Title: Paulina Buxareu
Author: Sagarra, Josep Maria de, 1894-1961
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Paulina Buxareu" ***


PAULINA BUXAREU - Josep Maria de Sagarra



PRIMERA PART



I

Jo vaig conèixer en Víctor Buxareu i Buxareu en un dolç poblet de
muntanya on em deixo caure gairebé tots els istius.

En aquest poblet no hi tinc casa pròpia ni llogada, ni una
llenqueta de terra, ni una tomaquera tan sols; no m'hi lliga cap
interès material, per petit que sigui. Això és causa que el seu
record no faci trontollar el meu egoïsme: ni em treu la son el
presseguer exposat a la golafreria pública, ni el mestre de cases
que no fineix mai la paret del galliner.

Aquest poble no és gaire lluny de Barcelona; permet l'anar i venir
cada dia; cosa que el fa assolible a molta gent de despatx. Però,
sigui pel que sigui, la concurrència hi és escassa; i no pas per
falta d'aigua, ni de verdor, ni de bones vistes. No vol dir tot
això que en el poblet deixi de formar-s'hi colònia. Ben al
contrari; hi ha una mena de colònia reduïda, ensopida; d'aquestes
colònies que, encara que siguin d'estar per casa i dispensin de
tot enfarfec sumptuari, tenen l'inconvenient gravíssim que les
trobes a cada moment i no t'és possible donar un pas si no és en
comunitat.

Però jo confesso que es pot passar per això i molt més, perquè el
poblet s'ho val i ho fa perdonar tot. Com que és en una vall
pregona i els pendents li venen a sobre, per tot arreu se sent una
cançó d'aigua que no s'acaba mai.

La seva gràcia no l'envileixen els pantalons de color de crema
guardadors d'arrogàncies abdominals, ni el castellà barroer
d'alguna dama, ni els paperots que hi ha vora les fonts, entre els
blauets i les campanetes, greixosos d'acariciar la xocolata i la
llonganissa.

Per damunt de la trista deixalla dels homes, hi ha el meravellós
encantament de totes les coses vives; i jo, per part meva, servo
d'aquest poble els més amables records: ja sia la imatge del
dessagnament solar, de la fumarella de boira o de la nuca rosada
víctima del boll.

En els llocs on el nombre d'estiuejants és reduït, té una
importància capital el saber (quan encara no apreta la calor) qui
són els novells, quina casta de gent anirà a raure a tal casa o a
tal altra; perquè, naturalment, en els poblets d'estiueig hi ha
sempre els emigrants i els ocells de pas; com que els que se'n van
per tornar l'any vinent ja es coneixen i ja s'ho han dit tot, els
ocells de pas vénen a ser en definitiva l'èxit o el fracàs de
l'istiu.

No costarà gaire imaginar-nos els salts que fa el cor quan es
veuen venir per la carretera les tartanes que duen als nous
estiuejants. Entre les dues rodes plenes de pols, i sota la vela
decrèpita, bateguen les ànimes que han de posar una mica de
gràcia, ensopiment o lleugeresa dins d'aquest aire on deliren els
pollancres i es belluga un bé de Déu de coses entendridores.

I no hi ha dubte que és la tafaneria més justificada la del
jovenet que, fendint les ombres vesprals amb una mirada violenta
(quan encara no s'ha descongestionat la càrrega humana del
vehicle) descobreix un ample barret i una lleu ombrel·la, i sent
el cascavell d'unes rialles molt fresques que delaten una joveneta
de divuit anys.

Una noia inconeguda, en aquests casos, és el més torbador misteri
que pugui presentar-se: no et deixa aclucar l'ull en tota la nit.
¡Com es fa viva, aquella calma nocturna, amb els grills i les
aranyes, i algun lladruc estantís, si penses que no gaire lluny de
tu jeu una donzella que t'ha semblat divina a la migrada claror
dels fanals de la tartana, i t'imagines que demà, a plena llum,
esguardaràs la seva rosada finor, i sentiràs el to de la seva veu
en el repòs discret d'una pollancreda!

Però, abandonem tals consideracions i anem al gra. Vull dir: no
oblidem el meu amic Víctor Buxareu. Aquest apreciable subjecte el
vaig conèixer, com ja he dit, en el poblet muntanyenc; i ara diré
que en qualitat d'ocell de pas. Efectivament, la família Buxareu
va venir un any, i després no ha tornat: sigui perquè es van
ensopir molt, sigui perquè no els varen provar les aigües.

Era quan el juliol estava fent els darrers badalls que
comparegueren, en un auto llogat, en Víctor, la seva dona, quatre
brivalls deliciosos, i una germana que, si no hem de mirar gaire
prim, també diré que era deliciosa.

L'arribada va ser cap al tard. Com que ningú els coneixia, no hi
hagueren xiscles, ni petons, ni encaixades.

Varen instal·lar-se silenciosament en llur domicili estival: una
caseta horrible, pintada de rosa, amb una mica de jardí, però
situada en un recó agradable de verdor; encara que el senyor Prats
(un de la colònia) deia que a la nit no podrien dormir de mosquits
per estar massa prop de la Riera.

Les minyones dels Buxareu varen comparèixer una mica més tard amb
la tartana del servei públic. I deixem-los estar la primera nit,
atrafegats amb la cuina que no tira, apaivagant la canalla i
cercant les claus dels baguls.

És inútil contar la manera no gens complicada com jo vaig entrar
en relació amb la família Buxareu. Només puc dir que, al cap d'una
setmana de veure'ns, en Víctor em va invitar a fer una excursió
plegats; una excursió curta sense massa pujades ni baixades,
perquè els nens poguessin fruir força i no perillés l'estabilitat
de la senyora Buxareu. La senyora Buxareu no s'havia decidit
encara a calçar les espardenyes camperoles.

En Víctor Buxareu és un home obert i franc. Posseeix els dots de
l'admiració i l'entusiasme: és d'aquells que van amb el cor a la
mà. Sense ser un xerraire excessiu, li agrada parlar, i parlar
d'ell, com totes les persones ben intencionades.

Deu anar a la ratlla dels trenta quatre anys, i físicament és
d'una vulgaritat simpàtica: ni alt ni baix, ni gras ni prim,
tirant a bru, el cabell escàs, afaitat sempre d'una manera
impecable; es deixa un bigotet com un raspall; té uns ulls atacats
de miopia, i una gran boca, on es marca una certa energia viril.

Vesteix discretament, no diu mai cap paraula grollera, és
extraordinàriament efusiu, i quan dóna la mà apreta ben fort.

El rostre de la senyora Buxareu és una harmonia daurada, fina i
grassa, on es fonen les perles i les roses; i els seus ulls són
dues llenquetes de cel tremoladís.

És una dona que ompliria de glòria la intimitat d'un burgès
capficat pel negoci, i vessaria tràgiques ombres a la capçalera
d'un adolescent inexpert. Però la senyora Buxareu és tranquila i
honesta: els seus ulls, d'una sinceritat diàfana, reflecteixen
sempre la cara bruna del seu marit, i tot el sant dia no fa sinó
repetir els noms dels seus infants, quatre galifardeus que no la
deixen viure.

Aquesta dona, nascuda d'una mare troglodítica i d'un senyor
Ramonet qualsevol, engendrada amb les angúnies de la botigueta i
educada per unes monges incolores, tot de sobte es manifestà
meravellosa, enlluernant; i quan, per una puja de valors, el seu
pare es va engegar amb automòbil de trompeta ferotge per
l'esfaltat del Passeig de Gràcia, la senyora Buxareu arribà a ser
una donzella cobejable en tots els sentits. Aleshores vingué el
festeig amb en Víctor, després el casament, després quatre
infants; i, malgrat aquesta darrera circumstància, la gerdor no ha
emigrat del seu cos, i la senyora Buxareu és una bellesa digna de
tota honor.

Deixem ara la senyora Buxareu, i diguem alguna cosa de la germana
d'en Víctor. En parlar d'aquesta donzella voldria que una absoluta
fredor guiés les meves paraules. Això ho dic per algunes coses que
més endavant han de ser comentades en aquesta història.

La germana, que es diu Lluïseta, és bruna, petita, té una cara
simpàtica; no és bella, però és bufona, el cos ben proporcionat;
té la veu de noia viciada, però sap donar-li unes inflexions molt
dolces que a ella li escauen bé

La seva animeta no es manifesta mai. És d'aquelles noies que, al
començament de tractar-la, un no sap ben bé amb qui se les heu.
Tan aviat diu una cosa atinada i graciosa, com es despenja amb una
lletania de consideracions enfavades i ridícoles. Tan aviat fa un
gest de flexible llibertat, com s'encongeix en una hipòcrita
virtut de col·legiala. Al punt de la nostra coneixença acabava de
complir divuit anys.

Però ni la senyora Buxareu, que es diu Maria de la Mercè, ni la
Lluïseta, són les que omplen aquella casa ni les que donen
caràcter a la família Buxareu. S'aguanten totes dues dins d'un to
correcte, descolorit i vulgar.

...Allí els que vibren de debò són en Víctor Buxareu i la canalla.
La descendència està constituïda per quatre nois: el més gran té
deu anys, i el més petit tres i mig. Llurs noms, per ordre de
grans a petits, són: Josep, Víctor, Lluís i Ramon.

Des que arribaren es varen fer el amos de la situació. Quan encara
la família Buxareu es mantenia en la més absoluta reserva, i
només, de tant en tant, quan se'ls trobava en tombar un corriolet,
feien un -Bones tardes- discretíssim, els quatre xicots, amb les
consecutives reprensions i protestes de la seva mare, es ficaven
per tot arreu i se les emprenien amb el més pintat. El que
guanyava en ardidesa els seus germans era en Víctor, el segon:
l'endemà de l'arribada va anar ja a cops de puny amb un xicot veí
més gran que ell; i, amb una decisió extraordinària, va comprar
anissos en una tenda que venen de tot.

Els quatre nens de la senyora Buxareu foren el primer lligam, els
qui trencaren el glaç. Per a ells no existia obstacle de cap mena:
passaren el llindar veí, jugaren amb altres nens i s'atiparen de
confitures d'altri. Després foren les dones les qui entraren en
moderada relació; i finalment en Víctor, que el segon diumenge, a
la sortida de missa, ja parlà del temps, de la política i del seu
negoci amb dos o tres senyors estiuejants.

Desprès, els Buxareu foren el bo i millor de la colònia: totes les
senyores parlaven d'ells amb elogi desmesurat; els marits
assentien prudentment; la canalla demostraven un goig
extraordinari jugant amb els quatre petits Buxareu; i els nens de
cada casa tenien especial predilecció per un dels quatre germans.
La Lluïseta, encara que amb certa timidesa, va alternar amb
tothom, va ballar, i va dir coses plenes de salvatge joventut i de
blederia de pensionat. El que els homes adoraven més en la nova
família, era la portentosa cabellera de la senyora Buxareu, la
blancor de la seva pell, la finor deliciosa dels seus braços;
encara que tot això ho cloïen amb aquestes quatre paraules: -És
una dona espatarrant;- i, d'en Víctor, no sabien dir altra cosa
sinó que era molt simpàtic.

Efectivament, la qualitat sobresortint d'en Víctor Buxareu era un
do per a fer-se simpàtic a tothom. Tenia el bon encert d'endevinar
la flaca de la gent; però era un bon encert instintiu. Ell no deia
mai res desagradable. La seva amabilitat era dolça sense ser
embafadora.

La Maria de la Mercè n'estava enamoradíssima; la Lluïseta sentia
per ell una admiració profunda; i els seus fills li saltaven a
sobre d'una manera esbojarrada i brutal, jugaven amb ell com si
fos un xicot; però a la més lleugera advertència, al crit més
insignificant, l'obeïen amb una puntualitat esveradora. I aquest
estat cordialíssim de tota la família no passava desapercebut de
la gent, i refermava més encara les admiracions i les lloances.

Jo he de confessar que aquesta simpatía centrífuga d'en Víctor
Buxareu em va agafar de ple, en el poc que pesava la meva opinió
dins les decisions i comentaris de la colònia: vaig convertir-me
en cantor absolut i entusiasta d'en Víctor.

Però no havia arreplegat encara el _moment sentimental_ del meu
nou amic; i, si no l'havia arreplegat, el veia venir: jo estava
segur que en Víctor em tenia simpatía i confiança; que si no havia
trencat el glaç era per falta d'ocasió oportuna; i, en aquest
estat les coses, és molt natural que no triguéssim gaires dies a
trobar l'hora de les confidències.

Fou en una d'aquelles sortides que fèiem a la caiguda de la tarda.
Endavant anaven els quatre nens, la Lluïseta, la Maria de la
Mercè, una mainadera, i altres persones grans i petites que no són
del cas. La cosa més natural hauria estat que jo donés conversa a
la Lluïseta. Doncs no era així (en aquestes sortides, moltes
vegades m'ha tocat carregar amb el neulers): jo anava endarrerit,
aclaparat totalment per la conversa càlida i pròdiga d'en Víctor
Buxareu. I perdoneu un petit incís: he dit que moltes vegades m'ha
tocat carregar amb els neulers, i això és la pura veritat: ara
recordo que, en un altre poble tan dolç com el que ens entreté,
una tarda d'istiu que anàvem de passejada amb altres amics i
amigues meves, mentre els meus companys cadascun fruïa del braç
d'una donzella, jo, darrera de tothom, com un conco avorrit, duia
repenjada una mena de senyora escardalenca, mare d'un feix de
bordegassos, que s'entretenia fent-me pessigolletes al clatell amb
una herba rasposa. Us torno a dir que em perdoneu aquest incís de
comprimida protesta, i tornem a seguir el fil d'aquesta història.

En Víctor Buxareu, després de fer mil voltes de paraules, no
trobant encara el to, faltant-li l'embranzida, a la fi va
decidir-se; i, agafant-me el braç i esguardant la llunyania blava,
digué:

-Miri: això del casament, és qüestió d'ensopegar-ho.

Jo he estat sempre un home d'una gran timidesa: potser li diré que
més d'una vegada aquesta timidesa m'ha fet quedar en ridícul. Com
vostè comprèn, amb aquest defecte no he tingut mai un èxit decidit
entre les dones. Més li diré: quan era jovenet, les dones em feien
una mena de por. Era un noi sorrut: d'aquests que no riuen ni es
diverteixen. Vagi a saber qui en tenia la culpa, de tot això: si
el meu propi natural o l'educació rígida que m'havia donat el meu
pare.

Així és que, quan algun company o parent meu de la mateixa edat em
parlava d'amor o de festeig, jo contestava sempre amb una rialleta
d'esperit fort. I cregui que dintre meu patia terriblement: la
meva vida estava ben desgavellada, i la presència d'una dona, més
o menys jove i més o menys maca, em trasbalsava de cap a peus. Per
altra banda jo sentia una horror molt gran per certes coses: vull
dir que era un noi absolutament cast. Així vaig arribar fins a
vint-i-un anys.

En aquesta edat va passar-me un fet decisiu. Vostè sap quina és la
indústria de casa nostra. El meu pare, al Cel sigui, era un esclau
de la seva fàbrica i el seu negoci: per a ell no hi havia al món
sinó allò i la família, i fins li semblava que la família i el
negoci eren la mateixa cosa. Tant al meu germà com a mi, en
sortint del col·legi, ens va col·locar l'un a la fàbrica, l'altre
al despatx: jo era aquest últim. I el meu pare no concebia que
nosaltres tinguéssim altres aspiracions, ni que veiéssim més enllà
d'aquell límit que ell ens havia marcat. Si jo li hagués proposat
de ser metge o advocat, o qualsevol altra carrera, crec que
m'hauria tret de casa.

Com li he dit abans, arribà per a mi un fet extraordinari. El meu
pare, desitjós de completar la meva educació, de fer-me una mica
home, va decidir enviar-me a Anglaterra; però després es repensà,
i va enviar-me a Brussel·les. A mi això em féu molta il·lusió.
Vingueren els preparatius, em recomanaren a un senyor català,
resident a Bèlgica, molt amic de casa, i vaig fer el viatge amb
tota felicitat. Però, miri, jo sóc com els gats: vull dir que
m'enyoro. De primer escrivia a casa unes cartes plenes
d'entusiasme. Després el meu pare, que em coneixia bastant bé, va
notar un decaiment en mi. Si sorrut i esquerp era a Barcelona,
molt més ho era allà, entre les meves noves relacions. Tenia dos
companys, a la pensió on m'estava, que em semblaven intolerables.
En fi, que em vaig posar malalt, i em vingueren a cercar. La meva
malaltia era nerviosa, produïda per una debilitat general. Em
recomanaren repòs. Vaig deixar tot treball, i el meu pare em va
enviar a Sitges, a una casa on havíem passat algun istiu, amb
l'única missió de jeure sota els pins. Aleshores tenia vint-i-dos
anys. Vaig passar quatre mesos completament sol, i mai el cervell
m'ha donat tantes voltes com en aquell temps.

Aquella por que m'havia fet tot el que podríem dir-ne relacions va
passar-me de mica en mica. Perquè... veurà... no és que jo cregués
que era una infelicitat estimar una dona: el que em passava és que
ho veia molt lluny de mi... què li diré!... no sabia com
embestir-ho... Per altra banda el treball me'n distreia, i no
sentia cap necessitat de tenir nòvia. Però tot aquell temps
d'estar sol, aquelles hores interminables! No es cregui, a mi la
naturalesa m'agrada molt: jo, al camp, hi frueixo, com ho haurà
pogut observar aquests dies; però la soletat, la absència de
treball! Se'm va fer una mena d'angúnia a dins, com un buit, i,
aleshores sí, vaig sentir, per primer cop en ma vida, d'una manera
irresistible, la necessitat d'estimar una dona.

Jo he beneït moltes vegades la malaltia aquella. Va arribar el
temps de la calor, va venir el meu pare a fer-me un mes de
companyia, les torres i les cases d'estiuejants varen omplir-se...
allí la vaig veure per primera vegada.

Aquí en Víctor Buxareu callà; una mena d'entendriment percudí el
seu cos, i s'adonà del to una mica massa vibrant de la seva veu.
Jo no vaig dir mitja paraula. Haviem perdut de vista els companys
de passeig, i apretàrem el pas en silenci.

De seguida vàrem atrapar la colla. Una mica de sol estantís
s'havia posat damunt la cabellera de la senyora Buxareu, la seva
nuca rosada semblava més fresca que mai, i el seu cos rítmicament
avançava pel caminoi humit, gras d'herbes. Aleshores en Víctor
Buxareu no pogué contenir el torrent estroncat de la seva paraula,
que, més vibrant i més càlida digué aquestes coses:

-La meva timidesa em corsecava la sang. No sabia com fer-m'ho
perquè ella comprengués que jo l'estimava; només de veure-la
quedava desconcertat. Però, cregui'm, la meva dona, si vostè
l'hagués coneguda aleshores (no és per dir-ho, ni perquè sigui la
meva dona)...

 A mi em va venir a la punta de la llengua una oració laudatòria
de la senyora Buxareu, però vaig creure més convenient callar: el
meu elogi hauria desfet la sincera solemnitat del moment. En
Víctor continuà:

-Vosté no sap el que vaig patir. Però una tarda, fent esforços
sobrehumans, li vaig dir: «-Maria de la Mercè: l'estimo». I, miri,
jo em pensava que ella no se n'havia adonat, que aquestes paraules
la sorpendrien. Doncs tot al contrari escoltà la meva declaració,
muda, una mica vermella. Després em digué, per tota resposta: «-Ja
m'ho pensava: jo també l'estimo a vostè.» I els seus ulls
s'omplien de llàgrimes.- En Victor Buxareu va fer un gran sospir.
Erem en una pujada. Posà un moment la seva mà damunt de la meva
espatlla i exclamà, molt convençut:

-Ja li ho he dit, amic meu: això del matrimoni és qüestió
d'ensopegar-ho; i jo cregui que n'estic satisfet.- Per fi
arribàrem a la font desitjada. Ens vàrem barrejar amb els altres.
Jo vaig tenir ocasió de dir tres o quatre coses a la Lluïseta, de
complimentar la senyora Buxareu i de caçar un borinot per a la
canalla.

La senyora Buxareu distribuí el berenar. En Víctor restava al meu
costat, una mica confós de les seves anteriors declaracions, una
mica trist d'haver interromput aquell moment de fina intimitat,
una mica penedit d'haver donat un trosset de la seva ànima, però
content en mig de tot, respirant una impertorbable satisfacció; i,
sense encomanar-se a Déu ni al diable, va recollir el pa i la
llonganissa que li oferia la seva dona, i, amb una voracitat
primitiva, hi va enfonsar les dents com si tal cosa.



II

No vacil·laré gens per a afirmar que en Víctor Buxareu era
superior a tots els individus de la colònia. Aquesta qualitat va
fer minvar els elogis, fins a arribar a una indiferència, fins a
arribar a una antipatia. Això sol passar per tot arreu, però en
les colònies estivals es perden i es guanyen els prestigis amb la
rapidesa màxima.

Molt aviat el trobaren tivat, poc sincer. Li discutiren la
fortuna; descendiren al terreny de la compra, del forner, de la
dona que porta els ous i de la que porta el peix. De la senyora
Buxareu en digueren a l'alçada d'un campanar, i els nens els
trobaren impertinents, enganxosos i mal educats. Tot això, com és
natural, es deia en veu baixa, i la família Buxareu seguia
aparentment en un lloc d'honor. En Víctor va adonar-se'n, i
procurà tenir el mínimum de contacte amb la gent: a ell
l'interessava que els nens fessin salut, i anava poble enfora a
cercar la llibertat dels camins, i en les petites excursions es
reduí el nombre fins a arribar a l'estricta família.

Tot això, a mi, no em va venir gens de nou, i vaig alegrar-me'n,
en el fons. La meva amistat amb els Buxareu no va decandir, sinó
molt al contrari. És clar que algú deia que jo hi anava per la
Lluïseta, i algú, més mal intencionat, afegia que el fi de les
meves ambicions era la senyora Buxareu. Però això, a mi, tant se
me'n donava; i en Víctor (que també una mica d'aquesta misèria li
arribà a les orelles) era prou noble per a fer-ne gens de cabal.

En fer afirmacions i en explicar esdeveniments cal comptar sempre
amb la malícia de la gent, i procurar que les nostres paraules
restin invulnerables; i no seria aquesta la sort de la meva
història si no parlés clarament sobre la relació parcial que jo
tenia amb en Víctor Buxareu, la seva dona i la seva germana.

No cal que insisteixi sobre la meva amistat amb en Víctor. En
parlar de la Maria de la Mercè, afirmo sincerament que sols una
justificada admiració de la seva bellesa va inspirar les nostres
cordials relacions. Aquí el punt més flac és el que fa referència
a la Lluïseta.

Aquesta donzella no era pas despreciable per al que podriem dir-ne
una combinació matrimonial, i em sembla naturalíssim que algú
pensés de mi: -Aquest va directament. a apoderar-se del cor de la
Luïseta.

Abans s'ha afirmat que la Lluïseta era una noia desconcertant, una
barreja de cosa viva i cosa dissecada. Això no és res
extraordinari. Si anem a mirar, la majoria de les donzelles que
coneixem, si fa o no fa pateixen d'aquest mal.

Jo no tinc la pretensió d'endevinar en un moment la complicada
psicologia de les persones, i totes les coses que fins ara he dit
de la Lluïseta no són sinó primeres impressions: a mesura que
passaren els dies en el nostre comú sojorn estival, s'anà definint
el concepte que jo em formulava sobre aquesta noia, i, ara que han
passat els anys, puc parlar-ne amb tota imparcialitat.

La Lluïseta no era una noia comunicativa: donava la impressió de
ser una persona callada, fins parada. Anava amb les altres
donzelles, i mai feia el primer paper, ni el segon: es tenia de
mirar molt, per veure-la, Però els ulls pacients i una mica fins
podien copsar un detall en el vestit, un graciós esborifament a la
cabellera o un tremolar indecís a les parpelles, que la feien
superior a totes les noies que la voltaven; i aleshores, encara
que un no volgués, solament veia la Lluïseta.

D'això, estic segur que ella no se n'adonà mai, com no se
n'adonaren les senyores de la colònia; i, si alguna de les seves
amistats efímeres va adonar-se'n (em refereixo a les femenines),
suposo que s'ho callaria prudentment.

Fora del que he dit abans, res extraordinari percudia en la seva
figura: tenia una mica de tot; no hi havia en ella cap contrast
violent; tot s'unia, es fonia i s'harmonitzava d'una manera
tranquila.

Pel que fa referència a les nostres relacions, estic segur que no
vaig estimar-la mai. Ara bé: els més grans esdeveniments depenen a
vegades d'una casualitat, d'una circumstància insignificant.
Alguna d'aquestes circumstàncies insignificants, ¿es presentà
entre la Lluïseta i jo? Em guardaré prou de negar-ho. Ara recordo
un fet, i el contaré tan bé com sàpiga.

Era un dia que jo, prudentment, i una mica apartat dels altres,
sentia relliscar per la meva sang aquella torbadora satisfacció i
aquella picor amable que produeix una companyia femenina. Aquesta
companyia femenina era la Lluïseta. En les nostres estones de
col·loqui, hi havia dies que jo no sabia què dir-li: ella tampoc
podia desplegar les paraules de cap manera. Altres cops ens
entreteniem dient coses sense cap substància, repetint
combinacions de paraules fetes, manifestant sentiments
completament falsos. Altres vegades, tant ella com jo, dèiem
purament i simple el que pensàvem.

I vet aquí que aquest dia era d'aquells que les paraules fluïen
sense dificultats i sense afectació. Jo sé que vaig parlar molt i
d'una pila de coses: ella, per la seva part, xerrava com un ocell.
Érem a la caiguda de la tarda. Caminavem per un corriol una mica
pendent, la Lluïseta estava relativament cansada; i vàrem callar
una estona. Jo estic seguríssim que ella no va adonar-se de res,
que absolutament res de particular va veure en les meves paraules
d'abans, perquè de fet res de particular hi havia; però (el que
són les coses!) també estic seguríssim que aquella tarda jo havia
vist i havia sentit d'una manera diversa que les altres tardes. Si
em fessin dir per què, no podria precisar-ho justament. ¿M'havia
enamorat de la Lluïseta? Això no; però que el meu esperit estava
en una predisposició per a arribar-hi, això ja és més possible. En
fi, feia una estona que callàvem. Jo anava a dir alguna cosa; no
sé què anava a dir d'una manera concreta; però segurament anava a
_iniciar-me_. Però un esdeveniment insignificant, i extraordinari
al mateix temps, succeí aleshores. Jo vaig mirar a terra, i vaig
apreciar, a uns pocs mil·límetres de la meva espardenya, l'únic
ser que en aquell moment em podia fer perdre la serenitat: un
gripau. Instintivament, vaig fer un salt enrera, abandonant la
meva parella: una mena d'esgarrifor em va córrer de dalt a baix de
l'espinada, i vaig fer mil combinacions i mil escarafalls per no
veure una altra vegada aquell ésser humil que diuen que és tan
útil a l'agricultura. Això em va trasbalsar en absolut. La
Lluïseta, que havia apreciat finament la meva ridícula posició, va
riure per tot el succeït, i a mi no em quedà altre remei que
riure, també, i ponderar l'horror que em produïen aquesta mena de
bestioles. No cal dir que, després d'això, era ja inútil tota la
preparació d'abans. Quan vaig trobar-me sol vaig meditar una mica
sobre els fets d'aquella tarda, i em vaig esgarrifar pensant que
jo hauria pogut _iniciar-me_, és a dir, que, cedint a una lleu
emoció epidèrmica, hagués pogut jugar amb les nostres vides.
Perquè veia, aleshores, que allò no podia ser, que jo no estimava
la Lluïseta; que no podia estimar-la. El motiu d'aquesta
apreciació tampoc puc dir-lo. Són coses que no es raonen: se
senten com aquestes punxades que et sembla que et fiblen el cor,
que són molt vives, però que no saps com ni per què t'han vingut.
Tot això vaig pensar-ho ràpidament. Jo estava salvat, i dintre meu
beneïa el grotesc incident, i estava contentíssim de pensar que la
Lluïseta no s'havia informat de res.

Després d'aquest dia no es cregui que jo m'apartés de la Lluïseta.
No n'hi havia cap necessitat: el perill havia desaparescut d'una
manera absoluta, i jo podia apreciar més que mai la nostra amistat
transparent i sereníssima.

Tot el que succeí entre nosaltres està ja contat. Això fou el
màxim moment sentimental: després, una tranquil·litat agradable.
En Víctor dubtà, per un instant, de si jo estaria enamorat de la
seva germana; la Maria de la Mercè s'ho va arribar a creure;
encara que ben aviat s'esvaïren en ells aquests dubtes i aquestes
creences.

Aclarit aquest punt, es veurà que la meva amistat amb els Buxareu
no amagava cap interès sentimental. Potser va refermar les meves
simpaties el fet que observava entre la gent de la colònia:
aquella mena de conjura infundada i ridícula contra les adorables
persones. Era fatal que succeís: pagaven ells, com haurien pogut
pagar uns altres. Són coses que passen a l'istiu, entre gent
desenfeinada, quan apreta la calor i s'enverinen totes les
misèries espirituals. Ja podies anar allà on volguessis, que
sempre senties el mateix: que si la senyora Buxareu anava massa
escotada; que si l'altre dia va egenollar-se a missa, i se li
varen veure les cames; que si la Lluïseta tenia una conversa massa
lliure; que si la deixaven anar massa sola. Aquest _massa_, que en
les boques de les bones dames burgeses adquireix unes proporcions
incommensurables i monstruoses, era repetit sense fi. Tals
converses m'indignaven, i més d'un cop vaig tenir paraules agres i
violentes amb algú que em va ferir amb la seva impertinència o la
seva grolleria.

Varen passar, d'una bufada, els dolços dies de setembre. En
Víctor, des que s'adonà que era possible que jo estimés la seva
germana, em va mirar amb un posat d'home gran, com si hi hagués un
abisme d'anys entre ell i jo; i, encara que no minvés la seva
cordialitat, va desaparèixer una mica aquell to confidencial dels
primers temps. La conversa amb en Víctor no podia tenir per a mi
gaires atractius: es repetiren els temes; hi hagué dies que em
vaig avorrir extraordinàriament. Però, malgrat això, cada dia
l'apreciava més: em semblava un home d'una noblesa excepcional.

La senyora Buxareu em tractava amb un aire proteccionista, com
solen fer totes les casades que encara tenen un peu en el verger
de les il·lusions. Era una gran conversadora. No em costà gaire
d'adonar-me que tota la seva aureola física obeïa a un miracle i
que la seva ànima, tan apreciable com es vulgui, era d'una
enternidora vulgaritat. A la senyora Buxareu li agradava molt
parlar de certs drames familiars, de certes relliscades femenines
i li agradava parlar-ne amb l'egoisme, una mica repugnant,
d'aquell que es plany dels qui es pelen de fred i s'està repapat a
la vora d'una estufa. Quan una dama, com la senyora Buxareu, està
segura del seu prestigi, s'entreté en aquests inofensius
refinaments. Li agradava també matisar les seves converses amb
alguna figura de les que estan a l'altra banda del pont: diguem
l'amiga de _fulano_, diguem la dansarina tal... La seva flaca era
parlar de vestits. Jo confesso (no és que m'en gloriegi) posseir
una dosi de tranquil·litat inexpugnable per a sostenir tots els
atacs sumptuaris: això m'ha fet ser simpàtic, sens dubte, a
algunes dames que quan no saben què dir es desboquen pel pendent
de la roba, i, si troben qui les escolti, es banyen en aigua de
roses. Quan la senyora Buxareu parlava de vestits, dubto que
trobés una víctima més pacient que jo. Era tan pacient, que no
semblava víctima i això, la senyora Buxareu, estic segur que m'ho
agraïa. Un dels seus temes predilectes era també parlar de la
canalla; però la senyora Buxareu no tenia gens de gràcia ni finor
a apreciar i judicar els seus nens. Raríssimes vegades parlava del
seu marit; i aquestes raríssimes vegades es manifestava tan
satisfeta, tan cofoia i tan intolerable, que venien ganes de
dir-li que en Víctor Buxareu era un criminal.

Qui no podia veure, la Maria de la Mercè, era la seva cunyada, la
Lluïseta. Ella procurava dissimular-ho tant com podia; però era
una cosa més forta que totes les seves ficcions.

Això era vell. En Víctor se n'adonà des d'un principi, però
procurà sempre conciliar-ho una mica. Ell estimava follament la
seva dona, però no podia ni volia abandonar la seva germana, i al
punt de morir el pare, en Víctor, com a germà gran que era,
procurà rodejar-la de tota llei d'atencions.

Aquesta mútua antipatia era un corcó dins l'ànima d'en Víctor;
però, com que no tenia solució, ho trampejaven tots de la millor
manera possible.

Quan la senyora Buxareu va adonar-se perfectament que les seves
suposicions sobre mí, pel que es referia a la Lluïseta, eren
infundades, no pogué fer-hi més: la satisfacció més viva se li
pintà a la cara. Això, a mi, em va molestar una mica, i vaig
procurar sempre fer veure que no me n'adonava, com si ignorés tot
el que s'havia pensat de mi.

La senyora Buxareu parlava molt de la seva família, del seu pare i
la seva mare; i en contava coses tan prodigioses, que jo ja tenia
ganes de conèixer aquesta parella. A1guna vegada vaig fer-ne
al·lusions an en Víctor; i, pel que va dir-me'n, em va semblar que
els seus sogres el molestaven intensament.

Els quatre nens m'agafaren una franquesa il·limitada: érem els
millors amics. Jo els vaig ensenyar una pila de coses sobre els
animals i sobre les plantes, i algunes cançonetes d'un grotesc
barroer que indignaven la seva mare i amb les quals ells es feien
uns tips de riure que refrescaven el cor.

Així passà aquell istiu. Jo vaig tenir d'abandonar el poblet. Era
l'endemà de la Mercè. A casa els Buxareu s'havia fet una mica de
festa, i jo em trobava malament a conseqüencia d'un petit excés
d'alcohol. Recordo que el dia que me'n vaig anar feia una pluja
desagradable, i vaig sentir una gran recança de deixar aquella
efímera joia de l'istiu, i sobretot la blavor, tan fina, de la
muntanya una mica velada per la pluja.



III

Les amistats estivals solen durar com les papallones. La ciutat i
la rigidesa del vestit d'hivern modifiquen les ànimes. Adéu,
generoses i elàstiques llibertats! Aquella senyora de la bata lila
i les espardenyes, que vas veure venir, un dia, de cal forner, amb
un pa de barra sota l'aixella; aquella apreciab1e senyora que et
va explicar la confecció d'unes sopes i et va dir que el seu marit
estava trencat; ara passa per la teva vora i fa veure que no et
coneix. La simetria dels pisos i els carrers, la policia urbana,
han eixugat tot aquell doll d'afectes que corria per les fontetes
i les rieretes, i ja no queda res de l'intercanvi i la sol·licitud
mútua de les famílies.

Jo em temia que amb els Buxareu passés una cosa semblant, encara
que, en despedir-nos, en Víctor va obrir-me el seu domicili
barceloní, que era a l'Avinguda de la República Argentina. No cal
dir que em pregaren molt, que hi anés; però els primers temps
d'estar instal·lat a Barcelona, tenia altres coses que em
distreien i m'interessaven més que el record d'unes hores
estivals.

Un dia vaig trobar en Víctor Buxareu al tramvia. Va parlar-me amb
una amabilitat tan viva, que jo vaig prometre formalment anar a
casa seva.

