. Però no, ara no m'enganyaria. Vaig
veure ja les pintures esteses i pastades sobre la meva paleta: la
llum, l'ombra, els tons de la carn... Seria un estudi deliciós.
Procediria per parts, amb calma, amb sinceritat... i la figura
general ja resultaria, perquè la suma de veritats és la veritat
total; i tindria sobre la tela aquella estampa d'home fort i
bondadós, rebregat pels anys i endolcit per les penes. La barca no
balandrejava gaire, i la marxa era tardana.

-Si no us moveu d'aquí us retrataré- vaig dir al vell.

-I ara, pubilla! Vols treure sa meva mapa?

-Oi.

-¿Per què no treus la de sa gent jove, que són més bonics de pell?

-Jo m'entenc i ballo sola. Si us veiéssiu tan bonic com jo us veig
ara, caret, no us cansarieu d'emmirallar-vos. Ep! no res d'allò que
agrada a les noies!... Ès una altra cosa que vós no enteneu.

-Ja, ja: no et cregus que se m'estufu sa vanitat, pubilla: conec es
meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment
de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra
espants. Fes es teu gust.

-No vaig per lo que dieu. Sou un vell bonic: creieu-me. Ja ho
veureu. No us moureu pas: oi?

-No tingus por. Sa canya i jo estem casats fins a mig dia. Tira.

I vaig tirar. En un instant vaig tenir preparats els meus estres.
Poques vegades he pintat amb més gust i més delit. I no és que no
hagués trobades dificultats imprevistes: sempre se'n presenten, en
el moment de l'execució. Per de prompte vaig compendre que no podia
procedir per detalls, com m'havia proposat. A plena claror de cel, i
sobre el pont d'una barca que navega de volta i volta a petites
bordades que l'obliguen a virar a cada moment, les ombres són
fugitives i canviants. Era precís, doncs, apuntar-les en una
situació determinada, lo qual exigia que es fes de primer antuvi la
traça general. Calia també atendre un conjunt de circumstàncies que
realçaven la bellesa de la figura: el fons del mar, on els contorns
se diluïen i mullaven; l'atmosfera d'aquell dia cendrós, que
harmonitzava totes les entonacions dintre una gama freda... I això
era precisament lo que més engrescava la meva imaginació, lo que
havia de donar a la meva tela cert caràcter original que la
distingiria dels treballs gastats de taller. Vaig posar-me a la
tasca. No m'adonava del balandreig ni de les mars que navegàvem.
Passàrem Sant Feliu de Guíxols, una de les viles més importants de
la costa, i ni tan sols ho vaig saber fins després d'haver enllestit
el meu bosqueig, quan ja l'havíem deixada molt endarrera. Ah! el
sentiment de la bellesa proporciona un noble embriac. Els meus
sentits i les meves facultats absorbien assedegadament la llum i les
colors, i hi gaudien una quinta essència misteriosa, una mena
d'alcohol excitador de l'esperit: no sé com explicar-ho. Els grans
artistes podran no ser compresos, podran ser befats, escarnits, i
sofrir les més grans dolors; però, en canvi, ningú ha fruït com
ells, no: ningú. S'acosten a la divinitat. Un déu els invadeix, com
a les sibil·les; però és un déu creador. La paraula _inspiració_ no
s'és inventada sense més ni més: és l'única que es pot aplicar a
aquell estat. L'artista es veu convertit en una mena de somnàmbul
irresistiblement impulsat a produir. El treball se converteix en una
delícia; les dificultats s'aplanen meravellosament; tot és fàcil, i
es senten les harmonies d'una creació que neix i palpita i
s'eixampla i... Bé, vaja: no ens emboliquem. T'he volgut fer saber
que n'he tastats alguns esquitxos, del nèctar diví; mes no per això
estic menys convençuda de que sóc una pintora de tot a tretze. I...
qui sap?.. tal vegada els grans artistes, vivint en una esfera més
serena i enlairada que nosaltres, no les experimenten, aquestes
embriagueses que ens fan ser desiguals en les nostres obres; o
potser l'embriac és en ells un estat habitual: vés a esbrinar-ho. Lo
que puc dir és que vaig pintar la testa de l'avi Mauva amb la major
il·lusió, i que quan li vaig donar els últims tocs vaig sentir-me'n
tan satisfeta que no sabia amagar el meu goig. Vaig aixecar-me per
examinar la meva obra des de diferents distàncies, i aleshores me
vaig adonar de que el pare, en Vadô, en Pau i en Cadernera se la
contemplaven calladament formant arc al darrera meu.

-Tafoi! vosaltres, aquí?

-Es ell mateix- exclamà el pare amb la seva veuassa cavernosa, com
deixondint-se d'un somni. -No pot estar, millor. A fe no hi
estalviaré les dobletes per a comprar-li un marc daurat. El vull
posar a la sala de casa, que tothom el vegi.

Els altres seguien enfavats. A l'últim, en Vadô Set-trossos, després
de remenar el cap decantant-lo successivament a tots els punts
cardinals, va estendre la mà cap a la tela i va dir:

-Això ès lo millor: aqueixa mullena dets uis, que fa venir ganes de
treure's es mocador per eixugar-la... i aqueix posat de boca; ¡Mireu
que parla! Sembla que digu: «-Sa de casa, que bé haju...»

-Cert!- exclamà en Pau Ternal, rient i descarregant-se un cop de
puny a la cuixa. -¡I ses oreies, vatua es darrer llengot de Judes!,
¿no sembla que un hom les pugu palpar amb es dits? ¡I ses dents, amb
ses seues osques i es seu engrut, com pedres tinyoses! ¡Per Maria
Santíssima! I ses arrugues de sa frontalera!

-I aqueixes escaroles des cabeis, que voleien i es destrien fil a
fil com si es vent les aixequés!– va afegir en Cadernera ajuntant
les seves manetes amb admiració.

-Teniu, avi: mireu-vos- va dir el pare presentant el portaestudis a
l'avi Mauva. -No sou vós mateix?

El vell va deixar caure sobre la tela una mirada indiferent, que a
poc a poc s'anà tornant atenta, trista i compassiva.

-Està bé... si: ès sa meva vitola- mormolà. I després de palpar-se
lés arrugues del front,com si volgués comprovar llur realitat, girà
la cara, espargint la vista al lluny amb un posat melangiós. -Ets
anys ho trasmuden tot- va dir com parlant per a si mateix; -però
¿què se me'n dóna?

-Si sa vostra costella tornés de s'atro món, potser no us coneixeria
-observà en Vadô.

-No tornarà- va respondre el vell amb veu sorda.

En això, en Cadernera, que no havia desemparat el quadret,
contemplant-se'l llaminerament, estirà l'avi, Mauva d'una mànega i
li preguntà:

-Ès gaire car, això?

-Què vols dir, marrec?

-Si us ha costats gaires cortos, això de fer-vos tirar aqueixa
estampa.

-Ui!- exclamà en Vadô Set-trossos fent l'ullet a l'avi Mauva perquè
callés. -Aqueixes pintures vénen de París de França i es paguen a
pes d'or, sense comptar les mans de plata que les manegen i que no
es lloguen a preu de grapa de manobre. Però no tingus por: s'avi té
un roc a sa faixa i no haurà d'anar a manlleu.

-Oh! ell rai!- va fer en Cadernera gratant-se el clatell. -Però jo
també tinc alguna cosa: tres pessetes i cinc cortos a sa
guardiola... i guanys que van venint.

-I t'agradaria, que et retratés?- vaig preguntar-li.

-Si m'agradaria!- contestà tot decidit. -Jo sóc un pobre, i a sa
bestreta ja sabeu lo que us puc donar; però no perdreu res,
mestressa, llamp me matu!... Des meus estalvis us aniré refent, fins
a compliment, de tot lo que sigu. Jo gonyo a cada viatge: enteneu?
I, com més gran me faig, més. En Pau i en Vadô poden ser bons
testimonis; i aquesta creu des meus dits, que beso, me faju sa llei,
amén, si trenco sa paraula.

-Vaja, mestressa, que això gairebé val tant com una escriptura de
notari- va dir en Vadô Set-trossos encreuant cames i braços amb un
aire que volia semblar seriós. -Podeu cloure es tracte sense por. I
més, que, un minyó tan guapet i carafí, ha de donar bo de pintar, i
no heu de mirar prim en sa mà d'obra.

-Jo no regatejo- reparà en Cadernera amb dignitat.

-Que ès cas, de regatejar, hereu Escampa de Mas Perdut!- exclamà en
Pau Ternal pegant-li manotada al muscle. -A tu no et ve d'una dobla
de quatre.

-Anem a pams- va saltar en Vadô. -Ara m'atalaio d'una dificultat.
Tu, marrec, deus voler retenir s'estampa: oi?

-Home! que som nens? Ès clar, que la vui!

-Així són figues d'altre paner- vaig dir jo, cóm sobtada. -L'avi
Mauva m'ha cedit la seva, i...

-Llampus!- mormolà el xicot, tot esverat.- Això de paga i no en
tocs... ¡Ja ès prou, que s'avi Mauva, que està fet a córrer món
s'haju deixat caure as cove! ¿Quants rals li heu esquilat?

-Parla bé, gamarús!- rondinà el pare picant-li l'orella amb l'índex
llançat a tall de desparador des del plec del dit gros. -Les
senyores no esquilen ningú.

-Però...- retopà el xicot -es tracte net i és cap dret... i...

Vaig témer que les tossuderies del minyó i les aspreses del pare
portessin la folga per mals camins, i em vaig determinar a tancar-la
de cop.

-No Cadernera: no t'enfilis- vaig dir. -Jo no li he cobrat res, a
l'avi Mauva. Encara bon goig que s'hagi deixat retratar. Sóc jo, la
que li dec albrícies. I que les hi pagaré: un paquet per a la pipa.

-Car... cargols!- exclamà, tartamudejant, en Pau Ternal, que a la
traça s'havia mamat lo de la venda de la pintura. -¡Vatua es vell
renconsumit! Mal cranc se'l menju! ¡Sempre ha de tenir sort! Jo em
deixaria mapar de cap a peus, i encara donaria es paquet i alguna
cosa de bo al damunt, i té! fes-te fo... Sant Escany me valgu!

La conversa acabà a pler comprometent-me a retratar-los tots si
teníem lleure, bon temps i humor durant el viatge.

Amb això era arribada l'hora de dinar, i el pare i jo ens asseguérem
al banc galliner, davant de la taula parada, i férem honor a les
viandes que ens serví en Pau amb la seva acostumada serietat. En
Cadernera no es presentà fins a última hora. Estava moix i
preocupat; i, quan vaig restar sola amb ell, se m'acostà i em va
dir, falaguerament:

-Si sabéssiu lo que us estimo, mestressa! Jo, per vós, tiraria gats
en mar.

-De veres?

-Es tan cert!... Però, vaja, m'heu de fer content. ¿Com ho arreglem,
això des retratament, que jo em pugu guardar sa mapa per memòria
vostra? Ja em faig compte de que ses manifatures són cares, i no vui
pas que perdeu res per culpa meva. A enraonat no hi ha, qui em
gonyu, i...

-Mira, caret: jo et regalaré lo que desitges; però ni una paraula a
ningú: sents?

-De franc!

-De franc. Però a tu sol i que ningú ho sàpiga.

-Visqueu molts anys. No tingueu por: ningú haurà esment des nostre
tracte. Sóc reservat com sa mort. Oh! ¡i que em sabria greu que en
Pau pogués goldir-se'n!

-Ai, ai! per què?

-Perquè ès una mala pua. ¡Si el sentíssiu, com xarnega, pes fogons!
¡Maleeix cel i terra, i malparla des vostro pare, i fins de vós i
tot!

-De mi?

-Ui, ui!...

-I què en diu?

-Llamp! ¡Si sospités que us ho reporto, m'estavellava!

-Però m'ho pots xerrar a cau d'orella.

-I què en traureu? ¡Malaguanyada quimera que podeu agafar-hi!

-Ca, home! Jo tot m'ho prenc amb aire.

-Bé, doncs: si us cou poseu's-hi fues... perquè jo no hi entrevinc
sinó per servir-vos. Mireu: diu que sou un poll reviscolat... un
bastiment amb més gallardets que veles... una senyora només que de
pell enfora... que, per pomades que us poseu, no ofegareu es tuf de
quitrà que us han deixat ses mans des vostro pare... que sembleu sa
Majestat de Caldes... i «-Ai! no tireu cap gra de sutge a sa
xemeneia, que es podria engargussar!»... i «-Ai! que n'és, de neta,
sa barra des galliner!»... i «-Alerta! no embruteu es drap de sa
cuina!»... i... vaja, que jo ara no n'atrapo més; però hi fa unes
lletanies!...

Vaig esclatar en una grossa riallada; però, en veritat (a tu ja t'ho
puc confessar), cada un d'aqueixos ultratges queia com un perdigó
roent a dins del meu cor. I, amb la coïssor que m'hi feren, vaig
concebre una rancúnia i uns pensaments de venjança!... ¿De què es
podia queixar de mi, en Pau? I ¿per què jo no era tan senyora com
les que en venien de llarga nissaga? ¿Per ventura no sabia portar
els meus drapets tan bé com elles? ¿I no era més ben criada que més
de quatre, i més instruïda que la major part, i amb més cap i més
geni que les més saberudes? Vaig passar una mala estona. Però no
vaig trigar a tirar-m'ho tot a l'esquena. Al cap i a la fi, qui era,
en Pau, per a judicar-me? I, per altra part, un home com ell, podia
parlar d'altra manera? Aquestes consideracions varen amorosir les
llagues de la meva vanitat ferida, i me les acabà gairebé de guarir
el propòsit cristià, que vaig fer, de tractar amb la mateixa bondat
de sempre el poca-solta que m'havia ocasionat aquell enuig.

Havíem entrat en una ensenadeta formada per dos promontoris de roca.
El vent ens havia deixat, però la ressaga era grossa i anava de
creixença. El cel estava més cobert que mai d'una nuvolada fosca i
espessa que s'esblenava esbulladament cap a la banda de llevant, on
el vel cendrós de la pluja esfumava el mar i esborrava l'horitzó.
Allí les aigües estaven clapejades de colors desiguals, presentant,
entremig de faixes d'una lluïssor crua i blanquinosa, altres faixes
ombrívoles i com eneriçades. Aquell lluny tenia l'aspecte d’un gran
drap pelut raspatllat a repèl a trossos a trossos. Més ençà
s'estenia una mena de riada d'un negre quitranós; i després, cap a
primer terme, la foscor de les ones blavejava i acabava per agafar
un verd blavís d'atzavara tot al voltant de la costa. En conjunt era
una taula admirable d'ombrívoles grisalles.

-N'hauria de pendre nota -vaig dir-me. No tenia pas ganes de
treballar: aquell temps carregós m'emperesia; però la idea de que
havia emprès el viatge per estudiar la marina, i de que, no obstant,
encara no me n'havia aprofitat, mogué en la meva consciència el
malestar d'una obligació incomplida. –Fora mandra!- vaig mormolar; i
vaig encaminar-me cap a la meva cambra a cercar el portaestudis.
Mes, pel camí, a l'embocar un passadís que s'obria entre dos munts
de rodells, me cridaren l'atenció algunes paraules que vaig sentir a
poques passes. Havia conegut la veu del pare i la de l'Avi Mauva, i
vaig voler saber lo que deien. M'interessava perquè parlaven amb
cert misteri. Així, doncs, romanguí amagada i em vaig tornar tota
orelles.

-Sí, sí: el temps té mal carés, l'avi- va dir el pare apagant amb
pena la seva veu enrogallada, que al baixar de to eixamplava les
seves fosques vibracions i sonava com una corda fluixa de
contrabaix. -Però en altres ocasions no m'hi encaparraria gaire: lo
que em fa la llesca ès això de tenir la noia a bordo. Amb homes
sols, se pot embestir tot; però... amb dones!... Aneu, que a lo
millor se'ls hi revolten les set branques de l'esteri... una basca,
un accident... Un hom perd la xaveta, vaja.

-Sí, sí- va respondre l'avi Mauva. -Prou que us entenc, prou: ja sé
lo que ès, estimar, Saura. Un hom se juga sa vida cent vegades sense
parar-hi ment, i, de contra, s'esborrona només de pensar que es pot
esqueixar un cap d'ungla d'aqueixes criatures tan caretes i
delicades.

-La sang mai se torna aigua- va fer el pare en aquell to de grollera
indiferència que solia afectar. -¡Benaventurat qui no s'embolica mai
amb femellam! Oh! ¡Si no fos aquest llamp de noia rai! Ella,
m'embarrassa, ella! Per això beneitejo... I ¿què us en sembla, a
vós, de la gropada?

-Li costa tant de parir que ès de creure que vingu molt prenyada-
contestà l'avi Mauva. -Es vent resta enllà, aturat per s'escombrada
de núvols que li barra es pas; però ell la rebentarà més tard o més
d'hora, i... aneu a sebre!... D'aigua en caurà a barralons. Ara, per
lo que toca as tràmpol, podria ser cosa de quatre ratxades o podria
portar ròssec. Això només ho sap Es de dalt.

-I si fondegéssim aquí?

-Estem a recés. Emprò... mireu, una de dues: o ve temporal o no en
ve. Si no en ve, aquí haureu perdut es temps vanament; i si en ve,
s'onatge es rebatrà com trenta dimonis per aquesta olla. Ja, amb sa
ressaga d'ara, fa de mal habitar-hi. Figureu-vos, doncs!... Ès facil
que ses àncores amollun, i llavors trebais per a sortir amb es vent
de reborsada; i, si voleu desembarcar amb es bot, us en gordaran sa
revoltura des rompents i ses seques que puntegen per davant de sa
cala. Mal que mal, Déu me do un bon tou d'aigua per córrer. En mar
me fan més por ets ossos que es suc. Podríem arribar a Tossa... o
bé, si voleu, desembarcar aquí sa pubilla, i que se'n vaju a Sant
Feliu.

-Tota sola?

-Caret!... portem sa gent tan justa per a sa maniobra!

-Potser que desembarquéssim tots i deixéssim el bastiment fondejat a
la bona de Déu.

-Esteu mort de por! ¡Abandonar sa Santa Rita!

-Oh, si no fos aquest llamp de noia!... ¡Quantes vegades l'hauria
comprat, jo, un temps així! Vent i mar en popa.

-Si es vent fos franc i llarg...

-Ell ratxejarà, l'avi; però deixeu que pugui ben desbotar: veureu si
en serà, de valent! ¿D'on ve, aquesta mar de fons? ¿Què pot ser,
sinó un cop de cua del golf de Lió? Pareu ment en aquella faixa
torrada que s'esten pel mig del mar. Allò ès un rem fort de la
correntada que entra. El vent que el mena no serà un bufarut, no.

-¿Per què em pregunten res, si sabeu més que el que va inventar ses
cartes marines? ¿Què fem, doncs?

-Què fem?... Aquesta, ès la negra! Si el vent entrés aviat... Tossa
no ès gaire lluny. ¡La noia, m'embolica, la noia!

Ambdós interlocutors seguiren parlant tan baix que no se'ls entenia.
Va pujar-me una foguerada al cap. Quina opinió s'havien format de
mi! Que poc coneixien el tremp de la meva ànima! I ara! Ja els
explicaria jo...

Anava a sortir quan vaig sentir que el pare em cridava.

-Sóc aquí- vaig dir posant-me-li al davant. -Què voleu?

-Compareixes com les bruixes- barbotejà ell mirant-me de reüll amb
esguard recelós. Buidà la pipa picant amb ella sobre un fustatge, la
bufà pel broc i per la boca, i, tot escurant-la amb un ganivetet,
maldant per rompre l'engrut com si no el preocupés altra dèria,
balbucejà:

-Jo pensava... Com que el temps... -No us mortifiqueu a explicar-
m'ho: he sentit tota la vostra conversa- vaig declarar resoludament.

-Ens escoltaves!- exclamà entre consternat i reganyós. -Ja no
hauries de ser dona: ¡tafanera com totes! Però... millor: no estic
pas per misteris. A veure, doncs: quin ès el seu pit?

-Proa enfora i a fer camí!- vaig contestar. -¡No us manxarien poc ni
gaire, els mariners de Roses, si sabessin que vós i els vostres
blanencs heu desemparat la barca per por de no mullar les faldilles
d'una minyona! Si estigués espantada em deixaria desembarcar i me
n'aniria a casa tota sola, que no necessito pas caminadors; però ni
n'estic ni em vui separar de vosaltres. ¡Sí que la faríem bona, que
no poguéssim marxar sinó amb oratges i brisetes! Quan arribaríem a
port? M'he posat a les mans de Déu, i no me n'esquitllo. Si algú ès
covard, que no s'excusi amb mi. ¡Feu-vos compte que no en sóc, de
dona!

A tot això el pare anava maldant per escrostonar l'èngrut enterc de
la seva pipa. L'avi Mauva exclamà:

-Visca sa noa valenta! No temeu, Saura: tot anirà bé. Barca aturada
no guanya nòlits. I què! ¿No es moren també en terra, ses persones
estimades? ¿No ès millor, al mèncos, tenir-les as costat i que
afinun en es nostros braços? Si sa de casa m'hagués pogut seguir,
tal volta encara viuria com jo mateix; i... veieu?... en terra va
perdre fons i... avall!, i li va mancar es conhort de sa meua
besada.

-Bé, bé...- va rondinar el pare ficant-se la pipa a la butxaca. I,
redreçant-se de sobte, me mirà de fit a fit tot arruixat.

-Som al ball i vols ballar: sí? Procura posar els peus plans. Per
què hi venies a bordo! Ja t'ho vaig avisar.

I se'n va anar cridant:

-Arrissa la mitjana! Au! a la feina tothom!

-Ell ès mal carat i reganyós- reparà l'avi Mauva -però, sigu com
sigu, t'estima per sobre ses nines des seus uis. De part de fora ès
fel, i de dins ès mel. Gorda'l, pubilla; cuida'l, perquè es fa vell,
Té es pèl de cara negre, però ja es cabeis li borregen. Quan
l'hauràs perdut coneixeràs tot lo que val.

Jo vaig restar molt satisfeta, creient-me haver representat un paper
de lluïment, dels que m’entusiasmaven en les novel·les. En aquells
moments no em figurava pas la vera realitat de les coses. Al cap
d'una estona vaig veure que en Pau i en Vadô arboraven uns rems molt
llargs i els armaven a estribord, posant-se a vogar per fer virar la
nau, que estava encallada per manca de vent. Me'ls hi vaig acostar
amb ganes de tabola, i vaig tocar el botet a en Pau.

-Hola, Pau! hola! I això?... ¡Podeu ben tirar xanxes ,als
sardinalers! Sembla que, si ells deixaten l'aigua, a casa no ens en
safem pas, i lo que allí són culleres aquí es tornen llosses.

-Oidà, mestressa; però ells han de remenar es brou gairebé cada dia,
i nosatros només de lluny en lluny i poc.

-Déu nos en gord de gaire, Pau maco- va saltar en Vadô Set-trossos.-
Quan sa galliassa ha de peonar, un hom deixa d'esser persona per
convertir-se en un nirvi de ses seues cames. Apa! estira i arronça!
Sinó que et veig sa clenxa tan ben partida des clatell, te pendria
per una molla vincladissa més aviat que per un engrescamiones.

-¡Sa meua clenxa no et deu res ni s'ès pentinada per a goig teu!
¡Primer se m'endugu es dimoni!- replicà en Pau.- I, pes demés, si jo
menjo boga, tu no menges pas vaga.

-Pesen molt, aqueixos rems?- vaig preguntar. -Quants pams fan?

-Fan quatre vegades sa meua alçada i cinc vegades la d'en Cadernera:
compteu- respongué en Vadô. -Són rems de trenta quatre. Pesen com un
ase mort; però no els emprem mai sinó per a entrades o sortides de
port o per a guanyar s'afrau des vents. Ès joc de poca estona.

Així que la barca estigué de proa en fora, el pare i en Cadernera
varen armar un altre rem a la banda de babord. L'avi Mauva em féu
senyal de que me li atansés.

-Què voleu?

-Vina, bona miona: escolta. Es teu pare i en Cadernera no poden
vogar més que un rem. Si jo n'armés un altre, aniríem a parell per
banda i gonyaríem molt; però sa canya des timó no pot restar
desemparada. Hai pensat que tu podries encarregar-te'n: oi, que sí,
noa valenta? Mira: l'aguantes així, que no es mogu. Un cop haguem
remuntat sa punta, jo tornaré: no t'hi enlleiràs gaire.

Vaig agafar la canya de la manera indicada, i romanguí dreta al peu
de l'arbre de mitjana. Els rems batien l'aigua acompassadament. La
barca es movia amb una lentitud penosa. A cada moment me semblava
que el mar se tornés més negre i que el cel s'entristís. No sé si
passava realment així o si era efecte de la meva aprensió. Aquell
mar i aquell cel me feien pensar en dos enemics que s'esguarden
rancuniosos i les cares se'ls van enfosquint, enfosquint... Me va
venir cobriment de cor. ¿A on anàvem, pobres volvetes, a ficar-nos
entremig d'aquelles dues immensitats amenaçadores? Vaig compendre,
de cop i volta, la lleugeresa de les meves bravates de poc abans.
M'havia deixat portar d'una falòrnia, i em va semblar que tota la
meva existència era estada una mena de representació teatral, en la
qual havia pres per realitat lo que no era més que un treball del
meu magí. Vaig sentir una veu íntima que em deia: -No, això no ès
una farsa: desperta't, palpa... Ets tu, tu mateixa, que et jugues la
vida.- I el sentiment del meu jo esfereït m'invadí fins al moll dels
ossos. La meva terror va ser tan intensa com sobtada: no es diria
sinó que en la meva ànima s'havia obert un ull que s'abeurava de les
foscors de la mort. Vaig estar a punt de cridar el pare i fer-lo
tornar enrera; però encara l'orgull me'n deturà representant-me el
desconcepte que de l'avi Mauva mereixeria per la meva covarda acció.
Aquell home havia sigut testimoni del meu arruixament: me tindria
per beneita. -I bé! i què?- vaig pensar. -¿Aquesta consideració no
ès també una falòrnia?- No obstant, la falòrnia surava i em detenia.
Vaig pasar una angúnia que no es pot dir. Una suor freda em regalava
galtes avall. Vaig girar la vista cap a terra cercant distracció. No
hi havia ni una casa, ni un camp conreat: res que indiqués treball o
presència de l'home: només penyals i muntanyes emboscades, i la
platgeta solitària. També hi regnava la tristor. Els dos promontoris
estenien llur roquer nu per dins del mar. Ah! semblava que aquella
terra, bona mare, allargués sos braços descarnats per retenir-nos
desolada de la nostra partença! I nosaltres ne fugíem. Els rems
anaven batent l'aigua, i la barca sortia a poc a poc de l'ensenada i
es forejava ardidament.

Quan l'avi Mauva va tornar al timó, degué reparar que estava
descolorida, i em preguntà si em marejava.

-No: ès que tinc un doloret... res. Me'n vaig anar a popa, i vaig
deixar-me caure damunt del banc galliner amb el major abatiment.
L'aire no es movia. La calma era fonda i pesada. Vaig veure que el
vel blanquinós de la pluja es dilatava de llevant a migdia, per
l'horitzó, com una cortina que s'estén per una balconada. En tota la
mar no es descobria una vela. Estàvem sols. Vaig acriminar el pare
interiorment. Ah! Si jo hagués tingut mare, no m'hauria vist en
aquell perill. Ella no les hauria escoltades, les meves ardideses i
fantasies de criatura: m'hauria abrigada amb el seu amor i m'haguera
protegida contra mi mateixa. Les llàgrimes me saltaven dels ulls.
Què fer?... ¿Crido que em desembarquin?... Vaig plorar el meu
desemparament, la meva humiliació... I, tot plorant, plorant, vaig
assolir un raig d'esperança. Me vaig recordar de que s'havia parlat
d'entrar a Tossa. Tossa no era pas gaire lluny: amb el primer cop de
vent hi podíem arribar; i, una vegada fondejats en aquella badieta,
el perill personal desapareixia del tot, i fins, si era precís, el
poble ens ajudaria a salvar el carregament i la barca. Ès clar! ¡Ara
veges si el pare, que m'estimava tant, s'hauria volgut exposar!...
ca!... Que poca-solta! Una ona de consol i d'alegria se m'estufà
dintre el pit. Vaig sentir que un escalf de vida s'expandia pels
meus membres i em pujava a les galtes. No, no pasaria res; i... ¡qui
sap si ni temporal hi hauria! Per entesos que fossin els vells
mariners, n'erraven molts, de pronòstics; i després sortien amb
l'excusa de si el vent s'és canviat, de si el ruixat l'ha mort, de
si el grop, de si la correntada... ¡Mai volen haver-ne errada cap,
això pla, els grans sàtrapes! ¡Ah, quin esbronc els havia de clavar!
Se'm va escórrer una rialleta pels llavis. I, mig rient, amb els
ulls encara engotellats de llàgrimes, vaig mirar a l'entorn,
escutiant que algú no hagués presenciat la meva feblesa. M'hauria
sabut greu. ¡Tant que em tenien per valenta! ¡No mancaria sinó que
m'haguessin vist plorar! Vaig córrer a un amagatall per eixugar-me
la cara, i, allí, frega que fregaràs amb el mocador de butxaca, me
vaig ben resseguir tots els regaranys; i, un cop eixuta i
escarabitllada, vaig sortir zumzunejant a boca closa l'aire d'una
cançó.

En aquell moment va sonar la veu aspra del pare.

-Pareu ment, l'avi: aquí ve l'esborneiat!

I de seguida es desplegà una ratxa violenta, que assorollà la nau,
brogint esgarrifosament en els arbres i les antenes. Les ones
s'ajagueren com blat en herba que s'aterra a gavells sota un fort
ruixat. La barca arrencà mig tombada.

-I ara, l'avi- vaig exclamar. -¿Per què arrumbeu per enfora?

-Convé salvar ses puntes- me contestà.

La mar, de primer arrasada i atuïda, se revenia, crestejant i
enflocant-se, i apareixien en ella grosses depressions fugidores.
Per dues o tres vegades el vent mancà i tornà a bufar. Vaig veure
que la nuvolada de sol ixent se caragolava, esbadellant-se a grans
esquerdes, per on s'atalaiava un cel verdelós. Aleshores entrà la
llevantada amb totes les seves forces, acompanyada de boires
rossegadisses que es rebatien per la immensa planura d'aigua,
passant com a fumarades de colossals xemeneies. I l'horitzó tornà a
cloure les seves crétues i a ennegrir-se; i la pluja l'esvaí sota el
seu vel gris i ratllat.

-En popa, l'avi, en popa! Ja ens hem forejat prou. No perdem temps.
Provem la derrota de Tossa- va dir el pare.

-Provem- mormolà el vell timoner.

Arrumbàrem paral·lelament a la costa. ¡Quin ventarràs, Déu meu! A
cada moment la nau trobava en el seu cami alts i baixos més
accentuats. L'aigua s'encongia i es reinflava aqui, allà, per
onsevulla, sense norma ni concert; les eminències es convertien en
fondals, i els fondals en eminències, amb un bellugueig desordenat
que la vista no podia seguir. Per tot arreu la fluctuació, el
daltabaix de la massa liquida desnivellada. Les ones eren aparicions
d'un moment, aturonades, fonedisses, seguidament xuclades i
susbtituïdes. Sols cap a terra prenien certa individualitat i
consistència, marxant asserralades i compactes, formant tot a la
vora de la costa uns arrufats comparables a una farbalanada al
capdavall d'un vestit.

La maror anava creixent per graus, però de pressa, de pressa,
eixamplant ses panteixades a cada instant; i la Santa Rita, pujant,
baixant, reversejant, perdia ses forces, s'enlleïa a
l'enclotarar-se, i els xarbots l'assaltaven per la popa,
precipitant-se amb patacs secs sobre coberta, on bullien i
bombollejaven remorosament com la plorima dels tions verds sobre la
llar.

L'avi Mauva va cridar al pare:

-Saura, Saura! Portem poc drap! Amb sa correntada tan forta fa de
mal governar: ¡ens cossa i ens venç, sa condemnada! ¡Drap, drap, mal
que s'estripu! No hi podem anar, amb s'abre mestre despuiat. Jo hi
endegaria una pollacra, a sa bouera.

-No, millor serà un treu- replicà el pare. -Vaig, vaig, avi: preneu
paciéncia. Això ès una ventarrada maaleïda que no dóna temps de res,
però al mencos serà ferma. L'hem de seguir de llarg, ja ho veig: no
hi ha remei. ¡Aguanta. i fora, l'avi!... Ohè! ohè!... Pau!...
Vadô!... ¡Ànsia, a la maniobra!... Ohè! ohè!...

Se n'anà corrent, i durant molta estona el vaig sentir, a intervals,
maleir i reganyar. El treu no devia ser de tan bon armar com ell
desitjava.

Però tu ara no saps de què et parlo, i serà precís que t'ho
expliqui. El treu consisteix en una lona que, amarrada a l'arbre
mestre, s'estén, a tall d'ala de teulat, en davallada cap a proa, on
se lliga per dos caps a borda i borda.

Mentre el desplegaven, el vent li pegà una sacsejada tan forta que
es petà una de les amarres, i el drap, ample i feixuc, restà lliure
d'un cap, aletejant com una au enorme que, ferida i ventreaterrada,
se defensa dels llebrers. Amb una de ses ventallades haguera pogut
matar un home. Tots fugiren del seu dessota. No sé pas de quin
enginy se valgueren per a subjectar-lo, perquè, amb tot i presenciar
l'operació, no me'n vaig fer càrrec. Crec que l'anaren eixalant
cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats; però no
n'estic pas segura. No m'ha restat d'aquella escena més que un
record mal conjuminat i confós com el que sol deixar una visió de
desvari. Me represento uns homes que floten entremig de ruixims,
anguilejant entre cordatges com les erugues en una teranyina quan el
torb esbulla la capçada del pi en el qual filaren llur niu en hores
de bonança: bracegen, treballen... Però de llur maniobra no trobo en
la meva pensa sinó impressions deslligades. Ni pot ser d'altra
manera: amb el moviment esbojarrador de la barca, i amb l'aire espès
i grosser que em maurava violentament, empenyent-me, rebregant-me,
tirant-me a la la cara el mocador i obligant-me sovint a tancar els
ulls, no era pas possible seguir cap observació. Pobres mariners! No
sé com podien arribar a treballar; però lo cert és que ells es
sortiren amb la seva i que el treu fou fermat, comunicant més
vigorós impuls a la nostra marxa.

Volàvem. El vent aixollava els rompents de les ones i se'ls enduia
polvoritzats, convertits en bromes ombrívoles que s'acorruaven com
mals esperits en fantàstica desfilada. Passaven a escamots amb un
silenci sinistre, mes a voltes la imaginació els atribuïa la
udoladissa que sonava, i llavors no semblava sinó que aquells fills
del mal temps xisclaven amb feréstega alegria, tot corrent cap allà
on el mar i el cel barrejaven llurs tempestes. I nosaltres hi
corríem també, mig de tomballons per les aigües negrenques i
revoltes.

En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i
creixent omplia l'aire a manera que ens hi acostàvem. Lo que vaig
veure no sé com explicar-ho. M'hauré de valer de lo petit per donar
idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l'oli roent, al
tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb
baladrera remor, així el mar fugia del seu llit, i es llançava,
bramulant, a les penyes.

De seguida vaig compendre que era impossible abordar terra. Allí el
perill era més gros que enlloc. A la boca de la badia, les ones
s'agegantaven a l'engolar-se, cabdellant l'aigua com grans torns, i
emportant-se-la de tal manera que llurs faldes se perdien en
veritables abismes. Al davant de Tossa hi ha un niell en el qual
s'estavellaven en bona part; i, a l'esqueixar-se en ses aspreses,
s'alçaven formant una garba de brins de cristall que s'allargaven en
arc i queien a feixucs borrallons a la banda oposada. Per a un
esperit tranquil, certament aquell espectacle hauria sigut
esplèndid; però ja pots comptar que jo no estava per engojaments: no
desitjava sinó allunyar-me d'aquells paratges, que solament amb
llurs sorolls ja m'estemordien.

L'atmosfera, empolsinada de ruixims fins a una gran alçària, no
permetia veure l'escarpat paisatge sinó com a través d'un vidre
cobert de rosada. En aquell ambient tèrbol, Vila-Vella destacava en
ombra, sobre el cel, ses cases i muralles vetustes, engrandides per
la refracció, tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de
mar que envestia la cinglera on estan encimbellades; i una campana,
vogada sens dubte pel temporal, deixava sentir la seva veueta clara
i plantívola entremig del tro inacabable de la ressaga.

