Title: Un tros de paper - Two Volumes
Author: Various
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Un tros de paper - Two Volumes" ***


[NOTA DE LA TRANSCRIPCIÓ. Aquests dos volums són un recull de
textos publicats al setmanari UN TROS DE PAPER entre 1865 i 1866 i
triats per Carles Riba. El pròleg de Conrad Roure explica prou bé
la història d'aquesta publicació, pionera de la premsa a
Catalunya.]



UN TROS DE PAPER



VOLUM PRIMER



INDEX

PRÒLEG EXPLICATIU
LES QUATRE RAMBLES
EL PASSEIG DE GRÀCIA
EL TEATRE PRINCIPAL
BARCELONA AVUI EN DIA
LA CAMPANA
BALLS
CONVERSES
MENUDÈNCIES
D'ALLÓ MATEIX
L'ANY VINENT
CORRESPONDÈNCIA DEL TEMPS
SI QUE ESTEM FRESCOS
MISÈRIA HUMANA
TEDÈUM
VAL MÉS UN PUNT QUE MIL LLIURES
UN QUE NEDA BÉ
L'HONOR NACIONAL
L'HOME DE BARRI
ELS VIUDOS
LA TERRAIRE
L'AMO DE CASA
L'AMERICANO
ELS FORASTERS
UN HOME DE SA CASA
L'HEREU
MODES
EL DIUMENGE... A FORA!



PRÒLEG EXPLICATIU

Fins l'any 69 del segle passat, Barcelona estava voltada de
muralles, amb els portals tancats de les deu de la nit fins a la
matinada. Solament el portal de mar es tancava alguna hora més
tard, en consideració als habitants de la Barceloneta que
assistien als teatres públics de l'enclòs urbà.

Els barcelonins, impossibilitats a les nits d'anar als llocs
d'esplai de fora muralles (_Criadero_, Font de Jesús, _Campos
Eliseos,_ Tívoli o Jardins de la Ninfa), es reunien en cases
particulars, on generalment es feien «Sombres» o funcions en
teatrets de «ninos», representant-se sainets; de manera que els
actors, o més ben dit _llegidors_, sabíem de cor les obres de més
acceptació, com eren _En Saldoni i la Margarida, El Memorialista,
L'aprenent de Sabater, Les nous espantadores_ i altres per
l'estil, que si bé literàriament no són de mèrit recomanable, era
l'únic que vèiem en nostre propi idioma, tan abandonat en aquells
temps. Durant la Quaresma omplia els teatres públics el drama _La
Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist._

En l859 vingué la restauració dels Jocs Florals, i cinc anys
després començà en l'Odeon, amb la secció de _La Gata_, el modern
Teatre Català.

Mes com encara persistien les muralles, persistien en la major
part dels barris aquelles reunions casolanes de «sombres» i
teatrets.

Al poc temps d’inaugurar-se el Teatre Català, l'Albert Llanas
tingué la bona idea de publicar UN TROS DE PAPER, ajuntant-se-li
tot seguit per portar-la a cap En Robert Robert (X.), En Frederic
Soler (Pitarra), N'Eduard Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas),
N'Eduard Aulès (Bonaventura Gatell), i el sotascrit remembraire
(Pau Bunyegas), essent l'il·lustrador el cèlebre caricaturista
Tomàs Padró. I no tardaren a col·laborar-hi En Torres (Sarraceno),
En Pons (L'Inglès), l'Angelon (Orfaneta de Menargues) i En Feliu i
Codina (Josep Serra). En Llanas firmava _Robert Sanall_; i En
Vidal i Valenciano i Conrad Roure, junts, _Dos gats dels frares_.

De tots ells porta dol, a l'ensems que es complau a guardar-ne
ferma recordança, el vell narraire a qui l'EDITORIAL CATALANA ha
volgut honrar confiant-li la presentació d'aquest volum, sense
altre mèrit, de part meva, si de mèrit mereix el nom, que ésser
l'únic supervivent d'aquella colla d'humoristes que qualsevol
d’ells seria més apte que jo per a prologar un llibre.

UN TROS DE PAPER fou, en son gènere, el primer periòdic publicat
en català, i el públic el rebé tan de bon grat, que el mateixos
escriptors contemplàvem amb estranyesa com cada dissabte en poques
hores s’esgotava l’ediciò, que no era pas curta, essent el d’un
ral el preu de cada número. Cal dir, però, que l’editor Innoscent
López era una àliga per a la propanganda de les publicacions, i
que en aquesta hi posà els seus cinc sentits.

L’estranyesa nostra de l’acceptació extraordinària del setmanari
es fonamentava principalment en la manera com cada u de nosaltres
escrivia diferentment el català, i ens semblava que això no podia
deixar complaguts a molts llegidors. Allò era un mosaic
ortogràfic.

No se’ns doni pas, en bona part, la culpa d’aquesta diversitat. No
teníem cap diccionari de què ens poguéssim fiar, perquè estaven
farcits de castellanades, ni cap obra de les publicades aleshores
ens podia servir de norma. Així, cada escriptor escrivia com bé li
semblava, i en la impremta, on tampoc hi havia cap corrector que
sapigués un borrall del nostre idioma, el qual feia un sens fi
d’anys que no era conreat, estampaven cada original al peu de la
lletra de les quartilles, i els números de la publicació
sortien... com havien de sortir.

L'èxit d’UN TROS DE PAPER, tenia per a mi una altra explicació. La
massa popular, en la qual els literats no s’hi troben encabits en
nombre abundós, llegia els articles, les composicions en vers, els
epigrames i els solts; li era agradós el to humorístic de cada
escrit, ho entenia tot, tant si deia _Hermenegild_, com
_Hermenegildo_, com _Armengol_; _travall_, com _treball_, com
_traball_, i passava estones divertides, ja a casa seva, ja a la
taula del cafè, ja en els intermedis de les sombres, i esperava
ansiós la sortida.

I així és que els venedors ambulants i les llibreries despatxaven
els números en un tres i no res.

Referent a aquest recull, cal una advertència. S'hi troba en ell
algun article firmat amb altre nom dels que he consignat en el
paràgraf anterior, en el qual anomeno els redactors i
col·laboradors del setmanari. És que en la redacció rebíem per
correu escrits amb pseudònim, i els que ens plaïen es publicaven,
ignorant qui era l'autor.

Ficar-me ara jo en la crítica del contingut del volum, no em
pertany; vindria a ésser jutge i part en l'assumpte, i la meva
opinió fóra recusable.

Crec, i això puc dir-ho sense cap escrúpol, que el periòdic
complia amb el seu propòsit d'ésser humorístic i llegit per
tothom, sense temença de trobar-hi el llegidor més pulcre un mot
ofensiu en cap concepte.

I exposat breument l'historial d'UN TROS DE PAPER, deixo
enllestida la meva tasca.

CONRAD ROURE



LES QUATRE RAMBLES

Hi ha afició, a Barcelona, a partir les coses en quatre.

Jo no sé si això procedeix de les quatre barres de sang; però
tenim els quatre cantons del Call, els quatre cantons de
Bellafila, les quatre Rambles, l'olla amb les quatre carns...

Parlem ara de les quatre Rambles, i comencem per dir que ja sabem
que en rigor no són quatre, sinó una sola; però, així i tot,
convenim que cada una de les seves denominacions té un caràcter
peculiar que la diferencia completament de les altres.

El tros anomenat Rambla dels Capellans, se distingeix per la falta
de moviment de joventut, d'apariència magra. La paret de Betlem
ocupa un bon tros de l'acera dreta i ja li dóna quelcom d'aspecte
clerical; els estudiants que per allí transiten, educats entre
mossèn Fulano i mossèn Menguano, sembla com si fessin tuf de
solterons, i fins en el modo de tallar-se els cabells i de portar
el vestit de curt capellanegen.

Jo mateix, que quasi no tinc res de capellà, si alguna volta,
distret, he donat un passeig per aquell tros, m'he trobat al cap
d'una estona com si m'entrebanqués amb la sotana, i em venien
ganes de pendre polvo, i em venien a la memòria coses en llatí,
que no pot ser sinó que en aquella atmòsfera se mantinguin
constantment efluvis clericals, ja que enlloc me succeeix lo que
en aquell siti.

Atravesso des de Betlem a la Virreina, me trobo en la Rambla de
les Flors, i ben considerat no se m'acut al pensament, per molt
que discorri, un lloc més adequat per vendre-hi lo que allí es
ven.

Per tot aquell dilatat espai el cel és més alegre, els veïns tenen
afició a aucells, que són entre lo animal, lo més adequat a les
flors; camina un per allí amb l'abandó i voluptuositat que els
jardins inspiren. Allí és on amb més facilitat s'admet la idea
dels rejovenimens de què parlen les antigues faules; els
_requiebros_ surten espontanis dels llavis; les hores passen
ràpides amb l'olor de les flors. Contemplant les jovenetes que al
dematí s'hi passegen, és impossible no comparar a la morena de
roges galtes amb el clavell; una cara pàl·lida, d'ulls ben tallats
i amb certa grogor d'aquelles que són indicis d'un organisme
delicat i de melancolia, fa pensar tot seguit en la passionera;
una joveneta, vestida de glassa, simpàtica, de faccions que
revelen un cor obert i carinyós, sembla una rosa blanca animada, i
la noia endreçadeta, pobra i límpia, que no crida l'atenció, però
que encanta vista de prop, fa el paper de la viola boscana.

Mes, així com en un jardí, passat el temps de les flors, si no
se'l cuida hi creixen els escardots i les plantes silvestres
d'aspecte menos agradable i d'olor mai buscada, així també la
Rambla de les Flors, quan deixa de ser-ho, es converteix en
passeig de camalluentes i mossos d'Esquadra.

Els diumenges, a certa hora, hi acudeixen amb els mocadors
encarcarats, un al cap amb un nus que deixa les puntes tiesses com
dues orelles de burro, un al coll amb coloraines dominades pel
groc d'ocre i el vermell més enverinat i la punta del detràs
subjectada pel lligam del davantal que quasi dóna volta a tota la
falda i és molt llis i llarg, i un a la mà ben plegat, que els hi
serveix per molts diumenges, puix per mocar-se, en porten un altre
a la butxaca. Allí parlen de la seva terra, de l'aplec, del promès
i dels defectes dels seus amos i de les renyines que tenen amb ses
amigues, i de quant gasten en roba i de quant tenen estalviat en
el recó de la caixa.

Des del teatre del Liceo fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla
que en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal aca: però ja està
dit així i no hi ha com dir-ho així per a entendre-ho.

Allò és el centro de la cultura barcelonina. De tal modo és
característic aquell tros, que els capellans i els camalluents no
es fan estranyar en cap carrer de Barcelona, i, posats allí a
passejar, se converteixen en gent inverossímil que sembla que ha
errat el camí.

Els vestits que allí s'usen, no tenen la senzilla elegància dels
de la Rambla de les Flors, ni l'austeritat solemne que convé a la
dels Capellans, ni l'amanerament i poc garbo dels que tapen a les
camalluentes; mostren més estudi, més coneixement de l'art de
vestir-se, més riquesa, més aficions mundanes, més refinament de
gust.

Allí hi ha cadires i poltrones per a seure; tot són modistes,
venedors de diaris, cafès, perfumeries, fondes, guanteries,
gravats, retratos. En una paraula: allí està compendiat lo bo i
millor de la capital. Fins l'editor d'aquest periòdic hi té una
botiga de llibres.

I com en aquest món cada cosa està feta per una cosa corresponent
i les lleis universals les atrauen i harmonisen, a la Rambla del
Mig acudeixen totes les vanitats, tots els notables, totes les
persones que estimen la civilisació, admetent-la amb totes ses
ventatges i defectes: les belles arts, el luxo, l'ostentació, la
frivolitat, i, en una paraula, tots els fills de l'ociositat i de
la riquesa.

Tan pròpia és aquella esfera del poeta, que en el front porta el
porvenir de la humanitat (sàpiga o no revelar-lo), com del ballarí
de teatre, que a puntades de peu fa bullir l'olla, mentres li fan
el llit a l'hospital.

No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo
que el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu;
però en tan breu espai s'hi troba una transformació
especialíssima.

Atxacosos, soldats i nyinyeres (¿com se deu dir niñeras en
català?) componen el públic d'aquell siti, i ¡observin amb quina
discreció elimino d'aquest públic la gent més pública que el
freqüenta!

La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la
vista de Montjuich, influeixen no poc en que aquell tros
soldadegi, i (aquí de la llei d'atracció) és punt que pot dir-se
axiomàtic el que, si en un desert s'hi planta una nyinyera, al cap
del mes hi naix un soldat; així com, si tanqueu ben bé un soldat
en qualsevol siti, al girar el cap ja hi trobareu a la vora seva
una nyinyera amb criatura i tot. La lley d'aqueix fenòmeno natural
no és coneguda; però el fenòmeno existeix i no és dels que menos
contribueixen a fer admirar la sabiduria del que féu el món.

Allí es mengen taronges i es beu orxata de xufles, s'enamora amb
marcialitat i es concebeixen els transports de les passions més
pures entre les indigestions infantils i els ferums del ranxo que
surten per les reixes del cuartel.

Allí el galantejador sol preparar-se un esdevenir de torna de pa i
tros de butifarra que l'arravata i li fa vénir salivera; allí molt
sovint li succeeix que, quan deuria acabar la relació caient a
terra i besant les mitges blaves de la donzella, té d'aixecar-se
tieso i quadrar-se, i estirar el braç i posar-se la mà al front i
tornar-la a deixar caure amb revolada, perquè, entremig de dues
paraules amoroses gramaticalment inseparables, ha passat el capità
que té mal gènit.

En aquell petit tros de passeig, que comparat amb tota Barcelona
és ben poca cosa, és a on cauen més criatures, d'alguns segles en
aquesta part, i fins podria ser que molts estrafets deguessen la
seva desgràcia a les distraccions patides per les nyinyeres que
els portaven en braços quan eren petits.

No hi ha cosa més natural que aquestes repetides caigudes. El
soldat jove, briós i apassionat en extrem, pinta a la nyinyera,
amb tota la fogositat de la joventut i de l'ofici, l'amor que
l'arravata. La mossa se l'escolta amb la boca badada i no es
recorda del que fa, ni veu lo que la rodeja. Arriba ell a allò de
què quan prengui la llicència se n'aniran casats a la seva terra,
a on serà mestressa de sa casa, i que en compte d'haver de bregar
amb la quitxalla d'altres, podrà passar el dia apeixant a sos
propis fills. Allavors l'embadaliment de la mossa arriba a l'últim
grau; expressa la seva admiració alçant els ulls al cel i obrint
els braços, i ¡cataplum! vet aqui la criatura a terra amb un
nyanyo al front, quan ne surt més barato.

X. _(Robert Robert)_



EL PASSEIG DE GRÀCIA

I

La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin
sinó al Passeig de Gràcia, i ara més que mai d'ençà de
l'_ensanche_, ¡malviatge la paraula!

El passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt
més ample; perquè té vistes més dilatades i amenes; perquè els
edificis ara comencen a vorejar-lo. No recorden, com els de la
Rambla, el càstig del treball i la codícia de la industria, sinó
el grat descans, el benestar, la riquesa, el luxo.

Per allí s'esplaia el cor veient les temptatives artístiques de
les fatxades, sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat a
l'arquitecte: els ulls no es troben mai traïdorament ofesos per un
carreró asquerós com el de detràs del Correu ni l'arc de
Trentaclaus.

No es desvaneix el plaer de la contemplació amb les reflexions que
inspiren vint perruquers que amb sos grans rètols, sos fanals
il·luminats, sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan
meditar en els afanys de lloguer, la contribució, els aliments i
el vestit, i qui diu perruquers diu sastres, guanters, cafeters i
tota aquella gent que viu del que guanya, treballant per força.

El passeig de Gràcia ens ofereix a la vista el mig cèrcol de
muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i
roselles, ara daurat pel brillant rostoll. En tot son àmbit no
s'hi veu ningú que sembli estar-hi per força, sinó al contrari,
per acte propi de voler, encaminat a proporcionar un goig.

Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ningú porta en son
aspecte les senyals d'agitació forçosa que regna en la ciutat. El
corredor va tan a poc a poc con l'hisendat; l'estudiant no es
recorda dels llibres; el malalt se sent aliviat per lo sa de
l'aire i el panorama que el rodeja.

¡Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Gràcia!

A l'hivern se va de tarda al passeig de Gràcia.

A l'estiu, dematí i vespre, es va al passeig de Gràcia.

Per anar al numerosos poblets dels voltants, s'aprofita, sempre
que es pot, la proporció de passar pel passeig de Gràcia.

A tot foraster se li pregunta: -¿Ja ha vist el passeig de Gràcia?

II

L'animació del passeig de Gràcia, a l'estiu, comença amb el dia.

Abans que els òmnibus vagin i vinguen, ja hi transita gran munió
de jornalers, que amb pas lleuger, àgils de cames i sans de color,
s'encaminen a Barcelona, amb el gec al coll (si en porten) i
l'esmorzar embolicat en un mocador de quadros blaus.

Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vénen a vendre
pollastres, forcs d'alls i cebes, pebrots i tomàtecs, esbergínies
i ous i fruites.

Al sortir el sol, varia, no minva, el gènero de transitants, que
allavors, per lo general, no van de Gràcia a Barcelona, sinó de
Barcelona a Gràcia. Són gent que tenen la família a la vila, a
Sant Gervasi, al Putxet i a Vallcarca, que havent anat a fora per
passar l'estiu més tranquils, no paren mai d'entrar i sortir i al
cap de tres mesos han viatjat més que si haguessen anat i vingut
d'Amèrica.

Aquest moviment dura fins a la força del calor, en què baixa un
poc, mes no cessa, puix són moltes les persones que, per motius
que deuen ser molt poderosos, se'n van amb el pic del sol a dinar
a algun siti a on, per arribar-hi, per força es té de travessar el
passeig de Gràcia; de modo que tot se torna òmnibus, _centrals_,
cotxes, crits de calessers, xurriacades, pols i gatzara dels joves
ferms, que se'n pugen a dalt, sota la vela, a on se torren baix el
pretext de què allí hi corre millor l'aire.

Els diumenges és més animat el quadro.

Molt de matí acut un extraordinari número de persones als concerts
de Clavé; altres van a pendre xacolata als altres jardins; altres
amb xefla cap a alguna font; perquè ja és sabut que certa gent per
per beure molt vi necessita estar ben a prop d'un doll d'aigua.

Hi ha famílies de menestrals que, guanyant pocs diners, no poden
gosar de cap diversió. Mes se resignen amb la seva sort: no així
cada diumenge poden anar a pendre xacolata al passeig de Gràcia.

Així s'explica, en part, com en una nació s'eternisen les
tiranies.

¿Com ha de ser esclau un poble a on la majoria es creu quasi feliç
si els diumenges pot beure vi o pendre xacolata?

Ja n'hi poden fer de l'alçada d'un campanar a aquesta majoria:
mentres no li prohibesquen mastegar cigrons torrats en xicra o
traguejar infusió de campetxo cada vuit dies, sempre dirà:

-Ara és un gust: les coses sembla que van bé.

III

A les tardes de dijous d'hivern, per espai de dues o tres hores,
la Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es traslada en pes
al passeig de Gràcia.

No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no té
per costum freqüentar aquell siti en l'època i hores indicades.

Així és frase molt significativa la de: «Avui fulana no ha anat al
passeig de Gràcia.»

Així, quan se diu un dijous: «Aquesta tarda nos veurem», ja
s'entén que es vol dir: «En el passeig de Gràcia».

Els demés dies, a iguals hores, la reunió és numerosa per dos
motius, especialment, l'un molt singular.

Va començar algú a anar-hi a passejar per ser siti agradable i no
trobar-hi a ningú. I això era tan cert, que es va ocórrer a
moltíssims, els quals se van trobar amb una concurrència forta;
però, com cada u d'ells ha procurat apartar-se tot lo possible
dels altres, i com ningú d'ells va a lluir ni a avergonyir als
demés amb son exterior, quasi bé no s'adonen de què tanta siga
l'afluència de passejants, i cada u diu en son interior:

-M'agrada venir aquí perquè no hi ha gent.

Entre aquestos passejants de tarda n'hi ha força que s'ocupen molt
sèriament en enterar-se bé de lo que adelanten les obres.

No n'hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la
calitat del morter que s'hi emplea, del gruix de les parets i els
jornalers que hi treballen: són els que fan córrer per Barcelona
aquest eixam de notícies que, bones o dolentes, per tot circulen
sobre els ventatges i desventatges de l'_ensanche_ (hem de dir
ensanche!).

IV

A les nits d'estiu...

¡Música al Prado, música al Criadero, música al Tívoli, música als
Campos, música a Euterpe; coet d'aquí, roda de foc per allí, gots
de colors a les fatxades: allò és vida, allò és gentiu.

Tots els teatres plens, tots els òmnibus plens, el passeig ple,
els bancs plens; el ferrocarril ple de gom a gom sens parar mai.

A l'una banda exhibeixen la ignocent malícia d'_En Pere Pau_; al
costat repeteixen les rialleres _Pitarrades_; al davant fan el
gasto _Don Simon_, o altres semblants; més amunt _L'Elíxir o Le
Prigioni_, i tot això dura fins a les onze o dos quarts de dotze,
hora a on se solen trobar reunits en el Passeig la major part de
còmics i espectadors i passejants, tips de musica a no poder més,
i encara, abans de sortir del passeig, troben una colla de ceguets
que ha passat el vespre allí tocant sempre, amb un plat de llauna
a terra per a recollir les caritats.

V

Deixo aquesta matèria, reconeixent que no só digne de tractar
assumptes tan elevats.

Vostès no saben els molts que van al tiro de coloms del Tívoli,
cèlebre en son temps per l'entremaliada redacció de sos cartells.

I si no han vist la marcialitat, el suar, lo llambregant de
faldilles, l'encarcarament d'enagües de les minyones, que, amb el
vano verd i el mocador de mocar plegadet en la mà, devoren a
violentes gambades l'espai comprès entre Barcelona antiga i el
castell d'En Gibert; si no han vist això, dic, els falta veure una
de les coses més especials i característiques del passeig de
Gràcia.

No m'atreveixo a descriure-ho, me poso baix l'amparo del poeta
aragonès que deia:

_Eso no se pinta, no:
eso, Asazuldo, se siente..._

Lo qual vol dir, en català, que aquelles criades es menester
veure-les, i no pot, qui coneix bé Barcelona, el barceloní més
entès, si no ha contenplat les mans, els peus, les passes, les
cares, les cintures i sobretot la fervorosa vocació amb què
aquella part de sexo femení, flairant el mascle, tement el vespre,
í remoguda fins a l'ànima per les espinguetades del cornetí de
pistó, vola com el vent, s'enfonsa en la pols, tropessa en palets,
topa amb transitants i, amb calor al clatell, aumentat per
l'impacient anhelar i la violència de la carrera, entra esbufegant
en el saló i amb la certesa de què va a descansar... ballant dins
d'un forn.

* * *

El passeig de Gràcia! Si n'és de dèliciós!
Ja és modisme general el dir: -Si treia una rifa m'havia de fer
una casa al passeig de Gràcia.

X. _(Robert Robert)_



EL TEATRE PRINCIPAL

Barcelona sempre ha tingut molts enemics.

Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt
bé, bruta. Quasi ningú s'adonava de tal aberració arquitectònica,
i, com tot era regalís d'aigua i escrostonats, si algun foraster
se n'adonava, es creia fàcilment que era cosa que havia d'anar a
terra aviat, i així anàvem passant.

Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, és clar, ressalta i
fa girar els ulls i és un pregó continu del nostre mal gust.

Ahir una pila de gent ne feien mofa preguntant:

-Que la llepa l'arquitecte?

-Que la volen rifar?

-Que la tapen amb papers?

-Que va en camisa?

Per amor de Déu tornin-la a embrutar! Ja que és tan dolenta, al
menos que no es vegi.

Sempre m'ho vaig pensar, que els emblanquinadors en farien una de
les seves.

Té! ¡Ara m'han emblanquinat la fatxada del teatre Principal!

No li faltava més que això! Sembla un _ramillete_ de sucre
d'aquells que rifen per Tots Sants.

* * *

Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci
desaparèixer sense tirar-la a terra.

Diu que en engrandint un xic més les finestres no en quedarà
borrall, i té raó.

Vaja, arquitecte! Així podria satisfer sa desenfrenada afició a
les obertures i s'estalviava el discórrer línies i ninots.

* * *

En la fatxada del teatre Principal s'han pintat les pedres de
manera que figurin pedres. No és estrany: jo coneixia un boig que
va fer bronzejar un candelabre de plata.



BARCELONA AVUI EN DIA

¡Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins!

Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi bé tots érem persones
acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de
la civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les
capitals populoses; i, si algú feia admiració d'un cas notable,
ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu:
-¿D'on surt, ara, aquest beneit? ¡Que està fet a poc!

La gala del barceloní era, com la del botiguer d'Espronceda,
_nihil admirari_. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un
adulteri acompanyat d'escàndol, d'una criatura de dotze anys
suïcida, i tot seguit responíem: -Oh!... ¡Això es veu cada
dia! Oh, si anésseu a París!... ¡si haguésseu estat a Londres!...

Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en
les seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi
d'una vila entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per
salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que
agermanava a dues nacions, la caiguda d'un imperi, la gloriosa
aplicació d'un nou remei que deslliurava a la humanitat d'un mal
horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llençàvem els periòdics,
dient:- Quin fàstic! Aquests paperots mai porten res. -Miràvem les
funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat,
insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela,
i exclamàvem: -Bah! ¡Sempre ens parlen de lo mateix!

Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se
sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a
Barcelona!...

Ai pàtria, pàtria! Qui t'ha vist i et veu!

Ara és ben al revés!

Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella
vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la
curiositat infantil més extremada.

Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí,
que hi vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben
segur de saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que
a un l'atrapin; si això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades
entre cap i coll, perquè les paraules volen, i parlant una mica
enfarfegat ningú podria demostrar-me que la cita era esguerrada.

Després d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els
dono, crec que m'hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb
aqueixa confiança, prosseguesc.

Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent
de Barcelona, que estem desconeguts.

Ara, tot té gran importància: tots referim, com si fossin
assumptos de molta entitat, les petiteses més nímies e
insignificants.

Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure's
rodejat d'una cinquantena de curiosos, no té més que preguntar:
-¿Que no saben lo que ha succeït?

Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una
casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones
que diuen: -Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succès és un
alicient per a la curiositat pública.

Hi ha hòmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el
temps i els esforços que s'empleen en combatre la pena de la vida,
que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues
tancades, i, apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits
de què el dia que publiquin els seus datos haurán fet un gran
servei a l'espècie humana.

Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i
enemic acèrrim de tot quant pot distraure a la gent de les
ocupacions sèries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer,
aturat i mirant en l'aire, i no per a contemplar la immensitat del
firmament o el majestuós curs dels astres, sinó per a veure una
mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana
d'un balcó de segon pis.

Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en
semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se
d'ell sense gràcia.

Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era
propi de vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de
gambals que no s'atrevien a encetar l'assumpte del seu deliciós
neguit.

Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes
bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a
quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta
el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos
de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny
hi ha núvols i fa ull cap a garbí.

Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles
de paiellas i _mam que te crió_, i feien burla de tot quant tirava
a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de
gallina, al te i a la més severa sobrietat. Abans de ficar-se
al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el
temps refresca, se n'hi posen tres.

Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a
sopar després d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant
pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres
hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper,
amb bitllets de les rifes extraordinàries, perquè són de colors.

D'ençà que es va posar el bando perquè s'emblanquinessen escales i
patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la calç; se
disputa sobre quina és més blanca; s'examina en quines èpoques
ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un
dels oficials més útils a la societat. No s'hi pot fer més; no
podem ja passar per davant d'una escaleta sense tirar-li una
ullada per a veure si està ben emblanquinada o no.

Si els almogàvers nos veien!

I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d'Espanya,
o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de
gas, quina ganyota ens farien!

¿No s'havien burlat mai, vostès, d'aquelles poblacions que, com a
gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els
havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música
militar tocaria en la plaça?

-Quina diversió!- dèiem amb escani. -¡No sé com ningú pot trobar
gust en semblant cosa! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a
la Plaça Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si
el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to.

Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no
hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer,
estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis
i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influència de
l'empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters.

Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som
tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de...

Atura't, Pau.

Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable.

L'anomenarem en son dia, que serà quan se canti el _Tedèum_.

X. _(Robert Robert)_



LA CAMPANA

Ah! No ho sabien? Donques sí, hem rebut una pila de queixes dels
nostres parroquians perquè la setmana passada vam parlar poc de la
Campana.

Pensàvem nosaltres que parlant-ne tothom molt, es consideraria com
un mèrit l'originalitat de no parlar-ne gaire, i no ens ha
reeixit.

No? Doncs ja els n'omplirem, les butxaques: avui quasi tot
campana, i per no oblidar-nos-en, començarem ara.

Qualsevol, per molt que ignori la història de Catalunya, encara
que siga un mantenidor, no hi ha dubte que sabrà la importància
moral i material que en totes èpoques han tingut les campanes en
aquesta terra privilegiada.

Potser que algú em faci notar que totes les nacions d'aquest món
de mones, tenen en gran estima semblants trastos, però jo els
asseguro i puc assegurar (perquè, gràcies a Déu, no só dels que
han viatjat menos} que comparat amb el paper que aquí fan les
campanes, el d'altres llocs és paper blau d'aquest d'embolicar
troques, i encara, si massa m'apuren, els diré que és d'estrassa.

Repareu-ho bé i veureu que és una cosa per demés.

Remuntem-nos a lo més lluny de nostres cròniques, i es troba que
ja les campanes atabalaven a nostres primers pobladors.

Anem més endavant, i entre mil campanes cèlebres, que no cito
perquè això fóra el _cuento_ de mai acabar ens trobem amb les dels
històrics sometents, fins que en el regnat de D. Pere del Punyalet
ja sobreïx la _Campana de la Unió_, que, segons lletres
d'impremta, va fer quasi tant soroll com la nostra _Laia_, sinó
que, parlant francament, havem de dir que amb molta més honra.

Més endavant, encara, i passant sempre per entre un ramat de
campanes famoses, ens trobem amb la _Honorata_, immortal per haver
tocat a sometent en la guerra que amb tanta glòria vàrem sostenir
contra Felip V, i per haver-se'n, després, venjat dit rei, manant
que la trossegessen només perquè va tenir la condescendència de
deixar-se tocar pels catalans, sabent ella que no podia ni devia
deixar-s'ho fer.

Això i l'haver fet cremar el burro que va dur al suplici a un que
va atentar contra la vida d'un personatge reial, són els fets que
més proven la il·lustració que tant en els temps antics com
moderns ha adornat els nostres governants.

Altres n'hi ha que, després de la _Honorata_, han donat que
enraonar; però deixem-les, i, com qui salta els pilans de can
Xifré, saltem uns quants trossos d'història i fem de manera de
caure de peus junts en l'època que travessem ara, amb el farcellet
de les nostres penes al coll.

Jo m'he trobat, un dia, que em vaig llevar de matí per anar a
buscar la llevadora. Surto de casa i toquen hores (primera
campana). Encara no havia donat quatre passos quan... ganinc
gananc, ganinc gananc... les burres de la llet. (Vagin comptant
per no entretenir-nos.) Arribo a la cantonada i veig el cartell de
Santa Creu _La Campana de la Almudaina_. Ho estava llegint i em
sento: -Senyor, la gorra.- Passava un combregar. Em descobreixo, i
estava encara agenollat quan les cabretes, venint apressuradament,
em fan alçar i arreconar-me a l'altre cantó, des d'a on veig el
cartell dels _Campos_ que deia: _L'Esquella de la Torratxa_, i el
del Liceo, a on la nit passada havien debutat uns campanòlogos.
Dono quatre passos i un d'aquests que venen llumeneres començà a
dar cada cop amb aquella espècie de planxes de llautó, que si
allavores no vaig quedar sord no hi quedaré mai. Veig la creu
blanca a la porta de la llevadora, estiro el cordill d'una campana
que fins molt entrat el dia penja al costat de l'escaleta, i, com
si s'esperés la senyal meva, s'alcen totes les campanes al vol,
perquè aquell dia s'havia mort no sé quin bisbe.

Tot això en menos de deu minuts.

I no penseu que així fos precisament aquell dia: jo el cito
perquè, havent-me llevat de matí i no havent-hi en la ciutat altre
bullici que aquell, se'm va fer notable i ho vaig observar. Els
demés dies i les demés hores és lo mateix, per no dir pitjor;
pareu-hi bé l'atenció i us semblarà que viviu dintre d'una
regadora plena de pedres que algú fa rodolar a puntades de peu.

Ja tenen raó que l'home s'acostuma a tot!

Jo sé gendre que a còpia d'anys d'estar amb la sogra han arribat a
viure disputant i tirant-se coses pel cap només cinc o sis vegades
cada dia.

Si no fos així ¿com podria compendre's que hi hagués qui pogués
viure a Barcelona amb aquest soroll de campanes sense comptar les
orelles a prova de bomba que poden estar a prop de les parròquies
i les blindades que viuen en els calderers? Desenganyeu-vos i
conveniu amb mi: és el costum.

A més del costum, no hi ha dubte que per instint ens agraden les
campanes: tant, que no fóra estrany que algú d'aquests que creuen
en la transmigració ens sortís algun dia amb que molts dels que
més figuren en Barcelona n'havien portat al coll per anar a
pasturar. Així com a un díputat se li fa fer el que es vol
prometent-li un bon empleu, o a un gos el feu ballar ensenyant-li
un os, a un català parleu-li de campanes i ja el teniu content.

En prova d'això no hi ha ningú capaç de provar-me que res de lo
que parli o faci olor de campana hagi anat malament.

En el terreno literari;

_La Campana de la Almudaina_. Furor.

_L'Esquella de la Torratxa_. Furor.

El senyor Balaguer va provar d'enviar als Jocs Florals _La Campana
de l'Ave Maria_. Premiada.

En Bofarull te en _Els Trobadors nous_ una composició de tres
planes que no hi ha més que nig-nang i ning-nang. Agrada molt.

I no és pel mèrit que puguin tenir les composicions: és perquè ens
agraden les campanes i... ja està dit, ens agraden.

Si algú vol fer glòria i diners a Barcelona, que parli de
campanes; no falla. Ja veieu que qualsevol de les coses que he
citat és capaç de fer-les el més tonto; doncs, si les voleu fer,
ja teniu patró de l'èxit.

I això en qualsevol sentit que siga. Estic segur que, si els
industrials de tot allò de la Bòria i Plaça de la Llana agafen les
seves llibretes o comptes de les campanes que han fet o han de
cobrar i les porten als Jocs Florals en forma de balada, se
n'enduen els primers premis i no deixen res pels cantors de les
estrelletes, les nines, els estels, i tots aquests que, si ho
anéssem a esbrinar bé, a l'últim no són més que gent pagada per en
Fradera, aquell home que ven grues a la plaça de Sant Jaume, i
quatre o cinc fideuers, perquè cada any els hi anuncien els seus
gèneros en vers.

Mes, tornant al nostre assumpto, ¿què té d'estrany que cosa de deu
o dotze anys endarrera una municipalitat desitjosa de glòria,
coneixent el gust de Barcelona, pensés en fer una campana?

Molt natural.

Es va proposar la campana i el primer propòsit va ser el de què
fos una campana immensa, monumental: una d'aquestes campanes que
farien perdre el curs als estudiants encara que el mateix Rector
s'hagués de casar amb sa germana.

Es va votar, doncs, la campana, ens vàrem posar a fer-la, i
llavors ella va començar a fer el bot i a no voler sortir bé de
cap manera.

Heu vist el que són les coses!

Agradar-nos tant les campanes, estar-hi tan familiaritzats, i, amb
tot i això, una vegada que volem fer la francesilla de fer-ne una
de grossa, no poder-ne eixir de cap manera.

La primera no va servir perquè no era bona.

La segona perquè era xica.

La tercera perquè era esquerdada.

La quarta perquè no tenia nanses.

Quina humiliació! Una campana que havia de tocar l'hora als Néts
dels Almogàvers, carèixer de lo que mai ha faltat a la més
miserable olla, al més vil tupí.

Per últim ve un, se n'encarrega, la fa en Hostafrancs pensant que
potser a les altres no els provaven els aires pestilents de la
ciutat, l'acaba, la pugen, la pengen, i ara ens trobem amb què vol
fer la competència an en Tamberlich donant el do de nansa.

No fa ning-nang, ni nang-neng, ni ning-nong: fa nyac-nyac-nyac. Si
fos una veritat lo de la transmigració, ha sigut oca.

I doncs què fem? ¿Tota la vida s'han de fer monuments com els de
la Plaça Real, jardinets com els del carrer de la Ciutat i Passeig
de Sant Joan, fonts com la de frente Atarassanes i campanes com
l'_Eulària?_

¿Volen potser que el lletrero que hi ha en l'estació del
ferrocarril de Mataró es canviï pel que hi ha en la d'aquí?

No tracto d'analisar qui té culpa ni raó, sigui qui sigui o siguin
els que siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la
campana algun dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant
distrets, podríeu pendre per un bram, no serà la terraire que
passi ni la campana que sona. Serà la veu de la vostra
consciència.

JAUME GIRALT



BALLS

_Un tros de paper_, que com les contribucions s'introdueix per
totes parts, va voler, en la nit de l'últim dijous, fer una
francesilla, i, agafant el gambeto nou, la barretina morada i la
faixa de seda, se les planta cap a seguir balls de màscares.

Començo pel Teatre Romea, on hi ha la societat de _La Mascarita_.
Entro i quedo enlluernat. Quant de llum! Quin soroll! Quin tiberi!
I sobretot, quant bé de Déu! Quina collita de bons pomets! Allò sí
que era un sarau que valia deu pedres! Ai Déu meu! Si no me'n vaig
crec que deixo de ser viudo (perquè deuen saber que jo só viudo,
pel que els pugui convenir) i m'apario amb la primera mestressa
que topo, perquè alli sí que no hi havia més que triar i remenar.
¡Totes eren boniques! Totes eren hermoses!

-Vaja- em diguí: -Pere, això no fa per tu: ¡ és massa de _patent_.
Anem cap al carrer de la Canuda, que _La Margarita_ potser podrà
convenir-te més. Però ca!..._La Margarita_ era feta i pastada a
_La Mascarita_. S'assemblaven tant, aquelles dues reunions, com
s'assemblen dues gotes d'aigua: són dues germanes bessones que el
que no s'hi fixi amb detenció es creurà que és una mateixa. Nenes
boniques com allà, cares hermoses que sembla que a un li diuen
_vulgueu-me_, ullets que piquen com matafaluga, i... ai! Si no
me'n vaig d'aquell sarau, jo crec que m'empasso. Allí sí que en
Camprodon faria dir al seu Titó:

Las hay muy saladas, muy...!

Creient que la impressió fóra menos forta, torno a agafar el
gambeto, que la calor m'havia fet deixar mentres menjava un bocí
al restaurant i (que per cert és a comodo, si bé tenen uns
mossos... ei! no de l'Esquadra... que compten un de pa i tres i
mig de peix, que fan cinc, i un i mig de rabes... diguem set, i
tres i mig d'una truita onze, i etc.), i xano-xano, com aquell que
ja ha sopat, me les planto cap al niu del _Gavilan_. Me n'entro
cap dins i... renoi!... a Barcelona no hi ha lletges. Quin sarau
més gavilan! ¡Però quin sarau més curro! Mentres estava veient
aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comença
a ballar _D. Quijote, Els reis moros, D. Re_, i fins
_Mefistòfeles!_ Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa:
anem-nos-en al llit, que aquí el dimoni hi balla.

Prou vaig tractar d'adormir-me; però no em va costar poc ni gaire!
Per tot veia nimfes que em feien l'ullet, bruixes que semblaven
àngels, mores que em recordaven el paradís de Mahoma, cantineres,
pageses. I, això sí, tot bonic, tot hermós i tot bellugant-se al
compàs de l'esbojarrat rigodon o de la _gaxonda_ americana. Quan
el sol em digué _lleva't_, havia fet el ferm propòsit de no tornar
al ball fins a la setmana entrant.

PERE PAU PI



CONVERSES (RETALLS D'«AFRICANA»)

I

Parlem de l'_Africana?_...

Ja està dit. Però, això sí, només ne direm quatre cosetes, perquè,
si us ho havia de dir tot, per avui ja es podien consolar de
menjar l'arròs covat.

Ara no es pensin que els vulgui dir res de la música ni dels
cantants, perquè això sí que... pobre de mi!... vaig apendre dos
anys de solfa amb el senyor Ribes i amb prou feines sé endevinar
un jeroglífic quan hi ha alguna nota.

Ca! Ca! ¿Estan desocupats, que darem una volteta pel teatre?...
¡Ne sentiran, de parers i enraonaments, que els donarà gust! Si de
cas encara no ho sabien, ara trobaran que és veritat allò de cada
home és un món.

Som-hi?... Doncs _arriba_!

II

(A L'ENTRAR)

-Hola, Federico!... ¿A on vas, ximplet, amb americana?

-Què!... encar està ben decent...

-Fuig, home! ¡D'americanes ja no se n'ha de parlar més!... Ara tot
han de ser _africanes_.

-¿De debò, se suprimeixen ara les americanes?...

-Està clar, home!...

-Jo que en tenia una de compromesa amb la Ramis gran per la reunió
de diumenge.

* * *

-Vatualisto!... ¿Tanmateix per aquí, D. Climent?

-Jo ja se sap: les òperes i els exercicis del camp de la Bóta, no
en deixo mai cap... Vegi si tractant-se de _L'Africana_...

-¿És a dir que ja li ha passat la por de què avui cremin el
teatro?

-Jo li diré: la por hi és, però no me n'he sapigut estar. Sap lo
què he fet?... Pago el silló i l'entrada a dos bomberos que, en
cas d'incendi, els tinc compromesos perquè es cuidin exclusivament
de mi.

-Ah, bé!... portant-se els bomberos ja és una altra cosa.

III

(A DINTRE)

-Sap que en fa de goig, avui, aquest Liceo?...

-Massa!... Jo no hi estic pel luxo... De modo que si en l'òpera
n'hi ha gaire, la xiularé...

-Sembla que comencem puntuals...

-Té raó: si ja estaven vestits des d'antes d'ahir... En l'ensaig
ho vaig veure... Fóra de les primeres parts, tots ja estaven a
punt.

* * *

-Ai, senyoreta! ¡Que me'n recordaré del dia de l'_Africana!_...
Pensar que l'hauré coneguda a vostè...

-Gràcies...

-Que n'és d'hermosa!

-Gràcies...

-Si vostè em volgués dir com se diu... Ni a on està, tampoc?...
Bueno... Quan sortim ja la seguiré...

-Ai, no aniré pas a casa... Com s'acabarà tan tard, vaig a dormir
a ca la tia per mor de què a casa no s'hagin d'esperar.

* * *

-Vols dir, Joan, que és el barítono, aquest?...

-Mare de Déu! Que no el sents?...

-Doncs no és pas el mateix que sortia a cantar el _Profeta_...
Prou que el coneixeria, perquè el vaig venir a veure dos
vegades... Aquell no era tan moreno...

-Què saps, tu, dona!...

-Prou que ho preguntaré a la senyora Rita, que té dues filles que
avui surten en el barco.

* * *

-Home, dispensi'm: vostè que té el llibret ¿sap què hi vénen a fer
aquests índios davant dels bisbes?...

-Sí, senyor: prou!... A la _cuenta_, pobra gent, van arribar
d'Amèrica sense batejar ni rebre cap sagrament... i ara conto que
els porten aquí a confirmar.

* * *

-Senyora Mariagneta... Què tal!

-Ai, filla!... ja ho veu a on ens hem tingut de posar... Ditxosa
vostè que està bé!

-Prou m'ha costat!... Miri's: a les dugues ja havia rentat els
plats i a les quatre ja ens passejàvem amb en Narcís per davant de
les voltes.

-Què me'n diu, d'això?

-Ai, filla!... que els bisbes m'han agradat molt!... Ja ha vist
quines capes...

-Calli, dona!... si allò és tota una crosta d'or... Jo ja ho
sabia, que eren tan hermoses!

-Ja es coneix, que figuren bisbes antics... No tingui por què els
d'ara hi vagin, els pobres.

-Ja ho pot dir: allavores ho podien fer més... Com que encara no
els havien pres els béns.

* * *

-Déu meu!... que són pesats amb aquests xiulets... No sé què hi
troben...

-Calla, dona... no et facis ridícula!... ¿Què hi entenem,
nosaltres? Els que xiulen són els intel·ligents, que es posen tots
a dalt... ¿Te penses que tothom és com tu i com jo?...

* * *

-Mira quin barquet!... allí damunt de la taula... El veu, senyora
Agneta?...

-Ai, sí!... què mono!... ¿Què significa, Fabrés?

-Dona! És el modelo del que té de sortir a l'altre acte.

-No, senyor, no... i perdoni. El de l'altre acte jo el vaig veure
en el _Prado Catalán_, quan el feien, i és molt més gros que
aquest... Aquest barquet deu figurar que el rifen a favor del
tenor que està pres.

* * *

-Sap que n'hi ha de gent, senyota Quica?...

-Ja ho pot dir, filla... No n'ha anat tanta a confessar aquesta
quaresma.

-Miri'm... miri'm això, donya Poneta, en aquell palco... Misèria i
companyia!... sembla la marquesa del _cuerno_. Ves aquella bona
dona... que és per portar vestits escotats!... ¡Ara mateix que
baixo a demanar-li les dos pessetes que em deu de la bugada de
l'altra setmana!

* * *

-Quimeta, això és molt bo!... és molt bo!...

-Bé, home; no facis extremituds...; recorda't que avui estem en
palco...

-Això és molt bo!... Si ho sé me'n vaig al quint pis...

-Tanoca! Allí que ningú et veu.

-Noia!... jo em trec els guants per aplaudir

-Pobre de tu!... Torna demà si vols entusiasmar-te.

-Si ho sé porto flors!... Escolta: et vols treure les del monyo i
les tirarè al mestre?...

-Ara hi corro... Tant que m'ha costat de ferme-les-hi aguantar...

-Noia jo me'n vaig a dalt...

-Al menos busca en en Carlets perque em vinga a fer companyia.

* * *

-Ja ha vist el barco?...

-Home! Hi he trobat una cosa... així... un poc sinònima... vull
dir que no és prou natural...

-Ah, sí!... que no n'hi ha més que mig?...

-No, no... això encara... Però no hi surt cap que figuri que es
mareja... i això és imposossible... En un barco sempre s'hi mareja
algú...

-Bé, això és falta de ensaig... ja veurà el segon dia.

* * *

-Home, vostè que hi està... ¿El pla de la Boqueria, sap quants
pams té d'amplària?

-No, senyor: no m'hi he fixat...

-És que en convé saber-ho, perquè he fet una posta amb un senyor
del costat que deia que el barco d'aquest acte era tan gran com el
Pla de la Boqueria... Un dinar que penso guanyar...

* * *

-Què li sembla, això?

-Home, el barco m'ha agradat molt..., però ¿ja és prou natural,
això de sortir negres en aquell temps?

-Home...

-És que jo estic que allavonses encara no se'n coneixien, i que si
de cas tot just... tot just en començava a sortir algun...

* * *

-¿Ara diu que passa a l'Índia, això?

-Sí, senyora... Aquests arbres se crien per allà... Tots aquests
són índios.

-Ditxosos ells!

-Per què?

-Perquè deuen menjar el gall barato.