Però és allò que passa: un deixa les coses per a l'endemà, i mai
arriba el moment de fer-les; fins que vaig trobar una altra vegada
els Buxareu en unes funcions d'abonament organitzades per una
senyora molt lletja i on es feien comèdies castellanes d'aquelles
tan ensopides. Jo els vaig saludar una mica avergonyit, però amb
el ferm propòsit d'anar-los a veure el primer dia que pogués.

Era un diumenge a la tarda. Feia una temperatura deliciosa:
estavem en ple estiuet de Sant Martí. Vaig agafar el tramvia de
l'Avinguda, i cap a cals Buxareu falta gent!

Vaig baixar al peu mateix de la casa. Era una torreta de dos
pisos, amb reixat de ferro i un bon tros de jardí al darrera. Una
cambrereta em va obrir, em féu entrar i va abandonar-me en una
sala plena de discreció i bon sentit, amb comodíssimes butaques i
confortables catifes. Però aquella franquesa que jo sentia els
dies estivals se m'havia encongit de mala manera: em trobava sol
dins de l'habitació, i sentia unes ganes instintives d'anar-me'n;
tenia les mans engavanyades pel barret; no sabia com posar les
cames; i esperava els esdeveniments amb la respiració una mica
accelerada.

La meva situació s'anava fent cada vegada més enutjosa; fins que
vaig sentir un grinyolar de portes, uns passos decidits, i la cara
de bonhomia i franquesa d'en Víctor Buxareu em tornà la
tranquil·litat perduda.

-Què tal!... Segui.- I no cal esmentar que entre nosaltres dos hi
hagueren aquelles encaixades, i tot allò que es diu i tot allò que
es fa.

-No és veritat que pendria una tassa de cafè?

A tal pregunta d'en Víctor vaig respondre amb somriures; però eren
excuses que no sortien del cor, perquè a mi el cafè m'agrada molt.

Tornà a comparèixer la cambrereta; i en Víctor degué donar unes
ordres tan extraordinàries, que la cambrereta per tercera vegada
es presentà davant meu, amb una safata on hi havia un servei de
cafè, una capsa d'havans i una botella de curaçao vermell. Perquè
a en Víctor li agrada viure bé, i jo, per la meva part, li havia
fet alguna confidència alcohólica.

No cal dir que vàrem pendre el cafè amb tot el respecte degut, i
fruirem el cigar i el curaçao, coses que, totes plegades,
predisposen a la bona humor, a la cordialitat, i a sentir la joia
de viure en les puntes de tots els nervis.

Jo, primerament, vaig preguntar per la família. No hi havia
novetat. Un dels nois, el petit, estava una mica malalt; però a mi
em vingué de nou que no sortissin a rebre'm ni la Maria de la
Mercè ni la Lluïseta. I dels altres nens no cal dir res, perquè
eren a casa els avis. Mentre durà la influència de les begudes, jo
vaig anar parlant sistemàticament de coses sense cap interès; però
havien passat tres quarts d'hora, i ja no sabia què dir. D'altra
banda no gosava preguntar més per la dona i la germana: potser no
em volien rebre, o no en tenien ganes; potser en aquells moments
els era enutjós i molest. Vaig decidir anar-me'n; però feia tan
poc temps que durava la visita... Es pot dir que tota l'estona
l'havia passada ingerint, i em semblava de molt poca delicadesa
anar a una casa per primera vegada, acceptar sense escrúpol el què
se m'oferia, i tocar el dos, com es diu vulgarment. Així és que
vaig fer esforços, i, encara que pàl·lidament i ensopida, vaig
continuar la conversa amb en Víctor.

Ell es feu càrrec de tot: val a dir que, en qüestió de proposar
temes per a dialogar, encara hi tenia més poca traça que jo.
Havien passat cinc quarts d'hora, i llavors ja no vaig creure
prudent allargar la visita; i en Víctor, comprenent el meu
propòsit, digué:

-Pugi un moment a dalt. La meva dona tindrà molt de gust de
veure'l, i el _nano_ està ensopidet: fa dos dies que és al llit.
No gran cosa: una mica d'indisposició.

Jo vaig agrair en silenci l'atenció i la franquesa fent una
lleugera inclinació de cap i un somriure una mica ruborós.

En Víctor em féu passar per un _hall_; després pujàrem unes
escales, arribàrem al primer pis, s'obrí una porteta blanca, i jo
vaig entrar darrera d'ell en una habitació una mica fosca,
lleugerament perfumada de paper d'Armènia.

Un cop avesat a la penombra, vaig distingir perfectament les
persones i les coses de l'habitació. En un llitet de metall daurat
hi havia en Ramon, el petit dels Buxareu, bastant pàl·lid i amb
una lluentor als ulls, conseqüència de la febre. Al seu costat,
respirant una fina negligència, hi havia la senyora Buxareu, que
em va semblar més bella que mai; i la Lluïseta conversava amb una
dama vestida de fosc, baixeta, bastant grassa, d'unes faccions ben
apreciables encara, i de pentinat pretensiós. Aquesta senyora em
mirà amb uns impertinents al moment d'entrar a l'habitació.

El nen fou el primer de cridar-me pel meu nom. La Lluïseta em
saludà dolçament, i la Maria de la Mercè, molt amable, però amb
aquella hipòcrita confusió de la mestressa de casa quan el
foraster sorprèn una intimitat de la família. La senyora
inconeguda restà en silenci, fins que en Víctor digué: -No es
coneixen? La tia Paulina,- i de seguida hi afegí el meu nom. La
dama va fer un -Tantíssim gust- molt afectat, i jo vaig estrènyer
una mà petita, fresca i rabassuda com un porcellet.

La tia Paulina va mirar-me de cap a peus. Jo estava decidit a
anar-me'n, però la Maria de la Mercè em pregà que segués una
estoneta; i, com que el seient que tenia més a prop estava al
costat de la senyora que m'acabaven de presentar, per cortesia,
per curiositat i per avinentesa vaig col·locar-me a tret de
conversa íntima amb la dama dels impertinents, a qui, en sentir el
meu nom, se li enrojolà la cara de satisfacció, i exclamà tot
seguit: -Ai, Víctor! Poc m'ho podia esperar!- Amb perdó sigui dit,
la tia Paulina era una admiradora meva.

Ara veuran en què consistia la seva admiració. Quan jo anava al
col·legi dels Jesuïtes, vaig fer uns versos en castellà per a ser
llegits en presència d'un senyor bisbe que ja és mort. Recordo que
aquests versos varen fer plorar els meus companys de col·legi; i
un pare jesuïta, el nom del qual no està bé que retregui, tingué
la pensada de publicar-los a la _Revista Popular_. Aquells versos
duien una empenta formidable. Recordo que, entre altres coses
divertides, n'hi havia una que deia:

«Oprobio vil, de que Satán blasona». Doncs bé: la tia Paulina, es
veu que, en aquella ocasió ja llunyana, va emocionar-se amb el
fruit de la meva musa infantil, i l'emoció fou tan forta, que, en
conèixer-me a mi en carn i ossos, no pogué menys de manifestar-ho
tot seguit.

Quan jo vaig veure que l'admiració era purament i exclusiva per
aquest motiu, vaig tranquil·litzar-me.

Després que la tia Paulina hagué ponderat els versos i la meva
persona, val a dir que la família es quedà un xic esverada; i en
Víctor fou l'únic que s'atreví a posar aquest comentari, amb una
mica de satisfacció i una goteta de dolça ironia:

-No li estranyi: la tia Paulina llegeix molt.

Jo estava perplex. ¿Com, aquella bona dona, havia anat a retreure
els versos del bisbe? No hi havia dubte que jo estava en presència
d'un ésser essencialment pintoresc, de l'individu més curiós de la
família. A la tia Paulina, estic cert que l'havia pressentida, que
l'havia olorada en alguna paraula que en Víctor Buxareu em digué
el passat estiu: La tia Paulina necessàriament devia existir i jo
devia conèixer-la i l'instant de la presentació fou un moment
felicíssim, revelatori. Jo em trobava davant d'ella sense saber a
què atenir-me, completament desarmat. És clar que ella sentia per
mi una admiració sincera; però quina llei d'admiració!

La tia Paulina ¿era un ésser despreciable? Ben segur que no: una
ràpida consulta a les mirades femenines i als ulls mateixos d'en
Víctor m'hauria fet veure que a la tia Paulina se la respectava,
se li donava una certa valor, se la tenia per alguna cosa.
-Llegeix molt- és tot el que en Víctor havia dit d'ella, però prou
sabreu el que en certes ocasions i en certs llavis té de valuosa
una afirmació com aquesta.

Tot el prestigi que es concedia a la tia Paulina era pel fet de
llegir, i llegir molt. I ¿què és el que llegia, aquella dolça
dama? Aquests i altres consideracions se'm rebolcaren pel cervell
durant el curt silenci que precedí el comentari d'en Víctor.

S'ha de dir que no vaig encaparrar-me-hi gaire, i vaig decidir
guardar una prudent reserva i deixar la tia Paulina que
s'expansionés. La Lluïseta callà tota l'estona que durà la visita;
i la Maria de la Mercè, només de tant en tant digué alguna
d'aquelles coses buides per les quals ella es pensava tocar amb el
dit el cel. En Víctor, una mica resignat, però no absolutament
desproveït de respecte, va deixar que la tia Paulina s'engegués
amb tots els cavalls de la seva fantasia.

La tia Paulina era una dona meravellosa i feia honor a les seves
lectures. Molt aviat va fer-me saber la seva indiscutible
competència en una mena de _psicologia experimental_ que ella
s'havia empescat i que atenyia solament el sexe femení. Ella, amb
els homes, no volia saber-hi res; però el que és el cor de la
dona, el coneixia pam a pam. Des del primer moment vaig veure que
la tia Paulina havia trobat en mi un interlocutor que ella
judicava a la seva altura, perquè semblava que no tenia temps per
a etzibar les oracions, i de tant en tant tenia de fer un sospir,
cosa que demostrava el gust i la necessitat que sentia de fer
paleses les gràcies del seu cervell.

Tot això va motivar les protestes del pobre Ramonet, que adesiara
me'n deia una de les seves; i jo em veia amb grans treballs per a
conciliar la meva atenció a la tia Paulina i a la cridòria del
malalt.

Aleshores jo me la vaig anar mirant amb detenció. No li feia més
que uns quaranta un o quaranta dos anys, i molt ben portats,
encara: ni un solt filet d'argent podia trobar-se per remei en la
frondosa selva de cabells negres que revelaven una experta però no
distingida pentinadora. Era molt blanca de pell, tenia uns ulls
negres bastant considerables, un nas rodonet i petitet, clots a
tot arreu de la cara i posats amb no poca gràcia, una barbeta
sortida, un sotabarba lleu, dolcíssim, ondulat, i una gorja
bastant escollada, on duia una cinteta de vellut negre amb un
camafeu antic. Les mans, que ja havia apreciat pel tacte, tenien
les ungles acurades, i els dits curtíssims i grassonets; els
braços nús fins al colze, i un d'ells afavorit amb un braçalet
d'or. No duia cap anell de boda, ni cap anell amb fastuós excés de
pedreria: solament una baga en l'índex esquerre amb uns petits
diamants de montura antiga, joia familiar sens dubte.

En el seu vestit hi havia aquell no sé què una mica ranci, de les
solterones, que mai és antipàtic del tot, i sempre parla de coses
pretèrites que no hem vist però que ens imaginem. I la peça de
convicció de la seva indumentària eren els impertinents, que, si
obeïen en part a una malaltia dels ulls, no hi havia dubte que
obeïen quasi plenament a una idea que sobre ells es devia formar
la tia Paulina.

La tia Paulina, com s'ha dit, xerrava per les butxaques, i no
abandonava per res el tema de l'ànima femenina. Tenia la pretensió
de ser el director espiritual de totes les noies, i en
notificar-me això va dirigir una mirada a mi i una altra a la
Lluïseta; cosa que no va molestar-me, però que em semblà d'una
grollera innocència. Naturalment que vaig fer veure que no me
n'adonava, i no vaig interrompre per res el seu discurs.

No tardà gaire a manifestar clarament les seves fonts de cultura.
Eren aquestes, en bona part, les novel·les de Georges Ohnet i el
_Mensajero del Sagrado Corazón de Jesús_. Era una apassionada dels
versos, i confessà que plorava cada cop que llegia les poesies
d'En Cases i Amigó.

Em preguntà, amb gran interès, què és el que feia i el què
escrivia, si estava enamorat; i, finalment, em digué que havia
estat molt amiga d'una parenta meva que és monja en un convent de
les Indies Orientals.

Jo confesso que la tia Paulina em va desconcertar, de primer
moment: em semblà una mena de cacatua intolerable; però així
mateix he de confessar que vaig ser molt injust, perquè la seva
veu no era antipàtica, sinó tot al contrari, i ben aviat la
impressió de disgust va convertir-se en una muda joiositat.

A mi, el que més gràcia em feia, eren les seves pretensions de
directora espiritual; i sobre aquest punt vaig fer-li alguna
objecció (no gens seriosa naturalment), que fou subratllada pels
somriures i els escarafalls, una mica excessius, de la Maria de la
Mercè.

Aleshores, la tia Paulina, veient que jo podia dubtar del que ella
em deia, va escarrassar-se encisadorament.

Digué que ella, entre la joventut, s'hi trobava com el peix a
l'aigua i que una donzella fresca i plena d'il·lusions li semblava
un àngel, i que era el que l'acostava més a una mena de glòria
celestial. Estava en la creença que els homes érem unes males
bèsties perquè destruiem aquestes ànimes lilials; cosa que
ocasionà la protesta sorollosa d'en Víctor. La tia Paulina es
calmà, i confessà que no volia dir tant.

Segons les seves afirmacions, no hi havia donzella que al punt de
conèixer-la no li confiés tots els secrets; i moltes vegades, pels
seus prudentíssims consells i per la seva experiència, s'havia
decidit la sort d'una família.

Jo, amb una ardidesa potser inconvenient, i segur, per les meves
observacions, del seu estat de solteria, vaig preguntar-li si mai
havia estat enamorada de cap home.

Aquí la tia Paulina em contestà aquestes paraules: -Sóc dona i
tinc cor.- Naturalment que jo no vaig insistir més.

Encara que aquest bé de Déu de coses varen ser dites en no gaires
minuts, jo temia pel pobre malalt i per la mateixa força expansiva
de la tia Paulina: vaig aprofitar un moment de calma per a
acomiadar-me. La tia Paulina es manifestà molt joiosa de haver
feta la meva coneixença. Jo, per part meva, vaig correspondre amb
tota la cortesia de què disposava.

En Víctor Buxareu m'acompanyà fins a la porta el reixat, i mentre
baixàvem les escales jo li vaig dir:

-Caram, caram, Víctor! ¿Sap que té una parenta envejable?

En Víctor somrigué, i contestà, amb resignació:

-Pobra tia Paulina! És la germana petita de la mamà (al cel
sigui).

-I viu amb vostès?

-No, encara que tot el dia se'l passa a casa nostra!

I, després d'un silenci enutjós afegí:

-És una mica especial, com haurà pogut veure; però ens estima
molt.



IV

Paulina Buxareu era nada en una trista caseta del carrer de
Ripoll. El seu pare, don Carles Buxareu, modest corredor, havia
passat els goigs de Sant Prim; però a la fi es pogué veure una
mica les orelles, i d'aleshores ençà la seva vida fou una mena de
bassa d'oli. De molt jovenet festejà una noia fina com un
rossinyol i s'hi casà de seguida que va poder arreplegar quatre
quartets. La vida amb la seva muller li anava com una seda; però
vet aquí que la pobra morí de sobrepart, i va deixar-li una
mosseta espavilada la qual batejaren amb el nom d'Elisa.

Passaren uns quants anys, en què el senyor Buxareu suportà la seva
viduesa d'una manera tranquila; però (el que són les coses!) el
trobar-se sol, i els consells d'un oncle beneficiat del Pi, i una
ocasió que se, li presentà, li feren contraure de nou el Sagrament
del matrimoni.

L'agraciada era una noia d'aquelles que ja han festejat i que una
certa malenconia i una dolorosa desil·lusió condueixen en fer un
casament per interés.

El fruit del nou matrimoni fou una altra nena, que no va fer gens
de gràcia al senyor Buxareu, perquè esperava un noi, però que, com
un rajolí de sol, va il·luminar l'ànima grisa de la seva pobre
mare, que suportava els enfonys casolans i les fredes carícies del
marit amb una santa resignació.

A la nena li posaren els noms de Paulina, Leocàdia i Maria de la
Mercè: Paulina perquè l'àvia se'n deia, Leocàdia perquè la seva
mare era una mica romàntica, i Maria de la Mercè perquè va néixer
el 24 de setembre.

La infantesa de Paulina no va ser molt regalada, que diguem.

A deu anys es quedà gairebé sola, perquè la seva germana Elisa,
que aleshores en tenia divuit, va contreure matrimoni amb un tal
Buxareu, fabricant, que, encara que duia el mateix cognom que
elles, no els era parent ni hi tenia res que veure.

Dos anys més tard Paulina perdé el seu pare; però aquesta dolor,
com que era molt criatura, no va trasvalsar-la gran cosa.

La vida de col·legi li omplí els primers anys d'una manera
idíl·lica. Anava a unes monges de la Sagrada Família, que tenien
un convent amb un gran jardí, no gaire lluny de casa seva i al
bell mig de la Riera de Sant Joan.

De bon matí ja la despertaven les campanes de Santa Marta, de Sant
Just, de Sant Sever, del Pi, de Santa Maria i de la Catedral. Es
vestia de pressa una mena d'uniforme morat que duien totes les
noies del col·legi. Feia bonic, amb les mítges ben estirades, la
cua de cabells a l'esquena, la boca com una cirereta i el nas
estarrufat, escorrent-se pel carreró de l'Infern amb una dona
vella que l'acompanyava.

La Paulina era molt bona minyona, i les monges li tenien tota mena
d'atencions. Per això els matins anava escapada, i més eixerida
que un pèsol, a fi de no perdre el premi de puntualitat. Aquelles
monges de la Sagrada Família donaven fins classes d'ornament; però
no eren com aquestes monges d'ara, que ensenyen a totes les noies
a fer una lletra igual, a dir les mateixes coses i a pensar de la
mateixa estúpida manera: les monges que educaren Paulina, sense
donar-se'n compte, tenien una especialíssima gràcia a no ofegar
les qualitats individuals.

El que ella estimava més que tot era el jardí del col·legi; perquè
el seu pis era tan menut i amb tan poca llum, que allò de
trobar-se entre arbres grans i de debò, i trepitjar la sorra, li
feia perdre el seny. Les monges també n'estaven cofoies del jardí,
i procuraven explotar-lo no sols per a les estones d'esbarjo de la
canalla, sinó per a unes classes on es barrejava l'oci i la
disciplina, i eren una mena de duels, combats i combinacions
estratègiques les més absurdes i divertides, que de vegades tenien
per objecte apendre les taules de multiplicar o els rius
d'Espanya, i altres vegades tenien una veritable importància
apologètica i eren matisades i amenitzades per cançonetes com
aquesta:

«¡Fuera, fuera protestantes!
¡Fuera de nuestra nación,
que queremos ser amantes
del Sagrado Corazón!»

Aquestes cançons, la Paulina les cantava. amb una indescriptible
fúria: la seva animeta apassionada hi posava tots els ets i uts, i
barrejava les sensacions del cant amb una sèrie de records
d'històries de santes, de martiris i accions heroiques: i, com més
bèl·lic era l'aire de la cançó, mès plena de foc es sentia, i
s'imaginava ser una petita Emerenciana o una blanca Agnès davant
de les rodes de ganivets i les calderes bullents.

En aquell temps era tan dolça i tan innocentassa, que feia les
delícies de la seva mare. Pel seu natural decantat al
sentimentalisme, l'entendrien els éssers febles i les criatures de
bolquers. Mostrava una sol·licitud maternal a criar gafarrons i
lluerets. Els gossos li feien una por terrible. Però el que li
feia més por, de tot, eren els capellans. Quan tenia de
confessar-se, era tant el que patia, que una vegada es va desmaiar
abans que li donessin l'absolució. I això que el capellà del
col·legi era un santet: només li donava una avemaria de
penitència.

Tots es pensaven que la Paulina tirava per monja; però, quan
arribà l'edat de fer el tomb, el seu misticisme fou greument
perjudicat, i la Paulina enyorava aleshores una felicitat
terrenal. Com que era tan tendra i tan sense malícia, no sabia ben
bé el que s'empescava; però a les nits ja no va somiar més
angelets i jardins celestials. Quan va abandonar el col·legi per a
sempre, hi hagueren plors; però els plors eren completament
fingits. El darrer any de ser-hi, a la Paulina tant se li'n
donaven les cançonetes; i, encara que per res del món hauria
deixat la seva fe arreladíssima, una ànima d'adolescent, ofegada i
encongida i àvida de tot, feia moure aquell cosset amable i
bellugadís.

La seva germana, que ja feia temps que era casada, li dispensava
tota mena de proteccions, i els nens de l'Elisa desvetllaren en el
cor de Paulina un sentiment maternal, un desig d'una pila de coses
que, si ella no sabia ben bé de què anaven, les pressentia, en
aquella cambra petita del seu pis del carrer de Ripoll, després
d'haver fet les oracions del matí, quan es rentava i es pentinava,
i es posava un llaç ben eixerit. I el pressentiment i el desig
eren més vius després de la buidor del dia, quan li entrava una
son dolça i s'esmunyia, protegida per la tènue camisa de dormir,
entre els abrigalls del llit, on s'amagaven tots els dimonis
temptadors, aleshores Paulina passava un bracet sota el coixí, es
tapava ben bé, sentia a les galtes el frec de seda dels cabells i
la frescor de la tela blanca, se li enfonçava el cap dolçament, i,
quan aclucava els ulls, es despertaven i sortien de pertot arreu
de la cambra les larves rosades que besen a les donzelles quan
dormen i fan volar damunt de llur front puríssim la tempestat de
l'amor.

Aquells somnis eren tan deliciosos, i el despertar tan fred i tan
amarg, sobretot els matins d'hivern, que amb prou feines s'atrevia
a treure el nas dels llençols i tenia una peresa terrible arrapada
al cos! Però no hi havia altre remei: la seva mare estava molt
delicada, i, com que només tenien una minyona, Paulina feia un
esforç, es llevava, es pentinava i corria a ajudar la seva mare. I
era tan trista, la cambra de Paulina! Una calaixera negra, un
paper horrible amb uns rams de flors de color de xocolata, i tot
petit, esquifidet, tronat, relíquies familiars, estampetes
carrinclones; i aquell fred i la llum que entrava per la
finestreta! I comparava aquell desori amb la casa de la seva
germana, on hi havia benestar i no hi faltava res, perquè al seu
cunyat li anava d'allò més bé la fàbrica, i es feien passar tots
els gustos; i ella i la seva mare tenien de fer la viu-viu,
aguantant-se amb la rendeta que els deixà el senyor Buxareu i
estalviant el que Déu sap per poder semblar alguna cosa i fer una
mica de bon paper el dia del sant de la tia Enriqueta o quan
s'obrien els salons de donya Montserrat amb motiu de veure passar
la processó de Corpus.

Les diferències de fortuna entre la germana casada i Paulina eren
per a aquesta un neguit espantós, i li despertaven una mena
d'enveja involuntària. Per altra banda Elisa mai havia pogut
suportar a la madrastra; i, encara que les dues germanes
s'estimaven, aquella situació de l'una, tan diferent de la de
l'altra, tenia de posar, per força, una tivantor en llurs
relacions. Elisa procurava invitar la seva germana quan anaven al
teatre; la tenia a casa sempre que es presentava l'ocasió
oportuna; els nens d'Elisa se l'estimaven molt: tot el que
vulgueu; però Paulina es consumia d'un mal que no tenia cura, d'un
desig de ser com la seva germana.

Arribà aquell any de l'Exposició Universal. Paulina n'havia
complert dinou. Era al bo de fer goig, i la seva mare procurà, per
tots els mitjans possibles, que no li faltessin emocions ni
diversions. Aquella febre que agità la ciutat de Barcelona, aquell
llençar diners i renovar fatxades, aquell daltabaix de festes i
vestits i enrenou de totes les famílies, i la forta alenada
cosmopolita que despertà els bons barcelonins, no deixà de
commoure també l'ànima de la vídua Buxareu i enlluernar la dolça
Paulina.

Ella, que ja havia llegit un feix de novel·les d'amagat de la seva
mare, estava convençuda que aquell any seria el de la seva
alliberació, i el cor de Paulina no s'enganyava. Una nit que era
al teatre amb la seva germana, li presentaren l'heroi somiat. Feia
poc que havia acabat la carrera de medicina, i era metge d'un
transatlàntic. Estava colrat del sol i els aires de la mar, tenia
un bigoti negre i un aire de vulgaritat insuportable; però a
Paulina li semblà l'home més bell i més noble de la terra, i
aquella nit no pogué dormir.

L'endemà, en sortir de missa, el subjecte meravellós, que
l'esperava en una cantonada, li donà una carteta, i la mirà tan
tendrament, que a Paulina de poc que li agafa un cobriment de cor;
però reaccionà, agafà la carta corrents, i fugí escapada cap a
casa seva. Paulina en mig de tot, era prudent, i no volia
exposar-se a les converses del veïnat.

Aquella carta era per a incendiar una estàtua de marbre. El jove
doctor, que era de Múrcia i es sabia les _Leyendas_ de Zorrilla
com el parenostre, va fer-hi tanta filigrana i es va travessar el
cor tantes vegades, que la pobra Paulina estava com boja, no sabia
ben bé el què es feia. Es tancà en la seva cambra, caigué
bocaterrosa damunt del llit, i, no podent aguantar l'emoció que la
dominava, es posà a plorar com una magdalena.

La seva mare sentí els plors. En trobar la porta tancada, s'esverà
molt. Paulina, més esverada encara, saltà del llit, amagà la carta
com va saber, obrí la porta, i digué a la seva mare, per excusa,
que li havia agafat un dolor terrible, i assenyalà l'indret de
sota el cor. La seva mare li dugué aiguanaf, que li va venir de
primera per als nervis; i, ja reposada i una mica refeta, tornà a
la seva habitació, llegí de nou la carta, la rellegí quatre, cinc,
sis vegades, i es lliurà a les més dolces fantasies.

Si no sabeu què és l'amor, i si no sabeu què és una donzella de
dinou anys, és inútil que m'escarrassi ponderant i ponderant,
perquè allò de Paulina anava més enllà de tots els límits; però el
veritablement esglaiador era que Paulina no tenia cap amistat per
a confiar la seva situació volcànica. Això, encara que sembli
impossible en una noia com ella, desgraciadament era veritat:
Paulina no tenia amigues, i allò que la devorava s'hauria de dir,
no es podia aguantar dins, perquè si no, una mort fulminant
l'hauria calcigada per a sempre.

El dia de la carta se'l va passar com Déu va voler. En ficar-se al
llit no podia dormir de cap manera; però després de donar-li el
cervell voltes i voltes, arrencà un son profund.

L'endemà, com sempre, va anar a missa a Santa Marta. El seu novi
l'esperava; i ella, tirant el barret al foc (com es diu
vulgarment), creient-se l'heroïna de _El Collar de Perlas o El
Talismán del Pirata_, i desafiant la societat sense cor féu una
veritable bogeria; la bogeria consistí a tolerar que el doctor
dels bigotis l'acompanyés una estoneta pel carrer del Sant Crist,
després pel carrer de la Tapineria, i varen anar a treure el nas,
finalment, a la Plaça de l'Angel. Tot allò, que durà uns dotze
minuts, semblà a la Paulina la suprema emancipació; i el que es
digueren els dos enamorats no està bé que ho reprodueixi. La noia
arribà a casa. La seva mare era al menjadoret amb la xicra de
xocolata a punt d'estrenar. Paulina li saltà al coll com una boja,
i la besà moltes vegades dient: -Mamà! Mamà!- La pobra dama, que
ja no s'havia fiat gaire del mal de ventre anterior, es feia creus
de tot allò, i temia per la raó de la seva filla. Paulina decantà
la seva expansiva fúria; i, per molt que la seva mare li preguntés
i la recomanés, es mantingué en una reserva absoluta, pretextant
una alegria o unes ganes de bromejar.

Com he dit abans, allò rebentava per tot arreu, i Paulina se n'anà
després a casa de l'Elisa; i, quan es veié sola amb la seva
germana, li ho digué tot, però tot.

Al cap de dos dies ho sabé la mare, i al cap d'una setmana ho
sabia ja tothom. No cal dir que la vídua Buxareu va fer un sermó
terrible a la seva filla, recomanant-li prudència i prohibint-li
que anés pel carrer amb el seu novi; i no cal dir, també, que la
tempestat romàntica que bategava dins del cor de Paulina s'ho
escoltà tot com qui sent ploure.

Paulina sentia una aversió per tota mesura burgesa, i es creia una
víctima de la gent sense cor, que no comprenien les passions
transcendentals i els sacrificis heroics.

El marit d'Elisa, home pràctic i de gran rectitud moral, procurà
informar-se una mica sobre la conducta del nou pretendent. El
metge murcià es deia López Mantecón, tenia deu anys més que la
Paulina, i era un perfecte tarambana. Havia engalipat la pobra
donzella; però ell, en la passió de Paulina, no hi cercava res més
que allò que se'n diu passar l'estona. Se l'havia vist de nit,
molt ben acompanyat (com diuen les dames); i, dat i rebatut, era
un minyó que no feia per a la casa.

Tot aixó, veladament, es digué a Paulina; però ella, en lloc de
creure i ajupir el cap, es rebel·là com si estigués boja: digué
que tot eren mentides i enveges i entrebancs criminals que
s'oposaven a la seva felicitat. La pobra vídua Buxareu no sabia
com calmar-la: havia adoptat el procediment del càstig i el
procediment de la dolçor, i tot havia estat inútil. Passaren els
dies, i Paulina s'aprimà com un clau, que feia llàstima de debò.

En López Mantecón, per la seva banda, no deixà d'embolicar el
cabdell en l'ànima de Paulina totes les ocasions que d'una manera
secreta podien veure's. La cosa va anar tan amunt, que una nit la
vídua Buxareu sentí un sorollet i un trepig misteriós, es tirà
qualsevol cosa a sobre, sortí de la seva cambra i anà fins al
recibidor. Un xiscle es sentí en la fosca, i la vídua Buxareu
s'adonà del que passava: Paulina havia decidit fugir amb el seu
novi. Allò era esglaiador. La bona vídua entrà a la cambra de la
seva filla: la trobà vestida, tremolant com una fulla, groga,
esverada, sense saber què dir.

El cas era seriós de debò. La mare apel·là a la seva màxima
autoritat; li féu veure el precipici d'ignomínia que
inconscientment havia vorejat; amb llàgrimes als ulls, li parlà de
la deshonra de la família, de l'irreparable pecat i de la seva
mort imminent. Paulina ho escoltà tot, plorant a estones, sense
descloure els llavis; s'anà despullant a poc a poc, i es ficà al
llit. La mare no es mogué del capçal fins que ja era de dia.

Mossèn Pinyol era l'home de confiança de la vídua Buxareu, i no
cal dir que la seva intervenció venia aleshores com l'anell al
dit. Mossèn Pinyol ja tenia un ramat d'anys, era primet i baixetó,
i d'adobar consciències i apedaçar famílies en sabia un niu.
Revestint-se de la seva autoritat, va anar a trobar en López
Mantecón.

Li fulminà el càrrec de seductor, i en Mantecón protestà amb tota
l'ànima: digué que Paulina l'havia regenerat, i que pel seu amor
escalaria la glòria.

A mossèn Pinyol li agradava molt sentir parlar el castellà ben
parlat; i d'això en Mantecón en sabia, i a poc a poc guanyà el cor
de mossèn Pinyol. En fi, tots plegats varen fer un garbuix que
ningú s'hi entenia; i les coses haurien acabat Déu sap com, si un
esdeveniment no ho hagués solucionat tot.

El vapor _El Cano_, en el qual estava de servei en Mantecón, se
n'anava a Cuba: en Mantecón era esclau dels seus deures. La
Paulina suplicà que se l'endugués amb ell, que sense ell no podria
viure. En Mantecón, que no deixava de calcular, li va treure del
cap com va saber. El comiat fou per a no ser descrit, i passaren
dies d'angúnia per a la pobra donzella.

Al cap de poc temps la vídua Buxareu llegí una notícia, al diari,
que li féu fer un xiscle agudíssim.

El vapor _El Cano_ se'n havia anat a fons, i no s'havia salvat
ningú.

Va topar amb una d'aquestes monstruoses catedrals de glaç que es
passegen silenciosament pel Gran Oceà. La topada fou de nit i
entre boires, i l'enfonçament ràpid.

D'aquesta manera tràgica finí el primer amor de Paulina Buxareu.



V

Paulina Buxareu envejava la glòria. És a dir, Paulina hauria
volgut passar per la Rambla i sentir a dreta i a esquerra:

-Mireu-vos-la: Aquesta és Paulina Buxareu!

Per assolir això hauria fet qualsevol disbarat. Una temporada
l'entendrí la idea de ser cantant d'òpera; però tenia una trista
veueta que no arribava enlloc.

Aquest afany de celebritat és cosa molt corrent entre les
jovenetes, però a Paulina se li donava més pujat de to: hauria
desitjat ser una víctima memorable, patir una gran tragèdia i en
fi, ser alguna cosa superior a les noies que la voltaven.

En aquesta època de somnis, li arribà el seu enamorament: i ella
ultra lliurar-s'hi com una noia apassionada, va voler-ne treure
tot el suc, i no cal dir que la mort del seu novi, li va venir com
l'anell al dit per als seus plans de glòria.

Quan es va informar de la desgràcia, va fer tota mena
d'escarafalls. La dolor i la desesperació la percudiren de cap a
peus, tant i tant, que semblava que fes comèdia. Acabava la
paciència de la gent. El metge de la família, que era tot un sucre
candi, ja no sabia per quin cantó girar-s'hi. Des d'aleshores
Paulina inicià la tanda dels atacs de nervis. I, quins atacs de
nervis! La tenien d'aguantar sis persones.

Aquesta situació no podia durar gaire temps. A poc a poc s'anà
calmant, i aleshores adoptà la calculada posició de donzella
tràgica.

Quan parlava amb les noies de la seva edat se les donava
d'escèptica en qüestions d'amor, deia que no valia la pena de
viure, i que ser dona era la més trista condició; i de tant en
tant feia uns sospirs estudiats, i una líquida perla se li
entretenia una estoneta pel blanc del ulls, i es precipitava,
finalment, i moria en la fina convexitat de les seves galtes.

Ella no parlava mai de la seva desgràcia ni del seu amor, però de
tant en tant hi feia al·lusions simbòliques que deixaven la gent
amb la boca oberta sense entendre'n un borrull, i, quan li
presentaven una nova amiga, la tenia per informada del seu cas: es
creia que tothom era obligat a saber-ho, a compadir-la, a
admirar-la, perquè el que li havia passat no deixava de ser una
cosa extraordinària.

La seva germana, dona eminentment pràctica i burgesa, procurà
domar-la tot el possible, treure-la de les parets de casa seva,
tan impregnades de pessimisme malaltís, i evitar-li aquells sopars
callats i tristos en companyia de la seva mare, que es resolien
amb quatre cullerades de sopa i amb un ou passat per aigua,
engolit amb mitja dotzena de sospirs i amb molt poca gana. Els
istius sobretot, la retenia una temporadeta al seu costat, i
Paulina s'anava distraient a poc a poc, i anava normalitzant la
seva ànima.

