Title: Sang Nova - Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2)
Author: Vayreda, Marian
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "Sang Nova - Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2)" ***


SANG NOVA



VOLUM I



GENT DE MUNTANYA



I

Estimadíssim Ramon: acabo de rebre la teva, de tan enyorada, ja
no esperada lletra, de la qual dedueixo amb ver goig que,
donant per clos el període de tos estudis complementaris, que
en dius, i de tes corribandes científiques, comences a sentir
la necessitat de fixar ton esperit i d'instal·lar-te
definitivament en ta pairal, a l'objecte de remugar i donar
sentit pràctic al cabal de coneixements que ton geni inquiet i
ton afany de veure i d'investigar t'ha d'haver proporcionat.
Molt me plauen tes resolucions, i plau-me, més que totes, la de
segellar-los amb una visita al pobre vellet que, malgrat tos
llargs desviaments, no t'ha perdut mai de vista. I plauen-me,
no perquè pensi poder auxiliar-te amb profitosos consells, sinó
perquè em sembla que ella significa una sanitosa evolució en el
curs de la teva vida, evolució que per força m'ha d'ésser
grata, des del moment que et porta cap aquí.

Sí, fill meu! O jo no entenc res del cor humà o ta anunciada
visita, més que el caràcter de consulta, revesteix el de
reparació. Ta epístola traspua, a més d'aquella bondat ingènita
del teu cor, un cert deix de penediment que no pot haver-lo
dictat més que la consciència de l'apartament en què has viscut
del que tants anys t'ha fet de pare.

Quan aquest, que al Cel siga, morí, me féu especial encàrrec de
vetllar ton pervenir i influir, amb les escasses llums que Déu
m'ha donat, en l'elecció de ta carrera. Així ho vaig intentar,
tu ho saps bé, mes tots mos esforços s'estavellaren contra
aquest teu geni de marranet que dit sigui sense ofensa de
ningú, has heretat de part de ta mare. Mon somni daurat era fer
de tu un eclesiàstic, i, si bé ton cap i ta posició eren
malaguanyats per un capellà de missa i olla com un hom mateix,
justament això m'animava a enjoncar-te amb una carrera que et
portés a les altures de la jerarquia, a on tant de bé podies
fer a la Religió. Jo ja't veia tot un doctor un... ¿qui sap,
Mare de Déu, a on hauries pogut arribar?

Amb tal propòsit jo et citava Misser Joan de Montbrió, germà
del meu besavi, que fou trenta anys doctoral de Tarragona i que
tants volums deixà escrits: _De jure civili cum ecclessiastica
potestate concordia. De advocato puniendo qui falsum stylum
citat_, i altres. En mes mans he tingut encara una carta del
secretari del ministre Calomarde, qui, en nom de son senyor, li
oferia la mitra d'Osca, dignitat que es negà a acceptar. I a
Fra Dionís, abat de Sant Benet de Bages, i a Fra Climent, que
ho fou de Besalú, i més recentment a l'oncle, Doctor Sebastià,
la sotana del qual tant brillava en el Foro de Barcelona i de
qui en ma infantesa no en sentia parlar sinó amb admiració.

Però vaig adonar-me aviat que _cordis appetitiones subvertunt
mentis rationes_, o, traduint lliurement, que et tirava més el
cor que la sagristia. Àdhuc així, quedava encara l'honorable
carrera del Dret, a on tant hi ha que fer en el camp de la
polèmica i no t'obligava a sacrificar el nom de la família, del
qual ets avui l'únic hereu. Però ca... Recordo que tu em deies:
-Avui la impietat abandona el camp de la filosofia i la
dialèctica, per a invadir el de les ciències, d'on procura
extraure els projectils per a enrunar l'edifici de la Fe. És,
doncs, en aquest terreno a on deuen acudir els bons catòlics a
combatre i a vèncer, com combateren i venceren en aquell.-
Potser sí tens raó i mes idees no són més que cabòries de
rector bosquerol, però sempre he sospitat que tes resolucions,
més que d'altra cosa, provenien de ta aversió al llatí, aversió
nascuda en les modernes aules, a on aquesta llengua sagrada,
mare de totes les ciències, és avui mal ensenyada i pitjor
apresa, i, per lo tant, poc assaborida i en conseqüència en
gran manera menyspreada. I jo pregunto: no coneixent la llengua
¿com hem d'estudiar les ciències que en ella estan escrites?
¡Prou se coneix, fill meu, amb la marxa de la societat moderna!
¡Prou se coneix que no anem a la font!

En fi, que els temps han canviat, i quan me'n vaig adonar ja
tenies el cap ple d'aquestes modernes invencions, que no
m'inspiren gota de confiança. -La carrera d'enginyer és la
carrera del pervenir!- me deies, i justament és el pervenir que
veig fosc, jo que sols visc del passat.

Però, fill meu, veig que torno a la dèria de botzinar de tot,
sense reparar que no tinc encara alçada la penitència que per
aquest pecat m'imposares. Mes, què hi farem? Els vells som com
les criatures; no ens corretgim, encara que ens piquin els
dits. Perdona'm, doncs, estimat Ramon, com jo et perdono
l'esperit d'emancipació que en certes coses t'ha portat lluny
de mi. Si has encertat, ben teu serà el mèrit; del contrari,
ningú més que tu en passarà la pena. Però, sia com sia, no
dubtis que ta carta m'ha commogut fins a fer-me plorar de goig,
sobretot quan reconeixes estar en descobert amb qui tantes
proves d'estimació t'ha donat. Paga, doncs, aquest deute de
gratitud i alegraràs els darres anys de la vida de ton vell
oncle, que t'estima com a un fill,

Joan.

Vall de Pedres, 10 de juliol de 1866

P. D. Se m'oblidava el dir-te que, ja que penses seguir el vell
camí de Vall-llosell i agafar la drecera a l'hostal del Porxo,
com no tinc confiança de que la sabessis seguir, a lo menos
sense perdre-hi un temps que podria fer-te falta, he disposat
que vinga a recebre't en el susdit lloc, mon recader, en
Pascal, home de confiança en qui pots descansar. Val.



II

Corbat sobre el llom del potent cavall cerdà rebrot
d'Andalusia, l'hereu en Ramon de Montbrió, halo halo, feia via
pel vell camí d'Oliveda a Vall-llosell. Tan capficat estava en
desxifrar una carta que duia en la mà dreta, que semblava
insensible als ruixats de foc que el sol naixent li enviava per
darrera, dibuixant sa silueta blavosa, allargassada sobre la
pols del camí ral. Les fiuixes regnes semblaven a punt
d'escórrer's de sa mà esquerra i deixat anar per complet,
s'anava balancejant al compàs de la marxa de la bèstia que,
mossada d'aquí, a l'herba dels marges, pernada d'allà als
tàbecs importuns que li picaven la panxa, marxava a ses lliures
voluntats.

Era un jove d'aire distingit i pagesívol, sapat i robust tant
per naturalesa com per virtut d'exercicis gimnàstics
continuats; de faccions més grandioses que boniques, un poc
dures però regulars i banyades d'un tint de bonhomia que les
feia atractívoles, contribuint-hi per molt una barbeta negra,
moixina, verge de navaja, que li ombrejava boca i galtes. La
característica de sa fesomia la donaven uns ulls grossos i
somniadors que sovint semblaven divagar, mes en les negres
profonditats dels quals s'hi concentrava en certs moments tota
la fogositat d'una ànima ardent.

Vestia un folgat trajo de campanya, de dril; ample barret dels
dits de _jipijapa_ i calçava alta bota amb esperons de
reglament. Aparentava com uns vint-i-sis anys.

Aquest jove, que pertanyia al número, massa escàs, per cert,
d'hisendats que, duenyos d'una posició assegurada, aspiren a
fer-se homes _per se_, al revés de tants altres que, en fires i
festes majors, passegen sa nul·litat i malbaraten el que res
els ha costat de guanyar, havia perdut sos pares des de la
infantesa, quedant al cuidado de son oncle patern mossèn Joan
(que sol·licità substitució interina per a sa parròquia de Vall
de Pedres, a l'objecte de posar en ordre el patrimoni, un poc
necessitat d'ell, per diferentes causes) i d'una tia materna,
dona excel·lent, mes de poca significació, que encara avui
portava el pòndol del govern interior de la casa.

Mossèn Joan dotà a son nebot d'un fons de sòlida educació
cristiana; mes, un cop crescut, al tractar d'imbuir-li sos
ideals respecte a la carrera que devia escollir, se trobà amb
que el jove feia gala d'una pila d'idees pròpies (moltes
d'elles en oposició amb les de son oncle) que sostenia amb una
tossuderia propera a la impertinència. Amb la fanfarroneria
pròpia del poc seny, començà a considerar a aquell com a home
antiquat; i, com que ell estudiava en les darreres obres i fins
fullejava algunes revistes científiques, d'aquí el creure-se-li
superior, arribant fins a faltar-li alguna vegada al respecte,
si no d'un modo ostensible, replicant-li, portant-li
inconsideradament la contrària i fent poc cabal de ses
consideracions y consells. Impossibilitat de seguir-lo en ses
tomístiques disquisicions, i de parar-li el joc de sa
argumentació escolàstica, en la qual era mossèn Joan un mestre
consumat, acabava per treure serietat a les discussions en què
sovint degeneraven ses converses, fent broma de sa ciència i
saltant amb qualsevol estirabot, que no sempre aquell prenia
bé.

Aquesta independència de caràcter i fins desatenció del jove,
causà profonda pena a son oncle, que alguns moments temé
sèriament haver malograt el fruit de sos afanys. Son disgust
augmentà quan li declarà rodonament que volia seguir la carrera
d'enginyer, contra sa manifesta opinió. Allavors posà el
patrimoni al cuidado d'un procurador de sa confiança i retornà
a sa parròquia de Vall de Pedres, de la qual faltava de més de
tretze anys.

Mossèn Joan s'arrepentí, després, d'aquesta rebequeria,
majorment que no li donà el resultat que ell n'esperava, o
sigui d'atuïr al jove fent-lo rendir. En Ramón de _motu
proprio_ rebaixà les facultats del procurador, reduïnt-lo a un
simple receptor de comptes; s'enginyà per ingressar a l'escola
preparatòria de Barcelona, a on seguí els estudis amb regular
lluïment, i prosseguí i terminà la carrera d'enginyer agrònom a
Madrid. Lo que sí en resultà, fou una fredor de relacions entre
oncle i nebot, que sols s'escrivien molt de clar en clar.

Per sa sort, En Ramon de Montbrió no abusà pas de sa llibertat
ni de sa posició. Per criteri propi, o per misericòrdia de Déu,
es rodejà sols de pocs companys i bons. Tant a Barcelona com a
Madrid sapigué circumscriure ses hores expansives als exercicis
gimnàstics, d'equitació i excursionisme científic. Així
conservà son temperament essencialment muntanyenc, desenrotllà
ses forces físiques i es lliurà d'una infinitat de perills que
perden a tantíssims joves de bones condicions.

La sòlida base de creències religioses que son oncle li havia
donat, resistí bé l'empenta de sos estudis científics. Sols
sofrí detriment l'embolcall escolàstic que aquell li havia
teixit. Els procediments científics l'atreien més que les
disquisicions filosòfiques i amb son temperament d'artista
preferia a la sublim teologia de l'Àngel de les Escoles
l'arrobament produït par la contemplació dels fenòmens de la
naturalesa, entrant-li les impressions abans pel cor que pel
cap. Ànima somniadora, son cor estava tan rublert de sentiment
artístic, que bastava una gota per a vessar, fent vibrar sos
nervis a voltes amb fressosos esclats. Sa naturalesa era tan
afinada, que copsava la més lleugera nota harmònica que li
entrés per qualsevol dels sentits, convertint-ho tot en
substància son esperit privilegiat. Igualment el commovien els
gemecs de la tenora gronxant-se per les arbredes del Fluvià,
que l'espetec del tro rodolant pels penyals del Pirineu.

A part d'això, era de geni viu, alegre i xistós, amb alegria
comunicativa que s'infiltrava en l'ànim de tothom qui el
tractava. Era, per natural, eminentment popular, i sobretot
tractant-se de pagesos, son caràcter, expansiu i observador al
propi temps, el portava a subjectar-los a veritables autòpsies
morals, en les quals els feia mostrar tots els replecs de
l'ànima.

De segur que, a l'escollir la carrera d'enginyer agrònom,
tingué en compte, més que la carrera en si, la relació
d'aquesta amb la naturalesa, de la qual estava veritablement
enamorat. Ja sos somnis de noi eren grans explotacions
agrícoles, i el seduïa la idea de l'enginyer bosquerol,
instal·lat al ras o sota una tenda de campanya, en contacte dia
i nit amb la naturalesa.

Finida sa carrera, dedicà llargues temporades a viatjar per
l'estranger, visitant les mellors escoles d'agricultura de
França i Anglatera, en algunes de les quals ingressà com
alumne, seguint-hi cursos especials.

Per aquells temps s'eixamplaren els horitzons de sa imaginació
calenta amb noves preocupacions. Impressionat pel gran
desnivell intel·lectual i social entre Espanya i els demés
països d'Europa, tractà d'inquirir-ne les causes, dedicant-se
amb tal motiu a una sèrie d'estudis comparatius d'història i de
sociologia, venint en coneixement d'una munió de coses que en
nostres escoles oficials no se ensenyen i d'altres que
s'ensenyen falsificades. D'aquests estudis, entre altres moltes
conseqüències, ne tragué principalment un sentiment d'admiració
i un entusiasme gran per la Catalunya històrica, una aversió
profunda per l'hegemonia de Castella i un odi salvatge contra
els vividors i polítics d'ofici.

Quan visità la Anglaterra, trobà la qüestió irlandesa en un de
sos períodes de major agitació. El gran Parnell, amb son talent
i el poder de sa paraula, alçava el cor d'aquell poble oprimit,
demanant la reforma de la llei electoral i l'abolició de
l'Església oficial anglicana, aventatges que no logrà sinó més
tard.

El geni d'en Ramon era a posta per a entusiasmar-se amb la
causa d'aquell poble (ja de si simpàtica a tota la joventut
europea), majorment impressionat per certes ressemblances que
observava entre Irlanda i Catalunya. Féu causa comuna amb el
poble, resultant aquell període de sa vida una mica tenebrós,
embolicat en conxorxes i conspiracions fenianes. En les
bullangues que s'armaren en 1865, amb motiu de la supressió del
_Habeas Corpus_, barrejat entre els estudiants de Dublin, anava
a capgirells amb la policia. Arrestat, passà un mes de calvari,
confós entre una turbamulta d'aventurers italians i francesos,
fins que per fi fou expulsat del territori anglès.

Sembla que aquest final de la seva calaverada li fou molt
desagradable, contribuint en gran manera a fer-li pendre la
resolució de retirar-se a sa pàtria, deixant-se d'aventures
perilloses per causes agenes i complexes, majorment
concebint-ne de pròpies i ben definides: tant l'impressionà la
idea de perdre's miserablement entre gent desconeguda, i fins,
per molts conceptes, poc recomanable.

A Barcelona es relacionà amb aquells petits escamots
d'artistes, de músics, de poetes i d'antiquaris que
representaven el deixondiment intel·lectual de Catalunya i
somniaven en braços dels Milà i Fontanals, dels Aguiló, Rubió i
altres. A la bona amistat d'aquests darrers, que el prengueren
de grat, degué la depuració i sanejament de moltes de ses idees
i l'orientació d'algunes altres que en duia d'indecises.

Mes son temperament inquiet i expansiu el portà aviat molt més
lluny que tots aquells revolucionaris incipients, precursors de
la Catalunya nova. Aquests somniaven amb la regeneració
intel·lectual de Catalunya i fou ell, en Ramon, qui inicià la
idea d'una regeneració poltica, donant-se el cas d'ésser tingut
per boig per sos propis companys d'entusiasmes, que a son torn
eren qualificats de ximples i de somniadors fins per molts dels
que en aquell temps es titulaven homes de ciències.

Un dia, després d'una discussió amb sos companys, resumí son
criteri dient-los:

-Vosaltres que doneu per morta la vella Catalunya,
glorifiqueu-la amb solemnes funerals i brillants necrologies,
desenterrant i publicant a la llum del sol les passades
grandeses i les grans virtuts de la finada; alceu-li monuments,
que així honren els bons fills a llurs passats difunts. Mes jo,
que la tinc per viva encara, deixeu que li faci pítimes,
tractant de tornar-li la salut. Jo comparo Catalunya a una
bellíssima tassa d'argent enterrada en un femer. Està
desconeguda per la negra ronya que la cobreix; mes, a on se
vulla que grateu, veureu alhora relluir el brillant metall.
¿Per què no hem de tractar, doncs, de retornar-li sa bellesa
primitiva? Per això bastaria treure-la dels fems, i això és lo
que hem d'intentar. La feina, llarga i feixuga, no és pas obra
d'una generació; perquè és precís canviar la sang del poble;
mes, si no es comença, no s'acabarà pas. Per ma part vos dic
que vaig a començar-la per casa meva. Adéu-siau.

Així ho féu: mes aquesta resolució, filla d'una concentració
d'idees nobles i elevades, li posà seguidament al davant la
figura de son oncle, el vell rector de Vall de Pedres,
renovant-se-li vivament els records de sa infantesa, passada a
son cuidado de pare amorós. S'avergonyí d'haver viscut tan
distanciat d'aquell home que representava l'únic escalf de
família que havia sentit en aquest món, i sentí ànsies de
reconciliació.



III

De sobte, com si es deixondís, alçà el cap, plegà la carta,
ficant-se-la al sarró, recollí les regnes i a aquest sol impuls
s'engallà el cavall, com un cabo de gastadors, reprenent, de
seguit, un trot elegant i picat, tan bon punt son amo li hagué
insinuat una lleugera esperonada, ensems que ell murmurava
somrient: -Pobre oncle! Per ell no hi ha més ciència que la
filosofia, ni altre mecanisme d'expressió que el llatí. Però és
tot cor.

Sortit de la concentració de la lectura i entrat en possessió
de si mateix, començà seguidament a fruir de l'encís que per
ell tenia sempre la naturalesa, majorment si es presentava
esplèndida i meravellosa com sol ésser-ho en les conques dels
Pirineus. Son esperit observador començà a inventariar l'arc de
cèrcol que abarcava sa mirada, a on entraven tots els tons de
la paleta en mil matisos i gradacions infinites: vigorosos,
purs i nets en els primers termes; diluïts, esfumats i
transparents en els llunys. L'històric Coll dels Morts formava
una massa fosca i carminosa, sobre la qual se destacaven,
intensament il·luminats pel sol, els roures i salzes del primer
terme, i, per damunt de sa silueta retallada en forma de
resclosa, apareixia, com a punt de vessar, tot un mar de
verdor. Part d'allà, a dreta i esquerra, les serres engegaven
cap al pla ses carenes que, ferides pel sol, se veien
compenetrar-se, alternades com els dits de dues mans en creu,
formant com una graderia al poble de Ridells, les fumarel·les
blanquinoses del qual s'obiraven al lluny, mig confoses amb el
blau gris transparent de les muntanyes que li feien respatller.
A l'esquerra les boscúries de la Rauta, amb ses envellutades
masses de verd, i els pics montserratins de Puigsacalm, La
Portella i Cap de l'Home presentaven tots els tons del nacre i
la mareperla, esvaïts a claps per tènues gropades de boirina
blavosa, gemat alè dels torrents i aiguamolls de La Pinya. I,
per damunt de tot, el cel, l'esplèndid cel de la muntanya, amb
son blau indefinible, d'una potència lluminosa que realçava
alguna que altra filagarsa de blanquíssim núvol, escapada del
mantell que embolcallava la punta més enlairada del Puigsacalm.

Més a prop i, per tant, amb més íntima connexió amb sa persona,
en Ramon, fins amb perill d'ésser confós entre el ramat de
poetes cursis, observava amb goig que les cardines refilaven
entre les bardisses, com per a matar el temps que tardaven els
escardots en madurar la delicada fruita de llurs preferències;
els verdums, en els caps de brot dels roures, esplugaven al sol
ses daurades panxes, tot deixant anar ses melodioses
carretilles, mentre la riera murmurava, saltant de graó en graó
i de gorga en gorga, a on, entre blavoses i clares aigues, els
barbs i vàgares feien de les seves, caçant al vol els confiats
mosquits, tot just acabats de néixer, i les floretes,
pobrissones, passaven les hores mortes emmirallant-se en les
manses aigües que besaven sos peus.

I nostre jove es revifava respirant a plens pulmons els humits
efluvis de la rosada, ràpidament evaporada als raigs del sol
pujant; i, ja fos efecte dels refilets dels ocells i dels
murmuris de l'aigua, ja fos resultat de tants factors
artístics, de tantes notes harmòniques que convergien vers sa
ànima, sempre prou assedegada de tals impressions, el cert és
que començà a desficiar-se com ocell sotmès en atmosfera
d'oxigen, redreçant-se sobre els estreps, gesticulant amb
vivesa com demanant encara més llum, més colors, més harmonies,
més vida; i, com lo que demanava no tenia fi, quant més ne
tenia més ne desitjava i més ne quedava per assolir; i així,
creixent i més creixent, espenjant-sel com la farina flor a
l'escalf de la fogaina, del desig passant al deliri, del deliri
a la borratxera i d'aquesta al deliri, rublert de goig, sadoll
de vida, desvanescut per la febre de l'intern plaer, esclatà
amb un aliret salvatge, com el del beduí del desert a l'obirar
el primer raig del sol naixent, i, clavant esperons al cavall,
sortí escapat per la prada, saltant recs, marges i bardisses,
com un esperitat, semblant l'apoteosi de la joventut humana
cavalcant, frisosa de vida, sobre el llom de la llibertat.



IV

-Hores havia que l'esperava, missenyor!- exclamà en Pascal,
apressant-se a aguantar-li l'estrep perquè descavalqués. -Ja
pensava que s'havia passat francès, pudai!- afegia, tot
recollint l'animal per a entrar-lo a l'estable. -Com el seu
senyor oncle l'esperava a dinar, m'ha fet ésser aquí abans de
les nou.

-És que he badoquejat molt pel camí- féu en Ramon. -Però, si és
com dieu, potser faig mal en parar-me. ¿No fóra millor que
féssim la darrera pitrada? Quant hi estarem, d'ací a la
Rectoria? Una hora i mitja?

-Oh, pudai! No pas si jo l'haig de seguir. Tinc anomenada de
caminador i no hi vaig pas en menos de tres hores. Val més que
dinem aquí, que res hi perdrà amb el canvi. Faci's compte que
el seu senyor oncle ja no l'espera fins al vespre i que la
Feliça tindrà un goig de poder-li servir a sopar els
rescalfolls del dinar, amb lo qual farà dues ganàncies: el
dinar que s'estalvia i lo que al vespre menjarà de menos.

En Ramon seguí el consell d'en Pascal: dinà amb gana
d'estudiant, féu la migdiada a tall de mestre i ja eren més a
prop de les quatre que de les tres quan caminaven de cara a la
serra i d'esquena a l'hostal, al davant el recader marcant el
pas i cuidant que la conversa no decaigués un moment.

Era una alhaja, el bon recader, i en Ramon se'n convencé aviat.
Home de mitja edat, magristó, més baix que alt, cara afaitada
com a bon muntanyenc, més per costum que per la nosa que podien
fer-li quatre pelots, escanyolits i mal nascuts, entremig de
les arrugues del cuiro ressec que li feia de cara. Son nas,
ample i aplanat, acabava en punta baixa, com un didal de
segador, ombrejant una boca de llavis prims i closos, menos
quan parlava, que, en veritat, era més sovint que no plou. Els
ulls, petits i de gran vivesa, eren lo que donava més moviment
a sa fesomia, per demés insignificant, però no mancada d'un
cert aire d'intel·ligència i malicia bondadosa que predisposava
en son favor.

Portava barretina musca, dejús de la qual treien el caparró uns
rinxos de cabell gris; vestia gec i calces de pana, i calçava
sabates rosses i ferrades. Garlaire de mena, parlava amb to de
falset i a crits, com si tractés amb sords, per lo que se'l
sentia bé, més que fos cent passes lluny.

En Ramon li anava donant corda, poguent apreciar en son
interlocutor una singular força íntuïtiva, amb bon cabal de
sentit comú, que feien escoltar-lo amb gust, majorment quan
parlava de coses i persones de la terra.

Vàries vegades fou retret el senyor Rector de Vall de Pedres, i
una d'elles, com manifestés el jove propòsits de passar els
vuit dies a la Rectoria, en Pascal digué de sobte:

-Vuit dies? No els hi estarà pas.

-Per què no?- preguntà aquell, admirat de la seguretat amb que
aquest parlava.

-Perquè la fam l'en arrebassarà, pudai!

-La fam! I ara? Que esteu boig? Patir fam a casa del meu senyor
oncle?

-A casa del seu senyor oncle ni vostè ni ningú n'hi patiria;
mes a casa de la seva majordona, sí.

I com veiés que en Ramon no es refeia de la seva sopresa,
afegí:

-És un pudai de dona que sembla s'hagi feta paga de la bossa
del senyor Rector i no pot sofrir que gasti un xavo per ell ni
per ningú. I ¿que es pensa vostè que, a no ésser per la Feliça,
no seria jo encara _in totim_ a la Rectoria? Ha de pensar i
entendre, pudai!, que des de què mossèn Joan va venir la
primera vegada, era jo el campaner, l'escolà, el sagristà i
l'home de confiança de la casa, a on menjava i dormia. Mes tan
bon punt va entrar aqueixa dona, que no sé encara d'on
rediantre és eixida, i li va donar la fal·lera de l'estalvi,
allò va ésser un infern. Semblava, pudai!, que se m'havia de
beure les sangs, tornant-se una espieta feta a les orelles del
senyor Rector: «Que ara s'ha esclafat una ceba abans de l'hora
de deu! ; que ahir, quan vostè se'n va anar al llit, va atiar
les estelles del foc, en lloc d'apagar-les a raig de canti; que
avui ha fet una tirada del porró, essent així que al poal hi
havia aigua fresca»... No vulga saber-ho: allò era un viure del
pudai. I encara si la gasòfia hagués anat rabenta rai! Mes és
el, cas que amb el caldo de l'olla s'hi podia batejar, i, si
hagués gosat, per tot companatge ens hauria amorrat a l'òbit
dels porcs. Jo patia, encara més que per mi, per mossèn Joan,
que no sabia com apariar-s'ho, fins que un dia vaig dir-li:
«Bah, bah, val més que partim peres com a amics, perquè sinó
encara seria pitjor. Aquesta dona em crema les sangs i un dia
jo faria un _desfèssit_. Pudai, no! En ma vida m'he estalviat
una hora de treball, tenint salut; mes tampoc me vull estalviar
una ceba ni un trago del verd, si això em plau. Jo ja li faré
la mateixa feina, si li està bé, però vull ésser amo de casa,
pudai!» I així ho vàrem fer. Vaig llogar una estada al costat,
vaig fer venir una germana vídua amb un noiet i allí estem com
uns reis. Mossèn Joan ne va passar molta pena, perquè m'estima;
però com veia que tenia raó i ell és molt enraonat, va
compendre que així jo me la passaria millor i ell s'estalviaria
els sufocos que la mala bruixa li donava per causa meva.

-Però això sembla impossible!- deia en Ramon. -Com pot, aquest
home, deixar-se dominar així?

-Ai Déu el faça bo! Si és com el pa blanc. Diu que tot s'ha de
pendre tal com Déu ho envia, i que a on aniria, la pobra dona,
si ell la treia de casa? Diu també que cadascú ha de portar sa
creu; mes jo no hi estic pas conforme amb això. Està bé que
cadascú porti sa creu, mes jo carregar amb la dels altres,
repudai!...

-I el poble què hi diu, amb això?

-Si, què vol que hi digui? Que és un _martri_. No falta, per
això, qui ho troba un xic bé, que hi hagi qui el retingui,
perquè, com és de tanta bondat i s'escolta a tothom, si no fos
així la major part de l'any aniria sense camisa. Emprò em
sembla que no és pas tot u ésser retingut o anar escanyat. La
Curesma no ha pas de durar tot l'any. A més de què els orris
qui els fa és ella, que ja li asseguro que fa bon bossot. El
seu rebost i el seu galliner són els mellors del poble, mes el
pobre senyor Rector, si no és alguna gallina, morta de mala
mort o alguna culana tarada, poc ne tasta res: tot va al
mercat. És una dona que faria calés dels claus de les baldufes.
Per Sancujema va fer dos anys, varen passar uns senyors que
caçaven la perduda i els va vendre tota la parraqueria de la
caixa, que encara era del temps de quan Judas era fadrí.
¡Creuria que en va treure mitja dobla de cotra, allà a on no
valia tres pessetes!

En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal, i
encara que les creia exagerades, de moment li feren formar el
propòsit de no contraure compromís respecte a la duració de sa
estada a la Rectoria, per un si acàs.

En Pascal continuà la xerrola:

-Tornant-hi amb el senyor Rector, és pecat qui li fa mal. I no
es cregui, que és un savi de primera. De llatí si en sap!
Altrament és home per donar un bon consell a qui li faci
menester. I el bé que ha fet al poble, ja amb caritats, ja
d'altres menes. I per a maleir el mal temps, no n'hi d'altre en
tota la rodalia. Ha de pensar i entendre que, des de que és
aquí, no hem vist encara cap pedregada que s'ho valga, i això
que n'han passades de bones pel veïnat. Encara em recordo de la
de Sant Jaume farà cinc anys, que a les parròquies de Prunés,
Vall-llosell i Daurada no hi va deixar ni les canyoques. Eren
envers les sis del mati que vaig veure que la Pedraforca
portava caputxa i vaig sentir les campanes de Vall-llosell,
clares com si fossen a mitja hora. Jo que vaig dir: «Pudai!,
avui tindrem tamborinada, mossèn Joan.» «-Vols dir?- féu ell
tot esmorzant. -Doncs mira, estigues alerta i avisa.» A deu
hores ja no es veia el sol i vaig sentir un tro cap a la part
de la Pobla. Vaig dir: «Ja hi som!». A onze hores, a Prunés ja
repicaven de debò, i es veia cap a les serres de Castellar de
N'Huch un tap que feia feredat. La borinor s'anava atansant, i
cap a migjorn hi havia un tall de serena, repudai!, que era lo
que em feia menos goig. Aviso a mossèn Joan, i, quan va estar
amanit a sota el porxo de la iglésia, ja la teniem a sobre i
queien unes gotes com el pla de la mà; Cap a Vall-llosell i
Daurada ja rebien de valent. «-Caratsus! Això va de males- deia
mossèn Joan tot rodant al cap. -Això porta malicia.» Repudai!
El cel semblava que s'esquerdava, veient-se negre com una gola
de llop a part d'allà de la serra del Teixaire; ja les
avançades sortien pel Coll del Bord, quan mossèn Joan començà
les _malediccions_ amb el salpasser alt i llatinada que te
crió. Jo estva espaterrat de veres i anava dient tot baix:
«¡Repudai, avui si que batrem abans de segar!» La Feliça, amb
un fogó de terra, anava cremant llor i romaní de fulla en
fulla, i l'hereu del Sord, repenjat a les campanes, ¡dali, que
és dia!...

Doncs ha de saber que, en quant mossèn Joan alçava els braços i
el salpasser, ja la torbonada feia alto; mes, en quant els
baixava, ja la teníem a cavall de la serra, a punt de saltar al
pla. Mitja hora bataiera estiguérem així: repudai! tinc i
tindré. Ella: «-Que passaré!», i mossèn Joan: «-Va _darretru_:
que no passaràs.» Mes, repudai!, jo que veig que ell començà a
venir groc de fatiga, les gotes de suor com cigrons li anaven
cara avall, les mans li tremolaven enlaire i el llatí se li
engargossava. En tal moment, la tempesta prenia embranzida i
començava a rebotre algun que altre roc com un ou de colom.
«Pudai, pudai, pudai!» vaig pensar jo. «Si aquest home se'ns
acula estem perduts.» Jo que si, agafo el braçat de llor que la
Feliça, tot mastegant parenostres, companejava com si fos or, i
hi calo el mateix ciri beneït, fent un foc com un Sant Joan,
me'n salto a dalt i prenc el fusell i mitja dotzena de
cartutxos amb bala beneïda, i amb un girant d'ulls torno a
ésser al costat del Senyor Rector, cridant: «-Animo, mossèn
Joan! Faci un esforç, per Déu, que avui la misèria ens truca a
la porta!-» I vinga un pet d'escopetades, que arreu fou
contestat pels veïns. Mossèn Joan s'animà, i, atansant-se fins
al cementiri, amb uns crits que feien feresa, reptà la tempesta
que, amparada part d'allà del rieral de Salgueda, no tingué més
remei que escórrer's pels erms i emprius de Serra-Calma, on,
tant se val, no hi deixà ni les llagostes. En aquell moment
començà a caure l'aigua a samalades: el perill havia passat.

En Ramon estava embadalit, i reia com un ximple amb les
pintoresques narracions d'en Pascal, que tocava tots els
registres, no essent pas menos distret el que en podríem dir de
geografia de la comarca.

-Veu? Allí és el castell de Riany, fet del temps dels moros.
Diu que hi ha una mina sota terra que va a sortir a Ter. Allà
més lluny és Vall-llosel; més ençà hi ha Daurada, que no es
veu; aquesta casa és Tapiols, la de més cabal de bestiar de
tota la muntanya: l'amo és un borni que hi veu més que els
gats. ¿Veu aquell blancall que s'obira per entremig d'aquell
collet? És Serra-Bruna. La casa més potenta de tot per aquí.
Ell és un gran senyor; bona persona, si no fos tan tiranu pel
poble. Vol ésser amo dels emprius de Serra Calma, com si no en
tingués prou amb lo que li sobra, i fa com el gos de l'hortolà,
que ni menja ni deixa menjar. El que li costa el plet que sosté
amb el poble, val vint vegades més que el fruit d'aquell ermot.
¿Veu, part d'amunt d'aquella serra, un clapissol ros amb unes
parets roges dejús? Són les desferres del monastir de Sant
Martí, a on diu que abans hi havia un bisbe.

I així, amb preguntes i respostes, fumant un cigar en aquest
caire, perquè hi passava la fresca marinada i s'hi disfrutava
ensems de bones vistes, i bebent un got d'aigua en aquella
font, perquè hi feia ombra i s'hi estava bé, entre rialles de
l'un i repudais de l'altre arribaven al poble que ja era fosc.
La Rectoria era tancada, mes no estaven tan desprevinguts sos
habitants, per quant tiraren el cordill del llucateu abans de
què els arribats truquessin a la porta. Entraren a la lliça i
ja al cap de l'escala sortien a rebre'ls mossèn Joan, amb els
braços oberts, i la Feliça amb cara de prunes agres, amb un
llum de cuina.

Oncle i nebot, confosos en una abraçada, pujaren escala amunt.
En Pascal se féu càrrec de la bèstia, i, mentre la
desembridava, la majordona, que des del darrer replà li feia
llum, anava dient amb veu de nas:

-Poc pensava jo que arribésseu avui, i ja deia a mossèn Joan:
«Sap què és? Que el senyoret haurà fet tard i s'hauran quedat a
dormir a l'hostal del Porxo.»

Veient que en Pascal feia cas omís de son parlament, continuà:

-I, ben mirat, era el millor determini que podíeu fer. Demà
haurieu pogut venir a la fresca...

-Un pudai!- exclamà en Pascal per tota resposta, mentre,
estirant el cavall pel ronsal, el menava cap a l'estable.



V

Mossèn Joan de Montbrió, rector de Vall de Pedres, per aquells
temps caminava ja en la sexta desena de la vida. Era el mitjà i
únic sobrevivent de tres germans. L'hereu morí solter, i mossèn
Joan, que era ja capellà, entrà en possessió de l'herència,
però, religiós de vocació i no de conveniències, traspassà tots
sos drets a favor del germà petit, que estava a Barcelona,
dedicat al comerç amb regular fortuna. Aquest s'instal·là en el
mas, se casà, i als pocs anys moriren ell i ella deixant a en
Ramon, infant de tres o quatre anys.

Valga que mossèn Joan s'instal·là en la pairal i que una
germana d'ell, dóna de poques apariències però excel·lent
mestressa, se posà a governar la casa, que aquesta tirà avant i
fins se realisaren importants economies i redempcions de
càrregues.

Crescut en Ramon, oncle i nebot no lligaven gaire, per lo que
aquell, amb el cor ple de tristesa, se'n tornà a sa parròquia
de Vall de Pedres, i allí seguia completament donat a son
ministeri.

Se calificava a si propi de capellà de missa i olla, lo que era
un excés de modèstia, perquè, sense ésser un pou de ciència,
posseïa quasi tota la que proporcionaven els seminaris de son
temps, i fins de la Universitat de Cervera n'havia recollida
molta, ja que hi havia seguit alguns cursos de la carrera de
Lleis, que no terminà per haver-se acabat abans la Universitat
que sos estudis, negant-se a seguir-los en la nova de Barcelona
en protesta de lo que ell calificava d'atropellament del dret i
triomf de la revolució.

Lo que hi havia de positiu era que per a mossèn Joan no havien
transcorregut els darrers quaranta anys, havent-se parat en el
moment en què, convençut de lo limitat de la sabiduria humana,
cregué que ja estava discutit i resolt tot lo que humanament
resoldre's podia. D'aquí naixia sa oposició a la vocació que
per a la carrera d'enginyer manifestà sempre son nebot, carrera
que representava uns estudis i unes rutes per ell completament
desconeguts. Ell havia estudiat a Sant Tomàs, havia traduït a
Sant Agustí i a Sant Jeroni i a altres Sants Pares de
l'Església, i en els lluminosos escrits d'aquestos grans savis
havia trobat un cos de doctrina filosòfica suficient a omplir
no sols les necessitats de son cor, sinó, deia ell, de tot
l'humà esperit.

Déu és la causa primària de totes les causes i la força
creadora, conservadora i reguladora de totes les forces, de les
que dimanen, com irradiacions sublims, totes les demés
manifestacions, així en l'ordre natural o físic com en
l'espiritual. Estudiant, doncs, a Déu en sa essència, en sos
atributs i en ses revelacions, s'obté la clau de tot lo demés.
D'aquí en feia arrencar la superioritat de la carrera
eclesiàstica sobre totes les demés: carrera de privacions i
sacrificis, sublimada per la missió encomanada als sacerdots
d'ésser intermediaris entre Déu i l'home, aqüeductes de la
Divina Gràcia, la que distribueixen cobrint espirituals
necessitats i humanes misèries.

Després d'aquesta, i per aquells fadrins externs mancats de
vocació per a l'estat eclesiàstic o que, sentint la necessitat
de constituir una família, devien buscar un medi o un recurs
per a subvenir a son sosteniment, posava la carrera del Dret,
germana petita de l'anterior i amb missió poc menys elevada,
com és la de fer triomfar la Justicia, una de les principals i
més immediates derivacions de la Divinitat. Les demés carreres
-medicina, farmàcia, etc.,- encara que molt honorables, venien
a ocupar un ordre inferior. La militar la tenia descartada. Des
de que la política, deia, l'havia deshonrada, fent-la servir
d'escambell a totes les humanes passions, no podia ésser
l'ideal d'un fill de família que s'estimi.

Però tota sa admiració la guardava mossèn Joan per a aquells
joves priviliegiats que tenien prou talent i prou pit per a
agermanar la carrera eclesiàstica amb la Llicenciatura dels
sagrats Cànons o del Dret. D'ells era el pervenir.

Mes, tant per a uns com per a altres estudis, calia conèixer a
fons el llatí, perquè en aquesta llengua estan escrites les
Sagrades Escriptures, com també els llibres dels Pares i
Doctors de l'Església, les obres de Dret més importants, des
del _Digestum, Pandectas_ i compilacions del Dret Romà, fetes
pels grans legistes de l'antiguitat, fins a les obres de
Paguera, Cortiada, Vives i Fontallella, com també en llatí són
la gran majoria d'obres que tracten de medicina i farmàcia, des
de les d'Hipòcrates, Galeno, Celso i altres, fins als cèlebres
aforismes de l'escola de Salerno.

-¿Com és possible, doncs- deia mossèn Joan -que sigui cosa
sèria aquesta carrera de nova invenció que havia pogut cursar
en Ramon, sense conèixer a penes el llatí?

¿No volia això dir que per la tal carrera es prescindia de tot
lo que la humanitat ha escrit en la llengua mare de totes les
llengües?

Heu's aquí lo que era mossèn Joan com a home de lletres. Pel
demés, un cor de noi que quan renyava es tirava un remordiment
a sobre, i quan reia li escapaven les llàgrimes, que en ell,
més que altra cosa, eren signe d'entendriment, ja que les grans
penes se les passava sol i amb ulls eixuts.

Exercia de pàrroco per amor a l'art o, com ell deia, perquè no
sabia fer res més. Per naixença, per educació i per
temperament, no era popular; era sols per esperit de sacrifici,
per abnegació seràfica, per natural bondat de cor i per odi a
la pròpia carn, que havia vençut sos impulsos i dominat sa
naturalesa, fins a doblegar-la sota les misèries i les
impertinències dels feligresos. Així havia conquerit l'amor i
la veneració d'aquests, que abusaven de son caràcter angelical
i dèbil, sense que sovint seguissin sos consells més enllà de
ses pròpies conveniències.

Físicament considerat, era mossèn Joan home de bona presència,
si bé lleugerament corbat, amb més abundància d'ossos que de
carn. En sa cara, eixuta de vianda, s'hi marcaven tant els
ossos, que un anatòmic hauria pogut catalogar-los sens pena;
mes, a part d'això, com sa pell era d'un rosat sanitós, feia de
molt bon veure, i l'òval estirat de sa cara acusava una certa
distinció, visible particularment en son front espaiós, en son
nas, lleugerament aguilenc, i en sa ben perfilada boca.
L'impromptu característic de sa fesomia era una suma beatitud i
complacència traduït per una mitja rialla que no es fonia mai,
ni quan son cor se sentia negat per la contemplació de les les
grans misèries humanes.

Les habituds no podien ésser mes senzilles ni ses necessitats
més limitades. Sa vestimenta era pariona de sa vida: llustrosa
a força de raspall i fins discretament apedaçada en algun
indret, però neta de taques, com sa conciència. Un detall:
mossèn Joan no polsava. Tenia massa encarnat el sentiment de la
pulcritud per a deixar-se influir de tan potiner vici. En canvi
fumava morigeradament uns cigarrets _de currutaco_ que, per no
tacar-se els dits, sostenia amb uns amollets de plata. Era
l'única transacció que havia pactat amb la corrent moderna.



VI

No mancaren a la taula del Rector els rescalfolls profetisats
per en Pascal, i en Ramon els feia els honors amb bon apetit,
sobrant-li temps encara, entre mossada i mossada, per a
entretenir a son oncle amb qüentos d'estudiant, anècdotes dels
seus viatges i acudits de bon humor. Aquest el contemplava
embadalit de goig, atent sempre a conjecturar per ses
espontaneïtats l'estat de l'obra moral que amb tants afanys
havia fonamentat.

De moment pogué apreciar en ell major seguretat de criteri, més
maduresa de conviccions i, sobretot, major cabal d'idees
pròpies, que expressava amb una tal superabundància de
fantasia, que al bon home li posava pell de gallina.

Mes li quedava sempre una sospita, com una espina clavada al
cor. Portat per sa fantasia, ¿hauria anat son nebot lluny, fins
a pendre-hi mal sa consciència de bon cristià? Era precís
sortir de dubtes, i aprofità la primera ocasió per a imprimir
nou tirat a la conversa, preguntant-li:

-I bé, fill, digue'm ara quelcom de ta carrera. Explica'm què
ve a ésser això de l'enginyeria. ¿Quin paper hi feu, pel món?
¿Quina és, ben pel clar, vostra missió?

-La nostra missió- respongué el jove -és esbrinar les lleis de
la naturalesa, conèixer ses forces per a regular ses accions,
deduir conseqüències, fixar principis, traure aplicacions
encaminades a augmentar la riquesa, i, disminuint l'esforç de
l'home, fer-li més fàcil la vida. Més senzill, vulgarisant la
definició: lograr que la feina penosa de deu homes, per
exemple, la faci descansadament un sol.

-Mes al tractar d'alleugerir el treball de l'home, t'has fixat
en que aquesta és una llei de la naturalesa com qualsevol
altra?- observà el Rector.

-Sí, i per això tracto de regular-lo i fixar son resultat.

-Està bé, però el treball és imposat a l'home com un precepte
diví, _in sudore vultus tui vesceris pane_, i podem
considerar-lo baix dos conceptes: com un càstig, perquè
violenta la naturalesa i ens subjecta a la destrucció del cos i
a la mort, i com un benefici, ja que ell és el preu de nostra
redempció en lo espiritual i ens proporciona recursos per a
atendre a nostra subsistència i fins a nostre benestar en lo
material. Sentades aquestes premises, formulem el silogisme...

-Ja veurà, senyor oncle- féu en Ramon somrient: -veig que vostè
es recorda massa de sos companys d'aula i sempre treu al sol sa
sotana d'escolàstic, que fa molt temps que ha passat de moda.
Deixi's de silogismes i solecismes, d'arguments i d'argúcies,
que prou sap que jo no puc pas seguir-lo per aquest camí. Jo no
estic pas avesat a amidar-les, aquestes coses, amb el compàs de
la dialèctica. Jo sols sé que regular no és pas destruir i que,
si Déu condemnà l'home a treballar, li donà el bou i l'ase
perquè l'ajudessin, i que, per a complir bé el precepte del
treball, no és pas precís que suem sempre a raig fet ni que
anem de continu traient el fetge per la boca. El treball de la
intel·ligència és tan treball, per aquells efectes, com el de
la força, i jo sols pretenc que el bou tiri l'arada, i l'home
empunyi la rella.

-Si no és més que això, no cal que t'escarrassis, perquè és lo
que ha succeït sempre. Mes ja entenc el símil: vols la força
bruta per a la bèstia, o sigui per a la naturalesa, i el
treball intel·lectual per a l'home. Ara que t'has sortit tan bé
de la primera proposició, anem a la segona, Si el treball és no
sols el medi de dignificació de l'home sinó també de guanyar-se
el pa o atendre sa subsistència, i tu logres, com dius, que el
treball de deu el faci un de sol, pregunto jo: què faran els
altres nou?

-Se miraran com l'altre treballa- respongué, rient, en Ramon,
com no donant importància a l'objecció.

-Està bé- digué son oncle, impertorbable, buscant la revenja de
la ironia de son interlocutor, -i en aquest cas també es deuran
mirar com menja, a menos que aquest vingui obligat a
mantenir-los o que tu, amb tes deduccions, hagis trobat la
manera de fer que basti a l'home menjar un dia cada deu. Per
més que t'asseguro que aquí toquem ja les conseqüències del
sistema, amb els pobres que truquen a la porta i són
treballadors vagatius, teixidors de la Pobla uns, faixaires
d'Olot altres o bé corders de Camprodon, gent tota que s'hauran
cansat de mirar, amb les mans a la butxaca, com un sol fa la
feina de deu.

-Bromes a part- replicà en Ramon,- cregui, senyor oncle, que és
un error pensar que les màquines roben feina als braços: lo que
fan és vulgaritzar i enbaratir els articles, eixamplant el camp
de la producció. No nego el fet que vostè em senyala, mes és
sols un efecte passatger de la transició. A l'aparèixer el
primer ferrocaril, molts profetisaven la mort del gremi de
traginers, i, en efecte, de moment les agències d'en Balira i
d'en Muntanya se n'anaren al cel, mes lo cert és que el gremi
no ha fet sinó progressar.

El Rector no l'escoltava ja quasi, preocupat amb un altre ordre
d'idees.

-Escolta. Hauràs sentit alguna vegada- digué mig
interrompent-lo -comparar els desagraïts amb els porcs, que
sota l'alzina mengen les aglans, sense dignar-se alçar el cap
envers l'arbre que les hi subministra. Doncs, ¿no et sembla que
entre els que estudien els fenòmens de la naturalesa i
especulen les forces que aquests els proporcionen, n'hi ha
molts com els porcs, no es prenen la molèstia de considerar que
aquelles aglans han caigut de més amunt, ja que, com diu Sant
Tomàs, Déu és la causa primera i la força primordial de la qual
dimanen totes les forces i totes les causes?

-Cert que sí.

El vell sacerdot se remogué en son setial, com disposant-se a
donar el cop definitiu.

-Però tu, que t'has enamorat de la naturalesa i et delites per
penetrar sos misteris, ¿no trobes més bonic i fins més noble,
en lloc d'estudiar les lleis per llurs resultats, buscar el
Legislador? En lloc d'amidar les forces per llurs efectes, ¿no
val més remuntar-se a son sublim impulsor, que és Déu?

I aquí aclucà els ulls, el sacerdot, com l'artiller que, presa
la punteria, aplica la metxa a la pólvora i, sense perdre alè,
enjegà aquesta canonada seca:

-Digue'm: ¿en tes investigacions l'has trobat, a Déu?

En Ramon descobrí de repent el joc de mossèn Joan i l'objecte
que perseguia. Comprengué que son oncle dubtava d'ell, i
aquesta sospita el ferí al mig del cor. Un instant els dos
interlocutors s'abrigaren amb una intensa mirada, que ambdós
sostingueren valentament. Després en Ramon respongué amb veu
reposada:

-¿I que es pensa que els estudis científics no conduieixen a
Déu, tant com els estudis filosòfics i teològics, dels quals
vostè està tan emprendat? Que n'ha d'ésser, d'obcecat, el
científic que no sent la idea de Déu en cada una de les
infinites lleis que veu desenrotllar-se, tant si mira al cel
com a la terra, com a l'horitzó! No és pas entre els
esbrinadors d'aquestes lleis a on cal cercar-hi els impius i
els descreguts; més aviat els trobarà entre els filosops i
doctrinaris, molts dels quals, entenebrats de cap per
cavilacions superiors a ses forces cerebrals, traïts per ses
pròpies argúcies que acaben per tornar-se contra si mateixos,
tocats de satànic orgull per lo que ells creuen triomfs de la
raó i sovint no són més que fosforecències de cervells
malaltissos, acaben per creure's semidéus, quan no són més que
pobres alienats, dubten, neguen i reneguen, fins d'ells
mateixos; mes el pobre científic, especulant sobre el fet,
aplanat pel pes de l'evidència, pasmat sempre de lo que veu i
sent, ¿de què pot dubtar, com no siga de ses pròpies forces, ni
quin altre remei li queda que confessar-se petit i mesquí
davant d'aquest Esperit Puríssim, Savi, Inmens i Etern,
fundador i regulador de totes les lleis?

En quant a mi, li afegiré que fins n'he sentit el contacte,
d'aquest Esperit, amb una mena de frisança, amb una suprema
delectació, un no sé què d'indefinible i imponderable, que en
certs moments, transformant-me, m'identifica amb les
harmòniques sensacions que m'envolten, emborratxant-me d'intens
plaer. Me diuen que això és la percepció de la Bellesa, però a
mi, que crec que la Bellesa és Déu, me sembla que aquestes
sensacions no són altra cosa que l'espasme produït per la
mística conjunció de Déu amb l'ànima.

-_Bene!_, fill meu, _optime!_- exclamà el Rector, que havia
escoltat amb la boca badada i llagrimejant l'expansió de son
nebot. -Jo me n'alegro infinit, de veure que tens cap i
respires pel cor; però ara més que mai sento no veure't amb la
carrera que era el meu ideal. Allí sí que podries esplatjar-te
sense perill amb aquests lirismes que tant t'agraden, i llavors
trobaries el perquè d'aquestes sensacions psíquiques que...

-Vol que li parli clar, senyor oncle?- féu en Ramon,
interrompent-lo, com per a sostreure's a ses carícies. -Ja que
em posa els dits a la boca, l'hi diré tot. No he seguit la
carrera eclesiàstica perquè no he sentit la vocació i crec que
cada u deu ésser allò a què ve destinat. A mi, donat mon
temperament i mon modo d'ésser, potser la sotana m'hauria
vingut estreta, perquè jo sóc un revolucionari...

-Jesús, Maria, Josep!- exclamà mossèn Joan, fent-se enrera.-Què
dius, ara!

-Que l'espanta, el nom? Doncs no en trobo, d'altre per a
significar que em sento enemic, ara mateix, de tot lo que veig
instituït en nostra terra. Dubto de que sàpiga explicar com me
trobo foraster a casa, igual que d'aventurer que torna vell a
les llars que abandonà de jove i no hi troba ni els amics, ni
les costums, ni les institucions que hi deixà i el record dels
quals li havia mantingut viu el desig de retorn. Com si portés
sang d'altres generacions, com si em vivifiqués un alè distint
del que avui corre, sento repugnàncies per tot el que
predomina, i sols rastrejant per entre la pols de lo caigut i
oblidat, trobo, mig adormida, substància assimilable, única
cosa que em fa creure que verdaderament és aquesta la terra
que, com en somnis, he vista. Per exemple: en mos estudis m'he
trobat cohibit per la subjecció a plans d'ensenyança ridículs,
prescripcions absurdes i reglamentacions de cartilla, com si,
més que a estimular les joves intel·ligències, se tirés a fer
avorribles les matèries, subjectant-les a pautes antipàtiques.
Observarà que, a l'obtenir el títol acadèmic, suprem objectiu
de nostres estudiants, son primer impuls es rebotre els llibres
al foc com trastos ja inútils, com improperis d'un calvari ja
passat. És perquè el valor científic, artístic o literari d'una
personalitat no es funda en lo que sap, sinó en els títols que
posseeix. I vagi a demanar ideals, vagi a exigir grandesa
d'aspiracions a gent que porta infiltrada la idea de sa pròpia
nul·litat, fins al extrem de creure que els antics i, en darrer
cas, els estrangers han dit ja tot lo que hi havia que dir en
matèries d'Art, de Ciències i de Lletres. Ells creuen complir
glossant o copiant lo que els altres han fet, com si d'aquests
les millors ensenyances fossin ses obres i no els medis de què
s'han valgut per a produir-les.

Jo, a aquest escarransit esplet de ciència reglamentada,
prefereixo cent voltes aquelles escoles antigues, filles d'una
personalitat d'intel·ligència poderosa que lluitava contra la
ignorància dels temps, ja treballant mig de frau sota les
voltes dels solitaris monestirs, ja desenrotllant-se sots la
protecció rumbosa d'un Mecenas potentat, sense acadèmies,
títols ni graus, fent via segura, arrastrant darrera seu lleis
i costums, influint en les èpoques i transfomant les societats
en continuada evolució.

Societat que no lluita és societat morta i és l'alè de la mort
que planeja sobre nosaltres. El poc moviment que es nota no és
de vida: és el treball interessat dels que cuiden de què el cos
social no ressussiti. Vegi nostra terra com és malmenada per un
caciquisme burocràtic, venal, corromput i corruptor, que ha
lograt enxiquir, fins quasi anular-lo, l'esperit social. Lo que
en diem classes conservadores o directores no són més que
agrupacions i entitats enfitades de benestar material i
sol·lícites sols a què es mantigui l'ordre legal, o sia aquesta
sèrie d'organismes corromputs, de convencionalismes infames,
sostinguts per la voracitat dels uns, per la conveniència dels
altres i per l'apatia dels més, causa generadora de l'esplet
socialista que creix, com la corrupció de la sang és la causa
de les erupcions de la pell. Tot això és lo que a mi m'arbora,
i ho voldria acabar, enc que fos a canonades.

Mossèn Joan, de colzes sobre la taula i la cara caiguda sobre
els punys closos, guardava una actitud pensativa. El jove
continuà:

-¿I sap vostè si l'Església, com institució social i pràctica,
ocupa avui el lloc que li pertany? No és sols en les
Universitats, sinó també en els Seminaris, a on és més de
doldre la deficiència de l'ensenyança. Molt de llatí, molta
teologia, ve-li aquí tot. Però, avui que, com ja li he dit
altres vegades, la impietat, abandonant el camp de la
filosofia, invadeix el científic, el de les arts, el de la
història i fins el de l'economía, falsejant-ho tot, és aquí a
on deu portar-se la lluita. La teologia escolàstica, amb tota
sa sublimitat, entenc jo que avui ha complert bona part de sa
missió, doncs les veritats catòliques, ja de si prou sòlides i
respectables, quan descansen sobre bases científiques, tenen
una força d'atracció a la qual res resisteix. Abans la idea
cristiana ho era tot: les ciències i les arts brillaven, a son
impuls, amb llum clarissima; les costums i les lleis se
formaven a son calor, i l'esperit de lluita, encarnat en ella,
era vida feconda en avenços morals i materials. Avui la
societat, acostumada a evolucionar independentment d'aquest
esperit, ha substituït les antigues democràcies cristianes per
altres democràcies racionalistes i materialitzades, les
agremiacions de caràcter senzill i pràctic per una burocràcia
inflada i venal, i el sensualisme ha glaçat les consciències
dels de dalt i pervertit les costums i enervat les forces dels
de baix.

Però encara en nostra terra ha tingut resultats més
deplorables. Un temps, nostre poble, regit per institucions
pròpies, se distingia per sa virilitat ensems que per son
esperit pràctic, reflexiu, emprenedor i evolutiu sempre cap a
la perfecció. Posteriorment, degut a suggestions exòtiques
incomprensibles, per prevenir de races inferiors, política i
econòmicament parlant, i a contingències i desgràcies
d'aquelles que marquen els destins d'un poble, perdé ses
institucions i, faltat del calor essencialment democràtic i
cristià que havia presidit sa constitució, caigué enlluernat
per fascinacions mentideres, com raça vençuda als peus de
l'opressor. La desgràcia ha estat per tots, mes ¿qui sap si
bona part de culpa la tenen els que, posseïdors un dia de tota
la ciència i de tota la ilustració de son temps, se deixaren
arrabassar el ceptre de son poder?

-Per Déu, Ramon! A on vas a parar?- digué el Rector alçant el
cap, trastornat.

-Vaig a parar a què caldria combatre de fort i de ferm tot
l'ordre de coses avui existent, enderrocant i extirpant tot lo
podrit i corcat dels actuals organismes socials, perquè,
desenganyem-nos!, res hi ha en ells que sia aprofitable... ni
nosaltres mateixos, si no ens sotmetem a un fort tractament de
depuració, injectant en nostres venes sang nova. Es precís
revifar l'esperit pràcticament cristià de nostra raça, perquè
aquest torni a influir, redreçant-los, els organismes socials
peculiars de nostra terra, orejant-la del baf d'estrangeria que
l'ofega. Així i sols així hi pot haver esperança de salvació.
D'altre modo...

-Prou, fill meu, prou n'hi ha- exclamà, interrompent-lo, mossèn
Joan. -No m'hauria figurat mai que em surtissis amb aquests
aires de missionista de noves idees. En lo que acabes de dir hi
ha coses que són veritats evidents, altres no m'atreveixo a
jutjar-les jo, pobre rector bosquerol, que fa ara mateix trenta
anys que visc fora del món. Mes, amb tot, he notat fets i
circumstàncies el record dels quals se m'ha renovat ara mateix,
donant-me esfereïment. Per exemple, al veure com minva el ramat
dels bons, no he pogut menys de reflexionar algunes vegades,
cercant les causes que tal vegada no resideixen exclusivament
en la natural propensió que té la naturalesa humana al mal,
sinó també bona part en el mal exemple dels encarregats de
dirigir-lo. La suplantació dels antics organismes per noves
institucions, contràries a l'esperit del pais, haurà portat el
retraïment de la gent de bé i l'exaltament de la canalla que ha
trobat la porta oberta a totes les seves concupiscències.
D'aquí la prevaricació i la corrupció en tots els rams de
l'administració, que a son torn ha portat la desesperació en
les víctimes, ensems que la perversió en els que en resulten
favorescuts: circunstàncies, totes, que predisposen, si no
condueixen de ple, a la indiferència, a l'escepticisme i a la
impietat... Mes, en fi, deixem això, que és massa fondo per a
nosaltres: un altre dia en parlarem més llargament. Ves-te'n a
descansar, que deus estar capolat.



VII

Tan bon punt hagué en Ramon donat la bona nit, exclamà la mal
cofada de la Feliça:

-Vaia un barrut com n'hi ha, d'aquest garlaire! Ja li asseguro
que si l'hem de mantenir gaires dies... Ja miraré de no
donar-li pas pa tou, que aviat ne quedaríem sense. Menja les
crostes i deixa les molles; se coneix que té millor dentat que
un hom... Alça, alça! mig got de vi per a l'aiguera: el deuen
collir a la font, a ca seva, que el faci anar tan a dojo.

A tot això mossèn Joan res hi deia, passejant-se capficat sala
amunt i sala avall.

-I demà què vol que faci per a dinar?- reprengué la Feliça tot
plegant les estovalles.

-Demà mata la polla negra que tens a l'engreix- respongué el
rector sense mirar-la ni parar de passejar.

-Oh, sí, la polla negra...- gemegà la dona. -Que aviat ho ha
dit! Mes la rossa s'enyorarà.

-Mata la rossa i tot!- cridà l'altre, malhumorat. I, prenent la
llumanera, es ficà dintre sa cambra.

Queda la Feliça, sola, murmurant:

-Ja se'n farà mal fart! Si que la pujariem dreta, la paret!

Tot dient això, tornava a l'ampolla el vi que en Ramon havia
deixat a la copa i recollia els abundosos residus de pa que
també havia malbaratat, amb l'evident maligne propòsit de
reunir-los amb una altra reserva que ja portava feta de
tendrums i pellingots de la mateixa procedència i servir-los
l'endemà traïdorament baix una o altra forma.

Cal fer-ne el retrat, d'aquesta Feliça. ¿Heu vist aquests
croquis de terra crua que, modelats amb quatre esgarrapades,
solen abundar, arreconats i polsosos, per les lleixes dels
tallers dels escultors, croquis que no són altra cosa que
l'assaig de traducció plàstica, el crit d'alto! donat per
l'artista a la idea que, amb la velocitat de llamp, creua les
fronteres del pensament i que, si a voltes queda presonera
servint d'eix sobre el qual giravalta i pren forma una
verdadera creació, en altres, les més, s'esmuny, deixant entre
els dits de son perseguidor sols un pilot de fang grapejat i
retort, un ninot sense a penes forma humana, que pel cap té un
cigronet, amb faccions fetes a pessigades i cops de boixet, i
per cos i membres quatre nueses informes, vestides amb tires de
fang xafades al pla de la mà? Doncs aquí teniu la figura de la
majordona.

Allò, en veritat, no era figura: no era més que un croquis,
però un croquis fracassat i abandonat, com si son autor
s'hagués adonat de què no reeixia. Mostrava son cap de cigró,
son nas de píndola xafada i sos ulls com fets amb el mànec del
boixet. Sa boca, com ressentint-se de la precipitació amb què
seria feta i de què l'artista no es fixava en detalls, havia
quedat desequilibrada; puix, mentre la comisura dreta tirava
cap amunt, l'esquerra penjava en avall. Això donava el resultat
de què, mirada per un perfil, feia una mitja rialla que
entristia, i, per l'altre, dibuixava una dolorosa ganyota que
feia riure. Fins el color uniforme de la carn, la roba i els
cabells, un color moreno polsós, li acabava de donar tot
l'aspecte dels referits bocetos.

Ningú sabia d'on era filla ni quants anys tenia, ni a ningú
feia falta saber-ho. A mossèn Joan li pervingué d'una deixa
d'un seu condeixeble de Cervera, beneficiat de Girona, qui
l'havia pujada de petita i n'estava molt joiós. Tan joiós
n'estava, que havent fet, abans de morir, hereu de confiança a
mossèn Joan, després d'encarregar-li la distribució de ses
pobreses per a bé de l'ànima pròpia i dels cossos d'alguns
parents, volgué testimoniar-li son afecte llegant-li la
majordona, encarregant-li, sobretot, que no la deixés patir.
Bon segur estaria, el bon beneficiat, de l'eficàcia de sa
recomanació, per quan cregué excusat deixar a la dona cap
violari, acontentant-se amb assenyalar-li unes sabates de
simolsa, mig noves, i una dotzena de mocadors de butxaca.

Mossèn Joan rebé resignat l'esplèndida herència de son company,
i quan, terminada la segona ensenyança de son nebot i posats en
regla els assumptes del patrimoni, resolgué retirar-se de nou a
la parròquia de sa propietat, se n'emportà la Feliça per
majordona.

Al principi no anava pas tan malament, perquè, si bé la Feliça
sempre havia sigut del puny estret, no es propassava, sens
dubte per no conèixer encara prou el gènit del seu amo, i això
fins a cert punt era, com ja insinuà en Pascal, un fre que
salvava al rector d'anar la major part de l'any sense calces,
com bon segur hi hauria anat, donat son caràcter després,
complaent i caritatiu fins a la innocència. Però, més endavant,
l'avarícia i ganyoneria de la majordona s'accentuaren tant, que
li arribà a portar sèrios disgustos, no per les privacions
personals que li duia -que aquestes ja les acceptava com un
cilici voluntari,- sinó per les pertorbacions i els compromisos
que li ocasionava. Els parents i amics, així com els principals
feligresos, les relacions amb els quals eren tan del gust de
mossèn Joan, deixaven de freqüentar la Rectoria, no tant per no
veure la mala cara de la majordona, com per a evitar disgustos
i conflictes al pobre sacerdot, quals desitjos de complaure i
obsequiar a sos hostes es veien deslluïts per les mesquineses i
poca prudència de la Feliça.

Aquests contratemps i aislament que li portaven, feien sofrir
molt a mossèn Joan, qui de bona gana hauria sacrificat la
majordona en obsequi de ses bones relacions amb sos parents i
feligresos; però aquell _no la deixis patir_ del legatari era
una barrera infranquejable per a sa pobresa d'esperit. Sofria,
callava i... anava tirant.

En honor de la veritat cal afegir que llevat d'aquelles coses
que representaven un gasto, no és que li manqués res al senyor
Rector de Vall de Pedres, que era cuidat, apedaçat, espolsat i
portat com una ampolla per sa majordona. Però es veu que
aquesta, alliçonada per son primer amo i preveient que mossèn
Joan no tenia hereu a qui llegar-la, tractava, com vulgarment
se diu, de fer-se ella mateixa el jaç. Al menys així ho
murmuraven males llengües.

Ja es compendrà que el pobre Montbrió tindria lloc aviat de
certificar que no era mancada de fonament la predicció d'en
Pascal. Ho notà al matí amb la misèria de l'esmorzar, i se
n'acabà de convèncer al dinar. Durant aquest, mossèn Joan
estava enraonador, animant la conversa, que versava sobre sos
temes familiars: l'estat eclesiàstic, comparat amb l'estat
matrimonial, i sobre si son nebot concebia millor la Bellesa
des d'un punt de vista purament ideal, o bé, com deia ell, amb
faldilles i arrufats. Semblava com si tingués un especial
empenyo en distreure el jove de l'àpat coquinament patriarcal
que la Feliça havia posat damunt la taula. Però quan veié que
en lloc de la polla que esperava i en la qual sens dubte
confiava per a salvar tan desairada situació, compareixia
aquella amb un plat de mandonguilles amb suc, fetes Déu i ella
sabien com, no pogué contenir més son disgust.

-I la polla?- exclamà, dirigint-se a la majordona.

Aquesta pregunta quedà sense resposta. És a dir, sense resposta
no, perquè oncle i nebot comprengueren prou bé que una mena de
sanglot i una certa ganyota que aquella havia fet tot
esmunyint-se cap a la cuina, volien dir, ben traduïts, que la
polla no els faria pas mal de ventre.

El pobre Rector quedà tot avergonyit, i en Ramon, prenent
d'això peu per a revenjar-se de les bromes de son oncle,
exclamà sense fer embuts:

-¿I vostè permet semblants imposicions del servei? ¿I és per a
arribar en aquest resultat que va estudiar tanta filosofia,
abomina de les dones i m'aconsella la carrera eclesiàstica?

Mossèn Joan rebé la punyalada al mig del cor, i de tal manera
ho demostrà en la trasmudació de son visatge, que en Ramon se
penedí d'haver picat tan fort i procurà, com de costum,
tirar-ho a broma, afegint:

-Veritat és que aquestes són menudències que no valen la pena i
que, prenent-ho bé i alegrement, se completa el sistema.
Ademés, això prova que vostè sap lo que es pesca, quan diu allò
de _Mulieri non des potestatem domus tuae_..., etc., perquè si
tal fa una dona que està a sou, ¿què no faria si es veiés
salvaguardada per l'indissoluble, llaç del matrimoni?

-Ai, fill meu!- digué el Rector amb cara compungida. -N'hi ha
de moltes menes de llaços indissolubles, en aquest món, i Déu
vulgui que sia encara el del matrimoni el que trobis més pesat.



VIII

Passaren la tarda passejant pel poble (que res té de
particular, llevat de l'església, magnifica construcció
romànica, emblanquinada i malmesa) i per sos encontorns, que
són esplèndids.

Portat per la dèria d'enterar-se de tot, en Ramon no es cansava
de preguntar noms de muntanyes, cingleres i masies. Entre
aquestes sonà el nom de Serra-Bruna, gran casal que s'obirava
al lluny i ja abans l'havia intrigat per les referències que
n'havia fet en Pascal.

Mossèn Joan ponderà les excel·lències de la família,
particularment de la senyora, que era una santa cristiana.

-El senyor és un subjecte de bon fons i intatxables costums.
Sinó que, Déu el faci bó!, sols li mancava un gra de ronya per
a gratar i se l'ha buscat embrancant-se amb plets contra el
poble que, sobre no produir-li sinó gastos, li lleven la
tranquilitat i la fama, essent un os de mal rosegar per al
pàrroco, que no sap com empatollar-s'ho ni a qui donar la raó
sense ofendre a ningú.

-I de què es tracta?- s'atreví a preguntar en Ramon.

-Què sé jo? Hi ha aquí l'empriu de Serra Calma, que usufructua
el poble des de temps immemorial. Cada veí pot portar-hi el
bestiar que a l'hivern manté en son terme. La gallorsa és
repartida a prorrata entre tots els veïns, que se l'arrenden o
l'aprofiten a son gust. Sembla, doncs, que la familia
Serra-Bruna posseeix, del temps del rei Martí, una cèdula que
li concedeix amb exclusivitat el dret de gallorsa sobre tal
empriu, però qual dret resulta de fet abandonat, ja que no hi
ha memòria de què l'hagin lucrat mai, si bé ell sosté que
aquest dret no ha prescrit, perquè s'ha cuidat sempre de
promoure oportunament les accions per a evitar-ho. Doncs a
aquest bon senyor, que no té prou butxaques per a ficar-hi el
diner que li sobra, se li ocorregué entaular demanda formal i
promoure un plet que ja fa més de dotze anys que dura i en el
que ara mateix hi han sucat o hi suquen tots els curials de la
província, guarnint entre tots un tal entrellat d'incidents,
sentències parcials, competències i provisions que ja no hi ha
qui ho entengui. Amb tot això el poble n'anirà cada dia pitjor,
i, faltat de l'apoi dels que naturalment deurien ésser sos
protectors, se llençarà en braços del primer pillet que surti
per a explotar-lo. Jo, temps enrera, havia intentat interposar
mon escàs valiment per a transigir-ho, però vaig veure que
aquest bon senyor, que en lo demés, és com una pasta d'Agnus,
en tocant aquest punt s'enterca com una mula, sense que hi hagi
ningú, ni la seva muller, que li faci entendre ses pròpies
conveniències. Tement enredar-ho, vaig resoldre no parlar-n'hi
més, reservant-me, en tot cas, per a ocasió més propícia.

-I els demés propietaris, què fan?

-Què vols que facin? Per darrera enllà el bescanten sense
atrevir-se a posar-se-li al davant, perquè és un trumfo dels
grossos, amb molt bons padrins a Girona i a Madrid: deixen
córrer la bola.

-És lo que li deia ahir- féu en Ramon, després d'una estona de
reflexió. -La pestilència puja, puja, i ja està arribant a dalt
de les muntanyes.



IX

En Montbrió, disgustat i compadit de son oncle per l'estat de
violència que el gènit de la majordona li creava, i sense
perjudici d'estudiar els medis de combatre aquella situació
tonta, resolgué de moment, pretextant una urgència, partir al
següent dia de bon matí. Com son oncle devia assistir a uns
funerals a Prunés, quedaren convinguts en fer junts el trajecte
fins a la partió dels camins.

Estava al bo del son quan aquest el despertà innovant-li que
plovia, i per lo tant que no es mogués, que ell compliria amb
lo dels funerals, perquè no podia excusar-se'n, i tornaria a
dinar.

El jove declarà que sols en cas extrem se quedaria, perquè
tenia compromís d'ésser a Vich al vespre. Li prometé sovintejar
les visites, i es despediren afectuosament.

Una hora més tard trucava a la porta la majordona, avisant que
quasi no plovia i que la xacolata es refredava a la taula. Ell
s'incorporà; mes, com sentís batre les canals al pati,
comprengué la mangauxa de la dona i tornà a adormir-se. Al cap
d'altra hora, vinga trucar de nou la majordona, cridant que ja
el cel s'asserenava. Aquesta vegada cregué ell que, quan menos
en part, era cert, i s'alçà.

