Title: El "Tirant lo Blanch" i "D. Quijote de La Mancha"
Author: Mas, Juan Givanel
Language: Catalan
As this book started as an ASCII text book there are no pictures available.


*** Start of this LibraryBlog Digital Book "El "Tirant lo Blanch" i "D. Quijote de La Mancha"" ***

This book is indexed by ISYS Web Indexing system to allow the reader find any word or number within the document.

QUIJOTE DE LA MANCHA" ***



                        Notes del Transcriptor

—S'ha respectat l'ortografia i l'accentuació de l'original.

—Les pàgines en blanc presents en la versió impresa s'han eliminat en la
versió digital.

—Els errors obvis de puntuació i d'impremta s'han corregit.

—El text en cursiva es mostra entre _guions baixos_; el superíndex
es denota per ^, e.g. 1^e, XII.^{èn}; mentre que les versaletes s'han
reemplaçat per majúscules.

                   *       *       *       *       *



                         EL «TIRANT LO BLANCH»
                      I «D. QUIJOTE DE LA MANCHA»



                         EL “TIRANT LO BLANCH”

                                   I

                       “D. QUIJOTE DE LA MANCHA”

                                  PER

                           JOAN GIVANEL MAS



             Extret dels _Quaderns d’Estudi_, anys 1921-22

       Impremta de la Casa de Caritat: Montalegre, 5: Barcelona



 A En FRANCESC MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, enamorat com pocs dels dos llibres
 que serveixen de títol a aquest estudi, que li dedica, respectuosament,

  J. GIVANEL MAS



Els estudis quixotescos, ço és, els dedicats a l’immortal llibre
cervantí, sembla que han entrat en una nova fase. No fa molts anys que
els més d’ells sols semblaven destinats a enaltir el _Don Quijote_ amb
els més entusiastes elogis ditiràmbics, però avui dia, seguint la ruta
iniciada per l’eminent polígraf santanderí, comencen a recercar-se
les fonts que iniciaren a Cervantes per a produir aquella obra que
fa tres centúries rep els aplaudiments de les gents; En Menéndez i
Pelayo, en el seu magistral treball llegit en la Universitat de Madrid
en 1905 tractant de la _Cultura literaria de Miguel de Cervantes
y elaboración del «Quijote»_,[1] En Rodríguez Marín en les seves
aplaudides produccions _El modelo más probable del Quijote_[2] i _Los
modelos vivos del Don Quijote_,[3] i En Menéndez Pidal amb el seu
discurs tan celebrat per la crítica _Un aspecto en la elaboración del
«Quijote»_,[4] semblen donar-nos la raó.

      [1] Publicat en la _Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos_,
      IX, pp. 309-339. Se’n féu tiratge a part.

      [2] Madrid, _Rev. de Arch. Bib. y Museos_, 1918.

      [3] Madrid, _Rev. de Arch. Bib. y Museos_, 1916.

      [4] Madrid, Jiménez y Molina, 1920.

Sempre s’ha dit que Cervantes era un hom que havia llegit molt, i,
demés, aficionat a la faràndula, ell mateix ens ho declara en el _Don
Quijote_[5] i en el pròleg a les _Comedias_;[6] demés, passant els
ulls per algunes de les seves obres, es veu tot seguit que se sabia
de cor els romanços que aleshores, com ara, es publicaven en fulles
soles i es cantaven, passant així de generació en generació; també
veiem que coneixia a fons els llibres de cavalleries, car sovintegen
en la dita novel·la reminiscències de les cròniques pertanyents al
cicle greco-asiàtic, així com també se’n troben, si bé de manera no
tan abundosa, que corresponen al carolingi.[7] Tot això ha fet dir
als crítics cervantins que les fonts del _Don Quijote_ es poden veure
en el _Romancero_ i en els llibres de cavalleries, i d’entre aquests
en l’_Amadís de Gaula_, i tant s’ha anat dient, que no ha mancat qui
ha escrit que el _Don Quijote_ és «un nuevo Amadís a lo ridículo»;[8]
a això es deu el que tots els comentaris hagin recercat en l’obra de
Garci-Ordóñez de Montalvo[9] passatges del dit llibre per a ilustrar-ne
d’altres de la novel·la cervantina.

      [5] «... y, como soy aficionado a leer aunque sean los papeles
      rotos de las calles ...» (I, 9.)

      [6] «Yo, como el más viejo que allí estaba, dije que me acordaba
      de haber visto representar al gran Lope de Rueda, varón insigne
      en la representación y en el entendimiento ... vistos agora en la
      edad madura que tengo hallo ser verdad lo que he dicho.»

      [7] Creiem que Cervantes coneixia es gestes de Carlemany i dels
      seus cabdills pels romanços, no per haver llegit cap llibre de
      cavalleria del cicle carolingi.

      [8] Nicolás Antonio, _Bibliotheca Hispana-Nova_.

      [9] En la més antiga edició que avui dia es coneix de l’_Amadís
      de Gaula_, s’hi llegeix: «Garcirodríguez de Montalvo».

No negarem que l’autor del _Don Quijote_, en escriure aquesta
obra, tingué molt present el famós _Amadís de Gaula_; recordi’s
que quan l’heroi fa penitència a Penyapobre, exclama:«—¡Venid a mi
memoria, cosas de Amadís, y enseñadme por dónde tengo de comenzar a
imitaros!»,[10] i poc abans ens havia dit que l’enamorat d’Oriana era
«uno de los más perfectos caballeros andantes. No he dicho bien, fué
uno; fué el solo, el primero, el único, el señor de todos cuantos
hubo en su tiempo en el mundo»,[11] i també ens fa a saber que el
Doncell del Mar fou «el norte, el lucero, el sol de los valientes y
enamorados caballeros, a quien debemos imitar todos aquellos que debajo
de la bandera de amor y de la caballeria militamos».[12] Aquestes
cites, referents a l’esmentada crònica cavalleresca, demostren que
Cervantes coneixia de sobres _Los cuatro primeros libros de Amadís
de Gaula_,[13] però nosaltres opinem que també tenia molt sovint a la
memòria un llibre imprès a Valladolid a les primeries del segle XVI,
però l’original del qual s’havia tret d’una impressió barcelonina feta
per En Pere Miquel i En Didac de Gumiel: ens referim al _Libre del
valeros e strenu cavaller Tirant lo Blanch_.

      [10] _Don Quijote_, I, 26.

      [11] _Don Quijote_, I, 25.

      [12] _Don Quijote_, I, 25.

      [13] L’edició més antiga que es coneix avui dia d’aquest celebrat
      llibre de cavalleria, fou impresa en 1508 a Saragossa per George
      Coci, i un exemplar d’aquesta es troba en el British Museum.

Tothom qui ha estudiat quelcom de literatura catalana sap que el llibre
d’En Martorell i d’En Galba va publicar-se en 1490 a València, que
es reproduí a Barcelona en 1497, que en 1511 s’imprimí en castellà
a Valladolid, en 1538 en italià a Venècia, i en 1737 a Londres en
francès,[14] però no es cosa tan sabuda ço que hem dit abans, i és que
Cervantes havia llegit amb fruïció el famós _Tirant_, i això ens ho
demostra en les poques ratlles que dedica al llibre on es descriuen les
gestes del fill del Senyor de Marca de Tirania i de Blanca, la duquessa
de Bretanya. Aquesta nova font del _Don Quijote_, ja la conegueren
els il·lustres comentadors cervantins Bowle,[15] Clemencín[16] i
Cortejón;[17] els altres, com Pellicer,[18] García de Arrieta,[19]
Bastús,[20] Sales,[21] Máinez[22] i Rodríguez Marín,[23] en diuen poca
cosa dels llibres de cavalleries, i per últim, Hartzenbusch[24] i Díaz
de Benjumea[25] no en parlen.

      [14] Vegeu, referent a aquest punt, el nostre _Estudio critico
      de la novela caballeresca «Tirant lo Blanch»_. (Madrid, Suárez,
      1912, p. 90.)

      [15] _Don Quijote_, Londres, Salisbury, 1781.

      [16] _Don Quijote_, Madrid, Aguado, 1833-1839.

      [17] _Don Quijote_, Madrid, Suárez, 1905-1913.

      [18] _Don Quijote_, Madrid, Sancha, 1797-1798 i 1798-1799.

      [19] _Obras de Cervantes._ París, Bossange, 1826. Els volums
      referents al _Don Quijote_ són els II-IV.

      [20] _Nuevas anotaciones al Ingenioso Hidalgo D. Quijote de la
      Mancha._ Barcelona, Vda. e hijos de Gorchs, 1834.

      [21] _Don Quijote._ Madrid, Gaspar y Roig, 1847.

      [22] _Don Quijote._ Cádiz, José R. y Rodríguez, 1876-1879. El
      volum primer és la _Vida de Cervantes_.

      [23] _Don Quijote._ Madrid, La Lectura, 1911-1913, i Madrid,
      _Rev. de Archivos, Bibliotecas y Museos_, 1916-1917.

      [24] _Don Quijote._ Argamasilla de Alba, Rivadeneyra, 1863, i
      _Obras completas de Cervantes_, Madrid, Rivadeneyra, 1863-1864.
      Els volums III-VI de les _Obras_ referents al _Don Quijote_,
      foren impresos a Argamasilla de Alba, en 1863.

      [25] _Don Quijote._ Barcelona, Montaner y Simón, 1880-1883.

En Bowle fou, hem de dir-ho, el primer comentarista de Cervantes.
Amb gran paciència, digna rival de la benedictina, llegí un sens fi
d’obres castellanes dels segles XVI i XVII, no oblidant-se dels llibres
de cavalleries, i així anà després il·lustrant molts passatges de la
novel·la cervantina amb altres d’autors anteriors a Cervantes; En Bowle
fou qui donà el model dels comentaris cervantins als altres escriptors
que el succeiren, i opinem que cap dels comentaristes que l’han seguit
ha fet feina tan profitosa com ell. Ens diu, en tractar del _Tirant_,
que tingué a mà la traducció castellana, probablement seria un exemplar
propietat del Rvnd. P. Dr. Thomas Percy.[26]

      [26] «Agradecimiento al Reverendo Señor el Dr. Thomas Percy,
      Dean de Carlisle, que de su Librería Cavalleresca de Quixote me
      regaló el uso de quantos libros tuvo, necessarios para ilustrar
      su Historia.» (Bowle, _Don Quijote, Anotaciones_, I, p. XI.)

Clemencín va seguir el sistema iniciat per Bowle, i tenint a la
seva disposició els llibres de la _Biblioteca Nacional_, car en fou
director, féu obra més documentada que la del benemèrit anglès, si bé
moltes vegades usà textos esmentats per aquest; féu, diem-ho clar,
un comentari, l’únic defecte del qual és el de voler que Cervantes
escrivís acadèmicament, amb lleis i regles que aleshores no existien i
censurant-li moltes formes d’estil que eren d’ús corrent. Nosaltres hem
criticat de manera punyent l’obra d’En Clemencín, quant a l’estudi de
l’estil cervantí, però hem celebrat les notes dedicades a llibres de
cavalleries, car coneixia a fons aquest gènere de literatura medieval.
Sabem que utilitzà la traducció francesa del _Tirant_ i la primera part
de la italiana.[27]

      [27] «Yo no he logrado verlo a pesar de mis diligencias, y sólo
      he tenido presente la versión italiana de la primera parte, y la
      francesa del Conde de Cailús.» (Clemencín, _Don Quijote_, I, p.
      133.)

Les més de les notes que referents a llibres de cavalleries figuren en
el comentari de Cortejón, ens pertanyen, com ell ja féu constar en el
cap. VI de la primera part del _Don Quijote_,[28] i les que tracten
o esmenten el _Tirant_, són nostres per enter; en elles es veuen
passatges de l’edició impresa a València per Nicolau Spindaler en 1490,
com de l’editada a Barcelona per Marian Aguiló, com també de la feta a
Valladolid en 1511.[29]

      [28] «Entre los que en España penetraron de propósito en este
      terreno, entre los escrutadores, por así decirlo, que con más
      diligencia han examinado los libros caballerescos, merecen
      citarse, fuera de Gallardo, rey de los bibliófilos, ... y
      Givanel, quien recogiendo como en un haz lo mejor de cuanto sobre
      la materia se ha escrito, ocupa aquí lugar preferente y nos
      sirvió como de guía en tan intrincado laberinto.» (Cortejón, _Don
      Quijote_, I, p. 123.)

      [29] Vegeu Cortejón, _Don Quijote_, I, pp. 149-151, III, p.
      44. Els exemplars que utilitzàrem, a part dels de la nostra
      pertenència, com l’edició feta per N’Aguiló i l’arranjament d’En
      Caylus, tinguérem a mà el facsímil de l’edició de València i
      l’únic exemplar conegut de la traducció castellana, pertanyent al
      nostre bon amic, l’eminent bibliòfil N’Isidre Bonsoms.

En començar el present treball ideàrem dividir-lo en dues parts:

1. Comentaris del _Don Quijote_ amb textos del _Tirant lo Blanch_
esmentats pels tres últims crítics citats, i 2. Textos del _Tirant
lo Blanch_ que poden servir com de comentari al llibre de Cervantes.
Aquesta última part ens duia a fer un treball nou, cosa aquesta que
deixem per a més endavant; solament anem a desenrotllar el tema primer,
afegint-li, com és natural, alguns altres comentaris que passaren
inadvertits als esmentats cervantistes, i que demostra ço que hem
afirmat abans: _Que Cervantes per alguns passatges de la seva novel·la
s’inspirà en el llibre de Martorell i de Galba_.



                                   I

 «...y quando en Allende robó aquel ídolo de Mahoma, que era todo de
 oro.» (_Don Quijote_, I, 1.)


Comentant Clemencín aquest passatge del _Don Quijote_, i parlant-nos
de ço que diu Cervantes referent a l’ídol de Mahoma que robà En Renalt
de Montauban, escriu l’esmentat comentarista que en «la historia de
Tirante el Blanco, el rey de Túnez llevaba un Mahoma de oro sobre su
almete». Té raó; aquesta cita del _Tirant_ es troba en el cap. 344.

Això de dur ornaments i figures en els bacinets, cervelleres i
elms, és cosa que a cada pas ens ho diuen els autors de cròniques
cavalleresques; en el llibre _XII.^{èn} del Crestià_, cap. 217, es
llegeix que «los combatents portaven en les crestes dels bacinets lo
ferro o agulló argentat e luent...».



                                  II

 «...y la otra le calçó la espuela, con la qual le passó casi el mismo
 coloquio que con la de la espada.» (_Don Quijote_, I, 3.)


En descriure’ns Cervantes la graciosa manera amb què l’hostaler féu
cavaller a D. Quixot, i en dir-nos com aquelles fembres bordelleres li
calçaren l’esperó i li cenyiren l’espasa, dóna matèria a Clemencín per
a escriure una llarga nota on esmenta el costum que hi havia d’ésser
les dames les protagonistes en el menester que a D. Quixot li fan la
Tolosa i la Molinera, i de pas cita passatges del _Romancero_, de
l’_Amadís de Gaula_ i del _Policisne de Boecia_, on es demostra que ço
que feren a l’heroi de la Manxa, si bé de manera ridícola, amb gran
pompa ho havien fet a altres cavallers. Però tan diligent crític escriu
que «fué singular la ceremonia con que Tirante el Blanco recibió la
orden de caballería», i tot seguit copia les paraules que dirigeix el
rei d’Anglaterra al novell cavaller, citant el bes que li dóna a la
boca, i no deixant d’esmentar el que set donzelles li cenyiren l’espasa
i quatre cavallers li calçaren els esperons; coses aquestes que es
troben en el _Tirant_ (cap. 59).

Si Clemencín hagués conegut el _Libre de l’Orde de Cavayleria_ de
l’ermità de Randa, no s’hauria admirat del bes a la boca que el
rei d’Anglaterra fa al jove paladí, car sabria que el cavaller
«en significança de caritat deu besar a escuder» (IV, II), i en
les _Partidas_ es llegeix que «hale de besar en señal de paz e de
hermandad, que debe ser guardada entre los caballeros» (part. 2, tít.
XXI, llei XIV). El bes a la boca és fet en senyal d’extrem amor, en el
front és bes paternal, i el que’s fa a la mà o als peus és en senyal
de submissió o acatament. En el _Tirant_ hi trobàrem exemples de ço
que hem dit, però solament senyalarem el que fa al·lusió a la nostra
nota. Quan la reina d’Etiopia, la muller del rei Escariano, va a la
cort de Constantinoble per a saludar als emperadors, surt a rebre-la
la princesa Carmesina, i ens diu el novel·lista que, «plegant la Reyna
dauant la Princesa dona dels genolls en la dura terra, e la excelsa
senyora la pres per lo bras, leua la de terra, e besa la tres voltes en
senyal de molta amor», i si aquí no ens diu on la besà, poc després ens
fa saber que «ana la Reyna a la Emperadriu, e volgue li besar la ma,
e la Emperadriu no u consenti, mas besa la tres voltes en la boca per
mostrar li major amor». (Cap. 463.)

En terres franceses, les paraules que dirigia al novell cavaller aquell
qui l’armava, eren aquestes: «Au nom de Dieu, de Saint Georges et de
Saint Michel, je te fais chevalier». Per tant, no deu estranyar-se
Clemencín que a Anglaterra, que és on fan cavaller a Tirant, li parli
el rei, de Sant Jordi: primer com patró que és de la cavalleria, i
segon, per ser-ho del país, com així mateix ho és de Catalunya.

El que set donzelles li posin l’espasa i quatre cavallers els esperons,
són coses que al nostre entendre donen més solemnitat a l’acte; i la
significació del nombre, també la trobem encertada, per quant per
sobre de tot el cavaller deu ser cristià, com ja ens digué el Doctor
Il·luminat: «ofici de Cavayler es mantenir e defendre la Sancta Fe
Catholica». (II, 2.)

Havem de dir que no sempre intervenien donzelles a l’acte d’armar
cavaller. En el _Baladro del Sabio Merlín_ (cap. CCCVI) es llegeix
«que en aquel tiempo era tal costumbre en la Gran Bretaña, que quando
hazian cauallero nouel, que le vestian saya de xamete blanco, e despues
loriga, e despues ponianle la espada en la mano, y en tal manera yua
a oyr la missa e qualquier lugar que fuesse, e despues que oyan la
missa ceñiale la espada aquel que lo auia de fazer cauallero»; i en _El
VIII libro de Amadís de Gaula_ (cap. XIV) es veu com armen cavaller
a Lisuarte, fill d’Esplandian, i a Lispan, fill del rei d’Espanya; i
hem de dir que el rei de Roma, que es qui armà cavaller al primer, li
calçà l’esperó, Florisando li donà l’espasa, Arquesil li posà l’elm i
Florestan l’escut; tot seguit Lisuarte féu cavaller a Lispan posant-li
l’esperó dret, l’espasa li fou cenyida per l’Emperadriu, la princesa
Elisena li donà l’elm i la princesa Teodora l’escut.

També hem de dir que de vegades es feien cavallers sense aquest aparell
de vetllar les armes, oir missa, combregar i altres actes que es
descriuen en els llibres de cavalleries; recordi’s que en ple camp
de batalla el fill del senyor de Malvehí demanà a Tirant que el fes
cavaller, i aquest ho féu tot seguit (cap. 140); també en el _Curial_
es veu una cosa per l’estil en dir-nos el novel·lista que «Curial s
atura e mira vers aquella part on l Emperador era e ana vers ell, e
ficant lo genoll lo requeri que l fes cavaller. L Emperador deualla
en una de les scales de la sua loia, e acostant se Curial lo feu
caualler...» (p. 41).