Aquella mena de tivantor que hi havia abans entre les dues
germanes anà desapareixent; perquè, si abans Paulina es creia
inferior a la seva germana per la seva posició social, després de
la mort d'en Mantecón, encara que la posició era la mateixa
d'abans, la inferioritat de Paulina quedava compensada per la
tragèdia, i la desfeta del seu amor era una cosa cotitzable, i
espiritualment Paulina s'havia enriquit no poc, i ella gaudint del
balanç del marit d'Elisa, es creia posseir aquella superioritat
que senten els genis tronats quan alternen amb els milionaris.

Paulina Buxareu tornà a ser una noia com totes; una mica trista,
perquè passaven els anys i l'amor no venia. Paulina feia uns grans
escarafalls dels homes: deia que mai més, mai més; però, per altra
banda, cap pretendent tantejà el cor endurit. I aneu a saber, si
tenien raó aquelles ànimes xafarderes que aplicaven a Paulina allò
de la guineu: que quan no les pot haver diu que són verdes!

Naturalment que en aquestes coses no ens hi hem de ficar: tot el
que jo he pogut recollir sobre el passat de Paulina no revela sinó
que era una donzella dolça, piadosa, una mica esmorteïda,
senzillament amable, gran llegidora de literatura i excel·lent
dansarina de rigodons: no recordo ben bé si de rigodons o de
llanceros.

Un matí del mes de febrer, que feia molt fred i hi havia a
Barcelona no sé quina mena de passa, la mare de Paulina Buxareu,
després d'una curta malaltia, morí, relativament jove encara. El
seu gendre es portà com un home: es cuidà de tot amb una
sol·licitud digna d'elogi. Per a l'enterrament i els funerals no
s'hi estalvià res, i la parentela quedà admirada i satisfeta.

Encara que Paulina no s'havia estimat gran cosa la seva mare,
aquesta mort l'afectà molt, però molt. Com és natural, anà a viure
amb la seva germana, i les experiències que es varen fer per
animar-la i distreure-la no donaven un resultat plenament
satisfactori. Es reproduiren en els nervis de Paulina Buxareu
aquells fenòmens inquietants que l'alteraren per la mort del novi;
no tan aguts, naturalment, perquè Paulina ja no era cap criatura i
havia après a viure una mica.

Si abans fou una dolor cridanera i irascible, ara era una dolor
reposada, i la color dramàtica que la informava era de donzella
abandonada i de verge solitària. Però es pogué veure prontament
que d'una gran part dels mals de Paulina en tenia la culpa aquell
carrer de Ripoll, i aquell pis, i aquella cambra amb les flors de
color de xocolata; perquè el domicili d'Elisa (aleshores vivien al
Portal de l'Angel) més que cap altra cosa, i la cambra que se li
destinà i se li empaperà de color blau cel, obraven com una
magnífica medicina sobre el seu sistema nerviós. Com que era d'un
natural diligent i tenia bastant de traça en tot això que saben
fer les dones, es dedicà a ajudar de ferm la seva germana, i no
parava en tot el dia, ja sia brodant mocadors, ja empescant-se un
camí de taula o fent el fistó a les calcetes de la canalla.
Paulina tenia vint-i-vuit anys. Una tranquil·litat incolora
l'endolcí a poc a poc, i li fugiren en part totes les cabòries;
perquè les petites feines immediates de la casa l'entretenien
tant, i ella hi posava tanta afició, que no li donaven lloc a
pensar sobre el passat i el futur de la seva ànima.

Aquella nova vida va refer el seu cos una mica malaltís, i una
vermellor de poma acolorà les seves galtes fines, envellutades per
una mena de borrissol invisible.

Aleshores semblava perfectament resignada i fins contenta, de ser
la tia Paulina; i els seus nebots la preferien a la mare per una
pila de coses. Tenia una il·limitada paciència per a aguantar
totes les trapaceries que li feien. Els dos petits, que eren un
nen i una nena, no paraven d'inventar entremaliadures: fins li
varen sucar dins d'un tinter el respallet de les dents, cosa que
va disgustar-la; però li passà de seguida el disgust. Un altra dia
varen fer entrar a l'habitació de Paulina un home que venia a
cobrar el gas, en el precís moment que la tia s'estava rissant els
cabells i no duia res més que un _refajo_ i un pentinador
descordat. Aquestes fetes eren severament castigades pel pare de
la canalla; els nens hi tornaven, perquè la tia Paulina era tan
bona que se li podia fer tot i no s'enfadava mai.

Els éssers humans tenen de vegades una època, a la vida llur, que
podríem dir-ne _angèlica_. És l'època en què la forma corporal
adquireix el grau màxim de virtut expressiva; que els ulls són més
clarament el reflex de l'ànima; que en el gest s'hi harmonitza
tota la finor i tota l'energia, que la veu és matisada i
vibradora; que una secreta amargor vela totes les alegries, i una
gota de mel inefable llueix com una perla en mig de l'odi, de la
dolor i de l'enveja. És l'època que l'home s'ha superat a si
mateix, i el buf diví que hi ha dins de nosaltres s'ha endut, per
un instant només, la pols terrenal que ens alimenta.

Paulina tingué el seu moment _angèlic_. Era a les nits d'hivern.
El marit d'Elisa, aclaparat per la feina, llegia el diari, i de
tant en tant aixecava els ulls i, amb una mirada només, restablia
la seva absoluta autoritat paternal. Els cinc nebots esperaven el
moment de seure a taula. El gran, en Víctor, ja tenia disset anys,
i volia fer l'home i ficar cullerada a les converses. La mare
seguia atentament tots els gestos del seu marit, sense dir res; i
la tia Paulina tenia a la falda la seva neboda petita, que només
s'estava quieta a la falda de la tia Paulina, i li agradava molt
reposar la seva cabellera rossa i estarrufada contra la casta
tebior del coll de Paulina, i imaginar l'enorme sopera blanca que
aviat vindria de la cuina, tota coronada de vapor; i, després de
sopar, pensava la menuda que la tia Paulina la ficaria al llit
(perque només volia que la despullés la tia Paulina), i abans de
dormir li contaria una rondalla ben dolça, que no fes gens de por
i li fes venir la son a poc a poquet.

Paulina es cregué, un moment, que la seva via ja era signada; però
després de les nits angèliques vingueren les nits dels diables.
Paulina tenia de lluitar una mica: la seva joventut, que
agonitzava, volia fer el darrer cant i el dolorós esgarip abans de
restar per a sempre i no ser altra cosa que la tia Paulina, i
això, li arribà quan el rellotge de la seva vida marcà l'esclat
fatal dels trenta anys.

Aquest drama s'inicià de la següent manera. Ella havia assolit el
màximum de felicitat, complia els anys per la Candelera, i el fet
de complir-los no la inquietà el més mínim. Potser res hauria
succeït, si un fet de caràcter purament fisiològic no hi hagués
contribuït. Paulina es posà malalta: una airada forta, rebuda en
sortir d'un concert, li perjudicà l'aparell respiratori, i va
jeure uns quants dies atacada greument per aquella malaltia que
els metges en dieuen una bronco-pneumònia. En sortir de la seva
malaltia li reconegueren un petit focus d'infecció al pulmó
esquerre. Això li donava una mica de temperatura; i, si el cas
s'hagués abandonat, hauria produït, sens dubte, fatals
conseqüencies. S'hi posà remei deseguida, li varen prescriure un
tractament, i a la vinguda de les primeres orenetes Paulina
Buxareu anà a passar una llarga convalescència en un lloc una mica
solitari i elevat, on l'aire puríssim li tornaria la salut
perduda.

Encara que es procurà fer-li tota la companyia possible, Paulina
es sentí sola, i, més que sola, es sentí privada de les dolces i
petites feines que la distreien d'ella mateixa; i això, ajuntat
amb aquella certa malenconia i aquell egoisme de les persones
malaltes, produí dintre seu un descontentament de tot i un desig
d'allò que semblava haver renunciat per a sempre. Aquest
descontentament degenerà en enveja i en mala humor injustificada;
i, com que el desequilibri dels seus nervis era absolut, no sabia
dissimular aquells mals imaginaris i aquelles dolors absurdes que
la torturaven.

La seva germana, que anava a la ratlla dels quaranta anys, i que
la condició de mare de família una mica egoista, també, i
interessada només pels seus, posava en una situació tan diferenta
de la de Paulina, no la pogué aconsolar com altres vegades. S'ha
de dir que les crisis anteriors que havia sofert Paulina eren per
ser més compadides. Aleshores ella era criatura, encara, i Elisa
vivia un estat de tendresa i desequilibri sentimental produït per
les gestacions i els infantaments: es comprèn, doncs, que els
corrents efusius entre les dues germanes fossin més naturals. Però
ara la cosa havia canviat molt, i (per què negar-ho?) el drama de
Paulina, als ulls d'un desinteressat, semblava una cosa grotesca:
en el cas d'aleshores Paulina no tenia ningú, ningú que la
comprengués, ultra ser la tia Paulina. Aquest qualificatiu portava
dintre seu el fred, la solitud i el desamor.

Un cop curada completament del mal físic, tornà a la casa de la
seva germana. Però que diferent era, aleshores, Paulina, de quan
en va sortir! Els nebots l'amoïnaven i aquella dolça paciència es
convertí en sorruderia irascible. La pobra canalla, que no hi
tenia res que veure i sentien una alegria gran de tornar-la a
tenir a casa, repetiren les bromes i les impertinències com si tal
cosa; però els efectes que produïen en l'ànim de Paulina
desconcertaren els petits de mala manera. La seva germana se
n'adonà. Recomanà als petits que no la molestessin ni la
importunessin: que estava malalta, i per això tenia aquell mal
gènit; i els amenaçà amb càstigs severs si desobeïen aquestes
ordres. Paulina anà més endavant. En les converses era d'una
acritud estemordidora. La seva germana dissimulava i prenia tota
la paciència possible. Els nebots grans veien que a la tia Paulina
li passava una cosa molt grossa. Naturalment que no es podia
concretar què era ni a quin motiu obeïa; i ningú no comprengué que
la pobra Paulina Buxareu endevinava l'agonia de la seva joventut,
sense que pogués substituir-la per una cosa més alta.

La tia Paulina s'omplí d'estranyeses. El seu vestir era ridícul;
el seu parlar afectat. Li vingué una febre per fer obres piadoses,
per anar a ensenyar la doctrina a la canalla, per visitar malalts,
per aconsolar vídues. Es confessava tres i quatre vegades al dia.
Li agafà una afició terrible per un cert frare agustí que
predicava molt bé i feia furor entre les devotes. Quan era l'hora
de dinar, exposava, a taula, les seves doctrines de fraternitat i
d'humilitat: era presa d'una filantropia malaltissa que no li
passava de la llengua, perquè tot allò ho tenia per fer alguna
cosa, i al fons cada dia es tornava més egoista.

El cunyat de Paulina ja en començava a estar tip, i li gastava
bromes referents a les seves prèdiques, la contradeia, i procurava
fer-la botar, com es diu vulgarment. Aleshores es tornava roja, i
suava i cridava que era un gust. Els nebots es reien de les
estranyeses de Paulina, i entre les dues germanes hi havia un
abisme, i sols un corrent de cortesia freda lligava aquells cors
que s'havien estimat, un dia.

La vida comuna de Paulina Buxareu amb els seus germans es feia
cada vegada més impossible. Paulina fruïa d'un petit capital que
li deixà la seva mare, i havia heretat, feia poc, d'un oncle
matern. Tots aquests béns els hi administrava el seu cunyat, i
ella en percebia puntualment la renda. No sé com fou que un dia la
mala humor de Paulina es decantà pel pendent dels interessos; i,
com que tenia molt poc tacte, digué algunes coses que molestaren
el seu cunyat. Aquest proferí alguna paraula dura, i, com a
conseqüencia, hi hagueren plors i un petit escàndol familiar, que
Elisa procurà finir de la millor manera.

Allò fou el presagi de posteriors tempestes: es reproduïren tots
els dies les escenes desagradables, quasi sempre provocades per
una estranyesa de Paulina; fins que a la fi, Paulina, molt
seriosament, parlà al seu cunyat i li proposà la forma de sortir
de casa i anar a viure sola amb una minyona, sense que això
signifiqués renyina de cap mena: solament que una incompatibilitat
de caràcters i una diferent apreciació de la vida l'obligaven a
fer aquell pas, que ella creia que seria beneficiós per a tots.

El seu cunyat, fredament, intentà dissuadir-la sense insistir
gaire, perquè no desitjava altra cosa. Elisa simulà un disgust.
Però al cap i a la fi, la separació es dugué a terme, i la tia
Paulina pogué respirar una somiada independència, mirant les
estrelles des del balcó d'un tercer pis del carrer del Bruch.

Aleshores començaren uns nous treballs. Paulina entrà en la plena
administració dels seus béns. Ella no sabia el que era sumar ni
restar, ni sabia tampoc com es duia una casa, ni com es revisava
una compra, ni quanta estona tenia de bullir tal cosa o tal altra.
Perquè, encara que Paulina s'havia fet la víctima i s'havia
atribuït tot el pes de la casa quan encara vivia la seva mare, el
fet és que, fora de cuidar-se de la seva roba, Paulina no feia
res, ni entenia de res; i, mentre va viure a casa dels seus
germans, no cal dir que aquesta feina administrativa no li
pertocava. Però, en la situació que es trobà aleshores Paulina,
era més greu el seu paper: no es tractava solament de distribuir
la renda, sinó de vetllar pel capital. Paulina s'informà d'unes
coses que en deien accions i obligacions, de les quals no havia
sentit a parlar mai; i el que l'esverà més era que aquestes
accions i obligacions pujaven i baixaven. Tot això li va explicar
un felipó que n'estava informadíssim. Ella coneixia també un agent
de canvi, amic de la família, i un advocat mallorquí que no tenia
cap assumpte i es donava importància. I, entre el felipó, l'agent
i l'advocat, la posaren al corrent i en condicions de fer produir
d'una manera segura i honrada la seva petita fortuna.

Després d'aquestes trifulgues vingueren les de l'ordre intern de
la casa, i el cavall de batalla eren sempre les minyones. Ella
volia una noia fiada que li servís per a tot, que no anés als
balls i no tingués novi; però això era demanar massa, i el servei
li durava una setmana a tot tirar. La preocupació de la minyona
arribà a ser el mal de cap més gran: com que no tenia cap feina,
es dedicava a torturar la pobra desgraciada que es llogava per a
servir-la. En passar el compte, li mirava fins un quart de cèntim;
s'empescava una sèrie de preguntes estranyes per fer-la cantar, la
minyona li deia haver esmerçat mitja pesseta en oli i ella
sospitava que fou aplicada a adquirir pastanagues. Els diumenges,
si retardava cinc minuts a tornar a casa, en el cervell de Paulina
ja s'hi havia format la imatge de vint-i-cinc drames passionals i
cinquanta violacions.

Arribà a l'extrem d'espiar les minyones quan les enviava a casa la
cosidora, la planxadora; els escorcollava el farcell de la roba;
inquiria per entre els matalassos i en tots els recons que
poguessin servir d'amagatall.

La tia Paulina es féu una dona impossible, i no cal dir que ningú
hi aguantava, a casa seva.

Una de les víctimes de Paulina Buxareu fou l'advocat mallorquí. Es
deia Timoteu Rosselló, i, com s'ha anunciat abans, no tenia mai
cap assumpte d'importància. Anava a escalfar cadires a tots els
convents de monges, i les bones dones li confiaven de vegades un
assumptet que ell allargava infinitament. Perquè, encara que se
les donés de molt piadós, tenia esperit d'aranya; i, com que només
podia embolicar gent infeliç i desconeixedora del món, quan n'hi
venia un a les mans el deixava sense suc. Però amb la tia Paulina
li caigué un os dur de rosegar, perquè el que és ella no es
deixava estafar un cèntim, i les consultes no tenien altre objecte
que planyer-se de la vida amarga que li feien dur la Pepeta, la
Marieta i l'Anneta, i totes les desgracies que s'anaven succeint
en l'administració dels fregalls i la cassola.

En aquests temps de neguit la tia Paulina es tractà molt poc amb
la seva germana. Hi anava sovint, però procurava ser diplomàtica.
Després, quan s'anà trobant bé, tot fent les seves cosetes i
vivint de les seves tristes preocupacions, la dolçor tornà a
confortar-li l'ànima. Aleshores les relacions foren més cordials;
i quan tenia un nebot malalt, o estaven amoïnats a casa la Elisa,
desinteressadament anava a prestar el seu concurs.

Es pot dir que fins aleshores la tia Paulina no es preocupà d'una
manera seriosa en tot el que fes referència al seu enriquiment
espiritual. Ja desenganyada del tot, i convençuda que no seria res
més que la tia Paulina, procurà adornar i complicar aquesta
personalitat que li concedia el destí.

D'aleshores datà la seva afició a la psicologia femenina. Els
primers assaigs els va fer en una pobra noia òrfena d'uns amics
seus, que protegí i volgué casar de totes passades. El casament
aquest fou una veritable desgràcia, però donà peu a la tia Paulina
per a creure's una autoritat en qüestió de matrimonis.

Ultra el casament, cultivà la vocació religiosa. Es féu molt amiga
de la Superiora d'un convent de monges, no sé si de les Salesses.
A aquesta piadosa dama li donà unes llaunes considerables, i li
referí espantoses xafarderies. Una tarda fins li contà que li
havia aparegut el dimoni en una mena d'uniforme com de guàrdia
civil.

Procurà també atreure gent a casa seva. A base de les seves
nebodes i d'unes tres o quatre noies més, organitzà una mena de
reunions on només es podia ballar d'una certa manera i es podien
dir tan sols determinades coses, sempre sota la inspecció i
vigilància de la tia Paulina.

A poc a poc aconseguí que es parlés d'ella; que, dins un cercle de
relacions, fos la tia Paulina una cosa important; i arribà a ser
imprescindible per a certes coses: quan es tractava, per exemple,
de fer una suscripció per regalar una casulla o per pintar un
pendó destinat a una determinada confraria.

La varen fer presidenta honorària de no sé quines filles de Maria.
Això li produí una gran satisfacció; perquè, amb motiu del
nomenament, va rebre no sé quantes visites, i fins el bisbe li
concedí audiència per tractar serioses reformes de l'associació.

Els anys i els esdeveniments li modelaren el cos i l'ànima tan
bellament, tan característicament, que arribà a ser una dama
deliciosa. Perquè a Paulina Buxareu totes aquestes coses no li
entenebrien gens aquella bondat nítida i dolça que guardava dintre
seu, i no li llevaren una goteta tan sols d'aquella mel
d'innocència, que era ben bé la mateixa de quan tenia deu anys i
anava amb la trena penjant i les cames en l'aire.

La tia Paulina havia cridat, havia patit, havia fet
extravagàncies, bogeries, incorreccions; l'havia encesa l'amor i
l'havia ennegrida la desgràcia; però en el fons, en el fons de
tot, era la tia Paulina, i això volia dir còmica gerdor i graciosa
infelicitat.

Anaven passant hiverns i primaveres, i la tia Paulina veié
repetir-se les joies i les desgràcies. Contemplà com canviava la
fesomia de la família, i es prodigà, es multiplicà, cridà, plorà i
féu tot el que va saber per romandre sempre ella, colorida d'una
originalitat inconfusible. I, quan li arribaven a l'orella
aquestes dues paraules: «tia Paulina», tremolava tota d'una emoció
profunda, i sospirava tan deliciosament, convençuda que complia a
la terra un ministeri importantíssim que li havia confiat nostre
Senyor per premiar-la dignament més enllà de les estrelles i dels
móns visibles.



VI

Tots els sotracs de la vida passaven per la família Buxareu d'una
manera normal i pacífica. En els parteratges no hi havia tràgics
incidents i es batejava les criatures amb tots els ets i uts;
s'imposaven noms familiars; les malalties casolanes feien de les
seves; la mort venia plena de vulgaritats: es plorava el
suficient; les esqueles no cridaven l'atenció; en els funerals hi
anaven totes aquelles cares que després de vistes no es recorden.
El diumenge de Rams es comprava el palmó; per Nadal es rostia el
gall i s'adquirien torrons a l'Abella. Es cultivaven les coques de
llardons i les encasades al Forn de Sant Jaume. De tant en tant es
fruïen les nates del carrer de Petritxol.

Tot això es feia amb generositat, amb una certa finor i amb
aquella amable gràcia que respiren les famílies barcelonines on no
hi ha pretensions però on no hi falta mai un duro per gastar.

La tia Paulina, branca estèril de l'arbre dels Buxareus, feia
també totes aquelles coses, però en petit i donant-hi més
importància.

El casament d'en Víctor, fou l'hora àlgida de felicitat de la
família: dinars i festes, convidats a l'estiu, joia dels primers
infants... Però passà aquella fumarella de glòria i no tardà gaire
a presentar-se la mort dels pares.

Aleshores es remenaren testaments, es portà el dol reglamentari i
es féu la divisió de la família.

En Víctor tenia dos germans i dues germanes. El germà segon
continuà treballant en el negoci juntament amb en Víctor, i el
petit anà a estudiar la carrera d'enginyer agrònom.

Una de les germanes es maridà amb un tal Josep Claramunt.

Resta consignar que la germana petita, ja coneguda amb el nom de
Lluïseta, visqué amb en Víctor i la seva dona, i fou la nina de
l'ull dret de la tia Paulina.

Les relacions entre els germans eren inmillorables; però com que
cadascú anava per les seves, s'apartaren els uns dels altres,
units tan sols per les lleis de cortesia, com sol passar en
gairebé totes les famílies.

La tia Paulina, després de la mort del seu cunyat i la seva
germana, mostrà una sol·licitud més intensa vers els seus nebots,
i el lloc d'acció predilecte per ella fou la casa d'en Víctor, que
per això era el més gran i el continuador del prestigi de la
família.

La tia Paulina no simpatitzà mai amb la dona d'en Víctor. Ella ja
ho havia dit moltes vegades, entre les seves amigues, que el
casament del seu nebot era un desencert. Trobava els pares de la
Maria de la Mercè massa poc senyors i amb massa pretensions. Demés
estava segura que no tenien tants diners com feien veure.

El veritable motiu del seu disgust era el no haver pogut
manifassejar en aquest casament; perquè s'ha de confessar que tot
es va fer a espatlles de la tia Paulina, i ella no se n'adonà fins
poc temps abans de demanar la noia. I el més trist per a la tia
Paulina és que ja es tenia mig empassada una altra neboda
política, i ja havia fet qui-sap-les combinacions per lligar el
destí d'en Víctor al d'una senyoreta no tan rica com la Mercè,
però d'una família més distingida i més apropiada al nom Buxareu.

No cal dir que l'angelical tia Paulina, quan s'adonà que el seu
nebot anava trona avall, no pogué menys d'esterioritzar una
ganyota i fer una mica el paperot amb els seus germans; i digué al
seu nebot, mig seriosament, mig de per riure, que no li faria
present perquè havia estat tan mala persona. Però s'hi repensà
després, i acabà per comprar-li dos canalobres d'argent a can
Carreras del carrer de _Fernando_, que li costaren un ull de la
cara.

Quan tenia de venir al món el primer fill del jove matrimoni, la
tia Paulina perdia les nits i s'espatllava la vista brodant una
capeta per a la cerimònia baptismal.

I el dia del naixement es multiplicà i compartí la felicitat de la
seva germana, que allò de ser àvia la feia tornar boja.

Després, quan anà passant el temps i esdevingué la mort d'Elisa,
la tia Paulina, a part del seu sentiment que la dominava, va
quedar rica en efectes teatrals; digué meravelloses sentències als
seus nebots, resà oracions, i volgué aguantar el pes de tot:
vetllar, rebre visites, avisar parents, i aconsolar tothom, però
fent esgarrips horribles i restant ella sola inconsolable.

Per distreure els nens d'en Víctor (que, pobra canalla no es
donaven compte de la dissort), els amoïnava de mala manera, es
posava a plorar; i, quan jugaven a cavalls o a fet, els acoblava
al seu volt, els feia agenollar, i començava un rosari per l'ànima
de la difunta. Aquest rosari no s'acabava mai, perquè les
criatures finien la paciència i la deixaven amb les avemaries a la
boca.

La víctima de debò fou la Lluïseta, que aleshores només tenia
catorze anys; i, com que la seva germana ja es distreia amb el
novi, la tia Paulina fou l'únic recurs. Però la tia Paulina només
estava per lo patètic, i la pobra criatura es feia uns tips de
plorar espantosos, i a la nit somiava ànimes i dimonis, i es
despertava cridant la seva mare.

En Víctor, que ja era tot un home i tenia un natural excel·lent,
deixà fer la seva tia i la seva dona en tot el que fes referència
a les manifestacions externes del dol. Feia un any i mig que havia
mort el seu pare, i la mort sobtada d'Elisa va emocionar-lo encara
més; però com que no hi hagueren dificultats econòmiques, i tots
els assumptes pogueren solucionar-se i el negoci continuà de la
mateixa manera, a poc a poc en Víctor trobà un gust apreciable a
la vida, tot amoixant la cabellera rossa de la seva dona i fent
saltar la canalla damunt dels genolls.

Com que no volia raons de cap mena i considerava la seva tia
inofensiva, la deixà ficar a casa tant com va voler, que, ben
mirat, el que feia Paulina era d'agrair, i no tenia preu la
sol·licitud que es prenia per la Lluïseta. Paulina Buxareu ja era
al bo del seu proteccionisme jovenívol. Totes les noies, en
general, l'emocionaven; però la Lluïseta especialment. Sempre que
veia un noi que no s'hagués dirigit encara a una donzella d'una
manera oficial, la tia Paulina li deia: -Vaja, home! Què pensa?
Sembla mentida! Miri que els anys passen!- Si veia un noi promès,
les seves paraules eren aquestes: -¿Ja sap què és, el cor d'una
noia? Ja està preparat, per al matrimoni? Ja sap com s'han de
tractar, aquests tresors? Si el veia distret un dia per la Rambla,
o bé mirant en un quiosc un periòdic d'aquests que duen retrats
d'artistes, ja feia mil escarafalls i embolics: anava a avisar la
família de la nòvia, i deia que la conducta del promès era dubtosa
i que vigilessin molt. Quant a les noies, si eren encara per
merèixer, els recomanava que no es fiessin dels nois, que
tinguessin compte amb la llibertat, sobretot en el ballar i que es
dominessin i els deia que tots els joves eren uns desvergonyits i
que es volien aprofitar de llur innocència. Si la noia era
promesa... Mare de Déu!... li omplia el cap de tenebres; i si era
casada jove, fins es volia ficar en les intimitats conjugals i en
una pila de coses que ella, pobra tia Paulina!, no sabia de què
anaven.

I, amb tot i aquest tarannà, Paulina Buxareu no podia veure un
mascle i una famella que no li vingués l'idea del matrimoni, per
absurd que fos de vegades l'aparellament.

Com s'ha dit abans, totes aquestes manifestacions de l'ingeni de
Paulina queien a l'hora sobre l'animeta blanca i esquifida de la
seva neboda. La Lluïseta no era pas noia de novis, ni d'aquestes
que de seguida ho saben tot i s'encenen repentinament: era una
innocentíssima col·legiala amb una sang tèbia i tranquila, que no
pensava en festeig ni cosa semblant; i la tia Paulina la voltava
de tantes precaucions i li administrava unes prèdiques tan
inadecuades, que la pobra noia anava a redossar-se en els seus
germans per fugir de la turbulenta i ascètica Paulina, que li
deixava veure de tant en tant, enmig de ciris i cucurulles, un cel
blau amb un amor infladet.

En Víctor s'instal·là, amb la seva dona, les criatures i la
Lluïseta, en una torre de l'Avinguda de la República Argentina.
Tenien un jardinet bastant entretingut, amb gran profussió d'unes
flors que la sogra d'en Víctor en deia _Diegos de noche_. Al mig
del jardí hi havia un brollador amb una mena d'oca de pedra que
tenia el coll enravenat i treia pel bec una misèria d'aigua, però
aquell jardinet era excel·lent per a la canalla. La tia Paulina en
deia «el meu jardinet». Aquelles quatre flors, aquella mica de
sorra, el balancí o una cadira feta amb vímets i en forma de
confessionari, que en Víctor va comprar-li expressament, li
semblaven a Paulina un reconet de la glòria celestial on es fes la
més agradosa de les feines, que al seu entendre era xafardejar
infinitament, posar-se sentimental a estones i engolir orxata de
xufla, a la caiguda de la tarda, quan feia una mica de calor.

La casa era de construcció moderna, no gaire estirada pels
cabells, en comparació de certs immobles veïns que poden
admirar-se encara. En Víctor la moblà decentment i amb discreció,
la dotà d'una higiene perfecta; els nens l'ompliren d'alegria i de
desordre, la Lluïseta de moderada dolçor, i la Maria de la Mercè
de tebiors i de fragàncies, quan, els matins, una mica ensunyada
encara, donava les ordres al servei, es preocupava del govern de
la cuina i dels vestits de la canalla, tremolant dins una bata de
seda, amb la cabellera d'or malgirbada i mig desfeta, tota plena
de misteris nocturns i tranquiles besades.

La tia Paulina hi anava molts matins quan encara no s'havia llevat
només que en Víctor, de vegades per dur la notícia d'una mort,
d'un infantament o d'un prometatge; de vegades perquè havia anat a
missa als Josepets i per reposar una mica; i altres vegades,
simplement, per pendre cafè amb llet, perquè la seva minyona li
feia molt malament i a casa en Víctor tenien una cafetera russa
que no podia anar millor.

La cambrera, quan la veia venir, ja tremolava. Solia anar de dret
a la cambra de la Lluïseta; la feia vestir de seguida; li
criticava la roba interior: deia que aquelles camises, amb tantes
cintes i amb l'escot quadrat d'aquella manera, en el seu temps no
es duien, i sobre les mitges exposava unes teories emocionants. La
Lluïseta la deixava dir i es vestia tranquilament, encara que la
molestava una mica aquella presència de la tia Paulina, i moltes
vegades no podia aguantar les impertinències del seu cervell de
majordona.

Amb la Maria de la Mercè, Paulina no hi gastava tantes franqueses,
i els nens se li descaraven a lo millor o li deien rata, i li
exigien llaminedures d'una manera molt franca i molt poc delicada.
A ella això li feia gràcia, i quan les indirectes eren massa
seguides solia comparèixer amb un pa de pessic ben gros. Aleshores
els nens l'omplien de petons, i entre unes coses i unes altres
s'hi passava tot el matí, fins que venia en Víctor del despatx i
li oferia que es quedés a dinar. Ella deia que no i que no, però
sempre acabava sent que sí.

A la tarda se'n duia la Lluïseta: anava a fer visites, a berenar,
a les Quaranta hores, i algun cop a la Sala Mercè.

Després la Lluïseta es deseixí una mica de la tutela de la seva
tia, arribà el moment de posar-la de llarg, i l'any en què això
succeí fou el mateix en què jo vaig tenir el gust de fer
coneixença amb l'apreciable família Buxareu i de presenciar de ben
a prop una sèrie d'esdeveniments deliciosos que han de ser el pot
de la confitura d'aquesta història.

FI DE LA PRIMERA PART



SEGONA PART



I

En Víctor Buxareu havia estat i continuava sent un pintor
fracassat. Quan encara no sabia empatollar quatre paraules, ja
empastifava fulls de paper de barba amb aquells llapis que donen a
la canalla perquè s'entretinguin, i que fins se'ls poden ficar a
la boca.

La Providència l'advertí a temps i comprengué que la pintura no
era el seu ofici, i en Víctor es resignà i es deixà de pinzells i
de romansos. Però l'art és una cosa que sempre furga: i li
proporcionà l'empescada següent: Els seus quatre nois eren de la
pell del diable. No hi havia manera de fer-los estar quiets: quan
deixaven una malifeta en rumiaven un altra. El seu pare, no gens
aficionat a col·legis, llogà un professor d'aquells que exploten
les famílies. Però, com que passaven moltes hores del dia sense
fer res, a en Víctor se li acudí que fóra da gran utilitat per a
la pau de la casa que els nois aprenguessin a dibuixar: així
seurien i prestarien atenció a alguna cosa que els distragués al
mateix temps.

Els nois, maleïdes les ganes que en tenien, de fer semblant
provatura; però, sense que se'ls consultés, es portaren endavant
les diligències i es feren els passos necessaris per cercar un
professor de dibuix. En Víctor pensà que la manera més pràctica de
trobar un professor era posar un anunci a _La Vanguardia_ que
digués: «Es necessita un professor de dibuix, persona d'una certa
edat, honrada i amb molta paciència. Presentar-se... etc.»
L'anunci produí ràpids efectes; i un matí, quan en Víctor es
disposava a sortir de casa, li avisaren la visita d'un senyor que
desitjava veure'l. En Víctor, una mica contrariat, perquè feia
tard al despatx, mirà el rellotge, s'eixugà els bigotis (acabava
d'ingerir el cafè amb llet), i digué, amb veu seca, a la cambrera:
-Faci'l entrar a la sala.

El visitant era un home d'uns cinquanta anys, baixet, magre,
d'ulls verdosos, dolcíssims, sempre amb una rialleta a flor de
llavi, amb una barbeta curta, el cabell una mica llarg, escàs a la
cúpula i blanquinós als polsos. Vestia modestament, però anava net
i endreçat. En Víctor el saludà. Li digué que s'assegués i què
volia. El tal subjecte resultà dir-se Gaspar Melrosada, i era
professor de dibuix.

-Ah, caram! Professor de dibuix!- va fer en Víctor, oblidant
l'hora, el despatx i la mala humor.

-Sí, senyor. He llegit l'anunci a _La Vanguardia..._

-Veurà, senyor Melrosada: jo tinc quatre nois que em sembla que
seran quatre _Murillus_ (vull dir que, encara que són molt petits,
tenen una gran disposició: se'ls veu); i per començar a
ensinistrar-los...

-Comprenc, comprenc. El senyor voldrà, sens dubte, referències
meves. Puc dir-li que dono classes al col·legi de Jesús Maria, al
col·legi de Loreto...

-Sí, és clar; no es tracta d'encarar-los amb el natural: primer
tenen de saber com s'agafa el llapis. Demés els meus nois són
entremaliats...

-Un servidor és molt criaturer: sé perfectament com s'ha de
tractar la canalla. Compti: fa més de vint anys que dono lliçons!
Perquè l'art solament no permet viure. He estat professor en molt
bones cases, i algun deixeble meu...

-Molt bé, senyor Melrosada. Però hem de parlar de tot: qüestió
d'honoraris?

-Classe diària, acostumo a cobrar cent pessetes; i classe alterna,
seixanta.

-Magnífic. Per començar podran fer classe alterna.

-I quin dia li convindria que comencem?

-Demà passat cap al vespre. Li ve bé?

-De set a vuit.

-Això mateix. I perdoni'm, que per avui no em puc entretenir
més...

-A les seves ordres.

-Passi-ho bé. He tingut molt gust. Fins demà passat.

Quan en Víctor vingué a l'hora de dinar, va seure a taula. La
Maria de la Mercè i la Lluïseta ja estaven informades de
l'esdeveniment, però els nois no en sabien res.

En Víctor, amb un to de cerimònia, però una mica rialler, preguntà
al gran:

-Escolta: que t'agradaria, apendre de pintar?

-Per què m'ho preguntes, papà?

