Title: L'auca del senyor Esteve - ab redolins dibuixats per en Ramón Casas; escrits per en Gabriel Alomar
Author: Rusiñol, Santiago
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "L'auca del senyor Esteve - ab redolins dibuixats per en Ramón Casas; escrits per en Gabriel Alomar" ***


(This file was produced from images generously made


                        Notes del Transcriptor

—S'ha respectat l'ortografia i l'accentuació de l'original així com les
inconsistències en aquestes.

—Les pàgines en blanc presents a la versió impresa s'han eliminat
a la versió digital.

—Els errors obvis de puntuació i d'impremta s'han corregit.

—El text en cursiva i amb negreta es mostra entre _guions baixos_
i =signes igual=, respectivament, mentre que les versaletes s'han
reemplaçat per majúscules.

—El transcriptor ha dissenyat la portada i aquesta es considera de
domini públic.

                   *       *       *       *       *



                       L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE



                       L'auca del senyor Esteve

                                  PER

                           SANTIAGO RUSIÑOL

                       ab redolins dibuixats per
                            EN RAMÓN CASAS
                            y escrits per——
                           EN GABRIEL ALOMAR


              _Llibreria Espanyola, Antoni López, Editor
                    Rambla del Mitj, 20, Barcelona_



             Imprempta de Antoni López, Olm, 8, Barcelona



                               L'ESTEVET



                 [Il·lustració: Quan naixia l'Estavet
                                no feia calor ni fret.]



                                   I

               DEL MODO NATURAL QUE L'ESTEVET VA ARRIVAR
                     A N'AQUESTA VALL DE NÚMEROS.


El jorn que va naixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després
d'esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingencies
del comerç, no va poguer estar _perenne_ al costat de la seva _esposa_.

Les compradores batxilleres, semblava que s'havien avingut, per no
deixar-lo complir com a pare, i alli a «La Puntual», la botiga de betes
i fils de més credit i de més giro de quatre carrers de llarg a llarg,
qu'ara una cana de trencilla, qu'ara una ruixa, qu'ara quatre pams de
floc, entre compra i tafaneria, el van tenir entretingut a darrera del
taulell, mentres la pobra muller, alli sobre, a l'entressol, complia la
missió materna de donar fruit a n'en Ramon, am la llevadora a l'alcoba,
i dugues veines a la sala.

A fòra de l'alcoba, plovia: una pluja fina, una polsina d'humitat
qu'anava enfangant el carrer, l'acera, i «La Puntual». Al devant, a
n'el quartel d'artilleria, no hi havia ni aquell centinella, ni aquells
oficials qu'es gronxen a n'els balancins de la porta. Els dos rengles
de finestres simètriques i en _formació_ a cap a cap de la fatxada,
estaven disciplinament tancades; la faixa de groc de quartel que decora
aquets edificis, regalimava cara avall de les parets; les mules, els
soldats i els canons semblaven tancats en una piscina, i fins la
flaire de cuina, de quadra i d'home, que surt d'aquets establiments de
pólvora, era una flaire aigualida.

La tarde no podia ser més trista per tenir lloc un naixement, pero el
senyor Ramon, no tenia temps, i ni es podia dar el luxo d'estar trist.
Una orella a les compradores per saber lo que demanaven, i un'altra a
l'entressol per si li cridaven quart i ajuda, el pensament li saltava
del llit de la seva dòna, a la cana de trencilla. Lo que passava a dalt
era molt serio: ser pare; lo que passava a la botiga era tan serio com
lo altre: el negoci. No estar pel fill que tenia de venir, era faltar
a un deber sagrat, i no pensar en el despatx de la tenda, qu'era 'l
pervindre d'aquell fill, era faltar a dos de debers: el deber de baix i
de dalt, i entre les dugues obligacions, es repartia els sentiments del
mellor modo que sabia; l'atenció comercial, per les dones del despatx;
el cor de pare, per les angoixes de sobre.

De tan en tan, pujava un moment, donava coratge a la dona i tornava a
vendre capdells.

De tan en tan baixava una de les veines: li deia que ja acabaven;
qu'era cosa de mitja horeta; qu'aviat seria pare, que no descuidés la
venda, qu'elles ja es cuidaven de tot.

De prompte, entre cana i cana, un dupte, un qui sab? li va passar pel
pensament. ¿Serà noi? ¿Serà noia? La llevadora havia assegurat que
seria un bordegàs. La lluna ho marcava. Una amiga de la dòna qu'havia
tingut cinc filles, deia que seria noia. Ella sabia perquè ho deia. El
metge havia dit que no ho sabia ni ho podia assegurar, per estalviar-se
compromisos, i ell que no era ni llevadora ni metge, pero qu'era betes
i fils, no més sabia una cosa: esperar, i que fos lo que Déu volgués:
si fos noi, el posaria a la botiga; si no ho fos, cercar un gendre
botiguer, i interessar-lo a n'el negoci.

Ell, això si, estava tot lo serè que pot estar el que compleix una
missió, encare qu'aquesta missió siga vendre, perquè esperava una
senyal, un crit, un plô d'infant, un gemec nerviós de dòna, que
li anunciaria el moment! L'acte solemnial de ser pare; un fet tan
important per ell y per «La Puntual», no podia ser un moment de
quietut. No s'és pare aixis com aixis: quelcom tenia d'avisar-lo que
comensava una planeta. La gent no ve a la terra sense avisar d'un modo
o altre, què diantre! i considerant tot això, ell es deia puntualisant:
Despatxem, que per això havem nascut, però aixis que senti donar el
crit, baldament se m'en enduguin els prestatges, pujaré de correguda.
No vull que siguin mans forasteres les qu'hajin de rebrer l'infant.

Pero aquell infant no venia, i les compradores no deixaven de venir.
Entraven d'una a una, de dugues en dugues, a colles. Venien per
tafanejar, pero de passada feien gasto. Feia anys que a «La Puntual»
no s'havia fet tan calaix. Si cada dia tingués fills, es deia el
senyor Ramon, amb uns quants fills i amb uns quants anys em faria home
respectable.

En un moment de calma que hi va haver, va tornar a pujar a vora d'ella.
Li va estrenyer la ma, commogut, corprès, digne, com si li vingués a
dir:—«Encara que sigui a baix, ja sabs que pots disposar com a marit,
am tot i per tot.» Va cercar una paraula tendra que l'encoratgés per la
lluita, pero com qu'amb el trangul del comerç, no havía tingut temps
d'apendren d'això de paraules tendres, no n'hi va venir cap a la boca,
i... i li va tornar a estrenyer la ma. No sabia què fer ni què dir:
Volia donar ordres i no sabia a qui donar-les. Volia qu'es veiés qu'era
un home: un home enter, serè, actiu; sobre tot això: un _jefe_ de
familia actiu, i com que no podia activar, hauria volgut ser llevadora
per no tenir-se d'estar en vaga.

A la sala, ja no eren dugues dònes, ni tres, les que ajudaven a bé
parir. Eren sis, vuit, tot un rotllo, que am l'entreclaror que hi
havia, i sent totes iguals com eren, formaven una faixa negra a tot el
voltant de la saleta: una faixa de mig dol, que am les mans a sobre
la falda, a cada gemec que sentien contestaven amb un sospir, especie
d'_ora-pronobis_ de la lletania del viurer.

El senyor Ramon, tampoc era apte per això del ram de sospirar: el
senyor Ramon destorbava, i la llevadora va llevar-lo dient-li que anés
al despatx, i que no estés inquiet, qu'en sent pare ja ho sentiria.

Un cop a baix, va despatxar dugues troques, quatre agulles de fer
mitja, i dugues cibelles, i com que varen sortir les dònes, es va
quedar altre cop en vaga.

Pujaré a dalt? va preguntar-se.—«No, que faig nosa», es va
respondre.—«Fins a ser hora val més que no'm mogui».—S'assemblarà a
mi, o a la Roseta?—«Aviat ho sabrem»,—va contestar-se.—Avisaré a n'els
padrins que vinguin? Ja vindràn, no'ns precipitem. Què he de fer?
Esperar el crit. Esperar el crit que m'avisarà que ja soc pare.

I tot esperant el crit, i com que ja no entrava ningú, es va posar
a arreglar les capces: les de la dreta, a l'esquerra; les dels
capdellets, a baix; aquestes dels botons, al costat; aqui, la llana;
alli'l cotó; més lluny les trencilles i les betes.

Un cop llest, va sortir a la porta. Encara plovia. Plovia sempre. Un
canaló de més avall feia un soroll de sofregit. Passava algún carro al
galop amb el carreter amb un sac al cap. Per sota de les barbacanes
passava gent enfangada. El cel era llis com de plom; la terra era un
mapa de roderes, i alli devant de la botiga, les finestres del quartel
semblaven les d'una fàbrica ab les màquines parades.

De sopte, un cop de trompeta va ressonar com la del judici a dintre la
fredor de les sales, i van anar arrivant soldats.

El senyor Ramon, d'esma, els contava a mida qu'anaven entrant:

—«Quaranta, quaranta dos, cinquanta, cinquanta vuit...»

—Què fa? Que no puja?—va cridar la llevadora.

—Ja està?—va exclamar el senyor Ramon, corprès.

—Jesús! No'n fa pas poca d'estona! Ha nascut mentres tocaven a ranxo!

                            [Il·lustració]



                 [Il·lustració: El pesen ab la romana
                                y el miden ab mitja cana.]



                                  II

  L'ESTEVET QUEDA APROVAT.—PES DE L'ESTEVET. PREPARATIUS PER FER UN
  BATEIG DIGNE DE «LA PUNTUAL», DELS PUNTUALS I DE L'ESTEVET.


La llevadora tingué raô. Era lluna de noi, i va ser noi.

El senyor Ramon va agafar-lo am conte de que no li caigués; va
commoure-s; va besar la mare; va besar el fill; va donar la ma a
tantes mans com dònes hi havia a la sala... i tampoc va sapiguer què
dir.

A qui s'assemblava la criatura?—fou el pensament que tingué.—Era tan
vermella, i tenia els ulls tan tancats, que no s'assemblava a ningú.

Unes deien que tenia els ulls de la mare, (els ulls tancats); altres,
el front pastat de son pare, (un front pla i caigut endarrera); la
senyora del primer pis, als avis; la llevadora a tots plegats; pero el
senyor Ramon hi veia clar: no s'assemblava a ningú.

Pot-ser quan no fos tan vermella, i els colors la distingissin, se
li notaria una semblança; pero de moment era aventurat tota mena
de planetes. No tenia el nas petit ni gros; no era ni molt xic, ni
molt gran; no tenia els cabells rossos, ni negres. Una criatura
hermosissima, això si, segons el parer de tots plegats; pero per
què era tan hermosa? Perque no sabien si era lletja, i mentres no's
demostrès lo contrari, va quedar aprovat que era hermosa.

Van volcar-la, i a n'aquell primer suplici, d'anar-li envolcallant
roba i més roba, tot-hom va quedar admirat d'una cosa: la criatura no
plorava. Tot just acabava de naixer, i ja semblava tenir experiencia de
lo que seria la seva vida. La posaven d'esquena, i... motxa; l'ajeien,
i tan motxa com d'esquena; la rentaven... i no's movia; l'aixugaven, i
lo mateix que si la rentessin! Tan li feia l'aigua freda, com calenta.
Tenia una tebior a la pell, que's veia declaradament que mai tindria
fret, ni febre.

Les visites totes la trobaven igual: una criatura «serena, reposada,
entenimentada», un infant sossegat; amb els nervis ni tivants ni
fluixos; am les carns ni fluixes ni fortes; am la sang ni espeça ni
clara; amb una gana feta a mida, i amb una sòn reparadora. Una criatura
reposada, com la desitgen certes mares.

I que no n'hi va haver poques de visites! Aixis que va corre la nova de
que'l senyor Ramon en persona, després de tants anys d'esperar el fruit
de benedicció, per fi havia fructificat; allò va ser una proceçó espeça
de parents i de coneguts, a donar la enhorabona, tots am les mateixes
mires: que la botiga no's perdés, que'l fill continués el nom del pare,
i que una casa de tants anys de vendre betes i fils, no s'estronqués
comercialment per falta de descendencia.

El primer d'anar-hi va ser l'avi, el senyor Esteve, el pare del senyor
Ramon, el fundador de la casa, la soca i arrels de «La Puntual»,
d'aquella botiga de tan credit i de tanta nomenada, el que havia posat
a la porta aquell rètol d'honradesa que feia aturar a la gent de bé
«_Casa fundada en 1830._»

Era el senyor Esteve un home practic, allò que se'n diu un home
practic. Era el primer que a Barcelona havia venut rodets, el primer
que havia despatxat elastics, i el primer que va importar les traves
pels pantalons de punt de mitja. Am trenta anys d'estar a la botiga,
coneixia el cor _humà_ de tot el barri de Ribera; sabia com es tracta a
la dòna de desde darrera el taulell; com se la insinua a la compra; com
se la emmiralla amb els colors; com se li endoça, am paraules dolces,
una troca destenyida; o com, amb una mirada de cor, se la fa comprar
sense ganes. Amb una petita fortuneta, s'havia retirat de l'actiu, pero
interessant a la casa, a la llar d'un pis de la plaça del Born, quedant
ell com a conceller i deixant a l'hereu que s'_esplaiés_ i deixés
_esplaiar_ a n'el nét, el jorn que tinguessin nét; aquell nét que tan
va fer esperar-se... pero que per fi duia la joia, aixis comercial com
íntima.

La segona, fou la seva dòna. La senyora Donya Felicia. Ella no hi
tirava per pràctica, pero també hi va anar a parar. De jova, volia
ser monja, pobreta! No sabia ben bé per què, pero ella volia ser
monja! Ja s'havia despedit dels pares: ja girava els ulls d'aquet
món: ja considerava la vida com una mena de presó amb els homes per
escarcellers; com un pecebre de miseria, amb el llumet de la gloria
al cap-de-vall dels munts de suro, quan un dia, anant a comprar cotó
blau, desd'alli darrera el taulell, ai!, li va parlar aquell home
practic i va parlar com parlen els practics. «Et vui; vulgue-m, tinc
casa de 1830, tu'm semblas trevalladora, doncs vinguen capitols, i a
casar-nos»; i ella que no més havia vist estampes am sants que sempre
miren enlaire, quan la varen mirar fit a fit, no tingué pràctica a dir
que nó, i en comptes de tancar-se al convent, es va tancar a la botiga.

Després va venir la senyora Pepa, la mare de la partera, i li va costar
molt de venir, perquè no gastava salut. A la pobra senyora Pepa no la
distingia més que això: el que no gastava salut. Gastava de tot, menos
salut. Vivia anys i anys, allargava, fins era alegra i enjogaçada, i
no més tenia aquesta tara: aquella falta de salut. Tot-hom li deia
lo mateix: «la pobra de la senyora Pepa» i quan ja li havien dit «la
pobra!» no trobaven res més per dir-li.

Més tart, va baixar altre cop la senyora del primer pis. Una senyora
respectable per això: perquè era del primer pis; una d'aquellas
senyoras que'n diuen _entrantes_ a la casa, perquè se sab el moment que
entren i no se sab quan sortiran. Després varen venir les tres cosines,
tres fabricantes de xacolata, retirades del comerç, del xacolata i de
tot, tres germanes que havien fet vot de quedar-se totes tres solteres,
i havien complert la promesa, i com que totes tres duien hàbit (una
corretja, set dolors, o siguin vintiun dolors) i com que sempre anaven
plegades, i sempre vestien igual, els comerciants del veinat els hi
deien per motiu les tres Maries comandita. Després la cansaladera, bona
dòna, pero mal-parlada; l'estanquera, viuda del estanquer, al cel sia,
i per fi, el senyor Josep Forment, l'amic de confiança de la casa.

Aquet senyor Josep Forment, feia vint anys que hi anava dematí i tarde
a la casa. Era un home de mitja edat, també retirat del negoci, serio,
i sempre vestit de levites: quan feia calor, en portava una; a mig
temps, dugues; a l'hivern totes les que tenia. Ell no portava altres
prendes. Era el conceller de la casa, pero un conceller sense concells.
Arribava com un rellotge. Donava el Déu-vos-guard a tot-hom, encara que
no trovés ningú; deia: «fa fret,» «fa calor,» i seia sempre al mateix
lloc, una hora justa havent dinat, i un'altra després de sopar, com
qui pren dos banys d'assiento, i se'n tornava dient: «avui farà fret»
ó «farà calor,» fins l'endemà a la mateixa hora; a la sesta dels dos
àpats.

Un cop van ser tots a la casa, els que no eren prou familia's van
quedar a la botiga, i la gent de respecte a l'entressol. Eren tants,
per la mida de la sala, que varen haver de dur cadires del menjador
i fins de l'alcoba, perque tot-hom seiés a l'acte. Entre mobles i
persones, allò va quedar atapait. Per les parets, els retrats de tota
l'heraldica del fundador de «La Puntual» en vidres de daguerreotip
que no més en quedava el vidre. A n'el balcó, perquè'ls artillers no
miressin, un astor fet am retalls de brodadures que no havien tingut
_salida_; al mig, aquell tocador que hi ha a totes les cases de bé; en
un recó, un gat, viu, fet un capdell com un manguito, i a les cadires
la familia, am l'ordre corresponent: el senyor Ramon aprop de la porta,
perquè tenia de pujar i baixar, l'avi, el senyor Esteve, a la dreta,
i l'avia, la senyora Felicia, a l'esquerra, am les tres cosines al
devant, sentades en tres cadires. A prop del balcó, la senyora Pepa,
que com que estava tan mala, la pobra!, alli's podia airejar; per les
cadires de torna, la senyora del primer pis, que eren les tres de la
tarde que encara no havia dinat per fer visita més estona, i algun
altre parent sobrer, i el senyor Josep Forment, ja se sabia, a n'el seu
silló: un silló que de tan seure-hi, s'hi havia emmotllat tan el seu
cos, que quan no hi era's coneixia la seva presencia, pel motllo.

Un cop reunits, està clar: van fer portar la criatura que la tenien
al llit de la mare; varen tornar a inspeccionar-la i tots la varen
trovar conforme, menos el practic del senyor Esteve, que va tenir gran
empenyo en que pujessin una romana, i que no va aprovar, de bon cor, el
ser avi, fins que va veure que'l seu nét tenia pes natural: unes sis
lliures i mitja.

Després varen parlar del bateig, i _va mediar_ alguna diferencia; no
perquè's discutissin els padrins, que no podien ser més naturals, sino
per la realisació de l'acte.

Donya Felicia volia que's fes a peu, i tot seguit. Aquella mateixa
tarde.

—Fòra escrupols,—els va dir.—La vida i la mort Déu la té. Avui hi som,
i demà no hi som, i si una criatura va als llims els padrins en són
responsables.

—Jo fins demà no hi podré anar,—va dir l'avia _maternal_.—Fins demà no
tindré la mantellina. Un infant acabat de naixer, no's pot pas morir
aixis tan depreça.

La mare, desde'l llit, va parlar; pero com que no la varen entendre no
li va contestar ningú.

—Jo soc practic,—va dir el senyor Esteve.—Jo soc el padrí, i jo pago, i
si no pagués com a padrí, pagaria comercialment. La casa, és la casa,
i aquet trocet de criatura, que am perdó siga dit dels pares, ara no'n
donarien dos quartos, amb el temps serà la casa.

—Pero, no siguis mal gastador,—va contestar la seva dòna.—No veus que
la iglesia és aquí al costat?

—Pel mateix preu, anirem a donar una volta,—va saltar-li el senyor
Esteve.

—I quants cotxes hi posarem?—va dir el pare.

—Els que siguin. Un que hi capiguem tots plegats. Serem dèu: vuit a
dintre, un a fòra, i la criatura a n'el lloc que li toca, a la falda
de la padrina.

—Doncs lo millor serà un _faeton_,—va dir el pare.

—Si, senyor; un bon _faeton_. El millor _faeton_ que's trovi.

—No'n parlem més. Queda aprovat. Demà a les quatre, tots aqui a casa.

—No faltarem,—van dir les tres Maries, en _terceto_.

—Déu vos dongui molts anys de vida,—van anar dient tots mentres sortien.

—Fa frescor,—digué'l senyor Forment, seguint a la parentela.

                            [Il·lustració]



               [Il·lustració: Entre el transit comercial
                              va a la pila baptismal.]



                                  III

  AONT ES VEU LO QUE COSTA DE PASSAR UN INFANT PER ENTRE EL TRANZIT
  COMERCIAL.—AONT ES VEU EL BATEIG.—I AONT ES VEU QUE NO PASSA RES QUE
  VALGUI LA PENA DE CONTAR-SE.


L'endemà, el jorn solemnial del bateig, un sol brillant de primavera va
eixir a il·luminar el barri.

Aixis que'l senyor Ramon va llevar-se, i va obrir els finestrons
d'aquell balcó, va despertar la seva dòna, per dir-li:

—Quin dia, Roseta! Quin dia per anar a batejar! Llàstima qu'et tinguis
d'estar al llit i no puguis venir am nosaltres.

—Serà un'altra vegada, va dir ella, i va tombar-se de l'altra banda.

Realment, era tan hermós el dia, després de tantes hores de ploure,
que's podia pagar per veure-l. Alli devant, a n'el quartel, van treure
les mules a airejar, i les van lligar a lo llarg de la paret, formant
una renglera de cues qu'arrivava de cap a cap del edifici. Allò era una
espeçor de cames que no paraven, i allò era una volior de mosques que
no deixaven parar les mules. Un artiller i una, de mula, havien fet una
posta: ell d'anar donant garrotades fins qu'ella no enjegués coces, i
ella d'anar enjegant coces fins que no li donessin garrotades, i la
posta va durar mitj'hora, fins qu'es varen cansar, un i altra. Per les
finestres del segon pis, es veia netejar cananes, _machetes_, i eines
de fer mal. Cantaven els artillers a dintre d'aquella gavia espaiosa,
am valencià, am gallego, i sobre tot amb andalus, am cada ai! i cada
jemec d'alegria, que feien tremolar els canons. Per la porta principal
els assistents de _retén_, van treure balancins i cadires; van eixir
aquells oficials a fer guardia, i alli, tot fent la copeta, comentaven
el diari: Que si el mes passat havien mort, de mort natural, vint
capitans més que l'altre; que si els en faltaven morir fins a tants,
per pujar l'_escalafon_; i que si amb una mica de guerra la cosa aniria
més depreça. Alguns d'ells donaven ordres, quatre quintos sols i
arrenglerats, anaven fent el pas y contant, pero no més arrivant fins a
dos, com si s'haguessin tornat bojos tots quatre; fins que en un moment
donat, no se sab quina mena de flaire devien sentir les mules, que ja
no les varen poguer aguantar: a salts, a empentes, i a remades, van
corre a la menjadora.

Realment la Naturalesa, am l'intervenció de l'home, qu'és la criatura
més perfecta, fins a n'aquell recó de plaça, treia lo mellor que
tenia, per preparar un dia de bateig, i el senyor Ramon ho sentia, i
despatxava la trencilla com si vengués canes de joia.

A totes les parroquianes qu'entraven, baldament no fessin gasto, tot
destrenant satisfacció, els hi deia lo mateix: Qu'era pare d'una
criatura que pesava més de set lliures.

La major part no hi deien res, perquè no sabien si era poc o molt, pero
totes n'estaven contentes.

Alguna trovava qu'era massa, i d'altres les més xafarderes, retreien
criatures vivents, i filles de la mateixa escala, qu'havien nascut
pesant vuit lliures, i vuit i mitja, i fins nou lliures i pico, pero el
senyor Ramon no en feia esment. Sabia lo que són les balances.

—Avui és el bateig—els deia.—Avui és la primera vegada que tindré de
tancar la botiga.

—Pero no serà la darrera,—li deien.—Vostè és jove, senyor Ramon,—i
sortien mirant de reull aquell floret d'artillers que hi havia per les
finestres.

—Quin dia!—va dir el primer qu'arrivà pel bateig, col·locant-se a n'el
lloc del dia avans.

—Quin bon dia!—varen anar dient els altres, asseient-se a n'els seus
llocs corresponents.

—Bon dia,—va dir el senyor Josep Forment enclotant-se a n'el seu silló.

I la mare, desde el llit, també digué qu'era bon dia, sense sapiguer
perquè, si per lo del bateig del fill, o d'esma, al sentir-ho dir a
n'els altres.

Siga com siga, ja hi eren tots. El senyor Esteve, tot de negre, ab una
corvata de satí que li donava tres voltes al coll, i encara quedava
corvata pel nùs; la seva dòna, de llanilla, també a tota negró; la
senyora Pepa, amb aquella mentellina que li penjava fins a genolls; les
tres cosines, de dol crònic, es dir, d'hàbit, pero am les corretjes
noves i els dolors de plata lluenta. El senyor Josep Forment, am la
levita mellor a la part de fòra; la llevadora, amb uniforme de bateig;
el pare, serio; i la criatura, dintre d'una capa, que no més li
deixava veure una cara com una maduixa, voltada de roba blanca.

El faetó ja s'esperava. A les tres havia arrivat, i per tots els
balcons hi havia gent, admirada de veure aquell cotxe que duia un
cotxer am librea, guants, botons d'or, un barret de mitja copa, i un
clavell vermell a l'orella.

Es varen despedir de la mare, que plorava d'alegria, van eixir i van
pujar al faetó, els vuit convidats a dintre, i el senyor Ramon al
_pescante_.

Conforme havien convingut, en comptes d'anar de dret a San Cugat,
qu'era aon s'havia de batejar, volien aprofitar el gasto, i anirien a
dar la volta. Primer passarien, segons tractes, de llarg a llarg del
quartel: després pel passeig de San Joan; després pel carrer de la
Princesa, Plaça de San Jaume, carrer del Bisbe, i en sent a la Plaça
Nova, es ficarien pels carrerons, i cap a San Cugat, per alli aon
poguessin.

Per devant del quartel van passar al trot; els dos cavalls eren
valents: a dintre 'l cotxe ningú parlava, pero hi havia molta armonia,
a fòra, el cotxer explicava al senyor Ramon les qualitats del bestià:
pero al ser al devant del Rec, van fer la primera parada. Tot el carrer
de la Princesa, el dels Assaonadors, fins al Born, era una espeçor
de carros, de crits, de trasbalç, i de bullici. D'un magatzem plè de
trenyines, en treien bales de cotò, les hi donaven una empenta, les
apoiaven a n'el carro, i amb un salt les tiraven a sobre: al costat, a
un altra botiga, anaven tirant pells de bou a terra, qu'aixecaven una
polsina, que feia flaire de benzina i de bestia dissecada; més enllà,
entraven drogues al fons d'una cova, i s'havia vessat una gran ampolla
que feia un regueró de fum; més lluny es tiraven bacallans secs am les
ganyes esteses i prempsades; aqui rodolaven botes, alli descarregaven
jàssenes, amb un trerratremol de metralla, i per tot-arreu apuntaven,
cridaven, escrivien, renegaven, i el soroll era tan fort, que dintre
del faetó se sentia una remor com qui es posa un corn a l'orella.

Després d'un paro de mitja hora, quan tot-hom va haver descarregat,
van poguer tirar endevant, fins a esser al carrer de Moncada, i
alli, segona estació, pero aquet cop am parada i fonda. Entre un
tren de carros que venien, i un'altra renglera que tornaven, varen
deixar encastat el faetó a dintre un nùs de comerç, de bateig i de
mercaderies, que no hi havia modo de desfer-lo.

Els de un costat, deien als altres que tiressin endevant; els de
devant, reculaven; els de la dreta, empenyien; el cavall del carro de
darrera, ficava el cap a n'el faetó, i posava el nas a la falda d'una
de les tres Maries; els del faetó tenien el morro encastat a una bala
de cotó; el municipal s'en havia anat per no tenir _controversia_:
els de peu donaven ordres, els de dalt dels carros insultaven, tots
cridaven, tot-hom manava; va començar el chor de renegs, i el cotxer
del bateig en persona, sortint-li el carreter que duia a sota d'aquells
guants verts i a dintre d'aquella librea, va renegar més que ningú, i
fins va baixar del cotxe, desafiant a tot el carrer i a tot el comerç
de Ribera.

Els de dins estaven serens. Els contrariava una mica aquell
embrancament comercial, pero eren gent qu'es feien càrrec i sabien
lo qu'és el trànzit. Si haguessin gosat, i no haguessin anat vestits
de negre, fins haurien baixat a posar ordre i a ajudar a descarregar
carros.

El senyor Ramon, donava concells, anant a la una amb el cotxer; la
padrina li encarregava que sobretot no's comprometés; el senyor Josep
Forment, callava, i el padrí, el senyor Esteve, fins hi va deixar anar
una sentencia:

—Primer es el comerç que 'l bateig—va dir.—La criatura te espera, i el
gènero no entregat a temps, sufreix merma i averia.

Per fí, hi va haver un poc de moviment: Els carros van començar a
caminar, i el cotxe entre 'l carro de cotó i un de petroli, va anar
seguint amb els carros, i com qu'alli van trencar, varen haver de
trencar amb l'ambulancia i fins arrivar a San Cugat, fets un _sandwich_
de bateig, entre el cotó i el petroli.

—Aveiàm si descarregareu depreça—els va dir el carreter de darrera.

—Descarregarem si ens ve bé—va saltar el cotxer batismal,—i per evitar
garrotades en un dia tan senyalat, van saltar tots depreça del cotxe,
menos la senyora Pepa, la pobre! que la van tenir de baixar.

Ja a terra, van entrar l'infant al temple, això si, van entrar casi a
les palpentes, perquè el temple estava a les fosques. A n'els altars no
hi havia ciris, les parets semblaven de merino gris, i no més allà dalt
de tot, per dos vidres verts i vermells, entrava una claror de torratge
o de càmara fotogràfica, que marcava dugues cintes, a uns àngels que
hi havia asseguts a la barana d'una cornisa i que no queien per això:
perquè eren de fusta, i eren àngels.

El senyor Esteve topà amb un banc, i digué, malhumorat:

—Aon tenen el despatx a n'aquet dimoni de parroquia?

—Tenim d'anar a la sagristia—va respondre la llevadora.

Pero a la sagristia no hi eren, i el senyor Esteve va afegir: «La casa
que a les hores de despatx no hi són, no pot anar bé de cap manera.»

—Ja vindràn, home;—li va contestar la padrina.

—És que tindrien d'estar _perennes_,—va respondre de nou el padrí.—No's
tenen les portes obertes per descontentar la parroquia. I nosaltres
ho som de parroquia. A tots ens hi han batejat a la casa, i sinó, que
mirin les llibretes. Si, senyor, que mirin les llibretes, i si no les
volen mirar, jo las hi ensenyaré, aixis qu'arrivi, a n'aquet senyor
vicari. Vull que sàpiga am qui se las heu, i que si's protesta una
lletra, també's protesta una criatura.—Pero mentres volia protestar-la,
sortí un capellà d'un altar seguit d'un escolanet, i s'en van anar cap
a la pila.

Va ser un bateig ràpit i concís. Posar-li Estevet, Lluis i Pau;
treure-li la gorra, tirar-li l'aigua, tornar-li a posar la gorra, i
llegir quatre obligacions, va ser cosa d'un moment.

Ni la criatura va adonar-se'n.

—Per lo curt que ha estat el trovo car,—va dir el senyor Esteve, tot
sortint.—Ens han fet un bateig de segona.

—Tots són iguals—va respondre la llevadora.—Amb els bateigs no hi ha
diferencies.

—Que no hi ha diferencies, em gosa a dir?—va rependre el senyor
Esteve:—preguntim'ho a mí, si n'hi han. Quan la criatura es de més
_pago_, s'hi miren més, i s'hi entretenen. Hi posen més llatí, més
aigua, i més beneida.

—Vaja, Esteve, no't descantellis,—li va dir la seva dòna,—anem a trovar
el cotxe i deixa-ho corre.

El cotxe prou hi era a la porta, i els cavalls també, pero el cotxer...
aon dimoni era el cotxer?

Van cridar-lo. Va tirar el senyor Ramon carrer amunt, i el senyor
Esteve carrer avall; van donar veus a n'el veinat: van despertar un
municipal que dormia, i saben ont era el cotxer...? era alli, en una
cantonada, ajudant a aixecar un carro que se li havia encallat una roda.

Si no hagués sigut pel renegar i el clavell que duia a l'orella, no
l'haurien pas conegut; s'havia tret l'uniforme i en mànegues de camisa
estava forcejant la roda, i fins que 'l carro va arrencar no el varen
poder arrencar a n'ell de la roda.

—Apa, cotxer, a casa i depreça, va dir la senyora Pepa.

—Si que han enllestit aviat, li va contestar el cotxer.—Encara no hi
han posat mitg jornal.

—Deixa-t de jornals, i cap al cotxe,—li digué el padrí amb energia.

I tornant a pujar al cotxe en el mateix ordre de l'anada, van seguir el
carrer de San Cugat, fins que sent al Portal Nou, van tornar a trovar
un riu de comerç, i varen seguir la corrent.

Alli, era negoci de pells, de blanqueig i de tintoreria, lo
qu'embussava els carrers. De dintre d'un soterrani en treien besties
escorxades, que n'anaven rascant la pell; dels terrats penjaven
troques de cotó, blanques, grogues, de color de blau de soldat, de
color de negre de viuda, de colors virolats de valencià, gotejant per
les fatxades i tenyint totes les aceres; per dintre de botigues negres
se sentien dringar les encluses, a n'els patis serraven fustes; pels
carrerons estrets, els cavalls, estirant els carros, relliscaven a
l'humitat, i feien saltar espurnes de foc, i els magatzems es buidaven
per omplir altres magatzems, ab un desfici que no parava.

Els homes del nostre bateig, se 'l miraven satisfets aquell moviment
de vida. Anaven com peixos de globo a dintre del _faetón_, pero eren
peixos que nadaven a dintre del seu element. Se sentien llenya d'aquell
foc; roda d'aquell engranatge; corretja de transmissió, d'aquell
trangol de comerç, i a sota el vestit de les festes hi duien la vanitat
de dur un plansó a n'aquell barri, que si era no més que un esqueix,
temps a venir seria un arbre d'aquell bosc de carros i gènero.

Tant és aixís lo qu'els passava, que quan varen haver donat dugues
voltes pel passeig de San Joan, i van veure que a n'el passeig no més
hi havia gent solitaria: el _guarda-paseos_ arropit, algún llegidor
de noveles i dos o tres vells prenent el sol, al segón tom van dir al
cotxer:—«A casa, que ja hi hem passat per aqui»—i tots es varen posar
tristos.

Tan tristos, que ni van pendre 'l xacolata amb aquella franca alegria
que 's té de pendre 'l xocolata, perquè siga xacolata. Ni varen parlar
de comerç: es com dir que no van dir res. Ni van riure, com de costum;
i no més al despedir-se, el senyor Esteve, el padrí, a l'entregar
l'Estevet als braços de la seva mare, li va dir am tò solemnial:

«Roseta: Aquí tens l'Estevet batejat. Fes-ne un bon comerciant. Un
que honri el nom de «La Puntual». Puja-l com es té de pujar. Serio,
moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i practic: sobre tot
ben practic; que l'home es el que fa la casa, i la casa es el que fa
l'home».

                            [Il·lustració]



                [Il·lustració: Per celebrá el naixament
                               repinten l'establiment.]



                                  IV

  REDOLÍ EN QUE S'EXPRESSA AMB ELS ETS I UTS LA REFORMA A «LA PUNTUAL»,
  I AONT ES VEU L'INFLUENCIA QUE POT TENIR UN INFANT DE TRES MESOS A
  N'EL RAM DE LA «MERCERÍA».


Ja que l'Estevet havia vingut al món a continuar l'establiment fundat
en 1830, mentres la mare el criaria, i es cuidaria de volcar-lo,
mantenir-lo i fer-lo creixe, conforme havia dit el padrí, corresponia
a n'el pare el millorar-li la sort i preparar-li un pervindre sossegat,
ben vist i conforme, amb ambicions mesurades, i prudenta perseverancia.

Per preparar-lo aquet pervindre, es va tenir concell de familia (alli
no's movia una cadira que no's tingués concell de familia), i després
de discutir am tota serenitat les contingencies de les coses, els
perills del _giro_, i les peripecies del demà; després d'haver posat
els punts i comes a n'els projectes presentats, i d'haver-hi dormit dos
mesos, es va resoldre a cop calent de repintar la botiga.

De moment, el senyor Ramon, va enviar a cercar un home de cabells
llarcs, de pipa, i de barret, a lo _Mosquetero_, i li va demanar un
presupost. L'home va donar una mirada de director general, i va dir
qu'el deixés fer a n'ell, que ja sabia lo qu'es feia. El senyor Ramon
hi va estar conforme, després de regatejar. El mestre pintor va enviar
una bastida, dos homes am dugues pipes més, un rengle d'olletes i un
feix de regles. El senyor Ramon va demanar activitat, l'altre li va
respondre que «molt be diu»; els artistes van començar el treball, i el
senyor Ramon va començar a seure en una cadira de boga que va posar a
devant de la botiga, al mateix costat del centinella.

Allò de l'activitat va ser una figura pictòrica. L'artista no és actiu
com el botiguer; l'artista, quan pinta una porta, somia, te'ls seus
ideals; i el botiguer te altra feina qu'entretenir-se amb ideals; i
si el senyor Ramon duia preça, els pintors portaven calma. Ell que
seiés, qu'ells ja anirien pintant, quan tinguessin inspiració. Volien
fer una cosa ben feta, ben deixada, una pintura de durada qu'anés fins
a l'altre noucents trenta. No més per posar la bastida ja hi varen
passar dos jornals. (Ja veieu si tenien punt a deixar una cosa ben
feta.) No més a rascar la pintura vella, cinc més. (Les capes d'una
botiga que te dugues generacions de crostes i suors comercials, no's
rasquen aixis com aixis.) No més a encendre les pipes, a n'els moments
de contemplació, s'els en hi anaven dugues hores i dugues capces de
mistos; a cantar _La Traviata_, una hora, i a pujar i a baixar del
tablado, per veure l'efecte en perspectiva, les altres hores sobreres.

En veritat que quan van començar a tirar ratlles allò era una
caligrafia. A les portes hi van fer un filet prim, que no més tindria
el gruix d'un panillo, i tot a polç, que ni apropant-s'hi a tocar, s'en
podria penetrar el secret; a l'aparador unes floretes, qu'eren una
calcomania; a baix, un sòcol imitant marbre, que si l'haguessin posat
de plà, s'hi hauria pogut jugar al dòmino; a dalt, un entrellaçat que
arrivava a marejar, i del lletrero no'n diguem res. De «La Puntual»,
del _fundada_, i de la fetxa de 1830, en baixaven unes ombres de
gairell que rebien claror de cada banda, que ja no's podia demanar més:
parlaven, eixien del quadro; eren tan naturals, i escupides, que a
haver-hi hagut aucells al veinat, aixis com no més hi havia artillers i
botiguers que no tenen ales, s'hi haurien anat a posar a sobre amb un
gra de mill a la boca, i haurien quedat xasquejats. Les havia pintat el
mateix amo: el del barret de mosqueter, qu'es veu qu'era un gran senyor
que havia anat una mica a menos per reveços de fortuna, però que tenia
unes mans de plata.

El senyor Ramon havia segut, es veritat; havia segut al naixer el
dia, en ple sol, i al toc poetic d'oració; mai havia segut tant en
sa vida; pero podia estar satisfet. El veinat el complimentava, li
donaven copets a l'espatlla; li desitjaven molts anys de vida, per
poguer «disfrutar semblant obra en companyia de la familia i de les
persones de més agrado», i fins els soldats andalusos, amb aquell
parlar _dicharachero_ que Nostre Senyor els hi ha concedit, van tirar
un requiebro a la pintura; i fins el taberner del costat, per felicitar
al senyor Ramon li va portar un gotet de vi ranci alli, a la mateixa
cadira.