Com s’ha pogut veure, hi havien moltes maneres d’armar o fer cavallers,
car, com diu amb molt bon encert l’hostaler que féu cavaller a D.
Quixot, «todo el toque de quedar armado cauallero, consistia en la
pescoçada y en el espaldarazo, según él tenia noticia del ceremonial
de la orden» (I, 3), i encara que no era molt entès en afers de
cavalleria, aquí demostra que en sabia quelcom, per quant ens diu
l’autor de _Curial_ que Febus, fill del comte de Foix, «complit lo
manament de son pare, no sabent qui era lo Caualler de les spases ana
enuers ell, e tant lo cerca que l troba, e dix li ço que lo Comte li
hauia dit, suplicant li que l fes caualler. Lo Rey alsa la spasa e
donant li-n pel cap dix:—Deus te fara bon caualler» (p. 217).



                                  III

 «...Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero,
 quien le tomó gana de ver de quien era, y vio que dezia: Historia
 del famoso cauallero Tirante el Blanco. ¡Valame Dios, dijo el Cura,
 dando vna gran voz, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá,
 compadre, que hago cuenta que he hallado en el vn tesoro de contento
 y vna mina de passatiempos. Aquí está don Quirieleyson de Montaluan,
 valeroso cauallero, y su hermano Tomas de Montaluan, y el cauallero
 Fonseca, con la batalla que el valiente Detriante hizo con el alano, y
 las agudezas de la donzella Plazerdemiuida, con los amores y embustes
 de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz enamorada de Ipolito su
 escudero. Digoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el
 mejor libro del mundo: aquí comen los caualleros y duermen, y mueren
 en sus camas, y hazen testamento antes de su muerte, con estas cosas
 de que todos los demas libros deste género carecen. Con todo esso, os
 digo, que merecia el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de
 industria, que le echaran a galeras, por todos los dias de su vida.
 Lleuadle a casa y leedle, y vereys que es verdad quanto del os he
 dicho.» (_Don Quijote_, I, 6.)


Aquest passatge cervantí, és un text d’alta crítica quant al _Tirant lo
Blanch_, i demostra que Cervantes coneixia el dit llibre de cavalleries
fins en els seus més recòndits i petits detalls. Vegeu com esmenta
la lluita que el cavaller té amb l’alà del príncep de Gales (cap.
68), com cita al banderer de l’emperador (cap. 132), com recorda els
germans Kirielayson i Tomàs de Montalva (capítols 75-82) i ens parla
del testament que féu l’estrenu cavaller a l’hora del seu trànsit (cap.
469).

En Bowle, copia breus textos de l’edició castellana del _Tirant_, per a
donar idea al llegidor dels personatges i fets esmentats per Cervantes;
però hem de dir que a més hi ha una nota interessant, esmenant el text
de la primera edició del _Don Quijote_, erro seguit pels editors de
les altres edicions. On es llegia «el valiente Detriante» hi posà «el
valiente de Tirante» esmenant així una errada senyalada per Freret en
l’estudi que es veu encapçalant la traducció francesa del _Tirant_.[30]

      [30] Edició de 1737, p. IV.—Edició de 1775, p. 4.

En Pellicer només escriu unes poques ratlles inspirades amb els
comentaris de Bowle, i la part bibliogràfica la treu del P. Méndez i de
Quadrio; però ens diu que «escribiose el libro en lengua castellana,
como lo supone la traducción lemosina, que hizo de ella mosén Juannot
Martorell, y que por quedar imperfecta por su muerte, concluyó mosén
Juan de Galba a ruegos de D.ª Isabel de Lorig». Com s’ha pogut veure,
en Pellicer tergiversa els conceptes.

El comentari de Clemencín és fort interessant. Fa crítica més extensa
que la de Bowle, i dóna més perfecta idea de l’obra de Martorell i
Galba, així com dels tipus esmentats per Cervantes.

Comença el treball del citat crític amb una llarga nota bibliogràfica,
en la qual hi llegim que els exemplars del _Tirant_ són de difícil
adquisició, i que «todavía debió ser más raro en estos últimos tiempos,
y aun dudo que haya quedado ninguno en España después que la curiosidad
extranjera, o por mejor decir, la negligencia española nos privó estos
años pasados de un ejemplar, que ya acaso era el único que quedaba en
España».

Critica al comte de Caylus, traductor francès del _Tirant_, perquè en
el pròleg de la dita traducció es diu que en la novel·la no hi figura
el nom del cavaller Fonseca; quant a aquest punt hem de dir que és cert
que no es veu el nom del cavaller que duia la bandera de l’emperador,
però es deu a què el treball de Caylus és un arranjament. També ens diu
Clemencín que en el _Tirant_, hom esmenta «a Urganda la Desconocida, lo
cual persuade que se escribió después que el _Amadís de Gaula_». A això
replicarem que l’erro del traductor francès, qui usa el nom d’Urganda
pel de Morgana, que és aquest el que es llegeix en els caps. 190-202 de
l’edició original, fa que diga ço que han repetit molts: ja tractarem
d’aquest punt més avant.

Creu Clemencín amb l’existència del _Tirant_ en llengua portuguesa,
però sense exposar cap hipòtesi.—Senyala que no està prou clara
la frase que diu: «La señora Emperatriz enamorada de Hipólito su
escudero», puix sembla que aquest era escuder de l’Emperatriu, essent
així que ho era de Tirant. També censura el «digoos verdad», proposant
que deuria llegir-se: «digoos de verdad» o be «digoos en verdad».—En
tractar de l’elogi que posa Cervantes en boca de Pero Pérez dient que
«por su estilo es éste el mejor libro del mundo», li fa escriure que
no es veu de manera clara la veritable opinió que l’autor del _Don
Quijote_ tenia del _Tirant_, però que per ell «es el mejor libro de
caballerías que se conoce entre todos los demás deste género». Quant a
la frase aquella en què es parla d’anar l’autor del _Tirant_ a galeres,
opina que és el passatge més obscur del llibre cervantí,[31] però no
esclareix la qüestió, si bé creu que amb tot i l’additament de Freret,
el prologuista de la traducció francesa del _Tirant_, i no Caylus, com
escriu Clemencín, segueix tan obscur el passatge com abans, opinant que
els elogis de Cervantes són irònics.

      [31] D’aquest obscur passatge del _Don Quijote_ he donat a
      conèixer en el meu _Estudio crítico_, pp. 91-98, les conjectures
      de Freret, Clemencín, Calderón, Hartzenbusch, Aguiló i Menéndez i
      Pelayo.

Hem de dir que si no es conegués la crítica d’aquest últim passatge
feta per Calderón en el seu llibre _Cervantes vindicado_, potser molts
trobarien justes les ratlles de Clemencín; per a Calderón, el _Tirant_
és bo perquè els cavallers mengen, dormen, moren i fan testament abans
de morir, coses aquestes que en els altres llibres de cavalleries no
es veuen, però, amb tot, el que l’escrigué mereixia galeres per haver
posat, amb coneixement de causa, imprudències i coses fora de tota
raó.[32]

      [32] El títol del llibre és _Cervantes vindicado en ciento y
      quince pasajes del texto del Ingenioso Hidalgo D. Quijote de la
      Mancha, que no han entendido, o que han entendido mal, algunos de
      sus comentadores o críticos_. Madrid, 1854.

Els comentaris que dedicats a aquest passatge del _Don Quijote_ es
veuen en l’edició de Cortejón, són els més extensos, però amb tot i
ésser en gran part nostres, hem d’assenyalar alguns erros que ara anem
a corregir: Es llegeix «Condam» per «quondam», «Diego Gumiel» per
«Diego de Gumiel», «Galva» per «Galba», «Lelio Manfredi» per «Lelio di
Manfredi», i alguns més que el lector corregeix tot seguit.

No direm que les notes de l’edició de Cortejón sien millors que les
que es veuen en la de Clemencín, puix ens pertanyen en gran part, però
sí afirmarem que, comparades unes i altres, el lector veurà que s’han
tingut més materials a mà en les publicades en 1905 que en les impreses
en 1833. Les pertanyents a tractar dels personatges de la crònica
cavalleresca que esmenta Cervantes, estan fetes de manera que donen més
perfecta idea que les de Clemencín; el testament de l’heroi està copiat
de l’edició castellana, i la idea general de l’obra és feta tenint al
davant gairebé tots els interessants estudis que referent a la dita
novel·la s’han escrit.



                                  IV

 «...para coronarte por rey...» (_Don Quijote_, I, 7.)


Ens diu Cervantes que anant D. Quixot i Sanxo per terres del camp de
Montiel, a poc d’haver eixit del poble, digué el cavaller a l’escuder
que era cosa molt corrent en els llibres de cavalleries llegir com el
senyor guanya en una lluita amb altre cavaller un comtat, marquesat o
ducat, donant-ho d’estrenes al seu escuder; i així enraonant, digué al
bo de Sanxo que «bien podría ser que antes de seis días ganase yo tal
reino, que tuviese otros a él adherentes que viniesen de molde para
coronarte por Rey de uno dellos».

Això de donar un cavaller al seu escuder un títol nobiliari, un
castell, una població, etc., és cosa abundosa en els llibres de
cavalleries. Clemencín, en trobar-se amb el passatge objecte d’aquesta
nota, remembra tot seguit que en l’_Amadís de Gaula_, es diu que la
donzella Filistea, que fou un llarg temps escuder del dit cavaller,
rebé en premi dels seus serveis el regne de Tebes, i que en el
_Tirant_, l’heroi dóna el regne de Fez i de Bògia, a son cosí germà
Agramunt de Muntalt (cap. 382), i encara hauria pogut dir que en el
cap. 355 del _Tirant_, diu Plaerdemavida les estrenes que havia donat
l’heroi a son cosí germà Diafebus, «al qual tu graciosament li donist
lo comdat de sent Angel, apres lo fist duch de Macedonia e li donist
Stephania, neboda del Emperador, per muller».

Hem de dir que no és cosa novella veure una donzella fent l’ofici
d’escuder. En el _Curial_ trobem el cas de l’heroi qui va llarg temps
acompanyat per Larta, i en el mateix _Tirant_ s’hi veuen exemples, i
sia un d’ells els accidentats desafiaments que té el fill del senyor
de Marca de Tirania amb aquells quatre incògnits germans d’armes, que
resulten ésser els reis de Polònia i de Frisa, i els ducs de Borgunya
i de Bavera, presentant-se al camp el jove paladí acompanyat de «totes
les sues donzelles, ab tot lo stat de cauallers» (cap. 71). Recordi’s,
també, que en el dit _Tirant_ es troben casos on una donzella o
diverses fan l’ofici d’escuder; un dels tals és aquell en què una
donzella es presenta davant dels reis d’Anglaterra dient que Tirant,
amb armes falses o dissimulades, ha donat mort als reis de Polònia i
Frisa (cap. 75 i ss.); i encara anem a esmentar-ne un on hi prenen
part moltes donzelles fent l’ofici d’escuders: La presentació del
jove paladí al camp clos on havia de lluitar amb el gegantí Tomàs de
Montalva, anant acompanyat i portant les llances de Tirant no prínceps,
ducs, comtes ni marquesos con les del seu rival, «empero no volgue
consentir cauallers portassen les lances, sino doncelles a totes les
iiij parts de les lances, les mes belles, mes galanes e mes abillades
de tota la cort» (cap. 81).



                                   V

 I. «...no quiso desayunarse...»—II. «... meter las manos hasta los
 codos...» (_Don Quijote_, I, 8.)


Ens diu Cervantes que després d’haver passat D. Quixot aquella
desagradable aventura dels molins de vent, se n’entraren amo i criat
a un bosc, on passaren la nit, que a l’endemà esmorzà Sancho, però D.
Quixot «no quiso desayunarse», y poc després emprengueren novament la
ruta, arribant a les tres de la tarda a la vista de Puerto Lapiche,
lloc aquest, al dir del cavaller, on «podemos, hermano Sancho, meter
las manos hasta los codos, en esto que llaman aventuras».

I.—El primer text cervantí, abans esmentat, ço és: «no quiso
desayunarse», féu recordar a Bowle (_Anotaciones_, I, p. 36) que en
el _Tirante_, llib. III, cap. 90, s’hi llegeix: «la tercera cosa que
el caballero ha menester, es que sepa sostener necesidad de viandas».
I això està traduït d’aquelles paraules que posa l’autor del _Tirant_
en boca del rei Artús, senyalant «lo que lo home d’armes ha mester»
(cap. 196), idea inspirada en el ja citat llibre d’En Lull, en dir que
«Glotonía engenra debilitat de cors per sancfoniment e embarguement:
e glotonía aduu pobresa per trop despendre en menjar e en beure:
e glotonía carrega tant lo cors de viandes, que engenra peresa e
flaquesa. On com tots aquets vicis sien contraris a cavaller, per
assò lo forts coratge del cavaller se combat ab abstinencia e ab
continencia, e tempransa contra gola e contra sos valedors...» (VI, 9).

A això es deu el que l’heroi de la Manxa sigui poc menjador o faci vida
contemplativa, mentre el seu escuder s’atipa com un golafre.

II.—La frase castellana «meter las manos hasta los codos», féu pensar
tot seguit a En Bowle (I, p. 36) que l’havia llegida en el llib. II
cap. 2 del _Tirante_, així com en el _Guzmán de Alfarache_, d’En Mateo
Alemán, llib. II, cap. 8, i fins en el de Juan Martí (Mateo Luxan de
Sayavedra), llib. II, cap. 6. Direm que l’esmentat capítol de l’edició
castellana del _Tirant_ pertany al 100 de l’edició de Spindaler,
posant-la l’autor en boca de la infanta Ricomana en parlar amb Tirant,
referent a Felip, fill del rei de França: «Ans si res hauia de esser hi
volria posar les mans fins als colzes en sentir e saber la sua pratica,
estat e condicio quina es».



                                  VI

 «...orden de los caualleros andantes, para defender las donzellas...»
 (_Don Quijote_, I, 11.)


En aquell famós discurs que fa D. Quixot als cabrers, on els parla
de l’edat primitiva, de l’època aquella en la qual no existien els
vocables _meu_ i _teu_, i en dir quelcom de la institució de la
cavalleria, fa a saber que «se instituyó la orden de los cavalleros
andantes para defender las doncellas, amparar las viudas, y socorrer
a los huérfanos y a los menesterosos», i això fa escriure a Bowle (I,
p. 45), que en el _Tirant_ s’hi llegeix cosa igual; és aquella que diu
l’ermità comte Guillem del Waroyck al nostre jove paladí: «... perque
fill, pots veure com es fort cosa rebre l’ordre de caualleria. Encara
tens mes a fer que per aquest ordre es tengut de mantenir pubils,
viudes, orfens e dones casades si negu los vol enujar en fer los força,
ne leuar los bens...» (cap. 36); senyalant també un altre passatge del
_Tirant_ que es llegeix en el cap. 59, ço és, en _Lo jurament que lo
rey de Anglaterra feya fer als gentils homens apres que eren examinats,
ans que’ls donas l’orde de caualleria_.

Clemencín (I, p. 234) comenta també aquest passatge del _Don Quijote_
senyalant-ne un altre de l’_Amadís de Grecia_ (I, p. 145), on es
diu que el cavaller deu «defender las dueñas y doncellas que tuerto
reciben...», i esmenta també un passatge del _Tirant_ que és el segon
dels senyalats per En Bowle, i es llegeix quan el rei d’Anglaterra
arma cavaller a Tirant: «Mes jurau per lo sagrament que fet haveu, que
de tot lo poder vostre mantindreu e defensareu a dones e donzelles,
viudes, orfens, desamparades, e encara casades, si socors vos demanen,
e de tot vostre poder posareu la persona e entrareu en camp a
tota ultrança, si bon dret tenen aquella o aquelles qui socors vos
demanaran...» (capítol 59). I això no és altra cosa que còpia del
_Llibre de l’ordre de Cavalleria_, d’En Llull a l’escriure: «Offici de
cavallers es mantenir vidues, òrfens, homens despoderats: car en axí
com es costuma e rahó que los majors ajuden a deffendre los menors,
e los menors ajen refugi als majors, en axí es costuma del orden de
cavallería que per so car es gran e honrat e poderós, sia en socors e
en ajuda a aquells qui li son dejús en honrament e en forsa» (II, 19).

Ha de recordar-se que en les _Partidas_ (2, tít. 21, llei 21) es diu
que «Otrosi acostumbraban mucho de guardar pleyto et homenage que
feciesen, o palabra firmada que posiesen con otro de guisa que non la
mentiesen nin fuesen contra ella: et guardaban aun que a caballero
o dueña que viesen en cuita de pobreza o por tuerto que hobiessen
rescebido de que non podiessen haber derecho, que puñasen con todo su
poder en ayudallos como saliesen de aquella cuita: et por esta razon
lidiaban muchas vegadas por defender el derecho de estos atales.»



                                  VII

 «...como será el dormir vestido, y el no dormir en poblado...» (_Don
 Quijote_, I, 10.)


Sanxo que coneix més que D. Quixot les penalitats dels juraments
cavallerescos, li diu que es deixi de fer-ne d’aquella faisó, i
Clemencín, comentant aquest passatge (I, p. 221), dóna notícia del
jurament que fa Tirant en veure’s burlat per Carmesina, l’emperadriu
i ses dames, dient: «Jo fas vot a Deu e a la donzella de qui so, de
no dormir en lit, ni vestir camisa fins a tant que yo haja mort o
apresonat Rey o fill de Rey» (capítol 203), i juraments semblants fan
el vescomte de Branches, Diafebus i Ipòlit (caps. 204-206). Aquestes
promeses, com es pot compendre, envalentonaven als qui estaven lligats
pel compromís que havien fet: recordi’s que En Suero de Quiñones ens
diu que es trobava «en prision de una señora de gran tiempo acá, en
señal de la qual todos los jueves traygo a mi cuello este fierro», i
per a deslliurar-se’n prometé rompre tres centes llances «con fierros
de Milan», celebrant a l’efecte aquell famós _Paso honroso_ prop «la
Fuente de Orbigo» que durà del 10 de juliol fins el 9 d’agost de 1434.

En apoi d’això pot recordar-se també aquell tan conegut jurament que es
llegeix en el _Romancero_ (núm. 355), i diu:

    «Juro por Dios poderoso  Por santa Maria su madre
    Y al santo Sacramento  Que aqui suelen celebrare,
    De nunca peinar mis canas,  Ni las mis barbas cortare,
    De no vestir otras ropas,  Ni renovar mi calzare,
    De no entrar en poblado,  Ni las armas me quitare
    Sino fuere una hora  Para mi cuerto limpiare,
    De no comer en manteles  Ni a mi mesa me asentare
    Hasta matar a Carloto  Por justicia o peleare,
    O morir en la demanda  Manteniendo la verdade;
    Y si justicia me niega  Sobre esta tan gran maldade
    De con mi Estado y persona  Contra Francia guerreare.
    Y manteniendo la guerra  Morir o vencer sin pare.
    Y por este juramento  Prometo de no enterrare
    El cuerpo de Valdovinos  Hasta su muerte vengare.»



                                 VIII

 «...y los autos para el día de Dios...» (_Don Quijote_, I, 12.)


En topar aquest passatge del llibre cervantí, En Bowle (I, p. 46) fa
recordar que en el _Tirante_ (llib. III, cap. 107) es llegeix: «Somos
cerca de la fiesta de Corpus Christi: y querría hazer aquel entremés»;
text que en la primera edició es veu en el cap. 269, on es descriu les
males arts amb què es val la vídua Reposada per fer veure a Tirant que
Carmesina no l’ama.

