Title: L'Abrandament
Author: Soldevila, Carles
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "L'Abrandament" ***


L'ABRANDAMENT. (Carles Soldevila)



   INDEX

   Pròleg.
   L'abrandament.
   La sospitosa voluptat.
   Lalí.
   La fortuna dels Molines.



PRÒLEG


I

Un silenci d'uns quants anys en la novel·la catalana, precedeix,
com tots els momentanis silencis col·lectius, una metamòrfosi. En
un ahir ja no gaire pròxim, la novel·la era a l'ensems
naturalista i simfònica. No ens pensarem, certament, de descobrir
que el naturalisme era una fase de la famosa i tanmateix
renovelladora subversió romàntica.

En Carles Soldevila és un novel·lista de temperament clàssic, és
a dir--retraient una fórmula feliç,--partidari que la novel·la
sigui determinada pels caràcters reaccionant sobre l'argument, i
no de la manera inversa.

Així _L'Abrandament_ és una novel·la novíssima, i està d'acord
amb la més aguda sensibilitat moderna. Perquè entre modern i
clàssic no hi ha contradicció sinó subtil avinença.
Intensíssimament coetània nostra com és la novel·la d'en
Soldevila, ens deixa un tast de perfecte aplom, de paraula
granada, d'observació austera, de púdica causticitat, de límit
sortós, com si es tractés d'un caràcter de La Bruyère. I com que
el llibre d'en Soldevila és un llibre i no un llibre pintoresc,
la patina del temps el farà daurat i no pas negre, revelació d'un
_standard author_, i no pas estribació folklòrica.

Benvingut sigui aquest to, avui arreu arreu preponderant, que
acaba, tornant al Born, les desnaturalitzacions de la novel·la. I
benvingut aquest llibre que dóna una versió catalana del benaurat
predomini final del caràcter sobre l'aventura, sobre el lirisme,
sobre la transcendència, sobre el virtuosisme descriptiu. És clar
que independentment de la orientació estètica aquesta superació
havia estat assolida, per exigència intuitiva, en temperaments
genials de qualsevulga escola: anotem a Catalunya pàgines com les
de _La Fineta_ de nostre gran Ruyra. Però _L'Abrandament_ no
solament és un cas pur, sinó un cas deliberat. És en aquest
sentit que _L'Abrandament_ és una fita.


II

El temperament psicològic i substancial de nostra raça i de
nostra llengua pot fer-nos sentir naturalíssims en aquest
recobrament de la novel·la. Senyalarem, de passada, una especial
voluptat que hi ha a fer vívides figuretes humanes en llenguatges
nous o renovellats, que és la mateixa cosa. Romanen sempre
infinits matisos inexpressats en qualsevol literatura per vasta i
gloriosa que sigui: en qualsevol literatura, i en qualsevol
acoblament de literatures. Cada nou llenguatge és un nou
instrument de comprensió humana. I, fins i tot, les valors
simples o els tòpics de major vetustesa, hi assoleixen una mena
d'estranya joventut, esquiva i delitosa, dolça i àcida com tota
virginitat. El sacrilegi de l'abjuració del propi idioma
--castigat amb la pena d'inexpressió perpetual--mai no es mostra
tan abominable com considerat sota aquesta llum de sos efectes
neo-malthusians, de desnonament d'una inèdita herència
espiritual, de defraudació comesa envers la universal
intel·ligència.

Hem reivindicat l'aptesa literària del català, i hem volgut
acreditar-la, de primer amb picabaralles d'escamots dialectals,
després en recta ordenació d'exèrcit. Mentre el català era
gairebé individual, la nostra literatura no pogué aconseguir
veritable universalitat. Cal que una creació col·lectiva
coordinada aconsegueixi per al català ço que per als grans altres
idiomes ha obtingut: la selecció, l'estabilitat bàsica, i la
veritable riquesa que consisteix no pas en el nombre de paraules,
sinó en el nombre de sentits de cada paraula.

Entre els elaboradors del català novíssim, En Carles Soldevila és
una de les figures més sortoses. Sos poemes, enaltits bellament
per En Xenius des del seu seient pontifical del _Glossari_, ses
_Plasenteries_, sos contes, són d'una llengua plena d'elegància
nerviosa, d'espiritualitat, i, alhora, de secret perfum i
d'agilitat deportiva. En Soldevila és un quiet príncep entre els
poetes, i un amatent discòbol entre els periodistes.
_L'Abrandament_ és una bella aportació lúcida a la saó catalana
que comença. Hom hi veu tot d'averanys gentils.

En Soldevila--no tenim més remei que dir-ho amb un mot pedant--té
un veritable temperament de socialitzador del nostre idioma. La
seva poesia és prenedora, la seva prosa és clara i graciosa. Si
ell persevera, com cal esperar, en una floració novel·lística pot
fer molt per aconseguir el consorci més íntim d'una societat en
transició ascendent, i el bell parlar que han elaborat els
lírics. No ens referim ara a una modesta influència lèxica, sinó
a una doble acció d'ennobliment de la vida i «humanització de
l'art» com diria en Joan Alcover. El noucentisme necessita,
darrera els seus poetes, els seus novel·listes. La poesia lírica,
com la metafísica, és un nimbe, un halo sacrossant; però la
novel·la, com el teatre, és l'entronització. La novel·la és més
tranquilament amaradora que no pas el teatre. I sobretot, és més
obiqua. Hom la troba o la té en el quiosc, en el ferrocarril,
dins el pupitre de l'escolar adolescent, dins el prestatge de la
casa de camp on els hostes llegeixen quan plou, dins la butxaca
del modest dependent de comerç o sota el coixí agençat amb randes
on es mig sepulta una rossor mandrosa.


III

Un poeta, segurament anònim per als venidors, ha escrit aquests
versos:

«Del desengany, fóra possible cosa
fer-ne una amor amb caient gentil?»

Gosaríem dir que sí. I fóra cosa més exemplar que no pas
convertir un enlluernament en un tast de cendres.Però no és
aquest darrer el cas de _L'Abrandament_. El cas, en la novel·la
d'En Soldevila és la nota biogràfica d'una mediocritat passiva,
ordenada, egoista que un cop, en l'embranzida inusual d'una
represa de salut, creu en una vana apariència de sentimentalisme,
i després es va deixondint al compàs de les petites anècdotes
inexorables de la quotidiana invasió femenina. Tanmateix, el
matrimoni és una solució rigorosament perfecta de la vida, i, com
totes les solucions socials perfectes, en té prou amb la
supervivència d'una sola de les seves mil raons fonamentals per a
continuar florint. En els casos pitjors--fins i tot després del
desengany,--n'hi ha prou per a fer del matrimoni quelcom
d'eficient, de confortable, de conversatiu, amb què la muller
tingui indulgència o el marit tacte. Però l'heroi i l'heroïna de
_L'Abrandament_ es troben orfes d'una i altra virtut. Ell és un
mediocre bla i ella és una mediocre eixuta. Aquesta mediocritat
crea a llur voltant unes tintes obagues, cruels, com les que
volten certes figures realistes de Rembrandt. La lògica de
l'autor en tota la novel·la és admirable, millor diríem
implacable; i el desenllaç més que funeral és piadosament
humorístic. Humorístic, i potser just, si és que la justícia és
més aviat metòdica que no pas èpica.

Quant a la viventíssima qualitat d'aquesta novel·la, no cal dir
sinó que el lector tractarà amb veritables coneguts. I que
apendrà, davant els seus amics, veïns o parents d'aquell tarannà,
a somriure imperceptiblement. I potser somriurà davant de si
mateix, amb un poc de resignació crepuscular.

Però, sigui com sigui, quan un home aprèn de somriure es pot dir
que està salvat. Perquè la vida que de vegades obeeix, forçada,
als ferrenys, té sempre recança de malmenar un posat cortès.


IV

Un mot sobre els contes que segueixen a _L'Abrandament_. Encara
que, ben mirat, potser _L'Abrandament_ no és sinó un conte que ha
anat dilatant-se, per graciosa voluptuositat analítica i
literària de l'autor.

El petit estremiment imaginatiu que és el conte, és quelcom
d'amabilíssim dins els gèneres literaris que cataloguen els
retòrics. No cal negar que el conte és ben francès, i els d'En
Soldevila són d'un lluc que podria naturalitzar-se'n. El deliciós
gaudi secret del pastor que anava a Granollers cada trenta dies,
la silueta inconfundible de l'extraordinària noia ardida, el
drama íntim dels dos rics sobtadament rics, són d'una
sensibilitat, d'un gust, d'un _fini_ gratíssims.

I, per acabar, reparem un detall. L'autor d'aquests contes no
solament és un ciutadà: és un mundà. Se li coneix en els
subratllats, en els eufemismes, en els silencis, gairebé en la
puntuació. També això és falaguer per a les lletres catalanes. I
talment està en la natura--i en la història--del conte, que el
contista sigui un mundà.

Si En Soldevila té en aquest ram, com desitgem, seguidors, el
conte transcendirà a la nostra vida, que esdevindrà
sentimentalment polícroma. I dins un tramvia de Barcelona podem,
com dins un tramvia de París, imaginar el conte de cada un dels
passatgers. Resta palès, doncs, com també en això és benvingut En
Soldevila, el Benvingudíssim.

Tant, com jo malvingut; jo que m'he atardat a la llinda de casa
d'altri, obstruïnt el pas al lector, inútil i passiu com un ca
estirat al sol.

JOSEP CARNER



L'ABRANDAMENT


I

-Trenta cinc i quatre dècimes.

-Només?

-Només. Ja fa vuit dies que no tens gens de febre.

L'Angelina, vora el llit del malalt, s'esforçà per dir
naturalment aquestes paraules; però cada síl·laba traslluïa una
esperança. El malalt girà el cap i aclucà els ulls en un rapte de
joia incontenible. Tots dos pensaven en la convalescència:
potser, després de dos simulacres, ara s'iniciava de debò.

L'Angelina endreçà un poc les robes del llit. Tornà lentament el
termòmetre a son estoig, deixà caure les cortines sobre la
finestra, i, de puntetes, sortí de la cambra enfosquida.

En Llucià s'enfonsà en un subdeliri. Sent una fam terrible.
Enfila moltes imaginacions diverses; però en mig de cada una,
insospitadament, sorgeix un menjar o altre. Celebra noces, èxits
polítics; va a una cacera; un amic seu publica un llibre... I ell
sempre dina o sopa, o esmorza o berena. Té una hora galant en un
reservat, i la consum combinant el menú. Adés caminava entre els
dos taulells d'un bar infinit: desfilava per davant de totes les
llaminadures creades per la cuina universal. Ara s'abandonava als
records. No evocava solament els exquisits, els selectes: es
complaïa en la memòria mateixa d'unes mongetes tendres, d'un
bacallà i uns musclos a la marinera que menjà fa quatre anys en
una sòrdida barraca de la Barceloneta. En els camps que
fantasiava, tot eren fruiterars, branques vinclades sota el pes
deliciós dels préssecs i les prunes.

Li revénen uns versos que llegí pocs dies abans d'enllitar-se:

_Ai, Candelera gentil,
Mare de Déu de Candelera!...
temps de salar el pernil
tot esperant la Primavera._

En el seu deliri l'expectativa d'un temps qualsevulla també
s'associa amb la imatge d'una vianda o altra. Aquest pernil que
els versos li presenten li plau de tota manera: amb patates
fregides i amb suc de tomàtec, tallat a bocins menuts i dispersos
entre l'arròs, o bé tallat a tires llargarudes i col·locat
simètricament damunt d'una truita a la francesa.

De quina cosa pot ésser aquest soroll sord i constant, remor
gairebé única en mig de la nit calmosa? El malalt, a la fi, ho
endevina: és del forn! En els baixos de la casa hi ha un forn.
Ara pasten, segurament: aquest soroll és de la pastera mecànica.
Oh! el pa! La seva crosta daurada s'esmicola, cruixint, entre les
dents. El dilluns fan uns panets llargs i prims que farien venir
apetit als àngels.

El metge també comença de creure que es declara la
convalescència. No gosa dir-ho, però ho deixa endevinar. El
malalt, d'ara endavant, podrà menjar purés ben espessos, arròs
blanc, trumfes, espinacs i algunes fruites; beurà dos dits de
xampany; només li donaran una injecció hipodèrmica, i es
suprimirà una pràctica enutjosa d'higiene interior.

Els ulls d'En Llucià brillen amb una claror novella en son rostre
exangüe.

Ai, aquesta sensació de reviscolament! En Llucià, amb la seva veu
afeblida, en parla cada cop amb més excitació. La germana, encara
ben armada de prudència, voldria calmar els seus entusiasmes, i
ella mateixa resistir el corrent optimista que se l'emporta. Però
arriba l'hora del primer àpat. Els plats s'apilen sobre el llit,
i En Llucià els buida amb una golafreria salvatge. Mirant-lo,
l'Angelina oblida les precaucions, i uns moments s'abandona a
l'esperança. Tots dos somriuen. En algun recó de la cambra lluu,
imperceptible, l'arc de Sant Martí.

Després que ell ha fet una digestió voltada de tenebra, silenci i
soledat, l'Angelina retorna a la cambra, mig obre els porticons i
s'asseu al capdavall del llit.

Els dos germans fantasiegen.

Quan ell es llevi llogaran una torre a Vallvidrera i se n'hi
aniran a passar tot l'abril i el maig. A l'estiu faran un viatge.
Un viatge a Suïssa, probablement. En Llucià hi ha estat, i en
serva un record agradabilíssim. Hi menjava bé. La llet es
excel·lent. Les fàbriques de xocolata produeixen la xocolata més
exquisida del món. El pa es bo com el de Viena. La mantega, fina,
s'estén dòcilment sobre els llonguets, i s'hi confon per produir
una sola delícia. Tots els formatges que aquí passen dies a
l'aparador dels adroguers, als hotels suïssos te'ls serveixen
confeccionats de fresc. Els peixos de llac no són pas insípids.

Altrament, a Suïssa la vida és fàcil. Tothom t'ajuda a viatjar.
Pots preguntar interminablement sense perill de trobar una mala
resposta. Pots equivocar-te de tren o de vaixell sense por
d'enfellonir cap funcionari. Abunden les indicacions trilingües.
No cal guardapols i ningú en porta. De més a més, pots vestir-te
com et plagui, que ningú et mirarà amb estranyesa. Si al barret
hi vols dur herbes i plomes, les hi duus. Si vols penjar-te al
pit un mostruari de medalles, te l'hi penges. En els vaporets i
en els trens veus parelles, en viatge de noces, que s'afalaguen
davant de tothom: ningú s'esvera ni hi para cap atenció
impertinent.

A bord d'un vaporet, travessant el llac de Thoune, un bon home va
obrir un estoig de pell que duia penjat al coll, fent sospitar
una ullera de llarga vista. En tragué un clarinet, i començà a
preludiar un aire dolç, enyorívol. Els viatgers el miraven sense
sorpresa. Ningú va sentir necessitat de fer comentaris enutjosos.
L'home del clarinet seguí sonant-lo mentre en tingué ganes.

Aquest feix d'anècdotes en elogi de Suïssa ja l'havia retret
altre cop. Però ara semblava nou, acabat de pensar, perquè en tot
allò que deia hi posava una vibració febrosa.

Parlaven de baix en baix. I no calia: tot el que conversaren
podia ésser oït de tothom. Però ells sentien una mena de por
supersticiosa: potser en els recons foscos de la cambra, darrera
d'aquella barricada de sifons, xicres, capsetes i ampolles de
farmàcia, el geni de la malaltia encara estaria sotjant, cuidant
de jugar-los una mala passada.

Dues hores ha que es fan confidències. Ja és cap al tard. Els
porticons, mig oberts, donen una claror lletosa i esmorteïda.


II

Avui, dia dels Reis. En Llucià s'ha llevat per primera vegada
després de setanta dies de llit. La seva germana l'ha vestit,
perquè ell no podia pas. L'ha vestit amb una ineptitud plena de
pietat. De seguida l'ha ajudat a fer sis passes per canviar de
cambra. Posar-se dret, caminar... Quin oblit en les cames i en
tots els muscles!

L'han deixat, mig ajagut sobre un sofà, en la saleta de música.
Mira al voltant. Els llibres de solfa, les estampes i els
retrats, les cortines de reps: tot ho reconeixia. Totes aquestes
coses han estat allí mateix, a sis passes d'ell, i no les ha
recordades cap moment. Li sembla com si tornés de molt lluny,
d'una terra nebulosa i incerta.

Guaita llargament els retrats dels pares dins les negres
motllures ovalades. Els perdé ben d'hora, als nou anys. Si vol
evocar-los troba més aviat aquestes fotografies que sa figura
mateixa: la inflexió de les veus i el caient dels gestos se li
han esborrat fa temps de la memòria.

Tota la seva família és l'Angelina. Fa trenta nou anys que viu
tot sol amb ella. Ella sí que en son pensament té tothora una
imatge directa i cordial! Àdhuc en els dies que la seva vida era
una llumeta feble a punt d'apagar-se, el nom de l'Angelina
s'associava dintre seu amb una sensació tendra i germanívola.
L'únic nom que confegia era el seu: _Lina, Lineta_, com li deia
de petit.

Tanmateix ell ha estat frec a frec de la mort. Adés començava
d'adonar-se'n. El metge hi ha hagut dia que vingué tres vegades a
visitar-lo. Té idea que tota la parentela ha desfilat per la seva
cambra: cosins segons, oncles llunyans, ties remotes, han entrat
de puntetes per abocar damunt del llit llurs rostres contrets per
un somrís fictici.

Ha pensat massa. Sent una lassitud sobtada i es desconhorta
vagament. L'Angelina el troba molt pàl·lid.

-Et mareges, potser? Ja fa una hora que t'has llevat. Serà millor
que tornis al llit. Ja veuràs, com t'hem guarnit la cambra!
Sembla tota una altra.

És veritat: la cambra sembla nova. L'ambient fa olor de violetes,
i els llençols, de bugada. Han retirat totes les ampolles i
atuells que omplien els mobles i els han cobert de llenceries
blanques. Sobre la tauleta de nit hi ha un vidre de Venècia amb
floretes fresques.

El bon home s'estremeix de goig en la calor renaixent del llit, i
mormola.

-Déu meu! Que és bona, la Lineta! que és bona, la Lineta!


III

Els germans Montoriol ja són a Vallvidrera. Hi han llogat un
xalet pensant afavorir la convalescència. Toquen les deu. Fa bo.

En Llucià, que tot just s'acaba de vestir, obre de bat a bat les
dues finestres: un sol clar inunda la cambra. El mar, allà baix,
és d'argent viu. Les teulades de moltes cases reintellen fins a
enlluernar. Vora la carretera un pilot d'herba molla fumeja
tènuement.