A l'apartar-nos d'aquells llocs me va semblar que la tempesta
amainava: no que fos realment així; però es trobava mar enfora una
tranquil·litat relativa, i el cor s'esperançava instintivament. Ja
m'havia fet compte de que no hi havia més remei que seguir la marxa
sense pensar en desembarcs. La sort estava jugada.

Començava a ploure d'una manera estranya. De tant en tant queia una
xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un
arbre fullós, carregat de mullena, quan algú el somou de la soca.

El pare va venir cap a mi.

-Au, Marianna: ja n'hi ha prou, de badar. Tenim pluja llarga. Fica't
a la cambra.

Vaig fer que no amb el cap.

-Que no?... Bé! Això sí que ès bonic!

-No: vull veure lo que passa: no em vull encauar- vaig dir amb
angoixa. -¡Ah, si sabéssiu lo que patiria! ¡No vos ho poseu al cap,
home de Déu!... Tingueu pietat de mi!

-Fora, fora... Estaries millor. Però... tu mateixa. Per ara no t'ho
mano. Ja et porto un vestit d'aigua. Té: posa-te'l, marinera, i
cala't bé la caputxa.

Se tragué de sota l'aixella un capot que tenia un pes de plom,
enquitranat per defora, i per dedins d'un teixit més raspós que una
rusca. A l'agafar-lo se m'esquitllà de la mà, cuidant pelar-me els
dits. El pare l'arreplegà abans que la ventada se l'emportés, i ell
mateix me'l va posar després d'haver-me tret la capeta de llana, que
estava ja com un xop.

-Voleu fer com els homes i no sou més que un embà de canyes-
rondinà. -Vaja, té: ja estàs gomboldada. Ara, al mencos, vés-te'n a
sota el treu.

I veient que jo no gosava separar-me del caçaescota, al qual m'era
arrapada temerosa de caure, enrotllà el seu braç a la meva cintura i
m'anà conduint amb pas estudiat i segur.

-El treu ès una canal de vent, però sempre et guardarà un xic de la
pluja- va dirme- Mira, asseu-te ací.

En el punt que m'indicava, al peu d'un munt de cordes, veles i altre
patifell en vaga, hi havia un pallet d'espart. Vaig ajocar-m'hi amb
les cames encreuades. El piloc de farda em resgardava del vent i em
servia de respatller.

Vaig reparar que el pare estava més pàl·lid que d'ordinari, que el
cap li tremolava sobre el coll, i que sa bocassa closa i els plecs
de ses galtes tenien aquella contracció que solen afectar quan s'ha
paladejat alguna beguda amargant. Els seus ulls fugien de trobar-se
amb els meus. Va llucar-me d'escallimpantes i se n'anà.

De seguida va comparèixer l'avi Mauva.

-Hola, noa valenta!- exclamà esforçant la veu perquè no l'ofegués el
brogit de la maror, i usant, sens dubte per encoratjar-me, un to més
gai que el que tenia per costum. -Es mestre s'ès encarregat de sa
canya, i un hom aprofitarà sa  vaga per a trencar una becaina. Si no
et sap greu, m'endegaré es llit aquí, as teu davant. Avui rai,
encara que ronxu no em sentiràs pas. Com ballem, noa! Es allò de sa
dansa de Lloret: toquen a córrer, toquen a córrer... saps?... No
estàs pas espantada: oi?

-Jo... tant com espantada... però...

-Però què?

-No estic pas ben tranquila. ¿Sabeu lo que penso? Que això pot anar
molt llarg: tant, que no sé com s'acabarà. Perquè... veureu...
nosaltres caminem amb el vent; i, com que el vent porta el temporal
l'anirem seguint, seguint...

-Ui, ui, pubilla! quins comptes treus! A sa teua manera, fins a sa
fi des món no acabaríem sa mala andança. No tingus por, careta: es
vent corre trenta vegades més de pressa que nosatros i no pot trigar
a deixar-nos endarrera. Ell calmarà, pubilla; ell calmarà.

-¿Vos hi heu trobat altres vegades amb un temps així?

-Unes contes... Això no ès res. Sa barca ès forta, i, mentres que no
topu en sec, ella reeixirà de tot, per sots i tosses que hi hajun en
es nostre camí. I, mira, potser demà ja tindrem es temps canviat: no
t’hi encaparrus. Sa turbonada ve des golf de Lió i agafa un rem. Tal
volta part d'allà de Barcelona s'afrau sigu més serena.

Mentre parlava, havia agafat d’entremig de la farda un sarrió buit,
l'havia estès a la vora dels meus peus i s'havia ajagut.

-Ara provaré d'enganxar es son- va dir tot acotxant-se amb el
tapaboques. -Quan passem per Blanes desperta’m: ¿sents, bona miona?
Vui veure sa vila. Me gorda tants records! Ès una fal·lera que un
hom té. Encara que dormu, tinc s'esperit som: toca’m amb sa punta
des peuet, i de seguida estaré en doina.

Va callar i no sé si s'adormí; però en l’abandó de sos membres, en
la quietud de ses parpelles aclucades i en la dolcesa de son respir
hi havia un descans tan placèvol, una tranquil·litat tan vera... Déu
meu! qui pogués tenir una calma com aquella, en mig de les
tempestes! Allò arribava a fer malícia.

Com roncava la mar! I ¡quin cruixir la barca! quin balandreig, quin
desllorigament de totes les coses! Sens dubte la revoltura
augmentava. A cada davallada semblava que ens anàvem a enfonsar per
sempre més. Baixàvem, baixàvem... Per entre el treu i les bordes no
es veia més que el negre-verd de l'ona jaspiat de vetes blanques. I
avall! El ventrell s'encongia amb una sensació de buidor, com sol
succeir quan en un somni pesat ens figurem caure daltabaix d'una
timba. Tal volta un cop de mar descarregava sobre coberta, i la
barca s'aclofava amb l'excés de pes i es decantava perillosament
sota la riada, que s'agombolava a la banda, tot vora vora de l'una o
de l'altra de les orles; i se sentia el borbolleig dels escorredors,
el colpejar dels bosells en els arbres, l'escatainet d'alguna
xarnera que s'obria o plegava, la cantadissa grinyolenca de les
cadenes del batiol remogudes per l'onatge: un chor indescriptible de
sorolls gemegosos. Per fi passava una estremitud de revifament de
llarg a llarg de la nau, i la nau s'alçava com un pit al qual torna
el respir perdut, i... amunt, amunt... El ventarràs ens arreplegava,
arborant-nos amb nova força: se diria que l'ascensió anés a
convertir-se en un vol; i reeixíem arruixats, lleugers, botant per
damunt de les encrestades aigües. Aleshores veia la grisor del cel
ratllada per la pluja, i llambregava algun detall mig confós de la
costa.

Amb les balançades, alguns pilots de rodells s'eren deslligats i es
desencastellaven, caient a peces, que rodolaven per la coberta. Ja
feia estona que en Vadô Set-trossos, en Pau Ternal i en Cadernera,
regalimant per tots els plecs de la roba d'aigua amb què anaven
vestits, se movien en mig d'aquell desordre, maldant per recompondre
les estibes; però no en podien sortir, perquè, quan les fermaven
d'un cap, se'ls afluixaven d'un altre, i, quan acabaven d'assegurar
la d'ací, ja la d'allí s'assorollava i la de més enllà es començava
d'esgavellar.

El pare va cridar, des de la canya: -Fora! Via rodells a mar!
Coberta neta!- I, reparant que no el creien a l'acte, repetí el
manament.

-Malaguanyat bé de Déu!- vaig sentir que exclamava en Pau.

-No llencem res nostre- respongué filosòficament en Vadô posant-se a
la tasca.

Els altres dos el secundaren, i en poca estona restà la coberta
desembarassada.

Vaig aixecar-me per seguir amb la vista aquells feixos de cèrcols de
castanyer que suraven en les revoltes aigües. ¿A on anirien a parar?
Segurament serien escopits a la costa, i tal vegada servirien a un
terrassanet per a reforçar son pobre botam esventat. Era una almoina
ben involuntària per la nostra part; però la volguí acompanyar amb
un sentiment de caritat, besant de cor la mà que ens prenia aquelles
coses i desitjant que fossin de bon profit a qui les rebés.

Érem davant per davant de Lloret, la gentilíssima vila que ha pres
son nom del llor que enflaira ses hortes i jardins. Tota molla,
blanquejava amb sordes lluïssors d'argent, i son vidrim perlejava.
Com una joia en un estoig obert, presentalla de nuviatge que la
terra sembla oferir al mar, descansa en una fresca i arramada vall
que les penyes de la costa deixen obirar, entrebadant llur cortina
feréstega. Lo mal és que de tant en tant el nuvi es desvetlla i,
revolcant-se en son llit immens, allarga la barroera grapa per
cerciorar-se de que el joiell no s'aparta de son capçal; i aquesta
és la pena dels lloretencs, que a voltes han vist amenaçada alguna
de llurs cases. Que Déu els do bonança i els multipliqui les hores
de primavera, que són les que més escauen a llur bell sojorn.

Tota la platja estava coberta de rompents, que pel cantó de garbí
s'estenien fins al carrer. Les barques negrejaven agombolades a la
reconada de llevant, en la part més alta, al peu mateix de les
parets. La pluja es menjava quasi tota la vila i el paisatge. De la
costa no es descobrien sinó els roquers de més a prop, unes masses
informes, desperfilades. Però hi hagué un moment en què l'espessor
del ruixat s'aclarí una mica, i aleshores s'acoloriren feblement en
la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en
l'aire amb un efecte d'acostament, banyats d'una flamarola de sol
esmortuïda: allà el ros promontori de Fanals, amb son quarter de
torre prim i dentellut; més enllà, com una blanca magnòlia al cim
d'una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa
muntanyola revestida d'aulets i pinedes... Era una nota ben
simpàtica, mes no vaig pas tenir temps d'encantar-m'hi: a la manera
de les colors d'un arc de Sant Martí que s'apaga, va esblaimar-se
ràpidament en el cel, i la trista grisor s'atapeí per tot arreu.

Jo coneixia aquells paratges per haver-los recorreguts en la meva
infantesa quan passava temporadetes a Blanes, a ca les meves ties.
Ne conservava un record amarat de sol i de bones flaires. En quines
circumstàncies els tornava a veure! Un món d'imatges llarg temps
oblidades, impressions d'un passat ple de vida i esperança, se
revifà de sobte en la meva pensa. Les cares eixerides de mes
companyones blanenques; els rostolls on cercàvem cosconilles i
màstecs; la fontanella del torrent, tan fresca i cantadora; el
caminal del bosc, on el rossinyol, com únic amo, ens dava la
benvinguda amb una refilada; la capella dintre la qual tiràvem
ramells de mata i romaní, per calcular, pels trets errats, els anys
que trigaríem a casar-nos; la platjeta enflorada de lliris blancs;
les tardes llargues i placèvoles; els vespres daurats... tot me
venia al pensament. Records de pau i ventura, ¡com contrastaven amb
la meva present situació! ¡Com gemegava la meva ànima! ¡Ja en seria,
de llest, qui em donés entenent d'embarcar-me mai més de la vida!

Hauria volgut reveure el temple de Santa Cristina, pendre'n
comiat... En va el cercaren els meus ulls a través de la pluja
cendrosa que entelava l'espai.

La massa obaga d'una ona s'aixecà per damunt del meu mirador, i una
forta balançada em féu caure de boca terrosa sobre el munt de farda
en el qual m'estintolava. Vaig restar immòbil, esternellada, amb els
ulls clucs, sense gosar obrir-los per por de presenciar una
catàstrofe. En canvi escoltava amb tota la potència de la meva
audició. Vaig sentir carriqueig de fustatges que es rompien, el ronc
de l'aigua brava que corria per damunt de la barca, i... un crit de
dolor... un crit bramulós... Qui l'hauria llançat? Les palpitacions
del meu cor m'assorollaren de tal manera, que s'enterboliren i
apagaren en les meves orelles les sensacions de l'exterior. I, sorda
i anguniosa, tota jo vaig tornar-me palp. A través del piloc de
cordes molles al qual s'emmotllava el meu cos amb estreta abraçada,
la meva sensibilitat s'estenia a tot el bastiment, i jo el sentia
fluctuar i somoure's com si fos un membre viu del meu cos. Ara
s'enclota, ara s'encalla, ara es redreça... pega espolsada, borneja,
s'emmandreix, s'aixeca, puja, bota... Me vaig girar i vaig obrir els
ulls.

L'avi Mauva estava dret al davant meu.

-Què ha succeït?- vaig preguntar-li.

-No ho sé- va respondre. -Es barracot d'en Pau se n'ès anat en
orris; però...

-Algú ha d'haver pres mal: jo he sentit... I el pare? on ès, el
pare?

-No, pes teu pare no t'apurus: no ès ell qui ha carinat.

-Voleu dir?

-El veig a sa canya que governa, i... vaja... està sencer com una
poma sense corc.

Aquesta resposta m'alleujà del pes que m'oprimia el pit. Vaig fer un
gran respir, i la gargamella se m’omplí de sanglots, que esclataren
a borbolls.

-I ara!- exclamà el vell. -Què tens? ¡T'hai donat una bona notícia i
te'm trastornes!...

Jo plora que ploraràs.

-Vui el pare! vui que el pare vingui!

-Però, santa cristiana!, si t'asseguro que...

-Jo el vui! el vui aquí, aquí!... El vui tocar! Vui el pare! vull el
meu pare!...

El bon mariner no sabia què fer-se. Ajupí el cap, se gratà el
clatell, brandà de dalt a baix l'estesa manassa amb un aire que
volia ser un recomanament de calma, i obrí la boca com per dir-me
algun mot aconhortador; però, veient que el meu desfici creixia i
que els meus crits eren encara més forts, renuncià de cop i volta a
persuadir-me.

-Anem, calla, calla: ja vaig a cercar-lo- mormolà posant-se en
marxa.

Al cap de poc va comparèixer el pare, i em vaig abraçar a ses cames
i li vaig besar els genolls. Estava com boja. Li vaig dir que no
permetria que se separés de mi; que jo no tenia més emparança que la
seva; que mai s'afiguraria l'ànsia que jo passava per ell; que allò
no era viure; que, ja que ens havíem de perdre, no em negués almenys
el consol del seu amor i de la seva abraçada; que si ell m'hagués
estimat no m'hauria abandonada com m'abandonava; que era un pare
sense entranyes; que... ¡Què sé jo, lo que li vaig dir, en mig d'un
davassall de gemecs i de llàgrimes! Coses que jo mateixa coneixia
que eren injustes; però la rauxa me les gitava a la boca i... vés,
atura-les!

Ell, a cada una de les meves paraules, me passava sa mà pel cap,
amanyagant-me'l, i mormolava, amb sa veu fosca: -¡Vatua, vatua,
vatua!... -I jo, tornem-hi cop i recop: vinga estrènyer ses cames
contra el meu pit, i plora que plora, i debatega que debategaràs
desficiosament, picant de front sobre els seus genolls. -Anem, prou;
anem,no... -anava dient ell amoixant-me; i de tant en tant
taconejava impacient. Per últim, quan reparà que m'aquietava una
mica, s'inclinà sobre meu i rondinà asprament a la meva orella: -On
som, Marianna? ¿Que ha de durar molt, això?- I, trencant-se-li la
veu, afegí baix, molt baix: -¿A qui vols que estimi, jo, sinó a tu,
que ets el meu déu?

M'aixecà suaument, me tombà sobre el pallet d'espart, i es plantà
dret al meu davant, amb els bmços plegats i les cames eixancarrades.

-Vaja, s'ha acabat!- exclamà. -¡Si fem el plaga, això se'n va al
botavant! Ja em sembla que sento la ressaga. No m'estranyaria que
l'avi Mauva s'hagués deixat caure a la deriva. Ell no hi veu massa,
ni ès fi d'orella; i, amb aquest temps tan assarreït... llamp,
llamp!... i tan a la vora com passem de la costa!... Marianna, ja ho
veus: no m'hi puc estar, amb tu. Tingues enteniment; no siguis
rampelluda... aplaca els teus nirvis: fes llei de la necessitat.
Plorant i espeternegant no s'adoba el temps. La llevantada ès
forta... Oh! i encara pot ser que es desplegui més, perquè ara el
ruixat l'aixafa una mica; però... eu! res de negar-nos, ni morir, ni
tots aqueixos disbarats que barrines. La Santa Rita n'ha aguantats
de més forts, de tràmpols. Deixa-la per a mi, que jo li conec el
gènit. Negar-nos! Encara que haguéssim de navegar a capbussons,
entre dues aigües, arribaríem a port: ¡n'estic tan segur...! Això
sí, jo m'he de menar la canya: no em fio de ningú més. Jo sé el que
tinc entre dits: ho sé, Marianna. Tu aquí: paciéncia i... moixoni!
Si et mous, te faig lligar i... ¡abaix a la cambra, com un farcell!
Aquí no en seré, de pare pedaç: no t'ho pensis. Aquí... Déu i jo!:
no hi ha més amos. I si el mar referma, no t'hi voldré pas a
coberta. Mira, en Pau ja s'ès esguerrat d'un braç: vet aquí lo que
s'hi guanya. Au, ara ja ho saps. Escabella't i rebequeja, i fes lo
que vulguis; però recela't. Me'n vaig a la meva, a salvar-ho tot.
Responc de sis vides.

La remor del mar i del vent enfosquia o embarbollava moltes
d'aquestes paraules, massa rogalloses per a no confondre's amb ella;
mes jo les entenguí totes, per malament que les sentís. No se'm va
acudir pas contradir-les. Començava de compendre que la meva fallera
de suara no era sinó una bogeria ben inconvenient, filla de la
tensió del meu esperit. Al principi anava somicant. Després ja no:
escoltava enfavada, amb la boca oberta, i experimentava aquell
consol que solen trobar els malalts en l'enraonament d'un metge que
sap encoratjar-los. Aquella seguretat, aquella energia amb què
s'expressava el pare, exercien una influència sanitosa en els meus
nirvis. La seva fortalesa obrava com un tònic sobre el meu cor.
Quina fe posava l'home en el seu art! I que es veia que no eren
comèdies, no. Inspirava confiança perquè en tenia. Tot escoltant-lo,
la meva pensa descansava en ell amb un repòs!... I, quan donà per
acabat el seu parlament i em deixà, vaig sentir, sí, la pena sorda
que l'apartament d'una influència beneficiosa produeix sempre, però
ja sense neguit. Vaig restar encantada, amb el cap tot buit, i, amb
una gran lentitud cerebral, vaig pensar que era bo que el pare
treballés per salvar-nos, i no que s'engorronís al meu costat
amoixant els meus rampells.

Se sentia una remor fonda, que creixia i i decreixia a estones
estones. No es veia res. La pluja, esparpallada pel vent, formava
arreu una espessa polsaguera, en la qual amb prou feines s'obirava
l'estuf de l'onatge amb sos llengots d'escuma voleiadors.

L'avi Mauva va tornar, moix i preocupat, acompanyat d'en Cadernera,
que, venia tremolant de fred i bategant de dents. El vell s'ajagué
en el sarrió, i el xicot s'agemolí en un panyet que en sobrava,
recalcant-se d'esquena a les cuixes del jai, tot mirant-me
desoladament amb l'aire confidencial de qui espera trobar la
simpatia d'una dolor semblant a la seva.

-Què ha passat?- vaig preguntar. -¿On són, en Pau i en Vadô?

-Són a sa teua cambra- contestà l'avi. - Hi han baixat perquè allà
hi ha sa bitàcola: saps?... es rebost, que diguéssim. En Pau ha
rebut d'un braç, i necessitaven draps i benam. A sa bitàcola hi ha
de tot.

Va callar, enrotllà una mà entorn del pàmpol de l'orella, i escoltà
cap a estribord. La remor creixia.

-Pobre Pau!- va fer en Cadernera sospirant.

-Ha pres molt mal?

-S'onada furienta li ha tombat s'armariet sobre un braç contra sa
borda. ¡Podeu comptar!... Té es braç aixafat.

-Què saps tu, llengut?- saltà l'avi Mauva incorporant-se sobre un
colze.

-Sí, sí-barbotejà el xicot abaixant el cap. -Vós també, ho sabeu. No
hi remenarà més cassoles.

-Aviat que et vento un revés!- digué el vell. -I ara! No el cregus,
pubilla: aquest marrec avui ho veu tot amb vidres de multiplicar.
Més valdria que callessis i dormissis, castanyola: has perdut
s'oremus. Mira, aquí ve en Pau. No deu pas estar tan mal parat com
això.

La remor anava en augment.

En Pau duia el braç en suport dintre un mocador, del qual li sortia
un tros de mà embenada. Caminava a poc a poc i procurava
escapolir-se d'en Vadò Set-trossos, que el seguia amatent com per
ajudar-lo, i que en realitat no li causava sinó molèsties amb les
topades que li donava amb sos membres esgarriadissos i son cos
esbalandrat.

Ambdós s'assegueren a prop meu. En Pau estava groc i embotornat, i
no podia arribar a obrir els ulls, de la pruïtja que li feien al
caure en ells les gotes de la gran suor que li amarava la cara.

-Vés-te'n a jeure as teu pallet, home- li va dir en Vadò.

-No- contestà en Pau amb un ronc.

-I bé, què ès això?- preguntà l'avi Mauva.

-No res- va respondre en Vadô Set-trossos: -carn esqueixada i nirvis
agraviats. Sinó que en Pau ès un delicat d'en Tendre, i per res
carina que ni un gos quan li escapcen sa cua.

-Jo!- exclamà en Pau. I pruint de dents amb escarritx, i aixecant un
puny clos que tremolava, afegí: -¡Només voldria regalar-te amb sa
meitat des meu mal, i ja et sentiríem, gran lladre! Afigureu-vos que
m'ha pastat sa llaga viva, resseguint-me sa ossada de nu en nu, a
veure si emmetxa, a veure si no emmetxa... ¡puny... alada!

Unes quantes capbussades violentes, que ens obligaren a cuidar de
que els nostres jaços i seients no fugissin de lloc i se'ns
emportessin, trencaren l'enraonament.

El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una
extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a
tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera
d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes, i al darrera
d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant
sentir aspre trontoll de pedregalum rossegadís, i de vegades uns
esclats com de barrinades subterrànies.

L'avi Mauva s'esverà.- Per Maria Santíssima! ¡sembla que sa terra
ens cossa! A on som?

-No li coneixeu es rumbai?- va cridar en Vadò Set-trossos. -Ès sa
Forcanera, que no sap de lladrar sense arrossegar per sa boca sa
seua llengua de trucs.

-Llampus!- exclamà el vell alçant-se esborneitat. -Això sí que no
m'agrada! ¡Déu ens ajut! Encara embarrancarem!... I jo en tinc sa
culpa: ¡m'hai deixat caure a sa deriva, i estem engolfats!... En
Saura, amb es treu... ¡Alerta, alerta! A ont ès, sa punta de Santa
Anna? ¡Ai, Maria Santíssima!

Encara no havia acabat de parlar que corria adalerat cap a la borda.
Tots el seguírem. No sé pas com fou possible que jo, que, serena, no
hauria donat quatre passes sense perdre l'equilibri, hagués, amb
l'alarma, creuat la coberta sense ni tan sols trampolejar: no m'ho
explico; però lo cert és que ni em vaig adonar de que no trepitgés
pis ferm, i, corrent com els mariners, vaig arribar juntament amb
ells a l'escollat de proa i em vaig arrapar als bitons, al costat de
l'avi Mauva.

El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts
edificis gòtics mal esbrollats de llurs agulles i torricelles,
desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret
de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Anna, a les quals les
ones s'enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de
Fúria. ¡Malaurada la nau que hagués sigut llançada contra aquells
caires i esgardissos! Difícilment cap tripulant n'haguera escapat
amb vida.

Al primer cop de vista creguérem anar per bon camí; però el nostre
goig no fou de durada. Amb el reflux l'aigua s'enfonsà entorn dels
penyals amb furgador esgarrapament, i, enconcant-se, enconcant-se,
ens xuclà cap a sa balma, modificant la nostra situació i
acostant-nos al perill. Aleshores, per una il·lusió d'òptica, semblà
que els dos monstres de pedra creixien brollant de la mar,
sollevant-ne ses culasses arrosegallades. Se diria que tenien ànima
i desig, i que ens abordaven somoguts per una fonda i trontollosa
respiració. Per llurs crestes, que es despullaven d'escuma, anava
davallant la negror, i l'aire s'enfosquia sobre els nostres caps.
Quasi no vaig tenir temps d'emocionar-me ni de pensar en res. La
màquina del meu cervell s'havia aturat. Talment me sentia atreta
pels dos monstres amb una aspiració d'engoliment. Per a mi eren sers
vius, ferotges... Ja el nas percebia llur aspra tufarada, semblant a
la d'un vell crustaci. No sé quin malefici, que ullprèn i paralitza,
s'exhala de les coses terribles. Tots estàvem inactius i encantats.

El pare, no obstant, va governar resoltament. A riscos de bolcar la
barca, que amb el treu no és manejable sinó vent en popa, va orsar a
la desesperada. Sofrírem tan fort recalcament, que la banda on
estàvem arrambats se submergí per complet, i els xarbots me cegaren.
Quan vàrem redreçar-nos, vaig veure que corríem de dret vers un
niell, que grunyia basardosament a curta distància. Sens dubte ens
hi anàvem a esbardellar. Vaig flectar les cames i la cintura amb un
moviment instintiu. Però no: l'evolució havia sigut ben calculada
pel timoner. Revingué el flux, una ona muntanyosa que corria cap a
la costa ens empenyé i aixecà, i en un obrir i tancar d'ulls ens
esmunyírem per sa tempestejada carena salvant el freu que s'obria
entre el niell i la punta de Santa Anna.

Així passàrem; i, quan un xàfec de ruixims i un tro eixordador ens
assabentaren de que l'onada es rebentava en el roquer, ja nosaltres
la faldejàvem en plena mar, i no pogué sinó engolfar-nos, amb sa
moridora empenta, unes quantes braces endins de l'ensenada de
Blanes.

Allí un espectacle interessant ens retingué abocats a la banda.
Entremig dels cabdells més revolts de la ressaga, una barca de
mitjana, sorpresa a la fonda pel mal temps, rompudes les cadenes de
les àncores, mig tombada i de través, era empesa pels rompents cap a
les roques de garbí. Més no estava pas desemparada: uns quants braus
li havien portat un cap, que la unia ja amb la terra. El llagut de
què s'eren servits reganyava son negre costellam desfolrat entre les
escumes, llançat d'ací d'allà per les ones, que l'alzinaven i se'l
prenien com embriaga soldadesca que juga amb una senyera de
l'enemic. Les campanes tocaven a sometent: -Nang! nang! nang! -De
tots els carrers sortia gent a glopades.

-Si no s'afanyen no la salven- va dir en Vadò. -Ès sa _Llarga_.

L'avi Mauva va fer que sí amb el cap. Tant ell com els seus companys
estaven seriosos i miraven sense parpellejar.

Una gernació immensa omplia la platja. Hi havia acudit tot el poble,
rics i pobres, tomant el ruixat. Tothom s'havia llançat fora de
casa, com una sola ànima, a l'avís de les, campanes: -Nang! nang!
nang!- El formiguer humà vibrava i ondulava sota la veu del bronze
sagrat, i... au! al treball!... Cent tràmecs caven el sorral,
obrint-hi un ample solc per fer l'escar. Si un braç se lassa o ès
maimó, deu s'allarguen a reclamar-li l'eina. I mentrestant hi ha un
estol que enseua pals, i un estol que en tragina. -Nang! nang!
nang!- Els caps de colla s'improvisen, l'ordre s'estableix per si
sol, les obres se realitzen amb la rapidesa del pensament.

Els desvagats, homes i dones, ansiosos d'atansar-se al lloc de la
feina per pendre-hi part, cercaven pas pel trencall mateix de
l'aigua, ficant-s'hi, a voltes, de peus sense mirament. Tots
desitjaven ser útils. I, quan el cap de treure els fou cedit, s'hi
enforcà de seguida una munió de persones de tots estaments, que
s'estengué en tirallonga cap a la boca d'un carrer.

-Hi són tots, mares i cries! tots fora els que venten ses campanes!-
exclamà en Vadô Set-trossos amb emoció.

En Pau se va descuidar d'estrafer els seus renecs.

-Recarai, quin poble! Així no es necessiten argues. Una muntanya,
arrossegarien!

-Au, aquí, gent de bé! au!- cridà l'avi Mauva tot traspostat. -Poble
de bona nissaga! Beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au,
aquí, a sa lluita! as jornal de sa paga de Déu!

A manera que el cap de treure anava sortint del mar, més i més gent
s'hi aferrava. Allò era un deliri. A un senyor de casaca i trona
(aquestes dues peces en aquell temps eren d'ús quotidià entre
persones de certa posicioneta) el vent se li endugué el barret; però
el bon senyor no desemparà la corda: seguí tirant amb la pluja sobre
la testa nua.

A pesar de la fressa atabaladora del temporal, se sentia el crit de
-Hissa! hissa!-; perquè no el proferien solament els que
treballaven, sinó tot el poble alhora, que, no podent contribuir
d'altra manera al salvament, l'estimulava i s'hi afegia almenys amb
la seva veu. I l'-Hissa! hissa! hissa!- sonava més fort a manera que
la barca, objecte dels generals esforços, s'acostava a la riba. I
quan, a l'atracar, la quilla prengué els primers pals, i els
tripulants brandaren en l'aire llurs gorres en senyal de xardorós
regraciament... Reina del Cel!... aleshores aquell crit de treball,
aquell -Hissa! hissa!-, fou repetit amb un accent de victòria que
s'emportava l'ànima. Era un himne grandiós, corprenedor. Els
elements l'orquestraven amb llurs trompes i baixons de gegant.
Pujava, creixia... fonia la música terrible de la naturalesa dintre
un sentiment excels. Jo m'havia oblidat de mi mateixa... Els cabells
se m'enriçaven.

-Visca!- clamà l'avi Mauva, pàl·lid com un mort i amb un reguerany
de llàgrimes a cada galta.

I tots agitàrem els braços i esclatarem en una salutació, que en la
meva boca no fou sinó un aliret histèric, agut, inarticulat. Ah!
Segurament la nostra veu no pogué pas arribar a la bona gent a qui
anava endreçada, ni, enc que l'haguessin sentida, podien ells
figurar-se que els vinguessin aplaudiments d'uns mísers navegants
mig perduts en la revoltura, però, sigui com vulgui, mai un poble ha
sigut saludat amb més ver i generós entusiasme.

Mentrestant Blanes fugia, fugia...

-Si ara atraquéssim, no ens mancaria pas ajuda- insinuà en Pau.

-I com ho voldries fer?- replicà en Vadô. -Si a sa boja et tiressis
a embarrancar, potser no ho contaries, caret. Si de cas t'haurien de
portar un cap i preparar...

-I ara!- saltà l'avi Mauva. -Gràcies a Déu no tenim necessitat de
que ningú exposu sa seua vida per nosatros. És pecat, abusar de sa
caritat des proïsme.

El pare devia ser de la mateixa opinió. Blanes fugia, fugia... La
pluja i la distància anaven emboirant la gernació que tant ens havia
interessat. Les siluetes de les persones se fongueren en una sola
taca negrenca, el conjunt s'esfumà... Després gent i platja
desaparegueren darrera la blanquinosa fumarada que aixecaven els
rompents. La vila, anierada en un clotarell de muntanyes, presentava
un aspecte fatídic. El campanar de sa encimbellada església, capçat
d'una corona estranya, amb son cos bru i encirat i el seu rellotjàs
a tall de medalla pectoral, prenia la figura d'un àugur ciclòpic,
dret al costat de l'ara, amb tot el poble agenollat als seus peus.
La Palomera revestida d'aigua xarbotosa, com un ronc perol que bull
i s'estufa i es vessa a dojo, passava, fantàsticament. Arreu bromes,
pluja, udoladissa... El paisatge fluïdificant-se en l'ambient tèrbol
i ombradís: un paisatge de somni pesat. La imaginació creia
pesenciar aquella obra sense nom de què parla el Macbeth.

-Blanes, Blanes, terra de s'alegria!- exclamà en Vadò: -avui
entristeixes es cor des teus fills. Es dimonis ballen pes teus
turons i s'infern ronca sobre tes platges.

Ens havíem engolfat massa, i amb el treu no era possible remuntar la
punta de la Tordera: fou precís arriar-lo i pegar una bordada enfora
amb la pollacra i la mitjana. Jo, en això, vaig romandre aferrada
als bitons. A l'agafar el vent pel car, la barca es decantà de la
meva banda. Sovint sovint l'aigua pujava fins a banyar-me els
colzes, i a voltes me flagellava el pit i la cara i tot; i després
de l'estuf queia de cop, espallongant-se cap a sa garbí, presentant
una superfície negra i arrugada com la crosta que forma el quitrà
quan se pren de sobte sota una airada freda i violenta. Al costat de
barlovent batia l'onatge furiós. Adéu, terra! Ja les muntanyes no
s'obiraven sinó com a parraquets blavissos en mig de la nuvolada. El
terrabastall havia cessat i l'orella trobava certa pau. El nostre
bastiment me feia l'efecte d'un ser desesperat que corregués
gemegant roncament per un desert.

Adéu, terra! ¿Quan i on la tornaríem a atènyer? Què seria de
nosaltres? Els llocs propis de la vida humana se'ns tancaven, n'érem
exiliats per un temps incert. Aquest pensament m'oprimia el cor; i,
no obstant, me sentia més animada que al principi del temporal,
tenia fiances. Després de tants espants i emocions, i d'haver salvat
tants perills, començava a refiar-me de que ens sortiríem de tot.
Quan no ens hem perdut fins ara,- vaig pensar -¿què ha de venir, que
ens tombi?- Lo únic que em donava ànsia era la nit; però, en fi, la
Santa Rita era valenta i el timoner entès: què molt seria!...

Un cop lluny de terra, viràrem en popa i s'armà de nou el treu.

-Que t'has ensopit, pubilla?- em digué l'avi Mauva esbufegant,
cansat de la maniobra. -Apa! ja podem tornar as nostro jaç.

-Atureu-vos, l'avi -féu en Pau. -Des d'aquí s'ha de veure es turó
des Vilar i...

-No el cercus, caret- saltà en Vadô: -sa pluja se'l menja. Emprò sa
Verge té ets uis més clars que nosatros, i prou ens deu filar.

-Que no ens deixu de sa seua mà -exclamà en Pau- Li haurem de dir
una salve: no?

-Està bé; però ella ens sentirà d'onsevulla -contestà l'avi Mauva.-
Aquí ens mullem massa: anem a sopluig. Repenja't as meu braç,
pubilla.

Així que vaig desemparar la banda, vaig adonar-me del meu gran
defalliment. Els ulls me feien pampellugues; el cap m'anava en roda;
les cames quasi no em podien sostenir... Sort del braç del meu
acompanyant. Gairebé esbalaïda, me vaig deixar caure sobre el
pallet, amb el ventrell adolorit i la gola contreta. Estava tan
lassada, que ni habilior vaig tenir d'agenollar-me per a resar la
salve.

L'avi Mauva s'havia tret de l'infern del gec uns goigs de la Mare de
Déu del Vilar, i els havia apuntats amb quatre agulles al piloc de
farda, en una balmeta arrecerada del vent, endegant-los de manera
que se'n veiés l'estampa de la Verge. Davant d'aquella humil
estampa, els mariners, de genollons i a cap descobert, varen aixecar
en veu alta i a l'uníson llur pregària; i vaig reparar que el que
l'acompanyava amb més sospirs i girades d'ull en blanc era en Pau.
Pobre Pau! que descolorit estava -«Déu vos salve, reina i mare de
misericòrdia!...» -El brogit matava les veus. Els bosells repicaven
tristament, com les matraques en Dijous Sant: -Trac, trac, trac...

Acabada l'oració, en Vadô i en Pau varen portar galetes i vi ranci.

-Una mica de reixopó, pubilla -me va dir l'avi Mauva.- No manca pas
tot: encara sa guingueta està ben proveïda. Demana: no et deixus
enfredolir es cor.