Referent a aquestes representacions religioses a Catalunya, pot
veure’s, en el volum sisè de les _Obras completas del Dr. D. Manuel
Milà y Fontanals_, l’interessant estudi _Orígenes del teatro catalán_;
i en quant a Castella, el llibre d’En Mariscal de Gante, _Los autos
sacramentales desde sus orígenes hasta mediados del siglo XVIII_.



                                  IX

 I. «...Pues en tiempo de este buen rey, fué instituyda aquella famosa
 orden de cauallería de los caualleros de la Tabla Redonda...»—II.
 «...el nunca como se deue alabado Tirante el Blanco...»—III.
 «...tan estrecha bien podrá ser, respondió nuestro D. Quijote; pero
 tan necessaria en el mundo, no estoy en dos dedos de ponello en
 duda...»—IV. «...si algunos subieron a ser emperadores por el valor
 de su braço, a fe que les costó buen porqué de su sangre y de su
 sudor...»—V. «...antes se encomiendan a sus damas con tanta gana y
 deuoción como si ellas fueran su Dios: cosa que me parece que huele
 algo a gentilidad... que ya está en vso y costumbre en la cauallería
 andantesca... Y no se ha de entender por esto, que han de dejar de
 encomendarse a Dios...»—VI. «...y las partes que a la vista humana
 encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo, que solo
 la discreta consideración puede encarecerla y no compararlas...» (_Don
 Quijote_, I, 13.)


I.—El diàleg entre Vivaldo, l’amic del desventurat Grisòstom, i l’heroi
de la Manxa és xispejant. Aquell coneix tot seguit la monomania de
D. Quixot i sols apunta la més mínima idea per a donar peu a què
l’enamorat de Dulcinea parli de ço que és el seu fort: els llibres,
lleis i costums cavalleresques.

Ens diu D. Quixot, que en temps del rei Artus fou creada l’ordre de
cavalleria de la Taula Rodona, i Bowle (I, p. 48), comentant aquest
passatge, esmenta tot seguit dos llocs del _Tirant_ on es parla
d’aquesta Institució: El primer, diu així: «Apres lo sopar dire a la
senyoria vostra l’ordre de fraternitat que lo senyor rey d’Anglaterra
ha stablit: quasi es resemblant a l’ordre de la Taula Rodona que lo bon
rey Artus en aquell temps compli de fer...» (cap. 84). En el segon,
s’hi llegeix: «... segons se lix de aquell famos rey Artus, senyor que
fou de la petita e gran Bretanya, lo qual dona fi e compliment a la
prospera e pomposa Taula Redona, hon tants nobles e virtuosos cauallers
en ella segueren...» (cap. 114).

Referent a la Taula Rodona, taula de tal manera formada on no hi
havia lloc preferent, s’ha escrit molt, i en els més dels llibres
de cavalleries es veu esmentada. Però hem de dir que si en el cicle
arturià es parla de la Taula Rodona feta en temps del rei Uter
Padragon, en el carolingi ens trobem amb una altra taula, feta pel
mateix estil. En la primera hi prenien seient: Lançalot, Tristany,
Boors, Parceval, Galeas i altres herois descrits en les cròniques
bretones, i en l’altra taula hi tenien lloc Roldà, Olivier, Renault, i
demés paladins de Carlemany.

Qui desitgi tenir notícies detallades de la Taula esmentada en el
_Tirant_ i _Don Quijote_, vegi el _Baladro del sabio Merlín_, capítols
86-93.

II.—Després d’haver parlat Cervantes per boca de Pero Pérez del
celebrat llibre de cavalleries imprès per Spindaler, ara torna a
esmentar-lo, per quant posa el novel·lista en boca de D. Quixot les
següents paraules: «...fueron famosos y conocidos por sus fechos, el
valiente Amadís de Gaula, con todos sus hijos y nietos hasta la quinta
generación, y el valeroso Felixmarte de Hircania, y el nunca como se
debe alabado Tirante el Blanco...».

Podrà dir-se que aquest elogi va adreçat al cavaller i no al llibre.
Aquest exaltament de D. Quixot pel nostre cavaller, el trobem just,
per quant, si ofici de cavaller és defensar als desvalguts, això fa
Tirant sortint en auxili de reis que es veuen assetjats per altres més
poderosos, així com anant sempre en defensa de la religió catòlica.

L’elogi al llibre el posa Cervantes en boca d’En Pero Pérez; a l’heroi
en la de D. Quixot, qui sabia quelcom de les obligacions i costums que
atanyen al cavaller.

III.—Seguint el diàleg, diu Vivaldo a D. Quixot que creu que ha emprès
una de les professions més severes del món, a la qual cosa contesta
l’heroi que potser tindrà raó en dir això, però que alhora la creu una
de les més necessàries, i referent a això «no estoy en dos dedos de
ponello en duda».

A aquest punt, Clemencín diu (I, p. 267) que sobra la partícula _en_,
i opina que, si figura en dit passatge és per descuit de l’impressor;
Rodríguez Marín, en la seva edició crítica (I, p. 389) fa a saber que
Hartzenbusch suprimeix _en_ en les dues edicions d’Argamasilla d’Alba
publicades en 1863, la qual cosa ja havia observat en Cortejón (I, p.
269), però també hem de fer observar, amb tot i dir-nos el avui dia
primer cervantista que «Cervantes no solía decir: _estar a dos dedos
de_, sino _estar dos dedos de_». Però l’esmentat crític cervantista ens
posa un exemple de _La Gitanilla_, on es llegeix: «No _estuvo en dos
dedos de_ caerse muerta».

Junt amb l’observació referent a què s’hauria de suprimir de la
dita frase la preposició _en_, escriu Clemencín que la professió de
cavaller errant és cosa tan pesada que li fa recordar el passatge del
_Tirant_ quan el comte de Varoych explica al jove paladí «com es forta
cosa rebre l’ordre de cavalleria» i quina la missió dels cavallers;
descripció que es llegeix en el cap. 36 i que, com hem dit, està treta
del llibre d’En Llull.

IV.—Seguint la mateixa començada conversa, diu D. Quixot que els
cavallers passats, amb tot i haver-se trobat moltes vegades vivint
de manera miserable i roí, alguns d’ells «subieron a ser Emperadores
por el valor de su brazo...». Bowle, que, com es veu en les seves
_Anotaciones_ (I, p. 49), coneixia molt bé el _Tirant_, esmenta tot
seguit que l’amant de Carmesina «por su alta cavallería alcanzó a ser
Príncipe y César del Imperio de Grecia», cosa aquesta que es llegeix en
la portada del llibre de la traducció castellana,[33] i per l’estil en
el colofó del text imprès per Spindaler.[34]

      [33] «_Los cinco libros d’l esforçado e invencible cauallero_
      | _Tirante el blanco de roca salada: Cauallero dela Ga-_ |
      _rrotera. El qual por su alta cauallería alcanço a ser prin-_ |
      _cipe y cesar del imperio de grecia._»

      [34] «_Açi feneix lo libre del valeros e strenu caualler Tirant
      lo Blanch Princep: e Cesar del Imperi grech de Contestinoble._»

Nosaltres trobem que el famós manxec, amb tot i el seu exaltament diu
una cosa que desfà l’adagi aquell de «nos amb nos», ço és, reis amb
reines, i prínceps amb princeses. En el _Tirant_ es dóna el cas que
l’heroi, que no és fill de reis, es casa amb la princesa de l’Imperi,
i el cosí del famós paladí, l’escuder Ipòlit arriba a ésser emperador
consort.

V.—Continuant el camí que havia de portar-los al lloc on havia d’ésser
enterrat Grisòstom, anava la comitiva de l’acompanyament, formada per
D. Quixot, Vivaldo, pastors amics del malaurat enamorat de Marcela,
i Sanxo; anaven discutint els dos primers, referents a certs costums
cavalleresques, essent una de les tals aquella en la qual un cavaller,
en trobar-se en un pas perillós, s’encomana a la seva dama, com si
aquesta fos el seu déu, la qual cosa, segons Vivaldo «huele algo a
gentilidad». En sentir això D. Quixot, li replica que faria un tort el
cavaller «que otra cosa hiciese; que ya está en uso y costumbre en la
caballeria andantesca» que en fer un fet d’armes es recordi de la seva
dama «y no se han de entender por esto que han de dejar de encomendarse
a Dios».

Per ço que ens diu Vivaldo, es veu que el seu fort no eren els llibres
de cavalleries, cosa aquesta que ja demostrà Bowle (I, p. 49) i
Clemencín (I, p. 275), copiant textos on hi ha cavallers que invoquen
el nom de Déu abans que el de la dama, com per exemple l’infant
Roserín, en _Espejo de Caballerias_ (II, 27 i III, 22), l’heroi Amadís
en la seva crònica (cap. 44) i altres; D. Quixot, tan aviat invocava
el nom de Dulcinea com el de Déu; però ambdós comentaristes citen el
_Tirant_, qui, en dir dels novel·listes Martorell i Galba sols invocava
el nom de Carmesina o el de Déu, i feia bé, car com ell afirmava:
«aquell qui a molts serveix, no serveix a ningú» (cap. 138), si bé hem
de dir que invocava més sovint el nom de Déu.

Això de dedicar un record a la seva dama, es troba ja en les _Partidas_
(2, tít. 21, llei 22), en dir: «Et aun porque se esforzasen mas, tenien
por cosa guisada que los que hoviessen amigas, que las mentassen en
las lides, porque les cresciessen mas los coraçones et hobiessen mayor
vergüenza de errar».

Escriu Clemencín, referent a això de «encomendarse a Dios», que
aqueix conglomerat de pietat i de galanteria fou un dels segells
característics de la cavalleria. I té raó. Si es llegeixen les
Cròniques del cicle greco-asiàtic, es veurà que el cavaller cristià
confessa i combrega molt sovint, que sap quelcom de Teologia, i fins
de vegades parla com a consumat teòleg; hem de dir que en el _Libre de
l’Orde de Cavaileria_, de Llull, es diu que: «usança de cavayler deu
esser oyr missa e sermo, e adorar e pregar e tembre Deu» (VI, 17). I
si passem els ulls pels llibres del cicle carolingi, hi veurem moltes
vegades llargues discussions teològiques, acabant les més d’elles
convertint-se al catolicisme els que pertanyien a la secta mahometana.

Clemencín, recordant aquest tema, escriu: «Pero donde se leen
incidentes muy singulares en esta materia, es en la historia de
_Tirante el Blanco_», i esmenta la confessió de Thomas de Muntalva i de
l’heroi, per dos frares de l’Ordre de Sant Francesc (capítol 81), com
Diafebus besa tres vegades a la seva estimada a honra de la Santíssima
Trinitat (cap. 146), i quan la vídua Reposada féu saber a Tirant que
perquè li fos retornada la salut a ell havia fet moltes pregàries a
Déu, així com almoines, abstinències i maceracions (cap. 286).

VI.—Anant seguint amb la dita conversa, ço és, el diàleg entre
Vivaldo i D. Quixot, recau la conversació en què tots els cavallers
deuen pertànyer al gremi dels enamorats. Aleshores el famós fill de
la Manxa és quan declara la madona dels seus pensaments, i ens la
descriu d’aquella manera tan ideal que res té d’envejar a les moltes
descripcions de dames d’insuperable bellesa, que es veuen en els
llibres de cavalleries.

Com no podia mancar, Clemencín fa (I, p. 282) galania de la seva
erudició, i ens diu que «estas expresiones me recuerdan las del
libro de _Tirante el Blanco_» en descriure les faccions de la reina
d’Anglaterra llavors que diu el novel·lista: «Deu se contemplar que
en lo agraciat gest que mostraua femenil, totes les amagades coses no
podien esser sino mes estimades de les donzelles sposades que ab ella
venien» (cap. 44).

Fa bé l’esmentat crític en assenyalar aquest passatge del _Tirant_,
per quant el «totes les amagades coses» recorda vagament el «encubrió
la honestidad»; però si solament hagués volgut demostrar les belles
faccions d’una persona agraciada, hauria pogut descriure el tipus de
la filla de l’emperador grec, la gentil Carmesina, aquella «que era de
strema blancor de roses ab liris mesclada» (cap. 119).



                                   X

 «...socorriendo a las donzellas menesterosas...» (_Don Quijote_, I,
 14.)


L’heroi manxec, després d’haver oït la defensa que fa Marcela referent
a ésser ella causa de la mort de Grisòstom, creu que és acte de
cavaller anar en defensa de la dita donzella, per quant té l’obligació
de sortir en auxili de ço que hem vist en tractar del cap. II, i En
Bowle (I, p. 52) senyala el passatge de _Tirant_ que hem esmentat
aleshores.



                                  XI

 «... Como lo ha mostrado la experiencia...» (_Don Quijote_, I, 15.)


Ens diu Cervantes que després de la desgraciada troballa que tingué
D. Quixot amb aquells «desalmados yangüeses», el primer en queixar-se
de l’apallissament que reberen amo i criat, fou aquest; seguint a
continuació un xispejant diàleg entre els dos apallissats. El cavaller
diu a l’escuder que no s’admiri d’això que els ha passat, per quan ell
ha vist en els llibres de cavalleries a estrenus paladins que, després
d’haver sofert molt, han arribat a ésser reis i emperadors «como lo ha
mostrado la experiencia».

Com ha pogut veure el lector, aquest argument és molt semblant al que
hem vist del cap. 7.

El comentarista més coneixedor de les cròniques cavalleresques, En
Clemencín, en veure aquest passatge cervantí es recorda tot seguit
de passatges del _Primaleon_, _Florambel_, _Amadís de Grecia_, _Don
Florindo_ i d’altres (II, p. 13), sense oblidar el _Tirant_, esmentant
d’aquest els noms de l’heroi i del seu escuder Ipòlit, que arribaren
ambdós a ésser: el primer, cèsar de l’Imperi grec; i el segon,
emperador de Constantinoble.

Hem de dir que posats a citar personatges del _Tirant_ que arribaren
a tenir el més alt títol geràrquic d’un regne o imperi, hauria pogut
esmentar així mateix al senyor d’Agramunt, marit de Plaerdemavida, a
qui Tirant donà el regne de Fez i de Bògia.

Amb tot i tenir a Clemencín per mestre en literatura cavalleresca,
algunes vegades s’equivoca. Diem això perquè escriu que Ipòlit fou
«famoso por sus hazañas», i no recordem cap important fet d’armes en
el qual el cosí i escuder de Tirant demostrés la seva valentia, a no
ser que aquests fets a què fa referència el crític siguin els amors
amb l’emperadriu. Creiem que Ipòlit és el símbol d’aquells generals
palatins que adquireixen honors, graus i distincions sense haver oït el
xiular de les bales ni haver sofert les inclemències abundoses que a
cada pas es troben en els camps de batalla.



                                  XII

 «Y cuéntase desta buena moza, que jamás dió semejantes palabras, que
 no las cumpliese, aunque las diesse en un monte y sin testigo alguno.»
 (_Don Quijote_, I, 16.)


No direm que Cervantes en posar aquesta fermesa de paraula com una bona
qualitat de Maritornes, es recordés d’un passatge que es llegeix en el
cap. 132 del _Tirant_, en dir Carmesina al seu estimat cavaller: «car
jo so composta de tal metall que james prometi res que no u atengués,
ara fos de mal o de bé; la mia paraula no pot tornar atrás».



                                 XIII

 «¡Qué de otras cosas ocultas!...» (_Don Quijote_, I, 17.)


En l’hostal on tantes desgràcies passaren a l’heroi de la Manxa i on
es desenrotllaren tantes escenes vivides i realistes que al nostre
entendre són quadres admirables del llibre cervantí, explica l’enamorat
cavaller al seu escuder que la filla del senyor del castell anà a
trobar-lo la nit anterior, demanant-li amor, però que ell, com ferm
aimador de Dulcinea, no l’atengué. I després, descrivint a Sanxo el
tipus de la dita donzella, li diu: «¡Qué te podré decir del adorno
de su persona! ¡Qué de otras cosas ocultas, que, por guardar la fe
que debo a mi señora Dulcinea del Toboso, dejaré pasar intactas y en
silencio!»

La frase objecte d’aquesta nota ja figura comentada en l’edició de
Cortejón (II, p. 50) i allí es llegeix que «un escritor sensual como el
autor de _Tirante el Blanco_ habría descrito menudamente» certes coses
que un novel·lista mestre en l’eufemisme hauria dit veladament.

Començarem dient que la censura la trobem encertada, que la considerem
justa; però també manifestarem que en els més dels llibres de
cavalleries s’hi veuen escenes un xic realistes que poden fer joc amb
el text de certs passatges del _Tirant_.

Els que han llegit el _Cirongilio de Tracia_ recordaran tot seguit el
fort enamorament que sent la filla de la comtessa d’Astrea vers el
jove paladí Cirongili, i de la manera com la formosa donzella penetra
en la cambra de l’heroi, i aquelles enceses i descriptives paraules
que diríem sortides de boca de dona folla: «... certificoos que no
sereis tan animoso y fuerte que os libreis de mis manos sin que vuestra
hermosura goce mi voluntad» (I, 30).

Cert, que els més dels llibres de cavalleries són «sermonarios de
Sathanas», com escrigué Venegas, però també n’hi ha que no mereixen tal
estigma.

Tothom sap que els autors del _Tirant_ foren mestres en saber dir les
coses amb claredat, els diàlegs de Tirant i Carmesina en el castell de
Malvehí i els d’Ipòlit i l’emperadriu en el palau de l’emperador de
Constantinoble, per a no citar-ne d’altres, ho demostren; però també se
sap que Cervantes era mestre en jugar l’eufemisme, que sabia dir les
coses més crues sense arribar a la cruesa; posem un exemple i es veurà
la característica dels autors valencians comparada amb la de l’alcalaí.

En el cap. 13 de la primera part del _Don Quijote_, ens descriu
Cervantes el tipus de Dulcinea, dient-nos que les seves dents eren
perles, «alabastro su cuello, mármol su pecho y marfil sus manos», i
Martorell i Galba en descriure’ns la infanta Carmesina ens assabenten
que mostrava «en los pits dues pomes de paradís que cristallines
parien» (cap. 117).

Com s’ha pogut veure, hi ha més fons realista en la descripció del
_Tirant_ que en la del _Don Quijote_.



                                  XIV

 I. «...y se vuelve a la suya...»—II. «...para mis barbas...»—III.
 «llevandole de camino tres o quatro dientes de la boca...» (_Don
 Quijote_, I, 18.)


I.—Quan D. Quixot va descrivint pas a pas els exèrcits que té al seu
davant i amb els que pensa entrar tot seguit en desigual batalla, diu
a Sanxo: que allí hi veu al furibund pagà Alifanfaró, enamorat de la
filla de Pentapolí, i que aquest no accedirà al casament si abans no
renega de la seva religió, fent-se cristià.

Això fa escriure a Clemencín (II, p. 67) que no és novella cosa veure
als cavallers «ejercer con vehemencia el oficio de misioneros», i cita
el cas de Tirant, qui bateja «por su mano a la reina Esmeragdina, al
rey Escariano, y a muchos millares de moros, vasallos suyos, en los
reynos de Etiopia y de Tremecen». Té raó, tan distingit crític; aquests
fets es descriuen en els caps. 326, 327 i 404.