Al sortir de la cambra glopejà una xicrada d'aigua bruta, que
altra cosa no era la xacolata servida per la Feliça, mentre que
aquesta, rient de mitja cara i plorant de l'altra mitja, li
parlava amb manyagueria, comunicant-li que en Pascal havia
deixat ensellat el cavall, i que, segons profecia del mateix,
no plouria ja més. I, efectivament, a l'alçar-se el jove de la
taula i sortir a la miranda, ja començava un altre ruixat que
durà una hora.

La majordona es frisava per veure el _barrut_ fora de casa, i
aquest, que tenia prou ganes d'anar-se'n, se'n veia privat pel
desfet temps, lo que li donava un mal humor de tots els
diantres. Així és que, al sentir a la majordona maldar de
continu sobre el mateix tema, se li excitaven els nervis,
donant-li accesos de ràbia que el tentaven d'agafar-la pel
clatell i amorrar-la sota la canal. Forçat d'aguantar-se,
procurava matar el temps repassant la llibreria del Rector i
posant en ordre algunes notes.

De tant en tant, el sol semblava com si anés a treure el nas
per una clariana, que no era més que una solució de continuïtat
entre la bromada que se n'anava de buid per a fer lloc a la que
venia carregada d'aigua.

Una vegada que la majordona tornava amb el seu pic pic, fent-li
notar que unes espesses bromes blanques que fugien rossegant-se
a flor de terra per la costa, eren senyal infalible de la fi de
la pluja, el jove no es pogué contenir.

-Ja en té, de ganes de què me'n vagi- exclamà, -però sàpiga que
encara en tinc més jo d'anar-me'n, sols per no sentir-la ni
veure-la, a vostè.

-Jesús, Maria, Josep! Sant Cristià! I ara! Quines coses de dir!
¡Vegi si jo puc tenir ganes de que se'n vagi! ¿No és vostè el
nebot del senyor Rector? No el té ell a gust? Doncs, lo que ell
vol, a mi m'està bé.

En Ramon li girà l'esquena i es posà a passejar-se per la sala.

De sobte aquella, que s'havia eclipsat un moment, tornà
cridant:

-¡Vegi, vegi, senyoret, com surt l'arc de Sant Martí; digui si
no és això senyal de bonança!

En Montbrió s'aproximà a la balconada que treia a la miranda, i
veié l'esplèndida arcada estenent sos brillants anells de serra
a serra, de lo qual s'alegrà com si fos realment el signe de sa
deslliurança. No plovia gairebé gota, y una ullada de sol,
escorrent-se per una escletxa dels núvols, feia brillar amb
esclats de mil colors els serrells d'aigua que ploraven de les
parres que guarnien la porxada. Se n'alegrà, amb aquella
alegria que produeix sempre en la naturalesa la successió d'un
fenomen lluminós després d'un de tenebres, com el dia després
de la nit.

-Vaja, dona, vaja!- digué dirigint-se a la vella, amb to
complascent. -Serveixi'm el dinar i marxaré de seguida.

-El dinar?...- féu ella plegant les mans amb posat d'admiració.
-Pas que n'he fet! Com que el veia amb aquest deliri per
marxar!...

En Ramon quedà de pedra. Tenia motius per a conèixer la
tacanyeria d'aquella dona, mes no la creia capaç de despedir-lo
de casa de son propi oncle poc menys que en dejú. Amb una
mirada furiosa, mesurà la gran mesquina de dalt a baix, clogué
el puny dret, amb intencions de descarregar-l'hi sobre el cap,
aixafant-li el cigronet o fent-li caure a la part de dintre. Se
contingué, no obstant, i girant l'esquena emprengué la porta
escala avall. La Feliça el seguí, cridant-li des del cap de
l'escala:

-Miri: si vol hi ha un plat de sopes d'ahir, que les guardava
pel senyor Rector quan torni de funerals.

-Planti-se-les al clatell!- respongué en Ramon, girant el cap
des del replà, i es dirigí a l'estable per a embridar el
cavall, que ja estava ensellat i a punt de marxa.

La Feliça, que li anava seguint les petjades, corregué afanyosa
per a tenir-li l'estrep, mes ell la repel·lí amb un regany.

Al passar el portal se parà en sec. Verdaderament feia goig de
posar-se en camí amb un temps com el que es presentava, doncs
per la part de Llevant venia un tall d'aigua espantós. La
majordona comprengué sa vacilació, i, com per a donar-li ànim,
temerosa de què tornés enrera, li deia:

-Lo que és ara rai, prou està ben esbargit el temps, i, sinó,
vegi per allí com ix la _Marieta de l'ui blau_.(*)

Sentir-la en Ramon i regirar el cavall tirant-li a sobre, tot
fou obra d'un moment. Valga-li la llestesa amb què es ficà a
dintre, que, sinó, la bolca als peus de la bèstia. Però, fora
ja de tino, començà a increpar-la amb mil penjaments,
tutejant-la sense cap mena de consideració.

-Vina- li cridava, -veia fastigosa, que te la pintaré a
l'esquena, amb la punta del fuet, la _Marieta de l'ui blau_.
Surt, pallonga, escanyavicaris, que et donaré una racció de
xinxons d'aquells què no es descanvien. Ah! fes que m'hi pugui
adobar, que ja els esquitxaràs aquests que arrecones a costes
de la salut del teu amo, estiracordetes!...

I altres coses que no es poden escriure.

La majordona semblava desesperar-se al sentir-se tan
maltractada: s'estirava els cabells i picava de peus com una
ximple.

En Ramon passava el portal en el moment que començava de nou a
ploure. Això li renovà la quimera, i, girant-se amb la vella,
que seguia fent comèdia, li cridà encara:

-Maleïda bruixa! Ves: aquí la tens, ja, la teva _Marieta_.
¡Llàstima de vara de freixe que vaga per espolsar-te el cuiro,
cabra ronyosa!...

I, mentre deslligava l'abric que a prevenció duia a la pera de
la sella, emprengué desesperat la trotada, empaitat pel vent
pluig i entre xarbots d'aigua fangosa.

(*)_Nom amb què designen els pagesos l'ull de serena que en
dies plujosos, surt a vegades a l'horitzó i que, en certes
circumstàncies, sol designar la fi del mal temps._



X

Encara li durava l'excitació, que no bastava a calmar la
ruixada d'aigua fresca que li queia damunt escorrent-se per ses
espatlles i les anques de la bèstia, quan, al passar per sota
el porxo d'una masia de gran presència, sentí que el cridaven
per son nom des de dalt. Tirà les regnes i alçant el cap
reconegué la casa de Serra-Bruna i veié amb sorpresa que era
son oncle, que li deia amb son to de veu entre plorós i
rialler.

-Però, fill meu, ¿que t'has tornat boig per marxar amb semblant
temps? ¿No havíem quedat en què m'esperaries si seguia la
torbonada?

-L'he esperat fins que m'han fet a fora.

-Sants del cel!- exclamà el vell, esfereït com si pressentís
algun greu contratemps ocorregut durant sa ausència, -¿I qui
pot haver-te tret a fora de casa meva?

-Qui? la mala pua de la seva majordona, aquella que mana més
que l'amo, és qui m'ha despatxat en dejú, tractant-me com a un
gos foraster. Prou que l'hi explicarà ella afegint-hi que l'hi
he dit tot lo que m'ha vingut a la boca, lo que no és cert,
perquè moltes més coses m'he engorjades per consideració a
vostè, que la protegeix per més que ella el deshonra.

Tals paraules en boca d'en Ramon no es comprenien sinó donat
l'estat de sobreexcitació en què es trobava. Son pobre oncle
estava aplanat. Apoiant-se de mans sobre la baixa barana del
porxo, tenia el cap mig penjant, semblant-se a la coneguda
estàtua del gladiador moribond. Son aspecte era tan llastimós,
que per fi el jove, el bon cor del qual era evident, se'n
condolgué. Enfilant la gran porta mig oberta de l'entrada,
saltà del cavall, i, entregant les regnes a un mosso que li
sortí al pas, se'n pujà escala amunt, trobant al seu oncle a
l'últim replà que l'esperava, fent-lo entrar en el recibidor.

Amb breus i concises paraules li explicà l'ocorregut,
declarant-li, per fi, que si en lo successiu volia veure'l,
anés a la casa pairal, a on ocuparia sempre el lloc de son
difunt pare; però que ell a la Rectoria no hi posaria més els
peus mentre criés semblant bestiola.

El pobre capellà li tirà els braços al coll, exclamant:

-Fill meu, fes lo que et sembli: abandona'm, com tothom m'ha
abandonat, però compadeix-me com tothom me compadeix. Déu sap
si sóc sociable i si disfruto amb l'amistat i visites dels
parents i amics, com sap també lo que sofreixo en mon
aislament. Sóc víctima d'una manda piadosa, d'un compromís
contret a l'espona del llit d'un agonitzant. Era amic carinyós
i lleal, i em recomanà aquesta dona al moment de morir. Li vaig
prometre no deixar-la, per més sacrificis que em costés; i,
encara que en aquells moments no calculava ni podia calcular
quina mena de sacrificis podria costar-me, no és això raó
perquè ara me'n desentengui. És un mal del qual sols Déu pot
enviar-ne el remei disposant de ella o de mi.

En Ramon, del tot desarmat i fins enternit de lo que sentia,
volgué, abans de despedir-se, apaivagar un poc la pena de son
bondadós oncle, empleant son antic sistema de tirar la cosa a
broma, dient:

-En fi, reconec son sacrifici i l'esperit d'abnegació que el
porta a aceptar aquesta tirania. Vostè disposi de mi en tot i
per tot; mes, en quant a la Rectoria, repeteixo que sols hi
posaré els peus quan Déu hagi enviat el remei disposant de
vostè o d'ella. En el primer cas, hi vindré per a aprofitar
l'ocasió d'apretar-li a la Feliça el ganyot, i en el segon,
encara amb millor gust, per a cantar el _gori gori_ a la mala
vella i menjar-me la polla rossa i la negra en la mateixa taula
on tanta gana m'ha fet passar.

-Sempre seràs plaga!- digué el Rector, ja més asserenat i
agafant-lo pel braç. -Però ja n'hi ha prou, de misteri, que
estem cridant d'una manera inconvenient l'atenció de la gent
d'aquesta casa. Entra i et presentaré, advertint-te per
endavant que de cap manera consentiran que segueixis ton camí
amb semblant temps.

-No em quedaré ni que em pengin- exclamà en Ramon amb vivesa.
-I per evitar-me un refús, val més que ens despedim sense
entrar.

I això dient, besà la mà de son amoïnat oncle, que en va
tractava de retenir-lo, quan de sobte, obrint-se la porta
vidrada que separava el recibidor de l'espaiosa sala, aparegué
el senyor amb aire campetxano, exclamant:

-Vaja, senyors! ¿Què fan aquí parats al peu de l'escala? Per
què no entren?

-Vegi, don Eudald: aquí té mon nebot que s'empenya en passar de
llarg, fins privant-me del gust de fer-li sa presentació.

-Ah! Vostè és el nebot de mossèn Joan?- digué don Eudald
acabant de passar la porta i allargant al jove la mà. -I quant
m'alegro de coneixe'l! Però faci'm el favor d'entrar, perquè en
quant a lo de passar de llarg, és cosa que amb semblant temps
no ho consentiria a un desconegut; però a vostè ni ara ni mai.

Mossèn Joan, per sa part, feta la presentació de don Eudald a
son nebot, afegí:

-Mira, Ramon: en aquesta casa, hi entro i surto com de família,
honrant-me amb una confiança que, encara que immerescuda, me
permet manar-hi tant o més que en ma pròpia casa.- (Això ho
digué amb un cert retintin que copsà al vol en Ramon.) -Vull
dir-te, doncs, que la invitació de don Eudald és coral del tot,
i que no és de llei que la refusis.

En Ramon, que, barret en mà, havia cortesment correspost a la
bona arribada de don Eudald, respongué resoltament:

-Don Eudald: jo agraeixo, com no es pot imaginar, sa invitació
que m'honra més del que mereixo; però dec fer-li notar que el
temps que fa en aquest moment el feia ja quan he muntat a
cavall; per lo que compendrà si deuen ésser poderosos els
motius que m'obligavn a marxar i ara m'impedeixen quedar-me:
d'això no n'hi dirà de menys el meu senyor oncle, que els
coneix.

I tal si els coneixia, mossèn Joan! Aquestos no eren altres,
per una part, que la quimera que encara el jove portava a
dintre, i, per altra, una espècie de pueril complacencia que
sentia al posar de relleu davant de son oncle la diferència de
procedir d'aquella persona a la que veia per primera vegada,
comparada amb la de la seva majordona.

Seguia don Eudald retenint el jove, que pugnava per
desfer-se'n; mossèn Joan patia crudelment al considerar que,
per sa culpa, son nebot se veia empenyat a viatjar en dejú,
essent prop de migdia i tenint que fer més de dues hores de
camí entre mig d'un temporal desfet. Comprenia bé que allò no
era més que un contrapunt, un cop de gènit del jove, i
desitjava retenir-lo, tant per evitar-li les molèsties
consegüents a son descabellat propòsit, com per a mitigar-li
aquell mal record de sa visita. Ademés, i era la pura veritat,
el molestava en gran manera el pensar en els judicis que
aquella familia hauria de formar de tota aquella estranya
escena. Se li acudí una idea i la posà en pràctica tot seguit.
Obrí la porta de la sala, i des de son llindar, cridà:

-Montserrat! Vina, pubilla, a veure si tindràs tu més poder que
ton pare.

Quasi instantàniament, igual que si esperés sa entrada, com els
actors en el teatre (senyal de què no caminava gaire lluny),
aparegué una bona mossa, de cara frescal i fina, trajo de bon
tall entre pagès i vilatjà, la qual quedà parada, cobrint-se
ses galtes de lleugera rojor, ensems que apareixia la blancor
de ses dents descobertes per un graciós somriure.

-Veges- continuà mossèn Joan: -aquí tens aquest esterlocat de
mon nebot, que s'empenya en passar de llarg i fanguejar per
aquests camins, dinant tard i malament a Vall-llosell, en
comptes d'acceptar l'hostatge que aquí se li ofereix. Digues:
vols que es quedi? Si o no?

-I ara, mossèn Joan! Quina pregunta!- féu la noia, atansant-se
modestament alguns passos. -És clar que s'ha de quedar.

-Doncs mana-l'hi tu, perquè a ton pare ni a mi no ens obeeix
pas.

Les mirades dels dos joves se creuaren, parant-se com curiosos
i admirats l'un de l'altre, cosa d'un instant imperceptible.
Els ulls de la noia s'abaixaren primer i, atansant-se els dos
fins a donar-se les mans, digué ella amb cert graciós
desembràs:

-Jo no el convido pas, perquè això ja ho ha fet el papà; jo
sols li prego que no el vulga desairar, refusant el sopluig que
amb tan bon cor ell li ofereix.

-Sento vivament, senyoreta- féu en Ramon un tant desconcertat
-el compromís en què em posa d'aparèixer com un ingrat, essent
així que mon agraïment per l'honra que m'ofereix és superior a
tota ponderació. Consideri que quan m'he posat en camí, malgrat
el temps que fa, és perquè sèries ocupacions me reclamen a Vich
aquesta mateixa nit.

-Per sèries que siguin tals ocupacions, no ho seran tant com el
disgust que ens donarà el seu refús, ni com el remordiment que
ens quedaria d'haver-lo deixat partir en semblants
circumstàncies. Jo li prec novament que es quedi, i, si no ho
vol fer per nosaltres, faci-ho... pel seu oncle.

Aquestes paraules foren pel jove com un raig de llum. Fins en
aquell moment no havia comprès que la inconcebible tossuderia
havia, per força, de deixar en situació poc airosa el pobre
Rector davant d'aquella tan amable família; lo qual havia de
revenir en noves mortificacions i motius de pena per al
bondadós vell, que ja prous ne portava a sobre per tot lo
succeït. Altrament, tals paraules li feren sospitar si la noia
hauria penetrat el secret de sa obcecació, lo que denotaria en
ella una perspicàcia, ensems que una delicadesa de sentiments,
que el feriren com una revelació.

I era tan simpàtica l'ofrena i tan insinuant la invitació en
boca d'aquella hermosa i quasi desconeguda donzella, que...
vaja! hagué de declarar-se vençut.

-Senyors... no puc resistir més: disposin de mi- féu l'hereu
Montbrió, acotant el cap i obrint els braços caiguts al llarg
del cos.



XI

Se conta de Cèsar que en una de ses incursions a les Gàl·lies,
al passar per un llogarret perdut en un recó dels Alps, digué a
un de sos oficials amb qui estava conversant de política de son
temps:

-Més m'estimaria ésser el primer aquí que el segon a Roma.-
Aquesta expressió té una equivalència exactíssima en nostre
vell adagi que diu: «Val més ésser cap d'arengada que cua de
pagell.»

Al veure tants propietaris rurals abandonar llurs grandioses
masies, dotades d'excel·lents condicions d'estatge, per a
trasbalsar-se a una ciutat o vila, reduint-se a la vida de
lloguer en carrers sovint rònecs i sense sol ni aire, fent una
vida avorrida i sense objectiu, gastant a voltes lo que llurs
rendes no donen o estalviant lo que en llurs pairals se malmet,
deixant un lloc a on són i representen alguna cosa per altre a
on no són ni representen res, se comprèn bé que entre nostres
pagesos no abunda pas l'esperit de Cèsar.

L'alta i baixa muntanya estan sembrades de caserius que tenen
l'apariència de poblets. Grandiosos bastiments a on la pedra
picada hi és a dojo en arestes, finestrals i brancades amb
mirandes i porxades d'excel·lent orientació, escales
monumentals i cambres espaioses, algunes decorades amb gran
riquesa, grans llisses, eres com places i cabanyes com
catedrals, tot d'una grandiositat que demostra, ensems que un
esperit agrícola de gran empenta, un grau de cultura i un
refinament de costums, molt per dessobre de lo que avui allà es
veu.

Aquests són els abandonats palaus de l'antiga burgesia
muntanyenca que, completament desposseïda de títols nobiliaris,
vivia del treball amb vida fastuosa. Llurs naixements i bodes,
celebrats en oratoris privats o esglésies de patronat eren
galejats com festes de prínceps, i el ressò de ses grandeses ha
arribat a nostres dies, glossades per cançons populars que
encara van en boca de nostres pagesos.

Avui molts d'aquests casals són habitats per cambrers i
masovers que conreuen les terres en arrendament cotat o a
parts, i els descendents d'aquells senyors vegeten per les
ciutats sense personalitat ni prestigi, si és que no han
desaparegut ja engolits per la usura i la trampa, final quasi
obligat dels que abandonen els destins que Déu els hi assenyalà
sobre la terra.

Però el cas és que, àdhuc els que s'han mantingut ferms al
camp, han sofert els efectes d'un mal aire que ha glaçat
l'esperit pogressiu de nostra muntanya. Aquests també han
arrendat llurs termes, desprenent-se del més poderós objectiu
de la vida pagesa, o sigui un treball moderat, entretingut i
productiu; han perdut el gust d'aquelles construccions
grandioses i d'aquell art decoratiu, potser una mica paisà,
però ample i sencer, i la seva vida domèstica ha deíxat d'estar
a l'altura de les necessitats de l'època. En nostres velles
pairals no s'hi ha fet una reforma important, com tampoc se
n'ha bastida cap de nova, des de fa més de cent anys. La
decadència és completa.

Molts pares que envien els fills a col·legis de luxo i a seguir
carrera a Barcelona, se lamenten de què aquests se deixin
seduir per la vida de ciutat i cobrin avorriment a la del camp.
I, no obstant, és un fet molt natural i lògic, donat el descuit
en què molts d'ells tenen ses vivendes. A part d'altres
consideracions, ¿com no han d'establir aqueixos joves
comparació entre el confort de les habitacions de ciutat i la
incúria i destartalament de llurs pairals, sense una estància,
les més d'elles, prou decent i confortable per a refugiar-hi la
família durant les llargues vetlles i vagues forçoses dels mals
dies d'hivern? Quan la neu cobreix la terra i la tramuntana
bufa fort o bé les bromes llencen l'aigua a bots i a barrals,
veuríeu en moltes grans masies de la muntanya vagar la gent
avorrida pels porxos, corredors i sales, escombrats d'ací
d'allà pel vent pluig que filtra per balcons i finestres mal
closos i per les fredes ratxes que colen per les escales, les
portes de les quals no es poden tancar.

I la llar?, direu: Sí, hi ha la ditxosa llar, tan galejada per
poetes i prosistes, a on hi crema un foc com un infern, entorn
del qual amos i servei, barrejats, canten cançons i conten
rondalles. Mes tot té els seus límits, i les cançons i
rondalles s'acaben abans que les hores de fred i de mal temps,
i tothom s afarta de rostir-se del davant i glaçar-se de
l'esquena, com de plorar llàgrimes vives, mercès al fum que el
canó de la xemeneia no pot engolir.

És llavors que els fills de família es recorden del cafè, de la
tertúlia i de totes les comoditats de ciutat, i es deleixen per
tornar-hi així que puguin.

-No els hi envieu, els fills, a estudiar a ciutat, i no vos hi
fugiran- prediquen alguns; i, efectivament, els hereus
d'aquests s'arrosseguen per l'escon perquè l'art de la terra no
els dóna pas feina, i tota sa ciència consisteix en tombar les
perdius, rondar per fires i festes i... estirar l'orella al
gat.

S'ha de convenir en què han planejat circumstàncies terribles
sobre nostra pobra societat. Un temps era Catalunya l'avançada
de la civilisació europea. En la mar, en terra, en arts i
indústries, dictava lleis que eren filles de sa pròpia
essència; i, per més que la societat evolucionava i progressava
com avui, ella guardava la davantera, perquè l'esperit
progressiu era en ella la tradició. L'ànim s'entristeix pensant
lo que seria avui la societat rural, que dos segles enrera
bastia en nostres afraus aquestes estacions agrícoles les
ombres de les quals avui admirem, si una alenada de mort no li
hagués glaçat la sang al cor. De segur que res tindria que
envejar a França, Inglaterra i Alemanya.

És un error creure que el poble català és afectat a lo seu i
refractari a tota influència forastera. Lluny d'això, jo crec
que en sa idiosincrasia, per altra part admirablement
equilibrada com la d'una de les races més susceptibles de
perfecció, hi manca bona dosi d'amor propi i d'egoisme
col·lectiu. D'això naix aquesta modèstia que li fa desconèixer
sos propis mèrits, aquesta pobresa d'esperit, aquest
encongiment que el fa desconfiar de son propi valer, aquesta
admiració innocent per les gales de l'oratòria brillant, per
ell inaccessibles, aquesta bonomia, en fi, de poble primitiu
amb què es deixa emmelar amb sols tocar-li la barbeta;
deficiències totes, que l'han posat a frec de caure vençut als
peus d'alta raça ardida, absorbent, fantasiosa, d'exterior
brillant però buida de cervell.

Bastà una pluja de títols nobiliaris, de pura gràcia i de
plantilla oficinesca, per a trastornar en les darreries del
segle passat a nostra burgesia rural. «El treball no ennobleix
-li digué algú.- Això es deixa _para los patanes, para los
destripa terrones y mercachifles_.» I nostres hisendats
cuitaren a arrendar ses terres i nomenaren procuradors. «_La
vida del campo es vida de salvajes; el hombre debe vivir en
sociedad_», se li afegí, tot mostrant-li unes immenses
planures, desertes de masies, i unes grans ciutats, verdaders
pilons de pobrissalla i d'_hidalgos_ tronats, però alegres com
unes castanyoles; i nosaltres, vinga corrents cap a buscar el
dret de ciutadania, entrar de socis al casino de senyors i
omplir les tertúlies, fent la cort al governador, al comandant
militar, al jutge i, en darrer cas, als oficials de la
guarnició i als embrutapapers de les oficines, que ens feien el
servei de civilisar-nos, ensenyant-nos a parlar en _cristiano_
després de convence'ns de què nostre _dialecto es muy
ordinariote_.

I així quedaren els camps sense l'amparo de la gent de prestigi
i a mercè del caciquisme desfrenat, i per aquesta portella han
entrat la gran majoria dels mals que ens afligeixen.

Alguns se fan bocades de la fortalesa de l'esperit català, que
ha sabut resistir l'empenta desnaturalitzadora de l'Estat. Jo
no sóc pas d'aquests. Crec que ens hem mantingut catalans
contra tot, senzillament perquè no podem ser res més. Déu ens
ha fet d'una sola peça i de tal manera que no podem ser res més
que lo que som, i, o hem de prosperar com a catalans o bé estem
destinats a desaparèixer confosos entre les despulles de les
races més inferiors. El dia que aquesta veritat se generalisi
estarem salvats.



XII

El mas de Serra-Bruna era justament una de les poques pairals
de renom que encara tenia hissada la insígnia de sos
propietaris. Mes no es crega, per això, que puga en absolut
absoldre-se'l de les censures que pesen sobre els hisendats en
general, doncs també el senyor té les terres arrendades o a
parceria, i, com la major part, és pagès rentista, no pagès
industrial.

Seu la casa al repeu d'un petit pujol sobre el camí ral de
Vall-llosell, en la confluència de la riera de Vall de Pedres
amb un modest torrentó que davalla de les serres de Daurada,
rublertes de boscos de faigs i roures. Consisteix en un agregat
d'edificis i construccions més o menys regulars que li donen
l'apariència d'un veïnat. Part de les dites construccions són
masoveries i cabanes, i la casa dels senyors, com la major part
de les pairals, és una juxtaposició de dos o més edificis
acusant diverses èpoques de construcció. La part principal i
més moderna data de les darreries del segle passat i respira
tota la grandiositat i solidesa de les construccions d'aquell
temps. Algunes innovacions recents, com són persianes, galeries
vidriades, parallamps etc., denuncien a cop d'ull l'opulència
del propietari.

La fatxada principal, orientada a migdia, consta de quatre
grans balcons que trauen a un mirador o terrasa que, formant un
cos avençat, cau sobre el camí ral. A banda i banda de la
terrassa segueixen quatre arcades de galeria coberta, i al
segon pis una dotzena de grans finestrals acusen altres tantes
habitacions. Les fatxades de llevant i de ponent són més
irregulars, alternant-se les obertures sense ordre aparent,
llevat d'una grossa balcona que acompanya la gran porta
duellada que per la de llevant mira a la gran lliça, pati
plantat d'arbres i envoltat de coberts contenint galliners,
conillers i altres dependències. Per la lliça s'arriba a
l'entrada principal de la casa, que dóna accés a una vastíssima
peça amb sostre de volta i empedrada de petits rierencs formant
dibuixos. A dreta i esquerra d'aquesta peça hi ha les quadres
de les caballeries. Al fons de tot se presenta l'escala, que
s'imposa per sa grandiositat, formada per senzilles i robustes
voltes d'obra, amb nervis de pedra picada, sobre les quals
descansen grans marxes de pedra de dotze pams de llargada. La
barana és senzilla, de ferro batut de gran gruix, i l'ull
amplíssim està sols decorat per un monumental llantió que penja
d'un historiat permòdol, també de ferro, representant un dragó
que amb ses dents aguanta la cadena.

Seria feina cansada i inútil descriure l'interior de la casa.
Figuri's el lector una immensa sala de sostre enteixinat, de
parets llises, cobertes de quadros ni bons ni dolents; com a
peça de luxo, el quarto d'estar, tot endomascat i amb motllures
daurades; l'estrado, que li fa bon joc; altra peça de confiança
amb monumental escalfa-panxes, taula de marbre al centre, piano
i canapès a les testeres i plafons decorats al tremp per en
Joan Panyó; el menjador amb volta i les quatre estacions
representades per grans relleus de guix, i en fi, altres i
altres peces menys luxoses i més o menys espaioses i
confortables.

Agregui's a això un gran jardí a peu pla, amb hivernacles,
umbràculs, gabials, bons caminals, millors vistes, i haurem de
convenir en què Serra-Bruna era i és quelcom de bo.



XIII

L'afortunada família que habitava el famós casal de Serra-Bruna
no era pas nombrosa. Se composava del matrimoni, don Eudald de
Serra-Bruna i Donya Dolors de Salvanera, i dues filles. La
major, la Montserrat, era una xamosa nina d'uns divuit anys,
espigada i graciosa com un plançó de pi, de faccions grandioses
i simples dins un oval perfecte i de cutis d'una morenor
finíssima, transparentant la puresa de sa muntanyenca sang.
Quan se li parlava, baixava modosament sos ulls grossos i
foscos, que al contestar aixecava apaciblement,
concentrant-s'hi allavores tota la seva ànima amb una malícia
inconscient i senzilla, inundant-se sa fesomia d'un perfum de
flor boscana i d'un cert misticisme bíblic, que portava a la
memòria les verges de què ens parlen els sants Llibres.

Sa germana, la Loreto, comptava amb prou feines catorze anys, i
ses faccions, no ben desenrotllades encara, no prometien tanta
correcció de formes com les de la Montserrat. Tirava, no
obstant, a major estatura i a no menor esplendidesa de formes,
encara que de moment era esprimatxada i desgarbada com un
aligot. De temperament mogut i fressós i arrauxada com un
bordegàs, sa mare li repetia a cada moment: -Vejam quin serà el
dia que posaràs seny!

Aquesta, donya Dolors, aparentava uns trenta vuit anys. Era de
bona presència i aire sanitós, per més que un ull observador li
notava, malgrat l'exuberància de ses carns fresques, un quelcom
que el feia malfiar de tan bones apariències. Efectivament,
patia sovint de migranyes, i sa naturalesa era bon xic
treballada per les sangries de la família i qui sap si per
interns disgustos d'aquells que justament per no eixir a la
superfície caven més fondo que els demés. Era de caràcter
apacible i igual, excel·lent mare de família i model de
mestresses feineres i endreçades. Tot passava per ses mans en
el govern interior de la casa: no sols el que tocava
directament a la família, sinó tot lo concernent a la bona
marxa i administració de les petites indústries anexes a la
categoria de mestressa catalana. Fins era ella qui havia cuidat
sempre de les reformes de la casa, remonta de mobles i
habitacions i construcció de jardins, en lo que havia demostrat
un gust exquisit, posant-se sempre a l'altura de sa posició i
dels gustos del temps sense excessos ni adefessis de
transcendència. En tot això tenia carta blanca de son marit.

Ses costums, senzilles d'un refinament íntim i patriarcal,
trobant sobrats elements de desenrotllo dins sa rumbosa
posició, la posaven en el cas de no enyorar per a res els
gustos de ciutat, que tampoc li eren del tot desconeguts, ja
que anyalment feia una, encara que curta, estada a Barcelona,
més que per altra cosa, deia ella, per a trobar després més
agradable la vida de muntanya i en realitat per no enterrar-se
en vida i donar compliment als nombrosos parents i coneixences
que els tornaven la visita en els bons temps d'istiu, cosa molt
agradable per a son caràcter hospitalari i sumament sociable.

Don Eudald de Serra-Bruna era el tipo més original de la
família. Se pagava molt de ser un dels primers propietaris de
la muntanya, amo de l'extensa gleva del senyoriu (purament
nominal) que duia son nom, amb rendes ben sanejades al Vallès,
plana de Vic i Barcelona, amèn d'uns immensos terrenos a la
muntanya de Tosas, on podien estiuejar deu mil caps de bestiar.
Tenia noblesa d'aquella que tant prodigà Carles IV als babaus
que bé ho pagaven, o sia, _ciutadà honrat de Barcelona_ amb
equivalència de Baronia i ús del _de_.

Diu que, quan jove, era guapo i ben plantat, un xic ple de
carns i amb uns galtissos com un gabaig. Quelcom d'això hi
hauria quan una donzella tan gentil i de tan bones prendes com
donya Dolors se n'agradà i consentí en fer-li entrega de son
cor i de son quantiós dot. Mes lo cert és que, ara com ara, no
es podia presentar sinó com un hom d'uns cinquanta anys, de
mitjana alçària, fluix de carns i de fesomia grossa i
escorreguda, per haver perdut molt de greix i quedar-li la pell
penjant. Net de cara i clatell, sols deixava créixer el bigoti,
i no per fantasia, sinó per mor d'un principi herpètic que se
li havia fixat sota al nas i l'hi feia molt ingrat el ras de la
navaja. Però, com el tal bigoti tirava a tornar-se mostatxo de
carrabiner, el portava escapçat a tall d'estisora.

Vestia en tots temps folgades peces de panyo negrós, i ses
defenses contra el fred consistien en blindatges superposats de
roba interior que reforçava a mida que apretava aquell. En
quant s'accentuaven les pluges de la tardor, prenia un jaique
de panyo blau turquí que portava per tot el dia penjant de les
espatlles, ademés d'un mocador de seda negra entortolligat al
coll, sabates de simolsa i gorra de setí, també negra, amb
visera de xarol caiguda; i, com per efecte d'una calba
occipital se dolia molt de fred a la closca, portava dita gorra
plena de mocadors dels nomenats de frare, augmentant son número
segons apretaven els rigors de l'estació. De totes aquestes
peces no se'n desprenia fins a la primavera, i encara sols
després de moltes palestres amb sa muller, que d'amagat o mig
per força les hi anava llevant de mica en mica.

Per més que sempre es dolia d'açò o d'allò, lo cert és que
resistia perfectament totes les estacions, fent raríssimes
vegades un dia de llit. En fi, cal afegir que encara que sa
vestimenta li donava l'aire d'aplegador de monges, no careixia,
amb tot, de certa bona presència i aspecte senyorial en
consonància amb lo que era.

Son retrat moral és més complexe, ja que no és possible
fixar-li cap genialitat ben determinada. Pagès de naixença, i
per sos interessos, no demostrava cap afició a l'agricultura.
Tenia totes les finques arrendades a parts o a arrendament
cotat. Veritat és que a la casa pairal hi havia afectes totes
les terres bosques i pastorims, a més d'alguns quintans i
hortes que menava per compte propi, lo que portava un regular
rem a la casa; mes per això tenia en Basi, el mosso gros, que
donava cap a tot, actuant al propi temps de majordom i ajuda de
cambra del senyor, de qual persona cuidava en tot quant sortia
de l'esfera d'acció de la mestressa, des d'aclarir-li els
comptes fins a fer-li la barba i arranar-li els ulls de poll.

Ses aficions a la lectura se reduïen a _passar-se pels ulls_
(frase pròpia) els diaris _La Esperanza_, de Madrid, i el
_Brusi_, de Barcelona. Rebia la revista de l'Institut Agricola
de Sant Isidro, del qual era soci fundador; mes, com si no era
agricultor pràctic, menos ho era teòric, els números anaven
estivant-se en les lleixes de l'estudi, molts d'ells mostrant
encara la faixa virginal.

Tampoc era aficionat a la caça ni a la pesca. De jove havia
agafat algun cop l'escopeta; mes des de què un dia, pillant-lo
una nevada, s'encadarnà, sempre més li guardà aversió. Del joc
no en parlem: no li agradava amb interès ni sense ell, perquè
l'encaparrava.

Donats aquests antecedents, és un verdader problema endevinar
en què passava el temps el bon senyor, perquè hi ha que
advertir que matinejava més que ningú. Se llevava sempre abans
que el sol; però, quan havia ajudat la missa a mossèn Isidro i
quan havia esmorzat son plat de sopa primer i un parell d'ous
més tard, ja havia acabat la feina fins a l'hora de dinar.
Després, una horeta de migdiada, en tot temps, i esperar l'hora
del correu. Al vespre, resar, sopar i al llit després d'una
estona de sobretaula, fins a un altre dia.

Vostès creuran que a don Eudald l'avorria aquesta vida. Tot al
contrari: a tot hora se'l veia passar i traspassar; entrar i
sortir de la sala, al cusidor a conversar un rato amb les
senyores; a la llar de foc, a l'hivern, alternant amb el servei
per a saber noves de fora; muntar i davallar del segon pis i de
la torratxa, donant una visita als canaris i als coloms;
passejar a grans gambades per la sala, per la terrassa o pels
jardins, segons la bondat del temps amb les mans a l'esquena,
xiulant cançons sempre amb la mitja rialla, tan campetxano i
tranquil i amb una beatitud digna de qui no ha trencat mai cap
plat ni escudella.

Hi havia algunes èpoques en que la vida de don Eudald sofria
radicals modificacions. Una d'elles era quan, per canvis
polítics o per eleccions de diputats rebia les visites dels
seus padrins, uns personatges de Madrid. Allavors se posava en
moviment, muntava la mula, acompanyat sempre d'en Basi, i es
convertia en acòlit del personatge, seguint-lo per tots els
pobles de la rodalia, esbrossant-li el camí i prenent nota de
les _gràcies_ que el fulano prometia a dret i a tort, gràcies
de les quals no se'n complien més que unes poques, i encara de
caràcter particular, d'aquelles que feien riure sols a
l'agraciat i sovint costaven alguns gemecs a un tercer.

Altre motiu de canvi de vida era la curta temporada que
anyalment passava la família a Barcelona. Allavors, a penes se
trobava a casa més que a les hores de menjar i dormir, doncs se
passava el temps al carrer, acompanyant a les senyores a
compres o a visites, però amb preferència sol, passejant per
l'_ensanche_, visitant les construccions, els avenços i
particularitats de les quals notava, badoquejant per botigues i
_kioscos_, recorrent la muralla de mar i els molls, prenent
inventari dels barcos entrats i sortits, dels carregaments
desembarcats, etc., etc., parant-se per tot arreu, fent
preguntes i entrant en comentaris amb altres badocaires com
ell.

En tals temps solia vestir un leviton negre, de tall antiquat,
formant cintura, i un bolet fosc, d'ales amples. Al veure'l amb
sa fatxa de bon Jan i amb el paraigües sota el braç,
embadalint-se per tot arreu, no hi ha que dir si en feia de
denteta a tot l'honorable gremi dels timadors, els individus
del qual formiguejen per la ciutat.

I, en efecte, quasi no passava dia que no tingués proposicions
de negocis brillants, d'adquirir anells d'or i pedres precioses
per quatre quartos, de canviar bitllets de Banc per or amb un
cinquanta per cent de benefici, de fer una obra benèfica
acompanyant a un inglès que, rebuda la comanda d'entregar mig
milió de rals a l'Hospital, no sabia, pobret!, com fer-s'ho. En
fi, totes aquelles tretes que encara avui donen tan bons
rendiments, se posaven en joc per a amidar sa bona fe rural.

És cert que no era don Eudald, alliçonat per les gasetilles del
Brusi, a on sempre n'hi llegia de fresques, home per a caure en
semblant paranys; mes, ja per curtedat de geni, ja per afany de
conversa o per lo que fos, li costava desempellegar-se dels
importuns, amb els quals sostenia llargs quetifets, fins que,
pretextant una ocupació urgent o qualsevulga altra excusa, els
deixava amb el dubte de si se les havien amb un infeliç o amb
qui la sabia més llarga que ells.

De vegades era el rata qui s'esmuyia, al veure que algun
municipal de mostatxo cargolat el vigilava, amb cara que
semblava dir: «Ja et veig, pillo!»

Aleshores, al passar don Eudald prop del _Sánchez_ protector,
li deia aquest, posant-se el dit sota l'ull:

-Caballero, mucho ojo con ese individuo que hablaba con usted,
que es un aucell...

-Ja me n'he fet compte- deia amb beatífica mitja rialla don
Eudald. -Me proposava d'acompanyar-lo, tot passejant, fins a la
Farola, perquè deia que és foraster i no hi ha estat mai.

-En donde no habrá estado mai és en el altar mayor de la
Catedral, que lo que es en la Farola prou la conoce mejor que
usted y que yo.

I el simpàtic municipal afegia uns quants bons consells, que
sens dubte considerava li poden fer falta, jutjant-lo per son
aspecte, per a badoquejar per Barcelona.

-Vaja, que vostès ne veuen de totes!- deia don Eudald, amb son
afany de conversa.

-Digo! con tantos años de bregar con esa mala chent...

-Ja ho crec, ja. Vaja, vaja, estigui bo, i gràcies.

Aquest era el Don Eudald visible, el que tothom coneixia. Mes
hi havia un altre Don Eudald, que sortia de tard en tard, i
sols coneixien els més íntims, donya Dolors sobretot, que
n'havia rebut sovint l'empenta. Vull dir que no hi havia pas
que fiarse de l'aparent bonhomia del senyor de Serra-Bruna.
Sota la capa del bon Jan hi havia un tossut de mena tan
extremada que, si bé quasi sempre estava anul·lat per sa pròpia
apatia i per sa falta de personalitat, quan se demostrava es
feia dir senyor, essent quasi tots sos esclats fills d'una
vanitat de criatura mal pujada, que constituïa el fons de son
caràcter. Mentres aquesta no en patia, tot anava bé; mes
¡desgraciat de qui li trencava l'aire!...

Completava la familia mossèn Isidro, capellà adscrit a la casa,
home de cara eixuta, un poc basta i cabell tan negre que li
llevava més de vint anys de sobre, ja que, tenint força més
edat que don Eudald, a qui de noi acompanyava a estudi a Vall
de Pedres, jovenejava més que ell. Era ja grandassàs quan
ingressà al Seminari de Vich, a on el segui també don Eudald,
cursant algunes assignatures del batxillerat, que no terminà.

Acabada, amb alguna pena, sa carrera, exercí algun temps de
vicari, obtenint, per fi, dels senyors de Serra-Bruna un
benefici, adscrit a la casa, fixant, desde llavors, sa
residència en la mateixa.

Home de bona salut i millor voluntat, el mateix servia per a
proveir de caça la taula dels senyors, que per a ajudar al
Rector de Vall de Pedres en son ministeri, sobretot en dies de
novenaris, missions i altres actes consemblants. Ell l'aliviava
del servei de tot aquell veral de la parròquia, celebrant missa
matinal els dies festius, en la capella pública de Serra-Bruna,
assistint com un vicari als malalts i ensenyant, les tardes
dels dies festius, el catecisme a totes les criatures dels
encontorns, cosa que feia amb el zel d'un missioner.

La família Serra-Bruna li devia verdaders serveis, ja que ell
era qui havia ensenyat no sols les primeres lletres a les
nenes, sinó tots els coneixements literaris que tenien a
l'ingressar al col·legi de Vich, que eren pocs menys dels que
posseïa ell mateix. Son geni treballador i son amor al pròxim
el portaven també a ensenyar de llegir i escriure al servei,
per mica de voluntat que mostrés aquest per a apendre.

Altrament era afecte a la familia fins al sacrifici. Aquesta no
el tractava pas amb la veneració d'un savi, degut a son
caràcter casolà i tallat a la pagesa; mes no li mancaven les
atencions corresponents a sa dignitat. Ademés, cal confessar
que tenia ell un superior tacte per a conduir-se bé. Després de
complir fins amb excés sos càrrecs, no intervenia sinó en lo
que directament se'l demanava, procurant no prodigar massa sa
presència entre la família, majorment quan hi havia forasters;
i, com era de caràcter jovial i prudent, era sempre la família
qui el sol·licitava, lo que tornava en major prestigi seu.



XIV

En Ramón Montbrió, per més que havia fet molt la vida de
ciutat, no coneixia sinó lleugerament els refinaments del
tracte social. Sa vida d'estudiant, ocupada amb entreteniments
i cabòries de caràcer purament personal, no li havia permès
gaire més tracte que científics, artistes i somniadors, gent de
més o menys personalitat, però generalment, poc preocupada de
les filigranes de l'etiqueta. La gent del camp, que constituïa
sa més apetitosa societat, no hi ha que dir que no li adobaren
gran cosa per aquest cantó.

Així és que, al trobar-se tan impensadament amb gent de
respecte com els senyors de Serra-Bruna, ses filles i una munió
de parents xics i grans que estiuejaven al mas, en aquell
moment reunits en la sala de confiança a on se féu la
presentació, quedà sorprès i un poc entrebacat.

De mica en mica anà recobrant l'aplom, sobretot a l'adonar-se
de què tota era gent del seu mateix braç, en particular els
amos muntanyencs del tot.

A l'hora del dinar es pot dir que estava ja en plena possessió
de si mateix, tenint lloc de desplegar tota l'amenitat de son
tracte jovial i expansiu.

Els que coneixen la societat burgesa de nostra muntanya, saben
quant accessible és al tracte, i quant fàcilment s'intima amb
ella, així que les coneixences arriben al _nós amb nós_, com se
sol dir; i en Ramon, que, per naixença, per temperament i per
afició, era un verdader muntanyenc, amb l'aventatge d'una
superior il·lustració i un do de gents especial que el feia
atractívol per sa conversa i sos acudits, no hi ha que dir si
es trobaria en son element.

Res té, doncs, d'estranyar la facilitat amb què s'identificà
amb aquella gent que al quart d'hora li semblaven ja
coneixences velles. Al seu entorn girava la conversa i en un
moment, amb poques paraules i sense pretensions, hagué fet un
quadro de sos antecedents, posant, com vulgarment es diu, tota
sa persona al mig del carrer.

No trigà pas a compendre, per paraules saltades, que sa
extravagant escena amb el seu senyor oncle no havia passat
desapercebuda a la família, com també que l'especial situació
del Rector, creada per les reguitnades de la seva majordona, no
era cap secret; i, no creient convenient ni digne empenyar-se
en cobrir amb les ombres de misteri, exposant-lo a
interpretacions exagerades, un fet desenrollat, per dir-ho
així, sota el cobert de l'hoste que l'omplia d'atencions i que
l'excessiva delicadesa del mateix no li permetia esbrinar,
resolgué fer-ne confessió. Riscava d'ofendre son oncle, mes per
això comptava amb son enginy i gran domini de si mateix.

Ho explicà tot; mes ho féu amb tan graciosa naturalitat, que
per més que produí verdaderes explosions d'hilaritat al
descriure d'un modo pintoresc i gràfic ses palestres amb la
Feliça, no sols son oncle no se'n pogué ofendre sinó que es
vegé obligat a sumar-se al general entusiasme tributant
interiorment un superior elogi al procedir de son nebot, que
tan admirablement li treia de sobre un pes que l'oprimia,
perquè també a ell li esgratunyava la consciència allò que ara
quedava reduït a les proporcions d'un incident còmic, com tants
altres que en coneixien sos amics i confidents, els senyors de
Serra-Bruna.

Fou un complet triomf pel jove aquella part del dinar, i els
comentaris duraren llarg temps, sobretot, allò de la _Marieta
de l'ull blau_ féu tanta gràcia a les senyores que meresqué els
honors de vàries repeticions. Fins el bo de mossèn Isidro
prengué amena part en la conversa, fent riure molt contant
algunes curioses anècdotes de la Feliça amb un criteri superior
al que podia esperar-se de sa tosca apariència, amb tot i lo
delicat de la matèria conversada.

Encara que mossèn Joan rigué molt, parlà poc, per fi clogué la
conversa, dient amb veu reposada i to sentenciós:

-Senyors, ja veuran: jo tenia un amic que patí tota la vida
d'un mal grà, un altre a qui els penellons se'l menjaven viu,
i, finalment, un tercer, amb una berruga al cap del nas que li
feia veure la padrina. Vull dir que aquest món és una vall de
llàgrimes, en la que a cadascú li toca portar sa creu, que, com
diu el Kempis, per tot arreu ens aguarda: _Crux ergo semper
parata est et ubique te expectat_. A mi m'ha tocat la de la
Feliça. Alabat sia Déu, perquè tots els contratemps són bons
per a oferir-los a Ell en descompte de nostres pecats.

I no es parlà més de l'assumpte.



LLAMPEGUEIX



I

Esbargida la torbonada, donya Dolors proposà de passar a pendre
el cafè a la terrassa. Don Eudald entregant una claueta a la
Montserrat, li donà ordre d'obrir un cert calaixet i portar una
cigarrera, on hi guardava mostres d'excel·lents havanos, moble
que sortia sols en casos excepcionals i quan se tractava
d'obsequiar un hoste de molta consideració. N'oferí un al jove
(ell no fumava sinó paper), i mentres aquell prenia foc d'una
escalfeta de plata que la noia li presentava, li deia don
Eudald, referint-se al paisatge que per sobre la balustrada es
descobria:

-Veu? Aqui no tenim el mar com a Barcelona, ni grans planures
de conreu com a la terra baixa; mes, sense això, disfrutem
també de bones vistes.

I, en efecte: en el moment en què els convidats s'assentaven
entorn de la gran taula de pedra de la terrassa disposant-se a
assaborir l'aromàtica beguda que, reclosa en antiquada cafetera
de plata, servia la nina major, les bromades de llevant,
esquinçades, retudes i desfetes pel vent de Segarra, anaven a
rossegons per les muntanyes, deixant ençà i enllà despulles i
rebuigs de ses humides i blanques vestes, que, enganxades per
les copes dels pins i faigs, s'anaven fonent als raigs de sol
que s'obrien pas per entre les runes d'aquell cel desballestat.
L'atmosfera, purificada per la fosa tempesta, era d'una
transparència tal que deixava veure amb tot son esclat els tons
perlats de les cingleres i els esmaragdins dels opulents
boscatges que es destacaven negrosos sobre els matisos més
tendres i riallers dels artigatges i pastorius. La terra, xopa
a desdir, s'escorria amb bellugadissos regalims que,
ajuntant-se, es convertien en impetuosos torrents, desbocats
vers les rogenques i grosses aigües de la riera de Vall de
Pedres.

-Verdaderament, això no es veu enlloc més- digué, per fi, el
jove Montbrió, ullprès per tan hermós panorama. -Jo he viatjat
poc o molt per Espanya i fora d'ella, i tinc molt conegudes les
conques del Pirineu; però els hi asseguro que una vall més
encantadora que aquesta no sabria pas on anar-la a buscar. Aquí
s'hi respira l'esperit de la naturalesa primitiva, ja que fins
la poca indústria humana que s'hi veu és de lo més rudimentari.

Don Eudald, que seguia mol platxeriós el curs de l'enraonament
del jove, semblà no quedar-ho tant de sa conclusió, i digué:

-Ja veurà: em sembla que aquí es fa tot lo que es pot fer i la
terra dóna tot lo que pot donar, a menys de corsecar-la.

-No ho cregui pas, don Eudald. Aquí (i quan dic aquí no creguin
que em circumscriga a aquesta vall) lleva la terra lo que li
dóna la gana, i la terra, per fèrtil que sia, és precís
ajudar-la i _obligar-la_ perquè doni lo que pot i no lo que
vol, que això és lo que constitueix l'art del pagès, o
l'agricultura. Amb la particularitat de que, convenientment
ajudada la terra, no sols no es corseca, com vostè diu, sinó
que cada vegada és més pròdiga, excedint-se a ella mateixa, que
per alguna cosa és el símbol de l'agraïment.

-Vaja, vaja!- insistí don Eudald. -Aquí sempre s'ha fet així i
no convenceria pas a ningú del contrari. I, si no, digui: què
faria ara, vostè, aqui? ¿tallar els boscos i rompre els herbeis
per a fer-ne artigues? Això no seria més que trencar la
guardiola, i amb quatre anys seria tot acabat. ¿Què es creu que
aquí és al pla? Si trec els boscos, faré una dinerada; mes,
acabat, què? Com que gràcies a Déu per ara no ho necessito, bé
val més que quedi per un mal trànsit, o per a treure tal volta
d'apuros a un hereu menos afortunat. Altrament, la muntanya
està mancada de braços, i per lo tant, ¿qui conrearia les noves
terres? ¿qui extrauria l'excès de productes, sense camins?
Vaja, que si vostè conegués la muntanya, no diria lo que diu. A
part d'això, ¿no sap vostè que aquí tenim un enemic
irreconciliable, una cuca que se'ns ho menja tot? Vull-ho que
això li donés resultat: encara així no faria sinó treballar pel
govern, que sempre està a la mira de qui guanya una pesseta.

-Don Eudald- digué reposadament en Montbrió, -sento haver-lo de
contradir en quasi tot lo que acaba d'expressar, excepte lo del
Govern, del que ja en parlarem també; mes ja que estem posats
en amigable conversa, ho faré esperant que no m'ho pendrà a
mal.

Seguí una curta pausa a l'exordi, i el jove Montbrió continuà:

-Em pregunta què és lo que faria jo en el cas de proposar-me
variar l'explotació d'aquesta finca, que és com qui diu de tota
aquesta comarca. En primer lloc, procediria a un estudi
detingut que, de seguir, seria obra de molts mesos, ja que el
cas seria de suficient gravetat per a no procedir pas de
lleuger; però de moment, vaig a traçar-li les línies d'un plan,
sols per a dar-li idea de si sóc radical o, millor dit,
revolucionari en aquestes com en moltes altres qüestions. (I,
de pas, observi al meu senyor oncle quina mitja rialleta fa,
perquè no és pas la primera vegada que em sent pronunciar
aquesta paraula...) De primer, recollint la idea de vostè de
que aquí els productes no tenen valor per falta de medis
d'extracció, procuraria, abans que tot, tenir una via còmoda de
comunicació que em portés a la carretera més pròxima a
Vall-llosell, per exemple; la faria, encara que hagués
d'alçapremar la comarca en pes. Procuraria obtenir l'auxili del
Govern o de la Diputació, per més que no tinc gaire fe en els
recursos governamentals, perquè crec com vostè que l'Estat és
el nostre primer enemic, però en darrer cas me valdria de mos
propis medis, enc que hagués d'hipotecar mos boscos. Obtingut
això, aquests boscos, sense destruir-los, sinó millorant-los,
explotant sols aquella riquesa que avui es perd miserablement
per aquestes aubagues, me produirien un augment de renda
suficient per a cobrir els interessos de les hipoteques; i
considerant que la riquesa de les muntanyes, en general, però
d'aquesta en particular, és la producció pecuària, al
desenrotllo d'aquesta tiraria a tot tirar. Un de mos primers
cuidados seria obtenir una quantitat il·limitada de farratges
i, per això lograr, procuraria convertir en prats de regadiu,
no sols bona part de les terres del pla, sinó també els herbeis
i artigatges de les muntanyes. Com?

La constitució d'aquest terrer argilenc i la configuració
d'aquestes vessants plenes de petites fondalades o conques que
no tenen desguàs més que per un lloc, se presten admirablement
per a, amb relatiu poc cost, convertir-les en immensos dipòsits
on s'hi recollirien, en temps de pluges, fabuloses cantitats
d'aigua que, com serien col·locats a diferens nivells, me
permetrien, per medi de senzilles canalitzacions, tal com se
practica en diferents comarques, convertir en prats de regadiu
lo que avui són artigatges abandonats i amb prou feines donen
quatre brins d'escanyolida xeixa. Això em donaria herba de cinc
dalls, pel cap baix, que convenientment enmagatzemada em
subministraria recapte per a mantenir mils i mils de caps de
bestiar durant els mesos d'hivern. Afegiré que destinaria a
pastures les dues terceres parts de la terra més o menys plana
avui destinada a conreus, i com me sobrarien adobs per a les
restants, llevarien aquestes soles doble de lo que avui en
conjunt produeixen. Com en els dies bonancibles de l'hivern,
tiraria als redalls el bestiar, i com, en l'època de les
calors, tindria l'estiuatge de la muntanya, ¿sap vostè el
número inmens de caps de bestiar que podrien mantenir-se en
aquesta sola encontrada? I ara no li dic res de les diverses
indústries que es deriven de la cria de bestiar i que podrien
ser explotades, com són les fabricació de formatges,
concentració de la llet, extrets de carns, fabricació d'adobs,
etc.

¿Què això suposaria la construcció de grans cabanyes per a
dipósit d'herba, de grans corrals per al bestiar, moltes
habitacions per al personal, que deuria ser nombrós i part
d'ell molt instruït i fins tècnic, i, per lo tant, una gran
acumulació de capital? Quin dubte té? Però és això, lo que se'n
diu agricultura; és això, lo que se'n diu criar bestiar, és
això, lo que se'n diu cria de bestiar; és això, lo que se'n diu
explotació de la terra.

-Valga'm Sant Eudald gloriós!- feia don Eudald, posant-se les
mans al cap. -¡I quin modo de fantasiar! Es coneix que vostè és
jove. Vostè faria com l'hereu de Rodés, que va venir fet un
savi de no sé quina escola de Perpinyà, i tot fent innovacions,
si no l'hi prenen dels dits, aviat hauria fet net del
patrimoni.

-Fets aislats, res proven. Ademés dec advertir-li que tot lo
que he explanat no és cap miracle ni cap invent, perquè tal he
vist, i tal pot veure, vostè, quan vulgui, en molts llocs de
França, Suïssa i Anglaterra, on els llueix un altre pèl. I, si
això ho fan uns, no hi ha raó perquè no ho puguin fer altres en
iguals condicions.

-Vaja, vaja! Això aquí no és factible. Ja caldria que els
propietaris ens convertíssim en capatassos i ens trenquéssim el
cap nit i dia barrinant...

-Àngela! Això és a lo que anava, i vostè m'escurça el camí. Els
propietaris dels països que li he citat són persones enteses,
amb títol moltes d'elles, i que dirigeixen personalment ses
explotacions i es comprèn que així deu ésser. I, si no, vegi lo
que fan els fabricants: ¿no són ells que dirigeixen
personalment ses indústries? ¿no envien a sos fills a estudiar
en els grans centres industrials per a apendre tots aquells
avenços que la contínua evolució social fan necessaris? Doncs
¿per què no han de fer-ho els agricultors, ja que és
l'agricultura com una fàbrica o gran laboratori, on hi entren
primeres matèries, funcionen màquines, es paguen jornals i
s'elaboren gèneres per a donar-los al comerç?

Lo que hi ha, i aquesta és la nostra desgràcia, que nosaltres,
propietaris, no volem considerar-nos com a industrials, sinó
com a simples rentistes, amb gran depreciació de nostres
pròpies rendes. Arrendem les terres a qui no té capital per a
treballar-les, que és com si un fabricant arrendés els telers
als obrers sense recursos, I ¿què ha de succeïr? Que els pobres
a penes ne treuen la vida, després de salvar l'escassa renda de
l'amo, qui, per sa part, s'acontenta amb poc, amb tal que pugui
vagar. Si les rendes no li basten acut a la usura si no té
seny, o, si no, rebaixa sos gastos reduint-se a una vida poc
millor que la de sos masovers, salvo anar amb l'esquena dreta.

Vostè ho ha dit: com que no necessita, fondos, no vol explotar
els boscos què puguin servir de puntal a un hereu tronat.
Aquesta història es repeteix sovint. El propietari que té els
ronyons coberts deixa que es podreixin els arbres al bosc, i,
en lloc d'emplear els sobrants de ses rendes en millorar ses
finques, prefereix enterrar les unces o adquirir noves terres,
que descuida com les altres, si no comet l'error major de
folrar-se de Paper de l'Estat. Aquest és l'_hereu Arreplega_.
Després ve l'_hereu Escampa_, que dóna bon compte de les unces
i del paper, i, com les rendes no li basten, ataca els boscos,
fent-ne un mal mercat, romp les gleves, arrendant artigatges
que les aigües cuiden d'aixarroncar, deixant la penya nua. Ell
encara va tirant bé o mal; mes ve son fill, que, trobant morta
la gallina del ous d'or, no té més remei que malvendre i fugir.

Ressegueixi la muntanya i ho veurà: aquí els boscos morint de
plètora, més enllà les serres repelades mostrant els ossos
descarnats, que coberts un temps d'atapeïda gleva, foren
hermosos vergers. Enlloc un camí transitable: per tot l'apatia,
la incúria, i, com és natural, la pobresa, quan no la misèria.

-¡Però si això s'ha vist sempre, si això és la muntanya! ¿Què
es creu que aquí és com per avall, que la primavera dura tot
l'any? Aquí l'hivern tot s'ho menja, el bon temps dura pocs
mesos i no dóna lloc als esplets de la terra.

-Està en un error, don Eudald: hi ha climes molt més freds que
aquest, a on hi veurà l'agricultura més floreixent que la
nostra. Ademés, ja he dit que hauríem de convènce'ns de què
nostre país és més a propòsit pel desenrotllo de la riquesa
pecuària que de la purament agrícola.

-Bah, bah, bah!- féu don Eudald, que no sabia per a on
eixir-se'n. -Bé n'anomena prous, de pobles; però no em
convenceria pas. Jo tinc la missió de transmetre a mos fills el
patrimoni tal com l'he rebut de mos pares i això ho compliré
amb l'ajuda de Déu. Per lo demés, aquí tenim un adagi molt
antic que diu: «Cols plantava l'avi...»

-Un altre erro- interrompé en Ramon, -o, mellor, dos erros en
un sol concepte. En primer lloc, no és cristiana la màxima que
limita sa obligació a llegar íntegra a sos fills l'herència que
ha rebut de sos pares; i si el senyor Rector pot explicar-li la
paràbola evangèlica d'aquell senyor que entregà a varis de sos
criats un taleguet d'or a cada un i que lo mateix recrimina a
aquell que l'hi retornà intacte que a aquell altre que el
dissipà, alabant únicament al que li retornà augmentat. També
és un altre error inconcebible l'adagi que diu «Cols plantava
l'avi, cols planto jo savi», amb lo qual se vol suposar que no
devem separar-nos de lo que feren nostres passats. És evident
que si aquells haguessin practicat sempre aquesta doctrina,
avui aniríem nosaltres encara vestits de fulles de figuera.
Aquest adagi no pot ésser molt antic, perquè repugna al
caràcter de nostra raça, que practicà idees molt progressives.
En alguns llocs de la muntanya, avui erms i abandonats, he
reconegut jo restos de cellers, que denoten una explotació
vinícola en gran escala. En altres pot veure encara senyals
d'estacions pecuàries que fa vergonya de comparar-les amb les
que avui s'hi troben; explotacions mineres desaparegudes,
regadius abandonats, etc., etc., proven eloqüentment un grau
d'avençament del que avui no en tenim sisquera idea.

I ¿vol que amb tan estúpida màxima hagués Catalunya per espai
de segles, marxat al cap del món civilitzat? Jo crec que aquest
adagi no és altra cosa que el crit de gràcia d'una generació
vençuda, embrutida per la tirania d'un poble que, a canvi de lo
que li llevava, no podia dar-li sinó... lo que tenia. I una de
tals coses fou aquesta falta d'esperit pràctic, aquesta
passivitat musulmana, aquest fatalisme polític que tot ho
confia a l'administració, que tot _ja ho té escrit_.

Aquest llarg discurs el pronuncià amb veu clara i accent fogós
i ràpid. Ningú l'interrompé; i si bé tothom estava pendent de
sos llavis, per la mateixa actitud de l'auditori comprengué amb
pena que son llenguatge era nou per a tota aquella gent.

-Perdonin que els hagi amoïnat amb aquestes cabòries que sovint
me fan eixir de test- digué somrient i eixugant-se la suor del
front.

-Vol callar! No, no; al contrari- feren vàries veus.

-Cregui que m'agrada molt de sentir-lo- afegí don Eudald; -mes
amb tot això no veig encara el per què del terrabastall que em
proposa.

-El per què?- reprengué el jove, pels ulls del qual passà com
un llampec al mateix temps que per un ràpid moviment canviava
de postura, dirigint tot el cos vers son interlocutor. -Aviat
ho sabrà, don Eudald: perquè això és la mort o l'agonia, pitjor
que la mort encara; perquè la societat se disol baix tots
conceptes i és precís començar a pensar què és lo que ha de
nàixer de sota de ses runes. Els procediments i els organismes
que han paralitzat o entontit la vida de nostra regió, també
han atacat la moral de la societat, despertant mil
concupiscències i convertint la vida civil en un femer. Vostè
ho ha dit: l'Estat, que deuria ésser nostre pare, és la cuca
que se'ns menja el pa, i això, com atemptatori a les lleis
socials no pot durar, i vindrà la revolució de baix si abans no
fem la de dalt. Aquesta revolució deurà consistir en desfer
l'obra de dues o tres centúries, tornant al temps en què
Espanya era una confederació de pobles lliures, agermanats per
l'interès comú, i governats cada un d'ells per lleis filles de
sa pròpia essència. Aquí s'ha format un estat artificial
confonent llastimosament la unitat amb la uniformitat i
convertint en dogals els llaços de germanor. Esmortuït
l'esperit ha caigut en mans dels polítics d'ofici que d'això
viuen i tenen interès en acabar-lo de matar.

Doncs la reconquesta de nostra personalitat és l'única taula de
salvació que ens queda. Ens caldria revenjar-nos, fer-nos
superiors a nostres adversaris en cultura, en moralitat, en
riqueses i en tota mena de virtuts morals i polítiques, i
d'aquesta manera podríem, si no evitar el cataclisme que
s'atansa, esperar-lo sense temença i fins desitjar-lo i
provocar-lo, segurs de trobar en nosaltres mateixos suficient
força per a regenerar la societat.

El concurs seguia amb creixent interès la dissertació del jove,
que afegí:

-¿Comprèn ara, vostè, per què jo somnio amb aquestes grans
reformes? En les vessants del Pirineu català, on avui s'hi
compta una població escassa i pobra hi ha elements per a nodrir
un milió d'habitants vivint d'indústries muntanyenques, és a
dir, desenrollant riqueses exclusivament pròpies del terreny. I
¿sap vostè lo que podria esperar-se'n, d'una tan respectable
massa de població rural, en sa major part de sang muntanyenca
pura, regenerada i vivificada per l'antic esperit de nostra
raça?

-Sants del cel, quin cap de trons!- exclamava don Eudald amb
les mans al cap, tan bon punt hagué el jove acabat sa
carretilla llançada amb vehemència de frase i quasi sense
respirar. -Vostè enraona molt bé; mes, si segueix per aquest
camí, pararà boig. Mal anem, però me temo que així encara
aniríem pitjor. Vaja, vaja! Sort que vostè mateix ho confessa,
que somnia.

-És clar que somnio- féu en Ramon somrient i com mig arrepentit
de sos esclats. -Però deixin-me somniar, que no poques vegades
són els somnis que ens posen sobre la veritat, i somnis hi ha
que valen més que aquesta.

I reprenent son aire de broma, afegí veient que son oncle
s'alçava disposant-se a marxar:

-No es cregui pas que sóc sol, no! Veu? Al senyor oncle el tinc
ja mig conquistat, i si logro convèncer a vostè, quin
triumvirat formarem! Ell representarà el braç eclesiàstic, el
poder espiritual; vostè la noblesa, l'element conservador i
moderador, és a dir, la dreta; i jo l'esquerra revolucionària.
I veurà com entre tots alçapremarem la muntanya.



II

-Sempre seràs el mateix, un plaga de la parròquia- digué Mossèn
Joan unint les seves a les generals rialles. -Mes me sembla que
ja hem abusat prou de l'amabilitat d'aquests bons senyors i és
hora de què ens en anem jo cap a la Rectoria, d'on fa massa
hores que en vago, i tu a complir tes presses a Vall-llosell o
a on sia.

-Ja veurà- féu l'altre amb posat calmós, -ara les presses són
sol per vostè, perquè a mi ja m'han escapat. Vagi, doncs, en
nom de Déu, que en quant a mi, no podent arribar a Vic, a
Vall-llosell amb quatre salts hi seré qualsevol hora que munti
a cavall.

-Com vulgues- féu Mossèn Joan començant a despedir-se d'uns i
altres. Un moment després, la fina discreció de la família
deixà isolats oncle i nebot i com desapercebuts en un recó de
la sala.

-Per què no tornes a la Rectoria- deia l'oncle, amb posat
d'humil pidolaire.

-No pas tant com criï aquell drac. Cregui que arribaríem a
males. I li asseguro que més per vostè que per mi, que m'hi
enfado. Pensi i reflexioni, i veurà que és una situació que li
convé dominar-la.

Bona estona estigueren sols, i les mosses que els espiaven de
cua d'ull, pogueren apreciar una nova fàcies de la peculiar
idiosincràsia d'aquell jove excepcional. A peu dret i els
braços passats al coll del seu oncle, li conversava
carinyosament arran de cara sent curós de veure la facilitat
amb que de les fogositats de suara havia passat a les més
tendres manifestacions de l'amor filial, veient-se humitejar
els ulls del pobre vellet baix el pes de ses carícies de nena
mimada. Per fi, es desferen, després de besar-se mútuament, i
el jove es dirigí vers la família exclamant alegrement:

-Queda en principi firmada la pau, deixant _in statu quo_ la
qüestió de la Feliça, que es tractarà oportunament.

Encara Mossèn Joan conversà breus moments amb donya Dolors, i
sortiren tots a despedir-lo a l'escala.

Retornats a la terrassa, feren des d'allí el darrer adéu al bon
Rector, que s'allunyava. En quant se perdé de vista, en Ramon,
que se l'havia contemplat pensativament, se retornà de sobte
vers les senyores exclamant seriosament:

-Aquesta dona li escurça la vida. ¿Creurien que em vénen
temptacions de donar-li la bola com als gossos?

-I ara! quins disbarats de dir, vostè, també!- contestà donya
Dolors rient i tocant-li l'esquena amb tal familiaritat com si
el conegués de nàixer.



III

En Ramon tractà sèriament de partir i suplicà de donar ordre
d'ensellar-li el cavall; mes topà amb la resistència passiva
d'aquella munió de gent emprendada de la seva companyia.

Els nens se revoltaren tots, fent un embull amb l'ordre
d'ensellar el cavall, del qual resultava que el cavall era
mort, que era fugit o que els mossos es negaven a ensellar-lo
perquè tirava cosses i altres mil innocentades, moltes d'elles
suggerides per les mateixes senyoretes.

Per fi el mateix don Eudald li pregà alegrement que es quedés i
tornarien a parlar dels seus somnis. Els demés s'hi adheriren,
pretextant que els hi agradava tant de sentir-lo. Donya Dolors,
l'ànima de la casa, acabà de fer el pes.

-Miri, Ramon- digué amb aquell posat afable que tant li
esqueia: -ara ja sabem lo que eren totes les presses i les
ocupacions que al matí pretextava; per lo tant, per aquest
cantó, ja no té excusa. Faci'ns el favor de quedar-se quan
menos tot demà, que podrem obsequiar-lo amb una fontada; si no,
creurem que no aprecia la bona amistat que li oferim.

Nostre jove, que cada vegada es defensava més dèbilment i se
sentia de més en més atret envers aquella família tan
simpàtica, se sentia inclinat a cedir. Mes li mancava encara
una invitació, i aquesta no venia.

Girà els ulls envers la Montserrat, que restava silenciosa i
com capficada. Ell no desplegà els llavis; mes sa mirada fou
ràpida, expressiva i interrogadora.

-Què faré?- semblava preguntar.

Tampoc se desclogueren els llavis d'ella; mes son esguard no
fou menos ràpid, expressiu i precís.

-Quedi's.

I es quedà.



IV

-Per avui no és pas cas de sortir a passeig, amollegat com està
el pis per causa de la pluja- digué don Eudald, dirigint-se a
en Montbrió; -mes les noies ens entretindran amb el piano. No
es cregui, que no n'hi ha cap de manca i el fan refilar com un
rossinyol. Sobretot la Montserrat, veurà que les mans se li
perden de vista. Me deia darrerament el mestre de Vich que ja
no sabia pas què més ensenyar-li.

-No ho cregui, no- afegia reposadament donya Dolors, procurant
rebaixar quelcom dels beneitons elogis del seu marit: -els hi
manquen estudis i els hi sobra ganduleria. Si no fos així, ja
tocarien alguna cosa.

-Som d'opinió que es faci la prova- afegí el jove
complascentment.

Efectivament: després d'una brega que durà llarga estona,
s'assegueren al piano, successivament, la petita de primer,
executant les lliçons més escollides del mètode de Charpentier.
La Montserrat picava més alt, contant entre les peces de son
repertori, _La Argentina, Las campanas del monasterio, El poeta
moribundo_ i altres ranciors per l'estil, que executava amb
relativa facilitat i algun sentiment, mes amb tots els vicis
del mestre assalariat que es guanya la vida fent música com un
altre fent sabates. Això no impedia pas que don Eudald se les
escoltés entusiasmat i que el Montbrió es desfés en elogis de
les pianistes, tot lamentant-se interiorment de la rutina que
fa a voltes malograr excel·lents disposicions.

A ell no l'hagueren de pregar gaire per a assentar-se al piano.
No era pas pianista, si bé coneixia bastant la nota; però,
dotat d'una poderosa retentiva musical i d'un enginy i
habilitat especials que el feien sortir-se de tot, executava
quasi de cor, amb més o menys fidelitat, però amb vers
sentiment i delicadesa, algunes estimables melodies, que
deixaren amb la boca badada als oients.

Tampoc era cantor ni posseïa una veu ben caracteritzada, i
cantà amb afinació i gust alguns fragmens d'òperes, apresos
durant sa vida d'estudiant. Però on triomfà, fou executant
algunes cançons catalanes, amb les quals deixà sorprès a
tothom. No sabien compendre com aquelles melodies, que conexien
degenerades i malmeses per boca dels jaios del poble, cantades
ara amb verdadera devoció i coneixement, tinguessin el do de
remoure'ls-hi fins les entranyes, com si els despertessin
dormides ànsies i vells records que afluïen com abundoses deus
d'entremig de ses, fins aleshores, no compreses exquisitats.