-Bé, contesta.

-Ai! No ho sé!

-I a tu?- preguntà al segon.

-A mi, molt.

-Doncs escolteu: des de demà passat tindreu un professor de
dibuix. I ja cal que feu bondat i que us apliqueu força. Ja
veureu, que us agradarà! Podreu pintar un got, una flor, un
cavall... Tot lo que veureu ho sabreu copiar de seguida.

Els nens es quedaren consternats, i començaren a menjar la sopa en
silenci; i en cadescun dels petits cervells es comentà la idea del
professor i de la pintura d'una manera més o menys graciosa.

Al gran no li feia gaire goig, perquè era molt rutinari, i tota
cosa nova l'esverava; en Víctor s'imaginà pintant cavalls i
guerres i soldats; en Lluís només pensava en la cara del
professor; i el menut no les tenia totes, i s'imaginà que això
d'apendre de dibuix era com una mena de càstig, i que no el
deixarien estar tanta estona al jardí.

El pare, veient les cares silencioses dels seus fills, els digué:
-Bé, que no us agrada, això que us he dit?

Tots respongueren: -Sí, papà.

-Doncs a menjar i callar; i al que s'apliqui més aviat i en sàpiga
més que els altres, li compraré una bicicleta.

La idea de la bicicleta caigué com un raig de llum que els féu més
agradable l'entrant i els multiplicà la gana: llur somni era una
bicicleta. Sempre que l'havien sol·licitada, els dos grans
sobretot, havien trobat una negativa; i aquella promesa en ferm
els produí tanta joia, que varen començar a avalotar i a cridar, i
a demanar més carn i més patates, i més de tot, fins que en Víctor
digué: -Prou. Si no esteu quiets, res de bicicletes.

La calma s'establí a la taula, es parlà de coses indiferents, i,
quan acabaven de pendre cafè, en Víctor, tot encenent el cigarret,
advertí als seus fills de la següent manera: -Prepareu-vos que
quan torni del despatx anirem a comprar les coses necessàries per
a fer la classe.

-Tots, hem de venir?- va fer el petit.

-No, només el dos grans. Vosaltres ja ho veureu després.

Això contrarià molt els petits, i al mateix temps omplí de
satisfacció els grans; i se n'anaren al jardí, aguantant els uns
les dentetes dels altres.

Els nens ja estaven a punt a mitja tarda, esperant que el seu pare
tornés del despatx. En Víctor arribà amb un taxis, els ficà
dintre, i feren cap a can Teixidor. Allí adquiriren dues gomes
d'esborrar d'aquelles de l'elefant (l'elefant els féu una il·lusió
extraordinària), unes carteres grans, paper, llapis bons, i res
més, perquè amb tot això ja n'hi havia prou per a començar.

Vingué el dia de la presentació dels nois al nou professor. Ells
estaven emocionats, intrigats. Cada vegada que trucaven a la
porta, corrien al recibidor i s'amagaven darrera una cortina per
veure si era ell. Les hores es feien interminables. Per fi arribà
el professor; i aleshores sentiren una por estranya, una mena de
segament de cames, i es donaven una vergonya terrible d'anar-lo a
veure.

El seu pare els portà com qui diu per l'orella. El professor els
esperava ja en la cambra d'estudi, on s'havia fet dissabte i
s'havien posat tots els útils del dibuix damunt de la taula; i
quan els nens varen veure que el professor tenia una veu molt
dolça i els tractava tan amablement, els passà una mica la por,
però va preocupar-los, a tots per un igual, aquella mena de paper
enrotllat i embolicat que el professor deixà. amb molt de compte
sobre la taula.

La preocupació fou tan grossa que instintivament s'hi anaren
acostant, i un, més atrevit, hi posà la mà a sobre. Aleshores, el
professor, amb una rialleta, desembolicà el plec, i digué: -Això
són els models; són les làmines que vostès tenen de copiar.

Tots els nens feren un -Ah!...- admiratiu. Allò que els mostrava
el professor era per a ells una cosa divertidíssima. En Víctor
s'ho mirà també. -Es tractava d'unes làmines, obra del senyor
Melrosada. En una hi havia ulls dibuixats; en l'altra, orelles; en
una altra, boques... La que els féu més gràcia era la dels nassos,
perquè el senyor Melrosada hi havia dibuixat algun bigoti adherit.

El pare féu una mica de discurs: recomanà obediència als deixebles
i severitat al professor; advertí als seus fills que el
respectessin i li diguessin «don Gaspar»; i, després d'aquesta
preparació, els deixà sols i començà la classe.

Aleshores vingueren els treballs! En Melrosada començà per
ensenyar com havien d'aguantar el llapis, i els ditets encarcarats
feien equilibris dolorosos damunt d'aquell prisma llargarut de
fusta envernissada. Patint i acostant molt el cap al paper,
començaren a copiar la primera làmina, que era la dels ulls.
Sortiren unes parpelles deformes com esquenes de camell. Les nines
els causaven gran diversió, i apretaven el llapis i bufaven perquè
sortissin ben rodones; i acabaven fent una cosa inflada com un
carbassó. No cal dir que els ulls que dibuixaren els nens Buxareu
eren per a anar en un àlbum de patologia.

En Melrosada, quan hagueren passat tres quarts, agafà les làmines
d'una a una, es féu un tip d'esborrar, i amb quatre cops de llapis
va adobar una mica aquelles desgràcies; i al final de les làmines,
després de fer-les firmar per cada un dels nens, va posar: «V. B.
-G. Melrosada».

Després entrà el pare, contemplà les obres molt satisfet, en
Melrosada digué que els nens tenien aptituds extraordinàries, se
n'anà fent mil reverències, i els nens feren cap a la cuina, amb
gran escàndol i xivarri, a contar-ho tot a la cuinera.

A l'hora del sopar no parlaren d'altra cosa que del dibuix. Cada
un es creia ser un artista fet i pastat, i, naturalment, criticava
els seus germans; i tots volien saber-ne més. El pare acabà les
discussions dient que llur deure era callar i aplicar-se, i que
allò no era més que el començament.

Després se n'anaren a dormir; i en Ramonet, que era un golafre i
havia fet un excés de truita, somià que li ficaven un llapis
enorme per la boca i li dibuixaven un dimoni al païdor. Es
despertà ploriquejant, li feren una tassa de marialluïsa, i, per
fi, una son dolça va fer callar completament els quatre infants.

Al principi això del dibuix els feia una gran il·lusió, i la
família n'anava plena. Un dels atractius que tenia aleshores la
casa dels Buxareu per a les senyores que anaven a fer visita a la
caiguda de la tarda, era contemplar la classe de dibuix.

La Maria de la Mercè n'estava molt satisfeta, que els seus nois
fessin la carrera d'artistes; i es complaïa a acompanyar els
visitants a la cambra d'estudi. En Melrosada, ja acostumat a
aquests incidents, sabia fer el paper amb una certa dignitat. Els
nens es tornaven una mica vermells. Els visitants feien algunes
preguntes al professor per demostrar que també hi entenien, i la
cosa anava molt seriosament.

Jo recordo que aleshores començava a intimar amb la família, i
vaig saber lo de la classe de dibuix. En Víctor me'n parlà i em
demanà la meva opinió; i jo, obeïnt a la sinceritat, me'n vaig
riure una mica. Em semblava que imposar el dibuix, com si es
tractés de l'Aritmètica o la Doctrina cristiana, no era del tot
convenient; i que la canalla potser perdien el temps i ell perdia
els diners. Què vaig haver dit! En Víctor no em comprengué, i fins
es molestà una mica. Aleshores vaig veure que a l'industrial
barceloní no se'l pot atacar de dret, perquè és inútil, i un
s'exposa a perdre els bous i les esquelles. Vaig fer una virada
ràpida desfent una mica el mal efecte de 1es meves declaracions, i
des d'aquell dia vaig ser un entusiasta dels professors de dibuix,
i dels ninots infames que perpetraven la canalla d'en Buxareu.

En Gaspar Melrosada resultava ser un home d'una timidesa
llastimosa i d'una bondat il·limitada. Els nens li prengueren molt
aviat el número; i les classes, ja no gens freqüentades per en
Víctor i amb l'actualitat perduda, es convertiren en una orgia de
papers i de ninots, a empastifar-se els dits, i a molestar el
professor, que prou amenaçava, però no li servia de res.

Com era natural que succeís, la persona que més seriosament es
prengué lo d'en Melrosada fou la tia Paulina. La seva primera
entrada a la classe fou èpica. Es mirà en Melrosada amb els
impertinents i amb una veritable impertinència; però, per
confessió immediata el trobà molt simpàtic i li semblà una persona
intel·ligentíssima. Quan s'informà que en Melrosada donava classes
a Jesús Maria, li preguntà tot seguit per _la Madre Angeles_ i la
_Madre Esperanza_, i per les nenes de la seva amiga Ventureta
Minguell, que pintaven unes flors precioses. En Melrosada s'inflà
de joia, i, una mica torbat, va fer l'apologia de les seves
deixebles; i aquell dia la classe es dissolgué en conversa, i els
nens estaven encantadíssims.

A mesura que el fracàs artístic de la canalla es feia més
manifest, les simpaties de la família Buxareu per en Melrosada
anaven en augment. Al principi en Melrosada feia estrictament de
professor: quan tocava l'hora se n'anava sense deturar-se un
minut, i només donava compte a la Maria de la Mercè de l'estat
d'aplicació de la canalla.

Un esdeveniment fou la causa de fer-se més íntimes les relacions
del mestre de dibuix i la família.

Era al bo de l'hivern. La classe de dibuix es donava sense
incidents. En el penja-robes del recibidor romania el bolet que
aixoplugava el cap d'en Melrosada, i vet aquí que arribà el cunyat
d'en Buxareu, home distret i barroer, i abandonà el seu capell
(també bolet i del mateix color) al costat del capell d'en
Melrosada. Però el cunyat d'en Buxareu romangué un quart d'hora a
tot tirar; i, en anar-se'n, en lloc d'agafar el seu barret,
intentà enfonsar-se el del professor, de mida molt més petita, i
li quedà encastat no gaire amunt del clatell, com un solideu d'un
capellà. Però, com s'ha dit abans, el cunyat era distret i
barroer, i se n'anà escales avall com si tal cosa.

Un cop finida la classe, el pobre Melrosada es posà el barret, i
va veure, amb desesperació, que li tapava els ulls i les orelles.
Els nens se'n rigueren no poc; i, com que no hi havia altre barret
per disposar, en Melrosada començà a doblegar diaris i
arreglar-se-les com va poder.

Tot just havia passat un quart d'hora que tornà el cunyat d'en
Víctor amb l'esverament natural de la seva equivocació. Els
Buxareu ja sopaven i comentaven el fet. No hi havia altre remei:
qui la fa la paga; i en Claramunt s'informà de la direcció d'en
Melrosada, i a fer canvi de barrets falta gent.

En Melrosada vivia al carrer de Salmeron, en una dispesa modesta,
però neta i honrada. Al moment d'arribar en Claramunt, estava
triturant un ensiam fresquíssim, i sostenia una conversa molt
animada amb dos capellans i un capità de la guàrdia civil. En
veure el cunyat d'en Víctor, en Melrosada s'esverà i es tornà
vermell, deixà el que menjava, i s'eixugà precipitadament el
bigoti, sense fer fugir de la seva barbeta un trosset de fulla
verda que lluïa com una maragda. -No s'esveri, senyor Melrosada-
feu en Claramunt: -es tracta d'una equivocació. Ens hem canviat
els barrets. Segueixi sopant.

En Melrosada, confós, va somriure. Digué que sentia tant que
s'hagués molestat, i anant a la seva cambra, remeté el capell a
canvi del seu; i, molt amablement, prengueren comiat.

Aquest fet, que si es mira bé no té cap importància, donà peu a la
tia Paulina per a parlar, esbrinar i xafardejar sobre la mena de
vida del professor de dibuix.

L'endemà, quan en Melrosada vingué a donar la classe, la tia
Paulina ja estava a l'aguait. En Melrosada anà a la cambra
d'estudi; però la tia Paulina no s'aguantava, es posà nerviosa, i
per fi va dirigir-se a empendre el professor.

-Ai, senyor Melrosada, quina gràcia! M'han contat lo d'ahir nit.
Quina gràcia! No es pot pensar com he rigut!

Aquesta entrada de la tia Paulina, al pobre Melrosada no n'hi va
fer gens, de gràcia; i, no sabent com pendre-s'ho, digué:

-Ah! sí? Li ho han contat?... Res! Una equivocació tothom la pot
tenir.

-Però fugi! El meu nebot, amb aquell cap tan gros! imagini's!

Els nens es posaren a riure i començaren a fer disbarats. En
Melrosada estava violent, i la tia Paulina es rebentava per dir
una pila de coses. Hi hagué un silenci, i la tia Paulina, canviant
de veu, afegí:

-I doncs, crec que no té família, vosté?

-No, senyora. Visc tot sol. Aquí no tinc parents.

-Que no és de Barcelona, vostè?

-No, senyora: sóc del Vendrell.

-Ai! Del Vendrell? Escolti: com va ser, que vostè conegué les
_madres de Jesús María?_

-Oh! Ja fa temps! Jo tinc un cosí jesuïta: el pare Tudó.

-El pare Tudó?

-Que potser el coneix?

-Conti! és el confés d'una amiga meva!

-Doncs sí: el pare Tudó va recomanar-me...

-I fa molt temps?

-Fa deu anys, ja.

-Ai, Melrosada! No es pot pensar quina alegria tinc! Cosí del pare
Tudó!

En Melrosada corregí aleshores la làmina d'en Ramonet, que no hi
havia per on agafar-la, i la tia Paulina es retirà; i, veient a la
Maria de la Mercè, que anava cap a la cuina, amb una veu molt
afectada, començà a dir-li:

-Ai! Que no ho saps? En Melrosada és un home simpatiquíssim, i
d'una família molt distingida, i molt piadós, i molt religiós: és
una persona adorable! Imagina't: és cosí del pare Tudó! La Maria
de la Mercè quedà amb la boca oberta. I aneu a saber quina idea
estranya, quina combinació meravellosa, bullia en el cervell de la
tia Paulina amb tot allò d'en Melrosada, de la dispesa, del
barret, de l'ensiam i del pare Tudó!



II

L'estiu següent els Buxareu no anaren al poblet muntanyenc on jo
vaig tenir el gust de conèixer-los. Llur residència fou una mica
més amunt de Montgat, en una torre al peu d'un turonet i a la vora
de la platja. La tia Paulina hi passà unes tres setmanes amb la
pretensió de pendre banys de mar; però quan es va veure vestida
d'aquella manera, i que l'aigua li tocava els peus, ja li agafà
por de negar-se, i es limità a romandre a la platja sota una mena
de paraigua de lona, llegint els seus autors predilectes i cridant
els nebots, que sempre veia a la boca d'un delfí o de qualsevol
bestiassa marina.

Ja s'ha dit que les relacions d'en Melrosada i els Buxareu anaven
adquirint un caràcter íntim. Els nens se l'estimaven molt, i ell
els ho aguantava tot. Abans d'abandonar Barcelona quedaren que en
Melrosada vindria a fer-los una visita; i el segon diumenge, a la
sortida de missa, s'envià una tartaneta a l'estació de Montgat
perquè anés a recollir en Melrosada.

Els nens, quan el varen veure arribar, no cabien en pell: estaven
esbojarrats i contents que no s'aguantaven; i don Gaspar per quí,
i don Gaspar per allà; li estiraven les mànigues; el dugueren a
una mena de sortidor que tenia una aixeta d'engany, i l'arruixaren
de cap a peus. Li ensenyaren una capsa on tenien marietes de
menta, i una gàbia amb quatre gafarrons de niu i un gos, i una
pell de serp, i unes plantes dissecades. Li ho volien ensenyar
tot: fins una bata de la seva mare, que els hi feia molta gràcia
perquè tenia clapes vermelles. En fi, en Melrosada va ser
sacsejat, baquetejat, estiregassat. Va suar i va patir, sempre amb
aquella dolça rialleta i aquella santa paciència que el
caracteritzaven.

Als nens els divertia l'indumentària estival d'en Melrosada: uns
pantalons de color canari i unes sabates de pell de foca, amb
aquella americaneta grisa que ja li coneixien, i una mena de
_jipijapa_ falsificat per a guardar-se del sol.

Don Gaspar complimentà tota la família, i especialment la tia
Paulina, que li contà l'estat d'aplicació dels nois, i els
dibuixos que havien fet d'una fruitera, d'una regadora i d'un
conill mort.

Arribà l'hora solemne d'anar a taula. En Melrosada no havia menjat
mai amb els Buxareu i estava lleugerament emocionat. Els nens, amb
un refinament cruel, no li treien els ulls de sobre: els feia
gràcia la manera com agafava la cullera, com es posava el tovalló,
com xarrupà la primera cullarada de sopa; els compliments que
feia, l'admiració que li produïa un entrant generós, i les
lluïsors de joia que observaren perfectament en les nines del seus
ulls quan la cambrera entrà una divina i opulentíssima plata de
crema. En Melrosada es tacà l'americana amb aquella fluïda grogor.
Això va confondre'l i va fer riure molt als nens.

Després de dinar vingué el cafè a la glorieta. En Melrosada havia
menjat bé. Una tebior pesada, i encisadora al mateix temps, li
anava amunt i avall del cos i se li deturava al païdor. El vi
havia fet els seus efectes, i el nostre home es trobava confident,
sentimental, i un diàleg amable s'inicià entre ell i la tia
Paulina.

* * *

-Aleshores tenia vint-i-cinc anys, donya Paulina. Des d'aleshores,
mai més.

-Un artista com vostè el devia sentir d'una manera tan dolça
l'amor! Quines coses devia dir! quines paraules!

-Oh pobre de mi! No ho cregui: sempre he estat d'una gran
timidesa. Quan em trobava davant d'ella se'm feia com un nus a la
gola. Li volia dir moltes coses! però les meves paraules eren tan
pobres! Demés, mai mai n'he sabut, de dir fineses.

-I com va ser que no tornà més a la casa?

-O donya Paulina! Perquè me'n varen treure. Em prohibiren que hi
tornés a posar els peus.

-Però... Melrosada!

-¿No veu que jo només tenia els pinzells, i al pare d'ella no li
convenien, aquestes coses? Jo crec que s'havien fet moltes
il·lusions sobre la meva persona; però quan es van convèncer de la
realitat...

-I vostè no la tornà a veure mai més?

-Va morir.

-Que és trista la vida!

(Amb un sotrac del balancí que manté les formes de la tia Paulina,
la tasseta de cafè ha perdut l'equilibri: unes gotes criminals han
tacat els pantalons d'en Melrosada. En Melrosada s'ha esverat: una
mirada dolorosa, molt dolorosa, ha acariciat la grogor maculada...
La tia Paulina, ha fet un ai! Un tovalló oportuníssim, impregnat
d'aigua intenta esborrar la desgràcia. Les coses han quedat en son
lloc. En Melrosada sent una fredor desagradable a la cuixa...)

-I la soledat! la soledat!

-Un s'acostuma a tot, donya Paulina. Cregui que he tingut moltes
ocasions, i sempre he dit: «-Gaspar, no t'emboliquis!»

-Vostè ha sabut resignar-se!

-I vostè no, donya Paulina?

-Melrosada, com li diré? Em sembla que sí, però.

-No és molt agradable; però... veu?... a mi, el treball, les
lliçons, el tractar tota la vida amb criatures, ja em sembla que
em dóna una certa paternitat... Demés, donya Paulina, allunyant
els perills...

-Oh! Ja ho comprenc! Melrosada, digui'm: sense religió, ¿vostè
creu que es podrien aguantar, certes coses? ¿Vostè creu que si no
hi hagués aquest esperit de sacrifici, aquesta esperança en una
vida futura...

-És clar, donya Paulina!...

-Però digui, Melrosada: vostè no es decidiria? no faria un cop de
cap?

-Vol callar, donya Paulina!...

-La seva vida solitària, aquesta absència d'una mà amorosa...

-Vol callar, donya Paulina!...

-Però que no es veuria amb cor?...

-Fa tants anys, que ja no hi penso!

La conversa s'ha anat allargant. Som a mitja tarda. Els crits de
la canalla desperten la lenta digestió d'en Melrosada. Els crits
són extraordinaris. Tots quatre entren estrepitosament dins de la
casa: reclamen a tothom. Val a dir que el que passa és meravellós.

A la branca més alta d'un eucaliptus s'hi ha posat un ocellot
fantàstic, una bèstia que parla. Els nens l'han cridat, i l'animal
ha respost com si fos una persona. La tia Paulina s'ha pensat que
potser fóra el mal esperit. En Melrosada ha perdut la color. En
Víctor ha sortit a la finestra de la seva cambra en mànigues de
camisa, ha mirat fixament protegint la vista amb el palmell de la
mà, i ha exclamat, ple de joia: -És un lloro!

Aquest esdeveniment, tan fora del vulgar, ha electritzat les
ànimes. Els nens volen agafar el lloro, costi el que costi. Tota
la família s'ha situat al peu de l'eucaliptus. L'ocell no té ganes
de moure's: sembla que s'hi trobi com el peix a l'aigua. Amb el
bec es frega les potes i les ales, i canta i crida com un
desesperat.

El petit plora perquè el lloro no vol baixar, el gran l'insulta, i
en Melrosada admira la bella coloració de l'animal. La Maria de la
Mercè diu que no li fa cap gràcia. La tia Paulina creu que aquests
animals porten mala sort. En Víctor ha cridat al jardiner, i
s'està empescant el sistema per capturar la bèstia.

Per fi al lloro li ha donat la gana de baixar a les primeres
branques. Aleshores, s'apuntala una escala al tronc de
l'eucaliptus. Però ¿qui és, el valent que hi puja? Els nens
criden: -Don Gaspar, don Gaspar, que ho farà amb més de compte!-
Els grans callen. El lloro se'ls mira amb amabilitat. Ningú es
decideix.

En Melrosada, lívid, però heroic, ha agafat el tram de l'escala.
La tia Paulina diu: -Que se li tirarà a la cara!- En Melrosada
somriu, però no les té totes. Quan el lloro veu que li busquen el
cos, llança una mena de ronc terrible i es fa enrera. En Melrosada
li posa la mà al clatell. El lloro el pica horriblement amb el seu
bec poderós, però en Melrosada defensa l'honor: agafa el lloro com
si fos un conill casolà, i el baixa satisfet, amb tota la mà plena
de sang.

Els nens deliren, salten i ballen, i emboliquen la bèstia amb un
davantal de les minyones. El lloro renega com un oriol; però,
tapat de tal faisó, ja no pot picar ningú i està completament
indefens.

Després d'aquests incidents es procedeix a ficar el lloro dins
d'una gàbia. Amb tot això ha arribat l'hora de la partida de don
Gaspar. Però qui pensa en el professor? Els nens només estan per
l'ocell. En Melrosada els ha dit adéu d'una manera molt tendra;
però la canalla no deixa de mirar el lloro.

* * *

En Melrosada va seure a la taula rodona de la seva dispesa. Ja
tots havien sopat, i sols restava el fum dels cigars i unes
quantes pallarofes d'ametlla torrada, rapa de moscatell, els
tovallons desfets, la conversa pàl·lida, un aire calent que
entrava pels balcons, el soroll dels tramvies... En Melrosada
estava una mica marejat i no tenia gens de gana: el dinar dels
Buxareu l'omplí generosament, i encara no l'havia digerit del tot.
S'empassà quatre cullerades de sopa, una tristesa de verdura, i no
volgué menjar res més. El potet del bicarbonat va fer els seus
serveis; abandonà el menjador i s'entaforà a la seva cambra.

Impossible ficar-se al llit, ni treballar, ni fer res. El bon home
agafà la clau del pis, i va sortir, carrer de Salmeron avall,
Passeig de Gràcia avall, fins a arribar a la Gran Via. Aleshores
va seure en una cadira d'aquelles que es paga deu cèntims, cargolà
una cigarreta, i s'abandonà als seus pensaments; i el passat
melodramàtic es presentà davant del seu esperit amb uns aires de
pel·lícula italiana.

Ell tenia vint-i-dos anys. Vivia amb la seva mare a la Plaça de
les Beates. A la seva mare no li agradava gens que fos pintor.
Algun cop havia repassat els seus papers, i li trobava uns ninots
que l'esglaiaven: aquelles acadèmies que dibuixava en Gaspar a la
classe de natural... Li semblava impossible, a la seva mare, que
es pogués ser bona persona fent aquelles coses: l'ànima del seu
fill no podria salvar-se de cap manera. Ell prou deia: -Però,
mare, si ja està permès! si fins el Papa, a Roma, té figures
d'aquesta mena, i ens obliguen a copiar-ho. La pobra vella no
n'entenia res, de tot allò, i sempre acabava dient: -Fes, fes,
fill meu, si aquesta és la teva vocació. Per això hem vingut, els
pares, per sacrificar-nos pels fills...

Aleshores en Melrosada somiava en París, però impossible guanyar
cap pensió: a finals de curs tenia les pitjors notes. S'havia
ficat a la barretina que tenia de ser pintor, però tots els
professors estaven convençuts que mai faria res. Els diumenges se
n'anava als afores amb els pinzells i les teles, i vinga
empastifar de verd i groc i blau; i li sortien uns cromets
tristíssims, que regalava a algun amic de la casa o els hi
comprava per quatre quartos un beneficiat de Sant Francisco molt
aficionat a la pintura.

De tant en tant duia alguna tela a can Parés, que restava en un
recó i no la mirava mai ningú, o l'adquiria un comerciant de blat
que era de Balaguer i volia regalar-la al casino de la seva ciutat
natal. Una vegada, d'amagat de la seva mare, va pintar una figura
una mica atrevida, que ell titulà _Danae_. Aquesta pintura fou el
fruit d'una primavera turbulenta, i la va vendre, a bastant bon
preu, per decorar la casa sospitosa d'una tal senyora Ignasieta.

La mare d'en Melrosada estava indignada amb ell, perquè volia que
li pintés la seva Santa per tenir-la a l'alcova. La bona dama es
deia Rufina, i en Melrosada no sabia com fer-s'ho. Després de molt
patir va trobar una estampeta francesa de Santa Rufina, i amb
aquell model produí una desgràcia de color blau i de color rosa
que fou l'admiració de tot el veïnat.

Aleshores era el temps que estava de moda la pintura històrica. En
Melrosada, que era un entusiasta d'En Guimerà i d'En Picó i
Campamar, ideà una tela monstruosa: _l'Assassinat del Príncep de
Viana_. Va exposar-la no sé on, i va tenir un gran èxit.
Actualment és a les golfes d'una casa de Granollers. Aquella tela
li proporcionà la primera classe de dibuix. Després vingueren
altres classes, i en Melrosada pogué viure decentment i ajudar la
seva mare.

Hores dolces de joventut!... les nits del taller on es recitava
_L'Atlàntida_; aquell cafè pres en companyia d'En Bonaplata, les
barbes d'En Rius i Taulet i la font màgica de l'Exposició! .En
Melrosada lluca aquestes coses, i veu en una estrella petita una
lluïssor dolorida, com si allí dalt, misteriosament, romangués
pura tota la història del seu amor.

Era una mica grasseta. No era bella, que diguem, però s'apretava
la cintura amb una gràcia divina. La veia tots els matins
acompanyant la seva mare. Ella li mostrà la seva ànima, i ell la
gronxà dins l'onada tèbia de totes les seves il·lusions. Però el
pare governava una confiteria del carrer de Sant Pere més baix, i
no estava per a artistes. Ell li deia _la Fornarina_, i ella
s'apagà com un llumet el dia de Sant Esteve. ¿De quin any? Fa ja
tant de temps! En Melrosada va anar a l'enterrament, i en
acomiadar-se del dol, no s'atreví a donar la mà al pare de la
difunta.

Després, la protecció del seu cosí jesuïta, el tractar amb
directors, rectors, prefectes, superiores i assistentes; les
impertinències dels burgesos, la dolenteria de la canalla,
l'agonia de les seves il·lusions; i la soletat, i l'anar fent la
viu-viu, i arreplegar els dinerets, i donar-se gustos de tant en
tant!

Pobre don Gaspar Melrosada, vendrellenc resignat! La natura, els
nens, el dinar dels Buxareu, les picades del lloro, la conversa de
la tia Paulina li havien remogut les entranyes. Aquestes coses mai
serien per a ell. El seu art era gris com una secretaria
d'hospital. L'adaptar-se a la sensibilitat de les monges, i a les
flors absurdes que feia copiar a la canalla, li havien aigualit el
virus revolucionari que encengué la seva joventut. La pintura li
causava una trista indiferència: ja no sentia res. Els
rossinyolets i les roses de te que pintava maquinalment sobre un
setí de color de carbassa, eren per a ell el positiu, perquè li
proporcionaven la vida.

A l'acostumar-se a viure sol, a acariciar les criatures dels
altres, i a mirar dolorosament la dona del proïsme sense tenir
esma de començar una petita aventura!...

-Però què hi fa?- pensa en Melrosada. -Què hi fa si es pot
aguantar damunt de les cames, una mica fluixes, aquest cos magre
que va fent i va tirant! ¡És tan bona de pendre, una tassa de cafè
al Suís o al Lion d'Or!... Així un s'estalvia mals de cap. Com
m'ho faria si tingués fills? Com els donaria carrera a tots? ¿Com
podria comprar tants parells de sabates i tants barrets, i la
incomoditat de la casa? Potser l'amor de la meva dona ja fóra
apagat; potser hauria vist la seva mort; potser m'hauria estat
infidel! Ara ningú em molesta, ningú em demana que comparteixi el
poquet que tinc... I, fet i fet, el poder fer el que un vol, i que
ningú es fiqui en les teves coses...

En Melrosada va pensant, i es va fent petit, petit, dintre la
closca de nou del seu dolç i trist egoisme. A l'altra banda de
passeig s'hi veuen els llums de l'Orxateria Valenciana. Dues noies
rosades s'han ficat dins d'un auto, que se'n va Passeig de Gràcia
amunt. En Melrosada les ha vistes un moment, i l'ha molestat la
pudor de la benzina.

En Melrosada decideix anar a dormir. S'ha enfilat en un imperial
de tramvia. L'imperial va ple de gent barroera. Entre les fulles
dels arbres del passeig es veuen les estrelles. En Melrosada sent
una frescor deliciosa, i s'entristeix pensant en la xafagor de la
seva cambra i els roncs d'un veí seu espiritista.



III

Era el març marçot, aquell que «tira la vella al sot i la jove si
pot». Sota un paraigua petitet, dues dames inútilment volien
lliurar-se de la pluja. Caminaven per la vorera del carrer de Casp
i acabaven de sortir de la església dels Jesuïtes. El rellotge de
Novetats marcava dos quarts de nou. Les dames venien dels
exercicis espirituals; i, encara que no sé de què tractava la
plàtica d'aquell matí, per fer bonic, suposarem que requeia sobre
la murmuració.

De sobte, una de les dues persones, sortint del to baixet de la
conversa, engegà una rialla aguda i digué:

-Que ets boja! ¿Aquest és el partit que treus dels exercicis?

L'altra dama continuà parlant baixet, sense que la immutessin ni
les rialles ni les consideracions de la seva acompanyant; i anava
tan capficada amb la conversa, que de poc no ensopega amb un ramat
de cabres.

La dama de l'escarafall era baixeta, prima, lleugera, viva i
graciosa com una merla, cuidada, pentinada, endreçadeta. Tenia
l'aspecte d'aquelles persones nervioses que es lleven molt de
matí, que estan acostumades a cridar i a tenir-ho tot a punt, que
tot el que les rodeja és més net que una plata, que són
cumplidores, que per a tothom tenen una parauleta i saben fingir
admirablement; en fi, una d'aquestes precioses barcelonines que
són una perla o un tresor.

L'altra dama, ja la coneixem prou: era la tia Paulina.

Estemordides per la pluja i la fresca, una idea atrevida i
agradosa va omplir-les d'il·lusió. Aquesta idea era una calaverada
matinal: decidiren anar a pendre xocolata a l'Orxateria
Valenciana.

Vet aquí que enfilaven pel carrer d'en Pau Clarís fins a arribar a
la Gran Via, i es deixaren caure en aquell amable establiment,
que, diguin el que vulguin, és el millor de Barcelona dintre del
seu ram. Allí les dues dames plegaren el paraigua; l'abandonaren,
juntament amb els rosaris i els llibres de devoció, en una cadira;
i, refetes de la inclemència del carrer i amb una goluderia
comprimida, demanaren dues xocolates a l'espanyola, amb ensaïmada.

-A mi no m'agrada, a la francesa: no és del nostre temps.

-Ai, sí! És massa dolç! Jo no sé acabar-m'ho.

-Doncs sí, Paulina: no sé què t'has cregut de mi...

-Isabel, no és cap disbarat, no és cap disbarat. Compta que des
del moment que te'n parlo... i ja saps que jo t'estimo, Isabel.

-Sí; però... què vols que et digui!... una persona que ni la
conec... Em ve tant de nou, tot el que em contes avui!... Mira,
Paulina: no és per a nosaltres, això.

-Però, Isabel, si ets una _polla_! No tens cap dret de parlar
d'aquesta manera, Isabel, filla meva. Et conec de tota la vida: jo
sé el que et convé.

-Et fas moltes il·lusions, Paulina...

-Oh, no ho creguis! Em penso complir amb el meu deure. Ja saps
que, com a tenir experiència, en tinc més que tu, com a conèixer
el cor, Isabel! I jo el teu cor l'endevino tan bé! sé que et fa
tanta falta, un maridet!

-No sé, no sé, Paulina: em sembla que somies.

-I calla, tonta! què tinc de somiar! Tu vols ser contemplada, vols
ser estimada. Tu no ets de les que es resignen, com jo. Tu vas
plorar molt la mort del teu Alexandre; però eres tan joveneta! No
tenies de quedar-te vídua; era un crim (Déu me perdoni!), era
massa dolorós per a tu, que et faltés el consol, l'amor, tan de
sobte!

-Sí, Paulina, sí; però Déu va voler-ho d'aquesta manera.

-I Déu no vol que et sacrifiquis més: ets jove, encara, Isabel!

-Però que t'has cregut, de mi, Paulina?

-No m'he cregut res, tonta; no m'he cregut res. Però la teva
Paulina no has d'enganyar-la. Estem soles, Isabel: em pots parlar
com al confessor. Creu-me, és per a tu; et resultarà que és el teu
marit que torna; et sentiràs tendra per a ell; semblarà que
comença de nou l'abril de la teva vida.

-Mira, Paulina: tu estàs informada del que em passà, fa ara quatre
anys, amb en Martínez, el coronel.

En Martínez va cortejar-me, m'omplí de deferències i delicadeses.
Jo t'ho confesso: en Martínez m'era simpàtic; sentia una cosa que
m'atreia cap a ell; era cavaller, distingit; no tenia fills;
encara feia goig; la vida, al seu costat, potser m'hauria estat
dolça; però un respecte, una por, un no sé què dir-te Paulina, i
la gent, i el que pensarà la gent... Vaig consultar-ho amb el
doctor Mas: fins el doctor Mas ho veia amb bons ulls. Però no
podia, Paulina; i sempre, sempre (tu ho saps), vaig refusar totes
les proposicions, i no vaig donar ni així de motiu perquè ningú
enraonés de mi. ¿I ara, Paulina, em véns amb aquestes coses?...