Però, hem de dir que això que es troba en el _Tirant_ i en molts
llibres de cavalleries del cicle d’Amadís i Palmerí, és cosa abundosa
també en el que fa referència als herois de Carlemany. És la lluita
entre Crist i Mahoma, segell característic en ambdues branques
cavalleresques. Vegeu un cas semblant en _La Gerusalemme Liberata_,
cant XII, en morir Clorinda i demanar a Tancredo que la fes cristiana.

També fa observar Clemencín que el motiu que retreu el famós Pentapolí
per a no donar la mà de sa filla a Alifanfaró; és el mateix que es veu
en el _Tirant_ en no voler accedir l’emperador de Constantinoble a
casar la infanta Carmesina amb el soldà del Caire (cap. 178); i aqueix
argument es trobava en el cant 22 de l’_Orlando Furioso_.

Ja hem dit abans que l’ofici de cavaller és mantenir la fe catòlica, i
això sabut, no ha d’estranyar veure que en els altres dels llibres de
cavalleries sols s’hi descriguin lluites de moros i cristians, i com
pot suposar-se portant aquells la pitjor part, ço és, quedant a la fi
vençuts, si bé moltes vegades hom els deslliura del captiveri per a
demostrar la magnanimitat de l’esperit cristià. Vegeu un exemple d’això
en el _Tirant_, cap. 487, en treure Ipòlit de la presó a «lo Soldà e lo
gran Turch e tots los altres Reys y grans senyors qui ab ells presos
eren».

II.—En sentir Sanxo l’explicació de D. Quixot referent a la guerra que
tenen els exèrcits d’Alifanfaró amb els de Pentapolí hi troba que fa
molt bé aquest en no donar sa filla a un rei moro, exclamant: «Para mis
barbas ... que le tengo de ayudar en cuanto pudiere».

Aquesta exclamació de Sanxo fa recordar tot seguit a Bowle
(_Anotaciones_, I, p. 62), que en el _Tirant_ es llegeix una frase
igual. Es troba quan el gran Caramany es veu precisat a acotar-se,
davant de l’emperador de Constantinoble, com a presoner que és. (Cap.
166.)

Es comprèn que el gran Caramany juri per Mahoma, perquè és el seu déu,
i esmenti també les seves barbes, perquè ço és cosa de gran compromís
per hom de jerarquia i distinció; car les barbes no solament era
signe d’apreci, sinó també d’autoritat. En Clemencín, que en aquestes
coses tenia bons apuntaments, escriu (II, p. 207) que «cuando se
usaba llevarlas crecidas, era señal de sentimiento y duelo raerse las
propias, y causaba afrenta cortar, mesar o pelar las agenas. Por el
contrario, cuando se raia la barba por costumbre, era demostración
de dolor el dejarlas crecer». I té raó, per quan en el _Romancero_
es troben molts exemples d’això que diu el comentarista cervantí;
recordi’s allò que es llegeix en el romanç del marquès de Mantua
(número 355):

    «Quando aquesto oyó el Marques,  La habla perdido hae,
    En el suelo dió consigo,  La espada fué arrojare,
    Las barbas de la su cara  Empezolas de arrancare...
    Lo que hacia el escudero  Lástima era de mirare;
    Rascuñaba la su cara  Sus ropas rasgado hae,
    Sus barbas y sus cabellos  Por tierra los va a lanzare...»

III.—Serà una coincidència, però ens diu el novel·lista castellà que
una pedrada trencà l’olleta que contenia el famós bàlsam de Fierabras,
i de pas se li emportà tres o quatre dents i caixals de la boca de
l’heroi; i la segona xifra recorda el nombre de caixals que perd Tirant
d’un bot de llança que li donà el rei d’Egipte.

Ens diuen Martorell i Galba en el cap. 157 de la famosa novel·la, que
«con lo Rey se fou leuat, pres una lanca que troba en terra e mes se a
poch a poch entre la gent, e acostas tant envers Tirant e tira li un
bot de lança, e per ço com no tenia bauera dona li en mig de la galta e
derrocali .iiij. quexals, de que perde molta sanch».



                                  XV

 «Este es el caballero del Sol o de la Sierpe ... que me hallasse
 quinto o sesto nieto de Rey.» (_Don Quijote_, I, 21.)


¡Quantes i quantes vegades, en passar els ulls per aquest llarg text
cervantí, han vingut a la meva memòria molts passatges de llibres de
cavalleries que poden servir per a demostrar que Cervantes recordava,
en escriure aquest paràgraf, ço que havia llegit en moltes de les
cròniques on es descrivien els fets d’armes dels fills i néts d’Amadís
o Primalió o d’altres herois paladins! Però hem de dir que, amb tot
i veure-hi punts de semblança amb altres llibres, ens ha semblat que
Cervantes tenia molt present el _Tirant_, com ho demostrarem en la nota
que hi ha en l’edició de Cortejón (II, pp. 143 i ss.).

En Clemencín, que si bé fullejava el _Tirant_ no el coneixia amb tant
detall com molts altres llibres de cavalleries, a penes l’esmenta en
comentar aquest llarg passatge del Quixot, on es fa un ràpid argument
de moltes d’aquestes obres cavalleresques. Ens parla de les cròniques
de _Platir_, _Florisel de Niquea_, _Belianis de Grecia_, _Palmerín de
Oliva_, _Amadís de Gaula_, _Olivante de Laura_, _Lisuarte de Grecia_,
_Policisne de Boecia_, _Lepolemo_, _Palmerín de Inglaterra_, _Florambel
de Lucea_, _Primaleon_ i _Esplandian_, però solament esmenta dues
vegades el llibre de Martorell i Galba: La primera és en dir que la
confident dels amors de la infanta Carmesina i Tirant fou Stefania,
filla del duc de Macedònia, i la segona en tractar de com els herois
paladins arriben a ésser reis o emperadors.

Amb el _Tirant_ a la mà podem il·lustrar molts passatges de l’esmentat
paràgraf cervantí, com podríem així mateix copiar fragments d’altres
llibres cavallerescos on veuríem descrit açò de què ens parla Cervantes.

I.—Ens diu aquest, en el passatge objecte de la present nota, que
«el [ço és, l’emperador] llegara hasta la mitad de la escalera, y le
abraçara estrechissimamente, y le dara paz besandole en el rostro»,
i cosa per l’estil a la descrita pel novel·lista es llegeix en el
_Tirant_, vegeu dos exemples: «Com Tirant lo veu, fica lo genoll en
terra, e tots los seus, com foren a mig cadafal tornaren a fer altra
reuerencia, com fon als seus peus, agenollas e volgueli besar lo peu, e
lo valeros senyor no u consenti, besali la ma, e lo Emperador lo besa
en la boca» (cap. 116); «... e arribat Tirant dauant la Magestat sua,
als seus peus se lança per voler los hi besar, e lo magnanim senyor no
u comporta; mas prenent a Tirant per lo braç, alça l de terra e besa l
en la boca, e Tirant li besa la ma...» (cap. 440).

II.—En un altre lloc ens diu l’autor castellà que l’emperador portarà
al jove donzell «por la mano, al aposento de la señora Reina, adonde el
cauallero la hallara con la Ynfanta, su hija, que ha de ser vna de las
mas fermosas y acabadas doncellas, que en gran parte de lo descubierto
de la tierra a duras penas se puede hallar». Recordi’s l’arribada del
jove paladí al palau de l’Emperador, quan després d’haver parlat amb
aquest vol anar a saludar a l’Emperadriu i a la Infanta, i es veurà que
hi ha molts punts de similitud entre ambdues relacions. En el _Tirant_
es llegeix que: «Com foren en la gran sala del palau lo Emperador lo
pres per la ma e posa l dins la cambra hon era la Emperadriu ... apres
veu un lit ab cortines negres, e la Infanta staua gitada damunt aquell
lit» (cap. 117). I referent a què la filla de l’emperador ha d’ésser
una criatura en grau superlatiu formosa, recordi’s allò que diu el jove
Tirant al seu amic Ricard: «No creguera james que en aquesta terra
hagues tantes coses admirables com veig. E dehia u mes per la gran
bellea de la Infanta...» (cap. 118).

III.—Ens assabenta Cervantes «que ella ponga los ojos en el cauallero,
y el en los della, y cada vno parezca a otro cosa mas diuina que
humana», i casualment en el llibre d’En Martorell i Galba s’hi veu un
capítol, el 118, l’epígraf del qual és: «Com Tirant fon ferit en lo cor
ab vna flecha que li tira la deessa Venus perque miraua la filla de l
Emperador.»

Clemencín, comentant aquest punt, escriu que en el _Palmerín de Oliva_
s’hi llegeix una frase molt semblant a la de Cervantes, per tal com en
el cap. 30 es diu que: Palmerí i Polinarda quedaren «presos y enlazados
en la intricable red amorosa...», i ens fa assaber que cosa per l’estil
passà a Perió de Gaula quan el rei de la Petita Bretanya, Garinter, el
presentà a la reina qui estava amb sa filla Elisena.

I un altre acte semblant es veu en el _Lisuarte de Grecia_ o bé _VIII
libro de Amadís_, on en descriure l’autor la primera vegada que es
vegeren davant per davant el protagonista i la infanta Elena, ens diu
el novel·lista que: «A esta sazon el Cauallero de los Cisnes, viendo la
estraña beldad de Elena, y ella otro si viendo su hermosura e bondad
en armas, que en aquel punto que se vieron se causo que el uno y el
otro fueron feridos de fuerte e crudo amor que tanto les enlaço los
coraçones e captiuo libertades» (cap. 46). I això mateix ens diuen
els autors del _Tirant_ en el cap. 117: «Dient lo Emperador tals o
semblants paraules, les orelles de Tirant stauen atentes a les rahons,
e los vlls, d’altra part, contemplauen la gran bellea de Carmesina;
e per lo gran calor que fehia, perque hauia stat ab les finestres
tancades, staua mig descordada mostrant en los pits dues pomes de
paradis que crestallines parien, les quals donaren entrada als vlls
de Tirant, que de alli auant no trobaren la porta per hon exir, e
tostemps foren apresonats en poder de persona liberta fins que la mort
dels dos feu separacio.»

IV.—També ens diu Cervantes que «venida la noche, cenara con el Rey,
Reina e Ynfanta», i una cosa igual veiem en el cap. 448: «... l
Emperador volgue que Tirant menjas en la sua taula, e menjaren tots
cinch: Lo Emperador e la Emperadriu, la Princessa e Tirant e la reina
de Feç, e cascu en son plat e ab son trinchant dauant cascu, e feu
seure Tirant dauant la Princessa».

V.—Ens posa Cervantes que aquest emperador «tiene vna muy reñida guerra
con otro poderoso, como el», i ja sabem que Tirant va en defensa de
l’emperador de Constantinoble, perquè aquest es veu invadits els seus
territoris pels exèrcits del Gran Turc, cosa aquesta que comença en
el cap. 116: «Com lo rey de Ciçilia pregua a Tirant per part sua e
del emperador de Contestinoble que volgues anar en Contestinoble per
socorrer lo». Però hem de dir que això de què un heroi paladí es posi
al servei d’un rei o emperador cristià per a lliurar-se d’infels, es
troba a cada pas en els llibres de cavalleries. Citem un exemple: Tots
els reis pagans, gegants de totes menes i els fills d’Arcalaus es
reuneixen per a fer un gros desembarc a la Gran Bretanya i captivar
a Amadís de Gaula; fan els enemics el desembarc a Fenusa, però els
cavallers cristians i altres acudeixen en defensa del de Gaula,
lluiten valentment, però a no trobar-se Lisuart, nét d’Amadís i fill
d’Esplandian, que no es vol donar a conèixer a la cort del seu avi,
probablement que hauria perdut aquest. Vegeu _El VIII libro de Amadís
de Gaula_, caps. 102 i següents.

VI.—Ens diu també el novel·lista castellà, que «aquella noche se
despedira de su señora la Ynfanta, por las rejas de un jardín que cae
en el aposento donde ella duerme, por las cuales ya otras muchas veces
la auía fablado, siendo medianera y sabidora de todo una donzella
de quien la Ynfanta mucho se fía. Sospirara el, desmayarasse ella,
traera agua la doncella, acuitarase mucho porque viene la mañana, y no
querría que fuessen descubiertos por la honra de su señora, finalmente
la Ynfanta volvera en si y dara sus blancas manos por la reja al
caballero, el qual se las besara mil y mil vezes, y se las bañara en
lágrimas». Tot el text d’aquest llarg paràgraf, gairebé podem dir que
amb lleus variants, el trobem en el _Tirant_.

En Clemencín (II, 176) escriu que: «Las aventuras de rejas de jardín y
despedidas de los aventureros y sus damas por ellas, son frecuentísimas
en los libros de caballerías»; demés, esmenta exemples de paladins
que han banyat amb llàgrimes les mans de llurs estimades, i ens diu
que en l’_Amadís de Gaula_, _Palmerín de Inglaterra_ i en altres s’hi
troben exemples; referent a les «medianeras», que també mereixen el
qualificatiu de «terceras o confidentas», cita a Estefania, la filla
del duc de Macedònia que ho és de Carmesina. I té molta raó. Anem a
senyalar textos del llibre de Martorell i Galba que puguin comparar-se
amb els esmentats en el _Don Quijote_, si bé direm que les escenes
d’amor en les quals intervenen Tirant i Carmesina tenen lloc en cambres
i no en jardins.

En el cap. 233 veiem que el dormitori de la infanta Carmesina donava a
un terrat per on es podia saltar a l’hort del Palau, lloc per on fugí
el jove Tirant la nit aquella en què es rompé la cama, i casualment
aquest fet passa en la nit en què havia d’empendre el camí per a anar
al camp, ço és, a posar-se al davant dels exèrcits de l’emperador per a
donar la batalla als invasors de l’Imperi grec.

Quasi pot dir-se que són dues les «medianeras» dels amors de Tirant
i Carmesina: la una és Estefania, la qual es casà amb Diafebus de
Muntalt, cosí de Tirant, i l’altra és Plaerdemavida, la qual s’emmaridà
amb el Senyor d’Agramunt. Una i altra pertanyien a la noblesa grega.

Referent als desmais, hem de dir que qui ha llegit la famosa novel·la
cavalleresca feta per Martorell i Galba, recordarà totseguit aquell
capítol on s’explica com Tirant per la força de les armes entra en el
castell (cap. 436) i on es parla d’un desmai sofert per Carmesina,
dient-nos al mateix temps que «la Reina se leua prestament, pres vna
ampolla de aygua vos, e dona li n per la cara e frega li los polsos, e
axi recobra l’esperit».

També hem de senyalar un passatge on es veu ço que ens ha dit Cervantes
referent a les trifulgues que passa la mitjanera dels amors de la seva
senyora. En el _Tirant_ (cap. 438) s’hi llegeix que «la Reyna, qui
portava lo pes d aquest negoci, vehent que lo dia s acostaua, pensa que
los qui se amen com aconseguexen algun delit no pensen en res qui ls
puixa noure, leuas cuitadament del lit e ana hon eren los dos amants, e
dix los: Que puix la nit era stada bona, que Deu los donas lo bon jorn.
E ells lo y reteren molt graciosament... La Reyna dix a Tirant: Senyor
de l Imperi grech, leuau de aqui que ja s fa dia; per que no sia vista
vostra merce es mester que vs ne aneu lo mes secretament que pugau. Al
virtuos Tirant fora stat plasent que aquella nit hagues durat hun any».
I en el capítol següent, es llegeix, que «ab hun besar d amor strema se
partiren.»

VII.—Ens diu Cervantes que el paladí «vase a despedir del Rey, y de la
Reyna, y de la Infanta, dizenle, auiendose despedido de los dos, que la
señora Infanta esta mal dispuesta, y que no puede recebir visita...»,
i casualment, amb lleus variants, això es veu en el _Tirant_, l’endemà
d’haver passat l’heroi una delitosa nit. El famós paladí ha d’anar-se’n
a posar-se al davant dels exèrcits de l’emperador, i abans d’eixir
de Constantinoble va a despedir-se d’aquest, i aprofitant l’anada al
palau, «presa licencia de l Emperador se n ana a fer reuerencia a la
Emperadriu e a la virtuosa Princessa, e troba les ensemps en la cambra
de la Princessa, per ço com la Princessa fengia esser malalta, e la
Emperadriu era venguda per visitar la».

VIII.—Allunyat el cavaller de la seva enamorada, escriu Cervantes que
«pelea en la guerra, vence al enemigo del Rey, gana muchas ciudades,
triunfa de muchas batallas, buelve a la corte...», i tot això ho veiem
descrit en el _Tirant_ quan el fill del senyor de Marca de Ticania es
perd a la costa de Berberia, venç al rei Scariano i més tard als de la
Menor Índia, d’Àfrica, de Tuniç, de Tana, de Feç, de Tremicen i altres,
possessionant-se d’un sens fi de ciutats i captivant a més de quatre
cents mil moros, retornant a Grècia, on els enemics de Crist havien
envaït i possessionat de moltes de les ciutats, posant en greu perill a
l’emperador i sa família (caps. 299-430).

IX.—Però encara no hem acabat, perquè es llegeix que «la Infanta viene
a ser su esposa», la qual cosa veiem en la nostra novel·la, en dir-nos
com l’emperador nomenà cèsar de l’Imperi grec a l’estrenu cavaller
Tirant, i assabentant-li que «per tornes vos volem donar nostra filla
Carmesina per muller, si vostra virtut la volra» (cap. 452).

X.—A la fi llegim que, casat ja el cavaller amb la Infanta, «entra
luego el hazer mercedes a su escudero y a todos aquellos que le
ayudaron a subir a tan alto estado; casa a su escudero con vna donzella
de la Infanta, que sera, sin duda, la que fue tercera en sus amores,
que es hija de vn duque muy principal». I tot això, si bé no passa així
en el _Tirant_, podem senyalar quelcom semblant, perquè aquestes mercès
les fa Ipòlit, escuder de Tirant, en casar-se amb l’Emperadriu vídua;
però Tirant havia donat abans a tots els seus, honors i riqueses, i féu
el casament del seu cosí Diafebus, comte de Sant Àngel amb Estefania,
filla del duc de Macedònia, i casà a Plaerdemavida amb el senyor
d’Agramunt.



                                  XVI

 «... y digo que mientes y mentiras todas las vezes que lo pensares o
 dixeres...» (_Don Quijote_, I, 23.)


Després d’haver estat tan maltractat l’heroi manxec per aquells a qui
els havia fet gros favor, car els havia donat la llibertat, li diu
l’escuder que fóra bo s’endinsessin per aquells laberíntics llocs de la
serra i no esperar a camp pla que la Santa Germandat els empresonés; a
la qual cosa, contesta D. Quixot, que si segueix el consell de Sanxo ha
d’ésser amb la condició que jamai digui que ho féu per por, sinó per a
complaure’l, i que si en tot cas ho diu, que dirà mentida, i reforçant
això exclama: «y desde aora para entonces, y desde entonces para aora
te desmiento, y digo que mientes y mentiras todas las vezes que lo
pensares o lo dijeres».

Primer Bowle (I, p. 85), després Clemencín (II, p. 224) i a l’últim
Cortejón (II, p. 174) senyalen el passatge del _Tirant_ referent a la
lletra de batalla tramesa pel jove paladí a Kirielayson de Muntalva, on
s’hi llegeix: «Dich que mentiu e mentireu tantes veguades com ho direu»
(cap. 79), i en el cap. 81, diu Tirant a Tomàs de Muntalva: «dich que
mentiu, per vostra falsa boca...».

Al nostre entendre aquesta frase és purament cavalleresca i molt usada
en les lletres de desafiament, com ja demostrà el segon dels esmentats
crítics transcrivint un fragment del cartell enviat pel rei Francesc de
França a l’emperador Carles d’Espanya, en 1528.