Tal vegada el decandiment era la causa de l'angúnia que s'havia
apoderat de mi. Vaig posar-me a menjar amb la bona voluntat del que
cerca guarir-se; però la galeta se'm desfeia per la boca en una
serradina eixuta, que se m'aferrava a les genives i a la volta del
paladar, i sols a còpies de beure podia empassarme-la. El meu cos no
estava per a viandes. En canvi el vi m'anava d'allò més bé:
despertava en el meu ventrell una caloreta suau, difonia pels meu
membres una rampa agradosa i m'emboirava el cap dolçament. Vaig
escurar el meu vas fins a les escorries. Després me vaig allargassar
i vaig trobar una positura còmoda. Sentia cert estoïcisme. Que
passés lo que passés, podia adobar-hi res, jo? ¿Per què preocupar-se
i perdre el repòs? En últim cas, morir. Psè! i què?... M'acodormia.

Els mariners s'havien reanimat amb la beguda i conversaven ells amb
ells; mes llur parola m'inspirava una indiferència supina, per lo
qual no hi parava atenció i no en recollia sinó frases voladisses.
-Tant mateix, d'ençà que hai afegit oli a sa llàntia, es ble de sa
meva ànima fa tota una altra faró- digué en Vadô Set-trossos. I el
vaig veure gambejar de quatre grapes, igual que una escamarlada
aranyassa, per damunt del piloc, i entaforar-se d'anques, cuixes i
esquena, fins a sota aixelles, dintre un dujat d'esparcines. En Pau
va mormolar una llarga explicació, de la qual no vaig entendre sinó
alguna que altra paraula exclamatòria i la frase -¡Això no
s'enfonsa!-, que acompanyà d'un enèrgic cop de peu. Més tard l'avi
Mauva, s'aixecà amb el tapaboques al coll. -Adéu-siau. Si convé ja
avisareu, Per ara sa cosa marxa.- I desaparegué cap a proa. Encara
la seva imatge ballà pel meu cervell una bella estona... amunt i
avall, amb el tapaboques convertit en unes alasses vaporoses... Vaig
adormir-me del tot.

No crec que dormís un quart. Vaig despertar-me en el moment d'un
fort capbusseig de la barca, amb una aprensió penosa: la de que
m'havien doblegat pel mig del cos i la cintura se'm segava. I,
realment, tenia la boca del cor esllanguida i macada. El cap me
dolia, la cara se m'enrosava de freda suor, i l'aire s'enraria
davant dels meus llavis. M'entrà un gran desfici. Queia un davassall
de pluja. El treu, abombat pel vent en forma de volta, rebia amb
ronca remor el xàfec furient, i vessava a dolls per totes les vores.
La meva neguitosa activitat cerebral no trobà millor manera
d'exercitar-se que seguint i comptant aquells dolls esbulladissos i
variables que s'estroncaven i rebrollaven per tot arreu, ara rajant
en gruixuda trena, ara desfent-se en uns rosaris de gotarrasses, ara
desfilant-se en voleiadors regalims d'argent. Els vaig comptar i
recomptar una pila de vegades. ¡Quin paletrís hi tenia! -Hala,
tornem-hi: cerquem el terme mitjà dels resultats obtinguts. No, no:
deixem-lo a mig sumar.- I vinga anar-se-me'n els ulls a comptar de
nou! Una feina de boig! Ja procurava distreure-me'n però allò era
com un vici: m'hi lliurava sense adonar-me'n.

Mentrestant en Cadernera s'havia anat acostant cap a mi, asseient-se
gairebé sobre la meva roba. Cercava la meva companyia, però el
pobrissó no deia res. De tant en tant fitava en els meus ulls les
seves nines, plenes de condol, i brandava el cap en silenci o
sospirava fondament. La meva mà se va trobar amb una de les seves i
encaixàrem.

-Fill meu, quina mà més freda que tens!

-Oh! això rai!- va fer ell regraciant-me amb una apretadeta.

Jo li vaig tornar aquella mostra de bon afecte, i romanguérem
agafats. De vegades, amb el moviment de la barca, la farda que ens
servia de respatller se n'anava de gairell o s'esllengava endavant,
molestant-nos, i havíem d'arreglar-la. Aleshores, naturalment, les
nostres mans se desjunyien; mes així que, enllestida la feina, ens
ajèiem de nou, elles se cercaven d'esma i es tornaven a enllaçar.
Aquest contacte era per a ambdós un consol, un remei contra la por.
Les nostres ànimes porugues se confortaven acostant-se, així com en
una gàbia dos àucells malalts s'escalfen mútuament, estarrufats i
ajuntadets en una mateixa barrella.

D'aquesta manera estiguérem temps i més temps. En Pau i en Vadô no
es movien ni es posticaven, testos en llurs seients, muts, girats de
cara a estribord, donantnos l'esquena. Jo seguia comptant els
regalims que vessaven del treu; i era tan impertinent la meva dèria,
que, quan fatigada d'aquell morbós treball tancava les parpelles per
desmerèixer-me'n, la mà se me n'anava a comptar els nusos dels dits
d'en Cadernera.

L'espès ruixat reduïa la visió a un cercle limitadíssim. Tot just
s'obiraven les ones que botaven frec a frec de la barca. Aquella
revoltura me recordava la que es mou en un pou a l'entorn d'una
galleda sacsejada per les primeres estrebades del que la vol hissar.
I ¡sempre igual, sempre la mateixa fluctuació, sempre enclosos
dintre el mateix circuit gris perlejat!

En Cadernera brandava el cap apesaradament.

-Això ès temps de bruixes- mormolà.

-Perquè?

-No sé: sempre ho hai sentit a dir. Ses barques van Ramonet,
Ramonet, quina paret toques. Si les encamina s'àngel bo, no es
perden; però... És quan hi ha més desgràcies.

Cap a la fi de la tarda la ventada refermà, s'obriren esvorancs en
la polseguera del ruixat, i es descobriren grans clapes de mar d'un
verd i rogenc. Aquella coloració era deguda a l'aigua terrosa de les
rieres i torrents. El nas percebia el tufet fat característic de
l'argila. Vaig judicar que no devíem ser gaire lluny de la costa; i,
efectivament, una mica més tard la pluja va minvar, s'eixamplà
l'espai, i vaig llambregar una platja llarguíssima, coberta d'un
bellugós ramat de moltons que corrien cap a garbí en inacabable
desfilada. Enlloc se veia cap pastor. Les masses llanudes marxaven
soles, saltant, saltant. Però no, no eren moltons: vaig reparar que
alguns voleiaven: no eren sinó borrallons de bromera que l'escuma
grassa deixava, al fondre's, en el sorral, i que el vent s'emportava
fent-los córrer de tomballons per la riba deserta. La campanya
estava inundada. Alguns sàlics, escapçats de branques, s'aixecaven
en actituds de desesper sobre el xipoll, mostrant al cel llurs
braços bonyeguts i mutilats. I, en el mar, aquells capgirells de la
ressaga, aquell brogit... i banques perilloses que sobreeixien
aixaragallades en el reflux, i que, quan el fluix les assaltava,
escopien, a través dels rompents, violentes sorrades. Anava
vesprejant.

El pare devia haver-se aproximat a la costa per fer un
reconeixement. De seguida se n'allunyà a tota orsada que li pemetia
el treu.

-Ja es dia no ensenya sinó sa punta morada de ses seues ales- va dir
en Cadernera: -sa nit ve a mes correr.

-Sí, caret. Has conegut la riba?

-Era sa punta des Besòs.

En Pau i en Vadô se n'anaren a encendre els fanals. El ruixat, que
s'era enretirat cap a llevant, tornava altra vegada a rems,
desprenent-se dels núvols a llargs serrells.

Quasi no hi hagué vespre. La nit va entrar amb la revinguda de la
pluja. En Pau i en Vadô varen cridar l'avi Mauva, que dormia sota
proa, i tots tres plegats, fent-se llum amb un fanalet, se reuniren
amb nosaltres per sopar.

-Sa pau de Déu sigu amb vosatros- va dir l'avi Mauva saludant-nos.

En Vadó ens donà un plat de terrissa a cada u.

-Avui lo més calent ès s'aiguera- advertí en Pau: -amb aquest
tràngol no es pot cuinar; però... gana hi haju. Hai encetat una
llauna de sardines as brou i una altra de botifarres. ¿Per quina
voleu conlençar?

Ningú tornà contesta. L'avi s'acostà a l'orla.

-Quin ploure!-exclamà, estremint-se amb la sobtada tremolor d'una
esgarrifança.

-Es sa mar de dalt que cau sobre sa de baix- va dir en Vadó.

-Que caigu! ¡Que gitu d'un cop Satanàs tota sa sua verinada, mal com
no es rabenta!- saltà en Pau. -Així s'ofega es vent i s'aplaca sa
maror. Es temps ha de destorbar d'una manera o atra. Ara ès quan
anem a sa bonança: es capbusseig no ès tan fort, i de mitja hora
ençà no hem embarcat una gota d'aigua salada.

-Hem! hem!... -va fer en Vadô abaixant el cap.

L'avi Mauva tornà a esgarrifar-se.

-Quina negror! Sembla que estiguem dintre una ampolla de tinta.

En aquestes vaig sentir una gran fressa... un bleixar monstruós, una
alenada rufladora, que ens envaïa. No esclata, creix, atabala i
retruny més de pressa en el cervell la roncadera d'una tora
esborneiada que ve a topar amb la nostra orella. Ni temps vaig tenir
de pensar -Què és, això?

Vaig rebre una forta commoció, vaig botar en l'aire i vaig caure
d'esquena, mig esbalaïda. D'una llambregada, en el curt espai que
mitjançà entre el bot i la caiguda, recordo que vaig reparar una
pila de coses: unes roentors que ratllaven la fosca de la nit; en
Vadô Set-trossos llançat contra una escala de corda, amb els braços
i les cames esparrancats; un fanal esbardellat, amb el ble encara
encès, que cremava sobre coberta en mig d'un bassal d'oli; un núvol
de fum que m'empudegava; la barca sencera davallant a l'abisme amb
la cruixidera d'un bosc que s'estimba en una esllavissada. I vaig
caure, i una massa d'aigua bramulosa passà per sobre meu,
ofegant-me, arrossegant-me... Jo no estava pas en ús de raó, però em
vaig defendre per instint arrapant-me d'esma ací, allà, en tots els
tocoms que assolia.

Així que poguí treure el cap a respirar, la veu d'en Pau ferí les
meves orelles.

-Lladre! lladre! assassí!- cridava. -Es Marsellès ens ha passat per
ui... lladre!... i no s'atura! Som perduts, misericòrdia de Déu!

L'espinguet d'en Vadô Set-trossos sonava un xic més lluny, cap a la
proa:

Auxili! auxili!... Ohè! ohè de sa gent!... Auxili!...Ohè!... Vira!
vira!... Ohè! ohè!...

Jo també volia cridar; però, de la manera que sol resultar en un
somni pesat, el meu pit s'esfreixurava, els músculs de la meva
gargamella es dilataven, sobrepassant tal volta els límits que la
bona emissió de la veu reclama, i no podia produir sinó un xiscle
sord, semblant al d'una serp espantada. I mentrestant gambejava de
quatre grapes, xipollejant, fugint de les llumenetes fosfòriques que
brillaven en l'aigua, i que, en la meva terror, me feien l'efecte
d'ullets horribles, trets a espiar-me per l'abisme, que se'm volia
dragar. Donava voltes... havia perdut l'orientació de la barca...
m'encaminava cap a on sonava trepeig, amb l'esperança de trobar
algun company; i, quan el trepeig s'apagava, m'estemordia, creia
haver errat el camí, tirava per altres indrets, i, per totes parts
m'eixien al pas les fantasmes d'aquella nit infernal, obligant-me a
la retirada. Per fi, entre el brogit, m'arribà una remor de veus.
Vaig aturar-me, i entenguí algunes paraules d'un diàleg ràpid.

-...averies?

-Sí, sota sa regala: es folrat de proa...

-Vararem sa llanxa...

-Esbotzada.

-...la noia?

-No sé.

-Governeu vós... dret a fil del vent... Marianna! Marianna!

-Coratge, Saura!

-Marianna... Marianna!...

Jo volia contestar i no podia. -Aquí! aquí!- El crit, entelat,
s'extingia abans de sortir de la meva gola. M'havia incorporat sobre
els genolls. -Aquí! aquí!- El pare s'abalançà als meus braços,
m'agafà per sota les aixelles i m'aixecà en sopols, prement-me
contra el seu pit i estampant amb boca esbufegosa un petó sota la
meva barba, mentre el meu cap se tombava desmaiadament endarrera: un
petó que era tal volta el primer que he rebut dels seus llavis.
-Filla!- I vaig sentir la commoció del seu ample pit, atrontollat
pels sanglots.

De seguida es posà en marxa, caminant a embornades sobre el pont
balandrejador de la nau, emportant-se-me'n a coll a través del
xàfec. El seu respir xiulava en les meves orelles. Jo quasi no sabia
on érem ni lo que em passava. Pugem, baixem, fluctuem entre les
tenebres... A l'últim, topem amb un cos dur, percebo una celístia
penosament visible, reparo algunes ombres, i m'atalaio de que som
arribats als bancs galliners de popa.

Allí el pare se'm descarregà restant assegut al meu costat, amb un
braç enrotllat a la meva cintura. L'infeliç panteixava de fatiga i
esclafia sorollosos sanglots.

-Déu! Déu!- anava dient a borbolls. -Quanta desgràcia!... Déu! Déu!
¿Per què m'haveu empaitat així? Tota la vida m'he escarrassat, he
lluitat... per tu, Marianna!... perquè les meves suades eren seda
sobre el teu cos, pedres fines en les teves arracades... Un flam
d'alegria sortit dels teus ulls m'ho pagava tot. ¿Què se li'n dóna,
a la vella atzavara, de deixugar-se fins a morir, si el seu lluc se
n'aprofita i treu una floreta més?... Morir! No hi pensava. Avant!
Arreconem dobles de quatre per a la noia. Déu! ¡Això és massa!... I
tu... ¡malvinatge el teu cap verd!... ¡t'havia d'haver garrotejat,
abans que embarcar-te! I tanta desgracia! Deu! Deu! ja es veu, que
ens voleu perdre!

Jo, escanyada per l'angoixa, no podia dir un mot: me revinclava
opresa, ofegant-me... Ell agafà una de les meves mans i se l'acotà a
la garguera, fort, fort, com si amb la força mateixa de la carícia
volgués estroncar els seus sanglots.

-Marianna! què tens?... Ah! tu no podràs aguantar-ho, això! No en
facis cas de mi: no sé lo que m'enraono. Te volia dir adéu... perquè
un hom no sap lo que pot passar; però... res, he obert la
resclosa... i allà va! No, no estem pas perduts, encara. Coratge,
Marianna! coratge! Vaig a treballar. Ens salvarem: jo sé lo que s'ha
de fer. Només tinc por per tu. La nit serà penada. Procura
aguantar-la, Marianna; procura aguantar, pobreta! Vui ser home per a
tu i per a mi.

S'aixecà del banc, va ajupir-se, obrí els calaixos galliners, i en
tragué un manyoc de cordes, que m'ensenyà.

-Mira, t'he de lligar: ès necessari- digué començant a fer-ho. -Una
ona se te'n podria portar o rebatre't malament contra algun tocom.
¡Tu no saps la força que ténen, aquestes maleïdes!... Així... ben
lligada als barrons i al caçaescota... que no et puguis
atruquejar... així no hi ha perill. El bastiment no s'enfonsarà: no
tinguis por. Quan vingui l'onada, ajup el cap sota la borda. Ningú
es mor, per aguantar el respir una estona. Convé que siguem valents,
Marianna. El meu pare m'ho havia dit cent vegades: -«A la mar no es
perd sinó el que es desespera: no hi ha que rendir-se mai.»

S'ajupí altra volta i tragué dels calaixos galliners unes coses que
lluentejaven. Eren destrals. Se'n posà dues a sota l'aixella i una a
la mà.

-Adéu!- va dir. -No puc fet estaries. Sents com me criden? Se tornen
boigs: no saben lo que es pesquen. Adéu. La nit serà penada, però no
perdis mai les fiances. Jo vigilo: sents? Coratge!

Vaig estendre els braços. -Pare! pare!- Ell m'esguardà entregirant
només el cap, arrambant la barba a l'espatlla. -No: prou. Adéu.

En això vaig reparar una mena de palpitació en les tenebres, i se'n
destacà una ombra de figura humana que vingué picant-se els polsos i
cridant desaforadament.

-Misericordia, Senyor!... Saura, Saura!... Fem aigua! ens omplim!...
¡Misericòrdia,  Senyor!... Sa bodega s'omple... ¡Ja sa proa es
comença d'enclotar!... Ens enfonsem sense remei!  Mise...

Emmudí sobtadament i reculà un pas trampolejant. El pare, que havia
arborat una destral i la descarregava amb un moviment d'enuig, va
desviar-la en ziga-zaga, per no escallimpar-lo, i la abaté a poc a
poc.

-Covard!- exclamà. -Amb una mica més que us deixo senyat per a
sempre. No en vui, de covards, a bordo! ¿Què ve a ser, aqueixa
escandalera? ¡Crideu fort, que potser baixarà el Sursum corda!...
Mussol! Déu diu: «-Ajuda't i t'ajudaré.» ¡Au, a treballar! Ja ho sé,
que fem aigua, sí; però també sé que ningú que segueixi la meva veu
pendrà mal. ¿Home, Pau, ¡no sigueu mussol!... Heu's aqui una eina:
s'ha de treballar. A mar no es perd sinó el que es desespera. Veniu.

Ambdós se n'anaren costat per costat, i el negrall de llurs cossos
s'esvaí, sacsejant, en la fosca espesseïda per la pluja.

Restí sola. El desordre nirviós, l'opressió, el fatic, les terrors
imaginàries, se m'eren apaivagats. Amb una serenitat fonda i
desesperada, la meva ànima entrava en possessió de la vera realitat:
el temporal, la topada, el naufragi imminent... Vaig escoltar. ¿Qui
sap si era gaire a la vora, l'ona que venia per mi? Cada davallada
de la barca em semblava un esglaó baixat de més cap al sot que ens
esperava. Vet aqui l'hora suprema, aquella que pesa sobre tots els
instants de la nostra vida. Era precís preparar-se, cristianitzar el
cor, tan ple de món, tan descuidat de les coses d'ultratomba: era
precís; però com?... Vaig pensar en Jesucrist, i em vingué a la
memòria un pas de l'Evangeli, un pas, que sempre m'havia entendrit:
aquell en què el diví mestre, caminant al suplici, adreça una mirada
de queixa i d'amor a Sant Pere, que l'havia negat. La figura amable
de Jesús se'm representà, mirant-se'm d'aquella mateixa manera, com
dient-me -Te vull perdonar. Abandona el darrer afany terrenal que et
resta, el desig de viure. Accepta el calvari: segueix-me.- I sí, jo
prou hauria volgut fer-ho; ja m'hi decantava, i fins i tot trobava
certa dolçor en el sacrifici, cert adormiment de la dolor en les
quietuds melangioses de la resignació; però de cop i volta la
realitat palpable i brutal m'envaïa amb una sotragada d'espant, i un
jo esfereït, sense fe sinó en lo que tocava en els sentits i sense
més amor que el de la vida material, posava en revolució tot el meu
ésser. ¡Viure, viure! lluitar! Necessitava pensar en les
probabilitats de salvació. La barca podia resistir: ¡el pare alguna
cosa faria!... Senyor, viure! No, no estava pas preparada per a bé
morir. I, no obstant, el destí no s'aturaria... L'eternitat havia
obert les seves portes, i jo en sentia l'airada esgarrifadora.
Senyor, viure!

No hi havia esperança? Me responia el vent escampant cap al lluny
invisible i desert la seva xiscladissa feble, llarga, misteriosa; me
responia l'inacabable daltabaix d'aigües descrivint abismes
indefinits; me responia una mena de bleix indicant la panteixada i
l'acostament de les ones. Allí, lluny de la costa, el temporal era
sigilós. Una força colossal se manifestava tal volta amb un
sorollet. El perill s'acostava amb el silenci de les serps. No es
veia res, i les percepcions, obtingudes només per una vagarosa
descripció musical, enfantasiaven i corprenien d'una manera que no
es pot dir. Jo em tornava boja escoltant.

Escoltava... i vaig sentir l'espinguet d'una veu humana, un crit de
desesper. Vaig enfonsar la vista a lo llarg de la barca, i no gaire
lluny creguí obirar una batussa, dos homes que s'abraonaven. Venien.
L'un havia aixecat l'altre en alt i en pes, i l'arborat se defensava
a pernades i cops de puny.

-Murri! botxí!... Mala negada feu! ¡Deixeu-me anar, murri! murri!

El que parlava era en Cadernera: L'altre era en Vadô Set-trossos,
que rebaté el xicot sobre els bancs galliners i, saltant-li al
damunt i subjectant-lo amb una mà pel coll i amb un genoll pel
ventre, l'entollà amb una corda, lligant-lo i relligant-lo, amb
estrebades de ràbia.

-Escorpit verinós ¡mala pua! ¡ja et juro que no et desfermes!

-Què ve a ser, això?- vaig preguntar.

-Res- contestà en Vadô esbufegant.- Es vostro pare m'ha encarregat
que lligués aquest rampí; però, alerta! això ès un dimoni!

En Cadernera encara li ventava puntades de peu.

-Deixeu-me estar, murri, botxí! Vui nedar! Vui estar llibert!
Lladre, més que lladre!

En Vadô assegurà els darrers nusos i se n'anà mig corrent. Aleshores
el xicot se girà cap a mi retorcent-se les mans.

-Ara sí que som perduts! Murris! ¡Ara sí que som perduts! ¡Fugiran
amb es bot i ens deixen aquí! No volen noses! Murris! ¡Al mencos no
ens haguessin lligat!

-No, no!- vaig replicar. -¡Lluny de nosaltres, aqueix dubte
monstruós! ¿Encara no som prou infeliços? Pensar això ès una infàmia
més negra que aquesta nit d'horrors. Aparta de tu aquesta idea, que
fa mal al cervell i que t'ha de trossejar el cor. ¡Creure que el meu
pare pot abandonar la seva filla! Mai, mai! ¡Dubtar de l'honradesa
dels nostres companys! Mai, mai!

-Vós no sabeu la que ès, sa mar!- insistí ell amb angoixa. -Aquí no
hi ha més que es jo, es jo i sempre es jo. Sa Santa Rita no té
agont. Sa llanxa ès esbotzada. En es bot no hi caben sinó quatre
persones. Han fuit, han fuit! Encara no n'esteu segura? Ai de
nosatros!

-No! no pot ser!- vaig exclamar. -¡No i cent cops no!

-Mireu! va saltar el xicot. -Ara s'onada se n'ha dut un rem de
trenta quatre: ¿no l'heu vist? Ai de nosatros! Això ès un mal
averany. Quan sa mar s'endú ses eines d'entrar a port (sempre ho hai
sentit a dir), ès mal averany, ès que sa sentència ja ès feta! Ai,
pubilla! Quants minuts tenim de vida? ¡No us feu il·lusions, no!
Això se'n va! I estem sols i lligats, i ens bem de negar!

-No! sols no!- vaig cridar fora de mi. - Parla'm de la nit, dels
abismes, del naufragi, de la mort... Tot això ho sento i ho palpo;
i, no obstant, ¡no ès tan horrorós com l'ombra sola d'aqueix
pensament maleït, que no puc creure ni creuré mai!... no, no!

Ambdós cridàvem com aligots desnierats per la tempesta.

-Ah, sa vida, sa vida!... ¡Ès tan dolça, sa vida!- va dir ell. -Cada
u s'estima sa seua més que totes les des món plegades. ¡Qui sap què
hauríem fet, nosatros, a ses seues aigües! ¡Misèria, misèria! Mort
jo, mort tothom. Companys, germans, pares... A sa mar no em fio de
ningú. Misèria, misèria!... ¡Verge santa des Vilar! ¡No crec sinó en
vós; no espero sinó en vós: en vós i en ningú més!

Se va entendrir i rompé en plor. A mi també el cor se'm va trencar.
No: la Mare de Déu no desempararia aquell infant que no creia sinó
en ella.

-Verge santa del Vilar- vaig exclamar aixecant els braços en l'aire.
-Ajudeu-nos! Salveu-me d'aquest perill, i us prometo que pujaré a
visitar-vos a peu descalç amb els rosaris a la mà i amb un
d'aqueixos rems tan llargs a coll. Sí: ho faré ajudada pels mariners
de la Santa Rita, que no s'hi negaran. I, si ells no volen
ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs: digues que
sí. El teu prec valdrà més que el meu.

-Sí, sí!- clamà el xicot aixecant també els braços fervorosament.
-¡Deu-nos port... i jo traginaré es rem a sa vostra capella, a peu
descalç, o passant es rosaris!

Els nostres caps se varen acostar, i les nostres llàgrimes
barrejaren llur ardent gotellada.

¡Amb quina confiança i quin consol vaig pronunciar aquest vot! Se'm
representà la Mare de Déu en aquella figura, tan familiar per a mi,
de la imatge del Vilar: -I doncs, que no ho saps, que sóc una font
de miracle brollada en _el teu país? que no ho saps, que sóc una
orella del cel oberta sobre la terra per escoltar la demanadissa de
la gent de la Costa?- ¡Quines idees més entendridores, caret! I vaig
pensar en tants de cents ex-vots de nàufrags com omplen les parets
de la capella. ¡Aquells nàufrags bé havien sigut escoltats! I també
ho seríem nosaltres. Crec verament que la Verge volia el meu
homenatge: me'l demanava, i venia envolta en una ruixada de records
de vida i de poesia: de cants de la meva infantesa, de flaires del
romaní de les nostres muntanyes... ¡Amb quina enyorança vaig
recordar-me de les soledats del Vilar, amb ses suredes, ses feixetes
de conreu, ses velles oliveres on refilen els moixons, sos torrents
frescals i sos àlbers de blanques soques, en les quals les parelles
enamorades escriuen enllaçadament llurs noms amb la punta del
ganivet! ¡Oh, qui pogués visitar de nou aquells llocs i cantar
davant de l'altaret aquella tornada tan repetida dels romeus: «¡Deu-
nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar!.»

La barca s'era emproada. Ho vaig conèixer per la inclinació
persistent del pis, pels ressalts de la marxa... per certa intuïció,
de la qual és difícil esbrinar els fonaments.

-Ens enclavem de proa: repara- vaig dir a en Cadernera, que s'havia
emparat de les meves mans i plorava acotant-hi la cara.

-És que ens omplim- va fer ell alçant el cap.

-Un cop plens... anirem a fons?

-No, això no, pubilla. Portem càrrec de fusta: dogues de castanyer.
Hem de surar per força.

-Així rai!- vaig exclamar, respirant ample.

-Es perill ès un atro. Diuen que amb es balanç de s'arbratge sa
barca es tombarà.

-Qui ho ha dit?

-Ells: es vostro pare i en Vadô.

-I què pensen fer?

-No ho sé: m'han tret: no hai pogut escoltar res més. ¡Al mencos no
m'haguessin lligat!... Però... ¿voleu dir que no han fugit amb es
bot? Jo no els sento pas.

-No, caret: treu-t'ho del pensament.

-Hauria sigut una bona murriada: oi? Me sembla que s'avi Mauva no
s'hi haguera convingut.

-Ni el pare tampoc, home!

-Ès que sa vida... Ès tan dolça, sa vida!...

-Calla: sents, ara?

-Oidà, sí: piquen amb ses destrals! treballen...

-No veus res, tu?

-Res: fosca i pluja.

-Què deuen fer? No pots pensar-ho?

-Tal volta una armadia. ¡Mentre tingun temps de muntar-la rai! Jo
vaig conèixer un homo que s'hi va salvar en es mar gran, amb
una armadia... En Saura ès un bon patró: totes se les pensa.

-Sí, home, sí.

Vàrem callar. Escoltàvem el destraleig. Al cap d'una estona en
Cadernera em va tocar amb el colze.

-Ja sé lo que fan, pubilla: esmotxen s'abre mestre.

-Vols dir?

-Sí: s'havia escruixit part damunt des treu: l'acaben de trencar.
Això ès que no volen desemparar es bastiment: van a que servu.

Mentrestant la barca corria a tall de rella, forategant i
enclavant-se, lo qual era molt perillós. La resistència que havia de
vèncer l'obligava a voltes a bornejar, i en una entregirada podia el
vent agafar-la de costat i tombar-la. Per la remor coneixia que
l'onatge la colgava sovint de proa. En canvi en Cadernera i jo
estàvem relativament bé. La popa era la part més alta i lleugera de
la nau, i els cops de mar no aconseguien sinó fer-la ballar i
assolir-nos amb algun esquitx. Després aquesta disposició es
modificà. Fos degut a l'esmotxament de l'arbre mestre o a
qualsevulga altra causa, la Santa Rita es desemproà d'una embornada,
igual que si l'haguessin descarregada d'un pes; circulà per la
bodega un glo-glo i una roncadera com de budells gegantins, i per fi
la popa s'aclofà de cop.

-Hem tocat?- vaig preguntar alarmada.

-Alerta!- cridà en Cadernera pegant-me grapada al clatell i fent-me
ajupir sota la borda.

Una muntanya d'aigua es precipità sobre nosaltres amb una força i un
pes aixafadors. Si em troba a cap descobert, de segur m'hauria
colltorçada de mala manera. Valga'm la precaució del noi de bordo.
Però... lo que vàrem patir! Un cop de mar s'aconseguia amb l'altre.
¡Ni que estiguéssim en un clotarell d'aquelles roques tempestejades
que havíem atalaiat a Tossa i a Blanes! De tant en tant en Cadernera
cridava demanant socors. Jo, amb l'espant, quasi no podia tornar el
respir. Esllomada, malmesa, horroritzant-me del sol contacte de
l'aigua com si hagués sentit sobre el meu cos la fredor esgarrifosa
d'un rèptil, me debatia sense esma pels bancs galliners. Els
instants se'm tornaven segles.

Quan ja les forces m'abandonaven del tot, vingué la nostra gent i
ens transportà, més morts que vius, a proa, deixant-nos mal ajaguts
prop de la roda, a on ens lligaren no sé com ni de quina manera. Al
principi no coneixia ningú ni m'adonava de res: m'havia embascat.
Després me vaig fer càrrec del lloc on érem i de que tots els
mariners estaven ajaçats i lligats al meu voltant. Déu meu, quina
nit! Si has llegit el poema de Milton i et recordes del viatge de
Satanàs a través del caos, figura-te'l, i figura't un ramell de
brèvols sers humans fermat a l'esquena d'aquell monstruós viatger:
això et donarà idea de com anàvem. Tot era dens i pesat al nostre
entorn, i corríem a bots i capbussades, respirant sols a glops a
través del xàfec, la maror i les tenebres. En Cadernera, agemolit al
meu costat, somicava monòtonament com un infant malalt a la falda de
sa mare. L'avi Mauva respirava amb una ranera que retrunyia dintre
el meu pit. En Pau, que amb la mullena i la fatiga s'era agreujat
del seu braç ferit, se revolcava de dolor, i, després d'haver
invocat tots els sants que li venien a la memòria, començà a
borbollar unes blasfèmies que escruixien. Per a mi l'infeliç
desvariejava; i vaig pensar: -Té: vet aquí que aquesta ànima,
encunyada amb el segell del vici, se presentarà a Déu tot
flastomant-lo. En Vadô Set-trossos era el més sencer de la colla.
Amb una paciència admirable, arreglava a cada moment uns tapaboques
que ens servien de coixí, afluixava els lligams que ens feien mal, i
procurava que el braç d'en Pau descansés en tou. I, el pare, ¿com
devia estar, allà a la canya del timó? Sols una energia sobrehumana
podia sostenir-l'hi.

Ara et diré una cosa que tal volta et semblarà estranya: patia molt,
però quasi no em preocupava de la mort ni de res d'importància. Vaig
pensar en una pila de futeses: en un vestit que em feia la modista
per al qual li mancaria roba; en una recepta de ratafia que m'havia
dictat l'organista de Roses: aiguardent, ginebrons, nou moscada, set
dies a sol i serena; en una cotorra molt baladrera del veïnat:
talment la sentia parlar: -Ramona, Ramona!... Un pobre: porta un
xavo! També em vingueren a la memòria una porció de versos d'un
romanso que m'havien llegit quan era petita i del qual no m'havia
recordat mai més de la vida. Els recitava i tornava a recitar de cor
endins. M'anava enfebrant. Els ulls se m'aclucaven, i veia tot de
gotetes lluminoses que davallaven engrandint-se, engrandint-se, fins
que una gota sola m'acotxava de cap a peus. Aleshores m'esparvillava
amb un surt, però de seguida; tornava a ensopir-me, cada vegada més
profundament. Sentia totes les paraules, tots els gemecs i sorolls;
més, de tal manera identificats o barrejats amb els somnis de la
meva febre, que encara avui no sabria com destriar-los. Havia acabat
per caure en un deliri que consistia en la dèria de desembullar els
boixets d'un coixí de puntes: estira d'aquí, estira d'allí, ara
desfés aquest nus, ara despassa aquella baga, ja seguint un fil, ja
l'altre... una feina sense fi. I aquells boixets tenien les fesomies
de la nostra gent, amb unes carasses deformes: l'un era l'avi Mauva,
que amb sos cabells blancs formava un embolic inextricable; l'altre
en Pau Ternal, amb un braç embenat i embotit, que es trobava per tot
arreu i no es podia tocar sense que esclatés un gemec o una
blasfèmia; les cames d'en Vadô Set-trossos estaven enteixinades
d'una manera incomprensible; i en Cadernera es perdia sota una troca
de nusos. I jo anava maldant, hala, hala... El coixí era enorme:
descansava per un cap a la meva falda, i per l'altre al cim d'una
paret altíssima, tallada en esbiaix, pel qual anava esmunyint-se.
Relliscava, i se m'enduia presa entre els embulls de l'encoixinada
com un altre d'aquells boixets palpitants que amb llurs ais
m'omplien les orelles. Els fils m'encetaven la carn. Un esforç...
apa!... i el coixinàs s'alzinava, i la meva cadira també... i tornem
a la tasca.

Vaig obrir els ulls i em vaig asserenar un moment. Navegàvem.
Continuaven la fosca i el ruixat. Una veu va dir: -Som condemnats!
Això ès s'infern!- Una altra mormolà -¡Ave Maria Puríssima!- Jo em
vaig posar a resar d'esma. Resava i tornava a remenar els adolorits
boixets. El coixí brandava... ¡balandrim, balandram! No, ja no era
un coixí: era una fulla de porta que s'obria i tancava seguidament,
samarrejant un penjoll de grosses claus de testa humana
encrostissades de rovell, gemegoses. Jo era una d'elles, torta,
revinclada de tot el meu cos encarcarat de ferro. En les meves
entranyes hi havia la fredor del metall. Balandreja que
balendrejaràs!... Quan la porta s'obria, passava un aire geliu; quan
se tancava, el meu pit perdia el respir. Els moviments d'aquella
porta eren la meva respiració. Per fi, empesa per un cop de vent, la
fulla es tancà del tot. M'ofegava. Després se badà una mica, tornà a
cloure's i vaig sentir una greu dolor. Havia restat encletxada en el
batent, i el caire ferrat m'agafava per sota el ventre, cuidant a
rompre'm les cuixes. En va proví de forcejar. Els meus músculs,
gelats, testos, metàl·lics, no es movien. Els meus ulls
s'empedreïen; la meva vista se cegà per complet... No existia més
que la fosca rublerta per la zumzada de la dolor: -...zum, zum, zum!
Tota jo era dolor.

No tinc pas veritable consciència d'aquell sofriment, ni del temps
que va durar; però no puc pensar-hi sense experimentar una mena
d'horror orgànica. En el fons de la meva vida hi ha un món
subconscient i obscur que encara sagna i es subleva amb aquell
record.

Després de molt patir, vaig percebre certa impressió agradosa, com
de frescors i pureses d'aire matinal, i, finalment, un joliu
articuleig de veus humanes. Vaig fer esforços per exterioritzar-me,
per sortir de l'ona de dolor en la qual estava submergida; mes no
trobava pas la manera... Per fi vaig sentir que em remenaven, me va
semblar que s'anava badant la feixuga porta que m'encletxava, vaig
fer un sospir, i vaig mirar. I em vaig veure enxarxada en el
coixinàs del meu desvari, entremig d'aquells monstruosos boixets
semihumans. Tal va ser la meva primera impressió de la realitat,
però en vaig dubtar de seguida. ¿Què pasava? En Vadô, en
Cadernera... Ah! durava encara la terrible navegació!