En les muntanyes hi ha una immobilitat graciosa, com de peresa. I
també la ciutat, ací i allà velada de boires, sembla que encara
no s'hagi deixondit de la sopor nocturna. En Llucià s'embadaleix
mirant els tramvies petits que marxen per les llargues rues de
l'Eixampla. Aquell tren mateix que s'obira al lluny, vers la
marina, avança amb una lentitud!

Tots aquests moviments pausats entre la quietud solemne de les
serres i la lluïssor extàtica del mar, fan un goig! En Llucià se
sent envaït d'una onada de lirisme barcelonista. Crida
imperiosament la seva germana:

-Angelina! Lina! Deixa't estar de fer puntes i vina a badar
davant d'aquest panorama únic.

L'Angelina es recolza en l'ampit de la finestra, i ell comença de
parlar com un al·lucinat. Anomena tots els campanars que són
obiradors, vol comptar les xemeneies de les fàbriques; però es
cansa aviat, i diu que formen una boscúria espessa. Les obres del
port li semblen colossals i que tanmateix han d'assegurar a
Barcelona el predomini mediterrani. Recita unes quantes estrofes
de l'oda verdagueriana.

L'Angelina, en lloc de guaitar el panorama, el guaita a ell amb
un defalliment feliç.

De cop i volta l'apologista canvia de to. Ha descobert unes cases
de cinc pisos a la Bonanova, entre el rengle de les torres.

-No és indigne que permetin edificar així en aquests carrers?
Aquí no hi ha consciència civil: aquí no hi ha res. Tots els que
han estat regidors de vint anys ençà, podien ésser penjats sense
injustícia. Saps quina gràcia tindria, a hores d'ara, aquest
suburbi, si fos fet de casetes de dos pisos voltades de jardí? Jo
recordo prou un petit aplec de neules que escriu sobre la
ciutat-jardí. No és qüestió d'escriure, sinó d'apedregar
regidors, d'insultar arquitectes, d'incendiar barriades
bunyol!...

-Per l'amor de Déu, Llucià! Ja saps les atrocitats que estàs
dient?

La pobre Angelina està una mica esverada: això li sembla alguna
cosa més que un retorn d'energies. El Llucià d'abans era incapaç
de cap violència de llenguatge: enraonava amb una placidesa
impertorbable. És cert que de tant en tant deia una facècia; però
sense verí, perfectament soluble en totes les atmòsferes. Les
seves dites d'ara eren tot una altra cosa: ofenien i esgarrapaven
sense cap mirament.

I, tanmateix, en el fons de les seves alarmes, l'Angelina
s'alegrava de les exaltacions del seu germà: sentint la seva veu
plena i vibrant, aquell aclaparament dels dies crítics li
apareixia lluny, sense regrés possible.

L'apetit d'en Llucià augmenta encara. Cada àpat, davant la visió
dels menjars apilats en el plat del germà, la germana desvia la
vista amb una secreta horror. Pensa: -No esclatarà aquest cos
fràgil?- Però calla i el deixa fer, amb el desig de veure'l remès
i fort en quatre dies. En Llucià mateix, algun instant, s'espanta
i vacil·la... però mentrestant no para de menjar. Forces
interiors atreuen l'aliment d'una manera ferma i seguida: sembla
que el beu, no que el menja.

A les set del matí ja li porten al llit un _yoghourt_. S'el pren
i torna a adormissar-se. No es lleva fins a les deu tocades. Un
cop llevat, s'entaula per cruspir-se un repas copiós: puré de
llegums, dos ous passats per aigua i fruites. Agafa la manta de
viatge i el diari, i se'n va cap al bosc, a ajaçar-se sobre les
farigoles. Obre el periòdic, però a penes el llegeix: gairebé
sempre contempla el mar, la ciutat o les serres; moltes estones
s'encanta mirant el cel entre el fullatge obscur dels pins. Té un
poder d'èxtasi extraordinari. De tant en tant, sense adonar-se'n,
parla en veu alta.

En Llucià no havia fruit mai unes hores de tan absoluta
independència com les d'ara. Cal confessar que el seu ofici de
procurador causídic no l'havia sotmès en cap instant a un
_surmenage_ del cervell ni dels muscles: havia arribat a ésser un
dels primers procuradors de Barcelona d'una manera fàcil, gairebé
providencial. Tenia un decent patrimoni heretat de son pare: això
li permeté des del primer dia pagar puntualment a tothom; llogar
un passant escrupulós i quatre dependents actius. Ell només
exercia una suprema vigilància, i afalagava els clients amb una
conversa inútil i de bon to.

Així i tot, els instants presents l'embriagaven d'oci, i les
activitats pretèrites li apareixien com un esclavatge
melodramàtic. Ell deia sovint: -Ara sento veritablement això
que s'anomena joia de viure.- I no s'errava pas: vivia mirant les
coses i les persones, parlant i sentint parlar. Manta vegada la
imaginació li fugia vers una constel·lació de somnis
irrealitzables; però per subtil privilegi assistia a l'esclat de
sos propis anhels com a un espectacle impersonal. En retornava
tranquil i enlluernat, com si vingués d'una aviada de coloms en
dia de sol.


IV

Entre totes les hores, diurnes i nocturnes, la que passava ajaçat
damunt les farigoles era la millor. El 10 d'abril, sonant les
campanades de migdia, li fou malmesa. Pel vessant del petit turó
que s'avesava a considerar com un domini exclusiu, pujava una
família acomboiant una minyoneta de quinze anys, si fa no fa. El
seguici era format per quatre persones: una matrona grassa, una
senyora o senyoreta d'edat madura, una altra senyoreta jove
encara, i una cambrera tendral i desdibuixada. Acamparen totes a
deu metres d'En Llucià, qui començà de mirar-les amb una
hostilitat rancuniosa.

Què hi venien a fer, tan a prop? Les pinedes eren prou extenses:
no era pas necessari que s'agombolessin les gents en l'indret
mateix que ell havia triat. -Ah! quin fàstic! Han vist un home, i
han corregut a acostar-s'hi. Aqueixes persones han de viure en
congregació permanent: tenen una ànima de moltó.

S'anava exaltant tot sol. Era temptat d'agafar la manta d'una
revolada i fugir en senyal de protesta. No es movia, per això.
Espiava els nous vinguts i llurs maniobres.

La cambrera estenia una màrfega sobre les mates. La senyoreta
prima col·locava un coixí perquè la convalescent hi reposés el
cap. La matrona grassa deixava en terra, contra la soca d'un pi,
una ampolla thermos i un vas d'alumini. La senyoreta jove portava
un llibre sota l'aixella. Entre l'adalerat anar i venir de les
altres persones, ella romania dreta i immòbil, amb una certa
insolència de tinent novell. En Llucià la mirava. Tothom, tret
d'ella, s'havia assegut i mig ajaçat per terra. Veritablement, en
mig de les actituds massa còmodes i de les robes un poc
negligides dels altres membres de la família, la senyoreta del
llibre guanyava un relleu prestigiós. Son vestir, d'una afectada
simplicitat, i el seu redreçament d'espatlles, li daven un poc de
retirada a les protagonistes de certes pel·lícules americanes.

En Llucià la mirava. Potser era la primera dona que li apareixia
després del tràngol, i li encomanava una sensació de feminitat.

La senyoreta prima, adreçant-se a ella, digué:

-Per què no seus, Adelaida?

-Perquè no en tinc ganes, tia. Això no se t'acut?

Aquest fugaç diàleg li aportà dues noves interessantíssimes: la
noia del llibre es deia Adelaida, i era neboda d'una senyoreta
prima i revellida.

Sobre aquesta base, i ajudat per les semblances fisonòmiques, En
Llucià combinà de seguida el parentiu dels invasors: creu que la
senyora grassa és mare de l'Adelaida i de la noieta convalescent;
la senyora o senyoreta prima (aquest punt no gosa dilucidar-lo a
simple vista) és germana de la senyora grassa.

L'esforç imaginatiu que ha fet acaba d'esvair les seves ires:
s'abandona lleialment a la contemplació. L'Adelaida, ben mirada,
no és cap infant: és probable que sigui al llindar de la
trentena. L'expressió habitual del seu rostre acusa una certa
suficiència. Les paraules que diu són decidides i gairebé sempre
autoritàries. Aviat abandona el col·loqui dels seus familiars, i
es deixa anar a poc a poc sobre una mata de bruc. Resta asseguda
i llegeix.

En Llucià la mira. En conjunt no li sembla desplaent.


V

L'Angelina ja ha fet coneixença amb els veïns nous. De bon matí
s'ha trobat a l'estanc amb la senyoreta prima. Totes dues venien
de missa i compraven segells. L'estanquer ha dit:

-Senyoreta Montoriol: a casa d'aquesta senyoreta també l'han
passada.

Un cop presentades d'aquesta faisó tan planera, davant d'un tema
fàcil i passionant, la conversa ha començat resoltament. Hi han
sortit les dues malalties, des dels primers senyals fins al
període crític, des del període crític fins a aquest èxode curt,
però emocionant, que acaben de realitzar en recerca d'aires purs
i de solituds forestals. Entre totes dues han fet una patètica
descripció de la ciutat sota el flagell de l'epidèmia tífica.
L'estranger en restava bocabadat.

De seguida les dues verges madures han sentit la necessitat
d'informar-se recíprocament de llur estat i condicions personals.
Poc ha restat per dir. S'han separat amb la fermança que serien
amigues.

Al cap de vuit dies es pot dir que ho són. Les circumstàncies
ajuden. Resulten d'edats parelles. Són solteres definitives. Són
veïnes: quatre passes només les separen. La feina de llurs cases
no les absorbeix. Es troben al matí i a la tarda, i sospiren
perquè el temps encara no és prou bo per a reunir-se al vespre,
havent sopat.

A cada conversa descobreixen noves amistats i coneixences
comunes. Exclamen:

-Nosaltres directament no ens havíem tractat; però hem sentit
parlar tant l'una de l'altra, que podem dir que ens coneixem de
sempre.

Això és exacte: es coneixen de sempre; però, encara, quin tresor
de confidències inèdites! Què sap, l'Angelina, d'aquesta
senyoreta de Valldaura, cunyada del senyor Marquet? I, la
senyoreta Valldaura, què sap de l'Angelina? La família a la qual
pertany; vagament la posició social i la honestedat: res més.
Poden, doncs, retreure el que vulguin de les fondàries de llur
memòria: tot tindrà l'encís picant d'una primera confessió.

L'Angelina no és pas una dona lleugera que atorgui a qualsevol
l'entrada en el santuari dels seus sentiments i opinions: més
aviat és, interiorment, esquerpa. Però ara, davant d'aquesta
senyoreta Valldaura, ha tingut la intuïció que es trobava en
presència d'una bondat sense tara.

El cor no l'enganya: la Lluïsa Valldaura ha fet amb dignitat i
amor el seu rol eternament secundari. Àdhuc es pot dir que ha
perdut la seva personalitat: de fet ningú la coneix per
Valldaura, sinó per Marquet, que és el cognom del seu cunyat. A
casa d'aquest senyor és una sotmesa abnegada, disposta a
substituir sa germana en les feines més dures. Fora del
parteratge, ella ha sofert totes les angúnies de la maternitat.
Durant la malaltia de l'Eulàlia, sa neboda petita, ningú ha
vetllat sinó ella. Si es guardonessin amb creus i condecoracions
les secretes generositats de la llar, el pit de la Lluïsa fóra
insuficient per a lluir totes les que havia merescut en justícia.

El cor de l'Angelina no s'enganya. Després de tres mesos de
contracció dolorosa, experimenta una mena esponjament lasciu.
Comprèn que hi ha una similitud pregona entre llurs destins. Tal
vegada a ella li ha correspost un paper un poc menys humil que a
la Lluïsa Valldaura: ha estat, al capdavall, l'únic element
femení de sa llar; però totes dues s'agermanen en la pràctica
d'unes mateixes virtuts d'obediència i sacrifici: són dues verges
maternitzades.

Si s'arriben a agrir haurien resultat un enginy terrible de
malhumor i d'enveja: en comptes d'agrir-se s'han arrugat
dolçament, com dues pomes intactes. Ara fan una flaire humil que
no robarà el seny a ningú: flaire de robes netes, flaire de
calaixera honrada.

En Llucià vol i dol. A estones està posseit d'una sensibilitat
frenètica: parla amb la família Marquet fent ús d'una vèrbola
múltiple i apressada; però altres estones l'home es sent fatigat
i es tanca en un mutisme esquerp.

Avui per avui la seva interlocutora predilecta és l'Eulàlia, la
convalescent. Entre tots dos hi ha una simpatia que neix de la
paritat del tràngol sofert i de l'horrenda fam que experimenten a
hores d'ara. En Llucià, demés, té a cada instant paraules i
posats una mica infantívols: d'esma cerca la qui millor els pot
entendre. Cada dia es comuniquen els menús que han menjat, i
moltes vegades combinen els que menjaran l'endemà. Sembla,
llavors, que es separen dels altres per conversar, que son
còmplices d'algun delicte misteriós.

La germana gran, l'Adelaida, mena una vida gairebé feréstega.
Apar que desaprovi la lleugeresa dels seus a contraure amistats
noves. Està correcta, però no gentil. Quan la tia Lluïsa es deixa
portar pel seu daler confidencial, ella la mira amb un irònic
posat de compassió. Quan la seva mare confecciona en veu alta, i
per desena volta, el balanç de les despeses que s'han fet durant
la malaltia, ella l'interromp amb alguna frase eixuta i
contundent.

En Llucià, en els seus brevíssims instants de reflexió, mira
l'Adelaida com un ésser especial i incomprensible. Successivament
la troba simpàtica i odiosa.

Fa un dia dolent. Plou des de la matinada. El vel de l'aigua
oculta Barcelona i el Tibidabo. Els planells s'omplen de tolls, i
cada pendís esdevé una torrentera vermella. En Llucià té un
llibre a les mans. L'Angelina cus. Tots dos callen. En llur
silenci no hi ha cap pensament comú.

Ella mormola: -Ves quin temps! No sé quan podrem eixugar la
bugada!

Ell pensa en el dinar que s'acosta. Alça sovint els ulls de la
lectura per guaitar com la cambrera para la taula. El dring dels
coberts i de la vaixella li encomana una excitació delitosa.

Truquen a la porta.

-Qui serà, aquest idiota?- diu En Llucià tement qualsevol intrús
que pugui ajornar la suprema funció del dia.

La porta s'obre, i entra l'Adelaida Marquet.

-S'ha atrevit a venir, amb aquest xàfec?- pregunta l'Angelina.

-Amb aquest embolcall em defenso bé de la pluja.- Tot dient això
l'Adelaida es lleva un bell impermeable de color blau-elèctric.

-A mí- declara l'Angelina -l'aigua no m'espanta gaire, tampoc.
Els llamps sí: m'esgarrifen.

-A mi ni els llamps. He cregut sempre que s'ha de fer tot el que
sigui possible per vèncer aquestes terrors que algunes dones
cultiven com si fossin una gràcia. No ho troba, Llucià? Però
vostè tal vegada és partidari de les senyoretes histèriques?

-No, no: de cap manera- protestà l'interpel·lat.- En aquest punt
sóc feminista: vull dir que em plau trobar en la dona el mateix
aplom, la mateixa serenitat, que en l'home.

-Ah! vaja! Vostè és dels meus- digué l'Adelaida amb veritable
aplom.

L'Angelina se la mirà amb estranyesa, perquè trobava que corria
massa a proclamar coincidències de pensament. En Llucià, al
contrari, cregué de seguida que l'Adelaida i ell eren
correligionaris. Tots dos s'enbrancaren en una conversa fogosa,
on els llocs comuns espeternegaven com un feix de llenya seca.

Llavors que gairebé era exhaurit llur repertori, En Llucià,
impulsivament, es llançà vers un munt de revistes que hi havia
sobre d'una tauleta, en pren una, la fulleja, i crida, amb el
mateix entusiasme que un explorador oceànic obirant la terra
pressentida:

-Ja ho tinc! Ja ho tinc! Escolti aquesta sentència. La vaig
llegir, fa pocs dies, en un article. És definitiva: «La dona no
ha de romandre més alta ni més baixa que l'home: ha de romandre,
simplement, al nivell del seu cor».

L'Adelaida féu semblant de restar embadalida. No deia paraula. En
Llucià la guaitava atentament com si volgués esbrinar els efectes
d'allò que acabava de llegir. Ella tal vegada estava fent
esforços per preveure què seria una llar governada per aquella
màxima tan emocionant com vagarosa.

La pausa, tanmateix, esdevenia massa llarga. L'Angelina, que no
havia pres part en la conversa, mirava l'un i l'altra amb una
estupor creixent. Què feien?

Aquell mutisme i aquelles actituds quasi teatrals, eren sentides,
expressaven una autèntica situació d'esperit?

A la fi (eren les dues de la tarda) l'Adelaida s'adonà que la
taula estava parada i que els germans Montoriol havien de dinar.
Al mateix temps En Llucià sentí que la fam li ressuscitava
tempestuosament: avorrí l'Adelaida amb totes les seves forces.
Encara no havia passat la porta, que ja cridava:

-La sopa! la sopa a taula!

Entaulat, entre bocí i bocí, En Llucià engegava invectives contra
les visites extemporànies.

-Jo no sé com és que la gent ignora que hi ha dues coses
sagrades, en aquesta vida: el son i el menjar. Encara, el
respecte al son del pròxim es un sentiment popular. No es
desperta un hom per qualsevol futesa: cal alguna justificació.
Però, les hores dels àpats, entrada lliure!... tothom hi té dret.
Vénen a cobrar-te tots els rebuts, a fer-te mil preguntes
imbècils, o simplement a seure una estona, com si no hi hagués
cap cosa important a fer. Recorda't de les Bonet: sempre ens han
visitat a dos quarts de nou, l'hora precisa de sopar. I la nostra
cosina, la Rosa, que s'ha presentat tota la vida a l'instant
matemàtic d'entaular-nos?...

Aquesta exacta al·lusió fa riure l'Angelina.

Cap a les postres la vèrbola d'En Llucià es dulcificà
notablement: torna a parlar de l'Adelaida, trobant que sosté les
seves idees amb força discreció i que l'impermeable li escau més
que cap altra roba.

La visita de l'Adelaida a través del temporal ha cridat vivament
l'atenció d'En Llucià. No és que pretengui esbrinar el misteri
d'aquesta irrupció amical després de dues setmanes d'esquerperia
accentuada: és, simplement, que considera l'Adelaida amb interès
tantes vegades com la troba i li parla tots els dies.