                                 XVII

 «... y juro ... por la orden de caualleria que recebi...» (_Don
 Quijote_, I, 24.)


Ens explica el novel·lista alcalaí que D. Quixot va demanar a Cardeni
li digués quines eren les desgràcies que li havien passat, que ja el
defensaria o procuraria aminorar-li les penes que demostrava tenir,
jurant, el fer-ho, per l’ordre que havia rebut.

La frase objecte d’aquesta nota l’havem vista en quasi tots els llibres
de cavalleries que han passat per les nostres mans; Clemencín (II, p.
254) esmenta passatges de _Belianis de Grecia_ i _Policisne de Boecia_
on s’hi veu aquesta frase; després assenyala un passatge del _Tirant_
(cap. 57). Hem de dir que Cervantes, que coneixia la força que tenia
aquest jurament, la posa en boca de D. Quixot en un altre passatge de
la novel·la, en la famosa discussió de la bacina de barber en dir d’un,
i de l’elm de Mambrino segons D. Quixot.

El comentador Bowle (I, p. 88), qui es veu que tenia molt bona memòria,
recorda haver llegit la frase objecte d’aquesta nota, en el _Tirant_,
i assenyala dos passatges on hi ha la dita frase. «Senyor, paraules hi
ha que no han resposta; empero, senyor, jo us jur per aquell sanct orde
de caualleria que jo indigne rebi...» (cap. 57), «... car yo vs promet,
per l orde que tinch de caualleria, que...» (cap. 444).

En el _Curial_ s’hi veu la següent variant a la frase esmentada més
amunt: «Caualler, prech te per aquell be e per aquella honor que en tu
es... Gentil home, yo t prech per aquell be e per aquella honor que es
en tu» (I, 17 i 18).



                                 XVIII

 I. «Beltenebros...»—II. «... es la que merece ser señora de todo el
 universo mundo...»—III. «Soberana y alta señora...»—IV. «voto hago
 solene a quien puedo...» (_Don Quijote_, I, 25.)


I.—En Clemencín (II, p. 285), en parlar d’aquest pseudònim que usà
Amadís de Gaula quan se n’anà a Penyapobre, recorda que en el _Tirant_
hi surt un «Tenebros» acompanyant a l’heroi en la defensa de Rodes
(cap. 100).

II.—En el cap. 25 de la primera part és on ens diu Cervantes la família
a què pertany Dulcinea, i que no és altra que la d’En Llorenç Corchuelo
i N’Aldonza Nogales. En saber això l’escuder de D. Quixot exclama:
«—Ah! És a dir que la filla d’En Llorenç Corchuelo és Na Dulcinea del
Toboso!»; contestant-li l’heroi que aquesta «es la que merece ser
señora de todo el vniverso mundo».

Cosa igual diu Estefania de Macedònia referint-se a Carmesina, com ja
senyalà Bowle (I, 95). Cert que en el cap. 138 es llegeix: «Axi com
Tirant es stat de la majestat de ella, qui tot lo mon senyoreja per
bellea e dignitat...»; però nosaltres esmentarem un altre passatge on
hi ha una frase quasi igual a la que és objecte d’aquesta observació;
és aquella que ens diu el novel·lista en el cap. 119: «e no m dol
dels treballs que sofert hauem, ni los que son per a venir, per hauer
trobada vostra majestat, qui es mereixedora de senyorejar lo vniuerç
mon...», i poc després, en el mateix capítol, ens diu que Carmesina:
«Be mostraua lo seu agraciat gest ab la bellea infinida, que era
mereixedora de senyorejar del mon totes les dames, si la fortuna li
hagués volgut ajudar».

III.—Aquella graciosa carta que tramet D. Quixot a Dulcinea i de la
qual n’és portador Sanxo, fa escriure a Clemencín una llarga nota (II,
320), erudita com totes les seves que tracten de llibres o costums
cavallerescos, demostrant que això de les cartes és cosa abundosa
en les cròniques dels paladins, i aquell acabament de l’escrit de D.
Quixot, en dir que «si gustares de acorrerme, tuyo soy, y si no haz lo
que te viniere en gusto, que con acabar mi vida aure satisfecho a tu
crueldad y a mi desseo», fa recordar l’erudit crític que en el _Tirant_
s’hi veu una carta en la que diu l’heroi a Carmesina que li digui si
vol que visqui o que mori, car en ambdós casos està disposat a obeir-la.

Aquesta carta, de què fa menció Clemencín, es troba en el cap. 247, i
el text del fragment que recorda el dit comentarista, diu així: «si lo
vostre entendre conexera yo sia digna de resposta, sia tal e que vischa
o que fenescha prest ma vida, car nom trobe dispost sino en seguir tot
ço que per la vostra celsitut manat me sera».

IV.—El pacífic Sanxo, que de tant anar amb D. Quixot sembla que se li
ha empeltat un xic de valentia, i que de tant sentir parlar a aquest de
llibres i fets de cavallers ja comença a aficionar-s’hi, diu que «voto
hago solene a quien puedo, que la tengo de sacar la buena respuesta del
estómago a coces y a bofetones». Hem de dir que qui encara no ha rebut
l’ordre de cavalleria, pot anar amb bufets a reclamar o pendre’s la
justícia per sa mà, però un cavaller ho deu fer d’altra manera.

Referent a vots fets per cavallers, l’anglès Bowle (I, 96) esmenta el
fet pel rei ermità (cap. 20) i els que feren aquest i els de la seva
parentela (caps. 203 al 206), però hem de dir que en el cap. 113 s’hi
llegeix: «Lo vot que Tirant feu dauant lo rey de França a molts altres
cauallers».

Això de fer vots era cosa corrent entre els cavallers; recordi’s el que
féu el marquès de Mantua:

    «De nunca peinar mis canas  ni las mis barbas cortare,
    De no vestir otras ropas  ni renovar mi calzare,
    De no entrar en poblado  ni las armas me quitare
    Si no fuere una hora  para mi cuerpo limpiare,
    De no comer en manteles  ni a mi mesa asentare,
    Hasta matar a Carloto  por justicia o peleare,
    O morir en la demanda  manteniendo la verdade.»

Vegeu referent als vots que feien els cavallers, ço que hem dit en la
nota VII.



                                  XIX

 «La menesterosa doncella pugnó con mucha porfia por besarle las
 manos...» (_Don Quijote_, I, 29.)


En Clemencín (II, p. 438), en trobar-se amb aquest passatge cervantí,
en el qual la princesa Micomicona demana un favor a l’heroi de la
Manxa, esmenta textos de l’_Amadís de Gaula_ i _Florambel de Lucea_, on
es tracta del costum de besar les mans en fer una petició. En Cortejón
(II, p. 328), que tenia sempre a mà l’obra de Clemencín, va voler fer
una nota amb materials que jo vareig donar-li, i en ella s’hi veuen
fragments de l’_Amadís de Gaula_, _Tirant lo Blanch_ i _Mio Cid_.

Aquest acte de besar les mans, i fins els peus, a cavallers o dames,
és cosa abundosa en els llibres de cavalleries i demostra senyal
d’acatament, reverència o superioritat.

En el mateix _Tirant_ a cada moment hi trobem exemples del que havem
dit: «Com Tirant fon dauant lo mestre, feuli honor de Rey, fica lo
genoll e volgueli besar la ma; empero lo Mestre no u consenti» (cap.
104), «... Lauors Tirant se lança als peus de l Emperador e besa li
lo peu e la ma, per la gracia que feta li hauia» (cap. 161), «... E
dites aquestes paraules, Plaerdemavida se agenolla als peus de Tirant e
volgue li besar la ma, e Tirant no u consenti» (cap. 377).



                                  XX

 «... fué en Osuna...» (_Don Quijote_, I, 30.)


En Clemencín (II, p. 460), comentant aquest passatge i tractant de
l’error geogràfic dit per la princesa Micomicona, de què Ossuna és port
de mar, assenyala moltes de les equivocacions que d’aquest gènere es
llegeixen en els llibres de cavalleries, i entre els tals esmenta el
_Tirant_.

No negarem que en el llibre escrit per En Martorell i En Galba es diu
en el cap. 404 que el rei Escariano tenia son regne «que fronterejaua
ab la Barberia en lo regne de Tremicen, e de altra part ab les Indies
e ab lo Preste Johan, e per la terra de aquest passa o corre lo riu
Tigris»; i en el 409 s’hi llegeix que «lo rey Scariano feu ajustar tots
los barons e cauallers de son regne en la ciutat de Trogodita, qui era
vna molt grandissima ciutat e la major de tota la Ethiopia... E en
aquest regne del rey Scariano, sobre la mar, vers mig jorn ha vna gran
muntanya qui lança gran quantitat de foch cremant, sens cessar james,
e en aquest regne de Ethiopia ha molts grans desserts hon no habita
negu fins en Arabia, e afronta ab la mar Occeana ... lo rey Scariano
parti de la ciutat de Trogodita ab tota la sua ost e camina tant per
ses jornades per son regne, fins que fon a la fi de son regne, en vna
ciutat qui es nomena Seras, qui frontereja ab terra de Preste Johan...»

Començarem dient que en el _Tirant_ hi ha punts geogràfics reals i
altres creats per la fantasia; els primers es troben en descriure’ns
el viatge de l’heroi a Constantinoble i llocs de l’arxipèlag grec; la
part fantasiosa o geografia idealista està en les incursions que fa
el paladí per terres africanes, i amb tot, encara hi ha un fons de
veritat, car si l’Ethiòpia és un país de l’orient africà, hi trobem la
ciutat Troglodita, situada al sudest d’Egipte. Una altra coincidència
ens fa creure que el regne del rei Escariano és l’actual Abisínia, i és
en dir-nos que és país on hi són abundosos els cavalls i orifanys (cap.
409), cosa aquesta que també trobem en el dit regne; però en contra hem
d’assenyalar que no hi existeixen volcans, si bé es terra volcànica.

Una cosa és difícil d’afirmar, ço és: que passés el riu Tigris, com ens
diu la novel·la, però a això ha de dir-se que una bona part del país
porta el nom de Tigré, i potser això fou causa que ens parlessin del
riu Tigris, que, com se sap, pertany a la Turquia asiàtica.

La terra dita dels negrins, o bé Ethiòpia, era l’actual Abisínia,
però una part d’ella, per tal com una altra part d’aquesta era la tan
anomenada terra del Preste Joan; si bé amb aquest nom, altres hi veuen
una bona part de la Mongòlia, on es deia que era un regne menat per un
rei cristià a qui pagaven tribut seixanta dos reietons, i encara tenia
domini sobre les Índies.



                                  XXI

 «... dar a los escuderos...» (_Don Quijote_, I, 31.)


Era costum establert el que les dames o cavallers que rebien encàrrecs
o presents de persones estimades donessin «a los escuderos, doncellas
o enanos que les llevan nuevas de sus damas a ellos, a ellas de sus
andantes, alguna rica joya en albricias, en agradecimiento de su
recado», i Clemencín (II, p. 488), que d’aquestes coses pertanyents
a actes o fets cavallerescs en sabia molt, i, en realitat, pocs li
han portat avantatge, assenyala passatges de diverses cròniques
d’herois paladins, però no esmentant estrenes fetes a escuders, sinó
a donzelles. El comentador Bowle (I, p. 111) que coneixia el _Tirant_
més que Clemencín, cita un fragment de la dita novel·la on es parla de
les estrenes que donà l’emperador a l’enviat per Tirant, consistents en
dos mil ducats, un vestit i un cavall, i l’emperadriu també li fa un
obsequi a l’igual que la infanta (cap. 134).

A això direm que els cavallers eren molt generosos i esplèndids:
recordi’s l’obsequi que fa el comte de Salasberi al trompeta que demana
salconduit per a l’ambaixador del rei de la Gran Canaria, donant-li
«vna roba de seda e cent dobles» (cap. 14); el que fa Tirant al rei
d’armes que li porta la lletra de Kirielayson de Muntalva, donant-li un
mantell que valia més de tres mil escuts (cap. 80); o bé el regal que
féu a un captiu moro que li serví per a fer el vot (cap. 207). En el
cap. 9 d’_El VIII Libro de Amadís de Gaula_ s’hi llegeix que un enviat
d’Urganda portà una carta a l’emperador Esplandian, i que «viendo el
Emperador que el cauallero se queria boluer a su señora le hizo merced
de muchas joyas y ricos dones».

En el _Curial_ (III, 84) es llegeix que: «L escuder sich parti, e ana
tant fins que troba Curial en Angers, e feta li primerament reuerencia,
les letres del Marques li dona, de que Curial hach molt gran plaer e
feu molta honor al portador, e li dona robes e diners».



                                 XXII

 «... que mejor reposaria en el estrado que en la silla...» (_Don
 Quijote_, I, 33.)


En aquest passatge no hi cap al·lusió a la novel·la cavalleresca de
Martorell i Galba; però en l’edició d’En Cortejón (III, p. 29) es parla
de la paraula _estrado_, lloc de distinció, on les senyores se sentaven
en coixins i rebien les visites, com ens diu En Covarrubias en el seu
_Tesoro de la lengua castellana_.

Per l’exemple que del _Tirant_ es transcriu en l’edició d’En Cortejón,
es veu que l’_estrado_ era el lloc preeminent de la sala: «Apres vench
la Reyna e pres lo de vn braç e vna duquesa de l altre e axi l portaren
fins a vn bell _strado_ e posaren lo en la cadira real» (cap. 59).
L’estar les senyores en l’estrado era un costum moresc, car hi estaven
ajegudes, recolzades o assegudes sobre coixins. Metafòricament es deia
també _estrado_ a la sala on hi havia aquest lloc reservat per a les
dames.



                                 XXIII

 «... el amor ... porque no hay fuerza que le resista...» (_Don
 Quijote_, I, 34.)


En el cap. 34 s’hi troba la famosa novel·la del _Curioso impertinente_,
i amb els diàlegs que es llegeixen passats entre la desgraciada i feble
Camila i la seva criada Leonela li diu aquesta que el «amor ... unas
vezes buela y otras anda, con este corre y con aquel va despacio, a
vnos entibia y a otros abrasa, a vnos hiere y a otros mata; en un mesmo
punto comiença la carrera de sus desseos y en aquel mesmo punto la
acaba y concluye». Aquesta admirable definició de l’amor recorda, com
diguérem en l’edició de Cortejón (III, 45), aquella altra, admirable
també, que es llegeix en el _Tirant_, quan diu: «¿no sabs tu be que
amor es la pus forta cosa del mon, que als savis fa tornar folls e
als vells fa tornar jovens, als richs fa tornar pobres, als avars fa
tornar liberals, als trists fa tornar alegres e rients, e als alegres
fa tornar trists e plens de pensaments» (cap. 331).

Analitzada fredament una i altra composició, hem de dir que, amb tot i
ésser admirables les dues, la de l’escriptor valencià guanya a la de
l’eminent alcalaí.

Però hem de dir que en alguns llibres de cavalleries hi hem llegit
definicions de l’amor que demostren ridicolesa, vegeu un exemple:
«O engañoso y falso amor, ciego e mouible, que tienes fuerza para
fazer al hombre amar, e no la tienes para que conserue luengamente su
amor. ¡Bienauenturados son aquellos que son esentos de tus engaños e
falsías!» (_El VIII libro de Amadís_, 15).



                                 XXIV

 «... por los huesos de mi padre...» (_Don Quijote_, I, 35.)

Sap el coneixedor del text cervantí que, poc abans d’acabar-se la
lectura de la filosòfica novel·la del _Curioso impertinente_, hi ha un
gros terrabastall, produït per la lluita de D. Quixot amb el gegant,
que no és altra cosa que un dels bots de vi que tenia l’hostaler en
una cambra on hi estava D. Quixot, i en veure l’hostalera tot allò,
jura «por los huesos de mi padre y por el siglo de mi madre» que totes
aquelles molèsties han de pagar-se.

El benemèrit Bowle (I, p. 120), en veure la frase objecte d’aquesta
nota, recorda que una dita igual l’havia llegit en el _Tirant_, i
l’esmenta (cap. 229); però hem de dir que la trobem tant justa com la
de «per vida de ma mare», «per la salut de mos fills». L’hostalera jura
pels ossos del seu pare, ço és, per una cosa estimada, per una cosa que
desitja tingui repòs, i l’emperador de Constantinoble jura pels ossos
de son pare l’emperador Albert.



                                  XXV

 «Quitenseme delante los que dixeren que las letras hazen ventaja a las
 armas...» (_Don Quijote_, I, 37.)


Aquesta famosa qüestió, referent a les armes i les lletres, és cosa que
ha apassionat a les gents, i fins ha fet que es publiquessin llibres
tractant d’aquest assumpte; es com escriu En Rodríguez Marín un plet
no fallat encara en última instància (_Don Quijote_, I, 37). Però hem
de dir que ni els admiradors de Minerva ni els de Març s’han donat per
satisfets. Bowle (I, 122) esmenta una obra de l’italià Bocchi _Sopra
la lite delle Armi, & delle Lettere, et á cui si dee il primo luogo
di nobilta attribuire_ (Fiorenza, 1580); Clemencín (III, 132) cita el
llibre de J. A. González, _Pro equite contra litteras declamatio. Alia
viceversa pro litteris contra equitem_ (Valencia, 1549) i _Diálogos
de contencion entre la milicia y la sciencia_, fets per F. Núnez de
Velasco (Valladolid, 1614); Cortejón copia fragments de _Triumphos
morales_ de Francisco de Guzmán (Alcalà, 1565), on també es debat
la dita qüestió; i seguint així, podria dir-se que el _Tirant_ donà
matèria a Cervantes per a tractar d’aquesta discussió, car els caps.
180-186, on hi ha la controvèrsia entre l’emperadriu i Carmesina,
defensant aquella l’ardiment i aquesta la saviesa, poden posar-se al
costat de les obres esmentades pels citats comentaristes cervantins.



                                 XXVI

 I. «... yo hallo por mi cuenta que son perjudiciales en la republica,
 estos que llaman libros de cauallerias...»—II. «... que diremos de la
 facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conuuce en los
 braços de un andante y no conocido cauallero...»—III. «todos los de
 Don Quijote...» (_Don Quijote_, I, 47.)


I.—Una bona part d’aquest capítol cervantí és una forta crítica a la
novel·la medieval. Cert que en les obres cavalleresques hi ha quelcom
de monstruós i que la fantasia hi exerceix un gran paper, que hi ha
un fons un xic massa exagerat de sensualisme; però aquest goig era el
premi que percebia l’heroi després d’haver posat en perill la seva vida
en defensa dels més grans ideals d’aquell temps. Foren anatematitzats
per homs de saber, però el gros públic seguia llegint-los; foren
titllats de «sermonarios de Satanás», i la impremta els multiplicava;
es legislà que no anessin a les Índies, i fraudulentament es llegien
a Amèrica. Potser si que eren perjudicials, però ha de recordar-se
que Castella tenia la guerra amb els alarbs i que a les Índies es
conquistaven regnes, i els que aquí i allí lluitaven necessitaven
quelcom que els esperonés a fer grans fets d’armes, menyspreant la vida.