-Al·leluia! al·leluia! Mireu, mestressa, lo que teníeu, a sa falda-
va dir en Cadernera, mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus
peus. –Al·leluia!

-Ja ès estrany- exclamà en Vadô.- Els hem perduts tots mencos
aqueix. Mireu-vos-el: ès un rem de trenta quatre. Per força us havia
de capolar. Es mar l'havia portat a sa vostra falda, i jo l'en hai
tret perquè no us matés. Si l'heu ofert...

-És aquell que heu promès a sa Mare de Déu des Vilar. Si això no ès
un miracle!...- féu en Cadernera ajuntant les mans sobre els seus
llavis.

-Esperança!- digué l'avi Mauva aixecant-se d'entre els cordatges.
-Sa Mare de Déu ha començat a parlar: ella vindrà per nosatros.

En Vadô enarborà el rem i se n'anà cap a la banda acompanyat de
l'avi Mauva i d'en Cadernera, que li feien costat com els dos
escolans al que duu la creu alta en les processons. Un cop a la
banda, s'hi recalçaren tots drets, amb el rem alzinat, i miraven,
miraven...

Això aclarí amb un lluc d'esperança el meu tristíssim desensopiment.
Sí, la Verge havia acceptat el pacte piadós. Calia tenir fe: la fe
transporta les muntanyes; calia tenir fe i esperar.

Per què no un miracle? ¡Semblava tan natural, que el Cel concentrés
el seu interès en aquella vida que em costava tants desficis!

Començava a clarejar. Ja no plovia. El cel s'havia asserenat a
clapes, i alguns estels grossos hi llumenaven, dolçament encalimats
per la blancor del dia, que s'anava emparant a poc a poc de l'aire.
El vent havia amainat força; però ¡que negra i espantosa, la mar! La
nostra barca, amb l'arbre mestre esmotxat, i en ell armada una
petita vela a tall de treu, marxava aireferida pel gran desert,
decantada sobre la banda d'estribord i amb la popa negada per
l'onatge, que no es cansava d'abordar-la; i... au!... ara aigües
amunt, ara aigües avall!... ¡Què lluny devíem ser de terra! En lloc
se'n veia ni senyal. I no hi havia manera d'arrumbar-hi. La nostra
ruta era fatal, perquè el bastiment, ple d'aigua i amb el centre de
pesantor desllorigat, així que no hagués seguit el jaient de la
correntada s'hauria tombat sense remei. Era com una d'aqueixes
carretes embalumades que llurs conductors guien amb l'ai al cor per
un mal camí: «que no embarquem aquesta fotja; que no agafem aquella
gleva; si bolquem, si no bolquem...» El timoner havia d'estar sempre
alerta, sobretot que no ens entravesséssim. I hala, hala, cap a
garbí sempre, amunt i avall, marxa, marxa... Fins a quan?

Jo era una mòmia vivent. Les meves robes, ressecades per la febre,
s'havien encartronat entorn del meu cos. Els lligams no em deixaven
moure. Me sentia els ulls presos en un emmallat tivant, i les
parpelles se'm cloïen totes soles: se'm cloïen totes soles i tornava
a ensopir-me; però, de la manera que sol passar quan se dorm amb
ànsia tot cuidant un malalt, me despertava a cada punt, figurant-me
qui sap el temps que hauria transcorregut. I veia sempre la mateixa
feble claror. Aquell dia, ¿no acabaria d'alçar-se mai més? L'estel
Artur resplendia sempre sobre el meu cap. I aquella mar, aquella
mar... ¿Era també desvari, allò? Tant de bó, que ho fos!

De vegades perdia el sentit de la realitat. Érem sers de l'altre món
que, sotjats per l'ull de Déu, seguíem una navegació fatal i
misteriosa. La barca era una mena de sepulcre. I la meva sopor
revenia insensiblement, glossant aquestes fatídiques impressions i
aportant-hi noves fantasmes.

Altres vegades m'atalaiava de la silueta dels tres mariners, drets a
la vora de l'orla, amb el rem en l'aire, i se m'acudia una sotsombra
d'idea de que esperavem quelcom. Aquell rem venia a ser una llengua
comuna que s'estirava cap al cel i pregava per nosaltres: -Miserere,
miserere!...- Inspirava un sentiment religiós. Però per què? Jo
sabia que estava lligat amb una idea: quina?... Mancava el nus, el
record s'era perdut, i el meu desvari el substituïa amb un cúmul
d'absurditats. I marxa, marxa, amunt, avall, ara amb el cos en sec,
ara banyat de malucs en avall per l'aigua que envaïa la coberta. El
meu pensament flotava entre la realitat i el somni, sense assolir
mai el descans del son ni la lluïdesa de la vetlla. I això va durar
molt, molt. ¿Serà que, en el rellotge de la dolor, els instants no
troben manera d'acabar de passar mai?

Per fi la cridòria de la nostra gent m'esverà.

-Ohè! ohè!... Aquí!...- L'avi Mauva, en Vadô, en Cadernera, tots
cridaven i es movien com boigs. Fins i tot en Pau Ternal, que suara
jeia esternellat, de bocaterrosa, sense habilior de manejar un dit,
s'era incorporat ara, com un mort que s'esperités de cop i volta, i
llançava un bramul llarg, llarg. -Ohè! ohè, ohèèè!...- Era estrany.
Aquell home no podia haver vist res: cridava d'esma, per instint
d'imitació, per... qui sap?... tal vegada mogut per un poder
sobrenatural. Vaig esgarrifar-me tota i em vaig asserenar
completament. Què passava? Ens haviem enclotarat: no s'obirava
entorn sinó una massa negrenca i bellugosa; i, no obstant, els
mariners seguien amb llur crit. Vaig pensar en el _De profundis
clamabo ad te, Domine_. Era una cosa terrible. Mentrestant el mar
s'anà alçant sota nostre, abombant-se, elevant-nos... i, en una
balançada, es descobrí l'horitzó ombrívol de ponent. ¡Vet allà el
miracle! Una rosa de llum s'esparpellava en mig de les obscures
bromes: s'esparpellava deixant entreveure confuses rodoneses de
color de carn, llampegueigs d'or amb besllums irisats... un estol
d'àngels en revolta voladúria. ¡I la Verge devia venir al
darrera!... Ja es transparentaven les blavors de son mantell. ¡Pots
comptar, com anava, el meu cor! ¡Pots comptar, quin espasme, en els
meus sentits!

Les ones taparen la meravellosa visió, i ens esmunyírem vessants
avall per una llòbrega fondalada. Quan tornàrem a remuntar-nos i
vaig veure de nou l'horitzó, vaig compendre amb alegria que el
miracle s'era convertit en un cas ben terrenal i esperançador. Sí,
allò em plagué més: s'adaptava millor a les febleses de la meva
naturalesa. Ah! Segurament els miracles no són per als nostres ulls,
caret, i el nostre Pare celestial ens els escatima perquè sap lo que
podem rebre i lo que no podem rebre. La bella resplendor de ponent
no era sinó un reflex del sol rogenc, que guaitava per un forat de
la calitja llevantina: res de carnadures d'àngels. El velam sacsoner
i nuvolós d'un bergantí s'anava deseixint de la broma, colorit de
dolça llum rosada. Ja no vaig dubtar de la nostra salvació. La Verge
ens enviava aquella nau: talment me va semblar que aquella nau
acabés de relliscar de la mà lluminosa de la Verge. Quina intuició
de la Providència! ¿Per ventura, darrera l'escorxa material de les
coses, no hi ha quelcom diví que les emmeravella? ¿D'on el sentiment
que traspua dels paisatges? ¿D'on la poesia de la pols? Vaig adorar
Déu en aquelles veles que venien banyades de sol, cenyint el vent,
portadores de vida. Gentil bergantí! No era gaire lluny. Ja els seus
tripulants contestaven als nostres amb un clamoreig que espargia per
l'aire agradosa musica. -Ohè, ohè!... Coratge!... Ohè! ohè!...- Els
cants de l'alosa que anuncien una aurora desitjada, l'himne del
rossinyol en mig de la quietud de la nit, la primera serenada
d'amor... res, res no ha sonat mai tan dolçament a les meves orelles
com aquelles veus de resurrecció. -Ohè! ohè! Ja venim!... Coratge!
coratge!- ¡Ah, gent de bé! Eren fills del Masnou. Tinc llurs noms
escrits a les teles del cor, i, si mai algun d'ells necessita una
mercè i truca a la meva porta, no hi haurà joia que em requi, ni pas
que no doni, per procurar-li conhort. I no em creuré pas quítia, no:
aquests deutes no es poden pagar amb béns de la terra: els serveis
de la caritat són jornal de la paga de Déu, com deia l'avi Mauva.

El salvament fou dificultós: s'hagueren d'establir una pila
d'amarres de l'un a l'altre bastiment per acoblar-los tot
evitant-los topades. Aleshores vaig veure el pare. Xop, esgrogueït,
tremolant nirviosament, dirigia la maniobra amb una gran excitació,
i tan enrogallat, que la veu no arribava a formar paraules en els
seus llavis per més que l'esforçava. Fou l'últim de transbordar.
Estigué dret, al meu davant, fins que tres mariners vingueren per
mi, me collocaren en un baiard í m'hissaren amb tota mena de
miraments. ¡O, noble protector! ¡Com treballava d'ànima en el meu
salvament! Amb quin interès se'l mirava! Tot pujant per l'escala del
bergantí, anava vigilant la meva ascensió i s'aturava a cada punt
per contemplar-la. Un cop a dalt, va seguir darrera meu, va entrar
en la cambra que em fou destinada, presencià com em posaven al llit,
féu amb la mà un senyal d'aprovació, i, girant els ulls en blanc,
çaigué en basca, tan llarg com era, igual que si l'hagués ferit un
llamp. Oi, quin home! Per sobre les defalliors del cos, per sobre
les angúnies de l'esperit, per sobre la fúria dels elements quan
tots ens rendíem i no erem bons sinó per a gemegar, la seva voluntat
de ferro l'havia sostingut en el lloc de més fatiga: la seva
voluntat de ferro i l'amor; ens havia guiat bé i ardidament; i sols
quan ja no era necessari va afluixar-se el seu esforç sobrehumà, i
la misèria recobrà sobtadament el seu disputat imperi.

El bergantí que ens havia recollit venia de Màlaga i anava a
Marsella, i s'oferí a desembarcar-nos en el punt que volguéssim de
la Costa.

Els tres dies que seguirem navegant són una història de basques i
febrades que valdrà més que passem per alt. Lo que si et puc
assegurar és que no ens mancà pas assistiment. El capità era un home
tan curt de paraules com llarg d'obres, que no ens escatimà res i
que ni les gràcies ens volia. -Saura, avui per vós, demà per mi. No
en parlem més.- Va cedir-me la seva cambra, posà el rebost a la
nostra disposició, ens féu de metge i d'infermer... Més no es podia
demanar. Fins i tot s'entossudi a voler salvar la nostra barca
traginant-la a remolc, a pesar de l'embaràs que havia d'ocasionar-li
amb grossa mar i vent contrari. -La Santa Rita és una antiga
coneixença. Els bastiments tenen quelcom de persona: un hom els
estima. Creieu que, si la deixés perdre, tindria sempre més un
rau-rau: no podria dormir de gust.

Arribats a les envistes de Blanes, determinàrem desembarcar alli per
moltes raons. Alli els nostres mariners tenien llurs cases, o les
dels seus, i desitjaven descansar-hi; alli el pare volia que fos
adobada la Santa Rita, ja que per a ell no hi havia, en part del
món, millor mestrança que la blanenca, ni mestre constructor, amb
lletres o sense lletres, més entès que un tal Ramon Veguer que la
dirigia; i allí, finalment, jo, que em migrava per a posar els ossos
en ferm lo més aviat possible, vaig veure el cel obert així que em
parlaren de pendre terra. -A terra, a terra!- vaig exclamar. ¡No dic
jo, si vaig treure forces de flaquesa, per saltar del llit! Massa
cara havia ja pagat la capritxada amb aquell curt i terrible viatge
que de per poc se m'emporta a l'altre món.

Altrament el mar s'havia abonançat molt, i el desembarc s'efectuà de
la manera més feliç.

Què més te diré? Que, a Blanes, tots estiguérem malalts, qui més,
qui menys; que en Pau Ternal i jo fórem els més cançoners: ell pel
seu braç ferit, i jo per unes febres de cap que no em volien passar
amb res; que els aires purs, els bons aliments i la tranquil·litat
d'esperit ens guariren més que les medicines; que durant la meva
convalescència vaig fer el retrato d'en Cadernera («es retràtol»,
que deia ell donant a la seva manera caient catalanesc a la mal
castissa paraula); que el pobre xicot no cabé en pell d'alegria;
que... Però aquest punt vol una mica d'espai: vaig a com complírem
la prometença.

Tots els mariners s'avingueren de bon grat a portar el rem al Vilar.

-Que si l'hi durem?- exclamà en Vadô Set-trossos mig ballant. -Ja ho
crec! ¡I tal dia serà festa! Ja em tinc a sa cantada i a s'arròs!
¡Visca sa Mare de Déu des Vilar! Ella ens treu a vores de tot,
estima es blanencs i es trenca ses mans per servir-los. Això ja ve
des temps des veis. A cada casa hi han boques que en parlen. Doncs,
què li anem a regatejar? ¿Fer traginar es rem per bastaixos? I ara!
Bons muscles tenim; i, a lo nostro, nosatros. Hai parlat bé?

-Amén- contestà l'avi Mauva.

-Per sa meua part,- va dir en Pau Ternal, accentuant la seva
personalitat amb una de ses revingudes i vermellenques manasses, que
es descarregà de palmell i ben estesa sobre la post del pit -ja se
m'assecu sa llenga si mai de Déu m'oposo a res que vaju a honor de
sa Verge des Vilar. A fe de refè, li hai promeses tantes de coses,
que ni me'n recordo; i em trobo amb un embolic que no sé pas per
quin cap podrà seguir, si algun confés no m'hi venta una estisorada.
Confés, hai dit? Llamp que els abrusu! Com que sóc anyer, encara no
m'arrambo a un confessionari, ja tots posen morro de gos
enfurrunyat. ¡Trebais a mar, pubilla! Mes, sigu com sigu, me
sembla... anem a cercar... que bé puc pagar es deute d'atri en
descàrrec i a bon compte de tants de meus com se són esborrats des
llevador de sa meua memòria. Per sa Santíssima Vergeta sempre faig
per u. Aquí hi ha una espatlla que no desdirà, baldament es rem fos
de seixanta vuit en comptes d'èsser de trenta quatre i que ningú més
volgués posar es coll a portar-lo.

-¡Ah, Pau Pau, que en valdries, de peles, si no fos sa mala llenga!-
reparà l'avi Mauva. -Si tant estimes sa Vergeta, ¿per què malparles
de tota sa seua parentela celestial? ¿Que no ho veus, que ses
oracions que li endreces no poden pujar a sa seua orella,
entrelligades amb es rosaris de renecs que reses a s'infern tot es
dia de cant a cant? Vergonya te n'hauries de donar.

-¡Per sa verba paridora des Pare Etern,- exclamà enèrgicament en Pau
-per sa crossa santa de Roma i per...

- No jurus, home, no jurus!- saltà l'avi Mauva trencant-li les
oracions.

-Vull dir- seguí en Pau -que ja s'ha acabat, allò de renegar. Ja ho
veig, que ès un vici lleig. Jo sé es meus propòsits, avi.

-Hem! hem!...- va fer en Vadô amorosint-se la garraspera del coll i
amoixant-se amb els dits les aletes del nas, com si l'esperit subtil
de la desconfiança se li hagués esbravat, fent-hi pessigolles, pels
badius i la gargamella.

-As Vilar, as Vilar!- exclamà en Cadernera. -Quan ès, sa diada?

El pare va ser l'únic repatani. Allò de treure la cara pels carrers
li venia de repèl. ¡Que fos tan vergonyós, aquell home!

Assegut, fumant, amb la visera de la gorra sobre els ulls, ens havia
escoltat sense badar boca; i, quan li vaig tocar el botet, s'aixecà,
va encaminar-se calmosament cap a la porta, i, abans d'arribar-hi,
s'aturà, va entregirar-se a mirar-me, i va dir, a poc a poc i
reganyosament:

-Jo t'he donat el permís perquè puguis complir el teu vot, Marianna:
era un dret ben meu. Hissa!... Jo em desmancalo d'un rem que val una
pila de pessetes. Hissa!... Jo pago l'encesa de l'altar. Hissa!...
Jo corro amb les dispeses de la minestra. Hissa!... Ara vols...
Amarra! dic jo. ¿Te sembla si la meva ès cara de fer babarotes pels
carrers? ¿Que dormim, tita? Uix! Jo no he promès res.

Al sentir aquesta resposta vaig abaixar el cap sense ganes d'afegir
un mot, perquè sé que les obres de pietat que no es fan a cor dolç
són encens per al dimoni; més no poguí evitar que els ulls se
m'enlloressin. L'avi Mauva replicà:

-Jo tampoc no hai promès res, Saura; però, quan es bon blat s'ajeu
de ple, no vull ésser s'espiga buida, que s'alça dreta en mig des
camp. Penseu-vos-hi bé, Saura. Teniu una filla estimada. Sa mar us
la volia. No direu pas que no haju sigut sa Mare de Déu qui vos l'ha
defesa. Ses proves són clares. I doncs? ¿Per què no voleu
correspondre? Mireu que sa Segadora dalla per mar i terra. Anem,
Saura, dormiu-hi: preneu consell des capçal.

El pare va immutar-se i restà una estona sense moviment. Després
arrufà d'una sacsada la galta, com si se n'esquivés una mosca
molestosa, i sortí, tancant de cop la porta darrera seu. En tot el
dia no digué res: calla que calla i fuma que fuma; i, així que es
parlava de l'assumpte, s'escapolia de l'escena com una fantasma.
Però l'endemà, quan ens va veure a tots descalços, amb els rosaris a
la mà i el rem a coll, vingué humilment a posar-se entre en Pau
Ternal i jo.

-Ja sa cuca fera a posseït ses dues cames principals que li
mancaven- Mormolà en Vadô.

-En marxa!- cridà l'avi Mauva.

Pobre pare! Jo el llucava de tant en tant, a cua d'ull. Al principi
marxava esborneiat i confós com un malfactor que es veu passat per
la vergonya pública: no sabia on posar les seves mirades fugidores;
mes, a manera que la gent anà omplint els carrers de la nostra
passada i que se sentí abrusat pel foc de cent ulls, assenyalat per
una munió de braços i anomenat per una pila de boques (coses totes
que per a ell havien de resultar punyents i provocadores), el seu
esperit, que creixia en la batalla, s'eixamplà. I, com més avançàvem
i més gentada es descobria, més ferm i entonat s'anava posant
l'home, i més fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva
veuassa, que, fosca i rogallosa com la del mar, com la del mar se
sentia també de lluny i s'ensenyoria de la bonior i de la
cridadissa.

El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les
fadrines plegaven la feina per acudir a veure'ns passar. Els veïns
eixien a les finestres com en dies de processó. De cada carreró
travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors,
dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i
mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que
s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden.

Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.

-Cuiteu! correu! ¡Ja vénen, ja vénen, es de sa Santa Rita!

-Pepeitta, Ramoneitta!... Ont us fiqueu?

-Qui ès, aquell? Ai la mare! si no en conec d'atro! si ès en Pauet
de can Ternal de sa Cama d'Ase!

-Calla! no xisclus, beneita!

-Guaita, guaita! Aquell tan lleig ès en Saura.

-Oidà! sí, que té es nas dels Saures!

-Bo d'homo! mireu com li degoten ses llàgrimes!

-Reina! això entendreix!

-Caretons de Déu! Ja se n'anaven a fons, i sa Verge...

-A on va ara, aqueix carro? ¡Enrera, enrera! Que voleu fer una
tragèria?

-És que va davant és de can Cadernera de Raval: es menut de sa coixa
Oriola.

-I aquella noa? Malaguanyats peuets! ¡Mireu's-em això! si això són
lliris blancs, fietes! Prou ès coneixent, que no han tingut gaires
tractes amb sa terra nua!

-És filla de Roses, però té sang de pare.

-Noa de bona nissaga! ¿De qui s'ha recordat, en es seus trebais,
sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! ¡Salut,
noa de Roses! ¡Predica, predica, sa devoció des Vilar!

-Glòria a sa Verge des Vilar!

-Visca sa gent de sa Santa Rita!

Les mares aixecaven en l'aire llurs infantons.

-Mireu, carets, mireu, quin acte de fe!

I nosaltres resàvem i ploràvem: sí, tots ploràvem, fins el pare i
tot, que s'havia enfervorit més que ningú i a cada moment s'havia
d'espolsar a mà revessa les llàgrimes que li saltaven per les
galtes.

Aquestes coses me semblen d'ahir: tan fresc ne conservo el record;
i, no obstant, ¡quants anys hi han passat per damunt! La humil
ermita del Vilar és la mateixa d'aleshores; els caminals que hi
condueixen són tan poètics i solius com en aquell temps: els
mateixos pins els donen ombra, flaire i remor, les centenàries
oliveres no s'hi han envellit cap mica més, i els moixons hi canten
les mateixes passades; però, els homes que hi transitaven, a on són?
Dels que férem el romiatge, grat sia a Déu, no resten sinó en
Cadernera, que ja és vell, i jo, que en l'arbre de la vida sóc una
fulla seca assorollada pel vent de l'eternitat, que no trigarà a
emportar-se-me'n. El rem durarà de segur més que els oferents.
Memorial d'una oració, llengua muda i eloqüent, dirà -Miserere!- per
nosaltres quan ja no serem d'aquest món. Si mai puges a l'ermita, el
veuràs penjat a la volta entre llànties i salamons, en mig d'un
esbart de barques en miniatura que són altres tans ex votis. El
poble el designa amb el nom antonomàstic de es rem de trenta quatre.
L'ermità potser te'n contarà una història exagerada: tu saps la
vera.


L'IDIL·LI D'EN TEMME

[Nota de l’autor:
(Aquesta novel·leta fou començada a 15 de novembre de 1919 i acabada
a lO de maig de 1920)]


I

PRELUDIS.


Es deia Tem, i, amb aquest parlar blanenc que, en esforçar la veu,
tendeix a tornar planes algunes paraules agudes, tot doblant el so
de la consonant final, la seva mare, escridassant-lo, li havia tret
el nom de _Temme_, un nom que sonava com un gemeguet. I a fe que li
queia bé, un gemec, per nom, a aquell pobre xicotet d'ulls blaus,
colrat de sol, gravat de verola, magre, ratat de parpelles, que
sempre se l'havia passada prima i que d'ençà que tenia coneixement
patia d'una set d'amor que mai no havia pogut ben satisfer.

La seva mare restà vídua poc després que l'infantà, i, escarrassada
amb els quefers de casa seva i amb els més feixucs que li calien a
les dels altres per a guanyar-se la vida, poques estones havia pogut
dedicar al gomboldatge i educació del fill. En Temme va créixer a la
bona de Déu, a l'aire lliure, per platges i carrers, entre la
patolla dels murriets; però no s'havia aficionat gaire a companyons.
Era un xicot pensador, pacient i d'habituds solitàries, i ja de molt
petit s'havia decantat amb més gust al treball útil que no pas al
joc i a la gatzara.

Professava a la seva mare una amor tota reservada, però intensa i
tendríssima. Per heure algun senyal de complaença d'aquella bona
dona s'hauria obligat a qualsevulla fatiga:, s'hauria abellit a
qualsevulla sacrifici. Mes eren tan poques les satisfaccions que per
aquest caire solia gaudir!... Sens dubte per tan poques, li sabien
més grates i desitjadores. Ell prou feia tot el que podia per
conquerir-les; i, portat d'aquest desig, sotjava sa mare, amatent a
servir-la tan bon punt ella li manava quelcom, i, àdhuc sense que
ella li ho manés, procurava ajudar-la, ja en les baixes feines de la
cuina, ja a traginar la roba de les bugades des de la riera a
l'estenedor i des de l'estenedor als coves; però quasi sempre, la
dona feinera i atrafegada, que el considerava més aviat com una nosa
que no pas com un adjutori, se'l treia del davant amb algun rebuf.

-Arri, fuig-me d'aquí Temme! Què fas? No em grapejus aqueixa, roba.
Vés, no m'entrebancus! Deixa estar es ganivet i ses patates, que et
taiaràs. No em cercus més mals de caps, que bé prou que en tinc.
Apa, toca ruixola: sents? -No em destorbus! Mira que no t'ho haju de
dir amb un caluix d'escombra a s'esquena! M'has entès?

I el noi, bandejat d'aquesta manera, no tenia més remei que anar-
se'n, tot trist de veure que era tan inútil i destorbador.

Un dels goigs més grans de la seva vida l'hagué amb motiu d'una
pesquera. Amb hams i llinya i pèls de seda, que va trobar dintre un
calaix del seu difunt pare, que era estat pescador, s'havia guarnit
una canya, i, després d'algunes provatures quasi infructuoses, un
vespre pogué comparèixer a casa seva amb una enfilada de mabres i un
llobarret de mitja terça, que resplendí argentadament com un comal
de lluna, dins la plàcida foscor de la cuina, així que el noi va
entrar-hi mostrant-lo a sa mare.

-Què ès això, Temme?- va fer la bona dona, agradosament sorpresa.

-Jo l'hai ajat. Teniu. és per a vós.

-I tu l'has ajat, Temme?- tornà ella. -Tu has tinguda tanta traça?

-Hai feta una sort- va dir el xicot, abaixant els ulls per honestar
l'orgull i la joia que li vessaven a estuf del cor.

-Molt bé, Temme!- exclamà la dona. -Ens vindrà de primera. Vet aquí
que avui soparem com uns _americanos_. No, aquest peix de sa teua
primera pesca no el vendré pas, caret meu: en farem festa nosatros
dosets. Oidà! veuràs quin guis, aquest vespre! Amb un suquet que jo
em sé... veuràs, veuràs... un rajolí d'oli, alguns granets d'all
dauradets, una mica de farina... veuràs, veuràs. Quines torrades hi
sucarem! Tota sa casa s'embaumarà de sa flaire. Però, Temme, fill
meu, i quina traça has tinguda! No me'n sé avenir. Ses mabres, oidà,
ja són boniques, i n'has ajades un bon ram. Però un llobarro, Temme!
Això ja és pesca d'homo fet. De qualsevol manera valdria dos rals a
sa plaça. Quasi ès una consciéncia que ens el mengem nosatros,
pobrets. Però ja ho hai dit, Temme: serà per a sa nostra dent.

El noiet no cabia en pell. I no era que es fongués pel bon sopar,
no: hauria donat el peix i el suquet i les torrades, per gana que
tingués, i se n'hauria anat al llit a ventre buit, amb tal de no
perdre aquell goig que sentia, del contentament de la seva mare, si
les dues coses fossin estades incompatibles. ¡Amb quina fruïció
escoltava aquelles paraules tan dolces i acaronadores! ¡Com se n'hi
emmelava l'ànima! ¡Quin esponjament, quin benestar, de sentir-se tan
estimat i festejat! Que n'era, d'amable, la seva mare! ¡Quin parlar
tenia més entrador! Què no hauria fet, ell, per complaure-la! I sí!
amb aquells peixets l'havia alegrada, sí!

Se va asseure, tot quietet, en una cadira, a la cuina, i escoltava i
guaitava; i, tot escoltant i guaitant, es banyava en un mar de
delícies. Cada exclamació, cada somrís, cada gest de complaença de
la seva mare, era un plaer inefable, que el noiet recollia àvidament
i assaboria després a poc a poc, donant-li voltes i més voltes, com
se fa en llemugar un caramel. I heu-vos aquí com aquella nit va
adormir-se tot estovat d'un sentiment de dolcesa com tal volta mai
no l'havia fruït; i heu-vos aquí com l'endemà no pogué menys
d'esguardar el mar amb una simpatia i un afecte més profunds que
fins aleshores. En havent-se llevat, eixí al seu balconet i va dir-
se:

-Ès bona ànima, sa mar! Té ses butxaques obertes a totes ses mans, i
sembla que digu: «-Apa, traçuts, escorcoieu-me!» A sa terra: «-Ai,
no tocus això, que ès d'en Pau! ¡Ai, no no tocus allò, que ès d'en
Pere!»..., un pobre no hi troba cap amigança, tot li crema es dits,
i quasi no ateny un tocom on es pugu ajeure refiat que no l'en façun
marxar a bordada de gossos. Sa mar, de contra, ès cristiana...
estima tothom, i tan bona cara posa as pobre com as ric. No vol amos
ni particions, sa mar. Ella i jo ens entendrem, vatua! Jo
m'enginyaré... i Nostro Senyor m'ajudarà, perquè Nostro Senyor també
ho vol, que rigun i que sigun felices ses bones mares.

Recalcat a la barana de fusta del petit i rústec balcó, ¡no se'n féu
poques, d'il·lusions, aquell matí!

Des d'aquella humil miranda, una de les més foranes del barri de
S'Euguer, descobria part de la cala de Blanes, amb ses roques
daurades, i tota la gran platja de S'Abanell, rossa com una immensa
estiba de xeixa, estesa fins al cap de Tordera. Amb la imaginació el
xicot saltava de roca en roca, recorria de llarg a llarg els
sorrals, triava a frec del mar els millors paratges on installar-se,
i preveia pesques meravelloses.

-De primer, un bon grumeig- va dir-se: -això ès important. I,
després, ull alerta a guipar bé!... ull i enginy, Temme! ¿Que ses
aigües comencen a fer llunetes olioses i a bombollejar i
esquitxar?... Peixi minuti. Vinga llavors sa potera i... zist,
zast!... gurrama de panxes en l'aire. Es peix menut ès es que
s'enduu ses esques dets hams grossos sense embocar-los. Cal saber-lo
filar i no donar-li vianda, sinó ferro. I ell n'hi hagués força, de
peix menut, que també fa bona paellada.

El cas era practicar bé l'ofici. Cada ormeig a la seva oportunitat;
cada paratge al seu temps. A la vesprada i a les nits de lluna, per
la tardor, cap a les roques foranes a esperar el pas de les orades,
oblades i bissos. A mig dia, cap al sorral, que era l'hora que el
llobarro s'hi atansava a menjar. Ja les aniria aprenent, les
avinenteses. Hi havia pescadors entesos, i altres que eren uns
enzes, que treballaven com a màquines. No, ell no volia ésser dels
enzes: hi posaria el cor, al ofici; observaria, estudiaria... La mar
era, a la seva manera de veure, com un arbre immens i fullós,
carregat de fruita, que calia escarrar a les palpentes; però les
estacions i els vents, i el sol i la lluna, a qui sabia observar-
los, assenyalaven màgicament els indrets on era més convenient de
picar. -No, sa canya no ès un mal ormeig, si as reramànec hi ha un
esperit astut i un parell d'ulls desperts i ensenistrats.

Pocs pescadors s'hauran pres amb tanta d'afició llur ofici. Al cap
de poc temps manejava la canya amb un tacte i una mestria
extraordinaris, tan delicadament com un virtuós pugui manejar
l'instrument musical de la seva preferència. Àdhuc, més que un
instrument, li semblava un orgue nou del seu propi cos, una mena de
tentacle per on circulava el seu fluid nerviós, animant-lo de cap a
cap, de la soca al cimerol, del cimerol a la linya i de la linya als
pèls de seda i els hams, dotant-los d'un palp exquisit que els
convertia en una mena d'urpes sensibles. ¡Com li agradava, d'afinar-
ne les sensacions! ¡Com les estudiava i quins secrets li ajudaven a
descobrir! Cada peix tenia les seves maneres de picar, que, amb una
petita vibració, el descobrien al pescador entès. La mabra no picava
com la jodriola, ni el serrà com el llobarro; i el peix que embocava
l'esca produïa una sensació tota diferent a la del que només
l'envestia i l'estirava traçudament per despullar-la del ferro. En
Temme cada dia aprenia secrets nous i traces noves; cada dia la seva
canya es sensibilitzava més i més, i ell n'havia un goig senyorial
semblant al que experimenta l'infant en educar els orgues del seu
propi cos i sentir-se'n més i més mestre a cada moment. Per aquells
temps la canya li inspirava un ver entusiasme.

-Sa canya! No hi ha cap estrument més fi ni més ben enginyat. Amb
ses xarxes i es palangres i ses nanses s'aja més abundor de peix,
certament; però amb sa canya un hom el palpa abans de vure'l. És una
atra cosa, ès un estrument de més gust. Ajar una peça grossa amb sa
canya... i sentir ses seues estrebades... coi!... això, es bo!

Se n'emportava molts desenganys, això sí. Quasi mai la realitat no
corresponia al somni magnífic amb què solia fantasiejar per endavant
les seves pesqueres. El peix gros abundava poc i era de mal agafar,
car fàcilment rompia, amb el seu pes i les seves batzegades, els
guarniments; i el peix petit feia perdre molt de temps i paciència a
canvi de resultats insignificants. Però, si avui va malament, demà
anirà millor: ell, en Temme, no es descoratjava. Com tots els
pescadors de canya, de cada fracàs treia una ensenyança amb la qual
evitar-lo un altre dia, i no perdia mai les fiances de millorar de
sort. Hi havia tants de paratges a provar! Oferia tan belles
promeses cada canvi de lluna!

Vivia entre somnis: el somni de la seva ambició abans de la pesca, i
el somni del seu cor després d'haver-la realitzada amb algun
resultat satisfactori. -A veure què m'hi dirà, sa santa dona. Me
sembla que avui se li alegrarà sa cara.

Desgraciadament, la «santa dona» solia estar trista i cada dia més
caiguda. de forces i d'esperit. Les seves humors eren estranyes i
llunàtiques. A voltes victorejava i festejava el pescadoret amb
motiu de petits èxits als quals ell no havia atribuït cap
importància, i en canvi l'acollia amb fredor altres vegades que ell
amb raó s'esperava un gran aplaudiment. En aquest últim cas el xaval
restava tot desconcertat i brandava el cap amb tristesa i pensava:
-Pobra mare! Que en deu estar, de rebentada des trebai! ¡Que
disgustos deu donar-li ets meu germà d'Amèrica! Tinc por que jo, amb
sa meua canya, no podré pas salvar-la. Si no trobo un art de pesca
que ens enriqueixu més de pressa, estem perduts!

N'Àuria Maresa, que així (del seu nom de fonts i del cognom
femenitzat del seu marit) li deien a la mare d'en Temme, sempre
havia viscut com a distreta d'aquest noiet. L'amor maternal
gloriosa, la de les il·lusions i els goigs, la hi havia
proporcionada un altre fill, el primer, en Jordi, un noi robust,
garrit i espavilat, que li envejaren totes les comares del barri;
després havia tingut altres fills, que se li havien mort; i
finalment li havia pascut en Temme, que havia vingut al món, com un
núvol de pedregada, a l'hora de la desgràcia. Néixer ell i morir son
pare, després d'una llarga malaltia, havia sigut tot u; i llavors
havien comparegut els disgustos, i la secor dels pits de la mare, i
el mancament de guanys, i els deutes i els neguits. Un sadoll d'una
veïna, un sadoll d'una altra, l'infant havia sigut criat com de
captiri, entre fam i males mamades; i, quan començava a menjotejar,
l'havia pres una verola, que el posà de tal manera que feia riure la
gent: pelat de cap, ratat de parpelles, tot ell trepat de sots i
esgratinyadures com una corcada roca marina.

Se diria que en Jordi s'era format de les sanitats i ufanors de la
mare, i en Temme, de les seves lletjors i misèries ocultes. L'un
inspirava amor, l'altre pietat; l'un era orgull, l'altre vergonya;
l'un duia a l'expansió, l'altre a la depressió de l'esperit; i els
llavis s'abellien instintivament al goig de besar les galtones
xamoses, i sentien repugnància per les marrides.

N'Àuria Maresa sempre havia considerat el seu fill petit com una
creu. Estava disposada a sacrificar-se per ell sense esperar-ne res
sinó penes, i, en atansar-s'hi, n'havia un toc d'espines. Tots els
delits del seu cor se'ls enduia en Jordi, el garrit, el fort,
l'excelsador de la missaga. Per aquest sí, que perdia el temps amb
gust, sense adonar-se'n. S'embadalia contemplant-lo i escoltant-li
la veu, el somniava en les absències, i el creia, per dret propi,
destinat a la fortuna i a la glòria.