El temps millora. Les tardes es prolonguen. Les dues famílies
surten a passeig en havent dinat. En Llucià i l'Adelaida comencen
de formar parella a part. Això no estranya ningú, car és la cosa
més natural del món que les edats i la solteria llur s'aparellin.

En Llucià i l'Adelaida parlen de tot, amb un enciclopedisme
superficial i vague que els diverteix i no els encaparra. Parlen
sucessivament de teatres, concerts, modes, literatura; fan
l'elogi de la netedat, la crítica dels costums; emeten alguns
conceptes sobre puericultura i sobre política; exposen llur
teoria del confort domèstic, etcètera. El contacte amb tots
aquests temes els fa exclamar sovint: «-Igual que jo.» «-Opino
exactament com vostè.» «-Veu? A mi em passa el mateix.»

La coincidència és tan persistent, que l'Adelaida comença de
tenir raó. Aquella salutació que adreçà a En Llucià al cap de dos
minuts de parlar-li no és, com va pensar l'Angelina, un judici
temerari, o almenys prematur: és una intuïció que els fets
confirmen cada dia.

En Llucià, positivament, es complau en aquestes converses. Abans
de caure malalt, usava en les seves relacions femenines una
galanteria circumspecta, incapaç de manllevar paraules a una
passió que no sentia: ara... ho deu fer l'ebullició orgànica de
la convalescència, o la joia espiritual de sentir-se salvat de la
mort; però és indiscutible que en les passejades que fa al costat
de l'Adelaida resulta insinuant. Arriba a servir-se d'expressions
comprometedores. Ella se'n riu sistemàticament, com és de llei
que se'n rigui tota noia amb alguns anys d'experiència; però les
rialles de l'Adelaida no moderen la falagueria d'En Llucià, ans
l'exalten.

Fa quinze dies que dura el diàleg d'aquests dos personatges. Tots
dos han adquirit el costum de cercar-se francament, sense
dissimulacions de cap mena. Ella, de temps que ha instaurat en
els seus el dogma de la seva independència. Ningú l'hi discuteix.
Altrament, la senyora Marquet, en el si de la confiança diria que
la conducta de sa filla Adelaida és profundament sàvia en aquests
instants.

Quan a en Llucià és ben cert que no pensava res a propòsit de les
seves relacions amb l'Adelaida. S'adonava del fet que estaven
plegats moltes hores; però ni al vespre, vingut el moment
filosòfic d'apagar el llum per adormir-se dedicava a aquest fet
cap meditació seriosa.

Un matí, però, la seva consciència tingué un esclat.

Anant per la carretera del Tibidabo descobrí al lluny la silueta
de l'Adelaida. Impensadament, posà a correr com un vailet de deu
anys. I mentre corria, pensà que feia una cosa insòlita i poc
avinguda amb la serietat de la seva persona: la mateixa Adelaida,
què diria si es girava i el veia? Qualsevol asseguraria que ell
estava enamorat de l'Adelaida. Moderà una mica la carrera: es
reduí a marcar un pas gimnàstic que hom podia creure un recurs
contra el fred.

L'Adelaida era lluny encara. Ell seguia trotant i pensant. Encara
que les seves insinuacions signifiquessin alguna cosa, no eren
pas un lligam indissoluble. Es veia com un minyó que fa volar un
estel: l'estel tiva, tiva... però, abans no l'arrossegui, pot
obrir les mans i abandonar la corda.


VI

La senyoreta Adelaida Marquet no era un estel, joguina frèvola,
supeditada als corrents atmosfèrics i a les estrebades d'una
corda: tenia consistència i iniciativa. Ho demostrà el matí d'un
diumenge.

Eixint d'ofici es trobava amb En Llucià. Estaven sols. La resta
de llurs famílies havia oït missa de vuit. Parlant, sense
adonar-se'n, deixaven la carretera i prenien un caminal entre
pins. El pla de Barcelona s'estenia a una banda tot aclarit de
sol. A l'altra banda Montserrat resplendia amb una parença
etèria, sobreeixint d'un embolcall de boires rosades.

La solitud i la gràcia del paisatge feren greu la conversa.

-Serà una llàstima que en tornant allà baix hàgim de separar-nos.
No li sembla, Adelaida?- deia En Llucià amb una veu lenta i
tènuement commosa.

-Jo no crec que a ciutat sigui necessari que deixem de veure'ns-
replicava ella.

Hi hagué un silenci massa llarg. En Llucià reprengué la conversa
amb un deix malenconiós, com si les paraules s'anessin congriant
difícilment en la seva pensa:

-Té raó. Però les entrevistes de Barcelona no seran com aquesta.

-Com aquesta, naturalment que no: ni tindrem la solitud d'ara, ni
ens voltarà aquest decorat silvestre!- deia l'Adelaida.

I afegia, després d'un nou silenci, amb una veu resolta:

-Si em permet que li parli amb franquesa, li diré que em sembla
convenient que les entrevistes d'aquest gènere no es
multipliquin.

-Què vol dir, Adelaida?

-No m'entén? Hauré d'anomenar les coses pel seu nom. Vull dir que
d'un mes ençà, matí, tarda i vespre, vostè m'està fent l'amor...

-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.

I, com si es gronxés en aquesta frase, En Llucià la repetí amb
complaença.

-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.

-Per l'amor de Déu, calli, Llucià!- deia ella amb un impuls
baronívol. -Vostè és un home formal, incapaç de burlar-se de
ningú: (jo ho sé: jo li faig aquesta justícia); però, amb tota la
seva formalitat, vostè s'està enganyant... Calli, deixi'm acabar.
Vostè em vol donar entenent que està enamorat de mi. Això és una
confusió. Pensi, Llucià, que s'ha trobat convalescent d'una
malaltia terrible, fora de ciutat, de fit a fit amb una sola
dona, i ha pres un sentiment per altre. Si jo fos una noia de
disset anys i vostè un estudiant, podríem abandonar-nos sense
gaire perill a aquesta confusió: ara seria un disbarat que no
tinc valor de cometre. Mediti una mica, Llucià, i no li sàpiga
greu de tornar a la vida ordinària: la vida ordinària aclarirà la
situació del seu esperit. Cregui'm.

Si l'Adelaida començà el parlament amb energia, féu aviat una
transició i les paraules rajaren sense pressa, amb rítmica
dignitat, com si expressessin una sentència cruel i inapel·lable.

-No confonc res. Li juro que mai no m'he vist amb tanta claredat
com ara: sé perfectament el que desitjo i el que faig.

En aquest instant En Llucià era sincer: estava convençut que
capia tota la transcendència de les seves paraules. El posat
fatalista de l'Adelaida l'arrossegava sense deixar-li la recança
més lleu. Li prengué les mans, i repetí amb més força la seva
professió de fe. Ella anava a replicar, però en aquell moment
obirà la seva germana que venia per la carretera (cercant-la, tal
vegada). El diàleg s'estroncà.

Però ja contenia les clàusules d'un prometatge seriós.


VII

La germana medita: -Amb tu és violent i és aspre, i amb ella es
desfà com un caramel. Tot és la mateixa cosa, ben mirat: avui
s'apassiona, i abans era incapaç de passió.

La dolor fraternal comprèn que en certa manera s'abusa de l'estat
del seu germà estimadíssim. De vegades sent un impuls de cridar
son nom: -Llucià!- com si volgués deixondir un somnàmbul. Però
amb quin dret intervindrà en un afer tan delicat i tan exclusiu?
Digui el que digui, tothom sospitarà que parla per egoisme o per
gelosia. I En Llucià més que tothom.

Interiorment l'Angelina ja ha resolt que no intentarà ni tan sols
presentar-se com un núvol gris en el fàcil panorama d'aquest
prometatge. Ell i ella són persones adultes avesades a creure en
l'autonomia llur.

Aprovarà amb tota la gràcia que pugui els actes i paraules del
seu germà, i posarà un rostre placèvol a la seva futura cunyada.

Però un cop celebrat el matrimoni abandonarà la llar pairal:
anirà a viure amb la tia Antònia, vídua sense fills que ha frisat
sempre per gaudir la companyia de la seva neboda. La rebrà amb
els braços oberts, i tot seguit li conferirà el govern de la
casa. Això la distraurà una mica: potser alleujarà la seva pena.

Potser! Car la seva pena és ben difícil de remeiar. Sap ningú el
nombre de lligams íntims i deliciosos que s'han creat entre la
llar que ha d'abandonar i ella? Fa vint-i-vuit anys (d'ençà que
morí la seva mare) que ella l'ha regida universalment. A ulls
clucs seguiria tot el pis d'un cap a l'altre sense fregar tan
sols una paret. Pel soroll coneix quina porta és la que acaba de
batre, quin moble han mogut les minyones fent dissabte, quin
atuell de cuina els ha caigut de les mans. Diria de cor les robes
que hi ha dins de cada armari i dins de cada calaixera. La casa,
per a ella, no té secrets ni sorpreses. La circumstància de
pertànyer en propietat a En Llucià, venia, encara més, a
confirmar l'Angelina en la seva idea de constància, de benaurada
fixesa. Hi gaudia, sense saber-ho, una mòdica sensació de cel.

Les seves aspiracions a formar una llar pròpia, que mai foren
impetuoses, als seus trenta anys eren del tot extingides: no
engegaven ni una tènue fumera sentimental. Llavors que la
solteria d'En Llucià semblà consolidada, l'Angelina cregué
conèixer la seva planeta:: moriria exercint l'ofici de majordona,
animada tot temps per una fervor fraternal.

Els dos germans s'avenien insuperablement. Llur concepció
pràctica del món era idèntica. Si en manta qüestió metafísica
potser no haurien estat d'acord, tampoc tractaven de posar-s'hi.
Es complaïen mútuament sense cap esforç ni sacrifici.

Ell tenia els seus amics, amb els quals formava una penya a
l'Ateneu i abonava sovint una llotja en qualsevol teatre. Els
dies de festa solia llogar un cotxe per a donar un tomb pel
passeig de Gràcia. Tres o quatre cops cada mes menjava fora de
casa. No era insensible als encisos de les dones, però la seva
sensibilitat només es revelava en avinenteses propícies: la
prudència menava els seus passos.

Ella, ultra la seva afició al govern domèstic, sentia una
autèntica passió vers la música. Tocava el violí amb discreció,
acompanyada al piano per una amiga seva, vídua, sola i
filarmònica tant com ella. Plegades assistien a gairebé tots els
concerts que s'organitzaven a Barcelona. Per tradició de família,
el juny, i el setembre, els dos germans passaven dues setmanes a
una llur masia del Vallès. Ell, si n'era temps, també caçava una
mica, sense extenuar-se. Ella feia provisió de patates i de
fesols per a tot l'any. A tots dos els plaïa de debò aquell
sojorn a pagès, i l'esperaven amb delit.

Hom pot, doncs, assegurar que el corrent normal de llurs
existències engendrava una bella harmonia.

I ara, res!, en un instant el sòlid edifici s'enderroca. Perquè
fóra una insensatesa entestar-se a conviure tots tres: n'hi ha
prou amb observar vint-i-quatre hores l'Adelaida per a compendre
que és dotada d'una personalitat sobreeixidora i escometedora.
L'Angelina és prou intel·ligent per a compendre que no hi ha
transacció ni avinença possible: o xocar o ajupir-se. Ambdues
coses serien insuportablement doloroses. Se n'anirà. En Llucià
mateix, col·locat entre la muller i la germana, hauria de passar
per angúnies inevitables.

Se n'anirà. Però voldria retirar-se modestament, sense sobtar
ningú: avorreix les escenes. Voldria fondre's amb un moviment
imperceptible, com un paisatge en el capvespre. Li dol pensar que
En Llucià, en veure-la partir, imagini que li fa algun retret o
s'adoni que tots dos acaben de rompre un lligam molt vell i molt
adorable.

La pobra Angelina està sola en la seva cambra i plora
desesperadament.


VIII

Mitja nit. En Llucià, del llit estant, sent les campanades
d'incomptables rellotges. De primer les de santa Anna, la seva
parròquia. Encara no han acabat les de santa Anna, comencen les
de la Seu, i les de santa Maria del Pi, i les de sant Francesc...
i d'altres que ningú pot esbrinar de quin indret arriben. Uns
instants tota l'atmosfera vibra metàl·licament.

-Ja ets al dia de les teves noces- diu En Llucià. I fa esforços
per contenir les derivacions d'aquesta constatació solemne. Vol
dormir. El seu cos i el seu esperit cobegen un son retornador.
Aquests darrers dies ha viscut dins d'un remolí vertiginós.

Si pogués dormir i no despertar fins a l'hora exacta de
llevar-se!

Acluca els ulls. Tot serà que el cridin. Ell prou ha recomanat a
la cambrera que no se n'oblidi; però no té confiança en la
memòria i puntualitat de la cambrera. S'aixeca a cercar el seu
rellotge i a posar-lo en la tauleta de nit. Aquell tic-tac prop
de l'orella el molesta, o creu que el molesta. Caldrà que retorni
el rellotge a la butxaca de l'armilla? Si ho fa es priva de
consultar l'hora del llit estant. Resol de suportar el tic-tac i
de fer nous esforços per adormir-se. De cop li sorgeix, agudament
un dubte. Havia tret de l'armari la corbata que destinava a la
cerimònia? No n'estava pas segur. Encén el llum i s'alça un altre
cop. La corbata era en l'espatller d'una cadira, presta a
entortolligar-se al seu coll. Retorna al llit, assossegat pel que
fa a la corbata, indignat, però, de trobar-se subjecte a aqueixes
ridícules inquietuds. Aleshores desfilaren pel seu cervell una
munió de consideracions relatives al seu tarannà, a la influència
de la tenebra i a la lassitud com a causa d'imsomni.

Tornava a ensopir-se. Un mosquit! El llum el devia haver atret, i
es devia haver escolat pel balcó mig obert. Li gira al voltant
del cap. Escolta el seu murmuri, que s'apropa i s'allunya
interminablement. Alça la mà per esclafar-lo tan bon punt es
deturi sobre el seu rostre. Dues o tres vegades pega
infructuosament. Pausa. Temptativa d'adoptar una actitud estoica.
És debades. Torna a bufetejar-se sense solta ni volta, posseït,
d'una furor sangunària. A la fi es convencé que el mosquit no
l'havia ofès ni tan sols tocat. Cantava, seguia cantant al seu
entorn. Era, doncs, un líric, i no cap insecte d'acció. De tota
manera, En Llucià no podia pas dormir, amb aquella serenata
circulant. Es recordà d'una capsa de pastilles insecticides. Per
a heure-la, només calia que fes dues passes sense sortir de la
cambra. Tampoc li mancaven cerilles. Per què no es resolia a
produir la fumera llibertadora? És que per a produir-la amb
eficàcia calia que tanqués el balcó: temia que la calor d'aquesta
nit de setembre barceloní el sofoqués, i sospesava en sos dubtes
quin element era més essencial per al seu son: l'extermini del
mosquit o bé la fresca nocturna.

Durant aquesta perplexitat, adreçà els ulls al balcó. Clarejava.
Va dir-se: -Has perdut la nit.- Renuncià al repòs i s'eixoriví
tot d'una.

Pensava tantes coses i tan diverses, a propòsit de l'acte que
anava a realitzar, que la seva consumació li apareixia com una
deslliurança, com el començament d'un sossec mirífic. Hauria
volgut trobar-se a l'endemà.

Saltà del llit i es donà als preparatius darrers. Prengué el bany
i s'afaità i es vestí. Inspeccionà una vegada més la cambra on
era parat el llit de noces. No hi mancava res.

A la fi arribaren els moments culminants. Tot esdevingué d'acord
amb els costums de la burgesia barcelonina. Els invitats eren a
la ratlla de cinquanta. De més a més, hi havia coneguts que
badaven, arrimats a la barana del presbiteri.

En Llucià ho veia tot a través d'una mena de mareig enternidor.
Ella sostenia amb èxit un posat marmori: anava superant, d'una a
una, totes les emocions.

Finida la cerimònia, pujaren al landó, disposats a donar un tomb
pel Parc i el passeig de Gràcia. En Llucià, de grat hauria
suprimit aquest tomb exhibicionista; però no s'atrevia a insinuar
el seu desig a l'Adelaida, de por de ferir la seva
susceptibilitat extrema. Dies abans, quan li proposà de celebrar
les noces en família, ella havia dit: -Sembla que et desplagui
rebre la benedicció davant de tothom. No som uns jovenets, però
tampoc hem d'avergonyir-nos de fer un acte extemporani.

El Parc era gairebé solitari. La col·lecció zoològica els suggerí
un tema de conversa que estaven cercant debades d ençà que
sortiren del temple.

-Quants anys fa, que no havia estat ací! Ves qui m'havia de dir
quan m'hi acompanyaven de nen per veure _l'Avi_, que un dia hi
passaria casat amb tu, Adelaida!

-Fill, la vida és plena de sorpreses.

En trobar-se als carrers cèntrics, En Llucià sentí una mena de
rubor. S'adonà d'una cosa que ja sospitava i que precisament
hauria volgut evitar: tots els ulls eren fits en ell i en la seva
muller. Molts vianants feien una rialleta ambigua. Dos
trinxeraires els engegaren de prop una reflexió obscena. Per més
que s'esforçava, en tota la passejada no trobà un sol mot
escaient per a dir. L'Adelaida semblava ben avinguda amb aquest
mutisme. No estava neguitosa com En Llucià; pensiva més aviat.

Hi hagué banquet a la Maison Dorée. Abans de les postres
desaparegueren els nuvis sense pendre comiat de ningú. Era una
fuita convinguda.

A la casa llur despengueren prop de dues hores. L'Adelaida, a més
de despullar-se de les gales nupcials, es pentinà de nou,
resseguí tota la casa i donà a les minyones una mena de decàleg
domèstic. En Llucià l'esguardava posseït d'una autèntica
admiració. Aquest aplom, en els moments solemnes de començar la
vida nova, no era un averany gentil? Ell ho pensava, almenys.

En un taxi es feren portar a Vallvidrera. La idea d'aquesta
visita als llocs on nasqué el sentiment que acabava de lligar-los
era d'En Llucià. No se'n penedia. A Vallvidrera els records
l'ajudarien a sostenir una conversa ajustada a les
circumstàncies. L'Adelaida responia amb frases ràpides, commoguda
per un mig riure complaent.

Soparen al Tibidabo i retornaren a la casa llur. Ella havia
volgut passar la primera nit en la cambra que havia posat a gust
seu: no en una inconeguda cambra d'hotel.

Llucià, quan no tingueren cap pretext per retardar l'entrada en
aquesta cambra, sentí el desig de fer-ho amb certa solemnitat.
Prengué l'Adelaida de la mà. Travessaren la llinda. La cambra era
tota il·luminada. Els llençols, blancs i emmidonats, plens de
randes, resplendien. Els mobles feien olor de fusta nova i de
vernís posat de fresc.