-I fuig! L'una cosa no té res que veure amb l'altra. En Martínez
no et convenia per res. Estava destinat a Gijón. Imagina't! Aquell
clima potser no t'hauria provat, tenies de deixar totes les
relacions d'aquí; et segrestaves, Isabel. Demés, en Martínez! un
militar! i castellà!... Un home carregat de manies! Tu t'hauries
tingut de sacrificar als seus gustos, a la seva manera de viure...

-Però, Paulina, m'era simpàtic, i potser l'hauria estimat...

-Però si el coneguessis, en Melrosada! si el coneguessis! És tan
bo, tan carinyós, tan pacient!... tracta d'una manera als nens!...
Potser Déu us beneiria. Ves a saber, Isabel: potser...

-O Paulina! Això no! Aixó...

-Però, Isabel, per Déu! no hi ha res impossible; i tu ets jove,
encara; i ell...

-No, no, Paulina! Jo no sé per què em parles d'aquestes coses!...

La xocolata estava al punt; l'ensaïmada calentona. L'últim trosset
va escurar completament la xicra de Paulina. Isabel havia finit ja
l'ensaïmada i romania una remica de xocolata al fons, que la dama
va ingerir amb una enèrgica inspiració, acariciant la xicra amb
els llavis molsudets. Després les dues dames fregaren l'índex i el
polze amb aquella misèria de paper fi que donen. La Paulina pagà
per totes dues, i sortiren, amb el paraigua estès, fent
saltironets per evadir els xifolls i amb molt de compte per a no
relliscar.

* * *

Feia molts dies que jo no havia vist els Buxareu. Aleshores al
_Cine Ideal_ hi havia un abonament de tres dijous per a no sé quin
fi benèfic. Unes parentes que tinc varen posar-me la pistola al
pit, i em feren acceptar un cartronet que em permetia l'entrada al
cinema. Com que jo no tenia cap interès a anar-hi, vaig deixar
passar els dos primers dijous; i el tercer recordo que s'esqueia
en un d'aquells dies que et mors de fàstic, i el cartronet
criminal va solucionar-me la tarda.

Al punt d'arribar al cinema tot estava gairebé ple. Per remei vaig
trobar una cadira buida, i m'adoní que seia al costat de la
Lluïseta. Passem per alt allò de la canalla que et ve amb el
paquet de confits i, si no els en compres, quedes malament; passem
per alt les tonteries que la Lluïseta i jo vàrem dir de primer
moment, els compliments, etc.; i, per aguantar el caliu de la
conversa, tinguérem de dur-hi un element exòtic a les nostres
ànimes.

La Lluïseta em digué que a la seva família passava alguna cosa
sensacional: naturalment es tractava de la tia Paulina. Aquesta
dama havia fet manifestacions públiques d'un projecte seu: el
casament d'en Melrosada.

Ens trobàvem davant d'un cas que demostrava el poder de la tia
Paulina. La tia Paulina, obeïnt purament i exclusiva a la fantasia
seva, va imposar en Melrosada a la família Buxareu. Don Gaspar
Melrosada no era res més que un professor tímid, encara. La tia
Paulina va convertir-lo en amic, i després en ésser indispensable
a la família. En Víctor Buxareu sabia perfectament tots els punts
que calçava don Gaspar, però no vacil·là a fer-lo participant de
les intimitats de la casa.

Tot fou obra de la tia Paulina. Ella, inclús, va desvirtuar-lo com
a professor i va desprestigiar els deixebles, fins a ser la classe
de dibuix una cosa que només existia de nom. I el bo és que en
Melrosada s'hi trobava divinament, entre els Buxareu; i als
Buxareu els semblava, en Melrosada, l'home més prudent i més
educat, ple de delicadeses i tresors amagats.

-És un senyor tan callat, tan discret! Fa companyia i no amoïna
mai.- Això es sentia dir cada dos per tres. Però fins aquí la tia
Paulina havia triomfat en una forma normal. Qui conegués una mica
la tia Paulina hauria vist que aquestes coses no la satisfeien
prou. Ella estava decidida a imposar als seus nebots una cosa més
complicada i més divertida: el casament de don Gaspar.

S'ha de dir que la tia Paulina ja havia alçat la llebre, i el
pobre Melrosada n'era peix, de tot el que es combinava a base de
la seva persona; però no hi feia res: la tia Paulina estava
convençuda que en aquest cas en Melrosada era l'element més fàcil
de manejar. Li havia tantejat el cor, i el cor s'havia negat.
-Millor- pensava la tia Paulina: -per alguna cosa sóc jo qui sóc.
Estaríem frescos! Que tota una Paulina Buxareu tingués
d'inquietar-se per les manifestacions del cor d'un Melrosada!
D'aquests cors se'n té el que es vol.- I tot el pla estratègic de
la tia Paulina estava perfectament pesat i meditat.

La conversa que aquella tarda de cinema vaig tenir amb la Lluïseta
tenia per tema únic el casament d'en Melrosada. A la Lluïseta li
feia l'efecte d'un títol de comèdia de màgia, però que fa riure
molt.

La tia Paulina no sabia per quins mars navegava, segons la
Lluïseta. Demés s'exposava terriblement, perquè en Víctor era molt
bona persona, però la tia Paulina anava sempre per un més difícil.

Totes aquestes coses es desprenien de les paraules de la Lluïseta,
i quan arribà a lo del _més difícil_ es ruboritzà una mica i va
parar el discurs. Després, tímidament, inicià: -¿Ja se'n recorda
del que la tia Paulina pensà de nosaltres?

Pobra tia Paulina! ¿No li sembla que es necessita veure-hi poc?...

Feia molt temps que jo no pensava en la Lluïseta. La veia de tant
en tant, i lo d'aquell estiu estava esborrat per a sempre. La
Lluïseta era, per a mi, una de tantes donzelles que hom coneix i
procura estar-hi bé, com és natural. Però jo em feia creus en
veure que aquella noia, aprofitant lo d'en Melrosada (que no tenia
cap interès per ella), aprofitant les estravagàncies de la tia
Paulina, recordava una cosa que, encara que la tia Paulina s'ho
hagués imaginat, jo no vaig donar-me mai per al·ludit, i la
Lluïseta ella mateixa demostrà finament no enterar-se de res.
Aquestes paraules de la Lluïseta van desconcertar-me, i fins em
varen indignar: és que la Lluïseta volia riure's de mi? ¿Volia
venjar un il·lusió que jo li hagués defraudat? ¿Era, purament i
simple, un acte de tonteria, d'inconsciència? Jo no ho sé, però
recordo que, amb tota la fredor possible, vaig respondre: -Com vol
dir? No l'entenc, Lluïseta. No sé a què fa referència.

Quan jo vaig acabar de dir això, s'encengueren els llums del
cinema i vaig veure que la cara de la Lluïseta s'havia tornat
bastant més vermella del que ella hauria volgut... i em digué, per
tota resposta. -¿què li deia?... estava distreta. A mi em va
semblar massa cruel insistir sobre el que acabava de passar, i
vaig fer un canvi de conversa. La Lluïseta s'anà calmant, i ens
despedírem amablement quan s'acabaren les pel·lícoles. Jo vaig dir
que un dia d'aquells aniria a pendre cafè amb els seus germans.

A la sortida del cinema vaig veure un minyó desconegut per a mi,
que s'acostava a la Lluïseta i a la senyora francesa que
l'acompanyava. Tingueren una conversa ràpida. El minyó se n'anà
cap a la plaça de Catalunya, i la Lluïseta romangué al passeig de
Gràcia, esperant, sens dubte, el tramvia que la dugués a casa
seva.

Què volia dir, tot allò? ¿Qui era, aquella persona desconeguda?...
A mi, no sé per què em semblava que les paraules que m'havia dit
la Lluïseta i aquell subjecte devien tenir alguna relació, i vaig
anar pensant; fins que, després de sopar, el meu amic T... em va
treure de dubtes.

-¿Que no saps- digué -que la Lluïseta Buxareu té novi?

Jo vaig fer una mostra d'astorament, i el meu amic continuà.

-Però ¡que és estrany, amb la intimitat que tens amb els Buxareu,
que no ho sabessis! S'ha de dir una cosa: el novi no és conegut de
la casa. És company meu de col·legi: en R... No el coneixes?...

Jo vaig respondre negativament: no el coneixia ni n'havia sentit
parlar mai. El meu amic continuà: -Sí, és cosa d'aquesta tardor. I
bé, ¿què em dius? Perquè a tu t'havia interessat molt, la
Lluïseta. Vaja! No facis el desentès.

El meu amic T... és d'una infelicitat i d'una incomprensió fora de
mida, i no tenia per què desmentir les seves afirmacions respecte
al meu _interès_. La seva important revelació dels amors de la
Lluïseta m'havia tret un pes de sobre (no gaire gros: s'ha de
confessar). Així trobava jo una explicació a les paraules de la
Lluïseta... No era atreviment ni venjança: era satisfacció, pura
satisfacció, era una manera originalíssima de fer-me saber que
tenia novi. Jo afirmo la meva estupidesa; no ho vaig compendre ni
remotament. Si li ho hagués comprès, és clar que no m'hauria
indignat ni m'hauria desconcertat, ni hauria molt menys contestat
el que vaig contestar. La torbació de la Lluïseta va ser deguda a
la manera com jo vaig interpretar les seves paraules.

Tot em sembla claríssim: és natural que ella, estimant un altre
home, es cregués amb el dret, una mica egoista, de dir-me el que
m'havia dit. Jo vaig alegrar-me que R... fos novi de la Lluïseta.
No sabia les condicions espirituals d'aquest R., però tant se
valia: estava seguríssim que la Lluïseta era feliç.

* * *

Com s'ha dit, en Melrosada no sabia res, i la tia Paulina ja havia
parlat set o vuit vegades amb la seva amiga Isabel i havia anat a
veure el pare Tudó. La tia Paulina sabia que la Lluïseta tenia
novi; però (mireu el que són les coses!) amb lo d'en Melrosada i
la vídua, no veia res, ni sentia res, ni s'interessava per res,
que no fos el negoci absurd que portava entre mans amb tanta
discreció, segons ella mateixa afirmava.

A casa d'en Víctor tothom s'en reia. Després en Víctor se'n
començà a atipar, i digué seriosament a la tia Paulina que no es
posés més en ridícul ni es fiqués allí on no la demanaven. Però la
tia Paulina en lloc de callar i ofendre's, va defensar d'una
manera tan vehement l'acte meritori que feia procurant aquell
enllaç, que seria la salvació de dues ànimes i la felicitat de
dues vides, que en Víctor no tingué altre remei que deixar-se
convèncer i dir a la tia Paulina que feia molt ben fet.

Amb qui trobava, la tia Paulina, un gust especial a dialogar sobre
el projectat matrimoni, era amb el sogre d'en Víctor. El sogre i
la tia Paulina no s'havien dit mai res, i, amb motiu d'aquestes
conspiracions matrimonials, arribaren fins a trobar-se simpàtics
mútuament. El sogre d'en Víctor era un homenet baixetó i prim amb
una barbeta blanca punxaguda i uns ulls vius. La seva
característica és que tant si era hivern com estiu sempre duia un
barret fort negre d'una moda ancestral. Se'l veia amb aquell fòtil
tenebrós que se li menjava el cap fins arran d'orella.

Aquest bon senyor havia fet de viatjant de comerç abans de les
seves hores daurades, i coneixia una pila de coses inútils i sense
cap interès, de les quaranta nou províncies d'Espanya. Aquestes
coses les retreia sempre amb gran luxe de detalls. Per exemple:
deia que a Santillana del Mar, on dugué un mostrari de botons, hi
havia una casa que era la més vella de la població i que no tenia
altra particularitat que aquesta de ser la més vella. Quan es
parlava de formatges, sempre retreia un cèlebre formatge fruït a
Cartagena, i estava una hora contant que era tan bo que se'l va
menjar tot.

Doncs a aquest cavaller, la tia Paulina li explicava les opinions
del pare Tudó i la necessitat que tenia en Melrosada de contraure
matrimoni.

-¿No ho veu que, sense una dona que li recordi les obligacions del
cristià, aquest home està perdut?

Tal argument, al sogre d'en Víctor no li feia cap efecte; perquè
ell, encara que complia perquè no fos dit, les obligacions del
cristià les desconeixia totes; però opinava que un home tan
simpàtic i tan bo com en Melrosada no era fet per viure a dispesa
ni per privar-se d'una tassa de til·la ben remenadeta, ensucrada
amb tot amor i que estigui ben bé al punt de ser engolida.

Jo, al cap de pocs dies d'haver vist la Lluïseta al cinema, em
vaig presentar a casa els Buxareu a primera hora de la tarda. Com
passava molts dies, en Melrosada s'havia quedat a dinar amb els
Buxareu. Jo vaig procurar estar a la vora de la Lluïseta i fer-li
al·lusions al seu amor. I la Lluïseta em parlà del seu novi, com
l'havia conegut, com es veien: m'ho digué tot amb una franquesa
amable. Ningú, ni la seva cunyada ni en Víctor, ni la gent que
frequentava la casa amb més assiduïtat, en sabien res, del seu
amor. I la tia Paulina ho sabia, però estava boja amb en
Melrosada. La Lluïseta era la primera vegada que parlava
confidencialment (segons ella em digué) de totes aquelles coses.

Mentre durava la nostra conversa, arribà la tia Paulina amb un
paquet a la mà. El paquet era petit. Jo vaig poder llegir _carrer
de la Boqueria_. El número de la casa es perdia entre els doblecs.
La tia Paulina en féu ofrena a en Melrosada. Era una corbata de
color cirera amb unes ratlles negres.

Tothom digué que era de molt bon gust, i ningú s'atreví a riure.
En Melrosada, consternat, manifestà que no se la sabia fer; i la
tia Paulina li digué: -Vingui, sant baró.- Li féu deixar la tassa
de cafè, li va treure un llacet escanyolit que duia al voltant del
coll, i començà a fer un nus magnífic, mentre en Melrosada, una
mica torbat, mantenia el cap en l'aire i aguantava l'alè per no
molestar la tia Paulina.



IV

-Però, senyora meva, li prometo que pica en ferro fred.

-Què ferro fred! què ferro fred!...

-Sí, Paulina: cregui'm. Jo li agraeixo molt, però no em vingui amb
aquestes coses, pobre de mí! No veu que he fet tard?

-Miri, Melrosada: si no es posa més racional m'incomodaré.

-Però escolti: per què vol que em casi, jo? A veure! ¿Per què s'ha
ficat dins del cap una cosa tan impossible?

-Impossible!...

-Sí, senyora, sí.

-Miri, Melrosada: vostè no en sap res, de tot això. Deixi'm fer a
mi...

-Però, es pensa que tinc posició?...

-Posició? Ara em surt amb lo de la posició?...

-Miri, Paulina: si és qüestió de fer broma, tota la que vulgui;
però em sembla que ja dura massa dies. Els seus nebots ho saben,
veig somriures de malícia per tot arreu; I... demés, Paulina...
cregui'm (li ho tinc de confessar): vostè em fa més mal del que es
pensa.

-Bé, s'ha acabat: no n'hi parlaré més.

-Però no s'enfadi; Paulina! Mare de Déu! Jo no vull molestar-la.
Si li ho agraeixo molt, tot el que fa per mí!

-M'ho agraeix? ¿I em ve a suposar que jo li gasto bromes?

-Miri, Paulina: li prego que no s'ofengui, però escolti'm, que ara
li parlo sincerament. Jo, pobre de mi, he dut una vida limitada,
desgraciada: m'he resignat a ser un bon celibatari; he fugit de
les dones; a poc a poquet els meus sentiments s'han assecat; la
flama de la meva joventut és morta per a sempre! I duent aquesta
vida arregladeta, sense soroll, he acabat sent una mica feliç i a
no envejar res. El meu treball agradable, el tracte amb gent
educada i de bones costums, m'ha omplert aquests cinquanta anys de
vida. Ja ho sé, que no sóc vell; que, gràcies a la meva bona
conducta... però Paulina, tingui pietat de mi: les seves bromes,
les seves paraules, m'han despertat una pila d'il·lusions mortes,
que jo no puc realitzar; m'ha fet somiar en una vellesa tranquila
al costat d'un ésser estimat. I això, Paulina, vostè ja ho veu,
que és impossible...

-Miri, Melrosada: impossible no hi ha res, per a Déu Nostre
Senyor.

-Però... Paulina: ¿què té que veure Déu Nostre Senyor amb aquestes
coses?

-No digui heretgies, Melrosada; no digui heretgies!...

-Però... escolti: ¿per què em vol fer casar amb una persona que no
conec, amb una persona que... Pobre de mi!

-Què volen dir, aquestes paraules?

-Volen dir que ¿com vol que faci, per a conquistar una dona? Què
tinc jo?

-Melrosada, vostè té una ànima d'àngel, té una noblesa que
l'honora, té uns sentiments...

-Calli, calli, Paulina!...

-Demés, Melrosada, té un cosí jesuïta.

-I quin _pito_ hi toca, el meu cosí?

-Quin _pito_ hi toca? Doncs senzillament, que jo ja l'he vist dues
vegades, i li he parlat d'aquest matrimoni...

-Però... Paulina!...

-I que és el confés de la meva amiga...

-Però... per Déu!...

-Sí, senyor, sí; és el confés de la...

-Miri, Paulina: vosté em farà tornar boig! Apiadi's de mi!... ¿Com
vol que me'n surti d'aquestes inquietuds en què vostè em fica?

-Com vol sortir-se'n? ¿que no hi soc, jo, per a ajudar-lo? si
aquestes inquietuds són la seva salvació!... Miri, Melrosada: no
es doni aquests aires de persona caiguda: Ai! ¡quina ràbia!

-Què vol que hi faci?...

-Oh! No res, no farà, si és d'aquesta manera: Melrosada, no m'ho
agrairà mai! Miri que em fa lluitar en unes condicions que no sé,
no sé com me'n sortiré. Però té sort que ha anat a caure a les
meves mans!...

-Però, Paulina, si és vostè que...

-Prou, Melrosada, prou.

-Pero... Paulina!...

-Prou, li he dit. I no se m'esveri, ¡Mare de Déu!, no se
m'esveri!...

-No! si amb vostè és inútil! He perdut la voluntat...

-Vostè m'ha de creure a mi... i res més. Aquesta tarda, a dos
quarts de sis, al bar del «Siglo»; vostè farà veure que llegeix
diaris; però vigili, eh? I quan em vegi arribar recordi
puntualment totes les meves ordres. Ho té entès?

-Ho faré per dar-li gust.

Aquesta conversa fou tinguda en el tramvia. Eren les quatre de la
tarda. Paulina Buxareu baixà al carrer de Provenza, i deixà el
pobre Melrosada més ple de dubtes que mai, més esverat que mai.
Dintre una hora i mitja alguna cosa sensacional vindrà a treure'l
d'aquella tranquil·litat migrada en què vivia. I tot, per què?
-pensava en Melrosada.- Perquè a aquesta bona senyora se li ha
ficat al cap. I ¿que no era home, en Melrosada? que no sabia
espolsar-se les mosques? Potser sí, però... El tramvia arribà al
carrer de Casp, en Melrosada digué al conductor que parés, i
ràpidament, sense veure ningú, pres de la febre, s'encaminà al
convent dels Jesuïtes.

En Melrosada pujà, suant, unes escales, fins que arribà al segon
pis. Es ficà pel corredor obscur on hi havia diverses cel·les amb
uns lletrerets enganxats a les portes que feien saber els noms
dels jesuïtes que les habitaven. Arribà davant de la cambra del
pare Tudó. Una mena de cordillet que duia una punta d'escuradents
a l'extrem servia d'indicador en un quadre on es llegien coses
així: _En la capilla, En la biblioteca, En el cuarto del P.
Rector, Fuera de casa_, etc.

En aquells moments el palet indicador no assenyalava cap
d'aquestes coses: penjava del cordill simplement; i això volia dir
que el pare Tudó es trobava en la seva cambra. En Melrosada donà
un copet a la porta, i des de dins contestaren: -En davant!

El pare Tudó era de Manresa. Devia tenir uns cinquanta anys;
llarg, prim, unes grans ulleres, uns pòmuls sortits; enraonador,
nerviós, sempre estava fredolic, estossegava i fregava de mans
contínuament.

Quan va veure el seu cosí, amb la cara riallera li cridà:
-Endavant, endavant, heretge! ¿Quins vents et porten?

-Mira, Ignasi- va fer en Melrosada, -perdona'm que et vingui a
molestar; però em passa una cosa...

-Què et passa? què et passa? Seu. Vina, sant cristià, vina.

-Escolta: tu conèixes Paulina Buxareu?

-Psè!...

-I una vídua que es diu Isabel Avellana?

-Psè!... Bones minyones, bones minyones!

-I no estàs enterat de res?

-Bé! què vols que et digui? Concreta una mica...

-Aquestes senyores t'han parlat de mi?

-Veuràs, Gaspar, veuràs. L'altre dia vingué la senyoreta Buxareu,
i em parlà de tu...

-I què?

-Gaspar, són coses que les has de tractar amb la teva consciència.
No ho sé: tu veuràs; tu diràs el que et convé.

-Mira, Ignasi: estic desesperat...

-Gaspar, un cristià no ha de dir mai aquestes coses. Que vols?
Vols un consell?

-Sí, un consell. Per això he vingut: per demanar-te consell.

-¿Tu saps ben bé què és, el sagrament del matrimoni?

-Home, em penso saber-ho. Ho suposo, vaja.

-¿Tu estàs decidit a ser un bon casat, a complir com a bon
cristià, la llei de Déu?

-Home, Ignasi, em penso que em coneixes!

-Són coses molt serioses, Gaspar; són coses molt serioses.
_Sancta, sancte tractanda_.

-Sí, sí; però aquesta tarda... aquesta tarda...

-Aquesta tarda... què? Digues, Gaspar.

-La tinc de veure, i ja...

-Però que no la coneixes?

-No!

-Però, Gaspar! ¿no la coneixes i véns a demanar-me consell?

-¿Que no t'ho ha contat tot, la senyoreta Buxareu?

-Fill meu, jo vaig deduir de les seves paraules que era cosa feta.
Jo fa tres anys que sóc el confés de la vídua Avellana: t'he de
dir que és una dona angelical; que s'està hores i hores al
confessionari contant-me històries inútils, i que no m'havia dit
res, absolutament res, d'aquest matrimoni. Però les paraules de la
senyoreta Buxareu...

-I quines són aquestes paraules?

-No t'atorrollis, Gaspar. La senyoreta Buxareu em digué que tu
havies mirat la vídua Avellana amb insistència; que la vídua
Avellana no era esquerpa als teus sentiments; que, sent jo el
confés de la vídua Avellana, procurés, amb el meu consell, que els
vostres desitjos es realitzessin santament...

-Mira, Ignasi: jo estic boig, estic malalt; no sé què em passa!...
No sé què fer. No sé si la senyoreta Buxareu és el dimoni que em
vol perdre, o és el meu àngel de la Guarda. No sé si estic
enamorat o no n'estic: aquesta vídua Avellana, que no conec, tan
aviat m'atrau d'una manera irresistible, com em sembla que no té
res que veure amb mi.

-Vaja, Gaspar, vaja: no n'hi ha per tant, no n'hi ha per tant;
calma...

-Mira: jo vaig entrar com a professor de dibuix a casa els
Buxareu... Oh! ¡Tant de bo que no hi hagués posat mai els peus!
Aquesta tia Paulina m'ha fet un desgraciat. I, per altra banda (no
ho sé, no ho sé! què vols que et digui), allí no em falta res: la
família m'estima, m'omplen d'atencions. A mi em sembla que abuso
d'ells, que no faig el paper que em pertoca. La tia Paulina s'ha
ficat dintre els meus secrets: no em deixa; m'ho fa dir tot. Jo no
sé per què s'ha entossudit a voler que jo em casi. Jo, que no tinc
un no per a ningú; que m'he deixat regalar i festejar; que
indignament he cobrat uns diners que no m'havia guanyat; que...
¡no sé què dir-te, Ignasi! Jo era un home tranquil, egoista: no
pensava ja en les dones... I ara, he canviat: ara em sembla que la
meva vida ha estat una equivocació; que hauria d'haver treballat
per una dona, per uns fills; i la idea del matrimoni encara em
tempta... Ai, Ignasi, ja ho veus! sóc un pobre home, amb la meva
falta de medis; un trist professor sense recursos. No tinc dret a
tenir aquestes pretensions de casar-me amb una vídua jove, una
dona d'una educació superior a la meva, que quan la vegi em
sentiré torbat, que no sabré què dir, i que la vida amb ella em
serà un turment; perquè jo, ja ho saps, no tinc tracte, no sé fer
certes coses, em torno vermell, sóc un desgraciat...

-Bé, no ploris, Gaspar, no ploris... Tot, tot es pot arreglar.

-Sí; però, veus?, em sembla que estic més serè; veus?, ara m'he
tret un pes de sobre... Necessitava dir-ho a tu...

-Mira, posa't tranquil: tu la veuràs, ella et veurà a tu, i Déu
farà el demés; i, si Déu vol i les coses van favorablement al
vostre matrimoni, tot això tindràs d'agrair a la senyoreta
Buxareu...

-Però tu, com a teòleg, com a persona entesa en aquestes coses, tu
creus que m'he de casar?

-Però ¿quin impediment hi ha perquè no puguis casar-te?

-¿No et sembla, Ignasi, que això... vaja, això és cosa de joves?
¿No et sembla que no hi tinc dret?

-Fill meu, això tu ho sabràs. ¿Tu et veus amb cor de fer feliç una
dona, de compartir amb ella les teves alegries i les teves penes,
de seguir aquelles lleis tan hermoses que donava Sant Pau als
Efesis?

-Sí, sí; però...

-Però què?

-La meva posició, els meus medis escassos...

-No fas un treball honrat? ¿No tens els teus estalvis, el teu
petit capital? ¿No cobres al cap del mes la teva feina? I ella
(has de comptar amb ella, també), la vídua Avellana està
arregladeta, segons tinc entès. No et faltarà el necessari per a
viure decentment.

-Així, tu m'aconselles...

-Gaspar, jo no puc aconsellar-te res: ets tu, tu, qui has de
decidir: tu i ella. Encara no us heu vist: no saps si us
agradareu, si ella consentirà. En fi, Gaspar, és una cosa llarga:
pensar, meditar, encomanar-ho a Déu... sobretot això, encomanar-ho
a Déu. Tu has rebut una educació piadosa. Jo, per part meva, les
oracions, el consell...

Quan el pare Tudó digué aquestes paraules, una campaneta donà
certs tocs especials que reclamaven la presència immediata del
pare Tudó a la porteria. El professor no volgué ser més molest:
acompanyà el pare Tudó escales avall, i en acomiadar-se, el
jesuita va donar-li quatre copets a l'esquena, dient-li
nerviosament:

-Vaja, Gaspar: tot s'arreglarà, tot s'arreglarà.

El pobre Melrosada s'havia esbravat una mica; però el que és
treure'n l'aigua clara, això, ni pensar-ho: el futur era més
tenebrós que mai.

És veritat que el seu cosí va animar-lo; però aquesta animació
produïa encara un desgavell més gran.

En Melrosada, en sortir del convent, es topà amb el mirall d'una
tenda, i s'hi va esguardar amb l'esguard més pessimista de la seva
vida. La cara, el posat, el vestit que duia, fins els ulls
vermellosos, una mica inflats per aquell plor tan sincer que
engegà davant del religiós; tot li semblava deplorable: al pobre
més ple de mals i més carregat de misèria, l'hauria pres per un
Don Joan al costat seu. I s'estava parat, amb un aire d'imbècil,
davant del mirall, sense gosar anar-se'n, sense atrevir-se a
respirar, a aixecar el cap, ni a fer un gest una mica viril.
Impossible! Impossible!- deia en Melrosada. Per fi, dos nois
atorrollats, que anaven conversant, li donaren una empenta
formidable, que de poc no el tiren a terra. En Melrosada tingué
una paraula d'ira, i se n'anà corrents allí on el duia la
fatalitat. El pobre professor recordava totes les lluites i
inquietuds de quan era jove; però allò que li passava era més fort
que tot. Arribà a la Rambla; ensopegava amb la gent; va estar a
punt que l'aixafés un tramvia. Per fi entrà al _Siglo_. No sabia
ben bé on queia el bar: ho preguntà una pila de vegades amb veu
tremolosa. Pujà i baixà escales. Unes noies que despatxaven
sabates es rigueren d'ell, i una altra de la secció de joguines el
prengué per un sàtir. Després de patir molt, anà a raure allà on
desitjava. Va agafar un diari, i es va estar a l'aguait, suant
tots els càlzers d'amargor i sentint un desig estrany, una mena
d'il·lusió infantil, i una febror que inflava les seves tristes
venes. Pobre Melrosada!

Per fi arribà el moment. La tia Paulina anava endavant, i va
fer-li l'ullet de seguida.

-Ai, Melrosada! Vostè per aquí? Quina casualitat! No es
coneixen?...

I Paulina féu la presentació.

Isabel feia una mica de goig, anava molt ben arreglada i molt
estirada, es donava uns aires de persona distingida, i parlava amb
una afectació espantosa. A en Melrosada li semblà molt més que
acceptable; i de moment, oblidant la idea pessimista que havia
format de la seva pròpia persona, li lluïren els ulls d'amable
desig, i quedà tan dolçament ridícul, tan tendrament,
cumplimentós, que la Paulina pensà -Això és peix al cove.

Isabel es mantingué en una discreta reserva, que desconcertà en
Melrosada, i de seguida una flama li encengué el rostre, i es
quedà amb la paraula a la boca. La tia Paulina s'esverà una mica;
però pensava :-Això ja sol passar, en aquests casos.- I procurà
parlar, i dir força coses, perquè en Melrosada s'anés refent a poc
a poc.

Isabel mirava en Melrosada amb un ull esquerp. La tia Paulina no
sabia ben bé si aquesta actitud de la seva amiga era menyspreu o
desig de ser conquistada i oferint la resistència convenient.

Paulina invità en Melrosada a seure a la taula d'elles. Isabel no
demostrà ni contentament ni disgust. En Melrosada tremolava
visiblement, i feia patir a Paulina cada cop que duia una cosa a
la boca. Un xic tranquil·litzat, En Melrosada parlà del temps.
Paulina lloà la bona qualitat del pernil que els servien. Isabel,
una mica més espiritual, volgué enraonar de belles arts, i digué
que ella havia pintat un paravent per regalar a una amiga seva
quan es va casar; d'això feia molt temps. I digué, demés, que
havia conegut bastant la Pepita Teixidor, encara que no li
agradava el seu estil.

En Melrosada estava encisat amb la vídua, però cada vegada s'anava
posant més trist; la veia tan lluny, tan lluny! Per un moment
s'imaginava les coses més absurdes i més doloroses. Pensava que,
si per un miracle del cel s'arribés a casar amb ella, quan el
veuria en samarreta apretaria a córrer; era impossible que aquella
dona pogués estimar-lo. De pensar en la declaració se li entelava
el cervell i els ulls li feien pampallugues. De tant en tant
Isabel li dirigia una amable rialleta; i aleshores en Melrosada
pensava: -Potser sí! potser sí!- I volia quedar una mica arrogant,
i es tirava endarrera, i se li veia la corbata, que havia cedit un
poc, i el botonet de metall ennegrit que li aguantava el coll; i
en aquells moments en Melrosada era per a fer perdre totes les
il·lusions.

El berenar aquell finí amb una conversa inaguantable. Els tres
personatges adoptaven actituds que era impossible conciliar; en
Melrosada no veia res; la tia Paulina estava satisfeta del primer
pas donat; la vídua era una esfinx.

Quan en Melrosada s'acomiadà va retenir un instant la mà d'Isabel
dins de la seva, sentí una escalfor molt intensa, com si el cor li
anés a rebentar i els ulls li saltessin de les òrbites; i
l'esquifit professor va veure la dama com s'allunyava enduent-se
les perles de la felicitat i deixant-li només una goteta
d'esperança, amargada per totes les angúnies imaginables!



V

Isabel era una dona d'aquelles a qui un marit vulgar, quasi
bestial, egoista i sense gens d'esperit va assecar-li amb uns
quants mesos de matrimoni aquella floreta dels divuit anys.

Eixuta per a sentir l'amor, s'havia encongit dins una viduesa
arreglada i honesta. Les pràctiques religioses, les regles de
societat, i sobretot el que dirà la gent, l'havien lliurada sempre
de qualsevol relliscada. Com que tenia una figureta graciosa,
procurava no descuidar el físic, i estava molt satisfeta que de
tant en tant li arribés una d'aquelles paraules que enllamineixen
les animetes femenines.

Per la situació del seu marit, fins per la seva posició econòmica,
Isabel no havia pogut fer mai el paper que hauria desitjat, ni
havia alternat mai amb la gent que fóra del seu gust. Això era
causa que sempre volgués afectar una gran distinció, sobretot
davant de les porteres i de la gent humil. Encara que no tenia
l'edat de renunciar a les roses, Isabel estava una mica passadeta
i havia perdut l'humor; però com que era una dona insensible, i no
hi veia més enllà del vestit de la temporada que li feia una
modista anònima, i s'arreglava a casa, ajudada d'una Carmeta
qualsevol; com que no tenia altres idees, ni altres preocupacions
espirituals, que el quedar bé amb la cosina tal i el fer un paper
fred a la tia fulana, i la seva felicitat consistia que li
diguessin -Quin goig que fas!- Isabel no podia queixar-se de la
vida. Demés estava convençuda que era una elegant, i parlava amb
despreci de totes les dames que anaven en automòbil,
considerant-les unes pervingudes i unes ordinàries.

Paulina, innocent i plena de bones intencions, estimava Isabel com
a la millor amiga. Isabel sentia per Paulina una absoluta
indiferència, però fingia una gran amistat, perquè Paulina estava
molt més ben relacionada que ella, i per mitjà de Paulina havia
arribat a formar part de la Junta d'alguna Gota de Llet, i havia
pogut menjar pastes (que ella sucava al te) en alguna d'aquelles
cases en què l'amo està ficat en Comanditeries i Anònimes.

Per altra banda Paulina era una desenfeinada, i ella, que també
tenia totes les feines fetes, trobava gust xerrant, retallant i
comentant.

La proposició matrimonial semblà. a Isabel una cosa absurda, no
impossible. No sentia necessitat d'estimar ningú ni de tenir un
home a la vora; però si el pretendent li hagués caigut en gràcia
potser s'hi hauria casat. En el cas del professor en Melrosada li
semblà indigne d'ella des del primer moment; però, com que Paulina
s'ho havia pres d'una manera tan seriosa, no volgué
desenganyar-la. I, en el fons de tot, una repulsió absoluta no la
sentia, tampoc: al que estava decidida, Isabel, era a no consentir
a casar-se, purament i exclusiva, per donar gust a Paulina. Aquell
senyor Melrosada li semblava una bona persona: fins no el trobà
gaire lleig; però no era per a ella: estava mancat de distinció,
no era una persona fina; i, al costat seu, no podia fer-hi un
paper que li millorés la situació present.

De totes maneres, Isabel, quan abandonà en Melrosada, no volgué
defraudar les esperances de la seva amiga: i digué que l'havia
trobat simpàtic; i aquesta sola afirmació va ser prou perquè
Paulina anés a casa dels seus nebots dient que Isabel estava
follament enamorada de don Gaspar.

Es lamentà, però, de la timidesa del professor i de la falta de
món que se li veia a cada moment. Tota la família va riure dels
fets de la tarda, i la tia Paulina estava molt indignada de la
poca serietat amb què els seus nebots es prenien coses de tanta
importància.