En Cortejón (III, 291) escriu que «si á los pasajes lascivos en que
tanto abundan, si á las irreverencias de que no se eximen algunos
(_Tirante el Blanco_, por ejemplo), se añade la profanación del arte,
puesto que el principal intento de semejantes obras se cifra en el
deleite del alma; vese, por todo lo expuesto, el fundamento que tuvo el
príncipe de la novela para decir que son perjudiciales en la república
estos que llaman libros de caballerías». Potser el meu mestre en
cervantisme ho fa un xic massa fort; jo crec que eren de necessitat
els tals llibres, com ho eren les narracions dels herois carolingis
en l’època de les Creuades; recordi’s que Cervantes posa en boca de
l’hostaler que uns pocs llibres de cavalleries que té, li han donat la
vida, i que quan sent recitar «aquellos furibundos y terribles golpes
que los caballeros pegan, que me toma gana de hacer otro tanto» (I,
32), i la filla de l’hostaler i Maritornes celebren aquelles escenes
d’amor que es llegeixen en aitals llibres.

En l’última part del nostre _Estudio crítico_ (pp. 162-170), ja
demostràrem que les crueses de llenguatge que es llegeixen en el
_Tirant_ és un segell característic de l’època, i els fets sensuals
que es relaten en la dita novel·la tenen parions en altres obres de la
literatura francesa i castellana.

II.—Torna aquí el meu mestre a censurar «la facilidad con que vna
Reina o Emperatriz heredera se conduce en brazos de vn andante y no
conocido cauallero», i esmenta Oriana amb Amadís, Tirant amb Carmesina,
l’emperadriu amb Ipòlit i Melior amb Partinoples. Però, a excepció de
l’emperadriu, quin fet adulterí pertany al cicle artúric o bretó, i
diem això, recordant a Tristany i la muller del rei Marc i a la reina
Ginebra i Lançalot, tots els altres són fets característics del cicle
greco-asiàtic, car de tothom és sabut que Elisena entrega sa virginitat
a Perió de Gaula, tenint un fill que fou Amadís, reparant més tard la
falta comesa; cosa per l’estil fan Amadís i Oriana, pares d’Esplandià;
l’emperadriu Melior i el comte Partinoples, i Carmesina i Tirant.

Aquests fets eren descrits en demostració que els cavallers paladins
complien quant prometien, recordant sempre i a tothora el compromís
contret i l’estima endreçada vers la dama dels seus pensaments.

III.—En dir el capellà Pero Pereç al canonge de Toledo els llibres que
havia cremat i els que havia deixat d’executar, diu Clemencín (III, p.
389) que no està bé el dir «todos los de D. Quijote», car havien estat
lliurats de les flames _Amadís de Gaula_, _Palmerín de Inglaterra_,
_Belianis de Grecia_ i _Tirant lo Blanch_ en quant a llibres de
cavalleries, i té raó el crític, demostrant això l’alta estima que
Cervantes sentia per la novel·la de Martorell i Galba.



                                 XXVII

 I. «... y también se atreueran a dexir que es mentirosa la Historia
 de Guarino Mezquino, y la de la Demanda del Santo Grial...»—II. «...
 y que son apocrifos los amores de Tristan y la reina Isseo...» (_Don
 Quijote_, I, 49.)


I.—Ens descriu Cervantes, en el cap. 49 de la primera part del _Don
Quijote_, una conversa tinguda entre un canonge de Toledo i l’heroi
de la Manxa, tractant dels llibres de cavalleries. Com es pot
suposar, el canonge és continuador de les doctrines de Vives, Venegas
i Cano, anatematitzant les obres en les que es descriuen els fets
dels cavallers errants, dient que són pernicioses als costums, i que
solament agraden, però no ensenyen; per a D. Quixot tot quant diuen
els esmentats llibres és veritat i els seus personatges han estat sers
reals.

Entre els molts llibres que cita D. Quixot, assenyala _La demanda del
Sancto Grial_, en la segona part del qual, amb tot hi llegir-se en la
portada que s’hi troben «los maravillosos hechos de Lanzarote del Lago
y de Galaz su hijo», no comprèn, com diu amb molta raó l’erudit Bonilla
i San Martín, la història del dit Lançalot, sinó fragments d’ella.[35]

      [35] La Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans ha
      editat el text català del segle XIV referent a la conquesta del
      Sant Graal, i no és altra cosa que la segona part de _La Demanda_.

La conquesta del Sant Graal fou feta pels herois del cicle bretó o
artúric, ço és: els cavallers de la Taula Rodona, donant fi a l’empresa
els tres més castos com Galeas, Boors i Perceval, esmentats tots tres
en el _Tirant_.

En Bowle (_Anot._, I, p. 148), en topar el passatge cervantí objecte
d’aquesta nota, posa com a il·lustració al dit text que en el _Tirant_
se cita el Sanct Greal, i té raó. En el cap. 182 es llegeix: «¿Qué
os diré del bon rey Artur, de Lançalot, de Tristany e sobre tots de
aquell strenu caualler Galeas, qui en companyia de Boorç e Perseual la
conquesta del Sanct Greal compliren per lur gran ardiment?» Però hem de
dir que en el capítol 37 ens parla ja d’aquests herois paladins i de la
dita conquesta, en preguntar Tirant al rei ermità «en quina edat del
mon eren stats millors cavallers», dient-li el comte de Varoych que,
de l’adveniment de la Creu a ençà, els més strenus «foren Lançalot de
Lach, Galuany, Boors e Perseual, e sobre tots Galeas, qui per virtut de
caualleria e per sa virginitat, fon mereixedor de conquistar lo sanct
Greal». Cosa per l’estil es veu en _Espejo de Cauallerias_ (II, cap.
21).

II.—Escriu En Clemencín (III, p. 456) que «el fin trágico y lamentable
del libro de Tirante el Blanco, ... tiene rasgos de semejanza con el
desenlace del de Tristan»; i té raó, i fins crec que En Martorell i En
Galba s’inspiraren quelcom amb la mort de l’enamorat d’Isseo, i ho diem
perquè a Catalunya era molt coneguda la història del famós paladí del
cecle arturià. Diu així el text del _Tristan de Leonis_: «¡Ay Dios,
señor mio, que hezistes e criastes el mundo e todas las cosas que son
en el, e veniste por tomar muerte e passion por los pecadores saluar!;
en las tus muy benditas manos encomiendo la mi anima, que la lieues al
tu reyno, e ruego a la bienauenturada Virgen Sancta Maria que ruegue al
su fijo bendito por la mi anima, que la salue; e a vosotros, señores,
os ruego que, pues en la vida mucho me amastes, que agora en la muerte,
rogueis por mi a mi Señor Jesucristo, que yo soy digno de ver su
magestad real... E des que ouo dicho estas palabras, luego beso a la
reyna. E estando abraçados boca con boca, le salio el anima del cuerpo;
e la reyna, quando lo vio asi muerto en sus braços, del gran dolor que
ouo, reuentole el coraçon en el cuerpo, e murio alli, en los braços de
Tristan; e asi murieron los dos amados...» (cap. 83).

Vegeu com els autors del _Tirant_ van rastrejant les paraules de
Tristany en el seu trànsit, i com Carmesina mor de manera tant o més
patètica que la muller del rei Marc. Diu l’heroi de Rocasalada en
l’oració que féu davant el Corpus Domini: «¡Senyor, per los meus grans
peccats sou vengut del cel en la terra prenint aquexa preciosa carn en
lo ventre de la sacratissima Verge Maria mare vostra y en apres nat
Deu y hom, subjugant vos a les mundanes miseries per pagar los meus
defalliments volgues comportar apres turments, cruel passio e dura
mort, posant en creu la vostra carn sacratissima; mas encara aquella
matexa carn me haueu dexada per medecina spiritual y salut de la mia
infecta e maculada anima ... y planyent los meus peccats, confesant,
loant, beneint e exalçant lo vostre sanct nom, sperant e demanant venia
e absolucio alt en paradis, puiga a la eterna beatitut e gloria...»
(cap. 468), i després descrivint la mort de l’heroi, diu que Tirant
digué: «¡Verge Maria, angel Custodi, angel Miquel, emparau me, defeneu
me! ¡Jhesus, en les tues mans, Senyor, coman lo meu sperit...» (cap.
471). Carmesina, en veure el cos mort de Tirant, «caigue sobre lo cors
smortida. Fou leuada prestament de sobre lo cors, e per los metges ab
aigues cordials e altres coses fou retornada, e cobrat lo recort, no
tarda sobre lo cors mort la ja quasi morta senyora lançar se, e la
boqua freda besar de Tirant, rompre los seus cabells, les vestidures
ensemps ab lo cuyro dels pits, y de la cara, la trista sobre totes
les altres, adolorida y stesa sobre lo cors besant la boca freda,
mesclaua les sues lagremes calentes ab les fredes de Tirant, e volent
pronunciar no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes,
y ab les mans, tremolant, los vlls de Tirant obria, los quals primer
ab la boca, apres ab los seus vlls besant, axi de abundants lagremes
omplia, que semblaua Tirant encara mort plorant la dolor de la sua
Carmesina...» (cap. 473).

Com s’ha pogut veure pels fragments que havem transcrit, hi ha,
comparant ambdós textos, una gran semblança. No direm que sia més
patètic el final de _Tirant_, però al nostre entendre la descripció
del desconhort de Carmesina en veure el cos inanimat del seu amant és
una pàgina sentida, que difícilment trobem pariona en altres novel·les
d’aquest gènere.



                                XXVIII

 I. «... y acudir otra doncella y echarle un mantón sobre los hombros,
 que, por lo menos, menos dicen que suele valer una ciudad, y aun
 más?»—II. «... ¿Que verle venir todas las doncellas...» (_Don
 Quijote_, I, 50.)


I.—L’ésser tractats els cavallers errants amb gran esplendidesa en
els castells i palaus on s’hostatjaven, és cosa que es veu de manera
abundosa en els llibres de cavalleries, per això resulta d’una immensa
força còmica l’arribada i tracte que donaren a D. Quixot en l’hostal
que ell va pendre per castell.

En aquest capítol el novel·lista castellà va esmentant fets que recorda
d’haver-los llegit en les cròniques cavalleresques, i entre els tals
s’hi veu ço que coneixem, per figurar com epígraf a la present nota,
cosa aquesta que la trobem esmentada en molts llibres d’aquest gènere.

En Bowle (_Anot._, I, 153) assenyala un passatge del _Tirant_, que es
llegeix en el cap. 60; referent a la bella Agnès, filla del duc de
Berri i parenta de la Reina d’Anglaterra, la qual donzella «si vestia
robes que valguessen lo preu de vna ciutat, no pensaua en donarles».
Aquest mateix passatge del _Tirant_ el veiem citat per Clemencín (III,
479) i Cortejón (III, 339).

Però hem de dir que aquesta comparació figura ja en altres obres de
cavalleries, com fa assaber En Bowle, que esmenta un passatge de
_Espejo de Caballerias_ (II, 52), i En Clemencín en un del romanç del
marquès de Mantua.

En Clemencín (III, 480), en tractar del passatge, que diu: «¿Que verle
servir todas las donzellas, guardando un maravilloso silencio?»,
que també és abundós en els llibres de cavalleries, cita aquell fet
del _Tirant_ en el qual l’heroi, després d’haver vençut a Tomàs de
Muntalva, sortí del camp clos acompanyat de dones i donzelles, «e
Tirant ana a cauall armat, axis com staua e acompanyaren lo fins a
l apartament del Rey; alli lo desarmaren les donzelles e los metges
curaren-lo, e vestis un manto de brocat, forrat de marts gebelins quel
Rey li dona, e feu lo sopar ab ell» (cap. 84). Exemple aquest citat
també en l’edició de Cortejón (III, 340).



                                 XXIX

 «... ¿quié mas acomodado y manual que Tirante el Blanco?...» (_Don
 Quijote_, II, 1.)


Escriu En Clemencín (IV, 18) que no entén ço que diu Cervantes
referint-se al _Tirant_, i afirma que D. Quixot parla aquí com a
foll, «acertando unas veces, errando otras, y delirando siempre».
Nosaltres donàrem al nostre mestre tots els apuntaments perquè
contestés a l’esmentat crític, demostrant-li que no coneixia el
llibre d’En Martorell i d’En Galba, i qui llegeixi la nota de
l’edició d’En Cortejón (IV, p. 46), trobarà que Cervantes qualificà
amb justesa a l’heroi de Rocasalada. Diu així el final de la nota:
«Covarrubias escribió: “_Acomodado_, el aprovechado, y el que tiene
lo que honestamente ha menester.” Ahora bien: aprovechado, en verdad,
fué Tirante el Blanco, que por el solo esfuerzo de su brazo llega
a ser príncipe y césar del imperio griego. También es _acomodado_,
en conformidad a nuestro léxico, quien, como él, puede señalar en
su testamento “cent milia ducats que sien distribuits a coneguda e
voluntat dels dits meus marmessors ... e muan que de mos bens sien
donats a cascu de mon linatge qui s trobaran presents en lo meu obit
cent milia ducats; mes leix a cascu de mos criats e servidors de
casa mia cinquanta milia ducats...” (cap. 469). _Manual_—dice el
_Diccionario de Autoridades_—se llama al hombre que tiene el genio
dócil y es muy fácil en hacer cuanto le mandan. Y, ¿quien más manual
que Tirante? ¿No es por ventura dócil el que, como él, abrazado a las
rodillas de Ricart, le ofreció su vida? (cap. 114). ¿No es en extremo
dócil quien, presto a una sencilla indicación, va desde Sicilia a
Grecia para defender al Emperador (cap. 115), padre de Carmesina? ¿No
es manual el que, como Tirante, realiza con carino, con verdadera
sumisión, cuanto desea la joven princesa?»



                                  XXX

 «Nunca hazañas de escuderos se escribieron...» (_Don Quijote_, II, 3.)


En Clemencín (IV, p. 46) escriu que no està en el cert en dir això D.
Quixot, per tal com d’alguns escuders se’n diu quelcom, com d’Ipòlit,
escuder de Tirant. Té raó el crític. En el _Tirant_ es parla molt de
l’aimant de l’emperadriu, i després marit d’aquesta. Poc o molt, en els
més dels llibres de cavalleries es fa menció dels escuders que porta
l’heroi; però, al meu entendre, no es això el que volia dir el famós
cavaller manxec, volia donar a entendre que de cap escuder se n’havia
fet una crònica o una història a part.



                                 XXXI

 I. «... y en todo trance y en toda ocasion los acometemos sin mirar
 en niñerías, ni en las leyes de los desafíos, si lleva o no lleva mas
 corta la lanza o la espada, si trae sobre si reliquias o algun engaño
 encubierto...»—II. «... no solo de vn reino.» (_Don Quijote_, II, 6.)


I.—En aquella saborosa conversa que té D. Quixot amb sa neboda i la
seva majordona, el primer assenyala que hi han d’haver dues classes
de cavallers: cortisans els uns i errants els altres, comodaticis
els primers i soferts els segons, i que aquests, demés de soferts,
en trobar-se en cas apurat, embesteixen sense mirar si les armes són
iguals, si són encantades, ni si tenen superioritats els contraris,
etc., etc.

Aquest passatge fa recordar a Clemencín (IV, 101) les armes amb què
lluitaren Tirant lo Blanch i D. Kirielayson de Muntalva, armes iguals
les de ambdós cavallers com les detalla el de Rocasalada en el cap.
79; però hem de dir que en fer la nota referent a aquest passatge en
l’edició de Cortejón (IV, 109), esmentàrem una altra cita del _Tirant_
on la lluita es fa amb armes desiguals, ço és: «Lo Rey Hermita portaua
una lança ab lo ferro ben smolat, e vna pauesina en lo braç, l espasa
e un punyal; lo Rey Moro portaua un arch de flexa, spasa, e al cap una
ceruellera ab moltes toualloles embolicades» (cap. 19).

El desafiament acostumava a fer-se gairebé sempre amb armes iguals,
car aquestes generalment es detallaven en el cartell; vegeu les que
figuren en l’encontre entre Tirant i el Senyor de Viles-Ermes (cap.
65) i les que se citen en els albaràs que els quatre cavallers germans
d’armes presentaren al rei d’Anglaterra (caps. 70-71 bis). Però es
compendrà fàcilment que en els tornejos i camps closos, com hi havien
reis d’armes que dirigien la lluita, estipulaven abans les armes que
havien d’usar cada cavaller i altres condicions; però en ple camp, en
trobar-se dos cavallers i voler pendre l’un a l’altre la donzella que
duien per companyia, o privar-li el pas, o bé un acte molt fútil que
es veu que únicament era per a lluitar, aleshores no miraven si les
armes eren iguals o no, o si eren «falses o disimulades». Vegeu, si
no, a cada pas els encontres que té Curial anant a la ventura amb la
formosa Larta, com sovintegen les lluites que té amb altres cavallers
i en especial amb el senyor de Monbrú, que li vol pendre la companya
(_Curial_, II, 24).

També es tracta, en l’epígraf d’aquesta nota, de l’ús que hi havia en
què els cavallers portessin relíquies, penyores de llurs estimades,
etc. En Clemencín recorda que en el _Tirant_ es diu que l’heroi portava
«un fragmento de la verdadera cruz en un relicario», i en l’edició de
Cortejón nosaltres transcriguérem aquest passatge del _Tirant_: «... e
encara per major seguritat sua, pres un reliquiari que ab si portaua
en que hauia del Lignum Crucis hon lo fill de la casta donzella hauia
posades les sues precioses spatles. E feu li posar les mans a la
Princessa» (cap. 272).

Aquest costum de portar relíquies era cosa abundosa en els cavallers.
Vegeu els exemples de l’_Amadís de Gaula_, _Amadís de Grecia_,
_Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V_, _Lisuarte de
Grecia_, _Lepolemo_, i _Belianis de Grecia_ esmentats per Bowle,
Clemencín i Cortejón. La superstició feia molt en l’ànim dels
lluitadors; recordi’s que en el _Tirant_ es llegeix com el famós paladí
es presenta davant de l’emperador portant sobre la cota una camisa de
dona, dient: «que si aquest sabés la virtut que te la dita pessa de
roba, en quedaria admirat» (cap. 132).

II.—En l’entusiasme de la conversació, diu D. Quixot, que cavaller
hi ha que ha salvat la vida no a una persona, sinó a tot un regne; i
Clemencín (IV, p. 106) esmenta, entre altres cavallers, a Tirant, que
salvà a Rodes i l’imperi de Constantinoble.



                                 XXXII

 «... el aucto de las Cortes de la Muerte...» (_Don Quijote_, II, 11.)


En anotar Clemencín aquest passatge cervantí (IV, p. 192) recorda que
en el _Tirant_ es fa menció dels entremesos que es feien amb motiu de
la festivitat del Corpus; i té raó el crític, car en el cap. 283 es diu
que la vídua Reposada tenia «vnes vestidures de la festa del Corpus
Christ».

Vegeu la nota VIII.



                                XXXIII

 «¡Mala pascua me de Dios, y sea la primera que viniere!» (_Don
 Quijote_, II, 13.)


Aquesta frase feta, pròpia per a donar més força a una cosa que s’alaba
o vitupera, la usa l’escuder de D. Quixot per a celebrar el seu ase.

En Bowle (_Anot._, II, 33) esmenta un passatge del _Tirant_ on s’hi veu
la dita frase, però en sentit invers; és aquell en què un mariner turc
parla de manera despectiva de l’heroi: «Bona pasqua vos done Deu, dix
lo mariner, car vos lo conexeu be e conexeu la sua gran tracio que ha
feta e fara» (cap. 163).



                                 XXXIV

 «... en la daga...» (_Don Quijote_, II, 23.)