* * *

-En nom de Déu!... Quanta generació!... Sembla que han deixat anar
l'hospici índio!

-Miri, quants boleros!...

-Ai! També hi ha boleros, a l'Índia?... ¡Jo que em pensava que en
aquella terra s'estava tan feliç!...

* * *

-Cristina, ja deu començar a ser tard...

-Ai, que ets neguitós!... ¿Farà el favor de dir-me quina hora
és?...

-Anem!... Tres quarts d'una... ¿Ja ho saps ara?... A veure si em
deixaràs estar en pau.

-Tres quarts d'una ja!... Ves, tot justament avui que ens ha tocat
la llàntia de l'escaleta... ¡No se'n deu haver fet malbé poc ni
gaire d'oli!...

* * *

-Noia, d'aquí en sortirem que ja serà clar...

-Per això he encarregat a la minyona que ens tingués el xacolata
desfet per quan hi arribem... Oh, i que m'has de fer pensar a
pendre els llonguets en el forn, que li he dit que nosaltres, tot
passant, els pendríem al tornar a casa.

* * *

-Sembla que això va llarg per ara...

-Prou que ho veig... Ja em sembla que no seré a temps per atrapar
el primer tren.

* * *

-Ara vegi si n'hi ha d'estranyeses, D. Roc. Veu aquell arbre
d'allí al mig?

-Si no em fa el favor dels _gemelos_... Ara!... Caram!... ¿Sap que
de la soca en sortiria una bona calaixera?

-Doncs diu que tots els que s'hi posen a sota es moren...

-Anem, home!...

-Tingui: li porto el _Brusi_ d'ahir la tarda que ho explica tot...

-Però com dimontri!... Doncs jo no sé les autoritats d'aquell país
com ho permeten... Al menos jo hi faria posar un lletrero que els
avisés que no s'hi acostessin.

-Ja diu que ho van provar, però encara moria més gent perquè
tothom s'hi acostava per llegir-ho.

* * *

-Què em diu d'aquest solo, _compadre_?

-Estava pensant... ¿aquell és l'arbre que s'hi moren?...

-Vaya, el _manzanillo_. Miri: aquí ho diu.

-Doncs, ¿sap que un apotecari que es plantés al costat d'aquest
arbre en poc temps s'hi faria ric?

* * *

-Ajà... miri's... el _manzanillo_.

-D'aquest arbre en surt aquell vi que en diuen _manzanilla_.

-Ve-li aquí una cosa que el llibret no la porta.

* * *

-Miri's, senyor Verdós: vegi, si an aquesta gent els succeís
alguna desgràcia, si s'ho tindrien ben merescut.

-Vol dir?...

-Home, tingui... Vegi amb això que corre de si volen cremar el
teatro, de si no es farà l'òpera... permetre tanta gent
disfressada a les taules. Vegi: si algun d'aquests n'ha fet
alguna, després que s'ha tret el vestit d'índio i s'ha rentat
la cara, qui el coneix...

-Oh!... que es pensa que són qualsevols... Tots els que surten de
comparsa són gent fiada... A mi m'han dit que tots són municipals
i guardes urbanos.

IV

(TOT SORTINT)

-Què li sembla això, D. Joaquim?

-Ca, ca, ca!... Que em donguin Rosini i _Semiramide_... No estic
per aquesta escola de fer òperes... Que valga'm el _libreto;_ si
no, no n'haguera entès res... Jo ja li dic: si no fos pel barco
i les decoracions, no tornava.

* * *

-Hola, senyor Vintrons!... ¿A on va tan de pressa?... Vingui,
home, que parlarem de l'òpera...

-Deixi'm estar, que vaig de pressa... Figuri's que la dona
empenyada en què no volia que vingués...

-I això?...

-Per això de si hi calarien foc... M'ha fet anar tot lo dia a la
torre, que amb prou feines he sigut a temps al choro dels
bisbes... Després he tingut d'anar a sopar a les deu, que he
perdut tot el tercer acte... Ficar-me al llit amb ella i fer
l'adormit fins que ella ha agafat el son... Deixi-me'n anar, que,
si es despertés, pobre de mi!...

* * *

-Vaja: que, acabant-se en aquesta hora, en cada entrada hi hauria
d'anar un sereno que m'acompanyés al sortir.

V

Ve'ls-hi aquí!

JOSEP SERRA



MENUDÈNCIES

I

Jo estava per posar CÒLERA amb lletres molt grosses, per títol
d'aquest article; mes com hi ha gent tan espantadissa, si molt
convé el llançarien i, francament, el periòdic no el fem perquè el
llancin, sinó perquè el guardin i se l'estimin molt.

Per això en fem pagar un ral.

II

Endemés, sí. Hi ha incrèduls que no donen fe a cap miracle. ¡Com
es coneix que no han presenciat els miracles de la por!

És tan gran el número de devots d'aquesta divinitat immortal, que
qui no ho veu és cego, com deia Napoleon parlant de la revolució.

Ja podem dir que entre nosaltres s'ha acabat l'exclusivisme
religiós; perquè rendim culte públicament al catolicisme i a la
por.

III

Enraonen dues senyores en una cantonada.

La una tracta de comprar uns coberts de metall blanc. L'altra li
diu:

-Vagi amb cuidado que no l'enganyin. A casa en vàrem comprar de
baratos abans d'ahir, i ahir vàrem tenir un disgust de mort,
perquè al vespre ja s'havien tornat negres.

Una que passa sent les últimes paraules, es gira plena de llàstima
a les interlocutores, apreta el pas, i se'n va a casa dient:

-Disgust de mort? Es varen tornar negres? això és el còlera, ¡i
després aquests brètols que fan diaris posen que no hi ha res!
¡Ai, pobres de nosaltres!...

I... ¿saben què succeeix a la que ha interpretat tan malament unes
paraules sense connexió?

Que de por, li agafa... (ara ja es pot dir) còlic i tremolor, i
sembra l'alarma per tot allí a on passa, dient molt convençuda:

-Jo almenys ja sé _dos cassos_, contats per una senyora de la
família; i no em vinguin a dir que potser van morir d'altra cosa;
perquè ¡es varen tornar negres!

IV

Cap al tard de la nit passa un senyor per un carrer, i veu uns
balcons oberts i llum encès.

-Ja hi som, diu. Aquí hi deu haver un mort.

I para bé l'orella.

Una senyora de la casa parla amb una veïna del davant i diu:

-Ja li asseguro que n'hem tingut un gran sentiment al cap de tants
anys de conèixer-la... però, no hi ha hagut remei! Demà a les onze
se'n enduran la caixa.

-No hi ha dubte- diu l'home; -la caixa? mort tenim. Algun pobre
senyor d'edat.

I no hi tal mort ni tal aca, sinó que la senyora ha tingut de
despatxar una criada que estimava però que se'n prenia massa per
lo llarg temps que estava amb la família, i la caixa de què
parlava era la de la roba...

V

-Sí, sí- diu un home a sos amics; -ahir en arribant a casa la vaig
trobar morta.

Parla d'una tomaquera que tenia al terrat; però la poruga que sent
dir «morta», lo primer que fa és esglaiar-se; després, se'l mira i
pensa: si era la seva dona, vet aquí un viudo que fa planta.

VI

Els botiguers que han fugit a França procuren fer escolliment de
robes de colors foscos, amb l'esperança de que l'hivern vinent mig
Barcelona portarà dol.

Baldament no en venguin mitja cana!

Els corredors y dependents d'escriptori aprenen de fer baguls,
maletes i sacs de nit pels fugitius; que ara és negoci.

Els adroguers fan babarotes a tothom amb ampolletes de càmfora,
sofre, te, esperit de vi i demés caterva d'ingredients
anti-colèrics, que per als esporuguits són un espectacle pitjor
que la malaltia.

VII

La meitat dels que es queden és per força.

Pregunteu-los si se n'aniran, i amb una rialleta mes falsa que una
mula guita, vos responen:

-Ca, de cap manera! Jo no tinc por. Es dir... per ara, el que toca
avui, em quedo.

VIII

Surt un òmnibus d'un extrem de la ciutat, portant una família
fugitiva, i per a anar a l'estació del ferrocarril té de passar
per molts carrers.

Al vespre se reuneixen uns parents i diu el noiet:

-Aquesta tarda, amb el papà, al carrer de Sant Pau- per exemple
-hem vist un cotxe d'allò més llarg, ple de gent, i a dalt tot de
baguls i matalassos.

-Jo també n'he vist un així mateix a la Rambla- diu l'àvia -Tothom
se'n va!

-Nosaltres n'hem vist un altre al carrer de Fernando,- diu la tia.

-Oh! la minyona també ha vist una família entera que se n'anava
cap al camí de ferro, pel carrer de Jaume primer. Ai! Tothom se'n
va!

-Sí, tothom se'n va! Nosaltres hem vist un gran carruatge ple de
gom a gom amb tot lo del llit, a la plaça de l'Angel.

-I quan jo hi enviat la minyona, n'ha vist un altre pel mateix
estil al carrer de la Princesa. És que tothom se'n va!

Tota aquella gent no ha vist, en substància, sinó un òmnibus, i
per ells es com si se n'hagués anat a mig Barcelona

IX

Al vespre, l'un pren aigua de pega.

L'altre goma.

Tots duen canonets de càmfora a la boca.

Com la por fa corrípies...

Envien a buscar un metge, i l'endemà el despatxen per burro,
perquè la por no la cura cap metge.

X

-Què tal? què han sentit a dir?

-Per ara... res.

-Doncs miri, avui ha passat dues vegades el cotxe dels morts.

-Carambas! Ahir vespre per la Rambla no es trobava una ànima.

-No veu que tothom és fora? Nosaltres hi anàvem sempre amb les
cosines i les noies del primer pis; Pero ara...

-Que també són fora?

-No; però no surten, fan com nosaltres. Escolti, per no haver-hi
de trobar ningú...

El mateix diuen les meves germanes i la família de l'oncle
Francesc. Com tothom és fora, no surten al vespre.

-I és natural; ahir varen venir la padrina i el padrí i també ho
deien: «¿Què en farem de sortir, si tothom és fora?»

-Ca! si és un fàstic! tothom és fora!

Tots els espantats es fiquen al últim recó de casa, i per
cohonestar la seva por, exclamen:

-No es troba una ànima!

XI

Ara, si es mor un vell de cent anys, tot seguit trobareu qui
digui:

-Ja n'ha petat _un altre_! I això que diuen que no hi ha res.

Ja no es pot mal parir; ni tenir febres, ni encadernar-se
sisquera; de tots els mals ne diuen còlera els porucs.

Si vostè es talla els cabells i el veu pel carrer un d'aquests,
se'l mira arrufant el nas i diu:

-No m'agrada la cara d'aquest home, no sé què li trobo: molt serà
que... jum!

XII

-Què tal, senyor Genís, té gaire por?

-Jo no, senyor. No vull fer valenties temeràries, però estic molt
tranquil. M'hi posat sofre a les plantes dels peus, m'entén,
vostè? porto el canonet de càmfora, que mai és mal, vaig un poc
més abrigat, me comprèn? rego la casa amb cloro, aromatiso bé les
viandes, prenc te amb aigua naf, sí, senyor, no surto de nits, he
fet llogar una casa a la muntanya per un si acàs, no treballo per
no amohinar-me, i m'entretinc en pensaments agradables. Ara me'n
vaig a comprar un ninxo, que la dona no està gaire bona.

XIII

-Déu los guard. Diu el pare si em faria el favor de pagar-me
aquest compte.

-Noi, digues-li que el metge i el governador m'han aconsellat que
no em carregui de cap; amb això no estic per negocis. Torna pel
setembre... o per l'octubre, si som vius.

* * *

I bé, cavallers, que durarà gaire, això?

X. _(Robert Robert)_.



D'ALLO MATEIX

¿Doncs que voleu que parlem de la immortalitat de l'ànima o del
moviment continu? No pot ser; ningú ens escoltaria.

Barcelona té la conversació malalta; pateix de diàleg epidèmic i
ens l'ha encomanat.

Abans es parlava de tot: de pessetes falses, dels drets del vi, de
les eleccions, de les modes de l'hivern vinent... ara ja s'ha
acabat tot allò!

Ara tot és còlera i més còlera. Se parla dels passats, dels
presents i dels que poden venir.

Vostè veu passar una rècua de burros molt llarga i a l'últim
pregunta a un company:

-Quants n'hi deu haver?

-Avui trenta set -salta ell, -amb catorze criatures.

Se pensa que vosté no parla dels burros, sinó dels morts.

En una casa es trastornen perquè han vist passar dues vegades el
combregar i exclamen:

-Sí, sí; bé poden dir que no hi ha res. ¡Com si no veiéssim que a
cada punt surt Nostramo!

Al mateix temps, en una altra casa diuen:

-Això deu estar molt malament; perquè abans sentíem tot sovint el
combregar i justament ara no el sentim mai: es _coneix_ que els
deuen haver donat ordre de no tocar la campaneta per no acabar-nos
d'espantar més.

Escoltin-se vostès mateixos a la gent: escoltin-se-la.

DUES VELLES

-¿I doncs, senyora Quima, quan n'eixirem d'aquest preu fet?

-Ai, què sé jo, pobra de mi! Ja li asseguro, tant m'estimo si em
creu com si no em creu, que ja voldria que n'haguéssim sortit.

-Ai, filla! no cal que m'ho juri, prou que la crec.

-Dona, si és un fàstic! Els altres anys, una amb qualsevol cosa
passava, i vol dir que, traballotejant una mica amb pena o amb
dolor, anàvem tirant la barca endavant... però ara! A fe que jo no
só dona de disbauxis; perquè, la vritat, una sempre s'ha criat amb
la regleta; però, francament, en lo fort de la calor, sempre,
quatre tallets de tomàtec i, ara la tallada de meló, ara la
miqueta de la fruita... vamos, m'agradava: i al pensar que avui...

-No me'n parli, que m'hi torno boja i ja no sé a on girar-me.
Afiguri's que a casa, ¡bah, ja ho sap! som set; tres criatures que
no sé d'on han sortit, que mai tenen prou de res, capassos de
menjar-se l'_espritatuo_. Miri, anava a comprar un quarto de
gallina magre, i me'n volien trenta dos quartos, trenta dos
quartos, filla! que jo no sé com el govern no hi posa mà, caramba!
que en aquestes coses hi hauria d'anar amb molt rigor; i si això
dura... faci'm el favor de dir-me, ¿què fem?

-Ai, jo no ho sé, no ho sé! A dalt de casa hi ha un senyor
empleat, que diu que ara els metges de la reina han enviat a
demanar uns papers per arreglar-ho... Com que diu que això és cosa
de l'inglès...

-No hi sé res, però ja ho crec. No la deixaran medrar mai a
Barcelona aquests estrangerots!

-Ai, Déu hi faci més que nosaltres! ¡Ja li dic jo que estem ben
posats!

-Ah! és el que jo dic; serà el que Nostre Senyor vulgui: vel'hi
aquí.

DOS ECONOMISTES

-Li dic que pocs períodes hi ha més hermosos, des del punt de
vista de l'estudi econòmic. Després de la crisis monetària, ix la
industrial tot seguit, i a penes la gent indiferent a la ciència
s'abandona a l'esperança d'un temps normal, ve el còlera a
brindar-nos datos que redoblen lo complexe i interessant de la
qüestió. Si la malaltia es desenrotlla amb les degudes proporcions
que la ciència té dret d'esperar, tindrem la sort d'experimentar
fins a quin punt són certes moltes teories dubtoses.

-Jo, des de la guerra dels Estats Units tinc fet un estudi sobre
el decreixement de la població americana i sa influència en
l'Europa occidental; mes per a que les deduccions meves resultin
certes, necessito una mortalitat molt forta, i ¿què vol que li
digui? tinc por que aquest còlera serà molt fluix i no confirmarà
pràcticament els meus datos. Al principi em vaig animar amb la
confiança de que fes alguns estragos en tota la costa de Llevant,
que era cosa que em convenia molt per al meu objecte; mes si
l'enfermetat segueix amb aquesta insignificància me catxifollarà:
tindré de refer el llibre que em costa cinc anys de treball... i
fóra llàstima.

-Ca, no tingui por, ja apretarà, ja! Jo tinc preparat un folleto,
i així que comenci a morir gent pels barris d'arrabal, demostraré
fins a l'evidència la imperiosa necessitat de posar un correctiu a
la desatentada procreació de la classe proletària.

-Malthus, eh?

-Pss... Malthus... Oh! però; l'hi millorat molt!

-Res, veurem. Lo cert és que el mal no progressa i jo estic de mal
humor de por de perdre cinc anys d'estudis.

-Animi's, home, animi's. El còlera correspondrà a lo que
lícitament pot demanar-se-li, lo contrari no pot ser, seria
antieconòmic.

DUES MINYONES

-Ai! si a n'en Carlets li agafava alguna cosa, com quedaria jo?

-¿I jo que sempre estic amb un salt al cor per en Titus?

-L'any passat no ens vàrem casar per a deixar passar la quinta;
aquest any pel ditxós còlera... jo t'asseguro que en res tinc
sort!

-Sí, tu rai que al menos saps de cert que l'any vinent, si som
vius... dallonses!... Jo sí que sóc de plànyer. Ves si no hagués
sigut pel còlera, en Titus l'any vinent guanyaria xeixanta duros
cada mes; però com tot ha anat tan malament, el seu principal li
ha dit que no n'hi donaria més que quaranta cinc.

-Ai, _con tal_ que a n'en Carlets no li agafi alguna cosa!...

-Ai, com tarda en Titus!

(_La mare, entrant_). -Noies, a dinar.

-Ai! quin susto m'ha donat... (¡Ai, si en Carlets tenia alguna
cosa!).

-Ai! a mi també. (¡No sé com és que en Titus m'ha de fer estar amb
tanta ànsia!)

-¿Què no han posat en Carlets... Ai! vui dir l'aigua en fresc?

-No beguis fred, que és mal pel Titus... Ai! vui dir pel còlera.

DOS METGES

-Jo sempre he sostingut que el còlera es desarrollaria poc i és
una llàstima; perquè he compost un preparat que em sembla que
seria molt eficàç per acombatre'l; però com no hi ha casos... no
el puc posar a prova. És que és molt! Amb tant com s'enraona, no
trobo un colèric ni amb candeletes.

-Jo tinc tota la clientela fora. Veu, aquest any entre sustets de
bullangues, i un poc de còlera, jo hauria pogut adelantar alguna
cosa; però la gent que visitava se m'ha esporuguit, i, ¡vagi'ls al
darrera! Avui fa quinze dies que ningú ha trucat a casa meva. En
quant a medis de curació no m'hi amohino; ja tinc massa anys per
tornar-me a posar a estudiar. Si el còlera és boig, que el
lliguin; jo seguiré les prescripcions antigues, i santa bona
Maria. Mentrestant, el mal és que no es guanya.

-Veu en temps de salut sempre hi cauen quatre costipats, un
tisiquet per aquí, un pletòric per allí... i tot ajuda. Però
ara...

-Sí, ara... Jo amb una trentena de casos ne tindria prou per a
experimentar les virtuts del meu preparat.

-Home, no s'amoini; seguexi l'antic.

-Sí; però com l'antic no cura...

-Al menos tranquilitza la consciència. _¡Nada, nada!_ dieta,
sudorífics i fregues; jo no em moc del que em varen ensenyar.

EL TELÈGRAF

_De fora_. -«Com esteu?»

_De dins_. -«Noi gran, molt alt; noia gran, Horta; demés, aquí
bons.»

La família de fora rep un despatx que diu: «El noi gran _malalt_,
la noia gran _morta_...» i surten pels carrers del poble
escandalitzant que a Barcelona a cada casa se'n moren dos. De fora
arriben despatxos a centenars cada dia, dient: -¿Notícies? -Puja?
-Baixa? -Quants avui? -Puc venir? -Heu tancat?

De dins ne surten altres tants responent: -Tau, tau. -Un xiquet.
-No gaire. -Vint-i-tres. -Sí. -No.

Mai havia estat tan fecunda i insípida la correspondència
telegràfica.

DOS MINYONS

-Noi, des d'això del còlera, estic en gran; el pare em deixa fumar
davant seu...

-Quina sort! Jo el que voldria és que durés i no s'obrís la
Universitat.

-Sí que fóra ganga! L'any vinent simultanejaríem...

-I aquest any simultanejaríem... eh? Però ca! el meu pare fóra
capaç de voler-me enviar a Saragossa a estudiar...

-Home, millor; quant més lluny del guetu.

-Sí; allí tinc un oncle i una tia més rapatanis... allò fóra
pitjor que el còlera. No hi aniria pas.

-Oh! si t'ho manava...

-Si m'ho arribés a manar, fingiria rampes i m'embrutaria de tinta
perquè es pensés que l'havia agafat de valent...

-Tens raó, noi; és un acudit ben caio!

TRES NOIETS

_El més gran_. -Jo ara faig festa totes les tardes, i potser
tindrem xala i anirem a fora!

_El mitjà_. -¡Jo cada tarda vaig a passejar amb el papa!

_El petit_. -Jo cada dia menjo tita!

_Tots tres_. -Per mort del còlera! eh, eh, eh!

X. _(Robert Robert)_



L'ANY VINENT

Quin _tono_ es darà l'any vinent!

Tothom l'espera, tothom en parla, l'adula, li fa prometenses...

Pocs personatges poden alabar-se d'haver sigut desitjats amb més
impaciència que l'any vinent.

Almenys he sentit dir a cent pares de família dels que encara
permaneixen entre nosaltres:

-L'any vinent sí que vui sortir amb dona i criatures a fer una
passejada a fora.

Tal hi ha que en un pilot d'escombraries veu un tomàtec tot
mústic, florit i arrugat, i exclama:

-Ai, senyor... tant que m'agraden! Ja voldria ser a l'any vinent
per a fer-me'n un bon tip.

Els que venen melons, al despedir-se, mai es descuiden d'anomenar
amb gran confiança l'any vinent.

Jo sentia plorar un xicotet sense consol, i vaig voler-me enterar
de la causa de sos plors, i sa mare em digué:

-Ara vegi vostè; abans per esmorzar menjava una llesca de pa amb
sis figues aixafades a sobre, i ell voldria que n'hi donés: no,
senyor; que esperi l'any vinent!

(Esperar un any per sis figues! ¡Quina humiliació per la
humanitat!)

En les converses que es tenen pel carrer, el transeünt més distret
sempre n'arreplega un retall o altre, no és veritat?

Generalment, d'aquests escrupolons de diàleg, mai se'n pot treure
res en clar; però com ara les coses succeeixen de diversa manera
que en el temps normal, veig que en la major part dels que un tot
passant sent enraonar, predomina la idea de l'any vinent.

Sempre sento:

-Oh, l'any vinent serà una altra cosa!

-Si Déu fes que l'any vinent...

Jo no estranyaria que avui mateix en algun teatret s'anunciés una
comedia titulada _L'any vinent_; perquè es veu que és el més de
moda, i no hi ha classe, edat ni geni que no el consideri digne de
la més extraordinària deferència.

Poques vegades es veu que una dona no procuri precipitar l'època
de fer-se un vestit, i cosa rara! avui es té notícia de moltes que
de bon grat deixen de fer-se'l aquest any i consenteixen en què
sigui l'any vinent.

Vegin com en aquest món tot és sort.

Perquè ¿què ha fet l'any vinent perquè tothom, grans i petits, li
demostrin un afecte així i li preparin tants obsequis?

Abans de nàixer, abans de saber de cert si existirà (perquè la
veritat és que encara no n'hi ha calendari) ja el públic li dedica
funcions, gales, alegries...

I, en canvi, han passat una pila d'anys molt honrats i ningú es
recorda sinó de sos defectes per a fer-ne asco.

Coses del món; però coses que admiren tan per sa realitat, com per
sa inverossimilitut.

¿Quantes dones hi ha que no volen tenir anys, que el que els sobra
són anys i que no volen sentir-ne parlar mai? Doncs,
escolti-se-les ara, i veuran com totes, a una veu, repeteixen:

-Ja voldria ser a l'any vinent!

Per haver lograt semblant revolució en el sexe dèbil, és menester
que aquest any siga molt ric, molt guapo, molt bon minyó; és
menester que vagi acasarat, que siga pròdig i reuneixi mil altres
circumstàncies que en cap any s'han vist reunides.

El xasco serà (i ja m'ho temo) que aquest ditxós any vinent siga
com aquells còmics que vénen precedits d'hiperbòlics elogis, es
fan esperar, es fan desitjar, ensagen una òpera, es posen malalts,
fan retardar l'estreno... i a l'últim reben una xiulada que els
escama.

Ja em sembla que a primers de gener sento dir a algú:

Malviatge! Jo que esperava amb tanta ànsia l'any vinent...

El més probable és que passada l'actual malatia, un o altre s'ha
de morir abans d'arribar el desembre. Llavors vindrà allò de:

-Ai, Senyor! Nosaltres que havíem fet tants càlculs per a l'any
vinent...

¡No seran pocs ni gaires els que de bona gana darien el que
treguin de l'any vinent amb tal de recobrar les il·lusions que sa
proximitat els feia concebir!

Però mentrestant ningú es pot treure del cap aquesta idea.

L'un fa propòsit d'economitzar; l'altre de pendre caseta a fora
per un si acàs; l'altre de cuidar-se i no retirar tard; tot, per
suposat, referint-se sempre a l'any vinent.

Fins els més indiferents, aquells que cada dia solen ficar-se al
llit sense pensar que pugui haver-hi un demà, pensen ara, no sols
en que hi haurà any vinent, sinó que, ademés, conten amb ell com
si tinguessin set anys i les sabates al balcó.

I molts que no volien mai entendre's de raons, i que el que no era
tot seguit, no ho volien per a res, ara abaixen el cap amb certa
resignació respectuosa i diuen:

-Bah: no hi ha remei: deixem-ho per l'any vinent.

Si hem de parlar francament, jo també voldria ser-hi: no perquè
directament n'esperi cap benefici material, ni sisquera el
d'engreixar-me, sinó perquè la gent me n'ha fet venir ganes.

A veure què serà això.

Hi haurà bon govern?

O tindrem la sort de que no n'hi hagi?

Plouran dobletes de quatre duros?

Es moriran les malalties?

...Però, ¿què en traiem d'amoïnar-nos ara, sinó n'averiguarem res?

Aquí no hi ha més que posar-se molt sobre si; i tenir calma per
poder satisfer el grandíssim desig de saber de cert què diantre ha
de portar-nos el tan celebrat any vinent.

X. _(Robert Robert)_



CORRESPONDÈNCIA DEL TEMPS

UN AMIC A UN ALTRE

Amic Eloy: Encara que sols podràs contar-me llàstimes d'aquest
Barcelona, escriu-me'n alguna cosa. Ja saps que la pàtria sempre
tira i que jo só enyoradís.

Ja m'afiguro que no eixiràs de casa, perquè ben bé sabem que pels
carrers no s'hi troba una ànima, i que tot està ple d'herbes. Veig
que et deus consumir, però pren paciència. Alguns veïns
m'encarregaven que et digués que els enviesses certes coses; mes
ja els he desenganyat; que, fora de lo més indispensable per
menjar i remeis, a Barcelona no hi ha res. Aquí no deixem de
distreure'ns algun rato. Anem totes les tardes a una font, i el
dia que menos, nos hi reunim vuit o nou persones i de tant en tant
hi fem taral·la. ¡Quina diferència entre la nostra distracció i la
soletat d'eixa capital! Anem; no et vull entristir contant-te que
cada dia sens falta juguem a dames i gosem d'altres diversions,
per no augmentar la teva melancolia. Escriu-me, que en mig de ta
tristesa pot ser per tu un entreteniment agradable. Conserva't bo,
anima't i mana i disposa de ton segur servidor. -A.

L'ALTRE AMIC A L'UN

Amic Fèlix:

Veig que us la passeu tal qual, i me n'alegro. Nosaltres, els que
nos hem quedat a Barcelona, la passem molt tristament, en efecte.
Som molt pocs, i així és que a penes se troba ningú pels carrers.
L'explanada està plena d'herbes i fins n'hi ha en el pla de la
_Catedral_.

Has fet bé de no voler encarregar-me de les comissions de tos
veïns, perquè aquí ¿que vols que hi hagi? Fora dels articles de
menjar, beure i apotecari... res més. A no ser que volguessin
coses d'argenter, o de quincalla, o de blondes, que això ho
podríem comprar fàcilment, lo demés és impossible, perquè no hi ha
més que fusters, manyans, sabaters, sastres, sombrerers, algunes
rellotgeries, confiteries, llauners, matalassers, fotògrafos, etc.
De guants, pomades, camises i corbates, tal volta podríem
adquirir-ne, perquè un parell de dotzenes de botigues de cada
mena, bé les trobaríem obertes, encara que fos menester, per això,
recórrer tota la Rambla. Lo que encara no s'ha perdut del tot,
són: beta i fil, redolins, llimpia-botes i coses així. Cases de
comerç ne queden algunes, i lo que és cafès i casinos tenim la
sort que no s'han tancat, lo mateix que les botigues de paper,
panyo i altres frioleres, com mobles, calderes, pells, fundició i
agulles de ganxo.

Te dic que, en efecte, ens avorrim. De bon matí obrim la botiga, i
fins al migdia passem llegint els diaris i tractant amb els
compradors que tot ho voldrien de franc. Esmorzem i anem al cafè,
on mai hi veus ni cinquanta persones reunides, i allí no parlem
més que del còlera, d'Europa, dels Estats Units, res: tonteries.
Després juguem un rato al billar per fer algo, i sortim a dar un
passeig. Dinem, i ara és un fàstic; mai podem menjar porqueries,
sinó sopa caldosa, olla, rostits i bestieses així. Després de
dinar, què faràs? Un rato al cafè, a veure les mateixes cares; un
rato al casino, a fullejar quatre revistes, llegir els últims
despatxos telegràfics i sortir a la Rambla o a la Plaça Real. De
vegades, per variar una mica anem a veure algun ball dels que han
armat la gent dels barris. De vegades, anem a pendre xacolata als
Campos o al Tívoli; res, matar hores. Els dies de festa solem anar
al teatro, i vet-ho aquí. No sé com ho podem aguantar. Comprenc
que ens planyis, i t'ho agraeixo molt, perquè veig que, entremig
del bullici en què vius, encara et recordes de ton desconsolat
amic i S. S. que se'n va al cafè de Cuyàs. -B.

UN AVARO A SON FILL

Noi:

Veig que les calces que me'n vaig endur son massa bones per estar
a fora: se farien malbé i no estem per gastos. Envia-me'n tot
seguit unes i entrega-les al barraloner, que ell me les portarà de
franc. En ta última carta me vas enviar quatre cares de paper i
només n'hi havia dues d'escrites: una altra vegada guarda't les
altres dues cares o tanca la carta sense posar-hi sobre postís. Ja
saps que et tinc dit que per la salut no et planyis res. Obre la
botiga dejorn, que així te distreuràs; i al mateix temps, si passa
un parroquià, l'arreplegues, sense valer-ne de menos. No facis
excessos en el menjar: l'olleta cada dia, i no abusis de la
gallina: que tu tens una naturalesa molt forta: massa sang, sempre
ho he dit. Porta't bé, que a la tornada t'asseguro que estrenaràs
el meu barret de l'hivern passat: t'ho vaig prometre, i no me'n
desdic. Per a mi no gastis, que ara és tot malaguanyat: no em
tornis a enviar boles de goma en tota ta vida. ¡Vuit quartos una
paperina que a la butxaca del leviton a penes s'hi coneix! És un
robatori i és cosa pròpia de xitxarellos. La tos se m'ha calmat
molt, i, si vols veure'm curat com dius, encomana'm a Déu, que és
el remei més bo i no costa res. El dia que ens en vàrem anar, va
quedar en el rebost un tall de cansalada. Jo en tot el mes passat
no me'n vaig recordar; però, rumiant, rumiant, hi he caigut ahir
vespre. Vol dir que ja en tens per un dia a lo menos: era d'una
dona que la ven molt excel·lent, que ja en temps de ton avi
(que al cel sia) l'hi compràvem. Sobretot enteniment. No retiris
tard, que la serena fa mal al cos i espatlla la roba, i no facis
com antes, que cremaves llum fins a deshora: si vols llegir,
lleva't de matinet, que és sa, i més barato. Tanca bé quan vagis a
retiro, i en quant a lo que em dius del setrill, com ha de ser! Me
sap greu perquè feia set anys que ens en servíem. No en compris
d'altre, que quan jo vinga ne compraré un d'igual i ben bo a
l'encant, que si un hi és _perfidiós_, un dia o altre hí troba lo
que necessita. Déu te faci bo, per no dir res més: ¿no et fa
vergonya no saber-te afaitar sol i haver d'anar cada dissabte a
gastar un ral?

No hi ha barber en el món que hagi tocat la cara ni la moneda de
ton pare: me'n puc alabar, i això que tinc la barba forta; i tu
per quatre pèls... Amb lo que et costa el barber, d'aquí a uns
quants anys te podries comprar un bon rellotge de plata venturer.
Per fi, quan jo torni, posarem esmena en tot, i bé caldrà; perquè
gastem molt i no guanyem res. Aquí tot és tan car com a Barcelona,
fora de la casa i el menjar. Un sello de cartes me costa quatre
quartos i el rapè al mateix preu: algú hi deu traficar. Sobretot
no et descuidis d'anar cobrant els lloguers amb puntualitat, i no
et deixis pagar amb raons. El músic del quint pis, sempre procura
endarrerir-se; no el deixis de mà: digues-li que ets persona
manada i que no t'entens de brocs. Bé: ara cuida't; no facis
excessos en el menjar, sies diligent en obrir i tancar ben bé
quan te'n vagis al llit. Ton pare no vol més que veure't bo i home
com cal. Repetesc que lo del barret està dit i és teu des d'ara;
però no te'l posis fins per Sant Tomàs, que no som cap marquesos.
Nostre Senyor t'il·lumini com te beneeix ton pare. -C.

P. D.-Si et sobrés una mica de cansalada, per poca que siga, me
n'untaràs les botes, que estan penjades i embolicades en un drap
de quadros blaus, en el requartet dels mals endreços. Déu te
beneesca. Si et determinaves a comprar te, no el prenguis al
costat de casa, que tot ho venen com foc. Ves-hi al capdavall dels
Flassaders, un diumenge, tot passejant; que en un quart hi ets, i
per dos quartos te'n donaran per fer-ne moltes tasses. No
n'abusis, que tu ets nerviós i el te és d'aquelles coses que s'han
de pendre amb mida.

UNA ENAMORADA A ELL

No sé què hi fas en aquest Barcelona. Jo em floreixo. Sempre estàs
que avui que demà, i així hem passat ja trenta dies. ¿Saps que diu
ma cosina? Que si no hi tinguesses objecte ja fores fora; i com
diu la Mariagneta que no s'ha mogut i s'alabava de què mentres
ella no se n'anés tu tampoc te n'aniries... T'asseguro que entre
ella i la mare em posen un cap com uns tres quartans. Jo em
consumo. Has estat dos dies sense escriure'm, i t'asseguro que he
passat mil angúnies. La trinxa del vestit m'era estreta i ara m'hi
cap un pa de crostons. No sé com és que em neguitejo tant veient
la teva calma; però no puc fer-hi més. Adéu. Fins que et vegi,
estaré sense poder _habitar_. Vina aviat, que m'anyoro molt de
veure't: no t'enganyo. Voldria estar enfadada amb tu, i...

Ja penses en mi quan treus la petaca? Cuida't molt, no t'acaloris;
procura suar. Adiós, vina aviat; per mor de Déu no t'estiguis a
Barcelona. Ahir cinquanta set: ja ho sé. Vamos: si no véns cauré
malalta. Vés ben abrigat. Adiós.

P. D.-Sobretot vina aviat. Adéu. Cuida't. Adiós. -D.

MITJA FAMÍLIA A L'ALTRA MITJA

Nos alegrem molt de què no tingueu novetat en mig dels desastres
d'aqueix Barcelona. En aquest poblet no ens hi entenem, perquè
estem com les sardines al barril. Molta pols, molta calor,
mosquits, i sempre pensant en vosaltres: ai què faran, si estaran
bons, si això, si allò. Digueu a la minyona que oregi la roba per
mor de les arnes. Les claus de l'armari gran són a la tauleta
petita, i en una repisa de la sala hi ha la del rellotge. Per
dar-li corda es dóna la volta, no cap al recó, sinó cap a la
finestra del quarto de la dida. Quan vos vinga bé, envieu-nos la
capsa de la noia per fer filoja, i fiqueu-hi dos parells
d'estrenyacaps, que són al calaix de baix. -E.

UN COMPANY A L'ALTRE

Mai aprovaré que t'hagis quedat a Barcelona, i me sembla que a
l'últim te'n vindràs. Aquí no hi ha grans diversions ni
comoditats, però a lo menos estem tranquils i no temem per la
salut, que en aquest món és lo principal. Hem combinat un modo de
passar la vetlla deliciós. Nos hem de reunir alegrement...

Escrites aqueixes ratlles, torno a agafar la ploma per a dir-te
que s'acaba de declarar el còlera en el poble. No hi ha apotecari,
i l'únic metge viu dues hores lluny. Vaig a fer un farcell i fujo
a un altre poble: encara no sé a on.

Ja t'escriuré el meu paradero. No tinc més que un xic d'or i ningú
me'l vol canviar. Dispensa la brevetat. Adiós.

P. D.-No me'n podré anar fins demà, perquè tots els assientos
estan presos. Tothom fuig desesperat i ningú sap lo que es pesca.
L'apotecari ha acabat el làudano, la càmfora i la camamilla. Ja et
dic jo que estem frescos!

Amb la torbació no m'havia recordat de fer-te saber a on anava, i
torno a obrir la carta per a dir-t'ho. Afigura't com dec tenir el
cap. Me diuen que és poble sa i me n'hi vaig. Dirigeix-m'hi les
cartes des de demà mateix; i mana a ton amic. -F.

X. _(Robert Robert)_

SI QUE ESTEM FRESCOS!

El fred dorm, el sol fa ganyotes, el còlera sembla un esquirol,
enjogassat, que puja, baixa, va i ve i mai està quiet: amb una
cama ací i una a Madrid, aixarrancament indecorós i propi sols de
semblant personatge, ens té com la criada de Santa Anna.

De veres estem frescos.

Els dos teatres pricipals de Barcelona són tancats i barrats; els
casinos i ateneos, deserts.

La gran munió d'estudiants que altres anys freqüentaven les aules
i els billars, l'havem perduda de vista.

A la Universitat, les rates en les classes de medicina fan
ballades i corredisses, celebrant amb escarni la impotència de
l'art de curar; en les classes de dret, proclamen
desvergonyidament el principi del _sulf geberment_, i en la
d'economia política dinen i sopen sens recordar-se mai d'alabar a
Déu que les ha eximides de pagar drets de consums.

Les botigues que havien tancat en lo fort de la passa, no s'han
tornat a obrir encara, tothom està fins a la punta dels cabells,
de cafè, Plaça Real i Riera d'en Malla.

Ja torna gent que havia anat a fora; mes no per això torna
Barcelona a les seves habituals costums; abans al contrari, es pot
dir que les ha perdudes totes.

Octubre és mes de caça; però ¿qui és el maco que s'arrisca a
pendre una soleiada que l'estabelli o a caregar-se d'una mullena
mortífera en aquestes presents circumstàncies?

És temps de tenques, llussos i llagostes; però com qui més qui
menos tots portem el corcó de si això et pot fer mal, de si allò
és indigest, cada dia el mustafà fa llançar peixos que es
podreixen en públiques exposicions, mirats de reüll amb dalit, sí;
mes també amb desconfiança pels gastrònoms més afamats. Els únics
que en compren són els que no tenen diners, i els que no tenen
diners són quasi bé tots els barcelonins menos dotze o tretze.

Una pobra família composta de gent enginyosa s'havia proposat, per
a no estar en vaga, fabricarse ella mateixa moneda semblant a la
d'or, i quan ja havia lograt fer-la quasi igual a la del govern,
va la justícia i els agafa a tots i i encara els pren les eines!

Fent-ho així és impossible que mai ningú arribi a tenir un quarto.

Creguin-ho no es fa res, i lo poc que es fa surt tot tan malament
com lo que acabo de contar-los.

Per això no és d'estranyar que la gent es desesperi i faci
disbarats.

Fa pocs dies que un ataconador tenia la dona malalta. Afigurin-se
vostès si en aquest temps, una ataconadora ho ha de passar bé
encara que estigui bona i sana, i després facin-me el favor de
dir-me amb franquesa què tal li anirà quan la pobra tingui la més
mínima causa que l'obligui a ficar-se al llit.

Doncs el pobre ataconador devia haver sentit dir mil vegades allò
de que, en aquest món, per haver de patir, més valdria no ser-hi,
i va guarnir un got amb aigua i fòsforos, que segons diuen, si la
malalta se l'hagués begut, mai més li hauria fet mal res.

Però com sempre hi ha males ànimes, l'inventor d'aquest medi
infalible per a deslliurar-se de tota enfermetat, està pres per
haver-se volgut ficar en coses de medicina. ¡Desgraciat del que no
té diploma de metge, exclamava la gent amb raó, que ni siquiera li
permeten cuidar a sa manera, de la família!

Ara bé : el cert és que cau la fulla, i els vellets es desperten
estossegant, i el temps és insegur, i ni gosem dels aventatges de
l'estiu ni dels de l'hivern.

Tothom viu amoïnat, i solament els porcs s'engreixen, i això no
sols ens obliga a estar magres per a no semblar-nos a tan asquerós
animal, sinó que ademés ens entristeix, recordant-nos que aquest
any ningú disfruta d'aquelles sensacions que proporciona la
pròxima esperança de matar porc.

Molts se'n salvaran aquest hivern, desmentint l'adagi que diu
«Quan fan goig, es moren.»

Parlant amb perdó, els porcs tenen més sort que les persones: per
això no deuen estranyar que els tingui tan presents; no me'ls puc
treure del cap d'ençà que he vist que mentre alguns pobres
pateixen fam, els senyors porcells, godaiets, garrins i porcs,
s'estan menjant el blat d'Urgell, que per mor de les humitats s'ha
podrit a la planta.

Ara, ¿no és una vergonya que tenint ànima immortal i essent
espanyol i batejat, hagi un d'envejar la sort de l'animal menos
escrupulós de la creació, que es renta la cara amb fang i és
incapaç de fer la _o_ amb un got?

Aquesta és una de les moltes que ens passen, mentre el temps ens
balanceja entre l'hivern i l'estiu, entre els números 3o i 6o de
defuncions, entre la por i l'esperança, sense arribar mai a res
definitiu.

Després, li diuen a un que se li acaba l'humor. No es que l'acabi,
és que el més guapo es mareja i torna tarumba amb les coqueteries
i rampells d'una temporada com aquesta.

Hi ha periòdics que es burlen del rellotge del Teatre de Santa
Creu, perquè un dia ha caminat mitja hora.

Jo no me'n burlo; ans bé el planyo, i encara no sé com aquesta
mitja hora no l'ha caminada cap endarrera.

Quan fins les Quaranta Hores varen haver-se de mudar d'església el
divendres, ¿què volen que els succeeixi a les pobres hores d'un
rellotge de teatre, criades entre gent informal i acostumades a
pendre-s'ho tot com a cosa de comèdia?

Els repeteixo que estem frescos.

Mai havien tingut més raó que ara els que diuen que no es pot fer
cabal de res d'aquest món.

En les coses més senzilles està un exposat a fer judicis
temeraris.

El dimarts passat, per no anar més lluny, va caure un manobra de
dalt d'un terrat del carrer de Jerusalem, i a l'arribar a baix ja
era cos.

Generalment en un cas així se sol exclamar:

-Quina desgràcia!

Però ¿qui és prou per assegurar que siga una desgràcia?

¿Qué sé jo si li ha convingut més morir-se de repent, que viure en
pobresa incurable, o morir patint dies i mesos?

Fins em guardaria bé d'assegurar si va caure, qui sap?...

Mirin: moltes famílies de Badalona, al saber que aquí el còlera
baixava, se'n varen alegrar molt de tot bon cor i contaven que ben
aviat tindrien motius d'alegrar-se'n per complet.

Doncs ara el tenen ells el còlera.

¿I que no podria ser que el que ells tenen, fos el que se n'ha
anat d'aquí?

Hi ha gent que, segons diu, ha observat que quan aquesta malaltia
baixa en un puesto, puja en un altre i, si això fos cert, vegin
per quins quinze sous es deurien arrepentir els badalonins del
regosig que els havia causat la millora de Barcelona.

Em poden ben creure; vivim en un període de contradiccions
inexplicables; el llenguatge pels fets és estudiadament
amfibològic. No sabem què pensar, ni què esperar. Aquí ve com
l'anell al dit allò de Quevedo que deia: «l'únic que se sap, és
que no se sap res, i encara això no se sap de cert; que si fos
així, ja sabríem alguna cosa.»

És que ara ens passa al peu de la lletra!

Ja crec que els he dit que els teatres de Santa Creu i Liceu no
s'obren.

Perquè?

Per mor de les circumstàncies.

Doncs bé: el teatre Romea s'obre avui.

Mai dirian per què?

Per mor de les circumstàncies.

Oh! el millor del cas és que tots semblen tenir raó.

Els empresaris dels dos teatres grans li diuen:

-«Ja veu com està la ciutat, que hi falta la major part de les
famílies que ens fan viure. Seria un disguerro començar ara a
pagar nòmines, gastar amb trajos i vestits i tant per cent pels
autors. Preferim tenir tancat i esperar que tothom torni i que els
ànimos estiguin en millors disposicions.»

I vostès pensen: Vamos, no està mal reflexionat. Val més que no
obrin.

Però ara venen els empresaris de Romea i diuen:

-«Ja veu com està la ciutat: si la gent vol divertir-se, no té un
teatre a on anar. Seria de tontos no aprofitar aquesta temporadeta
que els teatres grans són tancats i que els que tinguin ganes de
comèdia per força hauran de venir a veure les nostres. Ja que hem
de fer gastos, fem-los ara que no tenim competidors i ens seran
més agraïts, que no pas quan tothom torni i a la gent els hi
sobrin diversions.»

I vostès pensen, què han de pensar? que està ben reflexionat i que
val més que obrin.

Doncs lo mateix que passa amb això, nos passa amb les demés coses
i per això crec que cap de vostès estranyarà que UN TROS DE PAPER
participi un poc d'aquest estat general. És massa forta sa
influència per a que deixi d'alcançar-nos a nosaltres, que som de
carn i os com qualsevol lector.

El nostre desig és sortir ben promptament d'aquesta situació
empalagosa, tan per a nosaltres com per als que ens llegeixen; que
ja estem cansats de trobar gent gratant-se el cap pensatius i
exclamant:

-Sí que estem frescos!

X. _(Robert Robert.)_



MISÈRIA HUMANA!

L'home, per diners que tinga, és ben miserable.

(Que en porten de cua aquestes parauletes! Eh?)

I

Ara no es pensin que avui és el primer dia que me n'adono de la
misèria i fragilitat humanes, sinó que ve bé recordar-se'n en
l'ocasió present.

L'home és esclau de ses idees i ses idees són esclaves dels fets o
successos.

No sé si m'explico.

Ja veuran, deixin-me dir i m'entendran tot seguit. Endemés vostès
per no entendre les coses!

II

De què parlem tres mesos ha?

Del còlera.

I si no n'hi hagués hagut, ne parlaríem?

És clar que no.