Don Gaspar Melrosada, quan abandonà les dues dames, anà Rambla
avall, Rambla avall, fins a arribar al monument d'en Pitarra. I
¿quina en duia de cap? Ell sabia que al carrer del Gínjol hi havia
una casa que se'n deia _La Buena Sombra_. En Melrosada vivia un
moment tràgic de la seva vida, una hora de desballestament
absolut, de revolta terrible; en la seva ànima, tot el de dalt
anava a baix, i el de baix a dalt. De primer antuvi pensà atiar al
port i caure dins d'una barcassa de carbó, a veure si es trencava
una cama o li passava un fet sensacional. A tirar-se de cap a
l'aigua no hi estava ben decidit: duia altres plans més o menys
pintorescs; i transigí amb les seves decisions extremes, acordant
el següent: entraria en un lloc de corrupció, i esperaria,
esperaria...

Tremolant i esveradíssim, va empènyer la porta del _cafè concert_.
Es sentia el polç a tot arreu del cos, i estava vermell com un
perdigot. Com que ell no hi era fet, a anar per aquestes bandes,
vacil·là, de primer moment, sense saber on es col·locaria. A les
llotges hi veia un sens fi de barrilaires, i algun vell ensopit o
potser que es divertia massa; allò no era per a ell. No s'atrevia
tampoc a seure en les cadires de primera fila: era comprometre's.
Per fi es determinà per instal·lar-se en una tauleta de cafè a la
vora de la porta d'entrada.

De moment quedà incendiat per l'escenari. Lo que hi passava era
una barreja de soroll de talons i castanyoles, i una llum
projectada sobre uns braços i un escot, i una mica d'antiqüeles, i
un bé de déu de _mantón de Manila_.

En Melrosada badà la boca i li brillaren els ulls. La dama de
l'escenari l'emocionava: i es feia la il·lusió que sentia una
febre satànica a tot el cos. Pensava en la cocaïna, en l'opi i
altres coses que havia sentit a dir, i en la mort de Petroni, tal
com la conta el _Quo Vadis_. En aquest èxtasi deliqüescent se li
presentà el cambrer, en Melrosada va mirar-lo amb un posat
completament d'idiota. El cambrer, veient que en Melrosada no
demanava res, li digué:

-Què pendrà, el senyor?

El professor no contestava res, i el cambrer insistí.

-Què pendrà, el senyor? La consumació és obligatòria.

Don Gaspar tornà al món dels vius. Aquell bon home que
l'interrogava tan servicial era un ésser vulgaríssim, i feia cara
de ser una persona excel·lent. En Melrosada guaità al seu volt i
veié vasos de cervesa, i digué que li duguessin cervesa.

La dansarina es retirà, i sortí una altra senyora més provocativa.
En Melrosada estava intrigadíssim : amb un posat de mussol mirava
l'escenari, que no podia separar-ne els ulls. Una dona vella i mal
endreçada, que tenia parentiu o relació més o menys directa amb
alguna artista, va seure a la taula del professor. Com que en
Melrosada no protestà, i a la dona va semblar-li un disbauxat de
molt bona jeia, li digué tranquilament:

-Escolta: que em convides a cafè?

En Melrosada no contestà; i quan comparegué el criat amb el doble
de cervesa, la intrusa li estirà el gec i digué:

-Tu, porta'm un cafè.

El cambrer, sense dar resposta, portà el cafè; però aleshores, al
nostre home, li passà una cosa més que desgraciada.

Molt a la seva vora bromejaven uns jovenets conegudíssims per ell.
Dos de la colla eren _lluïssos_. Tots estudiaven l'ampliació de
dret, i en Melrosada els havia donat lliçons de dibuix _in illo
tempore_.

Els nois començaren a mirar-lo i a riure, i en Melrosada se
n'adonà; i, de moment, tota la seva magnífica tragèdia se n'anà a
rodar davant de la por còmica, de l'esverament miserable, que
l'agafà, com si fos un infant que l'atrapen de dits a la sucrera.
El professor s'arronçava com un conill. Amb la sufocació que va
rebre li vingué un atac de tos que no s'acabava mai: una tos tan
forta, tan comprometedora, que tothom es girà a mirar-se'l i algú
féu: -Xit... xiiiit...

La dona que seia amb ell l'abandonà; com ofesa, i li digué, amb
aire despectiu:

-Ja em pagaràs aquest cafè.

La tos s'anà calmant; però li entrà un fred, un tremolí, una
vergonya, que es pensava de debò que es moria. Va pagar la cervesa
i el cafè, i va fugir del local, acompanyat de les rialles de
tothom.

En Melrosada continuà en el seu estat deliqüescent. En els
aparadors de les botigues s'imaginava veure-hi formes lúbriques i
horribles temptacions; les llums li cegaren la vista; el contacte
de la gent l'ofegava. Ell es creia un ésser petit, negre del carbó
de l'infern, degradat, desfet, indigne de presentar-se davant de
ningú. Els quatre estudiants li semblava, encara, que el seguien:
les llurs rialletes agudes li fiblaven a l'orella, i les sentia,
dins del cervell encès, com si fossin un airet desagradable i
agudíssim. De tant en tant es girava per mirar si de debò les
puntes dels peus persecutors li tocaven els seus talons, i en lloc
dels estudiants s'ensopegava a veure una revinguda dama o un home
trist i desolat com ell. Quan arribà a Canaletes ja li havia
passat l'emoció; la caminada i l'aire de la nit li posaren
l'enteniment en son lloc. Aleshores s'exclamà: -Què has fet,
Melrosada! On t'has ficat? Què has vist?- El pobre home no sabia
què respondre's a si mateix. Sentia com un horror de la seva pell,
dels seus ulls, de la seva boca, del seu vestit, impregnat del fum
i les olors del local; dels seus dits, que havien agafat el vas de
cervesa, aquell mateix vas on potser havia begut una donota; i com
una fúria infernal, veia al seu costat aquella desgraciada que
havia ingerit un cafè a les seves costelles.

Anava pensant, pensant, i l'horror era encara més intensa. -Què
volies fer? Què era del teu esperit?- Aleshores recordava que la
idea del suïcidi li havia esbarriat el pensament: una suor freda
tornà a apoderar-se del seu cos. El suicidi! En Melrosada sentia
una por estranya, una por de morir: potser la terra que
l'aguantava no era prou ferma sota els peus. Però no; estava ben
lluny de la mort; i es preguntava: -¿Per què, per què, tot això?-
Aleshores veia el d'abans: l'estona del bar, les mirades de la
vídua, el que ell havia dit, el que havia fet, el seu torbament,
la seva falta de gràcia... No s'imaginava com d'una cosa n'havia
vingut l'altra: era tan absurd, tot el que li succeïa aquella
tarda!

I, en mig de totes les coses tèrboles (des de la conversa del
tramvia, des del diàleg amb el seu cosí, fins a les rialletes dels
estudiants), en Melrosada veia la figura de la Isabel.

El seu petit cervell incomprensiu, la seva mica de sensibilitat
eixarreïda, feien el màxim esforç i donaven tot el que de si els
era permès donar. El pensament d'en Melrosada era tot per a la
vídua: procurava recordar detalladament els cops de cap, les
girades d'ulls, els sospirs, les paraules, la manera d'agafar el
ganivet, la forma de mastegar, la gràcia a eixugar-se els llavis,
el límit d'enfonsament del capell, les clapetes de polvos de la
cara, la mica de pèl moixí, la posició exacta de les dents; tot
allò que en aquells moments en Melrosada (o sàtir deliciós!)
hauria omplert de besos. Però no: ell no n'era digne! Com a
contrast de la vídua, es veia ell, es recordava amb tots els pèls
i senyals, i encara es feia més petit i més ridícul davant
d'aquella dona fatal que es posava en mig del camí de la seva
vida.

O Isabel! Perla amarga, diamant inassolible, lliri que tremoles en
el cim del penyal esquerp! En Melrosada et guaita com una trista
tortuga aclaparada per la closca de la seva indignitat i la seva
timidesa!

En Melrosada sentia un goig a patir, a torturar-se per ella, a
fer-se il·lusions que el trasbalsava _una cosa_ que no volia
anomenar per por; en Melrosada s'engrescava amb aquestes idees de
pensar que ell, ell, en Gaspar Melrosada, podia fruir aquest
sentiment que dóna esgarrifances delicioses i omple la sang de la
més dolça angúnia. Ell, l'home tímid, l'home gris, estava en
possessió del que és etern com la divinitat que mou el sol i les
estrelles!

Amb aquesta tamborinada de pensaments, el professor de dibuix.
assolí un tramvia de Gràcia-Rambles, i va seure, arraulit i
capficat, a la vora de una dolça velleta que duia un gran ram de
flors. I les idees d'en Melrosada eren encara més roses, més
blaves, més malves i més perles, i el perfum i la frescor del ram
l'anaven enterbolint deliciosament. Ja no pensava en la negror del
cafè concert, en els absurds esdeveniments i el desig de tràgica
disbauxa: era la vídua primeta, lleugera, endreçada i polida, que
el tenia tot feble i tot tremoladís com una gelatina.

Arribà a la dispesa, i fou rebut pel seu amic i confident, un
empleat del Municipi. que es deia Salvador Puntí i era
espiritista. En Salvador Puntí, celibatari, escardalenc, tenia la
cambra al costat de la d'en Melrosada. Com que eren els vells de
la casa, els lligava una encisadora amistat, i tots els diumenges
anaven a pendre cafè. En Salvador Punti va veure signes, en el
rostre d'en Melrosada, que demostraven una interna excitació; i,
mentre posaven les estovalles i tothom feia senyals de gana, en
Melrosada dugué el seu amic a un recó del menjadoret, i, sota una
Venus de guix, pronuncià aquestes paraules:

-Puntí, estic enamorat!...

* * *

Eren quarts de deu de la nit. Paulina estava a les acaballes del
seu modest sopar. Sola en el menjador, s'entretenia paladajant,
amb veritable golafreria, unes miques de formatge d'Holanda que
havia tallat curosament amb el ganivet de postres.

La minyona estava capficada perquè aquella nit Paulina no li havia
dit res: ni s'havia interessat pel preu dels ous, ni l'havia
torturada a preguntes. Paulina restava silenciosa, amb un aire de
satisfacció, com si un vol d'angelets invisibles li anessin a fer
petons al sotabarbes i a la nuca.

Després que va plegar el tovalló i va engolir un glopet d'aigua,
sense dir res es retirà a la seva cambra. Aquella nit tenia de
llegir encara la _Lectura Dominical_. Intentà la lectura, però no
es feia càrrec de res: s'empassava les lletres maquinalment sense
copsar-ne el sentit. Va plegar la revista, i va abandonar-se en el
sofà on feia les migdiades.

Paulina Buxareu, encara que seguríssima del seu èxit, no hi
acabava de veure clar, en tot allò que duia entre mans. Si no
perquè hauria estat una cosa poc convenient, Paulina va desitjar
una sentada amb el professor, per canviar impressions i esbrinar
l'efecte que la vídua havia produït en l'ànima de don Gaspar. Però
no, no podia ser: aquelles hores de la nit, i ella sola! No, no:
de cap manera. Paulina va resignar-se, i procurà aguantar la seva
impaciència.

La seva manera d'apreciar el cas de la vídua i el professor era
ben absurda. Un dia, perquè sí, sense motiu que ho justifiqués, li
passà pel cap que en Melrosada i la Isabel havien de contraure
matrimoni. Això semblarà fantàstic al lector, però Paulina Buxareu
era d'aquella manera: totes les idees que tenia sobre les coses, i
tots els pensaments que presidien les seves accions, eren nats
sense raó ni motiu de cap mena. Paulina Buxareu vivia fora de la
vida, completament externa a la realitat, encara que aparentment
semblava una bona burgesa, una dona que obra d'una manera
determinada, segons la seva educació, la seva qualitat mental, els
prejudicis i el corrent de la vida que se l'emporta. Encara que
els que la coneguessin superficialment creguessin que Paulina era
així, el fet cert i positiu és que Paulina, mai, mai de la vida va
obrar com una dona relativament equilibrada.

És que Paulina tenia una fantasia de baixa qualitat, però una
fantasia prodigiosa. Tota la literatura que s'havia empassat li
feia més mal que una pedregada seca; i la seva pietat
profundíssima, la seva religió gairebé fisiològica, l'havien
guardada no poques vegades. Perquè Paulina, llegís el que llegís,
o sentís contar el que sentís contar, mai, mai es veia externa del
tot al que li entrava pels ulls i per les orelles. Com que era poc
comprensiva o comprenia malament, fins les tonteries desgraciades
dels seus autors predilectes es feien més desgraciades encara en
el cervell de Paulina. A tota aquesta manera de ser s'hi ajuntava
un aplom esgarrifós, una fe absoluta en la seva superioritat sobre
les altres dones, i un do de proselitisme per a imposar tots el
seus acudits.

Un temps, quan es creia apta per a les grans passions i els actes
sublims, volgué assajar sobre la seva pròpia persona, sense mirar
les conseqüencies del que es proposava fer. Després, quan es donà
aires de dona reposada, i lliure de les tempestats espirituals,
volgué fer servir la gent que la rodejava per forjar novel·les
vives amb la sang i amb l'ànima del pròxim.

No vol dir que la tia Paulina fos una dona perillosa: duia, com
s'ha vist ja, tots els seus trucs pintats a la cara; però Déu ha
posat en el món éssers com en Gaspar Melrosada perquè les ties
Paulines, amb la més bona intenció, en facin víctimes expiatòries.

Ella havia llegit algun idil·li entre un celibatari i una vídua;
ella sabia que els homes que viuen solters es tornen egoistes i
escèptics, i que llur mort és com la dels pardals sota la neu.
L'aspecte teatral que oferia per a ella el casament d'en Melrosada
i la Isabel, i la simpatia que li havia inspirat el professor,
juntament amb el desig de fer-li la felicitat, foren els elements
que engendraren la idea monstruosa. Paulina no pensà ni un sol
minut en les qualitats de l'un ni de l'altre, ni la inquietà per
un moment llur psicologia, perquè, per a Paulina Buxareu, les
ànimes de la vídua i en Melrosada no eren precisament les vives i
veritables que informaven llurs cossos, sinó que eren unes ànimes
completament falses, que havia creat la imaginació de Paulina; i
en Melrosada no era el professor tímid que viu a dispesa, i la
vídua no era aquella Isabel banal i egoista, sinó que eren dos
éssers humans que no tenien res que veure amb la realitat i vivien
solament en el cervell de Paulina Buxareu.

Un cop se li acudí la idea de aquest casament, ja no va tornar a
meditar-hi; el que ella havia pensat era una cosa definitiva i
havia de succeir, perquè era bo, just, natural, per a ella; i
aleshores totes les seves forces tenien d'anar encaminades a
assolir-ho. No hi feia res, que topés amb dificultats terribles;
no l'esverava el ridícul ni la por d'un fracàs: ella estava
seguríssima que complia amb el seu deure.

Vet aquí per què aquella nit la nostra adorable Paulina rumiava i
pensava i estava una mica intranquila. S'havia donat el primer
pas: el decisiu, potser. Ella estava seguríssima que Isabel no hi
venia malament. En Melrosada era una incògnita; però Paulina també
estava segura que de la voluntat del professor ella podia fer-ne
el que volgués.

Quan la Paulina va jeure embolicada amb tots els atuells i
abrigalls del seu llit; quan reposava dolçament dins la castíssima
camisa de dormir, amb els cabells collits per una còfia nocturna;
després que hagué promès cinc pessetes a Sant Josep de la Muntanya
si tot allò sortia del gust d'ella; la nostra Paulina, ja una mica
ensonyada, es lliurà als més optimistes pensaments. S'imaginà la
llar dels seus amics. Ella hi anava de visita. Isabel li besava
les galtes amb emoció. En Melrosada li oprimia la mà efusivament.
Ella seia a la voreta del foc. En Melrosada parlava de pintura;
tossia una mica; deia que estava constipat. La seva muller se
n'anava un instant per dur-li una tassa de te. Aleshores en
Melrosada li deia confidencialment:

-Paulina: sóc feliç!

Després tornava Isabel. Es posaven a parlar totes dues. Parlaven
de llurs coses: de vestits, de visites, de com es posava car el
servei, de l'excel·lència del conill amb pèsols; i després,
després, més baixet, Isabel, a cau d'orella, li deia aquestes
paraules:

-Paulina: saps?... Em sembla que sí! em sembla que sí!... Ahir
vàrem anar a casa el metge...

I Paulina li besava les galtes, on lluïa una llàgrima d'emoció i
pensava fer una gorreta ben bufona amb unes puntes i uns llacets
de seda.

I Paulina Buxareu, que pensava aquestes coses tan belles, es sentí
vençuda per la son, i començà una tanda de roncs tènues,
discretíssims, virginals.



VI

Isabel havia vist tres o quatre vegades en Melrosada, i el
comentari que feia sempre a la seva amiga era aquest:

-Però, Paulina, si és tan tímid!

En Melrosada anava a aconsolar-se, amb la tia Paulina, de
l'esverament i del tremolor que li produïa la seva enamorada.

-Estic foll! estic foll! Me l'estimo...

I Paulina contestava sempre:

-Doncs què espera, home!

Paulina estava satisfeta, contenta de la seva obra. Veia amb
fruïció les reformes que en Melrosada havia fet en el seu vestit,
en el pentinat, en un cert aire arrogant que es donava: en
Melrosada, en pocs dies, havia millorat moltíssim; però estava com
avergonyit davant de la família Buxareu. No cal dir que les
classes de dibuix s'havien acabat feia temps i el professor només
hi anava de tant en tant a fer visita. En Víctor, que al principi
esbroncà la seva tia, acabà per inhibir-se, i fins prohibí a la
canalla que fessin broma de l'antic professor. Cada vegada que
parlava amb ell es trobava cohibit, perquè el pobre don Gaspar,
encara que dissimulés, era massa ingenu i no tenia recursos per
amagar l'estat de la seva ànima.

Les entrevistes amb la vídua es feien en el bar del «Siglo»; però
la tia Paulina ja se n'havia empescat una de més seriosa en el seu
propi domicili. Aprofitant la diada del seu sant, per exemple, una
tarda de petita reunió, per a veure si donava una empenta a don
Gaspar i l'home es decidia a declarar-se.

Isabel, que havia començat l'aventura de per riure, estava també
una mica esverada davant de l'assiduïtat del professor. Perquè
Isabel es deia: -Aquest home se'm declararà. I què faig
aleshores?- És positiu que en Melrosada no li feia gens de gràcia:
li semblava impossible poder-lo estimar. I, si venia el moment de
la declaració, què? Li donaria una carbassa rodona. I aleshores la
seva amiga es faria càrrec de la comèdia jugada. ¿S'evadiria sense
negar res ni prometre res? Demanaria temps per a pensar-s'hi? Li
diria que sí des del primer moment?

Aquesta darrera pregunta l'omplia d'angúnia. No, de cap manera:
¿Què faria, ella, casada amb aquell home? És clar que ell
l'estimaria, la contemplaria; però qui era, ell? Un professor de
dibuix, un home humil, que estava arregladet, sí, però que no
podia satisfer de cap manera les seves ambicions.

Isabel havia decidit, ja feia temps, una norma de vida. Ella no
tenia més enllà de trenta vuit anys, i els duia molt ben
portadets. La seva persona era cotitzable, encara que fos per una
petita quantitat, i estava resolta a no oferir-se en el mercat
matrimonial si ella no sortia guanyant-hi amb escreix; i el pobre
Melrosada, per bona persona que fos, no li oferia pas aquest
guany. I per tan poca cosa Isabel no volia provar, de cap manera,
una aventura matrimonial d'on potser sortiria amb les mans al cap.

Però, malgrat aquesta resolució, Isabel dubtava i patia. La seva
amiga s'havia fet ja una falsa il·lusió. Aquesta il·lusió anava
creixent a mesura que passaven els dies, i Isabel no tenia cor per
a treure-la-hi d'un cop, per a dir-li que ella no estimava gens
don Gaspar, i que tot el que fes Paulina i el professor era
completament inútil.

Isabel era hipòcrita i covarda, i estava segura que Paulina no li
perdonaria aquest engany. Li feia por de perdre una amiga com
aquella, i li feia por, també, que vingués el moment terrible de
decidir-se. I, en mig d'aquestes pors, sentia una mena de
confiança en si mateixa: esperava que arribés algun esdeveniment,
una cosa que justifiqués el seu refús, de manera que en Melrosada
fos carbassejat i Paulina restés convençuda.

Els companys de dispesa d'en Melrosada notaren tot un canvi en el
professor; però ell estava reservadíssim, i només a en Salvador
Puntí feia les revelacions necessàries.

Les minyones de la casa en patiren les conseqüencies d'aquell
canvi; perquè en Melrosada, home descuidat i pacífic, va tornar-se
exigent de mala manera i cada dia cridava dues hores si no li
havien enllustrat bé les sabates o no li havien cosit un botó dels
pantalons en la forma que encomanà la nit anterior; es feia
raspallar els vestits dues vegades el dia; i la minyona que li
arreglava la cambra notà amb estupefacció que en Melrosada havia
adquirit un raspallet de les dents i una mena de pasta que feia
olor de menta. Tot això es comentà a la cuina, i les dones deduïen
que el cast i innocent Melrosada tenia algun trafegot de
faldilles.

En Salvador Puntí era el digne company d'en Melrosada; i, més que
el seu parent jesuïta i més que ningú, podia inspirar confiança al
professor enamorat.

En Salvador Puntí era un espiritista serè i convençut.
Anticlerical terrible, no se li escapava, però, cap paraula
despectiva ni cap protesta contra els capellans: molt al contrari,
a la dispesa hi havia dos clergues, i ell els tractava amb el més
gran respecte i amabilitat.

Segur de posseir la veritable doctrina, era condescendent amb
tothom i no es ficava amb ningú; i, si algun cop li feien broma de
les seves conviccions especials, somreia serenament, i en el fons
de la seva ànima perdonava l'indiscret.

De jovenet havia estimat amb passió una cosidora eixelebrada. Un
dia va veure que la cosidora li era infidel: en Puntí va
resignar-se. I quan, després de molt temps, la malvestat va
oprimir aquella dona, ell va donar-li participació en els seus
estalvis; participació que encara continuava oferint amb veritable
filantropia.

Després d'aquest desengany, havia estat cast i no havia pensat mai
en el matrimoni. Complia estrictament els seus deures d'empleat
municipal, i no tenia altres vicis que pendre cafè els diumenges,
anar a veure melodrames al Paral·lel, i, com a grans
extraordinaris, dinar al Petit Pelayo i sentir l'òpera des del
quint pis del Liceu.

Un cop la setmana, sortia misteriosament després de sopar, i no
deia mai on encaminava els seus passos; encara que dos estudiants
de Balaguer, que feien la carrera de medicina, descobriren que en
Salvador Puntí anava a una sessió d'espiritisme o a _fer el bé_,
com diuen els iniciats.

En Puntí era un home convençut de la seva valor limitada, i ho
fiava tot a la misericòrdia divina. Mai promovia cap discussió, ni
contradeia els seus companys, ni afirmava res amb aplom. Comprenia
fins a quin punt la gent estava distanciada de la seva manera de
pensar i de sentir. Algun cop inicià converses de proselitisme amb
en Melrosada; però veia clarament que el professor no hi volia
saber res, amb els esperits.

Però aquella situació en que es trobava don Gaspar l'havia tret
del seu estat de fredor i d'equilibri mesquí: davant de les coses
del món, es veia desconcertat, i admirava el seu company de
dispesa, el qual trobava un sentit a la vida i tenia resolt el
problema futur. En Melrosada, com un malalt que prova tots els
remeis, sense saber quin li donarà la salut, es lliurà, aquells
dies, al diàleg confidencial amb en Salvador Puntí, i li féu
confessió plenària. En Puntí no creia en aquell amor. Opinava que,
en el cos d'en Melrosada, un esperit lúbric hi havia fet de les
seves: calia que en Melrosada s'humiliés i es purifiqués, i fes
esforços per desfer-se d'aquell esperit que el dominava.

Al professor li semblava una mica absurd, tot allò: no s'ho
acabava de creure; i en Puntí, amb veu amarga, li deia sempre:

-Melrosada, faltant-li la fe són inútils les meves paraules; la fe
és essencial.

En Melrosada vacil·là i dubtà fins al punt que tot allò que li
deia en Salvador Puntí li produïa un cert esverament.

En Salvador Puntí intensificà les seves prèdiques; i en Melrosada,
que ja no es veia del tot extern a aquell món misteriós on vivia
el seu amic, sol·licità l'iniciament, i en Puntí, molt satisfet,
li va prometre que el duria a una sessió, on es faria perfecte
càrrec i quedaria convençut de tot allò que li semblava
impossible.

Una nit anaren al lloc del misteri. Era un entresol miserable del
carrer de Mendizàbal. En aquell entresol hi vivia una certa dama
ex-amiga d'un aristòcrata. Els dos visitants trucaren a la porta i
penetraren immediatament al menjador; un menjador petit on hi
havia una vintena de persones segudes al volt de la taula. En
Melrosada fou presentat a la mestressa. Era una dona d'uns
cinquanta anys, passada, pintada, vestida amb una bata de seda
violeta, trofeu d'antigues grandeses, però que aleshores tenia les
puntes estripades i la color beguda. Aquesta dona els rebé amb
gran amabilitat, i els oferí dues cadires. La concurrència era
tota d'aspecte humil i deplorable: dones que venien de qui sap a
on amb la canalla que se'ls adormia a la falda; algun noiet
dependent de drogueria; algunes modistetes que anaven amb el pare
i la mare i tota la família; i en un recó es distingia, pel seu
aspecte encara més humil, un obrer monstruós com un goril·la, amb
les espatlles de descarregador del moll i una alçària de Sant Pau,
que anava amb samarreta i pantalons de vellut. En Melrosada i en
Puntí cridaven l'atenció per llur aire de senyors; i el professor
es meravellà de la manera com tota aquella gent tractava el seu
amic, i de la germanor que presidia aquell acte.

Al moment que arribaren, un mèdium feia admirables revelacions.
Era, el tal subjecte, un xicot prim, fadrí llauner, que es sentia
posseït feia dues hores, i encara no havia acabat la feina.

Es posava a gesticular en mig dels concurrents, cloïa els ulls, i
feia unes aspiracions estranyes amb el nas, com si volgués ensumar
rapè; i de sobte deia que la república era un fet, i es passava
els dits per la barba afaitada, i aleshores, un home gras i
vermell que se'l mirava amb uns ulls com unes taronges, deia, tot
convençut:

-És en Ruiz Zorrilla!

Després del seu discurs republicà, el fadrí mèdium obria els ulls,
i els tornava a tancar de seguida. Es posava una mà damunt del
pit, i l'altra mà, amb el puny clos, la col·locava damunt dels
ronyons; aixecava el cap amb arrogància, i deia:

-_Voto a cien mil bombas!_

Aleshores el subjecte gras i vermell aclaria el personatge, i
insinuava, tímidament:

-És en Napoleó!

En Melrosada, encara que no creia res de tot allò, s'estava quiet
com un pollet, i per res del món s'hauria atrevit a parlar, ni a
riure's del que veia.

Per fi aquell xicot extraordinari s'assegué, demostrant una fatiga
enorme. La mestressa de la casa li dugué un vas d'aigua, i va
dir-li, maternalment:

-No s'_entregui_ més: per avui ja n'hi ha prou.

I el xicot, quan sentí aquestes paraules, s'embolicà el coll amb
una bufanda, s'enfonsà la gorra, i fugí cap a la porta sense dir
res.

Tot allò, a judici d'en Melrosada, era bastant especial. En
Salvador Puntí, completament oblidat del seu amic, s'entretenia
llegint les revelacions més importants que havien fet aquells dies
els esperits, i que la mestressa tenia copiades a màquina.

No tardà gaire a arribar una dama menuda, embolicada amb una
manteleta de pells de conill i una mantellina tronada. Tenia el
nas com un cigró, uns ulls petits i lluents, i un aspecte de mala
persona.

Aquella dona era una professional de l'espiritisme, i estava molt
carregada d'orgues. Tots la saludaren amb respecte. La mestressa
va dur-li una botella de vi i un vas; i, després de fer beguda, la
dama de les pells de conill començà un discurs sense cap ni peus,
amb una veueta de nas ensopidora. Deia un grapat d'heretgies
imponderables i tothom assentia amb el cap sense entendre'n un
borrall perquè aquella bona dona no sabia què s'empescava.

Després del seu discurs preparatori vingué una oració per a
il·luminar les ànimes i allunyar els mals esperits. La mestressa
recomanà als presents que es concentressin, i tots acotaren el cap
i es posaren la mà al front; i de seguida la dama del discurs
inicià una mena d'atacs de nervis,i, sense gaire esforç, es trobà
posseïda per l'esperit d'un carreter de Teruel completament poca
solta. La mestressa i en Salvador Puntí tractaren de convèncer
l'aragonès incorrecte, que se'n va anar aviat, després de fer
constar els desigs que tenia de pegar a la seva dona.

De l'altre cantó de la cambra s'oïren uns sospirs i uns bufecs, i
ja n'hi va haver una altra de posseïda. Era una noia vinguda de la
Barceloneta, molt blanca i rossa, amb la cara enfarinada i sense
gens d'expressió. Duia un collaret de perles falses, i la pobreta
feia un posat de passar molta gana. Es sentí trasbalsada per una
ànima deshonesta, una mena de cortesana del carrer de Trentaclaus
que deia veritables inconveniències. Costà moltes penes el
posar-la a to; i, pronunciant les oracions reglamentàries, la
varen fer fugir més que de pressa.

Quan encara no se n'havia anat aquella larva pertorbadora, dues
noies més començaren a bufar i a estremir-se, i vinga esperits i
esperits, que la pobra mestressa ja no s'hi entenia; i, en mig del
desori, aquell home gras i vermell es posà a plorar i a grinyolar,
i una _indivídua_ que tenia al costat, que era la seva pròpia
muller, començà a bufar-li els ulls i a ventar-li el front.

El pobre home no volia ser posseït, de cap manera, i els dimonis
el violentaven.

Gràcies al buf poderós de la seva dona, els esperits el deixaren
en pau; aleshores l'obrer gegantí començà a roncar com un lleó, i
a posar els ulls en blanc, i a tremolar d'una manera espantosa.
Una de les noies posseïdes, amb l'aspecte de somnàmbula, anà al
seu encontre i s'agafaren les mans, i el tremolí era cada vegada
més intens i més esfereïdor. Els roncs del bastaix i els gemecs de
la noia arribaren a capficar en Melrosada, que ja es penedia
d'haver vingut i tenia por que d'un moment a l'altre seria posseït
per algun tarambana.

La dona del nas de cigró començà a ventar el front de l'obrer, i
declarà que estava pres de l'esperit d'un frare dolent que era
molt orgullós i no podia parlar, i que la noia que l'agafava de
les mans estava posseïda per un altre dimoni també dolent i
orgullós. I el més trist és que aquells esperits no volien
anar-se'n de cap manera.

Aquest espectacle grotesc i esgarrifós durà fins a la una de la
matinada ultra les oracions i les accions de gràcies. La
concurrència se n'anà dolçament, com si sortissin d'una funció de
puxinel·lis. La mestressa pregà als visitants que no descuidessin
aquelles pràctiques i no deixessin de venir les nits següents.

En Salvador Puntí i en Melrosada caminaven agafats del braç. En
Melrosada estava intrigat i esverat per tot allò, i no gosava
obrir la boca; i en Salvador Puntí, després d'un llarg silenci,
digué aquestes paraules al seu amic:

-Vostè ha vist, Melrosada: són gent humil, i sense cultura; però
tenen fe, i Déu estima els pobres i les ànimes senzilles. Els
miracles mai són provocats pels orgullosos.

L'obra que avui hem fet és una obra piadosa, una bona obra de
caritat. Ha de saber, amic meu, que les ànimes dels morts volen
per l'espai, sense que es coneguin a si mateixes, amb tots els
defectes i vicis que tingueren en vida; i aquest és el seu
purgatori fins que Déu els dóna el coneixement de la veritable
llum i assoleixen aleshores la felicitat eterna. Aquestes ànimes,
que purguen encara en la ignorància de la veritat, es serveixen
d'un cos viu per a manifestar-se. El mèdium és l'instrument de què
es valen per a parlar als vius i per a confessar la seva
desgràcia; i aleshores les nostres oracions i els nostres consells
les ajuden a cercar la llum, a humiliar-se i que puguin conèixer
la seva naturalesa d'esperits.

L'obra d'ensenyament és la que hem celebrat avui. Nosaltres hem de
procurar fer el bé a les ànimes del purgatori i conduir totes les
nostres accions pel camí recte, perquè després de la mort el
nostre esperit no fugi com el d'aquests desgraciats.

-Li confesso, Puntí, que tot això és extraordinari- contestà en
Melrosada; -però també dec dir-li que no em soluciona res, que no
hi veig clar en lo que pugui referir-se al meu amor.

-Veurà, Melrosada: no totes les ànimes es manifesten clarament.
Aquell pobre obrer de l'atac epilèptic, fa vint anys que el domina
un esperit i no vol abandonar, de cap manera, el seu cos, i només
en circumstàncies de gran concentració l'esperit es manifesta a la
intel·ligència dels altres, però no pot parlar mai. Algun mal amic
que vostè ha tingut a la vida, alguna persona morta a qui vostè
agravià involuntàriament, es venja en aquesta forma: fent-li
creure que vostè sent una passió per una dona, donant-li les
inquietuds i les vacil·lacions que ara el dominen.

-Li confesso, Puntí, que tot això no m'acaba de convèncer. Em
sembla que el meu enamorament serà tan fora de lloc com vulgui,
però els esperits dels morts no hi tenen res que veure.

-Vostè podrà opinar així, però el que jo li he dit és la pura
veritat. No em ve de nou la seva poca fe: necessita altres
experiències; però cregui'm, Melrosada, humiliïs...

Aquella nit el professor rebé una gran decepció: el seu company no
li podia aclarir l'estat de la seva ànima. No, no: de cap manera.
Havia patit terriblement: aquell espectacle del carrer de
Mendizàbal l'esborronava com l'escena del cafè concert. Mal per
mal, preferia la conversa del seu cosí jesuïta o els panorames
optimistes de la tia Paulina.

Des d'aleshores comprengué que entre en Salvador Puntí i ell hi
havia un abisme espantós. Com podia ser veritat, aquella teoria
absurda? No era cap mal esperit, el que el dominava: era el cos
eixerit de la vídua, la seva conversa, les seves mans fines i les
seves ungles acurades. Oh! aquelles mans!

El que no comprenia en Melrosada era per què el seu instint no
s'havia despertat fins aleshores; com havia passat tota una vida
sense pensar en la necessitat absoluta de cercar una dona honrada
que l'estimés. I la por era sempre la mateixa: creure que potser
havia fet tard, que era ja impossible que ell enamorés ningú.

En Melrosada feia anys que menava una vida absolutament casta, i
una idea terrible li perforava el cervell com un filaberquí. Es
ruboritzava de confessar-s'ho a sí mateix; però era una cosa
essencial, una cosa imprescindible, per a assolir el que
desitjava.