I això que no havien acabat. S'havia fet l'exterior, que ja es fer,
pero faltava l'interior; els prestatjes, els armaris, el taulell, les
capces i capcetes, i tots aquells calaixets intims que tenen els betes
i fils. Es clà que no era un treball fi, ni decoratiu, ni compromés,
com el que havien fet a la porta; pero si a dintre no hi havia
dibuixos, lo qu'es de llistons i llistonets n'hi havia per matar-hi
hores, i que n'hi van matar, es cosa segura. Com que treballaven a
cobert, no tenien tanta preça; podien entretenir-s'hi i... s'hi van
entretenir.

Per fi s'en van endur les olletes, les pipes, les bronges i els
reglets: van deixar l'establiment fet una taça de pintura, i cantant
el _Guillermo Tell_, els artistes s'en van anar. L'únic rastre que
quedava a n'aquell temple de comerç, era la pintura fresca qu'embrutava
a tots els qu'entraven. L'un s'enduia un troç de taulell a la cama del
pantaló; un'altre un troç d'armari als farbalans de les fandilles, i
tots el nas plè de trementina, pero com que tot s'asseca a n'aquet món,
els colors es van pansir i es va poguer col·locar el gènero: capces,
trencilles, cotons, gorres d'infant, lliga-cames, corvates, troques i
panillos, i quan tot va ser col·locat, van anar arrivant els parents
per fer-se càrrec de la mellora, i tots hi van anar dient la seva.

La senyora donya Felicia, l'avia paternal de l'Estevet, va dir a
devant de la fatxada, qu'allò era un verdader _Eden_, i en sent dintre
ho va tornar a dir.

A la pobre de la senyora Pepa, li va donar per la llàgrima. Va dir:
«que no tenint salut, no's disfrutava de res, i que primer que les
botigues, i que les pintures al oli, i que les vanitats mundanals, era
això: el tenir salut.»

Les tres Maries, al entrar, van fer tres xiscles a la una, com si'ls hi
haguessin trepitxat tres potes.

La senyora del primer pis, encare que ho havia anat veient fer, va
quedar tan admirada, que no va trovar paraula per dir.

El senyor Forment, lo de sempre: que inauguraven en «bon dia.»

I en tocant al senyor Esteve, va dir lo de sempre i am torna: «Qu'en
Ramon s'havia _alocat_», que «n'havia fet massa», qu'«el luxo pert a
les families» i «qu'el crèdit es el tot de la casa, i am la casa's
munta el crèdit, i que baixessin la criatura, perque li volia parlar.»

Va baixar la mare amb un farcell, que hi anava l'Estevet a dintre, i
aixis qu'el va tenir al devant, el senyor Esteve li va dir:—Tens tres
mesos; tens un trimestre de ser al món. D'avui a un any d'aquesta
_fecha_, tindràs un any i tres mesos, i anant sumant els anys a n'el
Haver, d'aqui vint anys seràs un home. Recorda-t allavores de lo qu'et
dic, quan t'explicaràn lo que t'he dit. Recorda-t que jo, l'avi, el
teu avi, que allavores serà al cel sia, et va fer baixar a la botiga
com aquell qu'et porta a l'iglesia, a posar la primera pedra. Aqui ha
de ser la teva iglesia per esperar l'altra de l'altre món. Viu aqui,
i treballa aqui; i economisa sobre tot aqui, que de dos i dos en venen
quatre, i de quatre vuit i de vuit setze, i el multiplicar am mida i
am modos, es lo que honra a n'el comerciant. Ja que'l teu pare ha fet
el gasto, fes-li produir un interès que no sigui d'usurer, pero que
no sigui d'hereu escampa. Ja ho sabs, i ja sé que no m'entens, i ja
li direu lo que jo he dit, quan arrivi el moment de dir-li, perquè
vosaltres ja m'enteneu.

Tan ho havien entès, i tan aquell sermó d'economia els havia tocat el
cor, que quan va acabar tots ploraven.

                            [Il·lustració]



               [Il·lustració: L'Estevet té per juguetes
                              les capses de fils y vetes.]



                                   V

             PRIMERS PASSOS DE L'ESTEVET A LA BOTIGA.—BONS
                       AUGURIS I BONES PLANETES.


Desd'aquell jorn endevant l'_esposa_ del senyor Ramon, refeta del pas
maternal, es va instalar a la botiga, i hi va instalar l'Estevet.

Li va instalar tant a l'Estevet, que ja mai més s'en havia de moure.

En vista de tenir familia, va determinar pendre minyona; fins minyona
va arrivar a pendre! El senyor Esteve tenia raô; s'havien esbogerrat.
Pero per dir les coses tal com són, la minyona que van pendre, per
lo tendre i per lo desnarida, casi no n'era de minyona. Era una noia
de vuit anys, pobriçona, que havia quedat desamparada; qu'es deia
Pepeta com totes; qu'era magre i curta de vista, i tan escardalenca i
desganada, que am panis o am llevor de cànem, haurien pogut mantenir-la.

El senyor Ramon i l'_esposa_, en un altre concell de familia ja havien
tirat els seus plans. La Pepeta, la minyona tendra, es cuidaria del
pis, de rentar els plats, del silló del senyor Forment, de fregar
l'armari de lluna, i de posar l'olla al foc; ell de les compres
comercials, del ram d'administració, i de la teneduria; i ella, desde
derrera del taulell, a vendre i a criar l'hereu de la casa, i si aixis
no marxava la casa, el comerç era una mentida.

Tots conformes a n'aquet plan, la mestreça i dòna del senyor Ramon i
mare de l'Estevet, es va instalar, com hem dit, a derrera del taulell;
pero com qu'era tan grossa, semblava que n'hi havia dos de taulells.
No es que mai, ni de soltera hagués sigut escanyolida; la Roseta del
senyor Ramon, a més de moltes qualitats (el dò de no parlar gaire, el
de ser amable am la parroquia, el de gastar poc oli i carbó), havia
sigut groixuda am mida, pero desde qu'havia tingut l'Estevet, semblava
que hi tenia un orgull d'anar-se carregant de carns. Havia agafat
posats de lloca.

És veritat que l'Estevet no en feia cabal d'aquells posats. Ell anava
mamant i creixent. És veritat que creixia am cordura, pero no parava
mai de creixer. Aquell color de maduixa que tenia al arrivar a n'el
món, s'havia anat apagant, i ja no tenia cap color. A mida que s'anava
formant, s'havia tornat d'un moreno gris, d'un rosa esfumat, i del
color que's tornen les coses que no se sab quin color tenen.

L'Estevet anava creixent, pero no es despertava a la vida. Tenia sis
mesos i continuava no plorant, i aquella falta de llàgrimes tenia
corpresa a la familia. Tot lo més que feia era un gemec, un crit
moderat, que no era qu'es planyés de res, sino avís de que tenia gana.
En quant a riure, ni sospitar-ho, i d'això ningú en feia esment, perquè
allí a «La Puntual» ja anava de pares a fills aquet empeltament de no
riure. L'Estevet, sería serio; serio com els seus antepassats: Un noi
formal i judiciós que continuaria la casa amb aquelles mires al credit,
que tan recomenava el senyor Esteve.

Dos o tres detalls ben remarcables van acavar de refermar-ho. Un jorn,
quan tenia vuit mesos, li van ensenyar una troca, i ell, qu'era tan
serio per tot, li va agafar certa alegria, i es va tirar a sobre la
troca. Un altre jorn, quan complia un any, va veure obert el calaix
dels quartos, i s'hi volia ficar a dintre, i el que encare no sab de
parlar, i ja's daleix per les troques i els quartos, es clar com la
llum del sol, qu'ha nascut exprés pel negoci.

Fòra d'això, no manifestava taleies, ni's distingia per res més.
Li varen anar eixint les dents, mica més ensà o més enllà, allà
aon li tenien de naixer, sense dolor ni alegria; va començar a dir
alguna paraula i algun número (més números que paraules) i va aturar
d'apendre-n més quan li va semblar que ja'n sabia prous pel gasto que
havia de fer-ne; va començar a caminar el dia que va volguer anar a
alguna banda; a menjar plats fondos de sopes, am l'alè ben determinat
del que ja sab aon vol anar, i quan va saber caminar i menjar, va donar
un tom per la botiga; un tom rancajant, això si, pero que pel camí que
havia de fer, ja'n sabia prou, i fins de sobres.

Per lo demés, no feia cap nosa a ningú. Si no haguessin sabut qu'el
tenien, ni s'haurien adonat que hi fos. Naturalment que l'estimaven,
l'estimaven tots, l'estimaven tan per lo qu'era com per lo que
representava, pero com que no havia donat motius que haguessin de posar
l'amor a prova, l'estimaven sense adonar-se'n. Ell no havia tingut ni
mal de ventre, ni la rosa, ni l'escarlatina, ni el _garrotillo_, ni
havia passat cap nit de perill d'aquelles que fan vibrar les mares lo
mateix que les fulles seques; ell no tenia cap rialla, d'aquelles
que alegren el cor i fan besar rient a les que ho senten. Ell no feia
entremaliadures d'aquelles qu'el pare amenaça am l'enterniment a
l'ànima. Ell no sabia que hi haguessin reis que passan una nit a l'any
repartint ilusions i somnis: ell no sabia res de res; a n'ell no li
passava mai res, i com que no li passava mai res, no posava els pares a
prova d'enterniment ni d'afecció, i no posant-los a prova, els pares i
l'avi, i fins els parents, si bé es de creure que l'estimaven, era un
amor sense descloure-s. En comptes de veure-hi un plansó, feix de carn
de color de rosa, teixit de llàgrimes i de rialles, s'el miraven com a
un soci; un soci petit que al fer-se gran, arrivaria a continuar aquell
ditxós 1830.

Si no l'haguessin mirat com a soci; si en comptes de creure-l una
branca del seu arbre comercial, l'haguessin cregut un esqueix que podia
florir a un altre hort, ai! el cor de pares es cor de pares, pero
pot-ser l'haurien aborrit.

Pero no hi havia temor de que fos aixis. La seva planeta era clara.
Totes les primeres tendencies, i totes les seves aficions quan va tenir
de quatre a cinc anys, no passaven de la botiga. No arrivaven ni al
quartel d'alli al devant. No més amb un capdell de fil s'entretenia
hores i hores: el capdellava, el descapdellava, semblava que volgués
contar les canes, com si ja pressentís l'importancia que tenia això
de les mides, i sempre'l tornava al seu lloc sense equivocar-se de
capça. Am dugues dotzenes de botons, apilant-los, arrenglerant-los,
i tornant-los a apilotar, hi jugava tota la tarde, i si'n perdia un,
plegava i es quedava malhumorat; guardant els cartrons que sobraven
de les capces i de les capcetes es donava feina dies i dies, com si
ja tingués l'instint d'esdevenir col·leccionador. Si l'aborriment
hagués de venir, de desviar-se-li les aficions de la fredor de la
botiga, cercant el caliu a l'enllà, no podien pas aburrir-lo. La llum
del carrer, el blau del cel, els arbres qu'es veien al lluny, el cant
d'aucell dels infants, no semblava que anessin per ell. No estirava mai
els bracets per agafar la lluna o el sol. Si'ls arrivava a estirar, era
per agafar un rodet, marca Koats, del número vuitanta-quatre.

La casa, l'avi, el senyor Ramon, els antepassats, el 1830, la
Puntualitat i el Crèdit, podien estar satisfets del noi qu'els havia
sortit. Si tots plegats, simbols i persones haguessin fet un infant
d'encàrrec, no haurien fet res tan perfecte. Silenci, discreció,
economia, sequetat d'emocions, de tot lo que s'ha de tenir a la
vida, per no tenir pena ni gloria, per no ser vist ni mal vist, per
passar sense destorb, per allargar, i per no ser pobre, tenia aquella
criatura. Seria «La Puntual», la mateixa «Puntual». El Menestral. La
classe neutra.

Un dia, a sis anys, no més que a sis anys, caballers! estava a darrera
del taulell, i va despatxar un troç de beta, i al pagar-li els dos
quartos, que valia, se'ls va mirar de cara i de creu per sapiguer si
eren falsos.

Mai s'havia vist semblant prodigi!

L'avi que s'ho estava mirant, enternit, li va fer un petó.

Era'l primer petó que li feia.

                            [Il·lustració]



               [Il·lustració: Li omplen de fideus el pap
                              y de números el cap.]



                                  VI

  REDOLÍ D'ESTUDI.—DE LO QUE HI APREN L'ESTEVET.—DE LO QUE NO HI APREN,
  I DE LO QUE NO HI POT APENDRE.


Aquell dò, que d'una manera tan clara, tan corprenedora, i tan
raonable, l'Estevet demostrava tenir pel comerç, no's podia deixar
perdre, a menos que l'avi, i els pares i tots plegats fossin bojos, i
de bojos no n'eren tots plegats. Podien ser-ho tot menos bojos.

—«La planta que no's conreua—havia dit el senyor Esteve, deixant-se
anar sense volguer pels viaranys de la poesia—la planta que no's
conreua, no creix. La tomaquera necessita aigua: i tota mena de verdura
necessita _abono_, i trevall. El comerciant que no sab de números es
com una flor sense flaire, i si no donem a l'Estevet l'_abono_ de
coneixements que necessita tota persona qu'es vol dedicar a produir,
serà això: serà una flor (lo de la flor li havia agradat), serà una
flor de _merceria_ que no arrivarà a donar llevor, i sense llevor, es
moren les cases i els establiments van per terra.»

Tot aquet tirat de poesia, en boca del senyor Esteve, volia dir traduit
en prosa, que l'Estevet havia d'anar a estudi.

Ai, si! Tenia d'anar a estudi! Per comerciant que l'home naixi, no's
pot passar d'anar a estudi! Es el _fielato_ moral per entrar en el
comerç de la vida. Es l'enginy de pau més segur per fer la guerra a
n'els altres homes! Es l'arma intel·lectual am que armen caballers
als infants per fer-ne heroes o bandolers, segons el modo que s'en
serveixin, i la criatura moderna, per betes i fils que naixi, ha de
pendre una instrucció, si no vol perdre'ls fils i les betes.

El senyor Esteve en sabia un que no n'era gaire d'estudi: una casa
d'instrucció pràctica, serena, metòdica i concisa; un estudi que no
ensenyaven retòriques, ni fleuris, ni modos ni doctrines, sino tan fa
tan, i multiplicat per tan dona tan; que no feien perdre'l temps am
cabories, ni amb histories del passat, ni am planetes del pervindre,
sino, mirem a avui i a demà i deixem-nos de demà-passat; que no omplien
el cap dels infants am lletres posades de llarg, sino am números posats
per alt, i ell mateix li va acompanyar.

Aquet estudi model, era a n'el carrer dels Flaçaders. Per entrar-hi
s'havia de passar per un pati ple de gavies de totes mides, pero no
eren gavies de rossinyols ni calandries, les que hi havia a n'aquell
pati (els menestrals d'aquell carrer no hi estaven pas per canturies).
Les gavies eren de viram: de conills i gallines en capella qu'esperaven
torn per anar a plaça. Més endins, es passava un corredor fosc i
s'entrava en una escala bruta, i a dalt hi havia dugues portes que
donaven a un replà: a l'una hi havia un comerciant de formatges a
l'engros, i a l'altra hi havia l'estudi, d'estudiants a la menuda.

Un cop dins, hi havia dugues sales, a més de les habitacions. La
primera era la de rebre, la de deixar gorres i carteres, la de treure-s
el fang de les sabates, i la de donar els _buenos días_; i la segona
era la classe: quatre bancs, els seus pupitres, una gran piçarra, com
a únic quadro, i com a única claror, la que entrava d'una finestra que
donava a sobre d'un pati, d'aont arrivava un soroll estrany: un soroll
de font de diners que anava rajant acompaçada: un dring de plata que va
caient, i un pam-pam, tot seguit, que semblava un cant tenebrós. Era la
cançó de la Seca, la fàbrica de moneda, que treballava alli darrera.

Aquella cançó metàlica va agradar molt a n'el senyor Esteve. «L'infant
que puja a n'aquet sò per força ha de tenir bones _ideas_, i l'estudi,
que per altar hi col·loca la piçarra, per força ha de tenir bons
principis»,—va dir l'avi a n'el Estevet, i va cridar al mestre
desseguida.

El mestre, no era un mestre com casi tots. Era un mestre que no
més n'era mig de mestre. A més d'educar criatures per fer-ne bons
comerciants, ell havia arrivat a apendre, ensenyat-s'ho a n'ell mateix,
que una cosa es ensenyar negoci i un'altra fer-ne pel seu compte, i
qu'el que predica la doctrina no'n treu el suc del que la segueix,
i havia repartit el temps entre'ls infants i la bolsa... Al dematí
pujava minyons, i a la tarde jugava a l'alça. Si el paper anava amunt,
guanyava les diferencies del pujar, i si'ls infants anaven amunt, per
ell no n'hi havia de diferencia; aixis es que aquella piçarra servia
més pels seus comptes que pera fer-hi comptar els deixebles.

Amb un mestre d'aquesta mena, aviat es va entendre el senyor Esteve.

—Senyor mestre,—li va dir després del saludo,—aqui li porto l'Estevet,
i l'Estevet es el meu nét, per servir-lo. Ell vol ser comerciant, com
el seu pare, com el seu avi, com el meu, com tots els de la nostra
casa. No li ensenyi de moltes coses. No, senyor. Els que saben de
masses coses es distreuen del negoci, i nosaltres no volem que's
distregui. Per ara no's distreu per res. Sempre'l veurà fixo a n'els
prestatges. Incúlqui-li bones ideies, i ja sab què vol dir bones
ideies: mirar aon passen els quartos, i seguir-los, i aturar-los
honradament, i després saber-los guardar, perquè no'ls aturin els
altres. Que aprengui poc, sobretot...

—No tingui por, que no apendrà gaire.

—Qu'aprengui poc, com pot entendre, vull dir, que aprengui poc, pero
que aprengui pràctic. Am les quatre regles en te prou, i qui diu les
quatre regles, vull dir el sumar i el multiplicar, qu'el restar i el
dividir, ja es un adorno, i es un luxo del que també podria passar-se'n.

—Vostè deu ser d'aquet barri, veritat?

—Per servir-lo. Soc de la Plassa del quartel. Fundador de «La Puntual».

—Ja ho sabia, o ja m'ho pensava. Tots els pares d'aquet barri venen per
això: per les quatre regles. Estigui tranquil. Deixi el noi, que aqui
no's distreurà per res. Tenim montat l'estudi d'un modo qu'encare que
volgués no podria.

En vista de lo que li deia el mestre, el senyor Esteve va deixar el
noi, i l'Estevet va entrar a classe.

Va entrar a classe, i a la classe ningú es va adonar de que hi entrés,
no solsament per la prudencia que tenia l'Estevet, sino perquè dels
cinquanta que hi havia a n'aquella mena de classe eren cinquanta
Estevets més de la mateixa classe de classe. Tots tenien el mateix
color, alli dins: un color de carn de bugada que l'ha aixugada el sol;
de gènero descolorit; de saldo, d'infant-conserva; tots tenien els
mateixos ulls: uns ulls de mitges parpelles que no els gosaven obrir
a la vida per por de que la vida hi entrés; tots duien els mateixos
cabells: uns cabells rapats com els quintos, i tots duien la mateixa
roba: una brusa d'un blau cendra, d'un blau de mostruari, i uns
pantalons del mateix blau, i una gorreta d'uniforme que uniformava una
cosa: la fredor de la mitjania; la nivellació del ramadet i la tristor
d'uns nois del hospici que gastessin pares i mares.

L'Estevet va començar a confegir. De la A a la B, i de la B a la Jota,
no va parar fins a la Zeta, am perseverancia encongida. Hi havia
lletres que les aprenia depreça. La Erre, la Ene, i les que's deien més
sovint; n'hi havia que no hi podia entrar: les inútils, com la Hache i
la Ka; n'hi havia que les deia d'esma, les que tenien forma artística,
pero unes més i altres menos, les va arrivar a apendre totes, i després
a arrenglerar-les, i després a llegir poc a poc, i d'aquell poc a poc
no va passar. Es va veure clarament que per anys i anys que llegis, no
llegiria més depreça. Que havia arrivat a la fita.

Havia arrivat a la fita, i es veia qu'els altres companys hi havien
arrivat lo mateix qu'ell. Mai les lletres eren més que lletres per tots
aquells amics d'estudi. Eren signes per confegir, i un cop confegits,
ja no sabien què deien. Llegien d'esma la doctrina per no saber que
havien llegit; llegien una mica de Fleuri per oblidar-lo desseguida;
llegien una llista de reis emmatzinats o assessinats, que tan els feia
si morien com si continuaven vivint: unes regles d'urbanitat que no
les havien de fer servir, i quatre noms de pobles geogràfics, que com
que no hi havien d'anar, no es daven la pena de cercar-los. El senyor
Esteve podia estar tranquil. El saber, a l'Estevet, no 'l destorbaria
pel negoci.

Ademés que, en quant a la lletra, hi havia entrat, pero am mida. No
és que fos desaplicat, l'Estevet. De desaplicat si que no ho era. Al
contrari: complia i no faltava a l'hora, es fixava, tenia voluntat,
pero estava vist que'l seu aire, era ni apoc apoc ni depreça. Era un
rellotge, l'Estevet. Si li daven corda marxava, i sino quedava parat.
No havia fet mai cap topo, pero no faria mai bona lletra; no vessava
tinta, pero no omplia cartipaços; no feia mai enfadar al mestre, pero
no'l deixava mai satisfet; ni's reia d'ell, ni l'escoltava.

És veritat que tots feien lo mateix a n'aquella mena d'estudi:
Ni escoltar ni esvalotar: ni distreure's, ni estar per la feina.
L'estudiar, per tots, era una càrrega; un castig que tenien de passar,
com qui li empelten la vacuna o li cauen les dents, o les muda. Tots
estaven resignats, pero motxos, com aquells gocets ensenyats, que quan
tenen el plat a la boca no gosen remenar la cua, perquè prenen el
saber per castig. Aprenien per cumplir; per sortir-ne d'una vegada,
pero ells, que quan eren al carrer semblaven un vol d'orenetes, un
cop tancats devant dels llibres, semblaven aucells mullats: guatlles
tancades a una gavia donant picades als filferros per poguer trovar la
sortida.

Com es veu, l'estudi era _pràctic_. _Pràctic_ fins per l'Estevet, qu'en
comptes de nervis i venes, semblava tenir betes i fils. _Pràctic_ per
morir-s'hi a dintre d'ensopiment i de nyonya.

No més algun dia a la setmana, quan el quatre per cent baixava, i el
mestre havia perdut, i s'en anava a la piçarra, i hi feia treballar els
deixebles, hi havia una mica de febre. Mentres rascaven amb el guix,
i feien números i números arrenglerats de dalt a baix, al compaç del
cant de la Seca, d'aquell pam-pam, acompaçat, d'aquell dringar de la
moneda, passava el Déu de la suma, i mestre i deixebles, miraven, i els
ulls grisos d'aquells infants s'encenien copdiciosos i agafaven tons
d'or i plata.

                            [Il·lustració]



                [Il·lustració: Fa pedrades ab prudencia
                               y va agafant esperiencia.]



                                  VII

               POESIA DEL CAMP.—PAISATGES I EXPANSIONS.
                        ARMONIES DE LA NATURA.


Naturalment que al sortir d'estudi, d'aquell estudi encongit i pràctic,
els infants tenien desig d'anar a correr. No tot han de ser piçarres
a n'el món. Encare no'ls obrien la porta, no necessitaven avisos, ni
ordres, ni manaments per córrer escales avall, i volar, aquell planter
de menestrals. Aquell carrer de Flaçaders el corrien de cap a cap,
cridant a tot crit, com si'ls corressin al darrera ensenyant-los les
beceroles. Volien aire, cel, claror de blau, i volien sobre tot verdor:
una mica de paisatge que'ls tragués el tel de gris que se'ls havia
posat a la vista, de tan mirar claraboies.

Això sí, el paisatge ont anaven a raure, es necessitava ser botiguer
per pendre-se'l per paisatge. Eren els glacis el tal paisatge, els
glacis de la Ciutadela. Era un prat sense arbres i amb herba curta,
trepitjada, plana, prempsada i fins mastegada per remats de _matadero_;
eren camps de solar, sense flors ni ganes de florir; eren camps de
munició, de fusellament i guerra urbana. Aqui i allà, com a esbarjo, un
rengle d'espitlleres rònegues plenes de bocins de pedraça; al costat,
els fossos, clapejats d'esquerdots i ortigues, d'herba seca i d'aigua
enllotada; a sobre, la cortina de muralles de color de terra de plom,
am bardices fent reguerons i plantes regades amb el ranxo que sobrava
de les cantines; pels recons, llaunes retallades, troços de cuiro,
desferres i coses que no eren desferres; i per tot, aquelles ratlles
llises remarcant la verdor a metres cubics, i com a figures a n'aquell
fons, per alegrar la perspectiva, soldats de rengle fent l'exercici,
gitanos esquilant goços, trinxeraires ajeguts al sol, i dònes pobres
pentinant-se voltades de criatures brutes.

No. Aquell _parque_ militar casi no n'era de paisatge. Els infants hi
anaven, i l'Estevet els seguia, perquè no'n tenien d'altre ont anar,
pero no podia ser esbargiment, un lloc que'n fugien els aucells, i que
les ordenances de la guerra no hi deixaven creixer els arbres ni hi
estava permesa l'ombra.

Hi anaven, i en sent-hi corrien, i quan havien corregut, tornaven a
correr, i corrien més en havent corregut, com si s'esmolessin les
cames, pel temps que'ls tocaria seure o estar-se a darrera del taulell.
De vegades n'hi havia un que cridava, i els altres no sabian per què i
es posaven a cridar amb ell, i era un crit que rebotia enllà d'enllà de
les muralles, com si ensaquessin la veu que després haurien de tancar
esclaviçats per la prudencia. De vegades es pegaven ells amb ells,
sense motiu, sense raons, com si volguessin repartir-se'ls cops que
rebrien a casa al tornar al seu niu de prestatges, i molts cops feien
pedrades contra altres infants, contra'l vent, contra'ls nuvols, contra
tot, no més pel pler de tirar pedres i tornar les que rebien.

L'Estevet els seguia d'esma aquets jocs. Anava amb els seus companys,
pero no sabia per què hi anava. No havia vingut al món ni per fer
mal ni per fer bé. No més tenia dotze anys, i ja era prudent, ja era
callat; encare no havia pogut apendre ni de riure, ni de jugar, ni de
tenir amics, ni enemics. Tot ho feia com els altres, pero tot ho feia
a mig fer. Si'ls altres cridaven, ell feia chor, pero no més cridant
a mitja veu; si tiraven pedres, també'n tirava, pero sense ganes de
fer mal, i reculant si podien fer-n'hi. Si jugaven a bales i guanyava,
plegava de jugar per no perdre, i quan perdia, per no perdre més. Si
feia sol es posava a l'ombra, i si queien gotes se'n anava a casa.

I que ja en podia ser de lluny, i ja en podien fer de gresca'ls
companys, i ja'l podia fer hermós el sol, i ja podia ser blava la
claror, que'n sent l'hora d'anar-hi a casa, se'n hi anava a tall de
rellotge, ni poc a poc ni depreça, a pas seguit, metòdic, acompaçat;
recte com el caminar dels quintos.

Amb aquella _toma_ de paisatge, que no més prenia'ls dijous, no n'hi
haguera pas hagut per curar-se del mal de fret de la botiga, si
l'Estevet no fos l'Estevet. Pero ni'ls arbres, ni les montanyes, ni les
valls, ni'ls rius, ni les cascates, ni'ls cingles, no s'havien fet per
l'Estevet, ni per tants Estevets de gavia que tanquen les grans ciutats.

Uns glacis eren ben bé'l fons del que ha de viure entre trencilles. Els
glacis son les trencilles del paisatge, i si a l'Estevet l'haguessin
dut a dalt del cim d'una montanya, i li haguessin ensenyat la plana,
amb els seus fondals de misteri, hauria tingut el vèrtig de lo ample,
i hauria demanat la botiga amb els seus caixons i caixonets.

Déu devia fer el món per tot-hom, pero n'hi ha que voldrien ales per
volar d'una banda a l'altra, i n'hi ha que si'n tinguessin les posarien
a guany.

L'Estevet, ni ales, ni guany.

Era'l terme mig del viure.

                            [Il·lustració]



                [Il·lustració: El noy es tan comerciant
                               que la casa va endevant.]



                                 VIII

  POESIA ADMINISTRATIVA.—AONT ES TORNA A VEURE CLARAMENT QUE SEGUEIXEN
  PASSANT COSES QUE NO VALEN LA PENA DE SER CONTADES, PERO QU'AIXIS
  MATEIX LES CONTAREM PER LA FIDELITAT DE L'AUCA.


Per tardà que fos en apendre lo que li ensenyaven, l'Estevet, a copia
de veure números i més números, va succehir lo qu'havia de succehir:
que va apendre les quatre regles.

Adéu, jocs: Adéu, glacis! Adéu, verdors: i adéusiau pedrades, aixis que
les va saber.

Am les quatre ditxoses regles, i una lletra, ficsa i clara, i uns
quants coneixements de torna, ja era hora d'entrar al taulell. Els
taulells no tenen espera.

Havien passat catorze anys, desde'l dia senyalat que van repintar
la botiga, i catorze anys menos tres mesos, de desde que van enviar
l'Estevet al món, però alli no havia cambiat res. El senyor Esteve de
tan en tan, com a avi, com a soci, com a fundador, i com a pràctic,
continuava donant una mirada a la casa. El senyor Ramon, com a pare,
continuava estant al _frente_ de l'administració general; la seva dòna,
la Roseta, posada a radera del taulell, no s'havia engreixat més,
perquè la pell no's donava més; la senyora Pepa, la pobra!, seguia am
tan poca salut com sempre, però més vividora que sempre; la dòna del
senyor Esteve, envellint-se cada dia, però no acabant-se d'envellir
mai; la senyora del primer pis, baixant i tornant a baixar, el senyor
Forment a n'el seu lloc a les hores de silló; les tres Maries en
comandita tan solteres com el primer dia, i d'hàbit crònic, com sempre,
i la Pepeta anant creixent am la moderació de creixença que s'havia de
creixe a n'aquella casa.

Aquet era l'inventari, en tocant al personal, qu'en quant al negoci,
també havia anat creixent, i també am moderació. En gènero, en paper,
en estalvis i en pagarés, tenien uns quants mils duros, sense'ls que
tenia el senyor Esteve dintre'ls secrets de la caixa, que seguirien
sent un secret fins el dia desgraciat que Nostre Senyor li destinés
l'hora; tenien crèdit, tenien parroquia, i tenien l'arrencada; aquella
empenta comercial, que fa que quan el negoci ja camina, continuaria
caminant bé encare que no s'en cuidessin; aixis és que l'Estevet
entrava de cara a «La Puntual» i se li presentava un pervindre, sense
sotracs ni roderes si el seguia am perseverancia.

D'entrada en el maneig del negoci, es té de fer constar un fet capdal
a n'aquella vida d'interior; un fet que marcava època en la vida de la
casa; un acte qu'es van haver de tenir dos o tres concells de familia
pera pendre una determinació: «La Puntual» es va suscriure al _Brusi_,
prova clara i contundent de que l'Estevet, a l'entrar, portava ideies
de progrés.

Lo primer que va fer el nou soci, va ser fer-se càrrec dels llibres:
del borrador i del llibre de caixa; desd'aquell dia endevant, no sols
anaven bé de comptes, sino qu'es podien exposar a n'els _Amigos del
País_, com a cosa ben deixada. Allò no eren llibres, eren estampes: un
_macassar_, un brodat, una dècima: no s'ha fet cap quadro de cabells
am les ratlles tan perfilades, i els números tan avinguts, com a
n'aquelles planes dels llibres. Després va donar un repaç a n'el
gènero, i com que duia ideies de progrés, va volguer que l'aparador fos
una exposició permanent. Mai s'ha vist més fantasia que la d'aquell
aparador. Allí piràmides de mitjes, allí el Partenon fet de capdells,
amb un botó a cada capdell, com si fos una petxina dintre una bauma
de llana; allí rengles de cibelles formant l'escala de Jacob, amb una
estrella de panillos que duia una cua de cotó que anava al cap de
munt dels vidres, i alli un corn de l'abundancia, d'aont en vessaven
ganxets, rodets, troques, gorres d'infant, mitjons, i sabates, i
bitenes, tan ben combinats els colors, qu'arribaven a enlluernar. Era
un aparador que podia exposar-se, sense que desmeresqués dels altres,
en una exposició de un _Fomento_. Després de l'aparador, va apendre
d'arreglar els prestatges: un lletreret a cada un amb el seu número
i el seu batisme, el passaport i la cèdula, i per fi, i després dels
prestatges, el tracte: el tracte que havia de tenir am les dones de
la parroquia; una dotzena de frases que, encare que fossin sempre
iguals, mai deixaven de fer efecte. A l'una un «Déu vos guart» am
somris; a l'altra, una paraula, però ben dita; a les grosses, un
«vostè s'ha amagrit»; a les baixes, allò de «en els pots xics hi ha la
bona confitura»; a les viudes un «què s'hi farà», i a totes un ditxo
escaient per veure de fer-les badar i aprofitar el badament pera donar
un pam menos de gènero.

El pare, l'avi, la mare, l'altra avia, fins el senyor Forment i les
tres Maries, estaven esmaperduts, admirats, corpresos, de veure aquella
prudencia, aquell tacte, aquella sumissió d'un xicot que, amb un any
o am menos d'un any d'estar a radera'l taulell, ja era més tauleller
que tot-hom. Ells, el senyor Ramon i el senyor Esteve, ja hi havien
tingut _querencia_ a no moure-s de l'obligació, però havien tingut
els seus trenca-colls, quan tenien la seva edat; una vegada el senyor
Esteve, a quinze anys, va passar dos nits a Vilafranca perquè era festa
major, i un dia el senyor Ramon havia tingut la tentació de comprar-se
una boquilla, que s'en havia fet catorze pessetes, qu'encare la tenia
guardada; però l'Estevet, era un portento: ni tenia intencions de
fumar, ni ganes de sortir, ni de córrer, ni cap d'aquelles expansions
que perden a tans i tans joves.

La vida que feia aquell bordegàs, era de sant, d'un sant que s'hagués
fet betes i fils. Es llevava, donava el bon dia encare qu'els altres
dormissin, i obria l'aparador. Un cop obert, mirava a fòra; i sortia
per aixeribirse; sis cops amunt i avall del quartel, i quan havia donat
set voltes s'entornava a la botiga. Prenia xacolata, i al taulell;
dinava, i altra vegada al taulell; sopava, i vinga el taulell, i no's
movia del taulell no més que per anar a veure'ls llibres.

El diumenge, a les vuit, a missa, a cumplir i a seguir l'exemple que
li havien donat els seus pares; a les dotze, com sempre, a dinar; en
havent dinat, a passeig: als glacis o als vols dels glacis, i si estava
cansat de glacis, s'assentava a la botiga, mirava cap aquell quartel
i anava comptant les finestres de tres a quatre vegades: les dugues
primeres, pera comptar-les, i les altres dugues pera comprovar si li
havien sortit bé'ls comptes.

I això cada dia, tot el mes, tot l'any, seguint les hores a les hores,
am la puntualitat del rètol que duia l'establiment, i això als quinze
anys, i als setze, i als disset, i al plè de la primavera; i això, en
la edat que 'l cos esclata, i cada rialla és una flor; i això en les
portes de la vida, quan les il·lusions són a un turó que l'ànima es
daleix pera pujar-hi!

Si! Podien estar satisfets del noi! Allò no era un noi, era un símbol;
tenia perseverancia, tenia moderació, tenia el dò d'estalviar, i el que
en l'edat de robar pomes de l'arbre de les il·lusions, i rómpre-les am
dents d'ivori, pensa en la poma pera la sed, és més que un jove, és un
vell.

És que tal volta no n'hi ha de primavera, pels esclaus de la fortuna?

Segueix, i ho veuràs, si tens paciencia de seguir-me.



              [Il·lustració: Veu l'Estavet una dona.....
                             si que l'avem feta bona.]



                                  IX

                    VINT ANYS!—PRIMAVERA.—JOVENTUT.
                      IL·LUSIONS.—EL PRIMER PETÓ.


L'Estevet va complir els vint anys! Si no's tractés de l'Estevet,
no més amb això de dir vint anys! ja'l lector endevinaria que anem
a parlar d'amor, d'esperances, de desitjos, de tot aquell esplet de
visions que teixeix la joventut a n'el teler dels seus somnis.

A no parlar de l'Estevet, treuriem a n'aquet redolí, els domaços
al balcó, i veuriem anar passant la processó d'il·lusions am totes
les lluminaries. Passarien les nits de lluna, les caramelles, els
cantaires, la flor que cau de la finestra i la mà que la cull i la
besa; passarien ulls negres, ulls blaus, ulls de foc, repartint
mirades roentes a cors que s'encendrien de rebre-les i voldrien morir
rebent-les; passarien cors tremolosos, cors malalts, cors tristos,
ferits d'una malaltia que no s'en voldrien curar; veuriem passar les
nits de febre, d'angoixa, d'enlluernament; i com un llumet de somni,
veuriem passar el primer bés, am tot de llavis vermells seguint-lo;
pero ai! qu'els vint anys de l'Estevet eren vint anys de calendari,
vint anys _fecha_, com els pagarés; vint anys de registre civil i
d'administració econòmica.

Es clar que tenia sang a les venes, el nostre prudent Estevet; però
les venes que prenen l'aigua d'aquella botiga-cisterna, acaben per
criar la sang com un caldo de bany maria. És clar qu'en tenia _datos_
de les trifulgues de l'amor; però per l'exemple qu'havia vist, sabia
lo qu'era l'amor: el camí del matrimoni, com a societat d'home i dòna,
pera pujar un establiment en Santa Unió, en Comandita. És clar també
que sabia mirar-se-la amb ulls de joventut una dòna, però un cop se
l'havia mirada, ja no li sabia què dir, perquè no més havia après
d'explotar-la i de despatxar-la, a la dòna, i el despaig no apropa
les ànimes: un taulell per entre-mig separa encara més que un ninxo.
És clar que sabia altres coses, però no sabia de res de lo que s'ha
de saber als vint anys: de tirar flors; de dir tonteries; de dir
paraules que semblen versos, de sentir dalit de cantar aixis que ve
la primavera; de sentir-se batre'l pit al mirar-se a dins d'uns ulls
negres. Aquelles tres canes de fusta'l separaven de la vida.

Un dia, aixis mateix, va tenir una hora distreta i el va passar aquell
taulell.

Hi havia anat un esculptor, a comprar betes i trencilles, i com que
feien un poc de bulto, l'Estevet havia dit que les hi durien a casa.

I això que no vivia lluny. Vivia allí al costat, l'esculptor. Vivia en
una botiga tancada, aon s'hi veien entrar joves, marbre, fanc i dònes
sospitoses, amb estranyesa del veinat, que no sabia què pensar-ne, de
veure entrar a la mateixa hora aquella barreja de coses. A dintre s'hi
sentien cants, guitarres, soroll de copes i de pisa, i en un barri de
pau com aquell, aon tot-hom menjava a l'hora, i dormia a l'hora, i
estimava i somniava a l'hora, aquell soroll fòra de temps, era una cosa
extraordinaria.

Fins l'Estevet s'en havia adonat, d'aquella casa misteriosa, i l'atreia
am prudencia, però l'atreia. Més de quatre cops, a la tarde, mentres
feia el solitari am les finestres del quartel, s'havia distret i
descomptat, mirant aquell jovent qu'entrava, sempre am la rialla a
la boca, i el barret a sobre l'orella, i havia tingut tentacions de
saber què dimoni feien, a n'aquella botiga de gatzara, i quina mena
d'ofici podien exercir aquells homes, per fer-lo am tanta alegria, am
tan marbre, am tantes dones i am tan dringar de copes i ampolles...
i es per això qu'es va oferir a dur el gènero a l'esculptor, més per
tafanejar la casa, que per ganes de complir. Era la primera vegada que
la passió de sapiguer li va pessigollar l'ànima.