Per fi, portat per son entusiasme de missioner, i posant a
contribució sa feliç memòria, començà a recitar, amb entonació
vigorosa, tirades de versos, triades poesies dels mestres del
renaixement català.

La poderosa veu dels apòstols de la terra catalana, cridant
pàtria, clamant justícia i remembrant gestes de nostres
passats, oblidades, desconegudes o desvirtuades per les
històries, produí, sobre aquell curt auditori de catalans
inconscients, els efectes de sempre en tals casos. S'adonaren
de què aquells accents en la pròpia parla els hi arribaven al
cor, comprengueren que allò anava per ells, i, identificant-se
amb l'ànima de poeta, sentiren remoure dintre els cors quelcom
que fins allavors hi era com adormit.

Aquelles mascles notes, llançades a boca plena pel nou joglar
que s'havia emprès la noble tasca de ventar les cendres de
l'oblit per a revifar el caliu de la pàtria, rodolant per les
amples sales, semblaven revetllar l'ànima esmortuïda de la
vella llar catalana, que se sentia bategar fins per darrera les
mal closes portes, a on, atret per lo desusat del cas, s'hi
apilotava el servei, marxant de puntetes, eixamplades les
fesomies i com responent a la veu de la trompeta que cridava
resurrecció.

Així transcorregué la vetlla, breu i platxeriosament, i així
anava infiltrant-se en l'ànim d'aquella bona gent l'esperit
juganer i sèrio, arrauxat i discret, fogós i candi, d'aquell
jove excepcional que, unes hores abans, passava desconegut per
davant de la porta que l'hospitalitat li obria i semblava ara
l'amic de tota la vida.



V

Per diversos camins, i com papallones atretes per la llum del
sol naixent que a raig fet entrava pels badats balcons de la
terrassa, allí es toparen en Ramon i la Montserrat a l'eixir de
llurs cambres.

-Bon dia, Montserrat- exclamà el jove alegrement allargant-li
la mà. -Ui... que matinera! ¿Ha descansat?
-Jo rai, gràcies a Déu!...- féu ella en el mateix to. -Vostè sí
que no haurà descansat, que es llevi tan d'hora. ¿Que no ha
estat bé, que ha tingut tanta pressa de deixar el llit?

-Molt rebé, sinó que...- baixant la veu i matisant-la amb
intenció -desitjava reveure el sol d'aquestes muntanyes.

-Per això sí que no tenia pas d'apressar-se tant, que bona
estona estarà visible,- digué la noia, entre riallera i
encogida, copsant la floreta que amb petulància d'estudiant
l'altre li dirigia; i baixant els ulls, afegí: -Ademés, que el
nostre sol deu ésser com el de per tot arreu.

-Oh! No ho cregui pas, senyoreta; o per lo menos enlloc com
aquí havia sentit la influència de sos raigs encantadors.

I, alçant la veu, com per no forçar més el símil, afegí:

-Enlloc com en la muntanya trobo aquestes frescals matinades
que revifen els esperits.- I estenent el braç vers l'horitzó:
-Miri que deliciós! Vegi! vegi el pla, com dels conreus i
prades s'alça una boirina blavosa, tan tènue, que sols arriba a
entelar els objectes, com per a suavitzar llurs tons,
tornant-los més fins i delicats.  Miri's aquells arbres de taca
carminosa que el sol bat ara per darrera, dibuixant llurs
siluetes com enserrellades d'or i aquelles masies de parets
rogenques, sentades sobre marxapeus de feixes farratgeres,
¿veritat que semblen tasses de plata vella, descansant sobre
graderies de marbre verd? I més amunt la tofa obscura de les
terres bosques, fent de repisa a les grans cingleres! I aquesta
flaire lleugerament salabrosa!... és la rosada que s'evapora
als primers raigs del sol. Que n'és, de grandiós, d'atractivol
i de bell, tot això! Tot riu i tot se fon, formes, sons i
colors, en una nota única de suprema harmonia. ¡Miri, miri,
aquell grupet de roures de la collada, de quin modo més
fantàstic projecta sa ombra gegantina, en forma de cono
colossal, sobre les calitges del pla, i aquell estol de coloms
que vola formant espirals, destacant-se ara per clar ara per
fosc, a mida que entra i surt de les faixes lluminoses que
davallen dels crenys de les serres! ¡Quanta llum, quant color i
quanta vida! Això és la Naturalesa. «¡Salve, o sacra natura!»,
que diria el meu oncle. Això és atencions, que procura
distribuir per un igual.

La pobra xicota, tota ulls li tota orelles, contemplava
embadalida aquell hermós panorama, com si no l'hagués vist en
sa vida. Ella, que, allí havia nascut i crescut, que estimava
aquell país com a part d'ella mateixa, no l'havia mai vist
esplèndid i rialler com ara, ni s'havia cregut mai capaç
d'assaborir un conjunt de sensacions com les que en aquell
moment la corprenien. Ara començava a compendre perquè
l'estimava tant, a aquella terra, i fins trobava que encara
l'havia estimada poc.

Res contestà: més sa fesomia, dilatada i encesa, i la
precipitació dels batecs de son cor, denunciaven pel clar que
sa ànima es deixondia com la nota harmònica, que jau dormida en
la corda, es desperta al refrec del dit de l'artista que sap
pulsar-la.



VI

Fresca i embaumada, com rosa de cent fulles, serena la cara que
es dibuixava esfumada entre els rinxos negres que ombrejaven
son front i polsos, i la bufanda de finísima filoja de llana
rosa que, envoltant-li el coll, es creuava sobre sa casta sina,
semblava la Monterrat, per sa major accentuació de formes i per
ses maneres més reposades que les de ses companyes, com ella
vestides de lluminoses bates i amples paioles, una reina
envoltada de ses dames.

En Ramon, amb son trajo de campanya, botes i _jipijapa_ i amb,
son aire pagesívol, que li donava una distinció un poc arcaica,
seguia l'estol de senyores i senyoretes, nens i nenes, ara
endavant, ara endarrera, ara en mig d'elles, recordant als
pastors de Watteau voltats de florides sagales.

Si bé no es cansava de mirar de cua d'ull a la pubilla, per
delicadesa i per no abusar de la confiança amb què l'honrava la
família malgrat lo fresc de la coneixença, no s'atrevia a
particularitzar ses atencions, que procurava distribuir per un
igual.

La comitiva, caminant per entre herbeis deliciosos i per sota
boscatges ombrívols, arribava a la font del Faig, objecte de la
matinera expedició.

El refresc fou frugal i apropiat al cas. Fiambres de pernil i
altres conserves, i fruites del temps, i, per beguda, a més de
l'aigua cristal·lina, la blanca llet de les cabres que per allí
pasturaven, munyida dintre els mateixos gots de campanya. Els
nens, joganers i atrevits, la xumaven abocant-se als molsuts
braguers de les bèsties complascents.

A la tornada, havent el sol dissipat la boirina, els objectes
es presentaven més francs i més potents de color. Les senyores
i senyoretes amb ses matisades vestimentes i amb ses ombrel·les
de brillants colors, esclataven amb flamejants notes en mig del
verd de les prades, poderosament inflamat per la llum del sol.
Escampellades ací i allà, joguinejant i collint flors, es
reunien en pinyocs, que seguidament es desfeien per a formar-ne
d'altres més enllà, sempre bellugoses i alegres, sempre
cantant, xisclant i rient.

En Ramon i la Montserrat, com frisosos, a penes mai es
mantenien prop l'un de l'altre, igual que si una força els
atragués per a repel·lir-se en quant arribaven al contacte.
Així, quan semblen no preocupar-se l'un de l'altre,
s'aproximen, i, al trobar-se junts, ella, enrogida,
dissimuladament s'aparta, i ell, com entontit, fa el mateix.

A les envistes de la casa es dirigeix ell a ella, en un moment
en què ha quedat a rerassaga:

-Escolti, Montserrat: ¿voldria donar-me un cabell?

-I és cert, que el necessita? ¿Per a lligar un ramellet,
potser?

-Me fa falta per a lligar voluntats.

-Oidà! I ¿quines són aquestes voluntats que amb tan poc es
lliguen?

-Les d'aquestes dues flors, veu?- Atansant-s'hi una mica més,
parlant amb veu baixa i ensenyant-li les flors -el pensament
boscà i la margarideta, voltats de companyones. ¡Miri com se
volen! El pensament posa el cap de cairell i sembla que es
daleix, guaitant-se-la amb sos ulls d'enamorat... i ella...
¡com baixa el caparró!... ¡Tan hermosa!... No en dubti de què
s'estimen... Fins em sembla sentir en mos dits els batecs de
llurs cors enamorats; però estan desjunyides i no es tenen...
Els hi falta un quelcom que les ajunti...- (tot lligant-les)
-veu? un... res... un cabell!

Tot presentant-li el ramellet se encreuen d'ulls,
s'entrebanquen i tremolen; ella es separa tota confosa.

Als pocs moments tornaven a trobar-se a prop.



VII
De retorn de la font, la comitiva s'escampà per sota els
parrals i ombràculs del jardí, situat al redós de la casa. Els
dos joves, fugint sempre l'un de l'altre, es troben sentats en
un mateix banc, sota la mateixa ombreta.

En lluita amb si mateix, en Ramon, sempre volent i dolent,
sentia mancar-li totes ses energies i nàixer-li tots ses
escrúpols en quant se veia sol amb aquella virginal aparició.
Mancant-li la llibertat que li donava la presència d'altri, de
desplegar sa verba festiva, estudiava fins els menors replecs
de sa fesomia, semblant-li veure el celobert cada vegada que,
amb una de ses innocents tonteries, lograva fer-li descloure
els llavis i marcar-se els sotets de ses xamoses galtes. La
trobava perfecta encarnació de sos somnis de jovenesa.

I ella, encongida, sentint-se baix la inquisitorial observació
del jove, ni s'atrevia a alçar la vista de la feina de ganxet
que tenia entre els dits.

De sobte interrompé el silenci, dient amb afectada naturalitat:

-¿Creuria, Montserrat, que anit l'he somniada?

-De debò?- féu ella, sense canviar de postura i mostrant ses
dents com pinyonets menuts i apretats.

-Sí, l'he somniada... i... he somniat que l'estimava.

Aquí aixecà ella el cap i tirà sobre el jove sa mirada
apacible, com una ullada de sol de primavera, mentre que ses
galtes, fresques i daurades, se tenyien del color de sa
pagesívola senzillesa. Animat el jove, es féu més atrevit i
afegí:

-He somniat més encara.- La veu li tremolava lleugerament i per
moments s'engrandien les roses de les galtes d'ella: -He
somniat... que vostè també m'estimava.

¡Beneït sia el Senyor, que ha permés que ses criatures
percibeixin, en aquesta trista vida, de tant en tant, alguna
alenada del Paradís! Perquè l'amor que no està tacat per l'alè
del món, té quelcom de les sublims delectacions dels
predestinats. La donzella no tornà raó: mes ell, veient-la
transformar-se, interpretà a son plaer el caient de sa cara
embadalida i copsà a ple cor les corrents de dolça simpatia que
de tot son ser s'irradiaven.

Son rostre, mig somrient, presentava totes les tintes del cel
al trenc de l'auba, i amb sos grans ulls somniosos i d'una
fixesa estranya, i amb sa boca mig desclosa, tenia un tal posat
de candor bíblic, que verament semblava altra Ruth encisada a
l'escoltar, sobre els rostolls de Betlem, les dolcíssimes
paraules de Booz.

Res més se digueren de substància; però el cop estava donat, i
ell, mig atordit del propi atreviment, i sentint renàixer-li
sos escrúpols, procurà posar fi a aquella situació treballosa,
cridant festosament a uns nens que per allí prop passaven.



VIII

La revelació és el llampec de l'ànima. Camina la voluntat
esmaperduda pels viaranys de la vida o jau somniosa en els
llims de la inconsciència. De sobte es produeix una llum
vivíssima que il·lumina l'enteniment. Unes voltes apareix la
fórmula doctrinal que condueix a la pau de l'ànima, o la
delació dels abims atraients que la malmenaven, altres la
imatge de la felicitat conjugal encarnada en la figura d'un
ésser, síntesi de les aspiracions que s'enclouen en aquell
replec que Déu ha dibuixat en el cor de les criatures
destinades a la perpetuació de la seva obra humana. Allavors
l'ànima es deixonda, sofreix o gosa; però viu i camina; ja té
un ideal.

Mes la revelació, que es produeix clara en les interioritats de
l'esperit, s'entela a vegades ràpidament al topar amb les
vulgaritats de la vida pràctica. El respecte a les
conveniències socials, la falta d'ubiqüitat de nostres
potències, que ens impedeix exteriorisar les impressions
agenes, i la mesquinesa de la intel·ligència humana, exposada a
confondre la revelació amb l'al·lucinació, són factors
suficients a congriar el dubte, per a prova de la vocació.

Així se trobaven en Ramon i la Montserrat des del moment de sa
coneixença. Ell, amb son caràcter enemic de nebulositaits i
dubtes, lluitant contra les pròpies inexperiències i curtedats
en una matèria que, ben cert, li era nova, com es diu
vulgarment, volia i dolia. Ella, feble i temorosa, resant
salves a la Verge, sa patrona, desitjava, esperava i temia. Ell
era el martellet perfidiós de l'analista, que pugna per
avalorar la bondat de la mina descoberta, tot tement
destruir-la; ella, l'enclusa que para i calla.

I així bastien son destí, atents ambdós a les espurnes que
creuaven l'espai.



IX

Estaven la família i sos hostes en la sala de confiança,
ocupades les senyores en llurs quefers casolans, tot escoltant
i rient els qüentos d'en Ramon, qui, com sempre, era l'amo de
l'auca, quan la Loreto entrà corrent de puntetes i amb un dit a
flor dels llavis, tant per a demanar silenci com per a retenir
la rialla a punt d'esclatar i digué dirigint-se a en Montbrió
amb veu ofegada:

-Té una visita: una senyora pregunta per vostè.

-Una senyora?- féu el jove sorprès. -¿Qui és ella?

-La Feliça!- exclamà la noia mig esclatant.

-La Feliça?- repetí l'altre, més sorprès encara. -Vatualisto! I
què vol, la infeliça?

-No ho sé; diu que el vol veure.

-Doncs que entri: no li sembla, donya Dolors?

I veient que la dama hi assentia, se separà del rotllo i anà
corrents a sentar-se en el sofà de l'altre extrem de la sala,
prenent una actitud còmicament cerimoniosa i tossin ferm.
Entretant la Loreto, traient mig cos fora de la porta, cridava:

-Veniu, Feliça: entreu. És aci el senyoret.

Se senti acostar-se el pausat refrec d'unes soles d'espardenya.
Després, pel badall de la mampara sostinguda per la Loreto,
aparegué una figura cendrosa, escardalenca, que mirava
esparverada com si temés un mal encontre. Se parà un moment per
a saludar als presents amb un «Bon dies tothom, amb la
companyia», que a penes es sentí, i fixant-se amb en Ramon,
avançà fins al mig de la sala, provant de fer una mitja rialla,
tot dient amb veu confosa:

-Bon dies, senyoret amb la companyia. ¿Com ho passa? està bo?

-Hola, Feliça! Jo bé. I el senyor oncle?- digué aquest amb to
bastant sec.

-Tots bé, gràcies a Déu.- I s'aturà.

-I doncs, què tenim de nou?- digué el jove, veient que ella no
es desenfangava.

-El senyor Rector me fa venir, perquè...- (altra pausa)
-vamos... perquè m'ha dit que vostè està molt enfadat amb mi, i
jo... venia per a desagraviar-lo.

-I ¿de què li ha dit que estava jo agraviat de vostè?

-S'ho sap: perquè diu que no l'he tractat com es mereixia.

-I vostè què en pensa, d'això que ell li ha dit?

-Què vol que li digui, pobra de mi? Sinó que, a vegades, un hom
peca per ignorància i sembla que faci lo que mai ha pensat fer.
Si l'he agraviat, haurà sigut sense voler-ho fer.

-Feliça: ja n'hi ha prou, de camàndules!- exclamà, per fi, en
Ramon, que ja es començava a impacientar. -Sense necessitat de
que ningú li digués, o, millor dit, perquè vaig avinentar-li jo
mateix, sap vostè prou bé com y de què estic jo agraviat, com
ho estaria fins el gos del veí si s'hagués vist tractat com jo.
¡Miri que tirar-me al carrer en dejú i amb un temps com
aquell!...

Palplantada al mig de la sala, la Feliça semblava una
d'aquelles munyaques que els pagesos posen al mig dels sembrats
per a espantar als pardals, i al sentir-se increpada per en
Ramon, amb indignació més afectada que real, creuà les mans per
sos dits anant-les pujant fins a l'altura dels llavis, en tant
que sa boca desequilibrada es contreia tan desigualment que,
mentre els espectadors de la dreta creien que anava a riure,
els de l'esquerra presumiren que anava a esclatar en plors.

-Verge Santa del Roser!- exclamà. -¡Diu que el vaig tirar al
carrer en dejú! ¿Qui som, jo, pobra de mi, per a poder fer
semblant cosa a la Rectoria? ¿No va ésser vostè, que se'n va
anar sense acceptar ni un plat de sopa? I encara les que em
vaig haver de sentir, Déu meu!

El jove comprengué que aquella dona obrava a la força i sols
obeint un manament imperiós del senyor Rector, qui havia volgut
donar una prova de virilitat ordenant-li aquella satisfacció.
Sa humiliació, doncs, era imposada, no sentida; i ell no sabia
si indignar-se de debò per tanta farsa, o si bromejar davant de
lo original de l'escena, a lo qual hi convidava fins la
predisposició de l'auditori, excitat per les diablures de
l'enfutismada Loreto, que, col·locada darrera la dona, i feia
grips i gonyes. No obstant, es repensà, i, comprenent que allò
era portat per son propi oncle i tal volta en connivència amb
donya Dolors per a procurar una solució al conflicte pendent,
decidí agafar-ho (o suposar-ho al menys) per la tremenda, per
veure si així lograva dominar aquell caràcter empedreït, fent
que es donés per la pell.

-Ja n'hi ha prou!- exclamà amb veu forta i redreçant-se. -¿S'ha
cregut vostè que després de tenir-me a casa del meu oncle com
qui diu a pa i aigua, després de traure'm materialment de la
casa, que més és meva que de vostè, oferint-me per tot
refrigeri l'emplasta de pa que tenia preparada per al seu amo,
encara té dret, per tota satisfacció, de venir-me a tirar a la
cara lo fet com un benefici? Sàpiga i entengui que no li estimo
per res. Vostè, que esclavitza al pobre senyor oncle, abusant
de la seva bondat, que es complau en mortificar-lo, fent-li
representar papers ridículs davant del poble; vostè, que amb sa
coquineria l'indisposa amb la família i amb sos filigresos,
escurçant-li la vida amb privacions i disgustos, no té dret a
parlar davant meu sinó de genolls. I jo, que havia donada
paraula de no posar més els peus a la Rectoria mentres vostè hi
fos, li dic ara que m'he repensat, que hi entraré demà i que
vostè en sortirà per la finestra si abans no ha procurat
sortir-ne per la porta.

La pobra dona, al sentir aquella pedregada, posava les mans al
cap, s'estirava les grenyes i picava de peus, fent la fatxa més
estrafalària del món. Fins, com els antics faritzeus, féu acció
d'esquinçar-se les vestidures, contenint-se sens dubte per lo
que li costaria, després, d'apedaçar-les.

L'escena anava tornant-se per demés extravagant, perquè,
mentres la dona es desesperava, plorant i tremolant, mig en
braços de les senyores majors, que tractaven de consolar-la,
tots els demés si desfeien de riure sense miraments.

-Ja sé que he pecat, pobra de mí!, ¡ja sé que tinc culpa!
diguin-me què tinc de fer?- exclamava, per fi, menys excitada,
però més esporuguida per l'amenaça que acabava de sentir.

-Faci lo que li ha dit el senyor Rector- li bufà a l'orella
donya Dolors, com per a tornar-la al camí.

-Doncs el senyor Rector m'ha manat que li demanés perdó i li
pregués de tornar a la Rectoria, i jo li prometo que el serviré
ben bé.

Les senyores oficiaren d'intermediàries i protectores. En
Ramon, després de fer-se ben pregar, otorgà el perdó.

-En quant a tornar a la Rectoria- afegí -hi tornaré de bona
gana, mes no pas sense condicions. Què li ha dit, sobre això,
el senyor oncle?

-Que vostè mateix dicti les que vulga, que totes seran
acceptades.

-Doncs tornaré a la Rectoria; però vull, per bona entrada, una
festa de desagravis, un galan dinar de convidat. Ho entén bé?

-Tot se farà com vostè vulga; mani i disposi.- féu la Feliça,
un poc més arrebeixinada.

-Esperi, jo no vindré sol: també vull portar-hi els amics. Serà
convidada tota la família de Serra-Bruna, aquesta incomparable
família- afegí amb un accent sentimental -que, quan jo passava
per davant de sa casa, llançat de la Rectoria, perseguit pels
elements i mig decaigut de fam i de fred, m'obrí piadosament la
porta i m'oferí l'escalf de la llar que a casa del germà del
meu pare se'm negava.

La Feliça va desfer-se en plors i singlots, no se sap si tocada
al cor per lo patètic del parlament o si assustada per la
invasió que es veia en perspectiva.

Les senyores insinuaren reparos sobre la crueltat del càstig
que imposava l'agraviat jove; mes aquest es mostrà inflexible,
i com, per altra part, amb expressions i signes excitava el
jovent a secundar-lo i aquest no es féu pregar gaire,
adherint-s'hi amb entusiasme, el programa de la funció de
desagravis quedà acordat i acceptat.

-Així ho manifestaré al senyor Rector, i tot es farà com vostè
vol- digué, per fi, amb veu compungida, la Feliça.

-Essent així, no en parlem més, i fins a demà passat- féu en
Ramon. I allargant-li la mà, afegí: -Ara _pax vobis_: toquem-la
Feliça, i lo que hagi estat, hagi estat.

-Gràcies, no acostumo- féu la majordona amagant pudorosament
les mans sota el davantal.

En Ramon quedà uns moments amb la mà en l'aire i desconcertat
amb aquella sortida que no esperava. Hagué de posar-se a riure,
i afegí, amb còmica gravetat, dirigint-se a les senyoretes:

-Ho sento, perquè m'ha espatllat el quadro final.



X

Després de l'ofici, tota la família Serra-Bruna es dirigí a la
Rectoria.

-Vaja, Pascal; avui sí que sembla que la gasòfia va rabent!-
exclamà en Montbrió, al topar-se de bones a primeres amb el
recader, que anava tot atrafegat.

-No me'n parli, home! ¡Si sembla que casem la pubilla! No sé
pas quin dimontri de vent empeny la rutlla, que va més llatina
que un pudai.- Parlant baix i guinyant l'ull, afegí: -Jo em
vull pensar que les malediccions de l'altre dia han llevat.

En essent a dalt, sortí a rebre'ls mossèn Joan amb cara de
Pasqües i felicitant-se de les circumstàncies que li portaven
tant de bé de Déu a casa.

-Però, senyor Rector!- exclamà donya Dolors, sorpresa de veure
una gran taula parada, amb una rastellera de plats que feia por
-¿Què es creia que nosaltres havíem d'aixecar la casa per a
venir a la Rectoria?

-Deixi'm, donya Dolors, que cadascú s'entén i balla sol. Soldat
previngut val per dos. _Minus feriunt jacula quae praevidatur_,
dèiem a Cervera- féu mossèn Joan, tot fregant-se les mans com
qui amaga alguna sorpresa.

La Feliça, desconeguda per lo endreçada, anava d'ací d'allà com
una llançadora, i, a penes hagué barbotejat algunes paraules de
benvinguda, s'esmunyí cap a la cuina.

En Ramon i les senyores sortiren a fer temps rondant pel poble,
en tant que don Eudald i mossèn Joan s'entretenien conversant i
fumant en la cambra despatx. Seguidament anaren arribant fins a
mitja dotzena o més dels principals feligresos, pagesos tots i
propietaris de la rodalia. Al fi don Eudald no pogué
abstenir-se de manifestar sa sorpresa, exclamant:

-I doncs, mossèn Joan ¿què hem de celebrar capítols o és que es
tracta de refer la confraria del Sagrament?

-De tot es pot tractar- contestà complascentment el Rector;
-però el cas és que m'ha alegrat tant la sortida del plaga del
meu nebot, exigint-me aquesta festa que ell ne diu de
desagravis, que l'he volguda fer extensiva a altres agraviats
que puguin haver-hi, convidant per mon compte tots aquests
senyors i altres que s'han excusat per causes atendibles.

Fa molts anys que, per debileses meves, s'han anat afluixant
una mica massa els llaços que deuen unir al pastor amb ses
ovelles, i he volgut aprofitar aquesta ocasió per a restablir
antigues costums. Perquè, lo que diu en Ramon; la societat
decau per manca de vida en la gent bona, i és precís que ens
revetllem, que ens unim i que ens recomptem. Diu que fa falta
sang nova...

-Ja és bona sang, la que porta el seu nebot- interrompé don
Eudald, com si comencés a molestar-lo la importància que anava
adquirint el seu hoste, o com si temés un altre esclat de les
seves rauxes esbojarrades, davant de tants testimonis.

Perquè és el cas que, si bé, de primer, don Eudald buscava el
cos al jove pel gust de sentir-lo discursejar, ara ja més aviat
ne fugia, després de notar que les garrotades que, a tall de
cego, aquell repartia, li escoïen, moltes d'elles, a l'esquena.



XI

Quin àpat més rumbós! Mossèn Joan semblava transportat a sos
mellors temps, en què ell sol animava una taulada. Don Eudald,
en oberta competència amb el jove Montbrió, bregava per fer
cara a ses disquisicions humorístiques, com si volgués
disputar-li les preeminències de la conversa. Donya Dolors,
enraonant poc, estava sempre atenta a la marxa de l'acció, com
un quefe d'Estat Major que es desficia per la glòria d'un
altre. Ella estava al _tantum_ de totes les deficiències del
servei i amatent a remeiar-les en lo possible, signant a en
Pascal, que oficiava de fadrí major, i enviant recados a la
cuina.

En Ramon, no cal dir-ho: els cuidados que li mereixia la
damisel·la que tenia al seu costat, no el privaven d'atendre a
les demés dames ni de sostenir converses amb tothom, no
oblidant-se d'aplaudir i chorejar les innocents xulades de don
Eudald.

Els convidats rurals, llevat d'En Llissàs, un subjecte de més
de mitja edat, alt, escardalenc i tot un nervi, que parlava més
que no menjava, estant sempre a l'altura de la conversa, se
manifestaven atents, més que a altra cosa, a fer els honors a
la cuinera. El jovent, fora de la Montserrat, que no es
despenjava dels llavis del seu veí, no parava de xiuxiuejer,
riure i fer bulla de tot i de tothom, malgrat els avisos que
sovint els hi enviava amb la mirada donya Dolors.

En quant a la Feliça, fa de mal dir si gosava o si rabiava amb
aquell espectacle. Els que la coneixien suposaven això darrer.
Veritat que allò era una disbauxa com no se n'havia vist
d'altra a la Rectoria des de que el món roda. Amb lo que
malbaratava cada una d'aquelles llamenques de senyoretes i amb
lo que malmenjava cada un d'aquells farts de pagesos, n'hi
hauria hagut prou, ben companatjat, per a fer vida bona ella,
la Feliça, i mossèn Joan una setmana de carrera.

Fos com fos, lo cert és que tothom s'admirà de lo bé que sabia
cuinar aquella dona, més d'estranyar encara atès el temps que
no ho practicava. En Ramón no s'oblidava a cada passada de
fer-la cridar per a donar-li pública enhorabona, i fins donya
Dolors, persona ben competent en art culinari, hagué de
manifestar-li desitjos de conèixer l'enginy de determinades
salses, i ella es comprometé a complaure-la, malgrat les
desinteressades indicacions d'en Ramon, qui li aconsellava no
es desprengués dels secrets professionals.



XII

Encesos els cigars (regal d'en Ramon) i servit el cafè sobre la
taula nua, començà la conversa sèria, que, rodolant, anà a
parar allà on van a parar totes les converses en nostre país: a
bescantar el Govern. Que si les contribucions ací, que si els
consums allà, que si les quintes, que si el _catastro_, etc., i
allà eren de sentir les jeremiades que cadascun d'aquells
pacífics feligresos exhalava. No es quedava curt en aquest chor
de lamentacions el panxacontenta de don Eudald, qui acabà per
escanyar-se confessant que en la confecció del darrer
_catastro_ li havia costat més de dos cents duros lograr que li
fos aprovada la seva declaració.

-¿És a dir que a muntanya també en saben, de tapar amb unces
els ulls dels investigadors?- saltà en Ramon, que estava frisós
per entrar amb son tema. -Jo em creia que sols s'estilava per
avall.

-¿I de quina altra manera ho vol fer, per a viure, pagant el
vint per cent de contribució?- exclamà, picat, don Eudald.

-És veritat; però no es queixi pas de què el Govern el roba, ja
que també el roba vostè a ell.

-És que qui roba el Govern guanya perdons- respongué per tota
contesta don Eudald.

-També està bé- féu l'altre; -mes tingui per ben entès que al
capdevall vostè res li roba al Govern, perquè aquest cobrarà
sempre els diners que necessiti, i lo mateix li té arrencar-los
de la pell d'en Pere que de la d'en Pau; i quan no en tingui
prou amb el vint, demanarà el trenta o el quaranta per cent, i
si els propietaris grossos o ben apadrinats poden comprar per
una bicoca ocultacions d'un cinquanta per cent, els demés, en
sa immensa majoria, uns per honradesa, altres per manca
d'amparo o de medis, poc o res poden ocultar, i fins tenim els
més petits i desemparats, a quins se'ls fa declarar lo que no
tenen. Aquests són els que porten tot el pes de les càrregues
de l'Estat, i és a aquests a quins roba l'ocultar. Per això
veiem les petites finques caure per centenes en mans del fisc.

Don Eudald quedà com entontit sota el pes d'aquesta acusació i,
com ningú objectés, el jove continuà:

-L'Estat és un lladre (ho reconec), i no seré pas jo qui
defensi els governs que tenim des de... fa molt temps; mes no
és precisament o solament per lo que roba, que jo el criticaré,
perquè això no és més que una conseqüència lògica d'una pila de
premises en malhora sentades. L'avorreixo principalment perquè
amb ses tendències, amb sos sistemes i amb sos procediments, ha
malejat els caràcters i fet degenerar les races, fins a
l'extrem de lograr que els espoliats es converteixin en lloques
dels espoliadors. Això vol dir que dels governs no n'hem
d'esperar res; som nosaltres mateixos que ens hem de valdre,
que hem de regenerar-nos.

-Sí: però mentrestant paga i recorre- digué don Eudald. -Què hi
farem si les coses van aixi? ¡No s'espavili i veurà com dintre
de poc les terres no li donen ni per a pagar les contribucions!

-Miri- replicà el jove amb calor i canviant el to de la veu:
-el meu pare, que al cel sia, no volgué mai formar part d'una
associació de propietaris que allí hi havia per a subornar els
investigadors de la propietat. ¡Prou li deien de mal veí i
l'amenaçaven de carregar-li un excés de cupo! però ell, que era
home de pit, els deia: «Tinc denunciada fins la darrera
quartera de terra i tot lo que em trobeu ocult vos ho dono.
Carregueu-me tot lo que sia de llei; mes guardeu-se de
propassar-vos, perquè em coneixereu». I pla que s'hi atreviren!

Encara féu més: cridant i amenaçant, logrà disoldre aquella
conxorxa de compares, afront de la comarca, i amb l'ajuda d'uns
quants propietaris de bona voluntat, que mai ne manquen, quan
hi ha qui els anima, logrà confeccionar un nou _catastro_, que,
si bé no és tot lo just que fóra de desitjar, és el més
equitatiu que mai s'havia fet, reparant una pila d'injustícies
que afligien els petits terratinents, que en realitat eren els
que duien la lliura.

-Això sí que no ho faré pas mai!- exclamà don Eudald tot
rondinat. Que cadascú s'arregli com pugui, i jo faré el mateix.

-Per això anem tan bé!- saltà en Lissàs, caçant-lo al vol. -Jo
estic amb lo que diu el senyor: nosaltres mateixos sovint ens
ho perdrem. Som pocs i malavinguts, i per això quatre
empleadots que vénen, fugint de la fam de llur terra, fan de
nosaltres el bon Jesús. Els propietaris grossos, uns fugen a
ciutat i altres prefereixen emplear son valiment i son prestigi
per a si propis, deixant desemparats els quatre ximples
(mellorant lo present) que ni esma tenim per a resistir el
secretari si a mà ve. Això si no fan pitjor, com és amb ses
ambicions i mesquineses portar conflictes al poble.

L'envestida era de les bones, perquè, encara que l'home parlà
amb naturalitat i afectant termes generals, el pobre de don
Eudald no deixà de compendre que la vergassada anava per ell.
Se li conegué per la cara arrufada que posà, majorment a
l'adonar-se de què tots els presents assentien a lo dit per en
Llissàs.

No cal dir que en son interior renegava d'en Ramon, d'aquell
revolucionari desenfrenat, que semblava complaure's en posar-ho
tot en renou. Ja hi convenia, ell també, en què les coses no
anaven pas com devien anar, i també se'l reservava el dret de
bescantar el Govern; però  què en farem, de tocar-hi res, si
encara potser ho espatllarem. Val més anar tirant com se puga,
i qui tingui una mica de valiment que se n'aprofiti, i en paus.
Aquesta era la seva teoria.

Però les doctrines que en Ramon predicava anaven per altre
cantó, i ell s'esfereïa al sentir-li posar els dits en totes
les llagues, amb una cruesa d'estil i amb una barroeria a les
quals no estava acostumat, i l'esfereïa més encara a l'observar
que els parlaments del jove trobaven ressò en aquells
temperaments enèrgics, si bé encongits per les influències
ensopidores dels diferents règims polítics que, durant el curs
de poques generacions, hem vist anar amunt i avall, des de
l'absolutisme més brutal fins a la llicència més desenfrenada,
però sense que, com a absolutisme, s'acostés mai a les virils
iniciatives dels monarques de la reconquesta, ni, com a
llibertat, tingués que veure amb les que disfrutaven els antics
estaments, gremis i ciutadans de la incomparable monarquia
catalano-aragonesa.

Sembla increïble lo que ha arrelat en nostres pagesos el
sentiment de sa pròpia abjecció. Tenen tan profonda convicció
de llur petitesa i impotència, i són tan avesats a veure per
sos propis ulls les més grans injustícies i les impunitats més
escandaloses, que han caigut en una mena de fatalisme ben
difícil de destruir. Per ells el govern no és mai un organisme
protector, sinó una espècie de fantasma famolenc, que té cent
ulls per a espiar on hi ha una pesseta i cent ungles per a
fer-se-la seva tan bon punt l'ha vista. Dels funcionaris
públics no en coneixen sinó l'escrivà que els empapera, el
cobrador que els escorxa i el sargento que els hi _talla_ els
fills. Si volen camins, se'ls han de construir amb la prestació
personal; si beneficència, se l'han de pagar; i si seguretat
personal, s'han de fer del Sometent. Fins, per a acabar-los
d'atuir, això que en diuen el Govern parla un llenguatge del
qual no n'entenen més que les injúries i les amenaces.

Així s'explica que un pagès, un alcalde, home honrat i de
representació en la rodalia, que haurà contribuït tota sa vida
a llevar les càrregues de l'Estat amb sa suor i amb sa sang o
la dels seus fills, amb prou pit per a fer cara a un ós i prou
braó per aterrar un roure, tremoli com una fulla a l'arbre al
sentir quatre roncs d'un empleadot de mala mort, arrencat de
les aceres de la Puerta del Sol i sovint d'un cul de taverna,
per la munificència del ministre A, o del diputat B; com també
s'explica, per les mateixes raons, que quan el tal empleat,
prenent aires de protector, insinua a l'aterrat pagès la idea
de sortir de sos apuros mitjançant un grapat de pessetes,
aquest s'hi aferri com a sa taula de salvació i fins besi
aquelles mans, dignes d'un grillet.

Aquesta era l'exposició d'antecedents que, amb vehemència de
llenguatge, feia en Ramon davant de son auditori embadalit.

-¿Què succeiria això- afegia -si els propietaris grossos i
acabalats, en comptes de retirar-se a ciutat, a on res tenen
que fer-hi, se mantinguessin ferms davant de ses hisendes i
eduquessin els fills de conformitat amb llurs interessos,
enrobustint-los amb coneixements adequats, amb mira sempre a
fer prosperar les indústries rurals? I, si en lloc de tancar-se
dins de sos propis egoismes mal entesos, procuressin enrobustir
amb sos prestigis els Municipis, exigint dels poders públics
majors facultats, avalorant de moment en lo possible l'ombra
d'autoritat, de què amb prou feines disfruten ¿no trobeu que
podria esperar-se bona cosa més? Ells serien allavors els
advocats naturals, convençuts i prestigiosos, del proletariat
agrícola, al qual defensarien i salvarien, malgrat les
deficiènces de les lleis i dels procediments actuals i en
despit de la desmoralització dels encarregats d'aplicar-les.

-Que sí, que sí!- exclamava, en Llissàs, en representació de
sos conveïns, igualment convençuts. -Mes, desgraciadament, anem
per camins molt diferents.

-Tan diferents!... Com que sembla que caminem de cap per avall.
Però com més malament anem, més s'apropa el dia, en que caurà
tot, fins les lleganyes dels ulls de molts que hi veuran quan
ja no tindran remei. La fusta corcada, un dia o altre ve que
cau per poc que se l'empenyi, i de què no mancarà qui ho faci
no en dubteu gens ni mica, i sota les runes de lo que caigui
s'hi enterraran fins els babaus que amb sa criminal apatia avui
ho sostenen.

No hi ha exemple en la història de què una societat prostituïda
no hagi desaparegut al seu dia, i la qüestió està en fer que
siguem els hereus nosaltres, els verdaders fills de la terra,
els catalans de llei, que si bé també, quin més quin menys,
tenim sang corrompuda en les venes, podem encara, fiblant-la i
esprement-la sense pietat, substituir-la per sang nova i
transmetre-la rejovenida a nostres fills. Els que podem encara
redimir-nos, fent confessió de nostres culpes amb ferm propòsit
d'esmena, hem d'aixecar la llebre i, si més no, ensinistrarem a
nostres fills perquè l'agafin. Aquest és el meu pensar.

-Oh! Quin home n'hi ha, de vostè!- deia nerviosament en
Llissàs, encarant-se amb en Montbrió. -Tant de bò vingués a
nostra terra, que encara faríem quelcom de profit. Jo començo a
ésser vell i valc poca cosa, mes amb vostè encara hi arriscaria
una valenta campanyada.. i aquí té un floret de minyons que jo
li jur que ja dansarien darrera seu.

* * *

Era ben hora de què el senyor Rector, amb bons modos, posés fi
an aquella funció, perquè el pobre senyor de Serra-Bruna, batut
i rebregat, amb vertrigols i rodeses de cap, no sabia ja de
quin món era. Sense que ningú l'esmentés per a res, semblava
que tots l'havien pres a ell per enclusa, sobre la qual hi
batien sense pietat. Ell no tenia pas arguments contra lo
exposat, i fins sense voler-ho confessar reconeixia que eren
veritats evidentes; però... vaja!... ell no hi estava pels
rebomboris, trencacaps i fins disgustos que tot allò implicava.
Preferia un mal conegut a un bé per conèixer. Després de tot,
aqueix estat de coses, mica més mica menys, era lo que s'havia
vist sempre, i no seria pas tan dolent, per quant la gent bé
creixia, es casava, es divertia, s'engreixava i, per fi, es
moria, tot igual com de segur succeiria si les coses anessin de
l'altra manera. Tot està en saber-se manejar un hom per a
passar-ho lo millor possible. ¿Són àngels, els homes, per
ventura? deia com argument final.

I es quedava consolant-se sol amb son egoisme i... amb fonda
quimera contra el plaga d'en Montbrió, que talment semblava la
campana del mal temps.



XIII

-Oh, la Montserrat!- exclamava en Ramon conversant amb son
oncle. -¡Aquell sí que és un cor d'àngel dins d'un cos de
serafí! Si vostè l'hagués vista aquesta matinada vagant per
l'horta amb el cistell curull de fruita al braç i la falda
trossada plena de flors, amb sa vesta del color de la celístia
amb son cos escultural cenyit de rosada filoja, amb sos braços
nusos i blancs com un glop de llet, amb sa cabellera negra i
ondulada de rinxos vaporosos encloent-li sa hermosíssima
fesomia, encesa per la sufocació, i abrillantada tota sa figura
pels raigs del sol pujant, que la ferien de descuit... Vostè
que es recorda encara dels clàssics de la Universitat de
Cervera, l'hauria cantada com a altra deuesa Ceres, recollint
les primícies de la terra sa filla. Més jo, que formo amb els
romàntics, l'he presa per una princesa encantada, com si
diguéssim la filla genial d'aquella vella pàtria dels meus
somnis, que, presonera de vils tirans, reclosa en oblidat
castell i guardada per escarceller servil, antipàtic i egoista,
està esperant el cavaller que vinga a desencantar-la,
sentant-la de nou en son antic trono de majestat i glòria.

-¿Saps que et trobo filòsop i poeta com cap dia?- féu Mossèn
Joan somrient al sentir els esclats del seu nebot. -No gastis
pas tants embuts: digues que n'estàs enamorat i... llestos.

-És que val molt, aquesta minyona!- insistí el jove com si
l'altre li digués lo contrari -però, sobretot, val per son cor
senzill i noble... ¡Quina diferència del seu pare! Ella sí que
em comprèn! ella sí que s'identifica amb mos propis sentiments,
que copsa en l'aire com les flors la rosada matinal. Quan a mi
la intensitat dels afectes de l'ànima me sobreïx per la boca,
la miro a ella, tota tremolosa i transportada, nodrint-se de la
mateixa substància; i allavors, m'apar que son cor batega al
compàs del meu, com l'afinada corda de l'arpa vibra per
simpatia, al sol ressò de la nota germana.

-Doncs, home,- reprengué son oncle bromejant encara -si tant bé
vos aveniu, anima't, que al cap i a la fi un i altra esteu per
merèixer, i ja saps que diu l'adagi: «Una nina és per a un
rei».

-Sí, com ho diu vostè!- contestà el jove seriament. -¿Qui som
jo per a propassar-me sense més ni més? Quatre dies fa que
passava jo desconegut i fugitiu com un ca encalçat, davant
d'aquella porta que la Providència m'obrí de bat a bat. Allí
vaig trobar-hi atencions, afalacs i carinyos que no podré
oblidar mai. Aquella bona senyora em mimà com a un fill, i el
mateix don Eudald, amb qui per lo demés no ens entenem gaire,
està amb mi correcte i atent com un _gentleman_ anglès. Doncs
¿tinc jo de correspondre a tantes fineses amb una trastada
d'estudiant cursi, fent l'amor a la filla l'endemà que m'han
recollit com qui diu del fang de la carretera? ¿Quin dret tinc
jo per a pertorbar així inconsideradament la pau d'una família
que m'ha cobert d'atencions, de les quals podrien tal volta
arrepentir-se'n demà?

De cap manera. Mes, com no tinc prou confiança en mi mateix,
perquè sento flaquejar-me les forces i vacil·lar mos propòsits
en quant me trobo en presència d'aquella divinitat, vull fugir
i fugiré demà mateix; vull anar-me'n a remugar, en la pau i
solitud de casa meva, les impressions que tinc rebudes. Perquè
és tan intern lo que sento, és en tal manera aquesta dona la
personificació dels meus somnis, que fins arribo a sospitar si
puc ser víctima d'una al·lucinació o si estic somniant encara.

A adquirir, doncs, la certitud de la realitat vaig. Si per
bondat de Déu persisteix mon actual estat d'esperit, creuré en
la vocació i dintre un any tornaré; igual que, si ella creu de
veres amb mi, m'esperarà, i, allavors, amb més confiança i
millor dret, me donaré a conrear aquesta flor de l'ànima,
esperant collir-ne sos fruits. Si, al contrari, el temps
esborra sa imatge de mon cervell, creuré que he estat víctima
d'una follia, i no hi pensaré més.

-Ets un savi, fill meu, i obres com a tal- prorrompé mossèn
Joan amb veu commoguda. -¡Ets un savi! i permet que t'ho digui
ara sense riure. Tos propòsits mareixen ma plena aprovació, i
ademés te remercio del fons de l'ànima la prova de confiança
que m'has donat obrint-me ton cor. Vés-te'n demà mateix; no
seré pas jo qui et retinga, per més que senti aquesta separació
com cap altra des de que per primera vegada vaig rebre't en mos
braços.

Vés-te'n amb la pau de Déu, mes no séns despedir-te d'aqueixa
família, i sàpigues que deixes aquí un vigilant fidel que sense
ser vist estarà a l'aguait del teu tresor.

I oncle i nebot es confongueren en un abraç.



XIV

En Ramon, des de cavall, feia els darrers adéus a la gent de
Serra-Bruna, amb la qual quedava identificat. Aquella despedida
era una verdadera manifestació en la qual prenia part tothom,
des de les senyores fins al darrer del servei, tots amb alegres
i fressosos esclats en consonància amb aquell caràcter
extraordinari que semblava tenir-los suggestionats.

Sols dues persones semblaven no participar del general desori:
l'una, la Montserrat, que amb la darrera encaixada rebé com una
commoció elèctrica que li robà la serenitat; l'altra, don
Eudald, que es sentia tot espinat de semblant apoteosis, que no
havia lograt mai per ell amb tot i ésser el senyor de
Serra-Bruna.

Ja n'havia vistes d'altres, de manifestacions, en la comarca:
per exemple les _espontànies_ ovacions dedicades als seus
padrins, aquells senyorassos de Madrid que es passejaven pel
districte de cent en quaranta (és a dir, quan hi havia temor de
competència en l'ofici de fer feliços els pagesos), que ell i
en Basi preparaven per sota mà, precisant fins els moments en
què aquestos havien de tirar la barretina en l'aire. Ja ho
eren, de fressoses i boniques! mes no eren pas això, sinó un
altra cosa diferent.

Així, amb el corc de l'enveja dins del pit, se retirà tot
rondinant:

-Dimontri de xicot! si està quatre dies més aquí, alçaprema la
comarca.



RUFAGADES



I

Clogué l'estiu amb son rossegall de boires primerenques que fan
esgrogueir les fulles dels arbres i començaren els mesos
plujosos de la tardor, estació que els poetes motegen de trista
i els pagesos d'alegre si veuen curulls els canyats i rases les
tines, com el bracer troba bonic el dissabte si ha fet petar
bona setmanada. Les fulles voleiades pel vent deixaren nues les
branques.

Vingué l'hivern i començaren els feriats dels terrassans que se
la xalen, de l'escon a la màrfega i de la màrfaga a l'escó,
perquè les nits són llargues i els dies perduts, molts d'ells
emparant les treballades. El món reposa de les fatigues de son
dia, que és l'estiu, i el pagès, fent altre tant, no s'apura
mentre hi hagi un pa a la post i una penca a la biga.

Transcorregueren els mesos de les neus i de les gelades sense
que aquestes logressin rebaixar les ardències del cor d'en
Montbrió, qui, malgrat la fúria amb què es dedicava a ses
ocupacions d'explotació i repoblació de ses finques,
modificació de pactes, reorganització de serveis de sos
masovers i demés fal·leres que preocupaven son ànim tocat de
l'esperit de regeneració, sempre el pensament se li'n fugia
vers els espadats de Serra-Bruna, on hi havia deixat la meitat
de son cor.

Les aurenetes anunciaren les tèbies pluges de la primavera, i
les plantes reviscolades se cobriren de flors, i per fi l'estiu
féu, envoltat de llum, de colors i de vida, sa triomfal
reaparició.

Allavors en Ramon, fent examen de consciència, recapitulà amb
els ulls fits a part de dintre, passant balanç de sos afectes,
de sos sentiments, de ses necessitats, de sos poders, de ses
promeses i de sos propòsits. El pobre se féu la il·lusió de què
reflexionava fredament, quan en veritat hi havia un sentiment
que cobria tots els demés, l'enyorança, i un altre,
l'esperança, que li pintava tot de color de rosa.

Així, al preguntar-se a si mateix: -¿Què tinc de fer?- sense
donar-se temps de respondre, començà els preparatius
d'estiuada.



II

Bona arribada. Mossèn Joan, a l'abraçar el seu nebot li ha
xiulat quelcom a l'orella que ha augmentat son bon humor. La
Feliça, canviada com una mitja, ha servit en un santiamén un
refrigeri que Déu n'hi dó, i en Pascal, el simpàtic Pascal...
(¡que voleu més!) tan reconciliat està amb la Feliça, que diu:

-Sinó perquè és ella tan vella i lletja, i jo no m'he cansat
del tot d'estar bé... repudai!... encara fora capaç de
demanar-li un parer, al senyor Rector.-

L'endemà a Serra-Bruna.

Don Eudald, campetxano i complert com sempre, li féu també la
bella arribada, si bé amb un cert i impercetptible arrufament
de nas, així, com si volgués dir: -Ja tornem a tenir el mal
temps a sobre.

Donya Dolors, bona i senzilla com és, l'acull com a un pròxim
parent, com a un fill quasi, tractant-lo amb aquella llibertat
que naix de l'interès que senten instintivament les mares
carinyoses, vers aquells joves que careixen del consol i ajuda
de tenir-ne de pròpia.

La Monserrat, bella com sempre, se presentà amb aquella mena
d'afectació senzilla, que posa en sa persona tota noia, fins la
més modesta, quan desitja agradar. Semblava que, desenrotllat
son caràcter amb un any més a sobre, hagués adquirit major
predomini sobre si mateixa. Encara que amb la rojor a les
galtes, se manifestà resolta i decidida, com si ella mateixa
s'hagués dit: -¡Al diantre tanta por! vejam què serà!- Així la
nova entrevista entre els dos joves fou afectuosa com la de
dues antigues coneixences que es reveuen de grat. En Ramon, que
tant l'esperava i temia, ne quedà excel·lentment impressionat.

La Loreto, amb un any havia donat una embranzida considerable,
tirant a trobar l'equilibri de formes que li mancava. Per lo
demés, de seny no n'havia posat gens ni mica, segons la seva
mare, i continuava sent enfutimada, al dir de tothom.

En fi, que en Ramon retrobava la gent de Serra-Bruna del mateix
temperament que l'any passat, a part de la natural evolució que
porten dotze mesos més de vida en la història de cada individu.

L'arribada que se li féu fou triomfal, com havia sigut la
despedida, amb els consegüents botzinaments de don Eudald, que
en son interior opinava que no n'hi havia pas per tant, per més
que exteriorment s'esforçava per manifestar-se indiferent.

Així quedà de nou en Montbrió instal·lat a Vall de Pedres,
disposat a desenrotllar son plan d'acció, al qual concedia una
importància transcendental per al decurs de la seva vida.



III

A don Eudald, l'hereu Montbrió se li ficava entre cella i
cella. Lo que més l'enquimerava era no poder negar-li les
qualitats excepcionals que tothom li reconeixia. Sobretot
l'admirava l'activitat de què donava mostra i que topava amb el
caràcter d'ell, apàtic per excel·lència. No comprenia per què
al jove les hores se li multiplicaven com per art del dimoni.
Ell caçava, sol o acompanyat de mossèn Isidre; ell
herboritzava, ell dibuixava, ell examinava les variades
constitucions del terrer de la comarca, prenent-ne mostres que
classificava cuidadosament; treia anotacions de tot i donava de
tot compte detallat: dels conreus, de l'estat de les collites
dels diferents masos, de la major o menor intel·ligència dels
masovers, deduint-ho de l'aspecte de llurs respectius conreus i
dels interrogatoris a què els subjectava resseguint les
treballades, tot amb major precisió que no ho podia fer el
mateix amo.

-Quina tafaneria d'home!- botzinava aquest, tractant de
posar-li titlles davant de sa muller -sembla que sigui a lo del
seu.

I després de tot, encara li sobrava temps per a passar llargues
hores a la masia a garlar amb les senyores, divertir els nens i
fer rapapiejar a mossèn Isidro amb jocs de mans i de càlcul.

I malgrat els esforços que feia don Eudald per aparèixer
tranquil i animat, aquell general desori, aquell culte per la
persona del foraster, el posava violent, recordant que mai en
sa vida s'havia sentit objecte de tantes atencions. Ell, el
senyor de Serra-Bruna, el potentat de la muntanya, ni per sos
escassos estudis, ni per ses aficions gens elevades, ni per sos
atractius personals, ni per ses obres, havia sortit mai dels
limits de la vulgaritat. Sa passió brillant li havia esplanat
els camins de la vida; mes, per son caràcter apàtic i egoista,
mai havia sigut retret com a model de res, ni sol·licitat com a
desempenyo de coses majors. Fins sa intervenció en la política,
al servei de sos padrins, era de poca transcendència, per quant
aquests sols rendien culte a ses pessetes i a la ressonància
del seu nom. Els serveis que ell els prestava fent-los
paraesqueneta, els hi pagaven fàcilment afalagant sa vanitat
amb cartes inflades d'elogis i plenes de promeses, que no
sempre es complien, o era costant-li en diners un ull de la
cara. Ni per cacic servia, ja que li faltava l'activitat, la
gramàtica parda i la pilleria que per tal cosa es necessita, i
no mancava al poble qui, amb menys aparato i més profit propi,
li segava sovint l'herba sota els seus peus sense ni ell
adonar-se'n.

En certa legislatura, al personatge de Madrid no li convingué
l'acta del districte i no volent tampoc que, amic o enemic, se
n'aprofités altre que pogués fer-li ombra, proposà l'elecció de
don Eudald, que es trobà diputat sense quasi donar-se'n compte.
Son passatge pels bancs del Congrés, fou una exhalació, i tornà
de Madrid sense saber ben bé què hi havia anat a fer, ni lo que
hi havia fet; sols al passar comptes trobà que havia gastat un
dineral. Satisfeta, no obstant, sa vanitat, no li recà pas de
deixar la representació del país, admirant-se encara de què no
faltés mai qui tingués l'abnegació de sacrificar-se per la
pàtria, costant tan car.

Sols en una cosa havia demostrat sempre una obstinació digna de
millor causa. Era en el sosteniment de son plet contra el poble
per raó dels emprius de Serra Calma. Aquesta era l'obra de la
seva vida, de la qual no l'havia pogut distreure ni la seva
esposa, que li retreia sempre que amb els diners que hi
empleava fent-se malveure del poble n'hi havia per fundar-hi un
hospital que prou falta hi feia.

-Són drets de família i no els vull deixar perdre- deia ell, i
vinga donar corda a advocats i procuradors, que hi trobaven
allí la seva vinyeta.

Però semblava com si ara comencés a adonar-se massa de sa
inferioritat moral i s'iniciés en son cor un partit d'enveja,
al veure que altre, sense les seves riqueses, títols ni
significació, obtenia èxits que ell no havia lograt mai. Els
afalacs de l'aura popular, sisquera fos casolana com la que
rodejava el seu hoste, li eren del tot desconeguts, i ni tan
sols havia ambicionat mai aquesta, sa ànima mesquina, fins ara
que veia que un altre la disfrutava.

La tírria que, contra el jove, en son cor niava ja des dels
pocs dies de coneixe'l, s'anava accentuant de dia en dia,
engrandida per les continues mortificacions a què es veia
subjecte son amor propi en les converses que amb ell sostenia i
que sovint degeneraven en discussions i mitges disputes. En
tals casos, sempre li tocava el rebre, amb l'agravant de
trobar-se sol, perquè la insinuant polèmica d'aquell tenia el
mèrit d'atraure's el vot més o menys declarat de l'auditori.

Veritat que en Montbrió tenia la tàctica d'endolcir les
amargantors de ses envestides, cloent-les amb xulades de bon
humor; mes això no curava pas les ferides de la vanitat de don
Eudald, que en tot cas només reia de part de fora.

Amb una d'aquestes s'anà a parar un dia a parlar del ditxós
plet dels emprius. En Ramon, com sempre, se li manifestà
rodonament contrari, provant-li que sos pretinguts drets eren
prescrits, quan menys de fet, per haver-los disfrutat el poble
per espai de més de cent anys; que era absurd retreure drets
senyorials en un temps en què amb prou feines se reconeixien
els naturals; que el poble podia treure dels emprius un profit
que ell no en treuria mai, ni sent-ne propietari; que en paper
sellat, advocats i procuradors, ja lo que disputava ho havia
comprat set vegades; que explotant formalment la més
insignificant de les seves finques, obtindria doble guany del
que allò podia donar-li; i, per fi, observant que donya Dolors,
abundant en les mateixes opinions, li feia costat, s'atreví a
aconsellar-li que en lloc de disputar els emprius a sos
conveïns, captant-se males volences, millor fóra que empleés
son prestigi en ocupar-se de la reorganització i bona
administració d'aquelles rendes comunals en benefici del poble,
i, per tant, en benefici de si mateix, amb lo qual lograria la
unió i la bona voluntat de tots, que prou falta li faria demà
per a fer cara al mal temps que s'acostava.

-Desditxat de vostè si arriba a guanyar!- exclamà, per fi, el
jove, veient que era inútil maldar contra aquella
intel·ligència tan apàtica com obtusa, que sols semblava trobar
energies dintre ses pròpies obcecacions.

No és per a explicar el desagrado amb què el bon senyor rebé
semblants rebufades, a les quals no estava poc ni molt
acostumat. L'opinió general dels presents, obertament contra
d'ell declarada, acabà d'enfurismar-lo; i encara que,
coneixent-ho, en Montbrió procurà amansir-lo, tirant-lo segons
sa costum a broma, lo cert és que no logrà congraciar-se més
amb ell.

Qui ho pagà, de moment, fou donya Dolors, que aquell mateix,
vespre, en la solitud de la cambra, ne rebé l'envestida. Se
vegé acusada de donar ales al desvergonyiment del foraster i
fins d'aquissar-lo com a un gos contra d'ell, que ja començava
a estar de ses impertinències cuit fins als ulls. La senyora,
ofesa de suposicions tan miserables, volgué fer-li entendre que
lo que havia sentit era l'opinió de tothom, sinó que ningú
tenia l'atreviment de plantar-li a la cara com ho havia fet en
Montbrió, i que més devia agrair-li que criticar-li sos
consells desinteressats. Tot inútil. L'únic que en tragué en
clar, perquè així ho manifestà, fou que ja tenia presa la gran
resolució; que ell també faria tronar i ploure. ¡Vaia si ho
faria!

-I com?

-Doncs empenyent el plet, que amb el temps que dorm ja comença
a semblar cosa de broma! Sí, senyora, sí: el plet, això que vos
dóna tanta quimera, això rosegareu. Posaré en joc les meves
influències, que no són pas petites, i veureu si tapo la boca
de tants ximples que sembla que em tinguin per un ningú. I en
aquell poca solta, que amb els seus radicalismes i amb les
seves extravagàncies sembla tenir embadalit a tothom, donant
ales a la brivalla del poble, ja li faré posar palla a
l'orella.

La bona esposa cregué prudent callar, esperant que així
passaria millor aquella boja quimerada.



IV

Bé li tenia don Eudald a en Montbrió entre cella i cella,
acusant-lo fins de trastornador de la cosa pública; però encara
no ho sabia tot, i tros que se'n faltava. Poc sospitava ell que
la més trastornada per les maniobres del jove era, de moment,
sa pròpia filla. És veritat que els dos enamorats no havien
entrat encara en el període de les intel·ligències expresses;
però tàcitament estaven prou convençuts de les mútues
intencions, com convençudes n'estaven ademés altres persones
que jutjaven per lo que veien. Les mateixes mosses cosines
d'ella, capitanejades per l'enfutimada Loreto, no s'amagaven
pas per a donar-ho a entendre, complaent-se en comprometre'ls,
deixant-los aislats en quant l'ocasió es presentava i entonant
a chor aquella cançó que diu: _L'aureneta i el pinsà -se volien
emmaridar_, etc.

No poques vegades havia estat en Ramon a punt de faltar al
propòsit que, per raons de delicadesa, tenia fet de no
declarar-se explicitament fins a darrera hora, i, si s'havia
contingut, valga-li, més que altra cosa, la mateixa dificultat
de rompre.

En quant a ella, semblava haver perdut aquella por instintiva,
ja que no sols sostenia la conversa que el jove li entaulava,
sinó que fins la provocava pel gust de sentir-lo discursejar
sobre sos temes predilectes de l'Art i la Naturalesa, per més
que el posés a vegades a dos dits de personalitzar les
qüestions, fent-la enrogir.

Mentrestant, els dies passaven i la vida transcorria tranquila
i agradosa al mas de Serra-Bruna. Les visites d'en Ramon
sovintejaven, quedant-se molts dies a dinar. Mossèn Joan solia
comparèixer a la tarda, i a entrada de fosc se n'entornaven
tots dos a peu, precedint el cavall desmuntat, que els seguia
com un gosset. Donya Dolors, vigilant a l'hort i a la vinya,
estava al corrent de tot, sense fressa ni semblar fer-ne altre
estat. El jovent guimbejava i vegetava, vessant de vida i
salut, i el pacífic don Eudald, aprofitant-se de l'armistici
que des de la disputa de l'empriu son contrincant li concedia,
dissimulava la múrria, passejant llargues hores amunt i avall
de les galeries amb les mans a l'esquena, xiulant frissós les
cançons de son escàs repertori i descuidant-se massa dels
canaris, les cries dels quals, per cert, anaven aquell any de
mala data, per efecte, segons ell, de què a mossèn Isidro se li
havia ocorregut canviar la disposició dels nius.

-¡Jo no sé quina dèria ha entrat a tothom de tocar les coses de
lloc!- deia indignat. -¿No havien sempre estat els nius al
mateix recó? ¿No anaven bé, així? Doncs per què tocar-los?
Sembla com si en aquesta casa s'hi hagués ficat el follet.

-Anaven bé, anaven bé. ¡Tu sí que de poc t'acontentes!- feia
mossèn Isidro, amb sa habitual flema. -Jo veig que tot lo més
que treies era la niarada del cucut, mentre que jo, a dalt,
arreglant-ho a la meva manera, trec covarades de tres i de
cuatre. Què vol dir que s'hagin mort? També s'han mort els meus
sense haver canviat cap niu. Saps què és? Un mal vent, que ha
estat una pedregada per a totes les cries. A Vich, me deia ahir
un que en venia, n'han mort més de quinze cents en una setmana.

-Un mal vent! un mal vent! ¡N'hi ha tants, de mals vents!-
botzinava don Eudald respirant per ses ferides.



V

Els segadors anaven a les acaballes de la feina. Ja del terme
de Serra-Bruna quedava en peu sols la Campa, vasta extensió de
conreu, enclosa entre dos pujols, en forma de ferradura, i
limitada a migdia per les salzeredes de la riera. Era el rovell
de l'ou de les terres cultives del pla i es reservava cada any
per a la clausura de les segues. Allí s'hi aplegaven les
diferents colles de valldepedrencs que, havent anat a buscar el
rem al fons de l'Empordà, venien a rematar-lo a la Campa
després d'haver balejat el terme, i, encara que es tractava
d'un grapadàs de vessanes, l'aterraven en un dia. Amb tal
motiu, a posta de sol s'hi feia una xera més o menys grossa,
segons l'humor en què es trobaven els senyors del mas, que no
solien mancar-hi mai.

Aquest any tot s'hi acompanyava per fer-la bona. La collita era
abundosa, al mas hi havia alegria, i, ademés, se tractava
d'obsequiar l'hereu Montbrió, tan caigut a l'ull de tothom.

L'arribada dels senyors, precedida d'un cove ple de recapte,
fou galejada pels segadors, fent voleiar les paioles i donant
crits i visques.

El cop de vista era hermós de debò. La gran rostollada semblava
un campament, vorejat a dreta i esquerra per filerades de
punxeguts barballons, figuraven tendes de campanya. Més allà es
veia el sòl sembrat de garbes, campions tombats en la batalla
que als límits s'estava lliurant encara amb els pocs rems que
restaven en peu. Un formigueig de dones i nois, com qui diu les
ambulàncies de l'exèrcit vencedor, les anava aplegant i
arrambant a banda i altra, a l'extrem de les fileres que
s'anaven estirant, estirant. Al fons els pujols allargaven a
banda i altra llurs braços coberts d'atapeïdes rouredes, que
baixaven, aclarint-se, fins a deixar al descobert la gleva
grassa, que s'aplatjava suaument al topar amb la margra del
conreu que s'estenia, com un botó d'or, en el fons d'aquell
immens gresol.

Color, llum, vida, tot hi era en davassall en aquell recó de
món. Sols hi mancava l'artista que fixés aquelles notes i el
poeta que cantés aquelles belleses: i això hi arribava tot
d'una peça amb en Montbrió. De públic per a gaudir-les, no en
mancava pas.

-Bones tardes, tothom!- cridava el jove, dirigint-se alegrement
als més propers. -Sembla que açò s'aplana com si en passés
l'estisora de la bruixa. ¿Què en traieu, de xoiar-lo el món, si
igualment l'any que ve li tornarà el pèl a créixer?

-¡Ell li tornés ara mateix, vatualisto, que ara mateix li
tornaríem a fer la canyota!- contestaven ells rient. -Més bo
dóna segar que fangar.

-Tanmateix, a la fangada no hi sueu pas el vi com ara.

-Perquè no ens hi ajuda com ara el sol. ¿Què es creu que el
bevem, nosaltres, el vi? Nosaltres no som més que el ble de la
llumenera. Si falta l'oli, el ble se consumeix i el llum
s'apaga.

El símil era ben trobat. Els segadors, debatent-se entre els
raigs xardorosos del sol i les reverberacions de la palla
resseca, sostenen ses energies, gràcies a una transpiració
copiosa, alimentada per abundants refrigeris d'un vi de pocs
graus. Aquesta transpiració, en alguns moments, arriba a ésser
tan abundosa i ràpida, que les camises queden tenyides de la
matèria colorant que el cos no ha tingut temps de transformar.
Allavors diuen que suen el vi. De totes maneres, sense la
beguda, faltaria la transpiració; el ble, o sia el cos,
s'aniquilaria i s'apagaria el llum, com deia aquell.

Acabat un rem, les colles, amb sos davanters, desfilaven
pausadament per davant dels senyors, per a anar a començar
l'altre. En Ramon, sempre ditxosot i alegre, els anava palpant
la garla i provocant ses riallades.

-Vaia, don Ramon: vol menar aquest rem?- li digué, tot posant
foc a una pipa i per a seguir-li l'humor, un cap de colla,
vella coneixença.

-Ja ho heu dit!- exclamà el jove. I, amb admiració i gresca
dels presents, en un dir Jesús, se posà en cos de camisa,
espitregat, trossades les mànegues més amunt del colze i
brandant el volant amb mà forta.

-Quin home més garbós!- deien els segadors mentre s'anaven
posant en fila a la dreta del capità. -Cal fer-lo lluir davant
de les senyores.

-Oidà! I davant de la pubilla!- afegien, tot baix, alguns de
més maliciosos.

No tardaren els de la colla en conèixer que son improvisat
davanter podia passar-se de sa benevolència protectora.

-L'ase que el toc, quin cop de falç!- deia l'un.

-No és pas manco, el pare- afegí l'altre. I començaren tots a
apretar de debò.

-Estrenyi el rem, Ramon, que l'assoliran!- li cridaven les
senyores, que contemplaven l'interessant esport des de la
marjada, al veure que els de la colla li anaven a la saga.

Estrènyer el rem volia dir jugar brut, doncs tot lo que ell
estrenyés quedaria de més amplada, als que el seguien, que es
trobarien en desventatge. No era pas consell per a acceptar-lo
un home com en Montbrió. Encara estengué més la braçada, i
l'eina brillava brunzent als raigs del sol i les motes de blat
queien a trompons, rodolant a impuls de sa poderosa revessa,
fins a eixir fora del rem com cadavres escopits per la riuada.

Els segadors, admirats de l'empenta i la destresa d'aquell
home, a qui havien pres per un senyoret enjogassat, abandonaren
tota idea de consideració i, picats de l'amor propi,
s'abrasonaren com gossos a la feina.

Allà era de veure com espurnejaven les falçs entre mig d'una
boirina d'espigues que, com un polsim daurat, se bellugava
formant aureoles entorn dels segadors, que, corbats d'esquena i
empernats de cames, bleixant i ruflant, furgaven per l'atapeïda
tofa, amb una braó sorda, com d'una tocada de senglars
ferratjant-se en camp de melça.

Mes ell guardà la davantera fins al cap del rem, i al ramassar
la darrera mota, en lloc de llançar la garba a les lligadores,
l'arborà amb les dues mans, i, corrent vers sos amics, que
l'aplaudien, la sembrà sobre llurs caps, en especial sobre el
de la pubilla, que quedà coberta de rosses espigues, com de
daurada ginesta el tàlem de la professó de Corpus.

Després se deixà caure estirat damunt de l'herba blana, trobant
en sa frescor un deliciós refrigeri per a son cos amarat de
suor, mentre que a ses orelles hi ressonava, com dolça música,
un chor d'alabances vingut de tot arreu de la plana.



VI

En l'abundant repàs hi prengueren part amos i treballadors en
amigable conxorxa; i, ja refets aquests de les fatigues de la
jornada, augmentà el bon humor i vingué la part típica de la
festa. Se començà pel ball de _la cuca fera_. A posta s'havien
deixat dretes unes quantes motes de blat, lligades per sota les
espigues amb cintes de variats colors. Entorn d'una d'ellas
giravoltaven, formant rodona, una dotzena o més de segadors,
brandant les eines de llur treball i cantant una cançó de ritme
cadenciós, amb un rescoble que deia: «Segueu-la, robeu-la,
l'espiga daurada; -segueu-la, robeu-la, a vista del drac.»

El drac era un altre segador que, dins de, la rodona, guardava
les espigues, marxant de quatre grapes amb uns espardenyots
lligats a les mans, per a defensar-les dels gallets del
rostoll. Amossada amb les dents la fulla, duia una falç amb les
puntes en avant fent una fatxa estrafalària, amb el cap cobert
amb un mocador de coloraines, arreganyant les dents i amb els
ulls fora de la testa. A cada estrofa es destacava un dels de
la rodona, tirant-se a la mota per a segar-la, i era de veure
allavors com el drac, brincant com un gripau, s'hi interposava,
presentant a l'enemic sa feréstega defensa. Si aquest era prou
llest, segava d'una rebolada la mota i es penjava les cintes al
barret en senyal de victòria, dissolent-se la sardana. Però a
vegades el drac demostrava una manya especial per a no
deixar-se enganyar per les falses sortides que aquells, per a
desorientar-lo, simulaven, i s'acabava el torn amb la mota
dreta. Allavors era el drac qui la segava, lluint les cintes,
premi de sa afortunada defensa.

Aquest joc, que era nou per a en Montbrió, el complagué en
extrem, i, en son obsequi, executaren altres danses de caràcter
guerrer degenerat, per l'estil de les dels bastoners, tan
conegudes en la terra baixa, amb la diferència de què, en lloc
dels bastons, aquí juguen amb les falç, que amb ses dringades
donen més feresa al espectacle. Amb una mica de bona voluntat,
i despullant-les de la moixiganga que hi ha afegit la pocasolta
d'aquests darrers temps, no costa gaire de descobrir l'origen
romà d'aquestes mímiques. Els baixos relleus d'aquella època en
què s'hi representen les danses _pírriques_, vénen
involuntàriament a la memòria.

Les sardanes, al so del flabiol, estengueren més el camp de
l'acció, perquè en elles hi prenia part tothom, homes i dones,
xics i grans, desapareixent les classes socials, ja que els
segadors no dubtaven pas de treure al ball a les senyores ni
els senyors a les pageses, que per alguna cosa és la sardana el
ball català, patriarcal i democràtic per excel·lència.

Al bullici del ball, i ja a punt de cloure la vesprada,
seguiren les cantúries, prenent l'escena un to més solemne i
reposat. Alguns dels segadors tenien bona veu i cantaven amb
afinació les velles cançons de la terra, si bé moltes d'elles
desgraciadament destroçades per influències malastrugues.

-Aquí és la meva!- se digué en Ramon, que ja dalia per donar
sortida al foc que abrusava sa ànima catalanesca.

-Això no va pas prou bé, minyons!- començà a cridar -Deixeu-me
fer a mi!

I, saltant al mig del rotllo, en un santiamén classificà les
veus més sortints, donant la privativa al bell cantaire, que
amb més puresa interpretava els antics motius. No trigà pas a
conèixer-s'hi la seva mà. Amb aquella intensitat d'acció que el
portava a dominar totes les situacions, amb aquella fogositat
de mirada que semblava infiltrar-se fins a l'ànima, amb aquella
expressió insinuant i enèrgica a la qual es doblegaven les
voluntats, amb aquell no sé què, fondament suggestiu, que
corprenia, ajudat de la seva veu poderosa i dominant, de son
temperament, que portava l'art en infusió, i amb aquell cor que
vessava sempre de sentiment, logrà el miracle de dominar la
improvisada massa choral, i, rompent la dura crosta de
rusticitats, degeneracions i barbarismes, conseguí deixar al
descobert delicadeses de gust i tendreses de sentiment, que ja
intuïtivament sabia que no podien mancar-hi en homes que eren,
com ell deia, carn de la seva carn i sang de la seva sang.