La parella, de cop, es veié dins del mirall. Ella es ruboritzà
una mica.

Un i altre portaven un feix de pensaments dessota els quals la
idea de voluptat restava gairebé dissolta.

Ella mirà a En Llucià.

-Ja som casats, Adelaida.

Ell l'estreny maquinalment entre els braços. I tots dos haurien
romàs en aquesta primera abraçada, sense demanar res més a la
soledat legítima que començava de voltar-los. Però els prejudicis
socials els empenyeren.


IX

-Escolta, Adelaida: hauries de dir a la cambrera que no em posi
sinó un matalàs, al meu llit.

-Per què?

-Perquè estic avesat a dormir amb un només, i em molesta
trobar-ne dos. M'enfonso massa: aviat em fan calor...

-Ets ben estrany! No he conegut encara ningú que tingui aquestes
preferències. Pensava ,que m'havia casat amb una persona normal.

-Per l'amor de Déu, Adelaida! Voldràs suposar que aquest detallet
em converteix en un monstre? Precisament convinguérem que
dormiríem en llits separats per servar els nostres costums de
solteria.

-Per a tu tot són detallets. Has de saber que en tota casa
mitjanament parada hi ha dos matalassos en cada llit.


X

-Aquesta cambrera que tenim ara es torna més desvergonyida cada
dia: no se li pot fer cap observació.

-Sí, té aquest defecte (més amb tu que amb mi: això és a part);
però, fill meu, l'hi hem de perdonar: té molt bones qualitats.

-No acabo de descobrir-les.

-Oh! Tu sí que saps apreciar poques delicadeses! La taula parada
a l'hora; dissabte sense soroll; cambres ventilades... Però no
sols de pa viu l'home. Jo et puc assegurar que cap minyona com
aquesta sap anar a informar-se de la salut d'un malalt, rebre una
visita, fer-la entrar a la sala... Quan un senyor surt de casa li
ofereix el bastó i el barret, l'ajuda a posar-se l'abric.
Divendres passat el senyor Buixeda va fer grans elogis del seu
bon estil. Diu que aquí són comptades les cases que saben educar
el servei. Hi ha coses que no es paguen amb diners.

-Qualsevol que et sentís diria que sóc un home egoista, incapaç
de compendre cap refinament social.

-No s'erraria massa.

-Però (per l'amor de Déu, Adelaida!) et sembla bé que estiguem
suportant respostes impertinents tota la setmana pel plaer
d'escoltar un elogi del senyor Buixeda els dies de rebre?

-Sàpigues, Llucià, que no m'he casat perquè em facin la
caricatura.


XI

En Llucià, de solter, duia sempre a sobre la clau del pis: una
clau plana, finíssima. Al cap de dos mesos de casat la hi fou
presa.

-Com és que duus sempre a sobre la clau del pis?

-M'agrada poder entrar silenciosament, sense que em calgui
trucar. Recordo que ja als setze anys duia aquesta mateixa clau.
No l'he abandonada mai més. Vols creure que, si per atzar no la
trobo en el meu portaclaus, tinc un sobresalt?

-Doncs, mira; t'haig de dir que causa molt mal efecte. Qualsevol
que ho sàpiga, pot pensar que em tens sotmesa a una mena
d'espionatge.

-No, dona, no. Tens la mania de donar significances extremes a
qualsevol cosa.

-Serà una mania, però em neguiteja atroçment. T'agrairia molt que
deixessis la clau a casa, penjada amb les altres, darrera la
porta.

-Però... Adelaida !... :

-Em negaràs la primera cosa que et demano?

-Jo sóc incapaç de negar-te res.

La clau resta penjada, amb les altres darrera la porta.


XII

-No t'he volgut dir res fins que la cosa fos certa del tot. Ara
ja està fet. Sàpigues que el teu espòs ha estat elegit degà del
Col·legi de Procuradors.

-De debò?

-Aquest vespre ho portaran tots els diaris.

-Et felicito. Ja que tens una professió tan secundària, almenys
que hi figuris en primer terme.

-Pots ben creure que m'he bellugat per tu.

-Gràcies, home.

-És una honor ben apreciable, la que m'han concedit els meus
confrares. Has de pensar i creure que degans de quaranta cinc
anys se n'han vistos pocs.

-Tu només has estat una mica tardà en matèria matrimonial.

-Te'n rius? Més de quatre procuradores estaran prenent una
enrabiada forta.

-Vols dir que sóc envejada: oi?

-No ho dubtis.

-Vejam, informa'm un poc de les teves atribucions: que sàpiga ben
bé quina mena de personatge és el meu marit.

-Doncs, mira: jo, com a degà, presideixo la Junta Directiva; sóc
el representant del Col·legi en tots els actes i contractes; en
la festa anyal sec en lloc preferent...

-Bé, totes aquestes funcions són massa ensopides: caldrà que els
donis algun relleu.

-Pensa, Adelaida, que degà del Col·legi de Procuradors no és
president del Consell de Ministres.

-Ja ho sé, Llucià; no em creguis tan ximple. De tota manera, dins
de certs límits, l'home fa el càrrec.

-Tinc els meus projectes. Coneixes la roba que usem en els
judicis?

-Oh! sí! Quina cosa més trista! Aquella capeta que us resta sobre
el genoll acaba de proclamar la insignificància de l'ofici. Si la
portessis per casa no et respectaria gens.

-Tracto precisament de suprimir-la aquesta capeta. La meva
preocupació de degà serà substituir-la per una vestimenta més
noble. Fins vull fer gestions perquè se'ns reconegui el dret
d'usar un uniforme amb espasí. No sé per quins set sous no hem de
fruir el mateix privilegi que els enginyers de camins i el cos de
Correus. Un espasí al costat ens dignificaria. I àdhuc té
tradició entre la gent de cúria. He fet atmosfera entre els
companys, i sé que totes aquestes millores, encara que es
refereixen a l'exterior de la professió, apassionen força.

-Tot això em sembla molt bé: ara només cal que no facis algun
paper ridícul.


XIII

En Llucià ha saltat del llit amb el seu pijama verd i rosa, s'ha
calçat unes xinel·les de palla, ha glopejat aigua amb elíxir, i
ha dit a l'Adelaida: -Vols fer-me el favor de venir amb mi?

-On vols que t'acompanyi, a aquestes hores?

-Vina i no te'n penediràs?

-Ah, vaja! No recordava que avui és el dia dels Reis.

L'Adelaida salta del llit, s'abriga amb una bata folgadíssima, i
segueix al seu espòs, que li pren la mà amb certa manyagueria.
Ella es deixa portar sense goig ni pena. Entren en el menjador,
discretament aclarit a través de les cortines tirades. Davant de
l'escalfapanxes hi ha un escarpí de seda groga. L'Adelaida
s'inclina vers l'escarpí i en treu un petit embolcall.

-Per a mi?

-Per a tu. És a dir, suposo que els Reis l'han deixat per a tu.
No hi ha cap adreça?

-És veritat- (llegint:) -«Per a la gentil Adelaida.» Vet aquí un
Rei galant. Vejam.- (Desembolicant: primer un paper gruixut;
després un paper de seda; encara un altre paper. A la fi apareix
un estoig de pell: a dins hi ha un collaret de perles.) -Ah! Molt
bé! Has tingut un moment de lucidesa. Potser era la joia que em
convenia més. Però, vaja, és millor que no et refiïs del teu
instint. Un altre cop consulta'm, abans: així no t'exposes a
errar.

Surten tots dos del menjador. Ella està satisfeta de l'obsequi,
però troba que el seu marit podia prescindir perfectament de
l'aparell escènic. Pensa que el misteri de l'Epifania escau només
en l'època pueril: és una niciesa, estrafer-lo fora de temps,
entre persones grans. El collaret presentat simplement, sense
embuts, a l'hora d'anar a missa o al moment d'entaular-se a
migdia, era una gentilesa digna i oportuna.

Ell, en el posat d'ella, ha endevinat una mica aquestes idees
desfavorables. Però, si la forma no, el fons és segur que ha
plagut a l'Adelaida.

Al cap d'una hora ella torna al menjador amb una bata de color
crema, pentinada, perfumada, polida de cap a peus; les perles
volten la seva gorja. A mesura que el dia avança, la satisfacció
domina les petites causes d'enuig. L'Adelaida no arriba a la
cordialitat (perquè la cordialitat li és inaccessible), però
parla sense reticències, amb estil pla i natural. En Llucià en
resta encantat.

Onze hores. El matrimoni és a punt de sortir cap a missa.
Truquen. La minyona torna de la porta amb un paquet llargarut.

En Llucià el desclou, sobtat per un pressentiment inexplicable.

Un sabre de joguina!

-Què és això? S'hauran equivocat?

L'Adelaida arrabassa l'embolcall de les mans d'En Llucià. Hi ha
una adreça que diu, amb totes les lletres:

«A l'Il·lustre Senyor D. Llucià Montoriol, degà del Col·legi de
Procuradors.»

-Això és que ja t'has posat en ridícul.

Aquestes paraules de l'Adelaida concentraven de tal manera
l'amargor de l'instant, que la resta del dia, malgrat de les
temptatives d'En Llucià, fou un seguit d'hores acerbes.


XIV

L'estiu és arribat. La senyora Montoriol planteja d'una manera
clara el problema de l'estiueig, i de seguida la seva solució.
Ella, amb la cambrera anirà a Viladrau, a la casa que tenen
llogada els seus pares. El senyor Montoriol ha de romandre a
Barcelona, vigilant els afers. Per curar de la seva persona i de
la casa li serà concedida la cuinera, la Genoveva.

-Què li diràs, ara?- pensa En Llucià. No li manquen objeccions a
fer, contra aquest projecte. S'estima més no dir-les: badar boca
és caure en una discussió. Fa dies que En Llucià experimenta la
necessitat física d'evitar discòrdies conjugals: tem
l'argumentació incisiva de la seva muller de la mateixa manera
que certes naturaleses temen les conflagracions atmosfèriques.
Quan ella comença un argument, ell de bon grat correria al
dormitori més recòndit de la casa per sebollir el seu cap en la
tofa impenetrable dels matalassos.

No: discutir, no! L'Adelaida acaba d'exposar un projecte...
definitiu, com tots els que ella exposa: cal resignar-se amb la
màxima velocitat possible. Discutir, no: discutir, mai!

El dia 15 de juliol l'Adelaida ha partit vers la muntanya. El pis
resta endreçadíssim. Tots els quadres són coberts de paper de
seda; totes les llànties són embolicades amb glasses: únicament
la del menjador deixa pendent, fora l'embolcall, la tímida
bombeta que il·luminarà els àpats nocturns del senyor Montoriol.
Ha desaparegut la quincalla de sobre el piano, i els jocs de cafè
i cervesa que decoraven el trinxant i el bufet.

Dues figures de guix, imitació bronze, i un gerro de ceràmica
japonesa, han fugit de llurs pedestals. A la taula del menjador
no es posa tapet: resta el linòleum a la vista, brillant com una
superfície oliosa.

Cadires enfundades, sofàs enfundats.

En Llucià sent una tristor profunda. La desolació que el volta és
més punyent que la igualtat comunista de les casernes, els
convents i els col·legis. Per tot arreu hi ha indicacions
escapçades i intents sofocats. És una atmosfera d'avortament.

Les tres de la tarda. La Genoveva, amb el trasbals de la partida
de la mestressa, ha perdut l'oremus: els macarrons, dits a la
italiana, nedaven en una aigua copiosa i insípida; el biftec era
dur; el peix, massa tou.

Jeu en un sofà, a la galeria, Totes les persianes són abaixades,
i sent com el sol les bat brutalment, Hom respira una olor infame
de persiana nova, de pintura verda.

Quatre fàmules (totes quatre aragoneses) renten plats alhora en
els pisos superiors de la casa. El celobert de les cuines
trontolla de llurs cants.

«_Duerme, duerme, mi amito;
duerme, duerme, queridito..._»

La intenció soporífera de la lletra és superada per la vehemència
del crit.

En Llucià és infinitament malaurat.


XV

En Llucià dinava sol, sopava sol, dormia sol. Sentia amb tot els
sentits aquella absència formidable. Si de primer antuvi restà
aclaparat, sense esma per a bellugar-se, el buit físic que
constatava tothora engendrà en sos dintres un corrent de
meditació. La seva consciència es desvetllava a salts.

Ara és al menjador esguardant la minyona, que despara la taula
amb una vivacitat joiosa, gairebé ocellívola. I pensa
interiorment:

-Pobreta! Tu també _la paties_.

Recordava moltes coses i n'endevinava d'altres. L'Adelaida havia
estat ben cruel, amb aquesta infeliç Genoveva. Mai li ha donat
una orde, o li ha explicat una comissió, amb paraules simples i
estrictes: sempre ha conjuminat sarcasmes verinosos. Per exemple:
si, en parar la taula, la Genoveva s'havia oblidat de posar-li
cullera, no ha dit:

-Genoveva: porti'm una cullera, que no me'n ha posat;- sinó:
-Genoveva: vosté deu somniar que encara és al poble i que jo
estic disposada a menjar la sopa amb els dits.

La taxa dels aliments que la senyora destinava al servei era
exigua. Tot, àdhuc el pa, era clos en armaris; la sal era tramesa
a la cuina a dosis setmanals invariables. Del cinyell de la
mestressa penjava un portaclaus on es reunien totes les de la
casa. Així s'esdevenia que el seu pas per cambres i passadissos
era acompanyat d'un dringueig metàl·lic com d'esperons.

La cuinera haurà tingut mals de cap per a deseixir-se mitjanament
del seu ofici. Els blasmes constants de la senyora acabaven
d'atabalar-la.

Per què romania a la casa? Ella, que era lliure de fugir, per què
no havia fugit cent vegades? En Llucià s'ho demana fa estona. A
la fi creu endevinar que aquesta noia és feta de la més pura
pasta d'agnus.

És probable que en trobar-se sola amb el senyor, amb un treball
mes feixuc, però infinitament menys fiscalitzat, ha fet un sospir
de deslliurança i ha mormolat: -Ai! quin pes m'he tret de sobre!-
convençuda, però, que el goig d'ara com l'infortuni d'abans eren
efectes d'una mecànica superior que debades voldríem modificar.

En Llucià com mes hi pensa, mes admira aquesta criatura angèlica.
És petitona, de físic insignificant, de cabells negres i d'ulls
clars, candorosos. Aquests ulls mostren una felicitat absoluta, a
hores d'ara.

Haurà comprès que En Llucià ha sopat de gust. Pensa que en vint
minuts podrà rentar plats, deixar la cuina endreçada i colgar-se
al llit.

En Llucià voldria dir-li alguna cosa que establís entre tots dos
una implícita relació de companyonatge, una callada
intel·ligència de víctimes.

-Genoveva...- fa suaument.

-Mani, senyoret- respon ella amb amable eixoriviment.

-Que em faràs, demà, per dinar?

-Ai! el que vostè vulgui, senyoret.

-El que jo vulgui... el que jo vulgui!...- mormola de baix en
baix En Llucià. I aquests mots li caminen cor endins amb un aire
diví de novetat, li causen una sensació tan forta, que resta amb
la mirada fixa, sense veure res, oblidat del lloc, de l'hora i de
la Genoveva.

-El que jo vulgui... Déu meu!... el que jo vulgui!...

La minyona, mentre dura aquest monòleg, s'està plantada en mig
del menjador amb una safata a les mans. Guaita el senyor amb una
mica d'esverament. Què pot tenir? Li fa por que no demani plats
massa difícils, després de rumiar tant. Dues vegades ha estat a
punt de dir-li alguna cosa per retornar-lo del seu encaparrament.
No gosa. A la fi (la safata plena de vaixella li pesa d'una faisó
intolerable) es decideix. Diu, amb humilitat:

-Ja ha pensat el que vol, per dinar, senyoret?

En Llucià fa com si es deixondís, i respon, amb una dolcesa
infinita:

-Fes el que vulguis, Genoveva.


XVI

En Llucià seu davant d'una tauleta de l'Orxateria Valenciana.
L'altíssima volta dels arbres projecta una ombra majestuosa.
Corre un aire fresquívol gairebé. Els tramvies d'imperial passen
plens de persones gaudint el lleure ben guanyat. Una música
ambulant escampa les notes d'un vals vienès. L'orxata és saborosa
i gelada. Cau la tarda.

En Llucià xucla àvidament totes aquestes benaurances efímeres. I
medita. Es troba, tanmateix, en un oasi de la seva existència
conjugal. Però res més que en un oasi. Altre temps, aquesta hora
tindria per a ell una beutat perfecta. Ara no, definitivament no:
la delícia que començava de sentir llangueix de pressa dessota el
pes d'una temor o d'una recordança. Avui és divendres: demà a la
tarda hom ha de pendre el tren i presentar-se a Viladrau, davant
de l'Adelaida.

Per centèsima volta pretén explicar-se com és possible que un
home caut i madur arribi a cometre una bestiesa irreparable. La
seva exaltació de tífic convalescent li sembla una tragèdia
horrible. No renega pas del somni de felicitat que hi concebé,
sinó de l'acudit (imbècil!) de creure'l personificat en
l'Adelaida.

Vet aquí la dona que havia de fer-li tastar tot el deliri de la
passió amorosa; vet aquí la muller posseint, com sa germana
Angelina, totes les virtuts domèstiques i, de més a més, l'encís
que embriaga i el foc que arravata!

Li escapa una interjecció potent.

D'aquí estant veu amb una exactitud fotogràfica l'època del seu
prometatge. Es veu i es sent ell mateix, a Vallvidrera. Es veu i
es sent tan bé que s'apunyegaria. Parla amb vehemència, i escolta
sempre la resposta que desitja; mira amb il·lusió, i no veu altra
cosa que un paradís imminent. Era boig.

Mentre En Llucià s'abandonava alternativament a la còlera o
l'enyorança, el temps ha fet un canvi: l'oratge pacífic s'ha
convertit en huracà furiós. Les taules resten desertes en pocs
segons. En Llucià paga i fuig. La ventada continua amb força
creixent i porta gotes de pluja. Els llocs de venda ambulant
(plàtans, taronges, gelats) s'han plegat sobre ells mateixos amb
un prudent instint de caragols. Un quiosc de periòdics ha retirat
cuita corrents el seu cinyell de paperam voleiadís. Un senyor
persegueix el barret, que li fuig veloçment i hàbilment, com si
fos una bestiola plena de malícia. Baten portes i finestres. En
algun lloc hi ha trencadissa de vidres. Els dependents
mercantils, vibrants d'entusiasme mariner, fan giravoltar el torn
en el qual la vela s'embolica. Els arbres es bressen amb una mena
de desesperació dramàtica. El _trolley_ d'un tramvia branda a
l'entorn del cable, produint un espurneig sinistre.