Va anar-hi, va trucar i va entrar.

A dintre, la primera sala li va semblar un cementiri. Pel mig, pels
recons i pels prestatges, no's veien més que ploraneres, matrones al
peu de la llosa, àngels am trompetes del judici i figures agenollades
amb un drap mullat a la cara. No podia arrivar a compendre que fos una
casa de broma.

—Entra'l paquet aqui dintre,—li van cridar d'un'altra sala.

Va entrar el paquet a l'altra sala, i allí ja no era un fossar.

No'n tenia res de fossar.

Al fons, entre una fumarola que pujava de les pipes, i una claror
moradenca que baixava de la claraboia, hi havia una otomana molt
llarga, amb una tauleta al devant, i en l'otomana uns quants joves,
i aprop d'ells unes quantes dones; i fins a la mitja claror li
va semblar que n'hi havia una qu'estava sentada a la falda; no de
l'otomana, sino d'un jove.

—Deixa'l paquet aqui sobre,—li va tornar a dir aquella veu.

I ell, res.

—Que no ho sents? Deixa estar el paquet.

Però l'Estevet no'l deixava. Allí, al bell mig de la sala hi havia una
estàtua blanca, nua, amb els braços posats enlaire, am la cabellera
extesa, amb el front coronat d'eura, amb els llavis tan vius i frescos,
que semblaven pintats de rosa i amb una claror de boirina, que li
donaven tan misteri, que el noi... estava clavat.

—Que t'agrada aquesta figura?—li va preguntar l'esculptor.

—Un servidor no hi entén, però... si senyor. M'agrada molt.

—Doncs soc jo!—va dir una noia de les que seien, am posat de vanitat
còmica.

—Vostè es?—va dir ell, mirant-se-la.

—Si, soc jo! Va dir ella, alçant-se i anant aprop de l'Estevet.—Que
trovas que no m'hi assemblo?

—No ho sé,—va dir ell; i quan va haver dit «no ho sé», la mirada li va
anar de la nuesa de l'estàtua a la figura del model, i, al comprovar la
semblança, que va cercar en lo ignorat, una regada de vergonya li va
enrajolar tan la cara, que semblà que totes les venes, qu'havien estat
vint anys quietes, s'havien desbordat alhora.

La model, qu'estava feta a tractar gent indiferent, li va compendre la
rojor, i li va dir:

—Qu'ets vergonyós?

Però l'Estevet no va contestar.

—Quants anys tens?

—No més ne ting vint.

—Tens vint anys, i ets vergonyós? Pobret! Pobre criatura! Vaja, vine, i
fes-me un petó.

L'Estevet va estar a punt de caure. Va recular; va avançar, va cercar
la porta d'eixida, i se li van cegar les cames, mentres alli al fons
tot-hom reia, i la model saltava de joia, d'espantar un home no més per
oferir-li un petó.

—Vaja, deixeu-lo estar, pobre noi,—va dir un amic de l'esculptor.—No
vinguis a tentar menors.

—A vint anys encare hi ha menors?—va respondre una veu de dòna.

—Aveiam, digues,—va dir la model, agafant a l'Estevet pel braç, que
forcejava per anar-sen.—No has estimat mai a ningú?

—M'en vaig,—deia ell.

—Diga-m avans si has estimat,—li reprenia ella pera pertorbar-lo.

—Que m'en vaig,—va replicar.—A casa m'estàn esperant.

—I aont és a casa teva?

—Es aqui aprop. La mellor _mercería_, qu'en diuen «La Puntual».

Al sentir això, tots van esclafir. Això de que hi hagués una casa
qu'en diguessin «La Puntual», a n'aquell recó de desordre, va caure
com una bomba. Es miraven l'Estevet com a un près desgraciat qu'arriva
de complir vint anys d'una condemna botiguera; com a un seqüestrat
comerciant; com a un esclau de nova mena; i al mateix temps que'ls feia
riure, els hi va fer compassió.

—Ves, fill meu. Ves i no faltis, ja qu'ets de «La Puntual»,—li va dir
un dels de l'otomana.

—Ves,—li va dir la model;—però avans et vull convidar. Té, pren una
copeta am mi.

—Gracies.

—No hi ha de què! No tinguis por! La pots pendre, que no hi ha cap
filtre.

—No, senyora. Moltes gracies.

—Alça, filla, que ja't diuen senyora,—va dir la sentada a la falda.

—Es dir que no vols beure am mi?—va rependre la model.

—No, senyora. Em faria mal.

—Que no n'has begut mai de licor?

—Mai! El vaig provar i no va agradar-me.

—Doncs vés! Vés en nom de Déu: El que te vint anys i no ha begut, ni
estimat, ni vist... esculptura, que s'en vagi d'aquesta casa. Torna a
«La Puntual», i recados.

I en havent-li dit la sentencia, van tornar a riure tots plegats; van
tornar a encendre les pipes; i en quant a n'el nostre Estevet, no li
van haver de dir res més. Quan se van girar ja era fòra.

Va arrivar a la botiga corrent, va entrar a radera'l taulell; va
sortir; va tornar a entrar-hi; va treure'ls llibres dels prestatges,
els va tornar a posar al seu lloc, va remoure capces i més capces am
l'admiració de la mare, que s'el mirava extranyada; va pujar, per fi, a
l'entressol, i allí, a la sala de darrera, trovant la Pepeta espolsant,
i sense dir-li una paraula ni dir-li «va per tu», ni avisar-la, li va
fer un petó a la boca.

A baix demanaven capdells d'una mena qu'ell sabia'l preu, i va tenir de
baixar.

Per ser aquell el primer petó, no s'hi havia entretingut gaire.

                            [Il·lustració]



                [Il·lustració: L'Estevet molt diligént
                               ja prepara el casament.]



                                   X

  LES REFLEXIONS DEL SENYOR ESTEVE DECIDEIXEN A L'ESTEVET A ANAR A
  «VISTES» PERA ANAR A PASSAR EL MATRIMONI.


Aquell petó no va tenir conseqüencies. Se li havia escapat. Havia
sigut un _lapsus_. Si no l'hagués trovada a n'ella, l'hauria fet a una
porta. Havia estat un exaltament, una equivocació, i una equivocació
tot-hom pot tenir-la. Els més sabis s'equivoquen, i en coses de més
trascendencia.

Ademés, que si ell havia près la Pepeta per l'estatua del esculptor,
la Pepeta era major d'edat; molt més major d'edat qu'ell, i una noia
a vintiset anys qu'es trova amb un petó pel camí, encare que siga a
crema-dent, no n'hi ha per desesperar-se, quan el petó ve d'uns llavis
joves, per Estevets i prudents que siguin.

El cas qu'ella no's va planyer; ell no va dir res, i allò va ser un
petó que passava i que per un etzar de la sort li havia caigut a la
boca, i com que no s'en pert cap de petó, per sobtat que hagués sigut,
va tenir la seva influencia.

Ella va pensar, inconcientment, que la que ha despertat una passió,
també'n pot despertar d'altres, i li van agafar pretencions. Aixis com
sempre anava deixada, am la roba penjim-penjam, i els cabells lligats
amb un nus, desd'aquell moment va mudar-se,'s va pentinar, es va pulir,
i fins un diumenge a la tarde's va posar un llaç a sobre'l monyo, i
es va passejar a devant del quartel: i en quant a n'ell, va ser tot
un altre: en comptes d'aquell posat tendre que havia tingut fins
allavores, es va donar un aire reposat, d'experiencia, de previsió; un
aire de desengany del que ja ha fet la joventut, i coneix els tranguls
de la vida; del que havent sospesat el món, sab qu'el món es una farça
pera trair a n'els que no'l coneixen.

Aixis va passar tres anys més, fent creixer la casa, això sempre;
portant els llibres millor que mai, i anant extenent el negoci, però
sempre amb un posat d'home, que no li esqueia, però l'aborria; fins
que un jorn, el senyor Esteve, que sabia per experiencia, qu'el que fa
l'home es que vol ser-ne, va cridar l'Estevet apart; el va fer pujar a
l'entressol, va tancar les portes, va seure al peu dels retrats; va fer
seure a n'el seu fillol, i amb un tò solemnial, després de tossir, va
dir-li:

—Escolta, Estevet. Escolta bé. Et vaig a parlar en nom dels teus pares,
del meu, del que portes, i fins del que representes.

L'Estevet va abaixar el cap.

—El dia dos de setembre,—va continuar dient el senyor Esteve;—el dia
dos de setembre vas complir vintitres anys. Has passat la quinta. Vam
pagar. Vam pagar al comptat am bitllets de banc. Tens salut. Sabs
les quatre regles. Estàs al _frente_ de la botiga, que ja sabs que
ha anat cap amunt: et cuides tan de tot, qu'el teu pare no's té de
cuidar de res i la teva mare fins fa nosa, i estàs en una edat qu'el
que vol ser home ha de pujar una familia, si vol ser home de conducta.
No t'aconcellaré que t'enamoris, perquè això d'enamorar-se dóna molt
gasto i poc pa. T'aconcellaré qu'et casis, això es: qu'et casis, a
_plazo_ curt, amb una noia modoseta, filla de pares comerciants, bona
feinera, econòmica, i que no tingui pardalets al cap: una noia de les
pràctiques; això es: que lo mateix feineji a la cuina, que despatxi a
la botiga; qu'et dugui una taça de caldo, avui per demà qu'estiguis
malalt, i que t'ajudi a bé morir quan Nostre Senyor et _destini_ l'hora.

L'Estevet anava aprovant i el senyor Esteve va anar seguint:

—El solter qu'està en una botiga de tan de trasbalç com la nostra, està
voltat de trenca-colls, i dels trenca-colls ve la caiguda, i caient es
pert la salut, i lo que val més que la salut, el crèdit i la nomenada.
L'home solter es un terreno qu'encare's té d'edificar. L'home casat,
si es ben casat, es una horta de regadiu que produeix el deu per cent,
i va doblant els interessos amb els fills que dóna la finca. Resumint:
ja sabs que t'aprecio; que t'he dat el nom; que t'he donat casa; que
no'm faig vell perquè ja ho soc; i qu'et voldria veure casat. Pensa un
moment lo qu'et dic, i contesta com contesta un home.

—Contesto,—va dir l'Estevet, que ja l'havia romiada de temps.—Contesto,
que lo que vostè vulgui.

—Molt bé, Estevet,—va rependre'l senyor Esteve, am cara de
satisfacció.—Veig que t'assembles als teus. I ja que t'assembles als
teus, i ets pràctic, i aqui tots som pràctics, parlem menos i anem al
gra: i això del gra no ho dic per dir, perquè la qu'et tinc destinada
es la filla d'un graner! Les teves cosines van parlar-me'n; m'he
informat; ting bons informes comercials; sé que li donen cinc mil duros
el dia que vagi al altar: i en quant a les prendes físiques, a tu't
toca examinar-les, i'm sembla que t'agradarà. Es una mica magre, això
no ho nego, però a les dones ben casades el matrimoni les engreixa, i
si tan ben casades són, fins s'arriven a engreixar massa.

—Jo la voldria veure, padrí,—va atrevir-se a dir l'Estevet.

—Estàs en lo just,—va dir el padrí.—No solsament la tens de veure,
sino que la tens de tractar. Al _fin_ i _al cabo_ am la dòna, s'hi ha
de viure tota la vida, i per bons informes qu'es tinguin, sempre es
bo haver-la coneguda, perquè no't donguin gat per llebra. Fes-te roba
nova: veu-la, i diga-li lo que fa'l cas. Parla-li com li ha de parlar
un jove que vol portar afecte; que vas per això i allò i allò altre;
que si tal i que si qual, i quatre paraulas de carinyo, i en quant a lo
dels capítols, ja'ns en cuidarem nosaltres.

Després d'aquesta sentada, l'Estevet es va comprar roba: un trajo
de panyo negre; un barret de feltre negre, botines, roba interior i
corvata. Quan la va tenir es va mudar: els pares van pujar a veure-l
aixis que'l van tenir mudat: i entre content i concirós, s'en va anar
a casa les Maries, qu'es aont havia de anar a _vistes_.

Pel camí, va volguer reflexionar. Li agradaria? Seria lletja?
S'assemblaria a l'estatua? Si per cas no fes pera ell, podria
desempellegar-se'n? Es tindria de declarar? No la trovaria
declarada?... Però li feien tan mal les bòtes que va deixar les
reflexions, i coixejant i com va poguer va arrivar a casa de les Maries.

La noia encare no hi era, i am tres somriures d'intel·ligencia, que
volien dir: «Ah boca peça, ja cal que'ns estiguis agrait!», el van fer
entrar a la sala de rebre.

La sala era una sala de virtut. A les parets quatre cromos representant
quatre sants: Sant Roch, Santa Tecla, Sant Ciprià i Santa Margarida. En
un escaparata de caoba, la Divina Pastora amb un remadet qu'els moltons
eren de cotó; al costat una capella feta de paper de Bristol, que hi
havia dos anys de mans; més enllà un Sant qu'havia estat bisbe i que
devia ser Sant Agustí, i al mig de la sala un retrat, que no era cap
Sant, però que ho semblava: era'l pare de les Maries (que al cel era),
que devia haver estat retratat sense esperances de vida i que tenia una
grogor de gloriós benaventurat que feia devoció de veure-l.

Assentat l'Estevet a n'el sofà, les tres Maries, totes alhora, li
van anar parlant de la noia amb una fruició de casadores. Es deia
Tomaseta, la noia, segons li van anar explicant; tenia vintitres anys,
sense treure-se'n; els mateixos anys que tenia ell, però'ls duia
mellor qu'ell; era un pom de flors; una imatge que no més li faltava
engreixar-se: escaienta, seria, despatxada, poc enraonadora, serena!
Sabia treure'ls diners ni que fossin al banc d'Espanya, i sobretot
tenia un dò: unes mans que allò no eren mans, allò eren culleres
de plata, que lo mateix feien la bugada, que un brodat al _realce_
d'aquells que volen tanta vista.

L'Estevet anava escoltant i feia una ganyota estranya, qu'elles creien
d'aprovació, i era que li feien mal les botes, quan varen trucar a la
porta.

Ja era allí. No podia ser més qu'ella, i ho va ser.

L'Estevet, al sentir-la, va alçar-se, ella va entrar am les mans a
la falda, i tots dos drets i cara a cara; ell a devant del sofà, els
braços penjant, el cap tort, i amb els ulls mig aclucats, i ella al
llindar de la porta am dos ullets blaus d'un blau clar, posats en una
cara pàlida, com dugues agulles de picar clavades sobre un coixí groc,
es van donar una mirada que no's podia equivocar. La de l'Estevet volia
dir: «Déu n'hi dó, de pitjors s'en crien», i la d'ella «ja t'he pres la
mida. No ets tal com t'hauria volgut, però't trovo passador», i un cop
vistos es van dar la ma, i ja no's van tornar a mirar més. L'«avui fa
bon temps»; el «ja cambiarà», «la calor», «el fret», el «vaia, vaia»,
el «tan mateix», el «si, si», el «com deiem» sense haver dit res, va
ser tota la conversa que varen tenir en aquella entrevista.

Sort que les tres Maries, amb una veina despitada que va acompanyar a
la Tomaseta, van enraonar, sense dir res, més de dugues hores de corda,
i sort qu'ells podien escoltar, i podien anar dient, que «_bueno_», o
si no, ni a n'els sants de la sala, ni a n'el difunt desauciat no'ls hi
haurien donat gaire amoino.

Al anar-se'n, ell li va dir:

—Ens tornarem a veure... avans, veritat?

Aquet avans volia dir avans del dia del casament.

I ella va respondre:

—Quan a vosté li vindrà bé, Estevet.

—Demà qu'es festa i surto a la tarde,—li va dir ell arrencantse.

—Doncs demà,—va dir ella arrencada.

I es varen tornar a mirar pera donar-se un darrer repàs i no deixar-se
cap detall.

Aixis qu'ella va ser a la porta, les cosines van preguntar-li:

—Què t'ha semblat l'Estevet?

—Pot ben anar,—va contestar ella.

—I a tu?—varen preguntar a n'ell, aixis que van tornar a la sala.

—No té cap tara,—va dir ell.

I amb aquesta bona impressió, ella s'en va tornar al graner i ell s'en
va entornar a la botiga.

L'avi, els pares, el senyor Forment, la senyora del primer pis i la
Pepeta l'esperaven a l'entressol.

Ell va arrivar fet una llàstima.

Li feien preguntes, i res. Corria cercant una cadira, es va asseure i
va gemegar.

—Però què tens? Que ha anat malament?—li varen preguntar tots alhora.

—Les bòtes! Em fan mal les bòtes.

—Ja fan patir unes bòtes estretes!—va dir-hi'l senyor Ramon.

—Bé, però a n'ella com la troves? Com? T'ha agradat?—digué'l senyor
Esteve.

—Ella,—va dir ell, respirant després d'haverse descalçat,—la trovo
magra, però escaiguda.

Escaiguda! Aixó d'haver dit escaiguda, en boca de l'Estevet, era una
declaració.

Mai s'havia allargat tan.

Es veu que serien feliços.

                            [Il·lustració]



                [Il·lustració: Es declara aixi com cal
                               al jardi del General.]



                                  XI

                         L'IDILI DE L'ESTEVET.


L'Estevet, aquell vespre, aixis qu'es va ficar al llit va pensar
qu'el pas qu'havia donat era molt serio, i que convenia no dormir-se
desseguida i reflexionar-ho una mica. Ademés tenia de declarar-se.
Sempre havia sentit a dir qu'els qu'es tenen de casar es declaren, i
ell no volia ser menos, i fer les coses com han de fer-se. Aixis és
que va pensar una declaració, i un'altra, i un'altra, i com que no'n
trovava cap de prou perfecta, ho va deixar per l'endemà i va quedar-se
dormit. Havia tardat a dormir un quart més qu'els altres dies.

L'endemà, va fer el seu fet; va obrir; va despatxar, va dinar, i aixis
que va creure que ja era hora, es va tornar a posar aquell trajo negre,
i s'en va anar a casa les Maries. Això sí, es va posar el calçat vell.

Pera poder-se declarar bé, no volia anar encongit.

La Tomaseta ja s'esperava, i al entrar i al donar-li el «buenas
tardes», ja les hi va donar am més franquesa; ja se la va mirar més
fit a fit; ja no la va trovar tan magra, i fins es va atrevir a dir-li
«maca», i ella a contestar: que «moltes gracies» i ell que «no hi havia
de què».

Les tres Maries en comandita, havien tingut una pensada. Ja que feia
tan bona tarde, i eren tots plegats, i havien de parlar d'alegries, en
comptes de passar la tarde en mig d'aquelles parets, podien sortir una
estona, i anar «al Jardí del General», que era un jardí que semblava
exprés pera dir-se coses a l'orella els que tinguessin coses pera
dir-se: qu'elles, ai!, am lo del hàbit, ja no tenien res que dir a
n'aquesta vall de llàgrimes.

La pensada va semblar bona, i elles tres al mig i un a cada banda, s'en
van anar cap al Jardí.

S'hi entrava per una porta de ferro, al «Jardí del general», i, ja
avans de passar la porta, la verdor, el remor d'aigua i una gran flaire
de llessamins aconhortava l'esperit i li donava un bany de dolcesa. A
dintre, van passar per un caminet, arenat am pedres petites i clapejat
de petxines blanques, am rengles de boix retallats i enmarcant toies de
flors. Als costats pujaven les soques, i a sobre penjaven les branques,
i per sota una nau de verdor, íntima, misteriosa i florida, va anar
passant la parella, seguida de les tres Maries.

Les Maries havien deixat avançar a n'els dos enamorats pera que fessin
el seu fet, i quan l'Estevet fou sol amb ella va creure qu'era el
moment, que tenia de dir alguna cosa, per senzilla i prudent que fos;
però no va trobar res per dir. Si hagués estat a radera el taulell,
allí rai, en tenia un rengle de converses per engegar; el taulell era
com una trona que li deslligava la llengua, però de parlar a sota de la
verdor, com no n'havia après, no'n sabia.

Al cap d'un ratet de caminar per sobre una catifa d'or qu'havien fet
les fulles mortes, s'ho va fer venir bé, i va dir:

—Tan mateix, sembla que ja cauen les fulles.

—Cada any cauen,—va contestar ella, i van continuar caminant.

Realment, n'havien caigut moltes de fulles. N'havien caigut a braçats,
a voliors, a pluja. Totes les d'aquell jardí i totes les del Passeig
de Sant Joan s'hi havien arreserat, com cercant aquell fossar que no
era trepitjat dels carros, i aon s'hi parlava a mitja veu, i aont els
enamorats hi sospiraven. N'hi havia de grogues, de morades, de verdoses
que no havien acabat de morir, de color d'aram, de color de foc, de
color de núvols a la posta; n'hi havia d'exteses a terra, com mans
obertes en la sorra, d'arropides sota els boixos, d'arraulides, de
tremoloses, de febles a dalt de les branques, que rodaven despedint-se
i queien silenciosament, i el camí n'era tan plè, que cruixien sota els
peus de les Maries i els promesos.

L'Estevet, tornant a les fulles, que ja l'havien tret d'apuro un cop,
va dir, arreconant-ne algunes:

—Quin jardí més mal endreçat.

—Es veu que'l cuiden homes,—va dir ella.

—Li agradaria tenir un jardí?—li va insinuar ell, atrevint-se.

—Un jardí, no,—li va rependre ella.—M'agradaria tenir una finca, am
verdura, fruiterar, safreig, aigua viva i força viram.

—Doncs amb el temps la tindrà,—va dir ell, i li va semblar qu'havia dit
tan, qu'es va tornar roig com una dalia.

Ella el va mirar: van seguir, i van arribar a una glorieta, aont hi
feia un'ombra encantada. A dalt, els xiprés, retallats, feien una
nau de capella, d'aon ne sortien flors blaves, d'entre la negror de
les branques. Al voltant, recolzats sobre la murtra, hi havien uns
banquets de marbre, clapejats de taques verdoses i de clarianes de sol,
i al mig, d'una fonteta rodona, com una taça de molsa, en brollava un
rajolí d'aigua, prim, arc-irisat com un vidre, que cantava, al caure a
la taça, una cançó d'alegria, que l'aigua, allunyant-se fent rodones,
l'anava a cantar a n'els lliris que hi havia sobre la barana.

—Que seiem a n'aquet pedriç?—va insinuar l'Estevet, corprès, pot-ser a
dintre de tot, per aquella cançó de l'aigua.

—Es molt fúnebre aquí,—va dir ella, que no estava per cançons.—Aném més
enllà, que hi ha les oques, i els hi podrèm donar un troç de llonguet.
Jo sempre que ving aquí, porto llonguet.

Van seguir el seu parer i el seu camí, i quan van ser aprop d'un
safreig van trobar, a més de les oques, una font i una barraca de
fusta, aont hi venien aigua i anís.

L'Estevet en va comprar dugues paperines de les mellors, que li van
costar dos quartos, i va obsequiar a les senyores.

Al donar-ne a la Tomaseta, li va venir l'intenció de posar-li un anís
als llavis, però ho cregué massa atreviment, per un promès interí
qu'encare no s'havia declarat, i, cambiant d'intenció, va tirar el gra
d'anís a l'oca.

L'oca s'el va mirar amb un ull, el gra d'anís, va torçar el coll, i no
el va volguer.

—No són llamineres les oques,—va saltar la Tomaseta.

—I vostè que n'és, Tomaseta?—va dir ell am tò carinyós.

—No m'hi han criat,—va dir ella.—A casa, escudella i carn d'olla.

—Lo mateix que menjèm nosaltres,—va respondre l'Estevet.

—I nosaltres,—van dir les Maries.

—I lo que menjarèm quan siguèm casats,—va estar a punt d'escapar-li a
n'el prudent Estevet, pero va creure-s qu'alló seria declarar-se fòra
de regle i que l'ocasió no era bòna: primera, perquè les tres Maries
paraven tres parells d'orelles, i ell volia parlar a soles, i després
que l'amor amb oca li va semblar que no lligava.

Pero, vaja; no podia esperar més. Començava a caure la tarde, aviat
s'haurien de despedir, i ell tenia de parlar. Si no arribava a parlar,
a més d'haver perdut el temps, l'avi li diria que era un totxo, i
tindria raó de dir-li. Aixis és, que fòra escrúpols: en sent en un recó
d'arbres que veia en el fons del jardí, li diria lo que feia el cas,
que per això havia vingut, i si no ho deia, no cumplia. Van tirar el
mig llonguet a l'aigua; van tornar a seguir camins de boixos, i van
arribar a sota els arbres, aont havia de dir-li «lo que feia el cas».

I qu'el lloc no podia ser més triat pera dir lo que feia el cas. Ombra,
frescor, remoreig d'aigua corrent, aucells que venien a ajocar-se
xerrotejant en les branques, flaira de flors i d'herba humida, claror
misteriosa entrant pels arbres de les darreres guspires del sol que
s'en anava a la posta: fins un _Cupido_ abrigat d'eura; fins un banc;
fins enredaderes que feien toldo a n'el banc, i fins un desmai mullant
el ròssec a sobre un brollador de perles. Si allí no deia «lo que feia
el cas», es que no havia nascut poeta.

Com es veu, si que hi havia nascut de poeta, perquè encare no van ser
al banc va pendre la paraula i va dir:

—Escolti, Tomaseta,—va dir.—Vostè i jo tenim de parlar, i ja ho sab
vostè que tenim de parlar.

—Digui,—contestà ella, abaixant els ulls.

—Tenim de parlar, i parlarém, però no ho dirém tot en un dia, perquè
ja'ns vagarà més endevant de tenir les nostres converses,—va dir ell.

—Aixis ho crec,—va respondre ella.

Aquet _aixis ho crec_, era tan clar, que casi no havien de dir res més.
Tot lo demés era retòrica. Però ja sia l'encis del lloc, o el caliu
d'estar a vora d'ella, o de que estava enamorat, va volguer fantasiar i
va seguir am més o menos poesia:

—Jo, ja sab que soc botiguer,—digué seguint poeticament.—No crec que
mai ningú puga dir que he faltat a l'obligació. Si ho han dit, no han
dit la veritat.

Ella:—No ho he sentit dir mai a ningú.

Ell:—Ni jo tampoc, pero era un parlar. Jo m'he pujat a n'el negoci, i
ting voluntat a n'el negoci. Primer es el negoci que tot pel que vol
montar una familia. No ho creu aixis, Tomaseta?

Ella:—Soc del mateix parer de vostè.

Ell:—Doncs com anavem dient, avui per demà que jo'm casi, com que no
tindré més qu'el negoci,'m portaré bé amb el negoci i em portaré bé am
la dòna, qu'estimaré tan com el negoci... Jo no ting experiencia, pero
tampoc soc un esvalotat.

Ella:—No.

Ell:—I no's fii mai, Tomaseta, dels joves massa prudents i que no
l'haijin correguda. Jo l'he correguda, però am mida, com ha de corre el
que vol corre. Jo seré un casat am mida, un pare de familia am mida, i
tot lo meu serà am mida.

Ella:—Estevet. Vol que li digui una cosa?

Ell:—Digui.

Ella:—Qu'el seu modo de pensar es tan del modo que jo penso, que quan
parla vostè, parlo jo. M'havien donat bons informes i veig que no
m'havien enganyat. La noia qu'es casi am vostè viurà a dintre un bany
maria.

Ell:—Doncs... doncs quan vulgui, ens en podèm anar. Ja he dit lo que
no gosava dir-li, i no tenim de parlar de res més.

—Aném,—va dir ella, aixecant-se i donant una mirada a n'ell, que volia
dir moltes coses.

—Anems-en,—va dir ell, tomant-li també amb el mirar tot lo que no li
havia dit.

Aneus-en en nom de Déu: hauria cridat el _Cupido_, si no hagués sigut
de pedra marbre.

I això qu'aquell pobre _Cupido_ ja estava avesat a sentir-ne de
converses com aquelles a n'aquell recó tan hermós, freqüentat per homes
tan _pràctics_.

La nit entrava poc a poc i am la entrada de la nit vibraven les
branques dels arbres pera treure-s les fulles mortes i fer lloc a n'els
aucells, qu'arrivaven de tot arreu, mentres de un a un, o de dos en
dos, anaven eixint els Estevets.

_Cupido_ es quedava amb els aucells, i no's podia planyer del cambi.

—Què tal?—van dir les Maries, quan van quedar am l'Estevet.—Què tal. Ja
t'has declarat?

—He dit lo que feia el cas. Tot lo que falta per dir, ja ho dirà l'avi
a n'el pare d'ella.

—Parles molt bé,—van dir les Maries.—Els qu'esteu enamorats no podeu
tractar com ha de tractar-se. L'enamorament es cego.



                 [Il·lustració: El casen á Sant Culgat
                                ab pau y tranquilitat.]



                                  XII

  AON VEURÁ EL LECTOR QUE SEGUEIXI, COM VAN DUR L'ESTEVET A CASAR, COM
  VA DAR EL SÍ, COM VAN BENEIR-LO, COM VAN DINAR, I COM VA ENTRAR EN EL
  SANT MATRIMONI.


Realment el senyor Esteve, am convinencia amb el graner viudo, van
acabar de convenir tots els detalls que faltaven pera que els nois
prenguessin l'estat que es l'estat natural del home.

L'Estevet tindria el seu capital lliure a la societat de «La Puntual»;
la noia duria els cinc mil duros, qu'entrarien a la Casa; vendrien
_mercería_ a l'engròs; aixamplarien la botiga, llogant la botiga del
costat, aon viuria la parella, fent un joc de portes mitgeres, desde
aont es podria passar de la botiga vella a la sucursal, de la sucursal
al pis dels nois, del pis dels nois al pis dels pares, i del dels pares
a la botiga, donant les voltes qu'es volguessin si tenien dalit de
voltar, o quedant-se cada hu a casa seva, si no tenien voltera.

El casament es faria al cap d'un mes. Desde el moment qu'estaven
entesos, les coses que s'han de fer, fer-les. El graner no volia
entorpiments. També era pràctic el graner. Es farien depreça les robes,
i no s'en farien gaires de robes, perquè si la noia ara era magra,
havia fet pensament d'engreixar-se, i el dia qu'estigués grassa com
correspon a una casada, tot es aixamplar camises i posar afegits a les
enagües. El noi es faria un jaqué negre del mellor panyo que hi hagués:
perquè una prenda aixis, quan es bona, no sols serveix per pendre
estat, sino qu'és prenda de tota la vida. Un cop els tindrien casats,
anirien a fer un bon dinar: allò que s'en diu un bon dinar: no més que
sis plats, pero espeços; després els enjegarien al tren, i que anessin
a Montserrat a passar dos o tres dies am les seves nits corresponents,
i després... després que fossin feliços: que si es congeniaven els
genis, i es tenien els miraments i les consideracions degudes, i si no
estiraven les cordes, i el negoci anava endevant, i Déu els dava fills
am _coto_ i gana natural, i avinença a les ideies, ho serien molts anys
de feliços.

Amb això, ja tot arreglat, van posar la peça al teler. Vinguen
amonestacions, i a casar-se, quan estessin ben amonestats.

El capellà ja estava avisat. Faria un casament senzillet, però que no
hi faltés cap requisit. Els convidats ja estaven triats. Els de sempre
per part de mascle, i per part de la granera tot gent de suposició,
i bons informes, i de firma acreditada a la plaça comercial. Els
testimonis ja estaven a punt: El senyor Esteve i el graner, van cercar
quatre testimonis que no fossin cap pelacanyes; quatre homes de pes,
quatre persones escullides d'aquelles que omplen en una casa, i fan
goig en una iglesia. De part de l'Estevet, el senyor Forment, i un
regidor amic del senyor Esteve; i del bando de la Tomaseta, un gran
comerciant de _cereals_, dels que fan pujar el blat quan compren, i
un veterano de debò, lliberal en tot menos en fer gasto, que duia un
retrat de Riego a dintre d'un medalló, i com que tenia un uniforme, am
sabre, morrió i xarrateres, que se li arnava si no el treia, anava a
n'els actes oficials quan els actes eren honrosos per les insignies
que portava.

Ara, en quan a l'Estevet, estava tan fresc i sossegat, que semblava que
no era ell el que's tenia de casar. Atrafegat am les obres, no tenia
temps de pensar en el pas que l'esperava. Quan hi ha feina en una casa,
l'home qu'és com té de ser no té temps d'encaparrar-se en matrimonis ni
tonteries, qu'el trevall és una obligació, i el casar-se una devoció,
i primer és una cosa que l'altre. L'avi li havia dit i tenia raô de
dir-li:—«Estevet—li havia dit—que l'escriure matrimonial no et fassi
perdre el llegir. Pensa en lo que vas a fer, pero pensa també en lo que
estàs fent. La dòna la tens segura i la clientela es capritxosa»,—y
ell, que ja de natural no era donat a emocionar-se, esperava el dia
senyalat, sense un sotrac a la sang i amb els nirvis ni forts ni
fluixos.

Ademés que no hi havia motius de capficar-se lo més _mínim_, per anar
a donar aquell pas que tots el tenim de donar. Es casava a gust, qué
dimoni! el casaven a gust de tots plegats, ella hi venia bé; els pares
de dreta i esquerra, igualment hi venien bé; a n'ell més aviat li
agradava, i doncs per què amohinar-se! Es diferent qu'hagués sigut un
casament de passió, d'aquells que'ls sentits s'exalten i es van a casar
a l'abordatge; pero si un casament calculat, com s'havia calculat el
seu, am totes les mides preses, am totes les sumes tirades, amb els
llibres clars i conformes, i l'_Haber_ i el _Debe_ nivellat, arribava
a anar malament, n'hi havia pera perdre la fe en el sant Nus, en els
padrins, en els testimonis, i en l'epístola.

No: podia estar serè, i hi estava, perquè hi havia motius d'estar-hi.
Podia dormir tranquil i hi dormia, perquè no sabia dormir d'altre modo.
Podia tenir fè en el pervindre, i n'hi tenia, perquè el pervindre en
tenia en ell. Tot estava previst, meditat, midat, pamat, mesurat; podia
anar-se a casar sense tremolar-li el polç, i amb un somrís a n'els
llabis, i podia mirar la gent am tota la tranquilitat del qui mal no fa
mal no pensa... i aixis hi aniria en sent hora.

I no va tardar a ser-ho d'hora. Havia passat un mes, més depreça i més
volant que quan s'han de pagar factures. S'havien acabat les obres,
i el sastre havia dut la roba, quan un vespre, oh vespre solemnial!,
mentres estava tirant ratlles a n'els fulls del _Inventari_, va arribar
el senyor Esteve, i li va dir:

—Noi: Em penso que ja et recordes que demà es el senyalat, qu'es té
de cumplir la sentencia. Es la darrera nit que dorms sol, i com que
ja sabs que jo ting taleia de guiar-te i de aconsellar-te, et vull
fer quatre reflexions. Demà, quan t'hajin beneit, ja t'en donaràn
de concells, però t'els donaràn en llatí, i els concells en llatí
s'esbraven. Jo t'els donaré en català, i aixis ens entendrem tots dos.
Demà entrarà una dòna, que serà la teva dòna, a les interioritats de
la casa, i com qu'això de la dòna es cosa per tota la vida, et vull
dar concells de durada. Escolta, doncs, i ves apuntant. A la que serà
la teva esposa, tracta-la sempre am miraments, pero fes sempre lo qu'a
tu et sembli. Escolta també, am miraments, la meitat de tot lo qu'et
digui, i de tan en tan fes lo qu'et digui, pero triant bé de la barreja
de tot lo que t'haurà anat dient, perquè per dònes que siguin hi ha
cops que n'encerten alguna. Tingues tu la clau de la caixa i deixa-li
tenir la del rebost. Cuida-t tu mateix de comprar i ensenyar-li a
n'ella de vendre, que de comprar elles ja en saben prou i de vendre
té d'ensenyar-se-ls-en. Mana. Mana sempre. Si tens raó, mana am bons
modos, i si no en tens mana cridant, perquè aixis semblarà qu'en
tinguis. I per acabar aquet sermó, et daré el darrer concell. Pensa
sempre qu'ets més fort qu'ella, i lo que no fassi a les bones, am tots
aquells miraments que t'he dit al començar, la... ajudes a fer-ho a les
males. Ara ja ho sabs. Demà a casar-te.

L'endemà, com els demés dies, l'Estevet va obrir les portes, va
despatxar i va estar a radera el taulell; i fins que van venir els
convidats no es va anar a posar el vestit de panyo.

La senyora del primer pis, la senyora Pepa, el senyor Forment, el
senyor Ramon, la senyora Roseta, la seva mare, els regidors i les
tres Maries comandita, van arribar tots tan mudats, tan polits, i tan
am roba bona, que quan van ser a l'entressol, hi hagué una flaira de
càmfora, que si no fos que no en gastaven, qualsevol hauria cregut
qu'havien espolsat les catifes.

El faetó va arribar, i tenia un color tan sofert, tan _ténue_ i tan
aigualit el faetó que va arribar, que sino que ja devia ser mort,
pobret, semblava el mateix del bateig, amb els mateixos cavalls, el
mateix cotxer, la mateixa librea, i fins amb el clavell a l'orella,
i pujant-hi tota la torna, i pujant a un altre cotxe l'Estevet i els
testimonis, van arrencar vers Sant Cugat, passant per aquell trasbalç
de carros, qu'eren la joia d'aquell barri.

En sent al devant de l'iglesia, van baixar com van poguer a la
pobre senyora Pepa: van entrar a la sagristia, i al cap de un quart
d'esperar, van arrivar els del bando contrari: el graner, el dels
_cereals_, el _veterano_, dos comerciants, dugues amigues i un infant;
hi van arribar tan mudats, tan negres, tan encamforats, tan encongits,
i tan rectes, com els del ram de _mercería_, però duent la nuvia al
devant, amb un pom de tarongina al front com una bandera blanca.

L'Estevet, aixís que la va veure, li anava a estrenyer la mà, com
s'acostuma a n'aquets trànzits, pero com qu'ella duia guants, i ell
portava totes dugues mans nues, i li entresuaven una mica, va tenir por
d'embrutar-los-hi, i li va estrenyer el cap dels dits.

Va entrar el capellà... i a casar-se.

Li va posar l'anell, i ella el va pendre.

Van preguntar a l'Estevet si volia per muller a n'ella, i tot allò
qu'es diu per casar, i ell va respondre amb un sí propi d'ell i propi
del cas; un sí ni molt baix ni molt alt, un sí bemol, un mig sí; un sí
que per haver de durar tan, tenia molt poca resistencia.

Li van preguntar lo mateix a n'ella, i el seu de sí ja va ser més
clar. Es veia ben clarament que tenia ganes de dir-lo, perquè després
d'haver-lo dit va fer un sospir que volia dir: «M'ha costat de
treure-l, pero ja l'he tret».

Ja eren casats! Alabat sia Déu! Alabat sia el senyor Esteve! Déu, per
haver-ho consentit, i el senyor Esteve, practicat. Ningú va plorar,
com se plora en aquets casos, i es que no hi havia de què plorar. Si
la pobra senyora Pepa va deixar anar algun gemec, era que ja estava
avesada al gemec, pero tot-hom estava content, fins l'Estevet, que
era el casat. «No eren moments d'enterniment,—havia dit el senyor
Esteve.—Les llàgrimes s'han de guardar per quan hi ha un _revés_ de
fortuna, i avui no n'hi ha cap de revés. Aquí no s'han unit dugues
persones, s'han unit dugues cases de crèdit; amb això, vinga la missa,
que mai serà per demés oir-la, i, en acabat, cap a la fonda.»

Van oir-la, van pujar a n'el faetó els de una banda i de l'altra sense
mirar diferencias, i en un cotxe forrat de blanc hi van pujar els
nuvis, tots dos sols.