Diguem-ho tot: potser la composició de lloc hi era per bona
part. L'hora baixa, en la qual al camp semblen despertar tots
els misticismes de la naturalesa; la immensa rostollada, que
brillava amb melancòlica fosforescència als raigs oblicus de la
lluna al ple; l'horitzó, clos per una tanca envellutada de
vermellor bruna i cada vegada més indecisa; i, per fi, els
ànims en indefinible tensió, gradualment preparats, per a una
situació en què eren alhora actors i espectadors... tot
contribuïa, sens dubte, a la solemnitat del moment, creant una
d'aquelles fórmules psicològiques d'ordre subjectiu, en què es
supleix amb la superabundància del propi sentiment lo limitat o
deficient de l'acció.

Lo cert és que jamai aquelles melodies, records de la
infantesa, relíquies d'un passat llunyà, en què l'art i el
sentiment brollaven del mateix cor del poble, havien sigut
recollides amb tanta devoció pels mateixos que les exhalaven.
Semblava com si, per virtut màgica, revetllessin el geni de les
muntanyes que jeia encantat per aquelles afraus tan catalanes i
que, filtrant-se en sos esperits anèmics i gelpresos pel baf
d'un sigle sense ideals, els fes reviure amb tremolors de joia,
com als branquillons despullats pels rigors de l'hivernàs, les
gropades de nova sava, covada per l'alè de la primavera.

Les sentides estrofes de «L'estudiant de Vich», plenes de
sentiment i frescor; les del «Mariner», d'un romanticisme tan
catalanesc, embaumades amb les aures del mar; les de la punyent
tragèdia «Els estudiants de Tolosa», les de «La filadora» i del
«Serpent de Manlleu», d'un picaresc innocent; les «Muntanyes
regalades», plenes d'enyorança i dolça melangia; les cíniques i
despiadades de «La Jutjessa», i tantes altres de l'inacabable
repertori de la musa popular, eren ensajades de primer, i
seguidament executades amb una delicadesa i un art tan
seductors, que deixaven admirats els mateixos executants, que
no es creien capaços de tanta perfecció. És que, de la mateixa
fusta del músic-poeta que les havia creades, una lleugera
insinuació del mestre intel·ligent, els bastava per
identificar-se amb la consciència de l'autor.

La nit venia damunt i calia acabar, més que fos amb recança de
tothom. Faltava el remat obligat de cada any abans de desfer-se
les colles: la cançó dels Segadors.

-La dels Segadors, i plegar- decretaren les persones majors.

Se volgué donar-hi la solemnitat de la mímica a què són tan
aficionats els segadors quan estan de vena. Entorn d'en
Montbrió, que era ja el mestre indiscutible, se posaren tots
formant ampla rodona, empunyant llurs volants, i prou
distanciats els uns dels altres, per a moure's amb llibertat.
Així, començà el mestre a psalmodiar aquelles notes tètriques,
que semblen eixides de sota les llosanes del cementir de la
Pàtria. Sa veu, poderosa i plena, rodolava pels espais de la
nit, despertant ecos estranys que repercutien en els cors de
l'auditori, amb aquell agredolç de les impressions tràgiques.
«-¡Bon cop de falç,-defensors de la terra! -¡bon cop de falç!»
responia a cada estrofa el chor de segadors, que, tot brandant
les falçs arran de terra, marcaven el ritme amb el ressò
feréstec de les tallants eines.

A mida que avençava aquella narració punyenta de les desditxes
d'un poble en camí de la desesperació, l'entonació del
psalmista semblava anar adquirint major amplitud i l'escena
s'anava fent per demés patètica, fins que, a l'arribar a allò
de què «el bisbe els beneeix -amb la mà dreta i l'esquerra» i
que els demana per llur capità i «ells treuen el bon Jesús amb
un vel negre», algun tremolós glatit, efecte de l'excés de
l'intern sentiment, vingué a entelar la tersura d'aquella veu
mascle i potenta, produint pell de gallina als oients, a
l'extrem de què les goles nuades dels segadors podien a penes
modular les vives notes de la rescobla.

Allavors sols se sentia el feréstec rist! rast! del ferro,
rosegant amb major ràbia els pedruscalls de la rostollada. (*)



(*) _L'autor prega als llegidors que vulguin perdonar-lo si,
per a enrodonir aquest quadro i accentuar el valor moral del
protagonista, s'ha permés forçar la ficció, abusant tal volta
de les llicències de novelistes_.



VII

-Qui és aquest home?- preguntava en Ramon a son oncle -¿Qui és
aquest home o secretari que a cada moment me'l trobo al davant,
ficant-se en mes converses, i que encara no he pogut esbrinar
si mena llebre o conill?

-Aquest home- li respongué mossèn Joan -és l'espina que un dia
es clavarà als peus de don Eudald, si les coses segueixen pels
camins d'ara. No li ha pas plantat cara mai i fins ha procurat
no posar-se en evidència; fa la seva i calla. Convertit en jueu
dels infeliços terrassans, acaba de tenir-los a tots endogalats
amb prèstecs usuraris, dels quals difícilment se'n sostrauran.
A més de secretari, lo que equival a dir que manifasseja a son
albir tot lo del comú, és hostaler gavellaire, i a casa seva,
de pic o de pelada hi van a raure tots els comarcans, als quals
serveix, al preu que vol, vi dolent i consells sovint pitjors
que el vi. Com don Eudald és així (que Déu lo faça bo) i els
demés propietaris, tocats de son exemple, no són gaire millors
que ell, resulta que el Cerdà és l'home del poble, i a ell,
abans que a ningú mes, acuden els veïns amb llurs plets i
camàndules, i, com gasta prou bona llàvia i no té pèl de tonto,
sap fer créixer la bossa i el prestigi a costes de don Eudald.

Jo prou li havia fet a aquest algunes indicacions sobre el cas,
però ell se'n reia, refiat dels seus padrins, dient que
qualsevol hora el podia xafar amb un cop de peu; però lo cert
és que quan ha intentat somoure'l, l'ha trobat més ferm que una
penya, i jo tinc motius per a creure que són els mateixos
padrins que el sostenen per sota mà. ¡Misteris de la política!

-I ¿d'on ha sortit aquest home que ni cerdà sembla, per més que
en porti el motiu?

-S'ho sap d'on ha sortit. Aquí va baixar de Cerdanya de molt
jove, seguint les ramades al tornar de la muntanya de Toses;
però he sentit a dir que és fill d'un carrabiner que sigué
traslladat a Puigcerdà des de la raia de Portugal. Per aquesta
frontera cresqué, fugint de la misèria de la seva família i
arraulint-se amb els pastors, on féu sa carrera fins als quinze
o setze anys, que entrà de mossicot a Serra-Bruna, i, com era
llest, aprengué de lletra i de comptes amb mossèn Isidro. Per
trapella i desvergonyit no fou mai de l'agrado de la senyora, i
al caure soldat marxà, no quedant gaire bé amb la família,
deien que en venjança de no haver-li volgut comprar el soldat,
com pretenia.

Era per la guerra dels matines, i, segons es diu, féu alguna
forrolla servint de sargento en les brigades. El cas és que
quan aquí ja ningú es recordava d'ell, comparegué, vestit amb
el gec i gorra. Algun recó portava, perquè posà seguidament
hostal i gavella, i començà a trafiquejar amb bestiar i negocis
bruts. Tractà de congraciar-se amb la família de Serra-Bruna,
pretenent la plaça de procurador, que no logrà per l'oposició
de donya Dolors. D'això sembla que en quedà en gran manera
ofès, si bé dissimulà amb molta política. Més tard, no sé si
aprofitant la deixadesa de don Eudald o perquè aquest realment
ho tolerés, arreplegà la secretaria, i aquí el tens fet un
trumfo, aprofitant-se dels propis disbarats del senyor, per a
anar-li segant l'herba sota els peus. Per això profetiso que és
l'espina que un dia el picarà fort. Déu vulga que m'enganyi.

La pintura moral del Cerdà queda feta amb la relació de mossèn
Joan. Imagineu's ara un tipo ferreny i força cepat, amb un
bigoti de carrabiner sota un nas gros i uns ulls petits i plens
de malícia; brusa blava per cada dia, gec curt d'astracan els
dies de festa, calces de vellut i gorra peluda, i tindrem
l'home per defora.



VIII

Qualsevol que hagi visitat un d'aquests monuments que, com
velles carcasses, jauen ací i allà en diferents indrets de
nostra terra, haurà sentit l'opressió de cor que causa al
contemplar venerables runes que testimonien ensems la grandesa
d'un temps no llunyà i la inconcebible estupidesa i salvatgisme
d'una generació que es toca amb la nostra.

Se comprèn que, en nom d'idees noves, se tractés d'aniquilar
idees antigues i, amb elles, els homes que les personificaven.
S'explica fins que, en nom de la llibertat, se perseguís i
assassinés el pròxim, que aberracions d'aqueixa mena no són
rares, puix quan l'home ha perdut el fre de ses passions,
aquestes l'empenyen convertint-lo en una bèstia. Però, així i
tot, encara no es comprèn ni s'explica la sanya manifestada per
nostres passats contra aquests inofensius monuments dels quals
res tenien que dir-ne, ja que ni eren fortaleses que deguessin
fer-los por, ni immobles tan inútils que no poguessin rendir
altres serveis en substitució dels que anteriorment havien
prestat.

¿Com no s'ocorregué, doncs, als revolucionaris, conservar, per
a aplicar-los a altres usos, uns monuments que, àdhuc no
apreciant-ne el mèrit artistic, no podien deixar de
considerar-los aptes, per sa solidesa i grandiositat, per a
subvenir a moltes de ses pròpies necessitats? ¿Estaven tan
sobrats d'edificis sòlids i espaiosos, o era aquella generació
capaça de produir-ne de millors? Ben lluny d'això, perquè
difícilment se trobarà en la història altra època més xorca per
a les concepcions d'ordre monumental, que aquella que veié
desaparèixer lo millor que s'havia construït en anteriors
centúries.

I no és encara això lo que més sorprèn, sinó la passivitat amb
què aquella generació veié arrunar lo que era incapaç de
construir: passivitat que es demostra amb la vergonyosa
indiferència amb què contemplà la catàstrofe. L'empenta fou
terrible, i l'huracà revolucionari desféu i esmicolà tresors
immensos. El saqueig, seguit del foc i del picot, produí danys
incalculables. Amb tot, ja podríem donar gràcies a Déu de què
haguessin arribat a nostres mans, els monuments, tal com
quedaren passada la riuada de salvatgisme desenfrenat. Les
grans masses arquitectòniques no eren combustible; moltes
d'aquelles belleses no tenien cap valor per als revolucionaris
de sac i corda, i la febre de destrucció no bastà a sostenir el
picot en mans dels exaltats tot el temps necessari per a
destruir l'obra de tantes generacions. Si la reacció hagués
vingut, avui dia podrien trobar-se els monuments, si fa no fa,
com abans de la crema.

Però no: la societat deixà les despulles d'aquells monuments
llegendaris abandonades i podrint-se per l'acció dels temps.
Encara féu més: com els corbs se rabegen en els cadavres
insepults, així mateix les classes que es deien conservadores,
que ostensiblement havien abominat dels excessos
revolucionaris, se repartiren bonament aquells membres
esquarterats i deixaren que caiguessin de mica en mica o
vengueren a vil preu aquelles pedres, de les quals la més
insignificant portava imprès el segell d'un geni altament
superior a les miserables consciències dels que amb elles
trafiquejaven.

Totes aquestes consideracions i altres de més irades se feia en
Ramon mentres la comitiva es passejava per les profanades
estances del monestir de Sant Martí, convertides en estables i
femers, i que en altre temps foren porteria, rebedor, locutori,
refetor, etc. Algunes d'elles estaven cobertes de voltes de
canó, descansant sobre senzilles impostes; en altres
tristejaven despulles d'enteixinat, suspeses sobre fumats
cabirons i per les trapes de les quals, a través dels pisos
superiors, se veia el blau del cel.

Una escala, els graons de la qual, de pedra picada, a l'igual
que els muntants de les portes, han desaparegut, dóna a les
habitacions del primer pis, que es troben en estat consemblant
a les de l'interior. Ocupa el centre de l'edifici un elegant
claustre, les galeries altes del qual són enfonsades, no
quedant d'aquestes, completes, més que dues arcades, veient-se
el sòl de terra, clapejat de fragments de columnes i de
capitells capolats. Un hermós finestral bizantí es destaca al
fons, i, en mig de despulles d'enterraments profanats, s'aixeca
una sepultura, no gaire més respectada, perquè cal recordar que
les nostres revolucions, tant la fera com la mansa, no s'han
detingut ni davant de la venerable pau dels sepulcres.

Com poca cosa més tenia que veure la jovenalla expedicionària
entre aquelles parets polsoses i mostrejades de teranyines i
aquell paviment sembrat de rocalls i ortigues, aviat tornà cap
a fora en busca d'expansió. Calia un temperament observador i
una ànima somniadora com la d'en Montbrió, per a trobar-se bé
entre aquelles destartalades parets i saber-hi veure, no lo que
hi havia, sinó lo que hi havia hagut.

Allí quedà, doncs, al poc rato, sol i vern, sota una ala del
claustre, sentat damunt d'una basamenta, abstret en ses
cavil·lacions i tractan inútilment d'interpretar la llegenda
d'una làpida mig rosegada per l'acció del temps.



IX

Embadalit i un si és no és capficat amb ses cabòries estava el
jove, quan el revingué una lleugera remor de faldilles. Al
girar el cap, se trobà amb la figura, ensems sèria i riallera,
de la Montserrat, que havia tornat sobre sos passos.

-Déu méu, i que capficat està!- li digué mig rient i no trobant
mellor manera d'entrar en conversa.

-Capficat no, pensatiu sí- contestà ell, en el mateix to. Vol
que li diga? Hi ha coses que em fan sentir d'una manera
especial, tal com si em pesessin damunt del cor. Una d'elles és
l'espectacle de devastació que tenim al davant. ¡Qui els havia
de dir, als artistes d'aquesta obra admirable, que vindria una
generació que destruiria, amb mà irada i ignorant, el fruit de
tots sos afanys i de son geni!

-I que, ademés, desenterraria i ventaria llurs cendres- afegí
la noia completant la idea, -perquè aquelles ossamentes humanes
que allí es veuen escampades, són, de segur, dels antics
constructors i moradors d'aquesta casa.

-Precisament en això estava pensant ara mateix. Les ossamentes
que des d'aquí es veuen són dels que, aquí mateix, sota
aquestes arcades, transitaven cada dia, quan aquest monument
estava en la seva plenitud. Aquí s'ha d'ésser romàntic per
força. Redreçant amb la imaginació aquestes miserables runes,
m'apar veure'ls encara passejant-se silenciosos per sota
aquestes arcades, coberts amb llurs caputxons i acotada la
testa sobre el llibre de reso. Allavors aquest munt de runes
era un poema vivent en què el misticisme religiós donava forma
a les més pures expressions d'un art, model de senzillesa i
elegància. Doncs bé: el pensar que això ha desaparegut, no per
un cataclisme de la naturalesa, sinó per la imbecilitat humana,
em dóna pena i em desespera.

-Ho trobo just perquè ho comprenc i ho sento igual que vostè,
Ramon.

Encoratjat per aqueixa coparticipació de sentiments, prosseguí
el jove esplaiant-se amb més daler:

-Som així; tot me commou en un o altre sentit, tot lo que
entranya una idea de Bellesa o de Bondat m'entusiasma, i lo
contrari em desespera. Jo em passaria la vida rient i plorant,
besant els peus als bons i anant a bufetades amb els dolents.
Som jove i no tinc cap motiu personal de queixa contra la
societat, a on tot just acabo d'entrar, i ja em trobo carregat
amb un farcell de preocupacions que hi ha moments en què em
pesen i em fan dubtar. ¿Per què no havíem d'ésser com aquell
bordegàs que es veu allí baix, jaient, tan indiferent, sobre la
llosa d'un sepulcre?

-Me sembla que aquesta idea és una mica injusta- observà
innocentment la Montserrat. -Miri: jo som una pobra noia a qui
no han ensenyat més ciències ni més filosofies que la doctrina
cristiana, i amb això n'he tingut prou per a viure fins ara en
una mena de passivitat, una mena de felicitat inconscient, com
la d'aquell noi que allí dorm. Mes, des d'algun temps, me sento
canviada i em commouen coses que abans m'eren indiferents.
Percebeixo sensacions noves, com si als ulls de l'ànima s'hi
descorregués un vel, deixant-me entreveure nous horitzons i
nous objectius. Això, és veritat que em dóna desfici i
malestar, però, com que sembla que no hi ha ofensa de Déu,
estic lluny d'enyorar la indiferència d'abans.

En Ramon abrigà la Montserrat amb una indefinible mirada, que
la féu enrogir i abaixar el cap confosa i com avergonyida de
ses pròpies confessions. El jove, que feia dies espiava una
ocasió per a declarar-se, sense que en els moments crítics ne
trobés mai cap de prou oportuna, veié, en les espontànies
confidències de la noia, el camí obert, i determinà
llançar-s'hi; mes, a l'anar a fer-ho, li semblà de sobte que el
basament de sos designis li fugia de sota els peus. Se quedà
uns moments parat, tractant d'ordenar ses embullades idees, i a
mida que son cervell s'anava combinant, sos llavis anaven
articulant les paraules inicials de les mateixes.

-Desitjos, sensacions noves, penes, desficis- anava dient, com
parlant amb si mateix. -També jo els tinc; també jo els sento.
¿No són efectes de causes que resideixen en nosaltres mateixos?
Cada ànima és un mirall: dues ànimes que es comprenen són dos
miralls encarats que reprodueixen ses pròpies imatges fins a
l'infinit, sense que sigui possible precisar quina és la
inicial. ¿Què té d'estrany, doncs, que nosaltres ens reflectim
mútuament unes mateixes impressions, sense que pugui dir-se qui
ha començat?

Però, com si s'adonés de què per aqueix camí no avançava feina,
se repensà i, parodiant un passatge de l'Evangeli, digué de
sobte, encarant-se amb la noia:

-Digui, Montserrat: ¿què hi ha de comú entre vostè i jo?

Estranyada ella de la pregunta i no podent capir-ne la
intenció, contestà:

-No ho sé: potser res més que la terra que ens ha de cobrir.

-Ho dic- afegí ell com si no hagués sentit la resposta -perquè
ara mateix acabo de sentir-li que, des de fa algun temps, nota
en si com un canvi de naturalesa a impulsos de sensacions
noves, penes, i disgustos fins ara desconeguts; i aquestes
paraules, si no les hagués pronunciades vostè, haurien sortit
de la meva boca, perquè elles retraten igualment l'estat de mon
esperit.

I, atansant-se més al setial que havia escollit la noia, afegí:

-Miri, Montserrat: jo no sé pas fingir; jo no sabria pas fer-li
traveta de paraules sols pel gust d'obligar-la a confessar lo
que ja sé. No és que no m'agradi sentir-ho, però prefereixo que
m'ho digui espontàniament, després de donar-ho per suposat. Sí,
hermosa Montserrat: la nostra situació és completament igual;
tots dos patim d'una mateixa afecció i hem rebut d'un mateix
aire. Sols ens falta, per a acabar-nos-en de convèncer,
esplatjar-nos sobre la naturalesa d'aqueixes sensacions,
d'aqueixos anhels i desficis de què vostè ha començat a parlar.
Per a donar-li exemple, començo jo per declarar-li que fins que
vaig veure a vostè no vaig fer-me càrrec de quant desconegut
m'és l'escalf de la família, i vaig sentir l'amargura de
l'orfanesa com no l'havia sentida mai. Dels meus pares ne
conservava sols lleugers records, guardats com relíquies en el
fons del meu cor. Des de llavors sento desitjos de treure
aquestes relíquies i posar-les sobre l'altar buit de la meva
llar, perquè beneeixin un altre amor que pressento, més íntim
encara, més intens i més lligat amb la meva vida. Ve-li aquí
les meves sensacions noves, els meus desficis i els temors de
mal·logro que m'atormenten. Digui ara, vostè, si aquestes
paraules reflecteixen quelcom de ses pròpies idees.

-És veritat- digué ella, baixant el cap i descloent a penes els
llavis descolorits.

-Doncs- continuà ell, -tenint present allò de què «no es mou
fulla que Déu no ho vulla», ¿no li semblen providencials les
circumstàncies que em conduïren un dia a casa de vostè, fixant
la data de la nova ruta assenyalada a mes afeccions i... ¿per
què no dir-ho?, a les de vostè?

-És ben cert- féu ella, marcant ses paraules amb una lleugera
rialleta.

-Si és així, si els dos reconeixem que nostre encontre fou
providencial, si acceptem que, aproximant-nos, complim un i
altre els destins que Déu ens té assenyalats, si nostres ànimes
se mouen a impulsos d'un mateix sentiment, si hem nascut l'un
per l'altre, ¿què ens falta per als preliminars d'un pacte que
Déu ha de beneir?

La donzella alçà sa caiguda vista. Sos ulls estaven entelats
per les llàgrimes a punt de saltar, i, a través d'elles, fixà
sa mirada sense temença i impregnada d'una tendresa inefable
envers son interlocutor. Sos llavis se desclogueren com si anés
a parlar, mes sa llengua restà muda, movent-se sols al compàs
d'una interior i inarticulada pregària.

-Anima de l'ànima meva!- continuà el jove, acostant-se-li més,
fins a pendre-li una mà, que ella li abandonà confiada. -Aquest
és un moment solemne, el més solemne, sens dubte, en què ens
hem trobat un i altre fins ara. No estem pas sols, doncs tenim
per testimonis, a més de Déu, les ombres sagrades dels que aquí
jauen i les venerables despulles del santuari, des d'on ells se
dedicaven a un amor d'ordre més elevat, però no pas més digne
ni més cristià, que el que nosaltres sentim. En aquests moments
i en aquest lloc, tot fingiment seria un pecat i tota mentida
un sacrilegi. Doncs aquest és el moment i aquest el lloc, que
esculleixo jo per a dir-te: Voldria ésser teu! Vols tu ésser
meva?

Les pedres no oïren la contesta, ni l'oí l'aire que els
rodejava. Mes en Ramon la sentí ben clara: «Sí, bé ho vull!».

Uns moments, de silenci seguien a aquelles solemnes paraules,
després de les quals, en Ramon, sense abandonar la mà que tenia
presonera, continuà:

-Gràcies, gràcies, Montserrat! Tes paraules res me diuen de
nou, perquè abans d'ara s'havien parlat nostres cors; mes, així
i tot, la teva veu m'ha ensenyat els límits de la felicitat
humana, Però... em queda encara una espina clavada aquí, i,
abans d'entrar de ple en el portal de nostra ditxa, voldria que
me l'arranquessis o me la clavessis més endins.

Després d'una altra pausa, continuà:

-Tinc el dubte de si són els vertaders savis aquells que
sacrifiquen als goigs de la família tota altra preocupació,
aquells que, tancats dins del cèrcol de ses personals
afeccions, veuen amb indiferència tot allò que no té amb
aquestes una relació directa, aquells, en fi, que creuen i
obren com si sols dins de la família existís l'objectiu i terme
de sa missió sobre la terra, o bé si són aquells altres que
prediquen que, essent la família la base de la societat,
després de procurar cada individu la dignificació de la pròpia,
deu atendre a ses relacions exteriors, procurant intervenir en
les necessitats de la societat que sobre si propi descansa.
¿Què en penses, tu, d'això?

-No ho sé, pobra de mí- digué la Montserrat; i, després d'uns
moments de silenci, afegí: -Me sembla que els primers són lo
que se'n diuen egoistes, i l'egoisme no és pas cap virtut, sinó
lo contrari. Ademés, ben sabut és el precepte que ens mana
estimar el pròxim com a nosaltres mateixos; i, com el pròxim no
és sols la família, aquest precepte no es cumpliria pas si els
individus no es preocupessin més que de si propis.

-Ja em plau la teva resposta, però jo no voldria que t'enganyés
el cor; perquè has de saber que, a més d'aquest amor de
caràcter tan íntim que fon dues persones en un sol cor,
concebeixo altres afeccions, que es desprenen d'aquell, com els
cèrcols concèntrics que forma l'aigua mansa entorn del toc que
ha ferit sa superfície.

Doncs algunes vegades fins me temo a mi mateix: me sembla que
som rebrot d'una altra raça, perquè sento pujar-me al cor
gropades de sang ardenta, pròpia d'altres generacions. Sovint
me trobo com foraster a casa meva i somnio estar vaguejant
sobre la societat, com el cavall de serp sobre una bassa
infecta, dins la qual em sembla veure-hi, rebolcant-se,
milenars d'éssers, dels quals, uns me mouen a compassió, com
víctimes, i altres m'irriten, com criminals. He après d'amar a
Déu en ses obres i a ma terra en sa història, i em crec obligat
a treballar per l'exaltació d'aquestes dues idees tant com per
ma família i més que per mi mateix. Per això alguns me
bescanten titllant-me d'eixelebrat i de boig. Tu què en penses
d'això?

-Penso que adorar a Déu i al pròxim és una de les primeres
virtuts, i més si porta aparellat el sacrifici.

-Però ¿no tems que l'altruisme minvi les íntimes afeccions de
l'ànima, en perjudici dels teus drets?

-No, perquè m'has dit que conceptues la família com la base de
la societat, i l'amor als altres t'ha de dur per força a
l'exaltament dels propis. Ademés, he sentit a dir que els amors
sants i nobles no s'exclueixen, sinó que, com brases ajustades,
en lloc d'apagar-se s'exciten mútuament i més s'inflamen.

Al sentir això, en Montbrió somrigué a impuls d'un intens
plaer. Mentres li estrenyia frissosament entre les seves la mà
i mentre ella baixava la testa com decandint-se a la xardor de
tanta ditxa, li anava dient:

-Ànima incomparable! ¡Que diferent ets de tantes altres que
tenen sols la frivolitat al cor i la vanitat per guia de sos
actes!

-I tu- contestava ella sense gosar alçar la cara -¡que diferent
ets d'aquells joves tan inflats per sos cabals com buits i
insípids per sa ignorància, aptes sols per a l'ociositat, mare
de tots els vicis!

-Jo- deia ell, no sortint de son èxtasi -beneeixo a Déu, que
m'ha portat una ànima que em comprèn. Tu seràs la meva amor i
la meva guia.

-Beneïm-lo tots dos- afegia ella, -perquè la sort de
compendre's dues ànimes és a mitges.

Així, entre deleitoses pauses i amorosos mots, transcorregueren
llargs instants, fins que, revenint-se, ell digué, canviant de
to:

-I ara que ens hem descobert mútuament el cor, ara que ja podem
dir que estem promesos, o sia lligats per un compromís moral,
tan indisoluble per a nostres consciències com el que, ajudant
Déu, contraurem davant de l'altar, és precís que considerem
nostra situació actual des d'un altre punt de vista. Tant tu
com jo tenim persones amb dret i dever d'intervenir en nostres
afeccions. ¿Què et sembla que devem fer?

-No ho sé- digué ella humilment. -Tinc plena confiança en tu i
a la teva mà ho deixo. A mi ja des d'ara no em toca més que
obeir-te en tot.

-Oh! No pas encara!- exclamà en Ramon, rient encantat del
graciós posat amb què la noia acompanyà ses darreres paraules.

Després, reprenent son aire sèrio i carinyós, començà a exposar
son plan. Explicats els escrúpols i delicadeses que l'havien
inclinat a demorar sa amorosa declaració, afegí que ho tenia
tot disposat per a son retorn tan prompte l'hagués realitzada,
proposant-se no tornar fins que pogués fer-ho amb caràcter de
promès, a qual fi son oncle cuidaria d'obtenir el formal
consentiment de la família.

D'aquí rodà la conversa sobre els possibles entrebancs que
podrien dificultar o allargar el logro dels seus desitjos: si
aquestos serien o no contrariats pels pares d'ella.

-La mare rai,...- digué la Montserrat, i amb això donà a
entendre que, en tot cas, l'oposició la temia del seu pare.
També ho creia així en Ramon, mes un i altre convingueren en
què, amb l'ajuda de Déu i amb la de sa constància, no serien
pas invencibles les dificultats que poguessen presentar-se. Amb
tot, en Ramon, com a home previsor, volgué lligar un darrer
cap, preguntant:

-¿I si sobrevinguessen dificultats que no preveiem? ¿I si tos
pares tinguessen ja llurs plans tirats o compromisos contrets?

-Esperem que Déu farà que no siga.- contestà ella, mirant-lo
efectuosament a la cara i comprenent la intenció de ses
darreres paraules.

-I si fos?- insistí ell.

-En una paraula- féu ella, sostenint-li valentment la mirada:
-l'autoritat que sobre mi tenen mos pares, podria arribar fins
a impedir mon casament amb tu, mentre i tant que aquesta
autoritat existís; mes, en quant a voler-me casar amb un altre
contra la meva voluntat, no ho intentaran mai...

-I si ho fessin?- insistí encara ell amb tossuderia.

-Si ho fessin- contestà ella amb resolució -no em consideraria
amb cap obligació d'obeir-los.

-Gràcies, estimada meva!- digué el jove, respirant fort. -No
necessito ja preguntar-te més.

I, mentres en el dit del cor li introduïa una senzilla i
revinguda argolla d'or, afegí:

-Té: aquí tens el signe de la lligança que enclou nostres
mútues promeses. Si un dia sents flaquejar ton esperit davant
de les ratxades del contratemps, besa'l, i ell te confortarà.



X

Els uns després dels altres anaren els forasters despedint-se
de Serra-Bruna; i, quan aparegueren les primeres boirades de la
tardor, ja en el mas hi quedava sola la família, embolcallada
d'aquella mena de tristesa que escampa la buidor de l'animació
desapareguda.

-És estrany lo que em passa- discorria la Montserrat en sos
interminables soliloquis d'amorosa meditació. Abans de l'anada
a Sant Martí, em semblava que sols de sentir dels seus llavis
la seguretat del seu amor, havien de cessar les meves angoixes,
convertint-se en ditxa perfecta. Avui això ja ho tinc, i el meu
cor està amb el mateix neguit d'abans; i hi estarà fins i tant
que puga dir públicament que és mon promès.

La innocenta no sabia que el cor humà és un passatger d'aquest
món, que camina, camina, prenent l'horitzó per l'objectiu de
sos afanys; i l'horitzó camina, camina sempre davant d'ell,
sense deixar-se assolir mai.



XI

Una tarda en què estava don Eudald ocupat en sa tasca
quotidiana de passar-se el _Brusi_ pels ulls, entrà donya
Dolors a innovar-li que hi havia mossèn Joan que desitjava
parlar a soles amb els dos.

-Mossèn Joan?- féu don Eudald, alçant els ulls vers sa muller.
-Deu ésser qüestió de la Confraria del Sagrament, que sempre
em diu que s'ha de remuntar.

-Potser es tracta d'altra confraria- afegí donya Dolors, amb
una imperceptible mitja rialla.

Don Eudald arronçà les espatlles i s'alçà, plegant el diari i
endreçant les antiparres.

Es dirigiren vers l'estudi, espècie de _Sancta-sanctorum_ de
petites dimensions, a on el senyor de Serra-Bruna hi guardava,
en caixes de ferro, el _moll de l'os_ de la família i a on hi
passava hores repapat dins d'una poltrona folrada de cuiro,
darrera una taula ministre, plena de llibretes i papers en
desordre, i davant d'una llibreria, quasi verge de ses profanes
mirades, i d'unes parets senzillament decorades amb quatre
mapes, una gran estampa de Sant Eudald i un Sant Crist en la
presidència. Era aquí a on ell es tancava per a repassar
comptes, compulsar escriptures i comptar diners. Aquí hi
discorria les peripècies de son interminable plet, i aquí,
darrerament, hi desfogava sa mal dissimulada múrria contra
l'hereu Montbrió, a qui no podia veure ni en pintura.

Silenciosa i gravement, l'un darrera l'altre, entraren els tres
personatges: don Eudald primer i mossèn Joan després, seguit de
donya Dolors, que tancà la porta. Don Eudald, sentat en sa
poltrona, assenyalà al senyor Rector una cadira d'en front,
mentres donya Dolors se sentava modestament sobre una de les
caixes de ferro.

De moment restaren tots callats, fins que mossèn Joan, un poc
afectat per l'aspecte cerimoniós que prenia la cosa, i, sens
dubte per a contrabalançar-ho, digué jovialment:

-No es creguin pas, senyors, que vingui a posa'ls-hi una
pistola al pit. L'assumpte de què vaig a parlar-los és de bona
amistat i sentiria que em prenguessin per altre.

-Res d'això, senyor Rector- contestà don Eudald en el mateix
to. -A més de què aquí seríem dos contra un i ens veuríem les
cares.

Rigueren tots l'acudit, mes la cosa no avançava un pas. Se veia
que mossèn Joan, amb tots sos cabells blancs, no s'havia vist
en gaires d'aquelles i no sabia per on començar. Don Eudald,
cregut sempre de què allò havia d'acabar amb una envestida a la
seva bossa, ja que es tractaria d'alguna necessitat de la
parròquia, com altres vegades li havia ja succeït, prengué el
posat de protector, que li era habitual sempre que es creia
dominar la situació.

-Vaja, vaja! Mossèn Joan, deixi's de camàndules i vagi de dret
al bulto, que ja sap que no ens coneixem pas d'ahir.

-Anem-hi, doncs- exclamà el vell Rector, com qui es decideix a
entrar a l'aigua. -Ja saben vostès que jo, fill d'una família
acomodada, trobant-me ja amb els sagrats ordres quan morí
solter mon germà gran, vaig renunciar els drets que em
pertocaven, a favor de mon germà petit, que fou qui s'encarregà
de perpetuar el nom de la família. Jove encara, també morí
aquest, essent ja viudo, i em vegí obligat a fer precisament lo
que havia tractat de refusar, això és tornar al món i fer-me
càrrec de la direcció de la família.

Fins aquí don Eudald estava encara més a les fosques que mai,
no comprenent a on aniria a parar el sacerdot amb tot aquell
tractat d'història casolana, i persistí en sa creença de que
allò acabaria amb una petició de diners. Mossèn Joan, amb la
vista baixa, continuà:

-L'home proposa i Déu disposa. Mon deliri era fer de mon nebot,
en qui prompte vaig reconèixer un talent poc comú i unes
aptituds especials per a les ciències, un ministre del Senyor,
un doctor de l'Església que, amb sa claredat d'intel·ligència,
honrés a Déu i a sa pàtria i família. A tal fi vaig dirigir
tots mos esforços, que sortiren fallits pels ocults designes de
Déu. Ben mirat, potser jo no anava bé, perquè el reeixir en mos
propòsits implicava l'extinció d'un dels noms més antics de la
comarca d'Oliveda.

Don Eudald continuava a les fosques, per més que badava els
ulls i també la boca.

-Amb tot- continuà mossèn Joan, -vostès compendran que jo posés
gran afecció en mon nebot, a qui havia fet de pare durant molts
anys. Aquest afecte no s'ha pas extingit, ans al contrari, pot
dir-se que ha augmentat amb la separació en què, per força de
les circumstàncies, hem viscut. Ell ha conservat bona memòria
de mi, perquè, malgrat son eixelebrament i sa vehemència de
caràcter, és tot cor. Som, doncs, jo encara el representant de
la família Montbrió, i com a tal és que em trobo avui aquí.

Un moment de pausa. Don Eudald ja no podia obrir més ulls ni
més boca, i, no obstant, no capia encara on s'encaminaven les
elucubracions del vell Rector, per més que aquest se clarejava
bastant.

Semblava impossible que ell, que precisament havia cobrat tanta
inquina contra el jove Montbrió, pel gran ascendent que havia
lograt, no sols sobre sa pròpia família, sinó sobre la comarca,
no podent sostraure's a un greu sentiment d'enveja al veure que
el minyó, amb sos atractius de joventut, talent, estudis i
especials dots de caràcter s'havia convertit en una espècie
d'ídol de tothom, no hagués atinat mai en què ell tenia filles,
una d'elles anant pels vint anys, prou guapa i vistosa per a
ésser obirada per un jove i prou esparpillada per a saber
endevinar qui li feia l'aleta. No obstant, res d'això havia
comprès aquell benaventurat, amb admiració del propi mossèn
Joan que, mig fora del món, no era pas cap espasa en matèries
d'amor.

Per això quedava encara a les fosques. Obcecat sempre pel temor
de què allò havia d'acabar amb un atac a la seva caixa i no
veient les necessitats de la parròquia aparèixer per cap cantó,
en sa petitesa d'esperit arribà a sospitar si es tractaria
d'algun apuro del jove Montbrió, d'algun compromís de son
patrimoni, resultat de sos plans descabellats, i que per a
salvar-lo, baix el protectorat de son oncle, es dirigia a
buscar una sòlida fermanca en les ben proveïdes arques de
Serra-Bruna. Era per les matèries de bossa on li despuntava la
malícia, ja fos efecte de la lectura de les gasetilles del
_Brusi_, a on sempre se n'hi veuen de fresques, ja per son
contacte amb els timadors de Barcelona, que tan sovint el
prenien per _anima vilis_ en sos projectes d'expoliació.

Mossèn Joan, veient que no se li allargava cap mà piadosa per a
ajudar-lo a fer el salt mortal, se decidí a donar-lo sol:

-Com a representant, doncs, de la família Montbrió- digué
solemnement -vinc jo avui a demanar a la noble família de
Serra-Bruna la mà de sa filla Montserrat per a mon nebot, en
Ramon de Montbrió...

La poltrona de don Eudald cruixí a impuls d'una sacsejada
nerviosa de son propietari, que degué ésser d'alguna potència
per a arribar a somoure aquella massa apàtica. Sos ulls i boca,
que ja semblava no podien obrir-se més, trobaren encara alguna
franquícia que els hi permeté una major expansió. Permanesqué
un moment com entontit. Després girà la vista envers sa esposa,
com preguntant-li: «Has sentit, Dolors?». Aquesta continuà amb
la vista baixa, sense que semblés que la petició del senyor
Rector l'hagués afectada gran cosa, per lo menys en el mateix
sentit que a son espòs.

Per fi, com aquella escena es prolongava ja massa i mossèn Joan
no donava senyals de sortir de son mutisme, esperant la
contesta, li fou forçós a don Eudald revenir-se i parlar.

-Mossèn Joan- digué amb veu tremolosa: -m'ha sorprès tant sa
petició, que, sinó perquè conec a vostè de tants anys i el tinc
per home sèrio i formal, me creuria que es tracta d'una
burla...

-Don Eudald!...- exclamà el Rector, ferit per semblants
paraules.

-Ja veurà: perdoni- afegí precipitadament aquell, al compendre
sa imprudència, fins amb el gesto de protesta que féu sa pròpia
muller.

-Vaja, vull dir que m'ha estranyat tant sa demanda, que...
vaja, no sé com dir-li que és impossible.

I, mentre es regirava en son setial, amb visibles mostres de
sufocació, mossèn Joan no perdia la calma, coneixent com
coneixia suficientment a son feligrès, a part de què ja hi
comptava en trobar alguna resistència en sa proposició.

-Miri, don Eudald- digué amorosament: -jo parteixo de la base
de què sa filla és una minyona de totes prendes morals i
materials. Les primeres, tal volta més que vostès mateixos
estic jo en situació d'apreciar-les. Les segones, a la vista
estan de tothom i pregonades són per tota la muntanya. Crec que
fins un príncep podria honrar-se amb la seva mà. I, no obstant
i això, no he cregut tan gran despropòsit patrocinar les
pretensions de mon nebot que, a part de l'afecte que li tinc
per la sang que porta, no és pas un partit d'escarnir. Les
qualitats materials, vostès les han pogudes apreciar, i de les
morals, fins a on vostès no alcancin, ne surto jo per fiador.
És jove, actiu i treballador; amo d'un patrimoni que, si bé no
és comparable amb el de Serra-Bruna, és de lo milloret que hi
ha en aquella plana, ben sanejat i lliure de cargues. Jove, amb
salut de ferro, ric i amb títol acadèmic, no dubti que pot
mirar un poc amunt i trucar a moltes portes, amb la seguretat
de què no serien pas sordes.

-Si no és pas això, senyor Rector- digué don Eudald apurat per
a sortir del fang on se trobava; -si no és pas això; si jo no
discuteixo pas les qualitats i els mèrits de son nebot. Ell és
tan jove, tan guapo, tan savi i tan ric com vulgui, i pot
aspirar a molt més que a la meva filla. Jo lo que vull dir és
que no fa per la Montserrat, ni aquesta fa per ell. En una
paraula: no és el seu nebot el gendre que a mi em convé.

Mossèn Joan arronçà humilment les espatlles, plegà les mans i
respongué:

-Això darrer són comptes de vostès. Ja he dit al principi que
no venia pas a posà'ls-hi cap pistola al pit. Jo demano; vostès
són lliures de concedir o de negar.

Donya Dolors se mogué en son seti, dirigint una ràpida mirada
al senyor Rector, qui en féu cas omís. També féu cas omís don
Eudald de les paraules que aquest acabava de pronunciar, i
continuà:

-La casa de Serra-Bruna és de les més antigues de la muntanya i
porta el nom des de sa fundació. Ella s'ha distingit sempre per
conservar ses antigues costums, i mai ha necessitat puntals de
ningú. Vaja, vull dir que si ara, per voler de Déu, s'ha de
perdre el nom per falta de baró, vull que qui el substitueixi
sigui de la mateixa fusta que els passats: vaja, un home així,
com nosaltres, a tai de muntanya. Vull que els interessos del
patrimoni no en pateixin i... vaja, no vull anar-me'n a l'altre
món amb el remordiment de què mos néts puguin, per ma culpa,
veure a mal borràs lo que tant ha costat de conservar.

El bon senyor respirava sempre per les ferides, i mossèn Joan,
que el coneixia prou, volgué portar-lo fins al cap d'allà, sens
dubte amb l'esperança de què, fent-li traure totes ses armes,
li seria després més fàcil rendir-lo.

-Escolti, don Eudald- li digué amb sa fina mitja rialla:
-¿voldria dir-me quina opinió té formada de mon nebot?

-El seu nebot?- digué don Eudald, posat ja a la rossoladora.
-Vostè no el coneix? Vaja, és impossible que, vostè l'home de
costums tan severes i de virtuts tan ràncies, l'home de la pura
doctrina cristiana, no tingui formada, de l'hereu Montbrió, una
opinió ben diferent de la que ens ha exposat. ¡És l'home que es
titula a si mateix revolucionari, que es proposa enderrocar la
societat i que sempre té a la boca l'execració de tot lo
existent! ¿I vol vostè, portar-me'l a casa, perquè m'ho tiri
tot en orris en quatre dies, amb sos plans sense cap ni
centener? Vaja, confessi, mossèn Joan, que el tal nebodet li ha
donat més de quatre disgustos amb ses idees esbojarrades.

-Confesso- respongué mossèn Joan amb calma -que m'han preocupat
molt les idees atrevides i les proposicions radicals d'en
Ramon; però així mateix dec declarar que un cop familiaritzat
amb elles i vençuda la repugnància que sa mateixa novetat havia
de produir en qui, com jo, ha sigut educat en altra escola tal
volta massa esclusivista, he reflexionat amb més calma sobre
les mateixes, veient-me obligat a reconèixer que tenen un fons
innegable de raó.

-I ara!- féu don Eudald, novament sorprès d'aquella sortida del
vell Rector. -I ara! ¿Vostè també revolucionari?

-Jo no som revolucionari- contestà mossèn Joan humilment, -ni
escauria en qui, com jo, té ja una cama a la sepultura! Jo sols
dec reconèixer, amb els molts anys que porto de ministeri, que
l'èxit no ha pas coronat els afanys dels qui treballem per
mantenir la societat en el bon camí.

La llibertat, la igualtat i la fraternitat són principis eterns
de la llei de Déu refrendats amb la Sang de Crist i proclamats
per tots els Sants Pares; i, no obstant, cada dia veiem a la
joventut desertar de nostres banderes per a córrer vers uns
altres principis, enlluernada per unes altres llibertat,
igualtat i fraternitat de cartró, cobertes de talc i oripells

¿Serà que, dormits sobre nostres antics llorers i atents sols a
servar la puresa del dogma, l'hem tancat dins d'un tabernacle
massa inaccessible a les mirades del poble? ¿Serà que, enervats
nosaltres  mateixos, sens talaiar-nos-en, per l'esperit
sensualista del segle, ens havem deixat de subministrar-li la
Veritat en l'única forma que per flaquesa humana o per designi
de Déu sols sap copsar-la? Una cosa i altra sostè en Ramon, i
en això es refereix quan demana procediments nous i sang nova.
I jo no m'atreveixo pas a sostenir-li lo contrari.

Don Eudald, de tota aquesta parrafada, no n'entengué res sinó
que la principal arma, la que creia més poderosa per a
justificar sa negativa, se li trencava a les mans. Mes no per
això es descoratjà, sinó al contrari: més i més s'indignà de
l'atreviment d'aquell jove que, no content de reptar-lo a cada
pas, molestant-lo amb ses reticències i traient-lo de
polleguera, arribava fins a sol·licitar la mà de la seva filla
gran, per a introduir-se així en la intimitat de sa família.
Ell veia en aquell acte un atac a la seva tranquil·litat, a les
seves costums, a son modo d'ésser i de viure: com si diguéssim
l'anul·lació de la seva pròpia individualitat.

Així és que, regirant-se en la poltrona, tot just hagué el
Rector acabat, saltà dient:

-Vaja, vaja! Sia lo que vulga, aquest jove no em convé ni a mi
ni a la noia, i jo no consentiré mai en ficar-me'l a casa. Ja
sé jo el jove que ens convé, i prou el tinc ben triat. No el
vull tan ric, ni tan savi, ni tan eixerit. Lo que aquí convé és
un fill de família fet a la terra, sense ambicions ni
pretensions de cap mena, d'esperit obedient i de cos sanitós,
sense gustos ni vicis. ¿No ets del mateix pensar, tu, Dolors?

Aquesta no havia encara badat boca, però es veia que estava a
punt de rebentar, mortificada pel tirat que anava prenent la
conferència. Tot donava a creure que es reservava per a última
hora, esperant que son marit agotés tots sos recursos. Reptada,
ara, d'un modo tan directe per aquest, saltà a la palestra i ho
féu amb aquell to de mofeta que usava quan volia
desencastellar-lo d'alguna de ses rebequeries.

-Ja ho crec!- exclamà. -Un fadrí extern sense pena ni glòria:
per exemple, algun estudiant esguerrat del Seminari de Vich;
mentres sia bo per a menjar sopes, escalfar l'escon, jugar a la
brisca i conservar la cria dels canaris... i dels Serra-Bruna.

_Tu quoque Brutus?_, hauria exclamat don Eudald, si s'hagués
recordat del llatí del Seminari, al sentir l'escoïssor de
l'exabrupte. No se'n recordava; mes el gran romà que eternitzà
aquesta frase, al veure espurnejar sobre son pit el punyal de
son més volgut amic, de segur no la pronuncià pas amb més ànima
que nostre atribulat marit aquestes altres similars, al
sentir-se ferit per la ironia de sa pròpia muller.

-Tu! Tu també revolucionària? ¿Tu també demanes sang nova?- I
redreçant-se amb una actitud tribunícia, que el feia
desconegut, exclamà amb veu grossa: -Ja n'hi ha prou, senyors!
¡Si es creuen que entre tots m'han de regirar l'enteniment van
molt errats! Aquí es farà la meva voluntat! Aquest jove no em
convé, i no el vull, i... vaja! s'ha acabat. Si és ric, que
sopi dos cops, i no pretengui les poques o moltes riqueses de
la meva filla, que per a res necessita d'ell. Si és savi, que
se'n valga, i si té projectes de regeneració, que els plantegi
a casa seva, i no vagi a portar la pertorbació allí on hi regna
la tranquil·litat.

-I ara! Què és això!- féu donya Dolors alçant-se i tractant
d'imposar-se.

-Per Déu, don Eudald! No ho prengui així!-  afegí mossèn Joan,
esglaiat.

-Vaja, vaja! ¡Que no en vull sentir parlar més!

I, desfent-se de les mans de la muller, que tractava de
retenir-lo, prengué la porta, que obrí d'una revolada, i la
tancà amb estrèpit darrera seu, sentint-se'l encara bona estona
esbufegar i picar de talons, mentres s'allunyava corredor
enllà.



XII

Mossèn Joan, que ni esma havia tingut per alçar-se, restà
aclaparat baix el pes d'aquella tempestat, que mai hauria
cregut pogués ser tan grossa. Donya Dolors, de peu dret,
evidenciava amb el traspàs de sa fesomia, el trastorn de son
esperit. Altres vegades havia vist en son marit accessos que,
més o menys passatgers, eren impropis de sa naturalesa apàtica
i gelada; però mai l'havia vist en tal grau d'exitació, ni es
creia ella que pogués arribar-hi, i això que coneixia a fons
son temperament.

Llarga estona permanesqueren silenciosos ambdós. Sens dubte
reconeixia la bona senyora que havia picat massa fondo amb sa
sàtira, no havent tingut prou corretja per a aguantar sos
nervis excitats pel cúmul d'intemperàncies buidades pel seu
marit.

-El mal ja està fet, i és inútil entrar en lamentacions- li
observà mossèn Joan. -Lo que cal fer és tractar de posar-hi un
remei, si n'hi ha, esperant quan vinga la reacció.

-Em temo que el remei és lluny- féu donya Dolors rodant el cap,
-perquè és tossut com una banya de marrà.

-I és una desgràcia, una verdadera calamitat la que ens ve
sobre- afegí després d'uns moments de silenci. -Aquest home,
amb sa falta de sentit pràctic i amb son poc talent per a saber
distingir qui el burla i l'explota del qui li vol bé, ens està
conduint cap a un mal pas. Jo veig venir dies molt negres, i
aquest jove me sembla com enviat de Déu per a posar-hi un remei
tornant les coses a lloc. Desgraciadament el dimoni de l'enveja
s'hi ha ficat pel mig, i la persona a qui tothom porta en
palmes, ell no la pot veure ni dragar. Amb lo d'ara ho tenim
pitjor que ho teníem. Veig que ens hem precipitat a donar-li la
píndola sense preparació.

-També ho conec ara així- digué el Rector descoratjat. -Mes,
qui s'havia de pensar que li vingués tant de nou! Aquest home
viu fora del món.

Després d'alguna pausa afegí:

-En fi, hem d'esperar que, si convé, Déu hi farà alguna cosa, i
en Ell ho hem d'encomanar. Potser no sia més que una nuvolada
d'estiu.

-Déu hi faci més que nosaltres!- exclamà la bona senyora
plegant les mans.



XIII

La sotragada de l'inesperat cop de gèni del senyor de
Serra-Bruna, ressonà per tot el casal. Aquella malenconia
deixada per la partida dels forasters que durava fins que la
gent del mas s'havia habituat a la nova vida de soledat i
repòs, s'accentuà i s'agravà. No es veien més que cares
llargues. La Loreto havia renunciat del tot a la cançó de
_L'aureneta i el pinsà_, respectant el dol de sa germana, que
de continu, amb els ulls embotornats, havia de fer esforços
extraordinaris per a dissimular la tristesa de son cor; donya
Dolors, per no donar-li més pena, callava.

Don Eudald es sentava a taula amb la cara fosca, passava
llargues hores en l'estudi donant un impuls desusat a sa
correspondència, o es passejava amunt i avall de la sala o de
la galeria amb les mans a l'esquena i sense xiular: cosa, en
ell, signe de gravíssima preocupació.

Una tarda, estaven les senyores, com de costum, al cosidor,
entregades a ses habituals feines, i don Eudald amb elles,
sorrut com sempre, quan entrà una minyona amb el paquet de la
correspondència, que entregà al senyor.

Encara aquest no s'havia fet càrrec de lo que contenia, que ja
la pícara de la Loreto havia ullat una carta el sobre de la
qual estava escrit amb caràcters enèrgicament esgrafiats.
Seguidament tocà amb el peu a sa germana, i amb veu tot just
perceptible li digué:

-Carta d'en Ramon.

La Montserrat en un moment s'enrogí i vingué blanca com la
paret; donya Dolors, que copsà l'avís de sa filla, imposà
silenci amb un moviment ràpid de la mirada. Des d'aquell
moment, sis mans treballaven amb dalit, en tant que sis ulls,
sense parar-se en lo que les mans feien, vigilaven fins el més
petit moviment de don Eudald, qui passà entre ses cartes i
periòdics, fins a topar la de referència, que li atregué
l'atenció. Després de molt remirar-la, se decidí a obrir-la,
buscant la firma.

Sols allavors se li notà un moviment de nervis; plegà la carta
sens llegir-la, i, arrugant-la, provà d'obrir-ne una altra,
sense acabar-ho de fer; obrí un diari, intentant inútilment
llegir, i per fi plegà tot el paquet i fugí a tancar-se dins
son estudi.

Allà, defensat de mirades indiscretes i sense por de pròpies
traïcions, obrí de nou la carta, i la llegí una, dues, tres
vegades, amb tota detenció: Era un document molt concís i breu.
Heu's-lo aquí:

«Molt senyor meu de ma major consideració:

Fa ja alguns dies que vaig confiar a mon senyor oncle, el
venerable rector de Vall de Pedres, la delicada missió de
sol·licitar de vostè, en mon nom, la mà de sa hermosa filla
Montserrat; missió que complí, i no dubto que ho féu amb la
finesa i respectuositat que li és habitual.

Als pocs dies m'enterà ell mateix del resultat. Una rodona
negativa de part de vostè.

Pot suposar que aquest fracàs ha sigut per a mi un cop
aclaparador, si bé confesso que no tinc cap dret, per aquest
concepte, a queixar-me de vostè, ja que, des del moment que
sol·licitava, tàcitament li reconeixia el dret de la negativa.

Però mon senyor oncle, en compliment de son deure, ha degut
fer-me avinentesa les raons en qué vostè ha fonamentat sa
repulsa, i és això lo que m'ha posat la ploma a la mà, perquè
jo que respecto el dret de vostè de concedir-me o negar-me la
mà de la seva filla, mentre aquesta està baix la pàtria
potestat, no puc avenir-me amb els fonaments de sa decisió, no
considerant-los ajustats ni a la veritat ni a la raó.

Mon senyor oncle resumeix els motius per vostè aduïts, en els
següents termes: Que portant la Montserrat, com a pubilla de
Serra-Bruna, vinculada la tradició de la família, no convé que
prengui per marit a qui, com jo, professa idees que topen amb
ella i està carregat de plans atrevits, esbojarrats i
pertorbadors, que en un moment podrien comprometre el prestigi
i fins la seguretat del patrimoni.

Faig cas omís, perquè així m'ho mana mon oncle, d'alguns
conceptes emesos per vostè, de sobres ofensius per ma persona.
Tampoc vull entretenir-me a combatre l'opinió de què mes idees
topen amb les tradicions de sa família, que són les mateixes de
les demés cases pairals de nostra terra. ¡Tant de bo poguessin
parlar els passats d'aqueixes cases! Ja es veuria llavors qui
falta a les consabudes tradicions: si els que les han
desviades, degenerades i oblidades, entregant-se en braços de
politics farsants tan sobrers de concupiscències com mancats de
bones intencions, o els que pretenen ressuscitar-les. Sols
m'interessa fer les següents declaracions:

1. Que, malgrat la negativa de vostè, no retiro mes pretensions
a la mà de la seva filla mentre no sia ella mateixa qui em
desenganyi. Per a lograr mon objecte, ma noblesa m'obliga a
declarar-li que em valdré de tots aquells medis que no estiguen
renyits amb el decoro i la dignitat de les persones honrades.

2. Que comptant, ajudant Déu, amb medis suficients per a
sostenir una família del meu braç, no sols no m'he fet mai paga
del pubillatge de Serra-Bruna, sinó que ni sisquera he pensat
exigir a ma esposa dot de cap mena mentre visquin sos pares. I
si fos de Déu que jo veiés la mort d'aquests, reivindicaria per
a ella, única i exclusivament, lo que els difunts li haguessin
assenyalat mentre no fos menys de lo que pel dret legitimari li
correspongués.

3. I última. Que si la Montserrat es negués a acceptar-me en
les susdites condicions, entendria jo que dóna més importància
a sos béns que a ma persona, i, per lo tant, que no és ella la
muller que em convé.

Li prego que reflexioni sobre lo que acabo d'escriure i que
obri en conseqüència.

Aprofita aquesta ocasió etc...

_Ramon de Montbrió._

Com es veu, aquesta missiva, que res tenia d'humil, era més un
repte que altra cosa. Així ho comprengué en Serra-Bruna, i la
idea d'una lluita amb l'hereu Montbrió, que no era pas un
enemic qualsevol, l'omplí d'esfereïment. No deixava de
compendre la desventatja en què el col·locava el prestigi
adquirit pel seu enemic, no sols dintre sa pròpia família, sinó
fins sobre els membres de sa parentela que havien tingut ocasió
de tractar-lo. Ademés, hi ha que tenir en compte que l'esperit
de lluita no era pas ingènit en ell, apàtic per naturalesa, i
inclinat a les gaubances de la vegetació i a les egoistes
delícies de la família. Lo que podia semblar enteresa de
caràcter, no era més que una tossuderia de noi afalagat, únic
respirall d'una naturalesa mal corretgida, que havia pujat a
son albir com els arbres del bosc.

Així, res té d'estranyar que en la impressió del primer moment,
espantat de la nova torbonada que per aquest cantó li venia a
sobre, complicant la ja enredada madeixa del plet que massa que
l'amoïnava, creuessin per son magí idees d'una transacció, més
o menys lleal; idees que desgraciadament no prosperaren.

I no prosperaren perquè no trobà en sa història antecedents
d'haver transigit mai en res, i no havia de començar davant
d'en Montbrió, el record del qual tenia la virtut de
despertar-li aquell sentiment agravat per les escoïssors de
l'amor propi ferit, i per una quimera fonda que s'apoderava de
son ésser al pensar que un poca-solta, un... criatura, li venia
a robar, perquè sí, la beatífica tranquil·litat en què vivia.

Però el cas era sèrio, i calia reflexionar. I, reflexionant i
posant a prova sa malícia de muntanyenc, li semblà entreveure
un camí per a sortir diplomàticament del pas, inutilitzant el
pretendent amb ses pròpies armes.

Aquest medi l'hi proporcionava la mateixa carta. Efectivament:
venia a dir en Ramon que sols acceptaria la mà de la
Montserrat, renunciant aquesta al pubillatge de Serra-Bruna.
Doncs bé; això (que no podia ésser més que una baladronada del
jove, perquè no es renuncia pas així com així a un nom i una
seqüela com la de Serra-Bruna), estava escrit i firmat, i això
devia atenir-se fort i ferm.

Calia, doncs, de primer, cerciorar-se bé de si la noia estava
realment enamorada d'en Montbrió, ja que a ell no li constava
pas. En cas afirmatiu, procuraria portar-la a la raó, fent-li
veure lo desencaminat de sos propòsits i seduint-la amb la
perspectiva d'un bon casament amb un altre jove de millors
condicions que ja li tenia buscat. Que la noia no cedeix (lo
que no es de creure): la posaria en l'alternativa de renunciar
a son amor o a son pubillatge. Que és tan faltada de judici que
això no la venç: allavors l'oferiria pelada com un cogombre; i
sens dubte, serà ell, en Montbrió, que hi renunciarà... No hi
ha de renunciar! ¡Vaia uns trutxes com són, els joves d'avui
dia!...

Encoratjat per la lògica que li suggeria sa petitesa d'esperit,
i admirat de son propi maquiavelisme, sortí del cau amb el
propòsit de dur tot seguit son plan a la pràctica, i, traient
el cap per la mampara que donava al cosidor, cridà amb veu
seca:

-Montserrat! Arriba't fins a l'estudi.

La noia, al sentir son nom, sofrí un esglai; més s'apressà a
obeir, seguint a son pare després de recollir de sa mare i
germana sengles mirades d'encoratjament.



XIV

Situació una mica difícil. El pare, sentat a la poltrona,
procurant, a còpia de bufets, donar més solemnitat a l'escena,
o potser bregant per a trobar per on començar; i la filla en
una cadira al seu costat, capbaixa i recelosa, no sabent per on
rebentarà la tempestat que l'amenaça. Per fi, romp ell amb veu
grave dient:

-Diga'm, Monserrat: ¿què hi ha entre tu i l'hereu Montbrió?

-Res!- contestà aquesta; mes prompte la ferí l'escrúpol de la
mentida i afegí: -hi ha... hi ha que el dia de l'anada a Sant
Martí me va dir que si podia comptar amb mi, me faria demanar i
jo li vaig consentir.

-Saps, noia, que vas obrar molt malament!- objectà son pare amb
aire sever: -¡Jamai deu una donzella contraure semblants
compromisos sense l'autorització dels pares!

-És que precisament es tractava de demanar aquesta
autorització- s'atreví a dir ella ajupint el cap.

-Ni així! perquè, veus?, ara has donat ales a qui jamai pot
ésser el teu marit.

La filla abaixà encara més el cap, i de sos ulls inflats
començaren a caure algunes llàgrimes.

Son pare senti afluixar-se-li un poc els nervis. Li prengué la
mà, i amb veu més amorosida, continuà.

-Però, ¿que no ho veus, fllla, quin disbarat anaves a fer? ¿no
comprens que un jove d'aquesta mena no fa per tu? ¿que, sent tu
pubilla, no et convé un jove set ciències, arrematat, que,
enorgullit amb ses ínfules d'estudis, títols i diplomes, i
envanit de sa regalia vilatjana, lo primer que faria seria
tirar-te a recò? Tu pots i deus ser mestressa, i jamai t'has de
resignar a ser criada; la teva posició és per a manar i no per
a estar a les ordres del primer saltimbanqui que se't presenti.
Tu pots i deus escollir marit, i no has de consentir que sia un
altre que t'esculleixi a tu. No en faltava d'altra...

Ademés, no l'has sentit com desvarieja? Sempre carregat de
cançons i de follies. ¡Si fins crec que pararà boig! Vaja,
espero que em faràs el favor de no pensar més amb aquest home.

La noia no tornà raó, sinó que augmentà el doll de sos ulls. El
beneit de son pare, creient que son plan feia efecte,
reemprengué l'atac variant de registre.

-Vaja, no ploris, filla meva, que de casadors ne trobaràs més
que no en vulguis. On vas a parar! la publilla de Serra-Buna,
¡la flor de la muntanya que ja et diu tothom! Lo que et convé a
tu és un bon minyó, fill de bona casa, però que sigui de nostre
tarannà; millor que vingui de menos, i que no sigui pas massa
ric, perquè tu tinguis domini sobre d'ell. Res de títols
acadèmics ni cosa que puga donar-li consideració, perquè això,
als joves, els fa orgullosos per més que sien pobres com una
rata.

La Montserrat alçà els ulls amarats per a mirar a son pare, com
dubtant de si era ell qui exposava tan totxa doctrina. Aquest,
obcecat cada vegada més, i interpretant-ho a mida de sos
desitjos, afegí, abaixant la veu i atansant-se com per a donar
més interès a la conversa:

-Vaja, maca; digues: ¿t'agradaria, en Francisquet de Tapiols?
És un bon mosso, eixerit i...

-Però, papà, si sembla un ximplet!- exclamà ella amb
encantadora ingenuïtat. I, seguidament, com penedint-se de son
exabrupte afegí, resolta:

-Ni aquest, ni cap. si no pot ser amb en Ramon, no em casaré
mai.

-Com s'entén, això!- exclamà don Eudald indignat. -T'atreviràs
a desobeir a ton pare!

-Jo no em casaré pas sense el consentiment de vostè- replicà la
noia amb una vivesa sorprenent; -però tampoc me casaré amb qui
no em plagui, per més que vostè m'ho mani.

Don Eudald restà esglaiat davant d'aquella tan impensada
manifestació de la seva filla. Aquell principi de revolta, que
per altra part res tenia d'heterodoxa als ulls d'una persona
sensata, l'afectà amargament, avinentant-li, una vegada més,
que li havia tocat un os de mal rosegar.

-¡Vet aquí una altra revolucionària que també demana sang
nova!- exclamà interiorment. -Està vist que aquest bordegàs
m'ha de fer perdre el seny.

Al veure com la donzella, afectada de sa pròpia vehemència, que
degué costar-li un esforç de gegant, se posava les mans a la
cara rompent en amarg ploriqueig, sentí passar-li prop del cor
una ràfaga d'admiració, ensems que de commiseració, per aquella
mostra de sentiments, el fondo de noblesa dels quals no
arribava ben bé a capir. Però fou una ràfaga només, ben prompte
esvaïda pel dimoni de la rancúnia que el dominava, i,
redreçant-se, cridà amb veu enfellonida:

-Surt-me del davant, filla insolent! Vés-te'n a amagar tes
doctrines de noia malcriada, doctrines que no és pas ton pare
qui te les ha ensenyades.

-Perdó, papà!- exclamà, postrant-se desoladament, la
Montserrat.

-Perdó?- respongué aquest fora de si -El perdó el concediré a
la filla obedient a les meves ordres: aquesta serà la pubilla
de Serra-Bruna. La filla rebelde, la que s'ha atrevit a posar
els ulls en l'enemic de son pare, serà irrevocablement
esborrada de mon cor i... de mon testament.

-És que en Ramon no li és enemic! és que vostè no el comprèn!

-Calla i vés-te'n!- cridà desapiadadament el seu pare. -Tens
dos termes per escollir: o ell o jo!

Encara pretengué parlar la pobra noia, mes la gola nuada se li
negà a articular les paraules. Aclaparada per aquella prova,
que son cor no avesat a les lluites de la vida trobava massa
dura, s'apoià mig desvanescuda a la taula, i, caient-li la cara
sobre les mans plegades, sentí en sos llavis la impressió de la
lligança que rebé el dia de l'anada a Sant Martí. Com si
aquella besada li refés el coratge que li anava mancant, alçà
la vista vers son pare, que continuava terrible, desconegut,
senyalant-li la porta, com reptant-la encara, amb son terrible
dilema: O ell o jo! pensa-hi bé!

-Verge de Montserrat, assistiu-me!- murmurà la noia; i,
alçant-se com pogué, tambalejant-se i plorant amargament, passà
la porta, anant a amagar son desconsol en braços de sa mare.



Sang nova -Fi del Volum I


===



SANG NOVA



VOLUM II



LA DESFETA



I

_Es cuestión de amor propio,_ repetia don Eudald en les
múltiples cartes amb què, des de son cau i aclucant els ulls a
l'espectacle desolat de son casal, que talment semblava un
cementiri per la quietud i la tristesa que hi regnava,
assetjava advocats i procuradors perquè apretessin de ferm en
la qüestió del plet, i a diputats i senadors perquè li
aplanessin el camí: _«Es cuestión de amor propio y me conviene
salir airoso de este asunto, CUESTE LO QUE CUESTE»._ I
subratllava doblement aquestes darreres paraules com volent
dir: -Per qüestió d'interessos, que no es perdi.

Heu's aquí com un home de bé, inofensiu en el fons, practicava
la infame teoria de què les qüestions d'amor propi estan per
sobre del dret i la justícia; això sense perjudici de fer el
ploricó sobre lo desditxat dels temps que correm.

No trigaren pas gaire els del poble en adonarse de la pedregada
que se'ls preparava. Ho conegueren per la pluja d'exhortos,
diligències, informacions i altres andròmines que els caigué
damunt.

El Cerdà, com a secretari del poble, erigit resoltament en
manifassor de la defensa dels drets del comú i protector del
veïnat, no desaprofità pas l'ocasió de donar la veu d'alarma,
procurant concitar els ànims dels terralloners contra el senyor
de Serra-Bruna, cosa que no li fou pas gens difícil pel llevat
que ja d'antic hi havia. Es a dir, començà a descobrir les
bateries que temps feia que anava emplaçant.

Així pensava l'infeliç de don Eudald revenjar-se de l'hereu
Montbrió, provant-li, sobre les costelles de sos conveïns, que
també ell tenia un home dins de la pell.

Els que hi reien eren els curials, amb el greix que els donaven
els senyors amb els cabals propis i el Cerdà amb els del poble.



II

Des de què el missatge de mossèn Joan fou tan mal rebut pel
senyor de Serra-Bruna, aquesta família havia deixat la costum
de visitar el Rector a la sortida de la missa dominical i abans
de rependre el camí del mas. Una vegada don Eudald fou
sol·licitat pel Rector des de la Rectoria, i en sortí tot
rondinant: -Què s'ha pensat, aquest home, de mi?

Les senyores, era amb tota recança que se n'abstenien, per a no
tirar més llenya al foc. Així, acabats els oficis, no feien més
que travessar la plaça, en mig del retraïment cada dia més
accentuat dels veïns, que semblava temessin encomanar-se l'aire
de tristesa que tota la família respirava, i muntar de nou a la
tartana que els conduïa al mas. Sols les noies a voltes se
retardaven, retingudes per ses companyes del chor de les Filles
de Maria; i, si el temps s'ho aportava, a vegades tornaven al
mas a peu.

Un dia li semblà notar a don Eudald que l'aislament se
convertia en hostilitat manifesta. Abans d'acabar-se la missa,
en Pascal li donà el recado de què el senyor Rector li
suplicava es deixés veure. La contesta de don Eudald fou molt
atent, però freda. Li pregava que el dispensés, però que al mas
l'esperaven i... ja es parlarien un altre dia.

Contra les costums respectuoses del poble, a l'atri hi hagué
continuats xiu-xius i rialles durant tota la missa. Algú que
tractà de posar-hi correctiu, no logrà sinó esbombar més la
cosa.

Quan, acabada la missa, aparegué sota l'atri l'estufada figura
de don Eudald, tan enfardat amb la capa que no se li veien les
orelles, de distints punts arracerats de la plaça se sentiren
veus de xicots que cridaven: -Ara! ara!- i, de prompte, com
obeint una consigna, ressonà una mena de chor, si de tal podia
qualificar-se un conjunt inharmònic i ingrat de veus
destrempades, que cantava una d'aquestes cobles de tonada
general, però de lletra d'ocasió, de què es val el poble per a
satirisar els personatges locals que li són antipàtics i en la
qual hi aboca de malícia tot lo que li falta d'enginy. Si bé no
s'anomenava ningú, la intenció era desvergonyida i anava de ple
contra don Eudald. En unes estrofes se'l ridiculisava sense
pietat, motejant-lo de panxampla i fart de sopes, al·ludint a
sa figura; en altres se l'amenaçava de què, ja que tractava
d'aixafar el poble amb dobletes, no en mancaven al torrent de
ben revingudes per a tornar-li la contesta, i, per fi, en una
es prenia peu de donar una incensada a la senyora per a fer més
punyent la fiblada contra el marit.

Aquella manifestació de desvergonyiment, inusitada i sense
precedents en les costums senzilles i morigerades del poble,
deixà consternada la família Serra-Bruna, que travessà la plaça
escorreguda, sense que ningú, ni alguns dels mateixos veïns que
semblaven tan afectats com ells, tingués esma per a formular la
més lleugera protesta, ni tan sols d'acostar-se'ls per a fer
menys desairada la seva situació. Don Eudald, ple de coratge i
una mica revingut de la sorpresa, volgué fer l'home, i tornant
enrera, intentà plantar cara; però, allavors, com plogut del
cel, vingué un tronxo a tombar-li el barret, promovent una
riota general.

Donya Dolors procurà arrencar-lo d'aquella situació, cada
vegada més trista; i, imposant-se a en Basi, que, atret per la
xanès, havia corregut a fer costat a sos amos, tractant
d'abraonar-se amb els insolents, prengueren la tartana i
sortiren del poble quasi sense saber lo que els passava.

-Això és una infàmia mai vista- cridava don Eudald. -¡Aquí hi
ha qui vol jugar amb mi, i jo et juro que me la pagarà!

-Això és lo que havia de succeir!- s'atreví a contestar donya
Dolors, no menys indignada. T'empenyes en donar tortura a
tothom, i aquí tens les conseqüències de la teva obra. Potser
sí que et pensaves que pledejant-els-hi a tort i a través uns
drets que, justos o injustos, els vénen disfrutant de pares a
fills per espai de cents anys, encara t'havien de portar sota
tàlem.

-Mira, Dolors, no m'acabis d'exasperar. ¿És a dir que no seré
jo lliure de defensar lo meu, com qualsevol altre fill de mare?
Ja no faltava sinó que vinguessis tu a defensar aquesta
bretolaia sense fe ni llei, precisament quan se proposen fins a
faltar el respecte al que per tots conceptes és més que tots
ells junts.