Aquesta temor tan íntima no s'atreví a manifestar-la a ningú: fins
es donava vergonya de consultar-ho a cap metge. En Melrosada era
excessivament pudorós; però la seva por era excessivament
inquietant. Aquella nit de l'espiritisme, quan en Melrosada
abandonà el seu amic, es sentí més que mai dominat pel dubte
corsecador. Es tancà a la seva cambra, i li vingué una idea
ardida, veritablement impròpia d'ell. No volia viure més amb
aquella intranquil·litat: decidí que l'endemà, a la caiguda de la
tarda, faria la prova. Organitzà tot un programa: aniria a tal
banda, beuria una mica, procuraria perdre el seny, i després...
després... Quan pensà en lo de després en Melrosada s'esverà més
que mai. Oh, no! De cap manera! No podia fer-ho, no havia de
fer-ho: el seu amor l'en guardaria! ¿Ell, cometre semblant
indignitat? Ni que fos a fi de bé.

En Melrosada sentí unes esgarrifances de fred espantoses, i, sense
saber com, els ulls se li ompliren de llàgrimes; i, tremolant,
agafà la seva camisa de dormir i l'apretà contra el pit com si fos
un lliri puríssim.



VII

Som al jardí dels Buxareu. Fa un solet deliciós, i la família
acaba de dinar. La tia Paulina ha estat invitada. Truquen a la
porta del carrer, i apareix, al cap de pocs segons, l'ex-professor
de dibuix a interrompre les digestions.

La tia Paulina s'està preparant per fer el salt del tigre, vull
dir, per precipitar la declaració d'en Melrosada. Fa una pila de
dies que ja té encarregats els melindros.

En Melrosada va endreçadet i polit, però la tia Paulina ha reparat
una cosa que li clava una espina al cor: quan en Melrosada ha fet
ús d'un seient de palla i ha posat una cama damunt de l'altra,
impúdicament uns calçotets de tela gruixuda han tret el nas sota
els pantalons i han manifestat unes vetes indecoroses, renyides
amb l'elegància més elemental. La tia Paulina esguarda el fragment
d'indumentària interior amb un esglai progressiu. ¿Com, ella, tan
observadora, no se'n havia adonat abans, d'aquell detallet
imperdonable?

¿Com, en Melrosada, volia empendre l'arriscada prova d'enamorar la
Isabel sense fer-se càrrec de la impropietat d'aquella peça
arcaica?

La tia Paulina estava tan nerviosa, que els inofensius calçotets
li semblaven un obstacle invencible, una mena de falange
macedònica, que sortia brutalment a disputar-li la victòria. En
Melrosada era absent a les angúnies de la tia Paulina: ell duia
aquells calçotets perquè no li havien ensenyat a dur-ne d'altres;
i es lligava, les vetes d'aquella manera, quasi arran del cuiro de
la bota, perquè tota la vida se les havia lligades de tal faisó.

Una iniciativa pròpia, una graciosa reforma sobre aquest punt,
hauria estat demanar massa al professor: prou feia amb el nus de
la corbata i amb el raspall de les dents.

La tia Paulina no veia res ni podia articular paraules. En
Melrosada estava una mica torbat, sense saber a què obeïa
l'actitud de la seva amiga: procurava seguir una conversa general
amb en Víctor Buxareu i la seva dona. Els nens petits corrien pel
jardí, i els dos grans estaven molestíssims fent preguntes
geogràfiques. Estiraven l'americana de don Gaspar i li deien:

-A veure si sap on és el Bramaputra.

En Melrosada s'indignava per minuts en veure com els nens
palesaven la seva ignorància i voltaven els fulls d'un atlas tot
dient-li:

-Ela, ela, que no ho sap!

La tia Paulina, com si estigués hipnotitzada, mirava fixament els
calçotets: no podia separar-ne els ulls. Aquella tarda fou d'una
tristesa aclaparadora.

Unes hores després, quan en Melrosada anà cap a casa sense haver
pogut veure la Isabel, fou sobtat per una visita.

Quatre copets sonaren a la porta de l'habitació, i en Melrosada
obrí. Era la tia Paulina.

En Melrosada quedà lívid d'emoció. Excusà el desordre de la
cambra, no sabé què dir; però la tia Paulina estava severa: una
implacable decisió lluïa en els seus ulls. En Melrosada volia
preguntar: no sabia el perquè d'aquella visita. Com era possible?
La tia Paulina a aquelles hores, i sola! Què devia haver passat?
Quina gran desgràcia venia a comunicar-li?

La tia Paulina, com una deessa, despreciava totes les inquietuds
del professor. Obrí una capseta blanca, i va treure una mena de
tires flexibles armades de llaunes i gafets. Un cop les hagué
posades damunt la calaixera del professor, ordenà:

-Melrosada: posi un peu a la cadira i arremangui's els pantalons.

-Pa...pa...ulina...

-Obeeixi.

En Melrosada té un peu a la cadira i s'ha arremangat el pantalon.
Està vermell i tremola visiblement.

-Melrosada: descordi's les vetes i lligui-se-les una mica més
amunt de manera que el mitjó quedi fora dels calçotets.

-Pau...pau...lina...

En Melrosada fa el que li manen, amb una poca traça desconcertant:
es deslliga les vetes, i mostra una mica de carn groguenca com una
cuixa de gallina plomada, amb quatre pèls estantissos.

Aleshores la tia Paulina, solemnement, com si fundés una nova orde
de la _Jarretière_, li posa la lligacama. Quan ha vist la
lligacama aguantant el mitjó de don Gàspar, fa un sospir
profundíssim, que li fa trontollar tot el pit de satisfacció.

Després, amb un to imperatiu, encara li diu aquestes paraules:

-D'avui endavant es posarà lligacames. On va, home, amb aquelles
vetes! ¿No veu que no faríem res?

En Melrosada encara no ha tornat en si de totes aquestes emocions,
però la tia Paulina ja ha abandonat la cambra i ja és al corredor,
don Gaspar li va al darrera cridant:

-Paulina!... Paulina!...

Els companys de dispesa s'han informat del fet. Es comenta la cosa
de mil maneres. Una dama ha entrat a l'habitació del professor: en
Melrosada ha estat una estona sol amb ella. La remor arribà a
orelles de la mestressa. A l'hora de sopar s'insinuen rialles
burletes.

A la mestressa no li fa gens de goig, tot allò.

En Salvador Puntí, que sempre seu al costat de don Gaspar, es
troba, aquella nit, constipadíssim: resta a la seva cambra, perdut
entre les mantes i ensumant vapor d'eucaliptus. En Melrosada està
desarmat entre els seus companys; no gosa aixecar els ulls de la
vianda; menja amb les galtes vermelles i suant d'angúnia.

Quan el sopar ha finit, la dispesera emprén en Melrosada
privadament.

-Don Gaspar, vostè sap que la meva casa és una casa seriosa: hi ha
dos sacerdots i hi ha la senyoreta Gertrudis, i... francament...
don Gaspar, una servidora no voldria molestar-lo (vostè és el més
vell de la casa... jo no més li dec que favor); però... don
Gaspar... vostè comprèn...

En Melrosada està tan emocionat i tan fora de si, que no sap si
saltar al coll de la dispesera i estrangular-la com un gall
d'indi. Això ja és massa! Aquesta broma no es pot tolerar!
Imaginar-se semblant cosa d'ell!

Per altra banda veu en Melrosada que tota protesta fóra inútil, i
adopta un aire de víctima sacrificada, i pensa: -Tot això ho
pateixo per la Isabel! per ella! Tot sigui per ella!

Quan la dispesera ha finit el sermó, en Melrosada contesta, amb
gran humilitat: -Està bé, Teresina: ho tindré present.

-Per Déu, don Gaspar! Jo no voldria ofendre'l!... En Melrosada
entra a la cambra d'en Salvador Puntí. El seu amic té un bromerot
de mil dimonis dintre la closca: el constipat està en el període
àlgid.

En Melrosada, caritativament, amablement, agafa una novel·la que
és damunt la tauleta de nit, i comença la lectura.

En Salvador Puntí s'endormisca. En Melrosada sent una dolor viva a
les pantorrilles: les lligacames l'apreten que és un gust.



VIII

La tia Paulina ja en té prou d'indecisions i de timideses.
L'espectre dels calçotets ha desaparescut. En Melrosada ha promès
que faria un punt d'home, i sembla que anirem a raure a allò de
les primeres amonestacions.

La tia Paulina ho ha preparat tot magníficament, amb una precisió
admirable. No ha volgut invitar gaires persones: vuit o deu a tot
tirar.

Els invitats entraran a la sala. El menjador estarà a punt per a
quan arribi l'hora: hi ha xocolata amb melindros, tortells,
pastissos i vi ranci, flors per tot arreu, i un luxe de
tovallonets, estovalletes i camins de taula.

La declaració s'ha de fer abans del berenar: en Melrosada
aprofitarà una ocasió favorable. El corredor, per exemple, li serà
d'una gran utilitat: tot caminant podrà arreglar la cosa. La tia
Paulina pensa que això és un ai! La qüestió és donar el primer
pas: tota la resta ja anirà venint.

En Melrosada està decidit, encara que la visita que li ha fet la
tia Paulina la vetlla mateixa de l'esdeveniment, i l'aparició de
les lligacames, el tenen una mica desorientat. El matí, en
llevar-se, ha intentat posar-se-les, i ha notat que l'apretaven
molt. Les ha afluixades una mica, però l'home no s'hi sent prou a
gust.

La tia Paulina voldria fer d'en Melrosada un home elegant i
gentil; i, com que ella no creu que res sigui impossible, treballa
sense parar. El casament d'en Melrosada i la vidua l'interessa com
si es tractés del casament d'ella mateixa: això justifica la
visible inquietud que la domina quan tot just apunten les primeres
hores de la tarda.

En Melrosada arriba molt abans que els altres invitats. S'ha fet
tallar els cabells i duu un vestit nou. Està agraïdíssim a la tia
Paulina. La tia Paulina s'excusa per la conducta observada amb ell
a propòsit de les lligacames. En Melrosada somriu.

-Paulina, vostè és com la meva mare.

Quan en Melrosada ha dit això, li sembla que pot ser ofensiu per a
la tia Paulina.

-Vostè és la meva germaneta. Per a vostè no tinc secrets. Com ho
faria, sense vostè?

En Melrosada pondera la serietat dels moments. Fa constar que
aquest és potser el dia més important de la seva vida: si les
circumstàncies li són favorables, avui es decidirà la seva sort.

La tia Paulina parla del caràcter una mica especial de la seva
amiga, del to reservat que adopta amb ella sempre que es tracta
del professor; però la tia Paulina està plena de confiança.

En Melrosada, a conseqüencia de les contínues emocions, no s'ha
trobat gaire bé la nit passada i, al migdia, a penes ha dinat:
això fa que senti una mica de mal de cor. Però no s'atreveix a
demanar res: ha donat un cop d'ull a les llaminadures del
menjador, i pensa, íntimament, que molt aviat barrejarà la dolçor
dels tortells amb el sí de l'enamorada.

Han arribat els invitats. Són tres cosines de Paulina: totes tres
solteres, intensament xerraires, primes i complimentadores.
Després ve el matrimoni Perearnau, que són veïns, no tenen
descèndencia, i sempre que veuen xocolata en perspectiva hi
acuden, encara que sigui a les portes de l'infern. Després han
vingut dues germanes bessones, amigues de Paulina. Aquestes
bessones són el plat fort de la reunió, perquè tenen
l'especialitat que l'una toca el piano i l'altra canta. Són filles
d'un asturià i una anglesa. Han estat molt desgraciades, i fan
l'ofici d'institutrius. Volen que se les tracti de _miss_, i tenen
pretensions de ser molt distingides. Van més encarquerades que un
lloro dissecat, duen perruques postisses, i es creuen ser les
úniques persones de Barcelona que saben donar un te.

La tia Paulina les aprecia molt, per aquella debilitat que sent
per totes les coses inútils. Les dues bessones no l'abandonen mai,
perquè la tia Paulina és la sola persona que té paciència per a
escoltar la història d'un plet que conten.

L'última a arribar és la Isabel. En Melrosada, que fa dies que no
l'ha vista, ha començat a sentir un moviment al cor que el
desconcerta. Intenta posar-se al costat de la Isabel, però per ara
és inútil: les dues bessones la tenen acaparada, contant-li una
malaltia plena de complicacions. El marit Perearnau, que és un
inconvenient i mai sap el que té de dir i el que té de callar, ha
fet una sèrie d'apreciacions sobre el cutis de Paulina que
mortifiquen la seva dona. Paulina vol girar la conversa, però en
Perearnau és d'aquells pesats que quan fiquen la banya no la saben
treure. Les tres cosines demanen amb gran insistència a en
Melrosada que doni la seva opinió sobre unes pintures d'en Joan
Llimona.

En Melrosada, que no està per pintures, fa un paperot callat i
fred, i no es sap treure les paraules de la boca. Veient que la
situació s'allarga i que les bessones no deixen la Isabel, comença
a posar-se nerviós i a perdre la mica d'aplom que s'ha endut de
casa. Paulina se n'adona amb dolor; però, com que és tan hàbil,
parla de música i de seguida una de les bessones es disposa a
cantar no sé què d'en Borràs de Palau.

La cançó que canta resulta ser allò de _Vora, voreta la mar_, i la
melodia del fill adoptiu de Mataró obra l'ànima d'en Melrosada,
que a la fi troba pretext per a col·locar-se al costat de la
vídua, que, amb un joc de parpelles criminals va fent a bocinets
l'ànima del professor enamorat.

En Melrosada no diu res: està ben vist que el pobre home no ha
nascut per fer l'ofici de don Juan. Ell prou es pensava: -Avui sí,
avui sí, que li ho dic tot, tot...- Però quan arriba l'hora li és
impossible articular paraula.

Quan ha finit la cançó, hi ha un moviment de cadires. La tia
Paulina parla de xocolata, i en Perearnau somriu i es torna
vermell de satisfacció.

La Isabel ha abandonat la sala, i don Gaspar li va al darrera. La
tia Paulina, amb la vista, no els deixa un moment.

Isabel s'entreté a mirar una estampa que hi ha penjada a la paret
del corredor. Aleshores en Melrosada, fent veritables esforços, li
insinua a l'orella:

-Isabel: ¿vostè creu que la felicitat de dues ànimes...?

Però, en aquest precís moment, en Melrosada s'ha tornat groc com
la cera. Una de les lligacames, afluixada amb excés, ha anat
relliscant pels calçotets i s'ha desfet: Si en Melrosada dona un
pas, està perdut. La proximitat del ridícul, li nua la gola.
Isabel s'ha donat compte de l'estat d'en Melrosada, i avança tres
passes. En Melrosada no sap què fer. Amb pena arriba a aconseguir
la vídua i torna amb lo d'abans; però aleshores la seva veu és la
d'un moribund.

-Isabel: ¿vostè creu que la felicitat de dues ànimes...- I, tan
bon punt acaba de repetir això, es sent clar i terrible, damunt de
les rajoles del corredor un: clinc! metàl·lic, que proporciona una
rialleta a la Isabel. Aleshores, don Gaspar, que ha sentit el
clinc! i la rialleta, i ha vist una tira negra arrossegant-se, ja
no pot més: les seves forces han cedit, el cap li dóna voltes, els
ulls se li entelen, sent una opressió al pit, les seves cames
vacil·len, i, ja perdut el món de vista, s'abandona damunt de la
Isabel.

La Isabel fa un xiscle, pensant que el professor és un
desvergonyit, i el pobre Melrosada cau a terra com un sac: tot
això ràpidament, en un obrir i tancar d'ulls. La Isabel demana
auxili, i tots els que restaven a la saleta surten al corredor, i,
esglaiats, veuen el professor estès i la vídua desesperada.

El que passà en aquella reunió íntima de Paulina Buxareu no és
perquè jo ho descrigui. A Isabel li vingué un veritable atac de
nervis. Les bessones es feren càrrec de la vídua, li descordaren
el vestit, i la calmaren amb un sens fi de til·les.

Paulina era transverberada per vint-i-cinc espases de malvestat.
Amb l'ajuda d'en Perearnau, diposità en Melrosada damunt del llit
on ella dormia. (No s'atreví a dipositar-lo en el llit de la
minyona.) Don Gaspar, al cap d'una estoneta, va tornar en si. Feia
uns gemecs de desesperació que partien l'ànima. Isabel havia pres
un cotxe. El matrimoni i les bessones i les cosines eren ja qui
sap a on. El professor només restava a la casa de Paulina, vençut,
afadigat. Amb una migranya terrible, amb el polç fluix, el coll
descordat i els ulls plens de llàgrimes; Paulina no sabia què dir.
Remenava una tassa de te; i en Melrosada, arrencant una veu tènue,
acompanyava el soroll de la cullereta amb aquestes lamentacions:

-Paulina! tot està perdut, tot està perdut!

-Qui sap!- deia Paulina. -Animi's.

-Contra el ridícul no es pot res, Paulina. Mai més, mai més la
tornaré a veure! És impossible que ella pugui estimar-me; és
impossible!...

Al cap d'una estona en Melrosada es refeia de la desgràcia amb uns
melindros impregnats de xocolata i una copeta de vi ranci. Paulina
no es donava compte del que havia passat: els seus pensaments eren
deslligats encara.

Isabel, quan arribà a casa seva, va escriure aquestes ratlles, amb
una gran satisfacció:

«Senyoreta Paulina Buxareu.

-Estimada amiga: no puc explicar-me el que ha passat aquesta tarda
a casa teva. Lamento amb tota l'ànima els incidents desagradables.
Tu comprens, Paulina meva, que no puc casar-me amb aquell home.
Estic trista, molt trista...

Adéu. T'abraça la teva amiga

ISABEL,»

I aquella bit sí que en Melrosada la passà ben negra. Quan es
despullava, tingué una bona estona les lligacames entre els seus
dits: se les mirava amb horror. Va llançar-les a terra
despectivament. Però quan era dintre els llençols pensà que la
culpa era seva, només que seva: li entrà un càndid remordiment,
encengué el llum, saltà del llit, recollí les lligacames, i va
deixar-les damunt del marbre de la calaixera.

FI DE LA SEGONA PART



TERCERA PART



I

En el cor de la Lluïseta hi florien les coses més rosades; els
seus pensaments eren un vol de colomes blanques. Lluïseta
ostentava ja l'anell de prometatge: un brillant com un cigró que
enlluernava tota la família. Els pares del novi volien demostrar
que no els venia de mil ni de dues mil pessetes: era l'únic noi
que tenien, i el fet de casar-lo era per a ells la més gran de les
felicitats.

A la Lluïseta el matrimoni li feia molta il·lusió. Sabia que el
promès no allargava gaire: ben plantat, elegant, una mica tronera,
incapaç de guanyar-se la vida; però, malgrat aquestes qualitats,
no era generós excessivament per a deixar de pensar en el dia de
demà, ni per a tirar a perdre la fortuna que els seus pares li
tenien reservada.

Encara que l'amor no la tingués folla, la Lluïseta s'estimava el
seu promès. Al principi que el noi va dedicar-s'hi, a la Lluïseta
no li feia ni fred ni calor. Després, amb el tracte, amb
l'assiduïtat per part d'ell, amb els petits sacrificis que
s'imposava per veure-la i per parlar-li, amb algun present de bon
gust, el cor de la Lluïseta s'anà amansint; i la primera vegada
que abandonà les seves mans dins de les mans del novi, sentí un
goig deliciós, un desig de lliurar-se amb reserves, i arribà a
creure que estava positivament enamorada.

Els primers dies foren tot allò de perdre la gana i dir paraules
d'una tendresa infinita. Després el festeig es regularitzà, la
flama primera s'anà apagant, i el tenir novi era ja una cosa tan
sense emoció com menjar ostres o anar a missa. És clar que dins
del costum hi havia alts i baixos, petites topades, moments
fèrvids, passatgers entusiasmes.

Entre la Lluïseta i el seu novi s'havia creat una mena de relació
falsa. Ella només pensava en ella i en ser agradable al seu
promès; i ell només pensava en ell i en ser agradable a la seva
promesa: ni l'un ni l'altre perderen cap estona meditant sobre la
complicada perspectiva del matrimoni, i el límit de llurs
preocupacions era la nit de nuvis.

No es trencaren el cap a descobrir-se mútuament les ànimes:
passaven el temps badant i dient: «-M'estimes? -T'estimo!»,
s'agafaven les mans, i es besaven d'amagat.

Aixi transcorregué un curt prometatge, i la Lluïseta estava a punt
de lliurar-se en cos i ànima a un minyó brutalment vulgar, la
manera de ser i de sentir del qual desconeixia.

És clar que foren vigilats amb prudència; que es feren les visites
de reglament; que el noi aparentà una conducta impecable, i, si de
tant en tant i hi havia una relliscada, es dissimulava i la
Lluïseta no en sabia res; es mesurà i es ponderà l'estat econòmic
de les dues famílies; i, per fi, arribà el moment que la Lluïseta,
tota blanca i perfumada, sortí de bracet amb el seu espòs, desprès
d'haver escoltat la prèdica castellana d'un frare caputxí.

L'opinió dels concurrents a la festa fou unànime: tothom creia que
serien molt feliços. Estaven enternits per la cerimònia i per
l'àpat que els esperava.

El nostre amic don Gaspar no fou invitat a la festa, però restà a
la porta de la Mercè per veure passar la comitiva.

Feia ja dos mesos del tràgic incident de les lligacames, i el
professor no s'havia aconsolat encara, ni havia apagat aquell
encenall eròtic que li feia fer un seguit de papers ridículs.

Paulina Buxareu, amb el casament de la seva neboda alleugerí el
feix de disgustos que la consumien des que fracassà tot allò que
duia de cap amb la Isabel i en Melrosada.

La tia Paulina féu un paper importantíssim: el paper de mare de la
núvia; però com que no es resignava a semblar vella, exhibí un
vestit fabulós de poca solta, ensenyant els tresors de la seva
pell, encara sense arrugues. Moltes senyores invitades la varen
pendre per la germana gran de la núvia, i més d'un senyor li va
dir que estava seductora.

La tia Paulina no tenia costum de beure xampany, però un dia és un
dia. En va beure, no gaire que diguem: el necessari per que dues
rosetes se li adormissin a les galtes molsudes i li
proporcionessin un estat ultra sentimental. Va esbravar-se amb el
pare del nuvi. El pobre senyor, que també estava tou amb allò del
casament del noi, va correspondre bestiesa per bestiesa; i entre
els dos en digueren a l'alçada d'un campanar.

En aquell àpat, que va ser a la Maison Dorée, tothom va voler
col·locar dues paraules. El frare caputxí que actuà en la
cerimònia, i que seia en lloc preferent de la taula, féu una
segona edició de la _plàtica_, i a la tia Paulina li desgavellà
tot el parament de polvos d'arròs de la seva cara, a conseqüència
d'un plor torrencial.

Un senyor gras, usurer, oncle valencià d'en Víctor, que formava
part del consell de família de la Lluïseta, engegà un discurs
inacabable.

Amb un to patètic, evocà els pares de la noia, que des del cel
beneïen aquella unió ; recordà l'escena de la mort de la mare, amb
detalls de mal gust. A en Víctor i a molts concurrents els va
semblar excessiu i impropi.

Els nuvis menjaven poc, perquè, és clar, no tenien gaire gana, i
en un dia com aquell s'havia d'evitar tota complicació gàstrica.

La tia Paulina besava la seva neboda amb fúria, amb plors i amb
exclamacions.

Els invitats ballaren, digueren inconveniències i lloaren el
menú; passaren la tarda plens de la joia animal i divina del
menjar i el beure, i a les set de la tarda començaren a desfilar
molt satisfets.

La tia Paulina s'havia entendrit, i desitjà sopar amb els seus
nebots. Anà primer a casa seva a treure's el vestit i a posar-se
més discreta. Quan es trobà sola, sospirà; les llàgrimes no se li
estroncaven del tot: decididament aquelles noces l'havien
desconcertada.

El sopar a casa d'en Víctor fou trist. Els nens no tenien gens de
gana: s'havien atipat com uns lladres a la Maison Dorée, i la seva
mare només els deixà pendre una sopa. Interpretaren a llur gust la
cerimònia del casament, el fet i les conseqüencies, i no ho
acabaven de veure clar. Els dolia molt que la tia Lluïseta se
n'hagués anat, però els feia molta gràcia tenir un oncle nou.

En Víctor estava capficat: una cosa d'aquestes sempre desgavella
les famílies. La més serena era la Maria de la Mercè.

La tia Paulina, tot sopant, volia fer el cor fort i dir paraules
optimistes; però, sense voler, afluïen els records a la seva
conversa: parlava dels morts, de la seva bona germana Elisa...

Com que era tard, a en Víctor li va fer llàstima que la seva tia
se n'anés sola a casa, i li demanà que es quedés a dormir: la
cambra de la Lluïseta era buida.

La tia Paulina no es féu pregar gaire. La bona dona se n'anà a
dormir després d'una conversa enutjosa. Pobra tia Paulina!

Aquella nit sentí tota la fredor del seu viure. La cambra on
dormia accidentalment, el llit que aguantava el seu cos, el mirall
on la Lluïseta esguardà el seu coll de neu, el lavabo, la catifa,
totes les coses intimes que vetllaren la virginitat de la
neboda... li complicaven els pensaments i li enterbolien els
sentits. La tia Paulina s'ho mirava amb una amargor infinita, i
pensava en el que devia passar lluny d'ella, aquells moments
precisos.

Es tornà vermella, s'esfereí, i acabà dient:

-Déu meu! Feu que ella sigui ben feliç! Feu-la una bona esposa i
una bona mare!

En Víctor estava preocupat: la sort de la seva germana, el viatge
espiritual que acabava d'empendre, les sorpreses que el matrimoni
reservava per a ella... tot plegat eren coses que no podien
deixar-lo indiferent.

La Maria de la Mercè el va treure de les preocupacions.

-Els nens ja dormen- va dir-li.

La Maria de la Mercè s'havia desfet els cabells i duia una bata de
seda. Un perfum adorable fluïa de la seva pell.

La Maria de la Mercè, ruboritzada, tímidament, evocà la seva
primera nit de nuvis; els records més dolços, els moments més
fèrvids de llur vida rodolaren per la imaginació del dos esposos;
i en Víctor, emocionat, va besar la seva dona.



II

En Melrosada guaitava la lluna.

Aprofitant la nit primaveral, se n'havia anat fins a l'Avinguda
del Tibidabo.

El professor respirava un aire ple d'olors optimistes, assegut a
una tauleta de la terrassa, contemplant l'or i l'escuma del seu
vas de cervesa.

De tant en tant admirava l'estesa de llumets, i volia endevinar
les vies de la ciutat, i fins volia endevinar l'indret precís on
vivia ell. Completament oblidat de tot, i capficat en aquella
feina pueril, s'hi passava una bella estona, sense adonar-se de la
gent que el voltava.

Després de beure i pagar la cervesa, donà un tomb, cada vegada més
satisfet del panorama nocturn ; i una mica allunyat de la gent, en
plena ginesta i aconsellat pels pins, engegà un cop d'ull per les
rutes dolorides del seu esperit.

Des que abandonà la casa de Paulina, aquella tarda de la seva
desgràcia, havia romàs com un conill dins del cau, sense cara ni
pit per a presentar-se davant de la gent. Aquell desmai portà cua.
L'endemà del fracàs es sentí tot desballestat, amb una llengua
espessa i un mal de cap entorpidor. En Melrosada estava
positivament malalt, encara que sense gaire importància. Ell no
s'hauria atrevit, per res del món, a fer sabedora Paulina del seu
estat; però Paulina mateixa, sol·lícita i maternal, anà a
visitar-lo i a aconsolar-lo.

Paulina fou sotragada pel desllorigament estúpid que el destí
havia donat a tots el seus plans; però els que la coneixien i els
que havien esmentat l'interès que l'atrafegava per assolir el
pintoresc casament, quedaren una mica meravellats en veure la
resignació de Paulina davant dels implacables manaments del destí.
Sabia ella perfectament que era ja inútil tot el seu esforç.
Conversà amb el pare Tudó, i va anar a veure la seva amiga una
pila de vegades. Isabel, amb la valentia que li donà l'incident de
la lligacama, es negava a tota solució de concòrdia; i, a cada
consideració que feia la seva amiga, hi afegia sempre: -Ja ho veus
tu mateixa, Paulina: en aquest cas, em sembla que obraries com jo:
ja te'n fas càrrec-, i altres paraules per l'estil, que, encara
que ferissin mortalment a Paulina, la feien impotent per a
imposar-se com abans. Paulina ho veia ben clar, que la Isabel no
era per al professor: Déu havia volgut la cosa d'aquesta manera,
i, desgraciadament, la seva bona amiga passaria les nits d'hivern
sense altre consol que l'escalfallits, i el digníssim Melrosada no
tindria al seu costat aquella veu per a dir-li, de tant en tant:
-Mira, demà és dia de peix.

El professor estigué una setmana sense sortir de casa. Mentre durà
la curta malaltia fou visitat dues vegades per Paulina. En
Melrosada patia de debò en presència de la seva amiga: era tan
ridícul el paper que havia fet, que no s'atrevia a aixecar els
ulls de terra. Estava molt, però molt avergonyit. Pensava que els
nebots de Paulina ho sabien tot, i que mai més tornaria a
veure'ls. ¿Amb quin dret es presentaria davant d'en Víctor
Buxareu, després d'haver-se desmaiat per una lligacama? I, el més
trist, per al pobre don Gaspar, era que seguia estimant la vídua,
que la seva passió no s'havia apagat, i el seu desig de matrimoni
era més intens que mai.

Paulina Buxareu animà una mica don Gaspar. Li digué que el que li
havia passat era naturalíssim: un home del seu cor i dels seus
sentiments sempre està exposat a escenes així; i que tot plegat,
en lloc de rebaixar-lo, l'ennoblia.

Però en Melrosada prou veia que Paulina era insincera, i
exclamava, ple d'amarga malenconia:

-Paulina, vostè és un àngel, vostè és una santa; però no vulgui
enganyar-me d'aquesta manera; no m'amagui la veritat; prou sap
vostè que ella no m'estima, que ella no pot estimar-me!

I Paulina, amb una candidesa d'infant, afegia:

-I pensar que tot és per culpa meva! que jo sóc la causant de la
seva desgràcia!...

En Melrosada, en mig del seu desesperat excepticisme, interrogava
Paulina: volia saber noves de la vidua, el que deia, el que
pensava; i Paulina ja no tingué cor per a mentir, i li digué la
veritat ben crua: la Isabel no seria per a ell!

Hem fet notar pàl·lidament que en l'ànima de don Gaspar no havien
finit les aspiracions matrimonials: el fracàs no duia el
renunciament; el cor lacerat no volia colgar-se dins l'oblit. I
aquesta era la desgràcia més gran que patia en Melrosada. A
Paulina no volia confessar-li-ho Havia fet manifestacions de
resignació; davant dels ulls de la seva amiga don Gaspar era un
home fins penedit de tots els actes que inspiraren les trapaceries
de Paulina; però en el fons del fons en Melrosada estava més
malalt del que semblés a primer cop d'ull.

Totes aquelles manifestacions que va fer al seu cosí jesuïta i a
la tia Paulina, la tarda mateixa que feu coneixença amb Isabel,
les podria fer ara molt més intenses; i ara, tristament, sense cap
esperança.

Si en Melrosada fos un home conscient d'ell mateix, potser
destruïria la seva vida miserable; però en Melrosada estimava
sobre tot, aquells cinquanta quilos d'ossos i pelleringues que
constituïen la seva persona; i que ell preservava del fred i la
calor i nodria amb el queviure vulgar, però sa i digestiu, de la
seva dispesa. I estirava la seva closca deprimida, confortablement
coronada amb el barret de palla, guardadora d'aquell cervell de
canari que percebia les agradables sensacions i, anant fent la
viu-viu, li proporcionava mitjans per a dur una vida decenta i
sense entrabancs.

Vet aquí per què en Melrosada, en mig de les seves desgràcies,
respirava l'aire dolç de la nit, i trencava una branqueta de
fonoll i se la posava a xuclar fent-se la il·lusió que prenia anís
del _Mono_.

S'ha de dir, en favor del nostre Melrosada, que aquella nit era
tan i tan dolça, que qualsevol es pren les coses a la valenta;
però el corcó, malgrat el fonoll esfilagarsat entre les dents,
existia en l'ànima del professor, i es manifestava aleshores amb
un engrescament tebi que don Gaspar sentia per la lluna.

Un poeta jaumí, que no recordo com es diu, ha dit que la lluna era
presó d'ànimes enamorades: ¿qui privava el professor de creure una
cosa semblant?

No hi ha dubte que les nostres alegries i les nostres dissorts
augmenten i disminueixen segons la situació en què ens trobem en
rebre-les. Per exemple, és molt diferent rebre la notícia que has
tret la rifa quan pateixes un mal de caixal intens, o quan estàs
besant la nuca d'una veïna graciosa; i així mateix segons
l'ambient que et rodegi, la dolor de la teva ànima serà
irresistible situació o una mena d'enllepoliment amb la pena.

El benestar que sent en Melrosada fa que la seva dolor li sigui
suportable, i s'esbravi tendrament amb la lluna; i això li passa
aquesta nit, per primera volta, després de l'incident fatal que va
malmenar els seus amors.

No sé per què sembla que aquesta nit, el bon professor, després de
rumiar i entristir-se, entre tanta ginestera d'or, hagi collit un
brotet esquifit d'esperança.

Esperança de què? Ara ens seria impossible dir-ho, però el
professor en porta una de cap. Es clar que serà empresa difícil,
perquè en un reconet del tramvia, ja passats els Josepets i molt a
la vora de casa seva, es veu el cos amable de don Gaspar com es
percudeix tot, per una mena de sospir nerviós.



III

El piset agençat amb mobiliari propi; la catifa vermella que ha
escollit després de comprar un ram de violetes i un parell
d'encasades tendríssimes, nevades de sucre; la trista ranera de la
gorja fracassada, acompassant-se amb un soroll de cullereta i amb
la blancor d'un tovallonet brodat; l'estrenyacaps que s'endormisca
vora una cabellera femenina sense pompa ni crepè, ni agulles
torturadores: tot això somnia don Gaspar; i aquest pensament
amable se li posa al coxí on dorm, i li fa pessigolles al nas com
un dimoniet temptador. Però don Gaspar pensa: -Com assolirem això?
De quina manera?

Ell prou s'ha engrescat, en mig de dubtes i desenganys: en mig de
la seva celibatària foscor, prou ha obirat la cuca de llum, i la
cuca de llum es deia Isabel; però ara ja és impossible assolir-la.
Sí, sí, és impossible; però les ganes encara són més vives que
abans. Però en Melrosada es pregunta, cada matí, en despertar-se
una mica esverat pel somni turbulent que acaba d'abandonar-lo:
-Com t'ho faràs, Gaspar?- I el positiu és que no sap com fer-s'ho.
I, amb una desesperació callada, per sobre dels calçotets de punt
es cenyeix les tràgiques lligacames.

Un dia es llevà don Gaspar amb una gota d'optimisme a la punta de
la llengua, i el cafè i la torrada de tots els matins li varen
semblar més sabrosos que de costum. Era diumenge, feia molt temps
que no havia estat al Parc, i va pensar: -Anirem a veure les
bèsties.- Un artista com ell s'engrescava sempre amb els gestos i
els moviments d'aquells animals exòtics.

El sol, meravellós, s'enganxava com una mel tèbia per tot aquell
bé de Déu d'arbres, i feia més suportable la humitat del lloc. Don
Gaspar caminava embadalit, contemplant les criatures verdes,
vermelles, grogues i violetes, menudes, grasses, saltadores,
rialleres i comprometedores, que rodaven d'un cantó a l'altre com
una mena de flora paradisíaca.