Pel camí, l'Estevet va agafar la mà de la que ja era la seva dòna, i
ella se la va deixar agafar; després les hi va agafar totes dugues, i
ella va trobar que pot-ser era massa, i no més n'hi va deixar tenir
una; després li va pujar un petó als llavis, que li hauria fet allí
mateix, si no hagués tingut por de matxucar-la, i si li faràs, si no li
faràs, varen arribar a la fonda.

La fonda era al carrer de Moncada, en una casa senyorial. Una fonda
ampla, grandiosa, decorativa i desmantelada, que havia sigut casal de
nobles, i que després de la caiguda, el comerç s'hi havia arrapat, com
una eura de nova mena. A n'el pati, sobre l'escut, un escut am dos
lleons i dos àguiles, hi havia la placa dels seguros i un anunci de
samarretes; a l'escala, una ampla escala mitjeval, havien cobert les
pedres am cartells de revalenta, de vins, de formatges i de pastilles;
i el portal, de talla gòtica, l'havien tapat am un rètol que deia
_Fonda del Comercio_, am lletres que no eren gòtiques: eren lletres de
mostruari.

La colla va entrar en el gran saló, un saló amb artesonat, quadros
d'època i mobles de Viena, i van trobar la taula a punt, amb una
extesa de pisa, de vasos i de coberts, qu'es veia qu'allò anava serio.
Van sentar-se a cap de taula, com a _decano_ de tot-hom, el senyor
Esteve en persona, voltat dels homes importants: el sogre, el dels
_cereals_, el comerciant, el _veterano_, es dir: el comerç, la política
i la milicia passiva, i van desplegar els toballons. Més al mig, el ram
de dònes i de sogres, que necessitaven molt lloc, i que no sols van
desplegar-los, sino que s'els van lligar al coll, i al cap de vall de
la taula, en un recó ignorat i íntim, hi varen colocar els nuvis, lluny
del món i lluny del bullici, pera poguer-se estimar a soles a n'els
entreactes d'un plat a l'altre.

Va arribar l'arroç, triomfalment. Tot-hom va pendre, i tots van callar,
i no's va sentir més remor, mentres hi va haver arroç a la taula,
qu'el soroll de les forquilles, l'anar de les barres, i el gemec de la
senyora Pepa, qu'anava menjant i queixant-se.

La Tomaseta i l'Estevet, encare qu'estessin commoguts, també menjaven
com els altres, pero l'Estevet de tan en tan deia una finesa a la nuvia
pera que's veiés qu'estava pera ella.

—Ten compte a empassar-te una espina,—li deia carinyosament.—El
congre'n té moltes d'espines.

—Ja ho sé,—li contestava ella, deixant l'espina a un reconet.

—Beu una mica, que l'arroç t'anirà avall.

—Gracies, Estevet.

—Si vols aquet trocet d'ala, te la donaré. No l'he tocada.

I per si era tocada o no, se la van partir aquella ala, i amorosament
van menjar-se, ella la pell, i ell els òssos, mentres entrava,
fumejant, una plata de fricandó, que donava dalit de veure.

Aquell fricandó va discutir-se. Les tres Maries explicaven com té de
ser el fricandó pera que sia fricandó: hi havia d'haver pocs muixarnons
i una mica de llaurer. La senyora Pepa assegurava que no se n'hi han de
posar de muixarnons, quan la badella es ben badella; la senyora Roseta
sostenia que tots els extrems són dolents, i qu'abusar del muixarnó
es malmetre tota la salsa; la senyora del primer pis aprovava als
uns i als altres, i els homes no deien res, perquè no valia la pena
de discutir qüestions tan _nimies_; pero lo que tots van combatre-s,
homes i dònes i la criatura, fou la qüestió del llaurer: allí no volien
llaurer, ni al fricandó ni a res del món: el llaurer era un engany, era
una planta qu'exaltava, era una fulla sense solta am molta flaira i poc
aliment. No més s'en tindria de vendre a casa l'apotecari pera'ls que
patissin de l'histèric.

Van beure, i va arribar la llebra, i com que cap era caçador, no hi
varen fer cap comentari, pero se la van menjar tota.

Va tornar a beure tot-hom, menos l'Estevet, qu'era aiguader, i la
Tomaseta, que no ho era, però que no s'havia avesat a beure, i van
portar un plat de verdura que tots el van mirar am despreci. D'allò
ja'n menjaven a casa.

Una mica més de beguda i va compareixer el rostit, i d'allò sí qu'en
van menjar. En van menjar tan com de la llebra.

Després un altre rostit, i més beure, i postres, i tornem-hi, i
allavores va començar el moment de l'expansió, el moment aquell
d'entussiasme, en qu'els cors surten de fogó, i les paraules ragen com
pluja, i s'abraça a la veina, i l'ànima del vi puja al cap, i tot se
vessa: eloqüencia, amor, poesia, i disbauxa.

Menos l'Estevet i la Tomaseta, que com que no havien begut no'n podien
vessar d'eloqüencia, allò va ser un devassall de discussió i paraules
triades.

—Digueu-me, homes exaltats: si deixem pujar el blat de moro, a quant
pujaràn les gallines?—deia el sogre de l'Estevet.

—I si pujen els consums i s'encareix la viram, còm en menjarem de
gallines?—deia el regidor am gran aplom.

—I el ram del cotó que no conta? Que no paga igual una troca que un
conill, o un caixó de panses?—reprenia el senyor Ramon.

—Per la troca o pel capdell,—contestava el regidor,—hem d'anar a passar
als aranzels, i els aranzels, cavallers, són la balança econòmica que
gradúa les industries, i en cria i en puja de noves. Sense aranzels,
mor la _mercería_, les adherents, les adherides, i tot el comerç de
Ribera.

L'Estevet i la Tomaseta, qu'estaven embadalits per aquell desfet
d'eloqüencia, desde aquell moment endevant van estar pels aranzels.

—Jo estic per la llibertat,—va cridar allavores el _veterano_.

—Per la llibertat dels aranzels?—li va saltar el regidor.

—Per totes! Jo soc lliberal i en dug insignies, i estic per la
llibertat,—va dir el _veterano_ cívic, fent tremolar les xarrateres.

—_Alto! Alto!_—digué el senyor Esteve, que esperava a parlar el
darrer per fer un discurs de _resumen_.—_Alto_, dic! _Alto!_ i siguèm
pràctics. L'única llibertat i els únics drets aranzelaris qu'ens
convenen a tots nosaltres es qu'el pa no s'encareixi i pugi la
_mercería_, i aprofito aquet moment, tan serio, tan fondo, tan conforme
i tan oportú pera demanar al Tot Poderós, això: que la _mercería_ pugi,
que si puja, pujaràn els nuvis, i encare que jo no ho he de veure,
tindré la satisfacció plena de que «La Puntual» perseveri.

Tots ploraven.

Les llàgrimes li van donar alè, i continuà, sentimental:

—Sí! Jo soc vell, i aquí som molts que ho som de vells...

Els homes van senyalar que estaven conformes amb el cap, pero les dònes
com si no ho sentissin.

—Soc vell! Vaig al _venciment_, i sempre he _repassat_ una cosa: que
de vell no's pot passar: pero qu'economisant la vida, es tenen més
anys vida, i qu'el tot es l'economia. Estevet i Tomaseta: economia
en el gastar, en la salut, en el fiar, en el fer favors, i fins en
el rebre-ls per no tenir d'agrahir-los, i sereu lo qu'heu de ser:
un matrimoni... econòmic. I are que ja he dit el què: economia en
el parlar, i anem-nos-en pausadament, qu'els nois tenen d'anar a
Montserrat a demanar a la Nostra Verge qu'els dongui lo qu'els
convingui; i lo qu'els convé ja ho sabem tots: Prosperitat, bones
compres, bones vendes i clientela.

Les dònes ja no ploraven, perquè estaven discutint el preu d'una
mantellina.

Els homes varen aprovar.

—Aném,—va tornar a dir el senyor Esteve.

—_En marcha_,—va dir el _veterano_.

—Fa bona tarde,—digué el senyor Forment.

—Quan vulguis cap a Montserrat,—va dir l'Estevet a la costella.

Pero la costella, la Tomaseta, que ja feia estona que callava i que no
havia pogut gaudir l'encís de la controversia, es va quedar esgrogueida
i li van haver de dur vinagre.

Compteu, el trastorn de la colla.

—Correu,—deia l'un.

—Descordeu-la,—deia l'altre.

—Que la descordi l'Estevet, qu'es el que li correspòn.

—Això deu haver estat l'emoció.

—O la llebra. La llebra reprèn en diades com aquesta.

Cada hu hi deia la seva; i el cas és que, fos la llebra, fos el sí,
o fos lo que volgués, estant d'aquella manera, hauria estat una
imprudencia l'anar-se'n a Montserrat.

Estava escrit a l'_Inventari_ qu'el pobre Estevet no tindria cap festa
complerta a la vida. Desde allí s'en van anar a casa, uns a peu i
altres en cotxe.

Tota la tarde i tot el vespre, la nuvia va tenir mareig, i de taces de
camamilla i herbes, i arrels de malví, i flors cordials, i escorxes
d'arbre, n'hi van donar tantes _tomas_, que n'hi havia per reventar a
dos regiments de nuvies.

Per fi, al vespre's va trobar bé, i van anar al quarto nupcial.

A la sala, ella's va planyer de que li hagués donat tan mal rato en dia
tan senyalat i de que no pogués fer el viatge.

—Serà un'altra vegada,—va dir ell.—Ben mirat era un gasto inútil.

I pera treure'l mal efecte de la cruesa del ditxo va dir-li l'única
flor que havia tirat en sa vida.

—Estant am tu, tot es Montserrat.

—Doncs escolta,—li va dir ella;—ja qu'economisem el viatge, podriem fer
una pensada. Tot lo qu'anèm estalviant, tirar-ho en una guardiola.

—Ets la dòna que cercava,—li va dir ell, entussiasmat.

I mentres comptaven els quartos per tirar a la guardiola, oh, Cupido,
estreny la vena i tapa-t mellor la vista!, li va fer el primer petó.

El llit d'estat els esperava. Van ficar els diners a l'armari i van
apagar l'espelma.

L'endemà, les compradores ja no li van dir Estevet. Ja el van anomenar
per Esteve.

                            [Il·lustració]



                               L'ESTEVE



                  [Il·lustració: Es la senyora Tomasa
                                 una dona de sa casa.]



                                   I

  QUATRE ANYS DE MATRIMONI.—ONT ES VEU QUE UNS BONS INFORMES DONEN
  MÉS BON RESULTAT PERA CASAR-SE.—AONT SE VEU UN ENAMORAMENT I ALTRES
  CABORIES DE GENT JOVE.


Havien passat quatre anys desde'l casament de l'Esteve, i am tot i
haver passat fets de trascendencia, que en altres cases sense arrels
haurien somogut la familia, com que aquets fets de trascendencia
havien sigut morals i no afectaven al negoci, allí no se'n havia fet
esment.

Havia mort el senyor Ramon, però com que havia mort de feridura (un
home tant reposat!) i com que si hagués viscut ferit pot-ser hauria
quedat _inepte_, destorbant la marxa normal que té de tenir tot
establiment, van acordar, els que quedaven, que per haver de patir i
fer patir a n'els que no hi tenien cap culpa, tant de bé havia fet Déu
d'endur-se-l a la seva Santa gloria. Havia mort el senyor Forment,
però com que no havia donat _molesties_, i allí quedava'l silló pera
recordar el seu motllo a n'aquella casa, i com que no havia fet res en
el món més que seure i parlar del temps, tampoc se'n havien adonat.
Havien hagut de posar una font a la senyora Roseta per mor de la
sofocació que li donaven les carns, però com que era una font que no
amoinava més que a n'ella, que la duia, se li deixava fer el seu fet.
S'havia casat la Pepeta, de resultes d'aquell petó, amb un artiller
d'allí al devant, però com que n'havien près una altra de Pepeta més
jova, més escarraç i més econòmica que ella, que no's menjava les
llunes del caldo, ni demanava pera sortir els diumenges a la tarda,
encara hi havien guanyat.

Sí, allí no havia passat res que pagués el gasto de amoinar-s'hi.
El senyor Esteve tant serè, tant equitatiu, tant balances i tant
conceller com sempre; la senyora Felicia fent-se vella, però am tota
resignació; les Maries fent un mes que havien acabat una bànova; el
graner havent-se recasat, i entre'l gra i dos filles més que havien
granat del casament, no fent mai nosa a n'el gendre; la senyora del
primer pis, continuant a n'el primer pis; i el negoci, que és lo
principal, marxant com una trenzilla, aquella llar comercial no podia
anar mellor de lo que anava. Gènero, parroquia, capital, consideració,
i interessos, anaven pujant hora per hora, i, si bé és veritat que de
mica en mica, pujaven am tanta constancia, que, segons deia el senyor
Esteve, «era la gota del penyal que va foradant els clients i duent
profit a la casa».

Tant aumentava la casa, que havien hagut de posar dos dependents,
majors d'edat, i de pago, perquè ni l'Esteve ni la dòna podien donar
l'abast al giro.

L'un era'l tenedor de llibres, que's deia senyor Pau i res més; que
era solter, gris, mig calvo, mig magre i de mitja edat; que era un
d'aquells pobres homes que quan passen un no sab què són ni de què
fan; que ningú'ls veu, que mai destorben per res, que ningú'ls dona
el «Déuvosguard» quan arriben, ni l'«Adéusiau» quan s'entornen: que
era un Esteve fracassat, i que de més a més era tant sord, que si no
cridaven pas molt no sentia ni una paraula, i com que no cridava ningú
perquè ningú feia esment de que hi fos, es passava la vida d'esma;
d'esma que li servia pera'ls llibres, això sí, perquè no poguent-se
distreure com no's podia distreure am res de lo que deien els altres,
vivia no més per aquelles planes, com a únic paisatge del seu viure;
i l'altre, era un viatjant, que's deia Tonet, que era jove, aixerit,
enraonador i bellugadiç. Tant aviat era a Galicia com a Murcia, com a
Extremadura. Es passava la vida en tren, consultant itineraris; en les
fondes enraonant de tot, de tot-hom i de lo altre; a n'els cafès i a
n'els cassinos, ponderant la seva terra, que la trobava tant hermosa
perquè no hi vivia mai: en les tendes, fent _notas_ i contant qüentos,
arribava atrafegat, i feia mostruaris depressa, i tornava a saltar a un
altre tren, i tornava a arribar, i a entornar-se'n, passejant baguls i
cançons, _mercería_ i crids, i rialles de banda a banda d'Espanya.

Al mig d'aquets dos temperaments, el de pau del senyor Pau i el d'acció
d'aquell viatjant, l'Esteve i la Tomasa aguantaven les balances am
tanta nivellació i tant aplom, que mai «La Puntual» havia sigut tant
puntual, ni'l carro comercial havia anat per tant bon camí. Desde que
duien les corretges aquell matrimoni exemplar, que eren l'unió de
dugues escoles: la d'importació i la d'exportació; la de vendre i la de
recullir; la d'escampar betes i fils i la d'importar lo més important:
els diners entraven a dintre al calaix amb una pressa metòdica. Allò
no era una _mercería_: allò era extracte de botiga.

L'Estevet, d'ensà que era Esteve, havia fet tant camí que era més que
comerciant: era un manual de comerciant; el perfecte comerciant, la
flor del comerciant! Tenia totes les virtuts de l'home que vol fer
fortuna: calma, constancia, serietat, ull, desafecte, inconciencia,
tossuderia, perseverancia i tant-se-me'n-dona del pròxim; i no tenia
cap destorb que li aturés els intents: ni escrúpol, ni geni, ni talent,
ni lletra, ni cebes, ni preocupacions. El temps, que pera tants és
la cadena que va a _rumbo_ de l'infinit, pera ell era no més que un
_plazo_ pera esperar el _cobro_ o el _pago_ de les lletres i les
factures; el món, que pera tants és un misteri plè de _qui-sabs_ i plè
d'enigmes, pera ell era un gran mercat am deudors i acreedors, amb
homes dolents que no pagaven, amb homes sospitosos que devien, i am
gent de bé que cumplien; la vida, aquesta vida, que tant ha fet rumiar,
pera ell era com un dietari amb entrades i sortides; i la mort, era
un _venciment_. I tot això no ho pensava: (si hagués tingut cap pera
pensar-ho, ja no hauria estat betes-i-fils), ho sentia; en tenia'l dò,
el cop d'ull, el sisè instint que té'l botiguer, quan ho és de natural,
que li fa veure totes les coses, no pel costat que enlluernen, sinó pel
costat que fan claror. Ell no més flairant una trenzilla ja coneixia
amb el nas si tenia de pujar, i del nas anava a la compra, i de la
compra al guany, i del guany a un altra compra; ell, amb el gust vulgar
que tenia, ja podia assegurar que lo que li agradés a n'ell agradaria
a les majories, que eren tant Esteves com ell; am l'esma natural que
Nostre Senyor li havia donat, i el senyor Esteve refermat, tenia una
guia tant segura, pera assegurar-se'ls guanys, que, si tenint una hora
tonta, en comptes de valdre-s dels instints, hagués pogut pensar i
hagués pensat, hauria perdut en una hora'l guany de tota la vida. No:
no havia nascut pera pensar. L'Esteve havia nascut pera esperar a la
porta de la tenda i am constancia, am reculliment, i am la sagrada
paciencia d'un bon pescador de canya, agafar les dònes que piquessin i,
enganxades per l'àm del desig, entrar-les a la botiga.

En cambi ella, la Tomasa, aquella noia tant quieta, tant modoseta i
tant ull-baixa; aquell terrocet de modestia, aquell pinyó de virtut,
aquell gra de blat de _candor_, havia tret les ungletes que duia
sota la pell blanca i, corpresa per l'ambició, s'havia convertit en
dòna, i de dòna en botiguera, i de botiguera en símbol, i de símbol
en guardiola. Els diners que de la botiga pujaven al entressol ja
no veien maimés la claror. Sabia trobar recons d'armari i forats de
calaixera que encara que hi haguessin anat lladres no'ls haurien sabut
trobar. Tenia modos d'estalviar, de retallar, d'escapsar, d'escarbotar,
d'arreplegar les engrunes i de portar-les a l'ombra, i allí a l'ombra
tenir-les preses en amagatall perpetuo, que era cosa meravellosa. Del
menjar en sabia treure lo més just pera que sense patir gana quedessin
tips, si no satisfets; la roba la feia durar fent sorgits inverossímils
que eren obres d'art de dissimulo, deixant les prendes de vestir en
un estat de modestia que mai eren ni noves ni velles; els mobles, que
mai havien estat joves, a copia de miraments, de cuidados, d'untures i
cataplasmes, els sabia conservar en una mitja edat passadora, que ni
feien ganes de tenir-los, ni eren prou passats pera llensar-los. Allí
ningú's podia amagrir, però ningú's podia engreixar. Si la senyora
Roseta tenia les carns que tenia, és que encare guardava'l greix del
temps del senyor Ramon, que Déu l'hagi perdonat; però ni l'Esteve
posava viandes, ni ella's va haver d'aixamplar les camises i les
enagües, com temia al fer-se les robes.

Els informes havien sigut bons, viva Déu!, però ella havia sortit
mellor que'ls informes. No ho diem pas per alabar-la, però aquella
granera escanyolida, que no pesava un gra de mill, era un tractat
d'economia posat al servei del comerç, i mai betes-i-fils conegut pot
haver trobat una dòna més de sa casa, més feinera, més estalviadora,
més sorgidora, més garsa, més fura, més formiga, més pràctica i més
botiguera, que la que havia trobat l'Esteve, am la ajuda de gent
entesa: una dòna que era una finca, una dòna que produia més del
catorze per cent, una dòna que si hi haguessin premis pera premiar les
botigueres, li haurien donat medalla d'or; or que hauria anat a caure a
n'_aquella_ guardiola.

Ell, l'Esteve, no havia de fer més que comprar; «comprar bé», com
havia dit el senyor Esteve, i ella ja's cuidava de tot: de vendre,
de despatxar, de posar l'olla al foc, de treure-la; de manar a la
minyona, al tenedor, a la sogra, i fins a n'ell mateix. Ell no més
havia de fer l'home, que per això duia pantalons; i ella es cuidava de
posar-los-hi, com qui volca un comerciant. Ell, a fer presencia a la
casa; d'_estampa_, de _Majestat_, de _respecte_, i ella el teixit de
l'aranya; un teixit tan fi però tant espès, que no s'escapava una mosca.

I tot això ho feia sense crids, sense soroll, sense pressa. Relliscava
silenciosament per tots els recons de la casa: anava aont havia d'anar
am pas de monja; parlava baixet i poc a poc com si hi haguessin malalts
a la casa; caminava com descalça per no despertar la parroquia, i de
mica en mica feia'l seu fet, com un àngel del negoci que hagués baixat
a fer el miracle de venir-los-hi a portar la casa.

Vaja, que aquella «Puntual» ja era més que una puntual. Era un niu de
reglamentació i de virtut ben entesa.

A poguer tenir successió, no's podia demanar més.

Però en tindrien de successió? Nostre Senyor ho havia de disposar, i en
això, com en tot lo demés, l'Esteve no portava pressa.

                            [Il·lustració]



               [Il·lustració: Per fer creixer la botiga
                              treballen com la formiga.]



                                  II

                    L'AUCA VA SEGUINT EL SEU CURS.


A l'arribar al punt d'aquesta auca, si l'Esteve hagués pensat, o hagués
tingut temps de pensar, li hauria acudit aquesta pregunta: Ets feliç,
Esteve? I aixís que se l'hauria feta no hauria sabut què contestar-se.

Si s'entén per ser feliç tenir emocions, alegries; tenir tristors
de capvespre que acabin am la llum de l'alba, tenir il·lusions
que s'empaiten fins al cap-d'avall de la vida, i amors, i gelos i
passions... no!, no n'era de feliç l'Esteve. Si'l goig de la vida és
viure-la i gastar-se-la am salut, i enmatllevar forces quan flaquejen,
i corre a darrera d'un ideal fins a morir de desenganys... no: no era
home per córrer, l'Esteve; si la felicitat és una fruita que s'ha de
patir per haver-la, o empenyar-se la joventut, o vendre-s l'ànima al
diable, l'Esteve, que no'n volia vendre ni empenyar deu cèntims de
vida, no podia ser feliç; però si la felicitat és passar dies sense
nits, sense febre, sense angoixes, sense llàgrimes i sense rialles, i
«anem tirant» i «alabat sia Déu» que ja arribarem al cap-d'avall de la
carretera plana... l'Esteve era un feliç complert: n'era tant, que no
més li faltava, pera ser-ho definitiu, adonar-se de que ho era, si és
que amb el sol fet d'adonar-se'n no ho hagués deixat de ser.

No: aquet luxo de tenir angoixes, i goig, i cabories, i desitjos, i
fantasies, no se'l permetien l'Esteve i la seva fidel esposa. Allí
era una plaça forta que, fòra lo que s'ha de passar perquè no hi ha
més remei que passar-ho, no hi trucava cap emoció, i no se li donava
entrada. Am trenta anys que ell tindria aviat, i am trenta més que'n
tenia ella, no havien estat mai malalts; no havien estat mai ben bons,
no havien tingut cap trastorn gros, ni cap alegria petita. Allí
estaven condemnats a que no 'ls passés mai res. Ni mal de caixal, ni
mal d'amor, ni nits d'esperar l'endemà, ni endemàs d'esperar la nit,
ni gelos, ni sospites, ni dubtes; dies llisos, anys i anys llisos,
sempre llisos, com aquell glacis de la ciutadela, d'herba retallada am
màquina. Allí les hores de menjar marcaven el temps que passava; les
hores de dormir, el temps que havia passat; les portes tancades, la
festa; i al cap-d'avall hi havia'l balanç, sempre'l balanç, que era
esperat com la vinguda d'un profeta. Allí'l rosari era'l vendre; i el
Déu era la mitja cana, que anava amidant pams i més pams fins a un
infinit de trenzilla; la música era'l dringar que feia la calderilla
quan anava caient al calaix, i tota la Naturalesa era la plaça
enfangada, amb aquella vista de quartel, llarg i simètric, am les
finestres tancades, que semblava un hospital de malalts diciplinats; de
malalts d'administració i reglamentació forçosa.

Si això era ser feliç, ho eren els estadants de «La Puntual». Ho havien
sigut més de trenta anys i ho serien uns trenta més, si no tenien cap
sòrt, que per ells seria desgracia, segons el seu modo de viure.

El cas és que, feliços o no, aquella mena de llims inspirava tanta
confiança a n'el veinat, a n'els compradors i a tot-hom, que la casa
era tinguda com una cosa de respecte. La casa que ningú en diu res,
a copia de no dir-ne res, es va tornant venerable, i com més vella
és la botiga més fresc i més bo's troba'l gènero. Li tenien tant per
venerable, aquells menestrals de veinat, que hi compraven am quietut,
am religiositat de creients, am la seguritat de que'l gènero venia
de la velluria i es podia comprar am confiança; i, oh poder de la
tradició!, tenien tanta fe en els rodets i en les troques de «La
Puntual», que si s'hagués tancat, per etzar, i haguessin hagut d'anar a
una altra tenda, de desde'l carrer del Rec al carrer de Tantarantana,
no s'haurien fet mes bànoves, ni canaris de llana groga, ni _respaldos_
de ganxet, ni maresdedéus de Montserrat, treballades al _canyamasso_.

Però no hi havia temor: no tancarien. Obrien, obrien sempre amb una
puntualitat que'l rètol mateix se'n admirava.

Obrien, i seguien venent, i dinant, i tornant a vendre, i sopant, i
venent més, i dormint, i tornem-hi a ser; i això mesos i mesos i anys i
anys, lo mateix que si'ls donessin corda.



                [Il·lustració: Van á fer una costellada
                               á la Montanya Pelada.]



                                  III

  L'ESTEVE I LA TOMASA VAN AL CAMP.—LO QUE VEUEN I LO QUE
  DIUEN.—EXALTAMENT DE L'ESTEVE, QUE ACABA AM TOTA PRUDENCIA COM
  CORRESPÒN A N'EL SEU GÈNIT.


Un jorn, aixís mateix, veient que tot-hom predicava, que l'estar tant
temps a la botiga no era bo pera la salut, que si no's movien de casa
patirien de la gota, que's tenia de sortir al camp, i que tot-hom surt
al camp, i que camp per aquí i camp per allà, doncs també van volguer
fer una sortida i anar a dinar sobre l'herba, i saber lo que era aquell
camp que tenia tanta parroquia.

Naturalment que per anar-hi s'ha de preparar l'anada i saber el dia
que s'hi va; les coses s'han de prevenir i fer-les a temps; i ja que
s'havia fet el pensament de perdre un dia en fer platjeria, se'n tenia
d'escullir un que no fos un dia, que fos una diada; i van triar el més
senyalat pera aquesta mena d'esbarjos: el dia d'anar-lo a enterrar.

Si havien estat mig any pera pensar-s'hi, pera preparar-ho van estar un
moment. Ells eren tardans en el pensar, però eren actius en el resoldre.

La senyora Roseta, pel seu pès, que la privava del traslat, es quedaria
_perenne_ a guardar l'establiment. S'endurien la minyona, l'arroç, la
caçola, el pollastre, el congre, els muscles, i l'ensiam; surtirien
de bon matí; pujarien a n'el cotxe de Gracia, anirien a n'el lloc més
camp que hi havia a n'els volts de la ciutat, a la _Montanya Pelada_;
dinarien patriarcalment, i sabrien per sempre més què ve a ser un dia
de platjeria, que'l que ha estat trenta anys a n'el _deber_, si no té
dret a un moment de broma, que vinguin els jutjes i ho _fallin_.

Tal dit tal fet. El dia senyalat, a les vuit en punt del matí, després
d'haver recomanat a la senyora Roseta que per l'amor de Déu i dels
sants no obrís les portes a ningú; que no's deixés enganyar per tants
homes seductors que diuen fineses a les dònes pera treure els quartos
del calaix; de que la feien responsable de lo que pogués succeir, i
de que si hi havia foc enviés un propi, van carregar els cistells a
la minyona i els muscles, i el calamars i aquell pollastre i aquell
ensiam, i van anar al Portal de l'Angel, d'aon sortia'l cotxe de Gracia.

El cotxe no era un sol cotxe, eren molts, i tots de la mateixa mena;
una mena de cotxes llargs, mig tartana i mig conductora, tant plens
de capes de pintura, i de pols sobre la pintura, i de pintura sobre
la pols, i de pols i color sobre les capes, que's necessitaven bons
cavalls pera portar el pès de tant _remendo_, i els cavalls, que també
eren molts i també eren tots iguals, no eren pas montats pera dur pès:
tenien no més la salut justa pera portar-se a n'ells mateixos, i si
duien els passatgers i les baluernes era pel convenciment de la tralla.

El cotxe en un moment va ser ple, però no ple de passatgers, sinó de
cistells i de vianda. Per cada seti que anava omplert, de persones
propiament dites, hi havia sis coves, dos farcells inútils i tres
guitarres. La gent que havien pujat semblaven emigrants de broma, que
s'emportaven provisions per lo que pogués succeir; gent que fugien
d'una pesta de tristesa i d'obligació i s'enduien l'alegria i el
rebost; nois am barba o escapats d'estudi, que anaven a fer campana
de la fàbrica, del taller, de la botiga o de l'hospici am tant alè
de divertir-se, que una portella que queia, un senyor que feia un
esternut, els donava dalit pera riure, pera cridar, pera esvalotar i
pera donar-se cada patacada que feia trontollar el cotxe.

Aixís que va arrencar, aquell cotxe, va arrencar el cant de tots
plegats i ja no va parar en tot el dia. De «_Tú eres la flor_», i «_Ay
sí_», i «_Abril_», i «_Baja al jardín_», i «_Adiós, mulata_», i més
_sis_, i més _abrils_, allí dintre era una gabia amb aucells desbocats
i tres aucells ensopits, que eren els de «La Puntual». El crid per
aquell passeig de Gracia no va parar un sol moment: quan no cridaven
feien _coro_, i quan no feien _coro_ xisclaven, i era tant l'afany de
divertir-se, i de demostrar-ho als oients per medi de la gargamella,
que'l van encomanar a n'el cotxer; i el cotxer, pera esbravar-se,
feia anar aquells quatre cavalls, fets d'òssos i de pell marcida,
com si fos una cuadriga i ell un carrer de jocs olímpics. I «Arri
aquí!» i «Coronela!», i «Potro!», i «Reira de Déu!» i «Galante!» i
reneg i garrotada, la pols sortia del cotxe com una catifa vella que
l'espolsessin al sol i alcés un núvol de miseria.

L'Esteve, la Tomasa i la minyona ja haurien volgut arribar.

—Això és massa,—deia la Tomasa a l'Esteve.

—I tant massa,—li responia ell.—Ja sabs que a mi m'agrada la broma,
quan l'hora s'ho porta i l'ocasió; però una cosa és broma que siga
expansió natural, i una altra l'esvalotament. Fes-te ensà, i que no't
taquin el vestit, que aquesta gent, aixís que s'exalta, no respecten ni
la roba.

En sent a la Travessera, el cotxer va preguntar si tenia de baixar
algú, però ningú baixava a n'aquell cotxe; ¡anaven tots a montanya! ¡a
cercar arbres! ¡al bosch! ¡al diable! allà aon fos! am tal d'eixir de
ciutat; i fins a la plaça d'en Rovira, que no anava més enllà, ningú va
parar de fer gatzara, de corejar i de moure xivarri.

Van baixar dònes i cistells, al ser a la plaça d'en Rovira, i vinguen
les guitarres i amunt. Altres cotxes que arribaven van anar vessant
més _comitives_, i d'Horta, i de Sant Andreu, i de Gracia i per tots
costats no's veien més que grans colles que anaven pujant la montanya.
Allí obrers, amb el gec blau, gorra negra i espardenyes, am la bóta
enlaire, la dòna aprop i els infants saltant al darrera; allí parelles
i més parelles caminant donant-se les mans, amb els ulls encesos de
goig i els llavis vermells de desig; allí menestrals endiumenjats
aturant-se de tant en tant pera anar veient el _panorama_; allí bailets
lleugers com cabres, trescant pels marges i saltant parets pera fer-se
passar el delit de córrer; allí colles uniformades: un cassino de
manyans que havien posat de recó cinc cèntims cada setmana pera anar a
fer un dia de platjeria; i allí tocar de guitarres, i crids, i cants, i
panderos, i acordeons, i un sol que emborratxava'ls homes i coloria les
dònes, i tots amunt, amunt sempre i visca!, com un estol d'aucells de
gabia que'ls havien donat llibertat i corrien cap als arbres.

I els arbres eren garrofers. ¡Pobres garrofers, mig cargolats, am les
branques penjant a terra! I la terra era un tou d'ortigues, plena
d'òssos de costella, d'herba seca, de pedruscam de pedrera, de grava i
de cargols buids. I aquella il·lusió de camp era un d'aquells paisatges
que semblen fets de les desferres que les ciutats escupen a fòra;
però com que no hi ha paisatge mellor que dur-se l'alegria a dintre,
a n'aquells presoners del treball cada garrofer els hi semblava un
portentós _Manzanillo_, aon no'ls feia res de dormir-hi am tal de
dormir a vora d'_ella_; cada arbre el del bé i del mal, que tots els
arbres ho són quan la serp de seducció vetlla darrera l'esperit, i tant
els hi semblava aixís, que quan l'Esteve (i familia) va volguer trobar
un xic d'ombra'ls va costar cinc sentits. Cada garrofer era un cassino,
amb tres o quatre caçoles fumejant a sota del toldo; cada toldo era un
niu de rialles, i cada rialla dolça malura que s'encomanava als altres.

Com que l'Esteve no era pretensiós, ni la seva dòna tampoc, es van
acontentar d'un plansó, que, si bé no feia gaire ombra, al menys no
estava habitat; i vinga llenya, i foc, i la caçola i comencem la
batalla!

L'Esteve va volguer asseure-s, mentres la minyona feia l'arroç i la
Tomasa vigilava, però com que feia molts anys que no hi havia segut
a terra, per tot es trobava malament; va alçar-se i va anar a veure
l'arroç pera també dir-hi'l seu parer, però li van dir que destorbava;
va volguer mirar la _vista_ i justament allí hi havia un marge que la
tapava la _vista_, i per fi, no sabent què fer, va treure una llibreta
i un llàpiç, i va començar a tirar sumes: tant fa tant, i farà tant,
i el dia trenta d'aquet mes l'arqueig pujarà dos mil duros, i pug
pagar tant i quant, i... tampoc va poguer acabar: al garrofer d'allí
al costat se sentien tantes rialles, i xiscles i petons i corregudes,
que espantaven als aucells, i si espantaven als aucells, que hi són
_pràctics_ a n'el estimar, comptin vostès, cavallers, si s'havia
d'espantar l'Esteve.

—No sé com les autoritats ho consenten que's vingui a festejar en via
pública,—va dir l'Esteve a la Tomasa; però com que ella no ho havia
sentit, i com que l'arroç estava a punt, es varen seure en una pedra,
i se'n varen posar tres plats, ni massa plens, ni massa buids: tres
plats, ni de ric ni de pobre.

L'arroç era bo.

L'Esteve li va trobar i va complimentar a la minyona.

—Ja ho crec que té de ser bo,—va exclamar tot seguit la mestreça.—No hi
falten bons amaniments, pollastre, congre, calamarç... Per força en té
de ser de bo, però que'n fessim cada dia i ja veuries tu mateix aont
aniria a parar la casa.

—Ja que parles de la casa,—va dir ell:—¿ja's varen enviar aquells
brodats a la casa _Giménez, Rubio, Ramírez y C.ª_, que va demanar el
viatjant?

—Es clar que's van enviar,—li va dir ella mig ofesa.—Ja sabs que no
me'n descuido mai de les coses que m'interessen. Vols una mica més
d'arroç?

—Pensava una cosa, Tomasa. Si posessim una secció de tela de matelaç,
vols dir que no ens daria producte?

—No,—digué ella, amatent.—Val més lo segur que lo incert. Es té d'anar
de mica en mica. Menjar poc i pair bé.

I després de aquestes tres sentencies va afegir com dient-ho pera ella:

—Si tinguessim fills, encara.

—¿Vols dir que no'n tindrem de fills?—va gosar insinuar l'Esteve.

—Calla, que ja te'm desbarates,—va dir ella mig rient.—Vet-aquí lo que
són els exemples. Noia, porta les costelles!

Les costelles també eren bones. Tampoc hi faltava amaniment i tampoc
eren costelles que se'n poguessin fer cada dia; però a l'ensiam sí
que n'hi faltava; semblava que mengessin herba, i sòrt que amb el
formatge i les atmetlles, i una mica de vi ranci que van dur com a
extraordinari, el van fer anar coll avall.

_Bueno_: ja havien acabat, i ara, què havien de fer? Entornar-se'n?
Pera entornar-se'n desseguida no valia la pena de venir! Dormir? Qui
dorm a n'aquell pedregar i amb aquells crids d'allí al voltant? Jogar
a cartes? I qui en portava de cartes, i qui hi sabia jogar a cartes?
Enraonar? Què no s'havien dit a n'el món, ni què's podia conversar sent
fòra de la botiga? Fer mitja? Si la Tomasa hi hagués pensat, l'hauria
portada la mitja; però que hauria deixat a n'ell en Babia a sota
d'aquell garrofer? Contar qüentos? Això és cosa de criatures. Contar
histories, ells no més en sabien una d'historia: l'historia de les
quatre regles. No hi havia res per fer, bona reira! I ells no'n sabien
de no fer res. No's podia fer més que esperar que'l sol es pongués
a les bones, i anar a voltar per Vallcarca i, camina que caminaràs,
entornar-se'n a la botiga.

I que va tardar a baixar aquell sol! I quin sol més poc feiner, Déu
del cel! I que poc temps l'hauria tingut, a «La Puntual». I quina
empenta li hauria donat l'Esteve, pera fer-lo rodar més depressa, si
això dels sols estessin a mà pera fer-los córrer els Esteves! Va badar,
va seure, va alçar-se, va ajeure-s, es va tornar a seure; però com no
havia badat mai, perquè l'obligació li privava, ja siga'l badar o lo
que siga, va veure coses imprevistes que'l van estranyar una mica. Va
veure que'l cel era d'un blau que mai se'n havia adonat; va reparar que
hi havia núvols pintats de color de rosa com les cintes de a ral el
metre; va _notar_ que's criaven flors fins a les escletxes de la grava;
va observar que quan un està en vaga veu lo que no veu treballant, i,
oh pasme de contemplació!, va veure lo que no havia vist mai perquè no
s'hi havia fixat: que la seva dòna era magra (en això si que s'hi havia
fixat), però que entre la magresa hi havia plenituts de vida que no les
havia sospitades; que'ls ulls tenien reflexes verds que mai els havien
tingut; i que'ls llavis prims i ondulats tenien un cert tremolor que
no sabia que'l tinguessin i... «Anem-se'n», li va dir; i, cosa nova
pera ell, la va agafar pel braç i va endur-se-la montanyes amunt de
Vallcarca, am la minyona, que seguia com impedimenta de l'idili.

Van pujar montanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar
més montanya, i era tant fòra de mida lo que passava a l'Esteve, que
aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat extesa allà baix, a la
blavor, am la blancuria de les cases arrupides sota Montjuic, amb els
braços dels carrers estirant-se sobre'ls conreus, va tenir un crid
d'admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, pera ell, era tant
com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.

Realment ho era d'_espaiós_. Ho era la _vista_, ho era la tarda, ho
era el sol ponent, ho eren els chors dels que baixaven ubriagats de
joventut i relliscant serres avall al braç de l'enamorada. Aquells
crids i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no
havien parat tot lo dia, ara amb el frec del cap-vespre s'havien anat
apagant; però si s'apagaven les paraules s'havien encès els cors. La
fiblada de la llum els havia entrat a l'ànima, i el sol que duien a
dintre seu els rebotia a n'els llavis, que s'apropaven a les fosques;
a les mans, que s'ajuntaven, i als braços, que s'estrenyien; i abans
d'entrar a la ciutat bevien l'últim raig de sol, pera guardar-ne
l'impressió al tornar-se a junyir a la feina.