Doncs per això els deia que l'home no és duenyo de pensar en el
que vulgui i que els pensaments tampoc són duenyos de triar l'hora
de manifestar-se: els successos els fan nèixer, i els successos
estan subjectes a la llei que domina l'univers, y la llei de
l'univers és immutable...

Què tal, sóc cap tonto?

¿A on volia anar a parar que ja no me'n recordo?

Ah! ja sé.

III

Tres mesos ha que estem parlant de còlera.

Home hi havia que tenia en sa imaginació un alegre i variat
itinerari de festes majors. «Ballaré amb fulana -deia -dinaré a
can sutano, serem quinze, dormirem plegats, farem la gran bromassa
i al cap de tres dies, cames ajudeu-me cap a l'envelat de
l'_ensanche_. Hi arribarem a l'hora justa, ballarem com baldufes i
l'endemà dematí, altra volta a fora, a la festa major del poble de
la dida.»

Comitives enteres es disposaven per anar a passar a Montserrat els
tres dies clàssics.

Ja tenien distribuït el temps per visitar ermites, degotalls i
grutes, i per a pujar a Sant Jeroni, sometent-se a l'ordre que
senyala en Cornet, autoritat reconeguda en la matèria.

Altres s'havien compromès per a assistir a solemnes i nutritives
pollastrades: qui ho tenia tot disposat per pendre banys, qui per
pendre aigües...

A tot això, se sent la ronca veu del còlera, cridant; per tot te
deixo! i de seguida ve aquell gran esgarriament d'homes i dones,
vells i criatures; bagul d'aquí, maleta d'allà, cotxes, tartanes,
carros, carretons, òmnibus i ferrocarrils, tot en doina. Els que
havien d'anar a pendre aigües, demanen rom; els que somniaven mam
i pollastre, demanen caldo i carbòniques; els que ja es veien
enfilant-se per les altíssimes crestes del Montserrat, es deixen
caure en una vall ben fonda, i els balladors infatigables són
quiets i arrupits, procuren suar i demanen flassades.

IV

Ara diguin-me vostès: ¿com és que els que no tingueren por ni
malaltia, ni trastorn a casa seva, varen haver de canviar de
pensaments?

Vòstès diran: home, perquè si uns, per exemple, volien anar a
festa major i la tal festa major no va celebrar-se, per força
tingueren de pensar en altra cosa.

I jo replico: Angela! Aquí tenen com és veritat que l'home no és
duenyo de son modo de pensar, i tan gran és la seva misèria, que
successos enterament estranys a la seva personalitat, lo dominen i
li torcen les idees, li esborren les que tenia i n'hi escriuen
unes altres en son cervell.

De lo qual podria jo treure un bon pretext per a afirmar la
solidaritat entre l'home i l'home, i entre l'home i la naturalesa;
mes jo sóc persona molt considerada i no faré semblant mala
partida. Ja veuen que si em fiqués al cap amoïnar-los sobre aquest
tema, qui me'n privaria?

V

Passin els ulls per les numeroses botigues del Call i de
l'Argenteria, que encara permaneixen vergonyosament tancades.

Imaginin vostès, que és cosa fàcil, quantes il·lusions s'haurien
forjat aquells botiguers.

Primer contaven amb les ganes de lluir de les pagesetes del pla,
que en temps de ballades, sempre, per poc o per molt, s'hi deixen
caure.

Després contaven amb Tots Sants, que sol ser festa d'omplir
calaix.

Després tot fregant-se les mans i amb codiciosa solivera, deien:
«Vindrà Sant Tomàs, vindrà Santa Llúcia, vindrà Nadal, vindrà Cap
d'any...»

Sí que vindran, sí; però vindran tots amb uns estalvis més grans
que rodes de carro...

I tots los plans i projectes i càlculs dels botiguers s'han anat
tornant tan diferents, que a les hores d'ara ja no els coneixen
los mateixos que els varen fer.

¡No els dic res de músics, ballarins, cantants i còmics!

Si anéssim a comparar les reflexions que fan avui amb les que
feien tres mesos ha, ¡que n'apendríem de coses!

I si poguéssim veure part de dins el cap dels empresaris de teatre
de tota Espanya, altre tant ens passaria.

VI

Ara bé: ¿no és cosa trista el pensar: «Jo estic bo i sa; no tinc
por, no perdo interessos, no pateix ningú dels meus, i no obstant
em veig obligat a procedir com si el meu ser hagués experimentat
alguna alteració? ¿Com és que tinc de pensar si la gallina va més
cara? ¿Com és que no hi ha sarau ni teatre? ¿Com és que tinc de
pensar en morts, en malalts, en metges? ¿Cóm és que no puc ignorar
coses que no voldria saber? ¿A on és, o en què consisteix la
llibertat humana? Si jo sóc lliure, cóm és que...

VII

El que menys s'afigurava UN TROS DE PAPER era que tingués de
passar l'estiu parlant d'emigració, de fossers i de potingues.

Els meus companys i jo dèiem: escriurem articles de teatres, de
modes, de costums catalanes i sobretot barcelonines i havem anat a
raure a còlera i a difunts, com si la mort fos comèdia, com si el
tenir rampes hagués sigut moda alguna vegada i com si fos costum
catalana l'anar a passejar en cotxe ficat dins d'una caixa
llargaruda.

¡Ah si avui fos l'últim dia que la fatalitat ens obligués a
tractar d'aquestes coses!... Prou ganes en tenim i, parlant amb
franquesa, també en tenim algunes esperances.

Un company meu diu amb tota formalitat que _això s'acaba_.

Tan de bo!

¡Així fos tan fàcil acabar el còlera com aquest article!...

Ja s'ha acabat.

X. _(Robert Robert)_.



TEDÈUM

Bom! Bom! Nang! Nang! Pim! Pam! Vivaaaaa!... Pum! Pum! Viva la
Salut! ¡Fora potingues! No més làudano! Mal viatge! ¡Al·leluia!...
Nan! Nan! Nan! Bum! Bum! Booooom! Reteplem, plem, plem! Catatxim
Catatxim! Alça, malalts, a vestir-se! Xivarri! Xefles! Tiberis! Al
Teatre! ¡¡¡¡TROS DE PAPER!!!! A casar-se! Carrer de Fernando!
Mongetes amb llomillo!  Matar porc! _Comedere et bibere usque ad
satietatem! Lasciate ogni paura o voi ch'intrate! Amicus Plato,
sed magis amica sanitas! Honni soit_ qui no està alegre!
_Hosanna!_ ¡Torrons de can Massana! _Eureka!_ A can Vilaseca!
_Très bien! Fort bien!_ A can Justin! Més música: Retexin,
Reteplèn! Més salves: Bum Buuum! _«Respirad, oh tebanos! Ya los
dioses...!»_ Quina sort! Ja era hora! Obriu les portes! ¡El gall,
el gall de la Passió! Juliiiiiii! L'anada del fum! ¡Arri a la
Meca! A pendre cafè! Tercerilles!  Visca l'avi! Volta'l! Broma _ca
ta crió!_ Fugin, que porto oli! Passi-ho bé, senyor Marquillas! A
la Catedral! Ja canten! Ja toquen! Ja tiren! Vivaaa!! ¡Qui la
peta!

TOT BARCELONA



VAL MÉS UN PUNT QUE MIL LLIURES

¿Quantes vegades us han contat cuentos d'aquells en què un
espanyol s'ha contrapuntat amb un inglès (quasi sempre és un
inglès) sobre qui fóra més esplèndid?

De segur que n'haureu perdut el número.

És per demés dir-vos que, com que és un espanyol el qui el conta,
sempre l'espanyol guanya. Els inglesos ja deuen procurar que
guanyi l'inglès quan el conten ells.

Dic això, perquè el que jo vaig a contar-vos també és una aposta
d'un espanyol amb un inglès, i antes que em diguésseu lo que acabo
d'observar, os ho dic jo per estalviar-vos feina. Al cuento.

Un burro carregat de pessetes, o millor dit, un català que havia
fet la fortuna a l'Havana, avorrit dels empedrats de Barcelona, de
la mala claror del gas, de campanes i de Jocs Florals, va
determinar empendre un viatge.

Va passar uns quants dies no podent-se decidir sobre si aniria a
London o a Londres; però li va dir l'advocat que, un cop a
Londres, fóra en quatre passos a London, i sense pensar-s'hi més,
se'm planta a la capital d'Inglaterra.

Com que l'home verdaderament tonto no ho era, o, millor dit, no ho
hauria estat si hagués rebut la corresponent instrucció, va
resultar que, no sent dur de closca, al cap d'un mes de ser a
Londres ja mastegava l'inglès tan bé com un biftec amb patates.

Una nit que en el teatre de la Reina feien el _Faust_, ell hi era.
En un palco hi havia una inglesa d'allò que no en corren: la veu;
li clava uns gemelos que duia com dos tinters de banya; li agrada;
l'endemà la demana, i els inglesos, que es veu que encara no en
tenen prou amb Gibraltar, li diuen que sí; arreglen els tractes, i
se'l queden.

La xicota tenia pare, mare i una germana que a la cuenta festeja
amb un milord. Com que el nostre home va entrar a la casa per
festejar i l'inglès ja hi anava per lo mateix, va resultar que
cada dia es veien, es parlaven, estaven junts, i veu's aquí un bon
títol per un drama: _Los dos cuñados o la estrella del destino_.

El català és veritat que tenia quartos; però el milord ne tenia
tants, que la gent no sabia a on tirar-se: venia a ser com si
diguéssim en Xifré i en Fontanelles deu o dotze anys atràs.

Un dia que estaven tots dos amb les seves xicotes, es va començar
a parlar de parar la casa, i l'inglès, que era molt _bufado_, va
dir que posaria un pis que no vacil·lava en assegurar que fóra el
més sumptuos i ric que es pogues veure en aquest món.

El català, al sentir això, tant per deixar el pavelló ben parat
com per compensar als ulls de la promesa lo vellot i lleig que era
amb la generositat que anava a demostrar, va dir que millor pis
posaria ell i... _aquí te quiero ver, escopeta_.

Que si guanyaré jo, que si guanyaràs tu, que cesta que ballesta,
_que esto que lo otro_, les disputes van arribar a tal punt, que
el sogre, que era un inglès roig com una remolatxa i amb unes
patilles com dues panotxes amb cabellera i tot, s'hi va haver de
ficar i arreglar-ho del modo següent:

Cada un dels nuvis havia de llogar un pis, parar-lo sense que l'un
sapigués res de l'altre, nombrar un jurat de gent competent, i, el
dia que els pisos estiguessen llestos, el jurat havia de judicar
qui havia guanyat o perdut, sense apel·lació de cap classe.

Van convenir-hi: es nombrà el jurat, i els dos nuvis, rebent cada
u com memòria una grenya de la seva xicota per fer-se un cordó de
rellotge, se'n van anar a recórrer les principals ciutats de
l'univers pels mobles o objectes que poguèssen convenir a son
grandiós propòsit.

Al cap d'un mes ja tornaven a ser a Londres; van llogar dos pisos
l'un al costat de l'altre, es va procedir a les obres i
col·locació de mobles, i en mig any la cosa va quedar llesta.

El jurat, la família, el sogre, els nuvis i totes les persones
interessades en l'assumpto, se van reunir en un punt que hi ha a
Londres, que ve a ser com si aquí diguéssem la pega del mig de la
plaça de Sant Jaume, i, formant-se en comitiva, se van dirigir a
visitar els dos pisos, començant pel de l'inglès.

Entren a l'escaleta i lo primer que veuen és una companyia de
tropa guardant la casa, i a fe que hi havia motiu.

Quin bé de Déu i quina riquesa!

L'enrajolat era tot d'unces espanyoles, la barana de dobletes de
cinc duros foradades i enfilades amb fils d'or que feien de
ferros. Els poms de la barana, copes plenes de brillants,
topacios, esmeraldes i les pedres més precioses; les bigues,
corals anats a pescar expressament; les parets, de mà de perla, i
tot amb una riquesa tan extraordinària, que el jurat i tots els
demés, muts de sorpresa, ja pensaven que ni calia anar a veure els
salons per assegurar que l'inglès havia guanyat. Figureu's, doncs,
quin seria l'assombro d'aquella gent al veure que l'entrada no era
res en comparació del pis. El menjador empaperat amb bitllets de
mil duros del Banc de Londres, la sala amb pagarés de dos mil, els
salons amb lletres girades a favor dels primers comerciants, que
formaven, juntes, milions de milions...; vamos, era una cosa tan
immensa, que es va determinar deixar córrer l'anar a veure el pis
de l'espanyol per no escarrassar-se i deixar sentat que havia
guanyat l'inglès sense cap classe de dubte.

Però el jurat, que es componia de set inglesos i catorze patilles
com garbes d'aufals, va exigir, per fer la cosa amb la formalitat
deguda, que es veiés el pis del català; i la comitiva, formant una
processó que es veia cada punt trencada pels tramvays i les
centrals de Londres, es va dirigir al punt designat.

A l'últim hi va arribar.

Entren a l'escaleta, que era encatifada de vellut blanc del més
fi; com que aquell dia hi havia molt fang i ells eren tot una
colla amb les trepitjades van deixar la catifa que no era bona
sinó per llençar; s'agafen amb la barana, que era d'un treballat
de cristall preciosíssim, i se'ls trenca a trossos, saltant
esglaons avall; les rajoles eren totes de marfil amb precioses
miniatures de Mirdier, que s'esborraven, amb les trepitjades,
d'una manera que condolia de veure; i tot per aquest estil
delicat, trencadís, riquíssim, esplendent; però son valor no
arribava de molt a lo de l'inglès.

El jurat va dar aquesta, sentència:

El pis de l'inglès és més esplèndid, però l'or es pot vendre, els
bitllets de Banc es poden arrencar i fer-los servir: no és tot
perdut.

El pis de l'espanyol és menos ric, però tot és de cristall. Res té
valor intrínsec; tot és delicat i trencadís. Si es treu del lloc
no hi ha ningú que en doni un quarto: tot és perdut.

L'espanyol va guanyar.

S.P.



UN QUE NEDA BÉ

Amb el nedar succeeixen dues coses, que són: saber-ne i no
saber-ne.

Jo no puc ficar-me en les regles d'un art que té molt de
gimnàstic, conseqüentment d'higiènic, perquè després d'haver-me
examinat tres i quatre vegades en presència de persones tan
competents com numeroses, he averiguat que no hi entenc pilota.

Parlo amb aquesta franquesa perquè respecte a l'assumpte que vull
tractar, tant se val que jo sàpiga nedar com que no en sàpiga, que
si el no saber-ne hagués d'ésser causa de que vostès fessin poc
cas d'aquest important escrit, prou cuidado tindria jo de fer
veure que ell sabia més que Brican.

Vaja, menos brossa i anem al grà. El grà és un home que neda bé, i
de qui, en general, no se sap l'ofici, la terra, ni l'apellido; no
se sap sinó que neda bé.

Jo no vull dir ni donar a entendre que tots els que saben nedar,
sigan idèntics ni semblants al subjecte de qui parlo; mes el
subjecte existeix, i jo amb això en tinc prou per descriure-ho
imparcialment, sense por de crear-me enemics en la platja, l'olla,
ni la mar vella.

L'home que neda bé...

Mireu-lo; fins en el mes de desembre, embolicat en la capa, en el
modo de caminar li coneixereu que enyora l'aigua.

Sempre que l'ocasió es presenta, mou brassos i cames; en el llit
es tira com si el seu cos hagués de topar amb les flexibles masses
líquides; dorm en actituts natatòries i somiant dóna braçades a
dreta i esquerra, comunicant de vegades tal moviment a son cos,
que el desperta un nyanyo que s'ha fet amb la capçalera.

D'aquest home, quan ne parlen els seus coneguts, no diuen fulano,
ni mengano; sinó aquell que neda bé. Si per casualitat li saben el
nom, per a distingir-lo d'altre que s'anomeni com ell, diuen
fulano el nedador.

Ell no va a teatres, passeigs, ni cafès; passat el temps dels
banys, que per ell no tarda molt a passar, es floreix, es consum,
perquè no troba gust en cap de les moltíssimes frivolitats que
serveixen de recreació o sisquera distrauen als demés mortals.

Nedar, o parlar de nedar... i res més.

El teatre per ell és ximplesa... el cafè malsà i fastigós; el
passejar fer el tonto; la política, una farsa; l'amor...

Jo els diré.

Aquest home va a una casa on hi ha minyones, més o menys
senyoretes, com es diu ara.

Totes li són indiferents.

Per hermosura, per gràcia, per bones prendes morals que les
adornin, ell no les hi veu o no les hi aprecia.

Cent vegades estará en conversació amb elles, mil vegades tindran
conjuntura propicia per a revelar son mérit i l'aprofitarà per
lluir-lo (¡endemés elles!); però el nostre home, insensible a sos
atractius i fins a sos agasaigs, permaneixerà fred e inexpugnable.

Mes si algun dia la més lletja (si és que hi ha minyones lletges),
la menys agraciada, la menys viva, li diu, per exemple:

-Ja ens ho han dit que vostè neda tan bé. ¿Què es pensa que no ha
arribat a les nostres oïdes? Tot se sap, home, tot se sap!...

Veu's aqui l'home que comença a estufar-se i a descobrir
repentinament en la xicota una pila de bones circumstàncies que ni
ell les havia reparat mai, ni ella somniava tenir.

-De totes aquelles mosses- diu amb el deix que li és natural quan
es troba en terra, -no n'hi ha cap que tingui solta sinó fulana.
És d'allò més agradosa i té un no sé què que m'encera. Si jo mai
per mai havia de fer un pensament i ella s'hi deixava caure, em
sembla que no fóra mal negoci, perquè congeniaríem. Sempre se
m'havia figurat que valia més que les altres; però no sé perquè no
m'hi enfondava gaire.

Al cap d'uns quants dies torna a la casa, a on troba la consabuda
minyona i sols posa atenció en el que ella fa i diu.

La pobra noia, ignorant lo fàcil que li fóra captar-se les
simpaties del que neda bé, o per millor dir, consolidar la
inclinació que ell li porta, li parla d'aquelles coses que solen
ser objecte d'agradable conversació entre joves, i fins potser de
bona fe celebra son caràcter, sa figura i son modo de vestir.

El nostre home es queda admirat de que un sol moment hagi pogut
sentir la més mínima inclinació a una xicota tan sense cap ni
centener.

-Jo crec que no hi era tot (diu entre sí), el dia que me'n vaig
anar mig prendat d'ella. ¡quina conversa més sosa! quin poc
senderi! ¿Què es pensa que sóc ximple per venir-me a retreure si
tinc tal caràcter i si sóc alt o baix? ¡Potser sí que s'ha pensat
pescar-me i que jo no veuria l'am! ¡Vaja, no sé com he estat tots
aquests dies figurant-me-la tan diferent del que és!

En efecte, ell no sap que la minyona li havia agradat perquè
casualment i sense sospita de la seva presumpció, li havia tocat
la corda sensible.

Ben segur que si aquella criatura, amb un xic més de malícia,
hagués sabut atinar en tirar-li cada dia un entretoc respecte al
nedar, i a la fama de nedador que ell gosava, s'hauria casat amb
ell i hauria estat ben peixada; perquè ell, fóra d'aquesta mania,
és un tros de pa i una dona que li donés per la banda en faria el
que voldria.

Aquest home que neda bé, és de poques paraules, desmanyotat i no
s'ocupa del que passa pel món.

Quan s'ha acabat el rigor de l'hivern, llavors que ja tothom pot
fer l'ou, però que encara hi ha molts que porten capa, ell se la
treu com si alleugerint-se de roba precipités la vinguda de
l'estiu, i al trobar a un amic o conegut, la seva primera frase
és:

-Ja s'acosta el bon temps!

Pel mes d'abril, desitjós i impacient de l'època dels banys, sol
anar molt sovint a guaitar per la muralla de mar a veure com està
l'aigua, com si en treure un pronòstic de si l'estiu vinent serà
més o menys convenient el banyar-se.

En aquesta temporada ja diu amb certa complascència a tots els
coneguts que troba:

-Aviat hi serem.

I a les primeres calors, un dematinet es lleva ple de goig, s'arma
de toballola i sense piular se'n va a la mar vella.

Arribat allà, mira a tot el seu voltant amb la esperança de que
cap nedador se li haurà anticipat, i en efecte, sol tenir el gust
de que en aquella matèria ningu li ha passat la mà per la cara:
ell és el primer que es fica a l'aigua: ja voldria tornar a ser a
Barcelona per fer-ne gala.

S'assenta amb la satisfacció de l'home que se sent superior; es
despulla amb tota calma i amb certa solemnitat pròpia d'un acte
tant important en la seva vida, s'entreté el ratet de rúbrica per
dessuar-se i amb un mètode i una parsimònia admirables, es frega
amb arena les aixelles i es mulla el cap. Prèvies aquestes dues
libacions i arrebatat per l'atractiu del nedar, dóna quatre passes
de frente i va augmentant ràpidament son plaer amb la mateixa
gradació que va sentint pujar-li l'aigua cames amunt, i apenes se
la sent als genolls, aixeca els braços sobre el cap, junta les
mans, es deixa caure de cara i desapareix en les profunditats del
sagrat pèlag, d'aquell Tirreno de florides, de rialleres costes,
com diria en Castelar.

El que passa en l'interior del que neda bé, durant el primer
cabussó de l'any, és una cosa tan íntima, tan gran... és una
fruïció tan profunda i immensa com el mateix mar, i no seré jo qui
m'atreveixi a contar-ho. Mireu-se quan al cap d'un bon rato treu
el cap a gran distància del siti a on s'havia sumergit, traient-se
l'aigua dels ulls, tirant-se els cabells endarrera, i després de
quatre airoses braçades, ara fa el mort, ara s'assenta, ja està de
boca terrosa imitant el moviment de la tortuga, ja s'acosta a la
platja nedant amb la mà dreta, ja de repent es gira i torna mar
endins movent sols la mà esquerra.

Durant els primers dies d'estiu, quan els aficionats poc
entusiastes estan indecisos sobre començar a banyar-se, ell saluda
als seus coneguts amb la significativa frase:

-Ja n'he pres quatre.

-Ja n'he pres cinc.

-Ja n'he pres sis.

Vol dir banys.

¡Amb quin aire de superioritat contempla als nedadors poc esperts!

¡Amb quina malícia més innoscent els deixa ficar-se a l'aigua,
adelantar-se nedant i de prompte s'hi tira ell, neda bon rato per
sota i se'ls apareix davant havent-los guanyat aventatge!

En l'arena de la mar vella és a on troba ell coneixements i
amistats, advertint que únicament li són simpátics els nedadors
modestos i curts de gambals; perquè no pot sofrir que ningú es
tingui per tan bon nedador com ell, i a pesar de no tenir mala
índole, amb son pare renyiria si en semblant matèria tractés de
posar-se-li davant.

De vegades va a veure els que es banyen a l'olla o en els antics
desembarcaders i allí experimenta dues sensacions molt fortes.

Una li proporciona el gust que sent al contemplar-se tan superior
a aquells pobrets que en mig de la civilització ignoren els més
senzills rudiments de l'art de nedar, altra és la llàstima que li
fa aquella nombrosa caterva que es pensen haver fet una gran cosa
quan a l'acabar l'estiu parlen d'haver anat a nedar tantes
vegades, sent que el que real i verdaderament han fet, ha sigut
banyar-se, com podrien haver-se banyat a casa en una immunda
banyera d'estany.

Mes va passant la calor i el nostre home, que ja no pot alabar-se
d'haver-ne pres quaranta, ni pot lluir la seva agilitat en
l'aigua, s'entristeix, torna a parlar poc, apenes freqüenta el
tracte dels amics i experimenta algo d'aquella enfermetat que a
tants anglesos ha fet hereus impensadament.

-Ja se'ns acaba!- diu amb verdadera tristesa a tots els coneguts
que va trobant.

-Ja se'ns ha acabat,- i torna a entrar de ple en el període
d'avorriment i ja no se'l veu en lloc.

Si l'home que neda bé pogués fer-ho, crearia en mig de l'hivern
calor artificial en l'atmòsfera, sols per poder fer uns quants
cabussons en la mar vella.

X. _(Robert Robert)_.



L'HONOR NACIONAL

Si se'n conten, de cuentos d'inglesos! Però cap com aquest...

A Londres, i en dos balcons, l'un al costat de l'altre, antes que
es privés l'anar pels carrers a les orgues i als micos dels
savoians, hi havia un andalús i un inglès esperant si veien alguna
pantorrilla de les miss que al pujar l'acera s'aixecaven el
vestit.

De prompte un savoià s'atura, toca l'orga, fa fer quatre coses al
mico, para la gorra i l'inglès li tira un _scheling_.

L'espanyol, que va pensar: -Ara et pots lluir,- crida al xicot i
li tira cinc duros.

L'inglès, que ho veu, li tira dos lliures esterlines.

L'andalús, ferit en son amor propi, dues unces, i, com tots dos
eren riquíssims, veu's aquí que comença un verdader combat sobre
qui més valor tirarà al savoià.

La gent, que a Londres és tafanera i vagamunda com aquí, comença a
aturar-se, i, com és natural, quan el grupo va ser gros, se van
formar dos partits: l'un dient que guanyaria l'espanyol, i l'altre
l'inglès.

De dues unces ne van venir quatre; de quatre, vuit; de vuit,
setze; i sempre el que era últim doblava lo que l'altre havia
tirat.

Entre el grupo hi havia molts espanyols. Amb el calor de la
cosa... _fuera_ l'inglès... _fuera_ l'espanyol... la qüestió es va
fer d'amor patri i ja l'honor de les dues nacions hi estava
interessat.

Després del diner va baixar la roba; després de la roba els
trastos; i a l'últim, quan l'inglès va haver acabat tot lo que
tenia, se gira a l'espanyol, i, dient-li -¡Veiam si encara em
guanyaràs!,- s'abalança i... cataplum!... s'hi tira ell mateix.

L'andalús, al veure-ho, posa mans a la barana, s'aboca... i tot
plegat se para... es repensa... i no s'hi tira.

-Oooooh!- se sent de seguida en el grupo -l'inglès ha guanyat!
l'inglès ha guanyat!- I ja els espanyols se n'anaven amb la cua
entre cames, quan l'andalús crida:

-Mentida, que he guanyat jo!

-¿Com pots haver guanyat si l'inglès ha perdut la vida, que val
més que tot?

-Perquè jo he perdut la glòria del guanyar, que val més que la
vida.

L'honor d'Espanya va quedar triomfant.



L'HOME DE BARRI

Coneix tot el veïnat i el coneix tot Barcelona.

En un sol dia se'l veu a l'Encant, al Padró, a ca la Ciutat quan
treuen la rifa, a la parada, al _Martillo_ i a l'_ensanche_.

De tots els fabricants ne sap la història, i de la gent del seu
barri en té pel cap dels dits tota la parentela, vicissituds,
bones prendes i defectes.

Sap fer el gos, sap fer jocs de mans i versos, és d'un teatre
d'aficionats; té, amb altres companys, un piset llogat a Gràcia;
se la pica de bon mosso, és de moltes germandats, ha sigut oficial
de la milícia un cop, i dos cops capità _Manaia_.

Encara que predica l'ateisme, el veuran cada any posar cadenes de
paper, mata i canyes verdes de l'un cap de carrer a l'altre, i fa
la capta pels ciris del Sant de la cantonada.

Els dies que la professó no passa per casa seva, hi sol anar ell,
perquè tot son gran delit consisteix en què no es faci cosa en què
ell no hi sigui.

Quan l'empedrat del barri s'espatlla i els veïns ne parlen entre
si, se recorden aviat del geni actiu i manifasser del nostre home
i li encarreguen que posi un comunicat ben fort en el diari.

I no tingueu por que hi faci falta; perquè el posar un comunicat
és la seva menja.

Molt sovint hauran vist vostès en els periòdics certs escrits molt
formals sobre si un carreter ha estat a punt de matar un gos que
costava tretze duros; sobre el lluïment d'uns exàmens de nois que
varen dir de cor el compendi de la _Historia de España_ del pare
Isla, sobre el mal modo d'un agutzil a l'anar a cobrar una multa,
sobre un piano que se sent tocar a deshora. Aquests _remitidos_ o
articles comunicats solen dur per firma _«¡Unos testigos
imparciales!» «Un amigo de la verdad...»_ Tots són fets d'ell.

I ja té prou cuidado en preguntar a tothom que troba si els ha
llegit, i no es descuida tampoc de llegir-los a casa seva i en el
cafè, fent constar que ell és qui ho ha fet posar.

Els gasetillers li deuen molt agraïment, perquè sempre que el
troben li pesquen alguna notícia; de manera que es pot atribuir
amb raó el títol de col·laborador honorari i eficaç de tots el
periòdics de Barcelona.

«Home, vostès no diuen mai res de la carretera de Sant Andreu, que
és un fàstic. En particular hi ha un tros de trenta cins metres
(els vaig comptar), tan ple de sots, que no sols fa vergonya, sinó
que pot ser causa de moltes desgràcies»

«Home, fa avui disset dies que a les nou en punt s'apagà el fanal
de la cantonada del carrer dels Canvis. No sé si deu estar
embussat el conducto o què; però lo cert és que ningú l'adoba.
Digui'n alguna coseta»

«Home, ara tiren a terra una casa vella de davant de la meva, i en
un tronc d'un arbre del jardí hi varen trobar una niuada de nou
rates grossíssimes. Posi-ho en el diari, que és curiós. Ah!
Escolti: els manobres ne van matar cinc i en va quedar una de mal
ferida.»

«Home, en un any el número 14721 ha sortit premiat 5 vegades en la
rifa dels Empedrats i el 14722 fa quinze anys que no ha sortit.»

En època d'eleccions, ell no para ni assossega. El veuran anar
d'aquí, d'allí, animant als tebis, entusiasmant als calents,
escalfant als reacios, comprometent a tots i repartint
candidatures per tot a on arriba sa influència.

Per Nadal ell és el cap de colla que juga un bitllet enter de
Madrid. Roda tot Barcelona buscant còmplices per veure si els toca
la grossa, i fins escriu cartes a amics que té en certs poblets
perquè s'hi interessin. Ell dóna recibos firmats a tots quants
contribueixen a fer el computo i és el primer que mira el parte
telegràfic que dóna raó del primer premi.

Sol tenir a casa seva un test amb bàlsam del seu, que serveix per
tots els talls de veïns, parents i coneguts. Mes no sols té el
bàlsam, sínó que sap mil remeis casolans i els ofereix gratis,
tant si els hi demanen com no.

Sap fer el remei que ell ne diu _Larruà_ i en regala ampolles
plenes; sap de memòria en Raspail, sap fer grues i té una recepta,
feta d'un frare, que és infal·lible per a curar penellons.

Home servicial com ell, no hi és en la terra.

A voltes el sentiran parlar de persones molt encopetades. Algú
s'afigurarà que les anomena sense haver-hi tingut tractes i sols
per a donar-se importància: doncs s'equivoquen: en això si acàs
exagera, no ment.

Jo vaig averiguar casualment que la duquesa de N. li estava molt
agraïda i l'estimava molt perquè una vegada va remoure mig món per
a fer-li venir de Paris un gerro de porcel·lana igual a un altre
que ella tenia despariat; i més endavant li va atrassar una dida
tan bona, que s'ha quedat a la casa de cambrera, i al cap de set
anys que la tenen, n'estan tan contents, que no saben a on
posar-la.

Per aquests i altres mèrits té més coneixences i simpaties de les
que a primera vista podrien atribuir-se-li.

En la temporada de còlera que acabem de passar, ell ha fet de sa
butxaca caldo per veïns pobres, n'ha recomanat molts a juntes
benèfiques, ha fumigat, ha enramat carrers, ha anat a buscar el
combregar, ha vetllat malalts, ha vestit morts i ha pagat caixes.

Perquè aquest home, encara que lleugerot i tarambana, té un fondo
d'honradès que el fa apreciable.

Un dia de bullanga, per cert, va donar un solemne fart de llenya a
un minyonàs que en feia dos com ell, perquè, aprofitant-se del
pànic universal, se n'emportava, sense saber lo que era, un sac de
cagaferro abandonat a la porta d'un clavetaire.

I té una senyal al front, que no se n'hi anirà mai més, d'un dia
que volgué aturar dos cavalls desbocats en el passeig de Gràcia.
¡Prou que l'ensenya a tothom!

Quan dic que és l'home del barri, podeu creure que no paren aquí
les seves habilitats.

Cada any fa pessebre i es gasta diners i paciència per a complaure
els aficionats a aquest gènero d'espectacles. En el seu pessebre
mai hi fa falta una fonteta amb aigua natural, un molí de vent que
va, o un vapor que camina amb màquina, i fa el fum de cotó fluix.

De secrets per a treure taques, ne té molts, i d'esqué hi ha pocs
pescadors que n'hagin remenat tant com ell, fet per les seves
pròpies mans.

Quan entre els seus coneguts es tracta d'anar a passar un bon rato
a la Satalia, a la font Groga o a Bellesguard, lo primer és
consultar-ho an ell, que s'encarrega de la birosta... Perquè també
és cert que per cuinar no n'hi ha d'altre, en particular quan se
tracta de sopa amb rap, d'un bon romesco, i de tot allò que en
solem dir menjars de fora; advertint que és el rei de la
curadella... i se n'alaba amb raó.

No hi ha secret que ell no averigüi, ni gent renyida que ell no
tracti de posar en pau, per més que a voltes, sense voler,
encengui més la guerra; puix no sempre la discreció de l'home
correspon a ses bones intencions.

Ben fets o mal fets, la veritat és que ell ha contribuït a que es
fessin molts casaments, i es padrí de més criatures que no hi ha
en la cambra dels bords.

Va ser una vegada obrer de la parròquia: mes s'ho va pendre amb
tal ardor i foren tantes les innovacions que somiava, i volia
introduir immediatament, que els capellans i demés de l'obra, gent
metòdica i poc aficionada a novetats, el disgustaren del càrrec.
És l'única vegada que ha intervingut poc satisfactòriament en cosa
a ell encomanada.

L'home de barri viu quasi content de la seva sort; i és alegre i
campetxano sempre que li donguin la direcció o gran importància en
qualsevol negoci. Mes en el fondo d'aquell home frívol, alegre i
filantròpic, hi despunta de quan en quan una certa melancolia.

L'home del barri abriga una ambició (qui no en té una?): ambició
noble i digna d'un patrici.

L'enamora, l'encanta una posició cívica pròpia de son caràcter i
inclinacions. Mai l'ha demostrada pel clar a ningú; per més que de
l'abundància del cor parli la boca...

L'home del barri seria completament feliç si el féssin regidor.

Mes, com la felicitat no és feta per aquest món, és segur que no
l'en faran. Tot el barri està conforme en què és digne del càrrec
i opina que el desempenyaria bé, però què volen? ¡Coses del món!
No l'en faran perquè segueixi sent veritat que en la terra no hi
ha felicitat completa.

X. _(Robert Robert)_.



ELS VIUDOS

I

El senyor Ignasi ve de passejar a l'hora de sempre. Ben segur que
haurà arribat fins al Criadero i des d'allí se'n torna a casa.

Pobre home, com va perdent! Cinc anys ha que se'l veu fondre's com
una candela cap per vall.

Veu's aquí lo que és el món. Tant humor que tenia, tan alegre que
havia sigut tota la vida, ara... en faltant-li ella tot li ha
faltat.

Arriba a casa i, per a reposar un rato, s'assenta al costat del
vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit...

Cinc anys, i encara l'enyora i li apar impossible que per un cantó
o per un altre no surti ella a preguntar-li com abans: -Què tal?
¿Fa de bon anar pel món?

De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes,
encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles... Quan
ella era viva, ell d'allò se'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho
contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: -Totes
aquestes cosetes encara _són_ de la pobra Cinta.

L'últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol
hermós... Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren
d'allí, perquè ella tenia esgarrifances.

Se'n tornaren a casa i, pel camí, ell, per a distreure-la li deia
covardona, delicada d'_en Tendre_... Des d'aquell dia no es va
llevar més.

Per això el senyor Ignasi sempre va al passeig de Gràcia i mai
passa del Criadero. La major part dels dies, al dar la volta,
sospira.

Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant-lo deia: «Aquell
vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens
falta del passeig de Gràcia. ¡Que en deu ser de cap verd!»

Bé, què voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota
pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dòcil, afable,
neta i aconduïda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys...

No en viurà gaires més.

II

Mai dirien qui s'ha mort. -La dona d'en Tomaset.

Afigurin-se com deu estar ell. Se varen casar enamoradíssims. Tots
dos joves, sense mals de cap i casi se pot dir nascuts l'un per
l'altre, certament eren ditxosos, i ara que amb tanta alegria
esperavan tenir família... se li ha mort ella!

An ell no se'l veu enlloc. Passa tot el dia a casa sa sogra: no se
sap moure d'allí, no es cuida de res... Pobre xicot! Se coneix que
l'estimava.

He vist en Tomaset... què està magre! Anava tot distret. Jo l'he
saludat: ni sisquera m'ha vist. Els metges li diuen fa temps que
vagi a Suïssa; ell no ho volia de cap manera, perquè com ella està
enterrada aquí... Mes, a l'últim, els parents mateixos d'ella s'hi
han empenyat tant i tant, que ha promès anar-se'n quan entrin les
calors fortes...

En Tomaset ha tornat. No se'l veu ni en teatres ni en diversions.
De vegades passen tres mesos que a penes surt de casa. Abans mai
feia falta de matí i tarda a casa la seva sogra; però encara
s'entristia més, i ja no hi va sinó de tant en tant.

Alguna volta que altra el veig amb una família molt amiga de la
seva...

Li han tingut d'arreglar la casa, perquè, d'ençà que ella va
morir, ell no se'n cuidava.

Els metges varen aconsellar a en Tomaset que sortís a passejar per
fora a cavall, i li ha provat d'allò més; s'ha adobat molt. Ell té
vint-i-cinc anys; semblava que en tingués trenta; però ara ha
posat una cara que fa goig.

Diumenge, per primera vegada, el vaig veure en el teatre, amb una
família molt amiga de la seva, i vaig pensar: Quin miracle!

Mai dirieu qui s'ha casat. -En Tomaset.

Que volen que siga. És jove. Un home sol no hi pot estar... I ho
ha ensopegat; perquè la segona dona és una galant minyona i li
porta bon dot.

Saben qui és? La més gran d'aquella família tan amiga de la seva.

III

El senyor Miquel s'està davant del mirall, i amb unes pinces
s'arrenca el pèls blancs. D'aquí a tres setmanes farà un any que
és viudo.

Se pentina amb complacència, se vesteix i emprova un barret nou
que s'ha fet fer per a quan puga deixar el de la glassa.

Que bo s'ha posat en un any! Sembla que Nostre Senyor, com diu la
gent, el va anar a veure.

És un home que va net com una satalia; encara és jovenet; què són
trenta sis anys per a un home? I sempre ha tingut garbo.

És molt ajudat de gènit. Va per tot arreu... I cada vegada que
pensa: «Ara só libre, i content jo, content tothom», fa un esbufec
de gust i posa un pam de greix.

Tot sovint li diuen:

-Anem, senyor Miquel: ¡ja el tornarem a veure casat!

-Això... qui sap? Ningú pot dir lo que farà demà; no he fet cap
pensament... però no me'n defujo.

Però... no el creguen.

La sap molt llarga. Això és ben sabut per tot a on hi ha minyones
casadores: ell veu l'ham i fa com qui no se n'adona.

Així parents que poden heredar-lo, criades d'ambicions honestes,
mares previsores, filles enraderides, tots quants el rodegen li
fan el rendivú, i això és lo que vol, la panxa contenta.

Tots els anomenats, quan se'l miren, pensen: «Acontentem-lo; ell
té alguna coseta...»

Tots creuen fer-hi algun negoci, i, mentrestant, qui fa el negoci
és ell.

IV

-Que no ho sap, Tereseta? Dissabte es va casar el senyor Tano.

-No pot ser; ell viu apartat de la dona, però no és viudo.

-És viudo, senyora, és viudo.

-Encara no fa vuit dies que he vist an ella.

-Doncs encara no en fa set que és enterrada. Se va casar amb
llicència closa.

-Potser amb la Munda? ¡Quin desvergonyiment!

-Més desvergonyiment hauria sigut casar-se amb un altra. ¡Si fa
set anys que per tot anava amb ella!

-Anem, no ho aboni. ¡Vaja, hi ha homes que no sé que els faria!

-Però, dona, faci's càrrec... posi's al seu puesto...

-No, senyor: jo no m'hi puc posar. Vostè és, perquè tal vegada
seria capaç de fer com ell.

-Jo??? Sempre he dit que, si m'enviudava, abans no em tornés a
casar... m'hi pensaria.

X. _(Robert Robert)_



LA TERRAIRE

Un dels tipus que més recorren els carres d'aquesta comtal ciutat
és, sens dubte algun, el que dóna títol a aquest article.

Figureu-vos una xicota de divuit a vint-i-quatre anys, desinvolta,
de mirada atrevida, ull viu i penetrant (senyals evidents de son
descaro i poc respecte); d'un conjunt vulgar, desgarradota en son
port, amb faldilles d'indiana del país, vella i descolorida,
damunt d'unes soles enagües; gipó de panyo al fort de l'hivern i
que el desprecia a les primeres calors; mocador al coll que el nua
a ses espatlles, i al cap que se'l subjecta, per dessota les
barbes, amb un mal manyoc; calçant mitja blava descolorida com
totes les demés prendes de son trajo, espardenya de quatre vetes o
sabates de cordovà; i tindreu el tipo de la _terraire._

Adherit a ella, com la mà al braç, va un burro més sec que un
secall i més manso que un _bon Jan_, resignat o no resignat; però
víctima del bastó de _la terraire_, sens més arreus, generalment,
que un mal ronsal, les més de les vegades d'espart, lligat de
manera que serveixi de brida, i una mala sàrria, curullada de
_terra d'escudelles_, que porta sens emparo de manta ni albarda,
lo que fa que el número de nafres corri parió amb el de les
garrotades que, amb sa paciència burrical, compta diàriament a
l'acompassada cantarella de «Quiii... voool... terra!»

Cada dia, sobre les nou en el bon temps, i allà entre onze i dotze
al fort de l'hivern, les veureu entrar a professó feta pel portal
de Sant Antoni, dispersant-se pels diferents barris de la ciutat,
on, per espai de tres o quatre hores, no deixareu d'oir la
llastimosa cantillera amb el seu obligat acompament de garrotades,
que, com a pluja menuda, cauen sobre els pacientíssims burros, lo
que sens dubte ha dat origen al ditxo: _Més pacient que un burro
de terraire_.

Si més detalls us falten per conèixer-la, preneu-vos la pena
d'escoltar el següent diàleg:

-Digues, Tereseta: ¿per què no vas venir ahir?

-¿I com volia que vingués, amb aquella pluja? Què volia que portés
fang?

-Tindries de tenir repuesto fet per aquests casos. Bona falta em
vas fer.

-Ai, ai! Si mira tan endavant no caurà mai endarrera. Val més que
en compri doble partida, i així en tindrà per quan plogui.

-Tinc la pastereta petita.

-I jo la casa. Vaja: quan n'hi poso?

-Plena. Quant te dec?

-Sis quartos.

-Com, sis quartos? Que et tornes boja? Si l'altra vegada me la vas
omplir per quatre?

-Doncs, si ho sap, per què ho pregunta?

-Omple bé, omple bé.

-Si es vessa!... Que no ho veu?

-Vaja, no siguis arraixa. Això rai, que no us costa res.

-Es coneix que no la té d'arrencar ni perdre les ungles, que, si
no, no ho diria. Xo! ¡Aquest dimoni de burro!

-Fuig, dona, si ni se't pot tenir de tan sec!

-Doncs, amb tot i ser tan vell, em fa posar els cabells blancs.
Ara mateix, al passar pel carrer de Sant Pau, ha vist la somera de
la Feliça i... ai, filla, com se m'ha posat!... Xo! (La Tereseta,
com per via d'advertència, sacut dos vergassades al cap del ruc,
suficients per fer-hi tornar el més savi.)

-No li peguis, dona.

-Vostè el tingués de governar. Xo! ¡Ditxosa cua, sembla la pèndola
d'un rellotge! I, digui'm, que és fora la minyona del tercer pis?

-Qui vols dir?

-La Leionor. Aquella tan llamenca, que sembla que tingui la salut
emmatllevada, que se la pinta de polida i parla tot safallós.

-Ca, dona!... Si l'amo està que hi delira!

-Doncs si que té gust. ¡Em sembla que deu ser més macarró!

-Per què, dona!

-Què vol que li digui... No compra terra més que de lluny en
lluny, i, si vostè ho repara, baixa una olla més plena de
cascàrria que fàstic fa de tocar-la. Xo, burro! ¡Maleïda mosca, i
com me'l fa partenir! (I, dient això, li alça la pelada cua, caça
l'insecte, el rebat per terra i l'aixafa exclamant tota satisfeta:
-Vés, pica!) ¿I el senyor Cinto?

-S'ha mort.

-Déu l'hagi perdonat. No vol pas res més?

-Quan tornaràs?

-Cada dia que no plogui. Arri, paiasso! Quiii... voool... terra.

I el burro camina de nou, sospirant de goig per les lliures què ha
descarregat de pes, quals sospirs van augmentant a proporció que
la carga baixa.

Però quan la sàrria mostra son fons, llavors comença la segona
part. _La terraire_ la plega pel mig, la col·loca sobre la
bestiola, i, amb una agilitat que envejaria la més lleugera
amazona del Circo de _Ciniselli o Price_, d'un sol bot, i sense
tocar pèl, monta en el burro, i, sentada amb la tranquil·litat més
indiferent, comença a comptar els quartos que ha fet, sense
atendre si el burro va dret o tort, si per l'acera o pel mig, ni
si pot donar algun cop de cap o algun petó a algun bocabadat;
donant lloc sa distracció a les queixes dels transitants i a les
desvergonyes de la _terraire_. Algunes capaces d'avergonyir al
sol, si el sol tingués vergonya.

Al passar pel carrer de l'Hospital compra un llonguet i un grapat
de fruita, sense pendre's la molèstia de baixar de la bestiola, i
corre a reunir-se amb les companyes, que l'esperen a l'entrar del
carrer de la Cera.

Si llavors les topéssiu, no els digueu pas res; és un consell
d'amic, puix aquelles boques, si l'emprenen contra vosaltres, són
capaces de marejar-vos i potser d'alguna cosa més, solament amb
sos immensos ditxos, equívocs, descaros, desvergonyes, llengotes i
sofocos. En consciència crec jo que un dels suplicis que jo
destinaria als homes tontos, si mai arribés a legislar (cosa, com
sabeu, molt fàcil en nostres dies), fóra el ser torejat per _les
terraires_

Ans d'acabar, amb tot, per satisfacció del nostre poble, vos diré
amb orgull que _la terraire_ és generalment tan honrada com
desvergonyida, que, no obstant la deixadesa i el descuit del seu
trajo, no quita que el diumenge la vegeu mudada de festa,
convertida en airosa pagesa del Pla i enamorant a més de quatre,
sense notar-li aquell desenfado i aquella desinvoltura. Però no us
deu estanyar: la terraire, llavors, no és la terraire. Ella no
existeix sinó quan va espellifada, deixadota i sense pentinar,
acompanyada de son miserable i assecat burro, i cridant amb
gutural i llastimosa veu: «Quiii... vol... terra!»

BLAY MÀRFEGUES



L'AMO DE CASA

_L'amo de casa, tot prenent xacolata i llegint «La Propiedad»_.
-¿És vostè qui desitja llogar el terç pis de la meva casa?