En Temme no havia pogut haver cap impressió d'aquestes coses. Es pot
dir que els dos germans no s'havien conegut. Hi havia entre ells
quinze anys de diferència, i el petit tot just en tenia tres quan el
gran va marxar a Cuba invitat per un parent que s'hi havia enriquit
i manifestava intencions de protegir-lo entrenant-lo en els seus
negocis.

En rebre aquesta invitació, n'Àuria Maresa no dubtà gens ni mica.
Prou li recava, haver-se de separar d'un fill tan estimat; però va
creure que la fortuna el cridava, i no volgué posar-hi entrebancs.

-Marxa, marxa, caret meu- li va dir plorant i abraçant-lo
apassionadament. -Ves-te'n. Mal que es rompun de dolença ses meues
entranyes, mal que s'hagués d'apagar sa meua vida, no vui aturar sa
teua sort. Vés i feste homo, ric i noble i gran com tu mereixes. Jo
aquí no et podria donar sinó misèries. Has de marxar: no hi ha més
remei. Però vui que viatjus en cambra de popa i que et presentus a
ses Amèriques vestit com un milord. Es llustro dóna importància i ès
s'esca de sa fortuna. Ja ho hai pensat: ara ès s'hora de fer un
vaitot, i el faré. Vendré sa barca i sa barcada de ton pare, es seus
ormeigs de pesca, ses meues calaixeres de caoba, ses meues joies de
nuviatge... tot! Així pagaré es deutes que ens estalonen, i encara
aplegaré una bona mota per as teus menesters. Tot per tu, reiet meu!
Jo i aquest infeliç d'en Temme, amb quatre moblets podem passar; i
bé serà prou que no ens l'acampem de qualsevol mal amén Jesús. No en
passus ànsia, de nosatros. Un altre dia ens ajudaràs, quan pugus. No
plorus. Vui que estigus alegre. Jo aquí, rosegant ses meues
tristeses, les trobaré dolces si sé que són sa rel de sa teua
felicitat. Que mai, mai, no hi haju de sentir es regust de ses teues
llàgrimes!

En Jordi partí, equipat com un senyor, i n'Auria Maresa, empobrida,
desnonà la casa que fins aleshores havia habitat des del temps del
seu marit, i anà a ocupar-ne una de petita i miserable a l'extrem
del barri de l'Euguer. En Temme no en recordava d'altra: una casa
baixa amb el frontis sense rebatre ni lliscar, la teulada bonyeguda
i herbosa, una finestra als baixos, i dos balconets embaranats de
fusta al primer pis. Encrostonada i rústega també per dedins, no es
componia més que de dues cambres a dalt i d'un vestíbul i una cuina
a la planta baixa; però aquesta cuina, encara que força rònega, era
tan espaiosa i estava tan ben apariada de la seva llar, els seus
fogons, el seu armari cantoner, les seves lleixes a les parets i les
seves vidrieres a les portes i finestres, que, als ulls de n'Àuria
Maresa, feia passadores les altres misèries de l'habitació.

Posada allí, la dona va lliurar-se desesperadament al treball,
llogant-se a tota classe de feines. Rentava i bugadejava roba a tot
trast, i, en oferir-se'n ocasió, esterrejava pisos, adobava xarxa i
vetllava malalts; i els diumenges, en comptes de descansar, venia vi
a la menuda al celler d'algun hisendat, o servia d'escarràs en
alguna taverna. Tothom la cridava i la manava a tort i a dret; no
tenia un moment de repòs; i quan, tornada a casa seva, assolia una
estona de relativa calma i decantava dolçament la pensa cap al fill
absent, refigurant-se'l i acostant-se'l al cor enyoradís, acudia en
Temme a distreure-la d'aquell goig reclamant-li atencions i
moixaines. I sí! ella també desitjava complaure l'infeliç i
s'esforçava a conversar-hi. Però no sempre un hom té delit de
tractar amb criatures. ¡Si anava tan rebentada!...

Dominada per les primeres impressions que n'havia rebudes, no sabia
figurar-se en Temme sinó com un infant quasi incapacitat per a la
vida, com un ésser inútil, com una càrrega; i passaven els anys, i
no rectificava aquest pensament amb tot i que el xicot creixia i
tornava robust, i àdhuc esvelt i formós, davant dels seus ulls. Se
diria que les noves impressions no tenien eficàcia per a esborrar la
petja profunda de les antigues dintre l'ànima d'aquella dona, i que,
mal que toqués a palp de mà la revoltura d'abundosos cabells del
xavalet de deu anys, no podia eximir-se de l'esgarrifança que li
causava el record d'aquest cap pelat i encrostissat, en altre temps,
a causa del deix de la verola. I, en quant als guanys d'en Temme
¡què havia ella de refiar-se'n! El peix que ell li duia, el mirava
com a la ventura d'un dia, sobre la qual no podia fundar-se cap
esperança ni, menys encara, seguretat per a l'esdevenidor: res, un
joc afortunat de criatura; una estranyesa que no podia durar.

Pobre Temme! Sort que en Jordi el protegiria quan ja ella hauria
acabat les forces per a acampar-lo! Tota la fe la tenia posada en
aquell fill absent. ¡Amb quin daler esperava les seves lletres! ¡Amb
quina afició les llegia i les rellegia, interpretant-les sempre a
faisó i aire de les seves il·lusions!

Mes el cas fou que aquestes lletres, que al principi sovintejaren,
s'anaren retrigant després i fent-se cada volta més inexpressives i
curtes. És clar que això era degut als negocis, als mals de cap...
N'Àuria Maresa no podia pensar altra cosa. I, oidà, mireu si no era
així, que finalment en rebé una, de quatre pàgines, en la qual el
minyó l'assabentava d'haver-se vist obligat a renyir amb el parent
que l'havia cridat a Amèrica, home avariciós i malvat que, en
comptes de protegir-lo, l'explotava. El minyó, doncs, volia
establir-se pel seu compte, i pregava a la seva mare que li remetés
tant de diner com pogués, en la seguretat que cada ral se li
convertiria en un _peso oro_.

La dona va indignar-se contra aquell mal parent d'Amèrica, i,
desitjosa d'agreujar-lo, li retornà pel mateix correu, sense llegir-
la ni descloure-la, una carta que en rebé poc després de la del seu
fill. Ara, pel que tocava a diner, ella prou n'hauria volgut tenir a
senallades per a posar-lo tot a les bones mans d'en Jordi; però no
en tenia poc ni molt, i, venent quatre misèries i empenyorant-se un
bon xic, no pervingué més que a aplegar una quantitat tan mesquina,
que al que la rebés havia de causar-li més vergonya que goig. Fos
com fos, va trametre-la com a prova de la seva bona voluntat
juntament amb una lletra, en la qual pintava la seva trista situació
i abocava totes les tendreses del seu cor; i, després, restà
descontenta de si mateixa, semblant-li que no s'havia desentranyat
prou i esperant que un mot generós del seu fill pogués servir-li de
perdó. I aquest mot va trigar a venir, i no fou pas tan aconhortador
com era de desitjar. Mes ja n'hi havia prou. ¿Per què demanar més a
un home enfeinat? I vinga un correu i un altre correu, i ella
escrivint sempre i no rebent contesta sinó de tard en tard.

Per aquell temps fou quan en Temme començà la seva carrera de
pescador. Algunes paraules esgarriades, que de lluny en lluny havia
arreplegat l'havien posat mig al corrent de la conducta del seu
germà d'Amèrica i n'hi havien donat una idea poc satisfactòria. ¡Un
fill que entristia d'aquella manera la seva mare! ¿Què podia
esperar-se'n? Pobra dona! Tan santa, tan pacient!... ¡No era estrany
que tan poques vegades estigués de bona humor! Bah!... ell, en
Temme, la salvaria; ell la trauria de les seves misèries i treballs.
No calia refiar-se de ningú més. ¡Coratge i foris! Agafava la seva
canya i... ¡cap a mar s'és dit!

Passava hores i més hores al trencall de l'aigua. Era, segurament,
la primera figura que el sol, en eixir, descobria sobre les roques o
els sorrals de la costa, i la darrera que la seva mirada paternal
abandonava en aponentar-se. La lluna també el coneixia bravament; i
la seva llum, que, com enyorosa de companyia, sempre s'acarrera per
sobre la mar dret a dret de qualsevol que transiti pels seus
ribatges o s'hi estacioni, ¡que sovint l'havia pres, encantadament,
per punt d'esguard!

Aquesta vida a sol i serena durant mesos i mesos, frèjol de robes,
nu de peus i amb el cap descobert, com ell solia anar, va
fortificar-lo i àdhuc engallardir-lo. Igual que aquelles fades que,
en visitar la princeseta de la rondalla, li concediren un do
cadascuna, els penyalars i les ones, i l'ample cel i l'aire marí,
tot afillant-se'l, li atorgaren màgicament llurs dons especials; i,
toc-toc, toc-toc, les roques comunicaren a la seva carn quelcom de
llur duresa; i, balandrim-balandram, les ones varen inculcar als
seus nervis i tendons llur virtut de flexibilitat i lleugeria; i,
riu que riu o brama que brama, la mar va insuflar-li de boca a boca
l'alè vigoritzador del seu ample pit; i el dia li espolvorejà els
rústecs cabells i li alluentà la pell amb sos ruixims d'or, i la nit
va banyar-li les parpelles amb una ombra simpàtica. Era el ver fill
de les platges i els roquissers: llur natura l'havia format i
acolorit amb substàncies d'ella mateixa, com fa amb els seus aucells
i els seus peixos. Nu sobre una roca marina, s'hauria dit que era
una escultura tallada de la mateixa roca; i quan, eixint de nedar,
s'ajeia sobre l'orla de sorra bruna, planxada per l'onatge, hi
semblava una figura rellevada, com aquelles que a pic de martell
relleva tal volta un artífex a l'orla d'una safata. Mes, si de part
de fora tenia la color cuprosa dels penyalars i de la sorra humida,
de part de dins era altra cosa, car l'esperit transparent que
s'obirava pels seus ulls blaus era una immensitat atzurada i pura
com la del mar i com la del cel en el temps de la més gran
serenitat.

Respirava salut, i les seves ocupacions i contemplacions el tenien
tan distret que quasi no pensava mai en ningú del món. La idea de la
seva mare no constituïa cap obsessió de la seva ment. Més aviat que
com una dèria, aquella dona existia dintre la seva ànima com una
tendresa, que es despertava amb un glatiment mig dolorós mig dolç
quan alguna circumstància li'n feia record. I la veia només de lluny
en lluny. Com que molt sovint n'Àuria Maresa dinava a les cases on
s'esqueia a treballar, el xaval estava avesat a endegar-se ell
mateix la minestra de migdia, i quasi sempre se l'enduia ja
preparada, de bon matí, per menjar-la allà on se trobés en caure
l'hora de costum. Mare i fill no solien estar junts més que una
estoneta al vespre. L'un i l'altra feien algunes passades a la casa
durant el dia: l'un a portar-hi peix, i l'altra a mirar si n'hi
havia a fi de vendre'l abans que pogués passar-se; però no
solien esdevenir-se.

A la vesprada en Temme s'asseia vora la llar, en una cadira baixa,
i, recolzat sobre les pròpies cames i amb els queixos entre els
palmells de les mans, contemplava amorosament la seva mare, que
feinejava per la cuina.

Per a ell, aquella dona, alta i d'amples proporcions, era com si
quasi no tingués cos. Feia com la Mare de Déu: tota era cara,
esperit. I quina cara més noble i d'un aire més agradós! ¡Quina
bondat, quina dolcesa i quina tristor s'hi llegien! En Temme no
podia menys de doldre's que els fatics i les penes la descarnessin i
envellissin. Es desolava, verament, en reparar com aquells grossos
ulls melangiosos s'enconcaven de dia en dia, i com aquelles galtes,
tan amables al bes, s'esllanguien i arrugaven a manera de veles que
es buidessin del bon oratge de la vida. ¡Que apenadora, aquella
lleu, però constant, tremolor dels llavis, que semblava un vici que
haguessin adquirit a causa del respir anhelós que solia moure'ls!
¡Que apenadores, aquelles blancors que es descobrien ací i allà en
les dues rosses bandades de cabells que, eixint del mocador del cap,
endosseraven el simpàtic front! ¡Ell els havia vistos tan verament
auris, aquells cabells!... Eren una joia que s'anava gastant: feien
com el rellotge d'argent daurat del senyor rector, que, amb l'ús,
anava perdent el bany d'or i blanquejava. Pobra mareta! I, els seus
gastaments de vida i de boniquesa, ¿no eren, en bona part, deguts a
l'esforç que ell, en Temme, li havia costat? Ell s'havia alimentat,
anys i més anys, de les entranyes d'aquella dona generosa, que mai
no les hi havia escatimades. Ella no n'hi demanava res, però en cada
arruga de la seva cara ell hi llegia el senyal d'un deute sagrat.
Pensant aquestes coses, o altres de la mateixa traça, moltes de
vegades el xaval s'entendria tant i tant, que fins i tot se li
enaiguaven els ulls.

A voltes, en mig del seu entendriment, li entrava un gran desig
d'abraçar la seva mare. S'alçava, se li atansava a poquet a poquet,
i, enrevoltant-li un braç al cos, s'hi acostava silenciosament.

-I ara, Temme!- feia la dona, estranyada.

El noiet l'esguardava amb sos ulls humitejats, tot somrient d'una
manera acaronadora.

-Què et passa? Estàs malalt?...

-No, no, graci-a-Déu... No res... tenia ganes d'abraçar-vos... I...
ja està.

El xaval tornava a la seva cadira, i la dona restava un moment
astorada. Què era, allò? Amb una fulgor com de llampec en nit
obscura, percebia, en tals ocasions, quelcom de la vera naturalesa
d'en Temme, i el cor se li atrontollava i se li omplia d'una angúnia
estranya: una angúnia com d'un antic pecat no ben conegut, cóm d'una
error penosa que l'enteniment repugna d'aclarir. Sordes
interrogacions, a manera de veus confuses d'ecos llunyans,
s'insinuaven en la seva ment. ¿Valdria més en Temme que en Jordi?
¿Hauria ella injustament despullat dels béns del pare l'un fill en
benefici de l'altre, i...? No podia acabar, ni tan sols atendre,
aquests pensaments. No, en Jordi no seria ingrat. En Jordi era
l'esperança. No fallaria, no podia fallar.


II

PROPOSICIÓ.


-Estiu!... Estiu!- Ho proclamen triomfalment a chor, les bandades
d'orenetes i falzies que s'escampen per l'espai. -Estiu !... Estiu!-
Indirectament ho proclama també pel poble el nunci amb aquella crida
que ja tothom se sap de memòria per repetir-se cada any per la
mateixa diada amb els mateixos termes i àdhuc els mateixos tocs de
trompeta. -Tuturú! tuturutú! Les dones es banyaran a la part
llevantina de la badia, des de sota Sant Antoni fins a l'indret de
l'Esperança; i els homes a la part de ponent, des del Carrenyanc a
la Pujola.- Banys!... L'estiu és vingut. Arriben tartanes carregades
de forasters. Estiu! Estiu!

És el dia de Sant Cristòfol. El sol vola amb valentia pel mig del
cel. Blanes resplendeix alegrement amb ses parets blanques com
llenços de bugada i ses teulades grogues com altars de moresc. El
mar i el cel són una sola blavor clara sense solució de continuïtat.
Les muntanyoles i roques que s'hi banyen tenen l'apariència
d'incrustacions d'esmalt sobre un cristall puríssim. Fineses i
brillantors per tot arreu... La naturalesa sembla manifestar, en
aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d'argenter.
S'endevinen riqueses d'or sota les nacrades colors de les roques.
Les plantes que hi brollen al damunt ofereixen un estrany caràcter
regular i ornamental. Allí les piteres amb llurs grans fulles
simètriques i rígides com les d'una gegantina flor de metall
inventada per algun artista. Allí les pales ovals de la figuera de
moro, que, vistes de lluny, tenen el llustre i la forma de colossals
gemmes maragdines. Allí les mates de ginesta, que, en compte de
fulles, treuen uns llistonets verds que aguanten joiells d'or. Allí
els altíssims llucs d'atzavara, que semblen arbres, convencionals i
d'intenció simbòlica; gentils, esvelts, inusitats; les tornejades
soques com de bronze brunyit; les branques acompassadament
distribuïdes i graduades de major a menor, dues a dues tan iguals i
tan elegantment corbades com els muntants d'una lira grega, llises,
sense entreforcs ni ramatge, i terminant en unes grapes que es
brinden al cel rublertes d'una pelussa àuria, com dient al dia
esplèndid: ¡Mira, que belles, les flotes que hem arrapat del teu
pelatge de llum!

El mar és tan pla que no ofereix perspectives. Només, de tant en
tant, una gavina o una barca, que s'hi mouen atansant-se o
allunyant-se, donen als ulls enganyats una meravelladora sensació de
les profunditats del paisatge.

És a prop de mig dia. En Temme, que a la matinada havia estat de
mala sort, després d'haver esmorzat a les onze proposant-se no fer
cap més àpat fins a quatre hores de la tarda, compareix a la platja
amb la seva olla de grumeig i les seves canyes, s'asseu a la sorra,
i comença a preparar els seus guarniments. Vol provar la pesca del
llobarro; però encara no l'ha començada quan un xivarri inesperat
que sona al seu darrera li fa girar el cap. -Què ès això? Què hi ha
de nou? -¡Sant Cristòfol, home, Sant Cristòfol!

El xicot fins aquell instant no havia hagut esment de la diada.
Arreplega els seus estres i va a posar-se en fila amb l'altra gent.
Tots plegats, mig despullats, mig vestits, esperen el toc de les
dotze. -Nang, nang...-  Així que les esperades batallades comencen a
caure, ¿en voleu, de bellugadissa de braços i mans estenent per
fronts i pits el senyal de la santa creu? I, tot seguit, ¿en voleu,
de cossos a la mar? -Ara, ara! ¡S'hora, s'hora.!- Alguns es banyen
només els peus, altres tot el cos; hi ha qui tot just de Déu toca
l'aigua; hi ha qui s'hi rabeja llargament.

En Temme submergí una estona les seves cames nues, pregant de cor
endins a Sant Cristòfol que el rentés de tota sement de dolor
reumàtica. Després s'apartà d'aquell paratge avalotat, i atalaià
d'ací d'allà a veure si en descobriria algun altre de més tranquil.
A on podria dar-la? La banda de llevant estava plena de dones. ¡Quin
guirigall hi movien de xerroteigs i de rialles argentines! I ¡quina
xiscladissa alçava de tant en tant un escamot de noies, no podent
resistir en silenci l'escomesa impressionant i pessigollera de les
mateixes ones que desitjaven abraçar! Allò era un mercat de Calaf.
Però, encara que no hi hagués regnat aquell traüt, tampoc no calia
pensar a acostar-s'hi. Era el lloc de les dones, i en Temme no
hauria volgut que cap s'avergonyís de la seva presència. I a ponent?
També estava tot ocupat. Ací nedadors que es capbussaven, allí
altres, i ací i allà colles d'enjogassats que batallaven esquitxant-
se d'aigua a cops de peu, feien els xiquets de Valls a la platja o
armaven sardanes dins la mar; i per tot arreu ressonaven crits,
rialles, bruels, patacs, xipolleig i altres sorolls indefinibles. I
¿què calia esperar del recó de la Pujola, on s'acoblava tota la
canalla del poble? No res: o anar lluny cap a la platja de
S'Abanell, o deixar-se córrer la pesca.

Tras, tras... anava caminant indecís. I, ja una mica apartat dels
nedadors, s'aturà sorprès de quasi no sentir-los. Llur cridòria i
aldarull sonaven com a cosa mínima i ridícula en l'oberta
immensitat, i no contorbaven poc ni molt la calma de la mar, que
semblava riure-se'n benignament amb el cascadeig acompassat de la
seva petita ressaca, de la qual res no era capaç d'alterar el ritme
ni el to. -Ara mireu si n'es, de valenta, sa veu de ses ones, àdhuc
quan sona més apagada!

Tras, tras... anava caminant indecís.

En arribar als volts de la reconada de ponent, algú va cridar-lo pel
seu nom. El dia anterior havia plogut, i els llaguts, gussis i
balandres reunits en aquell paratge eixugaven al sol llur velam
desplegat o mig desplegat, en tan diverses posicions, que feien
l'efecte d'una gran ajocada d'aus que, terrejant i espolvorejant-se
com solen, haguessin esbalandrat les ales amb el major desordre,
cadascuna al seu gust. L'apel·lament havia eixit d'allà, i en Temme
no va trigar a descobrir qui l'havia proferit. Sota una estesa de
blanques veles fresques de mullena, veié vermellejar, com una rosa
dins un joc d'ombres i besllums lilials, la cara rodona i xamosa
d'un home d'uns quaranta anys, vestit de blau i molt negre de
cabells, d'ulls i de celles, el qual, mig ajagut, s'anava
incorporant i li signava que s'atansés.

-Ep, Temme, ep! Sóc jo, qui t'ha cridat.

-Vós, Bonosi Ramoneda! I què voleu?

-Ho sabràs si t'atures una mica a escoltar-me, que tot vol temps i
paciéncia, homo de Déu. A on vas, ara?

-Cap a S'Abanell, a veure si trobo unes aigues que dugun més peix
que carn.

-Mal pensament. Amb es temps d'anar d'aquí a S'Abanell, ja tota sa
carn de cristià que ara està en remull se serà posada en sec, i,
sense moure't d'aquí, podràs pescar amb tantes fiances de sort com
en altra part qualsevol... i qui sap si amb més i tot, perquè es
llard que deixarà a s'aiga tanta de gent, llamp me matu si no ha
d'èsser un bon grumeig per as llobarros, que són tan gola-bruts.
Atura't, homo. Sant Cristòfol només té una hora seua. Dóna-l'hi,
així et gordu de dolor i de baldament!

-Ja- féu en Temme, somrient amb una punteta de malícia. -Sinó que em
sembla que, més que es sant, sou vós qui es vol aprofitar de sa meua
hora. I cap mal ès: també em plau, de servir-vos. Sa llàstima ès que
vós cerqueu qui us acompanyu à fer petar sa claca, i jo, pobre de
mi...

-Ets bec-eixut com tota sa gent de mar: no cal que m'ho digus. Vatua
ets homos de mar! Ells són qui m'han fet passar per xerraire, essent
així que sóc el més reservat des Ramonedes i que mai ningú no
m'havia tingut per llenga-llarg fins que vaig empeltar-me de
pescador. Ah, Temme! ¿què deus pensar, de mi? I vas errat. Mira:
m'agrada dir ses coses amb s'amaniment de paraules que necessiten,
però no xerrar per xerrar, i ara! Si t'hai cridat, ès per proposar-
te un negoci.

-Un negoci!- exclamà en Temme estranyat. -A mi? Que va de bo?

-I per què no ha d'anar-hi?

-Perquè encara no sóc ningú, jo- va respondre humilment el xaval. -
¿Que no veieu que soc un marrec de dotze anys i mig?

-Un raig així te'n comptava. Però, si ets petit, tens més seny i ets
més trebaiador que molts d'homos que s'han d'afaitar ses barbes cada
dissabte. Ja t’hai filat, jo, i... anem! tinc confiança en tu. Apa,
seu aquí, a s'ombra des gussi, i parlarem.

En Temme, encuriosit, va convenir-hi. Tots dos interlocutors
s'aclofaren a la sorra cara a cara, i l'home va dir al xaval:

-Vui començar per explicar-te es meu cas, Temme. Jo no sóc homo
d'aiga. Tots es Ramonedes, de pares a fills, d'ençà que n'hi ha
memòria, tots han sigut de s'art de sa terra; i, si sa malastrugança
m'ha dut a merinerejar aquests darrers anys, ets meu cor no ès a ses
ones, sinó as terrossos. Amb una casa as carrer de Raval, una vinya
de quatre quarteres i una bòria afruiterada, que no devien res a
ningú com no fos sa contribució, qui més ric i més xalat que en
Bonosi? Però va venir sa filoxera, i vet-em aquí per portes. I com
que per aquell temps va morir es pare de sa meua dona, que era
pescador, i ella heretà aquest gussi, tothom va aconsellar-me que
me'n servís i que cerqués a sa mar s'aliment que sa terra em negava.
I, res, vaig deixar-m'hi caure. Pero... ca!... a mi sa mar no
m'agrada. ¿Què te'n diré?... Hi trebaies i més trebaies, i mai no
te'n pots fer teu cap tros ni preparar-hi cap collita: sempre hi vas
a sort i ventura, i qualsevol passavolant que s'hi ficu hi té es
mateixos drets que tu, que t'hi has envellit, voga que voga,
baldament t'enriqueixus. És com es llit d'una lea. No m'il·lusiona,
no hi trobo bon jaient: àdhuc m'hi sento feixuc i desmanyotat, i
sempre hi estic recelós. Ses ones són traïdores, Temme: Es seu riure
no m'entra; i quan, en dies com el d'avui, veig que s'encanten
emmirallant-me, me sembla que no ho fan pas sense un desig
reconsagrat d'engolir-me. Net: la tinc avorrida, s'aiga. Creuries
que encara de vegades m'hi marejo? I vet aquí per què...

En Temme havia anat brandant el cap en senyal de desaprovar els
darrers conceptes del seu interlocutor, i aquí el va interrompre.

-No, no i no!- va saltar amb cert desfici. -Que sa terra us tiro més
que sa mar, bé: vós us ho sabreu; però que vós i datros surtin que
vira que tomba amb això de sa traïdoria de ses ones... no, no i
renó! Això són romansos. Per tot arreu n'hi ha, de perills; i... ¿a
on anireu, doncs, que no pugueu sospitar-hi traïdories si darrera de
cada perill hi suposeu una malavolença que l'empeny? Ai llampus!
Repareu-ho: de vegades cau una teula i... clac!... xapa sa closca de
l'infeliç que ensopega al seu dessota. Ara bé, doncs: anem a cercar:
¿qui passaria tranquil per cap carrer si s'afigurés que totes ses
teules des ràfecs el sotjaven amb s'intent d'abordar-lo i
estabornir-lo? Oidà, i doncs? ¿per què malparlar de ses ones i no de
ses teules? Però no: tothom dali que dali amb sa traïdoria de ses
ones. Es gran, això! Desenganyeu-vos: Déu ho manifasseja tot, i, si
ell vol que us negueu, us negareu, baldament no toqueu més aiga que
la de sa gibrella de rentar-vos sa cara. Sa mar ès franca, Bonosi.
Veieu? a mi m'enamora més que sa terra precisament per això: perquè
no s'entén de partions ni d'heretatges i té es cor igualment
obert per a tothom.

-Ben xerrat, marrec!- exclamà en Bonosi rient i pegant amistoses
manotades sobre el muscle del xaval. -¡Ui, ui, com t'entusiasmes,
tan mosca morta que sembles! Bo, bo! Tu ets homo d'aiga... i perquè
ho ets et cerco. Saps què em deia, dies enrera, s'avi Mundet?

-Com ho vaig a sebre, jo?

-Doncs me deia que es pescador més fi de Blanes ets tu, però que
ningú no se n'atalaia perquè et trobes en es mateix cas que un music
que no pogués sonar sinó amb una guitarra d'una sola corda. Entens,
sa comparança? Sa guitarra d'una sola corda ès sa canya de pescar. I
deia ell: «-Doneu-li un mal tros de gussi o de llanxa, i llavors
serà com un music que pot governar una cobla... i ja veureu si farà
parlar!»

En Temme va enrojolar-se i no sabia on girar els ulls, plens del
goig i la confusió que li causà aquesta lloança; però tot d'un
plegat semblà que s'entristís, tombà el cap sobre el pit, esclafí un
sospir i mormolà:

-No, Bonosi: si jo fos tan bon pescador, sa meua mare no hauria
d'anar tan escarrassada com va.

-Vols dir que no guanyes gaire. Jo et crec bé- saltà en Bonosi. -
¿Que no has enteses ses paraules de s'avi Mundet? Això no ve de
culpa des music, sinó de sa guitarra. Doncs bé, Temme: jo tracto de
posar-te a ses mans s’estrument que necessites; et vui protegir...
ep! no per sa teva bonica cara, lleig des meu cor, sinó perquè tinc
confiança en es teu trebai i en sa teua honradesa i espero més
beneficis de tu que d'un atro. Jo parlo clar: pa, pa; vi, vi. Però,
sigu com sigu, aquesta confiança que et poso em sembla que ès ben
falaguera per a un marrec de dotze anys i crec que tindràs punt a no
desmerèixer-la mai de sa vida. Oidà?

-No passem s'arada davant des bous- va respondre en Temme amb aire
greu. -Quan sàpiga què voleu de mi, us diré es meu pit. Per ara
només us veig venir, però encara no sé ben de cert cap a on penseu
tirar. ¿Voleu deixar s'art de sa pesca?

-Sí, Temme: de grat i per força. No puc partir-me a trossos i èsser
a s'hora en mar i en terra. Has de sebre que, ara amb jornalers
llogats, ara pic pic sa meua dona i sa meua mainada, ara jo a
empentes i gavells quan me lleguia de sa mar, hem replantat i
empeltat sa meua quintana, i ja sa vinya torna a pintar-hi que ès un
gust. Es pàmpols hi canten as vent com una glòria de banderes, i no
donaria per set bótes de vi sa collita que s'hi prepara enguany. Es
ceps nous lleven més, molt redemés, que es veis; però, això sí, són
més senyors que cap hisendat: s'han de menar nets cóm una joia, i
cal sulfatar-los i ensofrar-los cop i recop: una mar de feina. I
¿qui l'ha de fer, sinó jo? Oi més, vui arrabassar un bosc que tinc,
i també ensarmentar-lo. Oi més, vui pendre a preu cotat
d'arrendament uns quants saions de pla. Oi més, sa meua bòria...

-Això són comptes vostres- féu en Temme, interrompent-lo. -Tornem a
ses coses de sa mar. Què us proposeu? Heu d'entendre que jo no tinc
pas diners. Voleu vendre es gussi?

-Sí i no, Temme. Això de vendre, sempre va llarg. No ixen es
compradors en volent-ho, i tots van a sa saga d'aprofitar-se de ses
necesitats des proïsme. Jo escamparé veus i... veurem. Però
mentrestant, tu i jo podríem fer un tracte.

-Quin?- preguntà el xaval amb emoció.

-Mira: gussi, rems, veles, ruixó, palanqui, palangrons, nanses,
garbitànes... anem, tota sa meua andròmina marinera, tu podries
emprar-la as teu gust i... tracte net... a mitges de guanys. Què et
sembla?

-Mitges!- exclamà en Temme gratant-se el cap. -Us hi heu pensat bé?
No ès car, això?

-No et composo, Temme- replicà en Bonosi amb to de gran formalitat;
-Posem-nos sa mà as pit. Per a tu es tracte ès una ganga, perquè,
per cada peix que ara ages amb ses teues canyes, en pescaràs deu amb
es meus ormeigs i bertrols, i, encara que me'n dongus cinc, te'n
restaran quatre d'aventatge sobre es teus guanys d'ara. Compta i ho
trobaràs. I ès clar que, si escoltes s'ambició, que ès una gola que
sempre fameja, te recarà sa part que m'hauràs de donar i et semblarà
fora llei que jo, sense posar-hi gens es coll, m'haju de goldir tant
com tu des teu trebai; però pensa que es meu goldiment ès
s'assegurança del teu. Perquè... sa cosa ès clara: si estic content
de sa renda que em façus, com que no sóc boig, cap comprador podrà
temptar-me; mentre que, si no n'estic content, m'afanyaré a vendre
barca i barcada així que me n'oferexun un preu enraonat, i sa teua
ganga serà finida, pus, amén Jesus. ¿Ho veus, com a tu mateix et
convé, que t'escanyu una mica?

-Això que l'escanyun no ve de gust a ningú- reparà en Temme
somrient. -Però vós no en feu pas cara, d'estiracordetes. Si es
compte des deu peixos per cada un que ara jo n'agi ès cert, poc que
tinc dret a demanar més. Però... ¿voleu dir, que sortirà?

En Bonosi, per tota contestació, es llevà dempeus, i, ventant un
patac al muscle del xaval, li va dir: -Aixeca't i mira aquest gussi.
Vint-i-un pams. Sa nata per a es teu empre! Un llagut et fóra de mal
remolcar, mentres que això ès una paia, i, per atra part, ès prou
gran per a dur-hi tot es menester: palangrons, nanses... Veieja una
mica; però ès fort, calafatat de fresc, no fa una trista gota
d'aiga... El repintarem cada any... a mitges... no res: una capa.
Veus? bons escàlams, bons rems... Si s'espatllen els refarem... a
mitges, tot a mitges.

Ambdós anaven donant volta a l'embarcació: el xaval contemplant-la
embadalit, i l'home amostrant-n'hi les bones qualitats, tot
colpejant-la amoixadorament a pla palmell, tal com un marxant sol
colpejar l'anca d'un mul o un cavall en ponderar-lo a un pretensor.

Mentrestant, dues persones que venien del poble s'encaminaven vers
ells a poc a poc: un cavaller i una dama. El cavaller, alt, eixut de
carns, ja madur; d'un negre gris com de llimadures de ferro els
arranats cabells; la pell, d'una brunesa groguenca; carallarg,
bigotut; vestit amb un tern blanc, i lluint sobre l'armilla una
cadena d'or tan gruixuda i sobrera, que resultava un veritable excés
com a fermall d'un rellotge. La dama, petitona, molsudeta,
joveníssima, molt ben abillada, amb un vestit curt de cos i flàcid i
lleuger de falda, una mica escotadet i braument esmanegat, i amb
unes arracades i uns collarets de brillants que guspirejaven, com
estelada en cel d'alba, sobre el seu cutis tendre i bru, que tirava
a color de perla. Caminaven lentament, pas a pas, fent bracet, ella
molt repenjada amb aire esllanguit i xerós, ell amb posat greu,
decantant el cap a escoltar-la amb una dolça complaença.

-_Sí, sí, quiero, vieguito (1) mío, ¡quiero!... ¡quiero!_- deia ella
en un to de tossuderia gemegosa.

-_Está bien, Lilí (2): a eso vamos, ya te lo he dicho_- va contestar
ell amb veu de baix abemollada.

-_Pero quiero ir cada tarde: prométeme que cada tarde, ¡ea!_- tornà
ella en el mateix to d'abans. I, acabat, estampà un petó a la mànega
de l'americana del seu acompanyant.

-_Siempre que el tiempo lo permita, Lilí_.

-_¡Siempre, siempre! Quiero que el tiempo lo permita siempre,
Felipe_- replicà ella amb una mena de rebequeria infantívola.

[Notes de l'autor:
(1) Sona així aproximadament la paraula _viejito_, en la boca de
molts cubans. Lilí, com la generalitat dels cubans, pronunciava les
jotes amb una aspiració dolça i simpàtica, semblant a la que donen
els castellans vells a les _haes_ en paraules com _huevo, Huelva_,
etc.
(2) Carmelita. ]

En això eren arribats a les barques, i el cavaller va adreçar-se a
en Bonosi, parlant-li en català; i, després d'haver inquirit, pel
nom, que era l'home que li havien recomanat, va proposar-li
d'acompanyar-los, marit i muller, totes les tardes del mes, a
passejar pel mar amb el gussi. En Temme hauria volgut esquitllar-se;
però els dos forasters s'havien interposat entre ell i les seves
canyes, estintolades l'orla de l'embarcació, i, no atrevint-se a
demanar-los pas, romangué mut i capjup, una mica apartadet. En
Bonosi es llevà la gorra un instant, tomà a encasquetar-se-la de
gairell, escoltà atentament la proposició, i, després d'una estona
de silenci, gratant-se el clatell i fent-se el desmenjat, va dir:

-Cert, cert... us han guiat bé. No hi ha un gussi millor que es meu,
per a una passejada; però... carau, carau!... em voleu collar massa.
Totes ses tardes! i poder?... Totes ses tardes!

-El preu ho mata tot- va respondre el cavaller. -Vós demaneu. Em
penso que no renyirem.

-Bé, bé, missenyor: vos parleu bé... prou, sí... ja us entenc;
però... ès que vós no us feu compte des perjudicis que això em mena.
¡Totes ses tardes!... Un hom té ses seues hores de calar i de
llevar, que lliguen dia i nit, tarda i matí; i perdre ses tardes
gairebé ès igual que perdre sa pesca de tota sa diada. I, encara,
això... ¡com aquell!, sino fossin ses resultes; perquè...
desenganyem-nos... sa parròquia desservida s'esgarria d'ací d'allà,
i, després, aneu a aplegar-la de nou!