El comentador Clemencín (IV, p. 427), que sempre que pot dóna mostra de
la seva nombrosa lectura, en tractar d’aquest punt quixotesc, que no
és altre que la diversitat de criteri de si fou un punyal o una daga
l’eina amb què Montesinos havia arrancat el cor d’En Durandart per
fer-ne entrega a la dama d’aquest, Na Belerma, escriu que en el romanç
es diu que

    «Con una pequeña daga  sacabale el coraçon».

L’escuder de D. Quixot digué si el dit punyal era d’En Ramon d’Hoces,
dit el «Sevillà», famós daguer del temps de Cervantes; i a propòsit
d’això En Clemencín ens esmenta les dagues genoveses de què es fan
menció en el _Tirant_ (cap. 65). Cert que les dagues genoveses, com més
tard les armadures de Milà, tenien nom universal, però en Suárez de
Figueroa, en _Plaça Universal_, ens diu, referent als armers genovesos,
«que valen comunmente poco, si bien tienen apariencia de buenos».



                                 XXXV

 I. «... este buen hombre, que me ha pedido encarecidamente que vaya
 a poner en la caballeriza a un asno suyo que está en la puerta del
 castillo.»—II «... Seis doncellas le desarmaron y sirvieron de
 pajes...» (_Don Quijote_, II, 31.)


I.—El que demana l’escuder del cavaller manxec és una cosa que havia
sentit a dir al seu amo parlant de Lançalot:

    «Nunca fuera cavallero  De damas tan bien servido
    Como lo fué Lanzarote  Cuando de Bretaña vino
    Que dueñas curaban del  princesas del su rocino.»

En l’edició de Cortejón (V, 108) s’esmenta un passatge del _Tirant_, on
es diu que l’estrenu cavaller, «ab voluntat dels jutges del camp e dels
fels, obriren li la porta del camp, e les donzelles qui ja speraven per
rebre l per que hauien vist mort l altre caualler, e ab molta alegria
lo reberen e ab molta honor lo acompanyaren fins al seu aleujament»
(cap. 72). I ço demostra, comparant aquest text de Martorell i Galba
amb el de Cervantes, fins a quin punt hi ha força còmica en les
paraules que diu l’escuder de D. Quixot a D.ª Rodríguez de Grijalba:
«Les donzelles prestament foren a la porta del camp e demanaren als
fels que ls fos restituhit lo lur caualler. Los fels los feren obrir
les portes, e les donzelles prengueren lo cauall de Tirant per les
regnes e ab molt gran honor lo se n portaren al seu alleujament,
desarmaren lo e curaren li la nafra que tenia al coll...» (cap. 59).

II.—Hostatjats l’amo i criat en el palau dels ducs, just era que
els tractessin com representaven ésser, millor dit, com creien que
eren, per això trobem just, coneixent el text d’algunes cròniques
cavalleresques, ço que diu el novel·lista, que «seis doncellas le
desarmaron y sirvieron de pages».

Bowle (_Anot._, II, 83) i Clemencín (V, 133) assenyalen passatges
d’alguns llibres de cavalleries on es descriu ço que les donzelles del
palau dels ducs feren a D. Quixot, però el primer recorda que en el
_Tirant_ hi ha quelcom per l’estil, i transcriu dos passatges; hem de
dir, però, que no són els únics on les donzelles fan important paper,
ja fent d’escuder o d’acompanyant, per tal com llegint els passatges
en què el jove paladí es troba en la cort del rei d’Anglaterra, poc
després d’ésser armat cavaller, el veiem acompanyat per donzelles en
sortir del camp clos on lluità amb el senyor de les Viles-Ermes, els
reis de Frisa i Polònia, els ducs de Bavera i Burgunya, i amb Thomas de
Muntalva (caps. 67-84).

Vegeu, referent a aquest tema, la nostra nota IV.



                                 XXXVI

 I. «... y assi segun las leyes del maldito duelo...»—II. «...
 cirimonias...» (_Don Quijote_, II, 32.)


I.—En Cortejón (V, p. 128), en una llarga nota tractant de si D. Quixot
pogué qualificar de manera despectiva el desafiament, esmenta el títol
dels dos capítols del _Tirant_, on es diu que l’ermità comte de Varoych
llegia l’_Arbre de batalles_ (capítol 32 i s.).

Tots aquells que han estudiat un xic la famosa novel·la cavalleresca
saben que aquests dos capítols estan inspirats, per a no dir copiats,
del _Libre de l’Orde de Cavayleria_ d’En Lull (I-II), si bé del primer
capítol, ço és del 32, hi ha més text inspirat en el gran filòsof que
en el segon.[36]

      [36] Vegeu NICOLAU D’OLWER, _Sobre les fonts catalanes del Tirant
      lo Blanch_ (Revista de Bibliografia Catalana, 1907).

Hem tingut a mà l’_Arbre des Batailles_ de N’Honorat Bonhor i hem
de dir que, amb tot hi esmentar-se aquest llibre, Martorell i Galba
seguiren més el text lul·lià que el francès. Que podien conèixer el
llibre d’En Bonhor en llengua catalana no hi ha pas cap dubte, per
tal com En Morel-Fatio n’esmenta un còdex a la Biblioteca Nacional
de París, així com també existia en castellà, com ha demostrat el P.
Ignasi Casanovas en descriure els _Còdexs de l’Arxiu del Palau_. Però,
hem de dir que, segons les notes conegudes d’aquesta última traducció,
hi havia lleus diferències amb el text francès, per tal com ens diu
que consta de tres parts i en l’original se’n veuen quatre; també ens
assenyala que la primera part té dotze capítols, i la segona, divuit;
essent així que en la impressió lionesa que hem tingut a mà hi havem
vist nou i quinze capítols, respectivament.

El llibre _Arbre des Batailles_ fou obra d’èxit, per tal com se’n feren
diverses edicions. Va repartit el text en quatre parts: En la primera
s’hi tracta de quina cosa vol dir batalla i de les tribulacions de
l’Església (nou capítols); en la segona, de la destrucció dels quatre
grans reialmes, que són: Babilònia, Cartago, Macedònia i Roma (quinze
capítols); en la tercera, es parla de les batalles en general, i bé
a ésser un manual de lleis cavalleresques, amb capítols que tracten
de la jurisdicció i de la senyoria, qui fou el primer jutge entre els
homes, per quina cosa es deu entrar en camp clos, quantes coses fan hom
fort i ardit, etc. (deu capítols); l’última part és la més important,
i tracta de les batalles en especial, ço és: de si el papa pot ordenar
guerra contra emperadors cristians, o bé si un emperador pot fer
guerra a l’Església; quina cosa és més útil per fer batalla, sobre
gatges de batalla, per quins motius hi ha tantes guerres, si un anglès
estudiant a la Universitat de París pot ésser presoner, el gatges de
batalla segons la llei Lombarda, dels colors de les armes, sobre la
forma i condició que ha de tenir el camp clos, etc. (cent quaranta dos
capítols).

Llegit l’_Arbre des Batailles_ i el _Libre de l’Orde de Cavayleria_,
és més doctrinal aquest que aquell, si bé solament fa referència al
cavaller, com el títol ho indica. Llibre doctrinal del cavaller és el
d’En Pons de Menaguerra, com ho són, entre els castellans, el _Tratado
de las armas, de rieptos e desafíos_, de Mn. Didac de Valera, o el
llibre del _Caballero y del Escudero_, de l’infant Juan Manuel, si bé
aquest últim és molt inspirat, per a no dir copiat, del llibre d’En
Lull.

II.—En Bowle (II, p. 89) esmenta la paraula «cirimonias» tal com diu
que la pronuncia l’escuder de D. Quixot, i a continuació posa un
exemple de la traducció castellana del _Tirant_ (I, p. 71) on s’hi veu
aquesta grafia.



                                XXXVII

 «Yo soy el sabio Alquife, el grande amigo de Urganda la desconocida.»
 (_Don Quijote_, II, 34.)


En aquella famosa mascarada que feren els ducs en honor de D. Quixot
per a fer assaber a aquest la manera de poder desencantar a Dulcinea,
s’hi diu que passà un carro en el qual hi anava entronitzat un vell,
que digué ço que es llegeix en l’epígraf d’aquesta nota, i Clemencín
(V, 211), en un llarg comentari on demostra un devassall de lectura,
diu que: «En la tercera parte del Tirante se califica a Urganda la
desconocida de hermana del rey Artús». Té raó tan distingit crític,
però ço que ens diu és un error de Caylus, com anem a demostrar-ho.

En el text original del _Tirant_ es llegeix: «Qui per son dret nom
nomenar se fa Morgana ... Haguda certa noticia de la venguda de
Morgana» (cap. 190). «Com la reyna _Morgana_ oir dir tals paraules ...
pero la reyna _Morgana_ prestament lo conegué...» (cap. 191). «Lavors
la reyna _Morgana_ la qual era sa propria germana ... l Emperador prega
a la reyna _Morgana_ que danças... en tal forma deuisada la reyna
_Morgana_ vingué dauant lo Emperador ... E donada fi a les danses la
reyna _Morgana_ supplica a l Emperador ... No comporta l Emperador
que la reyna _Morgana_ mes lo loas» (cap. 201). «La resposta que fa l
Emperador a la reyna _Morgana_ ... L Emperador pres del bras a la reyna
_Morgana_» (cap. 202).

En la traducció castellana hi figura el nom de _Morgana_: «Que por su
derecho nombre Morgana se hace llamar ... porque siendo certificado de
la venida de la sabia Morgana» (III, 87). «La habla que el Emperador
hizo a la sabia Morgana ... Como la reyna Morgana oyo dezir tales
palabras al Emperador ... pero la reyna Morgana luego le conocio ... y
la reyna Morgana que era su propia hermana ... y el Emperador rogó a la
reyna Morgana que le ficiese de danzar ... la reyna Morgana tomo por
la mano a Tirante ... e dado fin a las danzas la reyna Morgana suplico
al Emperador» (III, 90). «Respuesta que hizo el Emperador a la reyna
Morgana ... el Emperador tomo del brazo a la reyna Morgana» (III, 91).

En la traducció italiana s’hi veu el nom de _Morgana_: «Che per suo
dritto nome si fa chiamare Morgana ... che hauea piena notitia della
venuta di Morgana, la savia sorella» (V, 31). «Quando la regina Morgana
vdi dire tal parole ... ma la regina Morgana incontinenti la conoble»
(V, 32). «Allhora la regina Morgana la quale era sua propria sorella
... e lenosi de li done sedena la regina Morgana sua sorella ... Lo
Imperatore pregó molto la regina Morgana che gli piacesse di danzare
... e en tal forma la regina Morgana dinanzi al signore Imperatore
... e fatto fine a le danze la regina Morgana ando dall Imperatore
supplicando... non sopporto lo Imperatore che la regina Morgana piu il
lodasse ... il signore Imperatore presse abbraccio la regina Morgana»
(VI, 1).

En l’arranjament francès s’hi llegeix _Urgande_: «Il y a déjà quatre
ans que nous voyegeons avec sa soeur Urgande la déconnue ... Des qu’il
fut que la sage Urgande, soeur du roi Artus... ils monterent dans le
vaisseau, où ils trouverent Urgande sur un lit noir» (II, 47). «Quand
la reine Urgande eut entendu ces paroles ... La reine Urgande le
reconnut d’abord» (II, 48). «Mais la reine Urgande tira a son doigt
un rubi qu’elle lui passa devant les yeux» (II, 52). «L’Empéreur pria
beaucoup la reine Urgande de danser» (II, 53). «Quand les dances furent
finies la reine Urgande» (II, 54).

Com s’ha pogut veure, les traduccions castellana i italiana segueixen
el text de l’original; però en el treball d’En Caylus es canvia el nom
de la germana d’Artús amb el de la protectora d’Amadís de Gaula, i per
aquesta cosa és que Clemencín escrigué ço que li censurem.

L’afirmació feta per l’esmentat crític cervantí ha fet que altres
escriptors afirmin que en el _Tirant_ hi figura el nom de la famosa
desconeguda, i un dels tals és l’erudit professor Teòfil Braga, qui en
la seva _Historia de la Litteratura Portuguezza_ escriu: «Na novella de
cavalleria _Tirant lo Blanch_, de 1460, apparece citada a fada Urganda
la desconocida, a qual exerce una grande parte da acçao no Amadís de
Gaula.»[37]

      [37] Oporto, 1875; p. 86.



                                XXXVIII

 «... pero por lo de dueña, soy de parecer que no se muevan.» (_Don
 Quijote_, II, 37.)


En aquest passatge de l’edició de Cortejón (V, 220) s’hi veu una
nota que en part hauria de figurar en tractar en el cap. 31 de D.ª
Rodríguez de Grijalba; són aquelles ratlles on es diu que «el profundo
conocimiento que de _Tirant lo Blanch_ tenia Cervantes, por ventura fué
parte para que de la “Viuda Reposada” naciesen, muy modificados, es
verdad, los principales rasgos con que se nos trazó el cuadro de “D.ª
Rodríguez”». Això diguérem al nostre mestre ja fa uns quants anys, i
d’aleshores fins avui hem vist més manifest el paral·lelisme que es
podrien formar d’ambdós tipus.

La viuda Reposada assenyala a Tirant defectes que diu que té Carmesina,
i cosa per l’estil fa D.ª Rodríguez explicant a D. Quixot coses
referents als seus senyors que fóra bo que callés. La primera penetra
en la cambra de Tirant desitjant tenir llarga entrevista amb ell i
acabant com vella lúbrica; la segona entra a la cambra de D. Quixot per
a parlar-li del «Aranjuez de sus fuentes», de la duquessa i dels deutes
del duc.

Cert que la una té un esperit maquiavèlic i l’altra no és dolenta, que
aquella és sensual i aquesta recatada; però, amb tot, hi veiem certs
punts de semblança que ens han fet pensar que l’endiablada viuda féu
suggerir a Cervantes el tipus de la càndida _dueña_.



                                 XXXIX

 «... Don Paralipómenon de las Tres Estrellas...» (_Don Quijote_, II,
 40.)


En Clemencín (V, p. 309) diu que el nom d’aquest cavaller, que figura
en el text cervantí, és inversemblable en boca de l’escuder de D.
Quixot, i potser té raó. Però, al nostre entendre, si l’hagués posat
en la del cavaller, fora just. També ens diu el crític que resulten
noms ridícols alguns dels que es llegeixen en el _Don Quijote_, com
Pandafilando de la Fosca Vista i Caraculiambro, i satiritza els dels
herois Cirongilio de Tràcia, Esferamundi de Grècia, Don Contumeliano de
Fenícia i Don Kirieleison de Montalvan, aquest últim es llegeix en el
_Tirant_ (caps. 74 i ss.).

No creiem que sien ridícols els noms abans esmentats i sí fantasiosos,
cosa aquesta que no ignorava el crític; ell, tan fort coneixedor de la
literatura cavalleresca, sabia que els autors d’aquelles cròniques,
on s’hi descriuen vides d’herois paladins, recercaven noms ampulosos,
i algunes vegades compostos, així rares vegades hem vist noms de
gegants que no sien un xic llargs, com per exemple, Buzaratangedro i
Taglatalazar en el _Cirongilio de Tracia_, Atanabos i Guardacanales
en la _Demanda del Sancto Grial_, Almadrago i Dramusiando en el
_Palmerín de Inglaterra_, Alvadanzor i Famongomadan en l’_Amadís
de Gaula_ i Dramiron i Gramolias en el _Lisuarte de Grecia_ (_VIII
Libro de Amadís_). Noms compostos en podríem esmentar un sens fi i
sense anar a recercar-los en altres llibres, en el nostre _Tirant_
hi veiem: Bellpuig, Plegamans, Malatesta, Scalarompuda, Vilesermes,
etc.; però, comparats amb els d’altres llibres, resulten que no
tenen qualificatius, com es veu en Antimón el Valiente, Ladasin el
Esgrimidor, Listoran el buen Justador, Manelí el Mesurado, Olinda la
Mesurada i altres que podríem afegir, tots ells de l’_Amadís de Gaula_.



                                  XL

 «Del temeroso espanto cencerril y gatuno que recibió D. Quijote en el
 discurso de los amores de la enamorada Altisidora.» (_Don Quijote_,
 II, 40.)


En el comentari de Cortejón, en tractar el cap. 46 de la segona part
(V, 399), escriu que «Cervantes, al idear el tipo de Altisidora,
tuvo presente a aquella casquivana doncella que figura en la novela
caballeresca de Johanot Martorell», i segueix dient que Rojas, ço és,
l’autor d’aquell joiell que es diu _La Celestina_, en idear el tipus de
la protagonista de la seva obra, tingué present la «Trotaconventos» del
famós arxiprest de Hita. No deixa lloc a dubtes que la donzella dels
ducs, que tanta brometa fa a costa de l’heroi manxec, té molts punts de
semblança amb la donzella Plaerdemavida.

Alegres, joves i amigues de divertir-se, ho són: Plaerdemavida,
donzella de Carmesina, i Altisidora, que ho és de la duquessa.

Un fet que fa aquella es veu reproduït per aquesta, ens referim al
«espanto cencerril y gatuno» de què ens parla Cervantes, passatge
inspirat en el fet que fa Plaerdemavida posant gatets a la finestra
de l’habitació d’Estefania la nit aquella que celebrà «oficialment» un
fet que havia consumat abans (cap. 220). Hem de dir que Clemencín (V,
p. 426) en topar el passatge quixotesc que esmenta «un gran saco de
gatos», ja va recordar el passatge del _Tirant_.

En fer la nota referent a aquest passatge en l’edició Cortejón (V,
408) insinuàrem la idea que la lluita que té l’heroi de la Manxa amb
els gats que donaren fi a la serenata que cantava D. Quixot, bé podia
ésser una paròdia d’aquelles lluites que es veuen en els llibres de
cavalleries, on un paladí té singular combat amb una fera, com es
llegeix en _El VIII libro de Amadís de Gaula_, cap. 6, on Lisuarte
té una accidentada lluita amb una lleona, i el nostre Tirant amb un
alà del príncep de Gales (cap. 68), i en el _Curial_ s’hi descriu una
lluita d’aquest, qui usa el nom de Joan, amb dos lleons (III, 72).

Hem de fer notar, referent a aquest encontre, que diu D. Quixot:
«—¡Afuera, malignos encantadores! ¡Afuera, canalla hechiceresca!»
I poc després: «—Déjenme mano a mano con este demonio, con este
hechicero, con este encantador.» En la dita obra de Martorell i Galba,
diu el paladí, referint-se a l’alà: «Jo no se si ets diable o cosa
encantada...», i després en conèixer que l’animal tenia por de les
armes, diu Tirant, llençant-les: «No vull que diguen de mi que ab armes
sobergues me so combatut ab tu». Hem de dir que els jutges donaren el
premi de la batalla a Tirant, «com si hagués vençut un caualler en
camp, e manaren als reys d armes, herauts e porsauants, fos publicat
per tots los stats e per la ciutat, de la honor que a Tirant fon donada
en aquell dia».



                                  XLI

 «... Querria pues, señor mio, que vuessa merced tomasse a cargo el
 deshazer este agrauio, o ya por ruegos o ya por armas, pues segun todo
 el mundo dize, vuessa merced nacio en el para deshazerlos, y para
 endereçar los tuertos y amparar los miserables...» (_Don Quijote_, II,
 48.)


El benemèrit Bowle, en topar amb el text cervantí que figura com
epígraf a aquesta nota, posa per tota aclaració (II, p. 118) aquell
passatge del _Tirant_ que diu que «com a bon caualler e virtuos me fas
proferta de ajudar e valer me en la gran necessitat e congoxa en que so
posada, encara que per art de caualleria y sies obligat defendre les
persones desemparades...» (cap. 324).