_L'aspirant a llogater_. -Sí, senyor.

_L'amo de casa_. -Ah! ah! (Cridant.) ¡Muller, nois: veniu! El
senyor és el qui vol llogar el terç pis. _(La família rodeja i
examina el desconegut amb un sentiment de viva curiositat en la
que hi ha barrejada un poc de compassió.)_ Bueno: ara que ja
l'haveu vist, aneu-se'n, que tenim d'enraonar tots dos. Tanqueu la
porta.

_L'aspirant a llogater (espantat)_. -No voldria pas causar-li
molèstia... Si està ocupat tornaré en altra ocasió.

_L'amo de casa_. -No, senyor, no: val més eixir-ne d'un cop
(Mirant-lo). La fatxa no és mala; els ulls són bonics i té la veu
molt agradable...

_L'aspirant a llogater (sufocat i violent)_. -La minyona que m'ha
ensenyat el pis m'ha dit que vostè en volia 22 duros cada mes...

_L'amo de casa_. -Esperi's, home, esperi's! No vagi tan de pressa.
Encara no hi som, en això. Quants anys té, vostè? Com se diu?

_L'aspirant a llogater_. -Em dic Narcís Campmany.

_L'amo de casa_. -D. Narcís _de_ Campmany?

_L'aspirant a llogater_. -Sense el _de_.

_L'amo de casa_. -És llàstima. Si es queda amb el pis serà
menester que se'l posi. En el segon pis ja hi tinc un baró, i això
dóna llustre a la casa. Continuï, senyor de Campmany.

_L'aspirant a llogater_. -Tinc trenta anys i sóc solter.

_L'amo de casa_. -Bueno, ja m'agrada això. Un solter, sobretot si
no es calavera, és molt millor que un casat, perquè les criatures
gasten molt les rajoles i embruten el paper de les parets. I ¿de
què fa, vostè?

_L'aspirant a llogater_. -Sóc advocat, però no exerceixo; visc de
renda.

_L'amo de casa_. -Perfectament. És l'ofici millor per la
tranquilitat de l'escaleta.

_L'aspirant a llogater_. -Tinc algun diner que jo mateix me'l
negocio.

_L'amo de casa_. -Mal fet; ja li faré conèixer un cunyat meu que
és corredor i ell li emplearà molt bé.

_L'aspirant a llogater_. -Però, home, si li dic que jo mateix...

_L'amo de casa_. -Fugi, home, fugi! Estic segur que li confiarà
els seus interessos; ademés que li tinc promès donar-li tota la
feina que pugui dels meus llogaters. Com anem, de salut?

_L'aspirant a llogater_. -Molt bé, gràcies. Sento un poc de calor.

_L'amo de casa_. -No m'entén, vostè: m'informo de si gasta bona
salut. ¿Quin temperament té?

_L'aspirant a llogater_. -Limfàtic, me sembla... Sí, limfàtic.

_L'amo de casa_. -Aveiam, tregui's la levita.

_L'aspirant a llogater_. -Què diu, ara?

_L'amo de casa_. -Sí, home: faci el que li dic. Això és de molta
importància per mi... ¡Què caramba! No vui tenir gent malaltissa a
casa meva. No hi ha res que desacrediti una finca com el veure-hi
sovint el cotxe de morts a baix a la porta... Vui gent ben
conformada, que tingui el pit ben alt... Vaja, tregui's la levita.

_L'aspirant a llogater (indecís)_. -Home...

_L'amo de casa_. -Això mateix!... Ara l'altra màniga. Malo... Em
pensava que era més robust. Deu pesar molt poc, vostè!

_L'aspirant a llogater_. -No l'hi puc dir.

_L'amo de casa_. -Té el coll molt curt.

_L'aspirant a llogater_. -Em sembla que no.

_L'amo de casa_. -Li dic que sí. I aquestes venes... Mala
senyal... ¡Cuidado amb la feridura!

_L'aspirant a llogater_. -Què diu, home!

_L'amo de casa_. -Serà precís que es comprometi formalment a
refrescarse les sangs a cada canvi d'estació. Jo m'encarrego
d'indicar-li el refrescant que més li convindrà.

_L'aspirant a llogater_. -¿Puc posar-me la levita?

_L'amo de casa_. -Esperi's, home: vostè no fa prou exercici.

_L'aspirant a llogater_. -Sí, senyor: després d'esmorzar vaig tots
els dies a la punta del moll.

_L'amo de casa_. -No n'hi ha pas prou: d'avui endavant viatjarà
tres mesos cada any. Això dóna importància a la casa i fa reposar
les escales. Per la tardor tots els de la casa viatgem.

_L'aspirant a llogater_. -Con que, quedem en que són vint-i-dos
duros cada mes?...

_L'amo de casa_. -Ca, ca! No hi som, encara, en això, senyor de
Campmany.

_L'aspirant a llogater_. -Em sembla...

_L'amo de casa_. -Què li sembla! Em fa riure, vostè. ¿Que es pensa
que es lloga un pis com aquell que compra uns pantalons? Vaja, que
aquests llogataires que avui corren ens tracten amb una
franquesa... ¿Per què no em demana tot seguit les claus del pis?
Ja vol tractar del preu i ni menos sap les condicions del paper
d'arrendament.

_L'aspirant a llogater_. -Des d'ara m'hi avinc perquè suposo que
seran enraonades.

_L'amo de casa (traient-se un paper de la butxaca)_. -Escolti:

_Article primer_. -El llogater i la seva família es llevaran i es
ficaran al llit a les mateixes hores que l'amo de la casa, perquè,
com que viuen sobre d'ell, no li facin sofrir la molèstia del
soroll.

_Article segon_. -El llogater tindrà obligació de sortir al balcó
dugues vegades al dia fregant-se les mans amb aire de satisfacció,
per donar enveja als que passin pel carrer i augmentar d'eixa
manera la importància de la finca.

_Article tercer_. -Si no sap de jugar a les dames n'apendrà per
baixar-hi a jugar amb l'amo en les vetlles que aquest tingui per
convenient.

_Article quart_. -El preu del lloguer és de 22 duros cada mes,
pagats per anyades avançades; i, en cas que a l'amo li apugin la
contribució, deurà pagar el llogater una pesseta de més per cada
ral que li augmentin.

_L'aspirant a llogater_. -No hi ha res més?

_L'amo de casa_. -Encara queden alguns articlets de menos
importància que ja li faré conèixer en son temps i lloc.

_L'aspirant a llogater_. -No em sembla pas exagerat tot això; crec
que ens entendrem.

_L'amo de casa_. -És poeta, vostè?

_L'aspirant a llogater_. -Sí, senyor: molt sovint m'entretinc a
fer versos, i bastants dels que he fet s'han publicat.

_L'amo de casa (content)_. -I ¿mantenidor dels Jocs Florals?

_L'aspirant a llogater_. -No, senyor.

_L'amo de casa_. -Quina llàstima! Serà precís que faci el possible
per ser-ne. La meva senyora es mor de ganes d'ocupar el puesto de
Clemència Isaura.

_L'aspirant a llogater_. -Puc fer tots els possibles per
lograr-ho.

_L'amo de casa_. -Això és. Divinament!

_L'aspirant a llogater_. -Con que... ¿quedem en que són 22 duros
cada mes?

_L'amo de casa_. -Ah! dispensi; encara falta una pregunta.

_L'aspirant a llogater_ .-Quina?

_L'amo de casa_. -S'ha oblidat de dir-me per quins motius deixa el
pis que ara té.

_L'aspirant a llogater_. -Oh! per una friolera: vaig tenir una
petita qüestió amb l'amo de la casa i el vaig tirar per l'ull de
l'escala.

C. M.



L'AMERICANO

La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de
l'oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres
tants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüència
natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem
compendre, i sobre les quals la reina del món, l'opinió pública,
ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra època ha creat nous
tipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignes
d'estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant
efecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fos
possible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tan
ridícul l'_oficial_ de perruquer d'avui, pretensiós i
_entrometido_, portant cabellera excessivament abultada i amb la
clenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant-se la pinta,
cupido de criades i jugador de dòmino, com nosaltres trobaríem
original el barber del seu temps, xerraire, curandero i
guitarrista.

L'americano és un dels tipos de nostra societat que sempre hem
considerat digne d'estudi. Tots sabem qui és l'_americano_, tots
sabem a quin subjecte s'aplica aquest nom. L'_americano_ és
l'espanyol, i quasi podem dir el català, que ha sortit de la
península, i, després d'haver passat alguns anys a l'Havana, ha
tornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells que
allí no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, no
són _americanos_; aquells són _uns ximples carregats d'il·lusions
i uns homes que mai seran res_. Establerta, aquesta diferència,
examinem l'origen de l'_ americano_.

L'americano és fill de la costa i de pares pobres. Després de
sortir de l'estudi del seu poble, en el que va apendre a llegir
mal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un cafè i allí va
completar la seva educació servint copes i marcant _trenta uns_ al
billar, fins a l'edat de setze anys. El seu oncle, home de bé i
d'una regular posició, tement que el seu nebot allí sempre seria
un murri, li dóna cartes per als seus amics de l'Havana, li paga
el viatge, li fa fiança per la quinta, i el recomana al patró del
barco.

Al principi de la seva estada a l'Havana escriu cada quinze dies a
la seva família. Després, cada mes; més tard cada mig any, i, per
últim, ja no escriu. Allavors és quan comença a fer fortuna: ha
conseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tant
costen de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fàcil.

Al cap de trenta anys de treballar molt, de no deixar res per verd
i de tocar tots els pitos, ha conseguit una regular fortuna, i
llavors es recorda de la seva família i de la seva pàtria.
Realitza el seu capital, pren lletres sobre Londres, i s'embarca
cap a Espanya. Quan arriba al seu poble està commogut per espai de
vuit dies. Com saben que ha vingut amb diners, tots els del poble
s'apressen a visitar-lo, i fins la Societat Choral li fa serenata.
Ell està molt content, té l'amor propi satisfet, i, per provar el
seu agraïment, fa fer una font per la vila i a cada un dels seus
amics els regala un caixò de puros i un barret de _jipi-japa_. Com
l'home de tot se cansa, al cap de sis mesos ja està fastiguejat de
la consideració pública i troba molt tonta la vida de poble; fins
l'envelat nou, que és un envelat de primer ordre, no el fa feliç.
Llavors es resol a venir a viure a Barcelona. Fa una renda de mig
duro cada dia a la seva família, paga la carrera de pilot a un seu
germà, fa col·locar una corona de _siemprevivas_ en el ninxo del
seu oncle, i, content i satisfet de si mateix, se'n va a la
capital de Catalunya.

Tots coneixen aquest senyor, i molts de nosaltres el saludem. Quan
va anar-se'n a l'Havana era conegut en el seu poble pel Pep de Cal
Tano; ara es diu D. José Viñals. És un senyor d'uns cinquanta
anys, encara que en representa sis més perquè el clima de l'Havana
dissipa molt la naturalesa. És un home d'estatura regular, més
aviat gras que magre, nas i llavis grossos, cara de color cafè amb
llet, ulls expressius i patilles curtes. Va vestit amb molt
esmero: totes les prendes són de roba estrangera, porta mitja
dotzena d'anells als dits, una cadena de rellotge molt llarga i
grossa, de la qual pengen una infinitat de joguines d'or i pedres
fines, i, per últim, gasta camisa de batista amb una grossa agulla
de diamants en el pit. Com les mans són la cosa que més senyala
l'ocupació que ha tingut el seu amo, generalment les amaga dintre
de guants morats o de color d'argila. És parroquià del Cafè de les
Set Portes i està subscrit al _Lloid_.

En el seu tracte generalment és amable i reservat; és molt amic de
parlar en castellà (encara que ho fa bastant malament), i per un
regular juga molt bé al solo i a la manilla.

Si encara li dura el desig de guanyar diners, en fa emplear al seu
corredor, per sota mà, al l8 per l00 amb garantia d'_obligacions_,
juga a la Bolsa amb molta cautela, i, per últim, es fa nombrar
Director d'alguna societat de crèdit. Si ja està satisfet amb el
que té, adquireix paper de l'Estat, compra una casa per viure al
carrer de la Mercè, i se'n fa dues més de noves en l'_Ensanche_.

_L'americano_ té en el seu interior dos sentiments que sempre
estan contraposats. Per una part, com veu que és ric, té desigs de
donar-se llustre i fer el _senyor_; i, per altra part, es mira
molt un duro abans de gastar-lo, perquè es recorda de lo molt que
ha tingut de treballar per guanyar-lo. Per un costat veureu que té
una carretel·la i un parell d'eugues que no les té millors cap
marquès; però si li seguim el passos, veureu que ell mateix se'n
va a la Riba a comprar el blat de moro i les garrofes, que sap
regatejar com el primer gitano, i fins especula amb els fems de la
quadra. També veureu que el seu pis està amoblat amb luxo, però la
_silleria_ està coberta amb fundes i les alfombres tenen a sobre
una tira de cotó retort, de dos pams d'ample, per la qual sempre
camina per no gastar la catifa.

Acabaré donant una senyal per conèixer el pis en què viu
l'americano: detràs dels vidres hi ha transparents pintats amb
colors molt vius, i, en la part de fora del balcó, una gàbia amb
un lloro.

SISTACHS



ELS FORASTERS

Al voler parlar d'algun assumpto de Barcelona que em donés matèria
per omplir les dos columnes del periòdic que avui em toca omplir,
he trobat el petit inconvenient de què no en trobava cap. Ja sé
que em quedava el recurs de parlar del temps o de la calor; però
jo só home de consciència i no m'agrada robar els diners a ningú.
Un número d'UN TROS DE PAPER costa un ral, i per aquest preu el
lector té dret a exigir que no se li donin a llegir coses que
tothom sap i que de tant gastades ja causen enuig a l'home de més
bones tragaderes literàries. No presentant-se'm cap assumpto de la
nostra localitat, el pensament passa, sense fer cap esforç, a
formar la idea del foraster, tipus molt digne d'estudi i
consideració per més d'un concepte.

He dit que el foraster era digne de consideració, i ara em sembla
poc: el foraster és una de les arrels de més importància, per medi
de les quals se nutreix i vigoritza l'arbre de la prosperitat
d'una població; és un dels elements de vida més principals d'una
ciutat; és l'aliment que, passant del ventrell al cor, es
transforma en sang rica i nutritiva, que dóna vida i moviment a
tota l'economia.

Si en tot temps el foraster ha sigut útil i profitós per
Barcelona, potser mai ho ha sigut tant com ara. Després de tantes
quiebres, després d'una crisi tan llarga que ja li podem dir
estacional; després de tantes amenaces del _cop_ i tants motius de
malestar i sobresalt, la nostra pobra ciutat està tan rebregada i
escanyolida, que aviat no la coneixerem ni nosaltres mateixos. I,
si no, diguin vostès: ¿coneixen algun barceloní que gasti diners?
Jo, per la meva part, els diré que no. Els barcelonins que
gastaven la plata ja s'han acabat; aquells homes generosos i
decidits que varen fer fer dues vegades el primer teatre
d'Espanya, ja no existeixen! ¡Que el paper els hi sigui lleuger!
Si ara el Liceo es tornés a cremar, aviat hi veuríem en son lloc
una fonda o un basar; ja no tornaria mai més a arruinar cap
empresari.

Els forasters els podem dividir en nacionals i estrangers.

Els nacionals els podem subdividir en castellans i catalans, i, al
dir _castellans_, ho prenc en el sentit d'aquell general tan
simpàtic que deia que tenia per castellans a tots els que no eren
fills de Catalunya.

La temporada en què més abunden els forasters és la present.
Aprofitant la temporada dels banys vénen a passar l'estiu entre
nosaltres una infinitat de gent de totes les províncies d'Espanya.
Aquesta classe de forasters, als quals havem donat el nom de
_castellans_, es coneixen a primera vista. Vénen recomanats a
alguna casa de comerç per algun dels seus corresponsals, i posen
en la fonda d'Orient. L'encarregat de guiar-los per Barcelona és
el fill gran del comerciant, que els acompanya d'un lloc a altre
des de les sis de la tarda fins a les onze de la nit; el restant
del dia està ocupat en l'escriptori. El _cicerone_ del castellà
està molt satisfet amb la missió que compleix, sobretot si el
foraster és home que ha vist molt poc i, per consegüent, s'admira
de tot: té una espècie d'orgull de català al veure que es queda
parat al contemplar els adelantos de la nostra indústria. L'únic
que el fa patir és el tenir de parlar en castellà, lo qual és una
verdadera tortura per la major part dels descendents de Ramon
Berenguer i de Berenguer Ramon.

El foraster castellà passa en revista _La España Industrial, La
Maquinista Terrestre y Marítima_, i la fàbrica de l'_Escudé_.
Aquests establiments, verdaders monuments industrials,
l'entusiasmen i li donen una idea molt alta de la nostra
indústria: el seu _cicerone_ aprofita aquesta bona disposició per
combatre les idees lliure-canvistes. Si durant l'estada del
foraster es presenten dos festes seguides, l'acompanya a
Montserrat, i de camí li ensenya les hermoses fàbriques de panyos
de Tarrassa, en les quals el foraster mai deixa de comprar un
parell de cortes de pantalons per l'hivern vinent. Dos dies abans
de marxar el castellà a la seva terra, el seu guia li prepara el
cop de gràcia: li fa veure la torre del Marquès d'Alfarràs,
coneguda per Laberinto o _Labarientu_. Després d'haver vist
aquella possessió quasi reial, el castellà es despedeix molt
satisfet de Barcelona després d'haver-hi deixat bastants diners.

El foraster castellà fa el següent resum de les seves impressions:
Barcelona és molt bonica i té coses dignes de ser admirades; la
llàstima és que no fan tant efecte perquè els catalans les alaben
massa. El teatre del Liceo no és tan imporant com el teatre Reial;
els sigrons no valen res; el clima, botigues i cafès no poden ser
millors; les noies són guapes, però no tenen la gràcia ni
l'amabilitat de les castellanes, i, sobretot parlen una llengua
tan aspra, que els hi escau molt poc.

El foraster català és enterament diferent. Com a ha estat moltes
vegades a Barcelona, es forma el propòsit decidit de no admirar-se
de res i té una espècie de vanaglòria en no necessitar ningú que
l'acompanyi, per més que moltes vegades confongui el carrer dels
Flassaders amb el dels Tallers. El foraster català generalment
passa pocs dies a Barcelona; ha vingut per veure _L'Africana_ o
alguna esquadra, i de camí es fa roba per l'estació vinent, es
compra un barret i renova la subscripció del diari d'en _Brusi_.
Per un regular posa en la fonda d'España o en la posada de
Caballers; dina a la una i sopa a les vuit.

El foraster estranger és el més estimat de tots, perquè
generalment és el que gasta més la plata; és la víctima segura
dels revenedors de localitats i els cotxeros. Tots els dies en
veureu algun pels nostres carrers. És aquest senyor alt i prim,
vestit amb traje de fil, sombrero de palla i sabates de dos soles,
que en una mà porta un llibre amb les escobertes vermelles i en
l'altra una sombrilla tan gran com un paraigua. L'estranger dóna
molt poca importància als establiments industrials i passa pel
carrer de Fernando sense donar una mirada a les botigues; en canvi
el veureu aturat mitja hora davant del porticó d'alguna casa vella
de la Baixada de la Canonja o copiant algun detall arquitectònic
de la Seu o de Santa Maria del Mar. L'estranger posa en un dels
millors quartos de la Fonda de les Quatre Nacions, i pren cafè,
conyac o absenta en el Cafè de Paris.

La impressió que l'estranger s'emporta de la nostra ciutat, és la
següent: Barcelona és una població que no té fesomia espanyola;
s'assembla a qualsevol ciutat del reste d'Europa. En vuit dies que
hi he passat no he vist cap corrida de toros, cap manola, ni cap
xulo que em donés la més petita ganivetada. Té bon clima, bones
costums, i s'hi disfruta de completa tranquilitat. Cap agent de
policia no se m'ha acostat a exigirme els papers ni a molestar-me
mai; en canvi, en certa ocasió, en vaig necessitar un i no em va
servir de res. Barcelona, en una paraula, podria confondre's amb
qualsevol ciutat d'una nació civilitzada si no fos per la
circumstància especial de què no hi he vist mai cap borratxo pels
carrers.

Abans d'acabar dec fer una observació: he començat dient que els
forasters eren una gent molt apreciable i útil, i, al dir això,
solament m'he referit als forasters que vénen a gastar a Barcelona
els diners que han estalviat en el seu poble; de cap manera em vui
referir als forasters-gorristes que van a posar a casa d'un amic.
Aquesta classe la considero com una plaga tan perjudiciai i
terrible, que, si jo fos venjatiu, al meu enemic més encarnissat
li diria: -¡Déu te doni forasters!

SISTACHS



UN HOME DE SA CASA

No hi ha remei!... En aquest món si un hom no s'aconsola de beure
una mica a galet i creure's una pila de coses que se senten a
dir... Boranit!... ja es queda sense explicar-se'n una pila
d'altres, que no ofereixen altre medi més _a comodo_ de
trobar-los-hi la veta.

Ja veuran per què ho dic. Abans, jo em reia en gran d'allò que
diuen: que en aquest món hi té d'haver de tot. Fins hi tenia
disputes. Què els diré jo, ara: em semblava que de moltes coses
ens en podíem ben passar. Però al cap d'un quant temps... fillets
de Déu! començo a veure coses estranyes que a l'últim vaig tenir
de creure-ho, perquè, si els tinc de parlar francament, és l'única
raó bona per explicar com és que en el món s'hi troba un magatzem
d'estranyeses, que, si no fos allò que diuen, no crec que hi facin
gaire més servei que els gegants i les trampes a les professons de
_Corpus_ o aquelles bótes de regar els passeigs per la gent que
surt a última hora.

I, si no, ja poden, si són servits, començar a explicar-me quina
solta tenen i quina ganància ens donen les sogres, els lloguers de
casa, els bitllets que no treuen, el casar-se dues vegades, la
gent que cria coloms i la que fa _àlbums_ de sellos i colecciona
_cajetillas_. ¡Si tot això s'ho emportés algun dia una ventada!
Veiam: ¿quants mils duros perdríem entre tots plegats?... I,
donses, encara replicaran?... Nosaltres mateixos... vegin si en el
món hi som per altra cosa, que perquè no es pugui dir que no hi
som.

Aquí tenim el senyor Rafel. Què hi fa en el món, aquesta ànima de
Déu? Ell no té ofici, ell no té negoci, ell no llegeix, ell no
escriu; no ha sigut ni vol ser mai regidor, ni arcalde de barri;
els diaris no han portat mai el seu nom; no paga contribució; no
té vot; no va al cafè; no té companys... només és casat i... ell
mateix ja ho diu... _home de sa casa_.

No li han passat mai cap circular, no li porten entregues ni rep
cartes; potser és l'únic del barri de qui el carter no sap donar
raó. Mai ha tingut de menester el sereno ni li ha preguntat res.
El que va més a casa seva és l'ordinari de Vilanova, que tot
sovint li porta cistells de borregos de part d'un cosí seu. Si
tenen d'anar a fer-li una visita, ja cal que hi vagin amb les
senyes ben preses, perquè en tot el carrer no trobaran una ànima
que es recordi del senyor Rafel.

An ell deixeu-lo estar tranquil. En sa vida ha tingut opinions ni
tampoc s'hi mata per entendre els que les tenen. No entén borrall
de política, ni busca notícies. Si algun dia agafa un diari tot
comprant xacolata o sucre roig, el veureu tot admirat de no trobar
en les Reials Ordres el nom del ministre que fa tretze mesos que
va caure. Ell potser és l'únic que surt tranquil de casa i es
passeja satisfet el dia que corre la nova d'haver-se de dar el
cop, perquè no ha parlat amb ningú que l'hi pogués dir.

Si voleu veure'l content i a ses glòries, busqueu-lo a casa seva.
Quina vida! No està gras en demasia, però cria panxeta; no és
jove, però tampoc és vell; un home comú d'aquells que a cada
cantonada se'n troben deu. No té fills. No en té, no... i tant de
bé li ha fet Déu. No puc dir-los els sustos que ha tingut i les
angúnies que ha passat, fins que s'ha vist la senyora ja a certa
edat.

La senyora... la mateixa estampa d'ell. Deixeu-me-la estar a casa,
fent mitja o apedaçant llençols. Ni broda ni sap fer flors, ni en
sa vida ha fet res bonic. Es coneix que la guardaven per casar-la
amb el senyor Rafel.

Després tenen una criada... que és una bona minyona. Tretze anys
que està amb ells. Ni surt a les tardes dels diumenges, ni
festeja, ni s'entreté quan l'envien. El seu gust és tenir
converses amb l'amo, que són molt amics.

I vet aqui el senyor Rafel: ¡és clar que està bé, a casa seva!...
Té una levita de quadrets per córrer pel pis; no porta pantufles
ni sabatilles: les mateixes botes de sortir.

No es pensin que jegui, ni dormi, no. No para mai; mateu-lo, però
deixeu-lo treballar. Sua, es cansa de pit, s'escurça de vista, i
tot per coses que no li pertoquen ni són necessàries. El dia que
fan dissabte ell corre per la casa amb l'escala de fusta, que li
aguanta la minyona, despenjant cortines, traient galeries i
espolsant quadros i retrats. Ell tragina els matalassos des del
llit al balcó del celobert; ell descargola i torna a cargolar els
llits; ell retira les calaixeres per treure la pols del detràs...

Per quan no hi ha tràfec, es té una tauleta amb un caixonet ple
d'eines de tots els oficis, i allí s'entreté tots els dies fent
cosetes per posar dessota el globo de la calaixera, que ja n'hi té
una colecció que dóna gust. Agafa llenquetes molt primes de paper
de color i daurat, i veuran que fa de gerros, noms de Maria, creus
de Malta, i alça!

Altres voltes, fa quadros de granets, de petxines, de fusta
retallada... Tot per entretenir-se. Té receptes per tot: per fer
tinta, per aigua sedativa, per enganxar cristall i porcelana i per
treure les taques d'oli.

Tot lo que s'espatlla a casa ho adoba ell; els llistons de les
cadires, els panys espatllats... Sap de tot.

Ell és aquell senyor que veuen, cada dia d'encant, recorrent
parades de coses velles i comprant objectes que no es pot saber de
què curen, ni per què serveixen.

El senyor Rafel és dels que entenen en melons i ell mateix se'l va
a comprar. Sap regatejar, i per això de tant en tant acompanya a
la criada a la Boqueria perquè aprengui.

Ell aprofita totes les estacions. Pel juliol fa tomàquets en
conserva, per l'agost fa confitura de préssec i de pera; per la
setmana santa fa bunyols, per Sant Josep fa crema i matons de
monja. No! El dia que ell se fica a la cuina, ja surt una cosa
bona per dinar. Ell sap fer gresoletes, bacallà a la provençala,
torrades amb llet... demanin!...

Ell ja ho diu: -¡No em falta més que una caseta a fora!- I jo ho
crec! Veuen?... Perquè el veig molt afectat amb quatre testos que
té al balcó. Ell, pobre home!, s'hi fon, de no poder anar al
matinet a les flors per comprar llavors de francesilla o esqueixos
de clavellina, ¡ell que és tan enginyós! ¡Quines cascades hi
faria, si es pogués veure una torreta seva!... Glorietes de canya
verda, assientos rústecs, jocs d'aigua... Faria cries de tot...
fins de granotes!

Però, _nada_... Ell prou es fa totes aquestes il·lusions i en
parla a taula amb la senyora i la criada, que no sé com tots tres
ja no s'han fos!... Mai pot arribar-hi.

Tot lo més arriba a llogar una botigueta a Gràcia en el carrer de
Sant Antoni, sense jardí, amb eixida de quatre canes i amb
prohibició de l'amo de fer-hi sortidors ni caminals ni caminets.

Veu's aquí el senyor Rafel. Es mor, i no li fan funerals: només
totes les misses de l'endemà són en sufragi de la seva ànima, i es
queda tancada aquella porta, que encara ningú havia vist mai
obrir.

JOSEP SERRA



L'HEREU

Avui els presentem una de les principals víctimes de la
preocupació social.

_L'hereu._

¿Qui és que en el transcurs de la seva vida no ha sentit dir i no
ha dit alguna vegada mil pestes de l'hereu? ¿Quin és el fill
extern, per il·lustrat que sia, que ha deixat de pensar, dir o
escriure una munió d'improperis contra la respectable classe dels
hereus?

Nosaltres ens atrevim a dir que som de diferent opinió.

Nosaltres compadeixem a l'hereu i per lo mateix el defensarem fins
allà on arribin les nostres forces; i, com tota convicció ha de
ser fundada en algunes raons, ara direm les que tenim per sortir a
la defensa d'aquesta classe tan calumniada.

En primer lloc defensem els hereus perquè estan en minoria; en
segon lloc per anar contra la corrent; els defensem perquè és una
institució essencialment catalana, i, per últim, els defensem
perquè tots nosaltres som hereus: en un TROS DE PAPER no hi ha cap
fill extern. No creguin, per això, que els hereus ens són
simpàtics perquè els considerem que són millors que els altres; de
cap manera. Nosaltres, amb el permís de vostès, creiem que quasi
bé tots els homes neixen amb una infinitat de vicis i defectes, i
que poc influeix l'haver nascut un any abans o després per ser
millor o pitjor. Defensem a l'hereu perquè el considerem més
desgraciat que els altres.

Lo millor que pot succeir-li a l'hereu és tenir la sort de néixer
de bona família. ¿Creuen, per això que serà més feliç? Ara ho
veuran.

El fill primer comença ja per patir, en l'acte de néixer, molt més
que pateixen els demés germans.

No es necessita ser metge ni llevadora per saber que el primer
part sempre és el més difícil. Aquesta mateixa causa és un niu de
sofriments durant tota la seva infància. Com el seus pares vénen a
ser uns aprenents de la paternitat, el fill primer els serveix
d'aprenentatge, i a costa seva adquireixen l'experiència que
després tenen per criar els fills següents. L'hereu comença ja
servint de cartipaç per apendre a escriure. ¡No els en dic res
dels topos que hi cauen!

A costa dels pobres pulmons del primer fill, la mare adquireix
l'experiència de què a les criatures no se'ls ha de posar la faixa
tan estreta.

A còpia de bonys al cap de l'hereu, la mare aprèn que no es pot
deixar soles a les criatures en el llit.

Deu o dotze enfits que han portat a l'hereu a les portes de la
mort, ensenyen als seus pares que no es poden donar moltes
llaminadures als infants.

Si a pesar de totes les malalties i contrarietats l'hereu té una
naturalesa prou forta per escapar-ne viu, li esperen, en el
transcurs de la seva existència, una professó tan seguida de
disgustos i mal de caps, que més valdria que Déu se l'hagués
endut.

Així que comença a tenir germanets, ja tots se'l comencen a mirar
amb mals ulls, perquè senten que tothom li diu l'_hereuet_.

Si mentres juguen algun ne plora, ell s'emporta les culpes i rep
quatre clatellades de l'autor dels seus dies, perquè els demés
s'avenen i l'acusen.

Ell no pot tocar cap joguina dels altres, però, en canvi, ha de
suportar que els altres germanets li xafin els soldats de plom i
li esquincin l'estel. Si es vol pendre la justícia per la seva mà,
li costa una pallissa, i si porta la queixa als seus pares,
aquests li diuen:

-Bé, home! No veus que són petits?

Quan l'hereu és gran, diran vostès, se la passa més bé que els
altres germans, perquè li toca tota la moma. Doncs s'equivoquen:
quan és gran, és més desgraciat que mai.

Els fadrins externs van desapareixent de la casa poc a poc: han
seguit la seva carrera; reben el dot (que, encara que sigui poc
comparat amb el del germà, junt amb el producte de la carrera, els
hi dóna per passar), i deixen el pobre hereu al costat dels seus
pares, essent més esclau que mai.

Cada un dels seus germans ha seguit la carrera per la qual ha
tingut més vocació: ell ha tingut de seguir la carrera del seu
pare, encara que no li agradés gens.

Els germans han anat a establir-se en el punt que més els hi ha
acomodat: el pobre hereu, el mateix que una alzina vella, no pot
moure's del punt en què ha nascut.

Passo per alt els disgustos que li ocasiona la subjecció a què ha
de sotmetre's visquent en la companyia dels seus pares que, perquè
són vells, no es recorden que foren joves; solament em detindré a
senyalar un dels inconvenients més grossos de l'hereu: el
casament.

En primer lloc, és de rigor que l'hereu no es casi fins que totes
les germanes estiguin _col·locades_. Això fa, naturalment, que el
pobre xicot passi sospirant tota la seva joventut, mirant-se les
noies que li agraden amb la mateixa mirada de la guineu de la
faula. Quan les germanes són casades, a vegades el pobre home ja
és vell, o, almenys, es troba en l'edat en què les passions estan
tan apagades com el braser d'un pobre, i ha de sofrir una tortura
d'un altre gènere. Un dia, el seu pare, que ja és un gueto de
setanta anys, es desperta amb la mania de voler tenir néts, i
busca una pubilla per al seu _hereu_. Busca la pubilla, la troba,
la demana, i l'hereu es casa.

La pubilla és guapa o lletja, té bon gènit o un gènit infernal,
però sempre és rica; el pobre hereu l'ha de pendre tal com és i ha
de passar la segona part de la seva vida amb la persona que el seu
pare li ha destinat.

A més de tots aquests inconvenients, que són generals a tots els
hereus, en senyalarem alguns que no per ser-ho menys deixen de ser
dolorosos pel nostre hèroe.

Si la casa va malament, l'hereu és un burro.

Si prospera, és un tigre que s'ha engreixat amb la sang dels
pobres germans.

Si els germans són uns mals caps i uns ganduls que no han sabut
treure partit de la seva carrera, se'n tornen a la casa pairal; i,
so pena de passar per un home desnaturalitzat, l'hereu els ha de
mantenir, donant-los la sopa boba.

Si alguna de les seves germanes dóna algun mal pas, el pobre hereu
s'ha de constituir en defensor de l'honor de la família; i, encara
que no tingui instints cavallerescos, ha de canviar una bala o una
estocada amb l'autor d'aquell agravi.

Ja veuen el que li passa a l'hereu ric.

Ara afegeixin la misèria a tots aquests inconvenients i tindran
una idea de les amargures de l'hereu pobre. A pesar de tot això,
com mai he tingut la pretensió de convèncer a ningú, ja em
sembla que sento els fadrins externs que m'han llegit, que diuen:

-Aquest senyor dirà el que vulgui, però ditxós del que és hereu!

SISTACHS



MODES

A UN ANY

La principal moda de les criatures a tal edat és semblar-se a sos
pares.

Les senyores com cal vesteixen els seus pimpollos de blanc, color
en què hi ressalten molt més les taques. Els barrets es fan amb
vel per millor dissimular les lleganyes i altres debilitats dels
angelets.

Algunes mares devotes de l'economia i encara més de la seva
comoditat, abans del part prometen vestir d'hàbit... a les
criatures. Lo acostumat en semblants casos és el de la Mercè, que
és del color de la llet que vomiten els querubinets a dida.

L'experiència té demostrades les ventatges de la bossa.

Les mares que no tenen nyinyera deuen prevenir-se de butxaques per
les bosses buides i d'amagatall per les plenes.

A DEU ANYS

Vestit curt d'aprofitadures, amb sacsons per la creixença.

S'ensenyen els peus i les pantorrilles, i es fan petons als
senyors de certa edat.

Gorra de bordegàs amb plometes de colomí xarel·lo.

El mirinyac se sol portar un poc més llarg que el vestit perquè es
vegin els acers i algunes voltes el pany de la camisa.

El passeig es fa a camades per la Rambla, i el to superfí el dóna
un sèquit no menos numerós d'estudiants de primer any d'Institut,
fumant cigarros de matafaluga lligats amb paper de regalèssia.

A VINT ANYS

Vestit de vesta amb penjarelles d'immundícies vàries i forros de
ca l'esparter.

Botines amb ullets, com abans se duien les cotilles.

Camisons amb trampa i en la ratlla del mig el retrat d'un
botifler, que té donada paraula de casament amb paga i senyal.

Mig barret amb un jardí de flors i flocs, i en el cim un ànec
lloca amb sos pollets.

Cotilla amb eixamples.

Les molles d'ulls, o les que tinguin algun defecte en l'hermosura
de la vista, podran usar ulleres, tenint molt cuidado de mirar
descaradament als homes, gràcia que dóna cert aire de vencedor
d'Àfrica.

A TRENTA ANYS

El mateix de l'edat anterior, portat amb algo més de descuit. A
primera hora del matí senta molt bé el vel a la cara i el llibre
de missa.

A QUARANTA ANYS

És de gran moda tenir una filla de quinze.

Però que no passi de quinze.

Que sempre en tingui quinze.

Si en té setze ja no en fem res.

A CINQUANTA ANYS

Les modes de vint, restaurades per la tintura Padró i les
potingues de casa Roviralta.

Quan se tenen diners és de gran to fer-se l'amiga i segona mare
d'algunes polletes.

A SEIXANTA ANYS

Tururut dotze hores.

L'ORFANETA DE MENARGUES



EL DIUMENGE... A FORA!

Me sabrien dir què hi fa la gent, a fora?

I

Jo no he nascut insensible als atractius de la naturalesa. No,
senyor. Molt al contrari, m'agrada la bravesa del torrent,
l'ímpetu de ses aigües bramadores; me complauen els diversos graus
de color verd que a la vista presenten les airoses espigues del
blat tendre, els pàmpols de la vinya entre oliveres i els quadros
d'hortalisses, i encara, encara!, me sento l'ànim penetrat de
melancolia, si a la silenciosa vesprada, allà en la vall tranquila
i solitària, sona lluny el rústic fluviol, repetint una d'aquelles
follies senzilles i gemegoses, com la que diu:

«Adéu-siau, mon pare.
Adéu, mare i germans...»

que sempre l'escolto amb esgarrifances mentres dura la llarga
modulació de l'última nota.

II

Però vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana
metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que
té una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis
gran amb aigua viva a Barcelona... ¿com és que va a fora els
diumenges? Li demano per favor, home: ¿què hi fa, vostè, al
Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a
sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de
l'estanc i de la iglésia; que no pot donar un pas fora de casa
sense ficar-se en la pols fins als genolls; que de dia no pot
passejar-se, perquè el sol estabella, i de nit tampoc, per mor de
la fosca i la serena? Vostè se'n va a fora amb la fresca i ha de
carregar amb les claus de casa, amb la xacolata, amb ciurons, i
fins peix... (no m'ho negui!) i fins llard... ho sé de cert...

Vostè ajuda a buscar estelletes per a fer foc; pren xacolata en
una cadira coixa, menja figues... i ja pica el sol.

Vostè ajusta els porticons i obre de bat a bat les portes del
corredor... jo ho he vist.

Vostè va a missa torrant-se i en torna rostint-se. Treu el mocador
d'herbes, se'l passa per cara i coll; tira sobre el llit la
levita, i diu allò de «és un gust estar a la fresca!» Però ho diu
bufant.

-Noia: que no està el dinar?

Vostè dina pitjor que a Barcelona, per aquella bàrbara costum de
què «a fora com a fora», «aquí de qualsevol modo»; i, abans
d'acabar de dinar, ja no pot més de son, de mosques, de burgit de
criatures d'altre, i vostè, home panxut, entre mig de la florida i
pròvida vegetació, símbol universal, immens i solemníssim del
misteri de la vida, vostè es tira a jeure com un fardo i ronca i
put a suor, i ¡ni sisquera s'adona de què li ha caigut un sabatot!

S'aixeca amb la cara embotornada, se grata tot l'enorme cos, i
dóna quatre passos a les palpentes. La seva muller està, com tots
els diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memòria
i notant a les veïnes.

Ja ha passat el dia! Perquè entre sentar-se i allò de: -«nos en
haurem d'anar»; -«diumenge hem de dur tal cosa»; -«ei, tanca bé!»;
-«no et descuides pas res?»- s'acaba la tarda, i abans d'arribar a
mig camí, comença a dir: -«Ja voldria ser a casa.»

Suposem que ja hi és. Ara li torno a preguntar: Quin gust hi
troba, a anar a fora?

-Jo l'hi diré: el meu pare...

-No ho agafi tant per amunt. Vostè ¿com és que hi va?

-Home, jo veig que tothom fa lo mateix...

-Basta! M'ho havia figurat. Obeeix maquinalment a la pressió de la
costum que no comprèn, i per disculpar sa ridiculesa gosaria dir
que rendia homenatge a la memòria de son pare...

Home panxut: tu ets elector, alcalde de barri, obrer de la
parròquia, clavari de germandats; però...

-Què vol dir?

-M'alegro que m'interrompi, perquè anava a dir: -Però, ase.

III

-Déu los guard. ¿Que no hi és el senyor Andreu?

-Són a la torre tots.

-Bé, tornaré un altre dia. Recados.

Truco un altre dia. Ningú em respon.

Torno a trucar i una veïna surt a dir-me:

-Si busca els senyors d'aquí davant, són a la torre.

-Mil gràcies.- Ja que tinc temps, arribaré a veure en Fèlix i la
seva dona.

No tinc avui bon acert.

-Són a la torre.

Trobo un conegut, i, tot saludant-me, em diu;

-Adéu: me'n vaig a la torre.

-Alto!- dic jo. -¿Aquest també té una torre?- I tot passant, sento
que una senyoreta diu a un jovenet:

-Demà serem a la torre.

¡Es dir que tothom va a fora... i tothom té torre!

Me'n vaig a fora. Central cap a Gràcia? Pujo.

Quina sort! Al baixar trobo en Fèlix. Me porta a la torre...

Hi té la meitat del mobles que ja escassejaven per la casa de
Barcelona; la torre és un primer pis que rep tota la pols dels
carruatges, i per això diu que és alegre; no es cap en el
menjador, i per això diu que és mono; no dona al camp, i per això
diu que és en el millor puesto. I tot explicant-me l'excel·lència
de la _torre_, m'acaba d'apesarar dient-me:

-És molt millor aquesta que la de l'Andreu!

I són pocs els que van a patir a fora sols perquè els que els
coneixen sentin dir: són a la torre!

IV

No puc sofrir la vanitat dels altres; prou càstig tinc amb la
meva, i per no patir, surto de casa en Fèlix. Ja que també só a
fora, vull gosar-ne; me'n vaig camps a través.

Fa fresqueta. Oidà! El sol ja és baix: per aquí hi ha d'haver una
font: me ve com l'anell al dit. Ja tinc fet un programa: un quart
de de seure, cigarret i trago d'aigua, i ¡que m'empetin la basa!

Ajà! seiem-hi. ¡De tant en tant hi cau bé, un xiquet de
soledat!...

Sento gatzara. S'acosten, corrents i cridant, quinze o setze
minyons de l'edat que jo tenia quan no la volia tenir. Bones
cares! bon color!

Els bull la sang, els surt pèl moixí; esbotzen les camises,
festegen, fan campana...

Quin gep ha rebut, un! I que bé el torna! No són mancos! Ola! ¡Diu
que han fet gimnàstica! Això m'agrada. S'han cuit ells el dinar i
l'han fet massa salat... Bona senyal!... El jove deu ser capaç de
fer un dinar; deu esguerrar-lo per gallarda ignorància d'aquest
art, propi de dones, i deu tenir la valentia de menjar-lo encara
que salabregi una miqueta massa.

La joventut és imprudència, passió, força, temeritat... Ai! Massa
poc que en queda, després, de tot això.

Oh! Me n'alegro, de què aquests minyons vagin a fora, els
diumenges, en lloc de migrar-se en un cafè malsà o en pitjor siti!
¡Com se robusteixen! Corren, salten, se duen a cavall!... Què
ajogassats estan! Tot això no ho podrien fer a Barcelona, i, no hi
ha remei!, la naturalesa els hi obliga.

Comprenc amb gust que aquests minyons vagin a fora.

Se'n tornen cantant desentonadament... s'allunyen les rialles:
m'han donat un bon ratet. Anem-se'n.

V

Mes veig caminar allí, de bracet, dos que semblen nuvis o
promesos...

S'aturen. Se parlen a l'orella, ¡com si algú pogués sentir-los!

Tornen a caminar: ella repenjant-se en el braç d'ell, i ell
portant-la airosament, que no li pesa una palla.

Van cap a l'arbreda... Ella el fa aturar posant-se el dit en els
llavis... Ah! Escolten un rossinyol, i per sentir-lo millor, se
donen les mans. Misteris acústics!

La sombra creix; el temps passa, i ells no se n'adonen.

Calla el rossinyol; ella aixeca el cap i està tota plorosa i fa al
mateix temps una rialleta i es burla de si mateixa perquè plora
sens saber de què.

Ara, de prompte veu que és fosc; sent una por infantil; de bona
gana se n'aniria i no se'n sap anar d'aquell siti tan callat.

Per fi se'n van fent bracet, donant-se les mans, reposant el cap
d'ella en el d'ell.

Quina estranyesa! M'han fet sospirar al mateix temps que
sospiraven ells dos... Jo també me'n vaig.

A vosaltres, ditxosa parella, no us preguntaré per què aneu a
fora...

Ja ho sé, i... ben fet.

VI

No em parleu d'aquella gent que us convida un diumenge a la seva
torre. Vos dóna la sopa crua, vos condemna a martiri de mosques i
vos fa passar el dia explicant-vos la història de tres gallines,
les vicissituds de sis mongeteres, les rareses de dos abercoquers,
el preu del terreno i les picardies de l'Ajuntament.

Aquests no tenen casa a fora, sinó una espècie de gàbia per a
caçar coneguts. ¡Pobre del que hi cau!

VII

Cap al tard torno a Barcelona, entremig d'una multitud avinada.
Veig homes que van fent tentines; les seves mullers els guien amb
un cistell al cap i les criatures entre peus.

Han anat a beure vi, molt vi: vi barato, vi sol...

Hauran passat tota la setmana treballant, i son premi, son goig,
son ideal, era beure vi...

Vaja, que tant mateix el cristianisme, en divuit sigles i mig, ha
fet ben poca feina!

Aqueixa gent, per què va a fora?

Si aqueixa gent no va a fora, a on anirà?

VIII

Parleu-me d'una casa espaiosa, a fora; d'una casa gran, ventilada,
amb un jardí, amb una font, amb sombra d'arbres, amb soroll
d'aigua, amb aucells que volin per on vulguin; però, ei, amb
butaques, amb llibres, amb mosquiteres, amb bustos o estàtues que
no sien de gerrer, amb totes les comoditats que la cultura i la
civilització fan indispensables, sobretot a fora; però ¿piset
llogat? veïns? carros? pols? poc siti? sol? burgit?... Fugiu-me
d'aquí; per això no hi aniré mai, a fora.

X. _(Robert Robert)_.



FI DEL VOLUM PRIMER


          *  *  *  *  *


UN TROS DE PAPER



VOLUM SEGON



INDEX

COMPRAR UN MELÓ!
UNA MORT!
EL GALL.
PESSEBRE.
HI HA UN MALALT.
HI HA UN MORT.
HI HA UN ENTERRO.
DOS ENAMORATS.
HI HA UN PROMETATGE.
LA VETLLA DEL SANT.
A SARAU.
LA REBOTIGA.
AL MIG DEL CARRER.
DE BALCÓ A BALCÓ.
AI, QUE HAN MORT UN NOI!
EN UN CELOBERT.
DUES CRIADES.
UNS HÓMENS DE BÉ.
POBRE LLÀTZER.
EL BALL D'EN SERRALLONGA.
ELS MANAMENTS DE LA LLEI DEL POBLE SÓN DEU.
FÓRMULES PER A TREURE A BALLAR LES NOIES EN ELS ENVELATS.
COSES QUE ES DIUEN SEMPRE.
EL NAS.
DE MATINET.
* * *(DE LA TRISTESA)
L'ANY NOU.
SANT JORDI, ROSES.
RECORDS DE CORPUS.