El cavaller li va entendre la maula i la ganyoneria, i, tot simulant
generositat, allargava les seves ofertes amb molta parsimònia, de
ral en ral, cada vegada amb un to definitiu i amb l'aire majestuós
de qui llença una fortuna. En Bonosi anava brandant el cap amb
displicència, però ull-alerta, espiant la cara del seu interlocutor,
amatent a donar-se per satisfet així que hi reparés algun senyal
d'enuig; i, finalment, havent-hi llucat una expressió que indicava
més aviat l'intent d'allargar una puntada de peu que no pas un altre
ral, badava ja la boca per acceptar la darrera oferta, que era de
quatre pessetes diàries, quàn la gentil dameta, que, àdhuc sense
haver entès cap paraula, havia capit molt bé l'essència del diàleg,
va solucionar de cop i volta la qüestió de la manera més impensada.
Tota decidida, va entregirar-se, ficà tres dels seus ditets color de
rosa dintre la butxaca de l'armilla del seu marit, els en tragué amb
un pilot d'isabelines d'or, i, posant-les a la mà d'en Bonosi, va
préguntar, amb graciosa ingenuïtat:

-_Diga, Bunossi: ¿basta para lo que resta de mes? ¿No?_- I, sense
esperar resposta, es girà de nou amb els ditets en l'aire, a punt de
tornar a pegar falconada a la mateixa butxaca; però el cavaller va
protegir-se-la amb un ràpid moviment instintiu, aplacant-hi la mà al
damunt i exclamant:

-_¡Sobra, Lilí, sobra!_

Aleshores, en Bonosi, que estava content i desitjava evitar
engrinyes que poguessin desbaratar-li la bona jugada, s'acuità a fer
reverències davant de la dama i a dir-li:

-Basta, missenyora, basta... sobra, basta... maneu, disposeu,...

La dama romangué un moment astorada, indecisa; esguardà el seu marit
amb angúnia i ressentiment, amb un espurneig de llàgrimes als ulls:
després, adonant-se d'en Bonosi, que continuava fent acataments i
repetint les seves paraules de satisfacció, esclafi un sospir,
somrigué, i tornà a preguntar-li, amb candorosa admiració:

-_¿Basta? ¿De veras?_

-Sí, misenyora: sobra, sobra maneu, disposeu- féu en Bonosi.

-_¡Bravo!... Pues, entonces... portarse bien y... habrá propina!_

-Sí, missenyora... a bé que això de sa _pamplina_ no ho hai pas
entès. Però ès igual: no us encaparreu: ses vostres accions valen
per totes ses paraules- contestà en Bonosi. I, adreçant-se al
cavaller, li va dir: -Sa vostra _madama_ parla un castellà tan clos
i ben xerrat, que ni sa cotorra més ben ensenyada; i em penso que
aquí, com no sigu algun aucell, no hi haurà qui li pugu seguir sa
conversa to per to. Veieu? vós ja feu un so diferent: es vostro
castellà clareja més, i quasi no n'hai perdut un mot.

-_¡Tío gaznápiro!_- borbollejà entre dents el cavaller. -Com que
t'he parlat en català _limpio_ i corrent!- I, alçant la veu, afegí:
-_¿Conque_... estem entesos? _El esquife, digo,_ el barquet _queda_
nostre per totes les tardes del mes?

-Ell i es meus serveis, missenyor. En aquells moments la gentil Lilí
esclatà en una sèrie d'exclamacions xiscloses, tot giravoltant sobre
els seus peus i acabant per tapar-se la cara amb les mans,
immobilitzant-se.

Havia reparat que s'atansaven, esmunyint-se ventreaterrats per entre
les barques, una colla de marrecs, alguns ja bastant grandots, nus
de cap a peus, amb una desaprensió paradisíaca. Escandalitzada, s'hi
havia tombat d'esquena; però en anar-se girant, n'havia descoberts
més i més per tots els indrets: una munió: caps sobre caps, cossos
sobre cossos, formaven piràmides polposes a faisó de mates de bolets
rourencs; i tots la miraven llaminerament, i àdhuc alguns
l'assenyalaven amb el dit. D'aquí les seves exclamacions d'horror i
el seu tapar-se la cara.

-¡No us alarmeu, missenyora! ¡Atureu-vos, missenyors!- va dir en
Bonosi, comprenent el cas. -Això no ès res... quitxalla... Són es
cristofolets de sa diada, que s'han atalaiat de vosatros i vénen a
encantar-se amb es vostros bonics. Atureu-vos. Amb quatre crits els
esquivaré. Atureu-vos!

Fou inútil. Abans que acabés de parlar, ja els forasters eren lluny.
El cavaller havia enrevoltat el seu braç al cos de la dameta per
sota les aixelles, i se l'havia enduta, mig a l'envola-vola, per
entre les veles.

Aleshores la cara xamosa i vermella d'en Bonosi s'ompli de rialles.

-Bo, bo!- exclamà. -Aquesta madameta s'espanta dets angelets com si
li fessin pensar en ses rampetes que li han de costar els que ha de
posar as món. Déu beneieixu es seu ventre, amén; perquè jo desitjo
que no es perdu mai sa nissaga de s'hereu Escampa. ¿Has vist, Temme,
quina plugeta d'or m'ès caiguda a sa mà?

-Una mica massa- va respondre el xaval. -M'ha semblat que ell,
s'homo, es posava a sa raó, i vós tira que tira. No us ho aprovo. Es
guanys de mal jus, aquí o a s'atro món, seran de mal pair.

-I ara!- replicà en Bonosi. -Jo no hai usat d'engany ni violéncia,
Temme. S'avinença de ses voluntats ès sa llei des tractes. ¿I qui
has vist mai que tornu cap tros de mercaderia, per bona pesada que
li façun? Atrament, aquests dos nuvis d'avui són tan rics, que,
sense patir-ne poc ni molt, poden daurar ses mans de tota sa
marineria de Blanes. Sé qui són, lleig des meu cor. Ell se diu Felip
i ès mataroní, fill d'un drapaire ronyós i gasiva, conegut meu, un
tal Bernat Portalons, que va morir de misèria amb una sitja d'unces
as peu des llit. Oi quina ànima de càntir! però... pau as difunt! No
el recarreguem amb nostres paraules. Deixem que vogu a barca
lleugera as port de dalt. Si algun mal pes de pecats no l'enfonsa,
sa seua sorrada d'unces no l'enfonsarà pas, perquè va restar en
terra. Es seu hereu, aquest manu d'en Felip, que ja era gran i més
viu que una mustela, va trobar-la prou. Va embutxacar-se ses
monedes, se les va emportar a Amèrica, i sembla que allà, amb sa
calor, totes li van pondre i covar. I certus ès que es féu
milionari. Ho sé de bona tinta: pots pujar-hi de peus. I mira si no
ès veritat, allò que diuen, que es diner crida diner. Un dia va
llevar-se amb delit de malgastar, i va i fa sa brutesa de comprar
tres o quatre bitllets sencers d'aquells tan cars de sa rifa de
Nadal. Doncs bé, caret: arriba sa diada i... cataplum!... li toca sa
sort grossa. Ja ho veus: per més que vulgu no es pot desempallegar
de sa riquesa. Però no... ep!... ell no vol desempallegar-se'n: al
contrari, ès des puny estret. Ja ho deus haver reparat: no pot
dissimular-ho: ses seues grandeses puden as resclosit de sa
gasiveria des seu pare. Atra cosa ès la seua dona... galant dona!...
¿oi, Temme? Aquesta va néixer en mig des diners com un gos en mig de
ses puces, i no pensa sinó en espolsar-se'ls, grata d'ací, grata
d'allà. Però no t'espantus: no en farà mai net. És mestressa de tres
o quatre _inquènius_ i unes hisendes que es perden de vista. Sé qui
ès, Temme; en sé tota sa història; perquè, encara que haju nascut a
Cuba, ès filla de pare blanenc. Precisament ara, casada de fresc, és
vinguda a Blanes amb es seu marit a fi de conèixer sa seua àvia, que
encara ès plena de vida. Avui en dia aquesta àvia ès una senyorassa
que viu as carrer de Mar, en una casa com un temple, amb tres
minyones de servei que li ensumen es desitjos a s'alè; però jo l'hai
coneguda pobra. Parlo de trenta anys endarrera, això sí; però jo
l'hai coneguda pobra: cert com sa mort. Era una trista botiguera des
carrer de Mercaders, i es seu marit era en Vetes-curtes, i de ca
seua tothom en deia _can Vetes-curtes_; i anaven tan poc grassos, que
sa meua mare els hi va vendre a fiar un sacotell de mongetes i no el
va cobrar sinó després d'haver gruat tres mesos. Es món va de
tomballons, lleig des meu cor; i a cada tomb un hom veu uns
enfilaments i uns daltabaixos que esgarrifen. Jo maldo per aguantar-
me. N'he passades de totes amb sa meua femella i sa meua nierada
d'aucellons boca-badats, als quals no sempre podia dur becada. Ara
tot just començo a surar una mica; i, quan es bon Déu menà a rodolar
pes meus volts un parell de potentats d'aquests que de plens que
n'estan, no es poden tocar sense que esquitxun cinquenes d'or ¿vols
que els hi tornu les que m'han posades a sa grapa?

-No sé què dir-vos-hi- va çontestar en Temme. -Ells podien donar i
vós rebre; però ses vostres mentides hi eren de massa. No era pas
veritat, allò que, perdent ses tardes, haguésseu de perdre sa pesca
de tot es dia.

-Parola de negociant, Temme. Això ès de bon jus. Jo deia i ells
podien dir. Dos que tracten són com dos gossos que tenen un mateix
os entre ses dents: cadascun estira tant com pot, i sa qüestió ès
endur-se'n es tros més gros i de més polpa. Ja n'aprendràs, d'anar
pes món.

-En vaig aprenent- va fer en Temme amb to adolorat. -Ara veig que,
en es nostro negoci des gussi, vós heu estirat tant com heu volgut,
i jo no gota.

-Visca, visca!- cridà en Bonosi entre riallades. -Així m'agraden,
ets homos! Estira, doncs, parla, desembussa es teus canons i...

-No pas avui- va saltar en Temme trencant-li la verba. -M'hi vui
pensar. Ja us diré es meu pit un atro dia, quan pugu parlar amb més
coneixement.

-Fins a fi de mes et dono de coll.

Varen acomiadar-se, i el xaval agafà les seves canyes i la seva
olla, i s'encaminà cap al mateix paratge d'on l'havia tret, una hora
abans, el garbuix de la gent.

Quan va arribar-hi, ja no hi havia cap banyista a la mar, però
encara molts s'estaven vestint. Arrenglerats a la platja, no gaire
apartats del baterell de les ones, seguts a la sorra, tan tranquils
com si fossin a la cambra llur a porta tancada, l'un es posava la
camisa disputant-la al vent joguiner, que, abombollant-la, la hi
arronçava clatell amunt; l'altre pernejava per ficar-se uns
calçotets, que tendien a fugir-li banderejant; aquest,
contorsionant-se d'una manera estrafolària, es treia els grans de
sorra d'entremig dels dits dels peus; aquell forceguejava per
calçar-se unes botes que la humitat havia encongit; i qui no
reganyava una natja reganyava una cama, un tros d'esquena, un
pitarràs pelut o alguna altra cosa de més mal veure. La grotesca
escena, però, respirava innocència i alegria. El costum treia motiu
a l'escàndol: ningú no podia mofar-se d'un descotxament al qual ell
mateix no s'exposés i les rialles volaven sense fiblet; cadascú, per
altra part, estava prou enfeinat en l'endegament propi per a torbar-
se gaire a tafanejar el dels altres.

En canvi, en Temme, arribat de fresc i ben vestit, va sentir-se
intrús en mig d'aquell rengle de gent deshonestada. Així és que
procurà travessar-lo de pressa, i no gosà escampar la mirada
dels seus ulls fins que no tingué al seu davant altre visió que la
bella i purificadora de la mar.

S'assegué a la sorra, i, amb les seves canyes entravessades sobre
les cuixes i la seva olla al costat, va encantar-se i embadalir-se
fins al punt d'oblidar tots els intents que l'havien portat allí.
Oh! quin espectacle, que li robava el cor! Havia entrat un eixerit
garbí. Molts de llaguts eren estats varats per aprofitar-lo.
Blanquejava dins la cala una munió de veles punxegudes i esbadocades
a faisó de lliris d'aigua, les quals, recollint el vent, es botien,
i s'animaven, i prenien moviment i vol, fent la impressió d'una
florida que es convertís màgicament en aucellada. Volaven, fugien
cala enfora, enllà, enllà... ¡Qui pogués seguir-les! ¡Qui pogués
disposar d'una d'elles, volar amb una d'elles cap a cales llunyanes,
cap a descobrir sapes submarines inexplotades encara, cap a espiar
el passatge dels bancs de peix viatjadors!... Mai el xaval no havia
comprès com ara que un pescador sense barca és un esclau de la
terra. Les llunyanies marines el cridaven. Les veles se li enduien
l'esperit. Arrupit a la riba, experimentava uns impulsos semblants
als de l'oreneta novella, encara no ensenyada a volar, quan des del
seu niu d'argila, bastit sota una teula, contempla les profunditats
de l'airecel, glatint per palpar-les i estremint-se de goig i de
desig en veure les ales braves que hi llampeguegen per dedins. Oh,
sí! li convenia un gussi! Li havien suggerit aquella idea, i ja no
se la podia treure del cap. Ja la canya li semblava un instrument de
misèria; ja la terra, que el retenia, li semblava una presó.

Tothom se n'havia anat, la platja era deserta, i encara el xaval
continuava absort en el seu somni. Les hores de Sant Cristòfol eren
passades, però la benedicció del sant perdurava en flaire, en llum,
en promeses d'un bell estiu, que calia aprofitar. Un gussi! ¡Que era
trist, perdre aquell bon temps!


III

DE LA TRAGÉDIA A L'IDIL·LI.


En Temme, per apocament de caràcter i per vici adquirit en la
solitud, no s'agradava gaire de comunicar les seves coses: estava
acostumat a enraonar-se-les i resoldre-les tot sol; i aquest hàbit,
que l'havia adestrat i li proporcionava molts de recursos,
constituïa, per altra part, la seva flaca: una flaca que força
vegades el portava a estèrils cavil·lacions que hauria pogut
estalviar-se amb una senzilla consulta.

Fins després de tres dies de meditar inútilment per trobar una
contraproposició enraonada amb què respondre a la proposició d'en
Bonosi, no va compendre que les raons que cercava no podia
descobrir-les per manca de dades. Perquè ¿com havia d'endevinar
quins beneficis calia esperar d'una barca, no havent-ne manejada mai
cap? Així, doncs, per més que li dolgués, havia d'assabentar-se amb
algú. I, certament, li dolia: ho repugnaven tots els seus instints
d'aranya avesada a filar sempre amb substància pròpia els fils de la
seva teranyina, però no hi havia altre remei. De qui servir-se?

Tot seguit va pensar en l'avi Mundet, que tan bellament l'havia
elogiat parlant amb en Bonosi, segons aquest mateix havia dit. Sí:
aquell home era gat vell en totes les arts marineres, i, si volia,
podia ensinistrar-lo millor que ningú. I per què no havia de voler?
Ben mirat, un elogi pressuposava simpatia, i la simpatia era
prometedora de bon acolliment.

Vacil·lant i més vacil·lant, era ja vespre entrat quan s'encaminà,
pel carrer de la Mestrança, a la casa del vell pescador. A l'horitzó
marí, el tornassol crepuscular, esmortint-se, moradejava. La lluna
hi pintava el seu front calb i vermellós, caparrejant per damunt de
la calitja. L'hora fosquejava, perquè ni l'astre ixent ni el
crepuscle expirant no irradiaven gaire claror, però l'aire era tan
serè, que la vista destriava força bé els objectes i, ja d'un tros
lluny, el xaval va adonar-se que el consultor que cercava estava
assegut tot sol en un pedrís, sota l'emparrat portaler de casa seva,
prenent la fresca de cara al mar i fumant la seva pipa. No podia pas
desitjar unes circumstàncies més favorables.

L'avi Mundet era un vell canut, però fort encara. Mariner de tota la
vida, havia treballat molt i capejat molts de perills. Segons la
seva pròpia expressió, la dalla de la mort l'havia escallimpat
tantes vegades a dret fil i a la ziga-zaga, que li havia marcat de
sécs tota la cara. A causa de l'esqueixalament, la banda de baix,
massa asseguda, li aproximava la barba prominent al nas ganxut, que
s'hi corbava quasi al damunt com un bec d'àliga sobre la presa que
va a devorar. Un antic xiribec donava al seu front, vast i bonyegut,
l'aspecte d'un greny de roques ratllat per un llamp. Tota la seva
persona respirava majestat salvatge, i tenia quelcom d'aquelles
ruïnes que s'aguanten fermes i crien certa alegria de flors.

Impetuós amb capteniment, groller amb barreigs de finors d'enginy, i
dur entre balançades de bondat, havia adquirit un bell prestigi
entre els llops de mar. Molts s'hi aconsellaven, i sabia més secrets
que ningú del poble. Això, certament, li ocasionava més pèrdues que
guanys; però era la seva il·lusió, s'ho estimava com una glòria, i
posava més punt a acontentar la seva parròquia de consultaires que a
menar a bon terme els propis negocis.

Quan veié que en Temme l'escometia i el saludava humilment, -Hola,
hola!- va pensar: -ja sé per què véns.- I, tot cofoi, va preparar-se
a entrar de ple en les seves funcions; i, comprenent que el xaval
estava encongit, el guaità afablement, procurant encoratjar-lo.

-Vinc a...

-Ben vingut, Temme. Què vols? ¿Què necessites? Demana. Totes ses
coses de ca meua estan a sa teua disposició.

-No... no necessito res. Es a dir, res: molt: un consell vostro
sobre un cas que...

-Bo, bo! Tira, Temme... tira de sa meua experiència. L'han filada
ets anys i es desenganys, i ès llarga, llarga. Hi ha corda per a
treure qualsevol barca que vaju de través. Si pot servir-te, tira,
tira: jo, content que te n'ajudus. Explica't... sense por!... as gra
de dret!

Féu seure al seu costat el minyó, i va escoltar-lo atentament,
esguardant-lo amb un sol ull, tot mantenint aclucat l'altre, per
davant del qual s'acarrerava el fum de la seva pipa. Acabat,
brandant el cap d'ací d'allà en senyal de displicència:

-Ai vatua en Bonosi!- exclamà. Va fumar una estona en actitud
pensativa, i, sobtadament, va preguntar al xaval:

-Saps que són, golers?

-Golers?... Uns aucells: oi?

-Oi. Són uns aucells que van sempre a s'aguait de ses gavines; i,
quan n'atalaien una que ha fet pesca, l'empaiten i la persegueixen
fins que, cansada, amolla es seu peix; i llavors es bergants són
amatents a copsar-lo abans que no arribu a s'aigua. Sempre pesquen
de sa mateixa manera. Doncs bé, marrec... (para ment en això que et
dic)... en Bonosi ès un goler, i vol que tu sigus sa seua gavina.
Mai de Déu! Engega'l as botavant!

-Voleu dir?... Ja em semblava a mi que es tracte era estret; però,
escolteu, ¿per què no provar-lo? Si resulta dolent, sempre seré a
temps de rompre'l.

-A temps de rompre'l?- va fer el vell, aclucant els ulls. -Pse!...
sí, tot se pot rompre; però sempre ès un trebai, sempre porta algun
mal de cap... i tal volta qüestions i verbals... Oidà! A càrrec de
qui van, ses adoballes?

-A mitges.

-Vet aquí un ham, Temme. Si te l'empasses no te'l desclavarás sense
raons. Quan en Bonosi veurà que et vols escórrer de s’estrop,
procurarà collar-te'l, i t'exigirà que li renovus es gussi de cap a
cap: que una costella consentida, que una peça des folrat
esquerdada, que ses estopes, que es quitrà, que sa pintura... I què
porra! ¿Per què entrar-hi, en un tracte que salta a sa vista que ès
dolent? ¿Que no ès clar, que aquest homo vol xuclar-te sa sang?
Engega'l tot seguit.

-No tan de pressa, s'avi- va respondre el xaval, aferrat a la seva
il·lusió. -Demanar no ès vendre. A sa seua proposta jo puc contestar
amb una atra.

-Quina?

-Ah!... això em porta a vós: vós, que sou homo de coneixements, me
la podeu dictar.

-No pas cap de sa mateixa mena- saltà l'avi Mundet tot arruixat. -
No, Temme: no vulgus èsser sa gavina pescadora de ningú. ¡Tu a sa
teua! O sol, o patró!

-Es que a mi un gussi em convé com es pa que menjo.

-Vet aquí una veritat com un temple. ¡Ja ho crec, que et convé!...
Més que no t'ho figures! Sa canya ès encantada. A sa llarga
t'engorroniria. Et convenen es rems, sa vela, sa brega amb es vent i
ses ones... Sí, Temme; vas bé: has de comprar un gussi.

-Comprar-lo!- exclamà el xaval. -Oidà!... i diners?

-Tu n'has guanyats, caret- insinuà el vell, observant el xaval a cua
d'ull.

-Pocs.

-No tan pocs, per as nostro cas.

-I bé: pocs o molts... ès igual, si han volat.

-I per què han d'haver volat?

-Homo de Déu, perquè sa vida ès cara.

-Doncs... no han volat, Temme!- declarà el vell amb fermesa, després
d'una breu vacil·lació. -Para ment qui t'ho diu: no han volat.

-Llamps! Això ès saber molt. ¿Que sou bruixot, vós?

-Res de males arts, Temme! Però... amb s'oreia sorda hi sento més fi
que s'atra gent amb les dues bones. Ets aucells des cel, entre dos
llustres, vénen a contar-me secrets. Res: te dic que es diners no
han volat; i, quan ho dic, ho sé.- Aquí l'avi Mundet féu una pausa,
i, després, abaixant la veu, afegí: -Es guanys de sa teua mare
basten per as passament de ca vostra, i sa  dona no vol tocar es
teus. Els posa de banda. Jo sé qui els hi guarda: una persona de
tota confiança. Ho sé, Temme. Es muntant no el conec; però, si tu
vols podem afinar-lo leri-leri. Ara ho veuràs. ¿Què et sembla que
has vingut guanyant, uns dies amb atros d'ençà que pesques amb
enteniment?

-No ho sé, llamp me matu... ni d'uns dies amb atros ni de cap dia.

-Doncs jo sí: me sembla que no t'ho erraré de gaire -va fer el vell.
I, apuntant-se el broc de la pipa al front, en actitud pensativa
afegí: -Sa teua pesca, es dos darrers anys (deixem de banda ets
atros), haurà valgut de cinc a sis rals diaris. No en baixa, no;
però posem-la a quatre... i comptem. Cada deu dies quatre escuts;
cada mes... dotze; en un any... cent quaranta quatre; en dos anys...
dos cents vuitanta vuit. Compto pes cap baix... entens? Ha de pujar
més, força més. Si la donessis per tres cents escuts, hi perdries.

-Tres cents escuts...- mormolà en Temme. -És força, això? Fan una
bella pila?

-Deu pilots de trenta escuts cada un.

-Bah!... no ès cosa- exclamà el xaval, desil·lusionat. -Veieu?... No
anem enlloc. Un gussi deu valer trenta o quaranta vegades més: oi?

El vell esclafí una rialleta sense respondre. Es tragué d'una
butxaca de la samarreta un paquet de tabac, i, calmudament, es posà
a carregar la seva pipa, riu que riu per sota el nas. Després acostà
la seva cara a l'orella d'en Temme, i, com de secret, li va
preguntar:

-T'agrada, es gussi d'en Bonosi?

-A mi sí; però... alerta!, que no hi entenc res. Què us sembla, a
vós?

-Em sembla que a ses teues mans pot durar molts anys. Encara ès a
mitja vida, i sa construcció ès bona: roure i estraig... res de
ferro. Va bé. Jo, de tu, el compraria.

-Bo!... I bastarà sa mota que heu dit?

-Amb mencos de sa meitat en tindràs prou. Me comprometo a fer-te'l
haver per cent vint escuts, amb tot es seu parament i ormeigs de
pesca. Deixa sa cosa per a mi... A tu en Bonosi et composaria,
mentre que a mi... ell se'n guardarà pla! Li puc dictar sa llei,
jo... i ai si no s'hi ajupís! Sé per què ho dic, Temme. No el vui
pas atrotinar, ep! Vui sa bona llei i prou. Demana cent vint escuts
a sa teua mare, i et responc des tracte.

-A poc a poc- va dir en Temme. -No mogueu res fins que jo us avisu.
Sa meua mare podria no tenir es diners, o podria no voler-me'ls
donar. Encara que jo els haju guanyats, són ben seus; perque, a
casa, ella es senyora i majora, i jo... content que ho sigu!

-Bo, bo! Ès sa bona màxima, Temme. Tant de bo tothom la seguís! Ses
teues paraules m'han escaufat com un got de vi ranci. Oi, que sí!,
¡oi que sí! Vatua es marrec! Sí, vas bé: tu proposa, i sa teua mare
que disposu. No hi farà puntes, si pensa una mica. Se va envellint
força, i ¿què ha de voler sinó que tu prengus gambatge a sa traça
que ella el vaju perdent? Però... mira... (sa veiesa sol èsser
ganyona): si veus que sorneja i s'arronça, afluixa-li es nu. Tan
sols que li pugus desempescar vuitanta escuts, estarem a cames: jo
hi posaré ets atros, que te'ls deixaré sobre es mateix gussi, sense
rèdits i a tornar-me'ls quan pugus. Què llamp! m'has entrat per s'ui
dret i et vui ajudar. Tira, tira! Es meus diners són aucells que no
crien, i sempre tenen una ala fora des niu a punt de volar cap a ses
necessitats des proïsme. Estem entesos. Ja has sopat? ¿Oi que no?

-Ara hi aniré. Sa meua mare retira tard de ses seues feines.

-Doncs bé- va fer el vell, aixecantse: -ara mateix, tot sopant o de
sobretaula, pots proposar-li sa cosa. No t'adormus: com més aviat
millor. Apa! Digues-li que jo t'hai aconsellat. Explica-li sa nostra
conversa; però... ep!... no li digus que jo sàpiga qui li guarda es
diners. Sobre això.... muixoni! No ès cap mal, i, reportat, en
podria fer, perquè podria dur cabòries, i tal vegada raons i
engrinyes. Prudència, Temme! Sa prudència ès un vestit que mai no es
talla massa llarg, per roba que s'hi posu. Mai no te'n sobrarà. Però
també et convé coratge. Sigus homo!

S'acomiadaren; i el xaval ja s'havia girat, anant-se'n, quan el vell
l'aturà subjectant-lo per la fímbria del gec. -¡Aquí tens un amic,
Temme, un amic de cor! Però para ment en això: si t'ajups a fer de
gavina pescadora d'en Bonosi o de ningú més, no tornus a mirar-me sa
cara.

Aquest regany afectuós clogué la conversa. En Temme s'allunyà, bon
xic preocupat. La nova solució que l'avi Mundet l'instava a temptar
li ocasionava cert trastorn. No que no la judiqués bona, ¿Què
millor, per a ell, que comprar un gussi, governar-se'l al seu gust,
i no haver de partir ganàncies amb ningú? Però... haver de demanar
diners a la seva mare! I tants! ¡Qui sap com s'ho pendria, ella,
malhumorada com solia estar! Aneu! esquinceu-li, de cop i volta, el
vel de les tristeses amb una proposició esveradora com aquella!
Convindria, de primer, interessar-la en alguna conversa de coses més
lleugeres, portar-la a la intimitat de les paraules que van i vénen,
i, després, a poc a poc, insinuar-li la qüestió. A veure: ¿de què
podria parlar-li, per assorollar-la una mica?... de què?... No
trobava res. Pensem, meditem, com més anava més se li encongia el
cor i més confusió hi havia en el seu pensament.

Darda que darda d'ací d'allà, feia estaries per no entrar a casa
seva, Per dues vegades arribà al portal i reculà. -Repensem-nos- I,
no res, semblava que aleshores se li aturava el cervell. Per fi
hagué de decidir-se: ja era massa tard. Va entrar... i que sortís la
cosa com Déu volgués. Va saludar, com de costum, la seva mare, i,
com de costum, s'assegué en una cadira baixa a prop de la llar
apagada.

N'Àuria Maresa feinejava pels fogons al migrat faró d'un llum d'oli,
que no estenia la seva resplendor gaire més enllà del vogi de la
xemeneia, sota el qual estava penjat. La lluna entrava per una petita
finestra teuladera oberta a prop del sostre en la paret de llevant,
i, fenent, amb unes llistes com de pols de farina, l'àmbit ombrívol
i blavós, es reflectia a la paret de la banda oposada. El xaval
ocupava un dels llocs més fosquejants; i això va semblar-li una
sort, perquè aixi no es veuria si estava pàl·lid, com per força ho
havia d'estar.

La primera dificultat que se li presentava era la humor taciturna de
la seva mare: allò que ja havia previst. La dona estava de mala
lluna... aneu! Ès clar que un home llest procuraria eixamorar-la i
eixorivir-la amb un bell articuleig: ho comprenia, i ja abans ho
havia comprès molt bé; però se sentia completament negat per a
qualsevol plet que s'hagués de guanyar amb la llengua. No sabia què
empescar-se. El cor, però, li deia: -Apa, apa; prova, prova.- I va
posar-se a parlar sense saber què deia i amb el seny mig esbalaït.

Va parlar a la babalà: de la diada de Sant Cristòfol, de l'alça del
peix, de la vinguda de forasters... I, sobtadament, se li acudi una
idea que li aclarí tot l'esperit: una bona idea per a interessar la
seva mare a la conversa. Fent-se ressò d'una noticia i uns
comentaris que havia recollit per atzar a la platja, va criticar els
escrúpols d'alguns barcelonins i alguns senyorots de la vila que
pretenien alçar barraques de banys per evitar-se la vergonya de
vestir-se i despullar-se al ras (¿oi, que delicats?)... i en canvi
(ara mireu quin escàndol!)... demanaven que se'ls permetés banyar-se
barrejats homes i dones; però això l'Ajuntament no ho concediria.

-I ca!- exclamà tot seguit n'Àuria Maresa rompent el seu ombrós
silenci. -Que som moros, aquí? ¿On s'és vist, voler enderrocar ses
bones consuetuds amb escarafalls de decéncia?

I ja la conversa estigué armada.

En Temme la deixà córrer bonament, i, aprofitant-ne amb satraperia
un tomb favorable, entrà a relatar el seu articuleig amb en Bonosi.
Ell mateix no se sabia avenir del seu enginy i de la seva picardia.
Mai no s'havia sentit tan obert de potències. Tot manyac manyac, va
explicar els tractes que aquell terrassà-pescador li havia proposat,
i els aventatges que li havia pintat de la pesca en bot sobre la
pesca amb canya: allò dels deu peixos per un. Un disbarat, ès clar!
¡Déu l'en guard, de deixar-se enxarxar en tals tractes, ni de creure
en tals aventatges! Però sí que era cert que un pescador, amb una
barca, podia acampar-se la vida, i d'altra manera no. I això l'havia
preocupat, i, cercant una conjuminació al negoci i no trobant-la,
havia consultat últimament l'avi Mundet... i aquí el consell de
compra i el preu.

-Així, estem?- saltà la dona, girant-se, amb posat d'enuig, vers el
seu fill.

-No crec...- mormolà el xaval.

-Prou!- féu ella, interrompent-lo. -¡Ni una paraula més! ¡Estarem
bé, que els forasters s'hajun de ficar a governar a ca nostra! ¿Qui
l'empeny, s'avi Mundet? Tafaner, més que tafaner! Bon cap deu haver-
te posat! Però calla-t'ho: no vui saber-ne res, de ses seues
conxorxes. ¡Ja li cantaré sa canya, jo, an aquest bo de vei que, de
tant treure es comptes de sa bossa dets atros, descuida els de sa
seua! Ja em sentirà, si no ès sord!

El xicot, esmaperdut i adolorat, romangué mut una bella estona,
esperant que s'esbravés aquell vent de tempesta. Després, sense
atrevir-se a alçar el cap, va dir:

-Me sembla que veieu ses coses més negres que no són. No, s'avi
Mundet no tenia cap intenció de ficar-se per res amb nosatros: hai
sigut jo, qui li ha demanat consell. I, per haver-me'l donat a sa
seua manera d'entendre, no mereix pas cap mala cara, sinó moltes de
gràcies. I això no vol dir que l'haguem de pendre, es consell.
Arreconeu-lo, si no us plau, i doneu-me'n un de vostro, que jo me
l'estimaré encara més i redemés. Poseu-vos a redors de ses quimeres,
i, escoltant només sa veu des vostro bon seny, digueu-me: ¿ès car o
no, es gussi d'en Bonosi, a preu de cent vint escuts? Me convé o no
me convé?

-No- va respondre la dona resoludament. -No t'hai criat per a
pescador, a tu.

-No? I doncs?...

-No- repetí ella. -Si cadascú es cuidés des seus negocis, no hauries
vingut avui amb aquestes cabòries; i, si coneguessis qui et vol bé,
no escoltaries atra veu que sa meua.  Què se me'n dóna, a mi, que
portus o no portus peix? Pesca, diverteix-et... està bé! Però sa
nostra fortuna ha de venir d'atros vents. No t'hi capficus. Deixa'm
fer a mi.

-Mai no m'h'ai oposat a ses vostres resolucions, mare- replicà en
Temme. -Us veig es pensament... i, en bona refè, no voldria pas
matar cap de ses il·lusions que estimeu, ans desitjo que Déu les
beneieixu i us les tornu flors fruiteres. Trobo de bona llei sa
vostra esperança en es meu germà d'Amèrica, i em sembla de raó que
ell, arribat es cas, posu sa seua fortuna, i àdhuc sa seua vida, as
vostros peus, perquè ni ell ni jo, per més que fem, no podrem mai
pagar-vos es deute d'amor que us tenim; però jo hai de pensar d'atra
manera que vós. Malaventurat es germà que ha de refiar-se d'un atro!
I ¿per què me n'hauria de refiar? No sóc fort? ¿No tinc dos braços,
com ell mateix, i bon seny i ganes de trebaiar? I, per atra part, sa
obligació, que ell té, d'emparar-vos en podent, no cau sobre meu,
també? Ès clar que hi cau; i m'hi cau bé... oidà!... i l'acomplir-la
em fóra un goig, mare. Doncs ¿perquè me n'heu de privar? ¿Per què
voleu que m'engorroneixu com un perdut sense vergonya? Ai Crist de
Déu! Que no sóc homo, jo? ¿Que no tinc es mateixos drets que es meu
germà?

Havia començat el seu parlament amb to humil; però s'havia enardit
per graus, i acabà alzinant el cap i afermant la paraula amb un alè
de noblesa i fortitud.

N'Àuria Maresa va portar-se les mans a les tempes com si es sentís
esbalaïr.

-Drets! drets!- exclamà amb veu sorda. I de sobte, amb un moviment
tràgic, tota altiva i traspostada, avançà dues passes vers el minyó,
cap al mig de la cuina.

El mocador del cap li havia caigut sobre les espatlles, entorn del
coll, i, desentollades, les trenes de sos cabells blanquejants
penjaven en desordre, a grans bagues, pel seu clatell i les seves
galtes. Sa cara ossosa, de pòmuls i front prominents, dins el raig
de la lluna, que en projectava a la paret una ombra agegantada,
semblava una pàl·lida calavera amb un flam de resurrecció dintre les
profundes conques dels ulls.