L'Esteve, sense dir res, va agafar a la Tomasa i la va estrènyer.

—Que t'has _locat_?—li va dir ella.—Que no veus que ja som a ciutat?

I tenia raó la Tomasa: tornaven a ser a ciutat, amb el fang, ara les
botigues, amb els carros i am les empentes.

Camina que caminaràs, van arribar a «La Puntual».

Van entrar, van preguntar a la guardiana si hi havia anat algun lladre,
i l'Esteve, ja no poguent més, cansat, malmès i cruixit, deixant-se
caure a una cadira que hi havia al peu del taulell, va dir sospirant:

—Ai, Tomasa! Que bé que s'hi està a la botiga!

                            [Il·lustració]



                [Il·lustració: Y els dona nostre Senyór
                               un fruit de benedicció.]



                                  IV

                  DE L'INFLUENCIA DEL PAISATGE A N'EL
                      PERVINDRE DE «LA PUNTUAL».


Això de que l'Esteve i la Tomasa, una gent tant de sa casa, un
matrimoni tant reposat, uns negociants tant _fixos_, haguessin sortit
un dia a fòra, i am caçola i tot, i am la minyona, i en dia d'_anar-lo
a enterrar_, va promoure tanta alarma a n'els parents, a n'els
coneguts, i fins als veins, que cosines, senyora Pepa, senyora Felicia,
i tots plegats, van anar l'endemà a veure-ls, com si haguessin tingut
un daltabaix o haguessin tret una rifa. Fins el graner va deixar el
llegum pera anar a saber si'l seu gendre se li havia trastocat, i feia
desgraciada a la filla.

—Un cop de cap,—anava dient el matrimoni a n'els que anaven
arribant.—Va ser un cop de cap. Un _rapenta_.

—Però què vareu fer? Què vareu menjar? I la vista? És tant bona com
diuen la vista?

—Espaiosa,—va dir l'Esteve.

—Diu que's veuen tants i tants pobles?

—Espaiosos.

Li havia agradat la paraula, a l'Esteve: i tot ho trobava espaiós: la
_vista_, el cel, l'arroç, la caçola i les costelles.

—Si aquestes montanyes dels voltants les tinguessin a l'estranger,
serien les _mil i una noches_,—va dir el graner, entusiasmant-se.

—Nosaltres hem sentit a dir que és una cosa molt poètica aquesta
montanya Pelada,—deien en tercet les Maries.

—Espaiosa,—tornava l'Esteve.

—Si jo tingués medis pera viatjar, no'm mouria mai de fòra,—deia la
senyora Felisa.—M'agradaria anar a n'el bosc, però en bosc que fos meu,
i que hi pogués tenir safreig, una cascada am pedra tosca, una parra
i peixos vermells. No hi ha res que'm faci l'il·lusió que'm fan els
peixos vermells.

—No són bons pera menjar,—van dir tots.

I a propòsit de les cascades, dels peixos i del safreig, tots varen
poetisar, cantant les belleses del camp.

El graner, quan era jove, havia pujat a Sant Geroni, i deia entusiasmat:

—La _vista_ de la Montanya Pelada és una vista de segona comparada am
Sant Geroni. Figureu-vos que aneu pujant, i pujant, i pujant, i com
més pujeu més veieu. De pobles en vaig comptar onze i vaig perdre la
paciencia. De pinedes n'hi ha pera llenya pera tots els forns de calç
del pla, i si hi aneu a la tardor se hi fan uns robellons com berrets.
Allí l'aire que s'hi pren es _giènic_. No porta les _manacions_ del
_supsuelo_ ni les _miasmes_ que respirem a les viles habitades, perquè
allí no n'hi ha de _supsuelo_. _Nada_, que si'ls que vivim a ciutat,
aixís que venen dugues festes anessim tots a Sant Geroni, tindriem les
carns més fortes i no patiriem de l'_estèric_.

—Jo no més havia estat a Moncada,—va dir la senyora Roseta,—i em va
agradar tant, però tant, que si mai m'amagrís hi tornaria. Tot es
regadiu, a Moncada.

—Com que'l camp, pera que sigui camp, en té de ser de regadiu,—varen
dir les tres Maries.

—Segons,—va saltar el senyor Esteve;—el ram de la Naturalesa ha de ser
com una botiga: ha d'estar _surtida_ de tot. Hi ha d'haver regadiu,
secà, fruites, verdures i aigües fresques.

—Aigües fresques, pera'ls que estàn bons, i aigües calentes pera'ls
qu'estem malalts,—va dir la pobra senyora Pepa.—Quan vaig anar a La
Garriga, amb l'esperança de curar-me, ho vaig poguer ben comprovar.
Veuriau que allí l'aigua és bullenta en sense que la mà de l'home
l'hagi escaldada per res.

—Això no són més que fenòmenos,—va dir el graner am serietat.

—No són _fenómenos_, són banys fets de la Naturalesa. Jo'n vaig pendre
nou de seguits, perquè'ls banys han de ser sanassos. Que'n preneu cinc,
set o nou, vos curen; i que'n preneu vuit, o deu o dotze, vos en aneu
pitjor que abans. Si jo n'hagués pogut pendre vint-i-un, ai!, pot-ser
m'hauria apedaçat; però'l negoci'm va reclamar, i ara ja ho veieu com
estic: vivint anys i anys, però sempre malalta.

—Sigui com vulgui,—va dir el graner,—la mare Naturalesa podrà tenir
les seves tares, com totes les coses del món, però jo hi crec: hi ting
confiança, i això que jo soc d'aquells homes que no crec més que lo
que toco. Amb això, que per molts anys pogueu anar al camp en semblant
festa, i am salut, que és lo principal, i que jo i tots ho poguem
veure.

I dit això se'n van anar donant l'enhorabona a l'Esteve per aquella
_corassonada_ que'ls havia sortit tant bé.

Ja ho crec que'ls havia sortit bé.

Els havia sortit tant bé que encara no ho sabien tot.

Es va saber al cap de tres mesos.

Un dia, la propia Tomasa va cridar a l'Esteve apart, i, ull-baix i amb
un tò prudent, li va dir baixet a cau d'orella:

—Esteve, prepara un plat més a taula.

—Convidats?

—Un convidat que ve pera estona; si Nostre Senyor ho permet.

I li va parlar més a l'_oído_, i l'Esteve va quedar parat.

—Què't sembla la nova?

I ell parat.

—Què hi dius?

I ell més parat.

—Bé, que't sap greu?—li va dir a l'últim.

—No, que no me'n sap de greu; al revés. Casi et diré que me'n
alegro,—va acabar per dir l'Esteve.—Lo que ha de venir, i ve, perquè
ve, no me'n sap mai de greu; però... me sorprèn. Et prometo que'm
sorprèn.

—I ara! I per què't té de sorpendre una cosa tant natural?

—Què't diré jo, pobre de mi!... Tot allò que un no'n fa esment, per
més natural que sia, sobte, i et deixa parat. Perquè, si t'he de ser
franc, encara no m'ho esperava.

—Això ve quan no s'espera, totxo.

—És que'm creia que'l ser pare era una cosa més solemne. Què't diré
jo?... que un s'ho sentia venir, i al veure que és tant senzill sembla
que no pugui ser.

—Deixa-t de ser o no ser, babau. Estàs content o no n'estàs?

—És clar que n'estic. Molt n'estic. Però la cosa ve tant de _golpe_
que un no té temps d'acontentar-se. Ara ho estic més que quan m'ho has
dit, veus? I demà ho estaré més que avui, perquè hauré reflexionat.
Abraça-m, Tomasa,—li va dir, pera treure'l mal efecte d'aquella fredor
d'abans.

—Deixa-t d'abraçar i prenguem mides.

—Això,—va dir ell,—prenguem mides i fem les coses am tot ordre. Per
de prompte ja tinc pensat que allò de posar noves seccions les hem de
posar desseguida. Tindrem més gasto. Vindrà'l noi...

—I qui t'ho ha dit que serà noi?

—Sigui lo que sigui, tindrem gasto.

—Pensem en coses perentories; això ja vindrà quan sia hora.

—Engrandirem més la botiga.

—No hi ha lloc.

—L'engrandirem, encara que no n'hi hagi. Quan jo vaig néixer es va
engrandir; quan neixi'l noi o la noia, ens toca engrandir-la a
nosaltres, i després els tocarà a n'ells.

—Això no és perentori, et diuen. S'ha de pensar a qui ha de dir-se. Què
s'ha de fer, a qui's té d'avisar.

—Jo no hi tinc pràctica a ser pare de familia. Jo avisaria al padrí,
que ell si que n'hi té de pràctica. Ell n'ha vist néixer tres seccions,
d'infants de la nostra familia, i sab com s'arregla aquet tinglado.

Encara que l'avi rapapiejava, i anava molt poc a «La Puntual», van
anar a donar-li la nova, pensant donar-li una gran sorpresa, però la
sorpresa fou pera ells quan els va dir que ja ho esperava.

—Sí, ja ho esperava,—els va dir.—Sabia que tardariau a dar fruit de
benedicció, però sabia que'n donariau. El meu avi, el pare, jo, el meu
fill, i tu, tots hem tardat, i tots n'hem tingut, i és que aquí'l tenir
descendencia no's té sense més ni més. Es té am calma i coneixements,
com s'han de tenir totes les coses.

—Ha vingut impensadament,—va dir l'Esteve a n'el seu avi.

—No tant impensadament com et penses,—li va respondre'l padrí.—Jo ja'm
creia que compliries, i ara et podria donar uns concells, però ja'ls
havia donat a n'el teu pare, i ja te'ls he donat a tu, i no m'agrada
fer gasto en coses que ja han sigut dites. Tu no ets pas un exaltat.

—No ho és,—va dir la Tomasa.

—No ho soc,—va dir l'Esteve.

—No ho ets,—va respondre'l senyor Esteve,—i com que tens judici, i
coneixements i et van donar bona instrucció, aixís com has sabut fer
d'espòs, sabràs fer de pare, d'avi, i de besavi, i m'aturo. Si és un
noi (que ho serà, perquè ja és tradició a la casa, aixís comercial
com particular, que no més es tinguin nois), no més et tinc de dir
una cosa. Encara no obri la vista, treu-lo a mirar aquell lletrero.
Ensenya-li aquell 1830. I ara a esperar, i no descuidar-se, que'ls
infants venen «puntuals» al món en sense mirar-se'ls lletreros.

Realment, els mesos que faltaven no's van descuidar de res; però, s'ha
de dir la veritat, no hi havia motius de descuit. Si no fos que ja ho
sabien que havien de tenir un infant, no se'n haurien adonat. Hauria
arribat el pas i se'l haurien trobat a coll com si'ls portessin un
present. Ni mareig, ni engunies, ni basques, ni desitjos de calç, ni de
sorra, ni de albercocs, ni de maduixes: no més desitjos de fer diners,
i més diners, i omplir el calaix; que si és cert, com asseguren totes
les llevadores que hi entenen, que lo que la mare desitja surt a n'el
còs de l'infant, l'infant hauria hagut de néixer amb un duro a cada
galta, am betes i fils per cabells i per ventre una guardiola plena
d'or i de calderilla.

Això sí, com que'l pare és pare, tot era mirar criatures que havien
nascut de poc i enterar-se quant temps tenien i a quants anys posaven
les dents, i a fer comparacions, sempre odioses, i a veure aparadors de
roba, i a regatejar-ne, i a no comprar-ne... perquè ja se'n cuidava la
mare. Va durar més de dos mesos que quan li preguntaven les compradores
quin dia tindria de ser pare deia: «D'avui a demà». Va preparar el
bateig am calma, creient que ben previngut es batejava molt mellor;
feia postures a la Tomasa, que casi li sortien ben fetes; era amable,
era complacent, era manyagós; en fi, era pare... que, per 1830 que se
sigui, els pares són sempre pares.

Aquell home tant gris, tant mate, tant apagat i tant _sofert_, aquell
borrós botiguer que havia passat els trenta anys sense un sotrac en la
vida; que mai havia plorat ni rigut, que mai havia gaudit ni sofert,
anava a tenir una emoció.

L'anava a passar tant forta, que aixís que li van dir que era un noi,
hauria saltat d'alegria, si no hagués sigut que'l pobre home no'n podia
tenir cap d'emoció que no dugués contra-emoció.

Am l'infant, li arribà una nova: La casa _Giménez, Rubio, Ramírez y
C.ª_ li havia quebrat per mil doscents duros.

I va quedar tant compensada l'alegria amb el trastorn, que no tingué
trastorn ni joia; i tant barrejades les dugues coses i se li va fer
tal nus d'impressions, que si li preguntaven per la quiebra deia que
havia sigut un noi, i si li preguntaven pel noi deia: «Són mil doscents
duros».

                            [Il·lustració]



                 [Il·lustració: El bon Ramonet creixia
                                rodejat de merceria.]



                                   V

  DE COM CREIXIA EN RAMONET I DEL XIBARRI QUE VA PROMOURE A N'AQUELLA
  LLAR «DE MERCERÍA».


Quin raig de sol va entrar a n'aquella casa al venir aquell infant al
món! Quina claror a n'aquell entressol! Quin esplet d'animació i de
vida a n'aquella cova de l'ordre! Es veu que lo dels desitjos no deu
ser una cosa ben segura, perquè vos juro que no hi va pas néixer amb
un duro encastat a les galtes. Si va néixer amb algun desig va ser
amb un picarol al cap, perquè mai s'ha vist un infant com aquell que
a l'arribar a la vall de llàgrimes hi vingués tant a la fresca, obrís
els ulls tant oberts, ni armés tant xibarri pera venir, ni's deixondís
am tanta pressa. Semblava aquells cabrits que al néixer s'espolcen
l'ensopiment i fan un saltiró que vol dir: «Ja hem nascut, doncs visca
la vida!»

La llevadora, els pares i l'avi van quedar parats aixís que van veure
un infant que plorava, que cridava, que feia anar els braços i les
cames amb aquell desfici de volguer esser. No hi estaven fets a «La
Puntual». La tradició de la casa era que arribessim somorts, callats,
tristos, prudents, i aquell no hi arribava de prudent. L'esvalot
que armava allí a l'arcoba se sentia fins al quartel; els crids
per volcar-lo eren feréstecs. No'n volia d'aquells volquers. Volia
llibertat; volquers lliures, esbarjo i els drets de l'home.

Les cosines, quan veien allò, deien que no era natural i que devia
tenir mal de ventre; la senyora del primer pis va dir que eren cucs;
la mare, com que era fill seu, deia que ja havia de ser aixís; el
pare, com també era pare, deia que sí que havia de ser aixís, però
hauria volgut que no ho fos; i el senyor Esteve'ls calmava dient que
allò era'l primer _ímpetu_, però que després del bateig es reposen
bona cosa, i que si'l bateig no l'aturava, ja l'aturaria l'exemple que
veuria a n'aquella casa.

El bateig va ser com sempre: a Sant Cugat, i el padrí també'l mateix:
el senyor Esteve. Van quedar que's diria Ramon, per tres o quatre
motius: perquè'l pare, al cel sia, se'n deia; perquè no n'hi havia
cap a la familia i un Ramon sempre hi va bé a dintre d'una familia, i
perquè si li posaven Esteve, entre Esteves, Estevets i senyors Esteves,
hi hauria una confusió que desbarataria l'ordre i es podrien confondre
les firmes.

Va venir aquell _faetón_, el cotxer, els cavalls i el clavell; van
venir els mateixos convidats, a més del senyor Pau i el viatjant, que
havia arribat de Cartagena i se'n entornava l'endemà a Orense; van
batejar a la mateixa pila, i el senyor Esteve parlà com parlava en
aquets casos, i fins es permeté una broma.

—Am tantes vegades com hem vingut,—va dir mig serio a n'el
vicari,—ja'ns podrien fer una rebaixa.

Al ser a casa i al tornar l'infant a la mare, que naturalment que se'l
criava, perquè en aquell temps a les mares encara'ls provava'l criar,
es va veure que'l bateig no l'havia calmat, com deien, i que continuava
aquell desfici.

Aquell bordegàs era un _trueno_: o mamar o cridar; o plorar o moure-s;
o dormir o armar xibarri. Encara no tenia quatre mesos i ja's mirava
la gent, i no solament se'ls mirava, sinó que semblava coneixe-ls. A
cinc mesos va començar a riure; a riure, cavallers!, allí que'l riure
semblava un renec. Als nou mesos ja va saber dir _papá_ i _mamá_; a
un any i mesos a fer preguntes, i a un any i mig a respondre-les; i
aixís que'l van deixar anar, de la primera embranzida, va córrer més de
dugues canes sense topar a les cadires.

Una altra cosa extraordinaria que's va _notar_ a n'aquell infant,
que també era portentosa a n'aquell cau de bones costums, és que
tenia'ls cabells riçats; però no quatre cargolets dels que's cargolen
am prudencia, sinó riços verdaders: de luxo, de senyor, de noble;
d'aquells riços que's fan servir o per vanitat o per tallar-los, segons
les families que'ls crien.

Allí no'n gastaven de riços, però era una cosa tant estranya de tenir
un fill am _dibuixos_, i am gorniments que no són útils, que tots
estaven admirats.

La mare, sense saber-ho, en tenia com un orgull: quan els cabells es
cargolen és que són diferents dels altres, i, siguen les dònes que
vulguin, la distinció sempre'ls admira. La senyora del primer pis deia
amb un tò de profecía: «Ai quan creixin aquets cabells que n'ompliràn
de medallons!» El senyor Esteve no'n feia esment. Els cabells, riçats
o no riçats, és la _tara_ de la persona; però sent _tara_ i tot se'ls
mirava i no creia que fossin cap mal pera'l progrés de la _mercería_,
i a l'Esteve li eren indiferents: la qüestió és que'l noi puji bé, que
les prendes naturals són bones pera algun capritxo, però no porten el
menjar a taula.

Riçat o no, el noi creixia. Creixia en tot: en pès, en _vivó_, en
coneixements i en alegria. Tot el posava content a n'aquell infant
venturós. Si li deien alguna cosa, per trista que fos, el feia riure;
si'l renyaven el feia riure, un riure que acabava am llàgrimes i amb
un riure d'haver plorat; si tenia am que entretenir-se, estava content
d'entretenir-se, i si no's divertia tot sol; i com els gatets quan
són joves, que tot els serveix de gatzara, feia córrer els capdells
per casa i els hi corria al darrera, i embolicava les troques i es
divertia embolicant-les, i convertia aquella llar, tant seria i tant
respectable, en un frontó o un jòc de botxes.

A tres anys ja volia sortir, escapar-se, volar, eixir d'aquell niu de
trenzilles. Encara no obrien la porta ja'l trobaven al carrer, i allí
pastava fanc, i es mullava, i s'ajeia a n'els regarons, i s'enfilava a
n'els pedrissos, i arribava tant brut a casa, però tant content d'anar
brut, que no sabien si renyar-lo o deixar-lo tornar a sortir. A quatre
anys ja arribava fins al quartel, i tenien de córrer a caçar-lo; i a
cinc va apendre de cantar: quan no havia de plorar cantava, i com que
no havia de plorar gaire perquè no tenia motius, cantava del matí al
vespre, i «la, la, la» i «xim, xim» i «là, là», semblava que tenien un
aucell engabiat a la botiga.

És clar que això'ls amoinava una mica a n'aquella gent tant de pau.
Ja sabien que un infant és natural que canti i que salti, que tinga
les expansions que's porta la falta d'edat i d'experiencia; però'ls
infants que pujen avui dia, segons assegurava l'Esteve, no són com els
nois del seu temps, que a cinc anys ja reflexionaven i, si bé encara no
eren _aptes_, ja començaven a mirar com s'omplirien els prestatges i el
rumbo que duia'l barco a n'el ram comercial i molts detallets que hi
han en les tendes que convé que'ls infants s'hi fixin.

És clar que a cinc anys encara no's pensa i l'exaltament és natural,
però... i si en fos de natural d'exaltat? I si arribés a ser d'aquells
que, en comptes de mirar els prestatges, mirés com se buida'l calaix?
I si'ls sortís un noi de mala _índola_ (mala _índola_ volia dir
gastador) dels que gasten en quatre dies lo que'ls havia costat tantes
suors i anys i anys de no veure'l sol i d'estar-se darrera'l taulell,
i de pensar de dia i de nit en les vendes de l'endemà, i de tenir la
mitja-cana com a única religió, i la guardiola per capella, i les
betes i fils per rosaris, i la calderilla per Déu, i no haver passat
joventut, ni amors, ni goig, ni alegria, ni haver tingut pena ni
gloria pera anar montant la fortuna que'ls servís pera una vellesa que
tampoc seria vellesa? I si fos un hereu escampa? Jesús tot Poderós,
guardeu-nos-en! Si fos un hereu escampa, estimaven molt al seu fill
tant la Tomasa com l'Esteve, però valdria més pera ell, pera ells
i pera tots plegats que Nostre Senyor se l'emportés abans de veure
semblant cosa, que'ls fills és un ai! el tenir-los i una fortuneta de
res costa anys i anys de captar-la.

Un dia, l'Esteve, pera sortir de dubtes, va cridar a n'en Ramonet i li
va dir:

—Escolta-m bé, Ramonet. Quan seràs gran què voldràs ser?

En Ramonet no ho entenia.

—Què és lo que t'agrada més?

—Anar en cotxe!

—És dir que voldràs ser cotxer?

—Vui ser soldat i anar en cotxe.

—Artiller vols dir?

—Anar en cotxe.

—Però si tens ganes d'anar en cotxe s'ha de saber tenir diners, i pera
tenir diners s'han de guanyar, i els que'n guanyen de diners se'n diuen
comerciants. Que vols ser comerciant o anar en cotxe?

—Vui ser comerciant i anar en cotxe.

I com que no'l podia treure del cotxe se'n va anar a peu a dormir,
pensant que... ja havia pensat prou.

Si aquella taleia d'anar en cotxe no li havia acabat d'agradar, lo de
comerciant li agradava, i es va dormir com dormia sempre: sense pena ni
alegria.

                            [Il·lustració]



                  [Il·lustració: Li carregen un moltó
                                 pera anar á la processó.]



                                  VI

  A LO QUE PORTEN QUATRE RIÇOS, QUAN ELS REGUEN AM VANITAT, I DELS
  TROPELLS QUE VAN COSTAR-LOS-HI A N'EN RAMONET, AL SENYOR PAU I A UN
  BÈ QUE NO HI TENIA CAP CULPA.


Aquells riços d'en Ramonet varen tenir conseqüencies.

Les processons de Corpus s'apropaven, i, pensant en les processons, la
senyora del primer pis havia tingut una pensada.

Ja que'l noi era tant riçat, tant ros i tenia aquella cara de figureta
de pessebre, d'angelet d'altar, de _ñiño_, per què no'l feien anar
a la processó de la parroquia, vestidet de sant Joan, amb el seu bè
corresponent i am tots els requisits d'aquets casos? Ella en tingués un
d'infant tant _ñiño_, ja ho crec que li faria anar! No esperaria pas
que creixés, que quan passen dels cinc anys aquestes criatures tant
riçades els hi han de tallar els cabells, i un infant sense cabells no
és prou criatura ni prou home.

L'idea va entusiasmar a la mare. Realment, veure'l seu fill ben
vestidet de sant Joan entusiasma a qualsevol mare, per poca devoció
que tingui, i ella podia ser estalviadora, però pera'l fill no hi
planyia res; però l'Esteve ja era diferent: havia tingut aquella
quiebra (sempre que havia de gastar la retreia), i el vestit de sant
Joan du molt gasto: s'han de comprar pells, gaiato, corona, bandereta,
sandalies i mitges de color de carn, i, sobre tot, s'ha de comprar un
bè, perquè un sant Joan sense bè és com un establiment sense gènero, i
ell no estava pera desembolsos amb el dèficit d'aquella quiebra!

La mare va insistir dient-li que lo que costa més del vestit són
les betes i les trenzilles, i que d'això en tenien saldos, i que en
tocant a lo del bè, un cop hagués servit pera l'_acte_, el podien
matar i menjar-se-l, i que la satisfacció d'un pare, de veure'l fill
caminant am lo millor de Barcelona, no's paga am diners ni am dinades.
L'Esteve va contestar que un pas de tanta trascendencia val la pena de
meditar-lo. Ella, que ja ho havia meditat; ell, que s'havia de meditar
més, i per fi, com en tots els casos, va ser el padrí'l que ho va
resoldre am quatre ratlles de sentencia.

«Que hi vagi,—va dir el padrí.—Bò és conservar les tradicions que no
perjudiquen el crèdit, i l'anar de sant Joan no perjudica a ningú: ni
al bon nom, ni a vosaltres, ni a n'ells ni a la serietat de la casa.»

Ja estava fet! Vinga preparar-se i fer les coses com han de fer-se:
el senyor Pau, el tenedor de llibres, acompanyaria l'infant, perquè
l'Esteve era massa serio pera acompanyar criatures. Posarien bancs a
la porta pera veure passar la processó, i sobre tot a n'en Ramonet;
convidarien a les families que capiguessin a n'els bancs, i fins
després darien refresc: la xacolata de sempre, secalls, horxata, xarop
i tota l'aigua que volguessin.

Pera donar a entendre a n'el tenedor el càrrec que li destinaven van
estar molt més de mitja hora; els crids se sentien del terrat; però
quan ho va haver entès va acceptar-ho, i fins ho va acceptar amb
alegria. El trajo que havia de dur el sant Joan no'n va costar tants
de crids, però va costar més discussions: que si havia de dur la corona
sostinguda per un filferro, que si les sandalies són vermelles, que si
sant Joan portava barba... tot-hom hi va dir la seva; i en quant a la
compra del bè, va ser una qüestió tant seria que de poc tot se'n va en
orris: la mare'l volia blanc, perquè aquets xais han de ser blancs;
l'Esteve'l volia ben gras, perquè anant munt i avall aquet bestiar
s'aflaqueix i quan se'ls té de matar no més en queda la pell, que tant
li feia blanca com negra; i per fi, partint diferencies, van arribar a
comprar un xai que no podia ser més apte pera'l pas i pels _aliments_:
era un bè nèt, blanc i grassonet, amb uns ulls de resignació que's veia
que ja sospitava lo que li havia de passar; amb un aire tant modest
que si l'hagués vist sant Joan l'hauria adoptat xai honorari, i amb
un posat de tristor que no més de veure-l una vegada ja se li posava
afecte.

En Ramonet quan el va veure n'hi va posar tant d'afecte i va estar
tant content de tenir-lo que'l va fer pujar a l'entressol, i el va fer
baixar a l'establiment, i aquí caic i aquí m'aixeco, les capses rodaven
per terra i els rodets anaven enlaire, convertint «La Puntual» en
corral de la bestiola i del pastor que la guiava.

Sòrt que no més va durar quatre dies aquella vida bucòlica, o si no hi
ha una feridura, que hauria sigut la de l'Esteve.

El dia de la processó va arribar, i després d'haver dinat van esperar
als convidats; van arreglar els taulons a fòra i van vestir a n'en
Ramonet.

Les Maries, la senyora del primer pis, la senyora Pepa, la senyora
Felicia i la senyora Roseta hi van ajudar a vestir-lo, però'l que hi
va ajudar més va ser el bè, perquè si ell no hi hagués sigut allí
entretenint a la criatura no l'haurien pas pogut vestir, amb aquell
gènit que tenia. Primer li van pentinar els riços, que pera ells es
feia la festa; després li van enquibir els colans, uns colans de color
de rosa que talment semblaven de carn, si la carn fos d'aquet color, i
com que li venien amples els hi van lligar am dugues betes i tota una
restallera d'agulles; després les sandalies, també de color de rosa,
pera amdós chus, com dugues magranes, que li venien sobre'ls dits dels
peus; després les mànegues, de seda, de seda de color de prat, a dugues
pessetes el pam; a sobre de tot la pellissa, que hi entrava un altre
moltó, i la corona i els _llacets_, i ja no més faltava gornir el xai,
que era tant delicat com lo altre, perquè de flors a la cua, i de roses
de paper a sobre l'esquena i a sobre'l cap, i de lliga-cames a totes
quatre, i de cintetes allí on cabien n'hi varen arribar a posar tantes
que semblava que «La Puntual» anunciés la _mercería_.

Quan varen estar tots dos gornits hi va haver un crid d'admiració.
Mai, però mai, un sant Joan que fos tant Joan com aquell s'hauria
passejat pel barri! Ni allò era un infant, sinó un sucre; ni'l bè un
bè, sinó un maçapà; ni a n'els altars ni a les estampes s'havia vist
una parella tant proporcionada i tant _piadosa_.

L'Esteve va pujar pera veure-la, i no va tenir gaire alegria perquè
pensava en el gasto, però tampoc va tenir tristesa, perquè fet i fet
era'l pare. Van donar brenar a sant Joan i una mica d'ofals a la torna;
va arribar el senyor Pau de levita i van sortir cap a Sant Cugat am
tot el veinat a les portes, armant un esvalot i uns crids que fins el
centinella's va girar pera saber lo que passava.

En sent aprop de Sant Cugat, sant Joan va volguer fer lo que no hi
ha cap llei ni cap santetat que ho privi. I pera'l pobre tenedor de
llibres aquí començà'l primer treball. La criatura prou demanava,
però'l senyor Pau no ho sentia, i quan ho va sentir ja era tard. Com
que li havien lligat els colans per sota de la pellisa, i com que pera
treure la pellissa s'havia de desgornir el trajo, i com que l'infant
duia pressa, i com que també era pràctic, cansat de plorar... va
resoldre-s, i el color de rosa dels colans va quedar d'un tò més pujat
de dalt a baix de les cames.

Aixís i tot, van continuar. El senyor Pau va pensar que encara que
anés un xic mullat no tots els sants Joans són aixuts, i, amb aquesta
convicció de que'l temps ho asseca tot, van arribar a la parroquia.

Ja era hora. Els gegants s'impacientaven, i, donant saltirons i fent
voltes, ja havien emprès la marxa, am les trampes i els ganfarons
que'ls anaven seguint al darrera.

Després dels ganfarons van ser els infants: tots els estudis del
veinat, tots els bordegassos del barri, tots els bailets de tots els
gremis van anar seguint, amb els ciris i amb els cabells tallats de
fresc, rapats fins arrel, i empolainats, però veient-se a n'els fronts
estrets, a n'el crani alt i a n'els ulls fondos els fills d'una raça
toçuda que'ls havien posat pomada, però que no eren fets pera pomada,
sinó pera suor del treball. Passava'l pervindre de Ribera; els que
havien d'alçar els pisos a n'els fonaments d'aquelles cases fetes am
capitells trencats i grava de columnes gòtiques; passaven els Estevets,
sorruts, serios i arrenglerats i am mirar resignat però ferm; i era
tant el posat esquerp que tenien aquells infants, que quan passava'l
fill d'algun noble amb el criat vell al costat, la blancor d'aquella
cara i els bucles i les mans grogues semblaven, pel seu contrast,
flors malaltisses d'arcova que s'havien de fondre com els ciris; flors
d'esquerda de panteó al costat d'olles d'aufàbregues.

Després dels infants els Esteves, els pellaires, els camàlics, els
graners, els botiguers, els manyans, els teixidors, els carreters,
els bastaixos, tota la gent de força i de feina, que, dintre dels
gecs apretats i de les ermilles cordades, els rebotien els muscles,
que estaven encongits per la roba; després els senyors Esteves, els
comerciants retirats, regidors i arcaldes de barri, els puntals de la
barriada i els que si havien fet fortuna en duien arrugues al front i
xacres sota la levita; després els capellans i els soldats, i després
la tarregada, l'angelical tarregada de verges, santets i angelons;
disfresses de confiture que com el nostre Ramonet eren il·lusions de
mares.

Al sant Joan i al bè i al senyor Pau els van posar al mig de les files
i varen anar seguint.

Vers la capella de Marcús caminà la processó entre un núvol de paperets
i una catifa de ginesta. Desde'ls pisos fins als bancs i desde'ls
bancs fins als terrats era una pluja de colors, una vibració colorida,
una nevada de vida que omplia'l carrer de joia. Aquelles cases negres
i rònegues havien tret l'ànima al defòra, i els damassos verds i
vermells, les bànoves de l'antigor, els cortinatges de l'arcova, les
catifes de la sala, tota la mica d'alegria i tots els drapets de les
festes que enjoiaven l'interior els havien posat al balcó. Aquelles
dònes menestrales havien tret tots els vestits de la calaixera de
caoba, aon dormien tot l'any plegats am flaira de poma camosa, i els
havien tret a la llum. Aquelles noies de Ribera, d'ulls somniadors i
mans fermes, s'havien també encatifat am les mantellines blanques i
flocs de colors i galtes enceses, i havien arrencat tots els clavells
i les roses i els llessamins de tots els testos de les finestres i les
duien sobre'l pit, sobre'l coll, sobre la cintura i sobre la daurada
polsina de la cabellera rossa, i de banda a banda de Ribera'ls carrers
talment tremolaven de vibració i de moviment com si caigués una polsina
feta d'espurnes de gloria.

La processó anava seguint solemnialment, magestuosa, poc a poc, tant
magestuosa i poc a poc que d'un cap de carrer a l'altre hi posaven més
de mitja hora, i la gent feia comentaris am tots els que anaven passant.

—Aquell és l'arcalde del Born.

—Aquet és aquell botiguer que va fer fortuna amb els sucres.

—Aquet és aquell gran gallinaire del carrer de Flassaders.

—Aquet és el senyor Mateu.

—Aquet és el senyor Pere...

Tot-hom hi anava dient la seva. Que si eren això, que si eren allò, que
si com havien fet la fortuna, que si havien estat tants anys a fer-la;
però quan passava en Ramonet amb el seu bè tant gornit i el senyor
Pau tant mudat, allò ja no eren comentaris: era exclamació desfeta,
enterniment i controversia.

—Mireu-lo! Mireu-lo que és bufó!

—Si sembla de pasta.

—Si ho és.

—Això deu ser una prometensa.

—Jesús!

—L'han tret d'una escaparata.

—Sembla'l santet que tenim allí a les _Hijas de María_.

O bé n'hi havia de sorruts que deien malhumorats:

—Jo'ls daria garrot a n'els pares.

—No sé per què no hi ha un _asilo_ pera les criatures disfressades.

—Això'ls governs han de privar-ho.

—Supersticions són això. I per això a Espanya anem tant bé que ara
mateix serà un _caos_.

Un home fins els va insultar.

Una dòna va córrer a abraçar-lo i se'n va entornar plorant.

Però la processó anava seguint, am més paperets i més ginesta, i, fos
el mareig d'aquell acte, fos l'enlluernament dels ciris, o fos que
l'anar poc a poc cansava a la criatura, en Ramonet va ajupir-se i no va
volguer seguir més.

Plora que plora i crida que crida, es va aturar al mig de les atxes i
no hi havia qui'l fés seguir.

Prou n'hi va oferir de carmel·los i dolços i cavalls de fusta'l senyor
Pau, apurat, però no senyor: no volia moure-s.

Prou el va amenaçar que en sent a casa'l tancarien a les fosques: tant
se n'hi endonaven les fosques com la claror de les atxes.

Prou es va enternir: res hi valia.

Què s'havia de fer?, va preguntar-se l'atribulat tenedor. Deixar-lo
allí al mig a n'ell i al bè i anar a avisar la familia? Deixar aquell
destorb allí terra que embussava la processó? Avisar un cotxe o un
camàlic? Si a les processons hi hagués ambulancies pera carregar
l'impedimenta d'àngels i sants i Veròniques que no poden seguir el
curs, l'hauria carregat al carro; però com que no hi havia ni carro,
ni carretó, ni sòrt, ni misericordia dels homes, se'l va carregar a
coll... i endevant!, que quan hauria passat la raresa'l tornaria a
posar a terra i arribarien com podrien.

Això sí, al tenir-lo a coll va pensar: «És molt pesat el portar els
llibres, però ho és més el dur criatures».

I pera conformar-se una mica's va dir aquet comentari: «Ja he fet bé jo
de no casar-me».

Havia fet bé de no casar-se, però com que aixís que ve una desgracia en
sol venir una altra al darrera, i com que'l senyor Pau era un home que
no havia nascut am xaripa, mentres es feia reflexions amb en Ramonet
als braços, ja sien els mateixos motius que havien aturat a sant Joan,
o ja sia pel mal exemple, o ja sia pera fer la contra a n'el pobre
tenedor, el bè també s'hi va ajeure i tampoc va volguer seguir.

—Aveiam si també hauré de dur el bè,—va dir el pobre home mig
plorant.—Aveiam si també m'hi ajeuré jo i que'm passi la processó per
sobre, i que m'esclafi, i que'm trepitji.

I mentres ell s'exclamava, am cada gota de suor com les dels blens de
les atxes, la gent, que veia aquell grop que... estava empantanegat,
també hi anava dient la seva.

—Entreu-lo a dintre una botiga aquet marrà!

—Porteu-lo a l'escorxador!

—Aquet moltó és un dropo. Coeu-lo, que no'n volem de dropos a n'aquet
barri!

—Doneu-li aiguanaf, pobrissó!

—Dissequeu-lo!

I fins un noi dels que passaven el va socarrimar amb un ciri, i allò
feia un tuf de llana que no's podia aguantar.

Per sants que siguin els tenedors, i per sants a coll-i-bè que portin,
arriben que la paciencia ja ha donat tots els aixamples i que no poden
més i reventen.

El senyor Pau ja ho era un de sant, però un sant ben _entendido_, i va
pendre una resolució: deixar el bè allí al mig del carrer i endur-se'n
a n'en Ramonet, i que se salvi qui pugui... Però mireu-ho què són les
_planetes_: allò va ser lo que va salvar-lo.

Quan la criatura va veure que anaven a deixar el bè va callar i va
volguer seguir.

Va seguir i el bè va imitar-lo, i el senyor Pau va respirar, però'l
susto havia sigut tant gros i el tenia clavat tant endintre que,
responent als capellans que resaven al darrera, anava dient a mitja
veu, a modo de lletania:

—Maimés!

Maimés infants!

Maimés processons!

Maimés bèns!

Maimés sants Joans ni altres sants!

Els llibres, els llibres i res més que'ls llibres!—

Mentres passava tot aquet tràngol ja s'havia anat fent de nit. La
processó havia arribat al carrer de la Princesa, i, en comptes
d'aquells crids d'abans, d'aquell color i d'aquella llum, no més es
veien les atxes, caminant com dugues serps enceses de llarg a llarg
del carrer. El silenci era magestuós. Les cares, abans tant alegres,
a la groga claror dels ciris, semblaven cares d'enterrament, cares de
fotografia, cares de claror de bengala. La música anava tocant, però la
marxa de joia d'abans s'havia tornat marxa fúnebre, i l'impressió era
tant solemne que'l bè anava dient: «Bè!... Bè!...», un bè d'anyorament
i d'engoixa, i en Ramonet anava seguint, però plorant al sò de la
música, i el resignat tenedor també tenia ganes de dir bè pera treure-s
la tristor de dintre.

De sobte va esclatar un gran trò. Ja hi érem! Ja teniem pluja. Aquelles
dugues fileres d'atxes van fer un zic-zac d'esverament; després un
altre de més fort, i se'n van apagar la meitat; després van començar
a caure unes gotes que n'hi havia un raig a cada gota, i la gent
va començar a córrer; i després, al venir el ruixat, gremis, nois,
gegants, clero i trampes, que aquí caic, aquí m'aixeco, no hi va haver
classes ni respecte: a cops, a empentes, a rodolons i com podien es
van ficar a les entrades, i quan les entrades eren plenes encara n'hi
van entrar més, i quan tot va ser atapait els que van quedar al carrer
corrien d'una banda a l'altra com rates emmetzinades.