COMPRAR UN MELÓ!

¿Que es pensen que no hi ha més que comprar un meló?

Ara vostès diran: «Vaia una gran cosa! s'agafen deu o dotze
quartos i se'n pren un!»

Deixem-nos de bromes, que va formal.

Ningú es proposa comprar un meló dolent i el fet és comprar un
meló bo; i si no ho sabien, jo els ho dic; aquest és un
assumpto sèrio.

Vostès posin-se sobre si, i contemplin-se una pila de melons.
Veuran com hi va la gent a triar; tothom sospesa, ensuma, fa
ganyotes, clava l'ungla, i els que s'emporten algun meló, ho
fan amb el dubte i la desconfiança estampats en la cara; prova
evident de la dificultat de encertar-ne un entre mil.

Reparin-ho: generalment així que en una casa de família
s'enceta un meló, o bé criden tots: ¡carbassa! o bé criden:
sopes!

Què vol dir això? Que el meló té una bondat efímera i que les
seves qualitats distintives sols es manifesten a ulls molt
experts.

Regla general; vagin a una casa d'aficionats a meló, i quan els
vegin menjar-lo, preguntin-los què tal? «Aquest meló menjat
ahir hauria estat riquíssim», o bé «aquest meló hauria d'estar
un dia més a la planta».

¡Com es coneix que no tenen idea de lo difícil que és
ensopegar-los!

Jo que sé la ínfluència del meló en certs aconteixements,
m'horrorizo sempre que passo per un puesto de melons, perquè hi
veig mil disgustos.

No parlo dels mals de ventre que ocasionen; perquè, encara que
són molts, no valen res, comparats amb altres efectes que
produeixen.

Mirin-se; la química, la fotografia, l'electricitat, són avui
dia grans dominis de la intel·ligència humana; estudiades les
seves lleis respectives, l'home les aplica amb tota seguritat.

Mes, ¿hi ha regla encara per a distingir el meló bo del dolent?

Ai! en aquest terreno tot és miserable empirisme.

L'un compra els més llissos; l'altre els que tenen una taqueta
groga a prop de la cua; l'altre, els llistats; l'altre els
lleugers; l'altre els que pesen molt... i tots s'equivoquen de
cent vegades, noranta nou.

Crèguin-me; el meló és com la dona (i perdonin), que per ser
blanca, morena, prima o grossa, no es pot dir que siga bona.

Jo conec una senyora...

Quin exemple per les cases!

Era una senyora que estimava molt al seu marit. Era neta,
endreçada, poc gastadora, amiga d'estar-se a casa; en compte de
passar la nit al cafè, apedaçava la roba, o dava una remenada a
l'olla, o mirava si faltava algun botó a les camises o
calçotets. Era una bona senyora, però... Li agradaven molt els
melons, i el seu marit li dava un mal rato sempre que es
proposava obsequiar-la; perquè li portava unes plepes!...

Amigo de Déu, vel'hi aquí que un dia, un company del seu home
li regala un meló... era per Sant Domingo; però un meló que
estava en son punt; no tenia un dia més ni un dia menos; era
gran, amb una olor! ¡amb un coloret entre groc i vermellenc!

La senyora, puticas! tot era: «Ai, quin meló! això és meló! ¡en
ma vida havia menjat un meló com aquest!» en fi, que al cap de
mig any, encara a cada punt deia: pel que toca a melons, cap
com el del dia de Sant Domingo.

I... no va avorrir al seu marit; però ja va començar a
trobar-li una falta. «Bon home, deia; ja m'estima, però, en
quant a comprar melons, no hi entén res: és un zero a
l'esquerra.»

Aquell amic se'n va anar a València, ¡ni mai que hi hagués
anat! i va tenir la humorada d'enviar a son amic uns quants
melons d'hivern.

Quan ella els va veure, ah germans! no hi havia qui l'aturés.
En va tastar un per postres... Si bo havia estat el de Sant
Domingo, remillor era l'altre. Quin meló! Quina cosa més
delicada, més fina, més assahonada... Vamos, es tornava boja.

Tornà el senyor a l'estiu, començà a visitar amb freqüència la
casa, i de tant en tant, pam! meló de regalo, com sempre
excel·lent, com sempre deliciós...

No vull ser pesat en la relació: al cap de un quant temps el
marit es veié obligat a reflexionar sobre la influència del
meló en el hogar domèstic i li va semblar funesta.

Un dia surt de casa, avisant abans a la criada que al cap d'un
quart tornaria d'amagatotis. Torna, en efecte, entra silenciós
i de repent en el quarto de la seva dona i ella així que el
veu, tota groga i tremolant, exclama:

-No siguis mal pensat... parlàvem de melons!

-Amb qui?- preguntà el marit.

-Amb el senyor, que ho digui ell mateix.

_Ell mateix_ s'estava amagat a l'arcova.

-Ah! va dir l'home enganyat, ¿per parlar de melons és menester
agenollar-se i posar-se de cara a la paret detràs d'una
cortina?

En fi, que marit i muller es van separar. I ella es va entregar
amb tal frenesí a menjar meló, que ha acabat per avorrir-los.

Ara diran vostès: Bé, això no és més que un cas. És cert: però
al cap i a l'últim és un cas; i per un cas pengen a un home.

Tornant a les generalitats. El comprar un meló és cosa tan
difícil, que per relacions que tingui una persona, coneixerà
molts metges, molts advocats, molts comerciants; però no coneix
més que un que entengui en melons.

¡Que poques en veuran de pomes, de peres, de sindries llançades
pel carrer! i en canvi, ¡que en veuran de melons! mostra
eloqüent dels nombrosos xascos que se n'emporten els que anaren
a comprar-los.

Vostès mirin-se bé els aficionats a l'acte de menjar meló. Si
és dolent, el veuran aixecar-se de la taula de mal humor, posar
cara de gos a tothom, queixar-se del govern, de la criada, de
que els seus xicots l'atabalen...

Però mirin-se quan té la sort de topar amb un meló bo. L'apura
fins a l'escorxa; buida les dues corones amb la punta del
ganivet; li suquegen les vores de la boca, i ell xucla de
pressa perquè no se'n perdi borrall... Ja li pot preguntar si
va millor el seu pare que està malalt; no tinga por que li
responguí fins que llepats llavis i genives i passat el
tovalló, no hagi fet un sospir de gust, i després encara li
preguntarà: què em deia?

En un dia així, per més que la criada tardi, trenqui o
respostegi, ell la defensa a capa i espasa, i a les queixes de
la seva muller, només respon:

-Bé, bé, despatxa-la; a veure a on en trobaràs un altra com
ella. El cert és que avui ha portat un meló que no n'hi havia
d'altre a Barcelona.

Això sí: també si té una criada neta, fiada, que es deixi
reptar, llesta, tot el que vulguin, però que no sàpiga comprar
melons com generalment succeeix, a cada pas surt ell dient:

-Aquesta xicota no és bona per res. Desde que la tenim, ni un
dia he pogut menjar meló a gust.

No sóc envejós; confesso que hi ha persones (molt poques), que
tenen una ullada que no s'erra, i que quan posen la mà en un
meló ja poden dir que allo és bé de Déu.

Però és precís que es persudeixi el públic de que no exagero al
proclamar davant de l'Europa, que el comprar un meló és un dels
actes en que més vegades es veu burlada la perspicàcia de
l'home, fet a imatge del Criador.

Què importa que els venguin a tatx! ¿Per ventura té cap gràcia
dir: aquest meló és bo, després d'haver-lo tastat?

El fet és conèixer-lo de part de fora. Ho repeteixo: hi ha
homes privilegiats per la naturalesa, que tenen l'instint del
meló, així com el porc (mal comparat) té l'instint de les
tófunes.

Mes ai! són escassos.

Jo els admiro aquests homes, de qui el públic en fa poc cas,
sempre que en trobo un. Jo els veig acostar-se amb pas segur a
la pila dels melons, pegar llambregada a ells i a l'home que
els ven; obrir-se de cames, amb el bastó sota l'aixella,
ajupir-se traient un xic de llengua per un cantó de boca, i
adreçar-se al moment amb un meló que fa saltar amb les dues
mans.

La intel·ligència sempre modesta, es veu brillar en el front
del comprador.

No en tria cap més. Tant en vull, tant te'n daré; el paga, se
l'emporta, i qui el vegi anant cap a casa seva, amb el meló al
braç, compendrà en son aire triomfal que ha fet bona compra.

Des del balcó l'ensenya als veïns; el fa tastar al sogre o a la
cunyada que l'han anat a veure i cada vegada que passa a prop
de la galleda, l'aixeca, se l'acosta carinyosament al nas, i
quasi s'alegraria que el noi n'hi fes alguna, perquè per càstig
el deixaria sense postres i li tocaria a ell una tallada més.

¡Vés de quina manera més impensada es pot endurir un cor
paternal!

Jo els dic la veritat; reverencio als entesos en assumpte tan
dificultós; si es pensen que ho és menos, jo li dono deu,
dotze, setze, vint quartos; a veure qui és el maco que em
demostra que siga fàcil comprar un meló.

X. (Robert Robert)



UNA MORT!

Perdoneu si avui vaig a parlar-vos d'un assumpte terrible.

Les circumstàncies m'hi han portat i devem acatar les
circumstàncies.

Quan se va a un sarau, és conseqüència natural sentir música
alegre que fa bellugar les cames a son compàs, animar nostre
rostre, acudir les rialletes als llavis, i tots aquells
preludis que ens determinen a abraçar-nos amb una minyona i a
dar voltes amb aquella bogeria autoritzada que en diuen ball.

Avui que l'assumpte, sento tenir que dir-ho, però que hi farem
(mal camí, passa'l de pressa), avui que l'assumpte és de mort,
no vos admiri contemplar sang, membres desquartisats que encara
baten, mutilacions horroroses, encarnissament bestial, i tot
portat al refinament més gran de la maldat, a la perfecció de
lo terrible.

La causa us la diré en poques paraules, pel cas que no l'hagueu
endevinada.

Es mata porc!

Donya Rita, que és dona molt de sa casa, i don Gervasi, home
molt de la seva dona, inseguint la inveterada, econòmica i
sàvia costum que vénen observant des que es varen unir en sant
matrimoni, que compten que fou per l'any de les bombes, mata
mig tocino, sols que es queda tot el sagí i un pernil que es
conserva per endur-se'n a la torre.

-Diguin el que vulguin, senyora Tuyes, el tocino és el benestar
de la casa: jo no em canso de repetir-ho an En Gervasi- diu
donya Rita mentres para taula amb unes estovalles d'estopa
teixides expressament per aquesta sanguinària festivitat.

-Ja ho pot dir, donya Rita: tenint tocino es té la carnisseria
a casa; i ara, amb el preu a què s'han posat els queviures, és
cosa de no poder menjar.

-Calli, dona, que no sé on anirem a parar: tot val els ulls de
la cara; l'oli, sobretot, és cosa que esgarrifa.

-I a on me deixa el carbó i la gallina i tot?

-D'això, sap qui en té la culpa? Els revenedors. Agabellen tot
lo de la plaça, fan baca amb les marmanyeres, i qui ho paga és
el comprador. I cregui que això és l'Evangeli: fins les cols
s'arramben.

-Què em dirà, pobra de mi! Ahir, d'un ullet que no era com el
puny me van comptar quatre quartos, dic, a menos que la criada
no sisés.

-També podria ser, perquè avui no hi ha de qui fiar.

-Ara què em conta? Miri's: jo aguanto la Pepa, amb tot i el seu
gènit, perquè és fiada... Això sí: en set anys que està a la
casa no li he notat lo més mínim. Però, per lo demés,
batxillera tossuda. Però això de ser fiada em fa tenir
paciència.

-I fa bé, cregui.

L'entrada de la Pepa, que anuncia l'arribo del carro portador
de la mitja víctima, posa fi a aquesta conversa. Darrera la
Pepa entra la neboda de donya Rita, una amiga del seu temps, i
la Llúcia, que és una criada que varen tenir catorze anys i que
es va casar a la casa amb el fuster del costat. Cada una
d'aquestes dones es plantifiquen el seu gran davantal blanc,
s'armen del seu ganivet, es possessionen del seu tallador, i,
en tant que la mocadera fa la distribució de les carns magres
per les llangonisses, el blanc i greixos per les botifarres de
sang, i les mitjanes per les blanques i demés, donya Rita i sa
neboda, que es desmaien durant l'any de veure una rata o de
sentir matar un ànec, i que no obstant en aquest dia tenen un
valor antropòfic, descarnen els llomillos i costelles deixant
l'os pelat. Fetes totes aquestes operacions, que són bastants
per fer caure en basca l'home de més valor, paren les
converses, i no sentiran altra cosa que el sanguinari xerigar
dels ganivets trinxant la carn.

-Com va, això?- diu el senyor Gervasi, que és bastant fresseta.

-¿Sap- diu la mocadera -que aquesta bèstia és molt grossa?

-Cent i deu- respon el marit.

-S'ha progressat molt en l'art de criar porcs- afegeix donya
Tuies.

-Digui-m'ho a mi, que no faig altra cosa.

-I diga'ns, Gervasi: ¿no hi vols donar un cop de mà?- li
pregunta la seva dona.

-Amb la condició de què me'n facis d'ous i d'arròs.

I nostre home es plantifica un davantal, s'arma de mitja lluna
i comença a picar i repicar amb més afició que un escolanet a
missa. A tot això no falten les juguesques de la neboda amb la
Rita sobre quina trinxarà més; les receptes per fer el fetge
amb romesco; el modo de conservar la sal morra, fer els
xorissos i les llangonisses de Vich, fins que venen _tastets_.

Tots, com si estessen afamolits, esperen aquest moment per
menjar una forquillada de carn, servida en un plat de pisa de
València i amb cullera de fusta, no perquè en la casa no n'hi
hagi de plata, però és de ritual. Tots paren la mà, tots
mengen, tots saboregen, i luego tots diuen:

-Dolç.

-Salat.

-Picant.

La mocadera no sap si sobren o falten espècies i acaba per dir:

-A mi em sembla que està bé. ¿Què hi diu, vostè, don Gervasi?

-També m'ho sembla- respon aquest, després d'escurar el plat.

-Doncs deixi-ho estar- diu donya Rita: -ell és el que deu
menjar-se'l, perquè jo quasi no en tasto.

La taula va despoblant-se de carn per fer lloc a les botifarres
que van sortint del calderó. La mocadera no s'entén de feina,
perquè la caldera va forta i se li rebenten. Donya Rita
s'enfada, la neboda s'entretén trinxant el sagí. Allà a les
vuit del vespre, i quan ja tot toca a son termini, vénen els
amics de confiança a fer la rosta. Don Gervasi excusa amb
l'amoïno la falta de la seva costella i pondera la molta carn
que ha dut la bestiola. La neboda cuida d'arreglar les torrades
i de servir les copetes de vi d'Alella, que revifa els amics de
don Gervasi. A les deu, quan ells se retiren, l'operació de
matar porc està del tot terminada.

He dit malament: encara li queda a donya Rita, amb dolor del
seu cor, el quefer d'arreglar els _presents_ amb els quals se
n'hi va la quarta part del tocino, fer la salmorra, salar la
cansalada, etcètera, etc.

Dos dies després passa bugada, acondiciona gibrells i ganivets,
i sols acaba el tràfec quan han terminat tres dies, que per
alguna raó se deu dir _tres dies com la mort del porc_.

BLAI MÀRFEGUES



EL GALL

Demà és la festa del gall, i és del cas que ens en ocupem. És
dir: la festa és pels que el mengen, no per la mocosa bèstia
que es mata, es decapita, es farceix, es rosteix i es menja.
Però, com nosaltres escrivim pels que mengen, i no pels que són
menjats, passem per la viceversa de dir _la festa del gall_.

Per lo molt senyalada que és aquesta, d'aquí ve que dura molts
dies, desde la compra del gall fins que es fan amb arròs les
deixes.

Pels voltants de Sant Tomàs, l'Explanada adquireix una vida
considerable. Els jugadors de botxes cedeixen son lloc a les
manades de galls dindis. Al voltant de les canyes, que són les
barreres dels ramats, s'hi forma un grupo numerosíssim de
persones que peguen ullades als galls per comprar-ne algun, o
per portar-lo a qui en compri, o per dir-se interiorment: -Si
jo en pogués comprar!

¿No reparen al senyor Batista, amb la seva senyora i el seu
nen, com miren aquell ramat? El senyor Batista és un d'aquells
que se sap quants anys tenen sapent quants galls han menjat
durant la seva vida. Any per gall.

El ramat que ara es mira ja se l'havia mirat mitja hora abans,
però en tots els altres no hi ha vist un _cap_ que li agradés
tant com un d'aquest.

-Veus, Quima?- diu a la seva senyora. -Fem-nos portar aquell,
que en mon concepte és millor peça que el de l'any passat.

-Això és molt dir, Batista: recorda't que l'any passat vas
arribar a casa amb els braços trencats del pes que feia.

-Veurem. Mestre!- crida al venedor -acosteu-me aquell que ve
darrera d'aquella polla.

-No té mal ull, vostè- diu el venedor portant el gall.

En efecte: tant el senyor Batista com la seva muller sospesen
el gall i semblen quedar satisfets del pes. Li busquen la ploma
de la cuixa i es confirma l'acert del bon senyor.

Regategen el preu, i, després d'algunes paraules i haver fet,
el comprador, com qui se n'anava, parteixen la diferència, i el
senyor Batista queda content amb el gall, si bé a la senyora
Quima li sembla que es podria trobar un vint-i-dos més barato.

Alguns xicots s'ofereixen a portar l'animal, però el senyor
Batista, sense tornar-los resposta, agafa el gall, s'embossa la
capa, dóna el braç a la seva esposa, i així se'n va cap a casa
amb la pobra bèstia condemnada a mort, que es despedeix del món
traient el cap per sota l'abric del que la porta.

A l'arribar a casa, lo primer que fa la senyora Quima és
degollar la bèstia i plomar-la, perquè conservant-la viva
s'amagriria, i, a més, perquè és més tendra morta d'uns quants
dies abans.

Després de plomada la baixa a ca l'adroguer, demana per
pesar-la, la pesa i veu que fa tres unces més que la de l'any
passat. La fama que té el senyor Batista per comprar galls,
creix als ulls de la seva muller.

A les poques hores tot el veïnat sap el preu i el pes del gall
de casa la senyora Quima.

Vé la vigília de Nadal, dia esperat amb ànsia per la senyora
Quima.

Aquesta talla el cap en rodó al gall i el guarda per la germana
de la dida del noi, que és una pobra dona que cada any va a
buscar-lo.

Aquí se'ns ofereix una observació. Així com de totes les
bèsties la part preferida és el cap, no succeix així amb el del
gall, i això que no té res de dolent. Els caçadors donen el cap
del senglar al primer que l'ha ferit, com a mostra de
deferència; del porc també es té el cap en més estima que les
altres parts; el mateix passa amb la llebre. En fi, de totes
les bèsties que es mengen, sols al gall se li desprecia el cap;
no se trobar-hi la raó.

Tornant a la senyora Quima, ja està farcint el gall amb
orellanes, prunes, pinyons, tocino i una poma que li posa al
pap.

Un cop farcit, el cus i el deixa com un tap de gaseosa: que, si
es tragués el farciment, no costaria poc tornar-lo a col·locar
dintre el gall! Per això es diu en veritat que _puja més el
farciment que el gall_

La senyora Quima cobreix tot el gall de llard, sense plànyer-
l'hi, perquè creu que la meitat se li quedarà el forner; el
posa en la greixonera i el dóna a la criada perquè el porti al
forn, encarregant-li digui al forner que no el deixi sobtar.

La criada del senyor Batista no toca el gall més que per
portar-lo al forn i anar-lo a buscar el dia següent mitja hora
abans de dinar.

Arriba el dia de Nadal, i el senyor Batista, amb la família,
s'assenta a taula; i després de l'escudella, olla i un entrant,
és dir, quan ja ningú té gana, porten el gall a taula.

Si el gall és dur, o el farciment poc cuit, o un altre sis o
as, la culpa és del forner que n'ha tret el llard, o que l'ha
cuit amb massa foc, o que no l'ha girat a temps.

De totes maneres el gall es menja poc el primer dia; més el
segon, que no hi ha altre entrant; i el tercer dia es fa la
carcanada, i una mica de farciment que ha quedat, amb arròs.

No tenen fi ni compte les coses que passen entre el senyor
Batista i la senyora Quima per celebrar el naixement de Jesús
amb el _gall_.

PAU BUNYEGAS



PESSEBRE

No sé per què detràs d'aquesta sola paraula se m'afigura veure
un home de certa edat, de costums patriarcals, fet i xapat a
l'antiga, molt amic de sa casa, pare de dos filles casadores, i
avi de dos nois en disposició de combregar en aquell any. I
serà, aquesta figuració, perquè és per a mi tan innocent,
honesta i fins, si voleu, santa en sa forma, la diversió de fer
pessebre, que no la comprenc en qui no reunèsquia una gran
dosis d'aquella bona fe que avui no en corre, com ho justifica
la desaparició d'estos espectacles i el curt número de
pessebristes.

No incloesc en el mot de pessebristes aquells que, amb totes
les regles de la pintura i la perspectiva del dibuix i de
l'òptica, guarneixen un ben combinat i hermós paisatge, a on lo
que menos hi destaca és el tradicional i deliciós portal de
Betlem, amb el _Niñu_, el bou i la somera. No. Aquests són
pessebristes degenerats, indignes de merèixer tan candorós nom.

El verdader, el genèric, el típic és aquell que no té més món
que la família ni més glòria que sa casa, de la que en diu la
sepultura de la vida, ni més amics que dos o tres companys dels
que amb ell aprengueren les beceroles amb el P. Joaquim, frare
franciscano, ni més diversions que els coloms, les quatre
gallines que cria en una eixideta de què disposa a peu pla, els
canaris que aparia en arribant Sant Josep, i l'esquirol que fa
ses delícies amb ses postures i lleugeresa. El veritable
pessebrista té, a més, torns per fer gàbies, sap teixir unes
teles per caçar amb les muntes, bagarelles per pescar al riu,
filats per anar a les guatlles, fer botets, armar una canya de
pescar, fer sombres pels seus néts, guarnint-los la capella i
fins si convé un teatre de ninus amb les figures dels vanos
vells. Sap compondre una sombrilla i un paraigua, fer capsetes,
motllos per flors i fruites de guix, quan els hi convenen a ses
filles, i totes aquestes coses, finalment, que valen a un home
el dictat d'inginiós.

Però a on deu veure's el pessebrista és fent la gran obra del
pessebre.

Principia per convertir en tablado els bancs dels torns i els
banquillos i capitells de quan ses filles brodaven punt; i amb
uns quants taulons que baixa d'uns permodos, i que durant l'any
fan taules a les gàbies, arma un empostissat a on s'hi podria
fer un sarau si convingués. Comença les muntanyes amb els
suros, gavelles i paper d'estraça mullat, que guarda d'un any
per altre i estén una capa d'arena fina, i quan té lo principal
fet, com diu a aquestes operacions, comença la colocació de les
cases, arbres de molsa, pinetell, mata, savina, boix i
romanins, que ell mateix ha tingut bon cuidado de triar en les
fires precursores a Nadal; combina els camps de veces i mill,
que amb temps havia sembrat, a on pasturen cabres i tocinos més
petits que les plates; i, per fi, arriba el gran dia en què
convida els seus amics per ensenyar-los, per vuitena vegada, el
pessebre que vénen veient vuit anys fa.

L'escaleta és estreta; la iluminació, una llàntia d'oli que
l'estadant encarregat de la setmana s'ha oblidat d'encendre.

-¡Vaia una porqueria, fer-nos pujar a les fosques!- diu un
senyor de certa edat, acompanyat de quatre senyoretes, dos
joves que festegen amb les més grans i sis o set criatures
parents o coneguts d'un o altre de la colla. -Noies, poc a poc.
Enric, encén mistos.

En tant les noies pugen; els nois ensopeguen, els joves callen
i no troben les capsetes de cerilles, i el vell rondina.

Però lo pitjor és que els que ja han vist el pessebre, baixant
i no comptant amb els que pugen, ensopeguen a mitja escala.

-Què no hi veu?- diu el que puja.

-No, senyor; com que és fosc.

-Vaya un fàstic! Llum!- I comença un coro general de: -Llum!
llum! llum!

-A on va, això!- diu una veu de dona, i a continuació la
pregunta, sense resposta, de...

-Què tens, Tresona?

-Ai que m'enpenyen! -Esperi's, home: no vagi de pressa, que ja
hi serà a temps. ¡Ai, que em trepitgen! -Atura't, que baixo!- I
mil altres exclamacions, fins que un que ha reculat pica tres
pics i es repeteix el chor general de: -llum! llum! llum!- que
continua fins que surt una llumenera i una veu: la de la
senyora de la casa, que crida admirada:

-Ai, ai! Que han apagat la llàntia? Pugin poc a poquet, que
l'escala és estreta.

Per fi els que ascendien arriben a dalt; després de mil
compliments que fa el senyor de certa edat per tots els de sa
colla, i especialment pels dos joves, que prou feina tenen a
festejar, entren al pessebre.

Com un guarda constant, el primer que es troba és el
pessebrista, que cuida de colocar-los: -Els noiets davant, que
ells són petits i no priven. Vostès, senyoretes, posin-se aquí,
que ho veuran bé. I tu, estrofa! Que tal? t'agrada?- pregunta
al vell encara no hi acaba de ficar el nas.

-Me sembla igual al de l'any passat.

-Fuig home, no diguis això! Mira't aquell lluny dels miralls:
era a l'esquerra i ara el tens a la dreta. El país nevat no hi
era.

-Tens raó. M'agrada! Està bé!

-Mai diria què és, la neu?

-Què sé jo! Paper retallat?

-No... Senyorets... no toquin cap figura. Tu, vailet: que tens
la vista als dits?- afegeix don Gaietano ajudant a renyar a son
amic el pessebrista.

-Doncs digues: què et sembla, la neu? Però bah!, no ho
endivinaries: ja t'ho diré, mes no ho diguis.- I, encomanant el
secret com a tots els que hi han anat diu, baixant la veu:

-Cotó fluix.

-I aquest vapor... Què és, el fum?

-Esca mullada- continua amb el mateix. -I ara veuràs la màquina
que el fa anar- I alçant la punta del cobretaules, mostra un
pobre limpiabotes llogat per fer rodar un tornet que posa en
moviment aquella i altres joguines.

-Si haguessen vingut una mica abans. haurien vist rajar la font
que hi ha en aquell riu gelat. Ja veuran, esperin una miqueta.-
El senyor Aleix desapareix i al poc temps se sent xiular un
canti que es buida i comença a rajar, d'entre dos trossos de
suro, un rajolinet com un fil d'empalomar.

A tot això el temps passa; els nous convidats empenyen per
entrar. La senyora de la casa ja no sap quina conversa tocar
per entretenir als que esperen. Les filles de D. Aleix
s'entretenen al davant tocant el piano i fent tertúlia amb els
amics de més confiança. Les de D. Gaietano no es cuiden més que
dels seus xicots.

-Què tal, que et sembla? Senyoretes, ¿els hi agrada?

-Molt, molt- responen a coro, estufant al pessebrista.

-Tornin un altre dia. Miri'n, pels Reis el torno a encendre.

Allò sembla el senyal de dir a fora. Es buida la sala i es
torna a omplir de nova gent, però que a qui no fos molt pràctic
li semblaria la mateixa d'una hora abans. El senyor Aleix torna
a fer la mateixa relació, a confiar els mateixos secrets i
sigil, i d'aquest modo passa la nit, fins que els gresolets,
per falta d'oli, van apagant-se; i llavors es despedeix
l'última tanda, com totes les anteriors, amb les recíproques i
obligades: -Que tinguin bones festes.- Com a vostès se les
desitja.

BLAY MÀRFEGUES



HI HA UN MALALT

Les malalties tenen la virtut de convertir a tothom en metge.

En una casa on hi ha un malalt de cuidado, arriba un moment en
què tots els veïns hi entervenen, i cada u d'ells té la sort de
saber el remei infalible que pot curar el pobre que se'n va a
l'altre món.

Plenes estan, les cases, de gent curiosa i manifassera que,
després de passar el temps tafanejant la vida de l'un i de
l'altre, ni sisquera es pot lograr que el deixin morir en pau.

Pugeu a la casa del que es va morint, i des de mitja escala ja
us penetra de tristura l'olor de l'èter. Trobeu la porta
oberta, el recibidor erm i desolat, i amb fondo recolliment
entreu a la sala.

Sobre el vetlladoret i la calaixera hi ha ampolles i gots
tapats amb paper, un d'ells amb una cullereta a sobre.

En les cares coneixereu d'una ullada qui té verdadera afició al
malalt i fins a quin grau l'estima. Allí es parla baix; se
camina de puntetes i es sospira sovint. Les portes del quarto
s'obren i tanquen amb cuidado. Se formen diversos grupos.
Escolteu lo que parlen:

-Jo dic, senyora Teresa, que el metge no hi entén res; perquè,
escolti: a un home de la seva  complexió, a on s'ha vist
sangrar-lo?

-Miri, senyora Lungarda: sinó que en aquestes coses una no s'hi
deu ficar, jo ho he dit des del primer dia; perquè, el vespre
abans d'ajeure's, a mi la cara d'aquest bon senyor no
m'agradava gens; i l'endemà, quan me van dir que estava malalt,
vaig dir: -Vet-aquí: ara, si jo els digués lo que ahir estava
pensant, no em creurien.- I li juro, tan cert com estic aquí,
que mentre m'estava despullant se'm va ficar al cap que no
estava conforme. Més: que el vaig sentir tossir tot
espussant-me, i vaig dir entre mi: -Déu nos en guard, però em
sembla que tenim senyor Ventura per pocs dies. Jo no sé com no
ho veien, aquesta gent ¡Si se n'anava com una candela cap per
avall! I en un cos que necessita fortalèixer's van i li treuen
sang i el debiliten... Què vol que succeeixi? _(Més baixet)_
Ara, això és un parlar entre nosaltres: així que va pujar el
metge, que jo vaig ser la primera de veure'l, que expressament
m'estava al replà de l'escala, vaig dir: «-Oli m'hi ha caigut!»
Perquè jo ja en conec cinc que n'ha mort. «-Sinó que una no pot
dir res.- vaig pensar. -Això són coses delicades...»

-Ah! Lo que és jo, tampoc m'hi he volgut ficar, per això mateix
que vostè diu. Però l'altra tarda, la veritat, no me'n vaig
saber estar, i li vaig tirar dues o tres indirectes a la seva
dona. «-Escolti: el meu sogre va morir de lo mateix; la
matonera de la cantonada de ca els pares també ho va tenir.»
Una no és cap bèstia, i em sembla que bé hi pot entendre una
miqueta. Però ella me va fer un paper tot fred. No em va
respondre sinó: «-Veurem... si per cas...» Que jo, amb el meu
gènit, que no m'agrada veure patir un pardal, l'hauria agafada,
que no sé què li hauria fet. Però no em toca ni de prop ni de
lluny, i vaig pensar: «-Ja t'he dit lo que devia: ara, per tu
faràs.»

-Quan jo he pujat estava ella molt de concepte amb el nebot,
que ahir els va arribar del Vallès...

-I bé, no veu que el senyor Ventura pot disposar d'alguna
cosa...

-Oh! jo ja hi vaig caure. Així que vaig veure cares noves, vaig
pensar: ¡Ai, pobre senyor Ventura! ja put a mort. Perquè en set
anys que visc en aquesta casa no l'havia vist ni una vegada...

-Veiam, veiam; ella es pensa que la deixarà senyora i majora de
tot...

-Oh! això ho veurem. Si jo hagués de fer el testament, ja li
asseguro... Miri que, sangrar a un home així, vol fetge!

-I bé, ¿no veu que és gent que no se'ls pot dir res? No la
contradiuen: però fan la seva i callen. Jo m'hi desespero, què
vol que li digui? no hi puc fer més: és gènit que Déu m'ha
donat. Lo que deia jo l'altre dia a sa germana, que és molt més
enraonada que ella: «-El carnisser de la Bordeta és un home que
en aquesta classe de malalties fa, vamos, miracles- (perquè,
senyora, allò és cosa que no es creuria sinó que es veu).
-Per què no l'envien a buscar? què hi perdrien? Ell, si no
cura, no cobra un quarto.» I lo que ella em va dir... diu: «Jo
ja l'hauria fet venir.» I ja li dic que és una xicota que dóna
gust de parlar-hi. Però diu: «-Com ma germana -diu- és aixi,
sap?... què farà?...» -diu.- Diu: «Per més que vosté la
prediqui- diu -no es mourà de lo que li digui el metge- diu
-encara que la matin.» Ai! ja li dic jo que quan a una persona
li agafa una taleia, ja està fresca. Què es pensa? Ella, per
més que ara en vegi l'experiència, morirà a mans d'un metge;
aquesta ja li tinc pronosticada: tingui compte qui li diu;
perquè la conec de temps i és tossuda com ella sola.

Les senyores de la casa passen totes atrafegades. L'una porta
uns draps fins; l'altra se'n duu el vas i la cullera.

-No s'ofereix pas res?

-Si som bones per alguna cosa...

-No, gràcies.

-És que ja ho saben: de dia, de nit, a qualsevol hora...
Escolti, en aquest món...

-Ja ho sé; jo els ho agraeixo.

-Miri: si no ens ajudavem els uns als altres... vol dir que...

-I què tal? que no parla?

-Ara m'ha signat que tenia els llavis secs i li donaré una
culleradeta d'això que últimament ha fet dur el metge.
Dissimulin...

-Vagi en nom de Déu.

Així que la pobra senyora entra al quarto... què!... a penes
gira l'espatlla, ja l'una fa l'ullet i diu:

-Ja ho han sentit. El metge... i torna el metge. Res: el
mataran a culleradetes. ¡Alabat sia Déu! Ja té raó el ditxo:
Ves-te'n si te'n vas, Anton, que el que es queda ja es compon.
¡Ai, Senyor! I que una vegi certes coses i tingui de callar!...

I no paren, sinó que segueixen amb la mateixa, mentres en un
altre recó un parent llunyer, també en veu baixa, segueix una
conversació amb els més pròxims del malalt, dient:

-Jo, si fos sol no parlaria d'interessos, i sobretot en moments
com aquests; però un hom té família i fa lo que no voldria fer.
Veieu? A mi l'any passat me deien: «¿Per què no baixes a
Batcelona a veure't amb en Ventura i posar en net allò de la
quarta part de la casa de Vich i els censos endarrerits en vida
de son pare?» Jo, no m'agrada... jo no só ambiciós, i tenia un
tumor a la cama que no em deixava donar un pas, i vaig
respondre: «-Deixeu-me estar, no em vingueu amb amoïnos; en
Ventura és home de bé...»

-Això sí, pobret!

-Y bé, ara em sap greu no haver pogut venir. No per res, sinó
que ara s'han corregut veus... jo no ho crec. Però, si ell
deixa tot lo que posseeix a la viuda... És dir... encara no som
en aquest cas. Potser Nostre Senyor... qui sap? Però anem
dient, que si avui per demà ell se'ns mor i no explica «tal
cosa correspon a fulano., tal cosa a sutano», tindrem un
disgust; perquè jo... per mi tant se me'n daria; però els meus
nois hi tenen dret, que és cosa seva, guanyada pels avis, és
dir, pels avis dels avis, i, pobrets, no és pas just que se'n
gaudís un altre sense com va ni quant costa. Ja dic que no és
ocasió de parlar d'això. I lo que toca a la viuda, vamos... An
ella, en un dia i mig que só aquí, no n'hi he dit una paraula;
perquè la pobra, com és natural, ¡tal me faria! Està tan
trastornada... Ahir vespre fins es va descuidar de fer-me
portar verdura, que a mi m'agrada sofregideta, i, com estic
acostumat de tota la vida a menjar-ne cada vespre, entre
faltar-me això i pensar en el trastorn de la pobra dona, he
passat una mala nit d'allò més. Per supuesto que d'això tampoc
n'hi he dit una paraula; perquè sé fer-me càrrec de les coses,
i per un dia, ¡què diantre! Jo lo que voldria que ell s'adobés:
això, això és lo que ens convé a tots, que llavors, sense
gastar en advocats, tot s'arreglaria. Perquè, francament, si
aquest home no ha fet les seves disposicions com devien fer-se,
creieu-me, nos ne veurem un embull i tot s'ho emportarà la
justícia, que mai que n'hi hagués.

La criada obre la porta del quarto i diu:

-La senyora diu que facin el favor de parlar un xic més baix;
perquè se sent des de l'arcova i el silenci és lo que més ha
encarregat el metge.

Calla el parent; callen les veines; però al sentir la paraula
_metge_, una d'elles en particular fa una ganyota
despreciativa, i les altres, qui més qui menos, arroncen les
espatlles.

-Jo estic per anar-me'n...- diu l'una.

-Veig que no ens diuen res...- replica l'altra; -si volen res
ja avisaran. Una ve carregada de bones intencions...

El parent, que fins allavors callava i s'entretenia a tocar el
timbal amb els caps dels dits sobre la calaixera, s'acosta a
sos interlocutors, i, molt baix, diu:

-Veuen? Si Déu fes la gràcia que aquest home s'adobés, jo me'n
podria tornar a casa aviat...

Entra el metge.

Les veines li vibren mirades de basilisc, i l'una a l'altra
s'estiren les faldilles ensenyant-se'l.

El metge saluda i es fica al quarto. La senyora Teresa creua
les mans i, mirant al sostre, exclama sospirant:

-Déu los faci bons! Però el mataran.

Una altra s'acosta a la porta del quarto amb dissimulo per a
escoltar.

Se sent dintre un gran xisclet i plors. La criada surt corrents
cridant:

-Ai pobre amo! Ai pobret! ¡Se'ns ha quedat a les mans!

La senyora Teresa, tota roja, es gira a les altres, i amb els
punys a la cintura i bufant de satisfacció per haver acertat,
diu:

-Què els deia, jo? ¿No els ho deia ara, ara mateix? Responguin.

El parent, tot embadalit, mira per tot i pregunta amb el cap en
l'aire:

-Bé; però aquest testament a on deu ser?

Creixen, a dins, els plors i els gemecs, les veïnes se n'hi
entren... Però... ja hem acabat: ja no hi ha malalt a la casa.
Lo que succeeix després, ho dirà qui sàpiga lo que passa allí a
on hi ha un mort.

X. (Robert Robert)



HI HA UN MORT

És ja vespre quan, una criada, que acaba de preguntar a un
senyor quin és el carrer de la Llibreteria, travessa la plaça
de Sant Jaume.

Aquesta criada porta en una mà un paperet i en l'altra vuit
duros.

El paperet diu: «D. José Xinachs y Serra ha fallecido esta
madrugada. E. P. D. Su esposa, etc., etc.» Els vuit duros són
per pagar l'anunci.

Anem a la casa del difunt.

La porta del pis està ajustada. En el recibidor hi ha el fanal
apagat. La que es cuida d'encendre'l és la criada que hem vist
en la plaça de Sant Jaume.

En la saleta de la part de darrera hi ha sentada, en una
butaca, una senyora que té el colze apoiat en una taula, on hi
ha un vas ple, fins a la meitat, de medicina, per a sustos. La
senyora, escabellada i vestida amb descuit, plora i de tant en
tant fa un petó a un xicot de vuit anys que té arrimat a ella.
Aquesta senyora, ja ho hauran comprès, avui ha quedat sense
marit, i sense pare la criatura.

Un senyor d'uns trenta anys, amb veu d'espantat, diu algunes
paraules a la viuda, que és la seva cunyada.

Aquest senyor fa esforços per a mostrar-se serè, però no pot
dissimular l'espant que el té apoderat. Es comprèn: el seu
germà ha mort del pit. I, com ja és el tercer de la família que
mor d'aquest mal, li sembla ja que no pot respirar amb
desahogo.

Al costat d'aquest un altre senyor té a la falda un noi de dos
anys, que és el seu fillol, fill del difunt, i va dient a l'un
i a l'altra «-Prenguin un glopet més de medicina; és cosa que
no els pot fer cap mal. No siguin d'aquesta manera.» Al mateix
temps, per distreure al noiet, que els demés dies, en aquella
hora, ja és al llit, li posa el rellotge a l'orella perquè
escolti la rateta.

Sentada en el sofà, i a prop de la viuda, hi ha la senyora del
segon pis, que té, amb una mà agafada la de la viuda i amb
l'altra engrandeix (sense voler-ho fer) un foradet que hi ha en
el sofà.

Al mig del sostre hi ha una gàbia penjada. A dins de la gàbia
hi ha un canari mort, puix, atrafegats els de la casa amb la
malaltia de l'amo, no s'han cuidat de dar-li menjar i ni menys
s'han adonat que hagi deixat de viure. _Ja sa ve_ que qui més
se'n cuidava era el mateix amo.

Deixem aquest segon terme del quadro desconsolador, i anem a
veure el que passa en la sala on hi ha el mort. Hi ha la
criada, que ja ha tornat de can Brusi amb quatre pessetes; dos
fadrins fusters que acaben de dur la caixa, i un enfermer que
van llogar per descansar la senyora, però que de res no ha
servit, puix el malalt no volia pendre res que no l'hi servís
la seva muller.

La gent que he dit i quatre ciris rodegen al difunt.

-Ha quedat molt bé! Sembla que rigui!- exclama la criada. -Ai,
Senyor! ¡Fa tot just un mes que vàrem anar a Montserrat! ¡Tanta
broma que va fer! Qui li havia de dir! No es descuidi- diu a
l'enfermer -de tallar-li una mica de cabell. La senyora m'ho ha
encarregat en gran manera.

-Vegi qui és el que ens té de pagar la factureta- diuen els
fusters a la criada. -Ja fa una hora que ens esperem.

La criada anava a contestar, però sent la campaneta de la porta
i surt a veure qui hi ha. Com la porta no era més que ajustada,
ja troba en el recibidor al senyor Nofre i a la seva senyora,
amics de la família des del còlera de l'any 35.

-Ja deuen saber...

-Sí- replica la senyora; -hem trobat aqueixa tarda al senyor
Agustí, i ens ho ha dit.

-Si el volen veure...

El senyor Nofre ja havia dit la _esse_ de sí, quan la seva
senyora l'interromp dient: -No... ca... no es molesti; veurem a
la senyora Llúcia. (És la viuda).

-Entrin, entrin, doncs.

-Sí, perquè ni els morts de la família m'ha agradat veure. Un
cop morts ja no hi ha res que fer-hi, i...

La criada obre la porta de la saleta i la viuda es gira, i, al
veure al senyor Nofre i a la seva muller s'aixeca de la butaca,
torna a plorar, i diu:

-Ja ho veuen, pobra de mi! Ja ho veuen!

Son cunyat, el padrí del noiet i la senyora del segon pis
calmen a la viuda.

-Ja hi tornes!

-Per Déu, Llúcia!

-Però, bona senyora!

-No es desesperi- diu el senyor Nofre.

-Tingui una mica d'enteniment- diu sa muller. -Faci-ho al menos
per aquests dos angelets que li queden. No en caldria d'altra
que ara vostè, amb el disgust, es morís i deixés sense mare
aquests pobrets.

-Si jo sense ell...

-No s'hi ha fet tot lo que s'hi ha pogut? ¿I doncs?

-Això sí; metges, curanderos, vaig fer venir aquella dona de
Badalona, i fins hem provat allò dels anissos. Aquí hi ha un
potet de pomada que ni menos ha servit; tot just es repara, i
val set pessetes i mitja. Li dic que no he deixat res per a
provar.

-Res! Es valen de l'ocasió. ¡A on s'és vist fer pagar set
pessetes i mitja d'un pot tan petit! Jo no sé com el Govern
tolera aquestes coses!

-¡Desgraciat del que ha de raure amb aquesta gent!

-Miri, a casa- diu la senyora del segon pis -estàvem d'allò més
bé, mal m'està el dir-ho; i, amb dos anys que el pare va estar
malalt, tot se'n va anar a rodar. I no es pensin que es curés!
Ca! Jo estic amb el fi i efecte de què els metges el van matar.

En aquest punt s'anima la conversació. Tot-hom diu mal dels
metges. Es parla d'un que, essent fill d'un fuster, avui és
propietari. L'última casa que ha comprat és la d'un jove que
tots els de la tertúlia coneixen.

Es parla del jove i de com s'ha fet malbé la fortuna que li
varen deixar els seus pares.

És dir que de tot es parla menys del mort.

La viuda, naturalment, es distreu i no pensa més en plorar fins
l'endemà, quan s'emporten al seu marit.

El que passa allí ho dirà qui sàpiga lo que passa allí on hi ha
un enterro.

ROBERT SANALL _(Albert Llanas)_



HI HA UN ENTERRO

L'escena té lloc en un carrer decent. La part xismosa del
veïnat està representada pel fideuer, el marxant de vetes i
fils, l'ataconador del portal de casa el conde, i la planxadora
de les albes de la parròquia.

Una porta mig tancada va dient el que tots sabem prou, o sia
que s'ha mort un veí.

A les deu menys quart arriba el cotxe dels morts amb tiro de
quatre cavalls.

Un moment després es presenta la comunitat, i aquí comença la
gran tabola.

La viuda fa trenta mil esforços per desfer-se d'aquells amics
que la retenen; i, consentida de que ja mai més veurà al seu
espòs, posa el crit en el cel.

Els amics íntims de la casa es fan mútuament una senyal i
surten del quarto sense despedir-se. Les veïnes invadeixen
l'estància atropelladament; i, tractant d'ocultar que s'enduen
el cos, són les primeres que ho donen a entendre.

Així arriba el mort al carrer i és colocat en el carruatge.

-Quin bagul tan llarg!- diu un dels mirons.

-I que no s'hi ha plangut- respon la planxadora. -Vegin: fins
una creu de tatxes daurades.

-I cotxe dels morts amb quatre cavalls.

-Oh!... és que ell estava molt bé... Lo que és la viuda, ja li
ha trobat bon recó.

-Es deurà tornar a casar prompte... Em sembla que terminat
l'any del dol fort...

-Vol dir?..

-Jo no tinc cap antecedent; però... ja sap lo del refran : _A
muertos i a idos..._

-I les criatures?...

-Les criatures?... Jo suposo que el difunt haurà fet testament.

-Té raó; com que a la criada, que setze anys ha que els servia,
li ha deixat nada menos que tres lliures per una sola vegada.

-Molt ben fet: un servei bo, amb res és prou pagat.

-I el difunt que era un excelent subjecte, sense voler ofendre
als parents.

-I es diu de què ha mort?...

-De què vol que sia...- respon una senyora molt atrafegada que
ix de la casa del difunt. -Els metges... els metges que l'han
precipitat. Ell tenia vida per cent anys; però com no li han
entès la malaltia...

A tot això el cos ha sigut introduït en la iglésia i comencen
els oficis divins.

En la secció d'homes, un amic de la casa diu al senyor del
costat:

-Però, home, qui ho havia de dir.

-No me'n parli, que ho veig i em sembla impossible. Figuri's
vostè que no fa un mes el vaig veure, un dia d'encant, tan sa i
guapo com vostè i jo.