-Drets!- repetí. -Està bé! Vols es teus drets!... T'entenc més bé
que no et penses, Temme. Darrera ses teues paraules sento totes ses
veus des teu cor ingrat. Les sento, oidà! Dintre teu m'acuses
d'haver venut sa barca i sa barcada de ton pare, i de no haver-te'n
guardat sa part que et pertocava per heretatge. ¡Com si jo no en fos
estada mestressa! Fills! fills! Llops, dic jo! Ses deixes des meu
marit eren ben meues, per sa seua voluntat i perquè amb ell les
havia afanyades. I ¿on són es vestits que me n'hai comprats? on són,
ses viandes que n'hai dutes a sa boca? De tot me só despresa per
vosatros, i ho hai posat a ses mans des noi gran perquè, a bé d'ell
mateix i teu, obrís és camí de sa fortuna. Quina mare fóra estada
més generosa? ¡I et queixes! Què t'ha mancat, a tu? ¿No t'hai fet
gran amb ses suors des meus dies i es desvetllaments de ses meues
nits? I quan t'ho hai retret? No pas mai, llevat d'ara, que amb una
punyalada m'ho foragites des cor. Ès que... ses mares no les donem
de comèdia, ses coses, sinó de veritat... i no ens dolen. I, en
canvi, tu... que diferent! Has fet alguns guanys, i me'ls has
portats com si me'ls donessis; però... què ès cas, de donar! Me
creies obligada a guardar-te'ls... i ja et requen... i véns a
demanar-me'n compte. Fills! fills! Llops, dic jo! ¿Voleu matar-me,
entre l'un i l'atro? L'un amb es seu callament!... l'atro amb ses
seues exigències!... I bé, acabeu-me aviat, infeliços!... i... a
veure, a veure on trobareu una atra amor com sa meua.

Als darrers mots se li havia trencat la veu; i, deixant-se caure de
gairell, mal asseguda, en una cadira, es recolzà en una taula que hi
havia al mig de la cuina, i esclatà en un gran plor.

Amb tot això en Temme estava verament consternat. Aquelles injúries
tan inesperades, enc que injustes, l'esglaiaven venint d'un ésser
tan august i estimat com la seva mare. Més d'una volta havia volgut
protestar-ne i obert la boca i allargat els braços amb aquest
intent; però no havia trobat paraules, ni manera d'encabir-les entre
el davassall de les que el ferien, i havia romàs mut i astorat. Mes,
en veure que la dona plorava, l'envaí una tendresa tota dolorida, i,
humilment agemolit a la seva cadira, entre sospirs, brandant el cap
apesantit, va dir dolçament:

-No m'heu entès, mare... creieume. ¡Jo, passar-vos comptes!... I
ara! Quan hai dit tal heretgia?... Anem, dona, no ploreu. No crec
pas haver-vos trencat es respecte; però, sigu com vulgu, ja em sap
greu d'haver-vos parlat de res. Si m'hagués figurat que sa cosa
podia costar-vos una sola llàgrima, hauria callat com un mort. No
ploreu, dona, no ploreu. Us hai proposat sa compra d'es gussi d'en
Bonosi perquè em sembla un negoci bonic: encara estic a ses
mateixes; però, si us desagrada... fora! Façus sa vostra voluntat. I
jo, content. De sa vostra boca no pot eixir cap paraula que no miru
as meu bé: tan bo n'ès un sí com un no. ¿Que m'hai de pensar que em
vulgueu perdre vós? ¿No m'heu servit de seny, quan jo encara no en
tenia? ¿No m'heu acampat, quan no em podia valdre de mi mateix?
Doncs de qui m'hai de fiar, jo? Anem, no ploreu, dona. Jo estic
sempre a ses vostres ordres.

Va callar una estona, i després repetí mantes vegades aquests
mateixos conceptes, entre pauses, ara l'un, ara l'altre, esforçant-
los i àdhuc embrollant-los de tant voler-los aclarir; i, veient que
la seva mare, enc que s'era calmada del plor, romania taciturna,
desitjós de desentristir-la, s'hi atansà per abraçar-la i amoixar-la
una mica. Però, al primer contacte, ellá l'esquivà amb un moviment
esquerp, i, llevant-se dempeus, va dir-li, amb accent gemegós:

-Prou, Temme. No em marejus. Vols fer-me un favor? No em parlus de
res més. Deixa'm en pau. Ès tard. Estic llassada. Sopem i... a
dormir.

-Com vulgueu- va fer el xaval, desconcertat. -Però... em dol que
estigueu ressentida de mi.

-T'hai dit que _prou_, Temme!- contestà la dona amb agror. -Avui
tinc es cor ple d'espines. Val més no tocar-lo.

Va posar el sopar a taula, se serví la seva part, i, amb el plat a
la mà, va anar-se'n com de costum, cap a la vora dels fogons, on
restà dreta, girada d'esquena al seu fill, sense dir mot.

En Temme no se sabia avenir d'aquelles escenes. Com més les
repassava, més li semblaven fora de to. Ni mai que hagués parlat de
res! Maleït fos el gussi! Però ¿qui s'havia de figurar que una
proposició tan innocent hagués de causar tan bell disgust!

Quan hagué fet d'esma i sense delit el seu àpat, tragué de l'armari
cantoner una bombeta d'oli, l'encengué i, roncejant a posta per la
cuina, donà per tres vegades la bona nit, a estudiats intervals, amb
el seu accent més afectuós. A la primera obtingué una breu resposta;
a la segona, un moviment de cap; a la tercera... res. Era inútil
insistir. Va anar-se'n amb el cor oprimit, amb la consciència
intranquil·la com si hagués comès un crim. -Haver fet plorar una
mare! ¡Maleït sigu es gussi! I, si ara ella s'emmalaltís i morís...
Crist de Déu, quin remordiment!

Amb aquesta aprensió dolorosa anava pujant l'escala que menava a la
seva cambra. Tots els seus sentits estaven propensos a l'alarma; i,
de sobte, brollant d'en mig de la quietud sepulcral de la casa,
l'estremí quelcom esglaiador. ¿Una veu sospirosa?... Un gemec
profund?... ¿Què era, allò? S'aturà amb els cabells eriçats. ¿No
l'haurien enganyat, les orelles? Va escoltar esveradament, retenint
l'alè. La seva ànima es dilatà dins un silenci immens i buit com un
abisme de nit sense núvols ni estels. Convençut que no sonava cap
soroll enlloc, tornà a pendre la marxa escala amunt. Ja era a dalt,
quan se li repetí l'esglai. Però ara no s'havia enganyat: n'estava
segur. Una veu apagada, com nascuda de les ombres, havia sil·labejat
distintament el seu nom: -Temme.- ¿El cridava algú de l'altre
món?... ¿I si fos la seva mare, que patís alguna basca i estigués
reclamant socors, mig esbalaïda, quasi sense alè?...

Era precís inquirir-ho. Va deixar la bombeta sobre un moble i
redavallà ràpidament, procurant no fer soroll, tocant amb prou
feines, d'escallimpantes, els graons amb sos voladors peus nus.
Estava ple d'inquietuds i de temors; el baticor cuidava ofegar-lo;
tots els seus membres tremolaven; però, home de la solitud, no
perdia fàcilment la serva, i, àdhuc en aquells moments de trastorn,
sabé captenir-se per no causar immotivades alarmes.

Arribat a baix, es submergí dintre la xomba d'ombres del recó de
l'escala, i, des d'allí, vinclant el cos i allargant el coll, sotjà
sigil·losament cap a la cuina. Li semblà deserta. Buidors per ací,
buidors per allà... El blanquejar feble i vaporós dels raigs de la
lluna, estenent vels per l'aire... Al fons, la flameta del llum,
petita i groga com una poncella de ginesta, quieta, vetlladora...
Vetlladora sobre ningú?... ¿Abandonada a cremar sense profit?... Era
estrany!

Un sorollet va orientar-lo. Cercant d'on venia, abaixà l'esguard
i... (¡Déu de misericòrdia!)... veié la seva mare gitada en terra,
com atuïda per la desolació... i, quasi al mateix instant, va
sentir-la que gemia i l'invocava apagadament: –Temme!... Temme!...

El seu primer impuls fou d'abalançar-se vers ella i respondre-li amb
un crit de l'ànima; però, tement espantar-la, refrenà el moviment i
ofegà el crit convertint-lo en unes retingudes veus advertidores,
que gradualment s'elevaven i aclarien. -Mare... mare... Sóc jo.- I
s'hi presentà.

Ella es posà de genollons, i va implorar-lo desficiosament.

-Temme, perdó!... ¡Temme, no puc viure sense es teu perdó!

-Vós, perdó a mi!... I ara!- exclamà el xaval, esfereït d'una santa
horror. -¿Que ens hem tornat boigs, a casa?

-Perdó!- tornà la dona. -¡Es perdó o sa mort!... ¡T'hai desheretat,
Temme; t'hai despullat! amb sa més bona intenció des món, això sí!
Però sigu com vulgu, sóc sa teua desgràcia. Escolta:... t'ho hai de
confessar... no te'l puc comprar, es gussi. Era teu! Jo te l'hai
robat! ¡Sóc sa teua desgràcia! Ho veig! ho veig! ¡I no puc viure
sense es teu perdó!... Temme!...

-Preneu de mi tots es perdons i totes ses benediccions que vulgueu;
però... ¡alceu-vos, per s'amor de Déu i des sants!- saltà el minyó,
interrompent-la. I provà de sollevar-la i no pogué, perquè ella, en
comptes de donar-s'hi aire, s'hi oposava amb tot el seu pes, i era
molt alta i corpulenta, enc que eixuta de carns. Aleshores, no
trobant altra manera de deshumiliar-la, ell se li agenollà al
davant, i, abraçant-la per sobre els muscles, amb suau pressió l'anà
ajupint, tot instant-la a seure.

Ambdós s'aclofaren en terra a poc a poc; i la dona, emparant-se de
les mans del xaval i retenint-les entre les seves, jup el cap i
ombrejada la vista pels esblenats cabells, que hi flotaven pel
davant en davassall, va dir, tota humil i anguniosa:

-Escolta'm, Temme, caret meu, escolta'm!... I no em trencus
s'enraonament. Me vui confessar amb tu, que ja ets un homo pes seny
i sa bondat. Ho necessito. Deixa'm descarregar es cor, per s'amor de
Déu!...- Féu una pausa, i, abaixant la veu, prosseguí: -Suara t'hai
atracallat... i tu parlaves com un sant; però jo, llavors, no ho
coneixia. Més tard, sí. I, amb tot i això, com més bones eren ses
teues paraules, més em ferien i em revoltaven. Estava tota
enfurrunyada... i coneixia que no tenia raó... i m'enfurrunyava més.
¡Ai, Temme!- sospirà profundament. -Sigu com vulgu, quan has acabat
de sopar estava a punt de caure as teus peus. Sa vergonya me n'ès
aturada... i sa angoixa, sa meua gran angoixa, m'ha escanyada a sa
gola sa bona nit cada vegada que volia tornar-te-la. No podia
parlar, i t'hai deixat marxar entristit per sa meua mala cara. Però
tu no as patit tant com jo... ah! no, Temme t'ho juro!... Així que
has estat fora i só restada sola a sa cuina, me só vista negra com
una bruixa, dolenta, botxina de sa innocéncia. ¡Ai, es turment de sa
injustícia! ¡Ai, es turment de sa culpa, Temme! No em podia sofrir
jo mateixa. Me sentia deixada de sa mà de Déu. M'espantava sa nit,
m'espantava sa quietud... Talment sa soledat m'abordava per tots
cantons amb una mena de lladrucs sense veu que em glaçaven es cor.
¡Hai patides ses penes eternes!... I aclaparada, endarnegada, boja,
me só abatuda en terra, gement, implorant es teu perdó i el de Déu.

Aquí doblegà el cos endavant i es cobrí la cara amb les mans. Hi
havia en l'aire quelcom de fatídic. El silenci venia amb un zumzejar
sord, com si traís el pols d'algun esperit invisible. En Temme sentí
córrer per la seva esquena unes ditadetes fredes i subtils, i
s'estremí amb una esgarrifança.

Al cap de breus moments, n'Àuria Maresa es reincorporà, sospirant, i
va rependre el seu parlament.

-No sé com m'has sentit, Temme. Te cridava... i no et cridava. Jo
creia que ses meues veus ofegades no podien arribar a ses teues
oreies. Però has comparegut... t'hai vist as meu davant... i, per
més agre que sigu as respectes d'una mare, no hai pogut mencos
d'agenollar-me a ses teues plantes i declarar-te es meu pecat. I te
l'hai declarat a ses crues, per sa seua cara més lletja. I això
tampoc no ès de raó... perquè, si tinc culpes, també tinc disculpes.
Vui que ho sàpigues tot, caret: tot, es bé i es mal. Que, si t'hai
atruquejat, ha sigut brandant sota es pes de sa meua creu... perquè
ja fa anys, Temme, que la tragino a espatlles macades... i ja no puc
més!

-Massa que ho sé!- exclamà en Temme; amb dues llàgrimes cara avall.
-¿Què m'heu d'explicar que jo no veju i no ploru, santa dona des meu
cor?

-Sí, tu saps alguna cosa, però a ses embastes. Escolta, escolta...-
féu ella. I amb uns termes que haurien sigut engelosidors per al
xaval si un sentiment d'immensa pietat no l'hagués protegit contra
tot altre, pintà les seves antigues il·lusions en el fill gran
(despert i garrit, educat en un col·legi, enlletrat i fort de
comptes i de dibuix); i contà com s'era despullada de tot per ell; i
recordà les alternatives de goig i pena, d'esperances i decepcions,
que l'havien tempestejada, després, tota la vida; i va dir:

-Quan li vaig abocar a ses butxaques sa barca i sa barcada de son
pare, i es meus mobles i paraments millors, a mans trencades ho vaig
fer i sense cap rerapensament de beneficis a esperar-ne. No
m'espantava, a mi, sa misèria. Ses mares som aixís. ¡Que ell fos ric
i venturós, baldament no es recordés mai més de mi! En girant ets
uis cap a tu, fou quan valg començar a basquejar. Perquè vaig veure
que t'havia desheretat... i això m'era un clau, caret meu!... I no
trobava consol sinó pensant que, de sa fortuna d'en Jordi, havia de
pervenir-te'n més bell goldiment que des dret que jo t'hauria pogut
guardar. Però... ¿i si sa tal fortuna no venia?... Jo crec que
vindrà, Temme. Ho hai de creure per no morir! Però de cert, ben
cert, no ho sé. I vet aquí es meus neguits d'anys i anys. Més que no
pas sa veiesa, febrades i glaçaments d'ànima m'han emblanquits es
cabeis. I ara, darrererament... ¡Aquesta sí que no podràs perdonar-
me-la!

I callà brandant el cap tristament.

-Calmeu-vos, calmeu-vos!- suplicà el minyó. -¿Què us hai de
perdonar, dona de Déu, si, de totes ses vostres històries, no en
trec sinó comptes a favor de ses vostres bondats?

-Sóc sa teua desgràcia, Temme!- exclamà la mare. -Fins ara havia
disposat de coses afanyades amb suors meues o des meu marit; però
ara, darrerament... Mira: m'havia jurat a mi mateixa que es teus
guanys me serien sagrats. Els posava de banda per comprar-te'n una
barca. Cert com sa mort, aquest era es meu pensament. Fins i tot,
per fugir de sa temptació de tocar-los, els tenia fora de casa, en
mans d'una persona de confiança. Doncs bé, Temme... res no hi ha
valgut!

-Els heu enviats as meu germà: oi?

-Tot ho fonc de sa mateixa manera- contestà la dona amb un accent de
dolorosa seguretat. -Pes darrers de març en Jordi em va escriure que
necessitava diners per sortir-se d'un mal pas. Me deia que una
quantitat petita podia salvar-lo... cent pesos... si més, millor.
Vaig pensar en sa teua mota. Sabia que robava ses teues suors,
Temme. Sabia que matava sa tranquil·litat de sa meua consciéncia, es
descans de ses meues nits... Ho sabia! Àdhuc desconfiava d'en Jordi
més que atres vegades. Però jo era com es jugador que ha perdut es
seus cabals a una carta i vol tombar sa sort, i dobla ses postes, i
s'hi juga ço des seu i ço dets atros, i sa vida i s'ànima. Una
vegada, a sa taverna, en vaig veure un que va jugar-se es soldat des
seu germà i, acabat, va penjar-se a s'abre des seu llagut. I jo sóc
així mateix. Estic lligada amb en Jordi fins a sa perdició. Sa seua
carta va embogir-me, es cap m'anava en roda, i... no hi va haver
remei!... vaig anar a cercar es teus diners. En Ramon de can Sureda,
que llavors havia d'embarcar-se de mariner, se'ls va endur cap a
s'Havana. I ja mai més no hai tingut repòs. Sa teua barca, Temme!
Mata'm!... Eren ses teues suors... ¡Quatre cents escuts!

-Quatre cents escuts!- repetí el xaval amb un to d'admiració i de
recança que no pogué dissimular.

-Sa teua barca!...

Ambdós s'esguardaren brandant el cap amb cert aire de bogeria. Els
glaçava un alè d'aquella fatalitat divinitzada pels grecs, terrible,
matadora de l'albir, dominadora incontrastable en apariència; fúria
de la naturalesa orba i encadenada, que només els deixebles de
Jesucrist saben combatre i vèncer. En Temme pensà en els xucladors
que engoleixen les naus i contra els quals no hi valen rems, ni
veles, ni màquines de vapor, ni destresa marinera. I veié la seva
mare perduda, irredimible de la seva misèria. Perquè ¿quin guany no
resultaria inútil? El xuclador d'Amèrica ho dragaria tot.

Però aquest pessimisme no s'imposà sinó per un moment a la seva
amor. L'aflicció de l'única persona que ell havia estimat del món el
féu oblidar de si mateix i de qualsevol pensament que no fos el de
la urgència d'aconsolar-la; i la tendra pietat filial esvaí com amb
blancors d'alba totes les fosquedats del seu esperit; i ja no
ressonà al seu dedins més que una cantúria d'idees generoses tan
espontànies que no li costaren cap esforç, i tan clares i
evidentment aconsoladores que l'ompliren de joia. Les paraules
vessaren de la seva boca plenes d'efusió i de sinceritat.

-No us afligiu així, santa dona des meu cor. Tot això no ès res.
Ploreu per falòrnies... creieu-me! Jo no us trobo pas pecat. Es meus
diners eren ben vostros, perquè jo us els havia donats. Podíeu
esmerçar-los com volguéssiu, i no me n'havíeu de recaptar cap
permís. Oidà! Si m'hagués figurat que es goig més gran que podíeu
haver-ne era de llençar-los as carrer, jo mateix us hauria obert es
balcó i us hauria dit: «-¡Apa, divertiu-vos! tireu bateiada!» Però
vós no els heu llençats, sinó què n'heu feta una obra bona. Que no
ès més bonic, encara, això?

-De veres, Temme?... Tu m'ho aproves?

-I com heu pogut dubtar-ho un sol moment? Sembla que no em coneixeu,
ai coi!... ¿Per què em plau de guanyar-ne, de diners, sinó perquè us
alegrun? ¡Que us hajun servit de pena i turment, me dol!

-Ah, Temme!...- exclamà la dona. I s'hagué d'interrompre: una gran
onada de consol i d'agraïment l'ennuegà. Després de tantes angoixes,
rebre aquella absolució d'àngel, tan ampla, tan completa i tan sense
recances! i sentir ensems al cor una mena de ressò de les al·leluies
del cel i una frescor de vida nova que se'n puja venes amunt!...
–Ah, Temme, com m'estimes!

-I doncs?

Ambdós s'inclinaren i varen plorar l'un sobre el muscle de l'altre.

Després n'Àuria Maresa s'apartà els cabells del front i esguardà el
seu fill amb embadaliment. Certament no l'havia conegut fins
aleshores. ¿Quina mala febre l'havia emboirada? ¿Per què, d'aquell
fill de les seves entranyes, ella mateixa se n'havia fet, tant de
temps, una càrrega i un remordiment? ¡I tan fort i tan bo i tan
assenyat com era! I àdhuc bonic... a malgrat de les parpelles
ratades i de la pell gravada de verola... bonic d'una boniquesa
resplendent, vinguda dels dintres. I passà per la seva ment una
comparació, una percepció ràpida i profunda: en Temme era un humil
fanal encès, i en Jordi un pompós salamó apagat; l'un era el fill
del seu cos, i l'altre era el fill de la seva ànima. Pobre Temme!
Oh el goig de contemplar-lo, d'amar-lo i de sentir-se'n mare! ¡I
haver-lo tingut com abandonat!...

-Temme, caret meu! No et dolgu d'haver ajudat es teu germà. Jo
encara espero que te'n pervindrà un cent per u. Però no hi hem de
pensar en sa seua fortuna. Si ve... millor!; però, vingu o no vingu,
tu i jo podem èsser feliços. Comprarem una barqueta. Tu pescaràs.
Jo, a casa, endegant ses nostres coses, sempre esperant-te, amatent
a servir-te. Alguns dies m'embarcaré amb tu: t'ajudaré a calar i
llevar...- I la dona va anar tirant plans i més plans. I en Temme
l'escoltava encantat, i només anava aprovant cada frase amb un
moviment de cap, amb un somriure, amb una exclamació : -Això! això!

I després, tots dos, aficionats a la saborosa conversa, començaren a
retreure records. -¿Te recordes, caret, d'aquell dia que vàrem anar
a sa Boadella, i tu pescaves i jo fregia es peix, i...?- I sí! el
xaval es recordava de tot, punt per punt; i de quan es girà mal
temps i s'hagueren de soplujar dins una barraca de carrabiners, i de
quan ell s'adormí a la falda de sa mare. -Oidà! I us recordeu,
vós...?

¿Per què seguir-los en aquestes referències interminables? Eren dos
instruments sonors i conscients, que s'agradaven de temptar llurs
acords i de fruir una i cent voltes els matisos harmònics de llurs
notes unides. N'Àuria Maresa no es cansava mai de provocar aquells
acords i d'observar l'efecte de les seves paraules en els ulls del
seu fill, ara espurnejants de joia, ara humectats de tendresa, ara
somniadors, ara admiratius... I, percaçant-hi aquestes expressions,
es perdia dins les puríssimes blavors d'aquells ulls, amb un goig
comparable al de l'au desniada de poc que, en llançar-se a l'espai,
es meravella de les immensitats que descobreix, de les suavitats i
abundàncies d'aire que palpa sota les ales, i de les llums i colors
que la soliciten i encanten. S'amarava de l'ànima del seu fill, i
mai no se'n sentia prou impregnada; i en Temme tampoc no s'hauria
sentit mai prou sadollat dels afalacs d'aquella «santa dona d'un
parlar tan entrador». Projectes, records, promeses... una idea en
portava una altra, i mare i fill platicaren llargament, embadalits,
amb les mans entrellaçades, oblidats del món extern, sense noció de
temps ni de lloc.

Últimament ja en Temme no deia res, escoltava bocabadat, i les
parpelles, apesantides de son, se li abaixaven fins a mitja nineta.
N'Àuria va adonar-se'n, i de cop i volta va tornar a la realitat.
-Oidà, caret meu! quina hora deu èsser?- Ambdós miraren a l'entorn,
estranyats de trobar-se asseguts en terra sobre les nues rajoles.
Tot seguit recordaren la penosa escena, i el front se'ls aombrà i
caigueren en certa confusió i rubor; però s'esguardaren, i,
rebrollant en llurs ànimes la joia del moment present, esclafiren a
riure. -¡Noi, Temme, quina badada! I ¡vaia quina seiedora més fresca
ens hem cercat! ¡Sort que ès temps d'istiu! No era pas fàcil que
caiguéssem daltabaix de ses nostres cadires. Però... ¿a quantes
devem ser, de sa matinada? ¡Ni que haguéssem anat a sarau de nit!

El gat, ajagut en actitud d'esfinx sobre un escambell, amb les potes
arronçades sota el pit, els esguardava amb una admiració suficient a
esbatanar els seus ulls rodons i fosforescents, però no prou forta
per a deixorivir-lo completament del son placèvol en què estava
submergit el seu cos cotonós i calentó. La lluna ja no entrava
migradament per la petita finestra teuladera, sinó a faldes esteses
per la porta balconera del pati, amb una claror que, de tan intensa,
arribava a groguejar.

Mare i fill es llevaren dempeus. N'Àuria, esparvillada i eixerida.
Avesada a la vetlla de malalts, la son se li esvaïa fàcilment, i,
amb l'emoció que sobreexcitava sos nirvis, no hi havia en ella cap
sentit que no estigués més despert que d'ordinari. En Temme, en
canvi, embriagat de son i de delícies, estava com estupefacte. La
claror l'enlluernava. Les lleixes i el rasteller li feien l'efecte
d'una lluminària: pots, xicres, ansats i tupins hi fulguraven amb
perles brilladores, i el rest dels plats era un joc d'arestes de
llum com aquell amb què els pintors solen nimbar les testes
glorioses. I li semblava com si la nit oscil·lés amb un dolç i llarg
gronxament: ara una lenta balançada n'atansava el cor i es sentia,
més i més perceptible per instants, la llunyana cantúria de
rossinyols que hi ressonava; ara una altra balançada l'apartava a
poc a poc, i la cantúria s'anava afeblint, afeblint, fins a perdre's
en un silenci immaculat.

N'Auria Maresa no s'estranyava, ni tal volta s'adonava, de cap
d'aquelles coses. Va endegar els llums. Volgué que de totes passades
el xaval prengués un brou de la reina; i encengué el fogonet
d'esperit de vi, escalfà aigua, baté dins un vas un rovell d'ou amb
sucre... i xerrotejava i reia i es movia delitosament com si es fos
rejovenida. El fet d'haver passat de clar la nit tenia per a ella
l'encís d'una calaverada d'amor. ¡Quin alleujament d'ànima! Quina
joia! Quan el xaval s'hagué retirat, encara la dona anà rient en la
solitud. Rigué amoixant el gat, rigué rentant el vas, rigué penjant
el pot a la clavera... i no hauria pas sabut dir per què. Estava
plena d'una aura primaveral i d'una ufanor interna, de la qual
brollaven flors rioleres que pujaven a esbadellar-se als seus
llavis.

No tenia ganes de ficar-se al llit. Reclinà una cadira, de
respatller a la paret; s'hi va ajaure ben asseguda, aplanant-hi
l'esquena; i a poc a poc s'acodormí, tot fantasiejant un idil·li de
pescadora: mars d'atzur, roques daurades, platges fines i coixinoses
com els flancs d'una verge... i, dins la bella solitud, una fresca
barqueta que arriba amb el fill estimat. S'entrebaltia i es
despertava; s'entrebaltia i es despertava... I passava pel seu
pensament aquella idea d'abans: en Jordi era el fill del seu cos; en
Temme el de la seva ànima. I aquesta idea s'anava reproduint,
reproduint, entre els seus sons i dins els seus somnis.


IV

EL COLLARET


La cala de Sa Foranera, situada no gaire lluny de Blanes, és una de
les més feréstegues i ombrívoles de la costa; però és també, durant
les bonances d'estiu, una de les més quietes, més fresques i més
plàcides que poden trobar-se. Com que la cenyeixen per la banda de
terra uns cingles alts i espadats pels quals és perillosa la
davallada, quasi no la visita mai ningú, com no sigui anant-hi en
bot per la mar: així és que sol romandre solitària dies i dies, i no
sembla sinó que, lliures de tot contacte pertorbador, s'afinen més i
més la frescor i dolcesa de ses ombres i la puresa cristal·lina de
ses aigües, en el bon temps d'estiu. En penetrar-hi, un hom sent com
si trenqués quelcom de vírginal i fes estremir cert misteri.

Allí pescava en Temme, una tarda, pocs dies després de la borrascosa
escena nocturna amb la seva mare. D'ençà d'aquella escena, la seva
mare s'era trasmudada de tal manera que no semblava la mateixa dona.
Abans solia estar sorruda i com lassada del treball: ara, en canvi,
sempre estava delitosa, i era amable i falaguera, i feia tots els
possibles per trobar-se amb el xaval i retenir-lo al seu costat tant
com podia; participava dels projectes d'ell, li aplaudia les bones
pesques i sospirava pel moment de comprar-li una barca. Àdhuc la
seva faç s'era esbandida d'una mena de crepuscle de joventut, que
l'animava i entendria. El canvi no podia ésser més satisfactori. En
Temme n'estava enartat, i havia reprès amb més il·lusió que mai les
seves tasques.

Sospitant que dintre les obscures xombes submarines de Sa Forcanera
havien d'amagar-s'hi grossos déntols i congres, havia decidit de
parar-hi una canya llarga amb un guarniment també llarg i carregat
de plom a faisó d'un llença. ¡Quina alegria causaria a «sa santa
dona» si pogués portar-li un peixàs d'un parell de carnisseres!

Amb aquesta il·lusió havia davallat per la cinglera, arrapant-se a
les crétues i tavelles de la penya, després d'haver tirat daltabaix
de la timba els seus estres entollats amb el gec i d'haver-se penjat
a l'esquena l'olla del grumeig, lligada al coll per les anses amb
una cordella; i, un cop assolida la pedregosa platja, havia saltat
de roca en roca fins a situar-se en una de grossa i assaplanada que
es forejava cap a la boca de la cala.

Hi era des de les primeres hores de la tarda. Tenia calada la canya
llarga, estrebada al seu costat amb tres pedrasses sobre el saplà on
estava assegut, i, tot vigilant-la a cua d'ull de tant en tant,
pescava a mà amb la canya curta, que, pel seu guarniment d'hams
petits, era un enginy més apropiat per als peixos poc corpulents que
més abundaven en aquell recó de la costa. N'havia alçats ja molts:
serrans, tords, jodrioles, escórpores, vaques serranes... Formaven
ja sobre la roca un munt de joiells vivents, que panteixaven i es
retorcien amb un lleu sorollet metàl·lic, projectant a l'entorn, com
espurnes de foc, les escates d'or que se'ls rompien amb la contorsió
i el fregadís.

Els braços li dolien i va pendre's un petit repòs: una estoneta de
respir i de contemplació. S'hi estava bé, en aquell paratge. I
¡quina solitud!... quina calma!... Ningú enlloc... ni cap altre
soroll que el d'un dolç rebotzegament d'aigües, que ara sona part
d'ací, ara part d'allà, vingut del fons de balmes i cavernes
inconegudes. I quina fresca! L'ombra era allí més profunda que la de
cap pou. Les rossors del sol s'obiraven només al lluny, molt en
l'aire, cap al cim dels alterosos penyals. Donava bo, de respirar a
boca plena. L'aire era saborós i tenia unes flaires especials i
agradoses: bravada de les borles i serrells xopejants que les algues
i els líquens de les roques arrossegaven sobre el mar; ràncies
fortors de voluptuositat que transpiraven de les grans penyes nues,
amoixades per les ones; perfums que, decantada sobre l'abisme,
exhalava la capçada balsàmica d'algun pi venturer; aroma que
difonien unes mates de llor crescudes en una esquerda enrubinada;
olors que, totes plegades, en formaven una que en Temme no hauria
sabut destriar ni definir, però que li era plaent i el reconfortava.
I va somriure amb un goig puríssim, i va beneir el seu ofici de
pescador; perquè ¿quin altre proporcionava uns obradors tan
esplèndids i ben olents?

L'aigua era tan clara, que, allí on era poc profunda, quasi es podia
dubtar de la seva existència. Els grossos còdols que constituïen el
fons marí de la part més engolfada de la cala, s'atalaiaven tan
netament com si estiguessin a l'aire lliure; i àdhuc a l'aire
lliure, no s'haurien presentat tan lluents i vivament acolorits. Una
ondulació, com d'una flama verda i diàfana que hi passés per damunt,
els comunicava de tant en tant una tremolor vagarosa; i en això es
coneixia que estaven submergits. N'hi havia de verdelosos, de
groguencs, de blavissos, de rosats... Quasi tots eren de formes
arrodonides. Alguns semblaven galtuts i criaven unes cabelleres
finíssimes, d'un verd tendre, quasi lluminós. Vora la roca on seia
en Temme, n'esquenejava un, d'una apariència tan mórbida i d'una
color rosada tan suau, que semblava part del cos d'alguna nimfa mal
amagada sota una tofa d'herbes. Enllà, destacant sobre l'obscuritat
d'una xomba, se n'alçava un de blavís i crestellut que argentava com
un elm. I entre els uns i els altres creixien plantes marines; i per
damunt, com núvols d'insectes, hi planaven esbarts de peixets
multicolors.

Aquesta part clara del paisatge submarí era la que menys atreia
l'atenció d'en Temme. Ell escrutava les aigües profundes de la part
més forana de la cala; però, allí, la conca sòlida desapareixia com
esfondrada, i sols confusament s'obiraven les sumitats d'alguns
penyals sorgint de la fosca, on s'esvaïen llurs bases. Oi més, allí
la mar semblava espesseir-se, i això i el miralleig de la superfície
destorbaven la visió penetrant. Un ull inexpert no se n'hauria endut
més que pampallugues; perquè, a malgrat de la calma, sobre la
superfície del mar, plana i oliosa, d'un to de molsa seca, hi
belluguejava sense repòs un emmallat de cercles tortuosos de color
d'ambre, i tot sovint hi passaven, a ratxades, unes llenques d'un
blau fosc i entredaurat com el llom de certs peixos. Però en Temme
no es deixava distreure per aquesta pertorbadora fantasmagoria de la
llum: enfonsava inflexiblement la seva mirada com una fulla d'acer,
i llambregava totes les coses visibles. Sotjava les profunditats cap
on queia el guarniment de la seva canya llarga, i anava descobrint-
hi un paisatge de somni: quelcom, amb prou feines perceptible, que
flotava en la fosca: cimals de muntanyes, cingles, carenes... I va
veure eixir d'un escanyall, i desfilar entre boiroses arbredes, una
mena de tren nocturn: dos fanals vermells, roents, que corrien
ràpidament, seguits d'una ombra llarga i ondulant... Un congre?

Quasi al mateix instant la canya es vinclà, assorollant les pedres
que l'estrebaven, i el xaval va precipitar-se a empunyar-la. Havia
fet sort: duia un peixàs. I es coneixia que la víctima estava ben
clavada. Segurament s'hauria empassat l'ham fins al ventrell.
Millor! Així no es desenganxaria. Amb tal que no ho rompés tot...

La canya vibrava de cap a cap, es doblegava del cimerol i sofria
batzegades violentes. Perquè no es trenqués, en Temme la inclinà en
el mateix sentit de la resistència, i després va anar-la curtejant i
allargant successivament, a poc a poc, a fi que, amb aquell estira i
afluixa, el peix exhaurís les seves forces abans de treure'l del
mar. Ensems va anar evolucionant: davallà a intervals, pas a pas,
pel declivi de la roca, fins a assolir-ne la vora més baixa, que
saplanejava a flor d'aigua.

Un cop allí, va decidir-se: cobrà canya i guarniment a tall de
fluixa, i, en tenint el peix a bon punt, l'alçà a plom i, d'una
revolada, el llançà roca endins. Allò no era un congre: era una
morena colossal, serposa, negra, clapejada ací i allà de taques
d'unes blancors llordes i d'unes grogors estridents. Encara estava
plena de vigor. En caure sobre l'aspre sòl, debategà amb una
horrible ondulació. Després va arronçar-se i botir-se
monstruosament, i, desplegant-se de sobte, brollà aires amunt; i,
mig arborada, les ganyes panteixants, esteses les aletes, oberta la
boca, esquitxant sang i foc pels ulls, corregué de llisquentes com
duta a vent pel mateix alè de sa ràbia. En Temme es cregué escomès
de net a net, i, obrint-li pas, fugí, esgarrifat, per la vorera més
apartada; però va revenir-se tot seguit, i, comprenent que anava a
perdre el fruit principal de la seva pesca, es girà, decidit al
combat si encara hi era a temps.

Sí, encara hi era a temps. La morena no havia pogut arribar al mar.
El guarniment, del qual estava clavada a l'ham, havent-se enganxat
en un esgardís del roquer, l'havia retinguda, obligant-la a caure
allargassada en terra; mes la llinya o el pèl de seda podien segar-
se d'un moment a l'altre amb el fregadís i les estrebades: calia
evitar-ho. El xaval s'apoderà del seu gec i d'una de les grosses
pedres que suara li havien servit per a estrebar la canya, i, armat
així, va atansar-se a la llòbrega bèstia ondulosa. En tenia basarda,
i en repugnava, sobretot, el contacte directe; però esperava
defugir-lo. Ja havia ideat la traça de què s'havia de valer. Va
inclinar-se, vacil·lant, sobre el monstre, i, sobtadament, acotxant-
lo amb el gec, s'hi precipità al damunt i s'hi abraonà maldant amb
totes ses forces per mantenir-lo abrigat i escanyar-lo; però el
monstre, onejant com un doll líquid, se li escorria d'entre les
grapes i els plecs de roba, i ara treia a fora la cua amb una remor
com d'esvoletec, ara alzinava al descobert l'horrible cap silenciós.
Amb la brega, el gec va anar-se replegant i apilocant, i a l'últim
ja no servia de res. El xaval i la serposa bèstia forceguejaven cos
a cos, a la barreja: ell pegant-li grapades a dues mans, procurant
subjectar-la i atuir-la; ella fuetejant-lo amb la cua i girant-se
enfurestida a mossegar-lo. En Temme, perduda ja la seva primera
repugnància, no pensava sinó a defensar-se i atacar. Arpeja que
arpeja, a la fi pogué arrapar fortament el monstre pit avall per
sota les ganyes, i, samarrejant-lo, el baté i rebaté de cap contra
la roca fins a esmortir-lo.