El bè, el senyor Pau i en Ramonet van ser dels del carrer. Un sant
Joan, quan és petit, s'enquibeix a qualsevulga entrada, però entrar un
xai a dintre d'una casa quan les persones hi estàn espesses és pitjor
que fer-lo passar per devant d'algun fielato; aixís és que sota les
canals, am «bès» i plors i exclamacions, van haver d'aguantar tot el
xàfec.

I si ells aguantaven el ruixat, compteu els de «La Puntual» i el rengle
de convidats, que esperaven veure-ls passar, quin desengany i quin
esglai! Que si hauràn caigut, que si hauràn topat, que am les empentes
d'un xàfec es pot esclafar a una persona, que si com el senyor Pau
és tant sord no hauràn sentit la tempestat i l'hauràn rebuda a raig
fet, que si'l vestit de sant Joan no és un vestit pera les mullenes,
demaneu-ne de comentaris. La senyora del primer pis deia d'enviar un
municipal al curs de la processó i demanar per un bè perdut; la mare hi
volia anar ella mateixa. El senyor Esteve'ls calmava dient que mellor
que rebés un xàfec, que aixís els infants es fan forts. L'Esteve no
deia res, perquè no sabia què dir; però a l'últim es va aclarir el
temps, i la mare, que era a la porta mirant amb els ulls de mare, va
fer un xiscle d'alegria perquè'ls va veure que arribaven.

Arribaven, sí, però de quin modo! Quin mullader! D'aquell sant Joan
tant _ñiño_ no més en quedava la pell. Ni corona, ni bandereta, ni
sandalies, casi ni riços: tot se'n havia anat riu avall! L'atribulat
senyor Pau no més havia salvat el berret, perquè hi duia un mocador,
però havia perdut el mocador, que valia més que'l berret; i el xai casi
no era xai: brut, enfangat, sense flocs i am les flors fetes una pasta
que li havia tenyit l'esquena, en comptes d'un bè de sant Joan, era un
moltó de _matadero_ que s'havia esgarriat i que'l duien amb una corda.

El xacolate va ser trist, espès, agre, i el xarop... xarop de rabes!

La deria de deixar el negoci per una cosa de luxo havia estat un
escarment. No hi tornarien maimés!

I encara faltava l'epíleg, que va ser el jorn de matar el bè.

En Ramonet va plorar tant, al veure que de revolada se li emportaven
l'amic, aquell amic tant bon amic, que l'havia tingut vuit dies sense
deixar-lo ni un moment, que havia anat amb ell a la gloria i que no
l'havia abandonat quan va venir la desfeta, que aixís que va veure
que'l treien i que'l mirava amb aquells ulls tant tristos i plens de
dolcesa, com volguent dir: «Ha arribat l'hora»... que's van creure que
emmalaltia.

—No he vist mai una criatura de tants sentiments com aquesta,—va dir la
mare, corpresa.

—No sé pas a qui s'assembla,—van dir de pla les tres Maries.

—Deixa-t estar de semblances, ni de xais, ni de coses fútils,—va dir
l'Esteve a la dòna.—Amb una vegada n'hi ha prou d'això de processons
i romanços. Baixa a baix, a la botiga, que hi ha molts _pedidos_
atrassats, i els _pedidos_ són els _pedidos_.



                 [Il·lustració: Per las ideas del fill
                                La Puntual corra perill.]



                                  VII

  SEGUEIX L'AUCA.—CAMBI D'ESTUDIS I DE PENSADES.—ELS PARES PROPOSEN I
  ELS FILLS DISPOSEN.


Aquella jornada de Corpus va marcar el jorn de tallar els riços.

Am cinc anys de portar al cap aquella mena de gorniment inútil ja n'hi
havia prou, i pot-ser massa. Ja era hora de deixar-se d'endròmines i
de suplements decoratius, pera començar a fer entendre al noi que al
món no hi venim pera lluir, sinó que hi venim pera treballar, i que'l
que porta massa temps tirabuixons i altres falornies corre'l perill
d'avesar-s'hi i anar gornit tota la vida.

L'Esteve volia que'l noi fos home, i com més aviat mellor. Aixís és que
l'endemà, no sols li va fer tallar els cabells, sinó que ja va vestir
d'home: pantaló llarg i americana, feta de la mateixa roba que ell
se'n havia fet un trajo; botines am gomes, com les d'ell, berret de la
mateixa forma que'l seu i tot tant parió i tant exacte, que quan anaven
pare i fill semblava que al néixer l'home n'havia sobrat la criatura.

Lo únic que va lograr amb aquet cambi fou que'ls bailets de tot el
veinat, quan van veure eixir de «La Puntual» aquella criatura tant
_severa_, li tinguessin molt més respecte del que li havien tingut fins
allavores. Allò de jogar a bales i a cartrons amb un infant que anava
de llarg, que duia _leontina_ de niquel i un rellotge que si bé no
anava feia'l mateix efecte que si anés, els feia magestat, i si bé'ls
bailets de tota mena no s'hi fixen gaire en la roba, haver-se-les amb
un marrec que tant jove ja gasta capa, n'hi ha pera fer-ne molt de
respecte.

I a fè que no tenien de tenir-n'hi, perquè era un infant ben infant,
el nostre ex-riçat Ramonet. Comparat am la patuleia que's criava per
aquells voltants, que fins quan jogaven a jogar tenien d'ensenyar les
ungles, en Ramonet era un anyell. Si per cas veia que l'estafaven es
deixava estafar pacíficament, i no més a n'el fons de tot hi tenia
un cau de revolta, que era d'aon n'eixien les llàgrimes; si pegaven
a un que fos més feble, sempre's posava al costat del feble, encara
que li toqués el rebre, i a generós ningú'l guanyava. N'era tant i
tant naturalment, que, si'ls bailets sabessin pensar, s'haurien adonat
desseguida que ell era diferent dels altres, i no per la capa i el
capell, sinó pels sentiments que duia a dintre.

Va anar creixent d'aquet modo, i amb ell van anar creixent els instints
i una sensibilitat exquisida, i una comprensió extraordinaria, i un
dalit de saber de tot, menos de lo que li convenia.

—Aquesta criatura no's fixa,—deia molt sovint el seu pare.

—Ja's fixarà,—deia la mare.—Jo he conegut botiguers que fins que han
sigut majors d'edat no s'han començat a fixar. Se li té de deixar fer
el creixent.

—Aquí'm tens a mi, que a quatre anys...

—És que d'Esteves com tu no n'hi ha cap més a Barcelona. Estigues
tranquil i deixa fer, que no tens raó de queixar-te.

No tenia raó de queixar-se, però no tenia motius d'estar alegre.
El noi vivia a la botiga, però'l seu esperit no hi vivia. Aquells
prestatges li eren estrets, com la capa i com l'americana, perquè
ell creixia i lo altre no, i no podien avenir-se. Sentia com una
frisansa que'l feia mirar cap a fòra; una mena de formigor allí on
sortirien les ales si'ls infants en tinguessin d'ales; el desfici que
senten els lleons joves que'ls tenen engabiats; i ni'l taulell, ni'l
mateix taulell, am tot l'atractiu del taulell, li podien ensopir els
nirvis; aixís és que quan a dèu anys un dia l'Esteve va dir-li que
l'acompanyaria a estudi pera que l'ensenyessin de viure, ell va pensar
que això volia: que l'ensenyessin de viure; i, en comptes de saber-li
greu, com a tants infants del veinat, hi va anar més content que unes
Pascues.

L'estudi aont el va acompanyar l'Esteve (l'avi tenia una bronquitis i
no'l va poguer acompanyar) ja no era aquell mateix estudi del carrer
dels Flaçaders. Aquell se'n havia anat al cel, am la piçarra i el
mestre, i ja no hi havia ni Seca, ni Meca, ni Vall d'Andorra. Aquelles
dugues sales d'ensenyança eren magatzems de conserves. L'estudi d'ara
ja no era un estudi, era un _colegio_; un _colegio_ am tota forma,
amb escala de marbre, amb _higiene_ i am mires al _porvenir_. Aquella
piçarra _espaiosa_ s'havia anat enxiquint i ja no presidia la casa;
aquella sala tant pintoresca ja era una sala simètrica, am ventilació,
amb aseo i amb aire (dos metres cúbics per deixeble), i aquella
ensenyança tant senzilla s'havia anat complicant: a més d'aquelles
quatre regles que demanava l'Esteve, ensenyaven d'unes coses que
l'Esteve no podia entendre i molts dels deixebles tampoc: ensenyaven de
piano, de _solfeo_, fins de llatí, i fins de dibuix, i si no ensenyaven
res més no és perquè'ls mestres no'n sapiguessin, sinó perquè no tenien
_salida_.

Per més que'l pare va encomanar que de tot allò d'aquells adornos
en fessin de més o de menos, i si'ls suprimien mellor, i per més
que'l mestre va prometre, que se'n anés a casa tranquil, que ja se
suprimeixen ells mateixos, mireu-ho lo que són les planetes: el diantre
d'en Ramonet, en comptes de dar-se a n'aquelles regles, que era lo que
li pertocava, aquelles coses inútils eren les que més li agradaven i
les que va estudiar am més dalit. Ja'n va arribar a apendre de sumes
(embrutant piçarres se'n aprèn), però com aquell qui prèn una purga; ja
la va arribar a resoldre una multiplicació de tres xifres, però en sent
a la quarta s'encallava i, en comptes de multiplicar, es perdia, i en
cambi lo que no li convenia, les histories de fets difunts, que pera
vendre _mercería_ no necessitaria pera res; la lectura i l'eloqüencia,
que pera despatxar parroquianes se'n necessita poca i concisa; i sobre
tot al dibuix, que mai li hauria de servir, s'hi va tirar am tant
alè, que no podia dar l'_abast_ d'apendre-n. Ja n'hi podien donar a
llegir de coses, que ell se les empassava com bresques; ja n'hi podien
donar de làmines, amb ulls i orelles i nassos, i geometries pera
copiar: am dos cops de llàpiç les _treia_, i _escupides_ a l'estampa;
ja n'hi podien donar de solfes, que ell anava més llest a apendre-les
que no pas el mestre a tocar-les. Menos números, tot lo que vulguen.
Menos xifres, que li convenien, tenia un cap que tot hi entrava.
Anava saltant els _cartells_ com aquell qui salta la garrotja, i dels
cartells passava als llibres, i dels llibres xics als més grossos, i
el mestre estava apurat, perquè am l'empenta que portava, si no li
treien pas del devant, aviat sabria més que ell. I tot això sense
amoinar-s'hi, alegre, trempat, graciós, empassant-se les lliçons
com aquell qui's menja un carmel·lo; aprenent lo més complicat no
fixant-s'hi (com deia'l seu pare); recordant lo que llegia amb un posat
de tant-se-me'n-dóna, i quedant-li temps de fer campana i d'anar a
córrer i a fer gatzara.

Això sí, fins en això s'apartava de les tradicions de «La Puntual»: ell
no hauria anat mai als glacis, si'ls glacis hi haguessin sigut. No li
agradaven els llocs tristos. Ell anava sempre vora'l mar, allà ont hi
havia llum, allà ont hi havia blau, allà ont hi trobava espai pera'ls
ulls i aire pera omplir els pulmons; ell anava allà on veia arbres,
allà on veia flors, allí on veia gent que's movia, allà on sentia gent
que reia; ell anava, com els aucells, allà on pogués cantar lliurement
i no tingués parets de botigues que li enfosquissin la vista i li
estrenyissin el cor; anava on va la joventut, quan no'ls fermen per una
pota, a flairar la vida i el món, on després tindria de viure.

Compteu! Compteu, fillets meus, si l'Esteve hagués sabut o hagués pogut
sospitar l'empenta que duia en Ramonet, quin trastorn a n'aquella
casa! Pot-ser a n'aquell pobre pare li hauria arribat el moment de
tenir alguna emoció! Però ca! Ni veia res, ni podia veure res, ni
tenia vista pera veure-hi! L'home que sempre ha viscut darrera d'unes
vidrieres té'l _panorama_ entelat i no sab lo que passa allà fòra! El
que ha estat sempre tancat en una capsa d'agafets no sab lo que és la
llibertat! Aquesta santa llibertat que tants la canten i tant pocs
l'estimen! El que s'ha envellit sota'ls prestatges no pot ni tant sols
sospitar que hi hagi infants _desprestatjats_, que s'estimin més un
raig de sol que totes les betes i fils que podrien voltar el planeta!
Els desitjos d'aquell d'infant, que no més tenint catorze anys ja li
venia'l món estret, no'ls podia compendre un home que midava'ls somnis
i ambicions valguent-se de la mitja cana. Tot allò era massa ample pera
ell, i més li valia que ho fos, que, a no ser-ho, el pobre Esteve no
hauria dormit de nits, i ara dormia i fins roncava.

Un dia va trobar un llibre a sobre mateix del taulell. Un llibre que no
era de comerç: una historia o una novela, que no ho va saber ben bé de
fixo, i tampoc en va fer esment, i també féu bé de no fer-ne!

Aquell llibre tant senzill, el primer que entrava a la casa, era,
senzillament, el corc que tenia de matar-la.

                            [Il·lustració]



               [Il·lustració: Mort el padri de l'Esteve
                              y el ploren..... á casa seva.]



                                 VIII

  DARRERS MOMENTS I DARRERS CONCELLS DEL FUNDADOR DE «LA PUNTUAL».—DIA
  DE DOL PERA RIBERA.—L'ENTERRAMENT.—L'ESTEVE PASSA A SENYOR ESTEVE.


Aquell llibre en va portar d'altres. A n'aquell despatx d'en Ramonet
n'hi varen anar compareixent tants de llibres, que semblava que'ls
xuclessin. Tots els que tenia'l senyor Pau en un recó de llibreria que
no'ls havia llegit mai ningú, tots els que li deixaven els companys,
tots els que duia de la fira comprats am les economies, van anar
passant per la botiga i van ser llegits d'amagat, i de nits, i a mitja
llum, amb aquella fam de menjar lletres que tenen els que les estimen.

El corc anava rosegant.

En un xicot fill de pares botiguers, d'avis botiguers i de besavis
comerciants, era complicat de saber per quins atavismes llunyans i per
quins viaranys intrincats li venia aquella fam de llegir tot lo que
trobava. Això que ho esbrinin els savis que tenen botiga de savi, que
jo no faig més que anotar-ho; però mentres votin lo que siga, lo que jo
ting de fer constar és que encara en Ramonet no veia un troç de paper
imprès es tirava sobre les lletres com un falcó sobre la presa. Aixís
com hi ha cadells que tenen de rosegar traps perquè posen el dentat,
en Ramonet havia de rosegar llibres perquè posava intel·ligencia, i
encara no tenia una hora que les betes i fils fluixegessin s'empassava
a crema-dent cada capítol de novela, o cada poesia (anc que fos
clàssica), o cada caboria històrica, que n'hi havia pera pervertir al
botiguer de Ribera que tingués idees més fermes.

Els llibres, generalment, posen tristos a n'els desgraciats que
llegeixen. S'hi conten tantes tristeses que són no més penes
retòriques, tants desenganys de menor edat, tants gemecs que'l
consonant els porta i tants desenganys de lloguer pera acontentar la
parroquia, que'l pobre jove que ho llegeix i no sab per experiencia
propia que tot allò és per tornar a vendre i pera explotar la llàgrima,
hi cau com les papellones a la llum trista d'un quinqué; però en
Ramonet no era aixís: les penes, els planys, i fins els versos, li
servien pera nodrir-lo i pera enfortir-li l'ànima, li donaven ambició i
coratge i li feien veure un més enllà que, ai!, o s'hi havia de salvar
ell o s'hi havia de perdre la casa.

L'Esteve, mentrestant, badava, perquè era badador natural, i la mare
perquè no hi ha cap mare que en tractant-se dels fills no badi. De la
desfeta que aquells llibres anaven fent a les idees de l'hereu no'n
veien res, ni'n podien veure res, perquè aixís com el noi patia del
deliri de la lletra, a n'ells l'ambició del negoci'ls havia entrat
tant endintre que ja no pensaven en res més: ell d'anar arreplegant
els quartos, i ella d'estalviar i fer recó. Havien posat més seccions,
havien pres dos dependents més; el viatjant anava i venia pel mapa fent
_pedidos_ i més _pedidos_; el senyor Pau havia de vetllar pera donar
l'abast a n'els _assientos_, que'l tenien assegut catorze o quinze
hores diaries, i mentres en Ramonet s'omplia l'enteniment de totes
les fantasies i de tots els idealismes que li passaven pels ulls i
l'Esteve i la seva dòna anaven omplint la caixa de tots els diners que
passaven, el fet més trascendental que'ls havia succeit desde que «La
Puntual» era puntual els va venir a trucar a la porta.

El senyor Esteve, am gran esforç, tossint, ofegant-se i dut per la
voluntat, havia anat a la casa i els havia dit, prevenint-los:

—Em _liquido_! Nois, em _liquido_. Aviat em tindreu de borrar del
llibre de compte-corrents.

I com aquell que diu am tristesa: «Aixís que caiguin les fulles», ell
deia am certa amargor: «Aixís que caigui'l balanç em retiraré del
viure!»

Va caure'l balanç de cap d'any; va firmar-lo serenament a la darrera
fulla del llibre, i com que mai n'havia firmat cap de tant profit com
aquell, se'n va anar content a _liquidar_ i ja no va sortir més de casa.

Als dos dies de ser al llit va demanar pera confessar-se, i es va
confessar pera complir. Per lo mateix prengué Nostre Amo, i al tercer
dia de jeure va cridar als de la familia pera anar-se'n ben despedit i
fer-los-hi'ls darrers encàrrecs.

Tots van anar-hi amatents i el van trobar mig assegut, apoiant-se en
quatre coixins, en un llit colossal d'estat, trono solemnial de la
mort, a dintre una sala nua on no hi havia més que un silló, la caixa,
un candelero i dos mapes (el d'aquet món i el de l'altre) i ont hi
feia una fredor que si en el quarto hi hagués hagut fulles haurien anat
caient totes.

El senyor Esteve, vell com era, a punt de _liquidar_ com estava, i
tossint, i ofegant-se, i morint-se, encara conservava forces i encara
guardava energies. A n'aquells ulls que s'enfonsaven encara hi tenia un
mirar ferm que denotava voluntat; a n'aquella boca, dibuixada no més
amb un cop de llàpiç, encara hi quedaven les dents; a n'el crani, fet
a cops d'aixa, encara hi havia cabells negres, senyals d'aquella raça
forta que són arrels de families.

Va anar cridant la descendencia, i per ordre rigorós es van col·locar
al voltant del llit. L'Esteve i el noi a la dreta, la senyora Felicia
a l'esquerra, més als peus la senyora Paula, la Tomasa i la senyora
Roseta, i al cap-d'avall les tres Maries; i quan els va tenir tots
reunits, el senyor Esteve féu un esforç i, traient-se de dintre'l pit
tot l'aire que encara li quedava, va dir, amb el tò sentenciós del que
se sentencía a n'ell mateix:

—Nois, jo me'n vaig. No feu anar el cap, que me'n vaig. Cada hu mor a
tants anys _fecha_, i a mi m'arriba'l venciment. Me'n vaig, però no us
alarmeu, perquè ho deixo tot arreglat. Ting testament fet, que no us
l'ensenyo perquè és lo primer que mirareu aixís que acluqui la vista,
i ja sé que us agradarà perquè he fet més economies de les que podeu
imaginar-vos.

Va tossir i va continuar.

—Me'n vaig tranquil d'aquet món perquè us deixo tranquils a tots, i sé
que ho estareu més quan falti perquè ja abusava de viure. Ja he fet
prou coses jo pera anar-me'n. Vaig fundar «La Puntual», com qui diu
la vaig criar, la vaig fer créixer, us la vaig donar com a mare, us
he donat concells a tothora, i tants anys de donar concells cansen:
cansen a n'aquells que'ls donen i cansen a n'els que'ls prenen, i ja
començavem a cansar-nos.

Va respirar una mica i seguí.

—Avui us donaré'ls darrers. Preneu paciencia, que ja s'acaben. Us deixo
una vinya plantada; cuideu-la, que un cop plantada ja dóna raims ella
sola i no és mai rabassa morta. No pujeu mai de revolada. Aneu pujant
de mica en mica, i, avui una pedra i demà una altra, anireu fent de
«La Puntual» com una mena d'iglesia, que serà l'orgull dels Esteves.
Jo n'he posat els fonaments; l'Esteve i el seu pare'ls pisos, i ara et
toca a tu, Ramonet: tu tens de fer la coberta.

Encara li quedava aire i va seguir.

—No us donaré gaires concells més perquè ja no'm queda temps i perquè
no pug entretenir-me. Aniré al gra, resumint. No us fieu mai de les
paraules, que les paraules enlluernen i tergiversen les coses; no us
fieu gaire de les firmes perquè són paraules escrites; no us fieu
gens de les dònes perquè són màquines de dir-ne; i no us fieu ni de
vosaltres perquè us podeu equivocar. Fets, sempre fets!, que tot lo
demés és nuvolada, i el comerç no hi viu als núvols.

I, ja no poguent més, va anar al gra.

—I ara, adéu-siau, i res de llàgrimes ni de tonteries. Fets! Guardeu
un record de mi, però sobre tot guardeu el crèdit. Fets! Un enterro
senzill... i... fet!

No va poguer dir res més. Va estar una hora agonitzant, anant dient:
«Fet...» entre llavis i quan va callar va morir-se.

La familia va plorar una estona per ordre de sentiment i per qualitat
de parentiu; però, seguint els manaments del difunt de no vessar gaires
llàgrimes, van dir tot allò que's diu quan se mort algú que ja li
toca: que «s'ha fet tot lo que s'ha pogut», que «ha mort am tots els
coneixements», que era un gran home i un gran besavi, però que ja era
prou vell pera morir-se, i com que la qüestió eren «Fets!», am l'excusa
meritoria de saber lo que disposava pera l'acte del seu enterro, van
anar a obrir el testament, que no'n deia res de l'enterro.

Lo que deia és que feia hereu de tot lo que tenia i tingués, de «La
Puntual» i de lo altre, a n'el seu _successor_, l'Esteve; un usufruit a
la seva dòna, alguna deixa als parents, trescentes misses de barato...
i lo demés eren retòriques que hi afegeixen els notaris pera donar
solemnitat al paper i pera que n'hi entrin més fulles.

Els que van quedar més contents van seguir dient que era un gran home;
els que esperaven més bocí van callar, però's van tornar grocs; els
que no van tocar gran cosa se'n van anar pera dir-ne mal al ser a baix
mateix de l'escala; però tots van anar a l'enterro amb igualtat de
tristesa i semblança de roba negra.

L'enterro, segons la voluntat demostrada pel difunt, va ser una cosa
senzilla, però al mateix temps _decorosa_ (cinc cotxes i aquell faetó);
però si l'_aparato_ era modest, la concorrencia era triada. Tots els
comerciants d'aquell barri van volguer encoratjar l'acte i manifestar
l'alta estima que'ls mereixia un home _enter_, que havia viscut noranta
anys, sempre conseqüent en lo mateix: en una taleia _eficaz_, seguida i
perseverant, que mai s'havia doblegat i que feia _honor_ a la classe. A
darrera d'aquell dol, que anava presidit per l'Esteve, pel regidor, pel
_veterano_, per en Ramonet i pel graner, hi anava lo mellor del barri,
am la mellor roba del barri, a fer acte de presencia, de consideració
i de respecte. Allí tot el ram de graners de tot el carrer del Rec per
avall; allí tot lo mellor de les drogues de tot el carrer de Moncada;
allí'ls gallinaires i conillers del Born i de tots els voltants; allí
lo més escullit del comerç de mantegaires, _panyeros_ i comerciants
del ram del vidre, del ram de la sal, l'estat major de _mercería_,
els fabricants de teixits, els tintorers, blanqueig i pellaires;
allí dos tinents arcaldes, el vicari de Sant Cugat, un beneficiat de
Santa Maria, un bacallaner riquíssim que fins havia estat a Escocia;
allí'l pobre senyor Pau, i allí'l viatjant de la casa, que havia
arribat de Pamplona pera entornar-se'n l'endemà, i allí tota la gent
seria, aquells de la processó, els que compleixen, els que firmen, els
prudents, els morigerats, els que fan d'home bò si hi ha raons, els que
tanquen la botiga encara no passa un goç que faci cara de tenir gana,
els que no's comprometen mai, els que miren més pera la _Casa_ que
pera'ls que hi tenen de viure a dintre, els menestrals de tota mena,
sostén de la barriada i preuat joiell de Ribera.

Quan van arribar al pla de Palacio's van despedir casi tots, i els
més amics o més parents, els que estaven desenfeinats o que ja havien
perdut la tarda, van anar fins al cementir.

Allí varen cercar el ninxo, a n'aquells rengles de pisos que també
semblaven prestatges, i, abans de col·locar el difunt a n'el número que
li tocava, que era'l dos mil doscents quaranta, els enterradors van
preguntar si per cas el volien veure.

Van dir que sí; van obrir la caixa, se'l van mirar cosa de dos minuts,
van cridar a n'en Ramonet (que s'havia quedat a veure les estàtues dels
panteons) pera que també se'l mirés i, no sabent lo que s'ha de fer al
tenir un difunt al devant, varen volguer dir alguna cosa.

—Talment ha quedat natural,—va dir pera començar l'Esteve.

—Quin home!—va dir el regidor.

—Ja se'n va perdent la mena d'aquesta qualitat d'hèroes!—hi va afegir
el _veterano_.

—Ja poden tancar-lo,—l'Esteve.

I, tancat am pany i clau i pujat a n'el seu prestatge i a n'el caixó
corresponent, tots van passar davant del dol i van anar dient lo mateix.

—Senyor Esteve, l'acompanyo al sentiment.

—L'acompanyo al sentiment, senyor Esteve.

L'Esteve havia pujat de grau: d'Esteve a senyor Esteve.

                            [Il·lustració]



                           EL SENYOR ESTEVE



              [Il·lustració: "La Puntual" va fentse amunt
                             pels concells d'aquell difunt.]



                                   I

  AON SE VEU EL CAMBI QUE FA UNA CIUTAT QUAN SE'N APODERA'L COMERÇ I
  COM ELS PETITS SE FAN GRANS I ALTRES EXPERIENCIES PROFITOSES.


Moltes coses havien passat desde la mort del senyor Esteve, i sobre
tot moltes morts. Havia mort la senyora Felicia pera complir el dever
sagrat de viuda, havia mort la senyora Roseta (el greix va poguer més
que ella), i fins havia arribat a morir la senyora del primer pis, que
la mort no s'hi mira amb els pisos; i si la pobra senyora Pepa encara
continuava vivint és que'l mal la feia viure. El dia que s'hagués posat
bona, bona-nit senyora Pepa!

A la casa també hi havia hagut cambis. Am l'herencia del senyor Esteve,
avi, el senyor Esteve, nét, fou molt més ric, i va engrandir més el
negoci, i va comprar paper de renda, i es va fer fer una levita, i va
continuar treballant com si no'n tingués de levita.

Però lo que havia cambiat més, amb els anys d'Estevet a Esteve i
d'Esteve a senyor Esteve, havia sigut Barcelona.

A n'aquell barri de Ribera hi havia hagut tant daltabaix de reformes
que ja no quedava res de lo que hi havia.

El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les avies. Havien
arrencat els plàtans, havien trocejat els bancs, i l'Hèrcules del
sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat més
lluny pera que anessin a criar molça al desterro dels barris nous. Els
boixets i les estàtues del Jardí del General les havien tirat a la
runa, i d'aquells passejos ombrívols n'havien fet cases am pòrtics,
iguales com una malura i patint d'una simetria que no tenia consol
ni perdó. Del Born n'havien agafat colors, vida, llum, venedors i
gatzara amb un manat i ho havien tancat en un tinglado; i en quant
a la Ciutadela l'havien tirada a terra, i havien fet bé de tirar-li.
Primer van caure les muralles, després van anar aplanant els glacis,
més tard hi van tirar ratlles i per fi hi van plantar flors, i a mida
que les flors neixien els soldats n'anaven sortint, i com més ombra
feien els arbres més els quartels s'ajupien, fins que no més en van
quedar dos i mig disfreçats de palau allí sota de les arbredes. Aquell
parc va ser fet tant depressa i hi va anar creixent tant de depressa,
que semblava que'ls pollancres trobessin terra de fossar i es nodrissin
ufanosos del dol de dugues centuries: els oms semblaven esbravar-se
d'haver estat tant i tant de temps en sense tenir el dret de créixer;
les flors, després de tants anys de glacis, es badaven en un sol jorn,
i una flaira de vida nova eixia del camp de la mort. Am la pressa de
transformar, aquella gent enriquida, que no havia tingut temps de ser
artistes, havien fet coses estranyes: dugues escales immenses que no
pujaven enlloc, unes montanyes de pessebre, un estany retallat am
tosca; però en cambi hi havien congregat a la gent de tot el món i a
tot el comerç de la terra, i lo que abans eren quartels am flaira de
pólvora i de ranxo, ara era una gran toia extesa; lo que eren muralles,
catifes d'herba; lo que eren baluarts, parterres; i lo que era torra
maleida que havia sentit tantes agonies, un pla clapejat de sol i
d'infants jogant-hi am la sorra.

La vida d'urbanisació havia transformat el barri, però encara havia fet
més estrago en les costums i en el comerç. Aquelles botigues fosques,
negres, plenes d'escarbats i trenyines, aont hi entraven el gènero
com si l'entressin a un presiri, s'havien obert a la llum i tenien
amples vidrieres i esbarjo i ventilació; aquells escriptoris esquifits
com ninxos comercials, aon tenien el tenedor com un aucell plomat, no
més am la ploma d'escriure, ja eren sales espaioses, amb armaris, am
claraboies, i fins amb estora, i fins am cadires; aquells magatzems
apilotats que'ls sacs treien a l'amo a fòra, s'havien engrandit arreu,
i l'olor de floridura s'havia tornat flaira d'era, i la llum entrava
a les coves, i la blancor en les tenebres, i la netedat a n'aquells
caus, i la vida moderna floria. En comptes de quinqués de gas que feien
més fred que claror, havien posat llum elèctrica; en lloc dels tristos
brasers plens de cendra i de tarregada, que semblaven posats a terra,
més que pera donar caliu, pera tirar-hi les pells de taronja, havien
posat estufes; i en lloc dels bancs de la porta, que semblaven bancs
d'acusats, es podia seure en otomanes, que si bé no eren gaire toves
era pera que'ls parroquians no perdessin el temps seient-hi. Ja no
extenien el gènero a part de fòra de la porta, com si'l treiessin a
airejar, sinó que'l guardaven en capses; ja no cridaven als passants,
com a la fira de Bellcaire, sinó que'ls esperaven a dins; i ja'ls
dependents no eren esclaus fermats al taulell per una pota i lligats
a la mitja-cana, sinó homes com els demés am tota l'autonomia que pot
tenir el ram de vendre.

El comerç s'engrandia, s'aixamplava, es tornava gran comerç. Els
negociants a l'engròs casi tots vivien en pisos, en pisos moblats,
tapiçats i encatifats com si fossin uns ministeris; els que eren mig
a l'engròs en entressols com oficines, i el botiguer botiguer, el
clàssic, el pur, _l'Estevet_, podia explotar el parroquià, que per
això és el parroquià, però l'explotava am bons modos; podia fer la
mida curta, però ja no era a pams, era a metres; podia enganyar en el
pès, però am sistema decimal era qüestió de zeros; podia seguir la
tradició, però al menos dorava la píldora, i la presentava tant bé que
venien ganes de pendre-la. Cada aparador era un reclam, un parany, una
temptació, i n'hi havia de tantes menes que'l cor glatia veient-los:
de marbre, com a panteons, pera cambi de moneda i banca; de xinescs,
am ventalls entrellaçats i laques de tots colors, que anunciaven
bacallans; de bronze, am cargols de niquel i pontines de ferro-verge,
pera vendre savó i espelmes; de rajola de Valencia pera vendre
llonganices de Vic, i dels que'n deien modernistes, am les vidrieres
esgaiades i les portes de gairell, que hi despatxaven casulles.

De desde'l Pla de Palacio fins al carrer de les Corts, lo mateix que
pels altres barris, tot s'estava transformant. Hi havia carrerons
toçuts que, ja o perquè eren massa vells i tenien masses arrugues, pera
que no's veiés la trampa, o perquè eren cases de nobles que volien
guardar la patina pera poguer guardar alguna cosa, no volien treure-s
les xacres que duien de l'antigor, ni volien empolainar-se, però la
major part de les altres alçaven pisos, posaven cornises, carregaven de
motllures els balcons, s'emblanquinaven la casa i s'anaven arrenglerant
per no fer-se nosa amb els colzes. Els paletes no paraven d'encastar
adornos i flors de pedra i caligrafies de bulto allí ont hi havia un
pany de pared; els ferrers forjaven arreu ferramentes am dragons, amb
aligots, am patums, am flors d'enciam simbolistes i fulles de broquil
estètiques, i allí on veien una barana hi carregaven l'adorno; les
fulles semblaven pedres, les pedres cristalls, els vidres roba; i
fusters, arquitectes i manyans o carregaven les cases o en feien de
carregades, i com més gorniments hi feien i com més les atormentaven
més contents estaven els amos i més lloguer en feien pagar, perquè
aquells castells tant feudals eren castells de lloguer, i llogaven
el pont llevadiç a n'algun ataconador, la torra de l'homenatge a un
fotògraf, i fins la capella i fins els marlets haurien llogat, si
poguessin, que una cosa és el senyorio i una altra cosa és la renda.

«La Puntual» estava al mig; estava en la fita d'aquest assalt de
reformes que feien tremolar el barri. Les cases noves l'atacaven,
l'arropien, l'empenyien, l'acorralaven, com treient-se un destorb
de sobre. Altes, simètriques i poderoses, s'aixecaven a devant seu
am tota la vanitat que tenen les coses noves. Allí, casi al mateix
devant, s'havien alçat dos palaus: un de clàssic, am grans columnes
i coberta d'estació, que feia respecte de mirar, i un altre de maons
ben gòtic; al costat un pa de balcons donava de cap a cap una ombra
ratllada i recta; al devant havien pintat el quartel d'un color de blau
de quartel, i quartel, cases i palaus, fent d'avançada de l'Ensanxe,
cridaven a tot cridar l'engrandiment de la vila, el daltabaix del vell
comerç i la reforma capgiradora trepitjant els ossos dels pares.

I «La Puntual», que estava al mig com una làpida romana a sobre una
pared nova, feia pena i feia respecte. El rètol, aquell hermós rètol,
obra mestra i record gloriós del neixement de l'Esteve, s'havia anat
tornant gris, descolorit, de color de fang, de color de conductora que
va per les carreteres, de color de llit de pobre; les portes, aquelles
portes!, s'havien anat destenyint i ja no eren portes: eren fustes!,
eren fustes de _fielato_, de tancat, de barraca, de casa de banys de
mar; i el mateix aparador, aquell altar comercial, aquell sagrari de
_mercería_ que havia fet badar tantes dones i punyit tantes il·lusions,
ja no semblava aparador: era un _escaparata_ d'encants am flocs i betes
ventureres.

Però aixís i tot, anaven venent. Anaven venent més que mai, i si
s'haguessin transformat haurien perdut la venda. L'ombra del crèdit
els salvava. L'avesar-se costa molt, però'l desvesar-se encara més,
i l'anar a comprar a «La Puntual» ja no era una costum: ja era un
vici. Els diners de la parroquia havien après tant el camí d'anar-se'n
cap aquell calaix que ja se'n hi anaven tots sols, i hi anaven tant
decidits que si'ls haguessin volgut treure no haurien volgut anar-se'n!

El senyor Esteve era un condemnat a tenir fortuna perpetua.

I com que era un condemnat, estava complint la condemna.

                            [Il·lustració]



                 [Il·lustració: El nostre betas y fils
                                honra els cálculs mercantils.]



                                  II

  LA NAVEGACIÓ I «LA PUNTUAL», DUGUES COSES QUE NO TENEN RES QUE VEURE
  L'UNA AM L'ALTRA, PERÒ QUE A L'AUTOR LI HA VINGUT BÉ DE COMPARAR-LES.


Sí, l'avi havia tingut raó! La vinya marxava tota sola. «No més
anant-la cuidant, no seria mai rabassa morta», i això és lo que feia'l
senyor Esteve: cuidar-la, vigilar-la, mirar-la carinyosament, i no més
amb el mirar ja anava caminant tota sola.

Aixís com els capitans de barco, quan el temps senyala bonança, s'estàn
asseguts a coberta contemplant les ones que passen, i no més van a
la _maniobra_ quan senten venir el mal temps, aixís mateix el senyor
Esteve: estant-se a la coberta de «La Puntual» no més veient passar les
ones en els fulls del calendari i en les planes del Major ja complia
amb el seu dever, i com que allò era un mar d'oli que no n'hi havia mai
de tempestats, s'hi podia estar sempre a coberta.

Sí: allí no n'hi havia de ventades, ni mànegues d'aigua, ni boires,
ni roques pera posar el vaixell en perill. Si n'hi havien eren sota
l'aigua. El vaixell anava fent via sobre una mar sense cap tràngol,
sota un sol sense nuvolades, amb una calma que ni era de mort: una
calma de mitja vida, de llims i de rellotge d'arena. Allí no's veia
mai cap costa enlloc: dies i dies de navegar en aquells camarots de
tercera no més veient passar que troques i rodets i canes de flocs i de
trenzilles i sentint el soroll de la màquina al caure la calderilla.
Allí no hi feien nits de lluna, ni lluminaries de sol, ni celisties, ni
apagaments de capvespre: sempre una llum d'aigua am savó, de claraboia,
de clínica comercial, de quarto de convalescent, d'aquella claror de
les botigues que semblen presons de gent de bé; i allí no veien cap
vista: el quartel, sempre aquell quartel, am les finestres de sempre,
rectes, iguals, a rengleres, com una malaltia d'uns ulls que veiessin
les coses quadrades.

El senyor Esteve havia lograt lo que volia: ser mig ric. I el ser-ho
molt li hauria vingut ample. De gra en gra i d'espiga en espiga havia
lograt omplir el graner: un graner que no vessés, però que tampoc hi
haguessin goteres; havia lograt tenir crèdit (la santa aspiració de
l'avi) i havia lograt no fer-lo servir; i tot això sense sotracs, sense
trastorns, sense engunies; no més anant remant poc a poc, com aquell
qui passa'l rosari. Estava a mig camí del viure, i si li haguessin
preguntat què havia fet a la vida, hauria tingut de dir això: remar,
remar sempre sobre un estany d'aigües somortes. Mai ningú malalt en
aquell triunvirat de pare, mare i Ramonet; mai ningú rebotent de salut;
mai una hora de tristor pera veure després l'alegria com un sol neixent
que s'aixeca; mai un desbordament de rialles pera veure la porta del
riure. Pla, tot pla; sempre tot pla, sense un turonet de consol. Ell
sembrant i la dòna cullint, venia'l dia de la sega sense ni'l goig de
veure'l blat caient com un devassall d'or sobre de l'era assoleiada.
El balanç no'n tenia d'era. Números, no més que números que no volien
dir: «En farem això o en comprarem allò altre», o els cambiarem amb
il·lusions; volien dir _capital_, diners de caixa, diners tancats,
diners de presó, diners morts a dintre d'una tomba de ferro.