-Jo no defenso res- replicà ella coratjosament: -jo no faig
sinó explicar les coses, i, al cap i a la fi, no dic res que no
ho hagi repetit cinquanta vegades. ¡Jo hagués sabut fer miques
aquests maleïts papers, que et treuen de tino i que em temo que
han d'ésser la desgràcia de tots! ¡No hi deus tenir pas tanta
fe, en la justícia del teu dret, quan et veig remoure cel i
terra buscant padrins i prometent l'oro i i el moro per a
sortir amb la teva, _cueste lo que cueste,_ que, fet i debatut,
per bé que et vagi, et costarà deu mil vegades més el mall que
l'enclusa!... I, si ells no tenen els teus cabals i els puntals
per a fer-te foc, ¿què té d'estrany que s'esbotzin per aquest
cantó, majorment no mancant-els-hi un ventafocs com aquesta
mala pua del Cerdà, a qui, amb tots els teus padrins, no has
pogut arrencar mai de la secretaria?

Don Eudald, aclaparat per la cruel lògica de la seva esposa,
esbufegava i suava d'angúnia, però sense desdir ni un pèl de
son emmarranament.

-Bé, bé! ¡Ja ho sabia que no tinc pas tots els enemics a fora
casa!- grunyí entre dents.

Fou una punyalada terrible per a la pobra esposa, que degué fer
esforços per a no esclatar.

-Aquesta és una de tantes injustícies que estàs cometent-
exclamà. -Ja pots buscar entre aquests advocats i procuradors
que t'aconsellen i xuclen els diners, entre aquests polítics
que et respallen pel compte que els hi té i entre els amics que
et donen llustre per davant i per darrera t'estisoren, a veure
si al dia de la desgràcia hi trobaràs l'amor de la família,
que, peti com peti, no mancarà mai. Vés fent via, vés congriant
odis i sembrant tempestats, segueix despreciant els consells de
la família i dels que, sense ésser-te parents, t'han ofès per
dir-te la veritat, que un dia o altre la faràs, la justícia que
avui negues.

Com si busqués altres espatlles a on descarregar ses ires, al
sentir don Eudald les darreres paraules de la seva muller, tot
se redreçà cridant:

-De qui vols parlar? De segur que et refereixes a aquell ximple
que ha vingut aquí sembrant vents de revolució. A ell, encara
més que al Cerdà, dono jo la culpa de lo que està succeint.
¡Mala negada!...

Aquesta altra bufetada vingué a ferir la pobra Montserrat, que
esdevingué groga com la cera, tapant-se la cara amb el mocador.
Donya Dolors, apesarada, capolada i agotades ses energies,
resolgué callar, trobant més dolç devorar en silenci ses penes.
Allavors don Eudald, una mica tocat de la violència de la
situació, començà a garlar per son compte, donant explicacions
que ningú li demanava ni li contradeia.

Ell ja ho reconeixia, que tal volta abusava un poc del seu
poder, però, fillets!, estem en un temps que la justícia costa
cara i si no es fa pas així no s'obté res. També reconeixia que
era un mal negoci, que obtenir una gla li costaria un roure;
¡però si l'havien picat de l'honor, i ell no era pas home per a
deixar-se passar la mà per la cara, ni la dignitat dels
Serra-Brunas podia tolerar-ho! En fi, que tenint-hi l'honor
empenyat, no cediria per res del món. -¡Deixa que hagi guanyat,
deixa que hagi fet entendre an aquests brètols que amb el
senyor de Serra-Bruna no s'hi juga, i veuràs com els provo que
no em mou el miserable guany! Si he comès alguna injustícia, ja
sabré jo reparar-la per mi mateix, tot imposant el càstig a qui
el mereixi, sense necessitat de què ningú em senyali la llei;
mes, ara com ara, és això i res més...

I així, amb semblants antífones, arribava la família
Serra-Bruna al mas, amb un aire tan consirós i desolat que
talment semblava que vingués d'un enterro.



III

Les mirandes i balconades de Serra-Bruna lluïen amb un esclat
de llum que donava bo de veure. Fanalets de tots colors,
graciosament combinats (segons opinió de don Eudald), atxes de
vent per les cantonades, teieres abrandades a part i altra dels
portals, una gran foganya davant del pati d'entrada, algun que
altre coet volador creuant l'espai, i repetides tronades fent
retentir la vall, donavan al casal un aspecte de festa, que
recordava aquells llunyans temps en què la família feia saber
_urbi et orbi_ que la mestressa havia infantat un hereu. No
n'hi havia per menos: don Eudald havia guanyat el plet.

Aquell mati havia retornat el senyor, després de prop d'un mes
d'ausència. La cartera que se n'havia dut, botaruda i pesant
com un plom, tornava... com una bufeta esventada; mes ¿què
importava, això, si tancava el preciós i tan glatit document,
el _patracol,_ tot ple de segells, timbres i firmes
esgarrapades, que, amb llenguatge xurrigueresc i macarrònic,
venia a dir que don Eudald tenia raó i que es guardés tothom de
tocar sos drets, que si un dia pogueren ésser entelats i
discutits, quan encara la justícia no havia parlat, ara, amb
aquella xanfaina de lletres grosses i amb aquelles empastifades
de tinta i sorra, venien a quedar més lluents que el mateix
sol.

Don Eudald estava encantat, perquè (¡oh poder de la justícia
humana i admirable providència tutelar de la gent encarregada
de sa administració!) ell demanava que se li reconegués el dret
de gallorsa sobre l'empriu de Serra Calma, i la sentència li
reconeixia el senyoriu del mateix. És a dir, reclamava les
herbes sobrants després d'opeixats els ramats veïnals i la
justícia el feia senyor de tot. ¿Què més volia?

Però, sobretot, l'honor; aquest sí que quedava ara sense
màcula, després de tan brillant triomf. L'honor, que era per lo
únic que ell havia treballat. Perquè està clar que ell no volia
pas més de lo que havia demanat; lo demés li era sobrer. Doncs
de primer pendria solenme possessió de tot perquè tothom el
reconegués; després, si es portaven bé, retornaria el dret de
pastura al poble, per lo menys provisionalment, no reservant-se
més que el dret de gallorsa, que era el que disputava, i així
veuria tothom que no era pas cap tirà.

¡Ves si no n'hi havia per a estar content i tirar la casa per
la finestra! Mes el cas és que, llevat dels xicots de les
masoveries, que s'ho prenien amb gran gatzara, i dels mossos i
criades que, per obediència i per curiositat, l'ajudaren en la
tasca de celebrar la gran gallarda, ningú més s'associava a la
seva satisfacció. Donya Dolors, per no renovar aquelles escenes
que tant la torturaven, se guardà de manifestar son greu
disgust, no sols pel resultat de la sentència, que li obria el
cor a tota mena de temences, sinó més encara per aquell
_tràgala_ amb què el desventurat l'acompanyava.

-Ja et passarà, la múrria- li deia encara ell, afectant el
millor humor del món i pretenent interessar-la en ses estúpides
manifestacions. -Mira, veus? el pobre Peret del Pairé s'hi
associa espontàniament, a les alegries de l'amo. Mira, mira
quines lluminàries fa! Oi! i a cal Blaset també, ja veus que no
ho és pas tothom, de sorrut com vosaltres.

Efectivament, en la foscor de la nit s'obiraven dues fogaines
en l'indret de les masoveries indicades: fogueres que anaven
creixent, creixent. A poca estona n'aparegué una altra, i una
altra, i totes creixien tant i tant, que don Eudald començà a
esglaiar-se, callant-se com un mort, amb la vista fita en
aquells misteriosos punts. El cor començà a bategar-li amb
força i acabà per donar-li un salt. De la tenebrosa buidor de
l'espai n'eixien veus confoses; a poc sonaren alguns trets, i
les veus, fent-se més clares, s'entengué bé que cridaven amb
accents esgarrifosos, plens de desesperació: -Socors!
Necessitat! Foc! Foc!

-Foc! Foc al Pairé, a cal Blaset, al molí! Santa del cel, que
tot crema!- repetien les veus més properes dels veïns que,
plens de terror, corrien d'ací d'allà, sense saber lo que es
feien, o, millor dit, que més que pensar en socórrer les
necessitats agenes, sols se preocupaven de les que a ells
poguessin venir-los-hi, ja que ni per un moment dubtà ningú de
què es tractava d'una terrible venjança dels terralloners
despitats.

Donya Dolors, que des del primer moment s'havia abocat al
catxapit, cercant frisosa l'enigma d'aquelles insòlites
foguerades, en quant hagué consciència de lo que significaven,
se regirà amb el seu marit, que restava clavat com una estàtua,
i atraien-lo amb força pel braç, li cridà a cau d'orella amb
veu sibil·lítica:

-Vina'm aquí, desventurat! ¡Mira les espontànies lluminàries
dels teus masovers! Són les seves pobreses que cremen, en honra
i glòria de l'amo victoriós. ¿Ho veus bé, ara, amb qui te les
has d'heure, home obcecat?



IV

(Aquest quadre, i els quatre subsegüents formaven el fragment
que meresqué el premi Copa d'or en els jocs florals de
Barcelona, l'any 1899)

La boira, d'espessa que era, talment se tallava: una llum tènue
i difusa permetia amb prou feines veure on se posava el peu; a
vuit passos els objectes eren sols siluetes esblaimades que es
retallaven sobre un fons perdut: més enllà, res. Això era part
del munt del grau de la Guixosa, allà on comencen els rocalls a
perdre's per sota la gleva grassa dels primers relleixos de
Serra Calma.

Un escamot de persones estona ha trescava grau amunt. Era
comanat pel senyor de Serra-Bruna, qui, fardat amb una bufanda
de dins la qual ne treia els ulls sota una gorra de pell, i
muntant una bona mula sense brida, que tirava un mosso pel
ronsal, anava a pendre possessió de sos drets a l'empriu, tan
gloriosament guanyats un mes enrera, per sentència ferma del
tribunal _Contencioso Administrativo._

L'acompanyaven en Jaume Pòbul, Jutge de Pau, portador del
document possessori, qui devia representar la força del dret en
aquella jornada. Els demés eren quatre individus i un cabo de
la Guàrdia Rural, cos de flamant creació, espècie de
llaminadura amb què el darrer govern d'Isabel volgué engalipar
els pagesos quan sentia que el terreno començava ja a mancar-li
sota els peus... Aquests representarien el dret de la força; i
uns i altres eren els encarregats de traure-li del foc, al bo
de don Eudald, les castanyes que els terralloners del poble,
aixecats en creuada, en tal dia com avui, Sant Antoni de juny,
de temps immemorial senyalat per a pujar les ramades a la
muntanya volien disputar-li, enc que fos a queixalades, com
deia son capitost el Cerdà, l'altra bona peça que oficiava de
redemptor dels infeliços, als quals feia bestretes al mòdic
interès mensual d'un ralet per duro.

Ben considerat, ja hi posava el coll, també, don Eudald. ¡Mireu
que passejar sos anys i xacres per aquelles altures a tals
hores de la matinada, amb aquella blanor de broma que li rosava
l'abric, amb aquella fosquedat que quasi no bastava a mitigar
la lluna al ple, i respirant les emanacions salabroses de la
boirada, que era d'aquelles que, com diem a muntanya, els
gossos no s'obiren la cua!... I tot per arribar primer a la
jaça de Cortils, guanyant per mà els del poble.

Quan collaven a la Guixosa, ja la lluna havia cedit la
preeminència als primers resplendors del llustre matinal: una
darrera i curta pitrada els posà a flor de la broma caiguda,
sobre la qual tragueren els caps com els nedadors a flor
d'aigua, dominant sa superfície que s'estenia al lluny llisa i
mate, com la d'una mar morta, sense vibracions ni reflux de cap
mena, sota un cel d'un blau intens en què encara brillava algun
que altre estel tot batent-se en retirada. Les serres més
alteroses apareixien com illots i motes desagafats del massiu
de Serra Calma i ses derivacions. De les profunditats d'aquella
massa gasosa, en sortien remors mig apagades, com per
l'opacitat d'un medi ambient sense vida. Les aigües de les
torrenteres, al rodolar per sos llits de pedra, formaven un
confós brogit com de llunyana ressaga, dominada per esclats de
veus humanes, corrandes de flabiols i repics d'esquelles i
campanes, afònics ressons de festa que semblaven eixir de sota
terra, com els de la llegenda de Lloret Selvatge, que anyalment
remembren als esfereïts pagesos la sacrílega orgia d'aquelles
sarauistes que no es deturaven ni per respecte al Sant
Sagrament. Bels d'ovella i bramuls de vaca repetits i
esficiosos, recordaven els estranys _bruels_ que encara avui
ressonen sota les llotoses aigües de les llacunes de Pals.

A part d'Orient una llista de broma estràtica, més massissa i
negrosa que la boira que per allí es perdia en els límits de
l'horitzó, a poc a poc anava prenent tons d'un moradenc verdós
com la mena de coure al caldejar-se al gresol. A poc començà a
clivellar-se i de les escletxes semblava anés a traspuar-ne
foc, tant n'eren de vermelles. Els cantells s'enrogiren més
encara, fins al blanc, i, a la fi, per ses crestes començà a
espurnejar una llum blavenca, irresistible. I l'estratus,
esmicolat, se desféu en enceses boirines que, unes aprés les
altres, morien aniquilades pels resplendors de l'astre rei que
triomfava, inundant-ho tot amb sos raigs de foc.

El sol és la vida de la naturalesa. Per sa virtut, la boira
dormida es despertava, començant per inflar-se com el llevat al
forn; després s'esquinçava a grans floques que, empeses per
l'aura matutina, se rebolcaven, caragolant-se per les comes,
gambant pels barrancs i les cingleres i produint, al tapar i
destapar com immenses cortines, efectes d'una fantasmagoria
fora de tota ponderació. A lo bo, allà on semblava haver-hi
sols per límit l'infinit, començaven a insinuar-s'hi vagament
siluetes d'arbres i penyals, que anaven prenent cos, acabant
per tornar-se feréstecs espadats solcats de capritxoses
cascades; i, a lo millor, els massissos, tossals i rases
desapareixien, esfumats, engolits per remolins de boira que
naixia reinflada dels avençs, com pels escotillons d'un
escenari colossal.

I el sol anava enviant sos raigs de foc, sempre amb més força,
i la broma retuda, desfeta, se dissolia com sucre en l'aigua,
se tomava tènue i lleugera, fins a transparentar la blavor del
cel, i acabava per liquidar-se en cristallines gotes, que
perlejaven arreu pels matolls de boixerica i herba-tora.
Allavors la vegetació a son tom se deixondia, esplatjant-se en
delitosos perfums com de verge matinera. En aquell moment la
campana de l'ermita de Sant Antoni del Biern senyalava el
Llevar Déu.



V

El cor de mossèn Joan estava amarat de fel. Dins de l'ermita
que el gloriós Sant Antoni té dedicada sobre la riera del
Biern, disposava's a celebrar la missa de l'alba, que, segons
costum immemorial, devien oir els pastors i veïns del comú de
Vall de Pedres, abans de tirar les ramades a l'empriu, en la
diada d'aquest Sant Patró.

Per més que l'animació era gran, part del fora de la capella, i
que el jovent puntejava corrandes al so dels flabiols i jugava
a la virolla, on s'hi rifaven coques ensucrades, i que els bels
de les ovelles i els bramuls de les vaques eren chorejats per
les esquellotades de manyacs i guies, i pels alegres repics de
la campana de l'ermita; i, per més que tot somreia amb aquell
esplet de vida muntanyenca que tant plaïa a l'esperit senzill
del bon Rector, son cor estava amarat de fel. Aquells cents i
milers de bèsties que rodejaven l'ermita, no obeïen pas, com
antany, a un sol _majoral,_  ni eren guiades per uns mateixos
rabadans ni ramaders. Ben al contrari, perquè el contrapunt del
senyor de Serra-Bruna amb el poble, capitanejat pel Cerdà,
havia dividit les voluntats, sembrant rancúnies i mals
averanys.

Uns, de bona o mala gana, restaven a l'ombra ensopidora del
poder, vell i rutinari, representat per don Eudald; però els
demés, menestrals i terralloners en sa gran majoria, buscaven
la perduda, enlluernats pels esclats de valentia, o millor dit,
de poca vergonya, del poll ressuscitat que els engalipava amb
parlaments de redempció i llibertat, parlaments dels quals
aquells infeliços sols n'entenien les paraules que feien bon
so. Alguns, els prudents, se reservaven, quedant-se a casa,
disposats a fregar-se les mans de goig, fos qui fos el que anés
de morros per terra. D'una part i altra s'havien concertat
llurs ramades i reclutat les gallorses a qualsevol preu, i, més
o menys endemoniats, anaven uns i altres a l'empriu tot
dient-se: -Veurem qui podrà més: si el xavo o la pesseta.

Els del Cerdà, més matiners, ocuparen tot l'herbei en front de
la capella; els del _senyor,_ arribats més tard, tractaren de
trobar-hi plaça, mes foren rebuts amb els garrots alts i les
fones armades, estant de poc com ja no esclatà la lluita abans
de la missa. Més prudents aquests, decantaren per la dreta
avall, passaren el Biern i s'arremolinaren a la solana,
resignant-se a oir la missa des de lluny, igual que el ca (per
mala comparança) espera el rosegó de pa a respectuosa distància
de la taula d'on l'han rebutjat. Mentrestant, aquells, amb
pasades dels flabiols i repics de les esquelles, galejaven
alegrement lo que en deien son primer triomf.

I el bondadós mossèn Joan, gastat son prestigi després de
desficiar-se inútilment per conciliar els interessos de tots,
demanant seny als esbojarrats i amainant les passions de sos
aimats feligresos pels quals no havia planyut mai salut i
estalvis, mirava esglaiat a sos peus la mina a punt de
rebentar, impotent per a apagar-la, retut per la tossuderia,
aparentment bondadosa i campetxana, de don Eudald, la pilleria,
tapada amb fums de redemptor, del Cerdà, la ignorància dels
terralloners i la indolència, estúpidament interessada, dels
que podien i devien imposar-se a tots.

Compteu, doncs, si en tindria, de fel al cor! I, en tant
celebrava els divinals misteris oferint-se per la salut de sos
amats feligresos, no podia sostreu-re's de fer història
retrospectiva, suggerint-li ben amargantes reflexions.

Tants anys de ministeri parroquial, d'anar sense calces, com
deien els veïns, per a socórrer agenes misèries, d'exercir de
pare-pedaç del poble, rosegant tots el mals ossos que la
misèria deixava al descobert, respirant tots els mals olors
acumulats en vivendes infectes i en consciències més infectes
encara, sovint no tant per la pròpia dolenteria com per la
incúria i l'abandono de la societat, l'havien cobert de mèrits
i de benediccions, és cert; mes ¿per què no li havien donat
autoritat per a imposar-se, sisquera com a àrbitre, en el gran
conflicte esdevingut entre sos feligresos?

Certament que circumstàncies de força major han malmenat la
terra, tirant a destruir tot lo que era ingènit i tradicional,
no respectant institucions ni organismes, ni tan sols la
llengua, que és l'ànima del poble; però, així i tot o
precisament per això, lo excepcional i dolorós de les
circumstàncies portava el bon rector a fer examen de
consciència, com per a depurar quina responsabilitat podia
cabre-li en aquella desfeta o quins medis havia posat en
pràctica per a servar aquell recó de terra de la ponentada
demoledora; i allà, al fons de sa consciència, pura com la d'un
noi, entre tranquilisadors records de sacrificis, privacions i
bons desitjos, no hi mancava quelcom que el punyia com un crim,
que l'avergonyia com una profanació: petites causes, com deia
en Ramon, generadores de tan grans efectes. Ell socorria els
necessitats, no planyent la sotana entre les immundícies en què
vivien molts de sos feligresos, ni els sentits a les bravades
de tota mena que per les finestres del confessionari li
entraven, ni defugia les mil molèsties i penalitats que
l'exercici de son ministeri li imposava: al contrari, les
buscava i desitjava, amb l'ascètica fruïció de l'ànima abrusada
d'amor de Déu. Mes, així, encara sa consciència, alarmada pel
desengany, excitada per la contrició, trobava peu per a
fer-n'hi càrrecs. En la mortificació i domini de les burgeses
rebeldies de sa naturalesa ¿no hauria pas buscat més la pròpia
perfecció que la salut agena? ¿No s'hauria pas preocupat amb
preferència d'assegurar son jornal espiritual, que d'aprimar la
feina en la vinya del Senyor? Perquè l'obra més penosa de la
caritat podrà ésser la més meritòria, però no sempre és la més
fructuosa. I sinó, doncs, ¿per què defugia la intimitat de
llurs feligresos, quan aquests, feliços i contents, se creien
no necessitar de sa almoina espiritual o corporal? ¿Quin excés
de delicadesa l'havia retret d'immiscuir-se en les qüestions
comunals, en els llogarrets més que a ciutat fortament lligades
amb les intimitats de la vida? Tothom el beneïa, és cert;
tothom ponderava ses inacabables bondats; de les quals, vingut
el cas, tothom usava i abusava; mes, és així, com darrera
enllà, i sense que se n'hagués adonat sinó quan ja no tenia
remei, s'havia congriat aquella tempestat d'odis i rancúnies,
que dintre poques hores esclataria com un rem de pedregada.

-No hi ha efecte sense causa- se deia ell, recordant
l'escolasticisme de sa joventut. I, suant d'angoixa per virtut
d'una labor penosa d'investigació, venien-li més que mai a la
memòria aquells esclats del seu nebot, quan amb sa demoledora
eloqüència atacava tot lo existent, clamant sang nova per a
regenerar la societat, podrida per les concupiscències dels
uns, per la indiferència dels altres i per les complicitats,
més o menys conscients, de tots, sense fer excepció de son
propi oncle i demés companys de ministeri.

Ah! que sí que en tenia, de raó, en Ramon. Ell assegurava que,
essent l'esperit de nostra raça fill d'un element humà, pràctic
i actiu, fecundisat per l'element diví de la democràcia
cristiana, res deurien tenir més en compte sos directors
espirituals que servar pur i sens màcula aquest esperit,
substància de la pàtria, i... desgraciadament no ens hem pas
ajustat sempre en aquesta màxima tan cristianament filosòfica.
No n'hi ha pas prou de què el Rector sigui el llagrimatori de
la parròquia, ni de què el feligrès corri a la rectoria quan,
desaparegut el darrer pa de la post, sent que la misèria li
truca a la porta, ni tampoc de què aquell, amb seràfica
abnegació, li doni fins la pròpia camisa; sinó que deu
representar quelcom de patriarcalment jeràrquic, de superior,
fins en l'ordre humà i social: quelcom d'essencial i
complementari dintre la constitució íntima del poble. Aquest no
deu creure que el Rector és savi sols perquè parla llatí, és a
dir, perquè no l'entén, sinó que deu ésser per reconèixer que
efectivament sap més que ell, fins d'aquelles coses que fan
relació amb la vida del cos i en les que tan faltat està d'una
influència protectora. Ell és avui son almoiner, en hora bona;
però més que això deuria ser son metge de primera intenció, son
advocat, son mestre, son consultor: en una paraula,
l'encarnació d'aquell sentiment pràctic d'agremiació i
germanor, aquell esperit estalviant, previsor i progressiu que
feia en altre temps l'almoina innecessària. Altrament, la tasca
del rector s'assembla a la d'aquell veí que bleixa de fatiga,
eixugant penosament l'aigua que cada temporal li envia per la
mateixa gotera.

Ja tornaran, és veritat! N'estava segur. Ell, i ningú més que
ell, seria el cridat a sorgir els estropicis de la desfeta! Els
esgalabrats de la batalla correrien a estirar-li la sotana,
perquè si no li havien reconegut el títol d'_advocat nostra_,
el de _refugium pecatorum_ no li disputaria pas ningú; mes això
li portava petit consol.

No era pas això sol que l'aturmentava, perquè en aquells
moments de penediment, se li representaven, com a pecats, munió
d'actes de bona fe i d'una innocència pariona de la ignorància,
però que la veu acusadora de son nebot, retrunyint-li dins de
la innocència, li senyalava com a conduents al divorci, que ara
tant l'apesarava. Recordava's, per exemple, de l'emblanquinada
de l'església, feta a pretext de què era fúnebre i rònega,
(obra que tant irrità a aquell i que en ell mateix li deixà el
cor oprimit quan sentí els comentaris dels vells del poble que
deien que si l'església havien mudat d'amo i senyor); aquell
balafi de joies velles i ornaments sagrats, penyores de totes
les antigues pairals de la rodalia, adinerades per a proveir-se
de quatre trastos de quincalla, cortinatges de domàs de cotó i
flors de roba pintada, amb els quals tapava les majestuoses
línies del romànic temple en aquelles festes en què, amb tot
zel, pretenia enlluernar el poble amb fastuositats de fira,
fent ressonar aquella nau amb sermons de ripiosa inflada
eloqüència castellana, plens de llocs comuns i frases
emmanllevades que, (ara ho veia bé) no feien vessar ni una
llàgrima, ni li portaven cap penitent al confessionari;
aquelles substitucions de les antigues germandats, gremis i
confraries per noves associacions, estatuïdes en llengua
forastera i calcades en reglaments vinguts de qui sap a on, i
que, passat el primer moment, queien en desús, perquè no
encarnaven en l'ànima del feligrès; aquells goigs i corrandes,
de melangia tan suau, que ja les criatures aprenien dels llavis
de llurs mares, preterits per cançons i _villancicos_ de música
i lletra noves (castellanes, se suposa), sense sentiment ni
gust, que el poble estrafeia ridículament perquè ni les
comprenia ni les sentia... Tot això i moltes altres cosetes per
l'estil, realisades de bona fe i fins a l'objecte de seduir el
poble per la novetat o, millor dit, per la moda, se li
agombolaven al cervell, amb tot el pes d'una acusació,
aclaparant sa ànima bondadosa i senzilla.

La mateixa associació d'idees portava-li a la memòria exemples
parcials que li evidenciaven el millor partit que podia
haver-ne tret empleant una tàctica diferent. Recordava el vell
Rector de Prunés, mort molts anys enrera, (_el filosop de la
muntanya_, que li deien, bromejant, els seus companys de
ministeri) que mai permeté cap influència forastera en sa
parròquia, que increpava personalment a sos feligresos des de
la trona, avergonyint-los per sos vicis i fent-los perdonar-se
mútuament els agravis en públic al mig de la plaça; que
disputava amb ells, sota el porxo de l'església, d'economia
rural i altres matèries de l'art de la terra; que anava a les
treballades a donar-los pràctiques lliçons sobre adobs i sobre
el maneig de les eines, i que fins se constituïa en llur
capitost per a defensar la gleva per la força, quan convenia,
amb lo qual logrà mantenir el poble moral i materialment com
una bassa d'oli, lliurant-lo de moltes de les calamitats que
afligiren el pais durant aquells temps difícils i revoltosos.
Recordava, també, la cèlebre missió que a Vall-llosell predicà
el Pare Claret. Aquell _apòstol del poble_, com li deien,
parlant clar i català, es dirigia dret al cor dels oients,
cavant-hi amb llurs pròpies eines fins a fer-ne saltar
llàgrimes de tendresa o clams de dolor. A l'influx de sa
paraula, persuasiva unes vegades, contundent i amenaçadora
altres, a voltes ardenta com foc, però sempre ingènua i
senzilla com la d'un noi, els més durs de cor se doblegaven
fins a caure de front a terra. Sovint els sanglots de
l'auditori ofegaven la veu de l'orador i després tots els
sacerdots de la comarca no bastaven per a atendre els penitents
que demanaven l'absolució.

¡I quina explicació podia donar-se al fenomen de seducció
popular, de què li havia donat tan repetides proves aquell
esbojarrat _missionista de levita_, que ell li deia al seu
nebot! Molt senzilla: quan se dirigia al cor, removia els
sentiments propis i essencials de l'individu; i quan se dirigia
al cap, fent-lo raciocinar amb son propi cervell, revetllava
les característiques de la raça. Així, a sos accents
guspirejaven els ulls, no amb lluïssor de rampinya, com amb les
paraules del Cerdà, sinó alçant-se noblement els cors que
semblaven tancats a tota esperança. Fins ses cançons de
l'antigor, ressonant com un eco d'enyorança, feien venir les
llàgrimes als ulls dels pobres pagesos.

Per un efecte de clarividència, pròpia dels desenganys, veia
ara mossèn Joan lo errat de son procediment, acusant-se, en un
excés de compunció, d'haver contribuït a una obra demoledora.
Nostre poble, se deia, ja prou perseguit i encorralat per
influències externes que li anaven llevant, l'una després de
l'altra, ses virtuts expansives, renuncià de primer a sa vida
exterior, concentrant-se dins la intimitat de sos organismes,
com un cargol dins sa closca. Però un dia els seus mateixos li
hem dit: -Aquests organismes no serveixen per als fins de la
vida moderna, com ta llengua no serveix ja ni per a alabar a
Déu.- I, allavors, sentint faltar-li allò que era la meitat de
la seva vida, creient potser que realment s'havia mudat _Nostre
Senyor_, s'ha encongit encara més, adquirint una falsa idea de
pròpia petitesa, perdent les darreres energies i aquell esperit
pràctic que tan gran l'havia fet en altre temps. Així, abatut i
sòpit, ha quedat lligat a la rerassaga de qualsevol Serra-Bruna
més ensopit, però més culpable que ell, i a la mercè del primer
Cerdà que vingui a burxar-li les orelles.

I aqui tornava el bon Rector a trobar-se sobre la realitat del
conflicte a punt d'esclatar, sense que ses reflexions doloroses
fessin més que distraure'l de les oracions de la missa,
allargant la cerimònia fins al punt de què ja els oients
començaven a donar senyals poc respectuoses d'impaciència; i,
al considerar-se impotent per a un remei, el cor se li oprimia
i els ulls se li negaven en plor.

A l'ofertori volgué donar-se com a víctima expiatòria, no sols
pels propis pecats, dels quals de totes veres s'acusava, sinó
també pels que anaven a cometre sos fills espirituals; pero
encara, en aquest cas, sa consciència, fortament contorbada,
vingué a ferir-lo amb nova sequetat. Perquè en el fons de la
seva ànima sentí congriar-s'hi un altre sentiment que pugnava
amb la magnitut del sacrifici de la vida; perquè sentí desig de
viure, és més, sentí recança de joventut i de fortalesa per a
aplicar-les a l'obra de regeneració proclama per son nebot,
estremint-se son cos de greu amargor al sentir com un
pressentiment de què aquella regeneració de la sang de nostre
poble ell no l'assoliria pas. Allavors, amb un suprem esforç de
resignació, s'enfonsà en depreciació ardenta, sense paraules,
reconcentrant tot son esperit en Déu, primer, en son nebot
després, i, per fi, en sos amats feligresos. I dues llàgrimes,
quinta essència dels purissims sentiments que embargaven,
lliscant-li per la cara, vingueren a caure dins del calze que
tenia a flor de llavi.

Com si aquella mística conjunció de les llàgrimes del creient
amb la sang puríssima del Fill de Déu segellés un prometatge de
redempció, sentí, allavors, que el sacrifici de la vida es
tornava lleu i petit, i que un bàlsam de consolació li anava
endolcint, endolcint l'amargantor de fel de què estava negat
son cor.



VI

Els del _senyor_ no dormien pas a la palla. Si mansament
torceren de camí al veure's rebuts en so de guerra pels del
poble, i s'aconsolaren d'oir la missa des de part d'allà del
rieral, és de sospitar que ho feren amb son compte i raó. Lo
cert és que, com qui no hi toca, i posant palla a les
esquelles, deixaren escórrer's les vacades que no pararen de
pasturar a la voleia fins a ensenyorir-se de nou del camí
ramader que, passant per l'ermita, condueix a l'empriu del
creny de la Portella, únic pas accessible per la banda de
migdia. La vacada representava la massa resistenta,
l'artilleria grossa, com si diguéssim, d'aquell exèrcit
d'irracionals; per lo tant ella assegurava el pas a la
infanteria, o sia al bestiar de llana i la impedimenta. La
partida era guanyada: l'enemic quedava a retaguarda.

A mitja missa començaren a atalaiar-se'n els del Cerdà, de la
jugada, i allavors s'anà formant aquell rum-rum d'impaciència
mal dissimulada que, com irreverent protesta, arribà al peu
mateix de l'altar, a on el ministre bevia per ells els set
calzes d'amargura.

-¡Per això no ens calia pas sortir a mitja nit de casa! -deien
els tarralloners, embotits contra el Cerdà, que, tot
picant-se-les d'eixerit, s'havia deixat burlar tan senzillament
pels de la banda del _senyor_.

-¡Ja ho deia, jo, que la copséssim nosaltres des de la solana,
la missa! ¿Que et creus que no hi arriba, tan llarga com és?...

-Prou que sí- deia l'altre: -a la Portella i tot. Ja el dic jo
que ens ha ben polit, en Panxampla.

-Que et creus què és cosa d'ell? N'és pas tan llarg. D'en Basi
pu, que és més murri que bonic.

-¡I ara, Cerdà del dimoni, podeu fè'ls-hi un nus a la cua!

Acabada la missa, el Cerdà petava de dents, al contemplar com
brillaven a la llum del sol ixent els lloms de les bèsties del
_senyor_, que, formant atapeïdes masses, pujaven solana amunt,
contant els pastors i tirant xanxes al·lusives al cas, amb veus
de xiscles que se sentien d'una hora lluny.

Tothom cridava i ningú s'entenia. Hi havia qui proposava
marxà'ls-hi sobre els talons i pujar a l'empriu, mal que fos a
tomballons per sobre d'ells. Com si hagués estat gaire difícil,
a aquests, reforçada la reraguarda, tenir-los a ratlla, i, un
cop a la Portella barra'ls-hi el pas enc que fos a cops de
pedra. Altres, més capboigs encara, volien senzillament recular
cap al pla i entrar amb els ramats a sac en els conreus de don
Eudald, allavors a punt d'espletar. I tot eren ordres i
contraordres que feien anar el bestiar d'ací d'allà, amunt i
avall, formant remolins i pedrejant-se més de dues bèsties. Per
fi, en mig d'aldarull de crits, renecs, bruels de vaques i
lladrucs de gossos, anà prenent cos la solució més pràctica,
l'única possible, que consistia en seguir baral del Biern
amunt, bosc a través, i guanyar l'espadat pel grau de la
Guixosa. El trajecte era llarg, mes a força de gent, i amb els
bons cans que duien, apretarien de valent, i, ja que no
arribarien primer a la jaça de Cortils, per lo menys ningú els
aturaria pas d'entrar a l'empriu per part de tramuntana, i un
cop dins... «allà ,ens veurem les cares».

-Apa, doncs! Biern amunt i fora!

I, xisclant, udolant, queixalaven les cames de les bèsties
díscoles o tardanes, ramassaren la vacada, arriant-la per
davant, deixant enrera les ovelles, que no podien segui'ls-hi
el pas.

Quan mossèn Joan sortí a fora amb l'escolà proveït del perolet
i l'hisop, per a tirar les benediccions, ja no veié arreu més
que esquenes que fugien. El planell havia quedat desert de
calces. Sols hi restaven quatre velles esfereïdes,
encomanant-se al gloriós Sant Antoni i a tots els Sants del
cel, i les mosses desolades de trobar-se sense balladors i
sense músics. Per falla de pastors no pogueren encantar-se les
ofrenes ni rifar-se a la virolla les coques ensucrades.

Per altres coques estaven els mansos valldepedrencs, servint
ells mateixos de virolla als dos escanyapobres de la comarca.



VII

Ja som a casa, companys!- cridava el Cerdà tan bon punt,
arribats a les primeres vedrunes de l'empriu, veieren les
ramades del _senyor_  amurriades allà lluny, a l'ombra de les
carenes de la jaça. -Tot això és nostre. Aquesta terra l'han
posseïda els nostres avis des de fa cent anys i no hi ha cap
llei ni sentència que pugui llevâns-ho. Els drets que reclama
aquell fart de sopes no han existit mai, i la sentència que
porta és falsa; ho és ben pel cert: l'ha comprada amb els
propis diners que ens arrenca de la pell.

Se féu alto per a bufar i esperar les que, pretextant cansanci
o altres necessitats, s'havien endarrerit o fet fonedissos
alguns d'ells.

A mida que s'acostava el perill i l'animació de la conversa
feia rebullir la sang d'aquella colla de caps calents s'anaven
dibuixant ses intencions. Quasi tots portaven armes de foc o de
tall, í molts no parlaven sinó de fer mal. Sols alguns, més
pacífics, senyalaren temperaments de prudència, que prompte
foren esvaïts pels fogosos parlaments del Cerdà, qui exposà son
plan, que al moment fou aprovat.

Se formaria una pinya ben compacta amb totes les bèsties
grosses, avançant dret a la jaça; essent a convenient distància
se llançarien com una allau i a tall de boig contra les ramades
enemigues, empenyent-les fins al terme.

Veritat és que la vacada del _senyor_ era més nombrosa,
component-se de més de sis cents caps, i la llur no arribava bé
a cinc cents; mes, en canvi, disposaven de doble número de gent
i més decidida, i de millors cans per a mantenir-la ben collada
(com també en ella hi eren els toros en major cohesió i
resistència) i de lo que ell ne deia justícia de la causa, que
en realitat devia traduir-se per l'atreviment de l'agressió,
per a sembrar el terror en les files enemigues, en les quals
comptava fer-hi disbarats. Així començaren a marxar a bon pas.

A l'ésser a les envistes de la jaça de Cortils, veieren com
s'atansaven tres homes que aviat reconegueren per en Pòbul, el
Jutge de Pau, acompanyat de dos Guàrdies rurals. Portava un
paper a la mà, que mostrava des de lluny alçant els braços,
veient que els terralloners, sense fer-li cas, arriaven més la
vacada, apretant-la dins d'un arc de cèrcol obert per davant.

La paperada que el Jutge s'escarrassava en fer voleiar, no era
altra cosa que l'auto d'investidura _a favor de don Eudaldo de
Serra-Bruna, del señorío y derecho de pastos del término
conocido por Sierra Calma, en virtud de sentencia firme del
Tribunal Contencioso Administrativo etc._; mes els
terralloners, que ja això ho tenien descomptat i no estaven pas
per cerimònies, l'atabalaven a crits i renecs, tot alçant els
garrots i armant els mandrons. La compacta massa de bèsties i
persones sortí corrents pla enllà per entremig dels sègols de
les rompudes.

-Tassa, Jaumet, tassa! Endreça els patracols i fes-te enllà,
que pendràs mal!- li cridaven alguns, quan ja la ramada exitada
per l'aldarull de crits, clacs de fuets i mandrons i lladrucs
dels gossos aquissats, començva a pendre direcció precisament
filant dret a l'autoritat i els seus estaferms.

Aquests, comprenent la inutilitat de la resistència, se
retiraren a un costat a tot córrer, procurant posar-se fora de
la trajectòria del bestiar; mes el pobre jutge, trastornat, no
sapigué fer sinó fugir en la pròpia direcció dels que
l'envestien, i, com les bèsties corrien més que ell, prompte
fou assolit, bolcat i trepitjat, no morint-hi per un patent
miracle de Sant Antoni del Biern, a qui s'escomanà, segons
consta en un _exvoto_ que encara es veu avui en la pròpia
ermita.

«Quan la pedra surt de la mà ningú sap on va», i la pedra havia
ja sigut llançada, i corria brunzenta per la Calma: ja havia
fet el primer esboranc, ja s'havia comès el primer pecat dels
que per endavant plorava, poques hores feia, mossèn Joan, i
sols Déu era sabedor d'on s'aturaria. Dret com una bala corria
la vacada, empesa per les _reires_ d'aquells desanimats, per
les fonades que rebotien damunt de sos lloms i pels ahücs dels
cans que la flanquejaven, atents a que ni un gra es desfés
d'aquella terrible pinya, que deixava un llastimós rastre de
son pas per la sucosa gleva.

El pànic que s'apoderà de les hosts de don Eudald, al veure
venir aquella allau desfeta, fou gran. Valga l'energia d'en
Basi, que féu treballar a tothom per a ajuntar el bestiar gros,
adoptant la pròpia tàctica dels contraris. Així se formà una
altra pinya darrera la qual s'empararen pastors i rabadans,
vaquers i guardes, garrots en l'aire, resolts a presentar tota
la resistència possible. Les vassives i el orris fora de tot
emparo i incapaços de resistència, reberen la primera topada:
ovelles i moltons corrien adalerats i belant de paor davant
d'aquell torb bestial. Prompte foren aconseguits, i per
dotzenes començaren a caure potejats per les vaques, que
saltaven enfonsant-se en mig de la blanquinosa massa de carn i
llana, com les cobles batedores damunt les garbes de l'era.

Un moment aquella resistència passiva semblà enfangar al
bestiar boví, que ja ruflava de fatiga; mes allavors alguns
vailets, als qui devia plaure molt aquella escena de carnatge i
destrucció, començaren a brunzir amb la boca, imitant la
terrible mosca bovera. Allò fou el _delirium tremens_.

Ja prou esverada aquella massa, se llançà, cega de terror, a la
desbocada, alts els caps i les cues planes, fent retrunyir la
gleva amb ses potades, dret a l'esquadró contrari, del qual,
les bèsties, impedides de recular, esperaren la topada
empernant-se i amb els caps jups. Aquesta fou estrepitosa:
moltes bèsties quedaren ferides del pit, i algunes,
redreçant-se sobre les potes traseres, llançant bruels
d'agonia, i girant els ulls en blanc, apuntaven al cel els
morros babejants, que lluïen als raigs del sol com si fossen
capçats de plata. Amb això la massa no cedia, perquè les
bèsties, tinc que tindré, s'empernaven més, allonsant-se fins a
tocar de ventre a terra, i, com els contraris tampoc desdeien,
els dos terribles esforços encontrats produïren, en les capes
de contacte, un moviment de tangència com el de dues rodes
dentades que es transmeten la força. Se formaren dos remolins
que, capolant-se i amb cruiximent d'ossades, s'empenyien
mútuament pel suau declivi, vers l'avenc de l'espadat.

Allavors fins els més desanimats començaren a esgarrifar-se de
les conseqüències de la seva obra. Se provà de desfer la pinya.
Les primeres capes s'esgranaven fàcilment, i entre elles s'hi
veien bracejar els pastors, verds de terror, com nàufregs entre
les desferres del bastiment que s'enfonsa. Per lo demés, era ja
massa tard: els remolins avançaven sempre vers l'abim i prompte
començaren a estimbar-se les bèsties, per més que lluitaven
desesperadament per a arrapar-se al terreno que els faltava
sota els peus. Llurs bramuls i esbufecs desesperats, la braó
sorda dels cossos que s'estimbaven i de les roques que feien
seguir en sa lluita per la vida, els escatainets de les gralles
i esparvers que a volades fugien de les cingleres, junt amb els
renecs i malediccions dels pagesos, desesperats, molts dels
quals, arrencant-se els cabells, ploraven a clams com dones
enviudades al contemplar aquell bé de Déu que es pedrejava,
feia un chor d'una grandiositat esglaiadora, com de segur no
n'havia ressonat d'altre per aquells comes des de que allavors,
en el gènesis del món, s'enfondrava la crosta de la terra i les
muntanyes deixaven al descobert llurs feréstegues carcanades.

I no era encara prou: no apaivagat aquell vèrtig suïcida que
dominava a les bèsties, foren les persones que començaren a
heure-se-les elles amb elles. Negats els cors de ràbia i
desesperació, començaren a recriminar-se uns als altres,
titllant-se de lladres, de bords de mala dona i de fills de
qualsevol cosa. Brandejaven els garrots i les fones, xiulaven
furients els rocalls, i, si no venien més prompte a grapats,
era perquè ho impedia la barreja de bèsties que corrien d'ací
d'allà esverades, moltes d'elles mostrant sagnoses la pell i
les banyes. Les pedres començaren a fer blanc, relluïren alguns
ganivets i ben aviat també algunes pistoles, que de tan negres
i ronyoses semblaven sortides d'un femer. Sonaren repetidament
alguns trets: un guàrdia fou ferit d'un braç, i el cabo, que ja
era ronc de tan cridar -Alto a la justícia!- manà foc; i,
dominant tots els altres gemecs, se sentí una veu esgarrifosa
que cridava: -Pare, jo só mort!- Era el pobre noi del Payré,
que, botent com una pilota, anà a caure sobre la gleva,
caragolant-se i llançant un doll de sang.

Fou la senyal de campi qui pugui. A la veu de -N'hi ha un de
mort,- tothom fugí a l'esgarriada. Llevat dels guardes i alguns
pastors vells, ben pocs foren els que quedaren allí, plorant
sobre aquell camp de desolació.



VIII

El senyor de Serra-Bruna, com a bon general, havia contemplat
la lluita des de respectable distància, fora de perill. Son
espant, que ja començà amb la bolca de l'autoritat, anà en
_crescendo_ fins que, no podent ja resistir més aquell
espectacle, amb els cabells eneriçats i groc com un
desenterrat, muntà com pogué la mula cridant: -Fugim, fugim!- I
fugí vers el grau de la Portella, xiulant-li sempre les orelles
amb aquella braó esgarrifosa que proclamava la síntesi de sa
gran obra.

La seva ànima, empedreïda per totes les tossuderies de la
ferida vanitat, necessitava una sotragada com aquella per a
obrir els ulls a la realitat. La crema dels masos l'havia
remogut terriblement, encara que sense vence'l; però ara
començava a penedir-se d'haver fet tant camí a despit dels
consells de la seva família, de la qual, per causa de són
maleït punt d'honra, estava mig divorciat. Ja la sortida del
mas, al vespre abans, li havia deixat al cor una amargantor
estranya. Per a estalviar-se les explicacions i recriminacions
de sa muller, tractà d'esmunyir-se d'amagat; però a la porta es
topà amb ses filles, que, contristades i ploroses, li barraven
el pas suplicant-li que no marxés. Sols en son obstinat
emmarranament pogué trobar suficients forces per a desfer-se de
llurs braços i rebutjar sos desesperats precs, ofegant en son
cor l'afecte de família, l'únic que coneixia d'aquest món. La
Montserrat, sobretot, estigué extraordinàriament perfidiosa, i,
al veure's, per fi, asprament rebutjada per son pare, li clavà
una darrera mirada fonda, intensa, indefinible, barreja de
desesperació, d'enuig i de commiseració, que des d'aleshores el
tenia contorbat. Lo singular era que la tal mirada li avivava
el record d'una altra mirada consemblant. Era aquell dia en què
en Ramon, amb sa fina retòrica i punxant ironia, estigué, a
propòsit del plet, dur i agressiu com mai, tirant-li a la cara
veritats com el puny, tal com qui apedrega un gos, fins que,
pronuncià aquelles paraules: -Infeliç de vostè si mai arriba a
guanyà'l!- No s'havien disputat més des de llavors; però
aquella sentència, i més que tot la mirada amb què fou
acompanyada, no s'esborrà més de son magí.

Ara la seva filla li havia renovat al viu el record d'aquella
superioritat estranya, aplanadora, que li produïa el
temperament fogós i descobert del jove enginyer, que li
semblava sortit d'una altra generació. Aquelles dues mirades
semblaven germanes, com filles d'una mateixa situació d'ànim i
d'un mateix temperament. Sols hi notava una diferència en sos
efectes. La del jove l'havia revoltat de sangs, espolsant-li sa
natural apatia i avivant-li aquella tossuderia de criatura
antoixadissa i viciosament afalagada que constituïa el fons del
seu geni; mentre que la de la Montserrat l'avergonyia
dolorosament com un reny.

Però la profecia del jove s'havia complet, perquè des del seu
triomf judicial era cada dia més infeliç: ara, a la pèrdua
d'aquella tranquil·litat vegetativa, goig de la seva vida,
devia afegir-hi la de l'esperança de recobrar-la mai més.

Incapaç sa ànima de grans volades, se donava a desesperar-se
per no haver acceptat les proposicions de transacció que, per
medi de tercera persona, li havia fet el Cerdà. Quedà pel
regateig d'algunes dobletes, ell que per a guanyar el plet
escampà les unces a grapats.

Aquest seu digne contrincant, tampoc en aquesta jornada havia
desmentit la tradició del Patró Aranya. Al veure que la cosa
s'encaminava a encarar-lo amb la Justícia, s'esquitllà també
per l'altre cantó. ¡Quin mestre més hàbil per a fer obrir els
ulls als obcecats és el fracàs dels plans concebuts! És
verdaderament admirable la clarividència que il·lumina els
esperits més entercs, tan bon punt les esperances fallides
deixen al descobert les fatals conseqüències de la pròpia
conducta. Així, aquest il·lustre salvador dels menestrals i
terralloners, s'havia tirat a sobre tota la responsabilitat
d'aquella fatal subversió. El dilema era curt i ras: o fugir o
caure en mans de la Justícia. Una cosa i altra representava, a
part de les naturals conseqüències, deixar esmerçat en mans del
seus protegits un capital de bon rèdit, però incobrable, com no
fos per ell mateix; això a més del dany sofert per la
destrucció de la vacada, a on hi tenia bon nombre de caps a mig
guany, molts dels quals blanquejarien més tard amb llurs
ossades el repeu dels cingles de Serra Calma.

També ell se dolia ara amargament d'haver resistit al regateig
d'unes poques dobletes. -¡Què més volia, bèstia de mi,-
exclamava, -que començar a explotar la veta del _senyor_, ja
que la d'aquells ximples d'esparracats filava com una seda!

Els camins que duien ambdós personatges se creuaven a l'ermita
del Biern, i allà es toparen absort cada un amb ses cabòries.
Magnifica situació per a dirimir personalment, a tall d'Hector
i Aquil·les, el plet que entre mans duien tan famosos cabdills.
El veral del Biern trontollaria al ressò de sa terrible
escomesa, la sang engruixiria la mansa corrent de la riera, i
el vencedor, en la darrera i heroica brega, després
d'arrossegar el cadavre del vençut, donant tres tombs entorn
del santuari, joiria l'apoteosi de la victòria, proclamant sa
indiscutible hegemonia sobre la delitosa comarca de Vall de
Pedres.

Res d'això: no eren pas homes d'aquesta fusta. La posa
aclaparada d'un i altre traïa les respectives disposicions.
Cada un, a l'estudiar sa pròpia situació, medí la del contrari
i seguidament se comprengueren, com se comprenen les ànimes
petites. Ambdós calcularen que una mútua intel·ligència podia
encara millorar les respectives situacions. Don Eudald tenia
bons padrins i podia emparar i salvar la situació compromesa
del Cerdà. En canvi aquest podia tornar-li a la cleda els
mansos moltons del poble i assegurar-li la pacífica possessió
de sos drets a l'empriu. Tot seria qüestió d'alguns grapats de
les grogues, que encara sobraven en les caixes de Serra-Bruna,
per a tapar la boca als més desatinats. Del contrari el Cerdà
era perdut, mes també el _senyor_ era enfonsat per sempre
davant del país que el miraria amb horror i no mancarien altres
_Cerdans_ per a amargar-li la vida.

El Cerdà s'apropava balancejant el cap i don Eudald el mirava
venir procurant imprimir intencionadament a son posat de jutge
sever i irritat, un cert deix de protecció, sense que del fons
de llurs ànimes egoistes se n'alcés cap veu de protesta pel
contuberni que meditaven sobre la terra fumejant encara amb els
dols que havien sembrat.

Mes no contaven amb un tercer personatge, el mosso del senyor
(representant de l'esperit senzill del poble), que, incapaç de
compendre la baixesa agena, jutja solament a impuls de sos
sentiments generosos, per més que sovint malmenats per la
ignorància i la malícia. Per ell, aquells dos homes
sintetisaven dos pols oposats, com si diguéssim els esperits
del bé i del mal, entre els quals no hi cap componenda de cap
mena. Cregut, doncs, de què anaven a abraonar-se, s'interposà
noblement entre els dos, amb el garrot alt, disposat a jugar-se
la vida per son amo. Com si aquella ingènua manifestació del
sirvent revetllés en ells una engruna de dignitat, el Cerdà
trencà de camí, i un i altre seguiren sa via sens tornar-se a
mirar.

Així també l'infeliç poble de Vall de Pedres devia seguir
encara son calvari.



IX

Passaren les assolellades del mes de juliol; les xeixes, filats
els canons i brotades les espigues, perderen sa verdor tendra,
matitzant-se amb canviants blavosos que el suau oreig
tornassolava; passaren els bufaruts per sobre les florides
blanderies, formant ramats d'onades que es perseguien sense
assolir-se mai; vingueren les colrades de l'agost a madurar el
gra, símbol de l'aliment del home, i miriades de rosses
espigues, després de tenyir amb tons d'or els plans i les
quintanes, mostraren son fruit assaonat i moriren; els
segadors, de tornada del fons de l'Empordà, passaren també amb
ses lluentes eines, deixant arreu els camps pelats i la palla
agombolada a garballons vora els aixadius; baixaren les cobles
batedores a dansar per les eres, cabdellant la palla i fent
saltar el gra de les arestes, gra que després els ventadors
triaven del boll que el vent escampava; i també passaren els
dallaires a repelar per tercera volta l'herba de les tanques; i
les guatlles i les orenetes se'n fugiren emmenant-se'n llurs
cries apeixades quan les abelles, proveïdes de mel i cera, es
tancaven en llurs bucs. Tot, en fi, tot arribà i passà a Vall
de Pedres com de consuetud arribava i passava... ¡Lo que no
passava mai, lo que restava clavat com una maledicció, era
aquell vel de tristesa, aquell ambient de mort que, com un baf
de pesta, embolcallava camps i masies, ofegant cançons i
rialles des de la trista jornada de Sant Antoni de juny!

Els espeuetats de la jornada. curaren als vuit dies; els
cossejats i capolats per les bèsties, als quinze dies deixaven
les untures de melassa i d'oli de lluert, i sortiren al treball
curats uns i altres, ranquejant qualque mica. Als vint dies,
els de pell trencada per les fonades, per les eines de tall o
pels nuosos garrots manejats a tall de cego, començaren a
destapar sos verdencs i nyanyos arreconant draps i benes. Els
foradats pel plom o amb traus al cos, d'aquells que no demanen
cosidora, a la mesada deixaven llurs crosses i endreçaven les
xarpes provant d'empunyar de nou les eines de la terra. Alguns
de més mala pelladura o afectats per lesions internes,
cançonejaven més, perquè, com deien llurs parents, tenien el
llop tancat a dintre; mes a la fi també començaven a treure al
sol llurs cares esgrogueïdes; fins en Jaumet Pòbul, que havia
quedat com una coca, i el pobre noi del Payré, amb el pit
atravessat de part a part, després de lluitar setmanes i
setmanes entre la vida i la mort, també reeixien a la fi, i,
com si es despertesssin d'un somni preguntaven si era ahir que
se les havien a l'empriu. És a dir que, més o menos ràpidament,
tots havien curat o tiraven per bé. Mes lo que no havia curat
ni per bé tirava, era el mal de cor, la quimera que covava
dintre els pits de terralloners i menestrals, tan fonda que, al
girar la cara cap al casal de Serra-Bruna, instintivament
cloïen els punys i petant de dents mastegaven una maledicció.

També allà, com antany, havien florit les clavellines i violers
que fistonejaven els ampits de les mirandes i torratxes. Les
liles del jardí es tenyiren a son temps de la tinta moradenca
de llurs flors, que a poc morien ofegades per l'esclat de verd
de ses fulles gemades i lluentes que ara ja groguejaven; les
satalies i rosses garlandes dels ombràculs, per llarg temps
endiumenjades amb els colors de la celístia, després d'espargir
al vent i rossejar el sòl amb les despulles de llurs gales,
començaven a tòrcer els colls com preparant-se per a la dormida
de l'hivern; les lloques havien tret ses pollades, que ara ja
mostraven les crestes, i fins els canaris de les cries s'havien
multiplicat com anys enrera baix la providència de mossèn
Isidro, qui, com sempre, es planyia de què sols li havien anat
així, tau, tau... Lo que no havia reeixit poc ni molt era el
bon humor dels habitants de la casa, ja de temps prou a mal
borràs. Més que mai semblava allò ara el casal de la mort.



X

Don Eudald estava enllitat. Aquell enfit d'impressions
terribles de la diada de Sant Antoni no l'havia encara pogut
pair. Sa esposa, instal·lada en l'espona del llit com una
germana de la Caritat, anava, amb el cor ple d'angúnies, mes
sense que sos llavis se despleguessin per a fer-li una
recriminació ni per a exhalar una queixa, seguint el procés
moral d'aquell infeliç; procés en el qual s'havia interessat ja
fins sa naturalesa física.

Verdadera encarnació de l'esperit decadent i malmès de nostra
terra, avesat sols als esbrossats camins de la fàcil vida de
ricatxo emperesit, al topar-se amb un geni com el d'en
Montbrió, que representava el revers de la medalla, s'hi
entrebancà, perquè en sa petitesa de sentiments no el sapigué
compendre. En les elucubracions biològiques del jove, s'hi veia
sempre al·ludit, fins quan aquest no feia més que generalitzar;
i, rebelde a tot tractament, no féu sinó empernar-se contra la
realitat de les coses, igual que una mula guitant contra els
rascle. Son caràcter vanitós i tossut no li havia permès tastar
les dolceses dels entusiasmes generosos de son contrincant,
que, si bé és cert se complaïa sovint en exercitar les llagues
velles i fredes, era sempre pel gust de veure-les reaccionar.
Ell sols havia sentit les fiblades del bisturí despitat,
negant-se al consol de la curació. Així, impulsat per mòbils
mesquins, i sense el contrapès de la presència d'esperit i la
fortalesa d'ànima pròpia dels grans caràcters, havia rodolat
miserablement fins al peu de la ruïna de la carn i de
l'esperit.

I la pobra de donya Dolors, quan el mirava debatent-se amb els
desficis de la febre, prorrompent en incoherències que traïen
son estat d'ànim, manava desembarassar l'alcova, perquè ella
sola, lliure de testimonis indiscrets, volia esbrinar,
aprofitant les ingenuïtats de la inconsciència, la situació
d'aquella ànima més malalta que el cos, i al sentir-li
expressar enyorances de l'escalf de la família, que abans li
alegrava la vida, i insinuar remordiments d'haver-la
sacrificada a sos capritxos, allavors, comprenent que aquella
infeliç víctima d'un fals punt d'honor, que li havia empedreït
les entranyes, estava en camí de donar-se per la pell, sentia
eixamplar-se un poc son cor d'esposa desolada, percibint al
lluny, i entre foscors, com un raig d'esperança.

Desgraciadament, quan ell començà a veure's les orelles, ella
hagué de rendir-se aclaparada per la tensió moral i l'excés de
fatiga; i quan, una mica refeta pel descans, tornà a alçar el
cap, era ell qui s'ajeia de nou, postrat per una invencible
passió d'ànim. I així, ara l'un ara l'altre; com els catúfols
d'una sínia, s'anaven alternant en salut i en malaltia, fent
cada dia més complicada la situació de la família.



XI

Entre mossèn Isidro, que, més retret cada dia, i no atrevint-se
a ficar-se en lo que no el demanaven, se dedicava amb més
assiduïtat que mai al compliment de ses obligacions i a pregar
a Déu que retornés a la família la pau perduda; en Basi, que,
encorralat a casa sens atrevir-se a posar els peus al poble,
perquè sobre d'ell, tant o més que sobre son amo, requeia
l'animositat dels terralloners, se manifestava sorrut i
malhumorat, fent-se només que amb don Eudald, en qui procurava
encara revifar l'esperit de resistència; la pobra Loreto, que
no sabia donar-se compte de la situació, i el servei,
completament decaigut i esmorteït; sols una persona, la
Montserrat, se mantenia ferma i fins semblava créixer en mig de
tantes contrarietats. Veritat és que s'havia esvaït aquella
ufanor de poncella ben cuidada que tenia un any abans, que sa
figura s'havia esllanguit bona cosa, perdent aquell posat
festós que la caracteritzava; més, en canvi, havia guanyat en
delicadesa de línies lo que havia minvat d'exuberància de
formes. Les penes l'havien tornada seriosa i entenimentada: sos
ulls juganers havien adquirit una mirada fonda i penetrant que
reflectia tot un mar de serena tristesa, i sa boca, abans
sempre desclosa per un dolç somrís, s'havia plegat
vigorosament, sense desformar-se les suaus línies de sos
llavis, molsuts i rosats. Son conjunt, sense perdre l'atractiu
d'una bondat ingènita, s'imposava per la consciència de què era
ella l'única ànima que en aquella casa restava sencera.

Desoint els consells de la família i del servei, ni una sola
festa deixà d'assistir a la parròquia, acompanyada sols de la
Loreto i d'una criada vella, ocupant sempre son setial en el
banc de la família; i acabats els divins oficis, després de
visitar el vell Rector i alguna família de la seva intimitat,
atravessava sense temença ni afectació la plaça, quasi sempre
ocupada per rotllos de jugadors i de garlaires, per a muntar en
el carruatge, sense que per un mai ningú li faltés el respecte.
Semblava com si la cobrís l'ombra protectora de son enamorat,
el record del qual, si cada dia era més fondo en son cor,
tampoc s'havia esborrat del tot de la memòria dels
valldepedrencs, doncs eren molts els que, al veure-la a ella,
exclamaven: -Si fos aquell nostre senyor, no passaria el que
passa!

I ¿quin dubte té que era l'amor d'en Montbrió que l'havia
transformada, infundint-li la seva ànima coratjosa i genial?
Per a tothom les breus estàncies del jove en la comarca havien
sigut causa d'impressió més o menys fonda. En un o altre
sentit, tothom havia experimentat l'especialíssima commoció que
el contacte d'aquella naturalesa privilegiada produïa en qui
tingués ànima, i fins en molts que semblaven no tenir-ne o
tenir-la de suro. Però en ningú aquesta impressió havia sigut
intensa i transcendental, si bé en diferent sentit, com en don
Eudald i la Montserrat.

Aquesta, a diferència de son pare, havia sabut copsar a ple cor
les dolceses virils d'aquella ànima apassionada, i de sos
esclats de feridora franquesa n'havia comprès la noblesa de sa
ingenuïtat i de sa bona intenció. Sovint les envestides que, a
tall de boig, donava a son pare, com a bona filla l'havien
ferida al mig del cor; mes, impregnada com estava de l'esperit
del jove, i segura de la bondat de sa doctrina, les hi
perdonava, com se perdonen al metge les tortures que fa sofrir
al malalt per a tornar-li la salut perduda.



XII

-I a mi m'ho conteu, això?- els deia mossèn Joan als seus
feligresos, que, segons la seva pròpia profecia, corrien ara a
estirar-li la sotana, recordant-li sa eterna missió de
pare-pedaç, per a sorgir els descosits de la desfeta de la
diada de Sant Antoni. -¿I ara m'ho conteu, això? ¡Quan era hora
no mancà qui vos avisava, i no en féreu cas! ¿Per què no aneu a
contar-ho als que vos han conduït fins allà on sou?

-Ja veurà, mossèn Joan, és que qui perd lo seu perd el seny.
¿No era ben trist de veure que aquest home s'apropiés lo que és
ben nostre?

-No tinc pas d'abonar-lo, a aquell déu-lo-faça-bo, que més
merescuda que vosaltres té la pena que passa- responia el
Rector, sempre amb inflexions d'aspresa en ell desconegudes;
-però, ¡ànimes de canti!, ¿era per tals camins, i portats per
un esquirol com l'altre, que havíeu de sortir a vores?

-Ai, Senyor!- exclamaven ells amb la seva ingenuïtat
bosquerola. -¡Prou que ho veiem, que el Cerdà és un janfosca
que no més mira per ell; mes... ja veurà... ¡pensàvem que ningú
com ell per a fer la guitza a l'altre janfosca!...

-Just i cabal! I entre els dos janfosques vosaltres n'heu sigut
tornadors, pagant també la vostra part de janfosqueria. Perquè,
diguem-ho clar, vosaltres, els que teniu poc o gens de bestiar,
poc vos dóna ni vos quita que l'empriu sia d'en Pere o d'en
Pau. Llevat d'alguna rompuda, on hi deixeu la salut a canvi de
quatre sacs de mestall magre i que igual explotaríeu d'un
compte com d'un altre, per lo demés tan tindreu com tindríeu.
Sinó que a aquell brètol li va convenir (ell sap per què),
alçar la llebre, i vos va pendre per gossos, aquissant-vos
perquè l'ajudèsseu a conseguir-la, i vosaltres corríeu com
ximples, pensant menjar-vos-la primer. Vosaltres vos heu
trencat el coll, mentres que els més interessats en la cosa
s'han quedat a l'agoit. Lo cert és que tots, des del senyor al
darrer terralloner, tots, qui més qui menos, heu jugat de
ganyó. Fins jo mateix confesso que he pecat de descuidat i
mandrós, no creient mai que hi hagués tanta falta de bon seny.
Quan vaig adonar-me'n, encara que tard, tot era avisar-vos,
pregant i suplicant; però... ca!..., tothom anava a la boja. Si
la gent de seny se m'hagués posat al costat, ja vos asseguro jo
que no gemegaríeu lo que gemegeu. Però està vist que al Rector
no el busquen sinó per necessitat.

Els infeliços se quedaven admirats de la tornada del Rector,
que per ells era ben nova; mes, com sentien l'escoïssor del dit
sobre la nafra, acotaven el cap i callaven.

Cal reconèixer que mossèn Joan no era el mateix d'abans. Havia
desaparegut aquell capellà mansuet, de cor irreflexivament
tendre, que es fonia com la cera, davant de les misèries
agenes, enternint-se fins a llagrimejar amb les canteules d'una
beata (sacerdot de melodrama, a propòsit per a fer plorar sobre
les pàgines d'una novel·la), per a fer pas al filòsop pràctic,
en qui el cap sempre domina el cor, figura més humana, més
muntanyenca, menys angelical tal volta, però més àpta per a
desempenyar amb fruit la complexa missió parroquial que
requereix, com prevé l'Evangeli, no desaparellar mai la
candidesa de la coloma de l'astúcia de la serpent.

Era una conseqüència de la revolució d'idees que forjava en son
enteniment d'ençà de la reaparicíó del seu nebot. Els
exabruptes d'aquest, amb ses grans síntesis sociològiques i
històriques, amb sos realismes crusos, però lògics, i sos
entusiasmes generosos obrant com un reactiu, posaren en acció
el cabal de ciència dormida o estàtica, per dir-ho així, que
ell posseïa, portant-li una nova orientació en sos ideals. Els
terribles aconteixements esdevinguts al poble, en els quals no
pogué desempenyar el paper que li pertocava, acabaren
d'obrir-li els ulls a la realitat, i començà a formular una
sèrie de conclusions, fruit de la conjunció de les genials
intuïcions de son nebot, amb el gran sediment de filosofia
escolàstica de què estava impregnat son esperit.

I mentres la Justícía, rodejada de son estat major d'escrivans,
procuradors i agutzils, i apoiada per un estol de Guàrdies
Civils i Rurals, s'afanyava a omplir folis i més folis, citant
testimonis, dictant providències, evacuant diligències,
subjectant a llarguíssms i capciosos interrogatoris una dotzena
d'acusats, amb tot lo qual enfosquia cada dia més els fets, els
dos verdaders coautors quedaven impunes. El Cerdà perquè, fet
fonedís, no li arribaven les requisitòries, que pròdigament el
Jutjat expedia. Don Eudald (oh, don Eudald!) estava
perfectament dins de la legalitat. Fins el diari conservador
l'havia presentat com una víctima de l'onada revolucionària,
que, amb son creixement, justificava d'una manera plena la
necessitat de la política repressiva que, amb tan bon encert
havia emprès el ministre González Bravo.

I dels infeliços ferits, qui se'n recordava? ¡Pobrets! Prou
haurien quedat abandonats de tothom si mossèn Joan, malgrat ses
rebufades, no s'hagués encarregat encara de complir-la, sa
eterna missió de pare-pedaç; missió ben sobrera si un home
d'empenta i de seny s'hagués proposat a temps fer-ne posar als
que no en tenien, com excusada seria la dolorosa tasca de la
Germana de la Caritat si es carreguessin els canons amb
serradís i borres en lloc d'engorjar-los de pólvora i de plom.



XIII

Serra-Bruna, 24 de setembre de 1868.

Estimat Ramon:...

¡Bé te n'he escrites, de tristeses, des de la nostra separació!
Particularment des de la feta de la diada de Sant Antoni, no
faig més que comunicar-te dols i llàgrimes. Però considera que
aquestes cartes són l'únic desguàs de mon cor, perquè altrament
la meva vida és sols un dolorós fingiment. Amb la mamà fingeixo
un coratge que no tinc, per no amargar-li les pròpies penes;
amb el papà dec fingir indiferència, perquè conec que l'apena
molt que una es mostri afectada pels contratemps, dels quals
comença a compendre n'és ell el causant; amb la Loreto,
alegria, per no enfosquir-li més encara els ja prou tristos
horitzons de nostra soledat; amb el servei m'és precís
mostrar-me superior a les circumstàncies, perquè ja massa que
comprenen que som jo l'única persona que queda a la família per
a fer cara a la situació. Sols amb tu, que estàs per sobre de
tot, m'és donat esplatjar-me i donar sortida a la intensa pena
que m'ofega i que sense aquests esplais me mataria.

Quin estiu més trist! Fins la naturalesa hi ajuda, doncs una
terrible secada, que ha perdut les collites, fa rossejar els
herbeis i esfulla els arbres ans d'hora. Ademés, malalties,
soledat i abandono de tothom. De tants parents que ens
visitaven, a penes n'hem vist cap enguany. Uns han pretextat
ocupacions, altres contratemps i alguns la inseguretat de la
cosa pública. Potser aquests eren els més francs, perquè el
papà, que devora els periòdics, fa temps que li sento dir que a
la madurada dels préssecs tindríem la terrabastada. I ja hi
soms, a la madurada dels préssecs.

Doncs, a més de les circumstàncies especials que ens rodegen i
que per si soles sobren per a entristir mon esperit, hi ha
encara aquest no sé què de paorós que es respira en l'atmosfera
i que fa pressentir temps encara més difícils que els presents.
El primer símptoma de què tenim la tempestat a sobre, l'han
donat els destacaments de Civils i Rurals que teníem guardant
el poble, i que, com les aurenetes a la primera fredorada, han
desaparegut de cop. Al rebre el papà aquesta notícia, va tenir
mitja obeïna.

* * *

Serra-Bruna, 1 d'octubre de 1868.

Avui he estat al poble i he notat cert enrenou que m'ha
sorprès. He vist fesomies noves i he sorprès mirades que
relluïen amb expressions de malícia. ¡Aquest poble, abans tan
pacífic i senzill, com és desconegut!

He visitat a mossèn Joan. Pobre home! Si el veiessis, el
trobaries envellit de deu anys. Estava més afectat que mai i
m'ha dit:

-Filla meva, tenim la tempestat damunt; abans no m'hauria donat
cuidado, perquè aquest poble era un país de benaventurats; però
avui... ¡què sé jo!... ¿No podríeu pas allunyar-vos, fins a
veure això en què la dóna?

-Res desitjo més- li he dit jo -però ¿a on anirem amb la mamà
malalta i el papà que no val gaire més?

* * *

Serra-Bruna, 6 d'octubre.

* * *

Ahir, al llegir el papà una carta, tirà la gorra per terra amb
desespero, cridant: -¡Ja s'han desfermat altra volta els
dimonis de l'infern!- La carta era de la tia monja, explicant
que han sigut llançades del convent, veient-se precisades a
refugiar-se a una torreta de les Corts de Sarrià, que els hi
oferí interinament una bona persona. Demana hospitalitat,
cercant entre nosaltres la pau que allí han perdut. ¡Buscar la
pau a casa; que fa temps que no la coneixem!

Avui hem sentit tritllejar al poble, i aquells ressons de festa
colpejaven mon cor com tocs de funeral. Què diries que
repicaven? Doncs la solemne entrada al poble del Cerdà,
acompanyat d'en Gori, en Filassa, el Sabaté i altres que eren
presos o fugits des de la feta de Sant Antoni. Els hi donava
escolta d'honor un escamot d'homes armats de Vall-llosell, al
comando d'un que li diuen el Sastret. Diu que són voluntaris de
la llibertat.

Els terralloners els han rebut amb palmes; acte seguit s'han
apoderat de la casa del comú, destituint l'alcalde, el jutge,
el campaner i fins l'enterramorts. S'han constituït en _Junta
Revolucionaria,_ essent-ne president ell, el Cerdà, que fa
discursos a la plaça, cridant: -_¡Abajo lo existente! ¡Viva la
libertad!_

Això diuen que és la revolució, i jo no sé si té res que veure
amb el daltabaix que tu predicaves allavors que demanaves sang
nova, si bé que, si hem de jutjar per l'esverament de la gent
pacífica i per l'aspecte de certes figures noves que arreu se
veuen i que semblen escapades de presiri, més bé crec que és
aquell cataclisme que tu profetisaves, en vista de què els que
devien vetllar no feien sinó dormir.

El papà ho entén d'altra manera i fa al·lusions a la teva
persona, que em fan sofrir molt.

* * *

Serra-Bruna, 10 d'octubre.

* * *

Ja tenim exèrcit! El Cerdà ha constituït el cos de _Voluntarios
de la Libertat,_  a on s'hi ha allistat lo bo i millor de cada
casa. Ell n'és el coronel, com ja ho és tot al poble. Per
sufragar els gastos, ha fet una _derrama_ entre els
propietaris. A nosaltres ens han tocat cent duros, per
començar.