Aleshores es llevà dempeus i cercà la seva pedra. Se n'havia desprès
durant la lluita cos a cos, perquè no li servia sinó de destorb, i
ara volia fer-se'n una arma. Però tot seguit comprengué que no li
calia: la terrible morena jeia amb el cap ben esclafat; no es
revifaria mai més; no hi havia necessitat de rematar-la. Encara
panteixava de ganyes i es retorcia, però no tenia més esma que el
caluix de bruc tendre que es retorç en cremar-se, dintre la llar.
Per lletja que fos, era un peix magnífic, de gran rodella; i, si bé,
en general, no era tan estimat com el congre, no deixava d'haver-hi
qui el preferia per més gras i atipador. A no ésser que el comprés
algun hostaler, s'hauria de vendre a trossos, i moltes i moltes de
famílies en podrien participar, perquè era d'un pes formidable. «Sa
santa dona» n'hauria una bella alegria.

Després que s'hagué fetes aquestes reflexions, s'adonà que tenia els
braços i les mans esgardissats i sangonents, i anà a rentar-se'ls a
les aigües clares del mar; i, tot rentant-se ajupit al cantell més
baix de la roca, sentí cap a l'altra banda un xipollejar com de rems
i un articuleig de gaies veus que sonaven molt a prop. S'eixonà de
pressa la mullena, es cordà les mànegues de la camisa, i, posant-se
dret, va veure tot seguit un gussi tripulat per tres persones: dues
vestides de blanc, que eren la dameta Lilí i el seu marit, i una
altra vestida de blau, que era en Bonosi Ramoneda. Estaven
contemplant la seva pila de peix, i la gentil dameta, tota
entusiasmada, exclamava amb unes paraules que en Temme no entenia
sinó per un cert sentit musical: -¡_Qué hermosura! ¡Qué tesoro!
¡Mira, vieguito mío, mira qué lindos peces! ¡Y se mueven! Sí, los
hay que están vivos, todavía. Cómpralos, Felipe... cuesten lo que
cuesten. ¡Los quiero!_- Va girar-se, i, esguardant entravessadament
en Bonosi, amb un arrufament menyspreador als llaviets va dir-li:
-¡_Avergüéncese usté_, Bunossi, _pescador de pega_... bunyol!

En aquestes va comparèixer en Temme, i, canviades entre ell i els
forasters les salutacions de cortesia, en Bonosi sospirà i va dir:
-Bunyol! Pescador de pega! ¡Aquesta missenyora no parla clar sinó
per bescantar-me.- Tots esclafiren a riure, llevat de la dameta, que
preguntà: -_¿Qué ha dicho? ¿Que ha dicho?_

-_Nada_- va respondre el cavaller. -_Que lleva su merecido_.

-Deixeu-me parlar, si us plau- saltà en Bonosi. -Vet aquí es cas,
Temme. Aquesta tarda sa missenyora ha trobat as gussi es meu
volantí, m'ha preguntat per què servia, i s'ès engrescada a voler
que hi pesqués. No teníem esques; però corrien pes banc de popa
alguns cargolins escadussers: els hai arreplegats i hai posat ets
hams a punt de solfa. Es meu intent era d'anar cap a unes sapes on
sé que s'hi crien serrans i jodrioles; i ja hi vogava de dret, quan
sa missenyora s'ès adonada d'un núvol de peixots que nedaven sota
nostre per ses aigües clares, i veure'ls i figurar-se que no em
calia sinó girar-me, arreplegar-los amb es meu ormeig i posâ'ls-hi a
ses mans ha sigut tot u. Jo prou li hai dit i redit: «-Això són
estudiants: no n'ajarem cap. Això són peixos murris i escarmentats,
que saben tant de menjar amb s'ham com jo amb sa forquilla (que no
me l'empasso mai): no n'ajarem cap.» No m'ha escoltat, hai hagut de
calar si us plau per força, i... ès clar... ets estudiants ens han
polides totes ses esques. I vet-e-la aquí de mala lluna; i d'ençà de
llavors no em deixa de _bunyol_, dali que dali que...

En aquest punt, la dameta Lilí, que, cansada d'escoltar sense
entendre quasi res, s'havia anat despacientant, desplegà de cop el
seu elegant ventall de seda embranillat de vori, i, amb un graciós
moviment, el tombà sobre la boca del parlaire.

-_Basta, Bunossi! ¡Por favor!... ¡Cierre usté esa puerta de la
eternidad!_

Mentrestant en Bonosi havia deixat un moment els rems amb què
mantenia el gussi a l'aguant, i la petita embarcació, abandonada al
corrent, començava a pendre marxa.

-Aguanta, Bonosi, aguanta!- va cridar-li en Temme. -No convé que es
gussi s'escorru cap as planell baix de sa roca. Ara mateix hai
pescat un mal animalàs, i tinc por que, si sa missenyora el veu, se
n'espantarà.

-Un mal animalàs? -preguntà el cavaller.- I què és?

-Una morena ferotge que m'ha envestit de net a net i que bons
trebais m'ha donat per a atuir-la - respongué en Temme. I, trossant-
se una mànega de la camisa i ensenyant el braç nu, afegí: -Mireu,
com m'ha posat.

Amb això tots vareu encuriosir-se, i, preguntes i repreguntes,
obligaren el xaval a contar les peripècies de la seva pesca i de la
seva brega; i la dameta que comprengué que es tractava d'un cas
interessant, se'l féu explicar pel seu marit.

-_¡Bravo, bravo!_- exclamà després. -_Este Temba, o como se llame,
es un buen pescador y un muchacho valiente. ¡Bravo! Este Temba no es
un bunyol: ¿oye usté, Bunossi? Vamos, vamos a ver esa morena. Tú me
acompañarás: ¿verdad, vieguito mío? A mí no me da miedo... al
contrario: sentiría alejarme de este sitio sin haberla visto de
cerca. Vamos: ¿verdad, vieguito? ¿Quieres? Manda atracar y subiremos
a la roca. ¿Quieres, corazoncito?_- I pegava coparrets a la galta
del seu marit amb el palmell de la mà.

El gussi fou atracat, i els dos forasters saltaren efectivament a la
roca i, agafats del braç, avançaren desaprensivament, fixa la vista
en la morena, que aleshores estava immòbil; però al cap de pocs
moments va estremir-se, i ambdós recularen alarmats.

-Que és viva?- preguntà el cavaller.

-No- va respondre en Temme. -Es a dir, no ès viva ni morta: té es
cap aixafat, i no pot causar dany ni fugir; però aquestes bésties
porten sa vida arrapada a tot arreu des cos i no se n'escola
fàcilment: àdhuc sense cap, belluguen estona llarga; les capoleu, i
es trossos se mouen dintre sa panera com si volguessin ajuntar-se.
Són es dimoni! Però d'aquesta no n'heu de témer res, llevat de sa
basarda.

Després d'aquestes explicacions, que el marit traduí a la muller,
els dos forasters, no gosant desdir, tornaren a atansar-se una mica
a l'animal, fins a dues passes de distància, i s'aturaren a
examinar-lo, inclinant-se endavant. El monstre s'estremia a voltes
com si anés a revifar-se, i corria de llarg a llarg del seu cos una
ondulació que es perdia al capdavall de la cua. I cada volta la
dameta sentia com si aquella ondulació es perllongués per l'aire
fins a enfilar-se-li cames amunt amb un zigzaguejar esgarrifador. Va
tivar-se amb la mà les faldilles a les canyelles, i tornà
intensament pàl·lida.

-_¿Qué es eso, hijita? ¿Te pones mala?_- va dir el cavaller,
reparant-ho. -_¡Anímate!  No es la primera morena que vemos. En la
recova de Santa Cruz de Tenerife..._

-_Aquellas estaban bien muertas. ¡Esta es enorme, horrible!_...- féu
la dameta, amb veu entelada, apartant la vista i reculant. Va girar
els ulls per la llòbrega cala, i, amb la impressió que duia al
cervell, a cada balma, a cada esquerda, a cada forat de la
turmentada penyatera, veié mig ombrejar, mig lluentejar, uns
fueteigs serposos, fugitius. Va decantar el cap sobre el muscle del
seu marit, i les cames se li segaren. Anava a caure.

Tot just el cavaller fou a temps a sostenir-la. Després, ajupint-se,
l'agafà amb un braç per sota les sofrages i amb l'altre pel mig de
l'esquena, i va alçar-la en sopols, emportant-se-la cap al gussi,
desitjós d'allunyar-la d'aquell paratge funest. Estava completament
esbalaïda, pal·lidíssima, els llavis esblanqueïts, les ulleres i el
nassiró moradencs... El cap li penjava pesadament.

Entrada a l'embarcació, en asseure-la al banc de popa, es desplomà
enrera, tombant d'esquena sobre l'orla, amb el bust enfora; i, de la
batzegada, un dels seus preciosos collarets, descordant-se, li va
saltar sobre un muscle i, esmunyint-se per un plec de la mànega, va
caure al mar com un rajolí gotellós.

-Desgràcia sobre desgràcia! -exclamà el cavaller, adonant-se'n.-
_¡Nada menos que el collar de papá Toñico!_ Un record de l'avi
difunt! M'hauria estimat més perdre dos cents _pesos_. ¡No n'haurà
poc disgust, ella, quan se retorni! Però el cas és retornar-la. Què
fem?... Aquí no hi ha cap metge.

-No us apureu- va dir en Bonosi. -Això no ès res: una basca.
Aspergis d'aigua de mar i bones fregues per braços i cames... creiu-
me. Si jo gosés posar ses meues mans grolleres sobre un bo de cosset
tan delicat...

-No, no!- féu el cavaller interrompent-lo. -Això és cosa meva. Vós,
mentrestant, vogueu cap a Blanes. En un quart d'hora podem arribar-
hi. Apa!

-¿No seria millor que primer provésseu de retornar-la?

-I ¿què podem fer aquí que no puguem fer tot marxant? El que convé
és no perdre temps. Apa, de pressa! Vogueu! Via cap a Blanes!

En Temme va romandre llarga estona dret sobre la roca, contemplant
com s'allunyava el gussi amb la gentil Lilí esbalaïda, erta. Tan
joiosa que havia comparegut mitja horeta abans, fresca i alegradora
com l'àngel de Pasqua, i... té!... ¿embascada?... morta? Qui sap!
Quan els esperits manquen, ningú pot assegurar si tornaran. No seria
pas el primer cas de mort sobtada. ¡Era ben trist, allò! I ell, el
xaval, ja s'ho havia temut, que una criatura tan noble i tan fina no
resistiria sense trastorn la visió d'una bèstia tan llorda i
esgarrifosa com una morena. S'ho havia temut i ho havia advertit.
¡Llàstima que no hagués insistit més en la seva advertència!
N'estava ben apenat. Pobra dama! Ell no hauria pas volgut ésser-li
ocasió de cap mal. Aquell vespre mateix aniria a preguntar d'ella i
li regalaria aquells peixets que tant l'havien enamorada. Déu
volgués que ja pogués trobar-la refeta i eixorivida.

En perdre de vista el gussi, va recordar-se del preciós collaret que
havia caigut al mar. Vet aquí la millor manera d'alegrar la gentil
dameta: tornar-li aquell collaret que, segons dita del seu marit,
ella tant s'estimava i que, segurament, creuria perdut per a sempre
més. I la cosa tal vegada no era pas impossible, per a un bon
nedador. Calia considerar-la.

Va anar al lloc mateix on havia atracat el gussi últimament, i va
escrutar l'aigua. Era claríssima. La joia havia anat a parar
precisament al peu mateix d'aquell gran còdol d'una apariència tan
mòrbida i d'una color rosada tan suau, que semblava part de
l'esquena d'alguna nimfa mal amagada sota una tofa d'herbes. Àdhuc,
a la vora d'allà on el còdol s'arrodonia com un muscle, el xaval
llambregà un rest de perles que blanquejaven sobre la verdor de les
algues. No calia sinó pegar un salt des de la roca per enfonsar-se a
plom en aquell lloc. Amb prou feines que hi hagués dues braces
d'aigua. Ell, per passatemps i diversió, havia tret, moltes vegades,
fons a profunditats més grosses.

No va pensar-s'hi més. Es llevà les calces i la camisa (l'única roba
que duia), es posà una pedra sota l'aixella perquè amb el seu pes
l'ajudés a capbussar, va senyar-se, va calcular a ull les
distàncies, i, prenent arrencada, pegà bot i s'enfonsà en el mar. Un
descens rapidíssim... Una llepissor a les plantes dels peus... Ja
era a baix. Va obrir els ulls de bat a bat. La pesantor de l'aigua
li pertorbava bon xic la visió; de manera que ara, que hi era a toc,
no veia el fons marí tan clarament com quan el contemplava des de
dalt de la roca, i, en moure's, se li emboirava i àdhuc se li
ofuscava tot. Mes això el bus ja s'ho tenia per sabut. Arribat a
baix, va estacionar-se, esguardà serenament i quieta, i tot seguit
descobrí el rest de perles. S'ajupí, va posar-hi mà, trobà una mica
de resistència, somogué el còdol pròxim, reparà que la resistència
cedia... Ja el collaret era seu. Tot això havia sigut obra de pocs
segons. Va descarregar-se de la pedra que duia sota l'aixella, i va
redreçar-se enèrgicament per enlairar-se; però en aquell mateix
instant es sentí asprament travat de l'una de les garres. Què era,
allò?... ¿I aquella fortor de mesc?... ¿I aquell birbillejar de
gotetes olioses, enterbolint l'aigua?... ¿I el còdol sollevant-se i
removent-se, gitant una negror llimosa, que s'alçava com una
fumarada, dintre la qual vogaven, fent tortarols, unes a manera de
llargues corretges rossenques?... Un pop?... No podia ésser sinó un
pop que, havent-se alarmat, eixia del seu amagatall i, en estirar un
del seus múltiples palps, havia aixarpat, per atzar o
intencionadament, la cama del nou hoste submarí. Impossible
desempallegar-se'n. En Temme ho provà amb totes les seves forces.
Impossible!

Va creure que anava a morir, i, resignant-s'hi, encomanà a Déu la
seva ànima amb una breu jaculatòria. S'asfixiava, la vida li fugia,
àdhuc el seny se li ofuscava... Si va retenir el collaret a la mà en
mig dels seus treballs, fou per una idea desvariosa, filla de la
mateixa angúnia. Va figurar-se, desficiosament, que cloïa dins el
puny els nusos de la seva vida i que si els amollava moriria. Àdhuc
experimentava un consol a estrènyer més i més aquells grans.

Mentrestant, d'instint, s'ajupia i alzinava successivament, tot
bracejant, com fan els bussos per pendre empenta enlairadora; i
vingué un moment en què el pop, eixit del seu cau i completament
desaferrat del còdol, no va oposar-se a l'esforç ascensional del
nedador, i el nedador i, a remolc d'ell, el mol·lusc flotaren
ràpidament en amunt.  Tal com un tap de suro, que un hom ha
mantingut amb la mà al fons d'una galleda, en ésser soltat puja a la
superfície de l'aigua i, amb la força que duu, en sobreïx,
ultrapassant el seu nivell natural de flotació, així en Temme brollà
sobre la mar i va alçar-se'n fins a més avall de mig pit. Aleshores
va respirar amplament amb totes les seves forces cop i recop. Però,
en cessar l'impuls de l'ascenció, el pes del seu mateix cos massa
enlairat el submergí de bell nou, precipitant-lo dintre la revoltura
de braços del mollusc, que, amb la força adquirida, anava pujant al
seu dessota. Dos d'aquells braços el fregaren, i fregar-lo i
adherir-se-li a les carns amb un terrible xuclament fou una mateixa
cosa: l'un se li aferrà a l'esquena i, pel capdamunt, se li nuà al
coll; l'altre li agarrotà les cames.

Així lligat, i sofrint una tortura que es feia més i més dolorosa,
més i més insuportable per instants, l'infeliç, amb un altre esforç,
tornà a la superfície de les aigües. Tot just pogué treure la cara a
respirar, però se senti capaç d'aguantar-s'hi una estoneta; i,
veient a poca distància la roca de la seva pesquera, nedà
desesperadament per atènyer-la. Li era difícil. Travat com estava,
els seus moviments eren poc eficaços. Si pegava batzegada amb les
cames, l'envoltori vivent que les hi embalumava, obria, amb el seu
sacsejar, un remolí que l'atreia i l'obligava a enfonsar-se. Per
evitar aquest perill havia de mantenir-se encarcarat de mig cos per
avall. Quasi no guanyava camí. Apa, apa, braceja que braceja, quasi
sense alè, maurat, xuclat, absorbit... Malda que malda, ja quasi
tocava la roca, quan un altre tentacle del pop li lligà al tronc un
dels braços. ¡Adéu, llum del cel! ja no podia esperar salvació. Es
submergia definitivament. L'ona l'acotxava... l'ombra de l'abisme
l'envaïa.

L'única mà que tenia lliure s'enfonsà aleshores en una espessor de
borles i serrells que els líquens i les algues de la roca estenien
dintre la mar, i el xaval provà d'arrapar-s'hi; però l'infeliç (ja
no recordava per què) sabia que li era privat l'obrir el puny... que
de cap manera l'havia de descloure. Només li era lícit manejar dos
dits... i, en mig del seu desfici, manejà només aquells dos dits.
Agafà fortament amb ells un manyoc de plantes marines, i d'una
estrebada s'alçà per la falda ramuda i gomosa de la xopejant
vegetació. Amunt! lliscant, brandant... i després pogué ajudar-se
amb la mà del braç lligat, que arpava ja les herbes. Una forta
estrebada... un cop de colze dolorós... i, topant de pit a la roca,
hi pegà de cap i perdé el sentit.

El pop seguí lligant-lo i relligant-lo, amb el seus tentacles, pel
cap, pels muscles, pel ventre, per tots els membres... estampint-lo
a la roca, enxarxant-lo amb l'herbei... xuclant-lo amb ses
innumerables ventoses, adherint-se-li, confonent-s'hi. I el temps
anà passant. L'onatge era tan manyac que no aixecava cap remor. Tot
era calma dins la reclosa cala: una calma que contrastava amb
l'expressió de basarda que s'exhalava dels emborrascats penyalars,
encara esfereïts dels temporals que els havien combatuts. La tarda
queia dolçament. L'ombra s'estenia. La solellada s'havia retirat
fins a no ésser sinó una cinta d'or cap a l'horitzó, en la llunyania
del mar. Era entrada la bona hora del passeig d'estiu. Tres esveltes
figures femenines, vestides de blanc, aparegueren en un penyal
llunyà de la costa. L'aire portà els sons d'una música que venia
d'alguna platja distant... Més tard sonà un xipollejar de rems, i,
eixint d'un freu, arrumbà a la cala un llagut tripulat per l'avi
Mundet, dos fills seus i en Bonosi Ramoneda.

Venien precisament pel collaret. La dameta Lilí, gràcies als bons
auxilis del cavaller i al airet pur i reconfortant de la mar,
s'havia retornat de la seva basca, i ans d'arribar a Blanes estava
ja quasi tan refeta i animada com si no hagués tingut res de mal.
Plena d'agraïment, estrenyé les mans del seu marit, li besà les
mànegues de la planxada americana i l'assegurà una vegada més
i de la perdurabilitat infinita de la seva amor; però, havent-se
adonat que li mancava el collaret de _papá Toñico_, s'entristí
infantívolment i va plorar i botzinar, declarant que no valia la
pena d'haver tornat en si per a assabentar-se de tal desgràcia, i
que s'estimaria més morir de veres que presentar-se mai més davant
de la seva àvia sense aquella joia tan plena de tendres records. Va
acusar d'indiferència el cavaller, i li exigí que, en arribant a la
vila, telegrafiés a Barcelona demanant que enviessin bussos, amb
escafandres i tot, per a regirar de sotsobre les entranyes de la
mar, baldament hagués de costar la cosa un dineral. Llavors, en
Bonosi, olorant un bon gatge, va comprometre's a trobar hàbils
nedadors que aquell dia mateix, o l'endemà, es dediquessin a la
recerca del collar; i, una vegada desembarcat, va parlar del cas a
l'avi Mundet, que era a la platja amb els seus dos fills, i tots
plegats decidiren varar el llagut i anar tot seguit a examinar el
lloc de l'accident per fer-se compte de si l'operació seria
possible.

Aquesta dèria els portava:. L'avi Mundet esperava servir-se de les
indicacions d'en Temme, i va cercar-lo amb la vista. -Ai ai!... es
estrany!... No el veig enlloc.- En Bonosi cridà: -Temme!... O
Temme!...- Cap resposta. Només l'augusta soledat, estremint-se com
escandalitzada d'aquells crits, hi contestà amb una mena
d'exclamació inarticulada i sorda que va ressonar en ses entranyes.
-Ell, es xaval, no pot èsser lluny d'aquí, perque no hauria deixat
es seu peix i ses seues canyes... i mireu-los- reparà en Bonosi. -On
serà?- El llagut s'atansà a la roca i, tot vora vora, va anar-la
seguint de llarg a llarg. -Ma noi, quina morena!- exclamà un dels
fills de l'avi Mundet. -Es tot un peixàs!- féu l'avi. -No crec que
n'hi hajun de més grosses.

-Cieu aguantant- ordenà a mitja veu un dels vogadors desarmant el
seu rem i llevant-se dempeus.

-Què hi ha?- preguntaren els altres.

-Un pop... allà, en aquell replec de sa roca. Miraré de clavar-lo
amb es rem. Acosteu-vos-hi a poc a poc, sense soroll.

El llagut anà marxant a la sorda. i, de sobte, tots els tripulants
s'alçaren esgarrifats. -¡Un homo! -En Temme! -¡Es pop se l'està
menjant!

-No, no se'l menja: no ho crec; però pot haver-lo matat- digué l'avi
Mundet. -¡Maleïda béstia! L'hem de pelar. Alerta! Vosatros dos, amb
es rems, procureu clavar-li alguna cama a sa roca; jo mentrestant,
m'hi faré a grapissos i li giraré sa caputxa. Apa!

La lluita fou breu: una barreja de rems, braços, tentacles. L'avi
Mundet pogué girar el sac del mol·lusc, i, després d'això, l'animal,
havent perdut el poder de succió de ses terribles ventoses, enlleït
i sense forces, no oposà cap resistència, i el desenrotllaren
fàcilment del cos humà on estava aferrat com una xarxa d'eures a la
soca d'up arbre. Aleshores, gitat sobre la roca, a cops de rem el
remataren; i, després, un dels mariners l'empunyà a ram al capdamunt
dels tentacles i, fent-lo giravoltar a tall de mandró, el rebitllà
lluny, terra endins, cap al fons de la pedregosa platja.
Mentrestant, el cos d'en Temme, deslligat de les corretges vives que
el subjectaven al cantell de la roca, varà, esguimbant-se herbatges
avall; i anava a submergir-se, quan l'avi Mundet l'engrapà pels
cabells i el tragué enfora. El vell i en Bonosi, que acudí a ajudar-
lo, pujaren tot seguit, amb els majors miraments, aquell pobre cos a
dalt del llagut.

És mort?- preguntaren els dos joves mariners que eren fora de la
barca.

-Es cor li bat- contestà l'avi Mundet després d'acotar llarga estona
la seva orella sobre el pit de l'inanimat. -Però, certament, estava,
i està encara, leri-leri de morir. Si triguem més, no s'escapa. Ara,
desempallegat de sa mala bèstia que li xuclava ets esperits de sa
pell, confio que es vent el reviscolarà. Vaig a fer-li gitar s'aiga
que haju beguda.

El vell havia vist molts casos de negats, i va aplicar al xaval el
tractament que s'hi estilava. Va ajaure'l de boca terrosa sobre un
banc, amb el cap per avall i les cames per amunt, a dalt de l'orla,
i vinga sacsejar-li el costellam perquè manxés, i vinga moure-li els
braços, eixona que eixona, perquè les sangs es remoguessen. I,
estant en aquesta brega, va adonar-se que, d'un dels punys d'en
Temme penjava enfora, formant baga, un enfilall de perles; i això i
la nuesa del pescadoret li revelaren de cop i volta, com si la
llegís en un llibre obert, la història del present malastre.

-Brau minyó!- exclamà commogut. -Mireu, ell ha pescat es collaret; i
aquí veureu si ès una ànima fidel fins a sa mort: l'ha pescat... i
l'ha servat en mig de ses seues basques... i encara l'aguanta ferm,
oidà!

Dit això, tornà a les seves manipulacions; i, fos per virtut d'elles
o per una reacció natural, el cos ert cobrà a poc a poc moviment
sota les seves mans com si realment en rebés una empenta cap a la
vida. Sospirs, contorsions, gemecs... Al cap de mitja horeta el
pacient estava assegut, reclinat d'esquena a la banda: l'havien
vestit amb les seves robes, i bevia a petits glops una mica de rom
que l'avi Mundet li administrava amb una ampolleta. -Gràcies,
gràcies- anava barbollant entre glop i glop, amb llengua
rossegadissa.

Tots li endreçaren preguntes, i ell no sabia contestar-ne quasi cap,
perquè no es recordava gairebé de res. Finalment, en Bonosi va
agafar-li el puny d'on penjava l'enfilall de perles, i va preguntar-
li: -Què ès, això? ¿ D'on has tret aquest collaret? -Es collaret!-
exclamà el xaval. Romangué una estona mut, contemplant la joia, i
després va dir: -Sí, jo l'hai pescat... Però no sé com hai pogut
servar-lo... Algun àngel me l'ha clos as puny. No ho entenc. Teniu.
és de sa vostra mestresseta. Doneu-l'hi.- Parlava amb dificultat i
fatic. L'avi Mundet no volgué que el cansessin més. -Prou
enraonaments! Aquest xaval està enfebrat. Deixeu-lo en pau... i que
dormu, si pot.

El llagut se posà en marxa a rems, xipixap... per una mar oliosa,
color de molsa seca. A posta de sol arribaren a Blanes, i trobaren a
la platja el cavaller en Felip i la dameta Lilí, que els estaven
esperant. Així que la roda de proa s'atasconà en el sorral, l'avi
Mundet desembarcà; i, mentre els altres seus companys i el paler amb
els bous s'ocupaven de treure el llagut, va ajuntar-se als dos
forasters i, parlant-hi en el castellà xampurrejat que havia après
durant els seus anys de servei a l'armada, els assabentà de la pesca
del collar i dels treballs d'en Temme. La dameta hagué una forta
impressió del reconte, passant de la sorpresa a l'admiració, de
l'admiració a la pietat i de la pietat a l'agraïment, a manera que
va anar coneixent els fets. -¡_Qué alegría!...pero ¡qué pena!
¡Señor, haber recobrado el collar!... Pero ¿está fuera de peligro
este valiente muchacho? Diga usté, buen anciano. Aconséjeme...
Veamos..._

Durant aquesta conversa en Temme havia sigut desembarcat i assegut,
a sotavent del llagut, en una samal trabucada, mentre dos homes
corrien a cercar un baiard per transportar-lo a casa seva, perquè,
inflat i adolorit de cames, no podia donar un pas. I anaven acudint
curiosos. La notícia havia corregut al lluny amb exageracions i
tergiversacions fantàstiques. Que si el fill de n'Àuria Maresa s'era
negat; que si una morena colossal se li havia dragat les cames; que
si un pop se l'enduia mar enfora i l'avi Mundet li donava caça amb
el seu llagut... Si serà, si no serà, qui havia esment d'aquestes
coses acudia al lloc on podia aclarir la veritat. I comparegué
també, tota traspostada, una dona alta i escultural, que empentejava
tothom a tort i a dret, obrint-se pas entre els badocs. Era la pobra
mare, n'Àuria Maresa, que, havent recollit tres o quatre d'aquelles
versions esgarrifoses, venia desesperada, no sabent quina desitjar
que s'averés. ¡Com abraçà el seu fill, com el besà, com el palpà de
cap a peus per convèncer-se que estava complet de tots els seus
membres! No se sabia avenir de la seva felicitat; i més encara quan
el senyor metge, que era un dels circumstants, li va assegurar que
el minyó no corria cap perill i que després d'un parell de dies de
repòs estaria tan trempat com si cap mal no hagués sofert. Aleshores
respirà amb satisfacció, omplint-se d'aire el pit amb tres o quatre
amples panteixades; i, a la darrera, atrontollant-se-li l'alè, va
rompre a plorar a mars desfetes. Així s'alleujà de totes les
llàgrimes que abans, amb la gran pena, se li eren espalmades; i, en
acabat, va agenollar-se al costat del xaval, ben acotadeta i mig
abraçada amb ell, i féu que reclinés el cap al seu muscle.

D'aquesta manera estaven mare i fill amarant-se d'una mateixa dolçor
amorosa, quan vingueren els homes del baiard, i, al darrera d'ells
l'avi Mundet, en Bonosi Ramoneda, el cavaller en Felip i la dameta
Lilí, qui, avançant-se a tots, es plantà gentilment davant d'en
Temme i, allargant-li una claueta, va dir-li, amb veu tremolosa
d'emoció:

-_Amigo Temba, ¡gracias... gracias!... y dígnese aceptar este
recuerdo_.

-Què ès, això?- féu en Temme en pendre aquell trosset de ferro.

-Ès sa clau des meu gussi, que ja no ès meu- li explicà
enigmàticament en Bonosi.

-Ella l'ha comprat i te'l regala- afegí l'avi Mundet.

-Ah! no, no- féu en Temme. -Un record sí, missenyora; però això...
ès massa. Jo no hai pescat es vostro collaret per cap interès des
món, sinó pes gust de fer-vos contenta. Aquestes coses no s'han de
cobrar. Oi, mare?

-No- va respondre n'Àuria Maresa alzinant-se amb gallardia. -Sa vida
es dóna, però no es ven.

El cavaller va girar-se d'esquena i s'apartà tot malhumorat,
murmuriejant de cor endins: -¡Pobres i orgullosos! Aneu-li amb
flors, al porc! ¡Li està bé, a la Lilí. Que aprengui!

Però la dameta romangué immòbil, consternada, quasi plorosa.

-_Amigo Temba, ¡no rehuse usté... por favor! No me ha comprendido.
Creo haber hablado de un recuerdo, no de un pago. Atienda. El collar
que usted me ha devuelto me recuerda un abuelo querido, y desde hoy
me recordará también un hermanito... que es usté. ¿Quiere usté que
cada vez que vea esta alhaja me entristezca pensando que mi
hermanito necesita algo y que no puedo dárselo? ¿Quiere usté
reducirme a esta pobreza?... ¡Por Dios! En mi vida he tirado mucho
dinero por nada... por capricho... por ligereza... ¿Voy a ser
castigada ahora que trato de satisfacer una necesidad del
corazón?... ¡Por favor!... ¡Por caridad!..._

Va dir les mateixes paraules transcrites: ben castellanes i
pronunciades amb l'accent més cubà possible; però (es diria que,
quan algú parla el ver llenguatge del tendre Jesús, se renova, com
rajant de la seva font natural, el miracle del do de llengües)
tothom la va entendre en essència mot per mot, i àdhuc els ulls dels
més rústics mariners s'enllagrimaren.

N'Auria Maresa va besar-li la fímbria del vestit.

-Sí, sí... a ses vostres voluntats! Ats àngels no es refusa res... i
vós ne sou un. Ens obligueu a pendre sa felicitat. Som vostros!...
Som humils servents vostros!

En Temme brandà el cap en senyal d'aprovació.


IV

FELICITAT


Setembre. Vinyes costaneres. Les pomposes raïmades groguegen amb
llustre de mel entre el flamareig dels verds pàmpols. En Bonosi
Ramoneda, assegut sota una figuera amb la seva dona i els seus
fills, sona un flabiol que acaba de fer-se amb una branca de saüquer
desmollada. La xicalla salta i aplaudeix, i la dona i els dos nois
grans somriuen. L'ermita de Santa Cristina blanqueja entre les
capçades d'un frondós pinar que davalla fins a emmirallar-se en les
aigües xarolades d'un mar adormit a redós de la costa, blau i
oratjat de dolces brises més enfora. Cap a llevant i cap a ponent,
penyals grisos i daurats fins allà d'enllà. Al peu mateix de la
vinya, una platja ideal, d'un to tan delicadament rosat, que les
nimfes, en eixir del bany, podrien ajeure-s'hi nues i sense temor
d'ésser descobertes per cap ull indiscret, perquè la color de llurs
cossos gentils es confondria amb la de les fines arenes.

En Bonosi sona que sona. Ell i els seus, a la vetlla dels raïms que
s'assaonen, celebren la festa del diumenge amb plàcid descans. Sona
que sona alegrement. De sobte fa un gest d'agradosa sorpresa, es
fica el flabiol a la butxaca i diu als seus fills:

-Prou musica, per ara! Aneu tots plegats a collir un paneró de raïms
ben madurs i ben dolços, que vui fer-ne un present. Aneu!- I,
després que ells se n'han anat, indica a la seva dona una vela que
va venint. -Mira allà, Tuietes. Veus, aquella vela? Ès la des meu
gussi. ¿Saps, al dedins, qui hi ve? Sa mare i es fill més feliços
d'aquest món: n'Àuria Maresa i en Temme. Catorze mesos enrera eren
uns pobres: ell pescava a sa canya i ella servia d'escarràs per ses
cases: s'última paraula d'ets oficis miserables. Missenyora Lilí,
s'americana de can Vetes-curtes, regalant-los es meu gussi, els féu
gairebé rics. I a fe que no es pot dir «-Mal profit us faça»; que
aquest bo de Temme ès tan entès en ses coses de sa mar, que, allà on
atros homos amb prou feines traurien per a matar es badais de sa
gana, ell sap trobar-hi una fortuneta. ¿On cala ses seues nanses
carregades? On es seus palangrons llargs? Poc que ho sap ningú. El
certus ès que ell porta més peix a sa plaça que molts patrons que
van per sa mar amb una bella tropa de remitgers. I què te'n diré? Ja
sa seua mare no fa més feines que les de ca seua. I, fieta des meu
cor, ¡quina casa s'han llogada! ¡Nova, neta com un argent,
emblanquinada de totes ses parets, amb es seu patiet emparrat i sa
seua gran entrada, sempre guarnida d'estres mariners!... Oidà! i en
Temme estima tant sa seua mare, que allò ès un goig de tot es
veïnat. Es diumenges, ell, as matí, a missa tots dosets; ell, a sa
tarda, tots dosets a fontades o passeigs. «-Mare: què voleu? Mare:
què us agradaria?» I vet aquí una màxima que jo ara t'hai de donar,
Tuietes: estima tots es teus fills per un igual i no façus
diferéncies entre ells, perquè, a ses veieses, no sabem de quin ens
haurem de refiar. Mira, si no, ses errades de n'Àuria Maresa. Jo ho
sé: sa nineta des seus uis era es noi gran, en Jordi; en Temme li
semblava un bordissot. Per a en Jordi volgué sa barca i sa barcada
des seu marit; per a en Jordi es mobles fins des seu parament i es
pocs diners que podia apartar de sa fam d'ella i de s'atro fill. Tot
ho fonia per aquell bo de fart. Àdhuc, últimament, es guanys
mateixos d'en Temme li va enviar. I... saps què n'ha resultat? Doncs
que, quan en Jordi va rebre aquells diners, era a sa presó per
estafes de joc, i en eixir-ne tornà a ses males arts de sempre, i
morí as cap de poc temps en una batussa amb perdularis de sa seua
casta. Tot s'ès descobert, a sa fi. Veus, quina experiéncia? El que
semblava es rei de sa fortuna i de s'esperança... un turment per a
sa pobra mare; es bordissot, mig avorrit... sa salvació i es
benestar de sa veiesa. Es cor, ho fa, Tuietes. Deixem-nos de
lletres, deixem-nos de talents i boniqueses. Es cor ho fa tot. I ara
anem a portar as bon fill i a sa mare feliç es nostro present de
raïms.


FI





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Pinya de Rosa - Volume 2, Book 4" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.