Això sí, fòra la fortuna, fòra aquella mitja fortuna afanyada am mitja
suor, no havia lograt res més. I no és pas que no pogués lograr (que'ls
diners ajupen les montanyes): és que no tenia desitjos, i si en tenia
no'ls trobava. Am la consideració i el respecte que li donaven tants
anys de Casa, si li hagués donat per la política, hauria pogut ser fins
regidor; però no'n sabia res de la política. La política era, pera ell,
una cosa que du trastorns, que fa córrer la gent pels carrers, que posa
estat de seti a les ciutats, que obliga a tancar les botigues i que tot
lo més pera què serveix és pera entrar en el ram de consums i fer-se
una poma pera la sed; la política era una farsa que'ls botiguers que
tenen parroquia no s'hi tenen de comprometre, perquè cada comprador té
una _ideia_, i s'han de respectar les _ideies_ dels que fan gasto en
una casa; la política era un encegament que l'home neutral no l'ha de
tenir, i ell n'era del tot de neutral; neutral d'historia, neutral de
fets, neutral fins a no saber que ho fos. No més havia votat un cop,
perquè'l varen portar a votar, i va perdre un dematí sense saber a qui
votava, i aquell pas li va fer tant _frente_ que l'endemà tenia por que
no'l duguessin a un presiri.

Si li hagués donat per lluir, hauria pogut tenir bona roba, bon pis
i bons mobles; però'l bon pis, els mobles i la roba trobava que eren
tant inútils com anar a votar pera'ls altres. La roba, pera ell, no era
vestir-se: era tapar-se'l cos de l'intemperie i no portar res extremat,
res que cridés l'atenció: tot negre, tot sofert, tot del color de «La
Puntual», tot del color de tot-hom. El pis era no més pera dormir,
pera menjar i pera guardar els cabals: taula, llit, caixa i res més.
La taula ni xica pera'ls de casa, ni gran pera cabre-hi convidats; el
llit, ni massa dur pera estar-hi en pena, ni massa tou pera estar-s'hi
massa; i la caixa, ni tant estreta que la moneda hi patís, ni massa
ampla ni aparatosa que fes denteta a n'els lladres; i tot lo demés dels
mobles, cortines, catifes i domassos, eren no més que vanitat propia de
gent malgastadora.

Si li hagués donat per menjar bé, hauria pogut menjar requisits; però
tant ell com la Tomasa tenien un ventrell tant fet exprés pera pendre
lo que li donaven, que allò no era un ventrell: era un pedrer, un
paidor d'oca, una cova de munició, un avenc que hi queien les viandes o
un safreig que hi tiraven pa pera engreixar peixos de globo.

Si li hagués donat per figurar... però no li donava per res. Era l'home
neutre'l senyor Esteve, el símbol de la classe neutra, la Classe.
Conservador per instints, per educació i per fets, era l'home d'ordre
en tot i pera tot: ordre en el riure, ordre en el menjar, ordre en
estimar als fills i la dòna, ordre en el viure, en el morir, i fins
ordre en l'altra vida. Era l'home del _ben entès_: _ben entesa_ la
llibertat, la familia, la guerra, la pau, i fins tot lo que no entenia
ho volia _ben entès_; era l'home de la mida: goig am mida, plors am
mida, amistat am mida, fe am mida, caritat am mida, tot am mida i am
mitja-cana; am la maleida mitja-cana que ha dignificat l'egoisme desde
que l'egoisme prèn mides. Si li agradaven els soldats no era per l'idea
de patria (no gastava mapa «La Puntual»), sinó perquè posaven ordre
en els que gosaven cridar, tant si tenien raó com no; si li agradaven
els governs _rectes_ (_rectes_ volia dir absoluts), no era perquè fos
dolent (ni això era), sinó perquè hi hagués quietut, sobre tot quietut,
que'ls crids destorbaven la venda. No li agradava que mai passés res,
ni bò ni dolent. Mai res! No més que passessin els compradors, d'un a
un, en sense empentes, i amb un regateig prudent, sossegat i metòdic,
però curt, anessin comprant amb ordre, com aquell qui va a oferir amb
una cerilla a la mà i a l'altra'ls sous pera la bacina.

I això li donava tant nom com la mateixa «Puntual», a n'el prudent
senyor Esteve. Tenia un posat tant serio, tant recte, tant reposat,
i sabia tant d'escoltar, i semblava tant que pensés, que tot-hom li
feia consultes; sabia tant de contestar amb un «Qui sab!» que no
volia dir res, que deixava a tot-hom content. Duia una levita tant
cordada, tant llisa i tant llarga, i el que du una levita llarga
inspira tanta confiança, que'l tenien com un confés pera'ls assumptos
comercials; aconcellava tant poca cosa, per no equivocar-se mai, que,
no equivocant-se mai, encara n'hi tenien el doble; parlava tant apoc
apoc i qualsevol cosa de les que deia agafava tal aire de sentencia, i
l'home que diu sentencies, per esguerrades que les digui, troba tanta
gent que se les creuen per no tenir-les de pensar, que no s'entenia de
feina; aixís com hi ha curanderos que am quatre signes curen els mals
perquè tenen posat de curar-los, hi han homes que no dient res tots
els concells semblen bons perquè tenen posat de conceller; i al nostre
pobre senyor Esteve (que ja tots l'anem coneixent), perquè no sabia què
dir, l'havien pres per callat; perquè no sabia riure, per savi; perquè
no sabia parlar, per pensador, i perquè tenia'l cap gros (que era cosa
de sombrerer), per testa plena de substancia; i entre «La Puntual» i el
cap, i el no dir res, i la levita, era un home que'l respectaven, tant
com per això que havem dit com per por de pendre-l per altri.

I a fe que era un home ben senzill, ben modest i ben sense pretensions
el quefe de «La Puntual». Mig ric com era i amb un establiment tant
proveit i am cinc o sis dependents, i senyor Pau, i viatjant, i
dòna, i fill, com tenia sota'l seu poder i el seu _mando_, s'hauria
pogut donar molt llustre, i era la persona més modosa, més afable,
més _portàtil_ de tot el pla de Ribera. Am la mateixa franquesa i
am les mateixes poques paraules es feia amb un comerciant, per molt
a l'engròs que fos, que amb el carreter més humil; lo mateix donava
la mà al mateix arcalde de barri que a l'ataconador més poca cosa;
el mateix tracte hauria tingut amb un senador del _Reino_ que amb el
menos senador. Mentres no li demanessin diners, es feia amb el que no'n
demanava, tant si vivia de renda com si la renda vivia d'ell. I no
perquè fos avar (que tampoc ho era'l senyor Esteve), sinó per mandra de
dar quartos. La _mercería_, gracies a Déu, no li havia pujat al cap, no
li havia donat _influes_, com a tants quefes de negoci que perquè tenen
subalterns i negres emblanquinats a dintre d'un establiment ja se'ls
té de fer _besamanos_. Ell lo mateix despatxava que donava ordres, que
cobrava; tant li feia fer factures com facturar lo de les factures; fer
bultos com _desembultar_, i si no hagués sigut per la roba, que fent
certes feines es gasta, i si no hagués tingut esclaus, lo mateix hauria
espolsat les capses que hauria escombrat el carrer.

I a fe tampoc que no seria pas per l'_aparato_ del seu viure que li
tenien respecte. Allò no era viure: allò era passar. Es llevava,
mirava'l dia (mirar el dia volia dir el fang) i se'n tornava a la
botiga; prenia xacolata, sortia a estirar les cames fins al quartel...
i a la botiga; dinava, anava un moment al _Fomento Comercial_ a
sentir parlar de milions, d'aranzels, del presupost i d'altres coses
profitoses... i altre cop a la botiga; el diumenge al dematí portava
la Tomasa a missa, amb un vestit de fai d'anar a missa, i amb el
llibre d'anar a missa, que no l'havia llegit mai però que li feia molt
servei pera saber què fer de les mans, i en sortint, entre saludos de
«Passi-ho-bé, senyor Esteve» i «Estiga boneta, senyora Tomasa», tornem
cap a la botiga; a la tarda la treia a airejar (la dòna, s'entén, no la
botiga), i un cop la tenia airejada, aont hem d'anar? A la botiga.

La botiga era'l seu Tot. El Jo, la llei de substancia, les forces
combinades, el Déu, la Materia, el Temple, el Teatre, l'Altar, el
Trono, la Patria, la Fracmasoneria i la Vida. La botiga era'l primer
amor, i era l'únic i seria'l darrer; la botiga eren les il·lusions,
les esperances, la fe, el _Crec en un Déu_, la Doctrina, la Biblia,
el Vell Testament, el Nou i el Testament del seu Avi; la botiga era'l
bon temps, la primavera, l'istiu, la Pascua, els arbres florits,
l'alba i l'aurora boreal; la botiga ho era tot pera ell. Fins allí
on li arribava la vista allí hi veia la botiga; fins allí on li
allargava'l seu curt enteniment no hi veia més que la botiga. Tota la
seva joventut, tot lo que pogués somniar, tot lo que gasten els demés
homes, vida amb amor, am dalit, am gloria i am passions, s'ho havia
gastat en la botiga. Si les botigues tinguessin sang, n'haurien tingut
de ses venes.

                            [Il·lustració]



              [Il·lustració: Com que no té cap desgracia
                             se compra una torre.... á Gracia.]



                                  III

               LES IDEES DELS SENYORS ESTEVES.—LA TORRA.


Un dia, és dir, una nit, quan el senyor Esteve i la Tomasa van tenir el
cap sobre'l coixí, en comptes de dormir-se desseguida com tenien per
costum, ella estava tant desvetllada, es girava tant, anava tant d'un
costat a l'altre i tenia tanta engunia, que ell se'n va adonar i li va
dir:

—Què tens? Que no't trobes bé, Tomasa?

—Et voldria parlar, Esteve.

—I no més per això't bellugues tant?

—És que ja fa temps que rumio.

—Bé, dòna. Tant urgent és lo que has de dir-me?

—Et dic que't ting de parlar.

—Parla.

—Escolta bé i no t'enfadis, Esteve. Tu ja tens prop de cinquanta anys.
Jo... deixem-ho córrer. Tant tu com jo hem treballat molt en aquet món.
Aviat serem vells. El noi ja és gran. No tot ha de ser el negoci. Jo ja
sabs que no soc pas gastadora.

—Anem al gra. Digues.

—Te'n recordes de quan vam començar a tenir les relacions a n'el Jardí
del General? Fas memoria de lo que'm vas dir?

—Et vaig dir... lo que feia al cas. Però per què'm retreus aquell
_acte_?

—Te'n recordes què'm vas dir més?

—No't vaig dir més que lo que feia al cas.

—Doncs jo te'n faré memoria de lo que'm vas dir. Em vas preguntar, fent
conversa, si m'agradaven els jardins, i jo't vaig respondre que no, que
no m'agradaven els jardins, però que m'agradava la viram, els fruiters
i tot lo altre. I ho sabs lo que'm vas contestar?

—Ja t'ho he dit: lo que feia al cas.

—I lo que feia al cas va ser que'm vas prometre que ho tindria.

—Bé, què vols dir?

—Vui dir... però no t'enfadis, sobre tot... que tindries de comprar una
torra.

—Una torra, dius?

I s'hi va girar d'esquena.

—Ja ho he dit que t'enfadaries.

—No m'enfado, però no la compro.

—I quins motius tens per no comprar-la?

—No més que un, però ferm: el del gasto.

I aquí va començar a fer números: que si la renda d'una torra és tant i
que si's capitalisa és quant, que si sumat am lo altre és més... tots
els inconvenients varen sortir. Fins va tornar a sortir aquella quiebra
dels Giménez, Rubio i etzètera.

Ella de moment el va deixar dir; però com que les dones, poc o molt,
sempre tenen alguna escata que les fa ser més o menos sirenes, va
anant-li dient a l'orella un càntic dedicat a les torres tant plè de
poesia bucòlica i tant triat de paraula, que Horaci li hauria dit:
«Espera-t, que m'ho vui apuntar a la llibreta!»

—Un safreig,—li anava dient.—Que hi ha res més bonic que un safreig?
L'aigua et serveix pera regar, pera rentar, pera criar peixos
vermells, o pera no criar-n'hi si no t'hi agraden, que també'ls podem
estalviar. I la viram? Que hi ha res tant bo com la viram? Sents co,
co, co, coc... un ou; catac, catac, catac... un altre ou, i del dia;
allí tots els ous són del dia, i si'n menges un sabs lo que menges.
I els fruiters? No t'agraden els fruiters? Tindriem una pomera, un
albarcoquer, un taronger...

—Hi ha'l pugó,—va dir ell.

—No'n tindriem de pugó. Tindriem de tot menos pugó: arbres, ombra,
menjador al sol, terrat i parra. No t'agradarà quan sigues vell de
seure sota la parra?

És clar que li agradava tot allò! Li agradava tant com a n'ella, però...

—I la botiga?—va dir.

—I que l'hem de deixar la botiga? No veus que ja marxa sola la botiga,
que tenim dependents, que tenim l'hereu, que tenim el senyor Pau, que
allò no és un home, és un _aparato_; que tot marxa bé, gracies a Déu!
Vaja, diga-m que sí, toçut.

—I el gasto?

—Am tres mil duros la tenim.

—Vols dir que no'n fan pagar més?

—Encara n'hi ha de més barates. Però per una cosa de primera, am
safreig i tot lo que t'he dit, s'hi té de posar tres mil duros. Veritat
que no dius que no?

—No dic res.

—Que sí?

—Dormim-hi!

Van dormir-hi; però, abans de dormir-hi, ella va quedar tant contenta
que, sinó que no'l volia amoinar, abans de girar-s'hi d'esquena, li
hauria fet una abraçada.

L'endemà ella va rependre; l'endemà-passat va tornar-hi; i cada dia
a la mateixa, fins que tant va amoinar-lo i tant li agradava també
a n'ell tenir torra, que una tarda va agafar la dòna, va agafar el
tranvia i es va agafar a n'ell mateix, i a Gracia, a cercar _terreno_.

Lo difícil era escullir. N'hi ha tants de solars en _asenso_, i n'hi
ha tantes de torres per vendre, que són il·lusions caigudes de tants
i tants senyors Esteves, que és un mareig el determinar-se. Aquí era
lluny, allí era car; aquí no tenia _vista_, allí'n tenia massa; aquí'l
sol venia de Ponent, allí venia de Llevant, allí no venia d'enlloc.
Volien una cosa tant perfecta, am tants requisits de torra i de tot
lo que han de tenir les torres, que van haver d'anar a Gracia més de
vuit diumenges seguits pera trobar una cosa al seu gust: poètica, però
barata; idílica, però equitativa; i bucòlica, però de poc gasto.

Però a la fi la van trobar! I tant si la van trobar, i que ho tenia tot
aquell _terreno_! Vint mil pams d'arbres plantats i a ral el pam, que
són mil duros. Mil duros que al menos en duien cinc-cents d'esbarjo i
de poesia; sense la fracció de fruita. La pared de tanca, feta, i am
vidres encastats i tot pera que si'ls bailets del veinat volguessin
anar a robar pomes es tallessin els dits al pujar-hi; un quart de ploma
d'aigua viva, però viva, i am dalit de viure; i lo que és estar de sort
en aquet món: fins l'il·lusió de la Tomasa passava a ser una realitat:
el safreig ja estava fet. El safreig! El llac sagrat de les torres! El
somni de totes les fades que tenen o han tingut _mercería_! L'aigua
d'encantament de les senyores Tomases!

Desseguida'l van comprar. Vinguen papers i vinguen notaris, i firmem,
i la clau, i prenguem possessió, i vinga'l mestre d'obres, i a tirar
plans, i pareds amunt, cavallers!

—Jo vui,—va dir el senyor Esteve al mestre,—jo vui... primerament,
gastar poc, i després, una cosa que estiga bé... però barateta. Vostè
engiponi-s'ho com vulgui; retalli adornos, escapsi capritxos i faci
una cosa _concisa_. Cuidi-s de pujar pareds, res més que pareds, i
amunt!, que d'això de les _fantasies_ jo, encara que no ho sembli, ting
gust, i les posaré al meu gust. Baixos, un menjador, dos dormitoris, i
prou, que si hi posem masses sales sempre s'hi enquibeixen forasters,
i nosaltres som molt de sa casa. A dalt, això sí, posi terrat pera
poguer-hi extendre la roba, que, encara que no n'hi haguem d'extendre
de roba, les dones hi volen terrat per lo que pugui venir. Faci un
galliner, allò que se'n diu un galliner, que per les gallines es fa la
festa, i a dalt posi-m'hi una torratja, perquè no li ting pas de dir
que una torra sense torratja és una torra escapçada... I per lo demés,
faci i desfaci, i vingui a cobrar els dissabtes, que se li pagarà al
comptat, en sense demanar-li _descuento_.

El mestre d'obres el va entendre perquè tots els que's feien torres
li venien a dir lo mateix: lo del poc preu, lo de la torratja i el
safreig, i lo de les _fantasies_, i am dos mesos de treballar-hi va
fer una d'aquelles torres que ja les coneixem de vista: senzilla,
metòdica, am cornises de jarrer, amb aquell estocat que de nou en nou
ja fa flaira de florit, amb aquelles portes que's bufen i aquelles
persianes que's despinten; cases que tenen la tristor de ruines de
neixença, de niu avorrit, d'interior abandonat abans d'haver-hi viscut,
que s'esquerden desseguida pera que hi entrin les sargantanes; i un cop
feta, li va dar la clau i van començar a n'el jardí.

El jardí, diguem-ne jardí, va dar més feina que la casa. Aquells pobres
fruiters que hi havia, amb el tragí de les obres, van quedar tant plens
de morter que'ls van tenir de rascar branca per branca i fulla per
fulla, i els va venir tant malament que'ls rasquessin d'aquell modo
que no van dir res per prudencia, però maimés van gastar salut. A fer
no més que la cascada i anar-hi encastant petxinetes, i esclofolles,
i muscles que ja havien servit, hi van entrar més jornals dels que
haurien estat les Maries pera fer una conxa de ganxet. L'aigua va
donar tant que fer que si, en comptes d'un quart de ploma, n'hi arriba
haver tota una ploma, encara hi seriem a les hores d'ara. Van volguer
que hi hagués un _lago_: un _lago_ d'un pam de fondaria, una mica més
gran que'l safreig, i també voltat de petxines, i com que un quart
de ploma d'aigua no és una cosa molt valenta, d'anar del dipòsit al
safreig, del safreig a la cascada, de la cascada al _lago_ i del _lago_
als regarons, quan havia de regar, arribava ja tant cançada que deia:
«I que regui qui vulgui!», i feia un clot i s'hi enterrava; i en quant
a les _fantasies_ que hi havia de posar el senyor Esteve, en això sí
que s'hi va lluir, gastant _lo que feia al cas_. A la branca d'una
pomera hi va penjar una bola de vidre d'aquelles que s'hi veia a dintre
la seva torra i la dels veins, que era una cosa preciosa; al _lago_
dos ànecs de terra cuita, asseguts a sobre de la tosca, que no més
els faltava el parlar; al mig un pescador de canya, també de terriça
de canti, que tenia tanta expressió i tenia un mirar tant natural que
si hi hagués hagut peixos en el _lago_, i no s'haguessin mort de sed,
pot-ser s'haurien deixat pescar; al costat, pera mirar-se l'aigua, un
banc rústic (que l'havia fet un aficionat a fer bancs pera matar les
vetlles de l'hivern) que tot era fet de troços d'arbre com a tall de
llonganiça, però tant ben posats l'un sobre l'altre que s'havia de dir
la trampa pera que la gent veiés el mèrit, i després... hi van tancar
les gallines (cinc gallines de quatre terces), els hi van posar un gall
pera distreure-s, i va quedar llesta la torra.

Dos dies a la setmana la senyora Tomasa hi pujava pera donar menjar a
la viram i pera endur-se'n els ous que feien, i de tant en tant alguna
pruna que havien fet les pruneres, i fins algun albercoc que'ls pardals
havien respectat; i els diumenges hi anaven tots dos.

Arribaven, buidaven el _lago_, feien anar aquella cascada, i mentres
anaven els jocs del quart de ploma d'aigua viva s'asseien a n'el banc
rústic i veien la maniobra, com haurien fet en _Pablo_ i _Virginia_ si
haguessin arribat a vells i haguessin tractat am _mercería_; després
ell cavava una estona, però com que no hi estava avesat, l'home suava
(que pera això és l'home), i quan estava ben suat s'entornava a seure
a n'el banc rústic; anava a mirar si la formiga havia fet gaires
estragos... i tornem cap el banc rústic; anava a veure si l'aruga
s'havia menjat les prunes... i al banc rústic falten Esteves. Aquella
torra era molt bona, però si no hagués estat el banc rústic ni hauria
estat torra ni hauria estat res. Tant hauria valgut no tenir-la, que
això de veure arbres i més arbres ja és bonic, ja té _panorama_, però
pera'l que està avesat a ser actiu no hi ha res com un banc pera seure.

Com se veu, la senyora Tomasa havia tingut la gran pensada de fer-li
comprar aquell _recreio_. De què serveixen els diners si no's tenen
de _disfrutar_ com els _disfrutaven_ a la torra? Quin goig se'n pot
treure del viure sinó aprofitar lo bo quan passa? Per què's tenien
d'escarrassar, i dali que dali en el treball, si no's pot emplear un
_desahogo_ en tenir quatre gallines, que al _fin_ i al _cabo_ també
ponen i també's guanyen el llegum am la suor del seu front? Què'n
treurien, després de morts, d'haver estalviat un _lago_, o un joc
d'aigua, o una _fantasía_, si tot se tornaria cendra, ells, el _lago_,
el cirerer i les gallines? Què hi venim a fer a n'aquet món sinó a
guanyar diners i gastar-los am moderació i cordura? _Nada_, que quan
passa'l viure, a viure!, sense regatejar-hi un banc, ni dos, ni lo que
sia, am tal que lo que sia no sia massa.

La torra anava bé, no hi havia dubte. El senyor Esteve, que de què,
hauria sigut feliç (ja que no podia ser desgraciat), però com que
estava escrit que aquell home estaria empantanegat entre'l dolor i
l'alegria, i sempre's quedaria al mig, al plè de la satisfacció, i quan
s'anava avesant a saber passar el diumenge, li va succeir un contrapès.

Allí al devant de la torra hi varen obrir un carrer. Un carrer ample,
un gran carrer.

—I li van malmetre la torra?

—Al revés, li van mellorar.

—Doncs no hi ser veure la desgracia.

—La desgracia vingué de la sort. De resultes d'aquell carrer, que'l van
obrir quan ningú hi comptava, aquell _terreno_, que no més costava a
ral el pam quan va comprar-lo, va pujar a pesseta, a dugues, a tres i
se'n va anar fins a duro.

—Però això era ganga!

Una ganga que li va portar un neguit que no'l deixava _medrar_. Tenir
mil duros en torra ja li venia bé a n'el senyor Esteve, però tenir-hi
vint mil duros (vint mil duros, que no són vint quartos), que'ls hi
haurien donat desseguida, i veure-ls empleats en _lago_, en viram, en
cirerer i en parra, li semblava una heretgia.

Li va semblar tant d'heretgia, i tenia un corcó tant gran, i tant
remordiment de conciencia, que un dia, és dir, una nit, quan ell i
la seva Tomasa van tenir el cap sobre'l coixí, en comptes de dormir
desseguida com tenia per costum, estava tant desvetllat, es girava tant
pel llit i tenia tanta engunia, que ella se'n va adonar i li va dir:

—Què tens? Que pot-ser no't trobes bé, Esteve?

—Et voldria parlar, Tomasa.

—I no més per això et bellugues tant?

—És que fa temps que rumio.

—Bé, home, tant urgent és lo que tens de dir-me?

—Et dic que't voldria parlar.

—Parla.

—Escolta-m bé i no t'enfadis, Tomasa. Te'n recordes lo que't vaig dir
el dia que'm vas parlar de la torra?

—Em vas dir... lo que feia al cas.

—Doncs fes memoria, Tomasa. Jo no la volia comprar, però hi vam dormir
i vam comprar-la. Allavores valia mil duros, però avui en val més de
vint mil. El podem tenir nosaltres un capital de vint mil duros empleat
en _fantasíes_? Has comptat a quin preu ens surt cada pruna que mengem?
I el covar de les gallines? Has comptat lo que'ns costa'l covar?

—Bé, què vols dir?

—Que'ns hauriem de vendre la torra.

—La torra, dius?

I se li va girar d'esquena.

—Ja t'ho he dit que t'enfadaries.

—No m'enfado, però no la venguis. Quins motius tens pera haver-la de
vendre?

—Tots els que t'he dit i encara més.

I aquí va començar a fer números: que si la renda d'una torra és tant,
que si capitalisada és quant, que si tal i que si qual (i va retreure
la quiebra dels Giménez, Rubio i etzètera), fins que la va haver mig
convençuda, siga per raó, siga per sòn.

Al creure-la guanyada, li va dir:

—Veritat que no'm dius que no?

—No dic res.

—Que sí?

—Dormim-hi.

I quan hi varen haver dormit la van anar a posar a la _venta_.

Estava vist que'l senyor Esteve no podia aixecar torres enlaire. Per
molt ric que fos i molt que visqués, estava condemnat a botiga.

                            [Il·lustració]



                  [Il·lustració: Amenasa á la Puntual
                                 un daltabaix molt formal.]



                                  IV

                 LA PRIMERA ESQUERDA DE «LA PUNTUAL».
                          EL 1830 TRONTOLLA.


I el noi? En Ramonet?

En Ramonet anava a Llotja.

A la Borsa?

A Llotja, a dibuixar.

Però...

Hi anava no més de nits, però hi anava. I que no hi feia cap falta.

Però com pot ser que en aquella casa tant seria...? Tant...?

Pot ser perquè no sabien lo que era Llotja, com no sabien què volien
dir aquells llibres que trobaven i que ell llegia d'amagat; com no
sabien tantes coses que no són vendre betes i fils.

Ademés, que ja tenia vint anys el noi, i per més que era obedient, bon
feiner, aixerit i laboriós, no se'l pot manar aixís com aixís un xicot
que casi és un home i que li dóna per anar a Llotja.

De primer, al volguer-hi anar, ho va dir a la seva mare, i ella va dir
que sí tot seguit: primera, perquè era mare, i després perquè li va
semblar que no era ofendre a Déu ni als homes l'anar-se'n a entretenir
els vespres embrutant papers que no ofenien. Després ho va dir al seu
pare. Si bé va trobar que'ls joves, fet i fet, s'han d'entretenir en
alguna cosa, va tenir alguna sospita de que allò podia dur malicia i el
podia distreure de lo més serio; però en Ramonet s'hi va empenyar tant
que a l'últim li va venir a dir que, am tal que a les dèu fos a casa i
que's llevés a l'hora de sempre, que anés en nom de Déu a fer ninots,
que això seria una passa i que ja's posaria a la raó quan tingués
coneixements.

Però li va passar una cosa estranya a n'aquell diable de bordegàs:
com més coneixements posava, més afició tenia a anar-hi. No sé què'ls
devien donar a n'aquella casa de Llotja, que, després de cansats de
tot el dia, en comptes de fer reposar el cos de les fadigues del
comerç, o de cercar esbarjos profitosos, propis de la joventut, se'n
anessin a passar el vespre a tirar ratlles i fer gargots, que després
no servien pera res. Si hagués anat a un cassino, encara que'l senyor
Esteve tampoc hi creia en els cassinos, ho hauria trobat passador. Si
hagués sabut que en Ramonet tenia expansions ilícites d'enamoraments
_interinos_, també se'n hauria fet càrrec; però anar a malmetre-s la
vista no més pera embrutar papers, vaja!, allò era un misteri que, si
no hi hagués hagut res amagat, hauria sigut cosa de _locos_.

Què hi podia fer allí cada vespre? Una vegada li van dir com és que
no'ls ensenyava lo que feia, i va respondre: «No ho entendrien», i es
varen quedar amb aquet xasco. Un altre cop li varen preguntar si encara
hi havia d'anar molt temps a apendre... allò que volia apendre, i ell
els va dir: «Ara començo»; i contestant-li doncs quan s'acabava aquella
mena de feina, els va respondre, sense més ni més, que d'aquella mena
de feina n'hi havia pera tota la vida, i que quan s'era molt vell tot
just se'n començava a saber.

El cas és que ell sopava a corre-cuita, que ni sabia lo que menjava,
que mirava'l rellotge neguitós i que se'n anava desesperat; el cas és
que's distreia de la venda (que era més serio que'l no menjar), que
dava trenzilla blava per groga o que'n donava pams de més (pams de
més, Jesús del cel!), que se'l veia preocupat, que molts cops li feien
preguntes i ell no sentia lo que li deien i contestava badant com si
hagués baixat de la lluna, que deia paraules tant estranyes que ningú
les entenia, que parlava d'«ideals, de gloria, d'art, de bellesa», de
noms que ell devia empescar-se-ls, perquè ni'l mateix senyor Esteve,
amb els anys de comerç que duia, els havia sentit dir mai: el cas és
que fins un dia... valga-m les Santes Quatre Regles!, en el marge de
l'Inventari, d'aquell sagrat Inventari, Principi i Fi de la Casa,
Fundador de totes les Coses i Sostén de Cel i de Terra, hi van trobar
un ninot dibuixat!

Allò ja era massa, cavallers! Allò ja era perdre'l respecte a la Biblia
de la Casa. Allò ja era insultar la Mare Laboriositat, la Noble Missió
del Treball i els Interessos Creats, i el senyor Esteve va alterar-se
tot lo que podia alterar-se.

Prou en Ramonet va prometre que havia sigut un descuit que qualsevol
podia tenir-lo, però'l seu pare no's va convèncer, perquè a darrera del
descuit van anar venint altres coses que no eren gaire de bon veure.
Devegades anaven a «La Puntual» joves mig escabellats, que's veia que
no eren compradors ni tenien posat de comerciant, i entraven cridant
a n'aquell sagrari i si en Ramonet no hi era se'n anaven fent gatzara,
sense respectar la Casa, ni'l comerç, ni'l 1830; devegades, si li
trobaven, se'n pujaven a l'entressol i allí obrien carteres i discutien
com a bojos, i si hi pujava'l senyor Esteve, amb allò de que no hi
entenia, tornaven a desar aquells paperots; devegades havien de sortir
pera un assumpto molt serio, segons deia en Ramonet, i en sent al
carrer saltaven, reien, esvalotaven i se'n anaven cantant, am tant poca
serietat que no hi havia manera d'entendre-ho; i fins algun cop sortia
dient que anava a cuidar a un amic que s'havia posat malalt, i pera
anar-lo a cuidar s'enduia aquelles carteres i llàpiç, i trempaplomes i
altres eines que no eren pas pera curar cap mena de malaltia.

Tot allò era sospitós. El senyor Esteve no ho entenia, però ho trobava
molt sospitós. Prou la Tomasa li deia que'ls joves s'han de divertir;
ell, en el fons, ja comprenia que allò no era divertir-se i que amagava
alguna cosa que no ho era de diversió, o que si ho fos n'era d'una mena
que la trobava molt estranya. Prou ella donava una raó que havia de
trencar a un home com el senyor Esteve, i era que'l noi no gastava i
que en sense gastos no hi ha vicis; ell ja ho veia que no eren vicis,
però encara que no fos cap vici, distreure-s de l'obligació pera anar
a un qui sab aon, a una cosa que duia uns noms que no'ls havia sentit
dir mai, el tenia tant esverat com el que sent venir el mal temps sense
veure boires a n'el cel ni senyals de vent a la terra.

Un dia, després de sopar, ja no poguent aguantar més, en el moment que
en Ramonet se'n volia anar com sempre, el va aturar i li va dir:

—Escolta, Ramonet. Diga-m la veritat: aon vas?

—Ja ho saben: a Llotja.

—La veritat: què hi feu a Llotja?

—Dibuixar.

—I què més?

—Res més. Per ara res més.

—Què vols dir per ara res més?

—Vui dir que més endevant puc pintar, puc esculpir.

—I pera fer això que tu dius, com és que no menges de gust, no
treballes de gust, et distreus i no estàs pera la teva feina?

—Pera la meva prou que hi estic.

—Com és que no mires pera'l teu nom?

—Més de lo que vostè's pensa hi miro.

—No és veritat. Com és que sempre rumies?

—Perquè l'Art és una passió.

—Parla clar. Aquí hi ha algun secret que no me'l dius.

—No n'hi ha cap. És que l'Art pot més que nosaltres.

—I qui és això de l'Art?

—Ja li vaig dir que no'm pot entendre.

—Esplica-m'ho.

—És imposible d'esplicar-li. Aquestes coses no s'espliquen: se senten,
s'hi neix i un les va estimant, estimant, fins que ve un dia que ja no
pot abandonar-les.

—Però a qui és que's va estimant?

—A ningú. A una cosa que és un desig, de crear, de fer obres, de
realisar lo que un somia.

—Però aont és tot això que dius?

—Enlloc i per tot. No sé com dir-li. És a dintre del pensament.

—Ramonet, o ets boig o m'hi faries tornar. Tu tens alguna dòna, no sé
aon, i t'hi has encapritxat i no vols dir-ho.

—L'Art és mellor que cap dòna.

—Ting cinquanta anys, i a mi no m'enganyes.

—Ni l'enganyo ni'l vui enganyar. He parlat perquè'm pregunta, però ja
sabent que no m'entendria.

—Doncs jo n'entenc una de cosa que la vui i tindràs de fer-la: que
estiguis pera l'obligació, que no't distreguis del negoci i que formis,
com jo vaig formar i com hem format tots els de la casa, o si no no vas
més a Llotja.

—Pare, si per cas no anés a Llotja, aniria a una altra banda. No és a
Llotja que hi ha'l mal. El mal un el porta a dintre seu.

—Doncs jo te'l treuré a les males.

—Pare...

—Noi!—va saltar la Tomasa, veient apropar-se un conflicte.—No
contestis. Pensa am qui parles.

—Ja ho penso, però...

—Fes lo que't mani'l teu pare, per Déu!

—Ja ho faré. Compliré am l'obligació,—va dir alçant-se pera sortir.

—I aon vas ara?—li va dir el senyor Esteve.

—Ara... a Llotja.

—Com s'entén?

—S'entén, que hi vaig! Compliré am l'obligació, i l'obligació jo la
ting de dia. Ja és complir-la estar-se dotze hores junyit a darrera un
taulell. De nit ting el meu taulell, que, si no s'hi guanyen diners,
s'hi guanya... No m'entendrien.

I va agafar el berret i va anar-se'n.

                            [Il·lustració]



              [Il·lustració: Per no pensar en la tragedia
                             Van anar un dia á comedia.]



                                   V

               LA GENT DE BÉ VAN A VEURE «LA BONA GENT».


Aquella conversa ràpida que havia tingut el senyor Esteve amb el seu
fill, de moment, no tingué importancia. Havia estat un núvol que havia
passat sobre «La Puntual», però en un cel que havia estat serè desde
l'any 1830 una boira que passava no havia d'enterbolir-lo.

En Ramonet va complir. Continuava anant a Llotja, però s'estava a
l'escriptori, portava la correspondencia, no dibuixava a l'Inventari,
i si la processó li anava per dintre, per fora no's notava res: era'l
perfecte comerciant, entregat en cos i ànima a la noble _Mercería_.
La mare estava contenta perquè veia que l'armonia havia tornat a la
_llar_, i el senyor Esteve, ja refet, no era tant exigent com abans,
es feia càrrec, no estirava tant la corda, donava beligerancia al noi,
l'havia interessat a la Casa pera veure d'enllepolir-lo am l'atractiu
del Balanç, i tots havien fet concessions: en Ramonet d'exaltament, i
el senyor Esteve de prudencia.

Fins un jorn, un diumenge a la tarda, va dir a la Tomasa i al noi que's
vestissin am lo mellor, que'ls portaria a Romea a veure _La bona gent_,
una comedia que'l _Brusi_ deia que's podia anar a sentir sense perill
de perversió ni de capgirament d'idees.

Van vestir-se i hi van anar.

Van pendre tres sillons endevant, pera poguer-se fer càrrec de tot, i
van pujar les escales.

El noi ja hi havia estat a Romea, però'ls pares no hi havien estat mai,
i quan varen ser a dalt del saló, aquell posat que tenia de casa ben
endressada, aquella pintura prudent, aquells retrats de familia que hi
havia per les pareds i aquelles otomanes sofertes que hi havia a tot
el voltant, els varen fer molt bon efecte. Es veia que era un teatre de
bé, una casa seria, i que la gent que hi anaven eren serios, i els va
semblar veure les cares dels honrats comerciants de gra del seu barri
de Ribera, i s'hi van trobar com a casa.

Van entrar, van seure, van tocar una mica de música mentres s'omplien
les butaques, i quan estaven més distrets es va alçar el teló sense
avisar-los.

Allí dalt, a l'escenari, hi havia una casa d'empenyos. Encara que'l
senyor Esteve no n'havia vist mai cap, gracies a Déu, ho va conèixer
tot seguit al veure que la gent empenyava, com va conèixer desseguida
que un senyor molt reposat que's passejava amunt i avall era l'amo de
la casa, perquè tenia veu de _mando_; que un vellet era'l tenedor,
perquè tenia veu de creure, i que un dependent era un nevot, perquè
deia oncle a n'aquell amo.

El que li deien senyor Batista era un home de certa edat. El senyor
Esteve i la seva dòna, encara que tingués casa d'empenyos, el van
trobar conforme, reposat i digne, i que s'expressava molt bé. Les coses
que deia del comerç, dels balanços i de la teneduria'ls van semblar
molt ben enraonades, i la seva ambició de fer quartos, fos com fos,
però honradament, la van trobar molt natural. Havia pujat la casa
(segons anava dient) per _mediació_ de l'estalvi, i el que puja d'aquet
modo pot anar amb el cap molt alt i fer _frente_ a les circumstancies
per espinoses que sien. No havia tingut descendencia, i el treballar
com treballava sense comptar am la descendencia, no més pel dever que
té tot home d'aumentar els _cabals_ de la fortuna, ja és cosa digna de
respecte.

Ell volia adoptar una noia i ho explicava a n'el tenedor, i no pera
ell, sinó pera la dòna, i això d'acontentar a la dòna amb una cosa
de tant gasto també ho era de digne. No tots els que no tenen fills
n'adopten aixís com aixís, i menos noies de l'Hospici com la que volien
adoptar.

Al saber-ho, els parents li daven concells, i també'l senyor Esteve i
la dòna ho varen trobar molt natural. Ells no l'haurien pas adoptada.
S'hi ha de pensar molt la persona pera posar-se un estrany a la casa.
Una noia de l'inclusa, per bona i honrada que surti, sempre és un gasto
que se'n ve a sobre, i els parents tenien raó, i si'l senyor Esteve en
persona hagués pogut pujar a les taules li hauria aconcellat lo mateix
i haurien acabat per entendre-s.

Am qui no s'haurien entès és amb un nevot del senyor Batista que va
entrar esvalotant-ho tot. Aquell nevot era un pintor, un poca-solta
de dibuixant, tant esbogerrat i tant xerraire que'l senyor Esteve no
va entendre com a un cap de trons com aquell el deixaven entrar a
la casa. Afigureu-vos si era boig, aquell pintor, que despreciava'ls
diners que li pogués deixar el seu oncle; que li havien ofert una plaça
a l'establiment comercial i no l'havia volguda acceptar pera poguer
seguir la seva deria; que s'alabava de ser pobre; que's volia guanyar
la vida treballant sense dependents, no més pel mèrit del saber; que no
tenia ni miraments pera les coses més sagrades, com són l'escriptori i
els llibres; que no's volia convèncer que un ric valgui molt més que un
pobre, i que amb el mateix poc respecte parlava dels testaments que del
Banc d'Espanya, que del Crèdit, que del Major, que del _Diario_.

—D'aon surt aquet beneit,—va dir el senyor Esteve, indignat.

—No és cap beneit. És un artista,—li va contestar en Ramonet.

—Sabs lo que és? Un gran poca-solta.

—A mi m'agrada.

—El què? Lo que diu?

—Lo que diu i lo que pensa.

—Vaja, noi, tu no estàs bo, si abones a n'aquet toca-campanes. Ja ho
veuràs la fi que tindrà.

—Jo diria lo mateix que ell.

—Tu!...

—No'n feu cabal,—va dir la Tomasa.—Que no veieu que això són comedies?