Les senyores, sota les robes lleugeres, han posat pell de
gallina, i experimenten una vaga terror que gairebé les fa
córrer.

En Llucià també s'apressa: li fa pena de veure's en mig de la
tempesta amb el seu impecable pantalon de franel·la blanca i les
seves càndides sabates de lona.


XVII

El dissabte. En Llucià puja a Viladrau per passar-hi el diumenge
i el dilluns.

És nit fosca quan hi arriba. Els reflectors de l'automòbil
enlluernen la gent que espera a la plaça--fi del viatge. Hi ha
cridadissa, salutacions, besades, estretes de mà. Al capdavall
d'una estona de recerca es troba davant de l'Adelaida i de la
seva cunyada. La primera absència es finida: l'unitat matrimonial
es refà en aquell moment. En Llucià creu obligat fer alguna
demostració afectuosa. Esforça la veu per a donar-li un to
enjogaçat i s'atansa a l'Adelaida per abraçar-la. Ella no està
per a abraçades. -Vés, home, vés.

Amb tot, En Llucià és convençut de no haver intentat cometre cap
bestiesa: a quatre passes d'ell, un marit que arriba ha besat
discretament la muller que l'esperava.

No entén aquesta esquerperia de l'Adelaida: creia afalagar-la i
resulta que la molesta.

-Aquesta dona resulta horrorosament complicada.

No tant: l'Adelaida no és cap jeroglífic. Si refusa tota
manyagueria, és que té pressa per esdevenir una senyora burgesa,
en folgada possessió del seu paper. Li sabria greu que la gent
recordés que sols fa sis mesos que és casada; li sabria greu,
sobretot, fer-la-en recordar amb puerilitats idíl·liques.

Havent sopat, la senyora Montoriol ha dit al seu espòs:

-No facis compliments; si vols anar a fer una partida de billar,
vés-hi. No m'esperis: aniré al casino amb l'Eulàlia.

En Llucià obeeix. Estaria content d'aquesta combinació si no fos
que augmenta el desconcert de les seves idees. Tanmateix en eixir
de casa i sentir-se tot sol en la nit muntanyana, fa un sospir
voluptuós.

Ella, mentrestant, s'ha rentat la boca i ha restaurat un xic la
seva _toilette_. No ho necessitava: es mou tot el dia amb un
encarcarament especial que no desplaça un sol cabell ni entela
l'esmalt de les ungles.

L'Eulàlia ha tingut més feina que sa germana gran: tota la tarda
ha estat d'excursió, i ara s'ha de canviar tota la roba. Al cap
de deu minuts ha descendit corrents de la seva cambra, roja i
pantejant.

Han eixit al carrer. Fa una nit meravellosa. El cel límpid de
muntanya brilla esplèndidament i amb una dolcesa!... Davall seu
hom diria que no pot existir ni una pedra insensible.

Colpida per aquesta impressió, l'Eulàlia mormola:

-La carena de Matagalls sembla el llom d'un monstre endormiscat:
oi?

L'Adelaida no ha respost paraula. Ha mirat un moment la seva
germana amb un esguard que volia dir: -Que n'ets de ximple!

A la porta del saló, l'Eulàlia ha sospirat de nou: -Ja fa pena de
tancar-se aquí dins, amb aquesta nit tan formosa!

Ara l'Adelaida ni l'ha mirada: està completament alliberada de
romanticismes, ella. És tota satisfeta d'anar al saló. Mentre
s'hi encamina es sent una senyora respectable que té el marit als
billars i que acompanya la germana soltera perquè es diverteixi
honestament. Aquesta funció que ara comença d'exercir l'encanta:
hi gaudeix una de les delícies més estimades del matrimoni.

El saló és gairebé ple. Les dues germanes troben aviat dues
colles, que els ofereixen seient. L'Adelaida, com és de llei,
resta instal·lada entre les senyores casades; l'Eulàlia entre
cinc amigues que no arriben a disset anys: cadascuna al seu lloc.

El pianista, jovencell ros que s'engreixa a mesura que avança
l'estiu, es posa a tocar el preludi d'una cançoneta francesa. Ix
una infeliç _coupletiste_ i canta:

_«Ce soir, quand il fera noir,
je m'en irai chercher fortune;
ce soir, quand il fera noir,
je m'en irai au clair de lune..."»_

La cançó és molt més tendra que maliciosa; però l'Adelaida
comença de creure ofesa la seva virtut, i sobretot la de la seva
germana. Es va capficant ràpidament: cada cop la cançó li sembla
més plena de perversitats, i la roba de la cantant més escotada.
No pot més: s'aixeca. El seu bust sobreïx entre els caps de
l'auditori. Està roja de preocupació. -Anem, Eulàlia: aquestes
coses no es poden veure ni sentir.- L'Eulàlia la mira un moment,
esbalaïda, sense acabar d'entendre; i, quan veu que comença de
caminar cap a la sortida, la segueix d'esma.

Murmuri general. L'assemblea comenta el cop. La veu de la
_chanteuse à voix_ gairebé no se sent.

Algunes mares, professionals dels escrúpols, han restat fortament
inquietes: no saben quin partit pendrien. Ni el gest ni el
vestuari de la cantant els semblen cap cosa impúdica, però la
cançoneta les posa en un compromís feréstec: si de debò és
indecent, passen per cíniques o per ignorar el francès.

La inèrcia resol aquests dubtes: ningú no segueix l'Adelaida. De
fet, doncs, la seva retirada comença a convertir-se en tema
satíric.

Un amic es presenta als billars i conta el fet. En Llucià,
cuita-corrents, abandona el joc i surt al defora.


XVIII

Per bé que En Llucià sortí apressadament del Casino, quan fou al
mig del carrer hagué de preguntar-se on anava i quina cosa feia.
Havia fugit dels volts del billar comprenent que estava servint
de resclosa a una allau de comentaris impacients. Altrament no
tenia cap ànsia de dormir, perquè es sentia neguitós i capficat.
Tampoc volia, a cop calent, trobar-se davant de la protagonista:
la conversa que tal vegada hi hauria de sostenir li feia basarda.

A la fi prengué partit: passejaria sota la llum dels estels.

La casa que tenien llogada els seus sogres per a passar l'estiu
s'esqueia a deu minuts de la vila, en el camí de Sant Marçal.
Aquest camí seguia En Llucià, amb la intenció d'endinsar-se un
poc en a boscúria. Però, en ésser en front de la casa,
irreflexivament, adreçà els ulls a la finestra de la seva cambra:
els porticons eren closos i, a través de les clivelles traspuaven
llum.

L'Adelaida, segurament, devia estar apariant la seva persona per
dormir. La _toilette_ nocturna, científicament complexa, no devia
pas ésser acabada: tot just devia haver tingut temps de llevar-se
el vestit i de restar en roba de cambra. L'aigua de les ablucions
devia escalfar-se en un fogonet d'alcohol. A estones creia oir un
trepig mesurat, i veia talment, l'Adelaida anant del tocador al
lavabo, descloent estris i ampolletes, fent-se friccions i
untaments. Coneixia de memòria totes les incidències d'aquesta
hora íntima: feia sis mesos que la presenciava del seu llit
estant. Li causava més pena que goig. L'Adelaida tenia el do
lamentable de convertir en feixuga litúrgia els seus actes més
frívols: la sal i la mel li eren estranys.

Una veu, voluntàriament apagada, tragué En Llucià d'aquella
evocació consirosa.

-Pst!... Pst!...

Era l'Eulàlia, recolzada en l'ampit de la seva finestra: en la
foscor, blanquejava suaument el seu rostre, els seus braços i la
clara brusa que duia.

-Què fas, aquí, a aqueixes hores?- li digué En Llucià de baix en
baix.

-Prenc la fresca per llevar-me la sofocació. Ja ho saps: oi?

En Llucià cuidava de fingir una ignorància absoluta, amb
l'objecte de sentir una nova versió de l'esdeveniment que
l'encaparrava; pero es repensà de seguida i declarà la veritat.

-Sí: Ja m'ho han dit en els billars.

-Ha estat un cop de teatre. Ai! et juro que hauria dat un any de
vida per no haver-m'hi trobat embolicada. Fins que hem estat al
carrer no he entès ben bé el que fèiem. De seguida m'ha agafat
una angúnia i una vergonya!

L'accent ingenu de la donzella, que semblava absolutament segura
d'ésser compresa, commogué En Llucià fins al punt d'encomanar-li
un gran desig de confidència. A la fi parlaria amb algú a cor
obert!... Els llavis se descloïen... Però aquelles escletxes
resplendint en la finestra de l'Adelaida li imposaren reserva:
s'acovardí. Només tingué coratge per a sospirar.

-M'ha sorprès molt!... M'ha sorprès molt!...

-I a mi. L'Adelaida no era pas d'aquesta manera!: al revés. Pensa
que mentre ha estat soltera s'ha divertit esgarrifant la tieta
Lluïsa amb mostres de despreocupació. No ho diguis a ningú.
Aquest couplet que ha provocat la nostra retirada l'ha cantat
ella mateixa cent vegades. El tenim a casa en un número de _Paris
qui chante_.

-Sí que és paradoxal, això!- mormolava ell.

Restaren callats uns moments, sense mirar-se.

-Haurem de plegar: si algú passés pensaria que estem conspirant.
Bona nit, Llucià.

La clara silueta s'esvaí de sobte: el marc de la finestra restà
tot fosc, i En Llucià es sentí més abandonat que mai.

D'esma continuà pujant entre faigs i castanyers, que entenebrien
progressivament la seva ruta. La funció del Casino ja es devia
haver acabat, puix que no en venia cap remor de música ni de
parloteig: la nit muntanyana resplendia tota pura i deserta.

-Què diferents són les dues germanes!- pensava el malavirat, tot
assaborint la negligència graciosa i la fresca vivacitat de la
seva cunyada. Per molt que la castiguessin els anys i s'amargués
el seu esperit en l'espectativa d'un matrimoni aventatjós, mai no
esdevindria una dona eixuta i encarcarada com l'Adelaida:
n'estava segur.

-Deus haver badat molt!- deia parlant amb ell mateix. -Quan
tenies divuit o vint anys, al teu entorn bé hi devia haver una
minyona de disset, com ara l'Eulàlia.

Un record el sobtà. El seu passat no era un erm: una amor hi
floria en la llinda mateixa de la joventut. D'això feia vint
anys. Els episodis li revenien a la memòria, il·luminats per una
claror novella.

El pis primer de la seva casa acabava d'ésser llogat a una
nombrosa família estrangera. Els uns deien que era belga; els
altres que era italiana. Els dos parers eren mig certs: el cap
era belga; la seva muller italiana. En Llucià encara no en
coneixia ningú. Però cada vespre, quan ell era al llit i
començava a ensopir-se, sentia unes passes ràpides damunt del
sostre, enrenou de cadires que es movien, de calaixos que es
tancaven. Després, quietud. Finalment dos cops secs separats per
un interval breu. Silenci definitiu.

Aviat deduí que els cops secs eren originats per la caiguda d'un
parell de sabates. La trepidació del sostre feia suposar que es
tractava d'un greu calçat baronívol.

Contra aquesta suposança, En Llucià sabé aviat que la persona
ocupant la cambra superior de la seva era una noia de setze o
disset anys, de peu exquisidament mesurat. El seu interès fou
despert tot seguit. Es colgava al llit puntualment per esperar la
irrupció de la veïneta. Els seus somnis d'adolescència, amb
l'auxili d'aquella fressa, adquirien una mena de precisió que els
feia més saborosos. Damunt del sostre, que sos ulls no cessaven
de mirar, una donzella es desvestia.

Naturalment, volgué conèixer-la aviat. Les diverses maniobres que
realitzava per topar-la a l'escala, per atrapar-la al balcó o a
la galeria, finalment reeixiren: la veié. Era una criatura
deliciosa. Bruna, esvelta, en son rostre d'or mat resplendien els
ulls, d'una verdor i una suggestió plenament marítimes. La
lleugeresa dels seus gestos indicava prou que era ella la veïna
de les corredisses nocturnes.

Després de veure-la, En Llucià volgué parlar-li. Però la seva
timidesa exigia, per a fer-ho, una ocasió voltada de secret o
cenyida de parences irreprotxables: escometre-la a l'escala,
sense motiu justificat, quan tota sola entrava o sortia de casa,
li semblava massa comprometedor: la idea d'atansar-se-li al
carrer el trasbalsava.

Un diumenge al matí, el seu carrer s'omplí d'un rebombori
inusitat. Un tramvia acabava d'agafar una velleta. En Llucià
s'abocà a la barana tot just en l'instant que, a pes de braços,
l'entraven a la farmàcia. Algun vianant sensible i impulsiu
interpel·lava el cotxer amb paraules iracundes. Al voltant del
tramvia s'era congriat un aplec de badocs i de comentaristes.
L'esguard d'En Llucià resseguí els balcons. En alçar els ulls al
balcó de sobre, el seu esguard xocà amb el de la veïneta, que era
ple d'interrogacions: segurament acabava d'abocar-se i no havia
vist res.

-Què ha estat?- demanà amb una naturalitat angèlica, i amb un
deix d'estrangeria en l'accent.

Ell li ho contà amb vehemència excessiva: àdhuc s'atreví a fer
unes vulgars reflexions sobre els tramvies i llurs perills.

Tant se val: des d'aquell dia parlaren sovint, adés en l'escala,
adés en el balcó. Ell estudiava la manera de multiplicar les
avinenteses de conversa; però el seu superàvit de seny i de temor
li desfeia de dies els projectes que havia combinat de nits.

Tanmateix tingué pit per a confessar a la seva veïna que les
habitacions llurs s'esqueien precisament l'una damunt de l'altra.
Ella no se n'estranyà gens: probablement ja ho sabia. Encoratjat,
li comunicà que cada vespre, sentia distintament el cop de les
seves sabatetes quan queien en terra. Ella rigué de grat, i
prometé que les llançaria amb més força que mai. Tal confidència
introduí en la seva fantasia un element dolcíssim i torbador.
D'aquella hora en avant, qualsevol soroll que es produís en el
sostre de la seva cambra, li semblava un missatge clandestí. Al
vespre, sobretot, escoltava ansiosament: a estones contenia la
respiració, i els polsos li bategaven amb violència.

Estava enamorat: era evident. I ella no es mostrava pas
impassible. Arribaren a escriure's. Malgrat de les precaucions
que ell no deixava de pendre per tal de no ésser descobert, el
veïnat coneixia fins a quin punt l'interessaven les accions i
pensaments de la noia del primer pis. L'Angelina també. Un dia
féu a En Llucià una colla d'advertiments, més aviat germanívols
que autoritaris. Berta (la noia del primer pis) semblava una
excel·lent minyona: contra la seva família no hi havia res a dir;
però, es tractava de gent estrangera, d'educació un poc diversa
de la seva. Havien viscut a Bèlgica, a Itàlia: demà qui sap vers
quin punt partirien. No li deia pas que renunciés a parlar-li,
sinó que obrés amb prudència a fi de no trobar-se obligat a
pendre un determini prematur. Almenys convindria que esperés la
major edat per a contraure un compromís formal.

Aquesta prèdica, amb tot i la mesura amb què fou feta, trastocà
el curs de les seves idees. Malfiances que eren gairebé
condormides, a l'encís de la passió creixent, tingueren una
revifalla.

Era nit alta i ell no podia cloure els ulls. En la tenebra, els
seus pensaments es deformaven d'una faisó fantàstica. A moments
es veia convertit en una joguina: tota la família del primer pis
es devia haver confabulat per suggestionar-lo enganyosament.
Berta representava una comèdia infame. Llavors, en el gran
silenci, sentí clarament el soroll d'un balcó que s'obria... Un
soroll molt pròxim. Potser era el balcó de Berta. Saltà del llit,
es mig vestí i tragué el cap al defora.

Era ella, era Berta, serenament recolzada en la barana.

-On vas?- li digué. -Tampoc vols dormir?

-No. No puc. He sentit com obries el balcó, i he vingut a veure
què et passava.

-No res. Gairebé cada vespre surto una estona a orejar-me.
M'agrada.

Els dubtes d'En Llucià tan aviat creixien com minvaven.
Contemplar la veïneta en aquella hora, en mig de la solitud del
carrer, el commovia; pero el seu magí no cessava de barrinar a
propòsit d'aquesta aparició extraordinària. Semblava un truc de
dona maligna. Potser formava part d'un pla tenebrós!

Inhàbil per a ocultar les fluctuacions del seu esperit, a mitges
paraules confessà a Berta el que li passava. Ella, amb una
gravetat quasi pueril, li respongué que la seva germana tenia
raó: calia que tots dos reprimissin la fuga de llurs sentiments.
Per sa banda era resolta a fer-ho: des d'ara suspenia la
correspondència i defugiria les entrevistes. Si anys a venir,
quan fossin un home i una dona, seguien estimant-se, llavors
seria temps de relligar les relacions.

En Llucià l'escoltava amb una pena pregoníssima, però no trobava
pas el crit apassionat que podia aturar aquell torrent de
projectes austers. Estava atuït, com davant d'una força fatídica.
A penes tenia esma per a mormolar:

-Vols dir, Berta? Vols dir que tot això és necessari?

Aquella entrevista fou, efectivament, la darrera. Ell partí pocs
dies després cap a la masia. Quan en tornà, la família
belgo-italiana s'havia mudat de pis.

* * *

L'evocació d'aquests episodis el feia enrogir. Els sentia a una
distància desesperant i enternidora. Com en un pesombre, la ment
li suggeria accions que no podia fer i paraules que no podia dir.

* * *

Era casat. Tenia quaranta anys. La joventut, per primera volta,
li aparegué com una festa llunyana i interdita.


XIX

Dos mesos després de tornar de fora, l'Adelaida es declarà
víctima d'una malaltia gastrointestinal.

El Dr. Gay la visità repetidament i la subjectà a un règim
estret. Ella el seguí amb una fidelitat aferrissada. No s'ajupia
mai, volent evitar tota compressió de les vísceres malaltisses.
Menjava una llista exigua d'aliments, cuits d'una manera
invariable. Bevia aigua d'Evian. Després de cada àpat jeia dues
hores, sense rebaixar ni un minut.

Malgrat d'aquest rigorisme, el guariment no venia. Decebuda del
Dr. Gay, consultà el Dr. Roure.