* * *

Però no és possible saber lo que passa! ¿Es que s'ha enfonsat
la societat i ha desaparegutt tota idea de govern racional? Lo
cert és que no es nota senyal d'altra autoritat que la del
Cerdà, que és omnímoda i està per sobre de tot i de tothom. Sé
que s'ocupa de nosaltres i temo que ens farà patir.

El papà està tan concentrat i displicent, que dóna angúnia de
veure'l. Passa les hores a l'estudi, a on en Basi l'acaba
d'entabanar, tractant de sostenir-li les poques energies que li
queden. Li aconsella la resistència a les exigències del Cerdà.
Però ¿com ho hem de fer sense més resistència que una dotzena
d'homes del veïnat, tenint a tot el poble en contra?

¡Prou en Basi s'ha basquejat per a posar la casa en estat de
defensa! Un guaita no perd mai de vista el camí del poble, a
posta de sol se barren les portes i de nit tenim sentinelles i
retén. Però ¿què en farem d'això, si ens falta la bona voluntat
i  l'ajuda del comú? No tenim més que enemics o indiferents, i
fins els pocs que per obligació o per bondat de cor ens ajuden,
de segur que cada un d'ells té un capítol de queixes i
recriminacions amagat a dins del pit. Ara les toquem les
conseqüències d'un sistema d'aislament i d'egoismes.

* * *

Serra-Bruna, 14 d'octubre.

* * *

Jo no sé pas avenir-m'hi, amb aquesta vida de reclusió forçosa;
jo, que ni amb el pensament he fet mal a ningú, no puc concebre
que ningú, me n'hagi de fer a mi. Per això avui, diumenge,
malgrat les advertències d'en Basi, amb la Loreto i la Mariagna
ens hem escapat al poble per a assistir a l'ofici com de
costum.

Hem quedat sorpreses al veure el Cerdà, rodejat de
l'Ajuntament. Son posat de poca-vergonya demostrava bé que no
era la devoció ni el respecte a l'acte lo que li portava, sinó
més bé una ostentació d'autoritat i de despreocupació.

Acabat l'ofici, se n'és entrat a la sagristia, a demanar al
senyor Rector, o, millor dit, a manar-li, que comparegués a la
plaça per a beneir l'arbre de la llibertat, que solemnement
anaven a plantar. Mossèn Joan li ha fet de contesta que, sense
voler escatir-li sa autoritat, encara que ignorava qui l'hi
havia conferida, no estava pas disposat a obeir-la. Que de bona
gana el beneiria a ell i als seus companys, que bona falta els
hi feia, però dins de l'església, perquè de moixigangues a la
plaça no volia pas fer-ne.

Des de l'església s'oien les veus destrempades del Cerdà, amb
gran escàndol de les dones i gatzara i rialles dels homes
apilotats a la porta. Després ha sortit tot cridant, amb rialla
grossera: -Anem, nois: ja el beneirem nosaltres, l'arbre; el
beneirem amb vi!- Aquesta escena, d'irrespectuosa procacitat,
ens ha deixat a totes el cor oprimit.

* * *

De darrera les persianes de la Rectoria l'he presenciada, la
cerimònia de plantar l'arbre de la llibertat. No pots
figurar-te espectacle més tristament moixiganguesc. Dalt d'un
tablado hi havia tota la Junta Revolucionària. Des d'allí, en
Gori i el Sabaté han fet discursos estrambòtics, chorejats per
les rialles del poble. El Sabaté, que no estava gaire segur del
cap, entrebancant-se, ha caigut del catafalc, i valga-li que
l'han emparat els de baix: si no, s'ha romput la closca. Els de
dalt l'han retingut pels peus, hissant-lo de nou entre tots de
cap per avall, com un sac de trumfes, amb gran gatzara de
tothom.

Després ha parlat el Cerdà, deixant-me admirada per la
facilitat amb què ho fa, a la seva manera, i ja no m'estranya
que se n'arrossegui el poble, per més que tothom el té per un
pillo. Jo m'esforçava per fer-me càrrec de les seves
explicacions amb el desig d'entrar en les comparances que pots
suposar.

La impressió que n'he tret, encara que incompleta per raó de la
distància, és que, si bé gastava moltes frases apreses de
memòria que segurament ni sap bé lo que signifiquen i que
semblen respirar certa noblesa d'intencions, en realitat tirava
més a afalagar la bèstia que la persona. Tot era excitar les
passions i aquissar els uns contra els altres. Algunes vegades
li he sentit barrejar el nom del _senyor_, que pronunciava a
tall de mofa, amb insinuacions que res tenien de caritatives,
insinuacions que el poble acollia amb vertadera fruïció.

La plantació de l'arbre ha sigut cosa senzilla. Ell mateix, el
Cerdà, ha pres un tany de freixa i l'ha ficat d'arrels al sot,
adobant-lo amb pa i regant-lo amb vi; símbols, deia, de
l'abundància en què des d'avui viurà el poble.

Després han vingut escenes d'un gènero més bestial. El Sabaté,
ja ben borratxo, revestit amb una camisa, ha fet la paròdia de
la benedicció, ruixant amb una escombreta xopa de vi l'arbre, i
fins a la concurrència, movent un fort escàndol i provocant
protestes que suposaven un principi de reacció en els que
encara conserven un residu de seny. Tal deu haver advertit el
Cerdà, que ha acabat la cerimònia canant d'una garrotada
l'esquena d'aquell infeliç, sense consideració a sa jerarquia
de vice-president de la _Junta Revolucionaria._

Per a solemnitzar la festa, l'amo del poble ha fet tritllejar
de valent, ensems que els armats feien gales i la cobla de
Prunés sonava compassos endemoniats que els homes ballaven ells
amb ells perquè les dones estaven quasi totes retirades.
M'oblidava de dir que per disposició també del Cerdà, des del
principi s'ha tret a la plaça un bot de vi, del que tothom
tirava qui més podia. Darrerament, molts ja jeien per terra,
rebolcant-se en ses pròpies immundícies.

M'he retirat de la persiana amb l'ànima encesa de pena i
vergonya. A l'estudi he trobat a mossèn Joan que resant
plorava. Son aplanament m'ha fet tanta pena, que per no
apesarar-lo més no he volgut contar-li lo que havia vist i
sentit; El pobre home s'oposava a la meva marxa per temor
d'algun atropell, i al veure ma forta resolució ens volia fer
sortir per la part de l'hort acompanyades d'en Pascal i la
Feliça. Ni això he consentit.

Ho creuràs? Me sentia desconeguda i coratjosa per a qualsevol
cosa. Era tal la meva exaltació d'ànim, era tant lo que
m'havien afectat aquelles escenes de rebaixament del poble, que
fins desitjava quelcom de més grave, si vols, de més salvatge,
de major extravio de sentiments, però que demostrés virilitat,
que fos de més caràcter. Hauria volgut cridar al poble: -¡Jo
som la filla d'aquell a qui més avorriu, d'aquell que, devent
ser vostre amic i vostre pare, vos ha abandonat per deixadesa i
vos ha perjudicat per petitesa d'esperit! ¡Vesseu-la, la meva
sang, i emborratxeu's amb ella abans que de vi! Sigueu homes,
no pas bèsties! Vengeu's en hora bona del vostre enemic, qui en
el fons és més infeliç que vosaltres, però no vos llanceu en
braços de qui vos embruteix per a satisfacció de sos instints
perversos. El meu pare és vostre enemic descobert, però aquest
home és vostre amic traïdor.

Prenent a la Loreto per la mà i seguida de la Mariagna, hem
baixat l'escala sense quasi despedir-me del senyor Rector, i
com desatinada. No sé quin aspecte devíem presentar a
l'atravessar la plaça, perquè la majoria dels homes, a
l'adonar-se de nosaltres, semblaven sufocats i molts 'esmunyien
com vailets sorpresos infraganti. Fins el Cerdà, que perorava
en mig d'un rotllo, ha baixat de sobte la veu. Al passar-li
frec a frec, ha volgut dominar-me amb son esguard desvergonyit
i insultant, però he trobat en mi prou forces per a sostenir-li
la mirada avinentant-li tot el meu despreci, fins que, fent el
distret, s'ha tombat d'esquena.

Oh, estimat Ramon! ¡Si sabessis lo que en aquells moments ha
creuat per mon cervell! Ni jo mateixa me'n sé avenir. He sentit
com una foguerada del gèni teu, que et dóna aquells esclats que
fan tremolar; he tingut temptacions d'arrencar l'arbrot i
batre'l per la cara d'aquell home, reptant-lo davant del poble
i senyalant-lo com un miserable llop cobert amb la capa del
pastor.

M'he detingut a temps, recordant-me de què no som més que una
infeliç noia sense forces ni experiència; i ademés, trista de
mi, ¡com puc jo alçar la veu aquí, on tenim nosaltres tants
erros de què arrepentir-nos i tantes culpes que purgar! ¡Ah, si
no hi hagués màcula en la família!...

* * *

En veritat, no n'és pas tothom, de la seguida: n'estic segura.
He tingut ocasió d'observar algunes persones que s'apartaven
amb fàstic de la plaça i molts ulls que em miraven amb
simpatia, com si em demanessin quelcom que jo, pobra de mi, no
podia donar-los-hi. Semblaven polls desllocats abans d'hora, i
el no poder-los-hi jo oferir amparo m'ha acabat d'omplir de
pena i vergonya.

* * *

Serra-Bruna 22 octubre.

* * *

La situació s'agrava d'un modo que esfereeix. Aquest botxí del
Cerdà, enorgullit de sa força i de la impunitat de sos actes,
va fent _derramas_ l'una darrera l'altra. Necessita molts
diners per a ses disbauxes i per a sostenir sa companyia de
saions: diner que, a la fi, tot va a la seva caixa en paga de
les fartaneres que els serveix i del vi amb què els emmetzina,
a part del que es reté per compte de pensions atrassades sos
infeliços testaferros, la major part d'ells endogalats fins al
coll; sense comptar que ell és l'únic director, administrador i
clavari d'aquest gremi sense fe ni llei.

Així ho conta en Basi, que per son cantó és també a casa l'únic
amo, ja que el papà no té esma per a res, Ara ha prohibit
terminantment donar ni un marve més, animat per no sé quines
maquinacions que porta entre mans, confabulat amb alguns
propietaris que comencen a despertar-se per les picades que
senten a la bossa. Però jo d'aquestes confabulacions no
n'espero sinó noves desgràcies, perquè entenc que no és en
Basi, encara que home decidit i fidel, la persona a propòsit
per a salvar la situació, ja que és titllat com a conseller del
papà i el principal culpable de les accions d'aquest.

De moment ja tenim que el Cerdà accentua sa inquina contra
nosaltres, induint al poble a reclamar una indemnització pels
danys soferts a l'empriu, a més d'exigir l'entrega d'aquella
maleïda sentència per a fer-ne un foc al mig de la plaça. Fins
hem tingut avís de què s'arma un complot per a atacar-nos a
casa mateix.


* * *

Tu em dius que, donada la situació delicada envers ma família,
no creus arribada encara l'hora d'intervenir amb fums de
protector. Respecto tes delicadeses, però lo cert és que
aquesta situació s'ha fet intolerable; això no és viure ni
morir. Ja fa quinze dies que no rebem el correu ni tenim
notícies de fora; però ha d'ésser grave lo que passa, perquè
aquest home puga sostenir-se i exercir sa autoritat fora de
tota llei i raó.

Déu meu! ¿Es possible que, sia tot el país un exemple
d'anarquia desfrenada com aquest poble desgraciat? ¿No es
trobarà, en un lloc o altre, un recó on amagar-nos i reposar
tranquilament lliures de les terribles angoixes que aquí ens
malmeten la salut?


* * *

Serra-Bruna 29 octubre.


Decididament hem resolt posar-hi terra entre mig. En Basi
aprova aquesta resolució, perquè diu clar que li fem nosa i
desitja obrar amb llibertat d'acció i que es basta sol per
defensar nostres interessos. El papà, i principalment la mamà,
no estan pas en situació de viatjar, però tots estem ansiosos
de fugir d'aquesta terra que sembla deixada de la mà de Déu.

* * *

Aquesta nit he rebut un bitllet de mossèn Joan, qui sense més
explicacions ens prega que fugim. El pobre home està poc menos
que sitiat en la Rectoria doncs el Cerdà, sospitant que siga
solidari de les maquinacions d'en Llissàs, li ha posat guardes
de vista.

* * *

Escric aquestes ratlles a corra-cuita, doncs tot està a punt de
marxa. Ens acompanyen alguns homes armats, com si haguéssim de
travessar un país de salvatges, i aquesta consideració fa
plorar el cor. En  Basi diu que ens protegirà sense abandonar
la casa. Mossèn Isidro ens acompanyarà fins a Vall-llosell,
però està empenyat en tornar, perquè diu que son lloc està en
la masia. Pobre home! És un bon amic i home de cor: ell ha
sigut un dels pocs consols que aquí hem tingut.

Acabaré aquesta carta a Vall-llosell, si és que la Verge de
Montserrat ens permet arribar-hi. ¡Ella ens encamini!

* * *

Raimon, estimat meu: nostra fugida ha fracassat. No erem encara
al rieral que ens hem vist detinguts per uns quants homes
comanats pel Sabaté, qui en nom de la _Junta Revolucionaria_
volia portar-nos presos a Vall de Pedres. No pots figurar-te
com ens hem esglaiat nosaltres, sobretot la mamà. S'ha armat
una tan viva disputa amb nostres acompanyants, que he temut
esclatés en lluita encarnitzada.

No sé d'on m'he tret les forces per a saltar del carrro i per a
increpar a nostres perseguidors per sa mala obra; de molestar a
pobres dones i malalts. Crec que he arribat a impressionar-los,
doncs callaven i fins alguns s'apartaven confosos. En aquell
moment l'arribada d'en Basi amb un reforç ens ha perjudicat.
S'ha renovat la disputa, i mossèn Isidro i jo hem degut fer
miracles per a evitar un disbarat. Ha calgut transigir i tornar
a casa.

Quan hi arribàvem s'ha sentit la veu del Cerdà que venia
corrents amb un altre escamot de galifardeus i tronava des de
lluny contra el Sabaté perquè ens deixava entrar quedant-se ell
fora. Jo, abans que ells, he entès de lo que es tractava, i he
fet senya an en Basi perquè fiqués el carro a l'entrada sense
acabar de descavalcar. Ha vingut just, perquè quan ells han
sentit que el seu amo els cridava -A dintre tothom!-, ja la
porta es tancava.

Allavors s'ha entaulat una lluita terrible. Els nostres han
defensat coratjosament la porta a cops de puny i a culatades,
batent-la pels nassos del Cerdà, que cridava -Foc a ells!- Ha
sonat un espetec d'escopetades, i alguna bala ha passat xiulant
a través de les gruixudes posts de roure; els vidres de les
galeries queien amb estrèpit fets a miques, fins que de les
finestres i troneres se'ls hi ha contestat, obligant-los a
allunyar-se corrents.

Pots imaginar-te nostra consternació, en aquells moments en què
el terratrèmol semblava indici de la fi del món. La mamà s'és
desmaiada i el papà sembla talment aireferit. Ara ells estan un
poc refets, perquè es creuen segurs; però jo, que sé que estem
sitiats i tinc consciència de la situació, estic en un trascor
de mort. Penso que algú ha pres mal, per més que en Basi ho
nega, perquè en aquells moments terribles he sentit gemecs de
dolor. ¡Qui ens perdonarà, Déu meu, la sang que es vessa per
nostres pecats!

Per les llagues de Cristo t'ho suplico: vina corrents, vina, si
és que tes promeses d'amor no són una mentida. Tu, i sols tu,
pots posar terme a nostre martiri. No manca qui ha insinuat la
sospita de què tes ponderades delicadeses podrien ser la
tapadora de sentiments mesquins. Jo m'he indignat davant
d'aquesta calúmnia que, amb tot, deus perdonar com eixida de
cors aclaparats per tots els dolors i pel desamparo en què
vivim.

Ah, Ramon, si jo fos home!... Jo la faria, la foguera al mig de
la plaça, per a cremar-hi el ditxós document i amb ell tots els
pecats que hem comès; i, un cop donada aquesta satisfacció a la
meva consoiència, acoblaria a mon entorn a tots els que
secretament repugnen d'aquest estat de coses, que, no ho
dubtis, són més dels que semblen, i contra el Cerdà i els que
el seguissin, m'hi jugaria la vida. Mes... perdona'm, que
semblo ximple parlant de lo que no ve al cas.

* * *

T'envio aquesta carta per un recader de confiança que em promet
que abans del vespre la posarà en tes mans. Si tu ets l'home
que jo conec, demà, abans de mig dia, seràs aquí. Del contrari,
estic resolta a pendre el darrer partit. Saquejaré la caixa de
mon pare i cobriré d'or a l'infame; que els deutes de l'egoisme
ja poden saldar-se amb el miserable or.

I encara em tindré per ben ditxosa si a tal preu puc comprar
nostra llibertat i fugir lluny, ben lluny de Serra-Bruna.



L'ARC DE SANT MARTÍ



I

A trenc d'alba, el poble de Vall de Pedres apareixia
embolcallat d'aquella boirina tènue, visible sols de lluny, que
en matinades de calma se forma entorn dels conglomerats de la
vida humana. D'algunes xemeneies començaven a eixir-ne fils de
blavosa fumarella quan el sol no besava encara els alts turons
que el poble dominen.

Dos homes ensopits dins de llurs capots rossos de caputxí i amb
les barretines enfonsades fins dejús de les orelles, estaven
sentats en un bancal de pedra del carrer de l'Església enfilant
la porta de la Rectoria. De tant en tant canviaven alguna frase
que eixia mandrosa i enfarfegada d'en mig de glopades de fum
agre de tabac d'Andorra que xuclaven d'unes pipes pudentes i
carralloses.

Son posat de nyonya i son desfardament els denunciava com a
captaires, més en realitat eren dos dignes funcionaris del
Cerdà, dos números de la milícia apostats per son quefe a
l'agoit de la Rectoria.

Creus tu que pot durar gaire, aquest misteri?- deia un. -Bona
por em fa que el millor dia els civils ne faran una cordada, de
tots nosaltres. Mai he vist que durés molt, això de què els
pobres se fessin la llei.

-Me vull pensar que tens massa raó- feia l'altre, escupint, -i
els mateixos pensaments me vénen cada dia al matí, que és con
un hom té el cap més clar. Aquest janfosca del Cerdà, me dic
jo, no procura sinó per ell, i en con vegi la seva ens deixarà
a tots a l'estacada.

-I que t'has pensat que no ho veig, també? Som pas tan tou. El
Cerdà, com tots els pois ressuscitats, pica més fort que els
altres, i, llevat de què ens necessita per fer-se els seus,
tant se n'hi en fo de nosaltres com de lo que he trobat avui.

Sinó que ja veuràs lo que jo penso: com de la feta de Sant
Antoni ne gemego encara, si tan sols puc ficar la mà en això de
Serra-Bruna abans de què els demés ne facin net... hagut hagut.
Mes ja compto fer-me de seguida fonedís, perquè, com te dic,
aquest misteri no pot pas durar...-

En això l'atenció dels dignes milicians fou atreta per un
traquetreig pausat de ferradures que venia de carrer amunt.
Prengueren els retacos que tenien arrimats a la paret en el
moment en què girava la cantonada un cavaller d'aspecte
mig-eval, empolainat fins als genolls, mig abrigat amb una
esclavina curta i folgada i cobrint son cap amb un capell
tirolès amb ploma i tot, trajo molt en boga entre els que
podríem dir-ne _sportmen_ d'aquell temps. Ben aviat el
reconegueren per en Ramon de Montbrió, i, com si fos ell
justament l'objectiu de sa vigilància, se quadraren al mig del
carrer amb posat de barrar-li el pas.

-_Alto y quien vive_- li cridaren. Mes el cavaller avançava
pausadament, com si, absort en sos pensaments, no s'adonés dels
sentinelles fins que el cavall hi fou de nassos. Allavors un
dels sentinelles estengué el braç parant la bèstia i cridant
amb veu bastant ferma:

-Alto! Aquí no es passa.

-Què?- féu el cavaller, com si es despertés.

-Que aquí no es passa!- cridà l'altre, més alt, tal com si
parlés a un sord. -Vostè va a veure el Rector, i aquí no passa
ningú sense _primís_.

-_Primís de quí_?- respongué aquell amb un aire de candor que
l'altre no comprengué.

-Del _Presidenta de la Junta Revolucionaria_?- insistí el
cavaller amb la mateixa socarroneria d'abans i esguardant-lo
amb una fixesa que ja al pobre home començava a fer-li
pessigolles. En això, fent-li chor el seu company, respongué:

-El Cerdà! Qui vol que siga!

-El Cerdà? El _senyor_ Cerdà jo li diria! ¡Parleu-ne amb major
respecte, bribons!- cridà amb gran urc en Montbrió, com
escandalitzat de la franquesa amb què els milicians tractaven a
tan elevat personatge.

Aquesta sortida de to i les inquisitorials i furioses mirades
amb què els abrigava, deixaren els infeliços tot desconcertats,
fins al punt de baixar la vista com subjugats per un poder
estrany.

Allavors el cavaller apretà lleugerament el cavall, i, halo
halo, passà per entre els dos guerrers, que es quedaren
palplantats com uns enzes mirant-lo com tirava carrer enllà,
fins a la porta de la Rectoria, en la qual la pròpia bèstia
trucà mansament a cops de ferradura.



II


_Ave Cesar_ - cridava mossèn Joan des del cap de l'escala,
obrint els braços com un San Crist, dins dels quals se tirà en
Montbrió, no amb aquell enjogassament d'altres dies, sinó amb
certa gravetat o, millor dit, esllanguiment, que no impedí pas
que son oncle l'estrenyés ben fort.

-Valga'm Déu, i lo que et feies gruar! Ens havies ben avorrit.

-Què m'he fet gruar?- féu el jove, corresponent amb cert
descuit a les carícies del vell capellà.

-Figuri's que vaig rebre el propi ahir a set hores del vespre,
i... ja em té aquí. Què vol més?

-Un propi ahir? -respongué el Rector amb alguna estranyesa.
-Ah! ja ho entenc- afegí amb un lleuger deix de dolça amargura.
-El colós d'or amb peus de fang s'ha adonat, per fi, de què era
ben caigut, i, esvaït com fum son orgull, demana quart i ajuda
al despreciat d'ahir, qui... es deixa convèncer. I jo, que
m'escarrassava inútilment cridant-lo per mon compte...

-No hi toca pas sinó a mitges, perquè sols a mitges sap del
vent i del torrent- digué en Montbrió, animant-se una mica. -El
cert és que vostè no em donava gran cuidado, perquè sé que no
li volen pas mal. En quant al colós d'or, que li diu vostè,
¡que en fa de temps que el fang se li n'és pujat al cap! Ni
esma té ja per a cridar a ningú. Encara que no sé què puc
adobar-hi en el plet que aquí es debat, mentiria si digués que
he pujat per ell.

En això entraven a l'estudi, i el jove, trencant de conversa,
preguntà:

-I bé, com està això?

-Tan mal com vulguis- respostà el Rector, posant-se més sèrio.
-Això ja no és pas aquell poblet de bosquerols, de costums
patriarcals. Aquella ignorància paradisíaca d'altres dies se
n'és ben fugida: ara estem sots l'anarquia més desfrenada. Dius
que no em volen pas mal: també ho crec, que la meva persona els
hi mereix encara algun respecte, però és ben cert que la meva
jerarquia els hi fa nosa, i tiren a anorrear-la. Fins me tenen
segrestat, amb guardes de vista. ¿Què no els has trobat, els
meus escarcellers? Per quin miracle has pogut passar?

-Sí- contestà en Montbrió. -M'he topat amb dos infeliços que
semblaven vetllar un mort. - I, sense donar més importància a
aquell incident, continuà:

-I a Serra-Bruna com està allò?

-Oh! No me'n parlis, que, allò fa plorar! Ja deus saber lo
d'ahir al mati. Déu meu! Ni que m'ho haguessin jurat, hauria
cregut mai a ningú d'aquí capaç de semblants atreviments.
Veritat és que els més desanimats són quasi tots forasters,
però, així i tot... De llavors ençà, poc més ne sé. Jo vaig
intentar, a la tarda, forçar mon captiveri, però vaig desistir
davant de la força, per temor de provocar un sacrilegi; però
avui volia intentar-ho de nou, petés com petés. M'horroritzo de
pensar com estaran aquelles pobres dones, veient la casa
sitiada i atacada, com si fóssim als temps dels moros. I que
t'asseguro que hi ha desanimats que porten intencions les més
depravades.-

I amb quatre mots enterà a son nebot de lo que sabia i feia al
cas, referent als projectes de reacció d'en Llissàs i alguns
pocs veïns de bona voluntat, si bé manifestant ses
desconfiances per lo acovardit que estava el país davant del
desvergonyiment del Cerdà i els seus i en vista del desamparo
de l'autoritat.

-Però, digues-me- exclamà de sobte, mentres en Ramon feia els
honors a un senzill esmorzar servit per la Feliça: -¿què és
això que passa, que jo em torno boig per esbrinar-ho? Som vei i
n'he vistes moltes, de coses; però no recordo haver vist mai
tal desconeixement de tot principi d'autoritat. Aquí no hi ha
fre ni llei, ni rei que governi ni papa que excomuniqui. ¿És
que estem en els temps apocalíptiques de la fi del món?

-Això és la Revolució, senyor oncle- contestà pausadament en
Ramon, entre mossada i mossada. I mentres el pobre Rector, amb
la cara entre les dues almostes, sospirava amargament, continuà
ell amb la mateixa tranquil·litat:

-Figuri's que lo que semblava una bassa d'oli no era més que un
toll d'aigües mortes que s'anaven descomponent en pustema que,
o anava al fons en forma de fang o surava per la superfície
formant xapes de verdós llot. Per entre el fang i el llot hi
creixien munió de plantes grasses, ufanosament nodrides de la
porqueria de dalt i de baix. De sobte, ha vingut... això, la
revolució, un rebull de gasos, com si diguéssim, que ha somogut
brutalment les aigües. El fang ha pujat a dalt, i el llot
rebolcat amb les plantes grasses, ha anat al fons. Ara tot put.

Mossèn Joan alçà el cap d'entre les mans, com consternat per lo
gràfic del símul, i exclamà:

-Però ¿no eres tu que proclamaves la necessitat d'un daltabaix,
com a únic remei per al mal social?

-Sí que és cert, i per això no m'enquimera gaire lo que
succeeix, àdhuc que en la revolta se m'hi han enfonsat bona
part de mes il·lusions, perquè prefereixo una ferida i rabiosa,
a una llaga morta i freda.

-És a dir, que hi tenies il·lusions en això?

-Si que n'hi tenia; no moltes, però les suficients per a
ajudar-hi poc o molt. Jo era un dels iniciats en el complot,
per més que no em plavien gaire les persones menys els ideals
o, millor dit, els objectius que aquestes perseguien. Jo em
deia: «Ajudem-los a bolcar la barca vella i podrida, i molt
serà que no surtin homes per a fabricar-ne una de nova, que ben
dolenta ha d'ésser que no valgui més que aquesta.»

-I, ara que la barca veia és a fons, ¿a on són els que han de
fabricar la nova?- interrogà el Rector, mirant a son nebot fit
a fit.

-Enlloc, per ara- contestà aquest amb un deix d'amargura, -i és
per això que li deia que hi havia perdut bona part de mes
il·lusions. Jo ja hi comptava, amb què el rebull de gasos de
què li parlava suara, capbussant-ho tot, havia, de moment,
d'enterbolir les aigües; però creia en la possibilitat de què
la sotragada, obrant per reacció, restablís la corrent
purificadora de les aigües sanes, precipitant al fons els
gèrmens de corrupció. Desgraciadament, veig que m'he equivocat.
La força de l'estancada és tan vella, que la corrent ja no
existeix.

Acabat son modest refrigeri, el jove, ja més animat, continuà:

-M'he equivocat sobre el gènesi d'aquesta revolució, que, en
veritat, no és pas filla de la consciència del poble. Les
masses honrades, per l'habitud de viure entre el fang de baix i
el llot de dalt, estan tocades d'un fatalisme musulmà que els
hi lleva el coneixement de son poder i son valer. Tampoc és
filla d'una escola de pensadors que s'hagi assumit la tutela
del poble inconscient, per a conduir-lo, amb millor o pitjor
criteri, vers un ideal més o menys encertat. No senyor: és,
senzillament, nascuda de les eternes desavinences entre els
explotadors de sempre, qüestions de recapte entre ells actors
de la vella comèdia. Sinó que aquesta vegada, sortint-se de
test, amb ses barroeres manotades, han enfonsat les taules i
esbotzat les ja prou abonyegades i primparades mampares del
teatre, que ha caigut amb estrèpit.

El bon Rector, escruixit de la ironia gràfica del seu nebot, no
capia la relació entre la trascendència del fet i la misèria de
la causa. Perquè lo cert és que els conceptes despreciatius
d'aquest no rebaixaven pas la gravetat de les  circumstàncies
presents, ans al contrari, la feien més paorosa per l'absència
d'un impuls noble i honrat, per la carència d'un ideal.

-Però, Senyor!- exclamava, posant-se les mans al cap.- ¡Digueu
que estem abocats al cataclisme! ¿Què fan, doncs, aquests grans
politics, aquestes distingides _plomes_ que diu que figuren com
a capitostos del moviment? ¿Per què no hi posen fre, a aquest
desgavell que, per deletèrees que siguin les seves doctrines,
no deu pas ésser l'anarquia desfrenada lo que patrocinen? ¿És
que no poden o que son odi sectari els impulsa a obrir les
comportes de tots els vicis? Perquè, encara que tu diguis que
aquest moviment careix d'objectiu, jo n'hi veig un de ben clar:
la impietat.

-La impietat d'aquests grans polítics i d'aquestes distingides
_plomes_, que vostè diu, és tan mentida com ho serà la seva
religiositat de demà que, per virtut de la natural reacció,
tornin a surar certs convencionalismes que ara van per terra i
els convingui afalagar els ramats de la conservadoria, que són
els que eternament fumen mentre els altres escupen. Avui són
impius perquè d'aquest cantó es decanta la corrent iniciada
pels polítics de tercera i quarta fila, els quals somouen el
poble oferint-lí carn de capellà, creguts de què encara és
gustosa com en temps de la desamortització, o perquè troben que
l'Església és un entrebanc per a la llicència que proclamen amb
el nom de llibertat.

Té vostè raó al dir que la impietat, o mellor dit, la
clerofòbia és la nota característica d'aquesta revolució. De
tot ne té la culpa el clero, diuen ells; mes, a part d'això,
que fa fàstic, fa ràbia sentir les teories que, com a
salvadores de la pàtria, exposen en clubs i periòdics els
nostres pseudo-regeneradors. No és possible concebir major
incongruència d'idees inflades com bombolles de sabó unes, i
altres escarransides com un gastament. Textos de brumosa
filosofia del nord, mal digerits pels cervells semites dels
nostres germans de ponent; hel·lenismes de segona mà, rebrecs
de la gran revolució francesa; desperdicis d'escoles passades
de moda en els països a on s'inventaren i que cap resultat han
donat enlloc, com no sigui obrir la porta a noves tendències
que, desbocades, han anat a parar cent hores lluny del
pensament de l'inventor. Tot això, reduït a formulismes
rutinaris, lligat amb carrincloneries d'aquesta llegenda
oficial que en diuen _Historia de España_, fent un farnat de
frases tan lluentes de forma com buides de sentit i
incomprensibles pels mateixos que les exposen.

¿Creurà que he escoltat discursos d'una hora de durada, sense
compendre'n un borrall? Doncs aquests discursos que jo, home de
carrera, amb més o menos antecedents i amb tota la voluntat no
capia, eren aplaudits frenèticament per una massa de gent de
brusa i americana, sols perquè sonaven com els cascabells d'un
tronc desbocat. Fora d'això, que afalaga les orelles, pas un
concepte clar i concís, pas una idea pràctica i verament
factible, ni un res que tiri al blanc, font i origen de nostres
desditxes, ni que posi el dit en la nafra social, de la qual
tothom sent l'escoïssor. Ens presenten la democràcia com el
verb d'una nova era de llibertat, igualtat i fraternitat, com
si fossin conceptes nous de trinca, i fa pena considerar que
això es diu i s'escolta sobre un terrer en que, en època
gloriosíssima, aquests principis informaven lleis i costums,
fructificant riqueses i esplendors i creant una civilització
que era mirall dels pobles veïns. Allavors ningú els descrivia,
aquests principis, perquè eren en la massa de la sang i es
professaven amb la inconsciència de l'honradesa; són els que
n'han perdut la consciència que volen ara servir-nos-els
reduïts a fòrmules filosòfiques covades en el gabinet del
teòric; són els mateixos doctrinaris de sempre, tancats dins de
l'ou dels seus convencionalismes, que, prescindint del valor
ètic i racional de les societats que volen regir, volen que les
lleis, en lloc d'ésser fruit de l'essència del poble, se
subjectin rigorosament als ditxosos _principis_, als quals hi
ha que sacrificar-ho tot, fins la salut de la pàtria. Doncs
aquests són els que subleven a les masses, el crit de _¡Abajo
lo existente!_ Farsants!

Ah, senyor oncle! No és lo que a mi més m'apena l'espectacle
d'aquestos valldepedrencs, regirant-se irats contra el senyor
que, en lloc d'emparar-los, els agraviava. Encara és això un
símptoma biològic, digne d'ésser tingut en compte, per quant
revela en ells un cert grau de vitalitat que els fa posar la mà
on senten l'escoïssor de la ferida. No succeeix tant allà baix,
a on veuria les masses desfer-se en estúpides manifestacions,
cridant sense saber lo que demanen, pagant-se de retòriques i
com si estiguessin mancades de l'instint de conservació, ni
saben distingir els amics dels botxins que els aquissen contra
persones i coses que cap mal els hi han fet. Això és lo que a
mi m'apena, i el convenciment de què aquell sentit pràctic de
raça, el caliu de pàtria catalana que comptava revifar d'entre
les despulles del cataclisme, és ben acabat.

Jo prou he provat de fer-me escoltar cridant que a casa nostra
lo vell és la llibertat i lo nou la tirania; que la democràcia,
nostres avis la tenien en la massa de la sang i la practicaren
fins que morí a mans dels que ara ens la envien falsificada;
que calia reconcentar-nos en nosaltres mateixos, perquè dintre
nostra raça hi trobaríem tots els elements necessaris per a
ésser lliures, sense recórrer a pautes exòtiques, expedides per
un centre, per temperament, per història i per educació
avassallador, absorbent i corruptor, com els ho provava amb
fets històrics. Tot inútil: el nostre poble no la coneix, la
seva història, perquè, a semblança d'aquells antropòfags de
l'Africa, que diu que per a engreixar  els presoners destinats
al festi els hi subministren un brevatge que els fa perdre la
memòria, a nosaltres se'ns ha esborrat la història, que és la
memòria de l'ànima social. Això explica el fenomen desesperador
de sentir aquestes desviades masses glatir la llibertat en la
mateixa parla del botxi que els l'ha cremada.

Uns me titllaven de boig, altres me miraven amb estranyesa,
preguntant d'on era eixit, i els capitostos me denunciaren com
un reaccionari perillós. ¡Reaccionari jo, que en radicalisme
vaig més lluny que tots ells! ¡Jo, que amb major gust veuria
córrer torrents de sang que no els bassals de pustema on
xipollegen ells, ridiculs jacobins de quincalla! Prou que en
faran vessar, de sang, prou! Mes no serà pas exposant la seva
al tall de la guillotina, ni serà la sang blava de cap poder
caigut, sinó la roja i dels pobres, que aquissaran els uns
contra els altres, amb sos miserables egoismes, perquè ells,
dels rics no en volen sinó els diners. Ah! No en sortirà,
d'entre aquests formidables ciutadans, cap Robespierre: no hi
ha perill.

Encara amb alguns amics vàrem intentar una darrera prova, per a
veure si revetllàvem el poble amb un cop de corneta. Un dia
aparegueren les cantonades cobertes de rètols que, amb lletres
vermelles, deien: _Guerra a Madrid!_

Sols se'n commogueren els capitostos, perquè de Madrid
n'esperen la legalització de llurs pirateries i la confirmació
de les canongies que es van repartint. La policia els arrencà
en mig de la indiferència de tothom.

Mossén Joan alçà d'entre les mans el cap, que ja li bullia,
afectat per tot aquell ordre de consideracions, i exclamà:

-I doncs ¿còm ha d'haver nom tot aquest bullit, i com ha
d'acabar, pobres de nosaltres?

-Ne direm la _Gloriosa_, per mal nom- féu l'altre, arronçant
les espatlles, I després afegí: -En quant a sa finalitat, fa de
mal preveure, Seria inútil voler rebaixar la transcendència
dels fets i negar la gravetat de la crisis que es desperdícia:
al contrari, crec que portarà una trista seqüela de llàgrimes i
de sang, Mes, com no obiro enlloc la virtualitat d'una corrent
regeneradora, me temo que els que restaran en peu veuran tornar
el fang al fons i les taques de verdós llot clapar de nou la
superfície de les aigües tèrboles i mortes, que seguiran
descomponent-se per a aliment de les plantes grasses, que no
moriran mai, Tot aquest brogit no és pas l'extremitud d'un cos
viu que reacciona: és sols la xanés del mosquer que formigueja,
barallantse, sobre les nafres d'una ròssa.

En Ramon feia estona que parlava excitat passejant-se amunt i
avall de la sala, i son oncle continuava de colzes sobre la
taula, com recapacitant sobre els amargs conceptes que son
nebot anava vessant. Per fi, aprofitant un moment de respiro,
li digué alçant-se:

-Fill meu, te trobo més descoratjat de lo que podia esperar de
ton caràcter, i sentiria que flaquegessis en una tasca en la
que jo em començava d'interessar. Ja és trista la consideració
de què aquest terrible terrabasall hagi d'ésser l'eterna faula
del _mons parturiens_, sense que en sa mateixa gravetat s'hi
puguen entreveure elements de reconstitució, com en les més
graves malalties; més hem de considerar que els pobles, a
diferència dels individus, poden aniquilar-se al darrer extrem,
però no moren mai. El nostre poble no és ni mort ni aniquilat:
tu ho has dit mil vegades i jo ho abono. Lo que li falta és
consciència de la seva vida, i aquesta consciència no és per un
tràngol que li ha de venir (per més que aquest puga empènyer la
corrent un cop iniciada), sinó per un treball perfidiós i
reposat. Lo que tu volies fer ara, era collir la fruita abans
de florir l'arbre que l'ha de llevar; un excés de confiança en
tu mateix, t'ha portat, amb el fracàs, el descoratjament. Lo
que hi ha que fer... Mes de lo que hi ha que fer ja en parlarem
en ocasió més oportuna, perquè ara lo que urgeix és veure com
resolem el conflicte de casa. Recorda't que allà baix hi ha una
colla d'infeliços, que t'esperen com el Mesies.

-Si tanta confiança tenen en mi- respongué en Ramón amb certa
displicència, -ja estaran més tranquils, perquè a hores d'ara
ja saben que som aquí.

-Ho saben?- féu el Rector amb interés! -¿I com els hi has fet
avinent, estant la casa sitiada?

-Se n'ha encarregat el mateix recader: un xicotàs decidit com
un brau, que es menjà en poc més de sis hores la tirada que hi
ha d'aquí a casa, i que, amb una hora de descans, ja estava
disposat a desfer el camí, marxant tota la nit, a salt de ca,
davant dels nassos del cavall al trot. M'ha deixat ans de dia
part de ca l'hostal del Porxo, tirant-se pel dret a
Serra-Bruna, decidit a entrar-hi, enc que fos a ganivetades.

Després de curts moments de silenci, parà el jove de passejar,
i, encarant-se amb son oncle amb la cara transportada com pel
curs de noves idees, exclamà:

-Homes com aquest, a muntanya n'hi ha un a cada casa. ¡Aquests
sí que són catalans de veres, tan bon punt els hi cau la capa
d'encongiment que els ofega! Aquests sí que m'entenen! Fins els
ulls se'ls mullen quan els hi parlo amb l'esperit de la vella
Catalunya.

I de pensar que aquest papanates de _senyor_, tenint a mà tals
elements, s'ha deixat engabiar com un mussol, avorrit dels seus
mateixos... Jo, en son lloc, fóra l'amo de la muntanya...

-Bé, home, bé- féu el Rector, més animat pel nou giro de la
conversa; -ja que ara et demana, encara s'hi podrà adobar
quelcom.

-Si no és ell qui em demana, sant cristià!- exclamà en
Montbrió, i, acostant-se-li a cau d'orella, li digué aquestes
paraules, que el sant cristià recollí com les plantes
assedegades el ruixim que cau del cel:

-Si no és ell: és ella, la Montserrat, que s'ho emprèn: aquella
ànima tan pura i generosa, capaça per si sola de redimir tots
els pecats de la família i del poble; ella, el calze hermós a
on s'hi guarda aquella sang nova, verb substancial amb què jo
compto per a regenerar aquesta terra.



III

Per tot el poble ja s'ha esbombat la nova.

-L'hereu Montbrió és aquí!

-Ha arribat don Ramon!

-Qui l'ha vist?

-La Ballaruga l'ha vist entrar a la Rectoria.

-I la Mariagna també.

-Sí, sí. En Pere i en Baldiri, que el volien deturar, no s'hi
han vist amb cor, perquè amb un cop d'ui els ha atuït.

-Quina enrabiada tindrà el Cerdà! Veiam si s'acabarà d'una
vegada, aquesta guineia: que ara mateix això sembla una gàbia
de boigs.

-De boigs i de malfactors -afegia una altra.

I totes les comares donaven a entendre la importància que per
al poble tenia l'arribada del jove enginyer.

Poc després, aquest, que muntat a cavall creuava la plaça tot
xano xano, se veié de seguida rodejat d'un estol de dones i
criatures que el seguien i el contemplaven com a un
benaventurat.

-Bon dia, mestresses- les hi deia ell, tornant-les-hi
campetxanament les salutacions que, amb la poquedat d'esperit
característic de sa rusticitat, li dirigien. -I doncs què heu
fet dels homes, que quasi no en veig un per medicinar ¿És que
encara jauen els ganduls?-

Les dones reien senzillament mentre que alguna afegia:

-Ja pot pensar si jauen! ¡Pansé que n'hem vist cap d'anit!

-Ah! Jo ho entenc- persistia en Montbrió seguint la comèdia:
-aprofiten la saó per a fer els aixadius i goretar les terres
de repòs. Ben fet que fan, perquè, com diu l'adagi: «Quan la
grua va a ponent...» I ara ja deuen passar les grues: oi?

I les dones seguien rient, amb la simplicitat amb què riu el
malalt les gràcies del metge que bromeja amb sa malaltia.
Alguna, més decidida, exclamà:

-¡Massa que ho sap vostè, on són els ximples dels nostres
homes! ¡Per aquí baix que cerquen la perduda!

-I ara! Què diuen?- exclamà el jove, fent el sorprès. -Ah! És
veritat que el Rector m'ha dit que ara quasi tots viuen de
renda. ¿Què és cert, això? Vet aquí per què esteu tan cofoies!
Doncs ara seran a caçar. A furar un cau, potser? Ja és
divertit, això. Sinó que és una mica exposat si no tenen
llicència.

Les bones dones ja no reien tant. L'al·lusió era massa viva per
aquelles infelices que, amb més bon seny que els seus marits,
pressentien que allò un dia o altre acabaria malament.

En Montbrió també deixà son posat de drol·le i digué de sobte:

-I bé ¿què és lo que passa en aquest poble, que sembla que
tothom s'hagi tomat boig? Abans jo vos veia contents en mig de
vostres pobreses; vostres camps florien i granaven com un bé de
Déu. Bé és veritat que ploràveu sempre de què els pactes vos
endogalaven i de què la malvada cuca se vos menjava lo més
substanciós; però, així i tot, encara vos ne quedava
tantipotent per a viure pobrets i alegrets, com a bons
cristians: que no hi ha res que donga tan bona jeia com les
suades del treball honrat. Avui veig que tot s'és mudat. Des
d'ací em miro els camps amb les corretjoles vives, els gorets
per merèixer i els rostois estan cridant l'arada, i això que
estem ja encarats amb Sant Martí. ¿És que creieu que baixaran
els àngels a llaurar, o teniu qui vos fa un violari per a quan
els canyats hagin fet les darreres extremituds?

Callaven, les pobres dones, abaixant els caps com mig
avergonyides davant del cavaller, que s'anava tornant més
seriós cada vegada. Aquest continuà, alçant el braç dret amb
posat amenaçador:

-Ah, poble de Vall de Pedres! ¡Que en vas de malament! Bé és
veritat que per tot arreu avui s'han trabocat les coses, que en
molts indrets el poble desmandat trepitja les lleis que fins
ara el governaven, però a vosaltres la malura vos ha tocat més
fort que a ningú. Abans teníeu l'espina d'un amo poc
considerat, que no us estimava com mereixíeu, perquè no us
coneixia; avui, per desfer-vos-en, vos aprofiteu de la revolta
i, a manca de desvergonyits que no heu trobat entre vosaltres,
els heu fet venir de fora, clavant-vos una altra espina que
pica més fondo que aquella; vos heu entregat a gratcient a un
malvat que vos explota pitjor que l'amo, perquè us coneix
massa, però que us ofereix part del fruit de les seves
dolenteries.

Prou que ho sé, on són els vostres homes! Són allà baix; a
furar el cau, com vos deia suara. Els més desanimats van al
davant, amb l'arma als dits, a punt de fer foc; els més
vergonyants els hi guarden les espatlles, proveïts de sac i
cordes, per a enfardar el fruit de la rampinya que els temptà;
i vosaltres, les seves esposes i filles, aquí, esperant que
tornin, qui sap si per a fer raons als que no s'hagin sabut
aprofitar prou de la desfeta.

Ah, gent de Vall de Pedres! Abans vos estimava perquè éreu
honrats, i us planyia perquè us veia poc sortosos. Avui no us
puc plànyer, perquè la sort vos l'heu jugada en mans d'un
dolent; ni us puc estimar, perquè heu perdut l'honradesa,
entregant-vos a les gaubances de la ganduleria i del furt. Els
vostres pares vos ensenyaren a témer a Déu i a guanyar-vos el
pa amb el suor de la cara, vosaltres, digueu-me!, ¿què els hi
ensenyareu, als vostres fills?

La peroració senzilla i concisa del jove, dita amb veu vibranta
que ressonava fins als darrers recons de la plaça, es clavava
al mig del cor d'aquelles bones dones, que començaren a
sanglotar, fent protestes d'innocència i de bondat. Moltes
d'elles començaren a agenollar-se, com si es trobessin davant
d'un ministre de Déu.

~ No, no! No soms pas nosaltres. Són ells, que obren per llur
capritxo. ¿Què hi podem fer, pobres de nosaltres, davant de
llurs fatxenderies? ¡Bona sorts, encara, si no ens toqués el
rebre! No ho cregui, no, don Ramon, que siguem tan dolentes.

Alguns dels pocs homes que al poble quedaven, s'atansaren,
tractant també de reivindicar-se als ulls d'en Montbrió, que a
cavall, en mig d'aquella gentada de dones i criatures ploroses,
semblava un profeta del temps bíblic reptant el poble d'Israel
per les seves malvestats.

-Si vostè no hi posa un remei, el poble està perdut- avançà
una.

-Sí, sí! Vostè ho pot fer- clamaren totes a chor.

-Jo?- contestà en Montbrió, amb certa aspresa.

-¿I què puc fer-hi, jo, en coses que no em pertoquen? Som el
vostre batlle, per ventura? Vosaltres podíeu fer-ho i no ho heu
fet; vosaltres podíeu avenir-vos i conjurar-vos, negant als
vostres homes la pau de la llar, fins que posessin seny. ¿Per
què no ho fèieu?

Aquí teniu un pobre vell, que és vostre pare espiritual. L'he
trobat presoner, amb guardes a la porta; l'he trobat sol i
vern, plorant amb llàgrimes de tristesa la ingratitud de sos
filigresos. I jo us pregunto, dones: Vosaltres, que bescanteu
els homes, ¿què heu fet per a eixugar-li les llàgrimes, al
vostre pare? ¿Quantes de vosaltres heu anat a trucar en aquella
porta, duent-li un consol al cor, vosaltres que tantes voltes
hi heu trucat per a pidolar una almoina o un remei per a
vostres mals?

I d'aquelles pobres dones d'allà baix, que vostres marits i
fills, al comando d'un brètol foraster, assetgen amb l'odi al
cor, com el gat a la rata, ¿què teniu que dir-ne, vosaltres que
sabeu bé que sos ulls ploraven amb els vostres i ses mans
s'afanyaven a curar les pròpies ferides que el seu patró
inconsiderablement vos obria?

Els sanglots creixien, prenent accents d'arrepentiment.
Aquelles dones, que abans es creien dignes sols de llàstima,
comprenien ara que també hi tenien el seu tant de culpa en el
sofriment de ses desditxes.

-Perdó! Perdó!- clamaven moltes d'elles, encara per terra,
mentre el cavaller procurava sortir-se del rotllo, tot dient,
amb sa habitual tranquil·litat:

-Alceu-vos, bones dones, que jo res vos haig de perdonar, ja
que a mi en res m'haveu ofès. Els pecats contra el cel, el
Rector vos els perdonarà si els hi confesseu; dels demés, si no
els heu comès, no hi ha que parlar-ne: qui l'hagi feta que la
pagui. Jo no vinc pas com a enemic del poble; vinc sols en
defensa de les persones a qui estimo. A manca d'altra
autoritat, jo seré el defensor dels desvalguts. Vinc sense
armes, com veieu, perquè la justícia de Déu no en necessita. Jo
la imposaré, la raó, a les bones, si la gent de bona voluntat
ajuda; i si no, a les males, i allavors tots ne plorareu.

I tirà pausadament carrer avall, seguit de tota la gentada. A
la sortida del poble es parà de nou, i, girant-se vers la
multitud, cridà amb veu ferma i pausada:

-Segueixin-me els homes de bona voluntat! Dones i criatures:
torneu enrera, i si no heu de posar l'olla al foc, perquè els
vostres ja es guanyen el pa, amanit per les rancúnies,
aneu-se'n a l'església i demaneu al bon Rector que us ajudi a
pregar per vosaltres, pels vostres i per mi, perquè en bona
veritat vos ho dic: ¡abans que caigui el dia, o posaran seny
els esbojarrats o més de quatre no tindreu prou ulls per
plorar!

I tornà a empendre la marxa sense girar la cara, com qui té la
seguretat de què les seves ordres no tenen retop. Efectivament:
se triaren els homes de les dones, i aquella massa de gent,
influïda com per art de bruixeria, formiguejà una estona en
l'estretor del carrer, fins que per fi, capficada i mormolanta,
prengué via carrer amunt, anant a recontar ses penes i ses
esperances sota les naus del temple, on son vell i xacrós
Rector procurà confortar-la amb mots de bé eixits del cor.



IV

Bé hi escau la soledat en els erms i boscos, a on s'hi veuen a
penes senyals de la indústria humana; més, quan es manifesta en
les viles i en les planes conreuades, a on cada pam de terra
porta la impremta de la mà de l'home, ¡que n'és de trista, la
soledat! Si heu vist una vila assolada per la pesta, si heu
trepitjat una comarca deserta pels horrors de la guerra o pels
cateclismes de la naturalesa, bé l'haureu sentida la tristesa
d'aqueixa soledat, que llavors pren el nom de desolació,
punyenta com un sarcasme, si per ventura el sol rialler
joguineja amb tots els esclats de sa natural riquesa.

Així ho pensava en Montbrió quan, al desembocar dels carrerons
empedrats de rierencs i encaixonats per les tàpies dels horts
del poble, s'estengué davant de sos ulls, inundada de llum,
l'ampla vall, vorejada de boscos i herbeis, que començaven a
enrogir-se pels primers entretocs de l'hivern. Els camins eren
deserts. Els blat-de-moros, amb les panotxes mig  esberlades,
tot just aprofitades les espigues com per mà mal agradosa. Les
trumfes, mig descolgades i florejades, com per obra d'un
massafart. Els farratjons podrint-se per les bolques, i les
vesanes, voluptuosament assaonades, semblaven cansar-se
d'esperar les maritals caricies de l'arada, que diposités en
ses prolífiques entranyes la sement, signe potencial de vinents
esplets. Per lo demés, ànima viventa enlloc.

Sols més avall començaren a veure algun que altre individu, que
marxava arrambat per les margeres o posant-se a cobert sota els
roures dels propers boscatges i que, carregats amb fardos més o
menys visibles, es comprenia bé que anaven de frau, per la
dalior que posaven en fer-se fonedissos.

Els acompanyants d'en Ramon ne donaren prompte l'explicació.
Eren els fadrins de la grilla que havien iniciat el saqueig en
les cases veïnes a Serra-Bruna, més compromeses pel senyor, de
primer d'un modo vergonyant i aprofitant-se del general desori,
com qui diu per a fer boca i ensenyar els aprenents.

De sobte, en un girant de camí aparegué en Pascal, que es
llançà amb grans demostracions d'alegria.

-Visca don Ramon, vatualisto! ¡I quan m'alegro de veure'l!
Repudai, i que ve just! ¡Que, si no, li dic que aquí hi ha un
_desfècit!_

En Montbrió correspongué, amb el bon humor de sempre, a les
demostracions del seu amic.

-I doncs, Pascal, què em dieu? Home! Si sembla que el dimoni hi
balli, en aquest poble. I...poc a poc: de quins sou, vós?
Perquè ara vaig comprenent que això s'ha de preguntar, per no
trobar-se en un compromís.

A la broma d'en Montbrió en Pascal hi contestà en sèrio:

-No me'n parli, home! Si ara mateix ni un ho sap.- I,
acostant-se més al jove i baixant la veu, afegí: -Si es tractés
només que d'aquest pudai de mal-fart, li juro que no m'hi
enquimeraria pas gaire, a fe a fe; mes... aquella senyora,
pobreta, que és tota bondat, ¡quin fart de patir de cos i
ànima, la santa dona! I aquelles dimoselles? La pubilla, que li
juro que és d'allò que no hi ha i que es va decandint, pudai!,
com una candela de xavo... Li dic que per elles soles me
perdria!

I decantava cap al jove sa cara migrada, repelosa com una
escorça de roure; on brillava tot un mar d'expressió i de
sentiment.

-Per més que... no es cregui, don Ramon- afegí, -que això va
mal! Aquest brètol del Cerdà ho ha empastifiat de tal manera,
que ara mateix aquí no hi podrem viure, ni rics ni pobres. Això
no s'havia vist mai!

I amb aquella verba especial, que tant divertia a en Montbrió,
començà a donar compte de tot lo que sabia i de lo que
suposava, interrompent-se ell mateix a cada pas.

-Ara ja ho sap tothom, que vostè és aquí. Jo mateix vinc
d'innovar-ho an en Llissàs. I ¿sap com ho he sabut? Doncs venia
de rebre ordres d'en Llisàs i m'encaminava, fora camí, dret a
la Rectoria, quan me veig venir an en Baldiri i els demés que
estaven de punt vigilant el pobre Rector... ¡Ja ho deu saber,
que a Mossèn Joan me'l tenen vigilat com un pres, pobre home!
Aquest sí que és un altre màrtir que em trenca el cor. I ¿ha
vist com està xafat? Les penes se'l mengen, sant home; i, no es
pensi, que li ve tant d'aquí baix com d'allà dalt- senyalant
successivament a Serra-Bruna i el poble. -Doncs, com deia,
baixaven rabents... Jo que dic: «¿Qui repudai els empeny, an
aquests, que tant rodolin?» Jo que els crido: «Què hi ha,
nois?» Res... per avall... Només en Baldiri m'ha fet una mueca,
com volent dir: «Si, fes l'orni, manu...». Jo que dic: «Això és
que ha arribat don Ramon o la Guàrdia Civil. Més amunt una dona
m'ha dit: «És l'hereu Montbrió, que és arribat ara mateix».
«Ah, pudai! Ja jo deia... I ara aquests corren a avisar-ho al
Cerdà. Jo que giro cua, i cap a contar-ho an en Llissàs; que ja
era allà baix, a les anques del món. No n'ha està poc, de
content! Perquè l'home, de coratge, ja en té però li dic que
s'hi veu verd amb tot això. «Vés! Busca'l corrents, m'ha dit, i
digue-li que vinc tot darrera!» I aquí el té: vegi'l.

L'altre feix de nervis d'en Llissàs ja apareixia al lluny, i no
trigà pas gaire en adjuntar-se a l'estol d'en Montbrió,
saludant-lo amb l'efusió del que, empenyat en un mal negoci,
veu acostar-se-li un bon puntal. Espontàniament i sense que
ningú, ni el mateix Montbrió, ho estranyés ni discutís, semblà
quedar convingut que aquest era el general i aquell el seu
segon. Així, s'apressà a donar-li compte de lo que havia fet i
de com estava la cosa, afegint tot sovint: «Ara, vostè dirà lo
que cal fer», o «Si a vostè li sembla, es podria fer això o
allò».

Com ja feien un grupo massa visible, s'havien ficat en el
primer terme d'un bosquet proper, a on celebraren una mena de
consell de guerra. En Montbrió parlava poc, però escoltava
molt, imposant-se bé de la situació, Se limitava, de quant en
quant, a fer preguntes concises, per exemple:

-Quants creieu que són els més desesperats?

A aquesta pregunta hi contestà en Llissàs ornamentant ses
paraules amb tota la riquesa de sa mirada expressiva.

-Ja veurà: ens hem d'entendre. Si, com fins ara, no hi ha qui
puga rebatre el Cerdà, compti que tot el poble és d'ell. Si
surt algú que amb una mica de sort li faci cara, ja li responc
que de prompte li pendrà la meitat de les forces.. ¡Bèn
dolents, dolents...! Cregui que no passen de dues dotzenes,
comptant-hi els forasters, i encara aquestes dues dotzenes són
temibles com a braços del Cerdà. Sense ell... uns amb altres
per un got de vi se'n faria lo que es volgués. ¡Ara, tingui ben
en compte que el Cerdà val per tots! ¡Pensi que és dolent com
un mal gra, que està endimoniat fins dalt de tot, i, com que
està compromès fins a l'ànima, farà el diable quatre al
jugar-se el tot pel tot. Cal reconèixer-ho, don Ramon: la
situació és grave, compta amb bons padrins, i aquest home no
s'aturarà davant del més gros disbarat.

Resumint el resultat de la conversa, en Montbrió en deduí que
en Llissàs no duia cap plan concret, ni es sentia amb prou
forces per a fer resoltament cara al Cerdà. Sols, portat per
l'instint de conservació i sublevat pels desmans que aquell
cometia, havia procurat realçar l'esperit dels veïns de millor
voluntat, per veure si li posaven un fre. En part ho havia
lograt, però en trobava molts que no s'atrevien a declarar-se,
per temor de quedar en pitjor situació si fracassaven.

Ara li tornava a preguntar:

-Vegi, doncs, què podem fer.

En Montbrió es mostrà poc explícit, potser perquè tampoc tenia
un plan ben concret. No obstant, n'insinuà un.

-Jo- digué -me'n vaig a Serra-Bruna.

-Oidà! I que aviat ho ha dit!- interrompé en Llissàs. -No veu
que no el deixaran passar? I com vol anar-hi?

-A les bones, si puc, i si no... com pugui; però jo abans d'una
hora, si som viu, seré a Serra-Bruna- contestà impertorbable i
sense afectació el jove. -Un cop dins, completaré el meu plan.
Probablement convocaré a tothom i allavors és precís que
vingueu tots, barrejats uns amb altres, amb posat de pau.
Entretant, féu córrer aquesta veu i que ningú falti.

Encara que vagament expressat, s'entreveia la idea d'en
Montbrió i tots l'aprovaren. Sols en Llissàs repetia fent
mueques:

-El Cerdà, el Cerdà, és qui em fa por! Recordi's de què disposa
de més de quaranta homes armats. S'ha de gastar molta mònita,
don Ramon.

-Mònita?- féu aquest. -No en conec sinó una, aplicable al cas
present: procurar fer obrir els uis als de més bona fe i
desemmascarar els malvats. Aquestos botaran, ja ho sé, i serà
precís opósa'ls-hi els desenganyats. Si això no dóna resultat,
doneu-ho tot per perdut. Ja serà sols qüestió de la defensa
individual. Ara vosaltres escampeu en totes direccions la nova
de què jo porto la pau. Feu que vegi força cares amigues entre
la colla. Estigueu tots a la mira, i... del demés Déu dirà.

I, quedant-se sols amb quatre o cinc dels menys compromesos,
seguí el camí cap a Serra-Bruna.



V

No trigaren gaire a veure petits escamots de gent, estacionats
a les envistes de la masia de Serra-Bruna que es dibuixava al
fons, severa i silenciosa. Semblaven volades de corbs que
sotjaven pacientment les darreres extremituds de la bèstia
estimbada, amb les carns de la qual esperaven deleitar-se.

En Ramon es desvià. per a estudiar la possibilitat de forçar el
siti passant per llocs excusats; però, veient-ho difícil, tornà
al camí ral, seguint avant.

Sa aproximació devia haver ja sigut notada, perquè es produí
algun moviment d'anants i vinents, particularment en un dels
escamots que ocupava el camí en la mateix línia del siti. En
mig d'aquest hi descollava el Cerdà, amb sou aire petulant,
vestit de gorra de pell, gec pelut, calces amples i la manta
ratllada, caient-li a grans plecs del muscle esquerre. Duia a
l'espatlla una tercerola.

En Montbrió no abandonà son posat indiferent, i parà la marxa
fins a topar-se amb el capitost, que, veient-lo venir, estava
palplantat al mig del camí.

-Bon dia, bona gent!- digué llavors, amb la major naturalitat,
salutació que sols fou dèbilment contestada per alguns de la
colla, però no pel Cerdà que, amb la vista fixa sobre el
cavaller, semblava que se’l volgués menjar.

-I això?- continuà aquest en el mateix to. -Què estem de gales?
¿Què esperem el Bisbe, potser?

La xulada féu tan poc efecte com la salutació. Sols els més
innocents mig rigueren; els demés semblaven tots preocupats,
com si esperessin alguna cosa més sèria. Els llavis prims del
Cerdà es desplegaren sota un nas d'òliva, i sos ullets vius
accentuaven sa penetrant intenció.

-Lo que esperem- exclamà en to imperatiu, -a vostè poc li
importa. Lo que convé és saber vostè qui és i a on va.

El jove es posà prompte a l'altura de les circumstàncies, i
sense perdre l'aplom li respongué:

-Qui som jo, no tinc pas de dir-vos-ho, com tampoc necessito
preguntar-vos qui sou vós. Jo faig la meva via i passo pel camí
ral. ¿Què hi ha que dir en això?

-És que el poble està en estat de siti i aquí no passa ningú
sense els passaports del _Presidente de la Junta
Revolucionaria_

Dient això, el Cerdà es despenjava la carrabina de l'espatlla,
tot quadrant-se al mig del camí, amb posat de ferma resolució.

Era inútil discutir amb un home que ja presentava les forques
per davant, i el jove li medí d'un cop d'ull tota la malignitat
d'intencions. Ademés, els moments se feien crítics, ja que
l'espectatativa del xoc que anava a produir-se entre els dos
personatges atreia els grups d'armats. Dintre pocs moments en
Montbrió en seria voltat i impossiblitat de lliurar-se de les
grapes del Cerdà, que no desaprofitaria pas l'ocasió de
destruir la darrera esperança dels sitiats. Calia, doncs,
aprofitar aquells instants en què l'enemic estava encara
descuidat, en espera d'una agarrada que, més o menys llarga,
estava sols al començament.

Així ho comprengué el jove, amb admirable rapidesa de
pensament, i, sense cap senyal de transició, passà de la
tranquilitat que aparentava a l'acció més enèrgica. Replegà les
regnes, ensems que clavava sense compassió els esperons al
ventre de la pobre bèstia, que, al sentir-se tan brutalment
obligada, llançà un ruflet de dolor i, redreçant-se com un mal
esperit, botà per sobre els del grupo, que, sorpresos de la
violència de l'inesperat moviment els hi faltà temps per a
fer-li lloc. El Cerdà, que era el primer, collit en el mateix
moment en què anava a encarar l'arma, entrebancat amb la manta
que li privà la llestesa de l'acció, rebé una forta refregada
que el féu giravoltar i mig caure de morros damunt la margera
del camí.

-Alto! Alto! Foc a ell tothom!- cridava renegant com un
condemnat, i, tot redreçant-se, acompayava l'acció a la
paraula. La seva bala passà brunzint i esfullant els arbres del
camí. Se seguí un espetec d'escopetades; però, fos que no hi
havia prou mala sang o fos perquè lo sobtat i atrevit de
l'acció els deixà a tots glaçats, lo cert és que l'ordre del
Cerdà s'obeí massa tardanament per a fer bona punteria, i els
més restaren bocabadats, mirant-se com s'allunyava el cavaller
aplanat sobre la bèstia allomada, fins arribar al portal de la
masia, que se li obrí de bat a bat.



VI

-Basi, cadascú al seu lloc!- cridà en Montbrió, separant-se
dels que joiosament li donaven la benvinguda. I enfilà l'ampla
escala amunt, saltant els graons de dos en dos.

Mig enlluernat per l'esclat de sol que deixava a fora, a penes
s'adonava de l'ombra graciosa d'una dona que, mig esvaïda sobre
el catxapit de ferro, l'esperava al replà de davant del
vestíbul. La llum que queia de la claraboia, il·luminant-la pel
cim de la testa, feia joguinejar, com una boirada de primavera,
una tofa de cabells artísticament descuidats sobre son front.
Sos ulls, encesos per l'insomni i les angúnies, brillaven
plorosos sota ses negres celles, i sa boca, tristament plegada,
no jugava quasi amb els clotets d'aquelles galtes abans tan
xamoses i ara ben desmaiades.

Ses mans s'allargaren dolorosament vers el jove, que,
adonant-se'n, es parà corprès. Aquella malencòlica visió de
linies ascètiques i pures, de tal manera transparentava els
sofriments de l'ànima aclaparada per un dolor sense expansió,
que, malgrat sa bellesa, que sintetitzava totes ses aspiracions
i follies d'artista enamorat, li produí un sentiment de pietat
profundíssima. Més, encara, quan sentí sa veu dolça i baixa com
un sospir que li deia:

-T'he vist venir i aquells trets se m'han clavat al mig del
cor, penedint-me greument d'haver-te cridat. Perdona'm, que no
pensava posar en perill la teva vida. Has pres mal, estimat del
meu cor?

-No, hermosa- féu ell, prenent-li ambdues mans i rabejant-se
dins la dolorosa serenitat de ses mirades. -No, hermosa; allò
eren salves que galejaven la bona arribada del teu enamorat.

La delicada transposició del jove féu somriure amargament la
donzella.

Aquell continuà, tot menjant-se-la amb els ulls:

-Te trobo més hermosa que mai, però traspassada d'un modo que
em trenca el cor. ¿Què estàs malalta, filla?

-Si, malalta d'enyorament, de passió d'ànima i... de tan fingir
un valor que fa temps que el som acabat. ¡Prou que t'ho contava
en mes cartes, però tu no me'n creies!...

-Sí, que te'n creia, filla- contestà en Montbrió amb
exaltament, adonant-se de què s'enfosquia encara més la cara de
madona adolorida de la seva estimada. Sí, que te'n creia, i Déu
sap la guerra encesa en què es debatia mon cor, bategant d'amor
per tu i cruelment injuriat per ton pare. ¿Creus tu que es
resolen tan fàcilment els plets en què s'interessa un cor
bàrbarament partit en dos? Allavors me semblava que cedir massa
aviat era egoisme, mes ara penso que l'egoisme estava en fer-me
sord a vostres penes. M'afalagava el veure'm solicitat d'allà
on havia sigut rebutjat com un captaire, i trobava, fent-me
gruar, un refrigeri a les ferides de mon amor propi. De lo que
no m'adonava, desventurat de mi, era que amb mes grolleres
satisfaccions xipollejava sobre un cor innocent i del qual mai
he sigut prou digne. Me n'arrepenteixo de veres i t'ho confesso
perquè em perdonis, vida meva. Me perdones: oi?

No l'havia de perdonar, pobra noia! sols que no pogué
manifestar-l'hi sinó amb tot l'arrobament de sa fesomia, que
passà com de mort a vida, perquè en aquell instant aparegué la
Loreto, que, més arrabatada que sa germana i més disculpada
pels pocs anys, se llançà inconsiderablement al coll del jove,
plorant com una Magdalena. A poc comparegueren les minyones del
servei, també plorant d'esperança, com els nàufrags a l'obirar
la llanxa de salvament.

Al vestíbul hi trobaren a donya Dolors, que es desféu en iguals
demostracions. Sa figura esllanguida i sa cara demacrada i
malaltissa, afectaren extraordinàriament el jove, ja prou
arrepentit d'haver retardat tant un auxili que poc abans hauria
sigut relativament més fàcil que ara.

-Senyora- exclamà, procurant reaccionar-se a si mateix, un poc
desconcertat per aquelles manifestacions que sa arribada
provocava, ni més ni menys que si ell fos l'únic amparo de tots
aquells sers desvalguts: -m'han cridat i aquí em tenen. Vegin
en què els puc servir. Disposin de mi per quant me creguin
necessari.

La bona senyora no pogué respondre sinó amb sanglots i mitges
paraules, que demostraven el decaïment de sa naturalesa,
gastada per tants mesos de sofriments físics i morals. Fins
semblava que s'anés a desmaiar, i en Ramon, prenent-la, amb el
carinyo i familiaritat d'un fill, per la cintura, l'obligà
amorosament a asseure's en un pròxim sofà, tot provant de
portar-li ànim i consol.

En aquell moment s'obri poc a poc una porta, i en son llindar
hi aparegué la silueta de don Eudald, dibuixant-se dèbilment
sobre la fosquedat del passadís que duia a l'estudi. Desfardat,
amb la roba plorant-li damunt del cos, esllanguit a força de
perdre greix, i amb la barba de quinze dies, talment semblava
un espanta-pardals que es mogués a impuls del vent.

Féu alguns passos dins de l'estància, i quan en Montbrió,
posant-se de peu, anava a sortir-li políticament a l'encontre
per a saludar-lo, se li encarà i, amb veu més forta del que
podia esperar-se de son aspecte, exclamà:

-Ah! És l'hereu Montbrió, el profeta de les desgràcies, el que
tocava a rebato clamant revolució. Aquí la té, la revolució; ja
s'han trabocat totes les coses, tal com vostè volia; ja lo de
baix va a dalt i tot lo que abans mereixia respecte ja ho té
ara per terra! ¡Ja no hi ha Rei que governi ni Papa que
excomuniqui, i la gent de bé es veu perseguida com les feres!
¡Aquí els té, els de la sang nova, assedegats de la dels que
tenen alguna cosa per perdre! ¡Vaja, que ja pot estar content
de la seva obra!

Aquest parlament, en boca de l'home que creien aniquilat pel
pes dels contratemps i per l'arrepentiment (inútil per tardà)
dels propis actes, féu en aquelles atribulades dones igual
efecte que el barbol del tret quan ix d'una escopeta que tothom
creia descarregada. Comprengueren, amb estupefacció, que
l'enxiquiment d'esperit que tenia a l'home en els primers
límits de l'estupidesa, no era sinó efecte del terror per les
desgràcies presents i futures que havia provocat, però no fill
del convenciment moral del propi mal procedir, i que la vista
de la persona a la qual, en sa mesquinesa de sentimens,
continuava atribuint la font de ses desgràcies, li havia
revetllat totes ses antigues antipaties.

No fou menys terrible l'efecte que produí a en Montbrió.
L'espectacle llastimós d'aquell home que gallejava sense to ni
so, no tenint esma per a sortir-se sol del mal pas en què, per
sa inqualificable tossuderia, es trobava; lo punyent de la
injustícia que amb ell cometia, suposant-lo autor de lo que amb
tant d'empenyo havia profetitzat, i potser la desil·lusió que
li causà al compendre que son ofensor no li estimava en res
l'auxili que venia a oferir-li, fins amb perill de la vida, lo
qual semblava canviar son brillant paper de redemptor en el
d'un vulgar trapasser que es fica en lo que no li pertoca, li
portà una glopada de fel al cor, produint-li tal rebull de
sentiments, que havia d'esclatar en una d'aquelles tempestats
pròpies de son temperament apassionat. Oblidà circumstàncies de
temps i lloc, no es recordà de què es trobava en casa agena, en
presència de dones aclamaïdes per les penes, ni tan sols de què
entre elles s'hi trobava ella, la seva estimada, el gran amor
de la seva vida.