A ell la canalla li tenia el cor robat: els instints paternals se
li exacervaben feia una temporadeta. -¡Que feliços són els homes
que tenen fills!- pensà don Gaspar. En aquest moment només en veu
la part dolça, dels pares de família: no l'esgarrifen les
malalties, les rareses i les sabatetes estripades; i allò de dir:
-Moca't!-, i allò del riu filial sobre els pantalons. És clar que
ell no les ha passades, aquestes coses, ni sap el pa que hi donen:
ara només veu les cares vermelletes, els nassets estarrufats, les
trenes rosses i les mitges estirades.

Tot caminant, don Gaspar ha anat a raure davant mateix de la gàbia
del tigre. La bestiassa ferotge ronca, ajaguda impúdicament, i
fent amb els llavis un moviment d'orgull instintiu.

-Que és bonic!- exclamava el professor. -¡Quina majestat!

El tigre de Bengala suggereix a don Gaspar una carrera de
pensaments heroics: Les selves tropicals, les palmeres, els
elefants, els negres, els prínceps vestits de diamants; tot allò
que ell ha vist en aquells cromos que porten, a sota: _Caceria del
tigre_. Si aquesta bestiassa pogués parlar, ¡que en contaria, de
coses extraordinàries!

El tigre s'ha despertat, i mira en Melrosada amb una gran
indiferència, esternuda, badalla, mostra les dents, i va d'un
cantó a l'altra fent amb l'os del rosari veritables prodigis de
flexibilitat.

Al professor l'entusiasma cada cosa que fa el tigre. Pensa que és
una tonteria de no anar-lo a veure més sovint. Un divertiment que
costa tan poc i que la gent no se'n sap aprofitar! Tot mirant el
tigre li entra un pensament d'horror: aquella bèstia que sembla
tan pacífica, tan resignada, imagina't, si sortís de la gàbia, les
desgràcies que faria! A quatre passes hi ha tot un chor de
criatures, i al bon home se li posa la pell de gallina veient per
un instant, com el tigre s'empassa aquell vol d'angelets de Nostre
Senyor igual que si fossin fruites i cireres.

Després del tigre ha anat a veure els lleons. Els lleons no li
semblen tan perillosos. En el país on viuen, el lleó ha arribat a
ser una bèstia casolana: s'ha abusat tant del lleó espanyol, que
fins sembla que ja no té de mossegar. Aquesta és la idea que té en
Melrosada del rei del desert.

Demés en Melrosada sap aquella història d'un sant que va treure
una punxa de la pota d'un lleó, i troba natural aquesta història.
Ell, en un moment donat (un moment com aquell que va agafar el
lloro en el jardí dels Buxareu), s'atreviria a fer una cosa
semblant; però... amb un tigre!... ca! No hi ha sant, per sant que
sigui, que s'atreveixi a acostar-se a un tigre. Recorda una
vegada, don Gaspar, que va veure un domador de feres que se les
havia amb aquesta mena de bestiotes, i don Gaspar va patir molt
d'esperit i li fou precís anar-se'n del local i sortir a pendre
l'aire. Després va llegir en el _Brusi_ que el tal domador morí
víctima de les urpes d'un tigre.

La visió dels animals de la selva li ha donat, aquest matí, una
concepció una mica estranva de la lluita per la vida.

-Ves si en són, de forts i poderosos, aquests animals! Imagina't
la calor del desert, amb una mena de plantes que totes tenen
punxes, com les atzavares i les figues de moro; imagina't, sense
una gota d'aigua, amb una fam tan espantosa, les hores que fan de
camí, saltant marges altíssims, sentint de lluny l'olor de la
carn, els perills que passen, els vols de mosquits que els punxen
els ulls! I ells, desafiant-ho tot, amb una valentia i agilitat
extraordinàries, saltant damunt de la presa, i empaiten els
caçadors, i es mengen els negres i els roben les criatures!

¡Ves si ens ensenya coses el Creador, per medi dels animals sense
intel·ligència! ¡Ves si n'hem d'apendre, de lliçons, d'aquests
irracionals magnífics que aquí tenim empresonats dins d'una gàbia!

¡I nosaltres, homes, que amb poca aigua ens ofeguem; i tu, Gaspar,
que vius limitat per la teva timidesa, i no ets altra cosa que un
conill casolà rosegant una fulla de col miserable!

En Melrosada gasta amb ell mateix una terrible eloqüència. Sort
que ha anat tirant caminal amunt, i ja és davant de la gàbia de
les oques.

Les oques, amb llur cridòria incivil i amb llur aspecte de
peixateres enfarinades han aigualit una mica la força del seu
soliloqui.

Don Gaspar pensa: -Ella és com les oques; ella és barroera i sense
comprensió, com aquests vils animals! Però què dius, pecador? No,
no: la venjança mai! Ella no és com les oques!

I guaita de seguida una grua de Numídia, lleugera i esbelta, tota
desdeny i distinció; i en Melrosada pensa que ella és com aquesta
au fina i flexible, i ell és un imprudent de sol·licitar-la. No
s'han fet, aquests éssers meravellosos, per als homes com en
Melrosada. Sí: ella és així, polida i saltadora, amb aquest tènue
plomall de la cua, que fa l'efecte d'una cascada de neu.

-Si jo tingués l'ànima del tigre, podria enamorar la Isabel!- diu
don Gaspar, tot convençut; -però jo tinc l'ànima del camell, i duc
el gep de la meva poca cosa a l'esquena: jo tinc d'inspirar
pietat. I qui s'apiadarà de mi?

Més amunt ha vist els galls i els pavons i els faisans com criden
i encalcen les famelles, i en Melrosada diu: -Coratge, Gaspar
coratge! _Audaces fortuna juvat!_- exclama, tot satisfet d'haver
recordat la sentència llatina.

Don Gaspar frueix la passejada i les meditacions perquè ja és hora
de dinar i se'n va cap a la dispesa.

Després de dinar es pregunta: -Hi aniràs? No hi aniràs? Bah!
anem-hi! Amb quina cara et rebran? _Audaces fortuna juvat!_- torna
a dir, més engrescat encara.

Feia dos mesos que no havia estat a casa els Buxareu. Hi va
arribar tremolant com la fulla a l'arbre. Va trucar feblement,
enretirant de seguida el dit del botó (com si hi haguessin posat
una punxa), i va esperar que la cambrera obrís.

Ell pensava trobar una cara coneguda; però feia pocs dies que els
Buxareu havien canviat de minyona, i sortí a rebre'l una mossa
castellana que no havia vist mai.

La noia tingué grans dificultats per a apendre el seu nom, i el
féu esperar al recibidor. Al cap d'un moment aparegué en Víctor
estossegant, amb una cara alegre, tot efusiu. Li dóna un cop a
l'esquena, dient-li: -Melrosada! ditxosos ulls! Ens pensàvem que
s'havia mort! Però què ha fet? Que ens té oblidats? Tot això ho
digué precipitadament, sense donar-li temps de contestar cap
excusa. Quan en Víctor va fer una petita pausa per respirar, en
Melrosada engegà una professó de compliments, i féu valer, com
atenuant de la seva absència, una malaltia que el tingué una
setmana al llit, i després la feina d'aquells últims dies.

-Entri, entri. Som encara al menjador. Pendrà una tassa de cafè:
no és veritat?

En Melrosada, vermell i atrafegat, sense saber on deixar el
barret, va seguint l'amo de la casa, fins a arribar al menjador,
on és rebut amb una amabilitat corprenedora.

Els nens són al jardí, cosa que tranquil·litza el professor,
perquè la sinceritat infantil el desconcerta. Hi ha la Maria de la
Mercè, la tia Paulina, i la Lluïseta i el seu marit, que fa pocs
dies que han arribat del viatge de nuvis.

El marit de la Lluïseta està gras: és d'aquells nois que el
matrimoni els prova. Parlen de llur viatge: han estat a Itàlia. En
Víctor, que també hi anà amb la seva dona, vol discutir tot el que
diuen, i vol estar més informat que ells dels hotels, de la color
dels tramvies, de les tendes de macarrons, de les cerveseries, i
de l'abillament una mica estrafalari, que duen els guardes suïssos
del Papa.

La Lluïseta parla de Venècia amb un tremolor emocionant. Al seu
marit, el que li agradà més, de la ciutat ducal, fou un plat de
petxinetes amb mostaça que els serviren a l'hotel, i aquells
grinyols incomprensibles que fan, a la nit, els gondolers.

La tia Paulina, que no hi ha estat mai, diu, tota commoguda:

-Itàlia! Itàlia!

I en Melrosada, que tampoc hi ha estat mai, repeteix, també
commogut:

-Itàlia! Itàlia!

En Víctor diu, dolçament, a en Melrosada: -Allò és la terra per a
vostè! Com fruïria!

I en Melrosada respon:

-No me'n parli, no me'n parli! Tantes coses volem, que no podrem
aconseguir mai! Itàlia és un dels meus somnis daurats; però què
s'hi ha de fer!...

Aquest to elegíac d'en Melrosada ha entristit una mica la
conversa. La Lluïseta, amb la seva alegria animal, i passant la mà
per les galtes del seu marit, vol animar la concurrència.

El marit, complagut per aquella pública expansió de la seva dona,
guaita la Lluïseta amb una estúpida tendresa; i la tia Paulina,
confidencialment, s'acosta a en Melrosada.

-Ja ho veu, Melrosada! Ells són feliços!

Don Gaspar, amb estranyesa, s'adona que la seva presència a casa
dels Buxareu no desperta la situació enutjosa que ell esperava.
Està ben vist que ningú es recorda, en aquells moments, del seu
fracassat matrimoni, ni de la ridícula història de les lligacames:
una vegada ha pres la tassa de cafè, li fa l'efecte que totes
aquelles coses era ahir que les veia, i que res no ha passat des
de la darrera visita. Això li dóna tranquil·litat, i ràpidament en
Melrosada torna a pensar en les consideracions que feia el matí:
la imatge del tigre de la selva hindostànica, i la imatge del
conill rosegant la fulla de col, se li apareixen clares
esperonant-lo; i aleshores, una idea, que ja altres cops se li
presentà i va rebutjar-la com un mal pensament, se li presentà de
nou, i a en Melrosada no li semblà pas tan despreciable.

És un pensament obscur que ja fa temps dorm en el fons de la seva
ànima; una cosa que ell mateix no s'ha atrevit a confessar-se, que
ha persistit abans i després de la seva aventura matrimonial, que
ha anat creixent i prenent forma sense que ell se'n donés compte.
I ara, escoltant les paraules de la tia Paulina el va encenent a
poc a poquet; i, el que li semblà un temps cosa impossible i
absurda, ara ho vol amanyagar com l'esperança única, coordinant
aquesta esperança amb el soliloqui suggerit pels animals de la
col·lecció zoològica.

La tia Paulina parla:

-Ja ho veu, Melrosada! Ells són feliços! Si sabés l'alegria i la
tristesa que m'ha causat, el casament de la meva neboda! Ja em
començo a sentir vella! Ja ho veig: tota la vida he estat i seré
això: una germana de la caritat!

En Melrosada sospira, tremola, es torna vermell, i, molt baixet,
perquè només el senti la tia Paulina, diu, emocionadíssim:

-Escolti, Paulina: i ¿no voldria ser també una germana de la
caritat, per a aquest pobre malalt, que l'estimaria amb tota
l'ànima?



IV

El menjadoret de Paulina és, aquesta nit, ple de batecs
invisibles. La llum malva deixa endevinar tot just els objectes.
El canari canta frisós dins la gàbia, i no vol adormir-se de cap
manera. Paulina ha deixat les plates gairebé intactes. La cambrera
ha insinuat tímidament:

-Senyoreta: que no es troba bé?

-No és res, no és res- ha contestat Paulina; -ja podeu anar a
sopar.

Paulina ha pres una pera de confitura, i l'ha mastegada d'esma
sense trobar-li cap gust. Després ha plegat el tovalló i ha begut
un glopet d'aigua.

-Déu meu, Déu meu!- exclama Paulina. -Però és possible? Com s'ha
atrevit a dir-m'ho? I jo no he sabut contestar-li res? Però és que
ha perdut el seny? és que s'ha tornat boig? ¿De quina manera la
nostra amistat ha pogut convertir-se en una cosa que jo no
sospitava mai?

El que passava a Paulina era verament per a preocupar-la una mica.
Des de la mort d'aquell poca pena d'en López Mantecón, ningú (el
que es diu ningú!) havia dirigit a Paulina una paraula d'amor.
Ella, malgrat el seu escepticisme matrimonial i malgrat les coses
que s'han contat en aquest llibre, havia mentit tota la vida, i,
sense voler, de vegades li sortia a flor de llavi el veritable
neguit de la seva ànima. Paulina no va renunciar mai a l'amor: si
aparentment s'hagués pogut creure en aquesta renúncia, eren els
fets, i només els fets, qui la imposaven.

La persona que havia intimat més amb ella, encara que ens sembli
absurd, era en Melrosada. Paulina no sentia, pel professor,
solament un afany de manefleria i de fer el mestre-fanguet: alguna
cosa més lligava les dues ànimes.

És segur que, si ella no hagués furgat l'esperit del professor i
no li hagués desenrotllat coses mortes, ell no hauria estat capaç
de sospitar, ni un moment, que el seu matrimoni amb Paulina
arribés a ser altra cosa que un somni.

La figura de la Isabel havia estat una mena de pantalla: sense
saber-ho, Paulina, s'havia sacrificat ella mateixa: el que hauria
volgut per a ella mateixa i no hauria gosat mai a demanar-ho, va
intentar exigir-ho per a la seva amiga.

Quan ella somiava en la figura del professor una mica idealitzada
al seu gust; quan el veia casat i feliç amb la Isabel, i
s'imaginava la seva pròpia persona al marge de la intimitat
d'aquell matrimoni; és seguríssim que el seu altruisme no era res
més que una mentida, i que per dignitat, per por, o pel que sigui,
ni a ella mateixa s'hauria confessat que el personatge que li
hauria plagut jugar en la comèdia d'aquell matrimoni no fos
precisament el de l'amiga, sinó el de l'esposa.

Però és natural que aquestes coses no s'atrevís ni a pensar-les.
Encara que el professor li fos simpàtic i trobés un especial gust
a fer-lo confident del seu migrat sentimentalisme, no podia
oblidar, Paulina, la condició una mica inferior d'en Melrosada, el
prestigi que ella es pensava tenir dins la família Buxareu, la
seva posició social i les seves relacions: ella no podia ser altra
cosa que una protectora, una amiga si es vol, d'en Melrosada. Però
d'això a ser la seva esposa, a emparentar-lo amb els seus nebots,
hi havia un veritable abisme. Demés Paulina no podia sospitar mai
que en Melrosada arribés a enamorar-se d'ella, i fins sentia forts
remordiments d'haver desgavellat la vida d'aquell bon home amb
tots els equilibris que li va imposar per casar-lo amb la Isabel.
Decididament, la seva boda amb en Melrosada era una bogeria; i
podem estar seguríssims que Paulina Buxareu no havia pensat mai en
tal cosa.

Però des d'aquella tarda els fets havien canviat. La tranquila
resignació de les dues ànimes havia sofert sotragades de revolta:
el que mai s'haurien confessat havia sortit a plena llum i havia
estat clarament dit per unes paraules plenes d'emoció. Tot això
potser era un disbarat molt gran; però ja estava fet, i calia
pendre una determinació o altra.

De primer, Paulina Buxareu va fer amb l'imaginació un anàlisi
detingut del seu pretendent; el seu instint anà perdonant els
defectes físics, i anà ennoblint les qualitats espirituals. Aquest
anàlisi va durar una bella estona, i Paulina en va treure, com a
conseqüència, que, pel que feia referència a l'aspecte d'en
Melrosada, no hi havia cap inconvenient en acceptar-lo com a
espòs.

Després va voler endinsar-se en tot el que feia referència a les
condicions conjugals, fins a despullar-les dels vels més íntims.
Aquí la pobra dona s'hi va perdre una mica. De joveneta l'havia
preocupada, tot això; però de seguida la seva consciència s'en
ressentia quan hi aturava massa els pensaments. Després passaren
els anys; i, encara que alguna amiga casada li havia fet certes
revelacions, eren coses aquestes que sempre li enrojolaven la
cara, i no n'havia vist mai el desllorigador. Després de donar-hi
voltes i voltes, va deduir que ella no era pas diferenta de les
altres dones; i, en fi, Déu sobre tot. Demés, a can Subirana venen
un llibret que ella només coneixia per les cobertes; però li
constava perfectament que una cosina seva en tenia un exemplar
guardat entre l'íntim embalum de la roba blanca.

Una vegada resolt aquest punt, esguardà l'aspecte social del seu
matrimoni. Això és el que més la preocupava. ¿Quina cara farien
els seus nebots davant d'aquesta decisió? L'efecte tenia de ser
fatal: no calia dar-li voltes. Era impossible que els seus nebots
trobessin bé aquest matrimoni. Ella, la invulnerable, la
respectada tia Paulina, la consellera i la predicadora, la que
semblava que estigués per sobre de les contingències passionals,
¡amb quins ulls fora mirada, amb quines paraules comentada! quines
amargues ironies despertaria el seu casament amb el professor!

Però Paulina pensa, de seguida: -Tota la vida t'has sacrificat per
ells; la teva persona no ha estat mai per a tu: ha estat per als
altres; les teves llàgrimes han plorat la dissort d'altri; les
teves paraules han aconhortat la tristesa dels altres! I t'ho
agraeixen? ¿Es recordaran de tu, quan et moris? És que que no tens
dret de respirar l'aire amb els teus pulmons?

Paulina es va enfortint amb un egoisme eloqüent: val més la
felicitat d'ella que tot; la seva felicitat està per sobre del que
pugui dir la gent. Després de molts anys, Paulina recobra el gest
de romàntica rebel·lió. En definitiva, Paulina decideix dir que sí
a en Melrosada: un sí ple d'esperances.

No cal afegir que Paulina ha passat la nit en blanc, i que
infinites vegades aquests temes van i vénen per llevar-li la son i
per donar-li un estat d'inquietud semblant a la febre.

L'endemà, abans de llevar-se, la cambrera li anuncia una visita:
és don Gaspar. La presència d'aquest home, que mai l'havia
torbada, l'omple d'angúnia i d'esverament. Paulina es lleva. És
clar que no va arreglada per a rebre ningú; però pensa: -A ell no
vull enganyar-lo: vull ser sincera en tot.- I al cap d'un quart
d'hora surt a la saleta per rebre el seu promès.

En Melrosada està més emocionat que ella. Paulina el saluda, i li
diu, tremolosament:

-Melrosada: què ha fet?

-Paulina, digui'm que sí: no allargui més la meva tortura!

-M'és impossible negar-li res. Sí: les nostres ànimes han nascut
per estimar-se...

Després d'aquest diàleg curtíssim, els dos enamorats han quedat
sense paraula. En Melrosada voldria dir moltes coses, però no sap
per quina començar. Senten una gran vergonya l'un de l'altre. Don
Gaspar no s'atreveix a abraçar-la. Per fi s'insinua; i ella, sense
fer-se pregar gens, s'abandona a damunt l'americana del professor,
i es posa a plorar dolçament. Han passat alguns minuts, i els
sembla que per avui ja n'han fet prou. En Melrosada se'n va. Es
diuen que es veuran, que s'escriuran, que seran molt feliços...

Paulina Buxareu, davant del mirall, una estoneta després, es mira
i es remira i, amb una llangor d'enamorada, es decideix a
rissar-se els cabells, encara abundants i negres.

De seguida pensa Paulina que una situació com la seva no pot
aguantar-se gaire temps i que els fets s'han de precipitar per
força. I, una vegada vestida, se'n va a missa, i després al
despatx del seu nebot.

En Víctor, en veure-la tant de matí, s'esvera una mica. La tia
Paulina, amb gran cerimònia, comença a engegar aquest discurs:

-Víctor: tu ets el més gran dels meus nebots i tu ets el cap de la
nostra família; a tu t'he estimat més que ningú, i el teu consell
ha sigut sempre escoltat per mi. Mira, Víctor: creuria faltar si
no comuniqués a tu primer que a tothom una nova que estic segura
que ha d'estranyar-te.

En Víctor Buxareu resta amb la boca oberta. Encara que acostumat a
les extravagàncies de la seva tia, no les té totes en sentir
aquelles paraules i en veure-la excitada i tremolosa de cap a
peus.

-Víctor: he de fer-te saber que em caso. Em caso amb en Melrosada.

En Víctor ha quedat perplexe. Ràpidament, hauria esclatat en una
rialla brutal; però en Víctor, encara que impulsiu, veu de seguida
que la cosa és una mica massa seriosa.

Resta mut uns segons, es conté, dóna una forta pipada a la seva
cigarreta, i, mirant Paulina amb els ulls esveradíssims, contesta,
lacònicament:

-Expliqui's, tia Paulina; expliqui's.



V

La tia Paulina es va explicar. En Víctor ja va veure de primer
moment que tot era inútil: ell coneixia Paulina, i no fóra cosa
gens fàcil desviar la direcció impulsiva de la seva voluntat.
Naturalment que a en Víctor se li escapava el riure a estones, i
tenia de fer veritables esforços. Altres moments es mirava la seva
tia amb uns ulls de pietat profundíssima, com si volgués dir:

-Mare de Déu! Tot està perdut!

La tia Paulina contà, amb tots els pèls i senyals, la gènesi de la
seva simpatia per don Gaspar. De tant en tant s'aturava per pendre
alè o per eixugar-se una llàgrima.

Un cop hagué finit la seva confessió, en Víctor, amb una gran bona
fe, li va dir aquestes paraules:

-Miri, tia: el que vostè m'acaba d'exposar em ve tant de nou, que
no sé què aconsellar-li; però davant d'un cas com aquest, després
de tot el que vostè m'ha dit, em sembla que el millor conseller ha
de ser vostè mateixa. I què li diré, pobre de mi!... Altres
persones més autoritzades... Vostè té el seu director
espiritual...

En Víctor no era home de directors espirituals; però va pensar que
a la tia Paulina, en aquells moments solemnes, un toquet religiós
li vindria com l'anell al dit.

I la tia Paulina, aleshores, doctoralment, contestà:

-Víctor: pots creure que la primera cosa que he volgut escoltar ha
estat la paraula de Déu, i el director espiritual ja està al
corrent d'aquestes coses: a tu et parlo com a cap de família i res
més.

-Doncs, jo, tia Paulina, com a cap de família, no poso cap
inconvenient que vostè es casi: el senyor Melrosada és home de
totes les meves simpaties, i el crec persona honrada i decent.

-Prou, prou, Víctor, fill meu: tota la vida t'agrairé aquestes
paraules.

La tia Paulina, amb gran torbament d'en Víctor, s'abraonà al coll
del seu nebot i plorà llàgrimes d'infinita tendresa.

En Víctor no hi veia de cap ull; però, encara que es rebel·lés
contra el sentimentalisme, s'arribà a posar tou com una cera.

-Pobra tia Paulina!- pensava en Víctor. -Pobra tia Paulina! A quin
extrem de guilladura ha arribat!

La tia Paulina impressionava l'ànima d'en Víctor de dues maneres
distintes: l'una manera era francament grotesca; l'altra manera
era francament sentimental. Ell, com tothom, veia en la tia
Paulina aquella color extraordinàriament còmica que la
caracteritzava tan bé; però en Víctor no podia oblidar tampoc la
tia Paulina de quan era petit: la que es sacrificava per tothom;
la què havia fet de mare a la seva germana; la que havia vetllat
els seus nens quan estaven malalts.

Aquests dos aspectes es barrejaren tèrbolament i enutjosa: el plor
sincer de la seva tia li causava una certa indignació, i una
tendresa instintiva que li feia espurnar els ulls.

-Tia Paulina, calmi's, calmi's; calmi's; assereni's; deia en
Víctor, afadigat, col·locant la dolça Paulina, mig desmaiada, en
una butaca confortable.

Paulina Buxareu es calmà. Aleshores cap d'ells dos no sabia què
dir. Ella inicià amb veu feble:

-Víctor...

-Digui, tia, digui.

-Tu comprens, Víctor, que les nostres relacions han de ser molt
curtes. Però... a casa meva... Jo no voldria que ningú pensés mal
de nosaltres. Si tu no hi tinguessis inconvenient...

-Vol callar, tia Paulina! Em faig càrrec de la seva situació; i a
l'hora que vulgui, a totes les hores que els sembli bé, ja sap que
a casa meva...

-Gràcies, fill meu, gràcies. Ja ho he dit sempre, que eres un
àngel.

-Per Déu, tia Paulina!...

-Sí, sí, Víctor: d'homes com tu no en corren.

Paulina Buxareu, amb els ulls vermells i amb la respiració
afadigada, es despedí del seu nebot. En Víctor, quan es trobà sol,
tancà la porta del despatx i va estirar-se en un sofà, com si
estigués rendit per un esforç enorme.

-Però és possible? Ai carat de Melrosada!

En Víctor no sabia ben bé si tot allò ho havia somiat. Després
rigué com un beneit. Després posà la cara seriosa i anava
repetint:

-Pobra tia Paulina! Pobra tia Paulina!

Encengué una pila de cigarretes, i va llençar-les totes a mig
fumar. S'estirava els punys; s'agafava el nus de la corbata;
començava una carta i l'estripava tot seguit... En Víctor no podia
treballar ni estar quiet. Agafà els guants, el barret i el bastó,
i sortí disparat a pendre l'aire.

Quan en Víctor arribà a casa, la Maria de la Mercè va dir-li:

-Què tens? Què et passa?... ¿Que no t'han escrit de Bilbao?

-Què Bilbao ni què romansos! Escolta, i et quedaràs sense sentit.

-Víctor!

-La tia Paulina es casa.

-No pot ser!

-Es casa: es casa amb en Melrosada!

-Però... Víctor!... avui no som als innocents!

-Desgraciadament no som als innocents; el que t'he dit és la pura
veritat.

La dona d'en Víctor va fer uns escarafalls, unes rialles i uns
comentaris que el seu marit li tingué de dir prou.

Més de pressa que la llum va córrer la notícia fins a les últimes
ramificacions familiars, fins a les relacions amicals més febles:
no es parlava d'altra cosa.

-Paulina Buxareu es casa.

-Paulina Buxareu es casa amb un professor de dibuix.

-Paulina Buxareu s'ha tornat boja.

Quan la Isabel va saber-ho, no se sap ben bé per què, sentí un
despreci molt gran per la seva amiga. Tothom s'ho va pendre
malament: la pobra tia Paulina va ser retallada, estripada,
esmicolada, per tota mena de befes i paraules d'impietat.

En Víctor fou l'únic a compadir-la, encara que no s'atreví a
defensar-la davant de ningú. El festeig s'inicià de seguida. A una
hora discreta, anava don Gaspar a veure la seva estimada. El
menjador dels Buxareu fou l'escenari d'aquell idil·li trist.

Els nens, un dia s'amagaren darrera les cortines i escoltaren la
conversació dels nuvis. Després, a taula, la referen amb una barra
espantosa. La seva mare els volia fer callar, però ells estaven
esvalotadíssims; fins que en Víctor bramulà com un lleó i va
deixar-los sense postres.

A la Maria de la Mercè li venia molt malament el festeig de
Paulina, i se'n queixava sempre al seu marit. En Víctor deia:

-Què vols fer-hi? No tinc altre remei.

La tia Paulina trobava la seva situació la cosa més natural del
món. Com que ningú gosava riure-se-li'n a la cara, s'envalentonà
en el paper de núvia: es posà bruses clares i cintetes al coll;
volia fer postures, i la pobra dama cada dia agafava un aspecte
més deplorable. Estava radiant de satisfacció: si les gràcies
fugien del seu cos, la seva ànima era la mateixa que a divuit
anys. Aquest contrast produïa un efecte desagradable a en Víctor
Buxareu, que no sabia com fer-s'ho perquè la seva tia procedís
d'una manera més discreta.

El pobre don Gaspar Melrosada oferia un espectacle encara més
trist: el seu amic Puntí li posava fre a les corbates, però ell no
en feia cabal. A la dispesa li prenien el pèl de mala manera, i
ell no se n'adonava: estava tan satisfet, tan satisfet, que fins
contava detalls del seu festeig a la dispesera.

Aquelles relacions duraren un parell de mesos. En Víctor acabà
d'arreglar algunes qüestions d'interessos que hi havia pendents
entre ell i la seva tia. Després es tractà de solucionar-ho tot.
Moblaren la casa amb mobles de Paulina i alguna cosa
imprescindible que compraren a corre-cuita. Llur niu era una
torreta del Putget, amb una mica de jardí, molt ben orientada i
amb sol a bastament.

Vinguè el dia desitjat. Es casaren a la parròquia de la Bonanova,
i el pare Tudó va beneir-los. Fou una boda íntima, celebrada de
matinet, sense dinar i sense invitats.

En Melrosada anava de levita; la tia Paulina duia mantellina
negra. Actuaren de padrins en Víctor i un germà del pare Tudó.

La nit de nuvis la passaren a Montserrat. Fou cantada una salve
expressament per a ells. La tia Paulina estava boja. A en
Melrosada l'havia estabornit l'emoció. Quan ja eren dins de la
cambra no s'atrevia a abandonar la finestra, encantat amb un bé de
Déu d'estrelles que coronaven els geps sinistres de la gloriosa
muntanya.



VI

Paulina sentia arreu del seu cor una benaurança veritable: el
matrimoni havia estat per a ella el que se'n diu posar oli en un
llum. El qui estava cohibidíssim, sobre tot davant de la gent, era
el pobre Melrosada. La seva dona l'omplia de manyagaries i
atencions, el presentava a les seves coneixences, molt satisfeta;
però ell era tan tímid de natural, que no sabia acostumar-se al
paper de marit.

Ara, íntimament, era tot un altre home: menjava tan de gust,
dormia tan satisfet, es despertava amb el cor tan ple d'harmonies,
que tots els matins plorava com una criatura en contemplar els
preparatius que feia la seva dona per rentar-se i pentinar-se.

La companyia femenina li anà polint una sèrie de detallets íntims:
Paulina el tractava com si fos un infant; però a estones li
agradava fer el paper de nena, i aleshores en Melrosada es veia
perdut. Feien tantes ximpleries i tantes postures, que la minyona
s'escandalitzava cada dos per tres.

-Ai Reina! Quines senyoretes! Tan grans, sembla que no els escau!-
deia la carnissera comentant els escarafalls de la minyona.

Al barri arribaren a fer-se populars: tots els veïns parlaven
d'aquella dolça parella. Algun cop els miraven passejar-se pel
jardinet, agafats de bracet i partint-se una cirera.

En Melrosada no sabia administrar els béns de la seva dona: ella
tenia de fer-ho tot; i el pobre home estava admiradíssim del seu
talent.

-Jo no sé per què Nostre Senyor ha volgut fer-me tan feliç,
Paulina!

La seva dona somreia, i li posava les mans, grassonetes, damunt
dels ulls:

-Qui és, el reiet de casa?

* * *

Un dia vaig visitar la parella encisadora. Era pel mes de març.
Feia un sol agradable i una temperatura tèbia. Els dos esposos
acabaven de dinar.

Jo no havia vist Paulina des d'abans del seu casament. La pobra
dona s'esverà una mica, i en Melrosada no sabia què dir-me. Em
tractaren com a una visita de pur compliment; però jo vaig cometre
diverses indiscrecions i vaig fer certes referències a llur
idil·li. Aleshores Paulina perdé la fredor, i es va desfer en un
torrent de confidències.

Paulina m'ensenyà la casa: de primer el menjador; després
penetràrem a la cambra de dormir. Paulina estava visiblement
emocionada. Encara que tot ho tenien molt endreçat, no deixaven de
descobrir-se algunes coses íntimes. En Melrosada seguia sense dir
res: feia la cara satisfeta i repugnant d'aquell que totes li
ponen.

Després anàrem al jardinet. Hi havia fruiters florits i algunes
roses. Estava tot molt ben cuidat. Al cap d'una estona tornàrem al
menjador. Paulina parlà de la seva neboda, casada recentment, d'en
Víctor... d'una pila d'incidents familiars...

La Paulina volgué que prengués xocolata, i jo no em vaig fer
pregar. Des del menjador es dominava una bella vista. Paulina lloà
la situació de la seva casa:

-Diguin el que vulguin, això és sa: aquí es respira millor que en
un piset. Pots sortir a passejar amb el vestit de casa i ningú et
diu res.

S'empal·lidí la conversa. Paulina reposava en un sofà. El seu
marit la guaitava abstret, com si no s'adonés de la meva
presència. Jo vaig acomiadar-me, i vaig adonar-me que la meva
visita els havia proporcionat una bona estona. Em varen pregar que
anés a dinar-hi un dia, i Paulina em digué moltes vegades que jo
era un amic de debò i que no tenia de fer cap compliment.

Paulina havia perdut una mica del seu to doctoral i de la seva
conversa exaltada: s'havia endolcit no poc, i era tota una altra
dona.

Confesso que en Melrosada em va repugnar, i, no sé perquè, em
semblà que el matrimoni havia idiotitzat la seva insignificança.
Després vaig rectificar aquesta opinió, i em semblà senzillament
la bona persona de sempre. En canvi Paulina Buxareu, em va donar
una tan pura sensació de joia limitada i honesta, que el seu
record em perdurà una pila de dies. Paulina Buxareu era, als meus
ulls, com una figa de coll de dama, tota de mel per dins, sense
malícia de cap mena; una mica emfàtica i pretensiosa, però
amorosida per un sol auster i velada per una finíssima boira
tardoral.



EPÍLEG

Per esdeveniments que no són del cas, he tingut de viure llarga
temporada lluny de Barcelona: això ha fet que deixés de freqüentar
algunes de les meves relacions.

La família Buxareu ha estat una d'aquestes. Fa quatre o cinc anys
que no visito la seva casa. Darrerament vaig informar-me de la
mort de Paulina, víctima d'una recent epidèmia, quan finia
l'estiueig en un poble de la província de Girona.

He sabut que en Melrosada ha renyit amb els parents de la seva
dona: Paulina morí sense haver fet testament, i el pobre don
Gaspar ha continuat sent professor de dibuix. Alguns dies el veig
al Continental. Està desmillorat i envellit que fa llàstima.
Guaita amb tristor el seu doble de cervesa, i no abandona mai una
punta de cigarreta que s'acaba.

En Víctor Buxareu ha guanyat molts diners amb la guerra. Quan el
trobo em saluda rialler, fent grans demostracions d'afecte; però
no s'atura mai a parlar-me.

A qui he deixat de saludar és a la Lluïseta: no sé si és que ja no
em coneix, o si ho fa veure. S'ha engreixat molt, i té tres
criatures.

La mort de Paulina va revifar-me una sèrie de records, divertits
per a mi, còmics i sentimentals. Jo volia homenatjar d'alguna
manera aquella dolça vida femenina, que ja s'ha aclucat sense
deixar rastre de cap mena. Poc podia pensar Paulina Buxareu, quan
em feia víctima de la seva oratòria, que restés dins de la meva
ànima un tan agradable perfum de la seva persona.

Perquè no es perdi del tot aquest perfum vaig decidir-me a
començar la història de Paulina Buxareu. M'ha sortit una història
desgavellada i desllorigada.

L'ombra de Paulina em perdoni, i cregui que l'únic esperit que ha
inspirat aquestes ratlles és aquell esperit clar, rosat i tebi que
es diu _simpatia_.



FI DE PAULINA BUXAREU

juliol, 1918-gener, 1919





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Paulina Buxareu" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.