-I a mi què em dirà?... Calculi que quan va començar la guerra
sortírem tots dos en la columna del general Llauder... ¿Com vol
que no m'hagi deixat de pedra?...

-_Con que_, ell ha servit?

-Li diré: nosaltres fórem dels mobilitzats i ens feren córrer
món amb la filosa a l'espatlla. Precisament en una d'eixes
expedicions conegué el difunt a la que després fou la seva
dona.

-A la viuda?

-Sí, senyor: en aquell temps tenia taula de torrat a la fira de
Riudevitlles. I per senyes que alguns maldients suposaven si
tenia o no tenia amb un mestre que se n'anà amb la primera
carlinada...

A tot això, diu el celebrant des de l'altar:

-_Requiescat in pace..._

I continuen els assistents al funeral:

-Home, mai ho haguera dit...

-Sí, senyor; però com ella tenia algun quartot arreplegat i ell
(Déu l'hagi perdonat) era un poc taujà... Vamos, va ser una
cosa criticada de tot l'exèrcit.

Més endarrera es parla de si l'enterro de vuit atxes és prou o
massa pel difunt i de si el rector s'hi deu ficar tant o quant
a la butxaca; en un altre siti es discuteix respecte del
_terremoto de la Martinica_ entre dos habituals concurrents de
l'Odeon; i, per fi, un vell avaro apaga la cerilla d'anar a
oferir i es retira del funeral per tenir temps d'anar a fer el
mateix guany en el d'un altre conegut. I, a tot això, per
l'animeta del difunt... _naranjas_.

En el lloc de les dones no té més que agrair-hi. Un diàleg per
mostra.

-Però digui'm, amiga: ¿no ha vist entrar la filla de la senyora
Manela? Quin ringo-rango!...

-Porta els drapets de núvia. M'han dit que l'havien molt ben
vestida.

-No ho cregui: _mucha planta y poca uva:_ em comprèn? Gran
vestit de seda endomascada, i potser no arribin a sis les
camises que li donaren. No ho vaig fer jo així per la meva
noia. Filla meva: si vostè veiés aquell bé de Déu de roba
blanca... Perquè, això sí, jo só d'aquelles que creuen que de
roba blanca i plata llisa mai se'n té prou.

-El mateix li dic: jo a penes em mudo el vestit; aquí em té que
he vingut feta un pellingo.

-Res d'això...

-Però els meus dintres es poden llepar. Filla! jo passar una
setmana sense mudar-me?...

-No ho fa així tothom: sense anar més lluny, la viuda del
difunt. Si vostè hagués vist quins garrons portava a la Festa
Major de Sant Quirze...

-Crec que és una mala endreçada...

-El seu home no ha mort de res més que de mal cuidat...

-Però ell tenia un gènit del botavant; jo mateixa... vamos el
tono que ultimament es dava...

-Què vol que fos! Ell al fi de sos principis havia sigut
Miquelet...

I el celebrant des de l'altar:

-_Pater noster..._

Altre enraonament entre dames, després d'haver anat a oferir:

-Quanta de gent! Li dic que la casa pot haver quedat
contenta... Jo ho crec... Mes de trenta persones han anat a
besar l'estola de mossèn Guix.

-Senyora, els amics són per les ocasions; i quan una calcula
que amb sa assistència pot treure una animeta del Purgatori...
Miri, el que vulguis per tu, vulgues pels altres...

-I quin luxo!... No hi ha més que vestits de tafetà...

-No me'n parli, que això esgarrifa. Jo no puc entendre com s'ho
fan. Aquí té vostè la muller del senyor Tòfol. Ell guanya
catorze rals escrivint en un magatzem de la riba, i ella gasta
que és un primor. Vestits de seda, mantellina amb puntes; les
nits de les festes vagi a l'Olimpo, que sempre els veurà amb
llunetes.

-Miracles, senyora, miracles!... El meu marit té una casa al
carrer d'En Cuch que li dóna quatre pessetes diàries i luego,
uns camps a la Bordeta que estan molt ben arrendats; és
enfermer de tres confraries; i, amb tant bé de Déu ¡que és cas
de gastar com la muller del senyor Tòfol!

Entre enraonaments d'aquest gènero, termina l'Ofici. Cap
persona s'ha recordat de dir un mot de bé; però han complert
amb la família.

Alguns troben que el difunt farà molta falta en aquest món.

Ell era qui organitzava tots els Montepios.

Ell qui dirigia les enramades del seu carrer i disposava les
sortides dels xicots del barri.

Ell qui contribuí al restabliment de la professó del Dijous
Sant.

En fi, els capellans es retiren resant entre dents.

El mort és portat altra volta al carruatge.

Formen la comitiva dos mitges fortunes, on hi van els íntims
del finat parlant de política i del preu del tocino fresc.

Una hora després tot ha conclòs, i als tres dies ningú es
recorda de la llunyana existència del senyor Ventura.

L'ORFANETA DE MENARGUES



DOS ENAMORATS

(Preludi a la Rambla)

Ell. -Doncs, ja que li agraden els clavells, n'hi puc donar un
esqueix.

Ella. -Ai, gràcies! Clavells i pensamenteres m'agraden molt.

Ell. -Pensamenteres? N'hi puc donar llavor, que en tinc tot un
paper.

Ella. -Sí? Doncs me farà molt favor.

La mare. -No sies amoïnosa, dona. El faràs anar carregat.

Ell. -Això rai...

Ella. -Té raó, li enviarem la criada, i al mateix temps faci el
favor de dar-li el llibre d'_Estela_, que em va prometre. Que
fa plorar? M'agraden, tristos.

La mare. -Però, noia, no et canses de demanar. Això no està
bé...

Ell. -Senyora, no sia així! Jo li portaré tot amb molt de gust,
d'aquí a tres dies; perquè demà i demà passat seré a Girona,
que són festes i hi tinc el padrí.

Ella. -Nosaltres, demà i passat demà, tampoc vindrem a passeig.
Jo, ni sortiré de casa, perquè... vull acabar un mocador que
brodo.

Ell,(fent l'orni). -I... dijous ¿tampoc vindran?

Ella (com un llamp). -Dijous sí.

La mare. -Dijous? Potser sí.

_Se despedeixen. Llambregada d'ell; llambregada d'ella; estreta
de mà; barretada a la mare. Als quatre passos, se giren tots
dos i es fan la rialleta..._

Ai! Ja hi som!

_Tant hi som, que ell, en arribant a casa escriu:_

«Querido padrino: Sabrà como tengo el sentimiento de decirle
que no puedo venir a Gerona _per_ la fiesta mayor _de la
misma._ Tengo una cosa _al ojo_ que dicen si será _un mochuelo_
y he tenido que dejar el vino que no _me prueba_ y también
tengo que quedarme _a casa mi tio Quirse_ que está
muy _enfermo de la rompedura_.»

«Sin màs per _aoy_ mande y disponga de S. S. S. q. b. s. m. -N.
N.»

I

TOT JUST COMENCEN

_Som al vespre al carrer de Fernando, mirant un aparador de
vanos. Hi ha un país amb un pastor assentat tocant la cornamusa
i una pastora al detràs coronant-lo amb flors. -Ella l'hi fa
reparar an ell i li diu baixet:_

Ella.-Aquests sí que s'estimaven!

* * *

_Són al teatre. Estan costat per costat, xiu-xiu tot el vespre.
De tant en tant escolten l'òpera.

El tenor i la tiple canten amb molts escarafalls:_

Anguiol sarai per me...
Anguiol saró per te...
per me-per te-
per te-per me-
si... si per me-si... si per me-
Anguiol si si... peeeeer... te!
peeeeer me!

_(Eixamplen els braços, se posen les mans al cor, sacudeixen el
cap i acaben abraçant-se.)_

Ella (baixet). -Aquests sí que s'estimaven!

_Surten de casa d'una núvia. Ja s'han despedit i, a mitja
escala, ella s'eixuga els ulls de pressa. Ell ho veu, se li
acosta i li diu amb dissimulo:_

Ell. -Què té?

Ella (mig rient). -Res...

Ell (picat). -Ah! res?

Ella (confosa). -No s'enfadi... no sé, m'ha agafat una cosa...
per mi és de la cotilla.

La mare. -Déu els faci ben casats. Si tenen enteniment poden
ser ditxosos: perquè ell té alguna coseta, ella no va
despullada i ¡lo que és estimar-se!...

Ella. -Oh! ¡Aquests sí que s'estimaven de petits!

II

MÉS ENDAVANT

_Se passegen amb tota la família. Ells dos van una mica
separats._

Ella (amb molta animació). -Doncs ¿per què se la mirava, si diu
que tant se li endona?

Ell. -Però que no puc mirar enlloc?

Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè... no digui... que per
Carnestoltes sempre anava amb ella.

Ell (molt suau). -I bé, ara no hi vaig mai. A qui estimo, jo?

Ella (tota roja). -Jum... Vosteees...

Ell (molt mino). -I a mi, qui m'estima?

Ella (rendida i ennuegada). -Que no ho sap?

Ell (amb el cap tort). -De veres?

La mare. -Nois, nos en haurem d'anar, que són les deu.

Ella (an ell). -De veres? (A sa mare.) Bé, quan vulgui.

Ell (enlluernat). -Sempre, sempre?

_(Ella li dóna una mirada; però mirada llarga, llarga, llarga)_

La mare. -Vamos, passi-ho bé.

Ell (a ella). -Digui: sempre? (A la mare.) Als peus de vostè.

Ella (amb veu alta). -Que descansi. (A part a ell). -Sí! I
vostè?

_(Tota la parentela se'ls posa entremig.)_

Vàries veus. -Bona nit.-Boranit.-Estigui bo.-Estigui bona.
-D'aquí a demà.-Si a Déu plau.

Ells dos (aprofitant el soroll). -Sí? -Sí. -Sí? -Sí. -Sí? -Sí.

Coro general. -Bona niiiiiit!

* * *

_És un altre vespre. Al mateix siti. Els mateixos personatges._

Ell (cremadís). -Però no em negarà que aquell subjecte ha
passat avui dos cops per sa casa i vostè s'estava al balcó.

Ella. -Però, si ell hi passa, què hi faré, jo?

Ell. -És que hi ha passar i passar; i com a l'hivern sempre
se'l veia al seu costat...

Ella. -Bé; no l'hi veuen pas mai, ara. Si vostè m'estimés com
jo, no pensaria tan mal. Jo sí que d'allò... però vostè... Això
que vostè diu fóra suposar que no l'estimo.

Ell (cortat). -Jum... Vosteeees...

Ella. -Quan veig que em posa aquesta cara... (Amb mel a la
boca.) Ja no m'estima?

Ell (engelosit). -Més que el món!

(Ara torna allò): -De veres? -Sempre? -Sí.

Els altres. -Bona nit.-Passi-ho bé.-Abur, etcètera, etc.

_Aquesta escena se repeteix moltes vegades._

III

VA DE VALENT

_Dia de parada_

La gent. -Ara ve el general! ¡Ara ve el general!

Ella (a ell). -Aquest pentinat que porto ¿és el que a vostè li
agrada?

Ell (engrescat). -M'estimes?

Ella (espantada). -No cridi, qne ens senten!

Ell (ferm). -Diga'm si m'estimes.

_(Estruendo de música i cavalls; poden dir lo que vulguin;
ningú els sentirà.)_

Ella. -Sí que t'estimo... i tu?

La mare. -Noia: ¿no és veritat que el general s'asembla al
oncle Ponet?

Ella (no sabent què dir). -Què mana? Sí... sí, senyora.

La mare. -M'ha agradat molt, aquesta parada.

Ells dos a un temps. -A mi també. _(Miradeta, rialleta i copet
de colze.)_

* * *

_Són en una tertúlia quíria. L'amo de la casa llegeix el diari
i fa cigarrillos de paper. La mestressa escorre una mitja. La
germana es muda l'unguent del dit. Sa mare fa bacaines._

L'amo. -Jesús! ¡Que desgràcies en un descarrilament! Escolteu:
«Con el mayor sentimiento...» _(Segueix llegint)_

Ell. -M'estimes?

La mestressa. -Ai! ¡Quin desconsol per les famílies!

Ella. -M'estimes?

La germana. -Mirin, mirin-me el dit! ¡És tot carn viva!

_Tots hi corren._

Ell. -Caramba! -M'estimes?

Ella. -Ui! Fa esgarrifar! -M'estimes?

_Toquen les nou. Tots, menos ells, diuen:_

Tots. -Callin! Una... dues... tres...

Ell. -T'estimo més...

Els altres. -Quatre... cinc... sis...

Ella. -I jo!

Els altres. -Set... vuit... nou. Les nou!

Ell. -No sé què et faria!

Ella (baixant el cap). -Mmmm!

_Els altres badallen. La mare es desperta. Se'n van i després
diuen:_

-Ahir vàrem anar a una casa que ens hi vam divertir d'allò més.

AL CARRER D'ELLA

_L'ataconador del portal a les vuit del dematí._ -Ja torna a
passar aquell minyó de la del segon pis.

_La criada del davant, a les nou_. -Ja passa.

_El camàlic de la cantonada, a las deu_. -Volta'l!

_Els xicots d'estudi, a les onze_. -¡Sempre trobem aquest
senyor!

_La mare, guaitant pels vidres, a les dotze._ -Avui ja ha
passat cinc vegades. Aquest vespre li preguntaré per què ve.

IV

SÓN PROMESOS. -PRIMERA PART

_Van endavant de bracet. Molt secretejar. Molt fer-se ganyotes.
Temps de Rambla? A la Rambla. Temps de passeig de Gràcia? Al
passeig de Gràcia. Temps de teatre? Al teatre. Als monuments, a
veure entrar els bens, al cementiri... Tombaga d'aquí, mocador
d'allí; ara un braçalet, ara aigua d'olor; caramelets,
joguinetes... ¡Va bé, la cosa!_

SÓN PROMESOS. -SEGONA PART.

Ella. -Ai! Mira: a can Suñol hi ha uns adressos d'això que ara
es porta... I no he vist cosa més bufona!

_(La mare se'l mira de reüll.)_

Ell. -Com és que han tret el canari d'aquí?

V

AL CAP D'UN ANY

Ella. -Aquest Nadal se'n fan molts, de casaments. Molts! Ves:
la Laieta i ma cosina, que es casen al mateix dia, se van
prometre cinc mesos després que nosaltres.

La mare. -Oh! I que ho ensopeguen; l'una un jove molt ric, i
l'altra un bon mosso i de bona carrera, i tots dos molt bons
subjectes.

Ell. -Me fa mal aquesta bota... ¡Demà les torno a cal sabater!

La mare (apart). -Jo no sé en què pensa, aquest minyó.

VI

AL CAP DE DOS ANYS.

Ella. -I bé, mare, prengui un xic més de paciencia.

La mare. -És que jo no sé en què pensa, aquest minyó... Estic
per dir-n'hi unes quantes...

_(Truquen.)_

Ella. -Per mor de Déu no li digui res ¿Què em vol entristir
més?

_(Entra ell.)_

Ella. -Ola, bé de Déu!

La mare. -Ai que bé t'està, aquesta levita! (Apart) Bonics per
ell prou, però de lo demés... no sé en què pensa!

VII

AL CAP DE MOLT TEMPS

La gent. -Mai dirien qui s'ha casat... Fulano.

-Ai, ai! Sí?

-Els trobo molt sovint i mai els he vist dir-se una paraula.

-Vegi! Què m'arriba a dir! ¡Tan enamorats que estaven! Sembla
impossible!

-Ai, Senyor! Tot passa, en aquest món!

-Ja ho pot ben dir...

-Ja té raó...

-Oi, que és ben cert!...

X. (Robert Robert)



HI HA UN PROMETATGE

-Mare de Déu, ¡quin tràfec hi ha en aquesta casa!

-Mira, Munda, agafa el plumero i passa'l una mica per aquests
mobles, que estan que s'hi pot escriure. Miquela, vés a
escombrar l'escala i frega els poms amb una mica de blanc
d'Espanya. Ai, tinc un cap com un bou!

-Mare, ¿em deixa anar al terrat a fer volar l'estel?

-Vés allà on vulgui's, mentre em deixis estar quieta.

-No, senyora: no li deixi anar, que s'enfila a la barana i pot
caure.

-Ai, tens raó. Noi! Noi!

-Què mana?

-Que no te'm moguis d'aquí. Ca... ¡Si jo no sé lo que em dic ni
lo que em faig!

El xicot, a pesar de ser un ganàpia de tretze anys, rebot el
fil de l'estel, es posa a fer el bot en un recó del menjador, i
els ulls li comencen a espurnar com un tall d'esbargínia quan
el salen.

-Oh, que no hi pensava i s'han de començar a treure les fundes
de la _silleria_.

-Mama, aquesta em pren la fira de fer coudinar.

-Oi que no!

-¡Ai, criatures... que sempre em veniu entre peus! Ja veuràs,
lo millor serà que aneu a costura. Munda!

-Estic espolsant els mobles.

-Miquela!

-Estic escombrant l'escala.

-Mare de Déu Santíssima! ¡Donya Esperança!

Anant a la cuina i traient el cap per la finestra
del celobert:

-Què mana?

-¿Vol fer el favor de deixar-me la minyona perquè m'acompanyi
les nenes a costura?

-Prou. Vés, Catarina.

-Ja li asseguro que tenim un dia!...

Donya Esperança treu el cap per la finestra del pis de sobre i
pregunta:

-Què tal? Doncs que ja els té aquí a casa?

-No, senyora, no encara, fins a les onze!... Ja li asseguro jo
que estem...

-Cregui'm, senyora Socors: ¡no es descuidi d'allò de la
donació!

-Oh! ca! ca! Miri...

La senyora Socors va parar de repent. Havia alçat el cap per
casualitat i de la finestra de cada pis havien desaparegut, com
visions vàries, mestresses i criades, que, fregant candeleros
de llautó amb un guant, pelant patates, fent mitja o esmocant
peix, ja miraven si, amb la mà a l'orella, i abaixant el cap
tant com podien, fóra possible treure en clar, per lo que
sentissin, lo que ocasionava el tràfec que aquell dia hi havia
al primer pis.

-Ja ens veurem, donya Esperança- va dir la senyora Socors,
senyalant amb un ullet lo que havia sorprès.

-Ah! ja, ja; si tothom fes com jo, que no em fico en res... Ja
ens veurem. Estigui bona.

La minyona ja havia baixat; la senyora Socors va posar un
ceferino a cada noia, i els va dir:

-Vamos, aneu, filles meves. La mama ja us estima, ho sentiu?

-Faci'ns venir a buscar aviat.

-Bueno: vamos, aneu.- I, fent un petó a cada una de les quatre
galtetes de les dos criatures, i dient a la minyona, que les
duia a braç: -Cuidado que no caigui,- tanca i se'n va cap a
dins a posar unes cortinetes de musselina a les vidrieres de
l'arcova.

El xicot, fent el bot encara i apoiant el front en els vidres
del balcó del menjador, dibuixava, amb l'alè amb què els
entelava, les orelles i els nassos que aprenia de fer a estudi.

-Ai!- deia la senyora Socors, tot posant encara les cortinetes
-amb aquelles criatures a casa no hauríem fet res de bo.

De repent truquen a la porta però un truc sec com un cop de
martell.

La Munda deixa anar el plumero i va corrents a obrir.

Amb el modo de trucar ja hauran conegut que era l'amo de la
casa.

-Que no heu sentit que trucava?

-A fe que no he pogut pas venir més aviat!

-Venir-hi!

I traient-se dos bultos de sota el braç i deixant-los sobre la
taula, s'assenta esbufegant de cansat, quan, veient el xicot
diu:

-Noi: i això, que ens hem venut l'estudi?

-Han combregat el mestre.

-Dimontri de mestres, que sempre troben una excusa o altra per
fer festa.

En això surt la Socors tota polsosa, amb alguna terenyina i els
panys del mocador lligats a sobre el cap.

-Encara estem així?

-Home doncs ¿com ho vols fer si la casa encara no està
arreglada?

-Estar-ho!

I traient, el senyor Pere (aquest era el seu nom) dues
pasteretes va dir:

-Té: omple això de serradures i posa'n una a cada costat de
sofà, mentres jo me'n vaig a posar les espelmes en els
candelabros.

Dit i fet. La mestressa complia les ordres de l'amo, mentres
aquest canviava les espelmes dels candelabros per unes
d'aquestes transparents que venen a can Fradera. Els
candelabros eren dos índios que amb cada pluma de les que duien
al cap aguantaven un dels sis brocs.

-A mi m'agrada que tot faci goig. ¿I la noia?

-Ja; ara és allí dins, que la pentinadora l'acaba d'enllestir.

-Com s'entén! ¿No saps que no vui pentinadores a casa?

-Bé; però ¿no saps que ella no se sap fer bé el monyo de
manguito?

-Saber-ne!

-Mare de Déu! Per una diada així, bé és natural que es presenti
d'una manera que faci goig als sogres.

De repent se sent un terratrèmol espantós. La minyona que treia
la pols d'un tamburet al balcó, entra corrents; la que fregava
el pom de l'escala entra esbufegant.

-Ja vénen! -Ja són aquí! -Cuiti! -Noia, ¿com estàs? -Acabeu
d'arreglar això. -Mare, em deixa anar al terrat? -No.

Tot això se sent ensopegant amb les cadires, corrent de l'un
cantó a l'altre, plorant el xicot que vol anar al terrat, i
anant-se'n la pentinadora corrents i arreconada, com si hagués
comès un crímen, per no trobar-se amb la ferrenya cara del
senyor Pere, que li diu que totes són unes bandarres i unes
encobridores.

De repent truquen. El senyor Pere i la senyora Socors se fiquen
en un quarto per aconduir-se un xic; tanquen les vidrieres de
la sala; i la criada, obrint la porta, deixa entrar al senyor
Cinto i al seu fill, que són els que hi van a demanar la noia.

-El senyor?

-Miquela: que entrin a la sala i s'aguardin- diu des d'on
s'arregla, la senyora Socors.

La criada els obre la porta de la sala, i pare i fill queden
esperant-se; el primer assentat en el sofà i el xicot
passejant-se.

El senyor Cinto havia sigut pastisser. Va arreplegar el
principi dels secalls, que s'hi guanyava tant, i ara el tenim
amb dos casetes al carrer d'En Llàstics, una gran panxa, cara
quadrada i sotabarba.

El xicot és un xitxarelo dels del dia.

El seu pare va dir: -Ja que sóc un ase, no vui que el meu fill
ho siga.- I el fa estudiar per advocat.

El pobre senyor està admirat del luxo de la casa.

-Caratsus!- pensa entre si. -Ja deuran anar bé, els capítols.

El xicot, tot passejant-se, xiula per lo baix el vals de
_Faust_, i s'atura a mirar els quadros, que són de la història
del _Hijo pródigo_. Davant de cada un s'hi planta, i llavors,
parant de cantar, llegeix: _Pide la herencia a su padre. Se
entrega a la vida disoluta. Está apacentando unos cerdos_. La
noia, dintre el seu quarto, aparta una mica la cortineta de la
vidriera que dóna a la sala i els observa, quan s'obre la
vidriera del frente i apareix el senyor Pere, mudat.

-Servidor de vostè.

-Com ho passa?

El senyor Cinto s'alça, i, volent fer compliments, comença a
fregar els peus per terra, com si volgués treure el fang de les
sabates.

-Seguin, seguin.

-Amb permís de vostè. (Tots s'assenten).

-Vaya, vaya.

-Endemés... sí, sí.

Ningú sap com començar. A l'últim el noi, que mal que mal és el
menos tonto...

-Veníem per allò que li vaig dir.

-Ah! bueno: me n'alegro molt.

-La de casa no ha pogut venir per la ditxosa migranya, però ja
ens ho hem parlat tot i per nosaltres no hi ha inconvenient.

En aquest moment; la senyora Socors obre una escletxa de la
vidriera i fa: -Sit, sit... Pere, corda't la levita.- El senyor
Pere, distret, s'havia posat una armilla vella de setí, i, com
el setí fa allò que es talla, li penjaven tot de filagarses com
si fos un gec d'andalús.

-Sit, sit!- tornava la seva dona; però, ca! ell no ho va
sentir, i, cansada, ho va deixar córrer, tornant-se a ficar
dins.

-Bueno, doncs, tindré un gran gust...- diu el senyor Pere.
-Perquè jo... m'enten?... no vull escalfar cadires a casa i...
de seguida ho vaig dir al seu noi. Si vostè va amb bon fi, faci
venir a parlar al seu pare.

-Sí, senyor, doncs.

-Vaya, vaya.

-Vaya, vaya.

I ningú sabia què dir altra vegada.

-Ja veurà, que coneixerà a la noia- diu el senyor Pere. I te
m'apareixen per un cantó la senyora Socors i per l'altre la
Tereseta, que donaven gust de veure.

Aquí ja poden pensar quina expansió: -Com va! Com ve? Per
ara!...- i totes aquelles coses. La mare, elogiant les bones
circumstàncies de la noia, ensenya uns punys de camisa que
estava cosint.

A l'últim, com a mostra de la seva gran instrucció, entra en
una saleta on en un quadro hi havia un lloro brodat amb felpons
i a sota un lletrero que deia: _Teresa Pasquets lo dedica a su
señor padre a los 17 años de edad._

El senyor Cinto queda parat de la sort que ha tingut el seu
fill. Queden en què dins pocs dies les darà l'anell, i no es
parla d'interessos, perquè això és cosa d'hòmens, i els dos
pares ja han quedat en què es veurien un vespre per tractar-ne.

Tothom queda que no hi veu d'alegria.

La noia ja diu papà al senyor Cinto.

El promès ja podrà anar-hi cada vespre.

En fi: va ser tal el contento, que el xicot va demanar altra
vegada per anar a fer volar l'estel, i sa mare, distreta, l'hi
va concedir.

A l'últim van quedar en que es farien els mobles i que per
Nadal fóra el gran dia.

Avui som a Nadal. Ahir vespre, al camaril de la Mercè hi havia
un casament. ¡Què m'agradaria de veure ells dos quina cara fan!

ANTON RABASSA



LA VETLLA DEL SANT

Avui sí que a casa del senyor Vintró no hi ha _quinto_. Aquella
tertulieta de cada vespre, que dóna tant de gust, està ocupada
o, més ben dit, embargada per un altre objecte més important.

_¡Nada menos_ que és el Sant de l'amo i del noi gran de la
casa! De dies hi ha hagut la gran visita, s'han rebut targetes
de coneguts peresosos, s'ha fet un bon dinar... Però al vespre
és l'hora ja senyalada per celebrar la diada. Tots els que han
anat de dies a donar-los bons al senyor Vintró i al seu noi,
han rebut la mateixa invitació.

-Vinguin al vespre, que els farem dejunar amb una mica de
xacolata.

-Ca! gràcies!...

-Com, gràcies? Miri's que l'esperem... -Porti els nens...

I ve'ls aquí que els uns hi han anat i els altres han deixat
d'anar-hi. Els de la reunió del _quinto_ hi són tots, no n'hi
falta ni un: ¡fins hi ha hagut sorpreses! Home! La senyora
Mariagna, la veïna de l'entresol, ha arribat tan satisfeta,
sense somiar que hi hagués festa aquella vetlla.

-Vostè no ha pujat, avui!- li diu l'aconduïda muller del senyor
Vintró, per fer-la caure en el cas, sense dir-li expressament.

-Ja me'n recordaré, ja...- diu ell, fent la brometa. -Després
me vindrà a buscar el cos i a fer-me la _gara-gara_.

-És el seu sant, filla!...- diu una senyora, signant al Sr.
Vintró.

-Ah, caramba!... No ho entenia... Perdonin... que per molts
anys...

-En vida seva...

-Gràcies... Doncs miri... no és perquè no hi hagi pensat, però
m'he cregut que vostè el feia pel febrer. Com n'hi ha tants...

I arriba! Tothom se posa a explicar casos semblants que els han
passat. Però, com que entra una minyona amb la safata de les
xicres i un munt de plats, la conversació es talla i tothom es
posa a olorar. El Sr. Vintró i el noi, que ja és grandot (com
que ja va a tercer any de Filosofia), comencen a repartir plats
i xicres de xacolata; cadascú es pren els secalls, del Forn de
Sant Jaume, la senyora davant mateix de tothom s'està mesurant
l'orxata a cullerades i tirant-la als vasos que ja té amanits.

I ve'ls aquí per què s'hi estan tots fent rodona, en el
menjador, amb el plat i la xicra sobre la falda, l'un acabant
de rosegar l'últim secall que li sobra i l'altre passant un
xiquet d'orxata pel xacolata que li ha quedat, l'altre
xarrupant la xicra i picant el cul perquè acabi de baixar la
que xarrupa... És a dir, cada qual fent la seva.

I són una pila! El que fa companyia al senyor Vintró i la seva
noia gran, que ja és casadora; la veïna de l'entresol; la del
pis del davant; parents de la família; dos o tres nois ja
grandets convidats pel xicot; senyors de la tertúlia. Ja dic,
una pila.

El nebot de la senyora també hi és!... Jo us diré: ell bé tenia
el compromís d'anar a dar els dies a l'oncle, però s'ha
aguantat tot lo dia per no trobar gent, que ell amb tot atina.
Diu: -Hi aniré al vespre i de seguida estic.- Ja hi ha anat al
vespre, però res _de lo dicho_: s'ha trobat amb la reunió de
convidats que no l'han deixat moure, que l'han fet seure, que
li han donat xacolata i secalls i orxata... I ell... pobre
xicot!... qui sap si aquest vespre tenia que ajuntarse amb la
conquista...

Mentrestant cada qual ha anat quedant llest i el senyor Vintró
desocupant a tothom del plat i la xicra escurada, que ja no els
servia de res.

-Ah!...- diu el noi, que és més llarg que una forqueta i més
pampana que en _Calces_. -Ara no es moguin, que aviat se'ls
cridarà per la gran funció.

-Vamos, vamos... vamos...

-Ja els has dat les targetes? ¿Ja els has dat targetes?- diu el
seu pare... allò... volentse'n mig burlar, però en realitat tot
content.

-Jo no en tinc...

-Ni jo...

-Ja els en donaré!... I el noi comença a repartir unes targetes
brutes que diuen: «_Entrada del dador al obrador de Juan Pi_».
El senyor Vintró les tenia molt temps ha, sense saber d'on les
havia tretes: tot ve un dia que fa servei.

-Bueno, ara ja els cridaré.

-_Con que_... hi ha funció?

-Sí, senyor: ha après de fer quatre jocs de mans que ja els ha
guardat expresament per avui.

-És a dir que a l'últim no hi ha _quinto?_- diu un senyor que
és l'encarregat de cantar les boles de la loteria.

-Endavant...

-Lluiset, estàs molt callat...

-Què vol que digui?- diu el pobre nebot, avorrit, fastiguejat i
no sé què més.

-Ara, ara: aviat el noi ens cridarà i et distraurà una mica.

El noi ha anat passant i traspassant amb coses amagades sota el
gec i portant-ho tot a la saleta que fins ara ha sigut tancada.

-Quan tinguin gust- diu el noi, a l'últim.

-Ajà! anem-hi...

-Endavant.

Tothom s'aixeca per anar cap a la sala. El nebot pensa: -Bona
ocasió!...- i diu:

-Jo me'n aniré...

-Què és això d'anar-se'n? Ara que ve lo millor?... No, home,
no: et dic que t'agradarà... no te'n vas...

L'agafen pel braç, el fiquen a la saleta i el fan seure al
davant de tot. Paciència.

La sala està tota guarnida. Hi ha cadenes i penjarelles de
paper blau i de diari, que passen de l'un cantó a l'altre i una
bomba de colors al mig amb un llumet a dintre i quatre fanalets
de paper, també de colors, i sobre la calaixera el ram de flors
que la senyora ha regalat al seu marit, aquell mateix matí, i
un gran cartró penjat que ha pintat el noi, i que diu: DIA DE
SAN FRANCISCO, GRAN FUNCIÓN.

Al capdavall hi ha desplegada la tauleta de panyo verd, sota
d'un doser fet amb una cortina del balcó de l'eixida i cobert
amb un cobrellit tot de xinos, barquets i cases amb campanilles
i sobre la taula... ja s'ho poden pensar: vasos de llauna
abocats, la vareta de virtuts, una ampolla màgica, un joc de
cartes, i etc., etc. La saleta està plena de totes les cadires
de la casa.

El Sr. Vintró, amb tota formalitat, recull les targetes que el
noi ha repartit i va acomodant la gent.

-Vostè estarà millor aquí davant... Vingui, senyora Pepa!...
Com la senyora és curta de vista... Ei, senyor Joan! en aquesta
cadira hi tinc de seure jo precisament; veu que ja està
estudiat per la funció!... Els nens al davant... Noi!... porta
cadires mitjanes... Ja hi aniré jo...

Quan arriba a en Lluïset, el seu nebot, aquest es troba que ha
perdut la targeta... Vet aquí tota la formalitat a terra,
perquè la sala no el pot pas treure.

-I vostè, senyora Mariagna? La targeta...

-Fugi, home!... No en necessito, jo, de targeta. Bé soc prou
entrant de la casa.

-Bé... Mare de Déu, dona!... dongui-me-la...

-Ai, fill!... ni menos sé què me n'he fet!...

I coses així.

En la casa hi ha una criatureta, un angelet que plora, que fa
el raro, que ho espatlla tot: i comença a córrer per allí,
estira una cadena, toca els fanals, desarregla la taula.

-Noi!...

-Mamà, aguanti aquest xicot!

-Vina aquí, fill meu, vina aquí...

L'agafen i el noi crida; i el Sr. Vintró es fon, perquè la
funció ja no va tan formal com ell desitja.

-Que tardarà gaire, a començar-se això?- pregunta la de
l'entresol, a qui sembla que se n'ha de riure, sense saber per
què, puix mai ha estat en funcions millors.

-Calli, que ara el noi es vesteix- respon el senyor Vintró.

-Doncs serà cosa bona.

-Senyor Joan... aquí estarà millor...

Això l'hi diu perquè el veu al costat del seu soci, i recordant
que a tots dos els agrada _arreglar l'Espanya_, ja tem que no
prestin a la funció tota l'atenció que es mereix.

-A mi se'm fa tard- s'atreveix a dir el nebot.

-Ca, home!... mig quart de nou...

El nebot es queda.

-Fa calor!- diu un altre convidat.

-Quan el noi acabi obrirem el balcó; no s'espantin.

-Veiam, veiam què serà?...

-Oh, ja pot pensar-s'ho! Per aquell que ha vist en Canonge...

-Bé, aquell ja és un mestre.

-El noi és tot d'afició- adverteix el senyor Vintró.

-Noi!- crida la senyora acostant-se a l'arcova -què fas... mira
que la gent s'està esperant.

-Bueno, dona, bueno... aviat es començarà. El públic s'espera
fins que els còmics volen.

-Mira, dona, mira! Aguanta el noiet, que tot li desbarata...

-I bé... pobret... deixa'l fer.

La senyora Tona s'assenta. Se sent una campaneta i es presenta
l'hereu Vintró, vestit de màgic, amb una bata que li han
deixat, un turbant fet amb tovalloles, i la gran barbassa de
cabelleres de blat de moro.

-Ajà!... Xiton!...- diu el senyor Vintró.

-Ola, ola!- observa la veïna del pis del davant. -Mira, mira el
senyor de la festa, com s'ha triat el bon puesto al costat de
la Marguerideta... Senyora Tona!... Ja cal que vigili.

-Ves amb què surt, aquella bona dona!... Tot justament ara que
es comença la funció!...

-_Se comienza la función_- crida el noi.

-Gran silenci... sinó que al senyor Mariano, el soci de l'amo,
li ve un xic de tos i tothom ha de dir la seva.

-Sembla que s'ha refredat...

-Xiton!... Escoltin!...

-Sí... m'he llevat el sombrero estant suant...

-Més aviat seran sangs...

-_Señores!_- diu el noi.

-Prengui la sanguinària.

-Xiton!... ¿Que no veuen que s'ha començat?

A l'últim tots callen després d'haver trobat que el noi feia
fatxa de moro. El noi fa un discurs en vers, que no em recorda,
i comença a fer els jocs de mans.

-Aquí tenim un joc de cartes...

-Hi deu haver trampa!- diu la de l'entresol, que vol fer
l'eixerida.

-Dona!... és clar... _no hay juego sin trampa_.

-D'aquestes cartes... vostè faci el favor de pensar-se'n una.

-No, jo no!- diu el nebot, que és a qui s'ha dirigit. -La
senyora.

-Ai, no, no!... fóra capaç d'embruixar-me- respon la veïna fent
la brometa.

-Ba, dona!... doncs vostè, senyor Mariano!- afegeix el senyor
Vintró.

-Pensi-se-la vostè, home, que ho farà millor.

-Vamos, el papà...- diu el noi presentant-li les cartes fent un
vano.

-Ja està pensada.

Naturalment, el noi l'endevina. El senyor Vintró aplaudeix i
tots els demés també.

Dóna gust veure al bon home amb l'afició que s'ho mira:
llàstima que tingui al costat la veïna del davant, que mai li
calla amb la brometa de la Marguerideta... i dient a la senyora
Tona que vigili. Ell prou li diu: -Escolti, dona! No pot fer
net.

-Vamos... ara passarem a un altre- diu el màgic. -Aquí tenim
una bola: la veuen bé?

-Sí, vamos, sí...- s'encarrega de dir el pobre senyor Vintró.

-Que farem el _quinto_, en acabat?- diu el senyor que canta les
boles.

-Ca!... no tindrem temps... Calli, calli!

-Bueno, aquesta bola ara me la menjaré... Ja està.

-Fill, no t'empassis el paper, que fa mal,- surt una senyora
d'edat.

-No tingui por. Bueno: ara, picant amb la vareta de les
virtuts, sortirà aqui dintre... Bufi vostè... aqui està...

-Veiam, obre la boca ara...- diu la veïna avispada.

Es veu una gran remenadissa dins la boca del noi. Fa soroll amb
la llengua i obre després la boca per ensenyar-la a tothom.

-Ja ho veiem, ja ho veiem!

-Bueno, ara la senyora em farà el favor de deixar-me el
mocador.

-Ai, fill!... si és tot brut!... Deixi-li vostè, senyor Joan.

-Ca... no serveix, és de color... Vostè mateix, senyor Vintró.

-Vamos: té, noi...

-Un dels presents farà el favor d'acostar-se.

-Senyor Vintró!... Senyor Vintró!...- criden tots.

El senyor Vintró és el que s'hi acosta.

-Mira, el petit vol venir amb tu- diu la senyora Tona.

-No el deixis pas venir...

-Ah! papà...- crida el noi.

-Saben quina hora és?- pregunta el nebot.

-De jorn, de jorn!- respon el senyor.

-Bueno... aguanti aquest mocador... Hi ficaré aquest ou...

-Veus?- li diu el senyor Vintró, baixet -t'havies de posar les
mànigues més amples per això...

-I ara el trobarem a sota d'aquest vas!...

-Mal vinatge el xicotet!... ¡L'ha pegada que volia anar amb el
papa!...- Sa mare l'ha deixat anar, i, així que arriba a la
taula, pega cop, fa caure el cubilete i descobreix l'ou que ja
era a sota mentre el noi ensenyava el de la mà.

Quin disgust pel senyor Vintró!... La veïna, quin tip de
riure!... El petit és portat cap al llit de seguida, els
convidats s'aixequen, demostrant que ja tenen prou comèdia, i
fins el senyor del _quinto_ proposa anar-lo a fer una estoneta.

-No!... no!... ja tornarem a començar!- diu el senyor Vintró
defensant el terreno.

-Ja n'hem vist prou... El _quinto_, el _quinto_!

-Jo també me n'haig d'anar...- diu el nebot.

-Sentin-se, senyors.

-El _quinto_, el _quinto_!... Jo amaniré la taula.

No hi ha remei: cada qual agafa una cadira, surt al menjador i
pren lloc. El senyor que les canta, ja remena les boles dintre
del bombo, té arreglats els cartrons i comença a repartir-los.
Però ca!... en ma vida he vist un _quinto_ més desgraciat.
Tot de gent que els altres vespres no hi és; el quinquer, que
no estava arreglat, fent mala cara; el senyor Vintró de mala
lluna; la senyora Tona aixecant-se a cada punt per anar a
consolar el noi, que crida des del llit com un rabiós; la veïna
de baix no s'ha pogut assentar, com els altres vespres, al
costat del senyor que les canta, no sap trobar les casilles
dels números... Fins el bon senyor que les canta perd aquesta
nit els primers sis quartos, que li costa la loteria en
particular i el joc en general.

El nebot... allí el tenim, encara, assentat per força, amb el
cartronet al davant i dient a cada punt que se n'ha d'anar...
El cas és que ja perd deu o dotze quartos.

Gràcies a Déu que són les deu!... Alça! a plegar la loteria i
cada qual se'n va amb molt gust pel seu cantó. Ja se sap: al
despedir-se hi ha aquella cançó de: -Per molts anys... -D'aquí
a l'any vinent... -Encara n'hi queden dues hores...- i així
successivament.

El nebot... el nebot a l'últim també se'n va avorrit... Se'n va
avorrit, el tros de _quòniam?_... Jo mai he tingut la sort de
què el senyor Vintró em convidés a les funcions de casa seva.

¡I no en queda poc, de disgustat, el pobre senyor! No li resta
més que un consol: el de pendre demà al matí xacolata amb els
secalls que han sobrat d'aquesta nit.

JOSEP SERRA



A SARAU

Ja no se'n diu _sarao de disfresses_: ara se'n diu _ball de
màscares._

Tot és u, diran vostès.

No ho creguin.

Abans s'anava a sarau de disfresses, i tant per anar a _Llotja_
com per anar a la _Patacada_, tothom se disfressava, ballava i
esbroncava.

Ara se sopa.

Tot l'any hi ha algú que voldria poder-se disfressar per
dir-ne quatre de fresques a son sogre, a son cunyat, a algun
veí, a algun regidor, etc.

Arriba el temps de poder-ho fer amb comoditat, i ningú té res
que dir-se.

N'hi ha molts que corren atrafegats perquè no els manqui
targeta; que dues hores abans de començar el ball ja estan
empolainats, rissats de cap i oprimits de mans i peus; pategen
d'impaciència com els cavalls, perquè mai acaba de passar el
temps, se cremen las sangs perquè mentrestant se'ls desfà el
llaç de la corbata; no assosseguen...

I bé, ja és arribada l'hora.

És un fàstic, això d'haver de ser els primers. I deixen entrar
gent.

Per últim no poden contenir-se més, i avant.

Quina cosa! Els que van a balls públics, quasi bé sempre hi
troben més o menos concurrència de la que voldrien; i quasi bé
tots, la segona volta que hi van, diuen: «-L'altra vegada
estava millor.»

Eh, que estrany?

Doncs, tornant als balls d'ara, els que volen fer-hi el
graciós, fan fàstic, i els que són naturalment graciosos, per
miracle troben un ditxo que faci riure.

Aquí hi ha un rotllo.

Passa una bolera petita i gruixuda, un xic despitregada, i un
tros bruta. És ampla de cintura, no duu cotilla i sua.

La veuen venir i diuen:

-Noi, mira, mira, quina una! Calleu que ens divertirem.

-D'a on surts, pilota?

-Qui t'ha enganyat?

-A on vas, amb aquest nas?

-Tu, a on tanques?

Un se li posa al davant, per a no deixar-la passar, i li diu
una indecència a l'orella.

La bolera li dóna una revolada, li diu _ladron_  poc més o
menos; fa son camí i tots els de la colla esclafen la rialla.

-Què li has dit? què li has dit?- pregunten al valent.

Ell respon, i se'n riu un; i els altres, com han anat al ball,
riuen també.

Entengui's ara que aquesta colla és dels que s'han divertit
més.

No els torna a succeir res; se miren a totes les dones que van
passant esperant-ne una broma, tirant ulladetes a totes per a
incitar-les, mes és en va.

Un d'ells fa un badall.

-Quina hora deu ser?

-De jorn. Jo ja voldria que fos més tard per anar a sopar.

-Jo també, perquè veig que aquí no hi ha la vida.

Sentades en els sillons hi ha dues dones disfressades. Són
primetes, parlen baix.

Un jove amb el barret a l'orella i una gran tufa de cabells que
de tant en tant ell aixeca, se les mira d'un tros lluny.

-Si serà ella? Si no ho serà?

Passa una hora, passa una hora i mitja...

L'home, tot passejant, passa ben arrimat per la parella, s'hi
frega perquè s'adonin d'ell, i tan fort ho fa, que la més prima
aixeca el cap.

-Jo ho sabré.

Elles s'estan a sota d'un palco. Si? Ell que lloga el palco i
se n'hi entra sense fer remor, i escolta per darrera, a veure
si la coneix per la veu.

Mentres sona la música, no pot sentir-la; mes, així que para,
posa l'orella i sent una veu esquerdada que diu:

-Jo hi poso escalunyes i moixarnons, i cregui'm que és cosa
d'aferrussar-s'hi.

-Malvinatge la vella!- diu l'home.

Ell se pensava que era una pèrfida voluble, i es troba amb una
dona inhibida, pel tribunal dels anys, de tota infidelitat.

Una pastora tota plena de penjarelles retenyides s'acosta a un
dels que encara van al ball per a tenir una excusa per portar
guants blancs, una volta a l'any.

-Ola, Jaumet! Adiós, adiós!

La fila de la pastora és de poc tono. L'enguantat li fa mala
cara, i només li diu:

-Adéu.

Ella coneix que el mortifica, i se li atura.

-Què tal; encara guanyes vint-i-cinc duros?

Ell, amb una mirada s'entera de si algú els escolta, i,
acostant-s'hi, li diu baixet:

-Sí, doncs, sí. Qui ets?

Però ella li respon cridant:

-Sóc una que l'any passat cada dia et veia quan te feies la
truita al dematinet per endur-te-la a l'escriptori. Escolta:
¿que encara tens qui et renta de franc?

Ell està cremat: fins fingeix una rialleta i respon:

-Sí, encara, encara. Que coses saps!

-Oh, si te les deia totes. Adéu, adéu, adéu, adiós,
adioooos!...

L'home no es diverteix. Rumia, i diu:

-Si molt convé, és la germana de la dispesera. Si ho sabia de
cert, demà em buscava dispesa nova.

Se li acosta un company.

-_Aire amigo_! És dir que tenim pastora, eh?

Ell fingeix que vol fingir, i respon:

-No sé qui deu ser, i daria quatre duros per averiguar-ho. Noi,
no es pot dar un pas que tot seguit no se sàpiga.

-Que t'ha dit coses fondes?

-Poc m'ha dit; però jun... Lo que més me crema és que, si és
cert lo que presumo, es capaç de comprometre... Entens? Això va
de tu a mi. És qüestió d'una dona honrada, i la veritat, com
és casada...

-Noi, qui es menja la carn que rosegui els ossos. Arregla't.
Adéu, vina a sopar.

-Després. Ara no tinc humor i espero una cosa.

El company se'n va i diu als altres:

-Minyons! ¡Quin esbronc se n'ha dut en Jaumet! Se pensava dur
molt amagat un tràfec amb una casada, i ara mateix l'hi acaben
de plantificar al mig del saló.

Entretant en Jaumet, que ja s'afigura que l'altre ho contarà i
que un altre creurà que és cert lo del tràfec inventat per
donar-se llustre, ja gosa més que si el fet sigués cert.

Ja es diverteix; ja té gana, i, per a donar més color de
veritat a sa enganyifa, fa veure que busca a algú, mira tot
esbarriat, i, si algun company vol entretenir-lo, diu:

-Dispensa'm un moment. Aviat nos veurem.