-Vostè s'enganya, don Eudald- començà a dir amb veu reposada,
però que havia de fer la creixença del tro. -Vostè s'enganya:
els revolucionaris que hi ha allà fora, no els he fet jo, sinó
vostè. No són els meus: els de vostè, són. Aquesta sang que
bull sota les tàpies de la casa i que es frisa per la
destrucció i pillatge, no és la sang nova per la qual jo
clamava i clamo encara. No; és la vella, la sang recremada pels
agravis de vostè i emmetzinada pels desprecis i l'abandono de
l'_iglésia conservadora_  del propi benestar en que vostè
combrega. Són els infeliços parcers, als quals vostè disputava
la meitat de les suades, perquè deia que amb els dos terços
s'hi feien rics i orgullosos, i a vostè li convenien pobres i
humils, carregant-los per tornes les talles, la llavor i el
delme; són els menestrals, als quals vostè edificava amb
exemples d'equitat, carregant-los les contribucions que es feia
rebaixar per sos padrins de la política; són tots aquells a qui
disputava les engrunes de l'empriu, esclafant-los amb les
sentències injustes, comprades a pes d'or... No m'ho negui,
perquè estic disposat a tirar-li les proves per la cara. Són,
en fi, aqueixa plebe que el senyor, a cops de peu, llançava als
braços d'altre perdulari que els acabava d'escorxar per son
compte, explotant sa pobresa i sa ignorància.

Però ara, per virtut d'un sacudiment precursor d'altres de
pitjors, s'han escapat del jou d'aquesta justícia convencional,
de la qual vostè s'aprofitava tan bé, tot bescantant-la per
cara i dolenta, i... aquí els té, reclamant lo que creuen seu i
que s'ho pendran, perquè aquells padrins que abans li guardaven
les espatlles... prou feines tenen per ells.

I sap a on són els meus revolucionaris? L'hi diré per a sa
major vergonya. Són darrera el cèrcol d'eixelebrats que envolta
la casa, promptes a fer quelcom en favor d'aquell que en sa
vida ha fet res per ells. I jo mateix, aquí em té, fins amb
perill de la vida, oferint-li mos bons oficis, creient-lo
redimit pels desenganys i l'experiència, no pensant mai que qui
no ha sabut fer-se respectar per la rectitud i justícia dels
seus actes, ni ha tingut coratge per a fer cara a les
situacions que amb son orgull i falta de sentit comú s'ha
creat, fóra capaç d'insultar al que li allarga la mà per a
salvar-lo.

Quedi's en nom de Déu, miserable sibarita de la poltroneria-
afegí, dirigint-se vers la porta. - Surti-se'n com pugui de la
tarenyina que vostè mateix s'ha teixit, i... perdoni de
l'enfado. Però no me n'aniré sense dir-li que el faig
responsable, davant de Déu i dels homes, de les desgràcies que
atreu sobre sa desditxada família, tan innocenta de les seves
baixeses com malaguanyada per qui, havent sigui bo per a
embolcallar-la en una atmosfera d'odiositat i desprestigi, és
incapaç de defensar-la com un home que s'estima.

¡Bé n'havia rebudes, don Eudald, d'envestides del jove
enginyer, que diferents vegades l'havia sufocat amb la seva
sàtira punyent i crua, però mai l'havia reptat amb tal feresa,
ni l'havia anorreat amb aquella contundència de boig! Ses
paraules li caigueren a sobre, com garrotades, i el darrer
pàrrafo, sobretot, el féu caure aplomat sobre un silló, com un
bou sota la massa del carnisser.

I ¿què direm d'aquelles pobres dones, arrossegades de conflicte
en conflicte, que quan, ja al fons de l'abim i amb l'aigua al
coll, donaven els darrers crits de misericòrdia, sentien
esborronades com l'home fatal que les havia perdudes, sense
esma ja per a valer-se a si mateix, rebutjava encara, rencorós,
la mà generosa que els hi oferia la d'arrera esperança de
salvació? Son desconsol fou tan intens, que en Montbrió se
n'impressionà fortament. Donya Dolors, presa d'un gros
trastorn, se li tirà als peus, pregant-li que no fes cas
d'aquell boig suïcida, que ja no sabia lo que es deia, i que no
les abandonés en aquell trànsit de mort. La Loreto, repenjada
al seu coll, li banyava el pit amb ses innocents llàgrimes; en
tant que les minyones del servei, de genolls per terra i
plorant llàgrimes vives, li barraven el pas de la porta.

En quant a la Montserrat, cas estrany (i l'explicació del qual
és difícil desentranyar dels més fondos replecs del cor de la
dona), en els moments en què en Montbrió triomfava, alçant-se
com un déu irat sobre aquella trista i desvalguda família que,
postrada a sos peus, li implorava perdó i misericòdia, ella, la
deixebla convençuda, la seva enamorada, la que s'emmirallava en
sos ulls i li dedicava tots els sospirs de la seva ànima, el
deixà per a córrer als peus del pobre i vençut autor de totes
les seves penes, a qui prodigà les més tendres carícies.

-Pare!- li diu, amb sa veu flexible i carinyosa. -Per què és
tan cruel amb nosaltres? ¿Què li hem fet perquè ens vulgui
perdre, fins perdent-se vostè mateix?

Hi ha, entre els experiments de la física recreativa, el de la
_nota simpàtica_, a qual única vibració es commou la flama
d'una candela cada vegada que ressona en mig dels ruixats
d'harmonies d'una tocata. No sé si això és prou bona
comparança, per a  explicar lo que li succeí a don Eudald al
sentir la darrera frase de la seva filla. Li vingué com un
tremolor, i una suor freda inundà son cos. Després sentí com si
se li esquincés alguna cosa a dins del cor, i, nuant-se-li la
gola, començà a sanglotar i a vessar abundoses llàgrimes, ell
que en mig de
totes ses tribulacions, de sos terrors, de sos desenganys i de
tots els rebregaments de son amor propi, no havia pogut mai
vessar-ne ni una.

-Filla meva!- cridà amb veu afònica i prenent-li la cara entre
ses mans. -¿Què puc fer-hi jo, si som d'una manera que sembla
com si les veus de la raó no poden entrar en mon cor sinó a
punyalades?

En Montbrió, que, desconcertat i sense saber què fer, pugnava
per tornar a donya Dolors en son seti, copsà al vol aquell crit
de suprema agonia de don Eudald, i, amb son temperament
admirablement afinat, ne comprengué tota la transcendència.
Aquell esperit enterc, rebelde i orgullós, aquella ànima que
encara bategava irreductible dins un cos sense esma, aplanat i
desfet, estava en la seva crisi. I ell, que l'havia tantes
vegades apunyegat sense compassió i que ara mateix acabava
d'aglanar-lo amb el pes de la catilinària més coenta que havia
pogut, en son despit, conjuminar, se'n sentí vivament
interessat.

Se li assegué al costat, i prenent-li les dues mans, amb les
quals escondia son plor, tal com se fa amb un nen a qui es vol
afalagar, li digué, amb sa veu clara i reposada:

-Don Eudald: miri'm a la cara!

El pobre home obeí maquinalment. L'altre continuà:

-Vostè m'ha tingut sempre per un eixelebrat, per un
busca-raons, fins per un descamisat, però crec que mai m'ha
tingut per un embustero. És veritat?

Doncs, així- continuà, veient que don Eudald assentia, -creurà
lo que vaig a dir-li ara. Vostè i jo no hem sigut mai amics,
tal volta perquè no ens hem entès. Potser jo no he distingit
prou en vostè lo que són idees del seu temps i influències del
medi en què ha viscut sempre, és a dir, pecats de la seva època
i de la seva escola, i al personalitzar mos atacs, he sublevat
son amor propi, portant-lo a extremar sos procediments. En
canvi vostè, imbuït d'una escola plena de respectes humans,
adoradora del fet consumat i de l'ordre material i que, demés,
professa la teoria de què sols els vells saben alguna cosa,
m'ha pres per un criatura sense judici i fins sense educació ni
vergonya, i me li he fet antipàtic.

Per primera vegada, don Eduald trobà que s'identificava amb les
idees d'en Montbrió, començant a assaborir els efectes d'aquell
bàlsam misteriós amb que aquest ungia les ferides per ell
mateix obertes amb sa franquesa salvatge, i que tenia la
propietat d'acabar-li de rendir el cor. Ho demostrà fixant-li
dolçament els ulls a la cara i aclarint-se-li un poc sa
embotornada fesomia.

-Ara- continuà en Ramon, que no el perdia de vista -començo a
pensar que vostè val més del que em creia i espero que amb el
temps vostè també rectificarà son criteri respecte a mi.

Mes d'això ja en parlarem llargament un altre dia- continuà,
veient que don Euduald arribava fins a mig riure entre els
pellingos de sa cara marcida. -Ara, anem al cas, que el temps
és curt.

No tinc pas de ponderar-li, don Eudald, que la situació de
vostè i família en aquest moments és gravíssima. Per no
tornar-nos a enfadar, no esbrinem pas de qui és la culpa;
consignem el fet i fora. El país està en plena revolució, i no
hi ha avui més autoritat que la que cadascú es pren i sosté amb
son major o menor prestigi. Vall de Pedres està en mans d'un
enemic jurat de Serra-Bruna, home sense escrúpols ni
consciència, i aquest ha concitat el poble contra vostè, aquest
poble entre el qual vostè no ha sabut sembrar-hi ni una llavor
de carinyo... Aquesta és la veritat, don Eudald, si val a
dir-ho, perquè fins els pocs elements que estan disposats a
ajudar-los, és sols per la cara d'aquestes bones senyores i tal
volta per instint de pròpia defensa.

La fesomia del senyor tornà a enfosquir-se, començant de nou a
sanglotar, i dirigint-se vers sa filla gran, que seguia
aclofada a sos peus, exclamà:

-Com vos he perdut, filla meva ¡Perdoneu-me, si us plau!- I
dirigint-se a en Ramon, afegí: -¿I bé, què tinc de fer, ara,
pobre de mi?

-Rendir-se a discreció, don Eudald.

-Rendir-me? Déu meu! ¿ I no estic pas prou rendit, encara?

-Rendir-se vull dir abdicar de la seva autoritat; donar poders
a la seva familia, si és que amb mi no té prou confiança;
despullar-se de tot residu d'orgull inútil i d'amor propi fora
de lloc.

-Orgull! Amor propi! Li juro que ho he ben acabat tot. La idea
de què aquest orgull i aquest amor propi m'han fet jugar la
sort d'aquestes infelices dones, únic amor de la meva vida, me
rosega el cor. Obrin com vulguin, sense cuidar-se més de mi. Si
té algun plan, executi'l; però aviat, perquè jo pugui veure
fora de perill els meus, i ja no demano res més a Déu.

-Sí que el tinc, el plan- exclamà en Ramon amb resolució; -però
és un plan dels resultats del qual no puc respondre, sinó
disposant de l'omnímoda confiança de tots vostès i de plens
poders per a obrar; perquè, per a salvar els interessos
personals, potser serà precís sacrificar... bona cosa dels
interessos materials.

-¡Sacrifiqui-ho tot, don Ramon, inclòs jo mateix... però que es
salvin aquestes pobretes, a les quals tant he fet sofrir!

I empresonant amb una abraçada la seva esposa i filles, que
atretes per sos accents de compunció s'havien arrupit a son
entorn, exclamà:

-Dolors! Filles meves! És ara, apagada la darrera espurna
d'amor propi que em cremava les entranyes, que començo a
compendre que el vostre amor és l'única aspiració noble i
divina que he sentit en la meva vida.

I en Ramon de Montbrió, de peu, creuat de braços, observà que
tota la família de Serra-Bruna, feta un cabdell a ses plantes,
podia abrigar-se allò que es diu, amb un davantal.



VII

-Missenyor m'ho acaba d'innovar- deia en Basi, tot fregant-se
les mans de goig, dirigint-se a en Montbrió: «Don Ramon és ara
aqui l'amo; respecteu-lo i obeïu-lo en tot, com si fos jo
mateix». Aquí ens té, doncs, al seu comando. Soms pocs, però
decidits a tot. Vostè mani, que ningú li replicarà un pèl.

Vejam ara si en traurem l'entec,- continuava, no podent ocultar
la seva satisfacció, -que li asseguro que m'han fet posar els
cabells blancs. Basi aquí, Basi allí: sempre en Basi per tot, i
en Basi no podia fer res de profit. Missenyor, espatarrat i
sense esma per res, no fent ni deixant fer, que és lo pitjor;
missenyora, sempre malicosa i feta una esponja, i encara sort
de la Montserrat, que té un esperit com un brau i un cor que no
l'acaba mai. Mes una senyoreta... ja se sap, què pot fer? Jo
prou el tenia el meu plan, però...

-Vejam-lo, doncs, el vostre plan- féu breument en Ramon.

-Es molt senzill: això sí, s'ha de pegar falconada a la bossa
de missenyor, perquè... ja se sap que no es fa pas xocolata
sense cacau, i quan convé... Doncs, vegi lo que hi ha que fer.
La gallardia del Cerdà consisteix en què disposa de més de
quaranta homes armats, als quals paga (de la bossa del comú,
ei!) dues pessetes diàries; doncs fer córrer la veu de què aquí
se'n donen tres, i abans de dos dies ne tindrem més que no en
voldrem, i... allavors, ja me n'encarrego jo de posar-li les
peres a quarto, a aquell brètol...

-Ai amic Basi, que n'àneu de lluny d'osques!- féu en Montbrió,
interrompent-lo. -Ja li vull pegar, la falconada, a la bossa de
missenyor, que dieu vós, mes no per a comprar homes a tres
pessetes. Hem de picar més fondo i tractar de curar la llaga en
lloc d'enverinar-la. Jo no tinc pas de defensar els
terralloners, encara que els crec més enzes que criminals, ni
menos al Cerdà, al que tinc en el mateix concepte que vós; però
no s'està pas Serra-Bruna tan net de culpes i pecats, que
puguem gastar gaires gallardies. A això hem d'anar: a què la
causa de Serra-Bruna sigui la del dret i la justícia, no
planyent sacrificis per a lograr-ho, i veureu, com
espontàniament se desllinden els camps; allavors sí que podreu
dir que són enemics tots els que tingueu al davant i
tractar-los com a tals.

-Sí, prou...- féu, tot gratant-se el cap, en Basi, que no
comprengué pas bé lo que en Montbrió li deia, -ja ho entenc;
però miri que el Cerdà és un mal sorge... i per aquest camí,
quan hi arribarem... potser serà tard.

-Serà tard?- respostà l'altre cloent la conversa. -Potser sí,
si perdem el temps. Lo que convé és parlar menos i obrar més.
¡Apa mans a l'obra!



VIII

De la primera feina se n'encarregaren les dones. Les minyones i
masoveres més animoses sortiren del mas, unes cap a llevant,
altres cap a ponent: parlaren amb les avançades i escamparen la
nova de què el senyor Serra-Bruna convidava tots els homes del
poble a una reunió a la lliça del mas, a on s'hi trobaria don
Ramon de Montbrió.

El cas era grave i de moment ningú es decidia, perquè, quan ne
fou sabedor el Cerdà, es posà fet un foll, transmetent l'avís
de què faria foc contra qui s'atansés al mas.

Però el corc treballava ja en les files dels amotinats, perquè
el nom d'en Montbrió era garantia de pau i de serietat, i més
ara, augmentant son prestigi per l'acte portat a cap poques
hores abans, burlant-se del Cerdà a les barbes dels seus
saions.

Pe fi, alguns, més coratjosos, escorrent-se mig d'amagat,
començaren a entrar en la lliça. Son exemple animà alguns
altres, que ja ho feren més descobertament; i com el Cerdà amb
tots sos esbufecs, no s'atrevís a complir l'amenaça de fer foc,
de mica en mica s'hi anaren aplegant, de primer molts dels que,
a falta d'armes, recordant l'adagi que diu «en temps de belluga
campi qui puga», anaven proveïts de sac i cordes, i després
altres i altres, fins els armats, alguns d'ells a sou del
Cerdà.

Aquest treia foc pels queixals. Si els deixava fer, el resultat
seria que, persuadits per en Montbrió, no sols augmentarien
considerablement la defensa de la masia, sinó que fins posarien
en vertader perill la seva autoritat.

-A atrevit, atrevit i mig- se digué, resolent-se a jugar el tot
per tot. -A dintre tothom!- cridà als seus. -Hem de desfer
aquest marro, enc que sigui a escopetades.

Mig plena la lliça de gent, veieren arribar el Cerdà,
acompanyat dels seus voluntaris, inclòs la secció uniformada
dels de Vall-llosell, al comando del Sastret, que de nou havia
sol·licitat d'aquella Junta Revolucionària, com a gent de més
confiança.

En Montbrió fou aconsellat de barrà'ls-hi la porta, però s'hi
negà en rodó. Ni tan sols l'entrada de la casa permeté tancar.
Això sí, féu reforçar la guarda de l'escala i apostar alguna
gent prop de la miranda, amb ordres riguroses de què ningú es
fes visible ni donés senyals de vida sense les seves expresses
ordres. De tot aquest rem ne quedà encarregat en Basi.

Amb això, ja entrava el Cerdà amb gran gallardia, rodejat de la
plana major de la Junta Revolucionària.

La situació es feia imponent, i tothom estava amb l'ànima en un
fil, fites les mirades en els dos capitostos, l'un verd de
coratge i l'altre, en Montbrió, passejant-se reposadament i amb
les mans a les butxaques per davant de la porta.

Formada la gent o, millor dit, arrenglerada al mig de la lliça,
l'esquadra de Vall-llosell, tan prop de la porta com fou
possible, el Cerdà, després de dirigir furioses mirades a dreta
i esquerra i d'escopir repetidament la bilis que li pujava a la
boca, se dirigí amb descaro a en Montbrió, preguntant amb veu
rogallosa:

-A on és l'amo d'aquesta casa?

-Som jo, l'amo- féu l'altre, deixant de passejar i
plantant-se-li tranquil·lament al davant. -Què se us ofereix,
mestre?

-Responeu amb més respecte!- cridà el Cerdà tractant
d'imposar-se.- És el _Presidente de la Junta Revolucionaria_
qui us parla.

-Està molt bé, per servir-lo, però no hi tinc res que veure jo
amb aquest senyor; no m'ha fet mai cap favor ni me'n deu cap.
Me pregunteu per l'amo i us dic que som jo.

-Vós, l'amo? Vós, un foraster vingut de qui sap a on. ¿I amb
quin dret vos atreviu a dir-vos l'amo de Serra-Bruna?

-Amb el mateix dret que vós us tituleu _Presidente de la Junta
Revolucionaria_ de Vall de Pedres.

La sortida d'en Montbrió, cridant tant com ell, desconcertà un
moment el Cerdà, que acabà de despacientar-se.

-Ja n'hi ha prou, de comèdia!- digué variant de to. -Vull saber
qui ha convocat el poble, amb quin dret i a quin objecte.

-Jo l'he convocat- féu l'altre seguint-li sempre el to -amb el
dret que té tothom de mirar per sos interessos com bé li plagui
i a l'objecte de tractar els assumptes pendents entre el poble
i Serra-Bruna.

-¡Doncs sabreu que aquí no hi ha més que la Junta
Revolucionària per a tractar dels assumptes del poble; que
aquesta reunió és clandestina, subversiva, il·legal i
reaccionària, i queda des d'ara dissolta; que lo que s'hagi de
tractar ho tractarà la Junta, un cop allotjada la gent, i no
aquí, sinó a dalt, amb l'amo veritable, i no amb un farsant que
no és ningú!

Féu posat d'avançar, mes el jove se li quadrà al davant,
cridant-li amb veu ferma:

-Alto!- I, fitant-lo valentament a la cara, continuà; -Mestre,
sembla que teniu ganes d'acabar-me la paciència i ho lograreu;
ja aquest matí vos he topat al camí ral i m'heu assaltat com un
lladre i m'heu fet foc, del qual delicte me'n respondreu al seu
dia. Basta de comèdia!, també dic jo. ¿Qui sou vós pera a
cohibir la llibertat d'un ciutadà honrat, que transita
llibèrrimament per la via pública, ni menos per a assaltar-li
el domicili sense auto judicial? Avui que als raigs esplendents
de la llibertat han caigut les cadenes de l'esclavitud sota els
peus del poble, fart de sofrir les vexacions dels tirans; avui
que s'han proclamat tots els drets de l'home, fins els
inalienables, il·legislables, indiscutibles i interminables;
avui que la democràcia resplendeix com un sol, que la igualtat
nivella totes les jerarquies i que la fraternitat estreny en un
sol llaç a tots els ciutadans, és avui que veniu, en virtut
d'uns poders que ningú vos ha dat, a ressuscitar l'absolutisme,
proclamant-vos rei, que és igual que dir tirà assedegat de sang
i or, a pertorbar la tranquil·litat del comú, a explotar la
bossa del contribuient i, lo que és pitjor, a atacar la
llibertat dels ciutadans i a comprometre les conquistes de la
gloriosa revolució, que d'una manera tan admirable...

Prova de què en Montbrió conservava tota la serenitat, era la
humorada de voler desmuntar el seu adversari tirant-li pels
nassos tot una parrafada d’oratòria de club, justament de la
mateixa que hores abans ne feia sarcàstica burla.

El cert és que el Cerdà perdia terreny als ulls dels seus, i
aquest convenciment li féu sentir la necessitat d'acabar
aquella escena, tapant de qualsevol modo la boca del jove.
Veient-se molt superior en força material, tractà d'imposar-se,
interrompent-lo de mala manera.

-¡Calla, maleït burgès de terra baixa, rellotge de sagristia!
Millor faries de cuidar-te del teu patrimoni; si te'n queda,
hereu escampa, que no ficar-te en lo que no et pertoca! ¡Vés a
veure si en queda cap, dels moltons que tondia el teu oncle!
¿Què et creus que no sabem lo que cerques per aquí, rondaire de
bons partits? Tu fas com els gats al febrer...

I aquí buidà una frase bestialment crua, perfilada amb tot el
relleu de sa oratoria estrafalària.

Si amb això es proposava distraure a l'enginyer de son
objectiu, fent-lo sortir de tino i precipitar el conflicte
rebentant-ho tot, no hi ha dubte que ho logrà, perquè de sobte
se'l veié venir verd i avançar-se vers el provocador amb els
punys closos i tremolosos els llavis.

Allavors se produí una escena curta, original i estranya, que
els presents contemplaren esborronats i sense atrevir-se ni a
respirar. Els dos enemics, encarats com dos mastins gelosos,
devorant-se amb llambregades plenes d'odi, s'increpaven a mitja
veu, lo que donava a la disputa un caràcter més violent encara.

-Tu callaràs- brunzia en Ramon, -miserable desertor de galeres,
escanyapobres arrastrat.

-Guita!... guita!- bufava l'altre, caragolant-li frases
impossibles d'escriure, d'aquelles que sols es troben en els
diccionaris dels bordells i presiris.

-Badall de l'infern, potulàs, fill de ningú...- tornava aquell:
-vomita fins ta llengua d'escorpí per a fàstic dels gossos,
malvat penjoll de forca.

-Guita!... guita!...- repetia el digne president, guanyant-lo
encara per la virulència dels qualificatius que eixien de sa
boca, secs i crusos com imprecacions de condemnat, amb la
visible diabòlica idea de portar-lo al darrer extrem i tenir
peu per a desfer-se'n.

Exasperat aquest, i avergonyit de veure's compromès en tan
bestial contenda, se llançà en avant, agafant pel canó la
tercerola que el Cerdà tractava d’encarar-li.

-Aquesta és la meva!- cridà aquest amb ràbia; i, mentres alçava
la grapa dreta per sobre el muscle del seu enemic, braolà amb
veu de comando: -Voluntaris, a mi! ¡Aquest home és pres:
lligueu-lo!

Fou obra d'un instant. El braç dret de l'enginyer giravoltà amb
moviment ràpid, son puny clos descrigué una curva horitzontal a
tall de _boxer_ i anà a esclatar a les barres del president,
que ressonaren amb un feréstec claqueig, tal com un cop de mall
que caigués damunt d'un sac replè de grava. L'infeliç eixamplà
els colzes, amb moviment de garra-tibat, i, sense dir ai!,
caigué com un plom.

Se produí una sensació tan intensa com indescriptible. Amics i
enemics quedaren esgarrifats davant d'un fet que per força
havia d'assenyalar la general conflagració. El mateix Ramon
degué compendre lo crític de la seva situació, precipitada per
sa pròpia falta de corretja, i, sense més reflexions, que no hi
cabien en tal moment, es disposà a fer-hi cara amb tota
l'ardidesa de son temperament fogós. Se trobava en un d'aquells
moments únics, segons Napoleó, en cada conflicte, que decideix
l'èxit en favor de qui sap aprofitar-lo, com si diguéssim el
_capillum fortunae_ dels llatins, que decanta a aquesta coqueta
vers _l'audax_ que ha sabut collir-lo al vol i s'hi llançà com
un boig.

Doncs a l'espetec d'aquella bestial punyada que al Cerdà li
desféu la cara, fent-lo caure en basca, hi respongué un grunyit
sord i terrible, com de fera trepitjada, chorejat per un
criquejar de fusells que s'engallaven; però el valent jove no
s'encongí, sinó que, encarant-se amb les files, empunyant la
tercerola que aquell li havia deixat als dits, i amb la dreta
encara nerviosament reclosa a tall de gladiador enfurismat, els
hi presentà el pit exclamant:

-¡Aquí el teniu, patuleios del Vall de Pedres, el vostre
capità! ¡Vegeu-lo de morros per terra, besant la pols que jo
trepitjava! Jo vos l'he bufetejat per brètol i brut de boca;
l'he bufetejat i escopit com bufetejaré i escopiré al primer de
vosaltres que s'atreveixi a repetir ses paraulades. ¡Foc a mi,
bretulada miserable! Tireu-me, però tireu dret, si és que hi
lluqueu encara, culs de taberna, enllepolits del vici: que, si
no... aquí hi ha pit de sobres per a fervos dragar les bales
que a preu de vi vos ha venut el potulàs que vos comanda!...

Ni es pot escriure lo que en son foll exaltament els deia en
Ramon als capitostos del poble, increpant-los amb una tenacitat
que esborronava els propis amics, burxant-los de mil maneres,
igual que el domador a les feres engabiades.

-¿Qui, qui de vosaltres- tornava, -s'atreveix a sortir fiador
d'aquest malparlat que vomita per terra la fel i el vi de les
seves entranyes? És vostre quefe! ¡És el que heu dut a
coll-i-bè com uns ximples, perquè us tirava els rosegons de
la seva taula!...

I atansant-s'hi més, a mida que ells reculaven, vençuts,
esdernegats i aglanats per aquell torrent desbordat
d'improperis, per aquell davassall d'audàcia i pel no sé què de
terriblement suggestionador que tenien sa veu, son accionat i
ses mirades llampegants, començà a reptar-los personalment, un
a un, anomenant-los per llurs noms, fitant-los als ulls, frec a
frec, fins a espurnejà'ls-hi les cares amb sa bilis encesa,
apagant-els-hi sucessivament les gallardies, com les flames
dels ciris de l'altar s'apaguen una a una al buf del sagristà.

I ningú piulava, igual que si se'ls haguessin paralitzat les
llengües i glaçat les mans sobre les armes que empunyaven.

Sols el Sastret, que, potser per raó de l'uniforme que vestia,
es cregué obligat a intervenir com a autoritat superior,
s'avançà, no amb posat de desafio, sinó amb aire d'agent de
l'Autoritat que vol complir amb son dever, o millor, a tall de
soci de club, amb veu i vot, que surt en defensa del reglament
trepitjat, i alçant l'espasa crida:

-Companys; això és un delicte de _lesa autoritat,_ i jo en
protesto, en nom del país!...

-Vostè, senyor oficial,- exclamà en Montbrió regirant-s'hi i
canviant de registre, amb aquella ductilitat meravellosa que el
feia amo de totes les situacions. -¿Vostè voldria tacar els
seus galons defensant a un escapat de presidi, a un brètol com
aquest? No! Això no és possible. Vostè, com a militar, és el
defensor nato de l'honor i de la justícia! Amb vostè ens
entendrem de seguida. Entri.

I, prenent-lo ràpidament pel braç, se l'emmenà cap a dintre,
deixant-se ell conduir, de segur encantat de veure's tractat
amb tanta cortesia.

Seguidament tornà a aparèixer en Montbrió fet un argent viu, i,
mentre feia intoduir també el pobre Cerdà, estabornit encara i
glopejant sang, cridà al sargents del piquet:

-Sargento: prengui dos números i entri.

Aquest obeí, ni més ni menys que si el manés son quefe natural.
Al replà de l’escala, mig de grat mig per força, se'ls féu
deixar les armes en un recó.

-Dos números més!- cridava de nou als del piquet, ja sense cap
superior.

Obeïren els dos de cap de fila; i, així, de dos en dos, i
mansament, anaren entrant i dipositant les armes sense cap
dificultat a on veien apilades les dels seus companys.

Els capitostos que, sostrets un moment a la influència
hipnotitzadora d'en Montbrió, tornaven a grunyir, com tractant
de revifar l'esperit dels seus, quedaren, per virtut d'aquesta
ràpida maniobra més confosos i aixafats. Començaren a
xiuxiuejar entre ells, i, fos per temor, per vergonya o per
previsió, se dirigiren al portal i desaparegueren sense donar
cap ordre i seguits d'alguns, pocs, dels seus.

Estudiant lo que se'n diu psicologia de les multituds, pot
notar-se la semblança que hi ha entre l'acció de les corrents
passionals oposades reflectint-se sobre un aplec
d'individualitats i la de les corrents atmosfèriques esgrafiant
ses lluites sobre la superfície del mar.

En el cas present, amb sols observar aquell atapeït conjunt de
fesomies anheloses i corpreses, podien apreciarse les diverses
fàcies de la lluita transcendental entaulada entre les dues
corrents que es disputaven el predomini sobre aquell petit mar
de passions, fins a cert punt inconscients. La bufetada mascla
amb què l'enginyer clogué la disputa, fou el període àlgid del
procés psicològic. L'audàcia de l'un nivellava l'excés de
forces de l'altre: les dues potències es contrabalçaven. Un
moment de vaciHació o de feblesa per part d'en Montbrió, i sa
influència hauria sigut retuda amb conseqüències difícils
d'apreciar. Ara, sa bona estrella o la fe en si mateix l'havia
salvat. La tasca més perillosa quedava feta. La fera, si no
rendida encara, estava dominada.



IX

Lograt el propi domini, en Montbrió tornà a ésser el mateix
d'abans. Una mescla estranya de febrosa activitat i de calma
freda, un humorista empeltat de filòsop, amb una verba irònica
i penetrant, amb deixos de fonda amargor i esclats de franquesa
salvatge, ben a propòsit per a dirigir-se a aquella caterva
d'amotinats, que esborronats per lo que acabaven de veure i
sentir, l'envoltaven encara amb les armes als dits.

-Al cap soms, valldepedrencs!- els cridava ardidament. -I a
veure si m’expliqueu què hi cercàveu a Serra-Bruna, com no fos
fer para-esqueneta al nou amo que us heu triat, pel gust de
tenir-ne sempre un que us bati les costelles. Sembla que us
prometia la grilla, i ben cert que vosaltres poc que hi fèieu
escarafalls, pensant que, com estem en temps de llibertat se
pot robar sense perill d'anar a presidi. Infeliços! Què us heu
pensat? La impunitat, si n'hi ha, que no és pas sempre, avui
com en tot temps és sols pels grossos, pas per vosaltres, que,
mentre no poseu seny, sempre vos tocara el rebre. ¿Què us heu
cregut que ha de durar sempre aquest desgovern que permet que
un miserable escrivantot de poble es faci rei, muntant una
moixiganga de junta i armant a costes del veïnat algunes
dotzenes de desanimats perquè l'ajudin a fer-se els seus? Bona
o dolenta, tornarà la llei a imperar. De bon grat o per força,
l'ordre s'imposarà, tal volta en profit dels mateixos
capitostos que avui empenyen i s'aprofiten del desordre; ¡i
vosaltres, infeliços!, pagareu la pena dels que us han
engalipat perquè els hi traguesseu les millors castanyes del
foc.

Me direu que qui tenia obligació d'emparar-vos vos havia
abandonat i fins s'havia constituït en vostre enemic. Això ho
he deplorat jo abans d'ara, i això mateix ha amargat la vida al
bon Rector, que us estima més del que mereixeu. Però vosaltres,
que heu tingut memòria pels agravis del senyor d'aquesta casa,
no n'heu tinguda per a recordar les vegades que d'aquí n'heu
tret beneficis en les supremes necessitats; vosaltres, que heu
sabut trucar a la porta de la Rectoria per les vostres
conveniències, n'heu fugit quan d'allà en sortia la veu de Déu,
que és la de la justícia i l'honradesa; vosaltres, que en temps
de pestes i secades heu corregut a implorar la misericòrdia
Divina, heu renegat del Cel quan heu pensat tenir la força a
les mans.

Infeliços! Igual que els peixos heu saltat de la paella per a
caure a les brases. Renegant d'un amo que us empobria amb una
mà i amb l'altra us donava almoina, vos heu entregat a un altre
amo que us roba amb totes dues, que us diu que no hi ha Déu ni
llei perquè no us talaieu de les que ell vos imposa, que us
parla de llibertat per a què no vegeu el dogal que us cenyeix
el coll.

I vosaltres el seguiu a ulls clucs, a aquest home, que no creu
en el vostre Déu i que ni tan sols porta la vostra sang a les
venes. I vosaltres, que mil voltes hau maleït ei Govern que us
lleva els fills per a dur-los a guerrejar contra qui no us ha
fet cap mal, vos heu fet soldats de sou, abandonant les vostres
dones i fills a la misèria, i els vostres camps a les males
herbes. I ell vos ha fet tastar la ganduleria, a vosaltres,
fills del treball; vos ha imbuït instints de rampinya, que
vostres passats no havien conegut, i us ha conduït fins a les
portes del crim, tot dient-vos que era això un acte de
justícia. Igual que els cans, li caçàveu les llebres a canvi
dels ossos que us tirava.

¡Ja l'heu vist, ara mateix, el vostre quefe, caigut a les
plantes de qui no té més forces que una consciència honrada i
la virtut de parlar clar i català, pesi a qui pesi! Mes,
enteneu-ho bé: jo l'he castigat, a aquest brètol, per mon
compte i raó, per lo que m'ha faltat a mi a aquesta casa, on
tantes vegades hi havia mort la gana i deixat la mengia de la
misèria, no per lo que us hagi faltat a vosaltres, que d'això
no me n'havia pas comissionat ningú, ademés de què tampoc és
tota seva la culpa, perquè ben sabut és que mentres hi hagi
ases no mancarà qui s'estalviï d'anar a peu.

Doncs ara us diré per què us he cridat, i us ho diré ben clar i
ben alt perquè em sentiu tots. Vos he cridat per a dir-vos:
«Malvats i lladres!». I us ho dic jo, que no m'he mossegat la
llengua per a defensar-vos quan vos creia honrats, i us ho dic
a la cara, sol i desarmat, contra la boca de vostres fusells.
Si algun de vosaltres gosa fer-me tornes, que surti.

Ja n'estava ben guardat, en Montbrió. Aquella massa de gent
senzilla, més esgarriada que perversa fascinada i corpresa, de
primer, per aquell braç de ferro i aquell temperament atrevit
que en un sol moment i pel sol esforç de sa persona havia
esmicolat la potència que tenia tot el poble sota el peu,
esllomits i esdernegats pel xàfec de veritats incontestables
que els hi tirà damunt amb aquell parlament que tan bé
desentranyava un a un els sentiments dels seus cors, es
trobaven igual que els primers pobladors del Paradís quan Déu
els preguntava què era lo que havien fet del dipòsit
d'innocència que els havia confiat, i, com ells, ajupien els
caps de vergonya, davant del dit inexorabl.e que els hi posava
al descobert les interiors misèries.

La consciència havia ressucitat: la bèstia humana era ben
atuïda i podia en Montbrió reptar-la i burxar-la impunement.

Confosos i avergonyits, formats en grups, silenciosos uns,
altres sentats sobre les carretes, i trulls, socs i altres mil
objectes de què estava ple el cobert i sembrada la lliça,
semblava que no sabien què fer-se de les escopetes, retacos i
altres eines que els ballaven pels dits. Tots estaven seriosos
i capficats i alguns fins semblava anessin a espurnejar-los-hi
els ulls.

Era el moment oportú per a entrar en la darrera fàcies del
problema que l'enginyer s'havia plantejat. Ja els tenia
despullats de la roba de disfressa: era ja temps de
tornar-los-hi la de persona honrada.

En Llissàs hi ajudà, intervenint com a advocat del poble.

-Ja veura, don Ramón- deia a la seva manera: -s'ha de dir tot
lo que hi ha. Aquí els pillos i criminals cregui que són ben
pocs, i si tant m'apura li diré que, llevat del Cerdà, que de
temps és l'esca del pecat del poble, els demés...

-Els demés s'hi feien sopes- afegí en Ramón, endolcint amb una
mitja rialla la duresa de la interrupció. -Per lo demés-
continuà,- ja ho reconec així, i per això no els dono tota la
culpa. Ja sé jo qui en té bona part, si no tanta com el Cerdà.
Ja sabeu vosaltres a qui em refereixo, perquè no és pas cap
secret per ningú les topades que amb don Eudald he tingut, amb
motiu de les coses del poble. Avui, aquell, alliçonat per
l'experiència, ha comprès que no anava bé i està disposat a
reparar els mancaments en què pugui haver caigut. Ara falta
saber si el poble de Vall de Pedres està disposat a escoltar la
veu de la raó i de la justícia.

Aquells senzills pagesos alçaren les orelles, igual que el noi
agobiat per la reprensió del mestre al sentir les primeres
paraules que li profetisen el perdó, mitjançant l'esmena.

-Veïns de Vall de Pedres: escolteu-me!- cridà en Montbrió,
aprofitant tan bones disposicions.

-Aquí sou la majoria dels habitants del poble: doncs ara és
hora bona per a què delibereu sobre lo que us convé. Fixeu-vos
bé en què qui us parla no és fill del poble, si bé us ha donat
més proves d'apreci, tal volta, que altres que aquí són
nascuts; que tampoc té aquí interessos que puguin anar-ne més
bé ni més malament, per lo que feu o deixeu de fer. Tampoc
aspiro a ésser vostre batlle, ni vostre jutge, ni tan sols
president de vostra Junta Revolucionària: és a dir, que entre
vosaltres i jo el pa és ben partit, Però en aquests moments jo
porto la representació de don Eudald de Serra-Bruna i és en son
nom que us he convocat, amb plens poders que tinc per a fer-vos
proposicions de pau i concòrdia. Voleu, doncs, escoltar lo que
us diré?

-Sí, sí- contestaren tots a una.

-Està bé: més abans, és precís que em doneu una prova de la
vostra confiança. Fins ara jo us he parlat i us he reptat, sol
i sense armes, a vosaltres, armats quasi tots fins a les dents.
Amb això us he provat que no us temia; però ara exigeixo que
desapareguin aquestes eines que tan poc hi escauen, en vostres
mans. Llenceu-les!

Les armes foren apilades en un recó. De primer les visibles;
seguidament començaren alguns a desembutxacar pistoles,
punyals, ganivets de tota mena formant un tan fastigós pilot de
porqueria, que al mateix Montbrió el féu esgarrifar, exclamant:

-Ah, traïdors! ¡Si en portàveu, de verí amagat!

Després d'això, com si s'haguessin tret un pes de la
consciència, es prepararen alegrement a escoltar la paraula
d'en Montbrió.

Allavors començà a desenrotllar-los-hi un verdader punt
doctrinal. Els hi explicà que algun temps la terra catalana es
governava per ella mateixa, amb lleis pròpies; que, per causa
que fóra llarg d'explicar i per la desunió de sos propis fills,
vingué a menos caient en mans de gent que de la governació en
fan un modo de viure; que aquests tenen interès en mantenir i
enfondir la desunió, per a així acabar d'atuir l'esperit de la
terra i ser-los-hi més fàcil viure sobre el país.

D'aquest raonament, fet amb frase crua i despullada de
fullaraca, ne tragué la conclusió de què res de bo podien
esperar de fora.

-Si vosaltres mateixos no us podeu valer, no us valdrà pas
ningú. D'aquesta revolució, que tot ho fa anar en renou, no
n'espereu res, ben res, pel vostre profit. És sols una
xarbotada d'aigua bruta sortida del llot on xipollegen nostres
polítics. Són les baralles de llops amb llops, que no es faran
gaire mal ni cap bé al país, que és qui pagarà a la fi els
plats trencats.

L'únic bé que podeu traure'n- continuà –és aprofitar-vos
d'aquesta anarquia per a unir-vos ben fort tots els veïns del
poble. Uniu-vos tots, propietaris i masovers, menestrals i
terralloners. Tots els que viviu sobre una mateixa gleva, tots
teniu una comunitat d'interessos que defensar: no permeteu que
passi a mans de segons qui, aquesta Junta Revolucionària o lo
que sigui, que el nom poc té que veure, sinó que deveu
aprofitar-la, ja que avui és l'única autoritat que hi ha; més
formeu-la vosaltres mateixos, no hi fiqueu ningú que no tingui
res per perdre, mal no sigui més que la vergonya, i
designeu-vos vosaltres el president, no consentint que sigui
aquest que es nombri a si mateix. No les deixeu, tampoc,
aquestes armes (de les llargues parlo, que tota aquesta altra
porqueria anirà al femer); però empunyeu-les amb cor honrat i
no per a fer foc contra vosaltres mateixos ni per mor del sou,
sinó per l'interès del comú, que qui sap si us farà prou
menester. La unió no us farà mai nosa peti com peti aquest
daltabaix, perquè si no sou prou forts per a repel·lir les
imposicions de fora, sempre ho sereu per a fer-vos respectar.

Ben preparats amb aquests raonaments, que anaven assaonats amb
observacions i reflexions de bon sentit, entrà de ple en
l'objecte de la convocatòria. Els explicà que don Eudald, que
havia obrat sempre per un mal entès punt d'honra, cansat de
guerra havia, obert els ulls a la raó i escoltat els consells
de tota la família i dels que li volien bé. Que l'havia
revestit a ell de plens poders per a proposar un arreglo, que
acte seguit els llegí en mig d'un silenci sepulcral, i que en
resum venia a dir:

-Cal reconèixer que: hi ha faltes graves i leves de part i
altra, i que els agravis i els perjudicis són mutus. Partint
d'aquesta suposició, s'imposa l'oblit de tot lo esdevingut
aquests darrers temps: qui es cregui ofès que perdoni a truco
d'ésser ell també perdonat. Per a donar l'exemple de concòrdia,
don Eudald no sols perdona els agravis personals i materials,
sinó que renuncia, per a si i per a tots els seus, els drets
guanyats per virtut d'aquella sentència de trista recordança.

Una forta remor de satisfacció estremí les files d'aquella
atapeïda massa. L'altre continuà:

-En aquesta renúncia a favor del poble, s'hi comprèn no sols
els drets de senyoriu, als quals don Eudald reconeix que sols
hi tenia un dret molt dubtós o quasi prescrit, sinó també els
drets de gallorsa, que mai el poble li havia disputat. Tot ho
cedeix don Eudald, en compensació dels perjudicis que aquest ha
rebut d'ell.

Aquí la satisfacció ja esclatà en entusiastes crits de joia.

-En canvi, el poble- continuà l'orador, forçant la veu per a
dominar la situació, -en canvi el poble o, millor dit, els
veïns, ja que es tracta d'un dret individual, deuran cedir, en
benefici del comú, el dret de rompuda, aquest dret tan mal
entès i tan perniciós, que a la llarga acabaria amb la riquesa
de l'empriu. Vos està bé?

-Sí, sí!- clamaren tots a una.

-Encara una altra condició imposa el senyor, que també
l'acceptareu, perquè en bona fe us dic que és en favor vostre.
L'empriu, com a riquesa del poble, serà administrat per una
Junta de representants, per parts iguals, dels propietaris,
masovers, terralloners i menestrals, amb el Batlle per
president i el Rector per conseller. Cada veí no podrà tirar a
l'empriu més cabal del que a l'hivern pot mantenir en son
terme. Les gallorses, contractades a bon preu, donaran un bon
rendiment, que s'emplearà de primer en rescabalar els que varen
sortir més esgarrapats de la feta de Sant Antoni, com també a
les pobres víctimes de les vostres darreres malifetes; després
servirà per llevar les càrregues del poble.

La idea era ben exposada, i lo pràctic, racional i just de la
mateixa, entusiasmà els veïns, que començaren a tirar les
barretines en l'aire cridant:

-Visca don Ramon!

El glaç estava fos del tot: aquells sublevats malmenats i
sorruts, s'havien convertit de nou, per virtut de l'alè de
casa, llançat per en Ramon, en pacífics pagesos, bonatxassos i
riolers com criatures. Tot eren acudits de bona llei, que
demostraven la satisfacció íntima que brollava de llurs cors
senzills. Els defensors de la casa, desades les armes, ja feia
estona que eren en mig de llurs conveïns. El mateix Basi havia
ja encaixat amb tots sos enemics més significats i es complavia
en donar i rebre proves d'oblit i bona amistat.

¡A què entretenir-se més a detallar un acte que, havent
revestit tots els preparatius d'una tragèdia, acabava
definint-se dintre les formes d'un idil·li campestre! Basti dir
que, havent algú demanat per la família Serra-Bruna, aquesta
aparegué, essent fortament aclamada. Don Eudald, amb sa figura
espellofida i vinguda a menos, impressionà els espectadors, que
esclataren seguidament en crits d'entusiasme al veure que
arrencant-se, aquell, de la butxaca el famós _patracol,_ el
llençà a sos peus fet a miques. Les senyores, no cal dir si
foren ben rebudes. Les senyoretes, que amb son tracte falaguer
havien desarmat ja del tot el Sastret i la seva cobla de
guerrers, amb major gust encara feren el compliment als
valldepedrencs, servint-los per ses mans i abundosament tota
mena de recaptes. Solament els midaren el vi. En fi, que tot
anà com una seda tal com se sol quan, havent la bruixa posat en
enrenou una societat de persones, que de fet no són nascudes
per al mal, de sobte per un voler de Déu els cau la bena dels
ulls. Tot lo que abans era mala voluntat, se tornà bondat de
sentiments, i uns i altres s'esforçaren a demostrar-ho fins a
l'excés.

La clausura d'aquella mena de festa de desagravis, tocava a en
Montbrió, que es disposà a pronunciar les darreres paraules de
comiat.

-Ja estem entesos, eh?- els digué. -Diumenge, després de
l'ofici, tots a la plaça per a nombrar la nova Junta
Revolucionària, que ha de cuidar dels vostres interessos. Jo ja
he acabat la feina, perquè us repeteixo que, en les vostres
coses, quants menos forasters hi voldreu millor.

De l'altra Junta no us en recordeu més. Al Cerdà li he donat a
escollir entre anar a Vall-llosell de bon grat o anar-hi per
força. De bon grat l'hi acompanyarà la seva guàrdia del
Sastret, i, si per força, l'hi portaré jo mateix, en que sigui
a rossegues. I encara li he fet prometre no posar més els peus
a Vall de Pedres, i del compliment d'aquesta sentència és de
l'única feina que m'encarrego, si no hi ha altre que la faci.

-No, no! ¡Ja ens n'encarregarem nosaltres!- cridaren moltes
veus.

-Ja pot estar content si no se li demanen altres comptes de ses
malifetes- continuà el jove.

Vosaltres, units sempre! ¡Aprofiteu-vos del desgovern d'avui
per a cuidar-vos amb llibertat de vostres coses! Armeu-vos en
sometent, amb bons cabos d'aquells d'estar per casa, que no
mosseguin ni xuclin! ¡Feu-vos forts, no per a molestar a ningú,
sinó per a ésser respectats! D'aquesta manera, si això dura,
millor per vosaltres, que sereu amos a casa vostra, i si un dia
es restableix el govern que, com vos deia, me penso que no serà
pas millor que el passat, sereu tan més ben considerats com
millor vos haureu sabut entendre; si us troben amb plets i
baralles, amb major motiu vindrà el foraster a fer-vos la llei
i... ja sabeu el qüento del plet de l'avellana: una esclofolla
a cada un i el gra per l'advocat.

Demà a treballar, ganduls, que ja fa massa dies que teniu els
jornals al cos i us enyoren els camps i les assoleiades; ja
s'ha acabat la vida de senyor, papanates, que són millor diner
dos rals guanyats amb el treball i la santa pau de Déu, que les
dues pessetes que cobràveu per a fer d'estiracordetes. I les
vostres dones també enyoren la bona jeia que portàveu amb les
suades del treball, després de tants dies que les embafeu amb
les bravades del vinàs de la taverna.

I, entre crits i esclats de joia, emprengueren tots el camí del
poble.

En Pascal, que, com hipnotitzat, seguia per tot arreu a en
Montbrió, sense treure-li la vista de sobre, aprofità un moment
de relatiu silenci per a exclamar, amb aquella ingenuïtat que
li era pròpia:

-Ja m'agradaria de saber a on se n'aprèn, de manejar l'almosta
com vostè sap. M'ha semblat veure el Fort-farell quan d'un cop
de puny obria el creny de la Portella per a passar-hi les
ramades del seu senyor. Repudai! ¡quina bofa més ben
aprofitada!



X

Diu que l'elefant arrabassat del bosc és terrible als primers
temps; però una tàctica especial del domador, encaminada a
provar-li el domini d'una potència superior a la seva,
combinada amb un tracte assidu i carinyós, a fi i efecte de
fer-li lo més dolç i agradable possible son captiveri, el
porten a la resignació, acabant per trobar-s'hi bé, en son nou
estat.

Don Eudald, opulent per sos cabals i poderós pel retruc del nom
que duia, venia a ésser com l'elefant de la muntanya. Sinó que
el poble començà a plantar-li cara. Més tard vingué l'enginyer
amb ses catilinàries, a torbar-li la beatífica pau en què
vegetava, mostrant-li com altre profeta Daniel, estampant a la
paret, el terrible _Mane, Thecel, Fares,_ que profetitzava sa
ruina. Ell se revoltà contra sa planeta, confiant en la
poderosa inèrcia de sa massa respectable. Tot fou inútil:
anorreat per la força de les circumstàncies, capolat pels
contratemps i pels desenganys, caigué amb estrèpit de son
pedestal, i esvaït del tot son orgull, bon goig de rebre
l'ajuda de la mateixa mà que havia menyspreat.

Però els domadors el cobrien d'atencions i de carinyos, i
l'elefant, lassat de tan lluitar i fart dels trencacaps i
angúnies que li havien amargat les hores, fent-li perdre la
testa, no gaire forta ni avesada als contratemps de la vida,
s'hi començava a trobar força bé, en sa nova situació.

De bon grat havia legalitzat els compromisos contrets en son
nom per en Montbrió el dia de la caiguda del Cerdà, fent
donació al poble de tots els drets certs i dubtosos que pogués
tenir sobre l'empriu de Serra Calma, abans i després de la
darrera sentència, mitjançant les condicions estipulades, sense
les quals se reservava sa reivindicació. Coadjuvà a la
instauració de la nova Junta de Govern del poble (que, per
consell d'en Montbrió, i atenent a les especialíssimes
circumstàncies per què atravessava el país, conservà el nom de
Junta Revolucionària, quedant a la mira de lo que esdevingués),
i fins accedí, sense repugnància, a les insinuacions de la seva
filla de repartir bona part del bestiar de la darrera cria
entre els veïns més mal parats pel desastre de Serra Calma i de
condonar les anyades als masovers i parcers perjudicats per les
darreres revoltes.

Encara havia anat més enllà: solemnement prometé aprofitar les
vetlles de l'hivern per a estudiar i revisar els arrendaments
amb tota consciència i modificar-los en tot allò que fos de
llei.

D'aquesta manera, posat en pau amb sa consciència, i tastant
les íntimes satisfaccions que sempre produeix el fer bé,
tornava a ésser el gormand de la vida patriarcal, recobrant poc
a poc l'aspecte sanitós del bon burgès que està bé amb els seus
amics, donant-se a sos innocents entreteniments i tornant a sos
passeigs per les galeries, amb tot l'aire campetxano i amb tota
la mansuetud i bonhomia d'un elefant casolà.

-Som un vençut!- exclamava sovint, com per a justificar-se de
ses condescendències; i ho deia amb aquella cara de bon Jan amb
entretocs de guineu que li era característica i que deixava
suposar que en el fons més era un vençut que un convençut.

Les coses havien reprès a Serra-Bruna son curs normal, tomant a
renàixer la vida i la salut. Donya Dolors, lliure d'angúnies,
millorava de dia en dia, i la Loreto, juganera i enfutimada com
abans, semblava no talaiar-se de què era poncella ja a punt
d'esclatar. Mossèn Isidro tornava a ésser l'animació de la
família: fins havia reanusat ses palestres amb don Eudald amb
motiu dels gossos i dels canaris. Però sa obra sèria era un
plan de catequística que havia ideat i anava a posar en
pràctica, amb plena aprovació del senyor Rector i de la
família.

La que havia canviat poc era la Montserrat. Cert que el
restabliment de la tranquilitat pública i de la salut de la
família, traient-li un gran pes de damunt, l'havien tota
retornada, recobrant els colors sanitosos de sa robusta i
esplèndida naturalesa; mes li havia quedat bona cosa d'aquella
grave serenitat adquirida amb tant de temps de lluitar,
sobreposant-se al decaïment general. Se podia dir que havia
desaparegut en ella la donzella senzilla i juganera, per a fer
plaça a la dona de govern, experta i entenimentada. Ella era la
mestressa efectiva de la casa, fent cap a tot amb ordre i
previsió: qualitats que havia hetedat de sa bona mare, però
desenrotllant-les i perfeccionant-les amb són superior talent.
Treballava menys que ella, en el sentit material de la paraula;
però manava més i més a temps, i, com no perdia  mai de vista
la feina i sabia millor compendre les capacitats individuals
del servei, ne treia millor partit. Així succeï sovint que,
quan donya Dolors li advertia la conveniència de fer tal o qual
cosa, ella somrient li contestava que ja estava feta.

Certament que hi havia una circumstància que motivava la
concentraciò d'esperit de la Montserrat i la malenconia
dissimulada que li negava l'ànima. Els demés sols tenien un
plet en joc, i, esbargides les negrors i els mals presagis de
dols i llàgrimes, ja podien respirar; mes a ella li quedava
encara per a resoldre el problema de son cor, que ara, lliure
d'altres preocupacions, se li presentava amb més força que mai.
Havia fruït (és cert) amb les glòries del seu amat, la figura
del qual s'havia engrandit als ulls de tothom com la d'un hèroe
llegendari; però això, tot afegint més llenya al foc que li
abrandava el cor, no havia avançat d'un pas la resolució del
seu plet d'amor. Passaven els mesos sens que la redempció
general alcancés a sa ànima, que seguia encara als llims del
dubte.

Son pare, expansiu en tot, se mostrava excessivament reservat
encara no es tocava un punt que pogués referir-se a les
relacions personals amb el jove Montbrió. Amb prou pena havia
notat la noia que les úniques ombres que entelaven la recobrada
beatitud de son progenitor, s'originaven de tals converses.
Fins sa mare, fos per no torbar de nou aquella beneita pau tan
desitjada, fos per no donar-li més pena ja que no li podia dur
un remei, ni per vies de consol li parlava de la cosa. Així,
soleta amb ses penes, sos desitjos i sos somnis, sense més
confident que la Verge, sa patrona, feia sa via la Flor de
Muntanya, trista i melangiosa per dintre, per fora serena,
tranquil·la i majestuosa com la lluna al flamenc.



XI

Un dia don Eudald se passejava febrosament per la galeria amb
les mans a l'esquena, però sense xiular, com feia de costum.
Donya Dolors se'l mirava amb aquell recel amb què s'espia el
malalt estimat que, en plena convalescència, dóna signes de
recaiguda. Per fi, com qui pren una resolució heròica, el veié
regirar-se a mig volt i, passant a frec de les noies,
enfeinades amb llurs tasques del cosidor, digué amb veu seca:

-Montserrat: arriba't fins a l'estudi!- ensems que, sense
girar-se, emprenia ell la pròpia direcció.

Semblava aquella la frase sagramental de les grans resolucions
del senyor de Serra-Bruna, ja que recordava molt bé la
Montserrat que un any enrera, i en semblants circumstàncies
pronunciada, havia presagiat la clausura del primer periodo de
les seves il·lusions. Com allavors, també ara ses mare i
germana li dirigiren fondes mirades d'encoratjament. No calia
pas tant, perquè els temps, que no transcorren mai en va,
havien trempat sa ànima en els grans dolors, en les grans
sequedats i en els grans exemples.

Aixi és que, mig alegrant-se de l'ocasió que se li presentava
per a sortir de dubtes, el seguí amb pas ferm, entrant a
l'estudi quan ja aquell s'asseia a la poltrona i començava a
regirar llibres i tinters, tot carraspejant, sonant-se i pipant
el cigarro, tal com un home que vol donar més gravetat a una
sentada que no sap per on començar-la. Per fi, asseguda la noia
al seu costat, començà:

-Poc més d'un any fa, filla meva, que en aquest mateix lloc
vàrem parlar d'un assumpte que va portar-me un gros enfado...
enfado que dugué molta cua, perquè ajudà a fer-me perdre
l'enteniment i vingué... tot lo demés. Ara bé: jo no sé com
dir-ho ni com agafar-ho, mes entenc que tinc obligació de
parlar-te del mateix assumpte. Digue’m, doncs: ¿has reflexionat
sobre lo que llavors me vares dir i jo te vaig respondre? De
quin parer ets ara?

-Jo crec- digué modosament la noia, -que no tinc pas motiu
d'haver mudat de pensar. Fins me sembla que avui estem més
lligats que mai amb... aquell senyor, després de lo succeït.

-Ja veuràs- féu don Eudald, un poc picat. -No es pot pas negar
que ens ha fet un bon servei; però, si val a dir-ho, jo també
hi he posat el coll, donant tot lo que se m'ha demanat, perquè
sàpigues, noia, que el patrimoni de Serra-Bruna, amb unes coses
i unes altres, ha rebut una llisada que tardarà a refer-se'n
i... així rai!...abaixant-se un a tot lo que l'altre vol, no
n'hi ha pas mai de plets.

La Montserrat alçà els ulls i clavà en son pare una mirada
plena de dolorosa sorpresa, en la qual aquest hi llegí
clarament la interrogació: «I ara? Què ja hi tornem?».

-No, no- s'apressà a contestar-li: -lluny de mi voler-li llevar
el mèrit de l'acció ni d'escatimar-li els regraciaments. Però
em sembla que són dues qüestions molt distintes. Crec que hi ha
mil maneres de demostrar-li nostre agraïment i fins de
pagar-li, si convé, el servei que ens va fer, sense necessitat
de recórrer al sacrifici teu en qüestió de tanta
transcendència. Ni ell crec que sigui tan desconsiderat, per a
exigir tal pago de son favor. Perquè has de saber que, ara més
que mai, estic convençut de què aquest matrimoni no ens convé,
i a tu encara menys.

-I per què?- respostà la noia amb una veu seca, que dissimulava
una mar d'angúnies, al compendre que son pare arrossegava
encara la vella túnica de son egoisme.

-Perquè...- acostant-se-li i baixant més la veu -perquè dic i
torno a dir que és un esbojarrat que acabarà malament: creu-ho,
filla. Nosaltres li devem molt: ens va treure d'un verdader
apuro; però l’egoisme de l'agraïment no ens ha pas de cegar
fins al punt de no reconèixer que lo que va fer és una gatada
que podia costar-nos ben cara, i an ell primer que a ningú.
¡Mira que empendre a bufetades a una mala ànima com el Cerdà,
davant dels seus saions, armats fins a les dents, i, de més a
més, reptar a aquells galifardeus, dient-los-hi pillos i
lladres a la cara, presentant-los-hi el pit nu, demanant que el
foradessin... ¡Cregue's que això no ho fa sinó un boig! Un home
així, té sempre la vida a l'encant: el millor dia se les emprèn
contra un regiment de corassers i es fa enastar com un galàpat.

-A mi em sembla- respongué la noia, amb modesta rialleta, -que
és un boig que ha demostrat tenir més fe en la raó i la
justícia que altres que es diuen savis; i si va fer lo que va
fer, bé calia, per a engalzar lo que havien malmenat els que
creguen que a cops de mall se pot fer entrar el clau per la
cabota.

Don Eudald es trobà agafat pels dits. Valga-li que les
circumstàncies l'havien ja domesticat bona cosa, perquè en
altre temps hauria botat com una pilota al sentir el sinapisme
que, com qui no hi toca, li aplicà sa filla. Ara es mossegà els
llavis i es limità a dir:

-Ja veuràs: deixem aquest punt, en el qual ja fa temps me som
donat per vençut. A home rendit no li feu guerra. Anem al cas.

¿Què saps tu en quina situació està ara en Montbrió respecte
d'aquest assumpte? Perquè he notat en ell una conducta molt
anòmala, que em fa sospitar que pensa ara molt distintament que
un any enrera. Fins sembla que fuig de tot compromís. El dia de
la feta, va desaparèixer sense dir oste ni moste i sense voler
tastar ni un bocí. Vaig anar-lo a visitar per a regraciar-lo
personalment, i... (això sí), l'home tan campetxano i amb
aquell humor que sempre sembla que totes li ponen, i quan me
creia tornar-lo a veure per aquí, un cop enllestida
l'organització del poble, tot plegat sento a dir que ja és
fora. Què vol dir tot això? Al meu entendre vol dir que ho dóna
tot per llest, i jo me n'alegro, perquè creu-me que és un noi
al qual son esperit fantasiós i amic de ficar-se en lo que no
li importa el perdrà.

La Montserrat se mogué en son seti i començà a respondre amb
modesta resolució:

-Doncs jo, papà, crec tot lo contrari de vostè. Si recorda els
termes de la carta que va llegir-me l'any passat, veurà que en
Ramon està encara dins de la mateixa situació que en ella es
col·locava. Faci's càrrec ara de son caràcter excessivament
delicat i compendrà fàcilment per què, fins havent-nos prestat
un servei tan gran com és salvar-nos amb perill de la seva vida
se retirés discretament i s'excusés de posar de nou els peus en
aquesta casa, on sa petició trobà tan mala acollida.

-Com el defenses, filla meva!- féu don Eudald, amb un cert deix
d'amarga compassió.

-Sí que el defenso!- respongué ella animant-se. -El defenso
perquè em fa pena i vergonya el comportament que aquí es
segueix amb aquest jove. Quan, temps passat, amb la vivesa
pròpia de son caràcter, senyalava les coses per llurs noms,
tirant-nos en cara defectes i mals procediments que havien de
conduir-nos a un mal pas, se li deia esbojarrat i poca-solta;
quan, complertes ses profecies, ens hem trobat enfangats fins
al coll i ell i ningú més que ell ens ha allargat la mà per a
salvar-nos i ens ha salvat jugant-s'hi la vida, ¡se'l paga
tractant-lo de boig! Ell té el do de gents que aquí no hem
conegut mai: quan parla, tothom l'escolta, i els més
desencaminats entren en raó; tothom el beneeix, tothom busca
son consell i ell ne té per tots; però d'això, que tant
l'honra, nosaltres, tot gaudint-nos dels beneficis, ¡ne diem
batxilleria i ganes de ficar-se en lo que no li importa!...

-No diguis això, filla!- exclamà don Eudald, acovardit per la
filípica de la Montserrat. -¡Tu exageres! Ja t'he dit i repetit
que li estic reconegudíssim per lo que per nosaltres ha fet.
Això mateix li tinc manifestat personalment; fins li vaig
demanar perdons per les paraules ofensives que contra d'ell
vaig proferir. Li, vaig pregar de venir a casa per a fer-li més
patents les meves manifestacions, i estic disposat a pagar-li
sos serveis a qualsevol preu. Què vols més?...

¡Si n'eren, de fondes. les arrels que la mesquinesa tenia
clavades dins del cor de don Eudald! Vençut en tots terrenys,
rebregat per totes les circumstàncies i per tothom obligat a
cantar la palinòdia en tots els tons, quan semblava del tot
convertit, sortia encara amb ciris trencats que denotaven
ensems sa curtetat d'intel·ligència i sa petitesa d'esperit. Sa
filla l'escoltava amb verdadera pena quan anava dient:

-Què vols més? Però, veuràs: una cosa són els meus interessos,
i altra cosa la meva sang representada pels meus fills.
Cregues-ho, filla: si et parlo així, és per lo que t'estimo,
per la temença que tinc de què aquest home no et farà feliç. És
un gran home, és cert, molt savi, molt valent; té el do de
gents, que tu dius; tothom l'exalta, portant-lo en palmes; mes
¿no comprens que això mateix l'haurà malejat, fent-lo tornar
orgullós? La costum de veure tothom sota d'ell, l'haurà fet
voluntariós. I aquelles promptituds de geni... dona... no et
fan por? I aquestes delicadeses... Perquè has de saber que els
homes són molt diferents de marits que de promesos: de primer
tot són glòries i després totes les tares surten, quan ja no hi
ha remei. Fins de mi mateix pots pendre'n exemple... ¿I quina
necessitat té la pubilla de Serra-Bruna de lligar-se així,
podent escollir un marit que no li faci mai ombra?...

Les senyals d'impaciència de la noia interromperen el bon
senyor, que, comprenent que no anava pas bé, desvià el curs de
la seva tonteria per altre indret:

-Veus? Si m'hagués demanat la Loreto, menos mal, perquè ell,
amb la posició que té i amb el dot que ella li portaria...

La Montserrat pogué resistir encara menys aquell nou curs de
filosofia estúpida que per desgràcia informa massa sovint
l'esperit de nostres pagesos.

-¿És a dir- exclamà -que la Loreto s'hi fa menos tala que jo,
per a llançar-la en mans de qui per endavant suposa que ha
d'ésser un mal marit? Llàstima que no puga jo agrair-li tanta
atenció! Cregui, papà, que aquesta conversa me fa més mal del
que vostè es pensa. Per ma part, sols dec repetir-li lo que ja
sap: o em casaré amb en Ramon amb consentiment de vostè, o no
em casaré amb ningú, encara que vostè m'ho mani. Si és el
pubillatge que el fa patir, no en frisi pas més, perquè, casada
o fadrina, l'en faig ben franc, com ben franc en feia ell en sa
demanda. Faci cas omís dels meus somnis, ja que tinc la
desgràcia de què no vagin acordes amb els de vostè; deixin-me
en pau i tranquil·litat, baldament sigui al darrer recó de la
casa, que ja m'acontentaré amb el record d'haver merescut les
preferències d'un home que... serà tan boig i tan trapacer com
vostè vulgui, però jo no conec pas encara qui sia digne de
descalçar-li una sabata.

I, posant-se les mans a la cara, com avergonyida de sos propis
atreviments o lassada d'una lluita tan perfidiosa com
antipàtica, esclatà en amargs sanglots.

Confòs i atorrollat, don Eudald arribà per fi a compendre que
ni sabia lo que es pescava. Per fortuna, dels darrers fracassos
n'havia tret quan menos el convenciment de la pròpia
inferioritat, perdent aquell orgull que el feia emmarranar-se
en ses capritxades. Fins arribà a entreveure la grandesa dels
sentiments de sa filla, i sentint-se'n tocat, s'avergonyí de sa
conducta, horroritzant-se de veure's de nou en el mateix camí
que tants disgustos antany li havia portat. Sentí la necessitat
de recular.

-I com te l'estimes, filla meva!- féu dolçament, mirant-la
enternit i prenent-li les mans.

-Si l'estimo?- exclamà ella amb foc. -Ni ho sé, perquè no sé
pas lo que és estimar una persona de fora casa, ni tinc termes
de comparació amb què expressar-me; només puc dir-li que
n'estic corpresa des de què el vaig conèixer, que no més penso
amb ell nit i dia; que em sento amb ell tan identificada, que
ses paraules, sos conceptes i ses doctrines m'entren a dins com
cosa pròpia; que el veig gran, molt gran, per sobre de mi i per
sobre de vosaltres tots, que us veig petits al costat seu, tan
petits que fins me féu llàstima, despertant-se'm un sentiment
de fonda commiseració que em mou a estimar-vos més del que us
estimava, amb el desig de veure-us grans com ell, igual que
aquella mare que sent augmentar son amor envers el nen malaltís
i neulit, després d'admirar la robustesa i plenitud dels
altres. Perquè en bona veritat me sembla que tots som malalts,
tots som raquítics i disminuïts, i sols ell és sanitós i ple de
vida, i al veure-li escampar arreu aquesta salut, oferint-la a
dojo, al veure tothom abocar-se a la font del seu remei, me'n
sento plena d'admiració, sense mica de gelosia, compadint
caritativament als que es neguen a beure en la seva font. I
quan penso que ha posat els ulls en mi, convidant-me a
associar-me a la seva obra, no puc menys que beneir a Déu,
pregant-li sols que em faci digna d'ell.

En mig del trastorn que li produí a don Eudald l'exaltament de
la seva filla, començà a entreveure un món nou; aquell món del
qual sovint n'havia sentit rafagades i ecos confosos, que
prevenia per fantasies i veus de boigs, arribant a compendre
una existència moral superior a la vulgar i instintiva en què
fins ara havia viscut. Perquè fins aquells sentiments de
família que havia fruït i aquelles pràctiques cristianes que
l'havien fet gosar en sa vida patriarcal, eren sensacions que,
ben considerades, no li entraven gaire més fondo que els
egoismes de la carn.

Llarga estona estigué contemplant a sa pobra filla que, amb la
cara llagrimosa caiguda sobre el pit, semblava gosar-se en les
pròpies amargures i fins trobar dolces les fiblades que li
partien el cor. Per primera vegada, com si sos sentiments
anessin adquirint una perfecció desconeguda, pressentí aquelles
dolceses del dolor resignat, dolceses inexplicables, que sols
és dat assolir-les a les ànimes redimides de les misèries del
món. I el nou curs de sos sentiments, esterrejant les crostes
d'egoisme que encara entelaven son amor de pare, deixà aquest
al descobert i triomfà, no podent resistir ja la temptació
d'atraure sa filla sobre son si.

-Tant l'estimes?- repetí amp veu baixa i tremolosa.

-Sí!- respongué ella amb tendríssim esclat.

Allavors ell començà a amanyagar-li la testa, desembullant els
abundosos rinxos que li tapaven la cara, separant-los poc a poc
a una l altra banda, acabant per estampar-li un òscul al front.
Com la sensitiva es reviscola al bes del sol ixent, així
aquella ànima adolorida se sentí amarada d'inefable consol, a
l'escalf de la besada paternal, i la mirada de sos grans ulls
blaus se creuà amb la de son pare, que la contemplava
embadalit. Animada amb aquelles mostres d'entendriment, alçà
els braços, passant-los-hi per sobre les espatlles, i allargant
el coll, refregà ses fresques i humides galtones amb les d'ell,
decaigudes i pansides.

Heu tingut mai una criatura abraçada al coll? Si l'hi heu
tinguda, i, sobretot, si aquesta criatura era carn de la vostra
carn, aquell dolç refrec de pell fina i molsuda com la d'un
prèssec madur, aquell cric-cric d'un cor minúscul batent
lleuger com l'esperit d'un rellotge, el pessigolleig d'uns
llavis humits i gelatinosos escampant-vos per entre l'esbrotada
pelussera del coll l'escalfor tebiona i rosada d'un alè sense
màcula, i el panteix melòdic d'una respiració fàcil ritmant-vos
sons inarticulats a cau d'orella, vos hauran fet fruir una
sensació sense nom, de reminiscència paradisíaca, suggestiva,
fonda i regeneradora com cap altre de les que lleva l'arbre de
la família.

Doncs això és lo que sentí don Eudald, admirant-se'n com d'una
impensada troballa. Com si dins son cos s'obrissen comportes i
ventalloles rovellades per la inacció, li semblà que el fluid
vital circulava més lleugerament per son organisme,
rejovenint-lo amb nova sang; llavors, sentí caure-li del cor
les cadenes del vençut, desplegant-se-li les ales del
rendiment. Veié clar, amb els ulls de l'ànima i es sentí home,
però home amb deliquis de creient i ànsies d'apostolat. Plorós
de goig, tremolós d'emoció i ubriac de paternal delícia, volgué
expressar-se amb sa filla... i tots sos esforços i tots sos
desitjos cristallitzaren en una sola exclamació:

-Digues, filla meva: què vols de mi? ¡Demana!

La Montserrat no tornà raó, però sos ulls somrigueren a través
de les llàgrimes, com l'arc de Sant Martí entre les gotellades
de l'esboirada tempesta.



XII

-Tot això està molt bé, i ja que vostè opina que no és pas cosa
de desairar a don Eudald, tan respectuós per les velles
consuetutss de pura cerimònia, única cosa que li queda de
l'antic senyoriu, aquí em té proveït de tot el menester per a
dlsfressar-me de senyor, segons els darrers figurins. És tot de
confiança i confeccionat o visurat per en Pedrell de la plaça
Real, que a Barcelona sap més ell sol d'etiquetes que tots els
nobles del carrer de Montcada. Tot és de trinca. Vegi: no té
mes que l'estrena del dia que em varen rebre a l'Acadèmia de
Ciències, que també allà s'exigeix la disfressa i no es dóna
pas la patent de savi a qui no estigui bé de roba.