Aquest famós especialista, format a Alemanya, creia que els
estómacs malalts havien d'ésser reeducats. El tractament que els
convenia era més aviat de lluita, d'oposició, que no pas de
complaença. Després d'analitzar tots els sucs i secrecions del
seu organisme prescrigué a l'Adelaida un formidable pla de
sobrealimentació: mantega, il·limitadament; cacau amb malt totes
les tardes; farines copioses en cada àpat; ous a desdir, rosbif.

Al cap de tres mesos l'Adelaida abandonà el Dr. Roure amb una
irritació general de totes les mucoses.

Les experiències fallides la posaven de mal humor, però no li
llevaven la fe. Insensiblement, es submergia en una mena de
misticisme mèdic, en les pràctiques del qual consumia una aspra
fervor teresiana. Entre les amistats i les coneixences descobrí
aviat un veritable museu de persones amb malalties parelles de la
seva. Foren els seus correligionaris. No cessava d'interrogar-los
i fer-los confidències minucioses. Les persones gaudint bona
salut no l'interessaven gens: en fugia. El seu marit precisament
es trobava en un període de benanança física. Això vol dir que no
coincidien en res. S'asseien a la taula plegats, però no
compartien ni el pa. Ell, en front d'ella, engolia les menges
ordinàries amb una mena de vergonya, com volent dissimular la
seva gormanderia. Ella el mirava menjar amb un posat de fàstic o
de displicència. Llurs àpats eren tristos com una litúrgia
funeral.

* * *

Un dia l'Adelaida ha sentit contar els miracles del Dr.
Maristany. Els hi ha reportats la seva amiga Ferrer, dona grassa,
propaganda vivent. Un any endarrera no assimilava res: era magra
i s'aflaquia encara; tothom la dava per morta. El Dr. Maristany
l'ha salvada: ara ho paeix tot amb una energia d'estruç i és
robusta com una torre.

-Toqui, toqui- diu, tot invitant l'Adelaida a una sèrie de
comprovacions tàctils.

-Pegui, pegui- insisteix amb orgull.

I, verament, els cops sonaven a carn magnífica, a plenitud
atapeïda.

L'Adelaida sentia com la seva fe es concretava de bell nou a
l'entorn d'un nom il·lustre. La senyora Ferrer reia de tot cor,
lluint dos rengles de dents lluminoses: semblava un anunci de
dentífric.

A tots els malalts de l'estómac i el ventre el Dr. Maristany,
invariablement, els ordena que romanguin al llit durant quatre,
cinc o sis setmanes, els imposa una dieta làctica i els fa
massatge cada dia.

Tota la celebrada ciència del Dr. Maristany consisteix a aquest
massatge que hom s'inclina a creure originari del Japó--pàtria,
per altra banda, del _jiu-jitsu_.

El Dr. Maristany és un dels metges més lacònics de Barcelona; a
penes diu quatre mots en tota la visita. En arribant mormola un
Déu-vos-guard: dies, ni això.

-Déu lo guard, doctor- fa l'Adelaida amb una veu fatigada. Prou
es deleix per a fer-li innombrables preguntes: no gosa. La
severitat d'aquest metge l'inspira un respecte supersticiós.

-Com anem- diu ell, tot llevant-se l'abric.

-Bé, molt bé; però tinc la llengua molt blanca.

-Prengui xacolata i la tindrà negra.

Silenci.

El Dr. Maristany s'atansa al llit de la pacient i amb un moviment
segur fa córrer avall les flassades. El ventre immaternal de la
senyora Montoriol brilla més blanc que el lli de les robes. Al
seu damunt hi escampen una polsina lleu. El doctor, en mànegues
de camisa, comença el massatge. Ella migclou els ulls. En tota la
cambra impera una calma greu. Només s'hi sent un frec tènue
suavíssim, com de sedes.

* * *

El Dr. Maristany, després de quaranta cinc sessions de massatge,
comunica a l'Adelaida que és finit el tractament i que pot
llevar-se quan li plagui. Malgrat de la seva impassibilitat,
l'Adelaida frisava per rependre la vida activa. No esperà, doncs,
que li tornessin a dir: l'endemà era llevada.

Hom ha de creure en el Dr. Maristany i en la seva terapèutica,
tan eficient com simple.

El ventre no sembla pas el mateix: abans era aplanat i flàccid;
ara és turgent. La senyora Montoriol passa belles estones
contemplant el prodigi davant del mirall de tres llunes.

El seu marit, excepcionalment admès a una d'aquestes
contemplacions, resta bocabadat. No ho hauria dit mai. En el seu
magí s'opera una rara associació d'imatges. La confessa? No la
confessa? Vol i dol. Sospita que, en el fons del fons, el seu
pensament no és gaire lògic. Però què hi fa? Un hom no és segur
de res: la vida és plena de misteri. Parla.

-Escolta, Adelaida: ja saps del cert que tot això és efecte del
massatge?

-Què vols dir?- respon ella redreçant-se enèrgicament, com qui
rebutja una suposança avorrible. -Potser sí que et plauria de
veure'm sortir d'un tripijoc per a entrar en un altre de més
greu!... Ets un tranquil. No penses més que en tu: la meva salut,
el meu repòs, davant de qualsevol il·lusió teva, no són res. La
paternitat!... Ves a quina hora es desvetllen, al cor del senyor
Montoriol, els sentiments de paternitat!... una vocació sobtada:
oi? Sents alguna veu interior potser?

L'Adelaida finí la seva rèplica amb una rialleta nerviosa. En
Llucià no respongue un mot. Era la segona vegada que en una
conversa conjugal feia explosió el tema de la descendència: calia
abandonar-lo.

Els somnis de l'Adelaida, a hores d'ara, seguien una via
sobiranament personal. Durant els interminables ocis que li ha
imposat el tractament, ha elaborat tot un projecte de vida nova.
Vol reingressar en la societat d'una faisó una mica solemne.
Resoltament arranjarà la casa, fent-hi reformes radicals. Després
procurarà crear un saló. Seria estúpid que una dona com ella
renunciés a tenir un relleu propi dins la societat barcelonina.
En Llucià (qui ho dubta?) és un esperit mansuet. Ella no ha
cessat de punxar-lo per tal de desvetllar-li ambicions, anhels de
grandesa... Tot ha estat endebades.

Com a conseqüència d'aquestes reflexions l'Adelaida sol·licita
del seu marit l'atorgament d'un crèdit extraordinari. Li fou
concedit _ipso facto_, sense regateig de cap mena, gairebé amb
una joia íntima.

-Fes, fes... Tot em sembla molt bé- anava dient En Llucià.
Imaginar l'Adelaida enderiada en restauracions i compres li
semblava una garantia de repós; sospitar que s'encaminava a la
creació d'un món particular, una promesa d'oblit. La seva divisa
actual és aquesta: «Vegetar en la penombra».

Llavors que l'Adelaida contempla el crèdit en les seves mans, el
seu coratge defalleix un poc. Havia pensat anar molt de pressa a
complir el programa de reformes: ara creu que val més no
precipitar-se. Set mil pessetes ben repartides basten per a fer
moltes coses.

Passa tres setmanes visitant botigues de mobles i de tapisseria.
Apunta preus i fa pressupostos. Pren mesures sense repós: el seu
cinyell habitual, estant per casa, és una cinta mètrica.

Al capdavall d'aquesta febre de càlculs, els seus anhels
d'innovació han esdevingut considerablement modestos. Hi ha
moltes coses que poden passar. S'acontenta de fer empaperar de
nou quatre habitacions; canvia l'entapissat de la sala; escampa
arreu una dotzena de coixins virolats i una col·lecció de
bibelots, que suren, inconfusibles sobre el to vetust del
moblatge.

La major part del crèdit, tanmateix, resta intacte. L'Adelaida
resol esmerçar-la en valors. D'aquesta manera pot realitzar tan
lentament com li plagui el seu pla de millores. I, si al
capdavall no el realitza, tindrà sempre un petit capital a la
seva disposició.

Tanmateix, aquesta victòria del seu tarannà avariciós, li deixa
una frisança inguarible. Es llança a fer visites. Les persones
l'interessen mediocrement: la seva passió se'n va vers les coses.

Gairebé mai esguarda els ulls de la interlocutora: més aviat li
observa els peus per valorar el calçat que hi porta, o bé les
mans per mor dels anells o bé el pentinat per tal de descobrir
secrets de perruqueria. En sortir d'una visita pot fer
l'inventari de tots els mobles que hi ha vist, descrivint-los i
taxant-los amb una minuciositat absolutament tècnica.

Aquest esport li causava goigs i dolors intensíssims: era la seva
raó d'existència.

En Llucià, mentrestant, feia la viu-viu dins d'uns límits que no
li havia assenyalat ningú, però que ell coneixia meravellosament.

Les òrbites de marit i muller eren sòlidament establertes.

Tal com vivien ara podien continuar vivint indefiniblement.


XX

De cop l'Adelaida s'enllità. Dues hores després la febre
l'arborava. Era el tifus. Al cap de vuit dies el deliri que
s'havia apoderat d'ella cedí algunes estones. Una tia seva
s'acostà al llit i digué si no li plauria la visita de Mn. Ramir,
el seu confessor. -Vull combregar- respongué. I, amb lúcida
vigoria, començà a donar ordes a tothom.

-En Llucià que vagi a cercar un cotxe. La cambrera que avisi tots
els veïns i compri una dotzena de candeles. Obriu l'armari, i en
el calaix segon, a mà dreta, trobareu una tovallola brodada per a
posar-la damunt la gira del llençol. Enceneu tots els llums de la
casa i deixeu oberta la porta del saló. Tots vosaltres
arrangeu-vos una mica. Tu, Eulàlia, treu-te el davantal.

Confessà i combregà.

-Pel que pugui venir, doni'm l'extremaunció, Mn. Ramir.

Li feren les creus.

Quan tornaren a restar sols els de la casa, ella els preguntava:

-Qui hi havia, per aquí fora?

Li varen fer la llista.

-Ah, vaja! Veig que ha complert tothom. Els veïns han respost.
Àdhuc la senyora del primer pis, que pateix tant per a pujar
l'escala...

De seguida s'ensopí. Tres dies després, tocant les cinc de la
matinada, traspassava.

Llavors que envaí la casa l'onada de les amistats i de les
coneixences, ja tot era posat en orde. El cadàver, vestit amb un
hàbit carmelità, jeia al despatx, convertit en capella ardent.

Una senyora vídua havia pres, _motu proprio_, una missió
ascètica. Escometia a tots els visitants dient-los:

-Vingui, vingui: ja la veurà. Ha restat molt bé: sembla que
dormi.

De seguida els prenia per la mà, i, vulgues no vulgues, els
conduïa davant del cadàver i els obligava a mirar-lo d'aprop.

La mateixa senyora tractava, periòdicament, aconsolar En Llucià.

-Fill meu, no t'ho prenguis així. Ell te l'ha donat: Ell te la
pren.

En Llucià no plorava gens, en aquell instant: meditava amb
serenitat el caprici d'aquesta afrosa malaltia que feia i desfeia
el seu matrimoni.

* * *

A un quart de cinc arribava el seguici al Cementiri Nou. Les
operacions del sepeli no foren tan breus com desitjava tothom. La
sepultura de la família Montoriol era gairebé curullada: calgué
que els enterramorts recollissin les despulles en un recó de
l'ossera i deixessin en terra un munt de fustes lamentables.

Gairebé tots els acompanyants decantaren els ulls de la fúnebre
maniobra. Alguns els adreçaven al paisatge, cercant-hi una
distracció o un encoratjament. No assolien una cosa ni l'altra.
Vesprejava, i el fred esdevenia agressiu. Les planures del Prat i
del Llobregat, que s'obiraven d'allí estant, eren plenes d'ombra
i de malenconia. Una boira grisenca assenyalava el curs ondulant
del riu.

Closa la sepultura, En Llucià i el seu seguici davallaren amb pas
accelerat fins a l'esplanada on esperaven els cotxes.

Era fosc quan entraven a ciutat. La gentada que omplia els
carrers, la lluminària de les botigues, la gran remor dels
vehicles, l'arrecerament dels edificis, causaren a En Llucià una
mena de confort inesperat.

No gens menys, en arribant a casa abraçà la seva germana amb una
emoció profunda. No deia res: sanglotava i les llàgrimes li
corrien rostre avall. Potser en tota la vida no s'havien abraçat
d'aquella manera, amb tot i haver-se estimat sempre
entranyablement.

Els parents i els íntims que encara romanien a la casa, guaitaven
l'escena amb el cor commogut, però no en capien la significança.
Només l'Angelina, a través d'aquell silenci sanglotant, oïa el
confús penediment del germà que torna a la llar després de dos
anys de viatge innecessari i ple de riscos.

Sentia una tendresa! I renunciava de grat a la satisfacció
d'esperar que ell l'invités amb paraules explícites a rependre el
govern de la casa.

* * *

Des d'aquella hora l'Angelina romangué al costat del seu germà.
De bell antuvi es trobà un poc cohibida. Mentre vivia la seva
cunyada, havia vingut sovint a visitar-la, però no s'havia posat
en contacte amb l'orde interior de la casa. Déu la'n guard! Ara
que ho registrava tot, fil per randa, descobria una mala fi de
canvis i de novetats.

Consultà, abans de fer-les, algunes modificacions. Un cop hagué
comprès que En Llucià no tenia cap afecció especial envers
l'estat de coses que creà la seva difunta muller, l'Angelina
reinstaurà la tradició íntegrament.

En pocs dies, sense fressa ni ostentació, aconseguí que la casa
tomés a ésser la d'abans, la de sempre. Llençols i estovalles
eren plegats segons la pauta antiga. Desaparegueren gran nombre
de coixins llampants que envaïen tots els sofàs i cadires. Es
suprimí la rigorosa clausura d'algunes cambres, com era la de
música i el saló, que l'Adelaida obria únicament els dies de
rebre.

Eren els sabons que feia usar l'Angelina? O el sistema de passar
bugada? O els ingredients que s'esmerçaven en la neteja
domèstica? Àdhuc la flaire peculiar de la casa tornava a ésser la
d'abans, la de sempre.

Aquesta restauració de l'ambient afalagava els sentits d'En
Llucià. A estones hauria dit que acabava de sortir d'una
atmosfera especiosa, com de dormitori tancat o de farmàcia
vilatana, per a tornar a una claror benolent i salutífera.

Tanmateix les exigències del dol atuïen o retardaven els efectes
d'aquesta trasmudança.

Li hauria plagut de tornar a oir una mica de música. No era
possible: el veïnat hauria pres la cosa com a irreverència greu.
I ell era incapaç de cercar a gratcient un blasme d'aquesta mena.
S'acontentà, doncs, amb sospirar prop de l'Angelina i amb
comunicar-li el seu irrealitzable desig. Era ben ridícula,
aquesta interdicció social de fer música durant el dol! Fóra
lleig que, pocs dies després d'esdevenir una mort, la casa
mortuòria s'abrandés de rapsòdies joioses o de vils tonadetes de
carrer; però... Déu meu!... un esperit fi i honrat bé sabria
trobar una música noblement consirosa que acompanyés la dolor en
lloc d'escarnir-la!...

* * *

Dos dies després dels funerals, havent sopat, l'Angelina digué al
seu germà:

-Per què no surts o te'n vas a passar una estona a l'Ateneu?

Estava ben pensat, això: abans de casar-se hi anava cada vespre.
Es posà l'abric. L'Angelina li raspallava el capell. Quan foren
al vestíbul, davant de la porta, En Llucià prengué la claueta del
pis i la col·locà a poc a poc en el seu portaclaus.

L'Angelina (capint tota significança d'aquell acte) mirava el seu
germà i somreia amb una angèlica ironia.



LA SOSPITOSA VOLUPTAT


En Genís estava de pastor a un mas que s'escau més amunt de Sant
Feliu de Codines. Tenia una edat indefinible, àdhuc per a ell
mateix. La seva lletjor no era tanta que no traspués aquella
bonhomia que és frec a frec de la imbecil·litat.

Quan es llogà ja va advertir-ho a l'amo: un cop cada mes havia de
donar-li permís per a anar a Granollers. No era pas una exigència
exorbitant: li fou admesa tot seguit, sense discussió.

L'amo del mas, En Tià, era un home sorrudament lacònic. No tingué
esma de preguntar-li què hi havia d'anar a fer, a Granollers.
Pensà que hi tenia parents. De fet, tant se li'n donava que fos
això com una altra cosa. La qüestió era que complís.

Complia a meravella: ni un cap de bestiar se li esgarriava, ni li
prenia mal. Dins la casa no feia mai nosa: hi vivia calladament i
humil com una bèstia de més. Amb prou feines, al pic de l'hivern,
gosava atansar-se a la llar i seure en l'escambell que hi tenia
assenyalat.

Sortia amb la ramada a punt d'alba; tornava a entrada de fosc.
Dormia a la cort mateixa, en un jaç de palla. Hom no li coneixia
cap vici. L'amo n'estava content de debò. Havia arribat a
lloar-lo.

La mestressa, la Rosa, tan bon punt s'adonà de les mensuals
escapatòries del pastor, sentí una incipient tafaneria: què hi
anava a fer, a Granollers? Sis hores de camí (tres per a anar i
tres per a tornar) no es fan per qualsevol futesa. Comunicà les
seves cavil·lacions a la filla gran, l'Anneta.

La filla gran va dir: -Sembla mig tocat. No sé què hi pot anar a
fer. Preguntem-li-ho.

-Fuig, dona!- respongué la mare.- No ens ho diria pas. Inventaria
qualsevol història i començaria a malfiar-se de nosaltres. Val
més que l'espiem. Vejam si descobrim el seu secret.

L'Anneta no trigà mols dies a tenir una conversa amb la pubilla
de can Pinells: li contà l'extraordinari costum del pastor. Totes
dues es posaren a rumiar. Què hi devia anar a fer, a Granollers?

La pubilla, noia maliciosa, al capdavall insinuà una hipòtesi:

-Qui sap! Potser hi té un embolic... alguna donota...

-Vols dir?- féu l'Anneta badant la boca al compàs d'un astorament
progressiu. -Tan lleig com és!

-Ui! Hi ha dones que no miren prim.

* * *

La mestressa del mas, tot anant a mercat a Sant Feliu, trobà una
masovera dels encontorns. Parlaren de les collites, del bestiar,
dels fills. Finalment la Rosa va retreure el fet inexplicable. La
masovera hi digué la seva.

-Jo no estaria pas tranquila. Això em fa olor de cosa dolenta.
Vols-t'hi jugar que fa contraban? L'altra setmana em varen dir
que a una masia, cap a la banda de Riells, hi ha un amagatall de
contrabandistes. Diu que hi entren unes dones primes, i en surten
d'allò més farcides. Ves qui et pot assegurar que el vostre
pastor no sigui de la colla! Parla-n'hi, al teu home.