—Però a les comedies hi han coses...

—Volen fer el favor de callar!—va dir un senyor del darrera.

I l'acte va anar seguint am les converses dels parents, amb els
desvergonyiments del nevot i am l'arribada de l'inclusera: una
noia molla d'ulls, vestida amb el trajo de l'Hospici, que com més
l'afalagaven i més bones paraules li deien més plorava i menos ho
agraia, cosa que'l senyor Esteve no entengué, que la senyora Tomasa
sospitava i que va exaltar tant a n'en Ramonet que va dir quan queia'l
teló:

—Si d'això en diuen bona gent, més m'estimaria ser un perdut. Això són
lladres de levita!

L'entreacte va ser silenciós. Aquelles paraules del noi li havien fet
mal efecte al senyor Esteve. Què havia volgut dir am la levita? Aont
eren els lladres de levita? I qui robava en el món am levita? El fer
negoci amb els que no s'entenen que no era una cosa legal? Si deixaven
a un interès, anc que fos de ral per duro, que no s'hi avenien els del
duro? Que feia arruinar a ningú per força aquell senyor Batista tant
conforme? Si en el món no hi hagués els que perden, com hi podrien
haver els que guanyen? Si'l senyor Batista, un cop guanyats, tirés l'or
per la finestra, _santo y bueno_ que fos un ximple; però a un home
que estalviava, que's feia un nom, que creixia, que tot-hom li tenia
respecte, se'l podia tractar malament? Ba! Els joves diuen paraules
que no saben lo que's diuen!

Prova de que era un gran home, el senyor Batista de la comedia, és
que al segon acte ja fou més ric i que aviat seria un gran senyor.
S'enamorava de la noia, això sí, però allò eren coses mundanals,
flaqueses, giraments de cap, que'l comerciant més ferm pot tenir sense
que se'n ressenti'l crèdit; és veritat que avorria la dòna, però què
té que veure la dòna am la marxa del comerç, ni les interioritats de
familia am la bona administració i l'engrandiment de la casa?

—Aquest home està pertorbat,—va dir el senyor Esteve a mig acte.

—Aquest home és un brètol,—va dir en Ramonet exaltant-se.

—Són comedies,—deia la Tomasa.

—Que callin,—deien al darrera.

I mentrestant allí a les taules havia sortit el dibuixaire i anava
dient a l'inclusera tot allò d'ideals, i art, i bellesa, i aquelles
paraules estranyes que'l senyor Esteve havia sentit dir al noi i
que les veia repetides com si l'autor fos el mateix que les feia
dir a l'un i a l'altre i que li anaven caient a l'orella com renecs
incomprensibles, i anaven espantant a la Tomasa i feien alçar de
l'assiento a n'aquell boig d'en Ramonet, que no tenia prou vista pera
anar seguint l'accionat ni prous orelles pera escoltar les coses
imprudentes del pintor.

Acabat el segon acte, la Tomasa ja se'n hauria anat. Estava al mig de
dos pensaments que no'ls veia, però'ls temia. A una banda sentia'l
passat, amb anys i anys de perseverancia, de conducta, de regla, de
tradició, i a l'altra sentia'l pervindre, am tremolors d'entusiasme, de
joventut i d'alegria, i si per una banda era la dòna, per l'altre cantó
era la mare.

Aixís que van alçar el teló, el senyor Batista ja era banquer, i el
senyor Esteve se'l va mirar am certa consideració i respecte. El fruit
del treball arribava, la perseverancia havia triomfat. Com ell, com
tants Esteves com ell, podia ser president de caixes, conceller de
ferro-carrils, senador, Junta, Acció i Títol. Els mals instints am
l'inclusera i les crudeltats am la dòna eren coses que no comptaven.
Els esgraons de fer fortuna quedaven barrats en el fons, i no més
surava una cosa: el triomf del senyor Batista, el triomf de l'Economia,
el Poder de la Riquesa, la Glorificació del Diner. Què hi feia que pera
lograr-lo hagués malmès mil families i dut a la miseria a tants homes,
si no eren dignes de ser rics? Que's guanyen batalles sense víctimes?
Què hi feia que la fortuna li haguessin regada am llàgrimes? Que les
fabricava ell les llàgrimes? Quina culpa hi tenia ell si fent favors de
deixar quartos havia fet desgraciats? Que no ho haurien sigut sense'ls
quartos? El senyor Batista tenia raó. Tot-hom que fos Esteve tenia de
dar-li. I en comptes de fer-ho aixís, quan sortia aquell dibuixaire
pera emportar-se'n l'inclusera (que era l'esca del pecat) i a n'els
parents i a n'el senyor Batista'ls deia «cucs d'usurer, enterra-honres,
sepulturers de tot lo noble i botxins de tota hermosura» amb un
desvergonyiment indigne, en comptes del públic cridar que treiessin
aquell boig que duia la pertorbació a una gent honrada i laboriosa,
aplaudien al dibuixaire, i en Ramonet s'exaltava, i feien sortir a
saludar a un home alt, mig blanquinós i escabellat com aquells amics de
Llotja, i ni'ls uns sabien per què'l cridaven ni ell podia saber per
què sortia.

Al quart acte, el senyor Batista estava assegut en un silló, i patia
de la gota. Tots els que han treballat molt en el món acaben per patir
de la gota. Se li havia mort la senyora, i, encara que ja hi estava
fet a que se li morissin senyores, estava molt aclaparat. Com que'l
senyor Batista era un home que no li agradava fer les coses sense tots
els coneixements, i no fer-les en els moments crítics, parlava de fer
testament, i com que'ls parents eren gent seria que saben lo que és
fer el testament, tenien ganes de que'n fes pera deixar les coses en
ordre, quan va arribar el dibuixant, am la que ja era la seva dòna, a
desballestar les coses.

Prou van dir ells que venien pera cuidar-lo, que estarien aprop seu,
que li portarien el noi, que li alegraria la vellesa, i que no ho
feien per l'interès; fòra'l boig d'en Ramonet i aquells esvalotats del
públic, ni'ls senyors Esteves de fòra ni'ls senyors Batistes de dintre
van creure res de lo que deien. Bons estàn els temps pera retòriques!
Pot-ser sí que no hi ha més que cuidar la gent de franc sense esperar
una recompensa! Què's pensava aquell pintorot, que no sabien les quatre
regles, ni les matemàtiques del viure, aquells homes de negoci? Que's
pensaven que una fortuna's deixava escapar aixís com aixís per quatre
paraules d'efecte? Lo que van venir a lograr amb els seus crids va ser
pertorbar al senyor Batista. Aquell home, que am salut era un home tant
enter, tant sà, am tant sentit comú, punyit per la malaltia, va tenir
un moment de feblesa i els va treure a tots de casa, i es va queixar de
la sort, i va tenir dubtes del passat, i fins volia donar els diners,
aquells diners tant suats, tant gruats!, tant expremuts de la sang!,
aquells sospirs acunyats, aquell pilot de planys i llàgrimes que tenia
tancats a la caixa!

Els senyors Esteves es van tornar grocs aixís que van veure que'ls
donava, i els Ramonets van alegrar-se; però en aquella lluita ràpida
varen triomfar els senyors Esteves, com triomfen sempre en la vida!
Passat aquell esverament, va tornar a agafar els diners i els va
tornar a tancar a la caixa. Aquell home alt va tornar a sortir perquè'l
van tornar a demanar, i, com passa en totes les coses, uns se'n van
anar contents i els altres se'n van anar moixos.

La senyora Tomasa, al sortir, va pensar lo mellor que's pot pensar: que
tot allò eren comedies; el senyor Esteve va rumiar lo que era capaç
de rumiar, que era no rumiar gran cosa; però en Ramonet, que era jove
i que li faltava experiencia, se'n va anar amb una bullida que havia
de tenir conseqüencies. No va dormir, no va esmorzar i va anar més a
Llotja que mai.

Hi va anar tant i tant a Llotja, que si aquell home escabellat que
havia fet la comedia hagués pogut sospitar l'estrago d'aquella
«Puntual», pot-ser no l'hauria escrita, o pot-ser hi hauria posat més
actes.

Ni mai que hi haguessin anat al teatre!

                            [Il·lustració]



                [Il·lustració: Aquell temporal esclata
                               y no queda ni una rata.]



                                  VI

               DE COM S'ALÇA UNA TEMPESTAT EN UN ESTANY
                          D'AIGÜES SOMORTES.


Sí; haurien fet bé de no anar-hi al teatre.

Aixís com n'hi ha prou d'una espurna pera encendre un polvorí, quan
una imaginació està plena, una cosa tant ignocenta com és el veure una
comedia la pot fer esclatar com una flor.

Aquells llibres que en Ramonet havia llegit, aquells dibuixos que havia
fet i aquells companys que havia tingut li havien anat encenent el cap,
i no més faltava un misto pera fer-li fer la bullida.

Desde aquell vespre en endevant, en Ramonet es va resoldre a seguir
la seva deria, costi lo que costi i rebi qui rebi. Va volguer eixir
d'aquell estany i tirar-se a n'el mar dels seus somnis; va sentir
dalit de volar anc que s'hagués de rompre les ales; va volguer ser
_artista_, en una paraula: deixar aquell niu arrecerat, aquell caixó de
trenzilles, aquell cau, aquell molí de fer diners, i llensar-se a la
ventura.

Ja a les tardes, sense miraments, agafava'ls llàpiç i sortia, i
entrava a l'hora de sopar, i tornava a sortir desseguida; ja s'havia
desvergonyit a penjar dibuixos per les pareds i que'ls vegés qui
volgués; ja havia profanat la botiga dibuixant a l'Altar Major, a
dintre mateix de l'escriptori, al costat del senyor Pau, que ho veia
amb esfereiment; ja feia entrar els companys a Missa en sense senyar-se
a la porta, i al mig dels caixons i dels parroquians discutien les
seves coses: ja no tenia sagrat. Les botigues, com les iglesies, quan
se'ls hi ha perdut el respecte, ja no hi ha frè pera'ls que hi viuen.
La franquesa mata la fe, i morta la cuca mort el verí. Sense fe no hi
ha _mercerías_.

El senyor Esteve se'n havia adonat. És clar que se'n havia adonat; i
en Ramonet s'havia adonat que'l senyor Esteve se'n adonava, i si no's
deien res l'un a l'altre és que tenien por de l'esclat. Era tant gran,
tant immens lo que en Ramonet volia destruir; ha posat tantes arrels
una botiga de setanta anys; s'hi ha criat tanta i tanta molça en una
casa de comerç que quatre generacions hi han fet números; són tant
humides de suor, de suor de pares a fills, les pareds d'un establiment
que porta un sigle de llaurar-hi, que, am tot el dalit d'anar-se'n,
comprenia que quan ho digués cruixirien les pareds i sagnarien les
entranyes, i anava fent i callava, i era tant estrany el temor que
tenia'l senyor Esteve d'un no sé què que s'apropava, d'un trontollar
que sentia, d'un daltabaix que veia venir, que no gosava dir res perquè
amb el sò de la veu no s'ensorrés tot d'un plegat. L'un tenia por de
parlar, i l'altre tenia por d'escoltar. Els llavis anaven pera obrir-se
i cloïen abans de dir res. La veu no gosava sortir per temor de
comprometre-s, i un i altre parlaven baix, i curt, i lo menos possible,
com si no volguessin despertar a un malalt que hi havia a la casa.

La mare, com totes les mares, patia sense saber per què. Es mirava a
n'els ulls de tots dos i hi veia clarors de dubtes que no'ls havia
vist mai. Endevinava a n'el home (ell que sempre havia estat tant
pacífic) un gromull de pensaments negres que li enfosquien la vista,
i endevinava a n'el seu fill onades de color de rosa i nuvolades de
foscor que l'encenien o apagaven; i la pertorbava tant aquet no sé què
que pressentia, que anava de l'un a l'altre suplicant amb el seu mirar,
demanant misericordia, volguent implorar del seu Esteve un perdó per lo
que vingués i volguent aturar al seu fill de lo que ja veia venir.

I va venir lo que ella veia, i a la fi's van obrir aquells llavis i la
tempestat que's congriava va esclatar com una bomba, i els fonaments
de «La Puntual» va semblar que s'esquinsaven i que'ls hi arrencaven la
carn, i van tremolar les capses i es varen esquerdar les bigues!

Un dia, de bon dematí, en Ramonet se'n va anar sense dir res a ningú.

Va dinar i tornava a anar-se'n, i el senyor Esteve va anar a la porta
i, cobrint l'eixida amb el seu cos, palpitant i tremolós, li va dir:

—Atura-t, Ramonet! Abans d'anar-te'n hem de parlar. Entra i seu, i
sortim-ne d'una vegada i sapiguem lo que passa.

Van entrar a la sala de rebre. El senyor Esteve tancà les portes, i, un
cop asseguts tots dos, el pare va dir a n'el seu fill:

—Ramonet, ja sabs que una vegada et vaig preguntar què feies. Tu'm vas
dir que anaves a Llotja, i jo no vaig saber res més. Tu ja sabs que no
hi ha res al món que, llevat de tu i la teva mare, estimi tant com la
botiga. Tu ja sabs que'm vas prometre que la cuidaries com propia,
que teva és i teva ha de ser, i en comptes de complir lo que deies, ja
no sols has anat a Llotja, sinó que te'n vas de tardes, i avui te'n
vas de dematí i demà te'n aniràs pera sempre, si no parlem clar i no
t'espliques. Digues d'un cop: aon vas quan surts?

—A estudiar.

—Això ja ho has dit. Diga-m si dius la veritat, i, si la dius, de què
ha de servir-te tot això que dius que estudíes.

—Pare...—va dir en Ramonet, trontollant-li'l parlar en els
llavis.—Pare, en fa molts de dies que la vui dir la veritat, però... fa
tanta por de dir-la que no sé si ting de dir-la.

—Digues, i no tinguis temor de res.

—No'n ting per mi de temor. En ting... En ting per vostè. Lo que ting
de dir-li és tant amarg que mentres el cor em diu que ho digui, el
pensar... el pensar m'ho atura.

—Sortim-ne,—digué'l senyor Esteve, vibrant nirvis de dintre seu que
havien dormit cinquanta anys.

—Doncs...—va dir en Ramonet, pàlid com un lliri mort.—Doncs això que
estudío, que'm diu pera què ha de servir-me, té de servir-me pera una
cosa: pera la carrera que vui seguir.

—Pera la carrera que vols seguir?—digué'l senyor Esteve tornant-se
groc.—Pera la carrera que vols seguir? I que no'n tens una de carrera?
Que pot-ser voldries deixar la botiga? Que sabs lo que dius?

—Sí, senyor!

—Que sí, senyor, acabes de dir? I ho dius serè? I ho dius mirant-me?
I no cau el cel i la terra? I ets el meu fill? I ets de casa? I has
nascut de mi i de la meva dòna? I goses parlar, llamp de Déu!

—Pare... vostè m'ha fet parlar.

—Però que no tenies cap més punyal pera donar-me la punyalada? Que ho
dius pera matar-me? Que'm vols matar? Que no ho sabs que aquesta botiga
és més que tu i més que nosaltres, que'ns ha criat, que'ns ha donat
nom, que és el nostre nom, el que portem i que tu'l vols arrencar i
trepitjar, i no'l trepitjaràs, no!, perquè'm faries bocins a mi, i a la
teva mare, i a tots?... Calla! Calla! No't vui sentir. No! Parla, que
ho vui saber tot! Quina és, quina és aquesta carrera? Diga-ho d'un cop!
Digues! Quina és?

—És inútil que li digui.

—T'ho mano!

—És... ser... esculptor.

Si haguessin donat un cop de mall al mig del cap del senyor Esteve no
li haurien fet tant mal com al sentir dir «esculptor». Com un llamp que
cau a una penya, aquella claror d'aquell taller que havia vist quan
era jove, am les dones, amb el xibarri, amb aquella nuesa i aquell
desordre, li van rebotre en el cervell, i no més va tenir temps
d'apuntalar-se per no anar-se'n llarg a terra. Va volguer contestar, i
no va poguer; va volguer insultar al seu fill, i no va trobar paraules;
va volguer plorar, i no trobà llàgrimes; va volguer morir-se de sobte,
i no va trobar la mort a la vora.

En Ramonet se'l va mirar, suplicant, amb els ulls negats de llàgrimes,
i, petant-li les dents, va dir-li:

—Pare, escolti.

—No! No pug escoltar!—va poguer dir el senyor Esteve aguantant-se'l cap
am les mans.—Ja sé lo que és ser esculptor! És ser un perdut. És viure
entre gent perduda! És deshonrar el nom del teu pare!

—No! Això no!—va dir en Ramonet amb energia.

—Que no, goses dir? Que no? Encara havies de venir al món i jo ja sabia
lo que era aquest ofici! És un ofici de perduts, de miserables, de
pobres!

—Pare...

—De pobres, dic! I jo que m'he afanyat anys i anys pera que no'n
siguessis de pobre! Que he estalviat tant per tu! Que la teva mare i
jo no hem menjat pera que tu poguessis estar bé! Pera fer-te home!
Pera fer-te home digne!... pagar-nos am la recompensa de volguer ser
un miserable!... Ves-te'n! Ves-te'n del devant i borra-t el nom que
portes!

—Pare, deixi-m dir!

—I què'm pots dir? Què'm podràs dir que ja no sàpiga? Ja la veia
venir la deshonra i la desfeta de la casa, però mai l'hauria cregut
tant gran!... Em mates! Em mates!...—anava dient. I aquell home tant
reposat, tant serè, tant poca cosa, esclafat per aquella desfeta que li
tirava per terra tot un passat de creencies, tota una generació d'idees
i tot un cabal de pensaments, feia eixir tanta bromera en aquell bassal
de quietut, que en Ramonet li va dir:

—Perdó! Perdó, pare!

—Ves-te'n!—li va contestar el seu pare.—Ves-te'n, malvat. Et desheredo!

—Perdó!—va continuar dient el noi.—Tant me fa que'm desheredi! Jo vui
el perdó! Sols el perdó! Jo no'ls estimo els diners.

—Calla, al menos!

—Perdoni-m, i seré obedient. No li donaré cap més pena! No seré...
esculptor. No seré res. Seré lo que vostè'm mani.

—Calla! Que no més ho dius per dir. Ja ho has promès altres vegades, i
després vas a la teva. Ja no m'enganyes. Ja't conec!

—No que no'm coneix! Això ja ho sé.

—M'ha costat, però a l'últim t'he entès.

I, posant-se a plorar en el silló per primera vegada en sa vida, va
dir, treient-s'ho de l'ànima:

—Em podies matar a mi en comptes de matar la casa! Jo de vell no pug
passar, i la casa no ho és mai de vella!

—Pare, si no'l vui matar!—li va anar dient en Ramonet, mentres el
senyor Esteve plorava.—Li juro que no la vui matar! Seguiré lo que
vostè'm digui, però sàpiga que lo que volia fer no era pas matar-la
la casa. Jo volia treballar. Treballar de nit, de dia, a tothora,
matant-me de treball pera anar amunt, pera pujar-ne una de casa que
no's puja am pedres ni diners, que's puja am somnis i am gloria...

—Tants anys de batallar hora per hora!—va dir el senyor Esteve com
parlant sol.

—Jo també volia treballar! Jo també l'estimo'l seu nom, que és el meu
i que és el dels meus avis! I no hauria mort fent... d'esculptor. La
vida que hauria dat al marbre hauria sigut de vostè, hauria vingut de
vostè!, hauria sigut la coberta de que parlava aquell vell a l'hora
de la seva mort! Hauria fet les estàtues pera hermosejar aqueixa
«Puntual», aqueixa «Puntual» que vostè estima, i jo també, però d'altre
modo: vostè perquè l'ha criada, i jo perquè m'ha criat; vostè perquè
n'ha tret el nom, i jo perquè n'hi voldria donar un de nom; vostè
perquè n'ha tret producte, i jo pera esculpir-hi una làpida...

—Tants anys! Tants anys passats!—anava dient el senyor Esteve.

—No'm mouré! No'm mouré més de darrera del taulell! Aniré fent lo que
vostè vol, fer diners, sempre fer diners! Però si un dia vostè s'adona
que'm vaig fent ric, però que'm vaig fent trist; que vaig aumentant
la fortuna, però que vaig perdent l'alegria; que m'he apagat tots
els somnis, i escanyat les esperances, i mort la fe, i trepitjat les
il·lusions, i esmicolat a dintre'l cor tot lo que hi tenia de vida,
al menos... al menos... adongui-se'n! i planyi-m!, que enterrar la
fantasia a vint-i-tres anys, com ara ting, pot-ser encara té més mèrit
que no pas el fer fortuna; i això ho faig per vostè, no ho faig per mi:
pera mi la llibertat és vida, i pera vostè seria la mort, i com que vui
que visqui... em quedo!

—Tant temps passat!—deia'l senyor Esteve.

—Tant temps per venir!—deia en Ramonet.

—No pug! No ho pug resistir!

—Pare,—li va dir apropant-se-li,—li torno a demanar perdó.

—No pug! No pug!—continuà dient anant-se'n cap a la porta.

I aixís que l'anava per obrir va sortir la seva dòna, també feta una
mar de llàgrimes, i es varen abraçar els dos vells.

En Ramonet, desde la sala, implorava un poc de consol, una mirada, un
geste, un moviment, que li paguessin tant sols el sacrifici que feia, i
els ulls de la mare l'hi van donar.

Moix i trist, se'n va baixar a la botiga, i, amb el cap plè de
fantasies i el cor amarat de tristesa, va anar apuntant al llibre Diari
les troques de fil que venia i les il·lusions que capdellava.

                            [Il·lustració]



               [Il·lustració: Y aquí s'acaba l'historia
                              Nostre Senyó'l tingui en gloria.]



                                  VII

  EL DARRER RADOLÍ.—APAGAMENT DEL SENYOR ESTEVE I MORT DE LA CASA I
  MORT DE L'AUCA.


L'any que va seguir a n'aquella escena va ser l'any d'hivern de la Casa.

El senyor Esteve havia tardat a tenir emocions, però la primera
que havia tingut era bona; n'era tant i tant de bona que no tenia
d'aixecar-se'n.

En Ramonet complia lo pactat. No havia parlat més de lo _seu_: d'aquell
ofici d'esculptor, que ni'l gosaven nomenar; no havia sortit cap
més tarda; no havia anat més a dibuixar; s'havia despedit d'aquells
companys, i no's movia de la _garita_, com el centinella del dever;
però en el fons d'aquella calma s'hi sentia la mar de fons, una quietut
de mal temps que feia pressentir grans tempestes.

En Ramonet complia, és veritat, i complia serenament, sense planye-s,
sense rancunia, sense deixar anar cap fulla amarga de l'arbre de la
seva vida; però'l riure, el goig i l'alegria s'havien perdut a la casa,
i aquella pluja de rialles que assaonava la sequetat d'aquella terra
aspra i aixuta, aquelles rialles de font fresca que'l senyor Esteve no
sentia quan brollava clara i abundosa, ara que s'havia estroncat és
quan la trobava a faltar.

Mai havia plogut tant com aquell hivern; mai hi havia hagut tant fang
al carrer ni tanta pols a la fatxada; mai aquell 1830 s'havia destenyit
tant depressa; mai l'aparador s'havia migrat tant, ni mai el quartel
d'allí devant havia semblat tant quartel, tant capsa de cartró, tant
simètric, tant caixó de guardar homes, d'una monotonia tant freda i
tant aclaparadora.

Aixís com sempre hi havia hagut una mena de pau de calma, ara era una
pau de gel. Tant el matrimoni com el fill sentien com una fredor que no
sabien d'on venia. No trobaven paraules pera dir-se, no tenien alè pera
parlar-se; sentien la convicció de que's feien concessions, però que no
podien entendre-s; que allò que'l noi en deia Art feia centinella a la
porta i els mirava amb els ulls tristos. Devegades a n'el senyor Esteve
li venia a frec de llavis en dir a n'en Ramonet: «Vés, vés a lo teu i
no sigues desgraciat», però aquells prestatges se'l miraven i sentia un
nus en el cor que li nuava l'intenció. Molts cops la mare deia a n'el
seu fill un «Que no't trobes bé?» tant neguitós, que volia dir tant «No
és culpa meva», que en Ramonet l'entenia i l'aconhortava abraçant-la;
molts cops l'ànima d'artista li volava vers un enllà plè d'esperances i
d'aurores, i el seu cos es quedava buid i clavat en aquell taulell. Com
més aprop es trobaven més lluny vivia l'un de l'altre.

I el senyor Esteve estava malalt. Desde'l dia d'aquell trastorn havia
començat a tenir sed; una sed que no era sed de beure: era un desig
d'ofegar una cremor que sentia: una sed de calmar la sang, que li anava
demanant aigua; una sed de terra dolça que té dalit de que la reguin.
Al començament no'n feia cabal. Havia passat tants i tants anys sense
que'l cos el destorbés, que ja no hi comptava amb el cos; duia una
salut tant de rellotge dels que no avancen ni atrassen, que mai li
havia hagut de dar corda. Però de la sed en vingué una gana tant fòra
de lo natural, un desig de menjar tant fòra d'hora i tant sense frè i
sense conducta, i de la gana una tristor, i de la tristor un decaiment,
i del decaiment tal melangia, que ell, que sempre havia estat un roure,
s'esllanguia tant com un desmai, que va alarmar-los a tots i van fer lo
que mai havien fet: varen enviar a cercar un metge.

El metge, aixís que'l va veure, va endevinar-li lo que tenia. Tenia'l
no haver tingut mai res. Tenia la pau de tants anys que ha fermentat i
s'ha tornat sucre; tenia'l mal d'una sang que de tant no ser-ne's torna
aigua; tenia'l mal de «La Puntual», el mal de la quietut, el mal de no
viure, el principi d'una mort que comença'l dia de néixer.

—Té la diabetis,—va dir el metge.—I aquet malalt es té de cuidar.

—Li donarem tot lo que demani,—va dir la senyora Tomasa.

—No li han de donar res de lo que demani. Com més prengui pitjor pera
ell,—va dir el doctor al despedir-se.

I aquell pobre senyor Esteve, quan el volien cuidar, quan tenia posició
pera no haver-se d'estar de res, s'havia d'estar de tot si tenia ganes
d'allargar.

Ni menjar va poder el senyor Esteve!

D'aquella sed i aquella gana en va venir la postració. En aquell
trastorn amb en Ramonet havia tret totes les forces, i ja no li quedava
més que sucre, i ni sucre podia tenir: el sucre pera ell eren metzines!
De resultes del seu mal li varen anar caient les dents, i, com que no
podia empassar-se lo poc que li permetien, ni de viure tenia dret!, i
si menjava's moria i si no menjava's matava.

Pobre ric! Pobre senyor Esteve! De què li havien servit tants anys de
perseverancia, d'estalvi, de presó i de taulell? Quin profit n'havia
tret d'aquelles ditxoses quatre regles i d'aquella mitja-cana? Qui
romperia aquella guardiola que rebotia de diners? El noi! I el noi,
ai!, aont aniria'l noi?

Prou s'ho demanava devegades, però no tenia prou cap pera respondre;
prou mirava a n'aquell enllà que ell li havia anomenat, però la vista
no li arribava; prou cercava de veure'l camí d'aont anirien a parar
aquells diners tant afanyats: el lluny era tant enterbolit que no's
veia res a la plana.

Moriria com havia viscut: no veient més enllà dels prestatges.

Un jorn van venir les tres Maries i li van parlar d'un confés, i es va
deixar confessar, i li van parlar de combregar i va dir-los que sí per
no tenir esma de dir que no, i, mancant-li forces pera viure, es va
aconhortar de morir-se.

Això sí, abans d'entregar-se, tingué un moment de reacció: un d'aquells
moments que té la flama abans d'apagar-se pera sempre, i, recullint
totes les forces i reconcentrant tot el pensament i fent un esforç
sobrehumà, va descapdellar la troca que li enrotllava'l cervell, dient
a n'el seu hereu:

—Noi, deixa-m parlar-te ara que pug, que aviat no't podré parlar. Demà
o demà passat em moriré, i si no fos que't deixo a tu i et deixo... no
sé com te deixo, no'm faria res de morir-me.

—No digui això,—li va dir l'hereu.

—Deixa-m dir, que encara hi soc a temps. Jo he treballat molt en el
món. No he fet més que això: treballar. Ara que me'n vaig et pug
dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. No més
he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a
la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l'ha
cuidada, que l'ha seguida, que l'ha feta prosperar, pera que després
vingués un altre, tu, i l'anés cuidant com jo l'he cuidada, i tu, tu ja
sé que la deixaràs!

—Pare,—va dir en Ramonet commogut,—jo faré allò que vostè'm digui.

—Jo no he ambicionat res pera mi,—va seguir dient am veu feble.—No sé
lo que són alegries: no m'han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que
eren tristeses, i tu me'n has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i
ja n'he après, però n'he après molt tard! Us he estimat. És clar que
us hauré estimat, però fins ara no me'n adono, i ara que me'n adono...
me'n vaig!

—No, pare! Si vostè viurà!—li va dir el noi.

—Si't posaràs bò,—li va dir la dòna.

—Jo ja sé que no, i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs esculptor. No
sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T'he
vist sempre a l'escriptori, però no hi eres a l'escriptori. Hi eres
no més que per mi, i ja t'agraeixo de que hi fossis. «Adoni-s del meu
sacrifici», em recordo que'm vas dir un dia, i me'n he adonat, i per
això parlo. Adona-t del meu, et vui dir jo. Adona-t sempre i a tothora
que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món pera que
tu poguessis ser; que havia anat fent diners pera que tu'ls poguessis
tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquet camí que vols empendre,
sense mi no l'hauries feta. Pera que surti una planta, fill meu, es
té d'haver abonat la terra, i jo no he estat més que _abono_ i terra.
Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nescut pera ser terra,
i recorda-t d'aquet recò aon no haviem viscut pera visquessis.

Dit això, el pobre senyor Esteve ja no va poguer dir res més... que's
tingui d'apuntar ane l'auca. Tot lo que havia callat a la vida ho
havia dit en dos moments. Cinquanta anys de sembradura li havien florit
en els llavis. Cinc generacions d'homes pràctics el feien parlar al peu
de la mort, i moria sense dolor, sense llum i sense tenebres; moria
ni jove ni vell, amb el cap ni calent ni fred, amb els ulls no mirant
enlloc, amb el pensament ensopit i am la mirada confosa. Moria a dintre
d'uns llims i un cop mort encara era tebi.

                   *       *       *       *       *

L'endemà hi va haver l'enterro.

En Ramonet va presidir el dol, amb el senyor Pau, amb el graner, amb
el viatjant de la casa, que va venir a n'el darrer viatge, i amb els
dependents de «La Puntual».

No van faltar a acompanyar-lo aquell faetó, aquells quatre cotxes i
tots aquells comerciants del barri.

Com el jorn que va néixer, plovia; plovia d'un cel cendrós que no tenia
cap arruga. Com aquell jorn, el seguici va haver de passar entre'l
trasbals de tot el comerç de Ribera, i també'l mort s'hagué d'aturar
pera fer pas als carros de cotó, de bacallans i de petroli.

En una d'aquestes parades, l'enterrament es va trencar. El dol va
quedar endarrera i el difunt va anar seguint i va arribat sol al
cementir. I un cop hi varen ser tots, van entrar el senyor Esteve a
n'el seu ninxo; en un d'aquells ninxos urbans, llisos, freds i numerats
am números d'aquells que's borren am la calma de l'oblid i que no'n
queda ni senyals.

—Que Déu l'hagi perdonat, si tenia res per perdonar,—va dir el pobre
senyor Pau.

—No havia fet mal a ningú,—va dir un.

—Ni n'havia fet ni'n podia fer,—va dir un altre.

I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar devant d'una estàtua i va
pensar: «Jo'n faré».

I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agrait: «En faré
perquè _ell_ paga'l marbre».


                                  FI

                            [Il·lustració]



                                 TAULA


                               L'ESTEVET

                                                                 Pàgs.

     I.—Del modo natural que l'Estevet va arrivar
        a n'aquesta vall de números.                                 7

    II.—L'Estevet queda aprovat.—Pes de l'Estevet.—Preparatius
        per fer un bateig digne
        de «La Puntual», dels puntuals i de
        l'Estevet.                                                  15

   III.—Aont es veu lo que costa de passar un
        infant per entre el trànzit comercial.—Aont
        es veu el bateig.—I aont es veu
        que no passa res que valgui la pena de
        contar-se.                                                  25

    IV.—Redolí en que s'expressa amb els ets i uts
        la reforma a «La Puntual», i aont es veu
        l'influencia que pot tenir un infant de
        tres mesos a n'el ram de la «mercería».                     37

     V.—Primers passos de l'Estevet a la botiga.—Bons
        auguris i bones planetes.                                   45

    VI.—Redolí d'estudi.—De lo que hi apren l'Estevet.—De
        lo que no hi apren, i de lo
        que no hi pot apendre.                                      53

   VII.—Poesia del camp.—Paisatges i expansions.
        Armonies de la Natura.                                      63

  VIII.—Poesia administrativa.—Aont es torna a
        veure clarament que segueixen passant
        coses que no valen la pena de ser contades,
        pero qu'aixis mateix les contarem
        per la fidelitat de l'auca.                                 69

    IX.—Vint anys!—Primavera.—Joventut.—Il·lusions.—El
        primer petó.                                                75

     X.—Les reflexions del senyor Esteve decideixen
        a l'Estevet a anar a «vistes» pera
        anar a passar el matrimoni.                                 83

    XI.—L'idili de l'Estevet.                                       93

   XII.—Aont veurà el lector que segueixi, com
        van dur l'Estevet a casar, com va dar
        el sí, com van beneir-lo, com van dinar
        i com va entrar en el sant matrimoni.                      103


                               L'ESTEVE

     I.—Quatre anys de matrimoni.—Aont es veu
        que uns bons informes donen més bon
        resultat pera casar-se.—Aont se veu un
        enamorament i altres cabories de gent
        jove.                                                      121

    II.—L'auca va seguint el seu curs.                             131

   III.—L'Esteve i la Tomasa van al camp.—Lo
        que veuen i lo que diuen.—Exaltament
        de l'Esteve, que acaba am tota prudencia
        com correspòn a n'el seu gènit.                            135

    IV.—De l'influencia del paisatge a n'el pervindre
        de «La Puntual».                                           147

     V.—De com creixia en Ramonet i del xibarri
        que va promoure a n'aquella llar «de
        Mercería».                                                 157

    VI.—A lo que porten quatre riços, quan els
        reguen am vanitat, i dels tropells que
        van costar-los-hi a n'en Ramonet, al
        senyor Pau i a un bè que no hi tenia
        cap culpa.                                                 165

   VII.—Segueix l'auca.—Cambi d'estudis i de
        pensades.—Els pares proposen i els
        fills disposen.                                            181

  VIII.—Darrers moments i darrers concells del
        fundador de «La Puntual».—Dia de dol
        pera Ribera.—L'enterrament.—L'Esteve
        passa a senyor Esteve.                                     189


                           EL SENYOR ESTEVE

     I.—Aon se veu el cambi que fa una ciutat
        quan se'n apodera'l comerç i com els
        petits se fan grans i altres experiencies
        profitoses.                                                201

    II.—La navegació i «La Puntual» dugues
        coses que non tenen res que veure l'una
        am l'altra, però que a l'autor li ha vingut
        bé de comparar-les.                                        209

   III.—Les idees dels senyors Esteves. La
        torra.                                                     219

    IV.—La primera esquerda de «La Puntual».
        El 1830 trontolla.                                         233

     V.—La gent de bé van a veure «La bona gent».                  241

    VI.—De com s'alça una tempestat en un estany
        d'aigües somortes.                                         253

   VII.—El darrer redolí.—Apagament del senyor
        Esteve i mort de la Casa i mort de
        L'auca.                                                    265



                           Obres de l'autor


  =Impressions d'una excursió al Taga=                       (Agotada)

  =Desde el molino.= Ilustraciones de R. Casas            (3.ª edició)

  =L'home de l'orga.= Monolec                                (Agotada)

  =Andalusia vista per un catalá.= (Conferencia)             (  id.  )

  =Discurs llegit en els Jochs florals de Granollers.=       (  id.  )

  =Anant pel mon.= (2.ª edició)                              (  id.  )

  =Impresiones de arte.= Ilustraciones de Zuloaga,
   Mas i Fonsdevila, Oller y Rusiñol                      (2.ª edició)

  =Oracions.= (2.ª edició)                                   (Agotada)

  =Els Caminants de la terra.= Poema en prosa                (  id.  )

  =Fulls de la vida.=                                     (2.ª edició)

  =L'Alegria que passa.= (3.ª edició)                        (  id.  )

  =El Jardí abandonat.= (Un acte).

  =Teatre.= L'Alegria que passa.—El Jardí
   abandonat.—Cigales i formigues                            (  id.  )

  =Llibertat!= (Tres actes)

  =Discurs llegit á Sitges.=                                 (  id.  )

  =Els Jocs florals de Canprosa.= (Un acte)               (2.ª edició)

  =El Poble gris.=                                        (2.ª edició)

  =El Malalt crònic.= (Un acte)                           (2.ª edició)

  =El Prestidigitador.= (Monolec)                            (Agotada)

  =Feminista.=          (Monolec)                            (  id.  )

  =El Bon caçador.=     (Monolec)                            (  id.  )

  =El Sarau de Llotja.= (Monolec)                            (Agotada)

  =D'Aquí i d'allà.=                                      (2.ª edició)

  =L'Hèroe.= (Tres actes)                                    (Agotada)

  =El Pati blau.= (Dos actes)                             (2.ª edició)

  =Desde el Molino.= Impresiones de arte (Un volum).

  =Jardins d'Espanya.=

  =El Mistic.= (Quatre actes) (4.ª edició)                   (Agotada)

  =Els punxa-sarries.= (Un acte).

  =El Bomber.= (Monolec)                                     (  id.  )

  =La Nit de l'amor.= (2.ª edició)                           (  id.  )

  =Aucells de fanc.=

  =L'Escudellómetro.= (Monolec)                              (  id.  )

  =La Lletja.= (Tres actes).

  =El bon policía.= (Dos actes) (2.ª edició)

  =La bona gent.= (Quatre actes).

  =Monolecs.=

  =Tartarín de Tarascó.= (Quart miler) (Traducció d'Alfons
   Daudet).

  =La cansó de sempre.= (Dialec).

  =L'auca del senyor Esteve.=


  =Festa modernista de Sitges.=


  =El Jardín abandonado.= Traducció de M. Sarmiento.

  =Libertad!= Traducció de J. Benavente.

  =El Pueblo gris.= Traducció de G. Martínez Sierra.

  =El Místico.= Traducció de J. Dicenta.

  =Hojas de la vida.= Traducció de E. Chavarri.

  =El Prestidigitador.= Traducció de Vital Aza.

  =Pájaros de barro.= Traducció de G. Martínez Sierra.

  =Buena gente.= Traducció de G. Martínez Sierra.

  =La alegría que pasa.= Traducció de Vital Aza.

  =Hojas de la vida.= Traducció de M. Sarmiento.



                           EDICIONS POPULARS

  =Anant pel mon.=                                   Ptes. 1 (Agotada)

  =El Místic.=                                         »   1 (  id.  )

  =Oracions.= Am música de E. Morera.                  »   1

  =Fulls de la vida.=                                  »   1

  =Els Jocs Florals de Canprosa.=                      »   1

  =El bon policía.=                                    »   1

  =Monolecs.=                                          »   1

  =La bona gent.=                                      »   1

  =Tartarín de Tarascó.= De A. Daudet
   (Quart miler).                                      »   1

  =El pati blau.=                                      »   1

  =El poble gris.=                                     »   1

  =L'auca del senyor Esteve.=                          »   1





*** End of this LibraryBlog Digital Book "L'auca del senyor Esteve - ab redolins dibuixats per en Ramón Casas; escrits per en Gabriel Alomar" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.