-Ah!- li responen amb malícia. -Fes, fes, no et vull destorbar.

-Ca! no!- replica ell, mig rient. -Si no és res...

Ja la gent s'ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes
d'espelma; ja s'ha esqueixat l'alfombra; ja han caigut sis o
set parelles en el galop infernal.

Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent
que ja han anat a buscar els abrics. El dia clareja, els de la
llet de burra recorden la ciutat.

La meitat dels que ixen del ball se'n van dient:

-Vet aquí un grapat de pessetes fora de la butxaca, i a l'últim
per res. Ja voldria ser al llit.

Toquen l'ase, s'embossen...

I l'endemà hi tornen.

X. _(Robert Robert)_



LA REBOTIGA

La rebotiga és esquifida, i, del poc espai que té, encara en
prenen un bon tros quatre armaris reconers pintats de vermell.

Al mig hi ha una taula de noguera tapada amb una baieta verda,
ribetejada de groc.

Sobre la taula una gran llumenera de quatre brocs, amb pàmpol
verd, sa campaneta i ses moquetes.

En una repisa hi ha un caputxí de cartró que es posa i treu la
caputxa, segons si el temps és sec o humit, i en els quatre
panys de paret altres tants quadros de caoba i claus romans, en
sos ànguls; quadros que representen el siti de Girona,
l'entrada dels francesos a Tarragona, la batalla del Bruch i la
tornada a Espanya de Fernando VII.

Sota la taula hi ha un braser amb sa pala. Tots els objectes de
metall brillen com si fossin nous, i en sos bisells i recons
encara s'hi coneix la polsina de guix parrell o de banya de
ciervo amb que diàriament se freguen.

Prop del braser hi ha cinc cadires de braços amb assientos i
respatller de cuiro, subjectats amb grossos claus de llautó,
que al mateix temps constitueixen son adorno.

L'amo de la casa és el senyor Eufrasi, dic, el doctor en
farmàcia D.Eufrasi, home expatriota, realista, casat, de
xeixanta dos anys, que té la barba molt forta i que s'afaita
cada dia per decoro de la facultat.

Són tres quarts de vuit, i la rebotiga, com si tingués
fisonomia humana, sembla que esperi a algú.

En una safata negra hi ha sobre la taula mitja dotzena de gots,
i en el braser una cafetera amb aigua.

Don Eufrasi treu el rellotge de plata, mira l'hora, obre la
vidriera que dóna a la botiga, i, tot passant el braç per
l'obertura diu al seu practicant:

-_Lagenam syrupi citrei ad usum domesticum conditam_.

El practicant s'aixeca amb viva sol·licitud, i d'un armariet
baix que està darrera el taulell, ne treu una ampolla i la dóna
al doctor, que la hi pren, i torna a la vidriera.

Se mira l'ampolla contra claror, la destapa, l'ensuma, se tira
una gota de xarop al palmell de la mà, llepa, i paladeja amb la
cara d'home satisfet.

En aquest punt se sent un bastó picant a terra i una tosseta, i
entra embossat fins als ulls, amb barretina negra i barret fins
a les orelles, un tertulià.

-Santa nit tinga, senyor Doctor.

-Molt bona nit. Vamos, que avui vostè és el primer, senyor
Nofre. Ja veig que aquesta tos se va estovant.

-Sí, senyor, gràcies a Déu.

-Ja li tinc amanit el xaropet.

-Visca molts anys, senyor Eufrasi. Ara aviat vindrà el senyor
Quim. L'he deixat a la cantonada parlant amb son gendre.
Miri-se'l: aquí el tenim.

Amb el senyor Quim n'entra un altre. Tots són quasi bé de la
mateixa edat.

Ja són cinc; s'assenten; l'un acosta els peus al braser,
l'altre les mans. El senyor Eufrasi agafa la pala i dóna una
remenadeta.

L'un diu: -Ajà!

L'altre. -Ah! ¡Aquesta escalforeta retorna!

Toca un quart de nou.

-Senten?- diu el senyor Quim. -Avui tot el dia va desballestat.
Al Pi toca un quart de nou: jo vaig amb el rellotge de Santa
Maria i tinc les vuit i dotze...

-Jo vaig bé i tinc les vuit i tretze.

-Jo avanço, perquè tinc les vuit i disset...

Crac... crac... crac... tothom tanca el rellotge.

La rebotiga queda en silenci. El doctor té agafada la pala
entremig de dos dits i la fa balandrejar al compàs de la
pèndula de la botiga.

El senyor Nofre tus.

Immediatament l'apotecari agafa la cafetera, tira un bon raig
d'aigua al got i hi deixa caure un rajolí de xarop.

-Tinga, senyor Nofre: tinga i bega... Ja l'acabarem, aquesta
tos: no tinga por.

El senyor Nofre beu. Tots se'l miren.

El senyor Quim pregunta al del seu costat:

-¿Què es cert que volen tirar a terra les cases velles de la
plaça de l'Angel?

-No ho sé perquè no he vist encara el diari; però ja, del modo
que van les coses, crec qualsevol disbarat.

Altre silenci.

L'apotecari pren un pols de tabaco, allarga la capsa als altres
y tots ne prenen.

-Atxem! -Atxem! -Atxem!

-Jesús! -Jesús! -Jesús!

I tornen a callar.

Al cap d'una bona estona l'apotecari badalla y es fa creus a la
boca.

Després estira les cames i, repanxingant-se, dóna un cop a cada
braç de la cadira y diu:

-Endemes, sí, senyor... Aquest món és un món de mones.

El Senyor Nofre riu i, entre dos cops de tos, exclama:

-Ejem! ejem! El senyor doctor sempre està de broma. Ejem!

El senyor Quim hi afegeix, amb rialleta de malícia:

-Ja ho pot dir. ¡Qui pogués plorar amb els seus ulls!

I tots riuen, i l'apotecari riu també y replica:

-Home, alguna cosa s'ha de dir per passar el rato.

Passa un altra estona, i un que fins allavors ha callat se
remena en la cadira, se tira endavant, se moca y comença:

-Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai
Senyor!, ¡com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova
d'apotecari, que, com hi ha món, me pensava que era de
perruquer. Quina cosa més informal! ¡Uns homes amb unes
barbasses! i unes capsetes, que semblen per posar-hi sabó o
confitures.

-Oh!- diu, animant-se, l'apotecari -avui en dia les farmàcies
semblen cases de quinquillaires; no inspiren aquell respecte
d'abans: vull dir que no són sèries com correspon.
Desenganyin-se, senyors: tot lo del nostre temps desapareix.
Vostè parla de les farmàcies! Però, ¿i la farmacopea clàssica?
A on és? La major part dels nostres apotecaris no tenen més que
futeses comprades a França. Molta monada: entén? Tot molt
bonic, molt ben embolicadet, això sí, però aquella antiga
confiança en l'autenticitat del medicament, aquella convicció
íntima, evident, del farmacèutic conscient, que feia els
preparats per ses pròpies mans, tot se n'ha anat a rodar; i és
una vergonya que el govern s'ho miri amb tanta indiferència;
perquè aquest punt és dels principals.

-Ja ho crec!- diu el senyor Nofre tossint. -Lo primer de tot és
la salut.

-Si podien veure- diu l'apotecari -si podien veure els estragos
que l'empirisme ha fet aquest últim còlera, s'esgarrifarien.

-Ui, ui, ui! Ja ho pot dir.

-A un del costat de casa li varen receptar una cosa que jo no
l'havia sentit anomenar en ma vida, i l'endemà ja se l'enduien
cap al cementiri.

-El senyor Quim, que s'havia estat amb les mans creuades sobre
els genolls, entretenint-se en fer rodar els dits polsers l'un
sobre l'altre, pren la paraula molt solemnement i diu:

-Jo sempre em recordaré de l'any vint i tres. Me sembla que el
pare que al cel siga... allò, quan va tornar el rei i tot se va
posar com estava abans; el meu pare, Déu lo perdó, me va
preguntar un dia sortint de veure la parada: «Noi: ¿que te'n
sembla d'això?» I jo, essent un bordegas, que encara no havia
complert els vint-i-cinc anys, li vaig respondre: «-Pare, això
va malament.» I lo cert és que des d'allavors ençà, cada dia
anem pitjor.

-Oh! Vostè va dir una veritat com un temple, senyor Quim.

-I tal!

-Ja ho crec!

El senyor Quim està ple de vanitat pels elogis que li tributen,
però fa el paperot y diu:

-Ps!... Un prou veu les coses, sinó que de vegades, i segons a
on, no tot se pot dir; que si un hom, amb l'experiència que té,
pogués parlar...! Ja els dic que aquella expressió la vaig dir
l'any vint-i-tres. -Vaja, senyors, són tres quarts de nou
tocats: un cop fet i fet, ja serà hora de sopar. Passin-ho bé.

-Bona nit, senyor Quim. -Santa nit tinga.

-Déu lo guard de mal. -Bona nit i bona hora.

-També ens en haurem d'anar- diu el senyor Nofre.

-Tan aviat?

Així, poc més o menos, se fa i desfà cada dia la tertúlia de la
rebotiga. Altres nits parlen de la tartana, d'En Roten, d'En
Cantillon i del _Conde España_ (que així l'anomenen), d'En
Badiali, d'En Remorini i de _La Straniera_.

Molt sovint de les contribucions, i més sovint, encara, del
fred, de la calor y del preu de les accions, del vi y de la
carn.

Però sempre parlen poc, y cada nit hi ha la tos del senyor
Nofre, el xiste de l'apotecari i la frase sentenciosa del
senyor Quim.

Aquestes tertúlies se van acabant. Els homes d'aquell temps i
de ses costums fan el mateix camí que les llumeneres de quatre
brocs; passen.

L'apotecari cada nit se despedeix del senyor Nofre dient-li:

-Segueixi amb els juleps i el xarop; i ja l'acabarem aquesta
tos. Abrigui's bé.

¡Un dia li aniran a dir que la tos ha acabat amb el senyor
Nofre! Ell replicarà: «-Fa vuit dies que me'l veia mort.» I
s'acabarà la tertulia de la rebotiga.

X. _(Robert Robert)_



AL MIG DEL CARRER

-Pst. Pst. Senyora Tuies!

-Ui, Jesús! Senyora Monjó!

-Dona, ditxosos els ulls...

-Ja ho pot dir. Sinó que, jo li diré, no hi estat gaire bona.

-Oh! doncs bé fa una cara prou reeixida! No ha estat pas cosa
de cuidado?

-Què diu? Sis dotzenes de sangoneres, manxiules, banys de
mostassa... ¡Folla, amb res m'adobava! Fins que...

-M'ho hagués dit a mi. Tot això no hauria estat res. Miri: la
meva noia enraona amb un fuster que, mal m'està el dir-ho, però
li asseguro que per coses així, vamos, de malaltietes... Ah!
Ja deu saber que la caso... Ah! sí, sí, la caso. Vegi, no tenia
res més de cap que venir-la a veure per dir-l'hi, però vaig tan
atrafegada, que l'un dia per l'altre, l'un dia per l'altre,
allò, sap? demà, demà, i com que les persones s'encuantren que
les muntanyes no, sap què deia? «-Quan menos t'ho pensis te
sortirà tras cantó.» ¡Ai, miri que ve un cotxe!... I ve-li
aquí, tal fet tal dit.

-Sí: de vegades un...

-Endemés, sí, sí: la caso. Un minyó molt conforme, miri.
Treballador i tot lo que vulgui. No és perquè jo ho digui;
però; vamos, per ser fuster se coneix que li han donat bona
criança. La mossa ja té l'anell... ah, sí, sí; n'està tota
joiosa... uf! No val cap mil lliures, no es pensi; però, vamos,
per ser d'un treballador, li dic que fa goig.

-Vaja, me n'alegro. Doncs, tornant amb el meu mal...

-Ah, sí; per què no m'ho deia, tonta? ¿Sap què deia el meu
sogre? «-¡Desgraciat del que ha de tractar amb metges!-» I
tenia raó; perquè es veuen uns desenganys... Ahir mateix van
enterrar l'amo de la casa. En vol, de metges? Més n'hi
hagués hagut! Allí d'ampolles, de pegats, de putingues...
-Pst... jove! ¡Miri que li cau l'agulla del monyo!- Endemés...
què deia, jo? Ah! Van començar si serà això, si serà allò; el
pobre home, no sé què em tinc, no sé què em tinc, busca d'aquí,
busca d'allí. Li van fer mil antruperis, i amb dos dies... què!
amb un dia i mig, va ser mort. Calli... un dia i mig? Sí;
perquè jo tornava del Born que devien ser cosa de les nou...
-Passi-ho bé, senyor Magí, amb la companyia! (Ara se li ha mort
l'oncle, que tant de bé li ha fet Déu).- Amb això, eren les nou
o per 'qui, i jo que veig la criada que entrava corrents amb un
got tapat amb un paper, i vaig pensar: «-Ui! Jesús! Això és que
tenen algun malalt»; i vaig dir entre mi: «-Ba! Deu ser la
senyora Munda que sempre està malicosa.» Però, pujant, la veig
que obre la porta i dic: «-Anem, no és ella.» Surto a la
finestra del celobert i dic a la cambrera, que la conec de
molts anys: «-Escolta, Carme: que teniu algun malalt?-» I em
respon: «-L'amo, però el metge diu que no serà res.-» «-Me
n'alegraré-» li vaig respondre. I com, de fet, era un bon
subjecte, Déu l'hagi perdonat. _Pues_, senyor, no serà res?
L'endemà, a les quatre de la tarda, li agafa de _repenta_ un
treball. Correu-cuiteu, correu-cuiteu ¿què tal va ser la cosa,
que amb un xic més l'Extremunció no hi és a temps? Per això
sempre dic: «-Metges? Déu me'n guard».

-Veu? Jo vaig tenir...

-I el meu gendre... vamos, anem dient el promès de la gran...
me diu... (perquè, no es pensi, per això de certes malalties és
un botavant) sempre em diu: «-Cregui'm...-» Ai, em fan un
fàstic, aquestes senyorotes arrossegant el vestit d'aquest
modo! Ara digui: ¿no fa consciència?

A la noia n'hi hem fet tres, un de bo i dos així, per tot dur.

Ell sempre: «-Dona, no gasti! Dona, no gasti; quan serem casats
ja n'hi faré jo, de vestits!» Jo: «-Tòful, deixa'm fer.» Es diu
Tòful. Però, ara que hi caic, si vostè l'ha de conèixer! ¿No es
recorda d'un pesador de mar que per anys estava a davant del
forn dels Coloms? Un de gras, ben plantat, que per aquelles
festes majors de tot el pla feia tronar i ploure?

-Ah! Sí? Es fill d'aquell?

-No, però ja veurà. No em recordo com se deia i ho tinc al cap
de la llengua. Aquell és el que va tenir el plet amb el pare
del minyó, vamos; que fins van anar per justícia i tot; que
tothom n'anava ple... Que per això al pobre de son pare... Oh,
li van fer mil picardies! Per això sempre dic: «-Coses de
justícia? Ai, Déu nos en guard.» Què es pensa? Estava d'allò
més bé. _Vaya!_ Miri: jo em recordo que era noia... (Ai,
Senyor, sembla que era ahir!...) que sentia contar a l'avi que
a casa dels seus avis d'aquest xicot tenien un armari de Girona
ple de roba blanca que de llençols, de camises, de mitges de
teler... demanin! Tant, que com va morir l'àvia -Ai Senyor! Era
per la _pidèmia_, encara que ella va morir d'una caiguda! que
bé se'n va parlar prou per tot el carrer de Sant Pere! -doncs
quan va morir aquella senyora, Déu la tingui al cel, van trobar
sis dotzenes de coixineres amb unes puntes de pam sense
estrenar, i dues dotzenes de llençols encara amb l'empesa. Ca!
Si li dic jo que era una casa que, vamos, se'n feia cabal!

I aquest xicot... res, què vol que li digui!... va veure un dia
la noia (vamos la gran), i ja li dic, una afició tot seguit,
que... -Ai, ai! Mossèn Parrell ja va cap a Sant Francisco? Ai
pobra de mi, que deu ser tard!- Endemés, una afició loca.
Al cap de vuit dies... (com vuit?, set, que era per Sant
Jaume), ve-li aquí que ell que va i m'emprèn. Jo, filla, la
veritat, vaig pensar: «-Veiam : pendrem informes...» No li vaig
dir ni si ni no: m'entén? Posi's al meu puesto. Pregunto a l'un
i a l'altre. Filla, tothom no té més boca per alabar-lo. I un
gènit... Cregui'm: és d'allò més axistosot. Miri: l'altre dia
ens estàvem al sostret, i, allò que succeeix de vegades, ningú
deia una paraula, i ell que tot plegat salta... res, un
acudit... ell que salta i diu: «Semblem muts!» Però miri: ho va
dir d'una manera... allò... tot d'un plegat... «-Semblem
muts...!»  que la noia i jo ens partíem de riure. I d'aquestes
ne té moltes: cada punt hi és, no es pensi. Per cert que jo de
vegades li dic: «-Per mor de Déu, calla!» Perquè m'arribaven a
fer mal els ronyons. Ah, sí, sí, és molt dallonses. I doncs,
vostè, ¿què ha tingut?

-Jo li diré: me va agafar un doloret...

-Dolor? Ai, m'ho hagués dit!... Per això sí que en Tòful té una
mà d'angel. Miri, no li dic més: el dia del Sant de l'home, en
havent dinat, me trobava tota no sé com, i ell que em diu: «-Ja
veurà...» I em fa una tassa de camamilla, me la prenc ben
calentona i, filla... lo mateix que oli en un llum.

-És que el meu dolor...

-Ai pobra de mi! les dotze. Me'n vaig corrents, que encara tinc
d'escumar l'olla, i no puc córrer gaire perquè em fa mal una
cama, que per mi vol ploure. Endemés vagi'm a veure, que
parlarem un rato i ensenyaré les coses de la noia. Res, quatre
pellingus; però, escolti les coses ben endreçadetes... Oh! En
quant an això, ellà no serà bonica (és dir, és dreta i igual,
gràcies a Déu), però el que toca a ser curiosa, ja li dic jo
que sí. Ah! Escolti: ¿no tindria pas un cercapous, que li
enviaria a buscar?

-Crec que sí, que n'hi ha d'haver un al sostre mort. Ja ho
miraré, i si acàs...

-Té raó; si acàs, enviï-me'l, i se'n podrà endur la ratera, que
ja no ens serveix.

-Bé; doncs un dia d'aquests...

-Sí, vagi'ns a veure. ¿Per què no ve tot un vespre? Porti la
mitja, Ai! Ara que dic de mitja, vatualisto! Volia comprar un
mocador de cotó... d'això baratet, perquè, filla, tot costa els
ulls de la cara, i cada dia els guanys són menos que, (ja ho
diu en Tòful) no sé a què arribarem.

-No me'n parli, ja ho pot dir. Miri: a casa ningú malgasta,
i...

-Què em dirà, santa cristiana? ¡Ai, Déu la faci bona!... Miri:
ahir vespre vaig voler comprar un pagellet, petit com... què li
diré jo, ara? Calli... un quart d'una! Però, Senyor, com passa
el temps... Me'n vaig, Anem, vingui'm a veure. Estigui boneta.
Recados.

-Anem, doncs...

-Vingui un vespre, que riurem. ¡Tenim un esquirol!

-Què mana?

-Que tenim un esquirol! Passi-ho bé. ¡Li agradarà. Hasta un
altre rato.

_La senyora Tuies, quan s'han separat_: -Deixa'm fugir. Bona
dona, la senyora Monjó. Sinó que mai diu res.

X. _(Robert Robert)_



DE BALCÓ A BALCÓ

-Què no surt, senyora Marieta?

-Ai! no, senyora. Avui sí que no em mouria encara que em
donessen cent duros. He vestit els dos nois petits en una
esgarrapada i he dit a la minyona: té, emporta-te'ls i no
tornis fins a entrada de fosc; que li asseguro que em tenen
fins aquí.

-Ja ho crec. Jo ho dic de vegades. Ja té prou creu la senyora
Marieta d'haver de bregar amb cinc votabants.

-No me'n parli. Criatures! ¡no sé qui en demana! I si ara són
cinc i no em deixen una hora de repòs vegi avui per demà que...

-Que vol dir que hi tornem a ser?

-Encara no s'hi pot dir res; però si vol que li digui la
veritat, ja tremolo.

-Anem, que també no n'hi ha per tant. Vostè rai!

-Còm ha de ser!... Nostre Senyor els envia... Escolti, ara
sortirà la del pis d'aquí al costat; miri-se-la bé.

-¿Que és aquesta del mocador gran?

-Sí, senyora. Què me'n diu d'aquest rumbo?

-Ai! no sé còm s'ho fan. Què són molt rics?

-Sí, com el grill.

-Jo crec que la gent s'ha tornat boja. Tothom es queixa que no
es guanya res; però jo el que veig és que cada dia hi ha més
luxo; tothom va al _trayatu_... no ho puc entendre. Un prou
estalvia, retalla d'aqui, retalla d'alli i ho passa amb prou
feines...

-Oh! cada casa és un món, senyora Tecla! Per això mai hi havia
hagut tants embolics en aquest Barcelona. ¿Que es pensa que
n'hi ha pocs d'enfarfecs per les cases?

-Prou que m'ho afiguro; perquè escolti: d'allí a on no n'hi ha,
no en pot rajar; perque'l cert és que la gent trunfa.

-Miri's aquesta del costat... però ei! per mor de Déu, no en
faci ús  que jo ho sé per la sogra, que es fa molt amb sa
cunyada.

-Vol callar!

-Doncs aquesta té un cert tràfec...

-Ve't aqui! Ja volia dir jo...

-I crec que no és el primer...

-Vaja, es dona d'història.

-Uf! crec que ha corregut la Seca i la Meca.

-Què em diu! I això que té un posat tot senyoret i un parlar
tan...

-Sí, ella és tota nyeu-nyeu; pero si la sentia a casa... Com
del nostre rebost se sent tot el que s'enraona a l'altre pis,
l'altre dia vaig sentir que baladrejava i la veritat, vaig
pensar, veiam de què se les heuen: em vaig posar a escoltar, i
¡Reina del cel, quina boca! Què es pensa! el mateix que un
carreter fins _alls i froscas!_

-Jesús, Maria, Josep! ¿I que era amb ell la palestra?

-Sí, senyora. Hi va haver un desori... va durar fins a les deu.

-I ell sembla un bon subjecte.

-Sí, bé ho sembla. ¡Però es veuen uns desenganys en aquest món!
Ell sap tots els seus enredos.

-Ara vegi!

-¿No veu que li fa mal l'os i vol viure amb l'esquena dreta?...
¡Ja les hi va cantar ben clares ella, ja! No n'hi va quedar ni
una al pap.

-De vegades les pobres dones es perden si tenen la desgràcia
d'anar a raure amb un gandulot. Veu? Potser aquesta dona no
hauria donat res què dir, i per mor d'ell... qui sap?

-No, aquesta ja ve de mala nissaga. Sa mare era una
camalluenta que va venir a servir a Barcelona en temps de la
facció, al principi. Va entrar a casa d'un minyó jove, al cap
d'un quant temps s'hi va casar... i no es pensi, la feia anar,
que quan anaven els diumenges per la Rambla tothom es girava a
mirar-la. Ella era guapassa; ordinariota, però ben plantada, i
¡un ull... que li parlava! tenia tres o quatre de servei: ¡vegi
quan s'hi havia vist! palco al teatre, que llavors no era com
ara que qualsevol n'hi té... en fi, li dic que feia rotllo.
Doncs amb tot i això, el va matar a disgustos. N'hi va fer a
l'alçada d'un campanar. Primer ell va haver de despatxar al
majordom, perquè es va aixecar un bum-bum... que no hi havia
gat ni gos que no hi digués la seva; després, un estiu van anar
al mas, i van tornar de repente, perquè també no sé què s'hi va
haver amb un capità de Miquelets.

-Vaja, doncs, la noia ja té a qui semblar. Jo l'altre dia vaig
sentir dir alguna cosa, no m'hi vaig enfondar gaire i el que és
mal pensar! se'm va figurar que parlaven de la de dalt.

-Ui! quin altre!

-La senyora Paula?

-Ja li asseguro jo que és ben bé ella mateixa!

-Ave Maria Puríssima! No me'n puc avenir! Ja li dic jo que no
hi ha de qui fiar.

-Ai, filla! No hi ha un pam de net! -Ah! dissimuli; me'n vaig a
dins, perquè ve un amic del meu senyor, que li tinc de donar un
recado.

-Vagi en nom de Déu. Vaja, que diguin el que vulguin; antes hi
havia més vergonya.

_(Surt una veïna a un altre balcó)_

-Que pren la fresca, senyora Tecla?

-Ai! Déu me la guard, senyora Ignasieta. He tret el cap una
estona i l'hem feta petar un xiquet amb la senyora Marieta, que
estava sola.

-Ara no hi està de sola.

-Sí, ha vingut un senyor... Què se'n riu?

-Prou que ho sé: un senyor ros.

-No l'he vist...

-Oh! prou és ell! Ja és cosa vella. No sé com el seu marit es
tan taujà. Per mor d'aquest senyor ros, tan amic del seu marit,
ja s'han separat dues vegades. Què no ho sabia?

-Ai, filla! La primera notícia.

-Sí que és estrany!

-Tan cert com m'estic aquí!...

-No, ja ho crec, ja; però li dic que... No se n'amaga pas ella;
es coneix que és de les de poc se m'endona! ¡Ai, pobra de mi,
que se'm deu agafar el platillo! Ja torno!

_(Surt la senyora Paula a una finestra)_

-¿Senyora Tecla que no sent quina olor d'agafat?

-Sí, ara se n'ha anat corrents la senyora Menciona cap a la
cuina...

-Ah! Jo em pensava que era a casa de vostè, i he pensat:
deixa-me-la avisar.

-Tantes gràcies.

-Si hagués sapigut que era cosa d'ella, no m'hauria bellugat;
perquè no hi vull tractes. Ara afiguri's vostè que l'altre dia
era dissabte, i era festa, i ella pensant-se que l'endemà em
tocava a mi la llàntia, em ve tota certa i mal mandada, amb
uns grans escrafalls, dient que si això, que si allò, tota
enverinada! Vegi a mi que se m'endona, al contrari, i després,
que li tocava a ella; que jo prou cuidado en tinc quan em toca;
que no sóc com ella; i de mi, gràcies a Déu, ningú n'ha tingut
mai res que dir. Vegi l'escala fosca! ¡Ai, Senyor, que estem
ben posats! Per això des d'aquell dia vaig dir sí? no tingas
por que jo et torni a badar boca: no m'agrada semblant gent.
¿No vaig fer bé?

_(Surt la senyora Menciona)_

-Filla, tot cremat. Havia fet un platillo amb escalunyes que a
ell li agrada molt, i pensava ho deixaràs que es vagi bevent el
suc i hi aniràs afegint aigua: m'he distret una mica parlant
amb vostè i res: en un credo... ¡tot cremat, que no es pot
aprofitar! Ho donaré a un pobre.

-Ai, ara m'hi fa pensar, que tinc de posar cigrons en remull i
no se em fes tard: deixim anar a dintre.

-Vagi, vagi.

-Senyora Menciona, i que n'és de feinera la senyora Tecla!

-Sí que n'és, senyora Ignasieta. Bona dona sinó que sempre està
averiguant el que fan l'un i l'altre.

-Això sí que és mal fet. No hi ha res que em faci més fàstic.

X. _(Robert Robert)_



AI, QUE HAN MORT UN NOI!

Reina Santíssima!... Afigurin-se quan jo em sento: «-Han mort
un noi! han mort un noi!»

Totes les pobres mares ja poden pensar: «-¡Ai, si serà el meu
que se l'han endut a tal banda i encara no ha tornat!» Altres:
«-¡Ai pobre de mí, què ja fa dues hores que és fora de casa!...
Potser és el meu!»

Comença una veu a preguntar:

-Quants anys tenia?

I responen:

-Cinc anys.

I aquí uns xisclets i uns alarits que trencaven el cor, perquè
totes les mares dels nois de cinc anys es miraven el mort com a
propi, encara que tinguessín el seu allí mateix bo i sa.

_Amigo_ de Déu! Comença un burgit, uns crits i un soroll... No
hi ha res més natural.

Un àngel de Déu de cinc anys, que sens coneixe'l l'estava
veient, blanc com un glop de llet, ros com un fil d'or, amb
unes galtetes... ¡Ai pobret!... ¡Donen tant de gust quan un
se'ls veu amb aquells ullets tan eixerits, i grassonets que
amb una gota d'oli se'ls pot resseguir de cap a peus... i amb
aquell parlar mig palpissot que els escau tant!

-I bé, com ha estat? com ha sigut la mala ànima?...

-Res- diu. -Hi ha hagut raons amb els guardes del vi, que ni
mai que els haguéssem conegut; l'una paraula ha portat l'altra;
els homes, que ja estan prou cremats perque no hi ha feina, se
les han tingudes tiesses. Que si faràs, que si no faràs; que
toca'm si goses; en fi: que ells els hi han tirat pedres, i el
dimoni dels guardes s'hi han fet a tiros; i veu's aquí que
aquell pobre noi...

-Ai! No parli més. Ai, fill del meu cor! Ai, murris!... Miri
que això clama al cel. Això no ha d'acabar així. Anem, anem:
correm-hi tots...

I en vol, de gent, cap a ca la ciutat?

Pel carrer la gent: -A on aneu? Què hi ha?

-A ca la ciutat... Han mort un noi de cinc anys, filla; guapo,
ros... Aquests brètols del vi... Aquests del portal! Mala fi
facen!

-Un noi, han mort?

-Sí, de cinc anys. Àngel de Déu!

-Malvinatge! Jo també vinc.

-Jo també.

-Un noi de cinc anys? Anem.

-Una pobra criatura? Anem-hi tots.

Allò era un contínuo pel camí.

Arriba la gent a ca la ciutat, tota esparverada, tota plorosa,
tota irritada, tota baladrejant.

Pregunta pel noi, i els diuen que no n'han vist cap. Pregunten
pel burot, i responen que no en saben res.

-Com, no en saben res? El Diari ho porta.

-Ah! No ho saben? Tracten de tapar-ho.

-Diu que no han vist cap noi? Anem a l'Hospital.

-Té raó, aquesta bona dona. Cap a l'Hospital... a l'Hospital, a
l'Hospital.

-Diu que avui han tancat el corralet.

-L'han tancat? L'han tancat? ¿L'han tancat?

I tothom:

-Han tancat el corralet. ¡Allí el tenen, anem-lo a veure!

Pel camí:

-La pobra de sa mare! ¡Si molt convé no en tenia d'altre! Ja la
planyo.

-Ai! jo també; consideri, vostè, quin tip de plorar s'està fent
en aquesta hora.

-Plora? Ja ho crec; si és impossible que tingui consol.

-No té consol? Ja me'n faig càrrec. Ai! Després la vull anar a
veure.

-Aquí diu una que la vol anar a veure: senyal que la deu
conèixer.

-Aquí hi ha una dona que coneix a la pobra mare de la criatura.
Pillos! Ah, si jo manés! havia de fer un escarment que ja li
asseguro que se'n parlaria... Però no tingui por; el deixaran
fugir i no li faran res.

-Miri si se sap tot! Ara diu una que al guarda que l'ha mort no
li faran res i el deixaran fugir...

Així, ignocent i espontàneament, se va escrivint la història
del noi mort, se li crea una mare i se deslliura a l'assessino,
i, tot component de bona fe aquesta crònica, s'arriba a
l'Hospital.

-El volem veure! Que ens ensenyin el noi! Que diguin a on el
tenen!

-Quin noi?

-El que el burot ha matat. -Al que li han tirat tiros. -Al que
han matat els del portal.

-Un noi ros! Un noi de cinc anys! ¡Àngel de Déu! -Aquí hi ha
una amiga de la seva mare que el vol veure. Volem el noi! El
noi!! ¡¡¡El noi!!!

-Callin!!! Aquí no hi ha cap noi mort.

-Ai quina picardia! Ara ens el fan fonedís! Doncs que obrin el
corralet!

-Si sempre ha estat obert! Entreu-hi!

-A bona hora! L'han dut a una altra banda! Qui sap a on
l'hauran enterrat! Ai, si jo fos home! Ja s'acabarien aquests
cofis i mofis!...

-Si hi hagués una dotzena de mares com jo...

-Anem-se'n, tornem a ca la ciutat.

La gran munió de gent entrava cridant i gemegant: -Pobres
mares! Pobres fills!...

Ará bé: Barcelona ha donat un gran exemple de bons sentiments
interessant-se cordialment per la desastrosa mort d'un noi de
cinc anys, que no ha nascut, i per la seva pobra mare, que per
no separar-se del seu fill encara no existeix.

Lo més trist és que, essent tan verdader el sentiment públic,
no tingui raó de ser per una futesa: per no haver-hi un fet
real en què fundar-lo.

Mes l'autoritat podria conciliar-ho tot, i perquè mai se pogués
dir que havien estat en va els arranques d'entusiasme
humanitari de què hem sigut testimonis, el governador o el
general deurien agafar un noi, encara que fos venturer, i
fer-lo fusellar per un guarda en justa compensació als esforços
fets anticipadament per venjar-lo, consolar a la presunta mare
i castigar al criminal. Que així diuen que han d'acabar totes
les comèdies morals, i la comèdia del noi mort no deuria ser
menos que les altres.

X. _(Robert Robert)_



EN UN CELOBERT

-Mariagneta! Mariagneta!! Mariagneta!!!

-Qui em crida?

-Jo, la crido! Ja fa mitja hora que m'estic
esgargamellant.

-Doncs fins ara no l'he sentida. Estava a la part de darrera
fent els llits.

-Anava a bombar; però la senyora _(en to de burla)_ s'ha deixat
l'aixeta oberta.

-Filla meva, no sé què dir-li; una no pot pas ser per tot.

-És que l'altre dia ja va passar lo mateix. Si vostè no fos tan
descuidada...

-Ai, ai! On va, això? Encara em renyarà.

-Si no li agrada, deixi-ho.

-No ho vui deixar; no em dóna la gana.

-Si és dona de gana ja sap on ha d'anar.

-Miri! ¡Quines indecències de dir, la gran bruta!

-Qui! ¡Jo bruta! Ves qui em diu bruta! Vostè ho és! L'altre dia
portava una llàntia a les faldilles que s'hi podia sucar pa.

-Ai la gran trapacera!

-Que ho digui la minyona del tercer pis, que me'n va fer
adonar.

-Uix! Ves qui es fica amb mi! Valdria més que no tirés tantes
porqueries al pou.

_La del tercer pis_ -¿Qui és que tira porqueries al pou? Ja deu
haver xerricat una mica massa.

-A poc a poc amb el parlar; si pujo aquí dalt li clavo un fart
de bufetades.

-Ara mateix n'han passat una pila que anaven a bufetades.
Encara ningú me l'hi ha posat, la mà a la cara. Ni el meu pare!
¿Que es pensa que sóc la Rita?

_La Rita_. -Què vol dir amb això?

-Jo... res; però la del primer pis va dir que li havia dat una
bufetada i que vostè ni menos s'hi havia tornat, i com que jo
vaig sentir el xec...

-Embustera, més que embustera!

-Si vaig ser jo qui l'hi vaig dar an ella.

-Figuri's que va dir a la senyora que llavors del robo de can
Sunyol m'havien ficat a la galera, perquè hi va haver qui em va
veure a la cantonada del carrer de Fernando mentres feien el
robo; però la senyora no en va fer cas, perquè ja sap que el vi
li agrada una mica massa.

_La del primer pis_. -Ai, putinera! Vostè sí que ho és, de
borratxa i trapacera i bruta, i que més valdria que callés.

-Festeja més que cap gos: tothom la segueix.

-Senyal que els agrado. No tingui por que la segueixin a vostè
amb aquest nas d'apagar llums; hi ha més gènero que a l'Aduana.

_La de l'entresol_. -Vaja, vaja! Callin, que ja fan maldecap.

-Ella ha començat; no li deia pas res, jo.

-No vui callar: si no ens vol sentir, tapi's les orelles.

-Doncs no calli. Ja la coneix tothom per escandalosa.

-I a vostè per trapacera.

-Porca!

-Indecenta!!

-Mala dona!!!

-Lladre!!!!

-Tu ho ets!

-Per què m'ha de trencar el respecte? _Per què m'ha de dir TU?_

ROBERT SANALL _(Albert Llanas)_



DUES CRIADES

-Pst! Mariagneta! A on vas tan cremada?

-Ai! No t'havia conegut. No en facis cas, que avui estic tan
_atolondrada_ que ni menos sé el que em faig. És el Sant de la
mestressa i, com tenim convidats, tinc molta feina; amb això,
_adiós!_

(Són les vuit.)

-Que encara estàs allí mateix?

-Ca! Ja he estat en tres cases més. Ara serveixo a un
desempleiat de l'Aduana, que no sé si és escrivent; vaja, és un
dels principals. Al menos gasten molt. Són marit i muller sense
família, però es tenen dos nebots afillats; dues criatures que
semblen dos dimonis; tot el dia m'estan aturmentant, i això sí,
no els digueu res, perquè, la senyora, sobretot els nebots. Per
ells me'n vaig d'aquesta casa: com que ara acabo d'avisar al
que li prenc la carn que si em sap alguna casa que m'ho digui.
Ja podia anar a casa d'uns _malitars_, però filla, si vols que
et digui la veritat, no m'agraden militarots; avui són aquí,
demà se n'han d'anar, i això d'haver de conèixer sempre cares
noves no fa per mi, perquè _vamos_, una... m'entens... i
després, mai fa favor, perquè si tu vols...

Ai, pobra de mi! Les nou! _Adiós! Adiós!_

-Si vols que digui alguna cosa a una mare i filla que viuen al
quart pis de casa; fa tres dies que no tenen minyona i...

-Ca! ca! No vull anar a cap quart pis, filla: no vui
rebentar-me anant i venint de la font.

-Bé; si per cas ja et diré alguna cosa. Deixame'n anar, perquè,
filla, és una casa que tot ho tinc de fer jo; la senyora no és
bona per res, mai entra a la cuina. Això, si tu vols, encara és
millor, m'entens?; però en dies com avui... Oh! i que no més hi
ha tres fogons i una cuina com un cop de puny. I tú? ¿Que
encara estàs amb aquell capellà?

-Me'n vaig anar per mor de sa germana; per ell sí que hi
haguera fet anys, jo, en aquella casa; era un bon subjecte, mai
em deia res. Només el veia a les hores de menjar; això sí, li
agradaven els bons talls. Mai eren més de dos i em daven tres
duros per anar a la plaça.

-Vaja! _adiós_, que tinc molt tard.

-_Adiós._

-Ah! escolta! ¿com és que no vas anar a ca'n Gibert, diumenge?

-Ai! tens raó que no havia pensat a dir-t'ho. Saps qui és aquí?
La Paula.

-Quina Paula? Aquella de Puigcerdà?

-I doncs? ¿que no s'ha casat amb aquell carrabiner? Sempre m'ho
vaig pensar.

-Ella diu que l'ha deixat an ell, però...

-Macatxo! ¡Tant que la senyora m'ha encarregat que portés lluç!
Deixa'm arribar a la pescateria.

-_Adiós!_

-Vina'm a buscar diumenge!

-_Bueno!_

(Són les deu.)

ROBERT SANALL _(Albert Llanas)_



UNS HOMENS DE BÉ

Entre les coses que em fan fàstic hi enclouesc certs hòmens de
bé.

Va de veres.

Són hòmens, aquells, que ningú en té res que dir: estalviadors,
casolans, de costums ordenades, religiosos, tot lo que vulgau;
mes són canalla de cap a peus, i l'ànima els pudiria si les
qualitats de l'ànima fossin perceptibles a l'olfato, o si eixos
hòmens tinguessin qualsevol d'aquelles coses que des de temps
immemorial se n'ha vingut dient ànima.

Sé de cert que vostès ne coneixen molts d'aquests hòmens:
abunden en el món com totes les malalties, i en sa major part,
no sols gosen d'una reputació envejable, sinó que són
presentats com modelos d'honradès i enteniment, i moltes
vegades ells són els que dirigeixen als demés, desde puestos
molt eminents.

Aquests hòmens de bé són, molts, de baixa extracció. Tal volta
son pare fou un jornaler que no sabia llegir ni escriure; tal
volta era un botigueret sempre atrassat; potser sa mare va ser
una apenada bugadera, hostalera o criada de servei; i si aquest
home de bé el sentissen parlar del poble baix, per lo molt que
el desprecia (cometent així la infàmia de despreciar sa pròpia
sang), se figurarien que és fill d'algun d'aquests innumerables
prínceps que amb el trono al coll, van pel món oferint
constitucions lliberals a tots els ximples de l'Univers.

Però aquest mateix home recomana molt a sos fills el respecte a
la família, i s'escandalitza de veure molts pares que no saben
criar-los.

Converteix, aquest home de bé, l'egoisme en una estimable
virtut; perquè sempre està dient que no es fica amb res, i és,
en efecte, no perquè respecti els interessos dels altres, sinó
perquè no vol que ningú l'amoïni.

El dia que el govern li augmenta la contribució, és cosa de
sentir-li maleir els farsants de Madrid, els que ha estat
venerant fins llavors; diu mal dels diputats que ell mateix ha
elegit per congraciar-se amb el governador; trona contra el
sistema constitucional que l'ha tret de l'estat miserable e
indigne en què visqueren sos pares; i, després de xerrar una
hora sobre totes les coses que es refereixen a la governació de
l'Estat, se desfoga amb verinosa vehemència contra els que
s'ocupen de coses públiques.

És veritat que ell, de política, sols ne parla quan li toquen
la butxaca, i, si bé sempre predica l'orde i l'obediència al
govern, cada vegada que el govern que ell ha volgut el
mortifica, creu que és menester que s'acabin aqueixes farses i
que el poble en faci una de grossa.

És aficionat a parlar mal dels usurers; però, quan averigua que
el gènero que ell ven escasseja en la plaça, l'augmenta de
preu, i es frega les mans amb molta sal i garbo, dient:

-Ara, qui en vulgui, se farà repicar i tindrà de pagar-ho al
preu que jo digui.

Enyora el temps dels frares!...

Tota aqueixa canalla de què parlo, s'afigura que, si hi tornava
a haver els frares, amb les mateixes condicions que abans, els
jornalers treballarien més barato, ells seguirien respectats
dels frares i tot, se'ls diria don _fulano_, l'aristocràcia
no els tractaria a puntades de peu com abans...

Jo, per tots aquests polls reviscolats, m'alegraria de que
tornessen les antigues formes de govern amb totes aquelles
coses algun temps venerades, i avui dia rebutjos de sostre
mort.

Tota aquesta gent, que no sap més que son ofici, li dirà a
vostè, amb molta formalitat, que la religió és indispensable
per contenir als ignorants; i quan parlen d'ignorants se pensen
que parlen d'altres i no d'ells.

Aquests hòmens de bé parlen del poble com si ells n'estessin a
cent llegües.

Si venen vi, hi tiren aigua; si acanen tela, l'estiren tant com
poden; si venen carbó, hi barregen pedres; si pesen, ho fan amb
balances desiguals; mes no tinguin por que deixin de queixar-se
mai de la immoralitat i de la mala fe del temps present.

En mig de grans trastorns públics, disfressen son egoisme dient
que ells sols se cuiden de casa seva i que lo mateix hauria de
fer tothom. M'agradaria veure un home d'aquests quan se li
estés cremant la casa, per creuar-me de braços davant d'ell i
dir-li amb molta calma:

-Veig que les seves màximes són molt bones, i no em cuido més
que de casa meva.

Com són gent que mai s'han cuidat més que de lo que a ells
exclusivament els interessa, no han tingut certes passions
incompatibles amb els caràcters fredament calculadors, i no
creuen en cap gènero de virtut. La seva desmoralització
passa a sos fills, davant dels quals no reparen en fer burla de
tot acte extraordinari d'abnegació, de patriotisme,
d'independència, i els acostumen a interpretar-ho tot del modo
menos favorable a la humanitat.

Se queixen amargament dels perjudicis del progrés material;
però tots viatgen en vapor, gasten gas, tenen accions de
ferrocarrils, i, per mica que puguin, funden una societat de
crèdit o de segurs, a menos que s'hagin d'acontentar amb fer-se
assegurar la casa, la collita i el bestiar.

Se lamenten de la corrupció de les grans ciutats; però no
tingueu por que se'n vagin a viure a fora, si no és per escapar
d'una bullanga o del còlera, i mai veuen arribada l'hora de
tornar-se'n.

Se queixa de que el govern permeti la publicació d'escrits
indecents e immorals, mes per això permet que sa filla llegeixi
els anuncis del diari, i els parrafets en què es dòna compte de
tot allò que pot despertar idea del vici o del crim, i mai s'ha
pres la molèstia d'averiguar si la funció que fan al teatre és
o no perillosa per sa filla.

I aquest home, aquests hòmens, passen per molt honrats, per
molt racionals.

Tot lo d'aquell temps diu que era molt bo, i en aquell temps
sos avis anaven a menjar la sopa d'aquells frares que ells
n'han comprat els béns.

Aquests són els que avui gemeguen al parlar del Papa, i els que
en 1848 el posaven com un drap tort, i li deien miquelet i
carbonari. Ara es lamenten del poc respecte amb què el tracten
«quatre gats».

Aquests hòmens de bé són els que es desfan en improperis contra
els que desitjaríem veure abolida la pena de mort, sense saber
que, si aqueixa pena fos justa, ningú la mereixeria més que
ells, que s'avergonyeixen de la mare que els va parir, del pare
que els va engendrar, que infamen als pobres, que fan el mateix
que sos pares: que maleeixen un règim polític que els ha fet
persones, i que tenen depravat l'escrapuló de cor, que,
¡malaguanyat!, els posaren sense merèixer-lo ni necessitar-lo.

Parleu-los d'un que ha mort, i mentres os estareu desfent
pintant-los lo que va patir en una llarga agonia, ells estaran
pensant en la ganga de l'hereu.

No tingueu por que may planyin a la noia inocent enganyada, al
que per la seva bondat ha sigut víctima d'una estafa, al pobre
carregat de criatures... No. L'home de bé os contesta:

-Perquè era tonta.

-Perquè se'n fiava.

-Qui el feia casar?...

Confesso la veritat. Planyo a tots els hòmens, per dolents que
els hagi fet l'educació i la naturalesa; però, entre els hòmens
dolents, els primers són certs hòmens de bé, i els que jo
planyo menos, perquè són els que menos perill corren de ser
castigats per les lleis escrites ni les socials.

Jo estic segur de que en concepte d'alguns d'ells dec pasar per
un mònstruo, i aquesta és una de les poques alegries meves. Me
sabria greu ser simpàtic a un d'aquests hòmens que no estimen
ni creuen res de bo.

N'hi ha molts, d'aquests, que mantenen un parent pobre, cosa
que ningú ignora quan succeeix; perquè, com sols ho fan perquè
la gent ho sàpiga, i el saber-ho la gent no els consola prou
del sacrifici que fan, el pobre parent ho paga amb mil
amargures.

Aquests certs hòmens de bé de qui parlo, són per tot lo mateix,
així en la nostra terra com en les altres, i es raça que
durarà; perquè és d'ingrats i egoistes, que, com és sabut, fou
lo primer que hi hagué en el món. Ells són una prova de què el
desarrollo moral de la humanitat se troba encara en gran atràs,
i tal volta per això els repugna instintivament la paraula
progrés.