La Rosa restà vivament inquieta.

En tornant a casa, cercà el seu marit. Era al camp, a fangar.
Mentre l'esperava, confià el seu neguit a l'Anneta. Totes dues,
tan bon punt aparegué en Tià, l'empenyeren cap a un recó de la
cuina. Amb gran misteri li contaren llurs temences. Semblava que
posseïssin algun indici vehement.

-Ja et fum!- s'exclamà l'home. -Una vegada que ensopego el pastor
em sortiu amb aquests romansos! Sempre us deixeu entabanar.

Se les tragué del davant dient quatre sentències ofensives per a
la mare, per a la filla i per a la generalitat de llur sexe.

Tanmateix l'home no romangué tan indiferent com feia veure. Les
inquietuds de la muller i de la filla l'assetjaven estretament:
no les podia esquivar. La visible excel·lència del pastor podia,
fet i fet, no ésser altra cosa que una estratagema per a
despistar sospites. Que tingués una _lloca_ a Granollers, tant se
li'n donava; pero la idea del contraban, diastre!, no
l'assossegava pas. Podia agafar-s'hi els dits sense com va ni com
costa. Sol·licità parer del secretari de l'Ajuntament, que tenia
fama de persona honrada i saberuda.

-Quins dies sol anar a Granollers?- li preguntà.

-Crec que sempre s'escau a primer de mes.

-Doncs, si hi va sempre el mateix dia, pot ésser una cosa
diferent de les que penseu vosaltres. Qui sap si aquest minyó ha
comès un delicte i, mentre li segueixen causa, ha de presentar-se
al Jutjat un cop cada mes!... No fóra res d'estrany. Mireu, fem
una cosa: jo, per la meva banda, escriuré al secretari del
Jutjat, que és amic, i, si hi ha res, m'ho dirà; vos,
mentrestant, feu-lo seguir: això us costarà poc.

Dit i fet. Precisament el dia 30 de setembre el pastor anuncià
que l'endemà aniria a Granollers. En Tià, al vespre, va
conjuminar l'espionatge. El faria seguir pel seu fill petit, un
marrec de tretze anys, llest com la guineu i caminador com cap
n'hi hagi.

-Amaga't bé, Joan. Mira de no perdre'l de vista, però no t'hi
acostis massa. La fariem bona, si t'atrapava! Aquesta nit pots
dormir tranquil: jo vetllaré. Tira't sobre el jaç amb espardenyes
i tot.

En el vell rellotge de la casa havien tocat les tres de la
matinada. En Tià va sentir com llevaven la barra d'una porta
forana. Era la de la cort: no calia que ho mirés. Cridà en Joan,
qui, d'un bot, va plantar-se a l'aguait vora el portal del barri.
Quan el pastor havia desaparegut drecera avall, eixiren pare i
fill amb una cautela considerablement exagerada. Parlaven en veu
molt baixa.

-Apa, Joan. Ull viu! Ja portes l'esmorzar? No tindràs pas por?

-Fugiu, home!

El vailet havia rebut amb passió aquella comanda extraordinària.
Les ànsies d'aventura que flotaven, imprecises, en el seu
imaginar d'adolescent, ara es congriaven al volt d'una actuació
concreta. Hi havia un principi de perill, un fons de sorpresa, la
nit, la presència d'un crim inesbrinable...

-Ja hi som - mormolà el marrec en començar la persecució. I una
tènue esgarrifança li seguí tot el cos.

En l'enorme silenci sentia els còdols que s'esllavissaven sota
les passes del pastor. Ell curava de posar els peus en les vores,
damunt la pols o damunt les clapes d'herbei, per tal d'esmorteir
el seu trepig. De tant en tant aixecava els ulls. Els ombrívols
brancatges s'estenien i aprimaven sobre el firmament: hom veia
els estels entre les fulles, com uns fruits bategants.

Travessà un fondal on creixien pollancres i falgueres; una
alenada humida li besà el rostre.

Algun cop s'aturava per escoltar les passes del pastor. El cor li
anava de pressa: semblava que li glatís a la gorja.

Llavors que l'alba aclaria el camí, les emocions d'En Joan se
simplificaven força. La rara embriaguesa que li havia encomanat
la tenebra, s'esvaïa sobtadament. L'espionatge esdevenia més
fàcil. Caminava amb una joiosa descurança. S'ajupia per beure en
les fonts, gosava llançar rocs a unes granotes cantants en un
safaretx.

A quarts de set entraven a la vila de Granollers. El vailet sentí
una impensada angúnia: la gent no descobriria la seva missió
persecutòria? Tot i això, la seguia complint sense defalliments.
Voltaren una colla de carrers. El pastor s'aturà un moment en una
fleca: en sortí de seguida amb mitja lliura de pa. Després comprà
a casa l'adroguer alguna cosa que, de lluny, hom no podia
endevinar. Encara féu parada en una taverna. A peu dret esmorzà i
begué deu cèntims de vi. El vailet, del carrer estant, no el
deixava d'ull.

Finit l'àpat, el pastor adreçà les seves passes vers una
barberia. En Joan arribà a temps d'arrimar-se a la porta i sentir
com el saludaven. Hom comprenia que era client antic. L'afaitaren
i li tallaren els cabells. En acabat li passaren pel cap un
d'aquells enormes raspalls cilíndrics que el barber fa girar amb
totes dues mans. El pastor exhalà un profund sospir que arribà
clarament a oïdes d'En Joan. La _toilette_ era enllestida. El
pastor pagava la despesa feta. El vailet apretà a córrer fins a
la cantonada més propera. Pensà que s'acostaven els moments
tenebrosos. El presumpte criminal faria adés alguna cosa
reveladora.

Estava tip, afaitat i clenxinat de fresc. La precoç
intel·ligència del minyó s'inclinava a témer una amor
clandestina.

La seva expectació fou successivament burlada. El pastor prengué
el camí de retorn. Al cap de tres hores i mitja eren a la masia.

Tan bon punt el vailet s'esquitllà dins la casa, tots els seus
l'enrotllaren.

-Què has vist?

-Què ha fet?

-On s'ha deturat?

El noi contà la història amb nombre de detalls ociosos.

-Res més? Vols dir, que no has badat? Vols dir?

Les dones no ho podien creure. Havien viscut massa dies amb
l'esperança d'esbrinar un misteri esborronador. Els simples
esdeveniments que els reportava En Joan les indignaven gairebé.

En Tià es decantava de nou vers l'optimisme. Sabia ja per
confidència del secretari, que al Jutjat de Granollers no
coneixien ningú amb les entresenyes del pastor. Estava frisós per
a sortir de dubtes.

Cridà el pastor i entrà vigorosament en matèria.

-Genís, estic content de vós; però, vatua Judes! si no
m'expliqueu pel clar el que us porta a Granollers, us ben juro
que a casa no hi fareu gaires dies!...

-Vaig a tallar-me els cabells- respongué el pastor amb un poc
d'esporuguiment.

-I ara! Per a tallar-vos els cabells, heu de fer sis o set hores
de camí? Que no hi ha barber, a sant Feliu i a sant Quirse i a
Castelltersol?

-És clar, que n'hi ha... però no es igual... no és igual...- deia
el pastor, somrient amb una vergonya pueril, -A Granollers, quan
acaben, em passen pel cap aquell raspall que sembla un corró...
Em fa un plaer, una delícia!... M'hi fonc.

En Tià no era un psicòleg massa fi; però els trets d'aquell
rostre expressaven una recordança tan indiscutiblement dolça, tan
palesament voluptuosa, que els dubtes li fugiren tot d'una.
Rondinà encara, amb sornegueria:

-Vaja! Alabat siga Déu!

I se n'anà a l'encontre de les dones, alegrat per la selecta idea
«d'esbroncar-les».



LALÍ


La Isabel era una dona dolcíssima i poruga. El seu marit,
l'Ignasi, era comissionista, i viatjava gairebé tot l'any.
Ordinàriament mostrava un gènit aspriu i malagradós. Trobava
invariablement detestable la cuina dels hotels; els llits,
incòmodes; els criats, negligents. Dins del vagó, es barallava
amb els revisors i ofenia les opinions polítiques de tots els
seus companys de viatge.

La llar, en canvi, l'enternia qui-sap-lo. Les curtes temporades
que hi passava eren una treva d'optimisme. Tot li plaïa. La seva
boca no cessava de lloar les gràcies i providències de la muller.
Plegats anaven al teatre i a tota llei d'espectacles; xisclaven a
chor en el _water-schut_ i en les muntanyes russes; si n'era
temps, es banyaven a la Barceloneta. Dins de casa, jugaven a fet.

En el veïnat hi havia persones que envejaven la fortuna d'aquesta
muller, qui servava, a despit del temps, un marit amorós i
enjogassat. D'altres, en canvi, se n'apiadaven sospitant que
l'Ignasi, per aquests mons de Déu, no era víctima de cap
enyorança irremeiable.

La Isabel i l'Ignasi tenien una filla. L'havien batejada Eulàlia,
però tothom li deia Lalí. Aquest nom, vaga onomatopeia de
trompeta militar, li esqueia força: suggeria una idea prou exacta
del seu tarannà abrivadíssim i desconcertant. La bonesa permanent
de la mare i la manyagueria periòdica del pare eren una atmosfera
gens a propòsit per a esmenar-la. Lalí, a set anys, era una
criatura insuportable.

La seva mare, entre planys abundosos, retreia, vingués o no
vingués a tomb, dues malifetes perpetrades precisament en aquesta
edat, aurora de la raó.

Una d'elles esdevingué en una botiga de la Tapineria. Mare i
filla hi eren per a comprar unes sabatetes a Lalí. El dependent
s'entossudia en fer-li acceptar un calçat evidentment desmesurat.
-Ha d'ésser un parell més petit- li advertia la mare. A la fi,
bo-i-rondinant, el dependent abastà un parell de sabates d'un
número inferior, intentà emprovar-lo a Lalí, i, de seguida, amb
certa pedanteria professional, digué:

-Ho veu, senyora? No li entra. Ha de pendre el parell que jo li
oferia.

Amb una gran amabilitat, la Isabel pregà que li deixés fer una
temptativa a ella. Estirà ben estirat el mitjó, aconseguí que la
nena posés el peu com calia, i la sabata lliscà suaument, sense
violència. El sabater insinuà un somrís de compliment:
s'endevinava, però, que estava una mica vexat. Lalí, que havia
romàs tota encongida, es redreçà llavors, i, mirant de fit a fit
el sabater, exclamà, amb una veu d'espinguet immensament
sarcàstica:

-Ho veus, que n'ets, de ruc?

Un altre dia la Isabel gosà presentar-se amb Lalí a casa de la
seva cosina Mercè, que celebrava el seu sant. Hi havia molta de
gent. La conversa, però, no resultava tan intensa i joiosa com
calia: un ensopiment enutjós s'emparava a poc a poc de
l'assemblea. Lalí, doncs, fou acollida per tothom amb un interès
exagerat: tothom la prenia com a pretext per a eixir d'un mutisme
que cuidava esdevenir absolut. Lalí responia amb llenguatge
desimbolt totes les interpel·lacions que se li adreçaven.

-I que és eixerida!- deia l'un.

-Quin temps li té?- demanava l'altre.

-Només set anys! Ara, vegi! Qui ho diria!

Un chor de lloances percudia l'ambient de la saleta. Es retreien
dites i acudits d'altres infants; es feien comparances. La
conversa prenia volada. Un jove que havia romàs en col·loqui a
part amb una senyoreta molt il·lustrada (mecanògrafa,
precisament), s'adonà que la seva actitud començava a desvetllar
una atenció excessiva.

Abandonà polidament la seva interlocutora, i, girant-se vers
Lalí, digué quatre frases sense solta. Era papissot. En
sentir-lo, la boca de Lalí inicià un somriure burleta, que
ràpidament va difondre's a tots els trets del seu rostre
vivacíssim. La seva mare, que no cessava de vigilar-la, li adreçà
unes mirades que volien dir: -Per l'amor de Déu, Lalí, calla!
Calla! No em comprometis.- Tota la força expressiva i implorant
d'aquelles mirades fou inútil. El jove continuava dient coses a
Lalí i maldant per fer-la enraonar. Al capdavall ho aconseguí. La
nena digué, signant-lo amb el dit per esvair tota llei de dubte:
-Ai! Aquest jove parla aviciat!

Encara que aquestes dues fossin les entremaliadures que la Isabel
contava amb preferència, no eren les pitjors, ni menys les
úniques: cada dia en feia alguna de grossa. La Isabel es
desesperava, gemegava, sospirava: -Aquesta filla serà la meva
mort!- Però no tenia coratge per a pendre cap determini seriós.
El marit, quan llegia les afligides cartes de la muller, no en
feia gaire cabal, coneixent com coneixia el seu natural
impressionable i poqueta cosa. Creia tenir una filla una mica
eixelebrada; però aquesta circumstància més aviat l'afalagava que
el captenia. Déu l'en reguard, d'haver tingut una noia bleda!

Un dia, tanmateix, veient les coses de prop, canvià de parer. Les
festes de Nadal que havia de passar alegrement al costat dels
seus, foren emmetzinades per la visita del director d'un col·legi
de nens.

El director li presentava un veritable memorial de greuges.
Sembla que Lalí, de la galeria estant, pertorbava els jocs dels
nois que es desenrotllaven a un pati proper. La seva dèria
consistia a dominar tots els alumnes, fent-los fer les evolucions
que ella comandava a crits. Algun cop el seu imperi era
reconegut, i les coses marxaven passablement; però llavors que
els infants no la volien creure, s'enfurismava de tal manera que
encontinent començava a insultar-los i a llançar-los terra dels
testos, provocant un rebombori indescriptible.

L'Ignasi, irritat, cridà la seva filla per renyar-la davant del
director mateix. Lalí comparegué amb l'esguard serenament
desvergonyit. Quan el seu pare es disposava a obrir la boca, el
director li posà la mà damunt del braç.

-Permeti'm. La meva professió consisteix precisament a educar, a
corregir, a esmenar les naturaleses puerils.

Amb veu profunda i amb entonació pedagògica, adreçà a Lalí una
exhortació una mica barroca: hi blasmava llargament els excessos
de paraula i d'obra; atorgava al sexe femení una missió de
tendresa, de pau i de concòrdia; retreia, finalment, l'immortal
exemple de santa Teresa.

Lalí havia resistit el sermó a peu dret, sense bellugar-se. El
director l'esguardava amb esguard sol·lícit i investigador. Què
en pensava, d'aquesta lliçó moral? Tanmateix havia colpit el seu
cor infantívol? No sentia un intern floriment de propòsits
d'esmena?

Cal creure que no. Lalí recordava una sessió del Senat la
ressenya de la qual fou llegida anit, en veu alta, pel seu pare.
Digué:

-_No me ha convencido su señoría._

I, corrents, va fer-se fonedissa.

El director s'alçà automàticament de la cadira. L'Ignasi
l'acompanyà vers la porta mormolant excuses i projectes de
càstig. Va anar de poc que no li escapés el riure: el cop de Lalí
feia gràcia.

Feia gràcia, però revelava un desvergonyiment perillós. Resolgué
de tancar la seva filla en un pensionat.

La Isabel, un cop sola, romangué trista, però assossegada. La
resignació trigà poc de temps a visitar-la. Al seu volt hi havia
una quietud, un desenfeinament!... Hauria dit que tornava a ésser
en els primers anys de matrimoni, abans de la maternitat: la seva
única raó de viure consistia altre cop a esperar les irrupcions,
efímeres i arravatadores, de l'Ignasi.

L'hivern s'escolà pacíficament. L'estiu suscità un problema.
Calia treure Lalí del pensionat. Marit i muller acordaren que la
millor cosa fóra trametre-la a l'avi patern, que vivia en un mas,
a mitja hora de Reus. L'isolament i la solitud camperoles tal
vegada ablanirien el seu gènit. De més a més, els perills del
camp els semblaven menys paorosos que els de la ciutat.

Fins que Lalí féu disset anys, aquest règim mixt (hivern al
pensionat, estiu a la masia) reeixí mediocrement. Les monges del
col·legi no arribaven a reprimir les rauxes de Lalí, però se'n
defensaven amb astúcia i energia. L'avi era talment seduït per la
seva néta, que tolerava benignament totes les malvestats que
comportava la seva trepidant presència. Les gallines mortes a
cops de roc, els ous esclafats contra les parets, els gossos
nafrats, les hortes devastades, al capdavall li apareixia com
l'hecatombe deguda al divinal eixoriviment de la noia.

Un estiu aquesta mena de normalitat fou alterada per un succés
absolutament nou. La Isabel rebé un telegrama del seu pare que
deia:

«Lalí desapareguda. Temo sigui Barcelona amb jove de can Rosell.
Estic desesperat. Obre enquesta.»

La mare, després de sanglotar a bastament, sortí al carrer sense
saber on anava. D'esma es dirigí a l'estació de França: passejà
pels molls; interrogà els empleats. Un d'ells li assegurà que
aquest matí havia vist una noieta d'uns quinze anys, rossa,
prima, enravenxinada, amb dues trenes penjants damunt l'esquena i
un canotier de palla verda. En escoltar l'evocació del canotier,
la mare hagué d'arrambar-se a un vagó per no caure esblaimada: la
seva filla era a Barcelona.

Així que fou retornada sortí de l'estació i se n'anà a casa per
tal de madurar un determini. Pel camí va deturar-la un gran amic
de l'Ignasi. Després de demanar-li noves del seu espòs, afegí:
-Per la seva filla no li'n demano, perquè acabo de veure-la al
Pla de la Boqueria.

La Isabel hagué de vèncer un tremolor que amenaçava tirar-la a
terra, i mormolà d'esma, gairebé afònica:

-Ah! sí... És fàcil...

Cuidava preguntar-li: -Sola o acompanyada?- Però capí a temps la
delatadora transcendència d'aquesta pregunta, i tractà de pendre
comiat immediatament.

Al cap d'una hora d'ésser a casa pregant la intercessió de tots
els sants i santes per a la reconquesta de Lalí, Lalí comparegué.
No venia amb el cap cot, ni amb els ulls entelats de llàgrimes;
tampoc reté el cos amb defalliments de culpable, ni abraçà els
genolls maternals amb un anhel de perdó: el seu posat era
d'assegurança. Quan la mare, tota trontollant i gemegant, anà per
abraçar-la, va dir:

-Mamà, estalviem escenes. Sé que acabo de fer un disbarat; però
no es capfiqui: abans d'una hora vindran a demanar-me.

Ajudà la seva mare a seure en un sofà, i cridà la minyona perquè
li fes una tassa de til·la. De seguida va tancar-se a la seva
cambra amb pany i clau.