Mentrestant, en Montbrió, rebregant-ho tot amb mà barroera,
anava ensenyant a son oncle la maleta rublerta de roba negra i
blanca, de rigorosa cerimònia, i de tots els demés detalls
complementaris.

Es tractava d'evacuar la diligència de demanar oficialment la
mà de la Montserrat de Serra-Bruna, i don Eudald semblava voler
esborrar el record de les passades repugnàncies donant a l'acte
la major solemnitat possible, ajustada als rituals de la casa.

-Cregui- continuava en Montbrió -que és per mi un sacrifici
donar aquest pas en la forma que se m'exigeix. Mes, en fi, no
se'n demanen pas cada dia, de _blancas manos_, i el meu cas bé
val la pena de fer-lo, un sacrifici. Ademés, ho faig per
complaure'l a vostè, que s'hi ha empenyat, perquè el futur
sogre, des de que hem fet les paus i s'ha resignat amb les
meves estranyeses, crec que m'admetria tal com m'hi presentés;
i en quant a ella no necessitàrem pas tanta requincalla el dia
en què de veritat ens vàrem prometre.

-Desenganya't, fill- digué el Rector, amb veu reposada: -si
volem viure en societat, es precís que n'acceptem les molèsties
que ens proporciona. Això t'ho porta l'heure-te-les amb noia
bonica, de bons cabals i il·lustre prosàpia. Vés a demanar la
mossa dels Rònecs o la pubilla de Xanacs, i podràs fer-ho en
cos de camisa i amb calces de burell.

-Ja estic en aquesta, ja; però no les ha pas calculades totes,
les dificultats del nostre compromís: ni jo tampoc, fins ara.
Figuri's que jo me posaré de vint-i-un punt, segons la pauta
del mestre Pedrell, tal com si hagués de presentar-me a la cort
de Madrid; mes li pregunto ara: ¿cóm hi anem, d'aquí a
Serra-Bruna, a les dues de la tarda i amb aquest pet de sol? En
tot el país no hi ha més tartana que la del senyor, i aquesta
no està pas bé que la demanem, ni seria ja hora de fer-ho. ¿Puc
anar jo vestit de llagostí per aquests carrers, seguit d'un
estol de mainada, i fer una hora i mitja de camí per arribar,
entre la pols i el sol, fet un cessant? Jo podria anar-hi
muntat, desafiant els espectadors, amb lo que hi arribaria un
poc menys rebregat i ple de borrissol i de suor; ¿però vostè,
que no pot ni vol muntar, vindria agafat a la cua del cavall?
¿Vol anar-hi amb una carreta de bous, com els nobles del
noranta tres quan els duien a la guillotina? A menys d'anar-hi
desmudat i allí demanar un quarto per a canviar-me; però això
ja fóra comèdia i mitja.

Efectivament, mossén Joan no havia pas atinat amb semblant
conflicte, que per lo tonto i difícil feia riure i preocupava
ensems.

-No queda més que un medi- digué, a la fi. -Sortim amb les
maletes, i essent a la masoveria del Planell podràs canviar-te.

En Montbrió arrufà la cara.

-És lluny encara del mas- digué, -i em donaran una cambra com
una tuta, on m'hi ompliré de puces. Anem, anem: ¿quin altre
remei ens queda?

En Pascal passà endavant, carregat amb les maletes, i esperà al
Planell; però en Ramon se resistí a entrar a la casa. Son
temperament expeditiu li havia suggerit un altre medi. Seguiren
avant, fins a un quilòmetre del mas. Allí, apartant-se del camí
ral, entre maleses i roures centenaris que creixien prop d'un
torrent, en plena naturalesa, son element predilecte, escollí
l'arcova on fer la transformació d'indumentària que devia
dignificar-lo, segons les fórmules del convencionalisme social,
fins a les altures de l'etiqueta.

Es despullà fins de la camisa, i, al sentir sobre ses carns
nues el bes de l'oreig del bosc i reflexar-se sobre son pàl·lid
cutis les daurades tintes d'una llum tamisada pel fullatge
primaverenc, destacant sa esplèndida musculatura sobre els tons
bistrosos de les maleses, sentí renàixer en son pit uns
instints de llibertat salvatge, com recordances d'una
naturalesa primitiva que hagués encarnat en ell, passant per
sobre el decadentisme de les darreres centúries. Allavors, com
mai, experimentà l'horror de la ficció i el convencionalisme.
Fins arribà a sentir escrúpols, com de pròpia claudicació;
escrúpois que sols logrà esvair amb la consideració de què,
estant sotmesa la humanitat a les conseqüències del pecat
d'origen, l'home _àngel_ va desaparèixer amb l'època
paradisíaca.

En el propi torrent féu ses ablucions i començà a cobrir-se de
finíssima roba blanca. Camisa de gran pitrera brodada, punys de
campana i coll dret (allavors de darrera novetat), subjectes
amb _gemelos_ d'or i botonets de brillants; tern de panyo
negre, de gran etiqueta; bota fina de xarol; guants blancs i
corbata idem; capçat tot amb l'imprescindible barret de copa
alta, lluent i brunyit com si fos d'acer; sense mancar-hi sos
cosmèstics al cap i barba i ses aigües oloroses, perquè, lo que
deia ell, com per a ofegar aquells escrúpols de què parlava
suara: «posat per u, posat per deu; les coses fer-les bé o no
fer-les».

Prop d'una hora feia que el senyor Rector, assegut damunt d'una
pedra del camí, esperava pacientment fumant cigarrets, quan
veié comparèixer son nebot, transformat, olorós i flamant com
un _dandy_ sortint de la capsa. Darrera d'ell venia en Pascal,
que li havia fet d'ajuda de cambra.

-Jo no hi estic pas, per aquest pudai de coses que no treuen a
res- anava dient aquest, tot rodant el cap i amb el nas
arrufat. -¿Què a vostè la noia li escau i la vol? De llei és
que la demani ben demanada, que el demanar és cortesia. Però em
sembla que tan bé o mellor la demanaria ficat dins d'unes
calces de vellut o de burell, que amortaiat amb un trajo de
tanta _justícia_, que quasi no entra, encartronat de camisa,
amb xescles al coll i grillons a les mans, caminant sobre
punxons i encarcarat com un rave, per aquestes terres de boig,
que Déu hi gord que li vingués un estornut... ¡Això és posar en
perill la vida d'un home, pudai!



XIII

Tot acabà en bé, grat sia a Deu. L'ambaixada fou ben rebuda i
millor escoltada. Mossèn Joan, que devia portar la paraula,
pretextant que millor que ell s'explicaria el propi interessat,
deixà a aquest a l'estacada, suant d'angúnia per a explicar
senzillament sa petició, ell que estava avesat a fer cara a la
societat en pes. Per fi se'n sortí, i ses ingènues explicacions
commogueren fondament, sobretot quan dedicà tendríssimes
paraules en invocació dels seus pares, que no havia arribat a
conèixer.

Cerimoniosa i reposadament correspongué don Eudald, que, igual
que sa muller, vestia sols de mitja etiqueta, per estar en
domicili propi. Manifestà per quants motius li complavia la
demanda, a la qual accedia gustós, amb tal de què fos també del
gust de la seva filla.

-No ets tu, també, del mateix pensar, Dolors?- féu, dirigint-se
a la seva esposa, quan ja descarregada la part que tenia
preparada de son discurs, no feia sinó repetir les mateixes
idees, si fa no fa amb les mateixes paraules.

Donya Dolors sortí un moment i reaparegué acompanyant a la
Montserrat, la silueta de la qual se dibuixà en el buit de la
porta, fina i esblaimada com una aparició, animant l'escena amb
l'encís de sa escultural modèstia.

Enterada amb un nou discurset de son pare, de lo que feia el
cas, i requerida de donar o negar son consentiment, per tota
resposta allargà la mà al jove, rebent d'aquest un ric anell de
prometatge.

El notari estengué l'acta, que firmaren els interessats i els
testimonis.

Fidel al ritual de la família, don Eudald féu cridar la Loreto
per a comunicar-li la bona nova i presentar-li solemnement son
futur germà.

-I per això fan tots la cara tan llarga?- féu aquesta,
escarrabitllada com sempre, y trencant la nota solemne i
seriosa de la cerimònia. -M'havien donat un sust, pensant si
seria cosa de posar-se dol.

Després fou cridat mossèn Isidro, considerat com individu de la
família, i, per fi, tot el servei, reunit a toc de campana. I
vinguen discursos de don Eudald, que estava en plena possessió
de son paper, recomanant a sos servidors que desendavant
reconeguessin a don Ramon de Montbrió com a altre membre de la
família Serra-Bruna.

L'alegria era universal, i les cares d'amos i servidors
vessaven satisfacció.



XIV

-A veure com te llueixes, mestressa- havia dit don Eudald a sa
muller, al tractar dels obsequis que devien tributar-se a
l'ambaixada. I ella, que en la cosa hi tenia el cor, no s'ho
féu pas dir dos cops.

La taula del gran menjador brillava amb la rumbosa vaixella
senyorial de la casa Serra-Bruna. Safates curulles de
pastissos, dels més renomenats especialistes de les localitats
veïnes; plates rases de cremes, nates i confitures,
confeccionades amb la flor dels productes de la casa per
expertes mans casolanes; rastells de veires, de transparència
immaculada, presos en les subtils malles d'artística veireda,
irisant-se mútuament, com les bombolles d'un glop d'escuma
sabonera; marcelines, com polleres en miniatura, amb ses
blanques xicres de viuets d'or, esperant la mesura de la
clàssica xocolata, que ja venia fumejant pel broc de ventruda
escudella; fruiteres replenes de fruites en confitura
destrament conservades com saltant de l'arbre; tot de revellida
plata, massissa, repujada i llustrosa pel bon entreteniment, de
formes pesants, acusant aquell gust decadent de la terra que,
havent perdut la clàssica puresa de linies de sos bons temps,
conservava encara el sentiment de la sobrietat i severitat de
l'art de debò; de porcellana fina i de cristall tallat, de
marca estrangera; tot reflectint-se sobre finíssima tovalla de
gemada ginesta.

-_Benedicite..._- féu el Rector, creuant amb la mà l'espai per
sobre l'esplèndida taula. –Vulga Déu beneir el pacte que avui
hem celebrat, com jo beneeixo aquesta taula, i siga,
l'abundància i la riquesa que tinc davant dels ulls, símbol
d'abundància i riquesa de cristianes virtuts, de patriarcals
exemples, com de gaubances de tota mena, així en l'ordre
espiritual com en el temporal, que resplendesquen sobre la
família en projecte.

-Amén- feren tots, sentant-se a taula.

En Montbrió procurà esvair l'encongiment de l'etiqueta, que ja
feia massa temps que el tiranitzava, esplatjant-se en ses
gràcies espontànies, que tan agradós feien son tracte per tota
mena de gent.

Un altre potser hauria evitat certs records i referències que
podien ésser causa da mortificació per a don Eudald; però ell
deia que no li plavien els núvols a l'horitzó, ni res que el
pogués fer caminar reparat, i que el gran sistema per a
esbargir-los era envestir de front les causes d'ells. Així ho
féu; però amb tanta discreció al·ludia a ses antigues
antipaties i topades amb don Eudald, i amb tanta gràcia les
comentava, que aquest, no sols no se'n veié mortificat, sinó
que acabà per riure-se'n de debò, regraciant-li en el fons del
cor la bona obra de dissoldre-li tots els reparos que podrien
dar-li pena.

-Don Eudald i jo- deia ell -soms fets l'un per a l'altre, igual
que tap i carbassa, sols que ens ha costat un xic
d'entendre'ns, perillant de fer com els Iguals de la Pobla, dos
pobres vellets mendicants que captaven sempre junts, després
que de joves s'aterraren mútuament amb competències de l'ofici,
fins que un dia, ja empobrits i desesperats, tingueren una
agarrada tan sèria, que l'un hi perdé el nas i l'altre
l'orella. Curats en un mateix llit, des de llavors data llur
proverbial amistat, que els ha fet inseparables com bessons;
tant, que el poble els designa amb un sol nom. Ara es parteixen
la misèria, després d'haver-se tirat la riquesa pel cap.

Nosaltres no hem pas arribat tan enllà- afegia rient, -però de
tots modos la nostra bona amistat ve d'aquella agarrada en què
si ens deixen... ¡pobres nassos i orelles! La sort que vostè
s'ha compadit de mi a temps, quan jo ja estava a les acaballes
de les meves energies, perquè ha de saber que, encara que
gallejava i feia l'home, tenia ja el cor com un pinsà, trabocat
del seny per aquesta dolenta, que sembla que m'hagi donat
cervell de gat. Però no se'n penedirà pas, don Eudald: jo
abono. Cregui, encara que mal m'està el dir-ho, que arreplega
un gendre de tota confiança, i, si no, aquí està el senyor
Rector de Vall de Pedres, que no li'n dirà de menos.

I, posat a dir tarambanades, no acabava, mentre el bo de don
Eudald, com un beneit, esclafia rialles que feien la joia de la
família que el chorejava, especialment la Loreto, per qui a
aquella expansió d'intimitat casolana era un segar de pèsols,
després de tants dies negres com havia passat.



XV

-Començo per vostè, senyor oncle estimat, ja que vostè
representa aquí nostra suprema autoritat espiritual- deia en
Ramon, tot mostrant-li un hermós gotim pansit al sol, -i li
dedico aquesta hermosura, que simbolitza l'aliment de l'ànima
com fórmula de la sagrada sang de Jesucrist. Faltat de la saba
vivificadora de la planta, les assoleiades li han pansit els
grans, xuclan-los-hi la substància sobrera, però
quintaessenciant sos elements i tornant-los incorruptes. Ara és
tot dolçor, com certes ànimes de virtuts purificades per les
sequedats del món.

El vell Rector copsà la intenció i finesa de la dedicatòria, i
acceptà el present espurnejant-li els ulls.

-Dono la preferència al clero, per lo mateix que es veu avui
tan atrotinat- seguí en Montbrió. -Mossèn Isidro, va per vostè:
accepti'm aquest pessigadet de gerds, que semblen talment de
coral. Se cullen entre aquells esbarzers del cingles, a on
vostè hi alça les perdius. Un s'hi esgarrapa les mans per a
abastar-los, com se les esgarrapa també vostè per a reclutar
aquells estols de brivalls mig salvatges als quals, per a
ensenyar-los la doctrina, té de començar per ensenyar-los a
parlar, i així com els sacrificis de sa missió se li
centupliquen en satisfaccions del cor, també copsarà les
dolceses d'aquesta fruita bosquerola i esquerpa per
excel·lència.

Vaig per a donya Dolors, l'excel·lent mare i mestressa model...
Vaja, no en diré pas més, per no sufocar-la. Però permeti'm que
li dediqui aquesta escollida mostra dels excel·lents fruits de
nostra terra; aquesta poma camosina, que no té rival en el món,
i el dia que aprenguem a conrear-la serà una font de riquesa
per a nostres muntanyes. Vull afegir-hi que les virtuts
d'aquesta fruita no són ben apreciades sinó pels que han tingut
ocasió d'assaborir-les. ¡Vegi-la, que daurada, que sencera i
que aromàtica! Aquí no hi ha desperdici; tota ella és cor.

I, mentre la poma giravoltava lleugera per la punta de sos
dits, la fulla del ganivet la despullava de la pela, que anava
allargant-se i caient en graciosa espiral.

-A don Eudald vaig a dedicar-li... el rei de la fruita de
convit: aquest romeu de crosta rugosa, que tanca una verdadera
riquesa de gustos, que fan l'enveja dels bons gormands. Com té
la crosta dura, costa d'arribar-hi, perquè sembla bona mica
gelós de les pròpies intimitats, que no fa pas accessibles a
tothom. Però arrabasseu-li el secret de la seva resistència,
obriu l'arquimesa on tanca les seves virtuts, i us quedareu
meravellats del seu tresor. -

El meló caigué al fons del plat, formant una estrella que don
Eudald acceptà ben cofoi.

-I per tu, germaneta?- encarant-se amb la Loreto. -Què trobaré
que faci per la nostra daina? Mira: vaig a fer-te present
d'aquest ramell de nespres, que és fruita saltadora i molt de
gust de la gent de poc seny. És de forma graciosa i de sentit
delicat... Una mica picantona, com tu mateixa, sols que per a
madurar necesita... palla i temps. Té.

I ara vinc amb tu, promesa meva. De propòsit t'he deixat la
darrera, lo que vol dir que ja començo a considerar-te com de
casa. Vull dedicar-te aquesta preciosa taronja, vinguda de vora
el mar. Els grecs ne deien el fruit d'or i en feren el símbol
de la bellesa, tancant-la dins d'un jardí, guardada per un drac
de set caps. Lluny de mi forçar el símil, que resultaria injust
i fora de lloc- afegí somrient. -Considerem-la sols com la
mística representació de la bondat del cor, reclosa en la
bellesa de la forma i envoltada dels perfums de ses pròpies
virtuts.

El ganivet, llepà finament la superfície de la daurada esfera,
traçant figures geomètriques, i poc després la pela es
descloïa, com els pètals d'una rosa, deixant al descobert altra
bola blanca i rossa com un rovelló.

La Montserrat, roja pel rubor, prengué delicadament entre sos
dits la despullada molla i, portant-la a la boca, n'arrencà la
meitat amb ses dents de marfil, presentant l'altra meitat a son
promès, qui, sense mica de compliment, la prengué i engolí com
una bresca. Quedaren un moment mirant-se, com sorpresos
d'aquella primera entremaliadura d'enamorats. Després
s'enrogiren tots dos, a l'adonar-se de l'atenció picaresca dels
circumstants i al sentir que mossèn Joan deia bondadosament:

-Déu vos beneeixi i us faci ben bons!



XVI

Don Eudald, l'home dels prejudicis i respectes humans qui _per
accidens,_ és a dir, quan era en benefici de les bones idees
(les pròpies), professava les teories de què el fi justifica
els medis, que pecat amagat és mig perdonat i allò de _peor es
meneallo_; qui es lamentava sovint de lo dolent dels temps en
què vivim (sobretot quan manen els contraris), encomiant la
necessitat d'aplegar-se totes les persones de bé entorn d'un
bon govern (el propi) per a extirpar tanta corrupció, mes sense
fressa (no fos cas que s'alterés l'ordre), sense escàndol
(perquè, de certes coses que com més se remenen més puden, no
convé que el vulgo se n'enteri masa), tot sempre amb el degut
respecte als drets adquirits, als fets consumats, perquè les
lleis no han de mirar mai enrera, sempre aprofitant lo que
bonament se puga, per allò de _interim gaudeamus_, etc., etc.
(teories mamades i interpretades del diari que per aquells
temps es cuidava de pasturar les ramades de _l'infinitus
numerus_ per les sempre delitoses margenades dels grans
egoismes socials), es manifestava girat com una mitja, fent de
mal sentir-li contar lo que sabia dels polítics de sa
coneixença, d'aquells mateixos que havia rebut i obsequiat en
sa pròpia casa, acceptant-ne les engrunes de favor que li
feien.

Tocat del sentiment de la ingenuïtat o de l'esperit de la
confessió en aquell sobretaula memorable, don Eudald buidava
secrets que no havia tret mai a la llum del sol. Llavors
s'aclarí aquell misteri que embolcallava el ràpid periode de sa
diputació a Corts, del qual no parlava mai, amb estranyesa dels
que coneixien son caràcter vanitós. Sembla que alguns companys
de diputació li conegueren prompte la flaca de la vanitat i la
curtedat de gambals (això no ho deia ell; ho deduïen els
oients), i prenent-lo per _primo,_ com ells diuen, li
envestiren la bossa desconsideradament, comprometent-lo per
fortes sumes. Sa fama de ricatxo tonto es degué estendre tant,
que arribaren a atuïr-lo. Fins contava que s'havia vist
assaltat pels corredors del Congrés, ni més ni menys que quan
se les havia amb els timadors del moll de Barcelona. Però, així
com aquests no li feien gran por perquè sabia que els
municipals els agafaven, als del Congrés els temia; perquè els
empleats se'ls hi llevaven la gorra i per no desplaure'ls es
deixava saquejar.

-Tu tenies raó! (es complavia ja en tutejar al seu futur
gendre). Tu tenies raó a l'assegurar que de polític
verdaderament honrat no n'hi ha cap. El més inofensiu (com jo
per exemple) és culpable de complicitat amb els verdaders
criminals als quals obeeix, defensa, vota i se'n serveix, o,
quan menys, oculta explícita o tàcitament.

Tot això no ho aprenc ara, perquè quan tu ho asseguraves jo ho
reconeixia interiorment, però creia que s'havia d'ocultar per
conveniència i per a evitar un mal major. Lo que he après ara
és el valor necessari per a publicar-ho i confessar mon tant de
culpa. Quan convingui ja en treuré de caretes; però començo per
treure'm la meva, prometent formal esmena. D'aquí endavant no
tinc de callar-me'n cap: al pa pa i al vi vi i qui no li agradi
que ho deixi. Entre tantes coses com tinc d'agrair-te, una
d'elles, la unió del poble, l'hem de conservar a tot preu, per
a defensar-nos dels polítics enc que sigui a escopetades.

-Poc a poc!- li deia rient en Montbrió, que es complavia en
fer-lo cantar, admirat de lo radical del canvi que en ell
s'havia operat. -Poc a poc! Vejam si jo, l'esbojerrat i
revolucionari d'abans, encara li hauré de tirar la corda.
Recordi's de què temps enrera jo li proposava formar un
triumvirat, del qual vostè formaria la dreta, jo l'esquerra i
el senyor oncle ne seria el poder director i moderador. Mes
ara, si tots ens decantem cap a l'esquerra, com s'ho farà el
senyor Rector per a mantenir dreta la rega?

Mossèn Joan, que s'havia mantingut molt callat, manifestant
sols per medi de bondadoses rialletes sa complacència i
assentiment, parlà, per fi; però ho féu amb un posat
d'aclaparament i d'amargura que impressionà els presents.

-Molt me plau digué,- el canvi radical que denoten les
confessions que acaba de fer don Eudald, més que per lo que són
en si, perquè signifiquen la resurrecció d'una ànima bona que
jeia en el fang de l'apatia, ja que no de l'embrutiment de les
modernes concuspicències polítiques: es a dir, l'entrada d'un
nou confrare en aquest gremi de la sang nova que sembla que tu
vas estenent. És una de les conquestes de més vàlua que hauràs
fet, i es cosa de felicitar-te'n de tot cor.

Amb quin goig m'hi associaria jo, a la vostra obra, si les
meves forces físiques estiguessin a l'alçada de mos desitjos i
conviccions. Mes jo som com un soldat tardà que ha gastat tot
son delit buscant la bretxa des d'on fer foc. Permeteu-me, no
obstant, dues paraules de consell que crec apropiades al
moment. Treballeu de ferm, mes no sigueu ni optimistes ni
impacients, per a no exposar-vos a les crueltats del desengany.
Feu-vos càrrec de què, llevat de vostres propòsits, tot lo
demés està per fer. Cal tenir en compte que l'enemic és poderós
i que en quant s'adongui de vostre treball i del fruit que
recolliu, abocarà totes ses forces a refermar la porta per on
pot escapar-se-li son poder.

Tot lo que no sigui deixondir la consciència del poble i
revetllar l'esperit de la terra, serà perdre el temps. No vos
facin por els homes, per distanciats que semblin mentre no
siguin romputs de cor i de consciència, perquè ells a la fi
vindran amb vosaltres. Recordeu-vos de la paràbola del publicà
i el  faritzeu de l'Evangeli.

Feu força acopi de fe i energia per a sostenir-vos, perquè tot
vos caldrà. Sovint els mateixos que voldreu salvar seran
vostres inconscients enemics; potser dels vostres mateixos
partiran les sagetes més cruelment enverinades. Mes, si teniu
fe en Déu, si obreu sols per la caritat i per l'esperit de
justícia, si vos inspireu sols en els grans exemples de nostra
història i en el puríssim amor a nostra terra, que ha infantat
les institucions més democràticament cristianes que presenta la
història de la civilització, quin dubte té que veureu créixer
d'una manera consoladora vostre camp, que veureu recular els
moderns alarbs, vergonya de nostres temps, i si més no,
deixareu ben assaonada la terra per a què els vostres fills
puguin recollir-ne els vinents esplets.

Per això beneeixo una vegada més el pacte que avui hem
celebrat, i demano a Déu que el casal de Serra-Bruna sigui el
cenobi on es consagri la sacrosanta fórmula de la sang nova,
única esperança de salvació d'aquesta malaurada terra.

En quant a mi- afegí amb veu commosa, -vos ho repeteixo: no hi
compteu pas. Som com el patriarca Moisès que sols logrà la
gràcia de llambregar al lluny la terra de promissió, suprema
aspiració de la seva vida. També l'he ben cobdiciada, la nostra
terra de promissió, si bé per mos pecats he trigat a veure'n el
bon camí. Ara que sento ses alenades, ara la vida em manca, i
conec que he acabat ma missió en aquest món. És un
pressentiment que no falla. Déu ho vol així: alabat sia Ell per
sempre.



XVII

-Els nostres cors s'han parlat públicament, esquinçant-se per
fi el vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan
ja trenats pel darrer nus; nostre pacte, que tenia ja la sanció
dels homes, ha rebut avui la consagració del ministre de Déu.
Estàs contenta, videta meva?

-Contenta hauria d'estar, perquè es veuen realitzats tots els
més fervents desitgs de la meva vida. Els meus somnis daurats
van prenent el cos de la realitat; mes no sé per què tinc el
cor oprimit, i els ulls sempre a punt de vessar.

-Explícam, doncs, això, hermosa. ¿Seria que tems l'avenir o que
et reca la perduda llibertat del cor?

-No temo l'avenir en la teva companyia, però sí el temo per si
ella un dia em mancava; i mai havia pensat tant en què pogués
mancar-me, sinó quan he vingut a assolir-la. Tampoc enyoro la
llibertat del cor, que de temps la tinc perduda, ja que era ell
més esclau abans, forçat a beure's les pròpies amargures, que
ara que, podent treure sos esclats a la llum del sol, es
complau en reblar els claus de sos grillons. Lo cert és que les
llàgrimes que en temps de les grans penes retenia en el fons
del cor, ara que toco el compliment dels meus desigs... ara no
puc aturar-les: veus?

-Escolta'm, filla, i respon-me de veritat: ¿creus avui en el
meu amor com ahir hi creies?

-Oh, sí!

-¿Estàs segura de tu mateixa, fins al punt de respondre de la
llegitimitat dels teus sentiments envers mi?

-Ni sabria com dubtar-ne.

-Tanca els ulls de part de fora i obre'ls de part de dins i
recocia el darrer replec del teu cor: vès si hi trobes una
senyal de penediment pels compromisos contrets amb mi i que
avui hem refermat... ¡No m'enganyis, que t'enganyaries a tu
mateixa!... No n'hi trobes cap?

-Cap, ni un.

-Dónam les mans i mira'm a la cara.

-Ja et miro, més quasi no et veig. Tinc el cor  ple de goig:
tes paraules me fan pressentir la bogeria de la felicitat;
però, en lloc de fer-me riure com les alegries, sento més i més
ganes de plorar. ¡Jo que em creia que sols les penes donaven
llàgrimes!...

-És un error del qual ens hem de sostreure els temperaments com
tu i com jo. Les rialles són sols demostratives de les
afeccions lleugeres i superficials. Quan el sentiment cava
fondo, àdhuc arrencant del cor sensacions platxerioses, aquest
no te millor manifestació que són les llàgrimes. Jo beneeixo a
Déu perquè cada vegada veig més que som carn d'una mateixa
carn. Jo ploraria amb tu si no fos home.

Lo que sents tu ara, és la virtualitat de l'acte que hem
realitzat amb totes ses inescrutables conseqüències. Tu estàs
encara sots la impressió de la nota trista del senyor oncle,
els tendres accents del qual t'han impressionat a tu com a mi
amb la certitud de quin serà el primer dolor que ens ferirà en
comú. Tu has entrevist ara la immensitat de dos amors, ja de si
ben grans, que, compenetant-se, s'ageganten fins a límits
inconcebibles; i tot això, sadollant ton cor, el fa esclatar en
sensacions d'un ordre desconegut que, no trobant son equivalent
en les forces humanes, salda amb llàgrimes.

Plora, doncs, sense reparos ni vergonya! ¡Saluda amb llàgrimes
el llindar de l'era de ditxa que avui se'ns obra, que en actes
transcendentals com el del  sant matrimoni... sols els ximples
riuen!



SÍNTESI

Com la fletxa surt brunzenta de la ballesta cercant el cor de
sa víctima per a vessar-hi l'amargantor de son verí sortia de
Serra-Bruna, reclosa dins d'una carpeta adreçada a l'estranger,
una cruel missiva, plena de dol i de tristor: «Cuiteu a tornar,
que el vostre oncle es mor».

I el blanc era l'idil·li conjugal, que joïa de ses primícies,
entre els primaverals esbarjos, sublims delectacions,
lluminoses perspectives i deliciosos arrobaments d'aquest
període, únic en la vida de l'home, que se'n diu lluna de mel,
en què, com si no bastessin els elements de ditxa que en si
porta la sobtada expansió de les reprimides cobejances
deslliurades per virtut de sagramental benedicció, les ànimes
enamorades se tiren a emborratxar-se de tot lo bell, lo
imprevist i lo confortable que la vida moderna fa accessible a
la gent adinerada.

Els poètics misticismes, reconcentrats per la fe en llegendaris
cenobis i miraculosos santuaris, on els cors recentment lligats
corren a dipositar el testimoni de llur reconeixement i de
llurs esperances; les lluminoses i alegroies perspectives de
les regions riberenques, on la mol·lície humana hi ha acumulat,
entre perfums de taronger i roses de tot l'any, totes les
seduccions de la naturalesa posada a jou per l'artifici de
l'home; les febrosenques activitats de la civilització del
sigle, representades per la moderna Babilònia, amb ses grans
virtuts i sos grans vicis; les romàntiques riberes dels grans
rius del nord, amb ses rònegues calitges i daurades celísties,
amb sos castells llegendaris, ses ciutats arcaiques i sos
museus plens de records d'una civilització migeval, que encara
s'hi respira, modernitzada per una superior cultura; els jolius
panorames de l'Arcàdia moderna, amb sos alterosos pics
d'argent, amb ses valls d'esmaragda i sos llacs d'atzur...
¡quin caminal més idíl·lic, quina ressoladora més ampla i suau
per a deixar-s'hi lliscar bressat per la joventut, l'amor i
l'esperança, en aquest _lapso_ paradisíac, en aquest parèntesis
de la vida, mena d'armistici en què el destí sembla suspendre
les hostilitats de sa crua prosa, tal volta per a
reempendre-les amb més feresa no ben apagat encara el
resplendor d'aquell foc-follet.

Bon exemple n'és el missatge sortit de Serra-Bruna, frisós de
vessar el doll de fel de ses entranyes: «Cuiteu a tornar, que
el vostre oncle és mor».

I el missatge fallà, de primer, el blanc perquè la víctima que
volia ferir ara ja partida. Mes sobre sa coberta s'hi estampà
una nova fórmula, que li comunicà segon impuls.

I errà el tret una altra vegada i una altra, perquè l'idil·li,
lleuger com papallona, volant d'ací d'allà, xuclant de totes
les flors esclatades en l'immens camp de la seva ventura, no
tenia lloc segur. Però cada vegada rebia el missatge noves
fórmules d'impuls, que semblaven comunicar-li major velocitat.

Mes l'idil·li es condormí en aquelles afraus platxerioses de la
moderna Arcàdia, encantat d'aquell agre de casa que allò tenia,
d'aquell aire de pàtria que allí es respirava, però de pàtria
feliç, de pàtria ben menada, que li feia enyorar i glatir i
estimar més encara la pàtria pròpia, tan pobra i tan
desgraciada.

I arribà el missatger de la mala nova, amb el llom negre de
tinta, com un cavall amarat de suor,  i li buidà dins de les
entranyes tota l'amargantor de fel que duia, més enverinada
encara pel retard sofert, igual que el caçador despacientat
clava la mortal sageta al cor de la daina que, juganera i
descuidada, està esbrotonant el tendre fullam de la clariana
del bosc. «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle es mor».



II

-Escolti, mossèn Joan- deia el facultatiu, alçant la veu: -com
se troba?

-Me sembla que una mica millor- Responia aquest amb veu fosca i
apagada.

-Una mica millor? No m'ho sembla pas a mi, així- deia el metge,
amb veu prou alta perquè aquell ho pogués sentir.

-No es pensi- afegia la Feliça, -li ha calmat molt aquella
ardència de set i fins suara parlava de llevar-se.

-De llevar-se, eh?- refeia el metge, tot aplicant-li l'orella
al pit. -Això és lo que menys m'agrada. Si es trobés més bé,
s'adonaria més del mal.

-Després també sembla que li ha minvat molt el romball.

-Massa que tornarà- insistí aquell, arrufant el nas i rodant el
cap.

I així, per aquest estil, anava el bon doctor destruint a les
barbes mateixes de l'interessat, les il·lusions que el bon
desig volia formar-se.

-Mossèn Joan- digué, per fi, encarant-se amb el malalt i
prenent un to solemne: vostè no és pas cap criatura i té prou
coneixement de les coses del món perquè jo hagi de tractar
d'enganyar-lo. Hem arribat a un punt en que la ciència humana
ha de confessar la seva impotència. A dalt n'hi ha Un que tot
ho pot i a Ell hem de confiar-nos perquè hi faci més que
nosaltres. Tingui ànim i fora, que no serà pas més de lo que
Déu voldrà.

I, amb aquesta jaculatòria, s'apartà del llit i féu cap a la
sala.

Mossèn Joan se'n despedí amb una estreta de mà i amb sa dolça
mitja rialla.

En Montbrió, aplanat i atorrollat per lo que veia i sentia,
seguí el doctor, preguntant-li, amb la major innocència, què
n'hi semblava de l'estat del malalt.

L'interrogat el mirà fit a fit, i, pensant sens dubte que
encara no havia parlat prou clar, li contestà bastant secament:

-Què vol que me'n sembli? Que és home mort. El diagnòstic és
ben senzill. Estem al davant d'una naturalesa gastada pels
anys, aniquilada per una activitat excessiva, per afeccions
morals dissimulades, que són les més funestes, i... qui sap si
també per una deficiència d'alimentació. Això com a factors
passius. Com agents actius tenim una congestió a la freixura
amb irradiacions cardíaques, i s'ha iniciat ja un estat serós.
El pronòstic és més senzill encara. La potència és molt
superior a la resistència. L'enemic ens envesteix de sec a sec
i no tenim municions per a fer foc. Doncs el resultat no pot
deixar d'ésser fatal. Continuïn la mateixa medicina, l'objecte
de la qual és sols reanimar momentàniament i refrescar-li la
boca, i... _pax vobis_. De miracles els metges no en sabem pas
fer.

Els nuvis, arribats de fresc, havien trobat la Rectoria feta un
garbuix. Son oncle era ja viaticat des d'alguns dies i s'havia
anat aguantant com si esperés l'arribada dels seus nebots per a
despedir-se'n. L'escena del metge fou una de les primeres que
començaren a posar els joves sobre un terreny per ells
completament nou.

Mentre la Montserrat s'ocupava en posar una mica d'ordre a la
casa, arribà mossèn Isidro, que, acompanyat d'en Ramon, se
n'entrà a la cambra del malalt, quedant ambdós sorpresos de la
gran mutació soferta per aquest, que ja ni donà senyals de
notar sa presència. Mossèn Isidro, sense gastar gaires més
compliments que el metge, li entaulà conversa sobre son estat,
sense embuts ni subterfugis, afegint, poc després:

-Amiguet, és una porta que tots l'hem de passar, i encara vós
podeu donar gràcies a Déu que us permet arribar-hi amb tot el
coneixement. No en demano pas més per mi!

Tornà a somriure el pacient, i, com un lleuger reflex
celestial, inundà sa traspassada fesomia. Allargà a son company
la mà, dient-li:

-No em deixareu, eh?

-No, fill- féu aquest: -lo promès és promès. A la masia ningú
m'espera i estic enterament per vós.

En Ramon, gens foguejat en aquesta mena de passatges de la
vida, tot s'esborronava al sentir tal conversació.

El malalt, no obstant, anà tirant unes hores més, prenent sols
algunes gotes d'una gomosa i petites cullerades de caldo. En
alguns moments pareixia reaccionar-se, parlant amb bastanta
claredat, fent alguns encàrrecs, tant a son nebot com a mossèn
Isidro; mes, amb tot, se li notava una pèrdua extraordinària de
forces.

A mitja tarda el romball començà a convertir-se en un gemec
acompassat, entrà el desfici i tot demostrà que el malalt anava
a entrar en una nova fàcies. Si és que aquest hagués conservat
un fil d'esperança, aquell fil que el reu a qui van a
ajusticiar no el perd fins a l'instant d'asseure's al banquet,
en aquell moment donà proves d'haver-la renunciada. Tractà de
fer noves recomanacions al seu nebot, recomanacions que aquest
comprengué més amb l'ànima que amb les orelles. Donà vàries
disposicions sobre son enterro i fins sobre la roba amb què el
devien amortallar: la qual roba es féu ensenyar, no sense que
el pobre Ramon sentis esgarrifances de cor.

Seguidament els preparatius prengueren un caràcter d'_execució_
que acabà d'aterrar el pobre jove. Fou portada als peus del
llit una taula amb coberta negra i sobre d'ella un Sant Crist
entre dos ciris encesos i els aspergers amb un perolet d'aigua
beneita, i mossèn Isidro començà a llegir les recomenacions de
l'ànima amb veu reposada i solemne, marcant una espècie de
ritme que s'acompassava perfectament amb la respiració del
malalt, que s'anava fent més anhelosa i adquiria un so
metàl·lic. En Ramon, fent esforços de flaquesa, li donava de
tant en tant, amb una culleradeta, unes gotes de cordial que el
pacient engolia per esma. Des de llavors ja sols se feia
entendre per medi d'estretes de mà. Son cap descansava aplomat
sobre el coxí, i els braços, estirats al llarg del cos, jeien
sense moviment, com no fos alguna que altra convulsió que
sentien mossèn Isidro i en Ramon, que un a cada espona del llit
li tenien les mans.

De temps en temps l'exhortant deixava el llibre i allavors les
exhortacions li eixien del cor, espontànies i patètiques,
versant sempre sobre el ben entès de què era mossèn Joan un
viatger que recorria una via penosíssima i li mancava encara
passar moments de terribles proves, vençudes les quals havia de
trobar la ditxa, el premi, la glòria.

-Vés, ànima cristiana- li deia: que Déu te perdona; segueix
aquest trànsit dolorós; beu aquesta copa d'amargura, la més
coenta, però la darrera d'aquesta vida de misèria; vés, que Déu
t'espera i els àngels t'obren les portes de l'Eternitat!
¡Despulla't d'aquest farcell de podridures i vola feliç a la
mansió de Déu!

I el moribond, amb la boca badada, cercant un aire que ja no
vivificava sos pulmons, les faccions traspassades, amb la pell
aplanada sobre els ossos, encara mig reia entre els suors de
les darreres ànsies i mentre les llàgrimes agòniques creuaven
sos polsos, sos ulls brillaven amb un dèbil llampec, com els de
l'assedegat al sentir prop seu el murmuri de la fresca font. A
mida que minvaven ses forces, a mida que s'anava acostant
l'horrible instant suprem, la veu de mossèn Isidro s'anava fent
més carinyosa, fins a adquirir inflexions d'una dolcesa
inconcebible, donada sa ruda i vulgar fesomia. Li eixugava la
suor del rostre i li parlava a cau d'orella, contant-li coses
del cel, tal com parla una mare al seu fillet per a adormir-lo.

A vegades resava a mitja veu, exorcisava amb el salpasser,
donava a besar el San Crist a l'agonitzant, tot amb una sola
mà, perquè amb l'altra no deixava mai la del moribond, atent
sempre a ses cada vegada més dèbils manifestacions, i tornava a
rependre ses exhortacions, que arribaven en algun moment a
tocar una nota d'un egoisme sublim, si és que aquests dos
conceptes poden anar mai junts. Glossant les paraules del bon
lladre a Jesucrist, deia:

-Recordeu-vos, mossèn Joan, de mi, quan arribeu al Paradís.

Sa veu pausada i cadenciosa, que en Ramon sentia caure-li com
gota a gota dins del pit; la tendresa de sentiments; la
senzillesa en els conceptes, que arribaven a pecar d'innocents
algunes vegades; lo gràfic de les comparacions (que en
circumstàncies menys solemnes podrien semblar massa vulgars),
barrejat amb certa grandiositat bíblica i un no sé què de
primitiu i patriarcal que omplia tota l'escena, produïren un
efecte tan commovedor i tan suggestiu, que el jove es sentia
absort, inconscient del temps que transcorria, fita la mirada
en aquell rostre cadavèric, que es traspassava per moments.

Aquella íntima commoció que, com corrent elèctrica, feia vibrar
les cordes de son sentiment a la contemplació de la naturalesa;
aquelles intuïcions estètiques que sa ànima somniadora copsava
al vol en tots moments, no les hauria pas mai sospitades a
l'espona del llit d'un moribond. I, no obstant, allí tenia
palpable altra vera manifestació de la Bellesa amb nou esclat.
Mai havia concebut la idea de la mort amb un caràcter tan
pacífic, tan íntim i, per dir-ho així, tan atractívol, però
tampoc tan dolorós, tan commovedor i tan grandiós en mig de sa
senzillesa.

Però el moment suprem s'anava acostant. La naturalesa, rendida,
no lluitava ja: havien cessat ja les congoixes i desficis, i
ell descansava las i aplanat, no percibint-se més senyals de
vida que el vaivé del pit i un pols sec que decreixia com el
moviment d'un pèndol que marxa per la sola força de la inèrcia.
El ritme de l'agònica gemegor es feia cada vegada més suau, més
cadenciós, més manyagoi (permeti-se'm lo vulgar de
l'expressió), com el d'un nen adolorit que es condorm afofolat
al pit de la seva mare.

En Ramon, de genoll a terra, sense abandonar mai la mà de son
oncle, les pulsacions del qual comptava maquinalment, estava a
punt d'arribar al paroxisme de son dolorós arrobament. El
silenci era quasi absolut. En Pascal, amb les llàgrimes
creuant-li sa impassible cara, alçava amb mà tremolosa fins al
capçal del llit un ciri encès, les irradiacions esgrogueïdes
del qual ferien verticalments les testes quasi juntes dels dos
vells sacerdots, produint clars i obscurs dignes d'un quadro de
Rembrand. La de l'agonitzant se destacava, sobre la blanca tela
del coixí, mig inclinada, formant una silueta d'una elegància
ascètica com la d'una escultura d'Alonso Cano. Els ulls
entelats miraven, més no veien; i sa boca, desmesuradament
oberta, semblava buscar ansiosa un oxigen que cap alivi portava
a sa sang. La de mossèn Isidro, que ja no parlava i sols resava
entre dents, quedava dins l'ombra, acotxada i inundada d'una
suprema angúnia. Mirant fit a fit les verdoses fesomies de son
vell company, semblava espiar el moment precís de sortir-li
l'ànima per la boca.

Seria una preocupació de son esperit fortament commogut, però
el cert és que en aquells instants li sembla a en Ramon veure
que la descomposta fesomia de son oncle es reanimava com
banyada d'un resplendor celestial, que reapareixia son habitual
somrís, l'hermosura del qual s'aquilatava per quelcom que no
era d'aquesta terra, mentre que la gemegor, poc abans curta i
precipitada, i que fins per un moment s'havia interromput,
reprenia allargant-se com un immens i suau sospir. La vida
s'anava a trencar, per fi, i semblava que s'aguantés sols per
un bri, per una filagarsa de vaporós manto de l'ànima que se'n
fugia. El jove sentí part de dins, a les entranyes, quelcom que
se li esquinçava, d'aquell gemec, darrer comiat d'una vida que
finia, i, per primera volta, apartà sos ulls d'aquella boca
oberta, temerós de veure escapar-se'n... no sé què, i enfonsà
el cap entre la vànova del llit. Res veié, però sentí acabar-se
aquell gemec prolongat, després de perfilar-se com un cant de
rossinyol, i les darreres polsades de la mà freda, que
estrenyia entre les seves, saltironar-li d'aci d'allà pels dits
i... un lleuger refrec com un aleteig imperceptible; després la
veu de mossèn Isidro, que deia:

-_¡Consumatum, est! Requiem eternam..._

Allavors sentí que li pujava del pit una onada indescriptible:
era aquell espasme que tantes voltes havia sentit en sos
arravats d'artista i que ell descrivia com producte de la
mística conjunció de l'ànima amb Déu; però a l'anar a esclatar,
en lloc del crit de joia que li era habitual, fou un plor de
nen, que sortí de sa gola, el qual, ressonant per l'arcova i
per la sala, despertà un eco dolorós que el transmeté per la
cuina, per l'escala, per la lliça i per tot el veïnat, i encara
l'endemà repercutia per les valls de la parròquia i per tots
els indrets on se coneixien les excel·lents virtuts del Rector
de Vall de Pedres.



III

Per primera vegada, des de que el Rector n'eixí per al
cementiri, posava en Montbrió els peus en aquella estància, tan
saturada de l'esperit senzill i bondadós del sant home.

¡Quina impressió més fonda rebé a l'entreobrir la porta! Per
virtut d'un fenòmen que podriem dir-ne persistència de les
sensacions familiars o simpatia sensitiva, percibí la imatge
del seu oncle, clarament dibuixada dins de la cadira de braços,
corbat sobre el reso o la feina. El veié alçar el cap i dirigir
vers ell sa bondadosa fesomia, un poc fosca per la concentració
del treball, més de sobte aclarida per una salutació carinyosa
de dolça sorpresa.

La visió fou instantània, mes se'n reproduïen de consemblants
cada volta que es fixava en els mobles i objectes que li eren
familiars, percibint sempre el ressò de la seva veu, grave i
lleugerament afònica. Després la imaginació li anà representant
els darrers episodis de la seva vida, fins a les doloroses
escenes de la seva mort. Allavors se descobrí i resà
interiorment per aquella ànima que encara sentia aletejar,
enyoradissa, entre aquelles quatre parets.

Més que per curiositat, per a sostraure's a les obsessions que
se li anaven fent massa vives, començà el jove a examinar els
volums de la llibreria. Inútilment, perquè allò també era un
tros de l'ànima del difunt, quelcom que s'havia compenetrat de
son ésser. I la impressió anava creixent a mida que s'acostava
al setial del cantarano, efecte de què les obres més familiars,
més fullejades i, per consegüent, més impregnades de sa
essència, eren les que estaven més a l'alcanç de la seva mà. Ja
no resistia: com el suro que va giravoltant entorn del bullidor
que l'atrau, així ell també anava donant tombs an el setial, on
son oncle havia passat immensitat d'hores de treball, i de
meditació, fent balanç de ses tristeses i de ses esperances.
Per fi es llançà als braços de la cadira, que el rebé amb
aquell familiar cruixit amb què saludava son propietari,
semblant-li a ell sentir quelcom de la dolça pressió de la
paternal abraçada. Encara més: li semblà trobar-hi l'ànima tan
tendra i pura de son oncle que compenentrant-se amb la seva, la
inundava amb l'inefable consol.

La taula estava sembrada de diferents objectes d'ús íntim i
diari, cada un dels quals portava l'imprompte de son enyorat
senyor. Eines de treball i objectes d'entreteniments, llibres
de reso i de lectura familiar, notes i apuntacions, tot net i
cuidat com per mans de senyoreta, però amh un senzill desordre
que acusava un temperament més cuidadós de la pulcritud
essencial que d'aparatoses exterioritats.

A mida que en Montbrió s'anava reconcentrant damunt d'aquells
objectes insignificants, que tots li parlaven a l'esperit,
reconstituint-li als ulls de l'ànima la figura moral del seu
oncle, adquiria el convenciment de què devia haver-hi allí
quelcom de més fondo, de més íntim, quelcom que fos
l'estereotipació de les seves idees. Un home que posseïa un
fons innegable de ciència doctrinal, que era de caràcter
observador inqüestionable, i, per altra banda, de paraula avara
d'exterioritzar les impressions de caràcter personal, essent
més donat a escoltar que a parlar, per força havia de tenir un
desguàs de son esperit, un confessionari a on dipositar les
seves intimitats.

Penetrat d'això, començà el jove a recociar prestatges i
calaixets, desenfaixant paquets de correspondència, examinant
llibretes d'anotacions i comptes, etc. A mida que s'anava
internant en les profunditats del vell cantarano, observaba que
la matèria anava prenent major interès. Als qüestionaris sobre
matèries de predicació i formularis de caràcter general,
seguien projectes de sermons en esquema, apuntacions sobre
matèries noves, reflexions, pensaments solts, cites, etc. I
ell, vinga giravoltar, cada vegada amb cèrcols més reduïts,
entorn de son objectiu, sentint com s'hi apropava, com el que
furgant les cendres sent, cada vegada més intensa, l'escalfor
del caliu amagat.

Per fi, embolcallat de grollera paperada, com una perla dintre
la petxina tosca i rocallosa, hi trobà un paquet... Allò, allò
era el cor de mossèn Joan! Prou que ho conegué, al posar-hi la
mà a sobre, sentint com bategava, i que el seu hi responia
desacompassadament per la força de la simpatia.



IV

Era una llibreta rebregada i suosa, però amb aquell rebregament
respectable d'uns escapularis que han fet la seva servitud en
la intimitat de la persona. Les primeres planes se remuntaven a
l'època de la seva segona entrada a la parròquia, després de la
separació, fredament dolorosa, d'en Ramon, que se la campava
pel seu cantó. Era un aplec de pensaments, anotacions i
reflexions de caràcter moral i íntim, una espècie de llibre de
memòries, on el bon home hi estampava periòdicament ses
impressions de caràcter més recollit, com si diguéssim la
superabundància del seu cor.

Des de les esgrogueïdes pàgines del començament fins a les
darreres, en què encara es veia fresca la tinta, es podia
formar judici cabal de les altes i baixes de l'estat d'ànim de
l'autor, com de les diverses fàcies i succesives orientacions
de son esperit. Hi havia de tot: paràgrafs de lletra apretada i
frisosa; altres d'escriptura clara i apacible; conceptes, uns
diluïts a l'excés i altres curts i secs, alguns d'ells
interromputs i fins titllats, ja dèbilment, com per a donar
lloc a noves reflexions, ja amb ensenyament donar lloc a
borrar-ne fins la memòria. En alguns hi brillava l'esperança,
en altres un greu descoratjament; però en tots s'hi sentia la
fe i la caritat de l'ànima encesa en amor de Déu. No hi
mancaven tampoc intermitències espaioses, algunes d'elles
marcant períodes de mesos i fins anys de repòs, com si la seva
ànima s'hagués adormit en la lassitud de la fatiga o de la
ganduleria.

A en Ramon se li negà el cor de tendresa a l'observar que la
seva persona hi ocupava un lloc importantíssim en aquella
estereotipació del cor del seu oncle. Ja en un replec de la
coberta hi trobà aplegades les poques cartes que li havia
escrit des de sa separació, i en les primeres pàgines, en forma
de versets que semblaven arrencats del llibre de Jacob,
expresava amb tendra amargura les enyorances d'aquell ser
estimat que creia perdut entre les onades del món. Intercalades
amb aquells càntics d'enyorances, hi posava fondes reflexions
sobre lo que era i lo que deuria ésser l'ensenyança, i sobre lo
que havia fet i havia deixat de fer per a salvar-lo de les
tretes de la malejada societat.

Periòdicament eixien remembrances d’_ell_ (enlloc posava el seu
nom), amb motiu de rebre'n una carta o una notícia indirecta;
i, com aquestes, contra lo que sempre temia, no solien pas
ésser desagradables, li dictaven parrafets de dolça esperança i
màximes i consells que en Ramon recordava, per ésser semblants
als continguts en les cartes rebudes.

Les èpoques revoltoses que s'havien succeït en el país, li
havien suggerit també fondes meditacions i comentaris, que no
s'apartaven gaire de les idees en boga entre els polemistes
catòlics d'aquell temps Ses disquisicions giraven quasi sempre
dins dels motllos, un poc massa arcaics, de l'escolàstic de
Cervera.

Alguna idea és repetia sovint, acusant una verdadera obsessió.
Tal era el fet reconegut de l'allunyament del poble del si de
l'Església.

«Perdem terreny- escrivia sovint: -els joves ens fugen seduïts
per ideals de falsa llibertat, i quan s'adonin de son engany
correran a engruixir els batallons de l'escepticisme i la
indiferència.»

I, procedint amb un criteri més modernitzat, com el metge que
en lloc d'ensajar remeis a l'atzar o de perdre temps atacant
els efectes, procura abans de tot esbrinar els fonaments de la
malaltia, deia:

«Ens escarrassem predicant la doctrina als convençuts i els que
hauríem de convèncer no ens escolten. ¿No fóra millor buscar la
causa d'aquest apartament i, un cop trobada, aplicar-hi amb mà
forta el remei?».

Fidel amb tan sàvia teoria, en diferents planes hi havia
estampat idees que demostraven son afany d'esbrinar la
incògnita, idees que s'alternaven amb períodos de
descoratjament, resultat d'un treball d'investigació superior a
ses forces, acabant per decantar-se pel cantó on l'inclinava
son esperit de sacrifici.

«El sacerdot -escrivia- deu rabejar-se dintre les penalitats de
sa missió de sacrificis i privacions, amb la idea d'acrisolar
ses virtuts i guanyar mèrits  per a la pròpia ànima. La missió
de salvar les agenes és secundària; però, tal volta, amb
l'exemple de les grans virtuts i de les sublims abnegacions
dels ministres de Déu, se sentirà tocada la societat i tornarà
als amorosos braços de sa mare l'Església.»

Per aquest camí s'esplatjaven desendavant ses confidències,
dictant-li pàgines d'un misticisme i d'una ingenuïtat
encantadors; pàgines interrompudes, en alguns indrets, per
conceptes expressats amb una amargura que després sa ànima
bondadosa, trobant-los, sens dubte, massa vius, n'havia passat
ratlla, però que denotaven les sequedats i angoixes de son ànim
contorbat. El sacerdot no recollia pas els abundosos fruits que
n'esperava, de ses abnegacions; el poble buscava son auxili en
sos apuros i misèries; després... com si temés molestar-lo
massa, se'n tornava pel seu cantó.

I, no obstant, ell la sentia fonda la recança de l'amor del
poble i el mortificava la idea de salvar-se sol. Aquest
concepte l'expressava en dues ratlles:

«¿Què direm del capità que, veient desmoralitzada, vençuda i
fugitiva la seva companyia, procura sols salvar la pròpia
persona?»

* * *

Per fi, després d'un período de calma i d'unes pàgines en
blanc, hi trobà en Ramon una mena de càntic en què, amb accents
de joia, s'hi glossava la paràbola del fill pròdig. Fàcilment
reconegué la data d'aquella carta en què ell li comunicava son
retorn. Des d'aquell dia era _ell_ que omplia quasi
exclusivament el cor de mossèn Joan.

Pas a pas, i una a una, anava el jove reconeixent les
peripècies d'aquells dies memorables, sorprenent-se vivament de
la influència que sa pròpia persona havia exercit en l'ànim de
son oncle, influència que s'assenyalava perceptiblement en les
elucubracions sociològiques i psicològiques allí estampades.

Aquella primera conversa en què el jove exterioritzà tan
vivament ses idees, li havia produït a son oncle una sensació
fonda i nova, que es traduïa en conceptes esparverats; un
deixondiment semblant al del soldat en campanya que, revetllat
per un frisós cop de corneta, s'aixeca fregant-se els ulls,
palpant-se les armes, tot preguntant: -I doncs, ¿què és això?
Después venia un treball d'anàlisis, reposat, que marcava una
nova orientació d'idees.

Les més atrevides afirmacions de son nebot eren sospesades,
trinxades i esbrinades, amb una perfidiositat pròpia de l'antic
escolàstic cerverí, trobant el jove, amb intensa satisfacció,
presentades amb una precisió encantadora, idees que ell sols
per intuïció havia emès.

I tornava a surar la vella obsessió de l'iniciat divorci entre
l'Església i la societat. Però ara semblava caminar en busca de
la incògnita amb alguna més seguretat, com el vianant
esmaperdut que obira un llum en la foscor de la nit.

«Potser ens hauríem perdut -escrivia- per no tenir prou en
compte les dualitats humanes d'ànima i cos i d'individu i
col·lectivitat, preocupant-nos sols de voler perfeccionar el
ser espiritual, descuidant el ser corporal i el ser social, que
viu de l'essència de la terra, com el peix de l'aigua. ¿No hem
fet gala de viure apartats dels quefers socials, pensant que
això corresponia a l'Estat?»

Com si la paraula Estat hagués sigut per ell un raig de llum,
entrava en una sèrie de consideracions sobre els conceptes
d'Estat i de Pàtria, que de moment semblaven desviar-lo de la
qüestió, però que aviat es veien conduents a la finalitat del
raciocini.

«Pàtria és la idea comprensiva d'unitat de lleis, de
temperaments, de costums i, sobretot, de llengua, caràcters
distintius de la raça; és el funcionament harmònic dels
elements vitals d'una societat dintre de son propi terrer.»

«L'Estat és l'absorció, el monopoli del funcionament dels
elements constitutius d'una o més pàtries.»

«La Pàtria, agrupació natural d'individus lligats  per
mancomunitat d'interessos, de necessitats i d'ideals, és obra
de Déu. L'Estat, artificiosa combinació de funcionalismes
arrencats de son natural centre, és obra dels homes.»

«La Pàtria, idea d'amor i expansió, tira a la llibertat.
L'Estat, idea d'absorció i d'imposició, tira al despotisme.»

* * *

«Un temps la lluita era entre la vida corporativa i el poder
erigit en Estat pugnant una i altre per a defensar sos drets i,
tal volta, per a imposar-se mútuament. D'aqueixa lluita en
naixia l'equilibri de les dues forces, que marcava la via
progressiva de les nacions. La perfidiosa constància de
l'ambició individual vencé l'apàtica cohesió de la
col·lectivitat, majorment en pobles que no tenien prou
acabalada la consciència de ses pròpies llibertats, i aquests
serviren als dèspotes de maça per a atuir els que encara
resistien.»

«Quan el despotisme era personal, les grans responsabilitats
davant de la història podien contenir a l'individu dintre els
límits de la prudència i de la justicia; però més tard algú
digué al rei: «No és decorós que la teva majestat arrostri les
odiositats  del poble. Tu regnaràs, però els responsables seran
els teus ministres», I l'absolutisme personal se tornà
col·lectiu.»

«La responsabililtat de dèspotes transitoris, quasi nul·la,
encara trobà manera de cobrir sos actes amb la sanció d'unes
Corts que suposaren eixides del poble, mes en realitat obra de
ses mans pecadores, i arribàrem a la tirania anònima, la pitjor
de totes les tiranies.»

* * *

«Així la societat ha vist, com entontida, transformar-se i
desaparèixer, engolides per una oligarquia política, entitats,
corporacions i lleis, filles de sa pròpia essència, suplantades
per altres lleis i funcionalismes, covats en el gabinet del
filòsop encegat o, tal volta, a sou del dèspota que les
implantava. «-L'Estat ho és tot- digué el doctrinari, -i per
l'Estat deuen els ciutadans donar vides i hisendes. L'Estat
cuidarà de tot; els ciutadans sols tindran l'obligació de
mantenir-lo en salut i en malaltia.-»

«I en aquesta idea ens hi hem acostumat de tal manera, que
l'Estat ha pogut impunement establir enormitats com l'impost de
consums, que grava per un igual el bracer i el milionari, i
iniquitats com la contribució de sang, que sacrifica a ses
conscupicències els joves de vint anys, igual que, en temps
dels mals usos, eren les donzelles casadores desflorades pels
mals barons.»

«Quan el poble ha sentit les fiblades de la tirania, trobant-se
mancat de vida pròpia i fins de verdadera consciència, no ha
sabut més que tirar-se dels braços de l'un polític als de
l'altre, com l'infeliç gamat que, no sabent de quina entranya
es mor, se dóna a un i altre curander, flns que, desenganyat de
tots, a tots els maleeix amb una mateixa mà des del fons de son
escepticisme. Avui el divorci entre el país i l'Estat és
complet.»

* * *

«Però les mirades cobdicioses de l'Estat xuclador també es
fixaren en l'Església, institució eminentment popular i que
tant havia influït en la constitució de la Pàtria. L'Església,
vivint de rendes pròpies (que en considerable part servien per
a les necessitats del pobre i eren la caixa d'on la indústria i
l'agricultura en lograva bestretes a interès mòdic i senzill),
gosant d'absoluta llibertat d'acció, constituïa una força
lliure i respectable, que en determinats moments podia fer cara
a ses depredacions.»

«L'Estat digué a l'Església: -«Desamortisaré els teus béns, i,
en canvi, contrauré l'obligació de subvenir a tes necessitats.
Així, tu, lliure de qüestions civils i de plets, podràs
dedicar-te descansadament a ta obra espiritual.»

* * *

Amb tal espoliació l'estat se proposà tres coses d'igual
transcendènca. Primera: improvisar una burgesia addicta,
enriquint-la amb els fruits de la gran rampinya; segona:
separar l'Església del poble, ja que, empobrida i vivint a sou,
no podria, com abans, emparar a aquest en ses misèries; i
tercera: absorbir l'Església, donant a sos ministres caràcter
de funcionaris públics.»

«Desendavant l'Estat ja no demanaria: manaria. L'Església no
seria del poble; seria de l'Estat. El record dels grans cabals
de l'Església, absorbits per l'Estat, desapareixeria de la
memòria dels vivents. «Lo que no desapareixeria mai més serien
les partides estampades anyalment en la _Gaceta_ per a
manteniment del _culto y clero_; i contra aquest pressupost la
impietat s'hi rabejaria, assenyalant a l'Església com altra
sangonera de l'Estat.»

* * *

En aquestes altures el pensador començava a respirar fort, com
l'analític que toca al fons de ses investigacions. La incògnita
començava a descobrir-se.

«L'Estat, invadint-ho tot i xuclant-ho tot, tot ho ha
embolcallat en l'atmosfera del propi desprestigi.»

I aquí seguien una sèrie de conclusions, de caràcter
sentenciós, que en Montbrió reconegué com veritats inconcluses.

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'Estat els
funcionalismes corporatius i administratius, ha mort el
sentiment d'agremiació i d'iniciativa col·lectiva.»

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'ensenyança, ha mort
l'esperit progressiu da la Ciència, de les Lletres i fins el
sentiment estètic de la societat.»

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'exèrcit, ha mort
l'esperit militar del país.»

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant la idea de Pàtria, ha
mort el patriotisme.»

* * *

«Gens temerari serà, doncs, atribuïr a les mateixes causes
l'esmorteïment de l'esperit religiós.»

* * *

«La societat, mancada de l'higiene de son moviment propi, sense
entitats ni corporacions on esplatjar-hi ses pròpies energies,
s'ha anat decandint, aniquilant-se i podrint-se, com un cos
cloròtic, sense sang, propens a totes les morbositats de la
naturalesa.»

* * *

Donant per esbrinada la causa del mal, el Rector entrava de ple
a assenyalar la font del remei. Començava lamentant-se de la
docilitat amb què la gent s'havia fet amb aquell estat de
coses, tant, que qualsevol idea exposada en contra seria
tinguda per una bogeria. Recordava que el seu nebot, que
n'havia iniciades algunes, era titllat d'esbojarrat i
revolucionari. Fins en un principi ho fou per a ell mateix, que
escrivia aquestes planes:

«I no obstant -afegia,- ara concebesc l'absoluta necessitat de
què desaparesca el monopoli, si ha de desaparèixer el
despotisme; de què tornin els funcionalismes a son ordre
natural, si ha de ressucitar-se la vida de la societat; de
sostreure les Ciències, les Lletres i les Arts de les grapes de
l'Estat, si han de tornar a resplendir progressives, informant
l'esperit públic...»

* * *

En un començament de plana hi havia el següent concepte,
lleugerament titllat:

«La separació de l'Església de l'Estat!... ¡Idea
revolucionària!... De tal sonaria a les orelles de molta gent,
de molts dels meus companys de ministeri, als qui costa de
compendre que més fàcilment influiria a l'Estat l'Església
lliure que junyida a son poder i vivint de ses gràcies, potser
perquè se'ns ha anat infiltrant aquest oficialisme ensopidor
que fins tal volta hem contribuït inconscientment a arrelar-lo.
I, no obstant, potser un dia prosperarà la idea de la rescissió
d'un estat legal acceptat sols per la força de les
circumstàncies, per a defugir la tutela d'aquest Estat
corromput i corruptor, recobrant el dret de força lliure i
tornar a fer lligar amb el poble, lliure també...»

* * *

«¡I lo que costa, Déu meu, -afegia més avall,- sobreposar-se a
les preocupacions d'escola i a les habituds creades a còpia
d'anys! Se necessita un esforç de gegant per a espolsar-se la
peresa intel·lectual i vèncer la corrent de les idees avesades
a coordinar-se dins d'un motllo fet exprés. Tots els que
pretenen trencar-lo, aquest motllo, són revolucionaris; lo
mateix qui el trenca buscant a Déu per a precipitar-se en els
avenços de la raó materialitzada, com qui el trenca buscant a
Déu que s'adona que l'ha deixat enrera. Lo mateix els que,
sentint-se dins del sepulcre, volen, desesperats, ventar ses
pròpies cendres en el caos de la impietat, que els que, ferits
per un raig de llum divina, clamen resurrecció. A tots se'ls
qualifica amb la mateixa paraula: _Revolucionaris_!

«Tal esforç se necessita, que no es concebeix sense una altra
revolució en la pròpia intel·ligència i una depuració en la
pròpia naturalesa; revolució i depuració que _ell_, sempre amic
de síntesis gràfiques, ha designat amb el nom de _sang nova_.»

«_Sang nova_!, diu ell, i la infiltra, aquesta sang, amb ses
paraules i sos exemples, i per a infiltrar-la es val justament
de lo que és antítesis de revolució: se val de la tradició, que
és l'artèria que naix del cor de la societat.»

* * *

«I jo, que estic veient i palpant els efectes d'aquesta
inoculació; jo, que veig, fins per experiència pròpia,
rejovenir-se els cors empedreïts dels vells, fortificar-se els
dels joves i purificar-se els de tots aquells que no estaven
ben perduts, no puc menys de creure fermament que un dia
transformarà, purificant-la i rejovenint-la, la de tota la
societat.»

* * *

Algunes planes més avall, tornant a rependre el fil d'aquestes
reflexions, escrivia:

«Si això fa, un individu sol i aislat, ¿què no farien cent, mil
individus, treballant tots alhora, inspirats per unes mateixes
conviccions? ¿Per què no hauríem d'ésser nosaltres els apòstols
de la revolució moral, els evangelistes de la sang nova,
procurant la regeneració de l'individu, perquè, oberts els ulls
de tothom, penetrat tothom de son ser i de son valer, poguessin
tots a la una fer cara a l'oligarquia despòtica de l'Estat,
exigint la reversió a les pàtries naturals dels drets en mala
hora arrabassats? Fins d'aquest moda fóra més fàcil nostra
missió d'espiritualitzar l'individu, lliure ja de les
servituds i baixeses de la col·lectivitat.»

* * *

Després d'estendre's en consideracions d'aquest mateix ordre i
altres de consemblants, començava a aparèixer una nota
melancòlica que anava prenent accents de greu tristesa, tan
fondament sentida, que a en Montbrió li oprimien el cor.

«¡Quina llàstima -exclamava- haver despertat tan tard, quan ja
les forçes em manquen i sento aprimar-se el fil de ma
existència! ¡Tant de bo jo pogués tornar a la flor de la
jovenesa per a treballar amb totes mes forces en aquesta obra
de redempció social! Jo batallaria per la fundació d'una
institució on, sots el lema de _Sang nova_ s'apleguessin tots
els tocats de la gràcia de l'esperit de resurecció de la
societat cristiana. Com Sant Vicents de Paül fundà la
institució de la caritat, jo demanaria a Déu forces per a
fundar la de la redempció social, les constitucions d'aquesta
institució serien un catecisme que, basant-se en la llei de
Crist, preconisés, com a medis d'alcançar-la: el cult de la
Veritat, suprema aspiració de la més alta dignificació de la
intel·ligència humana les Ciències l les Lletres; el de la
Bellesa, verb de totes les arts del sentiment; el del treball
honrat, signe de redempció del pecat d'origen; i, en fi, el de
la Pàtria tradicional, cristiana conjunció dels vers conceptes
de llibertat, igualtat i fraternitat.»

«Jo em dirigiria amb preferència a la joventut per a repetir-li
aquelles paraules de Sant Pau:

_De cetero fratres, quoecumque sunt vera, quoecumque pudica,
quoequmque justa, quoequmque sancta, quoecumque amabilia,
quoecumque bonoe famoe, si qua virtus, si qua laus disciplinoe,
hac cogitate_».



V

En Ramon n'estava sorprès i encantat. Aquelles definicions tan
clares del concepte de pàtria natural, obra de Déu i no
composició dels homes, i del de llar, símbol de la família,
pedra angular de l'edifici social; aquella argumentació tan
senzilla per a provar que la vitalitat d'un poble resideix en
la intimitat de sos organismes, vitalitat que s'esvaeix des del
moment que aquests passen al monopoli del falansteri polític
que se'n diu l'Estat; aquelles recomanacions tan sàvies per a
l'alliberació de la família, del municipi i de la nació, com a
medi de regenerar fins el mateix Estat, que deuria ésser sols
l'harmonia conjuntiva dels esforços automàtics de la nació; la
resurrecció de l'esperit de pàtria catalana, per medi del
coneixement de sa personalitat i exaltament de ses antigues
virtuts religioses i cíviques; i, per fi, el perfeccionament de
nostra raça per medi del culte de la Veritat, de la Bellesa, de
la tradició i del treball honrat, ¡que bé se li assentava a son
esperit! ¡Quina compenetració tan intensa, la de son
temperament fogós, ple d'intuïcions genials, amb aquella ànima
senzilla, de ciència modesta, encongida, però que bastava una
guspira per a fer-la esclatar!

I, passant i repassant els ulls i el cor per aquell cúmul de
conceptes, amb els quals es trobava tan identificat com si els
hagués dictat ell mateix, s'anava reconcentrant d'esperit fins
a perdre la consciència de temps i lloc.

Més que mai la veia gran, la causa que havia emprès, i més que
mai sentia son cor sadollat de l'amor de pàtria, i més, molt
més que mai s'afirmava en son propòsit de treballar per a la
reconstitució de la personalitat de Catalunya. Hi treballaria
amb més fe que mai, ell que tant temps s'havia trobat quasi sol
i incomprès, alimentant-se de sos propis entusiasmes, i de
sobte es trobava amb un aliat poderós, que tan bé sabia
emmotllar en els encunys de la sabiduria sos inconscients
desficis de redempció.

I, abstret amb els deliquis de sa ànima plena de satisfaccions,
fins havia perdut la idea de què son oncle ja no era d'aquest
món.

No, no era mort, el sant baró, l'ànima del qual perfumava
aquell ambient en què ell es rabejava com papallona entre les
aures primaverals. I en tant no era mort, que ell el sentia
trastejar, enfeinat, per l'estància veïna; el sentí
aproximar-se a l'estudi i claquejar el llocateu a la pressió
dels seus dits, obrint-se la porta; el sentí creuar
l'habitació, percibint clarament el refrec de ses robes talars;
el sentí apoiar-se en el respatller de la poltrona, que el
saludà amb aquell gemec familiar, propi dels vells amics; sentí
com li posava amistosament el braç sobre el muscle, rodejant-li
el coll; percibí els batecs de son cor, uns batecs complets,
glopejant un doll de sang fresca, regenerada; sentí l'alenada
de son respir, batent-li sobre els polsos una xardor jovençana,
plena de vida; i, per fi, el contacte suau d'uns llavis humits
buscant sa boca i una veu tendra i carinyosa que a cau d'orella
li preguntava:

-I doncs, ¿què és això que el té tan capficat, fill meu?

Allavors girà el cap, com qui es desperta d'un somni. No era
son oncle, que li parlava: era l'altre tros del seu cor, sa
pròpia muller, que li somreia dolçament al notar sa sorpresa.

Ja revingut, s'alçà amb la fesomia il·luminada, i, passant sa
ma revessa per la cintura de la seva esposa, amb l'altra li
posà davant dels ulls la preciosa troballa, dient-li amb veu
solemne:

-És el testament del meu oncle. És el seu mateix cor escampat
per aqueixes pàgines, entre el perfum de ses pròpies llàgrimes:
llegat preciosíssim que estimo més que tots els tresors del
món. És la suprema aspiració de la meva vida, reduïda a
doctrina per una intel·ligència clara i sana; és la sublimació
del meu pensament, el còdic pel qual se regirà la Institució de
la sang nova que fundarem i a la propagació de la qual
consagrarem la nostra vida i en la primera pàgina de la qual
empadronarem els nostres fills.



FI





*** End of this LibraryBlog Digital Book "Sang Nova - Novel, la muntanyenca (Volumes 1 and 2)" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.