No dubto jo que, molts que em llegeixen, coneixeran més d'un
exemplar de l'espècie, així com crec també que pocs d'aqueixos
hòmens me llegiran; perquè molts d'ells ni saben llegir català,
ni els agrada llegir res més que les cartes de negocis i les
notícies de preus corrents.

Jo sé que podria continuar parlant-ne, d'aquesta mala
nissaga... mes és de si asquerosa i estic desitjant treure-me'l
d'entremans.

Acabem, i ¡mal viatge facin certs hòmens de bé!

X. _(Robert Robert)_



POBRE LLATZER!

Curt de vista, sense ulleres
i arrupit al vetllador,
treu la llengua i clava tatxes
un sabater mort de son.
Nostramo fa mala cara,
i la bombeta pitjor.
És de nit, fa un fred que pela,
no passa una ànima i plou.
En un plat de cou-dinar
hi ha en remull un rosegó,
i entremig de les pastetes,
trist, magre, eixalat i coix,
un pardal novell pidola
en contínuo tremolor.
Ja deixa l'home el martell,
ja fa grunyir lo nyinyol,
ja estiraganya lo cuiro,
ja agafa lo brunyidor,
atacona que atacona
solemnement silenciós.
A los peus hi té un gibrell
ple de cendra i sense foc.
Entra el fred per les escletxes
i amb lo fred va lo terror
de vent, xàfec i llampecs
i terratrèmol de trons.
Nostramo se tira enrera,
baixa el cap i torç lo coll,
i deixa caure los braços
que està que no pot fer l'ou.
Gira els ulls a la porrona
esperant-ne algun consol;
la porrona tota eixuta,
li signa el cel amb lo broc,
mira en l'aire i veu goteres,
i s'aixeca fent un bot.
-Xeixanta anys de pega!- exclama.
-Xeixanta anys!- I amb lo puny clos
se venta tres cops al nas
no podent trobar-se el front.
-Pega fou abans del part!
-murmura: -per'xò só bord;
i pega després del part
lo anar sempre a tomballons,
i no sent fill de ningú
ser lo criat de tothom!
Vint anys de fusell i ranxo
en temps de _Napulaon,_
deu anys de fam i fusell
mentres va haver-hi facció;
ara sies miliciano,
ara ja ho has sigut prou,
aqui caic, aquí m'aixeco,
patint fred, patint calor:
mai he passat de posar
mitges soles i talons!
I un gos pater que recullo
(ai fidelitat de gos!)
que se'm menja la carn d'olla
l'endemà i em deixa sol!
Si això no és pega, ni mai!
No tinc foc, no tinc claror,
no tinc vi, ni fills ni pares...
Vinga la corda del pou!-
I tal dit, tal fet: l'agafa,
hi fa un llaç escorredor,
la penja en un clau del sostre,
s'enfila en dos esglaons,
fica lo cap a la baga,
i repenjant-s'hi de cop...
se trenca el clau, ell ve a terra
i es fa un xiribec tan gros,
que deixant-lo estaburnit
ne raja la sang a doll.
Piula el pardal famolenc
i s'apaga el llum del tot,
cobrint de piadoses sombres
les míseres afliccions
d'aquell sabater de pega...
imatge del Criador!

X. _(Robert Robert)_



EL BALL D'EN SERRALLONGA

I

Era un diumenge.

Tots semblàvem músics; no se sentia dir més que: «fa sol»-«re
sol»-«si, sol fa.» I, en efecte, feia el sol més descarat que
pugueu figurar-vos; anava net, _senza nube, e senza vel,_
colrant les cares honrades i embutllofant el clatell de tot
bitxo vivent. Fins els hòmens savis deien allò de: «¡quina
calor!», i el vulgo repetia amb son infatigable instint: «-Demà
la llista de calabres serà llarga.»

L'ocupació universal consistia en suar; les converses, ferides
de xafagor, eren flonges i insulses; les paraules sortien de la
boca a rossegons, com convalescents amb crosses. Tothom feia
més badalls que preguntes. En un rotllo se passava mitja hora
sense dir res. De lluny en lluny un dels presents, com si
sortís de reflexions profundes, s'arriscava a dir:

-Potser si plovia...

-Qui sap, si el temps refrescava...

-_Pudé_ si parés aquest vent...

-Tal vegada al girar la lluna...

En els cafès era un poc més variat el diàleg. Per exemple:

-Ni en el fort de l'agost havíem tingut un dia tan calorós.
Aaaah! _(Badall.)_ Va llarga. Noi! Una copeta de conyac.

-Aaaah! _(Badall.)_ A mi també!

-Jo no sé què. _(Badall.)_ No sé què pendre.

Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com
qui les llença, els braços pengim penjam...

Tot de cop, xinc-xinc! reteplen! Pim-pam! Cataplum!

És dir: trompetes, timbals, corredisses, bombo i escopetades, i
entremig, crits de: -¡Ai, Déu meu! -No alarmar-se! -Reina
santíssima! ¡Deu ser el cop!

Jo que sento dir «el cop», me poso a córrer cap al bulto tot
content, pensant: «Ajà! Ja hi som!...» I ca!

II

Era el _ball d'En Serrallonga!_

Tots som uns!

De prompte vaig quedar com si m'haguessen exhonerat dels
vint-i-sis graus (de calor) que duia a sobre.

Ara que ja ha passat... els dic que el _ball d'En Serrallonga _
és cosa tan de gust que, sols de pensar-hi, encara m'envio
l'escupina.

No han vist mai un artifici més ignocent, una composició més
senzilla, un candor més inefable; i, amb tot això, tan honest
que les monges poden veure'l sense escrúpol.

¡Quina diferència entre el refinament artístic dels grans
teatres i el deixo patriarcal d'aquella comparsa!

Res d'actituds provocatives, res de glasses transparents i
cames en l'aire, res d'abraçades i tòrcer el cos...

I això que hi surt _dona Cuana Torrellas._ Vaya!

Dona _Cuana!_

¿Que es pensen que era alguna d'aquestes marcolfes totes plenes
de blanquet i carmí que van pel món sense pare ni mare, fent
més mal que la pedra?

No. Era un gambirot de disset anys, amb cada mà que en feia
dues, ple d'enfarfecs postissos davant i darrera, vestint amb
faldilles i gipó, tirabuixons i barret amb plomes. I ¡bona cara
tenia el bordegàs, perquè el poguessen pendre per femella! com
hi ha món!... Vamos, els dic que ningú hi pendrà mal.

Portava el braços ben separats del cos, com tot mascle, i, al
fer la relació, els bellugava com hem fet tots quan dèiem
faules de cor.

En Serrallonga era un minyonàs espigat, ben segur el millor
mosso del seu poble; caminava amb garbo _xuteyant-s'hi_ a estil
de festa major, i feia planta de veres.

Entre els molts comparses hi havia cada guimbarro com un Sant
Pau. Tots portaven barba llarga, qui natural, qui postissa. Els
que la duien afegida, no se la tocaven mai, donant prova de
prudència; els que la tenien pròpia, se la refilaven de tant en
tant, fent-ne gala bissarrament.

Uns quants d'ells feien de Mosso de l'Esquadra, amb barrets de
gresol ribetejat de galó vermell.

Els altres anaven de bandolers, amb unes cares molt pròpies i
escopetes i trabucs. En sa companyia duien un estudiant
encongit i greixós, embolicat amb un manteu ple de taques de
tots colors i substàncies; i, per fi, el qui feia la capta
anava vestit de dimoni inofensiu: cua llarga i banyes forrades
d'estopa. Era un dimoni que semblava avergonyit o melancòlic.
Tractava de vostè a la gent, i no va fer cap més endemoniadura
que demanar diners; que en aquest temps sols al dimoni li pot
acudir semblant cosa.

El ball... Oh, el ball!...

Se formen tots en dues files: En Serrallonga i ella, al mig.

-_Serrallonga, Déu vos guard.
-Qui sou vós, que no us conec?_

Música i tiros.

Els que estaven a la dreta passen a l'esquerra, els de
l'esquerra a la dreta.

En Serrallonga i ella se'n van del capdamunt de la fila al
capdavall.

Diu ella:

-_Jo, encara que sia dona,
hi pendré la meva part_.

Tiros i música.

Els de l'esquerra van a la dreta: els de la dreta a l'esquerra;
i els dos protagonistes passen del capdavall al capdamunt.

Més parells de versos, més escopetades, més cops de bombo, més
anar i venir.

I, entretant, el dimoni aixeca el cap als balcons, procurant
que els forats de la careta li vinguin dret als ulls, alça la
bacina i, com un mortal pobre, pregunta: «-¿Que no tenen
voluntat?»

III

La premsa de Barcelona ha donat a entendre que no s'havia
commogut d'entusiasme amb el _ball d'En Serrallonga_.

Cada u pot dir lo que li sembli de les coses; mes ¿és possible
que una diversió tan antiga, tan local, tan barata i tan
senzilla, no hagi sigut de l'agrado d'aquelles persones que
sempre estan lamentant-se de que es van perdent la senzillesa
antigua, les tradicions locals, les festes que costaven pocs
diners?

Jo em represento el goig que els nostres antepassats haurien de
trobar per força en aqueix manso espectacle en aquell temps
ditxós del culot i la calça curta; quan el nois duien sivelles
al barret i els homes a les sabates, i es viatjava en galera,
lo qual tenia l'aventatge de donar lloc a què un, tant si volia
com si no, s'hagués de enterar de tots els barrancs i fangueres
i camps i vinyes d'altre que pel camí es trobaven. De vegades,
fins feien el viatge sens ser robats, circumstància que per sa
estranyesa era objecte de mil variades conversacions, i a
l'arribar a un poble de festa major, ¿qui no es dalia per veure
el _ball d'En Serrallonga?_ ¿Qui no el trobava bo, divertit,
xocant i quasi quasi patriòtic, en el sentit més auster
d'aquesta paraula?

I ara no agrada!

El _ball d'En Serrallonga_ me transporta a aquells temps
ditxosos en què eren vassalls penjables i tallables els que
avui venen vinagre amb un _don_ com un temple, i
s'esgargamellen per fer-nos creure que tot lo nou és dolent. El
_ball d'En Serrallonga_ vol dir que, aquells temps lamentats,
la gent trobava gust en lo que avui fa asco. Vol dir convents i
demés, mals usatges, carrers sense llums, províncies sense
camins ni correus, i llumeneres de quatre brocs; vol dir que
l'ociós era persona i el laboriós canalla, davant la llei. Vol
dir penjats i degollats, esquarterats, llengües traspassades;
vol dir mona i serp i gat, dins de la bota criminal...¿I voleu
que no m'alegri de veure'l?

Bah! A mi m'agrada veure lluquets i esca, cogulles, tartranes,
rems, ciutadeles i _balls d'En Serrallonga_ per poder dir amb
gust: -No n'hem de fer res, de tot això.

X. _(Robert Robert)_



ELS MANAMENTS DE LA LLEI DEL POBLE SÓN DEU

El primer, estimaràs el diner més que totes les coses.

El segon, demanaràs un bon govern en va.

El tercer, pagaràs tu els gastos de totes les festes.

El quart, tindràs misèria i disgustos que n'hi haurà pel pare i
per la mare.

El quint, et quintaran.

El sisè, no votaràs.

El setè, t'embarcaran.

El vuitè, no et llevaràs mai tard perquè hauràs d'anar a
treballar a les cinc.

El novè, no desitjaràs la muller de ton pròxim, perquè pel
pobre no hi ha pròxim.

El desè, no desitjaràs els béns i els pollastres de ton pròxim:
menjaràs arengada i gràcies encara.

Aquests deu manaments s'enclouen en dos: desitjar totes les
coses i no ser amo ni de tu mateix.



FÓRMULES PER A TREURE A BALLAR LES NOIES EN ELS ENVELATS

-Què em farà el favor de ballar amb mi?

-Senyoreta, tinc l'honor de sol·licitar-li l'obsequi d'aquest
ball.

-Mestressa, que anem a fer tamborelles?

-Marieta... au!

-Què estàs compromesa?

-Alça, que ja toquen, Flàvia.

-Tu, apa!



COSES QUE ES DIUEN SEMPRE

Quin fred!

Quina xafogor!

Aquesta criatura és tan viva que no viurà.

El bacallà quan és bo, és millor que el peix.

-La seva noia és molt guapa!

-És dreta i igual, gràcies a Déu.



EL NAS

Han vist mai dos nassos iguals?

Oh, ca!

Ben mirat, l'aspecte general dels homes és monòtono, comparat
amb el miserable insecte, que és riquíssim, en punt a varietat
de forma; però també, ben mirat, totes les espècies anomenades
irracionals són pobríssimes en matèria de nas, comparades amb
l'home.

Sabeu dibuixar un nas de lleó? Doncs emproveu-lo a tots els
lleons i veureu que els escau bé i en tots semblarà que sigui
el que per força havien de tenir.

Haveu vist un nas de mico o de llebra? Doncs com si ja els
haguésseu vist tots.

¡Quina diferència entre això i el que succeeix amb el nas de
l'home!

Contempleu el Dante, imagineu-li un nas diferent, i ja podeu
triar; no serà possible trobar-n'hi un altre que li estigui bé.
Us resultarà una fisonomia incompleta, contradictòria,
inconvenient, falsa. Ja li podeu suposar el que més se sembli
al seu: mai en trobareu un que tingui les condicions de
identitat que podrien controvertir el meu principi.

Dat l'home és conegut son nas.

El nas és fatal: és el signe caraterístic de l'individuo, és la
rúbrica de son geni, temperament, intel·ligència i aptituts
especials.

¿Admeteu com verossímil un poeta melancòlic amb el nas
arremangat? De cap manera.

¿Creureu mai en el misticisme d'una dona des del moment en que
li haureu vist un nas recte, de llom arrodonit, forats
llargueruts, bellugadís i que no està enfonsat per la part de
l'arrel? Tampoc.

¿Serà possible que mengi poc la persona que tingui un nas prim,
algo corvo, de punta rodona, que s'enfila per munt al tocar el
llavi i mou els tendrums com si fossin ales, olorant per tot
sense adonar-se'n el mateix que el porta? És clar que no. ¿I no
serà naturalment burleta el que naix amb un nas que a l'arribar
a la meitat treu la punta del cap a fora, forma una espècie de
porra, i és tot esqueix per sota?

Ja veieu que el nas ningú se'l porta al seu gust; que la major
part dels homes el portem tota la vida amb la forma que tenia
quan vàrem nèixer: i per això dic que el nas és la fatalitat:
perquè si revela les qualitats que han de caracteritzar a la
criatura, senyal és que aquestes qualitats les portava ja en
llavor des del ventre de sa mare. No per això, amats oients,
nego la doctrina de la gràcia: ans bé, la reconec, sobre tot
quan veig persones de forma desagradable en conjunt i plenes de
gràcia en el nas.

Pinteu una cara, esborreu-li els ulls i després poseu-n'hi uns
altres, diferents, i aquella cara podrà existir realment en la
naturalesa. El mateix es pot fer respecte a la boca, el front,
les orelles... mes amb el nas no pot ser!

Cada ú té el nas que irremissiblement ha de tenir, i quasi
m'atreveixo a assegurar que la base i fonament de l'home és el
nas, i que tot el demés depèn del nas i s'adapta a la força de
la seva llei.

La blandura i afeminació de Ovídio i Petrarca, descollen en sos
nassos respectius, llargs, acavallats, blanquinosos, prims i
decaiguts.

L'energia i severitat de Sèneca estan patents en son nas rodó,
ample, curt i fet d'un cop.

El geni del primer Napoleon té manifestacions en tots i cada un
dels seus rasgos fisionòmics; mes encara que en la mirada i en
a forma i disposició dels ulls trobeu molt ben indicada sa
intel·ligència, vos semblaran poca cosa si us entreteniu una
estoneta a estudiar-li el nas, a on no solament s'hi coneix
percepció delicada i prompte, sinó resolució, envit, confiança
en si i desconfiança dels altres, sobrietat, activitat, i per
més prova compareu el nas de Napoleon en la glòria de l'imperi,
amb el nas de Napoleon en Santa Helena, i de segur us semblarà
comprovada ma teoria. El nas d'Austerlitz ha acompanyat sempre
a un home que anava pel mon batallant, vencent i ensumant per
tot glòries segures; el nas de Santa Helena és nas de vençut;
és nas a on s'hi veuen llargandeixades de llàgrimes; aquell
nas, a pesar seu i de la distància, flaira la restauració.
Talleu-lo, poseu-lo sol en un camí i el primer francès que hi
passi es llevarà el barret i cantarà alguna cosa de Beranger,
que li sembli trista. Mireu-se bé el nas de Carles V
d'Alemanya, I d'Espanya, i si sou entesos, hi podeu llegir tota
sa història; aquell nas comença enèrgic i amic de bronquina, és
desvergonyit e intolerant al mig i acaba amb la malignitat del
frare i la solemnitat del claustre.

És dir que si no fos el nas, foren molt fàcils els enganys
entre els homes, i costaria molt formar judici del present i
l'esdevenidor d'una persona.

Ara, no.

Tot home estafat dóna a compendre que no va mirar bé el nas del
burlador.

Tot marit enganyat, prova que es va casar sense fixar-se
detingudament en el nas de la cònyuga.

Tapin el retrat de Voltaire, deixin només que se li vegi el nas
i tothom dirà: aquí sota hi ha un geni i un incrèdul fosos en
un sol home.

Ara potser vostès preguntaran:

-I tot això, a què treu nas?

-Treu nas a nas. ¿Què es pensen que en UN TROS DE PAPER sols
hem de parlar de ximpleses?

Oh, ca!

X. _(Robert Robert)_



DE MATINET

Ara és el bon temps, ara!

La riallera aurora ens brinda amb mil delícies; cel serè,
ombretes fresques, aire suau...

¡Ai, que n'és de plànyer l'home insensible als exquisits
presents de la naturalesa!

El sol rogenc alça, pausat i magestuós, son disc per darrera
del mar, que li balla l'aigua davant dels ulls.

Les onades, encara joves i ajogassadetes s'entretenen en
fotografiar-lo.

Tot és gust i calma... ¿Què me'n diu d'assentar-se en el llit
amb rebolada i trobar-se ja al costat el xocolata i l'aigua
fresca, eh?

Tira peixet!

En mig de l'alegre silenci considera un home les meravelles de
l'univers, i sense adonar-se'n, arriba al fons de la xicra, i
si té criatures es complau de goig paternal en veure com
s'enginyen per a escurar-la.

Mentrestant, glop a glop s'acaba l'aigua, que regaladament li
va apagant la set, i si per sort sent piular a prop els
aucellets del cel, procura tornar-se a jaure sense fer remor,
per no esporuguir-los i no perdre'n una nota.

L'ocasió no pot ser més a propòsit per a rumiar sobre els
perfectes instints de què la Providència dotà a aquells fràgils
organismes. ¿Qui no fixa el pensament en els delicats colors i
en les valentes picades del lloro? ¿Qui no se sent inclinat a
penetrar el misteriós atractiu del pardal que, essent el
volàtil que més put és el que gosa de mes simpaties entre els
pàrvuls? I tot cavilant com diantre s'ho deuen manegar per fer
les coses que tan ens costen a nosaltres, entra sútil i de
puntetes una son tan dolça i carinyosa, que a mitges escuses
s'hi deixa caure tot home imparcial, que no tracti de fer-li
una oposició sistemàtica.

Encara és fresc l'aire; encara bellugadisses i entremaliades de
mena, revolotegen les papallones blanques i se sostenen en el
tènue borrissol de les fulles més tendres: la boira del riu tot
just comença a desvaneixe's; la rosada emperla el cim dels pins
i l'envellutada molsa de la vall més fonda; i com un a certa
edat ja sap que tot això succeeix cada dia del mateix modo,
ronca tranquil i sense recel de que pugui trastornar-se l'ordre
de la sàbia naturalesa.

Si l'home es desperta i encara és de jorn, hi fa un badall i
una estiradeta de braços, i pensa: Ara és quan un està millor;
de dia, la calor no em deixarà dormir; ja que hi som,
profitem-se'n, que la vida passa com un buf _(vita brevis)_. Fa
una giravolta i, com aquell que no vol la cosa, se'n va a
l'altre cantó del llit, que enamora de fresc.

Allí, rabejant-s'hi, ara arronça una cama, ara arronça l'altra,
reflexiona piadosament sobre el mal rato que a la tornada, quan
ja el sol pica, hauran de passar els que s'hagin llevat de matí
per a anar a Gràcia o a la mar vella, i si en aquell ratet
l'enfila per la compassió i té un bon cigarro, a cada xuclada
s'enterneix més i més, recordant els molts que caminen pels
rocs o trepitjant sorra, omplint-se de pols, espatllen roba i
exposant-se a una soleiada que els estabelli. ¡Sí, que se'n
moren pocs d'aquests cada any!

¡Quant més valdria que admiressin l'univers amb tota
tranquilitat, mirant per la salut i estalviant el que gasten
fora de casa!

¿Que es pensen que llevant-se de matí han de veure algun ase
volar? ¿Que es pensen que trobaran las muntanyes fora de lloc o
els peixos amb paraigua?

No es cansin que per de matí que es llevin no hi trobaran res
de nou en el món.

El gran aventatge està en despertar-se a l'auba, fent com jo;
no moure's del llit.

Què posem que jo no em cansaré i vostès sí?

X. _{Robert Robert}_



* * * (DE LA TRISTESA)

La tristesa penetra en el cor per vies desconegudes, i si
l'home en tingués la clau, en el més fondo de la mar la
llançaria.

Tal volta s'adormi alegre el qui es desperta desassossegat i
neguitós i veu el cel alegre i el sol esplendent i, sense saber
perquè, té fam de llàgrimes.

L'ànima no entén el llenguatge de la raó, ni la raó és senyora
dels moviments interiors que, sense causa explicable, fan
espurnar els ulls, inspirant enyorament de coses que mai han
sigut posseïdes, ni tampoc anomenades ni vistes.

Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so
d'instruments tristos i els hòmens d'aquells pobles, fora de sa
pàtria, s'emmalalteixen de mal d'ausència, i sols s'atura sa
pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l'esperit dels
altres que no les entenen.

En moltes desgràcies, ben sabut és, l'infeliç es complau
recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica
amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui
ocupar sa memòria i distreure'l de ses penes.

La posta de sol, que és un fet diari que no ens pronostica
desgràcies, que no ens amenaça, que sabem tots que és
indispensable en els armoniosos moviments de l'univers, amb més
gust la contemplem quant més melancòlica és la sensació que ens
produeix.

Per què?

Les grans catàstrofes, les penalitats que han amargat la vida
de l'home intel·ligent i perseverant, com per exemple en Colon
i en Cervantes, no ens alegren, però ens encisen fins al punt
de fer-nos oblidar que en el món hi hagi goig i frivolitats
falagueres, i quan més gran és el dol que ens fa la relació del
que aquells hòmens patiren, quanta més compassió ens inspiren,
i més ens esgarrifem de sos torments i misèries, més captiu es
fa el nostre cor i més es gosa en sentir poc o molt dolor del
que ells passaren.

De vegades la nostra imaginació ens enganya. Ens pensem que
l'espectacle de coses alegres ens alegraria, correm a buscar-lo
i el cor no'n vol.

De vegades pensem que donant la veu al vent esclafaríem en
cantars riallers, i el cor ens mostra engany, perquè només
exhalem tonades tristes que semblen queixes d'un ànima
apesarada.

És que el cor s'empapa de tot el que a la humanitat pertany i
en pren el sabor que la memòria no sap guardar, quasi sempre
plena de petiteses engrandides, aparentment per nostre egoisme.

No us facin mai por aquestes tristeses, perquè quan més
llunyana és la causa, més preciós i estimable és tot home que
les pateix.

Abans tinguem por de que siga incapaç de tenir-ne.

L'aucell que fins per a enamorar a sa femella treu cantars
plorosos, és manso i benigne.

L'home és feréstec fins que arriba a conèixer la tristesa.

I és que cada instant de la vida de l'home és assenyalat per la
mort i la desgràcia d'un altre, i qui no entra en torn per a
pagar el tribut exigit per la naturalesa a les humanes
amargures, contat deu ser entre els individus de nostra
espècie.

Visca com a fera qui no sàpiga compadèixer com a home; sia
mirat com pedra insensible qui siga tan dur d'entranyes que no
hagi sentit ressonar amb condol de morts els crits d'aflicció
de sos semblants.

Home de cor és aquell a qui se li encomanen les llàgrimes de
penes que no el fereixen de dret a dret, sinó que sols per la
força de la seva reflexió el toquen.

Home es pot dir qui sent el cor nafrat amb el sol imaginar uns
dolors que poden patir els hòmens.

Indigne és de tota alegria qui no ha sentit mai turbada la
seva, i trista mort deu ser la d'aquell que ha viscut sense
adonar-se'n de tristeses d'altres.

Ploren de tristor famílies encongides en fràgils barraques que
la neu soterra en els erms de comarques miserables, i en la
ciutat opulenta i vanitosa sonen músiques de goig i s'atropella
bulliciosa la gent per a sortir d'un lloc de festa, perquè
altra festa comença.

Ballades es fan en la costa, mentre mar endins s'enfonsa la nau
i es xuclen les braves aigües als mariners que amb desesperades
veus clamen al cel assistència.

El just que fou home de caritat, torna a la terra sense
alabances ni companyia, i sa grollera mortalla és senyal de la
ingratitud amb què els hòmens pagaren sos beneficis.

I capes amb galons d'or, i estruendo d'orga sonora, i gran
ostentació de lluminàries, i solemnitat d'oracions avisen a
l'univers de la mort del potentat avariciós que mai eixugà una
llàgrima, i veié impassible la fam, i el fred, i el desamparo
dels òrfens.

Benvinguda sigas a nostre cor, ¡oh tristesa que em fas present
que som hòmens!

Qui sap gosar de les glòries humanes, ¡sàpiga recordar-se de
les penalitats mai acabades!

Cada generació troba en el món realitzades noves conquistes de
la intel·ligència ; canti-les en hora bona, ensalsant-les, mes
planyi als que no les han gosades.

Cada generació celebra victòries, que foren guanyades per armes
glorioses, ¡ai de qui no s'entristeixi pensant en la sang que
costaren!

No sempre estan plens de ferocitat els mateixos tigres; que
també llepen carinyosos a sos fills i ploren a sa manera si
troben robada la cova a on els deixaren.

I quan l'home només s'apesara pel que sos cegos instints
contraria, ¡què poc va d'un home a un tigre!

Deixeu-nos, doncs, mostrar una volta sisquera, que som capaços
de dol i que si tractem en general d'excitar el riure, no és
perquè siguem corsecats, sinó perquè no sempre escau a la
fortalesa varonil anar-se planyent dels hòmens, i fer escàndol
d'afectes que, per ser de naturalesa molt alta, deuen anar
rodejats de respectuosos miraments.

¡Ridiculeses humanes, menudes mesquindats, gelosies vanes i
petiteses d'esperit, passau que no us veig ni us sento!

¡Tinc la bona sort d'aposentar per un moment la tristesa en
l'ànima meva! ¡deixeu-me sol amb ella i no turbeu la ditxa de
trobar-me amb tan excelsa companya!

X. _(Robert Robert)_



L'ANY NOU

No el demanaven tots? ¿No l'esperaven tots amb candeletes?

Doncs aquí el tenen, l'any nou.

Ja ha fet sol, ja ha plogut, ja hem mudat la fetxa, ja hi ha
hagut allò dels Reis...

Estan contents?

¿Què s'hi juguen que la major part dels que esperaven aquest
any ja esperen l'altre?

Ara tinguin-ho per cert, en arribant a l'any que ve, esperaran
l'altre i així ho aniran fent tota la vida.

No em vinguin a dir que això ja ho saben tots i que me'n porto
xasco si em penso dir-los alguna novetat. Aquesta és una
malícia pròpia dels lectors, que ja em té escarmentat.

Solen llegir un paper i el llancen dient:

¡Quin fàstic, ja ho sabíem això!

Si vostès ho sabien jo també, i en prova d'això ho escric abans
que vostès m'ho hagin dit.

Bé; enraonem-s'ho això de l'any nou.

Què hi creuen vostès? Jo no.

El fred que tenia quan em vaig llevar el dia primer de gener,
era el mateix que ja tenia la nit del trenta u de desembre,
sense haver-se interromput, adobat, ni modificat en el més
mínim.

Jo sentia dir: Quin fred fa aquest any! i pensava ah badocs! si
aquest any ja el va trobar fet!

Això dels anys nous, és com lo de les modes; és lo vell que
passa per torn. Des de l'anar nuet de pèl a pèl, fins a
embolicar-se la calavera amb pells i teixits de tota mena i de
tot color no hi ha res per inventar.

Mirin-se aquest any i ¿què pensen trobar-hi nou? No s'alarmin,
que en sortiran catxifollats.

Hi trobaran allò de dilluns, dimarts, dimecres... Gener,
febrer, març... Sant Fulano i Sant Mengano, témpora, canícula i
tot el dels demés que ja saben de cor.

Alguns hi trobaran dejunis que no estàn marcats en el
calendari, pèrò això tampoc és nou.

Si tenen bona memòria, ja poden dir que saben tot el que ha de
succeir aquest any.

Tindran por del còlera, por de bullanga, por de caure, por
d'arribar tard a algun siti; i tindran cadarns i panallons,
ganes de treure la rifa i totes les manies de sempre; per
exemple, que les criatures sigan quietes, que baixin els
lloguers de casa, que baixi el preu del tres per cent i que les
senyores i els quinquillaires es persuadeixin de que no tenen
raó per encarinyar-se amb el luxo.

Ara facin-me el favor de dir-me ¿què n'han tret d'haver-se
encaparrat tant l'any passat per a aquest i què en treurien
d'amoïnar-se aquest any pel vinent?

Són vuits i nous això de l'any nou.

És clar que a moltes noietes les vestiran de llarg i tindran
gran alegria, mes ¿quantes no se'n vestiren l'any passat?

Sentiran dir allò de que el Carnaval ja no val res; allò de que
han abaixat la farina i han pujat el pa; allò de que hi ha un
predicador molt bo; allò de que a la caiguda de la fulla hi
petaran molts xacrosos i vaia! no ens cansem més: veuran,
sentiran i desitjaran el de sempre i no escarmentaran de res.

Vegin, doncs, per a on s'agafaria aquest any si tractés de
passar per nou.

Si, verbi gràcia, al cap de dotze mesos ens trobéssim que ningú
s'havia tirat dalt a baix del balcó, o que la gent no es casés
ni s'enviudés ni es fes moneda falsa, ni es morís cap metge...
encara vaja!

Mes ca! res d'això. La bola del món donarà les voltes com
sempre.

¡Què n'hi haurà de minyons que després d'haver fet els primers
versos somiaran que son lord Byron!

¡Què n'hi haurán de nois anant per casa vestits de generals, i
de generals que sortiran pel món semblant nois!

De tant en tant correrà allò de que està a punt d'armar-se la
grossa.

Els vells del siti de Girona, amb tota aquella formalitat que
els caracteritza, seguiran endevinant que en tot rebullici hi
ha amagada la mà de l'inglès.

S'hi repetiran aquelles coses de:

-Mare de Déu, com passa el temps!

-Ai Senyor, sembla que era ahir que va entrar Carnestoltes i
demà passat fem cendra!

-Però que no se'n pot avenir? ¡D'avui en vuit Tots Sants!

Tot això ja em sembla que ho sento dir, de la mateixa manera
que ho estem sentint tota la vida.

Suposin que es mori algun rei. I bé? L'any passat se'n va morir
un altre.

Suposin que hi hagi algun aiguat: ¿Que no es recorden del
diluvi?

Afigurin-se que hi hagi un gran incendi: no guanyarà al de
Moscou.

I en tenint coneixement de que un ha quebrat de mala fe i de
que una fulana ha fugit del domicili conjugal, no diguin: tal
dia farà un any; perquè de totes aquestes petiteses, no un any
sinó molts se n'han complert.

Es predicarà molt contra la corrupció i els vicis, es rifaran
imatges de Sants a la porta de les esglésies, i molts cavallers
condecorats amb grans creus, s'escandalitzaran tot sovint de
les vanitats mundanes.

Els rics exclamaran a cada punt:

¡Ai, ditxosos els jornalers que viuen amb poc, sense ambicions
i necessitats i passen la nit en un son!

Mes per això no s'alarmin: no hi haurà cap ric que llenci els
diners al mar i se'n vagi a buscar feina de manobra o de
fogainer.

Els pobres pensaran que els rics tenen tots els diners, tota la
salut, i totes les satisfaccions que necessiten, i no tindran
ulls per veure el que ambicionen, i les ferides que duen
amagades.

És dir, que tots seguirem portant la llufa tot l'any sense
adonar-nos-en i ens riurem de les velles que la portin visible
una sola volta.

No tinguin por que en una sola taula es trobin reunits el
menjar suculent del ric i l'agraït ventrell del pobre.

Ara des del començament del món, a on hi hagi bons talls, hi
faltarà bona gana; a on hi sobri la fam hi faltaran tallades.

Tots els que tinguin la posició ben assegurada, opinaran de
bona fe que l'organització social no pot ser millor.

I tots aquells que vagin estrets de butxaca i no vegin bé els
medis d'estar prompte acomodats jugaran a qualsevol hora que
això va mal que la cosa no marxa i que un estat així no pot
durar.

L'opinió dels vells respecte als joves serà la següent: «Són
uns tabalots, no toquen pilota, els manca l'experiència; pobres
d'ells quan nosaltres faltem d'aquest món»

Els joves diran que els vells es pensen que tot hauria d'anar
com en el temps del barret de gresol: que els manca entusiasme,
que són egoistes i que estaríem frescos si tot ho haguesen de
guiar ells.

No siguem més pesats perquè al cap i a la fi no sortiríem mai
de la mateixa tonada i això ja sembla la cançó enfadosa.

Resumint:

Any nou, són dotze mesos de coses velles, iguals idèntiques a
les que ja han succeït.

Sobre això poden fer-hi posta.

Jo per no quedar-me aquesta vegada sense proves del que he dit,
m'espero fins a l'any que ve, encara que solament siga per a
preguntar-los:

-És cert o no és cert el que jo els deia?

X. _(Robert Robert)_



SANT JORDI, ROSES

Antigament, el dia 23 d'abril cada any era Sant Jordi...

Ja sento com molts lectors lleugers diuen:

-Home... de veres?... Quina estranyesa! Ara passa el mateix...

Vet aquí lo de sempre: encara no s'han rumiat una idea, el gran
afany de combatre-la sense acabar de conèixer-la. Tinguin un
poc de paciència, i anem al gra.

Antigament, repetesc, el dia 23 d'abril era sant Jordi; el sant
aquell que mata l'aranya, animalot que els retratistes de Sant
Jordi no comprenen com Buffon.

Ara bé: Sant Jordi i roses eren dues coses tan conjuntes com
dia i sol, com Jocs Florals i el rei En Jaume, com escrits
d'història de Catalunya i polèmiques pel senyor Bofarull. No
tornar a casa amb un pomet de roses el dia de Sant Jordi, feia,
en temps de nostres pares, home de molt poc més o menos: avui
ens passem d'allò més maco sense les roses de Sant Jordi, sense
comptar els que es passarien del sant lo mateix que de les
flors.

Ara bé; un Sant Jordi sense roses és lo que no pot compendre el
senyor Badó, home de bé a carta cabal, que, a pesar de les
revolucions socials i científiques, a pesar de l'any 48 i del
telègrafo elèctric, menja cassola el Dijous Gras, i una volta
tots els anys es permet sortir a fora, amb quatre amics, per
fer la favada.

Conegut el senyor Badó, permetin que ell sigui qui prengui la
paraula.

Figurin-se'l el dilluns últim, a les vuit del vespre, quadrat
davant d'un platillo amb arròs, guisadu de què fa ús cada nit,
amb pròleg de sopa amb ceba i epíleg de lletuga. Son color és
pujat com de costum, un núvol de tristesa s'estén per son
front, i contempla fixament la negra cassola amb idèntica
expressió que el gran Cató degué emplear contemplant les
despulles de la llibertat romana.

-Sembla mentida...- diu amb contristada veu de nas. -Aquella
fira, aquella Audiència, aquelles sonates dels cegos en el
claustro, ¿què s'han fet?...

I, entre sospir i sospir, hi enfonsava una costella.

-Però, senyor Badó!- li objecta un jovenet que en la casa
practica el comerç d'elàstics i lligacames. -Jo crec que quant
vostè cita es troba en son lloc com abans.

-Què saps tu, d'abans, cap sense judici?- replica el senyor
Badó, ressentit. -De què en dius fira?... Quantes noies has
vist enfirades?... Es necessita un capital per comprar una
toia; vuit quartos han tingut l'atreviment de demanar davant
meu per un manadet de roses que a casa de l'herbolari se'n
troben de més fresques... I ¿què en direm, de l'Audiència?...
Aquells antics procuradors de número que empleaven cana i mitja
de percala en el llaç del corbatí i que estrenaven la segona
perruca el dia d'ingressar en el col·legi; aquells homes plens
de formalitat i de ciència, que entraven en les sales de
justícia, causant respecte als mateixos senyors de l'Acuerdo;
què s'han fet, repetesc?... Busca'ls i ho veuràs: jovenets,
xitxarelos, que en la seva vida han sapigut lo que era un
client passat Bòria avall... Luego fica't en els salons:
aquells quadros de reis, tan vells que ni es coneixia el color
de la pintura ni la fusta del marc, allí s'estan fent tertúlia,
ells amb ells, en un quarto retirat de la casa, llimpiats de
pols i de terenyines, dugues coses que els moderns no poden
sofrir, i que sense embarg imprimien cert caràcter grave als
monuments de l'antigüetat, en temps dels nostres pares... Pues
¿i els agutzils? Aquelles calces curtes, aquells espasins amb
penjarolles, aquells respectables barrets de tres picos que
eren com la vela d'un barco, aquella gravetat que els dies de
visita de càrceles era terror dels xicots que feien campana; a
on són?... Vés i veu-los al present, i un agutzil és un home
com qualsevol altre. No basta: torna-te'n a la galeria i
vulgues veure l'orquesta dels cegos, aquella orquesta que en
altre temps i semblant diada sonava unes tocates graves com la
lectura d'un apuntament... Avui tot lo contrari: polca d'aquí
valset d'allà, i molta vanitat de peces d'òpera, que en el
teatre ja son molt dubtoses ¿què seran tocades a la porta d'una
capella, dins el santuari de la justícia?... Noi, creu-me a mi:
això s'acaba sens més remei...

I era una veritat com un temple, perquè el senyor Badó, que
tenia l'habilitat de molts xerraires de menjar i parlar a un
temps, havia dat compte del sopar per si sol, sense cuidar del
seu aprenent, que l'escoltava amb un pam de boca oberta.

-Bé: ¿i com ho vol fer-ho si els cegos d'ara són així?- digué
el xicot tement per l'última fulla d'escarola.

-Vegin de fer alguns altres cegos a l'antiga que tinguin més
desarrollada la consciència de la seva importància en tal siti
i en semblant diada. De lo contrari, aqueixa costum es perdrà,
com totes les costums bones es perden a Barcelona.

L'aprenent féu un signe afirmatiu veient que per de prompte
s'havia perdut la bona costum de que ell sopés tots els dies.
El marxant d'elàstics i lligacames estava prou preocupat
contemplant la decadència de la seva pàtria, per reparar en la
petitesa d'un aprenent que se'n va al llit sense sopar.

I a fe que al bon home li sortia la raó per les butxaques. Les
bones pràctiques es perden, avui dia, ni més ni menos que els
diners, és a dir, sense que ningú se n'aprofiti. Ve el dia de
Nadal, i ja és cosa estranya que es mengi gall.

-Nosaltres- diu un cap de casa -estem pels capons, que són més
tendres.

¿Què té que veure més tendre o més dur, si la qüestió és de
gall o de no gall?

I ¿quants dels que encara respecten la bèstia guarden el
precepte de farcir-la amb prunes?...

Arriba el dijous i divendres Sant... ¿Quantes casaques amb
corrioles es veuen pel carrer? Quants paraigües vermells?... A
penes algun que altre _Sanjuanista_ altera amb son llampant
uniforme la monotonia dels demés dies de l'any.

Si jo fos home solicitaria ser _Sanjuanista,_ perquè és l'única
ordre que no deixa anar en un recó d'armari el colomí blanc que
remata el seu _tricuspis_.

El TROS DE PAPER es declara partidari de les antigues festes de
ciutat i de les tendres escenes de família.

¡Beneïts siguin els que, parlant català, no han perdut la
costum de menjar tortell el dia de Sant Pau i fer suar
esclopets al tió la vigília del naixement del Fill de Déu!

L'ORFANETA DE MENARGUES



RECORDS DE CORPUS

-Què tal, s'han divertit aquest Corpus?

-Sí, és molt bonic; però... tanmateix ja em començava a
amoïnar.

-Així ho sento a dir; però en quant a mi no em canso de veure
que cada casa és un altaret i que cada balcó és un eixam de
minyones ben compostes, bellugadisses i esperançades.

Aquell burgit, moviment i alegre conversar del curs no es veu
més que un cop l'any!

Sols per veure el lleó i els lleonets, espero jo amb ànsia les
processons. Francament: una fiera amb cara d'home d'_arraigo_
passejant-se pacíficament amb la família (com fa el lleó del
Corpus) m'apar que, encara que faci un xic de mal a la
concepció estètica, en canvi és espectacle moralisador i una
bona crítica per més de quatre hòmens que semblen fieres. Jo
començo a gosar des de que, sentint-se de lluny els gegants,
les criatures es posen de puntetes, s'enfilen sobre l'assiento,
volen treure el cap per entremig dels ferros del balcó, i,
mentres amb gran donaire ballen els dos monstruos, se senten
els crits de: «Noi, cauràs!» -«Noi, vina aquí» -«¡Ai, Reina
Santíssima, que ve un cavall!»

Per tot he reparat qué, així que ve el porrer, sempre hi ha
algú que diu: -¡Que en fa d'anys que conec aquest home!- I
trobo també pertot aficionats a observar en alta veu qui porta
bé o malament les pesades banderes dels gremis; banderes
inseparables dels clàssics ventalls amb ribet de cuiro
platejat, tan inseparables i importants, que més se fixa el món
en les banderes i ventalls, que en els qui els porten.

Ne passa una, ne passa una altra i una altra fins que es perd
el compte; i els qui les duen, per llarg que sia el curs,
sempre van sentint dir a la gent: -Els hortolans! Els camàlics!
Els sastres! ¡Els fusters! Ai, com suen! Ai, que pesen! ¡Ai,
quin nas! Ai, quin clatell!- I tota aquesta cantarella dura des
de que tot eixerits surten de l'iglésia fins que hi tornen a
entrar.

Aquest any va ocasionar moltes rabietes la prohibició episcopal
de que anessen xicots disfressats de sants en les processons;
mes, passada la primera, àngels, _Sants Antonis_ i filles de
Maria varen trobar medis de que els seus pares els entreguessen
a l'admiració de la culta Barcelona.

Entre els espectadors hi ha qui compta les atxes per enviar la
nota l'endemà a un periòdic... ¿No han reparat quina cosa
succeeix amb les atxes?

Hi ha hòmens que els cabells se'ls pentinen cap a darrera,
porten la gorra endarrera, tiren el cos cap endarrera i fins
duen l'atxa així: amb el flam endarrera. Els cadets
entremaliats i tenòrios de col·legi l'agafen amb les dues mans,
fent-la tocar ara a l'una cama ara a l'altra. Els cessants, els
usurers i els pares que van curts i han de donar exemple a sos
fills, la porten de modo que no es gasti gaire. Altres sembla
que busquin el bell mig de l'atxa a fi de què es mantingui
horizontal i no hagin de fer més que sostenir-la. De tant en
tant se veuen unes grapes morenes, robustes, peludes i a prop
d'elles un manyoc d'atxes: és un assistent. Des d'aquell punt
totes les atxes vénen amb flam cap a terra. És cosa que a les
camalluentes les obliga a exclamar: -Ai Déu méu, quin gasto!- I
al qui sent l'exclamació, si es pensa que ho diuen per ell,
posa cara de ric, i abaixa més el flam. En tota professó hi ha
algú que porta l'atxa trencada: no sé si deu ser el que veu a
la seva fulana parlant amb aquell de qui té celos, encara que,
segons el _Diari_, aquest any se n'han trencat moltes a
conseqüència de les porqueries que els cerers barregen amb la
cera de fer atxes. I, ja que d'atxes parlem, ¿no és veritat que
fa molt capellà aquesta posició?

A propòsit he deixat per l'últim el Ciri Pasqual, que no sé per
què l'han de trobar tan content o alegre; jo, per més que el
contemplo, no hi trobo cap signe de satisfacció.

El que veig sempre és un o altre senyor, com per exemple el que
aquí veuen, que pertot allí on passa sent preguntar: -Ai, ai!
qui deu ser, aquell.- I això, repetit per espai de moltes
hores, ha de posar el pobre home de manera que a  l'arribar a
casa seva deu pensar: -Qui só, jo?

I ¿que hi fa falta mai el pinxo carregat de mocadors en les
butxaques i de caramelos? Allò és farcell dolç!

No els pregunto si coneixen aquell coll immens i aquella vara i
aquella certa medalla en l'hàbit talar, perquè és cosa que no
es despinta i si no hi fos no semblaria professó.

¿No s'han quedat alguna vegada enlluernats, com jo, al passar
una irradiació, algo resplendent, flagrantíssim, per davant
seu, espècie de llampec amb vagos contorns de forma humana? A
mi tots aquests accidents em commouen i m'ajuden a formar una
idea aproximada de la variada monotonia de l'univers.

Diguin-me: aquests homes, ¿no els han vist mil vegades? Doncs,
si vostès visquessen mil anys, anirien veient veteranos a les
professons, que sempre els semblarien els mateixos per més que
s'anessen succeint uns a altres de pares a fills.

Això és lo mateix que l'escolà que corre portant foc: han vist
mai que hi faci falta?

Entretant s'ha anat fent fosc. Se sent de lluny el
ram-blanc-taram de la tropa. Torna a aixecar-se la gent. Als
forasters se'ls diu: -Miri, miri la _Custòria_: val tants mil
duros!- I s'acaba la professó com totes les festes dels homes:
amb un bosc de baionetes que avancen, i detràs d'elles una gran
munió de gent cansada, cruixida, que ja voldria ser a casa;
xicots adormits o malhumorats que ploren i demanen aigua; dones
que es queixen de trepitjades, pallangues graciosos que fan
traveta als del davant; portes que es tanquen, convidats que es
despedeixen i senyals d'acabament pertot, que contrasten bé amb
el bullici d'aquelles mateixes persones moments antes de sonar
les timbales.

A l'últim de tot és quan un curiós exclama:

-Ai, ai! ¿No deien que hi anirien quatre trompetes?

I li responen amb tristura:

-Vegi; té raó. Oh! ¡i els vint-i-quatre incensers que també hi
havien d'anar! ¡Jo que tenia tantes ganes de veure'ls!

Si vostès són d'aquests, aquí els tenen.

Després de la professó ja saben lo que succeix: pertot hi ha
cadires trencades, taques, encadernats... Però tot passa,
s'adoba, es cura i es renta. La gent amb altres fàstics i
amoïnos van oblidant l'amoïno de les professons, i al març
vinent ja es comença a sentir-se a dir:

-Ai, ja voldria ser a _Corpus_!


FI DEL VOLUM SEGON.





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Un tros de paper - Two Volumes" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.