La pronòstiga de Lalí no trigà a complir-se. Un senyor d'aspecte
honorable va presentar-se a la Isabel sota el nom de Jaume
Rosell. Li contà que tenia un germà de nom Jordi, que feia dos
mesos que vivia en una masia prop de Reus. No hi vivia per gust,
sinó a desgrat per guarir d'una colla de malalties
indiscutiblement engendrades per la disbauxa i el desori. Adés,
que tot just s'iniciava la seva convalescència, conegué Lalí.
S'engrescaren... i avui, en el primer tren han vingut plegats a
Barcelona. El seu germà li ha pregat que anés a demanar la mà de
Lalí; però ell no es veu amb cor de complir semblant comesa. El
seu germà Jordi és un tarambana, un tabalot, un tros de carn
abjecta. No té salvació física ni moral. Val més, infinitament
més, que, de comú acord, tractin de separar-los que no pas que
consentin una unió monstruosa. La seva honradesa no li ha permès
d'usar un altre llenguatge.

En Jaume Rosell ha estat digne i patètic. La Isabel li estreny la
mà amb gratitud i una emoció que, encara que fossin expressables,
ella no les podria pas expressar.

Una porta s'esbatana i apareix Lalí. Diu: -Aquesta noia de la
qual vostè parlava suara sóc jo. Jo sóc Lalí, i desitjo dir-li a
soles quatre paraules.

La mare, es retira com si acabés de rebre un manament inexorable.
Al cap de dos minuts li diuen que ja pot entrar. Aleshores En
Jaume Rosell fa aquest raonament:

-El que m'acaba de comunicar la seva filla és tan greu, que em
veig obligat a canviar de parer. Fóra convenient casar-los. Sí,
fóra convenient. Però no de seguida. No: cal que prèviament fem
un assaig: cal que provem fins a quin punt el meu germà sent
vocació d'home honrat. Li aconsello que tanqui la seva filla en
un pensionat. Mentrestant jo exhortaré En Jordi perquè reprengui
el bon camí. Si d'aquí a un any la seva conducta és honesta i la
seva salut és satisfactòria, els casarem. Aprova aquest pla,
senyora?

-Sí... vostè mateix...- gemegà la Isabel.

El visitant es retirà parsimoniosament. Era un home d'uns trenta
cinc anys, ben rasurat, ben vestit, traspuant en tot una visible
aspiració vers l'estil britànic. Era, innegablement, un home
honrat. Tanmateix, en les seves paraules i en els seus gestos hi
havia un xic d'afectació. Sentia amb claredat les suggestions de
la consciència, però així mateix escoltava una veueta interior
que li deia: -Manoi, que ho interpretes bé!

No hi fa res: la Isabel, que no té prou serenitat per a esbrinar
aquests matisos, l'ha judicat favorablement: resta un poc
alleujada. Almenys té una norma de conducta, un programa. Surt
amb la noia, lloga un cotxe i es presenta al col·legi. La noia hi
roman, i ella torna a casa. Entre dos degotissos de llàgrimes,
escriu al seu marit, que precisament a hores d'ara viatja per la
república de Colòmbia.

Jaume Rosell tenia cura d'enviar mensualment a la Isabel una mena
de report policíac relatiu a la vida que menava el raptor de
Lalí.

El del primer mes deia: «Excel·lent conducta. Es colga a les deu
de la nit; es lleva a les set del matí. No pren cafè ni alcohols.
Treballa al meu despatx. Li he encarregat la secció de
correspondència».

El del segon mes, deia: «Confirmo el precedent.»

El del mes tercer contenia aquests mots: «L'he atrapat bevent una
copa de cognac. Començo a malfiar-me. M'ha promès de no
tornar-hi. Veurem».

El quart report era així: «Hi tornem a ser. Ha fet fonedís
l'import de dues lletres. He descobert un amagatall d'ampolles de
cognac al seu armari. Passa la nit fora de casa. Deixem tota
esperança. Negoci perdut».

L'altra notícia que va rebre la Isabel era insuperablement
nefasta: Jordi Rosell havia mort. L'esquela mortuòria era en les
seves mans, sota els seus ulls. -Quan Lalí ho sàpiga!- Ella no es
veia amb cor d'assabentar-la personalment d'aquest malastre:
temia una escena aclaparadora.

Li escriuria... No: tampoc. El seu estil epistolar era incapaç de
graduacions preparatòries: si agafava la ploma li ho diria tot
d'una.

A la fi, la seva imaginació, torturada, ensopegà amb un
procediment subtilíssim: embolicà bombons amb l'esquela
mortuòria.

-Quima! Vesteixi's i vagi a dur aquest paquet a la senyoreta.
Pregunti-li com està i si vol alguna cosa.

L'ominós paquet va produir instantàniament el seu efecte: Lalí,
sense temps de tastar un sol bombó, sabé la mort del seu possible
marit.

No es trasbalsà gens ni mica. Esguardant la nova des d'un punt de
vista estrictament pràctic, va dir a la minyona:

-Ah! En Jordi és mort! Doncs jo què hi faig, aquí dins? Ja pot
dir a la mamà que demà sens falta vingui a recollir-me.



LA FORTUNA DELS MOLINES


I

Abans de la guerra, En Jordi Molines treia de la seva fàbrica de
gèneres de punt un profit mediocre. I volent, de totes passades,
arreconar cada any algun miler de pessetes, la seva llar tenia un
aire força elemental i la seva família--muller, fill i filla--
feia la viu-viu amb una llangor malencònica.

Menjaven a bastament, mes sense fantasies. Anaven al cinematògraf
un cop a la setmana i al teatre un cop al mes. Tenien una minyona
per tot. La Natàlia, la filla, duia capell sempre que sortia al
carrer; la seva mare en comprava un cada temporada, però no el
solia dur amb persistència. Si li calia fer alguna cosa dins del
seu barri, al·legant pretextos variats, usava mantellina. Totes
les robes de la muller i la filla es feien a casa, amb auxili
d'una cosidora de poques pretensions.

La guerra enderrocà tot aquest sistema prudentíssim. La fàbrica
Molines experimentà de sobte un increment de feina absolutament
fora de llei. Quan, arribada l'hora del balanç, En Jordi
verificava en xifres radiants l'importància exacta del benefici,
sentí una mena d'embriaguesa que el trasbalsà de cap a peus. No
solament era esbalaït del que tenia, sinó de la enormitat del que
podia tenir. «L'any vinent -mormolava- faré tres vegades més.»

Al retornar a casa, la seva veu pregonà amb entusiasme
l'esdeveniment d'una edat d'or.

-Dues centes mil pessetes, benefici net! Dues centes mil,
benefici net!

Altre temps, per cap cosa del món hauria deixat anar davant de la
família la xifra exacta del seu guany. Si la muller li demanava
directament, ell mentia, deia una xifra més petita de la
veritable. Aquesta ocultació li semblava profundament salutífera.
Per la seva virtut, evitava que la imaginació naturalment pròdiga
de Rosa, sa muller i de Natàlia, sa filla, s'engegués per
viaranys perillosos. De més a més, el seu posat d'home poc sortós
li servia per inculcar al fill una moral austera i per a
repel·lir amb energia les seves peticions pecuniàries.

Avui no tenia forces per a fingir. Prou havia fet callant fins
ara la pluja de comandes ultra-pirenenques que queien sobre el
seu despatx. Es sentia freturós de comunicar la seva joia;
moriria si no ho feia.

-Dues centes mil pessetes, benefici net!

El seu crit estentori retrunyí en tots els àmbits del pis i àdhuc
s'escampà pels celoberts. Sense adonar-se'n, pare, muller i fills
es besaven i s'abraçaven, amb llàgrimes als ulls. Hom diria que
el senyor Molines tornava de fer fortuna en qualque terra
equatorial eriçada de perills. Estava content, boig, delirant.

Alguna cosa sospitaven la mare i els fills, però la declaració
entusiasta d'En Jordi els féu entreveure un panorama que no
gosaven esguardar ni en somnis. La família s'abandonà durant
llarga estona a una xerradissa incongruent. Ànsies, projectes,
enveges, il·lusions, tot el bagatge impulsiu que adés portaven en
llurs dintres, sufocat per la sordidesa de l'ambient, ara
esclatava amb tumult. Ningú tenia prou serenitat per exposar amb
orde el que volia.

A la fi, en mig de l'aldarull, el pare féu una proposta.

-Anem a sopar fora de casa, a un bon restaurant, voleu?

Per començar la vida nova tots trobaren bé la proposta paterna.
Les dones es travestiren amb una rapidesa sense exemple. Als set
minuts eren dispostos a sortir de casa.

-Beurem xampany?- preguntà la noia.

-Tant com en vulguis, filla- respongué En Jordi, amb una veu
profundament commosa.


II

Les previsions d'En Jordi s'acomplien. L'any 1916 era segur que
triplicava els beneficis del 1915. A corre-cuita havia construït
uns coberts de ciment armat, per a encabir-hi telers nous,
adquirits els primers mesos de guerra. Cercà un home
intel·ligent, que de temps coneixia, i li encomanà la direcció
immediata de la fàbrica. D'aquell instant, sota la pressió de la
família, començà a fer temptatives per a llevar-se tard. L'ideal
era romandre al llit fins a les nou del matí, esmorzar amb calma,
fullejar els diaris, i, cap a les 11 hores deixar-se caure a la
fàbrica. Com era difícil tot això! Invariablement es desvetllava
abans de les sis. La Rosa no trigava tampoc a deixondir-se.
Conversaven uns moments. Ella deia aviat: «Apa, provem
d'adormir-nos. No podem llevar-nos tan dejorn!». Era debades que
reflexionessin sobre els deures de llur novell estat. El
matrimoni s'estava girant de l'una a l'altra banda sota els
llençols... A quarts de vuit, En Jordi no podia ja contenir-se.
El neguit l'arborava. Saltava del llit, prenia el desdejuni i se
n'anava a la fàbrica.

Malgrat d'aquests rampells matinals, hom pot dir que En Jordi
menava una vida més senyorívola que abans. La Rosa i la Natàlia a
les tardes, vulgues no vulgues, l'arrossegaven a passeig, a algun
espectacle o a compres.

Fruïa contemplant l'adalerament joiós de la muller i de la filla;
però no sempre estava tranquil. Després d'haver pagat unes
quantes factures fortes, li calia reveure els seus llibres, els
compte-corrents dels bancs i obrir la caixa per a constatar de
nou el fet de la seva riquesa i pendre coratge.

La muller i els fills semblaven d'una altra raça. Despenien el
diner amb fuga, sense recances. A més, contestaven vigorosament
les recomanacions temoregues d'En Jordi, retraient-li el programa
que ell mateix s'havia traçat. Ell havia dit: «Gastarem una
cinquena part dels beneficis i el restant, a recó». Traspassaven
aquest límit? amb prou feines hi arribaven.

Entre les mil millores que la família Molines havia introduït en
el seu viure, una n'hi hagué que va commoure el veïnat. Feia
quinze anys que habitaven un quart pis del carrer Gran de Gràcia.
Esdevingué que el principal de la mateixa casa restà desllogat;
després d'un ràpid conciliàbul celebrat amb la seva senyora, En
Molines el deixà llogat. La notícia s'escampà amb una rapidesa
elèctrica, fent sospitar un tornaveu actiu com ara la portera.

Quan arribà el dia de la mudança, als ulls dels veïns els mobles
descendien d'un a un; però, interiorment, cada veí sentia que
allò era una ascensió miraculosa. El xafardeig a les entrades i
les botigues era en el seu període àlgid.

Aqueix canvi de pis havia estat sempre un dels somnis més
estimats de la senyora Molines. Prou podien anar a raure a un
carrer més aristocràtic que el d'En Salmeron; però l'emoció de
victòria no seria pas tan intensa com ara. En aquest carrer els
coneixia tothom. Tothom estava en condicions de mesurar la
significança de cada cosa que feien.


III

1917. Els Molines eren al segon any de llur encimbellament. La
benanança s'havia fet normal. Ningú --tret del cap de casa--
desconfiava de la Fortuna. Tots la consideraven com un do
perpetual que ja no els podia fer falta.

La Rosa i sos fills seguien experimentant una goluderia infinita
per gustar totes les grandeses del món, però ja no patien aquella
frisança rabiosa dels primers mesos. Llurs anhels començaven de
coordinar-se i d'especialitzar-se. Cadascú tenia el seu ideal. La
Rosa apreciava el luxe en el vestir, damunt de totes les coses.
Es migrava davant dels aparadors de joieria i en el cinema.
Aquells moblatges espetarrants, aquells vestits fastuosos!...

La noia, com la mare, frisava per assolir una _mise en scène_ que
cridés l'universal atenció. De més a més, es dalia per tota llei
de locomocions. Volia muntar a cavall; el trajo d'amazona li
suggeria mil cabòries saboroses. De seguida, l'automòbil; es
repenjava al braç del seu pare i li feia veure amb prolixes raons
la necessitat urgent d'adquirir-ne un, d'automòbil. Llogar un
taxi de tant en tant, com feien ara, més aviat era un senyal
d'impotència que una patent d'aristocràcia. En Jordi se la mirava
amb una mescla d'espant i d'admiració. Com diables s'ho feia
aquella minyoneta de setze anys per penetrar-se tan de pressa
dels aventatges i possibilitats del canvi?

El fill de la casa, l'hereu, tenia unes aficions més complexes
que les de sa mare i àdhuc que les de la seva germana. Els
deports el seduïen, de dies; el music-hall, de nits. Cregué que
estava obligat a seguir una carrera, i després d'una discussió,
que submergí son pare en un mar de dubtes acerbs, es matriculà en
el curs preparatiu de Dret.

Cadascú feia sa via. Aquesta normalització, no gens menys, féu
que les persones de seny s'adonessin d'una colla de fets que en
els primers mesos els eren imperceptibles.

En aquest instant, per exemple, tot invita a una recapitulació
als esposos Molines.

La noia havia sortit a passejar amb la _miss_ --feia dos mesos
que en tenia de miss.-- El fill tampoc era a casa; havia
telefonatque no l'esperessin a dinar. Marit i muller s'estaven
asseguts, en sengles cadires de braços, fent la digestió.

Quan la cambrera finí de desparar la taula, ella digué:

-No t'has adonat, Jordi, de la retirada dels Garriga?

-Prou.

-Ja no ens visiten ni un cop al mes. Mira que jo insisteixo
perquè deixin sortir les seves noies amb la nostra, com abans...
No ho puc aconseguir. Sempre hi ha alguna cosa que els priva de
deixar-la venir... Sembla mentida el que pot l'enveja!

-Rosa, compte amb els judicis! Ell, En Garriga, va fer-me l'altre
dia una confessió molt franca. Va dir-me: «-No estranyis que no
anem a casa teva amb la freqüència d'abans i, sobretot, no ho
interpretis malament. Ni la meva dona ni la meva filla no poden
seguir les teves».

-No sé per què.

-Això mateix vaig dir-li jo. Però ell em va fer aquest argument:

«-Tu saps tan bé com jo que no podem llançar-nos a sortir en
cotxe cada diumenge, ni anar als teatres cada dos dies, ni
berenar totes les tardes al Royal, com feu vosaltres. Tampoc
estem en condicions de fer-nos un _trousseau_ que ens permeti
canviar de vestit com uns transformistes...»

-Però, que han hagut de pagar alguna cosa quan han sortit amb
nosaltres? L'Anneta, no ha estat sempre com una convidada a casa?
No els entenc.

-Jo sí. Precisament aquest paper d'eterns convidats és la cosa
que no els agrada.

-Orgull: tot això és orgull.

-Potser no, dona; potser no. És versemblant que procuri
retirar-se una mica de casa nostra per motius d'_higiene_ --com
deia ell-- per mantenir la moral de la família. Ara que em vaga
per pensar en aquestes coses trobo que té raó. Jo, en el seu cas,
faria el mateix.

-Vaja, doncs: tu i ell fileu massa prim. Per naps o per cols jo
em passo la vida sense rebre més visites que les dels teus
parents... i ja saps per què...

-Ha vingut a trobar-te l'Enric aquest matí?

-Sí, noi, sí. Es creu que tinc una influència decisiva i vol que
l'ajudi.

-Que s'ho tregui del cap. Jo no li deixo les cinc mil pessetes
encara que me'n respongui amb la vida... No m'he tornat ximple.

-I l'oncle Joan no ha tornat a demanar-te res?

-Calla! No me'n parlis. He hagut de donar-li tres centes pessetes
per treure-me'l del davant...

-N'hi ha un feix d'aquesta gent.

Pausa. Al capdavall de cinc minuts En Jordi reprèn el diàleg.

-D'aquesta gent i de l'altra.

-Per qui ho dius?

-Per En Genís, dona, per En Genís. Fa una pena veure'l tan
ganassa i que encara no serveixi per a res!

-Bé, el xicot estudia. Ja se sap que els estudis no són cap cosa
de rendiment immediat.

-No ens enganyem, Rosa, En Genís ni estudia ni estudiarà mai. La
nostra fortuna ha acabat d'engandulir-lo. No farà res de bo. El
dia que jo mori, ven-te la fàbrica.

-Que saps alguna malifeta nova?

-Nova, cap. Sento que torna a casa a la matinada i penso que no
perd la nit per passar el Rosari. Ah! Abans d'ahir, en les notes
de societat, li deien el _distingit sportman_... El _distingit
sportman_, el _distingit sportman_... el gran poca-vergonya!

-Quina desgràcia hem tingut amb aquest noi! Hi penso més estones!

-La nostra única alegria és la noia. Mira que n'és d'eixerida!
Amb quatre dies ha après de vestir-se, de parlar, de viure com la
filla d'un marquès.

-Això sí que és cert... ha anat molt de pressa.

-Sembla que et dolgui.

-No em dol que ella hagi estat llesta pe apendre... em dol no
ser-ho tant com ella... He restat endarrerida, comprens?

-No del tot.

-Vull dir que no faig res com cal que ho faci una senyora. La
Natàlia no ha cessat d'advertir-me torts, durant tretze mesos. No
allargo la mà amb prou solta, ni porto el capell amb gràcia, ni
sé tenir converses fines davant de la gent... A les botigues no
sé comprar; al cotxe no sé seure... En fi, un desastre!...
Necessitava la _miss_ com el pa que menjo...

Rosa ha dit tot això amb un sarcasme tristíssim. En Jordi ha
romàs silenciós.

S'ha fet vespre. Entra la cambrera.

-Volen que encengui el llum?

Li diuen que no. Tanmateix s'estimen més romandre dins d'aquesta
penombra, sense que l'un pugui ésser vist de l'altre.


--------------





*** End of this LibraryBlog Digital Book "L'Abrandament" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.