En el _Libre de l’Orde de Cavayleria_ d’En Lull, ja es diu, en tractar
«del ofici que pertany a cavayler», que «ofici de cavayler es mantenir
vidues, orfens, homens despoderats», i això mateix pensa fer D. Quixot,
com ens diu Cervantes en el capítol primer de la primera part, en
escriure que vol «deshacer todo género de agravio». Mestre Lull, en
glossar el passatge anterior, ens diu que: «si Deu ha donat uyls al
menestral per so que vege obrar, al home peccador ha donat uyls per so
que pusque plorar sos peccats; e si al Cavayler ha donat lo cor, perque
sie cambre on stie le nobilitat de son coratge, al Cavayler qui es en
se forse e en son honrament, ha donat cor, per so quey sie pietat de
merce a ajudar e a saluar e a guardar aqueyls, qui leven los uyls ab
plors e lurs cors ab speranse als cavaylers....». I casualment això
últim fa Na Rodríguez demanant a D. Quixot que la defensi del greuge
que li han fet.

Llegeixi’s la contestació que dóna l’heroi de la Manxa a Na Rodríguez
(II, 52), i es veurà que és, en síntesi, ço que diu l’ermità de Randa,
que deu fer el cavaller.



                                 XLII

 «... y que le ha de cumplir la palabra que le dio de ser su legítimo
 esposo, o morir en la demanda.» (_Don Quijote_, II, 52.)


En el famós desafiament, que no va arribar a execució, que anaven a
tenir D. Quixot amb Tosilos, el criat del duc, diu l’heroi manxec que
farà que doni paraula de casament a la filla de D.ª Rodríguez «o morir
en la demanda». Aquesta frase cavalleresca equival a morir defensant
una paraula.

En Bowle (_Anot._, II, 124) assenyala un passatge del _Tirant_ on es
fa una al·lusió a aquesta frase; és aquell que diu l’heroi quan es
troba en el moment àlgid de la lluita amb les naus del gran Caramany:
«Ab damnatge de la mia persona, dix Tirant, yo t pendre o morre». Ço
és: «moriré en la demanda», que diuen els castellans (cap. 164). En el
_Paris y Viana_ s’hi llegeix la frase «morir per tal empresa» (núm.
1170).



                                 XLIII

 «... que me digas quien eres y si eres alma en pena...» (_Don
 Quijote_, II, 55.)


En caure l’original ex-governador de la Baratària a l’avenc o fossar
que hi havia entre el palau dels ducs i la famosa ínsula, i en sentir
D. Quixot una veu fonda que demanava auxili, ens diu el novel·lista que
l’heroi manxec s’apropà a la boca de l’abim i el conjurà, dient-li: si
era ànima en pena. Cosa igual fa el vescomte de Branches i l’escuder de
Tirant, Ipòlit, quan el famós paladí caigué de regular alçaria, després
d’haver passat delitosa nit prop de la seva estimada Carmesina. Diu el
vescomte en sentir una veu que es planyia: «Qui s vulla que tu sies, jo
t deman de part de Deu que m digues si est anima qui vas en pena o si
est cors mortal que hajes mester ajuda...» (cap. 234).

Aquest passatge del Tirant figura com il·lustrant el text cervantí que
es llegeix d’epígraf a aquesta nota, en els comentaris fets per Bowle
(II, 131), Clemencín (VI, 127) i Cortejón (VI, 91), però a aquesta
última edició hi afegirem un altre exemple tret del llibre _Cauallero
Venturoso_ (I, 14).



                                 XLIV

 I. «... que se llegó el dia de la batalla aplaçada...»—II. «Los juezes
 se pusieron en su cadahalso...»—III. «Partióles el maestro de las
 ceremonias el sol...»—IV. «y el niño ceguezuelo a quien suelen llamar
 de ordinario Amor...» (_Don Quijote_, II, 56.)


És el cap. 56 del _Don Quijote_ un dels més interessants, referent a
descriure els preparatius que es feien en el camp clos i en pintar
els començos d’aquells actes, en els quals es demostraven la força,
destresa, agilitat i valentia dels combatents.

I.—Ens diu Cervantes que «llegó el dia de la batalla aplazada», i
aquesta frase fa recordar a Bowle que en el _Tirant_ se’n llegeix
una molt semblant; és aquella que diu l’heroi del famós llinatge de
Rocasalada al Gran Caramany: «No s sab de nostre recordacio major
defalt en hun Rey, car semblant es stat al rey de Apollonia que volent
l emperador de Alamanya dar li batalla, a la asignada jornada molt
vergonyosament fogí, e en lo camp lo dexa» (cap. 167).

Aquesta és una frase cavalleresca, per tal com el mateix Bowle (II,
132) esmenta textos del _Olivante de Laura_ (III, 21), _El verdadero
suceso de la famosa batalla de Roncesvalles_ (XXXII, 70) i _Espejo de
Cavallerias_ (I, 101).

En el mateix _Tirant_ podem esmentar passatges que també fan recordar
el que serveix d’epígraf a aquesta nota; un d’ells és aquell que es
llegeix en el cap. 72, i diu: «Venint lo dia que era asignat pera fer
la batalla», i l’altre es veu en el cap. 81: «Lo dia asignat de la
batalla, Tirant, per guanyar a nostre Senyor de sa part...», i posats
a assenyalar textos d’altres obres, podríem dir que en el _Curial_
s’hi llegeix: «Vengué lo jorn de la batalla», (II, 102), i en _Paris y
Viana_: «Lo jorn del torneig arrivat ... vengut lo jorn del torneig...»
(núms. 130 i 236).

II.—En descriure el camp clos que havien fet per al desafiament de D.
Quixot amb l’enganyador de la filla de D.ª Rodríguez, ens fa assaber
el novel·lista que havia manat el duc que davant «de la plaza del
castillo se hiciese un espacioso cadahalso donde estuviesen los jueces
del campo», i una cosa per l’estil es feia en tots els rencs, palencs
o camps closos. En el que féu fer Suero de Quiñones per a defensar
el seu _Passo honroso_, es diu que hi havia set «cadahalsos», que no
eren altra cosa que tribunes on hi tenien seient els mantenidors,
aventurers, convidats, persones principals, etc., i dins el clos, però
enfront l’un de l’altre, se n’hi alçaven dos: «el uno era para los
jueces, e para el rey de armas e farautes e trompetas e escrivanos, e
el otro para los generosos, famosos honrados caualleros que viniessen a
honrar el Honrado Passo».

En el _Tirant_, alguna vegada s’esmenta aquest lloc reservat en els
closos, i En Bowle (_Anot._, II, 132) cita un text del cap. 81 on
es descriu l’accidentat desafiament del fill del senyor de Marca de
Tirania amb Thomas de Muntalva, i es llegeix: «Fet aço los jutges
pujaren en son cadafal...» Però hem de dir que en altres passatges de
la dita novel·la hi veiem també això mateix: «Lo jutge feu railles en
lo camp, e posa lo hu en una railla e l altre en l altra, e manals negu
no s mogues fins a tant que ell ho digues; taillaren rames de un arbre,
per que lo jutge pogues star a manera de cadafal» (cap. 65).

Passatges on es parla i descriuen els cadafals que feien en els camps
closos abunden en els llibres de cavalleries. En _Oliveros de Castilla
y Artús d’Algarbe_ (cap. 23) es parla del que féren per a Helena,
la filla del rei d’Anglaterra, en el qual, després d’haver-hi pres
seient aquesta, «se assentaron las damas en el cadahalso, cada una en
su grado, e luego subieron quatro juezes deputados para que juzgassen
quien leuaua lo mejor del torneo». També en el _Curial_ (II, 102) s’hi
llegeix una animada descripció d’un torneig on hi prenen part Curial,
Aznar, Sanglier i Guillalmes de la Tor.

III.—També es diu que «partioles el maestro de ceremonias el sol»,
i en el _Tirant_ (cap. 81) ja se’ns diu el per què es feia aquesta
cosa, «perque no donas mes en la cara a l hu que a l altre». Passatge
aquest esmentat ja per Bowle (II, 133). En quasi tots els llibres de
cavalleries hi troba el llegidor descripcions detallades de tot quan
es feia en les lluites en camp clos, i es comprèn l’entusiasme que
despertaven, trobant justes les paraules de l’autor de _Curial_, en dir
que el desafiament de què hem fet menció abans, «despullà les grans
ciutats, roba les viles de gents e los castells lexa sens guardians».
Avui dia en les festes esportives és costum assenyalar-se els jugadors
que han de jugar de cara al sol, car, com es compendrà, lluiten amb
desaventatja.

En el _Palmerín de Inglaterra_ (I, 89 i 94) s’hi troben exemples
d’això, com també n’hi ha en _Olivante de Laura_ (III, 8), _Espejo de
Cavallerias_ (I, 76), _Amadís de Grecia_ (II, 62), _Romancero Durán_
(núm. 1,228) i _Primavera y Flor de romances_ (núm. 14).

IV.—En molts llibres de cavalleries s’hi veuen definicions de l’Amor,
però hem de dir que en cap d’ells hi hem sabut trobar una descripció
tan ben feta com la que es llegeix en el cap. 331 del _Tirant_ i que
hem esmentat en la nota XXIII.

En fer el comentari del volum VI de l’edició Cortejón (VI, 115) i topar
amb el passatge cervantí objecte d’aquesta nota, pensàrem tot seguit
amb aquelles magistrals ratlles del _Tirant_, però també copiarem una
altra definició, digne companyona d’aquesta, ens referim a un fragment
que es llegeix en el _Don Quijote_, el qual diu així: «el amor ni mira
respetos ni guarda términos de razón en sus discursos, y tiene la misma
condición que la muerte, que así acomete los altos alcázares de los
reyes como las humildes chozas de los pastores, y cuando toma entera
posesión de una alma, lo primero que hace es quitarle el temor y la
vergüenza» (II, 58).

Comparis el text cervantí i el del _Tirant_, amb aquella definició
que del fill de Venus em fa l’autor del _Cirongilio de Tracia_, i es
veurà quina manera de pensar més diferenta! Escriu Bernardo de Vargas:
«Su nombre es amor, amor le llaman los que le conocen, conócenle los
que le vieron, viéronle los que no debieran guardarse de su traición,
traición bienaventurada es la suya, suya es la gloria sin par, sin par
es el tormento que da por pena, pena que en gloria redunda, redunda en
entero contentamiento y placer, placer es que no viene sin tristeza,
tristeza a quien siempre sigue la muerte, muerte que es causa de nueva
y más bienaventurada vida, vida que no carece de alteración, alteración
que robó mis sentidos, sentidos no bastan a resistirle, resistirle es
locura, locura es darle lugar» (I, 30).

Com haurà pogut veure el llegidor, el text del _Tirant_ es més sobri i
filosòfic que el de Cervantes, el d’aquest està bé; però el de Vargas
es irressistible. Llegida aquesta definició de l’Amor, acudeix tot
seguit a la memòria aquells intrincats paràgrafs que sovintegen massa
en les cròniques cavalleresques i que el famós alcalaí es burlà posant
a la vergonya el feixugós estil de Feliciano de Silva, l’autor de: «La
razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera mi razón
enloquece que con razón me quejo de la vuestra fermosura.»

Vegeu la nota XXIII.



                                  XLV

 I. «Que justos por pecadores | Tal vez pagan en mi tierra...»—II.
 «Barrabas te acompañe | Alla te avengas...» (_Don Quijote_, II, 57.)


I.—Poc abans d’anar-se’n D. Quixot i Sanxo d’aquell palau on tants
escarnis i bromes un xic pesades els feren, l’aixerida Altisidora
endreça una cançó demanant a l’heroi cavaller unes futeses que diu li
havia pres; i en la dita cançó s’hi troba la frase «pagar justos por
pecadores», frase aquesta que es llegeix en el _Tirant_, com ja féu
observar Bowle (II, 135).

Té raó el comentarista anglès; la princesa Carmesina, en donar consells
a Tirant perquè es guardi de les males arts del duc de Macedònia
(cap. 125), li diu que «no es novella cosa paguar los justs per los
peccadors».

II.—La cançó d’Altisidora és còmica en extrem, però tota ella és una
imprecació. Quan férem el comentari d’aquest passatge en el volum VI de
l’edició de Cortejón hi posàrem, com fent joc amb les paraules que diu
la donzella de la duquessa, unes altres que es llegeixen en el _Tirant_
en boca d’Elíssea, donzella de l’emperadriu.

En veure la dita cambrera profanat el llit de l’emperador, exclama:
«Prech al subirà Deu que corona de foch al cap li veja yo posar; si es
Duch, en carçre perpetua lo veja yo finar; si es Marqués, de rabia les
mans e los peus li veja jo menjar; si es Comte, de males armes dega
morir; si es Vescomte, amb spasa de turch lo cap fins al melich lo veja
yo en un colp partir, e si es Caualler, en fortuna valida en la mar
tota pietat a part posada en lo mes fondo fine sos dies» (cap. 262).

Ja diguérem que no crèiem que Cervantes, en escriure aquest passatge
del _Don Quijote_, recordés el del _Tirant_, però es veu que Elíssea i
Altisidora sabien endreçar malediccions.



                                 XLVI

 I. «... que él le sacaría a pesar de toda la morisma...»—II. «... y
 allí le encontró con tan poderosa fuerza, sin tocarle con la lanza,
 que la levantó al parecer de propósito...» (_Don Quijote_, II, 64.)


I.—Ens diu En Clemencín (VI, 318) que «Don Quijote era más valiente
y animoso que Tirante»; esmenta el fet aquell en el qual ens diu
el novel·lista que Tirant rescatà a Alexandria més de quatre cents
captius, gastant en el rescat una quantiosa fortuna. Nosaltres ja
diguérem, en fer la nota d’aquest text cervantí per a l’edició d’En
Cortejón (VI, 344), que l’heroi de la Manxa era, no més valent que
l’enamorat de Carmesina, sinó més temerari; Tirant és un veritable i
sapient estratega, D. Quixot un atolondrat que no mira el perill.

II.—A aquest capítol ens descriu el novel·lista el desafiament del
cavaller de la Manxa amb el de la Blanca Lluna, diu que aquest aixeca
la llança «al parecer de propósito» probablement per a no fer mal a
D. Quixot i si fer-lo caure de cavall, que, segons com ho hagués fet,
hauria pogut tenir conseqüències fatals; però el cavaller contrari
havia de pensar fer el menor mal possible a l’heroi manxec.

Clemencín, en llarga nota (VI, 325), esmenta passatges de llibres de
cavalleries on els lluitadors aixequen les llances i passen sense
ferir-se, i cita el cas de Diafebus i Tirant en el torneig descrit en
el cap. 189.

En Menaguerra, ens diu en el cap. 10 del seu interessant tractat _Lo
Cavaller_, que «si l caualler passant carreres la lança alçara per no
encontrar a l’altre venint desbaratat o ab lança perduda, tal alçar de
lança no es de alguna estima», i això fa Diafebus, qui no volia lluitar
amb Tirant; però com aquest desitjava venjar l’afrenta que havien rebut
els seus amics i a l’ensems no coneixia que el cavaller guanyador era
Diafebus, per això en veure que no podia abatre el vencedor, perquè
aquest feia les carreres amb la llança alta, llençà Tirant amb mal
humor les armes i es retirà del renc.



                                 XLVII

 «... alabole la liberal condición del lacayo Tosilos...» (_Don
 Quijote_, II, 67.)


Analitzant el verb _alabar_ es cita en l’edició d’En Cortejón (VI, p.
396) l’exemple de Cervantes esmentat en la nota XXIX, en dir «y el
nunca como se debe _alabado_ Tirante el Blanco».



                                XLVIII

 I. «... y los duques hizieron lo mismo inclinando algun tanto las
 cabeças...»—II. «... dispón de seis camisas...» (_Don Quijote_, II,
 69.)


I.—Fa assaber En Clemencín (VI, p. 376) que en el _Tirant_ s’hi llegeix
un passatge per l’estil; és aquell que es veu en el capítol 52, on es
diu que els vint-i-sis cavallers que estaven preparats per a fer armes
«no s mogueren gens, si no que ab lo cap saludaren lo Rey...».

II.—A l’acabament del cap. 69, diu Cervantes que, després d’haver
passat Sanxo fortes engúnies amb la mitra al cap i la vesta amb flames
pintades, la xiroia Altisidora va oferir-li sis camises que «si no son
todas sanas a lo menos son todas limpias».

Aquest fet fa recordar a Clemencín (VI, 390) que en el _Tirant_
s’esmenta que l’heroi obtingué una camisa de la princesa Carmesina i se
la posà a l’anar a lluitar contra les hosts del Soldà i del Gran Turc
(cap. 132).

Hem de dir que no hi veiem cap semblança entre el fet descrit en el
_Don Quijote_ i el de _Tirant_. Ço que fa l’heroi de Rocasalada portant
un objecte propietat de la seva estimada, és cosa que veiem executar a
molts altres cavallers; és demostració de l’amor a la dama; però l’acte
de donar unes camises a l’escuder, no té res de cavalleresc.



                                 XLIX

 «... hallose el escriuano presente, y dixo que nunca auia leydo en
 ningun libro de cauallerias que algun cauallero andante huuiese muerto
 en su lecho tan sosegadamente y tan christiano como don Quixote...»
 (_Don Quijote_, II, 74.)


Les paraules dites per l’escrivà necessiten una aclaració. Es veu que
no era hom de lectures cavalleresques, i si és que ho era no coneixia
el _Tirant_, ni altres llibres d’aquest gènere literari; diem això,
perquè una de les característiques d’aqueixes obres és la següent:
L’heroi en la seva joventut lluita, no quotidianament però si molt
sovint, trobant-se amb un sens fi de batalles, desafiaments, encontres
i altres entrebancs per l’estil; ja casat i havent adquirit un regne o
imperi, ja sia guanyat per la força del seu braç, ja perquè sa muller
era princesa o bé per herència directa, reposa dels treballs portats
a cap en sa jovenesa, però alguna que altra vegada ha d’empunyar la
llança, pujar a cavall, reunir un fort exèrcit i sortir per a anar
en contra d’infidels que li han envaït el seu regne o bé algun rei
ambiciós que li vol arrabassar la corona, però a la fi triomfa de tots
els seus enemics, viu amb pau amb els reis veïns i mor tranquil·lament,
deixant el regne als seus hereus.

Quan férem la nota d’aquest passatge cervantí en l’edició de Cortejón
(VI, 532) diguérem que en dir l’escrivà que cap cavaller havia mort tan
«sosegadamente» hi estàvem d’acord, però no en dir que cap cavaller
havia mort tan cristianament com D. Quixot. Recordi’s les últimes
paraules de Tirant i es veurà que són les d’un veritable cristià en
l’hora del seu trànsit: «¡Jhesus, fill de Dauid, hages merce de mi,
credo, proteste, confesse, penitme confie, misericordia reclame! ¡Verge
Maria, angel Custodi, angel Miquel, emparau-me, defeneu-me! ¡Jhesus, en
les tues mans Senyor coman lo meu sperit!» (cap. 471).


                   *       *       *       *       *

En resum: Com ha pogut veure el llegidor, creiem haver demostrat que
en el _Don Quijote_ s’hi troba: 1.^r El fort coneixement que tenia
Cervantes del llibre de Martorell i Galba, i 2.^n Una influència,
propera o llunyana, de l’esmentada novel·la cavalleresca.



*** End of this LibraryBlog Digital Book "El "Tirant lo Blanch" i "D. Quijote de La Mancha"" ***

Copyright 2023 LibraryBlog. All rights reserved.